Allau de nous exoplanetes

dijous, 12/05/2016

L’any 2014 es va anunciar, amb entusiasme, que la missió Kepler havia descobert més de set-cents exoplanetes. Ja feia temps que n’estaven trobant, però aquell anunci va ser espectacular per la quantitat de candidats que van confirmar de cop. Doncs ara s’han superat i ahir la NASA va anunciar que el Kepler havia confirmat mil dos-cents vuitanta quatre nous exoplanetes. De manera que ara ja en portem dos mil tres-cents vint-i-sis. I he remarcat que estan confirmats, perquè de candidats encara n’hi ha molts més.

La missió Kepler va estar uns quants anys analitzant els canvis en la llum d’unes cent mil estrelles per determinar el petit, petitíssim, canvi en la lluminositat que hi hauria si un planeta passava per davant de l’estrella. És clar, un canvi de llum tan minúscul (una part en deu mil) pot ser degut a altres fenòmens, com ara taques solars o estrelles binàries. De manera que els candidats a planetes han de confirmar-se amb una seguretat de més del 99 % per afirmar que realment són planetes. Ahir van presentar les dades de les confirmacions de tot aquest grapat de planetes.

En realitat n’hi ha uns set-cents més que no arriben a la certesa del 99 % però s’hi acosten. Probablement molts d’ells també seran planetes i es podran confirmar amb el temps. I, es clar, si la seguretat és del 99 % cal suposar que en un 1 % és un error, de manera que a la llista hi haurà una dotzena de falsos positius.

De tots aquests nous planetes, n’hi ha cinc-cents cinquanta que són rocosos i de mida similar a la Terra. I d’aquests, n’hi ha nou que resulten particularment interessants ja que estan a la “zona d’habitabilitat”. Aquella distància de l’estrella que permet que hi hagi aigua líquida a la superfície. Segur que a mida que anem processant més dades anirem tenint més i més sorpreses. La missió Kepler ha complert de sobres els seus objectius.

La idea de la Kepler només era estudiar una regió petita de l’espai. Estava situat de manera que sempre apuntava a la mateixa regió, de dimensions relativament petites, i allà analitzava totes les estrelles que entraven en el seu camp d’observació. El que volien era tenir una estimació estadística. Com si fessin una enquesta estel·lar. De totes les estrelles, quin percentatge té planetes? Ara, amb aquestes dades podem saber el que hem d’esperar a la resta de la galàxia.

I aquestes dades seran molt útils per la propera missió per trobar exoplanetes. La TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) és un altre satèl·lit que enviaran el proper any i que estudiarà també buscarà exoplanetes però amb una estratègia diferent de la del Kepler. Aquesta vegada no buscaran qualsevol estrella sinó que apuntarà a les estrelles més properes i brillants. Analitzarà cinc-centes mil estrelles properes i buscarà planetes de mida i característiques similars a la Terra. Durant dos anys anirà cobrint una regió de l’espai molt més gran que la que va estudiar el Kepler. De fet cobrirà gairebé tot el firmament de l’hemisferi nord durant el primer any i el sud durant el segon any.

Amb el Kepler hem esbrinat la quantitat de planetes que podem esperar trobar i com es distribueixen les seves característiques. Amb la TESS, i el posterior telescopi espacial James Webb, podrem descobrir els planetes que tenim a les estrelles de les rodalies. Com que estan molt més propers, els planetes més prometedors els podrem estudiar amb molt més detall. Ja se sap que sempre és important tenir informació sobre el veïnat més proper.

 

El centre de l’Univers

dimecres, 11/05/2016

Hi ha persones que es consideren el centre de l’univers. Són cregudes, pedants i volen que tot giri al voltant dels seus interessos. Resulta bastant pesat tractar amb elles, però de vegades no hi ha més remei i has de tenir paciència. Curiosament, en un aspecte sí que tenen raó. Són, literalment, el centre de l’univers. Igual que tots i cada un de nosaltres.

La clau està en definir amb precisió què entenem per “univers”. No és un tema menor i es pot interpretar de diferents maneres. Al diccionari trobo que el descriu com “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. No està malament, però des del punt de vista de la física és insatisfactori ja que, de nou, aquest “tots” es pot entendre de diferents maneres.

Hi ha conceptes d’univers molt filosòfiques, que inclouen universos paral·lels, multiversos i conceptes realment estranys, però si volem moure’ns per terreny més entenedor (una mica més entenedor) podem considerar l’Univers de dues maneres. Abans cal recordar el que va passar durant el Big Bang, la gran explosió que va donar origen a la matèria, l’energia, l’espai i el temps de l’univers. Aquesta explosió va tenir lloc fa tretze mil set-cents milions d’anys i des d’aleshores l’univers s’ha expandit de manera colossal.

