Fascinació tradicional xinesa

divendres, 19/02/2016

Hi ha un refrany que diu que l’herba del camp del veí sempre es mes verda que la nostra. Una bona manera d’expressar la percepció generalitzada que el que tenen els altres sempre és millor que el que tenim nosaltres. En realitat, quan coneixes als “altres” descobreixes fàcilment que ells pensen exactament el mateix i pensen  que és l’herba del nostre camp la que sembla millor i més verda. No som gaire racionals els humans.

Aquesta percepció deu estar a l’arrel de la fascinació per la medicina tradicional xinesa. Hi ha gent que la defensa com una font nova de coneixements que els occidentals hem ignorat durant massa temps. Diuen que en podem aprendre molt de la seva cultura mil·lenària i que és una bona alternativa a una medicina occidental massa deshumanitzada.

Potser, però la pregunta és… perquè la xinesa? Perquè no la medicina tradicional africana, la maia, la polinèsia o la hindú? I ben mirat, que té de dolent la nostra medicina tradicional? Després de tot, tampoc són tan diferents. Al llarg dels segles els humans hem mirat d’aprofitar el que la natura oferia, especialment les plantes, per mirar de curar-nos. I mentrestant hem anat bastint teories que ens permetien explicar, amb més o menys encert, els fenòmens que tenien lloc al voltant del cos i de les malalties.

La medicina tradicional xinesa fa servir els vegetals disponibles per trobar-hi aplicacions remeieres. És el mateix que s’ha fet a Europa durant segles. Moltes de les plantes eren diferents, però quan es miren els mecanismes d’acció veiem que són més similars del que sembla. Un ancià mestre xinés preparant un zhen wu tang està fent el mateix que un vell herbolari bullint un matoll de llorer, romaní i cua de cavall, però es té la percepció que l’oriental ha de ser més eficient. Els productes amb noms desconeguts sempre curen més. Curiós, ja que si analitzem els registres històrics sobre malalties o esperança de vida, tampoc hi havia tanta diferència.

Entendre les plantes, descobrir que tenien propietats i quina era la millor manera d’aprofitar-les per guarir va ser un gran punt de partida per la medicina. Per desgràcia era limitat. Les plantes tenen molts tipus de productes però generalment estan en baixa concentració i barrejats amb altres que no interessen. La cosa va començar a millorar, i molt, quan vàrem aprendre a identificar les molècules, a concentrar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. La medicina tradicional occidental és la base de la majoria de fàrmacs que tenim. Ara el que es fa és explorar les plantes emprades en la medicina tradicional xinesa per, de nou, identificar molècules, purificar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. No sembla gaire entenedor la dèria per aplicar-la a la manera tradicional quan ho podem fer molt millor.

Pel que fa a les explicacions de com funciona el cos, la tradició xinesa fa servir teories com la dels cinc elements o Wu Xing. Aquests elements són fusta, metall, aigua, foc i terra. Molt similar a la teoria dels quatre elements d’Empèdocles. En aquest cas eren terra, aigua, aire i foc. En les dues tradicions s’adjudiquen propietats als elements i s’expliquen els fenòmens que s’observen en funció de com interactuen aquests elements. La occidental va quedar obsoleta i superada per teories que explicaven millor els fets de la natura, però sembla que hi ha qui encara li fa gràcia la xinesa ja que… bé, que és xinesa.

Altres teories son la famosa del yin/yang o la del flux d’energia Qi. Per les nostres contrades vam tenir la teoria dels humors, que va resistir molts segles. Totes tenen sentit comú, servien per explicar fenòmens observables, van tenir molts seguidors i van tenir el gran mèrit de ser la millor teoria en algun moment de la història… però mida que hem anat aprenent més i més coses sobre biologia, fisiologia, microbiologia i similars hem vist que totes estan equivocades. No és greu. La majoria de les teories que fem servir actualment també seran superades per teories millors en un futur.

Potser algun dia poden curar la cirrosi o la diabetis. Aleshores ja no caldrà fer trasplantaments d’òrgans i la qualitat de vida de les persones millorarà molt. Seria molt sorprenent que algú defensés continuar amb la “medicina tradicional dels trasplantaments”, basada en antics coneixements del segle XX. Però segur que hi haurà qui ho farà. I si és fent servir una tècnica quirúrgica xinesa, encara millor.

I és que ho volem tot, però hem d’entendre que si ens limitem a medicines tradicionals haurem d’acceptar les malalties tradicionals i les taxes de mortalitat tradicionals.

