Les pastanagues, els seus colors i la independència… d’Holanda.

divendres, 23/05/2014

pastanagues.jpgPer quin motiu les pastanagues (Daucus carota) tenen el seu característic color taronja? Doncs l’explicació bioquímica és que són molt riques en beta-carotè. Aquesta molècula és el precursor de la vitamina A i resulta que té un intens color ataronjat. Però la cosa és posa més interessant quan descobrim que originàriament les pastanagues eren de molts altres colors. Blanques, porpres, grogues… fins i tot negres.

Es diu que la pastanaga taronja es va originar al segle XVII a holanda. Per honorar Guillem I d’Orange-Nassau (Guillem el taciturn), que havia liderat la lluita contra el regne d’Espanya per la independència d’Holanda. Com que en Guillem era de la casa d’Orange, van fer creuaments de pastanagues fins que en van aconseguir unes de color taronja en el seu honor. Aquelles pastanagues van caure en gràcia, es van fer cada vegada més populars i ara són les que consumim habitualment.

S’ha de reconèixer que la història té la seva gràcia, però quasi segur que és falsa. Més que res perquè pastanagues de color taronja ja n’hi havia molt abans. Fins i tot hi ha algun manuscrit bizantí del segle VI on ja apareix alguna pastanaga taronja. El que deurien fer els agricultors holandesos del segle XVII deuria ser seleccionar i fixar varietats taronges de pastanagues que ja existien. Després, algú va ajustar els fets perquè encaixessin en una història bonica.  Res de nou, de fet.

En realitat, les pastanagues es coneixen des de fa milers d’anys i sabem que els grecs i els romans ja les aprofitaven. En el cas dels egipcis hi ha dubtes, ja que no l’esmenten directament, tot i que hi ha algunes referències en papirs a plantes que podrien ser pastanagues. En aquells temps es feien servir les fulles i no per menjar sinó com a plantes medicinals. No va ser fins passats uns segles que es van anar seleccionant plantes que tinguessin el bulb cada vegada més gros i nutritiu.

Amb la domesticació de les pastanagues es van anar triant de molts colors diferents en funció  del contingut i tipus de carotens que acumulessin. No era massa complicat ja que hi ha moltes varietats de pastanaga silvestre, que és originaria de l’Irak, i a partir d’allà es van anar triant diferents tipus amb diferents colors que es van escampar i especialitzar. Pastanagues porpres per Afganistan, vermelles per la Xina, blanques i grogues per la mediterrània…

Ara s’intenta recuperar diferents tipus de pastanaga amb un èxit discret. Tot i que nutritivament potser tampoc hi ha tantes diferències, la gent està acostumada a les de color taronja i costa canviar. Però de fet només caldria que algú s’empesqués que les de color… diguem lila amb ratlles taronges, són molt bones perquè son riques en vitamines, en minerals i, per descomptat en antioxidants. I excel·lents per curar el càncer, l’Alzheimer i la calvície. Res que no diguin ja de les altres, però ja se sap que l’important per vendre un producte és caure en gràcia.

La veritat és que em faria gràcia tastar aquests tipus de pastanagues. per poder comparar textures i graus de dolçor. Després de tot, les pastanagues són una de les verdures preferides. Fins i tot amb els nens resulta relativament fàcil aconseguir que mengin pastanagues. I el pastis de pastanaga és una delícia!

La NASA i la procrastinació

dijous, 22/05/2014

Horizon.jpg Això de procrastinar, de deixar les coses pel final, no s’ha de fer, però ens passa una mica a tots. I es veu que els xicots de la NASA no són una excepció. Després ja se sap: tot son presses i nervis. La llauna és que el problema ha sorgit amb la meva sonda espacial preferida. La New Horizons, que ja s’apropa al seu destí final: el poc conegut Plutó.

En realitat, el problema està en que Plutó NO és el destí final. La missió tenia dues parts. La primera, i més coneguda, és passar pel costat de Plutó i els seus satèl·lits i obtenir tota la informació possible. Però si mirem el nom oficial veiem que és diu “Missió Plutó-Cinturó de Kuiper”, i el detall és important perquè, a més de Plutó, la nau ha de seguir el seu camí endinsant-se en el cinturó de Kuiper i explorar algun dels objectes que en formen part.

Però mira per on, encara no han decidit quin objecte ha d’explorar. I cal decidir-ho aviat perquè en els viatges espacials no pots aturar-te i girar cua quan et convingui. La nau és com un projectil encarat en direcció a Plutó. Quan passi pel seu costat, podrà aprofitar el camp gravitatori del planeta i la mica de combustible que li queda, per ajustar lleugerament la trajectòria de manera que quedi apuntant en direcció al seu següent objectiu, on hauria d’arribar dos o tres anys després.

