“Chernobyl”, la sèrie

dimecres, 5/06/2019

Ja va passar amb “Titànic”, una gran pel·lícula en la que es mantenia l’interès malgrat que tothom sabia que al final el vaixell s’enfonsarà. I ara han fet una cosa similar amb la sèrie “Chernobyl”. Tots sabem de l’accident de la central nuclear i així i tot han fet una de les millors sèries de fa molt temps.

Bé. En realitat sabem que va haver-hi un accident, però poca gent sap el que va passar exactament. I m’ha sorprès descobrir que ja hi ha jovent que no sap de què els parles quan esmentes Txernòbil. El temps passa de pressa!

Parlar de la sèrie és complicat en el sentit que no saps si estàs fent espòilers o no. Perquè hi ha fets històrics que si no se saben, s’haurien de saber. La central va explotar i molts treballadors van morir. La radioactivitat es va escampar i va arribar a cobrir bona part d’Europa. En realitat les autoritats soviètiques no van donar l’alarma ni començar a evacuar la població propera a la central fins que els suecs i els alemanys van posar el crit al cel avisant que el vent els estava fent arribar partícules radioactives al seu territori.

L’accident de Txernòbil és una bona mostra del que passa amb la tecnologia. Normalment s’aplica a la nuclear perquè és la que fa més por, però en general passa amb tot. Es dissenyen sistemes suposadament segurs que després resulten no ser-ho tant i quan passa l’impensable tothom corre a treure’s responsabilitats. És curiós veure com durant la sèrie (i suposo que en realitat devia anar així) no deixen de negar l’accident, ja que “les centrals nuclears poden tenir una fusió del nucli, però no exploten”. O “no se’ns acut la manera com la central podria explotar. Això no pot passar”. Una resposta similar a “el Titànic no es pot enfonsar”. Els humans tenim molta imaginació per algunes coses, però quan donem una idea per bona, ens costa Déu i ajut reconèixer que potser estem equivocats.

D’altra banda, la sèrie va bé per entendre per quin motiu va passar aquell accident “que no podia passar”. Un dels problemes amb els enginyers és una tendència infinita a subestimar l’estupidesa i la incompetència dels humans. L’accident no podia passar en condicions normals. Però si ajuntes una prova que no s’havia de fer, amb un personal que no tocava, en unes condicions inacceptables i amb un error de disseny amagat per motius econòmics… doncs abans o després, bum!

Ara fan gràcia els enginyers que salten de seguida a dir que a les centrals occidentals això no hauria pogut passar. No dubto que és cert, però segurament poden passar altres coses que ni els passen pel cap. No hi ha cap tecnologia a prova de corrupció i incompetència.

Ja s’ha dit que la sèrie és excel·lent des del punt de vista narratiu, la recreació dels personatges i la generació de tensió sense necessitat de recórrer a les estratègies habituals. El soroll dels comptadors Geiger pot ser una banda sonora terrorífica! Els crítics la posen pels núvols i coincideixo plenament. Reviure el que va passar a Txernòbil l’any 1986 és tot un bany d’angoixa, de tristesa, de ràbia i d’humilitat.

(M’ha fet gràcia llegir que hi ha qui critica que els personatges parlin en anglès. Com si Hamlet hagués de fer els seus diàlegs en danès per ser considerada una bona obra! Però a l’altre extrem també hi ha qui ha criticat que no surtin… actors negres! Realment als humans ens encanta buscar-hi tres peus al gat. I també és curiosa la dona que va tenir la pitjor setmana de la història!)

Sobredosi d’ibuprofèn

dimarts , 4/06/2019

Hi ha hagut un cert rebombori i fins i tot confusió amb la notícia que un dels fàrmacs més consumits (si no el que més) necessitarà recepta en un futur molt immediat. Es tracta de l’ibuprofèn, aquell comprimit que costa d’empassar i que prenem de seguida que hi ha febre, mal de cap o dolors menstruals. En realitat ja hauria de ser necessari comprar-lo amb recepta, però era una situació de mirar a un altre costat i les farmàcies el dispensaven sense problemes. No és que ara hagi canviat la legislació sinó que s’intentarà que es compleixi. Però ep!, això només afecta al de 600 mg. L’ibuprofèn de 400 mg no canvia i segueix sense necessitar recepta.

