Refotudament rodona

dijous, 30/03/2017

Fa poc va tornar a sortir a la llum la teoria de que la Terra no és rodona sinó plana. És curiós, però hi ha qui això de portar la contrària li agrada amb autèntica passió i, encara que les evidències diguin el contrari, es mantenen impertorbables defensant la seva postura. Aquesta vegada se n’ha parlat perquè un antic jugador de la NBA, en Shaquille O’Neal s’ha despenjat dient que la Terra deu ser plana ja que ell condueix de costa a costa dels Estats Units i “…la Terra és refotudament plana per a mi.” Un argument de pes, com podem veure.

Si algú creu que la Terra és plana, hi ha poc a discutir ja que qualsevol argument li semblarà pobre. Els càlculs fets pels grecs fa tres mil anys, les diferencies en les ombres en funció de la latitud, les imatges d’illes o vaixells desapareixent per l’horitzó, el viatge de Magallanes, la visió de la Lluna, les imatges des de l’espai… tot és insuficient davant el fet que miren a l’horitzó i ho veuen pla. Per tant, ningú acostuma a perdre massa temps discutint ximpleries.

Però hi ha un argument que trobo divertit. I té a veure amb la força de gravetat. Com anirien les coses si la Terra fos un disc pla i nosaltres estiguéssim a la part de sobre?

El fet que la Terra sigui rodona té una conseqüència que sovint passa desapercebuda. Hi ha allò que en diem “la força de gravetat”, que atrau els cossos seguint una llei que indica que l’atracció depèn de la massa dels cossos i de la distància que els separa. Nosaltres i tot cau sobre la Terra perquè el planeta sencer està exercint una força de gravetat que ens atrau. I ens atrau cap allà on hi ha el centre de masses del planeta. Com que el planeta és rodó, el centre de masses cau aproximadament al centre de la Terra. No és exacte, perquè la forma no es una esfera perfecte i al densitat no es reparteix homogèniament, però com aproximació ja ens serveix. Això vol dir que estiguis on estiguis, la tendència es a caure en direcció al centre de la Terra. I per això, tots els punts del planeta són molt equivalents.

Però, i si fos un disc enlloc d’una esfera?

Doncs aleshores, el centre de massa de la Terra estaria al centre del disc. Concretament en el mig de la vertical interior del centre del disc. Això voldria dir que la gravetat no ens estiraria cap avall, sinó cap al centre del disc. Els coses només caurien en línia vertical si estiguessin just al centre del planeta pla. Si estàs a la perifèria, notaràs una mica d’atracció gravitatòria cap un costat i moltíssima atracció en direcció al centre del disc, de manera que les coses caurien de costat. La direcció de la caiguda ens assenyalaria el centre del planeta pla.

Ara agafo un bolígraf, el deixo caure i… cau vertical. Potser és que estic situat just al centre del disc, però els bolis m’han caigut sempre cap avall fins i tot quan he viatjat lluny. La simple caiguda del bolígraf i fer servir una mica els coneixements que vaig aprendre a l’escola indiquen que el planeta no és pla, sinó rodó.  Em sap greu Shaquille O’Neal: la Terra és refotudament rodona.

(Ah! Que la gravetat tampoc existeix? Que tot és una conspiració per tenir-nos enganyats? És clar. Deu ser això….)

Mórdor? o la Comarca?

dimecres, 29/03/2017

Imaginem que haguéssim de decidir quin indret és més respectuós amb la natura, la biodiversitat i l’equilibri ecològic: Mórdor o la Comarca? Quin dels dos triaríem per viure? El que manté les característiques més naturals? O aquell on la pressió dels que hi viuen l’ha modificat fins fer-lo completament diferent del seu estat original?

Vigileu el que trieu, perquè estrictament Mórdor és l’indret més natural i primigeni, mentre que a la Comarca, l’activitat dels hobbits l’ha modificat completament i és qualsevol cosa menys “natural”.

La fascinació per tot allò natural porta, especialment als urbanites, a oblidar que la majoria de nosaltres no sobreviuria més d’una setmana abandonat en plena natura. I si la natura és de la que associem a indrets intocats, com les selves amazòniques o aquells ideals de les sabanes africanes, la nostra esperança de vida seria, de mitjana, de menys de 48 hores. La natura, en sentit estricte, és un lloc bastant espantós per la majoria dels humans del segle XXI.

