Libèl·lules gegants

divendres, 11/11/2016

Quan s’estudia l’anatomia dels insectes aviat es fa evident que falta una cosa: no tenen pulmons. Per descomptat, la resta presenta moltes diferències amb els vertebrats, però tenen una boca, un sistema digestiu i un sistema excretor. No tenen sang, però tenen un fluid que en fa les funcions. No tenen esquelet, però l’estructura rígida que els envolta és un exosquelet igualment eficient. El que es troba a faltar són els pulmons ja que, d’alguna manera ha d’arribar l’oxigen a l’interior del cos.

La resposta és un sistema anomenat “tràquees”, que bàsicament són un conjunt de tubs buits que entren cap a l’interior del cos i per on l’aire pot filtrar-se. Aquestes tràquees tenen una importància molt més gran del que sembla ja que són un dels límits al creixement dels insectes. Com que no tenen pulmons, l’aire no és aspirat ni expulsat com passa amb la majoria de vertebrats. Simplement difon cap l’interior.

Això és un sistema senzill que té una limitació molt estricta. La difusió arriba fins a certa distància, però més enllà d’uns pocs centímetres, l’aire oxigenat ja no arribaria a l’interior del cos. De fet, sí que hi ha alguns insectes que han trobat maneres d’empènyer una mica l’aire. Quan bateguen les ales, els músculs també mouen les tràquees i generen un cert flux d’aire. Una millora, però que no modifica l’esquema general de la circulació de l’aire. Aquest sistema de respiració ha fet que la mida dels artròpodes quedés limitada a pocs centímetres.

Ah! Però un bon dia van i troben uns fòssils d’un bitxo semblant a una libèl·lula, que va viure fa uns tres-cents milions d’anys i que mesurava uns setanta cinc centímetres d’extrem a extrem de les ales. Meganeura moni va ser l’insecte més gran del que tenim notícia i, sincerament, havia de fer força angúnia. Imagineu tenir una libèl·lula de més de mig metre voleiant al voltant?

És clar. En veure aquestes dimensions, de seguida et preguntes com s’ho feien per respirar. L’envergadura de les ales és molt gran, però el cos també era prou gran com perquè el sistema de tràquees resultés teòricament insuficient.

La primera explicació que es va donar no tenia a veure amb els insectes sinó amb el planeta. Potser la concentració d’oxigen que hi havia a l’atmosfera era superior a l’actual. Aleshores el transport d’oxigen resultaria més fàcil i tràquees de mida més gran encara resultarien eficients. Durant un temps aquesta va ser la hipòtesi més versemblant que, a més, ajudava a explicar la seva extinció en el moment en que la concentració d’oxigen va disminuir fins al valor actual. Però després es va proposar que tenien un sistema de músculs per mobilitzar l’aire per l’interior de les seves tràquees i ja no va caldre recórrer a canvis en l’atmosfera planetària per explicar la mida d’un insecte.

I al final s’ha conclòs que… vés a saber! Les dues possibilitats resten obertes i, de fet, no són excloents. Una mica més d’oxigen i una mica de musculatura al lloc adient i la libèl·lula del carbonífer pot créixer fins a nivells extraordinaris. De vegades ens agrada haver de triar entre dues hipòtesis, però la realitat pot ser menys radical del que ens agrada quan ens posem a classificar.

La ciència i Donald Trump

dijous, 10/11/2016

Doncs contra tots els pronòstics i quasi totes les enquestes (nois de les enquestes, us ho heu de fer mirar això), Donald Trump va guanyar les eleccions i ha esdevingut el nou President dels Estats Units. Ara tindrem uns dies amb moltes explicacions de com ha pogut passar això. Seran explicacions donades pels qui no ho van preveure i suposo que seran molt similars a les que donaran quan guanyi Marine Le Pen a França en pocs mesos. És el que hi ha.

En tot cas, des del punt de vista de la ciència, la tria de Trump no sembla ser una bona notícia. Si fem cas de les declaracions que ha anat fent relacionades amb el món de la ciència, la tecnologia, la salut i el medi ambient, sembla que venen temps foscos.

