Buscant la SUSY desesperadament

dijous, 19/03/2015

L’any 2012, els responsables del gran col·lisionador d’hadrons, l’LHC, van anunciar que havien detectat una partícula compatible amb el bosó de Higgs. Un any després concedien a Higgs i Englert el premi Nobel de física per haver proposat el que aquest descobriment havia confirmat. Va ser un moment molt emocionant ja que descobrir si existia o no el bosó de Higgs era un dels principals objectius del LHC. I la pregunta va ser evident. Després de la descoberta, que en fem del gran accelerador de partícules?

Doncs moltes coses. Tot i que el Higgs era l’objectiu més immediat, una màquina tan formidable com aquella, amb els seus 27 quilòmetres de circumferència, una fabulosa infraestructura i uns equips científics de primer nivell s’ha d’aprofitar per molt més. Per això la van aturar durant un parell d’anys i la van actualitzar amb vistes a nous reptes. Ara està a punt de posar-se de nou en funcionament amb el doble de potencia del que tenia inicialment i un nou objectiu:

Buscar la SUSY.

Els físics mai estan contents i ara que ja han completat el model estàndard que explica perfectament les partícules elementals i la manera com interaccionen entre elles, han decidit que és lleig i que en volen un de més bonic. Sembla una broma, però si alguna cosa sabem de la natura és que en les seves arrels amaga molta bellesa, equilibri i simplicitat. El model estàndard no és massa elegant. Explica el que hi ha, però no el motiu que fa que sigui així.

Per exemple, sabem que hi ha dos tipus de partícules, les que formen la matèria son els fermions (com els electrons o els quarks) i les que s’encarreguen de les interaccions son els bosons (com els fotons o els gluons). De cada tipus sabem que hi ha tres famílies (tres quarks, tres bosons febles, tres leptons carregats…), però no sabem el perquè. Podrien ser dues, quatre o vint-i-vuit, però resulta són tres i algun motiu deu haver.

I un altre problema que fa lleig el model estàndard és que conté molts paràmetres fonamentals que no sabem d’on surten. Per quin motiu la massa de l’electró és la que és? Per quin motiu la constant d’acoblament fort (sigui el que sigui això) té el valor que té? Hi ha vint-i-cinc paràmetres que sabem quan valen però no el motiu. I això és empipador.

Per anar més enllà els físics han tirat d’un dels seus passatemps preferits. Buscar simetries. L’Univers és ple de simetries i a ells els encanta trobar-les i immediatament trobar fenòmens que les trenquin. La teoria que suposadament permetria aclarir bona part dels problemes i la lletjor del model estàndard és la teoria de la Supersimetria, en anglès abreviada com SUSY per SUper SYmmetry (i que, inevitablement, dóna peu al joc de paraules amb el títol de la pel·lícula.

Aquesta supersimetria preveu que cada partícula que coneixem té una altra partícula simètrica associada. Una “super-companya” amb propietats especulars. Així, cada bosó tindrà un super-fermió associat i cada fermió tindrà el seu corresponent super-bosó. Amb això doblarem el nombre de partícules, però sembla que podrem entendre moltes coses de l’Univers. Des de la matèria fosca fins als valors de les constants universals. Tot això sempre que es pugui confirmar d’alguna manera.

La manera òbvia és detectar alguna d’aquestes super-partícules. De moment no n’hem trobat cap, cosa que indica que han de ser molt grans (amb molta massa) i per això han dotat de més potència al LHC. Ara estarà generant col·lisions espectaculars durant molt temps i entre tota la pila de dades que reculli esperen identificar els senyals corresponents a algunes d’aquestes super-partícules que obririen la porta a la super-simetria i de pas a la teoria de super-cordes.

I no tinc cap dubte que aleshores els físics s’empescaran la manera d’anar encara un esglaó més enllà.

Novetats sobre l’origen de la vida

dimecres, 18/03/2015

L’origen de la vida és un dels grans temes pendents de la biologia. La Terra existeix des de fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys i sabem que ja hi havia formes de vida fa tres mil set-cents milions d’anys. En poc menys de mil milions d’anys va sorgir la vida i la pregunta és, com va anar això?

