El càncer i el codi postal

dijous, 27/11/2014

La frase és d’allò més descriptiva i realista. Si et diagnostiquen un càncer, les teves probabilitats de sobreviure depenen de molts factors, com ara del tipus de càncer, de la teva genètica, de l’alimentació, de l’edat… però sobretot depèn del teu codi postal. L’indret on visquis determinarà molt les teves expectatives futures.

Ara acaben de publicar un estudi que ho confirma de manera claríssima. Un recull de la taxa de supervivència per diferents tipus de càncer a nivell mundial. Hi ha moltes dades i molt interessants, però de seguida es veuen patrons relativament previsibles. Per exemple, en cas de càncer de pròstata, si vius a Algèria, la probabilitat que passats cinc anys segueixis viu és del 58,5 %, una mica més de la meitat. En canvi, si vius a Taiwan, aquesta probabilitat és del 77,9 %. I si vius als Estats Units augmenta fins al 97,2 %. A Espanya, l’esperança de vida als cinc anys està en un 87,1 %.

Diferències similars s’observen en quasi tots els tipus de càncer. Com més ric i organitzat sigui el país, més probabilitats tens de sobreviure. No només perquè disposaràs de més medicaments, millors hospitals i millors equips mèdics. En bona part és perquè hi haurà polítiques de prevenció i detecció precoç que ajuden molt agafar la malaltia a temps.

És important i necessari disposar d’aparells de tomografies computeritzades per detectar petits tumors. Molts països africans no en tenen cap i els tumors quasi sempre es detecten massa tard. Però coses com educar la població de dones a fer-se exploració dels pits i a no deixar passar l’aparició d’un bony també marquen una diferència notable.

Per descomptat, no tot són els calers. Hi ha característiques de cada població que també tenen importància. Per exemple, en alguns països asiàtics la supervivència en cas de leucèmia és estranyament més baixa que a la resta del món. Com que en altres tipus de càncers això no passa, tot fa sospitar alguna característica genètica de la població que els fa més sensibles a determinats tumors.

Una altra dada interessant d’aquest estudi és com ha variat en el temps. Ells han agafat la supervivència als cinc anys per als períodes que van del 1995-1999; 2000-2004 i 2005-2010. En general sempre es veu una millora. Massa sovint parlem del càncer com si encara estiguéssim a l’època dels pares o dels avis, però la realitat és que les millores es van acumulant constantment. També és interessant veure com països que milloren la seva situació socioeconòmica, també presenten millores en la supervivència al càncer. Era lògic que fos així, però val la pena disposar de dades que ho corroborin.

La supervivència en cas de càncer de fetge per aquests tres períodes de cinc anys van ser consecutivament del: 10,2 %, 14,3 %, i 15,8 %. No se com estarà aquests últims cinc anys, però segur que encara haurà pujat una mica (si la crisi no ens ha enfonsat el progrés). En el cas del càncer de mama, la progressió ha sigut del 77,8 %, 82,2 % i 83,7 %. Els càncers són molt diferents, però la tendència a anar millorant no l’hem d’ignorar.

Els factors ambientals també són importants i també s’han de tenir presents. Hi ha estudis que han fet mapes de la incidència de càncers a Espanya, que indiquen com varia segons la zona, i segons el tipus de càncer. Indrets amb més o menys irradiació solar, amb més o menys concentració d’argó, amb més o menys industries contaminants, amb més o menys consum d’alcohol o tabac i amb diferents dietes mostren incidències diferents per cada un dels tipus de càncer.

Totes aquestes dades ens permeten fer-nos un bany de realitat sobre l’estat de la lluita contra aquesta malaltia. I pels professionals de la sanitat són una ajuda imprescindible. Com s’ha fet notar, “una bona vigilància no garanteix necessàriament la presa de les decisions correctes, però redueix les possibilitats que es prenguin les incorrectes”.

La interferència del semen

dimarts , 25/11/2014

Una de les millors armes per lluitar contra la SIDA són els preservatius. El virus es transmet amb el semen, de manera que si aquest no arriba a la mucosa vaginal, el risc d’infecció s’elimina. Tan senzill d’entendre i tan difícil de dur a la pràctic en molts indrets. Per exemple, a l’Àfrica hi ha moltes zones on els homes es neguen a fer servir el preservatiu i, per motius culturals, les dones no hi tenen dret a dir res. Pot resultar indignant, però és el que hi ha.

