Bones festes a tothom

divendres, 23/12/2016

Arriben les festes de Nadal i és el moment de fer una aturadeta al blog. Menjar molt, àpats familiars, regals i tot el que toca per aquestes dates.  De manera que descansarem uns dies i, si voleu, ens retrobem al 2017

Bones Festes i bon any nou a tothom!

No. Segurament no ens tocarà la loteria. Però…

dijous, 22/12/2016

Diuen, amb raó, que la loteria és un impost que paguen els que no saben estadística. Comprem dècims pensant en el que farem si ens toca una bona pessigada, i passem per alt la baixíssima probabilitat que tenim de sortir guanyadors. És veritat que sempre hi ha algú a qui li toca, però també hi ha algú a qui li cau un llamp al cap i normalment no comptem en que ens passi. En realitat els que realment hi guanyen cada any són els governs que organitzen les loteries. Més o menys el mateix que passa amb els casinos. Si vols guanyar diners amb el joc, no juguis. És millor fer-te l’amo d’un casino i guanyar diners amb les esperances dels que no saben matemàtiques.

Però en realitat és exactament així?

Matemàticament són faves comptades i no és un tema opinable. La probabilitat de guanyar el premi gros és de una contra cent-mil. No està malament ja que la probabilitat de guanyar la loteria primitiva és molt més baixa: Una contra catorze milions. Estrictament tenim més probabilitats de morir enxampats per un llamp que de guanyar la loteria primitiva.

La gràcia, però, és que no hi ha només el premi gros. Hi ha altres premis, a més de la pedrea, de manera que la percepció és que potser no tocarà molt, però és fàcil que ens toqui alguna pessigadeta. Un altre error. El més probable és, amb diferència, perdre-hi diners. La probabilitat de guanyar més del que s’ha gastat és de poc més que del cinc per cent.

Però parlant amb gent experta en teoria de jocs vaig arribar a entendre una cosa. Certament és un disbarat no tenir en compte les matemàtiques, però has de tenir clar com les apliques. Bàsicament cal definir que és el que consideres “guanyar”. Si l’únic que mirem és en guanys de diners, la resposta és senzilla: gairebé tots hi perdrem diners. Però si el que estem comprant és una altra cosa, aleshores potser ja no és tan absurd. Per exemple, jo se perfectament que la probabilitat de guanyar és molt baixa. No hauria de comprar loteria. De fet, gairebé mai no en compro.  Però en aquesta ocasió no estic invertint diners amb l’esperança de guanyar res. El que faig es comprar una assegurança per estalviar-me l’emprenyada si els companys tenen sort i jo no he comprat res.

La tranquil·litat emocional que aconsegueixo té valor? Doncs per alguns no en té gens i per altres pot ser molt important. Això ho ha de decidir cadascú. Passar un matí entretingut seguint el sorteig té valor? Si et fa gràcia i t’ho prens com un entreteniment pot sortir a compte. Si el tema t’avorreix, no surt a compte. Pot valdre el preu d’un dècim? No és diferent de invertir en passar un matí en un museu, en un concert o en un balneari. L’important és recordar que quan parlem de guanys podem incloure més coses que no pas el monetari. I si fiquem aquests beneficis en l’equació, potser ja no surt tant malament.

Avui direm que no ens ha tocat però que “salut tinguem”. És veritat, però tampoc és una mala estratègia dir que pel preu d’un dècim ens hem rigut una estona, ens hem entretingut fantasiejant amb el que faríem o ens hem passat el matí fent el ximple imitant la cantarella dels nens de San Ildefonso. Això sí; si només jugues per guanyar diners, has de repassar els teus coneixements de matemàtiques i deixar d’enganyar-te repetint que “hi ha algú a qui li toca”.

Vint anys sense Sagan

dimecres, 21/12/2016

Ahir va fer vint anys de la mort de Carl Sagan, una de les persones que va fer més per donar a conèixer la ciència al llarg del segle XX. “Cosmos”, la seva obra més coneguda va ser emesa a dotzenes de països i segur que va generar un munt de vocacions científiques.

