La goteta dels nassos

dimecres, 12/11/2014

Amb el fred arriben els refredats, (causats per virus, però afavorits per les baixes temperatures) i abans o després ens trobem en una situació molesta. El nas comença a gotejar una secreció empipadora que no deixa de recordar-nos que estem refredats. Aquest degoteig nasal, anomenat rinorrea, no és exclusiu d’aquesta situació. També podem experimentar-lo si ens dóna per sortir a fer esport de bon matí, quan encara fa fred. Sigui com sigui, sempre resulta empipador.

Naturalment, el degoteig és fet de mocs. Normalment els mocs els associem amb una textura més espessa, però la realitat és que la seva densitat pot presentar unes variacions extraordinàries. Des de totalment fluids fins a uns nivells de dessecació similars a una crosta. Això dependrà, entre altres factors, del ritme de fabricació de les cèl·lules de les vies respiratòries.

Els mocs generats en el nas tenen la funció de començar a netejar l’aire que respirem. La pols, els microorganismes i altres coses petites que arrossegui en suspensió queden enganxats als mocs i no penetren a les profunditats dels pulmons. Però també té una segona funció; la d’humitejar l’aire. A l’interior dels pulmons hi ha un grau d’humitat molt alt. Les cèl·lules dels alvèols no poden estar eixutes per funcionar correctament, de manera que també tenen capes d’un líquid que les manté funcionals.

Si l’aire que respirem està molt sec, s’anirà emportant humitat al sortir i el rendiment de l’intercanvi de gasos al pulmó anirà perdent eficàcia. Per això és útil tenir una certa quantitat de mocs relativament fluids a les vies aèries superiors (es a dir al nas i la gola), per humitejar-lo i que quan arribi dins el pulmó no alteri gaire les condicions físiques que s’hi trobarà. L’altre factor que cal corregir és la temperatura. Els vasos sanguinis del nas ajuden a escalfar una mica l’aire que respirem.

Que passa quan ens refredem? Doncs que l’organisme posa en marxa mecanismes per evitar l’entrada de més virus als pulmons i fa que fabriqui molts més mocs. Si es fan als bronquis notem el pit carregat, però si es fan al nas notem que l’excés cau per l’exterior en forma de molestes gotetes de moc.

La cosa també es desencadena quan vas a fer esport, sobretot si ho fas de bon matí. L’aire fred que respires activa els mecanismes de control del nas i comença a generar molts mocs i a dilatar els vasos sanguinis per escalfar el fluid inhalat. El resultat és el mateix, però a sobre, el fred exterior fa que la humitat de l’aire que surt condensi i afegeixi aigua als mocs, que es fan més líquids i el nas encara degoteja més.

Tot plegat no és més que una molèstia menor, però no deixa de ser irritant. I de vegades és literalment irritant, quan els nas s’inflama per tant mocar-se i tant degoteig. En tot cas, ara arriben aquells mesos en que cal anar amb el mocador o el paquet de kleenex a punt.

Relacions absorbents

dimarts , 11/11/2014

Això de ser mascle, pot ser molt dur. Néixer, buscar una femella per aparellar-se, i poca cosa més. I de vegades, el que queda pot ser ben desagradable. Si més no, és el que els passa a un tipus de peixos. Els lofiformes.

Els lofiformes és un ordre de peixos que inclou diferents famílies i la majoria es caracteritzen per viure a grans fondàries i ser lletjos amb ganes. Tenen una boca immensa i un característic apèndix que emet llum i que els serveix per capturar preses. Un de molt famós sortia a la pel·lícula d’animació “Buscant en Nemo”.

Durant molt temps, els zoòlegs tenien un problema. En algunes d’aquestes espècies, tots els exemplars que trobaven eren femelles. Ningú havia vist un mascle i no tenien idea de l’aspecte que mostraven. D’altra banda, alguns dels exemplars capturats tenien uns petits paràsits enganxats que no estaven ben classificats. La sorpresa va ser quan algú es va posar a analitzar aquells paràsits i va descobrir que en realitat eren els mascles que ningú havia trobat.

La natura mostra un ventall infinit de variacions per barrejar el material genètic fent servir organismes mascles i femelles, però el d’aquests peixos és ben curiós. Com que viuen a les profunditats abissals, on la densitat d’organismes és molt baixa, cal optimitzar les probabilitats d’aparellament entre els dos sexes. L’estratègia ha condemnat als mascles a ser poc més que uns sacs d’esperma en sentit quasi literal.