Publicitat retro-futurista

dijous, 18/02/2016

Els antics anuncis tenen un entranyable aire retro que sempre m’ha fet gràcia. N’hi ha de tota mena, des d’anuncis de tabac a medicaments amb noms ben divertits. De línies de ferrocarril a aliments per infants. D’electrodomèstics a aparells totalment obsolets. Uns que m’agraden molt són els orientals. No entenc res del que hi diuen ni del que anuncien, però em transporten a les antigues històries d’aventurers per Xangai. Però els millors són els anuncis de viatges exòtics. Especialment pel concepte d’exotisme que tenien fa un segle. Llocs on ara anem amb facilitat els venien com aventures extraordinàries. Un esperit i una manera de mirar el mon que reconec que intento mantenir quan viatjo.

Per això m’ha robat el cor una col·lecció d’anuncis d’estil totalment retro que ha fet la NASA per mostrar com seria anunciar viatges a indrets relacionats amb la exploració espacial. La clau és destacar aquella característica que fa especial un indret.

Per exemple, si un dia us decidiu a viatjar a l’exoplaneta Kepler-16b podreu gaudir de l’espectacle dels seus dos sols al cel. El lema de l’anunci és “On la teva ombra sempre té companyia”.

 

També podeu somniar en anar a un altre exoplaneta anomenat HD 40307g. Es tracta d’una super-Terra. Un planeta més gran que la Terra, però no tant gran com Neptú. No és clar si és sòlid o gasós, però no hi ha dubte que allà, la força de la seva gran gravetat t’ha de fer sentir esclafat pel teu propi pes. Per això l’anuncien com un indret on pots “Experimentar la gravetat”.

 

Al nostre sistema solar podríem anar a Ceres. Aquest planeta nan està al cinturó d’asteroides i si un dia es fa mineria espacial serà un lloc clau. Per això l’anuncien com “la reina del cinturó d’asteroides” i afegeixen una informació important. A l’estil de les gasolineres del desert destaquen que és “L’últim indret amb aigua fins Júpiter”.

 

L’exoplaneta PSO J318.5-22 té la particularitat de no orbitar cap estrella. Un planeta errant que viatja pel cosmos en la més absoluta foscor. Naturalment l’anunci és “On la vida nocturna no acaba mai”.

 

Júpiter, el planeta amb la magnetosfera més intensa del sistema solar ofereix un espectacle que multiplica en intensitat els que es poden veure a la Terra. Per això el reclam és “Experimenta les poderoses aurores de Júpiter”

 

N’hi ha més, però el que no pot faltar és el de l’indret més acollidor del Cosmos. La Terra. Tal com diuen al cartell “El teu oasi a l’espai. On l’aire és gratis i respirar és fàcil”. Una cosa evident, però que no està de més que ens la recordin. Ni que sigui en forma d’un entranyable cartell d’estil antiquat.

El camí de la pesta

dimecres, 17/02/2016

Avui arriba a les llibreries la nova criatura: “El camí de la pesta”. Després de molts anys fent divulgació amb llibres més o menys seriosos, ja em venia de gust embolicar-me en una obra de ficció. Una novel·la que, a sobre, va guanyar el premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, de Sant Carles de la Ràpita, de manera que ja ha començat donant-me moltes alegries.

Com podeu imaginar, encara que sigui una obra de ficció, la temàtica gira al voltant de temes relacionats amb la ciència. En aquesta ocasió una pandèmia de pesta amb característiques una mica particulars que la fan especialment letal. Resulta una mica inquietant saber que no m’ha calgut inventar massa. Només he agafat coses que ja existeixen per separat i les he fet coincidir. El bacteri de la pesta (Yersinia pestis) és un vell conegut dels humans i els gens de resistència als antibiòtics fa temps que són un maldecap pels metges. Només és qüestió de temps que bacteri i gens de resistència es trobin.

Però no tot és ciència. Com que el món medieval també és una de les meves febleses, he amanit l’epidèmia amb manuscrits medievals i secrets ocults en tombes perdudes. També amb espionatge industrial, lobbies farmacèutics, xarxes criminals, centres de recerca i algun altre detall que faran anar de corcoll a un grup de biotecnòlegs i una filòloga. Una barreja que m’ho ha fet passar molt bé mentre l’escrivia. He de dir que la realitat m’ha ajudat. La idea va començar durant l’epidèmia de la grip A, va prendre forma durant la crisi de l’Ebola i surt a la llum en ple brot del Zika.

