ARA Ciència

En un món cada vegada més complex, sembla que com més va més demanem respostes i solucions simples. Aquest és un fet que cada vegada amb més freqüència em fa sentir incòmode. Amb arguments simplificats fins l’absurd és esgotador intentar empènyer els arguments a les zones intermèdies, als grisos i als matisos. Això m’ha tornat a passar llegint un article on una frase molt concreta m’ha incomodat. Segons el metge entrevistat, es fan massa radiografies innecessàries i afirmava que “cinc TAC equivalen a la radiació que va rebre la població d’Hiroshima amb la bomba atòmica”.

Ostres! Tanta radiació reps amb un TAC? L’està comparant amb bombes atòmiques!

En realitat és un bon exemple d’un fenomen cada vegada més freqüent. Deixar anar una informació falsa, exagerada o tendenciosa com si fos una dada científica contrastada. Segons aquests metges, fer-se TACs és gairebé tant perillós com un bombardeig nuclear. Però en realitat és així?

D’entrada no tots els TACs són iguals. És diferent si es fa d’una zona concreta o del cos sencer. També hi ha diferencies segons el grau de precisió que calgui en determinades zones. La cosa oscil·la entre 2 mil·liSieverts (escrit 2 mSv) en el cas d’un TAC de tòrax de baixa densitat i els 20 mSv. Certament això és força més que una radiografia amb els raigs X clàssics, amb els que només rebies 0,1 mSv.

Però quina va ser la radiació que van rebre a Hiroshima. En realitat és dificil saber de que coi parla el metge quan fa aquella comparació ja que la radiació que van rebre depenia directament de la distància al punt de l’explosió. Els directament afectats van rebre uns 50.000 mSv. Cinquanta mil! És bastant més que els vint de un TAC. Els habitants d’Hiroshima que estaven a un quilòmetre del centre de l’impacte encara van rebre al voltant de 1 gray, que seria entre 1000 i 20.000 mSv. Encara res a veure amb els TACs. Només a partir dels dos quilòmetres i mig comencem a acostar-nos ja que es calcula que la radiació va ser de uns dos-cents o tres-cents mSv. Ja estariem parlant de les persones que van sobreviure al bombardeig.

De manera que dir que 5 TACs és equivalent al que va rebre la població d’Hiroshima no és correcte ni de lluny. Com a molt, hauria de dir que és el que van rebre els habitants d’Hiroshima que estaven a més de no-se-quants quilometres de la bomba. També hauria d’especificar que parla dels TACs més intensos de tots i no dels habituals, d’entre 6 i 9 mSv. I finalment hauria de  suposar que els metges son rucs i no faran cas de les dosis màximes de radiació anual que legalment es poden administrar. Per cert, tampoc és el mateix rebre la radiació de cop que repartida al llarg dels anys. Un detall que el metge hauria de tenir present.

Tot plegat em sembla una afirmació simplista i exagerada que acaba resultant enganyosa.

M’empipa perquè en realitat coincideixo en que segurament caldria reduir el nombre de proves i controls que ens fem. N’hi ha que no milloren en res la nostra esperança de vida i potser empitjoren la qualitat de vida ja que ens generen un estrès innecessari. Certament un TAC implica una certa quantitat de radiació i per tant un risc. De manera que cal avaluar molt bé que és més arriscat: El risc de no detectar un tumor o el risc de augmentar la probabilitat de causar un mal amb el TAC. En general, com menys ens en fem, millor. Però fer servir comparacions exagerades no em sembla una bona manera de defensar determinades opinions.

Potser és que n’estic una mica fart tant d’afirmacions que només busquen espantar com de la filosofia del blanc o negre sense matisos.

Totes les professions tenen els seus rituals, les seves particularitats, el seu argot i les seves manies. També els qui destaquen en l’exercici de activitat i els que son un desastre i ningú entén com s’hi dediquen. Els científics no en son una excepció. També tenen manies estranyes i una de les més obsessives per un científic i desconegudes per la resta de la població, són les sigles I.F., que volen dir “Factor d’Impacte”.

No és estrany que ens obsessioni si tenim en compte que el Factor d’Impacte és la manera més habitual d’avaluar la nostra feina. Com pots saber si un científic és brillant o un desastre? De quina manera pots avaluar diferents candidats a una beca? Per decidir si un Departament o un Institut de recerca està funcionant correctament, per establir nivells de qualitat científica, per triar un candidat per una plaça determinada… Tot això passa per mesurar el factor d’impacte. L’I.F. és l’eina que fem servir els científics per valorar-nos.

I el més interessant és que, en realitat, el I.F. No hauria de servir per res d’això.

