Arriba una tempesta

dimecres, 6/09/2017

Una tempesta és a punt de desencadenar-se sobre nostre. No, no parlo de les polítiques de per aquí ni de les geoestratègiques per la zona de Corea. Em refereixo a una tempesta solar. Fa dos dies al Sol hi va tenir lloc un fenomen anomenat “ejecció de massa coronal”. Una d’aquelles flamarades que es veuen als vídeos de la NASA, que inicialment resulten espectaculars però que quan te n’adones de l’escala del fenomen passen a ser directament aclaparadores.

En realitat es tracta d’una reordenació dels camps magnètics dels voltants d’una taca solar. Quan això passa, una part rellevant de matèria es veu impulsada cap enfora del Sol i surt disparada cap a l’espai exterior. Alguna vegada, com passa avui, resulta que la Terra es troba en el seu camí i aleshores poden arribar els problemes.

L’origen va ser una taca solar catalogada amb el número 2673. Com que la llum viatge molt de pressa, vuit minuts després que el fenomen tingués lloc ja es va poder observar des de la terra. En canvi, la matèria ejectada viatja molt més lentament. Entre 300 i 1000 quilòmetres per segon, de manera que no arriba fins avui. Essencialment són partícules ionitzades que podrien tenir algun efecte en sistemes elèctrics i en satèl·lits si la tempesta fos de magnitud molt més gran. En tot cas aquesta vegada sembla que no serà res que la magnetosfera del planeta no pugui aturar. La sort serà pels que estiguin de viatge per latituds altes. Potser gaudiran d’aurores boreals durant un parell de dies.

En realitat tampoc cal alarmar-se massa. Es tracta d’una flamarada de classe M, de les que n’hi ha amb una certa freqüència. De fet en van ser unes quantes de flamarades. Per això, quan es mira el flux de raigs X que arribaven a la terra es veuen diferents pics. En tot cas, per les que cal patir són les de classe X, deu vegades més potents que les de classe M. La que avui arriba estava catalogada inicialment com moderada tot i que ahir a la nit la van reclassificar com intensa.

Però fa gràcia mirar els gràfics dels satèl·lits detectors del flux de protons o de raigs X. Especialment quan te n’adones que les gràfiques estan fetes a escala logarítmica. Són la mena de dades que ens recorden que vivim al costat d’una estrella que, de vegades pot despertar-se de mal humor i muntar un bon merder.

La visita de l’asteroide

dimarts , 5/09/2017

Divendres passat es va comentar que un asteroide de dimensions importants havia passat inquietantment a prop de la Terra. Es tractava del “3122 Florence”, batejat així en honor de la Florence Nightingale, la dona que va reformar la pràctica de la infermeria encaminant-la cap a l’especialitat que és actualment. L’asteroide va ser descobert l’any 1981 i forma part del grup d’objectes potencialment perillosos, aquells prou grans i prou propers com per que existeixi el risc de causar danys importants al planeta en cas d’impacte.

El tema pot sonar inquietant, però la realitat és que “Florence” va passar realment lluny de la Terra i el risc d’impacte era nul. La Lluna està molt lluny del nostre planeta, i el Florence va passar divuit vegades més lluny del que està la Lluna. Això vol dir que era una bona oportunitat per observar-lo i calcular amb més precisió la seva òrbita, però res més. Fa una mica de gràcia veure els dibuixos que acompanyaven la notícia i que pintaven l’asteroide gairebé com si estigués a les capes altes de l’atmosfera. Potser que aquestes les guardin per l’any 2019  i especialment el 2036, quan un altre objecte perillós, l’asteroide “Apofis”, passi realment a prop. Per entre la Terra i la Lluna. Amb aquell sí que podem patir.

Això dels PHO, per les sigles en anglès d’Objecte potencialment perillós (Potentially Hazardous Object) és inquietant. Cometes o asteroides que en el seu camí pel cosmos poden impactar contra el nostre planeta causant un cataclisme més o menys important. Ara mateix en seguim 1786, però el més angoixant es la certesa que encara no els tenim tots localitzats.

