On són els insectes?

dijous, 19/04/2018

Quant fa que no sentiu el cant d’un grill, el brunzit de les abelles o l’irritant sorollet dels mosquits al voltant vostre? Hi ha una mica la percepció que cada vegada hi ha menys presencia de determinats tipus d’insectes tot i que és una percepció una mica difosa. Especialment si vius a ciutat i només ocasionalment pots anar al camp a gaudir de la natura. Les percepcions individuals són enganyoses i el que cal és obtenir dades per veure si efectivament, la vida natural cada vegada es més diferent de com la recordem de fa anys.

El cas és que a finals de l’any passat es va publicar un treball en el que uns investigadors van mostrar les dades obtingudes sobre com havia anat modificant-se el número d’insectes voladors al llarg dels anys. Havien dipositat trampes per capturar insectes voladors en diferents indrets de l’Europa central i així havien pogut calcular la quantitat total d’insectes al llarg de gairebé trenta anys!

La dada que han fet servir és curiosa. Massa total d’insectes. Quilos d’insectes capturats, per entendre’ns. No miraven si eren d’una espècie o altra, si hi havia el mateix nombre d’individus però eren més petits, si alguns disminuïen i altres augmentaven… Només la biomassa total. Però només amb això han pogut detectar que la disminució en trenta anys ha sigut propera al setanta cinc per cent!

Això és una xifra enorme i, si es confirma, ha de ser molt preocupant. Altres estudis ja indicaven una disminució en el nombre d’insectes d’altres llocs del planeta, però el valor de la disminució era menor. S’esmentaven xifres del voltant del quaranta per cent (cosa que també és molt inquietant!) i es pensava que afectava sobretot a les espècies menys abundants.

Un detall inquietant és que molts dels llocs de recollida d’insectes en aquest estudi eren situats en zones protegides, on s’esperaria que l’impacte de qualsevol fenomen sigui menor. Ja es dona per fet que al voltant de zones amb molta agricultura, l’efecte sobre la comunitat d’insectes serà més marcat, però en zones protegides?

I el problema no és, simplement, que hi haurà menys papallones pel camp i el paisatge serà menys bonic. El cas és que si hi ha menys insectes hi haurà menys aliment pels ocells, hi haurà menys pol·linització de moltes plantes, hi haurà menys degradació de la matèria orgànica, moltes xarxes tròfiques naturals quedaran afectades i al final rebrem tots.

Els autors especulen sobre la causa d’aquesta davallada, però no arriben a cap conclusió. L’efecte l’han observat per igual en diferents tipus de terrenys i en diferents èpoques de l’any, de manera que no serveixen explicacions “locals”. L’escalfament global tampoc sembla que sigui el sospitós directe. El canvi encara no és prou marcat i, en realitat, les condicions podrien fer que alguns tipus d’insectes en sortissin afavorits, al menys temporalment. De fet, la conclusió dels autors és que és urgent investigar per esbrinar la causa d’aquesta davallada.

Fa un temps que es parla molt de la desaparició de les abelles. Encara es discuteix la importància exacta del fenomen, les possibles causes i les conseqüències que tindria. Però potser de tant mirar les abelles ens estigui passant per alt el que succeeix amb la resta d’insectes voladors. I les conseqüències al final són igual de devastadores.

“Perduts a l’espai” i la congelació de l’aigua

dimecres, 18/04/2018

Doncs ja he vist la primera temporada de “Losts in space”, la nova versió de la antiga i entranyable sèrie “Perdidos en el espacio”, que de petit em feia riure i patir alhora. Per descomptat, ara està molt més ben feta, amb més enginy i els personatges molt actualitzats. Però no cal buscar-hi gaire més que un amable entreteniment amb naus espacials, robots i uns personatges que cada capítol sembla que s’han de morir un parell de vegades però que a l’últim moment es salven.

El que sí que cal és fer un exercici de l’anomenada “suspensió de la incredulitat”. És a dir, que has d’estar a disposat de donar per bones coses del tot inversemblants. Ara bé. Una vegada vista, ja puc entretenir-me a repassar els disbarats científics més divertits que hi surten.

