Nobel de medicina i fisiologia: On soc? D’on vinc?

dimarts , 7/10/2014

On vaig? D’on vinc? Aquestes preguntes ens les fem ocasionalment en sentit figurat, però ho fem constantment en sentit literal. Fins i tot sense pensar-hi el nostre cervell va identificant com ens anem movent pel món. Com sortim de casa, com anem a la feina, o com ens desplacem per un edifici i trobem les diferents habitacions. Per fer tot això, que sembla tan simple, cal que el cervell tingui un mapa mental de la zona i identifiqui els indrets per on anem passant.

La pregunta era, naturalment, com ho feia això? I les primeres respostes les va aconseguir en John O’Keefe, a Londres, als anys 70. Se les va enginyar per identificar com s’activaven determinades neurones d’una zona particular del cervell, l’hipocamp, en rates que es podien moure lliurement per un laberint. Es va adonar que determinades neurones s’activaven cada vegada que la rata passava per un indret concret i només per aquell indret. Les va anomenar “cèl·lules de posició” i n’hi havia unes quantes que al final constituïen una mena de panells indicadors del lloc per on passava la rata. Una mena de mapa cerebral de posició.

És interessant, perquè s’ha vist que aquestes neurones també s’activen quan les rates dormien. I ho feien seguin la seqüència que havien fet despertes. Probablement sigui un mecanisme per fixar a la memòria els camins fets durant el dia.

Això va indicar que al cervell es generaven mapes mentals creats a base de combinacions de neurones de posició, però el sistema encara és més complex. L’any 2005, l’Edvard i la May-Britt Moser, un matrimoni de fisiòlegs que treballaven a Trondheim van estudiar altres neurones que enviaven i rebien senyals d’aquestes neurones de posició. En fer-ho en van identificar unes situades en una zona anomenada “escorça entorrinal” que també s’activaven segons per on passés la rata, però que ho feien d’una manera diferent de les de posició.

Aquestes neurones s’activaven quan l’animal s’anava desplaçant i ho feien en grups que establien una mena de xarxa de triangles dins el cervell. Per això es van anomenar “neurones de xarxa”. L’important era que no depenia de res de l’ambient físic que envoltava l’animal sinó simplement del fet de desplaçar-se. D’entrada pot semblar estrany, però en realitat només actuen com un sistema de coordenades cerebrals.

Per orientar-se treballen conjuntament els dos tipus de neurones (com a mínim!). Unes s’encarreguen de identificar els llocs per on passem i les altres ens serveixen de marc de referència. Són les que ens diuen si estem molt o poc cap a la dreta o cap endavant. Incidentalment, un gran avenç en el coneixement humà va ser el desenvolupament de la trigonometria. Qui ens havia de dir que teníem un mapa de coordenades fetes en base a triangles dins el nostre cervell!

No es sorprenent que aquestes neurones siguin de les primeres que es veuen afectades en algunes patologies, com ara l’Alzheimer. La seva degradació permet entendre perquè les persones amb aquesta malaltia comencen aviat a tenir problemes per orientar-se.

Entendre el mecanisme que fa servir el cervell per orientar-nos en l’espai és una porta oberta a la ment, un dels grans misteris que tenim plantejats. Per això no és estrany que els hagin concedit el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia. Per cert, el cas dels Moser és curiós. Ha passat relativament poc temps del seu descobriment i tampoc hi ha gaires matrimonis que guanyin plegats un Premi Nobel.

O seu balançado é mais que um poema

dilluns, 6/10/2014

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça

É ela a menina que vem e que passa

Num doce balanço caminho do mar.

 

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema

O seu balançado é mais que um poema

é a coisa mais linda que eu já vi passar.

 

Mira quina cosa més bonica, més plena de gràcia. És ella la noia que ve i que passa en un dolç balanceig camí del mar. Noia de cos daurat, pel sol de Ipanema. El seu caminar és més que un poema és la cosa més bonica que he vist passar.

No és estrany que la Garota de Ipanema sigui una de les cançons més conegudes. L’escoltes una vegada i quedes enganxat mentre la ment et porta a les platges del Brasil acompanyat d’una noia de pell daurada i que es balanceja seductorament al caminar. Qui s’hi pot resistir?

El que és interessant és l’esment al “balanceig” de la noia al caminar. Per algun motiu, en una noia es considera atractiu un cert grau de balanceig dels malucs al caminar. En realitat és més important del que sembla ja que és un dels moviments que fem servir per determinar si estem mirant algú de sexe masculí o femení.

