La regla i les astronautes

dijous, 12/01/2017

Quants tampons fan falta al llarg d’una setmana de regla? Davant d’aquesta pregunta, la majoria de noies respondran immediatament o potser faran un ràpid càlcul mental per donar una xifra, mentre que la majoria d’homes posarem cara de pòquer… i ho preguntarem a la dona més propera. La pregunta, però, la van fer de manera molt seriosa els enginyers de la NASA a Sally Ride, la primera dona astronauta. Als anys 80, gairebé la totalitat dels enginyers de la NASA eren homes i, simplement, no sabien aquesta mena de detalls.

Segons explicava la Sally, la conversa va ser fins i tot graciosa. Mentre preparaven la missió STS-7 del transbordador espacial on havia d’anar, li van preguntar si amb 100 tampons en tenia prou. “No en calen tants” va respondre. “És que volem anar sobre segur” van dir-li. “Podeu dividir la xifra a la meitat i seguirem anant segurs” els va assegurar.

Ara pot fer gràcia, però en aquell moment, el tema de la regla a l’espai era un problema que no tenia una resposta clara. A gravetat zero la sang menstrual seguirà el mateix camí que a la Terra? Després de tot, la sang i els fluids del cos es reparteixen de manera diferent a l’espai. Sense gravetat mostren una tendència a anar cap al pit i el cap. És normal, ja que el sistema cardiovascular ha evolucionat per contrarestar la força de gravetat que fa caure la sang cap a les cames. Però si això passés amb la sang menstrual podria ser un problema seriós. Es coneixen casos d’endometriosi i fins i tot peritonitis per “flux menstrual retrògrad”. I una peritonitis és una situació greu que no voldries tenir a l’espai.

El problema és que per moltes voltes que li donis, al final cal anar i provar-ho. Després de tot, la sang menstrual no flueix a través de artèries i venes que empenyin cap a dalt. I quan finalment van anar dones a l’espai van constatar que la regla funciona de la mateixa manera que a la Terra.

Però segueix sent una llauna i a l’espai fins els detalls més petits s’han de controlar. A la pràctica el més habitual es que les astronautes facin servir sistemes anticonceptius de llarga durada que anul·len el cicle menstrual. En realitat la absència de regla (l’amenorrea) dura uns quants anys ja que el sistema anticonceptiu es comença a fer servir durant la selecció d’astronautes i al llarg de tot l’entrenament. Un embaràs impedeix anar a l’espai i les astronautes no acostumen a arriscar-se a perdre els anys de selecció i entrenament per un embaràs d’última hora.

En general apliquen dispositius intrauterins amb hormones o implants subcutanis també amb hormones. Un percentatge menor fa servir pastilles orals. En tot cas, la decisió és de la interessada, és clar. Aparentment els percentatges són similars als que fan servir dones militars durant els desplegaments en missions de guerra. Així, a més de assegurar-te que un embaràs no impedirà la missió espacial, s’estalvien les incomoditats de la regla a l’espai. Ara ja se sap que després la fertilitat es recupera i, per ara, no s’han vist efectes secundaris destacables.

Afaitar-se, tallar-se les ungles o fer servir desodorant, son coses que es fan de manera diferent a la Terra i a l’espai. Allà, per exemple, després de rentar-te les dents no escups la pasta i esbandeixes la boca. Seria malbaratar l’aigua. El que fas senzillament és empassar-te la pasta en acabar. En aquest sentit, evitar el flux menstrual també és un sistema d’estalvi d’aigua. No tenen sistemes per reciclar l’aigua continguda en els tampons. Per unes setmanes a la estació internacional no es greu, però quan toqui anar a Mart, en un viatge d’anys de durada, no serà un tema menor. Amb el temps potser es trobaran altres solucions, però per ara les astronautes sembla que opten, molt majoritàriament, per estalviar-se el cicle menstrual durant uns anys.

El secret dels antibiòtics

dimecres, 11/01/2017

S’ha dit moltes vegades, i mai està de més insistir, que els antibiòtics serveixen per matar els bacteris però no fan res contra els virus. També sabem que els antibiòtics van perdent efectivitat, que hi ha persones que en són al·lèrgiques a alguns i que molts tenen noms que acaben amb …ina, com la penicil·lina, l’estreptomicina o la tetraciclina.