Per començar, tot un clàssic; posar en dubte el canvi climàtic. Segons ell és “un invent dels xinesos per fer menys competitiva la industria americana”. No és cap novetat i sembla que a molts polítics els costa entendre la diferència entre temps i clima, saber com interpretar les dades o simplement escoltar les explicacions de la comunitat científica. El que acostumen a fer és triar un científic que digui allò que volen escoltar i fer-li cas només a ell. És l’estratègia típica dels que només estan interessats en l’economia i si per guanyar diners cal malmetre el planeta, ja s’ho trobaran les properes generacions. En temes ambientals, tres quarts del mateix. Les perspectives són bones per al fracking, la construcció d’oleoductes i l’energia nuclear, però pinta malament per les energies renovables. De fet, pinta malament per la pròpia Agencia de Protecció Ambiental. En alguns casos serà una mala notícia local, però pel que fa al canvi climàtic, en això rebrem tots.

Tampoc estaria molt tranquil si fos de la NASA. Les coses que no tenen una utilitat immediata (utilitat en termes de rendiment econòmic) no semblen ser gaire prioritàries pel nou president. Es veritat que ha fet alguna declaració com ara que “…anem a reenfocar la missió de la NASA en l’exploració espacial. Sota l’administració Trump, Florida i Amèrica lideraran el camí cap a les estrelles”. Sona bé, però sembla la mena de frases per justificar tancar l’aixeta a les missions relacionades amb l’Estació Espacial Internacional. L’estudi de la Terra des de l’espai no sembla una prioritat per ell. Ja ho veurem, però els responsables del Projecte Orion (molt car) no les tenen totes.

En tot cas, potser resulta encara més inquietant des del punt de vista de la ciència, el perfil del Vicepresident, Mike Pence. Amb ell el creacionisme guanya un bon defensor ja que és dels que defensa el creacionisme (sota la disfressa de “disseny intel·ligent”) i és dels que li costa entendre que una teoria en ciència no té el mateix sentit que la paraula “teoria” en llenguatge quotidià. Venen mals temps pels professors de ciències dels Estats Units. Naturalment, la recerca amb cèl·lules mare també està en el punt de mira d’un cristià molt conservador, com ell.

De totes maneres, potser m’equivoqui. Abans de les eleccions es diuen moltes coses, però un cop les guanyes, les coses canvien. Aquí, per exemple, sabem que no triguen gaire a pujar impostos ni a matisar a la baixa les promeses electorals. En tot cas, hi ha poc a dir. La gent ha triat i qui ho sap! potser no serà tan greu. Esperem que sigui millor President que no pas Candidat.

No confondre el líder amb l’equip

dimecres, 9/11/2016

No. Manel Esteller no ha descobert per què alguns càncers esdevenen resistents a la quimioteràpia. No em malinterpreteu. La meva admiració per la feina i la persona d’en Manel Esteller és completa, però la manera de dir les notícies genera uns hàbits que em posen de mal humor. Qui ha fet el descobriment és l’equip de Manel Esteller. Un equip que inclou caps de grup, investigadors postdoctorals, becaris que fan el doctorat, tècnics, lab-mànagers, administratius i estudiants en pràctiques. Per brillant que sigui en Manel Esteller, ell solet no hauria pogut descobrir gran cosa. Els temps dels investigadors solitaris tancats al laboratori hores i hores fins que topen amb el gran descobriment ja fa molt temps que van passar a la història.

Si us fixeu en les declaracions, les entrevistes i les aparicions en programes de televisió, veureu que el mateix Esteller sempre parla en plural i sempre fa referència al seu equip. Un detall que l’honora. En realitat la majoria dels grans científics ho tenen molt clar això, però sembla que costa transmetre aquest concepte fora dels laboratoris i els titulars de premsa no ajuden gens. És com si quan el Barça guanya la lliga, els diaris diguessin que Messi ha guanyat la lliga. Per bo que sigui, ni en Messi pot guanyar res sense un bon equip al seu costat.

Per descomptat, en qualsevol equip acostuma a haver-hi una cara visible. En el camp de la ciència, aquest és l’investigador principal. Ell és qui s’encarrega de marcar les directrius generals de la recerca que es durà al laboratori i, sobretot, el que ha d’aconseguir els diners per poder-ho fer. També és qui redactarà els informes, probablement escriurà els articles i demanarà els projectes al ministeri, la conselleria o les empreses que pugin finançar-ho. Tot això requereix una quantitat de temps desmesurada, de manera que la feina de laboratori l’han de fer uns altres. En un equip, cadascú té les seves responsabilitats i els grans caps acostumen a fer molt més de gestors que de científics. Una llauna, perquè normalment el que agrada és barallar-nos amb les dades, dissenyar experiments i interpretar resultats. Però és el que hi ha. Ningú pot fer-ho tot.

