Titulars de ciència i nens.

dimarts , 1/04/2014

Niña+crea+nave.jpg Hi ha un subgènere del periodisme científic consistent en anunciar que un nen ha fet un gran descobriment, un gran invent o un fantàstic disseny. És un tema amb l’èxit assegurat perquè els nens sempre fan gràcia, però també perquè fa una certa gràcia passar la ma per la cara als científics, tècnics i altres especialistes. Si ets científic, són notícies que generen emocions barrejades: una certa gràcia amb una mica de ràbia. Més que res perquè habitualment la criatura no ha inventat res de nou. No; tampoc sistemes per detectar el càncer. Tot estava ja inventat.

Però és entretingut analitzar com es planteja la notícia i comparar titulars. Avui n’he vist un que d’entrada m’ha fet saltar: “Una niña rusa inventa una nave para llegar a otras galáxias”.

Brutal. Encara no hem enviat ningú a Mart i una nena inventa una nau per anar a altres… galàxies! Llegeixo una mica més i encara és millor: “…ha presentado un proyecto de nave espacial capaz de llegar a otras galaxias en 42 años, cuando los aparatos existentes en la actualidad tardarían unos 50.000.

Amb això ja veig que qui ha escrit la notícia no té ni idea del que parla i no s’ha pres la molèstia d’informar-se. Quaranta dos anys per anar a una altra galàxia? Andròmeda és la veïna i està a dos milions i mig d’anys llum. La nena ha trobat la manera de superar la velocitat de la llum?  I no per poc, sinó 60.000 vegades més de pressa que la llum. No només ha inventat una nau sinó tota una nova ciència física. Això, o potser tot és una ficada de pota. Perquè el periodista diu que les naus actuals trigarien 50.000 anys. I per cert que cap nau pot arribar en 50.000 anys a cap galàxia. Ni en broma.

En un error típic i molt habitual en els que parlen d’astronomia sense saber-ne un borrall, algú ha confós estrelles amb galàxies. Un petit error ja que una galàxia té uns dos-cents mil milions d’estrelles. I si parlem de distàncies, doncs l’estrella més propera, Alfa de Centaure, està a uns quatre anys llum (que no és el mateix que dos milions i mig d’anys llum).

Altres diaris ho milloren una mica. Ja parlen d’estrelles i no de galàxies. Una precisió que és d’agrair. Però mantenen la idea que la nena ha inventat un tipus de nau. Concretament diuen que “…no le haría falta incluir ninguna ninguna fuente de energía, ya que captaría mediante un embudo magnético el hidrógeno que se encuentra en el ambiente interestelar… El hidrógeno sería comprimido y calentado por reacción termonuclear. Un propulsor de uniflujo termonuclear y un propulsor de uniflujo fotónico completarían la nave.”

El detall que no costa tant d’esbrinar és que aquest tipus de nau que van captant hidrogen per fer-lo servir com a combustible ja el va proposar en Robert W. Bussard als anys 60. Amb el temps s’han anat fent variacions sobre el tema, però els problemes tècnics encara són fantàstics.

No es tracta de cap manera de treure mèrit a la proposta de la noia. Al contrari! Imagino que ha buscat sistemes de propulsió de naus espacials i sistemes d’habitatge per la tripulació dels molts que s’han proposat. Ha calculat distàncies i ha fet els deures. Per tant, mereix tot el reconeixement i admiració, igual que molts nanos que han fet projectes de astronomia, meteorologia, biologia i qualsevol altra ciència. Però no ha inventat res, i molt menys, un viatge a les galàxies. Les coses com són.

El videoclip d’un homónim

dilluns, 31/03/2014

De “Centpeus” n’hi ha molts i variats. A més de l’animaló i d’aquest blog, hi ha clubs excursionistes, escoles bressol, moto-clubs, sabateries i segur que moltes coses més. Però veig que ara també hi ha un tema musical i, naturalment, fa gràcia compartir el videoclip. Coses de centpeus…

(només fer constar que els centpeus, com les serps,  NO son llefiscosos!)

