Un hivern anormalment càlid? Efectivament.

dijous, 5/04/2018

Aquest hivern del 2017-2018 serà recordat pels amants de l’esquí com un dels millors de la historia. Neu abundant i temperatures fredes que l’han mantingut impecable a tot arreu. En general ha fet un fred que pelava i ens ha recordat el significat de la paraula “hivern”. Aquest anys hem gaudit d’allò que antigament era normal i que ara gairebé ens sorprèn. Un hivern que feia fred.

Aleshores és normal sorprendre’s quan veus que els climatòlegs expliquen que ha sigut un dels hiverns més càlids des que es tenen registres. Càlid? Però si feia un fred de mil dimonis i hem tingut neu a cabassos!

Això ens recorda que quan parles de l’escalfament global, el que passi a casa teva té poca importància. Que els canvis globals han de ser això: globals, i que per esbrinar com van les coses necessites dades de tot arreu del planeta. I en el cas de la Terra, resulta particularment importants les dades de temperatura a les zones polars. Doncs el cas és que mentre aquí teníem molt fred, a l’Àrtic ha fet un dels hiverns menys freds que es recorden.

Una de les coses que cal recordar sobre el canvi climàtic és que no es tracta simplement d’un progressiu augment de les temperatures. A la vida real, les coses sempre són més complicades del que sembla. Si la temperatura del planeta augmenta, molts dels equilibris que controlen els corrents d’aire, els moviments de les masses d’aire fredes i calentes i la manera com es distribueixen els gradients en les temperatures des del pol fins l’equador, quedaran alterats.

El normal era que grans bosses d’aire extremadament fred quedessin retingudes als pols, amb determinades oscil·lacions que podien arribar fins latituds baixes i generar onades de fred, però que no deixaven de ser extensions de la massa d’aire fred dels pols. Amb l’escalfament global, els límits d’aquest sistema es van afeblint i la bossa d’aire fred deixa d’estar confinada al pol i es pot desplaçar, desfer-se, trencar-se i permetre que l’aire comparativament més calent de zones més meridionals arribi a l’Àrtic. Això fa que el gel es desfaci molt més de pressa i accelera tot el procés encara més.

Per fer-nos una idea de com de destacada pot ser la situació pensem que aquest any la temperatura a l’Àrtic ha arribat a ser més de vint graus per sobre del normal. I que hi ha hagut dies en els que la temperatura de l’aire estava per sobre dels zero graus. Al Febrer! Durant l’hivern Àrtic, temperatures per sobre del punt de congelació de l’aigua…

Aleshores s’entén que la superfície de gel sigui cada vegada més i més petita. I tampoc ens ha de sorprendre, ja que si seguim abocant gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, el més previsible és que obtinguem un efecte hivernacle.

De manera que gaudim d’aquest hivern i d’aquesta primavera anormalment normals. N’hi ha prou de fer una ullada a les gràfiques de temperatures a la zona polar per entendre que previsiblement en tindrem cada vegada menys vegades.

Inversió en ciència

dimecres, 4/04/2018

A Madrid es van presentar els pressupostos generals per l’Estat de l’any 2018 i, com és natural, tothom ha començat a mirar quins canvis hi ha a les partides que els afecten. Si ets científic, toca mirar com va el finançament de la Recerca, situada sota les sigles I+D+I, de Investigación, desarrollo e innovación, que la veritat es que sonen molt bé.

En realitat és una mica desconcertant i segons els medis que miri topo amb xifres una mica diferents. Imagino que segons si s’inclou la despesa en recerca militar es pot parlar d’un increment del 5.4% o del 8,3%. Això cal agafar-ho amb calma ja que és un increment sobre el percentatge de l’any anterior. Si parteixes d’un 1 %, un augment del 8 % resulta al final en un 1,08%. Al final la xifra de despesa prevista en recerca i innovació està al voltant dels 6300 milions d’euros.

En tot cas, detecto un poc interès general en aquestes xifres. Primer perquè ja es veurà si s’aproven, però sobretot perquè, fins i tot si s’aprovessin, el més probable és que tot plegat sigui un valor irreal. Des de fa ja uns quants anys, la xifra prevista per dedicar a la ciència és una dada poc rellevant ja que quan arriba el final de l’any, resulta que no s’ha gastat. I no en una petita part, no. L’any passat només es va executar un terç del que estava previst.

