Pessigolles

divendres, 8/02/2019

Pessigolles. Una cosa que pot ser molt divertida o molt emprenyadora depenent del moment, de qui les faci o de com les facin. També resulta una sensació curiosa, sense massa sentit aparent i que té la particularitat que no te les pots fer tu mateix. Encara que en això últim caldria posar-hi algun matís.

Segons el diccionari, les pessigolles són “Sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió”. De totes maneres, quan s’ha filat més prim s’ha vist que podem parlar de dos tipus de pessigolles als que, com és previsible, els han posat noms extravagants: Knismesi i gargalesi.

La knismesi és la sensació es genera quan es toca molt suaument determinades zones del cos. Una mena de sensació elèctrica que fa que t’encongeixis una mica però no desencadena el riure. Si un insecte passa per sobre la pell o si t’acaricien amb una ploma, el que notem és knismesi.

La gargalesi és molt més espectacular, es desencadena en resposta a un contacte amb més pressió i més vigorós i és el que fa que surtin les riallades i ens recargolem sense poder evitar-ho.

Com és previsible, les fibres nervioses que s’activen en un i altre cas són diferents. També és diferent la història evolutiva d’aquests dos reflexes ja que la knismesi es pot causar en molts animals. Els que teniu gats o gossos sabeu prou bé com responen a la knismesi però es pot detectar en molts animals. Hi ha estudis fets en rates i fins i tot diuen que als taurons també se’ls hi pot provocar. La veritat és que no he trobat cap referència fiable d’això tret de la que esmenta tothom i que és una frase de la novel·la ”Tauró”, però igual és que ho he buscat poc. En canvi, la gargalesi és molt més rara. Sabem que es dóna en humans, alguns grans simis i para de comptar.

Per això deia que cal matisar allò que no ens podem fer pessigolles a nosaltres mateixos. La knismesi sí que ens la podem provocar. N’hi ha prou de passar el dit pel palmell de la mà o per la planta del peu per verificar-ho. El que no podem fer-nos és la gargalesi. Aquesta incapacitat sembla que està relacionada amb la manera inconscient del cervell de predir el que anem a fer. Això ho sabem ja que en experiments fets amb un robot que et feia les pessigolles a tu mateix però que es movia amb un cert retràs en el temps, sí que te les podies fer. Sembla una curiositat sense més però estirant d’aquest fil es plantegen estudis sobre com ho fem per tenir consciència de nosaltres mateixos.

Finalment, quin sentit pot tenir aquesta sensació de les pessigolles? Doncs tampoc és que estigui massa clar, però aparentment és un bon mecanisme per establir lligams en animals socials com nosaltres i també s’ha dit que participa en crear vincles entre mares i bebès. En tot cas, quan érem petits, fer o que et fessin pessigolles era un dels jocs més divertits. Tot això que guanyem pel fet de ser humans i gaudir de la gargalesi.

Un últim detall és… d’on han sortit aquests noms tan estrambòtics? Knismesi? Gargalesi? Al diccionari no hi són! Doncs els va proposar, a finals del segle XIX, G. Stanley Hall , un psicòleg americà que va fer servir les paraules gregues  ”knismos” (picor) per la primera i ”gargalizein” (pessigolles) per la segona.

Confesso que a mi, això de gargalesi em fa pensar en el Gargamel. Amb ell també vaig riure molt al seu moment.

L’entranyable, curiós i… verinós ornitorinc

dijous, 7/02/2019

Pot donar la idea de ser un animaló encantador, però en realitat no se l’aprecien gaire per allà on viu. L’ornitorinc és un dels animals més curiosos que hi ha, amb el seu cos de mamífer, el seu bec d’ànec i la seva manera de pondre ous per reproduir-se. Però, a més, és un dels pocs mamífers que fabriquen verí i te’l poden injectar. L‘altre és el seu parent en el mon dels monotremes, l’equidna. Aquest també fabrica verí però no disposa de sistema per injectar-lo de manera que no està gens clara quina és la seva funció.

