Al·lèrgies i neandertals

dijous, 14/01/2016

Fa entre 6000 i 13000 anys va tenir lloc un canvi important en l’estil de vida dels humans. Els nostres avantpassats van començar a establir-se de manera permanent en indrets que permetien desenvolupar una nova tècnica: l’agricultura. Allò va permetre disposar de més aliments i controlar una mica millor l’estat nutricional del grup. Però tot té un preu i l’augment en la densitat de la població junt amb l’absència de mesures higièniques va representar un seguit de nous reptes pel nostre sistema immunitari. Els limfòcits havien d’enfrontar-se a nous tipus de microorganismes.

Això va representar una pressió selectiva molt important pels gens implicats en el sistema immunitari. Si tens una mutació que fa que et canviï el color del cabell no passa gran cosa, però si la mutació fa que no lluitis correctament contra una infecció bacteriana, no trigaràs gaire a morir. Aquesta exigència es nota en el grau de variació de 57 d’aquests gens i és el que han determinat uns estudis que acaben de presentar.

Però hi ha tres gens que van passar per un procés diferent i que van incorporar-se al nostre genoma molt abans. Els tres gens es diuen TLR6, TLR1 i TLR10 i es presenten en tres possibles variants. L’interessant és que dues d’aquestes variants també les tenen els neandertals (Homo neanderthalensis) mentre que la tercera la presenten els denissovans. Tant els neandertals com els, menys coneguts, denissovans feia mil·lennis que vivien a Europa quan van arribar els Homo sapiens. Això vol dir que havien tingut temps de sobres per adaptar-se a les condicions d’aquí i, en particular, als patògens que s’hi trobaven.

Ara sabem que va haver-hi entrecreuaments entre les tres espècies i que tots nosaltres portem un petit percentatge (entre el 2% i el 6%) de gens neandertals i denissovans. Entre aquests hi ha, precisament, els TLR6, TLR1 i TLR10 que van fer que el nostre sistema de defensa enfront microorganismes fos més eficient. Però, de nou, tot té un preu i disposar de defenses més eficients comporta alguns perills ja que bona part de les malalties per al·lèrgies estan relacionades amb aquests gens. Tanta sensibilitat fa que s’activin quan no caldria i el resultat són els processos al·lèrgics.

Això es pot prendre de moltes maneres. Si tens alguna al·lèrgia pots maleir el dia en que una sàpiens es va embolicar amb un neandertal i els descendents van incorporar la combinació de TLR6, TLR1 i TLR10 que causa la hiperresposta al·lèrgica. Però no ens passem amb els retrets ja que sense aquesta alta capacitat de resposta, segurament no seriem vius.

Estabilitat nuclear

dimecres, 13/01/2016

Fa un parell de dies parlava dels nous elements pesants que s’han sintetitzat i del poc temps que existeixen abans de desintegrar-se. Als comentaris van plantejar si hi havia un límit a la mida que podia tenir un nucli atòmic. Ara coneixem elements com l’ununocti, que té cent divuit protons i cent setanta sis neutrons. Existeix durant menys d’un mil·lisegon, però que sigui inestable ja és el normal en tots els elements més pesants que el plom.

En realitat l’estrany és que existeixin elements més enllà de l’hidrogen (que només té un únic protó al nucli). Tots sabem que les càrregues d’igual signe es repelen. Si agafes dos imants, hi ha una posició en la que queden units, però si els poses en posició contraria, encarant els dos pols positius i els dos negatius, no hi ha manera d’unir-los. I com més els apropes, més fort notes la repulsió. En realitat, la força de repulsió es més gran com més properes estan les dues càrregues, de manera que… com s’ho fan els protons de dins el nucli per no sortir disparats en direccions contràries? La distància que els separa és menor que un nucli d’un àtom i tots dos tenen càrrega positiva, de manera que la força de repulsió és (literalment) descomunal!

Però tot és qüestió d’equilibris. La força electromagnètica els vol separar, però hi ha més forces a l’univers, i la important dins el nucli és una que s’anomena “força nuclear forta”. Aquesta actua atraient entre sí als protons i neutrons. I ho fa amb una intensitat molt més gran que la electromagnètica, de manera que pot compensar la repulsió entre els protons i mantenir el nucli de l’àtom unit.

