Aigua que no sobra

dijous, 5/03/2015

Tergiversar: v. tr. [LC] Contar fets deformant-los intencionadament

Ignorant: adj. [LC] Que no sap res en general o amb relació a una cosa

Quan has de triar les paraules per expressar una idea és important fer-ho acuradament. Les paraules no són innocents i escollir-ne una o altra pot modificar no només el sentit de la frase sinó , sobretot, la percepció que en tindrà el receptor del missatge. Això és especialment important en els titulars. Cada vegada amb més freqüència topo amb titulars que fan que em pregunti si qui els ha escrit ho ha fet per ignorància o ha buscat intencionadament una subtil (o no tan subtil) tergiversació del missatge.

Llegeixo un titular del diari ABC on diu que “La Generalitat reclama el agua que sobra mientras el Ebro abre sus embalses”.

Aigua que “sobra”? Una tria interessant de la paraula. Sobrar s’aplica a allò que ja no té cap servei, que està de més, que fa nosa i no serveix per res. És vergonyós llençar sobres mentre altres tenen necessitats, oi?

Al mateix diari un altra noticia, que també parla de la sequera a València, porta de subtítol: “La mitad de los pantanós de la región se quedan sin reservas mientras que los del río más caudaloso de España desperdician en siete dias 54 hectómetros cúbicos”.

Els que en tenen més “malgasten” aigua mentre altres en necessiten! De nou, sembla indignant.

Però insisteixo. Qui escriu això és un ignorant profund o tergiversa decididament les coses. Hi ha molt arrelada la idea que l’aigua que els rius porten al mar és aigua sobrant, que ja no serveix, malbaratada. Òbviament això només ho pot dir algú que té una ignorància supina sobre els rius. Un riu no és una gran canonada d’aigua que Déu va posar perquè l’aprofitéssim. És molt més que tot això i els seus efectes van molt més enllà de la desembocadura.

Sovint es fan metàfores referent als rius com si tinguessin vida pròpia. Però per cert que tenen el seu ritme i les seves característiques en funció de la orografia que els envolta. Un riu com l’Ebre pot presentar variacions de caudal molt importants que ocasionalment es tradueixen en avingudes històriques. Als humans ens representen un problema, però el sistema hídric funciona així i depèn de les grans aportacions de nutrients i sediments que arrosseguen aquests esdeveniments.

Els sediments es dipositaran al Delta, compensant una mica les pèrdues per mil tempestes a la costa, i els nutrients seran una benedicció pel fitoplàncton, que constitueix la base de la xarxa tròfica (de la que al final en depèn la industria pesquera). I no, no tots es queden retinguts als embassaments.

Ara baixa molta aigua per l’Ebre i moltes zones del voltant s’inundaran. Sempre ha passat i tornarà a passar. No és perquè sí que s’anomenen “planes d’inundació”. En aquests indrets, quan baixen les aigües queden els sediments i els nutrients que fan que es tracti de zones d’una extraordinària riquesa biològica. Una plana d’inundació pot contenir centenars de vegades més espècies vives que el riu que l’ha generat. Des dels ocells fins als microorganismes. Cal recordar que la directiva marc europea de l’aigua obliga a preservar-les.

Aigua que sobra? Que es malbarata? Això només ho pot dir algú que no sap el que és un riu, que ignora tot sobre els deltes, sobre la fauna marina, sobre els ecosistemes fluvials i sobre els principis més elementals de la biologia, la geologia i la vida al voltant dels rius.

El sistema de rius d’un país s’ha d’aprofitar de manera assenyada. No tindria sentit pretendre preservar-lo absolutament i no treure’n profit ni mirar de prevenir els danys per les riuades. Però tampoc és un sistema de canonades que es poden connectar sense miraments com sembla que alguns consideren. Només amb una mentalitat molt simple es pot pensar que un riu és un sistema simple.

Lo riu és vida, i la ignorància sobre la dinàmica dels rius els destrueix.

Mesures de penis

dimecres, 4/03/2015

Si agafem una població humana i els mesurem l’alçada, trobarem un valor mitjà i un cert grau de desviació de la mitjana. En els homes, per exemple, l’alçada mitjana és de 1,72 metres i en dones 1,61 mentre, però ningú s’estranyarà si mesura una mica diferent perquè tenim clar el que és un valor estadístic. Entenem que la majoria de persones estan al voltant d’aquestes xifres i que aproximadament la meitat estan per sobre i l’alta meitat per sota d’aquest valor.

