Els equilibris del pes corporal

dimecres, 8/03/2017

De nou amb l’incident de l’altre dia amb Mercedes Milà i en JM Mulet, potser el que més s’ha comentat i criticat a les xarxes va ser el fet d’esmentar-li que estigués gras. Més fins i tot que el tema del debat que era els errors d’un llibre sobre dietes i hàbits en l’alimentació. Però no puc resistir aprofitar tot plegat per recordar que això d’estar gras és un tema força més complicat del que acostumem a pensar. Hi ha un concepte, que recorda alguns preceptes de la moral cristiana medieval, segons el qual, si estàs gras és només perquè menges massa, de manera que els grassos són els culpables únics del seu estat. A més, com que la gola és pecat, és fàcil assenyalar amb el dit acusador aquesta colla de pecadors.

La realitat, però, és més complexa. Molt més complexa. El cas és que encara ignorem moltes coses de com el cos controla el pes corporal. Simplement no ho sabem. És evident que si menges desaforadament i fas vida sedentària, t’acabaràs engreixant. Però les coses són més complicades. Hi ha molta gent que menga com una llima i mai s’engreixa. Altres, per poc que ingereixin, guanyen pes amb facilitat desconcertant.

D’altra banda, amb la ingesta i l’exercici es pot modular amb certa facilitat el pes corporal però només en uns pocs quilos. El cos, d’alguna manera, té establert quin és el pes (estrictament la quantitat de teixit adipós blanc) que ha de tenir i com més ens n’apartem, més mecanismes posa en marxa per tornar al pes original. Per això gairebé tots els règims funcionen molt bé els primers dies o setmanes, però van perdent eficàcia fins resultar inútils per evitar un retorn al pes inicial.

Si simplement fos un tema de reduir la ingesta, no costaria gaire aprimar-se. Òbviament, el que mengem es un factor important, però quan el cos detecta que entren menys calories comença a reduir la taxa metabòlica, comença a alentir el trànsit intestinal per aprofitar millor els aliments, fins i tot el mateix tub digestiu es pot fer més llarg. La temperatura corporal també es redueix, de manera que cremem menys calories en tot moment. Tot plegat fa que la reducció d’ingesta perdi eficàcia. I tot plegat fa que si un dia ens saltem la dieta guanyem molt pes ja que el cos s’ha adaptat a aprofitar cada caloria que ingerim. Es com estirar una goma elàstica. Al principi és molt senzill, però com més estiris, més força fa per tornar al punt inicial.

No. No és tan fàcil modificar el pes corporal. Per descomptat, tots coneixem algú que va perdre tantíssims quilos i que mai no els ha recuperat. Segur que sí, però per cada un d’aquests, en coneixem molts més que no ho han aconseguit.

D’altra banda, abans de tractar algú de gras i dir-li que ha d’esmorzar millor, has d’estar segur que no pateix cap malaltia que impliqui canvis en la massa corporal. Un hipotiroïdisme, una síndrome de Cushing, qualsevol malaltia que requereixi un tractament amb corticoides, alguns antidepressius… Hi ha molts motius que poden causar un increment de la massa corporal a més de l’excés de menjar i la vida sedentària. Per no parlar dels factors genètics, que també hi tenen un paper important i contra els que la dieta pot modular una mica, però poquet. És millor deixar que els nutricionistes i els metges en general siguin els qui avaluïn i donin els consells sobre temes de salut i nutrició.

La idea de la dieta sana per aconseguir un cos fantàstic amb un pes ideal és captivadora, senzilla, fins i tot simple i, en molts casos, errònia. No és gaire diferent de pensar que menjant més pots fer-te més alt. És veritat que una mala dieta és una cosa dolenta, que hi ha una epidèmia d’obesitat i que en general al món occidental fem dietes inadequades i amb un excés de moltes coses, però els factors a tenir en compte van molt més enllà del que sovint es pensa. Un detall que val la pena recordar abans d’assenyalar ningú i tractar-lo de gras.

 

Els enzims prodigiosos

dimarts , 7/03/2017

Ahir va ser motiu de comentaris la sortida de to de Mercedes Milà amb en JM Mulet mentre discutien sobre el  llibre “La enzima prodigiosa”, del que ella en fa molta propaganda. Com acostuma a passar en aquests temes, la ciència és un tema que els importa un rave i quan un científic explica perquè el que diu el llibre es un grapat de disbarats, la resposta va ser un intent de menyspreu personal: “Lo primero que te diré és adelgaces porque que estàs gordo!”.

Explicar que aquestes pseudociències són un disbarat s’acaba fent una mica avorrit, però això dels enzims resulta força interessant i val la pena fer-li una ullada. En realitat, els enzims són prodigiosos, però no pel que es pensa la Mercedes Milà.

