Calor rècord…, de nou.

divendres, 15/05/2015

Obres Google, poses “ola de calor històrica” i surten un milió noranta mil resultats. La majoria son repeticions i copies d’altres, però de seguida es fa evident un patró. Des de fa un parell de dècades, quasi cada any hi ha onades de calor històriques. De fet, es tan habitual parlar de rècords de temperatures, que ja no impressiona gens. Per cert, si busquem fred enlloc de calor, també trobem que els esdeveniments inhabituals són cada vegada més habituals.

Com sovint recorden els climatòlegs, el problema de l’escalfament global no és que cada vegada faci més calor de manera proporcional, sinó que l’equilibri climàtic es va perdent i les oscil·lacions i fenòmens extrems es van fent més i més freqüents. Justament el que anem veient cada any. D’aquí un temps podrem maleir, buscar culpables i lamentar-nos, però no podrem dir que no estàvem avisats.

Però la cosa té mala pinta perquè, a part de lamentar-nos i de dir “aquesta calorada no és normal”, hem fet alguna cosa per prevenir-ho? Hem empès alguna acció per contrarestar-ho? Hem modificat algun hàbit per alentir el canvi?

I no. Escriure un tuit més o menys enginyós no conta.

En els propers mesos hi ha un grapat d’eleccions. Esbrinar el que opinen i proposen els partits sobre el canvi climàtic serà interessant. No espero trobar gaire més que promeses abstractes, paraules boniques i propòsits que en realitat no es consideren importants. Que només serveixen per donar un aire modernet i eco-sensible al programa. Considerant que hi ha presidents que es guien per les opinions de cunyats, que molts acaben a sou de empreses elèctriques i que la gran majoria dels qui es presenten són d’un analfabetisme científic paorós, és normal que no em faci gaires il·lusions.

Però la classe dirigent només és una representació de la societat. Si nosaltres individualment no emprenem accions amb l’excusa de que no tenen cap efecte en el global, no és estrany que al final el clima canviï de manera imparable. Els qui tallen el bacallà saben que ningú els demanarà responsabilitats.

Dels països nòrdics admiro moltes coses. Una d’elles és la sensibilitat pel medi ambient posada a la pràctica. Europa aboca milions de tones de merda al mar Bàltic, de manera que el que facin els danesos o els suecs és, proporcionalment, poc rellevant. Podrien dir que s’ho poden estalviar, però tot i així es gasten calers i energies en descontaminar els seus rius, en minimitzar els abocaments i en intentar que la seva contribució a la degradació del medi natural sigui la menor possible.

N’hauríem d’aprendre. I això no vol dir simplement criticar als polítics per no ser com els escandinaus. De nou, la qüestió està en les nostres mans i en la suma de mil petites accions que, individualment són irrellevants. Racionalitzar l’ús dels vehicles, optimitzar els sistemes de climatització, mantenir correctament els electrodomèstics, reciclar, reutilitzar. No cal tornar-se un talibà del medi ambient, però cal fer alguna cosa més que queixar-se.

De totes maneres, l’onada de calor d’aquests últims dies ja ha passat, de manera que podem oblidar-nos del tema. Oi?

L’arbre de les religions

dijous, 14/05/2015

Hi ha infografies que no aporten gaire cosa o que resulten confuses o enganyoses, però també n’hi ha que criden l’atenció i et deixen una bona estona descobrint tot un món que desconeixies. Entre les més habituals hi ha els arbres evolutius, en els que apareixen els organismes més antics a la base, i les formes més modernes a la perifèria. Un clàssic és l’arbre de la vida, on resulta interessant descobrir on som els humans mentre comproves que poc rellevants són els mamífers en l’esquema global.

Però he descobert una infografia que m’ha deixat ben parat. Un arbre de les religions. Potser li podríem dir un arbre evolutiu, ja que les similituds amb les espècies són molt evidents. De totes maneres cal anar amb compte ja que la paraula evolució pot tenir diferents sentits. En tot cas no deixa de ser interessant veure com estan relacionades diferents creences, en quines èpoques de la història hi ha esclats evolutius en algunes branques, com n’hi ha que s’extingeixen…

I igual que en l’evolució de les espècies, no pots evitar preguntar-te què en deu quedar de les formes inicials en les representants actuals de qualsevol creença.

