Una pell perfecta, però letal

dimecres, 12/03/2014

julia-roberts-ad-banned-photoshop.jpg El tema del retoc de les imatges de models amb programes de tractament d’imatges és repetitiu. Es fa notar des de les siluetes anormalment primes a l’absència total de taques cutànies i també els errors divertits i absurds que van des de braços de més a melics que desapareixen. En un vídeo he trobat un resum de la manera com aquesta mena de publicitat condiciona la manera com mirem les dones i també com es miren elles mateixes. Però el que m’ha despertat l’interès ha sigut una frase concreta. En un moment donat afirma que aquesta mena d’ideals de dona que apareix als anuncis ha de ser d’una impecable perfecció. Sense les línies o plecs naturals de la pell, ni cicatrius, ni taques. De fet, ni tan sols tenen porus.

Això només en el cas de les noies, perquè en els nois ja s’intenta que tinguin marques a la cara. Barba d’un parell de dies o algun senyal que transmeti imatge de vida dura i plena d’experiències que deixen marca. Però les noies… com estarien si realment tinguessin una pell perfecta d’anunci, sense les imperfeccions que representen els porus? Doncs fàcil.

Les noies dels anuncis no podrien estar vives.

El motiu és que una pell tan immaculada, sense porus, no permetria transpirar. Els porus permeten que la pell deixi anar una petita quantitat d’aigua que normalment s’evapora ràpidament. Només quan aquesta transpiració és molt intensa es deixa notar en forma de suor. Però l’aigua és un be molt preuat pels éssers vius. Els que viuen al mar o en rius no tenen problema. Però els que viuen a terra ferma necessiten beure per mantenir les tres quartes parts d’aigua que composen l’organisme. I no és fàcil trobar aigua, de manera que per quin motiu l’hem de deixar escapar per la pell?

Doncs per mantenir la temperatura. A l’interior del cos tenen lloc un grapat de reaccions químiques que generen calor. Els mamífers ho aprofitem i, a sobre, en tenim que el generen expressament per facilitar el metabolisme. A major temperatura, la química de la vida funciona amb major eficàcia. En això hem millorat molt respecte dels rèptils i els amfibis.

De fet, hem portat l’augment de la temperatura del nostre cos a prop del límit. Els trenta-set graus de l’interior estan perillosament propers als quaranta-dos on la cosa s’espatlla. Les proteïnes perden la seva forma i deixen de funcionar. Als quaranta graus el sistema nerviós queda molt afectat i la mort és imminent més enllà dels quaranta-tres graus. Per tant, cal trobar un sistema de refrigeració eficient per anar drenant calor. En els mamífers, aquest sistema és la transpiració.

L’aigua que surt pels porus s’evapora ràpidament. En fer-ho, capta una determinada quantitat de calor. És la calor que fan servir les molècules d’aigua per agafar prou energia com per sortir en forma de gas. Aquesta calor l’agafen del nostre cos que, en conseqüència, es refreda. El sistema funciona molt bé sempre que l’evaporació sigui eficient. Per això són tant desagradables les situacions amb molta humitat i altres temperatures. Traiem aigua pels porus, però la humitat ambient elevada evita que s’evapori, de manera que el cos no es refreda… i sua més.

El problema en les noies sense porus dels anuncis és que no tindrien sistema per regular la temperatura. Qualsevol activitat elevaria la temperatura del seu cos per sobre dels límits fisiològics i els causaria una mort per hipertèrmia relativament ràpida.

De mamífers només n’hi ha dos que no tinguin porus. Els gossos, que refreden el cos ventejant. Respiren molt ràpidament per eliminar calor amb l’aire que surt dels pulmons. Hi ha qui interpreta que l’animal està cansat perquè “esbufega”, però en realitat només passa que té calor i venteja. L’altre animal és el porc, que es refreda rebolcant-se en fang fresc.

A jutjar per l’estètica dels anuncis, les models alterades per Photoshop no sembla que ventegin gaire ni que es rebolquin pel fang, de manera que no podrien mantenir la temperatura, les seves proteïnes es desnaturalitzarien, el seu sistema nerviós fallaria, el cor col·lapsaria, entrarien en shock… i tindríem un final de l’anunci amb molt poc glamur!

Els rius, els pols i el canvi climàtic

dimarts , 11/03/2014

Icemelt.jpg Que el clima de tot el planeta és un concepte extremadament complex només ho posen en dubte els qui no entenen de que va la cosa. Hi ha uns quants conceptes generals senzills, que es modulen per altres factors més locals, que queden alterats per components esporàdics i tot plegat queda amanit per interrelacions evidents entre diferents zones i altres interrelacions més subtils que mica a mica anem comprenent.

Tot plegat fa que predir el comportament amb models teòrics sigui només una aproximació. Útil, però aproximada. I per això no es cap sorpresa que cap model la clavi a l’hora de predir com anirà el clima. Per descomptat això no vol dir que dubtem de l’escalfament global. Només discutim els detalls. Coses com si serà més o menys lent o ràpid, abrupte o gradual, lineal o oscil·lant.