A més, calcular les òrbites d’aquests asteroides resulta particularment complicat ja que per les seves reduïdes dimensions poden alterar-se amb “relativa” facilitat. Cada vegada que passen pel costat del nostre planeta la seva trajectòria es modifica lleugerament. Podem calcular el canvi, però la precisió és limitada, de manera que no es poden fer estimacions molt exactes a llarg termini.

Per veure si cal patir o no es fan servir diferents escales de perillositat. Una de coneguda és l’escala de Torí, que va de 0 a 10 i que combina el risc d’impacte i els efectes que aquest tindria. Un nivell “0” vol dir que segur que no xocarà contra la Terra o que si ho fa no tindrà cap efecte. Un nivell “10” vol dir que és segur que hi haurà impacte i que aquest causarà un cataclisme d’efectes globals. Entremig tenim totes les possibilitats. Apofis va tenir nivell 2 durant un temps, fins que es va calcular amb millor precisió la seva òrbita i ara és de zero per l’any 2029. Passarà molt a prop, però sense xocar. La resta de trobades caldrà recalcular el risc.

I el Florence del divendres tenia risc zero. Era clar que no hi havia cap perill d’impacte. De fet, actualment tots els PHO tenen nivell zero a l’escala de Torí. Durant uns anys n’hi havia que tenien nivell 1, però com que les noticies els feien passar per molt més perillosos del que realment eren, l’escala es va redissenyar i ara tots aquells ja es consideren “zero”.

De totes maneres no val a badar. Una mirada al que sabem de la història del nostre planeta, o directament a la superfície de la Lluna, ens recorda que només és qüestió de temps. Abans o després arribarà un 10 i també molts altres de nivells inferiors però que seguiran sent perillosos. Millor que estiguem una mica preparats per aleshores…

El neandertal xarnego

dilluns, 4/09/2017

D’un temps ençà torno a sentir (o sobretot a llegir) amb una certa freqüència la paraula “xarnego”. És curiós ja que semblava que havia quedat definitivament enterrada en el passat, però es veu que hi ha coses que van i tornen periòdicament. Normalment es fa servir en un sentit despectiu referint-se a persones residents a Catalunya  que tenen arrels familiars en altres indrets. Que no són prou de la terra en el sentit en el que qui fa servir l’expressió creu que ha de ser.

La gràcia és que, si hi penses una mica, t’adones que el concepte és prou ambigu per poder incloure gairebé a tothom. Només cal anar tirant generacions enrere per trobar avantpassats que van venir d’altres indrets. De fet, si tirem prou enrere, trobem que absolutament tots som uns descendents d’immigrants. És clar que si mires la genealogia prou enrere segur que tots també trobem algun parentiu amb la reialesa o amb el que vulguem. Això dels orígens és divertit i és bona cosa no oblidar-los, però resulta un entreteniment que tampoc cal prendre’s massa seriosament.

O potser sí. El fet de tenir determinats parents llunyans pot condicionar la manera com som de maneres insospitades, però rellevants. L’exemple més radical té a veure amb el fet que ens considerem autèntics europeus, però la realitat és que som descendents d’uns africans que van fer fora als europeus originals. Si algú mereixia el títol d’europeu van ser els neandertals (Homo neanderthalensis). Ells van instal·lar-se aquí uns quants mil·lennis abans que unes tribus africanes arribessin i competissin amb ells fins fer-los fora. Nosaltres som descendents d’aquells immigrants (Homo sapiens) que van abandonar l’Àfrica fa uns vuitanta mil anys. Durant un temps, aquells nouvinguts van conviure amb els europeus neandertals i s’hi van aparellar. Al nostre genoma encara portem un petit percentatge de gens neandertal. Un detall que va bé recordar a qualsevol poca-solta que faci referències a pureses de raça i ximpleries així.

