Quan ovulen, les dones no els prefereixen més mascles

dimarts , 16/05/2017

Les explicacions senzilles a problemes complexos acostumen a ser satisfactòries, però errònies. Per desgràcia, com que són intel·lectualment satisfactòries, tenim tendència a donar-les per bones amb molta facilitat. D’això no se n’escapen els científics i la diferència és que tenim la obsessió per verificar les dades i repetir experiments. En teoria és per fer que la ciència avanci. Sovint, però, és més per fer la punyeta a un equip investigador rival que altra cosa. Sigui com sigui, amb el temps les teories es van posant aprova i moltes de satisfactòries s’han de deixar estar.

Això està passant en una explicació que es donava sobre el paper que hi tenia el moment del cicle menstrual en les preferències que presenten les dones a l’hora de triar parella. L’explicació que havia triomfat era que a la meitat del cicle, durant l’ovulació i, per tant, en el moments de màxima fertilitat, les dones mostraven preferència per homes amb trets més “masculins”. Els estudis es feien presentant imatges de cares que modificaven per fer-les més o menys amples i anguloses, que són uns dels efectes de la testosterona. L’efecte s’explicava assumint que com més masculina és l’aparença millor càrrega genètica porta incorporada i més èxit reproductiu tindria. La resta del cicle, quan les hormones indiquen que la reproducció ja no és un factor rellevant, aquest efecte desapareixeria.

Durant un temps van sortir un seguit de treballs que coincidien en aquests resultat, però també n’hi havia que hi discrepaven. El que passa és que l’explicació encaixava molt bé en teories establertes, de manera que la tendència era a donar per bons els treballs que trobaven la correlació i a posar en dubte els que no.

En realitat, la majoria de treballs resulten poc concloents, especialment en temes tan subtils com aquests. Una visió crítica trobaria punts dubtosos en la majoria dels estudis. Grups massa reduïts, definicions d’atractiu poc precises, mesures d’hormones insuficients… No pots fer un estudi nomes amb una dotzena de dones, han de ser centenars. No pots refiar-te de quan t’han dit que van tenir la regla, has de mesurar els nivells hormonals per saber exactament en quin moment del cicle es troben. No has de fer el test una única vegada, ho has de repetir en diferents ocasions per cada dona. Hi ha pocs estudis que tinguin tots aquests detalls (i més) en compte.

Però quan han anat afegint aquestes variables, la correlació que es trobava s’ha anat esvaint. La teoria pot ser intel·lectualment satisfactòria i encaixar amb la teoria que més gràcia ens fa, però les dades indiquen cada vegada més clarament que no, que el moment del cicle hormonal no modifica de manera important les preferències de les dones. El que es troba és que sempre prefereixen fesomies més masculines i la diferència que es pot detectar és en referència a trobades esporàdiques o a relacions a llarg termini. En el segon cas, els que tenen aspecte menys masculí ja tenen més probabilitats. En canvi, per passar una estona i prou, triomfen els d’aparença més masculina. Res que no intuíssim des de l’adolescència, d’altra banda.

Aquesta mena d’estudis els trobo interessants, no tant pel fet de quina mena de paios agrada més a les noies, sinó perquè em recorden la dificultat enorme de dissenyar experiments que permetin treure l’entrellat al paper de la biologia i dels aspectes socials del comportament. Hi ha qui opina amb molta decisió que un aspecte té més pes que l’altre, però en realitat no hi ha tantes dades que permetin fer gaires afirmacions. Només podem confirmar l’absurd d’intentar entendre la complexitat humana fixant-te només en els gens o en l’ambient. Som una barreja dels dos factors, però aclarir quin te més pes en cada situació resulta fascinantment complicat.

Molècules i aromes

dilluns, 15/05/2017

Els aromes de les plantes són una de les millors coses de la primavera. No és que la resta de l’any desapareguin les olors i n’hi ha prou d’esprémer una branca de romaní i olorar els dits per comprovar-ho. Però quan arriba la floració, l’alliberament d’aromes a l’aire es dispara i passejar per segons quins boscos o jardins esdevé un regal pels sentits.