Però cal tenir un objectiu. I, encara que sembli increïble, ara com ara no saben on enviar-la.

Tampoc era fàcil triar. Més que res, perquè del cinturó de Kuiper en sabem relativament poca cosa. És una regió de l’espai, més enllà de Neptú, on hi orbiten objectes de diferents mides. Alguns de similars a Plutó (els anomenen plutins) i uns altres més allunyats que s’anomenen cubewans. Un nom estrany derivat del primer que van descobrir i que tenia les sigles QB1 (en anglès es pronunciaria kiu-bi-uan). A més, n’hi ha grapats de més petits. Probablement fets de gel i altres materials.

D’objectes del cinturó de Kuiper en tenim identificats uns 800, però el cinturó és immens, i les trajectòries possibles per la New Horizons són molt limitades. Han de ser objectes que estiguin més o menys en la línia de la seva trajectòria i de moment no n’hem trobat cap d’interessant.

Els de la NASA comptaven amb enfocar telescopis en direcció a la zona d’interès a partir de l’any 2011. Fer-ho abans no era gaire útil ja que cal trobar objectes que estiguin en la trajectòria de la sonda dels anys 2017 al 2018. Si els busquéssim deu anys abans, encara estarien molt lluny i la zona a buscar seria massa gran.

Però la exploració no ha donat els fruits esperats. Primer perquè, en estar a prop del pla de la galàxia, la llum del fons fa difícil trobar objectes tan petits i tan llunyans. Després perquè ha resultat que al cinturó de Kuiper hi ha menys objectes dels que es preveia fa uns anys, quan es va dissenyar la missió. I finalment per mala sort. Els dies que tenien adjudicades hores d’observació amb els telescopis de la Terra va resultar que han tingut cels ennuvolats amb massa freqüència, de manera que el temps efectiu d’observació s’ha reduït més de l’esperat. En realitat si que hi ha identificats alguns possibles destins, però estan massa llunyans per la mena de missió prevista. Només servirien si al final no trobessin cap destí interessant.

Tot plegat també ens recorda que el temps d’observació amb els telescopis és escàs. Els astrònoms han de fer les reserves amb molt temps d’anticipació i creuar els dits perquè uns núvols no t’arruïnin la feina.

Ara han demanat dedicar unes quantes hores d’observació amb el telescopi espacial Hubble. Amb ell potser es podrà trobar finalment l’objectiu triat per la segona part de la missió New Horizons. Creuem els dits i confiem que aviat el trobin. Encara hi ha temps, però aquest s’està escolant molt de pressa.

Per sobre de la genètica

dimecres, 21/05/2014

cover-epigenetics-methylation.jpg M’ha fet gràcia veure que a finals de l’any 2013, el termcat va incorporar el terme “epigenètica” a la llengua catalana. La definició és: “Branca de la genètica que estudia els canvis hereditaris d’expressió gènica que no comporten una modificació en la seqüència del DNA.” I, a més de ser una de les branques de la ciència que està oferint resultats més espectaculars, és un recordatori que, en ciència, cada vegada que ens pensem que ja tenim una cosa clara, no triguem gens a descobrir que, en realitat, era molt més embolicada del que ens pensàvem.

L’any 1953, Watson i Crick van proposar el model de doble hèlix del DNA. Aquell va ser un dels grans moments de la genètica, però la història ja feia molts anys que durava i havia de seguir molts més. Feia temps que havíem establert que la informació genètica, les instruccions sobre quines proteïnes han de fabricar les nostres cèl·lules, estava codificada en el DNA. La doble hèlix no deixa de ser una llarga cadena de quatre simples molècules unides una darrera de l’altra. Igual que una novel·la només és una llarga seqüència de 26 lletres encadenades una darrera l’altra i el que determina el sentit és l’ordre concret en que les lletres s’han disposat.

Descobrir això va ser fantàstic ja que simplement “llegint“ l’ordre en que les quatre molècules (que simbolitzem amb les famoses A, T, C i G) podíem saber quina proteïna fabricaria i quines diferencies hi havia entre unes cèl·lules i altres, entre unes persones i altres, entre unes espècies i altres. La seqüència ho era tot. Per això ens les prometíem molt felices quan es va decidir seqüenciar el genoma humà. No anem mirant un gen o un altre, sinó que ens gastem una pasta i els seqüenciem tots.

Però, ai! La natura és complexa i de seguida va ser evident que la seqüència només era un primer nivell de complexitat. N’hi havia altres que eren igualment importants i que tot  just ara anem descobrint. Són tots els sistemes de control dels gens que estan per sobre de la simple seqüència. Com que estan per sobre, els anomenem mecanismes “epigenètics”.

