100 preguntes sobre el càncer

dilluns, 5/03/2018

Un llibre sobre el càncer. Una oportunitat per posar damunt la taula el que sabem i el que encara ens queda per esbrinar. Per evidenciar que encara circulen molts mites que ja toca descartar i per alertar d’errors i enganys que circulen amb massa facilitat. El nou llibre, que ja està arribant a les llibreries, l’hem fet a quatre mans junt amb en Salvador Macip en bona part per una conversa a Facebook que va començar gairebé com una broma i va acabar amb la decisió ferma de tirar endavant un llibre sobre el càncer.

Com que tots dos teníem ganes de fer algun projecte plegats va resultar senzill posar-nos d’acord en la filosofia que volíem seguir, la rutina de treball i el ritme de feina. També hem tret partit de les noves tecnologies, perquè amb un autor a Barcelona i l’altre a Anglaterra el tema podia ser complicat. En realitat, físicament només ens hem vist quatre o cinc vegades. Les necessàries per compartir unes cerveses i posar sobre paper les línies generals del llibre que a partir d’aquesta setmana ja es podrà trobar a les llibreries, tant en català com en castellà.

El resultat és un recull de tot el que cal saber per entendre què és el càncer i que hem organitzat en set grans apartats. Un sobre la malaltia en general, un altre sobre la biologia cel·lular i molecular, un altre per descriure les característiques del càncers més freqüents, un per parlar d’allò que causa o que pot causar càncer. Evidentment també tenim un apartat dedicat als tractaments i un per parlar dels mites i els enganys que envolten la malaltia. Finalment, com que val més prevenir que curar, hem dedicat un últim apartat a la prevenció. Ja veieu que el ventall és prou gran com per intentar assegurar-nos que trobeu resposta a qualsevol pregunta que us feu sobre el càncer.

Si voleu saber alguna cosa sobre l’etimologia de la paraula “càncer”, el mecanisme d’acció del gen supressor de tumors p53, les vies per on viatgen les cèl·lules tumorals, quantes mutacions calen per desenvolupar un càncer, quina és l’estratègia de les immunoteràpies, què hi ha rere les curacions miraculoses, com interpretar les estadístiques o quina es la utilitat de les infusions de l’herbolari… en aquest llibre ho trobareu.

Cal dir que escriure sobre el càncer sempre és un tema delicat i constantment ens trobàvem navegant entre dues aigües. El càncer és un problema biològic que volem entendre i resoldre, però també és una malaltia que afecta profundament la vida de les persones que el pateixen i dels familiars que l’envolten. En tot moment hem intentat no caure en una simple descripció fredament científica però tampoc en un fals paternalisme. Calia ressaltar que l’evolució dels nous tractaments convida a l’optimisme i ara ja més de la meitat dels pacients es curaran, però sense exagerar ja què encara queda molt camí per resoldre i encara no aconseguim salvar un nombre important de malalts. Hem de celebrar els èxits però també hem de tenir presents els fracassos. Diria que en aquests equilibris ens n’hem sortit prou bé, però això ja ho decidireu els lectors.

Llenties per combinar

divendres, 2/03/2018

Les llenties són un dels aliments més antics que es coneixen. En textos de l’antic Egipte ja es parla de la dieta dels treballadors basada en pa, cervesa, cebes i llenties. La planta (Lens culinaris) és originaria de l’Àsia menor i tot indica que des de fa mil·lennis es conrea. De fet, d’entre els llegums és el més consumit arreu del món.

Com passa amb absolutament tots els aliments, quan busques informació trobes totes les virtuts sobre les seves propietats nutricionals, antioxidants, vitamines, fibra i propietats saludables de tota mena. Al final resulta una mica cansat perquè sembla que diguin gairebé el mateix de tots els aliments i la cosa es fa repetitiva. En tot cas, les llenties són el típic exemple que es posa en temes de nutrició d’un aliment que resulta millor combinar amb altres per equilibrar les seves carències.

