Benvinguts a l’Antropocè

dilluns, 12/09/2016

La història geològica de la Terra és llarga i plena d’esdeveniments de tota mena. Els continents s’han anat movent, les espècies vives han anat apareixent extingint-se, hi ha hagut catàstrofes de tota mena, des d’erupcions de súper-volcans fins impactes amb cossos celestes… Tot això ha anat deixant empremta als diferents estrats geològics que es poden veure en molts indrets i que els geòlegs saben interpretar com si fos un anuari del nostre planeta.

Gràcies a aquest registre han pogut establir grans divisions per mirar de posar una mica d’ordre en aquesta llarguíssima història. Per això ara parlem de les grans divisions, com el Paleozoic o el Cenozoic, i de divisions menors, com el Permià, el Juràssic o el Quaternari. I, com passa sempre amb els sistemes de classificació, seguim posant divisions menors i després subdivisions de les divisions. Tot plegat resulta confós pels que no hi són experts, però esdevé l’índex on buscar les coses en la història de la Terra des del punt de vista geològic.

Naturalment cal que les divisions estiguin tant ben definides com sigui possible. Que els estrats geològics del Juràssic siguin diferents dels del Cretaci, i que es pugui identificar alguna marca, algun estrat, que permeti assenyalar on acaba un i on comença l’altre. El cas més conegut deu ser la capa d’iridi dipositada arreu del planeta per l’impacte d’un meteorit fa seixanta sis milions d’anys. Allò marca el final del Període Mesozoic, de la sèrie del Cretaci i també de l’estatge del Maastrichtià, i l’inici del Cenozoic, la sèrie del Paleogen i l’Estatge del Danià.

Nosaltres estàvem vivint en l’era del Cenozoic i dins d’aquesta era, en el període Quaternari i, des de fa deu-mil anys, l’Holocè. Però això sembla que ja s’ha acabat. Fa uns anys s’està estudiant la proposta d’incloure un nou període geològic, marcat pels canvis a nivell global que ha causat l’activitat dels humans. Durant tot l’Holocè els humans hem anat fent, però no teníem un impacte important sobre el planeta. Ara les coses han canviat i un geòleg del futur podrà estudiar estrats geològics i marcar un indret que li permeti afirmar que alguna cosa va canviar en aquell moment geològic.

Per això s’ha proposat una nova època dins el període Quaternari: L’Antropocè.

Als geòlegs del futur no els costarà gaire identificar les marques que hem deixat. Per exemple, els materials radioactius sedimentats com a conseqüència de les explosions nuclears que hem realitzats des dels anys cinquanta. O les immenses capes de residus industrials que es van acumulant i compactant fins formar estrats amb característiques particulars.

La comissió ja ha aprovat la nova època i ara queda la ratificació pels congressos internacionals de geologia, però sembla que ja només és una qüestió administrativa. També quedarà definir la marca que es farà servir de referent per indicar el canvi d’època. Aquí hi entrarà la política ja que molts països voldran que estigui situada en el seu territori. Ja es veurà. L’important és prendre consciencia de l’impacte que tenim els humans sobre el planeta. Tanta que ja hem forçat l’aparició d’una nova era geològica.

Viatge a les estrelles

divendres, 9/09/2016

Amb el descobriment de grapats d’exoplanetes, i més encara des que se n’ha descobert un a l’estrella més propera, Pròxima de Centaure, l’interès per trobar la manera de fer realitat els viatges a les estrelles es fa cada vegada més gran. Per desgràcia, per moltes ganes que en tinguem, no podem obviar la immensa distància que ens separa i les limitacions que imposen la física d’una banda i la tecnologia de l’altra.

Ara mateix, la nau més ràpida que hem fet mai, la Voyager 1, s’allunya del Sol a disset quilòmetres per segon, uns cinquanta nou mil quilometres per hora! Altres naus han anat més de pressa, però era a favor de la gravetat i en direcció cap al Sol. Un sentit que no serveix per viatjar a les estrelles. En tot cas, la Voyager trigaria setanta cinc mil anys a arribar a Pròxima Centaure, de manera que podem considerar-ho com no-viable.

Evidentment ens cal pensar en altres sistemes de viatjar. I cal tenir en compte el límit de la velocitat de la llum. Menys de 4,2 anys de viatge, que és el que triga la llum, no ens els treu ningú. I d’altra banda hi ha el problema del sistema de propulsió. Si has de portar el teu combustible, n’has de portar molt. I això vol dir que la nau ha de ser molt gran i pesada, de manera que costarà molt d’accelerar i requerirà encara més combustible. Ara com ara no hi ha cap sistema que haguem pensat i que faci el viatge més curt d’uns quants segles.

