Perquè hi ha micos…?

dilluns, 25/04/2016

Remenar per les xarxes socials resulta depriment en algunes ocasions. Temes que penses que ja estan aclarits, resolts i deixats enrere, tornen una vegada i altra. I el més cansat és que tornen amb els mateixos arguments que ja es van resoldre i aclarir mil vegades. Això ho penso cada vegada que topo amb algú que es pensa ser molt llest quan, per twitter o alguna xarxa similar deixa anar que “si l’home ve del mico, com és que encara hi ha micos?”.

En realitat me’ls imagino somrient burletes pensant que amb una senzilla frase enginyosa han tirat per terra la Teoria de l’evolució. He de dir que també me’ls imagino ignorant qualsevol resposta que no encaixi amb els seus prejudicis, normalment d’origen religiós. Cal passar per alt moltíssima informació disponible arreu per seguir plantejant arguments tan simplistes.

De fet, vindria a ser un tema similar als que argumenten que l’home no pot venir del mico perquè “mai s’ha vist un nen naixent d’un mico”. Una altra mostra de “profunditat” intel·lectual difícil d’assolir sense desconnectar moltes neurones i renunciar a pensar amb una mica de lògica.

Aquests arguments quasi sempre són per atacar la teoria que va proposar Darwin. Sobta una mica pensar que no se n’adonin de com han canviat les coses des de la publicació de l’Origen de les Espècies, l’any 1859. Alguna cosa hem aprés des d’aleshores i la evolució tal com l’entenem ja està molt lluny d’aquells primers fonaments que va posar Darwin. De totes maneres, fins i tot Darwin se’n riuria d’aquests arguments ja que ell mai va dir que els humans descendim dels ximpanzés actuals. Un detall que sembla que als simplistes els costa imaginar.

Pensar que l’evolució es basa en que d’un mico neixi un humà sense més és una boníssima mostra d’ignorància. De fet, això seria una excel·lent prova “en contra” de la teoria de l’evolució. Si enlloc de la selecció de les millores causades per variacions genètiques aleatòries trobéssim canvis sobtats en els que apareguessin noves espècies ja adaptades al medi i sense etapes intermèdies ni selecció de cap mena…, parlaríem de miracles!

I pel que fa a l’existència encara dels micos, doncs naturalment que segueixen existint micos ja que a) els humans no descendim dels micos actuals i b) que en una població un grup es modifiqui no implica que la resta tingui que fer-ho.

El cas és que quan algú es depenja amb aquesta mena de raonaments et preguntes si val la pena parlar de genètica, de deriva de poblacions, de tipus de mutacions, d’estadística de les adaptacions, dels experiments a llarg termini amb bacteris o mosques, d’introns i transposons, de neutralisme o de sistemes de datació amb radioisòtops. Amb molta probabilitat seria perdre el temps.

Una llàstima. Satisfets amb les seves frases presumptament enginyoses es perden un dels grans plaers intel·lectuals que podem experimentar. Mirar el món, conèixer tot el que hem anat descobrint i adonar-se de com encaixen les peces per mostrar la història d’aquest fenomen tan extraordinari anomenat “vida”.

Haurien de ser morts!

divendres, 22/04/2016

Les malalties genètiques poden semblar infreqüents, però el cas és que coneixem més de sis mil patologies relacionades amb alteracions d’un o altre gen. I per fer front a aquesta gran xifra, disposem d’estratègies molt limitades. Si per culpa d’una mutació el cos no pot fabricar algun producte, necessitem administrar-lo. Si no el pot eliminar, hem d’evitar ingerir-lo o trobar la manera de fer fora el producte abans que arribi a nivells tòxics. I poca cosa més. Ara es comença a intentar substituir els gens defectuosos amb tècniques de teràpia gènica, però encara estem al començament d’aquestes tècniques.

El que si que tenim actualment són dades. Muntanyes de dades. I les dades amaguen informació que pot resultar extremadament útil per pensar noves estratègies. Per exemple, sabem que hi ha algunes (poques) persones que tenen una mutació que hauria de causar una malaltia, però per algun motiu, no l’han desenvolupat. Com s’ho fa el seu cos per compensar una mutació genètica que sabem que causa una malaltia?

