Tamarugo; l’arbre que funciona al revés

dijous, 27/10/2016

Quan mirem un arbre, tots sabem que hi ha la part de les arrels que queda oculta a la vista però que pot arribar a ser tant gran com la part visible. Per les arrels és per on els arbres capten l’aigua del subsòl i la transporten cap a la resta de l’organisme pel seu sistema vascular (allò del xilema i el floema). En tot cas, tenim clar que l’aigua viatja de les arrels cap a les parts més aèries de l’arbre, i per això és curiós trobar algun tipus d’arbre en el que l’aigua fa el camí invers.

El desert d’Atacama, a Xile, és un dels indrets més inhòspits del planeta degut a la escassa pluja que hi cau. De fet, és l’únic lloc de la Terra on s’ha arribat a mesurar humitat ambiental zero. Això és curiós ja que es troba al costat de l’oceà Pacífic. Però la presència de la serralada dels Andes fa que els vents es comportin de tal manera que gairebé mai no deixen caure aigua en aquella zona.

Com és normal en un desert així, allà hi ha molt poca vegetació. Però una mica si que se’n pot trobar i en alguns indrets hi ha extenses regions plenes d’uns arbres molt particulars: els tamarugos (Prosopis tamarugo). La regió on hi creixen li diuen “la pampa del tamarugal” i si hi aneu, insistiu en que us expliquin la llegenda de “la Tirana del tamarugal”. Una història tipus Pocahontas sobre els amors d’una reina indígenes amb un dels conqueridors. Fins i tot hi ha un poble anomenat “la Tirana” on es fa una festa espectacular el dia de la mare de Déu del Carme.

Però la clau de tot és l’arbre; el tamarugo. Són força grans, fins a vint metres d’alt, i en alguns indrets, els anomenats tamarugales, en creixen molts. Això fa pensar que, com a la majoria d’oasis, deu haver-hi algun aqüífer per sota. Si l’aigua no arriba de la pluja, l’arbre l’ha d’aconseguir enfonsant les arrels més i més al terra fins trobar la capa freàtica. El problema és que en ocasions, aquesta capa està a més de quaranta metres de fondària. Inabastable per les arrels de l’arbre.

El que s’ha vist és que l’arbre ha triat una estratègia diferent (necessitat obliga). Durant la nit la poca humitat de l’ambient pot condensar en forma de boira o de rosada i l’arbre ha trobat la manera d’aprofitar-la. Pot captar l’aigua per les fulles i transportar-la cap avall fins les arrels. En realitat, la humitat que es pot trobar al terra és aigua de la humitat ambiental captada pel tamarugo i transportada fins al terra.

El mecanisme exacte encara es discuteix. Hi ha qui pensa que l’arbre només actua com captador de la humitat fent que les gotes de rosada regalimin fins avall. Altres defensen que capta la humitat pels porus de les fulles. El que no dubten és que, d’una manera o altra, el tamarugo és un captador de rosada i això li permet sobreviure i fins i tot “regar” el terra del desert. Evidentment, anomenar tamarugals a aquells indrets està més que justificat.

Els diacrítics del genoma

dimecres, 26/10/2016

Aquests dies s’ha parlat (i cantat) molt sobre els accents diacrítics, aquells que es posen per distingir parells de paraules que segons les regles d’accentuació no n’haurien de dur. L’Institut d’Estudis Catalans ha modificat la normativa i n’ha reduït considerablement el nombre dels que caldrà posar. Com en tot el que està relacionat amb l’idioma, la mesura ha aixecat força controvèrsia, presentada sovint de maneres enginyoses.

Confesso que en aquest tema no hi tinc cap opinió formada i que soc dels que accepto sense gaire problemes el que diguin els entesos. També confesso que m’he divertit una mica amb els esforços que es feien per construir frases on l’accent era imprescindible. Coses com “la dona dona un os d’os a la neta neta”, en les que no hi veig el problema. L’únic dubte seria amb l’os, però en un escrit normal gairebé segur que a la següent frase quedaria clar. A mi em feia més gràcia “un deu deu deu”, però aquest diacrític l’han mantingut (“un déu deu deu”).

Anècdotes a part, els diacrítics em recorden la metilació del DNA i la manera com es regulen alguns gens. La metilació va ser un d’aquells descobriments que canvien la manera d’entendre la genètica i la biologia. Fins aleshores es considerava que cada gen depenia exclusivament de la seqüència de nucleòtids (de “lletres”) del DNA. El genoma era una llarguíssima seqüencia de quatre elements que simbolitzem amb les lletres A (per l’adenina), C (per la citosina), T (per la timina) i G (per la guanina) Amb les vint-i-sis lletres de l’alfabet podem construir tots els textos del món, dons el mateix passava amb les quatre lletres del DNA.

