Huracans masculins, huracans femenins

divendres, 6/06/2014

Conan.jpg Imaginem que algú arriba i t’avisa que “l’Ivan està venint amb intenció de trencar-te la cara”. Que fem? Normalment prenem precaucions, ens posem alerta, potser mirem si disposem d’algun sistema de protecció, analitzem possibles vies de fugida i l’adrenalina començarà a córrer pel nostre cos, de manera que la tensió muscular augmentarà i, conscient o inconscientment, ens prepararem per lluitar o per fugir.

Ara imagineu que l’avís que rebeu diu “la Caterina està venint amb intenció de trencar-te la cara”. La reacció serà exactament la mateixa? Per cert que no. Una amenaça física generada per un home és més inquietant que la mateixa amenaça causada per una dona. Els homes són més grans, tenen més massa muscular, generen més adrenalina i testosterona, de manera que l’agressivitat és superior i els seus cops de puny fan més mal. Més enllà de qualsevol correcció política, de les excepcions que sempre hi ha i de tot el que vulgueu, l’instint ens diu que si has de barallar-te a cops amb l’Ivan o amb la Caterina, és preferible que sigui amb la Caterina.

Aquest reflex condicionat sembla que ens està causant una mala passada, ja que tot i que el nom no fa la cosa, sí que condiciona la nostra reacció inicial. Ja sabeu que als huracans els posen noms de persona per ordre alfabètic, començant per la A cada temporada. Inicialment eren noms femenins, però com que ningú vol ser acusat de sexista, fa temps que es fan servir noms masculins i femenins de manera alterna. Semblaria que és un fet anecdòtic, però el cas és que això ha tingut una conseqüència imprevista.

Resulta que els huracans amb noms femenins causen més víctimes que els que tenen noms masculins. No una mica més sinó força més en funció de com de masculí o femení soni el nom. I això que als càlculs van eliminar el Katrina i l’Audrey (tots dos femenins), que sortien de tota escala.

Com és possible? Que potser trien noms femenins per tempestes més intenses? No, perquè la llista de noms es defineix molts anys abans de la temporada d’huracans. I per si de cas, si un any comencen amb nom masculí, l’any següent s’inicia amb un de femení.

El motiu real és la diferència en la resposta inconscient enfront d’una amenaça masculina i d’una femenina. Simplement si s’acosta un huracà amb nom masculí, tothom s’esvera més i pren més precaucions que si la mateixa tempesta té nom femení. Davant d’un huracà anomenat Victor i d’un anomenat Victoria (o Christopher i Christina o fins i tot Conan i Xena) la gent no respon de la mateixa manera. Triguen més o menys a evacuar la zona, reforcen més o menys les cases i en general s’ho prenen amb més o menys inquietud. Una resposta inconscient, i que per tant la majoria negarà, però que quan es miren les dades o es fan experiments, apareix ben clara.

En realitat, l’efecte no es limita a homes i dones. Si ens avisen de l’arribada de l’huracà “esquirol” o de l’huracà “anaconda”, segurament la percepció d’amenaça tampoc serà la mateixa, per molt que ens repetim que són noms a l’atzar i que el nom no fa la cosa. Sabem que no l’hauria de fer, però el cas és que en la ment dels humans sí que la fa.

Sigui com sigui, aquestes dades no s’haurien d’ignorar i caldria tenir-les presents a l’hora de posar nom a les coses. Com que el tema de la igualtat de gènere és delicat, potser buscar noms neutres de coses fora una millor opció. O potser posar números. Tindria menys gràcia, però hi hauria menys “efectes secundaris” causats per reflexes psicològics atàvics, que ens poden fer més o menys gràcia, però que no per això deixaran d’existir.

Detectant la llum a cegues

dijous, 5/06/2014

Iris_close-up.jpg Als anys 90 es va descriure un fenomen inesperat en algunes persones cegues. A més de la pèrdua de visió, la ceguesa implica altres problemes relacionats amb la llum i un d’ells és la desaparició dels ritmes circadiaris. Els humans, com tots les mamífers, presentem un ritme d’activitat que varia al llarg del dia. Tenim son durant la nit i estem plenament actius durant el dia. Això també afecta a molts paràmetres. Des de la temperatura corporal al nivell de hormones, la pressió cardíaca, el risc de patir un infart i pràcticament tots els paràmetres que vulgueu imaginar. Un organisme que no s’adapti a l’ambient seria molt poc eficient. I el fet d’haver-hi llum o foscor determina molt l’ambient.

Sabem que el ritme pot variar bastant, però de mitjana és d’unes vint-i-cinc hores i cada dia l’ajustem gràcies a les condicions de llum. Animals d’experimentació o persones mantingudes a les fosques, perden ràpidament la periodicitat. Ara ja entenem el mecanisme que s’hi amaga i que és d’una gran complexitat i bellesa. Els senyals provinents de la retina arriben a determinada zona del cervell i l’estimula a fabricar melatonina. La concentració de melatonina regula els ritmes dels paràmetres circadiaris i, com que la fabriquem en resposta a la llum, al final són les hores de llum solar les que regulen el nostre nivell d’activitat.

