Més meduses? O potser no?

dilluns, 6/06/2016

Si en alguna cosa sembla que tothom està d’acord és en el fet que cada vegada hi ha més meduses al mar. O al menys a les costes. Ara és freqüent trobar per la sorra restes d’aquests bonics, però llefiscosos i irritants habitants del mar. A més, entenem el motiu d’aquesta proliferació. Cada vegada hi ha menys depredadors naturals de les meduses. Les tortugues marines, que se n’alimenten amb entusiasme, estan reculant. I la resta d’animals que les mantenien a ratlla també van de baixa. Finalment, l’escalfament global els facilita la vida. Amb l’augment de la temperatura de l’aigua creixen més de pressa i, sobretot, arriben amb més facilitat a les costes.

De manera que es fàcil entendre el motiu de la proliferació de meduses arreu del planeta.

Però, com sempre, cal mantenir un puntet d’escepticisme sobre les nostres percepcions i dedicar una estona a analitzar allò tan avorrit com són les dades. I aleshores resulta que potser no està tot tan clar. O si més no, sembla que cal matisar les coses.

De dades, a la Mediterrània en tenim bastantes. I en concret, disposem de reculls de notificacions de presència de meduses a les costes des de fa més d’un segle. Concretament podem fer el seguiment de la Pelagia noctiluca, una de les meduses més típiques d’aquesta zona. A més de les dades dels científics, també hi ha informes de bombers, policies i serveis sanitaris referides als incidents per meduses, de manera que es pot fer un seguiment força bo i molt llarg en el temps.

I quan ho van fer es van adonar que aquesta medusa es comporta de manera bastant binomial. Hi ha anys en que n’hi ha moltes i altres anys en que quasi no n’hi ha. La qüestió es que quan es miren totes les dades del segle XX s’intueix una certa periodicitat que dura al voltant d’una dècada, però sense massa precisió. Durant la primera meitat del segle XX, eren majoria els anys amb moltes meduses. Falten dades ja que d’alguns anys no en tenim registre, però en general eren més freqüents els anys amb meduses que els anys sense. Això es va girar a partir dels cinquanta i fins a finals dels noranta en que van tornar els anys d’abundància.

Si ens hi fixem, algú nascut a partir dels anys cinquanta, haurà crescut en un llarg període sense meduses. Podrà dir, amb tota la raó, que abans no n’hi havia, però que des de fa uns anys, concretament a partir de mitjans dels noranta, n’hi ha una quantitat mai vista. És cert, però només pel que fa als anys en que va viure. Els nascuts durant els anys trenta trobarien normal veure moltes meduses. Tot i que aleshores poca gent anava a la platja (que aquest és un altre fet a considerar!). En tot cas, una vegada més l’experiència personal ens porta a engany.

Quan es fila més prim s’intueix que sí que hi ha més meduses en general i que la tendència és a un augment. Probablement tot el del canvi climàtic, la disminució dels depredadors i l’augment de nutrients en el mar es cert. Però l’augment no és tant marcat com ens pot semblar ja que aquests cicles en el ritme propi de les meduses emmascaren molt la resta d’efectes.

És clar, que sigui un fenomen natural amb un cicle de llarga durada és un consol molt feble quan vas a la platja i te la trobes coberta d’una capa gelatinosa i urticant. Aleshores també és un bon moment per recordar que el mar té les seves regles ja que forma part de la natura i no és un parc temàtic. En hi posem com ens hi posem, l’hem d’acceptar com és.

El faraó, el ganivet i el meteorit

divendres, 3/06/2016

L’home va acostar el cap al forat que havien fet, va encendre una espelma, va deixar que els seus ulls s’adaptessin a la claror i va mirar endins, sense dir res. Finalment lord Carnarvon no va poder aguantar més i li va preguntar “¿Podeu veure alguna cosa?”. Howard Carter va girar-se amb lentitud i va respondre “Si, coses magnífiques”.

Aquest mínim diàleg entre Carnarvon i Carter va quedar per la posteritat. Acabaven de descobrir la tomba del faraó Tutankamon i el tresor més espectacular de l’antic Egipte estava a punt de sortir a la llum. L’esplendor de la màscara del faraó és la peça mes coneguda, però el que hi havia dins la tomba anava molt més enllà i incloïa des de carros, armes, bastons, vestits i menjar. Hi havia milers de peces d’or, de fustes precioses, d’ivori i de cristall.