A mi em recorden uns llibres infantils on podies anar triant al final de cada capítol el que volies que passés. Segons la tria, continuaves per la pagina 25 o per la 32 i la història agafava una línia diferent. Doncs amb el DNA pot passar el mateix. S’hi poden enganxar determinades molècules que faran que uns gens funcionin o es mantinguin inactius. Aquestes marques poden ser coses com grups metil al DNA o grups acetil a les proteïnes que l’empaqueten. La seqüència del DNA pot ser idèntica, però si les marques que tingui són diferents, el resultat final serà diferent.

Això explica que bessons idèntics puguin presentar diferències importants en algunes coses. Simplement el seu DNA s’ha metilat de manera diferent i la seva informació genètica (idèntica) es fa servir de manera diferent.

Alguns canvis poden ser molt marcats. En les dones, que tenen dos cromosomes X, cada cèl·lula només en fa servir un. En mamífers com nosaltres, la tria de quin dels dos s’inactiva es fa a l’atzar. Això vol dir que unes cèl·lules faran servir els gens d’un cromosoma X i altres cèl·lules faran servir els de l’altre. Saber la seqüència exacta del DNA no ens diu quins gens funcionaran i quins no.

Els gens també poden saltar d’una banda a l’altra. De vegades pensem que només és una informació abstracta, però el DNA és una molècula física, que es pot tallar, desplaçar i enganxar de nou. Que un gen estigui al costat d’un o d’un altre pot fer que funcioni més o menys. I els mecanismes que regulen tot això són tant decisiu en el futur de la cèl·lula com la seqüència inicial.

La seqüència del DNA és el nostre particular llibre de la vida. Però els mecanismes epigenètics són els que decideixen per quin ordre el llegim, quins capítols ens saltem, quins textos estan subratllats i en negreta i quins es desordenen fins esdevenir incomprensibles.

I el millor de tot és que no podem descartar que quan entenguem del tot l’epigenètica… aparegui algun altre sistema de control que encara ni imaginem.

El pes de les dades

dimarts , 20/05/2014

rocks-in-balance.full_-300x199.jpg Ens posen sobre la taula dos estudis. En un cas s’avalua l’efecte d’un medicament sobre un grup de dotze pacients. En l’altre s’analitza el mateix medicament però en un milió dos-cents cinquanta sis mil set-cents quatre pacients. Quin considerem que és més fiable?

Doncs pel que sembla, fem cas del que doni el resultat que més ens interessi, naturalment!

I si algú demostra que el primer estudi el va fer algú que tenia interessos comercials en el tema? I que va modificar les dades perquè sortís allò que volia que sortís?

De nou, ignorarem tot això i seguirem mantenint el que ens interessi. Total, també podem suggerir que els de l’altre estudi potser també estan a sou de fosques corporacions. Tothom està disposat a creure que els que no afirmen el que m’interessa és perquè són dolents.

Aquesta setmana s’ha publicat un meta-anàlisi sobre la relació entre les vacunes i l’autisme. Un meta-anàlisi vol dir que han agrupat i processat estadísticament un grapat de treballs per aconseguir disposar del màxim de casos a avaluar. I els resultats són que no hi ha res que suggereixi que les vacunes estan relacionades amb l’autisme, ni tampoc el mercuri de les vacunes, ni el timerosal que li posaven ni res de tot això. Simplement no hi ha cap evidència de cap implicació.

Farà això que els qui anunciaven un infanticidi causat per les vacunes surtin a rectificar? M’hi jugo un peix a que no. Com a bons demagogs que acostumen a ser, ignoraran aquest (i altres) estudis que no els donen la raó i seguiran fent suggeriments velats basats en fets anecdòtics, en casos esporàdics i en fosques publicacions fetes per investigadors desconeguts i que no s’acostumen a poder reproduir.

Això sí. Ho faran amb una gràcia i un poder de convicció mediàtic envejable. Quina sort poder sortir a defensar les teves idees sense necessitat de dades sòlides i contrastades que les recolzin!

En realitat només és un clàssic conflicte entre raó i emocions. Hi ha qui juga a espantar al personal i no hi ha raonaments que puguin contra això. En aquest sentit resulta molt interessant un epíleg de l’article recent publicat. Malgrat que l’estudi conclou que no hi ha cap relació, l’autor afegeix una nota final on explica que: “Com epidemiòleg crec en les dades que es presenten en aquest meta-anàlisi. No obstant això, com a pare de tres fills puc entendre els temors associats amb les reaccions i els efectes de les vacunes...”

