Antropocè: la fi d’un món

dimecres, 22/05/2019

Què és això de l’Antropocè? És veritat que els humans estem modificant les condicions del planeta? O potser no n’hi ha per tant? I si les estem alterant, fins a quin punt podem seguir com ara? De quant temps disposem per mirar de revertir la situació? Encara hi som a temps? Si ja és massa tard per evitar-ho, almenys podem fer alguna cosa per amortir l’impacte dels canvis? I, sobretot, tot això ens sortirà gaire car?

Per una casualitat còsmica, o potser per l’afinat ull de la Rosa Rey, l’editora i motor d’aquest projecte, la mateixa setmana que surt aquest nou llibre (Antropocè: la fi d’un món) el Grup de Treball sobre l’Antropocè ha aprovat proposar considerar-lo una nova era (estrictament, una nova unitat crono-estratigràfica) que hauria començat a mitjans del segle passat. De totes maneres, el concepte va molt més enllà de la geologia i inclou tot el ventall d’impactes que els humans estem generant al planeta.

Al moment d’embarcar-me amb un llibre d’aquesta mena tenia clar que hi havia dos perills que calia evitar. El més evident era el catastrofisme. Les proclames de l’ecologisme hiperventilat anunciant una fi del món imminent basant-se en exageracions, males interpretacions, fòbia a la tecnologia i, de vegades, un desconeixement inquietant de conceptes físics relativament senzills, acaben per saturar. Segurament és veritat que posar-te a cridar que el món s’acaba crida molt l’atenció, però senzillament és mentida. El món seguirà fent la seva, encara que potser no serà com ens agradaria que fos. Per això és més correcte parlar de la fi d’un món, del nostre, el que hem conegut i que estem alterant de manera irresponsable.

D’altra banda, tampoc es tractava de fer allò que fem massa sovint els científics: exposar les dades, indicar les tendències i acabar dient que calen més estudis abans de mullar-se. Tot i que he tirat de dades, ja que aquestes no es poden ignorar i cal conèixer-les i entendre-les, m’ha semblat més interessant reflexionar sobre el que realment li estem fent al planeta, la manera com ho estem encarant, les possibles solucions que hi ha sobre la taula i fer notar que moltes d’aquestes solucions en realitat no serveixen. Molts especialistes dipositen una gran confiança en la tecnologia, passant per alt que la tecnologia la fan servir persones, i no hi ha cap tecnologia a proba de persones incompetents, corruptes o malparides.

En tot cas, confio que el llibre serveixi per entendre millor el que li anem fent al planeta, els perills que tenim cada vegada més a prop i algunes de les decisions que cal prendre com més aviat millor. Em consideraré afortunat si també serveix per fer que s’interpretin millor els titulars de les notícies ambientals.

Nou test per les veles solars

dimarts , 21/05/2019

Una nau espacial de cinc quilos de pes (de massa) i que no porta combustible. No sembla un projecte molt prometedor però el mes que ve s’enlairarà la missió lightsail 2 a bord d’un coet  Falcon Heavy de l’empresa Space X. Una vegada estigui en òrbita, la nau desplegarà una vela espacial de més de trenta metres quadrats que aprofitarà l’empenta  la radiació solar per anar canviant d’òrbita.

Si tot va bé serà la primera vegada que una vela espacial es desplegui correctament i maniobri per modificar la seva trajectòria i òrbita.

Com s’ha dit moltes vegades, el procediment per moure les veles solars és molt lent i triga un grapat de setmanes per accelerar de manera considerable. No pot ser d’altra manera, ja que els fotons que topen contra la seva superfície li transmeten una quantitat d’impuls ínfima. L’avantatge és que no consumeix gens de combustible. Ni un gram. Zero.

