Terratremols esperats

dimarts , 3/05/2011

tsunami warming.jpg Una vegada vaig tenir la sort de viatjar a l’illa de Vancouver, a la costa del pacífic del Canadà. Un indret extraordinari on vaig gaudir de l’espectacle de la natura a un nivell que aquí ja no es troba. En part és una llàstima que haguem perdut aquells paisatges feréstecs, però quan topes amb un ós negre a la platja t’adones de la tranquil·litat que dóna un paisatge modificat per l’home.

De totes maneres, allò és Canadà i fins i tot a l’indret més remot hi ha detalls de civilització. Un que en aquell moment  em va fer gràcia eren uns panell avisant del risc de tsunamis. També hi havia uns altres indicant les rutes de fugida cap a indrets elevats en cas de tsunami. Una precaució senzilla i econòmica però que en un moment donat pot salvar unes quantes vides. El passat tsunami que hi va haver al Japó em va recordar aquells panells i, vist el que va passar, ja no feien tanta gràcia. Inicialment vaig pensar que l’amenaça eren les onades provinents dels terratrèmols generats a prop del Japó, però en realitat, el perill era molt més proper.

Sempre que es parla de terratrèmols a la costa del Pacífic de Nord-Amèrica, es fa referència a San Francisco, la falla de San Andrés i la por que hi ha per Califòrnia mentre esperen el dia que arribi el Big One, el gran terratrèmol que s’espera passarà abans o després. Però hi ha una altra zona igualment perillosa a la frontera entre Canadà i els Estats Units. Per allà les ciutats de Seattle, Vancouver  i Portland hi ha una placa tectònica anomenada “Placa de San Juan de Fuca” que un dia també donarà un bon disgust.

Allò forma part de l’anell de foc del Pacífic. Una línia que segueix les costes del pacífic d’Àsia i Amèrica en la que hi ha el 90 % dels volcans actius del planeta. I just al davant de Vancouver hi ha l’anomenada “zona de subducció de Cascadia”. L’indret on la placa de San Juan de Fuca topa i llisca cap a sota de la placa americana. Llisca o hauria de lliscar. El moviment de la placa és d’uns 40 mil·límetres cada any, però sembla que els darrers segles, la zona de contacte està aturada.

Això és una mala cosa perquè sovint indica que la pressió entre les plaques va pujant fins que alguna cosa cedeix i tot el que s’havia d’haver desplaçat en molt temps ho fa de cop en forma de terratrèmol de gran magnitud. Quan això passi, els risc de tsunami a la costa oest de Canadà i els Estats Units és ben alta. De fet, es pensa que un gran terratrèmol va tenir lloc el 26 de gener de l’any 1700 justament en aquest indret. Les dades històriques del Japó parlen d’un gran tsunami que va colpejar aquell dia la costa nipona. No podem saber amb precisió la magnitud, però si les onades van arribar al Japó amb la força que es diu, el terratrèmol havia de ser de magnitud 9 o superior.

I com passa amb les plaques tectòniques, elles estan allà i es van movent al seu ritme, de manera que la pregunta no és si hi haurà un terratrèmol, sinó quan tindrà lloc. Aquell dia, els senyals de alerta de tsunami i les vies d’evacuació seran de molta utilitat.

Armadillos i lepra

dilluns, 2/05/2011

Nine-banded_Armadillo.jpg Encara que normalment no hi pensem, fins i tot en països desenvolupats encara es detecten cada any un cert nombre de casos de malalties que associem amb temps passats. Per exemple, als Estats Units, cada any es declaren entre 10 i 15 casos de pesta negra. Sempre hi ha algú que s’infecta ja que el bacteri responsable es manté en animals i ocasionalment passa a algun humà. En el cas de la pesta, a més de les rates, altres animals com els esquirols també la poden transmetre. Ningú s’acosta a les rates, però a molts els fa gràcia jugar amb un simpàtic esquirolet. I qui pensa que l’esquirol pugui transmetre la pesta?

Però aquest no és l’únic exemple. Un altre de ben curiós acaben de publicar-lo en un treball centrat en una altra malaltia típica dels temps passats. La lepra. D’aquesta malaltia també n’apareix un centenar de casos anuals als Estats Units. I en aquest cas, l’animal responsable és encara més insospitat: Els armadillos.

La llegenda de la lepra la fa una malaltia espantosa encara avui. Però la realitat és que la gran majoria de les persones són resistents a la infecció. Menys del 10 % de la població és susceptible de contagi. A més, actualment es disposa de tractaments. Per exemple, la talidomida és un medicament tristament famós pels efectes que va tenir causant el naixement de criatures amb malformacions a les extremitats. Però aquest mateix fàrmac serveix per tractar la lepra.

