Fàbrica de llàgrimes

divendres, 22/03/2019

Tens un disgust, et fas mal, t’emociones, rius descontroladament,… Tot són situacions que tenen una cosa en comú: pots acabar plorant. Això vol dir que el teu cos augmenta la producció de llàgrimes, però el que no acostumem a tenir tan clar és on passa això. Si ens pregunten on tenim la glàndula lacrimal, la majoria de nosaltres assenyalarà la part de sota de l’ull, just al costat del nas.

I no.

El que tenim allà és el conducte lacrimal per on marxen les llàgrimes de l’ull. Però l’arribada la fan per un altre costat. La glàndula lacrimal està situada sobre l’ull i al costat contrari al del nas. Si us poseu un dit al final de la cella estareu assenyalant la posició de la glàndula lacrimal. Les llàgrimes surten de la glàndula i per diferents petits canalicles acaben fluint a la part superior de l’ull. Des d’allà el moviment de les parpelles les escampa i l’excés de líquid marxa, ara sí, pel conducte lacrimal fins l’interior del nas. Allà s’evapora gràcies a l’aire que passa quan respirem.

Semblaria que les glàndules lacrimals són poca cosa, però com qualsevol estructura també tenen la seva vena i arteria lacrimals per portar sang cap allà. Les cèl·lules encarregades de fabricar les llàgrimes també necessiten nutrients i oxigen.

El que també té, i fa molta feina, és la innervació nerviosa. A la glàndula lacrimal hi arriba un grapat de nervis, entre els que destaquen alguns que pertanyen al sistema nerviós simpàtic i altres que són del sistema nerviós parasimpàtic. Aquests són els que l’estimularan i faran que plorem en resposta a estímuls emocionals, d’estrès, de dolor i tot això. Plorar a llàgrima viva passa quan la producció de llàgrimes supera la capacitat d’eliminació pel conducte lacrimal. Tot el que no pot sortir per la via normal desborda i acaba regalimant per la galta. També se sol superar la capacitat d’evaporació i per això notem llàgrimes salades dins el nas.

A l’extrem contrari tenim situacions patològiques en les que no se segreguen prou llàgrimes. Hi ha medicaments que ho poden causar i amb els anys també va decaient  el llagrimeig, però un dels més coneguts és l’anomenada Síndrome de Sjögren. Una malaltia auto-immune en la que el cos ataca diferents glàndules secretores. Això fa que es perdi la capacitat de fer llàgrimes, de fer saliva, fa que la pell estigui seca, el mateix li passa a la vagina i fins i tot els pulmons tenen problemes ja que tampoc mantenen prou humitat i apareix una tos persistent.

En el cas dels ulls la solució és relativament senzilla ja que avui disposem de llàgrimes artificials que fan prou bé la seva feina i eviten la dessecació dels ulls.

Fer anar el temps enrere o com anunciar les coses sense exagerar

dijous, 21/03/2019

No hi ha res com un titular que cridi l’atenció per despertar l’entusiasme. I aquesta setmana en corria un que cridava molt l’atenció. Uns físics havien fet servir un ordinador quàntic per fer saltar pels aires la segona llei de la termodinàmica i fer que el temps corri enrere durant una fracció de segon. Es·pec·ta·cu·lar!!!!

Espectacular però fals, naturalment.

Com tot el que està relacionat amb la físic quàntica, el tema és enrevessat amb ganes, però per fer-nos una idea n’hi ha prou per començar entenent que el que han fet és una simulació per ordinador. Un algorisme! I mira, tu; una simulació no és una realitat. Si agafo una pel·lícula i la faig córrer al revés estaré simulant que el temps va enrere, però no se’m passaria pel cap afirmar que realment he fet anar el temps enrere.