Aquesta mena de naus espacials les està desenvolupant la “The Planetary Society” (La Societat Planetària), una associació dedicada a promoure l’exploració espacial que va ser fundada l’any 1980 per en Carl Sagan i un grup d’amants del cosmos. El projecte de les veles solars només és un dels que van desenvolupant, però és un dels que trobo més simpàtics. El concepte d’una nau espacial de només cinc quilos té la seva gràcia. Hi pots posar uns pocs sistemes de control de la vela, de comunicació amb la Terra i poca cosa més. Segons on vulguis enviar la nau caldrà fer-la més gran o (més probablement) seguir miniaturitzant els sensors, les càmeres, els aparells i tot el que calgui per dur a terme la missió que volem que faci. Aquesta tendència està molt de moda aprofitant les aplicacions dels mini satèl·lits que cada vegada es fan servir més.

Però, és clar, primer cal demostrar que el sistema funciona, que la vela es desplega correctament i que podem dirigir-la de manera eficient per optimitzar l’ús del vent solar com sistema de propulsió. Res de tot això és senzill. Ja hi ha hagut intents anteriors fracassats per diversos motius, però un de típic és problemes per desplegar la vela.

I és que obrir de manera automàtica una vela de trenta metres quadrats, d’un material extremadament prim i que viatja empaquetada dins una mini-nau, no ha de ser cosa fàcil. De totes maneres, l’única manera d’aprendre a fer-ho és intentant-ho, fracassant i aprenent dels errors. Creuarem els dits i esperarem que la lightsail 2 tingui èxit i obri el camí a futures missions, ja més agosarades, per explorar el nostre veïnat planetari.

No serà la primera vela solar de la història, ja que se’n va fer servir una en l’exploració de Venus. En tot cas, aquesta serà la primera en funcionar en òrbita terrestre. S’hi estarà prop d’un any fins que finalment tornarà a caure i desintegrar-se en l’entrada a l’atmosfera.

Fins sempre, The Big Bang Theory…

dilluns, 20/05/2019

Doncs després de dotze temporades ja s’ha acabat “The Big Bang Theory”, una de les sèries amb que més bé m’ho he passat al llarg de tot aquest temps. A més, és d’aquelles en les que puc tornar a veure qualsevol capítol i torno a somriure com la primera vegada. Una barreja ben encertada d’humor lleuger, ambient científic i cultura friki. Ingredients senzills que els guionistes han sabut barrejar amb encert per aconseguir un resultat molt ben trobat.

Reconec que, més d’una vegada m’ha inquietat el fet de sentir-me excessivament identificat amb en Sheldon Cooper.  Idees que m’havien passat pel cap i que expressades pel personatge de la sèrie resultaven còmiques. Suposo que tots tenim racons més o menys ridículs si busquem prou en el nostre interior.

Però sobretot m’ha fet gràcia la manera com la ciència anava apareixent per la sèrie. És de les poques en les que es van prendre la molèstia d’assessorar-se correctament en aquest aspecte. Tant era si es tractava de fer servir l’argot científic com si calia escriure equacions en una pissarra o posar una maqueta de l’estructura del DNA en un racó de l’habitació. Habitualment les explicacions, les fórmules i l’atrezzo que feien servir eren ben encertats (almenys la part que podia identificar).

Amb la sèrie hem normalitzat parlar de la teoria de cordes, de la gràcia de les simetries (i les asimetries) en les teories físiques, de la manera de fer estudis de neurociències, de com enviar feixos de llum làser a la Lluna, de l’efecte doppler, dels efectes secundaris dels fàrmacs, dels interessos de la indústria farmacèutica, de les interioritats del món acadèmic, de les relacions entre els militars i les universitats, del desenvolupament d’apps més o menys enginyoses, de la rivalitat entre diferents departaments, del control dels telescopis a distància, dels sistemes de guia dels rovers marcians, de la importància de disposar d’un bon vàter a l’estació espacial internacional, del bosó de Higgs, del gat de Schrödinguer, de l’Stephen Hawking, en Bill Nye, en Neil deGrasse Tyson, en George Smoot o en Mike Massimino.