El cas és que un dels elements més importants dels aliments és la seva composició proteica. El nivells de vitamines, antioxidants i microelements queden molt bé però són temes menors. Una de les coses més important quan mengem és que necessitem ingerir proteïnes. Estrictament necessitem els aminoàcids de les proteïnes per poder fabricar les nostres pròpies proteïnes. D’aminoàcids n’hi ha vint i ens fa falta que estiguin tots presents i en les proporcions adequades al nostre metabolisme.

És clar, les plantes tenen unes proteïnes diferents de les nostres i la composició d’aminoàcids està adaptada a les seves necessitats. Per això, els llegums i les llenties en concret, resulten una bona font de proteïna, però no és ideal ja que presenten un cert dèficit d’un dels vint aminoàcids: la metionina. Aleshores el que cal fer es combinar les llenties amb algun altre aliment que vagi sobrat de metionina. La carn no és bona idea ja que, en general, tampoc va sobrada d’aquest aminoàcid en concret. La solució més típica la trobem en els cereals.

Els cereals sí que tenen prou metionina. En canvi (ningú és perfecte) van curts de lisina, un altre aminoàcid important. Però com que a les llenties trobem lisina en prou quantitat, la solució es combinar, per exemple, arròs amb llenties. El dèficit d’un i el de l’altre es compensen mútuament i acabes amb una combinació d’aminoàcids disponibles d’allò més complerta.

Des de fa temps que els llegums van perdent empenta enfront la carn coma font de proteïnes. Històricament, els llegums eren les “proteïnes dels pobres” però el problema no era tant la qualitat de la proteïna que tenen sinó la dificultat per digerir-les. Els efectes dels llegums sobre la producció de gasos intestinals són ben coneguts i això els donava una certa mala fama. Però ben combinades amb altres aliments resulten extraordinàries. No és sorprenent que formin part de la dieta dels humans des de fa segles i segles.

Plutoni per explorar l’espai profund

dijous, 1/03/2018

Ahir comentava que una de les diferències entre els rovers marcians Opportunity i Curiosity és que el primer funciona amb panells solars i el segon ho fa gràcies a una pila de Plutoni. Això implica que ambdues missions arribaran al final quan s’espatllin els panells en un cas o quan s’esgoti el combustible nuclear en el segon. Per les xarxes va sorgir el tema de quines implicacions té el fet d’enviar material radioactiu a Mart i que passa amb els residus. Un tema interessant que dona peu a entendre com funcionen les bateries nuclears que fan servir en l’exploració espacial.

La del Curiosity no és la única. De fet, les naus que van més enllà de Mart acostumen a dur aquesta mena de generadores d’energia ja que la llum del sol que hi arriba ja és massa poca com per aprofitar-la amb panells solars. Al menys amb la tecnologia actual. La solució van ser els Generadors Termoelèctrics per Radioisòtops o RTG per les seves sigles en anglès. Els senyals de les sondes Voyager encara els emeten gracies als seus generadors RTG.

Essencialment es tracta d’una bateria que produeix electricitat a partir del calor generat per un element radioactiu. Aquí cal entendre que no parlem de reaccions de fissió nuclear com en una central atòmica o una bomba nuclear. El mecanisme és diferent i força més senzill.

Els elements radioactius són aquells que per la seva composició de protons i neutrons tenen els nuclis atòmics inestables i s’acaben trencant (desintegrant) en fragments. En fer-ho alliberen, a més dels fragments de nuclis, diferents tipus de partícules. Les alfa, grans i molt contundents, les beta, que són electrons amb molta energia o les gamma, que són fotons també molt energètics.

En les centrals, hi ha reaccions de fissió. Això és que els neutrons generats quan un nucli es trenca xoquen amb altres àtoms i trenquen els seus nuclis, que aleshores generen més partícules que trenquen més àtoms que… És la coneguda “reacció en cadena” que genera una quantitat descomunal d’energia.

En els RTG, els nuclis es desintegren igual, però les partícules alfa no inicien cap trencament secundari i no hi ha cap reacció en cadena. Simplement es genera calor (a més de les partícules alfa). Un calor que es transforma en electricitat gràcies a un sistema de termoparells. Això és un procés en el que dos metalls diferents posats en contacte generen un corrent elèctric en resposta a canvis de temperatura.

