Neotenia i el noi de Múrcia

dimarts , 2/05/2017

Va ser notícia, primer a les xarxes socials i en poc temps va arribar fins i tot a alguns programes de televisió. Un noi de Múrcia es va creuar en el tramvia amb una noia a la que no coneixia però que li va agradar. Només una parada i potser un creuament de mirades. Però l’endemà va posar un grapat de notes per la ciutat explicant el que havia passat i convidant-la a que contactés amb ell. Afirmava que s’havia quedat amb ganes de “...reunir el valor per treure-la de l’infern que estava passat… arrencar-li un somriure i portar-la a sopar”.

Ara hi ha qui parla del Romeu de Múrcia i de la bonica història d’amor. De pas, al noi li fan entrevistes molt rialleres… Deu ser que em faig gran, però no veig cap història d’amor per enlloc. En realitat la primera impressió que vaig tenir era més aviat la d’un exemple d’assetjament. En una sola parada del tramvia i sense creuar paraula ni, gairebé mirades, pots saber si algú està passant un infern? Au va! També pots deduir que realment necessita l’ajuda d’algú? I que te cap interès en que aquest algú sigui precisament tu? Vinga home! També em confonen les referencies a “enamorament” on només intueixo una certa atracció i, potser, desig. Hi ha qui en diu enamorament a qualsevol cosa. (I veig, afortunadament, que no soc l’únic que no compra el relat)

Tot plegat pot ser un numeret graciós, un exemple de psicòpata narcisista o, el més probable, un dels cada vegada més freqüents casos d’un fenomen biològic conegut com “neotènia”.

La neotènia consisteix en el fet de mantenir característiques infantils quan s’arriba a l’edat adulta. Hi ha espècies, com alguns amfibis, que en madurar segueixen mantenint les brànquies característiques dels exemplars juvenils. Està per veure quina és la estratègia evolutiva que hi ha al darrere, però en alguns casos resulta molt evident la barreja de caràcters adults i juvenils. També és posa sovint els humans com exemple de neotènia, sobretot al comparar els canvis que tenen en arribar a la maduresa parents nostres com els ximpanzés o altres simis.

No se si en temes de comportament el concepte serviria. Espero que no, perquè aplicar conceptes biològics al comportament humà sense matisos, de seguida porta a conclusions molt passades de voltes i a filosofies absurdes. Però sense anar tant lluny, no deixa de ser divertit  jugar a trobar-hi paral·lelismes, i el cas del noi de Múrcia seria un bon exemple de neotènia en el comportament.

De petits ens muntem pel·lícules que fan la vida més divertida. Un armari esdevé un castell, un nino de peluix es converteix en un drac i una capsa pot ser el cotxe de carreres més espectacular. A més, ho expliquem als grans i ens riuen totes les gràcies. Durant la infantesa és una gran sort poder viure les teves fantasies i que el món et vagi seguint el joc. Però en arribar a etapes més adultes, resulta convenient recordar que les fantasies són una cosa privada i que la resta del món no té perquè seguir-te el joc. Si on hi ha gent que torna de festa tu hi veus tendres donzelles necessitades del teu suport, potser que comencem a pensar en un cas de “neotènia mental”. Que arriba el moment de deixar els comportaments infantils enrere i començar a actuar d’una manera una mica més adulta.

O potser no n’hi ha per tant. Si els medis de comunicació li riuen les gràcies deu ser que jo m’estic fen gran. Començo a pensar que serè un iaio rondinaire i m’ho passaré en gran criticant al jovent i la seva eterna immaduresa. En realitat, és el que ha passat sempre.

El gran final de la Cassini

divendres, 28/04/2017

La nau Cassini va començar la seva missió l’any 1997 i va arribar al seu destí, Saturn, l’any 2004. Des d’aleshores, ja fa 13 anys, no ha deixat d’explorar i descobrir noves característiques del gegant dels anells del sistema solar. Ara, amb les reserves de combustible gairebé exhaurides, arriba el moment de posar el punt final a la missió. I en línia amb tot l’anterior, el final de la Cassini serà espectacular. L’últim acte de la sonda, la darrera missió preparada pels propers mesos, l’han batejat amb el nom de “el gran final”.

