Si croa como un pato… és un miracle!

dilluns, 19/05/2014

sac vocal.jpg La política (i especialment les campanyes electorals) és una font inesgotable d’anècdotes. Sobretot basades en les ximpleries que es deixen anar, els raonaments ridículs, les promeses impossibles, les falsedats manifestes i les ficades de pota més memorables. De veritat es sorprenen que la gent s’allunyi cada vegada més de la política? Considerant el nivell intel·lectual que mostren  els principals actors només pots pensar que són molt limitats o que es pensen que la població és molt limitada.

Però val la pena aprofitar-ho per treure-li punta a alguna curiositat. La que m’ha fet riure més va ser una afirmació del ministre d’exteriors, el senyor Margallo, quan va comprar la situació d’Ucraïna i la de Catalunya tot dient que  “Les aseguro que si croa como un pato y nada como un pato, es un pato“. No em ficaré en política, que aquí intento no fer-ho. Però no em resisteixo a fer-ho en el tema dels ànecs i el raucar (croar).

Per descomptat, el que destaca és el fet que els animals que rauquen no són els ànecs. Els ànecs grallen (graznan). Els que rauquen són les granotes.

El cas és que el sistema que tenen les granotes per raucar resulta ben curiós. El seu aparell fonador els permet emetre un característic soroll que serveix per cridar les femelles de manera que els puguin sentir a més d’un quilòmetre de distància. Amb els pulmons tan petits que tenen això resulta una notable proesa. Recordem que les granotes són animals amfibis, adaptats a respirar tant dins com fora de l’aigua.

Els pulmons els tenen no massa diferents a nosaltres. Bàsicament un parell de sacs plens de petites cavitats a l’interior per tal d’augmentar la superfície d’intercanvi de gasos. Hi ha, però, una diferència important cara a fer soroll. Les granotes no tenen diafragma, el múscul que separa el tòrax de l’abdomen i que nosaltres fem servir per respirar augmentant i disminuint la mida de la caixa toràcica com si fos una bomba. També és el múscul que ens permet cridar ja que al pressionar amb ell els pulmons aconseguim que l’aire surti amb més força.

Aleshores la pregunta és. Com s’ho fan les granotes per emetre tant soroll si gairebé no poden forçar l’aire a sortir dels pulmons? De fet, és que ni poden aspirar-lo. Se l’han d’empassar!

Doncs la clau està en una adaptació membranosa que tenen a la boca. Unes zones de pell més flexible que es pot dilatar com si fos un globus i que s’anomena sac vocal. Cada espècie de granota el té d’una forma característica i quan volen raucar el que fan es inflar aquests sacs vocals de manera que l’aire surti dels pulmons i passa per la faringe emetent una mica de soroll, però aquest soroll és amplificat al sac vocal que actua com si fos una espectacular caixa de ressonància.

Tot i que normalment els sacs vocals es poden veure a sota la boca o als costats, en algunes granotes sembla que s’infli el cos i no mostren el sac vocal. Simplement passa que el tenen intern i s’infla cap a dins del cos. I algunes no es limiten a fer-lo servir per fer soroll sinó que li han trobat altres funcions. En un exemple de feina ben repartida hi ha alguna espècie de granota en la que la femella pon els ous i el mascle sembla menjar-se’ls, però de fet els guarda dins els sacs vocals per incubar-los. Una enginyosa estratègia que sembla condemnada ja que de les dues espècies que ho fan, una ja s’ha extingit i l’altra va camí de fer-ho.

En tot cas, és evident que els aparells fonadors dels ànecs i de les granotes resulten marcadament diferents. De manera la frase correcta que hauria d’haver pronunciat el ministre potser hauria de ser: “Les aseguro que si croa como un pato… és un milagro!”.

Codificar la memòria humana

divendres, 16/05/2014

matrix1.jpg DARPA busca nous mètodes per analitzar i descodificar senyals neuronals a fi d’entendre de quina manera l’estimulació neuronal es podria aplicar després d’una lesió cerebral per recuperar la memòria codificada. En última instància, és vol desenvolupar un prototip de dispositiu neuronal implantable que permeti la recuperació de la memòria en una població clínica humana.

Aquesta frase té tot l’aspecte de ciència ficció, però cada vegada és menys ficció. Al Departament de Defensa dels Estats Units tenen l’Agència d’Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), que es dedica a investigar noves (novíssimes) tecnologies que puguin aplicar a la defensa. La més coneguda de les seves criatures va ser ARPANET, la precursora d’Internet.

Doncs el que ara proposen fer és aconseguir un sistema per codificar la memòria, emmagatzemar-la en algun indret i poder restituir-la si cal. En cassos de soldats que pateixen ferides al cap, moltes vegades perden funcions que cal tornar a aprendre. Algunes de molt senzilles, com ara caminar o parlar. Seria fantàstic si aquest coneixement es pogués guardar en un ordinador i tornar-lo a implantar en cas de lesions. En un segon pas podries recuperar els records de la teva família, la teva infantesa o el que sigui que has perdut.