Inicialment, el factor d’impacte era una manera de saber si una revista científica era important o no. Quan escrivim un article, al final posem les referències, els altres articles on ens hem basat per fer la nostra recerca. La idea és que si una revista publica treballs molt bons, aquests articles seran citats moltes vegades a les referencies d’altres investigadors. En canvi, si publica treballs dolents o irrellevants, ningú en parlarà. Per tant, cada any “l’Institut d’informació Científica” publica un llistat on es mesura quin impacte han tingut els articles publicats a cada revista del camp de les ciències.

La idea general consisteix en contar el nombre de vegades que s’ha citat algun article d’una determinada revista en els últims dos anys i dividir el total per el nombre d’articles publicat per la revista en el mateix període de temps. Així, si una revista té un índex d’impacte de 1, vol dir que, de mitjana, cada article que publica serà citat una vegada. Les revistes importants tenen I.F. alts mentre que les noves, o les dolentes tenen I.F. baixos. Per exemple, aquest any, “Nature” tenia un I.F. de 36,280 i “Science” el tenia de 31,201. Les de medicina acostumen a ser les més citades, i Una revista com New England Journal of Medicine te un I.F. de 53,298.

És clar, això depèn del camp en concret. Comparativament hi ha menys gent que treballi en matemàtiques, per tant els I.F. de les revistes de matemàtiques són més petits. La millor en aquest camp l’any 2012 és “The Journal of the American Mathematical Society”, que té un I.F. de 3,841.

Si us hi fixeu, l’I.F. és una eina pensada per avaluar i comparar “revistes”, no investigadors. Aleshores, com és que la fem servir per avaluar la feina dels científics? Doncs el que es fa és considerar que si publiques treballs en revistes amb I.F. molt bo, implica que tu també ets molt bo. Per tant, per comparar científics, o departaments, o instituts, el que es fa és sumar el I.F. de les revistes on has publicat els teus treballs.

Bàsicament és com si intentéssim saber si algú és un bon conductor comparant la marca o el preu del cotxe que porta. Si té un Ferrari deu ser millor conductor que si té un Peugot.

Com a sistema general pot ser una aproximació, però per analitzar en detall la feina d’algú és una cagada. Tu pots ser un inútil que treballa en un grup molt bo. Pots ser amic de l’editor. Pots publicar en una revista bona un article dolent que mai mirarà ningú… Tothom sap que és un mal sistema i ja es van proposant altres maneres d’avaluar. Però de moment, i per la força del costum, seguin fent-lo servir. Fins i tot les mateixes revistes fan editorials recordant que aquest és un mal sistema. De fet, ja fa temps que es diu, però de moment tothom va encara amb el I.F. enganxat al front.

És per això els científics perdem el cul per publicar un article a Nature o Science. Garanteix que seràs ben avaluat el proper any i ho tindràs més fàcil per aconseguir finançament, beques o prestigi. Que el treball sigui brillant o útil també està bé, però és una mica secundari quan el que t’hi jugues en molts cassos és el sou o la continuïtat del grup de recerca.

En realitat és ben curiós que els científics, que presumim de ser els millors mesurant i quantificant, siguem tant incompetents a l’hora de mesurar i quantificar-nos nosaltres mateixos. Però ja se sap que a cal ferrer, ganivet de fusta.

Ha tornat a totes les portades el tema de la clonació humana, les cèl·lules mare i les promeses i els perills d’aquestes tècniques. El motiu ha sigut la publicació d’un treball on anunciaven que havien aconseguit “Cèl·lules mare embrionàries humanes derivades d’una transferència nuclear de cèl·lules somàtiques”.

La parrafada vol dir que han aconseguit agafar un òvul, treure-li el nucli, i reemplaçar-lo per un nucli provinent d’una cèl·lula de la pell d’una altra persona. Aleshores, aquesta cèl·lula ha començat a dividir-se com si fos un embrió. I d’aquí han pogut treure’n cèl·lules mare (que per això les anomenen “embrionàries”).

La tècnica inicial, substituir el nucli d’un òvul i fer que comenci a créixer com si fos un embrió, és, bàsicament la que es va fer servir per clonar l’ovella Dolly ja fa uns quants anys. En aquell moment es va parlar molt dels problemes ètics de la clonació humana, però malgrat que en altres espècies animals es van anar fent clons, en el cas dels humans la tècnica no funcionava, sense que en sabem els motius.

No funcionava fins ara, perquè aquest equip sí que se n’ha sortit. Una de les coses que s’anaven provant eren els factors de creixement, les hormones, les proteïnes que afegien al medi de cultiu. Sembla que afegir cafeïna ha resultat essencial per que la cèl·lula arrenqui a dividir, de manera que podrem fer unes quantes bromes sobre les utilitats insospitades del cafè.