La clau és que, fins on sabem, la velocitat de la llum és un límit insuperable per qualsevol cosa dins l’univers. Res pot anar més de pressa, de manera que un cert concepte de l’univers pot tenir un límit determinat. És la distància màxima que pot haver recorregut un raig de llum des del moment del Big Bang fins ara. Poden haver-hi més coses, més galàxies, més estrelles, més de tot més enllà d’aquesta distància, però a la pràctica ens és igual ja que no ens poden afectar de cap manera. Res pot arribar ja que res ha tingut temps de fer el camí des d’aquesta “frontera”. És igual si hi ha un gran buit, un món ple de dracs o la residencia dels Déus, en cap cas notaríem la diferència ni tindríem mai cap manera de saber-ho. L’important és que no és un problema de capacitat tècnica sinó un límit imposat per les lleis de la física. Mentre la relativitat sigui vàlida, no hi haurà manera d’anar més enllà.

Podríem pensar que el límit està a tretze mil set-cents milions d’anys de distància, però no és exactament així ja que l’univers, recordem-ho, s’està expandint. Mentre el raig de llum ve cap aquí, la zona de l’univers on es va generar s’allunya d’aquí. Quan es fan els càlculs trobem que el límit està a quaranta sis mil cinc-cents milions d’anys llum. De manera que aquest “univers observable” és una esfera de noranta-tres mil milions d’anys llum, amb nosaltres just al centre.

Això no vol dir que sigui un límit físic. Si allà al límit hi hagués un planeta amb algú mirant al cel, veuria la seva esfera d’univers observable en el que nosaltres estaríem en un extrem i quaranta sis mil cinc-cents milions d’anys llum en direcció oposada tindria un altre límit. I a l’altre límit podríem repetir el raonament. Podrien existir infinits universos observables, però estan completament fora del nostre abast. Fora del nostre univers.

De manera que podem especular amb els altres, però a la pràctica el nostre univers és el constituït per aquesta regió esfèrica “observable”. I cada un de nosaltres està exactament al centre. Al centre del seu univers. El meu Univers està lleugerament desplaçat del teu ja que la llum provinent de l’extrem observable trigarà una fracció de segon a recórrer la distància que ens separa. Un detall irrellevant? Per descomptat! Però no deixa de fer gràcia adonar-te’n que, en certa manera si que som el centre de l’univers.

Hem de creure en la ciència?

dimarts , 10/05/2016

La ciència es presenta com el millor mètode per arribar al coneixement racional i objectiu relacionat amb fets del món material. Hi ha altres tipus de coneixements, però que ja cauen fora de l’àmbit de la ciència. Però per saber com es mouen els planetes, com reaccionen els elements químics, com circulen els fluxos d’energia i matèria en un ecosistema o quins medicaments curen determinades malalties, el millor és fer servir el coneixement científic.

Naturalment, hi ha qui no hi està d’acord i acusa la ciència de dogmàtica, de venuda als interessos i de ser, en el fons, un acte de fe no gaire millor que altres creences. Una prevenció raonable que requereix una resposta. Per quin motiu hauríem de fer cas a les afirmacions de la ciència?

En realitat hi ha uns quants motius, però abans que res cal tenir present que el coneixement, qualsevol coneixement, és incomplert i millorable. Per moltes ganes que tinguem de disposar de veritats absolutes i definitives, això no existeix. Per descomptat, en la ciència no ho trobarem. Només trobarem la millor explicació fins el moment. Segur que hi haurà explicacions alternatives, però per ara la ciència és la millor eina per respondre preguntes.

En teoria, els descobriments científics es van posant a prova constantment. Jo puc publicar que he trobat una cura pel càncer, però ningú em farà cas fins que no ho hagin repetit amb els seus malalts i hagin obtingut el mateix nivell de curació que afirmo. Els científics ens estem vigilant els uns als altres i qualsevol millora, qualsevol descobriment, serà posat a prova de seguida. És una bona manera de descartar errors, fraus i enganys. Hi ha qui s’exclama del nombre de treballs científics que es demostren erronis, però en el fons això és una bona cosa. No hi ha gaires desmentits en el camp de les pseudociències!