En realitat, quasi tots triaríem, assenyadament, la comarca, malgrat que els camps de conreu haguessin acabat amb la biodiversitat i que l’equilibri ecològic no fos tal equilibri sinó un estat de desequilibri mantingut per la feina dels hobbits que conreen els camps. Els indrets amables per viure-ho potser no són les grans urbs, sinó els llocs on la natura ha sigut domesticada pels humans de manera endreçada. Indrets com la campinya anglesa que en el fons va ser la que va inspirar a Tolkien per descriure la Comarca.

La introducció de qualsevol espècie nova en un ecosistema té efectes immediats en els equilibris que s’hi donen. Això passa amb els depredadors, amb les molses, amb els insectes i amb els ocellets. Anar refent equilibris es part del cicle de la vida dels ecosistemes. I per descomptat, també passa quan arriben els humans. Nosaltres simplement ho fem a escala més important que la resta d’organismes, però no és res de nou al planeta.

En un sentit estricte, una ciutat, per molt artificial que sigui, no deixa de ser un ecosistema modificat pels humans amb la intenció de viure-hi millor. Altra cosa és que haguem actuat de manera gaire assenyada construint-la i que n’estiguem satisfets dels resultats. Però si la majoria de la població mundial va camí de triar anar a viure a ciutats, per alguna cosa deu ser. Per descomptat que si triessin anar a viure a la selva… viurien molt menys i molt pitjor.

Normalment no ens adonem que quan parlem de medi ambient, el que fem és deixar anar grapats inacabables de bonic tòpics políticament molt correctes però que, en la major part, són erronis o discutibles. Tampoc fem gaire cas de les xifres de producció d’energia, aliments o aigua, ni de les característiques del terreny real que ens envolta. Diem que volem una natura intocada, però ens sorprèn que això correspongui amb Mórdor. Ens agradaria viure en un indret com la Comarca, però no parem a pensar el que passaria si poséssim tres milions de persones vivint allà (exigint energia, aigua, menjar i alguna manera d’eliminar tots els residus que generessin).

És fàcil viure al món de les fantasies, però arriba un moment que cal tornar-se realista i acceptar que el món és com és i no com ens agradaria que fos. És més, també cal acceptar que la imatge idíl·lica que ens agradaria que fos realitat no ho serà mai, ja que no és compatible amb la realitat de la natura.

De nou, el càncer i l’atzar

dimarts , 28/03/2017

La notícia no és nova, però si vas una mica despistat pot semblar-ho. Un estudi de fa pocs dies afirma que dos terços de les mutacions que acaben causant un càncer són degudes a l’atzar. Dic que no és nou perquè fa un parell d’anys ja va sortir un altre article en aquest sentit que va generar un cert rebombori, especialment entre el públic general i els comentaristes de tertúlies. Ara, de nou, resulta interessant llegir els comentaris dels lectors sobre aquesta notícia. Sobretot per com confirmen la dificultat que mostrem els humans per acceptar que la mala sort existeix i que no tot té un motiu.

Des del punt de vista científic, no resulta gaire sorprenent. Que l’atzar forma part de la vida és una evidència i fins i tot es pot quantificar en alguns aspectes. En el cas de les mutacions el problema era senzill d’entendre. El nostre DNA és una cadena de tres mil dos-cents milions de nucleòtids units un rere l’altre. No és una única cadena, ja que està repartida en cromosomes, però la xifra no varia per això. El tema és que cada vegada que una cèl·lula es divideix ha de copiar amb precisió aquesta seqüència nucleòtid a nucleòtid, seguint un mecanisme bioquímic que anem coneixent cada vegada millor.

Si algú creu que es poden copiar tres mil dos-cents milions de molècules sense cometre cap error és que no coneix com funciona la química, els enzims, les cèl·lules i la realitat en general. Per descomptat que el sistema comet errors! Malgrat ser extraordinàriament eficient i disposar de mecanismes de verificació i de reparació, un error o altre s’acaba colant. Ah! I tenim milions de cèl·lules, de manera que errors de copia en el nostre genoma (això és: mutacions) els tenim repartits per tot el cos. No en tingueu cap dubte.

