El color de la fruita i els ulls dels ocells

dimecres, 7/11/2018

Una de les paletes de color més variades que trobem a la natura és la de les fruites. Tenim pomes vermelles, plàtans grocs, mandarines taronges, peres verdes o figues gairebé negres. I tot això fixant-nos només en les fruites que mengem els humans. N’hi ha moltes més que només serveixen d’aliment a altres animals però que també destaquen d’entre les fulles precisament pel seu color.

Aquesta característica resulta curiosa si hi pensem un moment. Les plantes poden fabricar determinats pigments, però els apliquen sobretot a les flors i les fruites. Les fulles normalment son de qualsevol tonalitat del verd i poca cosa més. Molt diferent de l’esclat de color de les fruites. Ah! I tot això tenint en compte que els humans només veiem una part restringida de l’espectre de colors. Pels animals que poden veure l’ultraviolat, el ventall de possibilitats en els colors de les fruites encara és més gran.

El motiu de tants colors està relacionat, com és previsible, amb la necessitat de cridar l’atenció dels animals que menjaran els fruits i contribuiran així a escampar les llavors. Però en això s’ha vist una curiosa tendència. Les fruites que són consumides majoritàriament per mamífers acostumen a tenir tonalitats més verdoses. En canvi, les que es cruspeixen els ocells viren més cap als vermells. Recordem que el fet que presentin un o altre color vol dir que a la pell de la fruita hi tenen pigments que reflecteixen aquest color mentre que la resta són absorbits .

Només són tendències i amb totes les excepcions que vulgueu. A més això va ser un estudi fet per territoris de l’Àfrica central, però no hi ha motius per pensar que en altres indrets sigui gaire diferent.

Una de les diferències entre ocells i mamífers és que els ocells tenen la capacitat de veure un quart color, l’ultraviolat, mentre que la majoria de mamífer només en detecten dos. Els humans i altres simis som una mica privilegiats i gaudim de visió tricromàtica ja que també detectem els vermells. Si els mamífers normalment no veuen els vermells ja no resulta estrany que les plantes no perdin el temps fabricant uns pigments que no podran veure aquells que han de detectar les fruites. En canvi, pels ocells si que val la pena fabricar-los.

En el cas dels fruits devorats per ocells també podrien fer servir l’ultraviolat, però en aquest cas no hi ha diferències entre un tipus i altre de fruits. El motiu sembla ser que els pigments que reflecteixen l’ultraviolat són necessaris per un altre motiu. Actuen com a protectors davant d’aquestes radiacions, que poden provocar moltes mutacions i del que els éssers vius intenten protegir-se. Això també explica que malgrat que hi ha moltes diferències en el color reflectit pels fruits, n’hi ha molt poques en el nivell de ultraviolat que reflecteixen les fulles. Uns colors que els humans no podem veure, és clar.

Tot plegat ens recorda que el mon és molt més complicat de com el veiem i que la mirada d’altres éssers vius pot ser totalment diferent a la nostra. També que hi ha coses, com el color, que són essencials per especies que malgrat tot no tenen manera de detectar-lo.

I aleshores em miro la pell d eles mans i em pregunto… com em deu veure un ocell que detecta l’ultraviolat?

No; un diamant NO és un tros de carbó sotmès a gran pressió

dimarts , 6/11/2018

Diuen que els diamants són per sempre, per l’eternitat, cosa que és radicalment falsa però que queda molt be com eslògan. El problema amb els diamants és que estan fets de carboni i, igual que el carbó, poden cremar si li apliques prou calor. Amb un misto no n’hi ha prou, però un bufador sí que serviria. En essència els àtoms de carboni del diamant reaccionen amb l’oxigen de l’aire per donar CO2. Igual que el carbó però a un preu considerablement més elevat.

Per cert, recordeu de no confondre mai el carboni (element químic) amb el carbó (una pedra negra que embruta i crema molt bé).