De manera que tenim una pila, comparativament simple, amb una certa quantitat de material radioactiu que per la pròpia naturalesa del element emet calor. Un parell de termopars que transformen aquesta calor en electricitat i un envolcall que manté contingut el material radioactiu i, de pas, evita que surtin les radiacions a l’exterior.

El combustible que s’acostuma a fer servir en l’exploració espacial és el plutoni 238. “Plutoni” sona malament per allò de les bombes, però de nou, no ens hem de confondre. El de les bombes nuclears és plutoni 239, un isòtop diferent. Hi ha dues diferencies principals. El 238, el de les piles, emet més energia. Molta més. Peeeeero, només genera radiacions alfa i aquestes es poden aturar molt més fàcilment. Amb un contenidor que tingui un parell de mil·límetres de gruix n’hi ha prou. El problema amb l’altre, el plutoni 239 és que, a més de les alfa, també emet radiacions gamma i neutrons, i aquestes traspassen molt més i no hi ha manera de tenir-les controlades a no ser que facis contenidors extremadament gruixuts i pesants. A més, els neutrons sí que inicien reaccions en cadena.

Per tant, a l’espai es fan servir generadors de RTG de Plutoni 238 que poden funcionar durant uns quants anys abans de refredar-se prou com per deixar de generar energia. El producte residual és urani, que seguirà desintegrant-se però a ritme molt lent, de manera que la radioactivitat que generi serà molt baixa. Per tant, els residus radioactius que deixem a Mart estaran contingut dins la bateria i seran (relativament) poc preocupants. (Si voleu més detalls sobre aquests generadors, aquí ho explica de conya)

Amb aquests generadors, en realitat hi ha dos problemes. El primer és quan hi ha un accident durant el llançament. De vegades ha passat i a caigut a terra o al mar la pila amb el plutoni. Si no es trenca, no hi ha gaire problema, però alguna vegada s’ha contaminat alguna zona per aquest motiu.

L’altre problema és que hi ha poc Plutoni 238. Molt poc. La NASA només en té setze quilos. I no n’hi ha més. No és un element que es trobi a la natura sinó que cal generar-lo a partir de combustible de les centrals nuclears gastat, amb programes que ara encara no funcionen i que quan ho facin serà a ritme lent. Un quilet per any. Per sort (o per desgràcia) tampoc hi ha tantes missions espacials previstes que requereixin aquestes bateries.

Cinc mil dies marcians

dimecres, 28/02/2018

Havia de funcionar durant noranta dies, però ja en porta més de cinc mil i segueix al peu del canó. Això de l’obsolescència programada els de la NASA s’ho passen pel forro. Parlo, és clar, de l’Opportunity, el robot que hi ha a Mart des de l’any 2004 i que encara segueix en actiu. És veritat que des que va arribar el seu germà gran, el Curiosity, ha perdut bona part del protagonisme que va tenir i podria semblar que ja no funciona. Però no. Inassequible al cansament, l’Opportunity segueix explorant la superfície de Mart.

Fa poc va complir els cinc mil sols a Mart. Recordeu que un dia marcià dura una mica més de vint-i-quatre hores i per evitar confusions, els dies marcians s’anomenen “sols”. Quan van enviar l’Opportunity i el seu germà bessó l’Spirit, estaven pensats per una missió limitada en el temps, però que es podria allargar ja que el seu funcionament depèn dels panells solars. El Curiosity, en canvi, funciona amb una pila nuclear i quan s’esgoti, ja no hi haurà possibilitat de seguir.

En canvi, els panells solars permeten anar mantenint la missió del petit rover al menys fins que falli algun altre component. És el que va passar amb l’Spirit, que resta desactivat des de fa uns anys. Hi ha limitacions, és clar. Durant l’hivern marcià, quan la quantitat d’energia solar que arriba baixa per sota de determinat nivell, l’Opportunity es posa en mode “hivernació” i espera que torni el bon temps.

