Per fer una truita, cal trencar els ous

dimecres, 25/01/2017

Per fer una truita, cal trencar els ous. No se si m’estic buscant problemes en deixar anar aquesta afirmació. Segur que una ment recargolada hi pot trobar dobles sentits ofensius, però jo pretenc centrar-me en el tema de la física que hi ha rere la resistència dels ous i en el com s’ha d’actuar per trencar-los amb la màxima eficiència (Ai! Que potser això també…).

Els ous acostumen a posar-se com exemple de material delicat i fràgil. És curiós ja que sembla estrany que la natura hagi evolucionat deixant la protecció de l’embrió dels ocells en una estructura particularment fràgil. El sentit de la fragilitat és que un pollet ha de poder trencar-lo quan arriba el moment de sortir. No serviria de res fer-los super-resistents, de manera que quedessin completament protegits, però després no poguessin sortir. Per tant calia aconseguir un material que fos simultàniament resistent i fràgil. Sembla impossible, però la evolució troba solucions ben imaginatives. I en el cas dels ous ho ha aconseguit.

En realitat un ou és fràgil per els costats i molt resistent pels extrems. Un dels experiments típics que es fan a les escoles és el d’intentar trencar un ou prement-lo per un costat o prement-lo per la part superior i posterior. En aquest segon supòsit cal fer molta força per trencar-lo. Hi ha experiments casolans on es veu ous aguantant desenes de quilos de pes si quest pes s’aplica correctament. Vaig llegir que fins i tot deixant-los caure d’un avió, si l’ou cau ben vertical, pot sobreviure a l’impacte. En canvi, si fem força pels costats es trenca amb una sorprenent facilitat.

La gràcia no està en el material de la closca, que és sobretot carbonat càlcic i altres compostos de calci, entramats amb determinades proteïnes. El secret està en la forma ja que, si ens hi fixem, el seu perfil geomètric és el d’un arc. Una estructura que reparteix les forces aplicades a l’extrem, de manera que la seva resistència és molt superior a la d’altres maneres de generar un suport. Si mireu edificis medievals veureu arcs similars i en ells hi ha la clau que explica la resistència de les catedrals.

Prémer un ou per sobre és com posar pes sobre l’arc d’una catedral. N’hauràs de posar moltíssim per fer-lo caure. En canvi, prémer per un costat és com desplaçar una de les parets laterals que aguanten el pes. Molt més senzill i efectiu.

De manera que si vols fer una truita, has de trencar els ous. I això pots fer-ho de manera barroera i complicada o, si apliques la pressió correctament i en els indrets escaients, pots aconseguir sense pràcticament gens de força. Després de tot, aquesta és la manera com els pollets aconsegueixen néixer i començar a fer les primeres passes fora d’aquella estructura que els encotillava.

Eh! Que el petroli és natural

dimarts , 24/01/2017

Amb molta freqüència fem afirmacions pensat que hem aclarit algun tema sense adonar-nos que són completament errònies. Una d’habitual surt quan algú se n’adona de la quantitat de coses que fem servir i que deriven del petroli. Aleshores, amb un posat de fàstic afirma que rebutja aquests productes amb l’argument que “son derivats del petroli i són preferibles les coses més naturals”. Un missatge que trobem, de manera explicita o més subtil, fins i tot en alguns anuncis comercials.

El detall important, que semblen oblidar, és que el petroli, encara que tingui color negre, faci mala olor i ho empastifi tot, és un producte del tot natural.

L’origen del petroli sembla ser molt variat però la major part l’hem de buscar en el fitoplàncton. Les algues microscòpiques que omplen els oceans del nostre planeta. Aquests organismes creixen i proliferen gràcies a la seva capacitat per fer fotosíntesi, però arriba un moment en el que moren i les seves restes cauen cap al fons del mar. Allà s’hi van acumulant mentre els bacteris van degradant les proteïnes i els greixos que conformaven la seva estructura. També van quedant colgades per pols i sorra que va caient de la superfície. Tot plegat va formant una capa que guanya en gruix cada any, a mida que noves poblacions d’algues moren i més i més material inorgànic es va depositant a sobre.