Però en realitat, això només seria un primer pas per guardar tota la teva memòria, els teus records i fins i tot la teva personalitat, codificada d’alguna manera en algun suport informàtic. El menys que pots pensar és que la perspectiva és inquietant. Després de tot, jo soc el meu cos? O soc sobretot la meva ment, els meus records i les meves memòries? Si tot això es pot guardar en un arxiu, la meva persona on serà?

En realitat no sabem com pot acabar. Igual que els primers que es van posar a connectar ordinadors en xarxa difícilment podrien imaginar que gràcies a allò que feien acabarien apareixent coses com Facebook, Twitter, SeriesYonkis, medicina en xarxa, Amazon, WoW, i milers i milers d’hores de porno on-line.

A Matrix podien aprendre a pilotar avions, a dominar arts marcials o a parlar qualsevol idioma implantant directament els codis neuronals. Si pots guardar records, també podràs guardar coneixements, de manera que potser ja no caldrà anar a classe per aprendre res. Només caldrà vigilar molt amb els virus informàtics i amb qui controla els records que emmagatzemis. Realment hi ha grapats de possibilitats que inquieten molt. El coneixement de com funciona el cervell el trobo fascinant, però les aplicacions que aquest coneixement pot tenir fan una mica d’angoixa.

Això per no parlar de les implicacions legals. Si un dia poden clonar un cos com el meu i també li podem implantar els meus records… qui serè jo legalment? L’original o la copia? La copia tindrà els mateixos records, de les mateixes experiències que jo, per tant, quina diferència hi haurà? I si ho implantem a un robot? O a un ordinador?

De moment tot està molt i molt verd, però el cas és que ja s’hi posen. Ja se sap que per fer un viatge de mil quilòmetres, cal començar per un primer pas. I sembla que estan per la feina, perquè ja no són especulacions sinó que ja han posat la sol·licitud de propostes i el finançament en ferm. Si voleu la proposta complerta, la podeu trobar aquí. Després ja es veurà fins on arriben però només el fet de que ja es plantegi resulta excitant i inquietant alhora. La veritat és que, si se’n surten, no puc ni imaginar els conflictes ètics que tindran les futures generacions ni els canvis socials que, de ben segur, comportaria.

pólvora, nitrats i parafina

dijous, 15/05/2014

pistola.jpg Que passa quan dispares un arma de foc? Doncs depèn sobretot del tipus d’arma, però per les més habituals, com ara pistoles, revòlvers, escopetes o fusells, el més probable és que acabis tacat. A les pel·lícules, solen ser taques de sang, però si un fa servir armes de foc és per ferir a distància, de manera que les taques seran d’un altre tipus. El que et quedarà a la roba i a les mans seran restes de la pólvora feta servir per la munició.

Una bala surt disparada gràcies a l’energia generada per l’explosió de la pólvora que hi ha al cartutx. En la reacció química que hi ha implicada, que pot ser més o menys diferent en funció del tipus de pólvora, el que passa és que reaccionen carboni, sofre i nitrats de manera molt ràpida i alliberant molta energia. L’interessant és que els productes finals de la reacció són diferents tipus de carbonats, de sulfats i de nitrats (que són productes sòlids) junt amb altres gasosos com el monòxid de carboni, el metà, l’hidrogen, el nitrogen i altres. També apareixen restes de metalls provinents del projectil o del fulminant, com ara el plom, el bari o l’antimoni. Hi ha molta química implicada en un tret!

El cas és que al moment de disparar, aquestes restes també surten disparades al voltant de la detonació i arriben fins a un metre de distància. Això vol dir que bona part es dipositarà sobre la mà i la roba del qui ha disparat. I per les característiques físiques d’aquestes detonacions, l’escampall no serà homogeni sinó que trobarem uns grumolls característics repartits en una zona més o menys circular al voltant de l’arma emprada.

Tot això és el punt de partida de la proba de la parafina que fan els forenses per esbrinar si algú ha disparat un arma. Simplement es tracta de identificar la presència de restes de nitrats i de metalls que segueixin el patró de distribució particular de cada arma. Bàsicament es posen uns productes que reaccionin amb els nitrats i que els facin tornar de color, de manera que es puguin veure. El problema és que els productes químics que es fan servir són tòxics. Els pots posar sobre la roba, però no directament sobre la pell dels sospitosos. Per tant el que es fa és posar-hi parafina per fabricar un motllo de la mà que volem analitzar.

La gràcia de la parafina és que al estar calenta, fa que els porus s’obrin i que pugui penetrar una mica en tots els racons de la pell, de manera que al solidificar, les restes de pólvora que quedin amagades s’hi quedaran enganxades. Si algú es rentés les mans després de disparar, s’emportaria les restes superficials, però quedarien restes amagades dins els porus de la pell. Per descomptat, si el rentat es fes molt ben fet, la mà quedaria neta del tot i no es detectaria res.