Alerta spoiler (encara que molt poc rellevant)

Un dels que més gràcia em va fer va ser al primer capítol, gairebé tot dedicat a com salvar algú que s’ha quedat atrapat dins el gel d’una mena de llac que s’ha congelat. Imagineu la situació. Una nau s’estavella contra un planeta i ho fa justament sobre una gran gelera. Sembla que de resultes de l’impacte, el gel es fon, es genera una mena de petit llac i la nau s’enfonsa dins l’aigua. Per exigències del guió cal que algú nedi fins l’interior de la nau, reculli un aparell i torni a sortir. No és problema si tens vestits espacials. Si protegeixen de les condicions de l’espai, no hi haurà problemes dins l’aigua.

De manera que un dels protagonistes salta dins el llac, neda fins recollir el que busca… i sobtadament s’adona que l’aigua comença a convertir-se en gel. Intenta nedar ràpidament cap a la superfície en una cursa contra el gel que creix per tot arreu. Quasi ho aconsegueix però…

La trama segueix, però l’intrigant és el que ha passat amb el gel. Primer vaig pensar que havien passat un detall important per alt. Quan es gela un llac, comença a fer-ho per la superfície de l’aigua. No per totes bandes simultàniament i molt menys començant per sota! Si l’aigua està líquida, vol dir que està per sobre del punt de congelació i només quan la temperatura de l’aire baixa prou, es comença a congelar, però per la superfície. D’altra banda, el gel és, curiosament, un bon aïllant. Per això es gela la part superficial, però sota uns metres de gel l’aigua pot seguir líquida. Fins i tot quan hi ha temperatures àrtiques de desenes de graus sota zero, només es pot formar una capa de gel comparativament prima.

Si, com passa a la ficció, l’aigua es comença a congelar directament a vint metres sota l’aigua, la temperatura de l’exterior hauria de ser extraordinàriament baixa! Cosa que mataria congelats als familiars que esperen fora cridant desesperats. Però no. Ells segueixen amb els abrics descordats i la cara descoberta.

Semblava un error garrafal. Temperatura prou baixa per congelar un llac sencer fins a quinze metres de fondària i de manera quasi instantània, però alguns dels protagonistes segueixen tan tranquils mirant-s’ho des de la vora de l’aigua.

Aleshores se m’ha acudit una altra explicació. De vegades es pot aconseguir que l’aigua d’una ampolla es congeli tota quasi de cop. El que cal és tenir aigua relativament pura i refredar-la molt per sota del punt de congelació. Mentre no es mogui res l‘aigua segueix líquida, però si li donem un copet, comença a formar-se el gel de manera imparables i en pocs segons s’ha transformat tot en un bloc sòlid.  La gràcia és que per formar-se el gel, les molècules d’aigua s’han de reordenar. Això requereix un xic d’energia i si tot està en repòs la reacció de congelació no arrenca. Amb el cop, o tirant dins l’aigua alguna cosa, agitem les molècules i permetem que comenci el procés de formació dels cristalls

Aplicat a la sèrie, podria ser que l’aigua del llac dels protagonistes estigués sota el punt de congelació. Si fos així, sí que podria començar a congelar per sota i, de fet, per tot arreu. Cal dir que la velocitat a la que el gel es va formant és bastant correcte i molt adequada per generar una escena de tensió amb algú nedant en una cursa contra el gel en formació.

L’error aleshores és que el procés de congelació hauria d’haver-se iniciat al mateix moment d’entrar a l’aigua saltant des de la superfície ja que això hauria trencat l’estabilitat necessària per mantenir aturada la formació de cristalls. Però vinga! També puc imaginar que en aquell planeta hi ha un alga microscòpica que genera una proteïna que modifica la velocitat d’inici de la formació del gel en situacions de sobrerefredament. Després de tot, és ciència ficció, no? Aleshores l’únic que grinyolaria és que els protagonistes, científics super-espavilats, no notin res d’estrany en tot plegat. Però ja se sap que les exigències del guió sovint fan que a les ficcions la gent actuï de manera una mica absurda.

La química de l’adhesiu

dimarts , 17/04/2018

Es trenca alguna cosa i, si no tens intenció de comprar-ne una de nova, el més pràctic acostuma a ser buscar una mica d’adhesiu i enganxar les parts trencades. Els adhesius ja son un producte habitual a tot arreu i entre ells destaca un dels més efectius: el cianocrilat. El que coneixem com superglue, que enganxa molt bé i molt de pressa. Tant, que cal vigilar com el manipules si no vols acabar amb els dits enganxats entre ells o a qualsevol objecte.