I finalment us deixo amb un detall que han tingut en l’emissió de l’últim capítol. Finalment he pogut entendre el coi de cançó del començament!!! Ja sé que no era tan difícil, però alguns tenim mala oïda… (l’escena sembla neutra però si t’hi fixes bé pots deduir uns quants espoilers. Esteu avisats)


Our whole universe was in a hot, dense state

Then nearly fourteen billion years ago expansion started, wait

The earth began to cool, the autotrophs began to drool

Neanderthals developed tools

We built a wall (we built the pyramids)

Math, science, history, unraveling the mysteries

That all started with the big bang! Hey!

Retolador no permanent. Un gran invent

divendres, 17/05/2019

Un invent que mereix més consideració de la que normalment li tenim són els retoladors no permanents. Els de pissarra blanca que quan vols esborrar, simplement passes la mà, o millor un drapet sec, i el que has escrit desapareix… potser deixant la mà lleugerament bruta. No es pot tenir tot.

Naturalment un es pregunta quin és el secret d’aquest sistema que ha deixat el guix i les pissarres negres obsoletes. I, naturalment, la clau es troba en la química (i la física) dels pigments que es fan servir.

Per començar, els pigments que fan servir es barregen amb algun tipus d’alcohol, o similar, que actuï com a dissolvent. L’alcohol s’evapora al moment d’escriure i el pigment queda dipositat sobre la superfície de la pissarra blanca. Ara bé, no s’hi enganxa com passaria amb els retoladors de tota la vida, ja que també li han posat un agent fet amb algun compost de silicona, que evita que el pigment entri en contacte amb la superfície de la pissarra i s’hi adhereixi. També hi ha una resina de les que es dilueixen en l’alcohol, però quan aquest s’evapora, tornen a ser sòlides i aglutinen la barreja de pigments i silicona.

Sense la resina, les partícules del pigment serien absorbides pel material on es dipositin. De fet, si fem servir un retolador no permanent sobre una superfície absorbent (com el paper) descobrirem que passa a ser permanent, ja que el pigment entra dins els porus del paper i allà s’hi queda. No és que reaccioni químicament ni res. Simplement que quan passem el dit no arribem fins als racons o s’ha dipositat i, per tant, no el podem arrossegar.

Però si la superfície no és absorbent i el pigment té una capa de resina envoltant-lo i impedint que interaccioni amb la superfície, doncs no s’hi enganxarà. Les resines poden tenir càrregues elèctriques que les mantinguin ben unides a la superfície (en els retoladors convencionals) o tenir una càrrega total neutra que no mostrarà atracció per la superfície de la pissarra. En aquestes condicions, les forces que mantenen al pigment unit a la superfície són molt febles i senzillament amb el dit arrosseguem el pigment i netegem la pissarra. El pigment no desapareix, és clar, i la taca del dit ens ho recorda.

Desxifrat de nou el Manuscrit Voynich… o potser no.

dijous, 16/05/2019

Ahir va començar a circular per la xarxa una notícia digna d’esment. Un acadèmic de la Universitat de Bristol havia desxifrat el manuscrit Voynich! El que possiblement sigui el llibre més enigmàtic del món ha revelat els seus secrets després de cinc segles.

El Manuscrit és un text de 235 pàgines decorades amb dibuixos de plantes, imatges d’esferes celestes i altres guarniments, que va ser adquirit a prop de Roma per Wilfrid Voynich, un llibreter de vell dels Estats Units. Una carta que anava junt amb el llibre afirmava que l’any 1586 l’havia comprat Rodolf II, emperador del Sacre Imperi Romà. També se sap que cap al segle XVII el va tenir un jesuïta anomenat Atanasi Kircher. I poca cosa més.

El llenguatge que fa servir és desconegut i ni tan sols està clar que sigui realment un llenguatge, un codi o una monumental estafa. Però ara, sembla que han trobat que és un recull creat per monges dominiques per la reina Maria de Castella de la corona d’Aragó i escrit en protoromanç, un idioma parlat per la zona mediterrània fa uns quants segles. En una mostra de virtuosisme, en Gerard Cheshire diu que, amb un seguit de moments “eureka” va aconseguir desxifrar-lo en un parell de setmanes.

