Diferències de nivell al Panamà

divendres, 15/04/2016

Panamà té coses interessants, insospitades i poc conegudes, però la més famosa de totes és el canal que travessa el país i que connecta els oceans Pacífic i Atlàntic. Això facilita extraordinàriament la navegació ja que permet evitar el temut cap d’Hornos, que a més de perillós, obliga a donar tota la volta a l’Amèrica del Sud. En canvi, pel canal de Panamà, en poc temps i per un preu raonable, tenint en compte l’alternativa, els vaixells poden passar fàcilment d’un oceà a l’altre.

El canal de Panamà té el detall d’estar fet amb un grapat de rescloses que permeten canviar el nivell al que naveguen els vaixells. Durant molt temps vaig pensar que aquest sistema era necessari ja que el nivell del mar dels oceans Atlàntic i Pacífic no és el mateix. Pensava (erròniament) que les rescloses servien per evitar un descomunal corrent de baixada del Pacífic cap a l’Atlàntic si el canal fos com el de Suez i es limités a unir els dos oceans.

Però la realitat és més complicada. Entre els dos mars hi ha una serralada que era impensable perforar per fer el canal. El que fan els vaixells que entren al canal és elevar-se uns vint-i-cinc metres sobre el nivell del mar per arribar fins al llac Gatun. Aquest llac està al mig del país i es va aprofitar per estalviar-se una feinada en perforacions. Després de creuar el llac, les naus entren en un altre sistema de rescloses que els fa baixar fins l’altre oceà.

Per tant, si per un accident, un atac o pel que sigui, totes les rescloses del canal de Panamà s’obrissin, no passaria res entre els oceans. Potser baixaria el nivell del llac, però poca cosa més.

D’altra banda, la diferència de nivell entre l’Atlàntic i el Pacífic no és cap exageració. Només uns vint centímetres. Les marees del Pacífic sí que són molt més marcades, però pel que fa al nivell mig la diferència és només d’un pamet. Però ben mirat això és sorprenent. Després de tot, els dos oceans estan connectats pel sud, pel cap d’Hornos. Quan estudiàvem els vasos comunicants apreníem que no importava com de grans fossin els vasos, en comunicar-se, l’altura de l’aigua s’equilibrava. De manera que el Pacífic i l’Atlàntic, que no deixen de ser dos gegantins vasos comunicats, haurien d’estar igualats. Aleshores, d’on surt aquesta diferència de vint centímetres?

Doncs la clau està en les diferents salinitats dels oceans. L’Atlàntic és més salat i això fa que l’aigua de l’Atlàntic sigui lleugerament més densa i, per tant, pesi més. Quan es connecten dos vasos comunicants, el que s’equilibra és el pes de les columnes d’aigua. L’altura només coincidirà si són exactament igual de denses. Com que en el cas de l’Atlàntic i del Pacífic les densitats són diferents, apareix un nivell mig del mar que també és diferent.

Panamà! Un indret on es poden apreciar, potser millor que enlloc, algunes diferències de nivell.

Pols, rotació de la Terra i clima

dijous, 14/04/2016

Que la Terra dona voltes sobre sí mateixa ho sabem des de ben petits. Que ho fa amb una certa inclinació respecte del pla de la seva òrbita i que això genera les diferents estacions de l’any, també. De fet, els globus terraqüis que trobem a les botigues, algunes biblioteques antigues i moltes escoles, mostren amb precisió els 23 graus d’inclinació.

El cas és que el planeta presenta altres moviments més subtils, com la precessió, la nutació o el moviment de Chandler. Però és que, a més, l’eix de gir també es va movent lentament. Dit en altres paraules, la posició dels pols avui no és la mateixa que era fa uns quants anys. Tampoc és cap exageració. La posició es va desplaçant al voltant d’un metre cada deu anys.

Al menys això era el que teníem mesurat al llarg del segle XX. Fins l’any 2000, el moviment del pol nord presentava oscil·lacions, però en general era un desplaçament en direcció al Canadà. Però en el que portem del segle XXI les coses han canviat i ara el moviment és en direcció a les illes britàniques i a un ritme “frenètic” de disset centímetres per any.

