El xarampió de Disneyland.

divendres, 20/02/2015

És més fàcil enganyar a la gent, que convèncer-los que han estat enganyats

Mark Twain

És depriment, i cansat, i decebedor, i frustrant. Però no passa res i seguirem insistint en la ximpleria, la absurditat i l’engany del moviment anti-vacunes. Fa poc comentava com costa discutir amb els qui s’oposen a les vacunes ja que es mantenen repetint arguments erronis fins i tot quan es fa evident que són erronis. Aleshores simplement agafen un altre argument (també erroni) i torna a començar.

Si només fos un tema dialèctic o acadèmic, no passaria res. Però hi ha en risc la salut de les persones, i això ho fa tot més complicat. Això ha quedat ben clar amb el brot de xarampió que tenen als Estats Units. Allà el xarampió havia deixat de ser endèmic i ja només hi havia casos causats per persones provinents d’altres països que causaven petits brots. Però algú amb xarampió va passar un dia a Disneyland i, no podia ser d’altra manera, va contagiar la malaltia a un cert nombre de persones que, al tornar a casa van escampar-la més.

L’any 1963 hi havia entre tres i quatre milions de casos anuals de xarampió, que causaven la mort a uns cinc-cents nens. Les campanyes de vacunació van fer que l’any 2000 ja fossin nomes menys de cent casos i cap mort. No està malament. Sembla que s’hauria de celebrar. Però es veu que hi ha qui prefereix que les persones estiguin malaltes abans de fer alguna cosa per evitar-ho. Total que, sobretot gràcies al brot de Disneyland, l’any 2014 es va arribar als 644 casos.

El més fatigós és que ara vindran les excuses i les mostres de ignorància. Per exemple, el clàssic de preguntar-se perquè ens amoïnem els que sí que vacunem als nens. Ells estaran protegits! De fet, hi ha persones en aquest brot que estaven vacunades i han emmalaltit!

Però resulta que és normal ja que la vacuna té una efectivitat del 97 %. Això vol dir que de cada cent persones vacunades, tres no quedaran protegides. La biologia no és una ciència exacta i hi ha persones que, per algun motiu que desconeixem, no responen a la vacuna. Per tant, en un indret com Disneyland, on hi ha desenes de milers de persones, fins i tot entre els vacunats hi ha uns quants centenars que segueixen sent susceptibles a la malaltia. També hi ha nanos immunodeprimits per altres malalties i molts que simplement encara no tenen l’edat de vacunar-se i estan desprotegits.

Quan decideixes no vacunar-te, no només et poses tu en risc. Hi ha una part de la població a la que també li afecta. I no només això. Contribueixes a fer més difícil eradicar la malaltia ja que afebleixes la immunitat de grup. Si la moda del moviment anti-vacunes hagués sorgit fa unes quantes dècades, avui en dia encara tindríem brots de verola.

També sentirem parlar de les maldats de les farmacèutiques i de quants diners guanyen. Dec ser una mica limitat, però prefereixo viure en un món on algunes farmacèutiques es van fer d’or però ara vivim sense ni pensar en la verola. I si una farmacèutica guanya milions però eradiquem la poliomielitis, tampoc em semblarà malament. Preferir la malaltia i la mort d’altres persones només per evitar que algú guanyi diners ho trobe més aviat mesquí. D’altra banda, no els interessaria més que les malalties no desapareguin per poder vendre molts medicaments als milions de malalts?

Hi ha qui carrega contra els pares que no vacunen, però la autèntica responsabilitat és de la gent que promou arguments erronis per defensar aquesta ideologia. Puc entendre que un pare al que li diuen que la vacuna causa malalties espantoses tingui por i dubti. I se que costarà molt fer passar aquesta por només amb xifres de fiabilitat, seguretat i tot això. La llavor del dubte arrela fàcilment i costa fer-la desaparèixer. Molts xarlatans ho saben i se n’aprofiten. És indigne, o una mostra colossal d’ignorància, insistir en que les vacunes causen autisme quan ja s’ha demostrat del dret i del revés que no es cert i que s’ho va inventar un paio per guanyar diners amb la seva vacuna alternativa.

Diuen que defensen un sistema de vida més natural. Potser no tenen present que el més natural és estar malalt i morir als trenta anys. Però natural també és fer servir la nostra intel·ligència per aprendre i trobar la manera de lluitar amb eficiència contra les malalties. Natural no ha de voler dir necessàriament primitiu o ignorant.