El llegat que deixa la Cassini és força impressionant. Ha descobert nous satèl·lits de Saturn, ha obtingut les imatges més espectaculars del sistema d’anells, va portar la sonda europea Huygens fins a Tità, va descobrir les emissions dels guèisers d’Encèlad, ha descobert la misteriosa estructura hexagonal del pol de Saturn i ha cartografiat detalladament Tità i algun altre satèl·lit. De pas, ha fet algunes mesures més de la teoria de la relativitat i, com qui no vol la cosa, va obtenir uns quants centenars de milers d’imatges de Júpiter quan va passar pels seus voltants camí de Saturn.

Tot i que la missió estava pensada per acabar l’any 2008, es va decidir anar allargant-la, primer fins al 2010 i després fins al 2017. Ja que tens la nau a Saturn i que funciona correctament, sembla assenyat aprofitar-la al màxim. Ara, però, ja no es pot allargar més ja que el combustible que fa servir per anar corregint la seva òrbita, una barreja de tetròxid de nitrogen i monometil-hidracina, gairebé s’ha esgotat.

La pregunta aleshores era què calia fer amb la nau. El problema és que al sistema de Saturn hi ha, al menys, dos candidats importants on es pensa que pot haver-hi alguna forma de vida. Si més no, els components necessaris perquè aparegui sembla que hi són. El gran satèl·lit Tità, amb mars de metà i altres compostos hidrocarbonats, i el petit Encèlad, que sota el gel amaga un oceà d’aigua salada. És un problema perquè si la sonda anés a estavellar-se en algun d’aquests indrets podria contaminar el satèl·lit.

Qui sap si encara queden restes d’espores bacterianes amagades en algun indret de la nau. Si algun microorganisme de la Terra arribés allà no es pot descartar que comencés a proliferar i colonitzar. Potser seria un risc per hipotètiques formes de vida que ja estiguin evolucionant en algun satèl·lit de Saturn. O potser en un futur el descobriríem i podríem pensar que hem trobat vida extraterrestre on només hi hauria vida terrestre transportada per la Cassini.

De manera que el destí final de la sonda serà cremar-se en una entrada brillant al mateix Saturn. Si més no, les probabilitats de contaminar res allà son ínfimes. Però abans han redirigit la nau perquè explori un indret on no hi havíem enviat cap altre nau: l’espai entre Saturn i els seus anells. Fins ara sempre ens ho havíem mirat de lluny, però ara la Cassini farà una vintena d’òrbites creuant el pla dels anells per la banda de dins. Així aconseguirà imatges de la superfície gasosa (o de la capa superior de núvols) de Saturn, més properes que mai. Ficant-se per allà també podrà mesurar els efectes gravitatoris dels anells i amb això determinar la seva massa amb més precisió. De passada podrà anar mesurant mides de partícules i camps magnètics, aquelles coses que mesuren les naus espacials i que costa entendre perquè serveixen.

Ahir va fer la primera entrada en aquest territori i ja ha enviat les primeres imatges de les tempestes a la capa superior de l’atmosfera de Saturn. I finalment, l’onze de setembre redirigirà la seva trajectòria i s’encaminarà cap al gran gegant, per caure-hi i cremar-se pel fregament amb l’atmosfera al voltant del 15 de setembre. Un final gloriós per una de les missions més espectaculars que ha vist l’exploració espacial.

Matèria amb massa negativa

dijous, 27/04/2017

La notícia cridava l’atenció: Uns físics havien aconseguit crear per primera vegada matèria amb “massa negativa”. Això és ben estrany ja que sembla que qualsevol cosa té una certa massa. En el sentit convencional, només tindrien massa zero coses com la llum o les radiacions. I si ens posem estrictes, fins i tot això té una certa quantitat de massa ja que la relativitat ens diu que massa i energia són dues cares de la mateixa moneda. Però la massa en cap cas podria ser negativa. No?

Bé. Tot depèn de com fem servir les paraules. El que han fet aquests investigadors és un tipus de matèria que, en determinats aspectes, actua com si la seva massa fos negativa.