Però tenim pressa i som xafarders. Potser no podem anar-hi, però podríem enviar-hi naus a fer d’exploradors robòtics. Just el que fem al nostre sistema solar. I la idea que han posat de moda gent com l’Steven Hawking i en Marc Zuckerberg entre altres és la d’enviar naus petites. Molt petites. Més petites que un telèfon mòbil. La gràcia és que, duna banda, costarà relativament poc accelerar-les fins a una fracció important de la velocitat de la llum. I d’altra banda, com que són tan petites, en podem enviar moltes. Posem… uns quants milers.

Molt be. Imaginem que aprenem a miniaturitzar sensors, càmeres i detectors i a fer-los prou resistents. Com les farem moure? Doncs amb un sistema amb el que fa anys que s’especula. Les veles espacials. Ja s’han fet proves amb veles molt grans i molt primes que poden aprofitar la pressió de la radiació de la llum del sol per moure’s. Ho fan de manera extremadament lenta al principi, però la pressió del vent solar és inesgotable i la velocitat no para d’acumular-se. En teoria, en pocs mesos es pot accelerar moltíssim i sense haver gastat gens de combustible.

Però ho podem fer millor. Podem muntar un sistema de làsers que, enfocats a les nostres veles les empenyin de manera molt més ràpida i amb molt més control de direcció que no pas la llum del Sol. Com que la nau és una nano-sonda de pocs grams, amb un parell de metres de vela en tindríem prou per accelerar-les, no a milers, sinó a milions de quilòmetres per hora. En teoria es podria aconseguir anar fins Pròxima de Centaure en uns vint anys. Allà, obtenir les fotos, i enviar-les cap a la Terra, on les rebríem 4,2 anys després.

Problemes tecnològics? Tots el que vulgueu. Encara no tenim materials prou lleugers i resistents ni làsers prou potents. Però això és un problema que es pot solucionar amb diners i temps. Per això han muntat la iniciativa Breakthrough Starshot per anar-ho posant en marxa. Ja veurem si se’n sortiran. Només hem d’esperar una mica més enllà del 2050 per saber-ho, però el simple fet de posar-s’hi ja és un pas en la bona direcció. És curiós mirar la llista de qüestions tecnològiques que cal resoldre. Potser al final l’estratègia serà diferent, però per fer camí has de posar-te a caminar i després ja aniràs aprenent i rectificant sobre la marxa. Quedar-te aturat mentre vas especulant no és una bona manera d’aconseguir grans avenços.

I ben mirat, potser ens hauríem de plantejar si aquesta idea ja l’han tingut altres i uns hipotètics extraterrestres ens estan enviant, no naus immenses com a les pel·lícules, sinó petites nanosondes que ens observen discretament.

Aigua i sabó… i res més.

dijous, 8/09/2016

Aigua i sabó. Per rentar-se les mans i mantenir una higiene correcta no cal res més. Des de fa uns anys ens han presentat campanyes de productes i sabons amb propietat antimicrobiana, bactericida, eliminadora de gèrmens i super-segura per protegir els nadons. En realitat era propaganda i molta exageració. Fer servir agents bactericides no ens aporta gaire res si ho comparem amb l’aigua i sabó de tota la vida.

Això ha acabat per fer-se evident quan la FDA americana, “l’agència del menjar i els medicaments”, ha prohibit la comercialització d’aquests productes que contenen bactericides com el triclosan. Aquest compost està cada vegada més present en coses com sabons, pasta de dents, productes de neteja i al final es troba per tot arreu. En principi és força segur (a no ser que siguis un bacteri) però sempre cal vigilar. I el cas és que, encara que no comporti problemes per la nostra salut, sembla que tampoc aporta cap avantatge, de manera que quina necessitat hi ha? Els usuaris pensen que estan més protegits quan en realitat no ho estan i probablement l’únic que fem és anar seleccionant bacteris resistents als antibiòtics de manera gratuïta.

La clau és que sempre ens venen els bacteris com si fossin una cosa espantosa que cal eliminar i evitar fins on sigui possible si volem preservar la salut. Però la realitat és que bacteris n’hi ha a tot arreu, sempre. Podem rentar-nos les mans amb el bactericida més potent del món. Un minut desprès, quan agafem el pany per obrir la porta, les mans tornaran a quedar plenes de bacteris. De fet, només movent les mans hi haurà bacteris flotant en l’aire que s’hi enganxaran. És simplement impossible estar lliure de bacteris.

