Marxa per la ciència

divendres, 21/04/2017

Demà es celebra la “marxa per la ciència”. El que principi va ser només una resposta de la comunitat científica dels Estats units al seguit de disbarats que anava deixant anar el seu president, s’ha anat escampant a altres països i ara ja és un esdeveniment d’àmbit global. A moltes ciutats, la comunitat científica farà marxes, reunions o actes de tota mena per reivindicar el paper de la ciència i, sobretot, per posar de manifest una creixent actitud en contra del coneixement científic.

Els científics potser som pesats amb la nostra insistència amb les dades i resultem antipàtics en la manera de discutir. El motiu és que la ciència és, justament, un camp del coneixement on moltes coses no admeten discussió. La velocitat de la llum és la que és i no està subjecte a opinió. Qualsevol producte presenta una toxicitat determinada i només es pot discutir la interpretació de les dades, però no opinar sense elles. El canvi climàtic està tenint lloc, i això no es discuteix comentant si al poble abans feia més o menys calor o que en pensa el meu cunyat. Com deia en Neil deGrasse Tyson: si molts experiments ofereixen el mateix resultat, la teva opinió ja no compta. És el que té de bo de la ciència; que és certa encara que tu no hi creguis.

Com qualsevol activitat humana, la ciència està sotmesa a errors i imprecisions. També a enganys i interessos. Tot i així cal recordar que la ciència només és una eina que hem dissenyat per entendre com és la realitat intentant evitar enganys, biaixos o errors. Molt sovint passa que la realitat no ens agrada i ara s’ha posat de moda la tendència a negar-la o a inventar noves suposades “realitats”. En temes de ciència parlar de “fets alternatius” és una de les collonades més grans que ha inventat la ment humana. En realitat se n’hauria de dir “ficció” i reservar-ho per la literatura, el teatre o el cinema.

Per desgràcia, cada vegada és més freqüent defensar ficcions agradables enfront de realitats que no ens agraden o que no encaixen en la idea que tenim de com hauria de ser el món. Un problema que la comunitat científica ha anat ignorant durant massa temps i que la societat no es pot permetre. Si hi ha un escalfament global (que hi és) cal posar-hi remei o prendre mesures per entomar-ho. No servirà de res negar o discutir la seva existència. Si tenim eines per lluitar contra les malalties, com ara les vacunes, podem fer-les servir o podem conviure amb aquestes malalties i acceptar-ne les conseqüències, però no hem de enganyar-nos amb excuses basades en la ignorància. Quan aquestes actituds irresponsables es donen en les persones que ostenten el poder, les seves decisions ens afecten a tots. Hi haurà coneixements que es perdran, hi haurà línies de recerca que s’aturaran, endarrerint absurdament avenços necessaris.

En aquest sentit, les escoles i les universitats han fracassat de manera notable a l’hora de formar persones amb capacitat d’entomar les adversitats i la part desagradable de la realitat.  Per això ara trobem metges o farmacèutics que defensen (i segurament creuen) que coses com la homeopatia o la ingesta d’aigua de mar funcionen per curar malalties serioses, passant per alt els coneixements de química, fisiologia i estadística que se suposa que haurien de tenir i aplicar.

Posar en dubte els coneixements científics és un camí agradable per endinsar-nos en un món de fantasia, però a la llarga ens encamina al desastre. La gràcia del coneixement científic és que et mostra la millor aproximació a la realitat pura i dura. D’altra banda, també ofereix una visió del món molt més extraordinària i emocionant que les fantasies simplistes que sovint es fan servir per substituir-la.

La ciència no es cap filosofia, religió o creença. Només és una eina. No és perfecte, però de moment  és la millor que tenim. Amb els coneixements que ens ofereix podem decidir que en fem, però és una gran mostra d’ignorància negar aquest coneixement i substituir-lo per paraules boniques o figures retòriques buides de contingut.

Per recordar tot això, de vegades cal una marxa per la ciència.

Sense protocol per una apocalipsi zombi

dijous, 20/04/2017

Doncs es veu que a Espanya no hi ha un protocol d’emergència per un cas d’apocalipsi zombi. El motiu és que l’Estat no veu probable un atac massiu de zombis, i encara menys que aquests éssers –”per molts que siguin”– puguin provocar una apocalipsi. D’altra banda, recorden que hi ha un sistema global de procediments i protocols de prevenció de les emergències. Tot plegat ha sortit a la llum arrel d’una pregunta parlamentària feta amb idea de criticar la falta d’informació que el govern espanyol aporta en les seves respostes parlamentàries.

