Estanys que s’esvaeixen

dimarts , 6/06/2017

Tres dies de festa eren una oportunitat immillorable per anar a desconnectar caminant per alguns dels indrets més macos del Pirineu. Si tens la sort de tenir un parc natural com el d’Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici relativament a prop, ho has d’aprofitar de tant en tant. Les caminades, a més, permeten observar alguns dels fenòmens que tenen lloc lenta però implacablement a les nostres muntanyes.

Un que sempre m’ha fet gràcia és el procés de colmatació (o rebliment) dels estanys pirinencs. Just a l’entrada del parc hi ha l‘estany de Llebreta, situat en un indret plàcid i totalment envoltat de bosc. Inicialment pensava que era un estany d’origen glacial, però he vist que no, que el seu origen es una  esllavissada  d’un vessant de la muntanya, que va crear una mena de presa i va generar l’estany.

L’interessant és que és relativament poc profund i per totes bandes es veuen plantes creixent dins l’aigua i traient el nas per la superfície. De fet, bona part del terreny de l’entrada del llac és fet de sediments flonjos, per on resulta molt agradable caminar. El cas és que l’estany va rebent sediments arrossegats pel riu que l’alimenta i que mica a mica van emplenant el fons del llac. Aquest procés, anomenat colmatació, farà que amb el pas dels anys l’estany s’acabi omplint del tot de materials sòlids i deixi d’existir com el llac que ara podem veure.

En realitat, el resultat final del procés es pot observar una mica més amunt, al planell d’Aigüestortes. Una esplanada per on el riu alenteix el seu pas i s’obre camí dividint-se en diferents braços que formen meandres per entre els arbres i els prats. Resulta molt agradable passejar-hi, de manera que no es estrany que s’ompli de visitants explorant els diferents racons del planell.

Doncs aquesta esplanada és exactament el que queda quan es completa el procés de colmatació d’un llac. En temps passats no hi havia una amable esplanada sinó un estany com tants altres al Pirineu. L’arribada de sediments portats pel riu el va anar omplint i ara ja no en queda res de l’antic estany. Només un terreny totalment pla i per on el riu s’obre pas lentament ja que el pendent es gairebé inexistent. Com és previsible, el terreny és tou. No ha estat sotmès a processos on la pressió de capes superiors el compacti, i la quantitat de roques grans és relativament petita. El riu té força per portar materials de mida petita, però no grans rocs. Només alguns que deuen haver caigut rodolant dels vessants de les muntanyes trenquen ocasionalment el perfil de l’esplanada.

De manera que passar de l’estany de Llebreta al Planell d’Aigüestortes és, en certa manera, un viatge en el temps. Podem fer un tast del present i intuir el futur de l’estany. De totes maneres, no hi ha pressa per veure com acabarà. Ara mateix prefereixo gaudir de l’estat actual de les coses i aprofitar estanys, planells i tots els fenòmens geològics que es poden admirar en una excursioneta per la zona.

Toca refer la visió que teníem de Júpiter

divendres, 2/06/2017

Rectificar és de savis, i sembla que els savis que treballen en l’estudi dels planetes tindran molta feina rectificant allò que pensaven que ja sabien. Fa pocs dies parlava de les imatges que ha enviat la sonda Juno des del planeta Júpiter. Una visió diferent de la que estàvem acostumats i que mostrava escenes d’allò més espectaculars. Però, és clar, no s’envia una nau fins Júpiter només per fer fotografies, per molt maques que aquestes siguin. La nau està obtenint grapats de dades sobre el planeta que estan fent canviar la visió que en teníem.

En realitat, la major part dels estudis sobre Júpiter s’havien fet a distancia, des de la Terra, o en breus encontres quan alguna nau enviada als confins del sistema solar passava per les rodalies de Júpiter. Aleshores, i només durant uns pocs dies, la nau aprofitava per recollir tanta informació com fos possible. La Juno, en canvi, està orbitant Júpiter de molt més a prop i durant molt més temps. Les mesures que aconsegueix són molt millors i ara estem descobrint que no acaben d’encaixar amb el que esperàvem.

