Els elements de la V

dijous, 11/09/2014

Avui, onze de setembre, serà recordat per ser el dia de la “V”. La gran manifestació/mosaic de la que se n’ha parlat tant que ja no hi entraré. Només un detall m’ha fet gràcia. De manera semblant a la gran cadena humana de l’any passat, la cosa està organitzada per trams on els assistents s’han apuntat per tal de fer-ho més endreçat. Hi ha oberts 73 trams i en Xavier Duran, amb l’enginy que el caracteritza ha fet notar que els que assisteixin al tram 23 seran químicament coherents ja que el 23 és el nombre atòmic del Vanadi, el símbol del qual és, precisament la V.

Això m’ha fet pensar quins trams poden tenir gràcia mirat amb els ulls de la química. Podem triar i remenar ja que amb 73 trams arribem fins l’element 73 que és el Tàntal (Ta). Potser els més estranys seran els qui estiguin en els trams compresos entre el 57 i el 71, a la zona de la Gran Via. Són els corresponents als Lantànids. Un grup d’elements que també s’anomenen “terres rares” tot i que en realitat no és que siguin poc abundants. La causa és que antigament “terres” era un dels noms que es feien servir per referir-se als òxids.

Tenen noms poc coneguts, com el número 66, el Disprosi (Dy), o el número 59, el Praseodimi (Pr). El primer d’aquest grup és l’element 57, el Lantà (La) i l’últim és el 71, el Luteci (Lu) anomenat així per l’antic nom de París (Lutécia).

Com és la diada de Catalunya, els qui estiguin al tram 6, al davant de l’Illa Diagonal, podran lluir la C del Carboni. I a l’hora de votar no sempre hi haurà coincidència entre el tram que toca i la intenció de vot de cadascú. Els del tram 14 podran lluir un Si, corresponent al Silici. El No estaria repartit entre els trams 7 Nitrogen (N) i 8 Oxigen (O). Tot un detall que quedin junts. Cal dir que estrictament hauria de ser el tram corresponent al Nobeli (No), però el seu nombre atòmic és el 108 i no entra dins la V.

Resulta entretingut mirar a la taula periòdica quin element correspon al tram que t’ha tocat i buscar-hi simbologies. El tribunal constitucional TC tindrà res a veure amb el tram 43? És el corresponent al Tecneci (Tc).

Naturalment, tot plegat només és un “divertimento” (una mica friki) per un dia festiu. En tot cas, gaudiu de la Diada. Naturalment “amb il·lusió”.

Preguntar i comptar

dimecres, 10/09/2014

Un dels grans moments en la història de la humanitat va ser quan vam aprendre a fer servir els números. La capacitat de comptar, de comparar quantitats, permetia prendre decisions molt millor informades. Si un home del neolític volia intercanviar mercaderies, ho feia amb més eficàcia si tenia clar la quantitat que intercanviava. Ara ens sembla irrellevant, però van caldre milions d’anys d’evolució per aconseguir l’aparició d’éssers amb prou capacitat d’abstracció per generar conceptes com els números, les sumes, les restes i a partir d’aquí, tota la matemàtica.

Les diferents societats se les han anat empescant per aconseguir comptar de la millor manera possible. Han inventat maneres de representar les xifres i estratègies per fer les operacions bàsiques. Són coses que, de nou, ens semblen senzilles fins que intentes fer una divisió fent servir números romans. Comptar és la millor aproximació a la realitat, un dels principals factors que ens distingeix dels animals i el punt de partida de la majoria de ciències. Comptant aconseguim les dades que ens permetran bastir teories, confrontar hipòtesis i prendre decisions basades en la realitat i no en els desitjos, les supersticions o els enganys.

A mida que la història va avançar va esdevenir complicat poder comptar tot el que calia. Per sort, les eines matemàtiques també van millorar i va néixer la ciència de l’estadística. Amb ella podíem fer aproximacions prou ajustades a la realitat sense necessitat de comptar-ho tot. Ara podem tenir una idea aproximada de quantes estrelles hi ha a la galàxia explorant només una mostra representativa del firmament. És cert que l’estadística s’ha tergiversat en tantes ocasions que s’ha guanyat una certa mala fama, però ben aplicada és una eina extraordinària que ens facilita la vida de manera notable.

El que passa és que de vegades no interessa fer extrapolacions sinó que volem saber una xifra exacta, precisa, concreta. Aleshores no hi ha més remei que prendre paciència i posar-se a comptar. Pots fer-ho de diferents maneres i cal posar-se d’acord en la que apliquem en cada cas. Però toca comptar. La humanitat ho sap des de fa milers d’anys.

