Jane Goodall

dijous, 4/04/2019

Fa un parell de dies ser l’aniversari del naixement de la Jane Goodall. N’ha fet vuitanta-cinc però en realitat qualsevol dia és apropiat per parlar d’aquesta extraordinària dona. Segurament és la primatòloga més famosa del món i, com la Diane Fossey amb els goril·les, una de les persones que més a fet per ajudar-nos a entendre com són els nostres cosins més propers, els ximpanzés.

Jo la vaig descobrir als anys 80, quan vaig llegir el que potser és la seva obra més coneguda “En la senda del hombre”. Un llibre que no saps si és d’aventures, biogràfic o de biologia del comportament dels ximpanzés. En realitat és tot això i molt més. Allà explicava la seva passió per la natura i especialment per Àfrica. Com va treballar de cambrera un estiu per poder-se pagar el viatge a Nairobi a casa d’uns amics, com es va buscar una feina allà i com va acabar fent de secretària de Louis Leakey, el director del Museu d’Història Natural de Nairobi.

En Leakey va tenir bon ull i no només la va contractar sinó que en poc temps va permetre que els acompanyés a les expedicions que feien per Olduvai buscant restes de homínids. I quan la temporada d’excavacions va acabar li va proposar si li interessaria anar a una zona propera al llac Tanganika a mirar d’aprendre coses sobre el comportament d’una població de ximpanzés que hi havia per allà. La Jane no tenia formació universitària, però per en Leakey això era un avantatge. Volia algú sense l’encotillament dels coneixements teòrics.

Un seguit de casualitats, una vocació clara, una empenta innata i finalment la persona més improbable va acabar treballant amb els ximpanzés del Parc Nacional de Gombe. La seva mirada va capgirar del tot el que es pensava dels ximpanzés. Fins aleshores els investigadors els posaven números ja que “només eren animals”. Ella els va posar noms, Goliat, McGregor, Pepe, Merlin, Flint, Flo, Gilka,…i potser per això es va fixar en el seu caràcter, la seva personalitat i la seva vida interior. Llegint el llibre t’entristeixes amb el destí de William, rius amb la vida sexual de Flo, pateixes per la manera com la Marina tractava la seva filla Miff i t’emociones la primera vegada que David va acceptar la seva presència i es va quedar mirant-la als ulls.

Des d’aleshores la seva ha sigut una vida dedicada a la conservació de la natura i molt especialment dels ximpanzés. Una activitat incansable en una noia rosseta, d’aspecte més aviat fràgil i molt atractiva que va esdevenir tota una icona en la manera com els humans hauríem d’interactuar amb la natura.

Que sí, que sí. Que la força ens acompanya!

dimecres, 3/04/2019

Que la força t’acompanyi!”. Aquesta ha esdevingut una de les frases icòniques de la historia del cinema i una de les marques de la casa de l’univers Star Wars. Però en sentit estricte no té massa mèrit ja que sempre ens acompanyen forces de tota mena i característiques.

Per definició “força” és qualsevol cosa amb capacitat per alterar l’estat de repòs o de moviment d’un cos o de deformar-lo. Per això la força és un efecte que depèn de la massa i de l’acceleració que li conferim. Aquests efectes es poden fer de moltes maneres i per això hi ha molts tipus de forces. Per exemple, si volem accelerar o deformar alguna cosa podem, simplement fotre-li un bon mastegot. Tècnicament li haurem aplicat una força de contacte, però també es poden aplicar forces a distància. Els imants exerceixen forces magnètiques i ho fan a distància.

De manera que forces que ens acompanyin constantment en tenim unes quantes. La primera seria la gravetat. Una acció a distància que ens atrau cap al centre de la Terra. Estrictament hi ha altres objectes que exerceixen força gravitatòria sobre nosaltres. Quan la Lluna passa per sobre nostre estira una mica cap amunt. Aquesta mica és tan petita que a la pràctica resulta irrellevant. Si algú s’acosta a nosaltres també exerceix atracció gravitatòria, de nou, de nivell irrisori.