Però hi ha dos mesures en que, si fem cas del que diu la gent, tothom afirma que està per sobre de la mitjana (cosa que és òbviament impossible). Aquestes mesures màgiques són el coeficient intel·lectual i la mida del penis.

Ara acaben de publicar un estudi sobre la mida del penis i el títol ja indica les angoixes que genera aquesta mida: “Sóc normal? Una revisió sistemàtica i construcció de nomogrames per la longitud i circumferència de penis flàccids i erectes de fins a 15.521 homes”. En realitat no han agafat quinze mil homes i els han mesurat el penis sinó que han analitzat les dades de molts estudis diferents i les han agrupat per processar-les totes juntes. El que s’anomena una metanàlisi.

La xifra que porta a tothom de cap és 13,24 centímetres de llarg en estat erecte. Cosa que vol dir que la meitat de la població masculina està per sota d’aquesta xifra i l’altra meitat per sobre. De manera que la pregunta interessant hauria d’anar sobre el marge de variació. Quan considerem que és “massa petita”? Curiosament ningú es pregunta quan és “massa gran”.

En realitat la resposta depèn de a que facis referència. Massa petita per dedicar-te de manera professional al porno? Per deixar totes les dones impressionades? Per mantenir relacions sexuals satisfactòries? Per poder tenir relacions sexuals? Sospito que la resposta més sincera seria “per no sentir-me acomplexat”, però aquesta no apareix mai a les enquestes.

En tot cas, és interessant veure com es distribueixen les mides dels penis erectes per la població. A la gràfica veiem que aquest 13,24 cm només és el punt de tall de la població per la meitat. Podem veure, per exemple que la meitat de la població mundial està entre els 12 i els 14 cm i que les mides realment petites o realment grans (menys de 9 cm o més de 17 cm) les tenen un percentatge molt petit d’homes. El marge és prou gran per poder dir que gairebé sempre la resposta és: Tranquil. La tens de mida normal sigui quina sigui aquesta mida.

Al treball especifiquen alguns detalls interessant. Per exemple, la mesura ha de fer-la un metge. S’ha vist que quan es fan enquestes per internet i se la mesuren ells mateixos, sempre surten mides més grans (punyeters!). La mesura es fa per la part dorsal i des de la unió pubo-peneana. I també hi ha variacions segons si la estimulació s’ha fet tot sol, acompanyat, per injecció de prostaglandines, si el dia abans havien ejaculat, o si… hi ha molts factors que modifiquen les mesures. La ciència no és una cosa senzilla!

No és cap secret que les mesures del penis dels actors porno no tenen res a veure amb la normalitat. De fet, el porno té a veure amb les fantasies i no gaire amb la vida real, però hi ha qui ho oblida això i es deprimeix pensant que no és normal, quan en realitat l’únic que pot deduir és que no forma part del 5% de la població que la té massa gran (estadísticament parlant). Seria com pensar que els jugadors d’un equip de bàsquet són representatius de l’alçada de la població.

L’estudi no comenta res de les diferències entre races. En principi, no han trobat diferències, però ja especifiquen que la majoria de participants eren europeus o americans i que hi ha massa pocs africans o asiàtics per treure conclusions. Si no tens dades, no pots dir res.

Per cert, han trobat que no hi ha relació entre la mida del penis i cap altre paràmetre del cos. Oblideu allò de la mida del peu, la del dit índex o la de la punta del nas. Si vols saber la mida del penis d’algú, l’hauràs de mesurar directament.

Naturalment hi ha la qüestió del que en pensen les dones de les mides dels penis. Però això ja requereix molts altres estudis. En aquest es limitaven a aclarir les mesures. Mesurar coses és infinitament més senzill i fiable que destriar opinions…

Fertilitzant saharià per l’Amazones

dimarts , 3/03/2015

L’Amazònia és la selva tropical més extensa del món i representa la meitat de totes les que encara queden al planeta. Una regió de biodiversitat exuberant, encara amb innumerables espècies animals i vegetals esperant a ser descobertes. La coberta vegetal, increïblement densa, genera oxigen, capta CO2 i, sobretot, manté l’estabilitat del terreny evitant l’erosió. Curiosament, i contra el que podria semblar, el sòl de la regió és molt pobre en nutrients.

Normalment pensem que si hi ha moltes plantes és perquè els sòls són molt fèrtils, però a la selva amazònica la cosa no funciona així. Gairebé tots els nutrients estan en forma de biomassa i molts pocs arriben al terra. Quan un arbre mor i cau, els processos de descomposició són extremadament ràpids i els nutrients s’incorporen de nou a la biomassa sense arribar a afegir-se al terra.

