Volem ressucitar al mamut?

dijous, 2/03/2017

Quan he vist la notícia he sentit una mena de dejà vu que m’ha transportat als primers temps del Centpeus. Un grup de científics anuncia que està treballant i cada vegada més a prop de ressuscitar el mamut gràcies a les tècniques d’enginyeria genètica. Expliquen que han aconseguit obtenir restes de cèl·lules de mamut en prou bon estat com per extreure’n DNA i que es plantegen fer servir aquest DNA per ficar-lo en un òvul d’elefant, completant el que falti amb DNA d’elefant. Així obtindrien en un parell d’anys un híbrid mamut-elefant.

EL cas és que tot això ja es deia l’any 2006, i el 2011, i el 2015… Ocasionalment va sorgint grups que acaricien la idea de des-extingir una espècie relativament propera com el mamut. Aquesta vegada ho tenen millor ja que la tecnologia per manipular el DNA ha fet un salt de gegant gràcies a la tècnica CRISPR, però tot i així…

Per començar hi ha problemes tècnics que no és gens clar que estiguin resolts. Per generar un embrió viable no n’hi ha prou amb el DNA: L’òvul ha de ser de l’espècie adequada ja que hi ha nutrients, factors de control i elements reguladors que ja venen amb el paquet cel·lular heretat per part de la mare. D’altra banda, la gestació no és un tema menor. El flux de nutrients, el temps de gestació, les hormones durant el procés, els agents desencadenants del part… tot això pot funcionar o no en una elefanta, però només que falli un d’aquests factors la gestació no tirarà endavant.

En realitat, això de clonar individus a partir del seu DNA encara no ens surt gaire bé. S’ha intentat en ratolins, però es feia amb òvuls de ratolí i amb mare gestant ratolí. Així no és massa complicat. En canvi quan s’ha intentat amb cabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica), la cria va arribar a néixer però no va sobreviure més que uns minuts. I era amb un DNA recollit en condicions òptimes d’animals encara vius!

D’altra banda, hi ha el tema de quin és l’objectiu. Soc el primer a reconèixer que m’encantaria poder admirar un mamut viu. Però, a part de portar-lo a un zoo per exhibir-lo, que en faríem? L’ecosistema on van viure ja no existeix ni ha de refer-se. Prou feina tindrem a mantenir un indret on puguin viure els elefants actuals com per pensar en aconseguir un lloc pels mamuts.

D’altra banda hi ha un factor psicològic a considerar. Només aconseguint un èxit parcial amb un elefant que tingui algun gen de mamut incorporat, (que és el màxim que sospito que podran) fàcilment s’imposarà la idea que no cal preservar espècies ja que, si cal, després ja les podrem ressuscitar. Una idea il·lògica, però molt característica dels humans.

I és curiós com, mirant el post que vaig escriure fa deu anys, veig que aleshores estava més entusiasmat amb la idea que no pas ara. Deuen ser coses de l’edat…

Ens calen nous antibiòtics

dimecres, 1/03/2017

La Organització Mundial de la Salut ha fet pública una llista. I quan la OMS fa llistes, és senyal que tenim problemes. En aquest cas la llista especifica les 12 famílies de bacteris per als que necessitem nous antibiòtics amb urgència. Mai s’insisteix prou en el problema que està trucant a la porta. La pèrdua d’efectivitat dels antibiòtics degut a l’aparició de mecanismes de resistència.

En realitat, la lluita contra els bacteris és una guerra perduda. N’hi ha massa, massa diferents i amb massa capacitat d’adaptació. Per cada fàrmac que desenvolupem apareixeran en poc temps bacteris resistents. Simple mecanisme evolutiu en acció. Però això no vol dir que ens quedem de braços creuats mentre veiem com tornen malalties que teníem gairebé oblidades i altres de noves que ens esperen a la cantonada.

La llista de la OMS inclou tres categories que depenen de coses com la gravetat de les malalties que causen, la facilitat amb que passen d’una persona a altra i el nombre de fàrmacs útils que encara ens queden. A la tercera categoria, la de prioritat mitja, hi ha Streptococcus pneumoniae, Haemophilus influenzae i diferents tipus de Shigella. Son bacteris als que ja no els fan res la penicil·lina, l’ampicil·lina o les fluoroquinolones però pels que encara tenim alguna manera de tractar-los.

