Encarant un nou El Niño

dijous, 29/11/2018

Penseu que el temps està boig? Bé, aquest any no ha resultat especialment anormal, però potser l’any 2019 serà més extravagant ja que sembla que s’està formant el fenomen de El Niño a les aigües del Pacífic. I a la que apareix el Niño, la rutina meteorològica mundial queda molt o poc trastocada.

El Niño, més tècnicament anomenat ENSO (per les sigles de “El Niño Souther Oscillation”), és una alteració en la temperatura de les aigües del Pacífic davant les costes de Sud-Amèrica. Històricament els pescadors de la zona havien notat que alguns anys l’aigua del mar es presentava anormalment calenta i això feia que hi hagués molta menys pesca. Com que el fenomen passava pels voltants de Nadal ho van atribuir al “niño Jesús” i per això el nom de El Niño.

Amb el temps es va anar aprofundint en el coneixement d’aquest fenomen i ara ja sabem més o menys què és el que va passant a les aigües del pacífic i de quina manera afecta això al clima del planeta. Perquè l’afecta i força. Els anys en que hi ha el Niño, moltes de les rutines associades a la meteorologia queden modificades i per això, els anys de grans sequeres, inundacions o daltabaixos diversos acostumen a ser anys de El Niño. Cal recordar que també pot passar el fenomen contrari, quan l’aigua està anormalment freda i aleshores parlem del fenomen de “La Niña”.

De totes maneres també hi ha gradacions i les alteracions seran més o menys marcades depenent de la intensitat del fenomen. Als registres es diferencien els amb El Niño feble, moderat o intens. També hi ha hagut algun de “molt intens”, com l’esbojarrat any 1998 o el més recent 2016. La classificació dependrà del nivell d’augment de la temperatura superficial de les aigües del Pacífic, però també dels canvis que tinguin lloc a l’atmosfera en la direcció i la intensitat dels vents. Amb les dades es calcula un índex (anomenat ONI per Oceanic Niño Index) que indica quina mena de situació estem. Si el valor passa de 0,5 entrem en un Niño feble, si passa de 1 és moderat i si passa de 1,5 és fort. Només en tres ocasions ha superat el valor 2. En el cas de la Niña funciona igual però amb valors negatius. Finalment, també hi ha els anys neutres. Amb això és poden fer uns gràfics que permeten veure d’un cop d’ull en quina situació ens trobem.

El que sembla que tindrem aquest 2019 és un Niño entre feble i moderat, de manera que no cal amoïnar-se massa, per ara. De moment ja hi ha els típics canvis en la temperatura de l’aigua del mar, però encara no s’han detectat les alteracions característiques de l’atmosfera. Des de l’Abril fins al Setembre els valors de ONI han sigut: -0,4; -0,1; 0,1; 0,1; 0,2 i 0,4. Això indica que hem deixat la situació de la Niña que vàrem tenir l’any passat i estem entrant en una de El Niño. Les prediccions esperen que això es reforci en les properes setmanes i es mantingui fins al primer trimestre del 2019. Però només són previsions de manera que ja veurem.

En realitat no cal amoïnar-se massa ja que, tret dels anys amb el Niño fort o molt fort, la resta són anys raonablement normalets. Aquells en els que ens queixem del temps, però ho fem sense tenir raó. En tot cas, no trigarem gaire a veure en quins paràmetres ens mourem els propers mesos.

Bolets, nutrició i plaer

dimecres, 28/11/2018

Una de les millors coses que té la tardor és que és la millor època per menjar bolets. N’hi ha de molts tipus diferents i es poden preparar de moltíssimes maneres, però jo soc de plats simples i poques coses em fan més feliç que un plat de rovellons a la brasa.

El cas dels bolets sempre m’ha fet gràcia perquè trobo que és dels aliments que es mengen pel pur plaer de menjar-los, per les seves qualitats gastronòmiques i per l’associació que faig amb una època de l’any que ja convida al recolliment després dels excessos de l’estiu. Gaudir de la cuina és un excel·lent motiu per menjar determinats plats i no cal buscar-hi més arguments.

