Ebola de nou

dimarts , 22/05/2018

El vell enemic ha tornat. Després del brot del 2014, que va deixar més de onze mil morts, el virus de la febre hemorràgica de l’Ebola ha tornat. Aquesta vegada al Congo, però l’evolució del brot, els problemes logístics, la por per si arriba a les grans ciutats,… tot recorda el malson que ja vàrem viure fa quatre anys.

De moment ja s’han identificat 46 casos i 21 morts, però si alguna cosa vàrem aprendre és que aquestes xifres quedaran curtes ràpidament. Una informació inquietant és que sembla que els sistemes de control no han funcionat correctament i se sospita que ja fa uns quants mesos que l’epidèmia va començar sense que es detectés ni es prenguessin mesures per controlar-la. No és cap secret que en països com el Congo les infraestructures sanitàries són molt limitades.

Però aquesta vegada disposem d’una eina que pot marcar les diferències respecte a l’últim brot. Aquella vegada li vàrem veure les orelles al llop i durant aquests anys s’ha desenvolupat una vacuna que sembla que funciona amb prou eficàcia. De moment ja n’han portat quatre mil dosis a la zona afectada per començar a vacunar al personal sanitari i a les persones que han estat en contacte amb afectats.

Afortunadament la soca del virus ebola que està generant el brot és la mateixa que la de l’anterior brot. Per això la vacuna hauria de funcionar, al menys mentre no tingui cap mutació que canviï les coses. I és que amb els virus mai es pot estar segur del tot, que acostumen a tenir cops amagats.

Per fabricar la vacuna han fet servir un virus completament diferent, el de l’estomatitis vesicular. Aquest és un virus que afecta al bestiar però que als humans només ens causa l’equivalent a una grip lleu. Aleshores han agafat una de les proteïnes de la superfície del virus  ebola i fent servir tècniques de biologia molecular han modificat el virus de l’estomatitis vesicular per fer que expressi a la seva superfície la proteïna de l’ebola. D’aquesta manera poden injectar un virus que no ens farà gran cosa, però que quan el nostre sistema immunitari el detecti i faci anticossos per lluitar-hi, també farà anticossos contra l’ebola.

La vacuna s’anomena rVSV-ZEBOV per “recombinant Vestibular Stomatitis Virus- Zaire Ebola Virus”. Això de Zaire és perquè la soca del virus ebola que han fet servir és la del ebola-Zaire. Les diferent soques del virus s’anomenen segons el primer indret on es va detectar.

Un altre problema logístic serà mantenir la vacuna en condicions correctes. D’entrada cal mantenir-la congelada, cosa que al Congo pot resultar complicada. De totes maneres, una vegada descongelada només cal mantenir-la a la nevera i es pot administrar durant un parell de setmanes. Serà complicat, però se’n sortiran.

De totes maneres, i per molta vacuna que tinguem, tallar la cadena de contagis és la feina més important. Els costums funeraris i socials de la zona no ajuden, per això la feina de conscienciació que fa el personal sanitari és extraordinàriament important. I la feina de localitzar les persones que han estat en contacte amb els malalts també resulta imprescindible. Això és relativament senzill quan el brot es manté en zones rurals, poc poblades, però quan arriba a les grans ciutats tot es complica. I sembla que ja hi ha algun cas a la ciutat de Mbandaka de més d’un milió d’habitants. Un problema, però que no serà res si ho comparem amb el risc que el virus arribi a la capital Kinshasa. No és difícil ja que hi ha molt tràfic de mercaderies i persones pel riu Congo, que uneix les dues ciutats.

En tot cas, tornarem a estar pendents del seguiment del brot, del nombre i la distribució dels afectats i de l’efectivitat de la vacuna.

No sense dones

divendres, 18/05/2018

Parlar, opinar, indignar-se, signar un manifest, tot això està molt bé, però resulta poc rellevant a la llarga. El que compta son els fets, que de bones intencions l’infern n’és ple. I fa poc vaig veure una iniciativa que al menys no semblava quedar-se en les simples paraules. En referència a la eterna poca visibilitat de les dones en camps tradicionalment masculins, un grup d’acadèmics s’ha compromès públicament a no participar en actes com ara meses rodones, o esdeveniments similars, que siguin de més de dues persones i en els que al menys no hi hagi una dona en qualitat d’experta.