Per això es van empescar antivírics aplicats en forma de gels vaginals. La idea és posar en aquests gels productes que bloquegin la capacitat del virus VIH per unir-se a les cèl·lules que ha d’infectar. Així, la dona es pot posar el gel quan l’home es negui a fer servir el preservatiu. No és una mala estratègia, però a la pràctica es va veure que fallava estrepitosament i que el grau de protecció era molt baix. El problema és que no estava clar perquè era tan baix.

Però sembla que ja n’han tret l’entrellat. I, com acostuma a passar, el problema és que una cosa són les condicions de laboratori i una de diferent es la vida real. Els productes antivirals que es posaven als gels deixaven de funcionar a la vida real per culpa del mateix semen. Sembla una ximpleria, però una cosa és un tub d’assaig, i una altra una vagina durant un contacte sexual.

Els antivírics funcionàvem molt bé al tub d’assaig quan només hi havia el virus i el medicament. Però a la vida real havien de funcionar en presencia del semen de l’home. I ara s’ha vist que al semen es generen unes proteïnes, anomenades “fibres amiloides”, que en principi tenen la funció d’ajudar a lluitar contra bacteris, però que el virus de la SIDA aprofita per unir-se a elles i evitar així que se li uneixin els antivirals. El semen ajuda al virus a esquivar els medicaments presents al gel vaginal. Els estudis inicials havien vist la eficàcia dels medicament, però no ho havien fet en presencia de semen.

Ara caldrà seleccionar medicaments que no quedin bloquejats per aquestes fibres. Unes fibres famoses perquè quan apareixen al cervell s’han relacionat amb la malaltia d’Alzheimer, però que en semen també hi són i aparentment tenen una funció biològica protectora.

Tot plegat ens recorda que moltes vegades, moltíssimes vegades, els medicaments que funcionen al laboratori no ho fan a la vida real. I que per això sempre cal prendre-ho amb calma cada vegada que algú anuncia que ha trobat un producte que cura el càncer, que millora la diabetis o que mata al virus de l’ebola. Al laboratori és relativament senzill fer tot això. Però sortir del laboratori, aplicar-ho als malalts i que segueixi funcionant, és tota una altra història.

D’altra banda, també emprenya molt que tot això calgui fer-ho, provar-ho, investigar-ho i desenvolupar-ho simplement perquè a uns paios no els dóna la gana de posar-se un condó. Que tremendament necessària que és una bona educació a tots els nivells!

Científics poca-soltes

dimarts , 25/11/2014

La ciència ficció m’agrada força, i com sempre passa amb les coses que t’agraden, soc una mica maniàtic amb els detalls. No soc l’únic i, a la xarxa, hi ha grapats de webs analitzant i explicant els detalls científics de pel·lícules com “Gravity”, “Lucy”, “2001 una odissea de l’espai” i, aquests dies, “Interstellar”. De manera que al final no passes per alt que el cabell de la Sandra Bullock a Gravity no es movia de manera correcte tot i que les flames si que es comportaven com cal, o que la força que s’emporta al George Clonney és completament desconeguda (l’error més greu de la pel·lícula).

En el cas de Interstellar passa una cosa semblant. Hi ha molts elogis a la representació que han fet del forat negre. Probablement la millor que s’ha fet fins ara, amb diferència. El forat de cuc també està molt ben trobat. I les alteracions en el pas del temps en funció del camp gravitatori semblen prou encertades i donen molt sentit a la pel·lícula. També hi ha errors que els físics més puristes no deixen passar. On es guarda el combustible de les naus? Que genera les onades? Com coi s’aguanta al cel un núvol congelat?

Però he de dir que, encara que em diverteix buscar errors d’aquests, no són el que més m’atabala. La pel·lícula em va agradar, em va entretenir i vaig sortir content del cinema… excepte per un detall. Un detall que és el que sempre, sempre m’empipa d’aquesta mena de pel·lícules.