De manera que el que ens cal és tenir una flora bacteriana correcta sobre la nostra pell i les coses que ens envolten. Una quantitat de bacteris limitada i, sobretot, una composició a la que el nostre cos ja hi està acostumat. D’altra banda, matar els nostres bacteris voldria dir deixar la porta oberta a ser colonitzats per altres que, potser, seran patògens. També facilitaria el camí als fongs, que ja no haurien de competir amb la nostra flora bacteriana particular. La clau és treure l’excés de bacteris però deixar els habituals tranquils, i això s’aconsegueix perfectament amb aigua i sabó.  No cal res més.

És divertit perquè hi ha qui pensa que, per principis, has d’estar en contra dels productes químics. I si no hi estàs, ja donen per fet que deus estar-hi a favor sempre. Posicions extremes i absurdes. La química potser ha fet més per facilitar-nos la vida que cap altra ciència, però com en tot, cal fer-ne un us assenyat. Si afegir agents bactericides al sabó no aporta cap benefici i, potser ens pot portar problemes, no és assenyat fer-lo servir.

Altra cosa és el personal sanitari o els quiròfans. En aquests cassos sí que cal aconseguir una reducció del nombre de bacteris molt per sobre de la normal. Però no ens confonguem! No és per cuidar la salut ni la higiene del cirurgià sinó la del pacient que van a tractar. La majoria de nosaltres no som cirurgians, de manera que no ens cal el seu nivell d’esterilització.

És curiós, perquè rentar-se les mans  amb aigua i sabó és una de les coses més senzilles que hi ha i alhora una de les que et transmet millors sensacions. El sabó no deixa de ser un producte químic, obtingut per saponificació alcalina de greixos, descobert fa molts i molts segles. Ara ja ho hem sofisticat amb aromes i textures variades i tot plegat fa que notar com la pastilla de sabó es va desfent a les mans i es va enduent la brutícia sigui una sensació genial. A sobre, no li cal cap bactericida afegit per cuidar la higiene i la salut.

Endavant les atxes… batesianes !

dimecres, 7/09/2016

Endavant les atxes!”. Aquesta és la cançó oficial de la diada d’enguany i el desencadenant d’un fet curiós protagonitzat per José Domingo en una tertúlia radiofònica. Pel que he llegit, es va exclamar sobre el tema de la cançó ja que el considerava “una crida al combat”. La xarxa de seguida s’ha omplert de bromes recordant al senyor Domingo que les “atxes” són els ciris que es porten al capdavant de les processons. El sentit de la frase feta “Endavant les atxes!” és de tirar endavant algun projecte malgrat les dificultats. Igual que es quan es decideix tirar endavant una processó plogui o nevi.

La veritat és que jo no puc parlar gaire, ja que confesso que ignorava completament el sentit de la paraula i que també havia pensat, des de sempre, que tenia alguna cosa a veure amb les destrals. La paraula em grinyolava ja que sé perfectament que les destrals no és diuen atxes en català, però mai m’havia aturat a esbrinar-ho. Si fes cas dels comentaris a Twitter, pensaria que dec ser dels pocs que ho ignorava, però és el que hi ha.

En tot cas, la confusió m’ha recordat un fenomen biològic molt interessant que genera la evolució. El mimetisme batesià. El nom és per en Henry Walter Bates, un naturalista anglès que el va descriure al segle XIX en estudiar papallones de l’Amazones. Mimetisme és el fenomen de similitud entre dues espècies diferents. L’interessant en aquest tipus de mimetisme és el motiu que fa que una espècie (d’insecte, de rèptil, de planta…) acabi per assemblar-se a una altra. La idea és que un animal que disposa de pocs mecanismes de defensa adquireix l’aspecte d’un altre que sí que és perillós. Així, els possibles depredadors el confonen amb el perillós i eviten atacar-lo.

Un cas típic és el de unes pacífiques mosques o arnes que han agafat l’aspecte d’abelles o de vespes. També hi ha serps inofensives que adquireixen la forma i color d’altres serps verinoses. En els dos casos, quan els veus no t’atures a analitzar amb cura si es tracta d’una espècie o altra. Simplement actues com si fos una amenaça real i t’enretires. Mentre el nombre d’individus imitadors sigui petit en comparació amb l’espècie perillosa, el mimetisme funciona i aquests mestres de la disfressa queden protegits gracies a la por que generen els imitats.

En el cas d’aquests dies, la resposta enfront la paraula “atxes” ha constituït un cas de mimetisme batesià lingüístic. Una paraula inofensiva recordava una altra amb connotacions perilloses i la resposta poc meditada ha sigut posar-se a la defensiva. Una vegada més, he quedat fascinat per les similituds entre l’evolució de les espècies i les adaptacions dels organismes amb les que presenten els idiomes i les paraules. Potser si alguns coneguessin una mica millor aquestes característiques dels idiomes els apreciarien més i dedicarien menys energies a intentar fer desaparèixer els que els molesten.