La idea és de sentit comú, però m’he trobat, o m’ha semblat entendre, que està limitada a ciències socials (economia, política i coses similars). Aleshores em pregunto per quin motiu no hi ha una iniciativa similar en ciències de les “dures”? O en humanitats? Que coi! Per quin motiu s’ha de limitar a cap àmbit del coneixement?

Curiosament, als comentaris que he pogut llegir, de seguida n’he trobat amb algunes de les trampes que es fan servir en aquests casos. El més clàssic: Que passa si els millors experts són homes? Hem de substituir-los per dones només per complir?

La trampa és pensar que existeix aquest concepte de “el millor expert”. Dubto molt que, al menys en ambients acadèmics , existeixi aquesta criatura mitològica del “millor expert de tots”. El que hi ha és un grup de persones que destaquen en un o altre aspecte i és extremadament rar que entre el grup no hi hagi alguna dona. Normalment el que hi ha son molts romanços i excuses (també cal dir que en el cas de molts dels “millors experts del mon” tampoc n’hi ha per tant).

En ocasions pot haver-hi algun figura que destaqui. Però vinga! A la majoria d’actes acadèmics, meses rodones i congressos diversos, els assistents són membres brillants de la comunitat científica concreta, però tampoc hi ha tantes reunions de premis Nobel. Això de pensar que no hi ha dones perquè calia portar als millors del millors, l’elit més sublim, el súmmum de la saviesa i resulta que tots eren homes ja no s’ho empassa ningú que tingui una mica d’idea de com és el mon actual. De veritat coneixeu algun camp en el que entre el grup dels suposadament més destacats no hi hagi cap dona?

També hi ha qui rondina esgrimint que no vol participar en sistemes de quotes. Realment, això de les quotes és un pedaç i el millor és que ja no calgui fer-ho servir. Però aquí no s’esmenta cap quota, cap percentatge, no es demana ni tan sols paritat. Només que les dones no siguin absents. Podríem dir que és la versió mínima de les quotes. No em sembla greu. En tot cas, molt menys que la massa freqüent quota zero amb que les dones queden representades.

He de dir que fent memòria diria que cada vegada m’he trobat amb menys actes en els que no hi hagi cap dona. Certament molts menys que quan vaig començar la carrera. Un bon senyal, les coses com són, però també és veritat que encara queda camí per fer. I no fer el joc a mantenir la invisibilitat femenina és una bona manera de fer camí.

Grups sanguinis i grups humans

dijous, 17/05/2018

Per quins motius cal estar pendent de veritat dels propis orígens o dels orígens d’algú altre? Doncs probablement seria en el cas d’un trasplantament d’òrgans, una teràpia basada en cèl·lules mare o un seguit de transfusions de sang. I fins i tot en aquests casos, cal dir que el grau de compatibilitat no es veu gaire afectat pel nombre de cognoms originaris de la mateixa zona que compartim.

Però algunes vegades sí que val la pena fixar-s’hi. Per exemple, fa un temps alguns bancs de sang anglesos van fer una campanya per buscar donants de sang d’ètnia negre. No cal dir que de seguida van començar els retrets per un suposat racisme, però evidentment hi havia un motiu amagat en una curiosa particularitat del grup sanguini Rh.

Ja sabem que per mirar si les transfusions de sang son compatibles es mira primer que res el sistema ABO. Això fa referència a unes proteïnes que hi ha a la superfície dels glòbuls vermells. Pots tenir la proteïna del tipus A i seràs del grup A, la del tipus B si ets del grup B, pots tenir les dues (i seràs AB) o pots no tenir-ne cap i seràs del grup O (o zero). A partir d’aquí hi ha les tables que es fan servir per mirar compatibilitats entre donants i receptors, però el sistema és relativament senzill.

