Llimones, olors i càncer

dilluns, 26/01/2015

La primera vegada feia gràcia, després ja en va fer menys, i al final esdevé una mica cansat anar aclarint els disbarats que deixen anar els presentadors de diferents programes televisius. És evident que per segons quines feines no cal saber gaire de ciència. En realitat no cal saber-ne gens. Zero. Per això mateix, hi ha temes en els que seria millor no dir res.

Aquesta vegada la Mariló Montero va deixar anar que olorar una llimona pot ajudar a curar el càncer. I ja tenim el merder muntat! (Tot i que cal dir que, estrictament, la culpa no seria tant d’ella com de l’equip que prepara el guió del programa.)

Com acostuma a passar quasi sempre, en tots aquests disbarats hi ha alguna dada certa i molta exageració, mala interpretació i deformació. Per descomptat, olorar la pell de les llimones no li fa res de res al càncer. Tant de bo fos tan senzill! S’ha d’estar molt desconnectat de la realitat per creure-ho. Això només és un dels mites anti-cancer que corren per la xarxa i que no val la pena perdre massa temps desmentint. Aviat serà substituït per altres igualment absurds.

Però l’interessant és veure quina és la part certa de la notícia. Tot comença amb un estudi fet a la Universitat de Ruhr-Bochum, a Alemanya, centrat en l’estudi dels terpens. Molts vegetals tenen compostos que han mostrat utilitat per atacar les cèl·lules canceroses. De fet, la immensa majoria dels medicaments que tenim s’han originat a partir d’estudiar els efectes de compostos vegetals. No només contra el càncer sinó contra quasi tot.

Els terpens són un grup d’aquests productes vegetals. N’hi ha moltíssims i s’han agrupat en diferents famílies i que els podem trobar en molts productes i essències vegetals. L’eucaliptol, el mentol, la càmfora, però també la clorofil·la, el carotè o la ubiquinona, pertanyen a la gran família dels terpens. En el cas del treball estudiaven les propietats del (-)-citronel·lal, que és típic dels cítrics i que els confereix la característica olor a llimona. En realitat la olor és una barreja amb altres productes similars com el geraniol o el citronel·lol.

Se sap que aquest (-)-citronel·lal actua sobre cèl·lules canceroses. No és cap novetat. Jo he trobat articles de 1954 on ja els estudiaven. El detall important és que son productes que frenen el creixement de les cèl·lules tumorals en el tub d’assaig. Però allà és molt fàcil matar-les. Qualsevol pot fer-ho sense problemes. El difícil és fer-ho dins l’organisme i sense matar les cèl·lules sanes.

El que han descobert en aquest treball és la manera d’actuar del (-)-citronel·lal sobre cèl·lules de càncer de fetge. Tot i que és interessant saber quines molècules de les plantes maten les cèl·lules canceroses, el més important és entendre com ho fan. Si ho esbrinem podem buscar altres molècules que actuïn de la mateixa manera i amb més eficiència, més selectivitat o més facilitat. Doncs resulta que per matar les cèl·lules tumorals, el (-)-citronel·lal s’ha d’unir a una proteïna anomenada OR1A2. Quan s’hi enganxa, aquesta OR1A2 s’activa i modula unes vies metabòliques (anomenada p38MAPK) que interfereixen en el funcionament de la cèl·lula i disminueixen el seu ritme de creixement.

Que té a veure tot això amb olorar les llimones? Doncs que OR1A2 és coneguda sobretot per ser un receptor olfactiu. Una de les proteïnes que tenen les neurones del nas per detectar els aromes. Quan olorem una llimona, els terpens que allibera a l’aire són captats pel nostre nas i s’uneixen a diferents proteïnes, entre elles OR1A2. Aleshores la neurona s’activa i envia senyals al cervell que els interpreta i mentalment es genera l’aroma de la llimona (o del que sigui que olorem).

Però aquests receptors no són exclusius del nas. Són proteïnes que es troben a molts altres llocs i que poden tenir diferents funcions segons la cèl·lula on estiguin. A les cèl·lules del nas serveixen per detectar aromes, a les del fetge deuen servir per una altra cosa i als testicles per una altra. La seva funció a les neurones del nas no te res a veure amb la que tinguin en les cèl·lules tumorals del fetge o la pròstata. Però algú va sentir parlar de càncer, de olors  i de llimones i va fer un popurri cridaner per construir un titular llampant.

De manera que en un estudi sobre cèl·lules tumorals fet en una placa de cultiu van descobrir que un terpè reduïa el creixement cel·lular tot regulant p38MAPK gràcies a la interacció amb una proteïna que, casualment, també es troba en neurones del nas, on serveix per detectar aromes. D’aquí van passar a dir que “olorar una llimona cura el càncer”. Ole tu!