Què ha passat perquè una cosa tan gran com l’eix de rotació del planeta s’hagi modificat tan sobtadament? Doncs sembla que tenim al davant un altre dels efectes inesperats del canvi climàtic. L’escalfament global fa que es perdi una bona quantitat de gel de Groenlàndia i també fa que la quantitat d’aigua disponible a la zona d’Europa i Àsia sigui cada vegada menor. Això fa que el repartiment de la massa del planeta es modifiqui lleugerament i que la zona de rotació es vegi afectada.

És preocupant? Home, doncs en principi no. El desplaçament el podem mesurar i realment ara va més de pressa, però segueix sent molt petit. Ara com ara podem considerar-ho una curiositat científica i poc més. El rellevant és que seguim descobrint efectes del clima sobre coses ben inesperades. Ens repetim una vegada i altra que al planeta tot està interconnectat, que no hi ha efectes aïllats i que el que fem a una banda pot tenir repercussions inesperades i amplificades en qualsevol indret. Ho sabem, però no deixem de sorprendre’ns quan descobrim interaccions insospitades.

La població augmenta, el planeta s’escalfa, les pluges disminueixen a la índia i el gel de Groenlàndia es comença a desfer, l’equilibri de masses de l’hemisferi s’altera subtilment i el planeta comença a canviar la manera de girar. No deixa de ser un altre bon exemple del famós “efecte papallona”.

Llums a Ceres; misteri resolt

dimecres, 13/04/2016

Fa un any comentava el misteri dels punts brillants detectats a Ceres, el més grans dels asteroides o el més proper dels planetes nans. Aquells punts s’havien detectat feia temps, però quan la sonda espacial Dawn s’hi va apropar i els va fotografiar en detall va resultar impossible deixar d’especular amb el seu origen. Uns llums brillant al bell mig d’un cràter, anomenat Occator, que destacaven com un polze trencat i que no semblaven tenir cap explicació satisfactòria.

Per descomptat, la hipòtesi de la base extraterrestre no va trigar a circular per internet, però al món real semblava més aviat improbable. Activitat volcànica, gel, guèisers, cristalls i dipòsits de sal eren les opcions més versemblants, però calia esbrinar que eren i entendre com s’havien format. I finalment sembla que es va fent llum sobre el tema. El que brilla a Ceres sembla que és sal.

Per esbrinar-ho es va aprofitar que la Dawn anava orbitant Ceres a distàncies cada vegada més curtes i es van poder obtenir imatges més detallades que una vegada processades van permetre veure molt millor l’aspecte que tenia el gran punt brillant. No era cap instal·lació alienígena, és clar. Semblava un material blanc escampat per les parets d’un monticle situat a l’interior del cràter. Quan van analitzar el que hi havia en la tènue atmosfera d’aquella zona van detectar-hi molècules d’aigua que escapaven quan el sol hi incidia. I la llum emesa per aquella superfície blanca tenia característiques que coincidien amb les del sulfat de magnesi hexahidratat (MgSO4·6H2O) .

També sabem coses sobre l’interior de Ceres. Per la seva densitat, sembla que a l’interior conté una quantitat important d’aigua. Es donava per fet que seria gel ja que les temperatures del planeta són massa fredes per permetre l’aigua líquida. I el fet que la superfície blanca estigui escampada cobrint una elevació del terreny fa pensar en una mena de surgència, similar a un guèiser.

De manera que el que sembla que ha passat a Ceres és que algun meteorit o algun objecte similar hi va impactar i va causar una esquerda en la seva superfície. Això va permetre que part de l’aigua rica en sals que hi ha just sota les primeres capes de material sortís disparada i s’escampés al voltant de la zona d’impacte. Sense atmosfera l’aigua d’aquesta salmorra es va sublimar, va passar directament a vapor i es va perdre, però les sals es van quedar a la superfície, generant una mena de salar com els que hi ha en alguns indrets de la Terra. Aquestes sals, aquest sulfat de magnesi, reflexa molt  la llum solar i a les imatges apareix com una taca brillant.