I també hi van trobar un ganivet dipositat sobre l’abdomen de la mòmia del faraó. Un ganivet que va resultar ser especialment interessant ja que era fet de ferro.

Sembla estrany que entre tant d’or i materials preciosos, destaqui una simple fulla de ferro, però els egipcis encara no havien trobat la manera de treballar aquest metall, de manera que el valor de qualsevol objecte de ferro seria superior, en aquell temps, al d’altres coses que ara ens semblen més valuoses.

La qüestió era esbrinar d’on provenia aquell ganivet. S’havia especulat amb intercanvis amb altres civilitzacions que ja començaven a entendre la metal·lúrgia del ferro, però això semblava poc probable. La opció més prometedora era que la peça s’hagués fet a partir del ferro d’un meteorit. Aquests cossos provinents de l’espai es divideixen en tres categories principals, i una d’elles són els siderits, fets bàsicament de ferro i níquel.

Estudiar la composició del ganivet permetria esbrinar el seu origen, però durant molt temps això era problemàtic ja que l’anàlisi destruïa part de la peça. Però des de fa unes dècades es disposa d’una tecnologia anomenada “Espectrometria de fluorescència de raigs X” que permet analitzar la composició sense fer malbé la mostra. El que fan és irradiar el metall amb raigs X, de manera que els electrons dels àtoms que el componen passen a estats més energètics. Després, quan els electrons cauen al seu nivell d’energia normal emeten llum fluorescent que podem detectar i relacionar amb el tipus d’àtom que l’ha emès.

Amb això han analitzat el ganivet de Tutankamon i han determinat que la proporció entre ferro i níquel és la que correspon als meteorits metàl·lics. Encara més, coincideix amb la d’un meteorit concret, anomenat  Kharga, que es va trobar en un port d’Egipte, a uns centenars de quilometres d’Alexandria. De manera que, molt probablement, el van fer amb ferro d’aquell meteorit en particular.

Com és previsible, els egipcis havien de donar molt valor al ferro i a les fonts que els permetien començar a fer-lo servir. Per això sembla que la paraula que feien servir per referir-s’hi era “ferro del cel”. Després va arribar el coneixement més profund de la metal·lúrgia i es va entrar en l’edat del ferro quan es va trobar la manera de generar temperatures prou elevades per fondre el ferro dels jaciments. Però quan Tutankamon va morir encara faltava una mica per tot això.

Potser no era el gluten

dijous, 2/06/2016

La intolerància al gluten, o celiaquia, és una malaltia causada per la resposta anormal de l’organisme contra una proteïna, la  gliadina. Aquesta gliadina és un dels components del gluten, que està en els grans de cereals i que es troba en moltíssims aliments. Quan els afectats en mengen, el seu sistema immunitària reacciona danyant les parets del budell, cosa que acaba causant problemes de malnutrició ja que la funció intestinal queda compromesa. També hi ha la resposta inflamatòria que causa diarrea crònica, distensió intestinal, feblesa i un grapat de símptomes que els celíacs coneixen bé i que només poden evitar eliminant completament el gluten de la dieta.

La malaltia afecta una de cada cent persones, però des de fa un temps sembla que se’n detecta cada vegada més. Estrictament molts dels nous casos no es classifiquen com intolerància al gluten sinó com “Sensibilitat al gluten no celíaca”. Però aquesta classificació resulta complicada. Es basa en una simptomatologia similar a la celiaquia però que apareix en persones que no tenen intolerància al gluten. La paraula “sensibilitat” ja implica una certa ambigüitat i de seguida s’ha embolicat la torca amb ofertes de proves de sensibilitat, ofertes de dietes lliures de gluten i una certa moda (ai!) que associava el gluten amb el menjar dolent i poc natural.

Que apareguin ofertes d’aliments lliures de gluten és molt important per les persones que tenen celiaquia i a les que els resulta complicat menjar de manera normal o anar a restaurants sense tenir problemes. Però la síndrome aquesta de sensibilitat en abstracte sempre ha resultat poc clara. Sembla com si sobtadament, tota la població hagués esdevingut intolerant al gluten.

O potser no.