Però un moment! Potser tot plegat sembla massa fàcil. No hi entenc gens de lingüística, criptografia ni llengües antigues, però no ho acabo de veure clar. A més, la notícia del desxiframent del manuscrit Voynich és d’aquelles que va sortint una vegada darrere l’altra, sense que mai acabi de confirmar-se.

Només fa un any deien que l’havien desxifrat fent servir intel·ligència artificial i que estava escrit en hebreu antic. Fa dos anys era un tractat mèdic sobre la salut de les dones escrit en una versió particular de llatí medieval. L’any 2014 era un tractat sobre la natura en un idioma oriental. El 2010 era un atles de biologia escrit en una variant toscana del llatí… i així, cada pocs mesos hi ha algú que aixeca la mà i afirma que ha desxifrat el manuscrit Voynich.

De manera que abans de començar a celebrar-ho, esperaré les opinions d’altres lingüistes, criptògrafs, historiadors i gent del gremi que doni la raó o descarti una vegada més el suposat desxifrat del manuscrit. Al final és la manera de treballar de la ciència. Molta gent afirma que ha aconseguit grans progressos i descobriments importants, però fins que la resta de la comunitat no s’ho mira amb lupa, buscant i descartant tots els possibles errors, no ho acabem de donar per vàlid. Una manera de fer poc agraïda i molt lenta, però que a la llarga resulta la més fiable.

Plàstics al punt més profund de l’oceà

dimecres, 15/05/2019

La fossa de les Marianes és coneguda per ser l’indret més profund dels oceans. A baix de tot estàs a prop dels onze mil metres de fondària, de manera que si allà hi enfonséssim l’Everest, encara quedarien dos quilòmetres d’aigua per sobre del cim. No cal ni dir que les condicions allà baix resulten extremes, especialment la pressió, i per això només s’hi ha pogut baixar en tres ocasions.

La primera vegada va ser l’any 1960, quan Jacques Piccard i Don Walsh, a bord del batiscaf Trieste van arribar als 10.916 metres de fondària. Anys després el director de cine James Cameron va arribar fins als 10.908 a bord del Deepsea Challenger. No va batre el rècord per poquet. Un rècord que sí que va aconseguir, fa unes setmanes, en Victor Vescovo quan va arribar fins als 10.928 metres. En aquest cas es tractava d’un projecte per arribar als punts més profunds dels cinc oceans.

De moment encara hem enviat més persones a la Lluna que no pas al fons del mar.

En cada ocasió s’ha pogut observar la presència de criatures vives en aquell indret. La primera vegada va ser una mica sorpresa, però ara ja tenim clar que la capacitat d’adaptació de la vida fins i tot a ambients extrems és aclaparadora. Per això en aquesta ocasió ja es pretenia aconseguir mostres del terreny i d’organismes que es poguessin capturar. Segur que els microbis de les grans fondàries ens reserven sorpreses inesperades.

Però l’estrella d’aquesta última expedició va ser una bossa de plàstic que van poder fotografiar allà baix. Fins i tot a l’extrem més profund del mar ja hi ha arribat el plàstic. No era res d’especial. Una simple bossa d’un sol ús de les que es fan servir als supermercats, però representa tot un símbol de fins a quin punt anem escampant deixalles per tot arreu.

Igual que amb la vida, la presència de plàstic allà baix ja no és una sorpresa. Fa un temps es va publicar un estudi on revelaven que s’havia trobat plàstics a més de sis mil metres de fondària pràcticament a tot arreu on havien mirat. La presència de plàstic al fons dels mars és ubiqua i no farà res més que augmentar. Si hem convertit l’Everest en un dels indrets més bruts del planeta, com no havíem de fer-ho amb el fons del mar!, on les coses acaben caient de manera molt més fàcil.

