Pluges d’altres mons

divendres, 16/01/2015

Normalment preferim evitar caminar sota la pluja. Et mulles, fa fred i molesta. Però en ocasions, si la pluja és lleugera i amable, resulta tonificant deixar-se de romanços i gaudir de la sensació de l’aigua fresca caient-te a sobre. Respirar l’aire humit i notar com l’ambient s’allibera de la càrrega estàtica que acostuma a precedir el ruixat és una de les coses bones de viure en un planeta on l’aigua cobreix la major part de la seva superfície. La Terra es podria definir de moltes maneres, però una de encertada és que és un planeta on plou aigua.

No és irrellevant perquè a altres planetes o satèl·lits que coneixem ja sabem o intuïm que també hi plou, però el que cau del cel no és aigua. Cada indret del Cosmos té les seves peculiaritats i si estiguéssim allà, notaríem coses diferents si passegéssim sota la pluja.

Venus és, probablement, un dels planetes rocallosos menys agradables on podríem anar. Sempre cobert de núvols i amb una pluja persistent d’àcid sulfúric. Sembla que el sofre el va generar l’activitat volcànica i els núvols que hi ha son de diòxid de sofre. Possiblement no sigui l’únic element que hi trobaríem, però a Venus, el concepte de “pluja àcida” arriba al seu esplendor.

Si anéssim a Tità, el satèl·lit de Saturn, també veuríem ploure, però allà el que cau del cel és metà. El mateix metà que trobaríem als mars i als núvols que cobreixen la superfície. Enlloc d’aigua als núvols hi ha metà, però el cicle d’evaporació, condensació i caiguda en forma de pluja recorda força al de la Terra. El metà seria el responsable de les tonalitats ataronjades que veuríem arreu.

A Neptú i a Urà, i també a Júpiter i Saturn, es creu que veuríem un tipus de pluja molt particular si trobéssim la manera d’estar dempeus en algun indret dels gegants de gas. Allà les pressions són molt elevades (però molt!) de manera que el metà que hi ha primer es torna líquid i, a mida que va caient i la pressió i temperatura segueixen augmentant, arriba a solidificar en unes reaccions químiques complexes que farien fora els hidrògens per deixar només el carboni. A partir d’aquell moment el que plouria serien, literalment, diamants. Després de tot, el diamant no és més que una forma química particular del carboni.

En planetes més llunyans, de fora del sistema solar, tenim motius per pensar que també trobaríem tipus de pluja diferents. HD 189733b són les sigles corresponents a un exoplaneta que orbita una estrella de la constel·lació de Vulpecula. S’ha pogut detectar la presència d’aigua i de partícules de silicats a la seva atmosfera. Per això pensem que allà el cel ha de ser de color blau i que el que pot ploure és vidre, que no deixa d’estar fet de silicats.

Al planeta OGLE-TR56b, un altre gegant de gas en una estrella de la constel·lació de Sagitari, la temperatura és la ideal per formar núvols d’àtoms de ferro. Per tant, podem especular en com seria una pluja de ferro fos caient-nos a sobre. Potser pitjor fins i tot que la de Venus!

De la meteorologia d’altres planetes segur que anirem descobrint cada vegada més coses. I quan t’adones del que aprenem, descobreixes que la realitat supera de llarg tot el que imaginàvem amb la ciència ficció.

On són els pardals?

dijous, 15/01/2015

El pardal (Passer domesticus) va ser un dels ocells que recordo que formava part del paisatge de quan era petit. Eren divertits, caminaven a saltirons i no semblaven tenir por. Si menjaves a una terrassa es posaven per entre les taules a picar les molles que queien per terra o fins i tot sobre la taula. De fet, es consideren dels ocells que han tingut més èxit en la seva adaptació a viure amb els humans. Però la veritat és que ja no recordo quan va ser la última vegada que en vaig veure un.