En aquesta mena de motllo de parafina és on podem aplicar els reactius que donaran color als nitrats generats i es podrà veure si el sospitós efectivament va disparar un arma.

Naturalment, la prova de la parafina no és infal·lible i té les seves limitacions. De vegades es diu que el simple fet de fumar ja genera nitrits que també donarien positiu. El mateix passa si algú treballa amb fertilitzants o productes rics en nitrats. És cert, però cal tenir present que la manera com es dipositarien els residus és diferent, de manera que en principi s’hauria de poder discriminar contaminacions per altres motius de les restes deixades per un tret. També pot passar que s’hagi rentat les mans prou bé com per fer desaparèixer les restes. En això cal saber el temps passat des del tret fins que es va fer la prova. Com més temps, menys fiabilitat. En realitat, els falsos positius i negatius fan que la prova cada vegada es faci servir menys i es substitueixi per altres de més sofisticades.

Com tot, cal saber la informació que donen aquestes proves, i també la que no donen. La fiabilitat que tenen i les moltes possibles fonts d’error. A les sèries de detectius i policies, sembla que siguin proves infal·libles, però a la vida real les coses resulten menys exactes. Per això cal fer-la servir combinada amb altres de les moltes estratègies per esbrinar el que ha passat.

El coiot i el correcamins

dimecres, 14/05/2014

correcaminos_y_coyote.jpg Certament ens tenien enganyats. Malgrat que a la xarxa es troben informacions contradictòries i diverses, en general hi ha acord en que, malgrat el nom, de cap manera el correcamins (Geococcyx californianus) és més ràpid que el coiot (Canis latrans). La velocitat a la que s’ha observat un coiot corrent és de uns seixanta quilòmetres per hora. En canvi, un correcamins, amb prou feines passa dels trenta. Ah! I no fa bic-bic (mic-mic?)

Aleshores, com és que fallava sempre? Coiot! S’han acabat les excuses. Sàpigues que no acceptarem més fracassos.  Cruspeix-te aquell ocellot repel·lent d’una vegada!

De totes maneres, les aventures del coiot i del correcamins ens permeten reflexionar sobre algun concepte interessant. Per exemple, la vida del coiot és una demostració diària de la Llei de Murphy. No importa el parany que prepari, sempre surt malament. Si alguna cosa pot fallar, fallarà i de la pitjor manera possible.

Si el coiot tingués una mica de formació científica, segurament prepararia sistemes redundants, per si falla el primer tenir-ne més a punt. També faria assajos previs i dedicaria una estona a comprovar la qualitat del material que li envien. Pots confiar en els productes marca ACME, però no és bona idea fer-ho cegament. I ben mirat, després de tants anys de fracassos, potser ja és hora de canviar de proveïdor!

Una situació habitual de la sèrie és quan el coiot, en plena persecució del correcamins, va massa enllà i surt del camí per quedar flotant un metre més enllà del límit d’un penya segat. Es manté allà fins al moment que mira avall. Tant bon punt ho fa, comença la gran caiguda. Sembla que al món dels dibuixos animats, la gravetat actua només sota coneixement de causa. Potser caldria afegir un paràmetre a les equacions de Newton que tingués en compte aquest factor. O potser és tracta de gravetat quàntica, afectada per l’observador.

Però això ens pot fer reflexionar sobre la realitat mateixa de les coses. Existeixen encara que ningú les observi? La pregunta sembla una collonada, però ha generat intensos debats filosòfics i científics. Què és i què no és real?

El coiot també lluita contra una física endimoniada plena de paràboles capritxoses. Quan llença rocs, bombes, encluses o el que sigui, ajudat de grans catapultes, tant se val la velocitat inicial, la massa del projectil, la densitat de l’aire o la forma aerodinàmica que li doni. Tant se val el que llenci, seguirà una trajectòria que farà que el punt de caiguda sempre sigui just a sobre seu.

En un univers on la llei de Murphy es compleix i les de la física no, resulta comprensible que el pobre coiot tingui problemes. Però ja és hora que aprengui dels fracassos i comenci a intentar noves estratègies. Ja se sap: Si vols obtenir resultats diferents, deixa de fer sempre el mateix.

El parany de la bona solució

dimarts , 13/05/2014

man-thinking-987763-m.jpg Analitzar com processem la informació pot resultar d’allò més interessant alhora que depriment. Més que res, perquè no pares de descobrir que fem els raonaments de maneres ben incorrectes, esbiaixades, tendencioses i poc eficients. I tot i saber-ho, ens costa moltíssim corregir-ho.

Hi ha un fenomen particularment divertit anomenat “efecte Einstellung”, que vindria a voler dir efecte de focalització. És el que ens passa quan trobem la solució a un problema. Inconscientment, els problemes que vinguin tot seguit els intentem resoldre de la mateixa manera.

