Super-Saturn!

dimarts , 15/03/2016

De Saturn no cal dir gran cosa perquè és, potser, el planeta més conegut. Els seus anells el fan inconfusible i ha esdevingut una mena de joia de la corona del sistema solar. Quan Galileu va enfocar el seu primitiu telescopi cap a Saturn i va veure els anells no va saber interpretar el que estava observant. Primer va pensar que eren dues llunes simètriques a banda i banda del planeta i no va ser fins anys després que van entendre que es tractava d’un sistema d’anells.

Durant un temps es va pensar que Saturn era una anomalia ja que era l’únic planeta conegut amb anells al seu voltant. Però amb el temps vam veure que Urà també tenia anells. Molt més petits i difícils de veure que els de Saturn, però hi eren. Després va ser Júpiter el que va mostrar els seus anells, encara més febles. I finalment Neptú va resultar que també tenia un anell incomplert. De fet, fins i tot un gran asteroide (Chariklo) disposa d’un sistema d’anells, de manera que no es tracta d’un fenomen tan excepcional.

Quan va quedar clar que la presència d’anells és més habitual del que pensàvem, només era qüestió de temps trobar exoplanetes que també tinguessin anells al seu voltant. Encara no els podem veure directament, però amb una mica de sort podem mesurar l’efecte dels anells ocultant la llum de la estrella. I això és el que va passar amb l’exoplaneta J1407b. Un planeta gegant, de fet quasi és una nana marró, que orbita J1407, una estrella similar al Sol a la constel·lació del Centaure.

El que no s’esperaven els astrònoms era les dimensions del sistema d’anells de J1407b. Al seu costat, l’esplendor de Saturn queda en un no-res ja que els anells de J1407b són dues centes vegades més grans. Son tan immensos que si Saturn tingués uns anells similars, els podríem veure a ull nu des de la Terra.

Per fer-nos una idea, quan els van detectar va ser per les pujades i baixades en la llum de l’estrella a mida que el planeta i els seus anells passaven per davant. Aquests fenòmens d’ocultació duren unes quantes hores, o potser dies. En el cas de J1407b va durar gairebé dos mesos!

En realitat el sistema J1407 és força jove, de manera que no sembla que es tracti d’un planeta amb el sistema d’anells ben establert, com Saturn. És més probable que el que hem detectat sigui un dels estadis en els que s’estan formant les llunes del planeta. Amb el pas del temps les partícules de molts dels anells s’aniran agrupant i com més grans es facin, més atracció exerciran sobre altres partícules fins que es formin els satèl·lits i quedin les restes dels anells.

Sigui com sigui, si un dia fabriquen un telescopi prou potent com per obtenir imatges d’exoplanetes, ja se cap a on el dirigiria d’entrada. Hi ha espectacles que mereixen ser admirats tan aviat com sigui possible.

Cinc anys de Fukushima; trenta de Txernòbil

dilluns, 14/03/2016

Han passat cinc anys des de l’accident de la planta nuclear de Fukushima i la situació sobre el terreny segueix sent molt complicada. Les més de cent mil persones evacuades, encara no poden ni somiar en tornar a casa seva. En alguns indrets probablement passarà un parell de generacions abans no puguin tornar. I pel que fa a la pròpia central, cinc anys després encara no es pot entrar a l’interior i segueixen abocant aigua per mantenir el nucli de la centrar fred. El motiu és que el combustible nuclear que hi havia ha generat tants productes emissors de radiacions, que escalfen de manera tremenda la zona.

Com que ningú pot entrar dins per causa de l’altíssima radicació, han intentat fer-ho amb robots. Sense èxit. La radiació també fregeix els circuits dels aparells electrònics i tots els robots que han entrat s’han quedat a dins, inutilitzats. Ara com ara, l’únic que poden fer és seguir refredant a base d’avocar-hi aigua. Però això genera un altre problema. L’aigua no desapareix, torna a sortir i ,en fer-ho, arrossega en suspensió part del material radioactiu de l’interior. Aquesta aigua contaminada cal tractar-la i emmagatzemar-la per evitar que arribi al mar i afegeixi més contaminació radioactiva al medi ambient.

Inevitablement hi ha hagut fugues d’aquesta aigua contaminada amb Cesi134, Cesi137 i Estronci90. Aquests elements es poden trobar a l’aigua del mar a uns pocs quilòmetres de la central. Depenent de la distància, la concentració és més o menys alta, però el problema serà si comença a acumular-se al fitoplàncton. D’aquí anirà als peixos i tot seguit entrarà en la xarxa tròfica que acaba al plat dels consumidors. Mal rotllo!