La similitud del diamant amb el carbó es remarca moltes vegades, especificant que la diferència entre els dos només depèn de l’estructura molecular. Tots dos són diferents maneres d’organitzar els àtoms de carboni. El grafit, amb el que es fa la mina dels llapis, és una altra manera de presentar-lo i el grafé i els seus derivats, els nanotubs de carboni, tornen a ser maneres de combinar els àtoms de carboni.

De totes maneres els més coneguts són el carbó i el diamant que, a sobre, simbolitzen dos extrems metafòrics: Riquesa – pobresa, luxe – misèria, net – brut. Potser aquesta tendència a posar-los sempre plegats ha portat a una confusió sobre els orígens. Sovint es diu que els diamants apareixen al sotmetre el carbó a grans pressions i determinades temperatures. La idea que queda és que si agafem un tros de carbó i el comprimim adequadament, es pot transformar en diamant. Un procés que, de nou, dóna joc a l’hora de fer metàfores.

El problema és que és essencialment erroni. Diguin el que diguin els memes d’internet i les ximpleries new age, els diamants no provenen d’esclafar el carbó a grans pressions, suposadament a  l’interior de la Terra. Diamants i carbó estan fets tots dos de carboni, però aquí s’acaba el lligam.

El carbó es va generar a partir de les restes dels grans boscos que cobrien la terra durant el període Carbonífer (el nom no és casual). La matèria orgànica d’aquells vegetals, feta sobretot de compostos de carboni igual que nosaltres, va anar patint transformacions que finalment van generar el carbó.

Els diamants solen ser molt més antics. La majoria es van formar abans i tot que apareguessin els vegetals sobre la Terra, de manera que de cap manera podien provenir del carbó. El seu origen és a partir de minerals fosos en capes més profundes del planeta. En la composició d’aquests minerals hi ha el carboni que, si les condicions de pressió i temperatura són les correctes, comença a formar un diamant. Molt lentament, afegint àtoms capa a capa i amb prou temps s’acaba formant el diamant. Cada àtom de carboni unit a altres quatre formant una immensa xarxa que, en sentit estricte és una única molècula.

En principi han de ser transparents ja que, per coses de la distribució dels electrons, la llum ha de passar sense ser absorbida. Si conté alguna impuresa o si alguna capa d’àtoms de carboni s’ha desorganitzat una mica pot tenir un cert color. Això ja en canviarà el preu i les característiques.

Però l’important és que no; el diamant no és un tros de carbó sotmès a una gran pressió. Un dels problemes de les frases boniques d’autoajuda i motivació és que, si les analitzes atentament, acostumen a ser falses.

Encara que, al menys, permeten aprofundir i aprendre alguna cosa curiosa, com ara la química dels diamants.

Deixant l’Alzheimer sense eines

dilluns, 5/11/2018

Hi ha temes en els que qualsevol millora, qualsevol promesa de millora, és benvinguda. Normalment és perquè durant massa temps s’han anat acumulant fracassos i desenganys i això és el que està passant amb la malaltia d’Alzheimer. Malgrat els anys que fa que s’estudia i la quantitat de dades que es van recollint, encara es tracta d’un procés imparable. Per això, la notícia que un laboratori ha trobat un tractament que no el cura però que alenteix la seva progressió desperta molta esperança, però també una certa inquietud per por que es tracti d’un nou desengany.

De les coses que sabem de l’Alzheimer és que al cervell dels malalts s’hi acumulen uns dipòsits anomenats “plaques d’amiloide” ja que estan fets sobretot per acumulacions d’una proteïna denominada Beta-amiloide. En condicions normals aquestes plaques no hi haurien de ser, de manera que és temptador considerar-les causants de la malaltia. El problema és que tan poden ser causa com conseqüència, o també un efecte col·lateral d’algun altre procés que per ara se’ns escapa.