La novel·la neix molt ben acompanyada. Un nou segell editorial “Capital Books” comença el seu camí amb la idea d’oferir best-sellers locals i “El camí de la pesta” és un dels tres títols amb que s’estrena. Tot un honor. A més, dimarts 23, a dos quarts de vuit, en farem la presentació de la mà de Jordi de Manuel a la llibreria Nollegiu. Si en voleu saber més de la gènesi de la novel·la, dels indrets on transcorre l’acció o de les dèries que m’han animat a escriure-la, hi esteu tots convidats.

Ones gravitacionals? o gravitatòries?

dimarts , 16/02/2016

Ones gravitacionals? o ones gravitatòries? La pregunta és evident i les discussions poden ser intenses, com passa sempre en temes d’etimologia. A més, gairebé mai es demana la opinió als etimòlegs, que són els que haurien de donar una mica de llum sobre el tema. Però quan es tracta de temes especialitzats, com ara els termes científics, no han de ser només ells, sinó que cal el treball conjunt amb els entesos en el tema.

Fins fa poc, això hauria necessitat de cert temps per estudiar propostes, analitzar coherències, comparar amb altres idiomes i arribar a un consens. Però els temps canvien i ara s’imposa la immediatesa. No se el que decidiran els entesos, però de moment vaig aprofitar Twitter per llançar la pregunta i de seguida vaig tenir enllaços (en anglès, és clar) que precisaven la diferència entre gravity waves i gravitational waves. Falta veure si aquests matisos també s’aplicaran en català o castellà.

En tot cas, si mirem al diccionari trobem que gravitacional és “Relatiu o pertanyent a la gravitació”. I que gravitatori – òria, remet a “gravitacional”. Curiosament, en castellà veig que l’ordre és invers, però la conclusió és idèntica. Gravitatorio és “Perteneciente o relativo a la gravitación” I gravitacional remet a “gravitatorio”. He mirat en anglès i passa exactament el mateix amb gravity i gravitational. De manera que, ara com ara són, sinònims i es pot dir de les dues maneres. Però, és clar, això era abans del descobriment de la setmana passada. Des del punt de vista de la física, ara hi ha dos fenòmens relacionats amb la gravetat però completament diferents. Per tant, sembla raonable fer servir dues paraules diferents.

Pels físics, una ona gravitatòria és una ona causada per l’efecte de la gravetat sobre un fluid. Mireu les marees. L’aigua puja de nivell per efecte de la gravetat de la Lluna al passar per sobre d’aquell punt. Quan la Lluna segueix el seu camí la ona de marea disminueix. És una ona gravitatòria ja que el que puja i baixa és la intensitat de la gravetat i ho fa al ritme del moviment de la Lluna. N’hi ha més exemples i poden tenir molts efectes fins i tot sobre núvols i les pluges. L’important és que hi ha una força de gravetat que va canviant la seva intensitat de manera que es va generant la ona. També cal destacar que parlem d’efectes a escala d’un planeta com a molt.

Un fenomen completament diferent és el que es va mesurar la setmana passada. Tot i que a l’inici també hi trobem la gravetat, la ona no és conseqüència de canvis en la intensitat del camp gravitatori sinó que és una alteració de l’espai-temps que es desplaça a la velocitat de la llum i que va ser originada per un daltabaix gravitatori puntual. A més, les ones detectades han viatjant més de mil milions d’anys llum, de manera que ja no parlem de modestos efectes planetaris sinó de coses a escala còsmica. Si féssim servir l’expressió “ona gravitatòria”, podríem esperar detectar canvis en la intensitat de la gravetat que van generant un efecte, però no és el cas i per això es prefereix parlar de ”ones gravitacionals”. Així no hi ha confusions, que és una cosa que empipa molt als científics.

En resum, diria que des del punt de vista estrictament científic la tendència es fer servir cada una de les dues expressions per fenòmens diferents. Però fins que el diccionari no es modifiqui o ampliï alguna de les definicions (presumiblement la de gravitacional), es poden fer servir qualsevol de les dues. De fet, a la Viquipèdia he vist que parla d‘ona gravitacional, però al text fa servir les dues expressions barrejades (jo suggeriria modificar-ho i fer-ho homogeni). La Wikipedia en castellà opta per onda gravitatoria.

De totes maneres, em cuidaré molt de pontificar i qualsevol opinió de físics i filòlegs serà benvinguda. La resta d’opinions també, per descomptat, però naturalment tindran un valor més relatiu, igual que la meva.