Com passa cada vegada que ens canvien alguna cosa a la que hi estem acostumats, molta gent ha posat el crit al cel, però en realitat sembla ser una mesura raonablement assenyada. A la majoria de països és molt difícil o directament impossible comprar ibuprofèn de 600 mil·ligrams. El que hi ha a la venta és de dosis menors. Depenent del país es pot trobar de 400, 300 o 200 mil·ligrams. Això que ens sembla tan normal a nosaltres, en realitat és l’excepció.

I el motiu és ben senzill. A la immensa majoria de nosaltres gairebé mai ens faria falta prendre tant ibuprofèn. Per les afeccions habituals, dolor moderat, mal de cap, febre o mal de regla, amb la meitat obtindríem els mateixos resultats i amb menys efectes secundaris. Quan es comenta això, tothom aixeca el dit dient que no, que ell necessita els 600 o si o no en té prou. La realitat és que gairebé ningú realment ha fet la prova i simplement ens molesta que ens canviïn el que hem fet sempre. Això afegit a una mica d’efecte placebo i ja ens tens a tots empipats perquè ens canvien el tipus de medicament.

El que cal recordar és que els fàrmacs s’han de prendre quan fa falta, però sempre en la dosi més ajustada possible. Hi ha qui li té mania a tots els medicaments (cosa que és una mica paranoica) i hi ha qui se’ls pren com l’aigua (cosa que és un disbarat). En el cas de l’ibuprofèn trobem que té, com gairebé tots, una dosi mínima, una d’òptima i una de saturació. Aquesta vol dir que és la fa el màxim efecte i que per més que en prenguis ja no aconseguiràs cap millora. Si totes les molècules d’enzim que ha de bloquejar estan bloquejades, prendre’n més ja no serveix de res.

L’ibuprofèn de 600 hauria de servir només per patologies inflamatòries especialment intenses. Una artritis reumatoide per exemple. Però és fàcil entendre que per un mal de cap o un dolor menstrual n’hi ha d’haver prou amb menys dosi. Si en preníem 600 no era perquè haguéssim descobert que era la que ens anava millor. Simplement era la que ens oferien a les farmàcies.

Això vol dir que, en certa manera, tots anàvem sobremedicats. Com que l’ibuprofèn té un marge de seguretat molt gran, això no era massa problema, però tampoc hauria de ser una excusa per no ajustar la quantitat que ens prenem a la que realment ens fa falta. Jo ja fa temps que anava tirant amb mig comprimit i el mal de cap desapareixia igual i, en tot cas, si realment me’n fes falta més quantitat senzillament notaria que en lloc d’esperar vuit hores el següent me’l prendria a les set hores (cosa que en el meu cas no passa).

De manera que tampoc passa res de massa greu. Podem seguir tractant el dolor lleu o moderat sense problemes i de seguida descobrirem que tampoc n’hi havia per tant. De pas potser millorarà la qualitat dels nostres rius. Un dels contaminants nous que hi ha a les aigües són, precisament, els metabòlits de l’ibuprofèn que eliminem amb l’orina.

Només una setmana evitant els plàstics absurds?

dilluns, 3/06/2019

Una campanya que proposa una setmana sense plàstic. O millor dit, una setmana de boicot als envasos de plàstic d’un sol ús. Tots sabem que un dels problemes dels quals cada vegada en tenim més consciència és de l’acumulació de plàstics arreu del món, però especialment al mar. I també hem vist com als supermercats cada vegada hi ha més productes envasats amb una capa de plàstic que els envolta. Un plàstic que moltes vegades és totalment superflu.

Però aquesta mena d’iniciatives sempre em deixen un regust amarg. Una setmana sense plàstic? Això vol dir que les cinquanta-una setmanes restants de l’any sí que els consumim? No serà una acció de maquillatge per calmar les nostres consciències i poder seguir la resta del temps emmerdant el planeta amb tranquil·litat?

