Donanatge

dimarts , 1/03/2016

Primer ho vaig llegir amb una certa incredulitat. A internet hi ha massa notícies falses com per donar per bona la primera informació que t’arriba. Però es veu que era correcte i que va aixecar una cert polseguera a la xarxa. Parlo de l’acte que es va fer la setmana passada organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. La nota de premsa informava que “la regidora del Districte d’Horta-Guinardó, Mercedes Vidal, presidirà el Donanatge que organitza el Consell de les Dones d’Horta-Guinardó a les dones Víctimes de la violència masclista.”

“Donanatge”. Entenc que és una versió femenina de homenatge, simplement l’inicial “home-“ per “dona-“. Com era previsible, de seguida van sortir tota mena de bromes, opinions radicals, retrets i acusacions de masclisme o de integrisme feminista. Tot plegat potser una mica exagerat o visceral, però res de sorprenent. Per cert, donanatge no es un invent nou i ja s’havia intentat en alguna ocasió fa dècades.

El cas és que algun aspecte del llenguatge sempre m’ha interessat. Especialment la manera com les paraules s’originen i evolucionen. Com reflecteixen la societat on es van generar, com s’adapten a nous usos, a noves societats i com es traspassen d’un idioma a altre. Les paraules tenen molts punts en comú amb les espècies vives. Apareixen, evolucionen, s’adapten o s’extingeixen. La similitud té limitacions, és clar, però moltes vegades serveix per mirar-se les coses amb una certa perspectiva.

Una paraula només té sentit en un determinat context. Al segle XII era absurd pretendre fer servir paraules com internet, fax, carburador o testosterona. Altres com salari o pletòric, existien, però tenien un sentit diferent del que tenen ara. La societat és l’ecosistema on han de sobreviure les paraules i, a l’igual que en la selecció natural, a mida que els ecosistemes van modificant-se, les paraules han d’adaptar-se. Hi ha canvis que no els afecten mentre que altres canvis determinen la seva supervivència o extinció.

Molts lingüistes han criticat fer servir donanatge o la moda, tan políticament correcte, de doblar el gènere ja que recorden que el llenguatge reflecteix la societat, de manera que si la societat canvia, el llenguatge s’adapta als canvis, però no al revés! Pretendre canviar la societat modificant a la força el llenguatge és il·lusori ja que les coses no funcionen així.

Des del punt de vista de comparació amb els ecosistemes, el raonament potser no és tan radical. És cert que, en general, són les espècies les que s’han d’anar adaptant als canvis que l’ecosistema experimenti. Ara bé. Una nova espècie pot modificar un ecosistema? Doncs el cas és que en algunes ocasions sí que pot. Les espècies invasores en són un bon exemple. A Austràlia la introducció dels conills va representar un desastre ecològic. El cargol poma està modificant de manera notable els arrossars del delta de l’Ebre. L’arribada del mosquit tigre ha obert la porta a noves epidèmies ja que permet l’arribada de nous virus.

Podem dir que són canvis negatius, però això són punts de vista particulars. Pels conills, arribar a Austràlia va ser una cosa ben positiva. El cas és que algunes vegades si que canvis en una espècie o la introducció d’una de nova pot modificar un ecosistema. La clau és que aquesta espècie tingui algun avantatge sobre les que ja hi eren. Si no, la introducció està condemnada al fracàs.

Lluitar per la igualtat plena entre homes i dones és un esforç en el que tots, i no només les dones, hi hem de posar el coll si el que volem és una societat més justa i lliure. Però ens hem de preguntar, parlar de donanatge enlloc d’homenatge és útil? Fer servir aquesta paraula serveix per posar de manifest alguna cosa que no sabem? No hi ha dubte que és un invent enginyós, però pot ser contraproduent i fins i tot generar rebuig? Idees enginyoses que no han acabat de funcionar n’hi ha a grapats i l’intel·ligent és adonar-se’n. Generarà noves complicacions? Per la mateixa regla de tres si faig una donació hauré de dir que he fet una “homeció”? Hi ha portes que si les obres, les obres per tot. Personalment no em sembla que sigui gaire bona idea i, a més, em sorprèn com s’ignora la opinió dels experts en aquests temes. Tot i que en un temps en que tothom es considera expert en tot, no m’hauria d’estranyar.