Per cert, també resulta interessant mirar l’evolució de la paraula “atxa” i el seu parentiu amb el castellà. I és que mirant el diccionari veig que en castellà “hacha”, a més de destral, també és: “Vela de cera, grande y gruesa, de forma por lo común de prisma cuadrangular y con cuatro pabilos.” Per això, algú que és brillant és diu que “es un hacha!”. El cas és que en els dos casos deriva del llatí “facula”, que és el diminutiu de torxa.

Sort que la paraula ha evolucionat cap als ciris, perquè no vull penar el que dirien si la frase, i per tant la cançó, fos… “endavant les torxes!”. Afortunadament l’evolució del llenguatge ens ha permès quedar-nos amb els ciris i transmetre missatges més civilitzats.

No eren extraterrestres…

dimarts , 6/09/2016

La setmana passada es va viure uns dies d’intensa expectació relacionada amb l’espai. A més del descobriment del planeta a Pròxima de Centaure, va córrer per tot arreu les especulacions referents a la detecció d’un senyal d’origen extraterrestre per part d’un observatori rus. En aquest cas, però, l’entusiasme va trigar poc a refredar-se i el senyal va quedar en no-res. De totes maneres serveix com un excel·lent exemple de la dificultat per trobar senyals, per esbrinar d’on venen i per entendre si realment ens l’envia una civilització extraterrestre. Els amics del SETI sempre estan afegint aigua al vi, però és millor pecar d’excés de malfiat que no pas anar acumulant decepcions sense parar.

El senyal l’havien detectat amb el radiotelescopi RATAN-600 a Zelenchukskaya, en la República russa de Karachay-Cherkess. Confesso que no havia sentit a parlar mai del telescopi, de la ciutat ni de la república, però és que el món és molt gran!

El senyal no era nou. Es va detectar el 15 de Maig del 2015. I el fet que triguessin més d’un any a notificar-ho ja fa pensar que no ho veien massa clar. El document del SETI informava d’un senyal fort en direcció de HD164595, i les paraules triades no eren perquè sí. No és el mateix un senyal provinent de HD164595, que un senyal provinent de la direcció de HD164595. El detall és important perquè precisament aquestes sigles corresponen a una estrella situada a més de noranta anys llum de la Terra en la que sabem que hi ha orbitant al menys un planeta.

Però no ens entusiasmem abans d’hora. El planeta en qüestió és de la mida de Neptú i no és dels que esperaríem trobar-hi vida. Això no vol dir gran cosa i potser la vida és molt diferent de com la imaginem, però és un matís a recordar. D’altra banda, un radiotelescopi detecta senyals de radio i tot i que apunta a una zona determinada del cel, la precisió de l’àrea analitzada és limitada. El senyal venia d’una zona de l’espai on hi havia HD164595, però també centenars d’altres estrelles, nebuloses i fins i tot galàxies. Podia provenir de qualsevol lloc d’allà i a qualsevol distància. Sense altres sistemes de detecció que afinessin més el seu origen no es podia precisar res més que la direcció d’on provenia.

Que fos un senyal fort… bé, fort respecte a què? Això vol dir que destaca sobre el fons de radioones que es detecten constantment. Segons la distància a que s’hagi originat l‘hauríem de considerar més o menys fort en origen. Però abans cal establir d’on ve, cosa que ja hem vist que ignoràvem.

El que calia era tornar a posar la orella en aquella direcció i mirar de tornar a detectar el senyal. Però en fer-ho no van detectar res. Mai més no es va sentir aquell pic de radiació provinent d’aquella zona del cel. No es la primera vegada que passa. Per això cal prendre’s les coses amb calma.

Però sobretot, cal descartar que el senyal sigui d’origen humà. Un dels senyals més desconcertants que es van detectar en un observatori d’Austràlia, va resultar ser un forn de microones que els treballadors de l’observatori feien servir per escalfar el menjar. Fins que no es va descobrir va fer anar de corcoll molts radioastrònoms. És normal: quan treballes amb aparells tan sensibles, les fonts d’error i interferències es multipliquen.

En aquesta ocasió sembla que el causant va ser un satèl·lit militar que va passar just per davant del radiotelescopi. Hi ha llistes indicant les trajectòries dels satèl·lits, però els militars tenen idees pròpies sobre informar per on passen els teus satèl·lits espies, de manera que no tots estan controlats.

Confesso que em moro de ganes de viure el dia en que es confirmi la detecció d’un senyal generat per una civilització extraterrestre. L’univers deixarà de ser el que era i moltes filosofies s’hauran d’adaptar. Però és evident que fins que aquest moment no arribi toparem amb un bon nombre de falses alarmes. No passa res. Només és qüestió de seguir insistint en la recerca sense defallir.