La idea general és que inicialment, reaccions químiques “senzilles” van anar generant molècules més i més complexes fins que algunes van començar a mostrar capacitat per fer còpies de si mateixes. A partir d’aquest moment, hi hauria errors a les còpies de manera que algunes serien més eficients i tindrien més èxit mentre que altres no funcionarien tant bé i desapareixerien. Simple selecció natural a nivell molecular.

La clau era trobar les molècules que poguessin fer copies de sí mateixes. El DNA no podia ser ja que necessita proteïnes per copiar-se. Les proteïnes no fan copies de sí mateixes. Els lípids eren necessaris per generar membranes però tampoc catalitzen reaccions ni s’autocopien. Però quedava el RNA.

El RNA ha sigut durant molt temps com el germà pobre del DNA. Es considerava que servia per fer còpies del DNA i transportar-les del nucli al citoplasma, però poca cosa més. La cosa, però, va canviar quan es van descobrir els ribozims (per RNA i enzims), molècules de RNA que tenien la capacitat de controlar reaccions químiques. Això era un gran pas ja que es pensava que la capacitat d’actuar com enzims estava restringit a les proteïnes.

De seguida es va especular amb la possibilitat que el RNA fos la molècula inicial que va començar a fer copies de sí mateixa. El RNA està fet per una llarga seqüència de quatre molècules diferent unides consecutivament i l’ordre en que s’uneixin permet emmagatzemar informació. El cas és que en una sola molècula de RNA hi havia les dues característiques requerides. Podia transportar informació i podia actuar com un enzim catalitzant reaccions. D’aquí va sorgir la hipòtesi del “món de RNA”. Un món on la química pre-biòtica estaria dominada pel RNA i que posteriorment va ser substituït per l’actual món de DNA.

El problema era entendre com s’havien generat els blocs que formen el RNA. Les bases nitrogenades adenina, citosina, timina i uracil amb les que començar a generar les llargues molècules de RNA. Un primer pas el van fer fa uns anys quan van demostrar que en determinades condicions, que es podien donar a la Terra primitiva, es podien fabricar a partir de coses més senzilles, com el cianoacetilè i el glicolaldehid o el gliceraldehid, junt amb una mica de fosfat inorgànic.

Anàvem ben encaminats, però fins i tot aquests compostos eren relativament complexos i requerien una explicació. Sempre cal anar una mica més enllà i sembla que ara han tornat a fer un pas important. Acaben de descriure com es poden generar els elements bàsic per fabricar proteïnes, lípids i RNA (això és aminoàcids, glicerol fosfat i bases nitrogenades) a partir, simplement, d’àcid sulfhídric, àcid cianhídric i llum ultraviolada. És el que han anomenat “protometabolisme cianosulfídic” (maca la parauleta!). En realitat, Joan Oró ja havia demostrat fa anys que l’adenina es podia fer a partir de cianhídric. La diferència és que aquesta vegada han multiplicat el nombre de compostos que es poden generar fins tenir tots els necessaris per la vida.

El material de partida difícilment pot ser més simple i sabem que està present en cometes i meteorits que van impactar durant molt temps a la Terra. Que les molècules amb que es va formar la vida vinguessin de l’espai agradarà als amants de la teoria de la panspèrmia, encara que sigui en la versió química i no biològica del terme.

En realitat les reaccions que generen aquests compostos no poden haver passat totes al mateix lloc. Les condicions per formar aminoàcids, per exemple, són diferents de les necessàries per generar lípids o nucleòtids. Però aquest és un problema menor. Les peces bàsiques de la vida es devien formar en diferents indrets i la pluja o el vent els podien portar fàcilment fins llacunes on es trobarien totes i les combinacions podien començar.

No ho havia pressa ja que tenien mil milions d’anys per anar fent intents.

Vol dir això que ja hem resolt el misteri de l’origen de la vida? Doncs encara no, però el que ja sembla clar és que un origen basat en reaccions químiques simples a partir de materials purament geològics permet imaginar un escenari totalment plausible. No és el mateix sospitar que podria haver passat que saber que podria haver passat.

En tot cas, en el camp de la biologia començaran a haver-hi discussions apassionats en poc temps.

Humà, amb una mica de bacteri i de fong.

dimarts , 17/03/2015

Un racista, aquell que parla de la puresa de la seva raça, és la cosa més patètica del món. Entre altres coses, perquè des del punt de vista genètic, som qualsevol cosa menys “purs”. Suposo que ja els ha d’empipar el fet d’estar emparentat amb ximpanzés, orangutans i similars. Però en realitat això és quedar-se curt ja que només cal retrocedir uns quants milions d’anys per veure que estem emparentats amb la resta de mamífers. I si seguim anant enrere en el temps trobem parentesc amb qualsevol ésser viu, incloent vegetals.

