El motor “impossible”

dimarts , 22/11/2016

En ciència hi ha poques coses més interessants que topar amb un fet, una idea o un fenomen que trenca els esquemes establerts. És gràcies a aquests moments de desconcert que el coneixement va avançant. El problema és assegurar-nos que realment estem davant d’un fenomen nou i no d’un error de mesura, d‘un engany o d’una mala interpretació. La història és plena de grans promeses que van quedar en res quan es van mirar i analitzar atentament.

Ara hi ha un d’aquests moments en el camp de la física i l’enginyeria. I tot al voltant d’un motor que promet ser el que finalment obri les portes als viatges espacials. El motor es coneix amb el nom de “EM drive” i està en el punt de mira de tothom per un petit detall. En teoria no pot funcionar ja que viola uns quants principis de a física, però les mesures semblen indicar que, efectivament funciona… (o potser no).

La descripció del EM drive és senzilla. Un tub tancat,  de forma cònica, dins el qual hi ha un sistema que genera microones que reboten per les parets del tub. La idea seria que hi ha moltes microones xocant contra la paret gran del con i poques fent-ho contra la paret petita. La diferència és la que genera l’impuls constant que han mesurat, de 1,2 mil·linewtons per kilowatt. És una força minúscula, però la gràcia és que no ha cremat cap combustible. Zero. I sense combustible, el pes de les naus es redueix extraordinàriament, de manera que si això fos correcte, només caldria una mica de paciència per acabar movent-se molt de pressa.

Peeeeero, tenim un problema que es diu “llei de la inèrcia”, un altre que es diu “llei de conservació de l’energia” i uns quants de semblants. Tots sabem que no pots agafar-te pel clatell, estirar fort i aixecar-te tu mateix. L’explicació està en les lleis de la física, allò que tota força en un sentit en genera una altra en sentit contrari, que no pot haver acció sense reacció o que l’energia no es crea ni es destrueix, que només es transforma. Doncs aquest motor (si funcionés) es passa pel forro aquests principis.

Aleshores hi ha dues opcions. Estem davant d’un fenomen nou que requereix una explicació molt complicada (fenòmens quàntics exòtics o similars), o bé estem mesurant alguna cosa malament. També podria ser una enganyifa, però aquesta vegada no ho sembla. L’últim article porta l’adreça de la NASA, de manera que si diuen que han mesurat un impuls, deu ser veritat. Altra cosa és que els aparells estiguin ben calibrats o que no hi hagi errors en la mesura. Un impuls tant petit està en els límits de detecció del sistema. I el sistema per mesurar-ho és complicat amb ganes!

Quan mires la opinió de la comunitat científica estan atrapats entre les ganes boges que efectivament sigui cert i el convenciment que hi ha un error en les mesures o en els càlculs. Per exemple, Les microones de l’interior del motor poden escalfar l’aire que hi ha a dins. Si aquest aire calent s’escapés per algun forat microscòpic del cilindre, podria explicar l’impuls detectat.

Diu que els xinesos també han treballat amb un motor similar i que després d’uns anys fent proves, ho han deixat estar en arribar a la conclusió que el que detectaven al principi eren artefactes de les mesures. L’article està en xinés, de manera que em crec als físic que ho comenten (tampoc l’entendria ni que estigués en català, per cert).

De moment haurem de seguir esperant. Recordeu el cas dels neutrins que anaven més de pressa que la velocitat de la llum? Aleshores hi havia dues opcions. Un nou principi de la física que superés la teoria de la relativitat o un error en les mesures. Al final va ser un cable mal connectat. Doncs ara estem en una situació molt semblant. Caldrà veure, implacablement, si troben l’error abans de dir que hem descobert un nou sistema per viatjar a les estrelles.