O potser no tota la humanitat. Últimament no paren de sortir a les notícies persones amb una capacitat sobrehumana de saber els resultats sense necessitat de comptar. Dirigents de diferents partits polítics d’una o altra ideologia o d’altres organitzacions s’han acostumat a afirmar sense més el que pensen, el que opinen, el que interessa i el que volen els membres de qualsevol comunitat. El fantàstic és que arriben a aquestes conclusions sense necessitat de comptar. Simplement “ho saben”. Potser és que han arribat a un nivell superior d’existència que els permet obviar les matemàtiques i la molesta necessitat de fer servir xifres reals i contrastades.

Per desgràcia, la resta de mortals normals seguim necessitant el sistema antic, el que ha funcionat des de fa segles. No cal inventar res. Si vols saber quants membres d’una comunitat opinen d’una manera, els ho preguntes i comptes les respostes. A partir d’aquí pots fer el que creguis convenient, però ho faràs coneixent la realitat.

És senzill: Preguntar i comptar. Un home del neolític ho entendria. Aleshores… com és que encara cal seguir explicant-ho?

Noves branques a l’arbre de la vida?

dimarts , 9/09/2014

Quan descobreixes un nou organisme, la primera cosa que cal fer és mirar de classificar-lo. Normalment és una mica complicat perquè l’arbre de la vida inclou moltes, moltíssimes branques on hi ha milions d’espècies diferents. S’intenta classificar-los en funció del parentiu evolutiu però no sempre és fàcil. En general no hi ha problema per les classificacions a gran nivell. Pot ser un animal o una planta, un artròpode o un cordat, però quan comences a filar prim apareixen les dificultats. I això pel que fa a organismes grans, ja que si parlem d’organismes microscòpics, les dificultats es multipliquen.

Per això ha resultat interessant el descobriment d’un parell d’animals que els investigadors no tenen gaire clar on situar en la classificació. El problema no està en els detalls sinó en el fet que no semblen pertànyer a cap dels grans grups d’animals coneguts. El que els biòlegs anomenem fílums (o divisió en el cas de les plantes).

El fílum és la gran classificació. La que agrupa tots els artròpodes d’una banda, tots els mol·luscs d’una altra, tots els anèl·lids d’una altra. Per fer-nos una idea, tots els que s’anomenen animals superiors (peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers) pertanyen al mateix fílum, el dels cordats.

Semblaria que situar un organisme en un nivell de classificació tan general no hauria de ser difícil, però sembla que han descobert un parell de nous exemplars no encaixen en cap.

D’entrada fan gràcia perquè, pel que fa a la forma externa, semblen bolets. Però son animals, amb un sistema digestiu fàcilment identificable. Són petitons. De poc més d’un centímetre i els van descobrir quan van recollir unes mostres d’aigua marina a més de quatre-cents metres de fondària al sud d’Austràlia. Això va ser l’any 1986, però fins ara no els han publicitat. Entre altres coses precisament perquè no sabien com classificar-los.

La mala sort és que aquelles mostres les van guardar en formol i etanol, que va molt bé per preservar-los i poder-los analitzar al microscopi, però que impossibilita les anàlisis del DNA. Una llàstima, perquè ara no podem fer una comparació del seu genoma, que és el que ens facilitaria molt el classificar-los. En realitat els autors ja ressalten al seu treball la necessitat de trobar més exemplars per poder fer les anàlisis moleculars. Però en altres preses de mostres fetes des d’aleshores no n’han trobat més.

Uns animals que no són cucs, no són artròpodes, no són mol·luscs, ni equinoderms (com les estrelles de mar) ni cnidaris (com les meduses) ni res del que coneixem. Potser siguin representants de fílums que sabem que van existir però que es van extingir fa milions d’anys. Els han relacionat amb l’anomenada fauna d’ediacara. Uns tipus d’organismes fascinantment estranys que van desaparèixer fa uns cinc-cents milions d’anys. Si fos així estaríem davant d’uns fòssils vivents de nassos!

De moment un d’ells l’han batejat amb el nom de Dendrogramma enigmàtica. Els dendrogrames són els diagrames en forma d’arbre que es fan servir, entre altres coses, per classificar els organismes, de manera que el nom ve a dir “l’organisme que resulta un enigma per ficar dins els dendrogrames”.

Una de les coses interessants d’aquests època és que encara avui, quan agafes una mostra d’aigua de mar pots esperar trobar éssers vius d’allò més sorprenent.

