Testicles i dolor

dijous, 16/03/2017

Probablement sigui un dels dolors més radicals que es pot experimentar si et un home. El paradigma del dolor físic es desencadena per un cop als testicles. Puntada de peu, cop de pilota o el que sigui que impacti contra els testicles pot deixar un home incapacitat durant una bona estona, fins al nivell de, en ocasions, marejar-se i perdre el sentit. Només el fet de veure com algú altre rep un bon cop als testicles ja fa que t’encongeixis una mica. Hi ha paraules que es poden traduir, però que en determinats idiomes tenen una sonoritat que els dóna una força particularment encertada. En el cas del dolor per un cop als testicles, trobo que la paraula anglesa “excruciating” (per dolor horrorós) és la més adient per descriure’l.

Com és previsible, en les escenes de guerra de sexes de seguida es comparen el dolor del part amb el del cop als testicles i es discuteix quin és més dolorós. Una discussió absurda ja que el dolor és una experiència subjectiva i no tenim manera de comparar aquests dos tipus de dolor. Si de cas, és una discussió que permet que tothom hi digui la seva i critiqui en to burleta als altres.

La pregunta interessant és per quin motiu fa tan mal aquesta mena de cops. I d’entrada, ja podem criticar els mecanismes evolutius que han fet que els mascles dels mamífers tinguin els testicles penjant a l’exterior. Si estiguessin, igual que els ovaris i que tota la resta d’òrgans, ficats dins el cos ens hauríem estalviat molts problemes. Però per fabricar els espermatozoides cal una temperatura més baixa que la de la resta del cos i això s’ha aconseguit per la via senzilla, posant-los a la fresca.

Això fa que quedin molt exposats i vulnerables. Més encara si tenim en compte que no disposen d’una capa de musculatura que pugui oposar resistència als impactes que rebin. En el cas dels testicles, la única barrera és la pell de l’escrot, que a la pràctica no fa gaire res. Per sort, el mateix testicle és relativament tou i pot deformar-se una mica sense patir massa danys.

D’altra banda, el dolor és detectat per les terminals nervioses, i d’aquestes el testicle en té moltes més que altres òrgans. Probablement sigui per detectar qualsevol problema, però de nou potser l’evolució podria haver-ho fet millor i no posar tanta detecció i tant senyal d’alarma.

I finalment hi ha el fet del dolor referit, que és aquell que percebem en un indret diferent d’aquell on es genera l’estímul. El motiu és que l’impuls nerviós viatge creuant diferents plexes nerviosos, punts de reunió de fibres nervioses que provinents de diferents llocs es reuneixen per seguir amb el mateix camí. Si un senyal és molt intens, pot induir que les fibres veïnes també enviïn senyal. Un senyal secundari que el cervell interpretarà com provinent de l’extrem de la fibra nerviosa en qüestió. Per això les contraccions de la regla, originades a la paret de l’úter, poden generar sensació de dolor als ronyons, menjar un gelat molt fred pot generar mal de cap i rebre un cop als testicles pot causar sensació de mal a la panxa.

El dolor causat pel cop als testicles és d’aquells que fa que els homes s’arronsin i que sempre surti una dona dient que som uns exagerats (com ho pot saber….?). A mi, aquest dolor em ve al cap quan em parlen de grans dissenyadors intel·ligents que han creat la vida i un mon ideal. Sempre penso que si existís, com a dissenyador seria un desastre ja que… què li hauria costat col·locar els collons a dins? Posar-los fora va ser molt poc intel·ligent!

Càncers i línies que es creuen

dimecres, 15/03/2017

El got el veus mig ple o mig buit? Un científic repel·lent diria, amb raó, que està ple del tot, meitat d’aigua meitat d’aire, però potser el més intel·ligent és ser conscient que està simultàniament mig ple i també mig buit i no enganyar-se en cap dels dos sentits. Aquest raonament me l’he fet aquest cap de setmana després d’anar a un congrés on, en una sessió, es van comentar algunes dades sobre les millores en el tractament del càncer.

La gràfica que em va impactar va ser que aquest any es preveu que les morts per càncer de pàncrees superaran per primera vegada les morts per càncer de mama.

I això del vas mig ple i mig buit és perquè ho podem veure com una indicació de l’important millora que ha tingut lloc en el cas del càncer de mama, però també podem veure-ho com el gran fracàs que estem tenint en els tractaments pel càncer de pàncrees.

