Dia de Darwin. Lliçons dels creacionistes

dijous, 12/02/2015

Avui, 12 de Febrer, és l’aniversari del naixement de Charles Darwin. Per aquest motiu, en determinats àmbits es considera el “Dia de Darwin” i s’aprofita per “…destacar la contribució de Darwin a la ciència i promoure la ciència en general”. No cal dir que em sembla una idea excel·lent. Mai no està de més recordar l’obra dels grans genis i promoure una mica la manera de pensar segons una aproximació científica.

Per descomptat, una de les coses que m’ha fet gràcia és veure com els ha sentat aquest dia als que s’oposen a la idea de la evolució. Als creacionistes, negacionistes, integristes i personal similar. Per esbrinar-ho, el lloc ideal és una web anomenada “answersingenesis” que afirmen que volen: “…ajudar els cristians a defensar la seva fe i proclamar l’Evangeli de Jesucrist de manera efectiva. Ens enfoquem en proveir respostes a les preguntes sobre la Bíblia, especialment el llibre del Gènesi, en relació amb temes clau com la creació, evolució, ciència, i l’edat de la terra”.

No m’han decebut. Consideren que el dia de Darwin és el dia equivocat i dedica una pàgina a explicar tres punts importants que segons ells indiquen que la Teoria de la evolució és errònia i que les respostes cal buscar-les en la Bíblia. Fa gràcia perquè tot el que diuen és erroni. I sempre se n’aprèn dels errors dels altres. (Dels propis també, és clar).

El primer que diuen és que “la vida no pot sorgir de la no-vida”. Ja és un començament ridícul, perquè la teoria de la evolució no diu res sobre l’origen de la vida. Només parla de com evoluciona, canvia i s’adapta. Però de l’origen? El mateix Darwin va especificar que era un tema pel que no hi havia prou dades i, com que tampoc era rellevant per la seva teoria, s’abstenia d’opinar (al menys en públic). Potser si es llegissin l’Origen de les espècies abans de criticar-lo no ficarien tan la pota.

D’altra banda, no sé perquè tenen tan clar que la vida no pot sorgir per reaccions químiques espontànies en condicions determinades i prou temps per davant. Tenen poca imaginació! Certament encara ignorem com va passar, però no passa res. Precisament això és la ciència: explorar el desconegut, investigar i no buscar aquestes respostes en llibres antics.

El segon argument que esgrimeixen és que “no hi ha un mecanisme per l’evolució”. Coi! Segur que ni s’han llegit l’Origen de les espècies ni res de tota la recerca científica que s’ha fet en evolució en l’últim segle. Més o menys diuen que perquè una espècie evolucioni cal afegir nova informació al DNA cosa que és impossible. Una mica creguts aquests nois, perquè de nou confonen “a mi no se m’acut com” amb “és impossible”. No han sentit parlar de duplicacions dels gens? De deriva gènica? De transferència horitzontal? De reproducció sexual? De neutralisme? Sembla que no i tornen a criticar frases de Darwin, com si la ciència encara estigués ancorada a l’any en que es va publicar l’Origen de les espècies i no haguéssim aprés res de nou. Bé, ells estan ancorats en un llibre de fa uns dos mil cinc cents anys, de manera que ja encaixa en la seva manera de pensar.

I el tercer argument és que “ la evolució és mala ciència”. És un grapat d’arguments absurds com ara el DNA escombraries, que inicialment es pensava que no tenia funció però que ara estem descobrint que sí que en té. Semblaria que és simplement un avenç del coneixement científic, però segons ells això és la prova que Déu ens va fer, ja que ell ens ha dissenyat de manera intel·ligent i per tant no deixaria DNA inservible. Acaben concloent que “La ciència de la bioquímica i la genètica confirma la versió dels orígens de la Bíblia” i es queden tan amples.

De vegades cal aprendre a pensar i raonar entenent la diferència entre causa i conseqüència, identificant raonaments correctes i tramposos i esbrinant si un argument té lògica o no té sentit. Per això la filosofia i la lògica van molt bé. Però de vegades és útil fer-ho al revés: analitzar arguments erronis, tramposos, esbiaixats i incomplerts per adonar-se del que cal evitar. Aquests nois del creacionisme són un excel·lent exemple del que cal fer per deixar de pensar, deixar d’aprendre, ignorar el que tens davant dels nassos i esdevenir un mestre en enganyar-se un mateix.

Ells ho fan amb la ciència que no els sembla prou cristiana, però el fonament es pot aplicar a moltíssimes coses en la vida.