Sovint es veu la ciència com un llistat interminable d’experiments complexos, de feinades per estudiar els esdeveniments més curiosos i els detalls aparentment més insignificants. Sens dubte, això forma part del coneixement científic, però és un greu error quedar-se amb això ja que també es pot mirar d’una altra manera. El conjunt de coneixements permet dibuixar un gran esquema on tot, des de la partícula subatòmica més petit fins el cúmul de galàxies més llunyà, està connectat. I el més fantàstic és que poc a poc anem entenent la natura d’aquests lligams. Les lleis que controlen el comportament de tot el que hi ha al cosmos ens permeten veure-ho com una gran simfonia, encara molt incomplerta, però de la que ja copsem la melodia general. La gràcia de Carl Sagan va ser deixar de banda els detalls, fer-nos escoltar aquesta música i mostrar-nos quin era el nostre paper en la gran obra.

Gràcies a ell es van fer populars conceptes com el fet que estem fets de pols d’estrelles que van esclatar fa milions d’anys. O que la Terra és la fràgil i irreemplaçable nau en la que l’espècie humana viatja a través de l’espai. Molts científics ens ho poden explicar amb maners molt precises, però ell simplement va demanar a la NASA que fes girar la nau Voyager, quan estava propera a Neptú, per captar una imatge llunyana del planeta on vivim. Amb aquella visió d’un pàl·lid puntet blau perduda enmig de la foscor Sagan va transmetre, millor que amb mil equacions, el sentiment d’immensitat que pot oferir el coneixement científic.

Una altra idea que feia servir de manera recurrent era el fet que som el producte de tres mil milions d’anys d’evolució. Els incomptables assajos que ha fet la vida ha portat a generar éssers conscients que es poden preguntar pel seu lloc en el Cosmos, que poden enginyar-se-les per buscar respostes i que per això tenen una responsabilitat que tenen amb els seus, amb la resta de formes de vida del planeta i amb tots els que vindran en un futur. Una responsabilitat de la que moltes vegades podem dubtar de ser-ne dignes.

Sagan recordava que les principals eines per la ciència eren la imaginació i l’escepticisme. Amb la primera gosarem endinsar-nos a explorar el desconegut, però ens cal la segona per separar les fantasies de la realitat. Vivim una època en que tendim a donar per bona qualsevol fantasia i en la que sembla que no sabem acceptar que la realitat pot ser diferent de com ens agradaria. Per això torna el fanatisme religiós, proliferen les pseudocreences i es prefereix la via fàcil de menysprear el coneixement. També per això es troben a faltar molts caràcters com el de Carl Sagan. Per sort ens queda la seva obra i el seu llegat, en bona part constituït per persones que van decidir dedicar-se a la ciència gràcies a un apassionat astrònom que ens va guiar en un viatge fascinant en el temps i l’espai.

 

La vida d’en LUCA

dimarts , 20/12/2016

Refer el passat en base a les pistes disponibles en l’actualitat és una feina de detectius ben entretinguda. En el cas de la biologia l’associem a recollir fòssils i coses semblants, però fa temps que una altra estratègia està donant fruits més interessants. Després de tot, al nostre genoma hi ha les marques dels canvis experimentats pels nostres avantpassats. Això vol dir que analitzant el genoma podem anar sabent coses sobre com vivien els qui ens van precedir.

La gràcia és que no ens calen fòssils ja que segons la distribució i els canvis genètics podem saber de quina manera i en quins moments es va anar tornant blanca la pell dels descendents dels africans que es van escampar pel planeta. O podem entendre quan i com va sorgir la capacitat de prendre llet en edat avançada. La informació està en els nostres gens i només cal saber destriar-la i interpretar-la.

Però això és molt poca cosa. Posats a fer, val la pena anar més enllà. Molt més enllà. Fins als orígens de tots els organismes que habitem aquest planeta. Això ha permès fer una descripció molt interessant del nostre avantpassat llunya, en LUCA.

El nom de LUCA és per l’anglès “Last Universal Common Ancestor” o “L’últim avantpassat comú universal”. Aquest és un concepte que pot ser enganyós. No és tracta de la primera cèl·lula o el primer organisme que va viure a la Terra. Segurament en van aparèixer molts, però la majoria no van deixar descendents a llarg termini i només un va ser el que va donar lloc a tots els que ara vivim. Per això diem que és un avantpassat comú i universal. Els altres organismes que van viure al temps de LUCA, fa uns 3.500 milions d’anys, no van tenir tanta sort.