Per això trobo una mica fora de lloc les informacions sobre les virtuts nutricionals dels bolets. No és que no en tinguin (qualsevol aliment en té), però en el cas dels bolets les seves propietats nutricionals són més aviat modestes. Essencialment estan fets d’aigua i una mica de fibra. Naturalment que si et poses a analitzar amb precisió el que contenen pots trobar de tot, però en la majoria dels casos les quantitats són tan petites que resulten irrisòries.

Tot i així, si busqueu a Google “propietats nutricionals dels bolets” o alguna cosa similar, trobareu afirmacions que fan pensar que la vostra salut depèn de menjar prou bolets. Per exemple, n’hi ha que parlen del seleni que tenen  i diuen que ajuda a prevenir l’envelliment perquè és antioxidant. Però si mires en una taula de contingut de seleni segons els aliments descobreixes que 100 grams de xampinyons tenen 7 micrograms de seleni mentre que 100 grams de pa integral en tenen 55 i 100 grams de tonyina n’aporten 130. Que potser ningú es mira les taules de continguts de nutrients per comparar? El seleni dels bolets és gairebé irrellevant i no t’ajudarà en res a prevenir l’envelliment igual que si algú et dona un parell d’euros no pot dir que t’està ajudant a pagar la hipoteca.

El mateix passa amb les vitamines. En tenen una petita quantitat, però res de destacable. Ni tampoc de proteïnes. En realitat, el 90 % del pes del bolet és aigua, i del que queda, gairebé tot és fibra. De manera que la majoria de les propietats fabuloses que adjudiquen nomes són una tremenda exageració o una simple fantasia.

Però…, i què? Són boníssims! I si els prepara un bon cuiner resulten un plaer pels sentits al que no cal afegir-hi cap propietat nutricional, medicinal ni de cap altre tipus. Estem entestats en convertir el aliments en una mena de medicaments i al final acabem trobant virtuts imaginàries pertot arreu quan moltes vegades no fa cap falta. La veritat és que m’importa un rave el contingut en coure, seleni o àcid fòlic dels bolets. De fet, m’irrita una mica que m’intentin vendre com a grans virtuts coses que en realitat són tan minses. Si els menjo és, sobretot, pel plaer de menjar-los. No és poca cosa gaudir de les coses bones de la vida.

La dieta és important, la nutrició és una cosa molt seriosa i s’han d’evitar determinades maneres de menjar. Però tampoc cal exagerar. La realitat és que la majoria de dietes que circulen per la xarxa no tenen gaire sentit, que els super-aliments no existeixen i que amb tanta obsessió per la salut i la dieta sana correm el perill de perdre el plaer de les coses senzilles, com ara un bon plat de rovellons a la brasa, amb una mica de sal, all, julivert i un rajolinet d’oli.  L’essència de la tardor concentrada en un plat.

Benvinguts a l’era dels humans modificats genèticament

dimarts , 27/11/2018

Ja hauríem d’estar acostumats a que les idees amb les que juga la ciència-ficció acabin per deixar de ser ficció i esdevinguin, primer ciència i, tot seguit, rutina quotidiana. Hi ha coses que saps que passaran abans o després, però quan arriba el moment sembla que agafi tothom desprevingut. És la sensació que tenia ahir quan va començar a circular la notícia que a Xina ja han fet les primeres manipulacions d’embrions humans i que, de resultes d’això ja han nascut dues nenes amb el seu genoma “editat”. Encara queda per saber exactament que és el que han fet o si realment la informació és certa, però la caixa dels trons ja s’ha obert i no es tornarà a tancar.

L’estrany era que algú realment pensés que es podria mantenir tancada.

Manipular el genoma dels embrions ja es fa amb moltes espècies d’animals i plantes. Ja fa temps que tenim eines que permeten fer-ho amb més o menys eficàcia. Especialment des que es va posar el sistema CRISPR damunt la taula. És una tecnologia que permet triar una regió del DNA i modificar-la de la manera que ens sembli més adient de manera ràpida i eficient. Això no vol dir que sigui perfecte i encara queden coses que no s’acaben de controlar, però comparat amb les metodologies anteriors CRISPR va representar una revolució sense precedents.

El cas és que hi havia una línia vermella que ningú havia creuat encara. No s’havien modificat embrions humans. Al menys no s’havia fet amb idea de que naixessin. A Xina ja havien fet alguna modificació, però els embrions no es van implantar, de manera que la línia encara no s’havia creuat. Però aquesta vegada sembla que sí que ho han fet i que han nascut dues nenes a las que els han modificat una proteïna, anomenada CCR5 que, en teoria, fa que siguin molt més resistents a la infecció pel virus de la SIDA.