De vegades sembla que els científics o els metges no tinguin fills, no pateixin per la seva salut i no es puguin fer càrrec de les pors i l’angoixa que experimentem els pares cada vegada que emmalalteixen o que els administrem un tractament. En general no hem de deixar que els temors ens impedeixen fer allò que la raó ens diu que és el millor pels nostres fills, però una certa inquietud és comprensible. Si a sobre hi ha qui es posa a dir-te a cau d’orella que allò que fas no és correcte…

Puc entendre que, per bona fe o per falta d’informació, hi hagi qui intenti exagerar les pors. Ho entenc però intentaré argumentar en contra de les seves idees. Simplement crec que són errònies i crec que hi ha prou dades per defensar la meva opinió. Però també hi ha persones que aprofiten i fomenten aquestes pors només per interessos comercials o de simple protagonisme. Aquests més aviat em mereixen un cert menyspreu.

Si croa como un pato… és un miracle!

dilluns, 19/05/2014

sac vocal.jpg La política (i especialment les campanyes electorals) és una font inesgotable d’anècdotes. Sobretot basades en les ximpleries que es deixen anar, els raonaments ridículs, les promeses impossibles, les falsedats manifestes i les ficades de pota més memorables. De veritat es sorprenen que la gent s’allunyi cada vegada més de la política? Considerant el nivell intel·lectual que mostren  els principals actors només pots pensar que són molt limitats o que es pensen que la població és molt limitada.

Però val la pena aprofitar-ho per treure-li punta a alguna curiositat. La que m’ha fet riure més va ser una afirmació del ministre d’exteriors, el senyor Margallo, quan va comprar la situació d’Ucraïna i la de Catalunya tot dient que  “Les aseguro que si croa como un pato y nada como un pato, es un pato“. No em ficaré en política, que aquí intento no fer-ho. Però no em resisteixo a fer-ho en el tema dels ànecs i el raucar (croar).

Per descomptat, el que destaca és el fet que els animals que rauquen no són els ànecs. Els ànecs grallen (graznan). Els que rauquen són les granotes.

El cas és que el sistema que tenen les granotes per raucar resulta ben curiós. El seu aparell fonador els permet emetre un característic soroll que serveix per cridar les femelles de manera que els puguin sentir a més d’un quilòmetre de distància. Amb els pulmons tan petits que tenen això resulta una notable proesa. Recordem que les granotes són animals amfibis, adaptats a respirar tant dins com fora de l’aigua.

Els pulmons els tenen no massa diferents a nosaltres. Bàsicament un parell de sacs plens de petites cavitats a l’interior per tal d’augmentar la superfície d’intercanvi de gasos. Hi ha, però, una diferència important cara a fer soroll. Les granotes no tenen diafragma, el múscul que separa el tòrax de l’abdomen i que nosaltres fem servir per respirar augmentant i disminuint la mida de la caixa toràcica com si fos una bomba. També és el múscul que ens permet cridar ja que al pressionar amb ell els pulmons aconseguim que l’aire surti amb més força.

Aleshores la pregunta és. Com s’ho fan les granotes per emetre tant soroll si gairebé no poden forçar l’aire a sortir dels pulmons? De fet, és que ni poden aspirar-lo. Se l’han d’empassar!

Doncs la clau està en una adaptació membranosa que tenen a la boca. Unes zones de pell més flexible que es pot dilatar com si fos un globus i que s’anomena sac vocal. Cada espècie de granota el té d’una forma característica i quan volen raucar el que fan es inflar aquests sacs vocals de manera que l’aire surti dels pulmons i passa per la faringe emetent una mica de soroll, però aquest soroll és amplificat al sac vocal que actua com si fos una espectacular caixa de ressonància.

Tot i que normalment els sacs vocals es poden veure a sota la boca o als costats, en algunes granotes sembla que s’infli el cos i no mostren el sac vocal. Simplement passa que el tenen intern i s’infla cap a dins del cos. I algunes no es limiten a fer-lo servir per fer soroll sinó que li han trobat altres funcions. En un exemple de feina ben repartida hi ha alguna espècie de granota en la que la femella pon els ous i el mascle sembla menjar-se’ls, però de fet els guarda dins els sacs vocals per incubar-los. Una enginyosa estratègia que sembla condemnada ja que de les dues espècies que ho fan, una ja s’ha extingit i l’altra va camí de fer-ho.

En tot cas, és evident que els aparells fonadors dels ànecs i de les granotes resulten marcadament diferents. De manera la frase correcta que hauria d’haver pronunciat el ministre potser hauria de ser: “Les aseguro que si croa como un pato… és un milagro!”.

Codificar la memòria humana

divendres, 16/05/2014

matrix1.jpg DARPA busca nous mètodes per analitzar i descodificar senyals neuronals a fi d’entendre de quina manera l’estimulació neuronal es podria aplicar després d’una lesió cerebral per recuperar la memòria codificada. En última instància, és vol desenvolupar un prototip de dispositiu neuronal implantable que permeti la recuperació de la memòria en una població clínica humana.

