Un segon!

dimarts , 30/05/2017

Això de mesurar el temps és una cosa ben curiosa ja que precisament el temps és un concepte relativament difícil de definir. Sabem que el temps passa i que els físics parlen d’ell com una quarta dimensió que s’afegeix a les tres de l’espai. Definicions que en realitat no ens aclareixen gran cosa. Però resulta que malgrat que ens costi definir-lo de manera satisfactòria, podem mesurar el seu pas amb una precisió extraordinària. De fet, el temps és de les coses que millor sabem mesurar.

Inicialment la mesura era fàcil de triar. La Terra gira sobre sí mateixa de manera que la majoria de punts del planeta estan una bona estona encarats cap al Sol i una altra estona la foscor es fa general. De ben antic es va triar aquest cicle com a mesura de referència i es va anomenar “dia” al temps que passava entre que sortia el Sol i tornava a sortir.

El dia i la nit es van dividir en fraccions, i com que els primers que ho van decidir van ser els babilonis, que contaven de dotze en dotze, va quedar establert que el dia tindria dotze hores i la nit dotze més. De manera que el dia quedava fixat en vint-i-quatre hores. Inicialment les hores no duraven totes el mateix. Segons fos estiu o hivern s’allargaven més o menys ja que la norma era dividir dia i nit en dotze. Cada hora es dividia en seixanta minuts i de nou, la xifra és deguda a que era la que feien servir els babilonis enlloc del cent com nosaltres. La següent divisió era la del minut en seixanta segons pel mateix motiu. Els noms de minut i segon deriven del llatí ja que els minuts eren la primera fracció petita de la hora (pars minuta prima), i el segon era la segona fracció petita (pars minuta secunda).

El cas és que quan es va començar a estandarditzar les unitats de mesura (allò del Sistema Mètric Decimal) es va decidir que la unitat de mesura del temps seria el segon. I en principi semblava fàcil de definir. Un dia de vint-i-quatre hores, cada una de seixanta minuts i cada un de seixanta segons ha de tenir vuitanta sis mil quatre cent segons. Per tant, un segon és la durada del dia dividida per 86.400. Això era poc precís, de manera que aviat van preferir fer servir l’any. Un segon era la durada d’un any dividida per 31.536.000 (en realitat una mica més ja que són 365 dies i algunes hores).

Però seguíem amb problemes ja que no tots els anys duren exactament el mateix. Coses del moviment dels planetes. La solució va ser triar la durada mitjana de l’any entre els anys 1750 i 1890. El problema era que si volies tornar a mesurar la durada de l’any per millorar la precisió, doncs ja no podies fer-ho.

Tot plegat era poc pràctic i gens precís, de manera que l’any 1960, en una de les redefinicions d’unitats que es fan periòdicament al “Sistema Internacional de Mesures” es va deixar de banda el moviment del planeta i es va girar la mirada als àtoms. Quan parlem d’àtoms, ens imaginem un nucli amb un grapat d’electrons girant al seu voltant. És un concepte erroni ja que els electrons no es mouen així, però resulta útil per poder imaginar-ho. El cas es que a mida que els electrons van fent el seu camí poden experimentar petites oscil·lacions en el seu estat d’energia. I aquests canvis són força estables.

Per això l’any 1960 es va definir el segon com “la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l‘estructura hiperfina de l’estat fonamental del cesi 133”. Això vol dir que els electrons de l’àtom de cesi experimenten petits canvis energètics que fan que la radiació que emet presenti canvis minúsculs, però detectables. El temps que triga a fer nou mil i escaig milions d’aquests saltironets energètics és un segon.

Un sistema precís. Molt precís. Tant que si posem un rellotge d’aquests en hora, caldrà fer un petit reajustament d’un segon cada vint milions d’anys. De fet, hi ha poques coses que es mesurin amb més precisió que el temps tot i que ja es treballa en sistemes que encara milloraran la precisió en alguns ordres de magnitud. Un detall que fa que encara em posi de més mal humor quan espero algú que arriba sistemàticament tard.