 

Aquella línia fosca a la panxa

dijous, 19/02/2015

De tots els canvis que tenen lloc en el cos de la dona durant l’embaràs, n’hi ha un de ben curiós que realment ignorem quin sentit té (si és que en té algun). És una línia fosca que va de dalt a baix de la panxa i que apareix cap al tercer trimestre. Normalment va del melic fins el pubis, però amb freqüència pot pujar més amunt, gairebé fins el pit. En realitat la variació de llargada i color és molt gran. Hi ha dones a les que no els apareix i altres en les que és molt marcada.

Curiosament el nom també porta a confondre ja que es diu línia alba (línia blanca). En canvi, en anglès li diuen línia nigra, i al final pots trobar referències a ella anomenant-la tant blanca com negra. El motiu és que el color fosc només apareix durant l’embaràs mentre que abans o després, el color és lleugerament blanquinós. I això només en el cas que sigui visible, que sovint no és pot ni veure.

Aquesta línia també la tenim els homes però en aquest cas, sense embarassos, mai no esdevé visible. La seva clau no està a la pell sinó a la musculatura de sota. Si ens fixem en els músculs abdominals, en aquella tableta de xocolata que llueixen els esportistes, ens adonem que en realitat són feixos de músculs que venen de banda i banda del cos i que s’uneixen al centre de l’abdomen. Si els treballes molt, els pots fer més gruixuts pels costats i per davant, però no al mig ja que allò només és la zona d’unió feta per teixit connectiu.

Aquesta línia està poc vascularitzada. Per això, en intervencions quirúrgiques és una bona zona per tallar. Hi ha pocs vasos i el tall no genera hemorràgia. Quan ens feien classes de com operar una rata, una de les primeres coses que ens van ensenyar va ser fer el tall seguint la línia alba, que apareix claríssimament quan retires la pell de l’animal. Una línia clarament blanca que uneix dos feixos de múscul i que realment no té vasos sanguinis.

La pell de sobre és aproximadament igual per tot arreu, encara que alguna diferència hi ha. Si més no, sovint es pot notar que els pèls porten direccions oposades i a la línia del centre de la panxa indiquen el canvi de direcció. I la gràcia és que, per algun motiu que desconeixem, els melanòcits que hi ha tenen una sensibilitat diferent en la zona d’unió.

Aquesta sensibilitat es nota molt en resposta a les hormones, de manera que durant l’embaràs, el daltabaix hormonal associat fa que els melanòcits de la línia alba comencin a fabricar melanina i esdevinguin més foscos, convertint la línia blanca en una línia fosca. Un efecte que és nota més com més fosca sigui la pell de la dona. Després del part, quan els equilibris hormonals es restitueixen, els melanòcits es desactiven i la línia s’esvaeix.

Mirant per la xarxa he vist que hi ha productes per maquillar-la i fins i tot per decolorar-la. Evitar prendre el Sol pot ajudar, però la resta potser una mala idea, ja que en realitat marxarà sola i durant l’embaràs és millor no maltractar gaire el cos, que prou estressat va.

La sang del cocodril

dimecres, 18/02/2015

Els cocodrils i els caimans són uns animals estranyament fascinants. Molta gent pensa que són parents dels dinosaures pel seu aspecte primitiu i “estrany” des del punt de vista d’un mamífer. En realitat els parents propers dels dinosaures són les aus, però els primitius cocodrils van compartir el planeta amb els dinosaures. En tot cas, vistos de prop semblen terriblement aliens a nosaltres i inquietantment perillosos.

I això que ens podrien salvar la vida.

Des de fa anys s’investiga les propietats antimicrobianes de la sang dels cocodrils. I com més la coneixem, més extraordinària (i útil) sembla. Per lluitar contra els bacteris, nosaltres disposem del sistema immunitari, però en realitat podríem parlar de dos tipus de sistema immunitari. El que ens ve al cap normalment és el que anomenem “immunitat adaptativa”. El sistema de cèl·lules que identifica els agents estranys i en uns pocs dies fabrica anticossos específics i activa limfòcits per destruir l’invasor. Molt eficient, encara que una mica lent.

L’altre sistema és la “immunitat innata”. Aquesta resposta no està per romanços. Quan detecta alguna cosa estranya en el cos intenta destruir-la sense miraments ni subtileses. No és específica com els anticossos, de manera que si pel camí es carrega unes quantes cèl·lules pròpies, dons mala sort. El més conegut d’aquest sistema és la inflamació. Un mecanisme, potser menys acurat, però de resposta molt ràpida per tallar les infeccions de soca-rel.

