Plàstic i eruges.

dilluns, 22/05/2017

El plàstic va ser un gran invent, però també va generar un gran problema. Quan el van començar a fabricar era fantàstic ja que no es feia malbé, era barat i permetia milers d’aplicacions diferents. El problema era que no es degradava, de manera que qualsevol producte que fessis amb plàstic, seguia sense canvis molts anys després. En un principi no semblava un impediment, però a la llarga i a mida que milions de tones de plàstic s’anaven acumulant al mar,  vàrem començar a ser conscients que allò de tenir un material que no es degrada pot ser una mala idea.

Per això, quan fa unes setmanes es va anunciar que havien descobert un cuc que es menjava el plàstic va semblar que ja havíem trobat la solució al problema. Podem seguir fabricant-ne, que ja posarem cucs als abocadors perquè se’l vagin menjant. Fàcil, no? Doncs no. Com sempre, la cosa és més complicada i la solució no és tan senzilla.

Per començar, un detall que com a biòleg no puc deixar passar per alt. La bestiola que menja el plàstic no és un cuc sinó una eruga. Es tracta de la forma larvària de l’arna de la cera (Galleria mellonella), a la que si li dones temps, s’acaba convertint en una mena de papallona. Una cosa que els cucs no fan.

El descobriment el van fer per casualitat. Unes quantes erugues es van escapar de la bossa on les havien ficat i la investigadora va veure que ho havien aconseguit ja que hi havien fet uns quants forats. Va aprofundir una mica més i van acabar demostrant que aquestes erugues degraden el plàstic. No està tan clar que se’l mengin ja que sembla que simplement posant-s’hi a sobre ja el degraden, de manera que es pot tractar d’un enzim que secretin o alguna cosa similar.

I tampoc es pot parlar del “plàstic” en general ja que hi ha molts tipus de plàstics diferents. El que aquestes erugues degraden és el polietilè, el de les bosses del supermercat. El que fan es transformar-lo en polietilenglicol, però dels detalls encara en sabem ben poca cosa. Per descomptat, ignorem que passa amb molts altres tipus de plàstics, químicament diferents del polietilè.

En realitat no és el primer organisme que degrada algun tipus de plàstic i ja coneixem algun bacteri que també ho fa.  Però de moment són fets puntuals que estan molt lluny de representar una solució per l’acumulació de plàstic. Fins i tot quan establim el mecanisme i (si es tracta d’això) purifiquem l’enzim que catalitza la reacció de degradació, difícilment servirà per tractar tot el plàstic que generem. També hauríem de veure que en fem de les tones de polietilenglicol que es generarien. Potser serà útil a la llarga, però de moment el més assenyat és minimitzar tan cm sigui possible la generació de materials de plàstic. Especialment els que es fan servir molt poc temps i es llencen immediatament.

OVNI

divendres, 19/05/2017

Ja no hi ha ovnis al cel. El nostre planeta deu haver perdut interès com a destí turístic galàctic o potser una crisi de grans dimensions ha encarit massa els viatges interestel·lars, perquè el nombre d’albiraments d’ovnis ha caigut en picat des de fa anys.

Quan era jove les notícies d’ovnis, d’abduccions extraterrestres i de missatges de les estrelles eren el pa nostre de cada dia. A les revistes hi havia grapats de fotografies, invariablement borroses i desenfocades, que tant prometien invasions imminents com contactes per elevar la humanitat a un nou nivell de coneixement. Era molt excitant i només resultava desconcertant la infinita varietat de tipus de naus, anatomies dels extraterrestres i maneres de comunicar-se que feien servir.

Hi havia naus en forma de puro, de cub, de coet o d’estrella, però sobretot de platet volador. Grans o petits, solitaris o en formació, sempre hi havia algú que descrivia un contacte en la tercera fase. Podia ser un excursionista o un pilot d’avió, l’únic en que coincidien era en que no havien tingut temps de fer una bona fotografia que demostrés el que deien. Al final tot es reduïa a la visió d’un puntet de llum al cel que es movia de manera estranya.