 

 

 

Saps quanta sal prens? (segurament no)

divendres, 28/03/2014

sal.jpg Prens gaire sal al dia? El més probable és que la resposta sigui positiva. Però encara és més probable que, en realitat ignoris la quantitat  de sal que ingereixes. Els metges no es cansen de repetir que un excés de sal no és una bona cosa. El risc de problemes cardiovasculars augmenta molt a mida que augmenta la quantitat de sal que mengem. Per això molts acostumem a mirar de ser moderats amb el saler. Per desgràcia, això és poc rellevant ja que la majoria de sal que mengem no la triem nosaltres.

Quan parlem de sal ens referim al clorur sòdic. L’únic mineral necessari en la nostra dieta. Ens cal perquè moltes funcions cel·lulars depenen dels ions clor i sodi i el cos s’encarrega de controlar tant bé com pot el contingut d’aquests elements. En principi s’aconsella no passar dels cinc grams diaris de sal, que seria un parell de cullerades. Cal vigilar, perquè es parla del contingut de sodi i del contingut de sal com si fos la mateixa cosa i això genera algun embolic.

Amb el menjar “normal” no hi hauria d’haver problemes. Els aliments tenen relativament poca quantitat de sal d’entrada. Els vegetals gairebé res i és amb les carns i, sobretot el peix amb el que caldria vigilar. Però res de tot això és comparable amb el gran amagatall de la sal que prenem: els aliments preparats. Ja pots anar amb comte amb el saler, que tres quartes parts de la sal que ingerim està amagada als aliments industrials.

En alguns casos és fàcil intuir-ho. Els embotits, per exemple, tenen molta sal. Les sopes preparades també. N’hi ha prou de tastar-les per adonar-se’n. Les patates fregides i productes similars no cal dir-ho. I com més saladetes són, més ens agraden, de manera que en mengem més i en comprem més. També tenim més set i les acompanyem de refrescos. Una dada que els fabricants tenen molt present ja que el fabricant del refresc acostuma a ser del mateix grup empresarial.

Però en indrets menys esperats també trobem molta sal. Els cereals que prenem amb la llet en són una bona font. Les galetes també. I és una mena de broma dir-li “dolç” al pernil dolç ja que per preparar-lo se li injecta una solució d’aigua amb força sal. Les salses no cal dir-ho. Gairebé totes tenen quantitats gens menyspreables de sal. I el pa aporta una quantitat remarcable de sal a la dieta. De fet, com més elaborat sigui l’aliment que comprem, segurament la seva càrrega de sal serà més gran.

I la tendència és a augmentar ja que els fabricants el que volen és garantir que triem els seus productes, que ens agraden i que els consumim. Per aconseguir això, la última cosa que vols és que el consumidor ho trobi “soso”. Estrictament seria millor que pequin de poc salats i després nosaltres hi afegim el que ens sembli escaient, però les coses no funcionen així. També hi ha un component com a sistema per preservar els aliments, però segurament això no és el principal motiu que explica que els nivells de sal als aliments preparats mantinguin la tendència a l’alça.

Naturalment, la solució és simple. Evitar els aliments preparats. El que passa és que això ens complica la vida, de manera que cal fer servir el seny. Intentar mantenir una dieta variada, amb una bona part dels aliments preparats per tu mateix, de manera que controlis quanta sal hi poses. De manera que la solució caldria reformular-la: cal evitar una dieta excessivament basada aliments preparats. Aquests haurien de ser l’excepció i no la norma. El nostre sistema cardiovascular, els nostres ronyons i la nostra salut a la llarga ens ho agrairan.

Asteroides amb anells i nous planetes

dijous, 27/03/2014

cariclo.jpg Últimament, totes les notícies referents a nous planetes feien referència a estrelles llunyanes amb noms desconeguts. Semblava que el nostre sistema solar ja havia donat de sí tot el que podia i que no amagava gaires secrets dignes de menció. Una impressió errònia com ens acaben de deixar clar, no un, sinó dos descobriments recents. I fins i tot obrint la porta a una hipotètica tercera sorpresa.