La gràcia és que han aconseguit cèl·lules mare que són genèticament idèntiques que les del donant del nucli, de manera que amb elles es podrien refer (en teoria) neurones, cèl·lules pancreàtiques, cèl·lules musculars… de fet, com que són embrionàries, en teoria es pot aconseguir qualsevol tipus de cèl·lula per reparar qualsevol teixit malalt.

Tècnicament és un avanç fantàstic. Des del punt de vista de la medicina regenerativa obre unes expectatives immenses al menys a mig termini. Però, naturalment, reobre el debat sobre la clonació humana. I aquí m’ha sobtat una mica els arguments dels meus col·legues científics. He sentit dir que no cal patir perquè l’objectiu no és clonar humans. Perquè, quin sentit tindria? Perquè la tècnica encara no es gens fiable ni eficient. Perquè la legislació de la majoria de països no ho permet…

En realitat, cap d’aquests arguments sembla gaire sòlid. Hi havia un obstacle tècnic que impedia clonar humans i sembla que han trobat la manera de resoldre’l. Per cert que el que pretenien era un altre tema, però el cas és que la porta a clonar humans s’ha obert, al menys fins topar amb el proper obstacle tècnic, que segur que n’hi haurà. Que no sigui l’objectiu d’aquest treball no implica que altres grups no s’ho plantegin com objectiu. ¿Sorprendria que algú ho fes simplement per poder dir: “vaig ser el primer a fer-ho”? De fet, el que em sembla poc racional és pensar que els humans som gaire racionals.

Que quin sentit tindria? Per a mi cap, però la gent clona els seus gatets i gossets, de manera que què no faran per clonar els éssers estimats? Estrictament serà una bestiesa i no podran recuperar aquelles persones en concret. Però això és un argument racional i sospito que hi haurà qui ho farà igualment. I si una empresa veu la oportunitat de guanyar-hi diners, algú dubta que ho faran? Només caldria una mica de propaganda confosa que empenyi a persones sense coneixements tècnics a pagar per aconseguir-ho.

Que  la tècnica no és fiable? Aquests és un argument vàlid avui, però de seguida deixarà de ser-ho. Al ritme que millorem les tècniques, en molt poc temps serà fiable i funcional. Si en menys de dues dècades hem passat de necessitar deu anys i  tres mil milions de dòlars per seqüenciar un genoma a fer-ho actualment en una tarda i per mil dòlars! No hi ha motiu per pensar que les coses aniran diferent en el cas de la clonació.

I que sigui o no sigui legal… bé, no cal ni comentar-ho.

En realitat hi ha un acord força ampli en considerar la clonació humana éticament innacceptable. Hi ha acords internacionals i lleis nacionals que ho deixen clar. Però els humans acostumem a comportar-nos de manera irracional. Moltes, moltíssimes vegades fem les coses per motius completament absurds, erronis i fins i tot perversos. En moltes ocasions ho fem simplement perquè podem i després ja pensem alguna excusa per justificar-ho. Clonar un ésser humà serà una excepció? Jo en tinc moltíssims dubtes.

Per cert. Heu pensat quants diners podria guanyar algú que tingués la patent de la tecnologia per fer-ho? I quines pressions faria per aconseguir lleis que ho justifiquessin? O que les autoritats mirin a una altra banda? No. No és un debat senzill i caldran arguments de més pes i també força seny, perque cal no oblidar que a l’altre costat hi ha qui s’oposa a qualsevol aplicació d’aquesta tecnologia, encara que sigui per curar malalties de tota mena.

De vegades la física de partícules em fa pensar en un zoològic. Un indret on hi ha diferents animals situats cada un en la seva corresponent gàbia, de manera que els podem veure ordenats de determinada manera. Els físics el que tenen són partícules enlloc d’animals, però la idea és la mateixa. Els ordenen en diferents grups i a mida que passegem pel seu zoològic de partícules trobem quarks, electrons, neutrins, muons, bosons, fotons,… Naturalment cada un porta la seva etiqueta amb un seguit de característiques només comprensibles pels iniciats: Nombre leptònic, spin, càrrega de color, hipercàrrega dèbil…

Però el més divertit és el que seria l’equivalent a la secció de criptozoologia. La criptozoologia és l’estudi d’animals que no existeixen. Els dracs, el yeti, el monstre del llac Ness, el big foot, el chupacabras, les serps marines o el Kraken. En realitat, hauria d’haver dit que és l’estudi d’animals que encara no s’han descobert, ja que podria ser que algun existís.

Doncs els físics tenen un grapat de partícules que mai s’han detectat però sobre les que especulen com serien en el cas d’existir. No és un caprici sinó que és una manera de resoldre problemes que els van plantejant les teories quan volen fer-les encaixar amb les dades experimentals. Segurament la més famosa d’aquestes partícules hipotètiques és el bosó de Higgs, que, òbviament, tant bon punt el van descobrir, va sortir de la secció de criptopartícules i va passar a la zona real del zoològic.

