Netejar la vagina al vapor; mala idea

divendres, 6/02/2015

He de dir que, com actriu, m’agrada força la Gwyneth Paltrow. A “Shakespeare in Love” em va encantar. Però que sigui bona com actriu no implica que la seva opinió tingui gaire valor en altres aspectes. I en concret, els seus coneixements sobre la fisiologia dels úters i les vagines deixa molt que desitjar. El que passa és que vivim en un món on algunes persones tenen altaveus molt remarcables i qualsevol cosa que diguin pren molta volada.

Aquesta vegada, la Gwyneth ha organitzat una mica de sarau quan va destacar al seu blog les virtuts d’un rentat al vapor de la vagina. Ella deia que era un rentat d’úter, però això només feia que embolicar encara més la troca. La cosa és que realment hi ha uns spa que anuncien una “destoxificació vaginal” basada en una teràpia tradicional coreana que fa servir vapors de Altimira (Artemisia vulgaris). Asseguren que és excel·lent per estimular la producció d’hormones que mantenen l’úter saludable, que estimula la descàrrega menstrual i afavoreix la producció de llet, que protegeix l’úter contra úlceres i tumors, que reforça el sistema nerviós, que mata als cucs intestinals i que fa un grapat de coses més. Totes fantàstiques, encara que no aclareixen d’on ho han tret tot això.

Notareu que hi ha els ingredients habitual per ser un èxit. Un tractament tradicional, d’un país llunyà, amb un producte natural i que (afirmen) té unes propietats excel·lents. Que tot plegat sigui una mica una bestiesa és un detall poc important.

Es sorprenent pensar que un bany de vapor a la vagina tingui un efecte equilibrador sobre la producció uterina d’hormones. De fet, l’úter ja s’espavila força bé a fer hormones i no li cal cap ajuda en forma de vapors, per molta Artemisa que portin. També és interessant la obsessió d’algunes persones per destoxificar, netejar, purificar i reciclar els interiors del cos. Tots els racons del nostre cos tenen sistemes per netejar-se sols. Boca, nas, orelles, anus, vagina i qualsevol altre orifici ha evolucionat per mantenir-se en condicions funcionals tot solet. Per aconseguir-ho es generen mocs, ceres, olis, i fluids variats que els mantenen en perfectes condicions. Potser no encaixen en els nostres estàndards de bellesa però, si no hi ha cap patologia, no cal patir. El nostre cos es cuida molt bé tot solet. En realitat, fer-hi massa coses pot arribar a ser contraproduent ja que un excés de neteja es pot endur elements protectors naturals, de manera que cal vigilar amb segons quines modes.

Naturalment el tema s’ha prestat a tota mena de conyes i els metges han hagut de posar el crit al cel. També hi ha el tema de com funciona exactament. No és el mateix asseure sobre un lloc on hi ha vapor que parlar d’un raig de vapor dirigit amb més o menys força. Una sauna (per tot el cos) pot ser una cosa molt agradable i saludable si es fa bé, però passar d’aquí a dir que fan neteges uterines al vapor, potser és una mica exagerat. En tot cas pot servir per reflexionar sobre la influència que poden arribar a tenir els famosos en temes en els que no són experts.

Per cert, a la propaganda diuen que aquests rentats al vapor també es poden aplicar a homes i dones que pateixin molèsties per les hemorroides. Com acostuma a passar en aquests temes, al final serveixen per tot!

Quan no val la pena evolucionar.

dijous, 5/02/2015

Hi ha qui es pren la vida amb calma, però difícilment superarà la tranquil·litat d’uns organismes microscòpics que viuen als fangs marins de les costes de Xile. Son bacteris del sofre, que viuen de la oxidació de sulfats en ambients pobres en oxigen. No sembla un estil de vida gaire envejable, però ells deuen estar molt satisfets perquè han comparat aquestes comunitats amb restes fòssils d’Austràlia i també han trobat els que semblen ser els mateixos microorganismes. En realitat s’assemblen tant que no hi ha manera de distingir-los, cosa que suggereix que fa uns dos mil milions d’anys que s’han mantingut sense pràcticament canvis evolutius.

Això ha posat contents als investigadors ja que és una altra de les moltes dades que ajuden a entendre la evolució de les espècies. Podria semblar estrany que l’absència d’evolució demostri res, però el cas és que és així. La teoria de l’evolució indica que els organismes aniran modificant la seva biologia per anar adaptant-se com més millor a l’ambient que els envolta. Això es fa especialment notable quan l’ambient es modifica o quan els organismes es desplacen a un nou ambient. Però el corol·lari és que si la situació es manté estable no hi haurà pressió selectiva i l’espècie no té perquè canviar. Bàsicament el que han trobat amb aquests bacteris.