En experiments de laboratori aquest fenomen és fàcil de veure. S’agafen problemes més o menys complexos, com aquells de disposar de tres gerres de diferents volums i mirar d’aconseguir un volum determinat de líquid. Cal trobar la combinació ordenada de passos que permeten descartar volums i aconseguir al final el que volíem. Però quan es porta una estona fent-ho, si plantegen un problema que té una solució immediata, descobrim que a molta gent li passa per alt i torna a fer el seguit de transvasaments de líquid. El fet de conèixer una solució “complicada” els impedeix veure la senzilla.

Un altre clàssic. Com faries quatre triangles iguals amb sis llumins?

En altres experiments ho han fet en el joc dels escacs. Disposaven les peces al taulell de manera que es podien resoldre amb jugades ben conegudes, però també de manera més ràpida i eficient amb solucions poc habituals. Quasi tots els jugadors experts triaven la convencional. L’interessant és que ells afirmaven haver estudiat alternatives, però la bona els passava per alt. El tema és que quan van analitzar el moviment dels seus ulls, es va veure que repetien una vegada i altra els moviments que els portaven a la solució convencional. Ells creien que analitzaven totes les alternatives, però inconscientment el cervell els empenyia a insistir en allò que sabien que funciona.

En realitat és el que ens passa a tots a mida que ens fem grans. Els problemes els abordem amb les estratègies que ja hem fet servir anteriorment i que han tingut èxit. Seria absurd no aprofitar l’experiència, però això ens impedeix trobar solucions millors. La gràcia dels joves és que no estan condicionats per aquest efecte i poden proposar solucions millors, encara que siguin menys convencionals. De vegades només és anecdòtic, però altres vegades és dramàtic. Durant la primera guerra mundial, molts morts van ser per la incapacitat dels generals de pensar en noves maneres de fer la guerra. Seguien amb els recursos de tota la vida (trinxeres i càrregues a camp obert) i malgrat que els morts s’acumulaven per milions, eren incapaços de trobar alternatives a noves armes que exigien noves estratègies.

En ciència passa tres quarts del mateix. Els grans descobriments normalment es fan de jove. Passats uns anys et falta aquella manera agosarada de pensar i de plantejar els problemes. De fet, la millor estratègia és disposar de joves i veterans al mateix equip. Així, es plantegen noves aproximacions alhora que no es perd el temps en solucions que ja s’han provat i s’han demostrat errònies. No garanteix que no passin coses per alt, però és la menys dolenta de les combinacions.

En realitat, el fenomen té moltes branques insidioses. Una de divertida és la dificultat per fer servir objectes de manera diferent de l’habitual. Si et donen un martell penses en claus i cops. Però un martell pot servir per fabricar un pèndol, per fer palanca, per enfosquir una zona en una radiografia, per lligar a una cadira o per fer de contrapès. Segur que per moltes més coses, però costa imaginar-les ja que sempre venen a la ment aplicacions relacionades amb colpejar. I si pensem en aplicacions d’unes tisores, totes estan relacionades amb tallar i potser punxar. Els genis són aquells que troben la manera de no caure en aquest reflex del nostre cervell. En això, l’anècdota (falsa) de Bohr i Rutherford amb un baròmetre n’és un bon exemple. Com pots calcular l’altura d’un edifici fent servir un baròmetre? La resposta que ens ve al cap és mesurar la pressió a dalt i a baix i aplicar diferents fórmules, però és més fàcil demanar a l’arquitecte que et digui l’altura i a canvi li regales un bonic baròmetre.

Hauré de mirar d’exercitar d’alguna manera el pensar experiments que no siguin sempre els mateixos. Però em temo que a aquestes alçades, ja em costarà una mica. Serà molt millor que em deixi portar una mica per l’entusiasme, agosarat i lliure de prejudicis, dels becaris.

I la vagina?

dilluns, 12/05/2014

SheelaWiki.jpg Els òrgans dels nostres cossos, de fet dels cossos de tots els animals, són el resultat de milions d’anys d’evolució. Una pacient acumulació de modificacions que al final han donat un resultat força satisfactori. Amb nyaps i amb errors evidents de disseny, els organismes ens en sortim prou bé a l’hora de viure i reproduir-nos. Estudiar i comparar les diferents formes que han adquirit tots i cada un dels òrgans, resulta, a més d’interessant, molt instructiu cara a entendre com han anat evolucionant. I en això, l’aparell genital és d’aquells que resulta particularment interessants.

Per descomptat, als humans ens fa gràcia tot el que tingui a veure amb els genitals i el sexe. Però des del punt de vista evolutiu, l’aparell genital presenta una restricció interessant. L’evolució l’han de fer els genitals masculins i femenins d’una manera harmoniosa. El que anomenem coevolució. El motiu és fàcil d’entendre. Qualsevol canvi en l’aparell masculí que dificulti l’acoblament al corresponent aparell femení, no tindrà cap possibilitat d’èxit ja que si no hi ha còpula, difícilment es generaran descendents. Els canvis evolutius els han de fer alhora.

Per tant, sembla que hauríem de trobar grapats de treballs centrats en l’estudi dels aparells genitals masculí i femení simultàniament. I no ho restringeixo als humans. Els aparells copuladors dels insectes són una passada de complicats. Tots els organismes que tenen fecundació interna han anat generant mecanismes ben imaginatius per aconseguir-ho.