Algú podria parlar aleshores de la ”puresa” de la seva línia evolutiva. Més que res perquè hi ha qui té la mania de la puresa, tot i que això no sempre està massa clar el que és ni quins avantatges comporta. Però sembla que tampoc es pot presumir d’això ja que tots portem en la nostra herència genètica un grapat d’informació provinent de donatius ben insospitats.

La setmana passada es va publicar un treball on analitzaven la presència de gens “foranis” al genoma dels animals. Són gens que s’han afegit al nostre genoma per el mecanisme anomenat “transferència horitzontal de gens” i que bàsicament és un sistema en el que el gen de, posem per cas, un bacteri acaba incorporant-se al genoma d’un altre organisme, com ara un mamífer.

La transferència horitzontal era coneguda entre bacteris des de fa molts anys. Els bacteris es poden intercanviar gens fins i tot entre espècies relativament diferents. Però que això mateix passés entre bacteris i cucs, insectes o mamífers ja semblava menys clar. Però el cas és que al fer l’anàlisi, han trobat aquests gens i en una quantitat més important de la que es pensava i fent funcions importants relacionades amb el metabolisme, amb activitats antioxidants o amb el funcionament cel·lular. Alguns tant importants com el que determina el grup sanguini del sistema ABO.

Molts d’aquests gens son bacterians, però altres tenen un origen més inesperat, com ara plantes i fongs. Fa gràcia pensar que en algun moment de la evolució, alguns gens de fongs es van incorporar al genoma dels animals i allà s’hi van quedar. Va ser fa molt, ja que hi ha espècies molt allunyades filogenèticament que comparteixen aquests gens i això suggereix que la transferència es va fer abans que se separessin les línies evolutives.

El cas és que ningú pot dir que és un humà “pur” ja que això no existeix. No fa massa es va descobrir que portem un percentatge de gens neandertals, que no deixen de ser humans, però ara resulta que també portem gens bacterians, vegetals i fúngics. Cap problema, però als qui no agrada el mestissatge s’ho haurien de replantejar. Nosaltres, i tots els organismes de la Terra, som fruit del mestissatge més treballat, elaborat i mantingut imaginable.

Com pot parlar algú de puresa de raça si estem fets, en part, amb alguns gens provinents de plantes, bacteris o fongs? No es estrany que aquests siguin els mateixos que no creuen en l’evolució. Son els que si la realitat els espatlla la ideologia, intenten negar la realitat.

L’oceà de Ganimedes

dilluns, 16/03/2015

L’aigua és la clau de la vida. Almenys de la vida tal com la coneixem a la Terra. Per això els biòlegs s’entusiasmen cada vegada que es detecta aigua en algun cos del sistema solar. La presència d’aigua no és garantia de trobar vida, però la seva absència ho fa molt més difícil. Fa anys es pensava que l’aigua era una característica destacada del planeta Terra, però mica a mica hem anat descobrint que és molt més comú del que pensàvem i ja s’ha trobat aigua a molts planetes i satèl·lits. El que podem destacar de la Terra és que l’aigua està en forma liquida. A la resta d’indrets abunda més el gel.

Però fins i tot amb aquesta limitació tampoc som tan especials ja que s’ha trobat aigua líquida en alguns satèl·lits. Bé, trobar-la potser és una paraula excessiva. S’ha deduït la presència d’aigua líquida en alguns satèl·lits de Júpiter i de Saturn. El més conegut era Europa, que sota una capa de gel que el cobreix completament, hi ha un mar d’aigua líquida. En realitat allà hi ha el doble d’aigua que a la Terra. A Encelat, el satèl·lit de Saturn també s’han vist guèisers d’aigua, de manera que, de nou sembla que hi ha aigua líquida sota el gel. I el que més en té és Tità, un altre satèl·lit de Saturn que, de nou sota el gel, conté fins onze vegades més aigua que la Terra.

A Plutó també hi ha aigua, aquesta sembla que tota gelada, i fins i tot a indrets aparentment secs com Mart, la Lluna o Venus hi ha racons amb aigua. Però el que s’ha afegit a la llista de llocs amb oceans líquids és un altre satèl·lit de Júpiter: Ganimedes.