Una de les coses que cal tenir present és que el nostre metabolisme està constituït per una formidable xarxa de reaccions químiques. A la glucosa li afegim un grup fosfat per transformar-la en glucosa-6-fosfat, que tot seguit es reordena i es converteix en fructosa-6-fosfat que al seu torn es torna a fosforilar per esdevenir fructosa 1,6,-difosfat, que es trencarà en dos molècules diferents… A cada una de les nostres cèl·lules hi ha funcionant milers de reaccions químiques simultàniament i de manera ben endreçada.

Tot això permet obtenir energia i mantenir-nos vius, però per això mateix, no pot funcionar de qualsevol manera i cal regular cada una de les reaccions. A més, han d’anar a ritme forçat. En condicions normals, moltes d’aquestes reaccions anirien massa lentes per ser compatibles amb el ritme frenètic que li cal a la cèl·lula. De manera que cal un sistema per accelerar-les. I això és el que fan els enzims. Tècnicament són simples catalitzadors, però en realitat són uns catalitzadors prodigiosos!

En realitat, la majoria d’enzims són proteïnes. Unes proteïnes grans que “agafen” les molècules que han de participar en la reacció i les posen juntes i correctament orientades per tal que la reacció tingui lloc sense problemes. N’hi ha que són extraordinàriament eficients. L’anhidrasa carbònica transforma el bicarbonat en aigua i CO2 (i a l’inrevés), i ho fa a ritme de un milió de reaccions per segon. Per això, moltes begudes carbonatades fan bromera quan les posem a la boca i entren en contacte amb aquest enzim que també està a la saliva. Altres, com la Rubisco de les plantes, són molt lentes (tres reaccions per segon) però resulten tant importants per la vida que ha acabat sent la proteïna més abundant del planeta.

Altres enzims regulen la seva velocitat en funció de quan material tenen per treballar. Si hi ha molt producte poden accelerar el seu ritme, mentre que si n’hi ha poc, la reacció va més lenta. Les cèl·lules també poden modificar l’activitat dels enzims modificant alguna part de la seva estructura. Com que són proteïnes, els hi poden enganxar altres molècules (com grups fosfat) que faran que l’enzim funcioni o es quedi inactiu. Com que això no deixen de ser reaccions químiques, vol dir que hi ha enzims que actuen sobre altres enzims. I també hi ha uns tercers enzims que actuen sobre els enzims que actuen sobre els enzims. En realitat existeixen autèntiques cascades de control enzimàtiques que permeten regular molt finament el metabolisme, tot i que  tornen bojos als estudiants i als investigadors.

I per descomptat, hi ha els enzims digestius. El menjar que ingerim passa per l’estómac, on l’àcid clorhídric el sotmet a un primer trencament, però després arriba al budell on el suc pancreàtic, fet essencialment d’enzims, s’encarrega de fragmentar fins als seus components més elementals els greixos, sucres, àcids nucleics i proteïnes que haguem ingerit. Aquells que resisteixin l’acció dels enzims digestius no seran absorbits pel budell i acabaran sortint per l’extrem final del tub digestiu.

Per això són divertits els suplements amb proteïnes antioxidants com la superòxid dismutasa, amb col·lagen, amb DNA o RNA, amb àcid hialurònic o amb qualsevol altre enzim. Tots seran degradats abans de ser absorbits i només en quedaran els aminoàcids, sucres o nucleòtids que els formaven. Amb aquest material el nostre cos els pot fabricar de nou, o pot fabricar el que li faci falta en aquell moment.

La nostra vida es manté gràcies als enzims i les seves capacitats són prodigioses. Molt més interessants i reals que les promeses de venedors de fum. Tot i que, potser algun presentador pensa que com que soc calb i amb una mica de sobrepès, no estic qualificat per opinar sobre el tema.

(per cert, la imatge de dalt és l’esquema de la tripsina, l’enzim que degradarà qualsevol altre enzim, prodigiós o no, que ens mengem)

Les dones han de guanyar menys que els homes?

dilluns, 6/03/2017

Benvolgut Janusz Korwin-Mikke, he escoltat les teves declaracions al Parlament Europeu defensant que “les dones han de guanyar menys que els homes ja que són més febles, més petites i menys intel·ligents” i de seguida m’has plantejat un problema: em costa trobar la manera educada de dir que probablement ets un ignorant, possiblement un manipulador i certament un impresentable.