Segurament estarem d’acord en el fet que pelar la fruita i tot seguit empaquetar-la amb plàstic és una ximpleria digna de mentalitats profundament infantils. De veritat som incapaços de pelar una peca de fruita? Necessitem que els alls ens els ofereixin en grans individuals i empaquetats en plàstic. Som idiotes o què? Perquè això estaria bé si no fos que sabem que té un preu en forma de residus que duraran molt temps en descompondre’s.

Tot té un preu, però com que el preu de fer servir el plàstic de manera irracional ja el pagaran les properes generacions, la majoria de nosaltres ens en desentenem. O ens limitem a accions puntuals essencialment irrellevants.

Si volem fer alguna cosa, si la volem fer realment, ens tocarà canviar bona part dels nostres costums de vida. I no ens enganyem; vivim molt bé. I quan es viu molt bé, costa canviar. Especialment si l’esforç de canviar s’ha de fer per garantir el benestar de les properes generacions. El cas del plàstic per embolicar coses que ja venen amb una excel·lent coberta protectora és un punt difícil de superar en l’estupidesa del comportament humà, però només és un detall. I ens passem la vida criticant i apuntant als detalls mentre passem per alt altres coses molt més greus.

En realitat, els canvis individuals són necessaris, imprescindibles i tot, però totalment insuficients si no hi ha canvis en l’àmbit social. Ai!, però això vol dir triar representants que facin lleis que empenyin aquests canvis. I ho tenim malament, ja que, són coses que afectaran la butxaca de gent amb molt poder i molts diners. Una combinació que arronsa la majoria dels polítics. I, d’altra banda, malgrat honroses excepcions, el nivell de la majoria dels representants que podem triar oscil·la entre la mediocritat i la més supina ignorància, de manera que per aquesta banda tampoc sembla que sigui raonable esperar gaires iniciatives que vagin més enllà del maquillatge.

De totes maneres això no vol dir que la iniciativa de la setmana sense plàstics absurds als supermercats s’hagi d’ignorar. Simplement l’hauríem d’aplicar sempre.

Un cel farcit de satèl·lits

divendres, 31/05/2019

El cel estrellat, quan el pots admirar en un indret allunyat de la contaminació lumínica, és una passada. I si ets aficionat a l’astronomia, una font de descobriments. No cal dir si ets astrònom professional. Però sembla que això de gaudir d’un cel impol·lut està a punt d’acabar.

Ara mateix ja podem veure gairebé sempre els llums d’avions, el puntet lluminós d’un satèl·lit artificial o fins i tot, de la estació espacial internacional. No són gaire freqüents, però en qualsevol moment en pots observar algun si hi pares prou atenció. Això, però, no durarà gaire.

Aquest dimecres, un coet Falcon 9, de la companyia Space X, es va enlairar i va posar en òrbita, d’una tacada, un eixam de seixanta satèl·lits del sistema batejat amb el nom de Starlink. Aquest només era el primer llançament ja que la previsió és enlairar una constel·lació de… dotze-mil satèl·lits!

La idea és oferir serveis d’internet de banda ampla des de l’espai a qualsevol punt del planeta (gairebé). De manera que els satèl·lits es posaran en òrbita baixa. Però els satèl·lits seran il·luminats per la llum del Sol i des de la Terra es veuran com petits puntets de llum. Un no molesta. Uns quants centenars ja emprenyen una mica si el que vols és observar les estrelles. I si les vols fotografiar ja pots donar per fet que apareixeran línies de llum marcant les trajectòries dels grapats de satèl·lits que passaran per davant. Les imatges del desplegament dels satèl·lits de dimecres ja donen una pista del que pot passar.

Encara més empipats estan els radioastrònoms. Les emissions d’aquests aparells destarotaran moltes de les observacions que es fan des de terra. Ara mateix poden preveure quan passarà un satèl·lit per la zona d’observació i tenir-ho en compte. Però amb l’allau de satèl·lits que estan a punt d’arribar, això ja no serà viable.

