ARA Ciència

Una notícia apareguda ahir va desencadenar (com d’habitual) una allau de comentaris més o menys intensos. Es tractava de la presentació d’un llibre sobre la homeopatia presentat per la presidenta de la secció d’Homeopatia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. De seguida s’ha omplert de comentaris a favor i en contra igual que en alguna xarxa social on es comentava la mateixa notícia.

D’entrada he de dir que m’ha sobtat que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció de metges homeòpates. Però al entrar-hi he vist que també n’hi ha una de “metges jubilats”, de manera que potser és que no vaig interpretar correctament el sentit de les seccions i tenen un sentit més d’aspectes col·legials dels professionals que no de temàtica científica.

Dels comentaris que he llegit, n’hi ha un que m’ha semblat extremadament aclaridor. A la pregunta dirigida a un metge sobre si creia o no en la homeopatia ell ha respòs: “I tant que crec en l’homeopatia! El que passa és que els científics en diem efecte placebo!”

I aquí hi ha un dels problemes. Perquè dius que això és efecte placebo i, per algun motiu, tothom s’enfada. Però en analitzar els comentaris tinc la sensació que la majoria de la gent no acaba d’entendre que és l’efecte placebo!

Doncs insistiré una vegada més: Que el placebo sí que funciona!!!!!

Que cura de veritat!!!

Parlar de placebo no vol dir que “t’has imaginat la curació” o que “això és que t’imaginaves la malaltia”. Ni parlar-ne. El placebo posa en marxa mecanismes interns del cos que curen moltes coses. I les cura de veritat. Administrar un placebo va reduïr els fogots associats a la menopausa en el 50% de les dones que els van prendre. En un estudi sobre hiperplàsia de próstata (compte, no en càncer de prostata), el placebo va disminuïr la simptomatologia durant al menys dos anys. I encara més. També va generar efectes secundaris! No ho cura tot, per descomptat, però si que té efectes ben establerts i molt útils en molts casos.

Quan els científics parlem de placebo parlem de coses molt reals.

És per això que si s’han de fer estudis per saber si un medicament funciona no es compara amb un grup de població que no pren res, sinó amb un grup de població que pren un placebo. I això traduït vol dir que tothom es pren una pastilleta (o una injecció, o una cataplasma, o una dilució infinitesimal) i ningú sap el que s’ha pres. Això no es fa perquè si. El fet de prendre el medicament fa que millori la patologia. Si ens hem de gastar diners en un medicament caríssim, ha de ser perquè doni un resultat encara millor que el placebo. I no! “A mi em funciona” no és un raonament científicament vàlid (encara que personalment és indiscutible, que ningú ho nega això)

Perquè, insisteixo una vegada més, el placebo funciona! (Suposo que ho haurem de repetir fins la fi del temps, però que hi farem).

He vist (a la web de la secció d’homeopatia a del Col·legi de metges) que també es pot aplicar a les plantes. Aquí si que ja no se que dir. No se quins estudis s’han fet ni com els han fet, però fa poc m’han dit que es pot fer Reiki als objectes inanimats, de manera que arriba un moment en que ja no em sorprèn res.

El placebo no és necessàriament la pastilleta. És qualsevol cosa que generi un canvi en l’estat anímic del pacient. Qualsevol cosa. Entreu en un cubícul dels que tenen els metges als ambulatoris. Fred, metàl·lic, asèptic i un metge amb pressa perque hi ha un gran nombre de pacients esperant a fora. I compareu amb els despatxos de la medicina homeopàtica. Mobles de fusta, colors càlids, seients confortables i un metge que et dedicarà molta estona.

De veritat algú pensa que això no posa en marxa un efecte placebo?

Noteu que no dic que no funcioni? Només que es pot explicar per l’efecte placebo i que no cal recòrrer a cap memòria de l’aigua, reconeixement holístic del mal, ni sucusions varies. (Com va dir en James Randi, perquè li diuen sucusió? si només és “remenar”!)

Potser reconèixer que és placebo sigui un mal rotllo per la industria farmacèutica. Parlo de la indústria farmacèutica que fa medicament homeopàtics. Que si creieu que els productes homeopàtics surten del no-res esteu molt errats. Hi ha multinacionals que guanyen molt milions i que fan servir les mateixes estratègies que tant es critiquen a les farmacèutiques tradicionals. Heu notat que als anuncis que fan aquests dies de Laboratoris Boiron no ho diuen que es tracta d’homeopatia?