Però igual que amb les paraules el sentit pot canviar quan hi poses un accent diacrític, va resultar que al DNA li passava el mateix. Dues seqüències idèntiques podien funcionar de manera diferent si se’ls afegia una marca. L’equivalent químic de l’accent era un grup metil unit a la citosina (a la C). Abans podies llegir la seqüència C-T-T-C-G-A-T-G-G i no et calia res més per entendre el que volia dir. Ara sabem que cal precisar i que si a la C li posem un metil (C-T-T-metC-G-A-T-G-G), el sentit serà diferent.

Això ja permet dir que fins i tot els bessons idèntics no tenen exactament la mateixa informació genètica. En la formació de l’embrió les marques de metilació s’eliminen i després, durant el desenvolupament es tornen a afegir. Però són marques que es poden posar i treure segons les condicions, de manera que els dos individus que originàriament tenien el mateix DNA acaben per mostrar diferències degudes a aquestes “marques diacrítiques” al genoma. Normalment la metilació serveix per deixar silenciós un gen. I és que no sempre s’ha de fer de tot. Una cèl·lula ben adaptada al medi ambient anirà triant quins gens posa en marxa en cada moment i quins cal aturar. Doncs la metilació és una de les maneres que tenen les cèl·lules per controlar si un gen està actiu o no.

I tal com passa amb l’idioma i els diacrítics, cal que la quantitat de metilacions del DNA sigui la correcta. No pot faltar, però tampoc pot ser excessiva. En els dos cassos poden aparèixer malalties relacionades amb una expressió excessiva o insuficient de determinats gens.

L’expansió de l’univers s’accelera? Sembla que sí

dimarts , 25/10/2016

Quan he vist la notícia, reconec que he fet un salt. Deia “L’univers s’està expandint a un ritme accelerat – segur?” Aquest interrogant del final no és la primera vegada que es posa i de tan en tant apareixen dubtes sobre si realment l’univers s’expandeix cada vegada més de pressa.

No tenim dubtes sobre l’expansió de l’univers, però als anys 90 va saltar la sorpresa en descobrir que el ritme d’expansió era cada vegada més ràpid. Fins aleshores es pensava que seria constant o que s’aniria frenant per culpa de la gravetat. Que s’expandís cada vegada més de pressa implicava que alguna força l’estava empenyent. Una força de la que no en tenim ni idea i que per això es va anomenar “energia fosca”.

El concepte d’energia desconeguda és alhora excitant i empipador. Els misteris són un repte per l’intel·lecte, però al mateix temps resulta empipador reconèixer la ignorància i genera un bon maldecap introduir aquesta energia en l’esquema que tenim sobre l’univers. Certament es pot ficar dins les equacions d’Einstein, en la famosa constant cosmològica que apareix a la relativitat, però ficar coses que en el fons no saps que són és empipador.

Per això, de vegades es retorna a l’inici. Estem segurs que les mesures que indiquen l’acceleració de l’univers són correctes? Que no és tan fàcil calcular aquestes coses! Quan ho van fer va ser mesurant la brillantor de supernoves llunyanes del tipus Ia. La llum d‘aquestes supernoves és molt constant, de manera que permet fer comparacions. Com més feble la vegis, vol dir que més lluny està. Quan van mesurar un centenar de supernoves es van adonar que estaven més lluny del que haurien d’estar i van concloure, amb una seguretat del 99% que l’expansió era cada vegada més ràpida. De pas, van guanyar el premi Nobel uns anys després.

Però ara ha aparegut un article on han mesurat moltes més supernoves d’aquest tipus i han vist que en realitat no és un grup tan homogeni. I les dades obtingudes al corregir per aquesta diferència fan que posin en dubte (diuen que és una evidencia “marginal”) la probabilitat de que l’univers s’expandeixi cada vegada més de pressa ja que a ells no els surt del 99 % sinó del 99,7 % (el que els físic en diuen “tres sigmes”).

Un moment! La probabilitat és més alta que abans i tot i així ara en dubten? Com es menja això? Doncs amb una barreja de psicologia i de tradició. En física es tradicional considerar les dades fiables a partir de cinc sigmes, és a dir que la probabilitat és extremadament elevada (recordeu que en ciència no hi ha certeses). Com que ara han vist que “només” tenen tres sigmes, consideren que les dades són dubtoses. D’altra banda, els autors d’aquest treball acostumen a estar en contra de la idea de l’expansió accelerada, de manera que han forçat una mica la interpretació. Baralles entre científics, vaja!