Sovint es diu que això no és estrictament cert. Els científics tenim altra feina que verificar el que diuen els companys i al final no es fan aquestes suposades comprovacions. En part és cert, però no ens enganyem. Els que no es repeteixen són els treballs poc importants. Si publico l’existència d’una proteïna que afecta al color de les punxes dels cactus, és probable que ningú hi perdi gaire temps verificant-ho. Però si algú publica avui un tractament per l’esclerosi múltiple, podeu estar segurs que la setmana que ve ja l’estaran provant a molts hospitals.

També és diu que la ciència és dogmàtica. Que només accepta coses que encaixin amb el pensament establert. Bé, en certa manera és veritat. Les teories científiques actuals segur que són incompletes o errònies, però son les millors que tenim i no ens les hem inventat sense més. Permeten entendre fets de la natura, permeten predir fenòmens i han estat posades a prova milions de vegades. Pots afirmar que tens una teoria millor, però hauràs de ser molt convincent, hauràs de tenir dades molt bones i hauràs de poder explicar millor fenòmens mesurables i fer prediccions de fenomens nous. No deixarem de banda la teoria de la relativitat cada vegada que algú afirmi que hi ha naus extraterrestres que viatgen més de pressa que la llum.

Un dels arguments dels gurus de les pseudociències, pseudomedicines i pseudo-el-que-sigui és que els científics no li fan cas perquè tenen la ment tancada a noves idees. Excuses. En realitat els científics sempre estem buscant noves idees, però han de ser sòlides. Per molt victimisme que esgrimeixin, la majoria dels que són ignorats per la comunitat científica ho són, simplement, perquè el que afirmen no ha resistit les anàlisis o no es prou convincent.

Una altra afirmació habitual és que cal més recerca. Més recerca per veure si coses com la homeopatia, el Reiki o l’espiritisme funcionen. El problema és trobar quan hem de deixar-ho estar i acceptar que no tenen base real. Si mesurem l’eficàcia de productes homeopàtics i surt que és la mateixa que el placebo, no cal insistir gaire més, per molt interès que tinguin els fabricants de productes homeopàtics. Si algú afirma que pot transmetre una energia Reiki, però resulta que és una energia que no es pot mesurar de cap manera, no hi perdem gaire temps. Ens encongim d’espatlles, li donem un copet a l’espatlla i li suggerim que torni quan pugui demostrar-ho mesurant-la d’alguna manera mínimament seriosa.

Tothom pot fer les afirmacions que li plagui. La ciència només és l’eina amb la que aquestes afirmacions es posen a prova. I es tracta de posar-la a prova de les maneres més estrictes i implacables possibles. La veritat és que, per ser una construcció humana, no ha funcionat massa malament.

Nobels rarets

dilluns, 9/05/2016

Aquest cap de setmana s’ha fet, a Donostia, un congrés d’homeopatia que va ser inaugurat pel Dr. Luc Montagnier. Premi Nobel de medicina pel descobriment del VIH, el virus de la SIDA. Com era previsible, a les xarxes hi ha hagut molts comentaris sobre la homeopatia, el congrés i la ciència. Fa un temps que la homeopatia va de baixa i potser per això les postures es fan més radicals, però el que m’ha cridat l’atenció és la postura d’en Luc Montagnier. Ell defensa la homeopatia des que es va jubilar.

Això ho ressalten amb molt entusiasme els assistents al congrés. Un de les frases que he llegit (no se si la transcripció és exacta) diu: “En las diluciones homeopáticas no hay moléculas, hay agua estructurada. No se puede decir que no hay nada”. Aquesta mena d’afirmacions l’han fet servir per defensar els arguments de la homeopatia. Si ho diu tot un premi Nobel, ha de ser tingut en compte!

Aquest és un argument trampós molt habitual. L’anomenada fal·làcia d’autoritat. Si alguna cosa la diu algú molt important, ja no cal discutir-ho més. Com si la gent important no s’equivoquessin mai. Per descomptat és un disbarat. També hi ha altres premis Nobel que se’n riuen de la homeopatia. En Venkatraman Ramakrishnan, que va guanyar el Nobel de química pels seus estudis sobre el ribosoma, va afirmar que “L’homeopatia és falsa, nociva!”.

En realitat, per decidir sobre la homeopatia s’han de fer servir dades i no opinions de senyors que van guanyar el premi Nobel per coses que no tenen a veure amb la homeopatia. Però és que, a més, això dels premis Nobel resulta una mica curiós. N’hi ha molts que deixen anar disbarats sense miraments, que són racistes, fanàtics, ximples o curts de gambals. Ser brillant en un camp en concret no evita que siguis un sonat en altres camps. No és la norma, es clar. I la majoria suposo que són persones cultes i educades, que coneixen les seves limitacions i el valor de les seves opinions. Però de guanyadors de premis Nobel que després defensen coses poc defensables n’hi ha més d’un.