Cal dir que és un arbre incomplert en el sentit que només hi ha les seqüències de les religions que perviuen. No hi ha els deus grecs, romans, egipcis, nòrdics, maies o babilonis. No hi trobem Baal, Ra, Amon, Thor, Zeus, Odin, Quetzalcoatl o Manitú. Per cert, tampoc hi ha el “gran monstre volador d’espagueti”.

Reconec que m’ha sorprès la gran diversitat d’esglésies orientals. Mai havia sentit parlar de “Hikari kioka”, “Sekai Kyusei” ni la “Sathya Sai Baba Satsang”. Imagino que igual que aquí hi ha grans discussions teològiques entre els “Baptistes del setè dia”, ”l’Aliança bíblica Mennonita” o “L’església ortodoxa montenegrina”, a la Xina o l’Índia passarà el mateix.

Es curiós que a l’arrel només hi ha cinc branques. Suposo que en aquells temps també hi hauria moltes subdivisions radicalment enfrontades per detalls teològics o rituals, però ara només es pot generalitzar. La més antiga és la del antic període vèdic, que va donar lloc a l’hinduisme i al zoroastrisme. Els xinesos han generat relativament poca varietat de religions, mentre que derivades de l’antiga religió israelita n’hi ha quasi la meitat de l’arbre ja que , a partir d’aquesta branca sorgeixen, a més de les jueves, totes les opcions de l’islam i les inacabables versions del cristianisme. És interessant veure que la majoria de les versions del protestantisme són força recents.

Algunes apareixen sense més. Els sikhs apareixen al segle XV sense derivar de cap altre. I també destaca alguna extinció massiva. Que li va passar al gnosticisme durant el segle V?

De totes maneres, el més interessant d’aquest esquema és que no ens diu massa sobre les religions, però molt sobre com som els humans. Òbviament és impossible que totes tinguin la raó, tal com acostumen a afirmar. I, de fet, és ben possible que cap la tingui. Un arbre de les religions dibuixat al segle II abans de Jesucrist seria molt i molt diferent, però els humans d’aleshores estarien tan convençuts com ara de tenir la raó i es matarien i s’odiarien amb igual intensitat que ho fan ara per motius que, observats des de la distància, resulten aclaparadorament absurds.

Dino-pollastres

dimecres, 13/05/2015

Casualitats. La setmana passada comentava com havien desaparegut les dents en els ocells i aquesta setmana van i publiquen un treball que permet entendre com es va passar de la mandíbula dels dinosaures al bec dels ocells. Interessant perquè és un d’aquells exemples en que un parell de canvis genètics, aparentment menors, tenen efectes importants sobre l’aspecte i la funcionalitat de l’esquelet.

Hi ha un parell de diferències importants entre les mandíbules dels dinosaures i dels rèptils i les dels ocells. La més destacada és que la mandíbula superior està feta per dos ossos separats en els dinosaures, mentre que en els ocells està formada per un únic os que creix molt marcadament cap endavant.

Anatòmicament la diferència és important, però a nivell genètic és molt menor. En realitat hi ha dos únics gens, anomenats FGF i Wnt que s’activen en dos petites àrees dels costats dels cranis dels embrions dels rèptils, i que en els ocells estan funcionant en una llarga zona de la part frontal. Només això sembla que marca la diferència en el resultat final.

Per verificar-ho, els investigadors han agafat ous fecundats de pollastres i els han tractat amb productes que bloquejaven el funcionament d’aquests dos gens. El resultat han sigut embrions d’ocells en els que no es formava l’estructura del bec sinó una molt més similar a la dels rèptils, amb els dos ossos separats. De fet és una estructura a mig camí entre els pollastres (a l’esquerra) i els caimans (a la dreta). Mirant la imatge fa pensar en un dino-pollastre.

Aquest era un cas relativament senzill en el que modulant només un parell de gens pots recuperar aspectes que l’evolució va aparcar fa milions d’anys. Altres estructures semblen dependre de molts més gens i resulten més complexes d’entendre o de fer experiments per descriure el que va passar. Però no deixa de ser interessant verificar que la formació de coses tan diferents com la boca d’un cocodril o la d’un pollastre estiguin sota el control de relativament poca informació genètica.