La clau està en una fórmula que estudiàvem quan fèiem les lleis de Newton. La que diu que la Força és igual a la Massa per l’Acceleració (F=m·a). Una manera sofisticada i elegant d’explicar que si li fots una cossa a algun objecte, aquest sortirà disparat en el sentit en que li hem donat la puntada de peu. Doncs ara han generat un tipus de matèria a la que si li dones una empenta, surt disparat, però no en el sentit de l’empenta sinó en el contrari. Torna cap a tu.

O dit de manera més concreta. Si li apliques una força (positiva), experimentarà una acceleració (positiva) però que tindrà lloc en sentit contrari i, per tant, serà negativa. Com que de l’equació l’únic que queda per canviar el signe és la massa, ha de ser aquesta la que tingui el valor negatiu.

Naturalment no és una matèria normal. Es tracta d’un estat de la matèria anomenat “Condensat de Bose-Einstein”. Això és un grup de partícules que, en determinades condicions actuen com si fossin un únic àtom. Per allò de que una partícula també pot considerar-se una ona, doncs totes les partícules que formen el condensat s’organitzen en una única ona (sí, és raret, però és el que té la física en aquestes condicions). Per aplicar-li la força han fet servir un feix de llum làser que, normalment faria que aquest condensat sortís en una direcció, però han vist que tornava en direcció contraria.

Com que aquest efecte de massa negativa està relacionat amb les característiques de la ona que forma el condensat, en realitat no viola cap principi de la física i els investigadors ho han trobat molt interessant però no s’han portat les mans al cap. Ja sabien que en determinats estats això havia de passar. Ara “simplement” han aconseguit portar a la pràctica. I el seu interès és sobretot teòric, ja que permetrà estudiar el que passa en indrets exòtics, com el nucli d’estrelles de neutrons o llocs similars. En tot cas, segur que no servirà per fer avions que funcionin amb antigravetat ni res de semblant.

Vist així sembla que no tingui gràcia, però no hem d’oblidar que han generat un condensat d’àtoms fusionats en una única funció d’ona, les han situat en un indret concret, els han enfocat amb un làser i han seguit el seu desplaçament que anava en direcció contraria a la que seria habitual. Tot plegat és per treure’s el barret!

Bròquil, bròcoli, romanesco i matemàtiques

dimecres, 26/04/2017

La veritat és que no en sabia el nom, romanesco, però quan el veia al mercat no podia deixar de fixar-m’hi. Un exemple fantàstic de creuament entre les matemàtiques i la botànica. Una hortalissa que mostrava de manera espectacular el concepte d’estructura fractal i d’espirals de Fibonacci. En realitat ja li va això de creuar coses ja que el romanesco és el resultat de creuar dues varietats d’hortalisses. El bròquil i el bròcoli.

Tot plegat són diferents varietats de la mateixa espècie vegetal, la Brassica oleracea. I no són les úniques. La col, la coliflor, el bròquil, el bròcoli, les cols de Brussel·les, la col llombarda i unes quantes més són varietats de la mateixa planta obtingudes a base d’anar seleccionant característiques diferents. En el cas del bròquil, la coliflor i el bròcoli el que es buscava era aconseguir flors ben nutritives. Entre la coliflor i el bròquil la diferència és sobretot el color. Per això també s’anomenen “bròquil blanc” i “bròquil verd”. La inflorescència, això és, el conjunt de flors que estan agrupades formant l’estructura característica, és molt densa. En canvi en el bròcoli, aquesta inflorescència és menys compacta.

El cas és que si es mira atentament l’estructura d’una coliflor o d’un bròquil, ja s’intueix que està formada per grups més o menys organitzats. Son grumolls de flors fets de grumolls més petits, que alhora estan fets per grumollets. Però l’estructura general costa de veure. En canvi, en el cas del romanesco, el que costa és deixar de mirar-ho. Les estructures fetes per estructures que alhora estan fetes per les mateixes estructures, cada vegada més petites formen un cas típic d’estructura fractal. Tant se val a quin nivell centrem l’atenció estarem veient la mateixa imatge. Les mateixes espirals fetes d’espirals…

A més, aquestes estructures no es disposen de qualsevol manera sinó que apareixen seguint un patró en espiral molt curiós. Podem veure espirals que giren a la dreta, barrejades amb espirals que giren a l’esquerra seguint relacions matemàtiques senzilles.

