Planters marcians

dijous, 8/05/2014

mpx-mars-concept.jpg Si realment pretenem anar a colonitzar Mart algun dia, hi ha algunes preguntes que cal respondre aviat. Algunes són de tipus pràctic relacionades amb la tecnologia necessària per anar i instal·lar-se. Són qüestions molt tècniques i complexes, però també n’hi ha de més senzilles. I una de molt important és: podem plantar vegetals a Mart?

La vida a la Terra es fonamenta en els vegetals. Ells aprofiten l’energia del Sol per fabricar la matèria orgànica. Ells fabriquen oxigen i mantenen l’atmosfera amb la concentració de gasos que ens va bé. Ells fixen el terra i eviten l’erosió. Ells són la base del menjar, de l’aire i de bona part de l’energia que consumim. Un indret on els vegetals no poden créixer, és un mal indret per anar a instal·lar-nos.

De moment ja tenim algunes probes interessants. En un experiment fet al nostre planeta es va mirar de conrear diferents plantes en terrenys de Mart i de la Lluna. No eren terrenys reals sinó simulacions de les regolites que hi ha allà. Les regolites no són terra en sentit estricte sinó una barreja polvoritzada de sorra, pedres i altres materials sense consolidar. Els que van fer servir eren fetes a partir de materials de Hawaii o de Arizona i modificats per que continguessin les mateixes proporcions químiques que els de Mart o la Lluna. Quan hi van afegir aigua es va veure que al terreny marcià no hi ha massa problemes per aconseguir que els vegetals facin la seva vida. En canvi, al terreny lunar no hi ha manera.

La primera diferència important era la retenció de l’aigua, que al sòl marcià és eficient, però que la regolita lunar deixa escapar. I l’altra problema a la Lluna és que és terreny és massa àcid i conté massa productes tòxics com l’alumini. Tot es podria resoldre, però complica molt les coses. En canvi a terreny marcià hi van créixer tomàquets o pastanagues sense massa problemes.

Però només amb el terreny no n’hi ha prou. Altres factors també són importants. La gravetat és rellevant, la radiació que reben, la temperatura, el grau de llum que arriba. I per moltes simulacions que fem, abans o després tocarà provar-ho in situ.

Doncs potser serà aviat. Ja hi ha una proposta per enviar un planter amb la propera expedició a Mart d’un robot similar al Curiosity, que es pensa llançar l’any 2020. No es tracta de plantar un hortet sinó de veure com afecta a les plantes la gravetat més baixa que la de la Terra i la radiació, molt més elevada. Al final de l’experiment, d’un parell de setmanes, també es mirarà l’efecte de les temperatures. Tampoc seran tomàquets o enciams sinó la planta preferida dels biòlegs per fer experiments. L’Arabidopsis thaliana.

Però el mateix plantejament genera un problema que també cal resoldre. Volem deixar anar organismes terrestres a Mart? I si al final sí que hi hagués vida marciana? Encara que fos microscòpica, potser estaríem contaminant amb organismes terrestre un terreny que caldria respectar! Per interessos científics. Tot el que podem aprendre de la vida marciana! Per interessos pràctics. Qui sap quin profit en podríem obtenir d’aquells hipotètics organismes! Per motius ètics. Podem eliminar la vida d’un altre planeta per instal·lar la que a nosaltres ens interessa?

De moment l’experiment que volen fer, serà en un compartiment tancat, de manera que les plantes creixeran i moriran a Mart, però sense sortir de la capsa on les instal·lem. Cal dir que això és una mica il·lusori. D’aquí a, posem dos segles, la capsa seguirà estanca? Segurament no, i els bacteris que contingui s’hauran escampat per Mart en el cas que puguin sobreviure.

Ara bé, per moltes voltes que li donem, si volem instal·lar-nos, caldrà fer-ho amb totes les conseqüències. De manera que abans o després caldrà establir una directiva al respecte (una versió senzilla de la “Primera directiva“)i fer el pas amb totes les conseqüències.

Ni tan blancs ni tan negres

dimecres, 7/05/2014

tofu.jpgGeneralitzar és un mal negoci. Això ho tenim clar i ho fem notar sovint, a no ser, és clar,  que la generalització vagi bé als nostres interessos. Per això és fàcil sentir que “tots els polítics són iguals”, “tots els banquers són iguals”, “tots els homes són iguals” o “tots els allò-que-més-gràcia-us-faci, son iguals”. Ho deixem anar amb tota la facilitat del món, malgrat saber que no és exacte, ni just, ni correcte. Simplement ens satisfà el posar etiquetes de “bo” i “dolent” perquè ens facilita la manera d’entendre la complexitat de la vida.

En l’altre camp on gastem etiquetes de “bo” i “dolent” a cabassos és el de l’alimentació. La premsa, la propaganda, el boca-orella i tot en general afavoreix que posem l’etiqueta de “bo” als aliments naturals, ecològics, orgànics i poc manipulats en general, i la de “dolent” als que tenen conservants, productes químics, tractaments industrials i tot el que sembli artificial. La moda està tan implantada que la publicitat se les enginya de maneres maquiavèl·liques per dissimular una producció industrial i fer-la passar per artesanal.