En el cas de l’ornitorinc tampoc és que estigui massa clar. Per començar, el verí només el fan els mascles i únicament durant l’època de reproducció. Això fa pensar en sistemes de lluita entre mascles més que en sistemes per capturar preses. També pot ser un sistema de defensa, però una defensa que només està funcional determinats períodes a l’any és una mica estranya.

L’agulló per injectar-lo el té amagat a les potes del darrere, de manera que algunes persones que els han agafat sense precaucions s’han endut una bona injecció de verí. No s’ha descrit cap cas d’enverinament mortal en humans, però sí que ha quedat clar que fa mal. Molt i molt mal. Un dolor que, a més, dura setmanes i fins i tot mesos. Ah! I que no respon al tractament amb morfina.

Encantador l’ornitorinc.

L’estudi del verí ha descobert una complexitat fascinant. Com acostuma a passar, no és un únic compost, sinó una barreja de diferents molècules amb activitats diverses. En el cas de l’ornitorinc, s’ha identificat al menys dinou pèptids i un grapat més d’altres molècules. Els pèptids estan relacionats amb tres famílies de compostos anomenades defensines, factors de creixement neuronal i peptids natriuretics. En tot cas, la barreja funciona prou com per fer un mal desesperant i que dura i dura. A sobre, a més del dolor al lloc de la injecció, genera hiperàlgia, és a dir un augment de la sensibilitat als estímuls dolorosos.

Però no tot són males notícies. Un dels compostos que hi ha és un anàleg d’una hormona anomenada GLP1, per les sigles en anglès del “Pèptid similar al glucagó tipus 1”. Aquesta hormona serveix, en condicions normals, per augmentar la secreció d’insulina i s’ha fet servir pel tractament de la diabetis tipus 2. Un dels problemes que té es que es degrada amb una certa rapidesa, i aquí entra en joc l’anàleg trobat al verí de l’ornitorinc. Sembla que pot fer la mateixa funció, però que es degrada més lentament, de manera que el seu potencial per tractar la diabetis podria ser més que interessant.

En tot cas, si un dia topeu amb un ornitorinc, admireu-lo, però aneu amb compte a l’hora de tocar-lo. Igual és un mascle en època de reproducció i us endueu una injecció de verí que, tot i no fins oh sabem no és mortal pels humans, us deixarà un record molt dolorós.

Exactament, on comença l’espai?

dimecres, 6/02/2019

“L’espai, l’última frontera…” L’univers de Star Trek ha fet d’aquestes paraules tota una declaració d’intencions i pels amants de la ciència ficció, aquestes paraules representen el punt de partida d’un viatge imaginari per qualsevol indret de la galàxia. Des de les fronteres amb l’espai romulà fins als desconeguts misteris del quadrant delta. Però un detall de la frase presenta un problema amb més implicacions de les que sembla. Quina és la frontera interior de l’espai. O dit d’altra manera, a partir de quina altura podem dir que ja hem sortit a l’espai exterior? On acaba l’atmosfera i comença l’espai?

El tema no és irrellevant ja que cada nació té el seu propi espai aeri, però això ja no aplica a l’espai exterior. Allà no hi ha fronteres, de manera que depenent de l’altura a la que volis pots estar violant l’espai aeri i potser fins i tot cometent un acte hostil per un altre país o simplement vas seguint la teva òrbita. Tot depèn de si et mous per l’espai exterior o per l’interior de l’atmosfera.

També hi ha detalls menors però que de vegades condicionen les decisions. Per exemple, segons on posem el límit un país podrà presumir de tenir més o menys astronautes. Després de tot, només ets astronauta si has sortit a l’espai exterior. Un detall menor? L’orgull nacional ha causat molts maldecaps al llarg de la història.

En tot cas, des del punt de vista científic, podem posar el límit on ens doni la gana ja que no existeix cap límit definit. A mida que ens allunyem de la superfície de la Terra l’atmosfera va esdevenint més i més feble, però enlloc podem marcar una línia i dir “fins aquí”.

