L’idioma; efectes secundaris

divendres, 1/04/2011

idiomes.jpg Moltes vegades es diu que els idiomes no haurien de aixecar tantes passions ni problemes ja que, en el fons, només són eines que fem servir per comunicar-nos. Un raonament aparentment correcte, però que de seguida notem que és erroni. Per descomptat que l’idioma serveix per comunicar-nos, però sembla que el seu efecte és més subtil i el fet de parlar un idioma o altre pot modificar la manera com veiem el món. L’idioma que parlem ens fa com som d’una manera més intensa de la que semblaria.

En un article que acabo de trobar posa uns quants exemples prou divertits. Per exemple, a Austràlia, els indígenes que parlen un idioma anomenat kuuk thaayorre sempre tenen clar on són els punts cardinals. Sense necessitat de brúixola poden assenyalar el nord, el sud o la direcció que calgui. El motiu és, justament, el seu idioma.

Quan nosaltres parlem i hem de fer referencia a distribucions en l’espai acostumem a fer-ho respecte de nosaltres mateixos. Posem les coses a la dreta, a l’esquerra o al davant. Si no ho fem així, ho precisem “a la teva esquerra”, “al seu davant”. Però els parlants de kuuk thaayorre sempre ho fan respecte als punts cardinals. Per parlar dirien que “tinc la pantalla de l’ordinador al nord-oest de la meva cara”, o “la bicicleta ha passat pel sud del vianant”.

Ens sembla estrany, però en realitat és un sistema tant bo com el nostre. L’únic problema és que t’obliga a saber sempre on hi ha el nord. I la conseqüència és que, de ben petits, els nens que parlen kuuk thaayorre poden orientar-se d’una manera que nosaltres som incapaços de fer. L’idioma els ha modelat la percepció de la seva situació en el planeta.

Un altre curiositat està en la manera com anomenem els números. Quan es calculen temps de reacció es nota que els que parlen determinats idiomes triguen una mica més a fer algunes operacions amb l’onze i el dotze. L’anglès, amb eleven i twelve n’és un exemple clar. En canvi aquesta dificultat no s’observa en idiomes en que el nom d’aquests números seria equivalent a diun o didós, igual que disset, divuit, vint-i-dos o trenta-u. El fet d’anomenar d’una manera diferent de la norma aquests números complica la manera d’operar amb ells.

La percepció del propi sexe s’ha vist que apareix en moments diferents depenent de l’idioma en que es parla. Nosaltres diem jo i tu, però diferenciem entre ell i ella. En canvi, hi ha idiomes en que ja diferencien el tu segons si és masculí o femení. Doncs be, els parlants d’aquests idiomes identifiquen el propi sexe un any abans que aquells que parlen idiomes en que no es fa distinció.

Quan t’adones d’això, notes com de difícil pot ser la feina dels traductors (la dels bons traductors). I també em fa pensar en diferències que poden estar relacionades amb l’idioma. És el mateix concepte, però em genera un sentiment subtilment diferent dir, o escoltar, “t’estimo” o “te quiero”. La segona té afegit un component de possessió, degut a que la paraula té dos sentits, que li atorga un valor diferent. I això malgrat saber perfectament que en els dos cassos vull, o volen, expressar el mateix sentiment.

L’idioma ens permet comunicar-nos, però sembla que fa més que això. En certa manera modula la manera com interioritzem el món i la vida que vivim.

De penis i espines

dijous, 31/03/2011

cactus.jpg La història va començar amb una estratègia ben interessant per descobrir coses sobre la evolució dels humans. Normalment s’analitza allò que tenim, però uns investigadors de Standford van triar el camí oposat. Mirar dins el DNA per veure que era el que faltava. Es tractava de comparar seqüències de DNA de diferents simis i centrar-se en aquelles que en els humans no hi eren. Al llarg de l’evolució hi ha fragments del DNA que tenen mutacions, és a dir que presenten alguna modificació. Però també n’hi ha que es perden pel camí, i d’aquestes pèrdues també en podem treure informació.

Van trobar 510 seqüències de DNA que els ximpanzés encara tenien, però que en els humans havien desaparegut. No eren estrictament gens, sinó seqüències aparentment reguladores. De les 510 seqüències, dues semblaven interessants ja que una estava situada al costat del gen del receptor dels andrògens, i l’altre al costat d’un gen supressor de tumors.

El que van fer aleshores va ser introduir aquestes seqüències en embrions de ratolí per veure si tenien algun efecte. I en fer-ho, van veure que la segona seqüència actuava frenant el creixement de determinades parts del cervell. Seria com un fre per evitar un creixement massa gran del cervell. Potser el fet que els humans perdéssim aquesta seqüència ens va permetre adquirir uns cervells de mida més gran, amb tots els avantatges que això implica (excepte al moment del part).

