Pseudociències i professors de ciències.

divendres, 15/06/2018

Podem imaginar un professor de literatura que opini que fer faltes d’ortografia és irrellevant ja que això no fa mal a ningú? Un professor de història afirmant que les legions romanes van lluitar en una guerra contra els asteques? Un professor d’art dient que els colors no tenen cap importància en la pintura? Segurament costa imaginar situacions semblants i qualsevol que intentés obtenir una plaça de mestre defensant aquestes posicions es trobaria amb la majoria de portes tancades.

En canvi, en el cas de les ciències sembla que resulta menys problemàtic estar obert a disbarats equivalents.

Això, que resulta molt inquietant, m’ha vingut al cap en llegir un estudi sobre el grau d’acceptació de les pseudociències en professors de ciències en formació, estudiants del Màster de Professorat de Secundària de l’especialitat de ciències de la Universitat Internacional de València i de la Universitat de València.

A l’estudi els van plantejar una sèrie de preguntes relacionades amb pseudociències i va resultar que alguns d’aquests pseudoconeixements tenen força acceptació entre els futurs professors. Ep! Professors de ciències!

N’hi ha que semblen gairebé una broma. Professors de ciències que creuen en l’astrologia? La telepatia? Les visites d’extraterrestres? En aquests casos el percentatge era d’entre el 10% i el 20%. Baix, però preocupant.

En altres, les proporcions ja augmentaven. Quatre de cada deu donaven credibilitat a fenòmens de curació quàntica o la homeopatia. I sis de cada deu creien que la Lluna pot tenir efecte sobre la salut de les persones.

De nou, no parlem d’alumnes sense formació, sinó dels futurs professors. Tots ja graduats universitaris. I de ciències! Es podria entendre (tot i que seguiria sent preocupant) que graduats en humanitats tinguessin idees esbiaixades sobre temes científics. Ningú pot saber de tot. Però els del ram de la ciència haurien de ser més coneixedors del tema que han de transmetre. No tant pel que fa als coneixements purs i durs sinó en la filosofia del seu camp. És a dir, en la capacitat de discriminar entre el que sabem i el que suposem, de saber buscar i interpretar les dades per treure’n conclusions, de rebutjar aquelles idees atractives que les dades no corroboren. Si un professor de ciències creu que els humans no descendeixen d’altres primats o que les persones es poden comunicar telepàticament, és que no s’ha mirat les dades disponibles o que ha preferit ignorar-les. Podria dedicar-se a fer de substitut a “Quarto milenio” però no hauria de fer classes de ciències.

Podríem discutir si l’estudi està ben fet, si les preguntes eren prou clares o si la mostra és representativa, però el cas és que m’he trobat moltes vegades amb biòlegs, químics o metges defensant ximpleries similars amb arguments dignes de tertúlia de barra del bar. Aleshores penses que a les Universitats potser s’ensenyen molts fets, però falla estrepitosament a l’hora de transmetre els principis del mètode científic, els beneficis de dubtar del que coneixem i els perills de dubtar excessivament en uns temes i acceptar-ne d’altres només en funció de les preferències personals. La ciència no són només les dades. Sobretot és una manera de pensar i interpretar les coses i això hauria de ser una de les principals coses a transmetre per part dels professors.

Els mestres són un dels principals puntals de qualsevol societat i els hauríem de cuidar i valorar molt, moltíssim més del que es fa actualment. Però, precisament perquè són essencials per la societat, també hauríem de ser molt exigents en el nivell que els hi demanem.

Apropant-se a Última Thule

dijous, 14/06/2018

Ara fa tres anys que la sonda New Horizons va sobrevolar el sistema Plutó – Caront i ens va oferir les imatges més espectaculars i detallades del planeta nan que històricament es considerava el límit final del sistema solar. Això era una definició exagerada ja que Plutó no és el final de res i més enllà hi ha tot el cinturó de Kuiper per explorar.

Com que la nau funcionava correctament i ja la teníem per allà, valia la pena seguir aprofitant-la i es va decidir redirigir-la cap altres objectius. Valia la pena apropar-se a algun dels cossos celestes que hi ha al cinturo de Kuiper i fer-hi una ullada més propera. Per fer-ho, es va agafar el telescopi espacial Hubble i el van apuntar cap a la zona on es dirigia la New Horizons, per veure que hi havia en la trajectòria de la sonda. Recordeu que va tant de pressa que no hi ha manera d’aturar-la i tot el que es pot fer és desviar lleugerament el seu camí.