El que calia mesurar (ja ho sabeu, la ciència no es basa en opinar sinó en mesurar per verificar les coses) era quantes mutacions s’acumulen cada vegada i, d’aquestes, quantes  poden causar càncer. D’altra banda, també sabem que hi ha condicions ambientals que poden generar mutacions i càncer. Coses com el tabac, prendre el Sol, o exposar-se a radioactivitat generen danys directes al DNA i per tant causa mutacions. I finalment, podem heretar les mutacions que causen càncer en els casos de famílies que pateixen algun tipus de càncer hereditari.

El que ara han fet és calcular percentatges i han trobat que el tema es reparteix 66% per l’atzar, 29% per factors ambientals i un 5 % per causes heretades. Això són xifres generals ja que cada tipus de càncer és diferent, però els detalls són poc importants. La clau és que semblaria que la prevenció i fer vida sana no podria evitar dos de cada tres casos de càncer. També ho podem dir al revés: La prevenció i la vida sana pot evitar un de cada tres càncers. Són quasi cinc milions de casos que es podrien evitar cada any!

El problema és la dificultat per acceptar que les coses passin per atzar. Hi ha qui recorda que amb les mutacions no n’hi ha prou per patir un càncer. És cert. Les mutacions són un factor necessari, però no suficient. Això pot fer variar les xifres, però no farà desaparèixer els errors al DNA causats per l’atzar. També hi ha qui creu que el que passa no és per atzar sinó que simplement no en coneixem la causa. De nou, és possible que hi hagi factors ambientals, encara desconeguts, que modifiquin les proporcions, però les mutacions generades per l’atzar durant la copia del DNA seguirà sense desaparèixer. Per molt que juguem amb les paraules i filosofem sobre el concepte d’atzar, la realitat no canviarà.

Podem discutir les xifres i millorar les estimacions que han fet, per descomptat. Però que la cèl·lula no és una màquina perfecta lliure d’errors i que algunes mutacions que condueixin al càncer (i a altres malalties, és clar) apareixen pels inevitables errors en el funcionament de la maquinaria molecular de la cèl·lula és un fet que no podrem canviar, per molt que ens desagradi que les coses passin “perquè sí”.

La caiguda de l’arc de Malta

dilluns, 27/03/2017

Als llibres de “ciències naturals” es parlava de l’erosió com aquell procés de desgast causat en les roques per l’efecte del vent, l’aigua, el gel o alguns fenòmens químics. La imatge era que l’impacte minúscul gairebé imperceptible, però mantingut durant segles i segles, anava desgastant la roca i donant-li les formes que podíem veure en l’actualitat. Segons la duresa o fragilitat del material el procés anava més o menys de pressa, però sempre a un ritme inapreciable per l’ull humà.

És un concepte important per comprendre com s’han anat formant els perfils geològics que podem veure arreu, com les pedres, les roques i les grans formacions minerals han adquirit l’aspecte que podem admirar i, en general, com el món és com és.

Però fa un parell de setmanes va arribar la notícia de la caiguda d’una de les grans atraccions naturals de l’illa de Malta. Un arc anomenat “la finestra blava”, que oferia una visió espectacular de la costa maltesa es va enfonsar per causa del temporal que va caure sobre l’illa. De la nit al dia es van quedar sense aquell espectacle que fins i tot s’havia aprofitat per algunes escenes de pel·lícules i sèries d’èxit.

Aleshores no pots deixar de notar el contrast de la teoria amb la realitat. La finestra blava no es va anar desgastant lentament, granet a granet fins desaparèixer, sinó que de la nit al dia va deixar d’existir. Potser això vol dir que la manera com entenem el fenòmens de la erosió és una mica exagerat i no n’hi ha per tant? Potser el que compta són els fenòmens més violents?

En realitat l’únic que passa és que la geologia, igual que per exemple la biologia, no són matemàtiques. El concepte de l’erosió com un fenomen lent i insistent que va generant el desgast és correcte en general. Després de tot, sense molts segles d’erosió causada per les onades colpejant les roques de la costa, mai no s’hauria format la finestra blava. Però a la vida tot són equilibris, i quan un equilibri arriba al punt de ruptura les coses passen molt de pressa fins tornar a un nou punt d’equilibri, on torna a imperar el mecanisme lent. Si mirem com havia anat canviant en els últims anys es veu que ja era previsible la caiguda, tot i que potser no de manera tan espectacular.