Alguna cosa passa amb els pardals, que fa que la seva població estigui minvant molt de pressa. Hi ha ciutats, com Londres, on pràcticament ja han desaparegut, i en altres el ritme al que la població de pardals es redueix resulta sorprenent. No és un fenomen general i en moltes zones no sembla que estiguin experimentant cap canvi, però per les nostres contrades, els pardals són cada vegada més difícils de veure.

Fa uns anys, quan es van adonar del fenomen, es va constatar que no teníem una explicació. Els coloms i altres espècies d’ocells urbans no semblen tenir problemes, de manera que deu ser algun fet específic del pardals. Es va pensar que podia ser la competència amb altres ocells nouvinguts, com les cotorres argentines (Myiopsitta monachus) que es van fent lloc com espècie invasora. Però sembla que no és el cas.

S’han proposat tota mena de teories. Infeccions, paràsits, contaminació per pesticides, efectes de l’ús de la gasolina sense plom, contaminació radioelèctrica per antenes de WiFi, de telefonia o del que sigui, reducció en la superfície amb plantes a les ciutats, i tot el que us passi pel cap. Però cap d’aquestes opcions sembla ser la causa principal.

Hi ha dos fenòmens que sí que semblen importants. Un és la progressiva disminució en les zones on niar. Les noves tendències en la construcció i manteniment d’edificis deixen cada vegada menys forats i racons on els pardals poden fer els nius. Altres espècies són més adaptables, però als pardals cada vegada els costa més trobar on instal·lar-se.

I la segona causa és la quantitat cada vegada menor d’insectes a les ciutats. S’han vist molts nius de pardals en els que les cries morien ja que els pares no portaven prou insectes per alimentar-les.

De moment encara hi ha prou pardals al món com per no patir per ells, però a nivell local, la seva desaparició sap greu. Hi ha animals que cauen bé i altres de més antipàtics. Els pardals els tinc a la llista dels simpàtics i els prefereixo, de llarg, als coloms.

El càncer i la sort

dimecres, 14/01/2015

Als humans ens agrada buscar un motiu a tot. Segurament és part de la nostra programació mental, que ens fa ser xafarders i buscar els motius de les coses. Per això ens empipa pensar que les coses poden, simplement, no tenir cap motiu. I per això ha sobtat el descobriment que molts dels casos de càncer són deguts només a la “mala sort”. Al seu darrere no hi ha cap causa que el desencadeni. I és veritat que afrontar una mala notícia com aquesta i poder buscar un culpable ajuda a entomar-ho. El culpable pot ser la contaminació, el tabac, l’excés de sol o el que sigui. Però ajuda poder enfocar la ràbia que se sent.

Sabem molt bé que hi ha factors que augmenten la probabilitat de patir un càncer. Bàsicament són agents que tenen la capacitat de danyar el DNA. A l’arrel del càncer hi ha errors en el material genètic. Allà es controla bona part del funcionament de la cèl·lula, i molt concretament, el nombre de vegades que s’ha de dividir i quin aspecte ha de tenir. Si els gens que regulen això es danyen, fàcilment apareix el càncer.

Quan fumem incorporem al nostre organisme productes que es fiquen al costat del DNA i generen reaccions químiques que el trenquen. Tenim mecanismes de reparació, però no sempre funcionen correctament, per tant, fumar augmenta les mutacions i, abans o després en generarà alguna relacionada amb el càncer.

Però els errors passen inevitablement. El nostre DNA conté tres mil dos cents milions de nucleòtids (de “lletres”) i cada vegada que una cèl·lula es divideix ha de fer una còpia exacta de tot aquest DNA. Per eficient que sigui el sistema, és previsible que hi haurà algun error. Normalment son errors sense massa importància, però si la cèl·lula s’ha de dividir una vegada, i una altra, i una altra… i en cada ocasió comet alguns errors, al final és d’esperar que li toqui a un gen relacionat amb el càncer.