En un equip científic hi participa molta gent. I encara més si tenim en compte tots els que han passat per l’equip i ja han marxat. Sense ells tampoc seria possible arribar a bon termini. Isaac Newton va deixar escrit “Si he aconseguit veure-hi més lluny, ha estat perquè he pujat a les espatlles de gegants”. La frase l’havia manllevat del filòsof Bernard de Chartres, però la idea és aclaridora. Els grans científics només fan la última passa d’un camí obert per altres grans científics. Però això és una mica enganyós i en molts casos es tracta de persones normals enfilades a les espatlles de persones normals. No cal ser un gegant per triomfar. Sovint n’hi ha prou amb un bon equip i en bona part, els grans investigadors són aquells que han sabut muntar un bon equip de recerca. Un concepte que qualsevol que conegui el món dels castells entendrà perfectament.

Hi ha qui defensa que el finançament científic s’ha de destinar només als equips d’excel·lència. Una idea que portada a l’extrem pot resultar absurda. De nou, és com si el Barça intentés fer un gran equip destinant tots els diners a pagar als jugadors del primer equip i no deixés res per les categories inferiors, els nois de la Masia i tot el futbol base. Per tenir grans científics cal disposar d’una massa crítica de científics normals. Entre ells hi trobaràs els grans líders i els membres dels equips que podran formar i amb els que, efectivament, descobriran els mecanismes que fan que el càncer esdevingui resistent i faran que els nostres coneixements i la nostra qualitat de vida vagin millorant.

 

El pàncrees d’Alexandre el Gran

dimarts , 8/11/2016

L’any 323 abans de Crist va morir Alexandre el Gran, rei de Macedònia. Amb només trenta dos anys havia conquerit un dels majors imperis d’aquells temps. Havia derrotat als perses, als sàtrapes, als fenicis i a tots els exèrcits que li van plantar cara i els seus dominis anaven des de Grècia fins la Índia. Aquesta enorme extensió va viure un període de gran intercanvi comercial i cultural que va donar inici a l’anomenat període hel·lenístic. Però Alexandre va morir sense deixar un hereu establert i els seus generals van iniciar una guerra entre ells que va acabar amb la fragmentació de l’imperi macedoni. Alexandre el Gran va ser com un estel que va brillar amb un resplendor inigualable però només durant un breu moment.

Alexandre es trobava a Babilonia, al palau del rei Nabucodonosor II, després de tornar de la campanya de la Índia amb l’exèrcit en unes condicions més aviat regulars. Havien perdut molts homes i en tornar va descobrir que molts dels seus homes de confiança havien abusat del poder per enriquir-se (hi ha coses que no canvien mai). Va ordenar que alguns fossin executats i va esforçar-se en barrejar costums dels diferents territoris conquerits. Entremig es va entretenir amb unes festes llegendàries on la beguda circulava sense límits.

Un dia, enmig de la bacanal, va començar a trobar-se malament. Algun autor ho va descriure parlant d’un dolor “com si una llança li travessés l’abdomen”. També va sentir dolor a l’espina dorsal i les articulacions. El van portar a palau on va quedar postrat. Durant un parell de setmanes va anar fent, amb atacs de febre intermitent. Li feia més mal durant la nit, però al dia següent semblava millorar prou com per permetre-li seguir discutint els preparatius de la campanya que planejava a Aràbia.  El seu estat, però, va començar a deteriorar-se ràpidament el dia 7 de juny i el dia 9 ja gairebé no podia parlar. Quan li van preguntar a qui deixava el seu imperi es va limitar a respondre “al més fort” i poc després va expirar.

La causa de la mort va ser motiu de discussió. Una opció versemblant era el verí. De fet, morir enverinat és un destí típic pels reis i emperadors al llarg de la història. El problema és que en aquell temps no hi havia verins amb aquest efecte. El que intentaven era matar-te, de manera que solien donar dosis prou fortes com per no allargar el tema. Si t’enverinaven, mories gairebé d’immediat. També s’ha especulat amb la malària, ja que havia tornat de la Índia, o amb un pneumotòrax de resultes d’alguna ferida en alguna batalla. Però són hipòtesis poc probables.