Hipersensibilitat electromagnètica

dilluns, 29/05/2017

Va haver-hi un temps en el que s’estilaven les possessions demoníaques. Hi havia persones que estaven fermament convençudes d’estar posseïdes per un dimoni o un esperit maligne. Tot era psicològic, és clar, però això no servia per fer-los deixar de creure que el que els passava era ben real. Una vegada estàs segur que tens un dimoni dins, qualsevol cosa que et passi, malalties, desgràcies, mala sort…, la pots explicar fent referència al dimoni maligne.

Amb el temps les modes canvien i ara sembla que les possessions diabòliques han sigut substituïdes per altres malalties imaginaries. Una que està de moda és la hipersensibilitat electromagnètica. La suposada afectació de la salut causada en persones extremadament sensibles als camps electromagnètics.

Normalment costa discutir aquests temes ja que qui opina que ho pateix s’enfada molt quan algú suggereix que potser les coses no van així. En realitat és la mateixa discussió que es té en moltes altres malalties no demostrades. Una persona es troba malament i “decideix” (o algú li fa creure) que el causant son els camps electromagnètics que ens envolten i que estan generats per mil motius. Des dels telèfons mòbils fins les línies d’alta tensió. Per algun motiu costa separar el fet de trobar-se malament, cosa difícil de discutir, amb l’explicació de la causa. Si discuteixes una cosa sembla que neguis les dues.

Però el cas és que mai no s’ha demostrat que això de la sensibilitat electromagnètica sigui una entitat real. I els efectes que se li atribueixen solen poder explicar-se per altres motius. Per exemple, hi ha casos en que es tracta simplement d’al·lèrgies. Treballar moltes hores a un ordinador pot fer que algú tingui mal de cap, problemes respiratoris i irritació ocular. A part del problema de tenir el llum de la pantalla moltes hores davant dels ulls, un problema insidiós pot ser que el petit camp estàtic de l’ordinador atregui una certa quantitat de pols cap a la zona de treball. Les molèsties són reals i certament estan associades a un aparell elèctric, però el problema no són els camps electromagnètics sinó la pols de la zona de treball.

De vegades es parla d’escoles que estan properes a antenes de telefonia mòbil i on es dona una certa quantitat de casos de càncer. Les dades segurament son correctes, però quan es compara amb escoles que no tenen antenes properes, es veu que en aquestes també hi ha casos de càncer. De vegades es parla de l’efecte de viure en zones properes a línies d’alta tensió, però aquestes línies solen passar per barris pobres, on les condicions sanitàries ja són d’entrada més dolentes, de manera que els efectes que es detectin poden ser per molts altres factors. Si només mirem el que ens interessa, sempre podem “demostrar” el que vulguem. Fixem-nos que en cap es pretén que les afectacions no siguin reals. El que no està demostrat és que la causa sigui una suposada sensibilitat especial als camps electromagnètics. I per parlar de malalties noves cal alguna cosa més que posar-hi un nom sofisticat.

Per descomptat això no vol dir que es puguin ignorar les distàncies de seguretat proposades per les autoritats. El principio de precaució cal posar-lo en pràctica. Però una cosa és la precaució i altra és la por injustificada. Normalment es tria una intensitat de camp que sigui menor al dos per cent d’aquella en la que s’ha detectat algun efecte. Un marge de seguretat que sempre es pot revisar, però, és clar, amb dades a la mà.

De vegades s’acusa als científics de voler amagar les dades i els riscs al·ludint a obscurs interessos econòmics. Al final pensaré que soc ruc ja que tots els científics haurien de ser molt rics ja que si no cobren d’una farmacèutica cobren d’una empresa de telefonia o d’una de ves a saber quin altre producte. La realitat, però, és que sí que hi ha interessos econòmics. Hi ha empreses que comercialitzen sistemes de protecció contra els camps electromagnètics. Altres que es dediquen a assessorar en temes de demandes per aquesta suposada malaltia. I hi ha gent que es dedica a donar conferències alertant de tots els mals que ens amenacen per contaminació química, electromagnètica, radioactiva, biològica i qui sap que més. Molts diners també depenen de la por que ens posin al cos.