Per exemple, el camp magnètic. Júpiter té el camp magnètic més gran del sistema solar (a part del Sol, és clar). Això ja se sabia, però les mesures que està fent ara revelen un camp magnètic encara més intens del que esperàvem. És deu vegades més potent que el de la Terra i gairebé el doble del que s’havia previst.

Però encara més estrany es el seu origen. Es pensava que al centre de Júpiter hi havia un nucli ric en algun element metàl·lic que girava i actuava com una dinamo generant el camp. La sorpresa ha sigut descobrir que el camp presenta canvis molt notables que suggereixen que el seu origen no és al centre del planeta sinó en un indret notablement desplaçat i molt més proper a la superfície. Això també comporta que on s’esperava un nucli ben establert potser hi hagi una part central relativament difosa.

La capa de núvols, espectaculars i enormement complexos, també ha portat sorpreses. S’esperava que tingués uns cent kilòmetres de fondària, però un dels aparells de la Juno permet mesurar-ne el gruix i ha resultat arribar fins als tres-cents cinquanta quilòmetres. A més no és homogeni a tot el planeta i s’enfonsa molt més a la part equatorial.

Les bandes de Júpiter eren la característica més coneguda, però ara estem mesurant els notables canvis en la temperatura i humitat de les diferents capes. Serà interessant veure com es va modificant amb el temps tot això. És una dada important ja que fins ara només teníem dades puntuals i costava saber si eren representatives de la normalitat de Júpiter o només corresponien al moment precís en el que va passar la nau per allà.

Només amb els primers paquets de dades enviades la Juno ha modificat notablement la visió que teníem de Júpiter i, de retruc, dels planetes gegants gasosos. Això també acabarà canviant la manera com entenem les característiques d’altres exoplanetes similars a Júpiter i de retruc la formació dels sistemes solars.

De vegades ens preguntem què som i d’on venim. Des d’un punt de vist una mica radical, les dades de la sonda Juno ens permeten entendre millor el sistema solar i, per tant, els nostres  orígens més llunyans. I és que fins i tot per preguntes tan abstractes com aquestes, calen dades per poder plantejar respostes una mica serioses. Unes dades que es poden trobar en els indrets més inesperats, com ara, les rodalies del planeta Jupiter.

Benvolgut Bisbe

dijous, 1/06/2017

Benvolgut bisbe. He anat seguint, una mica per sobre, el seguit de declaracions, piulades, declaracions institucionals i fins i tot incidents que han aparegut aquests dies en resposta a unes declaracions teves on, pel que sembla, lligaves l’homosexualitat amb la manca de la figura paterna. Com que ja tenim una edat, he preferit anar a llegir la glosa que vas publicar i que ho va desencadenar tot, per veure exactament el que havies dit (i no caure en el parany d’opinar sobre el que diuen que vas dir). Confesso que he quedat una mica desconcertat ja que d’entrada m’ha semblat menys greu del que semblava. Entenc que deixes en l’aire una pregunta que es podria considerar retòrica… sempre que no ostentessis el càrrec que tens. Segur que a aquestes altures ja saps que, sent qui ets, cada paraula que diguis hauria d’estar molt ben meditada.

Però pel que fa al tema de la teva reflexió, dius: “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”? Crec que puc arriscar-me a respondre’t: Molt probablement no. No és degut a això.

El cas és que en el tema de la orientació sexual, i malgrat que hi ha molts estudis al respecte i que tothom opina, tenim poques coses clares. Es parla de influencia genètica, ambiental, cultural, familiar,…. al llarg del temps s’han anat esgrimint tots els motius imaginables per explicar una o altra orientació sexual. Però de moment l’únic clar és que el comportament humà és prou complex com per fer que reduir-ho a un desencadenant únic és absurdament simplista. Per cert, des del punt de vista biològic tampoc tenim clar que és el que cal considerar “normal”. Òbviament podem constatar que hi ha comportaments “més habituals”, però això no vol dir que els menys freqüents no siguin normals.