Temps de flors

dimarts , 14/05/2019

És temps de flors i en alguns indrets saben celebrar-ho de la millor manera possible. Però si hi pensem un moment no triga a sorgir una pregunta. Com ho saben les plantes que ja ha arribat el temps de florir? Es tracta d’un mecanisme molt important, ja que la supervivència de l’espècie depèn del fet que les plantes es posin a florir quan toca i que ho facin al mateix temps. Si no fos així, moririen pel fred o no trobarien altres flors per intercanviar pol·len i fecundar.

Durant molts anys es va pensar que el responsable era una hipotètica hormona vegetal anomenada “florigen”, que se sintetitzaria a les fulles i es transportaria fins als àpexs on creixen les flors. La hipòtesi va sorgir a partir d’uns experiments en els quals es va observar que empeltar branques d’una planta que estava florint a una que encara no ho feia, desencadenava la floració a la receptora. El problema és que després de més de setanta anys no s’ha identificat aquesta hormona. I ara comencem a entendre que en realitat el mecanisme és més complicat.

Per començar cal tenir en compte un rellotge intern de les cèl·lules de les plantes que controla el ritme al qual fabriquen algunes proteïnes. En concret, una d’anomenada CONSTANS es fabrica unes dotze hores després de la sortida del Sol. I, a més, la proteïna només és estable quan hi ha llum. A les fosques es degrada ràpidament. Això fa que les cèl·lules només tinguin nivells rellevants de CONSTANS quan el dia és prou llarg.

I que fa CONSTANS? Doncs promou l’activació d’un altre gen. Un d’anomenat “locus de floració” o FL en anglès.  La proteïna FL seria el més equivalent al florigen, ja que és ella la que viatja pels vasos de la planta (el floema) fins als extrems on s’enganxarà a una altra proteïna, anomenada FD. Sí! Ja ho deia que el sistema era una mica complicat, però com més passes té un procés, més finament es pot regular.

El cas és que el tàndem FL/FD pot moure’s cap a l’interior del nucli de les cèl·lules apicals i promoure l’activació d’un altre paquet de gens que, aquesta vegada sí, faran que aquelles cèl·lules comencin a multiplicar-se i transformar-se en les flors.

De manera que la floració es dispara quan el rellotge intern de la planta disposa de prou temps de llum per fabricar la primera proteïna d’una cascada de senyals que acabarà per generar les flors. Les diferents espècies poden tenir rellotges interns ajustats a les seves necessitats i per això alguns vegetals floreixen molt abans. De totes maneres, el fet que la floració de la majoria de les plantes de la mateixa espècie tingui lloc en pocs dies ja ens indica que el sistema que tenen per detectar les hores de llum és més que bo.

Tornem-hi amb el colors

dilluns, 13/05/2019

Ja hi tornem amb una il·lusió òptica que ha esdevingut viral. Fa uns anys va ser un vestit que uns veien d’un color i altres de colors diferents i aquesta vegada és una sabata. Hi ha qui la veu rosa i blanca i altres la perceben de colors gris i verd. La pregunta és com ho veus tu? I, quin és el motiu?

Per cert, l’explicació que també corre per les xarxes segons la qual depenent del color que notis tindrà més actiu un hemisferi cerebral o un altre és una bestiesa sense massa sentit.

En realitat són de color rosa i blanc. No ho dic perquè les vegi així sinó perquè he mirat el catàleg de la marca i les he vist en una foto amb bona il·luminació i sense modificacions que indueixin a la confusió. De manera que la pregunta seria, com es fa per alterar la percepció i fer que uns cordons blancs es vegin verds i un material rosa es percebi com gris?

Doncs la clau està en la il·luminació i en la manera com es modifiquen els colors. El nostre cervell no es limita a detectar una determinada longitud d’ona i adjudicar el color corresponent. Encara que sembli que això seria el més normal, resultaria molt poc eficient. El que fa el cervell és agafar la informació provinent dels ulls i interpretar-la de maneres diferents depenent del que envolti la imatge.

