Igual resultat, conclusions oposades

dimecres, 14/12/2016

“Segons un estudi….” amb aquestes paraules comencen moltes afirmacions que acostumen a no ser extremadament precises. Segurament és veritat que hi ha un estudi i probablement l’han publicat en una revista científica, però segurament també deu haver-hi un estudi que demostri el contrari. Però és que, a més, hi ha molts treballs que resulten, com a mínim, discutibles. Bona part de la diversió en ciència consisteix en buscar les pessigolles a la feina dels col·legues. L’experiment està ben fet? Les conclusions són raonables? El que han trobat es pot interpretar d’una altra manera?

Sembla ganes de ser maranya, però els científics són persones com tothom, amb preferències, amb idees preconcebudes, amb interessos i amb tots els sentiments que, fins i tot amb bona intenció, poden empènyer a mal interpretar els resultats. Per cert que tot això també pot empènyer a mal interpretar els resultats dels altres. Per això la discussió en ciència és important i, sovint, intensa.

Que hi ha treballs que es poden interpretar de diferents maneres m’ha passat amb un que he trobat fa molt poquet. Segons les conclusions dels autors el seu estudi suggereix que “… l’acupuntura pot ser una opció no-farmacològica viable per al tractament de la hipertensió crònica”. I és fantàstic, perquè segons la meva opinió el que han demostrat és exactament el contrari. Que la acupuntura no te cap efecte sobre la hipertensió.

Aleshores?

Doncs segurament que ells creuen d’entrada en la acupuntura i jo en soc més escèptic. Naturalment crec que la meva opinió és la correcta tot i que segurament ells pensaran el contrari.

El títol del treball es “L’electroacupuntura repetitiva atenua la hipertensió induïda pel fred a través de encefalines en la medul·la rostral ventrolateral”. La primer paraula ja és curiosa. No parlen d’acupuntura sinó d’electroacupuntura. S’assembla, però no és el mateix. També posen agulles als punts indicats per l’acupuntura, però hi fan passar un lleu corrent elèctric. Una cosa que, naturalment, la medicina tradicional no feia.

L’experiment consisteix en induir hipertensió en rates i després tractar-les amb electroacupuntura durant un temps. Aleshores miren la pressió arterial i, quan veuen que millora, mesuren unes molècules (les encefalines) sintetitzades en determinada zona del cervell. L’augment que detecten en la seva síntesi pot explicar el canvi en la pressió arterial.

Molt bé, però en aquests treballs sempre cal vigilar el grup control. Sense un bon grup control no pots saber del cert si la rata ha millorat per l’electroacupuntura o hauria millorat igual encara que no haguessis fet res. De manera que el primer que he mirat era el grup control. I el que trobo sembla correcte. Han fet un grup de rates a les que no els han fet res i un altre grup de rates a les que els han fet tot exactament igual (hipertensió i agulles inserides) però sense aplicar el corrent elèctric. Això és important per evitar confusions amb l’estrès degut a la manipulació dels animals.

Que han trobat? Doncs que la millora en la pressió arterial només la troben el grup de rates amb electroacupuntura. Ni al grup control ni al grup sense tractament troben cap millora. El mateix passa amb les encefalines. Augmenta la seva síntesi en les rates a les que van practicar electroacupuntura, però no en les que no tenien tractament ni a les del grup control.

Peeeeeero. Ben mirat, el grup control, amb agulles clavades i sense corrent elèctric és, ni més ni menys, un grup tractat amb acupuntura. I en aquest, les agulles no han tingut cap efecte.

Si a unes rates poso agulles i no passa res i a unes altres poso agulles per on faig passar corrent elèctric i sí que millora la hipertensió, què és el causant de la millora? Les agulles? O el corrent elèctric? Mmmm. I si haguéssim aplicat un corrent elèctric sense agulles? O en una altra zona? (llàstima! Aquests grups no hi són)

L’estudi és interessant, però la manera d’interpretar-lo pot ser completament oposada si et prens la molestis de mirar-ho en detall. I després sempre pot venir algú i fer-te notar que has passat coses per alt o que has interpretat malament alguna gràfica. Per això, sempre que es parla d’un estudi que demostra que… cal escoltar-ho amb interès, però amb un saludable escepticisme, mentre esperem que altres estudis confirmin el que s’ha descobert.