La vida d’aquesta espècie devia ser interessant fa molts milions d’anys. A la Terra primitiva les condicions eren molt diferents de les d’ara. No hi havia oxigen a l’atmosfera i la radiació solar, la temperatura, l’activitat geològica i tot el que vulgueu imaginar era diferent de l’actualitat. Però en un moment donat alguns organismes van començar a fer fotosíntesi i, de retruc, a alliberar oxigen a l’atmosfera. Això va canviar les condicions i totes les formes de vida van haver d’adaptar-se a aquell nou gas tòxic. Els que no ho van aconseguir, simplement es van extingir, i de la resta,… bé, nosaltres en som els descendents.

Però l’oxigen va tenir un efecte interessant. Va augmentar molt la concentració de sulfats. I alguns bacteris van espavilar-se per fer servir la reducció dels sulfats com a font d’energia. Aquests microorganismes del sofre d’entrada van tenir molt èxit ja que restes fòssils es poden trobar escampades arreu del planeta, però mica a mica van anar quedant arraconats a les zones amb poc oxigen i molt sofre dels mars i els llacs. La resta del planeta anava canviant, però el seu raconet seguia igual de acollidor i ja no van modificar la seva biologia. Tenien una font d’energia i poca competència, de manera que no hi havia pressió per canviar res.

En realitat sí que devien haver canvis al seu genoma ja que les mutacions són inevitables, però no podem saber-ho ja que amb els fòssils ens hem de limitar a la seva aparença. Això és el que s’ha mantingut inalterable quan han comparat fòssils de diferents indrets i edats.

Curiosament, si en un entorn estable haguéssim trobat molts canvis evolutius, la teoria de Darwin sí que tindria un problema per justificar-los. Però l’absència de canvis en aquestes condicions és justament el que caldria esperar.

Amb DNA de tres persones

dimecres, 4/02/2015

Ahir es va aprovar al parlament britànic una tècnica de reproducció assistida en que es fa servir el DNA de tres persones. Tres? Doncs sí. Tot i que sovint ho oblidem, tots nosaltres, totes les nostres cèl·lules (gairebé) contenen DNA de tres orígens diferents. Al nucli de les cèl·lules, convenientment empaquetat en els cromosomes, hi tenim el DNA procedent del pare i de la mare. Però fora del nucli, dins els mitocondris que hi ha al citoplasma de la cèl·lula, també hi ha una mica de DNA. Molt poquet, però no per això irrellevant. Hi ha algunes malalties causades per problemes en aquest DNA i amb la nova tecnologia es podran prevenir.

Que els mitocondris tenen DNA se sap des de fa molt temps. I aquesta presència va ser una de les dades que va donar lloc a la teoria simbiòtica de l’origen de les cèl·lules eucariotes. Als biòlegs els costava molt explicar com s’havia passat dels bacteris relativament senzills que hi havia als orígens de la vida fins a les nostres cèl·lules complexes, amb nucli, orgànuls i una estructura molt sofisticada. La resposta sembla ser que està en una simbiosi. Uns microbis similars a una ameba van incorporar al seu interior uns bacteris que generaven energia aprofitant l’oxigen. Aquells bacteris es van quedar dins les cèl·lules i van donar lloc als mitocondris. A les plantes els va passar una cosa semblant amb els cloroplasts, que també tenen DNA.

De manera que el DNA mitocondrial, petit i que no està empaquetat en un cromosoma com els nuclears, només és el que queda del DNA dels bacteris originals amb que ens vam fusionar. És molt poqueta cosa, només trenta-set gens, comparats amb els vint i quatre mil del DNA nuclear, però els mitocondris el necessiten per fer la seva feina, i si té mutacions apareixen malalties.

Durant la fecundació, l’espermatozoide no porta gran cosa. Un nucli amb els cromosomes del pare i gairebé res més. La part femenina, l’òvul, aporta el nucli, amb els cromosomes materns, però també els mitocondris del seu citoplasma. De manera que tots hem heretat la meitat dels cromosomes del pare, l’altre meitat de la mare, i el DNA dels mitocondris també de la mare.

Doncs ara el que es podrà fer en cas que els mitocondris de la dona tinguin el DNA alterat és agafar l’òvul d’una donant sana, treure-hi el nucli i substituir-lo pel nucli de la mare. Aquest òvul, que tindrà els mitocondris sans de la donant però els cromosomes de la mare, es fecunda amb els espermatozoides del pare i la criatura que neixi tindrà els gens dels dos pares… excepte aquells 37 dels mitocondris, que seran de la donant d’òvul. Per cert, si és una nena, ja no haurà de patir pels seus fills.