Un dels primers estudis que va posar sobre la taula aquesta sensibilitat el van fer l’any 2011, quan van analitzar l’efecte que tenia passar a dieta sense gluten en un grup de persones que mostraven símptomes intestinals més o menys similars a la celiaquia, però que no eren celíacs segons les proves de laboratori. El resultat va ser una millora en l’estat general dels pacients quan els retiraven el gluten, de manera que els autors van concloure que la sensibilitat al gluten existia, però que les causes o els mecanismes no estaven gens clars.

Peeeeeero. L’autor del treball no acabava d’estar convençut i anys després en va fer un de similar, intentant millorar el disseny de l’experiment. El motiu és que quan passes a una dieta sense gluten, en realitat no desapareix únicament el gluten sinó que modifiques moltes més coses de la dieta. I quan ho va repetir, eliminant altres factors que podien generar diferents problemes digestius van trobar que el gluten hi tenia poc a veure. Per descomptat tot això es va fer, de nou, amb pacients que no tenien celiaquia. En els celíacs la culpa del gluten està ben establerta.

Aquesta vegada ho va fer canviant l’ordre. Primer va donar una dieta sense diferents elements que podien causar símptomes. En particular va eliminar uns productes anomenats FODMAP, per l’anglès “oligosacàrids, disacàrids, monosacàrids i poliols fermentables”, però també lactosa, conservants i coses així. Després van tornar a dieta que podia ser alta en gluten, baixa en gluten o la placebo sense gens de gluten. Els pacients no coneixien quina dieta els havia tocat, però tots van afirmar que els símptomes havien tornat. Fins i tot els que no menjaven gluten.

Que vol dir això? Primer, que el component placebo és important. En aquest cas és un efecte “nocebo”. Pensar que una cosa que menges se’t posarà malament, fa que apareguin els símptomes. Però també indica que potser només estem detectant el que es previsible. Cada persona es diferent i no a tothom li senten igual de be tots els aliments. Quan eliminem el gluten de la dieta, en molts casos també s’elimina allò que causava malestar (i que no era el gluten) i es nota una millora. Com que ara la moda és demonitzar el gluten, tothom s’hi apunta ja que realment han notat una millora amb la nova dieta. Una dieta que no te gluten (que no li feia res) ni allò que li causava el problema. Això junt amb una certa predisposició psicològica sembla que està al darrera de l’epidèmia de sensibilitat al gluten que, en realitat potser no sigui tal.

 

El conflicte resolt pel canvi climàtic

dimecres, 1/06/2016

L’any 1970 la badia de Bengala, entre la Índia i Bangladesh, va rebre l’envestida del cicló tropical Bhola. La tempesta i la maror ciclònica que va provocar va causar la mort de més de mig milió de persones, en el que ha quedat com el cicló tropical més devastador fins ara.

Allò va tenir moltes més conseqüències. En aquell moment, el territori formava part del Pakistan, però la mala gestió del desastre per part del govern va generar un malestar que va esclatar l’any següent amb la Guerra d’Alliberament de Bangladesh i la independència del país. I un altre factor causat per aquell cicló va ser l’emergència d’una nova illa a la desembocadura del riu Hariabhanga. Era un illot erm fet de sediments de sorra que, per canvis en els corrents després del cicló van començar a acumular-se fins emergir. El terreny era poc estable i estava mal assentat, però mica a mica va anar guanyant superfície.

La cosa no hauria passat de curiositat si no fos per la possibilitat que en aquella zona hi haguessin jaciments de gas i petroli. De cop, el país que podés reclamar aquella illa passaria a ser el propietari dels jaciments que hi haguessin ja que podrien reclamar com aigües territorials dotze milles al voltant de l’illa i moltes més com a zona d’exclusivitat econòmica. Encara que sigui una illa sorrenca i mal assentada. Però l’illa estava just a la desembocadura del riu que fa de frontera entre Índia i Bangladesh de manera que no era gens evident a qui pertanyia i les dues nacions es van afanyar a reclamar-la com a pròpia.