No és la única que va seguir aquest camí. Els neutrins també es van imaginar molt abans de ser descoberts. Però n’hi ha moltes més que encara no s’han trobat mai. Unes de les preferides dels escriptors de ciència ficció son els taquions. Unes suposades partícules que viatgen a velocitat superior a la de la llum. En realitat tindrien moltes característiques curioses. Com més energia els hi dónes, més a poc a poc van, però mai més lents que la velocitat de la llum. Per resoldre els viatges o l’enviament d’informació ràpida per l’Univers, els taquions serien la solució.

Unes altres partícules curioses son els preons. Els físics sempre han anat baixant esglaons en l’estructura de la materia. Primer les unitats bàsiques de la matèria eren els àtoms. Després van veure que estaven fets de protons i neutrons. Després va resultar que els protons estaven fets de quarks. I posats a imaginar, quin seria el següent nivell? Doncs els preons. Unes partícules que segons com les combinéssim donarien un tipus o altre de quark.

Totes les forces tenen una partícula associada. El fotons van associats a la força electromagnètica, els gluons a la força nuclear forta i alguns bosons a la força nuclear feble. Doncs es creu que ha d’existir una partícula relacionada amb la força de gravetat i els han anomenat gravitons. De moment, però , no se n’ha detectat cap i, si els càlculs són correctes, encara estan lluny de la nostra capacitat de detecció.

Les WIMP, l’acrònim anglès de Partícules Massives d’Interacció Feble, serien una bona explicació per la matèria fosca que omple l’Univers i que no sabem el que és. Serien unes partícules que interaccionarien amb la matèria ordinària gairebé només a través de la gravetat. Per aquestes si que hi ha experiments en marxa , com l’IceCube, per mirar de detectar-les. Si les trobem resoldrem un bon problema pel que fa a la composició de l’univers.

N’hi ha més, amb noms ben divertits. Neutralins, fotins, inflatons, sleptons, dilatons, branons i moltes més. Previsiblement, algunes es detectaran i passaran a ser una part més del nostre coneixement. Altres es descartaran o quedaran sempre en el món de les hipòtesis que no s’han descartat però que tampoc s’han demostrat. En realitat és igual perquè moltes vegades, intentant demostrar l’existència d’alguna cosa, podem aprendre moltes altres coses inesperades.

Ahir es va fer pública la noticia de la doble mastectomia a que es va sotmetre l’Angelina Jolie. Ella mateixa, en un article al NY Times, explicava el motiu i el procés que havia seguit. La causa és bàsicament el fet de ser portadora d’una mutació en un gen, el BRCA1, que està associada amb el càncer de mama hereditari.

La cosa és una mica embolicada i cal anar amb compte amb les estadístiques. El que s’anomena “Síndrome hereditària de càncer de mama i ovari” és un cas particular que representa només al voltant d’un 5% del total de casos de càncer de mama. Es diu hereditari perquè s’ha vist que en algunes famílies hi havia una predisposició anormalment elevada de patir càncer de mama. Ara ja es comença a entendre el motiu i s’han identificat uns quants gens que en son els responsables. Entre ells, el BRCA1 Anomenat així perquè va ser el primer gen que es va associar al cancer de mama (BReast CAncer 1).

Per desenvolupar un càncer, les cèl·lules implicades han d’experimentar diferents mutacions. Ara ja coneixem uns quants gens que quan funcionen malament poden causar un càncer i normalment no n’hi ha prou amb una de sola mutació ja que cal que es perdin diferents sistemes de control de la cèl·lula. Les mutacions són errors en la seqüencia de DNA i normalment apareixen al moment de dividir-se la cèl·lula, quan es fa la copia de la cadena del material genètic. No és sorprenent que hi hagi errors. Si has de copiar un text de tres mil dos-cents milions de lletres i ho has de fer en totes i cada una de les cèl·lules que es divideixen… en alguna t’equivocaràs. No hi ha cap sistema que treballi amb total perfecció.

Però en general n’hi ha pocs d’errors perquè la cèl·lula disposa de mecanismes de reparació. Hi ha unes proteïnes que van verificant que la copia s’ha fet correctament. Per això la fiabilitat és tant bona. El problema apareix quan la mutació, l’error que fa que una proteïna no funcioni, apareix precisament en el gen encarregat de fabricar aquestes proteïnes de control de qualitat. La feina de BRCA1 és controlar que la còpia del DNA es faci correctament. Quan BRCA1 no funciona, els errors, les mutacions, es poden acumular a un ritme molt més elevat que el normal. Això fa que, amb una probabilitat anormalment alta, apareguin mutacions en els gens que poden desenvolupar el càncer.