La inflamació és relativament efectiva. No disposa d’anticossos i fa servir altres proteïnes menys precises per matar bacteris o coses que s’hi assemblin. Tot i que frena moltes infeccions en els primers minuts, sempre n’hi ha algunes que s’escapen. Però això és perquè no tenim un sistema de immunitat innata com el dels cocodrils, que li dona mil voltes al nostre. I si descobrim com ho fa, potser podrem dissenyar nous medicaments per lluitar contra les infeccions.

Per exemple, van agafar 23 soques diferents de bacteris i els van posar en contacte amb plasma humà a veure que passava. La resposta de defensa va ser ràpida però només va eliminar 8 tipus de bacteris. Per la resta, caldria la immunitat adquirida. En canvi, quan les van posar en contacte amb plasma de cocodril, els 23 tipus de bacteris van ser destruïts. Un 100 % d’eficàcia que ens ha de fer molta enveja als ineficients mamífers.

El motiu d’aquesta resposta immunitària tan bèstia sembla ser l’ambient on habiten. Els cocodrils lluiten entre ells, es fan ferides sovint i viuen dins aigües pantanoses, de manera que les ferides s’haurien d’infectar amb una facilitat tremenda. En aquells condicions nosaltres duraríem quatre dies abans de morir per sèpsies, però a ells no els passa res gràcies a la tremenda eficiència dels pèptids antibacterians, com la leucrocina, que tenen al plasma.

Podríem pensar que n’hi hauria prou de purificar aquestes proteïnes per tenir un sistema genial de defensa, però cal anar amb compte. Recordem que la immunitat innata és poc específica, de manera que molt probablement a més de matar bacteris, faria una bona destrossa en les nostres cèl·lules. La via directa potser no sigui útil, però entendre com funciona la immunitat dels cocodrils si que ens podria permetre dissenyar estratègies i medicaments per ampliar l’arsenal antibacterià.

De manera que potser que ens els mirem amb més bons ulls als cocodrils i als caimans. La seva sang pot amagar productes que ens poden ser molt útils!

El núvol

dimarts , 17/02/2015

L’accident que va generar el famós núvol marronós a Igualada va omplir, comprensiblement, les portades dels diaris. Les imatges eren espectaculars ja que, a més de tota la cadena d’esdeveniments que va portar fins l’accident, es van ajuntar dos factors que ho van fer molt destacable. En primer lloc, el núvol era de color ataronjat o marronós i destacava molt sobre el fons del cel mig ennuvolat. I en segon lloc, aquell dia hi havia inversió tèrmica, de manera que enlloc de pujar i d’anar-se diluint a les capes altes de l’atmosfera, es va quedar confinat a poca altura, escampant-se de manera amenaçadora.

La pregunta del milió en els primers moments era quina era la composició d’aquell núvol i quin grau de perill representava. Que es tractava de compostos relacionats amb el nitrogen semblava clar. La majoria de químics recordaven que aquell color era característic dels òxids de nitrogen, i l’accident s’havia originat al descarregar un camió que portava àcid nítric, de manera que el nitrogen era part del còctel. El que passa és que en reaccions accidentals, es poden formar diferents productes en diferents quantitats i a diferents concentracions, per tant, preguntar de què estava fet el núvol tenia mala resposta.

A més, no estava clar el que havia passat. Al descarregar l’àcid nítric l’havia posat en un contenidor que no estava buit sinó que contenia algun altre producte. Per desgràcia, no estava clar quin era aquest producte i diferents versions van anar circulant. Des del clorur de ferro fins al més probable àcid fòrmic. L’àcid nítric es fa servir moltíssim ja que és un àcid fort que reacciona amb molts productes i de moltes maneres diferents. Fos quin fos el producte, segur que es van generar diferents òxids de nitrogen en diferents quantitats. En tot cas, el núvol seria sobretot dels productes de la reacció i no d’àcid nítric com es deia en algun lloc.

Era tòxic, corrosiu, inflamable o verinós? Aquests dies s’han discutit aquestes paraules, i segur que saludable no era, però per entendre’s cal especificar les condicions de que parlem. A mida que la investigació aclareixi com va anar tot sabrem més coses, però probablement sí que era tòxic i corrosiu al lloc on va tenir l’accident. Més que res perquè allà tots aquests productes estaven molt concentrats i a una temperatura molt alta. En canvi, després que els vapors pugessin fins la capa tèrmica que els va retenir confinats, la temperatura devia baixar considerablement i els vapors es devien anar diluint, de manera que la toxicitat també es va diluir.

En canvi, les mucoses, com les dels ulls i del nas, son molt sensibles a agents reactius com els òxids de nitrogen, de manera que la seva capacitat irritant es manté en concentracions molt més baixes. Per cert, les màscares que es van comprar a les farmàcies no haurien servit de res. Allò filtra les partícules de pols i coses més o menys grans, però deixa passar els vapors. Caldria una de les màscares amb filtre per prevenir la inhalació d’aquests gasos.