Als Estats Units, la majoria de persones que es diagnosticaven de lepra era perquè havien viatjat a països on la malaltia és més freqüent. Però sempre quedava un cert percentatge de malalts que no havien anat enlloc. Aparentment s’havien infectat sense marxar de casa, cosa que feia sospitar que algun animal feia de reservori del microbi.

Un candidat eren els armadillos. Aquests simpàtics animalons que tenen una mena d’armadura externa que els serveix de protecció. Una cuirassa amb la que de vegades s’arriben a fer instruments semblants a guitarres. Estaven sota sospita perquè feia temps s’havia vist que el bacteri causant de la lepra, el Mycobacterium leprae, també infectava als armadillos. Però amb la sospita no n’hi ha prou. Calia trobar una manera de demostrar-ho. I això s’ha pogut fer gràcies a les anàlisis genètiques.

Uns investigadors van analitzar el genoma del bacteri de diferents pacients afectats per lepra i el dels microbi present en diferents armadillos capturats als Estats units. I van trobar que en 28 dels 33 armadillos, la coincidència era total. S’havien anat passant el mateix microbi, mentre que en els altres 5 armadillos hi havia petites mutacions que indicaven que la soca del bacteri era diferent. I quan van analitzar els pacients van veure que 25 dels 39 analitzats també mostraven el mateix genoma bacterià. Un genoma que no s’ha vist en cap altre M. Leprae del món. Això volia dir que, al menys en aquests casos, el microbi havia fet el salt dels armadillos als humans. No es estrany si recordem que a Amèrica la carn de l’armadillo es menja.

Ara potser agafaran mala fama aquests animalons, però la culpa és més aviat nostra. La lepra existeix al vell continent des de fa segles. A Amèrica no n’hi havia fins l’arribada dels europeus. I considerant que els armadillos són originals del nou món, al principi van ser els humans els que van transmetre la lepra als armadillos. Ara simplement ens tornen el regal.

Pepe, Alves i les lleis de la física

dissabte, 30/04/2011

pilota.jpg Tothom analitza les imatges del que va passar. Es divertit, de manera que jo m’hi apunto de manera breu. Només dos consideracions prèvies:

A- Com que soc del Barça, que ningú pensi que soc imparcial (encara que intento no ser massa parcial).

B- Passo d’analitzar imatges i vídeos, ja que m’és impossible saber quin està manipulat i quin no.

Dit això, només em fixaré en les lleis de la física. Aquestes s’han de complir. I em fixaré en concret en dos detalls:

1er- La manera com surt disparat l’Alves és impossible sinó se li aplica una força externa. No es pot canviar el sentit del moviment i sortir en direcció contrària amb tanta força, tant ràpidament si només tens un peu a terra i vas llençat en una direcció. Podeu calcular-ho si teniu un físic a prop. Però és més senzill provar de fer-ho. Es pot fer, però no en una fracció de segon.

2on- La pilota cau morta als peus dels dos. No segueix la direcció que portava, ni segueix la trajectòria que l’Alves o en Pepe li haurien donat. (Ningú s’ha fixat en el que fa la pilota?)

Per tant, mirem la foto. Si els dos topen alhora amb la pilota, però l’Alves ho fa de costat i en Pepe ho fa en planxa, la força  que aplica un és molt superior a la que fa l’altre. Podríem dibuixar els vectors de força o calcular el moment angular, però en dissabte fa mandra. Simplement imagineu que en lloc de cames, fossin cotxes xocant. Un seguiria recte i l’altre faria un trombe.  Exactament el que es va veure. El que entra en planxa segueix quasi com si res  en la direcció que portava, i el que posa el peu de costat surt voltejat. I a més la pilota queda aturada i cau sense força.

De manera que si oblidem les imatges i analitzem la cinètica dels moviments, tot sembla més clar. Una cosa que, naturalment, és absurd demanar que faci un àrbitre en aquell moment. Ell decideix, com sempre, segons el que veu i (sobretot) el que intueix.

Per tant, a mi em sembla que hauria estat targeta groga i no vermella. Tampoc passa res. Moltes altres vegades les errades van anar a favor de l’impresentable d’en Pepe. Entenc que els seguidors blancs es queixin, perquè el futbol és més passió que no anàlisi raonada. Entenc menys (o potser massa) el que fan alguns periodistes. I està claríssim a que segueix jugant el ploraner oficial del regne.

 

 

 

Síndromes i més síndromes

divendres, 29/04/2011

llibre medicina copia.jpg La memòria és ben curiosa. Fa molts anys (ai!) una jove estudiant de medicina em tenia el cor robat. I un vespre, en sortir de l’Hospital em va comentar entusiasmada que havia vist un cas relativament rar de la “Síndrome de von Recklinghausen”. Per algun motiu, aquell nom em va quedar gravat, i encara ara, quan parlen de síndromes, el que em passa pel cap no és la SIDA, com a la majoria de gent, sinó un “von Recklinghausen” (pronunciat, més o menys: “fon reclinjàusen”).

