Paracetamol i empatia

dimarts , 23/04/2019

Fa uns dies sortia la notícia que alertava dels efectes el paracetamol sobre la capacitat de sentir empatia pels altres. Sembla que si prens paracetamol, la teva capacitat per empatitzar amb els que t’envolten queda limitada. I si tenim en compte que el paracetamol és un dels analgèsics més emprats, doncs potser val la pena tenir-ho en compte!

L’estudi consistia en donar 1 gram d’acetaminofèn (el paracetamol de tota la vida) a 59 voluntaris i un placebo a 57. Després els plantejaven diferent situacions i les havien d’avaluar segons diferents paràmetres que es fan servir en estudis psicològics sobre el tema. Al final obtens una puntuació que indica com perceben aquella situació i pots comparar entre els dos grups. En tots els paràmetres va ser evident que els que havien pres paracetamol mostraven nivells més baixos d’empatia. Tampoc és que fos una insensibilitat monstruosa, però la diferència era clara. Al voltant d’un 25 % de disminució.

De totes maneres, no és la primera vegada que es detecta un efecte similar. Que el paracetamol té efectes sobre les percepcions se sap des de fa temps i van sortint estudis que ho van confirmant. Un dels que més m’ha cridat l’atenció és de l’any 2016 i el feien amb dosis similars de paracetamol i placebo però analitzaven com això afectava la capacitat de prendre decisions ràpides i de corregir errors mentre avaluaven amb un electroencefalograma l’activitat elèctrica del cervell.

El motiu és que quan prenem decisions sobre diferents activitats, l’activitat del cervell sembla que fa una mena d’anàlisi sobre si hem comés algun error o no. Una mena de circuit de control de qualitat del processat mental. Això és molt ràpid i inconscient. El cervell detecta l’error en mil·lèsimes de segon, abans que en siguem conscients. Aquest és un dels mecanismes cerebrals que estan implicats en l’empipadora sensació que tenim de vegades quan notem que alguna cosa no va bé, però no sabem el que. El cervell ha detectat alguna incongruència però la ment conscient encara no hi ha arribat.

Doncs el paracetamol fa que aquest mecanisme de control funcioni amb menys eficàcia. I això podria ser el que expliqués la resta d’efectes. Normalment podem avaluar una situació que afecti a altres persones i decidir si ho estan passant malament o si estan contents. No sempre encertem, però el cervell detecta l’error i ens empeny a rectificar i adoptar un sentiment d’empatia adequat. Però sota l’influencia del fàrmac els errors es detecten menys i no es corregeixen tan com caldria. De manera que no és estrictament un cas de perdre l’empatia sinó de no rectificar les avaluacions incorrectes e la situació. El resultat final és similar, però el mecanisme es diferent i permet entendre que no es limita només a la empatia.

De vegades ens costa recordar que les emocions tenen una base química dins el nostre cervell. Però les neurones funcionen intercanviant neurotransmissors, i no es estrany que un fàrmac com el paracetamol, que disminueix la sensació de dolor actuant a les zones del cervell relacionades amb el processament del dolor tingui també algun efecte sobre altres zones implicades en altres mecanismes. De nou, no és un efecte espectacular, però tampoc és irrellevant. En tot cas, si has d’anar a veure una pel·lícula molt lacrimògena, millor no prendre un paracetamol abans. Si ho fas, igual et costa posar-te amb situació amb els problemes dels protagonistes!

Doncs efectivament hi ha coses que ens afecten més que altres.

dimecres, 17/04/2019

L’incendi de la catedral de Notre Dame va generar, com era comprensible, un munt de missatges per les xarxes socials. Incredulitat, tristor, ràbia, solidaritat… És normal ja que estàvem veient com es perdia un dels elements que formen part del nostre bagatge cultural.

Però també van començar a aparèixer un tipus de missatges, freqüents en aquestes ocasions, ressaltant que hi havia altres desgràcies al món a les que no hi fèiem tant de cas. Missatges amb un to entre acusador i de superioritat que venien a ser diferents versions de: Esteu plorant per una catedral i no pels nens que moren a la guerra, pels emigrants que s’ofeguen al mar, per la mesquita que també es va cremar, per la destrucció de les ruïnes de Palmira, per la fam al mon,… és clar, com que no són dels vostres…!