Però el que ha fet més gràcia és l’altra seqüència. Es va veure que el que feia era que es formessin espines i pèls sensitius… al penis!

D’entrada, això d’un penis amb espines sona una mica anguniós. Però estem parlant d’animals, no de rosers. Molts animals, com ara els mateixos gats, tenen unes formacions més o menys queratinoses als penis que s’anomenen “espines”. En realitat, la forma dels penis de diferents animals mostra un ventall de variacions fantàstic. N’hi ha amb tota mena de formes, mides, protuberàncies i complicacions diverses. Per no parlar de l’aparell copulador d‘alguns insectes. Alguns de realment estranys, i altres que recorden més el sistema d’acoblament de les naus espacials que no pas res que tinguin els mamífers. Potser els penis dels humans no són cap obra mestra de l’estètica, però si els comparem amb els d’altres animals, tampoc estan tan malament.

Segons les dades d’aquest estudi, en algun punt de l’evolució els humans vam perdre aquesta seqüència genètica i amb ella les espines i els pèls sensitius del penis. Unes característiques que molts simis encara tenen. De totes maneres, un cert percentatge d’homes (prop del 20%) presenten unes estructures anomenades “pàpules perlades” al penis. No són cap malaltia ni tenen cap importància i potser tinguin alguna relació amb les espines que vam perdre al llarg de l’evolució.

Quan la cosa comença a trontollar és en les interpretacions de les conseqüències que això ha tingut. Els efectes físics els podem analitzar en experiments. Els efectes sobre el comportament només els podem imaginar, i això ja és un terreny molt menys segur. Els investigadors proposen (especulen?) que tot plegat estaria relacionat amb el comportament monògam dels humans.

Les espines es pensa que serveixen en alguns animals per fer sortir l’esperma que altres mascles hagin dipositat anteriorment dins la femella. Moltes femelles de primats s’aparellen amb molts mascles durant el període en que estan receptives. Amb les espines fent “neteja” millores les probabilitats que la descendència sigui la teva i no la d’algun competidor. Però realment podem estar segurs que aquesta és la seva funció? Sospito que no hi ha gaires estudis concloents sobre el tema i simplement sigui una possible explicació que acceptem mentre no en tinguem cap de millor.

I els pèls sensitius poden fer que la còpula sigui més ràpida. Més sensibilitat, menys durada. En un ambient salvatge, no pots estar massa temps entretingut fent segons que ja que els depredadors no descansen. Interessa “anar per feina”. Potser per això, el temps mitjà de la còpula d’un ximpanzé és de pocs segons.

Però tampoc no podem generalitzar. Els orangutans, que també tenen estructures d’aquestes al penis hi dediquen uns 14 minuts. En el cas dels humans… doncs depèn molt de l’estudi que agafis i de la fiabilitat que li donis, però la mitjana es mou al voltant dels tres minuts. (curiosament tothom afirma estar per sobre de la mitjana!). En tot cas, si encara tinguéssim els pèls sensitius, potser els temps els mesuraríem en segons i no en minuts, de manera que no ens queixarem per la pèrdua.

L’anècdota del baròmetre

dimecres, 30/03/2011

barometer.jpg Si una història és prou bona li podem perdonar quasi tot. Fins i tot el fet que no sigui certa. En realitat estic segur que la major part del que ens expliquen sobre fets històrics només és una versió maquillada i novel·lada de la realitat. Però l’important acostuma a ser el missatge implícit (amb permís dels historiadors, és clar)

Una de les anècdotes científiques que trobo millors, malgrat no ser certa, l’adjudiquen a Ernest Rutherford, guanyador del Premi Nobel de Química l’any 1908, en referència a un estudiant anomenat Niels Bohr, que posteriorment també va fer història. Diuen que un professor li va demanar ajuda (a Rutherford) per avaluar un alumne (Bohr) al que no sabien si aprovar o suspendre en un examen.

La pregunta que causava el dubte era: ‘Demostri com és pot determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre‘. I la resposta de l’alumne va ser: ‘Portar el baròmetre al terrat de l’edifici, lligar-hi una corda molt llarga. Despenjar-lo fins a la base de l’edifici, fer una marca  i mesurar. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici ‘.

El problema era que no justificava cap coneixement de física, però no deixava de ser correcta, de manera que tant podien posar un zero com un deu.

En Rutherford va proposar donar una altre oportunitat a l’alumne i li va concedir uns minuts més per respondre, advertint, però, que la resposta havia de fer servir els principis de la física. Durant una estona l’alumne no va escriure res però a l’últim moment es va decidir i va escriure: ‘Agafi el baròmetre i llenci’l a terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després apliqui la fórmula 2h=gt2.