Doncs ara han analitzat la seqüència dels gens que corresponen a les proteïnes de milers de famílies de bacteris i altres microorganismes per anar comparant i establint quines eren més antigues i quines eren més generals. Amb això han pogut definir quina mena de gens tenia en LUCA. I després d’analitzar sis milions de gens, han trobat que LUCA tenia 355 gens amb els que anava fent. Potser en va tenir més, però aquests no els han sabut identificar.

La gràcia és que amb això podem deduir com vivia. Era un organisme unicel·lular, com un bacteri, que feia servir un metabolisme basat en fabricar matèria orgànica a partir del CO2, fent servir hidrogen com a font d’energia amb un sistema de reaccions anomenat via de Wood–Ljungdahl. També fixava nitrogen, necessitava un ambient amb ferro i segurament era una zona geotérmicament activa. Les surgències hidrotermals o llocs similars tornen a estar en el punt de mira de l’origen de la vida actual.

LUCA va anar multiplicant-se i mutant, de manera que els seus descendents van poder anar adaptant-se a nous ambients. Després de milers d’anys d’evolució alguns d’aquests descendents van trobar la manera d’analitzar els genomes i van poder deduir com vivia el seu avantpassat. I es que si a l’evolució li dónes temps, pot arribar a generar gairebé qualsevol cosa.

Zones verdes i illes de calor

dilluns, 19/12/2016

Les ciutats són “illes de calor”. N’hi ha prou de mirar les dades de temperatures durant el programa del temps per veure que les grans ciutats acostumen a estar un parell de graus per sobre de la resta del país. I si vius a Barcelona pots notar-ho a la pell tan bon punt tornes a entrar a la ciutat. El motiu és fàcil d’entendre. La gran ciutat genera molta calor procedent de l’activitat industrial o dels milers de llars que hi ha. Tot el que fem i consumeix energia, també genera una mica de calor que acaba escalfant l’aire que ens envolta. A més, les superfícies de la ciutat, l’asfalt, el ciment i tot el material de construcció capten calor durant el dia i el van alliberant molt lentament durant la nit, de manera que al vespre refresca menys.

El resultat final de tot plegat és que durant l’estiu a les ciutats hi ha un parell de graus més que a les zones boscoses. A l’hivern la diferència és una mica menor, de només un grau i mig, però també es fàcilment detectable. Però com sempre, les coses són una mica més complicades i un fet important en la generació de la illa de calor és la manca de vegetació característica de les ciutats.

Sembla una obvietat, però el tema de les superfícies de ciment o de vegetació té moltes conseqüències. Perquè no és només que l’asfalt i el ciment escalfin l’ambient. És que la vegetació fa baixar la temperatura. Per una part per el seu efecte absorbint menys energia quan el sol les irradia. Però, a més, les plantes poden en marxa un mecanisme molt important anomenat “evapotranspiració”.

Els arbres no tenen un cor que bombi l’aigua o la saba, de manera que han evolucionat per aprofitar un sistema basat en la transpiració. Quan l’aigua de la superfície de les fulles, la de l’extrem del sistema vascular del vegetal, s’evapora per efecte del calor solar deixa un buit que estira de la resta de la columna d’aigua que omple el conducte. Això desplaça l’aigua cap a dalt i genera el moviment de líquid per dins l’arbre. Un moviment que el vegetal pot regular obrint i tancant els porus que té a la superfície de les fulles, els estomes.

L’important és que l’aigua que s’evapora s’emporta part de l’energia i refreda la superfície. És el mateix mecanisme que fa que el cos es refredi quan s’evapora la suor de la pell. A més, el procés genera humitat a l’ambient que també ajuda a refrescar. Tot plegat fa que a les ciutats, l’anomalia de temperatura estigui molt relacionada amb la superfície verda que tingui. Tant és així que ciutats situades al desert, però que tenen jardins i vegetació, poden funcionar al revés i estar més fredes que el territori sense vegetació que les envolta.

És un detall important a l’hora de planificar zones urbanes. Es pot estalviar molta energia, i per tant molts diners, si la ciutat disposa de prou zones verdes refrescant l’ambient. Tot això afegit als beneficis psicològics i de qualitat de vida que comporten, que no és poca cosa. Per això val la pena fer estudis sobre quina és la millor relació entre zones verdes i zones urbanitzades, sobre l’efecte dels terrats verds o sobre la millor distribució superficial de les zones amb jardins.

