Els homes i la grip

dimarts , 7/01/2014

grip.jpg Hi ha un tòpic que afirma que els homes són uns pacients molt pitjors que les dones quan tenen malalties com la grip. Els tòpics cal agafar-los amb pinces, però en aquest en concret, jo en seria un bon exemple.  La grip em deixa del tot cruixit i demanant que em deixin estar al llit, a les fosques, que no m’emprenyin, que no em parlin, que no em toquin… En canvi, la majoria de dones la porten amb més o menys malestar, però mantenint el tipus. Això permet molts bromes i comentaris irònics entre homes i dones, però sembla que efectivament hi ha una raó que explica per quin motiu els homes ho passem pitjor.

Per descomptat que entre els dos gèneres hi ha moltes petites diferències més enllà dels caràcters sexuals evidents. El fet de tenir el cos sotmès a la influència de diferents grups d’hormones fa que quasi tots els sistemes responguin de maneres més o menys diferents. I el sistema immunitari no és cap excepció. De fa temps es tenia la idea que els homes són més propensos a patir malalties infeccioses mentre que les dones experimenten més malalties autoimmunes. I ara han vist que la explicació de tot això pot estar en els nivells de testosterona.

El que han fet va ser mirar quina era la resposta del cos a la vacuna de la grip. Després d’administrar-la el cos fabrica anticossos contra el virus, però els nivells obtinguts acostumaven a ser superiors en dones que no pas en homes. Aparentment, el sistema immunitari femení respon més efectivament que el masculí. Però quan van mirar els nivells de testosterona dels homes, van veure que en els qui tenien nivells baixos, la resposta d’anticossos era similar a la de les dones. En canvi, la menor resposta s’observava en els que presentaven major concentració de testosterona en sang.

La cosa és més interessant perquè sembla que la testosterona actua, entre moltes altres coses, com a regulador del funcionament d’un grup de gens relacionats amb la immunitat. Molta testosterona fa que els costi posar-se en funcionament, de manera que la resposta immunitària queda esmorteïda. Com que les dones presenten nivells molt menors de testosterona que els homes, aquest problema no el tenen. Potser per això tenen el problema contrari, malalties autoimmunes causades per una activació excessiva o massa fàcil del sistema immunitari. En realitat, hi ha moltes diferències en el nivells de testosterona entre persones i potser per això també hi ha molta diferència en la manera com ens afecta la grip. Si més no, els nivells de testosterona deuen ser un dels motius implicats en les diferències.

El cas és que si la immunitat funciona a baix rendiment, el virus pot infectar més cèl·lules i afectar de manera més marcada el funcionament de l’organisme. No és que els homes es queixin més durant una infecció sinò que la infecció arriba a nivells d’intensitat superior en homes per culpa d’un sistema immunitari menys efectiu.

Tot plegat ens permet entendre’ns una mica millor. Ens recorda que les hormones fan un munt de coses a part de les més típiques relacionades amb el sexe. Ens planteja unes preguntes interessants sobre els motius que han empès l’evolució a generar aquestes diferencies entre sexes. I també hauria de fer que els que prenen testosterona per augmentar la massa muscular, per ser mes mascles o pel que sigui, potser s’ho haurien de pensar una mica. En tot cas, la propera vegada que caigui engripat i estigui al llit a les fosques, ben tapat, prenent molta aigua i resistint a base d’aspirines o similars, quan algú digui que els homes som uns figaflors, podré dir que no, que la culpa és de la testosterona. Un feble consol, però és millor que res.

(I em pregunto, quantes noies hauran posat aquella cara d’escepticisme tant característica mentre llegien aquest apunt?)

Astres i prediccions pel 2014

dimarts , 31/12/2013

zodiac.jpg Els astres presentaran un seguit de combinacions úniques per l’any proper que el faran particularment interessant. En realitat no és estrany ja que si ens fixem en les seves òrbites veurem que cada any presenten combinacions úniques. Mercuri i Venus continuaran movent-se ràpidament al voltant del Sol, mentre que els grans gegants de gas dels confins del sistema solar aniran movent-se lentament. Per descomptat, tots seguiran el seu camí sense afectar de cap manera persones, països o equips de futbol.