Curiosament, la progressiva desaparició dels ovnis ha anat paral·lela a la generalització de les càmeres incorporades als mòbils i les càmeres fixes que vigilen per tot arreu. Ara qualsevol cosa que passi queda fotografiada per grapats de càmeres mòbils o fixes. També és mala sort que justament ara, que ja és gairebé segur que es podrien obtenir imatges dels ovnis de qualitat, aquests hagin decidit deixar de visitar-nos!

Però no penseu que la desaparició dels ovnis és poca cosa. També han abandonat els llocs d’origen. N’hi havia que suposadament venien del satèl·lit de Júpiter, Ganimedes. Però ara que ja hi hem enviat sondes a explorar-lo, trobem que no queda ni rastre de les naus, les bases d’extraterrestre o les ciutats habitades per ganimedians. També hi havia el que venien d’un planeta anomenat Ummo, però aquest encara no hem trobat on para, de manera que no podem dir-ne res. Bé, als anys noranta ja va haver qui confessar que s’ho havia inventat tot, però pels autèntics seguidors això va ser un detall irrellevant. Ells hi creien i per tant, Ummo havia d’existir.

I ara tot és molt més avorrit. Passejant per un indret solitari ja no hi ha la tensió de topar cara a cara amb un grapat d’extraterrestres que saben aprendre els idiomes de la Terra però que mai no es prenen la molèstia d’anar a un indret poblat, la seu d’algun govern o la redacció d’un diari. Tampoc hi ha aquelles abduccions amb els experiments amb un rerefons més o menys sexual que descrivien les víctimes. I ara, quan es descobreixen unes runes, ja ningú imagina que cada dibuix que recordi un humanoide en realitat representa als extraterrestres amb equips espacials.

Ah! I també s’han perdut aquelles emprenyades que agafaven els seguidors dels ovnis quan mostraves un mínim escepticisme. Ningú t’acusa de tenir la ment tancada si decideixes que no n’hi ha prou amb veure un puntet brillant al cel per decidir que els extraterrestres estan arribant. També es troba a faltar la mirada de menyspreu i el to de veu de superioritat amb el que et deien “tu creu-te la versió oficial de tot el que et diuen. Ja t’ho trobaràs…”.

Els vells temps dels ovnis i els extraterrestres! Les noves generacions no saben el que s’han perdut.  Però, qui ho sap? Potser tornarà la moda. Si van tornar els pantalons de pota d’elefant, qualsevol cosa es possible.

Som mamífers. No ho oblidem!

dijous, 18/05/2017

Fa un parell de dies va començar a Bèlgica un judici contra els pares d’un nen que va morir de malnutrició l’any 2014. Tenia tot just set mesos i només pesava quatre quilos. Si fa no fa, la meitat del que tocaria en condicions normals. Pel que sembla els pares van decidir que el nen tenia intolerància al gluten i a la lactosa i l’alimentaven amb llet de quinoa. També havien provat la llet de civada i la de soja. De fet, havien anat intentant alimentar-lo amb diferents opcions de les que tenien a la tenda de productes naturals. D’altra banda, el diagnòstic d’aquestes intoleràncies no l’havia fet cap metge. Ho havien decidit els pares sense més.

Tot plegat un dramàtic exemple (extrem) del mal que pot fer la ignorància. I es que cal ser bastant ignorant per oblidar que els humans som mamífers i, com a tal, en els primers mesos de vida el millor és alimentar-se de la llet materna. Essencialment és per això que van evolucionar els pits de les femelles dels mamífers. I el resultat final d’uns quants milions d’anys d’adaptacions és que la llet materna és excel·lent per al desenvolupament dels nadons. Cada espècie ha adaptat la composició de la llet a les necessitats metabòliques de les seves cries.

I l’adaptació és fins als detalls més petits. No es tracta només del percentatge d’aigua greixos o sucres, ni de la quantitat de proteïnes, vitamines i minerals que tingui. La composició dels aminoàcids és la necessària. Un detall important ja que no totes les proteïnes són iguals. Per això es diu que no totes tenen el mateix “valor biològic”. De fet, l’activitat metabòlica del fetge de la mare es modifica per fabricar proteïnes de la llet amb la composició d’aminoàcids més escaient per la criatura.

La composició iònica de la llet fa que sigui isosmótica amb la sang del bebè. Això vol dir que no generarà problemes en el moviment de molècules cap a l’interior i l’exterior de les cèl·lules i que els budells estaran funcionant en les millors condicions.