El problema de la central de Fukushima es el característic de l’energia nuclear. Quan tot va bé és una font d’energia extraordinària. Però si hi ha un accident, els problemes agafen magnituds estratosfèriques. No tinc massa clar que incloguin aquests costos quan es presenta l’energia nuclear com més barata que les altres. Accidents sempre en poden haver. De fet, pensar que al món real no hi haurà accidents és una actitud absolutament infantil. Això no és exclusiu de l’energia nuclear. Hi ha hagut casos de trencament de preses de centrals hidroelèctriques que han causat milers de morts. Però en cap cas hi estan treballant per reparar el desastre quan ja han passat cinc, deu o trenta anys.

Fa més de trenta anys de l’accident de Txernòbil. Ja gairebé queda en l’oblit, però encara cal treballar per contenir la radiació de l’interior de la central. Poc després de l’accident es va construir un “sarcòfag” per mantenir aïllat i contingut a l’interior el material radioactiu que hi havia. Es va fabricar amb una durada prevista de vint-i-cinc anys. Uns anys que ja han passat i ara, com era d’esperar ja mostra senyals de deteriorament, de manera que cal fer-ne un altre que el substitueixi. Amb ajuda internacional es va obtenir el finançament per començar els treballs durant la dècada passada i s’espera que el nou sarcòfag estigui completat l’any que ve.

Un accident l’any 1986 a Txernòbil i encara tenim mal de caps per contenir els seus efectes. Aquells que, mentre la fabricaven, asseguraven que era segura i que no calia patir deuen ser morts fa temps, però les següents generacions continuen amb el problema. Fa cinc anys del tsunami de Fukushima i encara hi ha problemes simplement per gestionar l’aigua contaminada emprada per refredar la central. Tot plegat deixa bastant clar que tenim un problema amb l’energia nuclear. Sabem generar-la, però encara no disposem de la capacitat tecnològica per fer front als residus ni als accidents. Apostar per ella no sembla una estratègia assenyada.

Qui és el responsable de la meva salut?

divendres, 11/03/2016

La salut és un dels bens més preuats, el dret a la salut és un dels principals drets humans i buscar maneres de mantenir-la o de recuperar-la és un dels principals focus de recerca de la humanitat. Des de sempre hem lluitat per la salut , però de vegades cal fer-se algunes preguntes que porten a camins incòmodes.

Qui és el responsable final de la meva salut? Jo mateix? El metge? El sistema nacional de salut? La societat en general? El Déu en el que cregui?

La OMS afirma que “gaudir del grau màxim de salut que es pot aconseguir és un dels drets fonamentals de tot ésser humà”. Això comporta, d’una banda, el dret de les persones de controlar la seva salut i el seu cos sense ingerències. I d’altra, el dret d’accés a un sistema de protecció de la salut que ofereixi a totes les persones les mateixes oportunitats de gaudir del grau màxim de salut que es pugui assolir.

Per descomptat, posar en pràctica els drets és un dels temes pendents que té la humanitat en general, però ara voldria centrar-me en el primer punt. Tenim dret a controlar la nostra salut i el nostre cos. Entenc que, a més del dret, també és la nostra responsabilitat. Potser soc de la vella escola però es que sempre entenc els drets units a responsabilitats. De manera que la nostra salut és, primer que res, responsabilitat nostra.

Això comporta un problema ja que la majoria no tenim coneixements de medicina suficients per prendre segons quines decisions sobre la nostra salut. Això no vol dir que siguem ignorants del tot i algunes coses sí que les hauríem de tenim clares. Per exemple, si decidim fumar, no podem al·legar que ignorem que és perjudicial per la nostra salut. Però altres coses no les podem saber. Hem de triar un tipus de medicament o un altre? Una teràpia o una de diferent? Cirurgia o tractament conservador? Colonoscòpia o càpsula colónica? La sort de viure en una societat desenvolupada és que podem fer confiança als entesos amb l’esperança que ens donaran informació fiable sobre el que és convenient.