És clar, tot això sempre amb el permís de l’especulació immobiliària. Perquè quan aquests entren en un territori, tota la resta salta pels aires.

Benvolgut company

divendres, 16/12/2016

Benvolgut company. No se si ets biòleg com jo o et dediques a la recerca en astrofísica, oceanografia, climatologia, química analítica, física quàntica, antropologia o geometria fractal. La ciència té mil camps on intentar fer progressar el coneixement i més o menys hem anat fent durant molt temps. Però sembla clar que les coses estan canviant i tenim un problema que no podem seguir ignorant gaire més temps.

Saps el que està passant? Que la societat en general entén cada vegada menys el que fem. Sigui quin sigui el camp en el que treballes, segurament et vas trobant cada vegada amb més freqüència amb afirmacions que tu, que hi entens, saps que són absurdes però que es donen per bones en tertúlies, als medis de comunicació o a les converses de sobretaula.

Primer no em fèiem massa cas. Les dades sobre el canvi climàtic van ser controvertides al principi, però amb el temps van esdevenir tan convincents que no calia discutir-ho. Els transgènics eren una eina claríssima per millorar la producció d’aliments si es feien servir amb seny. Estàvem a punt d’eradicar diferents malalties gràcies a les campanyes de vacunació. El nostre coneixement de l’univers no ha parat de créixer i ja hem explorat tots els planetes del sistema solar. Cada final d’any miràvem enrere i vèiem que havíem progressat de manera clara en el camp del coneixement en que treballàvem. Per cert que hi havia errors, mala praxis, treballs fraudulents i interessos econòmics i polítics que influïen en la ciència. Suposo que no hi ha cap activitat humana que estigui lliure d’aquests problemes. Però en el còmput global, no teníem motius per amoïnar-nos.

O això és el que pensàvem.

Segurament hauríem d’haver fet més cas quan algú es va inventar que hi havia vacunes que causaven autisme. Primer ens vàrem esverar, però desprès es va demostrar que no era cert i ens vam tranquil·litzar. Nosaltres sí, però molta gent va seguir esverada i no en vàrem fer prou cas. Fa anys vàrem avisar dels problema amb el forat d’ozó i el que calia fer per corregir-ho. Vam tenir èxit i el problema està camí de solucionar-se. Potser per això, quan ens vam adonar del canvi climàtic que estàvem causant, vam pensar que les coses anirien igual. Per descomptat hi havia qui tenia interès en no fer res, però les dades eren tan evidents que no vam plantar cara al negacionisme climàtic i amb això vam permetre que el dubte s’instal·lés en una part important de la població. Els additius que es feien servir per evitar que el menjar es podrís permetien mantenir en condicions segures molts aliments. Això era una cosa tant evident que vam ignorar la moda de demonitzar “qualsevol” producte químic.

I ara ens trobem amb un president dels Estats Units que emprèn polítiques que científicament són un disbarat. No ha sortit com un bolet sinó que era només qüestió de temps.  Recordes la frase de l’Isaac Asimov? Deia que ”hi ha un culte a la ignorància basada en la idea que la meva ignorància es tant bona com el teu coneixement”. Ara molts científics americans s’estan mobilitzant, però segurament ja han fet tard. Haurien d’haver-ho vist a venir fa molts anys. Això passava a l’altre costat de l’Atlàntic fa anys i ara està arribant aquí.

Tant se val els anys que portis estudiant ni com de profunds siguin els teus coneixements. Molt probablement un vídeo enginyós a Youtube es considerarà una font més fiable que no pas tu. Hi ha molta gent que fa més cas als enganys (o la ignorància interessada) d’un pagès que no pas als millors metges del món. I el president del govern no fa massa anys que posava en dubte les opinions dels científics basant-se en un comentari, probablement tret de context, del seu cunyat. Per entendre-ho cal recordar que vivim a l’època de la postveritat (post-truth), un eufemisme per dir que el que es valora són les mentides si es diuen amb gràcia.