Per fer-nos una idea de com de complexes resulten les interconnexions, podem fixar-nos en un treball que acaben de publicar. Sembla evident que l’escalfament està afectat molt més l’Àrtic que no pas l’Antàrtida. El fet que un pol sigui un continent mentre que l’altre estigui situat sobre el mar ja genera dinàmiques molt diferents. Però la cosa encara és més subtil.

Les zones de terra ferma poden actuar captant i condensant calor que posteriorment transmeten al mar. Això ho han vist en seguir la temperatura de l’aigua dels rius que aboquen a l’oceà glacial àrtic. L’aigua dels rius s’escalfa i capta calor de la superfície dels continents. En aquest cas el nord d’Àsia, d’Amèrica i d’Europa. Com que hi ha molts afluents, la captació de calor correspon a una superfície molt gran, de manera que en termes absoluts les aigües dels rius agafen molta calor del continent i la porten cap a la desembocadura.

Si desemboquen encarats a l’Àrtic, el que fan és col·laborar a fondre el gel marí amb molta eficàcia. Hi ha corrents càlids que porten aigua marina de l’equador cap als pols, però els rius que desemboquen per allà també tenen un efecte considerable.

Però és que, a més, el gel que es fon deixa de ser una superfície blanca i passa a esdevenir una superfície d’aigua de color més fosc. I tots sabem que les superfícies blanques reflecteixen la llum del sol i s’escalfen menys que les de colors foscos. De manera que sense gel, la quantitat de calor que capta aquella zona és superior, l’aigua s’escalfa més i contribueix a fondre encara més gel. Tot plegat, una espiral que accelera l’escalfament global.

En canvi, a l’Antàrtida això no passa. Per començar no hi ha corrents marines d’aigües més o menys càlides que passin per sota el gel ja que el gel antàrtic està sobre terra ferma. Però a més, no hi ha continents amb rius desembocant per allà i aportant un calor addicional que contribueixi a fondre la banquisa. L’escalfament global també l’afecta, per descomptat, però el ritme i els efectes són molt diferents a un i altre casquet polar.

Naturalment, ara queda afegir als models climàtics els efectes del transport de calor per part dels rius i quina importància té la asimetria entre un pol i l’altre. Amb això, segurament seran més acurats, però no pas perfectes perquè segur que encara ens queden factors inesperats per considerar.

Que els models siguin millorables no posa en dubte el procés. Els climatòlegs són científics, no déus ni il·luminats. Treballen amb les eines que tenen i amb les dades de que disposen. Els models potser no són perfectes, però segueix sent millor fer cas als entesos, amb tots els seus dubtes, que no pas a periodistes, polítics i tertulians diversos que acostumen a ser tant inassequibles al dubte com impermeables als coneixements.

Científics, científiques i llocs clau.

dilluns, 10/03/2014

womenscience.jpg Quan es va presentar el programa del Congrés Internacional de Química Quàntica, que ha de celebrar-se a Beijing l’any 2015, els organitzadors no imaginaven la que estaven a punt de muntar. Com és habitual, van presentar la llista dels científics que havien de fer les conferències plenàries i dirigir els simposis. En principi es tracta de científics de renom que tothom que treballa en el camp té interès per escoltar. Són els que marquen les tendències i que  acostumen a presentar les investigacions més interessants. Però un detall els va passar per alt als organitzadors. Tots els conferenciants, tots els directors de les sessions eren homes. No hi apareixia ni una dona.

Que potser no hi ha dones treballant en química quàntica? Que la recerca que fan les dones no té prou nivell?

Per descomptat, la resposta és negativa en els dos cassos. Naturalment que hi ha dones i que fan una recerca tant bona com la dels homes. Entre altres motius perquè la recerca és d’aquelles coses que es fa amb el cap i no amb els genitals.

Aquesta diferència en el gènere dels grans capitosts de la ciència és massa habitual i últimament ja es mira de modular-la. Però amb un èxit moderat. L’habitual és que les dones estiguin anormalment poc representades, que algú faci notar la diferència i que els organitzadors afegeixin en un parell de sessions algunes dones per “maquillar” la cosa. L’empipador és que al següent congrés la història es torna a repetir, de manera que mai no s’acaba d’esvair la preferència per posar científics masculins als llocs més alts del prestigi acadèmic.

Aquesta vegada, però, potser la història canviarà. Hi ha una petició que ja no demana corregir les proporcions entre homes i dones sinó, simplement, boicotejar el congrés. De moment ja porten recollides més de 1600 signatures i els organitzadors ja han demanat excuses i han retirat la llista d’oradors que (diuen) només era provisional.