D’altra banda, no anem a petar al centre de la Terra perquè hi ha una altra força que s’hi oposa. La que exerceix el terra sobre el que caminem. Al caminar apareix una força de sentit contrari al de la gravetat que la contraresta. Només si caminem per sobre aigua o sorres movedisses el terreny no pot compensar la gravetat i ens enfonsem.

Els electrons dels nostres àtoms es mantenen a lloc per la força electromagnètica que fa que les seves càrregues negatives tinguin tendència a acostar-se a les positives dels protons del nucli. Un físic ens dirà que és una mica més complicat, però l’essència és que ens mantenim fets per àtoms gràcies a que també ens acompanya aquesta força.

I no ens desintegrem de manera explosiva gràcies a la força nuclear forta, que manté els nuclis dels nostre àtoms units. Pensem-hi. Si al nucli hi ha un grapat de protons, tots amb càrrega positiva, haurien de repel·lir-se de manera extraordinària. No ho fan perquè hi ha un altre tipus de força, la nuclear forta, que els manté enganxadets i que, de pas, permet la nostra existència.

La fricció també és una força i cada vegada que caminem anem lluitant contra la fricció de l’aire que ens envolta. Normalment no la notem, però si bufa vent de veritat aquesta força es fa ben evident.

De manera que els consells dels Jedi resulten fàcils de complir. Si no especifiquem de quina cosa parlem, podem dir que sempre ens acompanya la força. Molts tipus de forces.

Microbiota

dimarts , 2/04/2019

Habitualment li havíem dit la flora intestinal. Tot el conjunt de microbis que hi ha a l’interior del nostre cos. Majoritàriament a l’intestí gros. En realitat també tenim microbis per la pell, la boca i qualsevol cavitat, però en número, la flora intestinal guanya per golejada la resta de microbis.

El que passa és que si hi pensem un moment ens adonarem que el nom de “flora” grinyola una mica. La flora és el conjunt de vegetals d’una regió. Vegetals, plantes, organismes fotosintètics… De vegades també hi afegeixen els fongs, però no hauríem. En tot cas, fer referència a flora parlant de microbis sempre és complicat. Hi ha plantes microscòpiques, com el fitoplàncton, i aleshores no hi hauria problema. Però el que tenim als budells no és exactament fitoplàncton.

En algunes ocasions es diu “flora i fauna intestinal”. Un intent de precisió que només fa que embolicar la troca. Animals i plantes microscòpics? Això obliga a fer servir aquests termes d’una manera molt, però molt, generosa.

El que passa en realitat és que el que tenim dins no són animals ni plantes. Són bacteris i virus. Categories diferents que per molt que ens esforcem a fer coincidir, no coincideixen. I com que són coses diferents, cal fer servir expressions diferents. En aquest cas la correcta i que cada vegada es fa més habitual és “microbiota”.

Amb microbiota ja no fem referència ni a animals ni a plantes sinó a microorganismes. Segueix sent una expressió volgudament ambigua ja que inclou tota mena de microorganismes, incloent també als virus, però al menys no resulta enganyosa. De vegades també sentim parlar de microbioma, però no hem de confondre’ns. La microbiota és el conjunt dels microbis, de tota mena i tipus, mentre que el microbioma és el conjunt de gens d’aquests microbis. Microbioma seria el genoma microbià.

És diu sovint que la paraula microbiota la va proposar el premi Nobel Joshua Lederberg l’any 2001, però en realitat l’expressió ja es feia servir de molt abans. Els microbiòlegs tenien molt clar, des de gairebé sempre, que bacteris i virus no encaixaven en les categories de flora i fauna.

Depressió i inflamació

dilluns, 1/04/2019

Podríem tractar la depressió amb medicaments antiinflamatoris? Pot ser que coses com l’aspirina passin a formar part de l’arsenal dels antidepressius? La resposta és senzilla. No, no podrem. Normalment no hi ha respostes senzilles a problemes complexos. Però tot i així, algun lligam hi ha entre la depressió i la inflamació, per això de vegades apareixen notícies que poden resultar confoses.

