L’argument per quan no hi ha arguments

dilluns, 24/03/2014

gavel-952313-m.jpg La notícia absurda de la setmana passada va ser la d’una jutgessa que retirava a una mare la custodia de la seva filla perquè havia trobat feina a Ripollet i es volia traslladar a Catalunya. Un dels punts de la sentencia justificava la decisió en el fet que “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.”

Per descomptat, això ha aixecat un bon rebombori (res de nou d’altra banda), però jo voldria fixar-me en el detall de com està construït l’argument. Més que res perquè és una manera habitual de mirar de donar per certes coses que son falses i que en temes de pseudociències es fa servir molt. Si ens hi fixem diu que no està demostrat que determinada cosa no passi. Un raonament trampós com pocs i que, de fet, és el mateix al que va fer servir una presentadora de televisió quan va deixar anar que “no està demostrat que l’anima no es transporti junt amb un trasplantament d’òrgans”.

En realitat és molt senzill. Podem parlar, deduir, legislar, emetre sentències i organitzar la vida en base a coses que Sí que estan demostrades. Són les coses que efectivament sabem. En canvi, les que NO estan demostrades només permeten especular al voltant d’una cervesa, cosa que queda lletja en un argument científic o en una sentència judicial. Ningú consideraria seriosa una sentència que considerés atenuant en un delicte el fet que “no està demostrat que l’acusat no actués hipnotitzat per extraterrestres”. Això es feia servir a l’època medieval, quan condemnaven persones que no podien demostrar que no eren bruixes. Una tasca impossible, de manera que l’inquisidor podia fer el que volgués.

Molt sovint es diu que no està demostrat que els ovnis no siguin naus extraterrestres, per tant, segurament sí que ho són. És ridícul perquè també podem dir que no està demostrat que no siguin barrufets cavalcant dracs de caramel i això no fa més probable que la Terra estigui a punt de ser envaïda per barrufets i dracs.

En temes de medicina alternativa ho fan servir per mantenir el xiringuito i molt sovint diuen que no està demostrat que el seu suposat remei no curi. Els científics, (més avorrits) recorden que el que cal fer per acceptar un medicament és demostrar que sí que és efectiu. I que aquesta és la feina del qui afirma que un remei funciona. A la resta només ens pertoca analitzar si la demostració d’eficàcia que ofereixen és correcta. O al menys, en un país normal hauria de ser així. De fet, l’argument contra les pseudomedicines és que no aconsegueixen demostrar la seva eficàcia. El dia que la demostrin, deixaran de ser pseudomedicines i simplement es convertiran en medicina. Sospito que aquell dia n’hi haurà que deixaran de creure-hi.

En realitat, una bona manera de saber que et volen enredar o que algú no disposa d’arguments sòlids és fixar-se si fa servir aquesta mena de raonament on hi surten dues negacions seguides: “No està demostrat que el que dic no passi”. Més que res per que en aquest paraigües hi té cabuda absolutament tot. Algú pot demostrat que no tinc un drac al garatge? O que no hi ha una tetera de porcellana en òrbita entre la Terra i Mart? Si no podeu demostrar que no es fals, això vol dir que es cert?

L’aforisme diu que la càrrega de la prova recau en qui afirma una cosa. Tot i que, naturalment, la ciència i les lleis fan servir procediments diferents, en alguns aspectes no haurien de ser tant diferents. La jutgessa que va emetre la sentència tindria raó si algú hagués demostrat que el fet d’anar amb la mare a Ripollet sí que suposava un escull en la seva evolució. A l’institut quan estudiàvem filosofia, hi havia una part que estava centrada en la lògica. Allà aprenies que fer amb dobles negacions, diferències entre causes i efectes, raonaments circulars, i coses així.  Potser a la carrera judicial haurien de refrescar aquesta branca del coneixement.

Onades d’un altre món

divendres, 21/03/2014

tità.jpeg Sembla que arriben les primeres onades i ja podem començar a estar més tranquils. Això és el que passa pel cap dels amants del surf, però curiosament també creava expectació en els astrònoms planetaris que estudien Tità, la lluna de Saturn. Amb la sonda Cassini donant voltes al planeta estàvem obtenint mapes i informació detallada de Tità.

Ara ja coneixem algunes de les seves muntanyes, la pluja de metà que cau insistentment i els mars i llacs que omplen la seva superfície. Un indret que presenta algunes similituds amb una Terra primigènia, sense oxigen, coberta per núvols de color taronja i on fa molt fred ja que la temperatura és de uns cent vuitanta graus sota zero.

El més destacat eren els mars de metà i altres hidrocarburs. Les reaccions químiques que han de tenir lloc en aquell còctel són un regal per la imaginació. Però hi havia un detall inquietant. La seva superfície semblava cristal·linament plana. Simplement als mars de Tità no semblava que hi haguessin onades.