La qüestió és si aquest és un fenomen habitual o ocasional en els casos de càncer. El que han fet ha sigut mirar si hi ha relació entre el nombre de vegades que les cèl·lules d’un teixit es divideixen i el nombre de cassos de càncer que té el teixit en qüestió. Com que les cèl·lules que s’han de dividir són les cèl·lules mare adultes, les encarregades d’anar reposant totes les que es moren, han mirat les vegades que es dividien aquestes. I el resultat ha sigut força interessant.

Resulta que hi ha una molt bona correlació entre el nombre de vegades que la cèl·lula es divideix i la probabilitat de patir càncer en un teixit. Les cèl·lules del cor es renoven poc i els casos de càncer de cor són escassos. En canvi, les de la pell o del budell es renoven constantment i aquests són càncers molt més freqüents.

El que en resulta de tot plegat és que hi ha determinats tipus de càncer que els podem atribuir a determinats factors. Càncer de fetge per el virus de la hepatitis c; Càncer de pulmó i uns quants altres, pel tabac; Melanoma per la radiació solar; Càncer de colon per la dieta. Però n’hi ha altres en que la única causa és que en funció del nombre de vegades que les cèl·lules d’aquell teixit s’han dividit, toca determinada probabilitat de càncer independentment de dietes, hàbits de vida o tipus de gens que portem. Pura i dura mala sort. D’altra banda hi ha qui fuma tota la vida però no desenvolupa càncer… potser té uns bons gens, però més probablement és algú que ha tingut “bona sort”.

Un problema perquè pot fer portar a la gent a pensar que no cal esforçar-se a prevenir ja que hi ha una part que està fora del nostre control. Però seria un raonament molt simple. Hi ha loteries dolentes en les que tots tenim alguns bitllets. Aquests no els podem eliminar, però el que sembla absurd és acumular-ne més dels inevitables.

Estèvia; la planta de moda

dimarts , 13/01/2015

Estèvia! Sembla que els temps de la Aloe vera estan acabant i la planta que ara està de moda és la estèvia. Les seves propietats semblen espectaculars. Diuen que cura la diabetis, que endolceix sense aportar calories, que redueix la pressió arterial i que és diürètica. Segurament li atribueixen més beneficis, però només amb aquests ja n’hi ha per parar-hi atenció. El problema és que el seu consum encara no és legal a la Unió Europea, però això sembla estrany perquè hi ha molts productes que anuncien que porten estèvia, i fins la CocaCola ha tret una línia de refresc amb estèvia.

Aleshores… és legal? És segura? o que coi passa?

Doncs que no hi ha res com les veritats a mitges per embolicar la troca.

Per començar. Una curiositat. El nom d’estèvia és en honor d’un il·lustre valencià. Pere Jaume Esteve va ser un metge i botànic valencià que va viure al segle XVI i al que van honorar posant el seu nom a un gènere de plantes que inclou més de dues centes espècies. La que ara està de moda és la Stevia rebaudiana bertoni, un arbust originari d’Amèrica central i del sud. Aquest origen és important ja que la legislació europea és força estricte amb plantes provinents d’altres continents.

La estèvia conté, com totes les plantes, un munt de principis actius. Però un d’ells és particularment interessant. El que anomenem “Glucòsids d’esteviol”, que és el que li dóna la capacitat d’endolcir molt. Aquests glucòsids es fan servir com additiu alimentari per substituir al sucre ja que presenten una capacitat d’endolcir molt superior i no generen els problemes del sucre pel que fa a dietes, calories i diabetis. És el mateix concepte que va posar de moda al seu moment la sacarina o l’aspartam.

Com que els additius alimentaris estan molt regulats, a aquest també li han posat la lletra aquella que a molta gent li fa angunia. A Europa, els glucòsids d’esteviol, són etiquetats com E-960.

Aleshores, és legal o no? Doncs aquest extracte en concret de l’estèvia sí que ho és. S’ha vist que serveix per endolcir i que, fins on sabem, no comporta problemes ni efectes secundaris. En canvi, la cosa és diferent amb la planta sencera. El problema és que, a més dels gluòsids d’esteviol, a la planta hi ha moltes altres coses. I algunes sembla que no són tan sanes ja que hi ha treballs que la relacionen amb problemes de fertilitat. Mentre això no s’aclareixi, doncs no es dóna el permís per consumir-la.