Pretendre que la caiguda d’un arc contradiu l’explicació dels fenòmens erosius seria tenir una ment molt tancada o una necessitat imperiosa d’adaptar la realitat a la versió més simple de les teories.

En el camp de l’evolució passa una cosa similar. Hi ha la idea, posada sobre la taula pel mateix Darwin, que el canvi evolutiu és extremadament lent i constant. Tant, que resulta imperceptible i només el podem notar quan mirem el canvi que experimenten les espècies al llarg de milions d’anys. Potser en general això sigui així, però no hi ha motiu que obligui a mantenir un ritme constant. I, igual que amb la geologia, és perfectament plausible trobar situacions en les que el canvi evolutiu accelera el ritme.

Noves condicions ambiental, noves combinacions de gens mutats, nous contactes entre espècies o molts altres motius poder fer que espècies que gairebé no han canviat, es vegin forçades a adaptar-se o extingir-se. De fet, al mirar el registre fòssil és més freqüent veure aquests canvis de ritme que no pas el pas constant que imaginava Darwin.

Quan ho van proposar Niles Eldredge i Stephen Jay Gould, va representar un d’aquells daltabaixos en la comunitat científica, que després acaben en més aviat poca cosa. Després de tot, la idea general de Darwin no es veia afectada, i pel que fa als detalls…, bé, ningú amb dos dits de seny esperaria que els detalls que va proposar fa un parell de segles resistissin intactes el pas del temps. Gairebé cap teoria del segle dinou es manté sense canvis.

Cèl·lules mare i la mala medicina

divendres, 24/03/2017

Fa poc s’ha sabut que tres dones dels Estats Units han quedat cegues a rel d’un tractament que van rebre basat en cèl·lules mare i que no va anar com estava previst. Les dones patien problemes de degeneració macular i confiaven en la nova teràpia per, al menys, aturar la progressió de la malaltia. Una teràpia per la qual van pagar uns 5000 dòlars i que estava basada en les anomenades “cèl·lules mare mesenquimals”. Poc després del tractament van perdre la visió i en anar a un altre metge, només van poder constatar la magnitud del desastre.

Aquesta és d’aquelles situacions que fa ràbia haver-ho encertat. Fa un parell d’anys ja explicava que això de les teràpies amb cèl·lules mare té molt potencial, però encara està en fase experimental i cal tenir paciència. N’hi ha molt poques que ja es puguin aplicar als pacients. Un detall important que contrasta amb les clíniques que ofereixen tota mena de tractaments basats en aquestes cèl·lules i que, en realitat, no més intenten guanyar molts calers oferint unes cures que encara tenen molts problemes.

En aquest cas, la idea es agafar mostres de greix de les pacients per obtenir les cèl·lules adiposes. Entre elles hi ha cèl·lules mare que, tractades convenientment, es poden transformar en altres tipus cel·lulars. No és una cosa senzilla i no pots deixar-ho a l’atzar ja que la cèl·lula que posis no sap en que vols que es converteixi. Un tractament similar l’estan fent al Japó, però van amb compte i primer tracten les cèl·lules amb determinades proteïnes que encarrilen les cèl·lules cap a teixit de la retina. Només quan ja tenen clar que s’estan convertint en el que vols, és quan les administren a l’ull del pacient. I, per si de cas, només es fa el tractament a un ull. El segon ull ha d’esperar a veure com han anat les coses.

Res de tot això ho van fer a les clíniques on van tractar aquestes tres pacients. Primer van obtenir el greix i el van tractar amb plasma de la sang, que conté les proteïnes per activar les cèl·lules mare. Tot seguit les van injectar als ulls (als dos ulls de cop!!) i van esperar que, en aquell ambient, les cèl·lules esdevindrien teixit de la retina.

