I ara el MERS

dimecres, 17/06/2015

Els virus no deixen de donar ensurts. Tot just comencem a intuir el final del brot epidèmic d’ebola que ja comencem a patir per un nou brot víric; el MERS. Les sigles són per la Síndrome Respiratòria del Pròxim Orient (en anglès Middle East Respiratory Syndrome). Aquesta vegada el causant é un coronavirus que afecta al sistema respiratori i que causa una malaltia amb una elevada mortalitat. Al voltant del 30 % dels afectats moren i de moment no tenim vacuna, ni tractament ni res més enllà de donar suport vital al pacient i esperar que el seu sistema immunitari guanyi la batalla contra el virus. Si fa no fa, el mateix que ens passava amb l’ebola i, de fet, amb la majoria de les noves malalties víriques. De totes maneres, aquest coronavirus no és del tot nou i ja el coneixem des d’un primer brot l’any 2012.

A diferència de l’ebola, aquest MERS-CoV (Coronavirus associat al MERS) no s’encomana amb facilitat. Les gotetes i els esputs dels malalts al tossir poden passar el virus, però sembla que ho fa amb poca eficiència. De moment, la principal causa dels brots és el pas la transmissió d’animals a humans. En concret, sabem que els camells i els rat-penats són reservoris d’aquest virus o d’algun d’extremadament similar. Això dels camells ja lliga amb el fet que els afectats es caracteritzen per viure o haver visitat la península aràbiga. Ahir mateix va morir un home a Alemanya, després de contraure la malaltia en un viatge als Emirats Àrabs. I a Corea ara mateix hi ha cent vint-i-sis casos i onze morts, de nou, una cadena de contagis iniciada amb un viatger provinent de la península aràbiga.

Ara com ara el que es fa és estudiar l’agent causant. Els coronavirus tenen aquest nom perquè mirats al microscopi electrònic mostren unes estructures arrodonides al voltant que recorden una corona. De fet, son proteïnes que fan servir per unir-se a les cèl·lules que han d’infectar. De coronavirus n’hi ha molts tipus i la majoria no provoquen malalties greus. Aquesta vegada es diferent, però sembla que podrem aprofitar la informació i els coneixements adquirits arrel d’un altre brot epidèmic causat per un altre coronavirus, el SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu, o en anglès Severe Acute Respiratory Syndrome) que l’any 2003 va causar problemes a la Xina.

Avui podem analitzar ràpidament el genoma d’aquests virus, de manera que no ha costat establir relacions de parentiu evolutiu. El cas és que també s’han emparentat amb virus trobats a rat-penats i en camells, de manera que sembla que pot passar com en el cas del virus de la grip, que pot saltar entre diferents espècies i quedar temporalment amagat un reservori en ves a saber quin animal.

En tot cas, si aquest estiu aneu per la zona àrab, vigileu els mercats d’animals. La OMS i el CDC no posen problemes a visitar aquests indrets, però si has d’anar a un mercat de camells, potser una mascareta i rentar-se bé les mans i la roba al tornar del mercat poden ser consells útils. A més, és clar, de no menjar carn de camell poc cuinada. L’any 2013 Aràbia Saudita va aconsellar posposar les peregrinacions a la Meca durant el primer brot del MERS. En aquelles aglomeracions de gent, la presència d’un virus respiratori és un risc que no es pot ignorar. Amb sort, aquesta vegada el controlarem sense haver d’arribar a aquests extrems.

MERS, SARS…, noves sigles a les que ens hem d’acostumar. En tot cas sembla clar que els humans tenim un nou exemplar al catàleg de virus inquietants.

Evolució dels verins

dimarts , 16/06/2015

El verí és una de les armes biològiques més interessants que hi ha a la natura. Segurament el verí de les serps és el més conegut, però les aranyes i molts altres artròpodes també han desenvolupat verí, mamífers com els ornitorincs o les musaranyes tenen glàndules verinoses. En el cas dels ocells només algun ha desenvolupat verí com sistema de defensa, acumulant verí a la pell i les plomes de manera que qui se’ls mengi s’enverinarà.

El que resulta interessant és l’estudi evolutiu dels verins. Com s’ho fa una espècie per incorporar aquest sistema a l’arsenal d’eines per caçar? Ara ja disposem de les anàlisis genètiques de molts tipus de verins i un patró general sembla que es va fen més clar.

Molts dels verins només són versions modificades de proteïnes que fa servir el cos en el seu funcionament normal. Els verins neurotòxics, com el de la mamba negra, eren originàriament neurotransmisors que enviaven senyals entre neurones. Altres serps tenen verins que desfan les membranes cel·lulars i que inicialment eren enzims digestius normals, com la fosfolipasa A2. En el cas de les aranyes trobem verins relacionats amb hormones com la insulina, encarregades de regular el metabolisme.