De totes maneres, cal establir algun límit ni que sigui per posar-nos d’acord. En realitat s’han proposat grapats de límits basats en diferents característiques. Per exemple, el punt on s’equilibren les gravetats de la Terra i de la Lluna, la magnetopausa on el camp magnètic de la Terra crea una ona de xoc amb el vent solar, la part superior de la mesosfera just per sota de la termosfera, la part inferior de la mesosfera just per sobre de l’estratosfera,…

De possibilitats n’hi ha tantes com vulguem, però a la pràctica la que es fa sevir més sovint és l’anomenada “línia de Kármán”, anomenada així pel matemàtic i físic hongarès  Theodore von Kármán, que és qui la va proposar. La seva proposta es basa en definir el punt en els que els avions ja no poden volar ja que l’atmosfera es torna tan tènue que la sustentació aerodinàmica és impossible. Això no passa en un punt concret, però els càlculs indicaven que passava al voltant dels cent quilòmetres d’altura, de manera que aquesta va ser la xifra triada per definir el límit amb l’espai exterior.

En realitat hi ha hagut avions que han volat per sobre de la línia de Kármán, però ja ho feien de manera similar a un coet i sense control aerodinàmic, de manera que els pilots d’aquests avions ja passarien a ser astronautes. Tot i que tampoc en això hi ha unanimitat. Als Estats Units, els pilots que volen per sobre de les 50 milles (uns 80 quilòmetres) ja es consideren astronautes.

Ara com ara la federació aeronàutica internacional manté el límit dels cent quilòmetres per decidir si una activitat és aeronàutica o astronàutica, però com que el tema encara està en discussió han previst fer una reunió aquest 2019 per veure si cal redefinir el límit de l’espai exterior.

De totes maneres, triïn el que triïn, l’espai continuarà sent… l’última frontera.

Bon any nou (xinès)!

dimarts , 5/02/2019

Avui comencen les celebracions de  l’any nou xinès. A diferència dels occidentals, els xinesos estan uns quants dies de celebració. Tot i que també podríem considerar les festes de Nadal com part del festival de canvi d’any i aleshores ja no hi ha tanta diferència. Pels amants de les curiositats, aquest 2019 deixem enrere l’any del gos i estarem en l’any del porc. Els següents seran l’any de la rata i l’any del bou.

Això del canvi d’any porta un seguit de curiositats ja que, si ho pensem bé, el que celebrem és que la Terra passa per un punt totalment aleatori de la seva òrbita. Per això cada cultura ha triat un moment determinat i a partir d’aleshores ho han anat celebrant cada any. Naturalment, en cada cas s’ha buscat un fet històric o llegendari per justificar l’esdeveniment però des del punt de vista del moviment dels astres les tries acostumen a ser prou aleatòries

Tot i així, de vegades es busca algun fet que marqui una diferència. Els xinesos ho han fet d’una manera similar a com aquí es tria la setmana santa. Això és fa a partir d’una combinació que depèn de l’equinocci de primavera i de la Lluna. En el cas de l’any nou xinés, el moment és una mica més complicat. Cal buscar el dia a mig camí entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera. Això sempre cau a primers de febrer. Tot seguit s’ha de buscar la lluna nova més propera a aquest dia i aquell serà el moment de l’any nou xinés.

Un efecte similar el trobem en el moment de l’any nou hindú que… bé, en realitat hi ha diferents calendaris hindús i és bastant enrevessat endinsar-s´hi. Per això pots trobar diferents referencies al moment del cap d’any. En tot cas, totes són basades en calendaris lunars de manera que, de nou, la data ballarà depenent de com caigui la lluna nova. De manera que, igual que passa amb setmana santa, l’any nou xinès i l’any nou hindú van ballant entre els diferent anys. L’altre conseqüència és que els anys no duren exactament un any.

Això encara es més marcat en el cas del calendari musulmà, que passa dels anys i es fixa sobretot en la lluna. L’any musulmà consta de dotze mesos de  vint-i-nou o trenta dies. El total és de 354 o 355 dies, de manera que és més curt que el temps que triga la Terra en completar una òrbita. Això fa que la data del cap d’any musulmà també vagi variant, però en aquest cas no ho fa entre uns marges determinats sinó que pot caure en qualsevol moment de l’any.