Això es perd en persones cegues ja que els senyals no arriben al cervell. Però en alguns pacients, malgrat haver perdut la visió, mantenien els ritmes circadiaris i el seu cervell continuava fabricant melatonina durant el dia i no durant la nit. Tot indicava que el sistema visual i el sistema circadiari estan responent a la llum, però ho fan per camins diferents.

La resposta va arribar l’any 2002, quan es va identificar un tercer grup de cèl·lules de la retina que s’activaven per la llum. Unes neurones que s’anomenen cèl·lules ganglionars retinals fotosensibles. Allò va ser una sorpresa per un doble motiu. Primer perquè pensàvem que amb els cons i els bastons ja ho teníem tot explicat i no esperàvem que hi haguessin més cèl·lules fotosensibles a la retina. Però l’altra sorpresa va ser que, de fet, aquestes cèl·lules ja s’havien descobert l’any 1923, quan Clide E. Keeler va descriure que els ulls de ratolins que no tenien ni cons ni bastons seguien dilatant o contraient la pupil·la en resposta a la llum. Va proposar que “…els ratolins havien de tenir algun nou tipus de cèl·lula, a més de cons i bastons, que també podia capturar la llum i enviar un senyal al cervell”. Una idea que ara sabem encertada, però que en aquell moment es va descartar i va caure en l’oblit.

Si els cons i els bastons són sensibles a la llum és perquè tenen unes molècules que reaccionen amb els fotons i en fer-ho modifiquen la seva estructura química. Els bastons contenen rodopsina, mentre que els cons, segons el color de la llum a la que responen millor, tenen eritropsina, cloropsina o cianopsina, per respondre a llums de colors vermell, verd o blau. Doncs les cèl·lules ganglionars retinals fotosensibles també tenen el seu fotoreceptor, la melanopsina, que respon sobretot a la llum blava. Una preferència que explica perquè el color de la llum és important a l’hora d’establir els ritmes biològics.

El que no permeten aquestes noves cèl·lules és formar imatges. Primer perquè n’hi ha molt poques. Representen només un petit percentatge del total de fotoreceptors. Però sobretot perquè els senyals que envien no van a l’escorça visual, la part del cervell encarregada de generar imatges.

El mecanisme és ben interessant i ens ajuda a entendre’ns molt millor. Però sobretot ens recorda que sempre queden coses per aprendre, fins i tot allà on semblava que tot estava explicat.

Arriba l’hora dels omes.

dimecres, 4/06/2014

gene array.jpg Va haver-hi un temps en que els biòlegs s’especialitzaven en una branca del coneixement i dedicaven els seus esforços a entendre com actuava un organisme, una cèl·lula, un orgànul o una molècula. No hi havia altra manera de fer-ho, i a mida que anàvem aprenent coses de cada un d’aquests nivells, s’anava intentant fer-ho encaixar amb el que havien descobert els companys. Amb aquesta estratègia hem avançat moltíssim, però a la llarga va sorgir un problema.

Simplement ho hem fet massa bé i ara les dades s’acumulen a una velocitat de vertigen que les fa inabastables. A més, fer encaixar un parell de peces és senzill, però fer-ne encaixar unes quantes desenes de milers ja resulta complicat. I finalment, ara ja estem en aquell punt que cal veure com funciona tot el conjunt i no cada una de les peces per separat. Hem dedicat molt temps a esbrinar tot el possible sobre els diferents components de la orquestra de la vida per separat. Ara toca començar a escoltar la simfonia complerta. O les moltes simfonies, perquè en tot hi ha diferents nivells.

Això seria una feina impossible si no fos perquè una altra ciència, la informàtica, ha crescut prou com per oferir-nos les eines que ens feien falta. És gràcies a procediments informàtics que podem treballar i analitzar el genoma humà. Amb els seus trenta mil gens treballant de manera coordinada. I també podem comparar-lo amb altres genomes, per veure relacions evolutives, similituds en estratègies de vida i maneres d’organitzar la informació. Comparar centenars de genomes, cada un amb desenes de milers de gens només es pot fer gràcies a la bioinformàtica. Abans, els gens eren l’objecte d’estudi. Ara agafa protagonisme el genoma sencer. Per referir-se a l’estudi de la totalitat dels components d’un camps enlloc de fer-ho individualment es fa servir el sufix “oma”, per això el conjunt de tots els gens és el genoma.

Però un moment; resulta que no tots els gens estan funcionant simultàniament. En un moment donat, la cèl·lula només expressa una part d’aquests gens. I això és molt important ja que ens permet saber en quin estat tenim la cèl·lula. Per fer-ho, cal mirar tots els ARN que està transcrivint, de manera que el que estudiem és el transcriptoma.

