Transmisió de càncer per un transplantament

divendres, 21/09/2018

A la vida només tenim la certesa que no hi ha gaires certeses. I, per descomptat, la ciència no és cap excepció. Amb l’excepció de les matemàtiques, la major part del coneixement científic el podem catalogar com “el millor que tenim fins ara, però ja veurem…”. Encara més marcat és aquest paper de la incertesa en la medicina. Just en un dels temes on voldríem més garanties ens trobem que tampoc n’hi ha tantes. De nou, a l’hora d’aplicar un tractament les coses es fan de la millor manera possible, però després ja es veurà com va tot. Cada cas, cada pacient, és un món.

Un exemple d’aquest fet el tenim en el que s’ha publicat fa uns dies. El cas d’una dona que en morir va cedir els seus òrgans per trasplantaments. En aquest cas es van aprofitar cinc òrgans: el cor, el fetge, els dos ronyons i els pulmons. En total cinc pacients que estaven a les respectives llistes d’espera van poder ser trasplantats. Ara ja no impressiona gaire, però no està de més recordar la proesa tecnològica que implica poder trasplantar òrgans.

En aquest cas, però, les coses no van anar bé. Inicialment el receptor del cor va morir als pocs mesos degut a una sèpsia, però l’inquietant va ser que entre un any i mig i quatre anys després del trasplantament els altres quatre receptors (dos de ronyó, un de fetge i un de pulmons) van desenvolupar càncer. Un càncer que després es va veure que eren metàstasis provinents d’un càncer de mama que patia la donant dels òrgans i que no s’havia detectat. Tres dels receptors van morir com a conseqüència del càncer mentre que l’últim va aconseguir sobreviure.

D’entrada sobta ja que s’espera que un pacient amb càncer no sigui candidat a donar òrgans. En aquest cas el que va passar és que el tumor de la donant era massa petit per ser detectat. La dona estava en les primeres etapes de la malaltia . Ella ignorava que tenia càncer i les anàlisis que es fan (probes de laboratori i radiografies) no tenen prou sensibilitat per detectar-lo quan el procés està en etapes molt inicials. El mateix procés del trasplantament també pot “activar” cèl·lules tumorals inicialment inactives.

Tot plegat no és una sorpresa i se sap que en entre un 0,01 % i un 0,05 % dels trasplantaments d’òrgans també es poden trasplantar inadvertidament cèl·lules canceroses. Aquesta vegada, al ser un multitrasplantament va afectar molts receptors. Això requeria un altre cop de mala sort. Els tumors molt petits poden ser un problema pel receptor de l’òrgan en particular. Aquesta vegada, però, hi havia molts òrgans afectats. Segurament es tractava de micrometàstasis. Normalment els tumors triguen un temps a tenir la capacitat d’enviar cèl·lules tumorals a altres òrgans, però de vegades passa que d’entrada ja tenen la capacitat de fer-ho i quan es detecta el tumor inicial resulta que ja hi ha metàstasis (tumors secundaris) en altres indrets del cos. Sembla que aquest va ser el cas.

D’altra banda, el càncer no és una malaltia transmissible. No es contagia per estar en contacte amb cèl·lules canceroses d’altres persones ja que el sistema immunitari les detectarà i les eliminarà. Però com que eren pacients trasplantats, estaven prenent medicació immunosupressora per evitar el rebuig del nou òrgan. Aquesta medicació va ser la que va impedir que el sistema immunitari del cos eliminés les cèl·lules tumorals alienes.

El cas també recorda que cada persona és un món. La pacient amb el trasplantament de pulmó va ser la primera en desenvolupar càncer un any i mig després del trasplantament. Malgrat el tractament, va morir un any després. Va ser aleshores quan es va fer un estudi a fons del tumor i es va detectar que l’origen eren cèl·lules del donant. Aleshores es va avisar a la resta de receptors i es va veure que també estaven tenint processos similars. A la pacient que havia rebut el fetge li van proposar de sotmetre’s a un altre trasplantament, però va declinar-ho. Ho havia passat malament durant el primer trasplantament i va preferir triar un tractament pel càncer que inicialment va funcionar. Set anys després, però, el tumor en el fetge va rebrotar i finalment va morir. En el cas dels receptors dels ronyons, en un cas no es podia fer el retrasplantament per motius tècnics i cinc anys després va detectar-se el càncer. En aquest cas van triar limitar-se a tractaments pal·liatius.

El darrer pacient va sobreviure perquè sí que se li va treure l’òrgan trasplantat i es va suprimir la medicació. Això va permetre que el seu sistema immunitari es recuperés i junt amb la quimioteràpia va poder superar el càncer. L’any 2017 tornava a estar en llista d’espera per un nou trasplantament de ronyó.