El cianocrilat el va inventar l’any 1949 Dr Harry Coover, treballant als laboratoris de l’empresa Kodak quan intentaven fabricar nous plàstics transparents. Van considerar que no era útil perquè s’enganxava massa a tot arreu i ho van deixar estar. Anys després, el mateix Coover va tornar a insistir amb el cianocrilat, en aquest cas intentant fabricar polímers per diferents parts dels avions. Un estudiant va intentar mesurar la puresa de la mostra amb un espectròmetre i es va trobar que parts de l’aparell s’havien quedat enganxades i l’aparell mateix inutilitzat. En un moment d’inspiració es van adonar que no havien perdut un aparell de laboratori molt car sinó que havien guanyat un adhesiu extraordinàriament eficient.

La reacció química clau en tot això és curiosament senzilla, malgrat que les fórmules semblin complicades. La molècula de cianocrilat té un enllaç doble molt sensible a la reacció amb altres molècules que li cedeixin electrons. Una d’aquestes és l’aigua, l’H2O de tota la vida que sempre està en una petita quantitat dissociada en H+ i OH-. Aquest últim, anomenat radical hidroxil, té un símbol (-) indicant que li sobra un electró i que el cedirà gustosament a qualsevol molècula que li reclami.

Quan el cianocrilat es troba a l’aire lliure la mateixa humitat de l’aire conté prou grups hidroxil per iniciar la reacció. La gràcia és que quan reacciona amb la molècula de cianocrilat, hi ha un canvi que fa que un altre extrem de la molècula es quedi amb un electró sobrant (per això es pinta amb un (-) en un costat). I aquest electró pot reaccionar amb una altra molècula de cianocrilat, que s’hi unirà i que es quedarà amb un electró de més a l’extrem, que pot reaccionar amb una altra molècula i….

De manera que ràpidament el que eren un grapat de molècules solitàries acaben formant una cadena fortament unida. El resultat és que el que era líquid passa a ser sòlid molt de pressa. Per cert, als dits, la mica d’humitat de la suor fa que encara vagi més ràpid ja que activa moltes més molècules. I la reacció és exotèrmica, cosa que vol dir que allibera una mica de calor. No massa, però prou com per notar-ho.

S’ha dit que cal vigilar perquè si es posa cianocrilat al cotó es pot inflamar. La cosa és una mica exagerada, però sí que s’escalfa molt. El motiu és que el cotó (o el paper) és fet de cel·lulosa, i la molècula de cel·lulosa conté molts grups amb electrons sobrants, Això fa que iniciï moltes reaccions amb el cianocrilat molt de pressa. Si hi poses un termòmetre pots veure que la temperatura augmenta uns deu graus. Notable, però lluny del punt d’ignició. De vegades es pot veure una mica de fum, però és el mateix cianocrilat que s’evapora per sobre dels cinquanta graus. Millor no inhalar-ho!

Ah! I si quedeu amb els dits enganxats, el que toca és buscar acetona per desfer el polímer. La mateixa acetona que es fa servir per treure l’esmalt d’ungles serveix. En canvi si el que s’ha quedat enganxat son les parpelles o la zona del voltant dels ulls el millor és no complicar-se la vida i anar immediatament al metge!

Sense gluten, però…

dilluns, 16/04/2018

Passar per alt un tema important és un error que hauríem d’intentar no cometre. Però exagerar un tema important fins arribar a l’absurd tampoc és una bona idea. La banalització i els estirabots fan que deixem de prendre’ns seriosament les coses i algunes campanyes de publicitat poden afavorir aquesta banalització.

La primera sorpresa me la vaig portar en topar amb un anunci de xampú sense gluten. De fet era sense moltes altres coses, però la que em va cridar l’atenció va ser el gluten. El tema és que el gluten provoca importants problemes a les persones que pateixen celiaquia i per això és important que s’assegurin que el que mengen no inclou aquest component. És complicat perquè el gluten és una proteïna que forma part de les llavors de molts cereals, com el blat, l’ordi o la civada, que son components molt importants de les dietes actuals.

De manera que el que han d’evitar les persones celíaques és ingerir el gluten. El problema, malgrat ser més complex del que sovint es pensa, es desencadena quan la gliadina (un dels components del gluten) arriba a l’intestí i reacciona amb els limfòcits que hi ha instal·lats allà. Això posa en marxa una reacció immunològica que danya el budell i provoca la majoria de símptomes associats a la malaltia. És important destacar que no és una al·lèrgia sinó una malaltia autoimmune. S’assemblen, però no són el mateix.