De fet hi ha qui parla de la “malaltia dels Nobel”. Com si en guanyar-lo hi hagués qui és pensés realment que estan per sobre de tothom i que les seves opinions ja no requereixen estar recolzades en dades. Suposo que l’actitud de moltes persones deu afavorir aquesta mena de síndrome.

El cas d’en Luc Montagnier és dels típics. Creu que l’aigua té memòria de les vibracions electromagnètiques de seqüencies del DNA de patògens. Unes vibracions que es poden gravar i enviar per internet o telèfon… Si coneixeu algun físic o algun químic comenteu-li a veure que en pensa.

Però no és l’únic Nobel amb idees estranyes. Kary Mullis va guanyar-lo per inventar la tècnica de la PCR. La que es fa servir per identificar el DNA. Al laboratori la fem servir molt, de manera que cada dia dono gràcies per la genialitat d’en Mullis, però no puc evitar somriure quan recordo que segons ell la SIDA no existeix i afirma haver tingut contactes amb extraterrestres. També va fundar una companyia per vendre joies que contenien fragments amplificats del DNA d’Elvis Presley o Marilyn Monroe.

Un altre de conegut és en James Watson, guanyador del Nobel per descobrir l’estructura del DNA. En Watson va haver de deixar el càrrec que tenia al Cold Spring Harvor Laboratoy per dir que  els africans eren menys intel·ligents que els occidentals. No era la primera vegada que es despenjava amb comentaris racistes…

N’hi ha més. Charles Richet el va guanyar l’any 1913 per descobrir l’anafilaxi, però després es va dedicar a estudiar la telepatia i els fantasmes. Ell va inventar el concepte de “ectoplasma”. I en Linus Pauling, que el va guanyar pels estudis sobre els enllaços químics, però que després es va entestar amb la vitamina C. Si ara encara es diu (erròniament) que la vitamina C cura el refredat és perquè ho afirmava en Pauling malgrat que les dades deien el contrari. Ell també pensava que curava el càncer, i tampoc l’encertava. Que hi farem.

Sigui com sigui, tot ens porta a la mateixa conclusió. El premi Nobel te’l donen per un descobriment, però això no vol dir que en la resta de coses que facis siguis igual de brillant. I per això, si algú defensa un fet amb l’argument que hi ha un premi Nobel que també ho defensa… segurament és que pocs arguments té.

L’al·lucinació més freqüent

divendres, 6/05/2016

Li diuen la “síndrome de la vibració fantasma” i segurament molts l’heu experimentat. Notes que el telèfon mòbil que portes a sobre emet el senyal de vibració corresponent a un missatge o una trucada; l’agafes, el mires… i no. No hi havia cap trucada. La primera vegada quedes desconcertat. Juraries que has notat la vibració! No en fas massa cas, però uns dies després torna a passar. De fet, passa amb una certa freqüència i sempre resulta desconcertant.

Es tracta d’una situació més freqüent del que sembla. Aparentment, més del vuitanta per cent dels usuaris de telèfon mòbil ho han experimentat. Però contra el que el nom suggereix, no es tracta pas d’una síndrome. Tècnicament el que experimentem són al·lucinacions, que tal com defineix el diccionari és una: “percepció de sensacions sense l’existència d’una causa externa”. La sensació de vibració l’hem sentit, però el telèfon no vibrava. Tot ha passat dins el nostre cap.

És interessant veure com es donen explicacions del motiu perquè passa. La veritat, però, és que no se sap i tampoc s’ha investigat massa. He buscat a la literatura mèdica i bàsicament són estudis per quantificar quanta gent ho experimenta. També s’ha buscat alguna correlació amb estats d’ansietat o depressió, però han vist que no hi ha cap connexió evident. En realitat és normal que hi hagi poca informació ja que tampoc és una situació patològica que sigui preocupant. Li passa gairebé a tothom i, a part d’empipador, no sembla revestir cap gravetat, de manera que millor dediquem el temps a investigar coses més greus.

Similar, però no exactament igual és la “síndrome de la trucada fantasma”. Aquesta l’experimenta menys gent, però tot i així, arribem a un 30 % de persones que creuen escoltar una trucada que, en realitat, no ha tingut lloc.