Segurament parlar de tres progenitors és excessiu ja que els cromosomes seran totalment dels seus pares. La tercera persona, la donant del citoplasma de l’òvul, només aportarà els mitocondris. Un 0, 15 % dels gens. Si a les persones els fan trasplantaments d’òrgans, en aquest cas podríem dir que s’haurà fet un trasplantament d’orgànuls cel·lulars a l’òvul.

La tècnica és interessant perquè permetrà curar moltes malalties diferents. Totes les relacionades amb alteracions al DNA mitocondrial. El que passa és que es tracta de malalties rares, amb poca incidència i per això hi havia poca demanda.

He llegit que l’Església s’hi oposava, però no acabo d’entendre el motiu. En aquest cas no es destrueix cap embrió. Simplement es descarta el citoplasma de l’òvul de la mare i el nucli de l’òvul de la donant. És després de fer això que té lloc la fecundació amb l’espermatozoide del pare, per tant, problemes ètics no en veig gaires. Naturalment hi ha les dificultats tècniques que no s’han de menystenir, i el fet d’aclarir quin paper es concedeix a la donant de mitocondris. Detalls legals i qüestions ètiques a tenir en compte, però que no haurien d’enterbolir el que és un gran pas de la medicina moderna.

Hi ha algun argument?

dimarts , 3/02/2015

Si en alguna cosa no destaca la comunitat científica és en el tema de les emocions. Per algun motiu es té la tendència a suposar que les persones ens guiem per la raó i que si es mostren dades que indiquen determinat fet de manera clara i entenedora, acceptarem aquell fet i actuarem en conseqüència. Una esperança absurda com podem comprovar en qualsevol camp de futbol on hi ha qui nega els penaltis mes evidents, les mans més irrefutables o els fora de joc més innegables. Contra les idees preconcebudes o els desitjos més profunds, no hi ha dada que valgui.

Al futbol no passa de ser una anècdota, però en temes més seriosos passa exactament el mateix. Fa un temps es va publicar un treball sobre la efectivitat de determinats missatges en pares que no volien vacunar als seus fills. I els resultats eren depriments. Ras i curt: Res els pot fer canviar d’opinió.

Un clàssic és l’afirmació que les vacunes causen autisme. S’ha demostrat mil vegades que és falsa i que qui ho va publicar va falsejar els resultats per motius econòmics. S’ha vist que en països que van deixar de vacunar al seu moment, el nombre de casos d’autisme va seguir igual mentre que el de les malalties per les que deixaven les vacunes van augmentar. I s’ha vist que quan van tornar a implementar la vacunació, el nombre de casos d’autisme tampoc es va modificar.

Quan plantejaven tot això als pares anti-vacunes, van acceptar que allò de l’autisme i les vacunes potser no era cert, però pel que fa a la seva actitud enfront les vacunes… seguien igual. De fet, encara es plantaven més en contra de les vacunes.

Una cosa semblant passava quan els donaven informació sobre els riscos de les malalties que es podien evitar amb la vacuna. Mostrar imatges de nens malalts, estadístiques de morts per feia que la por a les vacunes encara fos més gran.

Potser l’error és intentar contrarestar amb dades i raonaments el que és una mena de filosofia de vida. Les dades dels perills de les vacunes no són el motiu que desencadena el rebuig sinó l’excusa per justificar-lo. Igual que quan argumenten que són un negoci per les farmacèutiques. L’argument pot ser cert, però és profundament absurd. Els antibiòtics també son un negoci. I els condons. I els tampons. I els desinfectants. Hem de deixar de fer-los servir només perquè hi ha qui hi guanya diners? Que hi té a veure això la seguretat i la eficàcia? Preferim que qui guanyi diners siguin les funeràries?

En el fons això passa en molts aspectes. La política és un dels més evidents. Arguments inacceptables quan els exposa el partit que no ens agrada són donats per bons si els diuen els nostres. Encara hi ha republicans que creuen que hi havia armes de destrucció massiva a Irak! Però de ben segur que si ho hagués afirmat un president demòcrata, aleshores no ho haurien acceptat mai. Les dades, la realitat només serveixen per confirmar allò en que creiem. I és fàcil pensar que aquest biaix només els passa als altres, però en realitat, si som una mica honestos, ens adonem que tots pequem d’aquest defecte. Simplement hi ha qui ho porta a uns extrems massa exagerats. Tant com per posar en risc la vida dels seus fills només per no acceptar que potser la seva idea és errònia.