El tema és més complicat perquè BRCA1 és un gen força gran en el que fins ara hem trobat més de 600 possibles mutacions diferents. Algunes poc importants i altres que l’inactiven completament. Segons la mutació que tingui cada persona, les probabilitats de patir un càncer de mama o ovari seran més o menys elevades. L’Angelina diu que les seves probabilitats eren del 89 %, de manera que devia tenir una versió molt poc funcional del gen.

En aquests cassos la decisió és complicada i molt personal. Viure amb una probabilitat fregant el 90 % de patir un càncer de mama extremant molt els controls o bé aplicar cirurgia abans que desenvolupi el càncer. El cas és que parlem d’una estadística, no una garantia. En tot cas, cadascú sap quines cartes vol jugar, quins riscs vol assumir i quin preu està disposat a pagar. Una decisió extremadament personal per la que és bona cosa comptar amb el suport de personal expert en consell genètic ja que cal saber que volen dir exactament aquestes xifres.

Entenc que la cirurgia que s’ha fet és la que es coneix com “mastectomia amb conservació del mugró”. Suposo (però això ho hauré de preguntar a un cirurgià) que si es fa abans de l’aparició del càncer, es pot fer amb millors condicions. El que es fa és una primera intervenció per millorar el flux sanguini del mugró. La seva vascularització és molt justeta i depèn molt del teixit mamari de sota. Per això fan un tractament que augmenta el nombre de nous vasos sanguinis que l’irriguen. Tot seguit, es procedeix a extirpar el teixit mamari intern, però deixant la pell i el mugró, de manera que amb una pròtesi, l’aparença externa queda molt poc afectada. Així l’impacte emocional es minimitza tant com actualment és possible.

Si més no, tot això ha fet que es parli d’aquest tipus concret de malaltia i que es conegui millor el problema i les opcions. També m’ha permès reflexionar en algun aspecte colateral. El procés és car. Només la proba genètica costa entre 300 i 3000 euros segons com d’acurada es faci. No és un procediment a l’abast de tothom. Aquí, en canvi, crec que és un procediment present en el consell genètic de l’Institut Català d’Oncologia que s’aplica en determinats pacients d’aquest tipus concret de malaltia hereditària. Una cosa que va bé tenir present quan es parla de privatitzar la sanitat. Per molt que de vegades el critiquem, el sistema sanitari que tenim és una cosa que hauríem de valorar i cuidar molt i molt.

Ha trigat, però finalment ja han arribat. Ahir vaig tastar les primeres cireres de la temporada. La veritat és que encara els falta un puntet per acabar d’agafar aquell color vermell fosc i aquell punt de dolçor primaveral. Però després de tot un llarg hivern, les cireres venen tant de gust que no em posaré molt exigent.

Els cirerers (Prunus avium) són uns arbres genials. Floreixen molt aviat, quan el temps encara és fred competint només amb els ametllers per avisar de la propera arribada del bon temps. Veig que el seu origen és a la costa del mar Negre, d’on van ser portats per (com no!) els romans.  Ara es troben a molts indrets del planeta, i les cireres donen un punt de color a les taules d’arreu. Un color efímer ja que normalment desapareixen ràpidament. Qui es resisteix a allargar la ma i endrapar un parell de cireres ben dolces?

De cirerers se n’han obtingut varietats que floreixen a diferents moments i en diferents indrets. Però una de les més interessants són les que es poden auto fecundar. Els cirerers, com la majoria d’arbres, tenen una particularitat: fan moltes flors. Un cirerer florit és un dels espectacles més macos que hi ha, però des del punt de vista evolutiu representa un problema. Per afavorir la variabilitat i l’aparició de formes diferents, el que interessa és creuar arbres diferents que combinin diferents càrregues genètiques.

Però el pol·len fabricat per una flor viatja amb el vent, els insectes o la gravetat i pot anar a petar al pistil de qualsevol flor. Si és la flor d’un altre arbre no hi ha problema. Però que passa si arriba a les flors de la branca del costat del mateix arbre? Seria una autofecundació molt fàcil, però que no generaria gens de variabilitat genètica. Autofecundarse és una estratègia fàcil però a la llarga poc eficient, de manera que les plantes se les han empescat per mirar d’evitar-ho.

Hi ha diferents maneres, i la dels cireres és una estratègia genètica. Tenen uns gens batejats amb el poc imaginatiu nom de “gens s” (La “s” és per l’anglès “self-incompatibility”) que es presenten en diferents versions o, com diem en biologia, diferents al·lels. Si el pol·len arriba a un estam que porta el mateix tipus d’al·lel, simplement la fecundació no tira endavant. Una mena de control d’identitat que impedeix que l’autofecundació tingui lloc.

