Biologia molecular dels evangelis medievals

dimecres, 10/12/2014

Als voltants de l’any 800 de la nostra era, uns monjos de l’abadia de Iona, una petita illa situada a la costa oest d’Escòcia, van haver d’abandonar l’indret per la pressió de les incursions dels víkings. En marxar es van endur algunes de les seves possessions més preuades, entre les que hi havia un bellíssim manuscrit que agrupava els quatre evangelis i un seguit de notes. Un llibre de 340 folis, extraordinàriament il·lustrat, que havien fet experts escrivans, amb els pigments més valuosos i pergamí de la millor qualitat. Els monjos es van refugiar a l’Abadia de Kells, a Irlanda i el manuscrit va restar allà fins que al segle XVII el van enviar a Dublin per assegurar la seva protecció.

Actualment es pot veure a la llibreria del Trinity College de Dublin, i si aneu per allà, a més de les cançons irlandeses i les cerveses dels pubs, no deixeu perdre l’ocasió d’admirar el que ara es coneix com el Llibre de Kells i que es considera la principal mostra del cristianisme cèltic. No és l’únic, per sort. De fet, hi ha molts altres vells pergamins que ens ofereixen una visió de primera mà sobre la vida i religiositat dels temps medievals. Però investigadors del mateix Trinity College han trobat la manera de treure encara més informació a partir d’aquests llibres.

Amb ells podem saber com ha evolucionat el bestiar que els humans hem fet servir en la ramaderia al llarg dels segles. Podrem esbrinar de quina manera els nostres avantpassats se les empescaven per millorar el rendiment dels animals, quin tipus d’aliments, de pells i de força motriu podien fer servir i com hem arribat a les races actuals d’animals domèstics.

La clau és que el pergamí amb que estan fets aquests llibres no deixa de ser pell de vaques, ovelles o cabres tractades per assegurar la seva conservació. Només un petit percentatge dels animals sacrificats es feien servir per fabricar pergamí, però el cas és que en tenim moltes mostres i de molts moments històrics. I de la pell d’aquests animals actualment ja podem obtenir el DNA en condicions prou bones com per analitzar i comparar.

La idea és extreure DNA de mostres de pergamins i comparar com anava canviant el tipus de bestiar que hi havia disponible a mida que anaven seleccionant animals, creuant les races i migrant les poblacions per tota Europa. La qüestió era si es podria obtenir DNA en prou quantitat i qualitat per analitzar-ho, i per esbrinar-ho han anat comparant diferents tipus de pergamins. Ara ja no hi ha dubtes que el podem fer servir.

Per descomptat, el que més hi ha és DNA bacterià i bona part del original de l’animal s’ha fet malbé en el procés de preparació o per causa del simple pas del temps. Per sort, no cal tot el DNA sinó que amb petits fragments ja en tenim prou per analitzar, comparar i establir les relacions entre diferents races d’animals. De fet, els mètodes analítics són tan bons que comencen a haver-hi problemes de contaminació. Els artesans que preparaven les pergamins ho feien de manera industrial i en una simple mostra podem trobar restes de DNA d’altres espècies que simplement havien processat prèviament a la mateixa factoria.

La gràcia és disposar de prou fragments per diferenciar els originals dels contaminants. Ara ja podem identificar DNA mitocondrial i genòmic de petites mostres de pergamins, de manera que els vells llibres ens donaran moltíssima més informació dels temps medievals. No ho faran, suposo, amb els exemplars més importants, com el llibre de Kells, però per sort, de pergamins d’aquests n’hi ha un bon grapat.

Resulta fascinant ja que els llibres, els pergamins, ens han ofert informació gràcies al seu contingut, però ara també extraurem una informació ben inesperada del continent. Del sistema de suport físic d’aquells textos. I és que mai no saps on pot estar amagada la informació!

Els nabius i la vista

dimarts , 9/12/2014

Va bé per la vista els nabius (Vaccinium) Tenen molta antocianina i altres polifenols, molècules que participen en els mecanismes bioquímics de la visió nocturna. I fa uns anys es van publicar alguns treballs que indicaven que sí. De fet, els han trobat un grapat de funcions beneficioses. Antioxidants, anti-al·lèrgics, anti-inflamatoris, anti-virals, anti-mutagènics, anti-microbians, anti-cancerígens, protectors contra el dany cardiovascular, prevenció de la diabetis i, naturalment, millora en la visió.