Això, és clar, no fa que deixem de tenir-les en consideració. S’han dissenyat estratègies basades en anticossos contra aquestes plaques, però no han resultat efectius. Potser els anticossos no arriben, potser s’hi uneixen però no fan que la placa s’elimini…

Aquesta vegada l’estratègia ha sigut diferent. La proteïna amiloide (que, per cert, ignorem quina funció té en condicions normals) també circula transportada per la sang, però no ho fa lliure sinó que viatja unida a l’albúmina. En realitat una de les principals funcions de l’albúmina de la sang és la de fer de transportadora de molts tipus de molècules.

Doncs el que fan és treure part de la sang del pacient, eliminar-ne l’albúmina (que porta unida la beta amiloide) i reemplaçar-la per albúmina nova que es torna a introduir al torrent circulatori del pacient. D’aquesta manera es va drenant una certa quantitat de proteïna amiloide que ja no s’acumularà al cervell.

Ho han provat en un grup d’uns pocs centenars de pacients i sembla que aconsegueixen alentir la progressió de la malaltia. No la cura pas, ja que el procés que causa l’acumulació de les plaques no s’ha aturat, però al menys la progressió s’alenteix ja que la disponibilitat de beta-amiloide és menor. Mentre no es trobi una cura millor ja és un què. Sobretot considerant la manca d’alternatives eficients.

Com sempre, ara queda per veure si aquests resultats es confirmen. D’anuncis prometedors n’hi ha hagut uns quants, però després la cosa no acabava d’anar com es prometia. Ja es veurà com va aquesta vegada, però mantinguem l’esperança.

Dos quarts menys cinc de quatre i els algoritmes per multiplicar

dimecres, 31/10/2018

Una de les coses que sobta més als qui no són catalanoparlants és la manera d’expressar les hores. De fet, fins i tot molts catalanoparlants es fan un embolic i hi ha la idea que es tracta d’una manera recargolada de dir l’hora. Tres quarts de cinc, un quart de tres, dos quarts menys cinc de quatre… Moltes vegades et pregunten per quin motiu ho fem tan complicat.

És curiós ja que, si ho reflexionem una mica, tampoc és tan complicat. Simplement passa que quan t’acostumes a un sistema tots els altres semblen absurds i això de les hores n’és un exemple molt bo.

El que més desconcerta és apartar-se del sistema més habitual en molts idiomes i que també fa servir el castellà. El que fan és dir quina hora ja s’ha completat i quant de temps ha transcorregut de la següent. Per això diuen “la cinco y cuarto”. En català el que és diu és el temps que ha transcorregut de l’hora que està en curs: “un quart de sis”. Els dos sistemes són perfectament correctes.

El sorprenent és que considerin estrany el sistema català quan (excepte pel tema dels quarts) és exactament el mateix sistema que fem servir per les dates. En canvi, en castellà es fa servir un sistema per les dates i un de diferent per les hores.

Quan diem la data en castellà no diem “abril y quinze” sinó que diem “quinze de mayo”. És a dir, diem els dies que han transcorregut del més mes en curs. Això és exactament el que fem en català amb les hores; diem els quarts que han transcorregut de l’hora en curs.

De vegades dic, mig en broma, que el més raonable és fer servir el mateix sistema per dir les dates i per dir les hores, però aquesta no és una opinió generalment acceptada. En general m’engeguen a pastar fang sense ni discutir el tema. Sospito que el motiu no és gaire racional sinó que té a veure amb el costum i la dificultat que tenim els humans per canviar els costums. Quan aprens a fer una cosa de determinada manera, totes les altres possibilitats semblen massa enrevessades. Deu ser com els americans amb el seu sistema de mesures, molt més complicat que el sistema internacional, però com que l’han fet servir sempre i és el que aprenen de petits, no és posaran a canviar-lo!

Això també ens passa quan veiem altres maneres de fer, per exemple, les multiplicacions. Ens sembla que l’algoritme que ens van ensenyar és la manera correcta, però en realitat només és un dels molts possibles algoritmes que hi ha per fer la mateixa operació. Quan descobrim altres maneres de multiplicar, com ara el japonès, ens semblen sorprenents, complicats o poc pràctics. Segurament als que les fan servir es deuen semblar igual d’estranys els nostres sistemes.