Per descomptat, no crec que es tractés d’un intent deliberat d’excloure les dones dels llocs d’honor del congrés. Suposo que simplement era la versió més insidiosa del masclisme. Ni els hauria passat pel cap que triar exclusivament homes era un fet estrany. Potser en un temps en que les dones no feien carreres acadèmiques tindria explicació, però avui ja hi ha dones en tots els nivells de la recerca i en tots els camps. Per descomptat les proporcions no son sempre equivalents entre homes i dones i tampoc cal esperar una paritat estricta entre els dos sexes en tots els camps de la ciència. Però d’aquí a una presencia nul·la hi ha un bon tros.

Aquest sexisme inconscient es pot analitzar  sense dificultats. En un estudi van comparar les proporcions entre el gènere dels conferenciants als congressos en funció de si entre els organitzadors hi havia o no alguna dona. Les diferències eren abismals. El simple fet de tenir una única dona al comitè organitzador podia fer que el nombre de sessions en les que tots els oradors eren homes passés de prop del 50 % a menys del 10 %.

No crec que el fet de comptar amb una dona entre els organitzadors fos un factor intimidant o que elles imposessin la participació de dones entre els conferenciants. Simplement la seva presència feia que les dones passessin a formar part del ecosistema mental que els organitzadors tenien present a l’hora de fer la llista de científics. És interessant ja que suggereix que potser no cal forçar la presencia de dones a tots els nivells. Només fent-ho en llocs clau, la situació tendeix a normalitzar-se per sí sola.

Però que encara estiguem en aquestes és lamentable. Especialment en camps on se suposa (que ja és suposar) que tothom és molt racional i amb pocs prejudicis (ha!). Determinades polítiques de discriminació positiva tenien sentit, encara que arribaven a ser una llauna per moltes científiques. Però això de plantar-se i dir que no juguem si d’entrada no es compta amb les dones potser no sigui una mala idea. Tinc pocs dubtes que els organitzadors dels propers congressos de química quàntica no tornaran a cometre aquest error.

La gràcia de tot plegat està en el canvi de xip. Ja no és un reglament que obliga a un determinat percentatge de dones en tal o qual acte sinó una actitud de base. Si exclusivament hi ha homes als llocs de decisió, a fer punyetes, no hi participem.

(Mmm. I ben mirat, perquè limitar-ho a la ciència? M’hauré de mirar la composició del consell directiu d’un parell de bancs.)

Pols homeopàtica

divendres, 7/03/2014

pols.jpg La homeopatia és una font infinita de sorpreses i una mostra excel·lent tant de l’enginy com de la credulitat humana. Perquè s’ha de ser extremadament enginyós per aconseguir guanyar una pasta comercialitzant coses com… pols de casa. Coneixent com funcionen els principis de la homeopatia, imagino que deu ser per tractar al·lèrgies o rinitis. Per aquell axioma que es van inventar a finals del segle XVIII que afirma que “allò similar es cura amb allò similar”. Un principi que mai no s’ha demostrat, però que en homeopatia es dóna per cert i punt. Com que la pols de casa genera al·lèrgia, doncs l’agafem, la diluïm cent vegades en aigua, la sacsegem (perdó, li fem una sucussió) i repetim la dilució i la sucussió trenta vegades. L’aigua del final te la venen per 13,20 euros.

Si no funciona, o si saps exactament a que ets al·lèrgic, tenen altres opcions com pèl de gat, de cavall o de gos. El preu és el mateix. Per descomptat, no falta el Dermatophagoides pteronyssinus, coneguts vulgarment com àcars. Aquests son un xic més econòmics. Només 8,20 eurets de res.

Res a dir. Si algú es vol induir el placebo pagant 13,20 euros per aigua i una etiqueta amb paraules en llatí, cap problema. Ja se sap que el preu també és important per activar l’efecte placebo. Però és interessant reflexionar sobre el concepte “pols de casa”. De que estem parlant exactament? (Vull dir a l’inici, perquè després de fer trenta dilucions 1/100, només parlaríem d’aigua com sap qualsevol persona amb una calculadora i un mínim esperit crític).

El cas és que el concepte de pols de casa és diferent per cada casa. Certament una bona part del component de la pols són restes cel·lulars de la pell dels habitants de la casa. La pell es va descamant constantment a mida que les cèl·lules de la pell, els queratinòcits, es van reemplaçant per altres de nous que la capa interna de l’epidermis genera constantment. Les descamacions queden flotant per l’ambient, dipositades sobre els mobles o la roba i escampades per terra. Però aquestes restes cel·lulars són un banquet pels àcars. Uns diminuts habitants de les nostres llars que s’alimenten de matèria orgànica i que n’hi ha per tot arreu. D’àcars n’hi ha moltíssims, i de fet, tot i que de vegades s’exagera una mica el seu nombre i la seva importància, formen part de l’ambient que ens envolta i són una font important d’al·lèrgies. No exactament ells sinó les seves deposicions.