El sistema és enginyós i útil per l’espècie, però és un mal negoci si un pagès aconsegueix una varietat excel·lent de cirerer. Aleshores el que interessa és preservar aquella combinació particular de gens. Un cas típic on no coincideix l’interès evolutiu amb l’interès del pagès. En tot cas, en el cas dels cirerers això d’anar evitant autofecundacions ha donat uns fruits remarcables. Tant figuradament com literalment!

La gran revolució dels nostres temps ha sigut internet. L’accés fàcil i immediat a tots els coneixements imaginables, a tota la informació possible, a tot el que calgui, ha revolucionat les nostres vides d’una manera que els joves d’avui en dia no poden imaginar. Cert que bona part de la informació és dubtosa, que una part considerable de l’amplada de banda es dedica a enviar pornografia i que la majoria dels correus que s’envien son spam. Però tot i així, el fet de disposar de tot el coneixement de la humanitat a l’abast d’un parell de clics ens pot enriquir d’una manera extraordinària i com mai cap generació ha pogut imaginar.

I malgrat tot…

De vegades trobes alguna cosa que t’activa un interruptor mental i et fa mirar les coses d’un altre punt de vista. En el meu cas s’ha tractat d’un anunci d’una companyia de telèfons. La idea de l’anunci no és dolenta. Un pare va amb la seva filla que li va fent preguntes sense parar, com fan la majoria de nens. Per què peten les crispetes? Per què floten els núvols? Quina diferència hi ha entre meteorit, planeta i galàxia? El pare no diu res i només somriu. I en un moment donat, treu el mòbil, es connecta i va responent a tot gràcies a la informació disponible en internet.

La pregunta és: Aquest paio no sap res de res? Per qualsevol cosa ha de mirar-ho a internet? Perquè una cosa és aprofundir en la informació gracies a la xarxa i una de diferent és ser incapaç de respondre preguntes de nens sense consultar la Viquipèdia. És exagerat, és clar. Però a aquestes altures ja no considero exagerat cap anunci. Massa vegades he vist que al final les coses acaben ser iguals o pitjors del que la publicitat anticipava.

Una de les xerrades TED més brillants la va fer en Ken Robinson i defensava que l’escola mata la creativitat. El sistema educatiu està pensat per educar als nens de determinada manera molt concreta, afavorint determinats coneixements, determinades maneres de pensar, i inhibint-ne d’altres. Té part de raó, però això no és res comparat amb l’efecte que pot exercir internet. A l’escola, si més no, hi ha mestres que veuen com són els alumnes, que poden influir en ells, que poden valorar les diferents capacitats i que poden modular una mica l’efecte del sistema educatiu sobre les criatures. Amb internet no hi ha res d’això. Només quantitats immenses d’informació de les que a la pràctica només s’aprofita la primera pàgina que apareix a Google.

Cada vegada més ens trobarem amb la pregunta: Per quin motiu m’he d’esforçar a aprendre coses que en realitat puc trobar a Internet sense més? Si només valorem la quantitat de coneixements, la resposta seria que no n’hi ha cap de motiu. Ara bé, els humans millorem a base de la creativitat, de connectar els coneixements que adquirim, analitzar-los de diferents maneres, relacionar-los amb altres coses aparentment llunyanes i cuinant-los en un còctel mental que mai sabem quin resultat ens oferirà. Així es generen coses noves, noves idees, noves teories científiques, noves formes d’art, noves maneres d’expressar. Però per fer-ho, cal que aquests coneixements els tinguem al cap. Disposar d’ells en algun racó de la xarxa és extraordinàriament útil, però no serveix per segons que.

La ciberdependència la comencem a albirar quan els professors topen amb treballs fets a base de copiar i enganxar fragments de la Viquipèdia. Però això només és el principi, i no sembla un camí que ens interessi recórrer. Si més no, si volem formar les noves generacions amb capacitats per pensar, per saber i per interpretar. Internet és una de les eines més poderoses que mai no hem tingut per accedir al coneixement. Però no és el coneixement.

És curiós que quan es parla de ressonància, sempre apareixen els mateixos exemples. Gronxadors, copes que es trenquen, ponts que s’ensorren i soldats que perden el pas. El motiu és que són fenòmens molt intuïtius i alhora espectaculars.

L’exemple del gronxador és el més senzill perquè tots ens hem o ens han gronxat alguna vegada. Comences amb una petita empenta, i la repeteixes quan el gronxador torna a arribar al punt de partida. La oscil·lació cada vegada serà més gran sempre que vagis donant una empenteta precisament quan arriba al punt màxim. L’energia que apliques es va sumant cada vegada de manera que un petit moviment inicial acaba per ser un gran balanceig. La clau és el moment en que dónes l’empenta. Si ho fas en qualsevol altre moment la cosa no funciona. No apareix la ressonància.