El curiós és que hi ha molts aromes que tenen una base bioquímica molt similar. Amb petites modificacions sobre una mateixa molècula les plantes han generat aromes que podem identificar i diferenciar sense problemes. Resulta sorprenent que les aromes dels geranis, de les llimones o de l’espígol es diferencien només en la posició d’un parell d’àtoms d’un tipus concret de terpè.

Si agafem l’aroma de la llimona trobem que l’essencial és una molècula anomenada limonè. No és l’única i en tots els casos l’aroma el genera una barreja de diferents molècules, però acostuma a haver-hi un de predominant, i en el cas de les llimones és el limonè. La molècula sembla relativament senzilla i té un anell del que hi pengen un parell de grups químics (un metil i un metiletenil).

Amb una estructura molt similar trobem el linalool. En aquest cas, el que era un anell central queda obert per un costat. I els grups químics que segueixen penjant en la mateixa localització són lleugerament diferents, però si comparem molècules notem que el patró és similar. Aquest linalool és la clau de l’aroma de l’espígol o lavanda (Lavandula angustifolia). De nou, no és l’únic component de l’olor i també està en altres plantes, però en l’espígol és on resulta més determinant.

I si tornem a modificar lleugerament la molècula, i sobretot li allarguem un dels extrems que han quedat oberts a l’extrem del que era l’anell, obtenim el geraniol. No costa gaire deduir que, en aquest cas, la molècula és la que caracteritza l’olor dels geranis, però que de fet també està a les roses i altres plantes.

Pot semblar sorprenent que estructures tan similars ofereixin percepcions sensorials tan diferents. Difícilment confondrem l’olor de les llimones amb la de l’espígol malgrat la similitud estructural de les molècules implicades. La diferència s’explica primer per la resta de molècules que contribueixen a l’olor final. Però sobretot perquè cada una d’aquestes molècules activa receptors diferents a la zona sensorial de la cavitat nasal. El limonè, el geraniol, el linalool i molts altres actuen com les claus que s’uniran específicament al pany d’un receptor olfactiu del  nostre nas. En cada cas s’activarà una neurona diferent que estimularà una regió del cervell particular i que serà interpretada per la nostra ment com un olor o un altre.

En realitat no es estrany que les molècules s’assemblin ja que estan relacionades amb una de les vies metabòliques que els vegetals fan servir com una part del seu metabolisme secundari. De totes maneres, per molt interessant que sigui entendre el mecanisme que hi ha a l’arrel de l’aroma d’aquestes plantes, el millor es regalar-se olorant-les mentre passeges pel camp.

La gran taca freda

divendres, 12/05/2017

Segons el model del Big Bang per l’origen de l’Univers, s’hauria de detectar una radiació de microones provinent de tot arreu del cosmos i de determinades característiques. Seria l’eco de la llum que es va generar en el moment en que l’Univers va permetre el pas a les radiacions. Les explicacions tècniques són entretingudes, però l’important és que aquesta emissió de microones efectivament es va descobrir als anys seixanta.

Els primers mapes de la radiació còsmica de fons eren poc precisos, però amb el temps van anar millorant i ara ja disposem d’una imatge molt detallada d’aquesta emissió provinent de totes les direccions de l’univers. Es mostra com un mapa de colors vermells i blaus per assenyalar els punts més calents i més freds d’aquesta radiació. Les diferències són molt petites, unes mil·lèsimes de grau amunt o avall, però també estaven previstes en els models. A més havien d’estar distribuïdes de manera homogènia per totes bandes.

Cada vegada que s’han presentat noves dades d’aquest fons de microones els físics s’han posat contents ja que sempre fa gràcia que les dades coincideixin amb les previstes per la teoria. Però mica a mica van notar que hi havia una zona en el mapa, a baix a la dreta, que semblava diferent. Era lleugerament  més freda que la resta i es va batejar amb el poc imaginatiu nom de “la gran taca freda”.

El cas és que allò era estrany i no semblava tenir una explicació evident. En teoria les fluctuacions han de ser iguals per tot arreu ja que l’Univers sembla ser igual en totes direccions si el consideres a gran escala. Aquella taca suggeria que en aquella zona l’univers tenia alguna particularitat. I no parlem d’una zona petita!