Després hi ha el grup Rh. En aquest cas, podem dir que va més o menys igual. Una proteïna que la pots tenir (i ets Rh positiu) o pots no tenir-la (i seràs Rh negatiu). Però resulta que el sistema Rh és una mica més complicat del que pot semblar. De fet inclou diferents gens que regulen per diferent proteïnes, les més importants de les quals son les anomenades D, C i E. Quan parlem de Rh positiu o negatiu en realitat ens referim a la proteïna D. Però que passa amb les altres dues? Doncs que pots ser C positiu o C negatiu i E positiu o E negatiu. Això ho simplifiquen fent servir majúscules i minúscules, de manera que pots ser CE, Ce, cE o ce i per cada combinació pots ser D si ets Rh positiu, o d si ets negatiu (Sí; una mica embolicat)

El cas és que una combinació a tenir en compte és la gent que té el factor Rh positiu, però les proteïnes c i e negatives (Dce). Aquesta combinació s’anomena Ro i per una única transfusió no és important però en algunes malalties que requereixen transfusions freqüents, és molt millor fer servir el mateix tipus de sang, de manera que cal buscar sang del tipus ABC que sigui però que pel factor Rh siguin el poc freqüent Ro. I aquí hi ha la importància dels ancestres. Entre els caucàsics, només el 2 % de la població presenta el grup Ro.En canvi, en persones d’ètnia negre la freqüència d’aquesta combinació és deu vegades superior. De manera que en poblacions on es previsible que calgui fer transfusions freqüents a persones d’aquesta ètnia, cal mirar de tenir prou reserves de sang que sigui compatible. Per això els bancs de sang anglesos feien campanyes destinades a animar als potencials donants “negres”. Simplement perquè sabien que entre ells hi hauria més donants del grup Ro.

Ep! No oblidem que això són casos particulars. En la resta de situacions el fet que el donant de sang sigui blanc, negre, groc, rosadet o pigat és ben igual.

Transferència química de la memòria?

dimecres, 16/05/2018

L’any 1953 en James V. McConnell, un biòleg que estudiava el comportament animal a la Universitat de Texas, va començar a fer uns experiments sobre la manera com es conservava la memòria en animals. El seu model van ser les planàries, uns cucs plans que tenen la capacitat de regenerar el seu cos si aquest pateix una amputació. De fet és una capacitat molt marcada ja que si divideixes una planaria per la meitat, cada una d’elles refà un organisme sencer.

El que feien inicialment era condicionar la planària. Per aconseguir-ho, exposaven el cuc a un flash de llum intensa i tot seguit li aplicaven una descàrrega elèctrica que feia que l’animal es retorcés. Passat un temps d’entrenament, les planàries es plegaven només en resposta a la llum, sense que calgués l’estímul elèctric. Estaven “condicionades”, havien “aprés” el que passaria tot seguit de la llum.

La pregunta inicial era quina part del cos “recordava” l’estímul. Per això van partir per la meitat planàries condicionades i després de deixar-les créixer van verificar si el record estava a la part del cap, o a la part de la cua. Sorprenentment, van trobar que les dues parts “recordaven” l’estímul. De fet, podien partir la planària en tants trossos com volguessis que tots mantenien la resposta condicionada.

La cosa es va posar interessant anys després, quan van repetir-ho en una espècie de planàries caníbals. El que van fer va ser condicionar planàries, matar-les i donar-les a menjar a congèneres que amb la ingesta van adquirir el reflex de resposta a la llum. Aparentment, s’havien menjat els records de la planaria morta. McConell va proposar que el cervell feia la feina, però la memòria s’havia guardat físicament en alguna molècula i va suggerir que es tractava del RNA.

Cal dir que ell era un paio complicat, que tan aviat feia articles seriosos com altres en broma, que se’n reia del mort i de qui el vetlla i que les seves teories no van tenir massa èxit entre la comunitat científica. Costava encaixar això amb tot el que anàvem aprenent sobre neurones, sinapsis i demés. Malgrat el rebombori mediàtic inicial, la línia de recerca en transferència química de memòria va decaure ràpidament. A més, altres investigadors van intentar reproduir els experiments i els resultats acostumaven a no ser concloents. Explicat sembla senzill, però posar-los a la pràctica és una cosa diferent. Es va recórrer a explicacions estadístiques, a problemes amb els grups control i al final es va anar deixant estar.

Però no del tot. Ocasionalment anaven apareixent altres articles, en rèptils, mosques i fins i tot rates, que suggerien una possible transferència de memòria. El tema és difícil i de vegades es veia que el que s’havia interpretat com memòria era un simple canvi de comportament. Una molècula que treia la por en general, un pèptid calmant,… coses que confonien als investigadors i que recorden la importància de fer servir molts grups control per estar segur que realment mesures allò que creus mesurar.