L’experiment dels bessons a l’espai

dilluns, 29/02/2016

Si tot va bé, demà aterrarà una nau Soyuz provinent de la estació espacial internacional i dos astronautes posaran punt i final a una estada d’un any a l’espai. En retornar, l’americà Scott Kelly i el rus Mikhail Korniyenko hauran passat 342 dies sotmesos a les condicions d’aïllament, ingravidesa, radiació, estrès, i tot el que implica la vida a l’espai. Es tracta de l’experiment “ISS year long mission” que busca estudiar a fons els efectes de períodes llargs a l’espai cara a afrontar el viatge a Mart.

Els dos astronautes han servit de conillets d’índies i els han fet tota mena de proves, però el cas de l’americà és especialment interessant. L’Scott Kelly té un germà bessó, en Mark Kelly, que també va ser astronauta i que també participa en un experiment paral·lel, el dels bessons a l’espai. En Mark servirà de control per comparar els efectes d’un i altre després de passar l’any a l’espai. La gràcia és que tots dos tenen la mateixa genètica i només els diferencien els petits canvis que inevitablement es van acumulant al llarg dels anys.

A partir del retorn es compararà els seus genomes, la composició proteica de la sang, el tipus de metabolisme, els canvis psicològics, la composició de les femtes per avaluar els efectes en la flora intestinal, el rendiment en tests intel·lectuals i psicològics, l’estructura de l’esquelet i tot el que els passi pel cap als científics de la NASA.

La protecció contra la radiació espacial que es fa servir és suficient per prevenir danys en el genoma? Aviat ho podrem saber. La nutrició dels astronautes modifica de manera irreversible el microbioma? Ho veurem quan comparem als dos germans. El rendiment físic i mental queda molt afectat? Triga molt a recuperar-se? Fins ara veiem el que passava en altres astronautes, però no hi havia un astronauta idèntic per comparar.

En realitat, quan he vist les fotos dels dos, tampoc són tan idèntics. A part del bigoti que porta en Mark, (el que s’ha quedat a la Terra) la semblança entre els dos és alta, però no extraordinària. Un recordatori que, a més dels gens, hi ha altres coses que influeixen en com som.

El cas del Mark també és ben interessant. La seva carrera ha anat molt paral·lela a la del seu germà. També va ser Capità de la marina dels Estats Units i astronauta de la NASA. Va fer algunes missions amb el transbordador espacial fins que al 2011 va deixar de volar. També resulta que és el marit de la congressista Gabrielle Giffords, que va patir un atemptat a Tucson el gener del 2011 que gairebé li va costar la vida. En Mark s’estava entrenant per la seva última missió a l’espai i durant un temps no va estar clar si s’enlairaria o si posarien algú altre en el seu lloc. Finalment, quan la seva dona va millorar, va poder embarcar-se com a comandant de la missió STS-134, la penúltima dels transbordadors espacials.

L’estudi dels bessons no serà el més llarg que s’ha fet a l’espai, ni el més complex, però serà el que tindrà el millor sistema de control per interpretar les dades. Malgrat que amb un únic cas tampoc es pot generalitzar massa, serà un pas tremendament important per esbrinar el que li passa al nostre cos quan passem llargues temporades a l’espai. Un coneixement imprescindible de cara a embarcar-nos en viatges i exploracions de llarga durada.

Dietes alcalinitzants

divendres, 26/02/2016

Una moda ben sorprenent és la de les dietes alcalines. Per algun motiu, es vol imposar la idea que tenim el cos massa àcid i que cal alcalinitzar-lo, generalment amb bicarbonat, però també amb dietes imaginatives. És curiós perquè el nostre cos ho fa molt bé això de controlar l’acidesa. Poden haver-hi situacions patològiques, és clar, però el control del pH fisiològic és més que efectiu.

El motiu és fàcil d’entendre. Les cèl·lules funcionen a un pH concret i si s’aparten gaire comencen a tenir problemes. Això del pH és una mesura de la quantitat de protons que hi ha en un líquid. La manera de contar-ho és una mica enrevessada, però l’important és que l’aigua té un pH de 7, que és el que es considera totalment neutre. Per sobre, anem cap a condicions alcalines (o bàsiques) i per sota anem cap a l’àcid.