No n’hi ha només una. De fet, se n’han trobat moltes més de menors, i sempre associades a cràters o restes d’impactes, de manera que els astrònoms estan força convençuts de la explicació. Tot i així, queden coses per entendre i detalls per confirmar tot això, però el misteri inicial sembla resolt de moment. I cal dir que les fotos aconseguides d’Occator mentrestant són realment precioses.

L’aterratge del coet

dimarts , 12/04/2016

Les coses estan canviant ràpidament al mon de l’exploració espacial. L’entrada en el negoci d’empreses privades ens està oferint noves imatges i noves curses espacials. Les grans gestes i exploracions segueixen en mans de les agències espacials nacionals i les col·laboracions internacionals. Però per explorar i explotar l’espai més “proper” ja hi ha empreses treballant-hi.

La setmana passada vam poder veure les impactants imatges del coet Falcon 9, de la companyia Space X, aterrant sobre una plataforma al mig del mar. A terra ferma ja se n’havien sortit, però fer-ho al mig del mar era un altre repte i, després d’uns quants intents fallits, finalment ho van aconseguir. Això ha de permetre abaratir extraordinàriament el preu dels llançaments. Fins ara calia fer un coet nou cada vegada. Fins ara era com si cada cop que agaféssim el cotxe, el llencéssim al mar i n’haguéssim de comprar un de nou per tornar a viatjar.

De fet, el que aterra no és tot el coet sinó únicament la primera etapa. Enlairar un coet és tremendament complicat per culpa de la força de gravetat que exerceix el planeta. La solució va ser fer servir coets per etapes que es van desprenen a mida que esgoten el combustible. Això allibera de molt pes la nau i li facilita el anar enlairant-se, cada vegada amb menys pes. Però reaprofitar les etapes inicials farà molt més competitius els llançaments.

Una pregunta lògica és, per quin motiu ho han de fer a una plataforma marina que és petita i es mou? Aterrar a terra seria molt més senzill!

Sí, però no. Quan el coet s’enlaira no ho fan en línia recta cap a dalt sinó que segueixen una certa paràbola. Això fa que la primera etapa es desprengui quan està sobre el mar. I per baixar el que interessa és fer-ho consumint el mínim combustible (un combustible que has hagut de pujar, i cada quilo de pes dificulta l’enlairament). Baixar sobre el mar és el camí més curt. Caldria molt més combustible per tornar a terra ferma. Un segon motiu és que s’estalvien un munt de permisos i paperassa. No pots aterrar un coet sense més a terra ferma, però al mar no hi ha problema.

De totes maneres, etapes de coets que han aterrat a terra ferma ja ho havia fet la companyia Space X i també la del coet “New Sheppard”, de l’altra empresa del camp, la Blue Origin. La New Shepard és una nau molt més petita i, per tant, més senzilla d’aterrar. Les funcions d’una i altra son diferents. La Falcon 9 és més gran, més potent i pot pujar molt més amunt la capsula “Dragon” portant material fins, per exemple, l’Estació Espacial Internacional. L’objectiu de la New Shepard és fer viatges tripulats a menys altura per portar turistes a experimentar la sortida a l’espai durant uns minuts en una càpsula que torna a descendir poc després.

Les coses es mouen en l’exploració espacial. Més de pressa del que podria semblar. Sembla segur que en els propers anys veurem cada vegada més notícies d’aquesta mena. No ens n’adonarem i estarem en un escenari que fins ara era terreny exclusiu de la ciència ficció.