Igual que passa amb els polítics o amb els homes, la simplificació no para de topar amb la realitat. En ocasions de maneres greus. Aquests dies ha sortit a la llum la notícia d’una nena intoxicada per menjar magdalenes que contenien marihuana. La marihuana només és una planta, de manera que és natural i per tant, en la visió absurdament simplista de les coses, hauria de ser bona. Però el cas és que la nena es va intoxicar ja que hi ha molts productes naturals que també resulten tòxics. I no tot el que es ven a les fires de productes naturals és saludable. Una obvietat que cal recordar una vegada i altra.

 També s’ha comentat que al Regne Unit s’ha demanat als consumidors que es desfacin d’unes partides de tofu orgànic ja que estaven mal etiquetades o mal conservades i poden causar botulisme per la presencia del bacteri Clostridium botulinum. De nou, la equivalència natural o orgànic amb saludable es demostra massa simple.

Als Estats Units fa un temps hi va haber un brot d’hepatitis causat per la presència del virus de l’hepatitis A en “Townsend Farms Organic Antioxidant Blend”, una barreja de fruits del bosc molt orgànics, molt casolans i (naturalment) molt antioxidants, que per desgràcia no estaven gaire controlats sanitàriament. I els etiquetaven com molt casolans, però provenien de Turquia.

Al final, sempre acabem amb el mateix raonament. Hi ha aliments sans i altres que no ho són, n’hi ha de segurs i altres que no ho són, i n’hi ha de saborosos i altres que tenen gust a plàstic. Però malgrat el que ens volen vendre, l’etiqueta de “ecològic”, “orgànic”, “bio” o la que s’inventin la setmana propera no ens diu gaire res sobre seguretat, sanitat i sabor. I per desgràcia, amb una certa freqüència són només excuses per no complicar-se la vida amb controls sanitaris o de qualitat. No hauria de ser això, però d’espavilats n’hi ha a tot arreu. També en els productors anomenats ecològics.

Tot això vol dir que millor els productes amb molts conservants, colorants, transgènics i processament industrial? Doncs tampoc. També en aquests hi ha problemes, estafadors i aprofitats. Però, en principi, estan més controlats.

Sempre queda el tema del sabor. Els aliments naturals han de ser més saborosos. Això és el que notem quan en mengem. Però de fet, la diferència en el sabor és sobretot pel fet de ser de proximitat. Com més temps passi des que l’han collit, més pèrdua de sabor notarem. I certament els aliments industrials o molt processats acostumen a portar un camí més llarg fins que arriben al nostre plat. En canvi, els de proximitat mantenen la major part de les molècules que generen la sensació gustativa. L’important és que això passa tant si és un aliment ecològic o si el pagès li ha posat tota l’artilleria tecnològica possible. De nou, la generalització del principi és simplement falsa.

La llàstima és que la moda ha arrelat molt i ara sembla que criticar un aliment ecològic implica que vols contaminar als nens amb porqueries químiques o que estàs a sou de Montsanto. De nou, ens trobem davant d’una generalització falsa. Però és que és tan còmode un món amb blanc i negre, bons i dolents, super-saludable o mega-tòxic, i on no cal pensar gaire en els detalls i els matisos…

La gran extinció

dimarts , 6/05/2014

trap siberià.jpg Fa 250 milions d’anys, la vida al planeta Terra va estar a punt de desaparèixer. D’extincions massives n’hi ha hagut unes quantes, i la dels dinosaures és la més famosa, però cap iguala la gran catàstrofe del Permià-Triàsic. El nom indica el moment en que va tenir lloc la gran mortaldat. Just al canvi entre els períodes Permià i el Triàsic. En un període de temps de menys de tres-cents mil anys o menys (un no-res en termes geològics) van desaparèixer més del 95 % de formes de vida marines, tres quartes parts dels vertebrats terrestres i la única gran extinció que també es va emportar per davant grapats d’espècies d’insectes. Una catàstrofe que pot amb els insectes, pot amb tot!

Es diu que el fenomen va ser tant brutal que les formes més abundants de vida a la Terra van quedar reduïdes a diferents espècies de fongs. Si un extraterrestre hagués arribat al nostre planeta just aleshores s’hauria endut una imatge ben galdosa.

El dubte és, que va causar allò? En el cas dels dinosaures, sembla clar que va ser l’impacte d’un gran meteorit, però en la del Permià-Triàsic, no està tan clar. S’han trobat restes d’alguns cràters que podrien estar relacionats amb grans impactes, però ens falten les capes riques en iridi com en el cas de l’extinció dels dinosaures, de manera que la discussió encara és oberta. Però tenim altres candidats. I un sembla que va guanyant punts.