Aquesta resposta satisfeia les expectatives dels professors i li van concedir l’aprovat. Però en Rutherford, en sortir de l’aula el va cridar i li va demanar per quin motiu havia dubtat tant al principi. El noi va dir que el problema era que sabia massa maneres de resoldre el problema i havia necessitat triar-ne una. I tot seguit en va comentar algunes.

Per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem l’altura de l’edifici.

Una altre: agafes el baròmetre i et situes a les escales de l’edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura.

Encara més: Lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període d’oscil·lació.

Però, segurament, la millor manera és agafar el baròmetre per picar amb ell la porta de la casa de l’administrador i, quan obri, dir-li: “Senyor administrador, aquí tinc un bonic baròmetre. Si em diu l’alçada d’aquest edifici, l’hi regalo.”

En aquest moment de la conversa, Rutherford li va preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema, és a dir que la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’alçada entre ambdós llocs. La resposta de Bohr va ser que és clar que la coneixia…, però que els seus professors l’havien ensenyat a pensar.

En una altre versió de la història (circula en moltes versions més o menys diferents) la resposta final de Bohr era que estava fart de professors que li ensenyaven com havia de pensar en lloc d’ensenyar-li l’estructura de la matèria. És una mica diferent, però el missatge és el mateix.

De totes maneres, l’anècdota no va passar mai a Rutherford ni a Bohr, sinó que va ser inventada per Alexander Calandra, un professor de física que la va publicar en un llibre “The Teaching of Elementary Science and Mathematics”. Si realment ensenyava als seus alumnes a pensar, en lloc d’ensenyar com havien de pensar, segur que era un excel·lent mestre.

Nostradamus i el terratrèmol de Japó

dimecres, 23/03/2011

Nostradamus.jpg La memòria és una gran cosa que, potser per desgràcia, cada vegada s’exercita menys. Com que ja tenim a l’abast tota la informació possible, quina necessitat hi ha de fer l’esforç per recordar les coses? El punt feble d’aquest raonament és que sovint oblidem allò que seria interessant saber. Per això ens poden entabanar un any, i un altre, i un altre.

Els qui excel·leixen en això d’aprofitar la poca memòria que tenim la majoria són els fabricants de prediccions. Cada vegada que hi ha una gran catàstrofe natural surten de sota les pedres grapats d’experts recordant-nos que Nostradamus ja havia avisat. Que les profecies dels maies també ens indicaven alguna cosa semblant i que els còdex secrets de no-se-quina religió ens avisen que el temps s’acaba i que ens preparem.

Ràpidament et planten davant dels nassos uns textos críptics acompanyats de la corresponent traducció i interpretació que correspon exactament amb el que acaba de succeir. La que circula aquests dies (una entre tantes, suposo) que avisava del terratrèmol de Japó és una de les de Nostradamus:

Centúria I, quarteta 46:

Molt a prop d’Aux, Lectoure i Mirande

Un gran foc caurà del cel durant tres nits.

La causa semblarà tant sorprenent com meravellosa;

Poc després hi haurà un terratrèmol.

La interpretació seria que fa poc es van veure aurores boreals (el foc del cel) i just després ha tingut lloc el terratrèmol. Per tant, Eureka! Nostradamus ja ho deia!

Home!, El detall que l’amic Nostradamus feia referència a França i no a Japó, sembla que és un detall menor. Potser podem acceptar que faci referència al fet que les aurores boreals es veiessin veure a França. En realitat ell parlava d’uns indrets concrets, però no serem estrictes en això. També hi ha el detall, poc important, d’oblidar el tsunami.

Però ben mirat, no ho tenia gaire difícil. De vegades hi ha aurores boreals que es veuen més al sud de l’habitual. No sempre, però tampoc són un fet extraordinàriament estrany. Per tant, algun any n’hi haurà i es veuran a França. I de terratrèmols n’hi ha cada any, per tant, no importa quan hi hagi una aurora boreal, segur que en poc temps hi haurà un terratrèmol. D’entrada no en recordo gaires (ai, la memòria), però si mirem una llista de terratrèmols importants podem veure la trampa.

Si hagués estat l’any passat haurien dit: Genial! Nostradamus va predir el terratrèmol d’Haití! I si fos l’anterior: Espaterrant! Nostradamus sabia que hi hauria un terratrèmol a Sumatra. Que l’aurora boreal hagués aparegut l’any 2008? Cap problema: Nostradamus ja va avisar del terratrèmol de Sichuan, a la Xina. El 2005 fliparien per la predicció del terratrèmol de Pakistan. I que dir del 2004? El terratrèmol i tsunami d’Indonèsia!

Al final és igual quan aparegui una aurora boreal o qualsevol cosa que un il·luminat pugui interpretar com foc que cau del cel (una aurora boreal, una pluja d’estels particularment abundant, la cendra d’un volcà…). Segur que poc després hi haurà un terratrèmol en algun indret del planeta.

