Wasabi i fum de cotxe

dimecres, 4/09/2019

“Receptor de wasabi”! Els científics tenen un puntet de bromista quan es posen a triar noms per les coses i quan vaig sentir parlar d’una proteïna anomenada “Receptor de wasabi” de seguida em va cridar l’atenció. Per descomptat no és que l’evolució hagi generat una proteïna que s’uneixi a l’extracte de wasabi per fer que la gastronomia guanyi en sofisticació. En realitat és una proteïna a la qual sí que s’hi uneix algun component del wasabi, però moltes coses més i, per descomptat, té una funció més que interessant.

De fet, el nom oficial no és receptor de wasabi sinó TRPA1, per les sigles en anglès de Transient Receptor Potential Ankyrin 1. No cal dir que aquest nom és bastant menys excitant. Es tracta d’una proteïna receptora, és a dir, una que està enganxada a la superfície de les cèl·lules i que, quan s’hi uneixen determinades molècules, envia un senyal dins la cèl·lula per activar-la. En el cas de TRPA1, el que l’activa són agents irritants. Molts tipus diferents d’irritants.

El fum del tabac us fa tossir? Hi ha productes de neteja que us fan plorar? L’olor de coses com l’all us sembla irritant? Molesta el fum dels cotxes? El wasabi us genera picor al nas? Tot són respostes similars, ja que tots són productes que en la seva composició tenen alguna molècula que s’uneix a TRPA1 present a la superfície de determinades neurones que aleshores saben que hi ha agents irritants a l’ambient. Això fa que es posi en marxa mecanismes de defensa com la tos, la irritació a la gola i les ganes de sortir a respirar aire fresc, glopejar aigua o qualsevol altra activitat que faci desaparèixer allò que podia danyar les cèl·lules.

TRPA1 és una mena de sensor de productes químics relativament poc específic que ens alerta quan entrem en contacte amb agents irritants de molts tipus diferents.

Com que la sensació d’irritant pot arribar a ser dolorosa si és molt intensa, alguns animals ho han aprofitat per fabricar toxines de defensa. Hi ha escorpins que el seu verí activa el receptor del wasabi de manera que fa molt mal i permet mantenir allunyats als potencials depredadors. De fet, hi ha línies d’investigació mirant d’entendre el mecanisme per poder trobar nous tractaments contra el dolor.

Podríem pensar que si TRPA1 deixés de funcionar ens estalviaríem molèsties i dolor però, ai!, les coses no són així. En realitat s’ha vist que hi ha famílies que presenten dolor crònic o molt recurrent i que la causa és una mutació en TRPA1. El motiu és que moltes mutacions fan que les coses deixin de funcionar, però en aquest cas fan que funcioni massa. És com tenir el senyal d’alarma del detector d’incendis constantment connectat encara que no hi hagi foc.

Reconec que jo no sóc gaire amant del wasabi. En realitat de qualsevol cosa que piqui gaire. Però el nom i els secrets del receptor del wasabi els trobo fantàstics. I també reconec que és una sort que triessin el nom de wasabi. Seria molt pitjor si haguessin triat dir-li “receptor del fum del cotxe”.

Gallines, galls i còpules

dimarts , 3/09/2019

Fa uns dies va circular per la xarxa un vídeo en el que membres d’un grup animalista  (antiespecista, transfeminista i llibertari, tal com ells es defineixen) explicaven que tenien una granja on separaven les gallines i els galls per evitar que aquests “violessin” a les gallines. Hi havia més coses, com a qui pertanyen els ous que ponen les gallines o quin és el grau de felicitat i dignitat que mereixen, però el tema de la violació va ser el que va generar més comentaris que, com és fàcil imaginar, anaven des de la broma descarnada fins a l’intercanvi d’insults.

Intentar argumentar res amb persones massa radicalitzades ideològicament acostuma a ser una pèrdua de temps, de manera que no valdria la pena donar-hi més voltes. Especialment si es fa referència a violacions, un tema massa seriós per fer-hi bromes o per banalitzar-lo com diria que fan ells. Però en aquest cas no em puc resistir a estirar d’un fil sobre biologia animal que hi estaria relacionat.

