Com es mou un pop?

dimarts , 21/04/2015

Això de tenir dos braços, dues cames, dos ulls i en general dos de quasi tot, és un gran invent de l’evolució. Hi ha animals que no la presenten, però la simetria bilateral ha representat un dels fets evolutius amb més èxit en els animals. Tenir més braços, com les estrelles de mar, pot representar algun avantatge, però la simplicitat i versatilitat de la bilateralitat s’ha imposat a la majoria dels ecosistemes.

Però alguns animals han triat un camí intermedi, i això comporta també un seguit de problemes que han resolt amb estratègies sorprenents. Un cas d’aquests són els pops (Octopus vulgaris).

Quan et preguntes si els pops tenen simetria bilateral o radial, descobreixes que… en realitat tenen les dues! El cap és un excel·lent exemple de simetria bilateral, amb els dos ulls situats a banda i banda. Però sota aquest cap hi ha una estructura de vuit tentacles amb estructura radial. I això pot representar algun embolic a l’hora de desplaçar-se. Si els humans ocasionalment ensopeguem, com s’ho fan els pops per no fer-se un embolic amb els tentacles?

Doncs sembla que repartint funcions. Per desplaçar-se sembla evident que no hi ha cap seqüència de moviments coordinats entre els tentacles. N’hi ha un que s’estira, s’agafa i s’encongeix, arrossegant la resta del cos. Quan el pop es desplaça pot modificar el camí simplement seleccionant el tentacle que ha de marcar el camí i ni tan sols li cal modificar la direcció en que apunta el cap. Però el que han vist quan han analitzat el moviment en detall és que, aparentment, no s’hi escarrassa massa en la manera com el tentacle fa la feina.

Tot sembla indicar que el sistema nerviós dels pops s’ha repartit la feina. El cap, el cervell principal tria el camí i selecciona quin tentacle li toca moure’s i estirar. Però de controlar com fer el moviment se n’encarrega part del sistema nerviós autònom. Com si el cervell tingués petits repetidors que controlen el moviment dels braços de manera autònoma. Després de tot, al sistema perifèric hi té el doble de neurones que al central. Però, és clar, cal molta neurona per controlar aquell garbuix de braços flexibles, adherents i extensibles.

En tot cas, la propera vegada que ensopegui, donaré gràcies de no tenir que controlar vuit cames amb moviments autònoms i aparentment esbojarrats com els pops.

Amor, gossos i oxitocina

dilluns, 20/04/2015

Internet s’ha omplert fins a petar de fotos de gossets mirant tendrament la càmera. Per uns dies els gatets han quedat arraconats pels seus companys canins. I tot per un article publicat a Science on explicaven quin efecte te la mirada dels gossos en el fet d’establir lligams amb els seus amos. La clau: la hormona oxitocina.

En l’estudi han vist que el fet que l’amo miri als ulls al seu gos fa que els nivell d’oxitocina de l’animal augmentin de manera significativa. I a l’inrevés, quan és el gos el que mira l’amo, els nivell d’oxitocina del humà també augmenten. Un efecte interessant que es limita als gossos però que no passa en llops encara que siguin criats per humans, fet que suggereix que aquest lligam hormonal desencadenat per la mirada s’ha anat generant al llarg del procés de domesticació dels gossos.

Encara més. Si administraven oxitocina als animals, aquests estaven més estona mirant als amos. En aquest cas, però, hi havia un detall interessant: l’efecte només passa en gossos femella.

L’oxitocina té un paper molt important com a neurotransmissor en el cervell. La seva presència activa determinades vies nervioses i n’inhibeix d’altres, de manera que modula el comportament de manera important. Li diuen la hormona del amor ja que durant l’enamorament es generen nivells elevats d’oxitocina. També durant l’orgasme, durant el part, durant l’alletament i en situacions de por. Si en hi fixem, sempre són situacions amb una càrrega emocional molt intensa. Dons en part, la càrrega emocional la sentim ja que generem oxitocina.