Onze anys!

dilluns, 21/11/2016

Onze anys! Aviat es diu. Onze anys intentant penjar a la xarxa un comentari diari més o menys relacionat amb la ciència. Primer va ser a Blogger i després a l’Ara, però la filosofia del Centpeus no ha variat amb el pas dels anys. Bàsicament és que la ciència em diverteix i, com qualsevol cosa que t’agrada, intento compartir-la. No hi ha més. De vegades l’encerto, altres vegades (poques, espero) no he sigut prou precís o exacte amb el que escrivia, però no era greu perquè la finalitat d’aquest blog només és petar la xerrada sobre temes que em semblin interessants, curiosos o   motivadors. Cert que també m’he posat rondinaire tocant temes que em posen de mal humor i que he deixat anar opinions contraries a postures que cada vegada són més freqüents a la xarxa, però aquesta és la gracia dels blogs. Un indret on discutir i contrastar opinions. Com he dit cada any per l’aniversari, mai de la vida hauria pensat que aquest blog tindria una vida tan llarga ni que em portaria pels camins que m’ha dut. Per descomptat és gràcies a vosaltres, que ho llegiu, ho comenteu o ho feu servir pel que us sembli. Com cada any, permeteu-me agrair-vos a tots la paciència que teniu amb aquest enamorat de la ciència. Sou vosaltres qui feu que aquest racó de la xarxa tingui sentit.

Mapes, errors i realitats

divendres, 18/11/2016

Si ens parlen d’un mapa del món, el primer que ens ve al cap és el típic atles que tots hem vist mil vegades. L’hem vist tantes vegades que el donem per bo sense dubtar. Però en realitat és incorrecte. N’hi ha prou en fixar-se en que Groenlàndia i Àfrica semblen tenir la mateixa mida, quan en realitat, dins Àfrica podríem posar-hi catorze Groenlàndies. Per això ocasionalment es presenten altres maneres de dibuixar el món, sempre dient que és més correcte, mes exacte, més justa o més el que sigui.

La realitat és més senzilla. No hi ha cap mapa que sigui del tot correcte ja que és impossible transferir la superfície d’una esfera (com la Terra) sobre una superfície plana (com la del mapa). És un problema que sabem que no té solució. Pots mantenir o bé les formes o bé les àrees, però no pots conservar les dues coses alhora. Simplement has de triar el que prefereixes i sacrificar l’altra. Per fer-ho, per transferir el mapa de la esfera a un pla es fan servir “projeccions”. I n’hi ha de diferents tipus.

Els mapes que acostumem a veure fan servir la projecció de Mercator. Primer es transforma la esfera en un cilindre i després es desplega el cilindre. El problema és que com més cap als pols vas, més grans es veuen les regions. Per això Alaska es tan gran com Brasil en aquesta projecció. Ara queda molt modern criticar-la dient que es eurocentrista o que l’hemisferi sud està infrarepresentat ja que l’equador no està al centre (Això no és del tot cert. A la projecció completa sí que ho està, però per cosa pràctica, la major part de l’hemisferi sud s’elimina). En realitat Mercator el va fer perquè permetia dibuixar fàcilment les línies de navegació. De nou, cada mapa té una funció i tries el que prefereixes.

Una altra projecció és la de Peters. Aquesta manté les àrees, però distorsiona els perfils. Personalment la trobo lletja amb ganes, però tot son gustos.

Una de les més acceptades actualment es la projecció de Robinson. Aquesta distorsiona tant  els perfils com les àrees, però en els dos casos és una distorsió menor. El mapa ja no es veu rectangular i els meridians es van corbant. Una solució de compromís que, a sobre, queda estèticament bonica.

Hi ha moltes més projeccions i només cal triar la que necessitis per cada cosa. Discutir quin mapa és més correcte és una cosa una mica absurda. Cap ho és. I tot i així, de tant en tant surten noves estratègies que es venen com el mapa real del món. Curiós perquè amb mirar-s’ho un moment n’hi ha prou per trobar errors. Ara s’ha presentat un basat en tècniques d’origami que mostra una nova visió del món. Com tots, té coses bones (l’Antàrtida hi apareix correctament), però també coses dolentes. L’Antàrtida està allunyadíssima d’Austràlia!

I, és clar, el que es recorda sempre és que no hi ha motiu per posar el pol nord a la part de dalt. Podria estar perfectament a baix. Un comentari que queda bé, però que passa per alt que la major part de territori emergit és a l’hemisferi nord, de manera que resulta més senzill centrar els mapes en aquest hemisferi.

En realitat, si volem mirar com és el planeta el que ens cal és una bola del món de tota la vida.