Per que una proteïna normal esdevingués un verí va caldre que tingués lloc un esdeveniment molt habitual en el genoma: La duplicació d’un gen. Quan les cèl·lules fan copies del genoma abans de dividir-se, ocasionalment hi ha errors, i un error freqüent és que les dues copies d’un gen no es reparteixen per igual en les cèl·lules filles sinó que les dues van a una cèl·lula i l’altre es queda sense. Aquesta última segurament morirà per la falta del gen, però la que te dues copies podrà seguir sense massa problemes. La gràcia és que a partir d’aquell moment, una de les dues copies podrà començar a patir mutacions sense arriscar la vida de l’organisme ja que disposa d’una altra copia que funciona correctament.

Per aquest motiu tenim moltes formes lleugerament modificades de molts enzims, i es creu que moltes noves capacitats metabòliques s’han adquirit gracies a aquest sistema de duplicació/modificació.

De vegades les modificacions moleculars que fan que una proteïna normal esdevingui un verí són, simplement, canvis en la manera de plegar-se les proteïnes en l’espai. Altres vegades perden algun fragment o modifiquen alguna zona clau per poder reconèixer on han d’actuar amb seguretat. També hi ha algunes que fan un sistema encara més sofisticat. La majoria de gens no tenen la informació de manera consecutiva en el DNA sinó que està per fragments separats per zones de DNA intercalades (anomenades introns). La cèl·lula treu els introns i en deixa la seqüencia correcta per fabricar la proteïna. De vegades fins i tot por fabricar dues proteïnes amb el mateix gen segons si elimina tots els introns o en deixa alguns. Doncs hi ha verins que depenen d’aquest mecanisme. Segons com processi el gen obtindrà una proteïna normal o un verí.

El mecanisme de l’evolució és impossible d’entendre si pretenem que les coses passin en un sol pas, però extraordinàriament senzill quan ens adonem de les possibilitats d’aquests mena de joc molecular consistent a duplicar i, amb la copia, començar a fer provatures.

Philae ha despertat

dilluns, 15/06/2015

El Novembre de l’any passat vàrem seguir el progrés de la missió enviada per l’Agencia Espacial Europea (ESA) a estudiar el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. La sonda Rosetta va seguir una trajectòria endimoniadament complicada fins quedar-se orbitant el cometa que s’anava apropant al Sol. Encara estava molt lluny, a l’altura de la òrbita de Júpiter, però així podria seguir els canvis que experimenta un cometa a mida que s’apropa al Sol i es va formant la característica “cua”.

La Rosetta portava acoblat el mòdul “Philae”, que havia de baixar fins al cometa i posar-se en la superfície. En una bona estratègia de comunicació, la ESA ho va retransmetre en directe, o tan en directe com ho permeten els límits imposats per les comunicacions espacials i la velocitat de la llum. En tot cas, vam veure com la Philae es separava de la Rosetta i com, hores després, arribaven els senyals que indicaven que havia aterrat.

Però els problemes van començar aviat. La sonda no es va poder fixar a la superfície gelada i va rebotar fins anar a para a… bé, ningú sabia on havia anat a parar. El problema era que les imatges que va enviar indicaven que estava al costat d’una formació de roques i que els panells solars no rebien prou llum com per mantenir-la en funcionament. La Philae va fer la feina que tenia encomanada i va enviar senyals durant seixanta hores, i després va emmudir.

L’esperança era que a mida que el cometa s’acostés al Sol i augmenteé la quantitat de llum que hi arribava, la Philae recuperés l’activitat. Per això, la ESA ha seguit intentant localitzar-la. Però buscar-la només amb les càmeres de la Rosetta i sense saber exactament on mirar ha resultat una feina molt complicada. A més, la Rosetta tenia altra feina a fer.

Durant aquests mesos hem seguit sense saber res de la Philae, però la cosa va canviar el dia 13 de Juny. Al centre d’operacions de la ESA van rebre els senyals que confirmaven que la Philae estava activa i operativa. Està a trenta cinc graus sota zero i disposa de vint-i-quatre Watts d’energia. Unes condicions en les que pot funcionar.

La transmissió no va durar gaire, només uns vuitanta segons, però amb això n’hi ha haver prou per saber que funciona i que ja fa un cert temps que estava funcionant. S’ha vist que té 8000 paquets de dades emmagatzemades. En la primera transmissió n’ha enviat alguns, però caldrà tornar a fer més contactes per aconseguir que buidi tota la informació. El que passa que els contactes estan condicionats per les vegades que la Rosetta sobrevoli la zona on s’està la Philae. Ha anat justet ja que amb l’apropament al Sol, cada vegada hi ha més partícules emeses pel cometa i el temps per contactar amb la Philae estava arribant al límit. Però tot va bé si acaba bé.