Aviat van guanyar ressò dues hipòtesis. La més conservadora indicava que en aquell indret hi havia un “gran buit” Una zona amb poca densitat de galàxies. Coneixem algunes regions immenses de l’Univers on gairebé no hi ha cap galàxia. De fet, la distribució de les galàxies a l’Univers recorda més aviat una estructura en forma d’escuma, plena de bombolles buides. Algunes d’aquestes bombolles són  més grans que la resta. Potser on hi ha la gran taca freda simplement han coincidit unes poques d’aquestes grans bombolles.

L’altra opció era més fantasiosa i, per tant, pot fer més gracia. Segons alguna hipòtesi poden haver-hi diferent universos a més del nostre. La gran taca freda podria ser un punt de contacte entre el nostre univers i un univers veí! Una opció que fa volar la imaginació, però que s’aguanta en molt poques dades. En realitat no és més que una especulació atractiva però més que improbable. Caldrien més dades i molt més solides per pensar en una col·lisió d’universos.

Però potser al final no sigui res de destacable. Quan treballem amb moltes dades acostumem a esperar resultats homogenis, però la realitat no és un model matemàtic perfecte i sempre hi ha fluctuacions. De fet, quan s’han fet estudis de com hauria de ser la distribució de temperatures del fons de microones es van trobar que la majoria de models indicaven que era previsible l’aparició de zones més fredes per simple distribució estadística. Igual que quan fas estudis de, per exemple, l’altura d’algunes poblacions ja comptes que trobaràs alguns paios inusitadament alts o baixos i que destaquin de la resta.

L’últim estudi que han fet sembla que va per aquí. Uns autors que fa uns anys defensaven que la gran taca freda era causada per un gran buit ara han refet els càlculs i creuen que amb això no n’hi ha prou, però que tampoc cal ja que una fluctuació estadística és l’explicació més plausible. I és que de vegades veiem misteris allà on no n’hi ha. I no sempre resulta senzill diferenciar les dues opcions.

La moda del gluten-free

dijous, 11/05/2017

En pocs dies s’han ajuntat dues notícies relacionades amb la celiaquia i el gluten. La primera va ser un estudi on estudiaven l’efecte de les dietes baixes en gluten en persones que no tenen celiaquia. La segona es una alerta de l’Associació de Celíacs de Catalunya, indicant que l’actual moda dels aliments sense gluten fa que el tema es prengui de manera poc seriosa i això genera molts problemes als celíacs.

Això de les modes és una llauna i n’hi ha moltes que només tens ganes que passin d’una vegada. Ara sembla que queda molt sofisticat dir que ets una mica intolerant al gluten però que no ets simptomàtic i que en realitat ningú t’ho ha diagnosticat però que si menges sense gluten et notes com millor. Com que hi ha una moda i de seguida apareixen gurus de l’alimentació que diuen pestes del gluten, la cosa va a més i es genera un mercat de persones disposades a gastar-se diners per comprar aliments sense gluten. L’industria alimentària i la de restauració ho detecta i augmenten la oferta de productes lliures de gluten.

Tot això no hauria de ser un problema. De fet, hauria d’anar millor per als celíacs, que sí que necessiten aliments lliures de gluten. I no per un tema de modes sinó perquè realment els fa emmalaltir. Malalts de veritat. No un abstracte “no em senta tant bé el menjar”. Si una persona amb celiaquia ingereix aliments amb gluten pot perfectament acabar el dia a l’hospital, de manera que disposar de més opcions i a més bon preu per menjar és una bona cosa.

Però com que la tendència actual és, en molts casos, només una manera de fer-se l’interessant o de seguir la moda, en molts indrets no es pren prou seriosament i es cataloga de lliure de gluten coses que només són “baixes en gluten”. Per la majoria de persones que en realitat no son celíaques, la diferència és irrellevant, però per un celíac ho és molt de rellevant. Per això han fet notar que el nombre d’incidències s’ha disparat en els darrers anys fins augmentar un 600 %.