Estem condemnats a la extinció?

divendres, 23/01/2015

Hi ha preguntes que semblen ridícules fins que hi penses una mica. Aleshores te n’adones que amaguen més del que sembla. Una d’aquestes la va fer el gran físic Enrico Fermi als anys 50 i, en una versió casolana vindria a ser: “On coi son els extraterrestres?”. La clau és que a la nostra galàxia (per no parlar de galàxies properes) hi ha centenars de milers de milions d’estrelles. Cada una amb un grapat de planetes al voltant. Per tant, seria d’esperar que la vida intel·ligent abundés per l’Univers. Per poc probable que sigui la seva aparició, amb un nombre tan immens de possibles llocs on sorgir podríem esperar la presència de moltes civilitzacions extraterrestres.

Aleshores, com és que no les hem vist? No parlem de que ens visitin amb boniques naus plenes de ET. El problema és que, fins ara, no hem detectat cap senyal en tot l’espectre electromagnètic. Cap fenomen que indiqui que l’ha generat una intel·ligència de cap mena. Aparentment la galàxia no bull plena de civilitzacions. Això és el que anomenem la “Paradoxa de Fermi” i que ell mateix va mirar de resoldre amb la hipòtesi del “gran filtre”.

El raonament seria: Amb tantes possibilitats com hi ha perquè aparegui vida intel·ligent, seria d’esperar que detectéssim moltes civilitzacions extraterrestres. Com que no les veiem, podem suposar que hi ha algun factor que les va eliminant. Un filtre que molt poques, si és que cap, civilitzacions aconsegueixen superar. Segons això, el destí més probable de qualsevol civilització és la extinció.

El debat del gran filtre ressorgeix ocasionalment i s’han proposat diferents maneres de resoldre’l. Hi ha qui diu que la aparició de la intel·ligència és menys probable encara del que podem pensar. Potser estem sols a l’Univers perquè la combinació de fets que van portar a la civilització és extremadament improbable. Però en realitat no hi ha motius per pensar que siguem tan especials. Quan apareix la vida , l’evolució es posa en marxa i el planeta s’omple d’una diversitat fabulosa. Que alguna arribi a ser intel·ligent sembla només qüestió de temps.

Hi ha qui opina que s’oculten a la nostra vista. Però això és considerar-se molt important. Després de tot, vivim en un petit planeta d’un racó perdut entre milions d’estrelles. Qui tindria interès en amagar-se de nosaltres?

Altres pensen que les civilitzacions tenen massa dificultats per colonitzar l’espai. Entre el problema de les distàncies i el dels recursos limitats, no ha de ser gens fàcil. Bé, potser no s’allunyaran del seu planeta, però senyals hauríem de veure. Ni que siguin emissions de radio d’algun tipus.

Hi ha més opcions, però la que em sembla més assenyada és la més senzilla. Encara no disposem de tecnologia per detectar-los. Es diu que l’espectre radioelèctric és ideal, barat, universal i tot això per enviar senyals. Però a mi em sembla una mica cutre. Simplement és el millor que coneixem. I només des de fa uns pocs anys. La vida va aparèixer fa tres mil milions d’anys. Els humans fa cinc milions d’anys, i les civilitzacions fa uns sis mil anys. La radio la coneixem només des de fa poc més d’un segle. Pensar que ja no descobrirem altres sistemes millors és ser molt cregut.

Per descomptat que per buscar extraterrestres has de fer servir el mètode de comunicació més modern que tinguis. Un mesopotami no pensaria en fer servir telescopis, i Galileo no imaginaria radiotelescopis. D’aquí a tres-cents anys potser diran que buscar per l’espectre electromagnètic era tan absurd com fer-ho intentant detectar senyals de fum.

Imaginem per un moment que existissin els taquions. Partícules que viatgen més de pressa que la llum. Quina civilització seria tan ximple per perdre el temps amb senyals de radio, lentíssimes, si pot fer-ho instantàniament amb taquions? Seria com si ara ens plantegéssim enviar missatges en diligències estirades per cavalls. O potser prefereixen comunicar-se fent servir neutrins, ja que l’univers és gairebé transparent per ells. Que nosaltres amb prou feina els detectem és problema nostre. O algun altre sistema que ara mateix ni podem imaginar.

