Bones festes

dimecres, 24/12/2014

Nadal. I, per tant, moment de reunir-se amb la família, els amics i els companys. De celebrar i de descansar una mica. Ara toca una aturadeta i ens veiem passat festes. Sigueu feliços i bones festes a tothom.

La ciència del 2014

dimarts , 23/12/2014

Ara que l’any s’acaba toca fer mirada enrere i rememorar el que ha donat de sí en temes científics. Aquests dies apareixen moltes llistes amb esdeveniments i avenços importants i no m’estaré de fer la meva. Per descomptat la tria es personal i potser en un altre moment hauria triat altres fets. Una cosa bona d’aquest 2014 és que de moments importants en termes científics ens n’ha deixat un grapat.

La visita al cometa: Tot i que tots els sistemes d’ancoratge van fallar i de moment encara no sabem exactament on és la Philae, el fet de situar una sonda en la superfície d’un cometa i mantenir-ne una altra orbitant-lo ha sigut un èxit històric. Tant mediàticament com des del punt de vista de les dades científiques que està enviant la Rosetta. I amb una mica de sort, quan s’apropi més al Sol, la Philae despertarà. Creuem els dits.

Les ones gravitatòries: Descobrir ones gravitatòries va sacsejar el mon de la física i ens va obligar a tots a fer un exercici mental intens per entendre que coi havien descobert. Mesos després, la notícia es va desinflar quan es va veure que potser el pols espacial havia distorsionat el senyal i, potser, el que havien detectat eren interferències i no ones gravitatòries. La ciència és així! Caldrà seguir intentant-ho.

L’art més primitiu: Podem discutir si les expressions artístiques són exclusives dels humans o no, però no deixa de ser fascinant haver descobert marques de mans pintades sobre parets de coves a Indonèsia fa trenta-nou mil nou-cents anys. És evident que el desig de deixar alguna cosa per la posteritat ja es manifestava a l’alba de la humanitat.

El nostre indret al cosmos: La Terra és un planeta del sistema solar, que no deixa de ser un de tants de la Via Làctia, que alhora és una galàxia més en el clúster galàctic de Verge. Però aquest any hem sabut que ens movem junt amb milions de galàxies dins el superclúster de Lanyakea. Amb ell hem descobert unes de les grans estructures que formen l’Univers.

Un codi genètic ampliat: El codi genètic, el nostre i el de tots els éssers vius de la Terra està compost de quatre lletres: A, T, C i G, que corresponen a les quatre molècules que formen el DNA. La dobles hèlix es forma aparellant les A amb les T i les C amb les G i l’ordre en que estiguin unides milions d’aquestes parelles és el que ens defineix la part genètica. Però aquest any han aconseguit “fabricar” un bacteri que incorpora dues molècules més que anomenem X i Y i que permetran ampliar les possibilitats de lectura del DNA. Per primera vegada tindrem bacteris amb un codi genètic diferent.

Robots cooperants: Un robot pot fer un nombre determinat de coses, però un eixam de robots en pot fer moltíssimes més. I els primers passos ja els han fet aquest any quan van programar agrupacions de petits robots perquè treballessin de manera coordinada i autònoma. Per ara fan coses simples, però el ventall de possibilitats que s’obre desafia la imaginació. I quan ho combinin amb nano-tecnologia ja no cal ni dir-ho.

Ebola: La notícia en medicina ha sigut sens dubte l’esclat de la epidèmia d’ebola i la seva progressió a diferents països. Per primera vegada ha arribat al primer món i ens ha ficat la por al cos a tots. Previsiblement no serà la darrera ocasió ni tampoc l’últim virus que vindrà de països del tercer mon. Hem aprés molt dels virus, però sobretot hauríem d’haver aprés com és la vida en indrets menys afavorits, en els que un contacte amb algú infectat pot fer que moris al mig del carrer pocs dies després i sense cap sistema sanitari en condicions per ajudar.