És necessari que els científics sempre siguin tontos del cul? (Atenció, a partir d’aquí hi ha algun spoiler)

Posem el cas d’Interstellar. Michael Caine és el cap de la NASA i el gran geni que està treballant en la equació que permetrà fabricar un motor amb prou potència per portar la humanitat a les estrelles. Mentrestant els de la NASA van fabricant la immensa nau. És normal primer fabricar la nau i després ja trobarem la manera de fer el motor? I això sempre que en Michael Caine se’n surti amb les equacions. A més, ha de treballar tot solet amb una pissarra? Una pissarra! Tenint en compte que està envoltat dels millors científics de la NASA, no hi ha ningú que li doni un cop de mà? I que de pas li suggereixi fer servir un ordinador?

A Gravity també passaven coses estranyes. La Sandra Bullock es queda sola penjada al mig de l’espai. Com que es metge, no té massa experiència però per sort hi ha en George Clonney per allà. La qüestió és, que coi fa una metge reparant el telescopi espacial Hubble? A la NASA ningú va pensar que potser hauria sigut millor enviar un enginyer?

A Guerra Mundial Z, en Brad Pitt ha d’anar a buscar un antídot per lluitar contra la epidèmia que transforma les persones en zombis accelerats i pseudo-castellers. L’acompanya un científic que el primer que fa és ensopegar i fotre’s un tret amb la pistola. Llàstima. L’únic viròleg que tenien i es mor de seguida. No li va passar pel cap posar el seguro a l’arma? Guardar-la a la funda? Mirar on posava els peus?

A Armageddon, la NASA envia un equip d’experts en perforacions per posar una bomba nuclear a destruir un asteroide que amenaça la Terra. No seria millor ensenyar uns astronautes a fer servir una perforadora que no pas ensenyar a uns perforadors amb complex de cowboy a fer servir naus espacials? En que pensen els de la NASA?

De totes maneres, si voleu un reguitzell de ximpleries, la millor és Prometheus , la precuela de Alien. Allà tothom és idiota perdut. El biòleg que troba les primeres restes d’aliens en un planeta llunyà i decideix que allò li fa por i que se’n va. I diu que allà no hi ha res per ell perquè ja estan morts! Per Déu, que algú li retiri el títol de biòleg immediatament! Es clar que després troba una serp alienígena amenaçadora i no li passa res més pel cap que allargar la ma per fer-li carícies. Que es va saltar les classes de bioseguretat? O les del simple sentit comú? Després el geòleg especialista en mapes que va i es perd. I segueix perdut tot i que a la nau tenen un mapa en tres D que indica on són. Només calia preguntar. Un geòleg pot anar tatuat, amb cresta i udolant pels edificis alienígenes, però si et perds i tens un comunicador, coi! Fes-lo servir! D’altra banda, la capitana de la nau te un quiròfan automàtic, hipertecnológic i super-sofisticat, però per algun motiu ha triat el model que només pot operar homes i no dones. Considerant que ella es una dona resulta, si més no sorprenent. No hi havia models de quiròfans unisex?

I el més irritant de tots. Si un coet t’està caient a sobre, és absurd córrer en sentit longitudinal al coet. Els coets són molt llargs, de manera que mai escaparàs de morir esclafat. És molt millor córrer cap a un costat. Algú que pot portar una nau a l’altre punta de la galàxia hauria de saber-ho.

Al final no m’importen tant els detalls científics. Puc assumir que ens saltem les lleis de la física per tal de mantenir l’interès de la història. Però, si us plau, que els personatges siguin una mica creïbles. Que actuïn de manera normal. Ja sé que el científic al final acostuma a salvar el món però la noia sempre tria l’altre i que els científics només aconsegueixen lligar quan la noia de la pel·lícula és la científica. Però podrien intentar que no siguin tan absurdament estúpids en tot el que no sigui estrictament la seva feina?

Que som gent molt normal!

Orgànic

dilluns, 24/11/2014

Orgànic. Una de les paraules més maltractades, incompreses i tergiversades que hi ha. Quan diem “orgànic” podem fer referència a coses diferents, molt diferents, i sempre hi ha qui els confon, de bona fe o intencionadament. A sobre, hi ha qui li adjudica interpretacions que en realitat són inventades. De manera que quan sentiu parlar de alguna cosa orgànica, poseu-vos a l’aguait.