Febre hemorràgica de Crimea-Congo

dilluns, 5/09/2016

La notícia d’un brot de febre hemorràgia Crimea-Congo a Espanya ha tornat a posar sobre la taula el perill de brots epidèmics per virus dels que mai no n’havíem sentit a parlar. Però la globalització no és limita als diners sinó que ho engloba tot, i les malalties també s’han fet globals. Ara els virus viatgen en avió i amb l’escalfament global cada vegada disposen de més territori on el clima els permet proliferar. De fet, qui prolifera no és el virus sinó el mosquit, paparra o insecte que els fa de vector, però el resultat és el mateix.

Aquesta vegada es tracta d’unes febres hemorràgiques, i això ja ens fa pensar en l’ebola, el virus de febre hemorràgica per excel·lència. En realitat són tipus de virus diferents, però que comparteixen un seguit de característiques comuns. De fet, les febres hemorràgiques poden estar causades per cinc famílies de virus, cada una amb grapats de virus diferents. Hi ha els filovirus (com l’ebola), els arenavirus (com el de la febre de Lassa), els flavivirus (aquí tenim el Zika, el Dengue o el de la febre del Nil occdental), els paramixovirus (com l’Hendra) i els bunyavirus (Com aquest de Crimea-Congo). De fet, causen moltes més malalties, de manera que tenim reserva de potencials brots de malalties de malson a cabassos.

En aquest cas resulta curiós el nom: “Crimea-Congo”. Més que res perquè Crimea i el Congo estan molt lluny. Però la història és senzilla. Durant molt temps es coneixia la febre de Crimea, que afectava als pagesos i als soldats destacats per aquella zona. El tsar Alexandre va morir del que té tota la pinta d’haver sigut febre de Crimea després de visitar aquella regió. Però no va ser fins l’any 1967 que es va poder identificar el virus que la causava. Quan ho van fer es van adonar que era un virus idèntic al que l’any 1956 havia afectat uns malalts al que aleshores era el Congo belga, de manera que el nom es va quedar “Crimea-Congo”.

Qui ha transmès el virus és una paparra del gènere Hyalomma  però hi ha molts més tipus de paparres que poden fer-ho. S’ha identificat la presència del virus en més de trenta espècies diferents de paparres que poden picar i infectar a un nombre força elevat d’animals. Des de grans herbívors fins als estruços. La majoria d’animals infectats desenvolupen anticossos però no emmalalteixen i simplement contribueixen a mantenir la població de virus funcional. En canvi els humans, que hi estem molt menys exposats, desenvolupem la febre hemorràgica que porta associada una mortalitat variable però que pot arribar al trenta per cent o fins i tot més.

I pel que fa al tractament… Doncs la mateixa història de sempre per aquests tipus de malaltia. No hi ha vacuna (tot i que es treballa en algunes experimentals, però encara no prou bones ni segures), no hi ha tractament més enllà de mesures de suport vital als malalts i provar sort amb els antivirals habituals. Aquesta vegada sembla que algun, com la rivaridina, pot donar bon resultat, però quan parlem de virus l’arsenal terapèutic disponible és molt limitat.

Ebola, Zika, Crimea-Congo…, i més que vindran. No es poden posar portes al camp i el mateix contenidor que ens porta les fruites de Nova Zelanda, les mercaderies de la Xina o el salmó de Xile, també transporta virus provinents d’arreu del món ocults en algun vector inesperat. És evident que quan ens venien les virtuts de la globalització només ens explicaven les coses bones i passaven per alt els problemes associats.

Bones notícies contra l’Alzheimer

divendres, 2/09/2016

Aducanumab. Aquest és el nom del nou tractament que s’està assajant per tractar l’Alzheimer i que sembla que ha donat uns resultats inicials esperançadors. Enfront d’una malaltia com aquesta, qualsevol bona notícia cal celebrar-la, però convé no deixar-se portar per l’entusiasme i tenir present quina és la millora i en quin punt estem.

El nom de l’Aducanumab ja ens dóna una pista del que és. Un anticòs. Concretament un anticòs monoclonal. Tots els tractaments amb un nom que acabi amb “…mab” són anticossos monoclonals ( per les sigles de l’anglès Monoclonal AntiBodies). Bàsicament és un anticòs que s’uneix a alguna cosa i la bloqueja. En aquest cas els han dissenyat perquè s’uneixin a les plaques de proteïna Beta amiloide, que són uns grumolls insolubles de proteïnes que es van acumulant al cervell dels malalts d’Alzheimer.