Un dels elements que més en compte té són els colors dels objectes del costat, els contrastos que hi ha i la intensitat de la llum. Tot això és necessària per poder saber si estem veient un objecte fosc ben il·luminat o un objecte clar en un ambient amb poca llum. El cas és que quan comences a jugar amb la il·luminació i un color es pot interpretar de diferents maneres, el cervell en tria una i tot seguit, adapta la resta per comparació.

Per això la mateix imatge la podem veure amb una combinació de colors diferents depenent de moment, de la llum de la sala, de la intensitat de la pantalla i de mil detalls que van modificant la imatge mental que fabrica el cervell.

Que la mateixa cosa la podem veure de colors o intensitat diferents depenent del que l’envolta és un dels efectes òptics més coneguts i que fan més gracia. En podeu trobar per la xarxa un grapat, però alguns resulten força espectaculars (i aclaridores). Quan torni a aparèixer una foto viral amb coloraines discutibles només cal recordar que el que veiem no és la realitat sinó la interpretació que fa el nostre cervell dels senyals que li arriben.  Normalment fa molt bona feina, però sempre podem jugar amb imatges prou ambigües com per confondre el procés mental.

No anem bé

divendres, 10/05/2019

Els humans hem demostrat ser molt eficients en moltes coses. Desenvolupant tecnologies, curant malalties, generant aliments i… carregant-nos un planeta. L’informe que han fet la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES per les sigles en anglès) ho deixa ben clar i el seu portaveus ho ha resumit molt clarament: “La salut dels ecosistemes dels quals depenem nosaltres i totes les altres espècies s’està deteriorant més ràpidament que mai. Estem erosionant les bases mateixes de les nostres economies, mitjans de vida, seguretat alimentària, salut i qualitat de vida a tot el món“.

L’informe inclou molts camps on centrar l’atenció, però n’hi ha alguns que destaquen particularment. Per exemple, el de la pèrdua de biodiversitat. Ja sabem que hi ha espècies d’animals en perill d’extinció, però potser no som conscients de la magnitud de les xifres. En el cas dels mamífers ja estan en risc de desaparèixer el 25% de les espècies. Dels amfibis ho estan el 40%, de manera que si veieu una granota mireu-la amb atenció. Cada vegada serà més difícil veure-les. Les xifres són similars per esculls de corall, coníferes i, en realitat, tota mena d’organismes vius.

La cosa, a més, té mala solució, ja que la desaparició dels hàbitats naturals cada vegada va més accelerada. Terrenys que destruïm, que dediquem a conreus, que contaminem o que s’omplen d’espècies invasores. El ritme de desaparició del que anomenem “espais naturals” és aclaparador i cada vegada va a més. Per fer-nos una idea, l’any 2018 es va desforestar una extensió de terreny equivalent a Bèlgica. I una altra dada curiosa: des de l’any 1992 s’ha doblat la superfície de terreny dedicat a les àrees urbanes. El món cada vegada és més de ciutats (o potser de megalòpolis).

Fa poc em van recordar un fet senzill d’entendre. Antigament hi havia la natura i els humans ocupaven alguns indrets que anaven alterant. Ara gairebé tot ja està alterat pels humans i la natura queda restringida a uns pocs parcs naturals.

El més irònic és que nosaltres no ens n’escaparem de pagar el preu.

De vegades oblidem com d’intensament depenem de mantenir un planeta mínimament en condicions. Necessitem menjar, aigua, energia i espai, i sense un medi ambient amb unes condicions raonablement correctes tot això perilla. El problema és que la nostra capacitat d’adaptació és més aviat limitada. Els escarabats resistiran qualsevol canvi en les condicions, però la majoria de nosaltres seríem incapaços d’aconseguir aliments si els supermercats deixen d’abastir-nos.