A més, tot plegat era un estudi experimental, però sembla que les pacients no ho tenien clar ja que van pagar pel tractament. Quan formes part d’un estudi experimental, no has de pagar res. De fet, estàs acceptant un cert risc ja que serà un dels que provaran per primera vegada el tractament. En aquestes clíniques, però, no acaben d’aclarir als pacients que allò és un estudi experimental i els fan creure que el tractament ja està estandarditzat. Tot plegat un engany que ha acabat malament i amb les tres pacients sense visió.

Segur que hi ha hagut més casos. Si viatges a l’estranger, sobretot a països amb legislacions sobre salut pot estrictes, pots veure anuncis de clíniques que fan promeses de tractaments que simplement no existeixen encara. A internet se’n troben moltes i molt del que diuen és un punyeter disbarat. Això sí, un disbarat ple de fotografies amb pacients somrients i promeses de teràpies d’alta tecnologia. I és que les cèl·lules mare tenen un aire de promesa que a persones malaltes pot portar fàcilment a deixar-se enganyar.

Tot plegat és un desastre, perquè el potencial d‘aquests tractaments és, efectivament, molt gran. Segurament podrem curar moltes coses amb teràpies cel·lulars. Moltes, però per cert que no tantes com prometen. I de ben segur que, per molt desesperant que sigui pels malalts, encara cal esperar a que la tecnologia sigui més eficient i més segura.

Les rodes del robot marcià

dijous, 23/03/2017

És un dels aparells més complexos que s’han enviat a l’espai. Transporta tota mena de sistemes de mesura, laboratoris analítics, sistemes de comunicacions, protocols de guiatge,… No és poca cosa tenir un rover prenent mesures i fent experiments durant quatre anys mentre va circulant per la superfície de Mart, dirigit a distància des de la Terra.

I de tota aquesta tecnologia, el que més problemes està donant són… les rodes.

Fa poc, en un control rutinari, es van detectar un parell de forats que indiquen que el desgast de les rodes del Curiosity segueix progressant. No és la primera vegada que troben problemes a les rodes. Fa un parell d’anys ja van aparèixer esquerdes i forats i es van adonar que el desgast, inevitable, anava més ràpid del que tenien previst.

Les rodes del Curiosity son fetes d’alumini, de mig metre de diàmetre, quaranta centímetres d’ample i amb uns sortints de 7 mm que l’ajuden a agafar-se millor al terra alhora que permeten identificar la posició exacta de les rodes.

Els primers danys van ser rascades, esquerdes i algun forat en l’estructura. Però eren danys que no havien afectat aquests sortints, de manera que eren controlables. Ara, però, algunes d’aquestes marques s’han trencat, i això ja és una mica més preocupant que no pas els danys previs.

El problema sembla que era el tipus de terrenys amb que va topar. Hi havia moltes pedres molt cantelludes que, a diferència del que havien trobat en els assaigs a la Terra, no lliscaven cap enrere quan la roda passava per sobre. En algunes ocasions tot el pes del rover quedava sobre una única roda situada sobre una d’aquestes pedres i el trencament era inevitable.

La solució en aquell moment va ser la més simple. Vigilar millor per on es ficaven. El que passa és que no sempre pots triar un camí sense obstacles. I des de la Terra, no sempre pots preveure totes i cada una de les pedres per on passa el robot. En tot cas, el desgast es va contenir, al menys fins ara.

La cosa encara no és excessivament greu i l’aparell pot seguir circulant, però els danys recorden que el temps passa i que aquestes missions tenen durades limitades. Tot i així, l’experiència servirà per millorar les rodes del proper rover, previst per l’any 2020.

I, com sempre que trobo alguna cosa de Mart, aprofito per buscar la web de la NASA com va l’altre rover, l’Opportunity. Doncs segueix actiu i tot just fa uns dies va abandonar el cràter Endeavour. Ja porta recorreguts més de 44 quilòmetres i en actiu des de fa tretze anys. Considerant que la missió havia de ser de noranta dies, no està gens malament!

El camí del dromedari

dimecres, 22/03/2017

La pregunta típica de quantes gepes tenen camells i dromedaris ja és tot un clàssic. Els camells (Camelus bactrianus) en tenen dues i els dromedaris (Camelus dromedarius) només una. Per això sempre em preguntava com era que el dibuix característic del tabac marca “Camel” hi aparegués un dromedari enlloc d’un camell. Suposo que la resposta és que en anglès, el dromedari també es diu “camell aràbic” (arabian camel), de manera que no era un problema zoològic sinó lingüístic.