A la segona categoria, la de prioritat elevada, hi trobem Enterococcos, Helicobacter, Neisseria i altres que han anat generant resistències a més tipus d’antibiòtic. Aquí ja han deixat de servir la vancomicina, la meticil·lina, la cefalosporina o la claritromicina.

I el problema més urgent és la primera categoria. La de prioritat crítica. Tres tipus de bacteris resistents als carbapenèmics, els antibiòtics d’última generació. Es tracta de Acinetobacter baumannii, Pseudomonas aeruginosa i alguns tipus de Enterobacteriaceae.

El missatge que hi ha rere el comunicat de la OMS és que no es pot deixar que la recerca de nous antibiòtics depengui de les lleis del mercat perquè quan calguin no els tindrem ni tindrem temps de generar-los. És a dir, que les farmacèutiques no inverteixen gaire en recerca en aquest camp perquè no els surt a compte, però algú ha de fer aquesta recerca ja que sabem que el nombre d’infeccions i resistència no deixarà d’augmentar.

Amb el temps potser torbarem altres maneres de lluitar contra les infeccions, però mentre depenguem dels antibiòtics estarem immersos en una carrera d’armament eterna. Una carrera que costarà guanyar si no s’inverteix decididament en recerca en aquest camp. La industria ja ho fa una mica, però no massa. Es guanyen molts més diners en coses com la viagra, els cosmètics o els antidepressius que pot prendre tothom encara que no tingui realment depressió.

Per cert, abans o després sortiran els il·luminats de torn dient que tenen el remei en unes herbetes o en uns desinfectants industrials convenientment diluïts. Bestieses! És possible, fins i tot probable, que en algunes plantes hi hagi la molècula que ens cal per fabricar un nou antibiòtic, però caldrà identificar-la, purificar-la, concentrar-la i, probablement modificar-la. En cap cas servirà fent una infusió o una dieta que inclogui la planteta. Això ja ho van provar els nostres avantpassats fa molt temps. Aquells temps, que no hauríem d’oblidar, en que morien de pesta, tuberculosi o sèpsia causada per un simple tall.

La punxada al taló del nadó

dimarts , 28/02/2017

Una de les primeres coses que es fan quan neix una criatura és aconseguir una gota de sang, normalment fent una petita punxada al taló. Fa una mica de cosa, però amb aquesta goteta es poden realitzar les primeres anàlisis que permeten identificar unes quantes malalties en les que la detecció immediata és molt important.

Una de les més conegudes és la fenilcetonúria. És una malaltia genètica en la que un enzim, la fenilalanina hidroxilasa, no funciona correctament. Aquest enzim el que fa és transformar un aminoàcid (la fenilalanina) en un altre (la tirosina). Si no funciona, no es fabrica tirosina, però això no és massa greu ja que el podem aconseguir en la dieta. El problema real en la fenilcetonúria és que la fenilalanina no es degrada i es va acumulant perillosament i acaba per esdevenir tòxica, especialment pel cervell.

Els nens que pateixen aquesta malaltia poden patir mort neuronal, convulsions i un grau molt important de retard mental. I tot i que no té cura, existeix un tractament força eficient que consisteix en limitar la presència de la fenilalanina en la dieta. Si no l’ingereixen, les quantitats que hi haurà al cos es mantindran en nivells acceptables i el desenvolupament de la criatura serà normal.

Per això cal identificar la malaltia tan bon punt neixen. Des de bon començament cal evitar que ingereixin massa d’aquest aminoàcid ja que tot el que tinguin de més serà un problema que costarà resoldre. En principi, la toxicitat és molt important durant el desenvolupament del cervell, de manera que quan ja tenen una edat la cosa millora molt. Abans es deia que ja no calia seguir massa la dieta passada l’adolescència, però ara la tendència es a mantenir tota la vida una dieta baixa en fenilalanina .

Hi ha algun fàrmac que ajuda. La tetrahidrobiopterina pot ajudar en alguns pacients als que l’enzim funciona massa poc. En canvi, coses com l’aspartam o altres additius que tenen fenilalanina cal evitar-los sí o sí.