En estudis en ratolins s’ha vist que si es bloqueja la oxitocina, les femelles perden interès pels mascles i els arriba a desaparèixer el període de cel. També s’ha vist que femelles sense oxitocina mostren desinterès per les seves cries. I al revés. Animals verges als que els administren oxitocina mostren comportament maternal. Molts dels sentiments més valorats en els humans, l’amor, l’instint maternal, els vincles socials… no deixen de ser l’efecte de la oxitocina sobre algunes neurones. De fet, la mirada dels fills recent nascuts desencadena una onada d’oxitocina en els pares que contribueix a establir el lligam entre els dos. L’amor té una base química molt interessant.

També té efectes com disminuir la sensibilitat al dolor i reduir l’ansietat. La sensació de benestar de després d’un orgasme és per les endorfines, però l’oxitocina també hi col·labora.

En realitat aquesta simpàtica hormona té moltes aplicacions. Una de les més emprades es per desencadenar el part ja que augmenta les contraccions uterines. Però sembla que a més dels humans, els gossos també han aprés a treure’n partit i s’han espavilat per fer que els humans la secretem en resposta a la seva mirada. En certa manera els gossos ens manipulen a través de les hormones. No són pas rucs, no.

Cal patir per la Intel·ligència Artificial?

divendres, 17/04/2015

Hem de patir per la intel·ligència artificial (I.A.)? Els robots poden representar un perill per l’espècie humana? Podria tenir lloc una rebel·lió de les màquines similar a les de les pel·lícules “Terminator”, o “Jo, robot”. Fa uns pocs anys, amb els sistemes informàtics a les beceroles no hi havia motius per inquietar-se, però al ritme que anem millorant la capacitat i complexitat dels sistemes informàtics, potser aviat sí que representaran uns competidors contra els que poca cosa podríem fer si els dóna per rebotar-se.

Doncs hi ha opinions per tots els gustos. Alguns personatges famosos ja han mostrat un cert grau de preocupació. L’Stephen Hawking ha avisat que l’emergència de la intel·ligència artificial pot representar la fi de la humanitat, i en Bill Gates ja ha dit que la I.A. ja comença a ser prou potent com per representar una amenaça.

Altres en canvi, són molt més optimistes. En Neil deGrasse Tyson ha deixat anar que mentre no els programem emocions, no tenim cap motiu per patir. I també hi ha qui ha fet notar que si un robot es descontrola, només cal esperar una estona a que se li acabi la bateria per tenir el problema resolt.

Jo reconec que no m’inquieta massa el tema, però aquesta vegada, les posicions optimistes em semblen d’una innocència i candidesa increïbles. Per molt que valori en deGrasse Tyson, diria que és una bestiesa pensar que les emocions cal programar-les. És molt més probable que en un sistema que adquireixi prou complexitat com per tenir alguna cosa similar a la intel·ligència, les emocions han de sorgir soles. Potser com a subproducte o potser com a condició necessària. Però no són com un idioma que s’aprèn sinó una part de la mateixa intel·ligència.

El dia que una màquina tingui alguna cosa que realment mereixi el nom d’intel·ligència, també tindrà emocions. Va tot en el mateix paquet.

El mateix em passa amb l’estirabot de deixar que se li acabi la bateria. Ei! Que representa que parlem d’un sistema intel·ligent. Afirmar que no hem de patir per les màquines intel·ligents que es comporten de manera estúpida és una obvietat.

La majoria dels arguments per dir que una hipotètica generació de màquines amb sistemes intel·ligents no representa cap amenaça, tenen molt poca consistència. I en realitat hi ha més temes per reflexionar. Si emergís la intel·ligència en un sistema artificial, en seriem conscients? O ens podria passar desapercebut. Som molt bons (o no) identificant la intel·ligència humana, però altres tipus de consciencies intel·ligents les entenem molt menys.

En tot cas, abans o després arribarem a esbrinar-ho ja que, coneixent com som els humans, sospito que no deixarem d’anar desenvolupant sistemes de I.A. cada vegada més i més sofisticats. I com que en realitat no tenim ni idea de com es genera la consciència, podem arribar creuar la línia sense ni adonar-nos-en. O potser no. Potser cal alguna cosa més que no hem tingut en compte.

Però quan hem deixat de jugar amb alguna cosa interessant simplement perquè no la entenem?

