Temps de canvis sobtats

divendres, 1/06/2018

La situació s’havia mantingut inalterable durant tant temps que ja semblava inversemblant la possibilitat de qualsevol canvi. Fins i tot s’havia establert com a normal l’activitat depredadora dels més ben posicionats en la lluita pel control del territori. Carronyaires assedegats de poder s’anaven fent cada vegada més i més grans, impedint per la força que altres opcions més modestes tinguessin cap oportunitat de triomfar. Semblava que ja no hi havia manera de modificar el destí i que els hipotètics canvis nomes serien per empitjorar les coses, però…

Amb el temps aprens que les coses poden canviar d’un dia per l’altre i que l’imprevist està a la volta de la cantonada. Finalment va arribar un moment en que tot es va accelerar i les coses van començar a canviar definitivament. Els tirans que havien esdevingut els amos incontestables van veure com el terra que trepitjaven ja no era tan segur i que el que semblaven suports inamovibles es desfeien com sucre.

Quan va arribar el moment, altres supervivents més modestos van veure la seva oportunitat i alguns (no tots) la van saber aprofitar. El vell règim s’enfonsava i un altre de nou prenia les regnes del poder. No és que els nous dipositaris del poder fossin essencialment millors. Simplement hi va haver un canvi més sobtat del que ningú podia imaginar, i els canvis sempre generen una certa il·lusió.

El que els va sentenciar va ser, amb  tota probabilitat, un meteorit que es va creuar amb el camí de la Terra i que amb l’impacte va generar un seguit de canvis ambientals als que els dinosaures, amos i senyors del planeta, no van poder fer front. Fins i tot per ells, acostumats a exercir el poder, hi ha límits. Poc després de l’impacte, les petjades dels tiranosaures van deixar de sentir-se pel planeta. Els amos i senyors indiscutibles durant milions d’anys, van veure com els seus privilegis quedaven tocats i enfonsats. Dinosaures en liquidació.

Podria semblar que la vida va seguir imposant-se i que en poc temps es va reprendre la normalitat, simplement posant altres criatures al capdamunt de la piràmide del poder, però les coses no van anar ben bé així. Durant un temps relativament llarg, les xarxes de relacions entre els diverses espècies van quedar massa tocades per reprendre el funcionament normal. Espècies oportunistes van mirar de fer-se el seu lloc mentre que els carronyaires van proliferar amb un cert èxit.

Finalment, els mamífers van resultar ser els millors a l’hora d’adaptar-se al territori abandonat pels dinosaures i amb el temps van acabar per fer-se dominants. No es que fossin millors que els dinosaures (tot i que si els ho preguntéssim segur que ells s’hi consideraven), només van tenir sort i van saber aprofitar els avantatges que el destí els va oferir. Rèptils i amfibis van tenir menys vista i van seguir a l’ombra dels que tallaven el bacallà.

Els dinosaures no van desaparèixer del tot. Alguns, relativament petits i amb el cos ple de plomes, van sobreviure i van seguir amb la seva existència. Ara en diem aus i s’han fet amos d’alguns territoris, però estan molt lluny de la gloria que els seus avantpassats van tenir. Però tampoc cal exagerar les coses. Els moment del canvi van ser convulsos, però a la llarga van canviar poques coses. Les xarxes de poder es van mantenir, simplement substituint unes espècies per unes altres. La llei del més fort es va seguir aplicant implacablement i la vida va seguir el seu camí.

El cas Gurtel i la menopausa de les orques

dijous, 31/05/2018

Es veu que durant el judici del cas Gurtel, una de les implicades, la dona de Luis Bárcenas, va demanar de trobar la manera d’evitar la presó fent referència al seu fill. Segons els titulars dels diaris el comentari que va fer va ser: “Si le quitan a su hijo su padre, que al menos le dejen a su madre“. Sembla una crida normal d’una mare que pateix per no deixar al seu fill sol, si no fos per un petit detall; el noi en qüestió té prop de trenta anys i tampoc no sembla tenir una dependència excessiva dels pares. La infantesa dels humans cada vegada s’allarga més, però potser estem arribant a extrems exagerats.

O potser no. En realitat hi ha algun altre animal que també es passa la vida a l’ombra de la seva mamà. És el cas de les orques (Orcinus orca).