Doncs ara acaben de tornar a publicar un treball en aquesta línia. En aquesta ocasió han fet servir uns caragols de mar del gènere Aplysia. El que afirmen és que han aconseguit transferir memòria a base d’injectar el RNA de caragols condicionats a altres que no ho havien estat. Sembla que aquest RNA indueix canvis epigenètics en neurones dels caragols receptors i que per aquí pot anar la clau de la relació entra la memòria i el suport molecular.

De nou, caldrà veure quin recorregut té aquest estudi. No cal dir que resulta molt cridaner i tornaran a sortir els acudits sobre el potencial del canibalisme aplicat als professors com a mètode d’ensenyament (com si no tinguessin prou problemes, els pobres!). Però abans de somiar amb píndoles de memòria emmagatzemada en un RNA, jo m’ho prendria amb molta calma. Afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries i és probable que al final tornem a estar davant d’un fenomen que potser no estigui tan relacionat amb la memòria com ens faria gràcia creure. Per descomptat, no es poden descartar les coses només perquè no encaixen amb el que estem acostumats. De manera que tocarà seguir amb expectació aquestes recerques, però una bona dosi de moderació sembla aconsellable.

Bombardejar Barcelona i el cul dels mandrils

dimarts , 15/05/2018

“Tornar a bombardejar Barcelona”… una frase deixada anar per la radio que no és un fet aïllat sinó que forma part d’una cadena d’estirabots en els que s’ha suggerit “prendre hostatges alemanys”, “posar bombes a les cerveseries de Baviera”,   “disparar a dirigents de determinat partit polític” o “cremar l’Audiència nacional”. Quan penses quina mena de persona pot pronunciar aquestes frases en un medi de comunicació, et venen al cap dues explicacions. Podria ser que es tractés d’algú impresentable, una mala persona que considera normal matar aquells que pensen diferent que ell, un ser menyspreable que es va deixar la humanitat pel camí, una ment malaltissa indigna de ser considerada civilitzada… o, molt més probable, algú que s’esforça en destacar tot deixant anar estirabots amb l’objectiu de cridar l’atenció i generar audiència.

En realitat el comportament d’exagerar fins l’absurd alguna característica, comportament o entonació gutural és força freqüent ala natura. N’hi ha prou de veure els rituals d’aparellament de molts organismes per veure activitats similars. El més característic potser sigui el gran ventall de la cua del paó (Pavo cristatus). Un ornament inútil, poc funcional, que segurament li dificulta el dia a dia, però que li permet fer-se notar.

Un altre animal que presenta un comportament destacat és el ball nupcial de les aus del paradís. Una família d’exòtics ocells  de l’ordre dels passeriformes i que viuen per Nova Guinea. Els colors de les plomes de la cua i la manera com les disposen mentre van dansant davant les femelles dóna lloc a uns espectacles entre divertits i hipnòtics. En tot cas, criden l’atenció, que segurament és d’això del que es tracta.

Pel que fa a emetre sorolls, un dels més coneguts és el de la “berrea” dels cérvols (Cervus elaphus). Quan entren en zel, els mascles emeten uns sons guturals que es poden sentir a quilòmetres de distància. Mentre que normalment el que intenten és passar desapercebuts i viure tranquils, en aquells dies el que fan és generar tant soroll com poden precisament per fer-se notar per sobre dels competidors.

En el cas dels mandrils (Mandrillus sphinx) el fet que intenten fer notar és el color blau i blanc de la cara i, sobretot, el vermell de la zona del cul. No esta clar si és per atreure les femelles o per fer palès el nivell social dins l’estructura del grup, tot i que probablement les dues coses estiguin entrelligades. El cas és que el mascle dominant és el mandril amb el cul de color vermell més intens. Per això s’ha de fer notar de manera clara i diàfana, recorrent a un color que destaqui entre el verd del bosc.