Trencant l’armadura del tumor

dijous, 16/04/2015

Quan parlem d’un tumor, acostumem a pensar en un grup de cèl·lules canceroses envoltades per teixit sa. Hi ha alguns tipus de càncer que no fan tumors, com la leucèmia, que és de cèl·lules sanguínies, però en la majoria hi ha un bony, un tumor que és el que s’intenta eliminar amb cirurgia o amb diversos tractaments. El que passa és que aquesta visió és massa senzilla i no hem d’oblidar que en el tumor hi ha més coses. La majoria fan encara més complicada la lluita contra el càncer, però també ofereixen oportunitats terapèutiques que actualment s’investiguen.

Per exemple, encara que el tumor és un grup de cèl·lules tumorals, necessita que li arribin nutrients i oxigen. Per això, el tumor genera senyals que fan que es fabriquin nous vasos sanguinis pel seu interior. També hi ha cèl·lules del sistema immunitari i de la inflamació. Això hauria de ser bo ja que, aparentment el cos detecta que alguna cosa va malament en aquella zona. Per desgràcia el càncer és un enemic diabòlic i el que fa és enganyar al sistema immunitari. Fa veure que no es un tumor sinó un teixit danyat i aconsegueix que les cèl·lules inflamatòries actuïn intentant reparar aquest teixit.

Un altre tipus cel·lular que trobem a l’interior d’un tumor són els fibroblasts. El teixit fibrós. Aquestes són les cèl·lules que utilitza el cos quan cal fer alguna reparació d’emergència. Si et fas un tall, el teixit es regenera. Però si el tall és massa profund i no es pot reparar bé, s’usen els fibroblasts, que fan un teixit dur i poc específic però que almenys serveix com reparació de la ferida. És el teixit de les cicatrius. Ha perdut les funcions originals, però el dany s’ha reparat més o menys. En el cas models tumors pot haver molt teixit fibrós al voltant de les cèl·lules tumorals. És una capa que actua com una mena de bombolla protectora per al tumor, fa que sigui menys detectat per la immunitat, fa que generen nutrients per a les pròpies cèl·lules tumorals i fins i tot en alguns casos dificulten moltíssim el que els medicaments arribin a l’interior del tumor, de manera que protegeix les cèl·lules canceroses.

Un cas on això és particularment rellevant és el càncer de pàncrees. En un tumor pancreàtic la gran majoria de cèl·lules que hi ha dins no son cèl·lules tumorals sinó cèl·lules d’aquesta coberta protectora que l’aïlla de la resta de l’organisme i també l’aïlla de tots els tractaments que els metges intenten administrar. Aquest sembla ser un dels factors que fan que el càncer de pàncrees se’ns estigui resistint tant als tractaments.

Naturalment, una estratègia es desenvolupar tractaments que ajudin a reduir la mida d’aquesta matriu fibrosa del tumor, anomenada desmoplasia. I sembla que hi ha bones notícies. Si més no, esperançadores. Acaben de publicar un treball, fet per uns investigadors de la Vall d’Hebron, on han vist que un tractament que ja es feia servir en altres tipus de càncer resultava útil en el cas del càncer de pàncrees. No perquè ataqui les cèl·lules tumorals sinó perquè aconsegueix afeblir aquesta matriu que les envolta.

És clar que actuar sobre aquests components del tumor no permet per si sol curar el càncer. Però sí que serveix per eliminar una de les principals defenses del tumor i que la quimioteràpia, que fins ara no funcionava, arribi fins al centre del tumor i guanyi molta eficàcia.

De moment ha funcionat en ratolins. Queda un llarg camí per arribar als humans, tot i que com que el fàrmac ja es feia servir, el temps de recerca no serà tant llarg com si comencéssim de zero. I cal ser prudent, ja que teràpies prometedores que van quedar en no-res n’hi ha moltes. Però sempre és una bona cosa trobar estratègies que funcionen al laboratori. És el pas previ per portar-les a la clínica i canviar les expectatives de moltes persones.

omeprazol, ibuprofen, i el risc dels abusos

dimecres, 15/04/2015

Fa un temps va ser l’omeprazol i ara ha sigut el ibuprofen. La notícia sobre els riscos que pot tenir per la salut l’abús d’aquests medicaments ha sembrat una certa inquietud, però si ho pensem un moment veiem que no hi ha motiu per sorprendre’s.