El llarg camí de la insulina

dijous, 17/11/2016

L’any 1869 un jove patòleg alemany, en Paul Langerhans, es va adonar que quan mirava el teixit pancreàtic al microscopi, hi havia uns grups de cèl·lules amb una estructura arrodonida diferent de la resta. Amb el temps es van acabar coneixent com els “illots de Langerhans” ja que efectivament aquells grups de cèl·lules tenien una funció molt específica i diferent de la resta de teixit pancreàtic, que es dedica a fabricar el suc pancreàtic amb el que digerim el menjar.

Trenta anys després, Eugene Opie, un altre patòleg, en aquest cas americà, es va adonar que els pacients de diabetis tenien danyats els illots de Langerhans. Va ser la clau per lligar aquelles cèl·lules amb el control dels nivells de sucre a la sang. El motiu era simple; dins aquells illots hi ha diferents tipus de cèl·lules, però unes en concret, les anomenades cèl·lules beta-pancreàtiques, són les encarregades de fabricar la insulina. La hormona que regula la captació de la glucosa. De fet fa moltes més coses, però aquesta és la seva funció principal. Langerhans no va arribar a saber mai quina era la funció dels illots que porten el seu nom. Havia mort l’any 1888, als 40 anys.

En la dècada de 1920 ja tenien clar que aquells illots fabricaven “alguna cosa” que feia disminuir els nivells de sucre en sang, però no tenien idea del que era. Un grup de metges van treballar amb gossos, destruint-los tot el pàncrees fins que només quedaven els illots i a partir d’ells van aconseguir purificar una proteïna que primer es va anomenar “isletina”, però que finalment es va quedar amb el nom de insulina (per “ínsula”: illa).

La tenien purificada, però encara es va trigar un temps a establir la seva estructura. Les proteïnes estan fetes per una cadena d’aminoàcids units un darrera l’altre, però sovint la cosa és una mica més complicada i el cas de la insulina n’és un exemple ja que no té una cadena d’aminoàcids sinó dues. Una de petita, anomenada cadena A, feta per 21 aminoàcids, i una de més gran, la cadena B, feta per 30 aminoàcids. És una proteïna molt petita si la comparem amb coses com l’albúmina, que té 582 aminoàcids.

Quan a la sang augmenten els nivells de glucosa després de menjar, les cèl·lules dels illots ho detecten i comencen a fabricar insulina. La seva funció és unir-se a receptors de les cèl·lules del cos per fer que comencin a captar la glucosa que circula per la sang. Per això la insulina fa baixar els nivells de “sucre”. La glucosa abandona la sang i entra dins les cèl·lules que disposen de combustible per anar fent. Per descomptat, tot plegat és bastant més complex, però la idea general és senzilla.

L’interessant va ser descobrir que la majoria d’insulines de diferents especies animals s’assemblen molt. Això va permetre que, durant molt temps, es fes servir insulina de porc per tractar la diabetis. El motiu és que la diferència entre la humana i la porcina és de un únic aminoàcid i per això funciona sobre cèl·lules humanes. Altres espècies tampoc són massa diferents i també són actives en els humans. De fet, la insulina de porc i la de catxalot són iguals.

De totes maneres, aquest aminoàcid de diferència ja és suficient com per donar alguns problemes. Per tractar la diabetis el que cal és insulina humana. Això va ser un problema fins que les tècniques de biologia molecular van permetre ficar el gen de la insulina humana dins de bacteris. Aquesta bacteris transgènics la fabriquen en prou quantitat com per purificar-la i preparar el medicament. Ara també s’està preparant plantes que fabriquen insulina. No per menjar-te-la, sinó per augmentar el rendiment. Per desgràcia, la insulina cal injectar-la i no es pot menjar ja que en passar per l’estómac és digerida com qualsevol altra proteïna.

El camí per obtenir una insulina prou eficient per tractar la diabetis ha sigut molt llarg. Han passat quasi cent-cinquanta anys des que en Langerhans va observar aquells illots en el pàncrees, però el resultat ha valgut la pena. Això també fa pensar en quines coses estem començant a descobrir ara que donaran el fruit d’aquí un segle. Siguin les que siguin, serà un llegat que deixarem a les properes generacions.