Per acabar i molt seriosament: Algú que estigui convençut de la homeopatia (i que entengui correctament el que és l’efecte placebo) em pot explicar quin problema hi ha a atribuïr el seu mecanisme d’acció a l’efecte placebo? Al pacient que s’ha curat li és igual com actuï. Els científics no diem que no funcioni, només que el mecanisme es pot explicar sense recòrrer a memòries de l’aigua o fenomens físics desconeguts. No entenc el problema a no ser que sigui per un carinyo al tema místic o que realment pensin que parlar de placebo és suggerir que és un engany. Suposo que de seguida sortiran els estudis que diuen que si que es millor que el placebo o els que diuen que no hi ha diferencia. I immediatament les desqualificacions en funció de quina postura es tingui i qui pagui l’estudi. També hi ha qui diu que els doble cec no es poden fer en el cas de la homeopatia (no veig el perquè). Aleshores la pregunta seria: Un estudi que compari homeopatia contra placebo, com s’hauria de fer? Qui l’hauria de fer? I qui l’hauria de pagar?

Tothom estava pendent del pas de 2012 DA14 el divendres al vespre i l’atzar va fer acte de presència en forma d’un bòlid que va caure a la regió Russa dels Urals i que va eclipsar el que havia de ser el fenomen astronòmic del dia. Com que l’espectacle al cel de Rússia es va gravar per moltes càmeres, tot el dia vàrem estar sentint comentaris, dades i especulacions sobre el fenomen. Al final, el pas de l’asteroide va tenir seguiment i es van obtenir algunes imatges ben interessants, però va quedar relegat a un comprensible segon pla.

La primera especulació va ser, naturalment, si els dos fenòmens estaven relacionats. Podria ser que l’asteroide 2012 DA14 tingués alguns fragments que anessin per davant? De vegades hi ha grups d’asteroides que viatgen plegats, però en aquesta ocasió no era el cas. Les trajectòries d’un i altre són prou diferents com per descartar un origen relacionat.

Això fa pensar que és molta casualitat que el mateix dia passessin dos cossos celestes a fregar de la Terra. Per cert que les casualitats existeixen i li donen molta alegria a la vida. Però abans de sorprendre’ns hem de recordar que bòlids en cauen amb una certa freqüència al planeta. La setmana anterior se’n va veure un a Cuba i de mides més petites en cauen cada dia. D’altra banda, asteroides que passen a prop de la Terra n’hi ha molts. El mateix divendres en van passar tres més, i avui se n’esperen dos. Un estarà molt lluny, a 59 vegades la distancia terra-Lluna, però l’altre ho farà només a 1.3 vegades.

Però mentre que 2012 DA14 quedarà com una anècdota que s’oblidarà ràpidament, el “bòlid de Txeliàbinsk” si que passarà a formar part de la llista de fenòmens remarcables. Després de tot ha sigut el més espectacular en un segle i se’l compara amb l’esdeveniment de Tunguska. Exagerat, perquè en realitat no hi ha comparació. El que va passar a Tunguska l’any 1908 va ser molt més espectacular. El bòlid de divendres va trencar vidres. El de Tunguska va fer caure els arbres en una zona de 2000 quilòmetres quadrats.

L’arribada per sorpresa del bòlid pot resultar sorprenent. Tothom mirava a un costat i la clatellada va venir per un altre. Però per espectacular que fos l’entrada a l’atmosfera, no deixava de ser un objecte molt petit, es calcula que entre deu i quinze metres de diàmetre. Unes dimensions que fan extraordinàriament difícil de veure a no ser que per casualitat passi per davant d’un telescopi que està apuntant a qualsevol objecte de l’espai.

Aquests bòlids poden donar algun disgust de les maneres més insospitades. L’any 2002 en va caure un a la Mediterrània Oriental. Com que va passar sobre el mar, no va causar gaire rebombori i només el van detectar per la gran explosió que va generar. S’ha dit que si arriba a caure tres hores abans ho hauria fet sobre la Índia o el Pakistan. En un moment en que aquelles dues nacions estaven enfrontades pel conflicte de Katxemira, una explosió com aquella podria empènyer als dos exercits a pensar que l’altre havia iniciat les hostilitats i desencadenar una guerra. Si recordem que les dues nacions són potències nuclears, ens adonem del que pot arribar a causar un fenomen astronòmic com aquest. De fet, en el cas de Rússia, molt gent pensava que allò era cosa dels  militars.

I finalment, veure les imatges del bòlid, il·luminant el cel dels Urals, també ens permet entendre l’escepticisme que generen els avistaments d’ovnis. Avui en dia hi ha càmeres per tot arreu, domèstiques, públiques, científiques o militars. Quan passa alguna cosa estranya al cel ja podem captar imatges amb una certa qualitat, des de molts angles diferents i al llarg d’una bona part de la trajectòria. La propera vegada que algú digui que ha gravat un ovni, que prengui nota de com haurien de ser les imatges.

Actualitzo: Sembla que ja han trobat algunes restes i, aparentment es tracta d’un meteorit d’allò més normal. “Condrites ordinàries”.