Els avisos no deixen de sonar, però en realitat fem molt poca cosa per canviar les tendències. Tampoc és cap novetat, ja que en general reaccionem només quan la trompada és imminent. I en realitat tampoc tenim tan clar què és el que cal fer. De totes maneres, sí que sabem el que cal evitar, però tampoc és que en fem gaire cas. Coses de la manera de ser dels humans

“El toro no sufre”

dijous, 9/05/2019

És molt freqüent trobar gent que, en un intent de defensar les seves postures, creences o interessos, fa servir arguments que no s’aguanten per enlloc. El cas dels polítics és, potser, el més evident i ja han fet de mentir una eina de treball rutinària, però podem trobar moltíssims més exemples per poc que busquem. I un que sempre m’ha semblat particularment absurd és el que afirma que a les corridas de toros, l’animal no pateix dolor. La frase repetida moltes vegades de “el toro no sufre”, esgrimida per minimitzar la crueltat del que li fan a l’animal és, com a mínim, sorprenent. D’on ho han tret això?

El cas és que resulta difícil saber si un animal experiment dolor o no. Només podem assumir que si actua de manera similar a la que ho fem nosaltres quan patim dolor doncs deu ser pel mateix motiu. No és diferent del que fem quan assumim que les altres persones perceben el dolor de manera similar a nosaltres tot i que en realitat no tenim manera de saber el que experimenta ningú més a part de nosaltres mateixos. Però això ja s’endinsaria en el camp de la filosofia i el que necessitem és esbrinar maneres de saber si els animals senten dolor.

No. En ciència no val dir: “si és que és evident!”.

Potser no podem saber-ho amb certesa, però podem aproximar-nos-hi força. Per exemple, sabem que nosaltres tenim determinats tipus de cèl·lules nervioses encarregades de transmetre les sensacions de dolor. Igual que tenim receptors olfactius o visuals, també tenim receptors de dolor. Són els anomenats nociceptors. I el cas és que la totalitat dels vertebrats també tenen aquesta mena de receptors. De la mateixa manera que si veiem que un animal disposa d’ulls amb cèl·lules com els bastons o els cons que serveixen per respondre a la llum pensarem que pot experimentar sensacions visuals, l’animal que tingui receptors pel dolor ha de percebre el dolor.

D’altra banda, és que resulta molt difícil imaginar animals sense aquest senyal d’alerta que és el dolor.

Aleshores per quin motiu diuen que no pateix un animal al que li claven piques, banderilles i espases, que veiem sagnar i que notem com es va afeblint a mida que va transcorrent la corrida?

El cas és que fa uns anys van fer unes anàlisis de sang a toros durant la corrida (amb uns xips inserits) i van trobar que els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès anaven disminuint. D’altra banda, presentaven uns nivells molt elevats d’endorfines. Amb això i alguns raonaments com a mínim discutibles, van proposar que era un tipus d’animal que no experimentava dolor durant la corrida. Cal dir que, fins on jo sé, això no s’ha arribat a publicar en una revista científica. Només ho he trobat en diaris i entrevistes.

Són arguments que no costen gaire de rebatre. Per descomptat que pateix! És veritat que les endorfines sembla que serveixen per contrarestar el dolor (sí, també es fan durant l’orgasme i l’enamorament, però el dolor també és un bon desencadenant). De manera que si experimentes molt dolor, el cos farà moltes endorfines per intentar d’amortir-lo. La manera com jo interpretaria les dades és: Si el toro fa tantes endorfines pot ser que sigui perquè el seu cos està intentant compensar un dolor extrem.

I que l’animal no faci cortisona ni hormones d’estrès… bé, suposo que arriba un moment en què l’organisme ja perd la capacitat de respondre de manera normal. L’estimulació nerviosa és un factor important per induir la síntesi d’aquestes hormones i si t’han seccionat la medul·la amb la puntilla o l’espasa, doncs poc estímul arribarà.

En tot cas, aquesta és d’aquelles discussions en que aparco sense problemes les argumentacions científiques. Em limito a mirar l’animal torturat i sento que allò està malament.