La cosa va crear un conflicte entre les dues nacions que es va anar allargant anys i anys. No es va poder establir cap assentament ja que la mateixa estructura de la illa no ho permetia, però a nova illa, anomenada New Moore per la Índia i South Talpatti per Bangladesh, va ser un motiu de fricció durant dècades. Durant un temps fins hi tot hi van desplaçar vaixells de guerra en una escalada de tensió que, assenyadament, van triar resoldre per les vies legals i diplomàtiques. Finalment, l’any 2014 un tribunal de les Nacions Unides va fer un repartiment amb el que la zona on hi havia hagut l’illa passava a ser índia, però bona part de la badia quedava en mans de Bangladesh. Un acord amb el que ningú hi sortia perdent massa.

Però no va arribar a temps pel que fa a l’illa ja que la natura ho havia resolt a la seva manera. L’any 2010, l’illa va desaparèixer en quedar submergida de nou sota les aigües. Els causants van ser l’augment de l’erosió causada per canvis en els corrents i, sobretot, l’augment del nivell del mar en la zona de Bengala. Literalment el canvi climàtic va resoldre un conflicte entre dos països fent que el mar engolís l’illa que el causava. Un petit consol ja que el mateix augment en el nivell de les aigües afectarà de manera important aquell delta, on viuen milions de persones i on es genera bona part de les collites de Bangladesh.

Els mòbils, el càncer i el grup control

dimarts , 31/05/2016

Mai no pots estar tranquil del tot. Fa quatre dies que la Universitat de Sidney presentava un treball en el que després d’estudiar més de trenta mil pacients de càncer de cervell i comparar amb l’ús del telèfon mòbil concloïen que no hi havia cap relació. Era una bona notícia, tot i que ja s’intuïa, perquè amb la de gent que fa servir mòbils i els anys que es fan servir, ja s’hauria notat algun efecte si fossin gaire dolents.

Ai! Però no podia durar i acaben de treure un altre treball, fet en rates on, segons els titulars, han relacionat l’ús del mòbil amb el risc de càncer. Ja hi som!

Però les coses són més subtils. Després de mirar-me el treball m’he adonat que podien haver triat dos titulars diferents. Un era el que han seleccionat. “Hi ha relació entre mòbils i càncer”. Però l’altre seria: “Usar el mòbil allarga la vida”.

El problema és que els estudis cal llegir-los i interpretar-los. Aquest treball s’ha fet amb idea de no quedar-se en temps limitats i han deixat que les rates envellissin. Això és dos anys de temps, exposades a nou hores diàries de diferents dosis de radiacions de radiofreqüència de dos sistemes diferents de telefonia mòbil. Els  CDMA (Code Division Multiple Access) i el GSM (Global System for Mobile). Les rates eren exposades ja abans de néixer i es van mantenir fins que van envellir.

Un altre detall important és que eren rates de la soca Sprague Dawley, que tenen tendència a fer tumors de manera espontània. Això pot semblar un mal sistema, però és un model més similar als humans ja que nosaltres també fem tumors espontàniament quan envellim. La clau és veure si els animals exposats fan més tumors o els fan abans que els no exposats.

I si no mirem massa les dades deduïm que en fan una mica més. Molt poc. Entre el 2 % i el 3 % més de glioblastomes (càncer de cervell)  i en el cor de Schwannoma (un tipus de càncer de nervis). Això es veia sobretot en rates mascle, però no en femelles,sense que estigui gens clar el motiu.

Però! i és un “però” molt important, passa alguna cosa estranya amb les 180 rates del grup control (90 mascles i 90 femelles). En primer lloc van viure menys que les exposades a les radiofreqüències. De nou, especialment els mascles. I en segon lloc, cap animal control va desenvolupar cap tumor. Recordem que són rates que espontàniament fan tumors. Algunes del grup control haurien de tenir tumors. Això seria el normal.

Una possible explicació es que com que els controls van morir abans d’hora, no van tenir temps d’envellir prou per fer els tumors. Les exposades, en canvi, van envellir més temps i sí que van arribar a desenvolupar-los. Noteu el matís? És veritat que les exposades (especialment els mascles) van presentar més tumors, però la explicació pot ser completament diferent a que el telèfon mòbil causi càncer. Per descomptat, tampoc podem dir que el mòbil allargui la vida ja que van ser les control les que no van viure el que s’esperaria.

Va ser el grup control l’estrany. En estudis amb animals sempre n’hi ha alguns que no fan l’esperat. Però que una part significativa del grup control visqui menys del que hauria de viure és, si més no, sorprenent.  Potser l’atzar ha gastat una mala passada als investigadors, o potser s’escapa alguna cosa del disseny de l’experiment. Ja es veurà. Però abans que algú comenci a agitar l’article dient que els telèfons mòbils són terribles, és millor que es llegeixi els detalls i les interpretacions. Potser sí que al final tindran algun efecte, i cal seguir investigant, però aquest treball encara té punts per aclarir.