Aquest és el més grans dels satèl·lits. No de Júpiter sinó de tot el sistema solar. Que hi havia un oceà sota la superfície gelada es sospitava des de feia anys. Quan l’any 2000 la sonda Galileu va passar per allà i va mesurar el seu camp magnètic va trobar unes dades estranyes que es podrien explicar si hi hagués un oceà salat a l’interior. Però les dades no eren sòlides i es van mantenir com una possibilitat interessant però que requeria ser verificada.

Dons la verificació l’ha fet el telescopi espacial Hubble (quantes alegries ens ha donat aquest aparell). El que ha fet ha sigut mirar les aurores que es formen a l’atmosfera del satèl·lit. Ganimedes és l’únic satèl·lit que té magnetosfera i la seva presencia genera, igual que a la Terra o a altres planetes, aurores boreals i australs. El que passa és que Ganimedes orbita al voltant de Júpiter, el planeta gegant i amb la major magnetosfera del sistema solar. Això té efectes sobre la més petita de Ganimedes, i fa que les aurores es desplacin a mida que es modifica la distància al planeta.

La clau és que el desplaçament de les aurores serà diferent en funció de si al nucli del planeta hi ha un oceà d’aigua salada. I les observacions són coherents amb la presencia d’un gran mar salat sota el gel de la superfície. El calor per evitar que es congeli sembla que provindria del nucli del satèl·lit, on hi ha materials radioactius que generen calor. I com de gran és aquest oceà encara no ho saben del cert. El problema és que pot ser un oceà de cent quilòmetres de fondària amb 5 grams de sal per litre, però també podria ser deu vegades més petit i deu vegades més salat.

En tot cas hi ha dues coses interessants. La primera és que tenim un nou indret amb aigua líquida al sistema solar. Més indrets perquè els biòlegs s’entretinguin especulant sobre l’existència de vida extraterrestre. I l’altra és la constatació del enginy dels humans, que podem deduir la presència d’un oceà amagat sota cent quilòmetres de gel només analitzant el moviment de les aurores de l’atmosfera.

Càncer de cor

divendres, 13/03/2015

“Por eso el corazón no padece cáncer, él sencillamente se desconecta cuando sus dictados son ignorados.

(Enric Corbera)

“…correspon al quart xakra, el del cor, l’òrgan que marca el ritme de la vida i l’únic que no contrau càncer.”

(Gaspar Hernàndez)

Que el cor no pot tenir càncer? I un rave !

(Daniel Closa)

Es diu sarcoma cardíac i és el que en llenguatge col·loquial en diríem càncer de cor. Normalment no se’n parla gaire ja que és un tipus de tumor poc freqüent. Però poc freqüent no vol dir inexistent. Per algun motiu misteriós hi ha qui assegura que el cor no pateix càncer i això (que és fals) ho relaciona amb coses místiques, teràpies estranyes i fantasies vàries. Doncs si algú us diu que el cor no contrau càncer, haureu de decidir si és algú molt mal informat o directament és que us volen enredar.

Al cor poden donar-se diferents tipus de tumors, però afortunadament la majoria són benignes. El que és perillós és aquest sarcoma cardíac, que representa menys del 0,2 % dels càncers que es detecten, de manera que parlem d’una patologia de molt baixa incidència.

És un sarcoma, i això indica que el seu origen són cèl·lules del teixit conjuntiu (un origen diferent del dels carcinomes). I la freqüència és tan baixa ja que perquè es desencadeni un càncer cal que la cèl·lula experimenti unes quantes mutacions en gens relacionats amb el procés tumoral; Els oncogens i els gens supressors de tumors. Les mutacions acostumen a tenir lloc quan la cèl·lula es divideix, de manera que teixits que reemplacen sovint les cèl·lules tindran moltes probabilitats de patir mutacions i, per tant, presentaran més cassos de càncer. En canvi, com que les cèl·lules del cor tenen una tassa de recanvi molt baixa, les mutacions són poc freqüents i els tumors tampoc apareixen sovint.