En realitat no es la primera vegada que es posa en dubte, però aquesta vegada no sembla un atac gaire sòlid al concepte de l’expansió accelerada de l’Univers. Més que res perquè des que es va plantejar la hipòtesi, s’ha pogut verificar amb altres mètodes. Per exemple, el fons còsmic de microones també ho suggereix. I la distribució de cúmuls de galàxies també. I encara més, quan es combinen aquestes tres maneres de mesurar-ho, la probabilitat de que la expansió accelerada sigui real es dispara. Potser la ciència no té certeses, però quan diferents mesures coincideixen en la mateixa conclusió, és un bon motiu per confiar-hi.

De manera que sembla que haurem de seguir carregant amb l’apassionant misteri de l’energia fosca.

Per què li diuen ecològic quan volen dir tradicional??

dilluns, 24/10/2016

Moltes vegades hi ha discussions enceses que només es poden entendre quan te n’adones que els implicats fan servir les paraules amb sentits diferents. Per això s’ha de ser primmirat amb la manera com les fem servir i per això hi ha qui dedica molts esforços a jugar amb les paraules per confondre o per vendre coses que no són les que semblen. Això ho tenim molt clar els científics, que cada dia veiem com es fan servir paraules tècniques o científiques amb un sentit que no té res a veure amb l’original.

Una de les que més incomoditat em genera és el terme “agricultura ecològica”. Abans saltava de seguida que ho sentia ja que, per definició, l’agricultura no és ni pot ser mai ecològica. Un conreu de qualsevol tipus implica destruir l’ecosistema que hi havia abans. Allà on hi havia arbres, matolls, herbes, una fauna variada, un microclima al que els organismes vius s’hi havia adaptat i una biodiversitat remarcable, passa a haver-hi blat, ametllers o vinyes i res més. Tan se val si el conreu rep adobs orgànics o fórmules químiques sofisticades, si la lluita contra les plagues es fa amb productes químics sintetitzats al laboratori o amb els mateixos productes químics fabricats per altres plantes. Sigui com sigui, de l’ecosistema original no en queda ni el record. “Agricultura ecològica” és un oxímoron.

El problema era la tria de la paraula “ecològic”. En altres països en diuen “biològic” o “orgànic”. Tampoc resulten del tot satisfactoris, però no s’allunyen tan de la realitat. En tot cas, quan algú parla o presumeix d’agricultura ecològica o de productes ecològics el que normalment vol dir és que no està obtingut segons els mètodes de l’agricultura o la ramaderia intensives modernes. I en general, el coneixement sobre les diferències és, com a molt, superficial i limitat a afirmar que “és més sa i millor pel medi ambient”.

Naturalment, la meva objecció sobre si l’agricultura pot ser mai ecològica era ignorada ja que fèiem servir la paraula amb sentits diferents i aviat quèiem en un diàleg de sords. Ara, amb  una mica més d’experiència, intento defugir aquestes discussions. Jo en diria simplement “agricultura tradicional” i, tot i que de nou tampoc seria exacte al cent per cent, s’aproparia molt més a la realitat. Suposo que és un problema de màrqueting ja que el terme “ecològic” té més bona  acollida i immediatament s’associa a “saludable” (una associació que també és errònia, però això és una altra història). En canvi “tradicional” hi ha qui ho interpreta com “antic” i pot dificultar les campanyes de promoció.

De totes maneres, fins i tot amb les meves prevencions hi haurà ecòlegs, dels de veritat, que també em farien notar alguna incongruència en la meva posició. Un camp de blat, super-químic, mega-transgènic i amb tots els adjectius que farien encendre un seguidor de Greenpeace, també és un ecosistema. Serà un ecosistema generat per la mà de l’home, però des del punt de vista biològic això és un detall irrellevant. Les mateixes ciutats són ecosistemes particulars. No són gens naturals, però això no fa que deixin de tenir les seves relacions entre organismes, els seus fluxos d’energia i de nutrients i tot el que un ecosistema requereix per ser considerat tal.

És clar, considerat així, qualsevol conreu seria ecològic ja que s’ha generat en un camp de conreu que, independentment de les seves característiques, és un ecosistema. Per sort, la legislació aclareix els conceptes i defineix el que es considera un aliment ecològic i el que no.

Tot plegat em recorda amb quina facilitat caic en el parany de confondre ecologia (una ciència) amb ecologisme (una ideologia).