El que han simulat és la manera de revertir l’estat quàntic d’una partícula a la seva situació inicial. Sembla una cosa senzilla, però en física quàntica ja no ho és en absolut. De fet, segons alguns físics el treball que han presentat resulta interessant però no veuen la necessitat de confondre al personal amb conceptes com “anar enrere en el temps”. Per cert, tampoc acaben de veure la necessitat de fer-ho amb un ordinador quàntic. Un de normal també hauria servit.

Confesso que soc incapaç de valorar aquests detalls (si us hi veieu amb cor, aquí teniu l’article), però el tema de les afirmacions exagerades per guanyar visibilitat sí que el conec. És una mica massa freqüent en temes de ciència. Les noticies acostumen a ser una mica confuses, complexes i poc cridaneres, de manera que n’hi ha que se’ls en va una mica la ma a l’hora d’anunciar-les.

És una llàstima ja que això desmotiva per quan vinguin noves notícies. Si ara algú aconsegueix realment fer que un electró viatgi enrere en el temps (cosa poc probable) li costarà molt més que la gent se’l prengui seriosament. No només haurà de demostrar el que ha fet sinó que haurà de demostrar que no és una fantasmada exclusivament mediàtica.

Aquest és un tema recorrent quan es parla de ciència. Fins a quin punt cal exagerar per aconseguir una mica d’atenció? En un món on tot sembla tendir a la hipèrbole, les noticies normals sempre queden tapades per un munt de soroll i titulars híper-exagerats. Si no li poses una mica de sal, la ciència quedaria (de fet, sol quedar) invisibilitzada. Però si ens passem de voltes, acabem no parlant de ciència sinó de fantasies que tenen molt poc a veure amb una activitat que precisament juga la carta del realisme.

Ja se sap que trobar el punt just en qualsevol tema sempre ha resultat difícil. La ciència no havia de ser una excepció.

Algorismes

dimecres, 20/03/2019

Si ens parlen d’algorismes (o algoritmes), el més probable és que pensem en algun programa informàtic o en el sistema que fa servir facebook o twitter per oferir informació o censurar el que els sembla malament. Però en sentit estricte, d’algorismes en tenim per tot arreu i en fem sevir molts més dels que imaginem. Això és perquè un algorisme només és un procediment estandarditzat en un seguit de passos que permet resoldre (o intentar resoldre) un problema o realitzar una tasca. Fins i tot una recepta de cuina es podria considerar un algorisme!

El nom deriva d’un gran matemàtic persa, Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, que normalment es coneix com al-Khuwarizmí i que nosaltres pronunciem al-Juarismi. Ell va escriure un tractat sobre regles per resoldre problemes de càlcul i per operar equacions. Si el nom d’algoritme és pel nom de Al-Juarismi, la mateixa paraula “àlgebra” deriva d’una de les operacions (al-ğabr) per resoldre equacions que ell va proposar en aquest llibre.

Però tornem als algorismes. Probablement un dels que coneixem millor i que solem oblidar que només és un algorisme és la multiplicació. En realitat, multiplicar només és sumar moltes vegades. Si aquest “moltes” és un número molt gran pot resultar pesat i per això ens vàrem inventar un procediment per fer multiplicacions. Un algorisme. Per això escrivim els dos números a multiplicar una sobre l’altre i anem aplicant les taules de multiplicar a les diferents xifres i en determinat ordre. Tot seguit sumem de determinada manera els números que han aparegut de manera que finalment obtenim el resultat.

Hi ha qui confon l’algorisme de multiplicar amb el concepte de la multiplicació, però això és un error. Hi ha molts algorismes diferents per aconseguir simplificar aquella suma repetida moltes vegades. Un que apareix sovint per youtube o facebook és l’algorisme japonès, basat en ratlles que es van creuant i després sumar els punts de creuament de determinada manera. Fixem-nos que parlen de “la multiplicació japonesa” quan en realitat seria “l’algorisme japonès per multiplicar”.

Un de menys conegut, però que també té la seva gràcia és l’algorisme hindú. En aquest cas es fa servir una tabla en la que es van posant els resultats de les multiplicacions senzilles dins dels quadrats i es sumen en determinades diagonals. Com tots, d’entrada sembla complicat, però quan li agafes el truc és igual de senzill que la resta.