Aleshores el problema és triar els entesos. Una altra tria per la que, potser, no tenim prou informació. O potser es que de vegades hi ha massa informació (o massa dades) sense filtrar i acabem en un mar de confusió. Però això no treu que la responsabilitat de la nostra salut segueix sent nostra. Si decidim posar-nos en mans d’un terapeuta que aplica les tècniques de l’antic Egipte faraònic, és la nostra decisió i n’hem d’assumir el risc i les conseqüències.

Aquests dies, amb la posada en el punt de mira mediàtic de la homeopatia hi ha qui ha descobert, amb sorpresa, que no era una teràpia basada en prendre productes naturals i que la manera de preparar els productes era bastant més rebuscada del que tenien en ment. Un problema de percepció que apareix en moltes pseudomedicines. Tothom és lliure de fer servir el tipus de tractament que estimi més convenient, però cal fer-ho ben informat. Sense una bona i correcta informació, la llibertat per triar queda en un grapat de boniques paraules que perden tot el seu valor. Però això també és una mica conflictiu. Un és responsable de les fonts d’informació que tria, però la comunitat mèdica i científica també tenen la responsabilitat d’oferir aquesta informació, de manera clara i entenedora.

I en aquest aspecte la cosa queda una mica confosa. La informació ja hi és per tothom qui la vulgui buscar. El que passa és que pot quedar oculta per una allau de propaganda de pseudoteràpies mogudes més per les modes i interessos de tota mena. Un metge pot argumentar que la seva feina, a més d’intentar curar als pacients, és donar informació, però no iniciar croades contra els infinits disbarats que es poden trobar per la xarxa. De manera que, al final, tornem al punt de partida. Cadascú és responsable de la seva salut i triar en mans de qui la poses és una manera d’exercir aquesta responsabilitat.

La predicció de Darwin

dijous, 10/03/2016

Una de les principals virtuts de les teories científiques és que permeten fer prediccions de com han de ser les coses. Probablement no disposem de totes les dades, però la teoria és un marc general que ens permet intuir les que falten i pressuposar com han de ser. Hi havia teories que preveien que havia d’existir el bosó de Higgs o les ones gravitatòries. Trobar coses previstes en una teoria és una de les millors confirmacions que pot rebre.

Precisament un dels retrets que es fa ocasionalment a la teoria de l’evolució és que no permet predir com aniran les coses. Que simplement és una descripció del que se suposa que ha passat i prou. Aquesta és una opinió molt esbiaixada, però a més es completament errònia en un sentit. La teoria de l’evolució sí que va permetre predir la existència d’organismes abans que es descobrissin.

Això ja ho va fer el mateix Charles Darwin a partir d’un exemplar d’orquídia que li van enviar l’any 1862. Darwin era entès en orquídies i un dels seus llibres es titulava precisament “La fecundació de les orquídies” (De vegades sembla que Darwin només hagués escrit l’Origen de les espècies!). La gràcia de les orquídies és la forma que adopta la flor per atreure als insectes que l’han de pol·linitzar. I a l’inrevés, la manera com els insectes en qüestió s’adapten a les característiques de la orquídia preferida.

Però la que va rebre aquell dia en Darwin era una flor sorprenent. Era una Angraecum sesquipedalia que presentava un nectari (la zona de la flor on hi ha el nèctar) extraordinàriament llarg. Era tan prim i llarg que cap insecte conegut podia arribar fins al nèctar d’aquella flor. En una carta va escriure “Acabo de rebre una caixa de part del senyor Bateman plena de la sorprenent Angraecum sesquipedalia amb un nectari d’un peu de llarg. Déu sabrà quin insecte el pot xuclar”.

Passada la sorpresa inicial va aplicar la seva teoria i la seva conclusió la va plasmar al llibre de la fecundació de les orquídies on va deixar escrit que “…a Madagascar hi ha d’haver arnes amb probòscides capaços d’estendre’s una llargada d’entre 10 i 11 polzades…”. D’acord amb la seva teoria, els insectes i les orquídies anaven evolucionant en paral·lel i s’anaven adaptant l’un a l’altre. Si no anava errat, havia d’existir l’insecte que tingués la capacitat d’arribar fins aquell nèctar.

Arnes amb probòscides prou llargues es coneixien a l’Àfrica, però aquella orquídia estava a Madagascar, de manera que havia de ser un insecte de la illa. Finalment, l’any 1903 hi van descobrir una població de l’arna Xanthopan morganii que tenia una probòscide de trenta centímetres (les 10 polzades que deia en Darwin). Com que era una subespècie endèmica de la illa i Darwin havia predit la seva existència la van batejar amb el nom de Xanthopan morganii praedicta. Havien passat quaranta anys des que Darwin va deduir que havia d’existir un insecte amb aquelles característiques.