Aleshores arribem al xampú i et preguntes per quin motiu és rellevant que sigui sense gluten. El xampú es posa al cabell, no es menja. En alguns productes, com ara un pintallavis, sí que podria tenir sentit vigilar que no tinguin gluten ja que es diposita als llavis, que es podrien considerar el punt d’inici del sistema digestiu. Però els cabells?

Si ens posem molt puristes, podríem pensar que és per si algú molt i molt sensible al gluten se n’empassés algunes gotes inadvertidament mentre es renta el cap. En la mateix línia estaria el cas de les cremes protectores solars sense gluten. Tampoc és un producte que t’hagis de menjar. Potser resultin útils si algú amb celiaquia es menja a petons algú que s’ha posat molta crema solar amb gluten, però la situació hauria de ser molt exagerada. Sospito que en realitat només és per la moda d’etiquetar els productes com “lliures de coses dolentes”.

Cal dir que un dels possibles efectes de la celiaquia consisteix en una reacció a la pell anomenada dermatitis herpetiforme. Però no caiguem a la trampa. És una reacció que apareix a la pell però que es desencadena pel gluten a l’intestí. El gluten dipositat sobre la pell no fa res ni tan sols a les persones celíaques.

Però és que buscant, també he trobat anuncis de, per exemple, sal “sense gluten”. Es curiós que ho anunciïn ja que la sal no hauria de portar gluten ni cap proteïna de cap tipus. Hauria de ser un mineral fet sobretot de clorur sòdic i alguns altres tipus de sals en menors proporcions. Però gluten? És cert que hi ha sals particulars a les que els han afegit elements per donar sabors i aromes determinats i en aquests casos no està de més especificar-ho, però en la sal normal no té massa sentit. De nou, imagino que va en la línia d’aquella sal que s’anunciava lliure de transgènics.

I que dir de l’aigua sense gluten? El gluten pot estar present, ni que sigui en quantitats petites en moltes begudes. Un clàssic és la cervesa, que es fa a partir de grans de cereals i, per tant, hi poden quedar restes de gluten. Altres begudes porten diferent productes afegits, però per definició l’aigua no hauria de contenir res més que aigua i una petita proporció de sals minerals. Si porta més coses, ja no es pot considerar aigua sinó beguda d’algun altre tipus. Anunciar que l’aigua no té gluten és irrellevant. També podrien anunciar que no conté restes de bacteris extraterrestres criats a Mordor per mainaderes Uruk-ai.

Tot plegat només deu ser la moda de ressaltar que el teu producte no conté coses “dolentes” per vendre una suposada puresa superior. El problema és que al final venen la imatge que coses com el gluten son dolentes (quan únicament ho és per les persones amb celiaquia) i alhora banalitzen el problema. Per algú amb celiaquia un producte lliure de gluten ha de ser realment lliure de gluten. Ja hem vist amb el tema dels sucres que si comencem a posar etiquetes només com a reclam publicitari, el risc de no prendre’s prou seriosament el problema es fa molt present.

La cara oculta de l’interstici

divendres, 13/04/2018

Fa uns dies es va dir que s’havia descobert un nou òrgan (una altra vegada!), però el que havia passat “només” era que havien descobert nous detalls d’una estructura coneguda des de feia molt temps. L’interstici.

El nom ja indica de que es tracta, tot i que de vegades hi ha alguna confusió. Interstici és l’espai entre dues parts del cos. Normalment es parla de l’interstici en referència a l’espai que queda entre diferents cèl·lules, però també pot tractar-se, com en aquest cas, de l’espai entre òrgans.

Normalment es considerava un simple espai sense cap estructura especial i ple de l’anomenat líquid intersticial, que era el que feia de lubricant per facilitar els moviments entre els diferents òrgans cada vegada que ens movem, respirem, bateguem o digerim. Es tracta d’un líquid que, essencialment, era plasma sanguini que abandonava els vasos i s’escampava per les cavitats dels teixits.

Però ara han aparegut noves tècniques de microscòpia i, sobretot, noves maneres de preparar el teixit abans de mirar-lo al microscopi. Ara podem preservar millor petites estructures que fins fa poc es desfeien mentre extrèiem, preparàvem i tenyíem els teixits abans de posar-los sota l’ocular. I en fer-ho, han vist que l’interstici sembla que és més que un simple espai. Hi ha estructures cel·lulars teixint una fina xarxa de cèl·lules que deixen un seguit de cavitats connectades entre si i que són les que estan plenes de líquid. Una estructura que sembla ser més eficient a l’hora de desplaçar el líquid cap una banda o altra i permet exercir la pressió en el sentit que interessi en cada moment.