D’altra banda, potser hi ha un parell d’errors de concepte en la teva pregunta. La confusió en l’orientació sexual dels adolescents és fàcil de predir ja que durant l’adolescència la paraula més descriptiva és, precisament, “confusió”. És una etapa en la que la majoria dels humans anem ben desconcertats no només en el sexe sinó en pràcticament tots els aspectes de la vida. Els que tenim fills ho sabem prou bé, però en realitat és una etapa que tots hem passat i només ens caldria fer una mica de memòria per recordar-ho. De manera que aquesta confusió no t’hauria de sorprendre. I no ens enganyem: segurament no és un fenomen creixent. Simplement ara s’amaga menys. L’autèntic fenomen creixent és la menor inclinació a ocultar-se.

També et preguntes si en la cultura occidental la virilitat sembla qüestionada. En la majoria de vertebrats i en totes les espècies de mamífers, inclosos els humans, el comportament de mascles i femelles presenta determinades diferències. Però en el nostre cas les pautes de comportament són extremadament flexibles i adaptables, de manera que cada època i cada cultura ha trobat diferents maneres de mostrar la “virilitat”. La virilitat a la que crec que et refereixes només és una figura retòrica que ha anat variant al llarg de la història. Al relat de la Ilíada, ningú dubtava de la virilitat dels herois de la guerra de Troia, que no tenien cap problema en passar la nit abans de la batalla amb els seus companys d’armes (i no per dormir). I dubto molt que la figura dels pares d’Ulisses, Aquil·les o Patrocle, estigués desdibuixada. En tot cas, tens raó en que una vella manera d’expressar la virilitat està qüestionada, però potser és que ja tocava qüestionar-la.

No voldria donar la impressió de donar massa pes a la biologia per entendre el comportament humà. Som més que simples organismes biològics i la cultura modula el nostre comportament de manera radical. Entenc que les teves reflexions no anaven encaminades a la fisiologia sinó a les maneres d’estructurar la societat i la família. Però la part biològica hi és i sempre hi serà, condicionant en part com som i com podem ser els humans, de manera que potser cal amoïnar-se menys per les orientacions sexuals i nomes cal tenir paciència amb la confusa, i de vegades irritant, etapa de l’adolescència. Pel que fa a les opinions sobre com han de ser les famílies i la societat, això ja surt del camp de la ciència i cadascú pot opinar el que li sembli.

Cordialment

L’increïble nen perfectament normal

dimecres, 31/05/2017

De vegades cal recordar que als medis digitals el que es conta moltes vegades és el nombre de visites a la pàgina. Això farà que la publicitat es pagui més o menys i, de pas, obliga a buscar notícies cridaneres, presentades de maneres encara més cridaneres. El risc és que ocasionalment es presenta com un fet excepcional una cosa del tot normal.

Això els ha passat als del diari ABC, que anuncien en un titular Increïble: un nadó comença a caminar a l’hospital”, i mostren un vídeo filmat per una infermera on es pot veure la criatura sostinguda pels braços i caminant per sobre la taula. Un fet divertit, curiós i de ben segur que als pares els farà molta gràcia aquest record. Però d’increïble no en té res. De fet, és la cosa més normal del món i li passa a la majoria de nadons. Simplement és un dels anomenats “reflexes arcaics”.

Els humans naixem particularment desvalguts, especialment si ens comparem amb altres mamífers, però no ho fem amb un sistema nerviós totalment inútil. Els nadons presenten un seguit de reflexes que facilitaran la seva supervivència els primers dies o que formen part del desenvolupament del sistema nerviós. Un desenvolupament que es va iniciar molt abans del part. I entre aquests reflexes hi ha l’anomenat “reflex de marxa” que consisteix precisament en anar avançant un peu i després l’altre tan bon punt les plantes toquen una superfície solida i, per descomptat, sempre que aguantis al nado en posició aixecada. Això només dura unes setmanes i el gest de caminar no tornarà fins que aparegui, ja com a moviment voluntari passats uns quants mesos.

Un altre reflex de importància evident és el de xuclar. Els bebès comencen a xuclar, com si volguessin mamar, tant bon punt se’ls posa alguna cosa a la boca. És un reflex imprescindible pels mamífers i que qualsevol pare pot detectar acostant el dit a la boca del nadó. És imprescindible ja que el nadó encara necessitarà un temps per aprendre a identificar un pit, o un mugró.