Home! Un mar sense onades, com a mínim requereix una explicació. I de fet, en teníem unes quantes de possibles. Potser la superfície estava congelada? Sembla que no, perquè la temperatura és superior a la necessària per congelar el metà, l’età i els que creiem que hi ha allà. A més, teníem dades que indicaven que plovia metà líquid, de manera que no hi havia motius per pensar en un oceà de metà gelat.

Potser no està gelat, però està prou dens com per evitar les onades? Enlloc de líquid podria ser un mar gelatinós? No es pot descartar, però tampoc semblava probable. Cal tenir en compte que la gravetat allà és menor que la de la Terra, cosa que facilitaria el moviment de la superfície fins i tot si fos raonablement espessa. A les zones de terra ferma s’hi ha vist dunes, de manera que fa prou vent com per moure la sorra i modular la superfície del planeta.

Potser la explicació sigui més senzilla. Potser les onades es formin només en determinades estacions. Potser a l’hivern l’atmosfera està massa freda com per generar corrents atmosfèriques mentre que a l’estiu, amb més energia del Sol, algunes zones s’escalfarien i es crearien les diferències que causen els moviments de les masses d’aire per sobre dels llacs de metà.

El detall important és que Tità és una lluna de Saturn. I un any a Saturn equival a uns trenta anys dels nostres. La primavera s’acosta a Tità, però el ritme de les estacions és molt més lent que el nostre.

En tot cas sembla que comença a haver-hi moviment. Les últimes imatges presentades han mostrat unes petites diferències en la llum reflectida als mars de l’hemisferi nord de Tità que s’han interpretat com onades incipients. Els hipotètics habitants de Tità no cal que corrin a buscar les planxes de surf ja que l’altura d’aquestes onades és de pocs centímetres. Però ja és alguna cosa! Això indicaria que a la superfície ja hi ha vents d’uns pocs metres per segon. A gran altura l’atmosfera si que es mou, i de fet, gira més de pressa que el planeta. Un fenomen que passa també a Venus i pel que no tenim una explicació gaire clara.

Potser seran onades de menys d’un pam d’altura, però si la troballa es confirma ja ningú li podrà treure a Tità el mèrit de ser el primer indret aliè a la Terra on hi hem trobat mars amb onades.

Efectes de la llei del tabac

dijous, 20/03/2014

smoking.jpg El tabac és dolent per la salut. Fa molt temps que això va deixar de ser un tema en qüestió. És una de les principals causes de càncer. Sobretot del de pulmó, però molts altres processos tumorals tenen com a factor de risc el consum de tabac. Per això, mica a mica i malgrat els obstacles i estratègies dilatòries de la indústria del tabac, s’han anat establint legislacions limitant el seu consum. Aquí, finalment es va prohibir el fumar en edificis públics i llocs de treball tancats, amb l’excepció dels establiments d’Hosteleria. Posteriorment, l’any 2011, es va ampliar a totes els locals tancats, i fins i tot algunes zones a l’aire lliure, com els patis d’escoles, o els campus hospitalaris.

La idea de tot plegat era reduir la inhalació de tabac de manera passiva. És a dir, que els que no fumen no respirin el fum generat pels fumadors. Ara l’aire que respirem fa millor olor i segurament és més saludable. De fet, quan ara entro en un indret on hi ha fumadors, la flaire de tabac em resulta més molesta que abans, quan ja era part indestriable del paisatge de molts bars. Però tot plegat ha tingut algun efecte des del punt de vista sanitari?

Doncs pel que fa a reduir el nombre de malalties causades pel tabac, segurament caldrà esperar més anys per detectar-ho. Ara estem tractant els càncers generats per fum de tabac inhalat fa molts anys. Però el que sí que es pot fer és mirar com estan els nivells de nicotina al cos dels no fumadors. I les dades que han trobat conviden a l’optimisme.

La nicotina no es queda tal qual al cos sinó que es transforma en un altre producte, la cotinina. Un alcaloide que es manté bastant més temps a l’organisme i que serveix per mesurar el grau d’exposició a la nicotina. Es pot mesurar en mostres de saliva i es pot detectar uns quants dies després d’haver fumat. Un fumador normalet tindria entre deu i cent nanograms de cotinina per mil·lilitre de saliva. Un fumador dels molt addictes pot arribar fins als tres-cents nanograms. I en principi, una persona que no fumi, no n’hauria de tenir. El que passa és que inhalem la nicotina del fum dels que fumen al nostre voltant i per tant, sí que es podia detectar. Un fumador passiu tenia al voltant de un nanogram per mil·lilitre. Poc, però indicatiu. I aquest valor és la mitjana. Hi havia fumadors passius amb fins a deu nanograms per mil·lilitre. Valors semblants als d’un fumador moderat.