La fenilcetonúria va ser una de les primeres proves que es van començar a fer en nadons. Ara l’anàlisi és més exhaustiu i serveix per descartar o identificar bastants més problemes potencials. Galactosèmia, toxoplasmosi, fibrosi quística i un grapat més de malalties. La majoria (no totes) tenen millor pronòstic si es comencen a tractar immediatament, de manera que val la pena fer la punxadeta al taló i treure la gota de sang. Aquella prova és de les coses que han millorat molt la qualitat de vida de molts nanos.

Grip aviar A(H5N8)

dilluns, 27/02/2017

Sembla que estem en plena epidèmia mundial de grip, però una que no afecta als humans sinó a les aus. Per això el nom de grip aviar. Aquests dies tenim notícies del nombre d’aus que ha calgut sacrificar i de les granges afectades, tot i que no hem d’oblidar que es tracta d’un brot que està afectat ocells d’arreu del món.

Com la resta de virus de la grip, es denomina en funció de dues de les proteïnes que hi ha a la seva coberta. Una hemaglutinina (H) i una neuraminidasa (N). De cada una d’elles en coneixem diferents soques que es poden anar combinant sense problemes. D’hemaglutinines n’hi ha 18 de diferents, i de neuraminidases en tenim identificades 11. Per això tenim soques de virus de la grip anomenats H1N1, H3N2 o, com en aquest cas, H5N8, que vol dir que es caracteritza per tenir la hemaglutinina 5 i la neuraminidasa 8.

De virus de la grip n’hi ha de tres tipus, els A els B i els C. La diferència és el tipus d’hostes que poden infectar. Els de la forma A afecten a ocells i humans, els B afecten humans i foques i els C afecten als porcs i als humans. En realitat hi ha més hostes, però aquests són els que més interessen i condicionen la perillositats. Les foques no escamparan una epidèmia amb la mateixa eficàcia que els ocells.

Cal tenir present que no tots els virus de la grip A (aviar) ens afecten. N’hi ha molts que només infecten ocells. L’epidèmia que tenim ara mateix del virus A(H5N8) no afecta als humans, però el virus de la grip és capritxós i muta amb molta facilitat, per això algunes soques que no afectaven als humans un bon dia van començar a fer-ho. És el que va passar amb un virus similar, el A(H5N6), que només afectava aus fins que un bon dia es van detectar un parell de casos a la Xina. Per això sempre que hi ha una epidèmia de grip aviar, encara que en principi no ens afecti, posa molt nerviosos als responsables de salut pública. Estrictament en l’epidèmia que hi ha ara podem dir que en principi el risc de contagi a humans és tan baix com pot ser quan parlem de virus de la grip. I, ara com ara ningú en tot el món s’ha contagiat.

Però per les  explotacions d’ocells, ànecs, pollastres i similars, aquests virus són un problema greu i difícil de controlar. Els virus es mouen amb molta facilitat arreu del món transportats per ocells migratori. N’hi ha prou amb que alguns passin per sobre la teva granja i deixin caure excrements amb virus o s’aturin a reposar una estona com per encomanar un ocell i, immediatament, la resta de l’explotació. Aleshores no hi ha més remei que sacrificar-los i fer-ho també en ocell d’explotacions properes. Aquí ja s’han sacrificat milers d’ocells, però a Franca en porten tres milions i a Corea del Sud gairebé vint milions.

El virus de la grip és d’aquells amb els que ens hem d’acostumar a conviure però que sempre donarà mal rotllo. Present en diferents formes, amagat en diverses espècies d’animals i amb una capacitat per anar canviant que fa que el nostre sistema immunitari mai estigui prou preparat. Ara com ara només ens queda intentar contenir-lo de manera més aviat barroera. Potser amb el temps i la recerca podrem trobar maneres de lluitar-hi que siguin més eficaces que els que tenim avui en dia.

