Van Gogh, el riu Miño i la plumbonacrita

dimarts , 10/03/2015

Pallers sota un cel plujós” és un dels quadres que va pintar en Vincent Van Gogh, l’any 1890 a Auvers-dur-Oise. Al llarg del temps va fer molts quadres d’escenes de camps de blat, però aquest en concret ha servit per determinar per quin motiu els colors vermells que va pintar es van perdent, tornant-se cada vegada més blanquinosos.

Per entendre el que passa podem començar a Galícia, al riu Miño, anomenat així per l’antiga denominació romana Minium. En aquella regió hi havia unes mines d’on s’extreia cinabri, un mineral amb el que obtenien mercuri. El que passa és que aquest cinabri acostumava a estar barrejat amb molt òxid de plom, de color vermell. Aquest contaminant s’anomenava roig de plom, però també “mini”, en honor a la zona del riu Minium on l’extreien (o potser al revés i Minium ve de minium (vermelló) pel color de les seves aigües).

El nom de mini encara el fem servir. És aquella pintura vermellosa que es posa per protegir de la oxidació als metalls que estan a l’exterior. L’interessant en aquests cas és que el color vermell de mini va fer que aquest òxid de plom (estrictament tetraòxid de plom) des de l’antiguitat es fes servir com a pigment per molts artistes. Entre ells, el mateix Van Gogh.

Però s’ha vist que amb el temps s’havia emblanquinat i els rojos intensos del quadre s’anaven perdent. El que calia era esbrinar que li estava passant. Se sap que el plom roig pot degradar-se de dues maneres. Enfosquint-se quan es va transformant en plattnerita o en galena, o bé emblanquinar-se si es transforma en anglesita o en cerussita. Tots són derivats del plom que apareixen quan l’original òxid de plom es van modificant químicament amb oxígens, carbonis, sofres o altres elements.

En el cas del quadre de Van Gogh, les anàlisis per difracció de raigs X i microscòpia de fluorescència per raigs X han permès veure que a molts indrets, sota la capa blanca encara hi ha el nucli vermell original. Però el més curiós és que el blanc ha resultat ser un compost molt poc freqüent anomenat plumbonacrita (3 PbCO3⋅Pb(OH)2⋅PbO). Pel que sembla, es forma per la reacció del mini amb el CO2 de l’aire en una reacció desencadenada per la llum.

És important esbrinar això? Doncs sí, si volem preservar les grans pintures de la història. Si la clau de la reacció química que fa empal·lidir els pigments és la llum, caldrà determinar quins tipus de llum són els menys perjudicials per les pintures i, potser, quins tractaments poden aturar la reacció. No es tracta de tenir-los a les fosques, però entenent el que passa, al menys podrem minimitzar els efectes. I de pas ens permet descobrir les curioses relacions que hi ha entre grans pintors, rius de Galícia, òxids de plom i aquella capa vermella amb que pinten les escales metàl·liques de l’exterior. Uns lligams inesperats que sempre fan gràcia.

El parent més antic, per ara

dilluns, 9/03/2015

Fa 3,2 milions d’anys caminava per les planúries d’Àfrica un petit simi que tenia un gran futur per davant. Els Australopithecus afarensis ja caminaven sobre dues cames, de manera que tenien les mans lliures per canviar el planeta. D’aquells homínids, el més famós és Lucy, però hi ha moltes més restes corresponents a unes quantes espècies diferents. Com sempre passa, podem intuir un esquema general, però no podem refer el quadre complert. Simplement ens falten peces.

La llauna és que en alguns períodes estan particularment poc representats. Fins ara teníem clar que els Australopithecus van viure fa uns tres milions d’anys. D’altre banda sabem que fa 2,3 milions d’anys ja hi havia individus del gènere Homo, amb una capacitat cranial molt més gran. No eren Homo sapiens, per descomptat. Fins i tot es dubta que siguin avantpassats directes nostres. L’arbre evolutiu té moltes branques i refer-lo és complicat. Però entre els Australopithecus i els Homo hi havia 700.000 anys gairebé sense restes fòssils. Un període molt gran de temps que resultava desesperant ja que va ser al llarg d’aquests mil·lennis quan la nostra línia evolutiva es va generar.