És per viure millor!

dimarts , 13/12/2016

M’ofereixen un plat de llesques de pernil perfectament tallades i la seva visió i l’aroma que detecto fan que la boca comenci a generar saliva, les pupil·les es dilatin i el sistema digestiu es prepari per un àpat memorable. M’entretinc uns instants assaborint els moments previs a començar fins que la mirada es fixa en les petites tires blanques de greix i un senyal d’alarma es dispara en algun racó del cervell. Fa poc es va fer públic un estudi que relacionava el greix amb la progressió del càncer. Potser m’ho hauria de pensar això de menjar massa greix! Una llàstima ja que, en bona part, és el greix el responsable del sabor de molts aliments i, certament, del pernil.

De totes maneres els miraments no duren gaire estona i de seguida allargo el braç per agafar la primera llesca i regalar-me amb el seu sabor. És cert que el greix està relacionat amb el càncer, però també he recordat un altre estudi en el que el greix es relaciona amb les defenses contra les infeccions. Davant del dubte sobre si afavorir el càncer o les infeccions, trio gaudir de les coses bones de la vida i no amargar-me amb interpretacions forçades dels estudis científics.

Això no vol dir, en absolut, que no siguin estudis importants. Si entenem de quina manera el greix alimenta les cèl·lules tumorals podrem dissenyar medicaments que bloquegin el sistema de captació de greixos per part d’aquestes cèl·lules. Si sabem que les cèl·lules del teixit gras ajuden a lluitar contra les infeccions, podrem esbrinar quines molècules alliberen per fer-les servir a conveniència quan calgui. Però si pretenem modificar els nostres costums o la nostra alimentació cada vegada que un estudi alerta sobre els perills o els beneficis de determinat grup d’aliments, pararem bojos i no farem cap favor a la nostra salut.

El que passa és que ens encanta assenyalar bons i dolents en qualsevol història. I en el cas dels aliments fem el mateix. Els greixos són dolents, però l’oli d’oliva, que és un greix, el considerem bo. En realitat només l’excés de greix és dolent i si fos un excés d’oli d’oliva també ho seria. Els sucres diuen que són terribles, i en excés és ben cert, però quan necessitem energia el que ens cal no son vitamines ni proteïnes sinó sucres. Anem de bòlit prenent antioxidants i oblidem que l’excés d’antioxidants afavoreix el creixement dels tumors ja que també protegeixen les cèl·lules tumorals. I així insistim en passar per alt que la moderació és la millor guia en temes de nutrició i que qualsevol excés, en qualsevol sentit, gairebé sempre és més perjudicial que res.

Una llàstima, perquè aconseguim fer d’una cosa bona, com és el coneixement, una font d’angoixa innecessària. També és veritat que hi ha molt negoci basat en fer-nos patir per l’alimentació. Molts negocis no funcionarien si abans no ens posessin la por al cos i ens convencessin que mengem fatal i que ens calen els aliments o suplements que ens ofereixen.

En tot cas, a mi no m’enredaran. Seguiré menjant el pernil, naturalment amb moderació. Ocasionalment prendré una copeta de vi, però ho faré per pur plaer i sabent que la toxicitat de l’alcohol és molt superior a qualsevol efecte antioxidant que pugui tenir. Gaudiré de la gastronomia (de manera assenyada!) i no cauré en el parany de considerar els aliments com si fossin medicaments.

Segur que el sexe té efectes sobre el sistema cardiovascular, l’equilibri hormonal, l’oxigenació de l’organisme i la crema de calories, però quin idiota el practicaria fixant-se només en això? Aleshores… per quin motiu hauríem de fer-ho amb la gastronomia? Gràcies a la ciència, cada vegada sabem mes coses, però aquest coneixement hauria de ser per viure millor. No per amargar-nos la vida.

L’ambre, les plomes i el dinosaure

dilluns, 12/12/2016

Mai saps el que pots trobar quan vas a donar una volta per un mercat. Això és el que deuria pensar un investigador de la universitat Xinesa de Geociències, de Pequín, quan va veure el que hi havia en un mercat de la ciutat birmana de Myitkina. Allà hi havia un mercat d’ambre on s’hi poden comprar peces que guanyen valor si tenen alguna curiositat atrapada dins la resina fòssil. En la peça que li oferien hi havia les restes de les plomes d’algun ocell, però l’home es va adonar que allò no era exactament el que semblava de manera que no va dubtar a adquirir el bloc d’ambre.