D’altra banda, s’ha dit que això de menjar sense gluten pot tenir conseqüències per les persones que no són celíaques. L’estudi que van fer s’ha interpretat de manera una mica exagerada ja que estrictament no han trobat problemes importants en els qui seguien aquestes dietes sense necessitar-ho. Però una dieta sense gluten no és una dieta exactament igual en tot excepte en el gluten. Cal eliminar determinats cereals que, a més del gluten, tenen molts altres compostos, de manera que desapareixen components que resulten beneficiosos en diferents aspectes de la salut. Es exagerat dir que la moda sense gluten perjudica als que no son celíacs, però si no en tens necessitat, no té sentit eliminar-lo de la dieta. Ni el gluten ni res. El millor és que una dieta tingui una mica de tot i massa de res.

Probablement el problema tingui a veure amb una marcada banalització dels temes de salut i nutrició. Qualsevol que sigui una mica guapo i tingui gràcia parlant en públic, es pot posar a donar lliçons de nutrició i guanyar una pila de seguidors encara que el que digui no tingui massa sentit. Com que el marge de variació que els humans tenim a l’hora d’alimentar-nos és molt gran, probablement res del que es diu sigui massa dolent i simplement serà més car. Una amanida de tofu amb baies de gogi, quinoa i skir no te res de dolent i pot quedar molt sofisticat, però no és superior ni més sana que l’amanida de tota la vida.

En tot cas, potser és hora de començar a ser una mica més seriosos amb el menjar, especialment en temes com el del gluten, que comprometen la salut de moltes persones. Evitar fer servir el mateix ganivet per tallar el pa normal i el sense gluten pot semblar una exageració. Si és per donar-li a algú que en realitat només té un grapat de manies però no és celíac, no passa res. Però com sigui una persona amb autèntica celiaquia, les conseqüències poden ser molt més importants. Els celíacs es mereixen que tots plegats ens ho prenguem una mica més en serio.

Nitroglicerina

dimecres, 10/05/2017

La pel·lícula “El salari de la por”, de l’any 1953, tracta sobre el transport que han de fer els protagonistes d’un carregament de nitroglicerina repartit entre dos camions. Tota la pel·lícula estan patint per cada salt que fan els vehicles movent-se per uns camins complicats i amb un carregament tremendament perillós. En l’escena més famosa, un dels protagonistes està preparant-se una cigarreta, dipositant el tabac sobre el paper,  quan sobtadament el tabac surt disparat i un instant després se sent el soroll de l’explosió de l’altre camió. Coses de la nitroglicerina.

En realitat la nitro va ser el primer explosiu que va aconseguir superar el poder de la pólvora. El seu potencial explosiu és molt important però té l’inconvenient que explota amb massa facilitat. No va ser fins que l’Alfred Nobel va trobar la manera d’estabilitzar-lo, preparant un material argilós xop de nitroglicerina al que va anomenar dinamita, que no es va poder fer servir en condicions acceptables. I fins i tot així, es delicat i guarda algunes sorpreses.

Però l’interessant és el motiu de perquè explota de manera tan espectacular. Aparentment, la seva composició no sembla massa complicada. Una molècula de glicerina, com la que forma part de molts dels greixos del nostre cos, a la que li han canviat tres hidrògens per tres grups nitro (-NO2). Semblaria que no n’hi ha per tant, però la molècula resultant és molt poc estable i es trenca amb molta facilitat.

Això tampoc sembla greu. Moltes molècules s’acaben trencant. La diferència en el cas de la nitro és que ho fa molt de pressa i en trencar-se genera molts gasos. A partir de quatre molècules de nitroglicerina es generen sis de nitrogen (gasós), dotze de monòxid de carboni (gasós), deu d’aigua (gasós a aquesta temperatura) i set d’oxigen (gasós). Passem de tenir quatre molècules d’un líquid a trenta cinc molècules de diferents gasos. Però com que els gasos ocupen més volum que els líquids, l’expansió del producte fa que el volum augmenti més de mil vegades. I ho fa en una fracció de segon, de manera que essencialment és una explosió. En el fons una explosió només consisteix en fer que una cosa molt petita es transformi en una de molt gran i que ho faci molt de pressa.