Tots aquests descobriments són només una mostra del que ha passat i altres llistes n’han triat de diferents, igualment trencadors. Però qualsevol d’aquests resum de final d’any ens recorda la fantàstica capacitat que tenim els humans per avançar en tots els camps del coneixement. De saber cada dia una mica més sobre nosaltres, el món que ens envolta i l’Univers on existim. En això som molt brillants. Tant de bo també ho siguem en l’ús que en fem d’aquests coneixements.

De donzelles i verges

dilluns, 22/12/2014

Diuen que els científics fan servir paraules estranyes, complicades, difícils de pronunciar. I el cas és que es cert. El llenguatge científic està ple de tecnicismes i expressions que només es fan servir en camps molt concrets. És conseqüència de la obsessió per aconseguir que les paraules siguin descriptives i precises. Per això s’han buscat maneres d’anomenar als éssers vius fent servir una nomenclatura binomial que, amb dues paraules en llatí identifica una espècie d’organisme i només una. Si parlem de Canis lupus, Saccharomyces cerevisiae o Velociraptor mongoliensis sabrem que parlem d’un llop, un fong o un dinosaure i no hi hauria d’haver cap error causat per una mala interpretació del que diem.

El sentit de tanta insistència és evident. En la vida real no és important, però si algú diu que ha trobat un escarabat, en tenim uns 350.000 tipus diferents, de manera que un entomòleg agrairia una mica més de precisió. I cal vigilar perquè paraules que tenen més d’un sentit poden portar embolics considerables.

Una probable confusió en el sentit d’una paraula va originar un merder considerable i molts problemes al llarg de la història. És la paraula “verge”.

Verge pot voler dir diferents coses. Una persona que no ha tingut relacions sexuals, una noia jove, una dona que no s’ha casat, un territori inexplorat, un material que no ha sofert gaire processat, algú nascut sota un signe zodiacal concret o un suport magnètic que no ha contingut informació. En principi no hi ha massa problema ja que en funció del context podem deduir quin sentit cal aplicar.

Ah! Però de vegades pot haver-hi confusió. Com passa a la Bíblia. De petit em deien que a la Bíblia s’anunciava que un nen naixeria d’una verge, i això assenyalava el miracle de la concepció.

Però resulta que quan busques a la Bíblia, el que hi trobes és un embolic considerable de traduccions. Segons la versió pots llegir que no hi diu verge, sinó noia jove, o donzella. I és clar, això canvia molt el sentit i el miracle s’esvaeix. El problema és que en hebreu també hi ha, naturalment, sinònims i polisèmies. I els traductors tenen l’immens poder de triar el que més els convé.

Pel que trobo buscant una mica, veig que en hebreu almah vol dir generalment noia jove, mentre que si es vol fer referència a si ha tingut o no relacions sexuals es millor fer servir betulah. Ignoro si la confusió o el grau de solapament en l’ús de les dues paraules és com en les derivades del llatí, com el català o el castellà, on sense context, la paraula “donzella” no està massa clar a que fa referència.

El cas és que a Isaïes 7:14 diu que “…el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill,…” En altres traduccions he trobat “la noia que ha d’infantar” o “la jove que està embarassada”. Bàsicament perquè Isaïes (o qui fos que ho escrivís) va fer servir la paraula almah.

Aleshores, com es va passar de noia jove a verge i d’aquí a un miracle? Doncs segurament perquè al nou testament, Mateu recorda aquesta profecia, però ho fa modificant la traducció. El nou testament es va escriure molt després i en grec, de manera que Mateu (o qui fos en el seu nom) va poder traduir com va voler. A Mateu 1:23 llegim que el profeta havia dit que “…mireu, la verge concebrà i infantarà un fill”. Va ser aquí on el punyetero de Mateu va triar el significat menys habitual i més miraculós de la paraula hebrea.