Potser sí que hi ha un gran filtre, però jo ho dubto. El que segur que hi ha son molts petits filtres que no tinc gens clar que la nostra civilització superi. Per mi, la paradoxa de Fermi simplement indica que som infants, una mica massa creguts, començant a descobrir joguines amb les que explorar l’Univers per respondre la gran pregunta; Hi ha algú allà fora? O potser estem sols a l’Univers…?

L’art de tergiversar

dijous, 22/01/2015

Una campanya electoral és un monument al cinisme i les mentides. La feina dels polítics és aplicar el programa que ells creuen que es el millor per la societat i per fer-ho necessiten aconseguir el màxim de poder possible. Això obliga a seduir als votants i per fer-ho cal presentar la teva proposta de la manera més atractiva possible. No deixa de ser una campanya de propaganda, d’anuncis publicitaris. Qui esperi la veritat, que la busqui en un altre lloc. Ah! I pel que es veu, un bon polític, sempre està de campanya.

Però una cosa es que et guarneixin les coses donant una aparença més bonica del que en realitat té, i una altra és que et tractin de ruc. Que manipulin les dades i que tergiversin les coses de manera grollera. Això molesta una mica. Però abunden els exemples en aquest sentit. Aquest any en veurem a grapats. I sí! El partit que ens cau bé també ho farà.

Per mi, aquest anunci que he trobat al twitter inaugura la campanya anual de tergiversacions polítiques barroeres. En principi no hi ha res a dir. Simplement afirmen que ells són la quarta força en intenció de vot i mostren un gràfic en semicercle on destaquen el fragment corresponent al seu percentatge. Una estadística que consideren que els afavoreix i, per tant, la destaquen.

Però barrejar gràfics en dos dimensions i en tres dimensions sempre és trampa. Si en veieu un, sigui on sigui, poseu-vos en alerta. Us volen entabanar. El que està en tres dimensions ha de mantenir les lleis de la perspectiva i tot el que està més a prop es veu més gran. Així sembla que el nombre de vots que preveuen sigui superior al que per la xifra li correspon. A sobre, com que la part vertical de la gràfica també té el mateix color, visualment se suma tot i acaben per tenir una part del pastís exageradament gran. A més està ressaltat el perfil, de manera que encara destaca més.

Un altre motiu de confusió és que, com qui no vol la cosa, al ser en 3D tapen part del fragment corresponent al partit del costat. Així, per comparació encara semblen més beneficiats pels electors. Aquests efectes es fan evidents si es fa el gràfic correctament. Aleshores, les proporcions reals entre partits es veuen una mica diferents.

Una mica diferent del que surt a l’anunci.

Ep! Però un moment. Si ho mirem atentament notarem un parell de coses més. Les dades estan en percentatges i quan anava a EGB em van ensenyar que les dades en tant per cent han de sumar cent entre totes. Per això serveixen els percentatges. En aquest cas he agafat la meva vella calculadora, he sumat percentatges i, sorpresa! No sumen cent sinó setanta-nou. Naturalment, no hi ha només quatre forces polítiques. La resta també conten. I els gràfics els pots fer com prefereixis, però el que tenen forma de semicercle s’acostumen a fer per simbolitzar un parlament. No és cap obligació, però és el que la gent té en ment quan els veu, i els encarregats de propaganda ho saben i ho aprofiten.

El cas és que m’he entretingut a afegir en un bloc addicional la resta de vots que no apareixien a la primera. Aleshores els fragments dels quatre partits queden una mica més petits i les proporcions de la figura s’ajusten més a la realitat de la estadística.

Tramposillos….

Al final, propaganda és propaganda. Però els temes d’estadístiques i gràfiques els haurien de respectar una miqueta. O no, però després els votants no ens podem queixar si segueixen les tergiversacions en els que exerceixen el poder. La estadística és una branca de la matemàtica molt seriosa i important que es va guanyant mala fama per manipulacions descarades com aquestes. No s’ho mereix.

Ah! Insisteixo: tots els partits ho faran. Però això és com l’art de la seducció. Si m’has de mentir, al menys fes-ho amb gràcia, amb classe, amb elegància.

Hepatitis, fàrmacs i negocis

dimecres, 21/01/2015

Fins l’any 1989 li deien “Hepatitis no A, no B”. Ja feia temps que se sabia que moltes hepatitis eren causades per infeccions virals i s’havien identificat dos tipus de virus diferents que la podien causar. El virus A i el virus B. Però quedava un gran nombre de malalts d’hepatitis que tenien tota la pinta de víriques, però que no eren per cap d’aquells dos virus. Això va canviar quan es va descobrir un tercer virus, que no estava relacionat amb els altres excepte en el fet que atacava al fetge i causava una hepatitis. Va ser, és clar, el virus de la hepatitis C.