Això podria semblar poc pràctic, però al final un calendari només és una eina que serveix per allò que volem que serveixi. Si la volem per l’agricultura, les collites i el ritme de la vida, ens interessa un calendari on les fites de l’any caiguin aproximadament per les mateixes dates. No cal una precisió absoluta com ens agrada als occidentals i el marge de variació dels xinesos ja pot servir. En canvi si el que ens interessa és marcar festes i esdeveniments religiosos i deixar els afers terrenals per altres eines, podem disposar d’un calendari en el que les celebracions van caient en diferents moments del cicle de les estacions.

Una curiositat és que mentre que nosaltres fem servir la lluna plena per determinar la setmana santa, la resta de calendaris trien dies de lluna nova per marcar les dates d’inici de més, o inici d’any. Pot tenir la seva lògica ja que comences un període quan alguna cosa comença a créixer. Però no deixa de ser un punt de vista una mica fosc.

En tot cas, per si passa algun xinès per aquí, bon any nou!

Dopamina, joc on-line i anuncis de cases d’apostes.

dilluns, 4/02/2019

Cada vegada són més habituals els anuncis de jocs on-line i apostes de tota mena, sovint amb algun personatge mediàtic donant un aire de credibilitat a l’anunci. Altres vegades el mateix anunci fa referencia a joc responsable o paraules tranquil·litzadores semblants, però això no evita que et quedis amb una sensació d’incomoditat, especialment quan els anuncis es fan en determinats horaris. Una sensació semblant a la que experimentes en notar com proliferen les cases d’apostes.

El problema és que tot això és una manera de promoure una activitat que en molts casos acaba en un tipus molt concret d’addicció. Fa uns anys encara es discutia si les persones enganxades al joc i les apostes eren addictes o només tenien un comportament compulsiu, però ara ja sembla clar que parlem d’una addicció equivalent a la que generen determinats compostos.

Això va anar quedant clar quan es va veure que el joc generava al cervell el mateix tipus de canvis que moltes drogues. Especialment un augment dels nivells de dopamina i d’activitat de les vies nervioses relacionades. Es tracta de circuits neuronals associats als sentiments de plaer i de recompensa.

L’interessant és la manera com actua el joc. Inicialment es podria pensar que el desencadenant és la previsió dels guanys, la possibilitat d’obtenir diners. Aquell fantasiejar amb el que faràs si et toca la grossa, el bingo, el pòquer, la quiniela, l’escurabutxaques o el que sigui al que estiguis jugant. Però les coses són més complicades. Aparentment el sentiment que desencadena l’alliberament de neurotransmissors del plaer és més la incertesa que no pas el premi. Molts experiments de comportament, de neuroimatge, d’electrofisiologia neuronal i de tot el que vulgueu indiquen que el que enganxa és la incertesa associada a la impossibilitat de predir el que passarà. Per això mateix, un joc en el que saps amb certesa que guanyaràs deixa de tenir cap atractiu.

És un fet similar al que passa amb esportistes extrems, que aparentment troben plaer en fer el cim més alt, la via d’escalada més difícil, la immersió més profunda o el salt més arriscat. En realitat el plaer està en el sentiment de risc i l’alliberament d’adrenalina que va associat mentre dura l’intent i fins i tot en els preparatius, mentre s’anticipa el que està a punt de passar. De fet, fer el cim pot causar un cert anticlímax ja que implica que el risc s’ha acabat i ja no hi haurà més generació d’adrenalina.

Al final les addiccions tenen un seguit de mecanismes cerebrals comuns encara que els agents desencadenants poden ser molt diferents. Per descomptat que també hi juga la predisposició de cadascú. La genètica tant pot facilitat com dificultar la resposta de recompensa en forma de plaer i els mecanismes de control de que puguem disposar. I també hi ha nivells en els problemes que pot portar una addicció. Totes són dolentes, però les que posen en perill la salut o els calers semblen més greus que una addició a l’esport per exemple.