Ben mirat, la paraula “síndrome” és curiosa. A part del fet que és d’aquelles que són masculines en castellà (el SIDA) i femenines en català (la SIDA), normalment no es té gaire clar que vol dir exactament. Alguna cosa relacionada amb la malaltia, però si és parla de síndrome i no de malaltia, alguna diferència deu haver-hi. O potser no. El concepte ha anat canviant i durant molt temps síndrome i malaltia es consideraven sinònims.

En general semblaria que una síndrome és un conjunt de símptomes concrets i que es poden agrupar. Pot passar que sigui un grup de símptomes causats per diferents malalties. Per exemple, la “Síndrome del distress respiratori agut” (ARDS per les sigles en anglès) és un procés que passa als pulmons quan pateixen una inflamació tan intensa que compromet la capacitat de respirar. Això pot estar causat per coses tan diferents com una infecció, un politraumatisme, per una intervenció quirúrgica, per cremades en grans superfícies del cos o per una malaltia com la pancreatitis.

Altres vegades es fa referència a una síndrome quan s’observa el grup de símptomes però no és té idea de la causa. Al principi de la SIDA només veien que els pacient patien un col·lapse en el seu sistema immunitari i que no era una malaltia hereditària sinó que apareixia de cop. Per això es va descriure com “Síndrome de Immunodeficiència adquirida”.

De síndromes n’hi ha moltíssimes. Massa i tot. La clau de tanta proliferació potser és el costum que es tenia abans de batejar la síndrome amb el nom del metge que la va descriure. Era molt llaminer agrupar símptomes i veure el teu nom posat en una situació clínica. Alguns fins i tot es passaven i calia numerar les seves síndromes. Si et parlen de la Síndrome de Forestier, hauràs de preguntar quina, perquè Forestier en va descriure dos de diferents.

I també hi havia el problema invers. Diferents metges descrivien síndromes que amb el temps es va veure que corresponien a la mateixa cosa. N’hi ha que tenen dotzenes de noms diferents. Tot un mal de cap pels estudiants de medicina. Per això la tendència ara és no posar el nom i fer servir una descripció, com ara “Síndrome paraneoplàsica”, “Síndrome premenstrual” o “Síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural”.

La poca especificitat associada al concepte de síndrome també ha afavorit que en psicologia sorgeixin síndromes com bolets. Potser amb massa facilitat qualsevol cosa que algú pensi que potser no és prou normal passa a definir-se com una síndrome.

No soc expert, però tinc moltíssims dubtes que la “síndrome de Stendhal” causada per veure massa bellesa en les obres d’art sigui una cosa real. Em sembla molt forçat parlar d’una “Síndrome de la soledat inquieta” per explicar una mena d’angoixa que tenen algunes persones si no estan acompanyades. I estic quasi segur que la “Síndrome de disfunció sexual femenina” per referir-se a “la manca o absència de fantasies sexuals i el desig de tenir relacions sexuals durant un cert període de temps” és un invent de les farmacèutiques per vendre més medicaments.

A més, moltes síndromes van perdent aquesta categoria per passar a ser directament malalties més ben definides. Així es poden batejar de nou amb noms que ja donen una idea de que va la cosa. Per això, la “Síndrome de von Recklinghausen” ja s’anomena “Neurofibromatosi de tipus 1”. Segur que és una definició molt més informativa, especialment per un metge. Però, en aquest cas en concret prefereixo el nom antic. No tinc massa clar com va la malaltia, però el nom de von Recklinghausen l’associo amb el record d’una mirada plena d’il·lusió que sempre em porta un somriure als llavis.

 

No són els pets, són els rots.

dijous, 28/04/2011

vaques.jpg Una dada que semblava ser de broma va ser la implicació de les vaques en l’escalfament global. Les vaques generen gas metà (CH4), que tot i estar present a l’atmosfera en menors quantitats que el CO2, exerceix un efecte hivernacle molt més intens. Quan la dada es va conèixer, els defensors de la indústria del petroli de seguida van començar a demanar que abans que els combustibles es limités el nombre de caps de bestiar. I als diaris van proliferar els titulars referents a l’efecte hivernacle induït pels pets de les vaques.

Això, però, és un error. El metà no el causen els pets de les vaques, sinó més aviat els rots. En els dos cassos no deixen de ser gasos generats al sistema digestiu i que surten de l’organisme. Però no està bé confondre un extrem amb l’altre. I la diferència es fa evident quan recordem que les vaques són animals remugants.