En conseqüència, hi ha grapats de tractaments que inclouen els nabius per millorar la visió, especialment la nocturna. Però el cas és que acaben de publicar un treball on han analitzat l’efecte que tenen aquests fruits en la millora de la visió nocturna i en el temps de adaptació dels ulls i els resultats són curiosos. Han trobat que no tenen cap efecte sobre la visió nocturna i només els han associat a una certa millora en la capacitat per adaptar la vista a canvis en la lluminositat… durant el dia.

Bé. Moltes vegades es fan treballs que no coincideixen amb conclusions de recerques prèvies. No és estrany i, de fet, passa sovint. Simplement caldrà fer més treballs per aclarir-ho.

El que passa és que m’ha picat la curiositat hi he anat a buscar a veure si trobava els primers estudis. Aquells fets als anys 60 en que van dir que anaven bé per la visió nocturna, però no els he trobat. No és que no hi siguin, simplement m’he cansat de trobar treballs antics que ja deien que no, que els nabius no servien per millorar la visió. He topat amb treballs de l’any 2004, de l’any 2000 i del 1998. Tots diuen que no, que contra el que sempre s’ha dit, ells no troben cap evidència de cap efecte. De fet, a una base de dades sobre l’eficàcia de medicaments naturals es classifiquen els nabius com “possiblement ineficaços per millorar la visió nocturna”.

De manera que tot i que fa quasi vint anys que hem vist que no funcionen, seguim passant per alt aquest fet. Potser és que ens fa massa gràcia que funcionin? Potser és que hi ha negoci al voltant dels suplements “naturals, i bons per la vista”? Potser és simplement que costa trencar els costums?

En realitat és curiós la manera com acaben els investigadors aquests treballs. Acostumen a dir que no han trobat cap efecte però que no descarten que en altres patologies sí que serveixin. Els científics són humans i fa cosa posar-te a portar la contrària a tothom. Si tothom diu que allò serveix i les teves dades indiquen el contrari, sempre penses que potser tu ets el que estàs equivocat. De manera que afegir una frase al final cobrint-te les espatlles no està de més.

En ciència es tracta d’anar repassant constantment allò que creiem saber. Moltes coses que donem per certes segur que són errònies o incomplertes, per tant, cal anar rectificant i millorant el que coneixem del món. En realitat aquesta és una de les grans diferències amb les pseudociències i les religions, que mai rectifiquen el que consideren cert i no admeten crítiques.

Potser amb els nabius ja va sent hora de posar-se a estudiar altres propietats. Amb els principis actius que contenen no dubto que tindran moltes aplicacions, simplement passa que concretament la de millorar la visió nocturna no és una d’elles. Sembla que és fàcil afegir propietats terapèutiques a determinades plantes, però que costa molt treure-les de la llista quan es demostra que en realitat no servien.

Tinc la sensació que tot plegat ens dóna una mica de llum sobre les propietats dels nabius, però sobretot ens diu moltíssim de com som els humans i de com posem per davant les esperances, els desitjos i els costums a les dades pures i dures.

Novetats del centpeus

divendres, 5/12/2014

Finalment ho han fet! Ja era hora, perquè s’estava cometent una greu injustícia. Però per fi s’ha completat la feina i han seqüenciat el genoma del centpeus. Bé, cal especificar, perquè de centpeus n’hi ha moltes espècies. El que han seqüenciat és el del Strigamia marítima i, com no podia ser d’una altra manera, un grapat de coses interessants han sortit a la llum.

Ja tocava, perquè estàvem coneixent els genomes de moltes altres espècies d’artròpodes, però encara no s’hi havia posat en cap exemplar del subfílum dels miriàpodes. Els artròpodes és el grup d’animals més abundants del planeta. El seu disseny general és tot un èxit evolutiu. I inclou moltes grans famílies. Segurament la més popular són els insectes, però també hi ha les aranyes, els braquiòpodes, els cirrípedes, i molts més. Entre ells hi ha els miriàpodes, que són els que normalment coneixem com centpeus i milpeus.

Per entendre el que veiem quan analitzem el genoma d’una espècie concreta de centpeus cal saber alguna cosa de la seva biologia. Aquests en concret són animals que viuen en zones litorals, sota pedres i en racons protegits i foscos. Igual que passa amb la resta d’animals terrestres, els seus avantpassats van decidir fa milions d’anys abandonar els mars i arriscar-se terra endins. La gràcia és que els insectes ho van fer una vegada i els miriàpodes ho van fer en una ocasió diferent. De manera que les estratègies que van seguir per adaptar-se a terra ferma no tenen perquè ser les mateixes. I això s’hauria de veure en el genoma.