La millora en el cas del càncer de mama és espectacular. S’ha passat d’una mortalitat del voltant del 35 % als anys 80 a una de poc més del 20 % en l’actualitat. Aquesta és la xifra global que després presenta moltes variacions en funció de l’edat, la raça, el moment del diagnòstic i tot això. Però aquesta reducció, que a més no mostra símptomes d’aturar-se, permet ser optimistes i estar relativament satisfets de la millora aconseguida. Tot i que encara queda camí per recórrer, les coses van canviant a millor.

En canvi, en el cas del càncer de pàncrees, la situació és just la contrària. La nostra capacitat de curar-lo no ha millorat pràcticament gens des de fa dècades. Les millores aconseguides són clarament insuficients i l’esperança de vida es va allargant de manera exasperantment lenta. Els millors tractaments, incorporats fa un parell d’anys han afegit uns pocs mesos a la mitjana de supervivència i, tot i que certament han aconseguit millorar la qualitat de vida dels malalts, estan lluny d’oferir una curació com en el càncer de pit.

Per això, el càncer de pàncrees, tot i ser (afortunadament) poc freqüent, ja ha passat a ser la tercera causa de mort per càncer a la Unió Europea, darrera només d’alguns molt més freqüents, com el de colon i el de pulmó. Un dels motius pels que s’avança poc és que el pressupost destinat a la recerca d’aquest tipus de càncer és comparativament molt menor. En certa manera era comprensible destinar més diners a càncers més freqüents, però arriba un moment en que cal girar la mirada a la resta. En molts casos, els tractaments trobats per als tumors més freqüents, també serveixen per altres tipus de càncer. Però en el cas del pàncrees, no ha sigut així.

No hi ha diners, no hi ha recerca, no hi ha tractament. Aquesta és la crua realitat. Per això, als Estats Units han decidit que això no pot ser i han posat en marxa programes de recerca (és a dir, diners sobre la taula) per investigar en aquest tipus específic de càncer. Potser així, les coses canviaran i la tendència en la supervivència en el càncer de pàncrees, obstinadament plana al llarg dels anys, començarà a disminuir com ha passat en la resta de formes d’aquesta malaltia.

Pan, la lluna més sorprenent

dimarts , 14/03/2017

La imatge, curiosíssima, recorda qualsevol cosa excepte una lluna. I malgrat tot, es tracta de “Pan”, un petit satèl·lit de Saturn. La imatge va ser obtinguda per la sonda espacial “Cassini”, potser la nau que ens ha ofert les imatges més espectaculars del sistema solar. Tot i que considerant que estava orbitant Saturn, això no era difícil.

El nom d’aquest extravagant satèl·lit es en honor del déu Pan, que segons la mitologia grega, a més d’un gamberro sense remei aficionat a espantar la gent causant “Pànic”, era el deu dels pastors. I li escau ja que es tracta del millor representant dels anomenats satèl·lits pastors, que van orbitant per l’interior del sistema d’anells de Saturn, com si fossin pastors que cuiden el ramats de partícules que formen l’anell.

Se sap que els anells de Saturn presenten diferents divisions que han permès establir una classificació dels anells. Aquestes divisions, espais lliures de material en el pla dels anells, estan formades per la presència d’aquestes llunes pastor. En el seu camí orbitant el planeta, es van emportant per davant el material que troben en el camí. Amb el temps el que fan es deixar neta la zona de l’espai per on passa la seva òrbita i el que es veu és un forat en els anells.

Doncs la divisió més gran dels anells de Saturn, coneguda com divisió Encke, és la causada precisament per Pan. Una lluna que s’ha descrit que té forma de plat volador, d’ou ferrat o de ravioli ja que hi destaca una mena d’estructura circular de material que l’envolta.

En realitat, no és massa difícil d’explicar. Aquesta protuberància està formada pel material que ha anat escombrant de l’anell de Saturn. Es més fàcil veure-ho si ens fixem en imatges més antigues, obtingudes des del pla dels anells. La protuberància de Pan coincideix amb l’horitzontal dels anells. De fet, no és tan estrany i “Atlas”, un altre satèl·lit pastor de Saturn mostra una estructura similar. El que passa és que les imatges d’Atlas no són tan bones com les que la Cassini ens va enviar la setmana passada. El cas és que com que són llunes tan petites, de nomes uns vint quilòmetres de diàmetre, la seva força gravitatòria es insuficient per aplanar el material que va capturant, de manera que es pot quedar en aquesta forma tan llampant.