D’estudis sobre la depressió (la malaltia, no l’expressió col·loquial referent a estar trist i prou) n’hi ha moltíssims, i feia temps que s’havia observat que en pacients que, a més, patien malalties inflamatòries i prenien antiinflamatoris milloraven alguns dels símptomes de la depressió. Els símptomes, no la malaltia. Un detall important a tenir present.

El cas és que malgrat que aquest lligam semblava real, la causa, l’abast i les relacions causa-efecte no ho estaven gens. La depressió causa inflamació? La inflamació causa depressió? Les dues preguntes segurament es responen amb un no, però si ens plantegem si alguns aspectes d’una patologia estan relacionats amb alguns aspectes de l’altre, aleshores és possible que sí. Per això, quan es feien meta-anàlisis en els que s’ajuntaven molts estudis diferents per agrupar el màxim de pacients, solia sortir que tractaments antiinflamatoris tenien algun efecte sobre la simptomatologia de la depressió.

De ben segur que no curarem la depressió amb aspirines, però aquesta mena d’interaccions donen pistes sobre el que està passant al cos durant la malaltia. Hi ha una tendència a passar per alt que les malalties psicològiques tenen una base física com qualsevol altre patologia. Nivells incorrectes de neurotransmissors, vies neuronals alterades, presencia de molècules que interfereixen el funcionament normal de la transmissió nerviosa,… tot això son coses que poden causar alteracions del comportament o de la ment.

I en el cas de la inflamació i la depressió hi ha una dada interessant. No tots els antiinflamatoris serveixen. Els que van bé són uns anomenats antagonistes de citoquines. Les citoquines són unes proteïnes que fan servir les cèl·lules per enviar-se senyals entre elles. Actuen sobre molts processos, però en la inflamació tenen un paper determinant. Quan els leucòcits van corrents cap a una zona del cos inflamada ho fan seguint l’avís de les citoquines que es generen en aquell indret.

Que els tractaments anticitoquines millorin coses de la depressió indica que aquestes proteïnes hi estan implicades. No seran elles les que causen la depressió, però segurament com a conseqüència del procés, els nivells d‘algunes citoquines es deuen alterar, cosa que generarà més efectes afegits al quadre mèdic. Aleshores, quan es prenen aquest tipus d’antiinflamatoris, alguns dels fils de la depressió es normalitzen.

De totes maneres, són medicament ja molt específics i amb efectes secundaris que no es poden passar per alt, de manera que d’entrada no es probable que els facin servir com a norma. El que si faran és indicar el camí per on hem d’investigar, ens donen idees de les ramificacions de la malaltia i ens recorden, una vegada més,  que el cos i la ment no són dues entitats separades.

 

Avortament en diferit i neandertals

divendres, 29/03/2019

“A Nova York han aprovat una llei que permet avortar després del naixement!” “Els neandertals també ho feien. Esperaven a que neixés i li tallaven el cap”.

Les discussions sobre temes delicats i controvertits com és el cas de l’avortament, poden resultar intenses, però de vegades acaben sent esperpèntiques. És el que he pensat en sentir les declaracions d’un polític parlant sobre l’avortament. Realment el nivell de la classe política és entre penós i ridícul. I és entre aquesta mena de ments brillants que cal triar per dirigir el país? No m’estranya que acabin necessitant inventar-se els títols acadèmics.

La primera fa riure. Avortar després del naixement. Per l’amor de Deu, que algú li doni un diccionari a aquest home i s’asseguri que se’l llegeix. Si més no l’entrada corresponent a avortament i així, potser, s’adonarà que ha deixat anar una ximpleria. De moment s’ha disculpat però només perquè els seus assessors li han confirmat que no hi ha cap llei com aquesta a Nova York. Que sigui etimològicament impossible avortar després del naixement no se si ho ha pescat. Potser és que l’expressió que tenia en ment era…  “avortament en diferit”?

Però la que m’ha cridat l’atenció és l’altre afirmació. Els neandertals també ho feien!

Entendreu que si veig un important grau d’ignorància sobre el significat de la paraula “avortament” i  sobre les lleis que hi ha a Nova York ja no espero gaire nivell en el coneixement dels costums socials dels neandertals, però valia la pena mirar d’esbrinar el que sabem d’aquests cosins nostres.