Aquesta mena d’actituds em toquen bastant el voraviu. En primer lloc perquè donen per fet que saben com ens afecten les altres coses i ja assumeixen que en som insensibles. En segon lloc perquè cada fet, cada desgràcia té el seu moment. Qui ho diu que al seu moment no van haver-hi indignació ni dolor amb els morts a la Mediterrània o amb les destruccions d’altres obres històriques?

Però d’altra banda hi ha un fenomen que no hauríem d’ignorar. Les coses ens afecten més com més properes ens són. Entenc perfectament que la mort de qualsevol persona és igual de trista, però emocionalment m’impacta més si és algun compatriota meu que si és algú d’un país molt llunyà. I si és del meu poble encara més. I més si és una amistat. I encara més si és un familiar estimat. No tinc cap intenció de deixar que em facin sentir malament per no plorar igual les tragèdies llunyanes que les properes. La meva part racional ja entén que tot és equivalent, però als teòrics de la moralitat us agrairia que no em toqueu els nassos amb les meves emocions. Ningú m’ha de dir per quins fets he de plorar.

Podríem argumentar que aquest lligam amb els fets que ens són més propers, amb tot el relacionat amb la nostra cultura, és una condició humana, però faríem curt. El lligam amb el que ens envoltava socialment és un factor que es pot detectar en la majoria de mamífers.

Per exemple, en uns curiosos experiments fets en rates es va veure que aquests animals tenien tendència a ajudar a un congènere atrapat en un parany sempre que haguessin crescut plegats o que fos de la mateixa soca. En canvi, si la rata atrapada era d’una soca de rates diferent, l’interès per ajudar-la s’esvaïa.  Encara més interessant. Si posaven una rata d’un tipus a créixer amb rates d’una soca diferent, sense interactuar amb les de la seva soca, l’interès per ajudar passava a ser amb les rates de la soca amb les que havia crescut i no amb les que genèticament eren més properes. De manera que la tendència a socialitzar-nos i a mostrar un lligam “emocional” amb aquells amb els que hem format una comunitat (i no amb les que compartim la genètica o la “sang” com deien abans) és una tendència habitual entre mamífers.

Per descomptat els humans la portem molt més enllà i podem racionalitzar per evitar que ens limiti i que només acabem mostrant empatia amb “els nostres”. Una de les característiques de les ideologies racistes i pseudo-feixistes en general és que defensa limitar-nos a un còmode comportament instintiu, limitant l’empatia amb “els altres” tal com ho fan les rates. Per això són missatges fàcils de vendre ja que recorren a un instint característic dels mamífers i proposen evitar fer l’esforç d’humanitzar-nos una mica. Però els qui pretenen que aquest lligam amb el que considerem nostre desaparegui i culpabilitzen qui no mostri la mateixa empatia per tot i tothom, també es passen de frenada.

Faré el possible per no limitar-me al comportament social de les rates tal com defensen cada vegada amb més entusiasme alguns líders polítics. Però tampoc deixaré de sentir-me emocionalment més lligat a algunes coses, cultures i comunitats que a unes altres.

Deixeu-me buscar un punt d’equilibri entre la raó i les emocions sense donar-me lliçons.

Notre Dame…

dimarts , 16/04/2019

Com acostuma a passar, la notícia em va arribar via Twitter. Notre Dame de París estava cremant! La resta de la tarda va ser anar seguint les notícies mirant, incrèdul, com un dels emblemes de la cultura europea era engolit per les flames. Ja s’establiran les causes, però el fet que estigués en obres per fer restauracions fa inevitable que vingui a la memòria l’incendi del Liceu de Barcelona, iniciat també durant unes reparacions a l’escenari. Unes espurnes, una roba que comença a cremar i en qüestió de pocs segons el destí de l’edifici queda segellat. O s’extingeix immediatament o ja no hi ha aturador. Sospito que els de l’empresa que hi treballava ja es poden calçar!

En el cas de Notre Dame, he anat mirant quins materials podien generar tantes flames. D’entrada podríem pensar que els edificis antics, de pedra han de cremar amb dificultat, però la pedra amaga un munt de material inflamable. Una de les primeres coses que he descobert és que sota el sostre de Notre Dame encara hi havia l’entramat de fusta com element de sustentació de la coberta. Un esquelet de fusta de roure anomenat “el bosc de Notre Dame” ja que estava fet amb 1300 roures, l’equivalent a 21 hectàrees de bosc, construït al segle XIII. Les imatges de com era l’entramat de fusta recorden a una llar de foc esperant ser encesa. A la descripció de la Vikipedia hi havia la frase “Notre Dame ha tingut la sort de no haver tengut incendis importants des de llavors”. La sort sempre arriba un moment que s’acaba.