Això permet considerar l’interstici com un “teixit”? Doncs és molt discutible. Si m’ho pregunteu jo diria que no. És una estructura complexa i amb funcions particulars que segurament amaga més detalls dels que imaginàvem, però això no ho converteix en un teixit. De totes maneres, les definicions ens les inventem nosaltres, de manera que ja veurem si al final ho acaben acceptant.

Cal dir que a l’article original, els autors no deien res de cap nou teixit. Va ser en alguns comentaris a les xarxes socials que ho van suggerir. Potser com un globus sonda a veure que en pensa la comunitat científica.

Teixit o simple estructura, el fet que amagui aquesta nova complexitat obre la porta a estudiar si tot això juga algun paper en diferent malalties. Una d’evident és mirar si per aquí s’hi desplacen cèl·lules canceroses, però també caldrà esbrinar quins tipus de senyals viatgen per aquesta xarxa o quina utilitat pot tenir com a diagnòstic.

Tot això encara està per veure. I el primer serà que altres grups d’investigadors confirmin aquesta estructura. En tot cas, no deixa de ser estimulant veure que encara ens queden coses per descobrir fins i tot en els indrets més aparentment avorrits de l’organisme.

Caos en el futur

dijous, 12/04/2018

Quan dibuixem el sistema solar, amb els seus planetes seguint unes òrbites gairebé circulars, sembla una cosa d’allò menys interessant. Van donant voltes i més voltes i podem imaginar que d’aquí uns quants milions d’anys, seguiran donant voltes i més voltes. Però en els detalls s’hi amaguen sorpreses i les lleis de la física fan que no sigui tan evident que el sistema es mantingui estable indefinidament. En un futur podria ser que experimentés algun daltabaix més que notable.

El secret és que els impulsos causats per la gravetat poden ser diferents segons estiguin situats els planetes. Si n’hi ha uns quants que a mida que donen voltes coincideixen en un determinat costat del Sol, l’atracció gravitatòria que exerceixen pot desviar lleugerament algun dels planetes petits de l’interior del sistema solar. Especialment Mercuri, el més petit de tots i que, per tant, pot ser desplaçat més marcadament.

La gràcia és que petits desplaçaments fan que el futur de les òrbites ja passi a quedar una mica modificat. I tot plegat fa que resulti endimoniadament difícil calcular amb precisió on estaran els planetes si volem fer-ho a molts milions d’anys vista. Al final, el que es pot fer són aproximacions més o menys precises i algunes d’aquestes ofereixen resultats que van del més avorrit fins al totalment catastròfic.

Per exemple, sembla que hi ha un 1 % de probabilitats que Mercuri sigui desplaçat de la seva òrbita i acabi engolit pel mateix Sol. Una altra opció és que acabi estavellant-se contra Venus. Un espectacles memorable sens dubte i que segur que alteraria el camí del nostre planeta. D’altra banda, Mart també té una probabilitat, petita però existent, de sortir expulsat del sistema solar. Seria una llauna que aconseguíssim colonitzar-lo i al final marxés fora del nostre sistema.

I els més interessants de tots. Sembla que també podria ser que Mart o Venus es vegin desviats del seu camí i acabin xocant contra la Terra! Quin nivell de probabilitat? De nou, al voltant del 1 %. Improbable,però no impossible. D’altra banda, si acabés passant, quant ens caldria esperar? Doncs uns quants milers de milions d’anys, de manera que no cal patir. Ni nosaltres, ni cap dels nostres descendents, no ho veurem. A més, el Sol esdevindrà una gegant vermella en uns set mil milions d’anys, de manera que és probable que el sistema solar desaparegui abans que els planetes comencin a perdre el senderi.

És clar que hi ha altres fonts d’incertesa. Estrelles que en el seu camí poden passar relativament a prop del nostre sistema i actuar modificant lleugerament les òrbites dels planetes exteriors, del cinturó de Kuipper o del núvol d’Oort. D’aquí un parell de milions d’anys sembla que el sistema Gliese 710 passarà pel veïnat. S’haurà de veure quins efectes té. S’haurà de veure, però de nou, no serem nosaltres qui ho veurà.

En tot cas, resulta interessant recordar que fins i tot coses tan aparentment estables, com el moviment dels planetes, poden resultar impossibles de calcular amb precisió si volem extrapolar-ho prou lluny en el futur.