Que hi hagi forces diferents amb intensitats diferents ho podem experimentar si comparem l’efecte de la gravetat i del magnetisme. Podem agafar un imant, posar-lo sobre un clip i veurem com aquest s’aixeca i s’uneix a l’imant. La força que exerceix un petit imant sobre un clip supera la força gravitatòria que exerceix tot el planeta Terra sobre el mateix clip. Una, (la gravetat) és una força molt feble, però que actua sense límit de distància. L’altre, l’electromagnetisme, és molt més forta, però actua només a distàncies curtes (cal apropar molt l’imant perquè es noti).

Dons al nucli, tres quarts del mateix. La força nuclear forta és extraordinàriament intensa, però només actua a distàncies extraordinàriament petites. De fet, on es nota de veritat és a l’interior dels mateixos protons, però també manté els protons i neutrons units. El problema comença quan el nucli de l’àtom es fa molt gran. A mida que anem posant protons i neutrons dins un nucli atòmic, obtenim una mena d’esfera cada vegada més gran. A partir de determinada mida, la força nuclear forta ja perd activitat. En canvi, l’electromagnètica encara és activa i els protons comencen a notar la repulsió cada vegada més intensa entre ells.

Per això, els àtoms pesants, que tenen molts protons i neutrons i per tant son molt grans, van perdent l’estabilitat. Si son més grans que el plom, però no massa, es poden mantenir units durant molt temps, però no indefinidament. Especialment si hi ha molts neutrons entremig ajudant a mantenir una mica separats els protons encara que el nucli quedi una mica deformat. Però, abans o després, la distribució de càrregues dins el nucli es desequilibrà i la repulsió electromagnètica farà que el conjunt es trenqui en dos nuclis més petis. Aleshores diem que l’àtom s’ha desintegrat.

La clau perquè un nucli pugui existir és mantenir-se dins la distància d’actuació de la força nuclear forta. És, com si diguéssim, la “zona de confort” dels nuclis atòmics.

Els ulls de David Bowie

dimarts , 12/01/2016

No. David Bowie no tenia els ulls de diferent color. Tots dos eren blaus, malgrat que un es veia negre i era un dels seus trets característics. Tampoc tenia heterocromia, com passa amb algunes persones, alguns gats i també els gossos Husky siberians. De fet, va néixer amb els dos ulls normals i, arrel d’una baralla, un dels dos va quedar danyat.

El color dels ulls depèn del pigment que hi hagi a l’iris, la membrana muscular que es contrau i dilata en funció de la quantitat de llum que hi hagi. La pupil·la es la obertura que queda a l’interior de l’iris i normalment la veiem de color negre, excepte en algunes fotografies amb flaix. En aquests casos es veu vermell simplement pel reflex dels vasos sanguinis de l’interior de la retina.

No tots els animals tenen iris iguals. Els gats controlen el pas de la llum tancant i obrint un iris que no és rodó sinó que sembla “tallat”. Així poden tancar millor, mentre que, de nit, permet una obertura més gran que la que tenen els animals diürns.

En els humans es poden notar canvis en el color de l’ull quan la pigmentació no és homogènia per tot l’iris. Aleshores, segons estigui distés o contret, predomina un o altre color, habitualment verds i marrons o grisos i blaus. Segons l’humor, la llum o l’estat anímic, l’iris es dilata i el color canvia.

Per controlar l’iris hi ha dos músculs amb funcions oposades. El múscul dilatador de la pupil·la l’envolta i en resposta al sistema nerviós simpàtic es contrau, de manera que queda encongit i la pupil·la s’engrandeix. Per tancar la pupil·la hi ha un altre múscul que fa la funció oposada. S’anomena, com és previsible, múscul constrictor de la pupil·la i està regulat pel sistema nerviós parasimpàtic. Com que el control dels dos músculs depèn del sistema nerviós autònom, no tenim control voluntari sobre les pupil·les. La llum, la por, els nervis o coses com un orgasme, poden fer que es dilatin o contraguin, però un no pot agafar i obrir-les o tancar-les a voluntat.