Fixem-nos en les conseqüències ètiques de tot plegat. Normalment hi ha discussions sobre si seria ètic manipular el genoma d’un embrió per evitar una malaltia genètica. La resposta no és tan evident com sembla ja que si donem llum verda sense limitacions no tinguem cap dubte que en breu hi haurà qui considerarà malalties genètiques el fet de ser calb, ser lleig o tenir la pell de determinada tonalitat.

Però és que aquesta vegada, les nenes estaven sanes. No tenien cap alteració genètica evident, de manera que el que han fet ja entraria en el camp de la “millora genètica”. Segur que ara sentirem arguments molt ben elaborats per mirar de justificar-ho, però el resum és que es tracta de humans modificats per aconseguir el que algú considera una millora.

Hi ha qui creu que és ciència ficció, però el cas és que ja ha deixat de ser-ho. Això obrirà la porta a considerar com una millora el tenir fills amb més musculatura, amb major resistència a la desnutrició, amb menys necessitat de beure aigua, amb un bioritme que li redueixi les necessitats de dormir,… Volem enviar humans a colonitzar Mart? Que tal si en dissenyem uns quants per tal que estiguin millor adaptats a la gravetat, l’atmosfera o les condicions de radiació d’allà? I segur que molts exèrcits ja estan pensant (si és que no hi estan treballant) en quines modificacions farien més efectius als seus soldats. D’altra banda, per molt que algun científic digui que no en sabem prou per aconseguir això, tot plegat acaba sent una excusa per no plantar cara al problema. Ja en sabem i, si no, en sabrem prou en molts pocs anys.

Quan els físics van aprendre a fisionar àtoms va ser evident que es podrien fabricar bombes atòmiques. També es podien fer coses útils per la societat, però les bombes també eren una opció evident i, per descomptat, van acabar fent-les. No hi ha res que es pugui fer i que no hi hagi algú disposat a fer-ho. A més, sempre hi haurà un indret on les lleis ho permetran o hi haurà una manera d’esquivar les lleis. La manipulació genètica dels embrions humans no és cap excepció. Ens agradi o no, el món és així, de manera que els experts en temes de bioètica, filosofia i legislació ja es poden posar les piles, perquè els temps estan canviant molt de pressa.

L’Univers-illa del costat

dilluns, 26/11/2018

Diem que l’univers és molt gran. Una afirmació que podem  verificar simplement mirant al cel una nit estrellada. Cada un dels milers d’estrelles que veiem és un sol com el nostre, la majoria amb planetes al seu voltant. L’interessant és que totes les estrelles que podem veure a ull nu representen una part molt ínfima de l’Univers. El motiu és que totes formen part de la Via Làctia, la nostra galàxia. L’Univers és fet per milers de milions de galàxies, però quan mirem al cel una nit estrellada només veiem l’interior de la nostra. Amb una excepció.

L’any 964, un astrònom persa anomenat Abd-ar-Rahman as-Sufí va ser el primer a descriure una zona del cel que emetia una llum boirosa i que va descriure com una franja nebulosa. Amb el temps es va conèixer com la nebulosa d’Andròmeda tot i que tècnicament estava catalogada com M31. Això és perquè l’astrònom francès Charles Mesier la va incloure amb el número 31 al seu catàleg de nebuloses i cúmuls estel·lars.

La cosa va seguir així durant molts anys, considerant Andròmeda com una més de les moltes nebuloses que es podien veure. En aquells temps l’Univers conegut ocupava uns cent mil anys llum, cosa que era una enormitat. Durant molt temps els astrònoms s’havien trencat les banyes intentant trobar una manera de mesurar les distàncies a les que estaven les estrelles. Amb les més properes ja se n’havien sortit amb el mètode del paralatge, però això servia per molt poquetes estrelles. En general no hi havia manera de saber si una estrella brillant era petita però propera o llunyana però molt gran.