Jo sí que recordo la meva tesina

dimecres, 11/04/2018

Doncs potser soc raret, però el cas és que jo sí que recordo la meva tesi doctoral. I si no recordo el màster és simplement perquè en aquell temps no se’n feien. En el seu lloc, vaig fer una tesina, que també la recordo raonablement bé. No van ser res de l’altre món, però van ser les meves i això sempre fa que te’n sentis una miqueta orgullós. Hi ha molts detalls que he oblidat, és clar, però és que ja ha plogut molt des de l’any 90.

Recordo perfectament la primera rata que vaig operar, la distribució dels aparells al laboratori de la facultat de biologia, els ordinadors amb pantalla monocolor i lletres verdes i l’estiu que vam estar processant dades amb una calor enganxosa mentre a la radio sonava “On the beach”. Recordo el “Harvard graphics” i el “Word Perfect” que aleshores eren una novetat d’allò més moderna, tot i que els articles que ens interessaven els havíem de buscar a la biblioteca perquè encara no teníem internet enlloc. No cal dir que també recordo molt bé als companys. L’alegria encomanadissa de la Neus, la sornegueria d’en Joan, la tranquil·litat d’en Bonaventura, les bromes de l’Alícia, la serenitat de la Núria o la vegada que gairebé vam posar sota la dutxa a l’Esther.

També tinc present el tribunal i fins i tot alguna de les preguntes que van fer-me quan va ser el dia de la defensa. I, per descomptat, la mirada dels pares. No entenien gaire de les preguntes i les respostes, però havien aconseguit que un fill acabés els estudis universitaris i això era un motiu d’orgull per ells. I per mi, perquè tenia clar que si havia arribat fins allà era en bona part gràcies als seus esforços.

No. Una tesina o un màster no són coses que s’oblidin sense més, per molt sobrat que vagis. Tampoc s’acostumen a perdre. A mi, que soc algú absolutament desendreçat i que també m’he mudat alguna vegada, no m’ha costat gens trobar el vell manuscrit de la tesina. I no, no em van convalidar res.

En el temps de la postveritat cada vegada resulta més clar que el que resulta premiat no és l’esforç ni la preparació. Tampoc l’honestedat, la sinceritat ni el rigor. Res de nou sota el sol, perquè de penques sempre n’hi ha hagut i sempre els ha anat prou bé. Però l’epidèmia que patim en els últims anys resulta desesperançant. A part que també acaba per ser cansat haver d’escoltar unes explicacions que farien riure de tan absurdes si no fossin gairebé insultants. Son gent que fa bona la dita  “Se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.

Però és que també desmoralitza el silenci de les autoritats acadèmiques. Les Universitats són conscients del mal que fa al seu prestigi el fet que durant tant temps molta gent presumeixi de títols que no han tingut o que els han “afinat”? Hi ha ocasions en les que el silenci no és una opció, ni que només sigui per mostrar una mica de respecte a tots els estudiants que efectivament han dedicat hores, esforços i diners a obtenir una formació i uns títols. Ja no saps si pensar que les Universitats estan definitivament adormides o que la por a posar en perill les engrunes de finançament que tenen fa que optin per mantenir un perfil baix quan es tracta de plantar cara als que ostenten el poder. Les dues opcions resulten prou inquietants. I no és un tema nou ni exclusiu d’una ideologia, perquè també recordo casos més antics de gent que a l’hora de la veritat no havien enllestit la carrera i quan es descobria el llautó canviaven el de “llicenciats” del CV per un “tenen coneixements” en el tema.

Tot plegat sembla ser una mostra més del menyspreu atàvic que algunes societats tenen cap a la cultura, el coneixement i l’esforç. I mentre a la majoria d’aquesta societat no li semblin malament aquestes pràctiques, la cosa no tindrà solució.

Quan la gràcia està en l’ordre

dimarts , 10/04/2018

Hi ha noms que amaguen més del que sembla. Per exemple, sempre m’ha fet gràcia saber que hi ha un fòsfor vermell, un fòsfor blanc, un fòsfor negre o un fòsfor violeta. Pensava que es tractava del nom comú d’alguna cosa com diferent òxids de fòsfor o molècules semblants, però no. Totes són formes de fòsfor  elemental.  Sense combinar químicament amb res. Aleshores, com és que són diferents? Perquè realment tenen colors i moltes altres propietats ben diferents!