Segurament els pagesos que anaven fent creuaments no tenien al cap aconseguir vegetals amb estructures matemàtiques que visualitzessin espirals logarítmiques o coses similars, però el cas és que els va sortir ben rodó. Ara estan més aviat de moda i sovint s’esmenta que tenen propietats nutritives molt bones i que també tenen activitat anticancerígena. Nutritius ho son i això del càncer és una exageració, igual que la cara fosca ja que també poden causar hipotiroïdisme… si en menges en quantitats descomunals. Com sempre, no val la pena donar-hi massa voltes i gaudir dels plats que es poden fer amb aquestes hortalisses i recrear-se amb les formes que poden generar unes estructures florals ben ordenades i compactades.

 

Foc, aigua…, i aquella cosa vermella

dimarts , 25/04/2017

Entendre com funciona el foc és un exercici d’allò més curiós. En principi només cal un combustible (la llenya o el que sigui que crema) un agent que desencadena una reacció química amb el combustible (normalment l’oxigen) i que el sistema tingui prou energia per començar la reacció. Una vegada iniciada, la mateixa reacció de l’oxigen amb el material és la que genera el calor (l’energia) que mantindrà la reacció en marxa.

Si hi veiem que s’ha generat un foc, el primer que pensem és en abocar-hi aigua per apagar-lo. L’aigua actua de dues maneres. En primer lloc, refreda el material que està cremant. Al refredar, la quantitat d’energia disponible per mantenir la reacció disminueix i la tendència és a que es vagi aturant. A més, l’aigua impedeix físicament el contacte de la superfície de la llenya amb l’oxigen de l’aire, i això també atura la reacció.

Si el foc és petit i en un indret on hi ha molta aigua, doncs va bé. Però si tenim un incendi forestal de grans dimensions la cosa es complica, i molt. No hi ha on connectar les mànegues i les dimensions del incendi poden ser tremendament grans. Per això, una solució és la dels mitjans aeris, que poden carregar quantitats molt grans d’aigua i deixar-les anar sobre el foc. L’interessant és que moltes vegades veiem que el que deixen anar no sembla aigua, ja que té un color vermell molt llampant.

En realitat sí que és, sobretot, aigua. Però amb alguna cosa afegida.

El problema és que si es fa servir aigua sense més, pot no servir de gaire. Les temperatures generades per un incendi forestal són altíssimes i això fa que l’aigua que deixa anar l’avió i que es va escampant en petites gotes quan cau, també s’escalfi, s’evapori i senzillament no arribi ni a la superfície. Si és així, la descàrrega serà totalment inútil.

D’altra banda, si l’aigua arriba a terra però és absorbida pel terreny com si fos una esponja, tampoc actua gaire estona. De manera que cal afegir-li alguna cosa que augmenti la seva efectivitat. Son els anomenats agents humectants i retardants.

La primera estratègia és no descarregar l’aigua directament sobre el foc, sinó just al davant. Així és molt més probable que arribi a la superfície i quan el front de les flames arribi, es trobarà un terreny més fred i mullat on li costarà seguir generant l’energia que el manté actiu. Però per millorar-ho es pot fer servir un agent que barrejat amb l’aigua generi escuma. L’escuma no deixen de ser molècules d’algun producte atrapant una petita quantitat d’aire i d’aigua a l’interior. Així s’evapora i s’absorbeix menys i la seva capacitat de refredar dura més estona.

Els altres, els retardants, són els que donen el color vermell i actuen de manera més subtil. S’uneixen a determinats grups químics de la cel·lulosa i impedeixen que l’oxigen reaccioni amb ells. Al fer-ho, impedeixen que tingui lloc la reacció de l’oxigen amb el material que crema i el procés no pot seguir. Només cal mantenir-ho tot plegat aturat fins que la temperatura baixi i ja no pugui tornar a reactivar-se. El color vermell també ajuda a tenir clar quina es la zona que ha quedat “protegida”.

S’ha dit que aquests retardants poden ser dolents pel medi ambient. Com que son fosfats, com alguns fertilitzants, és probable que tinguin efectes, però no semblen massa greus. Algunes espècies es veuen perjudicades i altres afavorides. En tot cas, comparats amb els de l’incendi, segurament són preferibles.