També és curiosa una afirmació que es fa segons la qual el personal mèdic està més afectat per aquest fenomen. Al mirar els treballs publicats m’he quedat amb la idea que això no és exactament així. Simplement passa que la majoria d’estudis s’han fet aprofitant el personal del mateix hospital. El motiu és que és més senzill preguntar als residents i als metges si han notat una vibració al mòbil que no pas sortir al carrer a anar fent qüestionaris. En molts dels estudis que es fan, el grup control són els propis investigadors o els metges de la planta. Segurament amb el temps es faran més estudis i es veurà que no és una afecció particularment relacionada amb la medicina.

En tot cas, no hi ha dubte que és una cosa ben nova. I un bon indicador de com de profundament ens ha canviat la vida el telèfon mòbil. Ens ha facilitat la vida, ens ha permès estar sempre connectats, ens ha ofert mil aplicacions que ens obren grapats de noves possibilitats… i ens ha creat un nou tipus d’al·lucinació!

Ketamina i depressió

dijous, 5/05/2016

La depressió és una malaltia tremendament incapacitant. Parlo de la depressió clínica. No del fet d’estar una mica trist o “depre”, que és un sentiment que no hi té res a veure. Les persones amb depressió ho passen realment malament i la disponibilitat de tractaments és desesperadament limitada. En general es tracta de medicaments que actuen intentant augmentar la quantitat de neurotransmissors com la serotonina, la dopamina o la noradrenalina. Si no tenim el neurotransmissor, les neurones no es comuniquen de manera prou eficient i apareix la depressió. El que passa és que els fàrmacs antidepressius tenen efectes secundaris, són lents i no massa eficients. Poden passar setmanes, i de vegades mesos, abans no es comenci a notar una millora.

O almenys això era així fins fa poc. Però la vida dóna sorpreses i, gairebé per casualitat, es va descobrir que un producte totalment inesperat tenia un efecte antidepressiu molt marcat. Era la ketamina, un anestèsic que es fa servir força en veterinària i que també es fa servir com droga al·lucinògena en determinats ambients. L’important en el cas de la ketamina és que per notar els seus efectes no calien mesos ni setmanes. En qüestió d’hores, poques hores, es començava a notar la millora. Un efecte espectacular, desconcertant i, com tot, no exempt de problemes ja que cal administrar-la intravenosa, és anestèsic i pot crear addicció. Però en comparació amb els antidepressius que hi havia, la ketamina era extremadament prometedora. La llauna era que no enteníem en absolut com funcionava ja que no actua sobre les vies neuronals que pensàvem que eren importants en aquesta patologia.

Però mica a mica es va aclarint el que fa. Per començar s’havia vist que era més efectiva en dones que en homes tot i que tampoc estava clar el motiu…, fins ara. La clau és que el que realment actua controlant la depressió no es pròpiament la ketamina. Quan s’administra, la ketamina passa pel fetge, que la metabolitza i genera productes derivats. Un d’ells és la (2R,6R)-hidroxinorketamina o (2R,6R)-HNK i aquest és el que realment és efectiu. La diferencia entre homes i dones sembla ser deguda a que les dones metabolitzen millor la ketamina i generen més quantitat d’aquest (2R,6R)-HNK.

Encara millor, mentre que la ketamina sencera crea addicció, això no sembla observar-se amb la (2R,6R)-HNK. Almenys, en els ratolins en que han fet els estudis no ho han vist. Caldrà veure que passa amb els humans, però les coses pinten prometedores.

I com actua? Doncs això ja és més tècnic, però igualment important. La (2R,6R)-HNK activa uns receptors anomenats AMPA que hi ha en algunes neurones i, per algun motiu, això reverteix els símptomes de la depressió. Si també administren un medicament que bloqueja aquests receptors, la (2R,6R)-HNK deixa de funcionar, de manera que sembla clar que les coses van per aquí.

Ara tocarà entendre millor el mecanisme i buscar altres fàrmacs que actuïn sobre aquests receptors per intentar millorar la resposta de la (2R,6R)-HNK. També tocarà identificar els efectes adversos que tinguin (tot té efectes adversos!) i buscar maneres, dosis i vies d’administració. Passar dels ratolins als humans no és fàcil, però sembla que s’obre una via d’esperança notable en el tractament de la depressió.

I això també és un d’aquells casos que serveixen com exemple per veure que no tots els estudis es poden fer en cèl·lules i que encara cal fer estudis en animals. Primer perquè veure una millora en la depressió costa molt de veure en un cultiu de cèl·lules. Però sobretot perquè en un estudi in vitro mai no hauríem vist que calia un pas intermedi pel fetge per generar el producte que, finalment, ha resultat ser terapèutic.