Fa un temps es va descobrir que les orques cuiden les seves cries durant un parell d’anys, però que després, si la cria és un mascle, segueix en el grup on hi ha la seva mare i no s’hi separa mai. Sembla que és una bona idea ja que la mortalitat entre els mascles es triplica a partir del moment en que la seva mare mor. La dependència maternal dels mascles de les orques sembla competir amb la d’alguns destacats membres de la classe política del país.

En tot cas, aquest comportament sembla relacionat amb la llarga menopausa que s’ha descrit en aquests animals. Normalment els organismes segueixen vius fins que acaben la seva capacitat reproductora. A partir d’aleshores la seva esperança de vida cau notablement. Sembla que la natura està essencialment interessada en fer-los aptes per sobreviure només mentre poden anar passant gens a la següent generació. Quan ja no poden, deixa de tenir sentit fer l’esforç de mantenir-los amb vida.

Si ho mirem des del punt de vista de la selecció natural sembla tenir sentit. Qualsevol característica que afavoreixi la supervivència més enllà de l’època fèrtil no confereix cap avantatge als animals mentre son joves i es reprodueixen. Per tant, no hi ha res que faci pensar que serà una característica fàcilment seleccionable. En els humans només quan la cultura i la civilització van començar a deixar de banda la selecció natural, l‘esperança de vida es va allargar fins més enllà de la menopausa en les dones.

Però hi havia l’excepció de les orques, on les femelles viuen fins molt més enllà de la menopausa. I potser el motiu estigui relacionat amb aquesta relació amb les cries. Seguir amb vida molt temps per ajudar a sobreviure als fills és una bona estratègia per facilitar que el fill arribi a reproduir-se i així garantir que els teus gens segueixin passant a les seguents generacions. La mare orca cuida als fills mascles, però en realitat el que està cuidant són els seus gens.

En el cas del merder polític-jurídic que centra les notícies aquests dies no tinc tan clar que l’interès per no deixar sol al fill sigui la protecció dels gens. Els humans som molt més complicats (o de vegades molt més simples) que tot això. En tot cas sembla que la crida a la compassió del tribunal li ha funcionat. Altres no han tingut tanta sort.

Jabuticaba; el fruit que difícilment tastarem

dimecres, 30/05/2018

Si ens parlen dels fruits d’un arbre, el que acostuma a venir al cap és la imatge d’un taronger o una pomera en la que els fruits estan penjant de les branques i dipositats aquí i allà per tota la copa del vegetal. És la manera més habitual que tenen d’aparèixer els fruits. Hi ha, però, excepcions. Un vegetal ben conegut és el galzeran, un arbust en el que els fruits semblen sortir directament del mig de les fulles. En realitat no són fulles sinó tiges modificades en forma de fulla, però costa recordar-ho quan tenen tant aspecte de fulla.

En tot cas, un dels més curiosos és un arbre del Brasil, conegut com jabuticaba (Myrciaria cauliflora) que quan arriba l’hora de donar fruits, el que queda cobert és el tronc! És una estratègia anomenada cauliflòria i tot i no ser massa freqüent, arreu del planeta es poden trobar plantes que la fan servir. Aquesta curiosa disposició, primer de les flors i amb el temps dels fruits, s’ha intentat explicar com una estratègia per facilitar la dispersió de les llavors. Amb els fruits al tronc, n’hi ha molts que estan a l’abast fàcil els animals que se’l menjaran i que, quan expulsin les llavors no digerides, contribuiran a ampliar la zona d’influència de l’arbre. No tots els animals són bons enfilant-se als arbres. En tot cas, malgrat que pot tenir sentit, n’hi ha prou de mirar la majoria d’arbres per veure que no ha sigut una estratègia generalitzada.

En el cas de la jabuticaba, es tracta d’un arbre ben curiós que només creix en determinades zones del Brasil i que els habitants de la zona el tenen per aprofitar els seus fruits. Només hi ha un problema; tant bon punt es desprenen del tronc de l’arbre, comencen a fermentar i en tres o quatre dies es fan malbé. Per això no hi ha fruits de la jabuticaba als mercats. L’has de recollir i menjar-te’l o fer-ne melmelada el mateix dia.

Com és previsible, hi ha articles que parlen de les propietats beneficioses del fruit de la jabuticaba, del seu contingut en antioxidants, que si es antiinflamatori, que si va bé pel càncer,… el mateix de sempre i de la majoria de vegetals, vaja. Reconec que tot això m’és ben igual, però m’encantaria tenir un dia a l’abast un tronc de jabuticaba ple a petar de fruits. Poder allargar la ma, prendre’n un i tastar-lo per descobrir quin gust tenen aquesta mena de grans de raïm que surten directament del tronc. Pel que diuen, realment tenen un sabor semblant al del raïm, però l’interessant és experimentar-ho un mateix!