I com ha canviat la cosa després de la llei que prohibia fumar? Doncs notablement. Els nivells de cotinina en no-fumadors han passat de 0,93 nanograms per mil·lilitre de fa uns anys a 0,12. Una disminució del 87 %. Encara més important és que mentre que abans, només una de cada deu persones estava totalment lliure de cotinina, ara ho està gairebé la meitat de la població de no-fumadors.

De manera que alguna cosa ha millorat. Va costar més que a altres llocs, però finalment una llei va redundar en una millor qualitat de l’aire que respirem i en uns menors nivells de contaminants al cos de la població. Previsiblement, d’aquí uns anys també es detectarà un canvi en el nombre de malalties desencadenades directa o indirectament pel tabac en persones que no tenien cap motiu per estaré exposades a aquests tòxics.

Sí. La política ben feta i buscant el benefici de la població, serveix per millorar la qualitat de vida de tots. L’estat sanitari de la població en general millora, i ens estalviarem els calers que ens hauria calgut gastar tractant malalties futures que ja no es produiran. No està de més recordar-ho en uns temps en que massa vegades tendim a l’estirabot del “tots són iguals” i “això no serveix per res”.

San Agapito San Agapito… encuéntrame un sitito!

dimecres, 19/03/2014

San_Agapito.gif La tradició diu que quan vas conduint i no trobes lloc per aparcar, el que has de fer és creuar els dits i recitar pietosament “San Agapito San Agapito…encuéntrame un sitito”. No tinc massa clar a quin San Agapito es refereix perquè n’hi ha uns quants, però l’important és que funciona. Sempre que hem pregat a San Agapito, al final hem trobat lloc per aparcar.

El tema és divertit i, amb els de la feina, cada vegada que anem en cotxe, recorrem a San Agapito (de vegades a San Benito) per poder aparcar i per riure una estona. Però ben mirat, el raonament sembla impecable. Cada vegada que recitem la pregaria trobem lloc. Sempre! Només els més incrèduls negarien l’evidència i pensarien que San Agapito no hi ha tingut res a veure. És massa casualitat. A sobre, és un sistema tradicional, basat en coneixements de tota la vida.

En tot cas poden pensar el que vulguin. A mi em funciona!

La qüestió interessant és: com podria algú esbrinar si realment és San Agapito qui intercedeix per mi i els meus problemes d’aparcament? Doncs simplement no hi ha manera. És impossible.

Ara bé. El que sí es pot és esbrinar si San Agapito facilita el trobar aparcament en general. Fa molt temps que sabem la manera. Simplement cal agafar un gran nombre de conductors i fer que la meitat facin la pregaria a San Agapito, mentre que la resta es mantindran en un incrèdul silenci. Aleshores mesurem el temps que triguen a trobar lloc per aparcar i comparem. Han de ser molts perquè la sort també pot fer que trobis o no trobis lloc. Però “de mitjana” el grup de les pregaries hauria de tenir més èxit en aparcar.

El que passa és que faran trampa. Si el conductor creu en San Agapito, triarà indrets més fàcils per aparcar si li toca el grup de pregaries i llocs complicats si li toca no resar. I si és un descregut, sempre pensarà que el cotxe no hi cap o que el lloc per aparcar és dolent encara que estigui pregant. Per molt bones intencions que tinguin ningú és absolutament imparcial. Per tant cal fer-ho una mica més complicat.

Podríem posar algú al cotxe que anés resant a san Agapito o bé que no ho fes, però no hi guanyaríem gaire. El conductor escoltaria o veuria el que fa el company i tornaríem a tenir el mateix problema. Per tant, ens caldrà ser diabòlicament recargolats. Posarem algú al costat del conductor que resarà en silenci. Uns ho faran a San Agapito i els altres a un sant inexistent que no tingui res a veure amb el fet d’aparcar (Sant Placebo?). Així, el conductor no podrà modificar el seu comportament segons la seva percepció de com va la cosa. Si troba lloc amb més facilitat serà només gràcies a san Agapito.

Si ho fem amb un nombre prou gran de conductors, intentant aparcar sense saber si compten amb el beneplàcit del Sant, i amb un grup de pregaries intercessores i un altre grup de pregàries placebo, podrem veure clar si San Agapito està pendent de nosaltres o no.

El sistema és complicat i car de realitzar. Calen molts conductors, molts pregadors, altres que controlin el temps que triguem a trobar lloc per aparcar. També caldrà molts cotxes i que tots siguin iguals. Finalment, també caldrà pagar l’assegurança dels conductors no fos cas que (San Agapito no ho vulgui) tinguessin un accident. Però si es fa ben fet, al final podrem afirmar sense dubtar si San Agapito funciona o només son les nostres expectatives, l’atzar o el costum el que ens fa pensar que vetlla per la nostra capacitat d’aparcar.