Amb l’omeprazol es va dir que podia causar diferents tipus de demència, danys neurològics i anèmia. En el cas de l’ibuprofen s’adverteix del risc de problemes cardíacs en pacients que ja tenen complicacions cardiovasculars. Tot plegat sona inquietant ja que es tracta de medicaments fets servir àmpliament en la societat i que, a més, que coi, van molt bé! El que cal tenir present és que els riscos que s’han descrit estan associats a l’abús d’aquests fàrmacs. I això no és cap novetat ja que l’abús de qualsevol cosa comporta un cert risc.

El problema pot ser que cada vegada s’intenta fer medicaments més segurs. Que mantinguin la eficàcia terapèutica però que tinguin menys efectes secundaris. Mai s’aconsegueix eliminar-los del tot ja que tot té, sempre, algun efecte secundari. Però el marge de seguretat es va millorant cada vegada més.

Això hauria de ser una bona notícia, però els humans no som gaire intel·ligents i el que fem és aprofitar el marge més gran per prendre més medicament. I els detalls no ens amoïnen gaire. Els entesos ja poden insistir en que prendre 600 mg de ibuprofè per tractar el dolor no té massa sentit ja que a partir dels 300 o 400 mg el sistema queda saturat. Això vol dir que amb mig ibuprofen hauríem de tenir-ne prou quasi sempre. Però tant se val. Quan ho insinues et diuen que ni parlar-ne. Que en necessiten 600 o no els fa res. Dubto que hagin fet la prova, però ja he aprés que no porta enlloc discutir.

Els metges també acostumen a preferir tenir la festa en pau. L’omeprazol va ser un canvi radical en el tractament dels problemes gàstrics. La qualitat de vida dels afectats per úlceres o per reflux gàstric no te res a veure amb la de abans del desenvolupament d’aquests fàrmacs. Però de nou ens vàrem passar a l’altre extrem i ara es dóna molt sovint “per si de cas”. Molts pacients els ho demanen i fins i tot n’hi ha qui amenaça amb denuncies per no donar el millor tractament si no li recepten l’omeprazol. El metge hauria d’explicar, discutir i fer pedagogia, però normalment tenen una llarga cua de pacients esperant i poques ganes de discutir. Com que els metges també són humans, molt sovint fan la recepta (que tampoc passa res) i tinguem la festa en pau.

Total, que ens fem farts de prendre medicaments que, en realitat no ens farien tanta falta, i després ens alarmem quan ens diuen que l’abús pot comportar problemes. Doncs és clar que en comporta. Com qualsevol abús. I la solució és tan senzilla com prendre’ls només quan cal i en les dosis mínimes per tractar el problema. De vegades em miren estranyats quan veuen que parteixo la pastilla de l’ibuprofen per la meitat, però per treure un mal de cap no en necessito més.

Al final tot plegat és una mica absurd. Hem aconseguit disposar de medicaments efectius i segurs, però la seguretat ha fet que els perdem el respecte i ens en fem farts fins que apareixen els problemes.  Realment els humans som uns éssers molt poc assenyats.

 

Plutó; història d’un nom

dimarts , 14/04/2015

Ahir parlava de la proposta que han fet per triar noms amb els que batejar el que la sonda New Horizons trobi a Plutó i les seves llunes. Però el que també té la seva gràcia és com es va arribar a posar el nom de Plutó a Plutó. Després de tot, no passa sovint que una nena de onze anys tingui l’honor de triar el nom per un planeta.

La història comença amb petites alteracions en les òrbites de Urà i Neptú. Coneixent les lleis de la gravitació podem predir amb precisió on es trobarà un planeta amb molt temps d’anticipació. Quan les observacions no corresponen amb la teoria acostuma a ser perquè hi ha algun efecte gravitatori que no hem tingut en compte. La gràcia és que aleshores els càlculs permeten suposar on estarà la font de les distorsions. Només és una aproximació ja que pot ser per un altre planeta petit i proper o per un de gran i llunyà.