El més habitual és que orgànic s’interpreta com “natural” i de vegades com “saludable”. Normalment fa referència a aliments obtinguts sense fer servir productes sintètics. Les definicions són poc clares i a sobre hi ha molts espavilats que s’aprofiten per colar com aliments orgànics (ecològics, bio, naturals,…) coses que no ho són. Hi ha molt a discutir sobre si és cert que són tan bons per als consumidors, per al medi ambient i per la butxaca del pagès, però avui em volia centrar en un altre sentit de la paraula.

Aquests dies molts titulars han destacat que la sonda Philae va detectar la presència de molècules orgàniques a la superfície del cometa. Hi ha qui es va emocionar molt, i fins algun titular molt enganyós parla de trobar vida al cometa, però curiosament els científics van seguir molt tranquils. El primer motiu és que encara no està complert l’anàlisi de les dades, de manera que no coneixem el ventall de molècules orgàniques identificades. Però sobretot és que això no era inesperat. Era quasi segur que trobaria compostos orgànics senzills. La qüestió és: de que parlem exactament en dir compostos orgànics?

Doncs no parlem de productes naturals i ni tan sols pertanyents a organismes. Simplement parlem de productes relacionats amb la química orgànica; la química dels compostos que contenen àtoms de carboni i hidrogen units. El metà és un producte orgànic, l’àcid fòrmic també, igual que l’etanol, la glucosa o l’àcid acètic. Per descomptat també les proteïnes o el DNA. Però si estàs parlant de química, dir que un compost és orgànic gairebé sempre vol dir només que conté carboni en la seva composició.

Ep! He dit gairebé. Perquè no totes les molècules amb carboni són orgàniques. El CO2 o l’àcid carbònic no ho són, però això ja són detalls tècnics.

Tot el que hi ha al nostre voltant està relacionat amb la química. Gairebé tot és química, i poques coses hi ha més absurdes que anunciar algun producte “lliure de química”. La llum no és un producte químic, tot i que es pot generar en reaccions químiques, però tret d’això, tot està fet de compostos químics. Originat gràcies a reaccions químiques i degradat en altres reaccions que generaran nous productes químics.

La química te un abast universal, però si ens fixem en els éssers vius, al menys en els éssers vius del planeta Terra, notem que gairebé tota està basada en molècules que contenen àtoms de carboni en la seva estructura. El carboni és l’element principal del que estem fets. La base de tots els organismes i del seu metabolisme són molècules que tenen un esquelet de carboni.

El motiu sembla ser la forma, la mida i les propietats de l’àtom de carboni, que li permeten unir-se entre ells i amb altres àtoms de mil maneres diferents, formant grans cadenes o petits compostos. Té una flexibilitat combinada amb un grau de resistència que el fan ideal per això que entenem com la “vida”. Altres àtoms podrien fer la seva funció però fan unions massa febles, i la vida es desfaria abans de formar-se, o són massa estables i el metabolisme no es podria adaptar a totes les necessitats de la vida.

Per tot plegat cal tenir clar de que parlem. Si hi ha vida en algun indret, segurament hi ha molècules orgàniques. Però la presència de molècules orgàniques no vol dir que hi hagi vida. Només que hi ha les peces amb les que es forma. I aquestes peces no tenen res d’especial. Les estem trobant arreu de l’Univers.

9 anys

divendres, 21/11/2014

Avui toca un post d’aquells curtets i especials. Ja ha fet nou anys que el Centpeus va començar el seu camí per la xarxa. Ja se sap que els aniversaris cal celebrar-los. Ha passat molt temps des d’aquell 2005 i segueixo sorprès del fet que aquest blog encara segueixi actiu. Ha canviat l’aspecte i el lloc on s’allotja, però la filosofia segueix igual, comentar coses relacionades amb la ciència sense cap més ambició que compartir alguna cosa que trobo interessant, divertida i emocionant.

Ara em fa gràcia recordar que la meva idea inicial quan vaig començar era veure si podia arribar a les 100 entrades. En això puc dir que sí, que me’n vaig sortir. Però per descomptat que sobretot vull agrair-vos a tots els que passeu per aquí i dediqueu uns moments a llegir-lo, els que hi deixeu comentaris o els que m’ho comenteu en privat. Es diu sempre, i és ben cert, que la gràcia de cada blog rau en els seus lectors. Sense vosaltres el Centpeus hauria plegat fa temps.