A Sibèria hi ha unes zones anomenades Traps (o escales) Siberians, que formen unes grans regions cobertes de lava provinent del magma alliberat durant èpoques de gran activitat volcànica. Quan dic gran, vull dir molt gran. Els traps siberians ocupaven uns set milions de quilòmetres quadrats i permetrien cobrir tota Europa sota una capa de lava de un quilòmetre de gruix.

Tot i que no està del tot acceptat que l’erupció que hi va donar lloc fos la causant de l’extinció, la coincidència en el temps és massa sospitosa per passar-la per alt. El que calia era entendre el mecanisme. Com una super-erupció a Sibèria extingeix les formes de vida marines del pacífic sud? La forma dels continents era diferent aleshores, però ja m’enteneu.

Doncs sembla que la causa van ser els productes alliberats a l’atmosfera durant aquell esdeveniment. De fet, no es va tractar d’un volcà normalet com els que coneixem. Es parla d’un super-volcà o d’un “plomall de mantell”. Un aflorament a la superfície del magma de l’interior de la Terra que pot estar vomitant quantitats colossals de material igni durant molt temps. La gràcia és que als traps de Sibèria, el material que alliberava tenia una composició que el feia generar molt CO2 però també molt diòxid de sofre i àcid clorhídric. Tot plegat causaria, a més d’un efecte hivernacle i un canvi de temperatura al planeta, una gran acidificació dels oceans. Una acidificació letal per massa espècies.

En realitat no cal pensar que el vulcanisme matés directament totes les espècies. Però si en fa desaparèixer un nombre suficient, l’ecosistema s’enfonsa ja que totes estan més o menys relacionades.

Hi ha qui creu que tot plegat sí que està relacionat amb l’impacte de meteorits. Un gran meteorit pot desestabilitzar l’escorça del planeta i desencadenar una super-erupció o un plomall de mantell. En el cas de l’extinció dels dinosaures també hi ha una regió de traps a l’Índia que coincideix amb l’impacte del meteorit. Una vegada pot ser casualitat, però si trobéssim un cràter d’impacte que coincidís amb els traps de Sibèrià i la gran extinció del Permià-Triàsic, potser estaríem davant d’un patró ben definit.

I aleshores semblaria que la vida és més fantàstica del que sembla. Si pot sobreviure i recuperar-se a caigudes de meteorits gegants seguides d’erupcions massives i de canvis climàtics planetaris, mereix tot el nostre respecte i admiració!

Endorfines

dilluns, 5/05/2014

Alpha-neoendorphin.svg En diuen l’efecte del corredor, i fa referència a aquella sensació agradable que experimentes quan fas un gran exercici físic. Estàs cansat, esgotat perquè has arribat al límit de les teves forces i tot i així, et sents bé. El motiu sembla ser la generació d’uns neurotransmissors per part de la glàndula pituïtària, un petit grup de  cèl·lules del cervell. Aquests neurotransmissors actuaven unint-se als mateixos receptors neuronals que la morfina, però mentre que la morfina és un producte extern que cal prendre, aquests mediadors eren endògens. Els fabricava el nostre propi cos. Per això els van posar el nom d’endorfina. Una barreja de “endogen” i “morfina”.

En realitat encara no està del tot clar si són les úniques responsables de l’efecte agradable de l’esgotament per l’exercici. S’ha vist que efectivament, mentre entrenem durament, el cos genera endorfines. També les generem durant un orgasme, quan s’apliquen tècniques de relaxació o quan prenem xocolata o  aliments molt picants  que tenen capsaïcina. Hi ha diferents estímuls que poden desencadenar la síntesi d’endorfines.

Altra cosa és quins nivells generen, que també s’exagera una mica. Potser la xocolata indueix la síntesi d’endorfines, però el sexe n’indueix moltes més, de manera que dir que la xocolata és un substitut del sexe pot ser un argument interessant pels fabricants de xocolata, però tampoc s’aguanta massa.

I en tot cas, per molt agradable que siguin l’efecte de les endorfines, has de clavar-te una bona pallissa fent exercici per generar-les. Aquests dies he estat de travessa i ara mateix tinc les cames garratibades i amb rampa, els peus amb durícies i les espatlles adolorides. Per cert que si que noto l’efecte agradable de les endorfines, però no tinc gens clar que això compensi el mal de peus. Naturalment hi ha moltes més coses a considerar en el balanç final. Des dels indrets que he descobert fins els àpats que he gaudit o la gent que he conegut. Al final les endorfines són només una petita part de l’equació.

En tot cas, sempre queda la pregunta de quina és la finalitat de les endorfines. Potser aconseguir que el cos rendeixi encara una mica més quan està fent un gran esforç? Això pot ser útil en determinades situacions, però també perillós si  passa massa sovint.