Sembla que en un temps, Saturn va tenir un altre satèl·lit que per efecte de la gravetat de Saturn es va acabar esmicolant. El material que el formava va donar lloc als anells i també a les llunes pastores que, en realitat, només són les restes més grans del satèl·lit original. Sigui com sigui, no hi ha dubte que Pan ens ha ofert una imatge ben curiosa de com pot ser un petit satèl·lit al nostre sistema solar.

Dissenyat o creat?

dilluns, 13/03/2017

Una de les característiques dels humans és una incombustible capacitat per enganyar-nos a nosaltres mateixos quan toca refermar o confirmar les nostres creences. Bàsicament el que fem és fixar-nos en totes les dades que corroboren el que pensem i en ignorar olímpicament allò que indica que podem estar equivocats. En política passa fins a nivells ofensius per la intel·ligència i podem veure com els líders defensen o s’indignen pel mateix fet només en funció de si coincideix o no amb els seus interessos en aquell moment.

Però des del punt de vista de la biologia, l’exemple més entranyable és el dels defensors de la creació divina del món i, especialment, la vida. Les proves que fan servir els defensors d’una creació tal com l’explica el seu llibre sagrat resulten un exemple perfecte de només mirar allò que vols veure i passar per alt qualsevol altre explicació. Fa poc va caure a  les meves mans un llibret on oferien explicacions per defensar que som obra d’un creador intel·ligent, i resulta molt curiós analitzar aquests arguments.

Per exemple, El fet que la Terra està situada en un indret increïblement adequat per la vida. El Sol està en una zona ideal de la galàxia. Ni massa propera al centre, on hi hauria uns cels molt més espectaculars però les radiacions provinents de tot arreu fregirien qualsevol forma de vida, ni massa allunyada cap a la perifèria, on no hi ha prou concentració dels elements necessaris per que es formi la vida. D’altra banda, el planeta Terra també està a una distància del Sol perfecte per l’aparició de la vida. Ni massa a prop ni massa lluny, de manera que pot , haver hi aigua liquida. I a sobre, l’òrbita no és massa excèntrica, de manera que les condicions són força similars tot l’any.

La Terra té un camp magnètic ideal per protegir-nos de les radiacions de l’espai, però que permet el pas de la llum. El seu eix té un grau d’inclinació idònia per generar els cicles estacionals i moderar les temperatures. I gira a un ritme adequat de 24 hores. Ni massa ràpid ni massa lent.

Tot plegat no pot ser casualitat. Es massa ajustat per pensar que ningú ho ha dissenyat així. Oi?

Bé, en realitat no costa gaire veure que no cal cap dissenyador. Només cal deixar de mirar-se el melic durant uns moments i acceptar que no som particularment especials.

De fet, molts dels arguments fan riure si es plantegen amb paraules diferents. Realment sembla sorprenent que les formes de vida basades en aigua líquida apareguin en planetes on hi ha aigua líquida?  Que les formes de vida que tenen cicles vitals de 24 hores visquin en un planeta que gira cada 24 hores? Que en un planeta banyat per la llum, la majoria de formes de vida facin servir la llum per rebre informació sobre el que les envolta?

Suposo que deu haver-hi algun indret a l’univers on formes de vida basades en el metà considerin que ha d’existir un gran dissenyador ja que la vida (tal com ells l’entenen) va sorgir en un planeta on la temperatura permet l’existència de metà líquid a la superfície i on la rotació és exactament l’adequada (per ells), de cinquanta vuit hores.

I en algun planeta errant potser pensen que la prova d’un gran dissenyador és que els va crear lluny de qualsevol estrella que emet quantitats ingents de radiacions, letals per uns organismes sense sistemes de protecció del seu material genètic, i va fer que es desplacessin per la galàxia sempre a les fosques de manera que res interferís la seva percepció dels camps magnètics que els envolten.

Cada forma de vida que existeixi només té dues opcions, adaptar-se al medi on li ha tocat viure, o extingir-se. Bé, també pot demanar a un gran dissenyador que adapti les condicions a la seva manera de ser. Però no se jo si això funcionarà gaire… En tot cas, resulta ridícul que els que s’adaptin pensin que no són ells els que s’han adaptat al lloc on els ha tocat viure sinó que un creador els ha muntat un la galàxia, una estrella i un planeta a mida. I és que tot plegat són arguments simplistes, ja que sempre es pot mirar tot allò que és fruit de l’adaptació al medi que t’ha tocat com si fos la gran obra d’un dissenyador molt eixerit i que et té un carinyo especial.