Però res. Curiosament, sempre hi ha qui segueix dient que sí, que ja ho entén, que tot això està molt bé però que se li en refot. Que ell sempre fa pregaries a San Agapito i al final sempre troba aparcament. I si ho poses en dubte és que estàs a sou d’algun culte pagà o que simplement ets un descregut que es pensa que té totes les respostes.

I és que contra la fe en san Agapito (o en la homeopatia, per dir alguna cosa d’eficàcia similar), no hi ha assaig aleatoritzat i doble cec que valgui.

La polarització en mode B del fons de microones

dimarts , 18/03/2014

b_over_b_rect-660x352.jpeg  Aquesta setmana hi havia molt rebombori en el món dels físics. Fa uns dies el Centre d’Astrofísica de la Universitat Harvard i la Smithsonian Institution va anunciar una conferència de premsa per informar d’un “gran descobriment”. Els rumors es van disparar i els físics estaven entusiasmats per un possible descobriment que a la majoria de mortals ens sonava a xinés. Semblava que a l’experiment BICEP2, al pol sud, havien detectat ni més ni menys que “la polarització en mode B del fons de microones”.

Sí. Jo també vaig posar aquesta cara de 1) que coi és això? I 2) Sigui el que sigui, n’hi ha per tant?

La resposta a la pregunta 2 és que efectivament n’hi ha per tant. És un descobriment que determina la concepció que tenim de l’Univers i que ja sona per un Premi Nobel. De fet, al buscar de que anava tot això he trobat que els físics feia molts anys que lluitaven per trobar o bé refutar la existència d’aquesta polarització en mode B. Una història similar al bosó de Higgs, que frisaven per poder demostrar o descartar la seva existència.

La pregunta 1 és una mica més complicada de respondre. Per començar hem de recordar com va començar tot. Vull dir l’Univers. En un gran Big Bang on es va generar l’espai, el temps, l’energia i tot es va començar a expandir. Però per entendre com és l’univers actual semblava que poc després del Big Bang, l’Univers va experimentar una expansió molt més gran de la que va tenir sempre més. És el que s’anomena la “inflació” (res a veure amb economia, per descomptat). En una fracció inimaginablement petita de temps l’Univers va multiplicar la seva mida de manera exponencial.

La inflació explica perquè l’Univers és homogeni mirem on mirem i encaixa amb tots els models cosmològics. Els físics discuteixen els detalls de com va anar la cosa, però pocs ho posen en dubte.

Una de les principals dades en favor del Big Bang va ser trobar la radiació de fons de microones. Aquella gran explosió havia de generar molta energia en totes direccions que, amb el temps s’havia d’haver afeblit fins que transformar-se en microones. Això deia la teoria, i quan la van buscar, efectivament van trobar aquest fons de microones provinents de tot arreu de l’Univers i que són un “eco” llunyà del Big Bang.

Però la inflació havia de tenir un cert efecte sobre aquesta radiació. Penseu que durant la inflació l’Univers va multiplicar la seva mida de manera colossal i en molt poc temps. I el cas és que, igual que si sobtadament inflem un globus generem una certa vibració, la inflació havia de generar ones gravitatòries. Unes ones predites per la teoria de la relativitat d’Einstein, però que encara no hem pogut detectar mai. Es diu que són la última predicció encara no verificada del gran savi.

Directament encara no podem, però indirectament potser sí. Una ona gravitatòria tindria un cert efecte sobre les radiacions que passin per ella. En concret, alterarien la seva polarització, és a dir, la direcció en la que vibra la ona d’energia. I ho farien d’una manera molt concreta i que els físics anomenen “mode B”. Per tant, descobrir una polarització de mode B en el fons de microones confirma indirectament la existència de les ones gravitatòries, també confirma el fenomen de la inflació còsmica i finalment permetrà entendre millor perquè el nostre Univers té les característiques que té i com es relaciona amb altres Universos. Perquè tot plegat també ofereix alguna llum sobre l’existència de més universos (això ja queda per un altre post).

De manera que sí. Els físics tenien motius per estar expectants i ara tots podem dir que ja en sabem una mica més sobre l’origen de l’Univers. O, si volem ser absolutament estrictes amb el mètode científic, ho estarem quan es confirmi per un altre equip. El telescopi espacial Planck està buscant el mateix i amb més sensibilitat i en pocs mesos oferirà els seus resultats. En tot cas no es estrany la reacció d’Andrei Linde, que va ser qui va proposar el model inflacionari (i futur premi Nobel?) quan li han donat la notícia.

OK. En realitat, els qui no som físics ens passa el mateix quan van descobrir el bosó de Higgs. Que ens quedem una mica amb aquella sensació de… “això és terriblement interessant i espectacular, tot i que no ho acabo d’entendre gaire”. Tot i així, no deixa de ser estimulant.

