Equipats per Mart

divendres, 30/05/2014

z2_final_0.png Fa unes setmanes es va anunciar la tria del que ha de ser el vestit dels astronautes que arribin a Mart (algun dia). La tria final es va fer per votació popular entre tres models finalistes. Per descomptat tots tres eren d’allò més futurista, però el guanyador, per amplia majoria, ha sigut el model “Z-2 Technology”.

Aquest Z-2 és l’evolució del primer disseny, el Z-1 (no s’hi maten amb els noms). Un equip que realment recordava molt al del protagonista de Toy Story, en Buzz Lightyear. En canvi el nou és… diferent. Les dues coses que potser sorprenen més és la manera com s’enfila per les espatlles i el guarniment fosforescent que porta a sobre. Un guarniment fet amb impressió 3D. Es veu que ara  tot ha de passar per una impressora 3D. Fins i tot els futurs vestits marcians.

Però més enllà de l’estètica, que pot variat notablement d’aquí a l’any en que realment els facin servir, hi ha característiques que han tingut molt en compte. L’equip és més rígid que els anteriors ja que pretenen que sigui més resistent i de més llarga durada. Els astronautes que van anar a la lluna hi passaven unes quantes hores, però els que es desplacin a Mart s’hi hauran d’estar com a mínim uns mesos. Els requeriments de resistència no son els mateixos.

Ara començaran a fer proves de resistència, viabilitat, comoditat i funcionalitat. No és un tema irrellevant ja que cal una roba que compleixi un grapat de requisits específics, però diferents dels que estem acostumats. Normalment imaginem els astronautes flotant per l’espai, però aquests equips no serveixen per missions espacials sinó que han de servir per moure’s per Mart. Això vol dir que no cal patir pels micrometeorits, les radiacions tremendes i les temperatures extremes de l’espai. En canvi, serà important el desgast per la pols, les roques i les condicions atmosfèriques marcianes. Per tant, caldrà comprovar-los en una atmosfera similar i per uns terrenys semblants. Per sort tot això resulta més senzill que no pas simular les condicions de l’espai exterior.

Reconec que gaire maco jo no el trobo, però les alternatives que es presentaven tampoc eren gaire diferents. Evidentment, l’estètica està al final de la llista de prioritats. Però no crec que calgui patir, perquè encara és a la fase de prototip i segur que experimentarà alguns canvis. En principi diuen que ja tindran alguns models fets aquesta tardor. Una mena de “Col·lecció tardor-hivern per vestits marcians” que serà interessant veure en acció.

Assaigs clínics; llums i ombres.

dijous, 29/05/2014

golden-pill.jpg En la lluita de la humanitat contra les malalties, els medicaments són les principals armes que podem fer servir. Inicialment eren productes obtinguts de la natura. Plantes medicinals, parts d’animals amb suposades o reals propietats terapèutiques es feien servir en totes les cultures. El problema és que la natura tant ofereix remeis com verins. Encara pitjor, gairebé sempre el mateix producte pot ser un remei o un verí segons les quantitats, la manera de preparar-ho o l’estat del pacient.

Això va causar moltes víctimes al llarg del temps, però mica a mica hem anat aprenent a fer millors medicaments, més efectius i amb menys efectes secundaris i també ens les hem empescat per trobar la manera de fer-los cada vegada més segurs. Per això primer es fa recerca en cultius cel·lulars, després es fa en animals d’experimentació i ara també en models bioinformàtics. Però abans o després toca fer-ho en persones. I en aquest punt sempre hi ha un risc.

Per això es van inventar els assaigs clínics. Els estudis que es fan administrant nous medicaments, primer a un grup petit de persones (normalment homes) sanes. Es tracta de detectar si hi ha algun efecte inesperat o alguna toxicitat imprevista. Tot seguit es prova en un grup reduït de pacients. Aquí s’intenta ajustar les dosis efectives i l’eficàcia real per tractar la malaltia. I si supera aquestes etapes, es fa un assaig amb molts més pacients, en les condicions normals d’ús i comparant-lo amb els medicaments que ja existeixen i també comparant amb placebos. Finalment, els pocs medicaments que superen totes les etapes segueixen sota control quan surten al mercat. És la fase de farmacovigilància per si encara se’ns hagués escapat algun efecte no desitjat.

Tot plegat és llarg, car i complex. Però no tenim cap altre sistema millor. Amb aquesta estratègia s’han avaluat la majoria de fàrmacs que tenim i cada dia s’intenta trobar fàrmacs nous i optimitzar la manera de prendre els coneguts. Si mireu les webs de hospitals i centres de recerca descobrireu quins estudis es fan i amb quins objectius. És força interessant, encara que només sigui per recordar que la lluita contra les malalties la seguim mantenint amb tota la intensitat.