Aquesta frase té tot l’aspecte de ciència ficció, però cada vegada és menys ficció. Al Departament de Defensa dels Estats Units tenen l’Agència d’Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), que es dedica a investigar noves (novíssimes) tecnologies que puguin aplicar a la defensa. La més coneguda de les seves criatures va ser ARPANET, la precursora d’Internet.

Doncs el que ara proposen fer és aconseguir un sistema per codificar la memòria, emmagatzemar-la en algun indret i poder restituir-la si cal. En cassos de soldats que pateixen ferides al cap, moltes vegades perden funcions que cal tornar a aprendre. Algunes de molt senzilles, com ara caminar o parlar. Seria fantàstic si aquest coneixement es pogués guardar en un ordinador i tornar-lo a implantar en cas de lesions. En un segon pas podries recuperar els records de la teva família, la teva infantesa o el que sigui que has perdut.

Però en realitat, això només seria un primer pas per guardar tota la teva memòria, els teus records i fins i tot la teva personalitat, codificada d’alguna manera en algun suport informàtic. El menys que pots pensar és que la perspectiva és inquietant. Després de tot, jo soc el meu cos? O soc sobretot la meva ment, els meus records i les meves memòries? Si tot això es pot guardar en un arxiu, la meva persona on serà?

En realitat no sabem com pot acabar. Igual que els primers que es van posar a connectar ordinadors en xarxa difícilment podrien imaginar que gràcies a allò que feien acabarien apareixent coses com Facebook, Twitter, SeriesYonkis, medicina en xarxa, Amazon, WoW, i milers i milers d’hores de porno on-line.

A Matrix podien aprendre a pilotar avions, a dominar arts marcials o a parlar qualsevol idioma implantant directament els codis neuronals. Si pots guardar records, també podràs guardar coneixements, de manera que potser ja no caldrà anar a classe per aprendre res. Només caldrà vigilar molt amb els virus informàtics i amb qui controla els records que emmagatzemis. Realment hi ha grapats de possibilitats que inquieten molt. El coneixement de com funciona el cervell el trobo fascinant, però les aplicacions que aquest coneixement pot tenir fan una mica d’angoixa.

Això per no parlar de les implicacions legals. Si un dia poden clonar un cos com el meu i també li podem implantar els meus records… qui serè jo legalment? L’original o la copia? La copia tindrà els mateixos records, de les mateixes experiències que jo, per tant, quina diferència hi haurà? I si ho implantem a un robot? O a un ordinador?

De moment tot està molt i molt verd, però el cas és que ja s’hi posen. Ja se sap que per fer un viatge de mil quilòmetres, cal començar per un primer pas. I sembla que estan per la feina, perquè ja no són especulacions sinó que ja han posat la sol·licitud de propostes i el finançament en ferm. Si voleu la proposta complerta, la podeu trobar aquí. Després ja es veurà fins on arriben però només el fet de que ja es plantegi resulta excitant i inquietant alhora. La veritat és que, si se’n surten, no puc ni imaginar els conflictes ètics que tindran les futures generacions ni els canvis socials que, de ben segur, comportaria.

pólvora, nitrats i parafina

dijous, 15/05/2014

pistola.jpg Que passa quan dispares un arma de foc? Doncs depèn sobretot del tipus d’arma, però per les més habituals, com ara pistoles, revòlvers, escopetes o fusells, el més probable és que acabis tacat. A les pel·lícules, solen ser taques de sang, però si un fa servir armes de foc és per ferir a distància, de manera que les taques seran d’un altre tipus. El que et quedarà a la roba i a les mans seran restes de la pólvora feta servir per la munició.

Una bala surt disparada gràcies a l’energia generada per l’explosió de la pólvora que hi ha al cartutx. En la reacció química que hi ha implicada, que pot ser més o menys diferent en funció del tipus de pólvora, el que passa és que reaccionen carboni, sofre i nitrats de manera molt ràpida i alliberant molta energia. L’interessant és que els productes finals de la reacció són diferents tipus de carbonats, de sulfats i de nitrats (que són productes sòlids) junt amb altres gasosos com el monòxid de carboni, el metà, l’hidrogen, el nitrogen i altres. També apareixen restes de metalls provinents del projectil o del fulminant, com ara el plom, el bari o l’antimoni. Hi ha molta química implicada en un tret!

El cas és que al moment de disparar, aquestes restes també surten disparades al voltant de la detonació i arriben fins a un metre de distància. Això vol dir que bona part es dipositarà sobre la mà i la roba del qui ha disparat. I per les característiques físiques d’aquestes detonacions, l’escampall no serà homogeni sinó que trobarem uns grumolls característics repartits en una zona més o menys circular al voltant de l’arma emprada.