Com deu ser la vida a TRAPPIS-1?

divendres, 24/02/2017

Ahir es parlava del descobriment de set planetes al voltant de l’estrella TRAPPIST-1 i, com és natural, s’especulava amb les possibilitats de trobar-hi vida. El punt clau és que alguns d’aquests planetes orbiten dins la zona d’habitabilitat on l’aigua pot estar en estat líquid. Però més enllà d’això, com podem esperar que sigui la vida en un d’aquests planetes? Ara com ara no tenim cap dada que indiqui si n’hi ha, però el que sí que podem fer és jugar a especular.

De tots els planetes que hi ha, podem considerar que els més interessants des del punt de vista biològic són els tres que cauen dins la zona d’habitabilitat. Posats a triar, agafem el del mig: TRAPPIST-1f. Aquest és un planeta similar a la Terra; la seva mida és quasi igual i la seva massa només el del 60% que la del nostre planeta. Allà, nosaltres aniríem més lleugers, però no és cap exageració. En comparació, Mart és molt més petit.

Un primer detall a tenir en compte és que TRAPPIST-1 és una nana roja de, al menys cinc-cents milions d’anys d’edat. Això vol dir que és un estel molt molt petit i que emet menys radiació que el nostre Sol. D’altra banda, aquests estels deixen anar sovint flamarades de raigs X. I si estàs en un planeta tan proper a l’estrella, aquests banys de radiació són un problema per formes de vida incipients. Assumint que s’origini al mar (i que el planeta tingui mar, és clar) els primers metres de la superfície serien un indret agradable fins que arribés una flamarada de raigs X que ho fregís tot. De manera que seria millor buscar formes de vida a uns quants metres de fondària. Això sempre que les flamarades no vaporitzin els oceans. Un motiu més per no triar planetes massa propers a l’estrella.

De totes maneres aquí entra en joc un altre tema. Els planetes estan lligats gravitatòriament i sempre hi ha un hemisferi mirant a l’estrella i un altre submergit en la foscor. La vida difícilment apareixeria en la zona exposada a les flamarades estel·lars, de manera que l’hauríem de buscar a la zona fosca. Però això vol dir renunciar a la fotosíntesi. Per tant, les zones límit entre la llum i la foscor semblen més prometedores. La sort és que dins el mar, si pots fer fotosíntesi resulta més senzill escampar-se per tot l’hemisferi il·luminat.

La fotosíntesi també ens porta a conclusions interessants. Les nanes rojes emeten menys llum i ho fan en un ventall de longituds d’ona una mica diferents a les del Sol. Essencialment emeten més en l’infraroig i menys per la banda del blau i violat. Els fotons que arribin a la superfície tenen menys energia que els que banyen les plantes de la Terra, de manera que els pigments fotosintètics dels hipotètics vegetals “trappians” haurien de treballar fent-ne servir més que aquí. Si l’estrella fos més vella encara emetria menys llum i les plantes tindrien tendència a tenir pigments que captessin en tota la banda del visible, de manera que més que verdes, serien de color negre. Però com que TRAPPIST-1 és relativament jove, potser  el ventall de colors sigui més ampli i s’assembli al de la Terra.

Naturalment, tot això pot canviar moltíssim segons el tipus de gasos que tingui a l’atmosfera (cosa que encara ignorem). L’estrella no emet gaire radiació UV, de manera que als organismes que hi visquin no els cal l’escut protector de la capa d’ozó. En tot cas tot depèn molt de l’edat de l’estrella. Sabem que té al menys  cinc-cents milions d’anys, però és difícil de calcular i podria ser força més vella. Si només fossin cinc-cent milions podem estar gairebé segurs que si hi ha algun organisme, encara serà semblant a un bacteri fotosintètic i vivint al mar. Al menys, al nostre planeta la vida va trigar quasi tres mil milions d’anys a deixar de ser unicel·lular. De fet, amb cinc-cents milions d’anys tot just estava començant a aparèixer.

En resum. A falta de dades, si hi ha vida al sistema TRAPPIST-1, jo apostaria per buscar-la al planeta f (sempre que tingui un oceà), en forma d’un equivalent als cianobacteris, però de color més aviat fosc i a uns pocs metres de fondària en les aigües del hemisferi il·luminat.

Tot plegat, insisteixo, és del tot especulatiu. No m’hi jugaria ni un cèntim en realitat.