El més probable és que encara ens faltin peces per completar el puzle. Per exemple, no està clar que només siguin les endorfines les implicades en el mecanisme. Altres neurotransmissors també semblen jugar-hi algun paper. D’altra banda, tenim sistemes moleculars per avisar de perills i percebre el dolor. Un sistema d’avís imprescindible per la supervivència. Potser les endorfines siguin un altre sistema per seleccionar activitats i coses que siguin útils en algun moment per millorar les expectatives de sobreviure.  Un sistema que associï el plaer amb el mantenir un bon estat físic o amb desig de reproduir-se tindria una certa lògica evolutiva.

De totes maneres, només són especulacions i tinguin l’origen que tinguin, el millor que podem fer és treure’n partit. Jo de moment aprofitaré la sensació agradable que generen i intentaré oblidar les agulletes i el dolor muscular que n’ha facilitat la seva síntesi.

Envoltats d’antioxidants

divendres, 2/05/2014

antioxidants.jpg Si alguna cosa arriba al ridícul en els temes de nutrició són els antioxidants. Avui he dedicat uns minuts a buscar aliments que no els anunciessin com a beneficiosos per les seves propietats antioxidants, i la veritat és que costa molt! Tot és antioxidant. Agafeu Google, poseu un aliment, el que vulgueu, i a continuació la paraula antioxidant. Quasi sempre surt anunciat com excel·lent perquè és antioxidant.

En els vegetals és normal. Anunciar que els vegetals son antioxidants és com entusiasmar-se perquè són de color verd. Trobo que els espinacs són antioxidants, que hem de menjar peres, enciams, pomes, tomàquets o pastanagues perquè són antioxidants, que les patates tenen antioxidants, les cebes tenen antioxidants a dojo, les groselles son unes excel·lents antioxidants i les bajes de goji fan caure de cul de tan antioxidants que arriben a ser. Per no parlar del mangostan, que no tinc clar que és, però que regalima antioxidants.

Però la llet també té antioxidants, tant la materna com la de vaques. La cervesa i el vi els podem mirar amb bons ulls perquè, tot i l’alcohol, també tenen antioxidants. I naturalment trobem antioxidants al cava. Fins i tot determinades aigües representa que serveixen com antioxidants. Les carns no llueixen gaire, però cap problema, els industrials ja s’encarreguen de suplementar-les amb antioxidants. El peix blau és fantàstic pels nivells d’antioxidants que conté. El peix blanc no massa, però deu ser que els han buscat poc.

Passo a buscar coses menys probables. L’oli? Trobo que l’oli d’oliva conté uns fantàstics antioxidants. Però no és l’únic perquè també l’oli de gira-sol i fins i tot l’oli de colza ens regalen amb un bon raig de vitamines antioxidants.

El te és antioxidant. El cafè és un fantàstic antioxidant. La xocolata te un gran poder antioxidant. La camamilla és, com no! antioxidant.

En els aliments guisats, com que sempre s’hi posa algun vegetal, ja podem fer la relació. Trobo que la musaka pot contenir antioxidants ja que té albergínies. A la paella li poden posar safrà, que és antioxidant. Que tal una hamburguesa amb xampinyons antioxidants?

I finalment, en coses més insospitades també hi ha qui s’entreté a recordar que tenen propietats antioxidants. Es pot torbar per la xarxa sal antioxidant. Les fulles de coca, entre altres efectes, es valoren perquè són antioxidants. Fins i tot el semen s’ha de mirar amb altres ulls perquè conté antioxidants. Potser algú consideri que per fer segons quines propostes això sigui un argument de pes, però jo no ho acabo de veure clar.

Tot plegat arriba a nivells absurds. A més, no necessitem TANTS antioxidants. Amb els continguts en una dieta variada en tenim de sobres. Fins i tot l’excés d’antioxidants sembla ser dolent. Les nostres cèl·lules necessiten un cert nivell d’antioxidants, però a les cèl·lules tumorals també els van molt bé els antioxidants i s’ha vist que hi ha tumors que creixen millor si els dónes molts antioxidants.

Al final la discussió no té massa sentit. Avui en dia els antioxidants han esdevingut simplement un reclam publicitari. Qualsevol aliment conté alguna molècula que presenta activitat antioxidant, de manera que pots posar-li l’etiqueta d’antioxidant sense gaire problemes. I com que tenen bona premsa, ajuden molt a vendre el producte.

Si fas publicitat de cotxes posa-hi carreteres al desert. Si fas publicitat de detergents posa-hi mestresses de casa. Si fas publicitat de colònies fes que parlin en anglès si és per homes o en francès si és per dones.

I si fas publicitat d’algun aliment, digues que té propietats antioxidants.

Seqüència repetitiva.

dimecres, 30/04/2014

denial.jpg L’any 1912, Isaac Adler va publicar el primer estudi  on es relacionava el tabac amb el càncer. Posteriors estudis van aprofundir en aquella sospita i anys després els metges ja no tenien cap dubte que d’alguna manera, el tabac estava al darrera de la majoria de cassos de càncer de pulmó.

