No ho sé!

divendres, 24/01/2014

terra incognita.jpg La ciència m’encanta: Em diverteix dissenyar experiments més o menys imaginatius que, alguna vegada fins i tot surten bé. M’apassiona descobrir allò que altres han descobert i que fa que tota la humanitat disposi d’una visió més real del món que ens envolta. Imaginar mons llunyans és divertit, però no és pot ni comparar amb la fascinació de saber com són realment alguns planetes que fa quatre dies ni sabíem que existien.

Amb la ciència també aprens a mirar les coses amb un puntet de distanciament extremadament útil. Quan et presenten un fenomen misteriós, un fet aparentment inexplicable o un remei miraculós, de seguida em poso en mode “escèptic”. Això frena l’onada d’excitació que tots sentim enfront del desconegut i màgic, però quasi sempre permet acabar per entendre el fenomen, el misteri o, en ocasions, l’engany.

Un altre regal que fa la ciència és que manté la curiositat desperta. Els millors records de la infantesa era quan descobries noves coses. Quan la curiositat t’empenyia a mirar més enllà del petit món que coneixíem. Seguir la curiositat és una aventura i la ciència consisteix en portar aquesta aventura fins el límit.

Però sobretot, quan interioritzes una actitud científica, aconsegueixes un petit tresor. Una cura d’humilitat que acceptes amb tota naturalitat. Me’n vaig adonar quan vaig llegir una frase (ignoro l’autor i no recordo on ho vaig veure). “Les tres paraules més importants que la ciència ha ofert a la humanitat són: no ho sé”.

No ho sé. Sembla que reconèixer la ignorància sigui un demèrit, alguna cosa que cal dissimular, una feblesa inacceptable. Potser per això les religions inventen veritats absolutes que permeten explicar-ho tot i tenir resposta per tot. I potser per això sovint es deixa anar la frase “la ciència no ho pot explicar tot” com si fos un retret, una limitació o el senyal d’una feblesa que li treu valor.

Avui en dia disposem de més i millors coneixements que mai en tota la història de la humanitat. Des de l’estructura de la matèria fins als límits de l’univers observable sabem que hi ha, quines lleis segueix i que en podem esperar. Des de les subtils relacions dels éssers vius amb els seu entorn fins al funcionament del nostre cos i la manera de combatre les malalties que l’afecten. Però sobretot, som conscients com mai de tot el que desconeixem. De la immensitat de la nostra ignorància.

I el cas és que és fantàstic ser conscients d’aquest fet. Només els molt ignorants poden pensar que tenen totes les respostes. En tenim unes poques i segurament la majoria caldria matisar-les, rectificar-les o descartar-les per altres de millors. De cap manera és perfecte, però en tot cas, el que ens ofereix la ciència és el millor coneixement disponible.

Acostumem a pensar que un “no ho sé” és el punt i final d’alguna cosa, però si ho penses com un científic, el “no ho sé” és precisament el punt de partida. La promesa de fets desconeguts que han de ser descoberts. Lleis de la natura que ens havien passat desapercebudes, noves maneres de curar malalties, nous materials, noves formes de vida…

Però sobretot, és una cura d’humilitat que sempre ens posa al nostre lloc. Un bany de realisme que ens recorda que per molt orgullosos que estem del que hem aconseguit, només estem gratant la superfície de la realitat. I que caldrà seguir aprenent molt encara per empènyer aquest “no ho sé” una miqueta més enllà.

Pedres i imatges de Mart

dijous, 23/01/2014

mars-mysteryjpeg-3039658.jpg A Mart ha aparegut una pedra! Dit així, sembla una ximpleria, però la cosa té misteri. Recordeu el rover Opportunity? És el robot que havia de funcionar durant tres mesos i ja fa deu anys que és a Mart. El seu germà Spirit es va apagar fa temps, però l’Opportunity segueix encara funcional tot i que el protagonisme l’ha agafat el nouvingut “Curiosity”. El cas és que fa temps que està aturat a una regió anomenada “Cape Darby”. Com que les condicions meteorológiques eren dolentes, no s’ha mogut de la zona i ha anat obtenint imatges. La sorpresa va ser quan es va comparar una foto recent, amb una altra obtinguda fa uns dies al mateix indret.

Ha aparegut una pedra on abans no hi havia res.

La cosa resulta sorprenent ja que les pedres no apareixen per si soles. I sembla poc probable que uns hipotètics marcians hagin arribat d’amagatotis per apedregar al pobre robot. Els de la NASA reconeixen que estan desconcertats però ja apunten dues possibilitats. La primera és que sigui un fragment de meteorit. A mi em sembla extremadament improbable, ja que les probabilitats que un meteorit caigui just al costat d’una de les dues úniques càmeres de fotos de tot el planeta són infinitesimals. No és impossible, però jo no hi comptaria.