No parlem pas de pocs malalts. Al món hi ha al voltant de cent cinquanta milions de persones infectades amb el virus de la hepatitis C. Molts ho ignoren perquè la malaltia no s’ha desencadenat. En altres sí que ho ha fet i en els cassos més greus pot acabar per requerir un trasplantament de fetge.

Però això és un cas extrem. En molts casos la malaltia esdevé crònica i d’aquests, pot convertir-se en una cirrosi passats uns vint anys en un de cada cinc pacients. De manera que tenim un ventall de gravetat prou ampli. Des de la malaltia que es cura sola, a la infecció que hi és però no es nota, fins a la cirrosi, la fallida hepàtica i la mort. Però des de fa anys també hi ha tractaments antivirals que funcionaven més o menys.

Amb els virus sempre és complicat buscar la manera d’eliminar-los. Són tan simples que costa trobar punts febles. A més, muten sovint, de manera que generen resistència als tractaments amb relativa facilitat. Per això els principals problemes són els efectes secundaris dels medicaments i la pèrdua d’eficàcia amb el temps. El que es feia servir habitualment era una combinació de tres o quatre antivirals diferents. Una llauna perquè calia prendre moltes pastilles i els efectes secundaris eren importants. Però eliminaven els marcadors de virus en un 50 % dels casos.

El panorama era més aviat mediocre, però les coses han canviat en els últims mesos. Han aparegut dos medicaments nous que combinats eliminen el virus en més del 90 % dels malalts. No serveix per totes les soques del virus, però des del punt de vista dels metges ha sigut un terratrèmol similar al que va representar la penicil·lina. De tenir malalts que vas fent, passes a, simplement, curar-los del tot. I un dels dos és especialment important perquè actua fent difícil que el virus es pugui adaptar. No és impossible perquè amb els virus mai hi ha res impossible, però és un canvi en les regles del joc tremendo.

Quin és el problema? Doncs els 25.000 euros que costa cada un dels dos medicaments per tractar a cada pacient. Considerant el nombre de malalts relativament important, el preu resulta inassumible per qualsevol sistema sanitari. De moment es tendeix a aplicar-lo només als malalts més greus i a negociar amb les farmacèutiques rebaixes en el preu, però tot plegat ha generat una controvèrsia important.

Està justificat aquest preu tan elevat? La industria farmacèutica afirma, amb tota la raó, que la recerca per desenvolupar un medicament és extremadament cara. Si volem fàrmacs eficients i segurs, això val diners. Molts diners. I pensar que les coses no funcionen així és anar amb el lliri a la mà. Ara bé. Tants diners? Perquè una part important de la recerca no la paguen les farmacèutiques de la seva butxaca sinó que es fa gràcies a beques i projectes finançats amb recursos públics. Quina part? Aquí comença la discussió entre gestors i els que no hi entenem ens ho mirem desconcertats. La sospita que el preu no està relacionat amb el cost sinó amb el màxim que pensen que pot pagar cada país és important. Després de tot, a Egipte costa només 900 euros!

La temptació de reduir la història a bons i dolents és gran, però és un parany. Deixar el control de la salut de les persones als interessos del mercat deu semblar molt normal als economistes però sembla poc civilitzat. I pretendre que les farmacèutiques es gastin una pasta investigant i desenvolupant medicaments sense obtenir-ne beneficis és il·lusori, i també injust.

Trobar un punt entremig raonable és el més assenyat, però per descomptat també és el més difícil. Veurem com acaba la història amb els medicaments contra la hepatitis C, ja que segurament això marcarà el camí de futurs tractaments.

Si passes fred, passo fred

dimarts , 20/01/2015

Les pel·lícules que passen en ambients freds, com ara “Fargo” o “La Cosa”, tenen una conseqüència interessant. Mentre la mires, t’agafa fred. Semblaria que és un efecte psicològic, que t’imagines la situació i et sents com si tinguessis fred, però això és subestimar la capacitat empàtica dels humans. La realitat és que en literalment et quedes més fred.

En un curiós experiment han estudiat aquesta capacitat per respondre físicament al que veiem que li passa a una altra persona d’una manera ben interessant. A un grup de voluntaris els passaven imatges gravades de gent que fica la mà en aigua calenta o en aigua freda durant tres minuts. Naturalment hi havia vídeos control en que estaven davant de les galledes d’aigua sense ficar la mà enlloc. Mentre observaven la escena, hi havia uns sensors de temperatura connectats a les mans dels voluntaris i es va veure que quan miraven com algú ficava la mà en aigua gelada… la mà dels voluntaris també es refredava!