Potser es podria fer plantacions de jabuticaba, però resulta que creix molt lentament i triga moltíssim a donar fruits, de manera que les probabilitats que tinc de tastar-lo en un futur immediat són més aviat escasses.

I si passéssim de Lamarck?

dimarts , 29/05/2018

Pot semblar curiós, però encara hi ha qui afirma que la Teoria de l’evolució és falsa, que no està prou demostrada, que no és científica o que “només és una teoria”. Després d’aquesta afirmació acostumen a deixar anar un seguit d’arguments que, gairebé sempre, el que demostren és que no han entès en absolut de que va la teoria de l’evolució. Es diu que no hi ha formes intermèdies, que les datacions son incorrectes, que de l’atzar no pot sorgir l’ordre, s’esgrimeix erròniament algun principi de la termodinàmica i s’esmenta l’engany de l’home de Piltdown.  Tot plegat, un munt d’errors que els permeten justificar la seva creença personal.

El que resulta inquietant és que tanta gent en realitat no entengui correctament la Teoria de l’evolució. Després de tot no és tan complicada si ens limitem a les línies general. Però el cas és que moltes persones que afirmen entendre-la, resulta que tenen en ment una idea distorsionada de la teoria.

De vegades m’he vist argumentant amb algú sense trobar manera d’entendre’ns fins que m’he adonat que discutíem teories diferents. Per descomptat, la frase de la supervivència dels més forts (dels més adaptats, dels més vàlids…) la té tothom en ment, però sembla que no acaba de quedar clara la manera com alguns arriben a ser més adaptats que altres. I tinc una sospita sobre el culpable. Potser la manera com s’explica l’evolució a l’escola sigui correcta sobre el paper, però un fracàs en la pràctica.

Normalment es parla de l’evolució esmentant el problema que tenien els naturalistes de fa un parell de segles per explicar la immensa diversitat de formes de vida que hi ha al planeta. Aleshores apareixen les primeres idees sobre evolució, alguna referencia a l’avi de Darwin i, mai falta, la hipòtesi de Lamarck representada per la girafa estirant el coll per arribar a les fulles de més amunt. Tot seguit s’explica que allò és incorrecte i que Darwin va proposar el mecanisme que ara donem per bo: la selecció natural. És una mica el que es fa amb les teories de Ptolomeu i Copèrnic.

Quin és el problema en el cas de l’evolució? Doncs que, encara que no ho sembli, massa alumnes acaben quedant-se amb la idea que proposava en Lamarck. El dibuixet de la girafa i el mecanisme que proposava és molt més simple i entenedor que no pas el de Darwin. Tothom diu que sí, que ja ho entén, però quan rasques una mica sovint descobreixes que la versió que tenen en ment és la de la maleïda girafa esforçant-se a estirar el coll.

En realitat és normal que sigui així. Als nanos joves els resulta simple imaginar que una girafa pot modificar el seu cos igual que un atleta modifica la seva musculatura. En canvi, pensar en una població en la que hi ha diferents varietats de determinats caràcters, especular sobre l’èxit reproductiu dels millor adaptats per casualitat a les condicions canviants del medi ambient i un nou pas en la següent generació en la que la mitjana d’individus amb una característica seleccionada serà més elevada costa més d’interioritzar. O, més probablement, s’aprèn correctament, però passats els anys, quan els records del que es va estudiar es va diluint, la versió de la girafa és més simple de recordar i per tant és la que queda.

I aleshores em pregunto… realment cal explicar Lamarck d’entrada? En teoria va molt bé explicar el camí erroni per després ressaltar el correcte. Però si en el cas de l’evolució el resultat és que molts acaben recordant la girafa de la versió errònia, potser caldria buscar una altra manera. A més, resulta injust pel pobre Lamarck, un gran naturalista, ser recordat només per la seva teoria errònia. Potser d’entrada podríem saltar-nos aquesta part que, sembla que només serveix per confondre, i deixar les comparatives de les teories de l’evolució pels estudiants ja més encaminats a temes relacionats amb la biologia i altres branques de les ciències de la vida.

En realitat és un tema a decidir pels professors i pels pedagogs, però si del poc que s’explica sobre l’evolució el que queda és la versió incorrecta, em sembla un bon indicatiu que caldria trobar una manera diferent de plantejar-ho.

