Viagra femenina, llums i ombres

dilluns, 8/06/2015

Sembla que aviat es podria aprovar la comercialització de la que ja s’anomena “Viagra femenina”. I com era previsible, arriba acompanyada d’un cert rebombori. El principi actiu del nou fàrmac és la flibanserina, que bloqueja els receptors de la serotonina i que va començar a ser estudiada fa uns anys com antidepressiu per la companyia Boehringer Ingelheim. Després van decidir intentar comercialitzar-la com medicament per augmentar la libido femenina, però no van aconseguir que s’aprovés. Els efectes secundaris i la poca efectivitat no ho aconsellaven. Ara la història la segueix una altra companyia que sembla que sí que ho aconseguirà.

El dubte és si estem davant d’una millora terapèutica per un problema de salut, o només davant d’una fabulosa operació comercial. En principi, la flibanserina s’anuncia que servirà per tractar el “trastorn del desig sexual hipoactiu”, però aquí ja topem amb un problema. No esta clar que aquest trastorn sigui una entitat real. Igual que passa amb el TDAH, el “trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat” dels nens, hi ha qui considera que s’està catalogant com a malaltia el que només és una situació perfectament normal. Que els nens siguin entremaliats o que algú tingui poc interès pel sexe, no ha de ser necessàriament una malaltia.

A tot això s’hi afegeix la tendència a medicalitzar-ho tot i l’interès dels laboratoris per vendre molts medicaments. Com més nens es diagnostiquin de TDAH, més medicaments es venen, de manera que tocava posar-lo de moda. I en el cas de la manca de desig femení, tres quarts del mateix. La viagra va ser un negoci fabulós, però només la comprava la meitat de la població. No costa gaire imaginar algú pensant quants diners es poden guanyar si cada vegada que una parella fot un clau, tots dos t’han comprat una pastilleta. Blava la d’ells i, naturalment, rosa la d’elles.

D’altra banda, és difícil criticar-ho ja que de seguida hi ha acusacions de discriminació de gènere. Si els homes tenen la viagra, les dones també tenen dret a tenir algun fàrmac que millori la seva vida sexual. La propaganda que en fan als Estats Units va en aquesta línia.

Però són temes diferents ja que la viagra funcionava nomes sobre la part mecànica del sexe, augmentant el flux sanguini per aconseguir millorar la erecció. També era menys discutible ja que una falta d’erecció és fàcilment mesurable, mentre que en una falta de desig… qui decideix quin és el normal i quin és el patològic? La idea és que depèn de la percepció personal. Si a una dona l’angoixa el fet de no tenir ganes de tenir relacions, això ja ho podem considerar un trastorn. Per tant, només cal fer una mica de campanya per convèncer tothom que no qualsevol disminució en el desig és un problema.

Un altre tema és si està ben definit això del desig. La resposta sexual dels humans és complexa i és perillós simplificar. En el cas dels homes es planteja com si fossin simples i sempre estiguessin disposats a l’acció. En el cas de les dones, aplicar el mateix paràmetre podria ser erroni. Hi ha qui opina que el desig sempre és previ a l’activitat sexual, però altres diuen que també pot anar al revés i el fet que ha algú li calgui certa estimulació per despertar el desig no vol dir que tingui res d’anormal en la seva sexualitat. Les dues coses poden ser molt normals, però segons els promotors de la pastilleta rosa, cal medicar-se si no es presenta el desig espontàniament.

Sigui com sigui, la veritat és que la millora generada per la flibanserina és modesta. En l’estudi que es va presentar, van notar que augmentava el nombre de relacions sexuals entre mitja i una vegada per mes. Una mica millor que el placebo, però molt poc millor. I aquest era el dubte que tenien a la FDA per autoritzar el medicament. Aquesta petita millora justifica medicar-se diàriament per bloquejar alguns dels receptors de serotonina del cervell? Alterar el metabolisme de la dopamina? Com ha apuntat algú, un augment similar de l’interès pel sexe es pot aconseguir amb una copeta de vi i un ambient adequat.

De moment moltes preguntes en l’aire i poques respostes clares. Amb seguretat que hi ha casos en els que la manca de desig pot ser un problema seriós, però potser és excessiu suggerir que un 40 % del les dones ho pateixen. També segur que si hi ha una pastilla i molts diners a guanyar, intentaran colar-la per qualsevol situació. I mostrar dubtes es vendrà com una actitud masclista que nega a les dones els equivalents als medicaments que ja tenen els homes.

Reconec que encara no ho tinc massa clar. Com en el cas del TDAH, les definicions dels trastorns semblen massa generals i els interessos són tremendos. Tot plegat podria ser un pas més en la hipermedicalització de la societat. I els medicaments són necessaris, però només quan realment són necessaris.