També feia gràcia l’algorisme que feien servir els romans. Era més complicat perquè calia fer-ho amb números romans i això dificulta molt les coses, però naturalment també se’n sortien.

Actualment l’únic algorisme que fem servir per multiplicar la majoria de les vegades consisteix en agafar la calculadora (o l’aplicació calculadora del mòbil) i prémer les tecles corresponents. En realitat la solució segueix depenent d’un algorisme, però en aquest cas l’executen els microxips i no pas nosaltres.

Cel blau, ulls blaus

dimarts , 19/03/2019

Per quin motiu el cel es blau? Aquesta és una pregunta típica que s’explica per un fenomen anomenat “dispersió de Rayleigh”. Essencialment resulta que la llum, en entrar a l’atmosfera va topant amb les molècules dels gasos que la formen i es va desviant de la seva trajectòria. La gràcia és que no totes les longituds d’ona (no tots els colors) es desvien de la mateixa manera. La llum blava es desvia molt més cada vegada que topa amb un àtom o una molècula. Això fa que els grocs i els vermells vagin relativament rectes, però els blaus es van desviant una vegada i una altra fins que al final acaben venint de totes direccions. Com que per totes bandes ens arriba llum blava, veiem el cel blau.

Un procés curiós que també es dóna en altres casos. I un dels més interessants és… el color dels ulls.

Les persones que tenen ulls marrons és perquè a l’iris, la membrana que hi ha davant del cristal·lí, hi tenen quantitats més o menys importants de melanina. Un pigment marronós. Però en les persones que tenen ulls blaus, el color no es genera per cap pigment. No hi ha una “melanina blava” ni res que s’hi assembli. Si tenen els ulls de color blau és, de nou, per la dispersió de Rayleigh. El mateix fenomen que dona el color blau al cel.

En aquest cas els raigs de llum es dispersen al creuar una de les capes de l’iris que està feta per col·lagen. És una capa transparent, però els raigs de llum també topen amb els àtoms que la formen i, de nou es desvien més o menys depenent de la longitud d’ona. I una vegada més els colors vermells i grocs creuen experimentant una desviació mínima, però els blaus es desvien molt i alguns acaben tornant a sortir per on han entrat. Depenent de la quantitat tindrem un iris de color més o menys blau. No és un fenomen químic sinó purament físic.

O gairebé. En realitat no és que no tinguin absolutament gens de melanina. Habitualment en tenen una miqueta a la part final del iris. Massa poca per emmascarar el color blau però que contribueix a donar el to final al color de l’ull. Els ulls verds també són resultat de barrejar l’efecte de la dispersió amb unes quantitats mes grans de melanina. A més, hi ha diferents mutacions que generen melanines de diferent tonalitats de manera que la gamma de colors potencials és prou alta, però si hi ha massa poca melanina per marcar el to, el que predominarà serà el blau de la dispersió de Rayleigh.

De manera que la propera vegada que veieu algú amb els ulls blaus com el cel… doncs això. El mecanisme que genera el color és el mateix als ulls i al cel. Combinar la biologia i la física ofereix coses ben atractives!

Gateway, la futura estació lunar

dilluns, 18/03/2019

En els temes de l’exploració espacial hi tenen molt pes l’interès científic i les capacitats tecnològiques, però les anades i vingudes en el pressupost de la NASA, les marees polítiques o la competitivitat entre països també marquen de manera molt profunda les prioritats. Això fa que projectes molt interessants s’acabin cancel·lant, que altres de menys esperats treguin el nas a la llista de prioritats i que alguns vagin apareixent i desapareixent depenent de les combinacions de circumstàncies.