Velocitat catastròfica

divendres, 21/10/2016

Fa un parell de dies l’Agència Espacial Europea estava en plena efervescència. La missió ExoMars arribava al moment crític. Allò que col·loquialment anomenen “els sis minuts de terror” ja que són els minuts on acostumen a fracassar totes les missions. Després d’anys de preparació i d’un viatge de set mesos i cinc-cents milions de quilòmetres entre la Terra i Mart, la nau TGO havia d’entrar en òrbita i el mòdul Schiaparelli havia de baixar de manera controlada per posar-se a la superfície del planeta roig. Els sis minuts són el temps que triga la nau a baixar i enviar el senyal de OK des de la superfície. Un senyal que no va arribar mai. Sembla que, de nou, una missió a Mart ha acabat amb la nau estavellant-se contra la superfície del planeta.

En realitat no és tan sorprenent. Aterrar a Mart (o a qualsevol planeta) és endimoniadament difícil. Per això el nombre de fracassos és força elevat en aquesta mena de missions. Hem de tenir present que no hi havia ningú controlant la nau, de manera que tot ha de funcionar automàticament i a la perfecció. Com que qualsevol senyal triga uns deu minuts a arribar a la Terra,  és impossible fer o rectificar res durant els sis minuts del descens. De fet, quan el senyal d’inici de la baixada arriba a la Terra, la nau ja ha arribat a la superfície… intacta o feta miques.

Tot i la decepció i el fet que no és el primer fracàs europeu en l’intent d’aterrar a Mart (la sonda Beagle-2 ja va fracassar fa uns anys), cal posar les coses en la seva justa mesura. La missió ExoMart està pensada per buscar senyals de vida microbiana a Mart. El disseny consta de la nau TGO (Trace Gas Orbiter) que ha funcionat a la perfecció i ja està en òrbita marciana per buscar zones on hi hagi emissions de gas metà. Un dels típics gasos resultants del metabolisme biològic. Allà on detecti major quantitat d’aquest gas tocarà anar a fer forats al terra marcià per buscar la presència de microbis.

El treball sobre el terreny no l’havia de fer la Schiaparelli. D’això se n’ha d’encarregar un rover mòbil que s’hauria d’enviar a Mart l’any 2020. La Schiaparelli només servia per posar a prova el sistema de descens. Una prova que evidentment no ha superat i que ha de fer replantejar-se el viatge del rover d’aquí a tres anys. Però per això es fan les proves. Per detectar els errors de disseny. Hauria sigut molt pitjor descobrir que el sistema de descens no funciona durant la missió de veritat.

El que toca esbrinar és el què ha fallat. En teoria la nau havia d’iniciar el descens a cent vint quilòmetres d’altura i entrant a l’ atmosfera marciana a uns vint mil quilòmetres per hora. Tot i que l’atmosfera és feble, aniria frenant la nau, ajudada per l’escut tèrmic que porta i que frenaria la caiguda fins arribar als onze quilòmetres d’altura i a uns mil set-cents quilòmetres per hora. En aquell moment s’hauria d’obrir un paracaigudes i poc després es separaria de l’escut tèrmic. Aleshores podria mesurar la distància que falta per arribar, de manera que quan faltés un quilòmetre per aterrar el paracaigudes, junt amb la coberta, es deixaria anar i encendria uns motors que frenarien encara més la nau. Passaria de dos-cents setanta a només cinc quilòmetres per hora. Els motors s’aturarien poc  abans de l’impacte i la nau cauria lliure els últims dos metres.

Per les dades que han arribat, sembla que el paracaigudes es va deixar anar abans d’hora, que els motors de fre es van mantenir encesos massa poc temps i que la nau no va caure lliurement els últims dos metres sinó algun quilòmetre. Com és fàcil imaginar, l’impacte va tenir lloc al que s’anomena “velocitat catastròfica” i la nau no ha sobreviscut.

Almenys això és el que sembla que ha passat. Els amics de la ESA no donen massa detalls i insisteixen (comprensiblement) en l’èxit de la nau que està en òrbita. És veritat que la missió no ha fracassat, però està tocada. Sembla clar que als europeus encara ens falta millorar en els sistemes d’aterratge a altres mons. Un tema que no és gens fàcil. De moment, a Mart només hi ha aterrat amb èxit la NASA… i no sempre. Però és que l’exploració espacial és així: fracassar, aprendre, millorar i tornar-ho a intentar.