Al final, tot es un problema de concentració. Els òxids de nitrogen (n’hi ha uns quants de diferents) els generen els vehicles a motor i en respirem cada dia, especialment a les grans ciutats. El nostre cos també en genera alguns de manera normal en moltes condicions fisiològiques, des de la inflamació fins les ereccions. De nou, el que és important és la concentració. Per això s’aconsellava quedar-se a casa i no sortir. Restar en espais tancats i poc ventilats evitava que els vapors de nitrogen entressin als recintes i donava temps a que s’anés diluint en l’atmosfera. La inversió tèrmica no va ajudar i va caldre més temps del que hauria requerit en un dia ventilat, però només era qüestió de tenir una mica més de paciència per donar temps a que s’esvaís.

Una suposada llavor extraterrestre

dilluns, 16/02/2015

Científics asseguren que han trobat una llavor extraterrestre! Una notícia impactant que, com és natural, va generar molts comentaris. Es tracta d’una esfera microscòpica feta de titani i vanadi, amb un material filamentós per la superfície i un material llefiscós que surt de l’interior. No se sap que és, però els experts asseguren que podria contenir material genètic.

Que fort! Una càpsula de la mida del gruix d’un cabell humà que potser conté DNA extraterrestre dins seu. Quin motiu tindria una civilització extraterrestre per enviar això? Potser estan començant a preparar el terreny per colonitzar la Terra? Les perspectives són inquietants!

Molt bé. Les fantasies són divertides i t’hi pots entretenir una mica, però quasi sempre és bona idea tenir clar que només són fantasies. I quan aquestes són molt exagerades, és important no oblidar-ho. Perquè, en realitat que és el que sabem? Doncs que han trobat una boleta. Res més. Ah sí! Que qui l’ha trobat es un defensor de la teoria de la panspèrmia, segons la qual la vida es va originar fora de la Terra.

Aquesta teoria a mi no em fa el pes. Jo soc dels que crec que la vida es va originar a la Terra. Però això són gustos. Que a mi no m’agradi la panspèrmia, o que els agradi a altres no vol dir res. Simplement és la constatació que ignorem com es va originar la vida. Quan ho esbrinem, sortirem de dubtes i una de les dos opcions es descartarà.

Ara analitzem el que sabem. A la Universitat de Buckingham envien globus per recollir material de les capes altes de l’estratosfera. Entre aquest material han trobat aquesta esfera que, si ho he entès bé, ha resultat ser de titani i vanadi, tot i que no tinc clar com ho han analitzat. En tot cas, és un aliatge freqüent en materials de la industria aeroespacial i en biomaterials, de manera que la seva composició no fa pensar en un origen extraterrestre.

Diu que hi ha un material filamentós a la superfície. La fotografia sembla feta amb un microscopi electrònic de rastreig on sempre es veuen les imperfeccions de qualsevol material. Filaments, clapes i esquerdes es troben a tot arreu per tant, tampoc em sembla gaire sorprenent.

Diu que hi ha un material llefiscós que surt de l’interior. Interessant però fins que no esbrinem quina mena de material és, hi ha poca cosa a dir. El món és ple de coses llefiscoses i no cal pensar en baves de alien cada vegada que en veiem.

I això de que els experts diuen que pot contenir material genètic… El cas és que no se quins experts són ni en que es basen. Per descomptat podria contenir material genètic. També podria contenir les instruccions d’un videojoc, pols de fades, cagarrutes de gripau o restes del maquillatge de la Uma Thurman. Per poder, pot tenir qualsevol cosa. Per això, en ciència acostumem a esperar a tenir dades que permetin treure conclusions i en tota aquesta història sembla que només hi ha especulacions… i una boleta.

En realitat m’agrada la gent que defensa les seves idees amb passió. Els que creuen en la panspèrmia fan bé de buscar proves activament. Enviar globus per recollir material que pugui demostrar la seva teoria, analitzar qualsevol material que sembli sospitós i reunir totes les dades que puguin. Però afirmar que com que no sabem d’on ha sortit aquella boleta això demostra que hi ha extraterrestres sembrant llavors per la Terra, no és la manera. És més aviat recrear-se en fantasies, que poden ser divertides però que no has de confondre amb la realitat. De fet, fa anys ja havien fet afirmacions similars recollides amb igual entusiasme acrític per la premsa, de manera que haurien d’anar amb més compte

I per cert. No crec en la panspèrmia, però estaria encantat de menjar-me les meves idees i repetir mil vegades “jo estava equivocat” a canvi de trobar unes llavors o qualsevol material extraterrestres.