Per celebrar l’aniversari, l’Opportunity s’ha fet una selfie. La primera mínimament ben feta. Fins ara havia fet fotografies de parts de l’estructura, sobretot dels panells solars, per permetre als tècnics comprovar com estava, però no eren selfies com les que ja havia fet el Curiosity. El problema era que tot i que el rover disposa d’una càmera a l’extrem d’un braç robòtic, la distància a la que pot enfocar és molt petita. Està pensada per captar imatges properes de les roques que ha d’estudiar. Això fa que no tregui enfocats objectes situats a més d’uns pocs centímetres de distància.

Però aquesta vegada s’ho han currat i amb processat informàtic han aconseguit la selfie. Naturalment, per fer la foto ha calgut fer, en realitat, un grapat de fotografies que després s’han ajuntat per formar la imatge complerta (i sense que aparegui el braç que aguanta la càmera). El resultat no és tan impecable com el del Curiosity, però no està malament.

Altres coses que ha fet recentment és teletransportar una roca de Mart a la Terra… O gairebé. En realitat el que ha fet ha sigut acostar-se a un meteorit que hi havia per la zona on passava, fotografiar-lo amb tot detall durant uns dies, enviar les imatges i amb tota aquesta informació i una impressora 3D han reproduït la roca a la Terra. No és el mateix material, es clar, però reprodueix la textura i la forma amb tot el detall per fer feliços als geòlegs.

Si no passa res d’inesperat, el robot seguirà oferint sorpreses i imatges espectaculars del planeta veí. No sabem quan acabarà la missió, però del que no hi ha dubte és que ha superat totes les expectatives. Després de tot, només havia de durar tres mesos i ja porta catorze anys!

Els púlsars i la Jocelyn Bell

dimarts , 27/02/2018

Dissabte passat va fer mig segle d’un dels grans descobriments en la història de l’astronomia: els púlsars. De fet, el descobriment s’havia fet anteriorment, però el 24 de febrer del 1968 va ser publicat, de manera que és una de les dates a recordar. El descobriment el va fer l’astrofísica Jocelyn Bell quan nomes tenia vint-i-quatre anys i estava fent la seva tesi doctoral.

Segurament ja devia tenir tirada a l’estudi de l’Univers de ben petita. El seu pare era l’arquitecte que havia dissenyat un planetari i l’havia animat a submergir-se en la lectura de llibres de ciència. El cas és que la noia va acabar estudiant física a Glasgow i va fer el doctorat a Cambridge sota la direcció d’Antony Hewish.

Inicialment volien estudiar els quàsars, uns objectes situats molt lluny, però que emetien una quantitat extraordinària de radiació. El cas és que l’any 1967 la Jocelyn estava analitzant alguns dels registres obtinguts amb el radiotelescopi que feien servir i va notar una cosa estranya. Hi havia un senyal que emetia polsos de radiació massa de pressa i a un ritme massa constant. Aquell ritme semblava massa “artificial” i a més no es coneixia cap font de radiacions que es comportés d’aquella manera, de manera que el primer que va pensar era que es devia tractar d’una interferència d’algun sistema fabricat pels humans. Un problema amb el que els radioastrònoms han de bregar sovint.

Una altra opció era que fos un senyal generat per extraterrestres i amb un cert sentit de l’humor el va batejar com LGM1 per l’anglès “Little Green Men 1” o “homenet verd 1”. Eren els temps dels ovnis i els marcians amb cap gros, talla petita i pell de color verd.

Junt amb en Hewish van anar descartant possibles interferències i finalment van establir que la font d’aquelles radiacions havia de ser un objecte situat fora del sistema solar i d’origen natural. Aleshores ja n’havien identificat tres més amb patrons similars i era molt improbable que aliens enviessin el mateix senyal des de diferents punts del cosmos. Va resultar tractar-se d’estrelles de neutrons que giraven a una velocitat increïble i emetien feixos intensíssims de radiació pels seus pols magnètics. Si, per casualitat, un dels feixos apunta en direcció a la Terra en algun moment del seu gir, anirem detectant el senyal cada vegada que el gir el situï en la orientació correcta. Com que les estrelles de neutrons son molt petites i giren molt de pressa, podem detectar el senyal a ritmes de fraccions de segon.