Rere el virus de Lassa

dimecres, 11/02/2015

Ebola, Marburg, Lassa! Virus terribles de febres hemorràgiques que ens esgarrifen quan en parlem. Ara mateix Ebola és, no cal dir-ho, el més famós. El virus Marburg també té anomenada ja que es va descobrir per una epidèmia a la ciutat alemanya de Marburg, on havien enviat uns micos provinents d’Àfrica. I Lassa… Del virus de Lassa no en sabia gairebé res i ahir vaig descobrir que el que donava per cert era erroni. Lassa em sonava a la capital del Tibet (en realitat és Lhasa), però el nom del virus és per un poblet de Nigèria que també es diu Lassa i on es va donar un brot epidèmic als anys 60.

El que més m’ha dolgut és adonar-me que desconeixia la història que hi ha al darrera. El virus de Lassa és un dels causants d’epidèmies de de febres hemorràgiques i es va descobrir l’any 1969. Un grup d’infermeres van tornar malaltes de Nigèria i aviat van morir dues d’elles, mentre que la tercera, Lily Pinneo, va sobreviure a la malaltia.

Un equip d’investigadors de la Universitat de Yale es va encarregar d’estudiar la sang d’aquelles pacients. Van trigar uns quants mesos però finalment van obtenir dades per demostrar que era un nou tipus de virus. Però hem de tenir en compte que parlem dels anys seixanta i el tema de la bioseguretat estava molt a les beceroles. Malgrat les precaucions que feien servir aleshores, al final l’investigador principal d’aquell equip va caure malalt. Primer van pensar que no tenia res a veure amb el que estudiaven, però a mida que anava empitjorant es va fer evident que sí. L’home s’havia infectat amb el virus de Lassa.

El seu estat va anar empitjorant fins esdevenir crític i aleshores es van plantejar recórrer a la sang de la infermera que s’havia salvat, la Lily Pinneo, per purificar els anticossos que segurament devia tenir i administrar-li a l’investigador. Ara ja es fa de vegades, però de nou, recordem que eren als anys seixanta i aleshores encara no sabien ni la pinta que tenia un anticòs. Administrar-los a un pacient era un intent a la desesperada. Molt més que ara.

El cas és que al final es van decidir, ho van fer i l’home es va salvar. Un tècnic del mateix laboratori que també es va infectar no va tenir tanta sort. En tot cas, ell va poder continuar la recerca i va ser qui va caracteritzar el virus de Lassa.

El dubte era com s’havia infectat. Les precaucions per treballar eren les millors que podien imaginar per treballar amb aquesta mena de virus. Ara es pensa que va ser per inhalar partícules víriques alliberades a l’aire del laboratori per algun ratolí infectat. Va ser arrel d’aquell incident que es va modificar els sistemes de bioseguretat en aquests laboratoris.

La febre de Lassa és més freqüent que l’ebola. És endèmica en algunes regions i causa la mort d’unes cinc mil persones cada any. De totes maneres els malalts són molts més ja que la seva mortalitat normalment no és tant elevada com en el cas de l’ebola. Només en alguns brots epidèmics especials ha pujat sobre el 50%.

I aleshores penses. Ostres! Aquest metge que va descobrir el virus, que va emmalaltir i que es va recuperar després d’estar a les portes de la mort, deu ser famós, conegut i admirat. Si més no a casa seva. Doncs resulta que no massa. Al menys la majoria de nosaltres no n’hem sentit a parlar. Però hauríem, perquè tot i que treballava a Yale, era nascut a Viladrau. Es deia Jordi Casals-Ariet i va morir l’any 2004 a l’edat de 92 anys. Ahir va fer onze anys.

Virtuts de fer marxa enrere

dimarts , 10/02/2015

Diuen que rectificar és de savis, però la veritat és que normalment costa Déu i ajuda trobar algú que rectifiqui. En això, cal dir que la capacitat de la ciència per menjar-se les seves afirmacions i tornar a començar és una de les seves millors característiques. És curiós, perquè la idea que acostuma a haver-hi dels científics és que són molt dogmàtics i que no estan oberts a modificar les idees fàcilment.

En certa manera és cert. Per canviar allò que donem per cert cal tenir arguments poderosos. No serveix dir que et vas curar un càncer prenent-te un caramel i esperar que tothom et cregui. Qualsevol afirmació que es faci serà analitzada al detall i tothom intentarà desmuntar-la. Si supera l’escrutini més ferotge, potser la donarem per bona. En cas contrari, es deixa de banda sense manies.

D’això n’hem tingut un parell d’exemples ben cridaners en els últims anys. Un bon dia uns físics es van despenjar dient que havien mesurat uns neutrins que viatjaven més de pressa que la velocitat de la llum. Allò era espectacular perquè anava contra tot el que sabem de la física. Però les seves dades eren les que eren. Ho havien mesurat milions de vegades i semblava un resultat sòlid.