TRAPPIST-1; Una estrella i els seus set planetes

dijous, 23/02/2017

TRAPPIST-1. Aquest és el nou nom que toca recordar als amants de l’exploració espacial. Ahir es va anunciar el descobriment d’un sistema de set planetes (al menys) al voltant d’aquesta estrella, que esta a uns quaranta anys llum del nostre Sol. La novetat és que ja no parlem de planetes gegants com Júpiter o Neptú i ni tan sols de Super-Terres, sinó de planetes de mida terrestre. Alguns fins i tot té la meitat de mida de la Terra. I encara més, al menys tres d’aquests planetes estan dins la “zona d’habitabilitat”; aquella distància de l’estrella que fa que la seva temperatura superficial permeti l’existència d’aigua líquida.

Que hi havia planetes a TRAPPIST-1 ja se sabia des de feia uns pocs anys. El que ara han fet és completar la llista i determinar amb més precisió les mides. Per cert, tot i que l’anunci el va fer la NASA (que en saben molt de lluir els èxits) l’estudi és una excel·lent mostra de col·laboració internacional i, de fet, està dirigit per un grup belga. També hi han col·laborat grups francesos, suïssos, britànics, americans, sud-africans i d’Aràbia Saudí.

La característica de TRAPPIST-1 és que és una estrella molt petita. Una nana super-freda. Tindria una mida una mica més gran que Júpiter i, certament, molt més petita i freda que el Sol. D’altra banda, són el tipus d’estrella més abundant de la galàxia, de manera que la descoberta al voltant de TRAPPIST-1 indica que el nombre de planetes que hi ha és aclaparadorament gran. Com que aquestes estrelles brillen menys que el Sol, resulta una mica més senzill detectar els planetes ja que una de les maneres de detectar-los és mesurant com s’atenua la brillantor quan un planeta passa pel davant de l’estrella.

Els set planetes, anomenats TRAPPIST-1b, TRAPPIST-1c… i així fins TRAPPIST-1h tenen òrbites molt properes a l’estrella (que estrictament seria TRAPPIST-1a). Una òrbita completa, això és, un any a TRAPPIST1b dura només unes trenta sis hores. I el més allunyat, TRAPPIST-1h triga vint dies, que tampoc és res de l’altre món (bé, sí que és una cosa d’un altre món, literalment…)

Els que tenen més possibilitats per la vida són els planetes e, f i g, ja que la temperatura superficial permet, en teoria, que l’aigua es mantingui líquida. L’últim planeta ja està a menys de cent graus sota zero i el més proper es calcula que estarà a uns cent-vint graus positius. Però tot això pot variar molt en el cas que tinguin atmosferes, de manera que millor no mullar-se massa encara.

D’altra banda, hi ha un fenomen conegut com “acoblament de marea” que fa que els planetes girin sobre sí mateixos al mateix ritme que giren al voltant de l’estrella. Exactament el que li passa a la Lluna al girar al voltant de la Terra. Això fa que sempre tinguin la mateix cara apuntant al planeta. És a dir que un hemisferi estarà sempre il·luminat i un altre sempre a les fosques. Això ha de tenir conseqüències importants sobre l’atmosfera, els vents i la vida (si n’hi ha). D’altra banda, això fa que no puguis asseure’t a veure la posta de Sol. No es pon mai. Per veure com l’estrella s’amaga rere l’horitzó, has de desplaçar-te tu.

En tot cas, moltes de les claus d’aquest sistema planetari depenen de les atmosferes que tinguin (o no) els planetes. Per això, ara toca intentar esbrinar-ho. Com que, vist des d’aquí, els planetes passen sovint per davant de la seva estrella caldrà estudiar els canvis en l’espectre de llum en el moment que creua la capa on hi ha d’haver l’atmosfera. Així podrem determinar la composició dels gasos que la formen i, a partir d’aquí podrem especular si es pot generar per fenòmens físics i químics (com la de Mart o la de Venus) o la seva complexitat suggereix un origen biològic (com la de la Terra).

Cada vegada és més freqüent parlar de planetes al voltant d’estrelles i comentar les seves característiques. Ja ens referim sense problemes a TRAPPIST-1f, Pròxima-b, Gliese-581e o Keppler-186f. Talment les converses dels protagonistes de Star Trek. Per desgràcia encara no tenim un motor Warp per pensar en el viatge estel·lar, però és fascinant el que estem descobrint.