Però saps una cosa? Potser part de la culpa la tenim nosaltres. Al laboratori anem de bòlit fent recerca, tractant amb la càrrega administrativa o buscant diners sota les pedres. Això ens ha servit d’excusa per aïllar-nos de la resta de la societat. Una societat que amb prou feines entén el que fem. I  si nosaltres no sortim a explicar el que fem, qui ho farà? El lloc que deixem buit l’ocupen ràpidament gurus diversos que poden deixar anar disbarats sense cap problema i que molts donaran per bons. Per quin motiu no haurien de fer-ho si ningú aixeca el dit per rebatre-ho? Si la gent ja no troba estrany que algú digui que ha trobat un metge expert en malalties rares a una cova d’Afganistan, potser en tenim part de responsabilitat ja que no ens hem pres la molèstia d’explicar qui són o que fan aquests metges ni on treballen.

Podem seguir com fins ara, pensant que no n’hi ha per tant, que volem tenir la festa en pau o que ja tenim prou feina com per “perdre el temps” explicant d’una manera entenedora el que fem. Però si seguim així, les coses no faran més que empitjorar. Una societat que creu en la màgia (encara que ho dissimuli sota la paraules com “bioenergies” “vibracions” o “holístic”) està encarada a tornar a èpoques medievals. No se tu, però a mi no m’agrada la idea.

Nosaltres sols podem fer poca cosa. Cal la implicació de més grups, com mestres, periodistes o polítics. Però nosaltres també ens hi hem de posar o, més aviat que tard, nomes podrem fer que lamentar-nos. Després de tot, molts mestres, periodistes i polítics tampoc saben gaire res de ciència. De manera que suggereixo que deixem de fer l’orni i ens hi posem, fent el possible per promoure el valor del coneixement científic, no de manera puntual  i ocasional, sinó com una rutina. No se que en penses, però crec que ho hem de discutir amb una certa urgència.

P.D. Per descomptat, una cosa semblant passa amb les humanitats, que també tenen un bon problema. En realitat és el coneixement en general el que poc a poc es va deixant de valorar. Segurament si trobem la manera de col·laborar amb els companys de lletres, podrem ser més eficients. Pensem-hi!

Atentament

Com parles, com penses, com interpretes

dijous, 15/12/2016

Estan a punt d’estrenar la nova entrega de la sèrie de la Guerra de les Galàxies i quedarà inaugurada la temporada nadalenca de pel·lícules de ciència-ficció lleugera. No me la perdré, per descomptat, però només aspiro a passar-ho bé. En canvi, fa un parell de setmanes van estrenar Arrival” (La llegada) i cal dir que és de les millors pel·lícules de ciència ficció que s’han fet en els últims anys. Especialment perquè té la immensa virtut que, en acabar, surts donant-li voltes durant una bona estona al que has vist. Una trama que fa pensar en coses sobre com interpretem la realitat o com ens comuniquem, és un tresor.

Sense destapar la trama, podem dir que la història tracta sobre l’arribada de unes naus extraterrestres a la Terra i els problemes per intentar establir comunicació amb ells. La protagonista absoluta és una filòloga que ha de trobar la manera d’interpretar el llenguatge que fan servir els alienígenes i… i fins aquí puc explicar. (En realitat no és estrany que m’encanti una història on la protagonista és una filòloga)

La gràcia és que la trama es basa en una teoria sobre el llenguatge coneguda com relativisme lingüístic o hipòtesi de Sapir-Whorf. Aquesta hipòtesi diu que la llengua que parlem condiciona la manera com interpretem el món que ens envolta. Sembla senzilla, però té més suc del que sembla ja que segons això, un idioma no seria únicament un sistema de comunicació sinó un sistema d’interpretació de la realitat.

De fet, hi ha dues versions d’aquesta hipòtesi. La “forta” és la que planteja que segons com parlem veurem el món d’una manera o altra. I cal dir que aquesta versió ja es considera descartada, de manera que tampoc cal exagerar amb el relativisme. Però hi ha la versió “feble”, que afirma que el llenguatge modula la nostra percepció. I per aquí sembla que ja hi ha més dades a favor, tot i que encara és una hipòtesi i hi ha qui defensa que és errònia.

Es posen molts exemples d’això comparant la manera com diferents idiomes fan servir les paraules. Un clàssic és el rus, que te dos paraules diferents pel blau clar i el blau fosc. Sembla irrellevant, però els russos recorden millor i més ràpidament escenes o fets en els que el color blau era important. Un altre són els inuit, que tenen molts noms per referir-se als diferents tipus de color blanc. Un fet comprensible si vius envoltat de neu. Això fa que percebin millor que nosaltres les característiques de la neu.