Doncs el seu metabolisme deu tenir una manera de compensar, una via alternativa per fer la feina, una versió desconeguda del gen mutat en algun lloc del genoma o alguna altra cosa que encara ignorem. Però el que sí que probablement tenim és la informació del seu genoma i val la pena aprofitar-la. Això és el que ha fet un grup d’investigadors que han analitzat 589 306 genomes buscant identificar persones sanes que haurien d’estar malaltes pel fet de tenir alguna d’aquestes mutacions. No els ha calgut fer les anàlisis sinó que han anat a les bases de dades on està recollida la informació de diferents estudis amb les seqüències genètiques d’aquestes persones.

Han buscat mutacions en 874 gens determinats i, com era previsible, van trobar un munt de persones amb mutacions.  Aleshores van començar a eliminar els que efectivament estaven malalts, els que no tenien informació sobre la seva salut o la informació no era prou clara, els que tenien una mutació de la que hi havia dubtes sobre la seva importància,… Al final van quedar 13 pacients que consideraven “resilients”. Haurien d’estar malalts, però aparentment eren persones sanes, de manera que el seu cos havia trobat la manera d’escapar de la malaltia.

Les malalties eren variades: Fibrosi cística, Síndrome de Smith-Lemli-Opitz, disautonomia familiar, epidermolisi bullosa simple, Síndrome de Pfeiffer, Síndrome de poliendocrinopatia autoimmune, displàsia acampomélica campomélica i atelosteogènesi. El gen alterat que la causava esta present en el genoma d’aquestes persones, però la malaltia no. De fet, cap dels 13 individus sap que el seu cos té la clau que permetria trobar un camí per tractar aquestes malalties.

Caldria investigar en profunditat aquestes persones, sempre que elles hi estiguessin d’acord, però resulta que no han pogut contactar amb cap d’elles. I el motiu és senzill. La llei estableix un estricte nivell de confidencialitat sobre les dades genètiques, de manera que els investigadors ignoren qui són aquestes persones i no tenen manera d’identificar-les. Són un simple número, una seqüència genètica i una història clínica associada. Caldria que quan van accedir a participar en aquests estudis haguessin signat una clàusula que autoritzés a contactar-los en situacions com aquesta, però el cas és que això no es va fer.

Pot resultar empipador, però la seqüència genètica de les persones és una informació molt delicada i que cal protegir al màxim nivell. Aquestes tretze persones haurien d’estar malaltes, potser mortes. Primer que res caldria verificar si realment estan sanes, caldria veure si mostren alguns símptomes, si fan alguna dieta particular, tenen algun hàbit específic o viuen en algun ambient determinant que els ha protegit de la mutació. Potser hi ha una altra explicació més recargolada, digna de la sèrie House. Potser…

De moment només podem revisar el seu genoma, però sense verificar res. Ocasions perdudes com aquesta és el preu que cal pagar per mantenir la confidencialitat de la informació genètica. Un tema molt més seriós del que normalment pensem.

Comunicats, tampons, esponges…

dijous, 21/04/2016

Hi ha còctels que tenen tants ingredients que al final ja no saps si són tòxics, saludables, ridículs o una broma. Ahir a Twitter n’hi havia un d’aquests on s’hi barrejaven una proposta de les CUP, les opcions pel sagnat de regla, les tergiversacions interessades de determinada premsa, l’ecologisme poc informat, les paranoies amb les toxicitat, la quimiofòbia políticament correcte i la llibertat personal. Un merder en el que penses que si hi fiques cullerada acabaràs rebent per totes bandes. I sent un home, encara més… Però que coi!

La tergiversació es manifestava en tuits del tipus “La CUP quiere prohibir el támpax y las compreses”. Òbviament aquesta frase és, a més de completament falsa, un disbarat, però ja sabem que això mai ha sigut un problema per moltes mentalitats. Especialment quan troben la manera de carregar contra les propostes de la CUP. Si ho he entès correctament, el que han proposat és que a les escoles o instituts, la informació sobre opcions per la higiene durant la regla no estigui en mans d’empreses com Tàmpax que, lògicament, el que fan és promocionar els seus productes. Cal trobar la manera perquè la informació arribi de manera no esbiaixada per tal que les noies triïn amb coneixement quines opcions decideixen escollir.