Psoes

dijous, 20/11/2014

Quan parlem dels músculs habitualment els podem situar sense dificultats al nostre cos. Altra cosa és que coneguem el nom, però en general els músculs formen la carcassa externa de l’organisme i les vísceres estan a l’interior. Això és correcte per la gran majoria de músculs, però hi ha algunes excepcions. Músculs que queden ocults dins del cos i en els que no hi acostumem a pensar. Però el cas és que n’hi ha un de considerablement gran i important que pel fet d’estar intern passa desapercebut i al que, a sobre, li han posat un nom ben curiós: el psoes.

Psoes. La primera vegada que el vaig sentir vaig pensar que parlaven d’un partit polític. Però no. Era un múscul. De fet en són dos; el psoes major i el psoes ilíac, format per la unió del psoes major amb el múscul ilíac. Algunes persones, però no totes, també tenen un psoes menor. Confesso que abans de preguntar-me quina feina feia, el que em va venir al cap va ser que en que pensava el qui havia triat posar-li aquest nom. Per cert, si el busqueu en anglès o en castellà és diu psoas.

Pel que sembla, el nom deriva del que li va posar Hipòcrates i li va dir psoa, que volia dir “el múscul del llom”. Va ser un anatomista francès, en Jean Riolan, qui el va descriure i va oficialitzar el nom, però posant-lo en plural. Es veu que ho va fer malament ja que al ser una paraula grega, el plural hauria de ser psoai i no psoas.

En tot cas, el psoes és un dels músculs que ens ajuda a mantenir-nos drets. El psoes major uneix la part final de la columna vertebral amb la part superior del fèmur mentre que l’ilíac uneix la part ampla del maluc de nou amb el fèmur. Quan estem dempeus, ens aguantem gràcies a l’equilibri de forces entre els músculs dorsal, que fan força cap enrere i els psoes, que estiren endavant. Quan fem abdominals o quan estem asseguts i aixequem els genolls, estem fent treballar el psoes.

De fet, aquests psoes tenen unes característiques d’allò més curioses. Per començar, mentre que la gran majoria de músculs s’escurcen quan treballen, el psoes ho fa al revés. Al treballar s’allarga i quan descansa es va escurçant. Per això, fer-lo servir poc causa una patologia coneguda com “escurçament del psoes” característica de persones que passen massa temps assegudes. La seva característica és, precisament, dolor a la zona lumbar.

Hi ha exercicis senzills per esbrinar si tenim el psoes en forma o patim escurçament. Potser aquell mal d’esquena que ens emprenya no és res més que un psoes poc treballat. Si fos així, caldria pensar en fer estirament i exercicis per millorar el seu estat físic. Com que és un múscul intern que no veiem, no ens acostumem a plantejar el seu estat i després ho paguem en forma de mal d’esquena.

L’efecte tetera

dimecres, 19/11/2014

Li diuen “efecte tetera”, tot i que amb les cafeteres puc assegurar que també passa. És aquell curiós efecte que fa que quan comences a servir el te, el líquid, enlloc de sortir fent una bonica corba i caure gràcilment a la tassa, es queda enganxat a la superfície inferior del broc i regalima caient a sobre la taula o, pitjor, a sobre les cames.

Durant molt temps els físics opinaven que aquest empipador efecte era degut a la tensió superficial. Era l’explicació més acceptada fins que algú va fer un parell d’experiments que indicaven que l’explicació era més complicada. Va ser en Joseph B. Keller, un matemàtic i expert en fluids que va demostrar que el problema estava lligat a la pressió atmosfèrica, la velocitat del fluid i fins i tot el tipus de material amb que està feta la tetera. No va ser un treball menor ja que li va permetre guanyar el primer dels seus dos premis IgNobel!

La mecànica dels fluids és sorprenentment complexa, però intuïtivament podem dir que al sortir de la tetera, el líquid, que flueix de manera lineal, experimenta pressió per diferent bandes. I resulta que sovint la pressió de l’aire és superior a la que exerceix la superfície de la tetera. Això fa que en el moment de sortir, el líquid es desviï en direcció al costat on rep menys pressió, s’enganxi a la superfície del pot i comenci a regalimar.