Premis Brandolini. Millor riure que plorar.

dimecres, 16/11/2016

Sempre és millor prendre’s les coses amb humor. Si no ho fas, pots acabar sent massa rondinaire o amargar-te per motius que no valen la pena. Confesso que a mi em pot passar quan veig disbarats relacionats amb la ciència, afirmacions descaradament falses, arguments enganyosos i estafes basades en vibracions, fenòmens quàntics o energies diverses. M’hauria de ser igual, però encara penso que està malament enganyar a la gent (sigui de manera conscient o de bona fe). Aquesta manera d’entomar les coses pot fer-se més organitzada i és el que han organitzat un grup d’amants de la ciència que han proposat els “Premios Brandolini”. Uns premis amb els que moltes vegades no puc evitar una riallada.

El nom està relacionat amb el “principi de Brandolini”, que afirma que “l’energia necessària per refutar una ximpleria és un ordre de magnitud superior a la necessària per generar-la”. És a dir, que és senzill dir qualsevol bestiesa mentre que costarà molt demostrar que és falsa i que ens creguin. Per això internet i els medis de comunicació en van plens. I per això van decidir fer una tria de disbarats que apareixen a les xarxes. Potser no es podran rebatre (tothom té altra feina) però al menys podrem riure una mica.

Per exemple, que dir d’un anunci de tallers sobre la “salud de testículos antipatriarcales y lúcidos (Actividad gratuita y abierta a biohombres y biomujeres)”… De fet podem dir moltes coses i totes prefereixo prendre-les a broma. Igual que una notícia segons la cualUn historiador ha observado que el 3 de abril del año 33- fecha en la que, segon muchos investigadores tuvo lugar la crucifixion de Cristo- los planetas Saturno, Urano, Júpiter, la Tierra y Venus se alinearon formando una figura similar a un hombre crucificado”.

Hi ha actituds que podria compartir, però que portades a l’extrem acaben sent ridícules. Per això topem amb extremistes de la protecció als animals que diuen coses com quePerros guia és adoctrinamiento, sumisión, explotación y esclavismo”. No se com vol que les persones invidents facin vida normal, però es veu que posen un suposat benestar caní per sobre de tot. N’hi ha que fins i tot posen el benestar dels polls; “Sabes que has hecho todo bien cuando tienes los piojos en casa y tu hija llora porque sabe que van a morir al peinarles fuera. Educa en amor y respeto. Educa vegano”.

De fet, no cal buscar gaire per la xarxa ja que aquesta mena de missatges sembla que es multipliquin. I en ocasions, especialment quan afecten la salut de les persones, ja no fan tanta gràcia. Tot i així n’hi ha que no pots evitar agafar-los com una broma. Perquè,  per descomptat, tothom pot defensar postures que a mi em semblen errònies, però al menys que ho facin amb arguments que no facin riure. Per demostrar que l’evolució és falsa hi ha qui deixa anar queSi la Terra té 4500 milions d’anys, com és que avui és 4 de Novembre de… 2016!”… (et felicito, nano!)

Alguns fins i tot els trobem en notícies de diaris de gran abast. A l’ABC titulaven que “el volcán de El Hierro ha realineado los Chakras de Canarias, segon expertos”. És evident que avui no costa gaire trobar “experts” en el que et vingui de gust. Com el que diu queTranstorno bipolar, ha sido un error definirlo como enfermedad mental. Se trata del Síndrome de Asimetría Magnética, se activa en el feto”. Mira tu que fàcil. Però és que no costa res inventar-te una síndrome amb un nom enginyós.

N’hi ha molts. Moltíssims. Internet, i em temo que la societat en general, està esdevenint un medi de cultiu per qualsevol bestiesa. Discutir-ho està cada vegada més mal vist. Si demanes proves, t’acusen de tenir la ment tancada. Si presentes dades per mostrar l’error t’acusen d’estar a sou del poder, de les farmacèutiques o dels il·luminati. I si t’ho prens a broma et diuen que ets un pedant que et creus superior als altres. Que hi farem!

Per cert, el guanyador dels Premis Brandolini d’aquest any és digne d’estudi.