 La clau va ser descobrir que algunes estrelles augmentaven i disminuïen la seva lluminositat i que això depenia de la seva lluminositat. El mecanisme que ho explica no ve al cas, però l’important és que si mesures quant temps triga a oscil·lar la brillantor de l’estrella pots saber quina és la seva lluminositat. Això pots comparar-ho amb la lluminositat aparent i et permet saber si està més lluny o més propera. Aquestes estrelles, anomenades “variables cefeides” s’han fet servir com indicadores de distància per mesurar a quines distàncies estan les estrelles.

I això va resultar essencial ja que l’any 1925, la setmana passada va fer 92 anys, l’astrònom Edwin Hubble va poder detectar cefeides dins la nebulosa d’Andròmeda. Això li va permetre avaluar la distància i va calcular que aquella franja de llum nebulosa estava a prop d’un milió d’anys llum. Amb aquest descobriment va tancar un debat que es mantenia feia uns anys ja que aleshores alguns astrònom ja opinaven que Andròmeda no era una nebulosa de gas sinó una galàxia com la nostra Via Làctia. Un “univers-illa” similar al que coneixíem fins aleshores.

Però el més important és que fins aleshores, les estrelles més llunyanes, les que marcaven el límit de l’univers conegut, est trobaven només a cent mil anys llum. Hubble havia multiplicat per deu les dimensions de l’univers. I encara va fer curt, perquè ara sabem que havia fet malament els càlculs ja que Andròmeda es troba a més de dos milions i mig d’anys llum.

Les coses han canviat molt des d’aleshores. Hubble va fer l’Univers molt més gran, però tot i així aquell va ser només un petit primer pas ja que l’Univers és inimaginablement més gran. La Galàxia (ja no la nebulosa) d’Andròmeda només és una de les més properes a nosaltres. Ara sabem que a l’Univers hi ha milers de milions de galàxies, cada una amb els seus milers de milions d’estrelles. Una situació en certa manera similar a la de fa uns segles, nomes que  canviant les estrelles per les galàxies.

Si voleu tenir un pessic del sentiment de grandiositat de l’Univers, busqueu al cel la zona de la galàxia d’Andròmeda i mireu-la una nit fosca. Aleshores recordeu que fa dos milions i mig d’anys uns fotons de llum van sortir de les estrelles d’aquella galàxia, van estar tot aquest temps recorrent l’immens buit que la separa de la nostra, i finalment van arribar a la Terra per acabar el seu viatge topant amb la vostra retina.

La part de fora que tenim dins

divendres, 23/11/2018

El forat del dònut forma part del dònut? La paret interior del dònut forma part de la superfície del dònut? Unes preguntes una mica absurdes, però que tenen implicacions rellevants en el camp de la biologia. En fisiologia, i de retruc en medicina, resulta particularment important tenir en compte la diferència entre el “medi intern” del cos i el “medi extern“. De nou, sembla una distinció evident. Medi intern és tot el que hi ha dins del cos i medi extern és l’ambient que hi ha fora. Senzill, oi?

O potser no tant. Tornem amb el dònut. El forat típic és característic dels dònuts, però estrictament no en forma part. Si el dònut fos un organisme, el forat formaria part del medi extern. I si allarguéssim molt el dònut, no canviaria res ja que seguiria sent un forat allargat que formaria part del medi extern. Per accedir al medi intern del dònut cal perforar-ne la paret.

Doncs el nostre organisme és (salvant les distàncies) com un dònut en el que el forat central és tot el tub digestiu. Un conducte que comença a la boca i acaba en l’anus i que, encara que no ho sembli, forma part de l’exterior del cos. Estrictament és medi extern ja que per accedir, per exemple, a l’estomac no cal perforar cap paret. Quan posem una cullera a la boca, la cullera no ha entrat dins el cos!

Es fa estrany considerar que els budells, l’estómac i, de fet, tot el conducte digestiu sigui extern al cos ja que sempre considerem que el que tenim a la panxa ho tenim “a dins”. Evidentment això aplica a un context científic ja que tots sabem que les mateixes paraules poden voler dir coses diferents segons el context.