Però resulta més complicat esbrinar que passa amb els assaigs clínics fets per les grans farmacèutiques. Quan el fàrmac funciona, tot és molt fàcil i ho anuncien amb grans titulars. Però si la cosa no surt com s’esperava, hi ha molts assaigs que queden a l’ombra. És comprensible ja que les empreses busquen publicitat positiva i eviten tant com poden la negativa. Segur que els fabricants de cotxes dissenyen molts models que no funcionen i no ho anuncien als quatre vents.

Però en temes de salut, i en ciència en general, els resultats negatius són tan importants com els positius. Si un medicament no funciona o té una toxicitat inesperada, ens cal saber-ho. Així ens estalviarem esforços inútils o no repetirem estudis que ja s’han fet i en els que no hauríem de perdre el temps. Altres vegades el que passa és que apareix un resultat inesperat. Si és bo, el laboratori pot triar guardar-s’ho per ells. Potser per evitar que un fàrmac nou espatlli el mercat que tenen amb el fàrmac vell. O potser per ocultar una complicació inesperada amb el nou producte. O potser… De motius en poden tenir molts i el raonament que fan és que si ells paguen l’estudi, les dades són seves i en fan el que volen. El mateix raonament que faria un fabricant de canonades d’aigua o de pasta de dents.

Els temes legals, econòmics i socials, sempre són complexos. En tot cas, si l’estudi s’ha fet amb part de finançament públic és més clar que han de publicar tots els resultats obtinguts, sense excuses. Una cosa que no sempre es fa. O que es fa en part i només publiquen, per exemple, els resultats que volien obtenir. Si el fàrmac és segur o si cura la malaltia que pretenien. Però si apareix un efecte nou i inesperat, fàcilment quedarà amagat.

En tot cas, parlem de salut, de persones, de pacients que s’han ofert voluntàries per participar en assaigs clínics amb intenció de millorar l’estat de la medicina i no els guanys de la farmacèutica, de metges que receptaran un medicament del que potser no tenen tota la informació. Per això es pot exigir que es facin públics tots els resultats de tots els estudis. Ara ja hi ha campanyes demanant-ho i algunes farmacèutiques comencen a moure fitxa. Són grans empreses i com totes, la distància entre el que es diu i el que es fa pot ser considerable, però quedar etiquetada com la empresa que oculta dades segurament no els interessa, de manera que aquestes campanyes encara tenen possibilitats d’èxit.

Així, si podem disposar de tota la informació, segurament les coses milloraran més ràpidament en el camp de la salut i del coneixement.

No tens collons!

dimecres, 28/05/2014

agalles.jpg Una de les coses divertides de veure pel·lícules i sèries en versió original és que et pots entretenir en descobrir diferents formes de dir el mateix concepte. Hi he pensat per culpa d’una expressió que l’havia sentit moltes vegades sense parar-hi gaire atenció, però que, en fer-ho, em va deixar uns dies desconcertat.

Per parlar de si algú té o no té valor es freqüent la referencia als testicles “No tens collons de fer-ho”,  o a formes que hi fan referencia, com “no hi ha pebrots” que en castellà podria ser “hazlo si tienes huevos” o en anglès “You don’t have the balls”. Collons, pilotes, pebrots, ous… El ventall d’expressions és ampli i la referència és raonable ja que en el tema del valor i la lluita, al menys en el sentit més primitiu del terme, la testosterona és un factor important i els testicles són la principal font de testosterona.

Però en castellà hi ha una expressió que no m’encaixava: “No tienes agallas!”. Les agalles em fan pensar en les brànquies dels peixos, i no hi veia cap relació amb el valor, els testicles o res que s’hi assemblés. No ho veia, fins que vaig recordar que la paraula agallas també té un altre sentit. Les agalles al món dels vegetals són unes formacions tumorals generades per les plantes en resposta a les agressions causades per altres organismes, siguin insectes, fongs, bacteris o virus.

I d’agalles, que també es diuen gales o cecidis, n’hi ha moltes que tenen forma de boletes que surten al tronc de l’arbre, o que pengen de les fulles. De manera que les agalles de l’expressió tornen a fer referencia a estructures que per la forma, i amb una mica d’imaginació, recorden als testicles i recupera el sentit habitual.

Podria semblar que són creixements de cèl·lules sense més, però en realitat són estructures molt complexes i organitzades que es generen per culpa d’un intercanvi de senyals entre l’organisme que les indueix i l a planta afectada. De fet, hi ha insectes que per pondre els ous fan que l’arbre generi agalles on els dipositaran. Així, les larves disposaran d’aliment i protecció a l’interior de l’agalla.