Serà divertit veure com els avisos de la fi del món per l’any 2012 aniran proliferant a mida que s’apropa la data. Predir catàstrofes, finals del món i apocalipsis variades és un bon negoci. Quan s’equivoquen (pràcticament sempre), tothom se n’oblida ràpidament. Però només els cal anar insistint. Si insisteixes prou, al final segur que algun dia l’encertes.

 

Ametlles, cireres i primavera

dimarts , 22/03/2011

ametller.jpg Per fi ja tenim la primavera aquí. Al menys la primavera astronòmica. Els dies cada vegada són més llargs i assolellats, però encara falta que arribi “aquell dia” en que surts al carrer i tot sembla nou i lluminós. L’aire és més càlid i notes com la sang corre amb més força. Aleshores és quan penso que, per fi!, ja ha arribat de veritat la primavera. Mai se sap quan arriba aquest dia, i potser per cada persona és un de diferent. Jo aquest any encara no l’he viscut, però ja falta poc. Es nota a l’ambient.

El primer senyal del bon temps és la florida dels ametllers. Encara fa fred però alguns arbres ja donen senyals de recuperar l’activitat. Veure ametllers florits ens recorda que l’hivern no durarà sempre. Després vindran els cirerers i aleshores molts comencem a dubtar si el que veiem florit és un ametller o un cirer. A més, ens fem un embolic amb el color. El blanc és l’ametller i el rosa el cirerer? O és al revés?

En realitat, tots dos poden tenir els dos colors. Hi ha moltes varietats i les flors tenen molts matisos que van del blanc fins al rosa en els dos casos. Per veure la diferència és millor fixar-se en les fulles. De fet, si mirem les flors notem que s’assemblen força. I el motiu el podem deduir del nom científic. El cirerer és el Prunus avium, i l’ametller és el Prunus dulcis.

Tots dos són del gènere Prunus, igual que molts arbres fruiters (com la prunera, és clar!) i de la família de les rosàcies. De fet, una de les característiques de les rosàcies és que les flors poden tenir diferent nombre de pètals, però sempre són múltiples de cinc.

És curiós que l’ametller sigui el Prunus dulcis, ja que posats a triar, les cireres són realment més dolces que les ametlles. De fet, algunes ametlles es caracteritzen per ser amargants. Amb aquesta varietat d’ametlles cal vigilar perquè a més d’amargants, poden arribar a ser tòxiques si es prenen en gran quantitat. El motiu és un producte que conté en relativament alta concentració. L’amigdalina és una substància fabricada per diferents arbres de gènere Prunus, però l’ametller amargant és el que en fa en més quantitat.

La gràcia de l’amigdalina és que dins la seva molècula hi ha un grup cianur unit. Mentre no s’alliberi no passa res, però si menges moltes ametlles de la varietat que té molt amigdalina si que es pot alliberar en prou quantitat com per ser tòxic. I és un enverinament per cianur. No és perquè si que a les novel·les d’assassinats, sabien que havien fet servir cianur per l’olor a “ametlles amargants”.

L’amigdalina, durant un temps es va pensar que tenia alguna utilitat per al tractament del càncer. Això, però no es va poder demostrar. En canvi, si que es coneix la toxicitat, de manera que no surt a compte com a tractament.

Però en tot cas, ara no toca pensar en ametlles amargants. Arriba la primavera i aviat serà  època de coses dolces: cireres, ametlles torrades, passejades sota el sol i l’olor del camp quan recupera la vitalitat. L’hivern pot ser genial, però al final ja es troba a faltar el bon temps i els dies llargs.

El Messenger ja ha arribat

dilluns, 21/03/2011

mercuri.jpg Repetint l’acudit que fèiem fa tres anys, per fi hem rebut bones notícies del Messenger. I tot seguit cal aclarir que la Messenger és la missió que s’ha enviat a explorar el planeta Mercuri. El planeta més ràpid i més proper al Sol encara amaga molts misteris. Però ara tindrem una sonda orbitant-lo durant tot un any, de manera que aviat en sabrem unes quantes coses més.

Mercuri és un planeta ben curiós. És molt dens i té un gran camp magnètic. Això fa pensar que la seva composició i el seu nucli són diferents del seu veí Venus. Però la mida i la composició exactes encara els ignorem. També s’ha vist que propers als pols hi ha zones que sempre estan a l’ombra i que presenten superfícies molt brillants als senyals de radar. Potser hi ha aigua a Mercuri? Aquesta és una altre de les incògnites que la Messenger ha d’aclarir.

En realitat fins i tot ens mostrarà per primera vegada una bona part del planeta. Mercuri només va ser visitat fa molts anys per la missió Mariner 10. Aleshores es va fotografiar una bona part del planeta, però no tot. La resta la descobrirem els propers mesos.