Allò va generar una resposta per part de la indústria del tabac. Primer van dir que els treballs no eren correctes. Que no hi havia dades concloents i que el càncer el causaven altres coses. Van contractar científics per promocionar el seu punt de vista i fins i tot van finançar un documental (Smoking and Health: The Need to Know) que defensava que eren la genètica i l’estrès els que causaven el càncer, però no el tabac. Naturalment van acusar als metges de tenir fosques intencions en apuntar sense probes al tabac.

Quan la cosa ja no se sostenia van recórrer a l’argument econòmic. El tabac generava moltíssims llocs de treball. De fet, fa poc encara es discutia si calia prohibir fumar als locals tancats. Deien que seria la fi dels restaurants, l’hecatombe pels bars i el col·lapse de la civilització. Després es va prohibir i no va passar res a l’economia, però els nivells de càncer de pulmó van començar a disminuir.

L’any 1965, Clair Patterson va publicar un treball on alertava sobre un increment en els nivells de plom a l’aire i el medi ambient. El plom és un metall tòxic i no és bona idea anar-lo respirant.

Allò va generar una resposta per part dels fabricants de gasolina que li afegien plom per millorar la qualitat. Van tallar el finançament a la Universitat on treballava Patterson i van posar en dubte les dades que feia servir. També van recórrer a altres experts per “demostrar” que el plom és un producte natural i que sempre n’hi ha a l’ambient.

També van fer servir l’argument econòmic. Si s’imposava la gasolina sense plom, el rendiment dels motors seria pitjor, es desgastarien més, caldria canviar els sistemes per fabricar i distribuir la gasolina. Caldria adaptar els motors de tots els vehicles. Seria una catàstrofe econòmica!

Finalment, les dades es van anar acumulant i l’any 2000 a Europa es va prohibir la gasolina amb plom. Alguns països van tenir una moratòria, però ja el 2002 la gasolina era sense plom. Els nivells de plom en aire i en la sang de les persones van començar a reduir-se i l’economia es va adaptar sense tants problemes.

L’any 1985, investigadors del  British Antarctic Survey van publicar la descoberta d’una disminució notable en els nivells d’ozó a les capes altes de l’atmosfera en la zona antàrtica. Era inquietant perquè l’ozó és el gas que ens protegeix de les radiacions solars. Poc després es va veure que aquell forat a la capa d’ozó semblava estar causat pels CFC, uns gasos que es feien servir en la industria i sobretot en els sistemes de refrigeració.

La resposta va ser que allò era exagerat, que els CFC no podien arribar a les capes altres de l’atmosfera, que les reaccions de destrucció de l’ozó no eren ben conegudes, que com podia ser que el forat a la capa d’ozó estigués a l’hemisferi sud si els països productors de CFC estaven a l’hemisferi nord! Mentrestant, el forat seguia creixent cada any.

Per descomptat es va dir que la industria depenia moltíssim dels CFC, que no hi havia alternatives, que les que hi havia eren molt cares i que l’economia no podria resistir un canvi en els sistemes de refrigeració.

Però finalment es va signar el protocol de Montreal que, amb unes poques modificacions, va portar a la eliminació dels CFC i la seva substitució per altres gasos (els HFC). El forat de la capa encara es manté, i de fet no s’espera que la cosa es normalitzi fins d’aquí dues o tres dècades, però al menys ha deixat d’augmentar.

Ah! I la catàstrofe econòmica tampoc es va desencadenar per canviar els CFC.

En tot plegat podem trobar un cert patró. Una activitat humana que té efectes a gran escala. Un avís per part de la comunitat científica. La resposta dels que hi tenen interessos econòmics amb un grapat de discussions, desqualificacions, falsificacions, acusacions i retrets, junt amb amenaces apocalíptiques sobre els terribles efectes que corregir la situació tindria sobre la economia i la societat. També el suggeriment que ja hi haurà temps en un futur o que serà més car fer el canvi que no fer res. El més collonut és que sempre hi ha un moment en que acusen als científics de ser ells els qui tenen interessos econòmics i no la industria contaminant de torn. De fet, avui en dia encara hi ha qui diu que el tabac no és tan dolent, que el forat de la capa d’ozó és inventat o que el plom tampoc es tan greu.

I ara estem al centre d’un nou capítol amb la mateixa seqüència. No cal massa imaginació per saber de que es tracta, oi?

Els homes estressen, però treuen el dolor…

dimarts , 29/04/2014

ratolí.jpg Dissenyar un experiment pot ser la cosa més divertida del món. Bé, divertida pels que ens diverteix això de la ciència. Normalment es pensa que l’important és trobar la manera enginyosa de demostrar una teoria fantàstica, amb els aparells més complicats possibles i amb moltes variables mesurades simultàniament. Però la realitat no és exactament així.