La flor mutant

dilluns, 28/05/2018

Les roselles (Papaver rhoeas) són unes de les flors més típiques d’aquesta època de l’any. Abunden especialment en terrenys de secà, on el seu color destaca per entre mig de molts camps de cereals. És una cosa que no fa gens de gràcia al pagès, però que dona un colorit espectacular a molts indrets. Mirada de prop, la rosella és una flor més aviat lletja. Els seus quatre pètals, mig sobreposats, tenen una textura molt feble i si no fos pel color vermell esclatant que acostumen a lluir, les catalogaríem com a flors poc interessants.

Però mai saps on salta la sorpresa. Fa un parell de setmanes anava passejant per un dels camins de la Segarra que, naturalment, estava flanquejat per grapats de roselles, quan de sobte vaig veure una cosa estranya de reüll. M’hi vaig acostar i efectivament era curiós. Una petita rosella que tenia tres pètals vermells i un de blanc.

Això em va fer recordar les classes de genètica en les que es buscaven mutants que mostressin alguna alteració en el color. El que fèiem servir a la facultat eren mosques del vinagre (Drosophila melanogater) que enlloc de tenir ulls vermells els tinguessin blancs, però la idea era la mateixa. En algun moment del desenvolupament d’aquella rosella, alguna cèl·lula havia patit una mutació que li havia fet perdre la capacitat de generar el color vermell.

Després vaig buscar que era el que donava aquest color i vaig trobar que eren unes molècules de la família de les antocianines, principalment pelargonidines i cianidines. La manera com les plantes els fabriquen és ben coneguda i inclou un grapat de passos enzimàtics que poden donar diferents compostos. Segons les proporcions d’uns i altres sortirà un color que varia entre el blau i el vermell. Ara bé, la flor amb la que vaig topar no en tenia cap de color en aquell pètal, de manera que puc suposar que la mutació afectava un dels passos inicials de la via metabòlica. Per descomptat, no tinc ni idea de quin pas concret era.

Aparentment semblava que la mutació havia afectat les cèl·lules que després donarien lloc a aquell pètal, però la cosa era més complicada. Una mirada més atenta va revelar que la part blanca afectava un pètal… i una petita part del pètal veí. No era simplement que tingués un pètal blanc.

Això permet especular una mica més. En algun moment del desenvolupament de la flor, hi ha determinades cèl·lules que queden encaminades a convertir-se en pètals. Com que el color blanc afectava un pètal sencer i parcialment al veí, podem deduir que la mutació va tenir lloc “abans” que les cèl·lules es diferenciessin a “formadores de pètals”. Si fos després, el canvi de color estaria restringit a un únic pètal.

Tampoc se si afectava a tota la planta o només a la flor. Naturalment, una mutació que impedeix que es fabriqui un pigment només és fàcil de veure a simple vista en les zones acolorides de la planta. Potser part de la tija també tenia la mutació, però com que no fabrica pigments, passaria desapercebuda a no ser que féssim una anàlisi genètica de les cèl·lules de la tija.

En tot cas, aquella floreta em va fer reviure com s’ho feien abans per anar deduint, gràcies a les mutacions, les etapes en les que s’anava formant un organisme. De vegades, una mica d’observació i una certa quantitat de lògica pot permetre treure conclusions d’allò més interessants!

Cel roig del matí, cel roig del vespre

divendres, 25/05/2018

Mires la fotografia d’un horitzó que gairebé oculta el Sol mentre el cel sembla cremar en un esclat de tonalitats vermelles i taronges. És un dels millors moments per capturar imatges espectaculars de grans horitzons. Però només amb la imatge podem quedar-nos amb un dubte… El que veiem és una sortida de Sol? O és la posta del Sol? Hi ha alguna manera de saber-ho? Naturalment parlem del cas en el que no coneixem la zona on s’ha fet la fotografia.

Per saber-ho, primer cal entendre quin es el fenomen que genera aquest espectacular canvi de color. Curiosament el que veiem no és l’aparició de colors vermells, taronges i grocs. El que veiem en realitat és la desaparició dels blaus! I, és clar, si a la llum blanca li traiem els blaus, el que queda són, essencialment, les tonalitats rogenques.