En el cas del pont l’exemple dels soldats passant marcant el pas també és fàcil d’imaginar. El primer cop que donen amb el peu genera una petita vibració. Si el següent pas dels soldats coincideix exactament amb el punt màxim de la vibració del pont, l’energia s’afegirà a la que hi havia i la vibració serà més gran. Cada pas que donin augmentarà la vibració i el pont por arribar a oscil·lar molt i molt. Diuen que es pot arribar a trencar tot i que és molt poc probable que enganxin justament la freqüència de vibració del pont, que dependrà de com estigui construït.

Això va passar una mica quan van inaugurar el pont del mil·lenni a Londres. Petites oscil·lacions causades per la gent forçaven la gent a caminar precisament al ritme de les vibracions, de manera que persones i pont van començar a ressonar de manera força espectacular, fins que van tancar el pont per fer-hi modificacions que evitessin aquest efecte.

És curiós pensar que tot té freqüències de vibració particulars. Moltíssimes vegades aprofitem aquestes freqüències de manera inconscient per amplificar fenòmens aplicant una mica de ressonància. Els instruments musicals es fabriquen buscant ressonàncies que amplifiquin el so. Cada vegada que sintonitzem una emissora de radio estem buscant un punt de ressonància en el senyal.

Que una corda vibri ens sembla normal. És la mena d’objecte que associem amb ones i freqüències. Però costa més visualitzar una copa de vidre vibrant. Quan ho veus, resulta espectacular i entens com les vibracions del so, que no deixen de ser pujades i baixades de pressió de l’aire, poden entrar en ressonància, deformar-lo i fer-lo trencar. També fa gràcia veure les freqüències de vibració de tambors o d’amplificadors.

Hi ha qui ha calculat la freqüència de vibració de la mateixa Terra. Un càlcul que de seguida el van aprofitar (incorrectament) per imaginar fenòmens místics de ressonàncies tel·lúrica amb les energies de planeta o coses similars.

En tot cas, la ressonància no deixa de ser un fenomen extraordinari. Pot fer que dos objectes, amb moviments inicialment independents, comencin a compartir el ritme de vibració. L’únic que cal vigilar, és clar, és que l’augment d’energia que es va generant quan apareix la resonància es mantingui dins els paràmetres de seguretat.

Quan es planteja buscar vida extraterrestre un dels dubtes principals és saber si estàs buscant un fenomen molt freqüent o molt inhabitual. La vida apareix de manera inevitable com a conseqüència de les lleis de la natura? O és un fenomen extraordinari? De moment la pregunta no té resposta ja que l’únic planeta on sabem que ha sorgit és la Terra. En realitat, tot just comencem a dirigir una mirada encara molt pobre a altres indrets de l’espai i tot i així ja estem trobant moltíssims exoplanetes.

Mentre no tinguem més dades, només podem especular sobre les dues possibilitats més extremes. Per exemple, podria ser que la Terra fos un indret extraordinàriament especial o s’haguessin donat unes condicions molt improbables que van permetre que determinades reaccions químiques acabessin per generar compostos que es replicaven i evolucionaven cada vegada de maneres més complexes fins generar el que entenem per “essers vius”.

Potser la vida només pot aparèixer si hi ha aigua líquida, determinats compostos químics en determinades concentracions molt precises, una atmosfera amb determinada composició, una geologia relativament estable per permetre que les espècies tinguin temps d’evolucionar i adaptar-se als ecosistemes, però que no sigui massa estable per permetre l’aparició de nous reptes adaptatius, empenyent l’evolució cap a formes més sofisticades de vida…

Això exigiria un planeta amb una mida determinada, de manera que la gravetat no sigui ni tant gran que no permeti una certa mobilitat als organismes, ni tant petita que no sigui capaç de retenir una atmosfera mínimament complexa. Ha d’estar a una determinada distància del Sol que permeti que l’aigua no es congeli ni s’evapori. L’estrella ha d’emetre determinada quantitat de radiació que permeti l’aparició de vida, però que no fregeixi les molècules complexes que es formin. Ha d’haver-hi un satèl·lit que estabilitzi la seva rotació o que generi marees on pot generar-se una gran biodiversitat…

Molts condicionants que poden fer que la vida aparegui en un nombre realment molt petit d’indrets. Segons aquest punt de vista, segurament estem molt sols a l’Univers. A la Terra li va tocar la loteria, però ja se sap que a la loteria el nombre de guanyadors de la grossa és molt petit.