L’altre factor important és el que ha de passar per iniciar l’explosió. Això és, per iniciar la reacció en la que es trenca la molècula. Normalment qualsevol molècula es pot trencar si li administrem prou energia. El que passa amb la nitroglicerina és que n’hem d’administrar poca, molt poca. Una vibració prou forta pot fer que el xoc d’unes molècules amb les veïnes ja els transmeti prou energia per trencar-se. I quan ho fa la primera, el calor i l’expansió dels gasos que genera desencadena la reacció de les molècules veïnes, que alhora activen les de més enllà i…

En realitat això genera una ona de xoc en que les molècules van saltant. I com que aquesta ona es desplaça a trenta vegades la velocitat del so, la nitroglicerina està dins del grup dels explosius “detonants”, més potents que els “deflagrants”.

Per internet hi ha qui explica maneres de fer nitroglicerina. Una molt mala idea si no ets un químic expert i tens l’equipament adient. El més normal si ho intentes és que no te’n surtis o, alternativament, que sí que te’n surtis i perdis un braç, la cara o la vida pocs segons després.

Kalanchoe

dimarts , 9/05/2017

Ja tinc els meus kalanchoes plantats i creixent amb ganes. No. No tinc càncer i, si en tingués, no faria servir cap preparat de kalanchoe ni en broma. Per molt que algú vulgui vendre la fantasia de que la planta cura el càncer, tinc prou clares quines són les seves propietats i les seves toxicitats. Si ara tinc un parell de kalanchoes és per un motiu ben diferent. Simplement és que són boniques.

He de reconèixer que, estrictament, ignoro l’espècie exacta. Dins del gènere Kalanchoe hi ha descrites unes dues-centes espècies, cada una amb les seves característiques. A la botiga només deien el nom del gènere, de manera que faré com els botànics i la tractaré de Kalanchoe sp., una manera de no especificar l’espècie concreta.

La planta és d’origen africà, però s’ha estès per molts indrets del planeta. La gràcia és que es prou resistent i amb pocs requeriments, de manera que per jardiners maldestres (com jo) és una bona opció. La planta pertany a la família de les crassulàcies, que es caracteritzen per disposar de sistemes d’estalvi d’aigua. Emmagatzemen aigua dins seu i també disposen d’un metabolisme característic que fa que només obrin els estomes per la nit, minimitzant les pèrdues per evaporació.

Però, per maques que siguin les seves flors, la Kalanchoe s’ha fet famosa per les suposades propietats terapèutiques que presenta. Això pot ser un problema en un temps en que tothom es considera expert en tot ja que alguna espècie de Kalanchoe conté molècules amb propietats interessants que, desgraciadament, van barrejades amb altres amb propietats també interessants però per motius diferents.

Per exemple, en la Kalanchoe pinnata han trobat cinc tipus diferents d’uns compostos químics força complexos, anomenats bufadienólids, alguns dels quals tenen activitat contra diferents tipus de cèl·lules canceroses. Això és interessant cara a dissenyar nous tractaments, però cal vigilar perquè no tots els productes tenen la mateixa activitat. En concret, tres d’ells actuaven sobre les cèl·lules tumorals, tot i que en els estudis falta saber si també eren tòxics per la resta de cèl·lules. El problema era la presència dels altres dos, que resulten força mes tòxics. De fet, la gràcia és que siguin tòxics ja que es pensa que la planta els fabrica com insecticides per defensar-se de les plagues. No hem d’oblidar que la planta fabrica aquests compostos pels seus interessos, no pas pels nostres.

Deixaré que els entesos (els de veritat) trobin la manera de purificar les molècules útils de les plantes i d’enretirar les que donen problemes. Jo em limitaré a gaudir de la part estètica que ens ofereix, fent-la servir per donar un toc de color i posar un puntet de natura en un ambient massa urbanita. Una funció que les plantes fan amb molta eficàcia i que no s’ha de menystenir gens.

 

atmosferes i magnetosferes

dilluns, 8/05/2017

Quan es descobreix un planeta en qualsevol sistema solar, una de les primeres coses que es mira és la seva mida i a quina distància esta de l’estrella. En funció d’això, considerarem que hi ha més o menys possibilitats de trobar-hi vida similar a la que hi ha a la Terra o si és un indret susceptible d’anar a instal·lar-se (algun dia,… potser…). Però també hi ha un altre element  molt important que de moment costa més de mesurar des d’aquí. Cal saber si el planeta disposa d’un camp magnètic en condicions.