Però hi ha un altre problema a l’hora de lluitar contra aquestes actituds. Alguna vegada li heu donat la raó a algú que us ha tractat de rucs? Segurament no. No es convenç de res ningú dient-li que és imbècil. I la comunitat científica i els metges tenen una certa tendència a oblidar que el que resulta evident per a tu, potser no ho és tant per al teu interlocutor i que segons com plantegis les dades l’únic que aconsegueixes és ofendre i induir un sentiment més fort de rebuig. Crec que era Churchill que va dir que sempre estava disposat a aprendre, però no a que li donessin lliçons de res.

En tot cas, es un problema no resolt. La decisió de no vacunar basant-se en arguments agafats pels pèls és un problema, però la solució no està únicament en esgrimir dades. Alguna vegada ho he preguntat, però deixeu-me insistir. Si per un casual passa per aquí algú que creu que no s’ha de vacunar als nens, em podria dir quin fet, quina dada, quin argument, li podria fer replantejar-se la seva opinió? O simplement no n’hi ha cap?

Universos hipotètics

dilluns, 2/02/2015

Com més coneixem l’univers, més extraordinari ens sembla. L’astronomia és la ciència que més ens ha obert la imaginació, forçant-la fins límits insospitats. Només fer-nos una idea de les dimensions de que parlen ja requereix un esforç que probablement està fora del nostre abast. Podem calcular a quina distància estan els quàsars més llunyans, però no podem imaginar-ho.

I això és la part senzilla, perquè després comencen amb les alteracions de l’espai temps, les distorsions temporals causades per camps gravitatoris o per velocitats properes a la llum, els fluxos de partícules de tota mena, l’energia i la matèria fosca, els raigs còsmics ultraenergètics d’origen desconegut o les estructures en que s’organitzen les galàxies, arriba un punt en que simplement comences a acceptar qualsevol cosa.

Però això pot ser un problema perquè comencem a tenir una certa tendència a confondre hipòtesis i fets provats. Explicar l’univers requereix un gran esforç d’imaginació i el disseny d’experiments enginyosos per posar-les a prova. Però fins que no disposem de les dades dels experiments amb un nivell de fiabilitat raonable no hem de perdre de vista que una hipòtesi només és una idea, que pot ser xula, però que encara no hem de donar per bona.

El que passa és que hi ha idees que tenen molta gràcia i de seguida les incorporem a l’imaginari col·lectiu com si ja les donéssim per bones. Un error que es comet sovint amb el tema dels multiversos. La idea que hi ha altres universos a part del nostre té la seva gràcia, permet entendre moltes coses i dóna ales als autors de ciència ficció, però de moment només és una idea. No tenim cap proba que existeixin, cap dada, cap indici, res.

Com que amb els astrofísics sembla que qualsevol concepte, per estrany que sigui, és possible, hem acceptat el concepte dels universos múltiples com la cosa més normal del món. Potser sí que n’hi ha altres, i si fos cert tindríem moltes respostes a preguntes ben curioses. La més típica és per quin motiu el nostre univers té unes lleis de la física tan apropiades perquè evolucioni la vida. Podria ser un univers només d’energia, on la matèria no es creés. O un univers totalment estable on la química no tingués lloc. La matèria i l’antimatèria es podien haver aniquilat completament i no quedar res. La càrrega de l’electró podria ser una mica més gran o una mica més petita i tot seria diferent. La gravetat podia ser més forta o més feble i l’evolució de les estrelles i les galàxies no tindria res a veure amb la que coneixem.

Sembla que tenim un univers fet a mida. Curiós, no?

Però si hi ha infinits universos, cada un amb les seves característiques, la cosa deixa de ser estranya. Si es donen totes les possibilitats, ja es normal que algun univers sigui el que permet la vida com la entenem. Altres tindran altres formes de vida i en altre no hi haurà res. On abans teníem un misteri ara apareix un fet gairebé inevitable.

Fantàstic, i potser sigui cert, però de moment només és una idea. Una bonica i prometedora hipòtesi que ja veurem si algun dia es pot posar a prova i, sobretot, si passa la prova. Ens podem entusiasmar amb la idea, però no hem de caure en el parany de donar-la per bona.

En realitat no deixa de ser curiosa la tendència general a donar per bones algunes hipòtesis simplement perquè ens fan gràcia mentre que donem per dubtoses coses verificades i acceptades només perquè ens disgusten. Tot plegat no es gaire racional però és molt humà.

La percepció de la bellesa

divendres, 30/01/2015

El concepte de bellesa és curiós. És d’aquells que tots experimentem, però que ens costa molt de definir. Detectem les coses que trobem atractives, que ens agraden, que ens generen una agradable sensació abstracta de plaer al veure una imatge, escoltar una melodia, mirar una persona,… Però costa molt entendre el motiu. Perquè hi ha coses, músiques, persones boniques i altres lletges? A més, tot i que sovint coincidim amb altres, hi ha vegades que la percepció de la bellesa la experimentem en solitari, contra la opinió de la resta.