A la Terra seguiran havent-hi guerres, però no tenim excusa ja que no seran causades per la influencia de Mart sinó per l’ambició i l’estupidesa humana. Les persones seguiran enamorant-se i practicant el sexe per amor o per pur instint biològic. Venus, amb la seva tòxica atmosfera no hi tindrà res a veure.

Les constel·lacions mantindran la seva forma, tot i que mica a mica s’aniran desdibuixant per els moviments de les estrelles. Com que trigaran molts segles a moure’s prou com perquè es noti, els crèduls podran seguir pensant que són immutables. Per descomptat els signes continuaran sent tretze i no dotze ja que Ofiuc seguirà present a l’eclíptica. Per cert, tothom continuarà enganyat ja que degut al moviment de precessió dels equinoccis, les taules que fan servir els astròlegs van quedar obsoletes fa segles i ara els àries neixen sota el signe de peixos, els verge ho fan sota el signe de lleó i els sagitari en realitat són ofiucs. De totes maneres, l’exactitud astronòmica continuarà resultant completament irrellevant per aquests temes ja que el fet que un planeta passi pel davant d’unes determinades estrelles al moment del naixement seguirà sense tenir cap influencia sobre nosaltres (ni sobre els prop de 600 milions de persones que comparteixen signe amb nosaltres).

De fet, no importa de quin signe siguis ni cal mirar als astres per fer les prediccions per al 2014. Amb un raonable grau de certesa podem afirmar precisament per a tu, estimat lector d’aquest blog:

Que sota la teva aparença hi ha una persona diferent de la que molts es pensen, que sentiràs que hi ha persones a la feina que no et valoren per tot el que vals, que hi haurà amics que et decebran, que sentimentalment has passat èpoques complicades però que intentes encarar el futur amb més estabilitat, que tot i així, tindràs algun conflicte amb la parella, que tindràs cops de sort inesperats, que et preocuparan els diners però sense fer-ne l’eix de la teva vida, que algun fet del passat que tenies oblidat tornarà d’una manera que no imaginaves, que gaudiràs d’un triomf ben merescut tot i que potser no sigui el que estàs esperant, que hi haurà moments en que voldràs aïllar-te de tot, que descobriràs amics en persones que tenies properes i que t’havien passat desapercebudes, que un canvi important a la teva vida tindrà lloc en algun moment de l’any.

Si és que fer un horòscop no presenta cap dificultat!

Sigui com sigui, que tinguem un bon 2014!

El gran cop d’efecte de la Xina

dissabte, 28/12/2013

Nau xinesa.jpg Diuen que, en algunes ocasions, la millor manera d’amagar una cosa es posar-la a la vista de tothom. Sembla ser que la Xina ha fet cas d’aquest concepte i ha tingut despistats a bona part de la comunitat internacional. Mentre tothom està discutint i parlant sobre com anar fins Mart, ells han desenvolupat la tecnologia que els permetrà en breu anar directament a indrets molt més interessants.

Fa un parell de setmanes els xinesos van situar un robot a la superfície de la Lluna en un cop d’efecte notable en l’exploració de l’espai. No semblava inquietant ja que el retràs xinés en temes de l’espai encara és notable. O almenys això és el que tothom pensava. Però sembla que les aparences enganyaven i tot plegat està sortint a la llum d’una manera ben inesperada. Entre els milers de documents desclassificats per l’Edward Snowden, n’hi ha uns quants que feien referencia al seguiment que feien els americans sobre l’estrany interès de la Xina en alguns minerals estratègics d’arreu del planeta. Coses com el tantal·li, el disprosi, el terbi o el xenò eren acumulats en quantitats molt superiors a les que aparentment podien necessitar.

La clau la va trobar un enginyer de la NASA, en Charles Clarke, que va recordar que uns treballs teòrics sobre el funcionament d’un hipotètic motor iònic per impulsar una nau espacial implicaven l’ús d’alguns d’aquests materials. Malgrat el que diguin alguns autors de ciència ficció, un motor iònic segueix sense resoldre el viatge a les  estrelles, però si que permetria anar fins als planetes exteriors en uns pocs mesos. Ara mateix, les naus més ràpides triguen uns cinc anys només per arribar a Júpiter. Factible per una sonda, però inviable per un vol tripulat. Però amb un motor iònic, ja seria possible intentar-ho en dos o tres mesos,… sempre que algú tingués idea de com fabricar-lo.