Però perquè limitar-nos als gens? El mateix passa amb les proteïnes. I de proteïnes encara en tenim més. Per això cal estudiar el proteoma, el conjunt de totes les proteïnes de la cèl·lula. I també el glicoma, ja que hi ha un nombre insospitadament gran de sucres combinats de mil maneres diferents dins el nostre organisme.

I la resta? Tenim les eines, només varia l’objecte de l’estudi, per tant, ja ens estem posant amb el metaboloma. Això és l’estudi de tots els metabòlits, totes les molècules que es fabriquen dins les cèl·lules. I com que no són estàtics sinó que hi ha un grapat de reaccions químiques encadenades que fan que els metabòlits es fabriquin, es transformin i es degradin sense parar, val la pena estudiar com interaccionen mirant de caracteritzar l’interactoma. I per saber quins senyals, quines molècules, envien a l’exterior, ho heu endevinat, cal definir el secretoma. Pot semblar poc interessant, però no penseu només en les nostres cèl·lules i entendreu l’interès.

Dins la cèl·lula la cosa dona molt de sí, però fora també. Al nostre cos hi ha un grapat de microorganismes amb els que vivim en simbiosi. La composició de la flora intestinal inclou milers de bacteris diferents que es modifiquen segons la dieta, l’edat, l’ambient on vivim i l’estat de salut. Estudiar-los un a un ja ni ens ho plantegem. El que toca és definir el microbioma.

Un altre reducte de l’ús massiu de dades el tenim al cervell. Les nostres neurones s’envien una quantitat fabulosa d’informació per vies neuronals que tot just estem començant a definir. Ara ja sabem el que fan un grupet de neurones, però per entendre un cervell en conjunt cal esbrinar com funciona el conjunt de totes les connexions, el connectoma.

Això tot just comença. Com qui no vol la cosa, hem entrat en l’era dels les ómiques, que són les tècniques per estudiar tots aquest “omes“. I n’hi ha més de les que sembla.  I les que vindran. Si algú es vol posar a fer l’estudi del global d’algues microscòpiques marines segur que es pot plantejar un “fitoplanctoma”. I en algunes societats potser caldria donar un cop d’ull al “corruptoma”. En tot cas, sempre hi ha el perill de limitar-nos a moure quantitats ingents de dades sense mirar de veure-hi més enllà. Caldrà aprendre a mirar les coses de manera diferent, integrada, i segur que caldrà establir nous paradigmes per interpretar correctament el que tenim entre mans. Al treballar en un nou nivell, les eines i les maneres de pensar del nivell inferior ja no són massa útils. Això serà evident per les noves generacions d’investigadors, mentre que els de la vella escola només podrem fer la transició mental parcialment. Nous temps, noves eines, noves mentalitats. No és greu ja que no deixa de ser el que sempre ha passat i el que sempre passarà.

Per que serveix una monarquia?

dimarts , 3/06/2014

hemofília.jpg Per que serveix una monarquia? Doncs això depèn molt de la ideologia de cada persona. Pot servir per representar un país, per donar un cert aire tradicional i protocol·lari a les festes o per generar material per les revistes del cor. Notareu que totes aquestes coses es poden aconseguir de manera més econòmica, per tant, he de concloure que ja no hi ha motius per mantenir una monarquia. Però sobretot és que això de la noblesa heretada per dret de sang em remou els principis ètics.

De totes maneres, cal dir que en biologia sí que han servit les monarquies europees. Han representat un excel·lent exemple per entendre com funcionen la hemofília i la herència biològica dels caràcters lligats al sexe.

L’hemofília és una malaltia, o millor dit, un grup de malalties, en les que la sang no coagula correctament. El cos disposa d’un sistema de reparació ràpida, imprescindible cada vegada que les venes o les artèries pateixen un dany. Si no es tapa el forat ràpidament, la pèrdua de sang portaria a la mort en poc temps. Per tant, al plasma sanguini hi ha un grapat de proteïnes que quan detecten que la paret dels vasos no està impecable, comencen a activar-se en una cascada de reaccions que al final fa que una proteïna que normalment està dissolta en la sang passi a ser insoluble, a enganxar-se amb ella i amb les parets danyades i a fer una xarxa que atrapa altres proteïnes, eritròcits i plaquetes per fer un tap al vas sanguini i aturar la pèrdua de sang.

(per cert, aquestes són algunes de les proteïnes que hi ha al plasma i que em  venen al cap cada vegada que un sonat diu que l’aigua de mar és igual que el plasma sanguini)

D’entre les proteïnes que organitzen tot això, n’hi ha una, anomenada factor IX, el gen de la qual està al cromosoma X. Això és important perquè les dones tenen dos cromosomes X, però els homes només en tenim un. Si el cromosoma que ens ha tocat porta una copia mutada del factor IX, no podrem fabricar la proteïna i patirem hemofília de tipus B. En canvi, una dona podrà fer vida normal perquè disposa d’un segon cromosoma X que pot tenir una versió correcta del gen amb la que fabricar la proteïna funcional. La llauna és que dels seus fills, la meitat heretarà el cromosoma amb la versió funcional i l’altra meitat heretarà la versió mutada.