El sucre que conté la llet és, essencialment, lactosa. De petits tenim un enzim, la lactasa, que permet metabolitzar-la sense problemes. Algunes persones en arribar a la maduresa deixen de fabricar lactasa i la llet els senta malament. Un problema d’alguns adults, però no dels nadons. I en tot cas, no és un tema que uns pares puguin diagnosticar sense més.

El més curiós és el fet que pensessin que les diferents llets vegetals podien suplir la de la mare. Per començar, si és d’origen vegetal, no és llet. Podem jugar amb les paraules, però estrictament la llet ha de sortir d’una glàndula mamària. Les anomenades llets vegetals, a part de ser de color blanc, tenen molt poc a veure amb l’autèntica llet. Per cert que la composició en proteïnes, sucres o greixos no s’acosta en res a les necessitats d’un nado, ni s’adapta a les seves capacitats digestives.

La importància de la llet la tenien molt clara els nostres avantpassats. Per això, si una dona no podia alletar al seu fill pel motiu que fos, hi havia la figura de les dides. Dones que alletaven als fills d’altres dones de manera gairebé professional. Si no hi havia més remei, es podia recórrer a llet de vaca convenientment diluïda. La llet de vaca  sense modificar és excel·lent pels vedells, però no pels humans. I avui en dia hi ha molts tipus de fórmules de llet artificial. Normalment feta a partir de la de vaca però modificant amb més precisió el component de proteïnes i greixos per aproximar-la més a la humana. Qualsevol d’aquestes opcions serviria, però en cap cas un líquid obtingut d’un vegetal.

Tot plegat resulta molt frustrant. Tots els ingredients de les llegendes urbanes (gluten dolent, lactosa dolenta, llet dolenta, vegetals bons, quinoa fantàstica,…) agrupats en una única història i combinats de la pitjor manera possible gràcies a una bona dosi d’ignorància.

Teoria de la ment

dimecres, 17/05/2017

Hi ha un concepte en psicologia que trobo particularment interessant i al que li han posat un nom que trobo especialment absurd o desencertat: la “Teoria de la Ment”. Cada vegada que ho sento penso en una teoria que permeti explicar com funciona la ment, com s’origina la vida psicològica a partir dels senyals que s’envien les neurones, com s’estableix el lligam entre les cèl·lules i els pensaments. Ara mateix no en tenim ni idea però abans o després caldrà bastir una teoria que expliqui com emergeix la ment, de manera que semblaria raonable anomenar-la “teoria de la ment”.

Però no. Algú amb molt mala idea va aplicar aquesta designació a un altre fet, també interessant, però que podria tenir mil altre noms enlloc d’aquest. No se qui va ser el geni que el va triar, però… et vas lluir, maco!

Disposar de “teoria de la ment” vol dir que tens la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Que entens que algú altre pot mirar les coses des del seu punt de vista, que és diferent del teu. Que si estàs en una cantonada i pots veure el que passa als dos carrers entens perfectament que algú que estigui en un dels carrers no pot veure el que passa a l’altre, encara que tu sí que puguis.

Sembla una obvietat i tots ho fem de manera inconscient, però els nens no desenvolupen la teoria de la ment fins que tenen uns anyets (entre tres i quatre). I en el cas dels animals resulta complicat saber si la tenen o no. El salt de disposar o no de teoria de la ment és essencial per qualsevol organisme que pretengui establir grups socials relativament complexos. Per exemple, sense aquesta capacitat no pot existir l’empatia. De fet, un dels problemes que s’esgrimeix en el cas de l’autisme és la dificultat que tenen aquests nens per desenvolupar la teoria de la ment. Una afirmació potser massa radical i que està en qüestió.

Disposar de teoria de la ment (quin nom més absurd…) és un dels grans èxits de la ment humana. De vegades sembla que massa èxit i tot ja que al final atribuïm capacitat mental a organismes i fins i tot objectes que no en tenen de ment. Acabem atorgant unes capacitats mentals més o menys difuses des de les nines fins als cotxes, de les mascotes fins a les muntanyes.