Efectivament s’ha vist que, per exemple, els gens per desenvolupar mecanismes de detecció de substàncies volàtils (és a dir els gens del sistema olfactiu) no tenen res a veure amb els dels insectes. Cada un d’aquests grups d’animals va seguir camins diferents quan van trobar-se amb la necessitat de detectar olors. En canvi, els sistemes del gust estan més relacionats, segurament perquè ja els havien heretat d’avantpassats comuns.

Quan es mirava al microscopi, es veien 8 parells de cromosomes, però cap que recordés als nostres XY que determinen el sexe. No es veuen, però en analitzar els gens es van identificar molts que només els tenien els mascles, de manera que si que tenen uns cromosomes X i Y, però no són tan diferents de forma i mida com els nostres.

Aquests centpeus són cecs, però el seu comportament indica que si que noten la llum ja que tenen tendència a preferir zones fosques. El problema és que no s’ha identificat gens relacionats amb els sistemes habituals de detectar la llum. No tenen opsines, ni criptocroms, ni fotoliases, ni res del que altres artròpodes fan servir per saber si hi ha fotons de llum per allà. Com s’ho fan aquests centpeus? Doncs de moment no ho sabem.

Detectar la llum acostuma a ser una peca clau en l’establiment dels ritmes circadiaris, de manera que seria un problema per aquests animals. Però el cas és que tampoc semblen tenir la resta dels gens necessaris per construir els sistemes habituals que controlen el cicle circadiari. Potser és que simplement no tenen ritmes circadiaris? Això tampoc està massa clar.

Hi ha altres coses que m’han fet gràcia. Ara coneixem millor el seu sistema immunitari que, aquest sí, té similituds amb la resta d’artròpodes. També coneixem millor enzims reguladors, com les fosfatases i les kinases, habituals en tots els animals. I veure que ja tenen la via de transducció de senyal jak/stat no us dirà res a la majoria, però a mi m’ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi he treballat… en cèl·lules del sistema immunitari de rates!

Per cert, el nombre total de gens que l’hi ha trobat és de 14,992. Nosaltres en tenim uns 20.000 de manera que tampoc hi ha tantes diferències pel que fa a la quantitat. Sigui com sigui, els centpeus passaran a ser molt millor coneguts a partir d’ara.

Ni natural, ni segur.

dijous, 4/12/2014

Rock Hard for Men! Un suplement d’herbes natural, dissenyat per cobrir les necessitats de l’home i millorar el seu rendiment. Si vols impressionar la teva xicota o simplement guanyar confiança, ja trigues a encarregar-lo per internet…. o potser no.

Zi Xiu Tang! Perdre pes de manera segura i natural. Una vida sana! Les càpsules de pol·len d’abella ZiXiuTang, fetes a partir de plantes naturals, segons els principis de la medicina tradicional xinesa. Si vols gaudir d’un cos més prim i sense problemes, ja trigues a encarregar-ho per internet… o potser millor que t’ho pensis un moment.

Probablement els suplements naturals més populars són els que s’anuncien per perdre pes les dones i per millorar el rendiment sexual en els homes. Aquests dos que he posat al principi són exemples, però n’hi ha més, moltíssims més. I massa d’aquests productes comparteixen una característica. Potser tenen les plantes o els productes naturals que diuen, però també els hi afegeixen medicaments més o menys controlats, moltes vegades il·legals i quasi sempre arriscats.

En realitat els noms ja fan sospitar que allò no és gaire seriós “Rock hard for men”? “Ninja Mojo”? “Sexy monkey“? Sempre els anuncien com totalment naturals, fets a partir d’unes herbes, preferentment xineses o orientals, i sense cap perill. Com que no són medicaments, sinó suplements, la legislació i els controls son menys estrictes. Ah! Però hi ha qui es dedica a analitzar que hi ha en aquells productes. I aleshores hi ha sorpreses. (Bé, molta sorpresa potser no)

Per exemple, en els estimulants per homes hi troben amb molta freqüència coses com el tadalafil, que és un inhibidor de la 5-fosfodiesterasa i que de natural té el mateix que jo de monjo budista. Això pot estar combinat amb gliburida, un fàrmac antidiabètic de segona generació que pertany a la família de les sulfonilurees i que, de nou, no té res de natural.