Per això hi ha un cert dubte si parlar d’una relació parasitària o simbiòtica. Qui en surt guanyant només és l’insecte, però l’arbre no sembla que en surti massa perjudicat. Sigui com sigui, les agalles resulten extraordinàriament variades i específiques. Cada combinació de planta i insecte, o fong o el que sigui, genera una agalla característica.

Des del punt de vista vegetal són un dels sistemes de defensa de les plantes. Si hi ha una agressió, millor generar un creixement de les cèl·lules que envolti i contingui la zona danyada. Una manera de limitar els danys amb una estructura similar a un tumor. Els vegetals no tenen un sistema immunitari com els animals, però tampoc s’estan de braços creuats enfront les agressions d’altres organismes.

Antigament es feien servir per aplicacions medicinals o per fer coses com tinta o productes que necessitessin tanins i altres compostos que en les agalles estan molt concertats. Altra cosa és el mal que poden fer als conreus. Hi ha plagues que no maten als vegetals però els indueixen agalles i la collita queda feta malbé.

En tot cas, no deixen de ser unes estructures ben curioses, sobretot pel seu origen ja que només es formen per la interacció entre dos organismes ben diferents i amb uns mecanismes bioquímics implicats d’una gran complexitat. Cal tenir agalles per dedicar-se a estudiar les agalles!

Ecologia política

dimarts , 27/05/2014

eleccions2014.jpg Després de qualsevol tipus d’eleccions, tothom surt a dir que els seus han guanyat. De vegades és evident i de vegades cal posar-hi molta (però molta) imaginació. En tot cas, sempre es pot fer la interpretació que més convingui. Encara que de vegades fa gràcia i altres vegades posa dels nervis, no deixa de ser part del joc electoral. Però aquest any el panorama polític s’ha mogut tant que permet moltes més aproximacions. I, potser per deformació professional, a mi m’han vingut al cap un grapat de similituds amb els ecosistemes. Només són metafòriques i tampoc es poden estirar massa, però algunes semblen molt evidents.

Bàsicament el que està passant és que l’ecosistema on viuen i creixen els partits polítics (és a dir l’ambient social) s’ha modificat radicalment en poc temps. El que aquí va representar la sentència del constitucional és força similar al que va representar la caiguda del meteorit que va generar el cràter de Chicxulub fa uns seixanta cinc milions d’anys. Un esdeveniment que va canviar les condicions del medi ambient de manera sobtada i radical.

Fins aleshores els dinosaures eren els amos del planeta pel que fa al regne animal. Ocupaven tots els nínxols ecològics i havien tingut molts milions d’anys per adaptar-se als diferents terrenys, de manera que ningú podia competir amb ells. Hi havia altres organismes, però vivien a l’ombra dels dinos. En el mapa polític serien els grans partits que dominaven el panorama. PP i PSOE a Espanya i aquí PSC i CiU. La resta serien l’equivalent als rèptils, insectes i els petits mamífers. Existien, però pintaven poc en l’esquema general de les coses.

Ah! Però després de l’impacte del meteorit, l’ambient es va alterar i aleshores va caldre establir noves estratègies per sobreviure. La majoria dels dinosaures no van tenir la capacitat d’adaptar-se a les noves condicions. Havien de viure amb menys menjar, amb més fred, amb massa calor o amb el que fos. Però no ho van aconseguir probablement perquè van seguir fent el que havia funcionat durant milions d’anys i van ser incapaços d’adaptar-se. Una incapacitat que els va portar a l’extinció. És el preu de ser l’amo del tinglado massa temps. Es perd inevitablement la capacitat de canviar i segueixes fent allò que abans funcionava però que ja no serveix. Un dinosaure té excusa, però en un polític és bastant penós. Per això, la majoria dels dinosaures (PP i PSOE/PSC) estan ben fumuts. Cal dir que això d’evolucionar quan estàs ben adaptat no és gens fàcil i costa molt temps i esforços. A més, de dinosaures n’hi havia molts i, encara que fos només per inèrcia, encara van sobreviure molts milions d’anys després del cataclisme. Als partits els passa una cosa semblant. Les inèrcies socials existeixen i costen de modificar.

Altres dinosaures van tenir la sort de poder-se adaptar. Van haver de modificar la seva manera de ser i deixar part del seu passat enrere, però això els va permetre sobreviure amb un èxit raonable. Ja no són els grans dominadors, però al menys avui encara estan entre nosaltres i els diem ocells. Quan veig als nois de CiU, penso en els canvis de alguns dinosaures fins a ocells.