Doncs sembla que els xinesos estan per la feina i segons alguns informes potser ja s’han posat a construir la nau. Una nau que mantenen ben amagada…, a la vista de tothom. Allò que s’anunciava com l’Estació Espacial Xinesa, similar a la Estació Espacial Internacional, en realitat pot ser una nau destinada a viatjar fins Júpiter gracies a un motor de propulsió iònica. Semblava absurd que preferissin fabricar una altra estació espacial enlloc d’afegir-se a la comunitat internacional i col·laborar en la que ja està en funcionament. Però si la presumpta estació xinesa és una nau la cosa guanya tot el sentit del món. Només li caldrà desfer-se dels panells solars per deixar de ser una estació en órbita i esdevenir una nau.

Naturalment el destí no és Júpiter sinó els seus satèl·lits. Europa, on hi ha més possibilitats de trobar vida a l’oceà que amaga sota la capa de gel, o Ganimedes i totes les seves riqueses minerals. Cal·listo sembla menys interessant, però al ser el més allunyat de Júpiter i la seva magnetosfera pot ser el més segur. I l’únic que sembla descartat és l’infern de, encara inabastable per cap tecnologia. Sigui com sigui, l’enrenou entre la comunitat d’astrofísics i empreses relacionades amb la tecnologia espacial és considerable. A més, dels documents es dedueix que la gran inquietud dels americans és que, malgrat que la Xina ha firmat i ratificat el “Tractat de l’espai exterior”, que impedeix situar a l’espai armament, reclamar territoris en nom d’un país o colonitzar-ho d’alguna manera, la veritat és que quan siguin allà no hi haurà manera de saber exactament el que estan fent.

Deien que la presumpta estació estaria operativa l’any 2020. Ara sabem que el que realment volien dir era que iniciaria el viatge aquell any. Dubto que confiessin a mantenir-ho en secret fins aleshores, però s’ha de reconèixer que si la jugada els hagués sortit bé, el cop  propagandístic quan la suposada estació orbital encengués els motors i comencés el seu viatge, hauria resultat el més espectacular de tota la cursa espacial. En tot cas, l’exploració de l’espai està a punt de tornar-se d’allò més apassionant!

********************

(Per si algun despistat llegeix això, recordar que es va publicar un 28 de desembre!)

Bones festes

dilluns, 23/12/2013

 Ara toca una aturadeta. Festes, àpats, família, regals, bons desitjos i tot el que s’escau per aquestes dates. Sigueu bons minyons i que el Tió de Nadal, el Pare Noel, els Reis o, simplement, aquells que us estimen us portin molts regals.

I sobretot, sigueu feliços!

Nadal2013.JPG

 

Retorn al passat

dilluns, 23/12/2013

Alberto.jpg Com si visquéssim en una màquina del temps, la decisió de reformar la llei de l’avortament ens ha transportat als anys 80 i ens ha distancia de la majoria de països del nostre entorn on, en aquest tema, apliquen lleis de terminis. Com que ja tinc una edat, encara recordo les discussions que van tenir lloc quan es van aprovar les primeres lleis sobre interrupció de l’embaràs. D’aquell temps en recordo un parell de conclusions. La primera és que la majoria d’arguments són molt poc consistents i només pretenen dissimular opinions preestablertes.

Aquesta vegada ha anat una mica diferent ja que per temes de majories absolutes, no s’ha discutit res. S’ha aprovat sense més. En altres ocasions, i excepte quan per creences religioses molt radicals algú considerava que el tema estava fora de discussió, el tema de debat era si un òvul fecundat ja és un ésser humà o no. Una discussió, en principi acadèmica, que prenia rellevància per defensar una o altra postura.

En realitat, és un problema habitual quan s’intenta posar límits definits a processos que són seqüencials i sense discontinuïtats. Ningú defensaria treure la vida a un nadó, i seria igualment inacceptable fer-ho un dia abans del part. Tampoc una setmana, o un mes. Però aleshores, on posem el límit? D’altra banda, un òvul fecundat no és un bebè. I tampoc ho és quan porta unes poques divisions i està format per quatre, vuit o seixanta cèl·lules. Podríem dir que en algun punt de l’embaràs aquell grapat de cèl·lules adquireix la categoria de criatura, però  això seria un error, ja que no hi ha “un punt” on passa això sinó un procés gradual impossible d’acotar.