Tot això és el punt de partida de la proba de la parafina que fan els forenses per esbrinar si algú ha disparat un arma. Simplement es tracta de identificar la presència de restes de nitrats i de metalls que segueixin el patró de distribució particular de cada arma. Bàsicament es posen uns productes que reaccionin amb els nitrats i que els facin tornar de color, de manera que es puguin veure. El problema és que els productes químics que es fan servir són tòxics. Els pots posar sobre la roba, però no directament sobre la pell dels sospitosos. Per tant el que es fa és posar-hi parafina per fabricar un motllo de la mà que volem analitzar.

La gràcia de la parafina és que al estar calenta, fa que els porus s’obrin i que pugui penetrar una mica en tots els racons de la pell, de manera que al solidificar, les restes de pólvora que quedin amagades s’hi quedaran enganxades. Si algú es rentés les mans després de disparar, s’emportaria les restes superficials, però quedarien restes amagades dins els porus de la pell. Per descomptat, si el rentat es fes molt ben fet, la mà quedaria neta del tot i no es detectaria res.

En aquesta mena de motllo de parafina és on podem aplicar els reactius que donaran color als nitrats generats i es podrà veure si el sospitós efectivament va disparar un arma.

Naturalment, la prova de la parafina no és infal·lible i té les seves limitacions. De vegades es diu que el simple fet de fumar ja genera nitrits que també donarien positiu. El mateix passa si algú treballa amb fertilitzants o productes rics en nitrats. És cert, però cal tenir present que la manera com es dipositarien els residus és diferent, de manera que en principi s’hauria de poder discriminar contaminacions per altres motius de les restes deixades per un tret. També pot passar que s’hagi rentat les mans prou bé com per fer desaparèixer les restes. En això cal saber el temps passat des del tret fins que es va fer la prova. Com més temps, menys fiabilitat. En realitat, els falsos positius i negatius fan que la prova cada vegada es faci servir menys i es substitueixi per altres de més sofisticades.

Com tot, cal saber la informació que donen aquestes proves, i també la que no donen. La fiabilitat que tenen i les moltes possibles fonts d’error. A les sèries de detectius i policies, sembla que siguin proves infal·libles, però a la vida real les coses resulten menys exactes. Per això cal fer-la servir combinada amb altres de les moltes estratègies per esbrinar el que ha passat.

El coiot i el correcamins

dimecres, 14/05/2014

correcaminos_y_coyote.jpg Certament ens tenien enganyats. Malgrat que a la xarxa es troben informacions contradictòries i diverses, en general hi ha acord en que, malgrat el nom, de cap manera el correcamins (Geococcyx californianus) és més ràpid que el coiot (Canis latrans). La velocitat a la que s’ha observat un coiot corrent és de uns seixanta quilòmetres per hora. En canvi, un correcamins, amb prou feines passa dels trenta. Ah! I no fa bic-bic (mic-mic?)

Aleshores, com és que fallava sempre? Coiot! S’han acabat les excuses. Sàpigues que no acceptarem més fracassos.  Cruspeix-te aquell ocellot repel·lent d’una vegada!

De totes maneres, les aventures del coiot i del correcamins ens permeten reflexionar sobre algun concepte interessant. Per exemple, la vida del coiot és una demostració diària de la Llei de Murphy. No importa el parany que prepari, sempre surt malament. Si alguna cosa pot fallar, fallarà i de la pitjor manera possible.

Si el coiot tingués una mica de formació científica, segurament prepararia sistemes redundants, per si falla el primer tenir-ne més a punt. També faria assajos previs i dedicaria una estona a comprovar la qualitat del material que li envien. Pots confiar en els productes marca ACME, però no és bona idea fer-ho cegament. I ben mirat, després de tants anys de fracassos, potser ja és hora de canviar de proveïdor!

Una situació habitual de la sèrie és quan el coiot, en plena persecució del correcamins, va massa enllà i surt del camí per quedar flotant un metre més enllà del límit d’un penya segat. Es manté allà fins al moment que mira avall. Tant bon punt ho fa, comença la gran caiguda. Sembla que al món dels dibuixos animats, la gravetat actua només sota coneixement de causa. Potser caldria afegir un paràmetre a les equacions de Newton que tingués en compte aquest factor. O potser és tracta de gravetat quàntica, afectada per l’observador.

Però això ens pot fer reflexionar sobre la realitat mateixa de les coses. Existeixen encara que ningú les observi? La pregunta sembla una collonada, però ha generat intensos debats filosòfics i científics. Què és i què no és real?

El coiot també lluita contra una física endimoniada plena de paràboles capritxoses. Quan llença rocs, bombes, encluses o el que sigui, ajudat de grans catapultes, tant se val la velocitat inicial, la massa del projectil, la densitat de l’aire o la forma aerodinàmica que li doni. Tant se val el que llenci, seguirà una trajectòria que farà que el punt de caiguda sempre sigui just a sobre seu.