Seguir això és una mica complicat, però les cases reals en són un exemple ideal. L’hemofília va aparèixer en tres dels nou fills de la reina Victòria d’Anglaterra. Abans no n’hi havia hagut a la família de manera que la mare de la reina, la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saalfeld, a) va patir una mutació en l’òvul que va ser fecundat per donar lloc a la reina Victòria o b) s’ho va fer amb algú que patia hemofília. L’opció més probable és la a. En aquell temps les persones amb hemofília no vivien gaire temps. De totes maneres, només amb aquestes dades no podem dir res de segur sobre la vida sexual ni les qualitats morals de la princesa.

El cas és que com que les famílies reials tenen tendència a hibridar entre ells, en una mostra poc saludable d’endogàmia, el gen mutant de la hemofília es va anar estenent per la reialesa europea. Per això apareixien persones malaltes des de la dinastia dels Romanov a Rússia fins a la dels Borbons a Espanya. En canvi, en l’Anglesa ha desaparegut gràcies a que Eduard VII portava un cromosoma X funcional per aquest gen.

En el cas dels Borbons, sabem que la reina Victòria (Victòria Eugènia de Battenberg) era portadora de la malaltia ja que uns quants fills seus la van patir, però no pas Joan, el Comte de Barcelona i pare de Joan Carles I, que per això ha heretat un cromosoma amb la versió correcta del gen del factor IX. De fet, mirar l’arbre genealògic de la reialesa amb la informació sobre l’hemofília permet verificar que la majoria d’homes no arribaven a tenir descendents i que eren les dones les portadores del cromosoma X mutat.

En tot cas, tot plegat contribueix a la meva impressió negativa de les monarquies com institució. En una democràcia sempre la podem cagar a l’hora de triar els que manen. Però deixar-ho en mans de l’atzar genètic i sense opció a rectificar i triar algú millor cada quatre anys és un sistema profundament absurd. Comprensible a l’època medieval quan tot estava en mans de Déu. I certament, sigui per ideologia o per interès, hi ha qui encara creu que aquestes coses les ha de decidir Déu. Però a ple segle XXI jo prefereixo, de llarg, ser ciutadà d’algun indret enlloc de súbdit d’algú.

Assassins d’ocells, o potser no tant.

dilluns, 2/06/2014

Ruta del cister 026.JPG Vivim en un món híper-connectat i ens arriba una quantitat tremenda d’informació que, simplement, no podem processar com cal. Això fa que ens limitem als titulars, a les piulades breus del twitter o a un resum on es perden tots els matisos. A sobre, quan tenim una idea inicial, costa molt modular o canviar la opinió. Per descomptat, amb un simple titular no hi ha manera. Per això, quan una idea s’imposa, ens sorprèn descobrir que potser no és exactament com semblava.

Quan es van començar a instal·lar parcs eòlics, tot semblava genial. Una energia neta i no contaminant, que permetia disminuir la dependència d’altres fonts més problemàtiques. De seguida, però, van sortir alguns problemes. Els aerogeneradors eren lletjos i ningú els volia prop de casa seva. Però un altre factor va generar una certa inquietud. El gran nombre d’ocells que morien en xocar contra les aspes d’aquells molins.

On pensàvem que hi havia una font d’energia neta, també s’hi amagava un perill per la fauna de la zona. Una idea sovint acompanyada d’imatges d’ocells morts al peu dels molins de vent i de dades impactants: cada any moren als Estats Units prop d’un quart de milió d’ocells per culpa de les turbines eòliques! A tot el món són uns quants milions d’ocells. Poca broma!

Aleshores que fem? Sistemes anti-ocells? Prohibim els parcs eòlics?

El problema és que les xifres grans ens fan perdre la perspectiva. Tants ocells morts per turbines ens sembla una barbaritat, però cal comparar amb altres causes de mort d’ocells. No les naturals sinó les causades pels humans. I aleshores tot es relativitza.

Per exemple, per impactes amb els parabrises dels cotxes moren cada any uns seixanta milions d’ocells. Per topades contra els cables elèctrics moren entre cinc i cinquanta milions (depèn de les fonts). Els gats domèstics liquiden centenars de milions d’ocells (tot i que això seria una causa “natural”). I finalment, el gran perill són els edificis i particularment les finestres. Això mata entre cent i nou-cents milions d’ocells anuals als Estats Units.

En comparació, els parcs eòlics representen una simple anècdota.