Però en realitat, això de tenir un protocol per una apocalipsi zombi no resulta tan absurd com pot semblar d’entrada. Als Estat Units en tenen un que es pot consultar a la pàgina del CDC, el Centre de control de malalties tot i que, això sí, s’ha d’agafar amb una mica d’humor. Però el missatge de fons és senzill: si estàs preparat per una apocalipsi zombi, vol dir que estàs preparat per la majoria de situacions crítiques. Després de tot, una apocalipsi zombi no deixa de ser un cas de malaltia causada per un patogen altament contagiós! La situació no seria massa diferent d’una apocalipsi de febres hemorràgiques o d’una de pesta pneumònica.

La gràcia és aconseguir que la població tingui quatre nocions sobre que cal fer en cas de grans catàstrofes. Siguin causades per la meteorologia, per agents infecciosos, per fenòmens naturals, per accidents nuclears o per atacs terroristes. Cal saber on es pot aconseguir informació, quines mesures has de prendre, que va bé tenir a casa i en quines quantitats…

La majoria són consells de sentit comú, però està bé que estiguin en algun lloc i que la gent sàpiga que això existeix. La veritat és que ara mateix no tinc ni idea d’on hauria de buscar els protocols de prevenció d’emergències que es veu que l’estat té disponible. I potser una invasió de zombis és poc probable, però també era impensable que arribessin a la península casos d’ebola, i mira.

De vegades es marquen diferencies entre societats en funció dels diners que tenen o de com de maniàtics són en algunes coses. En el cas de les qüestions de seguretat pública davant d’emergències es pot distingir entre les societats on les persones tindrien idea d’on cal trobar la informació necessària i les societats que recorrerien als consells de tertulians. I és que tertúlies donant consells n’hi ha moltes, però les pàgines sobre com actuar en cas d’emergència…. No és un problema de diners, només d’organització.

I al tercer dia…

dimecres, 19/04/2017

Aquests dies de Setmana Santa ha ressorgit una curiositat que cada any s’esmenta amb una mica de sorpresa o, segons qui ho comenti, sornegueria. Segons la tradició, el divendres sant es recorda el dia en que jesús va morir a la creu, i diumenge de resurrecció és la gran festa per celebrar el retorn d’entre els morts. El problema és la frase, esmentada sovint, que afirma que “al tercer dia va ressuscitar”. Estrany, ja que entre si mors divendres i ressuscites diumenge,… no han passat tres dies. N’hi ha un de divendres a dissabte i un altre de dissabte a diumenge. Això no fa tres!

Confesso que moltes vegades m’ho havia preguntat, però mai no hi havia parat gaire atenció. A més, quan busques una mica sobre el tema, de seguides topes amb explicacions cada vegada més embolicades que recorren a explicacions místiques, a interpretacions de què vol dir un dia, a especulacions sobre les hores exactes de la mort i la resurrecció o a maneres correctes d’interpretar les traduccions dels textos antics. Tot plegat molt estrany.

Però les coses de vegades poden ser més simples i no cal buscar-li tres peus al gat. Un problema que tenim els que ens agrada massa la ciència és que volem aplicar la manera de pensar cartesiana a tot, i de vegades no toca. I és que no sempre ens hem de posar a sumar i restar per veure si encaixen les dades amb precisió ja que en ocasions cal interpretar de manera correcte els diferents tipus de nombres que tenim entre mans. Potser només es tracti de no confondre nombres cardinals amb nombres ordinals.

Els nombres cardinals indiquen quantitats i són els que fem servir habitualment per mesurar coses; el dos, el vint, el quinze mil… En canvi, els ordinals només indiquen l’ordre. El primer, el segon, el tercer… Amb aquests no s’apliquen les operacions matemàtiques que faríem servir amb els cardinals, de manera que si es diu que al tercer dia va ressuscitar, no cal contar si hi ha tres dies entre mig. Només és una seqüencia temporal. Al primer dia va morir (divendres), al segon no va passar gran cosa (dissabte) i al tercer dia va ressuscitar (diumenge).