Quaranta anys semblen molt, però això depèn de les teories. Per les ones gravitacionals d’Einstein van caldre cent anys. Ja es diu que la paciència és la mare de la ciència.

Zika i microcefàlia. Primeres dades

dimecres, 9/03/2016

El brot del virus Zika continua estenent-se i poc a poc anem aprenent més coses sobre el virus i la seva manera d’actuar. El tema que més inquieta és, naturalment, el lligam de la infecció amb els casos de microcefàlia en nadons. Primer van ser únicament dades epidemiològiques que indicaven que allà on arribava el Zika, augmenten els casos de naixements amb microcefàlia. Les dades eren discutibles en els detalls, però no en la tendència. Però amb això no n’hi havia prou. Calia esbrinar que feia estrictament el virus que causava aquesta malformació.

Doncs aquests dies han publicat un parell de treballs que ofereixen una mica de llum. Els dos estudis s’han fet in vitro, és a dir, amb cultius de cèl·lules, de manera que només són un primer pas, però els resultats semblen aclaridors.

En el primer van agafar cèl·lules mare i les van fer créixer en unes condicions en les que es transformen en unes cèl·lules immadures del cervell anomenades “cèl·lules progenitores neuronals corticals”, que són com les cèl·lules mare de les neurones de l’escorça del cervell. Aleshores van afegir partícules del virus Zika al cultiu i van veure que aquestes cèl·lules mare neuronals eren ràpidament infectades. Una facilitat per infectar que no trobaven amb altres tipus de cèl·lules ja que mentre que el 85% de les neurones eren infectades, en el cas de cèl·lules del ronyó, el virus només aconseguia infectar-ne el 10%. I si ja eren neurones enlloc de cèl·lules mare neuronals tampoc les infectava amb gaire eficiència.

Però el virus no mata aquestes cèl·lules mare neuronals. Simplement fa que deixin de créixer i dividir-se i les fa servir com a fàbrica de més virus. És important ja que si les cèl·lules mare que donaran lloc al cervell aturen la seva proliferació, això podria explicar la microcefàlia.

Un resultat similar han tingut amb un altre tipus d’experiment. En aquet cas han fet servir un tipus de cultiu una mica més sofisticat anomenat “neurosferes”. Les cèl·lules mare creien en 3D, de manera que agafen estructures similars a mini-cervells en desenvolupament. Aquests organoides també van ser infectats amb el virus zika i van veure que la majoria morien i les que sobrevivien també deixaven de créixer.

Els detalls experimentals són diferents, però en les dos casos es troba el mateix patró. Les cèl·lules mare del cervell, les que s’han de multiplicar per anar generant les estructures de l’òrgan, deixen de créixer quan són infectades pel virus. Si això també passa en els embrions entendríem perquè el cervell no es forma correctament.

Queden més coses per entendre. La majoria de virus tenen molts problemes per travessar la placenta, però sembla que el zika ha trobat la manera de fer-ho. Aquest probablement sigui un dels punts més interessants per torbar un tractament. Quan el virus arriba a les neurones del fetus pot ser molt difícil combatre’l. En canvi si torbem la manera d’evitar que passi de la sang materna a la fetal, posant-hi alguna barrera en la placenta, ja no arribaria a infectar. Per això cal saber primer com s’ho fa, on s’uneix, com es transporta, a través de la placenta.

De moment el que podem combatre, més o menys, en la presència del mosquit Aedes aegypti que el transporta. Però confiem en que el front de lluita de la recerca ens doni noves eines com més aviat millor.

L’illa màgica de Tità

dimarts , 8/03/2016

Ligeia Mare és el segon llac més gran de Tità, el fascinant satèl·lit de Saturn. No és un llac d’aigua sinó de metà i això permet que es mantingui en estat líquid malgrat els cent vuitanta graus sota zero que hi ha a la superfície. Des de fa uns quants anys tenim la sonda Cassini orbitant saturn, de manera que de tant en tant passa pel costat de Tità i podem fer-hi ullades cada vegada més precises.