Aquesta missió té un valor científic innegable, però diria que ha sigut de les que la ESA ha sabut portar millor en el terreny de la comunicació. A twitter és molt divertit seguir les suposades converses entre la Philae (@Philae2014) i la Rosetta (@ESA_Rosetta). També han fet uns còmics deliciosos reflectint el viatge de la nau de manera molt entenedora. I finalment, ho han organitzat per anar seguint el que passava gairebé en directe. Els de la NASA en saben molt, però aquesta vegada la ESA també ha trobat la manera d’apropar l’exploració espacial al gran públic.

Benvolguda Teresa Forcades

divendres, 12/06/2015

Benvolguda Teresa. He de començar amb una disculpa. No tinc clar com m’he d’adreçar a tu. Germana Forcades? Ets monja, però entenc que ara deixes temporalment el convent i no se si el tractament també queda temporalment enrere. Doctora Forcades? Vas fer medicina i fins i tot una tesi doctoral sobre medicines alternatives, però em passa com amb en Jordi Pujol, que tot i ser metge l’associo amb altres activitats. En tot cas, jo també soc doctor però només faig servir el títol en congressos i algun acte oficial, de manera que, si no et sap greu, ens tractem de tu i no perdem el temps en floritures.

T’he de dir que, normalment les teves declaracions en temes de salut em fan sentir incòmode. Com tu, penso que vivim en una societat amb una tendència inquietant a la sobremedicació i que això està fomentat per interessos econòmics. També sospito que s’inventen o exageren malalties per poder vendre més pastilletes i opino que és responsabilitat dels científics fer notar aquests fets. De manera que coincideixo amb tu en gairebé tot el que dius. Però ai!, sempre hi ha un percentatge de les teves afirmacions que no acabo d’entendre. Un percentatge petit, però qualitativament important.

Avui m’ha tornat a passar. Llegeixo que has dit que la vacuna de la diftèria “…té una efectivitat del 95%, de manera que un 5% de nens no estan immunitzats malgrat haver-se vacunat i corren el risc de patir efectes secundaris derivats de l’alumini que porten”. És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa. Perquè la dada de l’eficàcia del 95 % és correcta, però això dels efectes de l’alumini no ho pots deixar anar sense més. Ho he sentit altres vegades, així que he buscat quant alumini hi ha en una vacuna. Després de tot l’alumini és un dels elements més abundants del planeta. Cada dia toquem, mengem i respirem una certa quantitat d’alumini només pel fet d’estar vivint a la Terra. Fins i tot la llet materna conté alumini i es calcula que ingerim uns 8 mil·ligrams diaris amb el menjar. En canvi, una vacuna només conté 0,5 mil·ligrams. Potser sí que es posen moltes vacunes als nens, però totes les que ens posen a la vida no arriben ni a l’alumini que mengem en un parell de dies. Si les vacunes tinguessin molt més alumini, les administressin per via intravenosa i els nens tinguessin problemes renals, podríem parlar de possibles toxicitats, però coincidiràs en que això no és l’habitual, per tant no entenc perquè ho dónes a entendre com un risc contrastat. Potser t’he malinterpretat?

D’altra banda, tampoc entenc de quina toxicitat parles. Sabem que no hi ha res que en prou quantitat no pugui arribar a ser tòxic. En el cas de l’alumini s’ha descrit toxicitat en treballadors de fàbriques metal·lúrgiques que respiraven pols d’alumini durant dècades. Això causava problemes neurològics. Però no estaràs comparant la dosi que hi ha en una vacuna amb la d’un treballador del metall al llarg de tota una vida laboral oi? Com que parles de toxicitat en abstracte, no sé a que et refereixes, però no em sembla correcte espantar als pares amb aquesta mena d’afirmacions que en realitat només són suposicions. I en tot cas, si hagués de triar entre un risc, petit però real, de morir als 5 anys de diftèria o un suposat risc de patir Alzheimer als 90, crec que seguiria agraint als meus pares que em vacunessin. T’he de dir que me n’alegro que no esmentessis els compostos de mercuri, que fa anys es van retirar de les vacunes, ni l’autisme, que ja sabem que no hi està relacionat.

Tampoc entenc el raonament que fas quan dius que “els vacunats es beneficien dels no vacunats, als quals no es té com a perillosos, sinó al contrari”, ja que ajuden a fer que els bacteris segueixin circulant perquè els que sí que estan vacunats mantinguin un bon nivell d’immunització.” Això li ho has explicat als pares del nen d’Olot? Quina mena d’argument és? Crec que confons els medis amb els objectius. Entenc que el que es pretén no és mantenir un bon nivell d’immunització sinó que no hi hagi ningú malalt. Creus que hauríem d’haver deixat alguns afectats de verola per mantenir un bon nivell de immunitat? Hauríem de mantenir circulant el virus de la polio per reforçar als vacunats?