En tractar-se d’emissions polsants, van batejar aquells objectes amb el nom de “pulsars” (per pulsating i star) i el descobriment va ser prou important per merèixer el Premi Nobel de física l’any 1974. Això va generar un rebombori important ja que el premiat va ser en Hewish i no la Jocelyn malgrat que el descobriment l’havia fet ella. És cert que ella era l’estudiant de doctorat i ell era el director, és a dir que eren un equipi i ell també el mereixia, però estrictament va ser la Jocelyn qui l’havia descobert. Ella mateixa ha afirmat que creu que si no li van donar no va ser pel fet de ser dona sinó pel fet de ser l’estudiant. D’altra banda, el Premi Nobel es pot repartir com a màxim entre tres guardonats. Aquell any el van concedir només a dos, de manera que era perfectament possible (i just) incloure la Jocelyn entre els premiats.

De fet, posteriorment ha rebut grapats de premis i reconeixements i quan es parla de púlsars tothom pensa en la Jocelyn. Per això aquests dies, recordant l’aniversari del descobriment d’un dels objectes estel·lars més sorprenents que hi ha, ha sigut el seu nom el que s’ha esmentat més vegades.

Rei i peons

dilluns, 26/02/2018

En el joc dels escacs el rei és una peça curiosa. Representa que és la mes important de la partida ja que si ell cau s’acaba el joc, però d’altra banda, és una peça més aviat inútil. Té uns moviments limitats i en general només fa que amagar-se rere la protecció de la resta de peces del seu bàndol: soldats (peons), nobles (cavalls), eclesiàstics (alfils), palaus (torres) i, és clar, la reina. No sempre es així, per descomptat, i sobretot al final de les partides pot jugar un paper cabdal en l’estratègia. Cabdal però arriscat.

L’altre peça d’aparent poc valor estratègic són els peons. El seu marge de maniobra és encara més limitat i si no fos perquè n’hi ha molts, no servirien de gaire res. Però aquesta manera de pensar és un error imperdonable en els escacs. Qualsevol peça, hàbilment jugada, pot decantar la balança cap a la victòria i els peons no en són cap excepció.

Com que el joc dels escacs ofereix un nombre extraordinari de moviments potencials i les estratègies s’estudien del dret i del revés, resulta curiós veure els finals en els que només queden a la partida peons i reis. En general el desenllaç final depèn de les respectives posicions del peó i del rei. Com que si els peons poden arribar a l’extrem oposat del tauler, coronen i esdevenen reines, el tema important és si el rei podrà moure’s prou de pressa com per aturar el peó abans que coroni. Això són faves contades i només depèn de les respectives posicions inicials.

La cosa varia si hi ha més d’un peó. Aleshores acostuma a haver-ne prou amb que actuïn ben coordinats per assegura que un d’ells corona i pot fer caure al rei. De totes maneres, en els escacs és millor no refiar-se’n. Especialment els que no en som gaire entesos. Els que en saben poden amagar sorpreses i moviments del tot inesperats que capgiren la truita.

La capacitat dels modestos peons per fer caure al rei també es posa  a prova en variants enginyoses del joc. Per exemple hi ha la versió del “Joc del rei i els peons“ en el que juguen un rei amb tot el seu exèrcit contra un rei que només disposa de peons. La regla diferent és que el que només té peons pot moure dues vegades seguides a cada torn. Amb aquestes regles, els peons poden derrotar al bàndol que disposa de totes les peces, sempre que siguin enginyosos en els moviments.

La figura mateixa del rei és curiosa. Actualment la majoria de jocs d’escacs fan servir el model de figures establert per Howard Staunton, un gran jugador anglès que va popularitzar-les. Abans es feien servir amb formes diferents com les St. George o les Barleycorn, i si mirem escacs molt antics podem trobar tota mena de figures de les que no sabríem dir quin peça representen. El cas és que el rei del model Stauton presenta una corona doble; una mena de turbant amb una creu a sobre. Potser va posar el turbant per recordar l’origen oriental del joc dels escacs i la creu per recordar que les monarquies existeixen, segons deien, només per la gràcia de Déu.