 

Ungüents i cremes

dijous, 20/10/2016

Quan era petit i em refredava, la solució passava entre altres coses per una bona empastifada al pit amb Vicks VapoRub. Si tanco els ulls puc recordar la curiosa olor que feia i que destapava el nas. També la sensació d’empastifat que et quedava. Una frega al pit per part de la mare té propietats terapèutiques innegables quan tens quatre o cinc anys, però la pomada aquella també ajudava a respirar millor. A més era un representant d’un tipus de medicaments més antics que es coneixen però que, potser, són cada vegada menys emprats: els ungüents (o pomades).

Quan s’ha d’aplicar un medicament sobre la pell hi ha diferents sistemes, però els mes coneguts són els ungüents i les cremes. En realitat la idea és la mateixa: una substància oliosa que porta barrejada el principi actiu que interessa. El greix només serveix com a vehicle per transportar i escampar el medicament i la diferència entre ungüent i crema és la proporció d’aigua que contenen. L’ungüent pràcticament no en te (com a màxim un 20 %), mentre que la crema és una barreja de greixos i aigua (al voltant del 80 %) i per això és molt més fàcil d’escampar.

En el cas de l’ungüent, hi ha un altre detall. A temperatura ambient són pastosos, però en escampar-ho sobre la pell, la temperatura del cos fa que els greixos es fonguin i alliberin el medicament, que pot ser absorbit o, en el cas del Vicks Vaporub com que són molt volàtils, s’alliberen i els acabes respirant. De fet, els greixos de l’ungüent també són absorbits per la pell, cosa que fa que per tractar determinades patologies de la pell, o la simple sequedat, vagin molt bé.

Però són greixosos i empastifen, de manera que hi ha una certa tendència a preferir preparats a base de cremes per anar substituint les ungüents. Això ha portat algunes situacions curioses. Per temes com sequedat de pell o similars hi havia ungüents amb diferents agents que ajudaven a millorar l’estat de la pell. Quan es van passar a format crema hi havia qui notava que no li funcionava tant bé. El que passava era que el que realment hidratava no era el principi actiu que portava i que anunciaven amb lletres molt grans sinó els greixos que constituïen l’ungüent. Amb la crema hi havia menys greixos i hidrataven menys. De fet, hi ha cremes hidratants que no transporten res ja que amb la base de la crema n’hi ha prou i no cal afegir-hi cap fàrmac.

I en la composició bàsica de cremes i ungüents el que hi ha són vells coneguts. Un dels més emprats és la vaselina, però també es poden fer amb olis minerals, olis vegetals, cera, polietilenglicol o similars. Tots resulten semi-sòlids a vint-i-cinc graus i passen a ser líquids a trenta i pocs.

De fet, els ungüents són uns dels invents més antics de la farmàcia. Els egipcis ja en feien servir per diferents patologies i ara, quan analitzem els papirs on descrivien les seves receptes podem veure que, de manera empírica, havien anat trobant barreges amb components que tenien un cert sentit. I la imatge típica de la curandera medieval és la d’una vella amb un grapat de pots plens d’ungüents fets amb producte misteriosos però probablement molt fastigosos. I tot i així, segurament molts d’ells també tenien certes propietats terapèutiques.

Però jo prefereixo l’olor mentolada de la pomada dels refredats. Anys després vaig ser jo qui la posava a les criatures i contenia el somriure al veure la ganyota que feien al principi en notar l’olor. Però de seguida millorava la respiració, al menys una estona, i podien dormir malgrat els mocs. Hi ha pomades que fan miracles.

Tomàquets, neveres i epigenètica

dimecres, 19/10/2016

És una frase que hem sentit mil vegades: Els tomàquets no tenen el gust que tenien abans! Els de l’hort de l’avi els recordem extremadament saborosos, mentre que actualment resulten notablement insípids. Tenen bon color i la seva forma fa goig, això sí. Però el preu que paguem en forma de pèrdua de sabor fa pensar si val la pena. En tot cas, als productors els és una mica igual. Si no son bonics a la vista la gent no els compra per molt saborosos que siguin. Punt i final.

El motiu de la pèrdua de sabor, especialment els que trobem al supermercat, està a molts nivells. Al mateix conreu s’han seleccionat varietats resistents que puguin ser transportades sense quedar esclafades. Això fa que tinguin parets més gruixudes però menys sabor. Els del mercat són menys bonics i més gustosos, però tot i així, encara els falta alguna cosa per resultar com els d’abans.

Doncs ara han vist que part de la culpa és nostre ja que el fet de posar-los a la nevera fa que perdin el sabor. Han publicat un treball on analitzaven l’efecte de tenir els tomàquets a diferents temperatures durant diferents dies i han trobat part de l’explicació del sabor perdut. Les temperatures inferiors a dotze graus fan que es perdin aquells components volàtils que són els responsables del sabor del tomàquet.