Altres animals que estaven en la perifèria de l’ecosistema van trobar que, sobtadament, les noves condicions els eren ideals per funcionar de manera més eficient. Els mamífers havien evolucionat a partir d’alguns rèptils i, tal com passava amb ERC, amb prou feina sobrevivien. Els dinos ocupaven tot el terreny i fins i tot sense els dinos, no acabaven de trobar la manera de prosperar en l’antic ecosistema. Però a partir del meteorit, les característiques que tenien els mamífers, junt amb la decadència dels dinos va representar una oportunitat que no van desaprofitar.

Ara el planeta està dominat per mamífers i ocells. Mentre que dels orgullosos dinosaures només en queda el record. Altres animals que ja hi eren van seguir existint, però sense acabar d’explotar al màxim les seves capacitats. Partits com ICV tenen una provada capacitat de supervivència, similar a la dels rèptils. Poden resistir en quasi qualsevol condició, però per algun motiu mai acaben de fer-se els amos del lloc.

Altres partits ja em costa més de buscar metàfores. En el cas de C’s, no puc deixar de pensar en espècies invasores que s’esforcen en extingir als habitants originals d’un ecosistema. Com els conills que van portar a Australià els colons. Els qui volien convertir Austràlia en una extensió de la llunyana Anglaterra ho veien amb bons ulls, mentre que pels que valoraven la fauna autòctona marsupial, els conills són una plaga.

Per descomptat, tot és metafòric i només un joc i com a tal s’ha de prendre. Segur que tothom pot trobar les similituds que més li plagui i en cada cas seran diferents i totes igualment vàlides. En tot cas, sembla clar que la autèntica jornada de reflexió hauria de ser la posterior a les eleccions.

El salt de les mantes

dilluns, 26/05/2014

En ocasions, les xarxes permeten trobar petites joies que t’obren la porta a un món desconegut. A mi m’ha passat amb un vídeo on podem veure una mola de mantes (Mobula mobular), que d’entrada havia confós amb mantes gegants gegants (Manta birostris), i que en tot cas m’ha tingut bocabadat durant els dos minuts que dura. En primer lloc per la immensa quantitat d’exemplars que van plegats. Per algun motiu m’imaginava que les mantes eren animals més aviat solitaris. En realitat m’estava fent un embolic entre diferents espècies de mantes. Les gegants (o manta-raïes) sí que són solitàries.

I l’altre fet sorprenent són els salts que fan. La manera com mouen les aletes potser per mirar de mantenir-se uns instants més a l’aire o potser simplement per seguir amb el moviment que fan sota l’aigua. En tot cas, veure aquests magnífics animals saltant per sobre les onades resulta fascinant.

Aleshores busco una mica d’informació i descobreixo que es tracta d’uns animals força desconeguts. En el cas de les mantes gegants gairebé no en sabem res. Ignorem fins a quina fondària poden nedar, ignorem quants anys poden arribar a viure i fins i tot ignorem quantes n’hi ha repartides pels oceans, de manera que també ignorem si és una espècie amenaçada o no. A base d’especulacions l’han catalogat com “quasi amenaçada”, però és una classificació no excessivament fiable.

Les mantes pertanyen a la classe dels condrictis, que són els peixos cartilaginosos i, a l’igual que els taurons, el seu esquelet està fet per cartílag. Tenen una cua llarga, que a diferència d’altres espècies de rajades, en  aquest cas no és verinosa i sobretot destaquen per les seves aletes al llarg del cos. Les del gènere Modula poden arribar als 5 metres d’amplada, lluny dels quasi 9 metres de les mantes gegants.

Però el que m’ha semblat més interessant és que, de fet, no sabem perquè salten. Igual que passa amb les balenes, admirem els seus salts, però n’ignorem el motiu. De fet, adjudiquem les mateixes raons a les balenes i a les mantes (cosa que tractant-se d’un mamífer i un condricti sembla poc probable). S’especula sobre si és un sistema de comunicació aprofitant l’impacte de la reentrada a l’aigua per enviar-se senyals sonors. També hi ha qui creu que serveix per alliberar-se de paràsits que puguin tenir per la pell i als que els sentaria malament sortir a fora l’aigua. Per descomptat hi ha la possibilitat que sigui un ritual d’aparellament. Sempre que els animals fan coses estranyes cal considerar que el sexe estigui per mig.

I finalment, potser només ho fan per jugar. Perquè els agrada. O per curiositat. Qui sap si tenen ganes de veure que hi ha més enllà del sostre blau que tenen sempre al damunt! O potser la planxada en caure els fa pessigolles o els fa fregues. Els salts podrien ser un equivalent a gratar-se la panxa!