Doncs resulta que es tracta de formes al·lòtropes del fòsfor. Una parauleta complicada, “al·lòtrops”, per fer referència al fet que es tracta de combinacions d’un element químic que s’ordenen de maneres diferent en l’espai. En realitat hi ha alguns al·lòtrops molt més coneguts, com ara el grafit i el diamant. Costa pensar que la mina d’un llapis i un diamant estan fets pel mateix element, el carboni, i que la diferència és, senzillament, la manera com els àtoms de carboni estan units entre ells. Formant una xarxa en tres dimensions molt fermament entrelligada en el diamant, i units de forma que genera capes planes superposades en el cas del grafit. I si del grafit ens quedem en només una de les capes, feta per una superfície d’àtoms de carboni units formant una xarxa cristal·lina hexagonal, el que tenim és un tercer al·lòtrop: el grafè.

Doncs en el cas del fòsfor passa una cosa semblant. El fòsfor blanc està fet per molècules formades per quatre àtoms de fòsfor units formant un tetraedre. És tòxic i molt fàcilment inflamable en contacte amb l’aire. Per això el fòsfor blanc s’ha fet servir per fabricar armament incendiari.

Els altres al·lòtrops del fòsfor ja són molècules molt més grans, en els que els àtoms de fòsfor generen grans xarxes que es poden ordenar de maneres diferents. Més o menys amorfa en el cas del roig, en capes aproximadament planes per fer el fòsfor negre i en estructures que inclouen formes hexagonals en el cas del fòsfor violeta. Igual que passava amb el diamant i el grafit, cada una de les formes del fòsfor presenta propietats diferents de manera que les aplicacions poden variar considerablement.

Amb altres elements trobem al·lòtrops menys espectaculars. L’oxigen que respirem és una molècula feta amb dos àtoms d’oxigen units. SI enlloc de dos en fossin tres, tindríem l’ozó, que no ens serveix per respirar, però va bé per generar capes que protegeixen al planeta de les radiacions provinents de l’espai exterior.

Altres elements que presenten al·lòtrops interessants són el silici, l’arsènic, el cobalt o el nitrogen. Els químics s’escarrassen a buscar nous al·lòtrops de diferents elements ja que això permet aconseguir propietats inesperades que, en ocasions, resulten molt interessants. Coses com la resistència, la conductivitat, la capacitat aïllant o la reactivitat fan que el mateix element sigui irrellevant o que tingui grapats d’aplicacions industrials. I tot només jugant amb la manera com es combinen en l’espai les mateixes peces.

La partició d’Àfrica

dilluns, 9/04/2018

Fa uns dies va aparèixer una llarguíssima esquerda, de quilòmetres de llarg, a la zona de Kènia. De seguida es va relacionar amb el moviment tectònic que va fent que Àfrica es vagi escapçant en dues parts i que, en uns quants milions d’anys separarà la part més oriental del continent de la resta. En realitat, si mirem un mapa del continent africà, podem intuir la zona de fractura, coneguda com la vall de Rift, on apareixen un seguit de llacs i depressions en filera. Fins i tot podem adonar-nos que el mar Roig n’és la continuació i correspondria a la part que ja està submergida.

La realitat, però, és una mica més complicada. La separació de plaques continentals efectivament te lloc, però a un ritme molt lent. El Rift es va obrint a ritme d’uns pocs mil·límetres per any. I sobretot, la separació no té lloc per la superfície, sinó per l’interior del terreny. La part de l’escorça terrestre que flota sobre el magma de molt més endins. A més, en aquell indret acostuma a haver-hi molta activitat sísmica i són freqüents les petites tremolors, però l’aparició de l’esquerda no s’ha associat a cap terratrèmol rellevant. Tot plegat fa que no sigui tant clar que l’esquerda sigui una mostra palpable de la separació del continent.

Segons els geòlegs de la zona, el que ha passat està més relacionat amb un episodi de pluges intenses que han tingut i que ha fet que part del material d’origen volcànic que hi havia superficialment s’hagi anat arrossegant. Al final, el terreny de sobre s’ha quedat sense prou sustentació a sota i ha cedit, generant l’esquerda de fins a deu metres de fondària. Es veu que aquest no és un fenomen inusual per allà tot i que la magnitud d’aquesta vegada resulta notable.