Un detall és que el cos no funciona a pH 7,0 sinó a 7,4. Però això és una generalització. A l’estómac hi tenim àcid clorhídric a un pH de 2. I el pàncrees fabrica suc pancreàtic molt ric en bicarbonat i a un pH de fins a 9. De manera que cada racó del cos s’ajusta al seu pH òptim.

Però quan es parla d’alcalinitzar es fa en referència, sobretot, a la sang. De nou, és estrany pensar que hi hem d’intervenir ja que una de les feines més importants del ronyó és controlar el pH de la sang. Una feina que no fa sol. El pulmó també hi participa molt activament. Els estudiants de biologia han d’estudiar com canvien les quantitats de àcid carbònic, bicarbonat i CO2 a la sang, de manera que el pH no es modifiqui. Entre el ronyó i el pulmó van modificant les quantitats d’uns i altres i el resultat és que el pH es manté a 7.4 amb molta precisió.

El problema pot aparèixer quan algun d’aquests sistemes no va prou de pressa a corregir els canvis en el pH. Aleshores apareixen situacions de “acidosi” o “alcalosi” i les dues son prou dolentes. Si són lleus, el ronyo comença a filtrar bicarbonat per eliminar-lo per orina, o el pulmó comença a ventejar molt per fer fora el CO2, però si la cosa no es controla aviat, pot ser prou greu.

L’important és que qualsevol persona que no tingui una patologia particular, no ha de patir pel pH del seu cos. El cos s’encarrega molt eficientment de controlar-ho. De fet, forçar el pH cap a una situació massa alcalina és prou dolent. El ronyó, que passa molt de les modes, intenta eliminar l’excés de bicarbonat però per fer-ho ha de modificar les concentracions de clor i de sodi. No és que li faci gràcia, però les sals i els ions tenen tendència a moure’s plegats. Si un surt, un altre entra i coses així.

De manera que les dietes alcalines estan condemnades a no fer res, ja que el ronyó compensarà ràpidament tots els intents de canviar el pH, o bé faran mal si aconsegueixen modificar el pH més enllà dels sistemes de control de l’organisme.

El que sí que és interessant són els arguments que fan servir en alguns indrets on defensen les dietes alcalines. Hi ha molta varietat, però alguns semblen sortits d’una classe d’alquímia. De fet, servirien com exercicis per detectar errors de concepte en classe de química. Frases com “alimentos que matan la vida” o que “no es lo mismo la reacción química de un alimento fuera que dentro del organismo”, et deixen descol·locat. Més que res perquè el fet que la química de la vida és la mateixa que la dels elements inorgànics va quedar clar fa alguns segles.

Al rerefons sempre em sembla detectar un puntet d’aquella fascinació medieval per considerar-se pecador i impur. Ara es dissimula amb un toc de xerrameca científica, però la idea és la mateixa. I el cas és que no, el nostre cos, normalment no esta brut, ni ple de toxines, ni acidificat ni res de tot això. Tampoc és exacte dir que les malalties son causades per l’acidificació del cos. Les malalties són situacions molt més variades i complexes que tot això. És cert que si fem un desastre de dieta, vida sedentària, fumem i prenem productes tòxics, tindrem problemes, però això no ho arreglarem amb un batut alcalinitzant.

La, no tan misteriosa, música de l’espai

dijous, 25/02/2016

Al canal Discovery Science han aconseguit convertir en viral un capítol del programa “NASA’s unexplained files” en el que es descriu que durant la missió de l’Apol·lo 10, els astronautes van estar una estona escoltant una misteriosa música provinent de l’espai. Els arxius d’aquell fet van estar classificats durant anys i fa poc han sortit a la llum. Un bon misteri pels aficionats a les conspiracions, però que es desinfla amb una certa facilitat.

L’Apol·lo 10 va ser la missió prèvia a la famosa Apol·lo 11 que per primera vegada va aterrar a la Lluna. Anteriorment l’Apol·lo 8 havia arribat fins l’òrbita lunar i havia tornat després de donar deu voltes a la Lluna, però només portava el mòdul de comandament. No hi havia cap mòdul lunar com els que es feien servir per baixar al nostre satèl·lit. A continuació es va llençar l’Apol·lo 9, que sí que portava el mòdul lunar, però que es va quedar en òrbita terrestre. La seva missió consistia en separar els dos mòduls (el lunar i el de comandament) i tornar-los a unir, en un assaig del que haurien de fer quan anessin a la Lluna.