Això ho han vist analitzant figures fetes només amb punts il·luminats al nivell de les articulacions. És divertit modificar paràmetres i constatar com hi ha un patró de moviment típicament “masculí” i un de “femení”. No pot ser d’altra manera ja que tenim esquelets una mica diferents que obliguen a fer moviments també diferents per caminar. L’amplada més gran del maluc en el cas de les dones és necessari per facilitar el part, però una conseqüència és que el fèmur s’insereix de manera diferent i més separada que en el cas dels homes.

En canvi, els homes balancegen més el tòrax quan caminen. També separen més els colzes , mentre que les dones tendeixen a tenir-los més propers al cos. Tot plegat genera un patró de moviment que podem identificar amb una certa facilitat fins i tot en absència de cap altre informació. I, com és d’esperar, els homes troben atractiu el moviment femení i a les dones els agrada la manera de caminar dels homes.

De totes maneres, a la part biomecànica del caminar s’hi afegeixen patrons de conducta més subtils. S’han fet experiments on posaven homes i dones a caminar en una cinta mentre els gravaven. Quan els deien que era per veure la dinàmica de l’equilibri, ho feien d’una manera, però si els deien que ho ensenyarien a altres persones per determinar si eren sexualment atractius es va veure que immediatament exageraven els trets característics del caminar cada gènere. Les noies balancejaven més els malucs i els homes caminaven movent més el cos i separant més els braços per ocupar més espai. Per tant, conscient o inconscientment tots tenim clar que la simple manera de caminar pot ser una eina de seducció prou important. I probablement resulta més determinant fins i tot que la forma estàtica del cos.

De totes maneres, sospito que pocs balancejos de malucs han resultat tan exitosos a l’hora de captar l’atenció dels homes com el que feia aquella noia brasilera camí de la platja d’Ipanema.

Càncer de mama. Un gran pas.

divendres, 3/10/2014

La lluita de la ciència contra el càncer és un llarg camí fet de moltes petites victòries en les que, ocasionalment apareix algun avenç realment notable que marca un abans i un després. És el que sembla que ha passat amb una de les recents millores en els tractaments contra alguns tipus de càncer de mama més agressius.

De càncers n’hi ha de moltes menes ja que les cèl·lules poden descontrolar-se per molts motius diferents. En el cas del càncer de mama, un dels que tenien pitjor pronòstic era l’anomenat “Her-2 positiu”. El nom vol dir que les cèl·lules canceroses ho són perquè tenen una quantitat anormalment elevada d’una proteïna anomenada Her-2. Aquest nom deriva de les sigles angleses per “Human Epitelial growth factor Receptor 2”, és a dir que es tracta del receptor que tenen les cèl·lules per a una altra proteïna anomenada “Factor de creixement epitelial”.

Aquest receptor Her-2 està localitzat a la superfície de les cèl·lules. Quan s’hi uneix determinada proteïna (el factor de creixement epitelial), envia uns senyals a l’interior de la cèl·lula que fan que aquesta comenci a dividir-se i també deixa de morir-se quan toca. Un mecanisme molt important quan l’embrió està creixent, però que cal desactivar quan ja no cal créixer més.

En realitat el mecanisme és lleugerament més complicat. Quan s’uneix la proteïna en qüestió, el primer que passa és que dos receptors s’ajunten entre ells en un procés anomenat “dimerització“, de manera que s’activen l’un a l’altre. Com si fessin un 69 molecular.

Per tractar aquest tipus de càncers s’han desenvolupat diferents medicaments, però el cas és que responien més aviat poc. A més, era un tipus de tumor que ràpidament feia metàstasi, de manera que era dels que tenien pitjor pronòstic.

Durant els últims anys han aparegut nous tractaments basats en l’ús de anticossos monoclonals. Això són anticossos dirigits específicament contra algun racó del receptor Her-2. Eren medicaments difícils de fer ja que el sistema immunitari dels pacients identificava els anticossos administrats i els atacava, de manera que perdien efectivitat molt de pressa. Per això els han hagut de modificar fins fer-los més indetectables per als nostres limfòcits.

El tractament habitual era donar dos fàrmacs: El docetaxel, un medicament de quimioteràpia derivat del taxol, un dels extractes del teix americà (Taxus brevifolia), combinat amb trastuzumab, un anticòs monoclonal dirigit contra Her-2. Concretament contra el lloc per on Her-2 s’uneix al seu activador. Amb aquests tractaments, la supervivència rondava els 40 mesos de mitjana.