També cal dir que la teoria de la ment és d’aquelles coses que pot estar ben tergiversada. Donem per fet que entenem el que pensen o senten o experimenten els altres, però normalment ho fem des del nostre punt de vista. Això vol dir que la visió que tenim de la ment de l’altre molt probablement estigui totalment distorsionada pels nostres prejudicis.

Si ho pensem una mica ens adonem del doble salt mortal que representa la teoria de la ment. Una cosa és tenir percepció d’allò que veiem o que percebem amb els sentits. Més complicat és disposar de records o emocions que ja representen un cert nivell d’abstracció. Però entendre i posar-te en el lloc de la ment de l’altre requereix fer una abstracció sobre aquell fenomen que fa sevir l’altre per fer abstraccions. Poca broma amb les complexitats de la ment!

Quan ovulen, les dones no els prefereixen més mascles

dimarts , 16/05/2017

Les explicacions senzilles a problemes complexos acostumen a ser satisfactòries, però errònies. Per desgràcia, com que són intel·lectualment satisfactòries, tenim tendència a donar-les per bones amb molta facilitat. D’això no se n’escapen els científics i la diferència és que tenim la obsessió per verificar les dades i repetir experiments. En teoria és per fer que la ciència avanci. Sovint, però, és més per fer la punyeta a un equip investigador rival que altra cosa. Sigui com sigui, amb el temps les teories es van posant aprova i moltes de satisfactòries s’han de deixar estar.

Això està passant en una explicació que es donava sobre el paper que hi tenia el moment del cicle menstrual en les preferències que presenten les dones a l’hora de triar parella. L’explicació que havia triomfat era que a la meitat del cicle, durant l’ovulació i, per tant, en el moments de màxima fertilitat, les dones mostraven preferència per homes amb trets més “masculins”. Els estudis es feien presentant imatges de cares que modificaven per fer-les més o menys amples i anguloses, que són uns dels efectes de la testosterona. L’efecte s’explicava assumint que com més masculina és l’aparença millor càrrega genètica porta incorporada i més èxit reproductiu tindria. La resta del cicle, quan les hormones indiquen que la reproducció ja no és un factor rellevant, aquest efecte desapareixeria.

Durant un temps van sortir un seguit de treballs que coincidien en aquests resultat, però també n’hi havia que hi discrepaven. El que passa és que l’explicació encaixava molt bé en teories establertes, de manera que la tendència era a donar per bons els treballs que trobaven la correlació i a posar en dubte els que no.

En realitat, la majoria de treballs resulten poc concloents, especialment en temes tan subtils com aquests. Una visió crítica trobaria punts dubtosos en la majoria dels estudis. Grups massa reduïts, definicions d’atractiu poc precises, mesures d’hormones insuficients… No pots fer un estudi nomes amb una dotzena de dones, han de ser centenars. No pots refiar-te de quan t’han dit que van tenir la regla, has de mesurar els nivells hormonals per saber exactament en quin moment del cicle es troben. No has de fer el test una única vegada, ho has de repetir en diferents ocasions per cada dona. Hi ha pocs estudis que tinguin tots aquests detalls (i més) en compte.

Però quan han anat afegint aquestes variables, la correlació que es trobava s’ha anat esvaint. La teoria pot ser intel·lectualment satisfactòria i encaixar amb la teoria que més gràcia ens fa, però les dades indiquen cada vegada més clarament que no, que el moment del cicle hormonal no modifica de manera important les preferències de les dones. El que es troba és que sempre prefereixen fesomies més masculines i la diferència que es pot detectar és en referència a trobades esporàdiques o a relacions a llarg termini. En el segon cas, els que tenen aspecte menys masculí ja tenen més probabilitats. En canvi, per passar una estona i prou, triomfen els d’aparença més masculina. Res que no intuíssim des de l’adolescència, d’altra banda.

Aquesta mena d’estudis els trobo interessants, no tant pel fet de quina mena de paios agrada més a les noies, sinó perquè em recorden la dificultat enorme de dissenyar experiments que permetin treure l’entrellat al paper de la biologia i dels aspectes socials del comportament. Hi ha qui opina amb molta decisió que un aspecte té més pes que l’altre, però en realitat no hi ha tantes dades que permetin fer gaires afirmacions. Només podem confirmar l’absurd d’intentar entendre la complexitat humana fixant-te només en els gens o en l’ambient. Som una barreja dels dos factors, però aclarir quin te més pes en cada situació resulta fascinantment complicat.