Això té una conseqüència important. Les tales i desforestacions que es fan són poc rendibles ja que aquells terrenys serveixen de molt poc. El terreny no produeix ja que mai ha tingut gaires nutrients. Per desgràcia, el raonament dels humans és que cal seguir desforestant per guanyar més terrenys de conreu. Uns terrenys que, de nou, ràpidament quedaran exhaurits.

Però més enllà de la part pràctica, era assenyat preguntar-se com havien arribat els nutrients allà. Si no estan al terra, d’on surten i com es reposen? Perquè sabem que les pluges i les inundacions tenen una gran capacitat per rentar el terreny i emportar-se nutrients com el fòsfor. I el fòsfor és imprescindible, i sovint el factor limitant, per mantenir la vida.

Doncs la NASA ha trobat la resposta. El fòsfor que manté la vida a l’Amazones cau del cel després de viatjar set mil quilòmetres portat pel vent provinent del Sàhara.

Això ho ha descobert la missió CALIOP (per Cloud-Aerosol Lidar with Orthogonal Polarization), un satèl·lit que des del 2006 ha analitzat les partícules de pols de l’atmosfera i ha detectat com cada any els vents aixequen pols ric en fòsfor del desert del Sàhara i l’arrosseguen fins a l’Amèrica del Sud, on cau i fertilitza la selva.

Curiosament, el temps que faci a l’Àfrica tindrà una influencia important en l’Amazònia. El Sahel és la regió semiàrida que hi ha entre el desert i la sabana arbrada de la regió central de l’Àfrica. Les pluges poden variar notablement al Sahel entre anys, i això modifica molt la quantitat de pols que es pot aixecar. De manera que els anys plujosos al Sahel es converteixen en anys poc productius a l’Amazones ja que hi arriba menys fòsfor. I a l’inrevés. Els anys secs del Sahel són un regal per l’Amazones ja que hi arribarà molt fòsfor saharià.

De nou, com més coneixem el planeta, més ens adonem de com està tot interconnectat. Mirem al nostre voltant i ens sembla que el que ens envolta és més o menys estàtic, però el vent arrossega nutrients, organismes i pluges. Els corrents oceànics distribueixen el calor, reparteixen nutrients i actuen com autopistes per molts organismes. Fins i tot els corrents de magma mouen les plaques tectòniques i conformen els continents. Tot està connectat i mentre ens entestem a oblidar-ho no farem res de bo amb la nostra llar còsmica.

Spock

dilluns, 2/03/2015

La mort de Leonard Nimoy farà que durant els propers dies, la xarxa s’ompli de fotografies seves amb imatges i frases més o menys recordades. No és estrany ja que els personatge que interpretava, el senyor Spock, va aconseguir esdevenir un referent icònic en la ciència ficció.

En realitat és ben curiós ja que Spock era el personatge de Star Treck menys humà. Precisament estava per contrarestar la sovint empalagosa humanitat i sensibilitat de la resta de la tripulació de l’Enterprise. El vulcanià (mig vulcanià) era el personatge emblemàtic d’una sèrie de ciència ficció emblemàtica i una mica representava el referent imaginari dels científics. Paios poc emocionals, que basen els seus raonaments exclusivament en les dades i miren de minimitzar la part humana del seu ésser. Un tòpic fals, com sap tothom que conegui a qualsevol científic. Però els estereotips tenen molt poder. Els científics no ens alliberarem fàcilment de l’estereotip Spock igual que les rosses sempre hauran de combatre l’estereotip de tontetes.

En tot cas, el llegat de Spock no és tant un seguit de frases més o menys enginyoses o una manera de saludar que no tothom pot fer, sinó una generació de científics que gràcies a Star Treck i al vulcanià van créixer amb el somni de descobrir coses ocultes de l’Univers. De la mateixa manera que Indiana Jones va fer créixer vocacions d’arqueòlegs o CSI va augmentar el nombre d’alumnes a l’especialitat de medicina forense,  Star Treck va donar ales a noves generacions de científics. Qui pensi que la ficció no té poder sobre les nostres vides, és que no entén com és el món.