L’agulla que va caure sota les flames, en una escena que no deixava de recordar el col·lapse de les torres de Nova York, també era de fusta. Inicialment pensava que era de pedra o algun altre material, però en realitat era fusta de roure recoberta de plom. No era la original, que ja va caure al segle XVIII. De plom també eren les teules del sostre. Un material que es fon a poc més de tres cents graus, de manera que quan el foc es va descontrolar, tota la coberta, feta de fusta i plom  estava condemnada.

Però la pregunta que queda és, com afectarà el foc a l’estructura de pedra? Sembla que la pedra hauria de resistir millor, però també es veu afectada per les altes temperatures. El color es modifica, però també es danya la mateixa estructura de la pedra, que pateix canvis químics i mecànics. Per cert, l’aigua per apagar l’incendi també pot danyar la pedra i la mateixa estructura de l’edifici.

Pel que fa al color el més habitual és tornar-se vermellosa per la deshidratació dels compostos de ferro presents en la seva composició i, en alguns casos, per la combustió del material orgànic que pugui tenir. Però el més greu és l’esmicolament degut a les dilatacions que pugi patir per les diferències de temperatura a una banda i altra de la pedra. Això es nota molt en les pedres que formen finestres i portes. I també, es clar, en escultures i relleus.

No tinc cap dubte que la refaran, com ja l’han refet en altres ocasions, però el foc d’ahir marcarà un abans i un després. Un moment per pensar que quina sort que la vaig anar a visitar quan vaig tenir ocasió! Els edificis històrics tenen una història agitada i encara que tenim al cap la imatge del moment en que ens va tocar viure, normalment s’han fet i desfet, restaurat, cremat, reconstruït, modificat i alterat constantment. Tot això ha comportat pèrdues irreparables per la història, l’art i la cultura en general i no deixa de ser una tremenda ironia que l’incendi de Notre Dame hagi passat en el dia mundial de l’art.

Ara tothom dirà que com és que no hi havia millors sistemes anti-incendi a Notre Dame, però sovint resulta impossible posar-los sense malmetre valuoses parts històriques de l’edifici. A més, no es pot simplement posar aspersors d’aigua, que de vegades compliquen més que no solucionen. Cada incendi els seus problemes i les seves solucions. Tot i així, ara és evident que pot resultar millor comprometre una petita part de l’edifici que no perdre’l del tot per un gran incendi. Esperem que els constructors de la Sagrada Família hagin previst un bon sistema contra incendis. Instal·lar-ho durant la construcció és infinitament més senzill que fer-ho en edificis històrics. Perquè abans o després també n’hi haurà, accidentals o intencionats, i aleshores, en aquells minuts decisius, tot dependrà de com de previsors hagin sigut els constructors.

El moment brillant de Katie Bouman

dilluns, 15/04/2019

Sempre passa el mateix! Hi ha un nou avenç de la ciència, una fita destacada en el coneixement, un fet remarcable fruit de molts anys de treball i l’equip que ho ha fet ho anuncia amb la satisfacció de la feina fet. Inevitablement sempre apareix el nom d’algun científic o enginyer com a cara visible del descobriment. Mariano Barbacid quan aconsegueixen revertir el càncer de pàncrees, Elon Musk quan s’enlaira un coet Falcon Heavy i, en el cas de la primera imatge del forat negre de la setmana passada, Katie Bouman, l’enginyera electrònica que va liderar l’equip encarregat de l’algoritme per passar de les dades dels radiotelescopis a la imatge que tots vàrem veure.

Ah! Però en aquest cas parlem d’una noia que, a sobre, és jove. I de seguida comencen a sortir per les xarxes els comentaris recordant que no n’hi ha per tant, que no ho ha fet sola i que si se n’ha sortit és gràcies a tot l’equip que havia treballant amb ella.

Recordeu gaires comentaris així en el cas de Barbacid o de Musk?

Per descomptat que va ser una feina d’equip en la que van participar centenars de persones! Algú pensa que Barbacid va fer tota la feina? Que l’Elon Musk portava els controls dels coets tot solet? Aleshores per quin motiu n‘hi ha que senten la necessitat d’esmentar-ho quan es tracta d’una dona? La feina sempre és d’un equip, però també sempre hi ha un cap, un líder, una ment brillant o un manetes que destaca i al que se li reconeix el mèrit. I aquesta vegada ha sigut la Dra. Bouman.