La resposta de la comunitat científica va ser una barreja d’excitació i de total escepticisme. Seria espectacular si fos cert, però hi havia mil fonts de possibles errors que podien explicar allò. Se’n van proposar moltes i es van repassar les dades i les mesures. Mesos després es va detectar l’error. Una simple mala connexió en un cable d’un dels ordinadors feia que el senyal que anava per aquell cable trigués més del compte a arribar a l’ordinador i la mesura dels temps quedava distorsionada.

Total. Que de neutrins superlumínics, res de res. No hi ha cap dada que suggereixi que existeixen. Vol dir que no existeixen? No. Però no tenim cap motiu teòric ni cap dada experimental per pensar que sí.

Un altre marxa enrere notable va ser amb l’anunciat descobriment de les ones gravitatòries a partir de les dades de la polarització del fons de microones. Semblava que amb allò havíem pogut donar una mirada al Big Bang i, de pas, havíem confirmat una de les prediccions de la relativitat. Era el contrari de l’experiment dels neutrins. En aquesta ocasió esperem que existeixin aquestes ones gravitatòries. La teoria fa pensar que les hauríem de detectar, però que és molt difícil.

Les dades d’aquell experiment confirmaven el que volíem, però també es van analitzar amb lupa. I mesos després es van comparar amb noves dades d’altres experiments. Aleshores la cosa es va començar a desinflar. Ja se sabia que la pols còsmica podia ser una font d’interferències, però semblava que s’havia corregit aquest factor. El que van dir les noves dades és que l’efecte de la correcció no va ser suficient i tot el que s’ha detectat es pot explicar simplement per aquesta distorsió.

Per tant. D’ones gravitatòries res de res. Vol dir que no existeixen? No. En aquest cas sí que tenim motius per pensar que sí que existeixen, però les dades d’aquell experiment no serveixen. Per tant caldrà seguir esperant i buscant més intensament.

A la vida real tenim molta tendència a donar per bones les coses que confirmen el que esperem i dubtar les que estan en contra de les nostres expectatives. Als científics individualment també ens passa, per descomptat, però la manera de funcionar com a col·lectiu ajuda a evitar (o al menys minimitzar) aquesta tendència.

En el fons aquesta és, probablement, la principal diferència entre la ciència i les pseudociències.

Viatge a Mart

dilluns, 9/02/2015

En l’exploració de l’espai, el gran objectiu a assolir és el viatge a Mart. Aconseguir que una persona trepitgi un altre planeta serà un pas increïble per la humanitat. Fins ara només hem anat a la Lluna, i això es com dir aquí al costat. El problema és que normalment imaginem l’anada a Mart com una versió llarga del viatge a la Lluna, però la realitat és bastant més complexa. Considerant els coets i les naus disponibles i les que previsiblement es dissenyaran, enviar algú a Mart necessitarà un grapat de coets instal·lacions i naus diverses.

Primer caldrà llançar un coet del tipus SLS, dels que entraran en funcionament l’any 2017, i que només servirà per posar en òrbita la nau que farà el viatge fins Mart i l’habitatge on viuran els astronautes quan arribin al planeta. La nau es diria SEP-1 (per Solar Electric Power/Propulsion) i ho deixaran estacionat en un dels anomenat punts de Lagrange (concretament a L2) i quedarà darrera de la Lluna on, en principi hauria d’haver-hi una estació espacial (que encara no tenim) esperant. La gràcia és que des d’allà és més fàcil iniciar el viatge que des de cap altre indret.

Després s’enviarà un segon coet per portar fins allà el mòdul on viuran els astronautes durant el viatge de retorn. Quan tot estigui acoblat, es posarà en marxa i farà el viatge fins Mart. Cinc-cents dies després arribarà, es posarà en òrbita i la instal·lació on viuran els astronautes descendirà fins la superfície del planeta.

Aleshores començarà la segona part. Més o menys similar a la primera. S’enviarà un coet a L2 amb el sistema de transport fins Mart (SEP-2), s’enviarà un segon coet amb el mòdul d’habitatge i s’enviarà un tercer coet amb la tripulació. De nou s’acoblarà tot i s’emprendrà el viatge, aquesta vegada i amb els humans dins.

Quan arribin a la òrbita de Mart, acoblaran SEP-2 amb SEP-1, que ja estava allà i, amb un mòdul de descens, baixaran fins on els espera l’habitatge que havien enviat en el primer viatge. Una vegada allà, verificaran que tot funciona i tindran quatre-cents cinquanta dies per anar explorant. Quan sigui el moment tornaran a pujar fins els SEP, s’instal·laran en l’habitatge que havien enviat amb SEP-1 i tornaran a casa en un altre viatget de nomes dos-cents dies. No tornaran a la Terra directament sinó que ho faran a la estació que hi havia al punt L2 darrere la Lluna. Allà es canviaran a una nau Orion per tornar a la Terra mentre que SEP-1 i SEp-2 es podran abastir de nou per preparar, si cal, un altre viatge.