La causa més probable, la que encaixa millor amb els símptomes, és una pancreatitis aguda. Una inflamació del pàncrees que pot estar causada per càlculs biliars o, el més probable en aquest cas, pel consum exagerat d’alcohol. La pancreatitis apareix sobtadament amb un dolor abdominal molt intens. Normal si recordem que el pàncrees fabrica els enzims digestius i una de les coses que passen durant la pancreatitis és que aquests enzims s’activen dins el pàncrees i comences a digerir-te tu mateix. És un procés que no progressa gaire perquè el cos té molts mecanismes per controlar-ho, però secundàriament causa una inflamació general per tot l’organisme acompanyada de febre intensa fins que, passats pocs dies, algun òrgan vital, normalment el pulmó, falla i arriba la mort. Sense la mòmia d’Alexandre no hi ha manera d’estar-ne segur, però la pancreatitis aguda és la causa més probable de la seva mort.

Confesso que tot plegat em fa una certa gràcia ja que la recerca que portem al laboratori està centrada precisament en la pancreatitis aguda. Ben mirat, podem dir que investiguem allò que va fer caure el major imperi de l’antiguitat!

Per cert, avui en dia Alexandre hauria tingut alguna oportunitat de sobreviure, però no gaires més. La majoria de pancreatitis són lleus i es curen soles, però per les més greus, les que es presenten amb aquest perfil, encara no hi ha cap tractament que funcioni. A Alexandre l’haurien posat a dieta i amb alimentació parenteral i ingressat en una Unitat de Cures Intensives on l’haurien mantingut amb mesures de suport vital fins que el seu propi cos superés la malaltia o fins que sucumbís a ella. Com a investigador, reconec que no haver trobat cap tractament en dos mil tres-cents anys resulta depriment. Cal dir que els diners dedicats a aquesta malaltia són molt poca cosa comparats amb altres patologies més freqüents, però això no canvia el fet que estem fracassant a l’hora de trobar una teràpia. En tot cas, si ens deixen, seguirem treballant-hi. No volem que caiguin més imperis per culpa d’un pàncrees inflamat!

Desviats

dilluns, 7/11/2016

S’atribueix a Mark Twain (tot i que vés a saber) la frase “Hi ha tres tipus de mentides: mentides, maleïdes mentides, i estadístiques”. Una frase totalment certa i alhora, profundament injusta. L’estadística és una eina imprescindible, no només per la ciència sinó per anar fent al dia a dia, però és una eina delicada i cal saber interpretar-la. Moltes vegades, sobretot en política i economia, però també en altre camps, ens venen idees, conceptes i productes basant-se en unes fantàstiques estadístiques que resulten errònies.

En ocasions és, simplement perquè les han fet malament. Si vols esbrinar com aniran les properes eleccions i fas una estadística fent preguntes a unes poques desenes de persones d’un únic barri, segur que no encertaràs. Però la culpa no és de l’estadística sinó teva per fer les coses malament. En altres ocasions les dades són correctes, però les mostren de manera enganyosa. Amb gràfics que no comencen on han de fer-ho o amb efectes òptics que distorsionen els resultats. La premsa en va plena d’exemples de manipulació psicològica basada en la manera de presentar unes dades que, en principi poden ser certes.

I una de les maneres més subtils de despistar és posar les dades sense un detall important: la desviació estàndard. Una dada sense la qual, la majoria de gràfics estadístics, per cridaners que semblin, són impossibles d’interpretar.

Tècnicament, la desviació estàndard és la xifra que ens indica quanta variació o “dispersió” hi ha respecte a la mitjana. Estrictament diríem que, per un conjunt de dades, és l’arrel quadrada de la seva variància, però l’important es el concepte.

Si aquesta tardor vull saber a quina zona es fan més bolets, una manera és contar els que troben els boletaires que van a diferents indrets. Cada boletaire és un món, de manera que hi haurà diferències, però si de mitjana en recullen més en un indret que en un altre, pot ser indicatiu que allà n’hi ha més…. o potser no.

Podria ser que hi hagués un boletaire extraordinari que sempre aconsegueixi trobar-ne molts més que la resta. Si aquest geni va a un dels indrets que analitzem, el nombre de bolets que trobarà serà molt elevat i ell solet farà pujar molt la mitjana d’aquella zona. Si només mirem les mitjanes (com fan molts anuncis o moltes enquestes polítiques) ens enganyarem. Podríem tenir valors com 30 bolets de mitjana a la zona A, 28 a la zona B, 33 a la zona C i 59 a la zona D. Això faria pensar que la zona D és la millor, però potser només és la que un únic boletaire en va trobar més de cent.