Benvolgut Pau

dimecres, 4/05/2016

Benvolgut Pau

Tinc la sospita que ahir et deuries trobar en una situació una mica desconcertant quan en resposta a un tuit que vas penjar vas començar a rebre crítiques i retrets de tota mena. No se si n’eres conscient, però havies ficat el dit en una ferida molt sensible i el fet de ser un personatge públic fa que el teu gest multipliqués el ressò del que vas fer.

Al teu tuit posaves la fotografia d’un hivernacle que havies muntat i el text “Casa Calanchoe la casa de las plantas medicinales. + info en http://ww.dolcarevolucio.cat  #jarabecontracancerat”. Naturalment, no hi ha res de dolent en tenir un lloc on conrear les teves pròpies plantes. Per descomptat, si són medicinals és molt important que n’estiguis ben informat, que tinguis control de les seves propietats beneficioses i que en coneguis les seves limitacions i, sobretot, les contraindicacions. Després de la batalla que has lliurat contra el càncer i de passar per la quimio i la radio, ara una mica de retorn a la natura és la cosa més comprensible del món. Imagino que no només per la part medicinal de les plantes, sinó també pel fet de fer-les créixer, d’entrar en sintonia amb els ritmes de la natura, pel plaer de fer i mantenir el viver amb les pròpies mans. Passat el temporal, és molt profitós un retorn a la calma.

Ah! Però has posat l’enllaç a una pàgina molt concreta i que, amb una aparença d’allò més amable, defensa coses inquietantment errònies i fins i tot perilloses per la salut de molta gent. No tinc massa clar si n’ets conscient de a qui li has fet propaganda i dels valors que promou. En principi no hi hauria res a dir sobre l’ús de les plantes en la medicina. Després de tot, és de les plantes que hem tret la majoria de medicaments! I tradicionalment s’han fet servir molts tractaments basats en les plantes per tractar moltes coses. Però ja saps que les mitges veritats són grans mentires i que les coses bones, si s’exageren massa, poden acabar esdevenint dolentes. També que no es pot mirar únicament la part bona de les coses i ignorar les dolentes.

Per exemple, parles del Calanchoe i dedueixo que t’han fet pensar que pot ser beneficiosa contra el càncer. Afortunadament ara ja no et cal, de manera que te la podries estalviar. Més que res perquè la planta efectivament conté principis actius que, convenientment purificats, aturen el creixement de tumors, però que també té altres principis amb activitat neurotòxica  que poden causar afectacions cardíaques. És un problema habitual amb les plantes; contenen productes beneficiosos i productes tòxics, tots barrejats. Altres vegades és el mateix producte, que mata les cèl·lules tumorals, però també mata altres cèl·lules del cos. La natura és sabia, però no tant. Dono per fet que abans de plantejar-te prendre-la ho comentaràs amb el metge. Tot i que potser li posaràs un problema, perquè aquí no tenim massa tradició sobre plantes africanes !

Els tractaments tradicionals tenen limitacions i les coneixem molt bé. Pots passar un malestar digestiu prenent determinades infusions, però no podràs curar l’ebola amb cap planta que coneguem. Pensar que es pot curar el càncer o la diabetis simplement prenent determinades plantes és una il·lusió. Els humans ho hem intentat durant segles i no ens n’hem sortit. No eren rucs els nostres avantpassats. Ells només disposaven de plantes medicinals i en van treure tot el partit possible de les eines que tenien. Simplement passa que per vèncer determinades malalties calien més coneixement i eines més potents.

Si enllaces a una pàgina on hi ha gent que defensa coses com que sap com curar l’ebola, malgrat no haver vist mai cap malalt ni haver fet cap prova amb el virus, no t’estranyi que els qui ens movem en l’àmbit de la ciència ens posem de mal humor i posem el crit al cel. Inquieta pensar que hi hagi qui abandoni tractaments que funcionen per abraçar fantasies. Resulta encara més sorprenent en el teu cas, ja que al següent tuit estàs donant sang per col·laborar en l’estudi BRAF (sobre el gen B-Raf), de manera que entenc que saps valorar la importància de la recerca i la ciència en la lluita contra el càncer. Que saps que el repte que ens planteja el càncer és immens i que encara ens queda molt per aprendre. Una actitud que t’honora.

De manera que no puc més que sospitar que, com molta gent, tens informació esbiaixada o poc precisa. Hi ha qui viu de dir i vendre exactament allò que volem escoltar, embolcallat en una imatge agradable i un discurs confós fet de mitges veritats i molts errors que passen per alt als no-experts. El recolzament de persones amb impacte mediàtic com tu els va molt bé, però com a científic t’he de dir que em sembla un error. Un error que explica els comentaris que has rebut.