En principi semblaria que no hi ha res a discutir… fins que em llegeixo el comunicat de la CUP, i aquí començo a discrepar. Insisteixo; no en la idea general, però sí en alguns detalls. Per exemple, quan afirmen que els productes publicitats son “…molts d’ells perjudicials per a la salut de les dones (tal com es prescriu en els mateixos productes), insostenibles ecològicament i amb un preu excessiu per a la necessitat, que és bàsica.”

Això del preu i del IVA amb que els carregen tampoc hi ha res a dir. Tenen tota la raó. Però que siguin perjudicials per la salut…? En les discussions a la xarxa de seguida apareixen les referencies a la Síndrome del Xoc Tòxic, una patologia causada per una toxina produïda per bacteris del gènere Staphylococcus i que de vegades s’ha desencadenat per l’ús incorrecte de tampons. Per exemple, els primers casos on es va descriure aquesta associació eren dones que l’havien deixat posat massa temps.

És una situació greu, però molt poc freqüent, que no s’ha de minimitzar però tampoc exagerar. Cal informar del risc, per descomptat, però en la seva mida justa. També hi ha gent que mor asfixiada per un cacauet o un festuc obturant les vies aèries (segur que molts més que no pas per síndrome de xoc tòxic) i no per això els considerem perjudicials per a la salut.

El tema de la sostenibilitat ecològica és un altre dels que cal anar amb peus de plom. La humanitat en sí mateixa és insostenible ecològicament. Els tampons estan fets bàsicament de cotó i raió, un polímer de fibres de cel·lulosa. El temps que triguen en degradar-se és llarg. No tant com el plàstic, però prou com per ser un problema mediambiental. Fa de mal dir exactament quant triguen ja que depèn molt de les condicions ambientals. Les empreses de mètodes alternatius als tampons ho allarguen fins a uns quants segles però, és clar, tampoc son una font d’informació del tot neutra.

En tot cas, és evident que qualsevol sistema reutilitzable ha de tenir menys impacte ambiental. També sembla evident que serà menys còmode d’usar. Sigui com sigui, és clar que la tria és una decisió de cada dona i simplement cal que disposi d’informació sobre els pros i els contres.

Aquesta vegada han guanyat protagonisme les esponges marines, reutilitzables i d’origen natural. Que siguin naturals no ha de ser necessàriament una virtut i pot arribar a ser un problema per les esponges. Per cert, no són plantes, com diuen alguns! Són els esquelets d’uns animals; els porífers. Tampoc hi ha motius per pensar que la síndrome del xoc tòxic no es pugui desencadenar fent servir esponges ja que el problema és un bacteri, la capacitat d’absorció i de retenció i el temps que estigui posat. En teoria, una esponja mal usada també podria acabar provocant-lo. El missatge simplista de que allò que és natural no causa problemes, és un error massa freqüent i que caldria evitar si es tracta de transmetre un missatge seriós.

Un parell de detalls més sobre el tema és el neguit que em genera la frase del comunicat ”… quan s’explica a l’assignatura pertinent es fa des del punt de vista biològic i hormonal, “científic”,…”. Potser soc molt susceptible, però hi intueixo un cert retret i no entenc el motiu. Va costar molt que a les escoles s’expliqués la menstruació des d’un punt de vista hormonal i científic, alliberant-lo així de tota la mitologia que arrossegava. No veig perquè això ha de ser dolent. Al contrari!

I finalment he de reconèixer que no entenc la referencia final a “exercir el sagnat lliure”. Passa sovint que, en aquesta mena de comunicats, em desconcerta la tria de les paraules.

Diferències de nivell al Panamà

divendres, 15/04/2016

Panamà té coses interessants, insospitades i poc conegudes, però la més famosa de totes és el canal que travessa el país i que connecta els oceans Pacífic i Atlàntic. Això facilita extraordinàriament la navegació ja que permet evitar el temut cap d’Hornos, que a més de perillós, obliga a donar tota la volta a l’Amèrica del Sud. En canvi, pel canal de Panamà, en poc temps i per un preu raonable, tenint en compte l’alternativa, els vaixells poden passar fàcilment d’un oceà a l’altre.