Alimentar-se d’herba no deixa de ser un problema nutritiu. Els vegetals tenen relativament pocs nutrients per unitat de pes, i a més, majoritàriament resulten molt difícils de digerir. L’herba està feta sobretot de cel·lulosa, lignina i molècules complexes que es resisteixen a ser degradades pels enzims que tenim els animals. La part d’aliment que aprofitem quan fem una dieta exclusivament vegetal és un percentatge molt petit si el comparem amb el que extraiem de la carn.

Per sort, es pot comptar amb col·laboradors. Els animals no podem degradar les fibres vegetals de manera eficient, però els microorganismes si que ho poden fer. En realitat, per qualsevol cosa que necessitem, segurament hi ha un microorganisme que ho pot fer. I l’estratègia dels remugants ha consistit en aprofitar les capacitats dels microorganismes.

L’estómac d’un remugant vindria a ser una gran cambra de fermentació plena de microbis. Hi ha bacteris, protozous i fongs. Una complexa comunitat en la que diferents microbis ataquen i degraden alguns dels components de l’herba que mengen. Els productes de desfeta d’alguns microbis serveixen com aliment per uns altres, que alhora generen residus que altres bacteris aprofiten. Al final, el que era una branca d’herba feta de cel·lulosa i altres polímers complexos acaba per degradar-se quasi completament deixant com a productes finals un grapat d’àcids grassos volàtils que l’animal pot captar directament a través dels vasos sanguinis i que esdevenen la seva principal font de nutrients.

Nosaltres obtenim energia gràcies a la glucosa sobretot. Després la transformarem en mil altres tipus de molècules, però la glucosa és el punt de partida. Doncs per als remugants la clau són molècules com l’àcid propiònic, l’àcid acètic o l’àcid butíric. I tots són el producte final generat per la gran massa de bacteris que tenen dins el seu estómac o, estrictament, al seu rumen.

Però aquests no són els únics. Els bacteris també fabriquen vitamines i molècules més complexes que resulten molt útils per l’animal… i algunes molècules que ja no fan cap servei. Entre elles el metà.

El metà és un gas, de manera que s’acumula dins l’estómac del remugant i va sortint pel camí més curt. És a dir per la boca. No penseu que és un producte exclusiu dels remugants. Nosaltres (de fet, la nostra flora intestinal) també generem metà. I també l’alliberem en forma gasosa per l’extrem del tub digestiu. Però nosaltres tenim la flora situada a la part de l’intestí gros i la sortida més propera està situada al final del tub digestiu. Les vaques treuen el metà amb els rots i som nosaltres els que ho fem amb els pets.

Això vol dir que també contribuïm a l’escalfament global a base de pets? Doncs no, perquè a diferència dels remugants, la nostra alimentació depèn molt poquet de la flora intestinal. Els nostres pets tenen només un 10% de metà, però sobretot és un problema de quantitat. Una vaca genera cada dia entre 100 i 200 litres de metà. I hi ha moltes vaques al planeta!

De totes maneres, això també depèn de la dieta de la vaca. Del tipus de vegetals amb que s’alimenti. De manera que potser es podrà reduir aquest component de l’efecte hivernacle simplement triant correctament el tipus de pinso. Potser en un futur, a més de carn de ”vedella ecològica” també l’anunciaran com “sense impacte en l’escalfament global”.

El puto amo i l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic

dimecres, 27/04/2011

stress.jpg Prometo que jo no soc gaire futbolero. El futbol mai ha estat el meu esport preferit, encara que aquests anys m’ho passi de conya amb el Barça. Però és que, tal com diu en Pep, aquest Mourinho és el puto amo. En el meu cas, perquè no para de donar-me temes interessants per analitzar des d’un punt de vista científic. Aquests dies (de fet, gairebé sempre) ha estat dient ximpleries, plorant per tot, faltant al respecte i insultant la intel·ligència del personal. Però el paio no és ruc, de manera que és evident que ho fa amb la intenció manifesta de fer saltar al personal. Ara en Pep ha saltat (i ja era hora), però segurament és exactament el que pretenia en Mourinho.

De fet és la mateixa estratègia que fan els lluitadors abans del combat. Esmentar la mare de l’adversari, recordar-li que et vas tirar la seva germana o explicar les misèries de la seva família, tribu, raça, societat o colla d’amics. En realitat és igual el que diguis sempre que sigui prou ofensiu. Només es tracta de fer-lo emprenyar. Irritar-lo fins que salti i perdi el control. O, dit en termes més tècnics, d’induir prou estrès com per activar-li l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic.

Si ho aconsegueixes, tens més números per guanyar la batalla.