L’altre possibilitat, més prosaica i de llarg la més probable, és que el mateix rover, al moure’s per la zona, hagi fet saltar la pedra amb una de les seves rodes. L’explicació té molta menys gràcia, però sembla força més plausible.

En tot cas, la imatge ha reviscolat l’interès per les fotografies de Mart i m’ha permés repescar algunes de les imatges que agraden als amants dels ovnis i dels marcians en general. Perquè hi ha qui analitza totes les imatges amb l’esperança de veure-hi un marcià passant pel davant, una mostra de tecnologia alienígena o unes restes de construccions misterioses.

Tot plegat no són més que exemples de pareidólies, que és el fenomen que ens fa veure formes de cares, animals o coses en figures que no hi tenen res a veure. Veiem caps de gos en un núvol, rostres en parets, lavabos o rellotges, cares en formacions rocoses i tota mena de imatges que sabem que no són reals, però que el nostre cervell tendeix a reconstruir.

És divertit jugar-hi, però és una mica absurd prendre-s’ho massa seriosament.

Sigui com sigui, aquí teniu exemples de les coses que hi ha qui veu a Mart. Imagino que les fotos són autèntiques tretes de la NASA i que no les han retocat, però reconec que no m’he pres la molèstia de comprobar-ho.

Un conill marcià

rabbit in mars.png

Rosegadors

rodent in mars.jpg

rodent_on_mars.jpg

Animals més grans (un mico?)

monkey-on-mars.jpg

“Algú” amagant-se

Life On Mars 1.jpg

Una iguana fossilitzada

iguana-on-mars.jpg

I, naturalment, estructures alienígenes!

alien structure.jpg

 

L’epidèmia de grip

dimecres, 22/01/2014

grafic grip.jpg

Ja tenim amb nosaltres l’epidèmia anual de grip. Lleugerament abans de l’habitual el nombre de virus circulants i, per tant, el de casos d’infecció, està començant a augmentar. Això vol dir que durant les properes setmanes, veurem com van caient afectats per la grip companys, amics i, potser nosaltres mateixos. Bàsicament la mateixa història de cada any.

És interessant veure els gràfics de com progressa el nombre d’afectats. A les webs del Ministerio de Salud i la del Departament de Salut de la Generalitat trobem gràfics amb el nombre de cassos que es va actualitzant setmanalment. Això permet comparar l’evolució de l’epidèmia amb la dels anys anteriors i també ens indica amb quin tipus de virus estem tractant.

El predominant és el virus de la família A, i d’aquest destaca el tipus H1N1. El mateix que l’any 2009 ens va donar un bon ensurt i que, afortunadament va quedar en només un ensurt. No és que sigui irrellevant ja que cada any mor un grapat de gent per culpa de la grip, però no va ser una pandèmia com les famoses epidèmies històriques.

De totes maneres, no és l’únic. Si mirem la composició de la vacuna preparada per aquest any veiem que està feta contra tres tipus de virus de la grip. El A-H1N1 per descomptat, però també contra el virus A-H3N2 i finalment contra un tercer virus de la família B, anomenat B/Massachusetts/2/2012. Són els que tenim circulant entre nosaltres, amb predominància d’un o altre segons la ciutat o la zona.

Amb la vacuna de la grip sempre hi ha una certa discussió sobre si serveix o no. Moltes vegades sentim dir que algú es va vacunar i tot i així va pescar la grip. El fet és que la vacuna té una eficàcia d’entre el 70% i el 90%. Això vol dir que perfectament pot passar que estiguis entre el 10% i el 30% dels que no ha funcionat i malgrat la vacuna agafis la malaltia. Mala sort. En canvi, els que ha quedat protegits, no n’arriben a ser conscients. No hi ha manera de saber si es van infectar i la vacuna va funcionar o simplement no es van arribar a infectar.

La cosa es veu diferent si ho mires, no des de la perspectiva individual sinó social. Evitar un 70 % dels casos com a mínim no deixa de ser un gran estalvi en hores de feina, pressió assistencial als serveis de salut i despesa de medicaments. Un raonament que està bé, però que a qui s’ha vacunat i tot i així ha emmalaltit, li rebufa.