El canal de Panamà té el detall d’estar fet amb un grapat de rescloses que permeten canviar el nivell al que naveguen els vaixells. Durant molt temps vaig pensar que aquest sistema era necessari ja que el nivell del mar dels oceans Atlàntic i Pacífic no és el mateix. Pensava (erròniament) que les rescloses servien per evitar un descomunal corrent de baixada del Pacífic cap a l’Atlàntic si el canal fos com el de Suez i es limités a unir els dos oceans.

Però la realitat és més complicada. Entre els dos mars hi ha una serralada que era impensable perforar per fer el canal. El que fan els vaixells que entren al canal és elevar-se uns vint-i-cinc metres sobre el nivell del mar per arribar fins al llac Gatun. Aquest llac està al mig del país i es va aprofitar per estalviar-se una feinada en perforacions. Després de creuar el llac, les naus entren en un altre sistema de rescloses que els fa baixar fins l’altre oceà.

Per tant, si per un accident, un atac o pel que sigui, totes les rescloses del canal de Panamà s’obrissin, no passaria res entre els oceans. Potser baixaria el nivell del llac, però poca cosa més.

D’altra banda, la diferència de nivell entre l’Atlàntic i el Pacífic no és cap exageració. Només uns vint centímetres. Les marees del Pacífic sí que són molt més marcades, però pel que fa al nivell mig la diferència és només d’un pamet. Però ben mirat això és sorprenent. Després de tot, els dos oceans estan connectats pel sud, pel cap d’Hornos. Quan estudiàvem els vasos comunicants apreníem que no importava com de grans fossin els vasos, en comunicar-se, l’altura de l’aigua s’equilibrava. De manera que el Pacífic i l’Atlàntic, que no deixen de ser dos gegantins vasos comunicats, haurien d’estar igualats. Aleshores, d’on surt aquesta diferència de vint centímetres?

Doncs la clau està en les diferents salinitats dels oceans. L’Atlàntic és més salat i això fa que l’aigua de l’Atlàntic sigui lleugerament més densa i, per tant, pesi més. Quan es connecten dos vasos comunicants, el que s’equilibra és el pes de les columnes d’aigua. L’altura només coincidirà si són exactament igual de denses. Com que en el cas de l’Atlàntic i del Pacífic les densitats són diferents, apareix un nivell mig del mar que també és diferent.

Panamà! Un indret on es poden apreciar, potser millor que enlloc, algunes diferències de nivell.

Pols, rotació de la Terra i clima

dijous, 14/04/2016

Que la Terra dona voltes sobre sí mateixa ho sabem des de ben petits. Que ho fa amb una certa inclinació respecte del pla de la seva òrbita i que això genera les diferents estacions de l’any, també. De fet, els globus terraqüis que trobem a les botigues, algunes biblioteques antigues i moltes escoles, mostren amb precisió els 23 graus d’inclinació.

El cas és que el planeta presenta altres moviments més subtils, com la precessió, la nutació o el moviment de Chandler. Però és que, a més, l’eix de gir també es va movent lentament. Dit en altres paraules, la posició dels pols avui no és la mateixa que era fa uns quants anys. Tampoc és cap exageració. La posició es va desplaçant al voltant d’un metre cada deu anys.

Al menys això era el que teníem mesurat al llarg del segle XX. Fins l’any 2000, el moviment del pol nord presentava oscil·lacions, però en general era un desplaçament en direcció al Canadà. Però en el que portem del segle XXI les coses han canviat i ara el moviment és en direcció a les illes britàniques i a un ritme “frenètic” de disset centímetres per any.

Què ha passat perquè una cosa tan gran com l’eix de rotació del planeta s’hagi modificat tan sobtadament? Doncs sembla que tenim al davant un altre dels efectes inesperats del canvi climàtic. L’escalfament global fa que es perdi una bona quantitat de gel de Groenlàndia i també fa que la quantitat d’aigua disponible a la zona d’Europa i Àsia sigui cada vegada menor. Això fa que el repartiment de la massa del planeta es modifiqui lleugerament i que la zona de rotació es vegi afectada.