Amb el joc i les apostes on-line hi ha la possibilitat que, mentre no estigui ben regulat,  s’estigui preparant el terreny per tenir un grapat d’addictes en un futur relativament breu. Les addicions no apareixen sense més sinó que cal un cert temps d’anar experimentant el plaer que genera allò al que ens enganxem. Si és cert que ja es va notant un augment en el nombre de persones que demanen desenganxar-se del joc i especialment entre joves, potser tenim un problema que caldria controlar.

Perquè, de nou, no parlem simplement d’un mal costum sinó d’una addicció. Literal.

La Bea, l’Ismael i la homeopatia

divendres, 1/02/2019

Aquests dies va tenir lloc per Twitter una intensa discussió sobre la homeopatia. En realitat això passa sovint i gairebé sempre és un anar i tornar dels mateixos arguments i contra arguments, de manera que el tema es fa una mica avorrit. Aquesta vegada la diferència era que el debat tenia lloc entre persones amb una certa visibilitat mediàtica. D’una banda la Bea Talegon i d’altra el cantant Ismael Serrano.

El primer que es detecta és que les simpaties envers els uns i els altres sortien de seguida per tergiversar qualsevol possibilitat de discussió serena, però això és una de les característiques de Twitter. Sobretot s’hi va a cridar. En tot cas, els que ho hem seguit, destriant més o menys el gra de la palla, hem pogut tenir un repàs dels arguments més típics que fan servir els defensors de la homeopatia i que aquesta vegada esgrimia la Bea Talegon.

Un argument que va sortir era que el funcionament de la homeopatia és similar al de les vacunes. En realitat això no és correcte i dir que en una vacuna es donen quantitats molt petites d’un producte per fer que el cos aprengui a lluitar contra ell, només és una simplificació d’un procés bastant més complex. A més, a diferència de la homeopatia, que es basa en administrar no-res, en les vacunes s’administren quantitats perfectament mesurables dels agents contra els que vacunem.

I sí. La homeopatia es basa en el no-res, com pot verificar qualsevol persona que sàpiga matemàtiques i es prengui la molèstia de fer alguns càlculs.

Que els productes homeopàtics van bé ja que no tenen efectes secundaris tampoc sembla un argument molt seriós. És similar a dir que per lluitar contra la sequera pot ser útil fer la dansa de la pluja ja que, al menys, no fa cap mal. Certament no fa mal, excepte els diners que costi, però aquest no és un argument vàlid per deixar de remarcar que no serveix de res. Sobretot per la mania que tenen els científics de posar els punts sobre les is.

Per aquí també va la insistència en que no ha de reemplaçar els medicament al·lopàtics (els normals, per entendre’ns). Aquesta és una trampa habitual en les religions, que aconsellen prendre els medicaments i resar. Si et mors, es que la medicina no va funcionar i si et cures direm que és gràcies a les pregaries.

La gent que honestament creu en la homeopatia acostuma a sentir-se atacada quan veu que molts científics neguen la seva eficàcia. Això no els hauria de sorprendre si recordessin que en ciència hi ha moltes coses que no són opinables i, a més, que les opinions subjectives no es tenen en compte. Precisament una de les virtuts de fer una aproximació científica a qualsevol tema és que no has de donar res per fet. I molt menys la teva experiència personal.

En la meva experiència personal, la Terra és plana i el Sol gira al voltant seu. És el que puc veure cada dia tot i que sé que és erroni. I el fet que algun professor d’Universitat defensi que la Terra no es mou tampoc és un argument per defensar el geocentrisme. Les percepcions ens enganyen a tots. Als metges també. Per això en el cas de la homeopatia, quan un pacient diu “a mi em funciona” o quan un metge diu “en la meva experiència, això funciona”, no diem que menteixin, simplement són afirmacions que no es tenen en consideració ja que així és com funciona la ciència. Només quan mesurem la seva efectivitat de manera controlada i mirant d’eliminar tots els biaixos possibles, podrem dir que una cosa funciona o no. En la homeopatia ja s’ha fet (molts cops) i surt que no. Però com que ja gairebé és un acte de fe, qui hi creu segurament hi seguirà creient.

De manera que Bea, amb tot el carinyo, em sembla que en aquest tema t’han enredat.