Ep! I aquesta moguda només serà la primera. A part de Space X, altres companyies també tenen previst posar les seves constel·lacions de satèl·lits. Samsung en te previst enlairar-ne quatre mil cinc-cents, Amazon tres mil dos-cents, OneWeb uns sis-cents i altres companyies ja planejen quantitats similars. El nombre d’objectes artificials que seran visibles a simple vista al cel nocturn està a punt d’augmentar de manera exponencial.

Potser el cel serà encara més curiós, amb molts més puntets de llum visibles. Tindrem cobertura per tot arreu i amb una disponibilitat d’internet de luxe, però tot té un preu. No cal dir que també ens sentirem més vigilats. A més, els ovnis passaran molt més desapercebuts!

La conjectura de Sheldon, demostrada.

dijous, 30/05/2019

Fa uns dies parlava del final de la sèrie “The Big Bang Theory” i ahir parlava de la gràcia oculta que poden tenir les matemàtiques. Doncs per una casualitat de la vida, acabo de descobrir que han publicat un article matemàtic basat en un capítol de la sèrie. Concretament en un dels irritants comentaris d’en Sheldon Cooper. Una anada d’olla d’allò més curiosa!

El tema va començar en un capítol en el qual en Sheldon preguntava als seus companys quin era el millor número de tots. Segons ell era el número 73 (segur que no va ser casualitat que això passés en el capítol número 73 de la sèrie). I què té de particular el 73? Doncs per començar és un nombre primer, que això ja és un bon començament.

La clau és que, si posem els nombres primers en ordre, trobarem que 73 ocupa la posició 21. I mira per on, 21 és el resultat de multiplicar 7 x 3. Pel que sembla, això se’n diu complir amb la “propietat del producte”.

Però encara hi ha més. Si li donem la volta a les xifres del 73 obtenim 37, que vés per on també és un nombre primer i que ocupa la posició 12 de la llista d’aquests nombres. Ah! Però és que 12 precisament és el que obtenim si li donem la volta al 21 (la posició que ocupava el 73!). D’això en diuen la “propietat de mirall”.

(Potser tenen noms més correctes. Jo els he traduït directament de l’anglès i això en temes tècnics sempre és arriscat.)

El cas és que 73 és un nombre primer que compleix tant la propietat del producte com la del mirall. Una curiositat sense més. Però l’any 2015 uns matemàtics van batejar els nombres que complissin amb això com “nombres primers de Sheldon” i van proposar la “Conjectura de Sheldon” segons la qual, el 73 seria l’únic nombre primer que compliria aquestes dues propietats. L’únic nombre primer de Sheldon!

Doncs tot just ara acaben de publicar la demostració. Efectivament, el 73 és l’únic que ho compleix. Com ho han fet? Ni idea. Els mètodes que han fet servir escapen de lluny la meva capacitat de comprensió matemàtica. Això no m’amoïna, ja que el que em fa gràcia és el fet en sí mateix. Partir d’una curiositat, començar a jugar amb les xifres i acabar demostrant que determinat número és l’únic que compleix amb determinades característiques. Un divertimento matemàtic que segurament no té més importància que el plaer de jugar amb les xifres. Però és que jugar i gaudir del joc és molt important.

I per acabar de reblar el clau, es veu que abans de publicar l’article ja s’anava discutint entre matemàtics i, en una mena d’homenatge, van escriure part de la demostració a la pissarra del menjador de la sèrie. Com que sóc un friki acabat, m’he entretingut a buscar-ho i, efectivament, a un dels últims capítols podem veure, rere en Sheldon, part de la demostració matemàtica de la Conjectura de Sheldon. Tècnicament podríem dir que la sèrie va fer un spoiler, ja que la van mostrar abans de la publicació.