Carícies pausades i càlides

dilluns, 17/03/2014

boy-and-girl-857257-m.jpg Els humans som animals eminentment visuals. La vista és el sentit al que li fem més cas i n’hi ha prou d’apagar ells llums per adonar-nos de com en som de dependents. La resta de sentits també són importants i per això, coses com la música, les olors o els sabors ens poden generar sensacions tan intenses. Curiosament, el tacte és un sentit menys valorat i potser no és casualitat que sigui l´últim de la llista. Un fet curiós, ja que sent animals socials, el contacte físic és molt important i una extraordinària font de sensacions.

Per comprovar-ho, només cal recordar com d’important, quants sentiments pot arribar a desencadenar una carícia. No cal que tingui cap connotació sexual. Parlo d’una simple carícia com a mostra d’afecte, de complicitat o de lligam entre dos persones. Un contacte físic que també pot resultar molest segons com. I el cas és que el mecanisme sensorial que hi ha al darrera d’una carícia té els seus secrets.

El sistema nerviós disposa de molts mecanismes per enviar senyals des de la perifèria del cos fins les profunditats del cervell. Entre els molts sistemes, hi ha un tipus de fibres nervioses anomenades “mecanoreceptors no-mielitizats de llindar baix”. Això vol dir que són nervis encarregats de detectar canvis mecànics a la pell, que no estan envoltats de la beina de mielina com molts altres nervis, i que tenen un llindar baix d’activació, és a dir, que amb estímuls de poca intensitat ja es posen en marxa. També es diuen “aferents C-tàctils”. Aferents perquè envien senyals de la perifèria al cervell (els que ho fan en sentit contrari serien els eferents).

Quan es van estudiar aquests aferents C-tàctils es va veure que la seva activació generava la percepció de tacte, però associada a sensacions plaents. No deu ser casualitat que els senyals d’aquestes fibres s’envien a una zona del cervell anomenada escorça insular, que està relacionada amb el sistema límbic i les experiències subjectives i emocionals.

De manera que per fer una bona carícia, el que cal es aconseguir una bona activació de les fibres aferents C-tàctils. És  important recordar que es troben a les zones de la pell amb pèl. No n’hi ha a la planta dels peus o al palmell de la mà. Allà hi pots fer pessigolles (perquè activaràs altres fibres) però no carícies en sentit estricte.

La temperatura és important. Quan es passa per la pell un contacte a temperatura fisiològica de la mà, al voltant dels trenta graus, la resposta de les fibres és màxima. Temperatures per sota dels vint graus o per sobre dels quaranta ja induïen una resposta menor. És per això que les carícies amb les mans fredes tenen molta menys gràcia i si la temperatura comença a activar els receptors tèrmics, de seguida esdevé desagradable.

Un altre aspecte important és la velocitat. Si voleu fer una carícia òptima, la mà ha de passar fregant la pell a entre tres i cinc centímetres per segon. Més de pressa o més lentament no indueixen tanta activació de les fibres C-aferents. De nou, l’experiència ens diu que les carícies han de ser lentes, però no massa. També coincideix amb l’experiència el fet que les fibres presenten un fenomen d’esgotament. D’entrada s’activen molt intensament, però si l’estímul és manté, el senyal es va afeblint. Una carícia genera sensacions intenses d’entrada, però si insistim molt, la percepció baixa i fins i tot es pot tornar molesta. Simplement cal deixar una estona perquè les fibres de la zona acariciada tornin a recuperar la capacitat de resposta.

En realitat no és gens estrany que al llarg de l’evolució haguem seleccionat mecanismes de resposta fisiològica que afavoreixin el contacte entre humans. Aquestes sensacions creen uns vincles extraordinaris entre els pares i els fills, entre les parelles o entre els membres de la tribu. Massa sovint associem el contacte físic amb el sexe. Una activitat en la que intervenen altres sensors i que demana altres ritmes. Però una cosa no treu l’altra i una de les millors coses que et poden passar és rebre una carícia, suau i càlida, en un moment oportú.

Sexe i mirades entre trilobits

divendres, 14/03/2014

trilobits.jpg Els trilobits son uns dels fòssils més característics. La seva gran abundància fa que en trobem a totes les botigues de fòssils i a tots els museus. També ens recorda que van ser un èxit evolutiu espectacular. La Terra va ser la llar dels trilobits durant uns tres cents milions d’anys, que aviat es diu. Van sobreviure a unes quantes extincions massives, tot i que en la del Devonià ja van quedar molt tocats i el seu nombre i diversitat es va reduir molt. Potser per això, quan va tenir lloc la gran extinció del Permià, la més dramàtica que ha vist el planeta, els trilobits ja no la van superar i es van extingir definitivament.