I el cas és que els paleoantropòlegs no semblen tenir massa clar que els neandertals practiquessin l’infanticidi. Fins on sabem, el seu comportament era similar al dels Homo sapiens, amb cura dels infants dins del grup i alletament prolongat durant més d’un any. Els neandertals formaven grups raonablement estables, mostraven diferents formes d’expressió cultural i artística, cuidaven dels seus i tenien rituals per enterrar els morts. És cert que de vegades practicaven el canibalisme, però també ho fèiem els sàpiens i en els dos cassos acostumava a consistir en cruspir-se als de grups rivals que derrotaven en algun conflicte.

Altres cultures sí que han practicat l’infanticidi. La dels espartans és la més coneguda, i l’infanticidi de les nenes a Xina durant els anys en que només es permetia tenir un fill tampoc ens agafa tan lluny. Però, és clar, la gent que no s’ha pres la molèstia d’aprendre coses sobre els nostres avantpassats considera els neandertals com un exemple de salvatgisme i brutalitat primitiva.

No. Els neandertals no eren particularment bestiotes i, en tot cas, ho eren en el mateix nivell que els sàpiens. Que d’altra banda tampoc es que siguem una espècie massa exemplar. Actualment encara hi ha sàpiens que van en manada i que potser es comporten de manera segurament més salvatge i primitiva que els neandertals. I no, no és per l’aproximadament 3 % de gens neandertals que tots tenim.

Una molsa molt vella

dijous, 28/03/2019

Hi ha paraules que sonen com un insult. Un exemple d’això el tenim en la paraula “criptobiosi”. En realitat és un mecanisme força interesant que fan servir alguns éssers vius per resistir condicions extremes, però és innegable que sona fatal. La criptobosi consisteix en aturar el metabolisme, deshidratar-se i  deixar de consumir oxigen i entrar en un estat de suspensió aparent de la vida mentre esperes que tornin les bones condicions. Els tardígrads són uns campions en això de la criptobiosi, però no són els únics. I alguns organismes poden fer-ho durant períodes insospitadament llargs.

En general es considerava que més enllà de vint o trenta anys ja no es podia recuperar l’activitat metabòlica per molt bona criptobiosi que haguessis fet, però la natura sempre amaga sorpreses i fa uns anys van descobrir un organisme que havia anat una mica més enllà dels vint anys de suspensió vital.

De fet, portava uns mil cinc-cents anys en aturada metabòlica, però quan els investigadors el van posar en condicions més bones va recuperar l’activitat. Tot un rècord!

L’organisme en qüestió era una molsa de les que creien a l’Antàrtida. Concretament una de l’espècie Chorisodontium aciphyllum que creix per la zona de l’estret de Drake i que ja porta bé això de viure on fa un fred que pela. En general es pot trobar formant part del permagel, però  l’any 2014 en van reviure una que, segons la datació per carboni, tenia entre 1533 i 1697 anys d’antiguitat.

No és la planta més antiga que ha reviscut, però els casos de més durada són llavors congelades que tornen a brotar després de fins i tot vint mil anys. La gràcia de la molsa de l’Antàrtida és que no parlem de llavors sinó de la pròpia planta. També hi ha virus i bacteris que han sobreviscut molts milers d’anys, però es tracta d’organismes molt simples en comparació amb els pluricel·lulars.

Les molses antàrtiques ja s’han espavilat prou bé. Fabriquen un anticongelant que evita que l’aigua de les cèl·lules faci cristalls en congelar i d’aquesta manera protegeixen les membranes cel·lulars.  També són plantes riques en antioxidants ja que viuen en un ambient on la radiació solar és molt intensa i cal protegir-se dels radicals lliures generats per l’acció de la radiació UV del Sol.

Aquesta mena de líquens ens permeten estudiar com anaven les coses fa uns quants segles, però serà millor afanyar-nos a treure’n els secrets. Amb l’escalfament global i l’augment de temperatures de l’Antàrtida, les molses van perdent el gel que les protegia i es van assecant i, ara sí, morint definitivament.