Matemàtiques…

dimecres, 29/05/2019

Si aparegués un mag i m’oferís alguns desitjos, probablement un d’ells seria disposar de la capacitat d’entendre les matemàtiques. En tindria d’altres més terrenals, és clar, però això de no entendre en profunditat les matemàtiques ho trobo cada vegada més frustrant. Més que res perquè, com tanta gent, durant la major part de la meva vida les vaig odiar. Les trobava àrides, incomprensibles i avorrides. Per descomptat era conscient de la seva utilitat, però així i tot era un camp en el que em sentia incapaç de moure’m. Enfrontar-me a una integral era com intentar llegir una tauleta cuneïforme. Símbols que tenien algun sentit però que a mi se m’escapava completament.

Com tothom, vaig aconseguir aprovar-les i immediatament oblidar-les. Gràcies a déu ja tenim calculadores i ordinadors que fan la feina matemàtica del dia a dia i pel que fa a les més complexes…, vinga! Qui necessita fer una integral o diagonalitzar matrius?

Però ocasionalment et creues amb algun llibre, algun vídeo, alguna cosa que parla de matemàtiques i, meravelles de la gent que se sap explicar, aconsegueixen interessar-te. I aleshores descobreixes que allò tan avorrit, en realitat és un fascinant món per explorar. Un viatge intel·lectual increïblement estimulant.

M’havia passat amb un llibre del matemàtic Marcus du Sautoy titulat “La música de los números primos” (També n’han fet una sèrie). Aquells números que només es poden dividir per ells mateixos eren una curiositat fins que algú te’ls fa mirar d’una manera diferent. T’explica els problemes que han tingut els matemàtics amb ells i et fa notar que depens d’ells cada vegada que poses el codi secret de la targeta de crèdit. Segueixo sense entendre la hipòtesi de Riemann i només intueixo amb prou feines que hi està relacionada, però és com les pel·lícules d’espies en les que al final et perds una mica però segueixes enganxat a la història.

I fa poc vaig trobar un altre vídeo de, senzillament, una professora donant classe de matemàtiques. Amb molta audiència, però no m’estranya. En menys d’un minut ja havia captat la meva atenció. Expressava en veu alta coses que en el fons jo pensava. Quan parlen dels nombres imaginaris diuen que es fa servir l’arrel quadrada de -1. Però també m’havien dit que això no existeix, de manera que… a què coi juguen els matemàtics? Hi ha una explicació, és clar, però normalment ningú te la fa veure. Si teniu una estona, no us ho perdeu.

Probablement les matemàtiques siguin una de les branques del coneixement en les que el paper del professor sigui més determinant. Recordo un any en que les vaig gaudir i fins i tot trobar senzilles. Aquell professor, amb un aspecte de quinqui del Baix que transmetia la impressió de qualsevol cosa menys matemàtic, va ser l’únic que em va ajudar a entreveure el que amagava aquella assignatura. Només va ser un any. Llàstima. Després, molts anys després, en vaig tenir altres que també eren bons, però per mi ja era massa tard. Havia perdut el tren i en matemàtiques això es paga car. Si les funcions et trontollen, les derivades costen moltíssim i quan arribes a les integrals, ja no tenen cap sentit.

Suposo que el problema era que molts dels professors de matemàtiques eren, en realitat, professors d’altres temes als quals els havia tocat donar matemàtiques, ja que no hi havia ningú més. Hi havia un programa per impartir i l’impartien, però no transmetien fascinació per tot el camp que es podia explorar. El mateix concepte d’explorar el món dels números no em va passar pel cap fins molts anys després i ara no puc evitar pensar “ostres!, tot el que m’he perdut!”

Homes i dones, gats i gossos

dimarts , 28/05/2019

Una discussió que, massa sovint, resulta desconcertant és sobre les característiques masculines o femenines del cervell. Existeix un cervell “femení” diferent del cervell “masculí”? Hi ha qui veu claríssim que sí i altres que pensen que de cap manera. També hi ha la discussió sobre si són diferents o els fem diferents. La principal capacitat del cervell és la d’adaptar-se a les circumstàncies per anar aprenent, recordant, preveient i tot el seguit de funcions que es poden exercitar d’una manera o altra depenent dels estímuls que rebi. Per això és fàcil condicionar-lo amb els costums socials, l’educació, l’ambient i tot el que considerem “l’ambient”.