Com els hauria agradat tot això a Asimov o Sagan…!

La felicitat i la vida

dimecres, 22/02/2017

Es dóna per cert que ser feliç, tenir una actitud positiva, sentir-se bé, són coses que cal perseguir ja que tenen efectes molt beneficiosos per la salut i fan que guanyis uns quants anys de vida. Per descomptat que val la pena lluitar per la felicitat, tot i que la insistència en aquest objectiu comença a se una mica obsessiva i ja se sap que les obsessions acostumen a ser mala cosa. Hi ha qui comença a amargar-se la vida de tant intentar ser feliç.

Però més enllà d’aquestes modes, hi ha un tema que, en realitat no ho està gens de clar. Això que les persones felices viuen més i amb millor salut és una idea molt atractiva, però que potser no és del tot correcta.

Hi ha estudis que afirmen haver trobat una correlació i fins i tot han quantificat els anys de més que viuen les persones que es declaren felices. Però aquesta mena de treballs resulten força complicats de fer i, sobretot, d’interpretar. El principal problema és gairebé una obvietat. Si separes en dos grups persones felices i persones infelices, no costa gaire trobar que les felices viuen més ja que totes les que tenen una malaltia segurament estaran en el grup de les infelices. Més que res perquè estar malalt no ajuda a ser feliç. El mateix passa amb les persones amb dificultats econòmiques. Sabem que ser pobre sí que escurça la vida i que tampoc ajuda a ser feliç, de manera que els pobres també van a petar al grup de les persones infelices.

Al final el que passa és que és fàcil confondre causes i conseqüències. Al grup dels que es consideren feliços hi ha una gran majoria de persones sense problemes de salut i sense dificultats econòmiques. Complir amb això no és garantia de felicitat, per descomptat, però hi ajuda molt. Aleshores, quan mires quin grup viu més anys, és fàcil preveure que els que es consideren infeliços viuen menys anys. La dada és correcta, però la causa de la diferència no és la felicitat. La felicitat és la conseqüència de viure en unes condicions que afavoreixen viure més.

Se suposa que els investigadors no són ximples i busquen maneres de corregir aquest biaix, però altra cosa és que ho aconsegueixin. I això sembla reforçar-ho un treball en el que han fet el seguiment de un grup nombrós de dones angleses durant uns anys, per veure com diferents factors afectaven el seu estat de salut. Quan dic nombrós no és perquè sí. El projecte s’anomena “The Million Women Study” i en l’estudi que ara han publicat, corresponent al benestar i la felicitat, incloïen més de set-centes mil dones. Amb aquesta xifra es poden fer estadístiques sòlides.

Els autors han trobat que durant els  deu anys de seguiment van morir un 4 % de les dones i van confirmar que el mal estat de salut estava molt lligat al grup de dones que es consideraven infelices. Però quan van corregir  les dades per treure coses com la diabetis, l’asma, la hipertensió, el tabac, la depressió o l’artritis, va sortir que el fet aïllat de considerar-se o no feliç no tenia cap relació amb l’esperança de vida, les malalties cardiovasculars o el càncer.

Total, que hi ha moltes coses que ens afecten la salut, que poden escurçar la vida i, com que no som rucs, també ens fan sentir infeliços. Això pot donar la impressió que la felicitat allarga la vida, però és un efecte enganyós. Si ets feliç viuràs millor, però no viuràs més. No hi ha dubte que val la pena lluitar per la felicitat, però  sense enganyar-nos amb unes conseqüències sobre la salut que segurament no són reals.

Aquell roig tan bonic…

dimarts , 21/02/2017

Els humans tenim la gran sort de veure el mon en color i de manera tricromàtica. Això vol dir que detectem el blau, el verd i el vermell, i les combinacions d’aquests tres són les que generen la grandiosa gamma de colors amb que reconstruïm la realitat a la nostra ment. El motiu és que tenim tres tipus diferents de cons, les cèl·lules detectores de la llum de color. Unes responen a la llum verda, les altres a la blava i les terceres a la vermella. Tot això ens sembla molt normal i donem per fet que tothom veu el mon igual que nosaltres, tot i que en realitat no tenim manera de saber-ho. Qui sap si el que a la teva ment es genera com a “groc” és similar al que es genera en la meva consciència. Assumim que sí, i ja que els cervells són similars, el més probable és que sigui així, però del cert no ho sabem.