El cas contrari no passava. Veure com algú posa la mà en aigua calenta no es tradueix en que les nostres mans s’escalfin més. I tampoc hi havia correspondència entre les mans. Si la mà que veien ficar en gel era la dreta això no volia dir que es refredés la teva mà dreta. El grau de identificació amb l’altre no arriba a filar tan prim.

Com que els humans som animals socials, la empatia és molt important i ja és previsible que experimentem les sensacions que veiem que experimenten els qui ens envolten. Per això la tristesa o l’alegria són contagioses. I per això si veiem que algú rep un cop, podem imaginar molt vívidament el que li ha passat. Mireu la cara dels nois quan veuen que algú li fan la circumcisió i comprovareu com interioritzem el que els passa als altres.

Però una cosa és interioritzar-ho, viure-ho subjectivament, imaginar-ho, i una altra és que la mà modifiqui la temperatura. Això ja és una resposta molt més física a un estímul que està experimentant algú altre. En certa manera és pot dir que tampoc és cap novetat. Si algú mira escenes de sexe, segurament notarà una excitació que no serà únicament subjectiva sinó que tindrà efectes ben físics. Però es pot dir que els efectes són conseqüència de l’estat anímic generat. En canvi, en el control de la temperatura el mecanisme que uneix la vida psicològica i els efectes físics és menys evident.

Que funcioni el refredament i no l’escalfor no em sembla estrany. Per refredar la mà n’hi ha prou amb fer que hi circuli menys sang. És el que passa quan tenim fred i el cos intenta reduir les pèrdues de calor. Aquest és un mecanisme molt ràpid i relativament senzill. En canvi, escalfar el cos és més complicat. Requereix un canvi en el metabolisme i força més temps. Potser si l’experiment l’haguessin fet més llarg haurien notat algun efecte.

En tot cas, ja m’he quedat una mica més tranquil. La sensació de passar fred veient aquelles pel·lícules no era imaginació meva. Passava fred de veritat!

Acumulant anys càlids

dilluns, 19/01/2015

Ja tenim la confirmació. El NOAA ha informat que l’any 2014 ha sigut el més càlid al planeta des de que tenim registres, és a dir des de 1880. Com es repeteix cada vegada, la dada d’un any individual no ens diu gaire res. Sempre hi ha anys càlids i freds. L’important és la tendència al llarg del temps. I quan es miren els gràfics de temperatura global, la tendència a augmentar es fa molt evident. N’hi ha prou de veure que tots els anys des de l’inici d’aquest segle han sigut dels més càlids i notar que de tant repetir-ho, això de “l’any més càlid de la història” ja gairebé no impressiona. No parem de batre rècords any rere any. De totes maneres, cal dir que aquest 2014 ha sigut el més càlid però no a massa distància d’altres anys.

Durant un temps va semblar que havíem arribat a un límit amb l’extraordinàriament calorós any 1998. Ara ens sembla normalet, però en aquell moment va ser espectacular. Afortunadament no va marcar tendència i durant un temps es va mantenir com el més càlid de la història. En realitat, podria semblar que el ritme d’augment s’ha alentit durant aquest segle. Això seria una bona notícia, però és delicat pensar que la cosa millora simplement perquè no superes el que va ser un any totalment anormal com el 98.

El motiu d’aquell any excepcional es pensa que va ser la coincidència amb un dels esdeveniments de “el Niño“, més intensos. El Niño és una oscil·lació en les temperatures del Pacífic que fa que, a l’hivern, a les costes de Sud-Amèrica l’aigua emergeixi més calenta del normal. Això té efectes importants en el clima planetària i els anys de “el Niño” ja es compta que seran particularment intensos pel que fa a la meteorologia i el que diuen les dades és que son anys més càlids que d’habitual. També hi ha el fenomen invers, que s’anomena “la Niña”, en que l’aigua és més freda i que coincideixen amb anys més fresquets. Aquests efectes depenen, és clar, de com de intensos siguin els fenòmens de “el Niño” i ” la Niña”.

L’interessant, o potser l’inquietant, és que aquest 2014 no es va donar “el Niño” o, si ho preferiu, es va donar amb una intensitat molt feble. I tot i així ha superat el registre de temperatures del 1998. En realitat, l’últim “el Niño” intens va ser precisament el del 98. Després n’hi ha hagut algun altre, però han sigut febles o moderats. En el que portem de segle, la majoria dels anys han sigut neutres o dominats per ”la Niña”. Només el 2010 va donar-se una situació remarcable de “el Niño” i va ser força menys intensa que la del 98.