Muntanyes d’or… o potser no

divendres, 13/02/2015

Una de les meves escenes preferides del cinema és aquella en que l’Indiana Jones ha de substituir un ídol d’or amb un sac de sorra del mateix pes per evitar que es dispari una trampa. D’entrada sembla que la clavi, però aviat resulta que el sac pesa més que l’ídol, la trampa es dispara i l’acció es desencadena. El detall divertit és que l’or és un metall molt pesant, de manera que un ídol com aquell pesaria al voltant de vint quilos. I un sac de sorra de vint quilos no és el que tenia l’Indiana a la mà!

Que l’or és un metall molt pesant no ho acabem de tenir massa clar. Hem assumit que el plom pesa molt, però l’or? Per recordar-ho és útil recordar que cada any s’extreuen a tot el món unes dues mil cinc-centes tones d’or. Sembla una gran quantitat. És una gran quantitat, però en volum nomes ocuparia com un cub de cinc metres de costat. Tot l’or obtingut al planeta en un any, les dues mil cinc-centes tones, cabria en un menjador normalet. I fa uns anys encara seria menys. La tecnologia d’extracció ha anat millorant tant que la meitat de l’or obtingut s’ha extret en els últims cinquanta anys. Abans les xifres eren força més petites.

Això porta a una altra pregunta que, de moment no té resposta clara. Quan or hi ha al món? La xifra més habitual és d’unes cent setanta mil tones, de les que ja n’hem extret més de cent mil. Però les estimacions varien molt i el marge d’error és molt gran. Sobretot perquè costa molt estimar quant or es va extreure de les mines en els temps antics.

Però imaginem que la xifra de les cent setanta mil tones fos correcta. Quin volum ocuparia? Doncs menys del que sembla. En aquest cas tindríem un cub amb uns costats de vint-i-cinc metres. Tot l’or del planeta cabria dins un edifici dels de l’eixample de Barcelona.

D’altra banda, l’or té una característica interessant. No es gasta. No es fa malbé. L’or de monedes romanes es pot fondre i fabricar noves joies o nous components industrials. Només ara, que es fa servir en quantitats molt petites comença a haver-hi pèrdues perquè ja no surt a compte recuperar-lo, però això de moment encara és més aviat anecdòtic. Ara com ara, les reserves d’or no fan res més que augmentar.

Això fa pensar una mica. Semblaria que el mercat de l’or es limita a lingots que van d’una banda a l’altra i prou. No és com el menjar, el petroli, el ciment, el ferro, el plàstic o el que vulgueu que es faci servir per alguna cosa. Amb l’or es poden fer joies i ara la industria començà a trobar-li aplicacions, però la major part segueixen sent lingots emmagatzemats en una cambra cuirassada o una caixa forta amb els que no es farà res més que seguir emmagatzemant-los.

L’economia de vegades té misteris ben curiosos.

Dia de Darwin. Lliçons dels creacionistes

dijous, 12/02/2015

Avui, 12 de Febrer, és l’aniversari del naixement de Charles Darwin. Per aquest motiu, en determinats àmbits es considera el “Dia de Darwin” i s’aprofita per “…destacar la contribució de Darwin a la ciència i promoure la ciència en general”. No cal dir que em sembla una idea excel·lent. Mai no està de més recordar l’obra dels grans genis i promoure una mica la manera de pensar segons una aproximació científica.

Per descomptat, una de les coses que m’ha fet gràcia és veure com els ha sentat aquest dia als que s’oposen a la idea de la evolució. Als creacionistes, negacionistes, integristes i personal similar. Per esbrinar-ho, el lloc ideal és una web anomenada “answersingenesis” que afirmen que volen: “…ajudar els cristians a defensar la seva fe i proclamar l’Evangeli de Jesucrist de manera efectiva. Ens enfoquem en proveir respostes a les preguntes sobre la Bíblia, especialment el llibre del Gènesi, en relació amb temes clau com la creació, evolució, ciència, i l’edat de la terra”.

No m’han decebut. Consideren que el dia de Darwin és el dia equivocat i dedica una pàgina a explicar tres punts importants que segons ells indiquen que la Teoria de la evolució és errònia i que les respostes cal buscar-les en la Bíblia. Fa gràcia perquè tot el que diuen és erroni. I sempre se n’aprèn dels errors dels altres. (Dels propis també, és clar).