En el cas de la mel d’abelles per aprimar passa tres quarts del mateix. Hi han trobat coses com la sibutramina, que ja s’ha retirat com a medicament pels seus efectes secundaris, i també fenolftaleïna, un producte que al laboratori el fem servir de colorant per veure canvis en l’acidesa, però que se sap que té activitat laxant. En alguns casos avisen que aquest pol·len pot causar un efecte detoxificador que et purifica per dins, però la realitat és que tens una simple diarrea per culpa de la fenolftaleïna.

D’entrada ja tenim entre mans el fet que t’estan estafant. Et venen com producte natural una cosa que no ho és. Però el greu és que són medicaments que cal prendre amb un cert control, que no s’han de combinar alegrement i que, sobretot has de ser conscient que te’ls estàs prenent. Com acostuma a passar, són molt més potents que els suplements naturals però també tenen més efectes secundaris.

Aquesta mena d’incidents, més habituals dels que sembla, poden portar a desautoritzar els productes naturals en general. Però no es tracta d’això. Es tracta de recordar que tenen les aplicacions i les limitacions que tenen i que si en aquests temes creus en els miracles ets un bon candidat a que t’estafin. El problema és fer servir fabricants que garanteixin la qualitat del que venen, i no cal ser un geni per entendre que internet és un indret molt molt molt poc fiable. Però fins i tot en venta en establiments, cal recordar que sempre hi ha qui té pocs escrúpols i s’aprofita de legislacions poc estrictes. Que a la propaganda digui que és natural i segur no garanteix gran cosa. Ni que sigui natural, ni que sigui segur.

L’aniversary de Lucy

dimecres, 3/12/2014

Aquests dies s’han celebrat els quaranta anys del descobriment de Lucy, el que potser és el fòssil d’homínid més famós de tots. En tot cas, el que sí que va quedar clar de seguida és que era un dels més complerts. Normalment, la majoria de fòssils que tenim es limiten a fragments d’ossos que, amb sort, permeten refer un crani. En canvi, de Lucy es van trobar centenars de fragments que corresponien a cinquanta dos ossos amb els que es va reconstruir el 40 % de l’esquelet. Tot un luxe pels paleontòlegs!

La descoberta es va fer a Etiòpia, a una regió anomenada la depressió d’Afar. Per això li van posar el nom de Australopitecus afarensis, que vol dir, el simi del sud (o austral) de la regió d’Afar.

Lucy era una femella, de poc més d’un metre d’alçada i d’uns vint anys d’edat. Una de les coses més importants en aquest esquelet és que va permetre saber que ja caminava amb les dues cames. El bipedisme va ser una de les característiques més importants dels homínids, i Lucy ja el presentava fa 3,2 milions d’anys. De totes maneres, la forma i llargada de braços i mans suggereixen que també passava força temps als arbres.

Per molt primitius que fossin, sembla que ja s’espavilaven a fer servir alguna mena d’eines. S’han trobat marques fetes per instruments tallants en ossos d’animals d’aquell període i en aquella zona. Potser només eren pedres esmolades que trobaven, però això ja és molt indicatiu de la capacitat que tenien.

De vegades sembla Lucy sigui l’únic representant de la seva espècie que coneixem. La seva fama potser ha eclipsat la resta de fòssils d’Australopitecus que s’han trobat. En realitat coneixem les restes d’uns quants individus més. Fins i tot un grup que aparentment van morir plegats tot i que encara n’ignorem el com.

L’anècdota més repetida de Lucy està relacionada amb el seu nom. La van batejar així perquè al vespre de la descoberta, mentre els membres de l’expedició pensaven quin nom posar-li es van adonar que sonava la cançó dels Beatles “Lucy in the Sky with Diamonds”. Ja els semblava que era una femella, i algú va proposar aprofitar el suggeriment involuntari dels Beatles.

Tot i que durant un temps es va pensar que els Australopitecus eren els nostres avantpassats directes, ara ja no està tan clar. El món dels fòssils humans va creixent cada any i l’arbre genealògic esdevé cada vegada més complert i complex. I sembla evident que està ple de branques que es van extingir sense deixar descendència.