Aconseguir aquest anticòs no era senzill ja que s’ha d’unir a les plaques (als grumolls) de la proteïna beta amiloides, però no a la proteïna beta amiloide lliure, ja que la tenim tots i fa la seva funció, necessària per l’organisme. El que està relacionat amb la malaltia és el grumoll.

L’estudi pretenia aclarir si administrar aquest anticòs feia que les plaques s’anessin desfent. I efectivament, les imatges obtingudes dels cervells dels pacients que prenien el medicament van mostrar que passat un any la mida de les plaques s’havia reduït. I com més en donaven, més es reduïen. En canvi, els que prenien placebo seguien amb les plaques sense modificar. Com a bon estudi, aquest era doble cec. Ni el pacient, ni el metge sabien si prenien Aducanumab o placebo, de manera que els resultats són fiables.

Com que les plaques van mostrar una clara reducció, van decidir ampliar l’estudi i avaluar si l’estat cognitiu dels pacients també mostrava canvis. No era la idea inicial, però valia la pena aprofitar. I sembla que, efectivament, la pèrdua de capacitats es va alentir considerablement en els pacients tractats amb el medicament, mentre que els que prenien placebo van continuar perdent facultats al ritme habitual.

Naturalment, això fa pensar en les aplicacions, l’esperança d’un tractament i una possible cura o, prevenció. Però no correm tant. De moment el més important és que sembla posar llum sobre un dubte que fa anys s’arrossega amb l’Alzheimer. Perquè no estava clar si la presència d’aquestes plaques al cervell causava la malaltia o era una conseqüència de la malaltia. Podria ser que algun procés matés neurones, causés la pèrdua de memòria i facultats típiques de la malaltia i després, les neurones mortes actuessin generant plaques. Si fos així, eliminar les plaques no serviria de res. En canvi, si és la presència de les plaques  el que causa la malaltia, aleshores sí que cal mirar d’evitar la seva formació. I això és el que suggereix aquest estudi. Si més no, ja sabem on hem d’apuntar.

Cal tenir present que era un estudi relativament petit. I falta per veure si el tractament no porta altres problemes. Per exemple, una vintena de pacients van abandonar el tractament perquè els causava mal de cap moderat. I, per descomptat, només amb un centenar de pacients no es pot detectar si presenta algun efecte secundari que només es vegi en un de cada mil pacients. Altres estudis prometedors en aquest punt s’han hagut de deixar perquè el tractament resultava finalment massa tòxic. Com sempre, calen més estudis, més temps i més diners.

Però tenim bones notícies. Les plaques s’han desfet i la pèrdua cognitiva s’ha aturat. Potser al final no serà aquest anticòs monoclonal en concret el que triomfarà. Altres laboratoris ja estaran desenvolupant els seus. Més eficients, amb menys complicacions, més econòmics… Sigui com sigui, el futur de la lluita contra l’Alzheimer és avui una mica més clar que fa uns dies.

Pròxima b; els nous veïns estel·lars. Però no ens esverem.

dijous, 1/09/2016

Aquest estiu ha anat farcit de notícies científiques, però la més impactant va ser la publicació del descobriment d’un planeta orbitant l’estrella més propera al Sol: Pròxima de Centaure. I per acabar de fer les delícies dels aficionats a l’astronomia, es tracta d’un planeta de mida similar a la terrestre i situat en la zona d’habitabilitat de l’estrella. No podíem demanar més!

Per això les notícies parlaven d’un planeta habitable a només 4,2 anys llum de la Terra. Però això resulta enganyós. Que un planeta estigui a la zona d’habitabilitat només ens diu que està a una distància de la seva estrella que permet que hi hagi aigua líquida. Però això no garanteix que n’hi hagi. En realitat, d’aquest planeta només en sabem un parell de coses i la resta són especulacions. No passa res per especular (de fet, és molt divertit) però no s’ha de confondre amb les dades verificades.

El que sabem és que el planeta molt probablement existeix i que és lleugerament més gran que la Terra. No l’hem vist, ja que no hi ha telescopis prou potents encara, però l’han detectat amb el mètode de la velocitat radial. Això es fa mesurant els petits desplaçaments de la posició de l’estrella a mida que el planeta gira al seu voltant. La gravetat de l’estrella atrau als planetes, però la dels planetes també atrau, molt lleument, l’estrella. El desplaçament es pot mesurar i això permet esbrinar el temps que triga el planeta a completar una òrbita.