Una missió que triomfava fa uns anys però que després va semblar que perdia pistonada i que ara torna amb empenta és la estació lunar Gateway. No sabem com acabarà, però ara com ara sembla ser el proper gran objectiu de la NASA. Consisteix en construir un laboratori espacial, similar a la estació espacial internacional però en petit i que estaria orbitant la Lluna.

Posar-la en òrbita lunar enlloc de fer-ho al voltant de la Terra complica molt les coses. No és el mateix construir, enviar tripulants i subministraments als 400 quilòmetres d’altura que està la ISS que fer-ho a 400.000 quilòmetres que estaria la Gateway. També caldrà acabar de construir el nou i enorme coet SLS, cosa que tampoc és que estigui massa clara, de nou per temes de pressupost. Si no ho fan amb els SLSla construcció i el subministrament hauran de fer-ho amb coets de companyies privades.

També és curiosa la òrbita que farà. D’entrada tots pensem en una nau donant voltes prop de la Lluna, però la realitat és que seguirà una trajectòria molt diferent. Resulta que hi ha diferents maneres d’orbitar la Lluna i la triada per la Gateway és una òrbita  NRHO (Near-Rectilinear Halo Orbit). Aquesta és una òrbita molt curiosa, que passa molt lluny de la Lluna, que és molt allargada i des de la que sempre es pot veure la Terra, de manera que mai es perd el contacte. La gràcia és que en estar allunyada de la Lluna no li afecta tant l’atracció gravitatòria lunar. D’altra banda, amb petites maniobres permet enviar naus cap a l’espai exterior fàcilment.

I aquesta seria una de les gràcies de l’estació Gateway. Una porta de sortida per les missions a Mart i altres indrets més allunyats. Estar allunyat de l’empipadora gravetat terrestre porta molts avantatges. Per descomptat també serviria com entrenament per preparar missions més complexes i per explorar la Lluna amb molta més comoditat.

La Gateway serà petita i només hi cabran quatre astronautes (enlloc de sis com ara a la ISS), però es previsible que passi períodes llargs sense ningú dins. El recanvi constant de naus i tripulacions que hi ha amb l’actual ISS no tindrà lloc en la Gateway ja que anar allà serà molt molt més car i complicat. Però sembla que la NASA hi te ganes. Els canadencs ja han dit que s’hi apunten i també s’espera als europeus i als russos. Els xinesos, d’altra banda, van a la seva com d’habitual.

Tindrem en breu una estació al voltant de la Lluna que ens servirà com a porta de sortida cap altres planetes? Doncs fa de mal dir. Ara mateix sembla que sí, però serà assenyat prendre-s‘ho amb una sana prudència. Cap al 2022 s’hauria de començar a construir. A veure com aniran les coses…

On està el meu mamut?

divendres, 15/03/2019

A veure! Com tenim el tema dels mamuts? Ahir una twitaire feia notar que cada any (però cada maleït any!) apareix la notícia d’alguns investigadors que estan a punt de clonar un mamut. Ho deien fa un parell de dies, ho deien l’any passat, i l’anterior, i l’anterior, i de fet ja ho deien fa un grapat d’anys i alguns ens entusiasmàvem amb la idea. Però el temps passa i encara no veiem els mamuts per enlloc. Al final comences a pensar si tot plegat no ens estem deixant aixecar la camisa.

El problema potser sigui que molta part d’aquesta recerca està en mans de biòlegs moleculars. Bona gent, per descomptat, però una mica eixelebrats i centrats gairebé exclusivament en el DNA i que semblen pensar que tot el que no sigui una doble hèlix és poc rellevant. Ja se sap que si el que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

La idea simplificada per clonar un mamut comença per agafar una mica de DNA de mamut. Sona estrany, però el cas és que se n’ha recuperat de mamuts congelats de Sibèria i està en prou bones condicions. Fins i tot s’ha pogut seqüenciar i ja tenim el seu genoma completat, de manera que per aquí no hi ha problema. Aleshores cal agafar un òvul fecundat, treure-hi el DNA del nucli i substituir-lo pel DNA que hem aconseguit, implantar-ho en una femella i deixar que es desenvolupi. Això ja s’ha fet amb èxit en ratolins, però és clar, era DNA de ratolí, òvul de ratolí i femella ratolí fent tota la feina. Com que, evidentment no tenim òvuls fecundats de mamut a la botiga de la cantonada, caldrà tirar d’alguna cosa similar. Posem per cas, un òvul fecundat d’elefant. I com que tampoc tenim una femella mamut per tirar l’embaràs endavant de manera que tornarem a fer servir l’elefanta, que no deixa de ser l’animal més proper als mamuts que tenim a mà.