Per descomptat que no es tracta només dels dos gens. Molts altres que configuren la forma general del crani tindran influencia, ni que sigui indirectament, sobre la manera com es desenvolupa la estructura. Però aquests detalls no han de fer perdre de vista el fet important que revela aquest treball. Posar de manifest que en el llarg camí de l’evolució “els petits canvis són poderosos!”

L’Univers pot ser un holograma (però no és el que penses)

dimarts , 12/05/2015

De vegades es pot llegir una afirmació que, com a mínim, és sorprenent i dispara la imaginació. Diuen que hi ha científics que diuen que l’Univers és un holograma. Això ho podem trobar titulat de diferents maneres: “L’univers és un holograma”, “Vivim en un holograma”, “L’Univers podria ser un gegantí holograma” i la que no podia faltar: “Som i vivim en un holograma creat per ments superiors?”.

Que fort! Som una projecció! Una imatge generada que flota en l’espai com la princesa Leia demanant ajuda a l’Obi-wan Kenobi! I de seguida et preguntes qui genera l’holograma (que, recordem-ho, també som nosaltres) i on ho fa.

Fascinant, però completament erroni. El problema és que el llenguatge científic i el col·loquial poden induir fàcilment a la confusió. Quan preguntes als físics que vol dir això de l’univers hologràfic, mai comencen a parlar de projeccions espectaculars en 3D sinó… de l’entropia dels forats negres. I quan passa això ja comences a sospitar que potser tot és un gran malentès. Forats negres? Entropia? Que no preguntàvem per  holografies? Però en realitat…, què és una holografia?

Doncs bàsicament és un sistema en el que la informació del que hi ha en un determinat volum es pot deduir només estudiant la superfície d’aquell volum. Això és el principi hologràfic, i d’això parlen els físic quan diuen que l’Univers pot ser un holograma. Una cosa molt important per la física teòrica, però completament allunyat de la idea d’uns éssers superiors projectant l’Univers a la seva saleta d’estar.

Els detalls teòrics són complicats de morir-se. Tenen a veure amb l’entropia dels forats negres i el seu horitzó de successos. Llegir el resum dels treballs que demostres que l’univers “podria” ser hologràfic et deixa completament desconcertat a no se que siguis físic teòric, és clar. Però la idea de base és la que dèiem. És com si estudiant la superfície d’un globus (una superfície de dos dimensions) podéssim disposar de tota la informació del que hi ha al seu interior (un espai de tres dimensions). La clau és aquesta correspondència entre les dos i les tres dimensions.

El tema de l’Univers hologràfic excita molt als físics ja que els permet atacar un problema difícil. Les teories de la gravetat han de treballar en tres dimensions, mentre que la física quàntica només ho fa en dues. I fins ara, els intents d’agrupar les dues teories per generar una teoria de gravetat quàntica s’han estavellat. Peeeeeeero resulta que sembla que hi ha una certa correspondència entre el que diu la teoria de dos dimensions i la de tres, com si fos un sistema hologràfic. És a dir que estudiant els detalls de la quàntica podem entendre els de la gravetat. Si això fos cert, l’Univers, les seves lleis, es comportarien d’acord amb el principi hologràfic.

(Per cert que un físic em saltaria al coll amb una destral per dir-ho de manera tant simple).

L’important que és? Que quan topem amb notícies sobre l’univers hologràfic va bé recordar que NO estan parlant de la projecció creada per ningú ni dels hologrames als que estem acostumats i que de seguida ens venen al cap. Ells parlen d’una altra cosa. De física teòrica, de teories gauge, d’entrellaçament quàntic de l’entropia i de coses similars, fascinants, però que no són el que la paraula “holograma” ens suggereix.

On va l’ecologisme?

dilluns, 11/05/2015

Una de les primeres coses que vaig aprendre quan estudiava ecologia era que no s’havia de confondre aquella ciència (ecologia) amb postures ideològiques (ecologisme). En paraules de Margalef, seria un error similar a confondre sociologia amb socialisme.