Per això va haver-hi tant rebombori la setmana passada, quan es va anunciar el descobriment d’una mandíbula fòssil que corresponia a un exemplar del gènere Homo i que tenia 2,8 milions d’anys. Això el converteix en el representant del gènere Homo més antic que s’ha trobat mai.

De moment s’anomena simplement LD 350-1. No sembla gran cosa ja que només és mitja mandíbula. La part de l’esquerra de la mandíbula inferior que encara conserva cinc peces dentals, dos dents i tres molars. El seu estat de conservació no és el millor de manera que podem dir que pertany al gènere Homo però no es pot especificar l’espècie concreta. En tot cas, la gràcia és que ja podem posar una data mínima al nostre llinatge.

Aquest fòssil cau de ple en la tronada definició de “baula perduda”. Teníem els Australopithecus per una banda, i un grapat de mil·lennis després hi havia els Homo rudolfensis, els Homo habilis i els Homo erectus. Però entremig faltava informació. Una informació que ara ja podem començar a completar. Per descomptat que ara caldrà seguir buscant baules perdudes per omplir l’espai que queda entre els Australophitecus i LD 350-1 per una banda i entre aquest i els Homo coneguts per l’altra. Tan se val quantes en tinguem, mai no s’acaben de buscar les baules perdudes.

Ara podrem refer una mica millor el nostre arbre genealògic, però caldrà mirar-lo amb precaució. Tan bon punt apareguin nous fòssils l’haurem de refer de nou.

Astrologia al sistema nacional de salud?

divendres, 6/03/2015

David Tredinnick, un parlamentari conservador britànic, ha proposat incloure l’astrologia al servei nacional de salut del Regne Unit. Diu que “l’astrologia és una eina de diagnòstic molt útil per veure les fortaleses i febleses a través de la carta astral”. Aparentment no caldria fer tantes anàlisis ni proves cares ja que amb la posició dels astres al moment de néixer els metges ja poden esbrinar les malalties que afecten als pacients.

Naturalment hi ha qui ha posat el crit al cel i molts altres s’ho han pres a conya. És evident que això és un disbarat, oi?

Però, per quin motiu?

Insisteixo. Per quin motiu considerem que fer servir l’astrologia com eina terapèutica és un disbarat? Molts periodistes considerarien la pregunta gairebé insultant, i amb raó. L’astrologia és una creença que no es basa en dades contrastables. De fet, quan intentes contrastar el que afirma, les seves prediccions i els seus fonaments, és molt fàcil veure que no resisteix una anàlisi seriosa. L’únic argument en favor és que hi ha molta gent que es mira els horòscops i de vegades encerten. En realitat això no és un argument, i que ocasionalment encertin ja és previsible encara que sigui només per atzar. Per tant, cap persona assenyada s’ho plantejaria seriosament.

Però aleshores es fa difícil entendre per quin motiu tots aquests raonaments s’esvaeixen en altres temes que funcionen igual i que tenen el mateix problema: no resisteixen l’anàlisi científica. Allò de mirar les dades, comparar, analitzar el fonament teòric i verificar el que s’afirma. L’únic que es fa millor és disfressar-ho de coneixement científic. L’interessant és que, cada vegada amb més freqüència, hi ha medis de comunicació que donen per bones teràpies basades en arguments similars a l’horòscop sense cap problema.

Podem trobar fàcilment articles que parlen de càncer i que acaben comentant la utilitat de les medicines alternatives més imaginatives i inversemblants. Programes sencers dedicats a curanderos. Per no parlar de les entrevistes a personatges curiosos que asseguren poder guarir qualsevol malaltia amb mètodes poc probables i sense necessitat de demostrar-ho. Tot això contribueix més del que sembla a fer pensar que són coses serioses. Recordeu gaires articles d’economia que acabin suggerint fer servir els horòscops per decidir on invertir en borsa? Segur que alguna vegada algú ha fet servir l’horòscop per invertir i li ha funcionat! De fet, hi ha webs que ofereixen aquests serveis! Tot i així, cap medi de comunicació que es consideri seriós es plantejaria incloure l’astrologia en les anàlisis econòmiques. En canvi, aquests mateixos medis troben perfectament normal incloure l’equivalent a l’horòscop en temes de salut.