El primer ha sigut un nou representant del zoo planetari que fins ara desconeixíem. L’any 1997 es va descobrir Cariclo, un asteroide de dimensions grans, uns 250 km, però no prou com per considerar-lo un planeta nan. Està orbitant el Sol entre Saturn i Urà, i des de bon començament va quedar clar que alguna cosa estranya li passava. La seva llum semblava indicar que contenia gel, però de vegades el gel desapareixia sense més.

Fa poc es va poder analitzar amb més detall, apuntant vuit telescopis situats en indrets diferents mentre passava just al davant d’una estrella i va emergir un patró que els astrònoms coneixen bé. La llum de l’estrella s’esmorteïa i tornava a brillar abans i després del pas de l’asteroide. Com que tenien diferents angles de visió van poder reconstruir el que passava.

Cariclo és el primer asteroide amb un sistema d’anells al voltant.

Una sorpresa, perquè fins ara els anells sempre es trobaven en planetes gegants. Es donava per fet que cal una gran atracció gravitatòria per mantenir-los, però Cariclo demostra que anàvem errats. Ara suposem que els seus dos anells estan fets de cristalls de gel provinents d’un impacte que va patir en algun moment. Havia de ser un impacte suau, ja que sinó el material hauria sortit disparat i la feble gravetat de l’asteroide no l’hauria pogut retenir.

I ara entenem les misterioses desaparicions del gel. Simplement depenia de com estiguessin orientats els anells respecte de la Terra. Si estaven de cantó, no els podíem detectar i el senyal del gel es perdia.

Fascinant, però no ha sigut la única sorpresa. Més enllà de Plutó ha aparegut un nou planeta nan. De moment només el coneixem amb les sigles  2012 VP113, però, si es confirma el descobriment caldrà posar-hi un nom per acompanyar als planetes de més enllà de Plutó. I aquest està molt lluny. Plutó, l’agrupem amb altres planetes nans del cinturó de Kuiper com Eris o Quaoar, però aquest  2012 VP113 sembla estar més relacionat amb el llunyà Sedna, que ja l’associem amb el llunyaníssim núvol d’Oort.

Un nou planeta llunyà és interessant. Però quan han analitzat les òrbites de Sedna i aquest nou company, han tornat a especular en si la seva presència pot suggerir l’existència d’un altre gran planeta, encara per descobrir, que eixamplaria moltíssim els límits del sistema solar. De moment encara pura especulació, però sembla que aquí, a les rodalies del sistema solar encara queda molt per explorar.

Serà interessant aprofitar el pas de Sedna pel seu periheli, el punt de màxima aproximació al Sol, per estudiar-lo amb detall. Serà l’any 2076, però considerant que trigarà dotze mil anys a tornar, potser valdrà la pena aprofitar-ho. Deures per les noves generacions d’exploradors de l’espai.

WhatsAppitis, Nintendinitis i Wiiitis. Tendinitis de tota la vida

dimecres, 26/03/2014

mobile-phone-in-hand-1307593-m.jpg El nom és una collonada, però per fer bons titulars és imbatible. “WhatsAppitis” és el nom (col·loquial) que li han posat al que ha patit una dona que després d’estar sis hores enviat missatges per WhatsApp va veure com el dit polze li quedava garratibat. Es veu que estava enviant felicitacions per Nadal i cap d’Any de manera excessiva. El cas és que el diagnòstic estricte del metge va ser una tendinitis bilateral del extensor pollicis longu, que és el nom tècnic del múscul extensor llarg del polze.

Per anomenar les malalties inflamatòries s’acostuma a fer servir la terminació “itis”, de manera que una tendinitis és una inflamació del tendó. La part final de la musculatura que s’uneix a l’os. Però de inflamacions del tendó n’hi ha de diferents tipus. En aquest cas era una tenosinovitis, que fa referència a una part molt concreta; la membrana sinovial. Aquesta membrana envolta l’articulació i és la que fabrica el líquid sinovial que fa de lubricant i nutrient per al teixit muscular, el tendó i l’os de la zona.