El cas és que un astrònom americà, en Percival Lowell, estava convençut que les alteracions detectades es podien explicar suposant l’existència d’un planeta més enllà de Neptú. Un hipotètic planeta X que encara no havien descobert. Seguint els seus càlculs, l’any 1929, al mateix observatori que Percival Lowell havia fundat, van trobar un planeta que, inicialment van pensar que podia ser el que havia proposat. Al final va resultar que no. Era massa petit i no explicava els efectes gravitatoris. De fet l’havien trobat més que res per casualitat, però el cas és que en aquell moment estaven eufòrics per la descoberta i, és clar, calia posar-hi un nom.

La notícia del descobriment va sortir als diaris i el 14 de març de 1930, en Falconer Madan, un bibliotecari retirat d’Oxford va llegir la notícia a la seva neta mentre esmorzaven. Havien descobert un nou planeta i encara no tenia nom. La nena, que tenia onze anys i es deia Venetia Katherine Douglas Burney i era aficionada a la mitologia clàssica, va comentar que li haurien de posar Plutó al planeta. Després de tot, Plutó era el déu romà de l’infern, on no arriba la llum del Sol. I segurament a un planeta tan llunyà tampoc n‘hi arribaria gaire.

La cosa podia haver acabat aquí, però l’avi de la nena era amic de Herbert Hall Turner, un professor d’astronomia a la Universitat d’Oxford. Aquell dia, mentre anava a la biblioteca va passar per casa del seu amic i li va deixar una nota proposant el suggeriment de la seva néta. Quan l’astrònom ho va llegir li va semblar que no era cap ximpleria i va enviar un telegrama a l’observatori Lowell on hi deia: “Nomenar nou planeta, si us plau considerin PLUTO, suggerit per la petita Venetia Burney, per un planeta fosc i ombrívol”.

A l’observatori Lowell no hi havien pensat en Plutó. Els noms que tenien sobre la taula eren Minerva, Zeus, Atles, i Persèfone. Però algú es va adonar que les inicials de Plutó eren precisament les de Percival Lowell, qui havia iniciat la recerca del planeta. I el fet que estigués als confins del sistema solar ja li esqueia a un déu de l’inframon. A més, aquell déu encara no s’havia fet servir per batejar cap cos astronòmic. De manera que poc després es va fer una votació i Plutó va guanyar per unanimitat.

La jove Venetia va rebre cinc lliures del seu avi com a recompensa i/o celebració (els avis no necessiten gaire excuses per afalagar als néts), però en realitat la major part del que va passar ho sabem per la correspondència dels adults. En una entrevista que li van fer l’any 2006, la anciana Venetia Phair (cognom de casada) afirmava que no recordava gaire la conversa amb el seu avi. Normal, ja que havien passat més de setanta anys. En tot cas, sí que tenia clara una cosa. No havia suggerit el nom per relació amb el gos Pluto de la factoria Disney, tal com moltes vegades s’ha suggerit. Es cert que el gos el van crear aquell any, però aleshores encara no es deia Pluto sinó Rover. Van ser els de la Disney que van canviar el nom del gos a posteriori, probablement en honor al planeta.

Venetia va morir l’any 2009. Era la única persona viva que podia presumir d’haver posat el nom a un planeta. L’asteroide (6235) Burney es va batejar així en el seu honor i un dels aparells de la New Horizons, un detector de pols, també s’ha batejat amb el nom de Venetia.

Arribant a Plutó; maniobres i noms

dilluns, 13/04/2015

S’acosta el moment de la veritat per la New Horizons. La sonda que va sortir de la Terra fa deu anys està preparant-se per l’arribada al sistema de Plutó. Durant molt temps va estar gairebé desconnectada ja que simplement no hi havia gaire cosa a fer. Després de passar per les rodalies de Júpiter, l’any 2007, ja no hi havia més planetes en la seva trajectòria, de manera que els enginyers la van deixar en situació de repòs només alterat per ocasionals comprovacions.