De totes maneres, semblaria que l’ecologisme només es pot fonamentar en un bon coneixement del que és la ecologia, de la comprensió profunda de les regles subjacents al medi ambient i en la manera com els humans i interaccionem. També cal saber coses de sociologia, economia i finalment una mica de sentit comú. No t’hauries d’anomenar ecologista simplement perquè vas quedar encandilat amb les històries de Heidi quan eres petit.

De manera que esperaries que entre l’activisme ecologista hi hagi un cert nivell de respecte pel coneixement científic. Però el cas es que massa sovint es donen conflictes entre alguns moviments verds i la comunitat científica. Uns conflictes similars als que hi ha amb els partits polítics. Si els científics els donen la raó, tot son flors i violes, però si indiquen que estan equivocats, passen a ser considerats uns esbirros de les multinacionals de la farmàcia, la química o la que sigui.

Per això sovint hi ha acord entre ciència i moviments verds en temes con l’escalfament global i el canvi climàtic o la sobreexplotació dels mars, però enfrontaments en el cas dels transgènics.

Això s’ha vist d’una manera ben decebedora en una conferència que havia de donar en J.M. Mulet a Còrdova (Argentina) per promocionar el seu llibre sobre l’alimentació. S’havia de donar, però es va haver de suspendre per les amenaces que va rebre per part de moviments ecologistes radicals. Uns grups que diria que fan força més mal que bé al moviment ecologista.

Com que no soc expert en biologia vegetal, no em puc posicionar d’entrada sobre coses com si el glifosat és tan tòxic com es llegeix per internet o quins problemes té l’arròs d’or. Fa temps que vaig deixar de creure el que llegeixo a la xarxa sense mirar de verificar-ho pel meu compte. Però una manera d’entendre les coses és, precisament, escoltar als que hi entenen. I especialment escoltar als que pensen diferent. En canvi, boicotejar i evitar que s’expliquin acostuma a ser la manera de perdre qualsevol credibilitat.

Que li passa al moviment ecologista? Va haver-hi un temps en que posava sobre la taula arguments assenyats. Però cada vegada hi ha més tendència a que l’únic argument sigui que si no els dones la raó, ets sospitós de treballar per Monsanto. Això quan no estan abduïts per curanderos, espiritistes i altre personal que mostra una visió molt idíl·lica però molt poc realista de la natura i de la relació que tenim els humans amb ella.

Segueixo convençut que hem de salvar les balenes i que cal protegir les abelles. Que la desforestació s’ha d’aturar i que el canvi climàtic és el perill més greu al que s’enfronta la humanitat. Crec sincerament que no podem deixar que els purs interessos econòmics decideixin sobre aquests temes i m’inquieta profundament el poder i el poc control que hi ha sobre els grans grups multinacionals. Però la falta de rigor en els raonaments, les afirmacions exagerades o directament falses, les accions de boicot contra l’intercanvi d’informació i les amenaces personals fan que cada vegada sigui més difícil entendre i sentir-me proper al moviment ecologista, o al menys, la seva part més cridanera.

Fan pipí els zombis ?

divendres, 8/05/2015

És curiosa la falta de curiositat que tenen els protagonistes de les històries de zombis en la majoria de novel·les, pel·lícules i series de televisió. Entenc que, en un primer moment de la epidèmia, només et preocupis de salvar la pell, però passat un temps, algú hauria de notar que hi ha fets molt intrigants en el fenomen zombi.

Abans els zombis eren el resultat de bruixeria, vudú i encanteris, però avui en dia sempre són causats per algun agent infecciós. Normalment es parla d’un virus, però no especifiquen gaire més. Evidentment, aquest microbi ha de tenir efectes molt notables en el cervell. L’Steven Schlozman és un psiquiatra de la Universitat de Harvard que va fer un resum dels canvis que ha de patir un cervell “zombificat”.

Per exemple, el lòbul frontal, encarregat del raonament, la previsió i del control de les emocions, ha d’estar ben inactivat. Els zombis actuen només per instints primitius bàsics en els que el lòbul frontal no hi pinta res. El cerebel, que es la part del cervell encarregada de controlar els moviments, sembla que també està danyat ja que amb un cerebel intacte es mourien molt millor. D’altra banda, tampoc deu funcionar l’hipotàlem ventromedial. Allà és on es controla el reflex de la sacietat. I els zombis sempre tenen gana.