Aquesta barreja ens va fer com som. Per exemple, tenim una queratina per fer les ungles que deriva de la dels neandertals. També sembla que si no fos pels gens neandertal que portem, la incidència de l’esquizofrènia seria més alta. Hi ha altres malalties i condicions fisiològiques que tenen les característiques que tenen, per bé o per mal, a causa de la barreja entre els nostres avantpassats sàpiens amb els altres nostres avantpassats neandertal.

No se si en el seu moment hi havia neandertals o sàpiens que miressin amb menyspreu als descendents dels creuaments entre uns i altres. Tindrien un equivalent a la paraula xarnego fa quaranta mil anys? De totes maneres, l’important és que els qui finalment van sobreviure i donar lloc al futur van ser els fills de la barreja. La resta es va extingir, potser fent una ganyota per menysprear als que no eren prou com ells.

En tot cas, i atès que tots som fills d’una o altra onada migratòria, la paraula “xarnego” resulta particularment irrellevant. És d’aquelles que no diu gaire sobre la persona a qui va dirigida, però que et dóna molta informació sobre el pobre nivell humà de qui la pronuncia de manera despectiva.

Pasteuritzada molt millor

divendres, 1/09/2017

Sovint em prometo a mi mateix deixar de banda les crítiques als disbarats científics que puc anar trobant per les xarxes, la publicitat i les modes en general. Prometo que m’hi esforço i que miro d’ignorar coses que es diuen i que em fan saltar de la cadira quan les sento. Però és que cada dos per tres apareix una nova moda, suposadament saludable, basada en afirmacions falses o incompletes, que fa que valgui la pena esmentar-ho. I al final hi has de tornar, a risc de ser una mica pesat i agafar un aire com de rondinaire. Que hi farem!

Ara la moda és la de tornar a la llet sense pasteuritzar. L’argument és que la pasteurització degrada algunes vitamines i afecta la qualitat d’alguns nutrients de la llet. En canvi, si evitem la pasteurització, en podrem treure el màxim partit i recuperarem el sabor d’abans.

Per desgràcia, també recuperarem els bacteris que hi havia abans i que causaven grapats d’intoxicacions alimentàries. La mania aquesta de fixar-se només en les coses bones i ignorar olímpicament els problemes…

És curiós, però encara que quan ens parlen de pasteurització sempre pensem en la llet, inicialment Pasteur ho va provar amb vi. La idea era trobar la manera d’evitar que el vi esdevingués agre amb el temps. Es va adonar que, a més del llevat que generava l’alcohol, també hi creixien bacteris, que generaven àcid i que eren els responsables del problema. El que calia era trobar la manera de matar els microbis sense afectar als components del vi. I la solució va ser escalfar a prou temperatura com per matar la majoria (no tots) dels bacteris afectant el mínim possible als components del vi.

Els vinicultors quasi es tallen les venes quan els va proposar d’escalfar el vi durant una estona a més de setanta graus, però el cas és que el sistema va funcionar i la qualitat se’n va ressentir molt poc. No matava tots els bacteris, però si prou com per evitar que fessin malbé el producte. Si tot seguit es mantenia en condicions fresques per evitar que tornessin a créixer, la generació d’àcids era mínima i el vi durava molt més temps.

Quan es va aplicar a la llet va caldre afinar el sistema ja que la llet conté moltes més coses que el vi. De fet, ara s’aplica a molts aliments ja que, realment, funciona força bé per mantenir-los en bones condicions. El nombre d’intoxicacions per prendre llet contaminada amb bacteris es va reduir dràsticament des que es va començar a aplicar la pasteurització. I és que hi ha molts bacteris que creixen molt bé a la llet.

El procés es pot fer de diferents maneres, però la idea sempre és la mateixa. Escalfar prou de pressa la llet de manera que els bacteris es morin i tornar a refredar ràpidament. La temperatura, però, no ha de ser tan alta que modifiqui els components de la llet. Les proteïnes s’han d’alterar el menys possible, no s’han de formar grumolls, les vitamines s’han de mantenir…. El que passa és que no es pot tenir tot. Si els bacteris s’han mort és perquè alguns components del seu metabolisme s’han alterat. No pots esterilitzar un producte sense afectar-lo en res. La màgia no existeix.