El cas és que un dels arguments que s’han fet servir per criticar la postura d’aquest col·lectiu és que els galls no tenen penis, de manera que parlar de gallines violades resulta, com a mínim, una mica forçat. Tampoc tinc intenció d’entrar a veure què es considera violació i que no, sinó a la curiositat, compartida per moltes aus, de la manca de penis.

Des del punt de vista evolutiu s’ha vist que l’absència de penis en els ocells és una característica molt general però amb algunes excepcions. La més coneguda és la dels anseriformes, un grup que inclou oques, ànecs o cignes. També la família dels estruços presenten penis, però la resta no en tenen. Això és sorprenent, ja que es tracta d’animals amb fecundació interna, de manera que una estructura que permeti dipositar l’esperma a l’interior del cos de la femella podria semblar el més eficient. Evidentment l’evolució no pensa el mateix.

Fa uns anys es va esbrinar que la manca de penis en els mascles no és per absència de les cèl·lules que haurien de donar lloc a aquesta estructura. En els embrions es poden trobar aquestes cèl·lules, però a mida que el pollastre es va desenvolupant, aquestes cèl·lules entren en apoptosi (un sistema del cos per eliminar cèl·lules que no són necessàries) i al final no es forma el penis. Hi ha diferents hipòtesis  per explicar el motiu evolutiu que ha empès cap aquest sistema, però la realitat és que ara com ara ignorem el perquè.

En tot cas també va bé recordar que en el cas dels ocells el seu aparell digestiu, urinari i reproductor no són com els dels mamífers. Ells tenen el que s’anomena una cloaca, que consisteix en la part final del tub digestiu unit a la sortida del conducte urinari i també del sistema reproductor. Un únic orifici fa totes les funcions. Aleshores, a l’hora de copular es limiten a ajuntar les dues cloaques i el mascle diposita el semen a la vagina de la femella a través de les respectives cloaques. Per cert, si la gallina no està interessada a tenir descendents amb aquell mascle concret, simplement expulsa el semen cap enfora i santes pasqües.

Per descomptat el ritual és més complicat. El gall ha de fer una dansa, la gallina ha d’adoptar una posició receptiva, el gall s’hi ha d’enfilar a sobre… el sexe té els seus rituals a totes les espècies i una de les bestieses més grans que podem fer és interpretar el comportament d’uns animals segons els rituals d’uns altres (o dels nostres). Encara més agosarat és opinar sobre el que pensen els animals en cada cas.

En el cas dels ànecs, la violència que despleguen durant les còpules deixa en una broma el comportament de galls i gallines. No cal dir en el cas d’animals com els pregadéus (Mantis religiosa), decapitant al mascle i continuant la còpula amb la resta del cos, o el d’algunes xinxes, que per copular el penis actua com un ganivet que es clava a l’abdomen de la femella i diposita l’esperma a través de la ferida.

I és que la natura és molt diferent de com la mostren les pel·lícules de Disney.

Foc a l’Amazones, a Sibèria, a l’Àfrica…

dilluns, 2/09/2019

El foc ha sigut el gran protagonista d’aquest estiu. Les notícies, sovint confoses i inexactes però sempre inquietants, sobre incendis a l’Amazònia han agafat un protagonisme que ha emmascarat els incendis que també hi ha hagut a Sibèria i per Àfrica. Si féssim cas dels titulars més alarmistes, semblaria que el planeta està en flames per culpa dels humans. Una percepció que confirma el mapa dels focs detectats per la NASA.

Per descomptat que en bona part els humans en som responsables, però aquí cal afegir-hi molts matisos i no barrejar les coses. No tots els focs tenen el mateix impacte ni responen a les mateixes causes. Sembla evident que en el cas de la selva de l’Amazones, un dels fets que han propiciat que aquest any cremi tant són les polítiques promogudes pel govern de Brasil. Si surt a compte anar guanyant terreny a la selva, el foc és un sistema excel·lent per desforestar i moltes empreses no tindran escrúpols a tirar endavant amb les flames. És un fenomen que només es pot aturar aconseguint que no surti  compte fer-ho.