Això funcionava més o menys, però era clarament insuficient. El que han fet en els últims anys, en un estudi anomenat “CLEOPATRA” i en el que participaven més de 200 hospitals de 25 països, va ser afegir un segon anticòs monoclonal, el pertuzumab, que s’uneix al lloc per un interaccionen els dos receptors que s’han d’unir per posar-se en marxa (impedeix que facin el 69 com si diguéssim).

El resultat sembla que és notable. Es passa d’una supervivència de 40 mesos a una de més de 56 mesos. Gairebé un any i mig més. L’important és que l’estudi es feia en pacients que ja tenien el càncer avançat. És a dir, amb metàstasi i quan les opcions ja pinten molt malament. Ara falta veure que passa si s’administra en estadis previs, quan la resposta als tractaments acostuma a ser molt millor. O potser valdrà la pena començar amb el tractament estàndard, que ja curava un cert nombre de casos i afegir el pertuzumab en cas de recaiguda. Sigui com sigui, el ventall terapèutic disponible ha millorat considerablement.

Tot plegat permet entendre com d’important és la combinació de recerca bàsica i clínica. Cal identificar les mutacions que experimenten les cèl·lules tumorals, cal entendre com funcionen les proteïnes alterades, cal dissenyar eines terapèutiques per atacar específicament els llocs clau d’aquestes proteïnes mutades i cal fer estudis clínics a gran escala per verificar si realment són efectius i quins efectes secundaris tenen. Una feinada que demana molts recursos materials i humans i molt de temps, però que ens està permetent anar guanyant la batalla de manera potser lenta, però imparable.

(També permet entendre perquè em posen de mala lluna els il·luminats que afirmen, sense més proves, que el càncer es cura amb bicarbonat o amb unes herbetes que ells tenen al jardí)

Remodelar, recordar i oblidar

dijous, 2/10/2014

La memòria és un dels fenòmens més extraordinaris que hi ha. Disposar de la capacitat de reviure experiències que van passar fa temps confereix uns avantatges indiscutibles per la supervivència de qualsevol espècies. I el mecanismes que amaga és un camp fascinant on cada dia aprenem coses noves.

Ahir vàrem celebrar un aniversari amb companys de feina. A més de les cerveses ens van portar uns palets salats dels que soc fan des de fa molts anys. Mentre en menjava em van venir al cap records de fa molts i molts anys, quan era petit, el país encara vivia sota una dictadura, hi havia manifestacions per demanar dret a votar i des del poder deien que allò era il·legal perquè no estava en el Fuero de los españoles. Jo tenia una tieta que vivia a Suïssa i que quan venia de vacances ens portava aquests palets. Era una festa perquè aquí no n’hi havia i eren tan bons! Encara avui, quan els menjo recordo la sensació de plaer que em generaven aquells simples palets de l’estranger. Però han passat quaranta anys. Com es pot recordar tan vívidament alguna cosa?

Per disposar de memòria el primer que cal és la capacitat d’emmagatzemar d’alguna manera la informació sensorial que el nostre cervell ha rebut. Cal guardar-la de manera que es pugui recuperar i cal fer-ho de manera que no es confongui amb altres records similars o amb la mateixa realitat. Sembla clar que els records estan associats a xarxes de connexions específiques entre diferents grups de neurones. Un estímul, el que sigui (com ara el sabor d’uns palets salats), fa que determinades neurones s’enviïn senyals en determinat ordre i quedin marcades de manera que quan les tornem a estimular es repeteix el camí que ha fet el senyal a través de la xarxa neuronal i, d’alguna manera, emergeix el record.

Aquesta explicació “senzilla” anava bé fins que es va veure que al cervell, i precisament a l’hipocamp, una de les zones on s’emmagatzema la memòria, es generaven noves neurones. Durant molts anys s’havia pensat que al cervell ja no se’n feien de noves. Això era un dels dogmes de la neurobiologia. Per això es deia que a mida que envellíem perdíem neurones que mai no recuperàvem. Això sembla cert en algunes zones del cervell, però no en totes. Ara sabem que sí que fabriquem noves neurones cada dia, però això va plantejar un problema: Ficar noves neurones en una xarxa que guarda un record, necessàriament ha de remodelar les connexions existents i això faria que el record s’alterés i fins potser es perdés!