I efectivament, el que tenia entre les mans va resultar ser la part final de la cua, amb plomes, d’un dinosaure. Unes plomes de més de noranta milions d’anys i que permeten analitzar amb detall l’estructura i les característiques d’aquell petit dinosaure. Fins i tot el color. Blanc a la base de les plomes i marronós a l’extrem. Un exemplar que, de pas, ens recorda que no tots els dinosaures eren gegants. Aquest tindria la mida d’un pardal.

La classificació d’aquest exemplar, de moment anomenat DIP-V-15103, no és senzilla ja que només hi ha la part final de la cua, uns pocs centímetres tot plegat, però de moment l’han ficat entre els dinosaures de la família dels “Celurosaures no aviars”. Val la pena recordar que els ocells no deixen de ser els supervivents dels dinosaures. En realitat són els únics supervivents del grup dels celurosaures. El cas és que de celurosaures n’hi havia molts altres grups, els més coneguts dels quals son els tiranosàurids, però també hi havia els  ornitomímids i els maniraptors. Les aus són una de les famílies d’aquests maniraptors. Quan va tenir lloc la gran extinció de finals del cretaci, tots els grups de dinosaures van desaparèixer excepte les aus. Doncs les restes de cua plomada que hi ha dins l’ambre pertany a algun grup dels celurosaures, però no al que va donar lloc a les aus. És a dir, que les plomes no eren una característica exclusiva d’aquest grup particular.

Els descobriments de plomes de dinosaure ja no són una novetat i malgrat tot, encara fan gràcia. Segurament és perquè després de tants i tants anys imaginant als dinosaures amb aspecte de rèptils, costa canvia l’esquema mental i adaptar-lo a animals més semblants als ocells. En realitat hi devia haver de tot, igual que passa amb els mamífers, que en trobem amb pèl, sense pèl, amb punxes o amb escates. L’evolució ha anat deixant un magnífic mosaic d’adaptacions a tota mena de condicions. En alguns grups van seleccionar-se’n algunes i en altres grups el camí evolutiu va ser diferent, però en tots podem trobar milers de matisos i cal vigilar les generalitzacions. Cal vigilar, però també resulten útils. Per això, i malgrat les excepcions, sembla que serà més ajustat a la realitat anar fent l’esforç d’associar dinosaures amb plomes.

Tricotiodistrofia

dimecres, 7/12/2016

Tot i que el cas de la nena amb tricotiodistrofia (o TTD) i del merder que ha organitzat el seu pare ha guanyat molt visibilitat, sembla que es passa per alt que la nena realment està afectada per una malaltia rara i que aquesta malaltia és ben curiosa i un bon exemple dels problemes que es tenen per entendre algunes patologies.

El nom sembla estrany, però té el seu sentit. “Trico” vol dir cabell, “tio” fa referencia al sofre, i “distròfia” vol dir mala alimentació. La malaltia es va reconèixer com a tal fa relativament poc.  Va ser l’any 1979 quan es va parlar per primera vegada d’ella. Naturalment abans ja s’havien descrit casos, però no s’havien identificat com a tals. La característica més fàcil d’identificar era la fragilitat dels cabells, que es va relacionar amb la falta d’un aminoàcid concret, la cisteïna. Aquest és un aminoàcid molt important en les proteïnes ja que fa unions entre diferents fibres proteiques gràcies a uns enllaços particulars que fan servir dos àtoms de sofre.

Per algun motiu, els pacients amb TTD tenen nivells anormalment baixos de sofre i tenen dificultats per fabricar proteïnes. Especialment les que son riques en cisteïnes, com ara les del cabell o les ungles, tot i que en realitat afecta a tots els nivells del desenvolupament.

Però tot plegat és més estrany. S’ha vist que hi ha diferents tipus de TTD i la principal divisió que es fa és entre la forma fotosensible i la no-fotosensible. En el primer cas, els malalts tenen molta sensibilitat als raigs UV de la llum solar i pateixen danys a la pell amb facilitat. Això, i algunes altres característiques de la malaltia recorda una altra patologia, la xerodèrmia pigmentada, que també està relacionada amb la gran sensibilitat als raigs UV. S’assemblen, però no són exactament iguals. Els pacients amb xerodèrmia tenen una probabilitat elevada de patir melanomes, mentre que els que tenen TTD sembla que no.