S’ha dit que cremava el pulmó del planeta tot i que en realitat la major part de l’oxigen que respirem no prové de l’Amazones ni de cap selva sinó dels oceans. El fitoplàncton, les algues microscòpiques, són les que fabriquen l’oxigen que ara mateix estem respirant. Això no vol dir que la pèrdua de la selva de l’Amazones no sigui una desgràcia. Aquella zona té un paper irreemplaçable pel que fa a la biodiversitat i a la climatologia. Sovint oblidem que els boscos humits com els de l’Amazones generen el seu propi clima. L’aigua que capten del terra els arbres acaba evaporant-se i formant núvols i tempestes sobre mateix de la selva, de manera que torna a caure i manté les condicions de bosc humit que el caracteritzen. A mida que es va perdent coberta forestal s’afebleix aquest cicle i es pot acabar amb una sabana com les d’Àfrica.

Curiosament, pel que fa al CO2 de l’atmosfera resulten més inquietants els incendis del permagel de Sibèria. Si ho pensem, no deixa de ser curiós que allà faci mesos que hi ha incendis forestals d’una extensió enorme. En aquell indret també acaba cremant el mateix terra, fet de matèria orgànica en diferents estats de descomposició i habitualment gelada. L’escalfament global facilita que s’iniciïn focs allà on abans era impensable i en cremar, s’alliberen milions de tones de carboni que estava segrestat en forma de sol gelat i que ara passa a ser més CO2 abocat a l’atmosfera.

El cas dels incendis africans és diferent. Hi ha qui ha alertat que n’hi ha més i tot que a Brasil, cosa que segurament és certa, però han passat per alt la magnitud dels focs i el terreny on tenen lloc. A l’Àfrica, els ramaders de la zona acostumen a cremar parts de la sabana per dedicar-ho al conreu o al bestiar. És un sistema poc eficient, però allà no tenen gaire on triar. El que crema no són boscos de manera que l’impacte ecològic no és comparable al de l’Amazones i la recuperació de la zona cremada és molt més ràpida. A més, l’incendi que pugui generar un ramader africà no té res a veure amb el que pot desencadenar un empresari de la fusta o del petroli a l’Amazones. No ens hem de deixar enganyar per la xifra absoluta de focus de foc.

En tot cas, la magnitud i la inquietud que estan generant aquestes onades de focs en indrets que necessitem protegir desesperadament posa de manifest que el primer que cal fer, si volem cuidar el planeta, és triar líders que estiguin interessats a fer-ho. I vist com van les tries que molts països estan fent, no sembla que puguem ser massa optimistes.

Aturada d’estiu

dilluns, 17/06/2019

Amb el bon temps aquest blog imita el calendari escolar i comença l’aturada d’estiu. Hora de relaxar-se, afluixar el ritme, dedicar temps a descobrir coses noves, viatjar, reflexionar i estar amb un mateix amb calma. Si tot va bé ens retrobem al setembre. Mentrestant, sigueu feliços!

Benvolgut habitant de finals de segle.

divendres, 14/06/2019

Benvolgut habitant de finals de segle.

T’escric des del 2019 amb intenció de disculpar-me. Tot sembla indicar que us deixarem un planeta ben galdós, cosa que em fa pensar que les condicions que us heu trobat no són precisament ideals. És possible que no en siguis conscient, ja que els humans ens acostumem a tot, però estic raonablement segur que en la meva època vivim força millor.

És possible que a tu ja et sembli normal però les deu o dotze onades de calor que teniu a Barcelona cada any no ho són de normals. Tampoc les grans tempestes de tardor. A Europa, ara mateix, ens arriben una o dues restes d’huracans cada any. Això que ens sembla excepcional segur que ha esdevingut la vostra rutina de finals de segle. És el que passa quan es modifiquen els grans corrents oceànics i es fon el el gel de les zones septentrionals. Per cert, us en queda gaire de gel per Groenlàndia?

No se si ja heu arribat als deu mil milions d’habitants a tot el planeta. En la meva època el ritme de creixement començava a frenar una mica, però encara seguia anant massa ràpid. Potser algun conflicte global ha reduït la xifra d’humans i el problema de la superpoblació s’hagi ajornat. Espero que no. Que els humans hàgim tingut prou seny per evitar aquestes coses, però una mirada als registres històrics fa que no sigui excessivament optimista.