Juno i les noves visions de Júpiter

divendres, 26/05/2017

Una de les coses que ofereix l’exploració espacial és un grapat d’imatges que costa assumir que pertanyen a indrets reals. De fet, encara costa més assumir la dimensió del que estem mirant. I això passa molt en el cas de les fotografies fetes als planetes gegants gasosos del nostre sistema solar. Les imatges de Saturn obtingudes per la Cassini i les de Júpiter que ens envia la sonda Juno.

Aquestes últimes resulten curioses ja que ens ofereixen una imatge diferent de la que estem acostumats. De Júpiter sempre pensem en el planeta marcat per bandes de núvols de diferents colors i on ressalta la gran taca roja, que li dóna una característica particular. Cal dir que acostumem a oblidar que la gran taca vermella és una mena d’huracà de dimensions tan grans com el planeta Terra.

Però ara hi ha la sonda Juno  orbitant Júpiter des de fa un any i ha tingut temps d’enviar imatges des de molt a prop i, sobretot, de racons poc vistos de Júpiter. Això ha permès una nova visió del gran planeta del sistema solar.

Una imatge espectacular és la visió del pol sud. Acostumats a veure el planeta de costat, es fa estrany veure la circumferència complerta de les bandes de núvols i els remolins que es formen en la seva atmosfera. De nou, recordem que la mida de cada remolí és, amb diferència, molt més gran que els huracans o qualsevol altre fenomen dels que tenim a la nostra Terra.

Les bandes de núvols, vistes de prop i reforçant una mica el color, mostren un patró de detalls extraordinari i que podria semblar una aquarel·la. Les forces de la natura, la gravetat, la química dels diferents gasos i la dinàmica del sistema solar han generat aquesta grandiosa obra d’art.

Es tracta d’imatges processades i amb els colors ressaltats. No cal pensar que ho veuríem exactament així si estiguéssim allà dalt, orbitant Júpiter. De fet, la majoria de fotos espectaculars que veiem per tot arreu també acostumen a estar ressaltades o tractades amb algun filtre. Però és aquest retoc el que permet apreciar en detall la complexitat de l’atmosfera joviana.

Sigui com sigui, de la nova tongada d’imatges em quedo amb aquesta última, on es mostra el contrast entre el dia i la nit a Júpiter. Segur que els de la NASA en trauran molta informació important sobre composició, magnetosfera, la dinàmica dels gasos,… Tant és. De vegades n’hi ha prou amb quedar-se una estona admirant la bellesa de les imatges i, potser també, felicitant-nos per la tecnologia que ens ha permès obtenir-les.

El mapa enganyós de la radioactivitat

dijous, 25/05/2017

El programa “Veritats de Mentida” que van emetre dimarts a TV3, va ser dels que et reconcilien amb la televisió pública. Una bona anàlisi de la manera com està canviant el concepte de veritat i la manera com tractem i acceptem les mentides, cada vegada amb més indiferència (quan no entusiasme). Constatar que pràcticament tot el que arriba per les xarxes socials té una credibilitat més que dubtosa és inquietant, però quan et recorden que especialment els mes joves obtenen la informació que busquen precisament en aquests indrets, t’acaba deprimint.

I, malgrat tot, no és cap sorpresa. Ja fa molt temps que es nota que, en temes relacionats amb la ciència, el nivell de les coses que apareixen a Facebook és ridícul. Qualsevol bestiesa dita amb gràcia o que resulti prou inquietant és compartida una vegada i altra, sense que es pari la més mínima atenció a si el que llegim té sentit. De vegades fins i tot quan el text o les imatges contradiuen el titular. Evidentment, la informació ara només conta en titulars. La resta tant se val ja que molt poca gent s’ho llegirà.

Un exemple molt representatiu d’això és el mapa de la radioactivitat alliberada al Pacífic per l’accident de la central nuclear de Fukushima. Periòdicament apareix una imatge on es veu com les radiacions originades a la central s’han escampat per tot l’oceà i ha arribat fins les costes de Nord-Amèrica. El mapa sempre va acompanyat de titulars cridaners sobre el perill que això comporta, els milers de casos de càncer que causarà i el desastre mediambiental que volen ocultar.