Aleshores només cal esperar uns quants milions d’anys per tenir una capa extraordinàriament gran a sobre de les restes descompostes d’algues mortes. I una capa tan gruixuda fa que la pressió i la temperatura a la que estarà sotmès aquell material augmenti molt, de manera que començaran a passar un grapat de reaccions químiques que aniran fent que l’aigua que contenien desaparegui al mateix temps que es formen un producte anomenat “querogen” i que és una mena de restes orgàniques fòssils infiltrada dins les roques.

Si aquest querogen se sotmet a determinades temperatures, es va liquant i acaba per generar el petroli, que químicament és una barreja força complexa però que sobretot conté hidrocarburs. Uns hidrocarburs, que no deixen de ser les restes modificades d’aquelles algues que milions d’anys abans havien anat fent fotosíntesi mentre flotaven a les aigües d’uns oceans primitius.

De manera que no perdem els papers quan ens referim al petroli. Es veritat que no el fem servir directament sinó processat de mil maneres. Però, si ho pensem, també fem un processat aplicant temperatures altes i diferents reaccions químiques a productes naturals quan volem fer coses com una truita de patates. Això vol dir que el petroli és genial i no hem d’amoïnar-nos per ell? Ni parlar-ne. Segons el tipus de processat que li apliquem tindrem productes útils, absurds, degradables, resistents, tòxics o saludables. Simplement passa que oposar coses naturals al petroli, sense més, és un argument no té gaire sentit, ja que també ho és de natural…

Aixecant els vels

dilluns, 23/01/2017

Vivim en un món il·luminat per la llum del sol. Una llum que ha permès la vida tal com la coneixem ja que és la font d’energia que alimenta la fotosíntesi i, amb comptades excepcions, la fotosíntesi és la base de totes les formes de vida de la Terra. Però des del nostre punt de vista, el més rellevant de la llum és que ens permet veure tot el que ens envolta. Els humans som animals eminentment visuals i això ens fa difícil pensar i entendre les coses que no podem veure.

Ara sabem que la llum blanca és la suma de tots els colors d’allò que anomenem llum visible i que cada color esta determinat per la longitud d’ona que la caracteritza. Nosaltres podem detectar aquesta energia i interpretar-ne els detalls generant en la nostra ment allò que anomenem color. Però per extraordinària que sigui aquesta habilitat, queda en poca cosa quan ens adonem que, en realitat, hi ha molta més cosa que no tenim la capacitat de veure. El motiu és que la llum constitueix una part molt petita de l’espectre electromagnètic.

Aquest espectre està format pel conjunt de les diferents ones electromagnètiques, que poden ser des de molt petites, d’una longitud d’ona de mida similar a la del nucli d’un àtom, fins a molt grans, de quilòmetres de longitud d’ona. Entre tot aquest ventall immens, nosaltres detectem els que tenen mides que van entre les 380 i les 750 milionèsimes de mil·límetre. Una fracció ridícula del total.

Això vol dir que no podem veure els raigs gamma, les ones de radio, les microones, els raigs X, els infrarojos o els ultraviolats. El món que veiem és una petitíssima part del total que podríem detectar. Per això, durant molts segles no en vàrem saber de la seva existència i fins que la tecnologia no va començar a trobar maneres de detectar tota la banda de l’espectre vam viure pensant que la llum i el que la llum mostrava era tot el que hi havia.

Ara sabem que una cosa semblant ens passa amb la matèria. Durant temps vam pensar que coneixíem la major part de la matèria de l’Univers. Però un bon dia les dades van indicar que probablement tornàvem a estar errats i que hi havia més coses allà fora de les que ens imaginàvem. Els càlculs van ser complexos però el principi era senzill. Les galàxies giren sobre si mateixes a una velocitat que depèn de la força de gravetat i que està condicionada, essencialment, per la quantitat de matèria que les forma. Coneixem les equacions que expliquen aquest moviment i podem mesurar el moviment. També podem fer una estimació de la matèria que forma la galàxia ja que podem veure les estrelles que la formen. De manera que les peces haurien d’encaixar amb facilitat.

Però el cas és que no. Les galàxies giraven més de pressa del que es podia esperar per la matèria que contenien. Es van repassar els càlculs i la conclusió final va ser que allà hi havia més matèria de la que podíem imaginar. No una mica més sinó molta més. Com que no sabem de que està feta, la van anomenar matèria fosca i des de fa trenta anys els físics estan buscant-la amb totes les eines i l’enginy disponibles. Fins ara, inútilment.