El que sí que tenim clar és que hi ha persones que no detecten algun color ja que algun dels tres receptors no funciona correctament. Aleshores parlem de daltonisme ja que aquesta condició va ser descrita per el metge John Dalton, que la patia ell mateix.

Un detall interessant és que la majoria d’animals només tenen dos detectors. Els humans som privilegiats ja que podem detectar el vermell mentre que per molts dels animals, el món el veuen en una paleta de verds i blaus. N’hi ha que ho tenen pitjor i només detecten blanc o negre, però també n’hi ha que tenen més detectors i veuen l’ultraviolat, l’infraroig o altres tons intermedis… i no tenim ni idea de com recreen aquesta informació a la seva ment.

El cas dels humans no és exclusiu i la mutació que va permetre que aparegués el detector de vermell va aparèixer en els primats. De fet va sorgir tant als del nou món com els del vell món, de manera que se suposa que la mutació va tenir lloc al menys dues vegades al llarg de l’evolució. Bàsicament és un canvi en el detector del verd (la cloropsina) que fa que respongui al vermell (la eritropsina).

Que aquest canvi tingués lloc tant en simis del nou món com en els del vell i que la selecció la mantingués, indica que ha d’aportar algun avantatge per sobreviure. Certament el mon és més bonic i interessant, però aquestes coses no tenen valor adaptatiu. La idea general és que identificar el vermell permet triar amb més eficàcia els fruits dels arbres. Els veus més clarament sobre un fons de fulles verdes i tens més informació sobre el seu estat de maduració. Per uns animals que cada vegada feien servir menys l’olfacte i més la vista, aquesta característica era molt avantatjosa. I sinó, mireu la foto del costat i notareu en quin cas es veuen més fàcilment els tomàquets! (També podem especular en com ho veuríem si poguéssim detectar l’ultraviolat)

Sembla lògic, però faltava demostrar-ho. De teories plausibles, el món de la biologia evolutiva en va ple, però que es puguin demostrar ja és una altra cosa. La sort és que hi ha un tipus de macacos en el que un cert percentatge no distingeixen el vermell. Com si fossin micos amb daltonisme. Aprofitant això, es va analitzar el temps de resposta per trobar i agafar els fruits de color sobre fons verd i es va veure que, efectivament, els que detectaven el vermell eren més ràpids a l’hora d’agafar el menjar.

De manera que al final, si podem gaudir del roig esclatant de les flors, les postes de sol o els llavis d’aquella noia tant bonica, potser sigui gràcies a que fa uns quants milions d’anys uns micos mutants podien anar més de pressa que els seus companys a l’hora d’agafar la fruita.

Matèria orgànica a Ceres

dilluns, 20/02/2017

La vida, al menys la vida tal com la coneixem,  es basa en un grup de molècules que comparteixen un seguit de característiques. Particularment en que l’àtom més característic és el carboni. La química del carboni també s’anomena química orgànica degut a la seva estreta connexió amb els éssers vius, tot i que la denominació i la definició resulten una mica ambigües i no cal agafar-les massa estrictament.

De totes maneres, allà on apareixen molècules orgàniques (és a dir, compostos complexos basats en el carboni) tenim motius per pensar que hi va haver vida que els va generar o, alternativament, que hi ha els components necessaris perquè hi aparegui la vida. El que cal recordar és que aquests compostos també es poden generar per reaccions químiques que no tenen res a veure amb els éssers vius.

Això va be recordar-ho ara que han descobert materials orgànics al planeta nan “Ceres”, al vell mig del cinturó d’asteroides. De nou: material orgànic vol dir elements químics relacionats amb el carboni. No pas que quedin restes orgàniques d’uns àliens inesperats.