En realitat tot plegat és una mica més complicat. El medi intern del cos està molt controlat pel que fa a les seves condicions. Disposem mecanismes que en controlen la temperatura, el pH, la pressió, el percentatge d’aigua i un grapat més de paràmetres. Al medi extern, en canvi, no hi ha control i totes les variables poden oscil·lar moltíssim. Però aquest variabilitat no passa dins el tub digestiu, de manera que en sentit estricte pot ser medi extern, però és un cas molt particular de medi extern. No podia ser d’altra manera en un espai tan íntimament envoltat pel cos que gairebé ni el reconeixem com exterior. És un medi extern tremendament modificat pel propi cos i ja ens convé que sigui així. Cal tenir present que el tub digestiu és la zona on el nostre cos presenta més superfície de contacte amb l’”exterior”.

Això és perquè els budells tenen rugositats (vellositats) que n’incrementen la superfície. I les cèl·lules de la superfície tenen microvellositats que encara l’augmenten més. Tot el recorregut del budell que tenim ficat donant voltes per dins la panxa, fa uns cinc o sis metres, però si tenim en consideració tots els plecs de les vellositats la superfície total del budell és de més de tres-cents metres quadrats! Una superfície enorme que necessitem per poder anar absorbint els aliments i transportar-los (ara sí) cap a l’interior del cos.

I perquè aquesta capa que separa la part interna de l’externa acabi de fer correctament la seva funció, s’hi ha generat un particular ecosistema format per milions de bacteris de diferents espècies que acaben de digerir els aliments, ens proporcionen algunes vitamines que nosaltres no podem fabricar però ell sí i contribueixen a mantenir la funcionalitat dels budells i, ara ho anem descobrint, de moltes més funcions de l’organisme.

Quan t’adones de la particularitat del budell no costa gaire descobrir més zones externes al cos que aparentment estan a l’interior. El forat de les orelles, la vagina, o les vies aèries fins l’interior dels pulmons, tot son zones exteriors, cada una amb les seves modificacions particulars i sovint amb la seva microbiota particular que li permeten funcionar correctament.

Al final resulta que la superfície del nostre cos és molt més gran del que la superfície aparent, la visible i coberta per la pell, suggereix.

Ejaculacions i càncer de pròstata

dijous, 22/11/2018

Anar al metge sempre és incòmode, empipador i angoixant. A més, acostumes a sortir amb receptes de medicaments que segur que aniran bé, però que no deixen de ser una llauna. Però algun estudi pot fer que en determinades situacions la cosa canviï una mica. Al menys pels homes. Cada vegada hi ha més estudis que detecten una reducció en el risc de patir càncer de pròstata en homes que ejaculen amb més freqüència.

Podeu imaginar que la conya està servida ja que sortir del metge amb una recepta que enlloc de pastilles, injeccions o xarops posi com indicació “incrementi el nombre d’ejaculacions mensuals”, doncs…

Però el cas és que les dades indiquen que existeix una correlació. Ja feia temps que apareixien treballs que apuntaven en aquesta direcció, però sempre es prenien les dades amb pinces. Hi ha temes en els que ningú es vol mullar, no sigui cas que resulti que estàs equivocat i et converteixis en la riota de la comunitat científica. Però per molts matisos i prevencions amb que ho expliquessin, era el que sortia.

L’any passat es va fer ja un estudi realment important. Entre els anys 1986 i 1992 es va fer el seguiment de gairebé trenta dos mil homes d’edats compreses entre els 18 i els cinquanta anys. De fet havien començat amb més de cinquanta mil, però no tots van completar l’estudi. Cada dos anys els van fer qüestionaris on els preguntaven quantes vegades ejaculaven per mes, sense importar si era sols acompanyats, desperts, dormint,… i ho van ajuntar en grups entre 1–3, 4–7, 8–12, 13–20, i més de 21 vegades mensuals. (Aquestes són les dades obtingudes. Faltaria veure quant de reals eren, que ja se sap la tendència dels homes a exagerar “una mica” el seu rendiment)

Després, l’any 2010 es va mirar quants d’ells havien tingut càncer de pròstata. Van ser 3839 casos, que vindria a ser el deu per cent del total. Però la dada rellevant era que els qui estaven en el grup de més de vint-i-una ejaculacions mensuals presentaven un risc de càncer de pròstata inferior en un 20 % als que només ejaculaven entre quatre i set vegades.

Ep! No és que el risc de tenir càncer de pròstata desaparegui, però tens menys números.