Per descomptat, això no vol dir que passem de tot. Si hi ha algun sistema per evitar que els ocells morin per impactes amb les aspes dels generadors, doncs val la pena posar-s’hi. Potser algunes solucions siguin relativament senzilles. Però sempre és bona cosa mirar d’evitar que un titular cridaner ens condicioni la manera de pensar. Un fet que, d’altra banda, passa en tots els àmbits de la vida.

Totes les coses tenen dues cares. En el cas de les fonts d’energia, sempre cal fer un balanç entre beneficis i inconvenients. També cal comparar-ho amb els balanços d’altres sistemes. I sempre cal recordar que la perfecció no existeix. Si volem energia sempre haurem de pagar un preu per ella. Una dita anglesa ho resumeix molt bé “There ain’t no such thing as a free lunch”; “No existeix això d’un àpat gratis”. D’alguna manera hauràs de pagar-ho.

 

Equipats per Mart

divendres, 30/05/2014

z2_final_0.png Fa unes setmanes es va anunciar la tria del que ha de ser el vestit dels astronautes que arribin a Mart (algun dia). La tria final es va fer per votació popular entre tres models finalistes. Per descomptat tots tres eren d’allò més futurista, però el guanyador, per amplia majoria, ha sigut el model “Z-2 Technology”.

Aquest Z-2 és l’evolució del primer disseny, el Z-1 (no s’hi maten amb els noms). Un equip que realment recordava molt al del protagonista de Toy Story, en Buzz Lightyear. En canvi el nou és… diferent. Les dues coses que potser sorprenen més és la manera com s’enfila per les espatlles i el guarniment fosforescent que porta a sobre. Un guarniment fet amb impressió 3D. Es veu que ara  tot ha de passar per una impressora 3D. Fins i tot els futurs vestits marcians.

Però més enllà de l’estètica, que pot variat notablement d’aquí a l’any en que realment els facin servir, hi ha característiques que han tingut molt en compte. L’equip és més rígid que els anteriors ja que pretenen que sigui més resistent i de més llarga durada. Els astronautes que van anar a la lluna hi passaven unes quantes hores, però els que es desplacin a Mart s’hi hauran d’estar com a mínim uns mesos. Els requeriments de resistència no son els mateixos.

Ara començaran a fer proves de resistència, viabilitat, comoditat i funcionalitat. No és un tema irrellevant ja que cal una roba que compleixi un grapat de requisits específics, però diferents dels que estem acostumats. Normalment imaginem els astronautes flotant per l’espai, però aquests equips no serveixen per missions espacials sinó que han de servir per moure’s per Mart. Això vol dir que no cal patir pels micrometeorits, les radiacions tremendes i les temperatures extremes de l’espai. En canvi, serà important el desgast per la pols, les roques i les condicions atmosfèriques marcianes. Per tant, caldrà comprovar-los en una atmosfera similar i per uns terrenys semblants. Per sort tot això resulta més senzill que no pas simular les condicions de l’espai exterior.

Reconec que gaire maco jo no el trobo, però les alternatives que es presentaven tampoc eren gaire diferents. Evidentment, l’estètica està al final de la llista de prioritats. Però no crec que calgui patir, perquè encara és a la fase de prototip i segur que experimentarà alguns canvis. En principi diuen que ja tindran alguns models fets aquesta tardor. Una mena de “Col·lecció tardor-hivern per vestits marcians” que serà interessant veure en acció.

Assaigs clínics; llums i ombres.

dijous, 29/05/2014

golden-pill.jpg En la lluita de la humanitat contra les malalties, els medicaments són les principals armes que podem fer servir. Inicialment eren productes obtinguts de la natura. Plantes medicinals, parts d’animals amb suposades o reals propietats terapèutiques es feien servir en totes les cultures. El problema és que la natura tant ofereix remeis com verins. Encara pitjor, gairebé sempre el mateix producte pot ser un remei o un verí segons les quantitats, la manera de preparar-ho o l’estat del pacient.

Això va causar moltes víctimes al llarg del temps, però mica a mica hem anat aprenent a fer millors medicaments, més efectius i amb menys efectes secundaris i també ens les hem empescat per trobar la manera de fer-los cada vegada més segurs. Per això primer es fa recerca en cultius cel·lulars, després es fa en animals d’experimentació i ara també en models bioinformàtics. Però abans o després toca fer-ho en persones. I en aquest punt sempre hi ha un risc.

Per això es van inventar els assaigs clínics. Els estudis que es fan administrant nous medicaments, primer a un grup petit de persones (normalment homes) sanes. Es tracta de detectar si hi ha algun efecte inesperat o alguna toxicitat imprevista. Tot seguit es prova en un grup reduït de pacients. Aquí s’intenta ajustar les dosis efectives i l’eficàcia real per tractar la malaltia. I si supera aquestes etapes, es fa un assaig amb molts més pacients, en les condicions normals d’ús i comparant-lo amb els medicaments que ja existeixen i també comparant amb placebos. Finalment, els pocs medicaments que superen totes les etapes segueixen sota control quan surten al mercat. És la fase de farmacovigilància per si encara se’ns hagués escapat algun efecte no desitjat.