Algú ho havia de dir!

dilluns, 11/04/2016

Fa un parell de dies, en un dels bons blogs de divulgació científica que hi ha, en Guillermo Peris es preguntava a qui anava dirigida tot aquella informació. En som uns quants els que li hem trobat el gustet a això de parlar de ciència, de comentar descobriments, compartir la sensació de fascinació que experimentem amb ella i, massa sovint, alçar el dit per desmuntar creences pseudocientífiques i contrarestar la veu de gurus, il·luminats i estafadors. Si ho fas és perquè t’agrada, i prou. El simple fet d’escriure entrades, de pensar temes i d’endreçar-los a la teva ment per construir un petit relat entenedor et fa aprendre moltíssim. I ja se sap que les coses que t’agraden les vols compartir. Un blog és un medi excel·lent per fer-ho.

El dubte és si el missatge arriba a qui ha d’arribar o només ens llegeix qui ja hi estava interessat. Un dubte que sospito que tots els que fem aquestes coses ens hem plantejat més d’una i dues vegades. Com és natural, a les pàgines de ciència hi van aquells que hi estan interessats de bon començament. És en aquest segment de lectors on podem compartir amb més facilitat l’interès per la ciència i amb qui es tenen les discussions més específiques sobre el tema. El risc, però, és que ens acabem llegint els uns als altres i esdevenim un grup tancat. No passa res, però la idea és anar més enllà.

Després hi ha els lectors que, normalment amb l’ajut d’un títol cridaner o enginyós, han arribat al teu text i els despertes prou la curiositat per anar més enllà del primer paràgraf. Confesso que tinc la secreta esperança d’haver despertar una mica d’interès per la ciència en algun cas així. En realitat, aquests són els principals hipotètics lectors que crec que la gent que fa divulgació científica hauria de tenir en ment. Persones amb interessos de tota mena però prou curioses per no tancar-se a fer una ullada al món científic. La feina dels divulgadors és, simplement, facilitar aquesta descoberta.

És clar. També hi ha un altre grup de població. El que està en contra de la ciència. Les seguidors de pseudociències, supersticions i místiques diverses. Aquests difícilment et llegiran, si ho fan difícilment creuran res del que diguis i probablement deixaran comentaris atacant-te, desautoritzant-te i intentant ridiculitzar-te. No hi ha gaire res a fer perquè si es tracta de creences, ni les dades ni la realitat no compten gaire.

Però si aquest segment de lectors mai no et faran cap cas, per quin motiu cal ficar-se en merders de discutir els errors de la homeopatia, el moviment antivacunes, les medicines energètiques, la oposició radical als transgènics i la por en general a la medicina, la química o les radiacions? Perquè hem de perdre el temps insistint en que ni “natural” ni “tradicional” son, necessàriament sinònims de bo?

Doncs per molts motius. En part per, si ho voleu dir així, idealisme. Malgrat els anys i el pòsit de desencants que et van deixant, encara crec que és una bona cosa corregir errors i destapar enganys. Els convençuts no t’escoltaran però potser es pot evitar que algú sigui enganyat per la seva propaganda. És complicat, perquè la propaganda i les fantasies sempre venen millor que les dades científiques i la realitat, però al menys aquestes dades han d’estar disponibles. També és una petita contribució a estendre per la societat el valor de la ciència. El que deia: idealisme… (però, i què?)

I és que al final ho fas simplement perquè t’agrada i perquè en molts casos tens al cap aquella frase: “perdoneu, però algú ho havia de dir”.

L’Everest és el més alt.

divendres, 8/04/2016

Agafo el diccionari i busco, “Altura: Distància vertical d’un punt a la superfície de la Terra o a qualsevol altre terme de comparació”

És fàcil d’entendre oi? Ho diu ben claret… “superfície de la Terra”. Superfície! No diu “centre de la Terra”. Qualsevol pot entendre la diferència entre la superfície de la Terra i el centre de la Terra. Doncs sembla que hem perdut l’enteniment i hem passat un dia insistint en que l’Everest ha perdut el rècord d’altura en favor del volcà Chimborazo.

Doncs no, amics. La muntanya més alta de la Terra segueix sent, ara com ara, l’Everest. Això de dir que el Chimborazo és més alt, és una collonada. Des de fa molt temps sabem que la Terra no és perfectament rodona. Generalitzant, podem dir que és més allargada per l’equador que pels pols. Encara podríem afinar més i veuríem que presenta més imperfeccions que l’allunyen de qualsevol forma ideal, però tampoc cal filar tan prim.