En realitat és injust dir que no en sabem res ja que hem aprés moltes coses de la matèria fosca. Moltes excepte que coi és. S’han anat proposant candidats i partícules subatòmiques hipotètiques que podrien formar-la, però de moment res. Fins i tot hi ha qui dubta de les equacions que fem servir i proposa nous conceptes per entendre l’univers redefinint el mateix concepte de gravetat. Però de nou, de manera insatisfactòria.

Confio en que amb el temps s’acabarà per resoldre l’enigma de la matèria fosca, però de moment fa gràcia pensar que ens està passant de nou el mateix que va passar amb la llum i la resta de l’espectre electromagnètic. Estem a punt de descobrir que el que considerem la realitat és, només, una petita fracció del total i que hi ha moltes coses al nostre voltant que existeixen i de les que encara no ens n’hem adonat.

Un pensament que podria semblar una mica místic, però que en realitat només pretén ressaltar com de fantàstica és la ciència! En el fons és l’eina, l’única eina per ara, que ens permet anar aixecant els vels que ocultaven tot això!!

Aquells monstruosos transgènics… que no ho són

divendres, 20/01/2017

Avui en dia tothom sap que si un animal ens sembla estrany, no cal donar-hi més voltes. Ha de ser un organisme transgènic creat per científics sense escrúpols i a sou de la multinacional de la farmàcia, l’alimentació o alguna industria que ens vol mal. I per descomptat, no cal parar ni un minut a verificar-ho. Això fa que cada vegada siguin més freqüents les patinades de periodistes que busquen un titular cridaner.

El que he topat aquesta setmana no té preu: “Vacas transgénicas… Son monstruosas y su carne ya se vende en el mercado” acompanyat de la foto d’un exemplar increïblement musculat de vaca. Ves a saber que li han fet per acabar tenint aquest aspecte. A la notícia parla de la llet que n’obtenen i del risc que pot representar per la salut, del gen mutant que li han introduït perquè fabriqui més múscul i del patiment a que estan sotmesos aquests animals.

Bé, el primer detall és que vaca, el que es diu vaca, no ho sembla. Els testicles que li pengen de manera ben evident, deixen clar que més aviat és un toro. Però aquest és un detall menor. La gràcia de la notícia és que aquests animals no tenen res de “transgènic”. Efectivament son producte d’una mutació, però va ser una mutació que va tenir lloc de manera natural l’any 1808. Els ramaders es van limitar a fer el que han fet sempre, seleccionar aquell exemplar i anar fent creuaments per mantenir aquella característica.

El problema el tenen en el mal funcionament d’una proteïna anomenada miostatina. La seva funció és controlar el creixement de les fibres musculars. D’alguna manera atura el creixement de les cèl·lules mare i manté el nivell de massa muscular en la mida justa. En aquests animals, la miostatina no funciona, el múscul creix molt més del que toca i el desenvolupament queda tremendament alterat. És una raça anomenada “Belgian Blue”, però mutacions similars s’han vist en altres tipus d’animals. Una imatge coneguda és la de gossos híper-musculats que també fan força angunia.

Entendre com funciona la miostatina hauria de permetre desenvolupar inhibidors per tractar persones que tenen dèficit de massa muscular. Naturalment molts atletes van veure una oportunitat d’or per dopar-se amb aquests inhibidors i augmentar així la musculatura. Els inhibidors encara no s’han desenvolupat, però abans o després sortiran al mercat i els laboratoris anti-dopatge tindran feina afegida per detectar als tramposos.

La funció de la miostatina és interessant i les imatges dels animals de la raça Belgian blue són realment sorprenents pels que no hi estem acostumats. Però de transgènic no en tenen res. És un fenomen natural que ja existia molt abans que ningú somniés en modificar el genoma. La seva carn es pot consumir sense problemes i, a més, és molt baixa en greix.

Però és representatiu el fet que no dubtin a assenyalar-los (erròniament) com a transgènics sense dubtar. Com que és estrany i fa angunia segurament és dolent i per tant ha de ser transgènic. Però no és or tot el que llueix, ni transgènic tot el que ens desagrada. En part indica molt poc coneixement científic per part del redactor de la notícia, però sobretot és un problema pel periodisme en general. Això d’informar-se en profunditat i de verificar el que es diu sembla cada vegada més antiquat.