De totes maneres, malgrat que parlem de l’epidèmia, tampoc és que tots haguem de preparar-nos per emmalaltir. De moment estem a un nivell de 127 casos per cada 100.000 habitants. Al pic de l’epidèmia, que serà en quatre o cinc setmanes, acostuma a haver-hi uns 500 casos per 100.000 habitants, que és rellevant, però segueix sent una xifra mes aviat discreta. Aquests dies, moltes presumptes grips seran només refredats normals.

La dosi radioactiva d’un platan

dimarts , 21/01/2014

bananas.jpg Ahir parlava dels plàtans i un comentari d’en tramuntaire va destapar una curiositat inesperada sobre aquests fruits. El fet que són radioactius. Aprofitant aquesta característica, en ocasions es parla de la “dosi equivalent a un plàtan” o, en anglès la “Banana equivalent dose BED”. Una BED seria la quantitat de radioactivitat a que estem exposats pel fet de menjar-nos un plàtan. I aquesta característica permet reflexionar sobre un parell de coses relacionades amb la radioactivitat.

Que els plàtans siguin radioactius pot semblar estrany, però no té res d’especial ni d’inquietant. Nosaltres mateixos també ho som. Quantitats mínimes de radioactivitat n’hi ha per tot arreu. És el que s’anomena radioactivitat natural i la generen els isòtops radioactius dels àtoms de tot el que ens envolta. Per exemple, quan les plantes fan fotosíntesi incorporen CO2 de l’atmosfera i el converteixen en sucres que, a la llarga ens menjarem. L’àtom de carboni del CO2 atmosfèric acostuma a ser carboni 12, normalet, però un petitíssim percentatge és carboni 14 que és radioactiu. Per tant, el 0.0000000001% del carboni del nostre cos és radioactiu. El nostre i el de tots els éssers vius, des de sempre. La vida ha evolucionat en aquest planeta on hi ha una certa quantitat de radiació basal i no passa res.

Dons en el cas dels plàtans, el causant de la seva radioactivitat és el potassi. Una de les coses bones dels plàtans és que són rics en potassi. Ah! Però a la Terra (i per tant també als plàtans) el  0,0117 % del potassi no és l’habitual potassi 39, perfectament estable, sinó potassi 40, que és radioactiu. Igual que passa amb el carboni 14, la quantitat és molt i molt baixa, però els aparells de mesura la detecten perfectament.

Per descomptat hi ha altres fonts de radioactivitat natural amb les que ens podem entretenir. Fa molts anys, els fabricants d’aigua embotellada anunciaven la radioactivitat de les seves aigües. Era quan es pensaven que si la radioactivitat és una forma d’energia, beure-la deu donar molta energia. Una ximpleria, però des del punt de vista de la publicitat funcionava. Quan es va fer evident que la radioactivitat era dolenta es van limitar a no posar la dada. Seguia sent irrellevant ja que aquelles dosis tant petites no feien res de res, ni bo ni dolent, però és molt fàcil espantar al personal i van tenir clar que era millor no tocar el tema. I posats a buscar fruits amb més radioactivitat, les nous de Brasil s’emporten el premi.

Amb la dada de la “dosi equivalent del plàtan” hi ha tables divertides per comparar radiacions. Per exemple, una mamografia és equivalent (en radiació) a menjar 4000 plàtans. Volar de Londres a Nova York ens exposa a la mateixa dosi de radiacions que ingerir 400 plàtans. I l’accident de Fukushima va alliberar l’equivalent a 76 milions de plàtans.

Això de les bananes serveix per entendre que existeix la radiació natural i que normalment no ens ha d’amoïnar. Però cal vigilar, perquè de vegades el concepte es tergiversa i es fa servir per minimitzar els perills de l’energia nuclear. Es pot dir que a determinada distància de Fukushima (o de Txernòbil) ja no calia patir perquè la dosi que rebries de radiació és equivalent a la d’un parell de plàtans. Però les coses no són tan senzilles i no totes les radiacions són iguals. Per exemple, els isòtops alliberats en els accidents nuclears ja no són els naturals que hi ha al planeta sinò coses com el Iode 131 que fan males bromes.

Podem menjar plàtans sense patir ja que el nostre cos també té el mateix 0,0117 % de l’isòtop radioactiu. Com que parlem de percentatges, al final seguirem tenint la mateixa proporció. Si hi ha un excés de potassi l’eliminarem per l’orina i tot seguirà igual. Però el iode generat a les centrals és un isòtop artificial que no existeix a la natura, que mai hem ingerit i que, per tant, el nostre cos no en té. Tampoc es reparteix per tot arreu sinó que s’acumula en llocs com la tiroides on pot donar problemes. Per tant, potser les dosis siguin equivalents, però els seus efectes no ho són en absolut.