Els que aquesta vegada heu sentit la necessitat de recordar que no va fer-ho ella sola i en canvi no vàreu sentir aquesta necessitat quan el líder era un home, de veritat, feu-s’ho mirar. Teniu un problema.

En aquesta ocasió alguns intents per restar-li mèrit han tingut finals gairebé còmics. La penya misògina va començar a piular que un altre físic computacional, l’Andrew Chae havia escrit 850.000 línies del codi que havien fet sevir mentre que la Dra. Bouman n’havia escrit “només” 2.400. No era molt subtil el missatge que volien transmetre, però el mateix Chae no hi ha volgut jugar. Ha fet un fil a twitter explicant que res d’això és cert, que la Dra. Bouman era la líder de l’equip, que no és veritat que ell hagi escrit tantes línies i que moltes de les parts del codi són genèriques i es fan servir en paquets ja disponibles. Essencialment que no li toquin els nassos si pretenen menystenir la feina de la seva col·lega.

D’altra banda, jo no hi entenc gaire de computació, però comparar la feina de la gent contant el número de línies de codi em sembla molt, però molt cutre! Suposo que no es pot esperar gaire nivell per part de la colla de misògins habituals.

En tot aquest cas també podem detectar l’habitual tendència a infantilitzar les dones. Molts titulars parlen d’ella referint-s’hi com estudiant de post-grau o de vegades només d’estudiant. Pot ser comprensible que es destaqui la seva joventut. Sempre ens fa gràcia que els joves aconsegueixin fites importants, però això d’estudiant és treure-li una mica de mèrits. Ara mateix ja és doctora en enginyeria elèctrica i professora a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia. Això de parlar d’algú fent servir el títol de doctor és una mica pesat i jo mateix acostumo a no fer-ho massa. Els títols acadèmics prefereixo limitar-los als actes acadèmics i per això crec que mai no parlo del Dr. Hawking sinó simplement de l’Stephen Hawking. Però aquesta vegada m´he recreat una mica ressaltant que la Katie Bouman és, des del punt de vista acadèmic, la Dra. Bouman. I el fet de ser jove no fa que sigui menys doctora.

En fi. Intentarem passar per alt els tics misògins de paios que es deuen sentir amenaçats i ens limitarem a gaudir del treball de la Katie Bouman i la resta de l’equip, que ens ha permès gaudir per primera vegada d’una imatge astronòmica que ha fet història.

Càncer de pàncrees. Ens cal una espasa de doble tall.

divendres, 12/04/2019

El càncer sempre és un tema complicat, però en ocasions, quan es tracta de tipus de càncer pels que no acabem de trobar estratègies terapèutiques que funcionin com volem, resulta encara més difícil. A més, topes amb una mena de conflicte a l’hora d’explicar com van els avenços en la recerca. D’una banda vols trobar la manera de veure la part positiva, les vies prometedores i els resultats que ofereixen noves esperances de tractaments. Però d’altra banda no vols donar falses esperances ni donar la falsa il·lusió de solucions imminents. Un equilibri difícil.

El càncer de pàncrees és un d’aquests amb els que hem de reconèixer que no ens n’estem sortint gaire a l’hora de tractar-lo. Altres tipus de càncer han experimentat millores notables en els tractaments, però en el de pàncrees les coses han avançat molt poc. És un tipus de tumor que no dóna senyals, que es molt agressiu i que resisteix la majoria de tractaments. Cada fet per separat seria un problema. Els tres combinats fan del càncer de pàncrees un problema mèdic formidable.

Però fa un parell de dies es va anunciar la troballa d’una via per tractar-lo. Dit així pot resultar enganyós i els mateixos científics que ho van explicar ja van insistir en que el que havien aconseguit era fer desaparèixer el càncer de pàncrees en ratolins però per pensar en traspassar això als humans encara quedava molta feina.

En el càncer de pàncrees sabem que han de combinar-se diferents mutacions per generar el procés. N’hi ha moltes implicades i als laboratoris ja hi ha models de ratolins modificats genèticament perquè tinguin aquests gens alterats i desenvolupin el càncer de pàncrees. El que han fet en aquesta ocasió és modificar genèticament altres gens que estaven relacionats per veure com es modificava la progressió del tumor. De vegades vols saber si alterant un gen fas que el tumor vagi més ràpid, o més lent, o faci més metàstasi o creixi d’una manera diferent… qualsevol cosa que doni pistes de per on atacar.