No se si en teologia hi ha explicacions més sofisticades o que encaixin millor amb la tradició i la interpretació bíblica, però diria que la simple confusió entre nombres ordinals i cardinals serveix per entendre que no es pot ser massa primmirat. Es cert que en algun altre part de la Bíblia sí que parla de tres dies i tres nits. Això pot fer anar de bòlit alguns raonaments, però l’explicació més senzilla deu ser que qui ho va escriure potser era sant però no tenia clara la diferencia entre ordinals i cardinals i es va fer un embolic.

Per cert, els tipus de nombres no s’acaben amb els ordinals i els cardinals. També hi ha els partitius (un quart, dos terços, un centenar…), els col·lectius (una dotzena, un quinquenni,…) i els multiplicadors (triple, quàdruple,…). Cada tipus té les seves regles en una curiosa combinació de llengua i matemàtiques.

Virus i celiaquia

dilluns, 10/04/2017

La celiaquia és una malaltia relacionada amb la resposta de l’organisme al gluten. Mentre que per la majoria de la població el gluten és una proteïna més, que es pot digerir com la resta, pels celíacs és una font de problemes molt important ja que posa en marxa una resposta del sistema immunitari que acaba per danyar les parets del budell. Això es pot evitar amb una dieta lliure de gluten, cosa que no sempre és fàcil, tot i que cada vegada hi ha més mentalització i el nombre d’aliments lliures de gluten va en augment.

Però el tema de la celiaquia encara presenta moltes ombres. Una d’elles era el motiu que fa que algunes persones la desenvolupin i altres no. Com acostuma a passar, se suposa que hi intervenen factors genètics, (hi ha qui té una predisposició) però també ambientals. Hi ha poblacions genèticament molt similars que, malgrat tot, presenten diferencies notables en el nombre de celíacs.

Ara han fet un pas endavant per entendre com comença la celiaquia i el punt de mira ha caigut en un tipus curiós de virus: els reovirus.

El nom de reovirus és per l’anglès “Virus respiratori entèric orfe”, que li van posar perquè eren uns viures que afectaven al sistema gastrointestinal i al sistema respiratori, però és consideraven “orfes” perquè no s’identificava cap malaltia causada per ells. Ara ja se n’han trobat, però el nom s’ha mantingut.

La gràcia d’aquests reovirus és que tot i que son molt freqüents i probablement tot n’hem patit infeccions, no generen patologies notables. De fet t’infectes, el teu sistema lluita contra el virus i el destrueix i tu mai no te n’arribes a assabentar. Però que no causin malalties durant la infecció no vol dir que no deixin seqüeles. I segons han trobat, una de les seqüeles d’antigues infeccions per algun reovirus podria ser un canvi en la resposta de determinats grups de limfòcits al gluten.

Com sempre, caldrà verificar els resultats i esperar a que altres grups ho confirmin. Però sembla que en algunes persones, la infecció per un reovirus els va fer perdre la tolerància a determinats aliments, entre els que destaca el gluten. De fet, el paper del sistema immunitari al budell és ben complicat. A l’intestí hi ha microbis i cada dia hi estem fent passar aliments plens de coses que podrien desencadenar una resposta  immunitària. Però això seria contraproduent, de manera que hi ha un sistema d’atenuació  de la resposta. Les nostres defenses són més tolerants en tot el que passa en el budell. Una tolerància que depèn molt d’uns limfòcits anomenats “reguladors” i es veu que algunes soques de reovirus poden fer que aquestes cèl·lules perdin la tolerància contra el gluten, de manera que la persona esdevé sensible.

Per les persones que ja son celíaques no canviarà a curt termini gaire res. Però per entendre com es desencadena i trobar maneres de prevenir-ho sí que pot ser important. Si un dels passos previs a la malaltia és que en els primers anys de la vida tingui lloc una infecció per un virus que passa totalment desapercebut, es poden trobar estratègies per prevenir-ho. Com en quasi tot, entendre el que passa és el primer pas per poder evitar-ho.

Un plat, una forquilla… i un grinyol insuportable

divendres, 7/04/2017

De la mateixa manera que ens agrada escoltar música i que determinats sorolls, que normalment associem amb situacions plaents, generen sensacions agradables, també hi ha sorolls particularment desagradables. A l’obra de teatre “Terrífic”, els del Tricicle aconseguien un dels gags més divertits, però alhora esgarrifosos, sortint a l’escenari portant un plat de ceràmica i una forquilla… i fent passar el metall amb força sobre el plat perquè fes aquell grinyol horrorós. També rascaven una pissarra amb les ungles!