Remarques que la vacuna no funciona en un 5% dels casos. És cert. No hi ha gaires coses que funcionin al 100 %. Jo mateix em vaig vacunar de la hepatitis B i resulta que soc del grup “no-responedor”. El meu cos no va fer anticossos, de manera que no estic protegit. Però confio en que el virus circuli poc al meu voltant ja que gràcies als vacunats es limita la presència del virus i així em protegeixen a mi. Dir que soc jo qui contribueix a mantenir la seva immunitat em semblaria molt recargolat.

Has demanat “respecte absolut per a aquests pares, perquè les vacunes estan en mans d’unes empreses que l’únic que volen és fer negoci”. Què hi té a veure una cosa amb l’altre? De nou no entenc el teu fil argumental. També fan negoci amb els antibiòtics. Deixem de fer-los servir? Els fabricants de cinturons de seguretat o de cascs de motoristes volen fer negoci. Això fa que els cinturons o els cascs siguin sospitosos? Els fabricants de condons volen fer negoci. Per això hauríem de deixar que la SIDA s’escampi? Que les farmacèutiques facin negoci no ens diu res sobre si les vacunes són bones o dolentes. La eficàcia i seguretat de les vacunes es determinen amb dades científiques. I si les farmacèutiques tenen comportaments poc ètics s’ha de denunciar, però això és un altre tema.

En tot cas, coincideixo plenament amb tu en el fet que els pares mereixen respecte i no se’ls ha de culpar. Estic segur que ells només volien fer el que pensaven que era el millor pels seus fills i simplement estaven mal informats. En la meva opinió, no son els pares els responsables sinó qui els espanta amb informacions esbiaixades que els porten a prendre decisions errònies.

Cordialment

Ara comences una singladura en política. Ho faràs bé. Això de barrejar en un mateix discurs dades contrastades amb opinions i especulacions de manera que tot sembli més indiscutible és una estratègia habitual en política. Però en temes de salut és millor evitar-ho fins on sigui possible.

NCIS-Los Angeles i la fisiologia de l’ull

dijous, 11/06/2015

A la tele feien un capítol de la sèrie “NCIS-Los Angeles”. No és de les que segueixo, de manera que no li feia massa cas, però en un moment donat em vaig adonar que una de les protagonistes tenia alguna cosa estranya. Era un d’aquells moments en que el teu inconscient t’avisa que ha detectat alguna cosa que no encaixa però no acabes d’esbrinar el què. Aleshores vaig començar a fixar-m’hi i finalment vaig notar que el problema era la seva mirada. Els dos ulls no semblaven iguals Era com si a un dels dos li faltés el blanc de l’ull.

A la tele és difícil estar segur, de manera que vaig recórrer a la Vikipèdia i vaig descobrir que, efectivament, l’actriu Daniela Ruah presenta la característica de tenir el que s’anomena un “nevus d’Ota”. Una alteració en la pigmentació que fa que part del blanc de l’ull, estrictament de la conjuntiva, sigui molt rica en melanòcits i mostri un color fosc. Talment com tenir una gran piga al blanc de l’ull que fa que la mirada sigui realment característica.

En realitat la taca pot no limitar-se a l’ull i estendre’s més per la cara, en general seguint el recorregut del nervi trigemin. Però la taca a l’ull és una de les presentacions més típiques. En realitat no està del tot clar que les cèl·lules dels nevus siguin únicament melanòcits. Més aviat semblen una barreja de cèl·lules entre les que algunes estan relacionades amb els melanòcits i que es poden presentar de moltes maneres i a diferents indrets. Els nevus d’Ota de l’ull són simplement un tipus particular. El motiu que ho causa no el coneixem. Sembla que durant el desenvolupament embrionari els melanòcits no acaben de de migrar correctament cap a les zones de la pell on haurien d’instal·lar-se i el fet que segueixin el camí del nervi suggereix que en la migració normal, els nervis hi juguen algun paper, però la causa final encara és desconeguda.

El nom és per Masao T. Ota, el metge japonès que el va descriure l’any 1939. Inicialment li va posar el nom de nevus fuscocaeruleus ophthalmomaxillaris, però amb molt de seny, es va imposar el nom més senzill de nevus d’Ota. Aquesta condició afecta més sovint les dones i preferentment d’origen asiàtic o africà. En principi, i més enllà de l’efecte estètic, no és greu tot i que està associat a una major incidència de melanoma i de glaucoa, de manera que qui el té ha de vigilar.

El cas és que m’ha sorprès descobrir que hi ha melanòcits a l’ull. Naturalment que a l’iris n’hi ha i son els que l’hi donen el color blau, marró verd o negre característics. Però no semblava que n’hi hagessin també a la zona blanca. La qüestió és simplement que n’hi ha pocs, però n’hi ha. Igual que també hi ha limfòcits i altres tipus cel·lulars movent-se per entre les diferents capes que formen el globus ocular.