Ones gravitacionals

dilluns, 15/02/2016

Va ser l’esdeveniment científic de la setmana i, amb tota seguretat, el fet que mereixerà un premi Nobel en els propers anys. Dijous passat es va anunciar la detecció per primera vegada d’ones gravitacionals. El fenomen predit per Albert Einstein fa noranta-vuit anys s’ha confirmat.

Amb la Teoria de la relativitat ja ens anem acostumant a que les coses siguin estranyes. Potser no tant com amb la teoria quàntica, però Déu ni do! Ara sabem que el temps transcorre a diferent ritme segons la velocitat a la que et moguis i que l’espai es pot deformar per la presencia de objectes massius. En el cas de l’espai sempre es posa l’exemple d’una xarxa tensada horitzontalment en la que hi poses un globus i no passa res, però si hi poses una bola de ferro molt pesant, la xarxa es deforma al seu voltant.

Però encara li poden passar més coses a aquesta xarxa que forma l’essència de l’espai. Si hi ha una alteració important en la gravetat, la xarxa (el mateix espai) es deforma tant intensament que acaba vibrant i emetent ones. Unes ones que fan que l’espai s’allargui en una direcció i s’escurci en una altra. Agafa una raqueta, dóna-li un cop i veuràs un bon exemple del que li passa a l’espai quan hi ha un cataclisme gravitacional.

El problema és que aquestes ones són extremadament febles. Tant, que el mateix Einstein va dubtar que mai s’arribessin a detectar. Ell, que va tenir clar com era de gran l’estupidesa humana, es va quedar curt al valorar l’enginy humà. Perquè finalment les hem pogut detectar gràcies al experiment LIGO.

EL nom vol dir Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory, és a dir Observatori d’ones gravitacionals per interferometria de làser. La idea es agafar dos raigs làser enviats en sentits que surten formant un angle de noranta graus. Fer-los rebotar en un mirall a quatre quilòmetres i veure com tornen. Aleshores, per mètodes d’interferometria, que ara no venen al cas, poden verificar que han fet exactament el mateix trajecte. I poden verificar-ho amb una precisió inimaginable. Si un feix làser modifica el seu recorregut en una fracció del nucli d’un àtom, ells ho detecten. LIGO és, per ara, l’aparell més precís mai inventat.

El cas és que el catorze de setembre passat, una ona gravitacional va creuar la Terra. L’havien generat fa 1300 milions d’anys dos forats negres que es van fusionar creant-ne un de sol. S’ha dit que quan va tenir lloc aquella fusió es va generar, durant una fracció de segon, més energia que totes les estrelles de l’univers plegades. Aquesta energia va generar les ones gravitacionals que el LIGO va detectar. El que van notar és que un dels seus braços es va fer imperceptiblement més gran i l’altre més petit. Podria ser un accident, però LIGO no és un únic detector. N’hi ha uns quants en construcció però ara mateix ja n’hi ha dos en funcionament, un a Louisiana i l’altre a l’estat de Washington. El segon detector va notar exactament la mateixa pertorbació amb set mil·lisegons de diferència. Just el temps esperable per una ona gravitacional que es mou a la velocitat de la llum.

De manera que les ones gravitacionals existeixen, que Einstein tenia raó i que ara podrem mirar l’Univers amb uns altres ulls. Fa segles es van inventar els telescopis i vàrem poder veure objectes lluminosos molt més enllà de la capacitat del nostres ulls. Després es van inventar radiotelescopis que ens permetien trobar fonts de radio. Els telescopis de raigs X, els de infrarojos, detectors de neutrins… mica a mica hem anat inventant aparells per detectar coses que hi ha al cosmos i que no podíem veure. El que passa és que, fins ara, calia que aquests objectes emetessin alguna cosa; llum, radioones, raigs X, neutrins… Però ara ja no caldrà. Podrem detectar la seva presencia només per l’efecte que tinguin en la mateixa estructura de l’espai.

Els humans érem com observadors en una illa que durant la nit vèiem passar la llum dels vaixells o que detectàvem els seus senyals de radio. A partir d’ara ja no caldrà que enviïn res perquè podrem detectar el que hi ha a prop de la illa només analitzant les onades que genera i que arriben a la costa.