Camells i dromedaris tenen una història curiosa. Com que els van domesticar fa milers d’anys, poc a poc les poblacions salvatges han anat desapareixent i ja només queden els domesticats… o algunes poblacions que han recuperat un estat més o menys salvatge en indrets llunyans.

El dromedari, que és el que per aquí tenim més vist, van arribar al Sahara portats pels romans a partir de dromedaris de la península aràbiga, d’on son originals. Com és natural, aquesta mena d’animals tenen molt èxit allà on hi hagi un desert o un clima desèrtic. Però també podem trobar-los en altres indrets.

Alguns dromedaris van arribar a les illes Canàries cap al segle XV. En realitat no està del tot clar qui els va portar, però no seria difícil ja que l’expansió dels dromedaris havia arribat a les costes de Barbaria. En tot cas, l’arribada va tenir èxit i des d’aleshores hi ha dromedaris a les illes afortunades.

Però a aquests animals encara els quedava camí per fer. Al segle XIX, alguns dromedaris de Canàries van ser portats a Austràlia, per fer, com sempre, feines de transport. Era una tria lògica ja que allà també hi ha molt desert. I realment s’hi van adaptar sense problemes. Els dromedaris van anar fent junt amb els cangurs i els koales fins la dècada dels vint del segle passat. Aleshores van arribar els vehicles a motor i els dromedaris van perdre importància.

El cas és que un número relativament gran de dromedaris es van abandonar i van començar a viure al seu aire. La població va tenir èxit i ara ja n’hi ha al voltant d’un milió. Una població gran que creix a bon ritme. Tant, que dobla el seu nombre cada vuit o deu anys i van camí d’esdevenir un problema.

Ara ja comencen a prendre mesures, però amb èxit relatiu. Intenten aprofitar-ne la carn per al consum, però la demanda no és gaire gran i no serveix per frenar el creixement. Com que els australians ja estan escarmentats en això de les introduccions d’animals i els efectes que causen, suposo que no trigaran a posar-hi algun remei. Es de preveure que els dromedaris seran més senzills de controlar que els conills.

En tot cas, si es busquen poblacions de dromedaris salvatges, sembla que cal anar a Austràlia. No són estrictament salvatges, sinó “naturalitzats”, però és el més semblant que s’hi pot trobar.

Precaucions o paranoies?

dimarts , 21/03/2017

Un problema habitual a la vida és saber trobar el punt just entre la precaució i la paranoia. No deixarem la porta de casa oberta, però si ets una persona normal potser tampoc cal un triple pany amb fulla d’acer, càmeres de seguretat i habitació del pànic. Val la pena anar al metge quan et trobes malament i també fer controls periòdics de salut, però és absurd fer-te una analítica cada setmana per si de cas. La por és un instint bàsic per sobreviure, però cal evitar patir un excés de por.

Això cada vegada és més difícil perquè hi ha tota una indústria destinada a guanyar diners amb les nostres pors. Era assenyat això d’identificar els perills i prendre precaucions. Però tot plegat s’ha hipertrofiat i ara ja s’inventen perills o s’exageren fins l’infinit els perills reals, només per espantar-nos i vendre’ns solucions que ens ofereixin sensació de seguretat. Ens espanten amb la delinqüència, amb el terrorisme, amb els refugiats… i molt, moltíssim, amb la salut i l’alimentació.

Ens diuen que mengem malament, que l’alimentació que tenim és la causa d’innombrables malalties, que ens estem intoxicant o que tenim un grapat de dèficits nutricionals. Els aliments han d’estar enriquits en omega tres, vitamines, antioxidants, minerals, oligoelements, probiòtics, i aminoàcids, però sobretot han de ser sense lactosa, gluten, greixos saturats, sal, sucre, transgènics, additius i químics en general. Finalment, és important aconseguir tot això amb productes naturals, orgànics, biològics, sostenibles i sense manipular. També va bé que siguin productes de proximitat i ecològics, unes característiques que misteriosament també les apliquen a coses com ara les baies de l’Himàlaia o els kiwis de Nova Zelanda.