Sovint diem que cal tenir la ment oberta, però és divertit veure com ens costa a tots d’aplicar-ho al nostre dia a dia.

El còctel dels mitocondris

dimarts , 30/10/2018

Una de les idees més brillants de la història de la biologia la va tenir la Lynn Margulis quan va proposar la Teoria simbiòtica de l’origen de la cèl·lula eucariota. Fins aleshores els biòlegs s’enfrontaven a dos problemes; com s’havia originat la vida? I, Com s’havia passat de cèl·lules procariotes a cèl·lules eucariotes? Aquests noms fan referència a les cèl·lules sense nucli (les procariotes)  i les cèl·lules amb nucli (les eucariotes). Les procariotes són els bacteris i estan fetes, essencialment d’una membrana dins la qual hi ha tot el que té la cèl·lula més o menys barrejat. Les eucariotes son les dels animals, les plantes i els fongs i tenen molts components interns ben endreçats en orgànuls. Nucli, mitocondris, lisosomes, cloroplastes,…

Durant milers de milions d’anys a la Terra només hi havia procariotes, però un bon dia van aparèixer els eucariotes i ningú tenia clar com havia passat. No és fàcil explicar com poden evolucionar tantes estructures dins d’una cèl·lula, però Lynn Margulis va trobar una explicació simple i elegant. Els mitocondris tenen el seu propi DNA i això és, com a mínim , estrany. A més, és un DNA similar al que tenen els bacteris. També tenen la maquinària necessària per llegir el DNA, i acabar fabricat les seves pròpies proteïnes, de nou, de manera similar a com ho fan els bacteris.

Mentre tothom buscava explicacions complicades, la Lynn va proposar que originalment els mitocondris eren bacteris. Uns bacteris que van passar a fer vida dins d’una cèl·lula molt més gran que inicialment no tenia orgànuls. Dues cèl·lules que vivien en una simbiosi que va quedar fixada per l’evolució. Tan fixada que poc a poc els gens que hi havia en el DNA del mitocondri es van anar afegint al DNA nuclear, el “normal” com si diguéssim.

En el cas dels humans ja només conserven trenta set gens dins els mitocondris. Tota la resta de proteïnes mitocondrials estan codificades en el DNA nuclear. Altres animals en tenen més. En general es veu que a mida que avancem en l’arbre evolutiu, els mitocondris van perdent gens. També ha fet falta generar tot un sistema de transport de proteïnes ja que la majoria es fabriquen fora del mitocondri i s’han de portar cap a dins.

Tota aquesta complexitat semblaria innecessària, però aporta alguns avantatges. Per exemple, augmenten la variabilitat evolutiva en els mitocondris. Es diu sovint que els mitocondris s’hereten de mares a fills ja que totes les que tenim deriven de les que hi havia al citoplasma de l’òvul que va ser fecundat. L’espermatozoide no aporta mitocondris. Això fa que l’efecte de “barrejar” la informació genètica materna i paterna no tingui lloc, cosa que comporta molta menys variabilitat. I la variabilitat és, recordem-ho, el motor de l’evolució.

Però en realitat sí que n’hi ha de variabilitat ja que la majoria del genoma mitocondrial ha passat al nucli i s’ha incorporat als cromosomes. Això vol dir que tants pares com mares aporten la informació per la majoria de proteïnes mitocondrials i el còctel genètic es pot agitar com cal. Ara ja només queda una petita part que va per via exclusivament materna, cosa que també és una sort ja que aquests pocs gens de l’interior dels mitocondris han permès fer estudis evolutius que han portat molta llum sobre els nostres orígens.

Els temps estan canviant?

dilluns, 29/10/2018

Sembla que el vent comença a girar i les pseudomedicines ja van topant amb algun obstacle. Conferencies que no troben lloc on fer-se, ajuntaments que retiren permisos per jornades i multes per promoure tractaments no autoritzats prometent curacions impossibles. Fins i tot dona la sensació que els medis de comunicació van perdent la innocència amb la que tractaven el tema i ja comencen a dir les coses pel seu nom.