El cas es que es van identificar tres possibles objectius i finalment en van triar un, aleshores anomenat simplement PT-1 (per Potential target 1, o Objectiu potencial 1). El  nom era només per anar fent i en poc temps va tenir una denominació més correcta. En principi ara ja podríem dir que la sonda New Horizons s’encamina cap a 2014 MU69 però és evident que no resulta un nom massa engrescador.

Per arreglar això la NASA va fer una campanya en la que la gent va triar noms per aquest nou mini-planeta que visitarem en breu. El nom triat finalment (estrictament el malnom, ja que no és oficial) va ser “Última Thule”, que realment és molt millor que les anteriors denominacions.

De Última Thule no en sabem gran cosa. Als millors telescopis es veu com poc més que un punt de llum. Sabem que fa uns trenta quilòmetres de llarg, que no és esfèric sinó que té forma allargada i, aparentment  amb dos protuberàncies principals. També podria ser que fossin dos objectes girant un al voltant de l’altre, però per ara encara no hi ha manera de saber-ho.

En tot cas, els dubtes s’aclariran en pocs mesos. Fa pocs dies van tornar a activar la nau, que feia mesos estava en mode “hivernació” i ara ja està de nou operativa. A finals d’aquest anys o potser a principis del 2019, la sonda passarà a uns pocs milers de quilòmetres de la superfície de Última Thule i podrem veure, per primera vegada, els detalls d’un objecte del cinturó de Kuiper. En realitat serà la primera vegada que una nau explori un indret que no s’havia descobert encara al moment d’iniciar la missió.

Si tot va bé, a finals d’any tindrem un nou grapat d’informació sobre el nostre racó de la galàxia, però la cosa encara pot seguir. La New Horizons funciona prou bé i el combustible nuclear que porta li hauria de permetre seguir funcionant fins al 2037, de manera que el més assenyat seria buscar un nou objectiu i seguir explorant, endinsant-se allà on no hi ha anat mai ningú.

Per quin motiu cal dormir?

dimecres, 13/06/2018

El Sol es pon, la foscor s’escampa, es va fent tard i poc a poc va entrant aquella sensació de son que fa que al final només puguis pensar en anar a dormir. Desconnectar de tot i deixar-te arrossegar per aquella sensació tan agradable de deixar la realitat enrere i fondre’t en el no-res. Ho fem cada dia i ens sembla la cosa més normal del mon. Per això resulta curiós tenir clar que sabem realment poques coses sobre el fet de dormir.

Sabem que és imprescindible i que privar de dormir durant períodes prou llargs porta a alteracions importants de la consciència i, en casos extrems, pot resultar fins i tot letal. A més, es tracta d’una característica general entre els animals. Poden dormir de manera més o menys evident, però fins on sabem, tots els animals dormen. Això indica que la seva funció és imprescindible pel bon funcionament del sistema nerviós. Ara bé, quina és aquesta funció? Doncs no ho tenim clar.

El que sí sabem és que dormir no és un simple estat de descans on el cervell reposa i recupera forces per emprendre el nou dia amb més energia. Ara ja podem analitzar una mica en detall el funcionament del cervell en temps real fent servir electroencefalogrames o sistemes de ressonància magnètica, podem dir que el cervell està igual d’enfeinat durant la nit i durant el dia. Fa coses diferents, però no es en absolut un estat de poca activitat.

A més, el son és una activitat ben estructurada, amb fases diferenciades que es van repetint al llarg de la nit. Parlem de fases REM i no-REM, de son profund i de son lleuger, de somnolència,… Es tracta d’etapes que també es poden observar en animals i que ens indiquen que les funcions del dormir són moltes, variades i, per ara, ben poc conegudes.

En realitat el que cal evitar es veure el dormir com un període de poca activitat cerebral. Fa anys s’interpretava com una simple aturada de determinades funcions del cervells, però ara es veu més com la desactivació d’algunes funcions i la posada en marxa d’unes altres. Hi ha qui suggereix parlar d’un estat de consciència diferent del que tenim durant el dia, però això pot resultar confós en funció de com haguem definit la consciència. Un altre concepte que tots experimentem però que resulta molt difícil explicar.