Com a tothom, hi ha coses que em molesten. Entre elles destaquen les que em semblen injustes i les que em semblen enganys. I ves per on, la teva frase combina les dues. Naturalment intento no oblidar mai que puc ser jo l’equivocat i que la meva posició sigui la injusta o que jo sigui l’enganyat. Això és un desavantatge en un món cada vegada més ple d’individus als que no els importa aquest detall i defensen les seves postures amb molta més contundència. Tinc la sospita que tu ets un d’aquests (tot i que, és clar, puc estar equivocat).

En tot cas, deixa’m analitzar el que has dit. Consideres que les dones han de cobrar menys perquè són més febles… Això vol dir que el sou depèn de la força física? Els eurodiputats cobreu molt. Això vol dir que per ser-ho cal una gran massa muscular? Et miro a la foto i, sincerament no m’ho sembla. Analitzo la vostra feina i no veig la rellevància de ser fort o feble.

També dius que és perquè són més petites… Aquest encara em costa més entendre. Certament l’alçada mitjana de les dones és uns centímetres inferior a la dels homes, però què hi té a veure això amb el sou? A més, perquè l’alçada i no, posem per cas, la quantitat de cabells? Estàs suggerint que les dones massai han de cobrar més que els eurodiputats polonesos? Algú t’ha explicat com s’interpreten les gràfiques de distribució, els valors de les mitjanes i les diferències estadístiques? Al meu laboratori hi ha moltes noies que poden fer-ho, tot i que dubto que vulguin perdre el temps amb algú com tu…

I finalment dius que són menys intel·ligents. Una afirmació interessant que s’ha fet servir sovint al llarg de la història per justificar la discriminació. Però el cas és que ningú ha trobat la manera de demostrar aquesta afirmació i dubto que tu ho hagis fet. Sempre que es diu això recordo els primers intents per mesurar la intel·ligència fent servir com a prova la mida del cervell. El dels homes, de mitjana és més gran que el de les dones, per tant (deien) han de ser menys intel·ligents. El problema era que segons això els elefants, amb enormes cervells, havien de ser més intel·ligents que els homes. És clar, el que calia era corregir la mida del cervell respecte a la mida del cos. Ep! Però aleshores van trobar que proporcionalment el cervell de les dones era superior al dels homes. Saps que van fer? En aquell punt van decidir que la mida no tenia res a veure amb la intel·ligència.

De manera que això de que les dones són menys intel·ligents depèn exclusivament de com defineixis i com mesuris el que anomenem “intel·ligència”. Una manera molt fàcil de  triar la manera que t’interessi. Saps? No m’ho empasso.

És evident que hi ha diferències entre homes i dones. Les relacionades amb la biologia de la reproducció són les més evidents i importants. La resta són subtils i probablement irrellevants a l’hora de fer la immensa majoria de feines que fem els humans. La història en va plena de gent que, com tu, esgrimeix diferencies en el color de la pell, l’origen dels avantpassats, la religió, el gènere o el nivell econòmic, per justificar discriminacions que han anat del subtil a l’abominable.

Tinc clar que res no et farà canviar d’opinió i que el que esgrimeixes com “arguments” només són excuses per mirar de justificar els teus prejudicis. Per tant, no hi perdré més temps. Igual que tu, soc un home, però el fet de que tinguem un cromosoma Y no és cap mèrit ni tampoc cap defecte, simplement és un detall biològic . Saps? El món no es divideix entre homes i dones sinó entre fanàtics i tolerants. Tu i jo compartim el fet de pertànyer al gènere masculí, però crec (espero) que res més.

La vida va sorgir abans del que pensàvem

divendres, 3/03/2017

Com i quan es va originar la vida a la Terra és un dels grans misteris que encara tenim per resoldre. Sabem que el nostre planeta es va formar fa uns 4600 milions d’anys i, gràcies a uns fòssils descoberts a Groenlàndia, també sabem que fa 3700 milions d’anys ja hi havia vida microbiana. Haurien de passar 3000 milions d’anys més perquè aparegués algun organisme que no fos un microbi, però l’interessant és el que va passar al començament.

Segons com ho mirem, l’aparició de la vida va ser una cosa senzilla. En tot cas va ser més fàcil passar d’un planeta erm a un planeta amb microbis (900 milions d’anys) que no pas passar dels microbis als organismes complexos (3000 milions d’anys). Però ara sembla que fins i tot va ser més fàcil ja que han publicat la descoberta del que semblen ser els fòssils de microbis més antics de tots. Uns que han trobat al Canada, a la zona de Nuvvuagittuq, famosa perquè conté, precisament les roques més antigues que es conserven.