La feina de l’Apol·lo 10 era anar fins a la òrbita lunar i separar els dos mòduls però sense baixar a la superfície de la Lluna. Tot seguit els havien de tornar a unir, posteriorment s’havien de desprendre del mòdul lunar i havien de tornar a la Terra. És a dir que es tractava d’una mena d’assaig general final abans de l’intent definitiu. El cas és que per la separació, dos astronautes es situaven al mòdul lunar i un quedava al mòdul de comandament. A més, quan ho feien hi hauria una estona en la que estarien a la banda oculta de la Lluna, de manera que les comunicacions amb la Terra s’interrompien. Va ser en aquell moment quan va sonar la “música”.

Però, per començar, resulta molt generós anomenar música a el xiulet que van sentir els astronautes. Era un xiulet que anava oscil·lant però que recorda més una interferència que no pas música. I es va produir en un moment molt concret de la missió. Just després que se separessin els dos mòduls. La transcripció de la conversa dels astronautes és:

LMP – Sents això? ¿Aquest xiulet?

CDR – Si

LMP – Ooooooooo “

CMP – Vosaltres també el sentiu aquest xiulet?

LMP – Si. Sona com … ja saps, la música típica de l’espai exterior

CMP – Em pregunto que deu ser

(LMP és el Pilot del Mòdul Lunar, CDR és el Comandant i CMP és el Pilot del Mòdul de Comandament. La NASA fa servir moltes sigles)

Tot pot semblar molt misteriós. Música de l’espai, arxius classificats, ocultació de dades… Però en realitat la música sona talment com una interferència i els arxius estaven desclassificats des de 1973. Si aleshores no es van popularitzar és, simplement, perquè aleshores no hi havia internet per compartir totes aquestes coses i la NASA encara va trigar a digitalitzar-ho i penjar-ho a la xarxa.

L’origen del xiulet te tota la pinta de ser una interferència. Un soroll similar ha sonat en la missió Cassini, que orbita Saturn i s’ha relacionat amb el camp magnètic del planeta. En el cas dels astronautes, no pot ser ja que la Lluna no en té de camp magnètic. Però el fet que comencés després de la separació fa pensar que es tractava d’una interferència entre les ràdios de les dues naus. En la missió Apol·lo 11, quan Armstrong i Aldrin van baixar a la Lluna, Collins es va quedar al mòdul de comandament i va dir que també va sentir aquest xiulet. Un soroll que es va acabar quan l’altra mòdul va aterrar.

De manera que sembla que té una explicació prosaica. Però no em sap greu. M’ha servit d’excusa per repassar com va anar el programa Apol·lo, els objectius de les diferent missions i la feina que feien els astronautes. De vegades sembla que tot es limita al saltironet que va fer Armstrong per posar el primer peu a la Lluna, però l’aventura va ser molt més llarga i complexa i sempre és un plaer redescobrir-la.

El càncer de la rata-talp nua

dimecres, 24/02/2016

És, potser, un dels animals més lletjos que hi ha. En tot cas, entre els mamífers sí que deu ser el més lleig, però la rata-talp nua (Heterocephalus glaber) tenia un parell de característiques que la feien fascinant. La seva insensibilitat al dolor i, sobretot, el fet que no pateix càncer. Per això va guanyar un lloc a les notícies amb titulars del tipus “L’únic animal invulnerable al càncer”. Normal, ja que si podem esbrinar com s’ho fa per evitar el càncer, tindrem una bona clau per afrontar la cura i la prevenció.

Ai! però en ciència mai no hi ha res definitiu. Que no s’hagin vist casos de càncer en les rates-talp nues pot indicar que no en tenen mai o, simplement, que les hem estudiat poc. I sembla que la cosa va per aquí perquè fa poc es van detectar un parell d’animals d’aquests que sí que patien tumors cancerosos. De manera que, tot i que probablement tenen més resistència d l’habitual, el càncer també afecta les rates-talp nues.

Aquests casos els han vist en dos exemplars de rates-talp, una al zoo de Washington i l’altra al Brookfield zoo d’Ilinois. La primera patia un carcinoma neuroendocrí gàstric, un tipus de càncer d’estómac, i la segona tenia un adenocarcinoma a l’aixella, d’origen mamari o salivar.

I ara què? Una gran esperança en la lluita contra el càncer que s‘esvaeix?