En tot cas, la qüestió intrigant és… per quin motiu ejacular disminueix el risc? Això no ho podem saber a partir d’aquests estudis. I cal dir que realment cal vigilar. Moltes vegades diem que una correlació no implica una causalitat (una frase que caldria gravar en pedra). Per exemple, podria ser que els que fan vida més sana ejaculin més vegades i la causa final de la prevenció sigui l’estil de vida. Realment poden haver-hi altres factors que se’ns han escapat i que facin que interpretem malament els resultats.

Però també pot ser que no hi hagi altres factors i que ja ho interpretem correctament.

En tot cas, si l’efecte preventiu és realment per l’ejaculació, és a dir per una major activitat de la pròstata, podem especular sobre els motius. Els autors del treball proposen que podria ser per canvis en el metabolisme de les cèl·lules de la pròstata. Si la cèl·lula està més activa, metabolitza de manera diferent coses com la glucosa  el citrat. Potser algun d’aquests canvis dificulti l’aparició del càncer. També pot ser per efecte de l’estimulació sobre el sistema nerviós, que modificaria els estímuls que empenyen a les cèl·lules a dividir-se. També s’ha dit que disminueix la formació de micro-cristalls que poden danyar l’epiteli de la pròstata. Tot són hipòtesis, perquè en realitat no ho sabem i caldrà investigar-ho.

De totes maneres, no tot són flors i violes. Un estudi encara més recent i fet amb més homes segueix trobant una reducció, però també detecta un augment en el risc del càncer de pròstata depenent del nombre de parelles sexuals que hagis tingut. Una dada que apunta a implicacions d’algun tipus d’infecció i que torna a recordar la importància del sexe segur.

En tot cas, no se si l’argument de “és que així m’ajudes a prevenir el càncer de pròstata” tindrà gaire èxit com argument per lligar. Tot i que sospito que les noies es deuen trobar amb arguments encara més rebuscats… D’altra banda, ja se sap que posar-li morro i imaginació acostuma a ser un punt.

Què busquem quan busquem vida?

dimecres, 21/11/2018

Un dels principals objectius de l’exploració espacial és trobar vida extraterrestre. Això és fàcil de dir, però quan t’atures a pensar-hi una mica, resulta més complicat del que sembla. Com podem estar segurs que l’hem trobada? Seria possible que la tinguéssim al davant i fóssim incapaços de reconèixer-la? De què parlem quan parlem de vida?

Val. Si topem amb una nau estel·lar, donarem per fet que l’hem trobat (o que ella ens ha trobat a nosaltres), però això és molt pel·liculero i molt poc probable. Pel que fa al nostre sistema solar, el més previsible és que, si en algun indret hi ha vida, aquesta sigui microbiana. Si repassem la història del nostre planeta, hi ha hagut vida des de fa més de tres mil milions d’anys, però els primers organismes que eren més complicats que microbis no van aparèixer fins fa sis cents milions d’anys. És a dir que els microbis han sigut els protagonistes exclusius de cinc sisenes parts de la història de la vida a la Terra. Si uns extraterrestres haguessin visitat el planeta en algun moment, el més probable és que només haguessin trobat microbis.

Aleshores la pregunta és, com ho fem per detectar uns hipotètics microbis extraterrestres, que no sabem com seran, ni quin metabolisme tindran, ni tan sols de quines biomolècules estaran fets?

Aquest problema se’l plantegen quan es tracta d’enviar missions a indrets com Mart, Tità, Europa o Encelat. Llocs on les condicions suggereixen que podria haver-hi algun tipus de vida. Però, és clar, quan hi envies una nau, quins experiments has de fer?

Un d’evident és posar un medi nutritiu, afegir-hi mostres de terra i veure si hi creix alguna cosa. Per desgràcia, això no acostuma a funcionar ni tan sols a la Terra. La majoria de microbis necessiten combinacions de nutrients específiques i costa molt que creixin en cultius de laboratori. Podem posar glucosa, però no servirà de res si el microbi fa servir sulfur de ferro per mantenir el seu metabolisme. O potser es tracti de microbis de creixement extremadament lent. Si les cèl·lules triguen un any a dividir-se és quasi segur que donarem per fracassat l’experiment molt abans que passi res d’interessant al cultiu.