Interessant però insuficient. Hi ha coses que no s’acaben d’entendre en els zombis. Representa que estan morts i que han retornat a la vida. El problema és que per fer això cal molta energia. La vida és un constant anar contra la tendència termodinàmica a l’equilibri energètic, i si has de remuntar el metabolisme, la despesa energètica és monumental. Però aparentment el cor no els batega ni els pulmons respiren. Per tant, la sang no es mou i no transporta oxigen ni nutrients a les cèl·lules. Com s’ho fan per mantenir-se en funcionament? Potser un metabolisme anaeròbic basat en la glucòlisi i un catabolisme brutal dels teixits. És poc eficient i només els permetria funcionar durant un temps molt limitat, però no hi ha gaires més alternatives. A més que sense metabolisme, difícilment podran fer una cosa tan complexa com la digestió. I sense sang per transportar els nutrients des dels budells a les cèl·lules, perquè els cal menjar?

Per cert, després de menjar-se algú, fan caca els zombis? Pipí potser no, perquè… heu vist algun zombi bevent aigua? A més, si la sang no circula, el ronyó no té res per filtrar. I si no filtra, no es genera la orina.

(De totes maneres, aquests detalls també semblen afectar als protagonistes de les series. Quan van a buscar recursos, sempre agafen llaunes de menjar, antibiòtics i munició per les armes. Mai agafen coses com paper de vàter o compreses.)

Un altre problema és que sense moviment de la sang, els limfòcits tampoc es mouen pel cos. És a dir que el sistema immunològic no els funciona. Però el nostre cos està ple de bacteris. Una de les funcions del sistema immunitari és mantenir a ratlla els bacteris, que estaran encantats de cruspir-se primer les nostres reserves de nutrients i tot seguit els nostres teixits, que per ells també són nutrients.

D’altra banda, sense immunitat, com eviten els zombis la descomposició causada per bacteris, o la infestació per larves d’insectes? Per no parlar de la putrefacció per les reaccions químiques de degradació de les molècules complexes. Doncs no ho expliquen mai i aparentment ningú s’ho pregunta en l’Univers de les històries de zombis.

Tot plegat fa que una epidèmia zombi sigui poc probable. Un virus podria causar algun d’aquests símptomes, però difícilment ho provocaria tot alhora. Però sovint em sembla encara més estranya la manca d’interès científic per la biologia zombi. A part del fet que els científics de les series sempre són uns incompetents. Home! Rambos no som, però tan curtets i inútils com els acostumen a pintar, doncs potser tampoc.

Ocells i dents

dijous, 7/05/2015

A la Xina han descobert un parell de fòssils d’ocells que semblen ser dels més antics coneguts i només són deu milions d’anys posteriors al famós Arqueòpterix , que ja no és un dinosaure però que encara no era del tot ocell. En realitat, estan apareixent tants fòssils als jaciments xinesos que ja gairebé no saps quin triar com a més important. Però aquests dels ocells estan particularment ben conservats i mostren les seves plomes amb tot l’esplendor.

Una de les característiques més destacades en l’evolució dels ocells és el bec. També és de les que desconcerta més als anti-evolucionistes, que no entenen com va poder evolucionar. Després de tot, les aus deriven de determinats grups de dinosaures. I els dinosaures tenien dents. Podria semblar estrany que l’evolució es permeti el luxe de perdre estructures que va trigar milions d’anys en aconseguir.

Però, per descomptat que a l’evolució l’importa un rave, ja que ni pensa, ni fa previsions i té cap objectiu. La desaparició de les dents és un fenomen relativament freqüent en l’evolució de moltes espècies. A més dels ocells, també han perdut les dents rèptils com les tortugues, o mamífers com els pangolins.

En realitat podria semblar que és molt complicat, però quan s’han fet estudis genètics s’ha vist que els ocells mantenen els gens necessaris per fer les dents, però en forma mutada i no-funcional. Per les dents hi ha sis gens que són essencials. Un per la dentina i cinc per l’esmalt. Aquestes mutacions les tenen tots els ocells estudiats, fet que suggereix que algun dels avantpassats comuns va ser el que els va perdre, fa uns cent-setze milions d’anys.