Aquest tipus de nevus fa que l’aspecte de l’ull sigui realment cridaner. Com en altres nevus, quan t’hi acostumes ja deixes de fixar-t’hi, però reconec que m’ha fet gràcia acabar descobrint coses de la fisiologia ocular gràcies a que la protagonista de NCIS-los Angeles tenia una mirada inquietant. Realment, només cal mantenir una mica d’esperit curiós per fer descobriments als llocs més inesperats.

El secret dels fòssils

dimecres, 10/06/2015

Una de les coses més decebedores dels dinosaures és que només en queden els ossos fossilitzats. Això ens permet refer els esquelets, però poca cosa més No podem estudiar les seves cèl·lules, el seu metabolisme, la seva genètica… Totes les eines moleculars amb les que ara establim relacions de parentiu entre organismes, amb les que identifiquem malalties, amb les que determinem característiques macroscòpiques, amb les que podem fer i desfer… no les podem aplicar a les restes de dinosaures.

Només en alguns casos excepcionals s’ha pogut recuperar material orgànic, restes de fibres, teixit biològic i similars. Però el normal és que només disposem de les restes mineralitzades. O potser no!

Un grup d’investigadors de l’Imperial College de Londres han estudiat com era la part interior dels ossos fòssils de dinosaures quan es miraven al microscopi electrònic i es processaven amb tècniques sofisticades com l’espectrometria de masses. I contra tot pronòstic, han recuperat i analitzat materials tous en indrets tan inesperats com els fòssils que hi havia guardats sense massa miraments al Museu d’Història Natural de Londres.

En alguns han identificat estructures rodones que tenen tota la pinta de ser eritròcits, Els glòbuls rojos de la sang. En altres han trobat material fibrós que presenta similituds amb fibres de col·lagen. Allà on en teoria només hi havien de trobar material inert, hi havia les restes de materials orgànics en un estat relativament aprofitable.

La paraula clau és “relativament”. La degradació del material orgànic ha tingut lloc, però han pogut identificar coses com àcid fòlic, hidroxicolesterol o ceramides, tots ells elements presents en la sang o en les membranes dels eritròcits. A les fibres no han pogut recuperar proteïnes, però sí els aminoàcids que les formen. I les proporcions dels aminoàcids coincideix amb la del col·lagen, de manera que probablement es tractava d’això. En alguna zona han observat estructures amb triples hèlix, cosa que també coincideix amb el col·lagen.

Tot plegat indica dues coses interessants. La primera es que hi ha materials orgànics que poden preservar-se durant més de setanta milions d’anys. Certament no estan en molt bones condicions, hi ha hagut degradació i la informació serà limitada (per exemple, no han trobat DNA) però en tot cas serà molt millor que no tenir-ne cap.

I la segona dada interessant és que això estava dins ossos fòssils provinents de un museu i on ningú esperava trobar-ne. Això fa pensar que si busquem be en podrem trobar molts més. Un o dos fragments no donaran massa informació, però si obtenim dades d’un nombre prou gran de mostres, aleshores sí que podrem millorar molt el que coneixement sobre els dinosaures, les seves relacions evolutives, el seu metabolisme i moltes altres característiques que només estudiant els ossos era impossible esbrinar.

Realment, sempre va bé fer una segona mirada a les coses. I una tercera, i una quarta…

Líquens a l’espai

dimarts , 9/06/2015

Els líquens són uns organismes d’allò més interessants. Per començar són un senyal de bona salut ambiental. Si veieu líquens en algun indret, podeu sospitar que l’aire és net i el terreny està poc contaminat ja que ells són dels primers organismes a desaparèixer quan arriba la contaminació.

Biològicament també tenen la seva gràcia. Un liquen no és un organisme sinó la combinació d’un fong i un alga. Cada un dels dos aporta el seu granet de sorra a l’organisme simbiòtic. L’alga s’encarrega de fer fotosíntesi i generar nutrients, el fong es fixa al terra, capta minerals i genera estructures protectores. Com que són uns organismes que s’acontenten amb molt poc, creixen lentament però d’altra banda, són molt resistents i poden colonitzar indrets ben inhòspits.

En realitat són tan resistents que s’han fet experiments per veure la seva utilitat quan es tracti de començar a generar ecosistemes en altres planetes. I altres planetes, ara com ara vol dir Mart. L’agencia espacial europea va fer un experiment, anomenat LICHENS, en el que va posar alguns líquens en les condicions de l’espai. Per fer-ho simplement van posar una estructura que contenia uns quants líquens, en la part exterior d’un satèl·lit rus FOTON-M2.

La nau la van llençar el 31 de maig del 2005, es va estar orbitant la Terra durant setze dies i després va tornar a aterrar. Quan els van recollir van descobrir que tot i que s’havien dessecat per culpa del buit de l’espai, una vegada rehidratats van recuperar plenament les funcions vitals. Seguien vivint, fent fotosíntesi i comportant-se com si res.