El cas d’en David Bowie va ser una historia de joventut. Una baralla per una noia, un cop de puny a l’ull amb tanta mala sort que va danyar el control de la musculatura i l’iris va quedar permanentment obert. Per això es veia el negre de la pupil·la sempre, que destacava molt amb el blau de l’altre ull. Tots dos tenien l’iris blau, però en el que estava contret, no es veia. Com que el color sembla diferent, es pot confondre amb la heterocromia, però en realitat només és un problema de perdre la simetria en les pupil·les. Per això el nom correcte del cas és anisocòria.

L’element 113

dilluns, 11/01/2016

La taula periòdica dels elements és la manera que tenim per ordenar els diferents elements químics de manera que es noti la periodicitat de les seves propietats a mida que el nombre atòmic (el nombre de protons que hi tenen al nucli) va creixent. Aquesta manera d’ordenar-los fa que els elements de cada columna presentin propietats similars. D’altra banda, com més avall i a la dreta estiguin, més grans seran els àtoms, fins arribar a unes dimensions que faran que siguin inestables i es desintegrin amb facilitat. En realitat, els últims elements de la taula són tots artificials, generats al laboratori ja que de seguida es trenquen en elements més lleugers.

La taula tenia caselles buides corresponents a alguns elements que encara no s’havien descobert (o fabricat), però que sabíem que havien d’ocupar aquells espais. Com és natural, per un laboratori és un gran honor ser els primers a sintetitzar un nou element. I el cas és que acaben d’anunciar que oficialment ja s’han sintetitzat els elements números 113, 115, 117 i 118. Fa gràcia perquè amb ells hem completat una altra filera de la taula periòdica.

Un que és una mica particular és el 113, temporalment conegut amb el nom de “ununtri”. Per primera vegada no ha sigut un laboratori europeu o americà el que l’ha generat, sinó que ho han fet al Japó, a l’Institut d’Investigació de Ciències Naturals RIKEN. Com que un dels privilegis dels descobridors és el de batejar l’element, tot sembla indicar que finalment serà conegut amb el nom anglès de Japonium (que en català suposo que serà “Japoni”).

Quan diem que han sintetitzat un element podem cometre l’error de pensar que en algun lloc hi ha un tub d’assaig amb una mica de polsim corresponent a aquest element, però la cosa ja no va així. Per sintetitzar l’ununtri o Japoni, que recordem té 113 protons, van agafar nuclis de zinc i nuclis de bismut, els van accelerar a velocitats properes a la de la llum i els van fer xocar. El zinc té 30 protons i el bismut en té 83, de manera que si hi havia sort i xocaven amb la força correcte i l’angle adequat, es podien fondre en un de sol que tindria els 113 protons i per tant, seria el Japoni.

Problema! Com tots els elements tan grans, el Japoni es inestable, de manera que uns pocs segons després el nucli es trenca i genera altres elements més lleugers, que al seu temps també es desintegren en altres. Aquesta cadena de productes residuals és el que els científics estudien ja que no hi ha temps per valorar res de l’original.

I quant Japoni s’ha fabricat fins ara? Doncs deia que no trobarem cap tub contenint-ne una mica perquè, a més de la seva curta vida, fins ara n’han sintetitzat… tres àtoms. El primer va ser l’any 2004, el segon l’any 2005 i el tercer va esperar fins el 2012. I per aconseguir-los ha calgut fer xocar zinc contra bismut cent trenta trilions de vegades.

Altres grups havien intentat fer-ho de manera diferent, fabricant l’element 115 i deixant que es desintegrés cap al 113. Sembla que també ho van aconseguir, però les proves que van presentar no es van considerar concloents, de manera que el mèrit final s’ha quedat al Japó.

Amb la filera completada ja hi ha grups que estan treballant en fabricar els de la filera següent. De moment ens conformarem en afegir als nous elements i aprendre els noms que finalment els posin. Si finalment es decideixen per posar-li Japoni el tindrem a la taula entre el copernici i el flevoni.