Molècules i aromes

dilluns, 15/05/2017

Els aromes de les plantes són una de les millors coses de la primavera. No és que la resta de l’any desapareguin les olors i n’hi ha prou d’esprémer una branca de romaní i olorar els dits per comprovar-ho. Però quan arriba la floració, l’alliberament d’aromes a l’aire es dispara i passejar per segons quins boscos o jardins esdevé un regal pels sentits.

El curiós és que hi ha molts aromes que tenen una base bioquímica molt similar. Amb petites modificacions sobre una mateixa molècula les plantes han generat aromes que podem identificar i diferenciar sense problemes. Resulta sorprenent que les aromes dels geranis, de les llimones o de l’espígol es diferencien només en la posició d’un parell d’àtoms d’un tipus concret de terpè.

Si agafem l’aroma de la llimona trobem que l’essencial és una molècula anomenada limonè. No és l’única i en tots els casos l’aroma el genera una barreja de diferents molècules, però acostuma a haver-hi un de predominant, i en el cas de les llimones és el limonè. La molècula sembla relativament senzilla i té un anell del que hi pengen un parell de grups químics (un metil i un metiletenil).

Amb una estructura molt similar trobem el linalool. En aquest cas, el que era un anell central queda obert per un costat. I els grups químics que segueixen penjant en la mateixa localització són lleugerament diferents, però si comparem molècules notem que el patró és similar. Aquest linalool és la clau de l’aroma de l’espígol o lavanda (Lavandula angustifolia). De nou, no és l’únic component de l’olor i també està en altres plantes, però en l’espígol és on resulta més determinant.

I si tornem a modificar lleugerament la molècula, i sobretot li allarguem un dels extrems que han quedat oberts a l’extrem del que era l’anell, obtenim el geraniol. No costa gaire deduir que, en aquest cas, la molècula és la que caracteritza l’olor dels geranis, però que de fet també està a les roses i altres plantes.

Pot semblar sorprenent que estructures tan similars ofereixin percepcions sensorials tan diferents. Difícilment confondrem l’olor de les llimones amb la de l’espígol malgrat la similitud estructural de les molècules implicades. La diferència s’explica primer per la resta de molècules que contribueixen a l’olor final. Però sobretot perquè cada una d’aquestes molècules activa receptors diferents a la zona sensorial de la cavitat nasal. El limonè, el geraniol, el linalool i molts altres actuen com les claus que s’uniran específicament al pany d’un receptor olfactiu del  nostre nas. En cada cas s’activarà una neurona diferent que estimularà una regió del cervell particular i que serà interpretada per la nostra ment com un olor o un altre.

En realitat no es estrany que les molècules s’assemblin ja que estan relacionades amb una de les vies metabòliques que els vegetals fan servir com una part del seu metabolisme secundari. De totes maneres, per molt interessant que sigui entendre el mecanisme que hi ha a l’arrel de l’aroma d’aquestes plantes, el millor es regalar-se olorant-les mentre passeges pel camp.

La gran taca freda

divendres, 12/05/2017

Segons el model del Big Bang per l’origen de l’Univers, s’hauria de detectar una radiació de microones provinent de tot arreu del cosmos i de determinades característiques. Seria l’eco de la llum que es va generar en el moment en que l’Univers va permetre el pas a les radiacions. Les explicacions tècniques són entretingudes, però l’important és que aquesta emissió de microones efectivament es va descobrir als anys seixanta.

Els primers mapes de la radiació còsmica de fons eren poc precisos, però amb el temps van anar millorant i ara ja disposem d’una imatge molt detallada d’aquesta emissió provinent de totes les direccions de l’univers. Es mostra com un mapa de colors vermells i blaus per assenyalar els punts més calents i més freds d’aquesta radiació. Les diferències són molt petites, unes mil·lèsimes de grau amunt o avall, però també estaven previstes en els models. A més havien d’estar distribuïdes de manera homogènia per totes bandes.