És preocupant? Home, doncs en principi no. El desplaçament el podem mesurar i realment ara va més de pressa, però segueix sent molt petit. Ara com ara podem considerar-ho una curiositat científica i poc més. El rellevant és que seguim descobrint efectes del clima sobre coses ben inesperades. Ens repetim una vegada i altra que al planeta tot està interconnectat, que no hi ha efectes aïllats i que el que fem a una banda pot tenir repercussions inesperades i amplificades en qualsevol indret. Ho sabem, però no deixem de sorprendre’ns quan descobrim interaccions insospitades.

La població augmenta, el planeta s’escalfa, les pluges disminueixen a la índia i el gel de Groenlàndia es comença a desfer, l’equilibri de masses de l’hemisferi s’altera subtilment i el planeta comença a canviar la manera de girar. No deixa de ser un altre bon exemple del famós “efecte papallona”.

Llums a Ceres; misteri resolt

dimecres, 13/04/2016

Fa un any comentava el misteri dels punts brillants detectats a Ceres, el més grans dels asteroides o el més proper dels planetes nans. Aquells punts s’havien detectat feia temps, però quan la sonda espacial Dawn s’hi va apropar i els va fotografiar en detall va resultar impossible deixar d’especular amb el seu origen. Uns llums brillant al bell mig d’un cràter, anomenat Occator, que destacaven com un polze trencat i que no semblaven tenir cap explicació satisfactòria.

Per descomptat, la hipòtesi de la base extraterrestre no va trigar a circular per internet, però al món real semblava més aviat improbable. Activitat volcànica, gel, guèisers, cristalls i dipòsits de sal eren les opcions més versemblants, però calia esbrinar que eren i entendre com s’havien format. I finalment sembla que es va fent llum sobre el tema. El que brilla a Ceres sembla que és sal.

Per esbrinar-ho es va aprofitar que la Dawn anava orbitant Ceres a distàncies cada vegada més curtes i es van poder obtenir imatges més detallades que una vegada processades van permetre veure molt millor l’aspecte que tenia el gran punt brillant. No era cap instal·lació alienígena, és clar. Semblava un material blanc escampat per les parets d’un monticle situat a l’interior del cràter. Quan van analitzar el que hi havia en la tènue atmosfera d’aquella zona van detectar-hi molècules d’aigua que escapaven quan el sol hi incidia. I la llum emesa per aquella superfície blanca tenia característiques que coincidien amb les del sulfat de magnesi hexahidratat (MgSO4·6H2O) .

També sabem coses sobre l’interior de Ceres. Per la seva densitat, sembla que a l’interior conté una quantitat important d’aigua. Es donava per fet que seria gel ja que les temperatures del planeta són massa fredes per permetre l’aigua líquida. I el fet que la superfície blanca estigui escampada cobrint una elevació del terreny fa pensar en una mena de surgència, similar a un guèiser.

De manera que el que sembla que ha passat a Ceres és que algun meteorit o algun objecte similar hi va impactar i va causar una esquerda en la seva superfície. Això va permetre que part de l’aigua rica en sals que hi ha just sota les primeres capes de material sortís disparada i s’escampés al voltant de la zona d’impacte. Sense atmosfera l’aigua d’aquesta salmorra es va sublimar, va passar directament a vapor i es va perdre, però les sals es van quedar a la superfície, generant una mena de salar com els que hi ha en alguns indrets de la Terra. Aquestes sals, aquest sulfat de magnesi, reflexa molt  la llum solar i a les imatges apareix com una taca brillant.

No n’hi ha només una. De fet, se n’han trobat moltes més de menors, i sempre associades a cràters o restes d’impactes, de manera que els astrònoms estan força convençuts de la explicació. Tot i així, queden coses per entendre i detalls per confirmar tot això, però el misteri inicial sembla resolt de moment. I cal dir que les fotos aconseguides d’Occator mentrestant són realment precioses.

L’aterratge del coet

dimarts , 12/04/2016

Les coses estan canviant ràpidament al mon de l’exploració espacial. L’entrada en el negoci d’empreses privades ens està oferint noves imatges i noves curses espacials. Les grans gestes i exploracions segueixen en mans de les agències espacials nacionals i les col·laboracions internacionals. Però per explorar i explotar l’espai més “proper” ja hi ha empreses treballant-hi.