Quan neixen, els petits mascles no fan altra cosa que buscar una femella per aparellar-se. Tan bon punt en troben una s’hi enganxen de manera molt literal. Tant que en poc temps fusionen els seus teixits amb els de la femella en un mecanisme anomenat “parasitisme sexual“. La diferència de mida és molt important, per això els investigadors no els van identificar inicialment com a la parella de la femella.

Estar fusionat amb la gran femella sembla una bicoca. Ja no han de fer res més que deixar-se portar. La femella és la que buscarà aliment i es desplaçarà per on li sembli. Però com que cal estalviar, ja no té gaire sentit tenir tot un mascle unit, de manera que els òrgans del peix mascle van degenerant fins quedar reduïts a poc més que un sistema generador d’espermatozoides.

En realitat la maduresa sexual només es desencadena quan ja s’han fusionat els dos organismes. I a partir d’aquell moment, el mascle pràcticament deixa de ser un individuo per esdevenir un òrgan més del cos de la femella.

Les relacions entre homes i dones, de vegades són complicades. Però si algú pensa que la seva companya és massa absorbent, que recordi la trista vida dels mascles de lofiformes i veurà que no té motius per queixar-se. Ells sí que acaben absorbits, literalment, per les seves companyes!

Punts de no-retorn

dilluns, 10/11/2014

Hi ha una sensació curiosa quan s’arriba a un punt de no-retorn. És el que deuria sentir en Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó, Cortés quan va fer cremar les seves naus o, potser, quan uns van decidir no fer cas d’uns jutges i anar a votar de totes maneres.

De punts de no-retorn en trobem molts a la natura. I no sempre són evidents ni els pots marcar amb una creu en el calendari. Per exemple, és segur que hi ha un punt de no-retorn en el canvi climàtic, quan la inèrcia de l’escalfament superarà qualsevol sistema de control. Però no tenim gaire clar quin és.

Un altre punt de no-retorn clàssic el tenen els homes amb el sexe. Arriba un moment en que es desencadenen els mecanismes fisiològics que condueixen a la ejaculació i, fins i tot en el cas d’aturar tota activitat, la ejaculació tindrà lloc. És un d’aquells fenòmens que permeten veure que l’orgasme i la ejaculació no són inseparables. Passat el punt de no-retorn es pot tallar el plaer i fins i tot evitar l’orgasme, però no la ejaculació.

Però la expressió “punt de no-retorn” es va originar com a tal en l’aviació. Especialment durant la segona guerra mundial. El punt de no-retorn era aquell en que els avions ja no tenien prou combustible per tornar al lloc d’on s’havien enlairat. Era molt important ja que normalment estava situat sobre les línies enemigues i saltar-se el punt de no-retorn volia dir que segurament hi deixaries la pell.

Intuïtivament podríem pensar que aquest punt està a mig camí del destí, però és més complicat i acostuma a estar una mica més enllà. El motiu és que quan un avió comença el viatge carrega molt combustible i per tant consumeix més. La tornada la fa amb menys combustible, l’avió és més lleuger i amb un consum equivalent pot fer més camí. A més, durant la guerra ja havien llençat les bombes i encara anaven més lleugers. Això feia que el punt de no-retorn fos quan havien fet aproximadament el 60% del camí.

Naturalment encara calia tenir presents altres factors. Especialment la direcció del vent, que pot facilitar o complicar el camí i alterar molt el consum de combustible.

En realitat, en aviació hi ha un altre punt de no-retorn, situat en el moment de l’enlairament. Els avions comencen a enlairar-se quan adquireixen determinada velocitat, que dependrà del model del avió. Per això, als aeroports, les pistes son tan llargues. Cal fer molt camí accelerant molt per arribar a la velocitat d’enlairament.

Però les pistes no són infinites i quan un avió va molt de pressa, si per algun motiu volgués avortar l’enlairament ha de tenir en compte quant falta per al final de la pista. Potser ja no hi ha prou distància com per frenar. Aleshores les úniques opcions són enlairar-se o estavellar-se al final de la pista. Aquest punt en que ja no hi ha prou camí per davant per aturar la nau és un altre punt de no-retorn. Quan hi arriben, no hi ha més remei que enlairar-se.