El motiu de prescindir de les dents, i de la estructura mandibular on s’estan sembla ser que està relacionada amb el vol. Per poder volar, cal aconseguir ser el màxim de lleuger possible. I en això, el cap juga un paper important ja que al estar a l’extrem del cos, pot desequilibrar l’organisme amb molta facilitat. Un bec sense dents és molt més lleuger que una mandíbula i el corresponent grapat de peces dentals mineralitzades. Per uns animals que estaven començant a aprofitar les plomes per volar, perdre les dents i guanyar un bec era un bon negoci.

Al registre fòssil sí que hi ha exemplars d’ocells amb restes de dents , cada vegada més escasses. Probablement, la pèrdua també anava lligada a la millora en la capacitat de l’estómac per pair l’aliment. Sense dents, cal empassar el menjar sencer i deixar que el pedrer s’encarregui de triturar-lo.

Això de les dents que apareixen i desapareixen a mida que passen els milions d’anys és un bon recordatori que l’evolució consisteix simplement en anar modificant les estructures de l’organisme en funció dels interessos del moment. No hi ha cap tendència general ni cap objectiu a assolir. Igual que els pingüins han perdut la capacitat de volar per poder adaptar-se a l’ambient polar on viuen, els ocells primitius van deixar les dents pel camí a canvi de la capacitat de conquerir els cels.

I, a sobre, s‘estalvien els problemes dels queixals del seny!

El que han d’aguantar!

dimecres, 6/05/2015

Quan fas un article científic, l’envies a una revista que ha de valorar si val la pena publicar-lo o no. Per decidir-ho es fa el que s’anomena revisió per pars. Li envien l’article a algun investigador que treballi en el teu camp (i que per tant, ha de dominar el tema) perquè opini, valori, suggereixi millores i recomani, o no, publicar-lo. Els revisors son anònims, es a dir que t’envien els seus comentaris però ignores qui els ha fet. De vegades son encertats, constructius i permeten millorar l’article. Altres vegades tenen mala llet i et preguntes si és algú amb qui estàs enfrontat o és un simple ximplet que gaudeix tocant els nassos.

Les revisions sempre són un tema que genera urticàries, però fa uns dies es van creuar totes les línies. Un parell d’investigadores van enviar un treball a la revista PLOS One sobre la manera com progressaven les carreres dels doctorats en ciències de la vida. Quan van rebre els comentaris del revisor es van trobar entre altres perles amb el següent suggeriment:

“…”Probablement seria beneficiós trobar un o dos biòlegs homes per treballar amb elles (o almenys comptar amb ells per revisar internament el treball, però millor si són co-autors actius)” per evitar que el manuscrit “derivi excessivament des de l’evidència empírica cap a les hipòtesis ideològicament esbiaixades”.

Es parla molt del masclisme, dels sostres de vidre als que s’enfronten les dones i de els biaixos que hi ha també en carreres científiques que fan que les dones en surtin perjudicades. Però que un revisor suggereixi directament a dues dones que per fer bé les coses facin el treball amb algun home és, directament, un retorn al segle XIX.

Al treball, les autores indicaven una dada que no em sorprèn. El futur professional com investigador és més prometedor si ets portador d’un cromosoma Y. Igual que en quasi tots els àmbits de la societat, també en temes acadèmics hi ha un masclisme, potser inconscient, però d’efectes i conseqüències molt reals. Ignoro com estava fet el treball, si les estadístiques eren les que tocava, si la recollida de dades es va fer correctament o si les conclusions estaven basades en els resultats obtinguts de manera raonable. Però el que no tinc cap dubte es que el revisor que es va carregar el treball en tenia molts de prejudicis.

Per exemple, deia que es podria explicar el fet que els doctorands homes aconsegueixen més publicacions que les dones, ja que poden treballar de mitjana 15 minuts més per setmana. “…una petita diferència en l’esforç dedicat que fàcilment podria ser deguda a diferències marginals en la fisiologia i la salut relacionades amb el gènere”.