El cas és que no em sembla malament que sigui així. La principal objecció que es pot fer als programes, llibres, sèries i seccions de divulgació de la ciència és que no aconsegueixen transmetre l’emoció de l’exploració, la fascinació pel descobriment i la bellesa de l’univers. L’Spock, amb la seva aparent fredor ho transmetia de manera molt més eficaç que molts científics televisius.

Per això, de les frases mítiques que li van fer dir, la que més m’agrada no és el clàssic “Llarga vida i prosperitat”, ni la repetida “Les necessitats de la majoria estan per sobre de les necessitats d’uns pocs, o de les d’un sol”. També és genial quan diu que “La lògica és el principi de la saviesa, no la fi”. I reconec que de vegades penso en ell quan va dir “Mai he entès la capacitat femenina per evitar una resposta directa a qualsevol pregunta”.

Però la que més vegades m’ha vingut al cap, especialment en el camp de la ciència, és una frase d’una sola paraula:  “Fascinant”.

De quin color és el vestit?

divendres, 27/02/2015

Primer punt a tenir en compte: els colors tal com els percebem no existeixen. Són una creació de la nostra ment. Assumim que la resta del món ho veu tot com nosaltres, però no és així. Això ha esclatat al twitter on tothom discutia de quin color era aquest vestit. Era evident que hi ha dues opcions molt majoritàries. Uns ho veuen blanc i daurat mentre que els altres blau i negre. Unes opcions defensades amb entusiasme pels partidaris d’una o altra i repartides gairebé al 50%.

L’error és, insisteixo, en pensar que el color és una cosa objectiva. En realitat només existeix una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona. El color, tal com l’entenem és una construcció del nostre cervell. I el cervell, com sempre, fa la feina de manera més subtil del que pensem. Malgrat el que podem pensar, el color que veiem està condicionat pels colors que l’envolten. I no és un efecte subtil sinó que pot ser escandalosament marcat.

Mireu aquesta figura.

Segurament veureu una espiral verda i una de blava sobre un fons rosa. Però en realitat, la verda i la blava són el mateix color! Si no em creieu, intenteu editar-la i desplaçar la meitat de la figura per poder seguir les línies verdes/blaves en el canvi de color del costat. Segons si al costat hi ha taronja o rosa es veu blau o verd.

De manera que, per començar, cada color l’interpretem diferent segons els colors que l’envoltin. Però a més, el cervell corregeix els colors en funció de la quantitat de llum que els arriba. Una cosa blanca la seguim veient blanca quan la llum es va apagant. Objectivament esdevindria grisa, però el cervell interpreta que hi ha poca il·luminació, i fa que ho veiem blanc.

En el vestit del principi hi ha un altre factor que complica la vida al processat mental. Els colors principals són oposats. Amb això vull dir que si agafem la imatge i amb el photoshop invertim els colors, veiem que tornen a sortir els mateixos però amb les franges canviades. Amb altres combinacions de colors segurament el cervell tindria menys problemes per decidir la interpretació

Si analitzem l’histograma de cada franja de la imatge inicial s’observa que el color d’unes de les franges està en la fracció del blanc, però amb un petit percentatge de blau. És interessant notar que aïllats del context els colors es veuen molt diferents!

El cervell ha de decidir quina correcció fa i segons unes persones o altres tria per interpretar que està mirant unes franges blanques poc il·luminades o unes de blaves molt il·luminades. El mateix passa amb el daurat/negre. En aquest cas el cervell ha de triar si el veu com un gris o bé com un daurat i després de fer la tria, potencia un i minimitza l’altre.

Tot plegat és curiós, ha sigut divertit i ha permès discutir amb els companys sobre colors mentre especulàvem quin era el motiu. Però sobretot serveix per recordar-nos que tot el que veiem no deixa de ser una construcció de la nostra ment. Al voltant només tenim radiacions electromagnètiques, canvis en la pressió de l’aire, diferents graus de vibracions moleculars i interaccions electrostàtiques d’intensitats variables. Amb això el nostre cervell construeix imatges, colors, músiques, temperatures, pressions i sensacions de tota mena. Unes construccions que no han de ser exactament iguals per tots.

El món, tal com el percebem, és una cosa molt més personal del que ens pensem.