Moltes especulacions però poques dades. Resulta una mica sorprenent, tractant-se d’uns animals tan fantàstics. Un bon recordatori de la colossal ignorància que encara tenim sobre tantes coses que passen als mars.

Les pastanagues, els seus colors i la independència… d’Holanda.

divendres, 23/05/2014

pastanagues.jpgPer quin motiu les pastanagues (Daucus carota) tenen el seu característic color taronja? Doncs l’explicació bioquímica és que són molt riques en beta-carotè. Aquesta molècula és el precursor de la vitamina A i resulta que té un intens color ataronjat. Però la cosa és posa més interessant quan descobrim que originàriament les pastanagues eren de molts altres colors. Blanques, porpres, grogues… fins i tot negres.

Es diu que la pastanaga taronja es va originar al segle XVII a holanda. Per honorar Guillem I d’Orange-Nassau (Guillem el taciturn), que havia liderat la lluita contra el regne d’Espanya per la independència d’Holanda. Com que en Guillem era de la casa d’Orange, van fer creuaments de pastanagues fins que en van aconseguir unes de color taronja en el seu honor. Aquelles pastanagues van caure en gràcia, es van fer cada vegada més populars i ara són les que consumim habitualment.

S’ha de reconèixer que la història té la seva gràcia, però quasi segur que és falsa. Més que res perquè pastanagues de color taronja ja n’hi havia molt abans. Fins i tot hi ha algun manuscrit bizantí del segle VI on ja apareix alguna pastanaga taronja. El que deurien fer els agricultors holandesos del segle XVII deuria ser seleccionar i fixar varietats taronges de pastanagues que ja existien. Després, algú va ajustar els fets perquè encaixessin en una història bonica.  Res de nou, de fet.

En realitat, les pastanagues es coneixen des de fa milers d’anys i sabem que els grecs i els romans ja les aprofitaven. En el cas dels egipcis hi ha dubtes, ja que no l’esmenten directament, tot i que hi ha algunes referències en papirs a plantes que podrien ser pastanagues. En aquells temps es feien servir les fulles i no per menjar sinó com a plantes medicinals. No va ser fins passats uns segles que es van anar seleccionant plantes que tinguessin el bulb cada vegada més gros i nutritiu.

Amb la domesticació de les pastanagues es van anar triant de molts colors diferents en funció  del contingut i tipus de carotens que acumulessin. No era massa complicat ja que hi ha moltes varietats de pastanaga silvestre, que és originaria de l’Irak, i a partir d’allà es van anar triant diferents tipus amb diferents colors que es van escampar i especialitzar. Pastanagues porpres per Afganistan, vermelles per la Xina, blanques i grogues per la mediterrània…

Ara s’intenta recuperar diferents tipus de pastanaga amb un èxit discret. Tot i que nutritivament potser tampoc hi ha tantes diferències, la gent està acostumada a les de color taronja i costa canviar. Però de fet només caldria que algú s’empesqués que les de color… diguem lila amb ratlles taronges, són molt bones perquè son riques en vitamines, en minerals i, per descomptat en antioxidants. I excel·lents per curar el càncer, l’Alzheimer i la calvície. Res que no diguin ja de les altres, però ja se sap que l’important per vendre un producte és caure en gràcia.

La veritat és que em faria gràcia tastar aquests tipus de pastanagues. per poder comparar textures i graus de dolçor. Després de tot, les pastanagues són una de les verdures preferides. Fins i tot amb els nens resulta relativament fàcil aconseguir que mengin pastanagues. I el pastis de pastanaga és una delícia!

La NASA i la procrastinació

dijous, 22/05/2014

Horizon.jpg Això de procrastinar, de deixar les coses pel final, no s’ha de fer, però ens passa una mica a tots. I es veu que els xicots de la NASA no són una excepció. Després ja se sap: tot son presses i nervis. La llauna és que el problema ha sorgit amb la meva sonda espacial preferida. La New Horizons, que ja s’apropa al seu destí final: el poc conegut Plutó.

En realitat, el problema està en que Plutó NO és el destí final. La missió tenia dues parts. La primera, i més coneguda, és passar pel costat de Plutó i els seus satèl·lits i obtenir tota la informació possible. Però si mirem el nom oficial veiem que és diu “Missió Plutó-Cinturó de Kuiper”, i el detall és important perquè, a més de Plutó, la nau ha de seguir el seu camí endinsant-se en el cinturó de Kuiper i explorar algun dels objectes que en formen part.

Però mira per on, encara no han decidit quin objecte ha d’explorar. I cal decidir-ho aviat perquè en els viatges espacials no pots aturar-te i girar cua quan et convingui. La nau és com un projectil encarat en direcció a Plutó. Quan passi pel seu costat, podrà aprofitar el camp gravitatori del planeta i la mica de combustible que li queda, per ajustar lleugerament la trajectòria de manera que quedi apuntant en direcció al seu següent objectiu, on hauria d’arribar dos o tres anys després.