En aquest cas van veure que si inhibien un gen anomenat c-RAF, no passava res. També van veure que eliminant un altre gen, anomenat EGFR, tampoc passava res. Però si eliminaven simultàniament els dos, el càncer desapareixia en molts (no tots) els ratolins. Això vol dir que el càncer progressa per diferents vies i no n’hi ha prou d’aturar-ne només una. També ens diu que n’hi ha més de dues ja que en alguns ratolins el tumor va seguir creixent malgrat tenir aquestes dues vies bloquejades. Però no ens enganyem. Tal com estan les coses, si ara trobéssim la manera de frenar la meitat dels casos de càncer de pàncrees correríem a celebrar-ho!

Per desgràcia passar dels ratolins als pacients serà complicat. D’entrada, no podem fer la manipulació genètica que s’ha fet amb els ratolins. Aquests models d’animals modificats genèticament ens permeten saber on cal actuar, però res més. Pels pacients necessitem tractaments. Medicaments per bloquejar EGFR sí que n’hi ha, però no en tenim cap que funcioni per inhibir c-RAF. Els que hi ha són massa tòxics i no serveixen.  I inhibint només una via no en tenim prou. Caldrà trobar la manera d’actuar sobre c-RAF o sobre alguna de les seves conseqüències per combinar-ho amb el tractament contra EGFR i, potser així, frenar la progressió de la malaltia.

En tot cas sempre és una bona cosa identificar punts febles de l’enemic. Potser ara mateix no sabem com aprofitar-los, però ja sabem el que hem de buscar. Això és un gran canvi.

Per primera vegada, l’ombra d’un forat negre

dijous, 11/04/2019

Ahir va ser un gran dia pels aficionats a la ciència. Per primera vegada vàrem poder veure una imatge real d’un forat negre. Concretament del que hi ha al centre de la galàxia M87, a uns cinquanta milions d’anys llum de la nostra Via Làctia. D’entrada pot semblar poca cosa ja que només veiem una mena de cercle brillant, però aquesta imatge representa un grapat de fites que mereixen ser destacades.

Per començar cal tenir present que estrictament no veiem el forat negre ja que per definició això és impossible. Del forat negre no pot escapar res, ni tan sols els fotons, de manera que no ens n’arriba res que puguem detectar. El que veiem és l’emissió de llum i radiacions de tota mena de la matèria que està caient a l’interior del forat. Això ho fa girant cada vegada més de pressa al voltant del forat en el que s’anomena “disc d’acreció”. Les monstruoses acceleracions a la que es veu sotmesa fan que emeti tota mena de radiacions que són les que detectem. Ara bé, en el moment en el que creua el límit del forat, l’anomenat “horitzó de successos”, ja tot queda atrapat a l’interior i per això és veu negre. En altres paraules, veiem el perfil del forat i com brilla tot el que cau a l’interior. Més estrictament podríem dir que hem detectat l’ombra del forat negre. A més, de l’anàlisi de les emissions sabem que el disc gira i ho fa en el sentit de les agulles del rellotge. La part més brillant de la imatge és la que està encarada a nosaltres.

Fins ara havíem detectat forats negres, però només indirectament, gràcies a la radiació emesa, als efectes gravitatoris sobre altres estrelles i, recentment, pels efectes sobre les ones gravitacionals. Però mai n’havíem pogut veure el perfil. Tot el que teníem eren simulacions per ordinador i imatges d’efectes espacials de pel·lícules. Cal dir que els de Interestel·lar ho van fer prou bé!

Per aconseguir aquesta imatge ha calgut molta feina. Tot i que aquest forat negre és un monstre fins i tot des del punt de vista dels astrònoms, està tan lluny que calia un radiotelescopi de mides descomunals. Aproximadament del diàmetre de tot el planeta Terra. Per aconseguir-ho van aprofitar d’una metodologia que permet sumar les deteccions de diferents telescopis i ajuntar-ho tot com si fos una única imatge. La imatge l’ha aconseguit un equip internacional, el del  Event Horizon Telescope (EHT), que agrupava telescopis de tot el món, des de l’Antàrtida fins Arizona, de Sierra nevada fins Groenlàndia o Hawaii. Així, durant cinc dies del 2017 es van dedicar a observar la zona del forat negre i compartir les deteccions amb tota la precisió possible. Després van passar un parell d’anys processant la immensa quantitat de dades recollides i finalment van poder generar la imatge. En això va tenir un paper cabdal un algorisme dissenyat per la professora de ciències de la computació Katie Bouman per poder processar els petabytes d’informació recollida. Ni al LHC treballen amb tantes dades! (Aquí explicava, fa uns anys, com ho anaven a fer)

Cal dir que també van observar el forat negre del centre de la nostra galàxia. Aquest, anomenat Sagitari A*, és molt més petit, però està molt més proper. La proximitat ha permès obtenir més dades, però també ha fet que calgui més temps per processar-les. Ens caldrà esperar una mica per veure la imatge del forat negre del centre de la Via Làctia.