En principi no hauria de ser greu. Tornant el tomàquet a temperatura ambient i deixant-li un dia o dos per refer-se, les cèl·lules, que encara mantenen capacitat metabòlica, haurien de refer aquests compostos i recuperar el sabor. Però el cas és que això no passa, i el responsable l’hem de buscar en els canvis epigenètics que experimenten aquests gens.

Un gen és un fragment del DNA de la cèl·lula i conté la informació per fabricar proteïnes. En aquest cas, les proteïnes responsables de generar els productes que donen sabor. Però el gen no està sempre funcionant. Al principi de la seqüència hi ha una part que s’encarrega de regular si el gen està actiu o no. Aquesta part té molts sistemes de control, i un d’ells funciona modificant químicament el DNA. El que passa és que s’hi uneixen unes molècules anomenades “grups metil”. Si aquell DNA està metilat, el gen no funciona. Quan es treuen els metils, el gen recupera l’activitat.

Doncs durant el període de fred, el DNA d’aquests gens encarregats de generar el sabor del tomàquet queden metilats. I desgraciadament, al tornar a temperatura ambient, aquest bloqueig no desapareix. De manera que després de passar uns dies a la nevera el tomàquet perd la capacitat de tornar a fabricar els productes que li donen sabor i queda definitivament insípid.

La solució? Doncs tenir els tomàquets a la fresquera, però no a la nevera. És clar, això vol dir que els haurem de consumir abans ja que la gràcia del fred és que permet mantenir els aliments molt més temps. A la fresca els microbis que els faran malbé i els mateixos processos de descomposició interns aniran a ritme normal i en pocs dies s’hauran fet malbé. Tocarà anar més sovint al mercat.

Naturalment, avui ja es podria modificar la part del genoma del tomàquet de manera que no es metilés o que es desmetilés més fàcilment i tindríem uns tomàquets que no perdrien el sabor (o que el recuperarien en un dia) i que els podríem guardar a la nevera molt més temps. Ai! Però això serien tomàquets transgènics. I per molts, un transgènic és poc menys que el paradigma del mal, el dimoni fet aliment i l’eina de les corporacions per intoxicar-nos. De manera que sembla que, de moment, ningú s’arriscarà a invertir en aquesta solució.

No passa res. Seguirem queixant-nos i gaudint dels tomàquets de l’hort de l’avi només quan anem de vacances al poble durant l’estiu. No serà perquè siguin més naturals sinó, simplement, perquè van directes de la mata al plat i no tenen temps de perdre els components responsables del sabor.

Esternoclidomastoïdal

dimarts , 18/10/2016

Esternoclidomastoïdal” Era la paraula més llarga que coneixia, tot i que com que l’escola era en castellà vaig conèixer aquest múscul amb el nom d’esternocleidomastoideo. La paraula feia molta gràcia, tot i que aprendre a pronunciar-ho sense fer-se un embolic era una prova de foc. Els  nens alemanys poden jugar a construir paraules llarguíssimes, però nosaltres ens havíem de conformar amb l’esternoclidomastoïdal. Després, durant molts anys, el vaig oblidar completament, fins que un bon dia el recordes i et preguntes per quin motiu té aquest nom tant llarg. I aleshores, com qui no vol la cosa, comença una cursa de petites descobertes.

Per començar, localitzar l’esternoclidomastoïdal no és difícil. Inclina el cap cap un costat i notaràs com hi ha un múscul que es tensa, anant de la part del darrera de l’orella i fins al pit. És el múscul que permet girar el cap rotant-lo o inclinant-lo.

El nom d’aquest múscul del coll té tres parts relacionades amb els punts de l’esquelet on s’uneix. El primer és el més senzill ja que “esterno” fa pensar en l’estèrnum, l’os del tòrax on s’uneixen les costelles dels dos costats del pit. Des d’aquest punt, cada un dels dos esternoclidomastoïdals puja fins unir-se a l’indret relacionat amb la segona part del seu nom: “clido”. Això despista un moment, però no té secret: fa referència a la clavícula.

La part més curiosa és la tercera: “mastoïdal”. Etimològicament hauria de fer referencia a alguna cosa relacionada amb les mames. I de fet ja va per aquí la cosa, però només en termes lingüístics i no pas en sentit literal fisiològic. L’esternoclidomastoïdal acaba unint-se, per sota de l’orella a l’apòfisi mastoide. Una part de l’os temporal, que forma part del crani, i que té aquest nom per la seva forma que recorda una mama (amb molta imaginació).