Però cal tenir un objectiu. I, encara que sembli increïble, ara com ara no saben on enviar-la.

Tampoc era fàcil triar. Més que res, perquè del cinturó de Kuiper en sabem relativament poca cosa. És una regió de l’espai, més enllà de Neptú, on hi orbiten objectes de diferents mides. Alguns de similars a Plutó (els anomenen plutins) i uns altres més allunyats que s’anomenen cubewans. Un nom estrany derivat del primer que van descobrir i que tenia les sigles QB1 (en anglès es pronunciaria kiu-bi-uan). A més, n’hi ha grapats de més petits. Probablement fets de gel i altres materials.

D’objectes del cinturó de Kuiper en tenim identificats uns 800, però el cinturó és immens, i les trajectòries possibles per la New Horizons són molt limitades. Han de ser objectes que estiguin més o menys en la línia de la seva trajectòria i de moment no n’hem trobat cap d’interessant.

Els de la NASA comptaven amb enfocar telescopis en direcció a la zona d’interès a partir de l’any 2011. Fer-ho abans no era gaire útil ja que cal trobar objectes que estiguin en la trajectòria de la sonda dels anys 2017 al 2018. Si els busquéssim deu anys abans, encara estarien molt lluny i la zona a buscar seria massa gran.

Però la exploració no ha donat els fruits esperats. Primer perquè, en estar a prop del pla de la galàxia, la llum del fons fa difícil trobar objectes tan petits i tan llunyans. Després perquè ha resultat que al cinturó de Kuiper hi ha menys objectes dels que es preveia fa uns anys, quan es va dissenyar la missió. I finalment per mala sort. Els dies que tenien adjudicades hores d’observació amb els telescopis de la Terra va resultar que han tingut cels ennuvolats amb massa freqüència, de manera que el temps efectiu d’observació s’ha reduït més de l’esperat. En realitat si que hi ha identificats alguns possibles destins, però estan massa llunyans per la mena de missió prevista. Només servirien si al final no trobessin cap destí interessant.

Tot plegat també ens recorda que el temps d’observació amb els telescopis és escàs. Els astrònoms han de fer les reserves amb molt temps d’anticipació i creuar els dits perquè uns núvols no t’arruïnin la feina.

Ara han demanat dedicar unes quantes hores d’observació amb el telescopi espacial Hubble. Amb ell potser es podrà trobar finalment l’objectiu triat per la segona part de la missió New Horizons. Creuem els dits i confiem que aviat el trobin. Encara hi ha temps, però aquest s’està escolant molt de pressa.

Per sobre de la genètica

dimecres, 21/05/2014

cover-epigenetics-methylation.jpg M’ha fet gràcia veure que a finals de l’any 2013, el termcat va incorporar el terme “epigenètica” a la llengua catalana. La definició és: “Branca de la genètica que estudia els canvis hereditaris d’expressió gènica que no comporten una modificació en la seqüència del DNA.” I, a més de ser una de les branques de la ciència que està oferint resultats més espectaculars, és un recordatori que, en ciència, cada vegada que ens pensem que ja tenim una cosa clara, no triguem gens a descobrir que, en realitat, era molt més embolicada del que ens pensàvem.

L’any 1953, Watson i Crick van proposar el model de doble hèlix del DNA. Aquell va ser un dels grans moments de la genètica, però la història ja feia molts anys que durava i havia de seguir molts més. Feia temps que havíem establert que la informació genètica, les instruccions sobre quines proteïnes han de fabricar les nostres cèl·lules, estava codificada en el DNA. La doble hèlix no deixa de ser una llarga cadena de quatre simples molècules unides una darrera de l’altra. Igual que una novel·la només és una llarga seqüència de 26 lletres encadenades una darrera l’altra i el que determina el sentit és l’ordre concret en que les lletres s’han disposat.

Descobrir això va ser fantàstic ja que simplement “llegint“ l’ordre en que les quatre molècules (que simbolitzem amb les famoses A, T, C i G) podíem saber quina proteïna fabricaria i quines diferencies hi havia entre unes cèl·lules i altres, entre unes persones i altres, entre unes espècies i altres. La seqüència ho era tot. Per això ens les prometíem molt felices quan es va decidir seqüenciar el genoma humà. No anem mirant un gen o un altre, sinó que ens gastem una pasta i els seqüenciem tots.