El més empipador és que tenim moltes dades, moltes anàlisis de l’activitat de les diferents ones del cervell, estudis sobre l’efecte de diferents neurotransmissors, descripcions dels efectes de mutacions, malalties i lesions sobre el fet de dormir i dades evolutives sobre l’estructura del son de molts animals, des del més senzills als més complexos. No serà per falta de dades, però el cas és que anem curts de hipòtesis que ens permetin entendre la funció del fet de dormir.

Encara més. Qualsevol teoria que es vulgui fer per explicar la consciencia, la ment o la relació entre neurones i pensaments, també haurà d’explicar el fet de dormir. Una teoria que encara no tenim i que no sembla que estigui a punt de gestar-se en breu. De vegades ens meravellem de la immensitat de l’Univers, de la infinitud de les partícules subatòmiques o de les complexitats dels nombres primers. Hem aprés molt sobre el mon que ens envolta, però hi ha misteris que encara es mantenen impertorbables ocults en les coses més rutinàries. Per exemple, quina és la funció del dormir?

La Mediterrània, l’anunci, els records i la dopamina

dimarts , 12/06/2018

I kissed you goodbye at the airport
Held you so close to me
I said: “So here we are now and I can’t stop from crying Lilly”
And you said: “Hey hey ho, you know this is the way to go
You will forget about me when I’m on that plane
Forget about me when I’m on that plane”

Ja podem dir que gairebé som a l’estiu. L’anunci de cervesa Estrella que marca l’arribada de la calor ja s’ha estrenat. El que va començar com una estratègia publicitària exitosa ha esdevingut un ritual, com la primavera al Corte Inglés o el Tornar a casa per Nadal amb els turrons el Almendro. Coses que, per algun motiu van caure en gràcia al seu moment i que han acabat per formar part de l’imaginari col·lectiu.

Hi ha qui ho critica amb arguments més o menys sofisticats. Apologia del consumisme, masclisme encobert, tergiversació de la realitat, fixació d’estereotips, avorrit, repetitiu, irritant,… De vegades entren ganes d’aixecar el dit i dir: Eh! Que només és un anunci!

En tot cas, jo soc dels que m’agrada. I dels que durant l’hivern, quan estic deprimit i enyoro el bon temps, n’escolto algun i el mal humor s’esvaeix una mica. La cançoneta enganxosa, la historia simplona, el paisatge bonic i una mica massa idíl·lic, els nois i les noies atractius, l’ambient de vacances… Naturalment que res de tot plegat és gaire real, però tant se val. A més, algun estiu l’he passat a la platja, en algun indret he fet un arròs memorable, en ocasions he abraçat una noia mentre ens banyàvem a la Mediterrània, de vegades he fet el ximple i també he passejat de nit per la platja agafats de la ma i amb els peus a l’aigua. Moments escampats al llarg de la vida, que de ben cert no van ser ni l’ombra dels que hi ha als anuncis i amb la meva banda sonora particular que va ser diferent, però són records que em fan una mica feliç.

I aleshores et preguntes com és que la memòria pot respondre de manera tan immediata a estímuls tan senzills. Perquè tot plegat no és que sigui molt sofisticat.

Deu haver-hi molt motius, però a nivell de bioquímica del cervell, segur que la dopamina hi juga un paper rellevant. En el cas concret de la música, s’ha vist que hi ha zones del cervell que generen una descàrrega de dopamina mentre estan escoltant aquella cançó que ens agrada. I no tota l’estona sinó especialment durant la tornada o en el moment àlgid de la cançó. Altres zones la generen moments abans que soni la part que més ens agrada. És a dir, que el cervell genera neurotransmissors relacionats amb el plaer i la recompensa anticipant-se a la música. Per això, que tallin la cançó a la meitat genera tanta incomoditat.

No és estrany, doncs, que la musica sigui un element tan important en aquesta mena d’anuncis. Això, combinat amb elements que podem associar a records o fantasies de moments agradables que en un moment o altre de la vida podem haver viscut, fa que l’anunci en qüestió generi bon ambient, per molt ximple que sigui tot plegat. Un senzill estímul per generar una mica de dopamina. De fet, com qualsevol cançó enganxosa, ha de ser simple i no cal buscar-hi gaire més. La sofisticació té altres moments on triomfar. Per això els anuncis amb històries més treballades no tenen el mateix ganxo.

En tot cas, no al donar-hi massa voltes. L’estiu és a les portes i podem regalar-nos amb una mica de dopamina desencadenada per musiquetes, imatges i records.