Però en realitat potser és necessari que això passi. Després de tot, sabem distingir perfectament els records llunyans de les experiències que estem vivint. Hi ha experiments que suggereixen que la formació de noves neurones en l’hipocamp participen en el mecanisme implicat en discriminar records antics de experiències que estem vivint en un moment donat. Una diferència que ens sembla evident però que no està tan clar com la fa el cervell. I si aquest procés es fa moltes vegades, finalment el record original s’acaba esvaint definitivament.

En realitat no sabem massa bé com actuen aquestes noves neurones, però sí que s’ha vist que en ratolins als que s’impedeix que en facin de noves comencen a tenir alteracions de la memòria i a confondre records vells i nous.

Sovint tenim tendència a imaginar el cervell com un super-ordinador. Però aquesta imatge és molt inexacta. No només perquè els sistemes de processament són diferents. Aparentment l’hauríem de comparar amb un ordinador que per funcionar va generant nous xips que es van inserint en el programa a mida que el programa funciona. No només aniria modificant-se el programari sinó també que la mateixa arquitectura de la màquina s’aniria refent en funció dels programes que executéssim.

Una plasticitat increïble, però necessària per poder reviure coses tan simples com el plaer que experimentava fa dècades en menjar uns palets salats portats de l’estranger.

Velocitat extrema

dimecres, 1/10/2014

Aquests dies hi ha algunes paraules que han guanyat un cert protagonisme per fets polítics que han estat qualificats de “supersònics” i també de “hipersònics”. Com que aquí no entrem massa en política, vaig pensar que era un bon moment per fer un parèntesi en la tempesta informativa i esbrinar quina diferència hi havia entre supersònic i hipersònic.

La velocitat supersònica semblaria que no té cap secret. Parlem de supersònic quan alguna cosa (normalment un avió o un coet) es desplaça més de pressa que la velocitat del so (340 m/seg o mach 1). Per sota parlaríem de velocitat subsònica, que va entre estar aturat i el mach 1. A la pràctica, però hi ha algun matís i la barrera no està tan precisament delimitada.

Hi ha una zona entre mach 0,8 i mach 1,2 que es considera velocitat transònica. El motiu és que els fluxos d’aire i les turbulències que es generen al voltant de l’avió poden agafar velocitats relatives supersòniques abans que el mateix avió. El resultat és que els fenòmens físics que els enginyers han de respondre són particulars i específics d’aquesta franja de velocitats.

Quan superem aquesta velocitat, un avió fes desplaça a velocitats supersòniques i haurà de tenir un disseny particular per afrontar els efectes en la seva estructura del flux d’aire a velocitat tan elevada. A més, la quantitat de combustible que gastarà serà molt gran perquè el fregament amb l’aire cada vegada serà més important.

Però quan ens acostem a mach 5 les coses tornen a canviar i passem a parlar de velocitats hipersòniques. No és estrany ja que parlem de velocitats que superen els 6000 km/h. Els fenòmens de fregament, de pressió i de turbulències que es generen entre la nau i l’aire són tan extrems que l’aire deixa de comportar-se com un gas normal i passa a tenir propietats diferents. Per exemple, el fregament fa que arribi a temperatures on comença a comportar-se com un plasma, un estat de la matèria en el que les molècules es dissocien i el seu comportament segueix unes lleis diferents de les de un gas normal.

Naturalment, ja no hi ha gaires materials que permetin anar a aquestes velocitats sense fondre’s. I encara menys quan parlem de la zona “hipersònica-alta” més enllà de mach 10. A més de 12.000 km/h el principal maldecap dels enginyers és la tremenda calor generada. Però encara pitjor. Com que els àtoms queden ionitzats, alguns com l’oxigen esdevenen molt reactius i “oxiden” qualsevol material. Per això, quan les naus espacials fan la reentrada a l’atmosfera, arribant en ocasions a mach 25, necessiten escuts tèrmics protectors que es destrueixen en el procés però que salvaguarden la nau. I per això el transbordador espacial sempre tenia problemes amb les llosetes tèrmiques que feien de capa protectora.

De fet, poques coses es mouen a velocitats hipersòniques. Els exèrcits intenten desenvolupar míssils i avions hipersònics que permetin atacar a qualsevol indret del món en pocs minuts, però de moment encara tenen força problemes per sortir-se’n. I en termes d’avions comercials, resultarien tan cars que difícilment serien rendibles. De fet, no van ser-ho els vols supersònics com el Concorde, dons els hipersònics encara menys.

I ben mirat, tampoc està malament agafar-se les coses amb una mica més de calma.