Però ara ja només falten tres mesos per l’encontre amb Plutó. El 14 de juliol serà el moment de màxim apropament, però l’ambient ja s’està escalfant a l’equip de control de la sonda.

Fa unes setmanes la van reactivar per comprovar el funcionament dels equips i de les transmissions. I el dia 10 de març es va fer una petita correcció en la seva trajectòria. El camí està calculat des d’abans de sortir, però durant aquests deu anys s’ha descobert que Plutó tenia més satèl·lits dels que coneixíem de manera que no seria bona idea anar a petar contra algun d’aquests.

A més, la New Horizons no acaba la seva missió amb Plutó. Ha de continuar el camí per explorar objectes del cinturó de Kuiper, però fins l’any passat no es va decidir quin d’ells aniria a visitar. Ara ja té un objectiu, anomenat PT1 (Potential Target 1) i tocarà rectificar la trajectòria de manera que després de passar per Plutó i aprofitant la seva gravetat, surti encarat cap a PT1.

La correcció del dia deu només va ser un assaig. Una mena de prova que tot funciona correctament. Van encendre els motors durant 93 segons per frenar lleugerament la sonda. Poca cosa. Només va reduir la seva velocitat en 1,14 metres per segon. Si tenim en compte que viatja a 14, 5 quilòmetres per segon, la correcció ha sigut mínima. Però abans de fer la frenada bona va bé verificar que els frens funcionen.

De manera que en poques setmanes Plutó, que fins ara només era un puntet de llum o uns pocs píxels difuminats, esdevindrà un planeta (nan) amb personalitat pròpia. Amb accidents geogràfics identificables, amb peculiaritats que encara ignorem, amb sorpreses descobertes. El mateix passarà amb el seu gran satèl·lit Caront i amb els més petits Nix, Hidra, Cèrber i Estix.

Això vol dir que aviat caldrà batejar un munt d’accidents geogràfics plutonians. I per fer-ho més popular, han activat una web on es poden fer propostes de noms per anar identificant característiques de Plutó i els seus satèl·lits. Si voleu participar teniu fins el 24 d’Abril.

Ara bé. No tots els noms serveixen. La Unió Astronòmica Internacional té unes normes que cal respectar. Els noms relacionats amb Plutó han de ser de relacionats amb tres grans temes: Mitologia de l’infern, història de l’exploració i literatura de l’exploració. Això de l’infern és previsible ja que Plutó és el Déu grec dels inferns. I suposo que l’afegit de les exploracions reals i fictícies és per no donar-li un aire tan tenebrós a Plutó.

En tot cas, si voleu contribuir a posar nom a alguna característica d’un món situat als límits del sistema solar, ara és el moment! Mentrestant podem mirar les imatges que tenim de Plutó i Caront. Unes taques borroses que molt aviat oblidarem, quan sigui reemplaçades per altres de molt millor resolució del món que estem a punt de descobrir.

Els ponts vius de Meghalaya

divendres, 10/04/2015

Fer un pont sempre és un problema. Tècnicament són més complicats del que sembla , però la seva importància per les vies de comunicació és cabdal. No és perquè sí que històricament els exèrcits tenien els ponts com a objectius prioritaris ja que destruir-los alenteix molt els moviments de l’enemic. A sobre, amb els pas dels anys es fan malbé i cal anar mantenint-los. No cal dir quan els feien de fusta. Ara ja és un problema resolt, però durant molts temps els ponts eren punts molt delicats en les xarxes de camins.

Però si no tens pressa, hi ha un sistema genial per fer uns ponts que enlloc d’anar-se desgastant a mida que passen els anys, el que fan és fer-se més grans, més forts i més resistents. A la regió de Meghalaya, a l’Índia, hi ha el poble de Cherrapunji, on no construeixen els ponts sinó que han trobat que era millor plantar-los i esperar a que creixin. Són, literalment, ponts vius.

El que fan és aprofitar les característiques d’arbres com el Ficus elàstica. Un arbre que presenta unes arrels aèries sobre les que poden créixer branques molt gruixudes i pesants. Necessita molta humitat per créixer bé, però en aquell estat de la Índia arriben a ploure fins a vint-i-dos metres de pluja anuals (aquí parlem de mil·límetres de pluja), per tant, la humitat no és cap problema. En realitat han convertit les riuades que s’enduien els ponts, en part de la solució.