Els antibiòtics van ser un gran descobriment per la industria ramadera. Els animals es podien curar les infeccions de manera que les malalties els afectaven menys. Això anava molt bé sobretot en les grans explotacions ramaderes on els animals estan molt agrupats i un microbi ho te facilíssim per passar d’un animal a l’altre fins infectar-los tots. Però els antibiòtics tenien un altre efecte força interessant. La flora intestinal dels animals es modificava i la manera d’absorbir i aprofitar el menjar també. Tot plegat feia que els animals creixés més de pressa i s’engreixés més.

Com es previsible, els animals van començar a ser alimentats amb un pinso enriquit amb antibiòtics en quantitats cada vegada més grans. Sovint es pensa que es fan antibiòtics pels hospitals o per als malalts, però el cas és que la major part de la producció es destina a la ramaderia.

Això generava una sèrie de problemes. El primer era que la carn o la llet del bestiar podria contenir antibiòtics, cosa que no ens fa cap falta i la faria no apta pel consum. I l’altre era l’aparició de bacteris resistents als antibiòtics. És absurd que nosaltres anem intentant moderar l’ús d’antibiòtics per minimitzar l’aparició de resistències, si després la ramaderia va creant bacteris resistents a ritme desbocat. Per això, aviat es va començar a posar limitacions als nivells d’antibiòtics que es poden administrar als animals.

La legislació europea en particular és de les més restrictives, però els bacteris no hi entenen de fronteres i a altres indrets segueixen havent granges que fan un ús extensiu d’antibiòtics. Un estudi fet en granges xineses ha analitzat el terreny que envoltava les instal·lacions i l’han comparat amb altres terrenys on no hi havia granges al voltant. I el cas és en els bacteris que hi havia al terra, la quantitat de gens que confereixen resistència als antibiòtics era unes nou-centes vegades superior a les mostres del voltant de les granges. I encara més, la presencia de transposases, que són els enzims que serveixen per passar gens d’una banda a l’altra i que permet que els bacteris s’intercanviin aquestes resistències, també augmentava considerablement. Tot plegat no deixa de ser una conseqüència de la selecció natural que apareix quan les condicions es tornen hostils a la vida dels bacteris. Els mutants que tinguin resistències als antibiòtics seran els que sobreviuran i acabaran per colonitzar tot l’ecosistema.

Això vol dir que allò, a mes d’instal·lacions ramaderes, son criadors de bacteris resistents als antibiòtics. Uns bacteris que potser sortiran junt amb el bestiar i que , si per mala sort resulten estar presents en un microorganisme patogen, ens poden donar molts problemes. Es pot dir que era a la Xina, on la regulació és molt feble i de dubtosa aplicació, però en això no es gaire diferent dels Estats Units. Allà, ja començen a limitar l’ús d’alguns antibiòtiocs, però les granges americanes són molt més grans que les xineses, de manera que la quantitat d’antibiòtics que poden arribar a gastar, i per tant, la selecció de bacteris resistents, pot ser molt superior.

En principi sembla que la situació pot ser reversible ja que a Europa s’ha vist que limitar el consum d’antibiòtics destinats a l’aliment del bestiar feia que pocs anys després disminuís el nombre de bacteris resistents presents en els animals. Però als països europeus hi ha més cultura d’acceptar lleis que limitin els teus interessos en temes que afecten a tota la població (tot i que després sempre hi ha qui se les salta). Als Estats Units i la Xina costen més d’aprovar aquestes legislacions. I altres indrets del planeta no deuen ni tenir normatives al respecte.

Amb els antibiòtics millor que comencem seriosament a anar amb compte si volem que segueixin sent útils molt temps. Per una vegada que la humanitat disposa d’una eina eficaç contra les infeccions, seria una llàstima que la malbaratéssim només per fer-ne un mal ús.

Entre avui i demà sentirem parlar de 2012 DA14. Aquestes son les sigles corresponents a l’asteroide que demà passarà a fregar de la Terra. D’aquesta pedra còsmica podem resumir les seves característiques en uns pocs detalls remarcables, però el més destacat és que efectivament passarà molt a prop. Només a uns 30.000 quilòmetres de distància. Això , en termes astronòmics, és un no-res.

2012 DA14 forma part dels NEO (Near Earth Objects) objectes propers a la Terra que potencialment podria un dia impactar contra el planeta. D’aquests n’hi ha molts, però 2012 DA14 destaca per la proximitat  amb que passarà. Per fer-nos una idea, aquí hi ha la taula amb la informació sobre els propers encontres amb NEOs coneguts. D’entrada no està de més notar que per avui hi ha previst el pas de dos NEOs, i demà en seran quatre (entre ells, el nostre amic). La xifra interessant és la distància a que passaran, que s’expressa fent servir com una unitat la distància entre la Terra i la Lluna (LD). El famós Apophis, que també ens visita ocasionalment va passar a unes 38 LD el mes passat. Això és 38 vegades la distància entre la Terra i la Lluna. Demà, 2012 DA14  passarà a 0.09 LD, i això ja és molt proper.