Noteu la diferència? Un producte obtingut de la estèvia s’ha vist que va bé per endolcir i que és segur. Aquest està autoritzat. La planta sencera, no està tant clar i per tant, encara s’ho estan pensant. El que indueix a confusió és que t’anuncien productes amb estèvia quan només contenen el glucòsid d’esteviol, el E-960 per entendre’ns. És publicitat, i ja se sap que si una cosa està de moda, l’has de anunciar, encara que només en tinguis una petita part. A més, així sembla que té una cosa natural quan en realitat només conté el E-960. Imagino que no és casualitat que molt sovint sigui bastant complicat descobrir si t’estan parlant de la planta sencera o de l’extracte de glucòsids.

Un altre detall. Que els diabètics la puguin prendre no vol dir que curi la diabetis. Seria com dir que el pa sense gluten pot curar la celiaquia només perquè els celíacs en poden prendre.

Com quasi tots els vegetals, la estèvia té propietats interessants, que podem aprofitar, i efectes indesitjables, que podem evitar. També presenta efectes que coneixem, altres que només sospitem però que encara estan per demostrar i alguns que s’han descartat. Només cal no deixar-se portar per les modes i buscar una mica d’informació seriosa. I prendre-ho amb calma, perquè d’aquí un temps passarà de moda i totes aquestes virtuts les adjudicaran a algun altre producte.

Que se’n deu haver fet de les baies de goji que deien que anaven tan bé i que ho curaven tot?

Borbons, whisky i virus

dilluns, 12/01/2015

Fa uns mesos, un granger d’un poblet de Kansas va començar a trobar-se malament. Febre, malestar, una important anorèxia i pocs dies després va morir sense que els metges entenguessin el motiu. Van caldre sis mesos de recerca per esbrinar que havia causat la mort de l’home. I el responsable va ser un nou tipus de virus transmès per les picadures de paparres. Com que l’home vivia al comptat de Bourbon, han batejat l’agent infecciós amb el nom de “virus Bourbon”.

El van descobrir quan els investigadors van pensar que potser la mort l’havia causat un altre virus, també nou i també descobert fa poc, el virus Heartland. En aquest cas es van veure afectats dos grangers, que per sort van sobreviure. Finalment no va ser el mateix virus, però tenien en comú el fet de ser transmesos per picades de paparres.

Tot plegat ens recorda que no només als països del tercer món es descobreixen noves malalties víriques. Els virus estan arreu, ens afecten des de sempre, i el que passa ara és que ja sabem com identificar-los.

Però, més enllà de l’interès per la virologia, aquest nou cas de virus m’ha fet gràcia pel nom. Virus Bourbon, sembla que parli d’un virus relacionat amb el whisky. I en certa manera ho està, però la història és més complicada.

Es divertit seguir el fil històric (o si voleu evolutiu) dels noms i les paraules. A Nova Orleans hi ha el famós “Bourbon street”, el carrer on es barreja l’encant de la ciutat, la música de jazz, l’ambient del carnaval i la màgia del vudú. També en aquest cas pensava que el nom es relacionava amb el whisky bourbon, però una placa al carrer em va fer veure que no. Nova Orleans està a l’estat de Louisianna, què va ser colonitzat pels francesos i li van posar el nom en honor al rei Lluis XIV de Borbó (Louis, en francès). Anys després, Napoleó va vendre l’estat de Louisianna als Estats Units però el nom es va mantenir.

Doncs el nom del carrer és precisament en honor a la família real dels Borbó (Bourbon en francès). El nom de Bourbon apareix en altres indrets del sud dels estats units, sempre en honor als Borbó, i l’únic que va canviar va ser l’accent. De la paraula aguda francesa (Bourbón) es va passar a la plana anglesa (Bóurbon). Entre aquests indrets potser el més famós sigui Bourbon County, un comptat a Kentucky, batejat així per agrair l’ajuda dels francesos durant la guerra de la independència. Allà van començar a fer un whisky de molt èxit i aviat el nom del comptat es va incorporar al whisky. Per això ara pots dir que et prens un “Bourbon” en el mateix sentit que dir que et prens un “Rioja”.