El detall important, i que els qui ho comparteixen sembla que passen per alt, és que el mapa no té res a veure amb tot el que es diu.

No és que sigui un mapa fals. Si ens hi fixem veiem que té el segell oficial de la NOAA, l’agencia nacional pels oceans i l’atmosfera. La dada interessant que ens hauria de fer sospitar és la de l’escala que indica que representa cada color.Els nivells van des del zero pel color verd, fins al dos-cents quaranta pel negre. Però si mirem les unitats veurem que son… centímetres!

A ningú li sembla estrany mesurar la radioactivitat en centímetres?

En realitat el mapa NO és de mesures de radioactivitat sinó el de l’altura que van assolir les onades causades pel Tsunami. En molts indrets s’han pres la molèstia de posar-ho clarament: “Tsunami de Japó, 11 de març de 2011. Màxima amplitud de les onades”. El que passa és que en molts llocs han anat amb cura de treure aquesta explicació de la imatge. Una mica de mala idea i de ganes d’espantar i fer que les dades encaixin amb el teu relat. I si no tens dades, n’agafes algunes altres que tinguin un aspecte que et serveixi i les fas passar per les que voldries. Després de tot, gairebé ningú verificarà el que dius. I tampoc pararan gaire atenció a les unitats del gràfic.

Si en general ens agrada que ens diguin aquelles mentides que ens interessa sentir, doncs poca cosa tenim a fer. Seguir clicant i compartint qualsevol cosa i després queixar-nos de com ens enganyen. I si no ens agraden les falsedats, doncs tenim un problema, perquè tampoc es tracta de tornar-se paranoic i dubtar sempre de tot. A més, anar verificant cada dada és pesat i avorrit. En tot cas, val la pena mantenir algun costum que minimitza una mica la facilitat amb la que ens enreden. Per exemple, si la notícia no té enllaços a les fonts originals ja podem posar-nos en mode “sospita”.

Per cert. La font original del mapa, la que parla d’onades i no de radioactivitat, és aquesta. La propera vegada que us aparegui el mapa, no cal atabalar-se, al menys per aquest mapa. L’accident de Fukushima va ser un desastre, però tampoc cal inventar-se les coses per recalcar-ho.

Ritme i adaptabilitat mental

dimecres, 24/05/2017

La música és un dels fenòmens més curiosos del nostre cervell. No sembla que tingui cap característica adaptativa evident, però gairebé totes les persones, de totes les cultures, poden percebre i identificar la música. Només algunes persones que presenten una condició anomenada amúsia, no poden identificar la música com a tal i la descriuen com un seguit de sorolls empipadorament repetitius.

En tot cas, pels que sí podem percebre la música, resulta curiós intentar entendre que passa al cervell quan fa coses com identificar el ritme. S’ha vist que el cervell pot fer-ho automàticament, sense necessitat de parar-hi atenció ni tampoc cal tenir entrenament previ. Altra cosa és que captar el ritme et permeti ballar en consonància. Per això ja calen més habilitats motores i un sentit d’anticipació associat a la percepció del ritme.

Tot i així, pot semblar que el cervell presenta un cert marge d’adaptació al ritme. Si la cosa no s’aparta massa de l’esperat, la percepció s’hi adapta amb una certa facilitat. Ara bé, si apareix un silenci quan no toca o coses així, la percepció del ritme s’esvaeix amb facilitat.

Potser no sigui un exemple ideal de com el cervell actua adaptant-se al ritme d’una manera més aviat flexible, però l’he trobat tan divertit que no em resisteixo a posar-lo. Es tracta d’un ball que fa l’actor Oscar Isaac a la pel·lícula “Ex machina”. La noia comença a ballar i ell s’hi afegeix. Res a dir. Una escena aparentment normal.

 

Però en un compte de twitter es va dedicar a canviar la música de l’escena i curiosament, totes les músiques servien. Qualsevol ritme encaixa amb el ball. O potser és el nostre cervell que ajusta les expectatives per fer-ho encaixar. En tot cas, resulta divertit veure el mateix balls amb coses tan variades. De fet, tampoc és extremadament estrany ja que la majoria són músiques pensades per ballar, però no deixa de ser curiosa l’adaptabilitat del ritme.