Vòrtex polar

dijous, 31/01/2019

No se si heu tingut ocasió d’escoltar el monòleg de “Un argentino en Toronto”. Si voleu riure una estona, no us el perdeu. A més, aquests dies en els que la neu, les temperatures gèlides i el mal temps cobreixen Nord-Amèrica, resulta particularment adient. El cas és que per molt que estiguin acostumats al fred i la neu, arribar a temperatures de trenta o quaranta sota zero posa a prova qualsevol ciutat. I el causant està en el punt de mira de tothom. El Vòrtex polar.

Encara que el nom soni amenaçador, el vòrtex polar és, simplement, una depressió que es forma durant l’hivern a les zones polars. Habitualment es queda restringit al pol ja que està envoltat per un corrent d’aire que es mou circulant a gran velocitat, el corrent en jet (o jet stream). Això és un corrent d’aire més càlid que fa un recorregut envoltant el planeta a determinada latitud i que manté el vòrtex polar confinat a les regions àrtiques o antàrtiques.

Aquest confinament té diferents conseqüències. La primera i més evident és que l’aire extremadament fred de les regions polars es queda allà. Un altre efecte tenia a veure amb el forat a la capa d’ozó. El forat, la zona on l’ozó es degradava, també quedava restringit a la zona afectada pels vèrtex polars ja que el corrent en jet dificulta molt l’intercanvi d’aire entre el que hi ha a l’interior i el de fora del corrent.

El vòrtex polar de l’hemisferi sud, el de l’Antàrtida, és més gran i estable que el del nord. Això de tenir un continent a sota fa que les coses tinguin menys variabilitat. El del nord, en canvi, és més variable i el més freqüent és que siguin dos nuclis de baixes pressions movent-se per l’interior del cercle delimitat pel jet stream.

El que passa és que alguns anys aquest corrent s’afebleix i aleshores el vòrtex polar té la ocasió d’eixamplar-se i deformar-se mes o menys, com si es formessin lòbuls dins del remolí de la baixa pressió. Si la deformació és prou gran, algun d’aquests lòbuls es pot desenganxar i sortir movent-se cap a latituds més baixes. Aleshores el que hi ha és una gran massa d’aire vingut directament del pol i amb temperatures polars que es desplaça cap al sud. Exactament el que està passant aquests dies.

Es diu que el fenomen està lligat al canvi climàtic i, tot i que es delicat posar-hi la ma al foc, sembla clar que l’augment de temperatura global fa que el corrent de jet sigui més feble. De manera que l’escalfament el que fa és trencar el sistema que manté l’aire polar als pols i, paradoxalment, pot portar onades de fred àrtic amb més freqüència.

Que l’escalfament pugui generar episodis demés fred sembla contra-intuïtiu, però ningú diu que la climatologia sigui senzilla. Són aquelles contradiccions que tenim és o menys clares però que costen de fer entendre a gent com en Donald Trump.

En realitat el que el canvi climàtic causa no és un simple escalfament gradual sinó una major incidència de fenòmens extrems. Recordem que aquests dies estan patint una onada de calor extrem a Austràlia. Allà estan a ple estiu i les temperatures estan trencant rècords fregant els cinquanta graus.

La diferència de temperatura entre l’est d’Austràlia i el nord de Minnesota serà de uns noranta graus! Tenim el planeta ben esvalotat…

Conseqüències de l’escalfament global a Dinamarca

dimecres, 30/01/2019

Prop de Copenhagen, a l’illa de Selàndia, a Dinamarca, hi ha un dels museus més interessants pels amants de la cultura nòrdica. El Museu dels vaixells víkings de Roskilde. El van fer als anys seixanta a rel de la descoberta a les aigües del fiord de la zona d’un grup de vaixells de l’època víking en un estat de conservació més que bo. A més de les restes originals hi ha reproduccions dels vaixells, explicacions de com era fa mil anys la vida als països escandinaus i tot el que els amants de  la història pot desitjar. Jo el vaig visitar fa ja bastants anys, però sempre n’he guardat un record excepcional.