Podríem dir que setze dies no és gaire, de manera que fa poc van fer-ho una mica més complicat. Després de tot, tenim una estació espacial internacional donant voltes a la Terra, no? Doncs aprofitem-ho. Això van fer-ho exposant un grapat de líquens, de l’espècie Xanthoria elegants, a les condicions de l’espai en un receptacle situat a l’exterior de la ISS durant divuit mesos! En realitat ho van complicar una mica i van deixar-ne alguns exposats sense més, altres amb filtres de radiacions, altres amb atmosferes similars a les de Mart, i així van anar comparant.

Divuit mesos d’exposició a l’espai és una barbaritat, però el setanta per cent dels líquens van recobrar la funció després de rehidratar-los amb compte. Per tant, la propera vegada que veieu líquens recordeu que la contaminació ambiental acaba amb ells, però les duríssimes condicions de l’espai les resisteixen sense problemes! Una cosa que pot semblar contradictòria però que fa dels líquens uns dels primers candidats a plantar en un jardinet marcià. Requereixen poca aigua, aguanten situacions duríssimes i poc a poc van modificant el terreny per convertir-lo en més útil per altres vegetals.

L’únic que cal és adaptar-se al seu ritme i no tenir pressa…

Viagra femenina, llums i ombres

dilluns, 8/06/2015

Sembla que aviat es podria aprovar la comercialització de la que ja s’anomena “Viagra femenina”. I com era previsible, arriba acompanyada d’un cert rebombori. El principi actiu del nou fàrmac és la flibanserina, que bloqueja els receptors de la serotonina i que va començar a ser estudiada fa uns anys com antidepressiu per la companyia Boehringer Ingelheim. Després van decidir intentar comercialitzar-la com medicament per augmentar la libido femenina, però no van aconseguir que s’aprovés. Els efectes secundaris i la poca efectivitat no ho aconsellaven. Ara la història la segueix una altra companyia que sembla que sí que ho aconseguirà.

El dubte és si estem davant d’una millora terapèutica per un problema de salut, o només davant d’una fabulosa operació comercial. En principi, la flibanserina s’anuncia que servirà per tractar el “trastorn del desig sexual hipoactiu”, però aquí ja topem amb un problema. No esta clar que aquest trastorn sigui una entitat real. Igual que passa amb el TDAH, el “trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat” dels nens, hi ha qui considera que s’està catalogant com a malaltia el que només és una situació perfectament normal. Que els nens siguin entremaliats o que algú tingui poc interès pel sexe, no ha de ser necessàriament una malaltia.

A tot això s’hi afegeix la tendència a medicalitzar-ho tot i l’interès dels laboratoris per vendre molts medicaments. Com més nens es diagnostiquin de TDAH, més medicaments es venen, de manera que tocava posar-lo de moda. I en el cas de la manca de desig femení, tres quarts del mateix. La viagra va ser un negoci fabulós, però només la comprava la meitat de la població. No costa gaire imaginar algú pensant quants diners es poden guanyar si cada vegada que una parella fot un clau, tots dos t’han comprat una pastilleta. Blava la d’ells i, naturalment, rosa la d’elles.

D’altra banda, és difícil criticar-ho ja que de seguida hi ha acusacions de discriminació de gènere. Si els homes tenen la viagra, les dones també tenen dret a tenir algun fàrmac que millori la seva vida sexual. La propaganda que en fan als Estats Units va en aquesta línia.

Però són temes diferents ja que la viagra funcionava nomes sobre la part mecànica del sexe, augmentant el flux sanguini per aconseguir millorar la erecció. També era menys discutible ja que una falta d’erecció és fàcilment mesurable, mentre que en una falta de desig… qui decideix quin és el normal i quin és el patològic? La idea és que depèn de la percepció personal. Si a una dona l’angoixa el fet de no tenir ganes de tenir relacions, això ja ho podem considerar un trastorn. Per tant, només cal fer una mica de campanya per convèncer tothom que no qualsevol disminució en el desig és un problema.

Un altre tema és si està ben definit això del desig. La resposta sexual dels humans és complexa i és perillós simplificar. En el cas dels homes es planteja com si fossin simples i sempre estiguessin disposats a l’acció. En el cas de les dones, aplicar el mateix paràmetre podria ser erroni. Hi ha qui opina que el desig sempre és previ a l’activitat sexual, però altres diuen que també pot anar al revés i el fet que ha algú li calgui certa estimulació per despertar el desig no vol dir que tingui res d’anormal en la seva sexualitat. Les dues coses poden ser molt normals, però segons els promotors de la pastilleta rosa, cal medicar-se si no es presenta el desig espontàniament.