Això de buscar roques realment antigues no és fàcil ja que la major part de l’escorça primitiva de la terra ha desaparegut degut als moviments tectònics que fan que s’hagi anat enfonsant en el que s’anomena procés de subducció, i nous materials l’hagin reemplaçat. Però les mesures isotòpiques de les roques de Nuvvuagittuq han permès datar-les en al voltant de 4300 milions d’anys d’antiguitat. I precisament en aquesta zona és on han trobat les restes fòssils.

Cal dir que els fòssils de bacteris són poc espectaculars. Cal fer anàlisis de la composició dels materials que els formen per saber si tens davant una formació geològica curiosa o les restes d’un organisme viu fossilitzat. I també cal datar amb precisió l’edat d’aquella mostra en concret. Tot plegat no és fàcil, però aquests fòssils semblen ser realment d’origen biològic i la seva edat és de entre 3770 i 4220 milions d’anys. La mostra de vida més antiga que hem trobat.

Eren microbis que vivien al voltant de les surgències hidrotermals, como molts altres que en l’actualitat encara hi viuen. Allà poden obtenir energia de reaccions químiques aprofitant el sofre i el ferro que surt de les fonts termals. De fet, fa temps que se sospita que aquestes comunitats son representatives de les primeres formes de vida. Però sempre s’havia pensat que al nostre planeta no va tenir cap possibilitat d’emergir la vida fins que no es va acabar una època molt convulsa anomenada “gran bombardeig tardà”, durant la qual el planeta va rebre l’impacte de molts meteorits. Ara ja no es veuen els cràters ja que l’erosió i la mateixa biosfera els han fet desaparèixer, però va ser el mateix bombardeig que va deixar la Lluna amb l’aspecte actual farcit de craters d’impacte.

Però ves per on, si agafem la data més antiga resulta que aquests fòssils ja estaven allà quan la Terra anava rebent impactes. Cosa que indica que la vida és més resistent i, sobretot, més precoç del que ens pensàvem. Potser van caldre “només” uns 400 milions d’anys per passar de matèria inanimada a les formes de vida més primitives. De pas això també anima la recerca de vida extraterrestre. Si pot sorgir amb tanta facilitat, és més probable que trobem microbis en altres indrets. En canvi, formes de vida complexes sí que semblen més complicades de generar.

Sigui com sigui, sembla que el nostre arbre genealògic s’acaba de fer una mica més gran. Després de tot, molt probablement tots nosaltres som descendents d’aquells microbis primigenis.

Volem ressucitar al mamut?

dijous, 2/03/2017

Quan he vist la notícia he sentit una mena de dejà vu que m’ha transportat als primers temps del Centpeus. Un grup de científics anuncia que està treballant i cada vegada més a prop de ressuscitar el mamut gràcies a les tècniques d’enginyeria genètica. Expliquen que han aconseguit obtenir restes de cèl·lules de mamut en prou bon estat com per extreure’n DNA i que es plantegen fer servir aquest DNA per ficar-lo en un òvul d’elefant, completant el que falti amb DNA d’elefant. Així obtindrien en un parell d’anys un híbrid mamut-elefant.

EL cas és que tot això ja es deia l’any 2006, i el 2011, i el 2015… Ocasionalment va sorgint grups que acaricien la idea de des-extingir una espècie relativament propera com el mamut. Aquesta vegada ho tenen millor ja que la tecnologia per manipular el DNA ha fet un salt de gegant gràcies a la tècnica CRISPR, però tot i així…

Per començar hi ha problemes tècnics que no és gens clar que estiguin resolts. Per generar un embrió viable no n’hi ha prou amb el DNA: L’òvul ha de ser de l’espècie adequada ja que hi ha nutrients, factors de control i elements reguladors que ja venen amb el paquet cel·lular heretat per part de la mare. D’altra banda, la gestació no és un tema menor. El flux de nutrients, el temps de gestació, les hormones durant el procés, els agents desencadenants del part… tot això pot funcionar o no en una elefanta, però només que falli un d’aquests factors la gestació no tirarà endavant.

En realitat, això de clonar individus a partir del seu DNA encara no ens surt gaire bé. S’ha intentat en ratolins, però es feia amb òvuls de ratolí i amb mare gestant ratolí. Així no és massa complicat. En canvi quan s’ha intentat amb cabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica), la cria va arribar a néixer però no va sobreviure més que uns minuts. I era amb un DNA recollit en condicions òptimes d’animals encara vius!

D’altra banda, hi ha el tema de quin és l’objectiu. Soc el primer a reconèixer que m’encantaria poder admirar un mamut viu. Però, a part de portar-lo a un zoo per exhibir-lo, que en faríem? L’ecosistema on van viure ja no existeix ni ha de refer-se. Prou feina tindrem a mantenir un indret on puguin viure els elefants actuals com per pensar en aconseguir un lloc pels mamuts.