La desviació estàndard ens diu com de dispersos son els valors. Tindríem, per exemple, que a la zona A la mitjana és 30 i la desviació estàndard és de 3. Podríem interpretar-ho de manera intuïtiva dient que és assenyat esperar trobar-ne tres amunt o avall de la mitjana, es a dir entre 27 i 33. Si a la zona D tenim 59 amb una desviació de 50, voldrà dir que el valor que podem esperar va entre 9 i 109. O en altres paraules, que no sabem res ja que amb tanta variació, el valor real pot ser qualsevol, per molt prometedora que sigui la mitjana.

Per això, els valors de les gràfiques són interessants, però sempre hem de mirar la petita barra que hi ha pintada a sobre i que ens indica el marge d’error que hi ha en aquella estadística. Si és petit, vol dir que els valors són fiables, si és molt gran ja no n’hem de fer massa cas. I si no apareix, el més assenyat és malfiar i pensar que ens volen entabanar.

Oh! Sorpresa! No hi haurà Ministeri de Ciència

divendres, 4/11/2016

Doncs res. No hi haurà Ministeri de Ciència i Tecnologia, Ministeri de Ciència i Universitats, Ministeri de Ciència i Innovació, Ministeri de ciència i medi ambient o com li vulguin dir, però que tingui la ciència com eix central de la seva funció. La veritat és que no ha resultat cap sorpresa en un país en el que la ciència ocupa un lloc molt poc destacat en els interessos i on la falta de cultura científica de la classe política és, amb honroses excepcions, colossal.

De manera que la ciència seguirà considerant-se una despesa enlloc d’una inversió. Sí, ja se que el discurs oficial és un altre, però a la pràctica, la sensació que hi ha entre la comunitat científica intueixo que no coincideix amb les paraules benintencionades i els bonics discursos lloant la importància de la I+D.

Es podria dir que tampoc és tant important el fet de tenir un ministeri dedicat a la ciència, la tecnologia i la innovació. Però quan es tracta de negociar els diners (perquè al final tot acaba sent una qüestió de diners) acostuma a ser més útil tenir algú defensant els teus interessos. Si qui els ha de defensar es l’encarregat de controlar les despeses, el més probable és que acabis amb una part del pastis molt petita.

La política científica d’una societat no és fàcil de marcar. Cal decidir com s’inverteixen els diners, triar quins camps de recerca es prioritzen i quins es deixen de banda, decidir si inverteixes molt en pocs grups de recerca però molt brillants o reparteixes més per tenir una massa crítica d’investigadors prou gran. No hi ha respostes evidents, però cal prendre decisions. El que passa és que sense diners la política és queda en declaracions d’intencions i poca cosa més. Un problema que no és exclusiu de la ciència, per descomptat.

En tot cas, només recordar una cosa que es diu sempre. La ciència no la fa qui té diners sinó qui en vol tenir. Països com Corea del Sud o Finlàndia no destaquen en diferents camps de la tecnologia perquè ara els van be les coses. Els van bé perquè fa quaranta anys van decidir invertir en aquests camps. No és l’únic motiu, però és del importants.

Res de nou després de tot. Un país que històricament ha considerat la ciència com una activitat sospitosa no canvia de la nit al dia. Sobre el paper tothom assegura que entén perfectament la importància del progrés científic, però això dura fins al moment en que toca posar-hi diners. Aleshores apareix el “això per què serveix?”, “els científics gasteu diners investigant ximpleries”, “ara hi ha necessitats més urgents que finançar aquestes coses estranyes que feu”.

És d’aquelles coses que cal recordar. Si vols fer un país de primer nivell i no tens grans recursos naturals, hi ha poques coses que pugis fer, però una de les més assenyades és invertir en tecnologia. No donarà resultats d’un dia per altre, cosa que empipa molt als polítics ja que necessiten presentar resultats tangibles abans de les següents eleccions, però és una bona estratègia cara a la propera generació. Voldrem que els nostres fills i nets siguin cambrers o enginyers? Tant senzill com això. Segons el que vulguis posaràs uns ministeris o uns altres.

El poder dels petits canvis

dijous, 3/11/2016

Una de les característiques més necessàries per la vida és la capacitat d’adaptar-se als canvis ambientals. Els organismes més complexos han desenvolupat sistemes per modificar el seu funcionament segons les necessitats del moment, i poden fer-ho amb una eficiència més que notable. Per aconseguir-ho, la fisiologia aplica determinades lleis de la física que permeten obtenir grans resultats a partir de petites modificacions, de manera que el nivell de control que obtens és extraordinari. Son aquelles coses que les donem per fetes, de tan habituals, però que quan les mires amb calma descobreixes que amaguen més del que sembla.