En realitat, la vida és plena de punts de no-retorn. I no sempre es fan evidents. O es fan evidents anys després. De totes maneres, el més ridícul que pot fer, una persona o una societat, és tenir un punt de no-retorn davant dels nassos i fer veure que no el veus. Cal aprendre de les lliçons dels aviadors.

La visió més espectacular… per ara

divendres, 7/11/2014

S’ha dit que aquesta és la millor imatge obtinguda mai de l’espai. I probablement no exageren. El que podem veure, amb un nivell de detall sense precedents és un disc protoplanetari. El disc de material que hi ha al voltant d’una estrella i que ja està mostrant senyals d’agrupaments que acabaran per generar els planetes. Al centre, l’estrella HL Tauri, a la constel·lació de Taure, distant de nosaltres uns 450 anys llum.

L’origen de les estrelles el trobem en núvols de gas i pols estel·lar que es va agrupant i formant acumulacions cada vegada més grans. La gravetat fa que cada vegada creixi més fins que arriba a densitats i temperatures que fan que s’encengui la part central mentre que la resta del disc va girant al seu voltant.

Aquest material sobrer segueix voltant i formant grumolls que segueixen creixent fins donar lloc als planetes, asteroides i tota la fauna estel·lar que forma un sistema solar. Els detalls de com passa això encara estan poc clars i disposàvem de diferents models de formació dels sistemes solars. Els primers que els van proposar van ser Descartes, Laplace o Kant tot i que amb unes teories comprensiblement massa senzilles. Després s’ha anat sofisticant el mecanisme que explica la gènesi dels planetes, però la idea general es manté.

Fins ara teníem imatges difoses dels discs al voltant d’estrelles joves. Però cap amb el nivell que han aconseguit ara. Al voltant de HL Tauri hi podem distingir les zones que van quedant netes de material perquè els planetes que s’estan formant han netejat aquella òrbita, incorporant el material al planeta. Un sistema solar més gran que el nostre, tot i que la estrella central sigui més petita.

I massa jove. Només té un milió d’anys, i segons les teories que fem servir, no ha passat prou temps com per que es formi el disc i els inicis dels planetes. Sembla evident que, com sempre, caldrà refer les teories per adaptar-les a la realitat observada. Però ara mateix ens podem recrear amb la imatge, molt més espectacular que les millors imatges del Hubble.

Per obtenir-la s’ha fet servir el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). En realitat és un agrupament de radiotelescopis , per això li diuen “array”. Són antenes detectores separades entre sí però que poden treballar plegades per generar entre totes una imatge. La idea és que podem obtenir les imatges amb un gran radiotelescopi de deu metres de diàmetre o bé amb un parell de petits telescopis separats per deu metres i combinant els senyals dels dos.

En el cas del ALMA fan servir 66 antenes que poden separar més o menys. Per aconseguir la imatge les han separat al màxim. Quinze quilòmetres! El resultat ha sigut millor del que esperaven els més optimistes i tot just l’acabem d’estrenar. Segur que aviat podrem gaudir amb moltes més meravelles del cosmos.

Paraules del passat

dijous, 6/11/2014

Els missatges secrets resulten fascinants, i si saps que ja no queda ningú al món que els pugui llegir, encara més. En realitat això no és infreqüent, i els arqueòlegs topen amb una certa freqüència amb textos d’antigues cultures de les que ja n’hem perdut el rastre i no sabem llegir. Alguns són més famosos que altres, i un que a mi em feia una gràcia particular és el disc de Festos. No hi ha massa misteri: em fa gràcia simplement perquè el vaig poder veure al museu d’Heraklion fa molts anys.

El disc el van trobar a les runes de la ciutat minoica de Festos, a Creta i es calcula que té uns tres mil cinc-cents anys. Per descomptat hi ha qui dubta que sigui autèntic, però en general s’accepta que sí que és una mostra de la cultura minoica. Fa 16 centímetres de diàmetre i es fet de ceràmica. I la gràcia és que té un seguit de figures gravades a les dues cares seguint una seqüència en espiral.

Tot plegat recorda poderosament als jeroglífics egipcis, encara que d’egipci no en té res. Per tant, de seguida penses que és un text escrit en l’idioma dels antics minoics. De totes maneres hi ha qui creu que és un calendari, el taulell d’un joc de taula o simplement un objecte per fer bonic.