Amb el tema de les radiacions i  la radioactivitat sempre cal anar amb una mica de compte. El tenim totalment associat a càncer, explosions, contaminació i perills, i normalment les unitats de les que parlen no ens diuen res. Per tant és fàcil que ens espantin sense motiu. Però també pot ser que, per determinats interessos, minimitzin perills ben reals. Per això, quan hi ha dubtes, el millor és buscar un físic de confiança i demanar-li que ens ho aclareixi.

No; els platans no curen el càncer.

dilluns, 20/01/2014

banana.jpg El poder de les paraules és gran i, segons com, ens poden portar per camins erronis. Un bon exemple el tindríem en un dels molts falsos rumors sobre la salut que corren per facebook. Aparentment, curar el càncer seria molt senzill seguint una dieta rica en plàtans. Ah! Però han de ser plàtans amb taques fosques. Pel que diuen, uns japonesos van descobrir que els plàtans amb taques, els més madurs, son rics en una substància anomenada “Factor de Necrosi Tumoral” o TNF. Una proteïna que, com el seu nom indica, mata els tumors (els necrosa).

Com sempre, moltes persones comparteixen la notícia creient que conté alguna cosa de certa. Però bàsicament els han aixecat la camisa. Els plàtans són molt bons, però no curen el càncer ni en broma. En realitat, els investigadors japonesos tampoc no van trobar que tinguessin molt TNF. No és estrany ja que els vegetals no fabriquen TNF, una proteïna que sintetitzen algunes cèl·lules animals per regular la inflamació. I els vegetals fan moltes coses, però inflamar-se com nosaltres, doncs no.

El nom de Factor de Necrosi Tumoral pot resultar enganyós. Efectivament en els primeres estudis que es van fer quan es va descobrir es va veure que tenia un cert efecte danyant els tumors i per això el van batejar així. Per desgràcia no ha resultat útil en el tractament contra el càncer i és que posteriorment es va veure que la seva funció principal és una altra. Una de les primeres coses que fan les cèl·lules del sistema immunitari quan detecten microbis, és fabricar TNF per avisar a la resta de cèl·lules que s’han de posar en marxa. Si vols generar una bona inflamació, pots començar administrant TNF. Per cert que la inflamació pot ajudar a matar cèl·lules canceroses, però de moment, tampoc ens n’hem sortit gaire bé amb aquesta estratègia.

I els plàtans que hi tenen a veure amb tot això? Doncs els japonesos, el que sí que van publicar és que si injectaven extracte de plàtan a la panxa de ratolins, aquests feien TNF. I com més madur fos el plàtan, més TNF feien les cèl·lules del ratolí. De nou, per si algun seguidor de les teràpies de facebook no ho acaba de pescar: El plàtan no conté TNF. Per molts que en mengis, no n’ingeriràs més. I encara que en tingués, al passar per l’estómac, el digeriríem i ja no serviria per res. Potser menjant molts plàtans aconseguiràs que les teves cèl·lules en fabriquin, però a no ser que necessitis inflamar-te en aquell moment, no et serà de cap utilitat. I normalment el que volem és controlar la inflamació. No generar-la. Un excés de TNF pot matar ja que pot desencadenar una fallida multiorgànica per culpa de la inflamació. També participa en la psoriasi, l’artritis reumatoide, la malaltia inflamatoria intestinal i altres patologies. Sigui com sigui, i malgrat el seu nom, segur que no et protegirà contra el càncer.

En tot cas no costa gaire entendre el que ha passat. Algun amant de les teràpies naturals contra el càncer va llegir alguna cosa sobre plàtans, necrosi de tumors i estudis fets per japonesos. Segurament no es va prendre la molèstia de llegir l’article original i es va muntar la pel·lícula barrejant una mica que havia llegit, una mica que es va inventar i una mica que li faria faria gràcia que fos realitat. Ho va penjar a facebook i la cosa va començar a circular aprofitant la bona fe de la gent.

En realitat els plàtans tenen unes quantes propietats interessants des del punt de vista nutritiu. Són una fruita rica en potassi, segurament una de les que aporta més energia ja que és de les que conté menys aigua i, coi! que són molt bons. Val la pena incloure’ls a qualsevol dieta. Però és absurd generar falses il·lusions per prevenir el càncer gràcies a unes propietats imaginaries de qualsevol aliment.