En els dos casos el motiu està en els gens. S’han identificat cinc mutacions que causen la TTD. Quatre afecten gens que estan implicades en els mecanismes de reparació del DNA, mentre que el gen danyat en la cinquena mutació encara no sabem quina és la seva funció normal. Això explica la sensibilitat als UV. Aquests són agents que danyen molt fàcilment el DNA. La majoria de nosaltres tenim un  cert nivell de resistència al dany ja que, quan aquest té lloc, disposem d’enzims que reparen el DNA. Els pacients amb TTD no tenen aquest avantatge.

Però tot plegat és un puzle del que encara ens falten peces. El dany en el mecanisme de reparació del DNA explica moltes de les conseqüències de la malaltia, però que hi té a veure amb els problemes amb el sofre i la falta de síntesi proteica? Sembla que també hi ha problemes en el mecanisme de transcripció. Això és el traslladar la informació del DNA al sistema per fabricar proteïnes. Com es correlaciona tot? Doncs encara no se sap.

L’organisme és una màquina molt complexa, amb molts sistemes redundants i un cert grau de marge per als errors, però quan alguna part clau del metabolisme no funciona, la resta de funcions queden alterades de mil maneres diferents. A més, moltes proteïnes no fan exclusivament una funció, de manera que les mutacions que les afecten tenen conseqüències que van més enllà de la funció principal.

De vegades es dona la impressió que coneixem gairebé tot del nostre cos. Hem seqüenciat el genoma, però hi ha molts gens que simplement ignorem per que serveixen. Entenem les vies metabòliques principals i bona part de les secundàries, però encara queden més nivells menors per explorar. El problema amb la TTD, igual que en totes les malalties minoritàries, és que hi ha pocs equips treballant-hi i el progrés és lent. De totes maneres, potser tampoc és tant lent com es podria pensar ja que molts descobriments fets en altres camps es poden aplicar a aquestes malalties. Cada dia en sabem una mica més. Per descomptat que els avenços mai no van prou de pressa per als malalts i les seves famílies, però tampoc és una situació d’estancament.

La malaltia rara i la credulitat de tots plegats

dilluns, 5/12/2016

Aquests dies s’ha parlat força del cas de la Nadia, la nena afectada per tricotiodistròfia, i sobretot per l’embolic del seu pare explicant una història inversemblant amb la que va convèncer un periodista que donés visibilitat al seu cas i aconseguir una quantitat important de diners en donacions per pagar la operació que calia fer-li a la Nadia. El detall és que, excepte el fet que la nena realment està malalta, la resta sembla que és tot inventat o potser algú s’ha aprofitat del pare per enganyar-lo i estafar-lo (un fet massa freqüent en malalties que no tenen tractament)

És molt irritant ja que hi ha moltes persones afectades per malalties rares, que normalment passen invisibles als medis de comunicació i que a la malaltia han d’afegir la incomprensió o el simple desconeixement de la majoria de la gent. Un cas com el que ara ha passat només fa que complicar més les coses als malalts ja que probablement ara hauran de lidiar amb la suspicàcia, també comprensible, que es generarà a partir d’aquest cas.

Ara es carregarà la indignació contra el pare que va orquestrar aquesta història i cal dir que qui s’ho va empassar i ho va publicar ja ha fet una nota demanant disculpes. Hauria d’haver revisat millor la informació abans de donar-la per bona, però el que em sembla més preocupant és que el periodista no se n’adonés d’entrada que tot plegat era molt, massa, estrany.

Segons explicava, el pare havia anat reunint amb feines i treballs un equip de metges experts en el tractament d’aquesta malaltia. Un d’ells l’havia trobat a l’Afganistan, on hi havia anat en plena guerra i l’havia localitzat en una cova. Allà el va convèncer i mig any després ja formava part de l’equip.

De veritat no li va semblar estrany haver de buscar un especialista en tricotiodistròfia en una cova d’Afganistan? No dic que sigui impossible, però molt sorprenent si que ho és. Sospito que a l’Afganistan, els metges s’especialitzen en altres tipus de patologies. Segur que també hi ha malalties rares, però en països amb sistemes de sanitat molt precaris, els esforços es dediquen a les malalties més freqüents.