Una altra dada en aquest sentit és les característiques de gènere que atribuïm a objectes. Quan es demanen adjectius associats a la paraula “ponts”, els parlants d’espanyol (i suposo que en català passa el mateix) trien coses com resistent, fort, perillós o robust. En canvi els alemanys trien coses com lleuger, elegant, fràgil, bonic… El motiu és que pont es una paraula masculina en un idioma i femenina en l’altre. El pont és el mateix, però la manera com el mirem, i com el recordarem, està condicionada per el gènere que arbitràriament li ha adjudicat l’idioma a la paraula.

Hi ha grups humans que no tenen paraules diferents pel groc i el taronja i quan es fan experiments mostrant objectes amb aquestes tonalitats, tenen més dificultat en identificar-los passat un temps. S’ha arribat a dir que, com que no tenen la paraula, no poden veure la diferència de color, però això és una exageració fàcilment descartable. Per descomptat que els veuen i els diferencien quan els tenen al davant, però quan han de fer exercicis de memòria o de raonament amb aquests colors implicats, tenen més dificultats.

Es poden trobar molts exemples sobre el tema, alguns de massa exagerats i probablement erronis, i potser al final la hipòtesi es descartarà, però resulta interessant reflexionar sobre la importància de l’idioma en la manera d’entendre el món i en com afecta la mateixa manera de funcionar del cervell. Els que tenim la sort de ser bilingues podem comparar experiències viscudes en un idioma o altre i fàcilment me n’adono que és més important del que sembla.

I tot plegat fa que em tregui el barret al pensar en la feina dels traductors. Evidentment la seva feina va molt més enllà d’anar transcrivint les paraules corresponents en un idioma o altre.

Igual resultat, conclusions oposades

dimecres, 14/12/2016

“Segons un estudi….” amb aquestes paraules comencen moltes afirmacions que acostumen a no ser extremadament precises. Segurament és veritat que hi ha un estudi i probablement l’han publicat en una revista científica, però segurament també deu haver-hi un estudi que demostri el contrari. Però és que, a més, hi ha molts treballs que resulten, com a mínim, discutibles. Bona part de la diversió en ciència consisteix en buscar les pessigolles a la feina dels col·legues. L’experiment està ben fet? Les conclusions són raonables? El que han trobat es pot interpretar d’una altra manera?

Sembla ganes de ser maranya, però els científics són persones com tothom, amb preferències, amb idees preconcebudes, amb interessos i amb tots els sentiments que, fins i tot amb bona intenció, poden empènyer a mal interpretar els resultats. Per cert que tot això també pot empènyer a mal interpretar els resultats dels altres. Per això la discussió en ciència és important i, sovint, intensa.

Que hi ha treballs que es poden interpretar de diferents maneres m’ha passat amb un que he trobat fa molt poquet. Segons les conclusions dels autors el seu estudi suggereix que “… l’acupuntura pot ser una opció no-farmacològica viable per al tractament de la hipertensió crònica”. I és fantàstic, perquè segons la meva opinió el que han demostrat és exactament el contrari. Que la acupuntura no te cap efecte sobre la hipertensió.

Aleshores?

Doncs segurament que ells creuen d’entrada en la acupuntura i jo en soc més escèptic. Naturalment crec que la meva opinió és la correcta tot i que segurament ells pensaran el contrari.

El títol del treball es “L’electroacupuntura repetitiva atenua la hipertensió induïda pel fred a través de encefalines en la medul·la rostral ventrolateral”. La primer paraula ja és curiosa. No parlen d’acupuntura sinó d’electroacupuntura. S’assembla, però no és el mateix. També posen agulles als punts indicats per l’acupuntura, però hi fan passar un lleu corrent elèctric. Una cosa que, naturalment, la medicina tradicional no feia.

L’experiment consisteix en induir hipertensió en rates i després tractar-les amb electroacupuntura durant un temps. Aleshores miren la pressió arterial i, quan veuen que millora, mesuren unes molècules (les encefalines) sintetitzades en determinada zona del cervell. L’augment que detecten en la seva síntesi pot explicar el canvi en la pressió arterial.