Aquí us deixo uns pocs exemples, però si aneu al compte de twitter “Oscar dances” en trobareu a grapats. (vigileu, enganxa molt)

Caçafantasmes

Tina Turner

Abba

Fins i tot els mojinos escozios!

sang i tincions

dimarts , 23/05/2017

Quan es mostra una preparació de sang al microscopi el que veiem és un grapat de glòbuls rojos (els eritròcits) esquitxats aquí i allà per unes poques cèl·lules més fosques i de mida més gran. Són els leucòcits, que també s’anomenen glòbuls blancs. La pregunta immediata és: per quin motiu s’anomenen glòbuls bancs si precisament són els més foscos de tota la imatge?

L’explicació és senzilla. Normalment es veurien blancs, però quan es prepara la mostra de sang per mirar-la al microscopi es fa servir una tinció que permeti fer visibles les diferents cèl·lules que hi ha. Una de les més habituals és l’anomenada tinció de l’hematoxilina-eosina, que consta, tal com el nom fa suposar, d’una barreja de dos productes. L’hematoxilina tenyeix els nuclis de les cèl·lules de color blau fosc i l’eosina tenyeix el citoplasma de color marronós. Amb la combinació pots identificar els límits de les cèl·lules i la forma particular del nucli.

La gràcia per tenyir una cosa o altra és un detall químic. L’hematoxilina és una molècula bàsica, de manera que tindrà tendència a reaccionar amb productes àcids (com ara els àcids nucleics que hi ha al nucli de la cèl·lula). L’eosina, en canvi, és una substància àcida que reacciona amb elements alcalins, com molts dels presents en el citoplasma. Es pot visualitzar més fàcilment si tenim present que l’hematoxilina té zones amb càrregues positives a la seva molècula que tenen tendència a unir-se (i reaccionar) amb els grups amb càrregues negatives, molt abundants als àcids nucleics.

El curiós és el nom d’hematoxilina. Inicialment vaig pensar que devia estar relacionat amb la funció que se li dóna, de tenyir mostres de sang (per “hemato” que vol dir sang). Però en realitat es fa servir per tota mena de cèl·lules i teixits. No només per la sang, de manera que era més aviat poc probable. En realitat el nom deriva del vegetal a partir del que es purifica la molècula. Un arbre originari de Mèxic anomenat Haematoxylum campechianum. Això de campechianum pot fer gràcia però només fa referència a la zona on es va descriure; Campeche. Per això s’anomena popularment Palo de Campeche o, també, Palo de Tinte.

I això del tinte dóna una altra pista interessant ja que la primera part del nom ens retorna a la sang. Hematoxilinum vindria a voler dir “la fusta que sagna” (“hemato” vol dir sang i “xylon” vol dir fusta). L’arbre aquest deixa anar una substància de color vermell que podria recordar la sang i que es la base per purificar el colorant que finalment es va fer servir per tenyir cèl·lules i, entre elles, les cèl·lules de la sang. Una giragonsa curiosa del llenguatge que fins i tot queda estèticament escaient.

Plàstic i eruges.

dilluns, 22/05/2017

El plàstic va ser un gran invent, però també va generar un gran problema. Quan el van començar a fabricar era fantàstic ja que no es feia malbé, era barat i permetia milers d’aplicacions diferents. El problema era que no es degradava, de manera que qualsevol producte que fessis amb plàstic, seguia sense canvis molts anys després. En un principi no semblava un impediment, però a la llarga i a mida que milions de tones de plàstic s’anaven acumulant al mar,  vàrem començar a ser conscients que allò de tenir un material que no es degrada pot ser una mala idea.

Per això, quan fa unes setmanes es va anunciar que havien descobert un cuc que es menjava el plàstic va semblar que ja havíem trobat la solució al problema. Podem seguir fabricant-ne, que ja posarem cucs als abocadors perquè se’l vagin menjant. Fàcil, no? Doncs no. Com sempre, la cosa és més complicada i la solució no és tan senzilla.