El sentiment de la bellesa deu tenir alguna part innata però també un fort component adquirit. Un vídeo de com ha canviat l’estàndard de bellesa femenina al llarg dels segles indica que cossos femenins que els nostres avantpassats trobaven irresistibles, ara passarien desapercebuts, i al revés. Llàstima no disposar del mateix vídeo sobre l’estàndard de bellesa masculina. Sospito que no hi ha gaire registres fiables del que pensaven les dones sobre els homes en l’antiguitat. De totes maneres, potser estaríem confonent bellesa i atractiu, que s’assemblen, però no són el mateix. Hi ha noies molt maques que no et diuen res i altres que no encaixen tant en els cànons de bellesa però que et fan perdre el món de vista.

Però si la percepció de la bellesa és tan vívida, ha de reflectir-se en alguna part del cervell. Això ho van avaluar fa uns anys, plantant imatges o músiques a un grup de voluntaris que les havien de catalogar com “boniques” o “lletges”. Després els van sotmetre a una ressonància magnètica per veure que passava al cervell i van comprovar que hi havia un zona de l’escorça orbitofrontal que s’activava precisament amb aquells estímuls que consideraven “bells”. L’interessant és que era irrellevant si l’estímul era visual o auditiu. És suggeridor el fet que es tracta d’una zona relacionada també amb el plaer i els estímuls agradables en general. No és cap secret que admirar la bellesa és una font de plaer.

La qüestió és que per detectar la bellesa el fet d’entendre el que veiem és una gran ajuda. Hi ha obres d’art que considerem boniques, però si les entenem en profunditat, acostumem a considerar-les encara més boniques. I això no es limita a l’art. Sembla ser una norma general i que es manifesta en indrets insospitats. El mateix grup de recerca va fer un estudi amb matemàtics per esbrinar quines fórmules trobaven boniques i quines lletges. Els matemàtics acostumen a parlar (de vegades molt apassionadament) de la bellesa que descobreixen en les matemàtiques. Segurament tenen més raó del que la majoria pensem.

Perquè quan els van analitzar l’escorça orbitofrontal, de nou va emergir la relació entre el que consideraven bell, en aquest cas les fórmules matemàtiques, i l’activació d’aquella zona del cervell. De totes maneres, quan van fer l’estudi en voluntaris que no eren matemàtics i que no entenien les fórmules, també n’hi havia de boniques i de lletges. Per tant, la comprensió pot augmentar el plaer que ens proporciona admirar la bellesa de les coses, però fins i tot sense entendre res de res, podem trobar coses boniques perquè sí.

Per exemple, la fórmula matemàtica que en general es considera més bonica és aquesta:

La simplicitat deu ser part de la seva bellesa, però augmenta quan te n’adones que conté els cinc números bàsics de la matemàtica, i res més. El 1, el 0, pi, “e” i l’imaginari “i”. Els cinc pilars d’una ciència enllaçats i equilibrats només amb tres operacions matemàtiques simples.

Mentre que una de lletja amb ganes és la de la inversa de pi:

Que sí. Que és lletja. Potser si l’entens guanyi una mica d’atractiu, però poquet.

Hi ha qui pot considerar estrany descobrir bellesa en les matemàtiques, però quan les entens una mica, la seva bellesa és innegable i molt més profunda del que podríem arribar a sospitar. No és un fet exclusiu de les mates. En general la ciència ens permet descobrir fets de gran bellesa i sobretot fa que moltes coses que d’entrada ja són prou boniques, adquireixin un altre nivell de bellesa a mida que les anem comprenent.

“Desbullir” un ou dur

dijous, 29/01/2015

Els temps canvien, i coses que semblaven immutables resulta que no ho són tant. La última fita aconseguida trencarà molts esquemes. Un equip de científics australians ha trobat la manera de “desbullir” un ou dur! Semblava que no hi ha res més irreversible que bullir un ou fins que la seva estructura es modifica i, amb textures diferents, la clara i el rovell esdevenen durs. Però ja no. Al menys la clara la podem tornar a convertir en transparent i líquida.

I, contra el que pugui semblar, no és cap ximpleria. De fet és molt important!

Reconec que d’entrada també he pensat que era una broma, però en realitat això de l’ou dur només és un exemple casolà del que han aconseguit. La idea era resoldre un problema que complica la vida a la industria de la biotecnologia per la producció de medicaments, d’enzims, d’anticossos i de mil coses més.

Una proteïna és com un collar de perles però a escala microscòpica i que enlloc de perles està feta d’aminoàcids. L’interessant és que quan la cèl·lula la fabrica, la proteïna es va plegant en l’espai d’una manera determinada i específica. Si es plega malament, simplement no funciona ja que la seva activitat depèn de l’estructura que té en l’espai.