La clau de tot és una curiosa relació entre els raigs de llum i les molècules de l’aire atmosfèric. Quan la llum topa amb les molècules de nitrogen i oxigen de l’atmosfera experimenta un fenomen anomenat difusió de Rayleigh, que essencialment vol dir que el raig de llum es desvia del seu camí i es va difonent en totes direccions. Ara bé, no tots els colors ho fan de la mateixa manera. Per temes de la mida dels àtoms i la mida de les longituds d’ona de la llum dels diferents colors resulta que la llum blava es desvia molt més que les altres. En realitat, la violeta encara més. Si a l’ull hi tinguéssim receptors per la llum ultraviolada, veuríem el cel d’aquest color.

Que és el que passa doncs? Els raigs de llum groga travessen l’atmosfera en línia recta, però els de llum blava es desvien una mica cada vegada que passen al costat d’una molècula de les que formen l’aire. El resultat és que els raigs de llum blava acaben anant “per lliure”, patint tota mena de desviacions i al final arriben a l’ull provinents de totes les direccions. Per això veiem el cel blau. Els grocs i els vermells han seguit el seu camí recte i només els veiem quan mirem al sol i just al seu voltant (ep! No mireu directament el Sol, que és perillós).

Això és el que passa durant el dia, però quan el Sol es pon, la trajectòria que fan els raigs de llum arriben als nostres ulls passant gairebé de refiló del planeta, de manera que la distància que recorren per dins l’atmosfera és molt més llarga. Tan llarga, que els raigs de llum blava (els fotons blaus) es perden pel camí amb tanta difusió de Rayleigh. El que queda és la part dels vermells i els grocs que tenyeixen el cel. Com que això depèn de la distància feta pels raigs de llum dins l’atmosfera, tant és que sigui quan el Sol surt o quan es pon. La curvatura de la Terra és la mateixa per les dues bandes i els resultat final també. De manera que en principi, no… no podem diferenciar-ho només pel color. El fenomen que genera els colors vermells del cel al matí o al vespre és exactament el mateix.

Després hi ha el tema de les partícules en suspensió, que se sol dir que causen colors més vermells. Si això fos cert, a Barcelona, amb la quantitat de porqueria que hi ha en suspensió, tindríem uns vespres i uns matins espectaculars, però tots sabem que no es així. Aleshores?

Doncs la clau es que les partícules en suspensió que donen color vermell només són les que estan a les capes altes de l’atmosfera. Les que estan prop del terra l’únic que fan és amortir els colors i generar tonalitats grises. Si els volcans generen capvespres espectaculars és perquè envien les seves cendres fins les capes altes, l’estratosfera. La pols que queda a baix, a la troposfera, no contribueix al color. Només fa que emprenyar.

Un altre detall important són els núvols. Els millors capvespres i matins són aquells en els que hi ha una capa plana de núvols molt alts que adquireixen el més esclatant dels vermells. El motiu és que, perduts els blaus, els raigs de llum que queden son els vermells i els núvols fan d’efecte mirall, fent-los rebotar i enviant-los cap a la superfície i, és clar, cap els nostres ulls.

Hi ha qui opina que pot haver-hi una petita diferència. Al matí tenim els ulls més adaptats a la foscor de la nit i detecten millor els colors, de manera que l’espectacle del cel rogenc el percebríem una mica millor. Al vespre, després de tot el dia ben il·luminats, la pupil·la està més tancada i este una mica menys sensibles als canvis de colors. El color del cel no canvia però la nostra percepció és lleugerament diferent. És clar, això no serveix si mires una fotografia.

(Per cert, la del principi la vaig fer a Cornellà, mirant cap a Sant Boi, i era una posta de Sol.)

Mòbils i càncer, l’eterna sospita

dijous, 24/05/2018

Aquesta setmana va tornar a comentar-se la suposada perillositat del telèfons mòbils per culpa d’un article on s’especulava amb el perill que poden representar, el risc de càncer, les fosques maniobres de les companyies telefòniques i la impassibilitat dels investigadors. Més o menys la història de sempre cada vegada que apareix una nova tecnologia, tot i que la dels mòbils ja no ho es tant de nova.

El curiós és que per encant que tinguin les teories conspiratives, sempre es passen per alt un parell de dades importants referents als mòbils i al càncer. Un argument per entendre que en teoria no poden causar càncer, i un altre per veure que no estan causant càncer.