Dones de ciència

dijous, 11/02/2016

Avui és el “dia internacional de la dona i la noia a la ciència”, proclamat per les Nacions Unides amb la idea de promoure les perspectives de carrera de les dones en la ciència i de reconèixer els seus èxits en aquests camp. Ja se sap que el millor que pot passar en qualsevol tema és que no calgui dedicar-hi cap dia ja que voldria dir que el tema està solucionat. Fins que no arribi aquest moment, caldrà seguir treballant-hi. El cas de les dones i la ciència és simple d’entendre. A part de Marie Curie, recordeu el nom i els mèrits de gaires científiques? A més, alguna enquesta recent ofereix resultats realment depriments. D’altra banda cal vigilar i no limitar-nos a parlar dels problemes que tenen, deixant de banda els seus èxits.

Aquest any han proposat esmentar a les xarxes socials la teva científica preferida, la més admirada o la que et va impressionar més. De manera que, al menys durant un dia, sentirem parlar de Lynn Margulis, Dian Fossey, Henrietta Leavitt, Jane Goodall, Jocelyn Bell, Rosalind Franklin, Vera Rubin o Hedy Lamarr entre moltes altres.

Però quan hi he pensat me n’he adonat que no podia triar. Per descomptat que hi ha grans científiques a les que admiro i envejo, però per ressaltar la feina que fan les dones en la recerca en tinc prou en mirar al meu voltant. Tinc la sort de treballar en un centre on hi ha moltíssimes dones fent una feina extraordinària que passa massa desapercebuda.

Per exemple, comparteixo laboratori amb l’Anna, que porta anys treballant en una teràpia basada en el trasplantament de cèl·lules pulmonars per intentar curar la fibrosi pulmonar. Vaig veure com aprenia a identificar les cèl·lules que li feien falta, com aconseguia els primers resultats positius en models animals, com tirava endavant tot el procés per transferir-ho a la clínica i com es feien els primers intents en pacients. Pocs científics arriben a recórrer tot el camí, des de la idea inicial fins a un pacient tractat.

He treballat amb la Sabrina, que va haver de marxar (com tants) a Londres, per aprendre a modificar virus de manera que fessin de transportadors de gens sans amb la idea d’intentar curar la fibrosi quística amb teràpia gènica. He vist com la Gemma desxifrava els misteris de les cèl·lules del cor que s’alteraven per excés d’entrenament esportiu posant en risc el funcionament del miocardi. Vaig veure com la Susanna  descobria de quina manera es desenganxaven unes proteïnes de les parets de les artèries per escampar la inflamació a altres òrgans. He vist com la Raquel assenyalava que les cèl·lules del pulmó que ens han de defensar dels microbis es tornaven contra un mateix i empitjoraven la malaltia. Vaig veure la Neus venir cada dia des de Reus per poder esbrinar quina era la molècula que alliberaven les cèl·lules del teixit adipós i que convertien una inflamació lleu en una de greu. He celebrat com l’Emma descobria que la clau en la progressió de la inflamació del pàncrees estava amagada en unes cèl·lules del fetge. Cada dia veig com la Laia es passa hores interminables al laboratori esforçant-se per aïllar els senyals que les cèl·lules immunitàries s’intercanvien amb les cèl·lules tumorals del càncer de pàncrees i així fer que els tumors esdevinguin més sensibles als tractaments.

Però més enllà del laboratori o del centre on treballo no paro de trobar científiques brillants que probablement no coneixeu. L’Esther identificant les algues que formen les marees tòxiques de les nostres costes, la Montse i la Mar esbrinant com viatgen els corticoides per dins del nostre cos, la Laura calculant trajectòries de grups de satèl·lits per optimitzar el consum de combustible, la Txell purificant els microRNA que s’alliberen a la sang en determinats càncers per poder millorar els sistemes de diagnòstic, l’Enri aplicant models matemàtics al comportament humà. També la Lluïsa, una metge que ens va deixar fa poc i que en un autobús a Polònia em va deixar impressionat quan la vaig veure parlant pel telèfon mòbil amb un jove metge d’una ONG a l’Àfrica per ajudar-lo a fer el diagnòstic d’un pacient.

Elles, i moltíssimes més, són les que cada dia em deixen ben clar que en ciència, com en quasi tot, el fet de ser dona no té perquè representar cap diferència. De fet, si llegeixen això segurament se’n riuran de mi. Després de tot, simplement fan exactament el mateix que fem els homes, i sense fer-ne escarafalls.

Quan es diu que les noies necessiten models de científiques per emmirallar-se i estimular les vocacions acostumo a pensar que si passessin un parell de dies en qualsevol laboratori ja no els caldrien biografies de científiques de països llunyans. Els models a seguir ja hi son. Els centres de recerca en van plens. Per fer-ho visible només caldria dedicar-hi una fracció, una petita fracció, del temps ocupat als medis de comunicació per Belen Esteban o similars… ai!