Com que per l’equador és més ampla, qualsevol muntanya que hi hagi per aquella zona estarà més lluny del centre de la Terra que la mateixa muntanya situada als pols. Això és cert. I és interessant que hi hagin pogut mesurar amb precisió. Però no hi te res a veure amb l’altura que, recordem el diccionari, és la distància a la superfície de la Terra. Aquesta mania de redefinir els conceptes perquè s’ajustin al que ens fa gràcia ja toca una mica els nassos. Si el planeta tingues forma de plat, qualsevol turonet situat a la perifèria es podria considerar una muntanya més alta que elevacions immenses properes al centre del plat? Per evitar aquests problemes, es va decidir que el nivell mitjà de la superfície del mar es prendria com a referència per definir altures dintre de l’àmbit geogràfic.

Habitualment el problema es definir la línia que es considera superfície. El que es fa és agafar el nivell del mar, però resulta que aquest també varia. Hi ha les marees, les onades i fins i tot deformacions en la superfície causades per canvis en la força de gravetat degut a que el nucli del planeta no és del tot homogeni. De manera que toca agafar un nivell mitjà, i com que el planeta és poc homogeni, cada país tria el seu. A molts indrets, especialment estacions de tren, es troben plaques on indica la “altitud sobre el nivel medio del Mediterraneo en Alicante”. Es va triar Alacant perquè allà les marees són molt poc marcades i la geologia del terreny és particularment estable.

El cas del Chimborazo no és l’únic. Una cosa similar passa amb el Mauna Loa, a Hawaii. Aquí els excessos ja poden arribar a ser descomunals. Es sumen els 4170 metres sobre el nivell del mar als 5000 que hi ha per sota del nivell del mar. Així obtenim una muntanya de més de nou mil metres d’altura. De nou, cal passar-se pel forro el concepte d’altura, però això és poc important. Però és que de vegades hi sumen també vuit quilòmetres que hi ha sota l’escorça terrestre que estan causats pel mateix pes de la muntanya. Total que tenim un volcà de disset mil metres “d’altura” com qui no vol la cosa.

Tot plegat serveix, si més no, com exemple de com amb dades correctes i interpretades erròniament es poden obtenir conclusions absurdes.

Abans de Facebook, l’oportunitat ja hi era!

dijous, 7/04/2016

Havien de ser 93 dies de missió o, si ho voleu en “sols” (dies marcians) havien de ser 90 sols. Almenys aquesta era la durada prevista de la missió dels rovers Spirit i Opportunity. Van començar a rodar per la superfície de Mart al gener del 2004 i un d’ells, l’Opportunity, segueix funcionant i treballant dotze anys després. Aquells 90 sols s’han allargat fins als 4337. I encara segueix actiu.

Queda clar que les coses ben fetes es fan perquè durin.

Ha passat tant de temps que gairebé han caigut en l’oblit. El rover Spirit es va espatllar i quan portava set anys (2210 sols) va quedar silenciós a la zona coneguda com “Troya”, al crater Gusev. Després va arribar el Curiosity, més gran i més ben equipat, que ara està treballant per una zona diferent de Mart. També s’han estrenat pel·lícules que han posat el punt de mira en el planeta roig i ocasionalment es torna a discutir els desitjos i les dificultats de les missions a Mart.

Però mentre tot això ha anat passant, l’Opportunity ha seguit movent-se per Mart, obtenint imatges, analitzant la geologia i explorant el terreny. Ara ja segurament només el segueixen l’equip de la missió i un grapat d’aficionats a l’exploració espacial, però ocasionalment m’agrada recordar que la missió segueix. Que el robot encara funciona!