Però exactament com funciona un antibiòtic?

Doncs de moltes maneres diferents, però sempre aprofitant les diferències que hi ha entre els bacteris i la resta d’organismes. Els biòlegs, quan classifiquen els éssers vius comencen per especificar el regne al que pertanyen. El més senzill és pensar en animals i plantes, però en realitat la classificació és més complexa. Tant, que encara no hi ha un acord total i podem trobar classificacions de cinc o de sis regnes.

Estrictament hi ha una divisió encara més important que la dels regnes. És la que separa els procariotes dels eucariotes. O dit en paraules entenedores, els organismes que tenen nucli a les seves cèl·lules i els que no en tenen (carios vol dir “nucli”). Els bacteris són procariotes, sense nucli. Animals, plantes o fongs som eucariotes ja que si mirem dins les nostres cèl·lules hi trobarem un nucli on hi ha el material genètic.

Entre procariotes i eucariotes hi ha més diferències. Tots els eucariotes compartim moltes vies metabòliques, sistemes de processar la informació genètica, estructura general de la membrana cel·lular… En canvi, els bacteris (els procariotes) són molt diferents en cada un d’aquests aspectes. Disposen de rutes metabòliques particulars, els envolta una paret bacteriana feta per uns compostos que nosaltres no tenim, tradueixen el seu RNA amb uns ribosomes diferents dels nostres…

Dons els antibiòtics són molècules que interfereixen alguna característica típica dels bacteris i que nosaltres no tenim. Per això els maten a ells sense intoxicar-nos a nosaltres. Al menys en principi. Com diem moltes vegades, tot es qüestió de dosi i no hi ha res que en quantitat suficient no sigui tòxic. La gràcia es que dosis molt baixes d’antibiòtic maten als bacteris i caldrien dosis molt elevades per donar-nos problemes a nosaltres, pobres organismes eucariotes.

Per exemple, l’eritromicina, la gentamicina o l’estreptomicina actuen unint-se als ribosomes bacterians i impedint que segueixin fabricant proteïnes. Sense noves proteïnes, el bacteri no pot mantenir el metabolisme i es mor. La clau és que només s’uneixen als ribosomes dels procariotes però no als dels eucariotes.

La penicil·lina o l’amoxicil·lina impedeixen que es fabriqui peptidoglicà, uns dels components de la paret bacteriana. Els eucariotes no fabriquem aquestes coses ni tenim paret bacteriana, de manera que no ens afecten. La gràcia és que sense aquesta paret els bacteris no poden controlar els efectes de la pressió osmòtica i s’inflen per entrada de líquid fins que acaben explotant.

La ciprofloxacina el que fa és inhibir l’activitat de la topoisomerasa bacteriana, un dels enzims necessaris per fer copies del DNA. Si no pot fer còpies, la cèl·lula no es pot dividir i acaba morint sense multiplicar-se. Com que no actua sobre la topoisomerasa eucariota, cap problema per nosaltres.

Així, cada antibiòtic actua sobre un punt de la vida de la cèl·lula procariota però no sobre les eucariotes. Al menys a les dosis normals. Tot té efectes secundaris i els antibiòtics no són una excepció. D’altra banda, els bacteris evolucionen ràpid. Abans o després apareixen mutants que són insensibles a l’antibiòtic, que el degraden, que l’expulsen de l’interior de la cèl·lula… Aleshores és quan apareix la resistència i comencen els problemes.

I amb tot això resulta fàcil entendre perquè no fan res contra els virus. Els antibiòtics afecten al metabolisme dels bacteris. Però els virus no en tenen de metabolisme, de manera que…

Dietes detox… potser no cal

dimarts , 10/01/2017

Passades les festes toca reprendre la rutina habitual, recuperar els bons hàbits i refer-se dels excessos acumulats. Els amants de la “operació bikini” han de recordar que toca començar-la ara mateix. Que aquestes coses requereixen temps i posar-s’hi quan ja arriba el bo serà massa tard. Però el que durant uns dies estarà més de moda són les dietes “detox”. Aquelles dietes pensades (diuen) per ajudar el cos a eliminar les toxines que hem acumulat amb tots els àpats que hem anat encadenant. Bones intencions que toparan amb el fet que això de dietes detox és cosa que no té gaire sentit.