Amb freqüència es localitzen a la zona de les aurícules, i el problema immediat que apareix és que el tumor dificulta el flux de la sang. Per exemple, pot impedir que les vàlvules cardíaques funcionin correctament o que el buidat de l’aurícula sigui complert. També poden afectar al pericardi, la membrana que envolta el cor i el protegeix. En aquest cas es pot acumular líquid i generar una pressió que dificulta el bombeig del cor. Un altre problema és que es deixin anar fragments del tumor i el torrent circulatori els porti a altes indrets del cos fins que obturin algun vas, interrompent el flux de sang a aquell teixit.

Per desgràcia, aquests símptomes es poden donar en moltes altres patologies, de manera que el sarcoma cardíac acostuma a detectar-se tard. Si algú té problemes al cor, la primera cosa en la que penses no és en un càncer de cor sinó en infarts, trombosis, isquèmies i altres que són molt més habituals.

Com que habitualment es detecta tard, és freqüent que ja hagi fet metàstasi i el pronòstic és dolent. En realitat és complex de tractar ja que la cirurgia és molt complicada. De vegades només hi ha la possibilitat de fer un transplantament de cor. I això si l’enxampen molt al principi.

El càncer de cor és poc habitual, però això no és estrany. Hi ha altres teixits on el càncer és encara menys freqüent. Hi ha casos de càncer de testicle, de retina, de vagina, de glàndules salivals, de placenta i un dels menys freqüents és el estesioneuroblastoma, que es produeix a l’epiteli olfactiu de la cavitat nasal. El cas del cor és particular només perquè l’associem sempre amb els sentiments i les emocions. Les metàfores i la mitologia al voltant del cor són entranyables, però no hauríem de permetre que ens facin perdre de vista que no deixa de ser, bàsicament, una bomba que empeny la sang pel torrent circulatori. I que, per descomptat, pot patir un càncer.

Menú classe turista

dijous, 12/03/2015

La gastronomia és un art i la gola és un dels set pecats capitals. Aquests dos fets ja ens indiquen que menjar bé és un dels grans plaers de la vida. Gaudir d’un bon plat del que sigui pot ser una experiència especialment satisfactòria que no es limita al sentit del gust. La resta de percepcions també participen, i ho fan de manera més notable de la que pensem.

Això és nota en un cas ben conegut. Hi ha força unanimitat en que el menjar que serveixen als avions és bastant dolent. Però tanta unanimitat ja ens hauria de fer sospitar que alguna cosa estranya passa. I la realitat és que el problema no està en que les companyies aèries no s’hi esforcin. El problema està en la manera com s’altera la nostra percepció quan estem volant. Literalment percebem el menjar amb un sabor diferent quan estem en ple vol.

Les causes són variades. Una de les més destacades és la baixa humitat que hi ha a les cabines dels avions. És important perquè a mida que baixa la humitat també perdem la capacitat de detectar determinats gustos. No tots. Només el dolç i el salat, mentre que l’amargant i l’àcid segueixen intactes. Evidentment, això altera molt els equilibris entre els gustos que té un plat i fàcilment el trobarem massa soso o massa àcid. El menjar és el mateix, la nostra percepció no. Un efecte que també s’observa al disminuir la pressió atmosfèrica fins als nivells habituals dels avions.

Un altre efecte notable i habitualment ignorat és el nivell de soroll. No ens estranya que per gaudir d’un bon àpat va bé un nivell de soroll ambient més aviat baix. Però els efectes són més importants del que sembla ja que el que escoltem modifica els sabors que percebem. S’ha vist que, per exemple escoltant el soroll que fa una patata fregida quan la mosseguem es pot alterar la percepció de com de cruixents són les patates.

Però també pot interferir en la percepció dels sabors un excés de soroll de fons. Això s’ha vist en experiments amb voluntaris, però també mesurant l’activitat de les neurones del bulb olfactori i veien com es modifica la seva activitat en presència de diferents intensitats de soroll ambient. Com que el sabor és una barreja del gust i l’aroma dels aliments, el fet que el soroll alteri la percepció de les olors modifica molt la percepció del sabor. De nou, no tots els sabors es modifiquen per igual segons el tipus i la intensitat del soroll que escoltem.

En general tot fa que els sabors es notin menys, per desgràcia no tots els gustos es modifiquen de la mateixa manera i això és un maldecap pels qui preparen els menús dels avions. Han de posar més sal i més sucre, han de modificar l’àcid, l’amargant i l’umami, però cada un d’ells en diferent proporció.