El primer és relativament tècnic, però fàcil d’entendre. Per causar càncer cal danyar el DNA. I per fer-ho cal aplicar una certa quantitat d’energia a la molècula. Si no ho fas, la molècula no es trenca i la mutació no té lloc. Amb un cop de puny pots trencar un vidre, però no una paret de ciment. Son coses que es poden calcular,que s’han calculat i que s’han experimentat. Les radiacions poden ser de molts tipus, però no totes tenen prou energia per trencar la molècula del DNA. Per molt dolenta i perversa que sigui la multinacional telefònica.

El cas és que les radiacions electromagnètiques s’ordenen de més a menys energètiques en un ordre ben conegut: Raigs gamma, raigs X, radiacions ultraviolades, llum visible, radiació infraroja, microones i ones de radio. Son noms i classificacions fetes una mica per conveniència, ja que en realitat és un gradient continuat. Doncs per danyar el DNA pots fer servir la radiació que prefereixis però sempre a partir de la ultraviolada. Per sota d’aquesta ja no tenen prou energia per fer saltar els electrons que envolten els àtoms. Amb llum visible no li faràs gran cosa. Amb ones de radio tampoc.

Per això les radiacions es divideixen en “ionitzants” i “no ionitzants”. Des del punt de vista biològic son les perilloses i les no perilloses. Tot i que tampoc cal agafar-s’ho al peu de la lletra ja que un feix de llum làser et pot fregir i massa infraroja et pot torrar, (però no et causaran càncer). Com que els telèfons fan servir radiacions no ionitzants, doncs no tenen prou potencia per danyar el DNA. Poden tenir efectes, per descomptat, però no han de causar càncer.

Però la ciència no ho sap tot. Podria ser que per algun mecanisme insospitat, acabessin generant càncer. Cal anar amb precaució per si de cas. Això és de sentit comú. Amb els mòbils i amb totes les noves tecnologies. La pregunta és… en quin moment considerem que és segura?

Hi ha una gràfica que pot ajudar a triar. La línia vermella indica el nombre de casos de càncer de cervell als Estats Units, i la blava el nombre d’usuaris de telèfons mòbils.

Ja fa molts anys, més de vint, que es fan servir mòbils i els primers emetien força més radiació que els actuals. Si causessin càncer, passats vint anys ja s’hauria de començar a notar algun efecte. Però el cas és que no sembla que sigui aixi. Aleshores, quan temps més seguint esperant? Certament podria ser que els efectes triguin encara més dècades a notar-se, però el cas és que ara com ara no es detecta res, que és el que esperaríem ja que es fan servir radiacions no ionitzants.

D’altra banda, tot això són dades. Quines són les dades que relacionen el risc del càncer amb els telèfons mòbils? Que les multinacionals són molt dolentes? Que la tieta d’algú feia servir molt el mòbil i va tenir càncer? Sempre s’ha d’anar amb precaució i sempre s’ha de seguir vigilant i estudiant, però mai no s’ha de caure en la por irracional. No sempre és senzill trobar el punt d’equilibri i tots sabem que la vida dona sorpreses. Però ara com ara, amb les dades disponibles sembla que amb els mòbils podem estar més aviat tranquils.

Curiositats volcàniques i congresos internacionals a la Garrotxa

dimecres, 23/05/2018

Mai saps per on pots trobar un fil que et porti a descobrir fenòmens interessants o simplement curiosos, l’important és no deixar d’estar atent al que t’envolta… o al que et comenten. Aquesta vegada he anat redescobrint el mon dels volcans i descobrint algunes curiositats de les que no en tenia ni idea i tot gràcies a un Congrés mundial que ha tingut lloc a… Olot! (no tots els congressos s’han de fer a Barcelona!)

Es tracta del setè congrés internacional sobre Maar… i aquí ha vingut la primera recerca. Que és exactament un “maar”? Doncs veig que és un tipus  concret de cràter volcànic, generat per erupcions freatomagmàtiques, que sovint acaben amb el cràter ple d’aigua formant un llac i per això els anomenen maars, una paraula derivada de l’alemany i que vol dir, justament, mar.

Molt bé. Volcans que al cràter hi tenen aigua. Però això porta a una segona pregunta: Que coi és una “erupció freatomagmàtica”? Doncs aquí m’ha fet gràcia descobrir els tres tipus d’erupcions segons el seu origen. Les que sempre tenim en ment son les erupcions magmàtiques. Les que deixen anar la típica lava regalimant de manera més o menys ràpida per les faldes de la muntanya i que sempre es fotografien de nit per poder ressaltar la brillantor del material fos. Però algunes de les erupcions més espectaculars que recordava haver vist, eren molt diferents. Molt explosives i aparentment sense lava per enlloc.