Però el més interessant de la Messenger és com exemplifica les dificultats del viatge estel·lar. Com que Mercuri és molt proper al Sol i és mou molt de pressa, resulta extremadament complicat enviar-hi una nau.

No pot anar-hi en línia recta. De fet, cap viatge espacial és en línia recta. Els planetes es van movent constantment, de manera que les trajectòries resulten ben complexes. Cal tenir en compte, a més de la distància i la posició, les forces gravitatòries que desvien les naus. Això pot ser una llauna, però també es pot aprofitar per estalviar combustible i corregir trajectòries. I la Messenger ho ha fet moltes vegades.

Si mirem un esquema del seu itinerari sembla una autentica bestiesa. Va passar al costat de la Terra, de Venus, del Sol i del mateix Mercuri un parell de vegades fins que a la tercera ja ha pogut quedar-s’hi. Aquest camí era necessari perquè arribar a Mercuri costa molt, però quedar-s’hi encara més. Mercuri no té atmosfera, de manera que no es poden fer maniobres aprofitant el fregament amb l’atmosfera per frenar. I com que va molt de pressa, la nau també porta molta velocitat i necessita molt combustible per frenar. Un combustible que no porta perquè ha de ser tant lleugera com sigui possible.

Per això es fan aquestes trajectòries on cada pas prop d’un planeta frena la nau i la redirigeix en un camí que al final permet que el planeta capturi la sonda.

En total ha estat set anys de viatge. Ara es quedarà un any a Mercuri per la missió pròpiament dita. Sembla una mala proporció, encara que ben mirat, n’hi ha que encara són pitjors:

La meva missió preferida, la New Horizons trigarà deu anys per arribar a Plutó, però no podrà frenar, de manera que… només hi estarà un dia.

Contaminaciò radioactiva

divendres, 18/03/2011

mesurant radiacio.jpg Per acabar aquesta setmana en que l’energia nuclear i les radiacions s’han convertit inesperadament en les estrelles temàtiques, pot ser interessant donar un cop d’ull a aquesta cosa més o menys abstracta que anomenem “contaminació radioactiva”. Més que res, perquè sovint hi ha dos conceptes molt relacionats que es confonen. Una cosa són les radiacions i una altre són les partícules radioactives.

En realitat el concepte és senzill. Els materials radioactius s’anomenen així perquè emeten radiacions ionitzants. Una cosa és el material emissor i l’altre és la radiació que genera. La diferència és semblant a la que hi ha entre una bombeta i la llum que emet.

Sembla una ximpleria, però de vegades sembla que en cas de fuga radioactiva siguin les radiacions el que s’emportarà el vent cap un indret o altre. Però el que viatja és el material radioactiu que hi havia a la central i que per causa de les explosions s’ha polvoritzat en partícules tant petites que el vent les pot portar arreu. O també és possible que hagin passat a estat gasós per les altes temperatures, s’evaporin i viatgin en forma de núvol.

Evitar la contaminació causada per grans fragments de material radioactiu no és difícil. El material el veus, i si el comptador de radioactivitat indica que allò emet radiacions el pots recollir i guardar en un lloc “segur”. El problema són les partícules en suspensió. El material invisible i prou lleuger per ser portat pel vent.

Si ens fixem en el personal que està treballant a primera línia dins la central, els famosos liquidadors, veurem que porten uns vestits molt sofisticats i aparatosos. Hermèticament tancats, amb equips d’aire autònom i totes les juntures segellades. Tot això no serveix de gaire per prevenir la majoria de radiacions. Potser les alfa les frenaran, però moltes beta i totes les gamma si que els irradiaran sense problemes. En tot cas, l’objectiu principal del vestit no és prevenir les radiacions sinó evitar que partícules radioactives entrin en contacte amb el cos del treballador.

Quan els treballadors surten i s’allunyen de la central, els nivells de radiació baixen molt ràpidament. Però si una partícula s’ha dipositat sobre la pell, seguirà emetent radiacions que seguiran afectant les cèl·lules de l’organisme. Els cabell és un indret on amb molta facilitat s’hi poden enganxar restes de pols provinent d’un material radioactiu o pols a la que aquest material s’hi ha unit. Per això apunten els comptadors cap a la zona del cap quan surten de la zona calenta. I si hi ha radioactivitat simplement cal rentar-se amb molta aigua fins netejar les partícules.

El problema més greu són aquelles partícules que es respiren. Cada vegada que inspirem fiquem dins els pulmons una bona quantitat de pols. El cos té mecanismes per anar fent-la fora. Els mocs del nas i la tràquea serveixen per que la pols s’hi quedi enganxada i vagui sortint lentament. Dins els pulmons hi ha cèl·lules que van netejant la superfície interior i aïllant tot el que sigui aliè a l’organisme. Però si la pols que respirem conté partícules radioactives, les radiacions que emetin aniran danyant les cèl·lules fins que no s’eliminin del cos. I en aquest cas no es pot eliminar amb una simple dutxa. La contaminació exterior és un problema relativament menor comparat amb la interior.