Un concepte habitual és tenir en compte la formació d’un sistema nerviós prou desenvolupat com per permetre fenòmens associats a la consciència. És la nostra ment el que ens fa humans, de manera que podria agafar-se com un factor diferencial. Una solució imperfecte ja que tampoc això apareix en un moment concret sinó que va generant-se a mida que el cervell guanya complexitat i, en realitat, ni tant sols sabem del cert quan podem començar a parlar de consciència. Però al menys això permet acotar considerablement la zona d’incertesa.

Aquest plantejament, té una virtut ja que el que sí que sabem és que en les primeres etapes de l’embaràs encara no s’ha un sistema nerviós prou complex. Això permet entendre un dels punts de les lleis de terminis. Segurament hi ha molts més motius legals, ètics o de conceptes més o menys importants, però jo sempre ho he vist com una manera d’evitar el principal problema. Si el sistema nerviós encara no està prou desenvolupat per que emergeixi la consciencia, hi ha qüestions que es faciliten considerablement. Certament no queden resoltes i hi ha qui considera que dues neurones connectades ja formen un sistema nerviós prou complex, però és que en aquest tema no hi ha solucions fàcils ni evidents. (També hi ha qui opina que des de la fecundació, l’óvul ja conté un “ànima” inmortal i aleshores és difícil argumentar res.)

En tot cas, hi ha motius mèdics fan que la intervenció sigui més segura com més aviat es practiqui i motius psicològics fan que sigui una crueltat innecessària allargar l’angoixa de la dona. Però conceptualment, també és millor intervenir en els estadis on el sistema nerviós de l’embrió encara no està format. Les lleis de terminis, generals als països europeus, poden presentar diferents límits i matisos, però ofereixen una solució raonable a tots aquests fets. En tot cas, semblen ser la menys dolenta de les solucions. D’altra banda, i no menys important, permeten que siguin les dones les que decideixen sobre el seu cos i la seva vida. Perquè al final, més enllà de raonaments sobre fisiologia i elucubracions filosófiques, del que es tracta és de decidir si els avortaments tindran lloc en condicions sanitaries dignes o es faran, com passava abans, en la clandestinitat i de qualsevol manera amb tots els riscs que comporta.

Al principi deia que recordava un parell de conclusions de les discussions d’altres dècades. Doncs una altra que em va quedar clara és que els homes hauríem de pensar-ho molt abans d’opinar sobre aquest tema. I que normalment seria millor que estiguéssim calladets. Aquests dies he sentit una certa vergonya aliena en escoltar unes explicacions que es basen en considerar que les dones necessiten la guia de metges, jutges o legisladors per prendre decisions sobre el seu cos i la seva vida. Un paternalisme arcaic que em fa pensar que hi ha massa homes (i també algunes dones), que encara les consideren com éssers menors, posats al món amb la única finalitat de criar fills.

Mosques, parets i la percepció del món.

divendres, 20/12/2013

ncomms2576-f1.jpg Una de les maneres més habituals de badar és contemplant una mosca (Musca domestica) com passeja per la paret, la finestra o el sostre. I la pregunta es planteja de seguida. Com s’ho fan per caminar en vertical o fins i tot cap per avall sense problemes? No només les mosques. Molts insectes i petits animals han trobat la manera. Des de les marietes fins les sargantanes, de les aranyes als escarabats.

La resposta és que hi ha moltes maneres ja que l’evolució ha “inventat” aquesta estratègia diverses vegades en grups d’animals diferents. La única condició és que han de ser petits ja que els principis de la física no ens els podem saltar. I en això de caminar per les parets n’hi ha un d’important. El de les relacions superfície volum.

Aquest principi ens fa notar que a mida que un animal es fa petit, el seu volum disminueix molt més de pressa que la seva mida. Això vol dir que el seu pes, que depèn del volum, es redueix proporcionalment molt més del que sembla. El resultat d’aquesta llei és que mentre que els animals grans vivim en un món en el que la gravetat és una de les principals forces que notem, això no passa en els animalets molt petits.