D’acord! Tampoc és que es tractés d’una publicació de molt nivell. Més aviat al contrari. Probablement sigui injust anomenar això periodisme…

Acumulant rècords de temperatura al planeta

dijous, 19/01/2017

Ja han enllestit els càlculs corresponents a l’any passat i ja és oficial. L’any 2016 ha batut el rècord de temperatura més alta des que es tenen registres, és a dir des de 1880. La veritat és que això ja no sorprèn gaire i ja ens hi anem acostumant. Més que res perquè la mateixa notícia es va dir fa un any referent al 2015, i fa dos anys referent al 2014. De fet, catorze dels quinze anys més càlids han caigut a partir de l’any 2000. N’hi ha prou de mirar la gràfica per veure com la temperatura va augmentant implacablement.

Aquest any la pujada és notable perquè va començar amb el fenomen de “El Niño” encara actiu. A l’estiu es va aturar i vàrem entrar en una situació de “la Niña”, que genera una tendència a refredar, però això no ha pogut compensar l’augment inicial.

La gràfica és de la NASA i fa referència a la temperatura mitjana a partir de les dades de milers d’estacions meteorològiques terrestres i de les dades de les boies que hi ha als mars per mesurar la temperatura superficial dels oceans. També hi ha gràfics amb les dades de la temperatura a l’Antàrtida i gràfics amb la superfície de gel que cobreix els pols. Totes mostren la mateixa tendència. S’ha de ser força cec, paranoic o curtet per no veure-ho. O pots tenir interès en negar la realitat, que d’això també n’hi ha.

Al mateix temps han sortit les dades de la NOAA i, de nou, confirmen la intensitat de l’escalfament. Aquests ho fan amb mapes de colors enlloc de gràfics, però de nou, la idea coincideix. L’any 2016 ha sigut el més càlid des que tenim registres. Va haver-hi uns anys en que es va especular sobre si l’escalfament havia arribat a un màxim i s’havia aturat. Ara ja tenim clar que no és així. Potser el 2017, amb una situació de La Niña, no batrem cap rècord, però això no canviarà el fet que la tendència és a que les coses segueixin empitjorant.

Naturalment sempre hi haurà qui saltarà amb la cantarella de “…com podem dir que el planeta s’escalfa, amb el fred que està fent al meu poble?” . Una afirmació tan absurda com dir que “…com podem dir que a l’estiu els dies són més llargs si ara mateix al meu poble és de nit?”.

Les dades són clares i l’acord científic és tan gran com és possible. El diagnòstic està fet i ara toca que els humans posem solució al problema que estem generant. Això, és clar, ja queda en mans dels polítics, els medis de comunicació i la societat en general. Aleshores mires al teu voltant, analitzes el nivell de comprensió científica dels que tenen el poder i la tendència general a ignorar la realitat i limitar-nos a jugar amb les paraules per dir, i no dir, i dir el contrari del que sembla que diem però que en realitat no hem dit…,  i no pots més que deprimir-te.

La pols de l’astronauta

dimecres, 18/01/2017

Fa un parell de dies va morir Eugene Andrew “Gene” Cernan, l’astronauta que va tenir l’honor de ser l’últim home que va trepitjar la Lluna quan va acabar el programa Apol·lo. Ell va ser el comandant del Apol·lo 17 i el que va deixar les últimes empremtes humanes (per ara) al nostre satèl·lit quan va tornar al mòdul lunar després de la última sortida. Anys abans s’havia apropat molt a la Lluna, tot i que sense aterrar-hi, ja que formava part de la tripulació del Apol·lo 10, que va orbitar el satèl·lit en la última missió preparatòria abans del mític viatge del Apol·lo 11. I també val la pena recordar que van ser els del Apol·lo 17 els que van obtenir una de les fotografies més reproduïdes del nostre planeta.

En una de les imatges més conegudes de l’Eugene Cernan el veiem dins el mòdul Lunar, ja sense el casc, després de tornar de la tercera sortida (EVA, per ExtraVehicular Activity) que van fer. El més destacat és que el vestit d’astronauta que porta està cobert de brutícia. Una imatge molt diferent al blanc immaculat de les fotos oficials. Aquella brutícia era la regolita o pols lunar que se’ls enganxava als equips i que pot ser un dels grans problemes a l’hora de planejar missions de durada relativament llarga al nostre satèl·lit.