Una tenosinovitis es pot generar per molts motius. Artritis, gota, infeccions, colesterol, lupus… i, per descomptat, per traumatismes. Aquests poden ser un de gran o molts de petits i repetits. L’ús repetitiu de l’articulació genera un sobreesforç que causa aquests microtraumatismes que poden desencadenar el procés inflamatori.

En el cas que ha guanyat notorietat, l’ús excessiu dels polzes està relacionat amb el fet d’enviar missatges amb WathsApp durant moltes hores. Fa uns anys va passar el mateix per jugar massa estona amb la consola Nintendo i, fent gal·la d’una imaginació desbordant, van parlar de Nintendinitis. Una cosa similar s’ha descrit amb la Wii i la van anomenar… correcte! Wiiitis (concretament va ser una wiiitis aguda). En realitat els noms són incorrectes ja que la terminació en “itis” el que indicaria és una inflamació del WhatsApp, de la Nintendo o de la Wii, però no una inflamació causada per elles.

En realitat les articulacions són sensibles a un excés d’ús. Si els períodes de descans són assenyats, la inflamació no progressa o remet espontàniament sense que arribi a ser un problema. Molts esportistes professionals ho tenen en compte i ja programen el ritme d’entrenaments en funció a evitar aquestes sobrecàrregues.

El tractament és el previsible. A més de deixar descansar la zona danyada i prendre alguna cosa pel dolor, en casos greus cal donar antiinflamatoris. El problema moltes vegades és fer-los arribar. Les articulacions i els tendons són zones amb poca irrigació sanguínia. Això vol dir que els medicaments que prenem i que circulen per la sang gairebé no hi arriben. Per això, en ocasions els corticoides s’administren injectant-los (infiltrant-los) directament a la zona en qüestió.

Cada època té els seus problemes i en un futur aniran apareixent noves patologies relacionades amb les noves tecnologies. Però en aquest cas no és cap patologia nova sinó la de sempre, causada per fer un ús excessiu de determinada tecnologia. Posar-hi un nom específic pot fer gràcia, però en realitat no cal. En aquest cas és particularment mal triat ja que el procés hauria estat exactament el mateix si els missatges no anessin via WhatsApp sinó que ho fessin per qualsevol altre aplicació del mòbil.

Es veuen molts gossos últimament

dimarts , 25/03/2014

anomalia de temperaturas.jpg L’organització Mundial de la Meteorologia ha emès el comunicat per la premsa sobre com ha anat el clima al planeta durant l’any 2013. Poques novetats ja que torna a estar inclòs entre els anys més càlids dels que tenim dades. Aquesta vegada no s’ha notat especialment per Europa, però a Austràlia, per exemple, han tingut un dels estius més calorosos que es recorden. El nombre de fenòmens extrems també ha resultat inusualment elevat (tot i que potser aviat deixarà de ser “inusual”).

Com que aquest any no s’ha donat el fenomen del Niño ni tampoc el de la Niña, les coses han quedat una mica amortides. Al clima global hi ha molts factors que el poden afectar, incloent erupcions volcàniques que poden enfosquir i refredar l’atmosfera, cicles solars que modifiquen l’energia que arriba del Sol, i també oscil·lacions a la temperatura del Pacífic que fan que els anys de “el Niño” sempre siguin més càlids i els de “la Niña” siguin més frescos. Caldrà veure com serà el proper episodi de “El Niño”.

Però per moltes modificacions que tingui, el que està clar és que tretze dels catorze anys més càlids que es recorden han tingut lloc al segle XXI. Des de l’any 2000 no parem de batre rècords de calor. I també en el nombre de fenòmens extrems, incloent huracans, tornados, tempestes, onades de calor o el que sigui. La notícia és tan repetida que ja no sorprèn. Només quan estem enmig del temporal o de la sequera hi pensem. Tant bon punt torna el bon temps, ens n’oblidem. Algú recorda els merders de la sequera del 2008?