Durant els últims cent anys s’han fet intents per esbrinar que deia, però sense resultats acceptats per tothom. El disc de Festos era d’aquells objectes que acostumaven a sortir a les llistes de “Misteris del passat”. Però potser ja s’albira la llum al final del túnel.

Ha sortit la notícia que un investigador ha aconseguit desxifrar el disc. En Gareth Alun Owens és expert en llengües pre-hel·lèniques, va treballar en l’escriptura linial B, que ja sabem llegir, i també en el misteri de la linial A, que s’ha desxifrat només en una petita part.

Però a partir d’aquestes escriptures i a partir de seqüències que es repetien ha anat desxifrant com es pronunciava. Cada símbol correspon a una síl·laba d’algunes paraules n’ha tret l’entrellat. Per exemple IQEKURJA voldria dir dona embarassada, IQE vol dir mare i IQEPAJE vol dir dona lluminosa o deessa.

Com que a més es pot recitar de manera que sona com si fossin versos, ell creu que es tracta d’una oració a una deessa minoica. Això, però, només és una hipòtesi que encara està per confirmar. Perquè el detall que cal tenir present és que de moment ha aconseguit desxifrar-lo, però encara no l’ha traduït. És a dir, sabem llegir el que hi diu. Sabem pronunciar les paraules, i és interessant escoltar-ho, però ignorem que és el que volen dir la majoria d’aquelles paraules.

De manera que el misteri encara segueix en peu i caldrà continuar treballant-hi. Encara que al final només sigui una oració a una deessa oblidada, no deixarà de ser una porta oberta a entendre millor una de les cultures més interessants de l’alba de la civilització a la Mediterrània.

Asma, úlceres i bacteris

dimecres, 5/11/2014

Un problema molt comú durant el segle passat eren les úlceres d’estómac. Com que la seva funció és digerir el menjar en un bany d’àcid clorhídric, el revestiment de l’estómac estava pensat per protegir-se d’una auto-digestió. Però de vegades la protecció fallava i la paret del teixit quedava danyada. El tractament habitual eren els antiàcids per neutralitzar el clorhídric i posteriorment es van desenvolupar els inhibidors de la bomba de protons, que bàsicament feien que no segreguéssim l’àcid clorhídric.

La cosa va canviar radicalment quan es va descobrir que el causant inicial del desequilibri en els sistemes de protecció de la paret de l’estómac era un bacteri. El famós Helicobacter pylori, que contra tot pronòstic, viu en un ambient àcid i que normalment està present en bona part de la població sense donar problemes, però que ocasionalment desencadena una úlcera.

Un cop identificat l’agent causant, el remei era evident. Antibiòtics per matar el bacteri. Morta la cuca, mort el verí. Per això, actualment les úlceres són problemes molt menys freqüents que fa unes dècades.

El que passa és que Helicobacter no és tant mal noi com podríem pensar. En realitat, sembla que ens ajuda en alguns aspectes ben inesperats. Per exemple, en el cas de l’asma.

S’ha vist que hi ha una relació inversa entre la presència d’Helicobacter en una població i la incidència d’asma que presenta. Podria ser només casualitat, que les correlacions de vegades enganyen, però el cas és que s’han fet experiments que corroboren que sí. Que Helicobacter ajuda a prevenir l’asma.

L’experiment es va fer amb ratolins. Inicialment estaven lliures del bacteri, i els investigadors els van infectar amb Helicobacter pocs dies després de néixer o poques setmanes després. En humans seria com exposar-se al bacteri de nen o bé fer-ho de jove. Quan els ratolins van ser adults els van induir un model experimental d’asma, per inhalació d’agents que desencadenen una resposta als pulmons, i les diferències van fer-se evidents. Els ratolins infectats inicialment amb Helicobacter van respondre molt menys als estímuls que els que s’havien infectat en estadis més adults. El bacteri feia alguna cosa que disminuïa la resposta inflamatòria relacionada amb l’asma.

En realitat no és que l’animal no respongui als estímuls. El seu sistema immunitari detecta els agents desencadenants sense problemes. La diferència és en el control de la resposta, que està molt millor regulada en els animals infectats de joves.