Però a més de restes de pell i de molts àcars, hi ha moltes més coses a la pols, coses que dependran de l’indret on visquis, de si la casa s’aireja sovint o no, dels materials que hi ha a la casa, de si passa una carretera pel davant o no, si hi viu molta gent, si entren i surten sovint, quina mena de sabates porten i quanta porqueria queda enganxada a les soles…

La composició inclou una mica de tot. Restes d’insectes, fibres tèxtils, metalls pesants, fragments de plàstic, partícules de terra, espores de tot tipus, goma de pneumàtics, sutge, sal i més coses que us puguin passar per la imaginació. A més son barreges heterogènies. Proteïnes, hidrocarburs, i molts altres compostos es poden dipositar en la superfície de partícules més grans, que es poden agrupar en micropartícules, de manera que al final tenim un ventall variadíssim.

La veritat és que ignoro quina mena de casa fan servir per preparar els compostos homeopàtics de pols de casa. Segons com pot ser un producte molt heterogeni. De nou, heterogeni al principi, perquè després de totes les dilucions només queda aigua. Però si sobtadament les lleis de la física la química i la biologia deixessin de funcionar i els principis i axiomes de la homeopatia fossin certs, haurien d’anar amb compte ja que les diferències en la composició inicial tindrien uns efectes cada vegada més marcats a mida que els dilueixen.

Per sort, no cal patir per això. L’aigua, no deixa de ser aigua. Encara que la paguis a preu de pols de casa homeopàtica.

Inquietants virus gegants

dijous, 6/03/2014

Pithovirus_sibericum.jpg De vegades una notícia acumula tants punts interessants que no saps en quin centrar-te. El resum molt breu és que sembla que han trobat i reactivat un virus gegant en unes mostres de permagel siberià que portaven congelades 30.000 anys. Però anem a pams i comencem pel principi. Que coi és un “virus gegant”?

Doncs el nom és molt expressiu. Fa uns pocs anys van aïllar uns petits bacteris que infectaven amebes i que semblaven relacionats amb una epidèmia que va tenir lloc a la ciutat anglesa de Bradford. Uns anys després, quan van intentar identificar quin tipus de bacteri eren, van començar a trobar problemes. Aquells microbis no tenien les coses típiques dels bacteris. I quan van mirar-los al microscopi electrònic van veure que, de fet, no eren bacteris sinó virus. Tenien l’estructura típica geomètrica d’un virus, només que de dimensions descomunals (descomunals per un virus, es clar).

En teoria els bacteris són molt més petits que les cèl·lules, i els virus són molt més petits que els bacteris. Descobrir un virus de la mida d’un bacteri va ser tant sorprenent com trobar una bicicleta de les dimensions d’un camió.

Però tots sabem que hi ha més coses importants a part de la mida. I en els virus gegants no són una excepció. Els virus són petits perquè tenen molt poc material genètic. No els cal gaire cosa ja que aprofiten tota la maquinaria de la cèl·lula que infecten. Només porten els gens corresponents a les proteïnes de la càpside i algunes per replicar el seu material genètic. El de la grip, per exemple, te deu gens i el de la SIDA en té nou. Altres, de més complexos, com els adenovirus que causen coses com la cistitis, en tenen uns quaranta. I el de l’herpes ja en té un centenar. Però els virus gegants poden arribar a tenir més de dos mil gens!

Això planteja un problema evolutiu. On fiquen aquests virus gegants? Ja n’hem descobert algunes famílies diferents. Els Mimivirus, els Megavirus o els Pandoravirus, a més del nou Pithovirus que és el de mida més gran tot i que “només” té uns cinc-cents gens. I tots tenen gens que en principi són característics de cèl·lules eucariotes i altres que associem a bacteris. Potser eren virus que van anar emportant-se gens de les cèl·lules que infectaven? O potser inicialment eren organismes cel·lulars paràsits que mica a mica van anar perdent gens fins convertir-se en el que ara considerem virus? De moment, no hi ha resposta, però tot indica que els virus i la resta d’organismes podem tenir una història més íntimament embolicada del que pensàvem.

El cas és que també resulta inquietant que l’hagin recuperat del permagel. Després de tot, no deixa de ser fang congelat durant milers d’anys a Sibèria. Que un virus pugui reactivar-se no és estrany ja que són relativament simples. On una cèl·lula moriria per alteracions a la maquinària metabòlica, un virus no té problemes ja que no té maquinària metabòlica. Ells només necessiten cèl·lules vives per parasitar. Però si aquest virus gegant s’ha reactivat quan han fos aquest fang gelat, quants altres hi haurà allà esperant a ser reactivats? Els virus gegants infectes amebes, però altres virus ens poden afectar a nosaltres i de ben segur que estan allà, esperant pacientment una mica de bon temps. No els fa res esperar uns quants mil·lennis.