L’existència d’un bon camp magnètic és menys evident que el fet de tenir una temperatura on l’aigua pugui estar líquida, però la vida no pot existir a la superfície d’un planeta que no disposi d’un bon escut protector per aturar les radiacions provinents de l’espai. I segons l’estrella que tingui brillant al cel, això pot ser tremendament important ja que n’hi ha que cada dos per tres estan emeten flamarades i tempestes de partícules que resultarien letals per qualsevol forma de vida. En canvi, si al nucli del planeta hi ha una massa metàl·lica girant, es genera un camp magnètic que l’envolta, una magnetosfera, que desviarà bona part d’aquestes partícules.

Però la importància de la magnetosfera va més enllà. La mateixa presència de l’atmosfera també depèn molt de la protecció del camp magnètic. Quan les partícules del vent solar, les radiacions provinents de l’estrella, arriben a l’atmosfera del planeta, impacten contra les molècules dels gasos que la formen i, essencialment, les empenyen amb prou força com per fer que surtin disparades cap a l’espai. Mica a mica, l’atmosfera va perdent els seus components i finalment el planeta es queda amb el record d’una atmosfera.

Això s’ha pogut veure de manera molt clara comparant la Terra i Mart. El nostre veí planetari té una atmosfera ben diferent de la nostra. Les composicions de gasos no s’assemblen, però sobretot, la de Mart és molt feble. Només una petita fracció de l’atmosfera terrestre. El cas és que es pensa que inicialment Mart sí que tenia una bona capa de gasos envoltant-lo, però amb el pas dels eons, la va anar perdent. I la culpa és la manca d’un camp magnètic remarcable.

L’especulació es va poder verificar fa uns anys, quan una tempesta solar va deixar anar una flamarada en un moment en que Mart i la Terra estaven alineats. Com que tenim satèl·lits als dos planetes, es va poder mesurar quin efecte tenia aquella onada de partícules solars sobre les respectives atmosferes. I la diferencia va ser evident. Mentre que a la Terra les conseqüències sobre els gasos atmosfèrics va ser mínima, a Mart es va endur una bona picossada de les capes exteriors. Les pèrdues van ser deu vegades superiors en el cas de Mart respecte de la Terra.

Al final resulta que tot està lligat de maneres inesperades. Cal un nucli fos i amb components per generar un camp magnètic per evitar que el vent solar s’emporti l’atmosfera que permet mantenir una temperatura adequada i un intercanvi de gasos i materials que homogeneïtzi les condicions de la superfície i permeti que la vida tingui alguna possibilitat.

Aliments amb DNA

divendres, 5/05/2017

Les enquestes sempre resulten perilloses d’interpretar ja que la manera com es realitzen, l’ordre en que es fan les preguntes, la tria de la gent que hi participa o fins i tot les paraules triades, poden modificar notablement els resultats. Però de vegades trobes resultats curiosos i no pots deixar de preguntar-te què és el que fem malament.

Als Estats Units van fer una enquesta, per veure per on anaven les preocupacions del públic sobre les preferències i percepcions en temes de seguretat alimentària, de la qualitat del menjar, del preu dels aliments i de temes relacionats amb el menjar en general. Demanaven si menjaven més pollastre que peix, quants diners destinaven a l’alimentació, si els feia patir més la salmonel·losi o la grip aviar i coses així.

Però hi havia una secció de preguntes sobre les polítiques que havia de tenir el govern en temes relacionats amb l’alimentació. Per exemple si s’havien de posar impostos a les begudes ensucrades, si s’havia de posar límits a les calories que servien en els menús escolars, si havia de ser obligatori indicar l’origen geogràfic dels aliments o si s’havia de prohibir la llet no-pasteuritzada.