Mica a mica hem anat cartografiant aquest extraordinari indret del sistema solar i no para de donar sorpreses. Primer va ser l’absència d’onades a la superfície dels llacs de Tità. Amb això hem pogut calcular la força dels vents que hi ha, tot i que potser a mida que les estacions avancin la cosa vagi canviant. També hem pogut detectar rius que avoquen als mars. I és que Tità te un cicle similar al de l’aigua de la Terra, però amb hidrocarburs com l’età i el metà enlloc d’aigua.

Però no hi ha res com un bon misteri per excitar la curiositat. I un bon misteri és precisament el que tenim a una de les illes que hi ha prop de la costa de Ligeia. Li diuen la “Illa màgica” i és una illa que apareix i desapareix amb el temps. La van detectar en fotos obtingudes per la Cassini el 10 de Juliol del 2013. Era estrany, perquè en fotografies anteriors no hi era. Però el cas és que quan la nau va tornar a passar per allà, el 26 de juliol, havia tornat a desaparèixer. De nou es va detectar l’any 2014, i de nou havia desaparegut el 2015.

L’ideal seria fer el seguiment diari i anar fent fotografies molt més freqüents, però només hi tenim una nau allà i les lleis de la física determinen el que pot i el que no pot fer. L’any 2017 farà la seva última passada per Tità abans d’enllestir definitivament la missió. Hi haurà illa aleshores? Ja ho veurem.

En realitat, els nois de la NASA no creuen que sigui realment una illa. És alguna cosa que apareix a l’extrem d’un entrant de terra i que pot ser moltes altres coses. Alguna cosa semblant a un iceberg, afloraments de gas que provinguin de les profunditats de Ligeria o simplement zones amb més onades que es veuen diferent a les imatges. A mida que Saturn s’acosta a l’estiu, l’activitat del vent i les onades als mars de Tità seran més intensos.

Sigui el que sigui, no hi ha dubte que Tità és un dels indrets més interessants del sistema solar i un dels objectius principals per anar a explorar. Per això un dels programes que te la NASA en preparació és el de la “Exploració dels Mons Oceànics”. Un projecte per buscar vida en els oceans de, com a mínim Europa, Encèlad i Tità. Al 2019 veurem si finalment el programa tira endavant. Jo ja creuo els dits.

Glifosat; hem de patir pel shikimat?

dilluns, 7/03/2016

La fenilalanina és un dels aminoàcids considerats essencials. Això vol dir que no el podem fabricar i que necessitem incloure’l en la dieta. Relacionat amb ell hi ha la tirosina, que no es considera estrictament essencial ja que el nostre cos sí que la pot fabricar, però només a partir de la fenilalanina. Com que les plantes sí que el fabriquen, resulta que necessitem alimentar-nos de plantes o d’animals que han menjat plantes, per incorporar aquest aminoàcid i poder fabricar proteïnes.

El motiu pel que no el podem fabricar és que els animals no disposem d’una ruta metabòlica que sí que tenen les plantes. La coneguda com a via de l’àcid shikímic (o via del shikimat). Aquest nom tan curiós és degut a que un dels productes centrals d’aquesta via, l’àcid shikímic, es va purificar per primera vegada a partir de la flor japonesa shikimi (Illicium anisatum).

Les plantes tenen un metabolisme molt més complex que els animals i disposen de rutes bioquímiques que nosaltres ni somiem. Entre elles, la del shikimat, que els permet fabricar tirosina i fenilalanina, entre un grapat enorme d’altres compostos com tanins, lignans, alcaloides, flavonoides i molts, moltíssims més components.

Quin interès té aquesta via? Doncs molts, però un d’actualitat és que és la diana on actua un conegut herbicida. El glifosat. La moda actual és dir pestes del glifosat i si vols ser políticament correcte has de criticar-lo i substituir-lo per qualsevol altre ja que tothom sap que és molt tòxic i que la OMS l’ha classificat com cancerigen. A més, el fabrica Monsanto, i amb això ja n’hi ha prou per condemnar-lo.

Curiosament, molt poca gent sap que fa exactament el glifosat, quin grau de toxicitat presenta realment, quant de temps es queda al medi ambient i qui el fabrica en realitat. Per descomptat, pocs es prenen la molèstia de buscar informació detallada.

La gràcia del glifosat és que bloqueja un enzim de la via del shikimat. Concretament la 5-enolpiruvilshikimat-3-fosfat sintasa. El raonament és que mata les plantes però, en principi, als animals no ens afecta ja que no tenim la via del shikimat. Només t’has d’amoïnar pel glifosat si tens la 5-enolpiruvilshikimat-3-fosfat sintasa. No estaria malament ja que si fos així et podries fabricar la teva pròpia fenilalanina. La mala notícia és que series un vegetal i això és avorrit. Sempre és millor el sexe que la pol·linització.