Doncs tampoc és això. Segueixen sent uns animals molt interessant per la seva longevitat i la seva poca incidència de tumors. És veritat que “poca incidència” no és “absència”, però no deixa de ser un fet digne d’estudi del que en podrem aprendre molt. El que sí que és cert és que ara només podem dir que el pateixen un una tassa menor que altres animals. I tenir present que a mida que les anem estudiant potser fins i tot això caldrà canviar-ho. O no.

Això de l’animal que no pot tenir càncer també va passar amb els taurons. I de nou, també era una idea errònia. Els taurons també tenen càncer. En aquest cas, però, el mite era alimentat pel negoci de vendre cartílag de tauró com si fos una gran eina contra el càncer. Al final tot és erroni. Els taurons tenen tumors i el seu cartílag no s’ha vist mai que protegeixi contra el càncer. Pot tenir compostos interessants i útils com a punt de partida per dissenyar tractaments. Però d’aquí a prendre’l com a cura hi ha un món.

En el fons només ha passat el que acostuma a passar en ciència. Que qualsevol afirmació cal posar-la a prova una vegada, i altra, i altra, i altra… Ja sabeu que aquesta és una de les grans diferències entre la ciència i les pseudociències. En ciència mai es dona res per definitiu i sempre s’ha d’estar disposat a revaluar el que sabem. Ja no podem dir mai més que les rates-talp no tenen càncer, però això ens ha fet una mica més savis.

Si topeu amb una ciència que es manté inalterada al llarg dels segles, sospiteu! Amb tota probabilitat és més una religió que una ciència.

La xarxa social… dels taurons

dimarts , 23/02/2016

Quants amics tens a Facebook? I a la vida real? Amics de veritat, que realment mereixin aquest nom segurament molts menys, però amb quanta gent interactues amb una certa freqüència? Les xifres poden variar molt però, excepte amb els “amics” de Facebook, que és un ús molt pervers de la paraula, la majoria ens movem en cercles socials relativament reduïts. I contra el que pugi semblar, potser hi ha taurons que tenen una vida social més intensa que nosaltres mateixos.

Els taurons s’acostumen a considerar animals poc socials. Això pot ser perquè sempre pensem en el gran blanc, que sí que és un solitari però en altres casos, com els taurons martell, ja és més discutible. En tot cas no n’hi ha prou amb unes observacions aquí i allà sinó que cal fer un seguiment dels animals per esbrinar quina mena de vida es porten entre ells. I això és el que han fet un grup d’investigadors de la Universitat de Delaware.

L’estratègia ha sigut implantar transmissors acústics a tres-cents taurons solraig clapejats o tauró toro (Carcharias taurus). Després van posar a vint taurons més uns aparells que, a més d’emissors també són receptors, és a dir que detecten i graven als altres emissors. Tres anys després, han tornat a capturar dos d’aquests taurons, han recollit els receptors que duien i han analitzat el que havien gravat.

La gràcia és que aquests aparells detecten tots els transmissors, no nomes els que tu has posat. Altres investigadors d’altres indrets han fet els seus marcatges, però si l’animal s’acosta al que tu has marcat, també queda registrat.

Amb tot això han pogut establir la freqüència de trobades dels taurons, les èpoques en que passa i els animals amb els que més interactuen. També van detectar trobades amb altres espècies de taurons i alguns altres tipus de peixos. I mira per on, han resultat ser més sociables del que semblava.

Els dos exemplars tenen una xarxa de relacions interessant. Els contactes de cada un han sigut de 170 i 200 altres taurons. I amb alguns (els millors amics) han interaccionat més de vint vegades. Les reunions no es repartien al llarg de tot l’any i a finals d’hivern i principis de primavera sembla que els animals se n’anaven a fer la seva.

El comportament gregari és freqüent en les preses, però molt més estrany en els depredadors. Tot i així hi ha molts mamífers que s’agrupen per caçar. Cal repartir-se el menjar, però l’augment en l’èxit de les caceres ho compensa. En canvi, aquest comportament no és tant freqüent en peixos. Però és possible que alguns taurons hagin fet el mateix raonament evolutiu que els mamífers. Almenys en determinades èpoques de l’any. També es possible que tingui a veure amb els períodes d’aparellament. Pels animals solitaris ha de ser ben complicat trobar parella enmig de la immensitat de l’oceà. L’instint d’agrupar-se en determinades ocasions ha facilitar molt les coses als taurons toro.