De manera que necessitem una estació espacial a L2, dos sistemes de propulsió per fer el viatge interplanetari, cinc llançaments de coets SLS per pujar-ho tot, un mòdul de descens, un mòdul d’habitatge per terreny marcià i un mòdul d’habitatge per la tripulació en el viatge d’anada i tornada. També cal combustible, queviures i tota la resta.

No, definitivament no és una versió més llarga del viatge a la Lluna. La missió de l’Apol·lo 11 va durar 8 dies. En una versió optimista del viatge a Mart, el primer coet es llançaria l’any 2031, els astronautes sortirien a finals del 2034 i retornarien a la Terra l’any 2038. Això, si tot va bé.

Ostres. Voldria arribar a veure-ho, però quan mires els plans en detall i t’adones de la magnitud de l’empresa, no pots menys que tenir una pila de dubtes. Els humans acabarem per anar-hi (si no ens destruïm abans) i tècnicament estem en condicions de fer-ho. Falta veure com anem de voluntat.

Netejar la vagina al vapor; mala idea

divendres, 6/02/2015

He de dir que, com actriu, m’agrada força la Gwyneth Paltrow. A “Shakespeare in Love” em va encantar. Però que sigui bona com actriu no implica que la seva opinió tingui gaire valor en altres aspectes. I en concret, els seus coneixements sobre la fisiologia dels úters i les vagines deixa molt que desitjar. El que passa és que vivim en un món on algunes persones tenen altaveus molt remarcables i qualsevol cosa que diguin pren molta volada.

Aquesta vegada, la Gwyneth ha organitzat una mica de sarau quan va destacar al seu blog les virtuts d’un rentat al vapor de la vagina. Ella deia que era un rentat d’úter, però això només feia que embolicar encara més la troca. La cosa és que realment hi ha uns spa que anuncien una “destoxificació vaginal” basada en una teràpia tradicional coreana que fa servir vapors de Altimira (Artemisia vulgaris). Asseguren que és excel·lent per estimular la producció d’hormones que mantenen l’úter saludable, que estimula la descàrrega menstrual i afavoreix la producció de llet, que protegeix l’úter contra úlceres i tumors, que reforça el sistema nerviós, que mata als cucs intestinals i que fa un grapat de coses més. Totes fantàstiques, encara que no aclareixen d’on ho han tret tot això.

Notareu que hi ha els ingredients habitual per ser un èxit. Un tractament tradicional, d’un país llunyà, amb un producte natural i que (afirmen) té unes propietats excel·lents. Que tot plegat sigui una mica una bestiesa és un detall poc important.

Es sorprenent pensar que un bany de vapor a la vagina tingui un efecte equilibrador sobre la producció uterina d’hormones. De fet, l’úter ja s’espavila força bé a fer hormones i no li cal cap ajuda en forma de vapors, per molta Artemisa que portin. També és interessant la obsessió d’algunes persones per destoxificar, netejar, purificar i reciclar els interiors del cos. Tots els racons del nostre cos tenen sistemes per netejar-se sols. Boca, nas, orelles, anus, vagina i qualsevol altre orifici ha evolucionat per mantenir-se en condicions funcionals tot solet. Per aconseguir-ho es generen mocs, ceres, olis, i fluids variats que els mantenen en perfectes condicions. Potser no encaixen en els nostres estàndards de bellesa però, si no hi ha cap patologia, no cal patir. El nostre cos es cuida molt bé tot solet. En realitat, fer-hi massa coses pot arribar a ser contraproduent ja que un excés de neteja es pot endur elements protectors naturals, de manera que cal vigilar amb segons quines modes.

Naturalment el tema s’ha prestat a tota mena de conyes i els metges han hagut de posar el crit al cel. També hi ha el tema de com funciona exactament. No és el mateix asseure sobre un lloc on hi ha vapor que parlar d’un raig de vapor dirigit amb més o menys força. Una sauna (per tot el cos) pot ser una cosa molt agradable i saludable si es fa bé, però passar d’aquí a dir que fan neteges uterines al vapor, potser és una mica exagerat. En tot cas pot servir per reflexionar sobre la influència que poden arribar a tenir els famosos en temes en els que no són experts.

Per cert, a la propaganda diuen que aquests rentats al vapor també es poden aplicar a homes i dones que pateixin molèsties per les hemorroides. Com acostuma a passar en aquests temes, al final serveixen per tot!