Estrictament es parla de la regolita lunar, la capa de material sense compactar que hi ha sobre la superfície sòlida. Podríem dir que es com la sorra o la pols que hi ha per terra, però que a la lluna té un gruix de varis metres. Aquesta regolita està causada per l’impacte de meteorits sobre la superfície durant milions d’anys i també pel trencament de les roques degut a les dilatacions i contraccions causades pels grans canvis de temperatura. Sense una atmosfera que amorteixi aquests fenòmens, els materials es van trencant i escrostonant fins quedar fragments de mides inferiors a unes poques fraccions de mil·límetre.

Encara més greu. Com que no hi ha humitat, el polsim aquest no queda gens compactat de manera que salta amb molta facilitat. I com que no hi ha fenòmens d’erosió els seu aspecte mirat al microscopi és qualsevol cosa menys arrodonit. De manera que a la Lluna hi ha una superfície coberta d’una pols que s’enganxa i es fica per tot arreu i que està formada per partícules cantelludes que acabaran introduint-se a totes les escletxes dels equips i espatllant molts dels mecanismes que hi dipositem. Encara més greu, aquesta pols és mala cosa si l’has de respirar ja que aquesta mena de partícules dins els pulmons poden fer molt mal.

Els astronautes van destacar-ho ja des de les primeres missions. Deien que l’interior de la nau quedava ple de pols, que no hi havia manera de desempallegar-se’n i que al final tot feia una certa olor similar a la de la pólvora. També van explicar que notaven irritació a la gola i als ulls. No massa greu i realment no es va poder demostrar de manera concloent que fos per la regolita lunar, però és el que es considera més probable.

Aquí a la Terra han fet algun estudi amb la pols lunar que van portar els astronautes per mirar quina quantitat comença a ser tòxica per rates a les que els fan respirar aire amb partícules aquestes en suspensió. Quantitats baixes no donen problemes, però a partir de 20 mil·ligrams per metre cúbic d’aire ja apareix inflamació pulmonar i altres afectacions. En humans no sabem la quantitat, però sigui quina sigui no hi ha dubte que un dels problemes que caldrà resoldre serà la manera d’evitar la presència d’aquest polsim irritant i omnipresent a la Lluna.

El cor del centaure

dimarts , 17/01/2017

A la mitologia son freqüents les criatures hibrides aconseguides agafant mig cos d’un animal i mig cos d’un altre. Cos de dona amb cua de peix per fer les sirenes, peus de cabrit amb cos d’home per fer els sàtirs, cos de lleó i cap de persona per fer una esfinx o un cos d’home i cap de toro per fer un minotaure. En la majoria de casos una de les parts era humana, però no sempre. Hi havia, per exemple, el griu, fet amb el cap i les potes anteriors d’un ocell i el cos i les potes posteriors de lleó. O la quimera, feta amb cua de serp, cos de cabra i cap de lleó.

Però uns dels més coneguts són els centaures. Criatures fetes amb el cos d’un cavall i el pit i cap d’un home. Normalment són criatures més aviat impulsives, salvatges i amb les que cal anar amb compte. En moltes històries juguen el paper dels qui es deixen portar pels desitjos i instints primaris. Només alguns centaures, com Quiró, surten ben parats a la mitologia clàssica.

Però el centaure és un organisme que, mirat amb els ulls d’un biòleg presenta unes quantes característiques que algú hauria d’investigar.

El problema principal és que en la seva construcció trobem una figura humana des del cap fins la cintura. Això vol dir que tòrax i abdomen són humans. I a partir d’aquí segueix el cos del cavalls amb les quatre potes. Ah! Però en aquest cos de cavall tornem a tenir un tòrax i un abdomen.

Aleshores un no pot deixar de preguntar-se, quins pulmons fan servir per respirar? Els humans o els equins? En principi haurien de ser els humans ja que la única entrada d’aire és pel nas, que seguirà per la tràquea i es dividirà en dos bronquis fins arribar als pulmons humans. No hi ha camí que porti fins als pulmons de cavall situats més avall. Però això és un problema ja que uns, comparativament petits, pulmons humans tindran moltes dificultats per oxigenar tota la sang del cos del cavall. El pobre centaure hauria d’estar sempre mig ofegat i amb el metabolisme sota mínims. Això si no cau intoxicat pel CO2 que també li costarà molt eliminar.