Permagel i escalfament global

divendres, 10/03/2017

Un dels motius d’inquietud pel que fa a l’escalfament global del planeta és l’efecte que l’augment de les temperatures pugui tenir en el permagel (o permafrost) de les zones més septentrionals d’Europa, Àsia i Amèrica. A l’hemisferi sud aquestes regions són comparativament molt més petites ja que la major part és oceà, però al nord, el permagel cobreix milions de quilòmetres quadrats i el que li passi s’ha de tenir molt en compte.

El permagel és aquella zona de terreny que es manté congelada al menys dos anys seguits. No es tracta de les zones cobertes per gel sinó d’extensions de terra i pedres que estan a temperatures per sota dels zero graus. A més, no tot el permagel té les mateixes característiques i per això hi ha zones on gairebé sempre el terreny està congelat, mentre que en altres les etapes de gel i desglaç es van alternant amb més o menys freqüència.

Des del punt de vista del canvi climàtic es va alertar que aquest permagel es va reduint ja que cada vegada està menys temps per sota dels zero graus. El problema és establir quines conseqüències pot tenir el fet que el permagel es desfaci, a part de l’impacte que tingui en els (pocs) habitants de la zona i en els ecosistemes implicats.

EL motiu és que bona part d’aquest permagel conté restes de plantes i organismes que van viure i van morir. Igual que l’humus de molts terrenys del planeta, la part superficial està formada per restes orgàniques en diferents estats de degradació. Però com que normalment està congelat, el ritme de degradació és lent amb ganes. Durant els moments en que la temperatura puja per sobre del  punt de congelació, les comunitats microbianes del terra recuperen l’activitat i van degradant el material, fent el seu metabolisme… i alliberant CO2 (i potser també metà) com a producte residual.

La superfície de permagel és enorme, però la seva contribució al CO2 atmosfèric no és exagerada ja que sempre està congelat i per tant, l’allibera a ritme molt lent. Però la cosa canvia si escalfem una mica el planeta i aconseguim que el permagel passi a estar normalment actiu. La quantitat de CO2 que pot alliberar és enorme, cosa que accelera l’escalfament de manera que es fon més permagel, s’allibera més CO2, etc etc.

Aleshores tenim el problema habitual de mesurar i predir el que pot passar. I trobem tot el ventall de possibilitats. Des dels que diuen que el canvi serà molt lent i que ens podrem anar adaptant, fins als que auguren escenaris molt més inquietants. Tot depèn de les dades que facis servir i, sobretot, del model que apliquis. No és un problema de quantitat de CO2 alliberat, que és enorme, de milers de milions de tones, sinó del ritme al que això pot passar. En tot cas, ningú pensa que l’efecte de l’escalfament en el permagel sigui irrellevant.

Maneres de mirar un edifici

dijous, 9/03/2017

La setmana passada es va anunciar que RCR, un grup d’arquitectes d’Olot, havien guanyat el premi Pritzker, el més prestigiós en el món de l’arquitectura. Naturalment, el ressò ha sigut important i han aparegut per tot arreu mostres de la feina d’aquests arquitectes ressaltant  la feina que han fet, la manera com els edificis que han creat s’integren en el paisatge, l’estil minimalista i com això contribueix a generar benestar…

Estic segur que tot això és cert, i una mirada ràpida a les seves obres em fa pensar que encara es podrien dedicar més adjectius a lloar-ne les seves virtuts. Però quan es parla d’arquitectura, sovint tinc la sensació de que la bellesa estructural i aquests detalls que s’esmenten, tot i ser molt importants, impedeixen veure la resta de l’art i l’enginy que s’amaga rere qualsevol edifici.

Recordo una entrevista de fa molts anys a un artista de l’espectacle que confessava haver començat a estudiar arquitectura de jove. Ell esperava aprendre a fer bonics dissenys d’edificis i construccions artístiques però va topar amb un curs on el que estudiaven eren temes de resistència de materials, vectors de distribució de forces, mecànica de fluids, requeriments energètics, termodinàmica, càlcul numèric, geometria diferencial i coses similars. I és que rere l’aspecte exterior de l’edifici, s’hi amaga una quantitat de física, química, electrònica, acústica, hidrodinàmica i tecnologia en general que resulta extraordinària.