Quan pensem en un trilobit, ens imaginem una mena de gamba amb el cos dividit en tres lòbuls i fet de molts segments. El que habitualment no tenim present és l’immens ventall de variacions que van aparèixer sobre aquest esquema. Per fer-nos una idea podem recordar que, per ara, portem identificades unes vint-mil espècies diferents de trilobits.

Amb tantes espècies i tants fòssils hauríem de saber moltíssim sobre aquests animals, i realment en sabem un munt, però sempre queden coses fosques. Per exemple, desconeixem quasi tot sobre la seva reproducció. Els fòssils preserven molt bé les estructures dures, com els exosquelets, però molt malament les parts toves. Sense poder analitzar l’aparell reproductor, simplement ignorem quins eren mascles i quins femelles. Podem especular i imaginar coses basant-nos en comparacions amb altres invertebrats, però poc més. Segurament molts que considerem espècies diferents siguin mascles i femelles de la mateixa espècie. Potser amb el temps trobarem la manera d’esbrinar-ho, però de moment cal tenir paciència.

 Tot i així, de vegades es descobreixen coses impensades. Per exemple, sabem molt bé com era l’estructura general de l’ull dels trilobits. Bàsicament és similar al dels insectes, fet per moltes facetes que capten la llum de manera independent i que després el cervell processa per crear la imatge completa. Els hem pogut estudiar molt bé perquè el material amb el que feien les seves lents era la calcita. Literalment tenien uns ulls minerals que s’han preservat molt bé.

Però una cosa son les lents i una altra són les estructures sensibles que hi ha a la base. Les cèl·lules de la retina, els receptors amb pigments, el nervi òptic i l’estructura general de tot el sistema del receptor. Semblaria que això no hi hauria manera d’estudiar-lo, però el cas és que amb noves tècniques de microscòpia s’han pogut observar les estructures fins i tot a nivell cel·lular. El resultat és que hem pogut estudiar com era un sistema òptic de fa quatre cents milions d’anys.

Ara sabem que al final de cada una de les lents hi havia una cèl·lula fotoreceptora envoltada d’unes altres, com si fossin els pètals d’una flor i que es connectaven amb el nervi per la part de sota. Un sistema similar, tot i que de mida més gran, al que presenten alguns artròpodes que encara viuen avui en dia i que es consideren molt primitius, com les límules (Limulus polyphemus).

La història de la vida a la Terra sempre ens porta als dinosaures, però els trilobits mereixen un lloc destacat es miri com es miri. I el millor és que encara ens queda moltíssim per descobrir sobre aquests curiosíssims animals.

La lliçó de Cosmos

dijous, 13/03/2014

cosmos degrasse.jpg Pels que la ciència ens agrada, aquesta setmana ha sigut especial. Dilluns van estrenar “Cosmos : A Space-Time Odyssey”. La setmana passada ja en vaig parlar i comentava les expectatives que aixecava la nova versió de la famosa sèrie de Carl Sagan. Avui, després de veure el primer capítol, potser val la pena fer un parell de comentaris.

De la sèrie en qüestió poca cosa a dir. Si encara no l’heu vist, ja trigueu! No ho deixeu passar. Busqueu-la. Demaneu-la. Espavileu. No us en penedireu. La única precaució que cal tenir és la que ja era previsible: Si vàreu veure l’anterior, no feu comparacions. Ni en Neil deGrasse Tyson és Carl Sagan, ni l’any 2014 és el 1980, ni la tecnologia televisiva actual és la de aleshores ni nosaltres som els que érem. Sagan ens va descobrir un Univers i tenia al seu favor la novetat. Ara tots hem sentit parlar del bosó de Higss, forats negres, Big bang o cúmuls de galàxies.

Dit això, hi ha una cosa absolutament remarcable. Cosmos és una sèrie de divulgació científica. “Simplement” un entreteniment que pretén promoure l’interès per la ciència, emocionar, despertar la curiositat i la fascinació pel coneixement. I sembla que ho ha aconseguit. Als Estats Units 5,79 milions d’espectadors van veure el primer capítol. Si tenim en compte que no es tracta d’un reality ni d’una sèrie de moda, el resultat és remarcable. Les xifres d’Espanya tampoc estan malament considerant que la van emetre només per canals molt concrets (FOX i National Geographic). Més de dos-cents mil espectadors, quan aquell dia i aquella hora normalment en tenen al voltant de cinquanta mil.

I a la xarxa, al menys en el mundillo relacionat amb la ciència, va ser l’estrella del dia amb opinions per tots els gustos. Des dels que estan encantats fins als que no els va agradar. Comparacions amb la sèrie antiga, anàlisis de l’actitud del deGrasse Tyson, discussions sobre les animacions, les referències històriques, la música, els efectes especials o els homenatges a Sagan. Però el denominador comú arreu és l’entusiasme que ha despertat. Només això ja indica que ha aconseguit el que pretenia.