Com es diu sovint, de fenòmens extrems sempre n’hi ha hagut. L’inquietant és el canvi en la freqüència amb la que apareixen. Quan feia la mili, un capità ens insistia en que si estàs de guàrdia has de donar avís de qualsevol cosa que vegis. Per irrellevant que sembli. Posava com exemple que si veies dos gossos follant havies de notificar-ho. Sembla irrellevant, però si al quarter comencen a arribar molts avisos de sentinelles que han vist gossos, podria ser que l’enemic els estigui enviant per fer saltar els camps de mines just abans de l’atac. Un gos no vol dir res. Molts gossos segurament sí que vol dir alguna cosa. I només els ximples ho ignorarien.

Doncs amb el clima ens passa una cosa semblant. Hi ha molts avisos d’alguna cosa anormal. I només els ximples ho ignorarien. El que passa és que els humans en som molt de ximples.

L’argument per quan no hi ha arguments

dilluns, 24/03/2014

gavel-952313-m.jpg La notícia absurda de la setmana passada va ser la d’una jutgessa que retirava a una mare la custodia de la seva filla perquè havia trobat feina a Ripollet i es volia traslladar a Catalunya. Un dels punts de la sentencia justificava la decisió en el fet que “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.”

Per descomptat, això ha aixecat un bon rebombori (res de nou d’altra banda), però jo voldria fixar-me en el detall de com està construït l’argument. Més que res perquè és una manera habitual de mirar de donar per certes coses que son falses i que en temes de pseudociències es fa servir molt. Si ens hi fixem diu que no està demostrat que determinada cosa no passi. Un raonament trampós com pocs i que, de fet, és el mateix al que va fer servir una presentadora de televisió quan va deixar anar que “no està demostrat que l’anima no es transporti junt amb un trasplantament d’òrgans”.

En realitat és molt senzill. Podem parlar, deduir, legislar, emetre sentències i organitzar la vida en base a coses que Sí que estan demostrades. Són les coses que efectivament sabem. En canvi, les que NO estan demostrades només permeten especular al voltant d’una cervesa, cosa que queda lletja en un argument científic o en una sentència judicial. Ningú consideraria seriosa una sentència que considerés atenuant en un delicte el fet que “no està demostrat que l’acusat no actués hipnotitzat per extraterrestres”. Això es feia servir a l’època medieval, quan condemnaven persones que no podien demostrar que no eren bruixes. Una tasca impossible, de manera que l’inquisidor podia fer el que volgués.

Molt sovint es diu que no està demostrat que els ovnis no siguin naus extraterrestres, per tant, segurament sí que ho són. És ridícul perquè també podem dir que no està demostrat que no siguin barrufets cavalcant dracs de caramel i això no fa més probable que la Terra estigui a punt de ser envaïda per barrufets i dracs.

En temes de medicina alternativa ho fan servir per mantenir el xiringuito i molt sovint diuen que no està demostrat que el seu suposat remei no curi. Els científics, (més avorrits) recorden que el que cal fer per acceptar un medicament és demostrar que sí que és efectiu. I que aquesta és la feina del qui afirma que un remei funciona. A la resta només ens pertoca analitzar si la demostració d’eficàcia que ofereixen és correcta. O al menys, en un país normal hauria de ser així. De fet, l’argument contra les pseudomedicines és que no aconsegueixen demostrar la seva eficàcia. El dia que la demostrin, deixaran de ser pseudomedicines i simplement es convertiran en medicina. Sospito que aquell dia n’hi haurà que deixaran de creure-hi.

En realitat, una bona manera de saber que et volen enredar o que algú no disposa d’arguments sòlids és fixar-se si fa servir aquesta mena de raonament on hi surten dues negacions seguides: “No està demostrat que el que dic no passi”. Més que res per que en aquest paraigües hi té cabuda absolutament tot. Algú pot demostrat que no tinc un drac al garatge? O que no hi ha una tetera de porcellana en òrbita entre la Terra i Mart? Si no podeu demostrar que no es fals, això vol dir que es cert?