Aquest cas és un bon exemple de com la medicina disposa de tecnologia, tractaments i opcions que permeten fer coses impensables fa anys però que segueixen havent perills i que no tindrem mai la garantia total que les coses aniran bé. Però sobretot, que al final cada cas és particular i que els pacients, les famílies i la situació personal de cada persona tenen un pes important en triar una opció o una altra.

L’últim experiment de Lavoisier

dijous, 20/09/2018

Hi ha científics que participen en experiments fins i tot després de morir. Un cas ben conegut es el de John Dalton, un químic anglès que va descriure la malaltia del daltonisme (d’aquí el nom) ja que ell mateix la patia. Quan es va adonar que la seva visió dels colors era diferent de la de la majoria de la gent va aventurar la hipòtesi que el problema estava en el fet que l’humor vitri, el líquid de l’interior del globus ocular, devia tenir una coloració blava que absorbia els tons vermells. Va proposar que després de morir analitzessin els seus ulls per verificar la seva teoria. Així ho van fer i va resultar que estava equivocat, el líquid era transparent com el de tothom, però com que ja era mort, es va estalviar la decepció.

Un altre cas va ser el de Paul Broca, un anatomista que va fer grans contribucions a l’estudi del cervell. Ell va descriure una zona encarregada de processar la capacitat de parlar i que ara coneixem com l’àrea de Broca. L’estudi del cervell el va dur a recol·lectar cervells per mirar d’establir relacions entre les mides i les formes del cervell amb les característiques de les persones. I naturalment, va fer que després de morir, el seu propi cervell passés a formar part de la col·lecció.

Però un dels “experiments” més angoixants el va fer el gran químic francés Antoine Lavoisier. Ell va ser un dels millors científics de la història i es considera el creador de la química moderna. El problema va ser que també es va dedicar a cobrar impostos per al rei de França. Va aconseguir fer-ho amb molta eficiència de manera que el rei estava encantat perquè obtenia molts diners. Lavoisier també en treia partit i això li va permetre disposar dels millors laboratoris del món en aquell moment… però també va esdevenir un dels homes més odiats de França. A ningú li cauen bé els recaptadors d’impostos particularment eficients.

Això va fer que quan va esclatar la revolució francesa, Lavoisier caigués en desgràcia. Va ser arrestat, jutjat i condemnat. Ell  va intentar argumentar que “només era un científic”, però no va colar. En realitat el judici va ser més que dubtós i el van acabar acusant de conspiracions absurdes, però per molt absurd que fos tot el procés, qui te el poder el fa anar com vol i al final el van sentenciar a la guillotina.

La guillotina era un sistema d’execució pensat per acabar amb la vida dels condemnats de manera ràpida i sense dolor. Abans tallaven el cap a cops de destral i sovint calia fer molts talls per enllestir la feina. Era un procés brutal, fins i tot pels paràmetres d’aquells temps. La guillotina era un tall sec i eficient. El que no estava tan clar era que la mort fos immediata.

Doncs com a bon científic, Lavoisier va pensar en aprofitar la seva execució per mirar d’esbrinar quan temps trigava a morir un guillotinat.

El que va fer va ser demanar a un deixeble seu que es situés a primera fila durant l’execució. Era evident que amb el cap tallat no podria parlar ja que ja no hi hauria uns pulmons empenyent l’aire a passar per la gola, però podia fer un altra cosa. Podia parpellejar. El que havia de fer el seu company era cronometrar durant quant temps anava obrint i tancant els ulls després de la decapitació.

No és que hi hagi un registre fiable i hi ha qui posa en dubte que això realment passés, però es diu que efectivament ho van fer i que el cap de Lavoisier va estar parpellejant durant uns quinze segons després de caure a la cistella. Un temps que sembla raonable ja que les cèl·lules del cervell son molt sensibles a la falta de reg sanguini, però tot i així, han de trigar uns segons a quedar-se sense prou oxigen per funcionar.

No sabem com va percebre Lavoisier el resultat d’aquell darrer experiment i personalment prefereixo ni intentar imaginar-ho. Però de nou, va demostrar que l’esperit científic pot arribar a promoure experiments al límit de la vida i la mort.

(Crec que jo no tinc tanta passió per la ciència…)

Com es mesura un forat negre?

dimecres, 19/09/2018

Un dels plaers que proporciona la ciència és el d’aconseguir entendre alguna cosa que donaves per fet que mai de la vida entendries. Hi ha molts conceptes dels que en podem tenir una idea més o menys aproximada, i amb això ja anem fent, però en alguna ocasió agafes i dediques una estona a esprémer les neurones pel pur plaer de treure l’entrellat a alguna cosa que et fa gràcia saber. O simplement topes amb una lectura inicialment espessa però que t’atrapa i insisteixes fins que, bingo! Allò que semblava tan estrany esdevé fins i tot simple.