Potser per això tenen la seva gràcia les partides en les que son els peons els que fan caure al rei.

Estimado Forges

dissabte, 24/02/2018

Estimado Forges

Te has ido y contigo hemos perdido al humorista que probablemente fue quien mejor supo entender y reflejar la realidad de la investigación científica en este país. Supongo que eras consciente que en casi todos los centros de investigación se pueden encontrar pegados en las paredes o en los tablones de anuncios algunas de tus viñetas que describían a la perfección lo que sucedía entre las paredes de los laboratorios.

Por otra parte, lo que se te ha llevado ha sido un cáncer de páncreas, y aquí tengo que pedirte que nos disculpes a la comunidad científica por no haber sido capaces, después de tantos años, de encontrar nada realmente útil con lo que hacer frente a esta enfermedad. Con otros tipos de cáncer hemos tenido unos éxitos razonables, pero el de páncreas se nos está resistiendo.

Los médicos podían hacer poca cosa ya que los investigadores no les hemos dado las herramientas para tratarlo. Los investigadores tampoco vamos sobrados de recursos ni de mentes pensantes. Sabes muy bien que financiar correctamente la ciencia no es una prioridad por estos lares y que, a falta de oportunidades aquí, muchas de las mejores se han marchado al extranjero. En realidad esto no cambia mucho las cosas ya que en otros países tampoco han podido vencer la resistencia del cáncer de páncreas.

Créeme. No ha sido por dejadez ni por falta de esfuerzos que este tipo concreto de cáncer resista aun nuestros esfuerzos para doblegarlo. Y ten por seguro que no cesaremos en el empeño de encontrar su punto débil. Tardaremos más o menos, en buena parte dependiendo de los recursos disponibles (que te voy a contar…), pero no dudes que lo conseguiremos.

Gracias de nuevo por guardar un espacio en tus viñetas para el mundillo de la ciencia. Por los pasillos del laboratorio seguiremos mirando tus dibujos y sonriendo al verlos.

Sorpresa! El cabell creix!

divendres, 23/02/2018

L’Anna Gabriel ha marxat a Suïssa i, com era previsible, va ocupar bona part de les portades i els comentaris als medis de comunicació i les xarxes socials. Curiosament, molts dels comentaris feien referència al nou pentinat que mostrava. Podríem pensar que hi hauria altres temes relacionats amb ella que mereixerien més atenció, però és el que hi ha. En tot cas, la sorpresa que mostraven molts dels comentaristes, opinadors, trolls i demés fauna, en referència al nou pentinat suggereix que havien oblidat com funciona el cabell i que una de les seves característiques és que creix.

La part visible del cabell en realitat és una estructura ja morta. La part viva, la que agrupa les cèl·lules que formen la seva estructura, es troba a l’arrel, dins el que anomenem fol·licle pilós. A la base hi arriben capil·lars sanguinis que aporten oxigen i nutrients a un grup de cèl·lules no massa especialitzades que van creixent i multiplicant-se. Això fa que les noves van empenyent les més antigues cap a dalt i aquestes van agafant una estructura més organitzada i allargada. Entremig hi ha un altre tipus de cèl·lula que serà la que doni color al cabell. Son els melanòcits i segons el tipus i la genètica, tindrem cabells negres, rossos, pèl-rojos o el color que sigui.

El cas és que la divisió de les cèl·lules de la base va empenyent la resta cap amunt i així el cabell va creixent. El problema és que els capil·lars sanguinis no es mouen de lloc, de manera que aviat arriba un moment en el que ja no arriben nutrients ni oxigen i les cèl·lules comencen a morir. En fer-ho van quedant substituïdes per l’estructura de proteïnes que han anat fabricant i que quedarà com el nucli de queratina del cabell.