Fins ara la majoria de pseudociències eren un negoci fàcil. T’inventaves un suposat tractament, tan se val quin fos, començaves a promoure’l dient que tenies una cura per alguna malaltia actualment intractable i començaves a guanyar diners aprofitant-te de la desesperació dels malalts. Ep! Si en algun moment algú t’assenyala dient que allò que ofereixes és un disbarat, no passa res! N’hi ha prou de fer-te la víctima i acusar als qui t’assenyalin d’estar a sou de les farmacèutiques. No calen proves ja que és una afirmació que gairebé sempre es dóna per bona.

De fet, no calen proves de res. No has de demostrar que el teu tractament funciona. No cal fer estudis, ni entendre mecanismes moleculars, ni establir toxicitats, contraindicacions o efecte secundaris. No et cal gastar-te ni un euro en investigar res! Només cal parlar amb decisió d’alguns casos que s’han curat gracies al teu tractament. Recorda que només cal que en parlis, no que els presentis. No cal que presentis res! Ni tan sols cal que t’acostis a cap malalt. Difícilment superaràs a qui afirmava tenir la cura de l’ebola sense haver-la provat mai en cap malalt! Que dic provat? Sense ni acostar-se a menys de mil quilòmetres de cap malalt!

D’entrada digues que es un tractament excel·lent i que funciona malgrat els esforços de la medicina oficial per negar-ho (això d’oficial queda molt bé perquè a ningú li agrada res que sigui “oficial”), si et busquen les pessigolles comença a parlar de tractament alternatiu o tradicional (son paraules que tenen bona premsa i ningú verifica si és cert. Hi ha qui es creu que el Reiki és tradicional!). I si segueixen collant-te, baixa el nivell de les teves promeses fins a dir que en realitat només és un tractament complementari, però que no fa cap mal.

Ep! De vegades sembla que tota la culpa és dels estafadors, però en algunes ocasions hi ha víctimes que també mereixen que els estirin les orelles. Algú pot creure en les propietats curatives dels camps magnètics generats per les caques? Doncs es veu que sí. La “fecoteràpia magnètica” va ser una pseudoterapia inventada en broma per un parell d’escèptics que volien veure fins on arribava la credulitat de la gent. I el cas és que hi havia qui els demanava informació i preus. Realment hi ha qui està disposat a creure’s qualsevol cosa!

Davant d’aquests disbarats, sobtaven determinats silencis. Però alguna cosa està començant a canviar. Molts col·legis de metges estan començant a posar ordre i eliminant seccions de suposades branques de la medicina que fa anys (fins i tot segles) que van quedar desautoritzades per les evidències. La conselleria de salut ja posa multes a les persones que promouen tractaments no autoritzats. I els periodistes fan servir cada vegada menys l’equidistància o el dir que “només presentem una altra opinió”.

Queda molt camí per fer, però sembla que a les pseudomedicines se’ls va acabant la impunitat amb la que podien anar fent.

El vaixell més antic

divendres, 26/10/2018

Fa dos mil quatre-cents anys, un vaixell es va enfonsar al mar Negre, prop de les costes del que actualment és Bulgària. Durant vint-i-quatre segles (que aviat és diu!) va restar dipositat al fons marí, a més de dos mil metres de profunditat fins que, fa unes poques setmanes, un robot dirigit a distància des de la superfície el va localitzar i fotografiar. Ara mateix és el vaixell enfonsat, el derelicte, més antic trobat fins ara.

Probablement era grec, i la seva forma coincideix molt amb un vaixell dibuixat en un vas grec on es representa Ulisses lligat al pal major per poder escoltar el cant de les sirenes sense ser arrossegat al mar per aquestes criatures llegendàries. L’artista que volia descriure un dels passatges més coneguts de la Odissea es degué inspirar en aquell tipus de vaixells.