Considerant els problemes, trobo que se’n surten raonablement bé. Als avions no espero àpats memorables i confesso que em fa molta gràcia veure la manera com ho empaqueten tot de manera súper-ergonòmica. Però intentaré recordar que si el sabor no és massa atractiu, en bona part és culpa dels canvis experimentats pels meus propis sentits alterats.

Orques menopàusiques

dimecres, 11/03/2015

Els humans, les orques i les balenes pilot comparteixen un intrigant tret en comú. Les seves femelles tenen la menopausa. És mes sorprenent del que sembla ja que en la immensa majoria dels animals van juntes la probabilitat de sobreviure i la fertilitat. Fins i tot en els nostres parents més propers, els ximpanzés, les femelles mantenen la capacitat reproductiva fins poc abans de morir. En canvi, les orques (Orcinus orca) perden la capacitat reproductiva cap als 50 anys, però poden viure fins més enllà dels 90. Una llarga etapa post-reproductiva, sobretot si la comparem amb els mascles, que rarament passen dels 60.

El motiu evolutiu que fa que la menopausa sigui l’excepció i no la norma sembla fàcil d’entendre. Des del punt de vista estrictament biològic, la finalitat dels organismes és reproduir-se. Una vegada completada aquesta funció ja no hi ha cap motiu que afavoreixi una marcada longevitat. En realitat és la menopausa la situació curiosa que requereix una explicació. I en el cas de les orques acaben de suggerir que potser estigui relacionat amb el fet que l’experiència de les femelles velles és important per afavorir la supervivència del grup. Per estudiar-ho han fet el seguiment de grups d’orques de la Columbia Britànica des dels anys 70 i han analitzat com condiciona la presència de femelles menopàusiques al seu comportament i supervivència.

La clau es la manera com s’estructuren els grups. En el cas de les orques, les femelles tenen un paper més important del que podríem pensar. La majoria de les vegades el grup està liderat per una femella en edat post-reproductiva. Els mascles prefereixen seguir les femelles i preferentment menopàusiques. Això és especialment marcat en èpoques en que hi ha pocs salmons, quan falta el menjar i la supervivència es fa més difícil. La mort de la mare multiplica per 3 les probabilitats de morir en les filles adultes i per 9 la dels fills adults. Tot plegat indica que el paper de la orca matriarca és determinant per la supervivència del grup.

La obvietat és que com més complexa és l’estructura d’un grup més important es trobar la manera d’aprofitar els coneixements adquirits al llarg de la vida dels seus membres. Els humans podem transmetre els coneixements amb la paraula i l’escriptura, però els animals com les orques han de fer-ho a base de compartir experiències durant tant temps com sigui possible. Especialment si, com en el cas de les orques, els grups mantenen la cohesió familiar. Això és molt menys important en grups amb una divisió de tasques diferent o en animals en els que les cries abandonen els grups per incorporar-se a altres o formar els seus propis.

Alguna cosa similar va passar en els humans en un passat remot? Després de tot també tenim tendència a formar grups endogàmics en els que els coneixements dels ancians poden ser profitosos per les cries. És temptador afirmar-ho i, de fet, podria ser, però de moment no es pot assegurar ja que no disposem de dades de com va anar la cosa abans de l’aparició del llenguatge.

La natura ha desenvolupat mecanismes per aprofitar l’experiència i els coneixements adquirits al llarg de tota una vida pels membres d’edat més avançada del grup. I en particular els de les femelles. Curiosament els humans actuals ens passem la vida dient que “la natura és sàvia” però tenim una tendència molt poc assenyada a ignorar el que ens indica. I és que si fóssim una mica més savis valoraríem molt més tot el que podem aprendre de les avies.

Van Gogh, el riu Miño i la plumbonacrita

dimarts , 10/03/2015

Pallers sota un cel plujós” és un dels quadres que va pintar en Vincent Van Gogh, l’any 1890 a Auvers-dur-Oise. Al llarg del temps va fer molts quadres d’escenes de camps de blat, però aquest en concret ha servit per determinar per quin motiu els colors vermells que va pintar es van perdent, tornant-se cada vegada més blanquinosos.