De jove m’entusiasmaven els esquemes on es veien els nostres avantpassats representats per cranis fòssils de diferents tipus. Ara, però, ja me’ls miro amb més calma, conscient que en qualsevol moment poden aparèixer de fòssils nous que obligaran a refer-los. No és greu. Simplement estem intentant fer un puzle del que encara no tenim totes les peces. El més divertit és que, per ara, ignorem quantes peces hi ha. De moment ens limitem a fer el millor esquema amb les peces disponibles sense pretendre que sigui el definitiu.

Lucy potser no es la nostra avantpassada directe, però certament hi estem emparentats. Ella va caminar per aquest planeta, va mirar els cels estrellats, va passar fred, va tenir por i va sobreviure prou com per tenir fills. El que és segur és que mai li va passar pel cap que, més de tres milions d’anys després, les seves restes ajudarien uns parents seus molt més evolucionats a prendre consciència del seu lloc en l’evolució.

Nòmades de l’espai

dimarts , 2/12/2014

Com serà el futur? La ciència ficció juga constantment amb aquesta idea, intentant fer-ho de la manera més encertada possible a partir de les dades disponibles. Aquesta obsessió és el que la diferència de la fantasia, però certament cal una bona dosi de fantasia quan les dades no hi són. La sort de viure en els temps actuals és que ràpidament anem acumulant molta informació sobre mons llunyans. Ja tenim bona part del sistema solar explorat. Potser només per sobre, però ara molts planetes, satèl·lits i asteroides ja són llocs que hem vist i que coneixem del cert.

Això ho han aprofitat per fer un curt sobre com podria ser la colonització del nostre sistema solar. La gràcia és que han fet servir imatges o informació obtingudes per les sondes espacials i pels robots que hem enviat a altres planetes. Així, podem veure humans admirant la posta del Sol a Gusey Crater, a Mart, o un ascensor espacial baixant fins l’altiplà marcià de Terra Cimmeria. Construccions a la cresta muntanyosa detectada a Jàpet, la lluna de Saturn. Persones caminant pel gel de Europa mentre la immensa superfície de Júpiter omple tot el firmament. Esportistes saltant amb vestits alats aprofitant la baixa gravetat i la densa atmosfera de Tità o saltant el vertiginós penya segat de Verona Rupes, que amb deu quilometres d’altura és el més gran del sistema solar, Miranda, la gèlida lluna d’Urà.

Només són uns tres minuts, als que li han posat la veu del gran Carl Sagan narrant un fragment del seu llibre “A Pale Blue Dot”. Si us sentiu optimistes i voleu imaginar com podrà ser un futur quan els humans recuperem un cert nomadisme i arribem a indrets llunyans del nostre sistema solar, regaleu-vos tres minuts admirant aquest vídeo.

I si voleu saber d’on ha tret les imatges i les voleu comparar amb les originals, o mirar el vídeo a pantalla gran, aquí ho trobareu.

 

 

Un matí de màgia i esoterisme

dilluns, 1/12/2014

Aquest cap de setmana ha coincidit que plovia i que a Barcelona feien la fira Magic Internacional, que segons un fulletó que va caure a les meves mans està dedicada al mon del misteri, màgia, esoterisme, nova espiritualitat, teràpies alternatives i nova consciencia. I malgrat el meu escepticisme sobre tots aquests temes, m’he dit, que coi! Potser ho veuràs d’una altra manera si t’hi acostes. O potser podràs trobar alguna cosa amb algun punt interessant. De manera que m’hi he acostat.

Ha resultat molt entretingut. D’entrada era evident que hi havia moltes paradetes relacionades amb el tarot, la quiromància i les prediccions de futur. Algunes, però,  ja em feien sospitar que la cosa no era molt seriosa. Per exemple, qui s’anunciava com el “Vidente de Salvame deLuxe” no l’agafaria com referent per prendre’m res seriosament.

Moltes coses estaven relacionades amb la salut i es feia difícil triar quina opció sembla més atractiva. Enlloc vaig veure que preguntessis al metge abans de decidir si el que t’aniria bé per la teva patologia concreta era una neteja d’aura, que elimina les energies que ens frenen, uns harmonitzadors dels teus centres energètics, que harmonitzen l’energia de cada un dels set txakres o un medalló ADN Ram, que promou la harmonia entre cos i ment. Potser només caldria comprar uns pocs orgonites, que diuen que fan servir geometria sagrada per potenciar més el seu camp d’efectivitat.