Contextualitzar i reinterpretar

dilluns, 30/05/2016

Reinterpretar; tornar a interpretar, suposadament de manera diferent. Contextualitzar; explicar una cosa o un fet tenint en compte la situació que l’envolta, o el moment en que va tenir lloc. Son paraules que aquest cap de setmana hem sentit moltes vegades. Tot i que, per algun motiu, no puc treure’m del cap la sensació aquella que tens quan algú fa servir paraules ambigües per dissimular objectius.

Per descomptat contextualitzar és essencial sempre que es vol explicar alguna cosa. Moltes de  les teories científiques generades al llarg de la història ens poden semblen un complet disbarat si no les contextualitzem. Cada generació disposava d’uns coneixements i d’uns marcs mentals que eren el que feien servir per construir teories. Podem riure de les idees dels nostres avantpassats, considerant-les absurdes o primitives, però seria completament injust. Ells bastien els millors edificis intel·lectuals amb les eines de que disposaven.

Contextualitzar permet entendre correctament perquè es va construir determinada teoria en determinat moment. Hi ha vegades en que està clar. La homeopatia era una proposta perfectament raonable en un segle en el que no coneixien els àtoms, sabien molt poc de mecanismes fisiològics i les aplicacions de la medicina eren molt pitjors que les malalties. En aquell context, una teràpia basada en donar aigua causava menys problemes que moltes de les coses que es feien.

Contextualitzar la homeopatia serveix per entendre com es va generar, però em guardaria molt de dir que avui en dia l’hem de mantenir “contextualitzada”. El context ha canviat i es el moment de deixar-la enrere. A no ser, es clar que ja t’estigui bé la filosofia imperant en el moment en que es va generar.

També cal anar amb compte a l’hora de reinterpretar. En ciència, és delicat. Una cosa pot ser correcta o no. Si és correcta no canviem la interpretació. I si considerem que no es correcta, no la reinterpretem. Simplement l’abandonem. Hi ha qui diu que cal reinterpretar la teoria de Lamarck ja que algunes de les seves afirmacions tenen sentit a la llum de les noves troballes epigenètiques. És una manera de dir-ho, però en realitat el que cal fer és ignorar la teoria de Lamarck i construir-ne una de nova. A no ser, és clar, que li tinguis un carinyo especial a Lamarck. També hi ha qui pensa que cal reinterpretar el creacionisme, els avistaments d’ovnis o la psicoanàlisi. Normalment només es tracta d’un intent per mantenir alguna cosa que ja s’hauria de deixar enrere i passar a fer coses noves.

És clar. La ciència no és la vida. En aquest sentit, la ciència és la part simple, mentre que la vida és més complicada. L’art, les relacions o les estructures de poder es poden reinterpretar i contextualitzar. Els símbols s’han de contextualitzar sempre, però reinterpretar? No veig com es pot reinterpretar una creu gamada o una falç i martell. I en tot cas, per quin motiu caldria fer-ho?

Hi haurà un dia en que les teories científiques actuals quedaran obsoletes, arraconades per nous coneixements i noves dades. Quan això passi, espero que els qui vinguin al darrere no perdin el temps reinterpretant res sinó que tinguin la capacitat de construir coses noves i deixar el passat enrere, convenientment contextualitzat però restringit als llibres de curiositats històriques. Si no ho fan, estaran definitivament ancorats en el passat.

Un dia…

divendres, 27/05/2016

Quant dura un dia? La resposta és fàcil. Vint-i-quatre hores. Però com es defineix un dia? De nou sembla senzill. El temps que triga la Terra en donar un gir complet sobre sí mateixa. Ah! Però aquí comencen els problemes perquè, com ho calculem això? Doncs hi ha dues maneres senzilles. Agafar el punt en que el Sol està al punt més alt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt. Això serà el que anomenem un “dia solar”.