Això passa des de sempre. Admirar una catedral medieval consisteix molt sovint en identificar les referències a motius religiosos, els períodes de construcció o la història que s’amaga en l’interior de les parets del temple. Però mirar-la intentant endevinar com es reparteixen les forces per mantenir l’edifici dempeus permet aconseguir una visió ben diferent de la construcció. A Istanbul, on les esglésies i les mesquites es caracteritzen per tenir cúpules, vaig passar una bona estona mirant l’església de Hagia Sofia intentant entendre com havien pogut construir aquella cúpula immensa i com podia haver resistits tants segles.

Ara ja no ens sorprèn veure edificis de centenars de plantes d’altura, però la seva estètica ens pot fer passar per alt el tour de force que implica la seva construcció. Des de fer arribar aigua a les plantes més elevades fins a compensar la força dels vents que pot ser diferent en diferents pisos. Per no oblidar la necessitat de desenvolupar materials prou lleugers i resistents, flexibles però sòlids, aïllants, però permeables…

Un edifici és com un organisme. En podem admirar la part estètica o la funcional, però quan ens endinsem en la fisiologia, el metabolisme, les adaptacions que presenta i les maners com s’ho fa per mantenir el seu funcionament, descobrim que és molt més extraordinari del que semblava. I, com passa amb els organismes, l’excel·lència en els edificis s’aconsegueix quan conflueixen el virtuosisme tècnic amb la funcionalitat i l’art. Aquests són els que guanyen premis, és clar.

 

Els equilibris del pes corporal

dimecres, 8/03/2017

De nou amb l’incident de l’altre dia amb Mercedes Milà i en JM Mulet, potser el que més s’ha comentat i criticat a les xarxes va ser el fet d’esmentar-li que estigués gras. Més fins i tot que el tema del debat que era els errors d’un llibre sobre dietes i hàbits en l’alimentació. Però no puc resistir aprofitar tot plegat per recordar que això d’estar gras és un tema força més complicat del que acostumem a pensar. Hi ha un concepte, que recorda alguns preceptes de la moral cristiana medieval, segons el qual, si estàs gras és només perquè menges massa, de manera que els grassos són els culpables únics del seu estat. A més, com que la gola és pecat, és fàcil assenyalar amb el dit acusador aquesta colla de pecadors.

La realitat, però, és més complexa. Molt més complexa. El cas és que encara ignorem moltes coses de com el cos controla el pes corporal. Simplement no ho sabem. És evident que si menges desaforadament i fas vida sedentària, t’acabaràs engreixant. Però les coses són més complicades. Hi ha molta gent que menga com una llima i mai s’engreixa. Altres, per poc que ingereixin, guanyen pes amb facilitat desconcertant.

D’altra banda, amb la ingesta i l’exercici es pot modular amb certa facilitat el pes corporal però només en uns pocs quilos. El cos, d’alguna manera, té establert quin és el pes (estrictament la quantitat de teixit adipós blanc) que ha de tenir i com més ens n’apartem, més mecanismes posa en marxa per tornar al pes original. Per això gairebé tots els règims funcionen molt bé els primers dies o setmanes, però van perdent eficàcia fins resultar inútils per evitar un retorn al pes inicial.

Si simplement fos un tema de reduir la ingesta, no costaria gaire aprimar-se. Òbviament, el que mengem es un factor important, però quan el cos detecta que entren menys calories comença a reduir la taxa metabòlica, comença a alentir el trànsit intestinal per aprofitar millor els aliments, fins i tot el mateix tub digestiu es pot fer més llarg. La temperatura corporal també es redueix, de manera que cremem menys calories en tot moment. Tot plegat fa que la reducció d’ingesta perdi eficàcia. I tot plegat fa que si un dia ens saltem la dieta guanyem molt pes ja que el cos s’ha adaptat a aprofitar cada caloria que ingerim. Es com estirar una goma elàstica. Al principi és molt senzill, però com més estiris, més força fa per tornar al punt inicial.

No. No és tan fàcil modificar el pes corporal. Per descomptat, tots coneixem algú que va perdre tantíssims quilos i que mai no els ha recuperat. Segur que sí, però per cada un d’aquests, en coneixem molts més que no ho han aconseguit.