L’aforisme diu que la càrrega de la prova recau en qui afirma una cosa. Tot i que, naturalment, la ciència i les lleis fan servir procediments diferents, en alguns aspectes no haurien de ser tant diferents. La jutgessa que va emetre la sentència tindria raó si algú hagués demostrat que el fet d’anar amb la mare a Ripollet sí que suposava un escull en la seva evolució. A l’institut quan estudiàvem filosofia, hi havia una part que estava centrada en la lògica. Allà aprenies que fer amb dobles negacions, diferències entre causes i efectes, raonaments circulars, i coses així.  Potser a la carrera judicial haurien de refrescar aquesta branca del coneixement.

Onades d’un altre món

divendres, 21/03/2014

tità.jpeg Sembla que arriben les primeres onades i ja podem començar a estar més tranquils. Això és el que passa pel cap dels amants del surf, però curiosament també creava expectació en els astrònoms planetaris que estudien Tità, la lluna de Saturn. Amb la sonda Cassini donant voltes al planeta estàvem obtenint mapes i informació detallada de Tità.

Ara ja coneixem algunes de les seves muntanyes, la pluja de metà que cau insistentment i els mars i llacs que omplen la seva superfície. Un indret que presenta algunes similituds amb una Terra primigènia, sense oxigen, coberta per núvols de color taronja i on fa molt fred ja que la temperatura és de uns cent vuitanta graus sota zero.

El més destacat eren els mars de metà i altres hidrocarburs. Les reaccions químiques que han de tenir lloc en aquell còctel són un regal per la imaginació. Però hi havia un detall inquietant. La seva superfície semblava cristal·linament plana. Simplement als mars de Tità no semblava que hi haguessin onades.

Home! Un mar sense onades, com a mínim requereix una explicació. I de fet, en teníem unes quantes de possibles. Potser la superfície estava congelada? Sembla que no, perquè la temperatura és superior a la necessària per congelar el metà, l’età i els que creiem que hi ha allà. A més, teníem dades que indicaven que plovia metà líquid, de manera que no hi havia motius per pensar en un oceà de metà gelat.

Potser no està gelat, però està prou dens com per evitar les onades? Enlloc de líquid podria ser un mar gelatinós? No es pot descartar, però tampoc semblava probable. Cal tenir en compte que la gravetat allà és menor que la de la Terra, cosa que facilitaria el moviment de la superfície fins i tot si fos raonablement espessa. A les zones de terra ferma s’hi ha vist dunes, de manera que fa prou vent com per moure la sorra i modular la superfície del planeta.

Potser la explicació sigui més senzilla. Potser les onades es formin només en determinades estacions. Potser a l’hivern l’atmosfera està massa freda com per generar corrents atmosfèriques mentre que a l’estiu, amb més energia del Sol, algunes zones s’escalfarien i es crearien les diferències que causen els moviments de les masses d’aire per sobre dels llacs de metà.

El detall important és que Tità és una lluna de Saturn. I un any a Saturn equival a uns trenta anys dels nostres. La primavera s’acosta a Tità, però el ritme de les estacions és molt més lent que el nostre.

En tot cas sembla que comença a haver-hi moviment. Les últimes imatges presentades han mostrat unes petites diferències en la llum reflectida als mars de l’hemisferi nord de Tità que s’han interpretat com onades incipients. Els hipotètics habitants de Tità no cal que corrin a buscar les planxes de surf ja que l’altura d’aquestes onades és de pocs centímetres. Però ja és alguna cosa! Això indicaria que a la superfície ja hi ha vents d’uns pocs metres per segon. A gran altura l’atmosfera si que es mou, i de fet, gira més de pressa que el planeta. Un fenomen que passa també a Venus i pel que no tenim una explicació gaire clara.