L’interessant eren dues preguntes gairebé consecutives. Havia de ser obligatori indicar els alimenta que contenien transgènics? (82,28 % a favor) i, havia de ser obligatori indicar els aliments que tenien DNA? (80,44% a favor)

Aquesta última és la que suggereix que hi ha molta gent que ha oblidat el que va estudiar o que no es para a pensar una mica abans de respondre o de prendre decisions. Aliments amb DNA? Doncs quasi tots tenen DNA, igual que tenen proteïnes, sucres i greixos. I també tenen àtoms de diferents tipus i metalls i productes halogenats i grapats d’estructures moleculars sorprenentment complexes. Aliments que no tinguin DNA són relativament pocs. La sal, el sucre, els extractes com l’oli i similars, i pocs més.

Imagino que la campanya contra els transgènics ha tingut tant èxit, que ja no s’entra en detalls i tot el que tingui algun eco relacionat amb gens, molècules i DNA es considera intrínsecament dolent, passant per alt que el pobre DNA només és una molècula present en gairebé qualsevol cèl·lula de qualsevol organisme.

De vegades es diu, amb posat d’horror, que un aliment transgènic pot tenir incorporats gens de bacteris, però en realitat, cada vegada que mengem una amanida estem ingerint grapats de gens de tots els bacteris que hi ha a la superfície del tomàquet, l’enciam o el cogombre. Això i també els gens del tomàquet, l’enciam i el cogombre.

Tots els DNA de totes les espècies són iguals pel que fa a la alimentació. En passar per l’estomac i el budell es degradaran en els seus components. No tenen màgia ni propietats particulars en cap cas. Cadenes de nucleòtids units una continuació de l’altre. L’important, el que els dona les característiques és l’ordre en que estan, però el DNA en sí, no té res d’especial. Per això al llarg de la vida mengem DNA de vaca, de pera, d’artròpodes, de cefalòpodes, de bacteris i de virus. El nostre estómac els digereix tots sense problemes

Això representa que es va estudiar a l’institut. Però amb el temps les coses s’obliden i ens deixem portar per la moda de “si té DNA,… uix quina por”.

La Resplendor de l’àngel

dijous, 4/05/2017

Una de les batalles més sagnants de les que van tenir lloc durant la guerra de Secessió als Estats Units va ser la batalla de Shiloh, que va tenir lloc entre el 6 i el 7 d’abril del 1862 a l’estat de Tennessee. L’exèrcit confederat va llençar un atac per sorpresa que va estar a punt d’enfonsar les defenses de les tropes de la Unió. Finalment, però, van arribar reforços i els confederats van haver de retirar-se.

Aquella nit van quedar tres mil soldats morts i més de setze mil ferits estesos al camp de batalla. Unes xifres que superaven de llarg la capacitat dels sistemes sanitaris de tots dos exèrcits. Molts soldats ferits van passar dos dies estesos al mateix camp de batalla i les atencions es limitaven a les cures més simples i immediates. A més, durant la nit van caure les temperatures i va començar a ploure. Els ferits van haver de passar la nit envoltats de fang, pluja i sang.

Però diuen que també va passar una cosa sorprenent. Alguns dels soldats van veure com les ferides s’il·luminaven en la foscor amb una feble llum blavosa. I després es va observar que les probabilitats de sobreviure eren més altes en aquells als que els havia passat això. D’aquella llum misteriosa però protectora en van dir “la Resplendor de l’àngel”.

Realment va ser un bon misteri durant molt temps. Estrictament fins l’any 2001, quan va resultar que uns nois van visitar el camp de la batalla. Havien de fer un treball de recerca per l’institut i el misteri de la resplendor de l’Àngel els va cridar l’atenció. Casualment, la mare d’un dels nois era microbiòloga i havia treballat amb bacteris fosforescents. El noi li va preguntar si un d’aquells bacteris podria estar-hi relacionat, i van decidir explorar aquella possibilitat.

I sembla que les coses podrien anar per aquí. En aquell indret van trobar que hi viuen uns cucs (nematodes) que viuen en simbiosi amb uns bacteris anomenats Photorhabdus luminescens . El nom ja indica que son lluminosos, però el que destaca és la mena de vida complicada que porten el cuc i el bacteri.