Passarà tant proper que creuarà l’òrbita d’alguns satèl·lits artificials. En principi no hi ha perill que se n’emporti cap per davant, de manera que tampoc cal patir per això. Simplement serà un fenomen interessant pels astrònoms i que diuen que es podrà observar amb uns prismàtics. Per desgràcia, per veure’l còmodament caldria estar a Indonèsia. En tot cas ens recorda que certament existeix el perill de la caiguda d’un meteorit de dimensions notables.

Si xoqués amb la Terra, doncs seria un bon espectacle, però no causaria una catàstrofe planetària ja que és massa petit. Només fa uns 45 metres de diàmetre. Si que seria catastròfic a la zona de l’impacte i el cràter seria memorable. S’ha calculat que podria ser similar al Meteor crater d’Arizona. I cal recordar que diem que no seria catastròfic a nivell global, però si caigués en una zona habitada seria una tragèdia. I si ho fes en un centre neuràlgic per l’economia o la política, podria causar un bon problema.

Aquesta vegada no serà, però hi haurà altres ocasions. La seva òrbita és molt similar a la de la Terra, de manera que cada determinat temps tornen a coincidir. I, per donar-hi emoció a l’assumpte, el fet de passar tant proper causa una certa alteració en el seu camí, de manera que en els propers dies caldrà recalcular el camí de 2012 DA14 per veure que ens espera en les futures trobades.

I si volem anar amb un puntet d’intranquil·litat, podem recordar que 2012 DA14 era un perfecte desconegut fins fa molt poc. Va ser tot just farà un any, el 23 de febrer del 2012 que el van descobrir des de l’observatori de la Sagra, a Granada. Un fet que ens recorda que molt segurament hi ha altres objectes, altres NEO, que encara no hem descobert i que potser ens reserven sorpreses.

El Papa Benet XVI ha anunciat que plega. Un fet important per als milions de catòlics de tot el món i que fins i tot pels que no ens considerem creients té una certa rellevància ja que és el primer cop que passa des de fa gairebé sis-cents anys. Com és previsible, la notícia ha ocupat les capçaleres dels diaris de tot el món. Com també era previsible, en alguns casos han mostrat la noticia d’una manera potser excessiva i amb una retòrica que arribava a recordar la d’alguns països malaltissament dependents dels seus líders.

I per acabar de donar-hi espectacle, aquell vespre un fotògraf va captar una espectacular imatge amb la caiguda d’un llamp a Sant Pere del Vaticà. Un fenomen que ha permès fer bromes i tota mena de comentaris.

De fet, just a sobre de la cúpula de l’església de Sant Pere hi ha un parallamps, de manera que no té res d’especial que un llamp vagi a petar a un parallamps. En realitat, l’estrany seria el contrari. Segur que abans d’aquest hi han impactat un bon grapat, i també segur que no serà l’últim llamp que hi caigui.

Però la fotografia ens permet fixar-nos en alguna peculiaritat dels llamps. Si la mirem atentament podem observar que no hi ha una única línia que baixi del cel cap a l’edifici. Paral·lela a la línia principal n’hi ha una altra que segueix la trajectòria durant uns metres. I més feble n’hi ha una altra que provinent d’una altre direcció també impacta amb el parallamps.

Com que imagino que la foto va ser feta amb una càmera normal, segurament tenim la imatge de diferents fenòmens seqüencials captats en una mateixa imatge. És el que passa amb els llamps, que van tant de pressa que costa saber del cert el que passa. Per exemple, un fet poc conegut és que, malgrat el que sembli, el llamp que veiem no cau del cel sinò que acostuma a pujar de terra cap al núvol, o en aquest cas, del Vaticà al cel!

En realitat el llamp encara amaga uns quants secrets. Però les imatges obtingudes amb càmeres de molt alta velocitat (unes 100.000 imatges per segon) permeten veure com inicialment hi ha una mena de llamp que va baixant del núvol, però sense emetre gaire llum. Aquest llamp descendent es va escampant, bifurcant-se en molts camins, i no avança d’una manera continuada sinó que ho va fent a salts. Al final, un d’aquests camins que ha obert arriba a terra i, com si es tanqués el circuit, surt una segona descàrrega molt més potent i brillant que puja de terra cap als núvols i que es la que nosaltres veiem.

És interessant que aquest llamp de pujada ho fa seguint la trajectòria marcada per la branca que prèviament havia baixat. A mida que baixava va anar deixant un camí de ions carregats que fa de guia al llamp de pujada. La descàrrega també il·lumina algunes de les branques laterals, però de manera molt més feble.

En realitat encara ens queda força per aprendre dels llamps. Un tema complicat perquè n’hi ha de diferents tipus i que es formen en diferents condicions. Però la Terra està constantment rebent impactes de llamps. En tot el planeta cauen, cada segon, uns cinquanta llamps, de manera que en un any parlem d’uns mil cinc-cents milions de llamps. Aquells que opinen que la vida no podia aparèixer al planeta sense més, no haurien d’oblidar que amb aquesta quantitat d’energia es poden generar moltes reaccions químiques improbables.