La teoria és que durant aquests dies amb excessos gastronòmics, el nostre cos ha acumulat toxines que cal eliminar. La paraula toxines ja ens posa en alerta, però estrictament, de quines toxines parlem? Normalment no s’entra en detalls. Simplement es dóna per fet que hi ha toxines, que tenim el cos ple de porqueria i que tot solet és incapaç de lliurar-se de totes aquestes coses. Alguna vegada s’esmenten els greixos o l’alcohol, però sense entrar en massa detalls. En realitat són els mateixos greixos i el mateix alcohol de sempre, només que en major quantitat.

Tot seguit apareix una llista d’aliments que ajudaran l’organisme a depurar-se. Aliments molt naturals, per descomptat. I preferentment que combinin alguns de més habituals, com les taronges, amb altres que tinguin un toc més exòtic, com algunes algues. Tot acompanyat de molts líquids i, sovint, d’algun suplement de vitamines, perquè tothom sap que les vitamines van bé per tot i sempre donen un plus de glamour a qualsevol dieta.

Tot plegat fa oblidar un concepte senzill: El nostre cos té una fantàstica capacitat per eliminar toxines. Per això disposem de coses com el fetge, el ronyó, la pell o els pulmons. Ells són els que s’encarreguen de destoxificar-nos cada dia i sense necessitat de cap dieta que els ajudi. De fet, una de les principals feines del fetge és la d’anar descomponent i degradant tot allò que no siguin nutrients normals. Un dels problemes de molts medicaments és que duren molt poc al cos ja que el fetge els degrada gairebé immediatament. Curiosament, al pulmó també tenim sistemes molt efectius, com el citocrom p450, per metabolitzar productes estranys. I per fer-los fora, els ronyons són excel·lents filtradors de tot allò que no necessitem.

Es cert que aquests dies hem forçat la maquinària i que ara notem la necessitat de reduir la ingesta. Per això ens vindran molt de gust les fruites, les verdures i els menjars baixos en calories. Simplement anem sobrats de calories, l’organisme ho detecta i en reclama menys. Amb fer-li una mica de cas n’hi ha prou. Menjar amb moderació sempre és una bona idea, però aquests dies ho serà encara més. Si d’això en volem dir “dieta detox” per fer-nos pensar que estem fent alguna cosa especial, potser sigui una mica infantil però no hi ha problema. En tot cas ni estem plens de toxines ni el fetge necessita cap ajuda. En una persona sana, el que necessita és que el deixin fer la seva feina en pau i, segurament, que confiem una mica més en la seva capacitat de cuidar el nostre metabolisme.

Pensar que estem bruts per dins, que tenim coses dolentes a l’interior i que hem de fer sacrificis per fer-les fora és un concepte curiós que acostuma a tenir molt èxit en la nostra cultura. La religió ho va explotar durant segles i ara torna disfressat amb nova terminologia. El mal que niuava dins nostre ens feia fer pecats i calia penediment i penitència. Ara hem convertit el pecat en unes toxines i la penitència en una dieta. Coses dels nous temps. Segurament conèixer millor les capacitats i tenir una mica de fe en el nostre fetge, els nostres ronyons i la resta de sistemes del cos ens ajudaria a viure més tranquils.

Or, encens i… mirra?

dilluns, 9/01/2017

Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

Un dels moments més coneguts del relat bíblic és el de l’evangeli de Mateu quan descriu l’arribada dels reis d’orient (ell parla de “savis”) per adorar al nen Jesús i oferir els seus presents. Allà deixa ben clar que els regals van ser or, encens i mirra. És interessant que l’evangeli de Mateu és l’únic que els esmenta i que no especifica ni el nombre de savis que van venir ni els seus noms. Que fossin tres i es diguessin Melcior, Gaspar i Baltasar són afegits de segles posteriors.

En tot cas sempre hi ha una cosa estranya en aquesta escena. L’or és un regal comprensible i l’encens, doncs mira, no és el mateix però ho podem entendre. Però que coi és la mirra? I per quin motiu se la van oferir?