De manera que s’imposa el pensar que tant se val la xifra que aparegui ara. Com si es diu que triplicaran la despesa prevista en ciència. Si al final no es fan servir aquests diners, tot plegat acaba quedant en un exercici de pura fantasia. A més, una fantasia depriment ja que de bon començament el pressupost és minso. La mitjana europea de despesa en ciència i tecnologia és del voltant del 2 % i en països d’aquells que un pensa que caldria imitar hi destinen gairebé el 3 %, més que res perquè saben que la ciència no és una despesa sinó una inversió. En canvi, a Espanya la despesa frega un trist 1 %.

Un 1 % del que, si fem cas de l’experiència dels últims anys, al final és quedarà en un terç o menys.

És difícil no pensar que, sota una capa de maquillatge feta de promeses i declaracions sobre com d’important és la I+D+I, la realitat és que pels qui controlen la despesa als ministeris la ciència té una valoració més que pobre. Aquell “que inventen ellos!” que va deixar anar Unamuno està fermament arrelat a la consciència i un país que actua d’aquesta manera té un futur molt pobre.

L’atenció materna és rellevant, però NO modifica el codi genètic

dimarts , 3/04/2018

La manca d’atenció materna en les primeres setmanes de vida altera el codi genètic”. Una notícia que va ocupar un indret destacat a les seccions de ciència de molts medis de comunicació fa uns dies. És comprensible ja que lligar una cosa tan bonica com les atencions maternes, l’amor de la mare, amb el mateix DNA del fill resulta irresistible. Per desgràcia, tanta irresistibilitat va fer que es passessin per alt alguns detalls importants.

El primer. El codi genètic no el canvia ni l’amor de la mare ni res de res. És un error molt freqüent confondre el genoma amb el codi genètic. El codi genètic és un codi. Un sistema per llegir i interpretar la informació continguda al DNA. Els gens són les instruccions perquè la cèl·lula pugui fabricar proteïnes, però les molècules que formen el DNA i les proteïnes són diferents. Nucleòtids en el cas del DNA i aminoàcids en el cas de les proteïnes. Els biòlegs tenien clar que l’ordre en que estaven units els nucleòtids en un gen indicava l’ordre en que calia posar els aminoàcids en la corresponent proteïna. Als anys seixanta, el gran tema de la biologia va ser desxifrar el codi genètic. Això volia dir, descobrir quina seqüència de nucleòtids corresponia a cada aminoàcid.

Al final es a descobrir i ara el codi genètic es troba en forma de tabla a tots els llibres de biologia. Allà pots veure que tres adenines seguides (AAA) correspon al aminoàcid lisina, o que la combinació (CGA) indica que cal posar una arginina. Només és un maleït codi. Una correspondència entre un sistema de lectura (del DNA) i un altre (de les proteïnes). I resulta que és el mateix per nosaltres, els escarabats, els rovellons, els dinosaures, les falgueres i tots els éssers vius de la Terra. Mai no canvia!

Aleshores, que és el que van trobar que canvia si la mare para poca atenció a la cria?

La resposta directa i difícil d’entendre és que canvia el nivell de mobilització de retrotransposons i el grau de metilació en indrets d’unió YY1 d’algunes zones de l’hipocamp de les cries.

Molt bé. I això que vol dir?

Doncs que encara que acostumem a tenir la imatge del DNA com una llarga i estàtica seqüència de nucleòtids, la realitat és que és una estructura més dinàmica del que sembla. En particular, tots tenim unes coses anomenades “transposons”, que són fragments del DNA que “salten” (es transposen) d’una banda a l’altra de la cadena. Poca broma perquè quasi la meitat del nostre DNA són transposons. I si mirem les plantes, encara n’hi ha més. El 90% del genoma de l’arròs no són els gens de l’arròs sinó transposons. D’aquests elements n’hi ha de varis tipus, i uns d’ells, probablement emparentat amb alguns virus, s’anomenen retrotransposons.