En aquest versicle sí que a totes les versions que he mirat posa “verge”, ja que és el que Mateu va triar. En realitat, en llenguatge poètic verge també podria tenir el sentit, menys habitual, de noia jove, però quina gràcia tindria? Així la mare de Déu va esdevenir un model a seguir per totes les dones i la virginitat (de les dones) es va convertit en un valor preuat fins nivells absurds.

Només canviant el sentit a una paraula es va obtenir el poder de controlar la sexualitat de les dones durant al menys vint segles. Qui ho diu que la precisió en les paraules triades no és important!

Acceleradors de partícules de butxaca

divendres, 19/12/2014

Si ens parlen d’acceleradors de partícules el primer que pensem és en una instal·lació immensa, normalment de forma circular i preferentment subterrània, en la que s’acceleren partícules a velocitats increïbles per fer-les xocar i analitzar la manera com es desintegren al topar. De fet, aquests és la descripció del gran col·lisionador d’hadrons, el famós LHC que va descobrir el bosó de Higgs, però d’acceleradors de partícules n’hi ha de més formes i mides.

L’LHC és el més grans de tots, però n’hi ha de més petits. Tampoc cal que siguin circulars i podem trobar acceleradors lineals. La gràcia dels circulars és que les partícules que s’acceleren poden anar donant voltes, guanyant velocitat fins que arriben al nivell necessari. Un accelerador lineal només pot accelerar les partícules durant un trajecte limitat. Per això aconsegueixen menys energia de col·lisió. És similar a comparar llençar una pedra amb la mà, que permet accelerar fins a cert punt, o fer-ho amb una fona, que a mida que la girem li donem més acceleració.

Sigui com sigui, sempre parlem d’instal·lacions grans. Un electró o un protó no arriben a velocitats properes a la de la llum així com així. De nou amb les similituds, com més de pressa vols que vagi un cotxe, més camí per anar accelerant necessita.

O simplement cal que acceleri molt i molt de pressa en poca distància.

Aquesta és l’estratègia per aconseguir acceleradors de partícules de sobretaula. Uns ginys que estan obtenint uns resultats cada vegada millors. La idea és diferent dels acceleradors de partícules més famosos. En aquest cas, els anomenats “acceleradors de làser-plasma” intenten aconseguir que les partícules, per exemple electrons, facin surf sobre un impuls de llum làser.

Per aconseguir-ho cal tenir un plasma, que és un gas que té els seus àtoms separats en electrons i ions. Res de massa estrany. Les pantalles de plasma no es diuen així per casualitat sinó perquè funcionen amb un gas en estat de plasma, igual que els tubs fluorescents. En aquests acceleradors s’agafa un plasma i es fa passar un pols de llum làser a través seu. La llum, al passar crea una ona que reordena les partícules segons la càrrega i alguns electrons queden recollits en la part del davant de la ona. La gràcia és que és llum làser i, en conseqüència es mou a la velocitat de la llum… arrossegant als electrons surfistes amb ella.

En pocs centímetres s’acceleren uns quants electrons a velocitats properes a les de la llum!

Fa anys que hi treballen i mica a mica es van aconseguint fer-los cada vegada millors. Fa poc acaben d’aconseguir batre el rècord d’energia amb aquests electrons. Els físics no fan servir tant la velocitat com la energia que tenen les partícules accelerades i en aquests tipus de acceleradors han arribant als 4 giga-electronvolts. Això és unes mil vegades menys que el que poden fer amb el LHC, que arriba als 5 Tera-electronvolts, però la diferència de les màquines és espectacular. Vint-i-set quilòmetres en un cas, i un aparell de sobretaula en l’altre.

Serà interessant veure fins on arriben en el desenvolupament d’aquesta mena d’aparells, però segur que donaran de parlar.

(També és divertit veure els problemes dels traductors i periodistes amb les magnituds físiques. Realment, això dels gigaelectronvolts és poc habitual, però traduir-ho per “voltios gigaelectrón voltios” o per “voltios giga-electrón” suggereix que alguns diaris necessiten un periodista científic amb urgència.)