D’altra banda, la descripció que en fa de la intervenció també era sorprenent. Deia que li feien tres forats a la nuca i, en una operació de tretze hores, li feien un reset al cervell. Aleshores ha de tornar a aprendre que són els seus pares, aprendre a caminar, a llegir, a parlar… El motiu es que és una malaltia genètica amb la que el cervell no fa matèria gris, ni blanca ni groga…

A veure. És veritat que és una malaltia genètica. Però si el cervell no fes matèria banca ni gris, la nena seria morta fa temps. En realitat es pot manifestar de moltes maneres diferents i hi ha descrites diferents formes de tricotiodistròfia que depenen del gen que estigui mutat. No n’hi ha només un que la causi sinó uns quants. Són gens implicats en un procés anomenat “Reparació per excisió de nucleòtid” que bàsicament és un dels sistemes de reparació del DNA. És difícil entendre com una intervenció que resetegi el cervell millora un problema que tenen totes les cèl·lules del cos per reparar el DNA.

Potser això sigui una mica complex, tot i que cercant per internet es troba la informació amb facilitat ja que la malaltia és rara, però no tan desconeguda. Algunes coses es coneixen i hi ha una certa quantitat de bibliografia. En tot cas, comentant-ho amb algun metge entès en el camp de seguida hauria vist que la història tenia molts punts poc clars. De fet sospito que comentar-ho amb qualsevol metge o científic, ni que no fos expert en el camp, ja hauria donat alguna senyal d’alarma.

El problema és que en qüestions de ciència o de salut hi ha una fabulosa tendència a empassar-se qualsevol història, probablement per un monumental oblit dels conceptes científics més simples. De vegades ens exclamem (jo ho faig molt) de l’avenç de les pseudociències i de la facilitat amb que s’estafa a la gent oferint cures impossibles, tractaments absurds i teràpies enganyoses. Però com pot ser d’altra manera si la norma és no aturar-se ni un moment a pensar el que ens estan dient i comparar-ho amb el que hauríem de saber sobre cèl·lules, gens o malalties? Si periodistes seriosos s’empassen que hi ha metges a les coves d’Afganistan que poden aplicar teràpies gèniques en intervencions fetes per la nuca resetegant un cervell… tenim, com a societat, un bon problema de credulitat infinita.

Selecció de la intolerància

divendres, 2/12/2016

El Banc d’Anglaterra s’ha trobat amb un problema amb els nous bitllets de cinc lliures. S’ha sabut que en la composició de la pasta que fan servir per fabricar-los hi ha restes de sèu, un derivat de greix animal i és veu que això és inacceptable per vegans, vegetarians, hindús, sikhs, jains i altres grups. Ja ha començat la recollida de signatures per canviar-los. Suposo que també s’haurà de fer amb un material que no inclogui transgènics, amb materials reciclables, lliures de gluten, sense restes de cacauets i que sigui considerat halal i kosher. I fins i així, no tinc cap dubte que hi hauria algun grup que trobaria motius per considerar-los inacceptables.

Tot plegat és un exemple del que han anomenat “la dictadura de les minories”. No estic massa segur que el nom sigui ben triat, però la idea és senzilla. Si hi ha una minoria prou intransigent, les seves opinions acaben imposant-se a tota la societat. Això en ocasions és dolent, en altres és preferible i en molts cassos és irrellevant. Però és interessant entendre el mecanisme. No deixa de ser una mena d’evolució, encara que no de les espècies ni de les idees individuals sinó dels comportaments culturals.

Imaginem que soc un fabricant de menjar. Si intento arribar al màxim de clients he d’evitar oferir un producte que algun grup es negui a consumir. Si el meu menjar no està preparat amb el ritual halal (o kosher o el reclamat per la religió o la ideologia que vulgueu) em quedaré sense aquell grup de clients. D’altra banda, com que la resta de població no te problemes en menjar halal, una bona estratègia és fer tot el menjar halal (o kosher o el que sigui) i així tothom el podrà consumir. I ves per on, les restriccions triades per un grup minoritari s’acaben aplicant a tothom.