El cas és que es mouen, es copien i es tornen a col·locar en altres indrets del DNA. El que van fer els investigadors va ser analitzar quin efecte tenia el fet de rebre més o menys cura per part de la mare sobre el grau de mobilitat dels retrotransposons d’una part del cervell. Per fer-ho van agafar ratolins femelles i van separar les mares cuidaven molt les cries d’aquelles que passaven d’elles. Hi ha una idea molt romàntica sobre com les mares cuiden les cries, però la vida real és una mica diferent. Per exemple, en rates i ratolins, no és gens infreqüent que la mateixa mare es cruspeixi les cries que no pot mantenir i així es pot assegurar que algunes tirin endavant.

El cas és que una vegada separats els grups, van analitzar els retrotransposons del cervell de les cries i van trobar que en un cas n’hi havia més que en l’altre. Com més els cuidava la mare menys salts de retrotransposons detectaven.

Interessant? És clar! Tot i que tampoc cal exagerar. Els estímuls ambientals tenen efectes sobre el DNA, sobre les alteracions epigenètiques, sobre la manera d’expressar-se i, sembla, sobre el moviment dels transposons (però NO sobre el codi genètic!). De totes maneres, caldrà confirmar l’estudi i anar amb peus de plom abans de fer el salt dels ratolins als humans. Els ratolins tenen molts més transposons que els humans, de manera que no ens atabalem ni comencem a assenyalar les pobres mares com a responsables dels canvis que tinguem al genoma.

Crater II i altres galàxies veïnes

dimecres, 28/03/2018

La Via Làctia és la nostra galàxia. L’agrupació de dos-cents mil milions d’estrelles que viatgen plegades per l’espai i que constitueixen l’illa còsmica en la que el nostre Sol fa la seva vida. Però la Via Làctia no està sola sinó que forma part d’un grup de galàxies unides per la força de la gravetat i que es desplacen per l’univers com un grup consolidat. Andròmeda és l’altre gran galàxia d’aquest “grup local”, però n’hi ha un grapat més.

Ara bé. Al voltant de la Via Làctia hi ha una sèrie de galàxies més petites que van orbitant al seu voltant. Formarien un subgrup totalment depenent de la nostra. Les dues més conegudes serien els núvols de Magallanes, que són visibles a ull nu si et trobes a l’hemisferi sud. Però n’hi ha més. En realitat bastantes més. Per ara en coneixem cinquanta nou! I segurament la xifra seguirà augmentant. Les dues últimes en incorporar-se a la llista, anomenades Carina II i Carina III, es van descobrir aquest gener.

De totes maneres, una de les galàxies que va causar més sensació va ser l’anomenada “Crater II”. Aquesta galàxia va passar totalment desapercebuda fins l’any 2016 però quan la van identificar va resultar ser relativament gran i propera. De fet és la tercera més gran de totes les que orbiten la Via Làctia. Aleshores, com era que ningú l’havia detectat?

Doncs perquè Crater II va resultar ser una galàxia extremadament fosca i feble. Les seves estrelles no estan agrupades en un nucli central molt brillant com acostuma a passar sinó que estan tan disperses que en realitat es fa difícil definir amb precisió els seus límits.

Viure en algun planeta situat en aquestes galàxies veïnes ha de ser ben curiós. Al cel han de veure la Via Làctia com una taca brillant molt més destacada del que nosaltres podem veure. Si mirem al cel, gairebé tot el que observem forma part de l’interior de la via làctia. Només Andròmeda i els núvols de Magallanes en son aliens i per la mida i la distància, no destaquen especialment. Però des de les galàxies veïnes, la comparativament molt més gran Via làctia hauria de ser ben visible i tot un espectacle al firmament d’aquests mons alienígenes.

Esperança de vida

dimarts , 27/03/2018

La recent mort de l’Stephen Hawking va fer que, com era previsible, es repassés la seva obra i la seva trajectòria vital. Per descomptat, la malaltia que l’afectava ha sigut àmpliament esmentada i en moltes ocasions s’ha destacat una dada curiosa. Quan li van diagnosticar tenia vint-i-un anys i els metges li van donar uns tres anys de vida. Malgrat això, va viure fins als setanta-sis, que vindria a ser, gairebé, una vida de durada estàndard per un home.