La setmana passada vam poder veure les impactants imatges del coet Falcon 9, de la companyia Space X, aterrant sobre una plataforma al mig del mar. A terra ferma ja se n’havien sortit, però fer-ho al mig del mar era un altre repte i, després d’uns quants intents fallits, finalment ho van aconseguir. Això ha de permetre abaratir extraordinàriament el preu dels llançaments. Fins ara calia fer un coet nou cada vegada. Fins ara era com si cada cop que agaféssim el cotxe, el llencéssim al mar i n’haguéssim de comprar un de nou per tornar a viatjar.

De fet, el que aterra no és tot el coet sinó únicament la primera etapa. Enlairar un coet és tremendament complicat per culpa de la força de gravetat que exerceix el planeta. La solució va ser fer servir coets per etapes que es van desprenen a mida que esgoten el combustible. Això allibera de molt pes la nau i li facilita el anar enlairant-se, cada vegada amb menys pes. Però reaprofitar les etapes inicials farà molt més competitius els llançaments.

Una pregunta lògica és, per quin motiu ho han de fer a una plataforma marina que és petita i es mou? Aterrar a terra seria molt més senzill!

Sí, però no. Quan el coet s’enlaira no ho fan en línia recta cap a dalt sinó que segueixen una certa paràbola. Això fa que la primera etapa es desprengui quan està sobre el mar. I per baixar el que interessa és fer-ho consumint el mínim combustible (un combustible que has hagut de pujar, i cada quilo de pes dificulta l’enlairament). Baixar sobre el mar és el camí més curt. Caldria molt més combustible per tornar a terra ferma. Un segon motiu és que s’estalvien un munt de permisos i paperassa. No pots aterrar un coet sense més a terra ferma, però al mar no hi ha problema.

De totes maneres, etapes de coets que han aterrat a terra ferma ja ho havia fet la companyia Space X i també la del coet “New Sheppard”, de l’altra empresa del camp, la Blue Origin. La New Shepard és una nau molt més petita i, per tant, més senzilla d’aterrar. Les funcions d’una i altra son diferents. La Falcon 9 és més gran, més potent i pot pujar molt més amunt la capsula “Dragon” portant material fins, per exemple, l’Estació Espacial Internacional. L’objectiu de la New Shepard és fer viatges tripulats a menys altura per portar turistes a experimentar la sortida a l’espai durant uns minuts en una càpsula que torna a descendir poc després.

Les coses es mouen en l’exploració espacial. Més de pressa del que podria semblar. Sembla segur que en els propers anys veurem cada vegada més notícies d’aquesta mena. No ens n’adonarem i estarem en un escenari que fins ara era terreny exclusiu de la ciència ficció.

Algú ho havia de dir!

dilluns, 11/04/2016

Fa un parell de dies, en un dels bons blogs de divulgació científica que hi ha, en Guillermo Peris es preguntava a qui anava dirigida tot aquella informació. En som uns quants els que li hem trobat el gustet a això de parlar de ciència, de comentar descobriments, compartir la sensació de fascinació que experimentem amb ella i, massa sovint, alçar el dit per desmuntar creences pseudocientífiques i contrarestar la veu de gurus, il·luminats i estafadors. Si ho fas és perquè t’agrada, i prou. El simple fet d’escriure entrades, de pensar temes i d’endreçar-los a la teva ment per construir un petit relat entenedor et fa aprendre moltíssim. I ja se sap que les coses que t’agraden les vols compartir. Un blog és un medi excel·lent per fer-ho.

El dubte és si el missatge arriba a qui ha d’arribar o només ens llegeix qui ja hi estava interessat. Un dubte que sospito que tots els que fem aquestes coses ens hem plantejat més d’una i dues vegades. Com és natural, a les pàgines de ciència hi van aquells que hi estan interessats de bon començament. És en aquest segment de lectors on podem compartir amb més facilitat l’interès per la ciència i amb qui es tenen les discussions més específiques sobre el tema. El risc, però, és que ens acabem llegint els uns als altres i esdevenim un grup tancat. No passa res, però la idea és anar més enllà.