(Tot i així no em resisteixo a pensar com es deu catalogar la velocitat de resposta que ha mostrat l’acceptació a tràmit per part del Tribunal Constitucional del recurs contra la consulta del 9N i la consegüent suspensió de la campanya. Però considerant que alguns recursos semblaven preparats “abans” de la presentació de la llei, ja entrem en el món de les velocitats WARP i del motor FTL. Clarament els adjectius supersònic i hipersònic queden curts.)

La majoria de les malalties…

dimarts , 30/09/2014

M’arriba a les mans una revista que promou tractaments alternatius, denuncia dietes super-dolentes, descriu microbis ultra-fantàstics i destaca les bondats de diferents aliments orientals. No em puc resistir a fullejar-la ja que un dels titulars avisa que “bona part de les malalties les provoquen els aliments industrials”.

Home! Sí que hi ha moltes malalties relacionades amb els aliments. Fins fa un segle la relació era que hi havia pocs aliments i que estaven en mal estat. Per això la malnutrició, el tifus, les intoxicacions o el còlera eren malalties que tenien relació directa amb els aliments (o la manca d’aliments). Ara la cosa ha canviat, al menys al primer món, però seguim amb malalties causades pels aliments. Sobretot per l’excés d’aliments. La obesitat és una epidèmia poc valorada socialment però molt seriosa. I rere ella ve la diabetis, els problemes d’aterosclerosi, infarts i moltes més.

Això es pot considerar “bona part de les malalties”? No ho sé ja que no trobo dades objectives i, de fet, crec que no parla d’aixó. Però segueixo mirant la revista i topo amb un anunci que em desconcerta:

Afirma que segons els estudis de la Doctora Clark, el 95 % de les malalties son causades per patògens (virus, bacteris, fongs, paràsits). Tot seguit ofereix un aparell que segons diu, emet unes frecuències que elimina de l’organisme, paràsits, virus, bacteris, fongs i protozous. També aporta polaritat NORT a l’organisme (que si està malalt té polaritat SUD). I naturalment, estimula el sistema immunològic, “energetitzant” els glòbuls blancs.

Tot plegat em sona a ximpleria sense cap ni peus, però em genera un dubte: Les malalties les causen els aliments industrials o bé ho fan els patògens de la Doctora Clark? Perquè en cada cas afirmen que parlem de la majoria de malalties!

I dos pàgines després llegeixo un altre anunci, en aquest cas del doctor Goiz, que afirma que la majoria de les malalties es generen en dos punts del cos relacionats entre sí i que tenen les mateixes propietats bioenergètiques, anomenats “pars biomagnètics”. Es veu que si l’organisme s’altera, un d’aquests pars s’acidifica i l’altre s’alcalinitza, de manera que els virus van a un costat i els bacteris patògens a l’altre. Aparentment posant uns imants en els punts pot restablir l’equilibri i fer que els virus i els bacteris perdin les seves capacitats patogèniques.

¿¿¿¿¿ ????? Virus a una banda i bacteris a l’altra? Els virus inserits al nostre DNA també? I els fongs on deuen anar?

Durant uns moments quedo bocabadat, però de seguida retorna el dubte, i ampliat. Les malalties són per els aliments industrials? pels patògens de la doctora Clark? o pels pars biomagnètics del doctor Goiz? No val a repartir-s’ho ja que, insisteixo, tots diuen que parlen de la majoria de malalties!!!

Aleshores ja m’ha picat el cuquet i vaig a Google a buscar més coses de la mateixa publicació. No quedo decebut. De seguida trobo que segons el doctor Rea, “la causa de la majoria de malalties és comuna: la contaminació ambiental”!

Contaminació… Mmmmm. No deu haver llegit els articles dels seus col·legues, a no ser que la contaminació porti uns patògens que s’acumulin en els pars biomagnètics i es vegin reforçats pels aliments industrials…

Però és que segueixo buscant i en un altre article llegeixo que “La majoria de malalties tenen un mateix origen: l’acidificació de l’organisme i la seva malnutrició”. Ep! Que se n’ha fet dels paràsits de la doctora, els pars biomagnètics del doctor, la contaminació ambiental de l’altre doctor o els aliments industrials del primer?

Pocs després ho deixo estar. Ja tinc clar que si busques bé pots trobar algú afirmant que la majoria de malalties les causa… qualsevol cosa.