Marcats des del naixement

divendres, 17/01/2014

baby.jpg En l’estudi del comportament,  és fa servir el concepte de “imprinting” (impronta?) a aquells comportaments que s’aprenen de manera ràpida i intensa en determinats períodes molt concrets. L’exemple més famós és el dels aneguets que al moment de sortir de l’ou aprenen que allò que hi ha al costat i que es mou és la seva mare. Normalment és cert, però en experiments s’ha retirat la mare i han posat un biòleg i els aneguets seguien al biòleg com si fos la mamà aneguet. Si enlloc d’un organisme hi posaven una capsa, els ànecs seguien la capsa. El seu cervell està preparat per adquirir un coneixement en un moment donat i en resposta a un determinat estímul. Un coneixement que queda “imprès” a la seva ment.

Els humans som molt més complexos i no mostrem patrons de comportament i d’aprenentatge tan senzills, però alguna cosa similar també tenim. Un exemple seria la resposta observada amb els primers contactes amb ordinadors. La tendència és a adaptar-nos al primer sistema operatiu amb el que treballem i ja sempre tindrem preferència per ell. De fet, la resta de sistemes no els avaluarem objectivament sinó que ho farem per comparació amb el que ha quedat “imprès” en la nostra ment. No és un mecanisme tan radical com en els animals, però tampoc és menyspreable.

El cas és que en pocs dies, he topat amb un parell de coses que m’han fet pensar en com els humans ens anem condicionant de ben petits. Potser no fem un “imprinting” equivalent al dels ocells, però no descartaria que ens hi acostem més del que sembla.

Fa uns dies, el biòleg Richard Dawkins va enviar una carta al diari “The Times” titulada “Marcats des del naixement” on feia referència a una notícia que havia aparegut prèviament al diari. La nota començava dient:

“Senyor. “Gairebé una desena part dels nadons i infants a Anglaterra i Gal·les són musulmans” (notícia del 10 de gener). No, no ho són. Hauria d’haver dit “… nascuts de pares musulmans “. Els nadons i els infants són massa joves per saber el que pensen sobre els orígens, la filosofia moral o el sentit de la vida: massa joves per saber si tenen una religió. Imagini un article parlant del percentatge de nadons que són fiscals conservadors, ornitòlegs o jugadors de golf. Podríem parlar d’un nadó sindicalista o un nadó positivista lògic? Si aquestes comparacions fan riure és perquè no donem per fet que les opinions, inclinacions o gustos dels pares siguin heretables. Aleshores perquè li hem de donar a la religió un estatus quasi-genètic, com si l’heretéssim igual que el color de la pell?”

Dawkins té tota la raó del món, però el fet és que la majoria de fills de pares musulmans creixeran com a musulmans i de grans es consideraran musulmans (o cristians, budistes, hinduistes o animistes). L’educació que rebran serà determinant, però també (i aquest és el detall) la manera com seran tractats des de ben petits per la resta de la societat ja que creixeran considerats per tothom com a nens de determinada religió. No pot ser d’altra manera si ja des del moment del naixement els posem l’etiqueta de bebès catòlics, metodistes o musulmans.

I el mateix passa en un altre aspecte del que sempre es discuteix sobre si les diferencies són genètiques o adquirides. Quan parlem d’homes i dones assumim que hi ha determinades característiques del caràcter, de la manera de ser, típiques d’un o altre gènere. Certament creixem sotmesos a nivells d’hormones diferents que modulen el cervell de maneres diferents, però la manera com tractem nenes i nenes també hi deu tenir algun efecte. En un vídeo mostraven que passa si a un mateix bebè li posen roba blava o rosa. La manera com li parlen, com l’agafen, com el tracten és completament diferent. L’acotxaven amb tendresa i li deien “Seràs una gran ballarina” o “ets molt bonica” quan anava de rosa, però si duia roba blava, el mateix bebè era sacsejat i estirat mentre li deien “que fort que ets” “seràs un gran esportista” “un lluitador!”.

Al final tots som fruit de la nostra genètica i de la manera com creixem, de l’ambient en que ens movem i de com ens tracten. Si des del mateix moment de nàixer ja et marquen la manera de parlar-te, d’agafar-te i de jugar, és normal que creixem amb uns paràmetres diferents i ben marcats. La neutralitat absoluta en el tracte amb els nadons és impossible i segurament no sigui bona. Hem de marcar i afavorir aquells comportaments, actituds i maneres de fer que considerem desitjables. Però al menys hauríem de ser una mica més conscients de com i quan ho fem.

El desert es menja la casa d’Anakin Skywalker

dijous, 16/01/2014

mos_espa.jpg A la saga de “Star Wars”, la llar de Luke Skywalker era el planeta Tatooine. Un indret desèrtic i amb dos sols a l’horitzó que li proporcionaven uns capvespres inigualables a la Terra. La pel·lícula es va rodar en uns decorats construïts al desert de Tunísia i han esdevingut un destí turístic remarcable. Quin friki es resisteix a fotografiar-se pels carrers de Mos Espa, on representa que  va créixer el jove Anakin Skywalker?