Sigui com sigui, la veritat és que la millora generada per la flibanserina és modesta. En l’estudi que es va presentar, van notar que augmentava el nombre de relacions sexuals entre mitja i una vegada per mes. Una mica millor que el placebo, però molt poc millor. I aquest era el dubte que tenien a la FDA per autoritzar el medicament. Aquesta petita millora justifica medicar-se diàriament per bloquejar alguns dels receptors de serotonina del cervell? Alterar el metabolisme de la dopamina? Com ha apuntat algú, un augment similar de l’interès pel sexe es pot aconseguir amb una copeta de vi i un ambient adequat.

De moment moltes preguntes en l’aire i poques respostes clares. Amb seguretat que hi ha casos en els que la manca de desig pot ser un problema seriós, però potser és excessiu suggerir que un 40 % del les dones ho pateixen. També segur que si hi ha una pastilla i molts diners a guanyar, intentaran colar-la per qualsevol situació. I mostrar dubtes es vendrà com una actitud masclista que nega a les dones els equivalents als medicaments que ja tenen els homes.

Reconec que encara no ho tinc massa clar. Com en el cas del TDAH, les definicions dels trastorns semblen massa generals i els interessos són tremendos. Tot plegat podria ser un pas més en la hipermedicalització de la societat. I els medicaments són necessaris, però només quan realment són necessaris.

Plutó, el final de l’espera.

divendres, 5/06/2015

El moment de la veritat s’acosta i aviat res serà com era. Fins ara, Plutó era un simple punt de llum en una imatge d’un telescopi. No hi havia relleu, ombres, trets característics ni res que permetés visualitzar-lo com un món, com un indret amb les seves peculiaritats. Acabar amb aquesta ignorància era l’objectiu de la missió New Horizons, que fa deu anys que està de camí cap al que ara és un planeta nan, però que en el moment d’enlairar-se era l’últim planeta de la llista i l’únic del que ho desconeixíem quasi tot.

Però això ja s’acaba. En poques setmanes tot el que ara sabem sobre Plutó passarà a ser anecdòtic perquè disposarem, si tot va bé, de grapats de nova informació. La New Horizons està arribant al seu destí i les coses es van posant cada vegada més interessants.

Primer va ser descobrir que Plutó tenia cinc satèl·lits. Feia temps que coneixíem l’existència de Caront, però quan l’equip de missió va analitzar les imatges del telescopi Hubble per determinar amb precisió per on havia de passar la sonda, van descobrir que hi havia quatre petits satèl·lits orbitant Plutó. Batejats amb els noms de Nix, Hidra, Cèrber i Estix, ja estan donant alguna sorpresa.

En la majoria de sistemes, els satèl·lits ajusten la seva rotació al període de la seva òrbita. És a dir que si, com en el cas de la Lluna, triga 28 dies a completar una òrbita al voltant de la terra, també triga 28 dies a fer una rotació sobre sí mateixa. Això, anomenat rotació sincrònica, fa que sempre estigui presentant la mateixa cara en direcció a la Terra. La majoria de satèl·lits del sistema solar presenten aquest fenomen, causat per els equilibris en les forces gravitatòries, però el cas és que els petits satèl·lits de Plutó no ho fan.

Això fa que la cara que mira a Plutó va canviant en el temps, i com que a més no són gaire esfèrics sinó que semblen patates allargades, l’aspecte de la seva rotació és més aviat caòtic, girant esbojarradament al voltant del planeta mare. Però aquest aparent desori no fa que les seves trajectòries siguin inestables. Els seus camins estan lligats per la gravetat i per cada òrbita que fa Caront, Estix en fa tres, Nix quatre i Hidra sis. Aquestes són les tres més llunyanes i semblen ser de color força blanc, en canvi Cèrber és fosca com el carbó. De moment encara ignorem el motiu.

I pel que fa al mateix Plutó, doncs ja no és un puntet. Encara no és un indret, però la cosa va millorant. Han presentat fotografies fetes per la New Horizons el 16 d’Abril i el 12 de maig. En un mes s’ha apropat uns trenta milions de quilòmetres i la imatge va guanyant resolució, malgrat que encara és, bàsicament, un petit grapat de píxels. Però uns píxels que ja permeten intuir zones fosques i clares a la superfície de Plutó.

A finals de Juny la resolució serà quatre vegades millor, i quan arribi a la màxima proximitat tindrem imatges com Déu mana. Mentrestant caldrà esperar una miqueta més.

Les coses estan a punt de posar-se molt interessants als confins del sistema solar!

 

 

 

Benvolgut Jaume Barberà

dijous, 4/06/2015

Benvolgut Jaume Barberà.