De totes maneres, el fenomen de la separació en dos del continent africà no deixa de ser ben curiós. La majoria de zones per on l’escorça terrestre es va separant es troben al fons dels oceans. Son les conegudes dorsals oceàniques i en molts mapes es veuen en forma de serralades submarines que s’allarguen milers de quilòmetres. Molt rarament emergeixen a la superfície. Una part de la dorsal atlàntica que treu el nas per Islàndia en seria una excepció. En canvi, el Rift africà és una immensa zona de fractura totalment continental. A banda i banda de la vall queden visibles molts estrats geològics que han quedat elevats degut al moviment de les falles mentre el Rift s’anava obrint. Per això, la seva geologia és la millor coneguda d’Àfrica.

A la gran vall de Rift hi ha molts dels volcans africans, incloent el més conegut de tots el Kilimanjaro i el segon més alt, el mont Kenia. Això fa que bona part del terreny tingui una base de materials volcànics i que resulti relativament vulnerable a les riuades de l’estació de les pluges. També és una zona amb una diversitat extraordinària de la vida animal i per això, la imatge que tenim d’Àfrica acostuma a estar relacionada amb els grans ramats de zebres, nyus, elefants o antílops de la sabana africana. Finalment, també sembla ser on tenim les arrels els humans i la resta d’homínids que ja es van extingir, de manera que podríem dir que hi tenim un interès una mica més “personal”.

Potser aquesta gran esquerda finalment no estarà relacionada amb la partició d’Àfrica però, si més no, ha servit com un exemple excel·lent i ben visible del moviment de separació que va passant a ritme molt més lent i difícil de visualitzar. Si esperem cinquanta milions d’anys podrem veure un mar allà on ara hi ha les grans zones de pastura pels animals africans.

Justícia quàntica?

divendres, 6/04/2018

Actúa violentamente quien  lo  hace  de  manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violència.”

Hi ha frases que senzillament costen d’entendre. Semblen contraries a la lògica, al sentit comú i a les definicions dels diccionaris. Tot i així, abans de saltar cal recordar que cada camp de l’activitat humana genera el seu propi argot i que molt sovint es fa difícil d’entendre pels que no son del gremi. Escoltar els arguments d’un metge, un científic, un mecànic o un advocat acostuma a ser desconcertant simplement perquè no comparteixes el codi comunicatiu.

Però tot i així, resulta empipador trobar coses que semblen tan marcadament contradictòries. Coses que no encaixen amb els fets ni amb la lògica interna de l’argument. Per això s’ha discutit molt en els últims dies l’aute d’un jutge que semblava dir que pot haver-hi violència sense haver-hi violència. O que pot “haver-hi” i “no haver-hi” violència alhora. Una mena d’argument típic de la física quàntica en el que, potser, aquell gat que pot estar viu i mort alhora potser també pot ser violent i no violent simultàniament.

L’argument, però, sembla que ha quedat desmuntat i que altres membres del gremi de la justícia no l’han donat per bo. I el cas és que, segons com, era previsible que passés ja que qui ho ha fet és un jutge alemany de la província de Slesvig-Holstein. I resulta que Max Planck, el pare de la física quàntica, era un alemany nascut a Kiel, precisament la capital de Slesvig-Holstein.

De manera que si algú coneix la manera de tractar amb arguments aparentment contradictoris en els que, igual que la física quàntica les coses són i no són simultàniament, aquests deuen ser (a més dels físics teòrics) la gent de Slesvig-Holstein. Si algú del teu barri inventa una cosa tan important com la física quàntica, presumiblement t’ho expliquen a l’escola.

Altres científics importants que van participar en el desenvolupament de la física quàntica eren de països diferents però tenien una cosa en comú: parlaven alemany. Albert Einstein va viure a Suïssa, però era alemany. Erwin Schrödinger (el del gat) era de Viena. Werner Heisenberg era alemany. Un altre era en Niels Bohr, que era danès i ignoro si parlava alemany, però no em sorprendria ja que Dinamarca és el país fronterer amb Slesvig-Holstein.

Total, que si en algun lloc hi entenen de dualitats estranyes, d’arguments aparentment contradictoris i d’afirmacions que semblen desafiar el sentit comú, aquest és Alemanya. Potser per això, també resultat ser un indret complicat per fer passar com si tinguessin un suport quàntic arguments que només deuen ser argúcies semàntiques. La física quàntica va tenir èxit al seu moment però els entesos han decidit que les descripcions quàntiques dels esdeveniments que s’han de jutjar no tenen prou suport teòric.

(Per cert que això de les argumentacions quàntiques no es limiten a la justícia. Últimament també abunden les “jugades mestres” que alhora són “improvisacions destraleres”. Això que l’important no són els fets sinó el relat se’ns està anant de les mans.)