Quan per algun motiu aquesta estructura es perd, diem que la proteïna s’ha “desnaturalitzat”. Això pot passar per molts motius, i el calor és un d’ells. Per això, quan bullim o quan fregim un ou, les proteïnes de la clara (bàsicament ovoalbúmina, però també lisozim) es desnaturalitzen i comencen a enredar-se entre elles, fent un garbuix que forma grumolls i finalment queda solidificat i opac.

Però això passa molt sovint quan s’intenta fer que cèl·lules o bacteris fabriquin proteïnes en reactors industrials. Que fabriquin les proteïnes és relativament senzill, però normalment tenen molta tendència a desnaturalitzar-se i fer uns agregats anomenats “cossos d’inclusió”. Tota aquesta proteïna fabricada no es pot aprofitar i costa molt separar-la de la que es manté funcional.

Doncs el que s’han empescat és un sistema per tornar les proteïnes mal plegades a l’estat correcte. Ho han fet aplicant microvòrtex en un fluid i afegint-hi una determinada quantitat d’urea. El funcionament l’han comprovat tornant a l’estat líquid tres proteïnes; una mica de clara d’ou bullida, una mica de lisozim purificada i desnaturalitzada i una tercera proteïna anomenada caveolina-A. Després ho han intentat amb una de molt més gran (la proteïna Kinasa A) i també ha funcionat.

La gràcia no és, per descomptat, tornar els ous durs al seu estat original. L’interessant és que els sistemes de producció d’anticossos, de proteïnes de coagulació, d’enzims per fer detergents, i de tot el que es fabrica amb biotecnologia, podrà millorar molt el seu rendiment ja que la recuperació dels agregats serà molt més fàcil.

Però de totes maneres, sempre podran dir que van trobar la manera de desbullir un ou dur. Una proesa que té la seva gràcia i que sempre ens permetrà filosofar sobre la suposada irreversibilitat de moltes coses. Si fins i tot un ou dur es pot desbullir, què no podem tornar al seu estat inicial?

Criptó radioactiu al gel antàrtic; Deus vult

dimecres, 28/01/2015

La notícia era interessant però relativament tècnica. Deien que un grup de científics havien pogut identificar gel de l’Antàrtida de més de 120.000 anys d’antiguitat fent servir la datació radiomètrica amb criptó (Kr). En principi no sembla gaire estrany. Hi ha moltes tècniques radiomètriques per determinar l’antiguitat de diferents coses. La gràcia en aquesta ocasió és que havien millorat la tecnologia i la precisió.

Però no va ser això el que em va fer gràcia.

Per saber com d’antic és el gel el que es fa és determinar la quantitat d’algun element radioactiu present en la mostra. Aquests elements es van desintegrant, cosa que vol dir que es transformen en un altre element diferent. Com que sabem a quin ritme es va transformant, si podem mesurar les proporcions de un i altre podrem calcular quant de temps porten en el gel. En aquest sentit, el criptó és interessant ja que no reacciona químicament i en el gel es troba en les petites bombolles d’aire que queden atrapades al congelar-se.

De criptó n’hi ha de diferents tipus. El més habitual és l’estable Kr83, però l’interessant és el radioactiu Kr81 que es forma per l’efecte dels raigs còsmics al arribar a l’atmosfera i que lentament es va desintegrant. Cada 229.300 anys la quantitat del radioactiu es redueix a la meitat, per tant, si mesurem les proporcions entre un i altre, podem saber quan va quedar atrapada aquella bombolla en el gel. Fins ara  el problema era que costava molt detectar el criptó perquè a l’aire n’hi ha molt poc. El que han aconseguit és millorar la tècnica de detecció i, per tant, millorar la precisió de les datacions del gel.

Les datacions de coses antigues ens permet esbrinar com era la Terra fa milions d’anys, i podríem pensar que aquestes tècniques van acabar amb la discussió de l’edat del nostre planeta. Poden haver-hi desacords en petits detalls, uns milions d’anys amunt o avall, que amb noves mesures més precises es van resolent, però que no canvien la idea general.

Doncs tot i així, encara queda qui defensa que la Terra és jove i que no té més de sis mil anys, tal com diu la Bíblia. Bé, tothom pot creure en el que li plagui, però costa fer quadrar la idea d’un planeta de només sis mil anys amb les dades de, per exemple, el criptó, que indiquen un gel de fins a un milió i mig d’anys.