Tot i que es pot generar per molts estímuls (entre ells els insults agressius), l’estrès només és la resposta normal, fisiològica, enfront d’un perill. Els nostres avantpassats, al davant d’una amenaça havien de respondre molt de pressa i sense floritures. Si venia un enemic, una fera o un perill, havies de triar entre fugir o lluitar. En els dos casos la resposta de l’organisme és la mateixa. Posar en marxa un grapat d’hormones que es fabriquen a l’hipotàlem, a la hipòfisi i a les glàndules suprarenals. D’entrada s’activa l’hipotàlem, que està al cervell i que fabrica coses com la vasopresina i, sobretot, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta actua sobre la hipòfisi, situada també al cervell i que, entre altres coses, fabricarà una hormona anomenada adrenocorticotropina (ACTH). L’ACTH va per la sang fins a les glàndules suprarenals que comencen a fer cortisol, que indueix altres coses com l’adrenalina i la noradrenalina. Aquest còctel d’hormones (n’hi ha més eh!) són les encarregades d’aturar quasi totes les funcions que no siguin imprescindibles i de destinar tants recursos com sigui possible a generar energia muscular.

Es tracta d’augmentar el ritme cardíac i la respiració de manera que circuli més sang i amb més oxigen. També es mobilitzen les reserves de glucosa per alimentar les cèl·lules. El flux sanguini es modifica de manera que majoritàriament va cap als músculs. La digestió s’atura, les pupil·les és dilaten, i l’activitat cerebral es focalitza en activitats implicades en la lluita.

Això vol dir que també quedarà compromesa la capacitat de incorporar coses a la memòria o de recuperar coses de la memòria. Moltes persones que han tingut un accident (una situació de moltíssim estrès) no recorden exactament com va passar ja que el mateix estrès va bloquejar la funció de la memòria. Per això també l’estrès fa que en ocasions que has de parlar en públic o en reunions molt importants et “quedis en blanc”. Però és que si un lleó et vol menjar, no és el moment per anar recordant coses complicades. La resposta ha de ser ràpida, senzilla i instintiva.

El cas és que si tu mantens la calma mentre l’enemic està actuant de manera ràpida, senzilla i instintiva, vol dir que et resultarà molt fàcil de predir el que farà. Les estratègies elaborades funcionen molt bé per derrotar accions simples i viscerals. Per això els combatents s’insulten de la manera més irritant possible. El que fan simplement és intentar generar prou estrès de manera que l’adversari faci servir estratègies poc eficients, que prengui decisions errònies i que s’oblidi de les estratègies més elaborades que coneix.

Evidentment, això és el que en Mourinho intenta. Els que ens ho mirem des de la barrera podem deixar anar els nostres nivells de cortisol, adrenalina i testosterona sense problemes, però espero que en Pep mantingui el seu eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic sota control. Si l’adversari vol provocar-te una resposta visceral, el millor és fer exactament el contrari. De totes maneres, en Pep és un paio llegit i segur que recordarà les primeres línies d’un poema d’en Rudyard Kipling que, entre moltes altres coses, no deixa de ser una recepta contra l’estrès excessiu:

 

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd i a més te’n culpen;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

I no per això semblar massa bo, o massa savi;

25 anys de Txernòbil

dimarts , 26/04/2011

Txernobil.jpg La casualitat ha fet que l’accident de Fukushima gairebé coincideixi amb el 25è aniversari del de Txernòbil. Segur que avui sentirem a parlar molt de centrals nuclears i del perill d’aquest tipus d’energia. Segurament els defensors esperaran a que passi l’onada d’inquietud generada abans de tornar a insistir en la necessitat que tenim d’aquest tipus d’energia i com de segures són les centrals nuclears. Segur que estan dissenyades amb uns marges de seguretat admirables, però res protegeix contra la incompetència o l’estupidesa. El desastre de Txernòbil n’és un exemple de llibre.

El que va passar aquell 26 d’Abril, a Ucraïna, va ser, ras i curt, que els operaris es van passar pel forro els protocols de funcionament de la central. Segurament era la manera habitual de fer algunes coses. Si el cap et demana un resultat i per aconseguir-lo et cal desconnectar l’alarma uns moments, doncs ho fas perquè normalment no passa res, i si t’hi negues et foten al carrer. És la diferència entre els protocols de seguretat teòrics i la trista realitat.

Una nuclear fa electricitat fent servir la calor produïda per les reaccions nuclears per escalfar aigua i convertir-la en vapor. Aquest vapor mou una turbina que és la que genera l’electricitat. El que volien saber a Txernòbil era quanta estona seguia generant electricitat la turbina si la central s’aturava. Era important perquè per al funcionament dels sistemes de refrigeració fa falta electricitat mentre no es posen en marxa els generadors dièsel. A Fukushima hem vist com de ràpidament es compliquen les coses si la refrigeració no funciona.