En realitat, només és un primer pas, però sembla que l’estudi de la vida social d’algunes espècies de taurons ens guarda un bon grapat de sorpreses. També és un exemple interessant de les tecnologies que s’apliquen per poder fer coses tan exòtiques com estudiar la vida social dels taurons en llibertat.

La fi de la llei de Moore

dilluns, 22/02/2016

Si comparem un ordinador, un mòbil o una tablet actual és fàcil notar que no té res a veure amb els de fa deu anys. I els que vàrem viure els principis dels ordinadors personals no podem deixar de somriure quan recordem els vells 286 amb 16 Mb de RAM i hi havia qui es preguntava per quin motiu podríem voler “tanta” memòria. Poques coses han progressat tant i tant de pressa com la informàtica.

Això ho va notar l’any 1965 en Gordon Earl Moore, un dels fundadors de l’empresa Intel. En un article publicat a la revista “Electronics” va afirmar que la tecnologia dels ordinadors tenia molt futur ja que cada dos anys es doblava el nombre de transistors per polsada que podien ficar en els circuits integrals. Això es va conèixer com la Llei de Moore i fins ara s’ha complert de manera molt precisa. Es diria que les empreses s’han posat com objectiu complir la llei de Moore i això ha disparat la capacitat dels ordinadors i ha reduït el preu de manera extraordinària.

No és sorprenent si pensem que l’any 1970 un microprocessador contenia uns dos mil tres-cents transistors mentre que al 2011 ja n’hi podien posar dos mil sis-cent milions! La clau era aconseguir fabricar-los cada vegada més petits i de moment se n’han sortit, però sembla que la cosa ja no té massa més futur. En matemàtiques podem calcular el que vulguem, però en la vida real hi ha límits físics que no ens podem saltar. Els actuals transistors mesuren uns pocs nanòmetres (milionèsimes de mil·límetre) i s’ha dit que ja són més petits que el virus de la grip. Per molt que ens hi escarrassem ja no es podrà anar gaire més enllà. Difícilment podrem fer transistors més petits que un únic àtom.

En realitat, arribar al límit final de la llei de Moore no és cap sorpresa. El mateix Moore la va proposar especificant que tindria aplicació durant un parell de dècades i prou. Ha durat més, però ja s’entreveu el límit i els fabricants ja han dit que aquest 2016 ja no es complirà estrictament. Això no vol dir que s’aturin les millores. Simplement que caldrà enfocar-ho d’alguna altra manera que no sigui acumular més transistors. La computació quàntica és la gran esperança ja que el seu rendiment serà incomparablement superior a la actual. Però de moment encara queda lluny. Esperem que no li passi com a la fusió nuclear, que sempre és la gran esperança del futur, però mai no es concreta.

Aquesta mena de creixements exponencials en la tecnologia són el somni de moltes teories econòmiques que hi fonamenten les bases del creixement. Per algun motiu, tenen tendència a saltar-se la part que especifica que el progres exponencial es pot mantenir durant un temps limitat, però que sempre s’arriba a un topall. La economia no es pot saltar les lleis de la física i sistemes tancats no poden permetre creixements indefinits. El mateix concepte de creixement sostenible és un simple oxímoron. L’esgotament de la llei de Moore ens ho recorda.

Fascinació tradicional xinesa

divendres, 19/02/2016

Hi ha un refrany que diu que l’herba del camp del veí sempre es mes verda que la nostra. Una bona manera d’expressar la percepció generalitzada que el que tenen els altres sempre és millor que el que tenim nosaltres. En realitat, quan coneixes als “altres” descobreixes fàcilment que ells pensen exactament el mateix i pensen  que és l’herba del nostre camp la que sembla millor i més verda. No som gaire racionals els humans.

Aquesta percepció deu estar a l’arrel de la fascinació per la medicina tradicional xinesa. Hi ha gent que la defensa com una font nova de coneixements que els occidentals hem ignorat durant massa temps. Diuen que en podem aprendre molt de la seva cultura mil·lenària i que és una bona alternativa a una medicina occidental massa deshumanitzada.