I en això hi ha una dada molt important i que normalment costa de trobar: La mida de les partícules. Segons les dimensions, una partícula que respirem pot entrar més o menys profundament dins el pulmó. De fet, si és prou petita, pot arribar fins i tot a la sang i viatjar a qualsevol òrgan. No és el mateix una partícula de una dècima de mil·límetre, que una d’una mil·lèsima de mil·límetre. De vegades pot donar la impressió que aquestes partícules, per ser molt petites són menys perilloses, però normalment és just al revés. Com més petites més fàcilment entraran dins el cos. A més, com més petites, més fàcilment poden ser portades pel vent i arribar més lluny. (Tot i que cal vigilar amb algunes informacions que ja corren i que són falses.)

I finalment, els humans podem anar amb compte i prendre precaucions per lliurar-nos d’aquestes partícules, però no passa el mateix amb la flora i la fauna. Les plantes poden absorbir elements radioactius que estiguin dissolts en l’aigua. Els animals es menjaran les plantes i acumulen aquests elements. O potser en menjar l’herba també s’empassaran la pols que s’ha dipositat a sobre. Una pols que pot ser feta de material radioactiu. I al final acaben apareixent al menjar. Un dels principals perills és la incorporació del material radioactiu a la cadena alimentària i que acabi dins el cos per la via del menjar.

Per molt radioactiu que sigui el material de la nuclear, mentre estigui a la central no hi ha massa problema. Les radiacions perilloses no arribaran gaire lluny. Però el material que les genera si que pot fer-ho (tot i que, per sort, com més lluny, més es dilueix). Per això el principal objectiu de les feines que es fan a la central és evitar que aquests materials es trenquin, esclatin o s’evaporin. Esperem que se’n surtin. (Al menys ara ja hi ha alguna noticia esperançadora.)

El color de la radioactivitat?

dijous, 17/03/2011

simpson.jpg Amb la radioactivitat passa una cosa contradictòria. Es parla d’ella com una amenaça invisible, però normalment pensem en ella com si fos de color verd (de vegades blau) fosforescent. A les pel·lícules és així com es representa, i la que possiblement és la barra de material radioactiu més famosa del món, la que manipula en Homer Simpson al principi de cada capítol, llueix verd fosforescent.

Aleshores que hem de pensar? Si hi ha radioactivitat en un indret veurem una amenaçadora llum fosforescent, o no veurem res en absolut?

Doncs la radioactivitat no la veurem de cap manera. Simplement no disposem de cap òrgan al cos que ens permeti veure-la, ni olorar-la ni escoltar-la. Un dels problemes que tenen els productes radioactius és que sense aparells adequats no tenim manera de distingir-los de la resta de materials. Un bloc d’urani enriquit deixat sobre la taula ens semblarà una peça metàl·lica sense cap característica particular, més enllà de ser molt pesant.

Però la mitologia amb la fosforescència no ha sorgit sense més. La radioactivitat no brilla, però pot fer que determinats elements fosforescents si que es posin a brillar. De fet, una de les primeres observacions que va fer en Roentgen en el camp de les radiacions va ser gràcies a la fosforescència.

Un dia, en acabar la feina i apagar les llums del laboratori va notar que hi havia alguna cosa que brillava en la foscor. Va tornar a encendre els llums i va veure que era un full de paper pintat amb pintura fosforescent. I després d’unes quantes proves va descobrir que el motiu era una font de radiacions que tenia al laboratori. Les radiacions no es veien, però el seu efecte sobre el material fosforescent si.

En un material fosforescent, les seves molècules poden absorbir l’energia que li arriba amb la llum. Això crea un petit canvi en la molècula, que mica a mica anirà tornant a la normalitat deixant anar l’excés d’energia. I la deixa anar en forma de la característica llum fosforescent. La radioactivitat també activa les molècules del producte fosforescent i per això fa que brilli.

Però el que es veu brillar no es la radioactivitat.

Aquest efecte va fer molta gràcia al principi, però també va resultar tràgic. A principis del segle XX, l’empresa US Radium Corporation va començar a fabricar una pintura que brillava en la foscor. El que feien era barrejar sals de radi (l’element radioactiu que feia poc que havien descobert els Curie) amb sulfur de zinc, que es un producte fosforescent. La radiació del radi activava el sulfur de zinc i la pintura s’il·luminava. Es veia brillar, però de nou, no era la radioactivitat el que es veia, sinó el seu efecte sobre un material fosforescent.

Un dels productes estrella eren rellotges que tenien les busques pintades amb aquesta pintura anomenada Undark. El que passa és que les busques les pintaven a mà. D’això se n’encarregaven treballadores que no tenien idea de com de perillós era el producte que feien servir. Els pinzells els mullaven amb la boca. De vegades es pintaven les ungles amb l’Undark i sense saber-ho, s’emportaven a cassa una bona quantitat de radi enganxat a la roba o al cos.