El secret dels tresors desapareguts

dijous, 18/12/2014

A molts indrets del planeta hi ha llegendes que fan referència a éssers sobrenaturals, benignes o perversos, que juguen amb les esperances dels humans i que fan tota mena de malifetes. Follets, gòblins, gnoms, leprechauns, trolls o nans, a cada lloc tenen característiques diferents, però en general es mouen pels boscos i ens compliquen la vida als humans. Una de les seves aficions més generals és la d’agafar i amagar coses. Per això, moltes vegades, quan algú amagava alguna cosa enterrant-la al bosc i després no la trobava, sempre podia pensar que uns follets entremaliats se l’havien endut.

Per descomptat hi ha explicacions més probables i no sempre cal que algú altre s’ho hagi endut. Potser ha sigut la mateixa terra que li ha robat el tresor.

El problema és el costum dels humans de pensar en el terra com una cosa estable. Sabem que hi ha terratrèmols, allaus i inundacions que poden alterar el terreny, però sense aquests fenòmens extraordinaris, no esperes que la terra es mogui sota els teus peus. Un error, perquè en molts indrets, el terreny es mou de manera, potser imperceptible, però inexorable.

Hi ha diferents maneres en que el terreny es pot desplaçar lentament. Potser els més típics són els que els geòlegs anomenen solifluxió i reptació. Hi ha diferencies entre els dos processos, però son el resultat de l’efecte de l’aigua i la gravetat. Terrenys que absorbeixen molta aigua i que estan en un pendent més o menys marcat poden anar lliscant lentament si sota la capa superficial hi ha un terreny més dur. El moviment pot ser totalment imperceptible, però amb els anys es veuen arbres torçats, postes desplaçats i camins desviats.

Això passa en terrenys gelats amb molta pendent, en zones on antics llacs s’han omplert de sediments però encara hi passa un riu per sota, o fins i tot en terrenys amb pendent on pastura molt bestiar que amb el seu pas va esclafant el terreny i empenyent-lo imperceptiblement avall.

Que passa si algú que no és de la zona arriba i una nit de tempesta, fugint d’uns perseguidors i amb tota el parafernal de les novel·les romàntiques, decideix enterrar el tresor, les monedes, l’arma del crim o la carta comprometedora en un indret que experimenta reptació? Doncs si torna a recollir el que ha amagat en pocs dies, no passarà res. El recollirà i se l’emportarà tan content. Però si torna quan ja han passat uns anys, potser ja no el trobarà.

Probablement això ha passat més d’una vegada. Algú que identifica el lloc on va enterrar alguna cosa i que es troba que ja no hi és. Si és pragmàtic sospitarà que li han robat, i si és supersticiós culparà als follets del bosc. El que segurament no imaginarà és que el terreny es pot haver desplaçat i que si hagués fet el forat uns metres més avall probablement hauria trobat el que buscava. Però, és clar, ningú pensa que el terra es mogui!

Per tant, si algun dia heu d’enterrar un tresor i l’heu de deixar molts anys, demaneu consell abans a un geòleg. Un que sigui de tota confiança, és clar.

Del pànic a la indiferència

dimecres, 17/12/2014

Ara ja no en parlem, però la epidèmia de ebola segueix causant estralls a l’Àfrica. Quan va esclatar tothom estava pendent de les imatges de morts i dels hospitals de campanya que s’instal·laven a Guinea o Libèria. Ens esgarrifàvem amb xifres de morts que no paraven d’augmentar. Primer desenes i després centenars de morts que omplien les imatges dels medis de comunicació.

Però van arribar els primers malalts a Europa i poc després els primers contagis. Aleshores sí que vam tenir una onada de pànic que va posar el virus al centre de totes les notícies. Tots estàvem pendents de uns pocs casos, ben identificats, aïllats i controlats. Es controlava tothom qui havia estat en contacte amb ells i es feien manifestacions i recollides de signatures per decidir si es sacrificava un gos o si s’esterilitzava l’escala per on havia passat el malalt.