Les dades s’han obtingut gràcies a la sonda de la NASA, Dawn, que està orbitant Ceres des de fa un temps. En realitat el que han fet ha sigut una anàlisi espectrogràfica, és a dir que han analitzat la llum infraroja, captada per la Dawn. La gràcia de la llum és que arrossega la “marca” de les molècules que ha travessat en el seu camí. Cada element, cada molècula absorbeix energia a determinades longituds d’ona, de manera que si detectes aquesta falta d’energia, saps amb quins elements químics ha topat aquell raig de llum.

I la llum de Ceres porta la marca de material orgànic alifàtic, tot i que no han pogut precisar exactament quin tipus en concret. Com que sabem que allà també hi ha amoníac, aigua (gelada) i diferents sals, sembla que hi ha les peces necessàries per que la vida (o si més no la química pre-biòtica) es formi. Com és natural, tenir les peces és condició necessària però no suficient.

Això fa que Ceres sigui un indret encara més interessant del que ja és, però sobretot reforça la idea que la formació de les condicions químiques que condueixen a la vida és molt més general del que es pensava fa uns anys. En realitat és un còctel que, amb diferents variacions, estem trobant a molts indrets del sistema solar. Qui ho sap? Potser l’únic que va passar a la Terra és hi va haver la sort que els components d’aquest còctel s’agitessin de la manera correcta.

Vacuna terapèutica

divendres, 17/02/2017

Les paraules s’han de fer servir amb cura perquè si les triem malament, fàcilment podem transmetre missatges erronis. Aquests dies es parla dels bons resultats inicials d’una vacuna terapèutica contra la SIDA assajada als hospitals de can Ruti i el Clínic. És una bona noticia, però cal anar amb compte ja que una lectura ràpida podria donar la impressió que ja s’ha desenvolupat una vacuna que protegeix d’aquesta malaltia. I el que s’ha aconseguit és una cosa ben diferent.

El primer que pot portar a confusió és el concepte de “vacuna terapèutica”. Quan parlem de vacunes fem referència a l’administració de patògens morts o desactivats que entrenen al sistema immunitari de tal manera que, si alguna vegada entra en contacte amb l’agent infecciós, respongui de manera ràpida i efectiva. El motiu de la seva eficàcia és que el sistema immunitari és molt eficient amb els microbis que ja coneix, però la primera vegada (i només la primera) que se’ls troba triga molt a respondre.

Una vacuna terapèutica és similar, però diferent. També intenta reforçar, entrenar o activar el sistema immunitari, però només serveix per tractar infeccions que ja patim. La paraula clau és “terapèutic”. En medicina pots fer servir tractaments previs a una malaltia i parles de tractaments “profilàctics” o posteriors a l’inici de la malaltia, i aquests són els “terapèutics”.

De manera que el que s’està intentant, des de fa temps, és trobar la manera d’ensinistrar el sistema immunitari de pacients de SIDA perquè responguin millor al virus del VIH. És diferent d’una vacuna preventiva. Aquesta potser algun dia la tindrem, però avui no és aquest dia.

I d’altra banda, el resultat és molt bo, però també molt preliminar. El tractament l’han administrat a una dotzena de pacients, en fases inicials de la malaltia i molt ben seleccionats. El que s’ha vist és que aquesta vacuna, combinada amb un altre estímul, feia que en cinc dels pacients el virus deixés de multiplicar-se fins i tot després de suspendre el tractament. La clau és que s’ha aconseguit que aquest estat es mantingui més de quatre setmanes. Aquest període és important perquè en condicions normals, el virus sempre retornava quatre setmanes després de deixar els antiretrovirals. En aquest nou estudi un pacient portaja set mesos amb el virus controlat pel sistema immunitari.

Però no desaparegut. Els malalts no estan curats. Podem dir que s’ha aconseguit que les defenses del pacient tinguin frenat el virus, ja que tan bon punt una cèl·lula comença a expressar-lo, els limfòcits del pacient ataquen la cèl·lula i la destrueixen, però no s’ha aconseguit fer-lo desaparèixer ja que es manté incorporat dins el DNA dels limfòcits que ha infectat.

En tot cas, és un bon resultat. Un excel·lent resultat! Només cal tenir present la diferència entre “vacuna” i “vacuna terapèutica” per entendre correctament la fita que s’ha aconseguit.