La gràcia de la pasteurització és que la relació entre pèrdues i beneficis és molt favorable. La degradació de les proteïnes és poc rellevant ja que a l’estómac encara s’alteraran més. Les propietats de sabor no es modifiquen massa. Perd molt més sabor quan es fa descremada, per exemple. I si algunes vitamines es degraden, tampoc és massa greu ja que vitamines en trobem a molts altres aliments. Sembla assenyat pensar que és millor perdre una vitamina que no pas guanyar un bacteri patogen. Sobretot perquè vitamines les podem obtenir en molts altres aliments.

Això de les modes en temes de nutrició resulta desconcertant. Massa sovint, sota la bandera d’una major salud, acaben defensant sospitosament poc saludables.

A parir!

dijous, 31/08/2017

Deixar les coses a mitges acostuma a ser una mala idea. La feina que es comença s’ha d’acabar i no s’hi valen excuses. Això, que és una bona manera d’encarar la vida, resulta particularment important en moltes funcions biològiques. I els detalls de com l’organisme se les empesca per garantir que acaba allò que comença resulten ben curiosos. Un exemple claríssim de feina que no es pot deixar a la meitat és el part. Una vegada iniciat, cal seguir endavant i no parar fins que la criatura ha nascut. És, literalment, una qüestió de vida o mort tant per la mare com per la criatura.

El part no deixa de ser un procés en el que s’empeny la criatura fins ferla sortir de l’úter. Com que l’úter seria com una bossa amb parets musculars prou fortes, les contraccions del part només són les contraccions d’aquesta musculatura que s’inicien a la part final i van movent-se com una onada cap a la part del coll uterí per anar desplaçant el nadó cap enfora.

Però aquestes contraccions no poden ser de qualsevol manera. Mecànicament podria servir una única contracció mantinguda, però això fàcilment interrompria el flux de sang per les parets de l’úter i, probablement, també al nadó causant-li la mort. Si premeu el puny amb força veureu que el color rosat passa a blanc ja que el múscul contret oprimeix els vasos sanguinis i no deixa que la sang circuli. I una contracció uterina és molt més intensa que la que puguem fer amb la mà!

De manera que calen contraccions rítmiques. Sembla que la clau per aconseguir-les està en el coll de l’úter. Les primeres contraccions fan que aquest es vagi dilatant i també que el cap del nadó empenyi en aquesta zona. Això genera un estímul en unes fibres nervioses que van a parar a l’hipotàlem que, tot seguit estimula la hipòfisi per generar una onada d’oxitocina. Aquesta hormona desencadena la contracció de l’úter, cosa que farà que el nadó empenyi una mica més sobre el coll de l’úter, aquest es dilata un xic més, i torna a enviar un estímul nerviós cap a la hipòfisi, establint-se així un cercle d’acció-reacció en el que cada contracció posa en marxa una seqüència de mecanismes nerviosos, hormonals i musculars que moments després iniciaran la següent contracció.

D’aquesta manera, quan comença el part ja no s’atura fins al final. Només quan el nadó surt, la pressió sobre el coll de l’úter desapareix, l’estímul nerviós deixa de tenir lloc, es deixa de fer oxitocina i les contraccions s’aturen. Tot plegat és un bon exemple del que els biòlegs anomenen mecanismes de “feed back” positiu (o “realimentació positiva”).

Les contraccions tan intenses que exerceix la musculatura són les que estan implicades en el dolor del part ja que actuen essencialment com una rampa muscular, forçant la capacitat de contraure la fibra muscular al màxim i interrompent durant uns moments el flux de sang. El múscul queda sense oxigen i això genera àcid làctic, com passa amb les agulletes. Encara no està clar a nivell molecular per quin motiu això fa mal, però es evident que en fa. A la fase final, la causa del dolor es modifica i passa a estar relacionada amb la distensió del coll uterí i el canal vaginal. S’ha vist que les fibres nervioses encarregades de la senyalització del dolor son diferents en les fases inicials i finals del part. Unes fibres nervioses que l’evolució podria haver fet una mica menys sensibles per fer el part una miqueta més senzill.