Això m’ha passat amb un concepte que donava per bo sense intentar aprofundir en els detalls. Amb els temes de física em passa sovint, però de vegades et pica el cuquet i aquesta vegada m’he endinsat en els detalls de l’horitzó de successos dels forats negres. En aquest cas hi havia dos problemes que em feien enrere. L’un era que calia entendre fórmules físiques per pescar el concepte i les fórmules sempre fan una mica de por. L’altre era el mateix nom de la cosa, i és que encara no tinc clar com coi es pronuncia: el radi de Schwarzschild!

El tema era esbrinar quina mida tindria la Terra, el Sol o la galàxia si esdevinguessin forats negres. Un forat negre és un estat de la matèria tan extremadament dens que el camp gravitatori que genera impedeix que en surti fins i tot la llum. Tot el que hi entra ja no pot sortir, mai, de cap manera. Bé, només fent servir un fenomen anomenat radiació de Hawking, però això son detalls menors que fins als últims dies de l’univers no tindran importància.

En realitat el problema no era massa complicat. Newton ja va descriure una fórmula per saber a quina velocitat has d’anar si vols escapar del camp gravitatori de qualsevol planeta. Només has de tenir en compte la massa del planeta, la constant de gravitació (que és una constant física fonamental amb valor conegut) i la distància a que estiguis del centre del planeta. Com que habitualment estem a la superfície, el que cal saber és el radi del planeta. Per calcular la velocitat de sortida (la velocitat d’escapament) només has de d’agafar el doble del valor de la constant de gravitació multiplicat per la massa del planeta i ho has de dividir pel radi del planeta. Del valor que en surti calcules l’arrel quadrada i ja ho tens. Si superes aquella velocitat podràs escapar de l’estirada gravitacional. Si vas més a poc a poc, la gravetat guanyarà i acabaràs caient de nou.

Si voleu la fórmula en detall, no és massa complicada. Simplement és:

En el cas del planeta Terra, la velocitat d’escapament és de 11,2 km/s, que no està gens malament. En el cas de la Lluna només cal anar a 2,4 km/s mentre que per escapar del Sol t’has de moure a 617,5 km/s.

El que va fer l’amic Karl Schwarzschild va ser tenir en compte que la velocitat de la llum és la màxima possible. Aleshores, fent servir la mateixa fórmula es pot reordenar per calcular fins quina mida s’hauria de comprimir un planeta per tal que la seva velocitat d’escapament fos, precisament, la velocitat de la llum. En aquell moment esdevindria un forat negre ja que, com que res pot anar més de pressa que la llum, res podria arribar a la velocitat s’escapament i, en conseqüència, res en podria sortir. Mirant la fórmula ja veiem que per que la velocitat es faci gran, el radi s’ha de fer petit. Molt petit. Per exemple, per convertir la Terra en un forat negre caldria que tot el planeta, tota la seva massa, es concentrés en una esfera de… uns nou mil·límetres!

En el cas de forats negres mes grans, dels que entusiasmen als astrofísics, aquest radi és el límit que no has de creuar mai. Si ho fas ja no en podràs sortir de cap manera. Això no t’amoïnarà perquè estaràs completament esclafat i desmembrat i el temps transcorrerà a velocitat diferent de la de fora del forat, però en tot cas, els teus àtoms es quedaran allà fins la fi de l’Univers i ni tan sols podràs explicar el que t’ha passat perquè cap missatge tampoc podrà sortir.

Però més enllà dels detalls aclaparadors de la física dels forats negres, trobo fantàstic que una fórmula tan senzilla serveixi per descriure fenòmens tan extrems.

Un planeta de vaques, porcs i humans.

dimarts , 18/09/2018

La vida a la Terra és un fenomen que ha agafat mil formes i estratègies. Animals, plantes, fongs, microorganismes,… Si algun dia topem amb extraterrestres segurament s’assemblaran a algun organisme de la terra ja que aquí s’han assajat totes les formes possibles.

Però per entendre com funciona la biosfera és important saber quines formes de vida són més abundants, quines han tingut més èxit, quines ocupen més espai o consumeixen més recursos, quines viuen a terra i quines a mar. En resum, cal esbrinar com es distribueix la vida per tot el planeta i això és bastant més complicat del que sembla.

D’algunes formes de vida en tenim moltes dades. Per exemple, podem mesurar amb molta precisió la superfície d’arbres, de camps de conreu o de prats. Això facilita molt calcular la quantitat de plantes que hi ha. En canvi, si vols saber el nombre d’insectes, doncs ja és molt més difícil. Si pretens establir la quantitat de plàncton marí, que pot estar distribuït a diferents fondàries, encara resulta més complicat. I si el que et preguntes és pels microbis que viuen sota terra a profunditats cada vegada més grans, les dades disponibles són pràcticament anecdòtiques.