El motiu és que també poden haver-hi erupcions freàtiques. En aquestes, el magma ni tant sols arriba a la superfície. El que fa és escalfar sobtadament aqüífers subterranis que, en passar a vapor augmenten brutalment la pressió i fan esclatar la muntanya. La del mont Saint Helens és la més espectacular que recordo.

I les freatomagmàtiques… dons son una barreja de les dues. Hi ha magma, però també es genera molt vapor per la interacció amb aqüífers subterranis, per llacs o fins i tot pel mar, com va passar a Santorini. I pel que he vist, uns quants dels volcans de la Garrotxa també tenen aquest origen.

Ah! Però encara n’hi ha més. Mirant les conferències, la primera que trobo parla de “volcans monogenètics” i aquesta paraula apareix més vegades per tot el programa del congrés. Monogenètic és una paraula que associo a biologia, però en volcans…?

Doncs el cas és que els volcans poden ser monogenètics o poligenètics i la diferència és senzilla. Els primers es van formar en una única erupció, mentre que els segons son el resultat d’erupcions repetides al llarg del temps. I pel que he vist, els de la Garrotxa són monogenètics. Un únic pet, que podia durar el temps que fos però que no es va repetir, i ja tens un volcà format.

I la última curiositat que he descobert és la del “camp volcànic”. Aquesta ja és més fàcil de deduir. El cas de la Garrotxa és un camp volcànic en el que una única bossa de magma que hi havia per sota terra va anar deixant anar materials (de manera magmàtica o freatomagmàtica, que hi ha de tot) en diferents erupcions úniques que van anar tenint lloc aquí i allà. Quan el magma es va esgotar, el camp volcànic es va apagar definitivament.

No se com de profitós ha sigut el congrés internacional sobre Maars que ha tingut lloc a Olot. L’anterior va ser a Changchun, a la Xina, i abans l’han fet a països com Mèxic, Argentina o Nova Zelanda, de manera que no és un congrés menor. Simplement és d’aquells molt especialitzats però que reuneixen als millors especialistes en camps molt concrets. En tot cas, a mi m’ha servit de punt de partida per entendre una mica millor la vida secreta dels volcans.

Ebola de nou

dimarts , 22/05/2018

El vell enemic ha tornat. Després del brot del 2014, que va deixar més de onze mil morts, el virus de la febre hemorràgica de l’Ebola ha tornat. Aquesta vegada al Congo, però l’evolució del brot, els problemes logístics, la por per si arriba a les grans ciutats,… tot recorda el malson que ja vàrem viure fa quatre anys.

De moment ja s’han identificat 46 casos i 21 morts, però si alguna cosa vàrem aprendre és que aquestes xifres quedaran curtes ràpidament. Una informació inquietant és que sembla que els sistemes de control no han funcionat correctament i se sospita que ja fa uns quants mesos que l’epidèmia va començar sense que es detectés ni es prenguessin mesures per controlar-la. No és cap secret que en països com el Congo les infraestructures sanitàries són molt limitades.

Però aquesta vegada disposem d’una eina que pot marcar les diferències respecte a l’últim brot. Aquella vegada li vàrem veure les orelles al llop i durant aquests anys s’ha desenvolupat una vacuna que sembla que funciona amb prou eficàcia. De moment ja n’han portat quatre mil dosis a la zona afectada per començar a vacunar al personal sanitari i a les persones que han estat en contacte amb afectats.

Afortunadament la soca del virus ebola que està generant el brot és la mateixa que la de l’anterior brot. Per això la vacuna hauria de funcionar, al menys mentre no tingui cap mutació que canviï les coses. I és que amb els virus mai es pot estar segur del tot, que acostumen a tenir cops amagats.

Per fabricar la vacuna han fet servir un virus completament diferent, el de l’estomatitis vesicular. Aquest és un virus que afecta al bestiar però que als humans només ens causa l’equivalent a una grip lleu. Aleshores han agafat una de les proteïnes de la superfície del virus  ebola i fent servir tècniques de biologia molecular han modificat el virus de l’estomatitis vesicular per fer que expressi a la seva superfície la proteïna de l’ebola. D’aquesta manera poden injectar un virus que no ens farà gran cosa, però que quan el nostre sistema immunitari el detecti i faci anticossos per lluitar-hi, també farà anticossos contra l’ebola.