I un últim motiu d’inquietud. Els virus gegants els vàrem descobrir fa tot just una dècada. Abans ignoravem que una cosa així existís. Quantes coses desconegudes i potencialment perilloses esperen en racons inexplorats del planeta? Una reflexió que segons el dia pot ser excitant (ja que ens queda tant per descobrir!) com inquietant (perquè el dia que hi topem, la ballarem!)

Torna el mite: “Cosmos”

dimecres, 5/03/2014

cosmos.jpg

“El Cosmos és tot allò que és, o el que va ser o el que alguna vegada serà. Contemplar el Cosmos ens commou. És com un formigueig a la columna vertebral o a la veu, una feble sensació, com el record llunyà de caure des de dalt. Sabem que ens acostem al més gran dels misteris.”

Carl Sagan

Si la ciència us agrada, us interessa, us fascina (imagino, perquè si no, que hi feu llegint aquest blog?) aquest cap de setmana l’heu de marcar en color ben llampant. El dia 9 als Estats Units, i el 10 a la resta del món estrenen la sèrie de divulgació “Cosmos, a spacetime odissey”.

Pels que tenim una edat i la ciència ens agrada, “Cosmos” va ser la sèrie de divulgació de la ciència per excel·lència. De la ma del gran Carl Sagan ens vam endinsar en els indrets més remots de l’Univers, vam seguir l’evolució, vam descobrir el calendari còsmic, vam somiar amb missatges de civilitzacions extraterrestres i ens vam sentir alhora insignificants i privilegiats quan vam ser conscients del nostre lloc en el cosmos.

Però d’allò ja en fa molts anys i el coneixement científic no s’ha aturat. Ara sabem més coses, n’hem rectificat algunes altres i disposem de millors tecnologies per mostrar-ho. Per això, una nova versió de cosmos és benvinguda. Els qui son joves tenen la sort que no l’hauran de comparar amb la original. Un error que intentaré no cometre, però que en certa manera serà inevitable.

D’això n’és conscient en Neil deGrasse Tyson, que serà qui portarà la sèrie. La tria és bona. És un excel·lent divulgador i ja no li cal demostrar res. També és el director del  Planetari Hayden i malgrat que en Sheldon Cooper (el de The Big Bang Theory) li tingui mania pel seu paper en requalificar Plutó i treure’l de la llista de planetes, segurament era la millor opció per ocupar el lloc de Carl Sagan a la sèrie.

Les sèries relacionades amb la ciència a la tele tenen una particularitat interessant. Amb moltíssima freqüència el doblatge el fan de la manera més avorrida possible. Una veu monòtona i absolutament plana explica com el lleó es menja la gasela sense transmetre la més mínima emoció. Parlen de aparició de planetes, de col·lapses d’estrelles, d’epidèmies terribles o de la captura de la llum per generar vida i ho presenten amb unes imatges espectaculars, però amb unes veus que eviten qualsevol emoció. No es estrany que a casa nostra els documentals d’animals siguin el paradigma de l’avorriment televisiu.

Per això feien gràcia series com la del “caçador de cocodrils”. Aquell paio semblava que estava com una cabra, però transmetia emoció. El mateix que passava, encara fa més anys, amb un altre clàssic, en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Perquè, contra el que molts pensen, el coneixement científic és una font d’emocions infinita. Carl Sagan ho va tenir clar i ho va saber mostrar d’una manera particular i no és perquè sí que la sèrie original es deia “Cosmos: un viatge personal”.

Sagan va crear escola, però cal seguir endavant. La propera setmana podrem tornar a fascinar-nos amb el cosmos i, si la sèrie és com prometen els avenços, valdrà la pena. Jo ja conto les hores.

El que costa la ciència

dimarts , 4/03/2014

tweet.jpg En una piulada al twitter llegeixo una comparació curiosa però, (crec) incorrecte. Pel que deia, la pel·lícula Gravity ha costat 100 milions de dòlars, mentre que enviar el robot Curiosity a Mart surt només per 50 milions anuals i la sonda Cassini, que orbita Saturn costa 60 milions anuals. El missatge és interessant. Ens gastem més diners en una pel·lícula sobre l’espai que no pas en una missió real a l’espai.

El que passa és que no és exacte. He buscat les dades del cost de les missions i trobo que la missió del Curiosity té un pressupost de mil vuit-cents milions d’euros. Això inclou el robot, el coet, el viatge i el seguiment durant els anys de la missió. Per tant, tot i que el tweet tenia gràcia, crec que no era correcte.

Però això em fa pensar en un tema recurrent. El cost de la recerca científica. La recerca és cara. Molt cara. I quan hi ha notícies de ciència als diaris, és freqüent trobar comentaris indicant que aquella morterada de diners es podria invertir en altres coses de més profit. Curiosament, tant se val en que es gastin, sempre hi ha qui li troba una finalitat millor als diners. També hi ha els que afegeixen comentaris despectius (tipus “per jugar fent experiments que no serveixen per res…”) que, en realitat, només deixen clar que són uns ignorants.