Però, ai! La natura és complexa i de seguida va ser evident que la seqüència només era un primer nivell de complexitat. N’hi havia altres que eren igualment importants i que tot  just ara anem descobrint. Són tots els sistemes de control dels gens que estan per sobre de la simple seqüència. Com que estan per sobre, els anomenem mecanismes “epigenètics”.

A mi em recorden uns llibres infantils on podies anar triant al final de cada capítol el que volies que passés. Segons la tria, continuaves per la pagina 25 o per la 32 i la història agafava una línia diferent. Doncs amb el DNA pot passar el mateix. S’hi poden enganxar determinades molècules que faran que uns gens funcionin o es mantinguin inactius. Aquestes marques poden ser coses com grups metil al DNA o grups acetil a les proteïnes que l’empaqueten. La seqüència del DNA pot ser idèntica, però si les marques que tingui són diferents, el resultat final serà diferent.

Això explica que bessons idèntics puguin presentar diferències importants en algunes coses. Simplement el seu DNA s’ha metilat de manera diferent i la seva informació genètica (idèntica) es fa servir de manera diferent.

Alguns canvis poden ser molt marcats. En les dones, que tenen dos cromosomes X, cada cèl·lula només en fa servir un. En mamífers com nosaltres, la tria de quin dels dos s’inactiva es fa a l’atzar. Això vol dir que unes cèl·lules faran servir els gens d’un cromosoma X i altres cèl·lules faran servir els de l’altre. Saber la seqüència exacta del DNA no ens diu quins gens funcionaran i quins no.

Els gens també poden saltar d’una banda a l’altra. De vegades pensem que només és una informació abstracta, però el DNA és una molècula física, que es pot tallar, desplaçar i enganxar de nou. Que un gen estigui al costat d’un o d’un altre pot fer que funcioni més o menys. I els mecanismes que regulen tot això són tant decisiu en el futur de la cèl·lula com la seqüència inicial.

La seqüència del DNA és el nostre particular llibre de la vida. Però els mecanismes epigenètics són els que decideixen per quin ordre el llegim, quins capítols ens saltem, quins textos estan subratllats i en negreta i quins es desordenen fins esdevenir incomprensibles.

I el millor de tot és que no podem descartar que quan entenguem del tot l’epigenètica… aparegui algun altre sistema de control que encara ni imaginem.

El pes de les dades

dimarts , 20/05/2014

rocks-in-balance.full_-300x199.jpg Ens posen sobre la taula dos estudis. En un cas s’avalua l’efecte d’un medicament sobre un grup de dotze pacients. En l’altre s’analitza el mateix medicament però en un milió dos-cents cinquanta sis mil set-cents quatre pacients. Quin considerem que és més fiable?

Doncs pel que sembla, fem cas del que doni el resultat que més ens interessi, naturalment!

I si algú demostra que el primer estudi el va fer algú que tenia interessos comercials en el tema? I que va modificar les dades perquè sortís allò que volia que sortís?

De nou, ignorarem tot això i seguirem mantenint el que ens interessi. Total, també podem suggerir que els de l’altre estudi potser també estan a sou de fosques corporacions. Tothom està disposat a creure que els que no afirmen el que m’interessa és perquè són dolents.

Aquesta setmana s’ha publicat un meta-anàlisi sobre la relació entre les vacunes i l’autisme. Un meta-anàlisi vol dir que han agrupat i processat estadísticament un grapat de treballs per aconseguir disposar del màxim de casos a avaluar. I els resultats són que no hi ha res que suggereixi que les vacunes estan relacionades amb l’autisme, ni tampoc el mercuri de les vacunes, ni el timerosal que li posaven ni res de tot això. Simplement no hi ha cap evidència de cap implicació.

Farà això que els qui anunciaven un infanticidi causat per les vacunes surtin a rectificar? M’hi jugo un peix a que no. Com a bons demagogs que acostumen a ser, ignoraran aquest (i altres) estudis que no els donen la raó i seguiran fent suggeriments velats basats en fets anecdòtics, en casos esporàdics i en fosques publicacions fetes per investigadors desconeguts i que no s’acostumen a poder reproduir.

Això sí. Ho faran amb una gràcia i un poder de convicció mediàtic envejable. Quina sort poder sortir a defensar les teves idees sense necessitat de dades sòlides i contrastades que les recolzin!

En realitat només és un clàssic conflicte entre raó i emocions. Hi ha qui juga a espantar al personal i no hi ha raonaments que puguin contra això. En aquest sentit resulta molt interessant un epíleg de l’article recent publicat. Malgrat que l’estudi conclou que no hi ha cap relació, l’autor afegeix una nota final on explica que: “Com epidemiòleg crec en les dades que es presenten en aquest meta-anàlisi. No obstant això, com a pare de tres fills puc entendre els temors associats amb les reaccions i els efectes de les vacunes...”