Plutó, el final de l’espera.

divendres, 5/06/2015

El moment de la veritat s’acosta i aviat res serà com era. Fins ara, Plutó era un simple punt de llum en una imatge d’un telescopi. No hi havia relleu, ombres, trets característics ni res que permetés visualitzar-lo com un món, com un indret amb les seves peculiaritats. Acabar amb aquesta ignorància era l’objectiu de la missió New Horizons, que fa deu anys que està de camí cap al que ara és un planeta nan, però que en el moment d’enlairar-se era l’últim planeta de la llista i l’únic del que ho desconeixíem quasi tot.

Però això ja s’acaba. En poques setmanes tot el que ara sabem sobre Plutó passarà a ser anecdòtic perquè disposarem, si tot va bé, de grapats de nova informació. La New Horizons està arribant al seu destí i les coses es van posant cada vegada més interessants.

Primer va ser descobrir que Plutó tenia cinc satèl·lits. Feia temps que coneixíem l’existència de Caront, però quan l’equip de missió va analitzar les imatges del telescopi Hubble per determinar amb precisió per on havia de passar la sonda, van descobrir que hi havia quatre petits satèl·lits orbitant Plutó. Batejats amb els noms de Nix, Hidra, Cèrber i Estix, ja estan donant alguna sorpresa.

En la majoria de sistemes, els satèl·lits ajusten la seva rotació al període de la seva òrbita. És a dir que si, com en el cas de la Lluna, triga 28 dies a completar una òrbita al voltant de la terra, també triga 28 dies a fer una rotació sobre sí mateixa. Això, anomenat rotació sincrònica, fa que sempre estigui presentant la mateixa cara en direcció a la Terra. La majoria de satèl·lits del sistema solar presenten aquest fenomen, causat per els equilibris en les forces gravitatòries, però el cas és que els petits satèl·lits de Plutó no ho fan.

Això fa que la cara que mira a Plutó va canviant en el temps, i com que a més no són gaire esfèrics sinó que semblen patates allargades, l’aspecte de la seva rotació és més aviat caòtic, girant esbojarradament al voltant del planeta mare. Però aquest aparent desori no fa que les seves trajectòries siguin inestables. Els seus camins estan lligats per la gravetat i per cada òrbita que fa Caront, Estix en fa tres, Nix quatre i Hidra sis. Aquestes són les tres més llunyanes i semblen ser de color força blanc, en canvi Cèrber és fosca com el carbó. De moment encara ignorem el motiu.

I pel que fa al mateix Plutó, doncs ja no és un puntet. Encara no és un indret, però la cosa va millorant. Han presentat fotografies fetes per la New Horizons el 16 d’Abril i el 12 de maig. En un mes s’ha apropat uns trenta milions de quilòmetres i la imatge va guanyant resolució, malgrat que encara és, bàsicament, un petit grapat de píxels. Però uns píxels que ja permeten intuir zones fosques i clares a la superfície de Plutó.

A finals de Juny la resolució serà quatre vegades millor, i quan arribi a la màxima proximitat tindrem imatges com Déu mana. Mentrestant caldrà esperar una miqueta més.

Les coses estan a punt de posar-se molt interessants als confins del sistema solar!

 

 

 

Benvolgut Jaume Barberà

dijous, 4/06/2015

Benvolgut Jaume Barberà.

Sempre he pensat que ets un gran periodista. Dels que ofereixen oportunitats per aprendre, per enriquir-nos intel·lectualment, per esdevenir una mica menys ignorants. Feies entrevistes a gent interessant i experts que aconseguies que fossin entenedors. De fet, ets dels pocs periodistes que feia les preguntes que esperava escoltar. En un medi ambient cada vegada més colonitzat per pseudo-periodistes que només afalaguen als seus convidats, tu sabies com fer que compartissin els seus coneixements. No puc demanar més a un periodista.

I per això no entenc res del que fas ara.

M’explico. Et recordo en programes en els que entrevistaves economistes que ens oferien una mica de llum sobre la crisi, les seves causes i les conseqüències previsibles. Semblaven gent que sabien el que es deia. Economistes de prestigi que entenien del tema. Per tant, jo valorava la seva opinió. I el fet que tu els haguessis triat era una mena de segell de garantia. Ja ho sé. Enlloc està escrit que m’hagi de refiar de tu, ni de ningú. Però un tria a qui li ofereix un vot de confiança en funció del que va veient.

El cas és que des de fa un temps has canviat. Les teves entrevistes segueixen sent interessants des del punt de vista televisiu. Portes persones que enganxen, que cauen bé i que, dedueixo, deuen tenir un cert valor televisiu. El problema és que diuen bestieses. I en temes de salut, això és delicat.