En tot cas desitjo de tot cor que el tema dels aliments estigui controlat. Generar tant menjar per tanta gent no deu ser senzill. L’agricultura requereix unes condicions relativament estables, unes determinades quantitats d’aigua, unes temperatures que no siguin massa extremes, i sospito que tot això està esdevenint un luxe en la vostra època. Les millors terres de conreu ja les tenim a ple rendiment, de manera que no se d’on heu tret les noves que us deuen fer falta. Em temo que haureu hagut de desforestar encara més.

Com teniu els mars? Heu trobat la manera de deixar d’abocar-hi plàstics? Queda gaire de la fauna que tenim actualment? El delta de l’Ebre encara existeix? Ens pots maleir sense problemes. Ens ho mereixem. Per aquí considerem que per solucionar el problema n’hi ha prou amb deixar de fer servir palletes per beure els refrescos. Considerant la magnitud del problema això és pur maquillatge, però saps que passa? Que vivim molt bé. Massa bé. Millor que ningú en tota la història de la humanitat. I això enganxa!

En realitat ja sabem que us estem hipotecant la vida, que gastem uns recursos que a vosaltres us faran falta i que fem desaparèixer ecosistemes només per divertir-nos. Potser us arribaran moltes excuses, però no te les creguis. Ho sabem i ens és igual.

Hauràs sentit parlar de les generacions que vivim actualment. Els del baby boom, els mil·lennials, els de la generació X o Z o la que sigui. Tot són ximpleries, és clar. Segurament vosaltres ens deveu conèixer amb algun altre nom que vindrà a ser una versió més o menys enginyosa de “la generació dels imbècils irresponsables”. Ens ho mereixem. Si fins i tot van triar Donald Trump de President! I aquest només és la punta de l’iceberg. A tot arreu estan escollint irresponsables com a líders. A més, la ideologia no ha resultat ser cap filtre. Justament quan més falta feien uns líders cultes i ben informats, ens va donar per triar carallots irresponsables de tot l’arc ideològic. El motiu és, probablement, que aquests inútils que manen ens diuen exactament les mentides que ens agrada escoltar.

Ja se que aquestes línies no et serveixen de gaire. No faran baixar els nivells de CO2 (ja heu superat les 600 ppm, oi?) ni faran retornar totes les espècies que hem extingit, ni solucionaran cap crisi energètica que us hàgim deixat encarrilada. Només puc disculpar-me per ser com som. Individualment la majoria dels humans som bones persones però col·lectivament som un desastre de magnitud bíblica.

Per cert, encara que no crec que hàgiu canviat gaire, espero que no estigueu fent el mateix que nosaltres. Per una vegada intenteu no exhaurir els pocs recursos que encara no s’han malmès. Després de vosaltres vindran més generacions i no mereixen ser tractades com nosaltres hem fet amb vosaltres. És una ironia que t’ho digui un habitant dels increïblement malbaratadors principis del segle XXI, però tu ja m’entens.

Una estranya anomalia a la Lluna

dijous, 13/06/2019

2001: una odissea de l’espai” és una pel·lícula de culte que en realitat no tothom acaba d’entendre. Segurament perquè la profunda càrrega filosòfica que conté desconcerta a qui només espera una aventura de naus espacials. La novel·la facilita força entendre el que vas veient i li dona emoció a moments com el descobriment d’un monòlit enterrat a l’interior del cràter Tycho, a la Lluna. No els costa gaire trobar-lo ja que genera una anomalia que destaca clarament sobre el monòton camp magnètic lunar. Un monòlit, d’origen evidentment extraterrestre, que quan és il·luminat per la llum del Sol envia un senyal de radio en direcció a una lluna de Saturn (a la novel·la) o a una zona propera a Júpiter (a la pel·lícula).