(Em disculpareu però avui no poso enllaços. No serè jo qui faci publicitat a aquesta colla)

Secrets dels canelons

dilluns, 29/09/2014

El primer diumenge de tardor ens ha regalat amb un temps típic de la estació que comença. Núvols, pluja i un ambient rúfol que ja convida a abrigar-se una mica més i a gaudir del plaer de mirar el mal temps des d’un indret arrecerat. I també fa que comencin a venir de gust plats més contundents que durant els mesos de calor havíem deixat de banda.

De manera que ahir vaig aprofitar i al Gran Cafè de Cervera vaig demanar uns canelons dels que feia temps que no tastava. Naturalment, per molt que gaudeixis del menjar, no deixes de ser xafarder, de manera que, mentre sucava pa amb la salsa beixamel, em vaig preguntar quin era el secret d’aquesta mena de salses. No és un tipus de salsa massa complicat i totes les cuineres tenen el seu toc particular, però quines propietats amaga per oferir aquella textura característica?

Les salses no deixen de ser solucions col·loïdals. És a dir que estan formades per partícules microscòpiques suspeses en una solució líquida. Segons les característiques de les partícules i del líquid on estan contingudes la salsa presentarà unes característiques variadíssimes.

Per la beixamel, el punt de partida és el que els cuiners anomenen un Roux. Una barreja de farina i greix on ja trobem les partícules que donaran a la salsa la seva característica. La farina està feta de granets microscòpics de midó. El midó és el sistema de reserva de sucres dels cereals i els sucres que emmagatzemen són amilosa i amilopectina. Unes molècules molt grans fetes per moltes glucoses unides en forma de llargues cadenes. Tot plegat s’empaqueta com un granet que és el que purifiquem per fer la farina.

La gràcia de la salsa és que els grans de midó quedin flotant però no s’enganxin entre ells. Si ho fan és quan es formen els grumolls. Al cuinar el midó amb la mantega aconseguim que els greixos de la mantega envoltin els grans de midó i dificulta que s’agrumollin. En realitat, la manera de remenar, el ritme i la temperatura seran els elements definitius que decidiran fins a quin punt el midó queda lliure o agrumollat.

La temperatura i el temps que estigui al foc també determinen el color final. El motiu és que els greixos de la mantega es van trencant lentament amb el temps. Enlloc d’un àcid gras de cadena llarga en tindrem dos de cadena més curta o quatre de cadena encara més curta. Això canvia el gust, el color i les propietats físiques que permeten lligar-lo. Cada cuiner sap fins on ha d’aprofitar aquest fenomen.

Tot seguit s’hi posa la llet, que ens donarà la part aquosa de la barreja. Amb la llet tindrem també la caseïna, una proteïna que també forma micel·les, és a dir microgrumolls equilibrats per les càrregues elèctriques de l’aigua i de la proteïna. Les proporcions de llet i farina seran el que determini com d’espessa serà finalment la beixamel. La clau és que les febles càrregues elèctriques de les partícules que hi ha i  també les col·lisions entre els àtoms facin que aquestes es mantinguin en suspensió sense caure per acció de la gravetat. Per això, si l’escalfem, si donem més energia a les molècules, les interaccions són més febles i la salsa és menys espessa. A partir d’aquí se li pot afegir algun ingredient per donar-hi un gust característic segons l’interès del cuiner. Nou moscada o pebre són els més habituals.

Una senzilla salsa com la beixamel amaga un seguit de fenòmens físics i químics dels que, sorprenentment, encara no coneixem tots les secrets. Un d’aquells casos en que sabem com fer les coses però ignorem els detalls de perquè passen. En tot cas, ahir no vaig deixar que això m’amoïnés gens. Els canelons estaven per sucar-hi pa, i a fe de Déu que això és el que vaig fer!

El pentinat de la astronauta

divendres, 26/09/2014

Heu vist alguna vegada un astronauta? Algun dels que estan a la estació espacial internacional, dels que van anar a la vella estació MIR o algun de les missions Apol·lo. Qualsevol serveix. La pregunta clau és: Us heu preguntat mai si quan van a l’espai mantenen el mateix estil de pentinat? I com s’ho deuen fer per rentar-se els cabells?

Probablement penseu que això és una ximpleria, però sembla que quan enlloc d’un astronauta mascle parlem d’una dona astronauta, aquests temes esdevenen molt importants. Al menys és el que li passava a Elena Serova, la primera dona astronauta que Rússia envia a l’espai des de fa disset anys. A la roda de premsa prèvia al llançament, les preguntes que li feien eren principalment sobre el seu cabell o com s’ho faria per mantenir el contacte amb la seva filla. Al final se’n va afartar una mica i va demanar als periodistes si també els amoïnava el pentinat dels seus companys de tripulació.