I, finalment, l’any 1855, el coronel Samuel A. Williams era el representat de la ciutat de Fort Scott a la Cambra de Representants de Kansas. El cas és que ell era nascut al comptat de Bourbon de Kentucky. Per aquest motiu va demanar que el comptat del que era capital Fort Scott passés a anomenar-se també Bourbon County, continuant els agraïments a l’ajuda dels Borbons a la independència americana i estenent més les aplicacions del nom.

És curiós com el nom de la dinastia Borbó, que ha donat lloc a carrers, a whisky i a comptats, ha acabat per donar nom a un virus. Ja es pot ben dir que els camins de les paraules són tot menys previsibles.

Viure al fons

divendres, 9/01/2015

A les grans profunditats dels oceans hi podem trobar formes de vida curioses, però sempre es tracta de microbis i invertebrats. Els peixos no semblen viure més enllà dels 8000 metres de fondària. De fet, la imatge d’un peix a més profunditat es va aconseguir el passat desembre a la fossa de les Marianes, però no en l’indret més profund sinó “només” a 8140 metres sota la superfície. De moment, aquest peix, d’una espècie encara per catalogar, però aparentment de la família dels Lipàrids, ostenta el rècord de profunditat en vertebrats.

La pressió a aquestes fondàries és difícil d’imaginar i els seus efectes han de condicionar molt la vida de qualsevol organisme. En realitat, ja a pocs metres de fondària cal començar a disposar de sistemes per contrarestar els efectes de la pressió. D’aquests mecanismes n’hi ha molts, però els peixos disposen d’un que, en realitat, hem detectat algunes vegades simplement olorant. L’òxid de trimetilamina (TMAO) és un compost que contenen en certa quantitat i que quan el peix mor es converteix en trimetilamina, el producte que fa la típica olor de peix en descomposició.

S’ha vist que com a més profunditat viuen els peixos, més TMAO tenen i aviat es va pensar que podria ser un sistema per adaptar-se a les grans pressions. Ara sabem que el TMAO actua ajudant a mantenir la estructura de les proteïnes. Normalment pensem que el problema de la pressió es que s’esclafaran els òrgans interns. I és cert, però això resulta relativament fàcil d’evitar. En canvi, si les proteïnes s’alteren per l’efecte de la pressió, els enzims deixen de funcionar, el metabolisme s’atura i l’organisme mor.

El mecanisme pel que actua el TMAO es comença a conèixer. Té a veure amb la disposició de les molècules d’aigua, els ponts d’hidrogen que s’estableixen i les transferències d’energia entre molècules. L’important és que en presencia de TMAO, les proteïnes segueixen actives a fondàries on normalment es farien malbé.

Però tot té un preu. El cos funciona mantenint l’equilibri de les sals entre diferents compartiments. I el TMAO modifica aquests equilibris. Per tant no es pot anar afegint TMAO a les cèl·lules indefinidament. A determinades concentracions ja comença a alterar l’equilibri osmòtic de l’organisme. I s’ha vist que aquestes concentracions són les que calen per mantenir les proteïnes estables a 8200 metres de fondària.

Probablement això explica el límit de la fondària on s’han trobat peixos. Per viure més al fons de 8200 metres caldria incorporar més TMAO al seu organisme o les proteïnes s’esclafarien. Però ja no poden posar-ne més perquè si ho fessin, el control de l’equilibri de les sals col·lapsaria. L’estratègia evolutiva de la TMAO ha permès ocupar una bona part dels oceans, però les grans fondàries han quedat fora de l’abast dels vertebrats.