La part corresponent al DNA està relativament solucionada. Fins i tot n’hi ha que trempen molt pensant que si hi ha alguns gens danyats en el genoma recuperat, sempre podran substituir-los pels equivalents dels elefants. Això ho farien fent servir la tècnica CRISPR, és clar. Últimament sembla que els biòlegs no podem fer ni una amanida sense aplicar CRISPR en algun moment.

Però el problema gros és la resta de coses. Necessitaríem un òvul de mamut, però el que tindrem és un òvul que tindrà un citoplasma amb estructura de cèl·lula d’elefant. Les proteïnes aviat quedaran reemplaçades per les dels gens del mamut, però ves a saber si totes ho faran i si ho faran prou de pressa. També hi haurà els mitocondris d’elefant, que segurament s’assemblen molt als dels mamuts, però ves a saber…

No amic, no tots els òvuls són iguals

I pel que fa a l’embaràs, quan en parlen sembla que pensin que la mare només és un receptacle que aporta nutrients i protecció a l’embrió. Però la fisiologia de la mare ha de fer moltes coses molt ben ajustades a les necessitats de l’embrió primer i del fetus tot seguit. Els nivells de sucres, nutrients, vitamines, hormones i tot el que us passi pel cap que arriba al fetus ha d’estar perfectament ajustat a les seves necessitats. El cos de la mamà elefanta farà tot el que calgui per facilitar el desenvolupament dels elefantets i anirà interpretant els senyals que el fetus enviï per saber en quin moment necessita més glucosa, menys greixos o més hormones.

Però els senyals que enviï un fetus de mamut seran correctament interpretats? Requerirà les mateixes hormones als mateixos moments i en les mateixes quantitats? Per molta filigrana que facin amb el DNA,  això només és la part inicial de la feina. Gairebé podríem dir que la part més senzilla. El diàleg entre embrió i mare és d’una enorme complexitat i, ara com ara no tenim gaires dades sobre com anava en el cas dels mamuts. Tampoc s’esperen gaires estudis al respecte, més que res perquè no tenim femelles de mamut prenyades per estudiar.

De manera que començo a pensar que la clonació del mamut (ja no diguem la dels dinosaures) serà com la obtenció d’energia per fusió nuclear. Una promesa de futur molt llaminera però que mai deixarà de ser això: una promesa de futur.

D’altra banda… A part d’un munt de selfies, què en faríem d’un mamut? Prou feina tindrem amb evitar que s’extingeixin els animals que tenim vius actualment.

Dia de pi

dijous, 14/03/2019

Avui és catorze de Març. També podríem dir que es el catorze del tres o 14/3, però els anglosaxons fan servir un ordre diferent i diuen primer el mes i tot seguit el dia, de manera que avui es 3/14. Us sona? Són les primeres xifres del que segurament és el nombre més famós de tots. Pi (3,14159….) Per això avui se celebra el dia de Pi.

Ja sabeu que pi és la relació que hi ha entre la longitud d’una circumferència i el seu diàmetre. És un valor constant sempre que ens mantinguem en la geometria euclidiana, és a dir dibuixant la circumferència en un pla. Si la dibuixem en una superfície corba, el valor de pi va variant.