Aquests sorolls, naturalment, estan a la llista dels deu sorolls més desagradables que hi ha. Altres que hi trobem són el d’algú vomitant, el d’un nen plorant o el de dos peces de porexpan fregant-se. Alguns és comprensible. El vòmit és desagradable, fins i tot sense el so. I el d’un nen plorant ha de desencadenar totes les alarmes en els adults per un simple mecanisme evolutiu de supervivència de l’espècie. Però el del metall contra el plat?

Hi ha qui ha estudiat que li passa al cervell quan escolta aquests sorolls i han pogut fer algunes suposicions. El primer que han vist és que aquests sons activen intensament una estructura cerebral anomenada amígdala. L’amígdala està molt implicada en les respostes emocionals, de manera que ja té sentit que s’activi quan experimentem aquests sorolls que “fan angúnia”. L’angúnia no deixa de ser una emoció i, en realitat la cosa deu anar al revés. Com que s’activa l’amígdala, experimentem una emoció que resulta ser desagradable.

De totes maneres, això és massa senzill per desencadenar la resposta que experimentem. Alguna cosa ha de passar perquè aquests sorolls, i no altres, activin l’amígdala. I efectivament, el senyal nerviós viatja una mica abans d’arribar a l’amígdala. Prèviament la informació passa per l’escorça auditiva del cervell, on passa una primera etapa de processament. Allà es decideix que aquell tipus de soroll ha d’anar a petar a l’amígdala i fer-nos sentir malament.

El motiu? Doncs no se sap. En aquests estudis es pot esbrinar per on circula la informació i comparar-ho amb altres situacions. Sabem una part (només una part) del com, però sobre el perquè només podem especular. Potser l’escorça considera que es tracta de sorolls prou similars als crits d’agonia de congèneres i per tant cal agafar-los com senyals de gran perill. Però potser el motiu sigui completament diferent.

De moment l’únic que podem fer quan ens sorprenguin amb el grinyol insuportable de forquilles o ganivets grinyolant sobre el plat és pensar que estem experimentant “una manera molt bestia d’activar-nos l’amígdala!!”. No serveix de res, però mira: saber-ho fa gràcia.

Meningitis

dijous, 6/04/2017

Meningitis. Una paraula que cap pare voldria sentir. Aquesta vegada ha sortit a les notícies per causa de la mort d’una nena que no estava vacunada. Una combinació que ja hem vist en altres ocasions. Com que ignoro el motiu de la falta de vacunació, encara no crec que sigui el moment per opinar sobre el tema. Hi ha ocasions en que, tot i voler, no es pot vacunar algú. A més, del tema del moviment antivacunes…, és que es fa tan pesat insistir una vegada i altra en els mateixos raonaments que, a més, no és volen escoltar.

Però aquesta vegada hi ha inquietud pel tema de la manca de disponibilitat de la vacuna a les farmàcies. Es parla de llistes d’espera, del preu de la vacuna…. i tot plegat resulta una mica confós perquè s’estan barrejant dues coses diferents.

Comencem pel principi. La meningitis és, ras i curt, una inflamació de les meninges, les membranes que envolten el cervell. Les causes d’aquesta inflamació poden ser diverses, de manera que hi ha diferents tipus de meningitis amb pronòstics diferents. Moltes són causades per virus, concretament per enterovirus. Encara que parlar de virus sempre dóna mal rotllo, aquestes meningitis solen ser les menys greus.

Altra cosa són les meningitis bacterianes. En aquest cas, el causant és un bacteri anomenat Neisseria meningitidis, que col·loquialment s’anomena “meningococ” (“Coc”, perquè és rodó i “meningo” perquè causa meningitis). El que passa és que d’aquest bacteri també hi ha soques diferents. Les han classificat amb lletres, de manera que tenim el meningococ A, el B, el C, el W i el Y. Les soques tenen diferent importància segons la regió del planeta, però per aquí les més freqüents son la B i la C.

Si la meningitis està causada per bacteris, la cosa ja és més greu. El bacteri no només afecta al cervell sinó que es pot escampar per la resta del cos i causar una sèpsia. En principi s’hauria de poder tractar amb antibiòtics, però és un procés que pot anar molt ràpid, de manera que de vegades l’antibiòtic no té temps d’actuar. Parlem d’un procés que pot causar la mort en poques hores.