Tot i així, ja han fet una aproximació a la distribució de la biomassa total del planeta. I les dades resulten, si més no, curioses. Per començar cal aclarir que és el que han contat. No pas el número d’individus de cada espècie, ni el pes total de tots els organismes (la majoria seria aigua), sinó el pes del carboni incorporat en forma d’éssers vius. El motiu és que la nostra química és la del carboni i quasi tots els compostos de tots els organismes es basen en les característiques de l’àtom de carboni. Per tant, el que fan és contar, per cada forma de vida, gigatones de carboni (Una gigatona són mil milions de tones).

Primera cosa a destacar: el que hi ha més són plantes terrestres. Gairebé el 80% de la biomassa total del planeta està format per les plantes de terra ferma. En segon lloc hi ha els bacteris, tot i que aquí les dades tenen un marge d’error tan gran que igual n’hi ha moltes més de les que ens pensem. Després hi ha els fongs, seguits per altres microorganismes. I en última posició, els animals, que per molt que ens facin gràcia, representen un percentatge minúscul de la biomassa total.

Dels animals, el que han tingut més èxit són els artròpodes. Son els que tenen més tipus d’espècies diferents, però com que són tant petits, la seva contribució a la biomassa és modesta. Tot i així, segueixen sent els que contribueixen més al pes total dels animals. Sobretot els artròpodes marins. Pel que fa als vertebrats, els peixos són els primers i a continuació… el bestiar domèstic. Els vertebrats terrestres més abundants són, essencialment, les vaques i els porcs que criem els humans. En segon lloc pel que fa a vertebrats terrestres hi ha els mateixos humans. I en tercer lloc, la suma de tota la resta.

Ras i curt, entre vaques, porcs i humans hi ha més biomassa que tota la resta d’animals terrestres del planeta junts!

És clar, això pot emmascarar que tot plegat només representem el 0,04 % del total. Que, val la pena insistir, són les plantes i els bacteris els predominants.  És ben cert que una cosa són les impressions subjectives que pots tenir i una de molt diferent el que revelen les dades.

Els premis IgNobel 2018

dilluns, 17/09/2018

D’aquí un parell de setmanes s’anunciaran els guanyadors dels premis Nobel. Aquest any no hi haurà el de literatura degut als merders que va haver-hi amb el comitè encarregat, però la resta començaran a ser anunciats a principis d’octubre. I com avançament habitual, ja s’han concedit els premis IgNobel. La rèplica en clau d’humor dels coneguts guardons. Com sempre, s’han premiat estudis que conviden a somriure (o a deixar anar una riallada) però que també permeten reflexionar una mica sobre els temes de que tracten.

Aquest any, el premi IgNobel més comentat potser ha sigut el de nutrició. L’han concedit a un estudi que demostra que la dieta basada en el canibalisme tampoc resulta massa nutritiva. Han anat comparant les calories que es podien obtenir durant el paleolític si et menjaves un humà o altres animals dels que tenien disponibles i, en general, surt més a compte alimentar-se de bestiar. Això els fa pensar que els episodis de canibalisme documentats segurament tenien més a veure amb rituals tribals, socials o religiosos, que amb la nutrició pura i dura. L’estudi té taules curioses. Per exemple, quantes calories pots treure si et cruspeixes una cama, un braç o diferents parts del cos d’una persona.

El d’antropologia l’han concedit a uns investigadors que van mesurar com els humans que anaven al zoològic jugaven a imitar als ximpanzés, però els ximpanzés també jugaven a imitar als humans. Per si algú tenia dubtes sobre el parentiu que tenim amb els grans simis, sembla que ens entretenim amb jocs més similars del que sembla.

Un que trobo fantàstic és el de biologia. L’han concedit a uns investigadors que van verificar que uns experts enòlegs podien distingir l’olor d’una única mosca en una copa i que , a sobre, podien saber si era mascle o femella! L’estudi volia avaluar la potència de la feromona que deixen anar les femelles de la mosca del vinagre. La molècula s’anomena (Z)-4-undecenal (Z4-11Al) i només la fabriquen les femelles. Per veure fins a quin punt era detectable, posaven una mosca dins una copa durant cinc minuts, després la deixaven anar i feien que un grup d’experts en olors ensumés la copa. Efectivament, després d’un cert entrenament podien saber si hi havia hagut una mosca dins la copa i si aquesta era femella o no. El poder de les feromones no deixa de sorprendre!

Un grup japonès ha guanyat el premi IgNobel per monitoritzar el nivell de tumescència nocturna del penis (es a dir, si trempaven mentre dormien o no) en pacients amb diabetis. La clau es que ho van fer d’una manera simple i enginyosa. Posaven al voltant del penis un “anell” de segells de correus. Si al matí els segells s’havien trencat per la línia de perforacions, és que hi havia hagut alguna erecció nocturna. Així han pogut relacionar el grau de severitat de la diabetis amb les complicacions erèctils patides pels pacients.