Per fer la prova, calia frenar el funcionament de la central. Però això no és tant senzill. Dins el nucli de la central hi ha moltes reaccions nuclears funcionant simultàniament. Normalment es parla sempre de la fissió de l’urani, però això genera altres elements radioactius que es desintegren i generen altres que també es desintegren i així fins arribar a formar elements estables. Això fa que s’hi trobin molts tipus d’àtoms per allà dins. I un d’ells, el Xenó-135, és particularment emprenyador per als tècnics de la central. El problema amb el Xenó és que té l’empipadora capacitat d’absorbir neutrons i, per tant, aturar les reaccions nuclears. Per això sempre s’intenta mantenir uns nivells baixos de Xenó-135.

I la manera de fer-ho és evitar que la central baixi massa la potència. Les mateixes reaccions nuclears desintegren el Xenó i el transformen en altres tipus d’àtoms que no donen problemes. Per això es tractava de baixar el funcionament de la central, però no tant com per permetre que el Xenó augmentés massa. Si ho fes, caldria aturar la central uns dies fins que aquest contaminant desaparegués espontàniament. I aturar la central sortia molt car.

De manera que per fer la prova, van reduir la potència del generador introduint unes barres de control que frenen les reaccions nuclears. Això va baixar la potència del reactor perquè les barres absorbien els neutrons de les reaccions. Però els mecanismes de seguretat de la central fan que si la potència baixa, la central s’atura automàticament. Com que això no interessava als operaris, el que van fer va ser saltar-se el llibre de protocols i apagar els sistemes de control automàtic. Per això va caldre desconnectar també l’ordinador que controlava els mecanismes de seguretat.

Però aleshores va caldre tornar a pujar una mica la potència del reactor per evitar que el Xenó s’acumulés. De manera que manualment van anar retirant les barres de control. La nuclear disposava de 170 d’aquestes barres, i els protocols especificaven que sempre n’hi havia d’haver com a mínim 30. Però aquell dia en van deixar només 8. El resultat va ser que les reaccions nuclears van recuperar la seva marxa i van augmentar la temperatura i la pressió de manera brutal. Ah!, però havien desconnectat els sistemes de control, de manera que els operaris no ho van notar. De fet, van començar a veure que alguna cosa anava malament quan van sentir soroll d’explosions. Immediatament van intentar introduir més barres de control, però en aquell moment la temperatura ja les havia deformat i no les van poder fer entrar.

Poc després va tenir lloc una gran explosió per hidrogen. Era una reacció similar a la que ha generat les explosions que s’han vist a Fukushima aquests dies. La diferència és que a Txernòbil no hi havia edifici de contenció i el material radioactiu va sortir disparat amb l’explosió i va continuar fent-ho durant molts més dies. La resta ja és història.

L’energia nuclear és perillosa, però el més perillós és la incompetència i l’estupidesa dels humans. Uns factors que sempre cal incloure en qualsevol càlcul de riscs.

 

Pocavergonyes

dimarts , 19/04/2011

vergonya.jpg La vergonya és un sentiment empipador. Tots ens hem trobat en situacions en que et voldries fondre i desaparèixer. Voldries que el temps fes marxa enrere per poder modificar o evitar la situació que et fa sentir terriblement incòmode. I això passa sobretot de petits. Després, a mida que ens fem grans anem acceptant amb més o menys dificultat situacions socialment complicades, acceptant que, de vegades passa i no hi ha manera de modificar el resultat.

De totes maneres, hi ha persones que aparentment no en tenen de vergonya, mentre que altres mantenen uns nivells de “vergonyositat” molt elevats tota la vida. Encara més, en determinades malalties mentals, com ara la “demència frontotemporal”, una de les coses que noten els familiars del pacient és un comportament social estrany, desvergonyit. Aparentment es poden perdre sentiments relativament complexos com la vergonya. El problema és analitzar coses tan subtils com això.

Però han fet un experiment molt divertit per mira d’esbrinar en quina zona del cervell es processa una cosa tan abstracta com la vergonya. I la manera de fer-ho es pot definir com enginyosament cruel. Als participants els feien cantar en un karaoke una vella cançó de l’any 1964 (My girl, dels Temptations). Alhora els monitoritzaven diferents paràmetres corporals com la pressió sanguínia, la temperatura i coses així.

Tot seguit els ficaven en un aparell de ressonància magnètica per mesurar l’activitat del cervell i… els feien escoltar el que havien cantat però sense la música. Només la seva veu! Evidentment, la cosa queda molt poc afavorida i tothom experimentava un sentiment que podem descriure tranquil·lament com vergonya (per cert que si m’ho fan a mi segur que em fong de vergonya, i qualsevol que m’hagi sentit cantar ho entendrà).