El que fan és dirigir les arrels per sobre el riu, posant-li guies fetes amb l’escorça d’altres arbres. Les arrels aèries van creixent i quan arriben a l’altre riba, s’implanten al terra i van guanyant força i consistència. Aquesta operació repetida unes quantes vegades i dirigint noves arrels sobre les que ja han fet el trajecte fa que l’estructura agafi forma i esdevingui cada any més resistent. El pont va creixent mica a mica fins que arriba a ser prou fort com per permetre el pas de les persones.

Potser penseu que es tracta de ponts més aviat febles, però la realitat és ben diferent. Poden resistir el pes de fins a cinquanta persones i cada any que passa serà més fort i gruixut. Són realment espectaculars. Mentre els ponts de fusta normals es deterioren més o menys ràpidament, els ponts vius de Meghalaya poden resistir més de cinc segles sense problema. Les arrels que morin seran substituïdes per altres i l’estructura seguirà en peus durant moltes generacions.

L’únic inconvenient és que la seva construcció triga uns quants anys. De fet, una generació els construeix per les generacions següents. Cal un mínim de sentit de comunitat per abordar aquestes obres. Però en realitat és, potser, la manera més ecològica i sostenible de fer una construcció.

Aquest vídeo sobre els ponts vius de la zona és una passada!

La resurrecció del Brontosaure

dijous, 9/04/2015

Una novetat ha recorregut el món dels aficionats als dinosaures. El Brontosaure torna a existir! Com? Que no hi ha hagut brontosaures des de sempre? Si a les pel·lícules de Disney sempre apareixia un brontosaure! I a les pel·lícules, als llibres i fins i tot als segells. Efectivament el brontosaure, amb els seu llarg coll i una cua de dimensions similars per equilibrar és un dels dinosaures més clàssics. Tanta fama ha obligat als paleontòlegs a passar més d’un segle recordant que el brontosaure va deixar d’existir l’any 1903.

El motiu està en les normes per classificar els animals. Moltes vegades hi ha dos investigadors que descobreixen un animal, o un fòssil, de manera independent. Aleshores trobem que cada un l’hi ha posat un nom diferent i, potser després d’uns anys, cal decidir quin és el correcte. La norma general és que el nom que es va posar primer és el que preval. Per posar vull dir que es va publicar en algun àmbit científic reconegut.

L’any 1877, en O.C. Marsh va descriure un dinosaure gegant a partir d’una pelvis, unes vèrtebres i una escàpula. El va anomenar Apatosaurus ajax, en principi perquè Apatosaure vol dir “llangardaix enganyós” ja que la seva forma i dimensions podrien confondre i fer pensar en un animal marí. Dos anys després, el mateix Marsh va descriure el Brontosaurus excelsus. Un animal similar però encara més gran. Potser per això va triar el nom de Brontosaure (llangardaix del tro).

Ai! Però l’any 1903 es va fer una anàlisi de la classificació i van arribar a la conclusió que Apatosaure i Brontosaure eren la forma juvenil i adulta d’un mateix tipus d’animal. I com que el nom que va aparèixer primer és el que val, Brontosaure va deixar d’existir per convertir-se en Apatosaure.

El que passa és que una cosa és el nom oficial i una de diferent és la fama. En l’imaginari col·lectiu, el brontosaure ocupava un lloc preeminent ja que al museu més famós de dinosaures hi havia una magnífica reconstrucció. Tothom havia vist un Brontosaure. A la pel·lícula Fantasia de Disney hi havia brontosaures! En canvi l’Apatosaure seguien sent unes vèrtebres, una pelvis i poca cosa més. Per això, tot i que en cercles oficials el nom havia canviat, per la majoria de la població el Brontosaure continuava sent el dinosaure simpàtic.