De premis n’hi ha molts més. Un que estudiava el tipus i la freqüència de paraulotes i malediccions que es deixen anar mentre es condueix, un sobre la manera de fer-se una colonoscòpia un mateix, un altre (aquest potser té poc mèrit) que confirma que per complicat que sigui un ‘aparell, normalment no llegim les instruccions… Si voleu passar una bona estona, feu una ullada a la llista de guanyadors. I com sempre, no us limiteu a riure i intenteu esbrinar el motiu i l’interès amagat en l’estudi. Si ets una mica xafarder, pots descobrir coses ben insospitades!

Tesis i màsters en el punt de mira

divendres, 14/09/2018

Posa de molt mal humor l’espectacle que està donant la classe política en el tema de les seves titulacions. L’allau de màsters inventats, regalats o copiats no és només un pas més per enfonsar en el fangar el seu prestigi. El que també estan fent aquesta colla d’impresentables és arrossegar el prestigi de les Universitats i del professorat i buidant de valor la feina de molts i molts estudiants que estan pencant de valent per aconseguir els seus títols sense fer trampes. Per cert, les Universitats haurien de posar-hi més de la seva part per aclarir el que ha passat. Tan greu és el que té el títol regalat com aquells qui li han fet el regal. I aquests no han sortit del no-res…

Fa anys (molts anys!) vaig fer una tesi doctoral. Una tesi que crec que no està penjada a internet, essencialment perquè en aquell temps no es feien aquestes coses. Això sí, està a la biblioteca de la Universitat i també en format de microfitxa. Si algú està molt interessat en el paper dels radicals lliures d’oxigen i el metabolisme de l’àcid araquidònic en la pancreatitis aguda la pot consultar, encara que segurament s’avorrirà moltíssim.

Amb el pas dels anys vaig tenir ocasió de dirigir, amb més o menys encert, algunes tesis i, encara més recentment, treballs de final de màster. No és cap secret que bona part de la feina de recerca que es fa en aquest país es fonamenta en les hores que passen al laboratori els estudiants de màster i de doctorat. Un sistema discutible, però que és la única manera de tirar endavant amb una falta de personal crònica. En tot cas, els estudiants de màster i doctorands són gent que fa la feina i que hi dediquen moltes hores durant molts mesos i anys.  No se com va en el cas de les carreres de humanitats, però en les que conec, de biologia, medicina, farmàcia o química, els estudiants val a dir que s’ho guanyen. Treballen amb radioactivitat, amb agents citotòxics, cancerígens, teratògens, corrosius i manipulen bacteris o virus de manera rutinària. Segons la recerca que dugin a terme poden fer uns horaris demencials perquè hi ha experiments que no s’acaben fins moltes hores després de començar i no els pots deixar a la meitat.

D’altra banda, quan fan la memòria no es limiten a copiar paràgrafs de la Viquipèdia. I si ho intenten, ens correspon als directors del treball detectar-ho i impedir-ho. I si ens la colen (que no haurien) hi ha un tribunal que hauria de detectar-ho quan arriba el moment de defensar la tesi. Cal dir que en el cas dels màsters el control és més difícil ja que els tribunals han d’avaluar molts treballs en molt poc temps, de manera que el màxim que poden fer es fer preguntes per verificar si l’estudiant realment ha fet la feina i domina el tema.

També hi ha periodistes que semblen ignorar l’ABC més elemental de com va una tesi. Per exemple, que després de fer-la apareguin articles idèntics a capítols de la tesi no ha de ser necessàriament plagi. En realitat és la cosa més normal del món i, de fet, és el que es mira de promoure. S’espera que facis un treball de tesis prou bo com per tot seguit, fer-ne un article publicat en una revista de la especialitat. Hi ha moltes tesis en les que la major part de la memòria són precisament els articles publicats.Es considera que això és una garantia de qualitat ja que vol dir que el treball ha sigut prou bo com  per superar el procés de selecció de les revistes internacionals. També hi ha parts que acostumem a copiar d’una tesi a l’altre. La descripció de les tècniques, per exemple, sempre s’explica de la mateixa manera. També hi ha textos que es citen literalment i no hi ha problema sempre que especifiquis que estàs citant algú. Si hi ha una referència bibliogràfica ja queda clar que estàs repetint les paraules d’algú altre per comentar-les, per rebatre-les o per fer-les servir com argument.

De manera que, amics polítics… tota la gent que s’ha currat el doctorat o el màster es mereix una mica de respecte. Deixeu d’inventar-vos títols acadèmics només per presumir. És com anar presumint que la tens molt grossa. Abans o després hi ha un dia que t’abaixaràs els pantalons i si resulta que no era veritat feu molt el ridícul.

(Amb els títols d’anglès feu igual?)