El mateix passa amb els transgènics. S’ha imposat la percepció que son dolents, de manera que la major part del menjar que ens arriba anuncia que és lliure de transgènics. Si analitzem els productes notarem que es van imposant idees que defensava una minoria molt decidida i fa que la resta acabem trobant només els productes que a ells els fan feliços. Només en els casos en que la opció de la minoria sigui massa cara es mantenen les dues línies.

Tots els excessos son dolents i moltes vegades és difícil saber si és una cosa bona o no tant. Potser arribarà el moment en que només trobarem menjar sense gluten. Una cosa fantàstica pels celíacs, però potser no tant pels que no ho som. Diguin el que diguin les modes, el gluten és un bon aliment per la majoria de la població. Però tenir els dos productes a la venda és car ja que calen dues línies de distribució separades. Això seria el millor per als consumidors, però surt més a compte que tot sigui sense.

I no passa només amb el menjar. En el cas dels idiomes, si en una societat bilingüe hi ha una minoria que es nega a fer-ne servir un dels dos, la tendència és que aquell es vagi imposant ja que la majoria, més tolerant, farà servir el que reclama la minoria inamovible. Tot plegat constitueix un sistema de selecció curiós, diferent de la selecció natural, ja que no es tria el més eficient, el més beneficiós, el més pràctic o l’acceptat per la majoria. Només el que és defensat de manera més radical.

És empipador, perquè si hi penses gaire pots acabar arribant a la conclusió que ser tolerant és un mal sistema. Però això seria una simplificació excessiva. Com en tot, els excessos s’han d’evitar. Segurament el que cal ser és intolerant amb la intolerància. I potser això és un argument circular o contradictori, però s’entén molt bé.

Tallar el cordó umbilical

dijous, 1/12/2016

Una característica que revela que som mamífers és el melic, la cicatriu que deixa el cordó umbilical al caure passats uns pocs dies després del naixement. El cordó umbilical és d’aquelles estructures anatòmiques que si ho penses no saps si és del cos del nadó, de la mare o de cap dels dos. A més, la percepció que n’acostumem a tenir és força limitada. Normalment l’associem a les escenes de les pel·lícules on, després d’un part inesperat, algú fa un parell de nusos amb els cordons de les sabates, passa una mica de flama per unes tisores i el talla abans de donar el nadó a la mare i que comenci la música de felicitat.

Potser per això em vaig endur una sorpresa el dia que va néixer la meva filla, quan la llevadora em va mirar amb complicitat i em va allargar les tisores, preguntant-me si em feia gràcia tallar el cordó. Per descomptat que vaig fer-ho i, primera sorpresa, vaig descobrir que és dur. Condemnadament dur. Tallar-lo costa molt! O potser és que anava amb por i no m’ho esperava, però  n’hi ha prou de reflexionar una mica per entendre que un teixit que protegeix els vasos sanguinis que alimenten al nadó ha de ser més que resistent.

Per dins el cordó hi ha dues artèries i una vena, provinents de la placenta i que circulen en espiral en un tub que fa prop de mig metre de longitud. Tots tres estan dins una càpsula de teixit muscular, que és el que li dóna la resistència que em va sorprendre, i una capa més gelatinosa per sobre.

Des del punt de vista evolutiu és una molt bona solució. Fins aleshores, la majoria d’animals es limitaven a dipositar una pila de nutrients dins un ou i amb ells l’embrió havia d’anar fent fins al moment de l’eclosió. No està malament, però limita molt les capacitats de l’organisme ja que la quantitat de nutrients que pots posar dins un ou és limitada. En canvi, els mamífers han desenvolupat un sistema on els nutrients es van prenent directament del cos de la mare per anar alimentant la cria. Així ja no hi ha limitació en el volum de les reserves ja que tota la mare és la reserva. Per les mares és una pressió metabòlica brutal, però l’evolució sembla més interessada a posar esforços per garantir el futur de les cries que no pas el de les mare.

Una curiositat és que la sang de la vena umbilical és la que porta oxigen, mentre que la de les artèries umbilicals és la sang rica en CO2. Just al revés del que estem acostumats. A més, el sistema circulatori del fetus és diferent del del nadó. El motiu és que no cal que passi gaire sang pels pulmons ja que abans del part no funcionen captant oxigen.