De manera que tenim més dades per pensar que la hipòtesi de la higiene, segons la qual un excés d’higiene, de poc contacte amb bacteris i microbis en general, està causant l’augment ben conegut en malalties auto-immunes, asma i similars. La facilitat amb que donem antibiòtics ens ha permès eliminar moltes malalties i prevenir molts problemes, però també ens ha fet perdre bacteris que hauríem de portar amb nosaltres ja que ens ajuden a mantenir els equilibris en molts sistemes de l’organisme. Segur que Helicobcter no és l’únic.

És curiós com està canviant la manera que tenim de mirar els microbis. Durant un temps eren l’enemic a batre. Els organismes que ens causaven malalties i contra els que calia lluitar sense miraments. Ara, però veiem que la cosa és més subtil. N’hi ha que cal eliminar, però altres cal mantenir-los com un bé molt preuat. Segons com, son part del nostre cos de manera tan important com les cèl·lules del fetge, les de la pell o les neurones. Igual que les cèl·lules, ocasionalment ens donen problemes, però el cas és que sense ells no podem fer vida en plenitud de condicions.

Escalfament global. Nou avís.

dimarts , 4/11/2014

La influència humana en el sistema climàtic és clara i va en augment, i els seus impactes s’observen en tots els continents. Si no se li posa fre, el canvi climàtic farà que augmenti la probabilitat d’impactes greus, generalitzats i irreversibles a les persones i els ecosistemes.

Aquest és l’inici del resum de premsa que ha fet el IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change, o Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic). Els detalls són llargs, però el resum és que, diguin el que diguin a Youtube o els convidats de determinats programes de tele, la comunitat científica no té dubtes sobre la realitat de l’escalfament global i la responsabilitat de l’activitat humana sobre aquest canvi.

Altra cosa és que els climatòlegs discuteixin apassionadament sobre la intensitat del canvi, les tendències previsibles i els factors que cal incorporar als models. En això el debat científic és obert i intens. És com si tots els metges coincidissin en que un pacient té una infecció causada per determinat microbi, però discutissin sobre quin antibiòtic cal administrar o quant temps li queda de vida al pacient.

És curiós perquè últimament apareix molt un gràfic amb el que els negacionistes afirmen que ja no hi ha escalfament. Es basen en el que s’ha anomenat “La gran Pausa” i està generat amb dades obtingudes del satèl·lit RSS durant els darrers 18 anys.

Aparentment sembla que tenen raó. Destaca l’extraordinari any 98, quan el Niño va fer pujar molt la temperatura i la resta dels anys va oscil·lant, com és natural, però la tendència general és a mantenir-se estable. Però això es fa estrany si recordem que aquest any 2014 va camí de ser el més càlid de la història (A nivell global. Si us plau, no comencem amb que aquest estiu ha fet molta fresca al meu poble!).

La gràcia és que els gràfics es poden mirar de moltes maneres. Especialment els que oscil·len molt com els de temperatures i clima. I sempre és millor agafar períodes ben grans. Divuit anys no és tant temps en aquests temes. Per això podem agafar un gràfic amb un ventall més ampli de dades.

Veiem que la tendència és a que la temperatura vagi en augment. Però efectivament s’intueix al final una aturada en el creixement. Això és una bona noticia? Potser sí, però sembla poc probable. En realitat podríem anar mirant diferents etapes en la progressió i notarem el motiu. Pot semblar una seqüència d’etapes estables però cada vegada més amunt.

La pega d’aquesta manera de posar les coses és que la tria de quins són els períodes és molt arbitrària. Per això sempre és millor limitar-se a agafar etapes llargues i mirar la imatge general. Però de totes maneres és interessant veure els arguments que es troben per la xarxa. De vegades sembla que hi ha tants climatòlegs com entrenadors de futbol!

A més, fins i tot un estancament pot ser no tant bo com semblaria. Després de tot, si agafem les temperatures globals del planeta, fa trenta anys que tots i cada un dels mesos han estat per sobre de la mitjana del segle XX. Una dada per reflexionar.

Ciència i imaginació.

dilluns, 3/11/2014

Cada any, per aquestes dates es coneixen els guanyadors del concurs de Nikon Small World. Una gran oportunitat per gaudir amb tota mena d’imatges del món microscòpic. I com cada any, us proposo un joc per lligar ciència, tecnologia, art i imaginació. No es tracta d’encertar que són (això ho posaré demà) sinó de deixar anar la imaginació i dir que us suggereixen les imatges que he triat . Naturalment també és un bon moment per admirar la bellesa del món microscòpic.