I és una sort, perquè té els dies comptats. Degut al seu mal estat, l’any passat van retirar el museu de la llista d’edificis protegits de Dinamarca. El seu futur és ser enderrocat. No és que el museu desaparegui ja que en construiran un altre en un altre indret, però l’original ja està sentenciat.

El detall important és la causa del deteriorament: Ni més ni menys que la pujada del nivell del mar deguda a l’escalfament global.

Quan pensem en el canvi climàtic sovint es diu que serà un augment de temperatura o de nivell del mar progressiu i que trigarà molt temps a notar-se, però les coses no van així. En països on les costes són relativament baixes, augments modestos del nivell del mar poden ser un problema considerable. Les illes del Pacífic en són l’exemple típic, però a Europa hi ha els Països Baixos que no s’anomenen així sense motiu. I geogràficament, Dinamarca no és gaire diferent d‘aquests països.

Però fins i tot així, semblaria que un canvi de nivell de pocs centímetres no hauria de ser tan greu. El problema, òbviament, no és només que la línia de la costa s’hagi desplaçat una mica cap amunt sinó que aquest canvi fa que els temporals siguin molt més destructius que fa uns anys. Pocs centímetres, per molts quilometres quadrats de mar i més energia tèrmica disponible fan que les tempestes siguin més importants, les onades arrosseguin molta més aigua i les destrosses que causen siguin cada vegada més destacades.

L’any 2013, una tempesta va ser la que va danyar definitivament l’estructura de l’edifici del museu, que estava situat a primera línia de mar, al costat del fiord on havien trobat els vaixells. El cost de les reparacions era inassumible, de manera que surt més a compte, enderrocar-lo i fer-ne un altre en un indret més protegit. Un parell de tempestes més de gran magnitud  va acabar de decidir als responsables del govern danès.

Qui pensi que el canvi climàtic ens passarà factura en un futur més o menys llunyà que s’ho tregui del cap. A molts indrets, més propers del que solem pensar, ja estan començant a pagant-ne les conseqüències. I això no deixarà d’anar a més.

Vestigis de la tercera parpella

dimarts , 29/01/2019

Al llarg de l’evolució totes les espècies han anat acumulant canvis que són els que finalment han configurat l’estructura anatòmica de l’organisme. Si ens posem primmirats, també han modelat l’estructura molecular, però això ja és un altre nivell de complexitat. Una idea molt estesa és que en la perfecció dels organismes podem admirar la feina de l’evolució. Potser, però en realitat es veu millor en els nyaps i en les restes vestigials deixades pel procés evolutiu.

En el cos humà hi ha uns quants exemples clàssics d’estructures que al llarg de l’evolució han perdut la seva funció però que no emprenyen prou com per acabar de ser eliminades. El queixal del seny i, potser, l’apèndix en son els més coneguts. Però a l’ull en tenim una de ben curiosa. Encara que no ens hi acostumem a fixar, els humans tenim les restes d‘una tercera parpella.

Aquesta estructura la tenen molts animals i serveix per protegir l’ull sense necessitat de tancar-lo del tot. Estrictament s’anomena “membrana nictitant” i és molt característica dels ocells i els rèptils, però també hi ha molts mamífers que la tenen. És una membrana que cobreix l’ull movent-se de costat i que és relativament transparent. Així, un falcó pot anar volant a més de cent quilòmetres per hora sense necessitat de tancar els ulls ja que amb cobrir-los amb aquesta membrana en te prou. Els camells sembla la fan servir per protegir-los de la sorra i altres animals com els gats també la tenen. En rèptils i amfibis és on potser és més espectacular i els dóna un aspecte ben inquietant.

Els avantatges d’una membrana que cobreix l’ull sense impedir del tot la visió són fàcils de veure. A part de la protecció física, permet mantenir la humitat i ajuda a escampar les llàgrimes per tota la superfície sense necessitat de parpellejar ni de tancar els ulls.