El cuc pot infectar diversos insectes i quan ho fa, immediatament allibera alguns dels bacteris que porta dins. Els bacteris, a més d’emetre llum de color blavós, generen toxines que maten als insectes, que es converteixen en un festí de nutrients, tant per al cuc com per als bacteris. El cuc aprofita per reproduir-se i els nous cuquets abandonen el cadàver de l’insecte, de nou carregats amb bacteris simbiòtics. De fet, el bacteri és dels pocs organismes que és alhora paràsit (per l’insecte) i simbiont (pel cuc).

Un altre detall interessant del bacteri és que les seves toxines també maten fongs i altres bacteris. El cadàver és només pels qui se l’han treballat! I finalment, es tracta d’uns organismes que viuen bé a temperatures més aviat baixes. La temperatura elevada del cos humà els acaba resultant letal.

Doncs el que potser va passar aquella nit de després de la batalla és que alguns nematodes van infestar les ferides dels soldats i van deixar anar els bacteris. La llum que veien no era de cap àngel sinó d’una infecció bacteriana. Una infecció, però, que va resultar beneficiosa ja que les toxines que generava van matar la resta de microbis que podrien haver causat gangrenes i sèpsies. D’altra banda, els bacteris només van poder sobreviure en el cos dels soldats degut a la hipotèrmia que patien per culpa de les condicions climatològiques. L’endemà, quan finalment van portar als ferits a indrets més càlids i la temperatura corporal va recuperar els nivells normals, els bacteris fosforescents van morir deixant una ferida neta al seu darrere. Si la batalla hagués tingut lloc a l’estiu, no haurien tingut tanta sort.

I tot plegat es va acabar descobrint gracies al treball de recerca d’institut d’un parell de nanos amb inquietud per la ciència.

 

La nou del coll

dimecres, 3/05/2017

La nou del coll. Si ets un noi es nota molt i fa una certa angunia quan la toques. Intueixes que allò és un punt feble de la teva anatomia. En canvi, si ets una noia no la notes i sovint es pensa que les noies no en tenen. Un error. Tothom la té, simplement en un cas es nota molt més que en l’altre.

En realitat es tracta d’un cartílag que cobreix i protegeix la zona de les cordes bucals El nom tècnic és “cartílag tiroide” i és un dels que formen l’estructura de la larinx, a dalt de tot de la tràquea. De fet, és el més gran de tots. El seu nom no té secret. Simplement és degut a que està a tocar de la glàndula tiroide.

Aquest cartílag tiroide està format per dues plaques que surten del costat de la gola i s’uneixen al davant. En el cas de les dones, les dues plaques estan molt obertes, de manera que l’estructura total és gairebé plana i no sobresurt res. En els homes, però, durant el creixement que té lloc en l’adolescència, les dues plaques adopten una forma més angulosa, gairebé de noranta graus, i el que sobresurt és l’extrem de l’angle. El resultat final és una cavitat una mica més gran que en les dones, cosa que també contribueix a que el to de veu masculí i femení siguin diferents. La caixa de ressonància és més gran en els homes.

I el moviment que fa al moment d’empassar està motivat per la necessitat de tapar el camí cap als pulmons, de manera que l’aliment no tingui més remei que seguir per l’esòfag cap a l’estómac. Al moment que la larinx puja, el camí cap a la tràquea i els pulmons queda bloquejat. Tot plegat es mou com un engranatge de rellotgeria ben afinat. I si alguna cosa falla i entra una mica de menjar per la tràquea, de seguida s’activa el reflex de la tos per forçar-lo a sortir junt amb l’aire expulsat. Però si considerem les vegades que ens hem ennuegat i totes les que hem empassat, veiem que el rendiment del mecanisme és més que satisfactori.

Sembla curiós que una de les diferències entre homes i dones es trobi en un dels cartílags que han d’impedir el pas del menjar. Possiblement el motiu estigui més relacionat amb aconseguir un to de veu diferent. Les cordes vocals tenen longituds i gruixos diferents entre homes i dones, però el fet de tenir un volum més gran on l’aire pot ressonar és un dels factors que afavoreix més que els homes tinguin la veu més greu. Un més dels molts, i de vegades subtils, caràcters sexuals secundaris.