Doncs cap problema. El que més em fascina d’algunes persones és la capacitat per ignorar olímpicament qualsevol dada que no encaixi en els seus prejudicis o de buscar interpretacions recargolades per fer-les encaixar. En aquest cas, la explicació que he llegit és que… Déu va crear les coses amb aparença d’antigues! Igual que quan va crear els arbres, aquests ja semblaven exemplars madurs, doncs va crear el gel de l’Antàrtida contenint una barreja de criptó estable i criptó radioactiu que donés l’aparença d’un gel antic.

Genial! Ara ja no cal discutir cap dada. La interpretació de qualsevol mesura que indiqui que la Terra és antiga, (els isòtops radioactius, els estrats geològics, els fòssils, les marques d’orientació dels minerals magnètics, els anells dels arbres, el moviment de les plaques tectòniques, la evolució estel·lar o el que sigui) simplement és que Déu ho va crear expressament així, perquè semblés antic. Potser per despistar als científics del futur? Per posar a proba la seva fe?

Una cosa semblant l’havia llegit en referència al gran monstre volador d’espagueti, però confesso que llegir-ho en un indret on sembla que ho diuen seriosament m’ha deixat bocabadat, esmaperdut, garratibat i corprès. A l’època medieval van muntar les croades i qualsevol bestiesa que fessin la justificaven dient que era “voluntat de Déu”: “Deus vult”. Però mai m’havia imaginat que això també es podria fer servir per explicar les proporcions entre el criptó 81 i el criptó 83 a les mostres de gel antàrtic.

Realment, la capacitat que tenim els humans per enganyar-nos és realment infinita.

Com parlar amb un calamar

dimarts , 27/01/2015

Un dels misteris que desperten més interès és la manera com es comuniquen animals com els dofins o les balenes. Els sorolls, cants, crits i altres sons que emeten suggereixen intensament un llenguatge més o menys sofisticat que encara se’ns escapa. Però si això és difícil, altres animals encara posen el llistó més amunt. Sembla que els calamars, i segurament altres cefalòpodes, fan servir un sistema de comunicació basat en senyals visuals que tot just comencem a descobrir.

La capacitat de canviar el color de la pell dels pops i els calamars és coneguda des de fa temps. Els canvis que poden fer són espectaculars tant per la intensitat com per la rapidesa amb que ho fan. D’entrada se li atribuïa una funció de camuflatge ja que poden simular molt bé el fons en el que estan posats. Però segurament també tinguin altres funcions. Després de tot, aquests animals tenen l’ull millor dissenyat de tot el regne animal. Si pots canviar de color amb facilitat i tens una capacitat extraordinària per veure-ho, aplicar-ho a la comunicació sembla del tot evident.

La qüestió era saber si això passa en realitat, i per esbrinar-ho, han dissenyat unes càmeres que es van enganxar al cos d’un calamar gegant de Humboldt (Dosidicus gigas). Un gran calamar que viu a les aigües del nord del pacífic. La càmera gravava el que feia l’animal durant unes hores i després es desenganxava i sortia a la superfície on podia ser recuperada gràcies al senyal que enviava. A més de les imatges, també van poder obtenir dades de la fondària a la que es desplaçaven i coses així. Però el més espectacular van ser els canvis de color de l’animal.

Aparentment s’han detectat dos patrons de canvis de coloració de la pell. Un que es caracteritzava per emetre flaixos de color, passant del blanc al vermell en fraccions de segon i que només ho feien quan estaven en presència d’altres calamars. Les imatges del vídeo (minut 1:15) són espectaculars per la manera i el ritme al que els diferents calamars es van enviant senyals. Una mena de comunicació? Pot ser. Que només ho facin quan hi ha congèneres al davant ho suggereix molt, però de moment encara és tot especulatiu.

L’altre patró sembla més senzill d’interpretar. El color de la pell fa una mena d’onades que semblen els reflexes de l’aigua en un objecte. Potser un mecanisme de camuflatge per quan van de cacera. Sabem que els cefalòpodes són molt bons en això.

Però el més interessant és el de la comunicació. Un “llenguatge” basat en canvis de coloració de la pell i que permet un grau de sofisticació insospitadament elevat en funció dels patrons que mostrin a la superfície de la pell, la intensitat dels colors o el ritme al que canvien els senyals. I no se si ho han mirat a diferents longituds d’ona o amb polarització de la llum. Potser amb llum visible només veiem una part del patró i ells s’envien senyals en “colors” que escapen a la nostra visió. Tot plegat una mostra de com d’extraordinari pot arribar a ser el comportament animal i quan ens queda encara per descobrir.

Perquè si poder comunicar-nos amb els dofins ha de ser una experiència estranya, fer-ho amb un calamar ja ni m’ho imagino!