Res més. Simplement no volia que pensessis que sobtadament ens hem tornat bojos els científics. Aprofito per felicitar-te per la teva recuperació i compto amb seguir-te durant molts anys.

Cordialment

Espectacular “Nebulosa de la bombolla”

dimarts , 3/05/2016

El telescopi espacial Hubble va fer vint-i-sis anys fa pocs dies i, com és costum, la NASA ho ha celebrat presentant una imatge de especial interès. Aquesta vegada es tracta de la “Nebulosa de la bombolla” Un nom que resulta evident tan bon punt veiem la imatge en qüestió.

A la imatge, en realitat, hi ha moltes coses interessants a notar. La nebulosa, situada a la constel·lació de Cassiopea i a uns set mil cent anys llum de la Terra, va ser descrita l’any 1787 per l’astrònom britànic William Herschel. A més del nom popular, la tenim classificada per les sigles NGC 7635. Es tracta d’una nebulosa d’emissió, que vol dir que la llum que veiem la emet a causa de la ionització del gas que la forma. En aquest cas, la particularitat és l’aparença tan esfèrica que mostra i que és deguda al vent solar generat per la gran estrella que hi ha al seu interior.

El primer que destaca de l’estel, que tenim classificat amb les sigles BD+60 2522, és que no està al mig de l’esfera, sinó que el trobem situat a la part superior esquerra de la bombolla. És tracta d’una estrella enorme, quaranta cinc vegades més gran que el nostre Sol i que emet una quantitat extraordinària de vent solar. Això és un flux de gas que escapa de l’estrella en totes direccions i que pressiona el gas interestel·lar que l’envolta, generant aquesta estructura en forma de bombolla. L’estrella no està al centre ja que el gas dels voltants no és igual de dens en totes direccions, de manera que la bombolla s’expandeix més ràpidament per un costat que per l’altre.

I és una senyora bombolla. Mesura uns set anys llum de diàmetre. És tan gran que la fotografia, en realitat, és un muntatge fet amb quatre fotografies, ja que la càmera del Hubble no podia captar tota la estructura en una sola presa fotogràfica.

El color, a més de bonic, dóna pistes del tipus d’elements que hi ha en aquella regió de l’espai. Les emissions blaves corresponen a la ionització del oxigen, l’hidrogen emet llum verda i el nitrogen vermella. El groc que es veu al voltant en regions més fredes i en forma de dits, correspon a combinacions de hidrogen i nitrogen il·luminades per la radiació ultraviolada de l’estrella. Aquestes estructures grogues recorden una altra imatge famosa del Hubble: els pilars de la creació. Efectivament es tracta d’estructures similars on s’estan formant noves estrelles a mida que el gas que hi ha va condensant.

La imatge és espectacular i la ciència que ofereix ens ajuda a entendre millor el que passa a l’Univers. Bellesa i ciència; una combinació a la que el Hubble ens té molt acostumats. Esperem que segueixi el degoteig d’imatges memorables.

Paraules al cervell

dilluns, 2/05/2016

Sovint es diu que del llenguatge s’encarrega l’hemisferi esquerre del cervell. Abans era una afirmació contundent, però ara ja es matisa de seguida. És cert que lesions a l’hemisferi esquerre poden afectar notablement el llenguatge, però com en tot, al cervell gairebé no hi ha zones exclusives i per qualsevol activitat s’hi impliquen un munt de zones del dos hemisferis.

Això de restringir el llenguatge a l’hemisferi esquerre  ha quedat encara més tocat fa pocs dies, quan es va publicar un estudi per identificar de quina manera el cervell emmagatzema les paraules. Per fer-ho van posar voluntaris dins un aparell de ressonància magnètica nuclear i van mesurar l’activitat cerebral mentre escoltaven un programa de radio. La gràcia és que podien relacionar els canvis en l’activitat de diferents zones amb les paraules que estaven escoltant els voluntaris. I en fer-ho va emergir un patró. Un atles de les paraules al cervell.

No es un atles precís i no vol dir que cada paraula estigui guardada en un indret concret del cervell ja que la mateixa paraula pot activar diferents zones en funció del sentit que tingui. Però, a més, van observar que es podien agrupar paraules en grups de paraules que incloïen conceptes “tàctils”, “visuals”, “numèrics”, “de situació”, “abstractes”, “temporals”, “professionals”, “violents”, “comunals”, “mentals”, “emocionals” i “socials”. Els agrupaments són aproximats i discutibles i hi ha paraules que entren en diferents categories, però generalitzant es va veure que aquests grups es corresponien a zones determinades del cervell que s’activaven quan escoltaven paraules d’un o altre tipus. Encara més interessant, entre diferents individus hi havia més o menys la mateixa distribució de zones. No era exacte, és clar, i cada cervell tenia el seu mapa de paraules particular, però les similituds entre uns i altres eren més que notables. Per cert, aquestes àrees es repartien pels dos hemisferis sense preferències. Al menys, en aquest aspecte, no hi ha lateralització de funcions.