D’altra banda, tenim el mateix problema amb el menjar. En aquest cas, sembla evident que a l’abdomen humà hi haurà un estómac, un fetge, un pàncrees i un budell. Podem imaginar que el budell segueix fins arribar a l’abdomen del cavall, però allà que hi trobem? Un altre estómac? Els cavalls no són remugants, de manera que l’estómac no tindrà quatre cavitats com les vaques, però tot i així, està preparat per pair l’herba, de manera que la part humana del sistema digestiu tindrà molts problemes. I si la dieta és omnívora, quin sentit tindria l’immens tub digestiu allotjat en l’abdomen del cavall? El tipus d’enzims digestiu, la mena de flora intestinal i els sistemes metabòlics del fetge són prou diferents entre humans i cavalls com per ajuntar-los sense més.

El sistema circulatori també tindrà algun problema. Repartir sang per tot el cos del cavall requereix més pressió sanguínia que no pas en el cas del cos humà, més petit. La pressió del cor del cavall faria petar les artèries humanes. Però la que generi el cor humà no tindria prou força per empènyer la sang fins als últims raons del cos del cavall. I de nou, quin cor batega? L’humà o l’equí? I si hi són els dos, com es coordinen. Perquè com a mínim haurien de bategar de manera coordinada. És important ja que si trobes un centaure ferit i cal reanimar-lo, on fas la reanimació cardiopulmonar o on li poses les pales de desfibril·lador? Al tòrax humà o al del cavall?

Llàstima que els relats dels antics grecs no tinguessin en compte aquests, i altres, detalls. Ara que ja no queden centaures ens haurem de conformar amb les especulacions. Una activitat que mai es prou satisfactòria.

El mesenteri. Un conegut de tota la vida.

dilluns, 16/01/2017

Aquest any va començar amb una notícia, si més no, sorprenent. Es va dir que havien descobert un nou òrgan en el cos humà. S’ha de reconèixer que la cosa resulta impactant. Teníem un òrgan dins el cos i ningú l’havia vist? I no sabem per que serveix? Naturalment, la notícia em va cridar l’atenció, però l’emoció es va desinflar de seguida quan vaig veure que aquest suposat nou òrgan era el mesenteri. Això em va desconcertar, ja que el mesenteri pot ser poc conegut per la majoria de gent, però pels investigadors no te gaire novetat. De fet, jo hi he treballat molts anys investigant de quina manera queda afectat quan el pàncrees s’inflama.

La gràcia era que aquesta estructura no es considerava un “òrgan” en si mateixa. En realitat, i malgrat el que diguin els titulars, segueix sense ser-ho ja l’únic que han fet uns investigadors irlandesos es proposar que es plantegi si mereix aquesta consideració. Ells l’han estudiat en detall i han donat arguments en aquest sentit. No sembla una ximpleria i podria ser que acabés per ser un més dels nostres òrgans, però encara falta una mica per això.

El mesenteri és una membrana que està unida als budells i que ajuda a mantenir-los una mica fixats dins la cavitat abdominal (per la panxa, vaja). Està fet, sobretot, de teixit adipós, i està ple de vasos sanguinis que surten dels budells i que s’acabaran ajuntant per formar la vena porta, que dirigeix la sang cap al fetge. Durant molt temps es pensava que la seva funció era únicament de suport físic, però des de fa temps s’està veient que el teixit adipós fa moltes més coses de les que ens pensàvem i, molt probablement, el dels mesenteri no és una excepció.

Si mirem els llibres de text trobem que el teixit adipós serveix de magatzem d’energia del cos. Es on s’acumulen els greixos que ingerim o que sintetitzem, emmagatzemats en forma de triglicèrids. Per això es pensava que era un teixit relativament inert fins que van començar a descobrir proteïnes i hormones fabricades pel diferents zones del teixit adipós i que controlaven més coses a més de la ingesta.

En el cas de les malalties també pot jugar un paper més important del que es pensava. Ara sabem que en malalties inflamatòries, aquest teixit pot contribuir a escampar la inflamació per altres zones del cos. La gràcia és que el teixit adipós no és igual per tot arreu i diferents zones, entre elles el teixit adipós del mesenteri, poden tenir diferents papers. Una característica demostrada per brillants investigadors que… ejem, ejem…. bé, que ho vàrem fer nosaltres (permeteu-me lluir una mica la recerca que fem al laboratori).