La llet materna és potser l’únic aliment que durant una època de la nostra vida cobreix totes les necessitats de l’organisme. És el que comporta això de ser mamífers. Després, a mida que anem creixent la cosa es complica i cal anar fent una dieta cada vegada més variada per mirar de no caure en cap deficiència.

Es coneixen força be les etapes en la producció de llet. Just després del part es fabrica el calostre, que té una composició diferent de la llet posterior. El calostre és més ric en immunoglobulines i altres proteïnes que ajudaran al sistema immunitari del nadó durant els primers dies. Després la llet ja adquirirà la seva composició més habitual, tot i que aquesta també anirà variant en funció de molts paràmetres. Sobretot de la quantitat que mami el bebè, però en la fabricació de llet també hi ha ritmes circadiaris, de manera que la composició de la llet fabricada al matí és lleugerament diferent de la del vespre.

En realitat el cos disposa de mecanismes de control per anar adaptant la producció de llet a les necessitats del nadó. Però sembla que això ho fa de maneres més subtils de les que es pensava fins fa uns anys.

Per exemple, sembla que la composició de la llet és diferent segons si el bebè és un nen o una nena. Això no passa només en humans, sinó també en altres animals, com les foques, els cérvols o el alguns simis. Els estudis que he trobat s’interessaven molt per la importància adaptativa que aquest fet pot tenir ja que les diferencies també depenen d’altres factors, com l’època de l’any, el caràcter de la cria o en el cas dels humans l’estatus socioeconòmic de la mare.

En poblacions rurals de Kenia, s’ha vist que si la mare és acomodada, fabrica una llet més rica en greixos si alimenta un nen, en canvi, si la mare es pobre, aquesta diferencia pràcticament desapareix o afavoreix lleugerament a les nenes. Hi ha qui hi veu estratègies evolutives. Des del punt de vista reproductiu (des del punt de vista dels gens) i en condicions ideals invertir en un descendent mascle afavoreix tenir molts nets ja que pot fecundar moltes femelles. En canvi, invertir en una nena és menys útil ja que tindrà menys fills. Però si ets pobre i el fill mascle no pot competir amb altres mascles en millors condicions, segurament és més útil invertir en femelles que molt probablement acabaran sent mares.

La veritat és que a mi no m’acaben de fer el pes aquesta mena d’arguments tot i que suposo que alguna cosa de certa poden tenir. Però el que em sembla més interesant és el fet que això de l’alletament és un sistema molt més complex i regulat del que semblaria. No és simplement una mare fabricant llet per alimentar la cria. Hi ha tot un circuit d’intercanvi de senyals entre mare i fill que va adaptant la síntesi de l’aliment a les necessitats de cada moment.

Ja sabíem que això passava a nivell de producció. L’estímul de xuclar el mugró indueix la fabricació de més llet, de manera que com més demani la cria, més fabricarà la mare. Però que els nivells de greix o d’algunes hormones puguin estar condicionats per el sexe de la cria o per la situació ambiental afegeix un nou nivell de complexitat al control de la qualitat de l’aliment que rebrà la cria. En realitat no és estrany que el cos de la mare rebi informació sobre el sexe de la cria durant la gestació. I tampoc que això tingui alguna influencia en la producció de llet. Però no deixen de sorprendre’m els mecanismes que ha anat adquirint la vida per optimitzar la supervivència, cuidant fins els detalls més inesperats.

Mires al cel una nit estrellada i la pregunta emergeix immediatament. Estem sols a l’Univers? O hi ha altres formes de vida en alguna de les incomptables estrelles que ens envolten? De moment, la pregunta no té resposta. És interessant adonar-nos que només pot ser definitiva la resposta afirmativa, ja que la manca de senyals extraterrestres sempre pot interpretar-se com que no hem buscat prou be.

Com que no podem anar a visitar les estrelles, l’únic que podem fer és mirar i escoltar. Una hipotètica civilització extraterrestre hauria d’enviar senyals a l’espai de manera intencionada o involuntària. Nosaltres estem enviant senyals de radio i televisió des que varen començar les emissions fa ja molts anys. I també hem enviat un missatge específic amb informació sobre la nostra civilització que arribarà a destí d’aquí a 25.000 anys.

La qüestió és quina cosa hem de mirar o escoltar. I la resposta dels astrofísics és que ara per ara, el millor que se’ns acut és analitzar les emissions de radio en una determinada freqüència, la que va entre els  1.4 GHz i els 1.7 GHz. Naturalment, és possible que els extraterrestres es comuniquin amb altres sistemes molt millors, però la radio l’haurien de conèixer, de manera que algun senyal s’hauria de detectar. Un raonament una mica feble, ja que nosaltres també coneixem la comunicació amb senyals de fum, però si algú intenta trobar missatges enviats d’aquesta manera conclourà que a la Terra ningú està enviant cap missatge.