No és descabellat pensar que els estirabots radiofònics siguin una mena de “berrea” o potser l’equivalent al color del cul dels mandrils per fer-se notar. Per desgracia pel periodisme, generar audiència de la manera que sigui, sembla que està esdevenint el principal objectiu de molts medis de comunicació. Encara que resulti trist, sempre és millor pensar això que creure que es tracta de, posem per cas, una crida real a bombardejar indiscriminadament una població.

Matèria fosca; vols dir que anem bé?

dilluns, 14/05/2018

La matèria fosca és un dels grans temes de la física actual. Alguna cosa que està allà fora, però que no sabem el que és i que podem veure ni detectar de cap manera. Només podem intuir la seva existència pels efectes que genera en el moviment de les galàxies. I, per acabar-ho d’arrodonir, resulta que hi ha molta més matèria fosca que no pas matèria “normal”.

La matèria fosca es va proposar als anys setanta, tot i que anteriorment ja s’havien detectat dades que suggerien la seva existència. Va ser en analitzar en detall com es movien les estrelles de galàxies llunyanes mentre giraven al voltant del centre galàctic. En principi, les equacions de Newton haurien de servir per predir la seva velocitat, que hauria de dependre de la distància i de la massa total de la galàxia. Però les estrelles ignoraven aquestes equacions i es movien més de pressa del previst. Era com si hi hagués molta més massa al voltant de la galàxia. Alguna cosa que generava un efecte gravitatori però que no podíem detectar. Per això la van anomenar “matèria fosca”. Amb el temps es va anar verificant aquest efecte a la majoria de galàxies i  ara la novetat és detectar-ne una sense matèria fosca al voltant.

Però han passat els anys i seguim sense saber de que està feta. Totes les hipòtesis que s’han proposat s’han anat descartant o encara estan fora de l’abast dels nostre sistemes de detecció. Aleshores, els nervis comencen a aflorar. I si ho estiguéssim plantejant malament?

Això de detectar alguna cosa degut als efectes gravitatoris no és cap novetat. El planeta Neptú es va trobar precisament perquè les òrbites de Júpiter, Saturn i Urà no encaixaven del tot amb el que era previsible. Diferents astrònoms i matemàtics van suposar que el desajust podia estar causat per l’efecte gravitatori d’algun altre planeta més llunyà. Els càlculs van permetre suposar per on devia parar i finalment van portar al descobriment de Neptú.

Però altres vegades el mateix plantejament va resultar un camí erroni. Mercuri també presenta petites alteracions sobre l’òrbita prevista i es va mirar d’explicar-ho també per la presència d’un planeta interior encara més proper al Sol. Abans i tot de detectar-lo el van batejar amb el nom de Vulcà i es van dedicar esforços a localitzar-lo, però va ser infructuós. Mercuri no es comportava com s’esperava, però l’explicació era per l’efecte de la proximitat al Sol, que feia que els efectes relativistes ja calgués tenir-los en consideració. Si enlloc d’aplicar les equacions de Newton s’apliquen les d’Einstein, Mercuri fa el que toca.

És clar, fins que no es va proposar la teoria de la relativitat, no tenien manera d’entendre el que li passava a Mercuri i tots els esforços per trobar un nou planeta estaven condemnats al fracàs.

Aleshores, en el tema de la matèria fosca, estem en la situació del descobriment d’Urà? O en el fallit intent amb Mercuri? Probablement la majoria de físics encara creuen que hi ha un tipus de matèria que encara no hem sabut detectar, però ja es van alçant propostes de gravetats alternatives, de correccions a Newton o de canvis en la intensitat de la gravetat en funció de la zona de l’univers per buscar explicacions alternatives a la matèria fosca. De moment, tot i que resulten molt cridaneres, encara presenten molts punts febles i al final és mes senzilla l’explicació habitual que les noves propostes, però si van passant els anys i seguim sense identificar-la, potser caldrà prendre’s més seriosament les alternatives.

És una situació coneguda per qualsevol que li agradi anar d’excursió. Vas caminant i en un moment donat comences a dubtar si vas pel bon camí o si en algun moment t’has despistat i has agafat un camí erroni. Aleshores el dubte és si seguir o si recular. Els físics encara creuen que van per bon camí, però el cuquet del dubte ja es va instal·lant i no s’esvairà fins que algú detecti, de manera concloent, l’esquiva matèria fosca.