Per una mosca, la gravetat existeix, naturalment, però coses que per nosaltres són anecdòtiques, com la fricció, la tensió superficial o l’adhesió, poden ser les més determinants.

Un animal gran, com nosaltres, pot posar les mans sobre una paret i notarà una determinada força de fricció. La humitat de les mans també generarà un cert grau d’adhesió a la paret. Però per descomptat, aquestes petites forces no poden contrarestar l’empenta de la gravetat. En canvi, en un petit insecte, l’estirada de la gravetat sobre el seu cos és molt petita. Molt més del que la seva mida ens pot fer pensar. Això permet que les forces generades per la fricció i l’adhesió puguin contrarestar fàcilment la de la gravetat i la mosca es mantingui a la paret.

L’evolució ho ha perfeccionat, modificant els extrems de les potes de manera que la seva superfície es faci molt gran. En el cas dels insectes, una mena de terminacions plenes de pèls com si fos un raspall fan que es pugui enganxar a qualsevol rugositat microscòpica de la superfície. En vertebrats com les sargantanes o els dragons, els palmells s’han omplert de rugositats. Els insectes, a més, segreguen un líquid lleugerament viscós que fa que s’hi uneixin amb més o menys força.

En alguns casos la cosa s’ha sofisticat encara més. En les marietes (Coccinella septempunctata) s’ha vist que la flexibilitat d’aquestes fibres a les superfícies varia de forma gradual entre un extrem i l’altre de la pota, de manera que en pugui fer servir uns o altres en funció de la superfície per on circuli.

Ens sorprèn que un insecte es desplaci per una paret aparentment sense problemes. L’error que cometem és oblidar que per ells, la tirania de la gravetat és molt menor que per nosaltres. Encara és pitjor en el cas dels bacteris. Per ells la gravetat és quasi inexistent, i el que els marca la vida son coses com el moviment brownià o els corrents de convecció.

No deixa de ser interessant que la manera com entenem i experimentem el món depengui, no només dels nostres sentits sinó de coses tan aparentment intranscendents com les dimensions dels nostres cossos.

Amic periodista, aquests dies vigila!

dijous, 19/12/2013

Front_page_movie_poster.jpg

Amics periodistes.

Potser aquests dies esteu una mica excitats amb notícies molt cridaneres relacionades amb el món de la salut. Vigileu! Potser us esteu deixant enredar. Recordeu, per molt estrany que sembli, que els científics també tenim sentit de l’humor. Potser una mica particular, però el tenim.

La revista British Medical Journal (BMJ) publica treballs relacionats amb la medicina i les ciències biomèdiques en general i treu un nou exemplar cada setmana. Son treballs com els que podeu trobar en moltes altres revistes, però hi ha una excepció. Des de fa anys, a finals de desembre BMJ publica el “Christmas Issue”, el número de Nadal, famós perquè també accepta articles en clau humorística.

Humor. Aquesta és la gràcia del BMJ de Nadal. Però el joc és fer l’article com si fos un article normal. Amb tots els apartats, l’argot científic incomprensible, el títol rebuscat i els gràfics aparentment molt complexes. Les dades originals poden ser certes o no, les conclusions poden ser vàlides o ximples. Es tracta només de somriure una mica i, per la meva part, de veure quants periodistes s’ho empassen i ho treuen en grans titulars.

Per tant, aquest any no us preneu massa seriosament:

-Que 1 de cada 200 embarassos tenen lloc en dones verges

-Que James Bond prefereix “agitat i no remenat” perquè li tremolen les mans per l’alcoholisme

-Que la supervivència mitja d’una xocolatina a l’hospital és de 51 minuts

-Que va haver un baby boom relacionat amb les victòries del Barça “The Iniesta effect”

-Que donar sempre la raó a la dona fa que la vida de l’home perdi qualitat.

-Que… el que sigui que estigui anunciat com a “Christmas 2013:” en l’article original.

Naturalment això obliga a mirar-se l’article original abans de començar a fer titulars. Que després el personal s’acava creient que metges i científics perdem el temps fent ximpleries! Al menys, aviseu que l’article és una mena de divertimento. Entenc que és una mica una putada aquesta mania que tenen els científics de sortir dels esquemes i tòpics i despenjar-se amb tocs d’humor, però només és una vegada a l’any. Bé, dues si contem els premis IgNobel.