Segurament hi haurà civilitzacions que ja no faran servir aquestes tecnologies i altres que encara no hi hauran arribat, però alguna a un nivell semblat a la nostra hauria d’haver-hi. De totes maneres, per moltes voltes que li donis, al final l’únic que pots fer és analitzar a fons el firmament amb les millors tècniques disponibles. I això és el que fan els del programa SETI que ara acaben de mostrar els resultats d’un dels programes de cerca.

La idea era simple. Hi ha sistemes per buscar per tot arreu del firmament. També havien buscat en estrelles que semblaven prometedores per un o altre motiu. Però ara tenim una nova carta per jugar. El telescopi espacial Keppler està buscant planetes al voltant de milers d’estrelles i ja en porta descoberts una quantitat immensa que creix cada setmana. El que han fet al SETI és triar estrelles que hem descobert que tenen planetes a la “zona habitable”. Aquella distància de l’estrella que permet que tinguin aigua líquida a la superfície. Si hi ha civilitzacions, aquests planetes són un bon indret per buscar-les.

N’han triat 86 i van dirigir el radiotelescopi de Green Bank apuntant en direcció a les estrelles de la llista entre febrer i abril del 2011. Després va caldre analitzar els senyals rebuts, eliminar els senyals provinents de causes naturals i, sobretot i molt més difícil, els provinents d’emissions originades a la pròpia Terra. Després de filtrar tots els artefactes, el resultat va ser que… res. No s’ha trobat cap senyal que indiqui que algú està emetent senyals de ràdio en cap d’aquestes 86 estrelles.

Decebedor? Home doncs si. Però si a la galàxia hi ha dos-cents mil milions d’estrelles, no trobar res als primers vuitanta-sis intents tampoc sembla sorprenent. Hi ha qui ha fet alguns números i si considera els resultats negatius, les estrelles que no tenen planetes i les que en tenen però semblen adequats per la vida conclouen que pot haver-hi com a molt, una civilització per cada milió d’estrelles. Sembla molt poc, però voldria dir que a la galàxia hi ha dues centes mil civilitzacions. Tampoc està tant malament, encara que aquests càlculs tenen tantes variables que s’han d’agafar amb pinces.

Però de nou, i per moltes voltes que li donem, si volem saber la resposta a la pregunta “hi ha algú allà fora”? el que toca es seguir buscant amb totes les estratègies que podem imaginar. La pregunta s’ho val ja que, com s’ha fet notar, podem estar sols a l’Univers o poden haver-hi altres formes de vida. Qualsevol de les dues respostes és sorprenent i serà un bon daltabaix.

Els punts de contacte entre diferents camps del coneixement acostumen a ser d’allò més interessants, però també desconcertants. I reconec que he quedat ben perdut al reflexionar una mica sobre la relació entre els idiomes i les matemàtiques (ja sabeu que de vegades tinc el dia friki). El cas és que la gràcia de les matemàtiques és que segueixen regles estrictes, clares i precises, o al menys és el que es podria esperar. Però resulta que la manera de referir-nos als números sembla d’allò més absurda. Un fet que normalment ens passa desapercebut.

Vaig notar-ho amb un comentari sobre la ximpleria dels francesos a l’hora de nombrar per sobre del setanta. En principi fan com nosaltres i cada desena fa servir el nom del nombre i un sufix que sempre és igual. Per això diem: quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta… En francès la regla serveix fins al seixanta, però a partir d’allà canvia sense motiu. El setanta es diu “seixanta deu” i el vuitanta és “quatre vint”. I per acabar d’embolicar-ho, el noranta vuit seria… “quatre vint divuit” (quatre-vingt-dix-huit).

Agrupar els nombres de vint en vint és un sistema tant bo com fer-ho de deu en deu o de dotze en dotze. Però si es tria una convenció, és absurd canviar-la sense més! Perquè “quatre vint” al vuitanta i en canvi el seixanta no és “tres vint”?

Però abans de criticar massa cal recordar que en català i castellà també passa una cosa semblant. Posem el sufix “-ze” per anomenar els nombres a partir del deu. Diem: onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze… però de cop canviem la regla i passem a emprar un prefix, disset, divuit i dinou. Aquest sistema, que seria una manera fàcil de dir “deu i vuit” és el que farem servir ja sempre: vint-i-vuit, trenta set, noranta cinc… Però per quin motiu no es fa servir entre l’onze i el setze?

Encara més. En castellà hi ha el mateix canvi de norma…, però no en el setze, sinó en el quinze! El setze ja és dieciseis, l’equivalent a “diez y seis” que ja s’aplicarà a partir d’aleshores.

Perquè?