Mentrestant, a l’Àfrica, les persones seguien morint. Acumulaven 8000 afectats i uns 3600 morts, però eren uns morts dels que ja no en fèiem gaire cas.

Els pacients europeus van tenir sort i es van curar. Un fet mereixedor de celebracions, per descomptat. Però immediatament van començar les crítiques a la gestió del brot, els retrets creuats entre polítics i l’inevitable xou mediàtic. Era com tornar a la normalitat després de respirar tranquils en saber que la epidèmia s’havia aturat. Tècnicament aquí no havíem tingut cap epidèmia ja que només hi havia una persona infectada, però això semblava ser poc rellevant.

En aquell moment, a l’Àfrica ja portaven 9900 casos i més de 4800 morts. Però ja eren només una notícia a peu de plana.

La setmana passada es va anunciar que havien aturat un dels estudis de vacunes. Era un estudi encara en fase 1, quan s’administra a persones sanes per veure quins efectes secundaris causa. Alguns, coma ara una mica de febre, ja són previsibles, però en aquest cas va causar dolor a les articulacions i això, tot i que tampoc és infreqüent, ja és més estrany. Per tant, han aturat l’estudi fins esbrinar quan dura el dolor i que l’ha causat. El més curiós és que l’estudi es feia en diferents indrets; Canadà,  Suïssa, Alemanya i Gabon, però només a Ginebra es va observar aquest efecte. En tot cas, fins a mitjans de gener no continuaran amb l’estudi.

La notícia ja sembla llunyana, com si l’estudi fos per tractar una malaltia passada. En aquests moments, a l’Àfrica ja porten acumulats més de 18000 afectats i 6800 morts. Però d’això gairebé ni en sentim a parlar. Simplement és una línia al final de la notícia de l’aturada en el desenvolupament de la vacuna.

Els humans som curiosament poc racionals. Fa uns mesos ens esgarrifàvem quan hi havia vuitanta morts per ebola, i ara que estem a fregar dels vint mil afectats no en fem ni cas. Moltes de les reaccions inicials quan van arribar els primers casos aquí van ser exagerades, però l’actual indiferència potser també ho és.

L’estany dels sediments marcians

dimarts , 16/12/2014

La imatge no sembla massa especial. Una paret amb roques formades per la deposició de sediments que han generat diferents estrats. A molts indrets en trobem. La gràcia és que aquesta imatge no és de la Terra sinó de Mart.

Amb els anys ens hem anat acostumant a disposar de imatges de la superfície marciana. Les sondes que hem enviat i els robots que s’hi passegen ens han proveït d’un ventall extensíssim de fotografies dels terrens erms de Mart. A més cada dos per tres la NASA es despenja dient que han trobat proves de l’existència d’aigua en temps remots. La primera vegada va ser excitant, però a la llarga ja no sorprèn.

El que passa és que, ocasionalment, alguna imatge destaca entre la resta. Això va a gustos, però a mi aquesta dels estrats m’ha encantat. Només hi falta l’aigua per completar el que fa milions d’anys va ser la riba d’un llac de no massa fondària envoltat de terrenys rogencs. El llac es va assecar fa eons, l’aigua va ser substituïda per vents inclements i monstruoses tempestes de sorra, i contra tot pronòstic, un dia va arribar-hi un aparell provinent del planeta veí.

L’indret és interessant perquè si volem buscar rastres de vida, la vora d’un llac és un lloc fantàstic per començar a mirar. A la Terra, per que aparegués la vida va caldre aigua, uns quants elements senzills (carboni, nitrogen, oxigen, hidrogen, sofre, fòsfor i poca cosa més) i, finalment, molt de temps.