Quan no val la pena evolucionar.

dijous, 5/02/2015

Hi ha qui es pren la vida amb calma, però difícilment superarà la tranquil·litat d’uns organismes microscòpics que viuen als fangs marins de les costes de Xile. Son bacteris del sofre, que viuen de la oxidació de sulfats en ambients pobres en oxigen. No sembla un estil de vida gaire envejable, però ells deuen estar molt satisfets perquè han comparat aquestes comunitats amb restes fòssils d’Austràlia i també han trobat els que semblen ser els mateixos microorganismes. En realitat s’assemblen tant que no hi ha manera de distingir-los, cosa que suggereix que fa uns dos mil milions d’anys que s’han mantingut sense pràcticament canvis evolutius.

Això ha posat contents als investigadors ja que és una altra de les moltes dades que ajuden a entendre la evolució de les espècies. Podria semblar estrany que l’absència d’evolució demostri res, però el cas és que és així. La teoria de l’evolució indica que els organismes aniran modificant la seva biologia per anar adaptant-se com més millor a l’ambient que els envolta. Això es fa especialment notable quan l’ambient es modifica o quan els organismes es desplacen a un nou ambient. Però el corol·lari és que si la situació es manté estable no hi haurà pressió selectiva i l’espècie no té perquè canviar. Bàsicament el que han trobat amb aquests bacteris.

La vida d’aquesta espècie devia ser interessant fa molts milions d’anys. A la Terra primitiva les condicions eren molt diferents de les d’ara. No hi havia oxigen a l’atmosfera i la radiació solar, la temperatura, l’activitat geològica i tot el que vulgueu imaginar era diferent de l’actualitat. Però en un moment donat alguns organismes van començar a fer fotosíntesi i, de retruc, a alliberar oxigen a l’atmosfera. Això va canviar les condicions i totes les formes de vida van haver d’adaptar-se a aquell nou gas tòxic. Els que no ho van aconseguir, simplement es van extingir, i de la resta,… bé, nosaltres en som els descendents.

Però l’oxigen va tenir un efecte interessant. Va augmentar molt la concentració de sulfats. I alguns bacteris van espavilar-se per fer servir la reducció dels sulfats com a font d’energia. Aquests microorganismes del sofre d’entrada van tenir molt èxit ja que restes fòssils es poden trobar escampades arreu del planeta, però mica a mica van anar quedant arraconats a les zones amb poc oxigen i molt sofre dels mars i els llacs. La resta del planeta anava canviant, però el seu raconet seguia igual de acollidor i ja no van modificar la seva biologia. Tenien una font d’energia i poca competència, de manera que no hi havia pressió per canviar res.

En realitat sí que devien haver canvis al seu genoma ja que les mutacions són inevitables, però no podem saber-ho ja que amb els fòssils ens hem de limitar a la seva aparença. Això és el que s’ha mantingut inalterable quan han comparat fòssils de diferents indrets i edats.

Curiosament, si en un entorn estable haguéssim trobat molts canvis evolutius, la teoria de Darwin sí que tindria un problema per justificar-los. Però l’absència de canvis en aquestes condicions és justament el que caldria esperar.

Amb DNA de tres persones

dimecres, 4/02/2015

Ahir es va aprovar al parlament britànic una tècnica de reproducció assistida en que es fa servir el DNA de tres persones. Tres? Doncs sí. Tot i que sovint ho oblidem, tots nosaltres, totes les nostres cèl·lules (gairebé) contenen DNA de tres orígens diferents. Al nucli de les cèl·lules, convenientment empaquetat en els cromosomes, hi tenim el DNA procedent del pare i de la mare. Però fora del nucli, dins els mitocondris que hi ha al citoplasma de la cèl·lula, també hi ha una mica de DNA. Molt poquet, però no per això irrellevant. Hi ha algunes malalties causades per problemes en aquest DNA i amb la nova tecnologia es podran prevenir.

Que els mitocondris tenen DNA se sap des de fa molt temps. I aquesta presència va ser una de les dades que va donar lloc a la teoria simbiòtica de l’origen de les cèl·lules eucariotes. Als biòlegs els costava molt explicar com s’havia passat dels bacteris relativament senzills que hi havia als orígens de la vida fins a les nostres cèl·lules complexes, amb nucli, orgànuls i una estructura molt sofisticada. La resposta sembla ser que està en una simbiosi. Uns microbis similars a una ameba van incorporar al seu interior uns bacteris que generaven energia aprofitant l’oxigen. Aquells bacteris es van quedar dins les cèl·lules i van donar lloc als mitocondris. A les plantes els va passar una cosa semblant amb els cloroplasts, que també tenen DNA.