Us imagineu algú acusant als economistes de negar-se a fer servir l’astrologia perquè és barata i no interessa? Aquest mateix argument es fa servir en molts altres casos sense cap problema. De vegades s’acusa als metges de no voler debatre les virtuts de ves a saber quina teràpia. Us imagineu físics acceptant d’anar a discutir amb algú que defensa que la Terra no és rodona? Els hauríem d’acusar d’estar tancats a noves idees?

Pretendre incloure l’astrologia en el sistema de salut és demencial. Però deixa de fer gràcia quan t’adones que qui ho proposa està en els comitès de salut, ciència i tecnologia de la Cambra dels Comuns. I tenint en compte el nivell de coneixements de molts polítics de per aquí i el poc rigor de molts medis de comunicació no serà estrany veure coses similars per les nostres contrades més aviat que tard.

Aigua que no sobra

dijous, 5/03/2015

Tergiversar: v. tr. [LC] Contar fets deformant-los intencionadament

Ignorant: adj. [LC] Que no sap res en general o amb relació a una cosa

Quan has de triar les paraules per expressar una idea és important fer-ho acuradament. Les paraules no són innocents i escollir-ne una o altra pot modificar no només el sentit de la frase sinó , sobretot, la percepció que en tindrà el receptor del missatge. Això és especialment important en els titulars. Cada vegada amb més freqüència topo amb titulars que fan que em pregunti si qui els ha escrit ho ha fet per ignorància o ha buscat intencionadament una subtil (o no tan subtil) tergiversació del missatge.

Llegeixo un titular del diari ABC on diu que “La Generalitat reclama el agua que sobra mientras el Ebro abre sus embalses”.

Aigua que “sobra”? Una tria interessant de la paraula. Sobrar s’aplica a allò que ja no té cap servei, que està de més, que fa nosa i no serveix per res. És vergonyós llençar sobres mentre altres tenen necessitats, oi?

Al mateix diari un altra noticia, que també parla de la sequera a València, porta de subtítol: “La mitad de los pantanós de la región se quedan sin reservas mientras que los del río más caudaloso de España desperdician en siete dias 54 hectómetros cúbicos”.

Els que en tenen més “malgasten” aigua mentre altres en necessiten! De nou, sembla indignant.

Però insisteixo. Qui escriu això és un ignorant profund o tergiversa decididament les coses. Hi ha molt arrelada la idea que l’aigua que els rius porten al mar és aigua sobrant, que ja no serveix, malbaratada. Òbviament això només ho pot dir algú que té una ignorància supina sobre els rius. Un riu no és una gran canonada d’aigua que Déu va posar perquè l’aprofitéssim. És molt més que tot això i els seus efectes van molt més enllà de la desembocadura.

Sovint es fan metàfores referent als rius com si tinguessin vida pròpia. Però per cert que tenen el seu ritme i les seves característiques en funció de la orografia que els envolta. Un riu com l’Ebre pot presentar variacions de caudal molt importants que ocasionalment es tradueixen en avingudes històriques. Als humans ens representen un problema, però el sistema hídric funciona així i depèn de les grans aportacions de nutrients i sediments que arrosseguen aquests esdeveniments.

Els sediments es dipositaran al Delta, compensant una mica les pèrdues per mil tempestes a la costa, i els nutrients seran una benedicció pel fitoplàncton, que constitueix la base de la xarxa tròfica (de la que al final en depèn la industria pesquera). I no, no tots es queden retinguts als embassaments.

Ara baixa molta aigua per l’Ebre i moltes zones del voltant s’inundaran. Sempre ha passat i tornarà a passar. No és perquè sí que s’anomenen “planes d’inundació”. En aquests indrets, quan baixen les aigües queden els sediments i els nutrients que fan que es tracti de zones d’una extraordinària riquesa biològica. Una plana d’inundació pot contenir centenars de vegades més espècies vives que el riu que l’ha generat. Des dels ocells fins als microorganismes. Cal recordar que la directiva marc europea de l’aigua obliga a preservar-les.

Aigua que sobra? Que es malbarata? Això només ho pot dir algú que no sap el que és un riu, que ignora tot sobre els deltes, sobre la fauna marina, sobre els ecosistemes fluvials i sobre els principis més elementals de la biologia, la geologia i la vida al voltant dels rius.