Tonight, tonight, tonight, tonight
I wanna be with you tonight
Tonight, tonight, tonight, tonight
I wanna be with you tonight …

Bessons no tan idèntics i marques epigenètiques

dilluns, 11/06/2018

Els germans bessons són el paradigma de la identitat genètica. Essencialment són clons, organismes desenvolupats fent servir exactament la mateixa informació genètica. Un òvul fecundat va començar el procés de divisió cel·lular, però en el primer pas les dues cèl·lules resultants no es van mantenir unides i van començar a desenvolupar-se com dos organismes independents. Independents però amb la mateixa combinació de gens. Per això, amb la mateixa informació les cèl·lules van fer el mateix camí i van donar lloc a dos criatures iguals.

Hi ha molta mitologia al voltant dels bessons i alguns han aconseguit un cert èxit en programes de televisió explotant en part la complicitat de dues persones idèntiques dedicades a alguna activitat professional. Uns cuiners o uns agents immobiliaris són, potser els més coneguts actualment.

Però si ens hi fixem atentament, notarem que tan exactes, tan exactes, doncs no ho són. Per descomptat s’assemblen molt, però passats uns moments ja es noten diferències i en poc temps els pots identificar per separat. Digui el que digui la teoria, la cara no és exactament igual. Hi ha mil petits detalls que els individualitzen. A més, si es segueix el seu historial, sovint es descobreix que no pateixen les mateixes malalties, no els agrada el mateix menjar ni ho fan tot tan igual com afirmen les llegendes. Per molt que tinguin més similituds que els germans “normals”, la paraula “idèntics” és exagerada. Alguna cosa hi ha diferent.

El cas és que ara a sabem el que és. Malgrat que la informació genètica dels bessons sigui la mateixa, aquesta pot experimentar uns petits canvis que fan que la informació deixi de ser idèntica. Unes modificacions que marquen la diferència i els individualitza. El punt de partida pot ser el mateix, però l’ambient té efectes sobre els gens. Difícilment modifica la seqüència del DNA, però pot introduir petits canvis químics que faran que els gens funcionin d’una manera o altra. Aquest canvis són afegits a la informació genètica, per això s’anomenen epigenètics.

El més típic és afegir un grup metil (una modificació química) a algunes de les lletres del DNA. Sobretot a la citosina. La cèl·lula no interpreta igual una C que una C-met. Això farà que el gen que la incorpora sigui més o menys actiu i el teixit es desenvolupi d’una manera o altra.  Són canvis que es poden posar i treure i que estan relacionats amb el desenvolupament o amb malalties, però també amb estils de vida Per exemple, fer esport modifica epigenèticament alguns gens a les cèl·lules musculars. En canvi, la vida sedentària en modifica altres al teixit adipós. L’ambient, i la manera com interactuem amb ell, té efectes sobre el nostre cos a molts nivells. Doncs un d’aquests nivells són les modificacions epigenètiques dels nostre DNA.

Per això, quan mirem els bessons de la tele, o els que coneixem en persona, notem que hi ha subtils diferències. Si analitzéssim el seu DNA veuríem que és el mateix en principi. Però si filem més prim i analitzem les marques epigenètiques, començarem a trobar les diferències i segur que n’hi ha més de les que ens imaginem.

És interessant com canvien les coses. Quan es va descriure el DNA, va quedar la idea d’una molècula que contenia una informació fixada i que difícilment es podia modificar. Els gens s’anaven llegint de manera lineal i amb esbrinar quin era el codi que feia servir, el codi genètic, tindríem accés a l’essència de la vida. Ara sabem que el DNA és una molècula dinàmica, amb la informació fragmentada i escampada, amb diferents nivells de lectura i amb la possibilitat de ser marcada per aconseguir que es llegeixi d’una manera o altra.

La natura sempre ens amaga sorpreses. I segur que encara ens en guarda unes quantes!

Pistes intrigants a Mart

divendres, 8/06/2018

Una de les coses més característiques de les nostres latituds és l’existència de quatre estacions ben marcades. Ens queixem sempre que no fa el temps que hauria de fer, però tots tenim clara la diferència entre estiu i hivern. La llargada dels dies, la temperatura, el règim de pluges… i també altres factors menys casolans, com els nivells de CO2, l’albedo de l’hemisferi, la distribució de la clorofil·la… La manera com els éssers vius s’adapten als canvis estacionals genera al seu temps altres canvis estacionals que podem detectar.