En tot cas, el joc de comparar pressupostos és interessant. Per descomptat, també és trampós, ja que sempre tries les comparacions que et fan gràcia. Tot i així, permeten pensar una mica en si realment és car o no. O millor dit, tot i que la ciència sigui cara, és una bona inversió? És millor que altres?

He buscat costos de projectes relacionats amb la ciència de renom o que siguin raonablement cars. Potser el més car i més conegut sigui el gran accelerador d’hadrons. L’accelerador de partícules del CERN amb que es va descobrir el bosó de Higgs. El seu cost va ser de uns set mil milions d’euros. (I si us plau. No cometeu l’error de pensar que “només” va servir per descobrir el Higgs).

El projecte “Genoma Humà“, que va permetre seqüenciar el nostre genoma després de quinze anys de feina va costar uns dos mil dos-cents milions d’euros. És fantàstic pensar que ara, seqüenciar un genoma costa uns dos mil euros i es fa en un parell de dies.

Posar un nou medicament al mercat tampoc resulta barat. Costa al voltant d’uns mil tres cents milions d’euros. Parlo d’un medicament estàndard. Un d’homeopàtic costaria… el preu d’uns quants anuncis publicitaris.

La meva sonda espacial preferida, la New Horizons va camí de Plutó i ens permetrà descobrir l’últim planeta de l’antiga llista planetària per només uns cinc cents milions d’euros.

A les persones normals, tants milions ens semblen molts diners, però són xifres normaletes si ho comparem amb el dia a dia de l’economia i pensem en institucions de la mida de països o corporacions. Després de tot, el deute dels clubs de futbol espanyols és de tres mil sis-cents milions d’euros. Només amb el que deuen podríem desenvolupar dos medicaments nous per tractar les malalties que més ràbia us facin.

Amb el que ens tocarà pagar del rescat de Bankia hi ha molt ball de xifres, però una de freqüent són vint i tres mil milions d’euros. Amb això podríem posar deu robots a Mart! O construir tres acceleradors de partícules com el del CERN.

Els jocs Olímpics de Sochi han costat trenta sis mil milions d’euros. L’equivalent a setanta missions d’exploració als planetes exteriors i als límits del sistema solar.

Per descomptat, no tot és el preu. També cal considerar els beneficis que se’n treuen de tots aquests diners. I això és extremadament subjectiu. Hi ha persones per les que el futbol és un pilar fonamental a la vida. Per altres és el cinema o l’art. Que es dediquin molts diners a aquestes coses és discutible, però generen negoci, dinamitzen l’economia i a moltíssimes persones els alegren la vida. El mateix passa amb coses com l’esport, el cinema o la majoria d’activitats humanes.

Però sempre queden comparacions que no es poden passar per alt. Per exemple la guerra d’Irak va costar uns sis mil milions d’euros… cada mes. I durant onze anys! Si us voleu posar de mal humor, us podeu entretenir a contar quantes missions a Plutó, quants medicaments, quants genomes, quants acceleradors, quants nous materials, quants centres de recerca, quants hospitals, quantes noves fonts d’energia o quants el-que-sigui (també quantes pel·lícules o quants jocs olímpics) es podrien haver aconseguit amb aquests més de sis-cents mil milions d’euros gastats amb l’excusa barroera d’unes armes de destrucció massiva que…

I després tornem a discutir si la ciència és cara.

Entenent la metàstasi

dilluns, 3/03/2014

Metastasis_illustration.jpg La lluita contra el càncer es manté en molts fronts. I un dels més importants és el d’evitar la metàstasi. La diabòlica capacitat que tenen els tumors d’enviar cèl·lules tumorals a altres indrets del cos, per començar a fer tumors secundaris contra els que ja poca cosa podem fer. Precisament un dels fets que determinen com d’agressiu és un càncer és la seva capacitat i velocitat per fer metàstasi. El que passa és que el nostre cos no és un espectador inactiu en tot el procés i les cèl·lules tumorals han de superar molts obstacles abans no arriben a lloc. Es calcula que de cada 1000 cèl·lules que surten del tumor original, només una sobreviu i pot fer metàstasi. Per tant, una pregunta interessant era, que tenen de característic aquestes supervivents?

Això és el que ha fet l’equip d’en Joan Massegué, al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, i que va ser molt comentat la setmana passada. Ells van estudiar la manera com s’ho feien cèl·lules d’uns tipus de càncer de pulmó o de pit per arribar al cervell i fer tumors secundaris sense morir pel camí.

Resulta que hi ha un sistema de defensa contra aquests tipus de cèl·lules. Una proteïna anomenada “plasmina” posa en marxa un seguit de senyals químiques que fan que les cèl·lules tumorals comencin a morir. Ara bé, normalment la plasmina no està funcionant. Està inactiva (i aleshores l’anomenem “plasminogen”) i només es posa en marxa quan les cèl·lules del sistema immunitari detecten coses rares entrant al cervell. Aleshores fabriquen una altra proteïna anomenada “activador del plasminogen” que transforma el plasminogen en plasmina i aquesta posa en marxa els mecanismes de mort de les cèl·lules tumorals. Aquest és un dels motius pels quals la majoria de cèl·lules tumorals invasores no tenen èxit en el seu atac.