Més enllà de l’experiment concret, dels aparells que facis servir i del fet de tenir clar quina pregunta vols respondre, la major part del temps que dediques a pensar l’experiment és per buscar la manera d’assegurar-te que no hi ha factors que et portin a engany, elements que modifiquin els resultats de maneres inesperades, coses que canviïn el resultat sense que tu te n’adonis…

Sembla que no hauria de ser molt complicat oi? Doncs és molt complicat. I de vegades desconcertant. Jo intento no fer experiments amb rates durant els mesos d’estiu. Mai no ens surten bé. Potser és un cicle anual, potser és la calor ambiental, potser és que noten la suor dels investigadors, potser… En realitat no se el que és, però tinc clar que és millor deixar els experiments per més endavant.

Doncs acaben de publicar un treball on han posat de manifest un tema que en alguns congressos es comentava mig d’amagat com una impressió subtil que molts tenien però que no gosaven expressar en veu alta. Però sembla que el que sospitaven era cert. En alguns experiments, els resultats queden modificats segons si qui fa l’experiment és una dona o un home. No és que uns ho facin millor que altres. És molt pitjor. Els ratolins noten el gènere de l’investigador que hi ha a la sala i responen d’una manera o altra!

L’estudi era sobre la sensibilitat al dolor. I les dades indiquen que si el qui manipula als animals és un home, disminueix el dolor que senten els ratolins. Però d’altra banda els nivells d’estrès, determinats mesurant els nivells d’hormones d’estrès com la corticosterona, augmenten en presència d’homes.

De fet, encara és més complicat. No només responen als homes, sinó a la flaire d’homes. Els resultats eren similars si posaven samarretes suades que pertanyien a homes. En canvi, la suor femenina els era igual. Però no penseu que és perquè els homes i les dones els tracten diferent (que potser també) ja que la resposta apareixia en presencia d’animals mascles de qualsevol espècie…. excepte dels propis ratolins.

Els dos fenòmens, l’augment d’estrès i la disminució del dolor, semblen relacionats. És un fenomen anomenat “analgèsia per estrès”. Quan vas molt estressat i et fots una trompada, d’entrada notes poc el dolor. És després, quan et calmes que la percepció del dolor retorna. Segurament serà molt interessant estudiar els missatgers químics detectats pels ratolins, el tipus de feromones implicades, les vies neuronals activades i la extrapolació d’aquest fenomen a altres animals i sobretot als humans.

Però també indica que hi ha molts experiments que tenen resultats erronis. Que potser les conclusions haurien sortit diferents si l’investigador hagués sigut una investigadora, o a l’inrevés. Si els nivells de corticosterona depenen de la proporció entre homes i dones de la sala… que en fem dels resultats que tenim fins ara? Fins ara aquesta variable no la teníem en consideració! Caldrà revisar moltes dades. Tot plegat és un bon exemple de com en ciència mai no es pot dir que ho tens tot lligat. I també permet entendre perquè els científics som tan primmirats amb les dades i la manera d’obtenir-les. I perquè ens posen de mal humor les pseudociències, que no tenen res de tot això en compte i és queden tant contens. Però és que si alguna cosa sabem del cert és que mai no saps on s’amaga una font d’error en un experiment.

(Buf! I ara com posem el cartell de “prohibit el pas als homes (o les dones)” en un laboratori sense que t’acusin de discriminar per gènere?)

A per “la décima”

dilluns, 28/04/2014

pitch drop.jpg Aquesta vegada ha trigat tretze anys, però finalment la gota ha caigut! L’any 2005 al recent estrenat Centpeus vaig comentar l’experiment de la gota de brea que portaven a la Universitat de Queensland, a Austràlia des de l’any 1927. Explicava que la idea era demostrar que les coses no son com semblen a primera vista, i que allò que aparentment és sòlid, potser és fluid. Per això, van agafar un bloc de brea (aquella pasta negra que serveix per posar a les juntures dels vaixells), la van escalfar fins que es va fondre, van posar la pasta dins un embut i van deixar que es refredés i tornés sòlida. Sòlida? Segur? Per comprovar-ho, van posar un vas sota l’embut i van esperar a veure si queia alguna gota de brea. I sí!! Tot i que aparentment era un bloc sòlid, van caure gotes de brea, de manera que el bloc era, en realitat, líquid. Tot i que la seva viscositat era extremadament alta.

Les gotes de brea anaven caient, però a un ritme més aviat lent. Una gota cada nou o deu anys aproximadament. Per desgràcia, ningú havia vist mai caure la gota. Simplement la trobaven caiguda quan algú mirava. La cosa semblava millorar quan van posar una webcam per controlar el procés, però la llei de Murphy és implacable i l’any 2000, quan va caure la vuitena gota, la web s’havia penjat i no es va gravar.

Una gran decepció per tothom, i molt especialment per al professor John Mainstone, que va encarregar-se de l’experiment durant 52 anys. La mala sort ha seguit funcionant i l’home va morir fa uns mesos, sense arribar mai a veure com queia cap gota.