Per exemple, una de les funcions importants del cos és assegurar un flux constant de nutrients i, sobretot, oxigen, a les cèl·lules de tot l’organisme. El transport el fa la sang i per això hi ha el cor i tot el sistema circulatori. Ah! Però és que les necessitats d’oxigen i de nutrients poden variar segons les circumstàncies. Sobtadament pots necessitar posar-te a córrer, o pots començar a menjar i cal pair l’aliment, o pots iniciar una baralla, o pots simplement posar-te vermell per algun motiu.

Quan temps triguem a posar-nos vermells? Només uns pocs segons. I això vol dir que en pocs segons el cos ha trobat la manera de redirigir molta sang cap a les galtes. O cap a la musculatura de les cames si cal córrer. En tots els casos ho fa amb una eficiència més que notable gràcies a una característica dels líquids al fluir per dins un tub. Una cosa que es descriu en termes de física segons la llei de Poiseuille, descrita naturalment pel metge fisiòleg francès Jean Louis Marie Poiseuille.

El que ve a dir és que la quantitat de líquid que circula per un tub depèn, entre altres factors, del diàmetre del tub, però no de qualsevol manera sinó del seu radi elevat a la quarta potència. La fórmula és més o menys complicada, però la clau està en un 4 que apareix sobre el radi. És la clau ja que elevar les coses a la quarta potència vol dir augmentar-les molt. Però molt, molt. Per això, en augmentar lleugerament el diàmetre d’un capil·lar sanguini, la quantitat de sang que passarà serà força més gran de la que podria semblar. O a l’inrevés; si els vasos es fan una mica més petits per arteriosclerosi o coses així, la quantitat de sang que pot passar és perillosament menor.

Si per un vas sanguini passa un mil·lilitre de sang per minut, al doblar el diàmetre no passa el doble de sang sinó setze mil·lilitres per minut. Si en lloc de doblar-se el diàmetre augmenta quatre vegades, podrà passar un quart de litre de sang per minut! De manera que el cos en té prou amb controlar la musculatura vascular i modificar lleugerament el diàmetre dels vasos sanguinis per fer que la sang passi per uns indrets o altres, quasi instantàniament.

Això es nota quan ens donem un cop. La lesió fa que s’alliberin allà mateix unes molècules que actuen dilatant els vasos sanguinis de la zona afectada i de seguida es posa vermell i s’infla. És el primer pas de la inflamació. Un mecanisme de defensa que requereix que passi molta sang per la zona afectada, de manera que hi puguin arribar molts leucòcits a protegir dels bacteris. Bàsicament és una aplicació de la llei de Poiseuille per poder assegurar la defensa de l’organisme.

En el cas d’una erecció passa el mateix. Aquell no és el millor moment per pensar en dinàmica de fluids i en relacions de radis elevades a la quarta potència, però es exactament el que està passant en els vasos que regulen el flux sanguini als cossos cavernosos del penis.  Si és que la fisiologia és fascinant!

 

La cobra

dimecres, 2/11/2016

En realitat “cobra” és un nom poc específic que inclou diferents espècies de serps de dos gèneres diferents, el gènere Ophiophagus, que només té una espècie, la cobra reial (Ophiophagus hannah) i que destaca per ser la serp verinós més gran que hi ha. I després hi ha el gènere Naja, que inclou més de vint espècies de cobres diferents. Diferents, però que comparteixen dues característiques destacades: el fet de ser verinoses i el de presentar la curiosa membrana que despleguen als dos costats del cap quan se senten amenaçades. En realitat, encara hi ha més gèneres de cobres, com les cobres aquàtiques, les cobres arbòries o la obra escopidora, però són menys característiques.

El verí que injecten al mossegar amb els dos ullals típics de les serps, és una neurotoxina. De fet, n’hi ha una que s’anomena directament “Cobratoxina”. El que fan és actuar sobre els senyals nerviosos enviats per les neurones, de manera que les víctimes queden paralitzades. La cobratoxina, per exemple, interfereix els senyals que van entre els nervis i els músculs. De totes maneres, els verins acostumen a ser una barreja de diferents compostos amb diferents graus de toxicitat.

Per cert, amb el número dels encantadors de serps, que toquen la flauta per fer-les ballar, no cal patir. Normalment ja els han tret els ullals o els han buidat de verí, de manera que per molt amenaçadores que semblin, poca cosa poden fer.