Però aquesta dada, tot i que fa gràcia i val la pena remarcar-la, no resulta tan estranya. És una situació similar a la de sorprendre’s que algú visqués fins als noranta anys en l’època medieval, quan l’esperança de vida era de poc més de trenta. El problema és oblidar que l’esperança de vida només és un valor estadístic, i mai hem d’oblidar com cal entendre les estadístiques.

Tot i que és una mica més complicat, una aproximació senzilla vindria a dir que si per determinada malaltia l’esperança de vida és de tres anys, podem esperar que la meitat dels pacients es morin abans de tres anys i l’altra meitat ho facin després. Quant de temps després? Ah…! Això no se sap. Pot ser molt després. Igual que els que moren abans pot ser un dia abans dels tres anys o un dia després del diagnòstic. I, de nou, cal no oblidar que parlem de valors estadístics. D’entrada no acostuma a haver-hi manera de saber en quina de les dues meitats et trobaràs tu.

Per tant, que algú visqui més anys dels que indica l‘esperança de vida no és estrany. La meitat dels pacients ho aconsegueixen. I alguns viuen molt i molt temps. A més, com que com més temps sobrevisquis, més oportunitats tindràs de gaudir de nous tractaments, la cosa cada vegada serà més prometedora. D’altra banda, la majoria de malalties no es presenten de la mateixa manera. Hi ha formes més o menys greus, organismes que presenten més o menys resistència, no totes afecten sempre als mateixos òrgans… al moment del diagnòstic es difícil preveure com progressarà en cada cas individual. Per això, és més aviat infreqüent que els metges es mullin amb els anys que donen de vida a un pacient. El que passa és que quan esmenten alguna xifra estadística, immediatament s’interpreta com els anys que m’han donat a mi. Una interpretació errònia, comprensible, però errònia.

Això dels valors mitjans té els seus secrets i els seus absurds. Sovint es diu que si es pregunta a la gent descobrirem que hi ha dos valors dels que tothom afirma que esta per sobre de la mitjana: El coeficient intel·lectual i la mida del penis. En realitat, la meitat de la població ha de tenir un CI de menys de 100 i la meitat dels homes de per aquestes contrades ha de tenir un penis de menys de tretze centímetres. Però intenta trobar algú que ho reconegui!

Refugi ocasional

dilluns, 26/03/2018

És com una illa isolada on buscar refugi durant les tempestes. Endinsar-se en el coneixement científic resulta gratificant per sí mateix, pel plaer d’aprendre coses noves, d’entendre com és el mon que ens envolta, pel gust de fer un esforç intel·lectual que et recorda que encara pots fer servir les neurones. I també perquè tens unes regles de joc més o menys clares en les que la principal regla és no fer trampes. Una de les coses més tristes de les pseudociències, dels gurus de nutricions esotèriques o dels xarlatans que es fan passar per sanadors, és la manera com trenquen les regles del joc i enlloc de dades i arguments esgrimeixen falsedats i fal·làcies

Aquest racó de repòs espiritual intel·lectual que ofereix el coneixement científic el trobo particularment útil en temps convulsos, quan la major part de les declaracions que sents als medis de comunicació traspuen falsedat, cinisme, engany i interessos. Quan escoltes defenses aferrissades d’arguments que són manifestament falsos però que qui els empra pot fer-ho tranquil ja que sap que no tindrà cap penalització per fer-los servir. Quan sent proclames plenes de menyspreu per unes o altres opinions i quan tenir al darrera el poder, la força i la manca d’escrúpols fa que els nivells de rancúnia que destil·len algunes xarxes socials esdevinguin irrespirables.

Aleshores, refugiar-se una estona en la ciència és com una alenada d’aire fresc. Les lleis de la física no es poden tergiversar sota interpretacions imaginatives de la realitat. Les proporcions en que els gens es transmeten no depenen de les relacions de poder entre personatges amb més poder que coneixements. Les equacions no donen resultats diferents segons les afinitats de qui faci els càlculs. La gent no es fa fotografies absurdes a l’interior d’una cèl·lula. I les paraules que fem servir volen dir exactament el que volen dir i no allò que ens va be en un moment donat.