Super-lluna. Me l’imaginava més gran?

dimarts , 15/11/2016

No se si vàreu veure la superlluna d’ahir, però si us hi vàreu fixar, notaríeu que no n’hi havia per tant. Era lluna plena, que sempre és bonica d’observar, però no era especialment impressionant. En tot cas, no més que la resta de llunes plenes d’altres mesos. No és que ens enganyessin amb tot el que es deia de la “super-lluna”. Realment era més gran i més brillant que la majoria de llunes plenes. Però això no vol dir que la diferència fos fàcil de percebre a ull nu.

La trampa estava en el qualificatiu de super-lluna. Poses un nom amb gràcia a qualsevol cosa, comença a circular per les xarxes esdevenint cada vegada més popular fins que al final la imaginació es fa amb el poder i acaba per afirmar-se qualsevol bestiesa que ja no te res a veure amb la realitat.

La clau de tot plegat és que l’òrbita de la Lluna, com la de tots els cossos celestes, no és una circumferència sinó una el·lipse, amb la Terra situada en un dels dos punts focals. Això vol dir que de vegades està més propera a la Terra i en altres ocasions està més lluny. Si el moment en que està més a prop coincideix amb el pleniluni, la esfera aparent de la Lluna es veu més gran. El que passa és que per fer-ho més clar, s’acostuma a dibuixar molt exagerat de com és en realitat (imperceptible).

Aleshores, quina es la diferència de mida entre els moments de màxim i mínim apropament? Dons pel que fa al diàmetre, la diferència és del 12 %. I això entre els casos extrems! Si ho comparem amb la mida mitjana de com la veiem, la diferencia encara és menor. A més, la Lluna la  veiem amb una mida aparent més aviat petita. Un canvi del cinc o deu per cent en la seva mida és pràcticament inapreciable. I si voleu verificar-ho, mireu les mides de les diferents llunes plenes de l’any 2016. A veure si identifiqueu la super-lluna (i la mini-lluna). En canvi,sí que es podia notar una mica més de claror que l’habitual, per allò que un augment en diàmetre correspon a un augment més gran en superfície. Avui serà un bon dia per repassar a les escoles les relacions entre àrees, radis i perímetres de les circumferències.

En tot plegat hi havia un altre motiu de confusió. La gent penjava unes fotografies absolutament enganyoses. Si ets aficionat a la fotografia saps que els teleobjectius acosten les imatges i les fan més grans, però l’efecte és particularment notable com més llunyans siguin. Per això queda espectacular un grup de ciclistes o de manifestants fotografiat amb teleobjectiu. Dóna la impressió (falsa) que estan tots amuntegats. Doncs fer fotografies de la Lluna amb teleobjectiu fa que la lluna es vegi proporcionalment molt més gran. Queda un efecte molt bonic, però mai veiem la Lluna amb aquestes dimensions. I el cas és que totes les fotos que feien referència a la superlluna eren simplement fotografies fetes amb teleobjectiu. Un simple truc digne dels efectes especials de les pel·lícules.

En tot cas, potser va servir perquè tots plegats ens aturéssim una estona a contemplar la Lluna, que sempre és una bona cosa. Transmet un sentiment de grandesa i de bellesa que poques coses igualen. Descobrir les meravelles de l’univers, fins i tot les que tenim tan properes, sempre val la pena. La llauna és que es generin expectatives exagerades ja que aleshores arriba la decepció i el descrèdit a les notícies de l’astronomia. Un problema que amb una miqueta d’informació es pot evitar, però… quin perd el temps buscant informació?

Per cert, amb el planeta Mart també circula una ximpleria similar dient que quan estigui en el punt més proper a la terra es pot veure de manera espectacular. Cada pocs anys torna a aparèixer la notícia i l’únic que fan es modificar la data. Quan us arribi (que arribarà) no en feu ni cas. De nou, Mart estarà més proper i la seva mida aparent serà més gran. Però sense un telescopi no veureu res.

Resina

dilluns, 14/11/2016

Poc abans de l’arribada del fred d’aquests dies vaig topar amb una imatge curiosa entre les branques d’un ametller. Una gota de resina d’un color que, segons com li arribés la llum, adquiria tonalitats vermelloses o daurades. Era curiós ja que la resina l’associo amb les coníferes, i sobretot els pins, més que amb cap altre arbre. De fet, la resina de pi és potser la més coneguda i estudiada. És senzill entendre que fa una funció similar a la coagulació de la sang, és a dir, un sistema per tapar ràpidament ferides i evitar que es perdin nutrients alhora que barra el pas a agents infecciosos.