Definitivament em costa acostumar-me als nous noms…

Amb el lliri a la mà

divendres, 8/01/2016

La flor d’aquests dies sembla que haurà de ser el lliri. Més que res perquè molta gent descobreix, opina, pensa, que ells o altres han anat amb el lliri a la mà. I anar amb el lliri a la mà sempre s’acaba pagant.

Pensant en els lliris m’he adonat que en sabia ben poca cosa, a part de la frase feta i del fet que es fa servir com a símbol de puresa. També que està a l’escut dels reis de França. La famosa flor de lis no deixen de ser lliris. En francès fleur de lis vol dir literalment flor de lliri.

En realitat passa com amb totes les plantes. Si mires a llocs de fitoteràpia trobes que té propietats antiinflamatòries, diürètiques, antiasmàtiques, emètiques, expectorants i purgants. Al igual que la majoria de vegetals, conté un munt de principis actius i, en conseqüència, presenta molts efectes potencials. Cal dir, però, que d’estudis clínics complerts gairebé no n’hi ha, de manera que molts dels efectes caldria verificar-los. Però el més interessant no l’he trobat en la seva composició bioquímica ni en els nivells d’olis essencials sinó en l’etimologia. Ja sabeu que m’encanta descobrir l’origen de les paraules. Però poques vegades trobo seqüències tan llargues que em transportin tant cap al passat.

El primer embolic amb el nom m’ha sorgit quan he vist que en un indret parlaven de l’obtenció de tints a partir del lliri gracies al seu color… blau. Ostres! Si els lliris són blancs. De fet, el mateix nom científic (Lilium candidum) ho indica, ja que candidum en llatí vol dir “molt blanc”. Al final era un embolic que m’havia fet al no especificar de quin lliri parlava. I és que, a més del lliri habitual, el blanc, també hi ha el lliri blau (Iris germànica) i cal anar amb compte de no confondre’s. En castellà, al lliri blanc li diuen “azucena”, i així hi ha menys embolic. En realitat, i com passa amb quasi totes les flors, la planta té molts noms (lliri de Sant Antoni, Vara de san José,…) segons la zona geogràfica.

L’interessant és l’origen de la pròpia paraula lliri. En llatí, el que es fa servir pel nom binomial de la planta, es diu lilium, que alhora deriva del grec, λείριον, leirion (tot i que també li deien sûson). Fins aquí no és massa complicat, però el cas és que aquest “leiron” grec deriva de l’antic copte “hleri” o “hreri”, que al seu temps prové del demòtic “hrry”. Aquesta denominació està emparentada amb la paraula egípcia “hrrt” que volia dir, senzillament, “flor”.

Però és que, a més, el castellà “azucena” o en català “assutzena” inicien una altra seqüència ja que provenen de l’àrab assussana, derivada de l’àrab clàssic sussánah. Aquests l’havien agafat de l’altra paraula que feien servir els grecs, sûson, que al seu temps deriva de l’arameu “sōsantā”. Aquesta deriva del copte “sosen” que en antic egipci era “sšn” (que he vist que es pronuncia seh-san) en referència, específicament, a les flors del lotus del Nil.

Per una banda, hrrt, hrry, hreri, hleri, leiron, lilium, lliri. Per l’altra sšn, sosen, sōsantā, sûson, sussánah, assussana, azucena. Mirant només les paraules inicials i les finals mai diríem que estan unides per seqüències de segles de converses al voltant d’aquelles flors blanques que simbolitzaven la puresa i la innocència. Cultures, guerres, migracions i intercanvis culturals van anar generant petits canvis fonètics que, acumulats al llarg dels temps, van anar modificant la Hrrt i la Sšn inicials fins fer-les irreconeixibles. Un mecanisme simple amb el que topes constantment estudiant l’evolució de les espècies, dels òrgans i fins i tot de les molècules i que com a biòleg sempre he trobat absolutament fascinant.