Oh! És clar que després hi ha la ciència de la vida real. No gaire diferent que altres camps de l’activitat humana, des de la literatura fins la judicatura. Enveges entre col·legues, poderosos que s’aprofiten del seu estatus, ignorants que no saps com van aconseguir treure oposicions que els han obert la porta a càrrecs que exerceixen indignament, el que són brillants però massa discrets, els qui menteixen per progressar, els que van amb el lliri a la ma i creuen que pel fet de tenir raó els la donaran… Totes les actituds humanes amb les seves misèries i les seves grandeses, però no parlo d’això sinó de la part “abstracta” de la ciència.

No cal dir que aquest refugi el pots fer servir ocasionalment ja que no tindria sentit aïllar-se del que passa al teu voltant. Però és una sort disposar d’aquest comodí. Altres trobaran refugi en l’art, la música, la gastronomia o el que sigui, però en tot cas la ciència també és una opció.

Un llibre en territori estrany

divendres, 23/03/2018

La ciència és un tema que interessa en general però que no sempre està ben representada a la societat. Molts diaris tenen una secció de ciència, però també és veritat que freqüentment costa de trobar i està oculta per la secció de societat, cultura, o alguna altra de més renom. Altres ho tenen més clar i apareix sense problemes, sovint agrupada amb”salut”. Això ho veiem a diaris com el Washington Post, al The Japan Times o a el Mundo. I és una barreja assenyada ja que les millores en temes de salut acostumen a requerir una bona quantitat de ciència.

Però en altres situacions la cosa ja trontolla i la ciència la trobes amb companys de viatge desconcertants. Amb la publicació del llibre de les 100 preguntes sobre el càncer, m’he trobat que l’he vist a més d’una llibreria en indrets que catalogaria de sorprenents.

Per exemple, no hauria esperat trobar-lo envoltat de llibres sobre acupuntura, dietes detox, Reiki o tractaments holístics per transmetre energia al DNA ancestral, però passa amb més freqüència del que semblaria. Probablement part de l’explicació sigui que hi ha més, moltíssims més, títols sobre aquesta mena de temes que no pas sobre ciència o salut serioses.

Això genera una roda perversa. Si quan es parla de ciència i salut, el que es posa damunt la taula són fantasies pseudocientífiques i si els llibres que hi ha a les prestatgeries marcades sota el lema “salut” són més aviat d’autoajuda o d’esoterisme, la ciència de veritat acaba per quedar arraconada i tothom acaba associant ciència amb aquests temes. Com que dins del “tothom” hi ha els llibreters, el tema es va mantenint. El mateix deu passar amb els periodistes. Potser tampoc sigui tan greu i la societat prefereixi fantasies agradables a realitats més incomodes. La llei de la oferta i la demanda.

De totes maneres, se’m farà estrany anar trobant el llibre a una secció que jo catalogaria de moltes maneres, però no de medicina i/o ciència. Suposo que m’hi hauré d’acostumar. Ep! No sempre és així, però quan passa la veritat és que fa molta gràcia (millor prendre-ho amb humor).

Silfi; la primera extinció documentada

dijous, 22/03/2018

Hi ha històries que es repeteixen una vegada i altra, però sempre hi ha una primera vegada. Al menys una primera de la que en tenim constància. Doncs en el cas d’espècies extingides directament per culpa dels humans, el primer cas documentat probablement sigui el d’una planta anomenada Silfi i que els antics romans van sobreexplotar fins fer-la desaparèixer.

El silfi era una planta autòctona de la Cirenaica, la zona de l’actual Líbia. En aquell temps no era tan desèrtica com actualment i la planta es podia trobar en una franja d’uns cinquanta quilòmetres d’ample i uns dos-cents quilòmetres de llargada, tot seguint la línia de la costa. Creixia de manera salvatge i tots els intents per conrear-la van fracassar, de manera que els habitants de Cirene s’havien d’acontentar recollint-la del camp.

Però era una feina molt rendible i, de fet, era una de les principals fonts d’ingressos de la ciutat. El silfi valia gairebé literalment el seu pes en denaris de plata ja que tenia un grapat d’aplicacions tant en la cuina com a la farmaciola. Se n’aprofitaven les plantes, les arrels, la tija i, sobretot, la resina que deixava anar, que en aquell temps anomenaven “laser” o “laserpicium”. També deien que el bestiar que s’alimentava amb silfi tenia una carn més saborosa. I com a medicament el feien servir per tractar malalties de la gola, la febre i, sobretot, com anticonceptiu, avortiu i inductor de la regla.