És possible que l’alentiment en l’increment de temperatures d’aquests anys estigui relacionat amb la poca freqüència d’anys “el Niño” intensos. Una treva que potser no valorem com cal, perquè abans o després tornarem a tenir un “el Niño” intens i aleshores es previsible que les temperatures s’enfilin de nou fins establir rècords que facin empal·lidir el del 98.

Pluges d’altres mons

divendres, 16/01/2015

Normalment preferim evitar caminar sota la pluja. Et mulles, fa fred i molesta. Però en ocasions, si la pluja és lleugera i amable, resulta tonificant deixar-se de romanços i gaudir de la sensació de l’aigua fresca caient-te a sobre. Respirar l’aire humit i notar com l’ambient s’allibera de la càrrega estàtica que acostuma a precedir el ruixat és una de les coses bones de viure en un planeta on l’aigua cobreix la major part de la seva superfície. La Terra es podria definir de moltes maneres, però una de encertada és que és un planeta on plou aigua.

No és irrellevant perquè a altres planetes o satèl·lits que coneixem ja sabem o intuïm que també hi plou, però el que cau del cel no és aigua. Cada indret del Cosmos té les seves peculiaritats i si estiguéssim allà, notaríem coses diferents si passegéssim sota la pluja.

Venus és, probablement, un dels planetes rocallosos menys agradables on podríem anar. Sempre cobert de núvols i amb una pluja persistent d’àcid sulfúric. Sembla que el sofre el va generar l’activitat volcànica i els núvols que hi ha son de diòxid de sofre. Possiblement no sigui l’únic element que hi trobaríem, però a Venus, el concepte de “pluja àcida” arriba al seu esplendor.

Si anéssim a Tità, el satèl·lit de Saturn, també veuríem ploure, però allà el que cau del cel és metà. El mateix metà que trobaríem als mars i als núvols que cobreixen la superfície. Enlloc d’aigua als núvols hi ha metà, però el cicle d’evaporació, condensació i caiguda en forma de pluja recorda força al de la Terra. El metà seria el responsable de les tonalitats ataronjades que veuríem arreu.

A Neptú i a Urà, i també a Júpiter i Saturn, es creu que veuríem un tipus de pluja molt particular si trobéssim la manera d’estar dempeus en algun indret dels gegants de gas. Allà les pressions són molt elevades (però molt!) de manera que el metà que hi ha primer es torna líquid i, a mida que va caient i la pressió i temperatura segueixen augmentant, arriba a solidificar en unes reaccions químiques complexes que farien fora els hidrògens per deixar només el carboni. A partir d’aquell moment el que plouria serien, literalment, diamants. Després de tot, el diamant no és més que una forma química particular del carboni.

En planetes més llunyans, de fora del sistema solar, tenim motius per pensar que també trobaríem tipus de pluja diferents. HD 189733b són les sigles corresponents a un exoplaneta que orbita una estrella de la constel·lació de Vulpecula. S’ha pogut detectar la presència d’aigua i de partícules de silicats a la seva atmosfera. Per això pensem que allà el cel ha de ser de color blau i que el que pot ploure és vidre, que no deixa d’estar fet de silicats.

Al planeta OGLE-TR56b, un altre gegant de gas en una estrella de la constel·lació de Sagitari, la temperatura és la ideal per formar núvols d’àtoms de ferro. Per tant, podem especular en com seria una pluja de ferro fos caient-nos a sobre. Potser pitjor fins i tot que la de Venus!

De la meteorologia d’altres planetes segur que anirem descobrint cada vegada més coses. I quan t’adones del que aprenem, descobreixes que la realitat supera de llarg tot el que imaginàvem amb la ciència ficció.

On són els pardals?

dijous, 15/01/2015

El pardal (Passer domesticus) va ser un dels ocells que recordo que formava part del paisatge de quan era petit. Eren divertits, caminaven a saltirons i no semblaven tenir por. Si menjaves a una terrassa es posaven per entre les taules a picar les molles que queien per terra o fins i tot sobre la taula. De fet, es consideren dels ocells que han tingut més èxit en la seva adaptació a viure amb els humans. Però la veritat és que ja no recordo quan va ser la última vegada que en vaig veure un.

Alguna cosa passa amb els pardals, que fa que la seva població estigui minvant molt de pressa. Hi ha ciutats, com Londres, on pràcticament ja han desaparegut, i en altres el ritme al que la població de pardals es redueix resulta sorprenent. No és un fenomen general i en moltes zones no sembla que estiguin experimentant cap canvi, però per les nostres contrades, els pardals són cada vegada més difícils de veure.