De moment en desconeixem el carregament que duia. Probablement àmfores que devien portar vi o oli, però fins que els investigadors que l’han descobert no hi tornin no en podrem estar segurs. Abans però ens podem preguntar com s’ho ha fet el vaixell per no desfer-se després de tants segles sota l’aigua.

Doncs amb tota probabilitat la clau està en el fet que l’indret on va anar a parar és el que s’anomena una “zona morta”. Un indret on l’aigua està prou estancada com per no barrejar-se amb aigües més superficials i on l’excés de matèria orgànica que hi va anar caient va esgotar l’oxigen que hi havia. Amb temperatures fredes, sense oxigen i sense intercanvi d’aigües, les reaccions químiques que hi tenen llocs queden molt limitades. I pel que fa a la presència d’èssers vius que podrien degradar molt eficientment el vaixell, doncs no n’hi ha ni rastre.

Això genera unes zones completament desèrtiques als fons dels mars, però al mateix temps, permet que els vaixells que s’hi enfonsen es mantinguin en condicions remarcablement bones. Si trobes un vaixell antic enfonsat per la Costa Brava, segurament només en quedaran unes poques restes mig desfetes, en canvi, si el trobes al mar Negre, és fàcil que estigui gairebé igual que en el moment del naufragi. La del mar Negre no és la única zona morta que hi ha. Al Bàltic també se’n troben i pel golf de Mèxic n’hi ha alguna altra.

En comparació amb els vaixell moderns les naus dels antics grecs eren molt poca cosa, però mira per on, aquest ha superat en longevitat gairebé tots els vaixells que el van succeir. Els moderns es desfan per oxidació i corrosió generalitzada, de manera que en poques dècades ja no en queda ni el record. En canvi, el modest vaixell de fusta grec va tenir la sort de caure en un indret particular i avui el podem admirar en tot el seu trist esplendor.

Coses de la oxidació excessiva de la matèria orgànica…

Flexibilitat per parir

dijous, 25/10/2018

El part és un moment d’allò més especial, però també és fisiològicament molt complicat i la primera vegada que en veus un dels de veritat resulta més aviat esgarrifós. Per descomptat hi ha molts factors que la natura ha aconseguit solucionar de manera fascinant. Que la criatura comenci a respirar precisament en aquell moment, que el metabolisme s’adapti a les noves condicions, que el cos de la mare readapti tot el que ha estat fent durant el part i es prepari per l’alletament, tot és un procés extraordinari. Però una pregunta que inevitablement et fas és, com pot ser que un cap tan gran passi pel canal del part?

Que sí, que la musculatura és flexible, que hi ha articulacions entre els ossos que formen la pelvis que es poden moure i eixamplar el camí, que el bebè acostuma a inclinar el cap de manera que la barbeta toqui el pit i així presenta el mínim diàmetre possible, que… Però tot i així…

El cas és que a tot això cal afegir un factor molt important que es la flexibilitat del mateix cap del nadó. Quan pensem en un crani l’acostumem a imaginar com un casc que cobreix completament el cervell, però en realitat no és un únic os i això és fa molt evident quan acabem de néixer. En aquell moment els ossos del crani encara no han acabat de consolidar-se i presenten força flexibilitat. Els pares els veiem preciosos, però la realitat és que la majoria de nadons són més aviat lletjets quan acaben de néixer. En part és per la dificultat mateixa del procés que acaba deformant una mica l’estructura del cap. No passa res ja que en poques hores els ossos recuperen la forma normal.

Però és que a més, naixem amb els ossos que formen el crani relativament separats. Com si fos una armadura feta per peces que no acaben d’encaixar. Això li dona força més flexibilitat i durant el part els diferents ossos es poden apropar per comprimir una mica el cap. En ocasions fins i tot poden encavalcar-se un sobre l’altre. Aleshores es nota com una petita cresta que també desapareixerà en pocs dies. L’encavalcament no és exagerat, però representa una petita ajuda a l’hora de parir. I en aquests moment, qualsevol ajuda és d’agrair!