Llimones, olors i càncer

dilluns, 26/01/2015

La primera vegada feia gràcia, després ja en va fer menys, i al final esdevé una mica cansat anar aclarint els disbarats que deixen anar els presentadors de diferents programes televisius. És evident que per segons quines feines no cal saber gaire de ciència. En realitat no cal saber-ne gens. Zero. Per això mateix, hi ha temes en els que seria millor no dir res.

Aquesta vegada la Mariló Montero va deixar anar que olorar una llimona pot ajudar a curar el càncer. I ja tenim el merder muntat! (Tot i que cal dir que, estrictament, la culpa no seria tant d’ella com de l’equip que prepara el guió del programa.)

Com acostuma a passar quasi sempre, en tots aquests disbarats hi ha alguna dada certa i molta exageració, mala interpretació i deformació. Per descomptat, olorar la pell de les llimones no li fa res de res al càncer. Tant de bo fos tan senzill! S’ha d’estar molt desconnectat de la realitat per creure-ho. Això només és un dels mites anti-cancer que corren per la xarxa i que no val la pena perdre massa temps desmentint. Aviat serà substituït per altres igualment absurds.

Però l’interessant és veure quina és la part certa de la notícia. Tot comença amb un estudi fet a la Universitat de Ruhr-Bochum, a Alemanya, centrat en l’estudi dels terpens. Molts vegetals tenen compostos que han mostrat utilitat per atacar les cèl·lules canceroses. De fet, la immensa majoria dels medicaments que tenim s’han originat a partir d’estudiar els efectes de compostos vegetals. No només contra el càncer sinó contra quasi tot.

Els terpens són un grup d’aquests productes vegetals. N’hi ha moltíssims i s’han agrupat en diferents famílies i que els podem trobar en molts productes i essències vegetals. L’eucaliptol, el mentol, la càmfora, però també la clorofil·la, el carotè o la ubiquinona, pertanyen a la gran família dels terpens. En el cas del treball estudiaven les propietats del (-)-citronel·lal, que és típic dels cítrics i que els confereix la característica olor a llimona. En realitat la olor és una barreja amb altres productes similars com el geraniol o el citronel·lol.

Se sap que aquest (-)-citronel·lal actua sobre cèl·lules canceroses. No és cap novetat. Jo he trobat articles de 1954 on ja els estudiaven. El detall important és que son productes que frenen el creixement de les cèl·lules tumorals en el tub d’assaig. Però allà és molt fàcil matar-les. Qualsevol pot fer-ho sense problemes. El difícil és fer-ho dins l’organisme i sense matar les cèl·lules sanes.

El que han descobert en aquest treball és la manera d’actuar del (-)-citronel·lal sobre cèl·lules de càncer de fetge. Tot i que és interessant saber quines molècules de les plantes maten les cèl·lules canceroses, el més important és entendre com ho fan. Si ho esbrinem podem buscar altres molècules que actuïn de la mateixa manera i amb més eficiència, més selectivitat o més facilitat. Doncs resulta que per matar les cèl·lules tumorals, el (-)-citronel·lal s’ha d’unir a una proteïna anomenada OR1A2. Quan s’hi enganxa, aquesta OR1A2 s’activa i modula unes vies metabòliques (anomenada p38MAPK) que interfereixen en el funcionament de la cèl·lula i disminueixen el seu ritme de creixement.

Que té a veure tot això amb olorar les llimones? Doncs que OR1A2 és coneguda sobretot per ser un receptor olfactiu. Una de les proteïnes que tenen les neurones del nas per detectar els aromes. Quan olorem una llimona, els terpens que allibera a l’aire són captats pel nostre nas i s’uneixen a diferents proteïnes, entre elles OR1A2. Aleshores la neurona s’activa i envia senyals al cervell que els interpreta i mentalment es genera l’aroma de la llimona (o del que sigui que olorem).

Però aquests receptors no són exclusius del nas. Són proteïnes que es troben a molts altres llocs i que poden tenir diferents funcions segons la cèl·lula on estiguin. A les cèl·lules del nas serveixen per detectar aromes, a les del fetge deuen servir per una altra cosa i als testicles per una altra. La seva funció a les neurones del nas no te res a veure amb la que tinguin en les cèl·lules tumorals del fetge o la pròstata. Però algú va sentir parlar de càncer, de olors  i de llimones i va fer un popurri cridaner per construir un titular llampant.

De manera que en un estudi sobre cèl·lules tumorals fet en una placa de cultiu van descobrir que un terpè reduïa el creixement cel·lular tot regulant p38MAPK gràcies a la interacció amb una proteïna que, casualment, també es troba en neurones del nas, on serveix per detectar aromes. D’aquí van passar a dir que “olorar una llimona cura el càncer”. Ole tu!