El sistema de rius d’un país s’ha d’aprofitar de manera assenyada. No tindria sentit pretendre preservar-lo absolutament i no treure’n profit ni mirar de prevenir els danys per les riuades. Però tampoc és un sistema de canonades que es poden connectar sense miraments com sembla que alguns consideren. Només amb una mentalitat molt simple es pot pensar que un riu és un sistema simple.

Lo riu és vida, i la ignorància sobre la dinàmica dels rius els destrueix.

Mesures de penis

dimecres, 4/03/2015

Si agafem una població humana i els mesurem l’alçada, trobarem un valor mitjà i un cert grau de desviació de la mitjana. En els homes, per exemple, l’alçada mitjana és de 1,72 metres i en dones 1,61 mentre, però ningú s’estranyarà si mesura una mica diferent perquè tenim clar el que és un valor estadístic. Entenem que la majoria de persones estan al voltant d’aquestes xifres i que aproximadament la meitat estan per sobre i l’alta meitat per sota d’aquest valor.

Però hi ha dos mesures en que, si fem cas del que diu la gent, tothom afirma que està per sobre de la mitjana (cosa que és òbviament impossible). Aquestes mesures màgiques són el coeficient intel·lectual i la mida del penis.

Ara acaben de publicar un estudi sobre la mida del penis i el títol ja indica les angoixes que genera aquesta mida: “Sóc normal? Una revisió sistemàtica i construcció de nomogrames per la longitud i circumferència de penis flàccids i erectes de fins a 15.521 homes”. En realitat no han agafat quinze mil homes i els han mesurat el penis sinó que han analitzat les dades de molts estudis diferents i les han agrupat per processar-les totes juntes. El que s’anomena una metanàlisi.

La xifra que porta a tothom de cap és 13,24 centímetres de llarg en estat erecte. Cosa que vol dir que la meitat de la població masculina està per sota d’aquesta xifra i l’altra meitat per sobre. De manera que la pregunta interessant hauria d’anar sobre el marge de variació. Quan considerem que és “massa petita”? Curiosament ningú es pregunta quan és “massa gran”.

En realitat la resposta depèn de a que facis referència. Massa petita per dedicar-te de manera professional al porno? Per deixar totes les dones impressionades? Per mantenir relacions sexuals satisfactòries? Per poder tenir relacions sexuals? Sospito que la resposta més sincera seria “per no sentir-me acomplexat”, però aquesta no apareix mai a les enquestes.

En tot cas, és interessant veure com es distribueixen les mides dels penis erectes per la població. A la gràfica veiem que aquest 13,24 cm només és el punt de tall de la població per la meitat. Podem veure, per exemple que la meitat de la població mundial està entre els 12 i els 14 cm i que les mides realment petites o realment grans (menys de 9 cm o més de 17 cm) les tenen un percentatge molt petit d’homes. El marge és prou gran per poder dir que gairebé sempre la resposta és: Tranquil. La tens de mida normal sigui quina sigui aquesta mida.

Al treball especifiquen alguns detalls interessant. Per exemple, la mesura ha de fer-la un metge. S’ha vist que quan es fan enquestes per internet i se la mesuren ells mateixos, sempre surten mides més grans (punyeters!). La mesura es fa per la part dorsal i des de la unió pubo-peneana. I també hi ha variacions segons si la estimulació s’ha fet tot sol, acompanyat, per injecció de prostaglandines, si el dia abans havien ejaculat, o si… hi ha molts factors que modifiquen les mesures. La ciència no és una cosa senzilla!

No és cap secret que les mesures del penis dels actors porno no tenen res a veure amb la normalitat. De fet, el porno té a veure amb les fantasies i no gaire amb la vida real, però hi ha qui ho oblida això i es deprimeix pensant que no és normal, quan en realitat l’únic que pot deduir és que no forma part del 5% de la població que la té massa gran (estadísticament parlant). Seria com pensar que els jugadors d’un equip de bàsquet són representatius de l’alçada de la població.

L’estudi no comenta res de les diferències entre races. En principi, no han trobat diferències, però ja especifiquen que la majoria de participants eren europeus o americans i que hi ha massa pocs africans o asiàtics per treure conclusions. Si no tens dades, no pots dir res.

Per cert, han trobat que no hi ha relació entre la mida del penis i cap altre paràmetre del cos. Oblideu allò de la mida del peu, la del dit índex o la de la punta del nas. Si vols saber la mida del penis d’algú, l’hauràs de mesurar directament.