La gràcia és que podien comparar els paràmetres que indicaven vergonya (enrojolament facial, sudoració, pujada de la tensió) amb l’activitat de diferents zones del cervell. I van trobar que tot això depenia de la mida i la integritat d’una regió particular anomenada “escorça cingular pregenual anterior”. La relació era molt evident en pacients que patien una degeneració d’aquesta zona.  Simplement no experimentaven vergonya. Els era indiferent una situació que a la majoria els incomodava intensament.

La cosa és (com tot el relacionat amb el cervell) complicada. No és que aquests pacients no experimentessin emocions, ja que si els provocaven un esglai (amb soroll inesperat per exemple), responien de manera normal. De manera que només quedaven afectades emocions relativament complexes i elaborades, mentre que les més primàries, com la por, es mantenien intactes. De fet, com més complexa és l’emoció, sembla que més vulnerable resulta a les malalties neurodegeneratives. Un fet que era previsible, però que ara ja comencem a determinar amb més precisió.

Això pot ajudar a diagnosticar millor determinades malalties i a saber per on han d’actuar els tractaments que es dissenyin en un futur. I també ens permet entendre que passa amb un poca-vergonya. Simplement té petita l’escorça cingular pregenual anterior. Saber-ho no ens serveix de res quan has de tractar amb un d’aquests, però al menys interiorment te’n pots riure una mica. No serveix de res perquè, és clar, a ell li és ben igual.

Mourinho i els alls.

dilluns, 18/04/2011

927380_garlic_2.jpg L’àrbitre els perjudica…, el calendari fa que sempre descansin menys…, als altres els ho perdonen tot…, la premsa li té mania…, Sempre juguen amb deu…, tothom els perjudica…. En Mourinho ha fet de la queixa una estratègia com pot ser qualsevol altra. Però ja es fa una mica pesat. Per això ja li diuen Llourinho, i es comenta que amb les seves queixes, dia si dia també, es repeteix més que l’all.

Però això fa pensar en un tema interessant. Per quin motiu repeteix l’all, sobretot quan el mengem cru? Després de tot, sempre és diu que l’all té un grapat de propietats saludables. El seu consum l’aconsellen per ser antioxidant, antibiòtic, fa baixar el colesterol, ajuda a regular els nivells de sucre i la pressió arterial o potencia l’activitat del sistema immunitari.

En general tots aquests efectes són certs, tot i que potser no són tant potents com ens volen fer creure quan ens volen vendre extractes d’all. En tot cas, no hi ha dubte que l’all és un aliment que no va malament incloure en una dieta sana. El problema és l’olor que deixa i que pot mantenir-se a l’alè i fins i tot a la suor, durant molt temps. A més, segons com es cuini, “repeteix” molta estona. Tot això el pot fer empipador per menjar.

La clau de la picor i l’olor de l’all és un producte anomenat allicina. Estrictament és un aminoàcid, encara que no és dels coneguts ja que no es fa servir per fabricar proteïnes. Una de les característiques de l’allicina és que conté sofre, i això contribueix a donar-li la olor característica. Els productes amb sofre, fàcilment fan una olor peculiar i intensa. És una cosa que té en comú amb la ceba, que si pica i fa plorar també és degut a que fabrica un compost amb sofre.

L’all fa servir l’allicina com a sistema de defensa. És una molècula força reactiva i actua oxidant altres productes. Per això serveix com bactericida o fungicida. Si la planta té una ferida, li va bé fabricar un producte que mantingui els bacteris a ratlla. En situació normal, l’all no te allicina sinó un altre compost, l’alliína. Quan la cèl·lula de l’all pateix un dany, s’activa un enzim que transforma l’alliína en allicina. Sense l’enzim la reacció no té lloc. Per això coure els alls evita l’aparició de l’olor ja que en la cocció es degrada l’enzim. I el mateix passa en arribar a l’estómac. Els àcids digestius també degraden l’enzim. Quan es fabrica allicina en quantitat és en el moment en que tallem o triturem els alls.

Però no hi ha res que no tingui dos cares. L’allicina és molt reactiva i per això mata els bacteris, però pel mateix motiu pot ser irritant per les cèl·lules del sistema digestiu. En realitat també es pensa que la planta el fabrica per evitar ser menjada pels herbívors. No deixa de ser un producte irritant que pot causar una certa inflamació. Això pot complicar la digestió i en algunes persones particularment sensibles a aquest producte pot acabar per causar al·lèrgies o fins i tot úlceres. Com sempre, no és una bona cosa l’excés d’una cosa bona.

L’allicina no és l’únic producte interessant de l’all. S’ha vist que moltes de les seves propietats beneficioses segueixen igual encara que la planta sigui d’una varietat que pràcticament no en fa. De fet, l’all té més productes amb sofre i que fan olor i, a més, l’allicina es degrada molt de pressa, de manera que potser s’està emportant una fama poc merescuda.