El misteri de les pedres que es movien

dilluns, 8/09/2014

No hi ha res com un bon misteri, i al Parc Nacional de la Vall de la Mort, als Estats Units, en concret a un llac sec anomenat “Racetrack Playa” en tenien un de primera magnitud. L’indret és un llac habitualment sec i molt pla en el que hi ha unes roques que es desplacen lentament deixant rere seu el rastre del moviment. Estarem d’acord en que això de pedres de fins a nou quilos de pes que es mouen sense que res les empenyi és, com a mínim, poc habitual.

Per descomptat alguna cosa les havia d’empènyer, però per desgràcia mai no s’havien vist en acció. Com si fos l’escena d’un crim, només quedaven les pistes ben visibles en forma de solcs a la sorra que, a més, no sempre eren rectes sinó que podien canviar de direcció de forma aleatòria. Curiosament hi havia pedres que semblaven moure’s en grup. Els rastres que deixaven corrien paral·lels durant llargs recorreguts. Ocasionalment alguna decidia quedar-se enrere o modificar el camí i deixar la resta.

De teories per explicar-ho n’hi havia moltes. El vent era un ingredient habitual però clarament insuficient. S’especulava sobre la sorra, l’aigua, el gel o els mantells microbians, però tot era això: especulacions. El que calia eren dades. I d’això se’n van encarregar un equip de geòlegs que, a més, van tenir un notable cop de sort.

Ningú havia vist les pedres en moviment, però avui en dia ja no cal estar palplantat al davant esperant que comencin a desplaçar-se. El que van fer va ser posar sensors detectables per GPS sobre algunes de les pedres i unes càmeres preparades per anar prenent fotos en “time-lapse” i preparar-se per anar recollint les dades durant molt temps. La sort va ser que aquell mateix hivern va tenir lloc el fenomen que posa en marxa el moviment i el van poder estudiar gairebé a la primera.

El llac és al desert, però ocasionalment també hi plou. Quan això passa queda cobert durant un temps per una mica d’aigua. La gràcia és que això passi a l’hivern, de manera que durant la nit la temperatura baixi prou com per glaçar-se. La superfície gelada del llac deixa moltes pedres atrapades al gel, però quan surt el sol es comença a fondre per sota i a trencar-se per la superfície. El trencament no és homogeni i cap al migdia queden plaques de gel de mides variables flotant sobre una petita quantitat d’aigua.

Ja només cal que comenci a bufar el vent de manera sostinguda. El vent no té prou força per moure un roc d’aquelles dimensions, però si el mateix roc està atrapat en una placa de gel de molts metres de superfície i que flota sobre l’aigua la cosa canvia. Tot i estar horitzontal, el gel actua com una gran superfície que capta l’energia del vent i aleshores sí que pot moure la roca. Lentament, només a un parell de metres per minut, de manera que a ull nu costa de veure, però als vídeos amb acceleració del temps es veuen claríssimament. Les roques que no estan atrapades al gel resten quietetes mentre que algunes altres, atrapades al gel, es van desplaçant.

I si la placa es prou gran per incloure diferents rocs, tots es mouen simultàniament. Al menys fins que algun fragment de gel es trenca i els rocs atrapats als diferents fragments comencen a anar en un altre sentit o a quedar-se quiets.

Realment cal una combinació de fenòmens poc freqüents, encara que no impossibles. Poden tenir lloc una vegada bastants anys i fins i tot dècades, però per unes pedres això és molt poc temps.

És veritat que els misteris tenen un gran atractiu. Però també està molt bé la sensació de satisfacció que dóna tenir un misteri resolt.

Wishful thinking

divendres, 5/09/2014

Wishful thinking és una expressió anglesa que es pot traduir com “pensament il·lusori” i que fa referència al procés de prendre decisions basant-nos en allò que ens agradaria enlloc de fer-ho en les dades objectives de que disposem. D’exemples n’hi ha a grapats i, en certa manera, tots actuem una mica seguint el wishful thinking. El jugador que ha fitxat el nostre equip ha de ser bo, perquè és dels nostres. La noia que m’ha mirat està interessada en mi, perquè a mi m’agrada. El dia del casament considero probable que faci bon temps, perquè és el que desitjo. Les acusacions de corrupció a determinat polític deuen ser falses, perquè és dels que em queien bé. I així, podem recordar exemples fins a l’infinit.

Un camp on en trobem grapats és el de les pseudomedicines. Ho pensava ahir llegint una entrevista a Josep Pamies, on no parava de trobar afirmacions basades en els desitjos i no en les dades. Un fenomen que també observava en molts dels comentaris.