D’altra banda hi ha un factor psicològic a considerar. Només aconseguint un èxit parcial amb un elefant que tingui algun gen de mamut incorporat, (que és el màxim que sospito que podran) fàcilment s’imposarà la idea que no cal preservar espècies ja que, si cal, després ja les podrem ressuscitar. Una idea il·lògica, però molt característica dels humans.

I és curiós com, mirant el post que vaig escriure fa deu anys, veig que aleshores estava més entusiasmat amb la idea que no pas ara. Deuen ser coses de l’edat…

Ens calen nous antibiòtics

dimecres, 1/03/2017

La Organització Mundial de la Salut ha fet pública una llista. I quan la OMS fa llistes, és senyal que tenim problemes. En aquest cas la llista especifica les 12 famílies de bacteris per als que necessitem nous antibiòtics amb urgència. Mai s’insisteix prou en el problema que està trucant a la porta. La pèrdua d’efectivitat dels antibiòtics degut a l’aparició de mecanismes de resistència.

En realitat, la lluita contra els bacteris és una guerra perduda. N’hi ha massa, massa diferents i amb massa capacitat d’adaptació. Per cada fàrmac que desenvolupem apareixeran en poc temps bacteris resistents. Simple mecanisme evolutiu en acció. Però això no vol dir que ens quedem de braços creuats mentre veiem com tornen malalties que teníem gairebé oblidades i altres de noves que ens esperen a la cantonada.

La llista de la OMS inclou tres categories que depenen de coses com la gravetat de les malalties que causen, la facilitat amb que passen d’una persona a altra i el nombre de fàrmacs útils que encara ens queden. A la tercera categoria, la de prioritat mitja, hi ha Streptococcus pneumoniae, Haemophilus influenzae i diferents tipus de Shigella. Son bacteris als que ja no els fan res la penicil·lina, l’ampicil·lina o les fluoroquinolones però pels que encara tenim alguna manera de tractar-los.

A la segona categoria, la de prioritat elevada, hi trobem Enterococcos, Helicobacter, Neisseria i altres que han anat generant resistències a més tipus d’antibiòtic. Aquí ja han deixat de servir la vancomicina, la meticil·lina, la cefalosporina o la claritromicina.

I el problema més urgent és la primera categoria. La de prioritat crítica. Tres tipus de bacteris resistents als carbapenèmics, els antibiòtics d’última generació. Es tracta de Acinetobacter baumannii, Pseudomonas aeruginosa i alguns tipus de Enterobacteriaceae.

El missatge que hi ha rere el comunicat de la OMS és que no es pot deixar que la recerca de nous antibiòtics depengui de les lleis del mercat perquè quan calguin no els tindrem ni tindrem temps de generar-los. És a dir, que les farmacèutiques no inverteixen gaire en recerca en aquest camp perquè no els surt a compte, però algú ha de fer aquesta recerca ja que sabem que el nombre d’infeccions i resistència no deixarà d’augmentar.

Amb el temps potser torbarem altres maneres de lluitar contra les infeccions, però mentre depenguem dels antibiòtics estarem immersos en una carrera d’armament eterna. Una carrera que costarà guanyar si no s’inverteix decididament en recerca en aquest camp. La industria ja ho fa una mica, però no massa. Es guanyen molts més diners en coses com la viagra, els cosmètics o els antidepressius que pot prendre tothom encara que no tingui realment depressió.

Per cert, abans o després sortiran els il·luminats de torn dient que tenen el remei en unes herbetes o en uns desinfectants industrials convenientment diluïts. Bestieses! És possible, fins i tot probable, que en algunes plantes hi hagi la molècula que ens cal per fabricar un nou antibiòtic, però caldrà identificar-la, purificar-la, concentrar-la i, probablement modificar-la. En cap cas servirà fent una infusió o una dieta que inclogui la planteta. Això ja ho van provar els nostres avantpassats fa molt temps. Aquells temps, que no hauríem d’oblidar, en que morien de pesta, tuberculosi o sèpsia causada per un simple tall.

La punxada al taló del nadó

dimarts , 28/02/2017

Una de les primeres coses que es fan quan neix una criatura és aconseguir una gota de sang, normalment fent una petita punxada al taló. Fa una mica de cosa, però amb aquesta goteta es poden realitzar les primeres anàlisis que permeten identificar unes quantes malalties en les que la detecció immediata és molt important.

Una de les més conegudes és la fenilcetonúria. És una malaltia genètica en la que un enzim, la fenilalanina hidroxilasa, no funciona correctament. Aquest enzim el que fa és transformar un aminoàcid (la fenilalanina) en un altre (la tirosina). Si no funciona, no es fabrica tirosina, però això no és massa greu ja que el podem aconseguir en la dieta. El problema real en la fenilcetonúria és que la fenilalanina no es degrada i es va acumulant perillosament i acaba per esdevenir tòxica, especialment pel cervell.