La sang arriba oxigenada per la vena umbilical, que s’uneix a la vena cava, la que puja cap al cor. Allà entra a una aurícula, però enlloc de baixar cap al ventricle, n’hi ha molta que passa a l’altre aurícula per un forat que les uneix. La idea és que aquella sang oxigenada vagi al cervell. No tindria sentit que anés als pulmons ja que allà no hi ha oxigen per captar. Després baixa per l’arteria aorta i fa la resta de camí pel torrent circulatori fins que quan passa per les artèries ilíaques, les de les cames, troba la connexió amb les artèries umbilicals i torna cap a la placenta.

Això vol dir que al moment de néixer, a més de començar a respirar, cal refer el funcionament del sistema circulatori. Els forats que connecten les aurícules i algun altre que hi ha al cos del fetus han de tancar-se i la sang ha de començar a passar pels pulmons per oxigenar-se. I no hi ha gaire estona per fer-ho! Realment el moment de néixer és un dels més complicats de tota la vida.

l’ull de l’astronauta

dimecres, 30/11/2016

Anar a l’espai ha de ser una passada, però també comporta un seguit d’incomoditats. El mareig, la pèrdua de massa òssia, el menjar deshidratat, la sensació de notar els budells flotant dins la cavitat abdominal i els curiosos lavabos que fan servir. Però un altre problema menys esmentat són les alteracions en la visió. La majoria d’astronautes experimenten una pèrdua significativa de la visió que pot arribar a ser un problema en missions llargues i que no sembla recuperar-se fàcilment al tornar a Terra.

En les anàlisis posteriors es veia que tenien la part de la retina lleugerament deformada i el nervi òptic inflamat. Era el que s’anomena “deficiència visual per augment de la pressió intracranial” i el motiu semblava ser la redistribució dels líquids corporals deguda a la ingravidesa. Sense gravetat, l’aigua del cos ja no té tendència a caure i s’acumula més del compte a la part superior del cos. Això genera pressió dins el crani. Una pressió que empeny els glòbuls oculars cap enfora i deforma la part de dins, on hi ha la retina. Per rectificar-ho es van dissenyar uns pantalons que generen pressió negativa per tal de redistribuir els fluids i fer que tornin cap a les cames, però no acabaven de rutllar.

I ara sembla que han vist que potser la idea inicial era massa senzilla i el tema era més complicat. Al cos no només hi ha sang i limfa, que serien els fluids que més es redistribuïen. També hi ha el líquid cefaloraquidi. I això ja és un tema més delicat.

Per algun motiu, sembla que durant l’estada a l’espai augmenta el volum de líquid cefaloraquidi, de manera que també augmenta la pressió intracranial i els ulls en surten rebent. I aquest es un problema encara més difícil de controlar. Al menys fins que no s’estableixi com passa. No es qüestió d’anar fent una trepanació al crani dels astronautes per alliberar pressió.

En tot cas, és un nou recordatori de la complexitat de viure a l’espai i de les dificultats a les que hauran de fer front els astronautes que es plantegin fer viatges realment llargs. Moltes vegades es parla del viatge espacial com una versió incòmoda de Star Trek, però la realitat és que l’espai és un indret incòmode, perillós i gens saludable.

Mirant la glucosa

dimarts , 29/11/2016

Una cosa bona de la ciència és que va oferint millores que canvien la vida a les persones. Pot passar més o menys temps, però al final els avenços científics són aprofitats pels enginyers i transformats en coses útils de veritat. Aquesta és la història de gairebé tot el que ens envolta, però no deixa de sorprendre la manera com es van trobant respostes enginyoses a problemes aparentment complicats.

Una d’aquestes solucions que m’ha semblat brillant és una resposta al problema dels diabètics per anar controlant el nivell de sucre. Si el tractament és amb insulina, cal administrar-la quan la glucosa en sang augmenta més enllà del normal, de manera que cal anar fent anàlisis freqüents. Per això hi ha sistemes més o menys senzills que amb una petita punxada i una gota de sang del dit poden mesurar el nivell de glucèmia de manera senzilla. El problema és que la mesura és la d’aquell moment i no saps com estarà una hora més tard.

No és irrellevant ja que, malgrat que la insulina va representar un abans i un després en el tractament de la diabetis, el que el cos necessita és un control molt fi dels nivells de sucre de manera que no hi hagi grans oscil·lacions. És a dir que el que cal és un sistema que permeti fer el seguiment del nivell de sucre en temps real. I una de les solucions en les que es treballa es basa en fer servir… lentilles.