Això es pot evitar modificant la velocitat amb la que surt el te. Per desgràcia, quan la tetera està plena acostumem a avocar-ho amb compte i lentament. És el pitjor que podem fer ja que una velocitat de sortida lenta fa augmentar l’efecte tetera. Per això és més fàcil servir-lo quan la tetera està mig plena. Podem avocar-lo més, el líquid surt amb més velocitat i l’efecte tetera desapareix.

La forma del broc també pot ajudar. Hi ha teteres molt boniques, però totalment inútils ja que el contingut sempre regalima. Cal un broc més aviat prim i si pot ser lleugerament punxegut. I preferentment amb un final lleugerament inclinat respecte de la trajectòria inicial. Finalment, uns físics francesos han trobat que, com era previsible, si al final es fabrica amb materials altament hidròfobs, (es a dir, que repelen l’aigua), l’efecte tetera quasi desapareix. No cal fer tota la tetera amb aquests material. Només el broc per on surt el te.

L’efecte tetera és ben curiós i més habitual del que sembla. Si en un laboratori has d’abocar un àcid, cal vigilar molt. No és el mateix tirar-se per sobre un raig de te que un raig d’àcid tricloroacètic! També es pot veure en fonts, teulades i paraigües. Si ens hi fixem, els dies de pluja podem trobar l’efecte tetera a tot arreu.

Aquestes ganes de l’aigua per mantenir-se unida a la superfície del recipient pot ser força notable. Podeu agafar un got de costat i deixar-hi caure un rajolinet d’aigua. Veureu que el líquid segueix un recorregut formant una línia que bordeja el got, arriba a la part inferior… i remunta una mica per l’altre costat, fins que la gravetat el fa caure. De nou, l’efecte tetera en acció.

Per això, quan topeu amb una tetera i veieu que el te no segueix el camí esperat, després de maleir uns moments al fabricant, podrem recordar que el que veiem no deixa de ser un recordatori que coses com els equilibris entre la gravetat i la pressió atmosfèrica es manifesten de maneres ben inesperades.

Dia de vigilar amb els antibiòtics

dimarts , 18/11/2014

Avui se celebra un dia inquietant; el “Dia Europeu per l’Ús Prudent dels Antibiòtics”. Com a bona iniciativa europea, li han posat un nom lamentable en termes de màrqueting, però el missatge és important. O anem amb compte amb l’ús que fem dels antibiòtics, o la propera generació s’haurà d’espavilar sense disposar d’aquests medicament perquè hauran perdut la seva eficàcia.

El motiu és senzill: la pura i dura selecció natural que Darwin va posar sobre la taula. Diuen que no hi ha manera de veure evolucionar les espècies, però això no és exacte. Els microbis evolucionen i ho fan a un ritme frenètic. Recordem que el sistema de la evolució és senzill. Quan hi ha un canvi en l’ambient, aquells individus que estiguin mal adaptat moriran i no deixaran descendents. Aquells que estiguin ben adaptats sobreviuran, deixaran descendents i aquests heretaran la adaptació a les noves condicions. El procés es repeteix a cada generació i al final tenim una població perfectament adaptada al medi… fins que es torni a modificar.

Els humans hem canviat dràsticament el medi on vivien els bacteris. Des que vàrem descobrir els antibiòtics i els vam començar a purificar, fabricar i administrar en quantitats globals, la majoria de bacteris que podien causar malalties van morir. La majoria, però no tots. Com que de bacteris n’hi ha molts milions, sempre n’hi ha alguns milers que pateixen alguna mutació. I de vegades, la mutació fa que l’antibiòtic no li faci efecte. Quan això passa, immediatament es posa en marxa el mecanisme de selecció natural. La resta de bacteris moren, però el mutant, resistent a l’antibiòtic segueix tan content i comença a multiplicar-se. En pocs dies tornem a tenir una població de bacteris que ara són immunes a l’antibiòtic.

La llauna és que cada vegada que introduïm un nou antibiòtic al mercat, ràpidament posem en marxa la selecció. És un procés inevitable. Amb l’agreujant que mica a mica les resistències es van acumulant. I això fa que esdevingui més i més difícil curar infeccions que gairebé teníem oblidades. Per això actualment la tuberculosi està tornant a ser un problema, les infeccions respiratòries per estafilococs es fan més difícils de tractar i velles conegudes nostres com E. coli pot arribar a presentar resistència fins a cinc antibiòtics diferents alhora.