En general s’han buscat explicacions simbòliques als regals. Or perquè Jesús havia de ser un rei. Encens, perquè era un déu ja que l’encens era el que es cremava per adorar als déus. I la mirra seria per ressaltar que també era un home ja que es feia servir per embalsamar als cadàvers. Hi ha altres interpretacions i tothom pot triar la que li plagui, però en el tema de la mirra fa gràcia aprofundir una mica més.

En realitat la mirra és, senzillament, un tipus de resina. I el nom de mirra també serveix per la planta que la fa (Commiphora myrrha). De fet no és la única espècie que la produeix i també se’n pot obtenir d’altres plantes del gènere Commiphora.

En l’antiguitat era molt apreciada ja que es feia servir, a més de per preparar els cadàvers, per extreure’n olis amb els que es preparaven perfums. Uns perfums que s’utilitzaven en cerimònies reials o que es cremaven per aromatitzar els palaus i els temples. Podríem pensar que actualment ja ha caigut en del tot en desús, però encara hi ha perfums que porten extracte de mirra en la seva composició. No és sorprenent ja que els perfums inclouen coses molt estranyes en la fórmula.

També se li han trobat aplicacions medicinals. La més important sembla ser com analgèsic i quan s’ha estudiat el motiu s’ha vist que conté alguns compostos de la família dels terpens (concretament furanosesquiterpens) que poden interaccionar amb els receptors opiacis del cervell i esmorteir la percepció del dolor. Per si teniu curiositat, es tracta del lindestré, la dihidropirocurzerenona, i del furanoeudesmadié, però de moment només s’ha verificat la seva activitat en ratolins. En el nostre cas disposem de coses millors per tractar el dolor, però sempre està bé saber on es poden trobar principis actius interesants.

Hi ha més molècules interessants en la mirra i també altres aplicacions. Per descomptat també hi ha interaccions i contraindicacions i durant l’embaràs sembla contraindicada. En tot cas, no destaca especialment en cap dels seus compostos. Potser per això la mirra ha anat caient poc a poc en l’oblit i ara, tot i que segurament en podem trobar a l’herbolari, només l’associem al pessebre de Nadal.

Bones festes a tothom

divendres, 23/12/2016

Arriben les festes de Nadal i és el moment de fer una aturadeta al blog. Menjar molt, àpats familiars, regals i tot el que toca per aquestes dates.  De manera que descansarem uns dies i, si voleu, ens retrobem al 2017

Bones Festes i bon any nou a tothom!

No. Segurament no ens tocarà la loteria. Però…

dijous, 22/12/2016

Diuen, amb raó, que la loteria és un impost que paguen els que no saben estadística. Comprem dècims pensant en el que farem si ens toca una bona pessigada, i passem per alt la baixíssima probabilitat que tenim de sortir guanyadors. És veritat que sempre hi ha algú a qui li toca, però també hi ha algú a qui li cau un llamp al cap i normalment no comptem en que ens passi. En realitat els que realment hi guanyen cada any són els governs que organitzen les loteries. Més o menys el mateix que passa amb els casinos. Si vols guanyar diners amb el joc, no juguis. És millor fer-te l’amo d’un casino i guanyar diners amb les esperances dels que no saben matemàtiques.

Però en realitat és exactament així?

Matemàticament són faves comptades i no és un tema opinable. La probabilitat de guanyar el premi gros és de una contra cent-mil. No està malament ja que la probabilitat de guanyar la loteria primitiva és molt més baixa: Una contra catorze milions. Estrictament tenim més probabilitats de morir enxampats per un llamp que de guanyar la loteria primitiva.

La gràcia, però, és que no hi ha només el premi gros. Hi ha altres premis, a més de la pedrea, de manera que la percepció és que potser no tocarà molt, però és fàcil que ens toqui alguna pessigadeta. Un altre error. El més probable és, amb diferència, perdre-hi diners. La probabilitat de guanyar més del que s’ha gastat és de poc més que del cinc per cent.