Ara bé, quan mirem quins estudis es fan, apareix una curiositat. El que s’estudia més, amb diferència, és l’aparell genital masculí. Podem trobar gràfics comparant formes i mides de penis de tots els mamífers, d’insectes i de tota mena d’animals. En canvi, la contrapart femenina, brilla per la seva absència. Aparentment fa gràcia estudiar els penis, però ningú en fa cas de les vagines. De fet, només al voltant del 10 % d’estudis sobre el tema tracten dels genitals femenins, la resta es reparteix a parts iguals entre els que estudien els dos gèneres i els que estudien únicament el masculí.

La causa no és el gènere dels investigadors ja que aquests biaix també es troba en estudis fets per investigadores. Avui en dia, quan podem analitzar el funcionament de neurones individuals dins el cervell d’animals conscients, tampoc no podem recórrer a l’excusa que l’aparell masculí és més senzill d’estudiar. I sabem perfectament que no és que el dels mascles sigui més complex o interessant, ja que els dos mostren adaptacions, variacions i complexitats equivalents. Per tant, sembla que tenim un d’aquells cassos en que un ambient cultural determinat ens fa pensar o interessar-nos per certes coses i passar per alt altres. El protagonisme en temes relacionats amb el sexe el donem als mascles i aquest pensament es va infiltrant subtilment fins i tot en la recerca científica.

Una llàstima perquè al final s’acaba implantant la idea que la vagina és només un sac receptor del penis per tal que hi deixi els espermatozoides. I quin interès pot tenir un sac? Això fa que parem molta atenció a les mides i formes dels penis, humans i de diferent animals, els mecanismes d’erecció, la formació d’espermatozoides i els mecanismes neuronals i hormonals que ho controlen tot. En canvi passem per alt l’estructura de la vagina, que ha de ser sensible, però alhora prou resistent per aguantar un part. Que experimenta canvis de flux sanguini també regulats per estímuls nerviosos i hormonals, que genera un flux que no ens preguntem de que està fet ni qui el fa, i que ha de mantenir un equilibri endimoniat entre evitar el pas de microorganismes però permetre el pas dels espermatozoides. Això en els mamífers, perquè en insectes n’hi ha que desenvolupen sistemes per retenir el penis del mascle, receptacles per emmagatzemar l’esperma que li van deixant els diferents mascles amb els que copula, i amb moltes particularitats que dificultin o facilitin l’acoblament amb mascles de la seva espècie, però no d’altres molt relacionades. En el cas dels insectes descobrim una complexitat que recorda als sistemes d’acoblament de les naus espacials…

És ben curiós com en un sistema equivalent a una clau i un pany, que els podríem mirar quasi com si fos un únic sistema, un únic òrgan que tenim a mitges entre els dos gèneres, la nostra atenció està centrada de manera aclaparadora en una part, mentre que passem per alt l’altra. Al final és normal que molts gent pensi que la vagina no és més que una mena de bossa sense més.

L’altre dia van fer un QueQuiCom centrat en el penis. Un treball excel·lent com sempre, però em pregunto… en tindran previst un de dedicat a la vagina?

Els instints més foscos

divendres, 9/05/2014

Blood.jpg Li deien Godi, i un dia de gener de l’any 1974 estava menjant tranquil·lament sense notar un grup d’ombres que s’apropaven sigil·losament. L’atac va ser sobtat i despietat. Se li van tirar al damunt i mentre uns l’immobilitzaven, els altres l’anaven colpejant amb tota la brutalitat possible. Al voltant, n’hi havia que s’ho miraven, animant als agressors. L’agressió va durar una bona estona fins que les ferides el van deixar estès. Aleshores, un dels atacants s’hi va apropar amb un gran roc a les mans i li va esclafar el cap.

Allò va ser l’inici de quatre anys de violència extrema entre dos bandes rivals. Els atacs sempre seguien un patró similar. Grups que es desplaçaven sigil·losament per saltar sobre un membre aïllat del grup contrari i aprofitar la superioritat numèrica per liquidar-lo sense contemplacions. Van morir en Hugh, en Charlie, en Willy Wally i altres. Finalment, la mort del qui anomenaven Sniff va acabar aquella guerra. Ell era l’últim del seu grup.

Tot això va ser un cop difícil pels qui creuen que la natura és essencialment harmoniosa i que és la societat la que torna als humans especialment dolents. Godi, Sniff, Hugh, Charlie i la resta dels que van lluitar en aquella guerra eren ximpanzés de dos clans rivals que vivien a les valls de Kahama i de Kasekela, al Parc Gombe de Tanzània. L’equip de la gran primatòloga Jane Goodall va ser el testimoni d’aquells fets i els qui van descriure la primera guerra coneguda entre primats no humans.