Els nens que pateixen aquesta malaltia poden patir mort neuronal, convulsions i un grau molt important de retard mental. I tot i que no té cura, existeix un tractament força eficient que consisteix en limitar la presència de la fenilalanina en la dieta. Si no l’ingereixen, les quantitats que hi haurà al cos es mantindran en nivells acceptables i el desenvolupament de la criatura serà normal.

Per això cal identificar la malaltia tan bon punt neixen. Des de bon començament cal evitar que ingereixin massa d’aquest aminoàcid ja que tot el que tinguin de més serà un problema que costarà resoldre. En principi, la toxicitat és molt important durant el desenvolupament del cervell, de manera que quan ja tenen una edat la cosa millora molt. Abans es deia que ja no calia seguir massa la dieta passada l’adolescència, però ara la tendència es a mantenir tota la vida una dieta baixa en fenilalanina .

Hi ha algun fàrmac que ajuda. La tetrahidrobiopterina pot ajudar en alguns pacients als que l’enzim funciona massa poc. En canvi, coses com l’aspartam o altres additius que tenen fenilalanina cal evitar-los sí o sí.

La fenilcetonúria va ser una de les primeres proves que es van començar a fer en nadons. Ara l’anàlisi és més exhaustiu i serveix per descartar o identificar bastants més problemes potencials. Galactosèmia, toxoplasmosi, fibrosi quística i un grapat més de malalties. La majoria (no totes) tenen millor pronòstic si es comencen a tractar immediatament, de manera que val la pena fer la punxadeta al taló i treure la gota de sang. Aquella prova és de les coses que han millorat molt la qualitat de vida de molts nanos.

Grip aviar A(H5N8)

dilluns, 27/02/2017

Sembla que estem en plena epidèmia mundial de grip, però una que no afecta als humans sinó a les aus. Per això el nom de grip aviar. Aquests dies tenim notícies del nombre d’aus que ha calgut sacrificar i de les granges afectades, tot i que no hem d’oblidar que es tracta d’un brot que està afectat ocells d’arreu del món.

Com la resta de virus de la grip, es denomina en funció de dues de les proteïnes que hi ha a la seva coberta. Una hemaglutinina (H) i una neuraminidasa (N). De cada una d’elles en coneixem diferents soques que es poden anar combinant sense problemes. D’hemaglutinines n’hi ha 18 de diferents, i de neuraminidases en tenim identificades 11. Per això tenim soques de virus de la grip anomenats H1N1, H3N2 o, com en aquest cas, H5N8, que vol dir que es caracteritza per tenir la hemaglutinina 5 i la neuraminidasa 8.

De virus de la grip n’hi ha de tres tipus, els A els B i els C. La diferència és el tipus d’hostes que poden infectar. Els de la forma A afecten a ocells i humans, els B afecten humans i foques i els C afecten als porcs i als humans. En realitat hi ha més hostes, però aquests són els que més interessen i condicionen la perillositats. Les foques no escamparan una epidèmia amb la mateixa eficàcia que els ocells.

Cal tenir present que no tots els virus de la grip A (aviar) ens afecten. N’hi ha molts que només infecten ocells. L’epidèmia que tenim ara mateix del virus A(H5N8) no afecta als humans, però el virus de la grip és capritxós i muta amb molta facilitat, per això algunes soques que no afectaven als humans un bon dia van començar a fer-ho. És el que va passar amb un virus similar, el A(H5N6), que només afectava aus fins que un bon dia es van detectar un parell de casos a la Xina. Per això sempre que hi ha una epidèmia de grip aviar, encara que en principi no ens afecti, posa molt nerviosos als responsables de salut pública. Estrictament en l’epidèmia que hi ha ara podem dir que en principi el risc de contagi a humans és tan baix com pot ser quan parlem de virus de la grip. I, ara com ara ningú en tot el món s’ha contagiat.

Però per les  explotacions d’ocells, ànecs, pollastres i similars, aquests virus són un problema greu i difícil de controlar. Els virus es mouen amb molta facilitat arreu del món transportats per ocells migratori. N’hi ha prou amb que alguns passin per sobre la teva granja i deixin caure excrements amb virus o s’aturin a reposar una estona com per encomanar un ocell i, immediatament, la resta de l’explotació. Aleshores no hi ha més remei que sacrificar-los i fer-ho també en ocell d’explotacions properes. Aquí ja s’han sacrificat milers d’ocells, però a Franca en porten tres milions i a Corea del Sud gairebé vint milions.