Qui ho diu que la ciència no interessa? Quan es presenta amb gràcia, amb ganes, amb talent (i amb calers) descobrir coses fent servir la mirada de la ciència enganxa, i enganxa molt. Potser no vàrem aprendre gaires coses noves amb el primer capítol, però va ser una delícia repassar allò que ja sabem. Quin indret ocupa la Terra dins el sistema solar, a quina distància estem del centre de la galàxia, amb quines altres galàxies ens movem i cap a on es desplacem junt amb el cúmul de Verge. Després d’això, veure “Mujeres y hombres y viceversa” o “Sálvame” et fa sentir com una mica incòmode.

El calendari còsmic és una metàfora extraordinària, però tampoc és nova. I tot i així, va ser un gust tornar a recordar que tota la història de la humanitat ocupa els últims segons de l’últim dia d’aquest any imaginari que comença amb el Big Bang. Res de nou, però no deixem de gaudir de les coses que ens entusiasmen només perquè ja no sigui la primera vegada.

Per descomptat, també hi ha la part que frega el ridícul. Als Estats Units ja hi ha tweets demanant que la cancel·lin per que no parla de Déu, perquè fa apologia de l’evolució o per ser anticristiana. Actituds lamentables i que fan una mica de llàstima per la manera com s’esforcen en mantenir-se en la ignorància.

Per sort, integristes d’aquests en tenim menys per aquí. O, al menys, no fan tant soroll. De totes maneres alguna cosa sí que els envejo als americans. Allà, la presentació de la sèrie la va fer el mateix president Obama. Que el president del país faci una cosa així ja dona una idea del valor que li donen a la cultura científica. Aquí em costa imaginar segons quin president o quin ministre de cultura fent una cosa similar. El seu estil és més aviat un altre lleugerament diferent, i així ens va.

Una pell perfecta, però letal

dimecres, 12/03/2014

julia-roberts-ad-banned-photoshop.jpg El tema del retoc de les imatges de models amb programes de tractament d’imatges és repetitiu. Es fa notar des de les siluetes anormalment primes a l’absència total de taques cutànies i també els errors divertits i absurds que van des de braços de més a melics que desapareixen. En un vídeo he trobat un resum de la manera com aquesta mena de publicitat condiciona la manera com mirem les dones i també com es miren elles mateixes. Però el que m’ha despertat l’interès ha sigut una frase concreta. En un moment donat afirma que aquesta mena d’ideals de dona que apareix als anuncis ha de ser d’una impecable perfecció. Sense les línies o plecs naturals de la pell, ni cicatrius, ni taques. De fet, ni tan sols tenen porus.

Això només en el cas de les noies, perquè en els nois ja s’intenta que tinguin marques a la cara. Barba d’un parell de dies o algun senyal que transmeti imatge de vida dura i plena d’experiències que deixen marca. Però les noies… com estarien si realment tinguessin una pell perfecta d’anunci, sense les imperfeccions que representen els porus? Doncs fàcil.

Les noies dels anuncis no podrien estar vives.

El motiu és que una pell tan immaculada, sense porus, no permetria transpirar. Els porus permeten que la pell deixi anar una petita quantitat d’aigua que normalment s’evapora ràpidament. Només quan aquesta transpiració és molt intensa es deixa notar en forma de suor. Però l’aigua és un be molt preuat pels éssers vius. Els que viuen al mar o en rius no tenen problema. Però els que viuen a terra ferma necessiten beure per mantenir les tres quartes parts d’aigua que composen l’organisme. I no és fàcil trobar aigua, de manera que per quin motiu l’hem de deixar escapar per la pell?

Doncs per mantenir la temperatura. A l’interior del cos tenen lloc un grapat de reaccions químiques que generen calor. Els mamífers ho aprofitem i, a sobre, en tenim que el generen expressament per facilitar el metabolisme. A major temperatura, la química de la vida funciona amb major eficàcia. En això hem millorat molt respecte dels rèptils i els amfibis.

De fet, hem portat l’augment de la temperatura del nostre cos a prop del límit. Els trenta-set graus de l’interior estan perillosament propers als quaranta-dos on la cosa s’espatlla. Les proteïnes perden la seva forma i deixen de funcionar. Als quaranta graus el sistema nerviós queda molt afectat i la mort és imminent més enllà dels quaranta-tres graus. Per tant, cal trobar un sistema de refrigeració eficient per anar drenant calor. En els mamífers, aquest sistema és la transpiració.

L’aigua que surt pels porus s’evapora ràpidament. En fer-ho, capta una determinada quantitat de calor. És la calor que fan servir les molècules d’aigua per agafar prou energia com per sortir en forma de gas. Aquesta calor l’agafen del nostre cos que, en conseqüència, es refreda. El sistema funciona molt bé sempre que l’evaporació sigui eficient. Per això són tant desagradables les situacions amb molta humitat i altres temperatures. Traiem aigua pels porus, però la humitat ambient elevada evita que s’evapori, de manera que el cos no es refreda… i sua més.