Un altre aspecte curiós és la fama de mossegar amb una velocitat fulminant que ha esdevingut paradigma de rapidesa. En realitat no n’hi ha per tant. Les mesures que s’han fet de la velocitat de mossegada en diferents serps estan al voltant dels dos metres i mig per segon. Força ràpid, però seria la velocitat a la que donem una plantofada. Altra cosa és el temps que trigues a reaccionar. Si t’agafa desprevingut, quasi segur que no pots esquivar-la.

Aquesta velocitat “normaleta” és la que aprofiten les mangostes per lluitar contra les cobres. Després d’una estona d’atacar i esquivar, arriba un moment en que la serp està cansada i aleshores poden saltar-hi a sobre i matar-les. De fet, les cobres sempre les associo amb les mangostes. Una conseqüència de la lectura del llibre de Rudyard Kipling “el llibre de la jungla”. Allà, a més de les aventures de Mowgli, s’hi inclou el conte de Rikki-Tikki-Tavi, la mangosta que lluita contra dues cobres anomenades Nag i Nagaina. Com sempre, les cobres eren les dolentes de la història i la mangosta era la gran heroïna.

En realitat les cobres fan el seu paper en l’ecosistema, com tots els animals. S’alimenten de preses més petites que elles i esdevenen preses d’ocells de presa i d’altres animals més grans a més, es clar, de les mangostes. Però el fet que una mossegada de cobra pot injectar prou verí com per matar una persona adulta les ha convertit, inevitablement en els dolents de totes les històries habituals. Uns dolents que no deixen de tenir una certa elegància quan s’alcen i obren la membrana del cap mentre es mouen endavant i enrere, calculant la distància exacta per fer el seu atac. Però, és clar, cap elegància compensa la mala fama que s’han guanyat pel fet de ser animals verinosos.

Confondre l’evolució amb la seva caricatura

dilluns, 31/10/2016

Confesso que no he llegit el llibre de Tom Wolfe on fa una crítica de la teoria de l’evolució. Però és que em fa una maaaaaaandra… Des que l’amic Charles Darwin va presentar la seva teoria no ha parat de rebre atacs de totes parts. Sembla que el costum és manté per part de molts personatges dels que, curiosament, gairebé cap pertany a la comunitat científica.

Aquesta vegada llegeixo algunes frases que ha deixat anar a les entrevistes que li han fet i intueixo el mateix parany, o la mateixa ximpleria, de sempre. Per exemple; «Es engañoso decir que el hombre evolucionó de los animales, porque nadie sabe si fue así. Hay escasas señales físicas, excepto un parecido general entre simios y humanos».

Segons ell, dons, els científics han parit tota una teoria de l’evolució basant-se només en una semblança general entre simis i humans. Res tu. Una mirada superficial i si micos i humans tenim dos braços, podem caminar sobre dues potes i fem unes mirades semblants, doncs ja en tenim prou per bastir una teoria de l’evolució. No cal res més.

Bé! Potser també compartim grups sanguinis, estructura proteica, anatomia general i un grapat d’etapes del desenvolupament embrionari, però això deu ser el que ell considera coses superficials. També tenim el noranta i tant per cent del genoma idèntic. Res, un detall. De la seqüència de tres mil dos-cent milions de parells de bases del nostre DNA, amb els ximpanzés compartim tres mil quaranta milions… Casualitats.

I el codi genètic? A veure… tenim quatre nucleòtids al DNA que es llegeixen en grups de tres per determinar tots i cada un dels vint aminoàcids. Com que amb quatre bases ordenades de tres en tres es poden fer seixanta quatre combinacions, n’hi ha de repetides, de manera que surt un codi repetitiu per la majoria d’aminoàcids. Per exemple AAA vol dir Lisina i AAG també, en canvi, per la Prolina tenim quatre combinacions: CCU, CCC, CCG i CCA. I pel Triptòfan només una opció: UGG. Curiós. Però sobretot s curiós que aquest codi, aquesta combinació particular, el compartim humans i simis… i peixos i insectes i bacteris i alzines i bolets i pràcticament tots els éssers vius que coneixem a la Terra. És una d’aquelles coses que en Tom Wolfe deu considerar “semblances superficials”.

Semblança superficial deu ser compartir les vies metabòliques bàsiques, mentre que les del metabolisme secundari són cada vegada més diferents a mida que els organismes estan menys emparentats. Podem ordenar-ho i fer arbres evolutius basant-nos en semblances anatòmiques, en estructures moleculars, en seqüències genètiques o en ordre d’aparició de fòssils. I deu ser casualitat que la majoria coincideixen. Res tu, detalls superficials.