Per fer-nos una idea del que representa, quan l’Opportunity va arribar a Mart, al gener del 2004, va ser més o menys quan el President Maragall va acceptar la dimisio de Josep-Lluis Carod Rovira. José Maria Aznar encara era president d’Espanya i faltava un parell de mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero guanyés les eleccions. A Barcelona es va inaugurar el Fòrum Universal de les Cultures. Encara feien Friends a la televisió dels Estats Units. A Grècia encara no es parlava de la crisi i, de fet, estaven treballant per deixar-ho tot a punt pels Jocs Olímpics d’Atenes. Entrenat per Frank Rijkaard, el Barça va guanyar la Lliga i Ronaldinho era l’estrella. Encara no estàvem acostumats a guanyar ni molt menys!

Ah! I Internet era una mica diferent. Encara faltaven unes setmanes perquè, a la Universitat de Harvard, es fundés Facebook. Sí! Va haver-hi una vida en la que Facebook no existia, però l’Opportunity ja treballava a Mart.

Ara mateix està determinant la presència de minerals argilosos a la vora del cràter Endeavour. Aquella mena de feina sense grans descobriments, però que cal anar fent per entendre millor el planeta que volem colonitzar un dia o altre. En tot cas, això és menys rellevant que el fet que una missió pugui seguir activa dotze anys després de la durada prevista. Per treure’s el barret.

Suposo que en tornarem a parlar d’aquí uns anys, per algun descobriment important, per l’aturada definitiva o per seguir celebrant el seu extraordinari rendiment.

Bloop, misteri resolt.

dimecres, 6/04/2016

És divertit mirar entrades antigues del “Centpeus” ja que permet veure quins fets han canviat, quins descobriments s’han fet i, el millor de tot, quins misteris s’han resolt. Habitualment la solució té menys encant del que la imaginació prometia, però això queda compensat pel petit plaer de saber-ne una mica més del tema que sigui.

L’any 2009, a l’antic “Centpeus”, vaig escriure sobre senyals misteriosos que s’havien detectat al fons del mar. Els oceans estan plens de micròfons que es van instal·lar durant la guerra freda per detectar els submarins enemics. Ara, amb el nou equilibri de poders mundial, aquelles xarxes han passat a disposició dels investigadors que enlloc de submarins nuclears busquen sons emesos al fons del mar per tota mena de criatures.

La majoria les tenim ja identificades, però ocasionalment apareixen sons d’origen desconegut. I un dels més famosos es va detectar l’any 1997 i el van batejar com senyal “Bloop”. Un senyal intens, de freqüència ultra-baixa i de prou intensitat com per ser captat per hidròfons situats a milers de quilòmetres de distància i que es va poder situar en alguna regió del Pacífic sud. No es tenia ni idea de qui o que havia generat aquell so i el misteri quedava obert a especulació. No és l’únic senyal, però era el més intrigant. Al post vaig escriure “Al final, l’únic que podem concloure és que allà a baix hi ha alguna cosa, molt gran, que encara no hem vist mai i que pot emetre aquests intrigants sorolls”.

Però el cas és que el misteri ja s’ha resolt. Potser no al cent per cent, però prou com per descartar balenes gegantines o monstres descomunals. En general es dona per fet que el senyal Bloop no va tenir cap origen biològic sinó un fenomen molt més inesperat. En anglès en diuen icequake, i són els moviments sísmics que tenen lloc al gel quan es desprenen icebergs dels casquets polars. En català no tinc clar com s’ha de dir, però considerant que tampoc hi ha una paraula per “maremoto” (Sisme submarí), els icequake haurien de ser una cosa semblant a “criosismes” (sismes glaciars?).

Els criosismes poden passar a les geleres o al límit dels casquets polars. Quan grans fragments de gel es trenquen i una barreja d’aigua, gel i el terreny de sota es veu sotmès a grans forces i impactes que acaben generant ones sísmiques característiques. L’anàlisi d’aquests sismes glacials ha permès deduir que el senyal Bloop va ser causat, amb tota probabilitat, per un d’aquests esdeveniments.