El primer que diuen és que “la vida no pot sorgir de la no-vida”. Ja és un començament ridícul, perquè la teoria de la evolució no diu res sobre l’origen de la vida. Només parla de com evoluciona, canvia i s’adapta. Però de l’origen? El mateix Darwin va especificar que era un tema pel que no hi havia prou dades i, com que tampoc era rellevant per la seva teoria, s’abstenia d’opinar (al menys en públic). Potser si es llegissin l’Origen de les espècies abans de criticar-lo no ficarien tan la pota.

D’altra banda, no sé perquè tenen tan clar que la vida no pot sorgir per reaccions químiques espontànies en condicions determinades i prou temps per davant. Tenen poca imaginació! Certament encara ignorem com va passar, però no passa res. Precisament això és la ciència: explorar el desconegut, investigar i no buscar aquestes respostes en llibres antics.

El segon argument que esgrimeixen és que “no hi ha un mecanisme per l’evolució”. Coi! Segur que ni s’han llegit l’Origen de les espècies ni res de tota la recerca científica que s’ha fet en evolució en l’últim segle. Més o menys diuen que perquè una espècie evolucioni cal afegir nova informació al DNA cosa que és impossible. Una mica creguts aquests nois, perquè de nou confonen “a mi no se m’acut com” amb “és impossible”. No han sentit parlar de duplicacions dels gens? De deriva gènica? De transferència horitzontal? De reproducció sexual? De neutralisme? Sembla que no i tornen a criticar frases de Darwin, com si la ciència encara estigués ancorada a l’any en que es va publicar l’Origen de les espècies i no haguéssim aprés res de nou. Bé, ells estan ancorats en un llibre de fa uns dos mil cinc cents anys, de manera que ja encaixa en la seva manera de pensar.

I el tercer argument és que “ la evolució és mala ciència”. És un grapat d’arguments absurds com ara el DNA escombraries, que inicialment es pensava que no tenia funció però que ara estem descobrint que sí que en té. Semblaria que és simplement un avenç del coneixement científic, però segons ells això és la prova que Déu ens va fer, ja que ell ens ha dissenyat de manera intel·ligent i per tant no deixaria DNA inservible. Acaben concloent que “La ciència de la bioquímica i la genètica confirma la versió dels orígens de la Bíblia” i es queden tan amples.

De vegades cal aprendre a pensar i raonar entenent la diferència entre causa i conseqüència, identificant raonaments correctes i tramposos i esbrinant si un argument té lògica o no té sentit. Per això la filosofia i la lògica van molt bé. Però de vegades és útil fer-ho al revés: analitzar arguments erronis, tramposos, esbiaixats i incomplerts per adonar-se del que cal evitar. Aquests nois del creacionisme són un excel·lent exemple del que cal fer per deixar de pensar, deixar d’aprendre, ignorar el que tens davant dels nassos i esdevenir un mestre en enganyar-se un mateix.

Ells ho fan amb la ciència que no els sembla prou cristiana, però el fonament es pot aplicar a moltíssimes coses en la vida.

Rere el virus de Lassa

dimecres, 11/02/2015

Ebola, Marburg, Lassa! Virus terribles de febres hemorràgiques que ens esgarrifen quan en parlem. Ara mateix Ebola és, no cal dir-ho, el més famós. El virus Marburg també té anomenada ja que es va descobrir per una epidèmia a la ciutat alemanya de Marburg, on havien enviat uns micos provinents d’Àfrica. I Lassa… Del virus de Lassa no en sabia gairebé res i ahir vaig descobrir que el que donava per cert era erroni. Lassa em sonava a la capital del Tibet (en realitat és Lhasa), però el nom del virus és per un poblet de Nigèria que també es diu Lassa i on es va donar un brot epidèmic als anys 60.

El que més m’ha dolgut és adonar-me que desconeixia la història que hi ha al darrera. El virus de Lassa és un dels causants d’epidèmies de de febres hemorràgiques i es va descobrir l’any 1969. Un grup d’infermeres van tornar malaltes de Nigèria i aviat van morir dues d’elles, mentre que la tercera, Lily Pinneo, va sobreviure a la malaltia.

Un equip d’investigadors de la Universitat de Yale es va encarregar d’estudiar la sang d’aquelles pacients. Van trigar uns quants mesos però finalment van obtenir dades per demostrar que era un nou tipus de virus. Però hem de tenir en compte que parlem dels anys seixanta i el tema de la bioseguretat estava molt a les beceroles. Malgrat les precaucions que feien servir aleshores, al final l’investigador principal d’aquell equip va caure malalt. Primer van pensar que no tenia res a veure amb el que estudiaven, però a mida que anava empitjorant es va fer evident que sí. L’home s’havia infectat amb el virus de Lassa.