Les astronautes i els vestits d’EVA

dimecres, 27/03/2019

Semblava que havia de ser un dia remarcable per la NASA. Van anunciar que aquest divendres per primera vegada serien dues dones les que farien un passeig espacial, el  que tècnicament s’anomena una activitat extravehicular o EVA (per l’anglès ExtraVehicular Activity). Ahir, però es van desdir. No podran ser dues dones. Haurà de ser una dona i un home. El motiu: No tenen vestits espacials per les dues. En tenen alguns de talla L però només un de talla M. Millor dit, només un de funcional. N’hi havia un altre, però el tenien en manteniment.

La talla del vestit és important aquí a la Terra i tots volem que ens quedi impecable, encara que podem fer de més i de menys. Però per sortir a l’espai ja no tens marge d’error. El vestit s’ha d’ajustar a les teves mides ja que d’això depèn l’accés als components, l’aire que tindràs, el control de temperatura…

Podria donar la impressió que això dels vestits és un problema menor. Algú ha dit que si el problema és que no n’hi ha de talla de dona, doncs que en facin més, però és que la cosa és una mica més complicada. Per començar, cada vestit d‘aquests costa un grapat de milions de dòlars. No és un simple vestit gruixut amb una escafandre. Gairebé es una nau espacial individual en forma de persona. I tampoc n’hi ha gaires. He llegit que la NASA va fabricar 18 vestits fa quaranta anys. Avui encara n’hi ha 11 de funcionals dels que només 4 estan a l’estació espacial internacional. No és que els altres estiguin guardats sense més sinó que els vestits van rotant per anar sent sotmesos a tasques de manteniment, reparacions i controls de qualitat.

El cas és que aquests dies tenien diverses EVA previstes i totes dues dones en faran algunes. Divendres passat l’astronauta Anne C. McClain ja va fer una sortida a l’exterior fent servir un vestit de talla L, però va notar que la part superior del vestit no li acabava d’anar bé. Per això es va decidir que li era millor fer servir la talla M. Sembla que això de fer un cas relatiu de les mides del fabricant i haver-lo de provar per saber exactament com et queda també s’aplica als vestits d’astronauta. De fet, especialment en els vestits d’astronauta ja que no és el mateix fer proves a la Terra que a gravetat zero. El cas és que amb aquest canvi es va esguerrar el pla. Ja no podien sortir les dues, una amb un vestit M i l’altre amb el L, de manera que es van reassignar les sortides i, tot i que totes dues faran algunes EVA, no serà simultàniament. En això sembla assenyat que la seguretat passi per davant de la maniobra publicitària.

De fet, la mateixa NASA ha penjat un tweet en el que expliquen que efectivament tenen més d’un tors de talla M a la estació espacial (en tenen 2), però un d’ells està en manteniment de manera que era més segur i ràpid redistribuir les assignacions dels astronautes que reconfigurar els vestits.

Hi ha hagut un cert rebombori en tot això i les acusacions de sexisme han sortit com bolets, ajudades una mica per la manera com s’han fet els titulars. Realment la NASA va trigar molt a incorporar les dones a l’exploració espacial i encara queden molts temes per acabar d’equiparar, però no veig massa clar que aquesta vegada sigui un d’ells.

Les noves neurones i l’Alzheimer

dimarts , 26/03/2019

Des de fa anys hi ha una aferrissada discussió en el camp de les neurociències sobre si al cervell humà es generen noves neurones o no. Habitualment ens deien que no, que mentre creixies, el cervell anava generant noves neurones, però arribava un punt en el que el procés s’aturava i a partir d’aleshores només fèiem que anar perdent-ne.

Això permetia entendre la minva en les capacitats cognitives a mida que ens fem grans. Per molt que jurem que estem com uns xavals, la memòria, la capacitat d’atenció, els reflexes i molts factors relacionats amb les capacitats cognitives van declinant a mida que envellim. Passa a tot el cos i el cervell no ha de ser una excepció. També amb aquest raonament anàvem tenint presents els perills de les lesions al cervell, irreversibles ja que no es generen noves neurones, o de l’alcohol; cada nit de borratxera ens costa uns quants milions de neurones que no es recuperaran.