Després hi ha els lectors que, normalment amb l’ajut d’un títol cridaner o enginyós, han arribat al teu text i els despertes prou la curiositat per anar més enllà del primer paràgraf. Confesso que tinc la secreta esperança d’haver despertar una mica d’interès per la ciència en algun cas així. En realitat, aquests són els principals hipotètics lectors que crec que la gent que fa divulgació científica hauria de tenir en ment. Persones amb interessos de tota mena però prou curioses per no tancar-se a fer una ullada al món científic. La feina dels divulgadors és, simplement, facilitar aquesta descoberta.

És clar. També hi ha un altre grup de població. El que està en contra de la ciència. Les seguidors de pseudociències, supersticions i místiques diverses. Aquests difícilment et llegiran, si ho fan difícilment creuran res del que diguis i probablement deixaran comentaris atacant-te, desautoritzant-te i intentant ridiculitzar-te. No hi ha gaire res a fer perquè si es tracta de creences, ni les dades ni la realitat no compten gaire.

Però si aquest segment de lectors mai no et faran cap cas, per quin motiu cal ficar-se en merders de discutir els errors de la homeopatia, el moviment antivacunes, les medicines energètiques, la oposició radical als transgènics i la por en general a la medicina, la química o les radiacions? Perquè hem de perdre el temps insistint en que ni “natural” ni “tradicional” son, necessàriament sinònims de bo?

Doncs per molts motius. En part per, si ho voleu dir així, idealisme. Malgrat els anys i el pòsit de desencants que et van deixant, encara crec que és una bona cosa corregir errors i destapar enganys. Els convençuts no t’escoltaran però potser es pot evitar que algú sigui enganyat per la seva propaganda. És complicat, perquè la propaganda i les fantasies sempre venen millor que les dades científiques i la realitat, però al menys aquestes dades han d’estar disponibles. També és una petita contribució a estendre per la societat el valor de la ciència. El que deia: idealisme… (però, i què?)

I és que al final ho fas simplement perquè t’agrada i perquè en molts casos tens al cap aquella frase: “perdoneu, però algú ho havia de dir”.

L’Everest és el més alt.

divendres, 8/04/2016

Agafo el diccionari i busco, “Altura: Distància vertical d’un punt a la superfície de la Terra o a qualsevol altre terme de comparació”

És fàcil d’entendre oi? Ho diu ben claret… “superfície de la Terra”. Superfície! No diu “centre de la Terra”. Qualsevol pot entendre la diferència entre la superfície de la Terra i el centre de la Terra. Doncs sembla que hem perdut l’enteniment i hem passat un dia insistint en que l’Everest ha perdut el rècord d’altura en favor del volcà Chimborazo.

Doncs no, amics. La muntanya més alta de la Terra segueix sent, ara com ara, l’Everest. Això de dir que el Chimborazo és més alt, és una collonada. Des de fa molt temps sabem que la Terra no és perfectament rodona. Generalitzant, podem dir que és més allargada per l’equador que pels pols. Encara podríem afinar més i veuríem que presenta més imperfeccions que l’allunyen de qualsevol forma ideal, però tampoc cal filar tan prim.

Com que per l’equador és més ampla, qualsevol muntanya que hi hagi per aquella zona estarà més lluny del centre de la Terra que la mateixa muntanya situada als pols. Això és cert. I és interessant que hi hagin pogut mesurar amb precisió. Però no hi te res a veure amb l’altura que, recordem el diccionari, és la distància a la superfície de la Terra. Aquesta mania de redefinir els conceptes perquè s’ajustin al que ens fa gràcia ja toca una mica els nassos. Si el planeta tingues forma de plat, qualsevol turonet situat a la perifèria es podria considerar una muntanya més alta que elevacions immenses properes al centre del plat? Per evitar aquests problemes, es va decidir que el nivell mitjà de la superfície del mar es prendria com a referència per definir altures dintre de l’àmbit geogràfic.