D’altra banda, abans de tractar algú de gras i dir-li que ha d’esmorzar millor, has d’estar segur que no pateix cap malaltia que impliqui canvis en la massa corporal. Un hipotiroïdisme, una síndrome de Cushing, qualsevol malaltia que requereixi un tractament amb corticoides, alguns antidepressius… Hi ha molts motius que poden causar un increment de la massa corporal a més de l’excés de menjar i la vida sedentària. Per no parlar dels factors genètics, que també hi tenen un paper important i contra els que la dieta pot modular una mica, però poquet. És millor deixar que els nutricionistes i els metges en general siguin els qui avaluïn i donin els consells sobre temes de salut i nutrició.

La idea de la dieta sana per aconseguir un cos fantàstic amb un pes ideal és captivadora, senzilla, fins i tot simple i, en molts casos, errònia. No és gaire diferent de pensar que menjant més pots fer-te més alt. És veritat que una mala dieta és una cosa dolenta, que hi ha una epidèmia d’obesitat i que en general al món occidental fem dietes inadequades i amb un excés de moltes coses, però els factors a tenir en compte van molt més enllà del que sovint es pensa. Un detall que val la pena recordar abans d’assenyalar ningú i tractar-lo de gras.

 

Els enzims prodigiosos

dimarts , 7/03/2017

Ahir va ser motiu de comentaris la sortida de to de Mercedes Milà amb en JM Mulet mentre discutien sobre el  llibre “La enzima prodigiosa”, del que ella en fa molta propaganda. Com acostuma a passar en aquests temes, la ciència és un tema que els importa un rave i quan un científic explica perquè el que diu el llibre es un grapat de disbarats, la resposta va ser un intent de menyspreu personal: “Lo primero que te diré és adelgaces porque que estàs gordo!”.

Explicar que aquestes pseudociències són un disbarat s’acaba fent una mica avorrit, però això dels enzims resulta força interessant i val la pena fer-li una ullada. En realitat, els enzims són prodigiosos, però no pel que es pensa la Mercedes Milà.

Una de les coses que cal tenir present és que el nostre metabolisme està constituït per una formidable xarxa de reaccions químiques. A la glucosa li afegim un grup fosfat per transformar-la en glucosa-6-fosfat, que tot seguit es reordena i es converteix en fructosa-6-fosfat que al seu torn es torna a fosforilar per esdevenir fructosa 1,6,-difosfat, que es trencarà en dos molècules diferents… A cada una de les nostres cèl·lules hi ha funcionant milers de reaccions químiques simultàniament i de manera ben endreçada.

Tot això permet obtenir energia i mantenir-nos vius, però per això mateix, no pot funcionar de qualsevol manera i cal regular cada una de les reaccions. A més, han d’anar a ritme forçat. En condicions normals, moltes d’aquestes reaccions anirien massa lentes per ser compatibles amb el ritme frenètic que li cal a la cèl·lula. De manera que cal un sistema per accelerar-les. I això és el que fan els enzims. Tècnicament són simples catalitzadors, però en realitat són uns catalitzadors prodigiosos!

En realitat, la majoria d’enzims són proteïnes. Unes proteïnes grans que “agafen” les molècules que han de participar en la reacció i les posen juntes i correctament orientades per tal que la reacció tingui lloc sense problemes. N’hi ha que són extraordinàriament eficients. L’anhidrasa carbònica transforma el bicarbonat en aigua i CO2 (i a l’inrevés), i ho fa a ritme de un milió de reaccions per segon. Per això, moltes begudes carbonatades fan bromera quan les posem a la boca i entren en contacte amb aquest enzim que també està a la saliva. Altres, com la Rubisco de les plantes, són molt lentes (tres reaccions per segon) però resulten tant importants per la vida que ha acabat sent la proteïna més abundant del planeta.

Altres enzims regulen la seva velocitat en funció de quan material tenen per treballar. Si hi ha molt producte poden accelerar el seu ritme, mentre que si n’hi ha poc, la reacció va més lenta. Les cèl·lules també poden modificar l’activitat dels enzims modificant alguna part de la seva estructura. Com que són proteïnes, els hi poden enganxar altres molècules (com grups fosfat) que faran que l’enzim funcioni o es quedi inactiu. Com que això no deixen de ser reaccions químiques, vol dir que hi ha enzims que actuen sobre altres enzims. I també hi ha uns tercers enzims que actuen sobre els enzims que actuen sobre els enzims. En realitat existeixen autèntiques cascades de control enzimàtiques que permeten regular molt finament el metabolisme, tot i que  tornen bojos als estudiants i als investigadors.