Potser seran onades de menys d’un pam d’altura, però si la troballa es confirma ja ningú li podrà treure a Tità el mèrit de ser el primer indret aliè a la Terra on hi hem trobat mars amb onades.

Efectes de la llei del tabac

dijous, 20/03/2014

smoking.jpg El tabac és dolent per la salut. Fa molt temps que això va deixar de ser un tema en qüestió. És una de les principals causes de càncer. Sobretot del de pulmó, però molts altres processos tumorals tenen com a factor de risc el consum de tabac. Per això, mica a mica i malgrat els obstacles i estratègies dilatòries de la indústria del tabac, s’han anat establint legislacions limitant el seu consum. Aquí, finalment es va prohibir el fumar en edificis públics i llocs de treball tancats, amb l’excepció dels establiments d’Hosteleria. Posteriorment, l’any 2011, es va ampliar a totes els locals tancats, i fins i tot algunes zones a l’aire lliure, com els patis d’escoles, o els campus hospitalaris.

La idea de tot plegat era reduir la inhalació de tabac de manera passiva. És a dir, que els que no fumen no respirin el fum generat pels fumadors. Ara l’aire que respirem fa millor olor i segurament és més saludable. De fet, quan ara entro en un indret on hi ha fumadors, la flaire de tabac em resulta més molesta que abans, quan ja era part indestriable del paisatge de molts bars. Però tot plegat ha tingut algun efecte des del punt de vista sanitari?

Doncs pel que fa a reduir el nombre de malalties causades pel tabac, segurament caldrà esperar més anys per detectar-ho. Ara estem tractant els càncers generats per fum de tabac inhalat fa molts anys. Però el que sí que es pot fer és mirar com estan els nivells de nicotina al cos dels no fumadors. I les dades que han trobat conviden a l’optimisme.

La nicotina no es queda tal qual al cos sinó que es transforma en un altre producte, la cotinina. Un alcaloide que es manté bastant més temps a l’organisme i que serveix per mesurar el grau d’exposició a la nicotina. Es pot mesurar en mostres de saliva i es pot detectar uns quants dies després d’haver fumat. Un fumador normalet tindria entre deu i cent nanograms de cotinina per mil·lilitre de saliva. Un fumador dels molt addictes pot arribar fins als tres-cents nanograms. I en principi, una persona que no fumi, no n’hauria de tenir. El que passa és que inhalem la nicotina del fum dels que fumen al nostre voltant i per tant, sí que es podia detectar. Un fumador passiu tenia al voltant de un nanogram per mil·lilitre. Poc, però indicatiu. I aquest valor és la mitjana. Hi havia fumadors passius amb fins a deu nanograms per mil·lilitre. Valors semblants als d’un fumador moderat.

I com ha canviat la cosa després de la llei que prohibia fumar? Doncs notablement. Els nivells de cotinina en no-fumadors han passat de 0,93 nanograms per mil·lilitre de fa uns anys a 0,12. Una disminució del 87 %. Encara més important és que mentre que abans, només una de cada deu persones estava totalment lliure de cotinina, ara ho està gairebé la meitat de la població de no-fumadors.

De manera que alguna cosa ha millorat. Va costar més que a altres llocs, però finalment una llei va redundar en una millor qualitat de l’aire que respirem i en uns menors nivells de contaminants al cos de la població. Previsiblement, d’aquí uns anys també es detectarà un canvi en el nombre de malalties desencadenades directa o indirectament pel tabac en persones que no tenien cap motiu per estaré exposades a aquests tòxics.

Sí. La política ben feta i buscant el benefici de la població, serveix per millorar la qualitat de vida de tots. L’estat sanitari de la població en general millora, i ens estalviarem els calers que ens hauria calgut gastar tractant malalties futures que ja no es produiran. No està de més recordar-ho en uns temps en que massa vegades tendim a l’estirabot del “tots són iguals” i “això no serveix per res”.