Aviat moltes van començar a emmalaltir i el perill d’aquella pintura es va posar de manifest. Cinc d’elles van denunciar l’empresa i, malgrat les habituals estratègies dilatòries, van guanyar el judici. Encara que per moltes va ser massa tard per rebre cap compensació.

Per descomptat ara ja no es fabriquen pintures fosforescents d’aquesta manera. Tot i que si teniu un rellotge de l’avi, amb busques fosforescents i anterior als anys 20, potser que el feu mirar per algun expert. No sigui cas…

Mesures de radioactivitat

dimecres, 16/03/2011

radiation.jpg Les notícies provinents del Japó s’acumulen dia a dia i ahir ja es parlava dels canvis en els nivells de radioactivitat, de les direccions de núvols de partícules i de si el nivell de radiació augmenta 10 vegades o si disminueix lentament. Tot plegat és molt inquietant (i amb les notícies d’aquest matí encara més), però moltes vegades costa entendre exactament el que volen dir. Que els nivells de radiació augmentin deu vegades, per exemple, és greu? Perillós? Dramàtic? O irrellevant?

Doncs dependrà del nivell de partida i de quina mena de mesures parlin exactament. La radioactivitat es pot mesurar de diferents maneres, i sospito que els propers dies en sentirem a parlar.

Un element és radioactiu si els nuclis dels seus àtoms es trenquen espontàniament (es desintegren). El resultat són uns àtoms més petits i l’alliberament d’energia en forma del que s’anomena “radiacions ionitzants”. Aquesta expressió és per distingir-les de les radiacions electromagnètiques.

Per mesurar la radioactivitat, el primer que podem mesurar és el nombre d’àtoms que es desintegren cada segon. Per això, una de les unitats que es fan servir és el becquerel (Bq), que és equivalent a una desintegració per segon. El nom el van posar per Henri Becquerel, un físic francès que junt amb els Curie va descobrir la radioactivitat (i per això van guanyar el premi Nobel). En realitat un Bq és molt poquet. Normalment és fa servir una altre unitat, el curie (Cu), que són uns quaranta mil milions de Bq.

El becquerel serveix per comparar quantitat de radioactivitat, però aquesta pot ser greu o irrellevant segons el tipus de radioactivitat que sigui. Per posar un exemple, podem dir que estem rebent deu impactes per minut, però serà molt diferent si els impactes són per pedretes, per fletxes o per bales de canó. I en tots els casos serà diferent segons l’energia amb que ens ho llencin. Els becquerels, o els curies, només ens diuen la quantitat, però els efectes dependran de quin element sigui el radioactiu.

Per això hi ha unes altres unitats. Inicialment es van fer servir unes anomenades gray (Gy), que el que mesuren és l’energia absorbida si reps aquella radiació. Estrictament, els gray mesuren els joules d’energia rebuda per quilogram. Aquesta unitat va molt bé per els efectes físics de la radioactivitat sobre objectes, però no és gaire útil pel que fa als organismes. Cal dir que els americans fan servir unes altres, els rads. Per fer el canvi, 1 rad són 0.01 Gy.

El que passa és que hi ha diferents tipus de radiacions ionitzants. Els detalls ara no venen al cas, però podem parlar de radiacions alfa, beta i gamma, cada una amb les seves característiques i els seus efectes sobre els organismes vius. Per exemple, les alfa fan molt més mal que les beta o les gamma. Per mesurar aquests efectes es fa servir una unitat anomenada sievert (Sv), que serien els gray però amb un factor de correcció per expressar els seus efectes sobre els organismes. De fet, el que es fa servir són les mil·lèsimes de sievert (mSv). De nou, els americans fan servir unitats que no son del sistema internacional. Ells mesuren en rems. En aquest cas 1 mSv són 100 rem.

De manera que al final, el que ens interessa és saber quants mil·lisieverts poden rebre les persones. Per començar, i pel simple fet d’estar vius sobre la Terra ja rebem una dosi “natural” d’uns 2.4 mSv cada any, encara que la xifra pot variar moltíssim en alguns indrets del planeta. I si algú fa molts viatges en avió, doncs pot afegir un altre mSv per any per la radiació còsmica més intensa a les capes altes de l’atmosfera. Una mamografia representa només uns 0.3 mSv, i fumar un paquet i mig de tabac al dia fa que ens empassem 13 mSv per any!

La legislació marca diferents límits. Per exemple, el personal que treballa amb material radioactiu pot rebre com a màxim 100 mSv en 5 anys. I en un any mai pot passar de 50 mSv.