Altres sons misteriosos, com Julia o Slow down, també semblen tenir origen similar. Però no cal patir, encara queden sorolls que no han pogut ser identificats i pels que aquest fenòmens s’han descartat. Els oceans són molt grans i encara amaguen secrets per resoldre. Però de moment, el sorprenent senyal Bloop ha caigut de la llista de misteris.

Sucar la galeta

dimarts , 5/04/2016

Una habilitat que es va desenvolupant al llarg dels anys, però en la que difícilment s’arriba a la perfecció, és l’art de sucar galetes a la llet (o al cafè amb llet). Has de mantenir la immersió de la galeta prou estona com perquè agafi el punt desitjat d’estovament, però vigilant de no passar-te, que es trenqui i la tinguis que recuperar del fons del got.

En aquest delicat equilibri cal tenir con compte unes quantes coses. La composició de la galeta, si es molt torrada o poc i la temperatura de la llet. I tot seguit cal recordar la tensió superficial dels líquids, les propietats de polaritat de l’aigua i els efectes termodinàmics en les interaccions entre sucres i líquids.

Sí! Tot això esteu fent, de manera empírica, quan suqueu la galeta!

La clau és l’estructura de la galeta a nivell molecular. Està feta de farina, és clar, amb sucre i algun greix que fa de “ciment”. Una galeta és una pasta feta de són grànuls de midó (un tipus de polisacàrid) units per una xarxa d’altres sucres, proteïnes i greixos. El resultat final no és una estructura compacta ni molt menys i la mida dels porus que hi quedin serà el factor principal per a la consistència final de la galeta. Aquests porus també seran el camí per on entrarà l’aigua. El que entrarà es la llet, però en aquest cas el determinant és l’aigua continguda per la llet.

L’aigua presenta una important “tensió superficial”. Això és la tendència que tenen les molècules d’aigua a unir-se entre sí o a enganxar-se a una superfície. Si mireu de prop un got amb aigua i observeu la zona de contacte del líquid amb la paret notareu que la superfície de l’aigua tendeix a enfilar-se una mica per la paret. Les molècules d’aigua tenen tendència a unir-se a la paret i en fer-ho arrosseguen altres molècules que tendeixen a unir-se a les primeres.

L’efecte és més notable si posem dues parets molt juntes o un tub molt prim. Aleshores la tensió superficial fa que l’aigua pràcticament s’enfili pel tub. És el que anomenem “capil·laritat”. Doncs aquest mateix fenomen fa que l’aigua s’infiltri pels espais microscòpics que hi ha en la composició de la galeta. Per capil·laritat va infiltrant-se i omplint tots els racons de la galeta.

Però és aigua, i l’aigua és un gran dissolvent. Si posem sucre a l’aigua es desfà i si el sucre està dins la galeta, el desfà igual. Però resulta que alguns d’aquests sucres són els que mantenen cohesionada la xarxa de la galeta. L’aigua desfà el ciment “galeteril” i l’estructura queda molt afeblida. Com que a més ha guanyat pes amb tot el líquid que ha entrat per la capil·laritat, l’entramat cedeix amb molta facilitat i el desastre esdevé imparable.

L’efecte de la temperatura és senzill. Les interaccions entre molècules depenen de la temperatura, que no deixa de ser una mesura del moviment molecular. Com més de pressa vibrin, més vegades interaccionen i el fenomen de dissolució passa més de pressa. La llet freda entra més lentament a la galeta i els seus efectes com a dissolvent triguen més a fer-se evidents. La llet molt calenta permet moltes interaccions moleculars, de manera que les xopa i desfà de seguida. El calor, a més, dissol els greixos que també feien de ciment.

Ah! I el canvi de gust de la galeta és senzill. Al pujar l’aigua per l’interior de la galeta arrossega les proteïnes i els greixos de la llet que són el que li dóna el sabor característic. Es barregen els gustos de la llet i de la galeta i a sobre canvia la textura, un fenomen físic però que modifica notablement la percepció del sabor.