Cada vegada que s’han presentat noves dades d’aquest fons de microones els físics s’han posat contents ja que sempre fa gràcia que les dades coincideixin amb les previstes per la teoria. Però mica a mica van notar que hi havia una zona en el mapa, a baix a la dreta, que semblava diferent. Era lleugerament  més freda que la resta i es va batejar amb el poc imaginatiu nom de “la gran taca freda”.

El cas és que allò era estrany i no semblava tenir una explicació evident. En teoria les fluctuacions han de ser iguals per tot arreu ja que l’Univers sembla ser igual en totes direccions si el consideres a gran escala. Aquella taca suggeria que en aquella zona l’univers tenia alguna particularitat. I no parlem d’una zona petita!

Aviat van guanyar ressò dues hipòtesis. La més conservadora indicava que en aquell indret hi havia un “gran buit” Una zona amb poca densitat de galàxies. Coneixem algunes regions immenses de l’Univers on gairebé no hi ha cap galàxia. De fet, la distribució de les galàxies a l’Univers recorda més aviat una estructura en forma d’escuma, plena de bombolles buides. Algunes d’aquestes bombolles són  més grans que la resta. Potser on hi ha la gran taca freda simplement han coincidit unes poques d’aquestes grans bombolles.

L’altra opció era més fantasiosa i, per tant, pot fer més gracia. Segons alguna hipòtesi poden haver-hi diferent universos a més del nostre. La gran taca freda podria ser un punt de contacte entre el nostre univers i un univers veí! Una opció que fa volar la imaginació, però que s’aguanta en molt poques dades. En realitat no és més que una especulació atractiva però més que improbable. Caldrien més dades i molt més solides per pensar en una col·lisió d’universos.

Però potser al final no sigui res de destacable. Quan treballem amb moltes dades acostumem a esperar resultats homogenis, però la realitat no és un model matemàtic perfecte i sempre hi ha fluctuacions. De fet, quan s’han fet estudis de com hauria de ser la distribució de temperatures del fons de microones es van trobar que la majoria de models indicaven que era previsible l’aparició de zones més fredes per simple distribució estadística. Igual que quan fas estudis de, per exemple, l’altura d’algunes poblacions ja comptes que trobaràs alguns paios inusitadament alts o baixos i que destaquin de la resta.

L’últim estudi que han fet sembla que va per aquí. Uns autors que fa uns anys defensaven que la gran taca freda era causada per un gran buit ara han refet els càlculs i creuen que amb això no n’hi ha prou, però que tampoc cal ja que una fluctuació estadística és l’explicació més plausible. I és que de vegades veiem misteris allà on no n’hi ha. I no sempre resulta senzill diferenciar les dues opcions.

La moda del gluten-free

dijous, 11/05/2017

En pocs dies s’han ajuntat dues notícies relacionades amb la celiaquia i el gluten. La primera va ser un estudi on estudiaven l’efecte de les dietes baixes en gluten en persones que no tenen celiaquia. La segona es una alerta de l’Associació de Celíacs de Catalunya, indicant que l’actual moda dels aliments sense gluten fa que el tema es prengui de manera poc seriosa i això genera molts problemes als celíacs.

Això de les modes és una llauna i n’hi ha moltes que només tens ganes que passin d’una vegada. Ara sembla que queda molt sofisticat dir que ets una mica intolerant al gluten però que no ets simptomàtic i que en realitat ningú t’ho ha diagnosticat però que si menges sense gluten et notes com millor. Com que hi ha una moda i de seguida apareixen gurus de l’alimentació que diuen pestes del gluten, la cosa va a més i es genera un mercat de persones disposades a gastar-se diners per comprar aliments sense gluten. L’industria alimentària i la de restauració ho detecta i augmenten la oferta de productes lliures de gluten.

Tot això no hauria de ser un problema. De fet, hauria d’anar millor per als celíacs, que sí que necessiten aliments lliures de gluten. I no per un tema de modes sinó perquè realment els fa emmalaltir. Malalts de veritat. No un abstracte “no em senta tant bé el menjar”. Si una persona amb celiaquia ingereix aliments amb gluten pot perfectament acabar el dia a l’hospital, de manera que disposar de més opcions i a més bon preu per menjar és una bona cosa.