Per exemple, afirma que l’ebola es pot tractar amb “…tres herbes efectives. Són la Garcinia kola (bitter kola), l’Artemisia annua i, la tercera, la Moringa oleifera. Totes tres, preses, són efectives perquè augmenten les defenses del sistema immunitari i, per tant, les persones es curen.”

Una afirmació molt esperançadora (malgrat que la lògica de l’argument trontolla per tot arreu), però quan busco informació sobre les persones curades amb aquestes plantes, no trobo res. Fa molts anys es va suggerir que uns flavonoides extrets de la Garcinia kola alentien el creixement del virus… en el tub d’assaig. Un estudi que es va presentar en un congrés que no era de medicina sinó de… botànica! De productes que maten el virus de l’ebola en tubs d’assaig n’hi ha a grapats. Però que ho facin en animals o en pacients sense matar l’animal o el pacient ja n’hi ha molts menys. De fet, no n’hi ha cap.

De la Molinga oleífera trobo molta informació sobre les seves propietats terapèutiques. Treu la febre, presenta una certa activitat antiinflamatòria i sembla que és útil en cas de intoxicacions per metalls pesants o de productes que danyin el fetge. Certament és un vegetal útil per moltes coses, però pel que fa a l’ebola res de res.

De lArtemisia annua el que trobo és bàsicament copies de la pàgina del mateix Josep Pamies, repetint que serveix per potenciar el sistema immunitari i que això és ideal per lluitar contra l’ebola. El raonament sembla correcte, però de potenciadors del sistema immunitari n’hi ha molts. Que té d’especial l’Artemisia que la fa particularment útil en aquesta malaltia? Pel que sembla, no cal especificar-ho.

També suggereix un tractament amb diòxid de clor, que aclareix que és un desinfectant legal d’aigües del que s’ha dit que serveix per curar de tot, des de la SIDA fins la malària. Bé, el lleixiu també és un desinfectant legal d’aigües però no aconsellaria a ningú que se’n prengui. Certament mata al virus, per desgràcia també mata al pacient.

Tot plegat sembla un cas típic de wishful thinking: D’entrada confio en les propietats de les plantes i malfio dels productes farmacèutics. Tot seguit busco algunes plantes amb propietats que haurien de ser útils per lluitar contra una infecció vírica i finalment dono per fet que aniran genial per curar l’ebola. I sobretot, passo olímpicament de les dades biològiques, epidemiològiques i històriques perquè no m’agradaria que no encaixessin amb el que desitjo. El tractament en que crec ha de funcionar, perquè jo hi crec. A més és fàcil de vendre perquè afirmo allò que tothom voldria sentir.

Naturalment si algú em critica l’acusem de tenir la ment tancada i de no estar obert a noves possibilitats terapèutiques. I si insisteixen en demanar demostracions, suggerim que està a sou de les farmacèutiques. Una afirmació que, igual que l’efectivitat dels tractaments en els que crec, no cal demostrar. Per exemple, a la web de Josep Pamies afirma que “incomprensiblemente organismos como Cruz Roja, Médicos sin Fronteras y Unicef, han rechazado nuestro ofrecimiento de colaboración gratuïta. Que cada cual interprete que intereses defienden”.

Podria ser (només és una suposició) que no acceptin la col·laboració perquè les dades presentades són molt poc sòlides, però és més satisfactori, i molt més fàcil, suggerir que hi ha foscos interessos al darrere. De nou, un excel·lent exemple de wishful thinking.

En certa manera tots hi caiem en el wishful thinking. Forma part de la condició humana. La gràcia de la ciència (i el que la fa antipàtica en tantes ocasions) és que es un mètode per evitar caure en aquest parany. Per això sempre estem demanant, exigint, demostracions del que afirmem. Per això reclamem molts controls per assegurar-nos que no ens enganyem a nosaltres mateixos. I per això ens passem la vida descartant tractaments que prometien molt, però que al final no eren tan útils.

Als científics ens toca fer de dolents de la pel·lícula. Enfront de les fantasies que ens agrada sentir, hi plantem la realitat de les dades objectives. Ja ho se. És una llauna. Però anar per la vida creien-te les fantasies no acostuma a ser bon negoci.

(De fet, per alguns sí que és un bon negoci. Des que corre el rumor que cura l’ebola, el preu de la Garcinia kola s’ha disparat i les existències s’estan esgotant. No només Monsanto hi guanya diners amb les epidèmies…)

El tità dels escarabats

dijous, 4/09/2014

Els escarabats no agraden a tothom. De fet, desagraden a la majoria, tot i que no s’entén gaire, perquè n’hi ha que són molt bonics. Considerant que és el tipus d’animals més abundants del planeta i que en tenim més de 350.000 espècies diferents, segur que alguns els trobaríeu bonics. N’hi ha per triar i remenar. I no, les paneroles no són escarabats. No s’ha de confondre els membres de l’ordre Coleoptera amb els de l’ordre Blattodea!