El tema és recurrent i fatigós. Semblaria que a ple segle XXI el fet de tenir els genitals externs o interns només seria una anècdota a l’hora d’afrontar qualsevol activitat. Però es veu que el grau de primitivisme de les societats es manté inalterable. De fet, el mateix director de l’agencia espacial russa va reconèixer que enviaven la Elena per un motiu sobretot de propaganda, però que trigarien a enviar més dones. Sembla que els russos opinen que l’aventura espacial és només per “homes durs”.

Podríem pensar que és una característica de la societat russa, però recordo el cas de la Heidemarie Stefanyshyn Piper, una astronauta americana que en una activitat extra-vehicular a la ISS va perdre una bossa de l’equip que duia. Molts astronautes han perdut coses a l’espai, però que la noia perdés la bossa va ser la notícia del dia. Tant se valia tot el seu currículum, la seva carrera, la seva experiència en altres missions… l’important és que havia perdut una bossa.

Sovint ens exclamem que no hi ha gaires noies en carreres de ciències, enginyeries, recerca i similars. Potser si deixéssim de tractar-les com floreros n’hi hauria més. Si t’has de preparar durant uns quants anys, aconseguir una enginyeria, arribar al grau de capità d’aviació, parlar tres idiomes, arriscar-te a passar setmanes a l’espai, fer-te càrrec d’una nau espacial, realitzar experiments en condicions d’ingravidesa, i al final el que interessa a la gent és si t’has canviat el pentinat o com et rentaràs els cabells mentre que miren amb admiració als teus companys, que han fet exactament el mateix però que son mascles… doncs és molt fàcil afartar-te’n i engegar-ho tot a rodar. El detall important és que això no està relacionat amb el sou, les oportunitats, els sostres de vidre o altres motius més o menys abstractes sinó amb l’actitud que agafem tots i cada un de nosaltres, començant pel periodista que tria quines preguntes fer a l’astronauta en funció del gènere.

Aquesta setmana l’Emma Watson ha fet un discurs a les nacions Unides sobre el feminisme i la igualtat entre gèneres. Difícil estar-hi en desacord a no ser que tinguis mentalitat de neandertal. El que resulta increïble és que encara calgui anar a ala ONU a explicar obvietats. I encara més empipador la sensació que anem desfent camí i que poc a poc i insidiosament molts neandertals mentals van ocupant llocs de poder. Però potser tots plegats també hi contribuïm una mica, ni que sigui inconscientment, en mil detalls del dia a dia com ara el simple fet d’estar només pendent del pentinat de la noia que va a l’espai.

Orgasmes sense parar

dijous, 25/09/2014

Per un efecte semblant al dels vídeos virals, molts medis de comunicació es van fer ressò d’una notícia del Daily Mirror on comentaven el cas d’un home que experimentava al voltant de cent orgasmes diaris. Naturalment, la vida es fa una mica complicada si vas saltant d’orgasme en orgasme, especialment pel fet que es tracta d’una patologia en la que l’orgasme apareix sense control, ni necessitat, ni ganes. No costa gaire intuir que no és una situació envejable.

L’interessant és la manera com els diaris ho han reproduït, com si fos una novetat. Però de fet, la Síndrome d’Excitació Genital Persistent és una entitat clínica que es coneix des de fa temps. Així que l’home de la notícia és un cas poc freqüent, però no es cap novetat.

En general es descriu amb més freqüència en dones que en homes i les característiques són les que el nom indica. Un estat d’excitació sexual centrat a la zona genital que es desencadena sense més, en absència de cap estímul , de cap pensament o de cap “res” del que normalment hauria de posar en marxa la excitació. Simplement estàs tan tranquil i de sobte arriba un orgasme.

En realitat el ventall de possibilitats és més gran. En molts cassos no hi ha orgasme sinó una simple onada d’excitació. I una altra característica és que el fet de tenir un orgasme no la fa disminuir.

Tot plegat no resulta tan estrany si recordem que hi ha patologies en els que el cervell reviu sensacions sense un motiu aparent. Un cas extrem és el membre fantasma. Persones que han perdut un braç o una cama i tot i així el noten, els fa mal, els pica… Hi ha patologies caracteritzades per experimentar dolor sense cap motiu que el generi. Simplement la zona del cervell encarregada d’es interpretar el dolor s’activa i apareix el dolor. Doncs una cosa semblant sembla passar amb el plaer.