El ritme de creixement és aproximadament una mica més d’un centímetre per mes, però això pot ser força variables segons les persones. D’altra banda, el creixement presenta tres etapes. La primera i més llarga és la que el cabell va creixent sense parar generant uns quinze centímetres nous cada any. Això pot durar sis o vuit anys (de vegades més) fins que el cabell comença a entrar en la segona fase. En aquesta, el creixement comença a aturar-se i la maquinària cel·lular del fol·licle deixa de créixer. En un parell de setmanes el cabell atura completament el creixement i entra a la tercera fase en que l’estructura fol·licular va degenerant fins que, en un parell de mesos, el cabell cau. No passa res perquè immediatament serà substituït per un nou fol·licle que tornarà a començar el procés.

En un moment donat tenim més del noranta cinc per cent del cabell en fase de creixement i un cinc per cent en fase terminal. Per això cada dia perdem un centenar de cabells. Tot això aplica als que teniu cabell. Els calbs ens ho mirem amb aire burleta pensant en tot el temps que ens estalviem ja que no l’hem de cuidar, rentar, assecar, tallar ni pentinar. D’altra banda, els que tenen cabell es troben que creix, de manera que si els ve de gust poden canviar el pentinat i fer-se el que els sembli millor.

Que hi pinta un jutge decidint sobre això?

dijous, 22/02/2018

Cada vegada sembla més evident que si les coses no surten com t’agradaria, el millor és presentar una demanda i mirar que un jutge et doni la raó. El sistema judicial havia de ser un mecanisme per resoldre conflictes entre persones i institucions, però si tot es considera un conflicte, els jutges acaben decidint sobre absolutament tots els aspectes de la vida. Això acaba obligant als jutges a decidir sobre temes en els que, simplement, no hi haurien de dir res. Però els misteris del dret i la legislació permeten coses relativament absurdes.

La última és una demanda presentada a Califòrnia per una dona que vol que un jutge declari que el Bigfoot realment existeix. Els científics poden dir que no hi ha probes, que les dades que suggereixen l‘existència d’aquest animal no s’aguanten per enlloc i que per decidir que un organisme existeix calen demostracions que la comunitat científica consideri raonablement concloents, al menys d’acord amb els paràmetres científics. No serveix una foto borrosa o la declaració d’una iaia que recorda haver-lo vist. Un argument que sembla correcte, però que empipa als creients en aquestes criatures.

L’excusa que fa servir la senyora és que les autoritats forestals de l’estat posen en perill la vida de les persones en no avisar-los del perill de topar amb un bigfoot (un Sasquatch, un ieti…). En considerar-los animals imaginaris estarien negligint la seva obligació de garantir la seguretat de les persones.

De la mateixa manera podrien demandar les autoritats escoceses per no admetre que el monstre del llac Ness existeix i per tant, posar en perill la vida dels navegants.

La clau de tot plegat és que la tendència a passar per alt l’opinió dels entesos és cada vegada més general. Si els científics diuen que el ieti no existeix, però jo crec que sí,  només cal buscar un jutge que m’ho afini i declari que sí que existeix. Així podem portar tota discussió científica al marc legal. Fa un temps ja es va fer un intent de declarar per llei que el valor del nombre pi era 3.2, però allò va ser més per ignorància dels legisladors que per ganes de modular el coneixement científic a cops de judicatura. Ara, en canvi, la cosa ja sembla més maquiavèl·lica.

Tot plegat semblaria absurd, però vivim en un temps on les decisions judicials resulten cada vegada més difícils d’entendre des d’un punt de vista de lògica i raonament, per tant ja no descarto que algun jutge obligui la comunitat científica a incloure un animal imaginari en l’arbre evolutiu dels mamífers o dels rèptils. Potser aviat no hi haurà més remei que pensar un nom en llatí per al ieti, el Nessie i qui sap si fins i tot per l’Orni.

I no. No em digueu que “no s’hi atreviran” o que alguns altres “no ho permetrien”. Si no us sap greu, això ja no m’ho empasso.