De vegades sembla que els científics o els metges no tinguin fills, no pateixin per la seva salut i no es puguin fer càrrec de les pors i l’angoixa que experimentem els pares cada vegada que emmalalteixen o que els administrem un tractament. En general no hem de deixar que els temors ens impedeixen fer allò que la raó ens diu que és el millor pels nostres fills, però una certa inquietud és comprensible. Si a sobre hi ha qui es posa a dir-te a cau d’orella que allò que fas no és correcte…

Puc entendre que, per bona fe o per falta d’informació, hi hagi qui intenti exagerar les pors. Ho entenc però intentaré argumentar en contra de les seves idees. Simplement crec que són errònies i crec que hi ha prou dades per defensar la meva opinió. Però també hi ha persones que aprofiten i fomenten aquestes pors només per interessos comercials o de simple protagonisme. Aquests més aviat em mereixen un cert menyspreu.

Si croa como un pato… és un miracle!

dilluns, 19/05/2014

sac vocal.jpg La política (i especialment les campanyes electorals) és una font inesgotable d’anècdotes. Sobretot basades en les ximpleries que es deixen anar, els raonaments ridículs, les promeses impossibles, les falsedats manifestes i les ficades de pota més memorables. De veritat es sorprenen que la gent s’allunyi cada vegada més de la política? Considerant el nivell intel·lectual que mostren  els principals actors només pots pensar que són molt limitats o que es pensen que la població és molt limitada.

Però val la pena aprofitar-ho per treure-li punta a alguna curiositat. La que m’ha fet riure més va ser una afirmació del ministre d’exteriors, el senyor Margallo, quan va comprar la situació d’Ucraïna i la de Catalunya tot dient que  “Les aseguro que si croa como un pato y nada como un pato, es un pato“. No em ficaré en política, que aquí intento no fer-ho. Però no em resisteixo a fer-ho en el tema dels ànecs i el raucar (croar).

Per descomptat, el que destaca és el fet que els animals que rauquen no són els ànecs. Els ànecs grallen (graznan). Els que rauquen són les granotes.

El cas és que el sistema que tenen les granotes per raucar resulta ben curiós. El seu aparell fonador els permet emetre un característic soroll que serveix per cridar les femelles de manera que els puguin sentir a més d’un quilòmetre de distància. Amb els pulmons tan petits que tenen això resulta una notable proesa. Recordem que les granotes són animals amfibis, adaptats a respirar tant dins com fora de l’aigua.

Els pulmons els tenen no massa diferents a nosaltres. Bàsicament un parell de sacs plens de petites cavitats a l’interior per tal d’augmentar la superfície d’intercanvi de gasos. Hi ha, però, una diferència important cara a fer soroll. Les granotes no tenen diafragma, el múscul que separa el tòrax de l’abdomen i que nosaltres fem servir per respirar augmentant i disminuint la mida de la caixa toràcica com si fos una bomba. També és el múscul que ens permet cridar ja que al pressionar amb ell els pulmons aconseguim que l’aire surti amb més força.

Aleshores la pregunta és. Com s’ho fan les granotes per emetre tant soroll si gairebé no poden forçar l’aire a sortir dels pulmons? De fet, és que ni poden aspirar-lo. Se l’han d’empassar!

Doncs la clau està en una adaptació membranosa que tenen a la boca. Unes zones de pell més flexible que es pot dilatar com si fos un globus i que s’anomena sac vocal. Cada espècie de granota el té d’una forma característica i quan volen raucar el que fan es inflar aquests sacs vocals de manera que l’aire surti dels pulmons i passa per la faringe emetent una mica de soroll, però aquest soroll és amplificat al sac vocal que actua com si fos una espectacular caixa de ressonància.

Tot i que normalment els sacs vocals es poden veure a sota la boca o als costats, en algunes granotes sembla que s’infli el cos i no mostren el sac vocal. Simplement passa que el tenen intern i s’infla cap a dins del cos. I algunes no es limiten a fer-lo servir per fer soroll sinó que li han trobat altres funcions. En un exemple de feina ben repartida hi ha alguna espècie de granota en la que la femella pon els ous i el mascle sembla menjar-se’ls, però de fet els guarda dins els sacs vocals per incubar-los. Una enginyosa estratègia que sembla condemnada ja que de les dues espècies que ho fan, una ja s’ha extingit i l’altra va camí de fer-ho.

En tot cas, és evident que els aparells fonadors dels ànecs i de les granotes resulten marcadament diferents. De manera la frase correcta que hauria d’haver pronunciat el ministre potser hauria de ser: “Les aseguro que si croa como un pato… és un milagro!”.