Resulta desconcertant, però el sentit era evident. Una intel·ligència extraterrestre havia enterrat aquell monòlit a la Lluna feia tres milions d’anys, amb la idea que actués com un sistema d’alarma. En el moment en el que alguna espècie evolucionés prou com per abandonar el planeta i iniciar l’aventura espacial el primer indret on anirien seria la Lluna. Allà trobarien fàcilment el monòlit i quan el desenterressin i la llum del Sol disparés el senyal de radio “ells” sabrien que a la Terra ja hi havia una intel·ligència amb tecnologia per abandonar el planeta.

Recordo que, quan fa molts anys vaig llegir la novel·la i vaig entendre l’estratègia que descrivia l’Arthur C. Clarke em va impressionar. Fins aleshores els extraterrestres de ficció sempre tiraven de tecnologies impossibles o de la pura fantasia, però allò era enginyós i perfectament aplicable.

Doncs una ombra d’aquella emoció la vaig reviure fa uns dies en llegir la notícia de la detecció d’un misteriós objecte metàl·lic de grans dimensions enterrat sota un cràter de la Lluna!

A més, l’han detectat de manera similar a la novel·la, gràcies a alteracions del camp magnètic i gravitatori lunar. Està sota el cràter Aitken, a la cara oculta del nostre satèl·lit, a una profunditat molt superior a la de la novel·la. Uns 200 quilometres de fondària. Això ja fa difícil que sigui un artefacte alienígena dissenyat per avisar que alguna intel·ligència terrestre ha arribat a la Lluna. Però mai se sap. Potser als àliens consideren que si pots anar fins la Lluna, perforar 200 quilòmetres no serà cap repte!

Per cert, la nau xinesa que no fa gaire va aterrar a la Lluna va fer-ho, precisament, a la conca Aiken. No en el cràter, però per aquella zona…Al final seran els xinesos els primers a fer el contacte!

Naturalment el més probable, de llarg, és que la realitat sigui molt més prosaica i es tracti, senzillament, del nucli metàl·lic de l’asteroide que va impactar fa molts milions d’anys contra la Lluna i va generar el cràter Aitken. Però de totes maneres, jo m’ho pensaria una mica abans de remenar massa el que hi hagi allà sota. D’altra banda, només la possibilitat que es tracti d’un objecte d’origen artificial ja és un bon motiu per anar de seguida a fer-hi una ullada. Qui ho sap? Potser no era un meteorit sinó una nau espacial!

Ja ho se. És molt poc probable, però que coi! De vegades és saludable deixar anar una mica la fantasia…

Cucs i clima

dimecres, 12/06/2019

Si alguna cosa hem de tenir clara dels sistemes complexes és, precisament que són complexes. Això es tradueix en el fet que petits detalls que ens poden passar per alt poden resultar determinants o, al menys, tenir una importància molt més gran de la que semblaria. Per molt que en ciència es tendeix a simplificar les coses i a fer servir models més o menys simplificats, a la vida real la majoria de fenòmens resulten complexes. Per això, de tant en tant salten sorpreses que ens recorden que el dimoni s’amaga en els detalls.

En el cas de l’escalfament global ja tenim clar que les coses són complicades i que hi ha un grapat de factors que cal tenir en compte abans de plantejar-se fer cap previsió. L’energia que la Terra rep del Sol, la que reflecteix, la coberta de núvols, la superfície de gel, els corrents d’aigua i d’aire, les emissions de gas per la crema de combustibles fòssils, les emissions degudes als rots de les vaques, la difusió de gasos al mar, l’alliberament de metà pels clatrats… I ara resulta que també pot ser important tenir en compte una cosa tan aparentment inesperada com els cucs de terra!

Els cucs de terra resulten determinants per mantenir la fertilitat dels sols. La seva activitat remou el terra, l’oxigena, redistribueix nutrients, promou la descomposició de la matèria orgànica que s’hi diposita i fa un grapat de coses que transformen un terra normal en un de molt més fèrtil. El detall és que amb tot això faciliten l’alliberament del CO2 que el terra podria retenir.