Per això, descobrir a Mart un canvi estacional en els nivells atmosfèrics d’una molècula tradicionalment relacionada amb l’activitat biològica resulta, com a mínim, estimulant.

Això és el que ha passat amb les dades publicades sobre les anàlisis que ha fet el robot Curiosity. Ha analitzat els nivells de metà atmosfèric a Mart i ha vist que hi ha canvis relacionats amb el pas de les estacions. Augmenta la concentració durant l’estiu i la tardor, disminueix a l’hivern i primavera. Son canvis difícils de detectar ja que els nivells de metà són extremadament baixos. Al voltant de 0,25 part per mil milions durant l’hivern que s’enfilen fins a les 0,65 parts per mil milions a l’estiu. Ocasionalment han trobat pics de fins a 7 parts per mil milions, que sembla molt però que no és res comparat amb la Terra, on tenim més de 1700 parts per mil milions.

En tot cas, resulta especialment estimulant cara a una hipotètica existència de microorganismes marcians. Podem especular amb la possibilitat que n’hi hagi sota terra i que amb l’augment de les temperatures incrementin la seva activitat i generin més metà. Però abans cal recordar que hi ha altres mecanismes, com ara les emissions dels volcans, que també generen metà i que no requereixen la participació d’éssers vius, de manera que cal frenar l’entusiasme. (Tot i que no es coneixen volcans a Mart…)

Per altre banda, també s’han detectat restes de diferents molècules orgàniques en mostres del sol marcià de uns quants milers de milions d’anys d’antiguitat. Son molècules com el metanotiol o el dimetilsulfit, que, de nou suggereixen però no demostren la presència d’éssers vius metabolitzant i generant aquests productes. En realitat els investigadors han suggerit que el que troben sembla ser les restes de molècules més complexes que amb el pas del temps s’han anat trencant i de les que ara ja només en queden els fragments. De nou, entusiasme contingut ja que això podria ser la proba que en temps passats hi va haver vida, però també podria ser que l’origen d’aquests compostos fos un procés abiòtic.

Dades interessants, suposicions prometedores,… de vegades resulta irritant tant “semblaria, però potser no” relacionat amb la vida a Mart. Potser perquè ens hi anem acostumant i oblidem com d’extraordinari és el fet de disposar d’un aparell que va fent analítiques en un planeta distant. I de nou toca esperar ja que, si tot va bé, la propera missió podrà foradar el terreny i analitzar el que hi ha a uns metres de fondària. Si hi ha alguna cosa semblant a bacteris marcians hauríem de trobar-los aleshores.

Tot i que de seguida hi haurà un químic o un geòleg que alçaran el dit i recordaran que les dades també són compatibles amb altres explicacions que no requereixen la presència d’éssers vius. I és que, fins i tot tenint-la al davant, pot resultar molt mes difícil del que sembla estar segur que pots identificar una forma de vida diferent a les de la Terra.

La porta de la nevera no s’obre!

dijous, 7/06/2018

Les neveres són un dels grans invents de la humanitat. Ens permeten disposar de menjar en condicions durant molt més temps del que els nostres avantpassats podien imaginar. També permet tenir cervesa fresca o gelats a punt per quan faci falta. I finalment, permeten verificar algun fenomen físic curiós encara que una mica irritant.

La situació passa ocasionalment. Obres la nevera, agafes alguna cosa que necessitaves, la tanques i just en aquell moment recordes que et calia alguna cosa més. Intentes obrir de nou i… no pots. La porta, que fa un moment s’havia obert sense problemes ara està fermament tancada. Aleshores fas més força i finalment aconsegueixes obrir, després de maleir una mica la porta, la nevera i la brometa del tancament sobtat.

En realitat només ha passat un simple efecte ventosa causat per les propietats dels gasos, els efectes de les temperatures i la pressa que sempre tenim.

Mentre funciona, la nevera manté una temperatura interior notablement més baixa que la de l’exterior. Quan obrim la porta, l’aire fred de dins es troba amb el més càlid de fora. Ah! Però l’aire fred és mes dens que el càlid, de manera que el de l’interior de la nevera té tendència a caure i sortir cap enfora per la part de baix. Això fa que l’aire més càlid ocupi el seu lloc entrant per la part superior. Essencialment res de sorprenent i aquest és el motiu pel que les mares insistien en que no tinguéssim gaire estona la nevera oberta, “que se n’anava el fred”.