D’escarabats n’hi ha tants que quan al genetista britànic JBS Haldane li van preguntar que en pensava de Déu després d’estudiar tant la natura va respondre que “Sembla que té una afició desmesurada pels escarabats”.,

D’aquests animalons segur que encara n’hi ha molts esperant a ser descoberts, però molts altres els coneixem només per sobre. I alguns resulten particularment curiosos. Per exemple, del més gran dels escarabats, el Titanus giganteus, en sabem ben poca cosa. El més destacat és que és gran. Molt gran. L’exemplar més gran trobat feia més de setze centímetres i això depassa de llarg la imatge que tenim dels escarabats. Com esmenten sovint, són més grans que un chihuahua petit!

Als museus d’Història Natural en podem trobar alguns exemplars, però pràcticament tots són mascles. Les femelles són molt menys actives i costen molt més de capturar més que res perquè als mascles els atrau la llum durant la nit, però a les femelles no. Els col·leccionistes planten trampes amb llum i només capturen mascles. I pel que fa a les larves, doncs mai se n’ha vist cap, de manera que ignorem quina pinta tenen.

La vida dels mascles no és gaire envejable. Amb la seva mida poden acollonir la resta d’insectes però en realitat fan poca cosa tret de buscar una femella per aparellar-se. Pesen massa per sortir volant des de terra, de manera que s’han d’enfilar als arbres i saltar des de les altures.

Fins on sabem, no s’alimenten durant les poques setmanes de vida adulta. Sobreviuen amb les reserves acumulades durant l’etapa de larva. Cal dir que d’això no n’estem segurs del tot. Els mantinguts en captivitat no han menjat res, però qui sap que fan quan estan lliures. De totes maneres, hi ha altres tipus d’escarabats emparentats amb aquest gegant que tampoc s’alimenten quan son adults, de manera que sembla probable que aquests gegants facin el mateix.

No és una bona idea empipar-los massa. Tenen unes potes amb punxes, però sobretot unes mandíbules que poden partir un llapis i que no voldríem esbrinar que li poden fer a un dit. Tot i així, com molts animals, prefereixen fugir i només ataquen quan no queda més remei.

Tot això en referència als mascles, perquè del comportament i vida de les femelles, simplement no en sabem quasi res.

En tot cas, la propera vegada que topeu amb un petit escarabat i us faci angunia, doneu gràcies que no es tracti d’un d’aquests magnífics exemplars de Titanus giganteus! Poca broma perquè fa uns anys va passar que tornant del Brasil una dona va en va descobrir un que s’havia amagat a les maletes! M’imagino l’ensurt que es deuria endur.

Un cometa en primera fila

dimecres, 3/09/2014

Aquest estiu va ser notícia durant uns dies una missió de l’Agencia Espacial Europea. La sonda Rossetta havia arribat a les rodalies del seu objectiu. No era el Sol, ni un planeta, ni un satèl·lit, ni un asteroide, sinó un cometa. Concretament el 67P/Churyumov-Gerasimenko. Un nom llarg en honor als seus descobridors. En Klim Ivànovitx Txuriúmov va ser el descobridor quan analitzava unes fotografies fetes per la Svetlana Ivànovna Gerassimenko.

Dels cometes sempre en tenim la imatge d’una “estrella amb cua”. El més conegut és el Halley, però n’hi ha grapats. Objectes que quan s’apropen al Sol i la seva temperatura augmenta comencen a deixar anar gasos que formen la espectacular cua que els caracteritza (de fet hi ha dues cues!). Com que a la Terra les esteles de vapor o el fum sempre van en direcció contraria al moviment, acostumem a pensar que amb els cometes passa el mateix. Un error. Tant és la direcció en que es mogui, la cua sempre surt en direcció contraria al Sol.

Però en realitat en sabíem relativament poca cosa dels cometes. Els descrivim com boles de neu brutes perquè a la seva composició hi ha gel i restes de materials amb els que es va formar fa uns quatre mil milions d’anys. I aquesta és la seva gràcia. Estudiant un cometa en detall tenim a l’abast el material original que va donar lloc al nostre sistema solar. Però els estudis fets des de la distància tenen un grapat de limitacions. Unes limitacions que ara deixarem enrere.