Tot plegat és llarg, car i complex. Però no tenim cap altre sistema millor. Amb aquesta estratègia s’han avaluat la majoria de fàrmacs que tenim i cada dia s’intenta trobar fàrmacs nous i optimitzar la manera de prendre els coneguts. Si mireu les webs de hospitals i centres de recerca descobrireu quins estudis es fan i amb quins objectius. És força interessant, encara que només sigui per recordar que la lluita contra les malalties la seguim mantenint amb tota la intensitat.

Però resulta més complicat esbrinar que passa amb els assaigs clínics fets per les grans farmacèutiques. Quan el fàrmac funciona, tot és molt fàcil i ho anuncien amb grans titulars. Però si la cosa no surt com s’esperava, hi ha molts assaigs que queden a l’ombra. És comprensible ja que les empreses busquen publicitat positiva i eviten tant com poden la negativa. Segur que els fabricants de cotxes dissenyen molts models que no funcionen i no ho anuncien als quatre vents.

Però en temes de salut, i en ciència en general, els resultats negatius són tan importants com els positius. Si un medicament no funciona o té una toxicitat inesperada, ens cal saber-ho. Així ens estalviarem esforços inútils o no repetirem estudis que ja s’han fet i en els que no hauríem de perdre el temps. Altres vegades el que passa és que apareix un resultat inesperat. Si és bo, el laboratori pot triar guardar-s’ho per ells. Potser per evitar que un fàrmac nou espatlli el mercat que tenen amb el fàrmac vell. O potser per ocultar una complicació inesperada amb el nou producte. O potser… De motius en poden tenir molts i el raonament que fan és que si ells paguen l’estudi, les dades són seves i en fan el que volen. El mateix raonament que faria un fabricant de canonades d’aigua o de pasta de dents.

Els temes legals, econòmics i socials, sempre són complexos. En tot cas, si l’estudi s’ha fet amb part de finançament públic és més clar que han de publicar tots els resultats obtinguts, sense excuses. Una cosa que no sempre es fa. O que es fa en part i només publiquen, per exemple, els resultats que volien obtenir. Si el fàrmac és segur o si cura la malaltia que pretenien. Però si apareix un efecte nou i inesperat, fàcilment quedarà amagat.

En tot cas, parlem de salut, de persones, de pacients que s’han ofert voluntàries per participar en assaigs clínics amb intenció de millorar l’estat de la medicina i no els guanys de la farmacèutica, de metges que receptaran un medicament del que potser no tenen tota la informació. Per això es pot exigir que es facin públics tots els resultats de tots els estudis. Ara ja hi ha campanyes demanant-ho i algunes farmacèutiques comencen a moure fitxa. Són grans empreses i com totes, la distància entre el que es diu i el que es fa pot ser considerable, però quedar etiquetada com la empresa que oculta dades segurament no els interessa, de manera que aquestes campanyes encara tenen possibilitats d’èxit.

Així, si podem disposar de tota la informació, segurament les coses milloraran més ràpidament en el camp de la salut i del coneixement.

No tens collons!

dimecres, 28/05/2014

agalles.jpg Una de les coses divertides de veure pel·lícules i sèries en versió original és que et pots entretenir en descobrir diferents formes de dir el mateix concepte. Hi he pensat per culpa d’una expressió que l’havia sentit moltes vegades sense parar-hi gaire atenció, però que, en fer-ho, em va deixar uns dies desconcertat.

Per parlar de si algú té o no té valor es freqüent la referencia als testicles “No tens collons de fer-ho”,  o a formes que hi fan referencia, com “no hi ha pebrots” que en castellà podria ser “hazlo si tienes huevos” o en anglès “You don’t have the balls”. Collons, pilotes, pebrots, ous… El ventall d’expressions és ampli i la referència és raonable ja que en el tema del valor i la lluita, al menys en el sentit més primitiu del terme, la testosterona és un factor important i els testicles són la principal font de testosterona.

Però en castellà hi ha una expressió que no m’encaixava: “No tienes agallas!”. Les agalles em fan pensar en les brànquies dels peixos, i no hi veia cap relació amb el valor, els testicles o res que s’hi assemblés. No ho veia, fins que vaig recordar que la paraula agallas també té un altre sentit. Les agalles al món dels vegetals són unes formacions tumorals generades per les plantes en resposta a les agressions causades per altres organismes, siguin insectes, fongs, bacteris o virus.

I d’agalles, que també es diuen gales o cecidis, n’hi ha moltes que tenen forma de boletes que surten al tronc de l’arbre, o que pengen de les fulles. De manera que les agalles de l’expressió tornen a fer referencia a estructures que per la forma, i amb una mica d’imaginació, recorden als testicles i recupera el sentit habitual.