Ep! Però he dit que no t’has d’amoïnar en principi. I és que no hi ha res que no sigui tòxic a les dosis adequades. Per tant, cal saber quina quantitat de glifosat és la que ens intoxicaria. Per mesurar-ho es fa servir la dosi letal 50 (DL50) que, simplificant una mica, es la quantitat que mata la meitat dels ratolins als que els hi donem. En el cas del glifosat és de 4 grams per quilo d’animal. Això és molt? Per comparar, la DL50 de la sal és de 3 grams per quilo, i la de la vitamina A és de 2 grams per quilo. Hi ha hagut casos d’intoxicacions fatals per glifosat, però eren casos d’intents de suïcidi que s’havien pres quasi un quart de litre d’herbicida! De manera que, en general es considerava segur pels animals.

Però ara la OMS l’ha situat en la categoria 2A (probable cancerigen) i això ha fet saltar totes les alarmes. Per descomptat s’acostuma a  passar per alt la paraula “probable” i tampoc s’esmenta gaire la quantitat necessària per causar càncer. La llista 2A és interessant perquè té molts productes químics amb noms inquietants, però també coses rutinàries com “treballar en una barberia”, “prendre mate calent”, “la manufactura d’objectes i contenidors de vidre” o les “Jornades laborals que alterin el ritme circadiari”. Coses que si pots les has d’evitar i en tot cas, tenir en les menors quantitats possibles. El glifosat és tan cancerigen com la feina dels barbers? Doncs el que diu la OMS és que els dos probablement ho són.

Finalment, que el fa Montsanto… sí i no. Tenien la patent, però va caducar fa setze anys i ara ja el fabrica tothom qui vol.

Amb tot això vull defensar el glifosat? Doncs tampoc és això, no ens confonguem. Simplement em cansen les proclames enceses, i sovint poc informades, sobre els apocalipsis que estan a punt de caure per fer servir un herbicida que, en realitat, fa més de quaranta anys que s’aplica i que ha donat menys problemes que molts altres. Fer servir herbicides, sempre donarà problemes, però és un mal que hem d’assumir si volem tenir aliment per set mil milions de persones. A més, els herbicides que es posen com a substitut no son millors i si compares les DL50 t’adones que de vegades poden ser pitjors.

El teorema enorme i el futur de la ciència

divendres, 4/03/2016

Les matemàtiques tenen una certa tendència als extrems. Amaguen conceptes intel·lectuals d’una bellesa extraordinària junt amb processos que són un maldecap avorrit i incomprensible. De jove les considerava el paradigma de les temàtiques àrides però quan, anys després, vaig entreveure el que exploraven en realitat vaig penedir-me de no haver-hi entrat amb millor disposició o guiat per mestres més eficients.

Una de les coses que tenen els matemàtics que ens fan enveja a la resta de científics son les seves demostracions. Com que sempre poden aparèixer noves dades amb les que no hi comptàvem, en cap camp de la ciència es pot donar res per definitiu. En cap excepte les matemàtiques. Una demostració matemàtica és inapel·lable.

Algunes són ben elegants, boniques, intuïtives i fins i tot divertides. Contra tot pronòstic, descobrir demostracions del teorema de Pitàgores pot ser divertit (paraula!). Però, seguint amb l’ambivalència de les matemàtiques, hi ha algunes demostracions són tot el contrari. I entre aquestes destaca la demostració del “Teorema de classificació de grups simples”.

El fet que aparegui la paraula “simples” en l’enunciat és enganyós. La seva demostració matemàtica ocupa més de quinze mil pàgines escrites per més de cent matemàtics i repartides en més de cinc-cents articles. Amb aquestes xifres s’entén el malnom d’aquest teorema. L’anomenen el “Teorema enorme”.

En matemàtiques, un grup és un conjunt d’elements i una operació que permet combinar-los. Dit així no s’entén gaire, però si pensem en el cub de Rubik ho veiem més clar. Els seus elements i totes les manipulacions que els podem fer formen un grup. El teorema intenta fer una classificació de tots els grups possibles.