Però també podríem fer-ho de nit. Agafar el moment en que alguna estrella està en determinat punt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt.  En aquest cas l’anomenem “dia sideri”. El problema és que els dos dies no duren el mateix. El dia solar és uns quatre minuts més curt que el sideri. Segons com ho contem, un any tindrà 365 o bé 366 dies. Però la qüestió és esbrinar quin és l’origen de la diferència. Quatre minuts no és poca cosa!

El motiu és que la Terra, a més de girar sobre si mateixa, també es desplaça seguint la seva òrbita al voltant del Sol. Això fa que el punt on mirem el Sol al migdia es modifiqui lleugerament. Imaginem que girem sobre nosaltres mateixos i ens fixem en quan estem encarats a un punt determinat. Posem la porta de la Sagrada Família. Si ho fem quiets a terra, serà una cosa, però si ho fem dins l’autobús en moviment, per tornar a estar encarats al punt on miràvem haurem de fer una mica més de gir, per compensar l’efecte del desplaçament.

Això es nota si agafem el Sol de referència. En canvi, si agafem les estrelles, el moviment relatiu de la Terra és massa petit per ser rellevant. De nou amb l’exemple, si enlloc de la sagrada Família el meu punt de referència és l‘estàtua de la llibertat a Nova York, fins i tot si estic dins un autobús seguiré mirant en la mateixa direcció.

A la pràctica, el que fem servir per calcular el temps civil, el dels assumptes quotidians, és el dia solar. I estrictament és el dia solar mitjà, ja que tampoc dura el mateix tots els dies de l’any ni tots els anys. Segons si la Terra està més o menys propera al Sol i segons altes moviments menors del planeta, la durada del dia pot variar en uns pocs mil·lisegons.

En realitat el temps ja es compta amb rellotges atòmics i un dia són 86400 segons estàndard, però sempre mareja una mica adonar-se de les subtileses de les mesures astronòmiques. Coses tan aparentment clares com la durada del dia poden amagar complicacions inesperades. És la conseqüència de viure en un planeta que gira, es mou i oscil·la de maneres ben entrelligades.

L’improbable làser marró

dijous, 26/05/2016

Ahir, dia de l’orgull friki, van proliferar per la xarxa imatges i referències a la Guerra de les Galàxies. Un dels elements més característics d’aquest univers són els sabres de llum, o les espases làser. A les primeres versions de les primeres pel·lícules, les espases làser eren blanques, però tan bon punt la tecnologia ho va permetre, van començar a diferenciar-se pel color. Ara, si busqueu informació sobre jedis veureu que hi ha diferents espases de diferents colors segons les diferents característiques del mestre jedi que la empunyi.

Però en fer-ho s’han saltat alguna limitació física i apareixen espases làser de colors que no poden ser. Una espasa làser marró? Heu vist alguna vegada un feix de llum làser marró? Normalment són vermells o verds. També n’hi ha de blaus i fins i tot d’infrarojos. Però no existeixen els làsers marrons, entre altres coses perquè no existeix la llum marró.

La llum es defineix per la longitud d’ona de la radiació electromagnètica. La de major longitud d’ona és la vermella, i a mida que l’anem escurçant anem trobant els grocs, verds, blaus o violats. Però el marró no apareix enlloc. No hi ha cap longitud d’ona corresponent a la llum de color marró, de manera que malament podrem fabricar un làser marró.

El problema està en recordar que els colors no existeixen. Que només són construccions de la nostra ment. La manera com el cervell interpreta el senyal generat en la retina per radiació de determinada longitud d’ona. A l’ull hi tenim tres tipus de detectors i per tant parlem de tres colors primaris, però això no és un fenomen físic sinó un artefacte provocat per la nostra percepció. Si fóssim un insecte diríem que hi ha quatre colors primaris. I pels toros només hi ha dos colors primaris.

El cas és que el marró només és la manera com el nostre cervell interpreta una barreja de diferents llums. Si agafem pigments per fabricar el color marró (no la llum marró) hem de barrejar els tres bàsics, però mantenint molt poc blau. A l’ull hi arribaran feixos de llum verda, vermella i blava en determinades proporcions i al cervell es generarà la percepció corresponent a allò que anomenem marró, però no hi haurà un llum marró.