A Mart hi havia l’aigua i els elements, la qüestió és si la vida va disposar de prou temps per emergir abans que l’aigua es perdés, o simplement no va tenir cap oportunitat. Remenant per entre els estrats del llac potser podríem treure’n l’entrellat.

De moment els que s’ho passen millor són els geòlegs. Estan reconstruint la història del llac, per quins indrets entrava l’aigua provinent dels rius que l’abastien, com s’anaven acumulant els sediments que han deixat de record una mena de muntanya al mig del llac o quins cicles de aigua i sequera poden deduir a partir dels estrats, de la disposició de les pedres i de la inclinació del terreny.

Va haver-hi un temps en que Mart era un territori per imaginar. Ara és un indret més, cartografiat, fotografiat i visitat. Ens falta anar-hi en persona, però tot arribarà.

(Per cert, les imatges són del Curiosity, però l’Opportunity segueix funcionant (amb algun problema informàtic) després de deu anys al planeta!)

La batalla de la transferrina

dilluns, 15/12/2014

Estem en guerra. Una guerra que fa milions d’anys que dura i en la que, de moment, no hi ha un clar guanyador. És la lluita entre els organismes complexos i els microorganismes. Naturalment, la part que més ens interessa és la dels humans contra els bacteris i cal dir que les estratègies que es fan servir són dignes dels millors generals.

En qualsevol guerra, un dels principals interessos és deixar l’enemic sense subministraments. Si els soldats no tenen munició, armes, menjar o roba, segur que no lluiten en condicions i serà senzill derrotar-los. Per això, destruir els combois enemics es un objectiu de primer ordre en qualsevol guerra. I en la que ens portem amb els bacteris també.

Per créixer, per proliferar, les nostres cèl·lules necessiten alguns elements concrets. Entre ells el ferro. I dins el nostre cos, el ferro no pot anar de qualsevol manera sinó que es transportat per proteïnes específiques. Unes proteïnes que s’encarreguen de portar el ferro absorbit dels aliments fins a les cèl·lules que el necessiten, transportant-lo pel torrent circulatori. Com era previsible, les han batejat amb el nom de transferrines.

Ah! Però els bacteris, quan ens infecten i comencen a multiplicar-se dins el nostre organisme, també necessiten ferro. Per això disposen d’unes altres proteïnes que també capten el ferro i el transporten a l’interior del bacteri. I com que el ferro del nostre organisme està unit a la transferrina, la proteïna dels bacteris actua unint-se a la transferrina i robant-li el ferro. Per això es coneixen com proteïnes d’unió a la transferrina o TBP (per Transferrin Binding Protein).

De manera que a la nostra sang, quan patim una infecció es desencadena una batalla entre les nostres proteïnes i les dels bacteris per emportar-se el ferro disponible. Evitar que els bacteris l’aconsegueixin és una bona manera de lluitar contra la infecció, mentre que pels bacteris també és qüestió de vida o mort robar aquell ferro a les transferrines.

Ara han analitzat la evolució d’aquestes proteïnes comparant la seva genètica entre diferents espècies de primats i de bacteris. La genètica permet identificar les petites diferències entre la transferrina dels humans, dels ximpanzés, dels goril·les, dels titís, dels macacos i de fins a vint primats i així anar reconstruint com va anar modificant-se al llarg de l’evolució. I amb els bacteris han fet tres quarts del mateix.

I el que ha emergit és un exemple excel·lent de cursa armamentista. Com totes les proteïnes, amb els temps van apareixent mutacions. Petits canvis que modifiquen la seva eficàcia. Les que la fen menys eficients no tenen futur. Les que no marquen cap diferència es poden mantenir, però les que milloren el funcionament són ràpidament seleccionades i passen a les següents generacions. I això també ha passat amb les transferrines i amb les TBP.