Imatge 1

És un rotífer. Un petit organisme que viu en ambients aquàtics o molt humits.

 

Imatge 2

És la larva d’un enteropneust. Un tipus de cucs que viuen als fons marins.

 

Imatge 3

És la pseudopota d’una eruga. En vermell es veuen els ganxos que fa servir per agafar-se millor.

 

Imatge 4

És el moviment d’un fluid al voltant d’un corall. Concretament d’un dels pòlips que formen el coral.

 

Imatge 5

Una larva aquàtica d’un tipus de mosca amb una bombolla d’aire.

 

Imatge 6

Julivert. Sí, sí. És l’ovari de la planta del julivert, tenyida per destacar en vermell les lectines. Unes proteïnes cel·lulars. Ep! Aquesta l’han fet a la UAB. Enhorabona!

 

Elles prefereixen el rosa

divendres, 31/10/2014

Quin és el sentit de la vida? Doncs el que tu li vulguis donar. Però des del punt de vista de l’evolució de l’espècie simplement es tracta d’aconseguir sobreviure prou temps com per tenir descendència. Normalment es pensa sempre en la supervivència dels més forts. En realitat és dels millor adaptats, que no necessàriament han de ser forts. Però l’objectiu final és reproduir-se. I en això hi ha una clara diferència d’estratègies entre els mascles i les femelles.

Elles han de triar els millors exemplars per fecundar els pocs ous que ponen. Fins i tot en espècies que ponen molts ous aquest nombre és infinitament més petit que la quantitat d’espermatozoides que fabriquen els mascles. Per allò de la oferta i la demanda, elles poden triar els millors d’entre un ventall enorme d’ofertes.

En canvi, l’estratègia dels mascles és aconseguir fecundar tantes femelles com sigui possible. Així s’asseguren de complir amb l’objectiu de la seva existència, que és deixar descendents. Per tant, s’han d’espavilar a convèncer les femelles que ells són millors candidats que els altres mascles.

Això ha fet evolucionar els rituals d’aparellament, i també moltes estructures anatòmiques que serveixen per indicar un bon estat de salut, una bona càrrega genètica o una adaptació exitosa. Cada espècie ho fa de maneres diferents i resulta divertit analitzar comportaments i comparar-los amb els que fem servir els humans. En el joc de la seducció potser som més sofisticats però mantenim una interessant, i no sempre evident, base instintiva.

En el cas de les mosques han vist que un dels elements importants per “seduir” les femelles es basa en un fenomen físic anomenat “patrons d’interferència”. La llum actua com una ona que té màxims i mínims d’energia. Una cosa similar a les onades del mar. Quan dues ones de llum queden superposades els màxims i els mínims de cada una se sumen al de l’altra. El resultat, segons si estan desfasades o no, pot ser que es potenciïn o que s’anul·lin mútuament. I com que parlem de llum, això vol dir que obtindrem zones de colors i de brillantors diferents.

Aquest efecte és el que li dóna colors a les bombolles de sabó, a alguns plàstics i a altres materials. No depèn de cap colorant sinó només de la manera com es desplaça la llum per determinats materials. I això també es dona en molts animals. Entre ells, les ales dels insectes.

Normalment no ho veiem, però si posem mosques, o abelles sobre un fons negre i enviem un raig de llum en determinat angle, es pot veure amb facilitat com apareixen zones de colors blaus, roses i grocs similars als de les bombolles de sabó. Alguns patrons que apareixen són característics de les diferents espècies mentre que altres patrons ja apareixen de forma particular de cada individu.

Semblaria un fet intranscendent, però s’ha vist que resulta un dels elements determinants que fan servir les femelles de mosca a l’hora de triar els mascles per aparellar-se. Una mosca mascle que tingui ales que mostrin zones blaves tindrà menys probabilitats de ser triat que una altra que tingui clapes de color rosa. I com més brillant sigui, millor.

Podem especular sobre el motiu que fa que aquests colors siguin preferits per les mosques femella. Potser les ales més gruixudes o més fortes donen aquests colors. Potser són colors que milloren el mimetisme i per tant la supervivència de l’insecte. O potser les mosques mostren un inesperat sentit estètic.

Sigui com sigui, sembla clar que a elles els agrada el rosa.