Però parlant amb gent experta en teoria de jocs vaig arribar a entendre una cosa. Certament és un disbarat no tenir en compte les matemàtiques, però has de tenir clar com les apliques. Bàsicament cal definir que és el que consideres “guanyar”. Si l’únic que mirem és en guanys de diners, la resposta és senzilla: gairebé tots hi perdrem diners. Però si el que estem comprant és una altra cosa, aleshores potser ja no és tan absurd. Per exemple, jo se perfectament que la probabilitat de guanyar és molt baixa. No hauria de comprar loteria. De fet, gairebé mai no en compro.  Però en aquesta ocasió no estic invertint diners amb l’esperança de guanyar res. El que faig es comprar una assegurança per estalviar-me l’emprenyada si els companys tenen sort i jo no he comprat res.

La tranquil·litat emocional que aconsegueixo té valor? Doncs per alguns no en té gens i per altres pot ser molt important. Això ho ha de decidir cadascú. Passar un matí entretingut seguint el sorteig té valor? Si et fa gràcia i t’ho prens com un entreteniment pot sortir a compte. Si el tema t’avorreix, no surt a compte. Pot valdre el preu d’un dècim? No és diferent de invertir en passar un matí en un museu, en un concert o en un balneari. L’important és recordar que quan parlem de guanys podem incloure més coses que no pas el monetari. I si fiquem aquests beneficis en l’equació, potser ja no surt tant malament.

Avui direm que no ens ha tocat però que “salut tinguem”. És veritat, però tampoc és una mala estratègia dir que pel preu d’un dècim ens hem rigut una estona, ens hem entretingut fantasiejant amb el que faríem o ens hem passat el matí fent el ximple imitant la cantarella dels nens de San Ildefonso. Això sí; si només jugues per guanyar diners, has de repassar els teus coneixements de matemàtiques i deixar d’enganyar-te repetint que “hi ha algú a qui li toca”.

Vint anys sense Sagan

dimecres, 21/12/2016

Ahir va fer vint anys de la mort de Carl Sagan, una de les persones que va fer més per donar a conèixer la ciència al llarg del segle XX. “Cosmos”, la seva obra més coneguda va ser emesa a dotzenes de països i segur que va generar un munt de vocacions científiques.

Sovint es veu la ciència com un llistat interminable d’experiments complexos, de feinades per estudiar els esdeveniments més curiosos i els detalls aparentment més insignificants. Sens dubte, això forma part del coneixement científic, però és un greu error quedar-se amb això ja que també es pot mirar d’una altra manera. El conjunt de coneixements permet dibuixar un gran esquema on tot, des de la partícula subatòmica més petit fins el cúmul de galàxies més llunyà, està connectat. I el més fantàstic és que poc a poc anem entenent la natura d’aquests lligams. Les lleis que controlen el comportament de tot el que hi ha al cosmos ens permeten veure-ho com una gran simfonia, encara molt incomplerta, però de la que ja copsem la melodia general. La gràcia de Carl Sagan va ser deixar de banda els detalls, fer-nos escoltar aquesta música i mostrar-nos quin era el nostre paper en la gran obra.

Gràcies a ell es van fer populars conceptes com el fet que estem fets de pols d’estrelles que van esclatar fa milions d’anys. O que la Terra és la fràgil i irreemplaçable nau en la que l’espècie humana viatja a través de l’espai. Molts científics ens ho poden explicar amb maners molt precises, però ell simplement va demanar a la NASA que fes girar la nau Voyager, quan estava propera a Neptú, per captar una imatge llunyana del planeta on vivim. Amb aquella visió d’un pàl·lid puntet blau perduda enmig de la foscor Sagan va transmetre, millor que amb mil equacions, el sentiment d’immensitat que pot oferir el coneixement científic.

Una altra idea que feia servir de manera recurrent era el fet que som el producte de tres mil milions d’anys d’evolució. Els incomptables assajos que ha fet la vida ha portat a generar éssers conscients que es poden preguntar pel seu lloc en el Cosmos, que poden enginyar-se-les per buscar respostes i que per això tenen una responsabilitat que tenen amb els seus, amb la resta de formes de vida del planeta i amb tots els que vindran en un futur. Una responsabilitat de la que moltes vegades podem dubtar de ser-ne dignes.