Hi ha un reflex curiós, anomenat “reflex de Moro” que fa que quan el bebè cau cap enrere aixeca els braços i obre els ulls. A tots ens sembla un gest perfectament normal, però ben mirat, quin sentit pot tenir en el bebè? En tot cas, és dels més característics i dels que el pediatra verifica poc després del naixement. La majoria de reflexes arcaics han de presentar-se quan toca i també han de desaparèixer al seu moment. Si no és així pot ser indicatiu d’algun problema al sistema nerviós.

Un reflex molt curiós és el d’agafar. Si poses un dit a la ma del bebè, els seus dits es tanquen i el teu dit queda agafat amb més força de la que podries esperar la primera vegada.

El reflex de nedar també el tenen el bebès. El poses a l’aigua i fa els gestos que calen per nedar. Provar això, de totes maneres, no és massa bona idea. Es tracta d’un reflex, no de que ja sàpiguen nedar. Malgrat que faci els moviments correctes amb braços i cames, el perill d’ofegar-se és important.

N’hi ha més, i gairebé tots es poden relacionar amb alguna activitat motora identificable. Poden resultar sorprenents, especialment a les persones que encara no han tingut fills, cosins o germanets petits. Però per descomptat no resulten “increïbles” no tampoc es pot dir que un bebè caminés per l’hospital tot just després de néixer. Com acostuma a passar en temes de ciència i salut, aquest és un detall que en dos minuts de recerca d’informació, hauria quedat clar al redactor de la notícia.

Un segon!

dimarts , 30/05/2017

Això de mesurar el temps és una cosa ben curiosa ja que precisament el temps és un concepte relativament difícil de definir. Sabem que el temps passa i que els físics parlen d’ell com una quarta dimensió que s’afegeix a les tres de l’espai. Definicions que en realitat no ens aclareixen gran cosa. Però resulta que malgrat que ens costi definir-lo de manera satisfactòria, podem mesurar el seu pas amb una precisió extraordinària. De fet, el temps és de les coses que millor sabem mesurar.

Inicialment la mesura era fàcil de triar. La Terra gira sobre sí mateixa de manera que la majoria de punts del planeta estan una bona estona encarats cap al Sol i una altra estona la foscor es fa general. De ben antic es va triar aquest cicle com a mesura de referència i es va anomenar “dia” al temps que passava entre que sortia el Sol i tornava a sortir.

El dia i la nit es van dividir en fraccions, i com que els primers que ho van decidir van ser els babilonis, que contaven de dotze en dotze, va quedar establert que el dia tindria dotze hores i la nit dotze més. De manera que el dia quedava fixat en vint-i-quatre hores. Inicialment les hores no duraven totes el mateix. Segons fos estiu o hivern s’allargaven més o menys ja que la norma era dividir dia i nit en dotze. Cada hora es dividia en seixanta minuts i de nou, la xifra és deguda a que era la que feien servir els babilonis enlloc del cent com nosaltres. La següent divisió era la del minut en seixanta segons pel mateix motiu. Els noms de minut i segon deriven del llatí ja que els minuts eren la primera fracció petita de la hora (pars minuta prima), i el segon era la segona fracció petita (pars minuta secunda).

El cas és que quan es va començar a estandarditzar les unitats de mesura (allò del Sistema Mètric Decimal) es va decidir que la unitat de mesura del temps seria el segon. I en principi semblava fàcil de definir. Un dia de vint-i-quatre hores, cada una de seixanta minuts i cada un de seixanta segons ha de tenir vuitanta sis mil quatre cent segons. Per tant, un segon és la durada del dia dividida per 86.400. Això era poc precís, de manera que aviat van preferir fer servir l’any. Un segon era la durada d’un any dividida per 31.536.000 (en realitat una mica més ja que són 365 dies i algunes hores).

Però seguíem amb problemes ja que no tots els anys duren exactament el mateix. Coses del moviment dels planetes. La solució va ser triar la durada mitjana de l’any entre els anys 1750 i 1890. El problema era que si volies tornar a mesurar la durada de l’any per millorar la precisió, doncs ja no podies fer-ho.