La gràcia és que on s’observa una evolució més accelerada és justament a la zona de la proteïna on entren en contacte la transferrina i la TBP. És en l’indret físic de la proteïna encarregat de prendre el ferro a la proteïna rival on la selecció actua més intensament per tal d’aconseguir formes més eficients. Des de fa al menys quaranta milions d’anys, els primats i els bacteris estem esforçant-nos en disposar de millors versions de les proteïnes que garanteixen el ferro necessari per sobreviure.

Per cada millor que ha fet un dels contendents, l’altre ha respost amb noves modificacions que la contrarestaven. Una cursa d’armament, una coevolució, que encara es manté activa. Avui en dia, un 25% de la població mundial porta una forma modificada de la transferrina que evita que la TBP bacteriana la reconegui. Un petit canvi en un gen que deixa sense ferro als bacteris i que representa un avantatge radical en la lluita contra la infecció.

Però sabem que no trigaran a sortir bacteris amb la corresponent modificació que anul·larà aquesta defensa. La evolució no s’atura mai.

Tabac, càncer i cromosoma Y

divendres, 12/12/2014

Fumar causa càncer. És increïble que aquesta afirmació encara sigui ignorada o minimitzada per la immensa majoria de fumadors, però cadascú és lliure de triar la forma de morir que prefereixi. En tot cas, els epidemiòlegs havien notat que la freqüència de càncer de pulmó era superior en homes que en dones. Podria semblar que era perquè els homes fumen més i històricament és cert, però les dades indicaven que, fins i tot en igualtat de tabac consumit, el càncer apareixia amb més freqüència en homes.

A més, no actua únicament sobre el pulmó. El tabac és la principal causa del càncer de pulmó, però ell no es limita a danyar aquest òrgan sinó que augmenta les probabilitats de patir càncer en qualsevol altre indret. Però, curiosament, sempre més en mascles que en femelles.

El motiu sembla estar en un indret ben inesperat. En el cromosoma Y de les cèl·lules de la sang. Resulta que fumar fa que es perdi el cromosoma Y en els glòbuls blancs, els limfòcits i els leucòcits encarregats de la defensa de l’organisme. No és una desaparició definitiva i si es deixa de fumar es recupera passat un temps. En realitat el que passa és que les cèl·lules mare del moll de l’os mantenen el cromosoma, però alguns tòxics derivats del tabac fan que en el procés de maduració s’acumulin mutacions en aquest cromosoma i en algunes cèl·lules (no en totes) desaparegui.

Però resulta que cada vegada està més clara la relació que hi ha entre el sistema immunitari i el càncer. Al nostre cos es formen moltes cèl·lules tumorals, però la immensa majoria són eliminades per el sistema immunitari, de manera que no arriben a generar un càncer. Ara bé, si els limfòcits, els executors del sistema de defensa, estan danyats o han perdut capacitat funcional perquè els falta el cromosoma Y, les cèl·lules tumorals ho tenen més fàcil per escapar a la vigilància i per generar un tumor.

En realitat deu danyar la resta de cromosomes, però el Y és tan petit que té poca capacitat d’entomar molt dany sense quedar inservible. Sigui com sigui, aquest és un nou motiu per deixar el tabac. I no, no és una excusa perquè les noies s’amoïnin menys si fumen.

També és divertit com s’ha presentat la notícia. En molts indrets esmenten que el fumar danya el cromosoma Y en els homes (no serà en les dones, es clar!), que fumar acaba amb el cromosoma masculí o que quan l’home fuma va perdent els seus cromosomes Y. Però un de divertit és el que ho ha venut dient que “Fumar elimina el ADN viril”. Tècnicament deu ser correcte ja que viril vol dir “Que pertany al sexe masculí, a l’home fet, capaç de procrear”, però tal com està escrit el titular sembla una amenaça: No només tindràs càncer sinó que et tornaràs una nena! Si fos cert, sospito que per alguns això seria el que més els espantaria.