De fet, la plasmina encara fa una altra cosa. Destrueix les proteïnes que fan servir les cèl·lules tumorals per enganxar-se als vasos sanguinis. És important ja que si no es poden enganxar i quedar fixades, no poden començar a fer un tumor. A més, no poden quedar-se a qualsevol lloc sinó que ho han de fer envoltant capil·lars sanguinis que els donin oxigen i nutrients. Per tant, el sistema immunitari ha preparat un mecanisme de doble acció. Mata les cèl·lules tumorals, i si alguna sobrevisqués, no podria unir-se als vasos sanguinis, de manera que no podria fer tumors.

Ah! Però el que han trobat és que algunes cèl·lules tumorals poden fabricar una quantitat important d’una altra proteïna anomenada “Serpina”. De fet, de serpines en coneixem moltes, però el que fa aquesta serpina en concret és inhibir el funcionament d’aquell activador del plasminogen que feia el sistema immunitari. Per tant, si hi ha serpina per allà, l’activació de la plasmina no tindrà lloc i la cèl·lula tumoral no es morirà i a sobre podrà unir-se als vasos sanguinis per proliferar fins esdevenir un nou tumor. Bàsicament el que passa és que algunes cèl·lules tumorals disposen de prou serpina per per hackejar les defenses de l’organisme. Aquestes seran les que triomfaran i podran generar metàstasi al cervell.

Entendre això és un gran què, ja que ara podem començar a buscar maneres de bloquejar la serpina, o maneres d’activar el plasminogen, o maneres d’interferir en el procés d’una manera més imaginativa. Sempre és important entendre el que fa l’enemic per, així, poder atacar les seves estratègies de supervivència. Però, com ja s’ha fet notar, queda molt per fer. Tots aquests estudis s’han fet amb cèl·lules o amb trossos de teixit. Encara cal provar-ho en animals i després caldrà verificar-ho en humans. També s’ha de mirar si és un sistema específic del cervell o s’aplica a altres tumors. Per descomptat, cal que altres grups ho confirmin. És només un primer pas en un dels molts camins que explorem per combatre el càncer. Però és un pas realment important i ja se sap que qualsevol viatge comença amb un únic pas.

 

L’ull del Sahara; no és el que sembla

divendres, 28/02/2014

la-estructura-de-richat.jpg L’estructura és preciosa i hipnòtica. A més és prou gran com per ser vista fàcilment des de l’espai. Fa cinquanta quilòmetres de diàmetre i la seva forma característica, en forma d’ull, la fan servir els astronautes de la ISS com a referència quan passen per sobre del Sahara, al  nord de Mauritània. El seu nom estricte és la “estructura de Richat”, però també es coneix com “l’ull del Sahara”.

I no. No és cap crater format per l’impacte d’un meteorit.

De fet, l’estructura no es va descobrir fins als anys 60 per astronautes de les missions Gemini, ja que per la seva mida, des de terra no s’aprecia la seva forma extraordinària. Naturalment, la primera impressió va ser la de les restes d’un meteorit. Després de tot, una sèrie de cercles de roca concèntrics i de dimensions quilomètriques és justament el que esperem trobar quan ens parlen d’un cràter. Però, a més de la forma característica, l’impacte d’un meteorit, i sobretot d’un de prou gran com per generar un crater similar, genera més coses. Per exemple, grapats de roques foses.

El motiu és la immensa temperatura a la que s’arriba durant el moment de l’impacte. L’energia cinètica que porta un bloc de pedra movent-se a milers de quilòmetres per hora genera una quantitat d’energia colossal al moment de l’impacte. Prou com per fondre les roques i transformar-les durant una estona en magma. Això deixa un tipus de pedra característica a l’interior dels cràters d’impacte. I el problema era que a l’estructura de Richad, no hi havia res de tot això. Grapats de roques trencades i esquerdades, però cap de fosa.

Al final, el que sembla que va originar l’ull del Sahara va ser un fenomen anomenat dom (o cúpula) anticlinal erosionat. Una cúpula d’aquestes es forma quan per culpa de pressions internes, part de la superfície de la terra es veu empesa cap enfora i agafa forma de cúpula. Si recordeu el Pão de Açúcar de Brasil us en fareu una idea.

El del Sahara té unes dimensions excepcionals, i estava fet, originàriament per capes de diferents capes materials. Alguns de més sòlids i altres de mes tous. La presència d’aigua subterrània va erosionar les parts més toves per l’interior i finalment va col·lapsar i es va esfondrar, donant lloc a la mena de diana que podem veure actualment. Un col·lapse que explica la manca de pedres foses i l’abundància de pedres trencades.