La planta era coneguda pels grecs i Teofrast, un deixeble d’Aristòtil, ja en va fer alguna descripció. També ens han arribat dibuixos i monedes amb la planta gravada. I és que era tan important pels habitants de Cirene, que la tenien afegida a les seves monedes.

Però amb l’arribada dels romans, el seu consum es va disparar i malgrat les mesures que es van prendre per limitar la seva explotació, el poc seny, el mercat negre i l’ambició típicament humana, van fer que acabés per desaparèixer. L’any 50, van enviar un exemplar a Neró que, segons Plini el vell, ja era l’únic que havien pogut trobar a tota la Cirenaica. Mai més se’n va trobar cap altra. Durant un temps es van fer servir succedanis de menor qualitat i finalment es va deixar córrer.

D’intents per trobar-ne o, simplement per identificar-la ja n’hi ha hagut uns quants. A partir de les descripcions es pensa que es deuria tractar d’una espècie del gènere Ferula. Hi ha qui pensa que podria ser alguna de les espècies que encara existeixen i simplement no sabem identificar el que tenim davant dels nassos. Però això sembla improbable. Amb el valor que tenia, els antics romans no els hauria passat per alt.

Sigui com sigui, no deixa de ser intrigant preguntar-se quin gust tindria el famós silfi. El més probable és que no ens agradés ja que, malgrat les similituds, a la cuina romana es valoraven sabors que ara ens semblarien massa estranys o forts. Qüestió de costums, és clar. Però difícilment ho podrem verificar. Del silfi ja només en queden gravats a les monedes, dibuixos als escuts heràldics, lloances als textos antics i una lliçó sobre com cal tractar el que la natura ens ofereix. Una lliçó que sembla que no aprenem de cap manera.

Defenses contra microbis

dimecres, 21/03/2018

Entre les moltes curiositats dels ornitorincs, que realment en són moltes, n’hi ha una de poc coneguda. Les femelles ponen dos o tres ous dels que neixen unes cries extremadament desvalgudes. Com que són mamífers, han de mamar, però les femelles no tenen mugrons. La llet surt per uns porus i les cries la llepen de la superfície del cos de la mare, entre els pels i uns solcs a la pell per on s’hi acumula una mica.

Això vol dir que les condicions de neteja de la llet que prenen són, com a mínim, discutibles. Junt amb la llet s’empassaran brutícia, microbis i tot el que hi hagi enganxat als pels del cos de la mare ornitorinc. Un problema rellevant per unes cries que neixen sense gairebé sistema immunològic. Ah! Però la natura és sàvia (de vegades ho és) i ha dotat al sistema d’alimentació dels petits ornitorincs d’un sistema de defensa prou arregladet. La llet de la mare incorpora una petita proteïna amb una potent activitat antimicrobiana. La mateixa llet disposa del sistema per eliminar bacteris. Com que l’estructura d’aquesta proteïna es plena de cadenes recargolades com si fossin rinxols, l’han batejat com “proteina Shirley Temple“en honor a l’actriu.

En realitat això no és tan estrany i des de fa un temps s’està treballant en identificar sistemes per eliminar bacteris més enllà dels clàssics antibiòtics fets pels fongs. Els que s’anomenen “pèptids antimicrobians” estan apareixent en organismes i sistemes d’allò més diversos.

Per exemple, la sang dels cocodrils és particularment efectiva liquidant microbis. D’allà hi ha extret uns quants pèptids amb diferents activitats contra bacteris i virus. La del drac de Komodo també resulta rica en compostos similars. I hi ha unes granotes que fabriquen els seus propis pèptids per defensar-se dels microbis. Molts animals que viuen en ambients on les infeccions serien molt probables, sobreviuen gracies a disposar d’un ventall de pèptids antimicrobians d’allò més variats i amb noms poc coneguts; catelicidina, hepcidina, copsina, aureina, histatina i molts altres.