No passa res ja que els cucs de terra no són tan abundants oi? Doncs resulta que sí i que cada vegada n’hi ha més en indrets on abans no n’hi havia. A mida que la temperatura va augmentant i que el terreny de les zones més septentrionals va deixant d’estar congelat, els cucs de terra van expandint-se cap al nord. Territoris on senzillament no n’hi havia, ara estan cada vegada més colonitzats pels cucs i això fa que el CO2 que estava retingut en aquells terrenys comenci a alliberar-se. Parlem de grans extensions del nord de Canadà i de Sibèria.

I fins a quin punt resulta rellevant? Doncs ja es veurà, però el que les científics sembla que comencen a tenir clar és que no és un factor que es pugui, simplement ignorar. Un estudi del 2015 indicava que la capacitat del terreny per retenir CO2 disminuïa a la meitat quan hi apareixien els cucs de terra. Al pati de casa això és irrellevant, però si ho calculem pels territoris del nord de Canada, la cosa canvia.

Aquest torna a ser un bon exemple d’aquells fenòmens que s’acceleren molt ràpidament. La temperatura puja una mica, el terreny gelat es redueix una mica, els cucs ocupen més espai i alliberen més CO2 que fa que tot s’escalfi una mica més, el terreny gelat es redueixi una mica més, i els cucs tenen més terreny per colonitzar, de manera que…

Tot plegat és interessant però sobretot et deixa amb una pregunta flotant a l’aire: Quin serà el següent fenomen en el qual encara no hi havíem pensat i que també resulta ser important?

Similituds…

dimarts , 11/06/2019

Què faríem sense una mica d’humor per anar paint el que l’actualitat ens va plantant al davant? I si a sobre ho combines amb una mica de ciència, les coses es poden veure des d’una perspectiva diferent. Especialment els temes de política i actualitat poden desencadenar, si tens una mica d’imaginació, algunes associacions ben curioses.

Per exemple, els “partits d’Schrödinger”. Aquells que, com el famós “gat d’Schrödinger” estan en dos estats superposats. Durant un temps són simultàniament de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, elitistes i populars. No cap hi ha manera de saber exactament que són fins que un observador obre una capsa (o unes urnes) i aleshores col·lapsa la funció d’ona i es defineix el seu estatus.

En física es parla de les partícules virtuals, aquelles que existeixen durant un temps tant breu que, degut al principi d’incertesa, resulta impossible determinar les seves característiques. No pots obtenir cap dada sobre ella però sí que en pots constatar les conseqüències de la seva fugaç aparició i desaparició. Hi ha “repúbliques virtuals” que semblen compartir aquestes característiques.

L’exemple típic que es posa quan es parla de dilatació, en termes de física, és el de les vies del tren. Si ens hi fixem veiem que entre cada un dels rails de la via es deixa un petit espai de separació per permetre eixamplar la base. Això resulta imprescindible per mantenir la via en condicions i també es fa servir com estratègia política, però per molt que s’eixampli la base això no evita que la locomotora li passi sempre per sobre.

El mimetisme és la característica que tenen alguns organismes que adopten l’aparença d’altres per enganyar els sentits d’altres animals i obtenir així algun benefici. Hi ha mosques que semblen abelles, insectes que semblen branquillons, peixos que semblen pedres, líders que semblen qualsevol cosa menys el que realment són i fins i tot manipuladors que semblen periodistes.

En física quàntica s’ha descrit el misteriós fenomen de l’entrellaçament quàntic. Depenent de la manera com es generin, dues partícules poden allunyar-se i tot i així seguir entrelligades de manera que el que li passa a una afecta instantàniament l’altre encara que això sigui aparentment impossible. De vegades els poders legislatiu executiu i judicial, teòricament tan independents com les diferents partícules, semblen experimentar també una mena d’entrellaçament quàntic, impossible en teoria, però que l’experimentació sembla suggerir.

I finalment, l’aplicació cada vegada més freqüent de la “constant de Skinner” a la democràcia. No se si coneixeu aquesta constant però es defineix com aquell valor que sumat, restat, multiplicat o dividit al resultat obtingut dóna el resultat que s’hauria d’haver obtingut. En un examen aniria molt bé que els professors l’acceptessin. En algunes eleccions sembla que l’apliquin.