De manera que el DNA mitocondrial, petit i que no està empaquetat en un cromosoma com els nuclears, només és el que queda del DNA dels bacteris originals amb que ens vam fusionar. És molt poqueta cosa, només trenta-set gens, comparats amb els vint i quatre mil del DNA nuclear, però els mitocondris el necessiten per fer la seva feina, i si té mutacions apareixen malalties.

Durant la fecundació, l’espermatozoide no porta gran cosa. Un nucli amb els cromosomes del pare i gairebé res més. La part femenina, l’òvul, aporta el nucli, amb els cromosomes materns, però també els mitocondris del seu citoplasma. De manera que tots hem heretat la meitat dels cromosomes del pare, l’altre meitat de la mare, i el DNA dels mitocondris també de la mare.

Doncs ara el que es podrà fer en cas que els mitocondris de la dona tinguin el DNA alterat és agafar l’òvul d’una donant sana, treure-hi el nucli i substituir-lo pel nucli de la mare. Aquest òvul, que tindrà els mitocondris sans de la donant però els cromosomes de la mare, es fecunda amb els espermatozoides del pare i la criatura que neixi tindrà els gens dels dos pares… excepte aquells 37 dels mitocondris, que seran de la donant d’òvul. Per cert, si és una nena, ja no haurà de patir pels seus fills.

Segurament parlar de tres progenitors és excessiu ja que els cromosomes seran totalment dels seus pares. La tercera persona, la donant del citoplasma de l’òvul, només aportarà els mitocondris. Un 0, 15 % dels gens. Si a les persones els fan trasplantaments d’òrgans, en aquest cas podríem dir que s’haurà fet un trasplantament d’orgànuls cel·lulars a l’òvul.

La tècnica és interessant perquè permetrà curar moltes malalties diferents. Totes les relacionades amb alteracions al DNA mitocondrial. El que passa és que es tracta de malalties rares, amb poca incidència i per això hi havia poca demanda.

He llegit que l’Església s’hi oposava, però no acabo d’entendre el motiu. En aquest cas no es destrueix cap embrió. Simplement es descarta el citoplasma de l’òvul de la mare i el nucli de l’òvul de la donant. És després de fer això que té lloc la fecundació amb l’espermatozoide del pare, per tant, problemes ètics no en veig gaires. Naturalment hi ha les dificultats tècniques que no s’han de menystenir, i el fet d’aclarir quin paper es concedeix a la donant de mitocondris. Detalls legals i qüestions ètiques a tenir en compte, però que no haurien d’enterbolir el que és un gran pas de la medicina moderna.

Hi ha algun argument?

dimarts , 3/02/2015

Si en alguna cosa no destaca la comunitat científica és en el tema de les emocions. Per algun motiu es té la tendència a suposar que les persones ens guiem per la raó i que si es mostren dades que indiquen determinat fet de manera clara i entenedora, acceptarem aquell fet i actuarem en conseqüència. Una esperança absurda com podem comprovar en qualsevol camp de futbol on hi ha qui nega els penaltis mes evidents, les mans més irrefutables o els fora de joc més innegables. Contra les idees preconcebudes o els desitjos més profunds, no hi ha dada que valgui.

Al futbol no passa de ser una anècdota, però en temes més seriosos passa exactament el mateix. Fa un temps es va publicar un treball sobre la efectivitat de determinats missatges en pares que no volien vacunar als seus fills. I els resultats eren depriments. Ras i curt: Res els pot fer canviar d’opinió.

Un clàssic és l’afirmació que les vacunes causen autisme. S’ha demostrat mil vegades que és falsa i que qui ho va publicar va falsejar els resultats per motius econòmics. S’ha vist que en països que van deixar de vacunar al seu moment, el nombre de casos d’autisme va seguir igual mentre que el de les malalties per les que deixaven les vacunes van augmentar. I s’ha vist que quan van tornar a implementar la vacunació, el nombre de casos d’autisme tampoc es va modificar.

Quan plantejaven tot això als pares anti-vacunes, van acceptar que allò de l’autisme i les vacunes potser no era cert, però pel que fa a la seva actitud enfront les vacunes… seguien igual. De fet, encara es plantaven més en contra de les vacunes.

Una cosa semblant passava quan els donaven informació sobre els riscos de les malalties que es podien evitar amb la vacuna. Mostrar imatges de nens malalts, estadístiques de morts per feia que la por a les vacunes encara fos més gran.

Potser l’error és intentar contrarestar amb dades i raonaments el que és una mena de filosofia de vida. Les dades dels perills de les vacunes no són el motiu que desencadena el rebuig sinó l’excusa per justificar-lo. Igual que quan argumenten que són un negoci per les farmacèutiques. L’argument pot ser cert, però és profundament absurd. Els antibiòtics també son un negoci. I els condons. I els tampons. I els desinfectants. Hem de deixar de fer-los servir només perquè hi ha qui hi guanya diners? Que hi té a veure això la seguretat i la eficàcia? Preferim que qui guanyi diners siguin les funeràries?