Per començar, un detall que com a biòleg no puc deixar passar per alt. La bestiola que menja el plàstic no és un cuc sinó una eruga. Es tracta de la forma larvària de l’arna de la cera (Galleria mellonella), a la que si li dones temps, s’acaba convertint en una mena de papallona. Una cosa que els cucs no fan.

El descobriment el van fer per casualitat. Unes quantes erugues es van escapar de la bossa on les havien ficat i la investigadora va veure que ho havien aconseguit ja que hi havien fet uns quants forats. Va aprofundir una mica més i van acabar demostrant que aquestes erugues degraden el plàstic. No està tan clar que se’l mengin ja que sembla que simplement posant-s’hi a sobre ja el degraden, de manera que es pot tractar d’un enzim que secretin o alguna cosa similar.

I tampoc es pot parlar del “plàstic” en general ja que hi ha molts tipus de plàstics diferents. El que aquestes erugues degraden és el polietilè, el de les bosses del supermercat. El que fan es transformar-lo en polietilenglicol, però dels detalls encara en sabem ben poca cosa. Per descomptat, ignorem que passa amb molts altres tipus de plàstics, químicament diferents del polietilè.

En realitat no és el primer organisme que degrada algun tipus de plàstic i ja coneixem algun bacteri que també ho fa.  Però de moment són fets puntuals que estan molt lluny de representar una solució per l’acumulació de plàstic. Fins i tot quan establim el mecanisme i (si es tracta d’això) purifiquem l’enzim que catalitza la reacció de degradació, difícilment servirà per tractar tot el plàstic que generem. També hauríem de veure que en fem de les tones de polietilenglicol que es generarien. Potser serà útil a la llarga, però de moment el més assenyat és minimitzar tan cm sigui possible la generació de materials de plàstic. Especialment els que es fan servir molt poc temps i es llencen immediatament.

OVNI

divendres, 19/05/2017

Ja no hi ha ovnis al cel. El nostre planeta deu haver perdut interès com a destí turístic galàctic o potser una crisi de grans dimensions ha encarit massa els viatges interestel·lars, perquè el nombre d’albiraments d’ovnis ha caigut en picat des de fa anys.

Quan era jove les notícies d’ovnis, d’abduccions extraterrestres i de missatges de les estrelles eren el pa nostre de cada dia. A les revistes hi havia grapats de fotografies, invariablement borroses i desenfocades, que tant prometien invasions imminents com contactes per elevar la humanitat a un nou nivell de coneixement. Era molt excitant i només resultava desconcertant la infinita varietat de tipus de naus, anatomies dels extraterrestres i maneres de comunicar-se que feien servir.

Hi havia naus en forma de puro, de cub, de coet o d’estrella, però sobretot de platet volador. Grans o petits, solitaris o en formació, sempre hi havia algú que descrivia un contacte en la tercera fase. Podia ser un excursionista o un pilot d’avió, l’únic en que coincidien era en que no havien tingut temps de fer una bona fotografia que demostrés el que deien. Al final tot es reduïa a la visió d’un puntet de llum al cel que es movia de manera estranya.

Curiosament, la progressiva desaparició dels ovnis ha anat paral·lela a la generalització de les càmeres incorporades als mòbils i les càmeres fixes que vigilen per tot arreu. Ara qualsevol cosa que passi queda fotografiada per grapats de càmeres mòbils o fixes. També és mala sort que justament ara, que ja és gairebé segur que es podrien obtenir imatges dels ovnis de qualitat, aquests hagin decidit deixar de visitar-nos!

Però no penseu que la desaparició dels ovnis és poca cosa. També han abandonat els llocs d’origen. N’hi havia que suposadament venien del satèl·lit de Júpiter, Ganimedes. Però ara que ja hi hem enviat sondes a explorar-lo, trobem que no queda ni rastre de les naus, les bases d’extraterrestre o les ciutats habitades per ganimedians. També hi havia el que venien d’un planeta anomenat Ummo, però aquest encara no hem trobat on para, de manera que no podem dir-ne res. Bé, als anys noranta ja va haver qui confessar que s’ho havia inventat tot, però pels autèntics seguidors això va ser un detall irrellevant. Ells hi creien i per tant, Ummo havia d’existir.