Per sort hi ha la vacuna. O, millor dit, les vacunes, perquè en cal una de diferent per cada tipus de soca. I aquí comença l’embolic. La vacuna que està en el calendari de vacunacions està dirigida contra el tipus C (però no contra el B). Abans els dos tipus es presentaven amb freqüència similar, però des que es vacuna contra la C, la seva incidència va disminuint. Ara la meningitis tipus B és la més freqüent. No és que hi hagi més casos de B, simplement n’hi ha menys de la C.

La pregunta és, com és que no es vacuna contra la meningitis B? Doncs perquè la vacuna funciona, però no tan bé com s’esperava. No hi ha cap vacuna que funcioni al 100%, però sembla que la vacuna contra la forma B només protegeix al voltant del 83%. Tot i que n’esperaven més, no està malament i, de fet, l’associació espanyola de pediatria sí que aconsella vacunar, però per algun motiu es va decidir no incloure-la al calendari vacunal excepte en alguns grups de risc. De manera que ara et pots vacunar si vols, però te l’has de comprar tu. I com que molta gent la vol, resulta que a les farmàcies no n’hi ha prou. De fet, el fabricant no dóna l’abast a produir-ne.

El tema és motiu de discussió científica i tècnica. A partir de quin nivell de protecció donem per bona una vacuna? Triem el que triem hi haurà qui s’emprenyarà. Alguns diran que es vacuna massa per fer guanyar diners a les farmacèutiques. Altres diran que es vacuna poc per estalviar diners al ministeri. Les decisions de costos, grups de risc i beneficis, mai són senzilles.

En tot cas, cal tenir present que tot això només fa referència a la vacuna contra el meningococ B. Pel que fa al meningococ C, aquesta està inclosa en el programa de vacunacions i no hi ha problemes per vacunar als nens, de manera que no cal esverar-se per aquesta banda. El nombre de casos es manté en els nivells habituals i no hi ha cap epidèmia ni res de semblant. Si la nena que ha mort hagués estat vacunada seguin el calendari oficial, probablement no hauria tingut la malaltia. I si l’hi haguessin comprat la vacuna a la farmàcia contra la forma B, doncs no li hauria servit de res, ja que ella ha patit una infecció per la forma C del bacteri.

Els cinc verins blancs, que potser no ho són tant.

dimecres, 5/04/2017

És curiós com ens agrada culpabilitzar-nos, castigar-nos i buscar el mal en les coses més habituals.  Mai no he tingut clar si és conseqüència dels segles de cultura cristiana en la que tot era pecat, o que l’Església va identificar una característica humana i la va aprofitar en benefici de la pròpia doctrina (una nova versió del típic dilema entre innat i adquirit).

Això ho he pensat per un vídeo que m’han passat (gràcies, Júlia. Què t’he fet perquè em maltractis així?) on  presenten el que anuncien com “els 5 verins blancs” que consumim a diari. He de dir que el vídeo està força ben fet. I pel que fa als cinc verins blancs, ja ho havia sentit i reconec que com estratègia publicitària és bona idea. Cridaner, inquietant, simple,… també és fals i fins i tot absurd, però en publicitat això és irrellevant.

El primer verí és la sal. Avisen que causa hipertensió i malalties cardiovasculars. Bé. El que causa això és l’excés de sal. Un detall que sempre, sempre, passen per alt. Igualment podríem dir (i també seria exagerat) que el dèficit de sal causa hipotensió i que la sal és una font excel·lent de sodi i clor, essencials per la transmissió nerviosa i molts processos fisiològics. Per cert, si prens sal iodada, ajuda a prevenir malalties com el goll. Per tant, segons com es miri la sal no és un verí sinó un nutrient essencial. En realitat és l’únic mineral que, en poca quantitat, necessitem a la dieta.

El segon és el sucre. Afirma que no conté nutrients… Bé, no entenc el que entenen per nutrients, perquè el sucre és un nutrient. No el millor, certament, però negar-li la condició de nutrient és fer com els polítics i les partides pressupostaries, que els canvies el nom i entren o surten de la categoria que et surti dels nassos (una trampa habitual però lletja). Altra cosa és el seu valor nutricional, molt baix perquè només conté sucres i està totalment desequilibrat. Si vols fer una dieta només de sucre, és que estàs tocat el bolet, però això no fa que el sucre sigui un verí. També diuen que causa sobrepès. De nou, el que causa sobrepès és l’excés de sucres. També que provoca risc de càncer, canvis d’humor i augmenta l’envelliment. Això del càncer és un clàssic. Si vols parlar malament d’algun aliment digues que causa càncer. Segur que hi ha un estudi que ho afirma. En quantitat suficient tot pot relacionar-se amb el càncer. Pel que fa als canvis d’humor, bé, si et fa feliç menjar-ne… doncs és un canvi d’humor a millor.