El que passa és que tant bon punt tanquem la porta, l’aire calent que ha entrat comença a refredar-se. I amb les neveres modernes, això passa amb notable eficàcia. Estrictament, l’aire calent que ha entrat es barreja amb l’aire fred que encara quedava i la temperatura baixa ràpidament.

Peeeeeero. El volum que ocupen els gasos depèn, entre altres coses, de la temperatura. L’aire més fred ocupa menys volum (per això és més dens). Això vol dir que l’aire que ha entrat comença a ocupar menys volum, i com que la porta està tancada, crea una baixada de pressió a l’interior. Essencialment, un efecte ventosa que ens impedeix obrir la porta.

Si fem prou força, podrem obrir ja que la diferència de pressions no és tan gran i  el tancament de la nevera no és hermètic. Precisament per això, si esperem uns moments entrarà la mica d’aire que fa falta per equilibrar pressions i podrem obrir sense problemes. Però, és clar, qui s’espera uns moments? Sempre tenim pressa!

Tot plegat és conseqüència de l’anomenada llei dels gasos ideals, que és el resultat de combinar diferents lleis físiques que relacionaven entre sí característiques dels gasos com la pressió, el volum, la temperatura o el nombre d’àtoms. Son les lleis de Boyle-Mariotte, la llei de Gay-Lussac, la llei de Charles o la llei d’Avogabro, que representaven un mal de cap considerable quan les estudiàvem a l’institut. Totes s’assemblen però totes són lleugerament  diferents. Combinant-les va sorgir la llei dels gasos ideals que, entre altres coses permet deduir que “si la temperatura canvia i es manté constant el nombre de molècules del gas, llavors o bé la pressió o bé el volum (o tots dos) canvien en proporció directa a la temperatura”.

O en altre paraules, que quan es refreda l’aire de dins, la nevera fa ventosa i t’has d’esperar un moment per agafar la cervesa. Pura física!

La limitada imaginació de la ciència ficció

dimecres, 6/06/2018

Les novel·les, i sobretot les sèries, de ciència ficció acostumen a esgrimir-se com un dels punts àlgids de la imaginació. Més enllà ja només hi ha les obres de fantasia pura i dura. Però la ciència ficció permet viatjar per l’espai, moure’s a través del temps, trobar-se amb cultures alienígenes, retrobar el plaer dels viatges d’exploració…

I malgrat tot, sempre tinc la sensació que els autors, i sobretot els guionistes de les sèries, tenen poca, poquíssima imaginació.

Per exemple, hi ha moltes series de televisió de ciència ficció que semblen passar al mateix planeta. Si ens fixem en “Galàctica”, “Los 100”, “Perdidos en el espacio”, “Stargate” i moltes altres, notarem que la majoria de planetes que hi surten són clavadets als boscos de Canadà. Falgueres, coníferes, poca fauna visible i un ambient d’allò més fresquet. El color de la vegetació és verd cosa que fa pensar que tots aquests planetes giren al voltant d’una estrella que emet la mateixa llum que el nostre Sol. La gravetat també coincideix amb la nostra ja que la gent es mou de manera normal i les coses pesen i cauen de manera igual a la de la Terra. La composició de gasos de l’atmosfera, no cal dir-ho, coincideix amb la nostra fins a no-se-quin decimal. La gent respira igual, el foc crema igual, les bombes exploten igual…

Ja entenc que moltes series es roden a Vancouver, on hi ha una potent industria audiovisual, però una mirada ràpida al nostre sistema solar presenta un ventall de possibles mons amb una diversitat aclaparadora.

A Mart l’atmosfera fa riure de tant feble que és, el cel té un color vermellós i les postes de Sol són blavoses. Per caminar aniries prou ràpid ja que, per exemple, jo pesaria només uns trenta quilos.

En canvi, a Venus, l’ambient és groc per culpa de l’atmosfera rica en sofre i extremadament densa. Tant que no es pot veure el Sol, ocult rere una enorme capa de núvols. L’àcid sulfúric faria que no estiguéssim gaire còmodes mirant-ho, però en realitat no hi hauria problema. L’enorme pressió atmosfèrica ens esclafaria abans d’adonar-nos que l’aire àcid ens està cremant.