Jo d’economia no hi entenc. Però com a biòleg i aficionat a parlar de ciència, alguna cosa entenc sobre fisiologia, hormones, dietes, nutrició i tots aquests temes. I ara que puc valorar amb precisió el que es diu als teus programes descobreixo que la informació que flueix és esbiaixada, errònia i, de vegades, pura i simplement falsa.

Per exemple, llegeixo al web del programa de les propietats de l’aigua de mar d’ahir que “l’aigua de mar és potable, ingerible i benèfica, per tractar malalties i millorar la desnutrició, ja que conté àcids nucleics, ADN, minerals, greixos, proteïnes, plàncton, ous i larves de peixos, cadenes de carboni, virus i bacteris, vitamines, aminoàcids. Els nostres trilions de cèl·lules neden en una matriu intracel·lular i extracel·lular constituïda per aigua de mar.”

Saps? Res de tot això és cert. L’aigua de mar no és potable. I en alguns casos et pot matar. No millorarà la desnutrició ja que els continguts que té en nutrients són irrisoris, irrellevants. El que sí que hi ha són bacteris, virus, fitoplàncton i altres microorganismes que no, no es moren pel fet d’estar al mar. Per cert, això que és saludable ja que té tots els elements de la taula periòdica… has sentit parlar del mercuri, el cadmi, l’urani o el plom? (I no, no hi són tots els elements. Això tampoc és veritat).

Ah! I les nostres cèl·lules no neden en una matriu feta d’aigua de mar. Ni de conya! En qualsevol llibre de ciència bàsica es poden trobar les diferències. La més important, però no la única, és la quantitat de sal. L’aigua de mar en té molta més i això és el que la fa no-potable. Diluir-la un terç pot ser encertat, però només en algun mar ja que no tots els mars són iguals. De fet, les seves salinitats poden ser molt diferents. Un detall que una persona amb formació científica hauria de tenir present.  Certament l’aigua de mar pot ser bona per cuinar, ja que porta la sal incorporada i a més és una sal que conté iode, cosa que la fa més interessant. Però això és tot.

A mi m’agrada la ciència. Crec que això d’avaluar les dades i anar descobrint fets desconeguts, noves maneres de curar malalties, fonts d’energia més eficients i tot això, és una bona cosa. I crec que els científics hem de sortir de la torre d’ivori on estem massa instal·lats i compartir la ciència amb la població que se la mira des de la distància. Però últimament m’ho fas complicat.

I ara em sorgeix un dubte. Els economistes que vas portar en temps anteriors, eren igual de poc fiables que alguns dels últims entrevistats? Els portaves només perquè eren simpàtics i quedaven bé a la tele? O perquè realment eren seriosos i dominaven el tema? Si m’he de guiar per els últims pseudocientífics o pseudometges que has portat…, ja no se que pensar.

M’acomiado amb afecte. Tot això que et dic no t’ho prenguis malament. Segueixo pensant que ets un gran periodista. Un dels millors. Però en temes de salut i ciència les teves fonts d’informació son més que dubtoses. Si vols, et convido a una cervesa i parlem dels problemes per distingir una dada científica d’una enganyifa amb aspecte de ciència. Com quasi tot en la vida, quan ho saps, no és difícil. Tu em podries explicar per quin motiu agraden tant, a totes les televisions, els personatges que venen fum i fantasies.

Cordialment

Per cert. No pateixis per les caques. Tot allò que et van explicar en un altre programa de si floten o no… és una bestiesa. Poden flotar o enfonsar-se per mil motius i la majoria són perfectament normals. Lo de la histamina i lo del gluten… tampoc en facis massa cas. Hi ha casos en que efectivament són perjudicials, però això no vol dir que sempre ho siguin.

El retorn de la diftèria

dimecres, 3/06/2015

L’any 1983 van passar un parell de coses memorables a Catalunya. Va començar a emetre TV3 i va tenir lloc l’últim cas de diftèria. Han passat trenta dos anys i la diftèria ha tornat. Un nen de sis anys d’Olot va ingressar ahir en estat greu a la UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron per causa de la diftèria. L’informe de l’Agència de Salut Pública aclareix que no l’havien vacunat.

La diftèria la causa un bacteri anomenat Corynebacterium diphtheriae. Infecta la gola i les vies aèries superiors i s’escampa amb microgotetes que deixem anar al tossir o simplement al parlar. D’aquest bacteri hi ha diferents soques que són més o menys agressives. A més, cada persona pot respondre de manera diferent a la malaltia. Per això hi ha qui està infectat i ni se n’assabenta mentre que en casos greus, pot acabar causant la mort del pacient.

La malaltia es pot presentar de moltes maneres però el problema real no és tant el bacteri sinó una toxina que fabrica i allibera i que es va escampant per la resta del cos. Aquesta toxina, extremadament potent, actua bloquejant la traducció del RNA, és a dir, impedeix que les cèl·lules fabriquin proteïnes. Com que per funcionar cal anar fabricant proteïnes constantment, quan la toxina actua les cèl·lules afectades no triguen a morir. Els casos més greus es donen quan les cèl·lules afectades són les del cor. Aleshores la mort té lloc per una miocarditis.