No deixa de ser interessant constatar que, una vegada més, les prediccions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein es compleixen. Si us hi fixeu, seguint amb la obsessió dels científics per dubtar, no hem parat de posar la teoria a prova i sempre se n’ha sortit. Aquesta vegada el que hem vist encaixa en la forma i la mida amb el que s’esperava. I, per cert, la mida és més gran del que pugui semblar. Dins la zona fosca de la imatge, el forat negre pròpiament dit, hi cabria còmodament tot el nostre sistema solar. Normal si recordem que la seva massa és d’uns sis mil milions de vegades la del nostre Sol.

Com li hauria agradat a l’Stephen Hawking!

Etimologia insospitada, Big Bang i estegosaures

dimecres, 10/04/2019

Què poden tenir en comú els estegosaures i el Big Bang? Una família de dinosaures i l’origen de l’univers? Doncs que en els dos casos algunes tires còmiques han generat un tipus de nomenclatura que finalment ha tingut prou èxit com per acabar fent-se servir. I és que el còmic és un tema més seriós del que pugui semblar.

El cas dels estegosaures té relació amb una estructura que tenen a la cua i que està formada per, com a mínim, quatre punxes situades de manera simètrica. Habitualment s’ha suposat que tenien una funció defensiva ja que si un cop de cua d’un dinosaure pot fer molt mal, si li afegim unes punxes que sobresurten encara resulta més perillós. Però aquesta estructura no tenia un nom formal fins l’any 1982 quan un dibuixant la va fer sortir en una de les seves vinyetes.

El dibuixant era en Gary Larson, que estava fent una sèrie de tires relacionades amb cavernícoles que convivien amb dinosaures. Un dels cavernícoles s’anomenava Thag Simmons i sembla que va morir de resultes de l’atac d’un estegosaure. A la vinyeta es veu un professor cavernícola davant d’una pissarra assenyalant l’esquema de l’estructura de la cua de l’estegosaure i dient “… aquesta estructura li diem Thagomizer… en honor al difunt Thag Simmons” (exactament no se com es traduiria Thagomizer. Potser Thagomitzador?) .

En tot cas, això va caure en gràcia a alguns paleontòlegs que anys després van començar a anomenar “thagomizer” a la cua amb punxes dels estegosaures i ara, encara que sigui de manera oficiosa, és el nom que es pot trobar en alguns museus com (poca broma!) l’Smithsonian. Tampoc es que tingui un nom millor, de  manera que… perquè no fer-lo servir?

Aquest lligam entre l’etimologia, la ciència i els còmics te un altre conegut exemple. En aquest cas les tires de Calvin i Hobbes i el Big Bang. A la tira del 21 de Juny de 1992 en Calvin reflexionava sobre la poca gràcia dels científics triant els noms. Paios que poden imaginar tota la matèria de l’univers esclatant a partir d’un minúscul puntet però que no poden trobar un nom més evocador per això que no pas “Big Bang”. El problema de la ciència és que són un grapat d’empiristes intentant  descriure coses inimaginablement fabuloses. Aleshores en Hobbes li pregunta quin nom li hauria posat al Big Bang i la resposta d’en Calvin és immediata: “Horrendous Space Kablooie!” que suposo que seria alguna cosa com “l’Espantós Patapam Espacial!” (De nou, algun traductor amb gràcia per aquí?)

El cas és que, tal com va passar amb el thagomizer, aquest  Horrendous Space Kablooie o H.S.K. va caure en gràcia i mica en mica va anar apareixent en les converses informals entre astrofísics. Si ara topeu amb algun text sobre l’univers i veieu que esmenten les sigles H.S.K., recordeu que estan fent referència al Big Bang en la molt més descriptiva nomenclatura triada per en Calvin.

Fusta dura, fusta tova

dimarts , 9/04/2019

Quan Gutenberg va inventar la impremta va marcar un abans i un després en la evolució de la cultura humana.  Els llibres eren el reservori dels coneixements, però es feien a ma, de manera molt lenta i la informació que emmagatzemaven gairebé no circulava. Amb la impremta això va canviar i els llibres, amb tot el que amaguen, van esdevenir més i més quotidians.