(Per cert, una cosa és la foto que mostraven, però el vestit original el podeu veure aquí tot i que, per molta explicació neurocientífica, em costa creure que sigui el mateix)

El BOE de la doctrina

divendres, 27/02/2015

Les disposicions 1849 i 1850 del BOE on es publica el nou currículum de l’ensenyament de la religió catòlica és un document que ha aixecat força soroll encara que no entenc perquè hi ha tanta gent sorpresa. Sembla que hi ha qui encara no ha identificat la ideologia dels qui actualment tenen el poder. L’ensenyament de religió sempre resulta complicat, potser per la fosca història de les relacions entre l’Església i el poder en aquest país. La cosa ha anat des del pur adoctrinament fins a bones intencions que després no es posen a la pràctica. I com que cada vegada que canvia el govern, el tema es replanteja, ja gairebé avorreix.

Sembla difícil defensar que no s’inclogui l’estudi del fet religiós en un programa d’ensenyament. Sense estudiar la influencia que han tingut les religions al llarg de la història és impossible entendre el món actual. Ja resulta més discutible si cal incloure l’ensenyament d’una o altra religió, igual que resulta absurd ignorar que estem en un país de tradició cristiana. Tot plegat és complex i els pedagogs haurien de trobar la manera d’equilibrar tots aquests factors. Però qui ha decidit el programa d’estudis no són pedagogs sinó directament la Conferència Episcopal Espanyola i ha fet el programa que era previsible. De totes maneres, cal recordar que al novembre es va publicar, a la disposició 12886, el currículum de l’àrea de religió islàmica. La mateixa idea, però canviant el Déu, el llibre sagrat i alguns temes de protocol.

A molta gent li ha cridat l’atenció el paràgraf que expressa que cal “Reconocer la incapacidad de la persona para alcanzar por sí mismo la felicidad”, però a mi no m’ha sorprès. Limitacions similars formen part dels punts de partida de quasi qualsevol religió.

En canvi, m’han incomodat més les relacionades amb la ciència. Per exemple, s’ha d’avaluar si l’alumne: Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos y distingue que no proviene del caos o el azar. O el que “Argumenta el origen del mundo y la realidad como fruto del designio amoroso de Dios” El tema del Big Bang, la nucleosíntesis, la formació dels estels, les nebuloses planetàries i tot això ho solucionem amb un origen diví i no cal donar-hi més voltes.

Un que m’ha inquietat molt és el que parla de “Reconocer el valor social de las aportaciones realizadas por investigadores cristianos.” Investigadors cristians? Destacar això em sembla iniciar un camí extraordinàriament perillós. En les aportacions d’un científic, que hi tindrà a veure que sigui cristià? Això les fa més o menys certes, dignes o valuoses? Tornem als temps en que criticaven la teoria de la relativitat perquè segons alguns era una ciència jueva?

I naturalment coses com la que diu que “Distingue y debate de forma justificada y respetuosa el origen del ser humano”. Es referirà a la evolució dels homínids? Comparativa de fòssils? Anàlisi de variacions en el DNA? O tot això simplement s’ignorarà? Ho sospito ja que una de les primeres coses que es tenen en compte és: “El hombre, obra maestra de la creación”. Un concepte interessant, ja que és molt evident que els humans no som cap obra mestra. Més aviat som un nyap que funciona raonablement bé i que tenim la sort de disposar d’un gran encèfal, però que hem d’arrossegar una columna vertebral inadequada, un canal del part massa petit, un apèndix que ens podíem haver estalviat o un sistema immunitari mediocre. Si Déu ens va crear i som la seva obra mestra, deixa molt que desitjar com a dissenyador.

Per descomptat, en l’origen del món l’atzar hi va tenir un paper. Potser no va ser el determinant, però no el pots descartar sense més. I l’origen diví del cosmos és una idea antiga, però hi ha molta confusió sobre quin déu va ser el responsable. Odin? Amon? Baal? Tepew-Q’ukumatz? Lengai? Anu? Zeus? N’hi ha per triar i remenar. Naturalment, en classe de religió catòlica es fa servir el relat bíblic i en alguns indrets fa referència específica a formar l’alumne “desde la cosmovisión cristiana”. La llauna és que després, a classe de ciències, els professors tindran molta feina a desfer la majoria d’aquests conceptes.

En tot cas espero que no pretenguin que tot això no és adoctrinar. A mi, de petit m’ensenyaven aquestes coses i en deien doctrina cristiana.

Descongelar al microones

dijous, 26/02/2015

Tens pressa, agafes algun plat que vas congelar fa dies i el fiques dins el forn microones per descongelar-lo. Passa una estona, sona la campaneta, el treus i probablement no trobes el que t’agradaria. Enlloc d’un aliment descongelat el que obtens és un aliment cuit (i possiblement cremant) per la superfície i congelat per l’interior. I és que el microones té moltes utilitats, però descongelar ho fa molt malament.