Però sempre hi ha un marge d’error. Per això es considera candidat a planeta fins que no es detecti fent servir un mètode diferent. Ja ha passat altres vegades que un planeta “descobert” resulta que al final no existeix. De totes maneres, aquesta vegada la fiabilitat de les mesures és prou elevada com per confiar que efectivament existeix. De moment s’anomena “Pròxima b” ja que als planetes extrasolars se’ls indica amb el nom de l’estrella i una lletra minúscula que indica l’ordre en que van ser descoberts. Es comença per la “b” ja que la “a” seria la mateixa estrella. Si descobríssim un altre planeta orbitant Pròxima de Centaure, seria “Pròxima c”.

L’estrella Pròxima de Centaure és interessant simplement per ser la més propera al Sol. El nom fa referència, òbviament, a ser l’estrella més propera i que està situada en la constel·lació del Centaure. Sembla que hi ha un sistema estel·lar triple, amb Alfa de Centaure, Beta de Centaure i Pròxima de Centaure, però encara no està clar del tot. Pròxima és una nana roja. Un estel més petit i fred que el nostre Sol. La gràcia del nou planeta és que està molt més proper a l’estrella que no pas la Terra del Sol. De fet, està més proper fins i tot que Mercuri. Per això nosaltres triguem 365 dies a fer una òrbita i Pròxima b només triga 11,2 dies. Una estrella més petita però vista de més a prop fa que des de la superfície del planeta es deu veure una mica més gran que el nostre Sol.

Estar tant a prop de l’estrella és un problema perquè arriba molta radiació a la superfície. Les nanes roges emeten radiacions UV i moltes flamarades de raigs X. Una mala combinació per la vida. Però cal tenir en compte si hi ha atmosfera o si hi ha mars que puguin actuar com escut. Tampoc sabem si disposa de camp magnètic, que també protegeix de les radiacions. L’atmosfera és important ja que la temperatura de superfície seria d’uns 40 graus sota zero, però per poca atmosfera que tingui i retingui calor, ja entraríem en zones molt més temperades i, per tant, amb possibilitat de tenir aigua líquida a la superfície.

Ara bé. Estant tant a prop de l’estrella li deu passar com li passa a la Lluna; que presenti rotació sincrònica. És a dir que sempre mostri la mateixa cara dirigida a l’estrella ja que coincideixen la durada de la òrbita i la durada de la rotació del planeta. De manera que tindrà un hemisferi constantment de dia i amb temperatures molt altes i un altre submergit en la foscor eterna i molt més fred. Al límit hi haurà una zona de transició on s’hi podria viure més o menys bé. Ah! I si és un planeta amb mars, semblarà un ull, amb la major part coberta de gel excepte la zona encarada a l’estrella, que serà aigua líquida.

Però, de nou, tot és especulatiu. Excepte que hi és, la seva mida i la durada de la òrbita, poca cosa més sabem. Per sort, en dos o tres anys disposarem d’una nova generació de telescopis prou potents com per fer-hi una ullada, per analitzar la llum que reflecteixi o per caracteritzar la seva atmosfera si és que en té.

I, és clar, pensar en com ho podríem fer per anar de visita. Però això deixem-ho per demà.

Parada i fonda

dilluns, 20/06/2016

Arriba l’estiu i, com cada any, arriba el moment d’aturar el Centpeus durant un temps. Ja sabeu que segueixo, més o menys, el calendari escolar i ara toca descansar, recuperar l’equilibri, arreplegar noves idees i agafar forces cara al proper curs. Moltes gràcies a tots els que heu passat per aquí i, si us ve de gust seguir parlant de qualsevol cosa relacionada amb la ciència, ens llegim al setembre. Mentrestant, sigueu feliços!

El llarg camí d’una teràpia per la fibrosi pulmonar

divendres, 17/06/2016

La paciència és la mare de la ciència. En part és cert, però només amb paciència no fas res. Cal intuïció, rigor, insistència i treball, moltíssim treball. I una mica de sort també, no ens enganyem. Però de vegades les coses surten al final i aleshores la satisfacció és immensa.

Fa vuit anys, a l’antic “Centpeus” parlava d’un tractament experimental per la fibrosi pulmonar idiopàtica. Es tractava de fer servir un tipus de cèl·lules molt concretes, les cèl·lules alveolars de tipus II, per intentar regenerar el teixit danyat durant la malaltia. En la fibrosi, els alvèols pulmonars es danyen i el pulmó es repara fent servir fibroblasts. Aquestes són les cèl·lules amb que el cos fa les cicatrius. Una mena de sistema de emergència per reparar ferides. Van bé per tapar danys ràpidament, però no serveixen per mantenir la funció dels pulmons ja que l’oxigen de l’aire no pot creuar una paret de fibroblasts i no pot arribar a la sang. Els pacients cada vegada s’ofeguen més i no tenim cap tractament per aturar la progressió de la zona fibrótica del pulmó.