Frikades històriques

divendres, 11/05/2018

La història de la ciència inclou un grapat de frases cèlebres que, com passa en la resta de camps de l’activitat humana, mai no pots estar segur si realment es van pronunciar o no. Moltes també tenen un rerefons social o un missatge que fa gràcia i acaben popularitzant-se fins esdevenir icones culturals. És el cas de la coneguda frase atribuïda a Albert Einstein: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana”. Però el cas és que algunes altres frases que van tenir el seu puntet de gràcia no s’han popularitzat perquè, simplement, resulten incomprensibles a no ser que siguis algú especialitzat en el tema al que fan referència.

Per exemple, un telegrama molt famós en zoologia el va enviar en W.H. Caldwell a una reunió de l’Associació Britànica de Montreal. El text del missatge, de només quatre paraules, va causar un daltabaix en la història de la zoologia. Deia simplement: “Monotremes ovípars, òvul meroblàstic”.

El que havia descrit era la característica que feia extraordinàriament particular l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus). Estava especificant que era un mamífer que ponia ous i que els seus òvuls es dividien a l’estil dels rèptils i no dels mamífers placentaris. Diuen que ho va fer tant resumit degut al preu que costava cada paraula enviada en telegrama, però igual només volia presumir. Ves a saber!

Una altre manera de dir les coses que deixaria parat a la major part de les persones la va fer l’any 1903 el matemàtic Frank Nelson Cole, en una sessió de la American Mathematical Society. Va ser una conferència silenciosa. No va dir ni una paraula. Es va limitar a anar a la pissarra i escriure:

2^67 – 1 = 193 707 721 x 761 838 257 287

Fet això, va deixar el guix i el públic assistent es va posar en peus per aplaudir.

Tot plegat era un problema matemàtic que, previsiblement, només trencava el cap als matemàtics. Feia temps se sabia que la primera part de la igualtat, el 2^67 – 1, era un número que es podia obtenir multiplicant dos números primers, però ningú sabia quins eren aquests dos números primers. Cole havia estat treballant-hi tres anys i finalment els havia descobert. Un passatemps irrellevant? Potser no. Bona part dels sistemes d’encriptació que es fan servir es basen en la dificultat per trobar aquesta mena de coses.

Un altre matemàtic conegut, en David Hilbert, també va generar una anècdota famosa en el mundillo de les matemàtiques. Va anunciar que faria una conferència titulada “Demostració del darrer teorema de Fermat”. Aquest era un altre problema que duia de corcoll als matemàtics i, naturalment, l’anunci va genera força expectació. Després va resultar que la conferència va tractar un altre tema, i quan li van preguntar el motiu, la resposta va ser que “el títol només era per si l’avió amb el que venia s’estavellava”. Eren els primers temps de l’aviació i, per un matemàtic, morir just abans de presentar una demostració com la del teorema de Fermat és una manera infal·lible de deixar tothom intrigat i guanyar-se la fama i la llegenda.

Un altre conegut missatge de J. Lejeune Dirichlet, també matemàtic, ja no resulta tan difícil d’entendre. Per avisar al seu sogre que havien tingut un fill va enviar un simple  “1 + 1 = 3”. Aparentment no va considerar necessari explicar detalls sobre el part, el sexe de la criatura, com estaven el nado i la la mare ni res del que a les persones normals ens fa gràcia saber.

I és que de frikis n’hi ha hagut sempre. Ara simplement es fan més visibles.

L’amic científic

dijous, 10/05/2018

Qui té un amic, té un tresor, però si l’amic (o amiga, evidentment) és científic, el tresor serveix per algunes coses inesperadament valuoses:

Et pot tranquil·litzar sobre els teus hàbits de vida. Et farà veure que no són massa saludables, però tampoc són tan dolents!

T’aclarirà dubtes sobre quins son els millors suplements pels aliments. Et recordarà que tots són irrellevants. Ni vitamines, ni omega tres, ni bífidus, ni magnesi, ni col·lagen, ni res de tot això et fa punyetera falta.

Et salvarà de fer el ridícul cada vegada que algú et vulgui fer creure alguna notícia falsa relacionada amb la ciència. No, les boles de colors no cauen ordenades. És una animació per ordinador!