Si ho pensem un moment ens adonarem que ja té la seva lògica això de tenir el crani fet per peces separades i no massa unides entre elles al moment de néixer. A part de facilitar el part (que no es poca cosa) això també permet que el crani segueixi creixent sense problemes a mida que el cervell va guanyant volum. De fet, les sutures no quedaran completament unides fins l’edat adulta.

 

Microplàstics per tot arreu

dimecres, 24/10/2018

Cada vegada es parla més del problema dels microplàstics com a contaminants. Petits fragments de materials plàstics provinents de la degradació i fragmentació dels moltíssims productes que fem servir quotidianament i que estan fets d’un o altre tipus de plàstic. Resulten un problema perquè, posem per cas una ampolla de plàstic, és senzilla de localitzar, retirar i portar a un abocador, destruir-la en condicions o intentar reciclar-la o reutilitzar-la. Però amb fragments que mesuren fraccions de mil·límetre, que pots fer?

La resposta és que res, tret d’intentar no generar-los.

L’origen dels microplàstics és extraordinàriament variat. Molts són fragments de fibres sintètiques de les que es fan servir per fabricar la roba que portem. N’hi ha que són micropartícules que s’afegeixen a les pastes dentifrícies i que actuen com abrasius per netejar millor les dents. Alguns es van generant a mida que els envasos de plàstic que trobem per tot arreu es van desgastant…

El plàstic potser no es degradi químicament, però es pot anar esmicolant fins gairebé desaparèixer de la vista. El problema és que, en realitat, no ha desaparegut. Segueix al terra, als rius i al mar, infiltrant-se per tot arreu i, en ocasions, incorporant-se a la cadena alimentària.

De vegades pensem en els problemes mediambientals en abstracte, però arriba un moment en el que ens afecten directament, i amb els microplàstics ja està passant. De moment ja podem donar per fet que la majoria de nosaltres estem començant a menjar inadvertidament determinades quantitats d’aquestes partícules.

Això és la conclusió d’un petit estudi (molt preliminar, cal dir-ho) en el que han analitzat les deposicions de vuit persones de diferents països. Essencialment analitzaven les caques i resulta que en les de tothom hi han trobat microplàstics! Si caguem microplàstics, vol dir que ens els estem menjant.

Les mides de les partícules anaven entre les cinquanta i les cinc-centes micres (mil·lèsimes de mil·límetre) i la seva composició era ben variada, però predominaven, amb diferència, les de polipropilè, seguit pel polietilè i el poliestirè. Aquests tres representen el 90 % del microplàstic que aparentment mengem i excretem.

En principi podríem pensar que tampoc n’hi ha per tant. Si tal com entra acaba sortint  no serà tan greu. Però això seria simplificar massa les coses. Primer perquè no sabem exactament si tot ha sortit. Podria ser que partícules extremadament petites siguin absorbides. El budell no absorbeix fragments grans, ni de menjar ni de res, però si els fragments són prou petits poden acabar per ser captats. D’altra banda, no sabem com afectarà la presència dels microplàstics a  la microbiota intestinal. I cada vegada tenim més clar que aquest cúmul de bacteris que portem a sobre juguen un paper important en la nostra salut.

També cal tenir present que les partícules petites actuen fàcilment com agents inflamatoris.  Per les persones que tenen alguna malaltia intestinal, des de la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa fins a la celiaquia, aquestes partícules poden actuar com agents que agreugin el procés. I finalment, també pot ser que les partícules en si mateixes no siguin el problema, però que actuïn com a sistema de transport per productes tòxics. No costa imaginar que a la superfície dels microplàstics s’hi poden adherir toxines o microorganismes que aprofitant el plàstic com a sistema de transport, arribin fins al nostre budell.

Com sempre, caldrà ampliar l’estudi, ja que encara que totes hagin donat positiu, 8 persones només és molt poc, però cada vegada sembla més clar que tenim una nova amenaça silenciosa escampant-se pel nostre voltant. Irònicament és una amenaça generada, essencialment, pels  residus que produïm amb el nostre estil de vida.