Doncs si sou d’aquests frikis, ja podeu espavilar perquè a la ciutat li queden quatre dies abans de ser engolida per una de les dunes de sorra del desert tunisià.

Les dunes no deixen de ser simples acumulacions de granets de sorra que, empeses pel vent es van desplaçant lentament. Naturalment no és que el vent empenyi tota la duna, sinó que fa moure els grans de sorra, fent-los pujar fins a dalt de tot. Aleshores, cauen per l’altre costat, el de sotavent, fent que la primera línia de la duna comenci lleugerament més endavant. Amb el temps i el moviment de milions de granets de sorra, la duna es va desplaçant lenta però inexorablement.

De totes maneres, tampoc és tant lent. I el cas del decorat de Star Wars permet veure-ho. Uns geòlegs van aprofitar que l’indret és molt fotografiat i que hi ha grapats d’imatges a la xarxa obtingudes al llarg dels anys. També hi ha fotografies captades per satèl·lits i tot plegat ha permès reconstruir el moviment i la velocitat de la gran duna que ja està començant a engolir l’indret. El canvi és evident si comparem imatges de l’any 2008 amb les del 2012.

El moviment no és constant ja que depèn del vent i de si un any plou molt o poc. Al desert hi plou poc, però algunes vegades si que ho fa. Aleshores els grans de sorra queden units entre ells i el moviment s’alenteix. En tot cas, la duna en qüestió avança a uns quinze metres per any, que és més del que hauria imaginat d’entrada. Igual que passa amb les plantes, el moviment de les dunes ens recorda que al nostre voltant passen més coses de les que podem percebre.

De dunes similars n’hem trobat a altres indrets del sistema solar. A Mart n’hi ha, i també a Tità. Però les de la Terra es caracteritzen per moure’s molt més de pressa que les seves anàlogues extraterrestres.

El moviment de les dunes també explica els sorolls que emeten alguns deserts. A mida que els grans de sorra es van col·locant i els de sota queden pressionats per la gran acumulació de sorra que tenen a sobre, van fregant i generant vibracions que es poden escoltar. Curiosament, cada desert té un tipus de grans de sorra característics i per tant, també emet sorolls característics i particulars.

La duna que cobrirà el decorat de la pel·lícula no s’aturarà i d’aquí uns anys l’indret tornarà a emergir. Segurament estarà bastant destrossat ja que les construccions són de cartró pedra i no estan pensades per resistir grans esforços. No deixa de ser el mateix destí que altres ciutats, amb molta més història han patit al llarg dels segles.

Polio; llums i ombres al final del túnel

dimecres, 15/01/2014

Poliodrops.jpg L’any 1988 van haver-hi uns 350.000 casos de poliomielitis arreu del món sense que cap país es lliurés del flagel. Si ens fixem un moment en la xifra ens adonem que el virus feia emmalaltir un miler de nens cada dia. Va ser un any important perquè la Organització Mundial de la Salut va aprovar una resolució per acabar amb aquesta malaltia i es va iniciar la “Iniciativa per la Eradicació Global de la Polio”. Es van promoure campanyes massives de vacunació arreu del planeta i la situació va canviar radicalment.

L’any 1994 es va declarar el continent americà lliure de polio. Això vol dir que no s’havia detectat cap cas en tres anys als països que conformen la regió. L’any 2002 va passar el mateix a Europa. I al 2006 només quedaven quatre països on el virus seguia actiu. Nigèria, Índia, Pakistan i Afganistan. Després de vint-i-cinc anys s’ha passat d’aquells 350.000 casos anuals a només 372 casos.

Semblaria que el final del camí s’apropa i que la polio pot quedar eradicada d’una vegada igual que ja va passar amb la verola. Però no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat. I el cas és que aquests dies es barregen les noticies esperançadores amb les inquietants.

La bona noticia es que el dia 13 de gener va fer tres anys de l’últim cas detectat a l’Índia, de manera que al març es declararà que la polio ha sigut eradicada del país. Rukhsar Khatoon és una nena que tenia 18 mesos quan li van diagnosticar, l’any 2011. Als seus germans els havien vacunat, però la Rukhsar patia sovint de diarrees i els seus pares van decidir que era millor no vacunar-la. Un excés de protecció que la va deixar desprotegida. La història, però, no acaba malament ja que la malaltia es va presentar de forma lleu i amb el tractament i la teràpia, li ha deixat pocs senyals de la paràlisi.