Ciència, cireres i atemptats

dimecres, 30/08/2017

Un dels errors que cal intentar evitar quan es parla de ciència és el que els anglesos anomenen “cherry picking”. Això és el fet de triar les dades que ens convenen i ignorar les que no encaixen amb el que ens agradaria. Igual que fem quan agafem cireres, que sempre tenim tendència a escollir la més dolça, la més madura o la més intacta i descartar la resta. En ciència passa que quan fas una hipòtesi, és fantàstic buscar proves que demostrin el que penses, però costa molt més esforçar-se a buscar proves que demostrin que estàs equivocat. El problema és, òbviament, que fàcilment ens quedem només amb les dades, els treballs o les informacions que confirmen el que voldríem. Ens quedem molt contents, però no deixa de ser un autoengany que ens porta a l’error.

Fàcil de dir, però tots som humans i resulta molt difícil evitar caure, en major o menor grau, en aquesta fal·làcia. I els científics no en som cap excepció. Simplement estem una mica més avisats i, en teoria, ho tenim en compte. De totes maneres, si tries les dades o les referencies de manera molt esbiaixada, sempre hi ha col·legues encantats de fer-t’ho notar, de vegades de manera molt poc subtil.

Una de les crítiques que es fa a les empreses farmacèutiques és que només mostren els resultats positius dels seus medicaments mentre que no ensenyen els que no els son favorables. En principi tenen la obligació legal de mostra-ho tot, però ai!, a la vida real les coses no sempre van com caldria. De totes maneres, on aquesta estratègia es fa servir sense miraments és en el camp de les pseudoteràpies. Es magnifica sense escrúpols les vegades que algú s’ha curat amb tractament poc fiable, mentre que es passa per alt les dades que espatllen la història o els molts altres casos en els que no ha funcionat.

Però això no aplica només a la ciència, i quan t’hi acostumes resulta senzill anar observant casos de Cherry Picking al teu voltant. La vida quotidiana en va farcida d’exemples, però cal dir que aquest final d’agost ha resultat aclaparadorament intens en l’aplicació d’aquest autoengany.

Després de l’atemptat, la premsa triava, sense cap mirament, les dades que feien quedar als mossos d’esquadra alternativament com uns herois o bé com uns incompetents. L’important era seleccionar les informacions que confirmessin el que es pretenia vendre i silenciar o minimitzar les que posessin en dubte el relat construït.

Amb les religions ha passat el mateix. Alguns repetien que l’islam és una religió de pau i triaven sures, pacífiques i amables, que ho demostraven, altres demonitzaven l’islam i seleccionaven altres sures, farcides de violència, que recolzaven el seu punt de vista. Tots feien trampa ja que als llibres sagrats (essencialment a tots) hi ha fragments que poden justificar tant les actituds més nobles com les més abjectes.

I amb les manifestacions! La tria de les imatges resultava perfecte per vendre un relat o un altre. Podien sortir moltes banderes un tipus, moltes d’un altre tipus o, si calia, molt poques banderes. El missatge subliminal (o no tant) era que aquella imatge particular era representativa tota la manifestació.

Tot plegat ha sigut un exemple de Cherry Picking al més alt nivell. I el que queda per venir… Per desgràcia, fer servir aquesta mena d’engany porta ràpidament a desdibuixar la realitat. Encara que, en molts casos, això era el que es pretenia aquests dies, oi?

Descans estiuenc

dimarts , 20/06/2017

Moment de fer una aturada al blog. La ciència és fantàstica, però arriba l’estiu i toca començar a pensar en vacances, en deixar passar les hores mandrejant, descobrir nous indrets i recarregar les piles. Com cada any el Centpeus s’atura pels voltants del solstici. Si tot va bé, tornarem al Setembre per seguir fent ullades diverses al món de la ciència i al món des de la ciència. Mentrestant, sigueu feliços!