Això va anar així fins que fa uns anys es va veure que en determinades zones del cervell sí que semblava que se’n generaven de noves. No a tot el cervell i no pas a l’escorça, que és el que sempre ens ve al cap en parlar de cervells. Però regions com l’hipocamp sí que semblava que es podien detectar noves neurones. Com sempre passa, el tema va quedar poc clar ja que hi havia altres estudis que no en trobaven, de manera que era un “semblaria…, però no n’acabem d’estar segurs”.

El tema és molt important ja que defineix si en diferents malalties es podria pensar en tractaments basats en promoure la generació de noves neurones o si això no té sentit ja que no hi ha manera de fer-ne.

I ara acaben de publicar un nou estudi que torna a remoure el tema i que afirma que han detectat noves neurones formant-se al cervell. De nou, només a l’hipocamp. La diferència amb altres vegades és que en aquesta ocasió les mostres es van obtenir molt ràpidament (poques hores després de la mort del pacient) i es van tractar amb extrema delicadesa per mirar d’obtenir bones preparacions pel microscopi. A les pel·lícules, els protagonistes sempre tenen unes mostres perfectes per estudiar, però a la vida real costa molt aconseguir preparacions de teixit òptimes per fer estudis de microscòpia. Normalment, amb que sigui raonablement bones ja n’hi ha prou, però de vegades cal filar molt prim.

El cas és que en aquestes condicions els investigadors han observat dues coses. La primera era que entre el garbuix de neurones normals n’hi havia unes quantes que tenien al seu interior diferents proteïnes relacionades amb la maduració de neurones a partir de les cèl·lules mare. Això suggeria que el procés de transformació en neurones es mantenia actiu a edats avançades. La segona dada important era que aquesta formació de neurones era molt menor en persones que patien Alzheimer. Això suggereix que la malaltia també pot estar relacionada amb una deficient generació de noves neurones. Si això es confirmés s’obririen nous fronts per atacar la malaltia!

Ja veurem en que queda tot plegat. Hi ha investigadors que no ho veuen clar i altres que estan entusiasmats. Estudiar el cervell és comdemnadament complicat i cada avenç costa molt temps i feina. Però alguns avenços resulten particularment importants, de manera que els haurem de seguir atentament.

Model de talla gran… que estan bojos?

dilluns, 25/03/2019

Quan vaig veure la notícia pensava que era una broma. Una de tantes fake news fetes per portals que busquen fer riure. Però sembla que no, que va de veritat. La noia de la foto, la model hongaresa Barvara Palvin ha fitxat per ser model de Victoria’s Secret. El detall desconcertant és que la presenten com… model de talla gran!

I aleshores penses que els que trien això de les modes, les talles, els estereotips de bellesa i els models de que s’han de considerar glamourosos i tot això són rucs amb ganes, a part de no tenir ni la més remota idea de fisiologia humana. El més fantàstic és que fa un parell d’anys hi va haver qui la va criticar per considerar-la “grassa”! Hi havia algú que tenia un problema i no era pas la noia.

Per descomptat no discutiré que la noia és molt maca. Però fa riure que ningú pugui pensar en catalogar-la de talla gran, a no ser que sigui un taller de roba per nadons. De totes maneres, he fet com molts altres i he anat a mirar quin deu ser el seu índex de massa corporal. Per internet hi ha molts llocs on pots fer el càlcul sense problemes.

Bé, sí que hi ha un problema. I es que cal tenir les mides de la persona. I cal que sigui certes. Segons trobo per les webs, aquesta noia mesura 1,75 metres i pesa 55 kg. I mira tu…. no se si m’ho acabo de creure. Però vinga, ho donarem per bo, introduirem les dades a la calculadora i surt que te un índex de massa corporal de 1,79.

Per sota de 1,85 que és el que es considera la normalitat.

És clar. Això de “normalitat” sempre és un concepte delicat i que es presta a ser mal interpretat. Diguem que te un índex de massa corporal que està per sota del que en general es considera saludable per un cos humà. Una dada que essencialment corrobora el que la intuïció ens diu. Segur que, com tothom, aquesta noia té moltes coses que la fan especial, però entre elles no hi és el fet de ser de talla gran.