En el fons això passa en molts aspectes. La política és un dels més evidents. Arguments inacceptables quan els exposa el partit que no ens agrada són donats per bons si els diuen els nostres. Encara hi ha republicans que creuen que hi havia armes de destrucció massiva a Irak! Però de ben segur que si ho hagués afirmat un president demòcrata, aleshores no ho haurien acceptat mai. Les dades, la realitat només serveixen per confirmar allò en que creiem. I és fàcil pensar que aquest biaix només els passa als altres, però en realitat, si som una mica honestos, ens adonem que tots pequem d’aquest defecte. Simplement hi ha qui ho porta a uns extrems massa exagerats. Tant com per posar en risc la vida dels seus fills només per no acceptar que potser la seva idea és errònia.

Però hi ha un altre problema a l’hora de lluitar contra aquestes actituds. Alguna vegada li heu donat la raó a algú que us ha tractat de rucs? Segurament no. No es convenç de res ningú dient-li que és imbècil. I la comunitat científica i els metges tenen una certa tendència a oblidar que el que resulta evident per a tu, potser no ho és tant per al teu interlocutor i que segons com plantegis les dades l’únic que aconsegueixes és ofendre i induir un sentiment més fort de rebuig. Crec que era Churchill que va dir que sempre estava disposat a aprendre, però no a que li donessin lliçons de res.

En tot cas, es un problema no resolt. La decisió de no vacunar basant-se en arguments agafats pels pèls és un problema, però la solució no està únicament en esgrimir dades. Alguna vegada ho he preguntat, però deixeu-me insistir. Si per un casual passa per aquí algú que creu que no s’ha de vacunar als nens, em podria dir quin fet, quina dada, quin argument, li podria fer replantejar-se la seva opinió? O simplement no n’hi ha cap?

Universos hipotètics

dilluns, 2/02/2015

Com més coneixem l’univers, més extraordinari ens sembla. L’astronomia és la ciència que més ens ha obert la imaginació, forçant-la fins límits insospitats. Només fer-nos una idea de les dimensions de que parlen ja requereix un esforç que probablement està fora del nostre abast. Podem calcular a quina distància estan els quàsars més llunyans, però no podem imaginar-ho.

I això és la part senzilla, perquè després comencen amb les alteracions de l’espai temps, les distorsions temporals causades per camps gravitatoris o per velocitats properes a la llum, els fluxos de partícules de tota mena, l’energia i la matèria fosca, els raigs còsmics ultraenergètics d’origen desconegut o les estructures en que s’organitzen les galàxies, arriba un punt en que simplement comences a acceptar qualsevol cosa.

Però això pot ser un problema perquè comencem a tenir una certa tendència a confondre hipòtesis i fets provats. Explicar l’univers requereix un gran esforç d’imaginació i el disseny d’experiments enginyosos per posar-les a prova. Però fins que no disposem de les dades dels experiments amb un nivell de fiabilitat raonable no hem de perdre de vista que una hipòtesi només és una idea, que pot ser xula, però que encara no hem de donar per bona.

El que passa és que hi ha idees que tenen molta gràcia i de seguida les incorporem a l’imaginari col·lectiu com si ja les donéssim per bones. Un error que es comet sovint amb el tema dels multiversos. La idea que hi ha altres universos a part del nostre té la seva gràcia, permet entendre moltes coses i dóna ales als autors de ciència ficció, però de moment només és una idea. No tenim cap proba que existeixin, cap dada, cap indici, res.

Com que amb els astrofísics sembla que qualsevol concepte, per estrany que sigui, és possible, hem acceptat el concepte dels universos múltiples com la cosa més normal del món. Potser sí que n’hi ha altres, i si fos cert tindríem moltes respostes a preguntes ben curioses. La més típica és per quin motiu el nostre univers té unes lleis de la física tan apropiades perquè evolucioni la vida. Podria ser un univers només d’energia, on la matèria no es creés. O un univers totalment estable on la química no tingués lloc. La matèria i l’antimatèria es podien haver aniquilat completament i no quedar res. La càrrega de l’electró podria ser una mica més gran o una mica més petita i tot seria diferent. La gravetat podia ser més forta o més feble i l’evolució de les estrelles i les galàxies no tindria res a veure amb la que coneixem.

Sembla que tenim un univers fet a mida. Curiós, no?

Però si hi ha infinits universos, cada un amb les seves característiques, la cosa deixa de ser estranya. Si es donen totes les possibilitats, ja es normal que algun univers sigui el que permet la vida com la entenem. Altres tindran altres formes de vida i en altre no hi haurà res. On abans teníem un misteri ara apareix un fet gairebé inevitable.