El cas és que en gairebé tots els primats ja s’ha perdut. Només n’hi ha un, el  Poto de Calabar (Arctocebus calabarensis) que disposa d’una membrana nictitant complerta i funcional. La resta de primats només en tenim un record. Però un record que encara podem veure si ens hi fixem. Al costat de l’ull, a la zona del llagrimall, podem notar l’existència d’un petit plegament membranós, anomenat “plec semilunar” que és precisament les restes, ja sense funció, de la membrana nictitant. Encara manté alguns dels músculs que en els animals on és funcional controlen el moviment, però en els humans aquests músculs ja només són vestigials, de manera que no la podem moure.

Una llàstima, perquè a mi, que em ploren els ulls de seguida que fa una mica de vent o que els entra una mica de pols, m’aniria molt bé disposar d’una membrana nictitant plenament funcional. I segur que a l’hora de lligar, els intercanvis de mirades als bars donarien molt més joc amb una membrana semitransparent que poguéssim moure de costat.

Lindbergh i la cirurgia cardiovascular

dilluns, 28/01/2019

Charles Lindbergh. El primer home que, l’any 1927, va aconseguir creuar l’Oceà Atlàntic des de Nova York fins París, en solitari i en un vol sense escales. Aquesta gesta el va fer famós i tant ell com el seu avió, lSpirit of Saint Louis, van esdevenir icones de l’aviació. Naturalment es va convertir en un heroi americà.

Però Lindbergh és d’aquells personatges amb moltes facetes. Com ha passat en altres personatges, la seva gesta transatlàntica va emmascarar la resta de fets notables ens els que va participar. I el cas de Lindbergh és ben curiós perquè forma part de la història de la cirurgia cardiovascular i la tecnologia del cultiu d’òrgans al laboratori.

El motiu va ser una malaltia que va afectar la germana de la seva dona. Els metges van dir que no hi havia tractament ja que requeria una intervenció quirúrgica al cor, però, naturalment, el cos no podia estar sense el cor el temps requerit per la intervenció, de manera que no hi havia res a fer. Això va fer que Lindbergh es preguntés per quin motiu no es podia fabricar un sistema mecànic que seguís bombejant la sang mentre el cor era retirat i intervingut.

Ho va comentar amb alguns metges, que no li van fer massa cas, fins que va coincidir amb Alexis Carrel, un cirurgià francès que estava interessat en el tema. No era un qualsevol ja que l’any 1912 havia guanyat el Premi Nobel de medicina per les seves millores en els sistemes de sutura, de manera que coneixia molt bé els problemes que implicava el que volia fer en Lindbergh i li va treure del cap. A part de la bomba hi havia moltes més coses que encara no estaven tècnicament a punt. Des dels detalls de les sutures fins les connexions amb els pulmons.

En canvi, el que volia fer podria servir per mantenir òrgans en cultiu al laboratori de tal manera que els científics els poguessin estudiar. Quan un òrgan es retirava del cos, ràpidament es degradava i moria. En Carrel treballava, amb èxit discret, en líquids que permetessin mantenir-los funcionant, però pensava que si poguessin connectar-los a un sistema que anés bombejant el líquid de manera que simulés el batec del cor, potser els òrgans en cultiu serien molt més viables.

Els dos homes van estar un temps treballant en diferents models. Un dels requeriments era que fos fàcil d’esterilitzar i poc després en Lindbergh va aparèixer amb un model fet de vidre que, tot i que no era prou bo, va ser el prototip dels models que vindrien després. Fins i tot van publicar un article, extremadament breu a Science proposant un altre model. Un article sense signar ja que la fama de Lindbergh complicava qualsevol cosa que fes, de manera que els estudis al laboratori es feien amb tanta discreció com podien.

I finalment ho van aconseguir. L’any 1935 van presentar la bomba de perfusió Lindbergh-Carrel. Un sistema tot de vidre, amb unes vàlvules que permetien mantenir òrgans amb un flux controlable i pulsàtil i, sobretot, en condicions d’esterilitat. Els que van fabricar es van fer servir en centenars d’experiments durant uns quants anys. Fins que van anar apareixent altres sistemes millors.

Curiosament, unes quantes dècades després, quan la tècnica ja havia millorat, es va reprendre la idea original de Lindbergh, de construir una bomba que substituís el cor durant les intervencions. És el que ara coneixem com “Sistema de by-pass cardiopulmonar”.