Però el 25 d’abril d’aquest any, finalment la novena gota ha caigut. Estrictament, més que caure literalment el que ha fet és tocar el fons del vas. En tot cas ja serveix, perquè més avall ja no podia caure. El ritme de caiguda s’ha alentit, potser perquè a la universitat on el tenen van posar aire condicionat, i amb un ambient més fresquet, la brea flueix encara més lentament. Si mes no, ara el vas de precipitats que hi havia a sota torna a estar buit i preparat per la propera. Que gairebé ja no hi havia lloc.

En realitat, l’any passat es va dir que la gota havia caigut i s’havia gravat, però es tractava d’un experiment similar que havien començat molt més tard al Trinity College de Dublin.

És divertit, consten al llibre Guiness dels rècords com l’experiment més llarg de la història i han guanyat un premi IgNobel. Però tot plegat no ha d’emmascarar el que en traiem de tot plegat. Hi ha coses que semblen sòlides que en realitat són líquides. L’únic que passa és que són extraordinàriament viscoses i per tant flueixen tan lentament que no ens n’adonem. En un sentit estricte,  el vidre també és un líquid. És molt més viscos que la brea i per això no veiem el moviment, però si deixéssim els vidres de les finestres durant uns quant milions d’anys, al final acabarien escampats per terra com el líquid que en realitat són.

En tot cas, podem celebrar que finalment ha caigut la novena gota. Si extrapolem les dades, la propera, la desena, caurà entre el 2026 i el 2028. Només caldrà esperar uns tretze anys. No passa res. N’hi ha altres que ja tenen molta experiència en això de passar molts anys esperant que caigui “la dècima” (de bon rotllo, eh!).

Què se n’ha fet d’aquells cels nocturns?

divendres, 25/04/2014

cell nocturn.jpg Quan parlem del cel nocturn, acostumem a pensar en la Lluna i els estels. Però quant temps fa que no admireu una nit sense lluna i amb el firmament completament farcit d’estrelles? I la llum tènue de la Via làctia? Per la majoria segurament fa molt de temps. Potser durant les vacances o alguna escapada a indrets remots. No és fàcil poder mirar aquelles estrelles que donem per fet que estan allà. Anem on anem, quasi sempre hi ha una certa brillantor al cel que dificulta la visió de les estrelles més febles.

Una de les grans millores en la qualitat de vida dels humans va ser quan vàrem començar a dominar fonts de llum que ens permetessin il·luminar els carrers de les ciutats i pobles durant la nit. La foscor dóna mal rotllo, i mantenir zones il·luminades augmentava la seguretat i la tranquil·litat. Això ningú amb dos dits de seny ho posa en dubte. La qüestió és si, a part d’il·luminar el terra o els edificis, il·luminar el cel serveix d’alguna cosa. Més que res perquè una quantitat descomunal de llum l’enviem en direcció al cel sense miraments.

Aquests raigs de llum topen amb partícules de pols, microgotes d’aigua, insectes i tota mena de partícules que hi hagi a l’atmosfera i les il·lumina. En fer-ho, la llum rebota i surt desviada en totes direccions, il·luminant altres partícules i eventualment tornant a terra o als nostres ulls. Per això, a prop de les ciutats el que veiem quan mirem des de la distància és una zona il·luminada amb un color ataronjat que emmascara, de vegades completament, la visió del cel nocturn.

Per entendre com d’intensa és la llum que malbaratem il·luminant el cel, n’hi ha prou de fixar-nos en algunes imatges de la Terra fotografiada des de l’espai durant la nit. Podem resseguir sense problemes els territoris habitats gràcies als llums generats pels humans. Especialment les zones urbanes.

En ocasions es pensa que això és un mal menor, necessari per mantenir la il·luminació de les nostres ciutats. Mal negoci si per poder veure els estels hem de viure a les fosques! Però en realitat les coses són més senzilles. No cal renunciar a la llum, n’hi ha prou d’enfocar correctament l’enllumenat. Els fanals han de tenir pantalles que enviïn els feixos de llum a la zona que cal il·luminar i no més. Tota la llum que surt cap al cel és energia que malgastem, però que paguem escrupolosament. I tampoc anem tan sobrats de calers ni d’energia. Fa gràcia (o ràbia) comparar el cost de l’enllumenat públic nocturn de diferents indrets. Els alemanys gasten 45 KWh per habitant mentre que els espanyols en gasten 110. En part és perquè en són més, però també perquè tenen un millor disseny de l’enllumenat. He llegit que aquí a Catalunya ens gastem 30 milions d’euros anuals… il·luminant el no-res. Corregint això ens estalviem una pasta i millorem notablement allò anomenat “qualitat de vida”.

L’altra virtut d’enfocar correctament els fanals dels carrers és que permet que consumeixin menys. Si tota la llum que generen és útil, amb bombetes de menys cost aconseguim el mateix impacte lluminós. Però de moment el que fem a massa indrets és gastar un disbarat de llum per il·luminar, no només el que ens interessa, sinó que també tot el que l’envolta i, posats a fer, també el cel nocturn. I de pas fem que altres indrets propers semblin comparativament més foscos i comencin a augmentar la llum per la seva banda. Al final, adéu als estels, i hola a una factura de la llum de por.