Ah! Això mateix passarà l’any proper. Intentaré fer-vos memòria amb anticipació, però no us asseguro que me’n recordi. Normalment només hi caic quan veig un article una mica “massa” estrany i immediatament intento verificar si és del número de nadal del BMJ. De vegades és molt evident, com l’any passat, que van publicar un treball per explicar per quin motiu el nas de Rudolph, el ren del trineu del Pare Noel, és tan vermell (per si us ho pregunteu, la clau està en la microvasculatura de la mucosa nasal, plena d’eritròcits). Però altres vegades semblen perfectament plausibles.

És, com si diguessim, “El Mundo Today” de la medicina.

 

Que s’embrutin i juguin amb el gos!

dimecres, 18/12/2013

friends-1002227-m.jpg Fa anys els responsables de sanitat van observar un fet intrigant. El nombre de persones amb al·lèrgies mostrava una clara tendència a augmentar. A mida que milloraven les condicions sanitàries dels països disminuïen moltes malalties, però les al·lèrgies anaven a l’alça. Després es van afinar més les dades i van topar amb un altre fet curiós. Aquest augment s’observava en les ciutats, mentre que a les comunitats rurals era menys evident.

Amb tot això es va formular la “teoria de la higiene”, segons la qual, el problema amb aquest augment en les al·lèrgies és l’excés de mesures higièniques que apliquem, especialment als nens petits dels entorns urbans. Paradoxalment, resulta important estar en contacte amb microbis, porqueria i brutícia en general per tal de mantenir el sistema immunològic enfeinat. En cas contrari, acaba per girar-se contra les cèl·lules del propi organisme i desencadena una al·lèrgia o una malaltia autoimmune.

La cosa encaixava amb les dades epidemiològiques i semblava tenir sentit, però calia demostrar-ho i entendre els mecanismes amagats en el procés. D’explicacions raonables que resulten errònies n’hi ha grapats, per tant, la teoria de la higiene es tenia en compte, però amb reserves.

Ara, però, sembla que tenim més dades que la refermen. Ja fa uns anys es va veure que els nens que creixien en contacte amb animals domèstics tenien menys al·lèrgies que els que només veien les bestioles a la tele. Això ja encaixava en la teoria de la higiene ja que al final, el nen no deixa d’estar en contacte amb els pèls, la brutícia i els microbis del gos, el gat o la vaca, si viu en una granja. I aquesta setmana han publicat un treball que sembla explicar el mecanisme.

Els investigadors han recollit pols de cases on hi havia mascotes i de cases en les que no en tenien. Les mascotes havien de ser normals, de les que surten al carrer i tornen a entrar portant una certa quantitat de brutícia. Aquesta pols la van dissoldre en aigua i la van donar a beure a ratolins. Posteriorment, els ratolins van ser exposats a agents que causen reaccions al·lèrgiques i van comparar el que passava.

I, tal com podem esperar si això de la higiene és cert, els ratolins que havien menjat la pols de la casa amb animals, van tenir una resposta molt menor que no pas els seus companys tractats amb la pols de la casa “neta”. Les mascotes havien introduït brutícia a la casa, però amb ella havien conferit resistència als processos al·lèrgics.

La qüestió és, com ho havien fet? Doncs la clau no estava directament en la pols sinó en els microbis que hi viuen. Quan van comparar la flora bacteriana intestinal dels dos grups de ratolins, hi havia clares diferències. Per exemple, van constatar que els ratolins “protegits” presentaven una notable presencia d’un bacteri anomenat Lactobacillus johnsonii, gairebé absent als ratolins tractats amb pols de la casa neta.

Ara ja tenim clar que els bacteris dels budells tenen un efecte important sobre el nostre sistema immunitari (sobre molts sistemes, però sobre l’immunitari també). Ja s’havia vist que ratolins que creixien en ambient estèril tenien més problemes que els que estaven en contacte amb microbis. Doncs sembla que estar en contacte amb animals és una manera d’afavorir que als budells hi acabin arribant els bacteris que resulten importants per mantenir el nostre cos en perfecte funcionament.