D’entrada semblaria que no hi hauria d’haver problemes. Si les microones poden donar energia a l’aigua i escalfar-la, podríem esperar que fes el mateix amb el gel. Però, evidentment, la cosa no funciona així. I és que la manera de donar energia també és important!

El que fan les microones és actuar sobre la molècula d’aigua, el famós H2O, i orientar-la de determinada manera. Això ho pot fer perquè aquesta molècula es comporta com un petit imant que té un costat amb càrrega positiva i un altre amb càrrega negativa. Les microones els orienten de determinada manera, com si fossin les agulles d’una brúixola, però immediatament giren la polaritat i les orienten al revés. Tot plegat fa que les molècules d’aigua vagin girant en les dues direccions molt ràpidament (més de dos mil milions de vegades per segon).

Aquestes rotacions i les topades que van tenint les unes amb les altres és el que fa escalfar l’aigua. Recordeu que una manera de visualitzar el concepte de calor és recordar que és el grau de vibració de les molècules. Les microones fan vibrar les molècules d’aigua, de manera que l’aigua s’escalfa. Tot seguit aquesta calor es transmet als teixits o materials de que està fet l’aliment i tot s’acaba escalfant.

Però que passa amb el gel? El gel és aigua en estat sòlid, cosa que vol dir que les molècules d’aigua no estan movent-se lliurement sinó que estan unides per una mena d’enllaços (enllaços d’hidrogen) que les mantenen en posicions fixes les unes respecte de les altres. Aquests enllaços eviten que puguin girar quan les microones canvien les polaritats. Es com si fixéssim les agulles de les brúixoles. I si no giren, si no vibren, el gel no s’escalfa i segueix en estat sòlid i a baixa temperatura.

En realitat, això no és absolut, de manera que algunes molècules d’aigua sí que s’alliberen de la xarxa i es poden escalfar, contribuint a que les molècules veïnes adquireixin energia i també s’alliberin. Però el procés és molt poc eficient de manera que al final només s’haurà descongelat una petita capa superficial. El que passa és que aquesta part ja serà aigua líquida que es podrà escalfar ràpidament sense problemes, per tant, acabarem amb una superfície cremant i un nucli encara congelat. Un desastre!

La única manera és anar donant molt poca energia, de manera que la mica d’aigua que passa a estat líquid s’escalfi poquet i vagi cedint calor al gel. Però en la pràctica, el millor és pensar-hi abans i treure el menjar del congelador amb prou temps com perquè es vagi descongelant sense presses i de manera més homogènia. El nucli sempre trigarà més, però al menys, la superfície no quedarà recuita.

Ja se sap que la cuina és d’aquelles coses que no es poden fer de pressa i corrents. Requereix el seu temps i tampoc va malament una mica de coneixements de la física que regula les interaccions entre les radiacions i les molècules.

Animal, però amb un toc vegetal

dimecres, 25/02/2015

Elysia chlorotica és un bitxo fascinant. Es tracta d’un gasteròpode marí que té tota la pinta d’un llimac de bonics colors i que presenta la capacitat de fer fotosíntesi. Un moment! Els animals no fan fotosíntesi. Aquesta és una prerrogativa de les plantes. Algú molt purista podria dir que els animals sí que fem fotosíntesi ja que sintetitzem vitamina D emprant l’energia de la llum solar. Això és correcte, però en el cas de la Elysia chlorotica parlem de la fotosíntesi habitual, la de fabricar sucres a partir del CO2 i l’aigua igual que les plantes.

En realitat, aquest animaló fa fotosíntesi només si es pot alimentar d’algues. Hi ha un procés anomenat cleptoplàstia pel que alguns gasteròpodes poden incorporar els cloroplasts de les algues que es mengen i, durant un temps, fan fotosíntesi aprofitant la maquinaria de l’alga. De pas també agafen un bonic color verd. La gràcia és que només ho podran fer mentre els cloroplasts incorporats aguantin. A la llarga caldrà menjar més algues per anar reposant-los.

Això ja és sorprenent, però el cas de Elysia chlorotica és particular ja que n’hi ha prou d’alimentar-la amb algues durant el seu estat juvenil i ja mai mes en necessitarà de noves. Sempre serà un llimac fotosintètic. Era estrany perquè els cloroplasts son com els mitocondris. Tenen una mica de DNA, però no tot el necessari. Molts gens imprescindibles pel seu funcionament ja estan en el genoma de les algues. Per tant, calia esbrinar com s’ho feia la Elysia per mantenir funcionals els cloroplasts incorporats.