Les causes semblen ser variades i no es coneixen en profunditat, però se n’intueixen algunes. S’ha relacionat amb consum d’antidepressius, amb la síndrome de les cames inquietes, amb lesions a la zona de l’engonal per cops, varius, infeccions, intervencions quirúrgiques, tumors… Qualsevol cosa que pugui afectar als nervis que innerven els genitals fent que responguin enviant senyals al cervell. També poden ser problemes directament al cervell, però el mecanisme de base sembla ser el mateix. Uns nervis que s’haurien d’activar en resposta a estímuls sexuals ho fan per algun altre motiu, i acaben enviant el senyal de plaer a la consciència.

I de tractaments, doncs es van provant i comparant, però com que les causes poden ser diverses, segurament els tractaments també ho seran. Ara bé, com que és una situació poc freqüent, trigarem molt a esbrinar en profunditat com tractar-ho.

Malgrat els somriures que arrenca, com passa sempre amb temes relacionats amb el sexe, aquesta síndrome no deixa de ser una situació emprenyadora, que pot acabar causant fins i tot depressió ja que simplement no pots fer vida normal. A més, sospito que hauran de carregar amb una notable incomprensió.

Sigui com sigui, torna a ser un bon recordatori que les coses s’han de gaudir en la mida justa i sota el nostre control. Els orgasmes estan molt bé, però com en tot, amb mesura i triant nosaltres el com i el quant.

Singularitats al voltant de la barrera del so

dimecres, 24/09/2014

Hi ha fenòmens físics relativament espectaculars que quan els vols analitzar obliguen a exprimir-se una mica les neurones. Un exercici que serveix d’entrenament mental i que sempre està bé. És el que em va passar quan vaig veure imatges d’avions en el moment que trencaven la barrera del so i em va cridar l’atenció un curiós con de vapor que es formava al seu voltant.

El primer pensament va ser que era senzill d’explicar. Pensava (erròniament) que la pressió que experimentava l’aire com a conseqüència de la ona de xoc del soroll de l’avió augmentava la pressió fins fer que el vapor d’aigua condensés.

Trencar la barrera del so només vol dir que l’avió va més de pressa que la velocitat del so, uns 340 metres per segon. El so només és un canvi de pressió en l’aire. Estrictament un seguit de pujades i baixades de la pressió a la que l’aire està sotmès. Si l’avió que genera aquests canvis es mou més de pressa que la velocitat de les ones de pressió arriba un punt en que totes es van sumant en un únic front d’ona que acumula molta pressió i genera l’estampit característic de “trencar la barrera del so”.

Però el núvol que es forma ho fa per un motiu diferent i una mica més complicat. Com és normal, també el nom del fenomen és complicat: Singularitat de Prandtl-Glauert. Ah! I no només es veu en avions de combat. També es genera en els llançament de coets i en explosions nuclears.

Per començar, el núvol no es forma exactament al trencar la barrera del so sinó als voltants d’aquella velocitat. Pot aparèixer a velocitats una mica superiors o una mica inferiors. I el motiu és el seguit de canvis de pressió que experimenta l’aire. No és simplement un augment, sinó un augment, una baixada i una recuperació de la pressió. En realitat els detalls encara es discuteixen perquè hi intervenen fenòmens relacionats amb el caos i això sempre és complicat, però una aproximació sí que ens permet entendre el que passa.

Quan l’avió arriba a determinada velocitat, el so empeny les molècules de l’aire i la pressió puja molt, just després, quan l’aparell passa de llarg, la pressió cau en picat, i tot seguit es recupera la normalitat. Per això es parla de ona N, per el perfil dels canvis.

La clau es que en temes de gasos, la pressió i la temperatura acostumen a anar del bracet i si un canvia, l’altre també ho fa. Normalment es pot notar poc perquè la calor escapa al medi del voltant, però si els fenòmens tenen lloc molt de pressa (com ara un avió a mach 1) la calor no té temps d’escapar. Aleshores, l’aire s’escalfa o es refreda molt. En el cas de baixada de pressió, l’aire es refreda. És el mateix fenomen que explica que la cervesa surti freda quan demanes una canya. Dins el recipient està a pressió, al sortir baixa la pressió i el fluid es refreda.

Doncs la refredada momentània causada per la baixada de pressió fa que, si hi ha prou humitat, l’aigua de l’atmosfera que estava en forma de vapor, condensi en microgotetes i es generi el núvol durant uns segons. Estèticament és espectacular perquè la forma ens delimita el con de pressió generat per les ones de so.

Qui ho diu que la física no és bonica?