La gràcia de Gutenberg va ser fer servir tipus mòbils. Peces metàl·liques per cada una de les lletres, de manera que els podia anar combinant segons fes falta per construir les paraules que calia imprimir. De totes maneres allò va ser l’extensió d’una tècnica molt més antiga, la xilografia, que ja la feien servir els xinesos i que va ser una de les primeres tècniques d’estampació. Fa molts anys, quan estudiava la història de la impremta, vaig quedar-me amb la idea que les primeres lletres i imatges que es tallaven en fusta per fer-les servir com a motllos xilogràfics per imprimir es feien amb fusta de boix (Buxus sempervirens), una de les més dures que hi ha. Això era necessari si la peça havia de resistir els impactes de la premsa d’imprimir sense deformar-se ni trencar-se. El boix era difícil de treballar, però aguantava molt més.

Per això, quan fa poc vaig topar amb un sistema per mesurar la duresa de les fustes anomenada “Prova de la duresa de Janka” em va venir al cap el record de la duresa del boix per fer motllos per imprimir i de seguida vaig buscar quina posició ocupava el boix en la llista de les fustes més dures. I, com passa sovint, resulta que tampoc n’hi ha per tant!

La prova de la duresa de Janka la va inventar un dendròleg austríac anomenat Gabriel Janka i consisteix en mesurar la força necessària per clavar a la fusta la meitat d’una esfera d’acer de 0,444 polsades de diàmetre. Com que el que es mesura és una força resulta una mica embolicat ja que en alguns indrets fan servir Newtons, en altres usen lliures, quiloponds o també Jankas. És clar, en cada cas les xifres són diferents, de manera que és important fixar-se molt en les unitats per saber si una fusta de 1320 és molt dura o no.

La més dura de totes és la del “Roure toro” (Allocasuarina luehmannii), un arbre australià que té una duresa de 5060 lliures. En comparació, el boix és modest, amb només 2840 lliures (1334 kiloponds o 12600 Newtons). Tot i així, està a la part alta de la tabla de duresa i és considera “molt dura”. El detall interessant és que la majoria dels que estan per sobre són arbres americans o australians. Suposo que per això els gravadors de temps passats el feien servir. El boix era una de les més dures que tenien a mà. D’altra banda, també era prou “poc dura” com per treballar-la. Això és important ja que, per exemple, el segon a la llista de duresa és un arbre de Brasil anomenat “Quebracho” (Schinopsis brasiliensis). L’origen del nom és fàcil d’intuir. Era l’arbre que “quebraba las hachas”. Segurament hauria resultat massa dur per anar fent lletres i dibuixos per anar imprimint. Entre poc i massa.

I quina fusta tenim a l’extrem oposat de la llista? Doncs la més toveta que hi ha és la fusta de balsa, de l’arbre balsa (Ochroma pyramidale) que té una duresa de 70 lliures però que se n’ha trobat de només 22 lliures. Una fusta molt lleugera i dúctil que els aficionats al modelisme coneixen bé, però que no hauria servit per inventar la impremta.

Els secrets dels pets

dilluns, 8/04/2019

Hi ha branques de la ciència que estudien coses ben insospitades, encara que si ho penses un moment no costa gaire entendre que també són importants. Un bon exemple el tenim en el cas dels pets. Semblaria que només dona per fer acudits, però hi ha malalties i alteracions del funcionament del sistema gastrointestinal que es relacionen amb la generació de gasos i, per tant, en la quantitat o característiques dels pets que es generen. Per saber com tractar això, primer que res cal entendre els pets.

Des de fa temps se sap que al budell sa hi ha una certa quantitat de gas. En general podem trobar-hi entre 30 i 200 mil·lilitres, però això varia molt en cada persona i també en funció del que haguem menjat. Tothom sap que hi ha aliments més “flatulents” que altres. Aquest gas pot provenir en una part del  l’aire que empassem al menjar o beure i també n’hi ha provinent de begudes carbonatades. Però la majoria deriva del metabolisme dels bacteris del budell.

Aquest origen fa que en la seva composició hi trobem bastant nitrogen, una mica de CO2 i molt poquet oxigen, però també quantitats variables de metà i hidrogen. Quan es fan bromes de gust discutible sobre la inflamabilitat dels pets, els responsables són aquests metà i hidrogen generat pels bacteris intestinals. A més hi ha tot un grapat d’altres compostos volàtils generats també pel metabolisme bacterià que en quantitat total són poc importants però que generen una de les principals característiques dels pets, la seva mala olor. La clau està sobretot en productes com el sulfur d’hidrogen, el sulfur de dimetil i el metanotiol. Tots compostos que contenen sofre en la seva composició.