Tot plegat era poc pràctic i gens precís, de manera que l’any 1960, en una de les redefinicions d’unitats que es fan periòdicament al “Sistema Internacional de Mesures” es va deixar de banda el moviment del planeta i es va girar la mirada als àtoms. Quan parlem d’àtoms, ens imaginem un nucli amb un grapat d’electrons girant al seu voltant. És un concepte erroni ja que els electrons no es mouen així, però resulta útil per poder imaginar-ho. El cas es que a mida que els electrons van fent el seu camí poden experimentar petites oscil·lacions en el seu estat d’energia. I aquests canvis són força estables.

Per això l’any 1960 es va definir el segon com “la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l‘estructura hiperfina de l’estat fonamental del cesi 133”. Això vol dir que els electrons de l’àtom de cesi experimenten petits canvis energètics que fan que la radiació que emet presenti canvis minúsculs, però detectables. El temps que triga a fer nou mil i escaig milions d’aquests saltironets energètics és un segon.

Un sistema precís. Molt precís. Tant que si posem un rellotge d’aquests en hora, caldrà fer un petit reajustament d’un segon cada vint milions d’anys. De fet, hi ha poques coses que es mesurin amb més precisió que el temps tot i que ja es treballa en sistemes que encara milloraran la precisió en alguns ordres de magnitud. Un detall que fa que encara em posi de més mal humor quan espero algú que arriba sistemàticament tard.

Hipersensibilitat electromagnètica

dilluns, 29/05/2017

Va haver-hi un temps en el que s’estilaven les possessions demoníaques. Hi havia persones que estaven fermament convençudes d’estar posseïdes per un dimoni o un esperit maligne. Tot era psicològic, és clar, però això no servia per fer-los deixar de creure que el que els passava era ben real. Una vegada estàs segur que tens un dimoni dins, qualsevol cosa que et passi, malalties, desgràcies, mala sort…, la pots explicar fent referència al dimoni maligne.

Amb el temps les modes canvien i ara sembla que les possessions diabòliques han sigut substituïdes per altres malalties imaginaries. Una que està de moda és la hipersensibilitat electromagnètica. La suposada afectació de la salut causada en persones extremadament sensibles als camps electromagnètics.

Normalment costa discutir aquests temes ja que qui opina que ho pateix s’enfada molt quan algú suggereix que potser les coses no van així. En realitat és la mateixa discussió que es té en moltes altres malalties no demostrades. Una persona es troba malament i “decideix” (o algú li fa creure) que el causant son els camps electromagnètics que ens envolten i que estan generats per mil motius. Des dels telèfons mòbils fins les línies d’alta tensió. Per algun motiu costa separar el fet de trobar-se malament, cosa difícil de discutir, amb l’explicació de la causa. Si discuteixes una cosa sembla que neguis les dues.

Però el cas és que mai no s’ha demostrat que això de la sensibilitat electromagnètica sigui una entitat real. I els efectes que se li atribueixen solen poder explicar-se per altres motius. Per exemple, hi ha casos en que es tracta simplement d’al·lèrgies. Treballar moltes hores a un ordinador pot fer que algú tingui mal de cap, problemes respiratoris i irritació ocular. A part del problema de tenir el llum de la pantalla moltes hores davant dels ulls, un problema insidiós pot ser que el petit camp estàtic de l’ordinador atregui una certa quantitat de pols cap a la zona de treball. Les molèsties són reals i certament estan associades a un aparell elèctric, però el problema no són els camps electromagnètics sinó la pols de la zona de treball.

De vegades es parla d’escoles que estan properes a antenes de telefonia mòbil i on es dona una certa quantitat de casos de càncer. Les dades segurament son correctes, però quan es compara amb escoles que no tenen antenes properes, es veu que en aquestes també hi ha casos de càncer. De vegades es parla de l’efecte de viure en zones properes a línies d’alta tensió, però aquestes línies solen passar per barris pobres, on les condicions sanitàries ja són d’entrada més dolentes, de manera que els efectes que es detectin poden ser per molts altres factors. Si només mirem el que ens interessa, sempre podem “demostrar” el que vulguem. Fixem-nos que en cap es pretén que les afectacions no siguin reals. El que no està demostrat és que la causa sigui una suposada sensibilitat especial als camps electromagnètics. I per parlar de malalties noves cal alguna cosa més que posar-hi un nom sofisticat.