Habitualment el problema es definir la línia que es considera superfície. El que es fa és agafar el nivell del mar, però resulta que aquest també varia. Hi ha les marees, les onades i fins i tot deformacions en la superfície causades per canvis en la força de gravetat degut a que el nucli del planeta no és del tot homogeni. De manera que toca agafar un nivell mitjà, i com que el planeta és poc homogeni, cada país tria el seu. A molts indrets, especialment estacions de tren, es troben plaques on indica la “altitud sobre el nivel medio del Mediterraneo en Alicante”. Es va triar Alacant perquè allà les marees són molt poc marcades i la geologia del terreny és particularment estable.

El cas del Chimborazo no és l’únic. Una cosa similar passa amb el Mauna Loa, a Hawaii. Aquí els excessos ja poden arribar a ser descomunals. Es sumen els 4170 metres sobre el nivell del mar als 5000 que hi ha per sota del nivell del mar. Així obtenim una muntanya de més de nou mil metres d’altura. De nou, cal passar-se pel forro el concepte d’altura, però això és poc important. Però és que de vegades hi sumen també vuit quilòmetres que hi ha sota l’escorça terrestre que estan causats pel mateix pes de la muntanya. Total que tenim un volcà de disset mil metres “d’altura” com qui no vol la cosa.

Tot plegat serveix, si més no, com exemple de com amb dades correctes i interpretades erròniament es poden obtenir conclusions absurdes.

Abans de Facebook, l’oportunitat ja hi era!

dijous, 7/04/2016

Havien de ser 93 dies de missió o, si ho voleu en “sols” (dies marcians) havien de ser 90 sols. Almenys aquesta era la durada prevista de la missió dels rovers Spirit i Opportunity. Van començar a rodar per la superfície de Mart al gener del 2004 i un d’ells, l’Opportunity, segueix funcionant i treballant dotze anys després. Aquells 90 sols s’han allargat fins als 4337. I encara segueix actiu.

Queda clar que les coses ben fetes es fan perquè durin.

Ha passat tant de temps que gairebé han caigut en l’oblit. El rover Spirit es va espatllar i quan portava set anys (2210 sols) va quedar silenciós a la zona coneguda com “Troya”, al crater Gusev. Després va arribar el Curiosity, més gran i més ben equipat, que ara està treballant per una zona diferent de Mart. També s’han estrenat pel·lícules que han posat el punt de mira en el planeta roig i ocasionalment es torna a discutir els desitjos i les dificultats de les missions a Mart.

Però mentre tot això ha anat passant, l’Opportunity ha seguit movent-se per Mart, obtenint imatges, analitzant la geologia i explorant el terreny. Ara ja segurament només el segueixen l’equip de la missió i un grapat d’aficionats a l’exploració espacial, però ocasionalment m’agrada recordar que la missió segueix. Que el robot encara funciona!

Per fer-nos una idea del que representa, quan l’Opportunity va arribar a Mart, al gener del 2004, va ser més o menys quan el President Maragall va acceptar la dimisio de Josep-Lluis Carod Rovira. José Maria Aznar encara era president d’Espanya i faltava un parell de mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero guanyés les eleccions. A Barcelona es va inaugurar el Fòrum Universal de les Cultures. Encara feien Friends a la televisió dels Estats Units. A Grècia encara no es parlava de la crisi i, de fet, estaven treballant per deixar-ho tot a punt pels Jocs Olímpics d’Atenes. Entrenat per Frank Rijkaard, el Barça va guanyar la Lliga i Ronaldinho era l’estrella. Encara no estàvem acostumats a guanyar ni molt menys!

Ah! I Internet era una mica diferent. Encara faltaven unes setmanes perquè, a la Universitat de Harvard, es fundés Facebook. Sí! Va haver-hi una vida en la que Facebook no existia, però l’Opportunity ja treballava a Mart.

Ara mateix està determinant la presència de minerals argilosos a la vora del cràter Endeavour. Aquella mena de feina sense grans descobriments, però que cal anar fent per entendre millor el planeta que volem colonitzar un dia o altre. En tot cas, això és menys rellevant que el fet que una missió pugui seguir activa dotze anys després de la durada prevista. Per treure’s el barret.

Suposo que en tornarem a parlar d’aquí uns anys, per algun descobriment important, per l’aturada definitiva o per seguir celebrant el seu extraordinari rendiment.