Alguns, com la catelicidina o la histatina, també els fabriquem nosaltres mateixos i ja fan la seva feina eliminant bacteris de la pell o de la saliva. És bo recordar-ho perquè de vegades sembla que els humans som uns éssers desvalguts que no podem sobreviure sense tecnologia i civilització. La tecnologia i el coneixement milloren molt la supervivència i la qualitat de vida, però la nostra fisiologia ens permet defensar-nos de molts microbis amb una certa eficàcia. Potser no ens cal la mena de defenses que eviten que les ferides dels cocodrils s’infectin immediatament, però també tenim defenses adaptades al sistema de vida dels homínids.

Aquests pèptids no són antibiòtics en el sentit tradicional, però la seva activitat antimicrobiana pot resultar de molta utilitat a mida que els antibiòtics vagin perdent activitat per culpa de les resistències. Amb el temps també apareixeran resistències als pèptids antimicrobians, però tot aquest temps que haurem guanyat.

Quan pi no val 3.1416

dimarts , 20/03/2018

El nombre més famós de les matemàtiques és, amb tota probabilitat, pi. La coneguda xifra de 3,1416, que en realitat és una mica més llarga (3,141592653589793238462643383279….). De fet, en ser un nombre irracional, podem anar afegint decimals fins l’infinit (aquí teniu el primer milió de xifres). Per sort, a la vida real no cal afinar tant i amb els primers que ens sabem de memòria n’acostuma a haver prou.

Com tots sabem, pi és la relació que hi ha entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre. I la gràcia és que tant és la mida de la circumferència. La relació entre perímetre i diàmetre es manté, de manera que pi serveix per totes les circumferències imaginables…

O potser no.

En realitat, afirmar que pi sempre val 3.1416… no és exacte. En determinades condicions pi pot tenir valors diferents. Per allò que l’infern es troba en els detalls, quan parles del valor de pi en teoria cal especificar en quina mena de geometria ens movem. El clàssic valor de pi només és correcte en la geometria euclidiana. Com si diguéssim, en el pla de dues dimensions de tota la vida. Però de geometries n’hi ha altres, i aleshores les coses esdevenen interessants.

Per exemple una geometria corba seria la que tindríem en una superfície esfèrica. En aquestes condicions les coses funcionen diferent de la geometria plana a la que estem acostumats. Unes línies paral·leles s’acaben trobant, els angles d’un triangle no sumen cent vuitanta graus,…. i pi no te valor 3.1416. De fet, en aquesta geometria el valor de pi varia segons la mida de la circumferència!

Imaginem una esfera, com la Terra. Si volem saber el valor de pi d’una circumferència que passa per l’equador hem de dividir el perímetre pel seu diàmetre. Com que parlem d’una geometria corba, el diàmetre serà la línia que va des de l’equador fins al pol (que és on trobaríem el centre de la circumferència) i torna a baixar per l’altre costat fins l’equador de nou. I com que aquesta línia és exactament la meitat de l’esfera, és a dir la meitat del perímetre, la relació entre perímetre i diàmetre, no serà 3.1416 sinó 2.

Ara bé, si la circumferència no és exactament a l’equador de l’esfera, la proporció no es mantindrà i el valor de pi anirà variant.

Per això, quan diem el valor de pi, hauríem d’especificar que parlem del cas d’una geometria euclidiana. No ho fem perquè, a no ser que siguis un matemàtic treballant en coses molt complicades, és poc probable que t’estiguis referint a geometries no-euclidianes. A la vida normal considerem que el món, que l’univers, és euclidià i anem fent.

De totes maneres, això que l’univers és euclidià encara no està del tot clar. El problema de la curvatura de l’univers encara està obert. Té tota la pinta de ser efectivament euclidià, és a dir, amb una geometria plana. Però podria ser que fos corbat o hiperbòlic a gran, grandíssima escala. Si fos així, ens semblaria pla només perquè el grau de curvatura és tan extremadament petit que resultaria indetectable.

En tot cas no se si hi ha alguna religió que consideri que l’univers és pla perquè al creador li feia il·lusió que el nombre pi tingués un únic valor (per molt extravagant que aquest resulti ser). Sigui com sigui, si un dia viatgeu per l’espai-temps i us perdeu per universos paral·lels, una de les maneres per saber on heu anat a parar serà mirar el valor de pi. Si no és 3.1416 voldrà dir que no esteu al nostre univers.