La composició de la resina és d’allò més variat. En realitat es parla de resines en plural ja que cada espècie fa la seva, amb una composició química diferent. La major part del seu contingut són “àcids resínics”, seguida pels terpens i per altres molècules orgàniques en menor quantitat, a més de l’aigua, és clar. Els noms dels àcids resínics són, com a mínim, curiosos. Àcid abiètic, àcid pimàric, àcid palústric,… Entre els terpens tenim el limonè, el piné o el canfé. En cada cas, les diferent proporcions entre uns i altres definiran les característiques de la resina.

Per l’arbre és important ja que seran els productes que en contacte amb l’aire polimeritzaran, esdevindran durs i actuaran segellant la ferida. Però també és important pels humans, que històricament n’han tret molt profit de les resines. No deixen de ser una font de productes variadíssims i amb tota mena d’aplicacions.

Una primera destil·lació de la resina donava un producte conegut com trementina o aiguarràs, conegut perquè es feia servir molt de dissolvent, però també com repel·lent anti-polls, producte aromàtic, combustible per espelmes, protector per mobles i centenars d’aplicacions més.  Posteriors destil·lacions permetien purificar productes aromàtics ja que bona part de les molècules que confereixen l’olor de cada arbre en particular estan continguts a la seva resina. La resina del Pi blanc (Pinus halepensis) serveix per aromatitzar el vi grec “retsina”.

Dins l’arbre la resina es troba en els canals resinífers, unes estructures que formen part del xilema i que són uns grans oblidats. De vegades pot semblar que el xilema només serveixi per portar la saba bruta, la barreja d’aigua i sals minerals que recullen les arrels. Per descomptat aquesta és la funció principal, però també hi ha els canals resinífers que passen desapercebuts. Suposo que deu ser una mica el mateix que passa amb la limfa i la sang.

En tot cas, una funció afegida de la resina és aromatitzar els boscos i oferir petits tocs de color que permeten gaudir d’imatges d’inesperada bellesa. Per descomptat també serveix per empastifar les mans i tacar la roba d’una manera molt empipadora, però sempre és millor quedar-se amb la part positiva de les coses!

Libèl·lules gegants

divendres, 11/11/2016

Quan s’estudia l’anatomia dels insectes aviat es fa evident que falta una cosa: no tenen pulmons. Per descomptat, la resta presenta moltes diferències amb els vertebrats, però tenen una boca, un sistema digestiu i un sistema excretor. No tenen sang, però tenen un fluid que en fa les funcions. No tenen esquelet, però l’estructura rígida que els envolta és un exosquelet igualment eficient. El que es troba a faltar són els pulmons ja que, d’alguna manera ha d’arribar l’oxigen a l’interior del cos.

La resposta és un sistema anomenat “tràquees”, que bàsicament són un conjunt de tubs buits que entren cap a l’interior del cos i per on l’aire pot filtrar-se. Aquestes tràquees tenen una importància molt més gran del que sembla ja que són un dels límits al creixement dels insectes. Com que no tenen pulmons, l’aire no és aspirat ni expulsat com passa amb la majoria de vertebrats. Simplement difon cap l’interior.

Això és un sistema senzill que té una limitació molt estricta. La difusió arriba fins a certa distància, però més enllà d’uns pocs centímetres, l’aire oxigenat ja no arribaria a l’interior del cos. De fet, sí que hi ha alguns insectes que han trobat maneres d’empènyer una mica l’aire. Quan bateguen les ales, els músculs també mouen les tràquees i generen un cert flux d’aire. Una millora, però que no modifica l’esquema general de la circulació de l’aire. Aquest sistema de respiració ha fet que la mida dels artròpodes quedés limitada a pocs centímetres.

Ah! Però un bon dia van i troben uns fòssils d’un bitxo semblant a una libèl·lula, que va viure fa uns tres-cents milions d’anys i que mesurava uns setanta cinc centímetres d’extrem a extrem de les ales. Meganeura moni va ser l’insecte més gran del que tenim notícia i, sincerament, havia de fer força angúnia. Imagineu tenir una libèl·lula de més de mig metre voleiant al voltant?