Posteriorment se n’han documentat altres casos. Clans de ximpanzés que es maten entre ells per aconseguir (creiem) ampliar el seu territori. Són guerres implacables. Cruels. Maten les femelles, devoren les cries, s’acarnissen amb els mascles. I per molt que ens desagradi, mostren els pitjors aspectes dels comportaments humans. És difícil pensar que un grup de sis ximpanzés caminant sigil·losament per la selva amb els pels eriçats i envoltant un oponent que s’ha separat del seu grup no actuen amb premeditació. Però això és exactament el que fan. Si la diferència numèrica no és clara, l’atac s’avorta i ho deixen per un altre dia.

És curiós com hi ha investigadors que miren d’evitar parlar de guerra o de llenguatge bèl·lic per fer-hi referència. I encara més curiosa la manera d’intentar donar-hi la volta i parlar de factors positius com la cooperació. Certament cooperen, però per matar un congènere. Un concepte aquest, de congènere, al que nosaltres hi donem valor, però que pel que sembla, els ximpanzés no tant.

Quan veiem grups de formigues lluitant entre elles, ens sembla normal. Són animals massa llunyans a nosaltres per identificar-nos amb elles. Parlem d’instints cecs, de competència pels recursos i no li donem més voltes. Però els ximpanzés són parents molt propers. I resulta que en ells hi podem veure reflectides moltes de les coses que més ens desagraden de nosaltres mateixos. Aquí no hi ha excuses d’una societat injusta ni d’un pecat original. Simplement els interessa un territori i maten als rivals per aconseguir-lo.

Suposo que incomoda a qui li dóna moltes voltes a qüestions ètiques. Potser l’instint de matar, de fer la guerra el portem realment inserit en la nostra essència biològica? No dèiem que l’home és bo per naturalesa i és la societat la que el corromp? Ja no cal un pecat original o una ofensa als déus per justificar el mal?

Però de fet, només passa que la natura és com és i no com ens agradaria en les nostres fantasies. Hi trobem coses que ens semblen bones i altres que ens semblen dolentes. Però aquests son valors humans que a la natura se li en fumen. L’important és que son els nostres valors. Que no es donin a la natura no els fa menys valuosos.

És possible que els nostres parents propers siguin perfectament capaços de matar amb tota la crueltat i premeditació possibles i de les maneres que ens semblen més menyspreables. I que? Representa que no som ximpanzés, que la cultura, la capacitat de raonar, de construir una ètica i una moral ens haurien de permetre evitar tot això. Per descomptat que tenim un rerefons biològic, amb instints, impulsos, necessitats i comportaments dictats per l’evolució. Però no només tenim això. Se suposa que hem aconseguit anar una mica més enllà i podem actuar de maneres més civilitzades. Al menys podem fer-ho. Que després ho fem o no ja és decisió i responsabilitat nostra.

 

Planters marcians

dijous, 8/05/2014

mpx-mars-concept.jpg Si realment pretenem anar a colonitzar Mart algun dia, hi ha algunes preguntes que cal respondre aviat. Algunes són de tipus pràctic relacionades amb la tecnologia necessària per anar i instal·lar-se. Són qüestions molt tècniques i complexes, però també n’hi ha de més senzilles. I una de molt important és: podem plantar vegetals a Mart?

La vida a la Terra es fonamenta en els vegetals. Ells aprofiten l’energia del Sol per fabricar la matèria orgànica. Ells fabriquen oxigen i mantenen l’atmosfera amb la concentració de gasos que ens va bé. Ells fixen el terra i eviten l’erosió. Ells són la base del menjar, de l’aire i de bona part de l’energia que consumim. Un indret on els vegetals no poden créixer, és un mal indret per anar a instal·lar-nos.

De moment ja tenim algunes probes interessants. En un experiment fet al nostre planeta es va mirar de conrear diferents plantes en terrenys de Mart i de la Lluna. No eren terrenys reals sinó simulacions de les regolites que hi ha allà. Les regolites no són terra en sentit estricte sinó una barreja polvoritzada de sorra, pedres i altres materials sense consolidar. Els que van fer servir eren fetes a partir de materials de Hawaii o de Arizona i modificats per que continguessin les mateixes proporcions químiques que els de Mart o la Lluna. Quan hi van afegir aigua es va veure que al terreny marcià no hi ha massa problemes per aconseguir que els vegetals facin la seva vida. En canvi, al terreny lunar no hi ha manera.

La primera diferència important era la retenció de l’aigua, que al sòl marcià és eficient, però que la regolita lunar deixa escapar. I l’altra problema a la Lluna és que és terreny és massa àcid i conté massa productes tòxics com l’alumini. Tot es podria resoldre, però complica molt les coses. En canvi a terreny marcià hi van créixer tomàquets o pastanagues sense massa problemes.

Però només amb el terreny no n’hi ha prou. Altres factors també són importants. La gravetat és rellevant, la radiació que reben, la temperatura, el grau de llum que arriba. I per moltes simulacions que fem, abans o després tocarà provar-ho in situ.