Naturalment no és el mateix rebre la radiació de cop, que escampada al llarg del temps. Els problemes per la salut fan de mal quantificar, però es considera que a partir dels 250 mSv rebuts en un únic dia comencen els problemes. I més de 10.000 mSv rebuts de cop ja son letals.

A Fukushima he llegit que van evacuar els treballadors quan van detectar a l’interior del reactor 1 un nivell de 400 mSv. Al reactor 2, on la cosa té més mala pinta, la xifra va arribar a un màxim de més de 8000 mSv i tot seguit va tornar a baixar. Però aquestes xifres, encara que espectaculars, només serveixen per saber com estava la situació en un moment determinat i en un indret concret. I no és irrellevant saber les dosis de que és parla. En ocasions es diu que la radioactivitat de Txernòbil va arribar fins Espanya. És cert, però només va representar un augment de uns 0.05 mSv el primer any. La podem detectar i podem fer titulars cridaners, però a la pràctica (i per sort) era un nivell totalment irrellevant.

Per desgràcia, tot fa pensar que els nivells que mesuraran en diferents indrets del Japó no ho seran pas d’irrellevants.

Pastilles de iode i fuites nuclears

dimarts , 15/03/2011

medicament.jpg Una de les primeres mesures que es prenen en casos d’accident nuclear és, per descomptat, evacuar la gent de la zona immediata a la central. Però l’altre mesura de la que s’acostuma a parlar és repartir pastilles de iode entre la població.

El iode és un dels elements químics que, tot i que al cos el tenim en quantitats molt petites, resulta totalment imprescindible. La seva funció és ben coneguda: fabricar hormones tiroïdals. La tiroide és una glàndula que tenim al coll, envoltant la tràquea i que s’encarrega de controlar moltes funcions del cos mitjançant dues hormones ben característiques. Una és la tiroxina, també coneguda com tetraiodotironina o T4. El número és per indicar que en la seva molècula hi ha quatre àtoms de iode. L’altra hormona és la triiodotironina o T3, que, evidentment, només en té tres d’àtoms de iode.

A través d’aquestes hormones, el cos pot regular el grau de creixement, el desenvolupament del sistema nerviós, la generació de calor, la producció d’altres hormones i un grapat de funcions més. I com que de T3 i T4 en necessitem una certa quantitat, la tiroide sempre està ocupada fabricant-ne. Per això, és important que la dieta inclogui una petita quantitat de iode. De fet en necessitem molt poc, però aquest poc és imprescindible. Sense iode simplement no podem fabricar les hormones tiroïdals.

Habitualment a la sal o alguns tipus de peix ja n’hi ha una petita quantitat amb la que ja en tenim prou per cobrir les necessitats. Només en pobles de l’interior on la sal que consumien contenia molt poc iode es presentaven problemes. Si no hi ha iode, la tiroide es fa més gran i apareix el goll. Una malaltia que es pot prevenir simplement afegint iode (per exemple sal iodada) a la dieta en aquests indrets.

La qüestió és que el iode que prenem s’acumula a la tiroide. Existeixen molts isòtops del iode. El iode normal és el I127, però n’hi ha uns quants més que són radioactius. El més conegut és el I135, que es un dels productes de la fissió de l’urani en les centrals nuclears. Per això, una fuita radioactiva inclou entre tots els elements alliberats, una determinada quantitats de I135.

Si una persona és exposada a la contaminació i el iode entra dins el seu organisme, no es reparteix per tot arreu sinó que anirà a acumular-se  la tiroide. Després de tot, el nostre cos no distingeix un isòtop d’un altre. La tiroide simplement anirà fabricant T3 i T4 com sempre, però ho farà amb el iode radioactiu que tindrà emmagatzemat. Aquesta acumulació de radioactivitat en un indret tant puntual del cos facilita molt l’aparició de càncer de tiroides. Un dels problemes greus que van associar-se amb l’accident de Txernòbil.

Però, per una vegada, la solució per prevenir això és relativament senzilla. Si prenem una bona quantitat de iode del normal, omplirem fins a saturar el “dipòsit” on s’acumula el iode a la tiroide de manera que estarà ple i el iode radioactiu no podrà afegir-se. Tot aquest iode que no es pot guardar a la tiroide és ràpidament eliminat per la orina i amb ell marxarà la radioactivitat. Per sort, el iode és molt poc tòxic, de manera que repartir pastilles de iode és una bona mesura per prevenir aquest efecte de la contaminació radioactiva. Cal insistir en que només serveix per aquest efecte en concret. La resta de productes radioactius que contaminin l’aire, però també el terra i sobretot l’aigua ofereixen un ampli ventall de malsons que no s’arreglen prenent cap pastilla.

(Aquest matí despertem amb la notícia d’una nova explosió i una fuga de material radioactiu a Fukushima. Tot sembla indicar que caldrà repartir el iode i també prendre moltes mesures més.)