I, per si no n’hi hagués prou, hi ha tot un seguit de condicionants en els qui ho pretenen entendre. Si volem pensar que no hi ha cap diferència trobarem que no n’hi ha. Si estem segurs que sí, trobarem diferències a grapats. Tot seguit encetarem una discussió aferrissada sobre si una determinada característica és o no rellevant, és o no assignable a un sexe i si és innata o adquirida. Normalment no s’esmenta però per la discussió també hi sobrevolarà una certa inquietud referent a les conseqüències socials que pugui tenir el que trobem Si decidim que efectivament hi ha diferències, hi haurà qui ho aprofitarà per justificar actituds masclistes?

És fàcil entendre que amb un tema tan contaminat per les ideologies costi molt arribar enlloc. Però, si més no, en alguns aspectes no hauria de ser tan complicat. I tot i així…

Fa un temps es va discutir si anatòmicament i funcionalment es detectaven diferències entre els cervells d’homes i dones. Un treball va concloure que no, que no hi havia cap mesura que permetés discriminar entre cervells d’un i altre tipus. Passa una mica com amb l’altura. Ja sabem que els homes, de mitjana, són més alts que les dones, però també tenim clar que individualment no pots saber si algú és home o dona simplement mesurant l’altura. No hi ha una altura “masculina” i una altura “femenina”. Doncs amb el cervell passaria una cosa semblant.

O potser no és ben bé així. Un altre article va fer notar que sí que es pot discriminar perfectament cervells masculins i femenins a condició que no et limitis a una única característica. Quan s’estudien poblacions és freqüent que no les puguis separar mesurant només un paràmetre, però tan bon punt en combines uns quants apareixen els grups de manera molt clara. És menys intuïtiu i cal fer una mica més de matemàtiques, però ningú ha dit que les coses sigui simples.

Com han fet notar els autors, no hi ha cap mesura única que permeti distingir entre gats i gossos. Però si en combines unes poques, ja pots establir les dues poblacions sense problemes. Doncs amb els cervells masculins i femenins passaria una cosa similar. En realitat això passa amb el cervell i amb gairebé tots els òrgans del cos i, estrictament, cap investigador ho negaria. Només es discuteix la rellevància de les diferències. L’interessant és que amb les mateixes dades podem obtenir conclusions del tot diferents depenent de la manera com les analitzem. Un detall que cal tenir molt present quan es tracti de temes amb una càrrega ideològica i social important.

Tyrion Lannister, Fred Basset,… i els receptors cel·lulars

dilluns, 27/05/2019

Què tenen en comú en Peter Dinklage (l’actor que encarna el personatge de Tyrion Lannister a “Joc de Trons”) i en Fred Basset, el gosset protagonista d’unes exitoses tires de còmic que es publica a diaris de tot arreu des de fa dècades? Doncs un trastorn genètic en comú: l’acondroplàsia.

De fet, l’acondroplàsia és la causa més habitual del que es coneix com a “nanisme”. Una alteració del desenvolupament en la que el tronc del cos es desenvolupa de manera més o menys normal, però les extremitats queden molt curtes en comparació amb el que seria habitual.

La causa final és una mutació en el gen d’una proteïna anomenada “receptor del factor de creixement dels fibroblasts 3″. Com que és un receptor, això vol dir que és una proteïna que sobresurt de la membrana de les cèl·lules (com si fos el pany de la porta) i que quan s’hi uneix una altra proteïna molt concreta que fa d’activadora (com si fos la clau del pany), envia senyals cap a l’interior de la cèl·lula i aquesta comença a respondre en conseqüència. Inicialment es va descobrir en un tipus de cèl·lules anomenades fibroblasts, però en realitat es pot trobar en molts altres tipus. I entre ells n’hi ha unes anomenades condròcits, que són les cèl·lules que hi ha als extrems dels ossos llargs del cos (els dels braços i les cames) i que s’encarreguen de fer-los créixer.