La sonda Rosetta ha fet un viatge de deu anys per arribar al costat del cometa. S’ha dit que ha entrat en òrbita, però això no és exacte. El cometa és tan petit que la seva força de gravetat no li permet capturar la sonda. De moment es limita a fet una trajectòria diabòlicament complicada que el manté a prop del cometa. De fet, vist de lluny sembla que faci una òrbita triangular, però simplement és que va uns dies en una direcció, després gira, i segueix uns dies en una altra, per tornar a girar i completar una mena de triangle. Lentament la Rosetta s’anirà acostant al cometa i està previst que quan estigui a uns deu quilòmetres d’altura finalment quedarà atrapada gravitatoriament. Aleshores sí que podrem dir que estarà en òrbita.

De moment ja ens ha permès obtenir les millors imatges que hem aconseguit mai d’un cometa. El que fins ara eren taques d’uns pocs píxels ha esdevingut un objecte celeste amb tot de característiques detallades i una curiosa i inesperada forma amb dos bonys units per un coll més estret. De moment encara està massa lluny del Sol i no allibera gasos, però en les properes setmanes la cosa s’animarà i podrem assistir en primera fila al despertar d’un comenta. Un espectacle mai vist fins ara.

De fet, ho podrem veure de més a prop perquè aviat la Rosetta enviarà una petita nau que es posarà en la superfície del cometa. De moment ja han triat uns quants possibles indrets per posar-se. Una baixada complicada de nou per la feblíssima gravetat. Per evitar que surti rebotat i es perdi, la sonda, batejada Philae, s’ancorarà a la superfície amb un parell de ganxos. (Això de la gravetat tan feble és un detall que a les pel·lícules apocalíptiques no tenien gaire en compte)

Tot això serà aviat. Al Novembre la Philae ha d’aterrar a la superfície i aleshores s’endinsaran cap a les proximitats del Sol a aniran analitzant quins elements químics es generen, quins canvis experimenta el cometa, com es generen les cues i tot el que passi fins al final de la missió, el desembre del 2015. Segur que aviat tindrem imatges espectaculars per admirar.

Quants mosquits calen per fer un eixam?

dimarts , 2/09/2014

Quants mosquits calen per fer un eixam? Pot semblar una pregunta retòrica però amaga més complexitat i interès del que sembla. Un eixam és una entitat amb un comportament particular diferent del que tenen dos o tres mosquits volant uns al costat d’altres. El mateix passa amb els ocells. L’espectacle dels estols d’estornells volant plegats i formant uns núvols negres que es mouen de manera coordinada resulta particularment hipnòtic.

Els dos casos són exemples del que es coneix com “sistemes emergents”. Això fa referència a grups caracteritzats per presentar un comportament col·lectiu que va apareixent a mida que augmenta el nombre de individus que en formen part. Es tracta d’un comportament que no està dirigit per cap consciència superior sinó que emergeix a partir de unes poques regles que aplica cada element per separat.

A la pràctica vol dir que cada mosquit del eixam, cada peix de la mola o cada ocell de l’estol només segueix unes poques instruccions que depenen del comportament dels individus que té just al costat. Si l’ocell del costat gira, jo també ho faig. Si se m’acosta, jo m’allunyo. Intento mantenir una distància igual entre els sis ocells que m’envolten. I poca cosa més. Son regles per evitar xocs i optimitzar el vol, però quan les apliquen un gran nombre d’individus es genera el comportament unitari de l’estol o de l’eixam i dóna la impressió que sigui una entitat amb capacitat de decisió.

La gràcia és que hi ha molts sistemes emergents aparentment diferents, però amb funcionaments bàsics similars. Les xarxes neuronals del nostre cervell, les dinàmiques de les ciutats, els fluxos de tràfic o la manera d’aplaudir o ballar en actes multitudinaris. Penseu en quan fan la onada en un estadi de futbol. Ningú dirigeix la onada. Simplement es genera (emergeix) quan tothom aplica una simple regla: Si el del costat s’aixeca, jo també ho faig i tot seguit torno a seure.

Però tornem a la pregunta: Quants mosquits calen per que emergeixi l’eixam? Doncs el que han fet ha sigut agafar un tipus de mosquits (Chironomus riparius) habituals als laboratoris i que no piquen i els han anat posant en una capsa que permetia gravar i seguir el vol de cada un per separat. Ho feien augmentant el nombre d’individus i analitzant com modificaven els paràmetres de vol. Un mosquit individual va a la seva bola, i dos també, però a mida que el nombre augmentava, apareixien modificacions i a partir de deu mosquits els canvis ja eren estables. El fet d’afegir-ne més no feia que la cosa es modifiqués.