La vacuna s’anomena rVSV-ZEBOV per “recombinant Vestibular Stomatitis Virus- Zaire Ebola Virus”. Això de Zaire és perquè la soca del virus ebola que han fet servir és la del ebola-Zaire. Les diferent soques del virus s’anomenen segons el primer indret on es va detectar.

Un altre problema logístic serà mantenir la vacuna en condicions correctes. D’entrada cal mantenir-la congelada, cosa que al Congo pot resultar complicada. De totes maneres, una vegada descongelada només cal mantenir-la a la nevera i es pot administrar durant un parell de setmanes. Serà complicat, però se’n sortiran.

De totes maneres, i per molta vacuna que tinguem, tallar la cadena de contagis és la feina més important. Els costums funeraris i socials de la zona no ajuden, per això la feina de conscienciació que fa el personal sanitari és extraordinàriament important. I la feina de localitzar les persones que han estat en contacte amb els malalts també resulta imprescindible. Això és relativament senzill quan el brot es manté en zones rurals, poc poblades, però quan arriba a les grans ciutats tot es complica. I sembla que ja hi ha algun cas a la ciutat de Mbandaka de més d’un milió d’habitants. Un problema, però que no serà res si ho comparem amb el risc que el virus arribi a la capital Kinshasa. No és difícil ja que hi ha molt tràfic de mercaderies i persones pel riu Congo, que uneix les dues ciutats.

En tot cas, tornarem a estar pendents del seguiment del brot, del nombre i la distribució dels afectats i de l’efectivitat de la vacuna.

No sense dones

divendres, 18/05/2018

Parlar, opinar, indignar-se, signar un manifest, tot això està molt bé, però resulta poc rellevant a la llarga. El que compta son els fets, que de bones intencions l’infern n’és ple. I fa poc vaig veure una iniciativa que al menys no semblava quedar-se en les simples paraules. En referència a la eterna poca visibilitat de les dones en camps tradicionalment masculins, un grup d’acadèmics s’ha compromès públicament a no participar en actes com ara meses rodones, o esdeveniments similars, que siguin de més de dues persones i en els que al menys no hi hagi una dona en qualitat d’experta.

La idea és de sentit comú, però m’he trobat, o m’ha semblat entendre, que està limitada a ciències socials (economia, política i coses similars). Aleshores em pregunto per quin motiu no hi ha una iniciativa similar en ciències de les “dures”? O en humanitats? Que coi! Per quin motiu s’ha de limitar a cap àmbit del coneixement?

Curiosament, als comentaris que he pogut llegir, de seguida n’he trobat amb algunes de les trampes que es fan servir en aquests casos. El més clàssic: Que passa si els millors experts són homes? Hem de substituir-los per dones només per complir?

La trampa és pensar que existeix aquest concepte de “el millor expert”. Dubto molt que, al menys en ambients acadèmics , existeixi aquesta criatura mitològica del “millor expert de tots”. El que hi ha és un grup de persones que destaquen en un o altre aspecte i és extremadament rar que entre el grup no hi hagi alguna dona. Normalment el que hi ha son molts romanços i excuses (també cal dir que en el cas de molts dels “millors experts del mon” tampoc n’hi ha per tant).

En ocasions pot haver-hi algun figura que destaqui. Però vinga! A la majoria d’actes acadèmics, meses rodones i congressos diversos, els assistents són membres brillants de la comunitat científica concreta, però tampoc hi ha tantes reunions de premis Nobel. Això de pensar que no hi ha dones perquè calia portar als millors del millors, l’elit més sublim, el súmmum de la saviesa i resulta que tots eren homes ja no s’ho empassa ningú que tingui una mica d’idea de com és el mon actual. De veritat coneixeu algun camp en el que entre el grup dels suposadament més destacats no hi hagi cap dona?

També hi ha qui rondina esgrimint que no vol participar en sistemes de quotes. Realment, això de les quotes és un pedaç i el millor és que ja no calgui fer-ho servir. Però aquí no s’esmenta cap quota, cap percentatge, no es demana ni tan sols paritat. Només que les dones no siguin absents. Podríem dir que és la versió mínima de les quotes. No em sembla greu. En tot cas, molt menys que la massa freqüent quota zero amb que les dones queden representades.

He de dir que fent memòria diria que cada vegada m’he trobat amb menys actes en els que no hi hagi cap dona. Certament molts menys que quan vaig començar la carrera. Un bon senyal, les coses com són, però també és veritat que encara queda camí per fer. I no fer el joc a mantenir la invisibilitat femenina és una bona manera de fer camí.