Naturalment hi ha la qüestió del que en pensen les dones de les mides dels penis. Però això ja requereix molts altres estudis. En aquest es limitaven a aclarir les mesures. Mesurar coses és infinitament més senzill i fiable que destriar opinions…

Fertilitzant saharià per l’Amazones

dimarts , 3/03/2015

L’Amazònia és la selva tropical més extensa del món i representa la meitat de totes les que encara queden al planeta. Una regió de biodiversitat exuberant, encara amb innumerables espècies animals i vegetals esperant a ser descobertes. La coberta vegetal, increïblement densa, genera oxigen, capta CO2 i, sobretot, manté l’estabilitat del terreny evitant l’erosió. Curiosament, i contra el que podria semblar, el sòl de la regió és molt pobre en nutrients.

Normalment pensem que si hi ha moltes plantes és perquè els sòls són molt fèrtils, però a la selva amazònica la cosa no funciona així. Gairebé tots els nutrients estan en forma de biomassa i molts pocs arriben al terra. Quan un arbre mor i cau, els processos de descomposició són extremadament ràpids i els nutrients s’incorporen de nou a la biomassa sense arribar a afegir-se al terra.

Això té una conseqüència important. Les tales i desforestacions que es fan són poc rendibles ja que aquells terrenys serveixen de molt poc. El terreny no produeix ja que mai ha tingut gaires nutrients. Per desgràcia, el raonament dels humans és que cal seguir desforestant per guanyar més terrenys de conreu. Uns terrenys que, de nou, ràpidament quedaran exhaurits.

Però més enllà de la part pràctica, era assenyat preguntar-se com havien arribat els nutrients allà. Si no estan al terra, d’on surten i com es reposen? Perquè sabem que les pluges i les inundacions tenen una gran capacitat per rentar el terreny i emportar-se nutrients com el fòsfor. I el fòsfor és imprescindible, i sovint el factor limitant, per mantenir la vida.

Doncs la NASA ha trobat la resposta. El fòsfor que manté la vida a l’Amazones cau del cel després de viatjar set mil quilòmetres portat pel vent provinent del Sàhara.

Això ho ha descobert la missió CALIOP (per Cloud-Aerosol Lidar with Orthogonal Polarization), un satèl·lit que des del 2006 ha analitzat les partícules de pols de l’atmosfera i ha detectat com cada any els vents aixequen pols ric en fòsfor del desert del Sàhara i l’arrosseguen fins a l’Amèrica del Sud, on cau i fertilitza la selva.

Curiosament, el temps que faci a l’Àfrica tindrà una influencia important en l’Amazònia. El Sahel és la regió semiàrida que hi ha entre el desert i la sabana arbrada de la regió central de l’Àfrica. Les pluges poden variar notablement al Sahel entre anys, i això modifica molt la quantitat de pols que es pot aixecar. De manera que els anys plujosos al Sahel es converteixen en anys poc productius a l’Amazones ja que hi arriba menys fòsfor. I a l’inrevés. Els anys secs del Sahel són un regal per l’Amazones ja que hi arribarà molt fòsfor saharià.

De nou, com més coneixem el planeta, més ens adonem de com està tot interconnectat. Mirem al nostre voltant i ens sembla que el que ens envolta és més o menys estàtic, però el vent arrossega nutrients, organismes i pluges. Els corrents oceànics distribueixen el calor, reparteixen nutrients i actuen com autopistes per molts organismes. Fins i tot els corrents de magma mouen les plaques tectòniques i conformen els continents. Tot està connectat i mentre ens entestem a oblidar-ho no farem res de bo amb la nostra llar còsmica.

Spock

dilluns, 2/03/2015

La mort de Leonard Nimoy farà que durant els propers dies, la xarxa s’ompli de fotografies seves amb imatges i frases més o menys recordades. No és estrany ja que els personatge que interpretava, el senyor Spock, va aconseguir esdevenir un referent icònic en la ciència ficció.