Doncs potser serà aviat. Ja hi ha una proposta per enviar un planter amb la propera expedició a Mart d’un robot similar al Curiosity, que es pensa llançar l’any 2020. No es tracta de plantar un hortet sinó de veure com afecta a les plantes la gravetat més baixa que la de la Terra i la radiació, molt més elevada. Al final de l’experiment, d’un parell de setmanes, també es mirarà l’efecte de les temperatures. Tampoc seran tomàquets o enciams sinó la planta preferida dels biòlegs per fer experiments. L’Arabidopsis thaliana.

Però el mateix plantejament genera un problema que també cal resoldre. Volem deixar anar organismes terrestres a Mart? I si al final sí que hi hagués vida marciana? Encara que fos microscòpica, potser estaríem contaminant amb organismes terrestre un terreny que caldria respectar! Per interessos científics. Tot el que podem aprendre de la vida marciana! Per interessos pràctics. Qui sap quin profit en podríem obtenir d’aquells hipotètics organismes! Per motius ètics. Podem eliminar la vida d’un altre planeta per instal·lar la que a nosaltres ens interessa?

De moment l’experiment que volen fer, serà en un compartiment tancat, de manera que les plantes creixeran i moriran a Mart, però sense sortir de la capsa on les instal·lem. Cal dir que això és una mica il·lusori. D’aquí a, posem dos segles, la capsa seguirà estanca? Segurament no, i els bacteris que contingui s’hauran escampat per Mart en el cas que puguin sobreviure.

Ara bé, per moltes voltes que li donem, si volem instal·lar-nos, caldrà fer-ho amb totes les conseqüències. De manera que abans o després caldrà establir una directiva al respecte (una versió senzilla de la “Primera directiva“)i fer el pas amb totes les conseqüències.

Ni tan blancs ni tan negres

dimecres, 7/05/2014

tofu.jpgGeneralitzar és un mal negoci. Això ho tenim clar i ho fem notar sovint, a no ser, és clar,  que la generalització vagi bé als nostres interessos. Per això és fàcil sentir que “tots els polítics són iguals”, “tots els banquers són iguals”, “tots els homes són iguals” o “tots els allò-que-més-gràcia-us-faci, son iguals”. Ho deixem anar amb tota la facilitat del món, malgrat saber que no és exacte, ni just, ni correcte. Simplement ens satisfà el posar etiquetes de “bo” i “dolent” perquè ens facilita la manera d’entendre la complexitat de la vida.

En l’altre camp on gastem etiquetes de “bo” i “dolent” a cabassos és el de l’alimentació. La premsa, la propaganda, el boca-orella i tot en general afavoreix que posem l’etiqueta de “bo” als aliments naturals, ecològics, orgànics i poc manipulats en general, i la de “dolent” als que tenen conservants, productes químics, tractaments industrials i tot el que sembli artificial. La moda està tan implantada que la publicitat se les enginya de maneres maquiavèl·liques per dissimular una producció industrial i fer-la passar per artesanal.

Igual que passa amb els polítics o amb els homes, la simplificació no para de topar amb la realitat. En ocasions de maneres greus. Aquests dies ha sortit a la llum la notícia d’una nena intoxicada per menjar magdalenes que contenien marihuana. La marihuana només és una planta, de manera que és natural i per tant, en la visió absurdament simplista de les coses, hauria de ser bona. Però el cas és que la nena es va intoxicar ja que hi ha molts productes naturals que també resulten tòxics. I no tot el que es ven a les fires de productes naturals és saludable. Una obvietat que cal recordar una vegada i altra.

 També s’ha comentat que al Regne Unit s’ha demanat als consumidors que es desfacin d’unes partides de tofu orgànic ja que estaven mal etiquetades o mal conservades i poden causar botulisme per la presencia del bacteri Clostridium botulinum. De nou, la equivalència natural o orgànic amb saludable es demostra massa simple.

Als Estats Units fa un temps hi va haber un brot d’hepatitis causat per la presència del virus de l’hepatitis A en “Townsend Farms Organic Antioxidant Blend”, una barreja de fruits del bosc molt orgànics, molt casolans i (naturalment) molt antioxidants, que per desgràcia no estaven gaire controlats sanitàriament. I els etiquetaven com molt casolans, però provenien de Turquia.

Al final, sempre acabem amb el mateix raonament. Hi ha aliments sans i altres que no ho són, n’hi ha de segurs i altres que no ho són, i n’hi ha de saborosos i altres que tenen gust a plàstic. Però malgrat el que ens volen vendre, l’etiqueta de “ecològic”, “orgànic”, “bio” o la que s’inventin la setmana propera no ens diu gaire res sobre seguretat, sanitat i sabor. I per desgràcia, amb una certa freqüència són només excuses per no complicar-se la vida amb controls sanitaris o de qualitat. No hauria de ser això, però d’espavilats n’hi ha a tot arreu. També en els productors anomenats ecològics.

Tot això vol dir que millor els productes amb molts conservants, colorants, transgènics i processament industrial? Doncs tampoc. També en aquests hi ha problemes, estafadors i aprofitats. Però, en principi, estan més controlats.