Sagan recordava que les principals eines per la ciència eren la imaginació i l’escepticisme. Amb la primera gosarem endinsar-nos a explorar el desconegut, però ens cal la segona per separar les fantasies de la realitat. Vivim una època en que tendim a donar per bona qualsevol fantasia i en la que sembla que no sabem acceptar que la realitat pot ser diferent de com ens agradaria. Per això torna el fanatisme religiós, proliferen les pseudocreences i es prefereix la via fàcil de menysprear el coneixement. També per això es troben a faltar molts caràcters com el de Carl Sagan. Per sort ens queda la seva obra i el seu llegat, en bona part constituït per persones que van decidir dedicar-se a la ciència gràcies a un apassionat astrònom que ens va guiar en un viatge fascinant en el temps i l’espai.

 

La vida d’en LUCA

dimarts , 20/12/2016

Refer el passat en base a les pistes disponibles en l’actualitat és una feina de detectius ben entretinguda. En el cas de la biologia l’associem a recollir fòssils i coses semblants, però fa temps que una altra estratègia està donant fruits més interessants. Després de tot, al nostre genoma hi ha les marques dels canvis experimentats pels nostres avantpassats. Això vol dir que analitzant el genoma podem anar sabent coses sobre com vivien els qui ens van precedir.

La gràcia és que no ens calen fòssils ja que segons la distribució i els canvis genètics podem saber de quina manera i en quins moments es va anar tornant blanca la pell dels descendents dels africans que es van escampar pel planeta. O podem entendre quan i com va sorgir la capacitat de prendre llet en edat avançada. La informació està en els nostres gens i només cal saber destriar-la i interpretar-la.

Però això és molt poca cosa. Posats a fer, val la pena anar més enllà. Molt més enllà. Fins als orígens de tots els organismes que habitem aquest planeta. Això ha permès fer una descripció molt interessant del nostre avantpassat llunya, en LUCA.

El nom de LUCA és per l’anglès “Last Universal Common Ancestor” o “L’últim avantpassat comú universal”. Aquest és un concepte que pot ser enganyós. No és tracta de la primera cèl·lula o el primer organisme que va viure a la Terra. Segurament en van aparèixer molts, però la majoria no van deixar descendents a llarg termini i només un va ser el que va donar lloc a tots els que ara vivim. Per això diem que és un avantpassat comú i universal. Els altres organismes que van viure al temps de LUCA, fa uns 3.500 milions d’anys, no van tenir tanta sort.

Doncs ara han analitzat la seqüència dels gens que corresponen a les proteïnes de milers de famílies de bacteris i altres microorganismes per anar comparant i establint quines eren més antigues i quines eren més generals. Amb això han pogut definir quina mena de gens tenia en LUCA. I després d’analitzar sis milions de gens, han trobat que LUCA tenia 355 gens amb els que anava fent. Potser en va tenir més, però aquests no els han sabut identificar.

La gràcia és que amb això podem deduir com vivia. Era un organisme unicel·lular, com un bacteri, que feia servir un metabolisme basat en fabricar matèria orgànica a partir del CO2, fent servir hidrogen com a font d’energia amb un sistema de reaccions anomenat via de Wood–Ljungdahl. També fixava nitrogen, necessitava un ambient amb ferro i segurament era una zona geotérmicament activa. Les surgències hidrotermals o llocs similars tornen a estar en el punt de mira de l’origen de la vida actual.

LUCA va anar multiplicant-se i mutant, de manera que els seus descendents van poder anar adaptant-se a nous ambients. Després de milers d’anys d’evolució alguns d’aquests descendents van trobar la manera d’analitzar els genomes i van poder deduir com vivia el seu avantpassat. I es que si a l’evolució li dónes temps, pot arribar a generar gairebé qualsevol cosa.

Zones verdes i illes de calor

dilluns, 19/12/2016

Les ciutats són “illes de calor”. N’hi ha prou de mirar les dades de temperatures durant el programa del temps per veure que les grans ciutats acostumen a estar un parell de graus per sobre de la resta del país. I si vius a Barcelona pots notar-ho a la pell tan bon punt tornes a entrar a la ciutat. El motiu és fàcil d’entendre. La gran ciutat genera molta calor procedent de l’activitat industrial o dels milers de llars que hi ha. Tot el que fem i consumeix energia, també genera una mica de calor que acaba escalfant l’aire que ens envolta. A més, les superfícies de la ciutat, l’asfalt, el ciment i tot el material de construcció capten calor durant el dia i el van alliberant molt lentament durant la nit, de manera que al vespre refresca menys.