Sant Jordi, hidrodinàmica i mimetisme

dilluns, 24/04/2017

Sant Jordi és el dia més maco de l’any. No em canso de repetir-ho. Però la perfecció no existeix i també té coses criticables. Ahir, potser perquè era diumenge, aquests fenòmens van guanyar intensitat. En realitat, per mirar i triar llibres és el pitjor dia de l’any. Simplement és impossible.

Sant Jordi és el dia en que surten a comprar llibres totes les persones que normalment no en compren. Arrossegat per una multitud compacta no hi ha manera de trobar alguna cosa que t’agradi ni aquell llibre que cercaves a no ser que es tracti de l’obra de l’últim autor mediàtic.

D’altra banda, si estàveu per Barcelona i vàreu anar a la Rambla de Catalunya haureu aprés moltes coses sobre la dinàmica de fluids i el comportament de la sang per les artèries. Simplement heu d’imaginar que cada persona és una molècula d’aigua movent-se per un tub seguint unes condicions anomenades de “flux laminar”. De manera compacta i amb intenses interaccions entre molècules (o persones) totes es van desplaçant a la mateixa velocitat i en el mateix sentit. Nomes les que estan al costat, en contacte amb la paret, es veuen aturades per interaccions amb el material que les envolta (l’endoteli en el cas dels vasos sanguinis i la parada dels llibres a la Rambla).

Ocasionalment alguna molècula adopta un comportament diferent i genera un seguit d’interaccions amb la resta, de manera que el moviment suau es trenca i es comencen a generar petites interferències que poden augmentar fins desembocar en un fenomen anomenat “flux turbulent”. Una situació que alenteix el fluir suau i controlat. A la Rambla això passava quan algú, o algun grupet, decidia ignorar els milers de persones del voltant i s’aturava al bell mig del pas sense prendre’s la molèstia d’enretirar-se una mica per permetre que la resta seguissin caminant. També es genera per aquells espavilats que no miren al voltant i, per tant, no s’adonen que per un costat el moviment es de baixada i per l’altre es de pujada, de manera que intenten avançar en contra direcció. Amb prou feines ho aconsegueixen però sí que són eficients tocant els nassos a la resta. Son l’equivalent als coàguls que poden embussar un vas sanguini ja que interfereixen amb molta eficiència el moviment del fluid.

Un altre aspecte que començo a trobar empipador de Sant Jordi es que, en principi, assumeixes que hi haurà parades de llibres i de roses, però no! La realitat és que hi ha moltes coses més: Parades de partits polítics, equips de futbol, associacions culturals, històriques, esotèriques o solidàries. Totes tenen molt mèrit, per descomptat, però Sant Jordi és el dia de les flors i els llibres. I posar un parell de roses i quatre llibres reciclats no et converteix en llibreter ni florista. Tothom hi ha de tenir cabuda a la diada de Sant Jordi, però potser no al mateix indret. Algú hauria de pensar en reservar la part central pels autèntics protagonistes (llibreters i floristes) i la resta podrien estar una mica més apartats.

En el fons actuen com organismes que apliquen un mimetisme batesià. Aquest és mecanisme amb el que una espècie presenta algun tipus de defensa que li dona un avantatge per sobreviure. Pot ser agressiva, verinosa, tòxica… Aleshores altres espècies que no tenen aquesta protecció adopten un aspecte similar per fer-se passar per la protegida i obtenir-ne els avantatges, sense realment ser el que semblen.

Per Sant Jordi, les associacions, els partits i qualsevol que tingui una mica d’imaginació apliquen les tècniques de mimetisme batesià simplement amb uns quants llibres i unes poques roses, potser guarnides amb al dibuix d’un drac i una senyera al voltant de la taula. Així poden treure partit dels esforços fets per llibreters i floristes promocionant la diada. Cap problema si són pocs, però irritant quan el seu nombre creix massa.

Però tot plegat són detalls que no enfosqueixen en absolut la màgia de Sant Jordi. Un d’aquells dies en que només sortir al carrer i veure l’ambient ja et fa ser una mica més feliç.