Coincidències climàtiques

dijous, 7/01/2016

Durant la passada temporada d’huracans va tenir lloc un fet excepcional. Per primera vegada que tinguem notícia, es van formar simultàniament tres huracans de categoria quatre. A les imatges obtingudes des de l’espai es podien veure, al voltant de les illes Hawaii, els huracans Kilo, Ignacio, i Jimena fent el seu camí mentre creuaven l’oceà.

També va ser destacat el que va passar a finals d’any. Tots sabem que als pols hi fa fred. Molt fred. I encara més durant l’hivern. Les temperatures previsibles al pol nord en el mes de desembre es mouen entre els trenta i els quaranta graus sota zero. Però ves per on, el dia trenta de desembre la temperatura registrada al pol va ser d’entre zero i dos graus positius!

I per tenir una imatge visual del que està passant, resultava curiós veure la tradicional competició de salts d’esquí que fan el dia u de gener a l’estació austríaca de Garmisch-Partenkirchen. Les fotografies mostraven esquiadors volant durant l’espectacular salt, però amb el verd de la gespa dels prats per teló de fons ja que només hi havia la neu artificial que havien posat al trampolí i la zona d’aterratge.

Tots aquests fenòmens (i més que hem tingut) s’expliquen fàcilment per la confluència de dos factors. L’escalfament global, que ja té el sistema atmosfèric tensat a l’alça, i el remarcable “el Niño” que està tenint lloc aquest hivern. La suma dels dos factors és el que genera aquests daltabaixos.

Per descomptat, el 2015 ha tornat a trencar rècords de temperatures, però això ja ha deixat de ser una novetat. Si mirem les dades recollides al llarg dels anys veiem que els anys en que hi ha el Niño acostumen a estar entre els més càlids. En canvi, quan estem en situació de la Niña, amb un refredament de l’aigua del pacífic, acostumem a trobar anys més freds. Tot plegat no modifica les tendències que s’observen, simplement explica alguns dels pics més marcats en un sentit o altre.

I aquest és el patró que hauríem de tenir present quan es parla de l’escalfament global. No és tracta d’un augment mantingut i constant de la temperatura del planeta. No serà una fusió progressiva dels pols ni una pujada lenta i imparable del nivell dels oceans. A la realitat, els equilibris que mantenen el moviment dels anticiclons i les borrasques, el ritme de generació d’huracans, els desplaçaments de les masses d’aire fred o calent… tot això estarà sotmès a alteracions cada vegada més marcades. Algun any, probablement coincidint amb un Niño relativament intens, s’anirà més enllà del punt d’equilibri i tot se n’anirà en orris en poc temps.

Hi ha qui pensa que l’escalfament global és un problema per les properes generacions. En això jo soc més aviat pessimista i crec que el viurem els que ara poblem el planeta. De fet, ja ho estem vivint, però ens neguem a acceptar que només estem al començament del procés i imaginem que, d’alguna manera, les coses tornaran a la normalitat. Un error típicament humà que sempre ha portat molts problemes.

Per cert, ara el cicle solar encara és elevat, però anirà de baixa els propers anys. Tindrem una treva ja que arribarà una mica menys d’energia solar al planeta. Però el proper cicle començarà de nou a partir del 2020 (d’aquí quatre dies!). Últimament no són gaire intensos, cosa que ja ens va bé. Però creuem els dits perquè l’any 2025, quan el Sol arribi al proper màxim d’activitat, no coincideixi també amb un Niño d’alta intensitat.

Bones Festes!

dilluns, 21/12/2015

Les festes de Nadal ja són a tocar i és el moment d’aturar el blog uns dies. De vegades em pregunten com és que algú més aviat racionalista i gens implicat en el fet religiós celebra el Nadal. Hi ha qui prefereix dir que celebra el Solstici o fins i tot les Saturnals. Suposo que celebraria les Saturnals si em sentís romà, o el Solstici si em sentís pagà. Però que voleu! La cultura en la que visc i he crescut és d’arrels cristianes. Un fet que, naturalment, es nota en les tradicions. En tot cas, celebreu-ho de la manera que millor us plagui, però sigueu feliços, estimeu-vos molt i comenceu amb empenta el nou any. Bones festes!