Quan estiguis malalt i descobreixis notícies espantoses al buscar per Google, et tranquil·litzarà fent-te veure que no n’hi ha per tant i que quasi tot el que trobes per internet és fals o exagerat.

T’ajudarà a destriar ciència i pseudociències. Ja hauries de ser prou gran per notar-ho tu solet, però l’amic et donarà un valuós cop de mà.

Sobre el món que ens envolta et regalarà piles d’informació, totalment prescindible i irrellevant, però que fa gràcia saber.

En aquests temps complicats, podràs parlar sobre ciència i deixar el procés de banda durant una estona. Avui en dia ja resulta més gratificant parlar sobre el càncer que sobre el que es cou a l’Audiència Nacional.

Cal dir, en honor a la veritat, que els amics científics també tenen algun inconvenient.

Et tallarà el rotllo amb les pel·lícules fent-te notar les errades científiques, les vegades que les lleis de la física no es tenen en compte i les ocasions en que el protagonista no hauria sobreviscut de cap manera.

Analitzarà les probabilitats de guanyar la loteria i et farà sentir ximple per comprar una cosa en la que la immensa majoria de la població hi perd diners

Et desmuntarà les propostes “verdes” de les campanyes dels diferents partits polítics fent-te notar que moltes són irrealitzables. Ja sabies que els dels altres partits mentien, però destrempa descobrir que els teus també.

En tot cas, els avantatges superen als inconvenients. Si tens un amic científic, cuida’l i no l’abandonis (ell mai no ho faria). Ep! Sobretot que sigui un bon amic! Que científics poca -soltes també n’hi ha.

El medicament ocult sota una capa de verí

dimecres, 9/05/2018

El teix (Taxus bacatta) és una conífera europea força emprada en jardineria, però també històricament per aprofitar la seva fusta. Son arbres de creixement lent i que poden arribar a viure molts segles, fins i tot mil·lennis. Cal vigilar amb ell ja que conté uns alcaloides molt tòxics que fan que menjar qualsevol part de la planta resulti perillós. Això es coneix des de sempre, i el mateix Juli Cèsar explica a “La guerra de les Gàl·lies” com Cativulc, rei dels Eburons, es va suïcidar prenent suc de teix.

De totes maneres, això dels verins i les toxines sempre és relatiu (depèn de la dosi) i fins i tot de les plantes tòxiques se’n poden obtenir productes beneficiosos. Això és el que va passar amb una altra espècie de teix, el Teix del Pacífic (Taxus brevifolia). És un arbre més petit i que creix a la franja costanera occidental de Nord Amèrica. En principi no hauria de destacar massa, però a finals dels anys cinquanta l’Institut Nacional del Càncer va fer un estudi avaluant les propietats anticancerígenes de més de trenta mil plantes diferents i una d’elles va ser justament el Teix del Pacífic.

El cas és que en un extracte de l’escorça d’aquest arbre es va detectar una notable propietat antitumoral que, anys després va dur a la identificació i caracterització de la molècula responsable. El nom estricte és (2α,4α,5β,7β,10β,13α)-4,10-Bis(acetiloxi)-13-{[(2R,3S)-3-(benzoilamino)-2-hidroxi-3-fenilpropanoil]oxi}-1,7-dihidroxi-9-oxo-5,20-epoxitax-11-en-2-il benzoat, però es coneix, simplement, com “paclitaxel”. La molècula va representar un important millora en els tractaments contra el càncer, però va ser una mala notícia pels arbres ja que feia falta un arbre sencer (de varis segles d’edat) per obtenir mig gram del fàrmac.

Per sort, els químics coneixen la seva feina i anys després es va trobar la manera de sintetitzar el paclitaxel a partir d’altres principis obtinguts en altres tipus de teix més abundants i amb un rendiment molt superior. La clau és que com que son plantes emparentades, fabriquen molècules més o menys similars. Algunes d’aquestes, com la 10-Deacetylbaccatina es pot aconseguir de diferents espècies de teix, incloent el tòxic Taxus bacatta, de manera que ara es pot fabricar el paclitaxel per curar el càncer a partir de productes extrets del tòxic teix europeu.