La qüestió és si val la pena definir el mesenteri com un òrgan o pot seguir com una estructura abdominal però de menor entitat. Doncs ja es veurà. Les societats de anatomia i, sobretot, la tendència en les publicacions científiques serà el que ho acabi per decidir.  No canviaran massa les coses, però si guanya reconeixement potser es posarà més en el punt de mira dels investigadors.

I per descomptat no és que al cos tinguéssim un òrgan que hagués passat desapercebut als anatomistes. L’únic que es modificarà és la manera com interpretem allò que ja coneixem. Una cosa que mai està de més anar repassant i refinant.

Animalisme cuqui

divendres, 13/01/2017

Diuen que l’infern és ple de bones intencions. I segurament la majoria són bones intencions barrejades amb un cert nivell de desconeixement. Si a sobre hi afegim una mica de fanatisme, el còctel ja és explosiu. Això ho pensava llegint una combinació de noticies i comentaris per les xarxes socials amb els que he topat aquests dies.

La notícia va ser l’alliberament de 600 visons d’una empresa de pelleteria italiana per part d’un grup d’alliberament d’animals. Els qui defensaven aquesta acció insisteixen en la crueltat de criar animals per sacrificar-los i fer-ne abrics de pell i ressaltaven les pobres condicions en que viuen aquests animals a les granges.

El problema és que el visó americà (Neovison vison) és, com el seu nom indica, originari d’Amèrica. A Europa s’ha convertit en una espècie invasora que representa un greu problema pels nostres ecosistemes. Salvar 600 visons de la mort però en fer-ho causar la mort i potser la desaparició d’altres espècies del teu medi ambient no sembla gaire assenyat. Les fures i les llúdries ja tenen prou problemes com per haver de competir amb els invasors americans. Puc compartir el disgust amb aquestes granges i amb el negoci de la pelleteria, però alliberar espècies invasores com aquestes és un coi de disbarat. Per molt bonics que siguin els visons les coses s’han de fer d’una altra manera. A més, és poc útil ja que l’empresa els reposarà i, a part d’un titular i una foto, no s’haurà aconseguit gran cosa.

És cert que aquestes accions no són la única causa de la invasió de visons americans. N’hi ha que s’escapen solets de les granges, però això justifica alliberar-ne centenars al medi ambient? Només des de una profunda ignorància sobre el que és un ecosistema, l’impacte que tenen aquests espècies invasores i com funcionen les relacions entre els organismes a la natura és pot pensar que això va ser una bona idea.

Però quan llegeixes com ho defensen, massa sovint descobreixes que al desconeixement s’hi afegeix un notable grau de fanatismes. Un problema amb el que tots els moviments, per dignes que siguin inicialment, acaben topant. S’ha apuntat que els qui fan aquestes accions no són ecologistes sinó animalistes. Unes ideologies notablement diferents.

Els animalistes defensen que els animals tenen els mateixos drets que els humans i porten aquest raonament a l’extrem. Per això trobes que hi ha qui arriba a equiparar la inseminació artificial que es fa a les vaques amb una violació. Segons ells, prendre un got de llet al matí és aprofitar-se del maltractament a que han sotmès un animal que ha sigut violat. I afirmen que si ets feminista necessàriament has de ser vegà ja que no pots menjar aliments obtinguts explotant femelles d’altres espècies. De fet, semblaria que no pots tenir cap ideologia sense ser animalista alhora.

És clar. Amb aquests raonaments tan extrems hi ha poc a discutir. I, potser estic molt equivocat, però equiparar el que li ha passat a una dona que ha sofert una violació amb el que els fan a les vaques em sembla que és un disbarat que, a més, resulta profundament ofensiu per les dones que han patit aquesta agressió. Per descomptat defenso que els animals no han de ser maltractats i que el negoci no justifica segons quines condicions de vida tenen. Però tot en la seva mesura.

No puc deixar de penar que tornem al problema del desconeixement sobre els animals. Hi ha qui parla de “animalisme cuqui” ja que aquests moviments es centren en animalons bonics. No es mobilitzen per defensar els gripaus o les processionàries del pi, que també són animals. Per poc que entenguis una mica les relacions que hi ha a les xarxes tròfiques que s’estableixen a la natura de seguida t’adones que tot plegat és un disbarat, però aquest és un coneixement que passen per alt. Els coneixements d’ecologia, etologia o simple biologia no semblen necessaris per abraçar aquests moviments radicals. Més aviat al contrari. Aparentment la seva referència són els animalons de les pel·lícules de Walt Disney; simpàtics, amables i cantaires i que mai es devoren entre ells, no es roben les cries, ni es parasiten de maneres terriblement cruels.