La discussió va rebrotar l’any 1989 quan el servei postal dels Estats Units va editar una col·lecció de segells de dinosaures que incloïa al Brontosaure. Molts puristes van posar el crit al cel per fer servir el nom equivocat. Allò era un Apatosaure! No un Brontosaure! El nom de Brontosaure havia deixat de ser correcte al 1903! Curiosament el fet que a la edició hi sortís un Pteranodon que ni tan sols és un dinosaure no va aixecar gens de polseguera.

Però la història dona moltes voltes, i en ciència sempre és un bon moment per rectificar. Després de tot, a mida que han passat els anys s’han trobat més restes de dinosaures i ara disposem de molta més informació. I el cas és que uns autors acaben de fer un estudi analitzant molts fòssils de Apatosaures i han arribat a la conclusió que després de tot, sí que hi ha prou diferències per considerar als Brontosaures com un gènere diferent dels Apatosaures. No eren la forma jove i adulta del mateix tipus de dinosaure sinó que eren dos dinosaures semblants, però diferents. Si penseu que és un gran error, intenteu trobar les diferències entre els esquelets de panteres, tigres, lleons, pumes o lleopards.

Sigui com sigui, i sempre que aquest treball es confirmi, el Brontosaure tornarà a existir com a gènere de ple dret. No només en l’imaginari col·lectiu sinó en la nomenclatura oficial. Potser és un tema menor, però els paleontòlegs es podran estalviar el fet d’anar rectificant al personal cada dos per tres. Al menys, fins la propera revisió de les dades!

Allà on el món s’escapça

dimecres, 8/04/2015

A Islàndia, el parc nacional de Thingvellir (escrit Þingvellir) és un dels indrets històrics emblemàtics del país. Allà hi van tenir el que seria l’equivalent al primer parlament des de la colonització. Els caps i representants de les diferents assemblees, famílies o poblacions s’hi reunien anualment per resoldre litigis i establir lleis. El lloc el van triar de manera que quedés a una distància assenyada per tots els habitants de la illa i, efectivament, des de l’indret més llunyà només calien disset dies a cavall per arribar-hi.

Amb el temps l’assemblea, que anomenaven Althingi, o Alþingi, es va dissoldre i el poder va passar primer a reis estrangers i finalment a Reykjavík (em fa molta gràcia aquesta lletra “þ” i que es pronuncia th com en el déu nòrdic Thor, o Þórr). Però l’indret que havien triat inicialment té un altre interès afegit al purament històric i caminar-hi genera una curiosa sensació.

És com un canó, amb les parets separades per una vintena de metres i on la paret de l’est és molt més alta que la del costat oest. Com a tota Islàndia, la composició geològica et fa pensar en lava, volcans i forces tel·lúriques desfermades, però en aquest indret la sensació és particularment potent. El motiu és que quan t’hi camines estàs fent-ho per la línia de separació de dues plaques tectòniques. A l’esquerra hi tens la placa americana i a la dreta la Euroasiàtica.

Aquell indret és l’únic per on emergeix la dorsal atlàntica, la cadena de muntanyes submarines que creua l’oceà Atlàntic i per on es van separant lenta però implacablement Amèrica i Europa. Si mirem un mapa de les plaques veiem que Islàndia queda partida per la meitat en la línia de separació entre les dues plaques.

Fa gràcia perquè quan et parlen de la tectònica de plaques, queda molt entenedor en un mapa i no costa massa entendre el concepte, però sembla difícil de visualitzar el moviment de plaques de dimensions tan descomunals. La vall del Rift a l’Àfrica és l’altre lloc on es pot veure a terra ferma el procés de separació de les plaques, però aquell és tan gran que es perd la perspectiva. En canvi, a Thingvellir tens les parets de les dues plaques a l’abast de la mà i l’impacte visual és aclaparador.

Les dues plaques es van separant a ritme d’uns pocs mil·límetres anuals. No és un moviment constant sinó que els nombrosos terratrèmols i erupcions el van empenyent al llarg dels segles. En certa manera Islàndia va ampliant el seu territori i allà hi ha qui afirma que esperen arribar a ser el país més gran del planeta. Només han d’esperar uns quants milions d’anys a que la dorsal vagi fent la seva feina. El que passa és que potser acabaran amb un país partit per la meitat si l’aigua omple la dorsal, però no sembla que això els amoïni gaire.