En tot cas, la vida ha de complir un seguit de requisits per ser considerada com a tal. Per exemple, ha d’evolucionar, és a dir que ha d’heretar i triar les característiques genètiques que afavoreixin la seva existència. Evidentment aquesta és una de les característiques que costarà més de detectar per qüestions de temps.

També ha de créixer i reproduir-se. Res que no faci això no es pot considerar vida. Això no vol dir que sigui una característica exclusiva de la vida. Hi ha coses, com els cristalls, que creixen i es reprodueixen, però no estan vius.

Ha de tenir un metabolisme, es a dir un sistema per adquirir energia a partir de la disponible en l’ambient i fer-la servir per les seves funcions: créixer, multiplicar-se, reparar-se,… Això també implica que generarà residus d’algun tipus i que modificarà l’ambient que l’envolta.

Com que no totes les molècules serveixen per construir la vida, qualsevol organisme viu hauria de tenir una composició molecular diferent de la del medi que l’envolta. I previsiblement bona part dels seus compostos tindran la capacitat de formar polímers més o menys multifuncionals.

En realitat cap d’aquestes característiques per si sola és suficient per considera que hem detectat vida. La qüestió és saber quantes cal que es detectin per donar per positiva la identificació. Perquè sabem prou bé com és la vida a la Terra, però en altres planetes pot apartar-se de l’esquema que tenim aquí. D’altra banda, tampoc sembla raonable pensar que pot apartar-se massa ja que les lleis de la física i la química ja imposen determinats límits.

Tot plegat pot semblar molt filosòfic, però si no estableixes ben clar què és el que busques és possible que no ho trobis mai.

Una nova definició pel quilogram

dimarts , 20/11/2018

Doncs ara sí. Ja tenim nova definició del quilogram. Fins ara un quilogram, o un kilo, era la massa del kilo patró, que es guardava a París, a la Oficina Internacional de Pesos i Mesures. Era la última de les unitats del Sistema Internacional de mesures que encara depenia d’un patró físic. Ja fa temps que coses com el metro van deixar de referenciar-se amb un metro patró per passar a estar determinats per factors de la natura. Per exemple, el metro és la distància recorreguda per la llum en el vuit en 1/299 792 458 segons.

Mentre que totes les unitats van passar a tenir definicions similars, el quilo es mantenia com “la massa del kilo patró”. I això era una llauna ja que, per motius que no estan clars, el patró anava guanyant una mica de pes amb el pas del temps. Però com que és el patró, per definició eren tota la resta de mesures les que calia rectificar. Un mal sistema però al que costava trobar-hi una alternativa. Essencialment perquè calia disposar d’aparells que mesuressin amb prou precisió allò que defineixes.

Doncs ara ja ho tenim. Em sap greu pels professors del futur, perquè si la majoria d’unitats costen una mica d’explicar, la definició del quilo és realment poc intuïtiva. Aprovat el 16 de Novembre, però oficial a partir de l’any 2019, el quilogram vindria a ser “aquella quantitat de massa que fa que la constant de Planck tingui un valor d’exactament 6.62607015×10−34 kg⋅m2⋅s−1

És clar, immediatament toca explicar què dimonis és la constant de Planck. A la Vikipèdia trobem que és una constant física fonamental que caracteritza la quantització de la natura, cosa que ajuda una mica, però tampoc massa.

Això de les constants físiques fa referència a determinats valors, o quantitats, que es consideren universals i que no varien amb el pas del temps. Per exemple, la velocitat de la llum, la massa de l’electró o la constant de gravitació. De constants físiques n’hi ha moltes, però algunes es consideren fonamentals, entre elles la de Planck.

La idea d’aquesta constant és que, en el mon submicroscòpic, l’energia només es pot transmetre en forma de “paquets” d’energia. Aquests paquets, serien la quantitat mínima d’energia que l’Univers permet existir i es van anomenar “quants” (per això la física quàntica). L’energia aleshores dependrà de la freqüència de vibració i d’una constant que Max Planck va anomenar “h” i que ara coneixem com la constant de Planck.

Poca broma, que amb això va guanyar el Premi Nobel de física l’any 1919. Com qui no vol la cosa havia inventat la física quàntica!