Ja n’hi ha prou de culpabilitzar als malalts

dimarts , 23/10/2018

Una de les idees errònies que apareix amb una certa freqüència per la xarxa i que trobo especialment perversa és aquella que culpabilitza gratuïtament als malalts de les seves malalties. No parlo d’aquells casos en els que, tot i ser conscients del risc, portem estils de vida que afavoreixen l‘aparició de malalties. Hi ha qui fuma, qui porta una vida massa sedentària o qui consumeix productes tòxics. Són casos en els que després no resulta massa sorprenent que apareguin diferents malalties. Però recentment he topat amb gent suggerint que persones amb càncer o amb depressió, tenien aquestes malalties gairebé perquè volien. Com si estigués a les seves mans evitar-les, o fins i tot curar-se, només posant-hi una mica de força de voluntat.

Suposo que deu ser l’efecte inevitable de portar a l’extrem unes quantes idees que estan molt de moda. Que l’actitud ho és tot, que voler és poder, que tot s’ha de mirar des d’un punt de vista positiu o que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat. En sentit estricte, cap d’aquestes afirmacions és certa.  L’actitud és important, però només és un dels factors a tenir en compte. Voler no sempre es poder, ni molt menys! Mirar les coses des del punt de vista positiu és enganyar-se un mateix ja que el més assenyat és mirar-ho tot de la manera més objectiva possible. I la ment efectivament té un cert efecte sobre l’estat físic, però tampoc cal exagerar!

El cas del càncer és sagnant. Culpar al pacient de la progressió de la malaltia acusant-lo de no tenir l’actitud mental apropiada és una crueltat indigna. Les actituds mentals no desfan les mutacions de les cèl·lules tumorals i l’efecte que pugui tenir sobre el sistema immunitari és més que modest. En cap cas resulta rellevant per capgirar la malaltia. Fer que un malalt se senti culpable per no posar-hi prou de la seva part, sabent que això és simplement fals, és una monstruositat.

I tot i així, hi ha qui amb aquests arguments aconsegueix convèncer moltes persones. No hi ha com tenir do de paraula i coneixements de la psicologia humana per saber com enganyar.

El cas de la depressió és una mica més complex ja que en el llenguatge quotidià es fa servir la mateixa paraula per una situació de tristesa i per la malaltia pròpiament dita. Si simplement estàs trist, poden demanar-te que canviïs la teva actitud o que facis alguna cosa per aixecar l’ànim, tot i que cal no oblidar que la tristesa és una emoció com qualsevol altra. Fins i tot necessària moltes vegades! Ja comença a resultar una mica absurda la mania de estar animat i positiu quan toca estar trist.

Però una depressió, en sentit estricte, no és un estat anímic baix. És una malaltia, amb una base cel·lular i molecular que poc a poc anem esbrinant. Ningú li diu a un diabètic que hi posi de la seva part per reduir els nivells de sucre, ni a un cec que s’esforci mes en veure-hi. La manca d’insulina que causa la diabetis no la reverteix cap esforç i si les cèl·lules de la retina estan danyades el cervell no rebrà mai els estímuls necessaris per formar imatges visuals. Doncs si les neurones no tenen prou serotonina l’estat anímic del pacient serà molt diferent del d’una persona amb serotonina suficient.

En un cas la conseqüència de la malaltia és que augmenta el sucre en sang, en un altre cas serà que no es formen imatges mentals relacionades amb la visió, i en un altre cas serà que la psicologia del pacient presentarà unes característiques particulars de sensació de buit, tristesa i falta d’energia. Res de tot això es tria i res de tot això es reverteix simplement posant-hi de la teva part.

Hi ha malalties que ja son prou difícils com per tenir al voltant gent que, per ignorància o per mala fe, afegeixen el pes de la culpa als malalts. Els familiars o amics, que no tenen perquès saber aquestes coses, poden cometre aquests errors, però en professionals és imperdonable.