La lesió típica d’aquest múscul és la distensió de l’esternomastoïdal que, a més d’inflamació del mateix múscul i de torticolis, pot causar efectes sobre l’oïda, la visió o mal de cap. La culpa d’aquests efectes està en la part terminal, la mastoïdal. Aquesta zona és punyetera i és la que queda afectada en una altra patologia: la mastoïditis. Aquesta no té res a veure amb el múscul, excepte el fet de la zona afectada. La mastoïditis en nens és una patologia relativament freqüent causada per una infecció a l’oïda. La inflamació passa de l’oïda interna a la zona de l’apòfisi mastoide i, en temps antics les seves conseqüències podien ser greus. De fet, era una causa important de mortalitat infantil. Per sort, ara tenim antibiòtics i si es tracta correctament no cal patir.

La seva gravetat és que resultava una porta d’entrada dels bacteris causants de les infeccions cap a l’interior de la cavitat cranial. El que inicialment només era una infecció a l’oïda, acabava esdevenint una meningitis, quan els bacteris arribaven a les membranes que envolten el cervell.

Mortalitat infantil… meningitis… Aquest és un bon moment per deixar la cadena de descobriments. Després de tot, només volia aprofundir una mica en les curiositats d’aquella paraula divertida que costava tant de pronunciar… Esternoclidomastoïdal!

Dones, cavernícoles i premis Nobel

dilluns, 17/10/2016

Era un twit que no deia res que no fos una mera descripció d’uns fets. Posava Los Premios Nobel de este año han reconocido a siete científicos, dos economistas, un político y un músico. Once galardones = CERO mujeres”. No era una opinió. Era una dada objectiva. Però de seguida es va omplir de respostes que anaven des del comentari despectiu fins als insults més grollers. Uns comentaris que no aporten res al tema dels Nobel però que donaven molta informació sobre els qui els escriuen.

Aquest fil de comentaris ha tingut un comprensible ressò i la twittera ha rebut moltes mostres de suport de gent normal. L’observació que ella va fer és impecable i, de fet, no és la única que ho ha fet notar. Les respostes que va rebre només deixen clar que a Twitter hi ha molts troglodites amb probable dèficit de neurones que semblen patir per perdre uns avantatges que tenen, no per mèrits propis, sinó per tenir un cromosoma Y.

Però més enllà d’aquests cavernícoles, val la pena reflexionar sobre perquè hi ha tant poques dones guardonades. Més que res, perquè la tria dels guanyadors és més complicada i llarga del que sembla. Un Nobel no es decideix en una reunió entre uns quants membres del comitè asseguts al voltant d’una taula un dissabte a la tarda.

El procés comença amb les propostes de candidats. Es poden proposar candidats fins al mes de gener i per fer-ho cal ser membre d’una llista d’institucions relacionades amb el tema. Les acadèmies de ciències de països nòrdics, antics guanyadors de premi Nobel o membres d’algunes facultats d’Universitats d’arreu del mon triades pel comitè Nobel. Per cert, no et pots nominar a tu mateix.

Entre els proposats es fa una primera tria d’uns centenars de candidats per als que, durant la primavera es fa una avaluació que encarreguen a experts en els temes en que treballin. Això permet fer una tria més acurada. Dels que passen, el comitè en selecciona al voltant d’una quinzena que serà el grup de finalistes entre els que es triarà el guanyador. Les normes estableixen que, com a màxim es pot repartir entre tres persones. I les llistes de tot el procés s’han de guardar secretes durant cinquanta anys.

En quin punt van desapareixent les dones de la tria? Fa uns anys era al primer pas ja que les universitats i els centres de recerca estaven plens d’homes i les dones eren casos esporàdics. Però això fa temps que va canviar i podríem esperar que ja es reflectís en els premis. El que passa es que els Nobel són molt conservadors, en el sentit que només guardonen un descobriment quan han passat molts anys des que es va fer. Això és per assegurar-se que realment va ser important. Potser ara es premien coses que es van descobrir quan encara hi havia poques dones en recerca? Alguna vegada sí, però en general ja va deixant de servir com argument. Fa vint o trenta anys els laboratoris ja tenien moltes més dones de les que es veuen reflectides a la llista de guardonats.