De totes maneres, la toxina s’escampa per tot el cos, de manera que pot afectar altres sistemes de l’organisme i causar fallida renal o paràlisi. Durant els primers dies també pot provocar la mort per asfíxia degut a que la inflamació que té lloc en resposta als bacteris genera unes membranes a la gola que poden obturar el pas de l’aire, però això és pot controlar intubant al pacient.

Existeix una antitoxina feta amb anticossos obtinguts de plasma de cavalls immunitzats amb la toxina. La seva eficàcia és elevada, però no absoluta. Del voltant del noranta per cent. També presenta molts més problemes de toxicitat i al·lèrgies que la vacuna. I un altre problema és que quan busques antitoxina diftèrica trobes que per aquí ja no hi ha medicaments d’aquests. Simplement no feien falta ja que la malaltia es considerava eradicada gràcies a les campanyes de vacunació. Aquesta vegada ha calgut importar algunes dosis des de Rússia.

Tot plegat és un dramàtic cas dels efectes del moviment antivacunes. Disposem d’un tractament, la vacuna, que evita que les persones emmalalteixin de diftèria. De fet, la vacuna és la DTPa, que protegeix contra diftèria, tètanus i tosferina. S’administra als dos, quatre i sis mesos i després als divuit mesos, als sis anys i als dotze anys. Sí, un grapat d’injeccions. Estaria bé disposar d’una vacuna que amb una única dosi protegís per tota la vida, però resulta que encara no l’hem sabut inventar. El nostre sistema immunitari té unes característiques que no sempre segueixen els nostres desitjos.

Hi ha qui creu que les vacunes no son efectives. S’han mirat les dades? A més, considerant que l’únic cas en trenta anys s’ha donat en un nano que forma part del 4% de la població que no s’ha vacunat, potser s’ho haurien de repensar això de dubtar de la seva eficàcia.

I no cal patir. La vacuna no causa la malaltia ja que no s’administra el bacteri sinó la toxina desactivada. Com que la toxina no es multiplica com els bacteris, no pot causar la malaltia però sí que pot induir la resposta immunitària. La seva eficàcia no la posa en dubte ningú amb dos dits de seny i que s’hagi mirat les estadístiques de la malaltia abans i després de la vacuna. En realitat, mica a mica es va perdent immunitat, però no passa res ja que la majoria de població està vacunada fent que no sigui previsible contactar amb algú infectat en la nostra societat per allò de la immunitat de grup.

Ara molta gent criticarà als pares d’aquest nano. Però en realitat la responsabilitat és dels qui transmeten informació tendenciosa, esbiaixada o simplement falsa per promoure que la gent no vacuni. És com si hi hagués una campanya contra els cinturons de seguretat o contra aturar-se quan el semàfor està vermell. Aquesta vegada han aconseguit que alguna farmacèutica deixi de guanyar uns catorze euros però han aconseguit posar en perill la vida d’un nano. A sobre ho fan de manera indigna, vergonyosa i mesquina. Qui podria comparar una vacuna amb una violació? Doncs hi ha anuncis de campanyes antivacunes que ho fan. Ells, i no els pares, en són els autèntics responsables. Després de tot, la majoria de pares intenten fer el millor pels seus fills. Si algú els dóna informació errònia, és comprensible que adoptin decisions errònies.

La mala sort de les saigues

dimarts , 2/06/2015

Les saigues (Saiga tatarica) son uns animals amb mala sort. Aquests curiosos antílops que habiten les estepes de Rússia, Mongòlia i el Kazakhstan va estar apunt de desaparèixer per culpa de l’excés de caça. Antigament ocupava una zona molt més extensa, arribant fins a la península ibèrica, però això ja és història. A principis del segle XX gairebé van desaparèixer, però la població es va recuperar i a la meitat del segle ja havia arribat a disposar de més de dos milions d’exemplars. Un miratge, perquè aviat va tornar a decaure per culpa de la medicina tradicional xinesa que fa servir les seves banyes. Una banya es paga a més de quatre mil dòlars. Això explica que avui només en queden uns dos-cents cinquanta mil.

De fet, aquesta xifra no és exacta ja que n’hi havia dos-cents cinquanta mil fa uns mesos, però una estranya malaltia està delmant ramats sencers de saigues a un ritme mai vist. En poc temps ha mort un terç de tots els animals, i quan l’epidèmia arriba a un ramat, la mortalitat és propera al 100 %. El deu de maig es va detectar que els animals començaven a morir en grans quantitats, i ara ja s’han contat més de cent vint mil saigues mortes.