El virus de la grip és d’aquells amb els que ens hem d’acostumar a conviure però que sempre donarà mal rotllo. Present en diferents formes, amagat en diverses espècies d’animals i amb una capacitat per anar canviant que fa que el nostre sistema immunitari mai estigui prou preparat. Ara com ara només ens queda intentar contenir-lo de manera més aviat barroera. Potser amb el temps i la recerca podrem trobar maneres de lluitar-hi que siguin més eficaces que els que tenim avui en dia.

Com deu ser la vida a TRAPPIS-1?

divendres, 24/02/2017

Ahir es parlava del descobriment de set planetes al voltant de l’estrella TRAPPIST-1 i, com és natural, s’especulava amb les possibilitats de trobar-hi vida. El punt clau és que alguns d’aquests planetes orbiten dins la zona d’habitabilitat on l’aigua pot estar en estat líquid. Però més enllà d’això, com podem esperar que sigui la vida en un d’aquests planetes? Ara com ara no tenim cap dada que indiqui si n’hi ha, però el que sí que podem fer és jugar a especular.

De tots els planetes que hi ha, podem considerar que els més interessants des del punt de vista biològic són els tres que cauen dins la zona d’habitabilitat. Posats a triar, agafem el del mig: TRAPPIST-1f. Aquest és un planeta similar a la Terra; la seva mida és quasi igual i la seva massa només el del 60% que la del nostre planeta. Allà, nosaltres aniríem més lleugers, però no és cap exageració. En comparació, Mart és molt més petit.

Un primer detall a tenir en compte és que TRAPPIST-1 és una nana roja de, al menys cinc-cents milions d’anys d’edat. Això vol dir que és un estel molt molt petit i que emet menys radiació que el nostre Sol. D’altra banda, aquests estels deixen anar sovint flamarades de raigs X. I si estàs en un planeta tan proper a l’estrella, aquests banys de radiació són un problema per formes de vida incipients. Assumint que s’origini al mar (i que el planeta tingui mar, és clar) els primers metres de la superfície serien un indret agradable fins que arribés una flamarada de raigs X que ho fregís tot. De manera que seria millor buscar formes de vida a uns quants metres de fondària. Això sempre que les flamarades no vaporitzin els oceans. Un motiu més per no triar planetes massa propers a l’estrella.

De totes maneres aquí entra en joc un altre tema. Els planetes estan lligats gravitatòriament i sempre hi ha un hemisferi mirant a l’estrella i un altre submergit en la foscor. La vida difícilment apareixeria en la zona exposada a les flamarades estel·lars, de manera que l’hauríem de buscar a la zona fosca. Però això vol dir renunciar a la fotosíntesi. Per tant, les zones límit entre la llum i la foscor semblen més prometedores. La sort és que dins el mar, si pots fer fotosíntesi resulta més senzill escampar-se per tot l’hemisferi il·luminat.

La fotosíntesi també ens porta a conclusions interessants. Les nanes rojes emeten menys llum i ho fan en un ventall de longituds d’ona una mica diferents a les del Sol. Essencialment emeten més en l’infraroig i menys per la banda del blau i violat. Els fotons que arribin a la superfície tenen menys energia que els que banyen les plantes de la Terra, de manera que els pigments fotosintètics dels hipotètics vegetals “trappians” haurien de treballar fent-ne servir més que aquí. Si l’estrella fos més vella encara emetria menys llum i les plantes tindrien tendència a tenir pigments que captessin en tota la banda del visible, de manera que més que verdes, serien de color negre. Però com que TRAPPIST-1 és relativament jove, potser  el ventall de colors sigui més ampli i s’assembli al de la Terra.

Naturalment, tot això pot canviar moltíssim segons el tipus de gasos que tingui a l’atmosfera (cosa que encara ignorem). L’estrella no emet gaire radiació UV, de manera que als organismes que hi visquin no els cal l’escut protector de la capa d’ozó. En tot cas tot depèn molt de l’edat de l’estrella. Sabem que té al menys  cinc-cents milions d’anys, però és difícil de calcular i podria ser força més vella. Si només fossin cinc-cent milions podem estar gairebé segurs que si hi ha algun organisme, encara serà semblant a un bacteri fotosintètic i vivint al mar. Al menys, al nostre planeta la vida va trigar quasi tres mil milions d’anys a deixar de ser unicel·lular. De fet, amb cinc-cents milions d’anys tot just estava començant a aparèixer.

En resum. A falta de dades, si hi ha vida al sistema TRAPPIST-1, jo apostaria per buscar-la al planeta f (sempre que tingui un oceà), en forma d’un equivalent als cianobacteris, però de color més aviat fosc i a uns pocs metres de fondària en les aigües del hemisferi il·luminat.