Per descomptat això no vol dir que es puguin ignorar les distàncies de seguretat proposades per les autoritats. El principio de precaució cal posar-lo en pràctica. Però una cosa és la precaució i altra és la por injustificada. Normalment es tria una intensitat de camp que sigui menor al dos per cent d’aquella en la que s’ha detectat algun efecte. Un marge de seguretat que sempre es pot revisar, però, és clar, amb dades a la mà.

De vegades s’acusa als científics de voler amagar les dades i els riscs al·ludint a obscurs interessos econòmics. Al final pensaré que soc ruc ja que tots els científics haurien de ser molt rics ja que si no cobren d’una farmacèutica cobren d’una empresa de telefonia o d’una de ves a saber quin altre producte. La realitat, però, és que sí que hi ha interessos econòmics. Hi ha empreses que comercialitzen sistemes de protecció contra els camps electromagnètics. Altres que es dediquen a assessorar en temes de demandes per aquesta suposada malaltia. I hi ha gent que es dedica a donar conferències alertant de tots els mals que ens amenacen per contaminació química, electromagnètica, radioactiva, biològica i qui sap que més. Molts diners també depenen de la por que ens posin al cos.

Juno i les noves visions de Júpiter

divendres, 26/05/2017

Una de les coses que ofereix l’exploració espacial és un grapat d’imatges que costa assumir que pertanyen a indrets reals. De fet, encara costa més assumir la dimensió del que estem mirant. I això passa molt en el cas de les fotografies fetes als planetes gegants gasosos del nostre sistema solar. Les imatges de Saturn obtingudes per la Cassini i les de Júpiter que ens envia la sonda Juno.

Aquestes últimes resulten curioses ja que ens ofereixen una imatge diferent de la que estem acostumats. De Júpiter sempre pensem en el planeta marcat per bandes de núvols de diferents colors i on ressalta la gran taca roja, que li dóna una característica particular. Cal dir que acostumem a oblidar que la gran taca vermella és una mena d’huracà de dimensions tan grans com el planeta Terra.

Però ara hi ha la sonda Juno  orbitant Júpiter des de fa un any i ha tingut temps d’enviar imatges des de molt a prop i, sobretot, de racons poc vistos de Júpiter. Això ha permès una nova visió del gran planeta del sistema solar.

Una imatge espectacular és la visió del pol sud. Acostumats a veure el planeta de costat, es fa estrany veure la circumferència complerta de les bandes de núvols i els remolins que es formen en la seva atmosfera. De nou, recordem que la mida de cada remolí és, amb diferència, molt més gran que els huracans o qualsevol altre fenomen dels que tenim a la nostra Terra.

Les bandes de núvols, vistes de prop i reforçant una mica el color, mostren un patró de detalls extraordinari i que podria semblar una aquarel·la. Les forces de la natura, la gravetat, la química dels diferents gasos i la dinàmica del sistema solar han generat aquesta grandiosa obra d’art.

Es tracta d’imatges processades i amb els colors ressaltats. No cal pensar que ho veuríem exactament així si estiguéssim allà dalt, orbitant Júpiter. De fet, la majoria de fotos espectaculars que veiem per tot arreu també acostumen a estar ressaltades o tractades amb algun filtre. Però és aquest retoc el que permet apreciar en detall la complexitat de l’atmosfera joviana.

Sigui com sigui, de la nova tongada d’imatges em quedo amb aquesta última, on es mostra el contrast entre el dia i la nit a Júpiter. Segur que els de la NASA en trauran molta informació important sobre composició, magnetosfera, la dinàmica dels gasos,… Tant és. De vegades n’hi ha prou amb quedar-se una estona admirant la bellesa de les imatges i, potser també, felicitant-nos per la tecnologia que ens ha permès obtenir-les.

El mapa enganyós de la radioactivitat

dijous, 25/05/2017

El programa “Veritats de Mentida” que van emetre dimarts a TV3, va ser dels que et reconcilien amb la televisió pública. Una bona anàlisi de la manera com està canviant el concepte de veritat i la manera com tractem i acceptem les mentides, cada vegada amb més indiferència (quan no entusiasme). Constatar que pràcticament tot el que arriba per les xarxes socials té una credibilitat més que dubtosa és inquietant, però quan et recorden que especialment els mes joves obtenen la informació que busquen precisament en aquests indrets, t’acaba deprimint.