Podria semblar que són creixements de cèl·lules sense més, però en realitat són estructures molt complexes i organitzades que es generen per culpa d’un intercanvi de senyals entre l’organisme que les indueix i l a planta afectada. De fet, hi ha insectes que per pondre els ous fan que l’arbre generi agalles on els dipositaran. Així, les larves disposaran d’aliment i protecció a l’interior de l’agalla.

Per això hi ha un cert dubte si parlar d’una relació parasitària o simbiòtica. Qui en surt guanyant només és l’insecte, però l’arbre no sembla que en surti massa perjudicat. Sigui com sigui, les agalles resulten extraordinàriament variades i específiques. Cada combinació de planta i insecte, o fong o el que sigui, genera una agalla característica.

Des del punt de vista vegetal són un dels sistemes de defensa de les plantes. Si hi ha una agressió, millor generar un creixement de les cèl·lules que envolti i contingui la zona danyada. Una manera de limitar els danys amb una estructura similar a un tumor. Els vegetals no tenen un sistema immunitari com els animals, però tampoc s’estan de braços creuats enfront les agressions d’altres organismes.

Antigament es feien servir per aplicacions medicinals o per fer coses com tinta o productes que necessitessin tanins i altres compostos que en les agalles estan molt concertats. Altra cosa és el mal que poden fer als conreus. Hi ha plagues que no maten als vegetals però els indueixen agalles i la collita queda feta malbé.

En tot cas, no deixen de ser unes estructures ben curioses, sobretot pel seu origen ja que només es formen per la interacció entre dos organismes ben diferents i amb uns mecanismes bioquímics implicats d’una gran complexitat. Cal tenir agalles per dedicar-se a estudiar les agalles!

Ecologia política

dimarts , 27/05/2014

eleccions2014.jpg Després de qualsevol tipus d’eleccions, tothom surt a dir que els seus han guanyat. De vegades és evident i de vegades cal posar-hi molta (però molta) imaginació. En tot cas, sempre es pot fer la interpretació que més convingui. Encara que de vegades fa gràcia i altres vegades posa dels nervis, no deixa de ser part del joc electoral. Però aquest any el panorama polític s’ha mogut tant que permet moltes més aproximacions. I, potser per deformació professional, a mi m’han vingut al cap un grapat de similituds amb els ecosistemes. Només són metafòriques i tampoc es poden estirar massa, però algunes semblen molt evidents.

Bàsicament el que està passant és que l’ecosistema on viuen i creixen els partits polítics (és a dir l’ambient social) s’ha modificat radicalment en poc temps. El que aquí va representar la sentència del constitucional és força similar al que va representar la caiguda del meteorit que va generar el cràter de Chicxulub fa uns seixanta cinc milions d’anys. Un esdeveniment que va canviar les condicions del medi ambient de manera sobtada i radical.

Fins aleshores els dinosaures eren els amos del planeta pel que fa al regne animal. Ocupaven tots els nínxols ecològics i havien tingut molts milions d’anys per adaptar-se als diferents terrenys, de manera que ningú podia competir amb ells. Hi havia altres organismes, però vivien a l’ombra dels dinos. En el mapa polític serien els grans partits que dominaven el panorama. PP i PSOE a Espanya i aquí PSC i CiU. La resta serien l’equivalent als rèptils, insectes i els petits mamífers. Existien, però pintaven poc en l’esquema general de les coses.

Ah! Però després de l’impacte del meteorit, l’ambient es va alterar i aleshores va caldre establir noves estratègies per sobreviure. La majoria dels dinosaures no van tenir la capacitat d’adaptar-se a les noves condicions. Havien de viure amb menys menjar, amb més fred, amb massa calor o amb el que fos. Però no ho van aconseguir probablement perquè van seguir fent el que havia funcionat durant milions d’anys i van ser incapaços d’adaptar-se. Una incapacitat que els va portar a l’extinció. És el preu de ser l’amo del tinglado massa temps. Es perd inevitablement la capacitat de canviar i segueixes fent allò que abans funcionava però que ja no serveix. Un dinosaure té excusa, però en un polític és bastant penós. Per això, la majoria dels dinosaures (PP i PSOE/PSC) estan ben fumuts. Cal dir que això d’evolucionar quan estàs ben adaptat no és gens fàcil i costa molt temps i esforços. A més, de dinosaures n’hi havia molts i, encara que fos només per inèrcia, encara van sobreviure molts milions d’anys després del cataclisme. Als partits els passa una cosa semblant. Les inèrcies socials existeixen i costen de modificar.

Altres dinosaures van tenir la sort de poder-se adaptar. Van haver de modificar la seva manera de ser i deixar part del seu passat enrere, però això els va permetre sobreviure amb un èxit raonable. Ja no són els grans dominadors, però al menys avui encara estan entre nosaltres i els diem ocells. Quan veig als nois de CiU, penso en els canvis de alguns dinosaures fins a ocells.