Sense notícies de l’Opportunity

dijous, 13/09/2018

Recordeu com estava el mon al Gener del 2004? Entre altres coses, faltava un parell de setmanes perquè en Marck Zuckenberg creés Facebook, Aznar encara era president i Frank Rijkaard era l’entrenador d’un Barça en el que encara no hi jugava en Lionel Messi. Doncs en aquell llunyà gener, el dia 25 va aterrar a Mart el rover Opportunity. El seu “germà” Spirit ho havia fet tres setmanes abans. L’Opportunity havia d’explorar la superfície marciana, desplaçant-se sobre el terreny, durant noranta dies, però el robot va funcionar millor del que s’esperava i enlloc de 90 dies va seguir actiu… catorze anys!

Durant aquest temps va estudiar formacions geològiques, va explorar cràters, va descobrir estructures minerals, va fer perfils de temperatures atmosfèriques, va sobreviure a tempestes, hiverns i desgast del material. El balanç científic del Opportunity és extraordinari, però també ha representat una fita en el camp de l’enginyeria. Ha demostrat que es pot tenir un robot funcionant per la superfície de Mart durant dècades.

Ara, però, l’Opportunity ha deixat de transmetre. Des del dia 10 de Juny ja no hem rebut cap senyal sobre el seu estat. En principi ja era esperat. Aquest Juny va tenir lloc una de les llegendàries tempestes de sorra de Mart. Unes tempestes que arriben a cobrir completament el planeta de pols i que enfosqueixen la superfície durant setmanes. Això és un greu problema per un robot com l’Opportunity, que funciona gràcies a l’energia obtinguda pels panells solars. Setmanes de foscor fan que els seus sistemes s’aturin i entri en hibernació.

En principi, quan la tempesta afluixa i les condicions de llum es recuperen, els panells haurien de tornar a captar energia i poc a poc les bateries es recarregarien. Però hi ha la possibilitat que sobre els panells s’hi hagi dipositat tanta pols que impedeixin que capti prou llum (no seria la primera vegada que li passa). També pot ser que els vents l’hagin malmès, tot i que la densitat de l’atmosfera de Mart es prou feble com per fer això menys probable.

El cas és que la tempesta ja és història i els enginyers de la NASA porten setmanes intentant restablir la comunicació amb l’esforçat explorador robòtic. Tres cops per setmana li envien un senyal de radio, amb l’esperança que respongui amb un simple “bip”. Si ho fes indicaria que els sistemes encara funcionen i que la recuperació és possible. Si no total, al menys parcialment. En cas contrari, doncs bé, seria el final de la missió.

En tot cas, els intents per restablir el contacte seguiran un temps. Està previst que fins mitjans de gener, l’equip de terra continuï enviant senyals de diferents tipus per mirar de reviure al robot. Si ho aconsegueixen caldrà fer una revisió a fons del seu estat. La quantitat de pols que tingui sobre els panells solars, però també per la escletxes de les parts mòbils. Tot això requerirà temps i paciència i ja es veurà fins a quin punt recupera la funcionalitat.

Però passi el que passi les properes setmanes, L’Opportunity ja s’ha guanyat un lloc d’honor en l’aventura espacial, en les llistes d’èxits del enginyers i en el cor dels amants de l’exploració de Mart.

Huracans a cabassos

dimecres, 12/09/2018

Helene, Isaac, Florence, Paul, Olivia, Mangkhut i, a més, 95L, 91W i 27W. Son els noms i les sigles dels huracans, tifons i tempestes tropicals que hi havia ahir actives a les zones tropicals de l’Atlàntic i del Pacífic. Tot i que ja se sap que Setembre és el punt àlgid de la temporada d’huracans, aquest torna a ser un any particularment mogut. Poques vegades s’han vist tants huracans actius simultàniament.

A més, no es tracta d’huracans de nivell fluixet. Tothom està pendent de l’arribada del Florence a les costes americanes. Aquest huracà té nivell 4, de manera que parlem d’un monstre dels que marquen època. Caldrà veure amb quina intensitat arriba a la costa dels Estats Units, però de moment parlem d’un fenomen de dimensions importants. La sort amb la resta és que no s’espera que arribin a indrets poblats i, per tant, no causaran danys importants.

Com ja estem acostumats, s’intueix una certa tendència a l’augment en fenòmens meteorològics extrems. No és la primera vegada que coincideixen en el temps tres huracans de nivell tres o superior a l’Atlàntic. Això ja havia passat en anys tan remots com el 1893. Però si ho mirem per dècades notem com va canviant la cosa. Va passar una vegada a finals del segle XIX, una vegada als any 20 i una altra als anys 50. Dues vegades als 60, una als 80, dues als 90 i en la dècada dels 2010 ja en portem tres. Tendències que no són espectaculars però sí que són mantingudes.

Els mecanismes que porten a la formació dels huracans i les grans tempestes tropicals depenen de molts factors, però un dels més determinants és la temperatura de l’aigua. Això també depèn d’altres factors, com la temperatura atmosfèrica i coses com si aquell any hi ha hagut el fenomen de “el Niño” o no. Malgrat que el Niño l’associem a anys amb més fenòmens extrems, en el cas dels huracans va al revés i són anys amb menor activitat. Aquest hivern no hi ha hagut el Niño, de manera que no es compta amb l’efecte amortidor. Per sort, tampoc ha sigut un any de “la Niña”, el fenomen invers que sí que augmenta l’activitat d’huracans.