Naturalment hi ha llistes de problemes relacionats amb la contaminació lumínica. Els grans perjudicats són els astrònoms, que han de posar els seus aparells absurdament lluny de tot indret habitat. També hi ha animals que han vist alterats els seus bioritmes. Nosaltres mateixos tenim un descans de menor qualitat per culpa de la contaminació lumínica. I, tot i que sovint no s’esmenta, ens perdem el plaer de la visió, esplèndida, de les nits estrellades. Segur que hi ha nanos que no ho han vist mai i que creuen que al cel de nit només hi llueix la Lluna, els quatre estels més brillants i poca cosa més. Hi ha simuladors de l’efecte de l’enllumenat, que permeten jugar-hi i fan pensar una mica.

I tot només per la mandra de posar uns fanals de manera correcta.

Embolics amb el caviar

dijous, 24/04/2014

Caviar_and_spoon.jpg El caviar és un dels menjars més contradictoris que hi ha. Símbol de la sofisticació el luxe i l’elegància, va ser, durant temps, el menjar dels pescadors que venien els peixos i es quedaven per menjar-se ells els ous que es consideraven sense gaire valor. També és una font d’embolics ja que s’anomena caviar a moltes coses que no ho són. Per definició, el caviar és un menjar fet d’ous d’esturió salats, als quals s’ha aplicat un procés controlat de maduració. La clau és que han de ser d’esturió, però al mercat li posen el nom de caviar a molts altres tipus d’ous de peix. Fins i tot hi ha un “caviar vegetal” fet a partir d’albergínies!

Per acabar d’arrodonir-ho, durant força temps vaig portar un embolic afegit, ja que a les etiquetes llegia “caviar de beluga”. No entenia res perquè la beluga és una balena que, com a bon mamífer, no pon ous. Com que el caviar de beluga no forma part de la dieta habitual, tampoc hi donava masses voltes, però al final vaig mirar d’entendre-ho i en realitat era senzill. El nom de beluga s’aplica a dos animals diferents.

D’una banda hi ha les balenes beluga (Delphinapterus leucas), uns mamífers marins, de color blanc i amb una silueta característica. Una silueta que també ha donat el nom a un avió dels més lletjos, L’Airbus A300-600ST Beluga. Però d’altra banda hi ha un esturió anomenat beluga. La clau és que el nom d’esturions fa referència a un gènere de peixos que inclou moltes espècies. Els caviars més escassos, cars i prestigiosos s’obtenen de tres en particular. L’esturió europeu o beluga (Huso huso), el sevruga (Acipenser stellatus) i l’esturió rus o oscietra (Acipenser gueldenstaedtii).

Són peixos que viuen als mars Negre, Caspi, d’Azov i, de vegades a l’Adriàtic. Però a tot arreu estan patint la sobreexplotació, la contaminació i la destrucció dels seus hàbitats, de manera que estan a la llista d’espècies en perill crític d’extinció. Això fa que el caviar sigui escàs i per tant el preu és car. Millor dit caríssim. A molts indrets venen caviar de beluga, però quasi sempre és un succedani o una enganyifa. Fàcil de comprovar quan recordem que el preu de l’autèntic pot rondar els 20.000 dòlars el quilo.

És divertit quan trobes pàgines de gastronomia que t’expliquen els seus beneficis nutricionals ja que és ric en proteïnes, vitamines E, B, C, fòsfor, calci, potassi, iode o zinc. Està be saber-ho, però de veritat algú es gasta aquesta quantitat increïble de diners pensant en les seves propietats nutricionals? Ni en broma. La gràcia del caviar és, bàsicament, que és caviar. Amb tot el glamour que pot implicar. És l’exemple extrem de com el menjar pot ser una necessitat fisiològica, però també és una font de plaer, un fet cultural o un distintiu de nivell social i econòmic.

En tot cas pels mortals comuns que ens sembla excessiu gastar tants diners en aliments només perquè queden sofisticats, sempre podem tirar dels succedanis de caviar. Simples ous de diferents tipus de peix que també tenen iode, zinc i unes quantes vitamines, però que, sobretot, li donen un toc diferent a un sopar que volem que sigui una mica més sofisticat. Com que n’hi ha de moltes mides i colors (blanc, negre, gris, taronja,…) podem triar sense dificultat i es divertit comparar els preus.

Per cert, l’últim embolic que trobo és sobre l’origen de la paraula “caviar”. Hi ha qui diu que ve de l’italià “caviale”, del grec medieval “khaviari”, del turc “javiar”, del tàrtar “khavia” o del  farsi “khaya”. Imagino que tot és en part cert ja que les paraules també evolucionen i s’adapten a diferents indrets, de manera que tenen molta història al seu darrere. La paraula caviar no és cap excepció, tot i que segurament té més futur que no pas els pobres esturions salvatges.