Si el que mengem no compleix tot això, morirem intoxicats de maneres espantoses o patirem de greus problemes de malnutrició i, a sobre, serà culpa nostra per ignorants, inconscients, insolidaris i poca-soltes en general.

En realitat, gairebé res del que es diu és estrictament cert. Sí que necessitem les vitamines, els antioxidants i tot això, però els aliments ja en contenen i gairebé mai no cal afegir-ne. També és cert que hi ha persones que han d’evitar la lactosa o el gluten, i que tots hem de menjar poca sal, sucre o greixos, però la immensa majoria de nosaltres podem consumir aquests nutrients sense problemes. El tema de les quantitats és responsabilitat nostra i només cal una mica de seny. I el tema dels transgènics i els additius, en el fons torna a ser el negoci de la por ja que la major part dels perills que anuncien, són inventats o exagerats. Després de tot, espantar és fàcil ja que, qui es mira les dades?

Això no es limita al menjar. Ens volen posar la por al cos amb els controls mèdics, els plaguicides, el soroll ambiental, les línies que deixen al cel els avions, l’aigua que bevem, els estris de cuina que fem servir, el material amb que es van construir les cases on vivim, l’horari que fem, l’edat a la que tenim fills, la manera com els alimentem, com els eduquem, les hores que els nens dediquen a jugar, els telèfons amb que ens comuniquem o la quantitat d’informació que processem. Res no escapa als mercaders de la por.

A sobre, els traficants de la por juguen amb avantatge, ja que resulta senzill espantar-nos. No som experts en tot, de manera que potser sí que allò que assenyalen és terrible per la salut. Potser som uns forassenyats per no fer-ne cas. Potser només és casualitat que ara vivim molts més anys que cap generació en tota la història de la humanitat.

És difícil trobar l’equilibri entre la prevenció i la paranoia. Perquè tampoc es tracta de considerar que res comporti cap perill. Però l’onada de pors que volen imposar-nos em té una mica fins al capdamunt. Després de tot, al final ens morirem tots. El que no faré és seguir el joc dels qui gaudeixen vivint espantats, dels paranoics que imaginen perills en tot el que fan o mengen i dels qui tenen negocis muntats en base a les nostres pors.

Bolet de sang

dilluns, 20/03/2017

Si t’entretens una mica pots trobar gent que ha fet llistes d’allò més curioses. Després hi estaràs d’acord o no, però al menys et pots entretenir una mica. Això de no estar-hi d’acord pot ser per motius personals, sempre discutibles, però també perquè contenen errors més rellevants. Avui he trobat una d’aquestes llistes que haurien de refer (la llista o el nom). Es tracta  la de les plantes més lletges del món, però com acostuma a passar, a la llista hi han posat alguns fongs, oblidant que els bolets no són plantes.

Però deixant de banda aquesta errada, que ja és tot un clàssic, un dels organismes de la llista m’ha cridat l’atenció. Un fong anomenat “fong de dent sagnant” (Hydnellum peckii), que no se si es pot catalogar de lleig, però curiós sí que n’és. I molt!

El seu aspecte és el d’una pasta blanquinosa o rosada en la que, quan són joves, destaquen unes gotes de líquid vermell com la sang que sembla supurar. Amb el temps, aquestes taques desapareixen i queda molt menys llampant, però mentre les té, no pots deixar de fixar-t’hi. Quan l’he vist he pensat que seria un fong d’algun indret exòtic, però al mirar la seva distribució he vist que n’hi ha per Amèrica i també per Europa. De fet, aquí se’n pot trobar i té diferents noms, que van des de “la dent del diable”, fins al “pastisset de nata i maduixa”, però en general és el “bolet de sang“.

No he trobat quina és la funció del líquid que deixa anar. Només que conté un colorant vermell amb acció anticoagulant anomenat atermentina. Ja sembla una broma que aquesta mena de “sang” del fong sigui anticoagulant, però és clar, de sang només en té el color. També per això s’ha fet servir com a colorant. Químicament és una benzoquinona, concretament la 2,5-didroxi-3,6-di(p–hidroxifenil)-1,4-benzoquinona. Una dada d’aquelles que només interessa als químics, però que fa gràcia tenir disponible.