Perquè no fem servir: diú, didós, ditrés, dicuatre, dicinc , dissis, disset, divuit i dinou? O en castellà: dieciuno, diecidós, diecitrés…? Podria ser per culpa dels orígens llatins? Doncs sembla que no, perquè si poso el traductor de Google trobo (i encara quedo més desconcertat) que en llatí es diuen: undecim, duodecim, tredecim, quattuordecim, quindecim sedecim, septendecim….. i aquí, de nou!, canvia la regla i passa a ser duodeviginti i undeviginti; que entenc que són equivalents a “dos pel vint” i “u pel vint”.

He mirat com ho diuen en euskera i veig que deu és hamar i tots els que passen de deu comencen amb hama, o hame. Semblaria impecable ja que començen amb el deu i acaben amb la unitat. Tres és “hiru” i tretze és “hamahiru”. Cinc és “bost” i quinze és “hamabost”. Genial… quasi, perquè la regla no aplica al onze ja que el u és “bat” però l’onze no és “hamabat” sinò “hamaika”.

En el cas dels anglesos fan servir el sufix “-teen” però l’apliquen a només a partir del tretze (thirteen, fifteen…), mentre que l’onze (eleven) i el dotze (twelve) tenen noms particulars i específics que no segueixen cap regla. Sospito que això deu ser una reminiscència de contar en base dotze,  un sistema que històricament s’ha fet servir en algunes cultures.

En els idiomes que conec el més freqüent és posar primer la xifra de les desenes i després la de les unitats. Però això no ho fan els alemanys que per dir cinquanta-tres diuen “tres i cinquanta” (drei-und-fünfzig). Curiós, però poc rellevant ja que al final qualsevol convenció és bona sempre que es mantingui tota la estona.

¿Algun lingüista, o matemàtic, per aquí que conegui els motius de tanta aparent arbitrarietat aplicada a les matemàtiques, el camp del coneixement on menys arbitrarietat hauria d’haver-hi?

Per coses de l’atzar topo en un mateix dia amb dos treballs relacionats amb la psicologia de manera més o menys indirecta. El primer és més aviat sobre futbol i el vaig sentir durant la transmissió d’un partit del Barça. Es veu que un investigador de la Universitat de Chichester va trobar que els porters que portaven l’uniforme vermell eren més efectius a l’hora d’aturar penaltis. Aparentment els porters vermells aturaven el 46 % dels penals. Si anaven de groc només aturaven el 31 %. I encara era pitjor si anaven de blau (28 % o verd 24 %). Es deia que amb el vermell es crea un estat de tensió, de estrès, en el porter, i aleshores et fixes millor en el que t’envolta i tens els reflexes més a punt.

Quan ho vaig sentir em va picar la curiositat i vaig buscar on ho deien. La veritat és que només he trobat les notícies de la BBC i de la Universitat. Crec que ho va presentar en un congrés però no va publicar un article. El que volia saber era com s’havia fet exactament l’estudi. Quants penaltis havien xutat i en quin ordre. Són coses que poden afectar el resultat.  Però només he vist que van ser 40 xutadors durant una setmana, de manera que no puc valorar l’estudi.

De fet, aquest mateix investigador va avaluar posteriorment l’efecte del color que duia el porter sobre la percepció que tenien els que anaven a xutar. Potser no és que el porter és millor sinó que la confiança del qui va a xutar canvia segons com vesteixi el porter. Personalment aquesta em sembla una explicació més plausible, però en realitat no tinc cap motiu per defensar una explicació o altra.

Tot plegat fa gràcia i pot tenir algun efecte sobre les indumentàries dels porters, però el cas és que acabava de mirar un altre treball que posa un punt d’atenció sobre aquesta mena d’estudis. En realitat el treball anava sobre alguna feblesa de la producció científica en general. En teoria, la ciència aconsegueix resultats sòlids i fiables perquè els treballs els repeteixen altres grups d’investigadors que han d’obtenir el mateix resultat. Un experiment que només et surt bé a tu, és poc fiable. Fins que altres grups no ho reprodueixen, no es dóna per bo.

Aquesta és la teoria, però la realitat és força diferent. Tothom té pressa per ser el primer en fer alguna cosa, i ningú té temps per anar repetint treballs d’altres grups. Si és molt important si que es verifica, però hi ha molts treballs que simplement mai no es verifiquen. Per exemple, els estudis sobre la efectivitat dels medicaments costen molt de fer. Costen en temps, en personal dedicat i en diners. No és fàcil fer el seguiment de milers de pacients que prenen un medicament i uns altres tants que prenen el placebo. Per tant, amb molta freqüència es fa una vegada i no es repeteix.

El cas és que un percentatge important de les coses que pensem s’han fet massa poques vegades per estar-ne segurs. I segons el treball, això és particularment notable en el camp de la psicologia. Fins un 95 % dels treballs no s’han verificat adequadament i considera que més del 56 % del que es considera cert en realitat no ho és. Això vol dir que potser arriba el moment de frenar una mica i aturar-nos a verificar el que diem i el que creiem.