Vivim una època curiosa en la que la tendència a ignorar la realitat per defensar les nostres fantasies és cada vegada més estesa. I això no pararà de donar problemes i, també, d’arruïnar iniciatives que, ben plantejades, serien del tot dignes i molt necessàries.

La regla i les astronautes

dijous, 12/01/2017

Quants tampons fan falta al llarg d’una setmana de regla? Davant d’aquesta pregunta, la majoria de noies respondran immediatament o potser faran un ràpid càlcul mental per donar una xifra, mentre que la majoria d’homes posarem cara de pòquer… i ho preguntarem a la dona més propera. La pregunta, però, la van fer de manera molt seriosa els enginyers de la NASA a Sally Ride, la primera dona astronauta. Als anys 80, gairebé la totalitat dels enginyers de la NASA eren homes i, simplement, no sabien aquesta mena de detalls.

Segons explicava la Sally, la conversa va ser fins i tot graciosa. Mentre preparaven la missió STS-7 del transbordador espacial on havia d’anar, li van preguntar si amb 100 tampons en tenia prou. “No en calen tants” va respondre. “És que volem anar sobre segur” van dir-li. “Podeu dividir la xifra a la meitat i seguirem anant segurs” els va assegurar.

Ara pot fer gràcia, però en aquell moment, el tema de la regla a l’espai era un problema que no tenia una resposta clara. A gravetat zero la sang menstrual seguirà el mateix camí que a la Terra? Després de tot, la sang i els fluids del cos es reparteixen de manera diferent a l’espai. Sense gravetat mostren una tendència a anar cap al pit i el cap. És normal, ja que el sistema cardiovascular ha evolucionat per contrarestar la força de gravetat que fa caure la sang cap a les cames. Però si això passés amb la sang menstrual podria ser un problema seriós. Es coneixen casos d’endometriosi i fins i tot peritonitis per “flux menstrual retrògrad”. I una peritonitis és una situació greu que no voldries tenir a l’espai.

El problema és que per moltes voltes que li donis, al final cal anar i provar-ho. Després de tot, la sang menstrual no flueix a través de artèries i venes que empenyin cap a dalt. I quan finalment van anar dones a l’espai van constatar que la regla funciona de la mateixa manera que a la Terra.

Però segueix sent una llauna i a l’espai fins els detalls més petits s’han de controlar. A la pràctica el més habitual es que les astronautes facin servir sistemes anticonceptius de llarga durada que anul·len el cicle menstrual. En realitat la absència de regla (l’amenorrea) dura uns quants anys ja que el sistema anticonceptiu es comença a fer servir durant la selecció d’astronautes i al llarg de tot l’entrenament. Un embaràs impedeix anar a l’espai i les astronautes no acostumen a arriscar-se a perdre els anys de selecció i entrenament per un embaràs d’última hora.

En general apliquen dispositius intrauterins amb hormones o implants subcutanis també amb hormones. Un percentatge menor fa servir pastilles orals. En tot cas, la decisió és de la interessada, és clar. Aparentment els percentatges són similars als que fan servir dones militars durant els desplegaments en missions de guerra. Així, a més de assegurar-te que un embaràs no impedirà la missió espacial, s’estalvien les incomoditats de la regla a l’espai. Ara ja se sap que després la fertilitat es recupera i, per ara, no s’han vist efectes secundaris destacables.

Afaitar-se, tallar-se les ungles o fer servir desodorant, son coses que es fan de manera diferent a la Terra i a l’espai. Allà, per exemple, després de rentar-te les dents no escups la pasta i esbandeixes la boca. Seria malbaratar l’aigua. El que fas senzillament és empassar-te la pasta en acabar. En aquest sentit, evitar el flux menstrual també és un sistema d’estalvi d’aigua. No tenen sistemes per reciclar l’aigua continguda en els tampons. Per unes setmanes a la estació internacional no es greu, però quan toqui anar a Mart, en un viatge d’anys de durada, no serà un tema menor. Amb el temps potser es trobaran altres solucions, però per ara les astronautes sembla que opten, molt majoritàriament, per estalviar-se el cicle menstrual durant uns anys.