La consciència.

divendres, 18/12/2015

Quan s’arriba als límits del coneixement no queda més remei que especular. Després toca mirar si les especulacions enllacen amb els coneixements actuals, intentar pensar experiments per posar a prova les idees boges que haguem tingut i imaginar conseqüències que es puguin deduir dels nostres models per veure si realment descriuen la realitat. Tots especulem, és molt divertit, però el més normal és que les idees que generem no tinguin gaire recorregut. No coincidiran amb el que ja sabem, el primer experiment les tombarà per terra o (molt freqüent) resultaran impossibles de verificar i, per tant, sense cap valor.

Un camp on anem curts d’especulacions amb un mínim de recorregut és el de la consciència. Tots som conscients (encara que, fins a quin punt en podem estar segurs que els altres tenen consciencia?). Però no tenim ni idea de que és exactament la consciència ni de com es genera.

Sabem que apareix en el cervell ja que per alterar la consciència cal alterar el cervell. Però a part d’això poca cosa més tenim. Oh sí! Disposem d’una quantitat fabulosa d’informació sobre el cervell, les neurones i els neurotransmissors. Però tot això no ens ha acostat gaire a entendre la consciència.

Ara és quan ens cal un geni que tingui una idea que expliqui com és la consciència i de pas canviï la història de la ciència. Per desgràcia, no anem sobrats de genis. El cas és que mirant un article, he topat amb un resum de les tres maneres que tenim de plantejar-nos que és la consciència. I és interessant reflexionar-hi. Més que res perquè implica reflexionar sobre nosaltres mateixos al nivell més profund.

El plantejament més “científic” és el de considerar la consciència com una propietat emergent. Allò que apareix quan un sistema adquireix prou complexitat i, a partir d’unes poques regles, comencen a passar coses noves que no es podien deduir observant els components individuals. Si heu vist un estol d’ocells movent-se com si fossin un organisme únic entendreu la idea. Segons aquest punt de vista, la consciència va emergint a mida que els sistemes nerviosos van anar adquirint complexitat al llarg de l’evolució. Com que dóna algun avantatge per sobreviure, la selecció natural es va encarregar de seleccionar-ho. En tot cas, la consciència seria un fenomen que estaria condicionat per les lleis de la natura.

Un altre plantejament és que la consciència és un fenomen deslligat de la física. Una entitat pura i exclusivament espiritual, (si ho voleu, un ànima generada per un Déu). Un fenomen que cau més enllà de les lleis de la natura i en el que la ciència no seria una eina vàlida per estudiar-la. Tots els dualismes ment-matèria serien versions més o menys elaborades d’aquesta visió.

I una tercera visió, estranya però també interessant, és que la consciència forma part de l’univers i que la ment només actua connectant-s’hi i modulant alguna cosa que ja existeix. Aquesta consciència primigènia sí que hauria de seguir les lleis de la natura, tot i que pot ser que alguna d’aquestes lleis encara estigui per descobrir. Segons aquest punt de vista, sí que podríem acabar entenent-la amb les eines de la ciència tot i que caldrà esperar a descobrir quina cosa és la que modulem amb la xarxa neuronal. Una visió curiosa, però que no desperta entusiasme entre els científics ja que facilíssimament és segrestada per visionaris, pseudocientífics i sonats varis. Ara mateix diria que no hi ha cap motiu per preferir-la, però tampoc es pot descartar sense més.

Tres visions diferents que ens fan reflexionar. Però el més interessant és intentar imaginar quina mena d’experiment hauríem de fer per posar-les a prova. Independent dels problemes tècnics, que sempre es poden resoldre, resulta molt complicat imaginar una prova que segons el resultat permeti decidir una opció o altre. Quan hi penses, t’adones de l’extraordinari repte que representa entendre el que és la consciència.

Bombolles de paranoia

dijous, 17/12/2015

Inventeu-vos una teoria conspiranoica. La que us faci més gràcia. No us talleu i poseu-hi imaginació. Tant se val com d’esbojarrada sembli, hi haurà qui se la creurà, la compartirà al Facebook o a Twitter, començarà a circular amb petites variacions i amb el temps igual apareix a programes de radio o televisió.