L’estudi és important perquè reforça la teoria de la higiene, però també perquè obre vies per solucionar problemes. I es que tot seguit van mirar que passava si simplement administraven el Lactobacillus johnsonii a ratolins. Va resultar que això ja era suficient per protegir-los enfront les respostes exagerades del sistema immunitari.

Pot ser una bona estratègia, però segurament és molt més intel·ligent deixar que els nens juguin, s’embrutin, gaudeixen de la companyia d’animals i descobreixin el món com toca fer als nens. Només cal trobar l’equilibri entre l’excés i la falta d’higiene. Amb això, tant senzill, seran molt més feliços i, sobretot, milloraran el seu estat de salut.

“… oh! James”

dimarts , 17/12/2013

_71703699_bond_alcohol_consumption_624_t-01.jpg Elegant, intel·ligent, letal amb tota mena d’armes, decidit, expeditiu, coneixedor de tota mena de tecnologia, políglota, glacial, implacable i sexualment irresistible. Totes aquestes característiques conflueixen en el personatge de James Bond, l’agent 007. A més, és conegut per la seva afició al martini amb vodka (agitat, no remenat) que no falta mai en les seves aventures. Però si fem una mirada més atenta als martinis, al vodka, la ginebra el vi, el xampany i tot el ventall de begudes alcohòliques que va ingerint al llarg de les seves missions, podem tenir una nova visió, més real, de l’agent secret més famós.

Bàsicament James Bond és un alcohòlic, cirròtic, amb hipertensió, mans tremoloses, poca memòria, problemes de concentració, dificultats de coordinació i probablement impotent.

Ja he esmentat alguna vegada que cada any, la revista British Medical Journal (BMJ) dedica l’últim número de desembre a publicar articles en clau d’humor. I aquest any, un dels més bons és un “estudi” en el que mesuren la quantitat de dosis d’alcohol ingerides per James Bond a partir de les descripcions de les novel·les. Tot seguit ho comparen amb les dosis màximes recomanades per les autoritats sanitàries i extrapolen els efectes que tant d’alcohol tindria sobre la salut.

Per començar, en Bond és poc més que un borratxo. Una unitat d’alcohol (A la Gran Bretanya) són uns 10 ml o uns 8 g d’etanol. Així, una ampolla de vi conté 9 unitats i un martini amb vodka en té 3. El consum màxim aconsellat és de 21 unitats per setmana i com a màxim quatre en un dia. I al menys, dos dies lliures d’alcohol per setmana. Uns consells que Bond es passa pel forro.

El màxim de consum identificat és a la novel·la “Des de Rússia amb amor”, en que endrapa 50 unitats en un dia. Però el ritme el manté sempre alt ja que el seu promig és de 92 unitats per setmana. Gairebé cinc vegades més del màxim aconsellat.

I això que les estimacions acostumen a ser a la baixa. S’ha vist que els bevedors habituals mostren una clara tendència a infravalorar la quantitat d’alcohol que han pres. Sabem el que l’autor diu que Bond ha begut, però probablement sigui més del doble.

L’extraordinari és que malgrat això, segueix desarmant míssils nuclears, pilotant avions experimentals, disparant amb una punteria envejable, saltant en paracaigudes o conduint en perilloses curses per carreteres impossibles mentre uns enemics despietats el persegueixen. Una sèrie d’activitats que qualsevol èsser humà amb tant d’alcohol a l’organisme estaria totalment incapacitat per fer.

Per exemple, l’alcohol afecta relativament ràpid les neurones del cerebel, encarregades entre altres coses dels moviments precisos. Pensar que depenem d’un paio amb les mans tremoloses i la memòria disminuïda per culpa de l’alcohol per desmuntar el giny nuclear que els dolents han plantat al mig de la ciutat fa posar els pels de punta.

En alguna novel·la avisen que l’esperança de vida dels agents de la secció 00 és molt curta. Normal, però no per culpa dels dolents o de les perilloses missions, sinó que han de ser víctimes fàcils i molt previsibles de la cirrosi hepàtica. També pot ser per una dolorosa pancreatitis alcohòlica, menys freqüent que la cirrosi, però igual de greu. Sense oblidar el risc de càncer d’esòfag o de colon, la obesitat, els dèficits de vitamines, les alteracions a la pell o la hipertròfia cardiaca.