De manera que fer un llum làser, caracteritzat precisament per ser coherent i monocromàtica, ho tindria malament per ser marró, que és qualsevol cosa menys monocromàtic. I ben mirat, el blanc és la barreja de tots els tipus de llum, de manera que els làsers de la primera pel·lícula…

Molt bé. Era una galàxia molt llunyana i potser havien desenvolupat noves tecnologies que els permeten fer làsers marrons. De fet, els làsers d’estat sòlid no tenen perquè ser monocromàtics. Però no deixa de ser un concepte curiós fer un sabre de llum amb un tipus de llum que no existeix. Ja se sap. Hi ha frikis que ho perdonen tot i altres frikis molt perepunyetes. I alguns perepunyetes però que al final ho perdonem quasi, només quasi, tot…

Sincronització del cicle menstrual. Mite o realitat?

dimecres, 25/05/2016

En una conversa a Twitter, ahir comentaven que hi havia de cert en el que es diu sobre la sincronització de la regla. Un fet que he sentit moltes vegades i que, durant la carrera, posaven com a mostra de l’efecte de les feromones. Dones que passen molt temps juntes acaben per sincronitzar els seus cicles menstruals i els coincideixen les regles. Però el cas és que aquest és d’aquells temes que tothom dóna per fet i que en realitat no està ni molt menys clar.

El primer treball en aquest sentit es tot un clàssic, “Menstrual Synchrony and Suppression” publicat a Nature l’any 1971  per Marta K. McClintock. Estudiava el cicle menstrual en estudiants que compartien habitació en internats i constatava que els cicles s’anaven acoblant fins que la regla coincidia en el temps. L’explicació eren les feromones. Hormones que enviem a l’aire i que ens permeten detectar l’estat fisiològic d’altres individus de la nostra espècie. En animals els seus efectes són notables, però en humans no estava clara la seva existència.

Anys després, la mateixa McClintock va tornar a publicar un altre treball; “Regulation of ovulation by human pheromones”, aprofundint en el tema. L’efecte semblava tant clar que ja  s’anomena “Efecte McClintock”, però el cas és que quedava algun serrell poc clar.

Per començar, no s’acaba d’entendre quina gràcia, quina utilitat té, el fet que les dones d’una comunitat sincronitzin els cicles menstruals. Podem especular sobre això, però seria més aviat gratuït. A més, això no s’observa en altres animals, de manera que resulta sorprenent.

D’altra banda, quan altres investigadors van començar a estudiar-ho va resultar que tant aviat trobaven l’efecte com no el trobaven. I és que resulta més complicat del que sembla decidir si dos cicles s’han sincronitzat. Moltes noies diuen que ho han notat. Que tenen la regla coincidint amb la de les seves amigues. Altres, però, opinen que només és casualitat.

En realitat, si fas quatre números t’adones que el més normal és que es solapin les regles. Dues noies, amb un cicle de 28 dies i una regla de cinc o sis, i imaginant que estan totalment oposats, només hi haurà una setmana per davant una per darrera en la que cap de les dues tingui la regla. Una situació que només es podrà mantenir si els dos cicles duren “exactament” el mateix. Però nomes que un cicle duri un dia més que l’altre, en poc temps trobarem que inevitablement acabarà coincidint, ni que sigui temporalment, el moment de la regla.

I aquí entra el segon efecte. El psicològic. Les coincidències ens fan gràcia i ens hi fixem. Dues amigues tenen la regla el mateix dia i és un fet al que hi paren atenció, ni que sigui anecdòticament. En canvi, dues amigues tenen la regla en dies diferents i no hi paren cap atenció. A la memòria acaben quedant només els mesos de coincidència, mentre que els altres s’esvaeixen. El resultat final és que l’efecte McClintock va guanyant pes en l’imaginari popular. Com sempre, els científics recorden que les experiències personals no serveixen per establir mecanismes i que cal contar nombres grans de població i fer estadístiques ben fetes. Però fa molta més gràcia recrear-nos en les coincidències que descartar-les com artefactes estadístics.

O potser no. Potser sí que les feromones tenen efecte i, més enllà de la inevitable tendència a coincidir, les feromones ajuden a mantenir la sincronia. Però si és així, el seu efecte no és gaire marcat o els estudis ho haurien detectat amb més facilitat. De fet, ni tan sols tenim clara l’existència de feromones humanes, per molt que hi hagi qui anunciï perfums amb feromones per ser més irresistible. Probablement en tenim, ja que la majoria d’organismes tenen sistemes de comunicació química similars. Però l’òrgan vomeronassal, la zona del cervell encarregada de processar aquesta informació, la tenim particularment poc desenvolupada, de manera que probablement els seus efectes seran més que discrets.