Sempre passa el mateix. Hi ha qui pensa que la teoria de l’evolució és la caricatura absurda que ha llegit en algun indret i amb això considera que ja n’hi ha prou per dir que és un disbarat o un conte de fades. La mena de crítiques que només demostren que en realitat no saps de que va l’evolució. Però avui en dia no cal perdre el temps entenent res. Només cal ser una mica enginyós i provocador per guanyar uns quants titulars.

En tot cas, tampoc passa res. Sospito que a en Tom Wolfe, l’evolució l’importa un rave i només vol fer una mica de provocador. No és el primer ni serà l’últim. Al menys, amb aquesta excusa podem aprofitar per parlar una mica de l’evolució, la de veritat, ja que sempre és un plaer reflexionar sobre les grans construccions de l’intel·lecte humà.

Quina és la funció de l’orgasme femení? I la de la set femenina?

divendres, 28/10/2016

Quina és la misteriosa funció de la gana o de la set femenina? I la de la por de les dones? Com és que en les dones l’evolució ha fet que tinguin son? Si algú planteja aquestes preguntes, pensarem que ens està gastant una broma o que no hi toca gaire. Són sensacions amb una funció biològica que no és gaire difícil d’entendre i que, per descomptat, és la mateixa que en els homes. Alimentar-se, hidratar-se, evitar els perills i descansar són funcions necessàries per l’organisme i hem evolucionat per sentir-nos empesos a fer-les quan el cos ho requereix. L’important és que el que evoluciona és l’espècie humana i no els homes per una banda i les dones per l’altra.

Doncs, per algun motiu, amb els estímuls biològics que empenyen a reproduir-se ens entestem a no veure-ho clar. Per això hi ha el tema recurrent de “quina és la funció de l’orgasme femení?”. Una pregunta que, com tot el relacionat amb el sexe, fa molta gràcia, però que la trobo tan ridícula com preguntar-se quina és la funció de la set femenina.

Les explicacions que es proposen resulten una mica rebuscades. Un lligam amb la ovulació, un sistema per retenir l’esperma dins la vagina, una descàrrega d’hormones que millora el flux sanguini o el que us passi pel cap. Aparentment no es planteja que es tracti del mateix que en els homes; un sentiment gratificant per empènyer a fer una cosa que si no fos per això no tindria cap gracia: Copular i reproduir-se.

Per quin motiu un mascle hauria d’anar a muntar una femella que, probablement, el rebrà a mossegades si s’acosta massa? Per quin motiu una femella hauria de deixar que un mascle se li posi a sobre i la munti? Per quin motiu haurien d’estar interessats a reproduir-se, amb la descomunal despesa energètica que requereix? Calen estímuls molt potents per promoure aquest comportament. I estímuls dels dos tipus. De malestar si no ho fas i de plaer quan ho fas.

No és cap cosa estranya. Amb la set passa el mateix. És una sensació desagradable que fa que busquis activament aigua per beure. Si ets una zebra, t’has d’acostar al riu on saps que hi ha cocodrils o lleons esperant-te, però l’angoixant sensació de set acaba superant la por que puguis tenir. I el plaer que s’experimenta quan finalment beus aigua és un estímul afegit. Doncs amb el sexe passa tres quarts del mateix. El desig és una sensació incòmoda que t’empeny a l’activitat sexual i el plaer que experimentes al practicar-lo és la recompensa. No sembla que tingui massa secret.

Podríem dir que una cosa és el plaer i una de diferent és l’orgasme. Amb experimentar plaer n’hi hauria prou i no caldria aquest pic de plaer tan marcat. Al menys en el cas femení. En els mascles va associat a la ejaculació i sembla més fàcil d’entendre. Orgasme, ejaculació i ja pots plegar que la feina està feta. L’evolució no malgasta cap caloria innecessàriament. Però i en el cas de les dones?

Doncs tornem al que deia al principi. El que evoluciona és l’espècie. No els gèneres separadament. Si en el mecanisme del plaer és útil que els mascles tinguin un orgasme per optimitzar la còpula, apareix el circuit neuronal que el desencadena en tots els membres de l’espècie. Igual que si, pel fet de ser mamífers, cal tenir pits per alletar les cries, apareixen mugrons a tots els individus de l’espècie. Després les hormones masculines i femenines afegiran tots els matisos, diferències i particularitats que calgui, però l’esquema bàsic és el mateix en mascles i femelles. Buscar una funció específica a l’orgasme femení és com buscar-la als mugrons masculins.