I Plutó? L’imaginàvem cobert de gel, però és molt millor que tot això. Hi ha dunes semblants en forma a les de gel de l’Antàrtida, a la Terra, però fetes de metà congelat. Superfícies de nitrogen sòlid i muntanyes de gel increïblement sòlid.

També podríem navegar pel Kraken, el mar de Tità. Són mars de metà i la pluja és d’hidrocarburs, però això són detalls. Segurament la vista se n’aniria constantment al gegant Saturn i els seus anells que cobririen el cel si els poguéssim veure, però, ai!, de nou els núvols el mantenen tapat tota l’estona.

Podriem passejar per Io, el satèl·lit de Júpiter i, com va dir algú, estaríem a l’indret del sistema solar més semblant a Mordor. Llacs de sofre fos, volcans per tot arreu i una superfície rocosa de material que cada pocs anys es destruït per formar una nova superfície.

O per les gèlides planúries de Europa o d’Encèlad, amb ocasionals sortidors d’aigua que surt disparada per les escletxes que entre el gel deixen entreveure els oceans amagats al seu interior.

I més, molt més. Només amb les llunes dels planetes gegants tindríem centenars de mons per explorar. Cada un amb les seves peculiaritats. I cap ni un s’assembla de res als boscos de Canadà on roden les sèries de ciència ficció. No. Tampoc als deserts de Tunísia de Star Wars.

Imaginació? Per començar, podrien mirar als planetes que tenen al voltant!

Un nou pas en la immunoteràpia contra el càncer

dimarts , 5/06/2018

El càncer és un enemic formidable que troba mil maneres d’escapar als atacs que li llença el sistema immunitari del propi cos i als intents dels metges per destruir-lo. Però mica a mica anem descobrint punts febles i estratègies que van permetent anar tancant el cercle al seu voltant. Les estratègies senzilles ja s’han intentat i les seves limitacions estan ben establertes. Ara toca intentar aproximacions més maquiavèl·liques, però també ens n’anem sortint. Poc a poc, és cert, però ningú va dir que hagués de ser fàcil.

La notícia que corria ahir era la publicació d’un intent amb èxit d’immunoteràpia contra el càncer de mama. La pacient, una dona de 49 anys, presentava un càncer avançat que no responia als tractaments. Aleshores es va intentar “entrenar” el sistema immunitari de la pacient per fer que fossin els seus propis limfòcits els que fessin la feina. En molts casos de càncers incipients, la malaltia no arriba a desenvolupar-se precisament perquè els limfòcits el destrueixen abans que no doni problemes. Però de vegades les cèl·lules tumorals aprenen a desactivar aquesta línia de defensa. La idea era tornar-la a activar.

El que van fer va ser agafar mostres del teixit tumoral i analitzar les mutacions que contenia. En van identificar 62 que causaven la fabricació alterada de proteïnes. Sembla un número gran, però és que les cèl·lules tumorals poden tenir grapats de mutacions. El que van fer aleshores va ser purificar alguns dels limfòcits que hi havia dins el tumor. Eren limfòcits de la pacient, de manera que no hi hauria problemes de rebuig. Aleshores van exposar aquests limfòcits a les proteïnes mutades que fabricava el tumor. La majoria de limfòcits no es donaven per enterats, però n’hi havia uns pocs que sí, que reaccionaven contra aquestes proteïnes. No contra totes. Un limfòcit en reconeixia alguna, un altre s’activava amb la següent, i així van seleccionar els pocs limfòcits que podien lluitar contra les cèl·lules tumorals.

Eren molt pocs, però al tub d’assaig els van tractar per fer que es multipliquessin una vegada i una altra fins que en van tenir prou com per administrar-los a la pacient. Quan va arribar el moment n’hi van administrar vuitanta mil milions de limfòcits. No és una xifra descomunal si parlem de cèl·lules, però tots estaven entrenats per atacar diferents proteïnes de les cèl·lules tumorals. I ha funcionat! El tumor es va reduir fins desaparèixer i la dona porta més de vint mesos lliure de malaltia.

Caldrà anar seguint com progressa, però aquest ha sigut un pas important per lluitar contra el càncer. Com passa amb una malaltia tant amplia i variada, segurament no servirà per tots els casos ni per tots els tipus de càncer, però no deixa de ser una nova estratègia que obra una porta d’esperança a casos ja molt avançats o que no responien als tractaments.