El resultat final de tot plegat és que durant l’estiu a les ciutats hi ha un parell de graus més que a les zones boscoses. A l’hivern la diferència és una mica menor, de només un grau i mig, però també es fàcilment detectable. Però com sempre, les coses són una mica més complicades i un fet important en la generació de la illa de calor és la manca de vegetació característica de les ciutats.

Sembla una obvietat, però el tema de les superfícies de ciment o de vegetació té moltes conseqüències. Perquè no és només que l’asfalt i el ciment escalfin l’ambient. És que la vegetació fa baixar la temperatura. Per una part per el seu efecte absorbint menys energia quan el sol les irradia. Però, a més, les plantes poden en marxa un mecanisme molt important anomenat “evapotranspiració”.

Els arbres no tenen un cor que bombi l’aigua o la saba, de manera que han evolucionat per aprofitar un sistema basat en la transpiració. Quan l’aigua de la superfície de les fulles, la de l’extrem del sistema vascular del vegetal, s’evapora per efecte del calor solar deixa un buit que estira de la resta de la columna d’aigua que omple el conducte. Això desplaça l’aigua cap a dalt i genera el moviment de líquid per dins l’arbre. Un moviment que el vegetal pot regular obrint i tancant els porus que té a la superfície de les fulles, els estomes.

L’important és que l’aigua que s’evapora s’emporta part de l’energia i refreda la superfície. És el mateix mecanisme que fa que el cos es refredi quan s’evapora la suor de la pell. A més, el procés genera humitat a l’ambient que també ajuda a refrescar. Tot plegat fa que a les ciutats, l’anomalia de temperatura estigui molt relacionada amb la superfície verda que tingui. Tant és així que ciutats situades al desert, però que tenen jardins i vegetació, poden funcionar al revés i estar més fredes que el territori sense vegetació que les envolta.

És un detall important a l’hora de planificar zones urbanes. Es pot estalviar molta energia, i per tant molts diners, si la ciutat disposa de prou zones verdes refrescant l’ambient. Tot això afegit als beneficis psicològics i de qualitat de vida que comporten, que no és poca cosa. Per això val la pena fer estudis sobre quina és la millor relació entre zones verdes i zones urbanitzades, sobre l’efecte dels terrats verds o sobre la millor distribució superficial de les zones amb jardins.

És clar, tot això sempre amb el permís de l’especulació immobiliària. Perquè quan aquests entren en un territori, tota la resta salta pels aires.

Benvolgut company

divendres, 16/12/2016

Benvolgut company. No se si ets biòleg com jo o et dediques a la recerca en astrofísica, oceanografia, climatologia, química analítica, física quàntica, antropologia o geometria fractal. La ciència té mil camps on intentar fer progressar el coneixement i més o menys hem anat fent durant molt temps. Però sembla clar que les coses estan canviant i tenim un problema que no podem seguir ignorant gaire més temps.

Saps el que està passant? Que la societat en general entén cada vegada menys el que fem. Sigui quin sigui el camp en el que treballes, segurament et vas trobant cada vegada amb més freqüència amb afirmacions que tu, que hi entens, saps que són absurdes però que es donen per bones en tertúlies, als medis de comunicació o a les converses de sobretaula.

Primer no em fèiem massa cas. Les dades sobre el canvi climàtic van ser controvertides al principi, però amb el temps van esdevenir tan convincents que no calia discutir-ho. Els transgènics eren una eina claríssima per millorar la producció d’aliments si es feien servir amb seny. Estàvem a punt d’eradicar diferents malalties gràcies a les campanyes de vacunació. El nostre coneixement de l’univers no ha parat de créixer i ja hem explorat tots els planetes del sistema solar. Cada final d’any miràvem enrere i vèiem que havíem progressat de manera clara en el camp del coneixement en que treballàvem. Per cert que hi havia errors, mala praxis, treballs fraudulents i interessos econòmics i polítics que influïen en la ciència. Suposo que no hi ha cap activitat humana que estigui lliure d’aquests problemes. Però en el còmput global, no teníem motius per amoïnar-nos.

O això és el que pensàvem.