Marxa per la ciència

divendres, 21/04/2017

Demà es celebra la “marxa per la ciència”. El que principi va ser només una resposta de la comunitat científica dels Estats units al seguit de disbarats que anava deixant anar el seu president, s’ha anat escampant a altres països i ara ja és un esdeveniment d’àmbit global. A moltes ciutats, la comunitat científica farà marxes, reunions o actes de tota mena per reivindicar el paper de la ciència i, sobretot, per posar de manifest una creixent actitud en contra del coneixement científic.

Els científics potser som pesats amb la nostra insistència amb les dades i resultem antipàtics en la manera de discutir. El motiu és que la ciència és, justament, un camp del coneixement on moltes coses no admeten discussió. La velocitat de la llum és la que és i no està subjecte a opinió. Qualsevol producte presenta una toxicitat determinada i només es pot discutir la interpretació de les dades, però no opinar sense elles. El canvi climàtic està tenint lloc, i això no es discuteix comentant si al poble abans feia més o menys calor o que en pensa el meu cunyat. Com deia en Neil deGrasse Tyson: si molts experiments ofereixen el mateix resultat, la teva opinió ja no compta. És el que té de bo de la ciència; que és certa encara que tu no hi creguis.

Com qualsevol activitat humana, la ciència està sotmesa a errors i imprecisions. També a enganys i interessos. Tot i així cal recordar que la ciència només és una eina que hem dissenyat per entendre com és la realitat intentant evitar enganys, biaixos o errors. Molt sovint passa que la realitat no ens agrada i ara s’ha posat de moda la tendència a negar-la o a inventar noves suposades “realitats”. En temes de ciència parlar de “fets alternatius” és una de les collonades més grans que ha inventat la ment humana. En realitat se n’hauria de dir “ficció” i reservar-ho per la literatura, el teatre o el cinema.

Per desgràcia, cada vegada és més freqüent defensar ficcions agradables enfront de realitats que no ens agraden o que no encaixen en la idea que tenim de com hauria de ser el món. Un problema que la comunitat científica ha anat ignorant durant massa temps i que la societat no es pot permetre. Si hi ha un escalfament global (que hi és) cal posar-hi remei o prendre mesures per entomar-ho. No servirà de res negar o discutir la seva existència. Si tenim eines per lluitar contra les malalties, com ara les vacunes, podem fer-les servir o podem conviure amb aquestes malalties i acceptar-ne les conseqüències, però no hem de enganyar-nos amb excuses basades en la ignorància. Quan aquestes actituds irresponsables es donen en les persones que ostenten el poder, les seves decisions ens afecten a tots. Hi haurà coneixements que es perdran, hi haurà línies de recerca que s’aturaran, endarrerint absurdament avenços necessaris.

En aquest sentit, les escoles i les universitats han fracassat de manera notable a l’hora de formar persones amb capacitat d’entomar les adversitats i la part desagradable de la realitat.  Per això ara trobem metges o farmacèutics que defensen (i segurament creuen) que coses com la homeopatia o la ingesta d’aigua de mar funcionen per curar malalties serioses, passant per alt els coneixements de química, fisiologia i estadística que se suposa que haurien de tenir i aplicar.

Posar en dubte els coneixements científics és un camí agradable per endinsar-nos en un món de fantasia, però a la llarga ens encamina al desastre. La gràcia del coneixement científic és que et mostra la millor aproximació a la realitat pura i dura. D’altra banda, també ofereix una visió del món molt més extraordinària i emocionant que les fantasies simplistes que sovint es fan servir per substituir-la.

La ciència no es cap filosofia, religió o creença. Només és una eina. No és perfecte, però de moment  és la millor que tenim. Amb els coneixements que ens ofereix podem decidir que en fem, però és una gran mostra d’ignorància negar aquest coneixement i substituir-lo per paraules boniques o figures retòriques buides de contingut.

Per recordar tot això, de vegades cal una marxa per la ciència.