La gràcia és que les cèl·lules tipus II són les precursores de les que finalment constitueixen la fina paret dels alvèols (les cèl·lules de tipus I). De manera que el que es va fer fa anys va ser administrar les cèl·lules tipus II a rates a les que havien provocat una fibrosi pulmonar. La idea era que aquestes cèl·lules actuarien refent la paret dels alvèols i permetent que els pulmons recuperessin la seva funció.

El cas és que va funcionar força bé! Els pulmons de les rates a les que s’havien trasplantat les cèl·lules tipus II havien millorat molt. I es va veure que les cèl·lules efectivament s’havien transformat en les de tipus I i havien refet part dels alvèols. Un detall que no vaig esmentar és que el treball l’havíem fet al nostre laboratori, al grup dirigit per la doctora Anna Serrano, una companya amb la que fa anys que breguem en el món de la ciència.

Però era un treball fet en rates. I no volem curar les rates sinó les persones. Calia fer un pas més i provar-ho en pacients. Una cosa que no podem fer els investigadors bàsics. Quan es tracta de pacients, cal que ho facin metges. Per sort, al Clínic hi treballava el doctor Antoni Xaubet, expert en fibrosi pulmonar que, de seguida es va mostrar obert a col·laborar. Només quedaven uns pocs detalls: El permís del comitè ètic, la coordinació amb la organització de trasplantaments, aprendre a obtenir cèl·lules humanes (un pulmó humà es molt diferent d’un pulmó de rata), aconseguir els calers per fer-ho tot, seleccionar els pacients, organitzar la col·laboració amb els servei de microbiologia per evitar infeccions, el d’immunologia per evitar rebuig, el de criopreservació per mantenir les cèl·lules i finalment, iniciar l’estudi. Segur que em deixo coses, però ja us feu una idea dels anys de preparació que impliquen un estudi com aquest.

Es van trasplantar setze pacients i el primer que va caldre era verificar que trasplantar les cèl·lules no causava problemes. El sistema era senzill: una fibrobroncoscòpia, i aparentment no hi havia rebuig, no hi havia inflamació, no empitjorava la malaltia, etc. És a dir, que la cosa va anar força bé i no es va detectar cap efecte advers mes enllà d’una mica de tos al primer dia. Un dia per recordar. Us asseguro que acolloneix molt fer per primera vegada un tractament. Per molt controlat estudiat i apamat que creguis tenir-ho tot, t’estàs endinsant en territori desconegut i mai se sap si la biologia ens guarda alguna sorpresa. En tot cas, la cosa va anar molt bé.

Tot seguit tocava esperar. La fibrosi pulmonar és una malaltia progressiva. No es previsible veure millores d’un dia per l’altre. En realitat el que esperàvem era, al menys, aturar la progressió. Recuperar la funció ja seria per nota! Però per això cal temps. Com a mínim un any.

Va ser més d’un any ja que no es van fer tots els pacients de cop, però finalment es va completar. Els resultats eren força bons. En la majoria de pacients, la malaltia s’havia aturat i la qualitat de vida dels pacients havia millorat. Queden coses per esbrinar, és clar. L’aturada és definitiva? Probablement no, ja que la causa de la malaltia no s’ha eliminat. Serviria fer més trasplantaments? Administrar més cèl·lules? Combinar-ho amb algun fàrmac? Quant temps dura l’estabilització? Per quin motiu en algun pacient no va funcionar? Com tot en la ciència, cada resposta ens ha generat moltes més preguntes.

En tot cas, els resultats obtinguts eren molt bons i tocava publicar-ho. Però resulta que costa molt convèncer la comunitat científica i mèdica de que has trobat  un tractament nou. Demanaven més controls, més dades, més seguiment, més de tot. Estàvem segurs que era per les cèl·lules? No podria ser el tractament immunosupressor? Havíem fet el seguiment de les cèl·lules trasplantades? De nou, anys fent retocs, recalculant, afegint dades…

Però finalment el treball s’ha acceptat i acaba de sortir publicat. Un llarguíssim camí des d’aquell llunyà pont del Pilar del 2004, quan l’Anna em va trucar per comentar-me que havia tingut una idea de com abordar el tractament de la fibrosi pulmonar. No és freqüent iniciar amb una idea, fer el treball experimental i aconseguir arribar fins a l’estudi amb pacients. Jo, que m’ho he mirat una mica des de la barrera, puc assegurar que ha calgut molta, moltíssima feina, insistència i paciència.

Però un dia vaig veure com li brillaven els ulls a l’Anna quan un pacient li va agrair el fet que, de nou, podia tornar a jugar a pilota amb el seu nét. Aquestes coses, que als metges els passa sovint però que els científics experimentals no vivim quasi mai, són les que et recorden que el que fem val la pena.