Fanatisme infecciós

dijous, 8/01/2015

La imatge ens va deixar glaçats. Durant l’atemptat terrorista d’ahir, dos dels atacants a punt de marxar van ferir un gendarme. Mentre l’home gesticulava al terra, s’hi van acostar, li van disparar un tret per rematar-lo i , sense més van tornar cap al cotxe per fugir. Realment cal un esforç important per mantenir la sang freda i controlar la ràbia que generen aquestes accions. En realitat no són tant diferents de les imatges de botxins decapitant presoners i de moltes altres accions absolutament inhumanes que es fan al mon i de les que no ens arriben imatges.

Una pregunta que és normal fer-se és, com poden actuar amb aquesta tranquil·litat? Mentre ho pensava vaig recordar un estudi fet fa temps i que havia comentat al blog en un to molt més informal. La idea era veure quines eren les bases mentals de l’empatia. Aquell mecanisme pel qual assumim que les altres persones tenen una ment com nosaltres, de manera que podem posar-nos en el seu lloc per mirar d’entendre’ns.

És tremendament important ja que la empatia és la base de tota societat. És el mecanisme mental que fa que entre nosaltres ens identifiquem com éssers humans. No sentim empatia per una taula o per un escarabat. Podem sentir simpatia per moltes coses, però sense empatia les altres persones perden la característica de humans i ens resulta molt més senzill actuar com si fossin, literalment, “coses”.

L’estudi es titula “De la deshumanització i cosificació, a la rehumanització: Estudi de neuroimatge sobre els components bàsics de l’empatia” i resulta molt aclaridor sobre com actuem les persones. El plantejament era sobre discriminacions socials de diferents tipus per entendre el que ens passa pel cap quan discriminem algú. En el fons tots ho fem d’una manera o altre, en un grau o altre, i per això és útil saber quin és el problema per mirar de corregir-ho. I el que van detectar era, com sempre, el grau d’activació de diferents zones del cervell en interactuar amb diferents persones o objectes.

Resulta fàcil distingir àrees que es posen en funcionament només quan interaccionem amb persones. El cervell ha de fer coses, que encara no entenem massa, per extrapolar la manera com una persona pensa o sent, per tal d’anticipar les seves reaccions i per poder interactuar amb ella de manera eficient. Per això si algú està content, nosaltres tenim facilitat per sentir-nos alegres i si algú plora, ens posem tristos. L’interessant és que això no és un fenomen general i que hi ha grups amb els que activem molt menys les zones del cervell relacionades amb “interactuar amb humans”.

L’exemple divertit que es feia servir era el de les imatges de noies en biquini. No despertaven empatia en els homes sinó que només s’activaven les àrees del cervell corresponents a interactuar amb “coses”. Bàsicament ens diu el que ja sabem. El masclisme es basa en considerar les dones com objectes supeditats a la voluntat dels mascles. Però el fenomen és més freqüent del que podem pensar. S’ha vist que quan veiem rodamons o sense-sostre succeeix el mateix. No s’activa la empatia, inconscientment els deshumanitzem i la nostra relació amb ells és redueix al mínim. Podem fer l’esforç de posar-nos en el seu lloc, i això ens fa millors com a societat i com a persones, ens fa civilitzats. Però la clau és que ha de ser un esforç conscient ja que no es dóna l’automatisme mental. I probablement en molts altres problemes racials, socials o culturals està passant el mateix. Als “altres” no els veiem com éssers humans similars a nosaltres.

Aquest fet no és una característica biològica sinó el producte d’un determinat ambient. I, per descomptat, hi ha diferents nivells. No hi ha res més mal·leable que el cervell i determinats estímuls poden promoure o bloquejar l’empatia enfront determinats grups amb relativa facilitat. Això ajuda a entendre moltes bestieses fetes pel sentiment de pertinença a un equip de futbol, un país, una raça, un gènere, una cultura o una classe social. Si aquests estímuls relativament senzills tenen tant d’efecte, què no ha de poder fer la religió, un dels estímuls més potents a que es pot sotmetre una ment?