Sense protocol per una apocalipsi zombi

dijous, 20/04/2017

Doncs es veu que a Espanya no hi ha un protocol d’emergència per un cas d’apocalipsi zombi. El motiu és que l’Estat no veu probable un atac massiu de zombis, i encara menys que aquests éssers –”per molts que siguin”– puguin provocar una apocalipsi. D’altra banda, recorden que hi ha un sistema global de procediments i protocols de prevenció de les emergències. Tot plegat ha sortit a la llum arrel d’una pregunta parlamentària feta amb idea de criticar la falta d’informació que el govern espanyol aporta en les seves respostes parlamentàries.

Però en realitat, això de tenir un protocol per una apocalipsi zombi no resulta tan absurd com pot semblar d’entrada. Als Estat Units en tenen un que es pot consultar a la pàgina del CDC, el Centre de control de malalties tot i que, això sí, s’ha d’agafar amb una mica d’humor. Però el missatge de fons és senzill: si estàs preparat per una apocalipsi zombi, vol dir que estàs preparat per la majoria de situacions crítiques. Després de tot, una apocalipsi zombi no deixa de ser un cas de malaltia causada per un patogen altament contagiós! La situació no seria massa diferent d’una apocalipsi de febres hemorràgiques o d’una de pesta pneumònica.

La gràcia és aconseguir que la població tingui quatre nocions sobre que cal fer en cas de grans catàstrofes. Siguin causades per la meteorologia, per agents infecciosos, per fenòmens naturals, per accidents nuclears o per atacs terroristes. Cal saber on es pot aconseguir informació, quines mesures has de prendre, que va bé tenir a casa i en quines quantitats…

La majoria són consells de sentit comú, però està bé que estiguin en algun lloc i que la gent sàpiga que això existeix. La veritat és que ara mateix no tinc ni idea d’on hauria de buscar els protocols de prevenció d’emergències que es veu que l’estat té disponible. I potser una invasió de zombis és poc probable, però també era impensable que arribessin a la península casos d’ebola, i mira.

De vegades es marquen diferencies entre societats en funció dels diners que tenen o de com de maniàtics són en algunes coses. En el cas de les qüestions de seguretat pública davant d’emergències es pot distingir entre les societats on les persones tindrien idea d’on cal trobar la informació necessària i les societats que recorrerien als consells de tertulians. I és que tertúlies donant consells n’hi ha moltes, però les pàgines sobre com actuar en cas d’emergència…. No és un problema de diners, només d’organització.

I al tercer dia…

dimecres, 19/04/2017

Aquests dies de Setmana Santa ha ressorgit una curiositat que cada any s’esmenta amb una mica de sorpresa o, segons qui ho comenti, sornegueria. Segons la tradició, el divendres sant es recorda el dia en que jesús va morir a la creu, i diumenge de resurrecció és la gran festa per celebrar el retorn d’entre els morts. El problema és la frase, esmentada sovint, que afirma que “al tercer dia va ressuscitar”. Estrany, ja que entre si mors divendres i ressuscites diumenge,… no han passat tres dies. N’hi ha un de divendres a dissabte i un altre de dissabte a diumenge. Això no fa tres!

Confesso que moltes vegades m’ho havia preguntat, però mai no hi havia parat gaire atenció. A més, quan busques una mica sobre el tema, de seguides topes amb explicacions cada vegada més embolicades que recorren a explicacions místiques, a interpretacions de què vol dir un dia, a especulacions sobre les hores exactes de la mort i la resurrecció o a maneres correctes d’interpretar les traduccions dels textos antics. Tot plegat molt estrany.

Però les coses de vegades poden ser més simples i no cal buscar-li tres peus al gat. Un problema que tenim els que ens agrada massa la ciència és que volem aplicar la manera de pensar cartesiana a tot, i de vegades no toca. I és que no sempre ens hem de posar a sumar i restar per veure si encaixen les dades amb precisió ja que en ocasions cal interpretar de manera correcte els diferents tipus de nombres que tenim entre mans. Potser només es tracti de no confondre nombres cardinals amb nombres ordinals.

Els nombres cardinals indiquen quantitats i són els que fem servir habitualment per mesurar coses; el dos, el vint, el quinze mil… En canvi, els ordinals només indiquen l’ordre. El primer, el segon, el tercer… Amb aquests no s’apliquen les operacions matemàtiques que faríem servir amb els cardinals, de manera que si es diu que al tercer dia va ressuscitar, no cal contar si hi ha tres dies entre mig. Només és una seqüencia temporal. Al primer dia va morir (divendres), al segon no va passar gran cosa (dissabte) i al tercer dia va ressuscitar (diumenge).