Un parell en concret em van semblar més intrigants. El primer era l’alliberament del pericardi. El pericardi és la membrana que envolta el cor i, pel que afirmen allà, “és l’enllaç entre l’anima i el cos” i com que té connexions amb la resta de l’organisme, qualsevol reacció del pericardi afecta a la resta del cos. No entenc d’on treuen tot això i juraria que la feina del pericardi és molt diferent, però un raonament semblant el trobo més enllà, fent referència a la columna vertebral. Una parada de quiropràctica que recorda que com la columna vertebral té connexions amb la resta de l’organisme, qualsevol reacció de la columna afecta a la resta del cos.

Penso en la fisiologia del pericardi i de la columna, imagino el que et pot passar si te’ls remenen gaire i decideixo que és millor deixar-los tranquils.

En un indret em sento inquiet davant l’imminent fi del món quan el planeta Hercólubus s’acosti a la Terra. Diuen que aleshores començaran epidèmies mortíferes a expandir-se pel planeta. No entenc per quin motiu els bacteris o virus que causen epidèmies seran més actius quan s’acosti aquest misteriós planeta que no ha vist ningú, però el fet que l’hagin descobert fent un viatge astral em fa pensar que potser parla d’epidèmies astrals i em quedo més tranquil.

Veig també una parada que ofereix aigua vibracional, tractada per uns mestres que li han gravat un ampli ventall d’energies vitals amb vibracions positives. I com que l’aigua te memòria (ai!), ens revitalitza, ens millora l’aura i fa que tinguem més defenses. Sembla que serveix per qualsevol patologia, cosa que em fa pensar que, a més de memòria, aquesta aigua deu ser sorprenentment intel·ligent.

En moltes ocasions em trobo que no entenc que volen dir exactament en el que ofereixen. Accés al ésser humà multidimensional? Els emissaris Pleiadans de la llum? La reconnexió a l’essència divina a través dels registres Akashics? Hauria d’aprofundir molt en aquests coneixements misteriosos, però em distrec veient unes bruixes francament atractives vestides de manera molt cridanera.

En una parada escolto unes explicacions sobre la desaparició de l’Atlàntida fa cent mil anys. Cent mil anys? Ignoro com ho han datat, però això sembla irrellevant. Es veu que els supervivents de l’Atlàntida van donar lloc als maies i als egipcis, i per això totes dues civilitzacions fan piràmides. Em pregunto que van fer durant els noranta quatre mil anys que van haver-hi entre mig, però crec que no ho esbrinaré.

L’aroma d’encens que hi ha és agradable, i els monjos budistes fent una bellíssima mandala resulten fascinants, però ja m’estic saturant de frases que abusen de paraules com energia, vibracions, multidimensionalitat, harmonització, ànima o sabiduria. Decideixo marxar.

Al sortir, l’aire fresc i l’agradable sensació d’una lleugera pluja caient a sobre em fa tornar a la realitat. He vist grapats d’afirmacions extraordinàries però en cap cas he topat ni amb una sola explicació sobre com les han aconseguit o com es poden verificar. Satisfactori només per qui estigui disposat a creure sense qüestionar-se gaire res.

No és el meu cas.

Sí! El gos t’entén… fins a cert punt.

divendres, 28/11/2014

Diuen que el gos és el millor amic de l’home, que són nobles, fidels i molt intel·ligents. I hi ha qui s’hi entén millor amb ells que amb les persones. No sembla estranya ja que fa uns trenta mil anys que anem plegats gossos i humans. Primer eren llops més aviat eixerits que es van adonar que acompanyant als humans aconseguien menjar i protecció amb una certa facilitat. Trenta mil·lennis i molta selecció per part dels humans han fet que els gossos siguin uns dels animals millor domesticats.

Els amos acostumen a dir que els seus animals els entenen perfectament, i qualsevol que hagi vist un gos sap que hi ha molt de cert. Però fins a quant? Fins a quin punt els gossos entenen el que els diem?

Doncs aquest any han fet un parell de treballs que confirmen el que ja sospitàvem. Ens entenen força… en alguns aspectes.

Un estudi el van fer agafant gossos i ensinistrant-los perquè es quedessin quiets i tranquils dins un aparell de ressonància magnètica. Poca broma, que aquesta deuria ser la part més complicada del treball! Després els van fer escoltar diferents tipus de sorolls entre els que hi havia també la veu humana. Mentrestant els analitzaven el nivell d’activitat en diferents regions del cervell. Per comparar, van fer el mateix en un grup de voluntaris humans.