El seu estat va anar empitjorant fins esdevenir crític i aleshores es van plantejar recórrer a la sang de la infermera que s’havia salvat, la Lily Pinneo, per purificar els anticossos que segurament devia tenir i administrar-li a l’investigador. Ara ja es fa de vegades, però de nou, recordem que eren als anys seixanta i aleshores encara no sabien ni la pinta que tenia un anticòs. Administrar-los a un pacient era un intent a la desesperada. Molt més que ara.

El cas és que al final es van decidir, ho van fer i l’home es va salvar. Un tècnic del mateix laboratori que també es va infectar no va tenir tanta sort. En tot cas, ell va poder continuar la recerca i va ser qui va caracteritzar el virus de Lassa.

El dubte era com s’havia infectat. Les precaucions per treballar eren les millors que podien imaginar per treballar amb aquesta mena de virus. Ara es pensa que va ser per inhalar partícules víriques alliberades a l’aire del laboratori per algun ratolí infectat. Va ser arrel d’aquell incident que es va modificar els sistemes de bioseguretat en aquests laboratoris.

La febre de Lassa és més freqüent que l’ebola. És endèmica en algunes regions i causa la mort d’unes cinc mil persones cada any. De totes maneres els malalts són molts més ja que la seva mortalitat normalment no és tant elevada com en el cas de l’ebola. Només en alguns brots epidèmics especials ha pujat sobre el 50%.

I aleshores penses. Ostres! Aquest metge que va descobrir el virus, que va emmalaltir i que es va recuperar després d’estar a les portes de la mort, deu ser famós, conegut i admirat. Si més no a casa seva. Doncs resulta que no massa. Al menys la majoria de nosaltres no n’hem sentit a parlar. Però hauríem, perquè tot i que treballava a Yale, era nascut a Viladrau. Es deia Jordi Casals-Ariet i va morir l’any 2004 a l’edat de 92 anys. Ahir va fer onze anys.

Virtuts de fer marxa enrere

dimarts , 10/02/2015

Diuen que rectificar és de savis, però la veritat és que normalment costa Déu i ajuda trobar algú que rectifiqui. En això, cal dir que la capacitat de la ciència per menjar-se les seves afirmacions i tornar a començar és una de les seves millors característiques. És curiós, perquè la idea que acostuma a haver-hi dels científics és que són molt dogmàtics i que no estan oberts a modificar les idees fàcilment.

En certa manera és cert. Per canviar allò que donem per cert cal tenir arguments poderosos. No serveix dir que et vas curar un càncer prenent-te un caramel i esperar que tothom et cregui. Qualsevol afirmació que es faci serà analitzada al detall i tothom intentarà desmuntar-la. Si supera l’escrutini més ferotge, potser la donarem per bona. En cas contrari, es deixa de banda sense manies.

D’això n’hem tingut un parell d’exemples ben cridaners en els últims anys. Un bon dia uns físics es van despenjar dient que havien mesurat uns neutrins que viatjaven més de pressa que la velocitat de la llum. Allò era espectacular perquè anava contra tot el que sabem de la física. Però les seves dades eren les que eren. Ho havien mesurat milions de vegades i semblava un resultat sòlid.

La resposta de la comunitat científica va ser una barreja d’excitació i de total escepticisme. Seria espectacular si fos cert, però hi havia mil fonts de possibles errors que podien explicar allò. Se’n van proposar moltes i es van repassar les dades i les mesures. Mesos després es va detectar l’error. Una simple mala connexió en un cable d’un dels ordinadors feia que el senyal que anava per aquell cable trigués més del compte a arribar a l’ordinador i la mesura dels temps quedava distorsionada.

Total. Que de neutrins superlumínics, res de res. No hi ha cap dada que suggereixi que existeixen. Vol dir que no existeixen? No. Però no tenim cap motiu teòric ni cap dada experimental per pensar que sí.

Un altre marxa enrere notable va ser amb l’anunciat descobriment de les ones gravitatòries a partir de les dades de la polarització del fons de microones. Semblava que amb allò havíem pogut donar una mirada al Big Bang i, de pas, havíem confirmat una de les prediccions de la relativitat. Era el contrari de l’experiment dels neutrins. En aquesta ocasió esperem que existeixin aquestes ones gravitatòries. La teoria fa pensar que les hauríem de detectar, però que és molt difícil.