L’avenç és important i fa replantejar coses pel que fa a la manera d’entendre com el cervell processa aquesta activitat tan elaborada que és el llenguatge. Però no deixa de ser un primer pas que, com a bona recerca científica, et deixa amb més preguntes que respostes. L’estudi l’han fet amb paraules angleses. Hi haurà diferencies en altres idiomes? Els bilingues mantenen les àrees i processen diferent? o les segreguen per idiomes i tenen àrees específiques? A més de les paraules també hi haurà àrees d’estructures? Caldrà seguir aprofundint en el tema per obtenir més respostes.

Mirar el cervell com un mapa amb diferents zones que fan diferents activitats pot ser útil, però també pot ser enganyós. De segur que no totes les estructures fan la mateixa feina, però hi ha molt processat en paral·lel al cervell i els mapes poden fer-nos mirar les coses de manera errònia. A més, hi ha diferencies entre escoltar paraules, entendre paraules, imaginar paraules i generar paraules. El que aprenem d’una d’aquestes activitats pot servir per saber coses de les altres… o potser no. En tot cas, l’important és anar aprenent com més coses millor sobre aquest extraordinari producte de l’evolució que és el cervell.

Clàssics de tota la vida

divendres, 29/04/2016

Hi ha qui diu que, en realitat, només hi ha unes poques històries amb les que fer novel·les. Fins hi tot les havien contat i no passaven d’una vintena. La gràcia dels autors era afegir detalls a l’esquema general i que no es notés que, en essència, sempre estem veient la mateixa narració . No se si això és exagerat o no, però aquest raonament em va venir al cap fa uns dies, en unes tertúlies sobre ciència i literatura a les que vaig tenir el privilegi d’assistir. Amb un grup de joves comentàvem històries de ciència ficció i de seguida trobàvem altres obres amb el mateix fil argumental.

Per exemple, “El Marcià”. La novel·la en la que es va basar la pel·lícula protagonitzada per en Matt Damon i que va tenir força èxit fa uns mesos. Un astronauta es donat per mort i abandonat a Mart mentre els seus companys de tripulació emprenen el retorn a la Terra. Ai! però no és mort i se les ha d’enginyar per sobreviure. El problema es que passaran quatre anys abans no pugui arribar cap altre nau al planeta vermell. La trama és la manera com s’ho fa per aconseguir menjar, aigua, aire, energia i comunicacions aprofitant els materials que han abandonat i exprimint el seu enginy i la voluntat de sobreviure. Una història ben travada, amb rigor científic, que enganxa… i que no deixa de ser una versió actualitzada de Robinson Crusoe. Només cal canviar una illa deserta per un planeta desert i les restes del naufragi per les restes de l’assentament.

Un altre cas és la novel·la clàssica de “El dia dels trífids”. En aquesta narració, i per un motiu poc clar, uns organismes aparentment vegetals però amb una certa capacitat de moviment i un agulló verinós, es fan els amos del planeta. Els humans primer queden cecs i després moren com a mosques, capturats pels trífids que es mouen lentament però que avancen en nombre cada vegada més gran. Un petit grup de supervivents van fent front a l’amenaça, buscant refugi i aprofitant les restes de la civilització caiguda. Una història de supervivència que, en essència, podem identificar fàcilment en la sèrie de televisió “The walking dead”. Només cal canviar “Trífids” per “zombis”.

N’hi ha molts més casos i resulta entretingut trobar les similituds en l’esquema bàsic de la narració. La pel·lícula “Avatar” amb “Pocahontas”…, la saga de la “Fundació” amb “La caiguda de l’imperi romà”…, Però n’hi ha un que sempre m’agrada recordar. La famosa pel·lícula de Stephen Spielberg, “ET”. Aquesta està basada en un dels llibres més coneguts de la història tot i que poques persones se’n van adonar en un primer moment. Però si ho pensem un moment trobarem moltes similituds. Després de tot, el protagonista no deixa de ser un ésser que baixa del cel, que fa miracles, que és amic dels nens, que mor, que poc després ressuscita i que al final torna a ascendir al cel després de deixar un missatge de pau. El que deia: tot un clàssic.