En un univers on la llei de Murphy es compleix i les de la física no, resulta comprensible que el pobre coiot tingui problemes. Però ja és hora que aprengui dels fracassos i comenci a intentar noves estratègies. Ja se sap: Si vols obtenir resultats diferents, deixa de fer sempre el mateix.

El parany de la bona solució

dimarts , 13/05/2014

man-thinking-987763-m.jpg Analitzar com processem la informació pot resultar d’allò més interessant alhora que depriment. Més que res, perquè no pares de descobrir que fem els raonaments de maneres ben incorrectes, esbiaixades, tendencioses i poc eficients. I tot i saber-ho, ens costa moltíssim corregir-ho.

Hi ha un fenomen particularment divertit anomenat “efecte Einstellung”, que vindria a voler dir efecte de focalització. És el que ens passa quan trobem la solució a un problema. Inconscientment, els problemes que vinguin tot seguit els intentem resoldre de la mateixa manera.

En experiments de laboratori aquest fenomen és fàcil de veure. S’agafen problemes més o menys complexos, com aquells de disposar de tres gerres de diferents volums i mirar d’aconseguir un volum determinat de líquid. Cal trobar la combinació ordenada de passos que permeten descartar volums i aconseguir al final el que volíem. Però quan es porta una estona fent-ho, si plantegen un problema que té una solució immediata, descobrim que a molta gent li passa per alt i torna a fer el seguit de transvasaments de líquid. El fet de conèixer una solució “complicada” els impedeix veure la senzilla.

Un altre clàssic. Com faries quatre triangles iguals amb sis llumins?

En altres experiments ho han fet en el joc dels escacs. Disposaven les peces al taulell de manera que es podien resoldre amb jugades ben conegudes, però també de manera més ràpida i eficient amb solucions poc habituals. Quasi tots els jugadors experts triaven la convencional. L’interessant és que ells afirmaven haver estudiat alternatives, però la bona els passava per alt. El tema és que quan van analitzar el moviment dels seus ulls, es va veure que repetien una vegada i altra els moviments que els portaven a la solució convencional. Ells creien que analitzaven totes les alternatives, però inconscientment el cervell els empenyia a insistir en allò que sabien que funciona.

En realitat és el que ens passa a tots a mida que ens fem grans. Els problemes els abordem amb les estratègies que ja hem fet servir anteriorment i que han tingut èxit. Seria absurd no aprofitar l’experiència, però això ens impedeix trobar solucions millors. La gràcia dels joves és que no estan condicionats per aquest efecte i poden proposar solucions millors, encara que siguin menys convencionals. De vegades només és anecdòtic, però altres vegades és dramàtic. Durant la primera guerra mundial, molts morts van ser per la incapacitat dels generals de pensar en noves maneres de fer la guerra. Seguien amb els recursos de tota la vida (trinxeres i càrregues a camp obert) i malgrat que els morts s’acumulaven per milions, eren incapaços de trobar alternatives a noves armes que exigien noves estratègies.

En ciència passa tres quarts del mateix. Els grans descobriments normalment es fan de jove. Passats uns anys et falta aquella manera agosarada de pensar i de plantejar els problemes. De fet, la millor estratègia és disposar de joves i veterans al mateix equip. Així, es plantegen noves aproximacions alhora que no es perd el temps en solucions que ja s’han provat i s’han demostrat errònies. No garanteix que no passin coses per alt, però és la menys dolenta de les combinacions.

En realitat, el fenomen té moltes branques insidioses. Una de divertida és la dificultat per fer servir objectes de manera diferent de l’habitual. Si et donen un martell penses en claus i cops. Però un martell pot servir per fabricar un pèndol, per fer palanca, per enfosquir una zona en una radiografia, per lligar a una cadira o per fer de contrapès. Segur que per moltes més coses, però costa imaginar-les ja que sempre venen a la ment aplicacions relacionades amb colpejar. I si pensem en aplicacions d’unes tisores, totes estan relacionades amb tallar i potser punxar. Els genis són aquells que troben la manera de no caure en aquest reflex del nostre cervell. En això, l’anècdota (falsa) de Bohr i Rutherford amb un baròmetre n’és un bon exemple. Com pots calcular l’altura d’un edifici fent servir un baròmetre? La resposta que ens ve al cap és mesurar la pressió a dalt i a baix i aplicar diferents fórmules, però és més fàcil demanar a l’arquitecte que et digui l’altura i a canvi li regales un bonic baròmetre.

Hauré de mirar d’exercitar d’alguna manera el pensar experiments que no siguin sempre els mateixos. Però em temo que a aquestes alçades, ja em costarà una mica. Serà molt millor que em deixi portar una mica per l’entusiasme, agosarat i lliure de prejudicis, dels becaris.