La ment dels corbs

dimecres, 10/02/2016

Tots tenim la capacitat d’imaginar el que els altres estan pensant. Un gran avantatja evolutiu ja que podem intentar posar-nos en el seu lloc i actuar en conseqüència. Disposar d’aquesta capacitat s’anomena tenir “teoria de la ment”. Un nom que no m’agrada gens però que ja està establert.

Els humans tenim teoria de la ment i ja fa temps que sabem que els ximpanzés i altres simis també en disposen. En elefants i dofins també hi ha dades que permeten pensar que efectivament la tenen, i en altres animals, com els gossos, sospitem que la tenen al menys en algun aspecte. Hi ha animals que són molt intel·ligents, però això no vol dir necessàriament que tinguin la capacitat de posar-se en el lloc dels altres o que puguin interpretar els desitjos, intencions i pensaments d’altres.

Però més enllà dels mamífers sembla que també es dóna la teoria de la ment. Els corbs, uns dels ocells més intel·ligents que coneixem, han demostrat tenir la capacitat d’imaginar els pensament i les actituds d’altres corbs. Fins ara ja sabíem que es comunicaven, que amagaven el menjar que un altre corb els mirava o que podien assenyalar coses amb el bec, però ara s’ha demostrat (fins on és possible) que poden posar-se mentalment en el lloc d’un competidor.

Ho han fet amb un sistema enginyós. En unes sales es dipositava un corb amb una mica de menjar. A la sala hi havia un parell de finestres que donaven a una sala veïna i que podien estar obertes o tancades. Si la finestra estava oberta i a la sala del costat es reproduïa el soroll d’un corb, el que tenia el menjar l’amagava ràpidament. En canvi, si la finestra estava tancada, l’ocell no es molestava en amagar-lo. Aparentment tenia clar que un possible competidor no podia veure el menjar i, per tant no era cap amenaça.

L’interessant era el joc amb les dues finestretes. Quan n’obrien una, el corb amagava el menjar en un indret on no es pogués veure des de la finestra oberta. En canvi, si obrien l’altra finestreta, el corb amagava el menjar en un altre indret, de nou, ocult a una possible mirada d’un suposat competidor. Tot plegat indica que el corb es pot posar en el lloc del competidor, pot deduir quin pot ser el seu interès i quina zona de la sala pot veure. És a dir que sembla que també tenen teoria de la ment.

Serà interessant seguir els propers estudis que es facin en aquest camp. Tenir teoria de la ment és un bon punt de partida per començar a enganyar els congèneres. I un bon mentider pot tenir molta avantatja evolutiva. D’altra banda, no deixa de ser curiós pensar que els corbs tenen més capacitat que algunes persones per posar-se en el lloc dels altres.

Equilibris

dimarts , 9/02/2016

La vida és un constant equilibri. Guanyes i perds. Adquireixes i consumeixes. Generes i gastes. Ho trobem a tot arreu; metabolisme, poblacions, equilibris atmosfèrics, reaccions nuclears,… I, és clar, els rius. Per molts urbanites els rius són simples corrents d’aigua de la que només en veuen la superfície i, potser, els beneficis que en poden treure.

Un delta com el de l’Ebre és un sistema en equilibri molt delicat. El riu aporta sediments que el fan créixer, sobretot durant les grans avingudes. El mar aporta corrents i onatge que el van desgastant, sobretot durant els grans temporals de llevant. La situació mai es manté estable definitivament i el terreny es va modificant segons les anades i vingudes de la natura. Si mirem mapes antics, el delta de l’Ebre era molt més reduït, però el riu afegia vint milions de tones anuals a la desembocadura. Molts es perdien, però el balanç era positiu i la terra guanyava terreny al mar.

Això va ser així fins que van intervenir els humans, van construir embassaments i l’arribada de sediments es va aturar dràsticament. Aquells vint milions de tones van passar a ser poc més de cent trenta mil tones. Naturalment, això va donar tots els avantatges al mar i el terreny va començar a recular de manera lenta, però implacable.

La gestió dels rius és un tema delicat. Ho és a tot arreu, però molt especialment en països secs com el nostre. Hi ha qui li agradaria deixar la natura intocada, impol·luta, però això és il·lusori. Qualsevol societat ha de treure partit dels recursos naturals dels que disposa. Això obliga a fer equilibris ja que moltes maneres d’aprofitar-los són incompatibles. Pots posar un port de pesca o un centre turístic, però els dos entraran en conflicte fàcilment. Pots posar industria o agricultura, però no les dues. Pots fer un parc natural per atreure turisme o pots obrir canteres i extreure minerals, però has de triar. L’únic important és fer les tries amb seny.