L’estudi dels penals podria ser un bon exemple. No tinc motius per dubtar que està ben fet, però la ciència no és un acte de fe. Precisament es tracta de dubtar. Segur que va fer un nombre suficient de penals? Els porters estaven en idèntiques condicions quan canviaven de samarreta? Potser el Sol estava en un angle diferent i qui xutava no hi veia tant bé. Potser el color vermell el portaven al principi i amb els altres colors els xutadors ja li tenien agafades les mides als porters. Potser… Hi ha molts factors que ens poden fer creure que tenim un resultat interessant però en realitat seria un “fals positiu”. Fins que altres experimentadors no ho comprovin, no hauríem de donar-ho per fet, però amb molta probabilitat no es faran més estudis o els farà el mateix investigador que ha començat la recerca (i no és el mateix). Mentrestant, la premsa en parlarà, el rumor correrà, es donarà per fet, i potser afegirem una idea equivocada al  nostre cúmul de coneixements.

I no dic que estigui equivocat. Potser és cert! Però hauríem de ser més exigents per acceptar-ho. La frase “hi ha un estudi que…” ens diu que hi ha una cosa potencialment interessant i que mereix la nostra atenció, però per donar-ho per bo hauriem de ser més exigents.

Jo crec que es una broma. Un muntatge per guanyar notorietat, vendre llibres o entretenir-se veient com de crèdula pot ser la gent. De veritat pot haver-hi algú que presenti un llibre dient que la Terra és el centre de l’Univers? Que són el Sol i la resta de planetes els que es mouen i que el geocentrisme és una teoria deixada estar injustament? Que la Terra està fixa i que és tot el firmament el que gira al seu voltant? I aquest algú pot ser professor de la Universitat del País Basc?

Au, home!

Segur que és una farsa. Però el cas és que tenen un blog molt divertit on afirmen a la capçalera que ” Génesis 1-3 es una descripción científica de la Creación «ex nihilo sui et subiecti», tal como lo mantiene la Teología Natural católica. Aquí interpretamos literalmente Gen 1, esto es, los días descritos son de 24 horas de duración, tal como es defendido por san Basilio, san Gregorio de Nisa, san Ambrosio, san Efren el Sirio, san Ireneo y casi todos los Padres de la Iglesia.”

És evident que es tracta d’una presa de pèl molt divertida. Posar l’autoritat de San Efren el Sirio per davant de la NASA en temes d’exploració de l’espai només pot fer-ho algú amb un gran sentit de l’humor. Prou sentit de l’humor com per afirmar que la Terra no és un planeta ja que planeta vol dir “errant” i si no es mou… doncs no és un planeta! Però a més, es que llegint a l’atzar les entrades, pots topar amb tots els tòpics que faria servir la caricatura del creacionista.

A mi els que m’agraden són els que diuen que la evolució és impossible perquè està contra el segon principi de la termodinàmica. Un argument molt erroni i gastat i que només serviria si el Sol no brillés al cel. També quan diuen que com que per atzar no es pot generar complexitat l’evolució no pot tenir lloc. De nou, tindrien raó si la teoria de l’evolució digués que tot depèn única i exclusivament de l’atzar. Potser no han sentit parlar mai de la selecció natural? Més que res perque també és una part important de l’evolució (a més de l’atzar).

Són genials els arguments absurds. L’ull dels mol·lusc està força ben organitzat. Els receptors es troven a la banda de la retina on arriba la llum i els nervis a l’altre costat. Però el dels mamífers està al revés, amb els receptors mirant cap a dins del crani i els nervis situats a la part per on arriba la llum. Això fa que calgui fer un forat a la retina per fer passar els nervis cap a l’interior del crani i enviar els senyals al cervell. La conseqüència és que hi ha una zona de la retina que no té receptors. Una zona “cega” ja que és el forat per on passen els nervis. Com que tenim dos ulls, doncs no és massa greu. A més, el cervell s’inventa la informació que falta i la imatge que es forma en la nostra ment sembla complerta. Però, coi! Això és un nyap. Un nyap que funciona, però un nyap. Si un dissenyador portés un projecte amb un esquema semblant l’acomiadarien de seguida per “manifesta incompetència”. Però no. El problema és que som uns mal pensats i que “jamás se les ocurre pensar que ese aspecto “mal diseñado” obedezca a aspectos que se les escapa a sus limitadas mentes humanes”.

La meva ment segur que és limitada, però al menys intento fer-la servir!

Que res. Que no m’ho crec que sigui seriós! Que ha de ser una broma. Però al menys m’ha servit per descobrir qui va ser San Efraïm de Síria. Conegut pels seus poemes i per introduir els càntics a la litúrgia de l’Església (tot i que crec que això no te gaire a veure amb la NASA).