En realitat és ben curiós ja que Spock era el personatge de Star Treck menys humà. Precisament estava per contrarestar la sovint empalagosa humanitat i sensibilitat de la resta de la tripulació de l’Enterprise. El vulcanià (mig vulcanià) era el personatge emblemàtic d’una sèrie de ciència ficció emblemàtica i una mica representava el referent imaginari dels científics. Paios poc emocionals, que basen els seus raonaments exclusivament en les dades i miren de minimitzar la part humana del seu ésser. Un tòpic fals, com sap tothom que conegui a qualsevol científic. Però els estereotips tenen molt poder. Els científics no ens alliberarem fàcilment de l’estereotip Spock igual que les rosses sempre hauran de combatre l’estereotip de tontetes.

En tot cas, el llegat de Spock no és tant un seguit de frases més o menys enginyoses o una manera de saludar que no tothom pot fer, sinó una generació de científics que gràcies a Star Treck i al vulcanià van créixer amb el somni de descobrir coses ocultes de l’Univers. De la mateixa manera que Indiana Jones va fer créixer vocacions d’arqueòlegs o CSI va augmentar el nombre d’alumnes a l’especialitat de medicina forense,  Star Treck va donar ales a noves generacions de científics. Qui pensi que la ficció no té poder sobre les nostres vides, és que no entén com és el món.

El cas és que no em sembla malament que sigui així. La principal objecció que es pot fer als programes, llibres, sèries i seccions de divulgació de la ciència és que no aconsegueixen transmetre l’emoció de l’exploració, la fascinació pel descobriment i la bellesa de l’univers. L’Spock, amb la seva aparent fredor ho transmetia de manera molt més eficaç que molts científics televisius.

Per això, de les frases mítiques que li van fer dir, la que més m’agrada no és el clàssic “Llarga vida i prosperitat”, ni la repetida “Les necessitats de la majoria estan per sobre de les necessitats d’uns pocs, o de les d’un sol”. També és genial quan diu que “La lògica és el principi de la saviesa, no la fi”. I reconec que de vegades penso en ell quan va dir “Mai he entès la capacitat femenina per evitar una resposta directa a qualsevol pregunta”.

Però la que més vegades m’ha vingut al cap, especialment en el camp de la ciència, és una frase d’una sola paraula:  “Fascinant”.

De quin color és el vestit?

divendres, 27/02/2015

Primer punt a tenir en compte: els colors tal com els percebem no existeixen. Són una creació de la nostra ment. Assumim que la resta del món ho veu tot com nosaltres, però no és així. Això ha esclatat al twitter on tothom discutia de quin color era aquest vestit. Era evident que hi ha dues opcions molt majoritàries. Uns ho veuen blanc i daurat mentre que els altres blau i negre. Unes opcions defensades amb entusiasme pels partidaris d’una o altra i repartides gairebé al 50%.

L’error és, insisteixo, en pensar que el color és una cosa objectiva. En realitat només existeix una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona. El color, tal com l’entenem és una construcció del nostre cervell. I el cervell, com sempre, fa la feina de manera més subtil del que pensem. Malgrat el que podem pensar, el color que veiem està condicionat pels colors que l’envolten. I no és un efecte subtil sinó que pot ser escandalosament marcat.

Mireu aquesta figura.

Segurament veureu una espiral verda i una de blava sobre un fons rosa. Però en realitat, la verda i la blava són el mateix color! Si no em creieu, intenteu editar-la i desplaçar la meitat de la figura per poder seguir les línies verdes/blaves en el canvi de color del costat. Segons si al costat hi ha taronja o rosa es veu blau o verd.

De manera que, per començar, cada color l’interpretem diferent segons els colors que l’envoltin. Però a més, el cervell corregeix els colors en funció de la quantitat de llum que els arriba. Una cosa blanca la seguim veient blanca quan la llum es va apagant. Objectivament esdevindria grisa, però el cervell interpreta que hi ha poca il·luminació, i fa que ho veiem blanc.

En el vestit del principi hi ha un altre factor que complica la vida al processat mental. Els colors principals són oposats. Amb això vull dir que si agafem la imatge i amb el photoshop invertim els colors, veiem que tornen a sortir els mateixos però amb les franges canviades. Amb altres combinacions de colors segurament el cervell tindria menys problemes per decidir la interpretació

Si analitzem l’histograma de cada franja de la imatge inicial s’observa que el color d’unes de les franges està en la fracció del blanc, però amb un petit percentatge de blau. És interessant notar que aïllats del context els colors es veuen molt diferents!