En el cas dels condròcits, la feina d’aquest receptor no consisteix en promoure en creixement sinó en aturar-lo. Com és previsible, al cos hi ha senyals per posar en marxa el creixement però també hi ha senyals que indiquen quan toca aturar el creixement. I el problema en la mutació és que no és de les que fa que deixi de funcionar, sinó que fa que funcioni excessivament. És a dir, en condicions normals, el receptor (el pany) no es posa en marxa fins que el factor activador (la clau) s’hi uneix. Però amb la mutació, sempre està actiu encara que no tingui res unit. I això vol dir que el creixement dels ossos llargs sempre està inhibit.

Els humans no som els únics que patim aquesta alteració i en el cas dels gossos en algun moment es va considerar que feia gràcia seleccionar la mutació. Per això hi ha races que tenen potes molt curtes i que són l’equivalent caní de l’alteració que pateix en Tyrion Lannister. Entre les races més conegudes hi ha els basset hound (com el del còmic) i els teckel (el gos salsitxa).

Ara com ara no hi ha cap tractament disponible. Com que és una mutació activadora, no serviria de res actuar sobre la proteïna activadora i tampoc tenim manera d’anular el receptor que està funcionant en excés.

Algú fa trampes a Xina

divendres, 24/05/2019

Als anys 80 es va detectar que el nivell d’ozó estratosfèric a les zones polars mostrava una inquietant tendència a disminuir. Això no era irrellevant, ja que la fina capa d’ozó atmosfèric actua com un escut que atura bona part de la radiació UV solar. Una radiació amb capacitat per danyar el DNA cel·lular i causar càncer. Després d’uns anys de recerca es va concloure que el causant de la degradació de l’ozó eren uns productes anomenats clorofluorocarbonis o CFC. Uns gasos que es feien servir moltíssim, sobretot en aparells de refrigeració, com a propulsors d’aerosols i en la fabricació d’escumes aïllants.

Amb això sobre la taula, l’any 1987 es va signar l’acord de Montreal en el que un grapat de països es van comprometre a reduir l’ús dels CFC fins al 50% a finals de segle. Aviat es va veure que amb això no n’hi havia prou i es va signar un segon acord, el de Londres, pel que es van comprometre a eliminar els CFC gairebé del tot. Només algunes aplicacions que no tenien substituts es van permetre, però eren percentualment irrellevants.

Els CFC es van substituir per altres molècules i el forat de la capa d’ozó va deixar de créixer cada any. Una altra cosa és que es tanqués. Els CFC es mantenen en l’atmosfera durant molts anys, de manera que els efectes de l’aturada en la seva fabricació tot just comencen a notar-se ara, vint anys després. Fins a l’any 2050 no es preveu que la capa d’ozó recuperi els nivells normals. Ja se sap que carregar-se les coses es pot fer ràpidament, però refer-les requereix molt més temps.

Però des de fan uns anys s’ha notat un fet curiós. Les concentracions de CFC a l’atmosfera, que s’anaven reduint des de la prohibició, estaven tornant a augmentar. Molt poc, però de manera clara. Això tenia una explicació molt senzilla: algú estava fent trampes, estava saltant-se la prohibició i tornava a fabricar CFCs. No és cap sorpresa, ja que els CFC anaven molt bé i eren molt barats. Els substituts són menys perjudicials per al medi ambient, però resulten més cars. De manera que la temptació de ser més competitiu tornant a fer servir els CFC és molt alta.

Com que aquest és un acord que només funciona si tothom compleix, la majoria de països es vigilen els uns als altres. I no es va trigar a descobrir que escumes aïllants fabricades a la Xina contenien una certa quantitat de CFCs. El govern xinès va culpar algunes fàbriques clandestines i va haver-hi una mica d’acció per tancar-les, encara que això no va alterar la tendència dels gasos a l’atmosfera.

Ara han fet un altre estudi analitzant directament les concentracions de CFCs atmosfèric en diferents indrets i combinant les dades amb les informacions sobre corrents d’aire i models de circulació atmosfèrica han pogut indicar la zona geogràfica on s’originen aquests gasos. La font es troba a les regions de Shandong i de Hebeia, dues províncies del nord-est de la Xina.