I per descomptat, hi ha els enzims digestius. El menjar que ingerim passa per l’estómac, on l’àcid clorhídric el sotmet a un primer trencament, però després arriba al budell on el suc pancreàtic, fet essencialment d’enzims, s’encarrega de fragmentar fins als seus components més elementals els greixos, sucres, àcids nucleics i proteïnes que haguem ingerit. Aquells que resisteixin l’acció dels enzims digestius no seran absorbits pel budell i acabaran sortint per l’extrem final del tub digestiu.

Per això són divertits els suplements amb proteïnes antioxidants com la superòxid dismutasa, amb col·lagen, amb DNA o RNA, amb àcid hialurònic o amb qualsevol altre enzim. Tots seran degradats abans de ser absorbits i només en quedaran els aminoàcids, sucres o nucleòtids que els formaven. Amb aquest material el nostre cos els pot fabricar de nou, o pot fabricar el que li faci falta en aquell moment.

La nostra vida es manté gràcies als enzims i les seves capacitats són prodigioses. Molt més interessants i reals que les promeses de venedors de fum. Tot i que, potser algun presentador pensa que com que soc calb i amb una mica de sobrepès, no estic qualificat per opinar sobre el tema.

(per cert, la imatge de dalt és l’esquema de la tripsina, l’enzim que degradarà qualsevol altre enzim, prodigiós o no, que ens mengem)

Les dones han de guanyar menys que els homes?

dilluns, 6/03/2017

Benvolgut Janusz Korwin-Mikke, he escoltat les teves declaracions al Parlament Europeu defensant que “les dones han de guanyar menys que els homes ja que són més febles, més petites i menys intel·ligents” i de seguida m’has plantejat un problema: em costa trobar la manera educada de dir que probablement ets un ignorant, possiblement un manipulador i certament un impresentable.

Com a tothom, hi ha coses que em molesten. Entre elles destaquen les que em semblen injustes i les que em semblen enganys. I ves per on, la teva frase combina les dues. Naturalment intento no oblidar mai que puc ser jo l’equivocat i que la meva posició sigui la injusta o que jo sigui l’enganyat. Això és un desavantatge en un món cada vegada més ple d’individus als que no els importa aquest detall i defensen les seves postures amb molta més contundència. Tinc la sospita que tu ets un d’aquests (tot i que, és clar, puc estar equivocat).

En tot cas, deixa’m analitzar el que has dit. Consideres que les dones han de cobrar menys perquè són més febles… Això vol dir que el sou depèn de la força física? Els eurodiputats cobreu molt. Això vol dir que per ser-ho cal una gran massa muscular? Et miro a la foto i, sincerament no m’ho sembla. Analitzo la vostra feina i no veig la rellevància de ser fort o feble.

També dius que és perquè són més petites… Aquest encara em costa més entendre. Certament l’alçada mitjana de les dones és uns centímetres inferior a la dels homes, però què hi té a veure això amb el sou? A més, perquè l’alçada i no, posem per cas, la quantitat de cabells? Estàs suggerint que les dones massai han de cobrar més que els eurodiputats polonesos? Algú t’ha explicat com s’interpreten les gràfiques de distribució, els valors de les mitjanes i les diferències estadístiques? Al meu laboratori hi ha moltes noies que poden fer-ho, tot i que dubto que vulguin perdre el temps amb algú com tu…

I finalment dius que són menys intel·ligents. Una afirmació interessant que s’ha fet servir sovint al llarg de la història per justificar la discriminació. Però el cas és que ningú ha trobat la manera de demostrar aquesta afirmació i dubto que tu ho hagis fet. Sempre que es diu això recordo els primers intents per mesurar la intel·ligència fent servir com a prova la mida del cervell. El dels homes, de mitjana és més gran que el de les dones, per tant (deien) han de ser menys intel·ligents. El problema era que segons això els elefants, amb enormes cervells, havien de ser més intel·ligents que els homes. És clar, el que calia era corregir la mida del cervell respecte a la mida del cos. Ep! Però aleshores van trobar que proporcionalment el cervell de les dones era superior al dels homes. Saps que van fer? En aquell punt van decidir que la mida no tenia res a veure amb la intel·ligència.

De manera que això de que les dones són menys intel·ligents depèn exclusivament de com defineixis i com mesuris el que anomenem “intel·ligència”. Una manera molt fàcil de  triar la manera que t’interessi. Saps? No m’ho empasso.