Segons com, el fanatisme religiós no és gaire diferent d’una malaltia mental, altament contagiosa, que entre molts aspectes actua bloquejant la capacitat de sentir empatia per la resta dels humans que no comparteixen les seves creences. De fet, tots els fanatismes ho són, però el religiós és dels que excel·leixen en la seva capacitat infecciosa.

Aquells terroristes no són creients ni persones religioses sinó malalts que han perdut la capacitat de veure als altres com persones. Un fet que no els eximeix de cap responsabilitat, per descomptat. Però recordar-ho m’ajuda a evitar infectar-me del seu odi fanàtic contra els “altres”, fins i tot quan els “altres” són terroristes.

Una mica més vells

dimecres, 7/01/2015

Passades les festes ens adonem que l’any 2014 ha quedat enrere i que som una mica més vells. Cada vegada ens costa més pair els grans àpats i metabolitzar tot l’alcohol. Les nits de festa, que de joves les afrontàvem sense problemes, es van fent més dures de resistir. No es poden tenir vint anys tota la vida, però no deixa de ser curiós l’efecte del pas del temps sobre el nostre organisme.

En realitat estem tan acostumats a l’envelliment que ens sembla la cosa més natural del món. Però hi ha animals que no envelleixen. Poden viure molt temps sense mostrar senyals del deteriorament físic que associem a la vellesa. No hi ha taurons vells. Els cocodrils es mantenen actius i no perden forces amb els anys. Al final es moren, per descomptat. Però s’estalvien la decadència física que mostrem els mamífers.

Aquest procés, anomenat senescència, no està tan clar com podria semblar. Però sembla evident que les nostres cèl·lules estan programades per funcionar correctament un determinat temps, i després els sistemes de manteniment ho deixen estar. Durant molts anys, les cèl·lules que anem perdent van sent reemplaçades per altres de noves generades a partir de cèl·lules mare adultes que hi ha a cada teixit, però això també arriba un moment en que s’esgota.

La part més destacada de l’envelliment, la que afecta més la qualitat de vida, és la del teixit muscular. Mica a mica ens costa més pair, els ulls enfoquen pitjor, el cabell es torna blanc o simplement es perd i el fetge triga més a metabolitzar el que bevem. Però el que ens recorda constantment que ens fem grans és la dificultat per moure’ns deguda als canvis en el teixit muscular. Junt amb la massa muscular, perdem la força, de manera que ens costa més aixecar-nos, caminar, agafar coses, pujar escales. Arriba un moment que activitats senzilles esdevenen molt complicades simplement perquè cal un mínim de musculatura, que ja no tenim, per dur-les a terme.

Amb menys cèl·lules musculars, el gruix de les fibres que formen els braços, les cames, el tronc i tot el cos es va aprimant. La pell té menys lloc on unir-se i, sumat a la pèrdua d’elasticitat, queda arrugada i en alguns indrets comença a penjar. Tot perquè el grau de reposició de les cèl·lules musculars va caient en picat.

Això es pot minimitzar una mica mantenint un estil de vida actiu. Una cosa fàcil de dir, però més complicada de fer. L’exercici no evita l’envelliment, però pot fer que els seus efectes més evidents apareguin més lentament. La dieta també pot ajudar, tot i que encara no tenim massa clar els detalls del com. Menjar una mica menys, amb una mica més d’antioxidants i de fibra sembla que ajuda, però els límits de tot això i els mecanismes implicats tot just els estem començant a entendre.

Sigui com sigui, no ens queixarem. Simplement no hem de cometre l’error de pretendre viure eternament com un jove i hem de mirar de treure partit de les característiques de cada edat. A més, seguim vivint molt més que la majoria de mamífers de la nostra mida, molt més que qualsevol generació humana anterior i amb una qualitat de vida extraordinària. Potser no ens mantenim a ple rendiment durant tota la vida com els taurons o els celacants, però,… qui voldria ser un celacant?