Que la font sigui allà no vol dir que el fabriquin allà. Podria ser que les fàbriques siguin a un altre indret i allà només fabriquin les escumes aïllants, però sigui com sigui alguna autoritat haurà d’aturar-ho. L’acord per eliminar l’ús d’un producte eficient i barat només es manté si tots els països compleixen la norma. Quan un se la salta i no passa res, la resta no triguen a seguir el seu exemple. Més que res perquè, per la majoria de països, protegir el medi ambient està molt bé sempre que això no afecti l’economia.

Els planetes que falten

dijous, 23/05/2019

Si ens fixem en els planetes del sistema solar, de seguida notarem que n’hi ha de dos tipus. Els interiors són petits, fets de roques i de mida similar a la Terra. En aquesta llista, a part del nostre hi trobem Mercuri, Venus i Mart. En l’altre grup hi ha planetes gasosos molt més grans. Júpiter i Saturn sobretot, però també Urà i Neptú.

Aquesta visió es va mantenir fins que vàrem començar a descobrir exoplanetes. Aleshores vàrem passar de tenir-ne vuit a disposar d’una llista d’uns quants milers de planetes per anar comparant. I fa un parell d’anys es va detectar una curiosa particularitat.

Pel que fa als grans gegants de gas no hi ha problema. Són enormes, estan per allà i segurament ens resultaran més interessants els satèl·lits que els orbitin que no pas el planeta en sí. Però en els de mides més reduïdes hi ha detalls amagats. Quan es van començar a descobrir planetes similars al nostre es parlava de súper-Terres o de “mini-Nepuns”. Ara ja en podem detectar de més petits i tot, però, com és normal, al principi s’anaven descobrint els més grans.

El cas és que l’any 2017 en Benjamin J. Fulton, un estudiant de doctorat, va notar que la distribució de les mides dels planetes que anàvem descobrint no era normal. Aparentment n’hi havia de dos tipus. Un primer grup de planetes que tenien un radi de fins a 1,5 vegades el de la Terra i un altre grup de més grans, amb radis superiors a dues o tres vegades el nostre. Però gairebé no n’hi havia cap que estigués entre aquestes dues mides.

La manca de planetes d’aquesta mida s’anomena el Fulton gap (o la bretxa de Fulton). Evidentment que de seguida salta la pregunta. Que ho fa que hi hagi tan pocs planetes d’aquestes mides concretes?

En realitat encara no se sap del cert. L’únic segur és que cal replantejar el que pensàvem sobre la formació dels planetes. La idea que sembla que s’imposa és que si es tracta d’un planeta rocós, tot dependrà de la quantitat de gasos com hidrogen o heli puguis capturar al començament. Els gasos fan augmentar molt la mida del planeta sense afegir comparativament gaire massa. Ara bé, si estàs massa prop de l’estrella, la mateixa radiació estel·lar es pot endur gasos lleugers com l’hidrogen.

De manera que per determinades mides la cosa està inestable. O ets prou gran per retenir el gas i anar fent-te gran fins a esdevenir un mini-Neptú, o no ets prou gran i acabaràs perdent l’embolcall de gas per transformar-te, com a molt en una súper-Terra. Qualsevol planeta que tingui una mida intermèdia acabarà caient cap a un dels dos costats.

De moment només és una hipòtesi, però sembla versemblant. En tot cas, sembla clar que la formació dels planetes ja no es limita a dues possibilitats, com pensàvem mirant només al nostre sistema solar, sinó que n’hi ha, com a mínim, tres.

Aquest és un d’aquells coneixements que em fan gràcia, ja que emergeixen simplement dibuixant un gràfic amb les mides i freqüències dels planetes descoberts. Només amb una simple ullada ja notes que alguna cosa estranya passa en determinada franja de mides. Els gràfics poden ser enganyosos i cal fer-los amb molta cura, però si es fan ben fets resulten unes eines fabuloses per entendre com és el món que ens envolta.