 

 

L’afer Pfizer i l’Alzheimer

divendres, 7/06/2019

La notícia segons la qual la multinacional farmacèutica Pfizer va ocultar que un dels seus fàrmacs podia curar l’Alzheimer és particularment empipadora perquè ara toca sortir aclarir una mica què va passar realment i fer entendre que no, no sembla que hi hagi cap “estudi” ocult ni cap medicament per curar l’Alzheimer. El que passa és que aleshores sembla que vulguis defensar les farmacèutiques i maleïda la gràcia, però les coses com són.

La notícia va sortir del diari Washington Post i la versió que ens ha arribat és que Pfizer tenia un estudi que mostrava l’efecte beneficiós d’un medicament antiinflamatori anomenat etanercep (amb el nom comercial d’Enbrel). Però com que la patent estava a punt de caducar i no en podrien treure profit, van decidir amagar-ho. Dit així resulta indignant, ja que privar a la humanitat d’un tractament contra una de les malalties que van més en augment i que resulten tan devastadores és criminal. I fer-ho només perquè no hi poden guanyar diners ja encaixa amb la imatge demoníaca que tenim de les malvades farmacèutiques.

Però…

D’entrada ja hi ha unes quantes coses estranyes. Un antiinflamatori que ni tan sols arriba al cervell pot curar l’Alzheimer? No és impossible i se sospita que la inflamació hi juga un paper rellevant, però prevenir, com s’ha dit, un 64 % dels casos? Això és quasi miraculós!

A més, Pfizer sí que va publicar els estudis que havien fet (no se si en van fer més) sobre Enbrel i Alzheimer. No costa gens trobar-los i en ells es veu que la seva efectivitat va ser pràcticament nul·la. Primer van mirar si tenia contraindicacions i efectes adversos en grups reduïts de pacients (es el que se sol fer per començar) però pel que fa a l’Alzheimer, l’estudi conclou que “No hi va haver diferències estadístiques entre les valoracions cognitives, funcionals i de comportament del grup etanercept en comparació amb el grup placebo“. Després van fer un estudi molt més gran i que analitzava més medicaments a part de l’Enbrel. Aquí podia semblar que feia alguna cosa, però probablement degut a que els pacients amb artritis reumatoide (la malaltia per la qual serveix l’Enbrel) tenen Alzheimer amb més freqüència. Al controlar l’artritis reumatoide això semblava millorar.

Però l’estudi al que la noticia dels diaris feia referència no és cap d’aquests. En realitat ni tan sols era un estudi científic sinó una anàlisi de les dades de companyies d’assegurances. No l’he vist ja que això és el que no van ensenyar, però tot el que es pugui deduir a partir de les dades de les asseguradores no s’acostuma a considerar una prova de l’eficàcia d’un medicament per curar una malaltia. Ni de bon tros!

Això vol dir que són dades que es poden ignorar? Doncs per descomptat que no. En qualsevol grup humà que es detecti un canvi en la incidència d’una malaltia s’ha de buscar quin és el motiu. Podria ser el medicament o podria ser qualsevol altre cosa, però no ho hauríem de deixar passar. Ara bé, un estudi ben fet costa al voltant d’uns vuitanta milions de dòlars. Abans d’embarcar-se en això qualsevol companyia s’ho pensa molt i aposta només pels que creu que sortiran bé. Si els estudis inicials no mostraven dades positives i si, tal com sembla, només tenen un Power Point basat en dades de companyies d’assegurances, doncs tampoc sembla tan irracional deixar-ho estar.

A més, si pensessin que realment pot funcionar, algú pensa que no haurien trobat la manera de capgirar la patent per guanyar un fotimer de diners? Recordem que ara com ara els tractaments disponibles per l’Alzheimer són essencialment… cap. Qualsevol millora resultaria una mica d’or per la companyia! Suposo que si la patent els caduqués no dubtarien a modificar una part de la molècula per dir que és una molècula diferent i patentar-la de nou, preferentment molt més cara.