Ni discutiré la qualitat dels treballs que fan les dones. El nivell és el mateix que el dels homes ja que el treball intel·lectual no hi entén de gènere. No és aquí on hi ha el problema. Jo sospito que potser es tracti d’un cas d’acumulació de petits biaixos. La tria es fa en moltes etapes i si en cada pas es té tendència a afavorir els homes, per poc que sigui el desequilibri, si aquest sempre és en el mateix sentit s’anirà acumulant i les dones aniran caient de la llista fins que al final el comitè ha de prendre la decisió a partir d’una llista molt majoritàriament masculina. Un insidiós problema que les dones coneixen bé. Sovint és més infranquejable un grapat de petits obstacles relacionats amb el masclisme que no pas una gran barrera contra la que pots concentrar les forces  per obligar a canviar-la.

Això justifica la manca de dones guardonades? De cap manera. Entendre per quin motiu passa una cosa no és cap justificació. És, simplement, el primer pas que cal donar per mirar de canviar-ho.

The answer is blowing in the wind…, també en ciencia

divendres, 14/10/2016

Ahir van concedir el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan per “haver creat noves expressions poètiques dins de la gran tradició de la cançó americana”. Com era previsible, la xarxa es va omplir de comentaris a favor i en contra i, sobtadament, tothom era entès en literatura. Al menys aquesta vegada podem suposar que la majoria dels que opinaven coneixien part de l’obra del guardonat.

També s’ha fet notar que Dylan també ha guanyat l’Oscar, el Pulitzer, el Grammy o el príncipe de Asturias entre altres. El que potser és menys conegut és la manera com la seva obra ha  influït en la literatura científica. Si més no, molts articles fan servir frases seves per buscar títols impactant. Els articles científics són relativament avorrits, de manera que donar-li un toc enginyós sempre queda bé. Tant se val que el toc sigui molt repetitiu. Potser la més emprada sigui la frase “blowin’ in the wind” (la coneguda “escolta-ho en el vent”), que podem trobar en articles científics de tot tipus.

Per exemple, l’òxid nítric és una molècula que participa en molts processos fisiològics. A pressió atmosfèrica és un gas i es pot detectar en petites quantitats en l’aire que exhalem. S’ha vist que es poden detectar processos inflamatoris de la mucosa del pulmó analitzant la presència d’òxid nítric en l’aire exhalat. Això ho ressalten en l’article “Nitric oxide and inflammation: The answer is blowing in the wind”.

La contaminació atmosfèrica a Hong Kong és un problema de salud pública important. Resulta que bona part dels contaminants venen de Xina, i això s’ha destacat en l’article “Blowing in the wind: the impact of China’s Pearl River Delta on Hong Kong’s air quality.

Clostridium difficile és un bacteri causant de molts brots epidèmics a Europa i Estats Units. Als hospitals en particular representa un problema greu i es dediquen molts esforços a identificar les vies de transmissió. Es pensava que la transmissió era per contacte, però també s’ha vist que l’aire de zones properes als llits dels malalts conté espores del bacteri. Els detalls estan en articles com “Preventing Transmission of Clostridium difficile: Is the Answer Blowing in the Wind? “.

Per colonitzar Mart cal entendre les seves característiques físiques i meteorològiques. Un problema és la pols i sorra que hi ha a la superfície i que el vent por portar a grans distàncies. Sembla que la capacitat de transport de la sorra marciana és superior al que es pensava inicialment com expliquen a l’article “Planetary science: Martian sand blowing in the wind”.

El canyís (Phragmites australis) és una planta gramínia que pot hibridar amb altres espècies del mateix gènere Phragmites. Els gens de les espècies més invasores es va escampant a mida que el vent les va dispersant i els estudis genètics permeten fer el seguiment dels diferents tipus de la planta. Això ho trobem a l’article “Hybridization of common reed in North America? The answer is blowing in the wind”.

Estudiar la funció pulmonar d’alguns pacients permet anticipar problemes i com respondran a intervencions de cirurgia cardíaca, tal com expliquen a l’article “Preoperative PFTs: The answer is blowing in the wind”.

El comportament de les abelles quan van a recollir el pol·len pot veure’s alterat per les condicions de vent que hi hagi a les capes inferiors de l’atmosfera. Per tant, a més de la vista, han d’anar rectificant amb rapidesa la direcció del vol i han d’anar responent als canvis en el moviment de l’aire. Per entendre com els seus reflexes es van adaptant podeu llegir l’article “The answer is blowing in the wind: free flying honeybees can integrate visual and mechano-sensory inputs for making complex foraging decisions”.

I n’hi ha grapats de semblants. L’activitat científica requereix de grans dosis d’imaginació, però s’ha de reconèixer que quan es tracta d’escriure i de posar títols als treballs no ens hi matem massa. De totes maneres, si més no ara podrem dir que prenem frases de l’obra d’un Premi Nobel!