Ningú sap qui es el revisor que escriu aquestes perles. Es dóna per fet que deu ser un home i m’atreveixo a pensar que coneix poques dones. Suggerir que treballen menys que els homes per qüestions menors de salut (…?) faria riure si no fos tant depriment. És clar que hi ha diferències fisiològiques entre homes i dones i segurament si fas de picapedrer tenen importància. Però en feines acadèmiques?!

Ara deixem verd al paio aquest, al que ja han tret de la llista de revisors de la revista. La decisió del treball ha passat a mans d’un nou editor i la revista ja s’ha disculpat. També s’obre una discussió recurrent sobre la millor manera d’avaluar els treballs.

En tot cas, no hem de perdre de vista el tema de fons. Aquest paio ha escrit un munt de disbarats, però segur que n’hi ha molts més que ho pensen tot i que es guardin molt de posar-ho sobre el paper. De fet, el revisor aquest és un exemple clar per entendre el que passa. Si ets una dona, has de fer la mateixa feina que un home però topant constantment amb carallots com aquest tocant els nassos i posant en dubte el teu treball només perquè tens dos cromosomes X. I és que, algú creu que un treball similar escrit per dos homes ha rebut mai el suggeriment d’incloure una dona biòloga com autora per “evitar interpretacions esbiaixades”?

No crec que les dones treballin quinze minuts menys per setmana, però tinc clar que només un quinze per cent de la població que pensi com el revisor sí que representa un obstacle formidable per al progrés de la carrera professional de qualsevol dona.

bio-neuro-psico-orto-immuno-decodificació holístico-energètica

dimarts , 5/05/2015

En temes de moda soc un desastre i rarament aconsegueixo, no ja seguir les tendències sinó simplement assabentar-me de quines toquen cada any. Però he observat que si alguna cosa em crida l’atenció més de dues o tres vegades en un dia, és que allò es portarà aquell any. Així detecto si hi haurà faldilles eivissenques, botes exageradament altes, barbes mal tallades o camises de floretes. No és un sistema exacte, però em fa prou servei.

Naturalment això no cal limitar-ho a les modes en el vestir. També es poden detectar tendències en molts altres temes. Per exemple, en els darrers mesos m’he adonat que s’estilen suposades noves branques del coneixement caracteritzades per ajuntar paraules.

Sembla poc entenedor, però probablement no fa gaire que heu sentit parlar de psiconeuroimmunologia, de bioneuroemocions, de teràpies ortomoleculars, de biodescodificació o de nutrició evolutiva. En els indrets on ho trobeu, segur que si us entreteniu a llegir una mica apareixeran les paraules més clàssiques, com “natural”, “holístic” (aquesta no falla mai), “integral”, “energia” i, ocasionalment “quàntica”. Però segurament aquestes ja estaven molt gastades i calia trobar noves maneres de vendre esperances. Ara el que s‘estila és agrupar conceptes, i no cal tallar-se a l’hora d’ajuntar-los.

En realitat, que el cos i la ment funcionen com una unitat, no ho discuteix ningú. Que el que mengem pot condicionar com ens trobem, tampoc ho dubtarà ningú amb dos dits de seny. És una evidència el fet que el cos no funciona com un seguit de sistemes aïllats sinó que estan tots entrelligats i ben relacionats, de manera que, a part del nom, poca cosa nova hi ha. Cert que la medicina tendeix a especialitzar-se, més que res perquè si fa mal la panxa, normalment és millor mirar la panxa que no pas els pulmons o els dits dels peus. I no totes les patologies tenen a veure amb l’estat psicològic ni amb la quantitat de gluten que hagi menjat (a no ser que sigui celíac).

La clau de tot plegat sembla que consisteix en agafar algunes dades certes, com ara que el sistema nerviós i l’immunològic estan interconnectats. De fet, si n’afegim algun altre com l’endocrí o el digestiu millor, que la flora intestinal està molt de moda. Després agafem alguns casos de patologies reals en que aquesta connexió hi juga algun paper, com ara el gluten i la inflamació en els celíacs o l’estrès i la disfunció erèctil. Tot seguit, exageres les coses i fas que tot tingui connexions similars. Si et fa mal de cap deu ser pel que menges, pel teu sistema nerviós o per una alteració endocrina. Si tens restrenyiment has de vigilar els nivells d’histamina, controlar la llet i buscar alguna crisi en el teu passat ja que tot està relacionat.