I ara tot és molt més avorrit. Passejant per un indret solitari ja no hi ha la tensió de topar cara a cara amb un grapat d’extraterrestres que saben aprendre els idiomes de la Terra però que mai no es prenen la molèstia d’anar a un indret poblat, la seu d’algun govern o la redacció d’un diari. Tampoc hi ha aquelles abduccions amb els experiments amb un rerefons més o menys sexual que descrivien les víctimes. I ara, quan es descobreixen unes runes, ja ningú imagina que cada dibuix que recordi un humanoide en realitat representa als extraterrestres amb equips espacials.

Ah! I també s’han perdut aquelles emprenyades que agafaven els seguidors dels ovnis quan mostraves un mínim escepticisme. Ningú t’acusa de tenir la ment tancada si decideixes que no n’hi ha prou amb veure un puntet brillant al cel per decidir que els extraterrestres estan arribant. També es troba a faltar la mirada de menyspreu i el to de veu de superioritat amb el que et deien “tu creu-te la versió oficial de tot el que et diuen. Ja t’ho trobaràs…”.

Els vells temps dels ovnis i els extraterrestres! Les noves generacions no saben el que s’han perdut.  Però, qui ho sap? Potser tornarà la moda. Si van tornar els pantalons de pota d’elefant, qualsevol cosa es possible.

Som mamífers. No ho oblidem!

dijous, 18/05/2017

Fa un parell de dies va començar a Bèlgica un judici contra els pares d’un nen que va morir de malnutrició l’any 2014. Tenia tot just set mesos i només pesava quatre quilos. Si fa no fa, la meitat del que tocaria en condicions normals. Pel que sembla els pares van decidir que el nen tenia intolerància al gluten i a la lactosa i l’alimentaven amb llet de quinoa. També havien provat la llet de civada i la de soja. De fet, havien anat intentant alimentar-lo amb diferents opcions de les que tenien a la tenda de productes naturals. D’altra banda, el diagnòstic d’aquestes intoleràncies no l’havia fet cap metge. Ho havien decidit els pares sense més.

Tot plegat un dramàtic exemple (extrem) del mal que pot fer la ignorància. I es que cal ser bastant ignorant per oblidar que els humans som mamífers i, com a tal, en els primers mesos de vida el millor és alimentar-se de la llet materna. Essencialment és per això que van evolucionar els pits de les femelles dels mamífers. I el resultat final d’uns quants milions d’anys d’adaptacions és que la llet materna és excel·lent per al desenvolupament dels nadons. Cada espècie ha adaptat la composició de la llet a les necessitats metabòliques de les seves cries.

I l’adaptació és fins als detalls més petits. No es tracta només del percentatge d’aigua greixos o sucres, ni de la quantitat de proteïnes, vitamines i minerals que tingui. La composició dels aminoàcids és la necessària. Un detall important ja que no totes les proteïnes són iguals. Per això es diu que no totes tenen el mateix “valor biològic”. De fet, l’activitat metabòlica del fetge de la mare es modifica per fabricar proteïnes de la llet amb la composició d’aminoàcids més escaient per la criatura.

La composició iònica de la llet fa que sigui isosmótica amb la sang del bebè. Això vol dir que no generarà problemes en el moviment de molècules cap a l’interior i l’exterior de les cèl·lules i que els budells estaran funcionant en les millors condicions.

El sucre que conté la llet és, essencialment, lactosa. De petits tenim un enzim, la lactasa, que permet metabolitzar-la sense problemes. Algunes persones en arribar a la maduresa deixen de fabricar lactasa i la llet els senta malament. Un problema d’alguns adults, però no dels nadons. I en tot cas, no és un tema que uns pares puguin diagnosticar sense més.

El més curiós és el fet que pensessin que les diferents llets vegetals podien suplir la de la mare. Per començar, si és d’origen vegetal, no és llet. Podem jugar amb les paraules, però estrictament la llet ha de sortir d’una glàndula mamària. Les anomenades llets vegetals, a part de ser de color blanc, tenen molt poc a veure amb l’autèntica llet. Per cert que la composició en proteïnes, sucres o greixos no s’acosta en res a les necessitats d’un nado, ni s’adapta a les seves capacitats digestives.