De manera que la resposta obtinguda és que calen deu mosquits per fer un eixam.

Això resulta una xifra sorprenentment petita i caldrà repetir i refinar l’experiment. Potser en capses més grans surtin números diferents. Aquesta vegada han arribat a posar fins a 60 mosquits, però potser amb xifres molt més grans apareguin comportament nous. I les xifres dels mosquits segurament seran diferents de les dels ocells, les neurones del cervell o els espectadors d’un concert.

Sigui com sigui, sembla que resulta sorprenentment fàcil que aparegui una complexitat inesperada a partir de pocs individus i poques regles de comportament. Hi ha qui se sorprèn de la complexitat de la vida, la natura o l’univers, però el misteri s’esvaeix quan te n’adones que la complexitat es pot generar a partir d’elements i normes molt senzilles.

L’ebola, el metge i Déu

dilluns, 1/09/2014

CIRUGIACARDIACAEn Kent Brantly és el metge que es va fer famós perquè va contraure l’ebola quan estava a Libèria, va ser repatriat als Estats units, li van administrar el medicament experimental ZMapp i se’n va sortir. En realitat no sabem si es va curar gràcies al medicament o simplement va tenir la sort de ser dels 40% de persones infectades que es curen tot soletes. Sigui com sigui, es va curar i això sempre és una bona notícia.

El cas és que va fer una nota d’agraïment que ha tingut un cert ressò. Entenc que en Kent Brantly és un home de profundes creences religioses perquè la major part del comunicat són agraïments a Déu i als que han pregat per ell. El primer que diu és que “Avui és un dia miraculós”, i conclou dient que “estic eternament agraït a Déu per haver salvat la meva vida… Si us plau, continuïn pregant per Libèria i el poble de l’Àfrica Occidental…”

Aquesta mena d’afirmacions sempre em generen una notable incomoditat. Potser pel costum que tinc de pensar que si algú mereix reconeixement per l’èxit implica que també es faria responsable en cas de fracàs. Per això trobo absurds raonaments molt habituals del tipus “si guanyem és perquè som bons, si perdem és culpa de l’àrbitre”. “Si la economia del país millora és gràcies al govern, si empitjora és culpa d’Europa”. I un que em feia molta ràbia de jove: “Si suspens és perquè no has estudiat. Si aproves és gràcies a Déu”.

Doncs el raonament del metge és igual de trampós. Si moro és culpa del virus, si em curo és gràcies a Déu. Perquè si ell creu que s’ha curat per intervenció de Déu, potser hauria d’explicar quin el paper d’aquest Déu en totes les víctimes que moren a diari de la mateixa epidèmia. No és poden separar mèrits i responsabilitats com fan alegrament massa sovint.

Brantly, si et vas curar probablement va ser, igual que molts altres, per pura sort. Perquè el teu sistema immunitari va respondre una mica més ràpidament que el virus, perquè el teu estat físic segurament era millor que el de molts habitants de la zona, perquè et van portar a un hospital on van ajudar al teu cos a combatre millor el procés i, potser, perquè vas rebre les atencions de cinc metges, vint-i-una infermeres i un tractament experimental producte de la feina de molts investigadors, de moltes hores de laboratori i de molts anys de desenvolupament científic. La teva fe no t’hauria de dur a menystenir tots aquests esforços. Pots creure que les pregaries van ajudar, però no oblidis que també hi ha molta gent pregant per altres que finalment moren. Hem de culpar a Déu en aquests casos?

I el que necessiten als països afectats no son precisament pregàries. El que els cal son equips de protecció, sistemes de control, personal sanitari i molta ajuda d’aquest tipus. Una capsa de guants o unes bosses de sèrum fisiològic salvaran més vides que les pregàries fetes des de la confortables seguretat de les cases del primer mon. Ets metge i has estat allà. Tu  ho hauries de saber millor que ningú.

Una de les frases que dius és que “Déu em va salvar la vida, una resposta directa a milers i milers de oracions”. Noi, me n’alegro sincerament que et salvessis, i t’asseguro el fet que anessis allà a lluitar contra l’epidèmia em mereix el màxim respecte i admiració, però no hauries de ser tan cregut com per donar per fet que hi ha una intervenció directa de Déu en el que probablement només sigui un cas de sort estadística o un èxit de la medicina i la tecnologia.

Recordes allò de “Al Cèsar el que és del Cèsar”…? Doncs això.