Per entendre el que passa podem començar a Galícia, al riu Miño, anomenat així per l’antiga denominació romana Minium. En aquella regió hi havia unes mines d’on s’extreia cinabri, un mineral amb el que obtenien mercuri. El que passa és que aquest cinabri acostumava a estar barrejat amb molt òxid de plom, de color vermell. Aquest contaminant s’anomenava roig de plom, però també “mini”, en honor a la zona del riu Minium on l’extreien (o potser al revés i Minium ve de minium (vermelló) pel color de les seves aigües).

El nom de mini encara el fem servir. És aquella pintura vermellosa que es posa per protegir de la oxidació als metalls que estan a l’exterior. L’interessant en aquests cas és que el color vermell de mini va fer que aquest òxid de plom (estrictament tetraòxid de plom) des de l’antiguitat es fes servir com a pigment per molts artistes. Entre ells, el mateix Van Gogh.

Però s’ha vist que amb el temps s’havia emblanquinat i els rojos intensos del quadre s’anaven perdent. El que calia era esbrinar que li estava passant. Se sap que el plom roig pot degradar-se de dues maneres. Enfosquint-se quan es va transformant en plattnerita o en galena, o bé emblanquinar-se si es transforma en anglesita o en cerussita. Tots són derivats del plom que apareixen quan l’original òxid de plom es van modificant químicament amb oxígens, carbonis, sofres o altres elements.

En el cas del quadre de Van Gogh, les anàlisis per difracció de raigs X i microscòpia de fluorescència per raigs X han permès veure que a molts indrets, sota la capa blanca encara hi ha el nucli vermell original. Però el més curiós és que el blanc ha resultat ser un compost molt poc freqüent anomenat plumbonacrita (3 PbCO3⋅Pb(OH)2⋅PbO). Pel que sembla, es forma per la reacció del mini amb el CO2 de l’aire en una reacció desencadenada per la llum.

És important esbrinar això? Doncs sí, si volem preservar les grans pintures de la història. Si la clau de la reacció química que fa empal·lidir els pigments és la llum, caldrà determinar quins tipus de llum són els menys perjudicials per les pintures i, potser, quins tractaments poden aturar la reacció. No es tracta de tenir-los a les fosques, però entenent el que passa, al menys podrem minimitzar els efectes. I de pas ens permet descobrir les curioses relacions que hi ha entre grans pintors, rius de Galícia, òxids de plom i aquella capa vermella amb que pinten les escales metàl·liques de l’exterior. Uns lligams inesperats que sempre fan gràcia.

El parent més antic, per ara

dilluns, 9/03/2015

Fa 3,2 milions d’anys caminava per les planúries d’Àfrica un petit simi que tenia un gran futur per davant. Els Australopithecus afarensis ja caminaven sobre dues cames, de manera que tenien les mans lliures per canviar el planeta. D’aquells homínids, el més famós és Lucy, però hi ha moltes més restes corresponents a unes quantes espècies diferents. Com sempre passa, podem intuir un esquema general, però no podem refer el quadre complert. Simplement ens falten peces.

La llauna és que en alguns períodes estan particularment poc representats. Fins ara teníem clar que els Australopithecus van viure fa uns tres milions d’anys. D’altre banda sabem que fa 2,3 milions d’anys ja hi havia individus del gènere Homo, amb una capacitat cranial molt més gran. No eren Homo sapiens, per descomptat. Fins i tot es dubta que siguin avantpassats directes nostres. L’arbre evolutiu té moltes branques i refer-lo és complicat. Però entre els Australopithecus i els Homo hi havia 700.000 anys gairebé sense restes fòssils. Un període molt gran de temps que resultava desesperant ja que va ser al llarg d’aquests mil·lennis quan la nostra línia evolutiva es va generar.

Per això va haver-hi tant rebombori la setmana passada, quan es va anunciar el descobriment d’una mandíbula fòssil que corresponia a un exemplar del gènere Homo i que tenia 2,8 milions d’anys. Això el converteix en el representant del gènere Homo més antic que s’ha trobat mai.

De moment s’anomena simplement LD 350-1. No sembla gran cosa ja que només és mitja mandíbula. La part de l’esquerra de la mandíbula inferior que encara conserva cinc peces dentals, dos dents i tres molars. El seu estat de conservació no és el millor de manera que podem dir que pertany al gènere Homo però no es pot especificar l’espècie concreta. En tot cas, la gràcia és que ja podem posar una data mínima al nostre llinatge.