Sempre queda el tema del sabor. Els aliments naturals han de ser més saborosos. Això és el que notem quan en mengem. Però de fet, la diferència en el sabor és sobretot pel fet de ser de proximitat. Com més temps passi des que l’han collit, més pèrdua de sabor notarem. I certament els aliments industrials o molt processats acostumen a portar un camí més llarg fins que arriben al nostre plat. En canvi, els de proximitat mantenen la major part de les molècules que generen la sensació gustativa. L’important és que això passa tant si és un aliment ecològic o si el pagès li ha posat tota l’artilleria tecnològica possible. De nou, la generalització del principi és simplement falsa.

La llàstima és que la moda ha arrelat molt i ara sembla que criticar un aliment ecològic implica que vols contaminar als nens amb porqueries químiques o que estàs a sou de Montsanto. De nou, ens trobem davant d’una generalització falsa. Però és que és tan còmode un món amb blanc i negre, bons i dolents, super-saludable o mega-tòxic, i on no cal pensar gaire en els detalls i els matisos…

La gran extinció

dimarts , 6/05/2014

trap siberià.jpg Fa 250 milions d’anys, la vida al planeta Terra va estar a punt de desaparèixer. D’extincions massives n’hi ha hagut unes quantes, i la dels dinosaures és la més famosa, però cap iguala la gran catàstrofe del Permià-Triàsic. El nom indica el moment en que va tenir lloc la gran mortaldat. Just al canvi entre els períodes Permià i el Triàsic. En un període de temps de menys de tres-cents mil anys o menys (un no-res en termes geològics) van desaparèixer més del 95 % de formes de vida marines, tres quartes parts dels vertebrats terrestres i la única gran extinció que també es va emportar per davant grapats d’espècies d’insectes. Una catàstrofe que pot amb els insectes, pot amb tot!

Es diu que el fenomen va ser tant brutal que les formes més abundants de vida a la Terra van quedar reduïdes a diferents espècies de fongs. Si un extraterrestre hagués arribat al nostre planeta just aleshores s’hauria endut una imatge ben galdosa.

El dubte és, que va causar allò? En el cas dels dinosaures, sembla clar que va ser l’impacte d’un gran meteorit, però en la del Permià-Triàsic, no està tan clar. S’han trobat restes d’alguns cràters que podrien estar relacionats amb grans impactes, però ens falten les capes riques en iridi com en el cas de l’extinció dels dinosaures, de manera que la discussió encara és oberta. Però tenim altres candidats. I un sembla que va guanyant punts.

A Sibèria hi ha unes zones anomenades Traps (o escales) Siberians, que formen unes grans regions cobertes de lava provinent del magma alliberat durant èpoques de gran activitat volcànica. Quan dic gran, vull dir molt gran. Els traps siberians ocupaven uns set milions de quilòmetres quadrats i permetrien cobrir tota Europa sota una capa de lava de un quilòmetre de gruix.

Tot i que no està del tot acceptat que l’erupció que hi va donar lloc fos la causant de l’extinció, la coincidència en el temps és massa sospitosa per passar-la per alt. El que calia era entendre el mecanisme. Com una super-erupció a Sibèria extingeix les formes de vida marines del pacífic sud? La forma dels continents era diferent aleshores, però ja m’enteneu.

Doncs sembla que la causa van ser els productes alliberats a l’atmosfera durant aquell esdeveniment. De fet, no es va tractar d’un volcà normalet com els que coneixem. Es parla d’un super-volcà o d’un “plomall de mantell”. Un aflorament a la superfície del magma de l’interior de la Terra que pot estar vomitant quantitats colossals de material igni durant molt temps. La gràcia és que als traps de Sibèria, el material que alliberava tenia una composició que el feia generar molt CO2 però també molt diòxid de sofre i àcid clorhídric. Tot plegat causaria, a més d’un efecte hivernacle i un canvi de temperatura al planeta, una gran acidificació dels oceans. Una acidificació letal per massa espècies.

En realitat no cal pensar que el vulcanisme matés directament totes les espècies. Però si en fa desaparèixer un nombre suficient, l’ecosistema s’enfonsa ja que totes estan més o menys relacionades.

Hi ha qui creu que tot plegat sí que està relacionat amb l’impacte de meteorits. Un gran meteorit pot desestabilitzar l’escorça del planeta i desencadenar una super-erupció o un plomall de mantell. En el cas de l’extinció dels dinosaures també hi ha una regió de traps a l’Índia que coincideix amb l’impacte del meteorit. Una vegada pot ser casualitat, però si trobéssim un cràter d’impacte que coincidís amb els traps de Sibèrià i la gran extinció del Permià-Triàsic, potser estaríem davant d’un patró ben definit.

I aleshores semblaria que la vida és més fantàstica del que sembla. Si pot sobreviure i recuperar-se a caigudes de meteorits gegants seguides d’erupcions massives i de canvis climàtics planetaris, mereix tot el nostre respecte i admiració!