Aquesta estratègia ja s’havia fet sevir en altres tipus de càncer, però semblava que en el de mama no funcionava. Ara ja s’ha vist que sí que es pot aplicar i a partir d’ara caldrà anar millorant i optimitzant el procés. Sigui com sigui, no deixa de ser una bona notícia i un pas més en la llarga marxa que anem fent per trobar la manera  d’aturar el càncer.

Superaliments…, vols dir?

dilluns, 4/06/2018

Això dels “superaliments” està cada vegada més de moda i les ultimes novetats queden ràpidament deixades de banda per fer lloc als nous que apareixen cada vegada amb més freqüència. Cal tenir present que aquesta definició de “superaliment” vol dir ben poca cosa més enllà d’una estratègia de màrqueting. L’únic que tenen en comú és que quan es parla d’ells sempre es fan servir repetidament paraules com “excel·lent” o “extraordinari”.

La llista de superaliments és llarga i no para de créixer. Des de les ja gairebé oblidades baies de goji, passant per algues com les espirul·lines, les llavors de chia, la quinoa i, la última novetat (per ara), la llet dels insectes, concretament d’un tipus de paneroles. Tots amb unes propietats extraordinàries i excel·lents, sigui per les proteïnes, pels antioxidants, o pels omega tres que portin a cabassos. En tot cas, les coses de sempre no serveixen. Tomàquets, pomes, llenties o carxofes no entren a la llista. Es veu que els nostres avantpassats van ser incapaços de popularitzar ni un superaliment entre tot el que tenien a disposició i els descobridors d’Amèrica van portar a Europa de tot menys superaliments.

Tot plegat no és cap novetat i des de temps immemorables els humans hem buscat propietats màgiques en els aliments. Com qualsevol cosa màgica, havien de ser aliments inusuals i poc coneguts. Un de clàssic pels nostres avis i que torna a posar-se de moda ocasionalment era la gelea reial. Si és el que es fa servir per alimentar l’abella reina deu ser molt bo, no?

El que no falta mai tampoc és un seguit de referències al contingut en “coses”. Proteïnes, aminoàcids essencials, vitamines, minerals o oligoelements. No s’acostuma a entrar massa en detalls i només et diuen que en tenen molts (o que és una font excel·lent). Seria més pràctic posar unes taules comparatives, per veure si realment hi ha tanta diferència amb altres aliments més convencionals, però en realitat la majoria no volem una informació detallada. Només volem sentir que estem menjant alguna cosa especial que ens farà sentir super-bé.

El vocabulari científic associat als aliments també va per modes. Ara toca parlar d’antioxidants com paradigma de la salut. En altres temps l’argument suposadament científic era diferent i ara no tindria gaire sortida. A principis del segle passat era freqüent presumir de la radioactivitat de les aigües. La radioactivitat és una font d’energia, de manera que si prenies aigua molt radioactiva estaries ingerint molta energia i et sentiries super-fort. Amb els anys, però, va quedar clar que l’energia de la radioactivitat era més aviat poc recomanable i el contingut radioactiu de les aigües va desaparèixer de les etiquetes.

Ep! La radioactivitat segueix sent-hi. Simplement el que mesuraven era la quantitat natural de radiacions que resulta ser tant baixa que no té cap efecte, ni bo ni dolent. Però aquest era un detall que la gent ignorava. Només veien que tenia tanta radioactivitat expressada en unitats més o menys imaginatives i que allò havia de ser bo per força. Una actitud no gaire diferent de la d’avui en dia en la que considerem que si un aliment conté omega tres ha de ser saludable malgrat que poca gent sap exactament que és un omega tres i en la que mai s’esmenten els inconvenients de l’excés d’antioxidants.

Potser arriba l’hora de començar a pensar en supercombinacions de superaliments. Que tal un batut (natural, ecològic, bio i de proximitat) de quinoa amb maca i germinat d’ordi, amorosit amb llet de girafa i un cruixent de baies de goji endolcides amb nabius? Segur que és excel·lent per moltes coses!

De totes maneres, que voleu que us digui? El meu superaliment preferit és el gaspatxo de tota la vida. Una obra mestra de la gastronomia i la nutrició. Tomàquets, pebrots, cogombres, oli d’oliva, una mica de vinagre, molta aigua i una mica de pa… No calen productes exòtics i és, aquest sí, excel·lent per les tardes caloroses d’estiu en les que l’últim que m’interessa és el contingut en aminoàcids essencials. I és que els nostres avis en sabien molt i no estaven per romanços.