Dos microorganismes semblen estar-hi implicats. Tots dos, Pasteurella i Clostridia, són el que s’anomena patògens oportunistes. Microbis que normalment no causen problemes però que si el sistema immunològic de l’hoste s’afebleix aprofiten per desencadenar la patologia. La qüestió, aleshores és esbrinar quin factor ha desencadenat aquest procés als ramats de saigues.

Hi ha qui diu que la culpa és dels coets llançats des de la base de Baikonur, al Kazakhstan. El seu combustible podria haver contaminat els territoris on pasturen les saigues. Això seria factible si la mortalitat s’hagués trobat en zones properes al cosmòdrom, però no sembla que expliqui una mortalitat tan estesa en l’espai.

Per desgràcia (o potser hi ha una relació causal) aquesta mortaldat ha passat en el període de naixement de les cries. Les saigues tenen una curiosa característica. Les femelles arriben a l’edat reproductiva molt aviat i la primera vegada que tenen cries pareixen dues saigues bessones. Però la resta de vegades neixen d’una en una. Aquesta bessonada inicial és una bona notícia ja que permet refer una població delmada amb erta rapidesa, però aquesta vegada no podrà ser. Tant les mares com les cries han mort aquest mes, deixant a les estepes milers de cadàvers.

L’episodi sembla que ja està acabant i amb saigues d’altres indrets es podrà tornar a refer la població, una vegada més. Però si a més de la cacera furtiva i dels comerciants de medicines tradicionals, han de lluitar contra infeccions oportunistes, el futur d’aquests curiosos animals sembla ben complicat.

En realitat, si les seves banyes van tan buscades és perquè amb l’excusa de les seves suposades propietats afrodisíaques ja s’han polit la majoria dels rinoceronts. No és l’únic motiu, és clar, però amb milions de xinesos demanant aquesta mena de productes, les extincions de molts animals que tenen la mala sort de tenir banyes està cantada.

Sabor a canvi climàtic

dilluns, 1/06/2015

És un clàssic dir que les coses ja no tenen el mateix sabor que abans. Una afirmació difícil de verificar ja que els records acostumen a fer-nos males passades i tots tenim una injustificada tendència a pensar que els temps passats van ser millors.

Però en algun aspecte sí que podem dir que hi ha coses que han perdut el sabor que tenien fa uns anys. I és més, podem entendre el mecanisme que ha causat aquesta modificació. Es tracta d’un efecte secundari de l’escalfament global que ja esta fent que coses com el te, el vi o moltes fruites no tinguin el mateix sabor que fa uns anys.

Ben pensat no és sorprenent. El sabor del te és la conseqüència d’una delicada barreja de productes químics que fabrica la planta en determinades proporcions. Quasi tots són dels que anomenem metabòlits secundaris ja que la seva funció no està relacionada amb les coses més bàsiques (créixer, fer fotosíntesi, diferenciar els teixits…) i, per tant, no són essencials per la supervivència del vegetal. Naturalment la planta no els sintetitza per fer-nos feliços als humans sinó que serveixen per lluitar contra infeccions, per atreure pol·linitzadors, per secretar productes residuals o per altres funcions que fan que la planta estigui millor adaptada a l’ambient.

El cas és que la síntesi d’aquests productes (flavonoides, terpens, alcaloides, fenols,…) depèn molt de les condicions en que viu la planta. La pluja, la llum, la salinitat, l’acidesa del terra, tot això modifica subtilment la quantitat de molts d’aquests metabòlits i per tant, quan els humans els col·lectem per fer-ne infusions o per menjar-la directament podem notar les diferencies.

És el que està passant amb el te a la Índia, que ja no presenta el mateix sabor de fa uns anys ja que les concentracions d’alguns dels fitoquímics que el feien característic, estan modificant-se degut als canvis en el regim de pluges.

Però el te no es l’únic. El mateix passa amb el vi, les pomes i altres fruits. Els vegetals faran el que puguin per adaptar-se a un perfil climàtic diferent i el resultat serà que la composició química que els caracteritza quedarà alterada.

De fet, ja sabem que les condicions ambientals afecte molt el sabor del te. Coses com el temps que faci que s’ha recollit o la manera com s’ha processat afecten molt el sabor final del producte. Els compostos es perden, es degraden, s’oxiden o reaccionen entre ells i es modifiquen en funció de la temperatura, l’exposició a l’oxigen, a la llum o a la humitat. El que passa és que sovint oblidem que tot això també passa dins la planta i no nomes després de la recol·lecció. Per això, un augment de les temperatures del planeta farà que el te, el cacau, el vi o els fruits realment tinguin un sabor diferent del que tenien en els bons vells temps.