De bios, neuros i emocions

dilluns, 19/06/2017

Els humans ens diem animals racionals, i aquest és un dels errors històrics més remarcables que fem per definir-nos. Certament podem raonar, però si alguna cosa som, és evident que no està relacionada amb la raó sinó amb les emocions. Per molt que ho intentem dissimular, la majoria de les coses que fem al llarg de la vida estan determinades per les emocions. La raó pot modular i redirigir una mica la nostra vida, però qui realment marca la pauta són les emocions. Elles són les que poden fer que la vida tingui sentit, però també ens poden portar pel pedregar. El seu gran poder fa que siguem molt vulnerables a qualsevol que tingui habilitat per modular les emocions dels altres. I en determinades situacions, com ara quan toca encarar malalties greus, podem ser extremadament vulnerables.

Naturalment, ningú està disposat a deixar-se manipular, de manera que cal vestir les coses amb una aparença racional. La racionalitat té bona premsa i si pot ser amb reminiscències científiques molt millor. Per això és fàcil entendre l’eficàcia dels prefixes que lliguin la ciència i les emocions. És a dir, paraules com “bio” o “neuro”. Encara que després no fem referència a cap neurona, parlar de “neuro…” dóna un prestigi innegable.

Ara tenen un cert èxit determinats grups que diuen practicar “teràpies” basades en la relació del cos amb la ment. Que el cos i la ment estan relacions és un fet innegable i ningú amb dos dits de seny ho posarà en dubte, però tampoc cal exagerar. Per exemple, la bioneuroemoció (o biodescodificació) s’anuncia com una manera de millorar l’estat emocional mirant de buscar un equilibri entre la ment i el cos. Al menys això és el que sembla quan entres a algunes pàgines on es promou aquesta tècnica. Però si ho mirem atentament notarem algun detall que ens hauria de fer saltar les alarmes. Es veu que està basada en l’anomenada “nova medicina germànica”, una pseudomedicina que, basant-se en enunciats més o menys imaginatius, acaba defensant que totes les malalties tenen un origen en conflictes psicològics. Fins i tot en les infeccions els microbis estarien controlats per diferents zones del cervell.

És clar, una cosa és que l’estat anímic tingui efectes sobre la salut i sobre com ens sentim. Una de molt diferent és lligar-ho tot (però tot, tot) a l’estat anímic. Evidentment, resulta molt llaminer si t’expliquen que la teva malaltia està causada per un trauma psicològic del passat i que amb tècniques de control de la ment es pot resoldre. Només cal pagar unes quantes sessions on, per un mòdic preu, un coach et guiarà a través del camí mental necessari per recuperar la salut.

Si ens hi fixem, ens adonem que s’ho han muntat molt bé, perquè si no et cures n’hi ha prou de dir que no hi poses prou de la teva part, que no col·labores o que no tens prou empenta per resoldre els teus conflictes. Si va bé, és gràcies al suposat terapeuta, si va malament és culpa teva. Diuen (no he sentit la versió original) que un conegut defensor d’aquesta tècnica va afirmar que “no cal tractar el càncer; com que la malaltia s’origina al cervell només es moren els gilipolles”. Una manera increïblement mesquina de guanyar diners a costa d’enredar persones malaltes.

Aquestes suposades teràpies no tenen ni cap ni peus quan les raones una mica. Poden mirar de fer referències a les vibracions dels estats emocionals, a les connexions quàntiques entre la ment i la matèria o a les empremtes que els traumes dels nostres avantpassats han deixat en el nostre cervell. Res de tot això és veritat. Simplement s’inventen frases que sonen bé i que responen a les emocions que volem sentir. És molt difícil resistir-se quan tens un problema i algú t’arriba dient-te la solució que tens ganes d’escoltar. La raó pot avisar-te que alguna cosa grinyola, i grinyola molt, però les emocions són poderoses i poden empènyer molta gent als braços de qualsevol amb pocs escrúpols i molta capacitat de seducció.