Fa uns anys, quan es van adonar del fenomen, es va constatar que no teníem una explicació. Els coloms i altres espècies d’ocells urbans no semblen tenir problemes, de manera que deu ser algun fet específic del pardals. Es va pensar que podia ser la competència amb altres ocells nouvinguts, com les cotorres argentines (Myiopsitta monachus) que es van fent lloc com espècie invasora. Però sembla que no és el cas.

S’han proposat tota mena de teories. Infeccions, paràsits, contaminació per pesticides, efectes de l’ús de la gasolina sense plom, contaminació radioelèctrica per antenes de WiFi, de telefonia o del que sigui, reducció en la superfície amb plantes a les ciutats, i tot el que us passi pel cap. Però cap d’aquestes opcions sembla ser la causa principal.

Hi ha dos fenòmens que sí que semblen importants. Un és la progressiva disminució en les zones on niar. Les noves tendències en la construcció i manteniment d’edificis deixen cada vegada menys forats i racons on els pardals poden fer els nius. Altres espècies són més adaptables, però als pardals cada vegada els costa més trobar on instal·lar-se.

I la segona causa és la quantitat cada vegada menor d’insectes a les ciutats. S’han vist molts nius de pardals en els que les cries morien ja que els pares no portaven prou insectes per alimentar-les.

De moment encara hi ha prou pardals al món com per no patir per ells, però a nivell local, la seva desaparició sap greu. Hi ha animals que cauen bé i altres de més antipàtics. Els pardals els tinc a la llista dels simpàtics i els prefereixo, de llarg, als coloms.

El càncer i la sort

dimecres, 14/01/2015

Als humans ens agrada buscar un motiu a tot. Segurament és part de la nostra programació mental, que ens fa ser xafarders i buscar els motius de les coses. Per això ens empipa pensar que les coses poden, simplement, no tenir cap motiu. I per això ha sobtat el descobriment que molts dels casos de càncer són deguts només a la “mala sort”. Al seu darrere no hi ha cap causa que el desencadeni. I és veritat que afrontar una mala notícia com aquesta i poder buscar un culpable ajuda a entomar-ho. El culpable pot ser la contaminació, el tabac, l’excés de sol o el que sigui. Però ajuda poder enfocar la ràbia que se sent.

Sabem molt bé que hi ha factors que augmenten la probabilitat de patir un càncer. Bàsicament són agents que tenen la capacitat de danyar el DNA. A l’arrel del càncer hi ha errors en el material genètic. Allà es controla bona part del funcionament de la cèl·lula, i molt concretament, el nombre de vegades que s’ha de dividir i quin aspecte ha de tenir. Si els gens que regulen això es danyen, fàcilment apareix el càncer.

Quan fumem incorporem al nostre organisme productes que es fiquen al costat del DNA i generen reaccions químiques que el trenquen. Tenim mecanismes de reparació, però no sempre funcionen correctament, per tant, fumar augmenta les mutacions i, abans o després en generarà alguna relacionada amb el càncer.

Però els errors passen inevitablement. El nostre DNA conté tres mil dos cents milions de nucleòtids (de “lletres”) i cada vegada que una cèl·lula es divideix ha de fer una còpia exacta de tot aquest DNA. Per eficient que sigui el sistema, és previsible que hi haurà algun error. Normalment son errors sense massa importància, però si la cèl·lula s’ha de dividir una vegada, i una altra, i una altra… i en cada ocasió comet alguns errors, al final és d’esperar que li toqui a un gen relacionat amb el càncer.

La qüestió és si aquest és un fenomen habitual o ocasional en els casos de càncer. El que han fet ha sigut mirar si hi ha relació entre el nombre de vegades que les cèl·lules d’un teixit es divideixen i el nombre de cassos de càncer que té el teixit en qüestió. Com que les cèl·lules que s’han de dividir són les cèl·lules mare adultes, les encarregades d’anar reposant totes les que es moren, han mirat les vegades que es dividien aquestes. I el resultat ha sigut força interessant.

Resulta que hi ha una molt bona correlació entre el nombre de vegades que la cèl·lula es divideix i la probabilitat de patir càncer en un teixit. Les cèl·lules del cor es renoven poc i els casos de càncer de cor són escassos. En canvi, les de la pell o del budell es renoven constantment i aquests són càncers molt més freqüents.

El que en resulta de tot plegat és que hi ha determinats tipus de càncer que els podem atribuir a determinats factors. Càncer de fetge per el virus de la hepatitis c; Càncer de pulmó i uns quants altres, pel tabac; Melanoma per la radiació solar; Càncer de colon per la dieta. Però n’hi ha altres en que la única causa és que en funció del nombre de vegades que les cèl·lules d’aquell teixit s’han dividit, toca determinada probabilitat de càncer independentment de dietes, hàbits de vida o tipus de gens que portem. Pura i dura mala sort. D’altra banda hi ha qui fuma tota la vida però no desenvolupa càncer… potser té uns bons gens, però més probablement és algú que ha tingut “bona sort”.