Hi ha moltíssimes curiositats al voltant del número pi. Per exemple, el mateix nom deriva de la lletra grega “π”, que correspon a la nostra “p” i la van triar perquè era la primera lletra de la paraula “perímetre”. Això no es va establir fins al segle XVIII. Abans es coneixia com la “constant d’Arquimedes”.

Però de totes les curiositats, n’hi ha una que sempre fa gràcia. El nombre de decimals que té és infinit, però això no és especial ja que passa amb molts números. Pi també és irracional, que vol dir que no es pot representar com el resultat de dividir dos números. També és transcendent, de manera que no és l’arrel de cap polinomi (val, aquí els no matemàtics ja comencem a trontollar). I finalment, no se sap si pi és un nombre normal. En matemàtiques un nombre normal és aquell que entre les seves xifres, podem trobar qualsevol combinació amb una freqüència equivalent a distribució uniforme discreta.

No se sap si Pi és normal, però tot apunta a que sí. Per un matemàtic, amb això no n’hi ha prou, però per nosaltres serveix per entretenir-nos buscant xifres dins de pi. Perquè això vol dir que pràcticament qualsevol xifra es pot trobar en algun indret dels decimals de pi. I hi ha buscadors que si els poses una xifra, van i la busquen per entre els primers diguem dos mil milions de decimals de pi.

Jo he trobat que el meu DNI i el meu número de telèfon efectivament hi són. Si voleu, podeu entretenir-vos buscant aniversaris, telèfons, adreces o qualsevol xifra que us passi pel cap.

Hi ha qui diu que qualsevol número està dins de pi. Això no és del tot exacte ja que el mateix pi no pot estar dins de pi ja que aleshores entraríem en una seqüència de repeticions i per tant deixaria de ser irracional.

Captain Marvel i la taula periòdica

dimecres, 13/03/2019

Doncs ja he anat a veure “Captain Marvel” i, com a bon friki que soc, m’ho he passat genial. Una super-heroïna com cal, una connexió excel·lent amb en Nick Furia, un grapat de temes de diferents pel·lícules que queden lligats de manera correcte, un gat que brilla amb llum pròpia i un missatge d’empoderament femení que funciona com la cosa més normal del món. Un cop vista encara fan riure més les crítiques dels suposats fans indignats per donar protagonisme a una super-heroina.

Peeeeeeero, res és perfecte, i en una escena concreta he saltat de la cadira. (No patiu, que no faré cap spoiler important).

En un moment donat, dins un laboratori estan fent l’autòpsia a un extraterrestre. El metge comenta que la vida a la Terra està basada en la química del carboni, però la de l’extraterrestre que té sobre la taula és diferent. Tant, que fins i tot té elements que no surten a la taula periòdica.

I aquí se m’ha encès l’alarma de disbarats. En una pel·lícula de super-herois pots fer que la gent voli sense problemes, que sobrevisqui després d’absorbir yottajoules d’energia, que canviïn la fesomia per imitar la de qualsevol altre ésser fins i tot copiant el mateix DNA, que enviïn missatges a velocitats superiors a la de la llum… I fins i tot el fet que les naus facin soroll malgrat moure’s pel buit també ho acceptem com a part de les llicències necessàries per fer les escenes més espectaculars. És una pel·lícula de super-herois i acceptem les regles del joc sense problemes. Ara bé. Si el guionista intenta justificar les coses recorrent a la ciència ha d’anar amb peus de plom per no ficar la pota.

Perquè la taula periòdica té unes regles estrictes. Entre elles la manera com s’ordenen els elements. No és difícil ja que senzillament van per ordre de número atòmic. Això és, pel número de protons que tenen al nucli. Si en té un és l’hidrogen. Si dos és l’heli, tres per al liti, quatre per al beril·li, cinc per al bor, sis per al carboni,… Ara com ara tenim completats els elements fins al número 118, l’oganessó.