És clar. En veure aquestes dimensions, de seguida et preguntes com s’ho feien per respirar. L’envergadura de les ales és molt gran, però el cos també era prou gran com perquè el sistema de tràquees resultés teòricament insuficient.

La primera explicació que es va donar no tenia a veure amb els insectes sinó amb el planeta. Potser la concentració d’oxigen que hi havia a l’atmosfera era superior a l’actual. Aleshores el transport d’oxigen resultaria més fàcil i tràquees de mida més gran encara resultarien eficients. Durant un temps aquesta va ser la hipòtesi més versemblant que, a més, ajudava a explicar la seva extinció en el moment en que la concentració d’oxigen va disminuir fins al valor actual. Però després es va proposar que tenien un sistema de músculs per mobilitzar l’aire per l’interior de les seves tràquees i ja no va caldre recórrer a canvis en l’atmosfera planetària per explicar la mida d’un insecte.

I al final s’ha conclòs que… vés a saber! Les dues possibilitats resten obertes i, de fet, no són excloents. Una mica més d’oxigen i una mica de musculatura al lloc adient i la libèl·lula del carbonífer pot créixer fins a nivells extraordinaris. De vegades ens agrada haver de triar entre dues hipòtesis, però la realitat pot ser menys radical del que ens agrada quan ens posem a classificar.

La ciència i Donald Trump

dijous, 10/11/2016

Doncs contra tots els pronòstics i quasi totes les enquestes (nois de les enquestes, us ho heu de fer mirar això), Donald Trump va guanyar les eleccions i ha esdevingut el nou President dels Estats Units. Ara tindrem uns dies amb moltes explicacions de com ha pogut passar això. Seran explicacions donades pels qui no ho van preveure i suposo que seran molt similars a les que donaran quan guanyi Marine Le Pen a França en pocs mesos. És el que hi ha.

En tot cas, des del punt de vista de la ciència, la tria de Trump no sembla ser una bona notícia. Si fem cas de les declaracions que ha anat fent relacionades amb el món de la ciència, la tecnologia, la salut i el medi ambient, sembla que venen temps foscos.

Per començar, tot un clàssic; posar en dubte el canvi climàtic. Segons ell és “un invent dels xinesos per fer menys competitiva la industria americana”. No és cap novetat i sembla que a molts polítics els costa entendre la diferència entre temps i clima, saber com interpretar les dades o simplement escoltar les explicacions de la comunitat científica. El que acostumen a fer és triar un científic que digui allò que volen escoltar i fer-li cas només a ell. És l’estratègia típica dels que només estan interessats en l’economia i si per guanyar diners cal malmetre el planeta, ja s’ho trobaran les properes generacions. En temes ambientals, tres quarts del mateix. Les perspectives són bones per al fracking, la construcció d’oleoductes i l’energia nuclear, però pinta malament per les energies renovables. De fet, pinta malament per la pròpia Agencia de Protecció Ambiental. En alguns casos serà una mala notícia local, però pel que fa al canvi climàtic, en això rebrem tots.

Tampoc estaria molt tranquil si fos de la NASA. Les coses que no tenen una utilitat immediata (utilitat en termes de rendiment econòmic) no semblen ser gaire prioritàries pel nou president. Es veritat que ha fet alguna declaració com ara que “…anem a reenfocar la missió de la NASA en l’exploració espacial. Sota l’administració Trump, Florida i Amèrica lideraran el camí cap a les estrelles”. Sona bé, però sembla la mena de frases per justificar tancar l’aixeta a les missions relacionades amb l’Estació Espacial Internacional. L’estudi de la Terra des de l’espai no sembla una prioritat per ell. Ja ho veurem, però els responsables del Projecte Orion (molt car) no les tenen totes.

En tot cas, potser resulta encara més inquietant des del punt de vista de la ciència, el perfil del Vicepresident, Mike Pence. Amb ell el creacionisme guanya un bon defensor ja que és dels que defensa el creacionisme (sota la disfressa de “disseny intel·ligent”) i és dels que li costa entendre que una teoria en ciència no té el mateix sentit que la paraula “teoria” en llenguatge quotidià. Venen mals temps pels professors de ciències dels Estats Units. Naturalment, la recerca amb cèl·lules mare també està en el punt de mira d’un cristià molt conservador, com ell.