Llimones contra les fumigacions tóxiques clandestines.

divendres, 29/05/2015

Ens intoxiquen des de fa temps amb fumigacions que es fan, a la vista de tothom, per tal de reduir la fertilitat de la població i així reduir la població. Membres d’una comunitat que agrupa els poders a les ombres ha entès que el planeta no dóna més de sí i, per poder mantenir el seu status quo, han decidit que calia contenir el nombre de persones que habiten la Terra. No podien fer-ho obertament, per tant fumiguen les zones més poblades amb avions pretesament comercials mentre ells es mantenen en indrets segurs.

Els últims estudis de les esteles dels avions han demostrat la presència de barium i de citrat de sildenafil, un potent agent químic que actua com un antagonista hormonal. Si la població s’adonés que els estan tractant com conillets d’índies, esclataria una revolta, per tant hi ha grups de científics a sou de multinacionals que es dediquen a desinformar. El pentàgon ha posat en marxa un programa experimental de virus informàtics que circulen per les xarxes socials i que causen una mena d’hipnosi per afeblir el desig d’oposar-se als mandats de les autoritats.

Hi ha sistemes per prevenir-ho, alguns tan senzills com les llimones, tot i que volen ocultar-ho per motius evidents. Però si tots ho compartim podrem aturar els seus plans.

Encara que sembli increïble, tot aquest munt de disbarats hi ha qui se’ls empassa. Per algun motiu psicològic, els creients de les conspiracions estan disposats a creure qualsevol conspiració per absurda que sigui sense intentar analitzar de manera crítica res del que es digui. La realitat és que no m’he inventat el que he escrit en els primers paràgrafs sinó que ho he anat traient de coses que hi ha penjades a la xarxa.

Llimones per prevenir la hipnosi? Això no ho supera ni la Mariló Montero! Fumigacions de citrat de sildenafil? Una senzilla cerca a Google revelarà que és el principi actiu de la Viagra. No crec que cap govern fumigui amb Viagra les poblacions, però hi ha qui s’ho ha empassat. En tot cas, segur que no actuarà reduint la fertilitat.

Han estudiat el comportament dels amants de les conspiracions i han trobat una característica previsible. Per les xarxes només visiten pàgines que confirmin el que creuen. De fet, això ho fem una mica tots. Cadascú té les seves preferències i hobbies i es mou per pàgines de viatges, de música, de patchwork o de política segons gustos. Però en el cas dels conspiranoics, això es potencia molt. De fet, els investigadors van introduir falsos rumors i notícies als fòrums de discussió de pàgines conspiranoiques i van trobar que, per absurds que fossin, eren acceptats sense problemes sempre que estiguessin en la línia de la conspiració.

De manera que tot plegat potser només és una mena d’exercici per donar un cert plaer intel·lectual als creients en aquestes teories. Visions simplistes de la realitat que permeten culpar algú indeterminat de tots els mals i que generen un sentiment similar al d’anar a veure una pel·lícula de por. Una mica de fantasia sempre està bé, però cal no oblidar que és fantasia. Pel que es veu, els amants de les conspiracions prefereixen oblidar-ho.

Això vol dir que no hi ha conspiracions? Per descomptat que sí que n’hi deu haver. Però no són les que es troben a les xarxes socials. El que passa és que les reals són complexes, ocultes de veritat i molt menys impactants i fantasioses. Si algú creu que hi ha reptilians entre nosaltres infiltrant-se als governs, qualsevol conspiració real li semblarà avorridíssima.

I m’hi jugo un peix a que més d’un haurà compartit l’apunt només havent llegit el títol!

Pot haver-hi vida a Europa?

dijous, 28/05/2015

A part de la Terra, l’indret del sistema solar on més probable sembla que es donin les condicions per trobar-hi alguna forma de vida és Europa, el satèl·lit de Júpiter. Les imatges de les sondes Voyager als anys 80 van mostrar un món cobert de gel i marcat per unes línies més fosques que es veuen per tot arreu de la seva superfície, probablement cicatrius resultat de fusions i recongelacions del gel. És gel d’aigua, de manera que aviat es va especular amb la probabilitat que sota el gel hi hagués aigua líquida.

Aquesta possibilitat va guanyar pes amb les dades obtingudes per la sonda Galileu, que a finals dels noranta va estudiar els satèl·lits jovians en detall. Aleshores també es van veure el que semblaven guèisers d’aigua emergint d’Europa, tot i que això després no es va poder comprovar.

Europa és tant interessant en l’estudi de vida extraterrestre, que l’any 2003, quan la sonda Galileu es va quedar sense combustible, la van fer estavellar-se contra Júpiter sobretot per evitar que finalment caigués a Europa i contaminés l’indret amb possibles microbis d’origen terrestre que quedessin a la nau.