La historia del paclitaxel (que comercialment es coneix com Taxol) ens recorda que, fins i tot de les plantes més verinoses es poden obtenir medicaments útils per determinades malalties. També ens fa veure que els beneficis que ens ofereix la natura poden estar amagats dins de plantes molt tòxiques i que de vegades cal molt enginy i molta tecnologia per separar les toxines que danyen el cor, dels medicaments que poden atacar un tumor.

A per l’interior de Mart!

dimarts , 8/05/2018

Ja tenim una altra missió camí del planeta Mart.  Fa un parell de dies es va enlairar el coet Atlas V que duia a l’interior la sonda Insight, dissenyada per estudiar l’interior del planeta vermell. Ja tenim força dades de l’atmosfera i la superfície marcianes, però del seu interior encara en sabem poques coses. Aquesta missió aclarirà molts dels dubtes que encara hi ha sobre aquesta part de Mart.

Simplificant molt podríem dir que estem enviant a Mart un sismògraf increïblement sensible i sofisticat junt amb alguns aparells més. Aquesta vegada no serà un rover dels que van corrent per la superfície sinó que quedarà estàtic al lloc d’aterratge. És normal ja que el que volem és escodrinyar l’interior del planeta i per això no cal anar voltant a tort i a dret.

L’estrella de la missió és el sismògraf, dissenyat per detectar els moviments sísmics marcians de la manera més precisa imaginable. Per fer-nos una idea, pot detectar vibracions de la mida del diàmetre d’un àtom. Això, evidentment no s’aconsegueix amb un sismògraf normal. L’aparell quedarà dipositat sobre la superfície, cobert i aïllat per una cúpula en la que s’ha fet el buit i que està dins d’una altra coberta que l’aïlla dels efectes del vent i els canvis de temperatura exterior. Dins hi ha un grup de sensors que permetran detectar els diferents tipus d’ones sísmiques, i “escoltar” el que passa dins el planeta.

Un altre instrument interessant és un sensor tèrmic que s’anirà clavant dins el terreny fins una fondària de cinc metres. Així podrà situar uns quants sensors de temperatura a diferents nivells per mesurar el gradient tèrmic que es genera i d’aquesta manera avaluar el flux de calor de l’interior del planeta cap a l’exterior.

I el tercer sistema interessant és un detector de posició que permetrà identificar el moviment de rotació del planeta, de nou amb molta precisió. Els planetes tenen el moviment de rotació que tots coneixem, però hi ha altres moviments menors que li aporten un cert balanceig. Això depèn de com sigui el nucli del planeta. Segons si és líquid o sòlid segons la massa interior i com estigui distribuïda, el balanceig serà diferent. Amb aquest aparell, i mesurant com es mou el planeta, sabrem moltes més coses del seu interior.

La missió havia de sortir fa  un parell d’anys, però poc abans de la data prevista es va detectar un fallo en el sismògraf. Algunes de les peces no estaven preparades per les temperatures marcianes i no es va poder reparar a temps. Això va fer que es perdés la oportunitat del llançament i va caldre esperar dos anys per tornar a tenir Mart a tir. Un bon recordatori que això d’enviar sondes a altres planetes depèn molt de les posicions relatives. No te sentit enviar una nau a Mart quan el planeta està a l’altre costat del Sol. En el cas de Mart, les “finestres de llançament” apareixen cada dos anys, de manera que si la perds, cal carregar-se de paciència fins la propera oportunitat.

Una altra curiositat és que el llançament es va fer des de la base de Vandenberg, a Califòrnia. Això és una diferència si ho comparem amb els llançaments habituals des de Cap Canyaveral, a Florida. Quan els coets surten de la costa est ho fan en direcció a l’Atlàntic, per aprofitar la velocitat que confereix la rotació del planeta. En canvi, si surt de Califòrnia, no va terra endins i perd aquest impuls extra. Aquesta vegada no era massa greu ja que el coet era dels més potents que hi ha i el pes de la missió era relativament baix, de manera que es podien permetre prescindir de l’empenta de la rotació de la Terra. Era pràctic perquè a Cap Canyaveral hi ha molts llançaments previstos i anava bé descongestionar-lo una mica.

Ara només queda esperar mig anyet i creuar els dits el dia que la nau faci la maniobra de descens. Aquells set minuts en que la missió se la juga de veritat. Mentrestant, paciència.