I el cas és que la veu humana activa zones del cervell diferents de les que activa la resta de sorolls. Com és normal, en el cas dels gossos, aquesta zona s’activava molt més si el que escoltaven era altres gossos, però l’important és que en resposta a la veu humana també hi havia activitat. Encara més, si la veu mostrava una entonació relacionada amb emocions, el cervell dels gossos activava zones de l’escorça primària. Potser no entenen el que diem, però el seu cervell si que capta i processa les diferències en la manera com ho diem.

Això ho han confirmat amb altres experiments en els que, amb una estratègia diferent, també han demostrat que els gossos identifiquen les emocions implícites en el que escolten. El que s’anomena la prosòdia. Això ho han fet posant uns altaveus de manera que l’animal escoltés la veu per un costat del cap o per l’altre. La gràcia és que l’anàlisi de les paraules es processa principalment a l’hemisferi cerebral esquerre, mentre que coses com la entonació i tot el component emocional inclòs en la veu es processa a l’hemisferi dret.

Posant diferents missatges de veu, amb o sense entonació i en una orella o altre, els investigadors podien deduir quin hemisferi treballava més en cada cas. De nou, constataven que els gossos sí que processen intensament la informació emocional implícita en la veu. Això no vol dir que la interpretin correctament, tot i que si coneixes els gossos et sorprendria molt que no fos així.

L’estudi fa gràcia tot i que hi ha qui pot pensar que és una manera de malgastar esforços i diners. No cal tanta experimentació per saber que els gossos ens entenen! Però naturalment la cosa és més complicada. De fet, es tractava de veure si les zones del cervell implicades en el processament de la veu són similars en animals, com gossos i humans, que evolutivament es van separar fa uns cent milions d’anys. Confirmar que el cervell processa de manera similar les veus i les entonacions ens permet saber que el cervell dels mamífers ja tenia zones destinades a interpretar les veus, des de fa al menys cent milions d’anys!

El càncer i el codi postal

dijous, 27/11/2014

La frase és d’allò més descriptiva i realista. Si et diagnostiquen un càncer, les teves probabilitats de sobreviure depenen de molts factors, com ara del tipus de càncer, de la teva genètica, de l’alimentació, de l’edat… però sobretot depèn del teu codi postal. L’indret on visquis determinarà molt les teves expectatives futures.

Ara acaben de publicar un estudi que ho confirma de manera claríssima. Un recull de la taxa de supervivència per diferents tipus de càncer a nivell mundial. Hi ha moltes dades i molt interessants, però de seguida es veuen patrons relativament previsibles. Per exemple, en cas de càncer de pròstata, si vius a Algèria, la probabilitat que passats cinc anys segueixis viu és del 58,5 %, una mica més de la meitat. En canvi, si vius a Taiwan, aquesta probabilitat és del 77,9 %. I si vius als Estats Units augmenta fins al 97,2 %. A Espanya, l’esperança de vida als cinc anys està en un 87,1 %.

Diferències similars s’observen en quasi tots els tipus de càncer. Com més ric i organitzat sigui el país, més probabilitats tens de sobreviure. No només perquè disposaràs de més medicaments, millors hospitals i millors equips mèdics. En bona part és perquè hi haurà polítiques de prevenció i detecció precoç que ajuden molt agafar la malaltia a temps.

És important i necessari disposar d’aparells de tomografies computeritzades per detectar petits tumors. Molts països africans no en tenen cap i els tumors quasi sempre es detecten massa tard. Però coses com educar la població de dones a fer-se exploració dels pits i a no deixar passar l’aparició d’un bony també marquen una diferència notable.

Per descomptat, no tot són els calers. Hi ha característiques de cada població que també tenen importància. Per exemple, en alguns països asiàtics la supervivència en cas de leucèmia és estranyament més baixa que a la resta del món. Com que en altres tipus de càncers això no passa, tot fa sospitar alguna característica genètica de la població que els fa més sensibles a determinats tumors.

Una altra dada interessant d’aquest estudi és com ha variat en el temps. Ells han agafat la supervivència als cinc anys per als períodes que van del 1995-1999; 2000-2004 i 2005-2010. En general sempre es veu una millora. Massa sovint parlem del càncer com si encara estiguéssim a l’època dels pares o dels avis, però la realitat és que les millores es van acumulant constantment. També és interessant veure com països que milloren la seva situació socioeconòmica, també presenten millores en la supervivència al càncer. Era lògic que fos així, però val la pena disposar de dades que ho corroborin.