Malgrat l’aspecte (dubtós) de pastisset, el fong no es considera comestible. No es que sigui verinós, però té molt mal gust i fa mala olor. De manera que si el trobeu, el millor que podeu fer és fer-li una fotografia i deixar-lo tranquil.

Però el cas és que com més me’l miro, més gracia li trobo. No entenc per quin motiu l’han posat a la llista de plantes més lletges del món. Ja em grinyolava el fet que no fos estrictament una planta, però es que en realitat és bufó i tot. Realment sobre gustos no hi ha gaire cosa a dir.

Virus modificat contra el càncer

divendres, 17/03/2017

El gran problema en la lluita contra el càncer sempre ha sigut distingir les cèl·lules sanes de les cèl·lules canceroses. No és com amb les infeccions, on un bacteri o un virus són molt diferents de les nostres cèl·lules i resulta “relativament més fàcil” trobar maneres de matar-ne unes sense afectar les altres. En el cas del càncer, per molt dolentes i alterades que siguin, les cèl·lules tumorals segueixen sent les nostres cèl·lules i això fa que els tractaments que administrem afectin, poc o molt, a la resta de cèl·lules de l’organisme.

De manera que no hi ha més remei que buscar les diferències que hi ha entre cèl·lules sanes i cèl·lules tumorals, i mirar d’explotar-les per dissenyar estratègies terapèutiques noves. Amb més efectivitat i menys efectes secundaris dels habituals. Després de tot, encara que siguin nostres, si les cèl·lules han esdevingut canceroses vol dir que algunes característiques particulars tindran.

Doncs una d’aquestes particularitats l’han aprofitat un grup d’investigadors de Barcelona (Enhorabona Cristina!!) per fabricar uns virus que ataquen les cèl·lules tumorals, sense afectar (o afectant molt poc)  les sanes. Aquestes teràpies que fan servir virus s’estan intentant des de fa un cert temps. La idea és bona, però fins i tot per un virus pot ser difícil infectar “únicament” les cèl·lules canceroses. En realitat, en la recerca contra el càncer, res és senzill…

El que han fet aquesta vegada és adonar-se que les cèl·lules tumorals tenen augmentats els nivells d’una proteïna, anomenada CPEB4, que serveix per controlar la manera com les cèl·lules fabriquen proteïnes a partir de la informació genètica continguda en el DNA. Hi ha diferents tipus de CPEBs, i mentre que alguns activen la fabricació de proteïnes, altres la bloquegen.

Doncs la idea ha sigut modificar genèticament un adenovirus (un dels virus responsables dels refredats comuns i algunes gastroenteritis) de manera que quan infecti una cèl·lula, només pugui fer copies de si mateix si la proteïna CPEB4 està activa. Com que aquesta proteïna està molt activa en els tumors, allà el virus farà moltes copies i matarà moltes cèl·lules tumorals amb eficiència. En canvi, a les cèl·lules normals, aquesta CPEB4 gairebé no hi és, de manera que encara que un virus hi entri, no podrà fer copies i la infecció no progressarà en el teixit normal.

D’altra banda, el virus es veu bloquejat per una altra proteïna de la mateixa família. En aquest cas la CPEB1. I la gràcia és que les cèl·lules canceroses tenen poca CPEB1 (de manera que el virus podrà multiplicar-se sense problemes) mentre que les cèl·lules normals tenen molta CPEB1 (i bloquejaran al virus). Així es pot aprofitar per les dues bandes, i sempre en benefici nostre, el desequilibri entre CPEB1 i CPEB4 entre cèl·lules normals i canceroses.

Tot plegat és un sistema en el que el virus es troba en condicions ideals per multiplicar-se i matar les cèl·lules si són canceroses, però no pot fer-ho en les cèl·lules sanes. I com que és un virus, anirà multiplicant-se fins que acabi amb totes les cèl·lules del tumor. Almenys aquesta és la teoria. De moment s’ha provat en estudis al laboratori i en ratolins. Encara falta per passar als pacients humans.

Es d’aquells estudis que donen moral. Tot i saber que després venen els problemes, que potser hi ha cèl·lules que s’escapen al virus, que no serveix per tots els tipus de càncer i que la biologia i la medicina no són ciències exactes, cada pas que es dóna en aquesta direcció ens apropa una mica més a la cura definitiva.