Potser, però la pregunta és… perquè la xinesa? Perquè no la medicina tradicional africana, la maia, la polinèsia o la hindú? I ben mirat, que té de dolent la nostra medicina tradicional? Després de tot, tampoc són tan diferents. Al llarg dels segles els humans hem mirat d’aprofitar el que la natura oferia, especialment les plantes, per mirar de curar-nos. I mentrestant hem anat bastint teories que ens permetien explicar, amb més o menys encert, els fenòmens que tenien lloc al voltant del cos i de les malalties.

La medicina tradicional xinesa fa servir els vegetals disponibles per trobar-hi aplicacions remeieres. És el mateix que s’ha fet a Europa durant segles. Moltes de les plantes eren diferents, però quan es miren els mecanismes d’acció veiem que són més similars del que sembla. Un ancià mestre xinés preparant un zhen wu tang està fent el mateix que un vell herbolari bullint un matoll de llorer, romaní i cua de cavall, però es té la percepció que l’oriental ha de ser més eficient. Els productes amb noms desconeguts sempre curen més. Curiós, ja que si analitzem els registres històrics sobre malalties o esperança de vida, tampoc hi havia tanta diferència.

Entendre les plantes, descobrir que tenien propietats i quina era la millor manera d’aprofitar-les per guarir va ser un gran punt de partida per la medicina. Per desgràcia era limitat. Les plantes tenen molts tipus de productes però generalment estan en baixa concentració i barrejats amb altres que no interessen. La cosa va començar a millorar, i molt, quan vàrem aprendre a identificar les molècules, a concentrar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. La medicina tradicional occidental és la base de la majoria de fàrmacs que tenim. Ara el que es fa és explorar les plantes emprades en la medicina tradicional xinesa per, de nou, identificar molècules, purificar-les, modificar-les i administrar-les amb més eficiència. No sembla gaire entenedor la dèria per aplicar-la a la manera tradicional quan ho podem fer molt millor.

Pel que fa a les explicacions de com funciona el cos, la tradició xinesa fa servir teories com la dels cinc elements o Wu Xing. Aquests elements són fusta, metall, aigua, foc i terra. Molt similar a la teoria dels quatre elements d’Empèdocles. En aquest cas eren terra, aigua, aire i foc. En les dues tradicions s’adjudiquen propietats als elements i s’expliquen els fenòmens que s’observen en funció de com interactuen aquests elements. La occidental va quedar obsoleta i superada per teories que explicaven millor els fets de la natura, però sembla que hi ha qui encara li fa gràcia la xinesa ja que… bé, que és xinesa.

Altres teories son la famosa del yin/yang o la del flux d’energia Qi. Per les nostres contrades vam tenir la teoria dels humors, que va resistir molts segles. Totes tenen sentit comú, servien per explicar fenòmens observables, van tenir molts seguidors i van tenir el gran mèrit de ser la millor teoria en algun moment de la història… però mida que hem anat aprenent més i més coses sobre biologia, fisiologia, microbiologia i similars hem vist que totes estan equivocades. No és greu. La majoria de les teories que fem servir actualment també seran superades per teories millors en un futur.

Potser algun dia poden curar la cirrosi o la diabetis. Aleshores ja no caldrà fer trasplantaments d’òrgans i la qualitat de vida de les persones millorarà molt. Seria molt sorprenent que algú defensés continuar amb la “medicina tradicional dels trasplantaments”, basada en antics coneixements del segle XX. Però segur que hi haurà qui ho farà. I si és fent servir una tècnica quirúrgica xinesa, encara millor.

I és que ho volem tot, però hem d’entendre que si ens limitem a medicines tradicionals haurem d’acceptar les malalties tradicionals i les taxes de mortalitat tradicionals.

Publicitat retro-futurista

dijous, 18/02/2016

Els antics anuncis tenen un entranyable aire retro que sempre m’ha fet gràcia. N’hi ha de tota mena, des d’anuncis de tabac a medicaments amb noms ben divertits. De línies de ferrocarril a aliments per infants. D’electrodomèstics a aparells totalment obsolets. Uns que m’agraden molt són els orientals. No entenc res del que hi diuen ni del que anuncien, però em transporten a les antigues històries d’aventurers per Xangai. Però els millors són els anuncis de viatges exòtics. Especialment pel concepte d’exotisme que tenien fa un segle. Llocs on ara anem amb facilitat els venien com aventures extraordinàries. Un esperit i una manera de mirar el mon que reconec que intento mantenir quan viatjo.