Ara bé. Tot depèn del grup humà amb que la consideris. De manera que he buscat de quin peu calcen les models que fan servir a Victoria’s Secret (tot per la ciència, per descomptat). En mirar trobo (suposant que sigui cert) que n’hi ha que arriben a fer 1,80 d’altura i 54 kg de pes. Introdueixo les dades i surt un índex de massa corporal de 16,67. Com que això ja està per sota del 1,75 entraríem en la sospita d’anorèxia. Només sospita ja que l’anorèxia és una cosa molt seria i que cal que la diagnostiqui un metge, però una de les dades que es fan servir és tenir aquest tipus d’índex de massa corporal. De fet, en aquest cas ni tan sols seria anorèxia “lleu” sinó que per sota de 1,70 ja entraria en el rang de “moderada”

És clar, en un univers de la moda en el que el consideren normal és l’anorèxia, les noies de mides gairebé normals passen a ser de talla gran. I d’aquesta manera comencem tots a perdre l’oremus, a transmetre missatges absurds a la societat, a promoure un tipus de físic aberrant  i a vendre gratuïtament un grapat de complexos al jovent.

Amics dissenyadors de moda, us heu plantejat la necessitat d’assistir a classes de fisiologia humana amb urgència? Tots us ho agrairíem!

Fàbrica de llàgrimes

divendres, 22/03/2019

Tens un disgust, et fas mal, t’emociones, rius descontroladament,… Tot són situacions que tenen una cosa en comú: pots acabar plorant. Això vol dir que el teu cos augmenta la producció de llàgrimes, però el que no acostumem a tenir tan clar és on passa això. Si ens pregunten on tenim la glàndula lacrimal, la majoria de nosaltres assenyalarà la part de sota de l’ull, just al costat del nas.

I no.

El que tenim allà és el conducte lacrimal per on marxen les llàgrimes de l’ull. Però l’arribada la fan per un altre costat. La glàndula lacrimal està situada sobre l’ull i al costat contrari al del nas. Si us poseu un dit al final de la cella estareu assenyalant la posició de la glàndula lacrimal. Les llàgrimes surten de la glàndula i per diferents petits canalicles acaben fluint a la part superior de l’ull. Des d’allà el moviment de les parpelles les escampa i l’excés de líquid marxa, ara sí, pel conducte lacrimal fins l’interior del nas. Allà s’evapora gràcies a l’aire que passa quan respirem.

Semblaria que les glàndules lacrimals són poca cosa, però com qualsevol estructura també tenen la seva vena i arteria lacrimals per portar sang cap allà. Les cèl·lules encarregades de fabricar les llàgrimes també necessiten nutrients i oxigen.

El que també té, i fa molta feina, és la innervació nerviosa. A la glàndula lacrimal hi arriba un grapat de nervis, entre els que destaquen alguns que pertanyen al sistema nerviós simpàtic i altres que són del sistema nerviós parasimpàtic. Aquests són els que l’estimularan i faran que plorem en resposta a estímuls emocionals, d’estrès, de dolor i tot això. Plorar a llàgrima viva passa quan la producció de llàgrimes supera la capacitat d’eliminació pel conducte lacrimal. Tot el que no pot sortir per la via normal desborda i acaba regalimant per la galta. També se sol superar la capacitat d’evaporació i per això notem llàgrimes salades dins el nas.

A l’extrem contrari tenim situacions patològiques en les que no se segreguen prou llàgrimes. Hi ha medicaments que ho poden causar i amb els anys també va decaient  el llagrimeig, però un dels més coneguts és l’anomenada Síndrome de Sjögren. Una malaltia auto-immune en la que el cos ataca diferents glàndules secretores. Això fa que es perdi la capacitat de fer llàgrimes, de fer saliva, fa que la pell estigui seca, el mateix li passa a la vagina i fins i tot els pulmons tenen problemes ja que tampoc mantenen prou humitat i apareix una tos persistent.

En el cas dels ulls la solució és relativament senzilla ja que avui disposem de llàgrimes artificials que fan prou bé la seva feina i eviten la dessecació dels ulls.