La resposta és que també incorpora els gens de les algues que es menja. I això sí que és una novetat. Pel que sembla, l’animal digereix les algues parcialment, de manera que pot recuperar els cloroplasts. Però el DNA de l’alga no és digerit completament sinó que alguns gens també s’incorporen a cèl·lules de l’animal. Amb aquests gens i els cloroplasts adquirits, el resultat final és un animal que pot viure com les plantes, fent fotosíntesi i sense necessitat de menjar.

La primera vegada que es va veure aquest pas de gens, aquesta “transferència genètica horitzontal” es va postular que potser s’incorporessin al genoma mitocondrial. Era una possibilitat, però el cas és que no es va trobar. Ara ja han identificat la presència de gens de l’alga incorporats a un cromosoma de Elysia chlorotica, de manera que sembla que ja no hi ha dubte. Això demostra que hi ha alguns animals, al menys un, que es poden fer amb la maquinària fotosintètica de les algues i esdevenir una mena d’híbrid animal-planta. Les estratègies per sobreviure semblen ser infinites.

Que el DNA passi entre espècies no és freqüent, però tampoc és una sorpresa i coneixem molts casos de transferència horitzontal (la vertical seria de pares a fills i és la normal). Per exemple, els virus són unes maquines de transportar DNA molt eficients. El que resulta menys habitual és que el gen incorporat funcioni correctament i es reguli com cal. Serà interessant entendre com s’ho fa Elysia chlorotica per aconseguir-ho.

Ah! I no us feu il·lusions. Com la immensa majoria d’animals, els humans tenim un sistema digestiu molt eficient, de manera que tots els cloroplasts i el DNA que ingerim acaben digerits i sense opció a ser incorporats enlloc. Aprofitarem les seves peces originals (nucleòtids i aminoàcids) per fabricar altres coses, però ja no tindran res a veure amb el que hem menjat. Això de “som el que mengem” és un lema molt ben trobat, però de moment només Elysia chlorotica pot afirmar-ho amb propietat.

Terratrèmols, magnituds i intensitats

dimarts , 24/02/2015

Ahir va haver-hi un terratrèmol amb epicentre a Albacete, tot i que al principi pensava que havia sigut a Madrid ja que twitter anava ple del “terremoto en Madrid”. És comprensible ja que a Madrid hi viu molta més gent i els nombre de twits provinents d’allà era de llarg molt superior. El mateix fet que tanta gent el notés ja indica que no es va tractar d’un moviment de no-res.

Però, és clar, de seguida trobes contradiccions i coses que no encaixen. Llegeixo que s’ha tractat d’un sisme de magnitud 5,4 a l’escala de Richter, de magnitud 5,2, de intensitat 5,4,… de manera que és un bon moment per recordar uns quants fets relacionats amb els terratrèmols.

El primer. No es el mateix magnitud i intensitat. Mesuren coses diferents i no s’han de confondre. La intensitat mesura els danys causats pel terratrèmol, mentre que la magnitud mesura l’energia alliberada. Segons el tipus de terreny, amb la mateixa energia pots causar danys molt diferents. També dependrà de a quina distància estiguis, de manera que un terratrèmol té una magnitud però diferents intensitats segons on es mesurin. Per descomptat hi ha escales diferents. La típica de la intensitat és la escala Mercalli, que va del I al XII.

Un sisme de intensitat I només el detecten els sismògrafs. Un de intensitat V el detecten les persones que estan al carrer i fins i tot poden estimar la seva direcció. En un de intensitat XII la destrucció és total. Tant que les línies de nivell dels mapes s’han de refer.

Però el que s’acostuma a fer servir són les escales de magnitud. I aquí tenim un detall a tenir en compte. La escala de Richter no és la única que es fa servir! De fet, la tendència és a fer servir la “escala sismològica de magnitud de moment”. Les dades que s’obtenen s’assemblen molt i en molts sentits les xifres coincideixen, especialment per magnituds baixes, de manera que és fàcil confondre-les, però estrictament la Richter ja va quedant obsoleta. De totes maneres a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya he vist que segueixen amb la Richter, mentre que a l’Instituto Geográfico Nacional veig que fan servir “Magnitud a partir de la amplitud de la fase Lg” des del 2008, quan van substituir la de Richter, tot i que, com deia, en bona part coincideixen.