Però hi ha un problema amb aquesta demostració. Resulta que molt poques persones l’entenen. En part per les seves dimensions. Gairebé ningú es deu haver llegit (i entès) les quinze mil pàgines de text matemàtic. Alguns dels matemàtics que hi han treballat alerten que cal que una nova generació de matemàtics s’hi posi abans que ells morin. Sembla absurd però podríem trobar-nos amb una demostració feta als anys seixanta que ja ningú al món pot entendre en la seva globalitat.

I això, que pot ser més o menys una anècdota, podria ser un perill que amenaci la resta de ciències i del coneixement en general. A mida que anem sabent més i més coses, resulta més i més difícil abraçar gaires camps. La resposta va ser la especialització, de manera que cadascú és entès en el seu camp. Però fins i tot en això anem fent curt. Ara toca la super-especialització i arribem a l’absurd de trobar biòlegs moleculars que ho ignoren tot sobre les plantes, els ecosistemes o la nutrició. Físics quàntics que només recorden alguns conceptes molt bàsics de física de fluids o de acústica. I metges que ja no saben res de química, termodinàmica o estadística.

A més, la tendència no farà sinó empitjorar. Cada vegada hi ha més informació i cada vegada costa més incorporar-la i processar-la amb calma. Trobar-hi les implicacions en altres camps ja és una gesta heroica. Però molts grans avenços s’han fet precisament a les fronteres on diferents especialitats es troben. Aviat ens caldrà trobar una manera de pensar que estigui menys tancada en les especialitats.

No se quines utilitats tindrà el teorema enorme, però segurament seria una bona cosa que hi haguessin matemàtics disposats a transmetre-ho , no només a altes matemàtics sinó a la resta de científics. En un món ideal intentarien transmetre-ho a tothom que tingues una certa curiositat pel coneixement, però potser això ja es demanar molt…

Universitat i homeopatia

dijous, 3/03/2016

Ahir es va saber que la Universitat de Barcelona retira, cara al proper curs, el màster d’homeopatia que venia oferint. El títol correcte era “Postgrau en Homeopatia per a Farmacèutics / Màster de Medicina Homeopàtica”, però a partir del 2016-2017 ja serà història. A la nota que han publicat expliquen que és degut a que “el Sistema d’Acreditació Mèdica del Ministeri i les Comunitats Autònomes, a través del qual s’autoritzen cursos de formació mèdica contínua, ha retirat l’acreditació dels cursos d’homeopatia”. D’altra banda, a algun diari especificaven que la retirada era per “falta de base científica”. De fet, les dues explicacions no són incompatibles i el que resultava estrany i incòmode era la mateixa existència del curs.

Amb la homeopatia hi ha passions desfermades, però també un negoci suculent al darrera. Sospito que una cosa explica en part l’altra. Científicament la discussió és ben minsa; no hi ha proves que indiquin que funciona més enllà d’induir efecte placebo. Després hi ha les opinions personals, les estratègies de les multinacionals que la comercialitzen, les campanyes per fer creure a la gent que la homeopatia es basa en prendre productes naturals, la necessitat dels farmacèutics de fer quadrar la caixa a final de mes i l’interès d’algun ministeri en medicaments molt més econòmics que els habituals.

En realitat, tot això no és exclusiu de la homeopatia i són factors que apliquen a tots els medicaments. Per això, la discussió principal era en el factor científic. Hi ha dades que demostrin que la homeopatia funciona? Els fonaments teòrics diuen que no. Els arguments defensats pels homeòpates no resisteixen cap anàlisi científica mínimament seriosa. Si una molècula no hi és, no hi és i punt. No és un tema opinable sinó mesurable. Les lleis de similitud o de dinamització que van proposar fa segles sonen molt bé, però no resisteixen el pes de les proves. Eren assenyades al seu moment, però ara entenem molt millor la fisiologia, la química, la biologia, la patologia i fins i tot la física que hi ha al darrera. També hem desenvolupat eines estadístiques per mesurar si un medicament funciona o no. Eines pensades precisament per evitar enganyar-nos conscient o inconscientment. Podem seguir creient religiosament les opinions dels fundadors de la homeopatia, però aleshores hauríem d’ignorar tot el que hem aprés en els darrers cent anys en la resta de ciències. Hauríem de defensar que cal mesurar les coses però que si les mesures no coincideixen amb allò que ens agradaria, el que cal fer és ignorar les mesures. Una actitud molt difícil de justificar en una Universitat.