Ai!, però en altres indrets les coses no van tant bé. Si mirem la llista de països que han presentat casos de polio l’any 2013 veiem que hi apareixen Afganistan, Camerun, Etiòpia, Kenia, Nigèria, Pakistan, Somàlia, i Síria. Hi ha menys casos globalment, però s’escampen a més indrets (de fet, el 2013 hi ha hagut més casos que no pas el 2012). En bona part, el motiu són els conflictes que hi ha a les diferents regions. Refugiats que marxen d’un indret i s’instal·len a països veïns portant amb ells el virus.

També és important, la hostilitat d’alguns moviments integristes cap a les campanyes de vacunació. Un fenomen degut a la poca cultura però també a l’ús vergonyós que van fer en alguna operacions militars, en les que amb l’excusa de les vacunacions es va mirar de aconseguir informació per localitzar Osama Bin Laden. Potser sigui només una llegenda o potser sigui cert, però la sospita va disparar tota mena de rumors que relacionaven les campanyes de vacunació amb atacs de drones, amb intents dels occidentals per esterilitzar els musulmans o amb atemptats contra l’Alcorà que suposadament prohibiria lluitar contra una malaltia abans que es declari.

Pel motiu que sigui, sembla que l’últim pas per lliurar-nos de la polio es fa més costerut del que es podria esperar. Però seria absurd, i les futures generacions ens ho retraurien sempre si al final no ho aconseguíssim del tot. Disposem del coneixement i dels medis per fer-ho, i el gran obstacle ja no és el virus sinó la ignorància i la mesquinesa humana. Com que només que un únic nen estigui malalt pot tornar a escampar el virus per la seva comunitat cal mantenir la pressió fins el final. I seguir alerta durant molt més temps.

Els colors ocults del mar

dimarts , 14/01/2014

journal.pone.0083259.jpg Li diem “Planeta blau” i atribuïm aquest color a l’atmosfera que envolta la Terra. En part és cert, però sobretot és blau per la immensitat dels seus mars i oceans. Vivim en un planeta principalment d’aigua malgrat que, per la nostra condició d’animals terrestres, tenim tendència a passar per alt set de cada deu parts de la seva superfície. Probablement allà va sorgir la vida i allà ens esperen encara les descobertes més inesperades que la natura ens oculta.

Hi ha un fet, però, que semblaria que fa la vida al mar menys interessant. La llum del Sol experimenta una absorció diferent segons les longituds d’ona i, a pocs metres de la superfície, la majoria de colors desapareixen per deixar-ho tot amarat de blau. Fins que la foscor es fa dominant a grans fondàries, el mar ens apareix com un univers fet exclusivament de tonalitats de blau. Només en les zones de poca fondària podem gaudir de l’espectacle dels coralls, les anemones, els nudibranquis i la miríada de peixos que converteixen el mar en un jardí multicolor.

Però potser les coses són diferents pels habitants de les profunditats. Després de tot, si vius en un indret amb un color homogeni, emetre llum d’un color diferent pot ser un sistema de comunicació molt reeixit. En realitat, a mida que hem anat entenent el mar ens hem adonat que el gran blau està esquitxat d’espurnes de llum i de color. Molt més del que pensàvem. El problema era que nosaltres no els podíem veure.

La biofluorescència és un fenomen amb el que diferents organismes poden captar llum de determinada longitud d’ona i fer servir la seva energia per tornar a emetre una certa quantitat de llum amb una longitud d’ona (és a dir, d’un color) diferent de l’inicial. Al mar, l’estratègia és prendre l’energia de la llum blava i reemitirla com llum d’altres colors. El problema és que en un indret on tota la llum és blava, resulta molt difícil distingir els altres colors a no ser que disposis d’un filtre que esmorteeixi el blau.

Però justament això és el que tenen molts tipus de peixos. Ulls amb una mena de filtres grocs que permeten distingir altres tipus de color amb més facilitat. I, cosa gens sorprenent, resulta que molts d’aquests peixos presenten el fenomen de la biofluorescència. Si es fotografien amb la càmera adequada, el peix de color normalet al que estem acostumats, brilla amb taques verdes, grogues o vermelles. Un fenomen que és molt més general del que semblaria i que no es limita a grups concrets de peixos sinó que es troba en tota mena de gèneres d’espècies marines.