Ara, quan ja ha mort gent per abandonar tractaments convencionals tot seguint aquestes escoles, ja hi ha grups de professionals que s’agrupen per mirar de plantar cara, protegir als malalts i evitar que siguin enredats. És d’agrair i sempre és millor tard que mai. Però ho tenen difícil ja que, de nou, el poder de les emocions ens pot fer caure de quatre grapes en enganys agradables d’escoltar.

QWERTY

divendres, 16/06/2017

Un corol·lari curiós del tema d’escriure amb els ordinadors i que sovint acaba apareixent és la curiosa distribució de les lletres en els teclats. La història dels teclats actuals ha esdevingut gairebé una llegenda urbana, amb molta part certa i algunes exageracions o imprecisions. A mi m’encanta ja que és un exemple excel·lent d’alguns dels mecanismes que tenen lloc en l’evolució. De fet, ho vaig descobrir fa molt temps en un article del gran divulgador Stephen Jay Gould i fa gracia refrescar-ho ocasionalment.

El teclat que tenim en quasi tots els ordinadors és el model anomenat QWERTY, simplement per la seqüència de les primeres cinc lletres de la primera fila. Si ens hi fixem és una disposició curiosa i sovint ens preguntem per quin motiu no estan, simplement, per ordre alfabètic. En realitat això seria molt poc pràctic ja que la funció d’un teclat és facilitar l’escriptura, de manera que la disposició de les tecles no ha de ser en funció de l’ordre (arbitrari) en que recitem les lletres de l’alfabet. El que condiciona la posició és la freqüència d’ús de les diferents lletres.

Per exemple, recordo que en castellà (i ara he vist que també en català) la lletra més emprada és la “E”. Això obliga a situar la E en un lloc de fàcil accés quan estàs escrivint. Altres lletres, com la X o la W poden estar en racons del teclat de més difícil accés pels dits. Encara que costi o que perdis una fracció de segon més per arribar-hi, no resulta rellevant ja que es fan servir molt poc. És clar, si ets anglès, la W segueix sent infreqüent però ja no tant i la necessites en un lloc diferent.

Quan van sorgir les màquines d’escriure cada fabricant feia servir el teclat que li semblava millor, però mica a mica alguns es van anar imposant. Per un motiu o altre eren més pràctics i els usuaris els preferien. Diuen que el QWERTY es va dissenyar per optimitzar l’escriptura. I això no vol dir necessàriament anar més de pressa teclejant. Les primeres màquines d’escriure tenien sistemes mecànics a les tecles i un dels problemes habituals era quan la palanca que activaves en prémer una tecla s’enganxava amb la activada en la tecla següent. Això passava si anaves massa de pressa i aleshores calia aturar-se i perdre una estona desenganxant el mecanisme (i omplint-te els dits de tinta).

Hi ha qui diu que el QWERTY anava bé perquè feia escriure una mica més lent de l’òptim i així el ritme d’escriptura mai s’interrompia per les enganxades de tecles. També es diu que la disposició de les tecles feia que les parelles de lletres d’ús més freqüent estaven allunyades i això evitava que s’enganxessin. En tots dos casos, l’objectiu era el mateix: Sacrificar velocitat punta per aconseguir velocitat mantinguda escrivint.

Quan es va passar als ordinadors això va perdre el sentit. Ja no hi havia parts mecàniques que s’enganxessin, però tothom havia aprés a fer servir el QWERTY, i simplement es va mantenir. Algú que intenti ara veure-hi un sentit sense tenir en compte la història “evolutiva” del teclat, no entendrà el motiu de la curiosa disposició de les lletres. A més, mostra molt bé com cal trobar un compromís quan cal afavorir dues característiques tenen solucions oposades. Calia una adaptació que permetés anar de pressa i alhora una per no anar massa de pressa. També es un bon exemple d’una característica que en un moment va ser desitjable i que en canviar el “medi ambient” va perdre la utilitat però com que ja s’havia seleccionat, es va mantenir. I així seguirà fins que un altre canvi afavoreixi un nou tipus de teclat. Ara hi ha teclats que es diu que poden ser millors, però l’esforç d’aprendre-ho no compensa el fet que tots els teclats van amb QWERTY.