I ara aquella constant inimaginablement minúscula és la que es farà servir per definir el quilo. Per mesurar-lo, el laboratori que ho intenti haurà de tenir un aparell anomenat balança de Watt, que és l’únic sistema que permet prou precisió en les mesures. Per descomptat no canviarà res quan anem a comprar el pa o quan ens pesem a la bàscula, però per alguns camps de la ciència les coses seran molt més precises a partir d’ara.

Barnard, l’estrella més ràpida

dilluns, 19/11/2018

La setmana passada s’anunciava el descobriment d’un exoplaneta per part d’un equip internacional liderat per tres astrònoms d’aquí. El planeta descobert és del tipus “superterra”, és a dir que tindria una mida dues o tres vegades més gran que la Terra. Com que ja portem descoberts milers d’exoplanetes, això ja no hauria de ser noticia, però aquesta vegada el fet destacat, a part dels detalls de com han fet el descobriment, és que orbita al voltant de l’estrella de Barnard, la segona més propera al sistema solar després d’Alfa centaure.

Si ens posem a filar prim seria més exacte dir que és la quarta més propera ja que Alfa de centaure en realitat és un sistema triple, format per les estrelles Alfa Centaure A, Alfa Centaure B i Pròxima Centaure. Sempre podem dir que Barnard es la més propera de les visibles des de l’hemisferi nord, si no fos que a simple vista no es veu. En tot cas, el més interessant de l’estrella de Barnad és la manera com és mou.

L’estrella és poc brillant. No es pot veure a ull nu i cal buscar-la amb un telescopi i en el rang dels infrarojos. És una nana roja que passaria més o menys desapercebuda si no fos que és l’estel que té el moviment propi més elevat de totes les que es coneixen. Això vol dir que vist des del Sol és la que es mou més de pressa.

Això és el que va descobrir l’astrònom Edward Barnard, un dels pioners de l’astrofotografia que es va adonar que comparant fotografies obtingudes en diferents anys de determinada zona del cel hi havia una estrella que semblava anar desplaçant-se respecte de les altres. La majoria d’estrelles semblen estar completament fixes en el cel. Les seves posicions relatives no varien mai. Això és perquè, encara que totes es mouen, estan tan lluny que els seus moviment resulten imperceptibles i, d’altra banda, la majoria d’estels van seguint una direcció similar mentre giren al voltant del nucli de la galàxia.

Però l’estrella que va captar l’atenció de Barnard està molt propera (només a sis anys llum) i és mou en una direcció prou de costat respecte del moviment del Sol. L’efecte és com si vas en una cursa en la que tots els altres corredors estan molt lluny i es mouen en la mateixa direcció que tu, i de cop passa algú creuant per davant. El seu moviment destaca com un polze trencat. És un moviment relatiu, és clar. No vol dir que vagi més de pressa que altres estrelles. Simplement que el seu moviment destaca més vist des d’aquí.

Això va fer que bategessin l’estrella amb el nom del qui havia notat el seu moviment i ara és una de les més estudiades. Durant molt temps s’havia jugat amb la possibilitat que hi haguessin planetes al seu voltant i això va ser un dels motius que van fer que la consideressin pel projecte Dedalus. Això va ser un estudi per avaluar el que caldria si es volia enviar naus no tripulades per explorar estrelles properes. Ara, sabent que efectivament hi ha planetes al voltant de l’estrella de Barnard, ja podrien fer-ho amb més coneixement de causa .

13 anys de Centpeus

divendres, 16/11/2018

El Centpeus ja ha fet 13 anys! Que aviat es diu!! Estrictament els farà diumenge, però ja em deixareu que m’avanci una mica a celebrar-ho. Diuen que el tretze porta mala sort, però en el camp de la ciència no ha anat malament. Hem seguit trobant temes per anar fent el xafarder durant un any més i ha seguit passant un munt de gent a tafanejar per aquest racó de la xarxa.

Entremig també he tret un parell de llibres i he continuat coneixent gent interessant gràcies a les connexions de la xarxa que s’inicien a partir d’aquest Centpeus, de manera que no em puc queixar gens del tretzè any del blog. Ja se que cada any dic el mateix, però no em sap greu repetir-me i tornar a agrair-vos a tots els que el llegiu de manera rutinària o ocasional. Sense vosaltres, no seria el mateix!

(I no deixo d’estar sorprès de com m’enrotllo quan em poso a parlar de ciència…)