Finalment és interessant recordar que l’alcohol afecta al rendiment sexual dels homes. Com es diu moltes vegades, una mica d’alcohol desinhibeix i pot facilitar algun aspecte del joc de la seducció. Però si et passes, de seguida apareixen dificultats en l’erecció. I a llarg termini, els grans consumidors d’alcohol també tenen problemes per modular la vasodilatació dels vasos sanguinis, cosa que afecta entre moltes altres coses, la qualitat de les ereccions.

A les pel·lícules, les noies que sedueix amb envejable facilitat sempre deixen anar un suggerent “… oh, James”. Però segurament a la vida real, el to de veu en que farien aquest “oh” seria diferent. Més aviat relacionat amb la decepció.

Vida a Mart. Una mica de calma, si us plau.

dilluns, 16/12/2013

mart-terra.jpg Els qui seguiu ocasionalment aquest blog, sabreu que una de les coses que més m’entusiasma és l’exploració de Mart. Sobretot per la possibilitat de trobar vida, previsiblement microbiana, o si més no, proves que la vida va existir a Mart en algun moment. M’encantaria, no ho amago. Però la veritat és que en començo a estar una mica tip dels anuncis de la NASA i dels titulars dels medis de comunicació.

Aquests dies, el que es deia és que a Mart hi havia florit la vida fa milions d’anys. El raonament? Doncs simplement que sembla que una planúria on passa el “Curiosity” va ser, fa milions d’anys, un llac d’aigua amb una determinada concentració de sals i amb els elements necessaris per la vida. Carboni, hidrogen, fòsfor, nitrogen i sofre.

Coi! Sembla fàcil entendre la diferència entre “podria haver-hi hagut vida” i “hi va haver vida”. Amb aquests elements també es pot fer làtex amb el que fabricar preservatius. Que els haguem trobat en aquella planúria permet concloure que hi havia condons a Mart fa milions d’anys?

El mateix passa amb l’anunci de la vida a Mart fonamentada en el descobriment d’organismes de la Terra que viuen en condicions extremes. Si poden viure aquí, també podrien fer-ho a Mart. Per tant, a Mart hi va haver vida… Que se n’ha fet dels principis més elementals de la lògica?

Encara millor són els que afirmen que la vida es va originar a Mart i que posteriorment va arribar a la Terra. El raonament sembla ser: Sabem segur que a la Terra hi ha vida mentre que a Mart sembla que no, per tant la vida no es va originar a la Terra sinò a Mart i després va viatjar per l’espai fins aquí.

En quin Univers aquest raonament té sentit?

Sembla que ens costa molt entomar la frustració de no tenir una resposta o de no tenir la resposta que ens agrada. Però ara com ara, no hem trobar ni rastre de vida a Mart. Ni actual ni passada.  No en tenim cap indici. Potser demà mateix el trobarem, però de moment no hi ha res. És una llauna i resulta decebedor, però l’Univers no té cap necessitat de donar-nos satisfaccions.

Per descomptat sempre queden els entranyables visionaris que veuen ovnis marcians en les imatges de les sondes que tenim per allà i conspiracions per ocultar-ho en les autoritats d’aquí. Cada ombra és un arbre marcià, cada brillantor és un artefacte alienígena i m’encanta quan veuen un puntet en una foto i dedueixen que “en Marte el transporte mayoritariamente se hace por aire en coches electro-magnéticos”.

Aquests conspiranoics fan riure, però estrictament no és un plantejament gaire diferent del que sembla que es fa amb cada vegada més facilitat per la premsa i la mateixa NASA. A partir de resultats negatius construïm cadenes de raonaments molt febles per mantenir l’esperança i acabar donant la impressió que sí que hi ha alguna indici d’allò que tenim tantes ganes de trobar.

Insisteixo que soc el primer a tenir ganes de trobar la demostració de vida alienígena. Com a biòleg em semblaria un dels majors descobriments que es pot plantejar la humanitat i mai més miraríem les estrelles de la mateixa manera. Però les ganes no m’impedeixen seguir pensant i demanant una mica de seriositat i rigor amb els raonaments. Quan trobem vida extraterrestre farem la festa més gran de la comunitat científica, però mentrestant, potser que ens deixem de romanços, que la cosa ja cansa una mica.