Tot seguit, la llet de vaca. Aquí trobem un fet curiós. Entre els molts mals que diu que causa hi ha els refredats. Jo juraria que els refredats els causen diferents virus, ajudats per les baixes temperatures. Però la llet de vaca? També diu que és la principal causa d’al·lèrgies. Crec que s’han saltat el pol·len de la llista d’al·lèrgens. En tot cas, si ets al·lèrgic a la llet de vaca, l’has d’evitar, és clar. Però si no ho ets, no hi ha problema. També que causa càncer de mama. El que dèiem; digues que causa càncer i segur que hi ha algun estudi en aquests sentit. Això sí, has de passar per alt els altres estudis que diuen que no hi ha relació.

El penúltim és l’arròs blanc. Afirmen que augmenta el risc de patir diabetis i aconsellen menjar arròs integral. Bé, en el cas de la diabetis cal vigilar tot el relacionat amb hidrats de carboni. En el cas de l’arròs, trobes estudis de tota mena, els que veuen una correlació i els que no i els que la troben en uns casos i no en altres. Una vegada més, el que cal vigilar són les quantitats. Per això els estudis es fan normalment en països asiàtics, on l’arròs és la base de l’alimentació. Traspassar-los directament a la nostra dieta i posar-te a parlar de verins és, com a mínim, arriscat.

I l’últim dels verins és la farina de blat. Diu que porta pocs nutrients (tornem amb les definicions de nutrients?) i que pot causar malalties autoimmunes. Suposo que això va per la celiaquia, que és una intolerància a proteïnes del blat. Per descomptat si ets celíac, has d’evitar la farina de blat, però si no ho ets, no hi ha cap problema amb la farina. Els cacauets són un verí per les persones al·lèrgiques als cacauets, però seria una mica paranoic generalitzar-ho i dir que els cacauets són un verí.

Al final penso que tot plegat són un munt de paranoies i de ganes de veure el mal allà on només hi ha uns aliments que consumits amb seny, sense excessos i formant part de dietes variades, no han de portar problemes a no ser que tinguis alguna malaltia que els faci contraproduents. Com tot, en excés o en dietes desequilibrades poden ser perjudicials, però el problema no és l’aliment sinó la manera com el consumim, de manera que tractar-los de “verins” és una immensa exageració.

De totes maneres, he de dir que coincideixo plenament amb la frase final del vídeo i els felicito per incloure-la: “No et refiïs de tot el que et diguin. Ni tant sols d’aquest vídeo (i tampoc, afegeixo, d’aquest blog)”. L’escepticisme és com qualsevol aliment: recomanable, però sempre en la quantitat correcta.

Plantígrads

dimarts , 4/04/2017

Es veu que els mascles dels óssos pirinencs han sortit de l’estat hibernació i ja comencen a moure’s pels boscos. Ahir va sortir la notícia i per twitter, algú va comentar, encertadament, un fet curiós. El costum de parlar dels óssos com “plantígrads”. No és que l’adjectiu sigui incorrecte ja que certament, els óssos són plantígrads. Però com que només es fa servir el nom per parlar d’ells, acabem per oblidar altres plantígrads interessants, per exemple les mosteles, els óssos rentadors i… els humans.

En realitat és senzill; els humans caminem sobre la planta dels peus, de manera que complim amb el requisit del grup dels plantígrads. Les extremitats dels mamífers tenen el palmell i els dits. Per desplaçar-se, pots repenjar el cos sobre la totalitat d’aquesta estructura o només sobre una part. Els plantígrads es recolzen sobre la totalitat del palmell,el taló i els dits. Un sistema que no és el més eficient

El grup més nombrós són els digitígrads. Els que caminen només sobre els dits, deixant el que seria el palmell elevat. Els felins, els cànids, els rosegadors i molts altres entren dins d’aquest grup. Si recordem la petjada d’un gat o d’un gos, veurem que només es nota la marca dels dits i la del coixinet que cobreix els metacarps. Podríem pensar que això és el palmell, però en realitat només el la part del principi dels dits. Hi ha un altre coixinet, que cobreix el que seria l’equivalent al taló, que està més amunt i que no toca el terra al caminar.