Molt bé, però en aquests treballs sempre cal vigilar el grup control. Sense un bon grup control no pots saber del cert si la rata ha millorat per l’electroacupuntura o hauria millorat igual encara que no haguessis fet res. De manera que el primer que he mirat era el grup control. I el que trobo sembla correcte. Han fet un grup de rates a les que no els han fet res i un altre grup de rates a les que els han fet tot exactament igual (hipertensió i agulles inserides) però sense aplicar el corrent elèctric. Això és important per evitar confusions amb l’estrès degut a la manipulació dels animals.

Que han trobat? Doncs que la millora en la pressió arterial només la troben el grup de rates amb electroacupuntura. Ni al grup control ni al grup sense tractament troben cap millora. El mateix passa amb les encefalines. Augmenta la seva síntesi en les rates a les que van practicar electroacupuntura, però no en les que no tenien tractament ni a les del grup control.

Peeeeeero. Ben mirat, el grup control, amb agulles clavades i sense corrent elèctric és, ni més ni menys, un grup tractat amb acupuntura. I en aquest, les agulles no han tingut cap efecte.

Si a unes rates poso agulles i no passa res i a unes altres poso agulles per on faig passar corrent elèctric i sí que millora la hipertensió, què és el causant de la millora? Les agulles? O el corrent elèctric? Mmmm. I si haguéssim aplicat un corrent elèctric sense agulles? O en una altra zona? (llàstima! Aquests grups no hi són)

L’estudi és interessant, però la manera d’interpretar-lo pot ser completament oposada si et prens la molestis de mirar-ho en detall. I després sempre pot venir algú i fer-te notar que has passat coses per alt o que has interpretat malament alguna gràfica. Per això, sempre que es parla d’un estudi que demostra que… cal escoltar-ho amb interès, però amb un saludable escepticisme, mentre esperem que altres estudis confirmin el que s’ha descobert.

És per viure millor!

dimarts , 13/12/2016

M’ofereixen un plat de llesques de pernil perfectament tallades i la seva visió i l’aroma que detecto fan que la boca comenci a generar saliva, les pupil·les es dilatin i el sistema digestiu es prepari per un àpat memorable. M’entretinc uns instants assaborint els moments previs a començar fins que la mirada es fixa en les petites tires blanques de greix i un senyal d’alarma es dispara en algun racó del cervell. Fa poc es va fer públic un estudi que relacionava el greix amb la progressió del càncer. Potser m’ho hauria de pensar això de menjar massa greix! Una llàstima ja que, en bona part, és el greix el responsable del sabor de molts aliments i, certament, del pernil.

De totes maneres els miraments no duren gaire estona i de seguida allargo el braç per agafar la primera llesca i regalar-me amb el seu sabor. És cert que el greix està relacionat amb el càncer, però també he recordat un altre estudi en el que el greix es relaciona amb les defenses contra les infeccions. Davant del dubte sobre si afavorir el càncer o les infeccions, trio gaudir de les coses bones de la vida i no amargar-me amb interpretacions forçades dels estudis científics.

Això no vol dir, en absolut, que no siguin estudis importants. Si entenem de quina manera el greix alimenta les cèl·lules tumorals podrem dissenyar medicaments que bloquegin el sistema de captació de greixos per part d’aquestes cèl·lules. Si sabem que les cèl·lules del teixit gras ajuden a lluitar contra les infeccions, podrem esbrinar quines molècules alliberen per fer-les servir a conveniència quan calgui. Però si pretenem modificar els nostres costums o la nostra alimentació cada vegada que un estudi alerta sobre els perills o els beneficis de determinat grup d’aliments, pararem bojos i no farem cap favor a la nostra salut.

El que passa és que ens encanta assenyalar bons i dolents en qualsevol història. I en el cas dels aliments fem el mateix. Els greixos són dolents, però l’oli d’oliva, que és un greix, el considerem bo. En realitat només l’excés de greix és dolent i si fos un excés d’oli d’oliva també ho seria. Els sucres diuen que són terribles, i en excés és ben cert, però quan necessitem energia el que ens cal no son vitamines ni proteïnes sinó sucres. Anem de bòlit prenent antioxidants i oblidem que l’excés d’antioxidants afavoreix el creixement dels tumors ja que també protegeixen les cèl·lules tumorals. I així insistim en passar per alt que la moderació és la millor guia en temes de nutrició i que qualsevol excés, en qualsevol sentit, gairebé sempre és més perjudicial que res.