L’Ebola i l’ètica dels tractaments experimentals

dimecres, 13/08/2014

Ebola_virus_emEls pitjors pronòstics s’han complert i l’epidèmia d’ebola, que a l’abril ja era una amenaça inquietant, està adquirint dimensions mai vistes. De moment la OMS ja ha decretat una Alerta Sanitària Mundial, que és una manera de dir que els països implicats no se’n surten i que la resta de la comunitat internacional hauria d’enviar equips i ajuda immediatament.
El problema, és clar, és que no hi ha cap tractament eficaç contra el virus. Per tant, l’únic que queda és interferir la propagació entre persones. És a dir, identificar i aïllar als malalts. De pas, els poden donar mesures de suport vital com rehidratació o transfusions, per facilitar que el seu cos lluiti contra el virus. És poca cosa, però millora una mica les expectatives de sobreviure.
Això és fàcil de dir, però extremadament difícil de portar a la pràctica, especialment a l’Àfrica, on hi ha molts usos socials que empitjoren la situació. Per exemple, el costum d’acomiadar-se dels difunts en una cerimònia que inclou l’abraçar-los. Una molt mala idea quan la víctima ha mort d’ebola. Això junt amb una desconfiança envers la medicina oficial i els occidentals, complica tot el que es fa.
Aquests dies també s’ha fet famós el tractament experimental ZMapp. És un còctel de tres anticossos dirigits contra el virus. El van obtenir a partir de persones que havien sobreviscut a l’ebola, de manera que el seu sistema immunitari ja fabricava anticossos contra el virus. Van purificar els gens d’aquests anticossos i els van introduir en plantes. (Sí, plantes. Concretament la del tabac.) Aquestes plantes amb el gen dels anticossos contra el virus (sí, són transgèniques) en poden fabricar molta quantitat i després es poden purificar i preparar per administrar.
La idea és bona, però de idees bones que no funcionen n’hi ha a cabassos. Per això, primer cal veure si efectivament ataca al virus i si funciona en animals malalts. Després, i això és molt important, cal administrar-ho a persones sanes per assegurar-nos que no presenta efectes secundaris. No serveix de res curar l’ebola si el tractament mata al pacient perquè causa fallida hepàtica, atacs de cor, inflamació sistèmica o ves a saber que. Aquestes coses passen i hi ha hagut casos dramàtics en que medicaments molt ben pensats i segurs en animals mataven als humans. Només quan ja ha passat tots aquests controls es planteja provar-ho en pacients malalts. I en aquest cas, tampoc era un medicament extraordinari. En macacos “només” curava al 40 % dels animals.
El cas és que aquest ZMapp que han administrat als dos cooperants dels Estats Units i al sacerdot espanyol que van ser repatriats, no s’havia provat mai en persones humanes. Més enllà de la conveniència o no del trasllat, la situació ha posat sobre la taula els dilemes ètics amb que de vegades es troba la medicina. És ètic administrar medicaments experimentals que no han passat tots els controls exigits normalment?
La primera resposta intuïtiva és que, en aquest cas, no sembla malament. Si t’has de morir igualment, millor provar-ho tot. Però les coses són menys clares i no és tan evident que si t’infectes estiguis condemnat sense esperança. La mortalitat d’aquest brot està al voltant del seixanta per cent. És a dir que quatre de cada deu infectats sobreviuen. Els dos cooperants americans sembla que se’n surten, mentre que l’espanyol va morir. Potser el medicament no fa res i els pacients segueixen el curs normal de la malaltia. Uns viuen i altres moren. Potser el tractament va agreujar la situació del sacerdot i per això va morir. Potser el moment d’administració, l’edat, l’estat previ de salut o mil altres factors van distorsionar l’efecte. Potser…
Amb només tres casos no tenim manera de saber-ho, de manera que especular no serveix de gaire. Però ara es plantejaria un altre problema. S’hauria de fabricar molt més per administrar-ho als malalts? De nou, l’instint de “fem alguna cosa, el que sigui” sembla que ho demani, però imaginem que al final resultés que augmentés la mortalitat. És una possibilitat que no s’ha de descartar i que destruiria del tot la confiança que la població pugui tenir en els equips mèdics. Un factor que resulta ser extremadament important en una epidèmia com aquesta. Tot plegat fa que sigui un tema força més complex del que semblaria d’entrada.
De moment el problema no està sobre la taula per que ja no queden dosis del medicament. Era experimental, de manera que n’hi hauria unes poques dosis al laboratori i fins i tot si volguessin, trigarien un temps en fabricar-ne més.
Tot plegat ens recorda que la recerca és important, però moltes vegades el que més cal són metges ben entrenats i amb els equips de protecció escaients sobre el terreny, junt un bon sistema d’informació a la societat. Per desgràcia no es va disposar d’aquestes coses de bon començament.