El cervell ha de decidir quina correcció fa i segons unes persones o altres tria per interpretar que està mirant unes franges blanques poc il·luminades o unes de blaves molt il·luminades. El mateix passa amb el daurat/negre. En aquest cas el cervell ha de triar si el veu com un gris o bé com un daurat i després de fer la tria, potencia un i minimitza l’altre.

Tot plegat és curiós, ha sigut divertit i ha permès discutir amb els companys sobre colors mentre especulàvem quin era el motiu. Però sobretot serveix per recordar-nos que tot el que veiem no deixa de ser una construcció de la nostra ment. Al voltant només tenim radiacions electromagnètiques, canvis en la pressió de l’aire, diferents graus de vibracions moleculars i interaccions electrostàtiques d’intensitats variables. Amb això el nostre cervell construeix imatges, colors, músiques, temperatures, pressions i sensacions de tota mena. Unes construccions que no han de ser exactament iguals per tots.

El món, tal com el percebem, és una cosa molt més personal del que ens pensem.

(Per cert, una cosa és la foto que mostraven, però el vestit original el podeu veure aquí tot i que, per molta explicació neurocientífica, em costa creure que sigui el mateix)

El BOE de la doctrina

divendres, 27/02/2015

Les disposicions 1849 i 1850 del BOE on es publica el nou currículum de l’ensenyament de la religió catòlica és un document que ha aixecat força soroll encara que no entenc perquè hi ha tanta gent sorpresa. Sembla que hi ha qui encara no ha identificat la ideologia dels qui actualment tenen el poder. L’ensenyament de religió sempre resulta complicat, potser per la fosca història de les relacions entre l’Església i el poder en aquest país. La cosa ha anat des del pur adoctrinament fins a bones intencions que després no es posen a la pràctica. I com que cada vegada que canvia el govern, el tema es replanteja, ja gairebé avorreix.

Sembla difícil defensar que no s’inclogui l’estudi del fet religiós en un programa d’ensenyament. Sense estudiar la influencia que han tingut les religions al llarg de la història és impossible entendre el món actual. Ja resulta més discutible si cal incloure l’ensenyament d’una o altra religió, igual que resulta absurd ignorar que estem en un país de tradició cristiana. Tot plegat és complex i els pedagogs haurien de trobar la manera d’equilibrar tots aquests factors. Però qui ha decidit el programa d’estudis no són pedagogs sinó directament la Conferència Episcopal Espanyola i ha fet el programa que era previsible. De totes maneres, cal recordar que al novembre es va publicar, a la disposició 12886, el currículum de l’àrea de religió islàmica. La mateixa idea, però canviant el Déu, el llibre sagrat i alguns temes de protocol.

A molta gent li ha cridat l’atenció el paràgraf que expressa que cal “Reconocer la incapacidad de la persona para alcanzar por sí mismo la felicidad”, però a mi no m’ha sorprès. Limitacions similars formen part dels punts de partida de quasi qualsevol religió.

En canvi, m’han incomodat més les relacionades amb la ciència. Per exemple, s’ha d’avaluar si l’alumne: Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos y distingue que no proviene del caos o el azar. O el que “Argumenta el origen del mundo y la realidad como fruto del designio amoroso de Dios” El tema del Big Bang, la nucleosíntesis, la formació dels estels, les nebuloses planetàries i tot això ho solucionem amb un origen diví i no cal donar-hi més voltes.

Un que m’ha inquietat molt és el que parla de “Reconocer el valor social de las aportaciones realizadas por investigadores cristianos.” Investigadors cristians? Destacar això em sembla iniciar un camí extraordinàriament perillós. En les aportacions d’un científic, que hi tindrà a veure que sigui cristià? Això les fa més o menys certes, dignes o valuoses? Tornem als temps en que criticaven la teoria de la relativitat perquè segons alguns era una ciència jueva?

I naturalment coses com la que diu que “Distingue y debate de forma justificada y respetuosa el origen del ser humano”. Es referirà a la evolució dels homínids? Comparativa de fòssils? Anàlisi de variacions en el DNA? O tot això simplement s’ignorarà? Ho sospito ja que una de les primeres coses que es tenen en compte és: “El hombre, obra maestra de la creación”. Un concepte interessant, ja que és molt evident que els humans no som cap obra mestra. Més aviat som un nyap que funciona raonablement bé i que tenim la sort de disposar d’un gran encèfal, però que hem d’arrossegar una columna vertebral inadequada, un canal del part massa petit, un apèndix que ens podíem haver estalviat o un sistema immunitari mediocre. Si Déu ens va crear i som la seva obra mestra, deixa molt que desitjar com a dissenyador.