Però com que la tendència actual és, en molts casos, només una manera de fer-se l’interessant o de seguir la moda, en molts indrets no es pren prou seriosament i es cataloga de lliure de gluten coses que només són “baixes en gluten”. Per la majoria de persones que en realitat no son celíaques, la diferència és irrellevant, però per un celíac ho és molt de rellevant. Per això han fet notar que el nombre d’incidències s’ha disparat en els darrers anys fins augmentar un 600 %.

D’altra banda, s’ha dit que això de menjar sense gluten pot tenir conseqüències per les persones que no són celíaques. L’estudi que van fer s’ha interpretat de manera una mica exagerada ja que estrictament no han trobat problemes importants en els qui seguien aquestes dietes sense necessitar-ho. Però una dieta sense gluten no és una dieta exactament igual en tot excepte en el gluten. Cal eliminar determinats cereals que, a més del gluten, tenen molts altres compostos, de manera que desapareixen components que resulten beneficiosos en diferents aspectes de la salut. Es exagerat dir que la moda sense gluten perjudica als que no son celíacs, però si no en tens necessitat, no té sentit eliminar-lo de la dieta. Ni el gluten ni res. El millor és que una dieta tingui una mica de tot i massa de res.

Probablement el problema tingui a veure amb una marcada banalització dels temes de salut i nutrició. Qualsevol que sigui una mica guapo i tingui gràcia parlant en públic, es pot posar a donar lliçons de nutrició i guanyar una pila de seguidors encara que el que digui no tingui massa sentit. Com que el marge de variació que els humans tenim a l’hora d’alimentar-nos és molt gran, probablement res del que es diu sigui massa dolent i simplement serà més car. Una amanida de tofu amb baies de gogi, quinoa i skir no te res de dolent i pot quedar molt sofisticat, però no és superior ni més sana que l’amanida de tota la vida.

En tot cas, potser és hora de començar a ser una mica més seriosos amb el menjar, especialment en temes com el del gluten, que comprometen la salut de moltes persones. Evitar fer servir el mateix ganivet per tallar el pa normal i el sense gluten pot semblar una exageració. Si és per donar-li a algú que en realitat només té un grapat de manies però no és celíac, no passa res. Però com sigui una persona amb autèntica celiaquia, les conseqüències poden ser molt més importants. Els celíacs es mereixen que tots plegats ens ho prenguem una mica més en serio.

Nitroglicerina

dimecres, 10/05/2017

La pel·lícula “El salari de la por”, de l’any 1953, tracta sobre el transport que han de fer els protagonistes d’un carregament de nitroglicerina repartit entre dos camions. Tota la pel·lícula estan patint per cada salt que fan els vehicles movent-se per uns camins complicats i amb un carregament tremendament perillós. En l’escena més famosa, un dels protagonistes està preparant-se una cigarreta, dipositant el tabac sobre el paper,  quan sobtadament el tabac surt disparat i un instant després se sent el soroll de l’explosió de l’altre camió. Coses de la nitroglicerina.

En realitat la nitro va ser el primer explosiu que va aconseguir superar el poder de la pólvora. El seu potencial explosiu és molt important però té l’inconvenient que explota amb massa facilitat. No va ser fins que l’Alfred Nobel va trobar la manera d’estabilitzar-lo, preparant un material argilós xop de nitroglicerina al que va anomenar dinamita, que no es va poder fer servir en condicions acceptables. I fins i tot així, es delicat i guarda algunes sorpreses.

Però l’interessant és el motiu de perquè explota de manera tan espectacular. Aparentment, la seva composició no sembla massa complicada. Una molècula de glicerina, com la que forma part de molts dels greixos del nostre cos, a la que li han canviat tres hidrògens per tres grups nitro (-NO2). Semblaria que no n’hi ha per tant, però la molècula resultant és molt poc estable i es trenca amb molta facilitat.

Això tampoc sembla greu. Moltes molècules s’acaben trencant. La diferència en el cas de la nitro és que ho fa molt de pressa i en trencar-se genera molts gasos. A partir de quatre molècules de nitroglicerina es generen sis de nitrogen (gasós), dotze de monòxid de carboni (gasós), deu d’aigua (gasós a aquesta temperatura) i set d’oxigen (gasós). Passem de tenir quatre molècules d’un líquid a trenta cinc molècules de diferents gasos. Però com que els gasos ocupen més volum que els líquids, l’expansió del producte fa que el volum augmenti més de mil vegades. I ho fa en una fracció de segon, de manera que essencialment és una explosió. En el fons una explosió només consisteix en fer que una cosa molt petita es transformi en una de molt gran i que ho faci molt de pressa.