El que deia. Tot un art per aconseguir la galeta en el punt just de temperatura, sabor i textura… o una esquitxada, un renec i la difícil captura d’una pasta poc apetitosa al final de la tassa.

Extincions

dilluns, 4/04/2016

Mirem el planeta Terra i ens sembla ple de vida. Animals, vegetals, fongs i microorganismes cobreixen tots els indrets, fins i tot els que ens semblen més hostils, i de vegades ho fan amb una exuberància aclaparadora. Sembla estrany pensar que el planeta no està en el seu millor moment pel que fa a la vida. Però altres vegades ha estat igual d’esclatant de vida, i una de les millors èpoques va tenir lloc a finals del període Permià.

El planeta mai no havia tingut tantes i tan variades formes de vida com fa uns dos-cents cinquanta milions d’anys. El Permià va ser una època daurada per la vida, fins que va passar alguna cosa que va fer que en menys d’un milió d’anys s’extingís la gran majoria de formes de vida que hi havia. Es van perdre el 90% de les espècies marines i el 70% de les terrestres, és a dir, la vida gairebé va desaparèixer del planeta. Va ser un fenomen tan remarcable que és el que marca el pas del Permià al Triàsic.

Aquella va ser la major extinció que ha afrontat la Terra, però no pas la única. N’hi ha hagut, al menys quatre més, de la que la dels dinosaures, fa uns seixanta cinc milions d’anys n’és la més recent i famosa.

Un fet curiós és la periodicitat. Si mirem el temps que separa les extincions no es veu un ritme evident. Arrodonint una mica podem dir que van tenir lloc fa uns 440, 360, 250, 210 i 65 milions d’anys. De totes maneres, hi ha hagut més fenòmens d’extinció global tot i que no han arribat al nivell dels “cinc grans esdeveniments”. I quan han ajuntat tots els casos s’intueix una certa periodicitat. Cada 27 milions d’anys, la vida rep una sotragada al planeta.

Quan es miren les causes de les grans extincions, s’acostuma a recórrer a cataclismes volcànics, impactes de meteorits, canvis climàtics extrems i tota mena de catàstrofes. La única manera d’extingir formes de vida tan variades i en indrets escampats per tot el planeta és recórrer a fenòmens extrems. També s’ha especulat amb explosions de supernoves properes, canvis en la radiació solar, la presència d’una estrella companya del Sol o el pas del Sol per zones de la Galàxia particularment complicades per la vida. Resultaria entenedor trobar un fenomen còsmic que coincidís amb la periodicitat de les extincions i en aquest sentit sembla haver-hi una coincidència amb el nombre d’impactes de meteorits, que també mostra aquesta periodicitat i que sovint, però no sempre coincideix amb les extincions.

Fa poc es va suggerir l’existència d’un nou planeta al sistema solar. Un proposat gegant gasós que faria una òrbita molt excèntrica que el portaria a indrets molt allunyats en un extrem, però que passaria relativament a prop del núvol d’Oort quan estigués al punt més proper. Naturalment hi ha qui ha especulat amb si aquest hipotètic planeta podria empènyer un nombre elevat de meteorits cap a l’interior del sistema solar per culpa de l’efecte gravitatòria que tindria sobre el núvol. De fet, la hipòtesi del planeta gegant també és de les que s’ha proposat en ocasions.

De totes maneres, encara ens movem en el terrenys d’especulacions sobre especulacions. Ni tan sols hem trobat el planeta, no sabem si es prou gran per tenir aquests efectes, no sabem si la seva òrbita coincideix amb les extincions i no sabem si amb els meteorits n’hi ha prou per explicar-les totes. Una hipòtesi interessant, però que cal agafar amb pinces.

I de totes maneres, la propera extinció no sembla que hagi d’estar relacionada amb res provinent de l’espai. Ja es parla de la gran extinció de l’Holocè i els que l’estem causant som els humans. En els últims segles estem causant directa o indirectament, l’extinció de més espècies i ecosistemes que en cap altre moment des que els dinosaures van desaparèixer. La sisena extinció serà culpa totalment nostra.