Doncs com que no queden forats buits a la taula periòdica, hem d’entendre que els elements nous que formen part del alienígena de la pel·lícula han de tenir nombres atòmics més grans de 118. No hi hauria problema si no fos per un petit detall. A partir de l’element 82 (el plom) tots els elements són inestables. Als seus nuclis hi ha massa protons repel·lint-se entre ells i immediatament es trenquen en fragments de nuclis més petits. És a dir que es desintegren radioactivament.

En altres paraules. Si la química de l’alienígena tingués elements que no estan a la taula periòdica, aquell cadàver seria altament radioactiu i el científic no l’aniria manipulant amb la tranquil·litat que ho feia el de la pel·lícula.

Ja se que només és un detall sense més importància, però té la seva gracia buscar errades com aquesta. També és part del joc quan vaig a veure pel·lícules de super-herois. I no, no fan que  deixi de passar-m’ho bé. Confesso que també em diverteix.

Neurosexisme.

dimarts , 12/03/2019

Neurosexisme. Una nova paraula per tenir en compte i que ja serveix per encetar discussions aferrissades sobre cervell, homes, dones, patriarcat i tot això. Aquesta setmana ha estat un tema candent degut a un article de la revista Nature que portava un titular cridaner: “Neurosexisme: el mite que homes i dones tenen cervells diferents”. En realitat l’article era a la secció de llibres i es tractava de la ressenya d’un llibre sobre el tema, però en aquests temes és senzill encendre la flama de les discussions.

En tot cas no deixa de ser un tema per reflexionar-hi. L’argument que es planteja és que bona part dels estudis científics que detecten diferències entre cervells d’homes i dones estan mal fets o són esbiaixats. Exemples de “mala ciència” pensada per trobar diferències que justifiquin una suposada inferioritat de les dones.

En realitat és cert que d’estudis mal fets, tendenciosos o senzillament esbiaixats n’hi ha hagut sempre. També n’hi ha molts que es van fer correctament però que van ser mal interpretats. I, finalment, també n’hi ha que indiquen diferències entre els cervells d’homes i dones i que segons quins defensors de ideologies sexistes poden aprofitar per justificar les seves dèries. Però que potser hem de deixar d’investigar coses només per por que ideologies extremistes (o masclistes mononeuronals) ho facin servir per justificar-se?

Si ens hi fixem podem notar una tendència a culpar de tot la societat i el patriarcat. Per descomptat que l’estructura social té molta culpa de moltes coses, però negar que existeixen diferències entre els cervells masculí i femení és bastant innocent. Seriem els únics animals en que no hi ha diferències i en el que les hormones masculines i femenines actuen sobre tots els òrgans excepte el cervell. També sembla difícil culpar al patriarcat de les diferències en malalties que afecten al cervell. Per exemple, l’esclerosi múltiple afecta més dones que homes, però avança més de presa en homes que en dones. Necessitem entendre les diferencies fisiològiques que expliquen això per poder aplicar els tractaments correctes a cada sexe.

Un dels problemes de la medicina es que històricament no tenia prou en compte les diferencies entre homes i dones. Per això molts tractaments estan ben adaptats al cos de l’home i no tant al de la dona. Diferencies habitualment subtils, però que cal conèixer. Resulta curiós que ara estigui malament buscar aquestes diferències en el cas d’un òrgan com el cervell.

Altra cosa és que les diferències que hi hagi siguin gaire rellevants o justifiquin determinades ideologies. Tant homes com dones fan coses com competir, col·laborar o aplicar estratègies per trobar parella, però ho fan de maneres diferents. Les diferències són innates o adquirides? De nou, una pregunta difícil de respondre i com en quasi tot, al final serà una barreja de les dues coses. El biologisme, el pensar que tot s’ha d’explicar únicament per un component biològic, és un disbarat. Però ignorar la fisiologia i anar llençant acusacions de neurosexisme a tort i a dret tampoc és una bona idea. Si volem una societat igualitària hem d’entendre l’abast del que ens fa diferents. D’altra banda, on s’ha dit que per tenir els mateixos drets i deures cal que tinguem cervells exactament iguals? El que hem de canviar és la manera com l’estructura social condiciona a uns i altres i no pas la manera com som uns i altres.