I, malgrat tot, no és cap sorpresa. Ja fa molt temps que es nota que, en temes relacionats amb la ciència, el nivell de les coses que apareixen a Facebook és ridícul. Qualsevol bestiesa dita amb gràcia o que resulti prou inquietant és compartida una vegada i altra, sense que es pari la més mínima atenció a si el que llegim té sentit. De vegades fins i tot quan el text o les imatges contradiuen el titular. Evidentment, la informació ara només conta en titulars. La resta tant se val ja que molt poca gent s’ho llegirà.

Un exemple molt representatiu d’això és el mapa de la radioactivitat alliberada al Pacífic per l’accident de la central nuclear de Fukushima. Periòdicament apareix una imatge on es veu com les radiacions originades a la central s’han escampat per tot l’oceà i ha arribat fins les costes de Nord-Amèrica. El mapa sempre va acompanyat de titulars cridaners sobre el perill que això comporta, els milers de casos de càncer que causarà i el desastre mediambiental que volen ocultar.

El detall important, i que els qui ho comparteixen sembla que passen per alt, és que el mapa no té res a veure amb tot el que es diu.

No és que sigui un mapa fals. Si ens hi fixem veiem que té el segell oficial de la NOAA, l’agencia nacional pels oceans i l’atmosfera. La dada interessant que ens hauria de fer sospitar és la de l’escala que indica que representa cada color.Els nivells van des del zero pel color verd, fins al dos-cents quaranta pel negre. Però si mirem les unitats veurem que son… centímetres!

A ningú li sembla estrany mesurar la radioactivitat en centímetres?

En realitat el mapa NO és de mesures de radioactivitat sinó el de l’altura que van assolir les onades causades pel Tsunami. En molts indrets s’han pres la molèstia de posar-ho clarament: “Tsunami de Japó, 11 de març de 2011. Màxima amplitud de les onades”. El que passa és que en molts llocs han anat amb cura de treure aquesta explicació de la imatge. Una mica de mala idea i de ganes d’espantar i fer que les dades encaixin amb el teu relat. I si no tens dades, n’agafes algunes altres que tinguin un aspecte que et serveixi i les fas passar per les que voldries. Després de tot, gairebé ningú verificarà el que dius. I tampoc pararan gaire atenció a les unitats del gràfic.

Si en general ens agrada que ens diguin aquelles mentides que ens interessa sentir, doncs poca cosa tenim a fer. Seguir clicant i compartint qualsevol cosa i després queixar-nos de com ens enganyen. I si no ens agraden les falsedats, doncs tenim un problema, perquè tampoc es tracta de tornar-se paranoic i dubtar sempre de tot. A més, anar verificant cada dada és pesat i avorrit. En tot cas, val la pena mantenir algun costum que minimitza una mica la facilitat amb la que ens enreden. Per exemple, si la notícia no té enllaços a les fonts originals ja podem posar-nos en mode “sospita”.

Per cert. La font original del mapa, la que parla d’onades i no de radioactivitat, és aquesta. La propera vegada que us aparegui el mapa, no cal atabalar-se, al menys per aquest mapa. L’accident de Fukushima va ser un desastre, però tampoc cal inventar-se les coses per recalcar-ho.

Ritme i adaptabilitat mental

dimecres, 24/05/2017

La música és un dels fenòmens més curiosos del nostre cervell. No sembla que tingui cap característica adaptativa evident, però gairebé totes les persones, de totes les cultures, poden percebre i identificar la música. Només algunes persones que presenten una condició anomenada amúsia, no poden identificar la música com a tal i la descriuen com un seguit de sorolls empipadorament repetitius.

En tot cas, pels que sí podem percebre la música, resulta curiós intentar entendre que passa al cervell quan fa coses com identificar el ritme. S’ha vist que el cervell pot fer-ho automàticament, sense necessitat de parar-hi atenció ni tampoc cal tenir entrenament previ. Altra cosa és que captar el ritme et permeti ballar en consonància. Per això ja calen més habilitats motores i un sentit d’anticipació associat a la percepció del ritme.