Bé, tots no. Si vas a França, toparàs amb teclats lleugerament diferents. Els del sistema AZERTY. S’assemblen molt però algunes tecles ocupen llocs diferents. Jo sempre em faig un embolic amb la A i la M, que a França ocupen llocs diferents. A Portugal també van tenir un teclat particular, el tipus HCESAR, que per les freqüències d’ús de les lletres en portuguès anava millor. Però de nou, els ordinadors els fan els anglosaxons i  a ells els va bé el QWERTY, de manera que….

Errades

dijous, 15/06/2017

Una de les coses que fan més ràbia quan publiques coses, com ara un blog a internet, és fer la feina, repassar que tot estigui bé, tornar-ho a repassar, penjar-ho a la xarxa, fer una última ullada i poc després que algú et faci notar que hi ha una errada al text. Tant pot ser una falta d’ortografia com un error tipogràfic. L’irritant és que havia repassat un grapat de vegades el text! I tan bon punt t’ho diuen, t’adones que l’error és evident! Com t’ha passat per alt totes les vegades?

Ara ja m’ho prenc amb filosofia. Si m’avisen de l’errada (cosa que agraeixo) la rectifico de seguida que puc i avall. Però el motiu que fa que no la vegis, malgrat repassar-ho una i altra vegada, és empipador.

Tant, que hi ha qui s’ha dedicat a investigar que passa al nostre cervell mentre fem aquestes coses. Les explicacions no sé si són definitives, ja que en aquesta mena de treballs sempre penso que les explicacions són satisfactòries, però el nombre de variables que intervenen és tan gran que científicament tot plegat només és relativament sòlid. En tot cas, aquesta vegada m’hi agafo per aconseguir una major tranquil·litat. Pel que sembla, som bastant incapaços de notar les nostres errades. En canvi, no tenim dificultat per descobrir les dels altres.

El motiu és la manera com treballa el cervell. El fet d’escriure és una activitat d’una inesperada complexitat. El cervell no funciona com un simple ordinador que va pensant paraules, fetes per una successió de lletres que es posen acuradament. L’activitat mental està concentrada en l’important, que és el sentit del que estem escrivint. El fet mecànic d’escriure el fa en un nivell molt inferior de consciència. Per això, quan repassem, el que fem mentalment és anar refent les paraules i les frases per reconstruir el sentit del que volem dir. El problema és que la consciència de seguida torna a centrar-se en el sentit del missatge i passa per alt els detalls del text escrit. Costa un esforç enorme focalitzar l’atenció en les paraules escrites i no en el sentit de les paraules. Especialment perquè com que és el nostre text, la ment s’anticipa a la paraula (al sentit de la paraula) que ve a continuació! En canvi, qualsevol altra persona no està esperant amb antelació la següent paraula, de manera que s’hi ha de fixar més i pot detectar l’errada sense problemes.

Això em tranquil·litza una mica (tot i que no serveix d’excusa), però fa que em pregunti com deu ser la ment dels correctors de textos. Quan llegeixen un llibre, entren en la història? O només veuen paraules fora de context? Als llibres de cuina se’ls fa la boca aigua en llegir la recepta dels musclos a la marinera? O estan totalment centrats en assegurar-se que no han escrit “musclus” o “muscles”?  Els textos eròtics els estimulen? O només estan pendents de si l’accent de la paraula “penetració” és obert o tancat?

En tot cas, si detecteu errades (de les que siguin) agrairé que m’aviseu. Els que no vàrem tenir escola en català i mai hem fet cursos de tipografia tenim molts números per cometre errades de tota mena. Ja intento mirar-m’ho (paraula!) i tot i així se n’escapen més de les que voldria. Coses del cervell, que el tinc pendent essencialment del “què” i només fa un cas relatiu del “com” per molt que jo li ho demani.