A més, com ja es va assenyalar una vegada en referència a la raça però que aplica igual a la discriminació per gènere: hi ha tants factors socials condicionant la vida de les dones que el més intel·ligent és començar per construir un sistema que ofereixi iguals oportunitats a homes i dones i després ja ens entretindrem filant prim amb les diferencies fisiològiques al cervell.

Globus i exploració espacial

dilluns, 11/03/2019

Quan es tracta d’enviar qualsevol mena d’aparells molt amunt, posem uns trenta quilòmetres d’altura,  de seguida pensem en coses com avions o coets. Però si no vas amb pressa hi ha una alternativa igualment eficient i extremadament mes econòmica. Els globus. Concretament els globus científics. Aquestes bosses plenes de gas poden portar uns quants milers de quilograms de material a altures que freguen els quaranta quilòmetres i s’hi poden quedar tranquil·lament durant dies. Depenent del tipus de globus, molts i molts dies.

El cas és que hi ha dos tipus de globus científics. Tècnicament parlaríem dels de “pressió zero” i els de “súper-pressió”, però per fer-ho senzill podem parlar de globus oberts i globus tancats.

Els oberts, (els de pressió zero) són grans bosses plenes d’un gas lleuger, habitualment heli, que estan oberts per la part de sota. Quan comencen a pujar tenen un aspecte més aviat poc elegants ja que semblen desinflats. El motiu és que a mida que vagin ascendint la pressió atmosfèrica anirà disminuint i el gas de l’interior s’anirà expandint, de manera que el globus agafarà l’aspecte de totalment inflat quan estigui molt amunt. I si puja massa, l’excés de gas escaparà per la part de sota (oberta) i tornarà a baixar.

Aquests tipus de globus poden estar dos o tres dies en altura i van pujant i baixant ja que durant el dia l’escalfor del Sol dilata el gas i el globus ascendeix, mentre que durant la nit, es refreda, perd volum i baixa fins trobar un nou punt d’equilibri.

Però si vols tenir els teus aparells detectors durant molt temps allà dalt, el que cal és un globus tancat (el de súper-pressió) Aquests poden estar mesos mantenint-se estables a una determinada altitud tot i que poden elevar menys càrrega que els oberts.

En tot cas, no parlem de globus petits, com els que veiem sobrevolant alguns paisatges de matinada. S’acostuma a recordar que a l’interior dels globus que fa servir la NASA hi cabria un estadi de futbol!

Però si van bé per explorar la Terra des de les altures, perquè no fer-los servir en altres planetes? Fa uns mesos es va parlar d’una missió en que es projecta fer servir un globus per explorar l’atmosfera de Venus. Una idea espectacular però que no és nova. Als anys 80 ja ho van fer amb èxit els soviètics, amb les missions Vega 1 i Vega 2. Amb pocs dies de diferència, les sondes Vega van aconseguir aterrar sobre la superfície de Venus un parell de “landers”, però durant el descens també van deixar anar globus aerostàtics que van obtenir un grapat de dades sobre l’atmosfera de Venus durant gairebé dos dies.

Si tenim en compte que als núvols de Venus hi ha coses com l’àcid sulfúric en la seva composició, això no va ser un èxit menor. Semblaria que la temperatura també hauria de ser un problema per explorar l’infern que es Venus, però en realitat el problema el tenien els “landers” de superfície, a 460 °C i més de 90 atmosferes de pressió. Els globus, en canvi, es mantenien a uns confortables 30 °C. Això si, només mentre estaven a la cara fosca de Venus. La missió va acabar quan van treure el nas per la cara il·luminada i l’escalfor del Sol els va fer esclatar.

És a dir que sí que podem explorar altres planetes fent servir globus i, de fet, ja ho hem fet en una ocasió (per duplicat) a Venus. Les tecnologies més “senzilles” també poden donar grans resultats!