Tot i així, pot semblar que el cervell presenta un cert marge d’adaptació al ritme. Si la cosa no s’aparta massa de l’esperat, la percepció s’hi adapta amb una certa facilitat. Ara bé, si apareix un silenci quan no toca o coses així, la percepció del ritme s’esvaeix amb facilitat.

Potser no sigui un exemple ideal de com el cervell actua adaptant-se al ritme d’una manera més aviat flexible, però l’he trobat tan divertit que no em resisteixo a posar-lo. Es tracta d’un ball que fa l’actor Oscar Isaac a la pel·lícula “Ex machina”. La noia comença a ballar i ell s’hi afegeix. Res a dir. Una escena aparentment normal.

 

Però en un compte de twitter es va dedicar a canviar la música de l’escena i curiosament, totes les músiques servien. Qualsevol ritme encaixa amb el ball. O potser és el nostre cervell que ajusta les expectatives per fer-ho encaixar. En tot cas, resulta divertit veure el mateix balls amb coses tan variades. De fet, tampoc és extremadament estrany ja que la majoria són músiques pensades per ballar, però no deixa de ser curiosa l’adaptabilitat del ritme.

Aquí us deixo uns pocs exemples, però si aneu al compte de twitter “Oscar dances” en trobareu a grapats. (vigileu, enganxa molt)

Caçafantasmes

Tina Turner

Abba

Fins i tot els mojinos escozios!

sang i tincions

dimarts , 23/05/2017

Quan es mostra una preparació de sang al microscopi el que veiem és un grapat de glòbuls rojos (els eritròcits) esquitxats aquí i allà per unes poques cèl·lules més fosques i de mida més gran. Són els leucòcits, que també s’anomenen glòbuls blancs. La pregunta immediata és: per quin motiu s’anomenen glòbuls bancs si precisament són els més foscos de tota la imatge?

L’explicació és senzilla. Normalment es veurien blancs, però quan es prepara la mostra de sang per mirar-la al microscopi es fa servir una tinció que permeti fer visibles les diferents cèl·lules que hi ha. Una de les més habituals és l’anomenada tinció de l’hematoxilina-eosina, que consta, tal com el nom fa suposar, d’una barreja de dos productes. L’hematoxilina tenyeix els nuclis de les cèl·lules de color blau fosc i l’eosina tenyeix el citoplasma de color marronós. Amb la combinació pots identificar els límits de les cèl·lules i la forma particular del nucli.

La gràcia per tenyir una cosa o altra és un detall químic. L’hematoxilina és una molècula bàsica, de manera que tindrà tendència a reaccionar amb productes àcids (com ara els àcids nucleics que hi ha al nucli de la cèl·lula). L’eosina, en canvi, és una substància àcida que reacciona amb elements alcalins, com molts dels presents en el citoplasma. Es pot visualitzar més fàcilment si tenim present que l’hematoxilina té zones amb càrregues positives a la seva molècula que tenen tendència a unir-se (i reaccionar) amb els grups amb càrregues negatives, molt abundants als àcids nucleics.

El curiós és el nom d’hematoxilina. Inicialment vaig pensar que devia estar relacionat amb la funció que se li dóna, de tenyir mostres de sang (per “hemato” que vol dir sang). Però en realitat es fa servir per tota mena de cèl·lules i teixits. No només per la sang, de manera que era més aviat poc probable. En realitat el nom deriva del vegetal a partir del que es purifica la molècula. Un arbre originari de Mèxic anomenat Haematoxylum campechianum. Això de campechianum pot fer gràcia però només fa referència a la zona on es va descriure; Campeche. Per això s’anomena popularment Palo de Campeche o, també, Palo de Tinte.

I això del tinte dóna una altra pista interessant ja que la primera part del nom ens retorna a la sang. Hematoxilinum vindria a voler dir “la fusta que sagna” (“hemato” vol dir sang i “xylon” vol dir fusta). L’arbre aquest deixa anar una substància de color vermell que podria recordar la sang i que es la base per purificar el colorant que finalment es va fer servir per tenyir cèl·lules i, entre elles, les cèl·lules de la sang. Una giragonsa curiosa del llenguatge que fins i tot queda estèticament escaient.