Segurament hauríem d’haver fet més cas quan algú es va inventar que hi havia vacunes que causaven autisme. Primer ens vàrem esverar, però desprès es va demostrar que no era cert i ens vam tranquil·litzar. Nosaltres sí, però molta gent va seguir esverada i no en vàrem fer prou cas. Fa anys vàrem avisar dels problema amb el forat d’ozó i el que calia fer per corregir-ho. Vam tenir èxit i el problema està camí de solucionar-se. Potser per això, quan ens vam adonar del canvi climàtic que estàvem causant, vam pensar que les coses anirien igual. Per descomptat hi havia qui tenia interès en no fer res, però les dades eren tan evidents que no vam plantar cara al negacionisme climàtic i amb això vam permetre que el dubte s’instal·lés en una part important de la població. Els additius que es feien servir per evitar que el menjar es podrís permetien mantenir en condicions segures molts aliments. Això era una cosa tant evident que vam ignorar la moda de demonitzar “qualsevol” producte químic.

I ara ens trobem amb un president dels Estats Units que emprèn polítiques que científicament són un disbarat. No ha sortit com un bolet sinó que era només qüestió de temps.  Recordes la frase de l’Isaac Asimov? Deia que ”hi ha un culte a la ignorància basada en la idea que la meva ignorància es tant bona com el teu coneixement”. Ara molts científics americans s’estan mobilitzant, però segurament ja han fet tard. Haurien d’haver-ho vist a venir fa molts anys. Això passava a l’altre costat de l’Atlàntic fa anys i ara està arribant aquí.

Tant se val els anys que portis estudiant ni com de profunds siguin els teus coneixements. Molt probablement un vídeo enginyós a Youtube es considerarà una font més fiable que no pas tu. Hi ha molta gent que fa més cas als enganys (o la ignorància interessada) d’un pagès que no pas als millors metges del món. I el president del govern no fa massa anys que posava en dubte les opinions dels científics basant-se en un comentari, probablement tret de context, del seu cunyat. Per entendre-ho cal recordar que vivim a l’època de la postveritat (post-truth), un eufemisme per dir que el que es valora són les mentides si es diuen amb gràcia.

Però saps una cosa? Potser part de la culpa la tenim nosaltres. Al laboratori anem de bòlit fent recerca, tractant amb la càrrega administrativa o buscant diners sota les pedres. Això ens ha servit d’excusa per aïllar-nos de la resta de la societat. Una societat que amb prou feines entén el que fem. I  si nosaltres no sortim a explicar el que fem, qui ho farà? El lloc que deixem buit l’ocupen ràpidament gurus diversos que poden deixar anar disbarats sense cap problema i que molts donaran per bons. Per quin motiu no haurien de fer-ho si ningú aixeca el dit per rebatre-ho? Si la gent ja no troba estrany que algú digui que ha trobat un metge expert en malalties rares a una cova d’Afganistan, potser en tenim part de responsabilitat ja que no ens hem pres la molèstia d’explicar qui són o que fan aquests metges ni on treballen.

Podem seguir com fins ara, pensant que no n’hi ha per tant, que volem tenir la festa en pau o que ja tenim prou feina com per “perdre el temps” explicant d’una manera entenedora el que fem. Però si seguim així, les coses no faran més que empitjorar. Una societat que creu en la màgia (encara que ho dissimuli sota la paraules com “bioenergies” “vibracions” o “holístic”) està encarada a tornar a èpoques medievals. No se tu, però a mi no m’agrada la idea.

Nosaltres sols podem fer poca cosa. Cal la implicació de més grups, com mestres, periodistes o polítics. Però nosaltres també ens hi hem de posar o, més aviat que tard, nomes podrem fer que lamentar-nos. Després de tot, molts mestres, periodistes i polítics tampoc saben gaire res de ciència. De manera que suggereixo que deixem de fer l’orni i ens hi posem, fent el possible per promoure el valor del coneixement científic, no de manera puntual  i ocasional, sinó com una rutina. No se que en penses, però crec que ho hem de discutir amb una certa urgència.

P.D. Per descomptat, una cosa semblant passa amb les humanitats, que també tenen un bon problema. En realitat és el coneixement en general el que poc a poc es va deixant de valorar. Segurament si trobem la manera de col·laborar amb els companys de lletres, podrem ser més eficients. Pensem-hi!

Atentament