Les imatges de l’escampall d’huracans i tifons pel tròpic són un recordatori de com van modificant-se les condicions del nostre planeta. Quan el Florence arribi a la costa recordarem altres casos, com el Katrina, l’Hugo o l’Irma, però després tornarà a sortir el sol, els vents afluixaran i el bon temps farà oblidar els avisos. Els humans som molt bons acostumant-nos i adaptant-nos a les circumstàncies. Això ha resultat molt bona estratègia en determinades circumstàncies, però ens fa ser poc eficients actuant per prevenir les males temporades. Preferim adaptar-nos i, potser, culpar algun deu, el destí o un país llunyà.

Potser podríem intentar fer-ho millor algun dia

Polítics, mentides i activitat amigdalar

dilluns, 10/09/2018

Cada professió té les seves eines característiques amb les que acostumem a identificar-la. En el cas dels científics, per exemple, és el microscopi. Segurament la majoria de científics no fa servir un microscopi mai, però és l’eina amb la que se l’associa. Els jutges amb el martellet per picar la taula, els metges amb el fonendoscopi o els pagesos amb l’aixada.

En el cas dels polítics, una de les principals eines de treball és la mentida. Una campanya electoral és un aquelarre de falsedats i enganys en el que tothom hi participa amb entusiasme. En realitat no és massa greu ja que no deixa de ser un intent de vendre un producte i ja donem per fet que la propaganda es basa en mitges veritats i falsedats agradables. Mentir també és una eina de treball dels venedors.

En realitat tots mentim en major o menor grau. La vida en societat requereix un cert grau de maquillatge de la veritat (un eufemisme per “mentir”), i fins a cert punt ja hi comptem. Si algú t’està venent un producte saps que no t’explicarà els inconvenients i que exagerarà les virtuts. Doncs amb els polítics passa el mateix. És part del joc i tots ho sabem.

Però d’un temps ençà es pot notar que el nivell de mentides del món polític (i de la premsa afí) va agafant uns nivells absurds, desproporcionats. Ja no es tracta de vendre una versió distorsionada de la realitat sinó d’explicar una “realitat” totalment inventada. Transformar agredits en agressors, reinventar el significat de les paraules o distorsionar fins nivells absurds xifres d’assistència a diferents actes. I per descomptat, acusant de mentir a tothom qui no els doni la raó. El més desconcertant és veure com mantenen la mentida, inalterables davant les evidències més aclaparadores de la seva falsedat.

Hi pensava mentre veia, fa poc, una entrevista a un polític que anava tergiversant la realitat i passant per alt qualsevol dada que desmentís el seu relat. Una mena d’aspirant local a Donald Trump. Aleshores em vaig preguntar com s’ho feia per mentir amb tanta convicció. Que hi passa dins el cervell d’un mentider professional?

Doncs resulta que hi ha estudis sobre els mecanismes d’adaptació del cervell a la deshonestedat. Les primeres vegades que mentim acostumem a notar un sentiment d’incomoditat. Una emoció desagradable generada sobretot en una estructura anomenada “amígdala” i que té un paper important, precisament, en la gestió de les emocions.

En un experiment van analitzar l’activitat d’aquesta amígdala en voluntaris que empenyien a actuar de manera deshonesta en un experiment simulat. Havien d’estimar la quantitat de monedes que hi havia en un pot i els feien creure que hi havia algú altre fent el mateix. Segons si encertaven la xifra o la sobreestimaven podria sortir beneficiat ell, l’altre, tots dos  o cap. I en cada cas determinaven com anaven canviant les respostes i com responia l’activitat de l’amígdala.

Com era previsible, quan actuaven de manera deshonesta, l’amígdala es mostrava activa ja que experimentaven aquella empipadora sensació d’estar fent alguna cosa mal feta. Ara bé, a mida que anaven repetint l’experiment, cada vegada mentien amb més convicció mentre que l’activitat de l’amígdala anava disminuint. El cervell s’acostuma a les emocions i aquest cas no és una excepció. Com més menteixes, menys problemes tens per seguir fent-ho. També era interessant que aquesta tendència només es veia si les mentides eren per benefici propi. Si servien per beneficiar als altres, la sensació d’incomoditat es mantenia. L’interès propi facilita molt el mentir cada vegada més.

Tot plegat no és massa sorprenent. Quan fem una cosa repetidament, ens hi acabem acostumant. Però tot sembla indicar que hi ha polítics que tenen l’amígdala totalment anestesiada. Quan els sentim ens preguntem com poden tenir tanta barra, però des del seu punt de vista no hi ha cap problema. A base d’insistir deuen haver inhibit del tot l’amígdala i ja no els genera cap mena d’incomoditat mentir pels descosits, sempre que els sigui útil.