Sempre he pensat que ets un gran periodista. Dels que ofereixen oportunitats per aprendre, per enriquir-nos intel·lectualment, per esdevenir una mica menys ignorants. Feies entrevistes a gent interessant i experts que aconseguies que fossin entenedors. De fet, ets dels pocs periodistes que feia les preguntes que esperava escoltar. En un medi ambient cada vegada més colonitzat per pseudo-periodistes que només afalaguen als seus convidats, tu sabies com fer que compartissin els seus coneixements. No puc demanar més a un periodista.

I per això no entenc res del que fas ara.

M’explico. Et recordo en programes en els que entrevistaves economistes que ens oferien una mica de llum sobre la crisi, les seves causes i les conseqüències previsibles. Semblaven gent que sabien el que es deia. Economistes de prestigi que entenien del tema. Per tant, jo valorava la seva opinió. I el fet que tu els haguessis triat era una mena de segell de garantia. Ja ho sé. Enlloc està escrit que m’hagi de refiar de tu, ni de ningú. Però un tria a qui li ofereix un vot de confiança en funció del que va veient.

El cas és que des de fa un temps has canviat. Les teves entrevistes segueixen sent interessants des del punt de vista televisiu. Portes persones que enganxen, que cauen bé i que, dedueixo, deuen tenir un cert valor televisiu. El problema és que diuen bestieses. I en temes de salut, això és delicat.

Jo d’economia no hi entenc. Però com a biòleg i aficionat a parlar de ciència, alguna cosa entenc sobre fisiologia, hormones, dietes, nutrició i tots aquests temes. I ara que puc valorar amb precisió el que es diu als teus programes descobreixo que la informació que flueix és esbiaixada, errònia i, de vegades, pura i simplement falsa.

Per exemple, llegeixo al web del programa de les propietats de l’aigua de mar d’ahir que “l’aigua de mar és potable, ingerible i benèfica, per tractar malalties i millorar la desnutrició, ja que conté àcids nucleics, ADN, minerals, greixos, proteïnes, plàncton, ous i larves de peixos, cadenes de carboni, virus i bacteris, vitamines, aminoàcids. Els nostres trilions de cèl·lules neden en una matriu intracel·lular i extracel·lular constituïda per aigua de mar.”

Saps? Res de tot això és cert. L’aigua de mar no és potable. I en alguns casos et pot matar. No millorarà la desnutrició ja que els continguts que té en nutrients són irrisoris, irrellevants. El que sí que hi ha són bacteris, virus, fitoplàncton i altres microorganismes que no, no es moren pel fet d’estar al mar. Per cert, això que és saludable ja que té tots els elements de la taula periòdica… has sentit parlar del mercuri, el cadmi, l’urani o el plom? (I no, no hi són tots els elements. Això tampoc és veritat).

Ah! I les nostres cèl·lules no neden en una matriu feta d’aigua de mar. Ni de conya! En qualsevol llibre de ciència bàsica es poden trobar les diferències. La més important, però no la única, és la quantitat de sal. L’aigua de mar en té molta més i això és el que la fa no-potable. Diluir-la un terç pot ser encertat, però només en algun mar ja que no tots els mars són iguals. De fet, les seves salinitats poden ser molt diferents. Un detall que una persona amb formació científica hauria de tenir present.  Certament l’aigua de mar pot ser bona per cuinar, ja que porta la sal incorporada i a més és una sal que conté iode, cosa que la fa més interessant. Però això és tot.

A mi m’agrada la ciència. Crec que això d’avaluar les dades i anar descobrint fets desconeguts, noves maneres de curar malalties, fonts d’energia més eficients i tot això, és una bona cosa. I crec que els científics hem de sortir de la torre d’ivori on estem massa instal·lats i compartir la ciència amb la població que se la mira des de la distància. Però últimament m’ho fas complicat.

I ara em sorgeix un dubte. Els economistes que vas portar en temps anteriors, eren igual de poc fiables que alguns dels últims entrevistats? Els portaves només perquè eren simpàtics i quedaven bé a la tele? O perquè realment eren seriosos i dominaven el tema? Si m’he de guiar per els últims pseudocientífics o pseudometges que has portat…, ja no se que pensar.

M’acomiado amb afecte. Tot això que et dic no t’ho prenguis malament. Segueixo pensant que ets un gran periodista. Un dels millors. Però en temes de salut i ciència les teves fonts d’informació son més que dubtoses. Si vols, et convido a una cervesa i parlem dels problemes per distingir una dada científica d’una enganyifa amb aspecte de ciència. Com quasi tot en la vida, quan ho saps, no és difícil. Tu em podries explicar per quin motiu agraden tant, a totes les televisions, els personatges que venen fum i fantasies.

Cordialment

Per cert. No pateixis per les caques. Tot allò que et van explicar en un altre programa de si floten o no… és una bestiesa. Poden flotar o enfonsar-se per mil motius i la majoria són perfectament normals. Lo de la histamina i lo del gluten… tampoc en facis massa cas. Hi ha casos en que efectivament són perjudicials, però això no vol dir que sempre ho siguin.