Per això m’ha robat el cor una col·lecció d’anuncis d’estil totalment retro que ha fet la NASA per mostrar com seria anunciar viatges a indrets relacionats amb la exploració espacial. La clau és destacar aquella característica que fa especial un indret.

Per exemple, si un dia us decidiu a viatjar a l’exoplaneta Kepler-16b podreu gaudir de l’espectacle dels seus dos sols al cel. El lema de l’anunci és “On la teva ombra sempre té companyia”.

 

També podeu somniar en anar a un altre exoplaneta anomenat HD 40307g. Es tracta d’una super-Terra. Un planeta més gran que la Terra, però no tant gran com Neptú. No és clar si és sòlid o gasós, però no hi ha dubte que allà, la força de la seva gran gravetat t’ha de fer sentir esclafat pel teu propi pes. Per això l’anuncien com un indret on pots “Experimentar la gravetat”.

 

Al nostre sistema solar podríem anar a Ceres. Aquest planeta nan està al cinturó d’asteroides i si un dia es fa mineria espacial serà un lloc clau. Per això l’anuncien com “la reina del cinturó d’asteroides” i afegeixen una informació important. A l’estil de les gasolineres del desert destaquen que és “L’últim indret amb aigua fins Júpiter”.

 

L’exoplaneta PSO J318.5-22 té la particularitat de no orbitar cap estrella. Un planeta errant que viatja pel cosmos en la més absoluta foscor. Naturalment l’anunci és “On la vida nocturna no acaba mai”.

 

Júpiter, el planeta amb la magnetosfera més intensa del sistema solar ofereix un espectacle que multiplica en intensitat els que es poden veure a la Terra. Per això el reclam és “Experimenta les poderoses aurores de Júpiter”

 

N’hi ha més, però el que no pot faltar és el de l’indret més acollidor del Cosmos. La Terra. Tal com diuen al cartell “El teu oasi a l’espai. On l’aire és gratis i respirar és fàcil”. Una cosa evident, però que no està de més que ens la recordin. Ni que sigui en forma d’un entranyable cartell d’estil antiquat.

El camí de la pesta

dimecres, 17/02/2016

Avui arriba a les llibreries la nova criatura: “El camí de la pesta”. Després de molts anys fent divulgació amb llibres més o menys seriosos, ja em venia de gust embolicar-me en una obra de ficció. Una novel·la que, a sobre, va guanyar el premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, de Sant Carles de la Ràpita, de manera que ja ha començat donant-me moltes alegries.

Com podeu imaginar, encara que sigui una obra de ficció, la temàtica gira al voltant de temes relacionats amb la ciència. En aquesta ocasió una pandèmia de pesta amb característiques una mica particulars que la fan especialment letal. Resulta una mica inquietant saber que no m’ha calgut inventar massa. Només he agafat coses que ja existeixen per separat i les he fet coincidir. El bacteri de la pesta (Yersinia pestis) és un vell conegut dels humans i els gens de resistència als antibiòtics fa temps que són un maldecap pels metges. Només és qüestió de temps que bacteri i gens de resistència es trobin.

Però no tot és ciència. Com que el món medieval també és una de les meves febleses, he amanit l’epidèmia amb manuscrits medievals i secrets ocults en tombes perdudes. També amb espionatge industrial, lobbies farmacèutics, xarxes criminals, centres de recerca i algun altre detall que faran anar de corcoll a un grup de biotecnòlegs i una filòloga. Una barreja que m’ho ha fet passar molt bé mentre l’escrivia. He de dir que la realitat m’ha ajudat. La idea va començar durant l’epidèmia de la grip A, va prendre forma durant la crisi de l’Ebola i surt a la llum en ple brot del Zika.

La novel·la neix molt ben acompanyada. Un nou segell editorial “Capital Books” comença el seu camí amb la idea d’oferir best-sellers locals i “El camí de la pesta” és un dels tres títols amb que s’estrena. Tot un honor. A més, dimarts 23, a dos quarts de vuit, en farem la presentació de la mà de Jordi de Manuel a la llibreria Nollegiu. Si en voleu saber més de la gènesi de la novel·la, dels indrets on transcorre l’acció o de les dèries que m’han animat a escriure-la, hi esteu tots convidats.