Les dades d’aquell experiment confirmaven el que volíem, però també es van analitzar amb lupa. I mesos després es van comparar amb noves dades d’altres experiments. Aleshores la cosa es va començar a desinflar. Ja se sabia que la pols còsmica podia ser una font d’interferències, però semblava que s’havia corregit aquest factor. El que van dir les noves dades és que l’efecte de la correcció no va ser suficient i tot el que s’ha detectat es pot explicar simplement per aquesta distorsió.

Per tant. D’ones gravitatòries res de res. Vol dir que no existeixen? No. En aquest cas sí que tenim motius per pensar que sí que existeixen, però les dades d’aquell experiment no serveixen. Per tant caldrà seguir esperant i buscant més intensament.

A la vida real tenim molta tendència a donar per bones les coses que confirmen el que esperem i dubtar les que estan en contra de les nostres expectatives. Als científics individualment també ens passa, per descomptat, però la manera de funcionar com a col·lectiu ajuda a evitar (o al menys minimitzar) aquesta tendència.

En el fons aquesta és, probablement, la principal diferència entre la ciència i les pseudociències.

Viatge a Mart

dilluns, 9/02/2015

En l’exploració de l’espai, el gran objectiu a assolir és el viatge a Mart. Aconseguir que una persona trepitgi un altre planeta serà un pas increïble per la humanitat. Fins ara només hem anat a la Lluna, i això es com dir aquí al costat. El problema és que normalment imaginem l’anada a Mart com una versió llarga del viatge a la Lluna, però la realitat és bastant més complexa. Considerant els coets i les naus disponibles i les que previsiblement es dissenyaran, enviar algú a Mart necessitarà un grapat de coets instal·lacions i naus diverses.

Primer caldrà llançar un coet del tipus SLS, dels que entraran en funcionament l’any 2017, i que només servirà per posar en òrbita la nau que farà el viatge fins Mart i l’habitatge on viuran els astronautes quan arribin al planeta. La nau es diria SEP-1 (per Solar Electric Power/Propulsion) i ho deixaran estacionat en un dels anomenat punts de Lagrange (concretament a L2) i quedarà darrera de la Lluna on, en principi hauria d’haver-hi una estació espacial (que encara no tenim) esperant. La gràcia és que des d’allà és més fàcil iniciar el viatge que des de cap altre indret.

Després s’enviarà un segon coet per portar fins allà el mòdul on viuran els astronautes durant el viatge de retorn. Quan tot estigui acoblat, es posarà en marxa i farà el viatge fins Mart. Cinc-cents dies després arribarà, es posarà en òrbita i la instal·lació on viuran els astronautes descendirà fins la superfície del planeta.

Aleshores començarà la segona part. Més o menys similar a la primera. S’enviarà un coet a L2 amb el sistema de transport fins Mart (SEP-2), s’enviarà un segon coet amb el mòdul d’habitatge i s’enviarà un tercer coet amb la tripulació. De nou s’acoblarà tot i s’emprendrà el viatge, aquesta vegada i amb els humans dins.

Quan arribin a la òrbita de Mart, acoblaran SEP-2 amb SEP-1, que ja estava allà i, amb un mòdul de descens, baixaran fins on els espera l’habitatge que havien enviat en el primer viatge. Una vegada allà, verificaran que tot funciona i tindran quatre-cents cinquanta dies per anar explorant. Quan sigui el moment tornaran a pujar fins els SEP, s’instal·laran en l’habitatge que havien enviat amb SEP-1 i tornaran a casa en un altre viatget de nomes dos-cents dies. No tornaran a la Terra directament sinó que ho faran a la estació que hi havia al punt L2 darrere la Lluna. Allà es canviaran a una nau Orion per tornar a la Terra mentre que SEP-1 i SEp-2 es podran abastir de nou per preparar, si cal, un altre viatge.

De manera que necessitem una estació espacial a L2, dos sistemes de propulsió per fer el viatge interplanetari, cinc llançaments de coets SLS per pujar-ho tot, un mòdul de descens, un mòdul d’habitatge per terreny marcià i un mòdul d’habitatge per la tripulació en el viatge d’anada i tornada. També cal combustible, queviures i tota la resta.

No, definitivament no és una versió més llarga del viatge a la Lluna. La missió de l’Apol·lo 11 va durar 8 dies. En una versió optimista del viatge a Mart, el primer coet es llançaria l’any 2031, els astronautes sortirien a finals del 2034 i retornarien a la Terra l’any 2038. Això, si tot va bé.

Ostres. Voldria arribar a veure-ho, però quan mires els plans en detall i t’adones de la magnitud de l’empresa, no pots menys que tenir una pila de dubtes. Els humans acabarem per anar-hi (si no ens destruïm abans) i tècnicament estem en condicions de fer-ho. Falta veure com anem de voluntat.