Innocentades ?

diumenge, 28/12/2014

Hi ha un material al que li tinc particular estima: L’aigua. No només per la mania dels homeòpates en inventar-se que l’aigua té memòria. Hi ha moltes altres possibilitats si volem trobar aigües amb propietats fabuloses per la salut. Només és qüestió de buscar una mica.

Per exemple, tenim l’aigua energitzada magnèticament i enriquida amb oxigen i ozó. De fet, l’ozó és un tipus d’oxigen de manera que la informació podria ser redundant, però tant se val. Sembla que amb uns magnetrons pots obtenir un aigua que millora la capacitat de transportar nutrients fins les cèl·lules. Com ho fa? Que més dóna!

Si no us fa el pes podeu triar l’aigua hexagonal. Aquesta diuen que és un aigua viva (viva?) que ajuda a frenar l’envelliment, depurar l’organisme i tenir més energia. A qui no li interessa tot això? També voleu saber com ho fa? No sigueu primmirats. Ho fa, ens ho creiem i prou.

Però si dubteu, podeu triar aigua piramidal, que han filtrat i purificat i després l’han posat en una piràmide energètica pasadofuturo que li confereix l’energia de les piràmides. Per descomptat, preserva la salut i fa que estiguis com un faraó de tanta energia que tindràs.

El rotllo faraons no us va? Cap problema. Amb l’aigua solaritzada podeu aprofitar l’energia del sol segons les tècniques Ho’oponopono, un ancestral medi hawaià de tractament que transfereix energia solar a l’aigua. Això sí, per algun motiu que no he entès, però que és molt important, ha d’anar en una ampolla blava.

Si sou més aviat noctàmbuls, també hi ha opcions. L’aigua energitzada amb la Lluna plena és la vostra opció. Aquesta capta l’energia de la Lluna i he llegit que l’has de beure dient “bendita sea el agua de luna, purificarà mi organismo y mi espíritu”. Imagino que l’idioma és irrellevant però confesso que no tinc clar com beure i recitar al mateix temps sense ennuegar-me.

Com que això de les pregaries mentre beus em sembla estrany, puc triar l’aigua estructurada. Aquesta l’aconsegueixen gracies a una tecnologia de programació del sílice que neteja les vibracions antigues del vidre i que després, gracies a uns canons d’orgon, fa que adopti energies vibracionals positives que es transmetran a l’aigua “…a través de las oscilaciones electrodinámicas cuánticas de los dominios coherentes del vidrio.” Juraria que res d’això té sentit, però ha de ser fantàstic!

Potser això de les energies quàntiques queda massa tècnic. Aleshores podem triar l’aigua reiki energitzada. A la botella se li ha d’enganxar una etiqueta que atrau l’energia reiki. Una bona etiqueta i ja està. No ho veieu clar? Descreguts!

Si cap de les opcions us agrada, encara queda l’aigua metatron, programada amb aigua matriu metatron que pot transferir energia harmònica a un aigua normal. I és que el nostre cos s’ha d’alimentar amb energia vital portada per aigua que no estigui morta des del punt de vista energètic. Si està claríssim home!

Cal dir que com a ampolla bonica la de l‘aigua vibracional diamantina, que té l’energia transmesa per tres mestres que li han transferit, botella a botella, un ventall d’energies que ni te l’imagines.

Per descomptat, tots aquests disbarats no me’ls he inventat. I segur que n’hi ha més. Molts més. Per tots aquells a qui els agrada aprofitar-se dels altres, l’aigua ofereix grapats de opcions que permeten combinar els conceptes “aigua”, “energia”, “vibracions” i “salut” de les maneres més imaginatives i absurdes que es puguin imaginar. Potser ho fan de bona fe o potser són conscients de l’engany que promouen, però en cap cas son innocents. Per desgràcia sempre hi ha innocents a qui enredar. No només el 28 de desembre.

Bones festes

dimecres, 24/12/2014

Nadal. I, per tant, moment de reunir-se amb la família, els amics i els companys. De celebrar i de descansar una mica. Ara toca una aturadeta i ens veiem passat festes. Sigueu feliços i bones festes a tothom.