Un problema perquè pot fer portar a la gent a pensar que no cal esforçar-se a prevenir ja que hi ha una part que està fora del nostre control. Però seria un raonament molt simple. Hi ha loteries dolentes en les que tots tenim alguns bitllets. Aquests no els podem eliminar, però el que sembla absurd és acumular-ne més dels inevitables.

Estèvia; la planta de moda

dimarts , 13/01/2015

Estèvia! Sembla que els temps de la Aloe vera estan acabant i la planta que ara està de moda és la estèvia. Les seves propietats semblen espectaculars. Diuen que cura la diabetis, que endolceix sense aportar calories, que redueix la pressió arterial i que és diürètica. Segurament li atribueixen més beneficis, però només amb aquests ja n’hi ha per parar-hi atenció. El problema és que el seu consum encara no és legal a la Unió Europea, però això sembla estrany perquè hi ha molts productes que anuncien que porten estèvia, i fins la CocaCola ha tret una línia de refresc amb estèvia.

Aleshores… és legal? És segura? o que coi passa?

Doncs que no hi ha res com les veritats a mitges per embolicar la troca.

Per començar. Una curiositat. El nom d’estèvia és en honor d’un il·lustre valencià. Pere Jaume Esteve va ser un metge i botànic valencià que va viure al segle XVI i al que van honorar posant el seu nom a un gènere de plantes que inclou més de dues centes espècies. La que ara està de moda és la Stevia rebaudiana bertoni, un arbust originari d’Amèrica central i del sud. Aquest origen és important ja que la legislació europea és força estricte amb plantes provinents d’altres continents.

La estèvia conté, com totes les plantes, un munt de principis actius. Però un d’ells és particularment interessant. El que anomenem “Glucòsids d’esteviol”, que és el que li dóna la capacitat d’endolcir molt. Aquests glucòsids es fan servir com additiu alimentari per substituir al sucre ja que presenten una capacitat d’endolcir molt superior i no generen els problemes del sucre pel que fa a dietes, calories i diabetis. És el mateix concepte que va posar de moda al seu moment la sacarina o l’aspartam.

Com que els additius alimentaris estan molt regulats, a aquest també li han posat la lletra aquella que a molta gent li fa angunia. A Europa, els glucòsids d’esteviol, són etiquetats com E-960.

Aleshores, és legal o no? Doncs aquest extracte en concret de l’estèvia sí que ho és. S’ha vist que serveix per endolcir i que, fins on sabem, no comporta problemes ni efectes secundaris. En canvi, la cosa és diferent amb la planta sencera. El problema és que, a més dels gluòsids d’esteviol, a la planta hi ha moltes altres coses. I algunes sembla que no són tan sanes ja que hi ha treballs que la relacionen amb problemes de fertilitat. Mentre això no s’aclareixi, doncs no es dóna el permís per consumir-la.

Noteu la diferència? Un producte obtingut de la estèvia s’ha vist que va bé per endolcir i que és segur. Aquest està autoritzat. La planta sencera, no està tant clar i per tant, encara s’ho estan pensant. El que indueix a confusió és que t’anuncien productes amb estèvia quan només contenen el glucòsid d’esteviol, el E-960 per entendre’ns. És publicitat, i ja se sap que si una cosa està de moda, l’has de anunciar, encara que només en tinguis una petita part. A més, així sembla que té una cosa natural quan en realitat només conté el E-960. Imagino que no és casualitat que molt sovint sigui bastant complicat descobrir si t’estan parlant de la planta sencera o de l’extracte de glucòsids.

Un altre detall. Que els diabètics la puguin prendre no vol dir que curi la diabetis. Seria com dir que el pa sense gluten pot curar la celiaquia només perquè els celíacs en poden prendre.

Com quasi tots els vegetals, la estèvia té propietats interessants, que podem aprofitar, i efectes indesitjables, que podem evitar. També presenta efectes que coneixem, altres que només sospitem però que encara estan per demostrar i alguns que s’han descartat. Només cal no deixar-se portar per les modes i buscar una mica d’informació seriosa. I prendre-ho amb calma, perquè d’aquí un temps passarà de moda i totes aquestes virtuts les adjudicaran a algun altre producte.

Que se’n deu haver fet de les baies de goji que deien que anaven tan bé i que ho curaven tot?