L’aigua del cometa

dijous, 11/12/2014

Doncs la resposta és NO. L’aigua dels oceans de la Terra no prové de cometes que van impactar contra el nostre planeta fa milions d’anys. Aquesta era una de les preguntes estrella de la missió Rosseta i ja tenim la resposta. L’aigua del cometa i l’aigua de la Terra simplement són diferents.

D’entrada sembla difícil entendre que puguin haver-hi aigües diferents. A la vida quotidiana les diferències entre aigües depenen de les sals que portin dissoltes, però no de l’aigua en sí mateixa. Però resulta que la pròpia molècula d’aigua pot presentar diferències i la clau està en els àtoms que la formen. La molècula d’aigua és de les primeres que aprenem de petits. H2O, és a dir, dos àtoms d’hidrogen units a un àtom d’oxigen. No sembla que tingui gaire misteri. Totes les molècules d’aigua són exactament iguals, amb els dos àtoms d’hidrogen units a banda i banda de l’àtom d’oxigen encara que no exactament oposats. Però el cas és que hi ha diferents tipus d’àtoms d’hidrogen.

L’hidrogen és l’àtom més senzill de l’univers. Un protó i un electró. Com que el protó té càrrega positiva i l’electró la té negativa, el sistema queda equilibrat i Santes Pasqües. Ah! Però ocasionalment es poden trobar isòtops diferents de l’hidrogen. Àtoms d’hidrogen que tenen un electró, un protó i un neutró. El neutró té carrega neutra, de manera que el sistema segueix en equilibri i químicament funciona igual, tot i que l’àtom és més pesant.

Aquest tipus d’hidrogen, més pesant (ja que al nucli hi carrega un neutró) l’anomenem deuteri i es va fer famós durant la segona guerra mundial ja que era necessari per fabricar “aigua pesant”, un component imprescindible per fabricar la bomba atòmica. Els alemanys tenien una planta de producció d’aigua pesant a Noruega que va ser sabotejada i bombardejada, impedint que aconseguissin armament nuclear.

Es diu aigua pesant ja que un, o els dos dels àtoms d’hidrogen són en realitat deuteri (hidrogen pesant). Químicament no hi ha diferències, però en termes de física nuclear sí que són diferents. La gràcia és que coneixem bé les proporcions que hi ha entre el hidrogen i el deuteri a l’aigua dels oceans terrestres. L’aigua normal, que també s’anomena de vegades “aigua lleugera” conté 156 àtoms de deuteri per cada milió d’àtoms de hidrogen. Aquesta proporció és la “marca” de l’aigua terrestre.

El que es volia mesurar amb els aparells de la Rosetta era la proporció entre hidrogen i deuteri de l’aigua del cometa. I el resultat és que hi ha uns 530 àtoms de deuteri per milió d’àtoms d’hidrogen. És a dir, gairebé el triple que a la Terra. Per tant, l’aigua dels cometes i l’aigua de la Terra són diferents i l’origen dels nostres mars l’haurem de buscar en altres indrets.

En realitat, aquesta no és la primera vegada que es mesura aquesta proporció. Ja tenim dades sobre l’aigua de diferents planetes, cometes, asteroides i satèl·lits. I ja es veu un cert patró que permet agrupar l’aigua del sistema solar en diferents grups. Pràcticament totes les vegades que s’ha mesurat l’aigua dels cometes s’ha trobat que tenen proporcions més altes de deuteri. En canvi, la dels asteroides coincideix gairebé del tot amb la terrestre.

El problema és que els asteroides tenen molt poca aigua, per tant no són uns candidats ideals tot i que no es poden descartar. Potser la Terra va estar sotmesa a un bombardeig d’asteroides prou gran, o potser l’origen de l’aigua dels asteroides i de la Terra és per reaccions químiques similars.

La hipòtesi de l’aigua provinent dels cometes sembla que es desinfla, però no passa res. Caldrà seguir buscant, però al menys ja podem anar descartant possibilitats. Després de tot, és igual d’important saber allò que és cert com descartar les coses que serien possibles, però que no són certes.