Altres animals que estaven en la perifèria de l’ecosistema van trobar que, sobtadament, les noves condicions els eren ideals per funcionar de manera més eficient. Els mamífers havien evolucionat a partir d’alguns rèptils i, tal com passava amb ERC, amb prou feina sobrevivien. Els dinos ocupaven tot el terreny i fins i tot sense els dinos, no acabaven de trobar la manera de prosperar en l’antic ecosistema. Però a partir del meteorit, les característiques que tenien els mamífers, junt amb la decadència dels dinos va representar una oportunitat que no van desaprofitar.

Ara el planeta està dominat per mamífers i ocells. Mentre que dels orgullosos dinosaures només en queda el record. Altres animals que ja hi eren van seguir existint, però sense acabar d’explotar al màxim les seves capacitats. Partits com ICV tenen una provada capacitat de supervivència, similar a la dels rèptils. Poden resistir en quasi qualsevol condició, però per algun motiu mai acaben de fer-se els amos del lloc.

Altres partits ja em costa més de buscar metàfores. En el cas de C’s, no puc deixar de pensar en espècies invasores que s’esforcen en extingir als habitants originals d’un ecosistema. Com els conills que van portar a Australià els colons. Els qui volien convertir Austràlia en una extensió de la llunyana Anglaterra ho veien amb bons ulls, mentre que pels que valoraven la fauna autòctona marsupial, els conills són una plaga.

Per descomptat, tot és metafòric i només un joc i com a tal s’ha de prendre. Segur que tothom pot trobar les similituds que més li plagui i en cada cas seran diferents i totes igualment vàlides. En tot cas, sembla clar que la autèntica jornada de reflexió hauria de ser la posterior a les eleccions.

El salt de les mantes

dilluns, 26/05/2014

En ocasions, les xarxes permeten trobar petites joies que t’obren la porta a un món desconegut. A mi m’ha passat amb un vídeo on podem veure una mola de mantes (Mobula mobular), que d’entrada havia confós amb mantes gegants gegants (Manta birostris), i que en tot cas m’ha tingut bocabadat durant els dos minuts que dura. En primer lloc per la immensa quantitat d’exemplars que van plegats. Per algun motiu m’imaginava que les mantes eren animals més aviat solitaris. En realitat m’estava fent un embolic entre diferents espècies de mantes. Les gegants (o manta-raïes) sí que són solitàries.

I l’altre fet sorprenent són els salts que fan. La manera com mouen les aletes potser per mirar de mantenir-se uns instants més a l’aire o potser simplement per seguir amb el moviment que fan sota l’aigua. En tot cas, veure aquests magnífics animals saltant per sobre les onades resulta fascinant.

Aleshores busco una mica d’informació i descobreixo que es tracta d’uns animals força desconeguts. En el cas de les mantes gegants gairebé no en sabem res. Ignorem fins a quina fondària poden nedar, ignorem quants anys poden arribar a viure i fins i tot ignorem quantes n’hi ha repartides pels oceans, de manera que també ignorem si és una espècie amenaçada o no. A base d’especulacions l’han catalogat com “quasi amenaçada”, però és una classificació no excessivament fiable.

Les mantes pertanyen a la classe dels condrictis, que són els peixos cartilaginosos i, a l’igual que els taurons, el seu esquelet està fet per cartílag. Tenen una cua llarga, que a diferència d’altres espècies de rajades, en  aquest cas no és verinosa i sobretot destaquen per les seves aletes al llarg del cos. Les del gènere Modula poden arribar als 5 metres d’amplada, lluny dels quasi 9 metres de les mantes gegants.

Però el que m’ha semblat més interessant és que, de fet, no sabem perquè salten. Igual que passa amb les balenes, admirem els seus salts, però n’ignorem el motiu. De fet, adjudiquem les mateixes raons a les balenes i a les mantes (cosa que tractant-se d’un mamífer i un condricti sembla poc probable). S’especula sobre si és un sistema de comunicació aprofitant l’impacte de la reentrada a l’aigua per enviar-se senyals sonors. També hi ha qui creu que serveix per alliberar-se de paràsits que puguin tenir per la pell i als que els sentaria malament sortir a fora l’aigua. Per descomptat hi ha la possibilitat que sigui un ritual d’aparellament. Sempre que els animals fan coses estranyes cal considerar que el sexe estigui per mig.

I finalment, potser només ho fan per jugar. Perquè els agrada. O per curiositat. Qui sap si tenen ganes de veure que hi ha més enllà del sostre blau que tenen sempre al damunt! O potser la planxada en caure els fa pessigolles o els fa fregues. Els salts podrien ser un equivalent a gratar-se la panxa!

Moltes especulacions però poques dades. Resulta una mica sorprenent, tractant-se d’uns animals tan fantàstics. Un bon recordatori de la colossal ignorància que encara tenim sobre tantes coses que passen als mars.