D’altra banda, la patent del medicament ja ha caducat i qualsevol que vulgui pot intentar-ho. Com que sense patent els beneficis seran limitats, no crec que gaires companyies s’hi animin, però agencies governamentals podrien fer-ho. El dubte és si no valdria la pena dedicar el temps i els recursos a altres estratègies amb dades aparentment més sòlides. Un dubte que, d’altra banda, sempre està sobre la taula. Tot i així, Pfizer sí que hauria d’haver mostrat aquest informe per veure quina solidesa presenta i perquè la comunitat científica en prengui nota. Potser a part del medicament hi ha algun altre factor determinant que ens obri els ulls a investigar altres possibilitats.

En tot cas no ens hem de confondre. Allò no eren dades d’un estudi científic sinó una anàlisis de dades de companyies d’assegurances i tot el que sabem del medicament suggereix que no, que no serveix per curar l’Alzheimer. És clar, dit així seria una notícia que no generaria gaires clicks ni indignaria a ningú. Suggerir que una farmacèutica oculta medicaments que curen malalties terribles és molt més cridaner.

Una escletxa de llum contra el càncer de pàncrees

dijous, 6/06/2019

Finalment un avenç en el tractament d’algun tipus de càncer de pàncrees! Es tracta d’un avenç petit i que està restringit a un grup de pacients molt concret, però en una malaltia en la que la norma són les males notícies, els resultats experimentals negatius i les decepcions, qualsevol cosa que ofereixi una mica d’esperança ha de ser benvinguda.

El problema sempre és la manera de plantejar les coses. A partir dels titulars d’alguns medis de comunicació podia semblar que s’havia trobat una manera de curar-lo. Ja m’agradaria poder explicar-ho, però per desgràcia, no és així. Al menys, encara no.

El que s’ha fet és dissenyar un tractament pels pacients de càncer de pàncrees que presenten un parell de mutacions molt concretes. Les BRCA1 i BRCA2. Aquests són un tipus de mutació molt lligada a diferents tipus de càncer i molt especialment al de mama (les sigles són per BReast CAncer), però en alguns pacients de càncer de pàncrees també estan mutats.

Doncs s’ha vist que en pacients que tenen càncer de pàncrees amb les mutacions BRCA, que ja estan amb metàstasi i que havien fet quimioteràpia (veieu que és un grup molt concret) es pot administrar un medicament anomenat olaparib que alenteix la progressió de la malaltia sense necessitat de seguir fent quimio.

Les coses bones: El temps que passa abans que la malaltia retorni s’allarga notablement. Parlem de càncer de pàncrees. Una malaltia en la que tot va molt de pressa, de manera que hem de centrar les expectatives. Si amb el tractament normal el rebrot s’observava als tres o quatre mesos, amb el nou tractament triga vuit o nou mesos. Pot semblar poc, però tractant-se de càncer de pàncrees és un gran avenç. A més, aquests valors són una mitjana. En algun cas individual ha passat més d’un i de dos anys sense el rebrot.

L’altre cosa important és que això s’aconsegueix sense necessitat de seguir fent quimioteràpia, de manera que la qualitat de vida dels pacients millora notablement. Si no podem curar una malaltia, al menys hem d’intentar que la vida dels malalts sigui el millor possible. I poder prescindir de la quimio és una millora!

De totes maneres, només és un pas en la bona direcció però encara queda molt per arribar a final del camí. La mala notícia és que a llarg termini el desenllaç pràcticament no es modifica. (No imagineu la ràbia que fa haver d’afegir sempre aquest aclariment)

En tot cas, entenent com funciona aquest tractament ha de permetre buscar variacions sobre el mateix tema per anar millorant i ampliant la seva utilitat. L’olaparib actua inhibint una proteïna anomenada PARP que actua reparant els danys que pateix el DNA. La idea és que les cèl·lules tumorals no puguin reparar-lo i s’acabin morint. Per descomptat, les cèl·lules sanes també necessiten reparar, de manera que cal vigilar aquests tractaments però tot indica que les tumorals, amb moltes mutacions, poden ser més sensibles que les sanes. Potser bloquejar altres sistemes de reparació del DNA poden oferir resultats similars. O potser es poden combinar entre ells per potenciar els efectes.

Ja ho veurem. En tot cas, qualsevol pas en la bona direcció mereix ser celebrat. Vigilant, és clar, de no generar falses esperances en una malaltia que està demostrant ser un repte formidable per la medicina.