Cèl·lules mare. Promeses i realitats.

dijous, 30/10/2014

Un dels camps que genera més expectatives en temes de salut és el de les cèl·lules mare. No és per menys. Durant molts anys es va pensar que les cèl·lules del nostre organisme anaven perdent capacitats a mida que guanyaven especialització. Tots provenim d’una única cèl·lula, un òvul fecundat, que es va anar dividint per generar moltes altres cèl·lules descendents que mica a mica van anar agafant especialització. Unes esdevingueren neurones, les altres cèl·lules pulmonars, hepàtiques, sanguínies o fol·licles capil·lars. Però una vegada han triat en que es converteixen, ja mai més poden tornar enrere i moltes fins i tot perden la capacitat de dividir-se més.

De totes maneres, els teixits es van reparant i refent constantment. Cada un al seu ritme, però les cèl·lules que formen la meva pell no són les que tenia fa un any. Totes són noves. Les dels múscul triguen molt a regenerar-se mentre que les de l’intestí triguen molt poc. Però totes es van responent. Això volia dir que en algun indret hi havia una reserva de cèl·lules amb capacitat de dividir-se i multiplicar-se fins refer un òrgan.

El cas és que mica a mica les hem anat trobant. Ara sabem on són les cèl·lules mare de la pell, de la còrnia, de la sang, dels budells o del cor. Són les que s’anomenen cèl·lules mare adultes. De fet, hi ha d’haver a cada teixit malgrat que en alguns cassos encara no s’han trobat. En realitat no és gens fàcil identificar-les. Encara menys purificar-les i encara molt menys manipular-les perquè facin el que volem que facin.

Perquè la utilitat evident d’aquestes cèl·lules mare és reparar el nostre cos. Si et fas una cremada i perds una part de la pell, podríem agafar cèl·lules mare d’un altre indret de la pell, i fer créixer una pell nova que et podran posar a la zona afectada. Si un àcid et fa malbé un ull, podríem agafar les cèl·lules mare de la còrnia, fer que en formessin una de nova i reimplantar-la. I també podem agafar les cèl·lules mare del moll de l‘os per tractar algunes malalties de la sang.

La llista de possibilitats és immensa, però la realitat és que avui en dia acaba aquí. Pell, sang i còrnia són els únics teixits que, de moment, es poden regenerar amb cèl·lules mare. Tota la resta són promeses buides, brindis al Sol i de vegades, pures i dures estafes. En ocasions venen com tractaments el que són estudis experimentals, però cal anar amb compte i no confondre’s. Una cosa és que t’administrin cèl·lules mare per curar-te i una altra és que ho facin per investigar i veure que passa. Per descomptat que es fan molts estudis, i segur que alguns reeixiran, però no s’ha de confondre al personal.

El problema és que es tracta d’un camp recent en el que estem aprenent a una velocitat de vertigen, però que encara no es domina del tot. I fins que no es domina una tècnica, no es pot passar a la clínica. Administrar cèl·lules mare pot regenerar un teixit, però també podrien créixer com un tumor. Poden fabricar un teixit defectuós, poden no imbricar-se correctament amb el teixit inicial, poden no rebre prou vasos sanguinis nous, poden…. Poden fer un fotimer de coses que no voldríem. Per això cal estar molt segurs i anar amb calma i temps. Un temps del que molts malalts no disposen i que els fa vulnerables a promeses incertes amanides amb anuncis seductors de clíniques que prometen tractar gairebé qualsevol tipus de malaltia.

Si a Google posem “Stem cells clínic” trobareu coses al·lucinants. Promeses de tractament que van des de l’envelliment fins l’autisme, de la diabetis a la esquizofrènia. I no tothom té un metge al costat per informar-lo i advertir-li que, amb tota probabilitat, allò és una presa de pèl.

Al ritme que van les coses, aviat el ventall d’aplicacions terapèutiques s’ampliarà. I arribarà un moment en que podrem aprofitar  l’immens potencial de les cèl·lules mare. Estem aprenent a canviar les seves característiques i sembla que podrem manipular-les perquè facin el que nosaltres vulguem. A nivell experimental hi ha molts avenços, però encara no són aplicables a la clínica. Encara no. Ara com ara si us parlen de tractaments amb cèl·lules mares en coses que no siguin pell, còrnia o sang, és millor que us poseu en mode “escèptic”. Que hi ha qui no te manies per aprofitar-se de les esperances dels altres.