La importància de la llet la tenien molt clara els nostres avantpassats. Per això, si una dona no podia alletar al seu fill pel motiu que fos, hi havia la figura de les dides. Dones que alletaven als fills d’altres dones de manera gairebé professional. Si no hi havia més remei, es podia recórrer a llet de vaca convenientment diluïda. La llet de vaca  sense modificar és excel·lent pels vedells, però no pels humans. I avui en dia hi ha molts tipus de fórmules de llet artificial. Normalment feta a partir de la de vaca però modificant amb més precisió el component de proteïnes i greixos per aproximar-la més a la humana. Qualsevol d’aquestes opcions serviria, però en cap cas un líquid obtingut d’un vegetal.

Tot plegat resulta molt frustrant. Tots els ingredients de les llegendes urbanes (gluten dolent, lactosa dolenta, llet dolenta, vegetals bons, quinoa fantàstica,…) agrupats en una única història i combinats de la pitjor manera possible gràcies a una bona dosi d’ignorància.

Teoria de la ment

dimecres, 17/05/2017

Hi ha un concepte en psicologia que trobo particularment interessant i al que li han posat un nom que trobo especialment absurd o desencertat: la “Teoria de la Ment”. Cada vegada que ho sento penso en una teoria que permeti explicar com funciona la ment, com s’origina la vida psicològica a partir dels senyals que s’envien les neurones, com s’estableix el lligam entre les cèl·lules i els pensaments. Ara mateix no en tenim ni idea però abans o després caldrà bastir una teoria que expliqui com emergeix la ment, de manera que semblaria raonable anomenar-la “teoria de la ment”.

Però no. Algú amb molt mala idea va aplicar aquesta designació a un altre fet, també interessant, però que podria tenir mil altre noms enlloc d’aquest. No se qui va ser el geni que el va triar, però… et vas lluir, maco!

Disposar de “teoria de la ment” vol dir que tens la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Que entens que algú altre pot mirar les coses des del seu punt de vista, que és diferent del teu. Que si estàs en una cantonada i pots veure el que passa als dos carrers entens perfectament que algú que estigui en un dels carrers no pot veure el que passa a l’altre, encara que tu sí que puguis.

Sembla una obvietat i tots ho fem de manera inconscient, però els nens no desenvolupen la teoria de la ment fins que tenen uns anyets (entre tres i quatre). I en el cas dels animals resulta complicat saber si la tenen o no. El salt de disposar o no de teoria de la ment és essencial per qualsevol organisme que pretengui establir grups socials relativament complexos. Per exemple, sense aquesta capacitat no pot existir l’empatia. De fet, un dels problemes que s’esgrimeix en el cas de l’autisme és la dificultat que tenen aquests nens per desenvolupar la teoria de la ment. Una afirmació potser massa radical i que està en qüestió.

Disposar de teoria de la ment (quin nom més absurd…) és un dels grans èxits de la ment humana. De vegades sembla que massa èxit i tot ja que al final atribuïm capacitat mental a organismes i fins i tot objectes que no en tenen de ment. Acabem atorgant unes capacitats mentals més o menys difuses des de les nines fins als cotxes, de les mascotes fins a les muntanyes.

També cal dir que la teoria de la ment és d’aquelles coses que pot estar ben tergiversada. Donem per fet que entenem el que pensen o senten o experimenten els altres, però normalment ho fem des del nostre punt de vista. Això vol dir que la visió que tenim de la ment de l’altre molt probablement estigui totalment distorsionada pels nostres prejudicis.

Si ho pensem una mica ens adonem del doble salt mortal que representa la teoria de la ment. Una cosa és tenir percepció d’allò que veiem o que percebem amb els sentits. Més complicat és disposar de records o emocions que ja representen un cert nivell d’abstracció. Però entendre i posar-te en el lloc de la ment de l’altre requereix fer una abstracció sobre aquell fenomen que fa sevir l’altre per fer abstraccions. Poca broma amb les complexitats de la ment!