Maneres d’allargar-ho

dimarts , 24/05/2016

Si hi ha un animal identificable des de ben lluny, aquest és la girafa (Giraffa camelopardalis). El seu extraordinari coll destaca per sobre del de qualsevol altre animal i ha fet de les girafes un dels representants més característics de la fauna africana. El coll també es va convertir en un paradigma de la teoria de l’evolució ja que era una de les coses que requeria una explicació. Com havia aparegut un animal amb un coll tant llarg?

És ben curiós, perquè als llibres d’escola es compara la teoria de Darwin amb la incorrecta, de Lamarck, segons la qual les girafes s’esforçaven a allargar el coll per arribar a les branques més altes. L’efecte d’aquest exercici s’hauria transmès als descendents, fent que cada vegada tinguessin el coll més llarg. Insisteixo, aquesta és la teoria incorrecta, i tot i així és la que sembla que queda a la ment de molta gent.

La correcta, de Darwin, és que a cada generació naixen girafes amb colls de diferents mides. Uns més llargs i altres més curts. Les que han tingut sort i el tenen llarg, menjaran més, estaran millor alimentades i tindran més èxit a l’hora de reproduir-se, de manera que a la següent generació hi haurà més girafes filles de les del coll llarg que les del coll curt. Repetiu aquest procés un milió d’anys i tindrem girafes amb el coll ben llarg.

La teoria estava molt bé quan Darwin la va proposar, però necessitava dades tangibles, i ara han publicat el mapa evolutiu dels gens de la girafa que expliquen quines mutacions i quines adaptacions van caldre per allargar tant el coll. No n’hi ha prou de tenir el coll llarg. Els vasos sanguinis s’han d’allargar i han de bombar més sang. La pressió arterial s’ha de modificar. El cor ha de bombar amb més força de manera que un ventricle s’ha de fer més gran. El tipus de musculatura s’ha d’adaptar a un coll molt més pesant… Ara hem vist que hi ha setanta gens modificats per resultar en un coll més llarg i que segueixi sent funcional.

Però el que resulta interessant en el coll de la girafa és que no s’ha modificat el nombre de vèrtebres. Si volem allargar un coll, tenim dues opcions: Afegir més vèrtebres, o allargar les vèrtebres existents. Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, però en el cas de la girafa la tria ha sigut fer vèrtebres més llargues. Per això alguns dels gens que han experimentat canvis estan relacionats amb factors de creixement; les proteïnes que indiquen a les cèl·lules durant quant temps han de seguir creixent. En el cas de la girafa, s’ho han fet per mantenir-se actives més temps que en altres animals emparentats com els okapis.

L’altra possibilitat hauria sigut fer que apareguessin més vèrtebres. Hi ha gens encarregats de indicar als teixits en formació quantes vegades s’han de dividir. Així es formen les vèrtebres en els vertebrats o els segments en els artròpodes. Et divideixes tres vegades i obtens dos…quatre…vuit segments. En canvi si et divideixes quatre vegades obtens setze segments i, amb una única divisió de més, un organisme el doble de llarg. Així han evolucionat molts cucs i centpeus.

La clau és que amb, relativament pocs canvis, pots aconseguir modificar molt la mida d’un organisme o una estructura. Els factors de creixement estan actius el doble de temps, les vèrtebres s’allarguen el doble i obtens un coll el doble de llarg. O bé, fas que al formar-se les vèrtebres o els segments experimentin una única divisió addicional i també aconsegueixes doblar la mida. Després caldran moltes més adaptacions per fer que el sistema funcioni. En el cas dels vertebrats, pots anar allargant una mica el funcionament dels factors, el coll s’allarga una mica a cada generació i tens temps d’anar adaptant la resta. La opció “doblar de cop” és molt menys improbable i per això no s’observa. En canvi en invertebrats, més senzills, si que pots fer salts d’aquesta mena que, a més, permeten disposar de segments nous on poden evolucionar ales, halteris o altres estructures.

Normalment pensem en la evolució com un fenomen que afecta a individus adults. Curiós error, perquè on realment es juga la partida evolutiva és durant el desenvolupament dels embrions.