Tot plegat, insisteixo, és del tot especulatiu. No m’hi jugaria ni un cèntim en realitat.

TRAPPIST-1; Una estrella i els seus set planetes

dijous, 23/02/2017

TRAPPIST-1. Aquest és el nou nom que toca recordar als amants de l’exploració espacial. Ahir es va anunciar el descobriment d’un sistema de set planetes (al menys) al voltant d’aquesta estrella, que esta a uns quaranta anys llum del nostre Sol. La novetat és que ja no parlem de planetes gegants com Júpiter o Neptú i ni tan sols de Super-Terres, sinó de planetes de mida terrestre. Alguns fins i tot té la meitat de mida de la Terra. I encara més, al menys tres d’aquests planetes estan dins la “zona d’habitabilitat”; aquella distància de l’estrella que fa que la seva temperatura superficial permeti l’existència d’aigua líquida.

Que hi havia planetes a TRAPPIST-1 ja se sabia des de feia uns pocs anys. El que ara han fet és completar la llista i determinar amb més precisió les mides. Per cert, tot i que l’anunci el va fer la NASA (que en saben molt de lluir els èxits) l’estudi és una excel·lent mostra de col·laboració internacional i, de fet, està dirigit per un grup belga. També hi han col·laborat grups francesos, suïssos, britànics, americans, sud-africans i d’Aràbia Saudí.

La característica de TRAPPIST-1 és que és una estrella molt petita. Una nana super-freda. Tindria una mida una mica més gran que Júpiter i, certament, molt més petita i freda que el Sol. D’altra banda, són el tipus d’estrella més abundant de la galàxia, de manera que la descoberta al voltant de TRAPPIST-1 indica que el nombre de planetes que hi ha és aclaparadorament gran. Com que aquestes estrelles brillen menys que el Sol, resulta una mica més senzill detectar els planetes ja que una de les maneres de detectar-los és mesurant com s’atenua la brillantor quan un planeta passa pel davant de l’estrella.

Els set planetes, anomenats TRAPPIST-1b, TRAPPIST-1c… i així fins TRAPPIST-1h tenen òrbites molt properes a l’estrella (que estrictament seria TRAPPIST-1a). Una òrbita completa, això és, un any a TRAPPIST1b dura només unes trenta sis hores. I el més allunyat, TRAPPIST-1h triga vint dies, que tampoc és res de l’altre món (bé, sí que és una cosa d’un altre món, literalment…)

Els que tenen més possibilitats per la vida són els planetes e, f i g, ja que la temperatura superficial permet, en teoria, que l’aigua es mantingui líquida. L’últim planeta ja està a menys de cent graus sota zero i el més proper es calcula que estarà a uns cent-vint graus positius. Però tot això pot variar molt en el cas que tinguin atmosferes, de manera que millor no mullar-se massa encara.

D’altra banda, hi ha un fenomen conegut com “acoblament de marea” que fa que els planetes girin sobre sí mateixos al mateix ritme que giren al voltant de l’estrella. Exactament el que li passa a la Lluna al girar al voltant de la Terra. Això fa que sempre tinguin la mateix cara apuntant al planeta. És a dir que un hemisferi estarà sempre il·luminat i un altre sempre a les fosques. Això ha de tenir conseqüències importants sobre l’atmosfera, els vents i la vida (si n’hi ha). D’altra banda, això fa que no puguis asseure’t a veure la posta de Sol. No es pon mai. Per veure com l’estrella s’amaga rere l’horitzó, has de desplaçar-te tu.

En tot cas, moltes de les claus d’aquest sistema planetari depenen de les atmosferes que tinguin (o no) els planetes. Per això, ara toca intentar esbrinar-ho. Com que, vist des d’aquí, els planetes passen sovint per davant de la seva estrella caldrà estudiar els canvis en l’espectre de llum en el moment que creua la capa on hi ha d’haver l’atmosfera. Així podrem determinar la composició dels gasos que la formen i, a partir d’aquí podrem especular si es pot generar per fenòmens físics i químics (com la de Mart o la de Venus) o la seva complexitat suggereix un origen biològic (com la de la Terra).

Cada vegada és més freqüent parlar de planetes al voltant d’estrelles i comentar les seves característiques. Ja ens referim sense problemes a TRAPPIST-1f, Pròxima-b, Gliese-581e o Keppler-186f. Talment les converses dels protagonistes de Star Trek. Per desgràcia encara no tenim un motor Warp per pensar en el viatge estel·lar, però és fascinant el que estem descobrint.

Com els hauria agradat tot això a Asimov o Sagan…!