L’altre factor important és el que ha de passar per iniciar l’explosió. Això és, per iniciar la reacció en la que es trenca la molècula. Normalment qualsevol molècula es pot trencar si li administrem prou energia. El que passa amb la nitroglicerina és que n’hem d’administrar poca, molt poca. Una vibració prou forta pot fer que el xoc d’unes molècules amb les veïnes ja els transmeti prou energia per trencar-se. I quan ho fa la primera, el calor i l’expansió dels gasos que genera desencadena la reacció de les molècules veïnes, que alhora activen les de més enllà i…

En realitat això genera una ona de xoc en que les molècules van saltant. I com que aquesta ona es desplaça a trenta vegades la velocitat del so, la nitroglicerina està dins del grup dels explosius “detonants”, més potents que els “deflagrants”.

Per internet hi ha qui explica maneres de fer nitroglicerina. Una molt mala idea si no ets un químic expert i tens l’equipament adient. El més normal si ho intentes és que no te’n surtis o, alternativament, que sí que te’n surtis i perdis un braç, la cara o la vida pocs segons després.

Kalanchoe

dimarts , 9/05/2017

Ja tinc els meus kalanchoes plantats i creixent amb ganes. No. No tinc càncer i, si en tingués, no faria servir cap preparat de kalanchoe ni en broma. Per molt que algú vulgui vendre la fantasia de que la planta cura el càncer, tinc prou clares quines són les seves propietats i les seves toxicitats. Si ara tinc un parell de kalanchoes és per un motiu ben diferent. Simplement és que són boniques.

He de reconèixer que, estrictament, ignoro l’espècie exacta. Dins del gènere Kalanchoe hi ha descrites unes dues-centes espècies, cada una amb les seves característiques. A la botiga només deien el nom del gènere, de manera que faré com els botànics i la tractaré de Kalanchoe sp., una manera de no especificar l’espècie concreta.

La planta és d’origen africà, però s’ha estès per molts indrets del planeta. La gràcia és que es prou resistent i amb pocs requeriments, de manera que per jardiners maldestres (com jo) és una bona opció. La planta pertany a la família de les crassulàcies, que es caracteritzen per disposar de sistemes d’estalvi d’aigua. Emmagatzemen aigua dins seu i també disposen d’un metabolisme característic que fa que només obrin els estomes per la nit, minimitzant les pèrdues per evaporació.

Però, per maques que siguin les seves flors, la Kalanchoe s’ha fet famosa per les suposades propietats terapèutiques que presenta. Això pot ser un problema en un temps en que tothom es considera expert en tot ja que alguna espècie de Kalanchoe conté molècules amb propietats interessants que, desgraciadament, van barrejades amb altres amb propietats també interessants però per motius diferents.

Per exemple, en la Kalanchoe pinnata han trobat cinc tipus diferents d’uns compostos químics força complexos, anomenats bufadienólids, alguns dels quals tenen activitat contra diferents tipus de cèl·lules canceroses. Això és interessant cara a dissenyar nous tractaments, però cal vigilar perquè no tots els productes tenen la mateixa activitat. En concret, tres d’ells actuaven sobre les cèl·lules tumorals, tot i que en els estudis falta saber si també eren tòxics per la resta de cèl·lules. El problema era la presència dels altres dos, que resulten força mes tòxics. De fet, la gràcia és que siguin tòxics ja que es pensa que la planta els fabrica com insecticides per defensar-se de les plagues. No hem d’oblidar que la planta fabrica aquests compostos pels seus interessos, no pas pels nostres.

Deixaré que els entesos (els de veritat) trobin la manera de purificar les molècules útils de les plantes i d’enretirar les que donen problemes. Jo em limitaré a gaudir de la part estètica que ens ofereix, fent-la servir per donar un toc de color i posar un puntet de natura en un ambient massa urbanita. Una funció que les plantes fan amb molta eficàcia i que no s’ha de menystenir gens.