Naturalment també hi ha qui veu restes de l’Atlàntida o l’empremta d’una gegantesca nau extraterrestre. Unes teories que els geòlegs normals, amb la seva habitual ceguera no volen tenir en compte.

Sigui com sigui, l’ull del Sahara no deixa de ser un recordatori de totes les meravelles que amaga el nostre planeta. I en alguns casos com aquest, queden ocultes tot i estar a la vista de tothom. Simplement cal aprendre a volar per poder adonar-se del que tenim als peus. (També és divertit buscar-lo al Google maps.)

Problemes religiosos a l’espai

dijous, 27/02/2014

earth-from-space.jpg Una de les característiques més típiques dels humans és que ens fascinen els rituals. La vida social n’és plena i quan hi pensem una mica ens adonem que tenim establerts comportaments rituals per quasi tots els aspectes de la vida. Molts rituals són assenyats per facilitar la vida en societat. La manera de saludar-se, el protocol per menjar o les regles d’etiqueta o de cortesia. També hi ha els rituals més elaborats per ocasions especials. Casaments, funerals o jubilacions. I no cal dir-ho, en qüestions més socials com actes polítics, inauguracions de cursos, inici d’obres o similars.

Però on els rituals prenen màxim protagonisme és en les religions. Potser sigui aquest un dels màxims exponents de la fascinació humana per idealitzar i donar valor a actes irrellevants. Cada religió té els seus i van des de la manera de pregar fins a les processons o els rituals cerimonials. Semblaria que han de ser relativament poc importants, i que l’essència d’una fe depèn de coses més importants que els gestos que fem o la direcció on mirem, però els humans no som gaire racionals.

Una de les grans discussions que separaven els catòlics dels ortodoxes era si el senyal de la creu es feia amb la ma oberta o només amb tres dits i si es feia de dreta a esquerra o a l’inrevés. Podríem pensar que això eren problemes medievals, que només tenien importància en els esquemes mentals d’aquell temps. I realment seria injust jutjar comportaments i actituds antigues amb la mirada moderna. Però el cas és que amb el desenvolupament tecnològic, han aparegut problemes religiosos que es consideren importants i que depenen només de rituals i gestos.

Fa poc, el primer astronauta de Malàisia va arribar a l’Estació Espacial Internacional, i allà es va trobar amb un problema. És musulmà practicant, i la seva religió especifica que ha de resar en direcció a la Meca. Però quan estàs a una estació espacial que òrbita la Terra, com apuntes a la Meca? Fins i tot si la localitzes, en pocs minuts s’haurà desplaçat.

Per resoldre aquesta qüestió es va crear un comitè amb 150 experts en l’Islam que van establir l’ordre de preferències per on dirigir les pregaries. La primera opció és la Ka’aba, la segona és la Meca (estrictament la projecció de la Ka’aba), la tercera és la Terra i la quarta és “on sigui”. Jo no ho havia pensat, però fins i tot a la Terra pot ser complicat establir on és la Meca. Si estàs a les antípodes de la Meca, totes les direccions són bones.

Similars problemes els tenen astronautes jueus quan han d’establir en quin moment s’inicia el sàbat. Tècnicament comença amb la posta de sol del divendres, però a la Estació Espacial Internacional el Sol es pon 15 vegades cada 24 hores. Quina cal triar? La solució, també establerta per un consell de rabins va ser contar els dies des de l’enlairament. I si l’astronauta estigués a la Lluna? Allà el sol es pon un cop cada mes! Si un dia colonitzem Mart com es farà per calcular Setmana Santa? No hi haurà primera lluna plena de primavera. Farem servir els calendaris de la Terra? O triarem alguna de les dues llunes de Mart per guiar els rituals? I si el que colonitzem és un satèl·lit de Júpiter? Tots els rituals religiosos basats en la geografia de la Terra o la Lluna seran simplement inaplicables. I sospito que els llibres sagrats no van tenir en compte les futures conquestes espacials. Un problema greu pels que, potser, li donen als rituals més importància de la que haurien de tenir.

Alguns han apuntat la resposta que sembla més assenyada. Per un creient, pregar no és un exercici de gimnàstica i per tant, la direcció exacta on apuntes no és el més important. Si estàs en una nau espacial i no pots establir la direcció correcta se suposa que Déu no et pot demanar una tasca superior a les teves possibilitats i no t’ho tindrà en compte. Però sobrevalorar els rituals religiosos és comprensible si notem que per moltes persones no és estrany que un creador capaç de generar un Univers de noranta mil milions d’anys llum de diàmetre, com a mínim, amb milers de milions de galàxies i una edat de catorze mil milions d’anys, no tingui altra feina que estar pendent de quantes vegades vas a l’església per setmana, en quina direcció reses, a partir de quina hora descanses o quines coses fas al llit i amb qui ho fas.