San Agapito San Agapito… encuéntrame un sitito!

dimecres, 19/03/2014

San_Agapito.gif La tradició diu que quan vas conduint i no trobes lloc per aparcar, el que has de fer és creuar els dits i recitar pietosament “San Agapito San Agapito…encuéntrame un sitito”. No tinc massa clar a quin San Agapito es refereix perquè n’hi ha uns quants, però l’important és que funciona. Sempre que hem pregat a San Agapito, al final hem trobat lloc per aparcar.

El tema és divertit i, amb els de la feina, cada vegada que anem en cotxe, recorrem a San Agapito (de vegades a San Benito) per poder aparcar i per riure una estona. Però ben mirat, el raonament sembla impecable. Cada vegada que recitem la pregaria trobem lloc. Sempre! Només els més incrèduls negarien l’evidència i pensarien que San Agapito no hi ha tingut res a veure. És massa casualitat. A sobre, és un sistema tradicional, basat en coneixements de tota la vida.

En tot cas poden pensar el que vulguin. A mi em funciona!

La qüestió interessant és: com podria algú esbrinar si realment és San Agapito qui intercedeix per mi i els meus problemes d’aparcament? Doncs simplement no hi ha manera. És impossible.

Ara bé. El que sí es pot és esbrinar si San Agapito facilita el trobar aparcament en general. Fa molt temps que sabem la manera. Simplement cal agafar un gran nombre de conductors i fer que la meitat facin la pregaria a San Agapito, mentre que la resta es mantindran en un incrèdul silenci. Aleshores mesurem el temps que triguen a trobar lloc per aparcar i comparem. Han de ser molts perquè la sort també pot fer que trobis o no trobis lloc. Però “de mitjana” el grup de les pregaries hauria de tenir més èxit en aparcar.

El que passa és que faran trampa. Si el conductor creu en San Agapito, triarà indrets més fàcils per aparcar si li toca el grup de pregaries i llocs complicats si li toca no resar. I si és un descregut, sempre pensarà que el cotxe no hi cap o que el lloc per aparcar és dolent encara que estigui pregant. Per molt bones intencions que tinguin ningú és absolutament imparcial. Per tant cal fer-ho una mica més complicat.

Podríem posar algú al cotxe que anés resant a san Agapito o bé que no ho fes, però no hi guanyaríem gaire. El conductor escoltaria o veuria el que fa el company i tornaríem a tenir el mateix problema. Per tant, ens caldrà ser diabòlicament recargolats. Posarem algú al costat del conductor que resarà en silenci. Uns ho faran a San Agapito i els altres a un sant inexistent que no tingui res a veure amb el fet d’aparcar (Sant Placebo?). Així, el conductor no podrà modificar el seu comportament segons la seva percepció de com va la cosa. Si troba lloc amb més facilitat serà només gràcies a san Agapito.

Si ho fem amb un nombre prou gran de conductors, intentant aparcar sense saber si compten amb el beneplàcit del Sant, i amb un grup de pregaries intercessores i un altre grup de pregàries placebo, podrem veure clar si San Agapito està pendent de nosaltres o no.

El sistema és complicat i car de realitzar. Calen molts conductors, molts pregadors, altres que controlin el temps que triguem a trobar lloc per aparcar. També caldrà molts cotxes i que tots siguin iguals. Finalment, també caldrà pagar l’assegurança dels conductors no fos cas que (San Agapito no ho vulgui) tinguessin un accident. Però si es fa ben fet, al final podrem afirmar sense dubtar si San Agapito funciona o només son les nostres expectatives, l’atzar o el costum el que ens fa pensar que vetlla per la nostra capacitat d’aparcar.

Però res. Curiosament, sempre hi ha qui segueix dient que sí, que ja ho entén, que tot això està molt bé però que se li en refot. Que ell sempre fa pregaries a San Agapito i al final sempre troba aparcament. I si ho poses en dubte és que estàs a sou d’algun culte pagà o que simplement ets un descregut que es pensa que té totes les respostes.

I és que contra la fe en san Agapito (o en la homeopatia, per dir alguna cosa d’eficàcia similar), no hi ha assaig aleatoritzat i doble cec que valgui.