La gràcia d’aquest sistema és que resulta més efectiu i silenciós que el dels plantígrads. Si hi pensem, notarem que els plantígrads són animals relativament lents i poc àgils. Res a veure amb la velocitat i l’agilitat dels llops o del guepard. Les extremitats estan més especialitzades, però ja no permeten manipular ni agafar coses amb la gràcia dels plantígrads.

Finalment hi ha la tercera opció. Caminar no sobre els dits sinó sobre la punta dels dits. Sobre la ungla o la peülla. En aquest cas parlem del grup dels ungulats. Cavalls, cérvols, cabres, rinoceronts, girafes i molts més entren dins d’aquest grup. En aquest grup es nota molt una tendència a fer servir menys estructura, cosa que comporta la fusió dels dits. Els cavalls, per exemple corren sobre l’extrem de la peülla d’un únic dit que ha esdevingut molt gran. En realitat no ens hem de deixar enganyar i tot el que sembla ser la part de baix de la pota del cavall és, en realitat un dit.

Per córrer és un sistema que va molt bé, però que especialitza tant l’extremitat que ja no permet fer-la servir per res més. Els digitígrads tenen urpes amb les que poden caçar. Els ungulats només poden córrer. No poden agafar, no poden esgarrapar, no poden fer res que no sigui córrer. És el que passa al llarg de l’evolució. Una espècie es pot especialitzar en una cosa, però el preu és perdre altres habilitats. No es pot tenir tot.

 

 

 

Tan cansat, que no puc dormir!

dilluns, 3/04/2017

Després d’un dia extenuant arribes al llit, t’hi poses còmode amb l’esperança de fondre’t en el no-res del son i poder descansar…. i resulta que no pots dormir. És estrany, perquè estàs realment cansat. Una fatiga que et demana a crits dormir quantes més hores millor. Però no hi ha manera. Estàs tan cansat, que no pots dormir. Una irritant broma de la fisiologia. En realitat, l’insomni pot estar causat per molts motius, de manera que en cap cas es pot generalitzar. Però moltes vegades hi ha un factor comú: el cortisol.

El cortisol l’anomenen la “hormona del estrès”, seguint aquest costum de posar malnoms poc precisos a les hormones. En tot cas, en el cas del cortisol, s’entén ja que durant situacions estressants les glàndules suprarenals en generen prou quantitat com per generar els efectes necessaris per posar el cos en marxa. Sobretot un augment de les vies metabòliques que generen glucosa. Però, com totes les hormones, fa moltes més coses aparentment inconnexes. El cortisol és antiinflamatori, altera el metabolisme de calci, modifica la deposició de col·lagen i… actua sobre el son.

En realitat el cortisol presenta un interessant cicle circadiari. Augmenta al matí, a l’hora de despertar-se, arriba al màxim en hores de màxima activitat i es va reduint la seva concentració en sang a mida que avança la tarda. Quan arriba l’hora de dormir, els nivells són baixos i això ajuda a la relaxació.

Però els seus nivells es modulen per molts motius. Menjar, per exemple, pot augmentar-ne els nivells. L’estrès, naturalment també els augmenta. I això pot ajudar a entendre alguna d’aquestes situacions en les que estàs cansadíssim, però no pots dormir. La fatiga pot estar causada per un dia amb activitat frenètica en el que has anat amunt i avall fent un grapat de coses. Això entra en la definició de estrès i en conseqüència pot augmentar els nivells de cortisol. Encara que aturem l’activitat i intentem relaxar-nos, durant una estona aquesta hormona encara estarà elevada en sang i farà complicat entrar en l’estat necessari per dormir.

Un efecte secundari és que si no dormim ens posarem nerviosos, ens estressarem i tornarem a obrir l’aixeta del cortisol.

Per això sempre es diu que quan vas molt accelerat, és millor passar una estona relaxant-te i fent alguna cosa intranscendent abans d’anar a dormir. Simplement es tracta de donar temps a l’organisme a restablir els nivells adequats de les hormones. El ritme circadiari ajuda a posar-les en nivells baixos, però nosaltres podem col·laborar en aquesta resposta.