El mecanisme d’aparició de resistències no el podem evitar, però al menys podem fer que trigui a sorgir. I la clau és fer servir poc els antibiòtics. Això no vol dir deixar e fer-los servir sinó prendre’ls només quan cal. Aquí tenim tendència a prendre antibiòtics a cabassos i per si de cas, i és una mala idea. La grip no es cura amb antibiòtics. El refredat comú tampoc. Son malalties causades per virus, i els antibiòtics no fan res als virus. Hi ha qui diu que els va prendre i es va curar la grip, però s’enganyen. O bé no era grip o bé s’hauria curat igualment sense antibiòtics. Però en prendre’ls va contribuir una mica a crear resistències.

Per això la tendència és a limitar cada vegada més els antibiòtics a situacions on siguin imprescindibles i prou. Si no ho fem així, aviat ens trobarem sense. A més, cada vegada triguem més a descobrir nous antibiòtics. Les empreses prefereixen centrar-se en medicaments per malalties cròniques, amb els que guanyen més calers, i els antibiòtics estan poc treballats.

El mateix Alexander Flemming, al seu discurs d’acceptació del Premi Nobel ja va avisar, al 1945, que “Hi ha el perill que un home ignorant pugui fàcilment aplicar-se una dosi insuficient d’antibiòtic, i, en exposar als microbis a una quantitat no letal del medicament, els faci resistents.

No estarà de més que recordem el seu avís i actuem en conseqüència.

La camisa inapropiada

dilluns, 17/11/2014

L’Agencia Espacial Europea va aconseguir la proesa científica i tècnica de dipositar una nau a la superfície d’un cometa. Després d’un viatge de 6500 milions de quilòmetres orbitant diverses vegades el Sol, de deu anys de camí i a una distància de 500 milions de quilòmetres de la Terra, el dimecres va aterrar la sonda Philae. L’esdeveniment el vam poder seguir en directe. Vam veure, i compartir, l’esclat d’alegria dels tècnics. Vam escoltar les explicacions sobre la importància de la gesta, els problemes que calia resoldre i els perills del descens. Com és natural, va ser notícia d’interès a tot el planeta. Un motiu de satisfacció més ja que la ciència no acostuma a tenir un lloc destacat als medis de comunicació. De fet, a twitter, el seguiment de l’aterratge va despertar més interès que la portada de la Kim Kardashian.

Però l’endemà en molts indrets el que es discutia a la xarxa i alguns diaris era… la camisa d’un dels encarregats de la missió. Una camisa que va resultar ofensiva ja que duia dibuixos de noies voluptuoses, en actituds i roba provocatives. Això es va considerar sexista i ofensiu per les dones. En particular per les dones de la comunitat científica.

De seguida van sorgir dues postures, més o menys extremes que queden representades en un parell de twitades que vaig llegir. En una es deia: “Creus que una camisa com això fa que les dones se sentin benvingudes? Jo no!.” I a l’altre extrem deien: “Un dia històric per a la ciència i tot el que pensen alguns idiotes és que “un dels científics té una camisa que m’ofèn!”.

D’entrada tot això em va fer sentir una mica malament. Quan vaig veure el paio amb aquella camisa vaig pensar que era una mica hortera, potser un friki dels còmics, i que en el que possiblement sigui el dia més important de la seva vida professional i sabent que ho hauria d’explicar al món, la tria de la camisa era més que discutible. Però contra gustos, no hi ha gaire a dir. Ni m’hi vaig fixar en el que hi havia dibuixat a la camisa. Vaig pensar que era hawaiana. Per això, quan va començar la discussió, vaig pensar que estaven exagerant molt la reacció, però també que hauria d’haver-m’hi fixat sense que m’ho fessin notar. La part més insidiosa del masclisme és la que fas sense ser-ne conscient.

Aquell dia vaig preguntar a companyes del laboratori si la camisa era sexista i si les ofenia. La resposta general va ser que efectivament era sexista (Que no ho veus?), però que feia falta molt més per sentir-se ofeses (No soc tan bleda!).