Tot plegat explica una mica les propietats de l’all. Un producte que, com en Mourinho, té les seves innegables virtuts i pot fer un àpat més interessant, però que pot resultar irritant i que en cas de consumir-lo en excés es repeteix d’una manera una mica empipadora.

Cap on anem?

divendres, 15/04/2011

Virgo_Supercluster copia.jpg Un concepte relativament senzill d’entendre és que el moviment és relatiu. Si vaig conduint el cotxe en una autopista puc afirmar que respecte al cotxe estic quiet ja que estic assegut i no em moc, però respecte a la carretera em desplaço a 110 km/h. De manera que per dir a quina velocitat vaig cal especificar respecte a que. I el mateix passa si em pregunto cap a on vaig. Dins un avió puc estar anant cap a la part del darrera de l’avió, però alhora també vaig en la direcció que és mou l’avió. De nou, cal especificar el sistema de referència que faig servir.

Normalment això són disquisicions que només fan servir els físics. A la vida real, tots aquests detalls no tenen importància o resulten evidents en el marc de la conversa que es tingui. Si al tren m’aixeco i em pregunten on vaig és evident que no em demanen per l’estació final sinó per l’indret dins el tren. Però començar a pensar cap a on anem realment, portant els raonaments a l’extrem, pot ser un joc interessant.

Ara mateix estic assegut al davant de l’ordinador, de manera que semblaria que estic aturat, però el meu cos està sobre la superfície de la Terra, que va girant. Si estigués a l’equador representaria que m’estic desplaçant en direcció a llevant a uns 1600 km/h.

Però la Terra no està quieta sinó que va fent camí al voltant del Sol. I això ho fa a una velocitat de gairebé 30 km/s. De manera que des que heu començat a llegir això, fa uns trenta segons, ens hem desplaçat 900 km.

De totes maneres, encara ens movem més. El Sol no està quiet penjat al mig de l’espai, sinó que es va desplaçant per la Via Làctia i cada 226 milions d’anys completa una òrbita al voltant del centre de la galàxia. Sembla molt temps, però és que la galàxia és molt gran. El Sol es mou a 217 km/s. De manera que, en realitat, des que heu començat a llegir el post ja us heu desplaçat uns vint-i-un mil kilòmetres a través de la galàxia.

Naturalment, el raonament segueix ja que la galàxia tampoc para quieta. El problema és que ara ja comença a ser complicat definir el moviment de la galàxia. Cal dir respecte a que, però com que totes les galàxies es mouen i, a més, l’Univers s’està expandint, la cosa comença a ser menys clara. En tot cas, la nostra galàxia es mou junt amb un grup de més galàxies que s’anomena “Grup Local”. El formen la Via Làctia, Andròmeda i unes quantes galàxies més de menor mida. També hi ha moviment aquí dins. Per exemple, la nostra va en direcció a Andròmeda a uns 60 km/s, i amb el temps acabaran per xocar.

Però tot el Grup Local es desplaça com una sola entitat en direcció a un altre grup de galàxies anomenat “Cúmul de la Verge (o de Virgo)”, que forma part junt amb el nostre grup local i moltes més, del “Supercúmul de Virgo”. I això ho fem a 600 km/s. Seguint el raonament d’abans en aquests dos minutets ja portem recorreguts trenta sis mil quilòmetres.

Ah! Però la cosa encara continua. El supercúmul de Virgo, el nostre grup local i molts més altres cúmuls de galàxies es desplacen tots en la mateixa direcció, com si fos un riu còsmic, movent-se a més de 6000 km/s cap a una zona determinada de l’Univers. Alguna cosa hi ha allà, a uns 250 milions d’anys llum de distància, que genera una força gravitatòria prou monstruosa com per arrossegar totes aquestes agrupacions de galàxies. El cas és que no està clar de que es tracta. Per això l’han batejat simplement amb el nom de “El Gran Atractor”.

És una llauna perquè ara mateix el Sol està situat a la part del darrera de la Galàxia i ens impedeix observar que hi ha allà. Per això, de moment simplement ignorem el que és el Gran Atractor.

Com deia, la cosa és més complicada perquè l’Univers s’està expandint. I en arribar a aquestes magnituds, l’expansió ja té efectes importants. Tot i que anem cap al Gran Atractor, segurament no hi arribarem mai per culpa de l’expansió de l’Univers.

Tot això no té gaire aplicació més enllà de la curiositat, és clar. Però si algun dia inventeu una màquina del temps, recordeu que cal trobar la manera de desfer també el camí en l’espai. Fa tres minuts estàvem a més d’un milió de quilòmetres d’aquí. Retrocedir en el temps sense tenir en compte aquest “detall” ens faria aparèixer enmig de l’espai buit!