No cal fer massa proves, entre altres coses perquè la majoria dels que es dediquen a aquestes coses no son metges. Sembla que no cal estudiar medicina per interpretar símptomes sense manies. Nomes cal ser simpàtic i tenir gràcia parlant. És clar, també pots adoptar l’aspecte de pagès una mica gran però que coneix molt bé la natura. El que ja no toca és l’aspecte de guru oriental. Això està definitivament passat de moda.

Si ho saps combinar tot, has d’aprofitar el moment. Pel que es veu, els medis de comunicació van bojos buscant persones que parlin de salut amb gràcia però que, sobretot, no siguin metges. Només sembla important que el qui diguin soni bé i traspuï optimisme. Heu sentit alguna vegada algun d’aquests espavilats parlant d’una malaltia incurable contra la que de moment no sabem que fer? N’hi ha d’aquestes patologies. I el primer pas per esbrinar com curar-les és reconèixer les limitacions del coneixement actual.

Però tant se val. Vivim un temps en els que l’important és l’embolcall. I si a tothom li està bé, doncs poca cosa hi ha a dir. De manera que ja ho sabeu; ja trigueu a proposar la vostra pròpia especialitat terapèutica. Només heu de tenir una mica de gràcia agrupant paraules per posar-li un nom.

Un misteri brilla a Ceres

dilluns, 4/05/2015

Primer el van considerar un cometa, després un planeta, després un asteroide i ara està a la llista de planetes nans. Si algun cos del sistema solar pot tenir dubtes sobre la seva identitat, aquest és Ceres. La seva òrbita cau de ple al cinturó d’asteroides i, de fet, és el més gran de tot el que hi ha en aquella zona. Però durant molt temps va ser un perfecte desconegut fins que va fa uns mesos va arribar-hi una missió, la sonda Dawn. Entre la Dawn a Ceres i la New Horizons apunt d’arribar a Plutó, és evident que els planetes nans estan de moda.

Però les primeres imatges que van arribar de Ceres han aconseguit deixar intrigats a tothom. El que podem veure és un petit planeta arrodonit, ple de cràters… i amb un parell de punts brillants al centre d’un d’aquests cràters. Per quin motiu brillen? Doncs de moment no ho sabem.

Al principi, quan les imatges es van processar durant el més de febrer, es va identificar un únic punt brillant. Eren imatges amb poca definició mentre la sonda s’acostava al planeta, però ja indicaven que alguna cosa a la superfície de Ceres brillava molt més que la resta. De fet, ja s’intuïa amb les imatges que havia obtingut fa anys el Hubble, però eren de baixa resolució. I quan la qualitat de les imatges va millorar, el misteri es va fer més gran. No era un únic punt sinó dos de molt junts, que es coneixen com el “punt 5″. Després, encara se’n va trobar un altre, més separat i proper al equador, el “punt 1″.

Els punts brillants no són idèntics. Quan es miren amb llum infraroja, el punt 1, el de l’equador, es veu marcadament fred, de manera que podria ser una zona de gel que reflectís la llum del Sol amb molta més eficiència que el terreny que l’envolta. En canvi, els dos punts que queden no mostren cap particularitat a l’infraroig, de manera que el gel és una explicació menys probable.

Per ara i ha un grapat de teories. Guèisers, planúries de sal, zones de gel, cristalls d’algun tipus, i naturalment els que hi veuen senyals extraterrestres. Potser aquests ja hi posen molta imaginació, però la veritat és que arribar a un planeta nan situat entre Mart i Júpiter i trobar que alguna cosa brilla a la seva superfície no deixa de ser, com a mínim, intrigant.

Caldrà esperar que la Dawn segueixi estudiant la superfície i apuntant amb més precisió la zona en concret. Mentrestant haurem de seguir especulant. És estimulant topar amb un bon misteri dels de veritat de tant en tant. Que coi deu ser el que hi ha brillant a Ceres?