El problema en les noies sense porus dels anuncis és que no tindrien sistema per regular la temperatura. Qualsevol activitat elevaria la temperatura del seu cos per sobre dels límits fisiològics i els causaria una mort per hipertèrmia relativament ràpida.

De mamífers només n’hi ha dos que no tinguin porus. Els gossos, que refreden el cos ventejant. Respiren molt ràpidament per eliminar calor amb l’aire que surt dels pulmons. Hi ha qui interpreta que l’animal està cansat perquè “esbufega”, però en realitat només passa que té calor i venteja. L’altre animal és el porc, que es refreda rebolcant-se en fang fresc.

A jutjar per l’estètica dels anuncis, les models alterades per Photoshop no sembla que ventegin gaire ni que es rebolquin pel fang, de manera que no podrien mantenir la temperatura, les seves proteïnes es desnaturalitzarien, el seu sistema nerviós fallaria, el cor col·lapsaria, entrarien en shock… i tindríem un final de l’anunci amb molt poc glamur!

Els rius, els pols i el canvi climàtic

dimarts , 11/03/2014

Icemelt.jpg Que el clima de tot el planeta és un concepte extremadament complex només ho posen en dubte els qui no entenen de que va la cosa. Hi ha uns quants conceptes generals senzills, que es modulen per altres factors més locals, que queden alterats per components esporàdics i tot plegat queda amanit per interrelacions evidents entre diferents zones i altres interrelacions més subtils que mica a mica anem comprenent.

Tot plegat fa que predir el comportament amb models teòrics sigui només una aproximació. Útil, però aproximada. I per això no es cap sorpresa que cap model la clavi a l’hora de predir com anirà el clima. Per descomptat això no vol dir que dubtem de l’escalfament global. Només discutim els detalls. Coses com si serà més o menys lent o ràpid, abrupte o gradual, lineal o oscil·lant.

Per fer-nos una idea de com de complexes resulten les interconnexions, podem fixar-nos en un treball que acaben de publicar. Sembla evident que l’escalfament està afectat molt més l’Àrtic que no pas l’Antàrtida. El fet que un pol sigui un continent mentre que l’altre estigui situat sobre el mar ja genera dinàmiques molt diferents. Però la cosa encara és més subtil.

Les zones de terra ferma poden actuar captant i condensant calor que posteriorment transmeten al mar. Això ho han vist en seguir la temperatura de l’aigua dels rius que aboquen a l’oceà glacial àrtic. L’aigua dels rius s’escalfa i capta calor de la superfície dels continents. En aquest cas el nord d’Àsia, d’Amèrica i d’Europa. Com que hi ha molts afluents, la captació de calor correspon a una superfície molt gran, de manera que en termes absoluts les aigües dels rius agafen molta calor del continent i la porten cap a la desembocadura.

Si desemboquen encarats a l’Àrtic, el que fan és col·laborar a fondre el gel marí amb molta eficàcia. Hi ha corrents càlids que porten aigua marina de l’equador cap als pols, però els rius que desemboquen per allà també tenen un efecte considerable.

Però és que, a més, el gel que es fon deixa de ser una superfície blanca i passa a esdevenir una superfície d’aigua de color més fosc. I tots sabem que les superfícies blanques reflecteixen la llum del sol i s’escalfen menys que les de colors foscos. De manera que sense gel, la quantitat de calor que capta aquella zona és superior, l’aigua s’escalfa més i contribueix a fondre encara més gel. Tot plegat, una espiral que accelera l’escalfament global.

En canvi, a l’Antàrtida això no passa. Per començar no hi ha corrents marines d’aigües més o menys càlides que passin per sota el gel ja que el gel antàrtic està sobre terra ferma. Però a més, no hi ha continents amb rius desembocant per allà i aportant un calor addicional que contribueixi a fondre la banquisa. L’escalfament global també l’afecta, per descomptat, però el ritme i els efectes són molt diferents a un i altre casquet polar.

Naturalment, ara queda afegir als models climàtics els efectes del transport de calor per part dels rius i quina importància té la asimetria entre un pol i l’altre. Amb això, segurament seran més acurats, però no pas perfectes perquè segur que encara ens queden factors inesperats per considerar.

Que els models siguin millorables no posa en dubte el procés. Els climatòlegs són científics, no déus ni il·luminats. Treballen amb les eines que tenen i amb les dades de que disposen. Els models potser no són perfectes, però segueix sent millor fer cas als entesos, amb tots els seus dubtes, que no pas a periodistes, polítics i tertulians diversos que acostumen a ser tant inassequibles al dubte com impermeables als coneixements.