Aquest fòssil cau de ple en la tronada definició de “baula perduda”. Teníem els Australopithecus per una banda, i un grapat de mil·lennis després hi havia els Homo rudolfensis, els Homo habilis i els Homo erectus. Però entremig faltava informació. Una informació que ara ja podem començar a completar. Per descomptat que ara caldrà seguir buscant baules perdudes per omplir l’espai que queda entre els Australophitecus i LD 350-1 per una banda i entre aquest i els Homo coneguts per l’altra. Tan se val quantes en tinguem, mai no s’acaben de buscar les baules perdudes.

Ara podrem refer una mica millor el nostre arbre genealògic, però caldrà mirar-lo amb precaució. Tan bon punt apareguin nous fòssils l’haurem de refer de nou.

Astrologia al sistema nacional de salud?

divendres, 6/03/2015

David Tredinnick, un parlamentari conservador britànic, ha proposat incloure l’astrologia al servei nacional de salut del Regne Unit. Diu que “l’astrologia és una eina de diagnòstic molt útil per veure les fortaleses i febleses a través de la carta astral”. Aparentment no caldria fer tantes anàlisis ni proves cares ja que amb la posició dels astres al moment de néixer els metges ja poden esbrinar les malalties que afecten als pacients.

Naturalment hi ha qui ha posat el crit al cel i molts altres s’ho han pres a conya. És evident que això és un disbarat, oi?

Però, per quin motiu?

Insisteixo. Per quin motiu considerem que fer servir l’astrologia com eina terapèutica és un disbarat? Molts periodistes considerarien la pregunta gairebé insultant, i amb raó. L’astrologia és una creença que no es basa en dades contrastables. De fet, quan intentes contrastar el que afirma, les seves prediccions i els seus fonaments, és molt fàcil veure que no resisteix una anàlisi seriosa. L’únic argument en favor és que hi ha molta gent que es mira els horòscops i de vegades encerten. En realitat això no és un argument, i que ocasionalment encertin ja és previsible encara que sigui només per atzar. Per tant, cap persona assenyada s’ho plantejaria seriosament.

Però aleshores es fa difícil entendre per quin motiu tots aquests raonaments s’esvaeixen en altres temes que funcionen igual i que tenen el mateix problema: no resisteixen l’anàlisi científica. Allò de mirar les dades, comparar, analitzar el fonament teòric i verificar el que s’afirma. L’únic que es fa millor és disfressar-ho de coneixement científic. L’interessant és que, cada vegada amb més freqüència, hi ha medis de comunicació que donen per bones teràpies basades en arguments similars a l’horòscop sense cap problema.

Podem trobar fàcilment articles que parlen de càncer i que acaben comentant la utilitat de les medicines alternatives més imaginatives i inversemblants. Programes sencers dedicats a curanderos. Per no parlar de les entrevistes a personatges curiosos que asseguren poder guarir qualsevol malaltia amb mètodes poc probables i sense necessitat de demostrar-ho. Tot això contribueix més del que sembla a fer pensar que són coses serioses. Recordeu gaires articles d’economia que acabin suggerint fer servir els horòscops per decidir on invertir en borsa? Segur que alguna vegada algú ha fet servir l’horòscop per invertir i li ha funcionat! De fet, hi ha webs que ofereixen aquests serveis! Tot i així, cap medi de comunicació que es consideri seriós es plantejaria incloure l’astrologia en les anàlisis econòmiques. En canvi, aquests mateixos medis troben perfectament normal incloure l’equivalent a l’horòscop en temes de salut.

Us imagineu algú acusant als economistes de negar-se a fer servir l’astrologia perquè és barata i no interessa? Aquest mateix argument es fa servir en molts altres casos sense cap problema. De vegades s’acusa als metges de no voler debatre les virtuts de ves a saber quina teràpia. Us imagineu físics acceptant d’anar a discutir amb algú que defensa que la Terra no és rodona? Els hauríem d’acusar d’estar tancats a noves idees?

Pretendre incloure l’astrologia en el sistema de salut és demencial. Però deixa de fer gràcia quan t’adones que qui ho proposa està en els comitès de salut, ciència i tecnologia de la Cambra dels Comuns. I tenint en compte el nivell de coneixements de molts polítics de per aquí i el poc rigor de molts medis de comunicació no serà estrany veure coses similars per les nostres contrades més aviat que tard.