Publica! El que sigui i on sigui!

dimecres, 21/02/2018

S’ha convertit en una rutina. En pocs dies he rebut invitacions per assistir a un congrés d’immunologia, un sobre infermeria, un de cromatografia, un altre de teràpia contra el càncer, un de bioenginyeria, un sobre probiòtics, un de ginecologia, un sobre seguretat per als pacients, un altre sobre polifenols i un sobre biologia molecular de les plantes. També m’han escrit revistes que em demanaven si volia presentar algun article sobre els meus treballs en el camp de les vacunes, la diabetis, la toxicologia, la bioestadística, la medicina d’emergència, la patologia clínica, l’obstetrícia, les patologies pulmonars o el càncer cervical.

Semblaria afalagador sinó fos que de la immensa majoria d’aquests temes no en tinc ni idea. Pel que fa a les revistes, seria incapaç d’escriure res d’interessant per la comunitat científica ja que el meu camp de treball (patologia pancreàtica) queda molt lluny de la majoria de temes i en alguns no hi te absolutament res a veure (Biologia molecular de plantes?). El que en realitat volen és cobrar-me el preu de publicar l’article. En el tema dels congressos, tres quarts del mateix. Ni puc aportar res ni el fet d’anar-hi em serviria de res. Del que es tracta és de cobrar-me la inscripció al congrés.

El problema és que la producció científica i el construir el currículum dels científics està esdevenint un negoci indecentment descarat. En els últims anys han sortit com bolets revistes aparentment serioses que l’únic que fan és acceptar totes les aportacions dels científics i publicar-les cobrant un bon preu als investigadors. La qualitat és irrellevant ja que ningú mirarà si el que hi ha escrit està ben fet, si resulta creïble o simplement si té cap i peus. Algunes vegades s’ha denunciat això enviant articles absolutament absurds, fins i tot escrits per programes d’ordinador que es limiten a ajuntar frases, i que tot i així han sigut acceptats.

Poca broma perquè les editorials poden arribar a cobrar fins a tres mil euros per publicar-te un article. Tu fas la feina, tu pagues les despeses de publicació i, sovint, la teva universitat ha de pagar per estar subscrit a la revista. Negoci rodó.

Fa temps es justificava pel fet que les revistes científiques (les serioses) no sortien rendibles ja que no les compra gairebé ningú. Només centres de recerca i para de comptar. Ara, però, en formats digitals només queda l’excusa de mantenir una infraestructura de revisió i edició que en garanteixi la qualitat del treball. També pagues, és clar, pel prestigi de la revista on vols publicar. Però en aquestes noves publicacions tot això es fum. Simplement pagues, et publiquen el que sigui i ja pots presumir de tenir molts treballs publicats.

I en els congressos tres quarts del mateix. T’apuntes a un congrés fet a Xina, Kuala Lumpur o Dubai. A l’hora de la veritat només hi van quatre gats de països emergents i les sessions no tenen cap interès, però ja t’han cobrat una pasta per la inscripció. Tu pots inflar el teu currículum dient que has anat a un grapat de congressos internacionals i avui pau i demà glòria.

Com que viuen d’això, obrir el correu cada matí implica destinar una estona a esborrar totes les ofertes enganyoses que trobaràs. També obliga, quan vols presentar el resultat de la teva feina, en un congrés o en un article, a destinar molta estona destriant el gra de la palla, les ofertes serioses dels que només són aparença.

D’altra banda el parany és llaminer si recordem que als científics se’ls avalua cada cert temps comptabilitzant quants articles ha publicat i a quants congressos ha assistit. Se suposa que es valora sobretot la qualitat de la recerca, però això és més complicat de fer. Fer més atractiu el teu currículum a base d’un parell d’articles irrellevants en revistes irrellevants i anar a un congrés amb nom cridaner encara que sigui tot fum pot ser una gran temptació.

La comunitat científica ha de trobar la manera de reconduir una tendència perillosa en el tema de la gestió del coneixement científic si vol evitar veure’s engolida per una allau d’informació intranscendent generada exclusivament per mantenir un ritme de publicació absurd. És conseqüència d’una dinàmica, cada vegada més marcada, en la que als científics el que realment se’ns demana no és tant que trobem la cura del càncer sinó que publiquem molt sobre ella.