Fantàstic, i potser sigui cert, però de moment només és una idea. Una bonica i prometedora hipòtesi que ja veurem si algun dia es pot posar a prova i, sobretot, si passa la prova. Ens podem entusiasmar amb la idea, però no hem de caure en el parany de donar-la per bona.

En realitat no deixa de ser curiosa la tendència general a donar per bones algunes hipòtesis simplement perquè ens fan gràcia mentre que donem per dubtoses coses verificades i acceptades només perquè ens disgusten. Tot plegat no es gaire racional però és molt humà.

La percepció de la bellesa

divendres, 30/01/2015

El concepte de bellesa és curiós. És d’aquells que tots experimentem, però que ens costa molt de definir. Detectem les coses que trobem atractives, que ens agraden, que ens generen una agradable sensació abstracta de plaer al veure una imatge, escoltar una melodia, mirar una persona,… Però costa molt entendre el motiu. Perquè hi ha coses, músiques, persones boniques i altres lletges? A més, tot i que sovint coincidim amb altres, hi ha vegades que la percepció de la bellesa la experimentem en solitari, contra la opinió de la resta.

El sentiment de la bellesa deu tenir alguna part innata però també un fort component adquirit. Un vídeo de com ha canviat l’estàndard de bellesa femenina al llarg dels segles indica que cossos femenins que els nostres avantpassats trobaven irresistibles, ara passarien desapercebuts, i al revés. Llàstima no disposar del mateix vídeo sobre l’estàndard de bellesa masculina. Sospito que no hi ha gaire registres fiables del que pensaven les dones sobre els homes en l’antiguitat. De totes maneres, potser estaríem confonent bellesa i atractiu, que s’assemblen, però no són el mateix. Hi ha noies molt maques que no et diuen res i altres que no encaixen tant en els cànons de bellesa però que et fan perdre el món de vista.

Però si la percepció de la bellesa és tan vívida, ha de reflectir-se en alguna part del cervell. Això ho van avaluar fa uns anys, plantant imatges o músiques a un grup de voluntaris que les havien de catalogar com “boniques” o “lletges”. Després els van sotmetre a una ressonància magnètica per veure que passava al cervell i van comprovar que hi havia un zona de l’escorça orbitofrontal que s’activava precisament amb aquells estímuls que consideraven “bells”. L’interessant és que era irrellevant si l’estímul era visual o auditiu. És suggeridor el fet que es tracta d’una zona relacionada també amb el plaer i els estímuls agradables en general. No és cap secret que admirar la bellesa és una font de plaer.

La qüestió és que per detectar la bellesa el fet d’entendre el que veiem és una gran ajuda. Hi ha obres d’art que considerem boniques, però si les entenem en profunditat, acostumem a considerar-les encara més boniques. I això no es limita a l’art. Sembla ser una norma general i que es manifesta en indrets insospitats. El mateix grup de recerca va fer un estudi amb matemàtics per esbrinar quines fórmules trobaven boniques i quines lletges. Els matemàtics acostumen a parlar (de vegades molt apassionadament) de la bellesa que descobreixen en les matemàtiques. Segurament tenen més raó del que la majoria pensem.

Perquè quan els van analitzar l’escorça orbitofrontal, de nou va emergir la relació entre el que consideraven bell, en aquest cas les fórmules matemàtiques, i l’activació d’aquella zona del cervell. De totes maneres, quan van fer l’estudi en voluntaris que no eren matemàtics i que no entenien les fórmules, també n’hi havia de boniques i de lletges. Per tant, la comprensió pot augmentar el plaer que ens proporciona admirar la bellesa de les coses, però fins i tot sense entendre res de res, podem trobar coses boniques perquè sí.

Per exemple, la fórmula matemàtica que en general es considera més bonica és aquesta:

La simplicitat deu ser part de la seva bellesa, però augmenta quan te n’adones que conté els cinc números bàsics de la matemàtica, i res més. El 1, el 0, pi, “e” i l’imaginari “i”. Els cinc pilars d’una ciència enllaçats i equilibrats només amb tres operacions matemàtiques simples.

Mentre que una de lletja amb ganes és la de la inversa de pi:

Que sí. Que és lletja. Potser si l’entens guanyi una mica d’atractiu, però poquet.

Hi ha qui pot considerar estrany descobrir bellesa en les matemàtiques, però quan les entens una mica, la seva bellesa és innegable i molt més profunda del que podríem arribar a sospitar. No és un fet exclusiu de les mates. En general la ciència ens permet descobrir fets de gran bellesa i sobretot fa que moltes coses que d’entrada ja són prou boniques, adquireixin un altre nivell de bellesa a mida que les anem comprenent.