En el cas del delta pots triar ampliar les zones de regadiu o mantenir físicament el delta, però no pots tenir les dues coses. El delta necessita imperativament molta aigua per arrossegar els sediments que el fan existir i per molts arguments polítics o econòmics que s’esgrimeixin, la xifra de sediments mínima no canviarà. A l’equilibri entre el mar i el riu li són ben igual les tribulacions dels humans.

La tria de que fer, de quanta aigua s’ha de mantenir, s’hauria de fer amb seny, però l’experiència obliga a dubtar-ne. En un país com el nostre, amb la meteorologia esbojarrada que el caracteritza i amb el desenvolupament que ha tingut, segurament hi ha poques opcions a fer embassaments i connectar xarxes fluvials. De nou, l’important es fer-ho amb seny. En ocasions pot semblar que els qui prenen aquestes decisions són ignorants que no entenen la dinàmica dels rius, o que pensen que un país de secà es pot transformar en un de regadiu sense cap cost, però de ben segur que els envolten tècnics que ho saben perfectament. Sense descartar que siguin ignorants, és més probable que coneguin el problema, però que ho considerin un mal menor per defensar interessos en forma de diners, vots o influències.

De nou un equilibri, un balanç. A un costat hi ha un territori físic, un ecosistema complex, una indústria pesquera, un reclam turístic, una cultura particular, una manera de viure i d’entendre la vida al voltant d’un riu. A l’altre, uns interessos, unes solucions fàcils i unes ambicions portades més enllà del que la dinàmica de la natura permet.

A mi em sembla clar quin és el costat correcte.

Vacunes a TV3

dilluns, 8/02/2016

Un reportatge força interessant ahir al “30 minuts” sobre el moviment anti-vacunes. I com acostuma a passar, també era força il·lustratiu seguir les opinions que s’anaven generant a twitter. Cal dir que el programa va encertar en no plantejar-ho com un debat obert. Tot i que hi van presentar defensors de les dues opinions, vaig quedar amb la sensació que no buscaven una falsa equidistància. Un fet que s’agraeix per infreqüent. Cap programa seriós buscaria equidistància per discutir si els cinturons de seguretat salven vides, si la Terra és plana o sobre quina és la velocitat de la llum. Que totes les opinions tenen el mateix valor és un pilar de la democràcia, però no de la ciència. Aquesta vegada em va semblar un bon exemple de televisió entesa com a servei públic.

Un fet interessant va ser la mena d’arguments esgrimits per pares que no vacunaven. Bàsicament eren arguments emocionals. “Una xeringa així a un nen d’un més i mig!”. “Em molesta l’actitud pedant dels metges”. “No entenc els motius que m’estan donant per fer-ho”. “Només cal agafar la capseta i ja en tens prou per saber que allò que injectem és verí”. Cap d’aquests motius es basa en una reflexió o en un coneixement, sinó que surt del més profund de les emocions. Por, rebuig, desconfiança… amanit amb una bona dosi de desconeixement sobre el que és i com funciona un sistema immunitari.

El cas del fanatisme religiós és un tema apart. De fet, no deixa de ser un més dels molts disbarats que es fan en nom d’interpretacions malaltisses de llibres que es consideren sagrats.

Els arguments pretesament científics contra les vacunes no s’aguanten gaire. De fet fregaven l’absurd. Hi havia qui defensava que com que tota la comunitat científica defensa la mateixa postura, allò era feixisme. Un argument que, de nou, és més emocional que científic. Tots estem d’acord en que les plantes fan fotosíntesi, que pi=3.14159… o que el d’hidrogen és l’àtom més petit de tots. Això és indicatiu d’una dictadura ideològica? Quan ho vaig sentir vaig pensar que no era gaire diferent del raper B.o.B dient que la Terra és plana. Amb la diferència que el cas de B.o.B segurament és per fer-se notar i no afecta la salut de ningú.

D’altra banda hi ha un rerefons important causat pel desconeixement de com funciona la ciència i els temes que hi van associats. Com és normal, les llistes d’efectes secundaris espanten i la composició de la vacuna pot semblar estranya, però cal posar-ho. La composició, per descomptat, i els efectes secundaris, només que hagin passat una vegada a algú en tot el planeta, cal posar-ho. En realitat ens haurien d’inquietar més les preparacions de medicaments “naturals” on ningú t’informa de la composició exacte ni dels efectes secundaris. I no, no es veritat que no en tinguin. No hi ha res que no pugui tenir algun efecte secundari indesitjat en alguna persona.