I la vagina?

dilluns, 12/05/2014

SheelaWiki.jpg Els òrgans dels nostres cossos, de fet dels cossos de tots els animals, són el resultat de milions d’anys d’evolució. Una pacient acumulació de modificacions que al final han donat un resultat força satisfactori. Amb nyaps i amb errors evidents de disseny, els organismes ens en sortim prou bé a l’hora de viure i reproduir-nos. Estudiar i comparar les diferents formes que han adquirit tots i cada un dels òrgans, resulta, a més d’interessant, molt instructiu cara a entendre com han anat evolucionant. I en això, l’aparell genital és d’aquells que resulta particularment interessants.

Per descomptat, als humans ens fa gràcia tot el que tingui a veure amb els genitals i el sexe. Però des del punt de vista evolutiu, l’aparell genital presenta una restricció interessant. L’evolució l’han de fer els genitals masculins i femenins d’una manera harmoniosa. El que anomenem coevolució. El motiu és fàcil d’entendre. Qualsevol canvi en l’aparell masculí que dificulti l’acoblament al corresponent aparell femení, no tindrà cap possibilitat d’èxit ja que si no hi ha còpula, difícilment es generaran descendents. Els canvis evolutius els han de fer alhora.

Per tant, sembla que hauríem de trobar grapats de treballs centrats en l’estudi dels aparells genitals masculí i femení simultàniament. I no ho restringeixo als humans. Els aparells copuladors dels insectes són una passada de complicats. Tots els organismes que tenen fecundació interna han anat generant mecanismes ben imaginatius per aconseguir-ho.

Ara bé, quan mirem quins estudis es fan, apareix una curiositat. El que s’estudia més, amb diferència, és l’aparell genital masculí. Podem trobar gràfics comparant formes i mides de penis de tots els mamífers, d’insectes i de tota mena d’animals. En canvi, la contrapart femenina, brilla per la seva absència. Aparentment fa gràcia estudiar els penis, però ningú en fa cas de les vagines. De fet, només al voltant del 10 % d’estudis sobre el tema tracten dels genitals femenins, la resta es reparteix a parts iguals entre els que estudien els dos gèneres i els que estudien únicament el masculí.

La causa no és el gènere dels investigadors ja que aquests biaix també es troba en estudis fets per investigadores. Avui en dia, quan podem analitzar el funcionament de neurones individuals dins el cervell d’animals conscients, tampoc no podem recórrer a l’excusa que l’aparell masculí és més senzill d’estudiar. I sabem perfectament que no és que el dels mascles sigui més complex o interessant, ja que els dos mostren adaptacions, variacions i complexitats equivalents. Per tant, sembla que tenim un d’aquells cassos en que un ambient cultural determinat ens fa pensar o interessar-nos per certes coses i passar per alt altres. El protagonisme en temes relacionats amb el sexe el donem als mascles i aquest pensament es va infiltrant subtilment fins i tot en la recerca científica.

Una llàstima perquè al final s’acaba implantant la idea que la vagina és només un sac receptor del penis per tal que hi deixi els espermatozoides. I quin interès pot tenir un sac? Això fa que parem molta atenció a les mides i formes dels penis, humans i de diferent animals, els mecanismes d’erecció, la formació d’espermatozoides i els mecanismes neuronals i hormonals que ho controlen tot. En canvi passem per alt l’estructura de la vagina, que ha de ser sensible, però alhora prou resistent per aguantar un part. Que experimenta canvis de flux sanguini també regulats per estímuls nerviosos i hormonals, que genera un flux que no ens preguntem de que està fet ni qui el fa, i que ha de mantenir un equilibri endimoniat entre evitar el pas de microorganismes però permetre el pas dels espermatozoides. Això en els mamífers, perquè en insectes n’hi ha que desenvolupen sistemes per retenir el penis del mascle, receptacles per emmagatzemar l’esperma que li van deixant els diferents mascles amb els que copula, i amb moltes particularitats que dificultin o facilitin l’acoblament amb mascles de la seva espècie, però no d’altres molt relacionades. En el cas dels insectes descobrim una complexitat que recorda als sistemes d’acoblament de les naus espacials…

És ben curiós com en un sistema equivalent a una clau i un pany, que els podríem mirar quasi com si fos un únic sistema, un únic òrgan que tenim a mitges entre els dos gèneres, la nostra atenció està centrada de manera aclaparadora en una part, mentre que passem per alt l’altra. Al final és normal que molts gent pensi que la vagina no és més que una mena de bossa sense més.

L’altre dia van fer un QueQuiCom centrat en el penis. Un treball excel·lent com sempre, però em pregunto… en tindran previst un de dedicat a la vagina?