Ara bé. Les coses podrien ser completament diferents. Totes aquestes condicions semblen necessàries perquè aparegui una vida similar a la de la Terra. Amb la nostra bioquímica, la nostra manera d’obtenir energia i els nostres cicles vitals. Ja sabem que la vida basada en el carboni i l’aigua és factible, però això no exclou altres possibilitats. Potser l’amoníac sigui el dissolvent emprat per altres organismes que tinguin cadenes de silici per fer les seves unitats estructurals. Potser respirin clor i treguin energia de les radiacions gamma. Potser ells descartin que la vida es pugi trobar en una atmosfera amb un gran percentatge d’un gas tòxic com l’oxigen…

Considerar-nos especials pot indicar només una gran falta d’imaginació o de coneixements. Però pensar que la vida no té restriccions imposades per les lleis de la química o la física també és poc realista. La realitat segurament estigui en algun punt intermedi entre els dos extrems. Normalment es busquen planetes que estiguin a la “zona d’habitabilitat”, a una distància de les seves estrelles que permeti l’aigua líquida. És normal començar a buscar en els indrets més fàcils, allà on sabem que ja ha passat una vegada. Però no ens hauríem de limitar i també és un exercici interessant intentar imaginar com seria la vida originada en un planeta gelat, en un gegant gasós o en un planeta errant sense estrella.

400 ppm. Això vol dir 400 parts per milió. És la concentració de CO2 que l’atmosfera de la Terra és a punt d’assolir, probablement aquest mes. A la gràfica de l’observatori de Mauna Loa, a Hawaii, es pot veure com la concentració de CO2 ha anat augmentant lenta però inexorablement des que van començar a mesurar-ho, als anys seixanta. La pujada va oscil·lant perquè hi ha un cicle anual en la concentració de CO2, amb un màxim al Maig i un mínim a l’Octubre. El motiu és que durant l’estiu, quan la vegetació és més abundant, les plantes capten més CO2 de l’atmosfera. I com que hi ha més vegetació a l’hemisferi nord, el que predomina és l’efecte del nostre cicle estiu-hivern.

Aquesta xifra de les 400 ppm, en si mateixa només és simbòlica, però serveix per recordar-nos que seguim tenint un problema, que l’hem generat nosaltres i que caldria fer alguna cosa per solucionar-ho. Actualment la crisi és la gran excusa per fer qualsevol cosa que interessi als grups de poder i per deixar de fer tot el que no els convingui, i la lluita contra el canvi climàtic entra en aquesta categoria.

Quan hi ha un problema de seguida es formen diferents grups. La majoria no fa res i espera a que algú ho solucioni. N’hi ha uns quants que es posen a la feina per mirar de trobar la solució i aplicar-la, i també hi ha els qui amb el problema ja els van be les coses i intenten que no es faci res. Un exemple de llibre d’aquest tercer grup va ser la industria del tabac. Quan es va començar a relacionar el consum de tabac amb el càncer van invertir molts diners i esforços a negar aquesta relació, a desprestigiar els qui ho afirmaven, a minimitzar-la després i a retardar tant com fos possible l’aplicació de mesures anti-tabac. Val a dir que se’n van sortir força bé.

Ara passa el mateix amb les industries relacionades amb activitats que generen CO2. Petroli i carbó sobretot. Son lobbies poderosos que fan la mateixa estratègia. Durant uns anys simplement van negar que l’augment de temperatures fos real. També que hi hagués correlació amb els gasos hivernacle. Quan això ja no es va poder aguantar més, van començar a parlar de cicles geològics i a fer campanya negant que l’augment fos causat per l’activitat humana. I pel camí, treballen desprestigiant als científics que treballen en el clima.

Això ho porten fins extrems absurds. L’important és que funcioni. Fins l’extrem de relacionar granges d’aerogeneradors amb la pedofília, o posar anuncis lligant terroristes amb el canvi climàtic. Absurd? Si, però és igual. El que els interessa és que sigui efectiu i sembrar la llavor del dubte. La mateixa estratègia igualment absurda la veiem per aquí en altres temes i constatem que no hi ha cap inconvenient en defensar posicions contraries al sentit comú més elemental quan això és útil.

Els negacionistes aniran fent servir arguments barruers o elaborats, però les dades segueixen allà. El CO2 va augmentant a un ritme descontrolat. El desglaç dels pols segueix progressant. Les geleres van desapareixent. Aquí veiem que la primavera arriba cada vegada més aviat i que les espècies de vegetals es van desplaçant lentament cap al nord.

Passar de 300 a 400 ppm és passar només del 0,03 % al 0,04%. Pot semblar poquet. Però fer-ho en l’atmosfera de tot un planeta és una barbaritat. Oh! Sí! La Terra anirà fent. Però els que ens l’estimem tal com és no hem de perdre de vista el que ens indiquen les dades. Al menys per deixar als nostres fills un planeta digne on puguin viure les seves vides en un clima i un ecosistema global com el que hem conegut.

Perquè de moment res fa pensar que la corba s’aturi als 400 ppm.