La supervivència en cas de càncer de fetge per aquests tres períodes de cinc anys van ser consecutivament del: 10,2 %, 14,3 %, i 15,8 %. No se com estarà aquests últims cinc anys, però segur que encara haurà pujat una mica (si la crisi no ens ha enfonsat el progrés). En el cas del càncer de mama, la progressió ha sigut del 77,8 %, 82,2 % i 83,7 %. Els càncers són molt diferents, però la tendència a anar millorant no l’hem d’ignorar.

Els factors ambientals també són importants i també s’han de tenir presents. Hi ha estudis que han fet mapes de la incidència de càncers a Espanya, que indiquen com varia segons la zona, i segons el tipus de càncer. Indrets amb més o menys irradiació solar, amb més o menys concentració d’argó, amb més o menys industries contaminants, amb més o menys consum d’alcohol o tabac i amb diferents dietes mostren incidències diferents per cada un dels tipus de càncer.

Totes aquestes dades ens permeten fer-nos un bany de realitat sobre l’estat de la lluita contra aquesta malaltia. I pels professionals de la sanitat són una ajuda imprescindible. Com s’ha fet notar, “una bona vigilància no garanteix necessàriament la presa de les decisions correctes, però redueix les possibilitats que es prenguin les incorrectes”.

La interferència del semen

dimarts , 25/11/2014

Una de les millors armes per lluitar contra la SIDA són els preservatius. El virus es transmet amb el semen, de manera que si aquest no arriba a la mucosa vaginal, el risc d’infecció s’elimina. Tan senzill d’entendre i tan difícil de dur a la pràctic en molts indrets. Per exemple, a l’Àfrica hi ha moltes zones on els homes es neguen a fer servir el preservatiu i, per motius culturals, les dones no hi tenen dret a dir res. Pot resultar indignant, però és el que hi ha.

Per això es van empescar antivírics aplicats en forma de gels vaginals. La idea és posar en aquests gels productes que bloquegin la capacitat del virus VIH per unir-se a les cèl·lules que ha d’infectar. Així, la dona es pot posar el gel quan l’home es negui a fer servir el preservatiu. No és una mala estratègia, però a la pràctica es va veure que fallava estrepitosament i que el grau de protecció era molt baix. El problema és que no estava clar perquè era tan baix.

Però sembla que ja n’han tret l’entrellat. I, com acostuma a passar, el problema és que una cosa són les condicions de laboratori i una de diferent es la vida real. Els productes antivirals que es posaven als gels deixaven de funcionar a la vida real per culpa del mateix semen. Sembla una ximpleria, però una cosa és un tub d’assaig, i una altra una vagina durant un contacte sexual.

Els antivírics funcionàvem molt bé al tub d’assaig quan només hi havia el virus i el medicament. Però a la vida real havien de funcionar en presencia del semen de l’home. I ara s’ha vist que al semen es generen unes proteïnes, anomenades “fibres amiloides”, que en principi tenen la funció d’ajudar a lluitar contra bacteris, però que el virus de la SIDA aprofita per unir-se a elles i evitar així que se li uneixin els antivirals. El semen ajuda al virus a esquivar els medicaments presents al gel vaginal. Els estudis inicials havien vist la eficàcia dels medicament, però no ho havien fet en presencia de semen.

Ara caldrà seleccionar medicaments que no quedin bloquejats per aquestes fibres. Unes fibres famoses perquè quan apareixen al cervell s’han relacionat amb la malaltia d’Alzheimer, però que en semen també hi són i aparentment tenen una funció biològica protectora.

Tot plegat ens recorda que moltes vegades, moltíssimes vegades, els medicaments que funcionen al laboratori no ho fan a la vida real. I que per això sempre cal prendre-ho amb calma cada vegada que algú anuncia que ha trobat un producte que cura el càncer, que millora la diabetis o que mata al virus de l’ebola. Al laboratori és relativament senzill fer tot això. Però sortir del laboratori, aplicar-ho als malalts i que segueixi funcionant, és tota una altra història.

D’altra banda, també emprenya molt que tot això calgui fer-ho, provar-ho, investigar-ho i desenvolupar-ho simplement perquè a uns paios no els dóna la gana de posar-se un condó. Que tremendament necessària que és una bona educació a tots els nivells!