De totes maneres, potser m’equivoqui. Abans de les eleccions es diuen moltes coses, però un cop les guanyes, les coses canvien. Aquí, per exemple, sabem que no triguen gaire a pujar impostos ni a matisar a la baixa les promeses electorals. En tot cas, hi ha poc a dir. La gent ha triat i qui ho sap! potser no serà tan greu. Esperem que sigui millor President que no pas Candidat.

No confondre el líder amb l’equip

dimecres, 9/11/2016

No. Manel Esteller no ha descobert per què alguns càncers esdevenen resistents a la quimioteràpia. No em malinterpreteu. La meva admiració per la feina i la persona d’en Manel Esteller és completa, però la manera de dir les notícies genera uns hàbits que em posen de mal humor. Qui ha fet el descobriment és l’equip de Manel Esteller. Un equip que inclou caps de grup, investigadors postdoctorals, becaris que fan el doctorat, tècnics, lab-mànagers, administratius i estudiants en pràctiques. Per brillant que sigui en Manel Esteller, ell solet no hauria pogut descobrir gran cosa. Els temps dels investigadors solitaris tancats al laboratori hores i hores fins que topen amb el gran descobriment ja fa molt temps que van passar a la història.

Si us fixeu en les declaracions, les entrevistes i les aparicions en programes de televisió, veureu que el mateix Esteller sempre parla en plural i sempre fa referència al seu equip. Un detall que l’honora. En realitat la majoria dels grans científics ho tenen molt clar això, però sembla que costa transmetre aquest concepte fora dels laboratoris i els titulars de premsa no ajuden gens. És com si quan el Barça guanya la lliga, els diaris diguessin que Messi ha guanyat la lliga. Per bo que sigui, ni en Messi pot guanyar res sense un bon equip al seu costat.

Per descomptat, en qualsevol equip acostuma a haver-hi una cara visible. En el camp de la ciència, aquest és l’investigador principal. Ell és qui s’encarrega de marcar les directrius generals de la recerca que es durà al laboratori i, sobretot, el que ha d’aconseguir els diners per poder-ho fer. També és qui redactarà els informes, probablement escriurà els articles i demanarà els projectes al ministeri, la conselleria o les empreses que pugin finançar-ho. Tot això requereix una quantitat de temps desmesurada, de manera que la feina de laboratori l’han de fer uns altres. En un equip, cadascú té les seves responsabilitats i els grans caps acostumen a fer molt més de gestors que de científics. Una llauna, perquè normalment el que agrada és barallar-nos amb les dades, dissenyar experiments i interpretar resultats. Però és el que hi ha. Ningú pot fer-ho tot.

En un equip científic hi participa molta gent. I encara més si tenim en compte tots els que han passat per l’equip i ja han marxat. Sense ells tampoc seria possible arribar a bon termini. Isaac Newton va deixar escrit “Si he aconseguit veure-hi més lluny, ha estat perquè he pujat a les espatlles de gegants”. La frase l’havia manllevat del filòsof Bernard de Chartres, però la idea és aclaridora. Els grans científics només fan la última passa d’un camí obert per altres grans científics. Però això és una mica enganyós i en molts casos es tracta de persones normals enfilades a les espatlles de persones normals. No cal ser un gegant per triomfar. Sovint n’hi ha prou amb un bon equip i en bona part, els grans investigadors són aquells que han sabut muntar un bon equip de recerca. Un concepte que qualsevol que conegui el món dels castells entendrà perfectament.

Hi ha qui defensa que el finançament científic s’ha de destinar només als equips d’excel·lència. Una idea que portada a l’extrem pot resultar absurda. De nou, és com si el Barça intentés fer un gran equip destinant tots els diners a pagar als jugadors del primer equip i no deixés res per les categories inferiors, els nois de la Masia i tot el futbol base. Per tenir grans científics cal disposar d’una massa crítica de científics normals. Entre ells hi trobaràs els grans líders i els membres dels equips que podran formar i amb els que, efectivament, descobriran els mecanismes que fan que el càncer esdevingui resistent i faran que els nostres coneixements i la nostra qualitat de vida vagin millorant.