Una llàstima, perquè aconseguim fer d’una cosa bona, com és el coneixement, una font d’angoixa innecessària. També és veritat que hi ha molt negoci basat en fer-nos patir per l’alimentació. Molts negocis no funcionarien si abans no ens posessin la por al cos i ens convencessin que mengem fatal i que ens calen els aliments o suplements que ens ofereixen.

En tot cas, a mi no m’enredaran. Seguiré menjant el pernil, naturalment amb moderació. Ocasionalment prendré una copeta de vi, però ho faré per pur plaer i sabent que la toxicitat de l’alcohol és molt superior a qualsevol efecte antioxidant que pugui tenir. Gaudiré de la gastronomia (de manera assenyada!) i no cauré en el parany de considerar els aliments com si fossin medicaments.

Segur que el sexe té efectes sobre el sistema cardiovascular, l’equilibri hormonal, l’oxigenació de l’organisme i la crema de calories, però quin idiota el practicaria fixant-se només en això? Aleshores… per quin motiu hauríem de fer-ho amb la gastronomia? Gràcies a la ciència, cada vegada sabem mes coses, però aquest coneixement hauria de ser per viure millor. No per amargar-nos la vida.

L’ambre, les plomes i el dinosaure

dilluns, 12/12/2016

Mai saps el que pots trobar quan vas a donar una volta per un mercat. Això és el que deuria pensar un investigador de la universitat Xinesa de Geociències, de Pequín, quan va veure el que hi havia en un mercat de la ciutat birmana de Myitkina. Allà hi havia un mercat d’ambre on s’hi poden comprar peces que guanyen valor si tenen alguna curiositat atrapada dins la resina fòssil. En la peça que li oferien hi havia les restes de les plomes d’algun ocell, però l’home es va adonar que allò no era exactament el que semblava de manera que no va dubtar a adquirir el bloc d’ambre.

I efectivament, el que tenia entre les mans va resultar ser la part final de la cua, amb plomes, d’un dinosaure. Unes plomes de més de noranta milions d’anys i que permeten analitzar amb detall l’estructura i les característiques d’aquell petit dinosaure. Fins i tot el color. Blanc a la base de les plomes i marronós a l’extrem. Un exemplar que, de pas, ens recorda que no tots els dinosaures eren gegants. Aquest tindria la mida d’un pardal.

La classificació d’aquest exemplar, de moment anomenat DIP-V-15103, no és senzilla ja que només hi ha la part final de la cua, uns pocs centímetres tot plegat, però de moment l’han ficat entre els dinosaures de la família dels “Celurosaures no aviars”. Val la pena recordar que els ocells no deixen de ser els supervivents dels dinosaures. En realitat són els únics supervivents del grup dels celurosaures. El cas és que de celurosaures n’hi havia molts altres grups, els més coneguts dels quals son els tiranosàurids, però també hi havia els  ornitomímids i els maniraptors. Les aus són una de les famílies d’aquests maniraptors. Quan va tenir lloc la gran extinció de finals del cretaci, tots els grups de dinosaures van desaparèixer excepte les aus. Doncs les restes de cua plomada que hi ha dins l’ambre pertany a algun grup dels celurosaures, però no al que va donar lloc a les aus. És a dir, que les plomes no eren una característica exclusiva d’aquest grup particular.

Els descobriments de plomes de dinosaure ja no són una novetat i malgrat tot, encara fan gràcia. Segurament és perquè després de tants i tants anys imaginant als dinosaures amb aspecte de rèptils, costa canvia l’esquema mental i adaptar-lo a animals més semblants als ocells. En realitat hi devia haver de tot, igual que passa amb els mamífers, que en trobem amb pèl, sense pèl, amb punxes o amb escates. L’evolució ha anat deixant un magnífic mosaic d’adaptacions a tota mena de condicions. En alguns grups van seleccionar-se’n algunes i en altres grups el camí evolutiu va ser diferent, però en tots podem trobar milers de matisos i cal vigilar les generalitzacions. Cal vigilar, però també resulten útils. Per això, i malgrat les excepcions, sembla que serà més ajustat a la realitat anar fent l’esforç d’associar dinosaures amb plomes.