L’interessant és que la quantitat i la composició depèn simultàniament de la mena de microbiota que tinguem i del menjar que ingerim. Determinats aliments tenen efectes devastadors en algunes persones però no tant en altres degut a que la mena de bacteris que tenen al budell es diferent. Això fa que el mateix aliment es metabolitzi d’una o altra manera i que la generació de gasos sigui més o menys notable. D’entrada no ens soluciona gran cosa. Cadascú sap amb el temps quins efectes tenen diferents aliments i quins cal evitar sinó vols tenir problemes. Però algunes persones això deixa de ser una simple incomoditat i passa a ser una patologia. Aleshores triar amb cura els aliments és molt més importants, però cara a tractaments més efectius ja es va pensant en maneres de modificar la microbiota.

El tema del volum de gas també té les seves curiositats. Si vas en avió o puges muntanyes molt elevades alliberaràs més gas ja que amb la disminució de la pressió els gasos tendeixen a expandir-se. Coses de les lleis dels gasos. En canvi, fent submarinisme, amb el cos sotmès a varies atmosferes de pressió, l’alliberament queda gairebé anul·lat mentre ets allà sota ja que el gas també esta comprimit. Altra cosa és que en tornar a la superfície es recuperi la normalitat de manera ràpida i expeditiva.

I si ens posem molt primmirats, podem dir que després d’alliberar un pet pesem una miqueta més. Després de tot en fer-ho hem deixat anar una petita quantitat de gasos com l’hidrogen, més lleugers que l’aire.

Detectar el camp magnètic

divendres, 5/04/2019

Els humans som animals eminentment visuals. Fem servir la vista per interactuar amb el medi que ens envolta, per orientar-nos, per decidir el que ens agrada i el que no,…. Per descomptat, també fem servir la resta de sentits, però la vista és el que marca de manera més important el nostre comportament. En altres animals l’eix central de la seva percepció pot ser l’olfacte, la oïda, la pressió, la temperatura o fins i tot el camp magnètic. Tot depèn de per on visquis i de quins receptors tinguis més desenvolupats.

Això de detectar el camp magnètic és més habitual del que sembla. Molts peixos tenen la capacitat de detectar el camp magnètic generat per les seves preses i molts ocells poden detectar el camp magnètic de la Terra i ho fan servir per orientar-se. Els humans, en canvi, som insensibles al camp magnètic… o potser no.

En un estudi que han fet fa poc van posar voluntaris en una cambra construïda com una gàbia de Faraday, que anul·lava els efectes dels camps magnètics exteriors. Aleshores els van posar un sistema per mesurar l’activitat de les ones cerebrals i van posar en marxa unes bobines que generaven camps magnètics dins de la cambra. D’aquesta manera podien imitar el camp magnètic de la Terra, amb l’avantatge que el podien fer girar a voluntat.

I el cas és que quan van fer que el camp magnètic es desplacés, alguns dels voluntaris van mostrar canvis en l’activitat d’algunes de les seves ones cerebrals. Un petit canvi en el patró de l’electroencefalograma que suggereix que efectivament podem detectar els camps magnètics. Al menys alguns de similars al terrestre.

Però dit així potser és enganyós. Els voluntaris no van notar res de res, de manera que parlar de detecció resulta una mica exagerat. Si les meves oïdes poden detectar la música, però el nervi que envia el senyal al cervell no funcionés i jo no sentís res, podria dir que estic detectant la música?

De totes maneres, si el resultat es confirma serà ben interessant mirar d’esbrinar com s’ho fa el nostre cos per notar el camp magnètic. Independentment que això al final es tradueixi o no en la “percepció” del camp. Potser tenim una mica de magnetita en algunes cèl·lules? Fa uns anys van detectar la presència de magnetita en cervells humans, de manera que no és impossible que faci alguna funció, ni que sigui vestigial, d’un sentit que vàrem tenir i que potser ja hem perdut.

En tot cas és una llàstima. Sempre m’he preguntat com deuen percebre els camps magnètics els animals que els poden detectar. Em consolaré pensant que la majoria d’ells no poden veure el color vermell ja que no tenen receptors per aquesta longitud d’ona.