I ara toca tornar-hi per entendre millor com és Europa. La NASA està preparant una nova missió, prevista pel 2020, que es dedicarà a estudiar aquest enigmàtic indret. I és interessant veure com es prepara això, ja que cal triar molt bé els instruments que fiques a la nau per fer l’estudi. No és una cosa que puguis corregir quan la missió està en marxa.

Els nou instruments que enviaran seran un parell de càmeres fotogràfiques que permetran obtenir imatges de molt millor resolució. Fins ara tenim imatges que discriminen dos-cents metres i que només han cobert un 10 % dels satèl·lit. Amb la nova missió tindrem imatges de cinquanta metres de resolució i que cobriran el 90 % d’Europa. També hi posaran un magnetòmetre i una sonda magnètica que serviran per mesurar el gruix de la capa de gel i la fondària de l’hipotètic oceà salat que hi ha sota.

Per esbrinar si efectivament hi ha surgències, guèisers i coses semblants, posaran un detector tèrmic. Així es veurà si en aquell oceà gelat hi ha zones més calentes on sigui previsible trobar-hi més activitat química i, per tant, és més factible que la vida hi aparegui.

Amb un espectròmetre d’infrarojos s’analitzarà la composició química de la superfície de la lluna. Això és particularment interessant per entendre millor de que estan fetes les línies fosques característiques d’Europa.

I finalment hi haurà un espectròmetre de masses i un analitzador de pols, per determinar la composició de les partícules que hi hagi a la tènue atmosfera europea (o europeana?).

Tot super-interessant, però de seguida t’adones que amb tot això no detectarem pas cap forma de vida. La missió està pensada només per establir si les condicions permeten que la vida floreixi allà. No és per falta de ganes sinó perquè tampoc és tan senzill esbrinar si hi ha vida en un indret. Com fer-ho? No tenim gaire clar com hauria de ser un detector de vida. Si es detectessin molècules com ara la clorofil·la o el DNA, segurament diríem que allà hi ha vida, però segurament la vida adoptarà altres formes diferents a les de la Terra. L’energia no la traurà de la llum com aquí ja que proliferarà en les fosques aigües de l’oceà europeu. La calor generada pel nucli i per les marees podria impulsar-la, però el camí evolutiu que hauria seguit serà molt diferent del terrestre. I si no saps exactament el que busques, és molt difícil saber com trobar-lo.

Ritmes anuals

dimecres, 27/05/2015

Hi ha èpoques de l’any en que estem més actius i altres en que tot ens fa sentir malament. Diem que la primavera la sang ens altera, que a l’estiu tota cuca viu o que a l’hivern escudella i vi calent. Molts refranys no deixen de ser la constatació d’observacions fisiològiques empíriques. Notem els canvis estacionals de maneres subtils però innegables. La diferència en les hores de llum, el temps boirós, el fred o la calor ens fan sentir diferent. Com quasi tots els éssers vius notem el ritme de l’any. Però segurament ho fem d’una manera més profunda de la que imaginàvem.

Coneixem molt be l’existència de ritmes biològics. Qualsevol que hagi patit jet lag en pot donar fe. El nostre organisme no funciona igual durant el mati que durant la nit. No només en temes d’activitat o de tenir son o gana. Podem detectar un canvi en la temperatura corporal, els nivells hormonals, l’activitat cel·lular i un grapat de fenòmens fisiològics que l’organisme va regulant en funció de la llum ambiental.

El que passa és que els ritmes diaris (circadiaris) són còmodes d’estudiar. Cada dia pots afegir noves dades al teu treball. Més empipadors són els ritmes circamensuals, com el cicle menstrual. Però tampoc és massa complicat. La dificultat està en treballar amb ritmes anuals. Si trigues un any per completar un cicle, el teu treball trigarà molt a completarse!

Per sort, pots analitzar molts individus al llarg d’un any o dos i així també pots disposar de moltes dades. I ara que ja disposem de tecnologia per avaluar com funcionen els gens estem aprenent moltes coses sobre quines són les bases genètiques dels ritmes anuals. I resulta que el nostre cos respon molt al ritme estacional.

El nostre genoma té uns vint-i-cinc mil gens. Doncs n’hi ha cinc mil (cinc mil!!) que funcionen diferent segons l’estació de l’any. Hi ha gens estiuencs, que s’expressen més durant l’estiu, i gens hivernals que s’activen més durant l’hivern. En realitat no és gaire difícil ja que només cal que uns pocs gens controladors s’activin més o menys en funció de les hores de llum. Com que aquests gens controlen el funcionament de molts altres, al final en tenim un grapat que s’activen i desactiven segons l’estació de l’any.

La gràcia és que molts d’aquests gens estan relacionats amb coses com el sistema immunitari o receptors hormonals, de manera que si notem que ens posem més malalts durant l’hivern o que les depressions augmenten o que hi ha més o menys problemes cardiovasculars, l’explicació pot estar en els nostres gens. O millor, en la manera com els nostres gens s’adapten a les condicions ambientals.