La funció de la biofluorescència segurament és variada. En alguns cassos servirà per comunicar-se entre congèneres. En altres per mimetitzar-se entre coralls que tinguin un color semblant al que el peix emet. Igual que emetre sons serveix per diferents coses, emetre llum d’un o altre color pot tenir múltiples aplicacions. Una llum que normalment no ho veiem perquè sota el mar no tenim filtres als ulls per amortir la intensitat del blau. I quan els traiem de l’aigua ja no estan envoltats de llum blava, de manera que deixen d’emetre fluorescència

Amb la tecnologia anem destapant aquests fenòmens i descobrint un mar encara més captivador. Un tauró ja és un animal notable, però si la seva superfície està coberta per línies brillants verdes i negres esdevé completament hipnòtic. Però de moment, el que trobo més interessant és que fa que la vida marina sigui encara més espectacular. Realment és una gran sort viure en un planeta amb tant mar. Últimament no paro de descobrir coses fascinants relacionades amb el mar.

Benvolgut viatger del temps…

dilluns, 13/01/2014

Hawking-Black-SMALL_large.jpg Viatjar al llarg del temps és un dels grans somnis dels humans. Si més no, fer-ho a ritme diferent del normal, ja que tots viatgem cap al futur a un ritme constant d’un dia per dia. Però saltar cap al futur o retornar al passat excita la imaginació com ho feien els viatges a terres desconegudes en el passat. La llauna és que de seguida apareixen els problemes en forma de paradoxes o de impossibilitats físiques de fer el viatge.

Les paradoxes són les típiques: Que passa si viatjo al passat i mato al meu avi? Quan li dones voltes acabes una mica marejat. O que passa si modifico els fets històrics? Si li enfonso les naus a Colom, o evito l’assassinat de Kennedy, com trobaré el món quan torni?

I les impossibilitats físiques són més fàcils d’entendre. Si retrocedeixo un dia tindré un problema ja que la Terra encara no havia arribat on som ara en la seva òrbita al voltant del Sol, de manera que apareixeré al mig de l’espai. En realitat no sabem on seria perquè el Sol també es mou, i la nostra galàxia també, igual que el grup local de galàxies. És curiós com ens costa recordar que vivim en un planeta que es mou!

També hi ha l’argument que feia l’Stephen Hawking. Si en algun moment del futur inventen la màquina del temps…. on son els turistes provinents del futur? Algú creu que si fos possible no es muntarien empreses de cronoviatges per viure aventures extremes a les croades medievals, a les invasions mongols o al bèl·lic  segle XX?

Per assegurar-se’n, el mateix Hawking va fer una festa convidant a viatgers temporals. Per descomptat, les invitacions es van fer públiques “després” que tingués lloc la festa. Només algú que pogués tornar al passat tindria la informació per assistir. Però tristament, ningú s’hi va presentar.

Ara ho han tornat a fer, com una mena de divertimento, uns investigadors de la Universitat de Michigan. Van decidir buscar per Internet (Buscadors i, sobretot Twitter) informacions que només poguessin haver deixat persones amb coneixement de fets futurs. La tria van ser dos conceptes “Papa Francesc” i “Cometa ISON”. El motiu és que fins que no van ser triat o descobert, no hi havia hagut cap papa anomenat Francesc ni cap cometa batejat com ISON. Si algú n’hagués parlat abans, indicaria un coneixement només disponible per viatgers del temps.

Però de nou, no van trobar res que fes referencia al cometa i només un esment a un papa Francesc, que semblava més per casualitat que no per una informació sòlida.

Un altre intent, similar a la festa de Stphen Hawkins va ser posar un post demanant que deixessin informació als hastags #ICanChangeThePast2” o “#ICannotChangeThePast2. De nou, la gràcia és que van posar la demanda al setembre de l’any passat i demanaven que la informació la pengessin l’agost. I de nou, el resultat va ser negatiu.

Però ja se sap que l’absència d’evidència no vol dir evidencia d’absència. Tot i que personalment crec que el viatge en el temps només és una bonica fantasia, no el descartaré fermament ja que massa coses en teoria impossibles han acabat esdevenint ben reals. I, en tot cas, amb aquests estudis no podem descartar que entre nosaltres hi hagi viatgers del temps. Només podem dir que no els hem trobat. Potser també podem suggerir que els viatgers del temps no fan servir twitter quan ens visiten.

Per cert. Si algun viatger del futur passa per aquí i llegeix aquest blog, podria deixar algun missatge? Alguna informació que puguem verificar d’aquí uns dies, com ara, on hi haurà el proper terratrèmol important o quantes medalles d’or guanyarà la Xina als propers jocs olímpics d’hivern. Les xifres guanyadores a la loteria entenc que se les guardin per ells, per tant no els les demanarem. Jo tampoc les donaria.