A part del cortisol n’hi ha altres, per descomptat. No hi ha explicacions simples en la fisiologia.  Les endorfines, la oxitocina i altes també poden actuar. Però si vols dormir i tens la sensació que no pots de tant cansat…. potser només sigui que has de donar una estona al teu cos per metabolitzar l’excés de cortisol. En una horeta s’hauria de normalitzar sempre que no t’estressis massa per això. Aleshores, les neurones corresponents deixaran d’estar activades i podrem anar deixant-nos anar en aquella sensació tan agradable d’anar caient en la desconnexió del son.

La ciència no l’entén ningú!

divendres, 31/03/2017

El complex GATOR conservat al llarg de l’evolució regula la senyalització de mTORC1 a través GTPases Rag, i GATOR1 mostra activitat de proteïna activadora de la GTPasa (GAP) per RAGA i RAGB (RAGA/B) i s’ha proposat que GATOR2 pot ser un inhibidor de GATOR1. A més, les proteïnes SESN específiques de metazous funcionen com a inhibidors de la dissociació de nucleòtids de guanina (gdis) per RAGA/B, i interactuen amb GATOR2 amb efectes desconeguts. Aquí mostrem que SZT2, una proteïna específica de metazous mutada en l’epilèpsia recluta una fracció de GATOR1 i GATOR2 de mamífers per formar un complex SZT2-orquestrada GATOR (SOG) amb un paper essencial en la detecció de nutrients depenent de GATOR- i SESN i la regulació mTORC1.

Heu entès alguna cosa? No patiu. Gairebé ningú entén res de tot això.  És el resum d’un article publicat a la revista Nature, una de les més prestigioses del món, i també un exemple d’una tendència cada vegada més marcada en la ciència, especialment en la biomedicina: no s’entén un borrall del que diuen.

Potser penseu que és que es tracta d’un tema molt complex, que cal ser un geni super-especialitzat per entendre-ho i que fa referència a coses que queden lluny de les capacitats dels simples mortals… Potser, però el cas és que per la majoria de científics també resulta terriblement obscur.

Això ho han estudiat en un treball on mostren la tendència a fer que per publicar en revistes d’alt nivell t’has d’expressar de la manera més difícil possible. Ja sabem que la ciència és complicada, que es fan servir conceptes complexos, que la precisió en les paraules és determinant i que sovint toca recórrer a un argot molt específic. Però potser es podria fer millor. Així seria més entenedor per altres científics de camps més allunyats i pels periodistes i comunicadors que han de transmetre la feina acadèmica a la resta de la societat.

La tendència l’han detectat analitzant set-cents mil articles de més de cent vint revistes científiques publicats des de 1885 fins ara. Han agafat el resum inicial i han mesurat la quantitat de paraules d’argot científic que hi apareixien i també la mida de les paraules i de les frases. Amb això es poden calcular dos índex que mesuren la facilitat per llegir i entendre un text. En un (l’índex NDC, en vermell al gràfic) valoren el número de “tecnicismes” per frase. Com més elevat sigui aquesta xifra, més difícil serà entendre el text. L’altre, (l’índex FRE, en blau) depèn de la llargada de les paraules i les frases. En aquest cas, com més baixa sigui la xifra, més difícil és d’entendre el text.

I el resultat deixa clara la tendència a fer que els articles científics siguin cada any més i més difícils d’entendre. Un problema relacionat amb el tipus de llenguatge que es fa servir i no necessàriament perquè la ciència sigui cada vegada més complicada. Potser els científics estem afectats per un virus que promou el postureig en el llenguatge. O potser si exposes de manera massa clara el teu treball, els avaluadors de les editorials es queden amb la idea que és massa senzill i no val la pena publicar-ho. No descarto gens aquesta possibilitat. D’altra banda, les restriccions que posen les mateixes revistes no faciliten les coses. Intenta resumir de manera entenedora un treball de tres anys en només dues-centes paraules!

Sospito que també hi ha un efecte de la maleïda divisió entre ciències i lletres. Molts científics són incapaços d’expressar idees senzilles fent servir frases entenedores. Per ells, ordenar les paraules i els conceptes de manera comprensible és com demanar a algú que va estudiar humanitats que calculi una arrel quadrada sense fer servir calculadora. Bé, potser m’he passat, perquè em temo que ara mateix jo tampoc recordo com es calculava, però ja m’enteneu la idea.