Al parlar de magnituds, cal recordar que són escales logarítmiques. Cada nivell genera deu vegades més energia que l’anterior. De manera que un terratrèmol de magnitud 6 allibera deu vegades més energia que un de magnitud 5, cent vegades més energia que un de magnitud 4 i mil vegades més que un de magnitud 3. I són sistemes que no tenen límit teòric. No pots dir que és una escala que va fins a deu. En canvi, a la pràctica tot té un límit i a partir de determinades magnituds ja parlaríem de la destrucció del planeta Terra. El més gran que s’ha mesurat fins ara va ser a Xile l’any 1960, amb una magnitud de 9,5. I l’impacte del meteorit de Chicxulub que va causar l’extinció dels dinosaures es calcula que va ser de magnitud 13.

Orines de colors

dilluns, 23/02/2015

Una pista de quan alguna cosa no acaba de rutllar del tot al cos és el color de la orina. En realitat fins i tot pot ser massa sensible ja que el color pot canviar per un bon grapat de motius, molts dels quals no tenen més importància. El més típic de tots és l’estat de hidratació. A mida que el cos va perdent aigua, la orina es va concentrant i el seu color s’enfosqueix. Passa d’un groguet clar a un de més fosc i cada vegada més fosc. Una orina del color de la mel indica que necessites aigua amb certa urgència. I si té color torrat, la urgència ja és molt urgent!

El motiu és evident. Com menys aigua té l’organisme, menys n’elimina per poder estalviar. Aleshores tots els components que s’eliminen amb l’orina queden més concentrats i li donen més color. Quan el color és massa fosc és perquè la deshidratació és molt severa. En realitat és una situació en la que no acostumes a necessitar mirar la orina per saber-ho. La set i molts altres senyals ja indiquen que estàs en situació de risc. Per tant, toca beure aigua de seguida.

Però a més de la gama de colors grogs i amarronats, es poden trobar altres colors a la orina. Alguns de ven curiosos. Un d’inquietant és la orina vermella. Naturalment pot ser causada per la presència de sang, però també per determinats aliments que tenen pigments vermells. La remolatxa o les mores poden donar un to rosat o vermellós a la orina. Res de greu en aquest cas. Ara bé, si el vermell fos per la sang, hauríem de sospitar una infecció a la bufeta o alguna altra situació que requereix anar al metge.

El vermell és evident, però i si la orina és blava o verda? De nou, el color dels aliments acostuma a ser la causa. En aquest cas, colorants artificials més que res. També alguns medicaments i tampoc cal descartar algunes patologies.

El color marronós fosc és més inquietant. Un motiu típic és algun problema hepàtic, però de nou, el ventall es gran. Si ens hi fixem, per la majoria de colors trobem que hi ha motius completament irrellevants (algun aliment, algun pigment) junt amb altres de potencialment greus (infeccions o fallides d’algun òrgan) de manera que si la orina canvia de color i no anem morts de set i mig deshidratats, el millor és anar al metge. Pel camí podem anar pensant quines coses poc habituals hem menjat i ell ja decidirà si cal amoïnar-se o no.

Però un tema m’ha sobtat. A la pàgina de la Clínica Cleveland, han fet una infografia amb els colors de la orina. I allà esmenten que passa amb la orina de color porpra només per dir que “no hi ha orina de color porpra”. Però en un altre indret diuen que a la Clínica Mayo si que esmenten una orina porpra en casos de porfíria, una malaltia poc freqüent que afecta la síntesi del grup hemo de la hemoglobina. A diferents indrets s’esmenten canvis en el color de la orina com un dels símptomes de la porfíria, però els colors als que fan referència varien. Com que de porfíria també n’hi ha de diferents tipus i graus, ja és previsible que la orina no sigui homogènia, però al final em quedo amb el dubte. Hi ha, o no hi ha orina porpra?

A més hi ha un problema afegit. Quin és exactament el color porpra? Que amb les definicions dels colors vaig molt perdut. Allà on les dones en veuen vint de diferents jo només en veig dos. Potser la orina es classificarà de porpra o no en funció del tècnic que se la miri.

En tot cas, fa uns anys una noia que treballava al laboratori d’un hospital em va comentar que sí que havia vist orina porpra i que era de les més boniques que hi havia. Per tant, i a falta de millors referències, dono per bona la versió de la Clínica Mayo. Alguna vegada és pot trobar orina porpra. Però si et passa, segurament no és una simple deshidratació, de manera que no dubtis i ves al metge!