Per descomptat, en l’origen del món l’atzar hi va tenir un paper. Potser no va ser el determinant, però no el pots descartar sense més. I l’origen diví del cosmos és una idea antiga, però hi ha molta confusió sobre quin déu va ser el responsable. Odin? Amon? Baal? Tepew-Q’ukumatz? Lengai? Anu? Zeus? N’hi ha per triar i remenar. Naturalment, en classe de religió catòlica es fa servir el relat bíblic i en alguns indrets fa referència específica a formar l’alumne “desde la cosmovisión cristiana”. La llauna és que després, a classe de ciències, els professors tindran molta feina a desfer la majoria d’aquests conceptes.

En tot cas espero que no pretenguin que tot això no és adoctrinar. A mi, de petit m’ensenyaven aquestes coses i en deien doctrina cristiana.

Descongelar al microones

dijous, 26/02/2015

Tens pressa, agafes algun plat que vas congelar fa dies i el fiques dins el forn microones per descongelar-lo. Passa una estona, sona la campaneta, el treus i probablement no trobes el que t’agradaria. Enlloc d’un aliment descongelat el que obtens és un aliment cuit (i possiblement cremant) per la superfície i congelat per l’interior. I és que el microones té moltes utilitats, però descongelar ho fa molt malament.

D’entrada semblaria que no hi hauria d’haver problemes. Si les microones poden donar energia a l’aigua i escalfar-la, podríem esperar que fes el mateix amb el gel. Però, evidentment, la cosa no funciona així. I és que la manera de donar energia també és important!

El que fan les microones és actuar sobre la molècula d’aigua, el famós H2O, i orientar-la de determinada manera. Això ho pot fer perquè aquesta molècula es comporta com un petit imant que té un costat amb càrrega positiva i un altre amb càrrega negativa. Les microones els orienten de determinada manera, com si fossin les agulles d’una brúixola, però immediatament giren la polaritat i les orienten al revés. Tot plegat fa que les molècules d’aigua vagin girant en les dues direccions molt ràpidament (més de dos mil milions de vegades per segon).

Aquestes rotacions i les topades que van tenint les unes amb les altres és el que fa escalfar l’aigua. Recordeu que una manera de visualitzar el concepte de calor és recordar que és el grau de vibració de les molècules. Les microones fan vibrar les molècules d’aigua, de manera que l’aigua s’escalfa. Tot seguit aquesta calor es transmet als teixits o materials de que està fet l’aliment i tot s’acaba escalfant.

Però que passa amb el gel? El gel és aigua en estat sòlid, cosa que vol dir que les molècules d’aigua no estan movent-se lliurement sinó que estan unides per una mena d’enllaços (enllaços d’hidrogen) que les mantenen en posicions fixes les unes respecte de les altres. Aquests enllaços eviten que puguin girar quan les microones canvien les polaritats. Es com si fixéssim les agulles de les brúixoles. I si no giren, si no vibren, el gel no s’escalfa i segueix en estat sòlid i a baixa temperatura.

En realitat, això no és absolut, de manera que algunes molècules d’aigua sí que s’alliberen de la xarxa i es poden escalfar, contribuint a que les molècules veïnes adquireixin energia i també s’alliberin. Però el procés és molt poc eficient de manera que al final només s’haurà descongelat una petita capa superficial. El que passa és que aquesta part ja serà aigua líquida que es podrà escalfar ràpidament sense problemes, per tant, acabarem amb una superfície cremant i un nucli encara congelat. Un desastre!

La única manera és anar donant molt poca energia, de manera que la mica d’aigua que passa a estat líquid s’escalfi poquet i vagi cedint calor al gel. Però en la pràctica, el millor és pensar-hi abans i treure el menjar del congelador amb prou temps com perquè es vagi descongelant sense presses i de manera més homogènia. El nucli sempre trigarà més, però al menys, la superfície no quedarà recuita.

Ja se sap que la cuina és d’aquelles coses que no es poden fer de pressa i corrents. Requereix el seu temps i tampoc va malament una mica de coneixements de la física que regula les interaccions entre les radiacions i les molècules.