Podria ser que en un futur es demostrés que sí que funciona. Que acabem descobrint unes lleis de la natura que ara desconeixem i que expliquen la seva utilitat. També podria ser que la manera de mesurar les coses actualment fos incorrecta i amb noves eines ens adonéssim que estàvem equivocats. No és impossible i coses semblants ja han passat altres vegades en diferents camps de la ciència.

És veritat. És possible. I si tot això passés, la Universitat farà molt bé d’oferir aleshores cursos, màsters i graus d’homeopatia. Però ho haurà de fer aleshores i només aleshores. De moment, la seva feina és ensenyar allò que sabem, mostrar els límits del coneixement, instruir en com detectar errors i insistir en que cal aprendre d’aquests errors per poder empènyer aquests límits més enllà. Però cal fer-ho amb rigor. Fer cursos de temàtiques que no han passat el sedàs de les proves experimentals i que no tenen suport teòric és exactament l’oposat a l’esperit de la Universitat. Per ensenyar coses que s’han de creure sense necessitat d’evidències o a base d’ignorar les evidències en contra ja hi ha diferents religions per triar.

Llops i gossos

dimecres, 2/03/2016

Del gos (Canis lupus familiaris) diuen que és el millor amic de l’home que destaquen per la seva intel·ligència i fidelitat i que fan camí junt amb els humans des de fa milers i milers d’anys. Hi ha pocs dubtes sobre tot això. En canvi, l’origen del gos és menys clar. Malgrat que sempre diem que deriven de llops que es van anar adaptant a conviure amb els antics humans, la realitat és que no ho tenim gens clar com va anar tot això.

Probablement el principal escull per entendre l’origen dels gos modern és el pensar que van evolucionar a partir dels llops actuals (Canis lupus lupus). Resulta molt més probable que gossos i llops comparteixin un avantpassat comú ja extingit. Fins ara resultava complicat establi amb precisió en quin moment els gossos van començar a conviure amb els humans. Hi havia restes d’animals i humans enterrats al mateix indret en dates molt diferents i no estava clar si aquells animals eren llops o gossos o un entremig. Tampoc era evident si eren companys domesticats, preses capturades o ves a saber què.

El que sí que està clar és que la domesticació del gos va tenir lloc abans de l’agricultura. Això és comprensible ja que uns gossos ben ensinistrats serien un gran recurs per una societat de caçadors recol·lectors. Pels agricultors també tenen utilitat, però ja molt menor. Probablement per això trobem milers d’enterraments de gossos o compartits entre gossos i amos fa entre set mil i quinze mil anys, però a partir d’aleshores, amb les societats establertes com agricultors, el paper dels gossos decau clarament.

La genètica també ens ha permès veure per quin motiu tenim tant embolic a l’hora de trobar el punt de separació entre gossos i llops. Les dues espècies (subespècies) comparteixen més del 99 % de genoma, però sembla que les hibridacions han tingut lloc en els dos sentits, de manera que els llops han rebut gens de gos i a l’inrevés. Sembla que fa uns setze mil anys es van començar a separar el que ara coneixem com llops i gossos. Els llops primitius anteriors ja es van extingir, però entre les branques de gossos, llops, dingos i xacals hi va haver un cert grau d’intercanvi de gens durant prou temps com per tornar bojos als genetistes.

I pels detalls de com va anar la cosa, doncs també tenim grapats d’hipòtesis. Totes fonamentades en algunes dades però cap amb acceptació general. Potser els primitius humans van interessar-se pels llops per comptar amb ells a l’hora de caçar. Potser van ser els primitius llops els que van començar a seguir als humans per alimentar-se de les restes que aquests anaven deixant. Potser els humans capturaven cadells de llops i els mantenien lligats per menjar-se’ls o per rituals d’algun tipus. Potser en diferents indrets del planeta la domesticació va tenir lloc per motius diferents.

Sigui com sigui, al final aquells cànids es van adaptar a nosaltres (i també nosaltres a ells). Els humans vàrem anar triant els més obedient, els més forts, els més resistents, els més pacífics, els més peluts o els més pelats, segons necessitats i gustos. Així van anar sorgint les mil i una races de gossos que ara tenim. Segurament amb el temps acabarem per esbrinar com va anar la domesticació dels gossos, després de tot ell va ser el primer animal que vàrem domesticar. I és molt probable que al mateix temps anem descobrint alguns aspectes dels humans que desconeixíem.