No se si en teologia hi ha explicacions més sofisticades o que encaixin millor amb la tradició i la interpretació bíblica, però diria que la simple confusió entre nombres ordinals i cardinals serveix per entendre que no es pot ser massa primmirat. Es cert que en algun altre part de la Bíblia sí que parla de tres dies i tres nits. Això pot fer anar de bòlit alguns raonaments, però l’explicació més senzilla deu ser que qui ho va escriure potser era sant però no tenia clara la diferencia entre ordinals i cardinals i es va fer un embolic.

Per cert, els tipus de nombres no s’acaben amb els ordinals i els cardinals. També hi ha els partitius (un quart, dos terços, un centenar…), els col·lectius (una dotzena, un quinquenni,…) i els multiplicadors (triple, quàdruple,…). Cada tipus té les seves regles en una curiosa combinació de llengua i matemàtiques.

Virus i celiaquia

dilluns, 10/04/2017

La celiaquia és una malaltia relacionada amb la resposta de l’organisme al gluten. Mentre que per la majoria de la població el gluten és una proteïna més, que es pot digerir com la resta, pels celíacs és una font de problemes molt important ja que posa en marxa una resposta del sistema immunitari que acaba per danyar les parets del budell. Això es pot evitar amb una dieta lliure de gluten, cosa que no sempre és fàcil, tot i que cada vegada hi ha més mentalització i el nombre d’aliments lliures de gluten va en augment.

Però el tema de la celiaquia encara presenta moltes ombres. Una d’elles era el motiu que fa que algunes persones la desenvolupin i altres no. Com acostuma a passar, se suposa que hi intervenen factors genètics, (hi ha qui té una predisposició) però també ambientals. Hi ha poblacions genèticament molt similars que, malgrat tot, presenten diferencies notables en el nombre de celíacs.

Ara han fet un pas endavant per entendre com comença la celiaquia i el punt de mira ha caigut en un tipus curiós de virus: els reovirus.

El nom de reovirus és per l’anglès “Virus respiratori entèric orfe”, que li van posar perquè eren uns viures que afectaven al sistema gastrointestinal i al sistema respiratori, però és consideraven “orfes” perquè no s’identificava cap malaltia causada per ells. Ara ja se n’han trobat, però el nom s’ha mantingut.

La gràcia d’aquests reovirus és que tot i que son molt freqüents i probablement tot n’hem patit infeccions, no generen patologies notables. De fet t’infectes, el teu sistema lluita contra el virus i el destrueix i tu mai no te n’arribes a assabentar. Però que no causin malalties durant la infecció no vol dir que no deixin seqüeles. I segons han trobat, una de les seqüeles d’antigues infeccions per algun reovirus podria ser un canvi en la resposta de determinats grups de limfòcits al gluten.

Com sempre, caldrà verificar els resultats i esperar a que altres grups ho confirmin. Però sembla que en algunes persones, la infecció per un reovirus els va fer perdre la tolerància a determinats aliments, entre els que destaca el gluten. De fet, el paper del sistema immunitari al budell és ben complicat. A l’intestí hi ha microbis i cada dia hi estem fent passar aliments plens de coses que podrien desencadenar una resposta  immunitària. Però això seria contraproduent, de manera que hi ha un sistema d’atenuació  de la resposta. Les nostres defenses són més tolerants en tot el que passa en el budell. Una tolerància que depèn molt d’uns limfòcits anomenats “reguladors” i es veu que algunes soques de reovirus poden fer que aquestes cèl·lules perdin la tolerància contra el gluten, de manera que la persona esdevé sensible.

Per les persones que ja son celíaques no canviarà a curt termini gaire res. Però per entendre com es desencadena i trobar maneres de prevenir-ho sí que pot ser important. Si un dels passos previs a la malaltia és que en els primers anys de la vida tingui lloc una infecció per un virus que passa totalment desapercebut, es poden trobar estratègies per prevenir-ho. Com en quasi tot, entendre el que passa és el primer pas per poder evitar-ho.