És evident que hi ha diferències entre homes i dones. Les relacionades amb la biologia de la reproducció són les més evidents i importants. La resta són subtils i probablement irrellevants a l’hora de fer la immensa majoria de feines que fem els humans. La història en va plena de gent que, com tu, esgrimeix diferencies en el color de la pell, l’origen dels avantpassats, la religió, el gènere o el nivell econòmic, per justificar discriminacions que han anat del subtil a l’abominable.

Tinc clar que res no et farà canviar d’opinió i que el que esgrimeixes com “arguments” només són excuses per mirar de justificar els teus prejudicis. Per tant, no hi perdré més temps. Igual que tu, soc un home, però el fet de que tinguem un cromosoma Y no és cap mèrit ni tampoc cap defecte, simplement és un detall biològic . Saps? El món no es divideix entre homes i dones sinó entre fanàtics i tolerants. Tu i jo compartim el fet de pertànyer al gènere masculí, però crec (espero) que res més.

La vida va sorgir abans del que pensàvem

divendres, 3/03/2017

Com i quan es va originar la vida a la Terra és un dels grans misteris que encara tenim per resoldre. Sabem que el nostre planeta es va formar fa uns 4600 milions d’anys i, gràcies a uns fòssils descoberts a Groenlàndia, també sabem que fa 3700 milions d’anys ja hi havia vida microbiana. Haurien de passar 3000 milions d’anys més perquè aparegués algun organisme que no fos un microbi, però l’interessant és el que va passar al començament.

Segons com ho mirem, l’aparició de la vida va ser una cosa senzilla. En tot cas va ser més fàcil passar d’un planeta erm a un planeta amb microbis (900 milions d’anys) que no pas passar dels microbis als organismes complexos (3000 milions d’anys). Però ara sembla que fins i tot va ser més fàcil ja que han publicat la descoberta del que semblen ser els fòssils de microbis més antics de tots. Uns que han trobat al Canada, a la zona de Nuvvuagittuq, famosa perquè conté, precisament les roques més antigues que es conserven.

Això de buscar roques realment antigues no és fàcil ja que la major part de l’escorça primitiva de la terra ha desaparegut degut als moviments tectònics que fan que s’hagi anat enfonsant en el que s’anomena procés de subducció, i nous materials l’hagin reemplaçat. Però les mesures isotòpiques de les roques de Nuvvuagittuq han permès datar-les en al voltant de 4300 milions d’anys d’antiguitat. I precisament en aquesta zona és on han trobat les restes fòssils.

Cal dir que els fòssils de bacteris són poc espectaculars. Cal fer anàlisis de la composició dels materials que els formen per saber si tens davant una formació geològica curiosa o les restes d’un organisme viu fossilitzat. I també cal datar amb precisió l’edat d’aquella mostra en concret. Tot plegat no és fàcil, però aquests fòssils semblen ser realment d’origen biològic i la seva edat és de entre 3770 i 4220 milions d’anys. La mostra de vida més antiga que hem trobat.

Eren microbis que vivien al voltant de les surgències hidrotermals, como molts altres que en l’actualitat encara hi viuen. Allà poden obtenir energia de reaccions químiques aprofitant el sofre i el ferro que surt de les fonts termals. De fet, fa temps que se sospita que aquestes comunitats son representatives de les primeres formes de vida. Però sempre s’havia pensat que al nostre planeta no va tenir cap possibilitat d’emergir la vida fins que no es va acabar una època molt convulsa anomenada “gran bombardeig tardà”, durant la qual el planeta va rebre l’impacte de molts meteorits. Ara ja no es veuen els cràters ja que l’erosió i la mateixa biosfera els han fet desaparèixer, però va ser el mateix bombardeig que va deixar la Lluna amb l’aspecte actual farcit de craters d’impacte.

Però ves per on, si agafem la data més antiga resulta que aquests fòssils ja estaven allà quan la Terra anava rebent impactes. Cosa que indica que la vida és més resistent i, sobretot, més precoç del que ens pensàvem. Potser van caldre “només” uns 400 milions d’anys per passar de matèria inanimada a les formes de vida més primitives. De pas això també anima la recerca de vida extraterrestre. Si pot sorgir amb tanta facilitat, és més probable que trobem microbis en altres indrets. En canvi, formes de vida complexes sí que semblen més complicades de generar.

Sigui com sigui, sembla que el nostre arbre genealògic s’acaba de fer una mica més gran. Després de tot, molt probablement tots nosaltres som descendents d’aquells microbis primigenis.