Això és important ja que, per exemple, els islandesos, que tenen un ritme estacional molt diferent al dels americans, també presenten aquestes ritmes, però de manera diferent que la de la resta de població estudiada. I, com era previsible, els australians els tenen adaptats als seus estius/hiverns. D’altra banda, no a tot arreu hi ha quatre estacions. A Gàmbia, el màxim d’activitat el tenen durant l’estació de les pluges. Com quasi tot en biologia, estem programat genèticament en part, però amb mecanismes per adaptar-se al medi ambient. En aquest cas, sobretot a les hores de llum.

D’altra banda em pregunto si molts estudis ho hauran tingut en compte. Coses com el receptor de la IL-6, el de l’adiponectina o la proteïna C reactiva mostren canvis estacionals. Segur que més d’un estudi s’hauria de revisar per veure si els efectes que han trobat són deguts a alguna malaltia o algun fàrmac… o només són deguts al moment de l’any en que van fer les anàlisis.

Equilibris de Nash

dimarts , 26/05/2015

El dia 23 va morir, en un accident de cotxe, en John Forbes Nash. És conegut sobretot perquè la pel·lícula “Una mente maravillosa” està inspirada en la seva vida, però potser estaria bé conèixer alguna cosa més a part de ser “el paio de la pel·lícula del Russell Crowe”. Després de tot, va guanyar un premi Nobel!

Quan es parla d’en Nash, sempre surt el tema de la teoria de jocs i de l’equilibri de Nash. De la teoria de jocs en vaig parlar una vegada per dir que no m’agradava. He dedir que arrel d’allò, algun expert en teoria de jocs m’ha renyat i m’ha ofert nous punts de vista per mirar-me-la amb menys hostilitat. Però el que va fer més famós Nash va ser proposar el seu “equilibri de Nash”, que simplificant seria qualsevol situació en la que tots hi surten guanyant sempre que ningú canviï d’estratègia. Un exemple senzill és el de: tots conduïm per la dreta, o bé, tots conduïm per l’esquerra. Fer-ho de manera diferent a la resta està penalitzat. De fet, això també serveix pels països. A tot el continent es condueix pel mateix costat perquè és una solució òptima per a tots i perjudicial per qui trenqui la norma. En canvi, els països insulars no tenen penalització i poden mantenir el sistema que vulguin. (A la pel·lícula posaven l’exemple amb l’intent de conquistar una rossa).

Sembla una obvietat, però en temes empresarials s’acostuma a partir de que qualsevol cosa que vagi malament a la competència és bona per a mi. Però resulta que hi ha moltes situacions en les que si a ells els va bé, a mi també m’anirà bé. Per exemple, si cada companyia de telèfons tingués un sistema propi i incompatible, els clients seran molt fidels, però tindran pocs clients. En canvi, si totes comparteixen sistema operatiu i tothom pot intercanviar-se aparells i xarxes, s’estalviaran una pasta construint xarxes, els clients s’animaran molt més a comprar telèfons i el negoci arribarà a xifres astronòmiques fàcilment. Mentre totes mantinguin l’estratègia, tots guanyen.

En política passa tres quarts del mateix. No soc expert, ni molt menys, en teoria de jocs, però semblaria que els partits sobiranistes han arribat a una mena d’equilibri de Nash. Han arribat a una mena de pacte de poca agressió entre ells en el tema del procés. Aquesta estratègia està ben vista per la majoria de població de manera que mentre cap trenqui el pacte, tots hi surten guanyant. Probablement més del que guanyarien si comencessin les bufetades habituals en política (que segurament és el que els demana el cos). I clarament, qui trenqui la baralla quedarà com el dolent i serà el més perjudicat cara a l’opinió pública i els vots, de manera que estan en un equilibri en que tots hi guanyen i qui canvii d’estratègia perd. Altres partits han triat la manera clàssica de treballar. Una estratègia que pot donar molts guanys, o pot enfonsar-te molt més.

De totes maneres, cal vigilar. En teoria de jocs pot passar com amb els fractals, que quan els descobreixes et sembla veure’ls per tot arreu. Al món hi ha moltes situacions d’equilibri, però no tots els equilibris son equilibris de Nash.

La teoria de jocs permet estudiar aquestes situacions i calcular les estratègies òptimes per cada jugador. Una complicació és que moltes vegades tenim diferents objectius que demanen diferents estratègies, de vegades oposades. En tot cas, la teoria permet esbrinar quin és el camí menys dolent (sempre que tinguis clar on vols anar). A la vida real, però topa amb alguns problemes. El principal és que parteix de la base que les persones són racionals. De jove t’ho pots empassar, però aviat descobreixes que les persones prenen decisions per molts motius, però l’anàlisi racional i objectiu és un dels menys freqüents.