A la xarxa la cosa de seguida va pujar de to. Les acusacions de masclisme inconscient es creuaven amb les de feminazis. Un retret cada vegada més freqüent i que tinc la percepció que s’aplica ja indiscriminadament per qualsevol demanda d’igualtat entre gèneres. També algú m’ha fet notar que respostes tan intenses per coses com la camisa donen una imatge innecessàriament radical de la lluita per la igualtat i dificulten criticar fets més indiscutiblament reprovables.

I d’altra banda, també em sorprèn la insistència en especificar que ofenia les dones de la comunitat científica. Potser creuen que és tracta d’un subgrup especial de dones? Pensen que les científiques són especialment sensibles? Creuen que el masclisme o la discriminació són més sorprenents en la comunitat científica que en altres comunitats? O potser és que ens consideren tan frikis i rarets que coses com la discriminació no hi tenen cabuda perquè els científics som gairebé éssers asexuats? La portada de la Kim Kadashian no es discuteix perquè no és científica?

En tot cas, el noi ja s’ha disculpat públicament i ara passarà a ser conegut, no per la seva feina en l’equip que va fer història portant un equip dissenyat pels humans a la superfície d’un cometa sinó per la tria errònia que va fer de la seva camisa. Cal dir que a la seva edat ja hauria de saber que les formes també tenen una certa importància. No cal exagerar-la, però tampoc minimitzar-la.

 

 

 

L’arribada del peix globus

divendres, 14/11/2014

L’any 1869 es va inaugurar el Canal de Suez, que unia el mar Roig i la Mediterrània. Va ser una millora extraordinària per als vaixells, que ja no havien de circumnavegar l’Àfrica per anar a Europa. La llauna és que també va ser una drecera formidable per un gran nombre d’organismes marins invasors que van començar a colonitzar la Mediterrània.

Un d’aquests està guanyant fama per la seva inquietant toxicitat; el peix globus. El coneixem per les històries de japonesos que s’han intoxicat al menjar-lo malgrat saber que és un dels animals més verinosos del planeta. Però allà el consideren una delicatesen per esperits agosarats.

El perill amb aquests peixos, de la família Tetraodontidae, és una toxina que fabriquen i que s’acumula en diferents vísceres, principalment el fetge i les gònades. Es tracta de la tetradotoxina, una neurotoxina que afecta al sistema nerviós i en concret a la transmissió de senyals al llarg de les neurones.

Aquesta toxina actua unint-se als canals de sodi de les neurones. Per enviar el seu senyal d’una banda a l’altra, les neurones ho fan obrint i tancant unes proteïnes que permeten el pas de ions sodi d’una banda a l’altra de la membrana de la cèl·lula. Això fa un efecte com la onada en els estadis i l’impuls nerviós viatja al llarg dels nervis gràcies a canals de sodi que es van obrint i tancant seqüencialment. Doncs la tetradotoxina s’enganxa a aquests canals i els bloqueja, de manera que els impulsos nerviosos s’aturen.

Això fa que els nervis que envien senyals als músculs no facin la seva feina i la musculatura es paralitza. No només els que movem voluntàriament. Altres com el diafragma, que regula moviment necessari per la respiració, també perden la capacitat de moure’s, de manera que la mort arriba normalment per asfixia quan els pulmons deixen de funcionar.

La toxina no fa res als peixos globus ja que els seus canals de sodi són lleugerament diferents dels de la resta d’animals i la toxina no s’hi uneix. I el cas és que és molt potent. S’ha calculat que és entre deu i cent vegades més potent que el verí de l’aranya vídua negra i unes deu mil vegades més potent que el cianur. Poca broma amb la tetradotoxina!

El cas és que la forma de la molècula és curiosa. Normalment les molècules tenen una forma més o menys allargada o en forma d’anell. Però aquesta sembla un cub. Una forma tridimensional ben interessant.

En realitat no està tan clar que la fabriquin els mateixos peixos. Quan els crien en captivitat no en fabriquen, però passen a tenir-ne si es posen en contacte amb peixos globus salvatges. És possible que el fabricant sigui algun bacteri simbiòtic ja que, de fet, es coneixen bacteris que sí que la sintetitzen.

Sigui com sigui, si ara hi ha peixos globus a les nostres costes, caldrà vigilar. Ja fa alguns anys s’han fet cartells informant que cal fer en cas de pescar-ne un. Bàsicament apartar-lo i avisar les autoritats. És important cara a fer un seguiment de la població de peixos globus per aquí.