La gràcia és que els nivells de sucre de la sang es relacionen amb la concentració de sucre a les llàgrimes. No és el mateix valor, però hi estan relacionats. Doncs en el que es treballa és en lentilles que tenen acoblats microsensors de glucosa que van detectant els nivells de manera constant. La idea és acoblar els detectors amb sistemes que canvien el color de la lentilla, de manera que si la glucèmia comença a augmentar més enllà d’un determinat nivell, la lentilla canvia de color i la persona sap que justament en aquell moment cal fer alguna cosa per tornar als nivells normals.

Fa temps que treballen en diferents prototips i ignoro en quin punt exacte de desenvolupament està cada un d’ells, però és la idea el que trobo brillant. Un sistema que no requereix punxades, que fa mesures constants i que avisa de manera immediata dels canvis. I a sobre, senzill de posar. Per descomptat ha calgut desenvolupar temes de òptica, nous materials, nanotecnologia, bioquímica, fisiologia i ergonomia, però si al final funcionen, haurà valgut la pena.

Morts sospitoses? O són les que toca?

dilluns, 28/11/2016

Un efecte ben conegut de la ment humana és la incapacitat per analitzar les coses de manera objectiva i la tendència a fixar-nos en allò que ens interessa o que ens crida l’atenció. Un biaix que els promotors de les loteries exploten amb èxit. Sempre ens estan recordant aquella persona a la que li ha tocat i passem per alt els milers que hi ha perdut diners. La resta es passa per alt i acabes amb la percepció que les probabilitats de guanyar són més elevades del que un simple càlcul indica.

Això també permet entendre moltes teories de la conspiració. Si agafes els fets que t’interessa i passes per alt la resta, pots construir qualsevol teoria que fins i tot sembla coherent. Això, unit  a l’irresistible atracció pels misteris i pel plaer de sentir-se en possessió d’un secret fa tremendament atractives aquestes conspiranoïes.

La que ara està guanyant una certa rellevància és la del “misteriós” nombre de morts relacionats amb els casos de corrupció, especialment el cas Gürtel. La mort de Rita Barberà només ha fet que alimentar aquesta percepció. Però es que no deixa de ser sorprenent que vuit persones implicades en casos de corrupció hagin passat a formar part d’una inquietant llista negra de morts per accident o suïcidi. Després de tot, els morts no poden testificar o la seva desaparició fa que els judicis vagin acumulant aplaçaments. Tot sembla encaixar en que, potser “algú” els està fent desaparèixer. Música per les oïdes dels amants de les conspiracions.

Però realment hi ha tants morts? Dit d’altra manera, quantes morts hauríem d’esperar en condicions normals?

He vist que a Espanya moren unes 1100 persones cada dia. Unes quatre-centes mil persones per any. Podem considerar que el cas Gürtel va començar a prendre volada l’any 2010, de manera que parlem de set anys. Hi ha altres casos i les dates son discutibles, però no cal filar massa prim. Es a dir que a Espanya han mort dos milions vuit-centes mil persones des que va començar. Quina és la probabilitat que vuit persones implicades en el cas estiguin dins d’aquest grup?

Doncs si en set anys una de cada catorze persones que hi havia vives s’ha mort, només cal mirar quants implicats o relacionats amb el cas s’han mort en aquest temps. Per desgràcia no es parla només dels investigats sinó també de jutges, inspectors i altres, de manera que fa de mal dir el nombre, però considerant que les xifres de la corrupció són qualsevol cosa menys petites, sospito que vuit morts no és una xifra exagerada.

D’altra banda, aquestes dades resulten una mica enganyoses ja que les morts no es reparteixen per igual a totes les franges d’edat. La majoria passen a partir dels setanta anys. I potser aquí està la clau. No totes, però la majoria de persones mortes de la llista entrarien dins d’aquesta franja, de manera que segurament no té gaire d’especial que es vagin morint. Parlem d’una llista molt gran que inclou persones que, en general no són joves. Ja no cal dir si fumen, beuen i porten una vida estressant.

De totes maneres, mai se sap. Potser alguna organització criminal faci aquest mateix raonament i pensi que les estadístiques poden ajudar a emmascarar un nombre anormalment elevat de desaparicions…

(Veieu com n’és de fàcil sembrar el dubte en el cas de les conspiracions?)