El tema sempre és com fer entendre a aquestes persones que estan en un error. Hi ha casos en els que no hi ha res a fer i no cal perdre-hi el temps. També cal separar la discussió sobre si una vacuna es segura i eficaç del debat, també important, sobre l’ètica de les farmacèutiques. Però moltes vegades són simplement pares als que no els resulta senzill descartar les informacions errònies, o directament falses, que es troben a internet. La feina dels professionals de la salut no es limita a diagnosticar i tractar malalties. Cal cuidar als pacients (o als pares dels nens) i transmetre confiança, serenitat i enteniment. Complicat, i encara més en les condicions de saturació en les que han de treballar, però s’ha de fer. La immensa majoria de persones són prou intel·ligents per entendre els arguments que justifiquen la vacunació si es dóna de manera entenedora i dedicant-t’hi una mica de temps.

Mineria espacial

dijous, 4/02/2016

“No et pots apropiar del mar, però si que en pots treure els peixos que hi ha”. Aquesta vindria a ser la filosofia que impregna la política i la legislació sobre les explotacions de recursos marins i sembla que aviat s’estendrà més enllà. Algunes companyies americanes s’han posat a la feina per obtenir recursos minerals a l’espai. Bàsicament s’han adonat que aviat serà més rendible anar a recollir minerals als asteroides que no pas a les mines terrestres.

Els europeus s’estaven quedant enrere, però un país ja ha pres la iniciativa d’invertir també en empreses de mineria espacial. El petit ducat de Luxemburg crearà el marc legal adient per poder potenciar aquest sector aeroespacial.

El problema era el Tractat de l’Espai Exterior, que impedia apropiar-se de l’espai i dels cossos celestes. Bones intencions que s’han mantingut fins que han aparegut els beneficis. Res de nou d’altra banda. La interpretació que en fan ara és que “no m’apropiaré de cap asteroide, però si dels minerals que hi hagi”. Suposo que després vindran els detalls que permetran endur-se l’asteroide si es prou petit.

Més enllà de la legalitat, l’incentiu per emprendre aquesta aventura és senzill d’entendre amb un exemple: En alguns asteroides pot haver-hi més platí que tot el que hem extret de la Terra fins ara. Molts també contenen quantitats importants d’aigua infiltrada en les seves roques. Aquesta és senzilla d’obtenir. N’hi ha prou amb escalfar la superfície per fer-la tornar líquida o gasosa i recollir-la. L’aigua és valuosa, però l’hidrogen amb que està feta pot emprar-se com a combustible per la nau recol·lectora. Tant bon punt la tecnologia ho permeti només serà qüestió de temps que algú vagi a recollir-ho.

I ja hi ha empreses treballant-hi. Passar per les seves webs és una mica com entrar en una pel·lícula de ciència ficció. Per descomptat el que mostren són projectes que encara trigaran a veure la llum, però el cas és que ja hi estan invertint.

Contra el que pugui semblar, la tecnologia per extreure els materials interessants no és massa complicada. No cal perforar ni res d’això, simplement recollir el que hi ha a la superfície de l’asteroide ja que molts semblen estar fets per grapats de material acumulat i feblement compactat. De vegades n’hi haurà prou recollint la regolita superficial. Aquella pols feta per materials esmicolats que cobreix indrets on no hi ha vent ni pluja que ho netegi.  El material es pot processar allà mateix per portar de retorn només els minerals interessants o es pot portar tot a òrbites terrestres o lunars per anar-ho processant aquí amb més calma. Anant una mica més enllà amb la imaginació, colonitzar Ceres esdevindria un objectiu d’un interès estratègic innegable. El planeta nan situat dins el cinturo d’asteroides permetria controlar la majoria de la mineria espacial del sistema solar. Ja hi ha obres de ficció que exploten aquesta idea.

Sigui com sigui, ja estan treballant en identificar les trajectòries dels asteroides més prometedors i potser en pocs anys veurem un nou tipus d’indústria en marxa. Això pot permetre deixar enrere les limitacions per l’escassesa de molts minerals i farà que la tecnologia espacial faci un bon salt endavant. Una cosa, però, estic segur que seguirà igual. Els miners espacials que s’embranquin en la feina guanyaran molts menys diners que les corporacions i els grans inversors que s’ho miraran tot des de la comoditat de la Terra.