O potser és que alguns partits ja trien gent amb l’amígdala atrofiada…?

Púlsars, estudiants i dones

divendres, 7/09/2018

Cinquanta anys després del seu descobriment, acaben de concedir a la Jocelyn Bell el premi Breaktrough Especial en Física Fonamental, que està dotat amb 3 milions de dòlars, pel descobriment dels púlsars. Segurament ningú dubta que se’l mereixi. En això diria que hi ha unanimitat entre la comunitat científica. Jocelyn Bell és una de les dones més brillants en el camp de l’astrofísica i la llista de premis i reconeixements que té és llarga i merescuda. Peeeeero, hi ha un premi que no té. El Premi Nobel.

A mitjans dels anys 60 la Jocelyn era estudiant de doctorat a la Universitat de Cambridge i es va incorporar al grup del professor Tony Hewish, que estava desenvolupant un sistema per detectar quàsars. Unes fonts de radiació extremadament potents, petites i llunyanes. L’any 67, ja com a estudiant post-doctoral del grup del Tony Hewish, la Jocelyn era l’encarregada de controlar el radiotelescopi i analitzar les dades que anaven obtenint. Les anàlisis les feia manualment amb les tires de paper imprès on registraven la intensitat dels senyals.

Quan portava analitzats uns centenars de metres de registre es va adonar d’uns senyals que apareixien ocasionalment. Eren unes pulsacions que es repetien a intervals molt curts i precisos. Un pols cada segon i un terç. Ho va comentar a en Hewish, que inicialment va pensar en una interferència causada per alguna activitat humana. Algun senyal d’un satèl·lit, un problema amb l’equip o alguna cosa similar. Amb aparells molt sensibles, la majoria de senyals fantàstics acaben sent interferències causades per les coses més inesperades.

Però calia aprofundir més i aviat van veure que el senyal apareixia quan el telescopi apuntava en determinada direcció. En Hewish va fer servir un altre telescopi, per descartar problemes amb l’equip, i va tornar a trobar el senyal! No era un problema amb l’equip.

Per descomptat, un senyal tan precís suggeria un origen tecnològic. Semblava massa estable i massa ràpid per qualsevol altre cosa. La opció d’un senyal extraterrestre es va plantejar, però més enllà de les bromes no va tenir gaire recorregut. Sobretot perquè amb el temps, i repassant més dades del radiotelescopi, van trobar altres fonts de pulsacions de radio similars. No era probable que tantes civilitzacions extraterrestres estiguessin enviant senyals similars a la Terra.

Al final va resultar ser una font natural. Una estrella de neutrons girant a una velocitat descomunal i emetent un feix de radiació pels extrems. Cada vegada que el feix apuntava a la terra es rebia el pic de radiació. Acabaven de descobrir els “pulsars” (per pulsating star”) i ho van publicar a Nature. El descobriment va merèixer el Premi Nobel, però només per en Hewish i per l’astrònom Martin Ryle. La Jocelyn es va quedar sense el reconeixement del comitè Nobel.

Això es posa molt sovint com exemple dels problemes de les dones en el camp de la ciència. Després de tot, va ser ella qui va descobrir el senyal, però va ser l’home qui es va endur la glòria. Tot i així, encara que les històries de bons i dolents agraden molt, les coses sempre són més complexes i el tema s’hauria de matisar una mica. I és que, a part de plantejar-ho com la discriminació patida per una dona enfront un home, també era un tema entre un estudiant i el director del grup. Normalment els reconeixements se’ls endú el “cap del grup”, que acostuma a ser qui ha decidit la línia de recerca, qui ha aconseguit els calers i qui ha interpretat el que hi havia (al menys en teoria, que la realitat pot ser molt diferent). Això, però, pot ser un parany. No es discuteix que en Hewish mereixés el Nobel. Després de tot, ell va desenvolupar el model teòric que explicava els púlsars. El tema és si la Jocely també hauria d’haver estat entre els guanyadors.

La mateixa Jocely havia dit, als anys setanta, que ja li semblava normal que fos el director i no l’estudiant qui guanyés el premi Nobel. El Nobel no és un premi per als estudiants. Anys després va matisar les seves paraules, però sempre que li ho han preguntat afirma no sentir-se malament per tot plegat. A més, segons explica, ja li va anar bé. Sent qui no havia guanyat el Nobel, va poder aconseguir un grapat de premis més. Si et donen el Nobel ja no et donen res més. Potser la Jocelyn no va guanyar el Nobel, però va aconseguir un grapat de premis i el reconeixement de tota la comunitat científica.

Per cert, el premi el destinarà a beques per a dones, membres de minories ètniques i refugiats que vulguin fer carrera en astrofísica. És gran aquesta dona!