Això ho van fer l’any 2009 un parell de valents a Madrid. Van començar a fer broma sobre la credulitat dels seguidors de les pseudociències i es van animar a inventar-se una teràpia tan absurda que semblava impossible que se la creguessin. L’invent va ser una nova branca de la medicina basada en els efectes curatius dels camps magnètics generats per la merda. Havia nascut la “teràpia fecomagnètica”.

Tot era una bestiesa. Tan absurd que fa riure. I tot i així, al poc temps van veure com començava a circular per la xarxa i a rebre missatges de persones interessades en aquella teràpia. Aparentment dir que una combinació de merda i imants pot curar qualsevol malaltia no és prou absurd i hi ha qui s’ho empassa. Com és possible?

Doncs en bona part sembla l’efecte de viure dins una bombolla. Fa poc han publicat un treball en el que uns investigadors es van dedicar a analitzar el comportament a la xarxa de persones que seguien teories pseudocientífiques. Que compartien tractaments miraculosos del càncer. Que patien per les radiacions generades pels governs per esterilitzar la població. Que creien que els reptilians estaven ocupant els llocs de poder. Que estan segurs que ens estan fumigant amb viagra amb els chemtrails dels avions…

I el que han trobat és que les pàgines que visiten són molt majoritàriament sobre aquests temes. Mai no van a buscar informacions que potser els fessin replantejar-se la seva opinió. Tot el que busquen (i troben) a la xarxa confirma i alimenta les seves creences, o en genera noves de similars. Gairebé el 80 % de la gent que clicava el “m’agrada” en aquestes teories navegava principalment per pàgines similars i mai no visitava indrets que no compartissin les seves paranoies. De fet, clicaven el “m’agrada” fins i tot en informacions falses posades a propòsit per veure si se les creien. S’ho creuen “TOT”.

Una conclusió d’aquest treball és que els qui es dediquen a intentar contrarestar aquesta informació perden el temps. Tot el que pengen a la xarxa racionalitzant arguments, oferint dades, contrastant informacions o simplement discrepant de la teoria en qüestió, simplement no serà llegit pels amants de les conspiracions. Ells viuen en la seva bombolla. Angoixats i indignats per la manera com ens enganyen ens manipulen i ens controlen les corporacions, els governs, les societats secretes o els extraterrestres. Seguiran ignorant els avenços de la medicina i atribuiran les limitacions que encara tenim a la mala fe de les corporacions, els governs, les societats secretes o els extraterrestres. El que els agrada és estar espantats i indignats combinat amb el convenciment secret de creure que en saben una mica més que la resta.

Una llàstima i ells s’ho perden. El món de veritat és prou fascinant com per necessitar inventar-se realitats alternatives i donar per bones teories absurdes.

Cervantes i els seus planetes

dimecres, 16/12/2015

A mida que anem descobrint nous exoplanetes trobem el problema d’anar-hi posant nom. A la Galàxia hi ha dos-cents mil milions d’estrelles. I sembla que la majoria tenen sistemes planetaris, de manera que ja podem preparar la imaginació per anar batejant sistemes estel·lars.

En realitat no caldrà posar-hi nom a tot i amb les sigles dels catàlegs hi haurà prou. Però alguns estels o alguns sistemes mereixeran noms particulars i d’això se n’encarrega la Unió Astronómica Internacional (IAU). Podrien simplement agafar llistes de noms i anar fent, però no tindria gràcia. Per això, aquest agost van proposar una votació a nivell de tot el mon per batejar uns quants sistemes planetaris. I tot just ara acaben de publicar els resultats amb els nous noms de les estrelles i planetes.

Hi ha unes normes, és clar. Es trien noms relacionats amb la mitologia, la cultura, l’exploració… I es prefereix que estiguin agrupats. Això es fa des de sempre. Els satèl·lits principals de Júpiter (Europa, Calixte, Ganimedes i Io) tenen els noms d’amants del deu grec. I la resta de satèl·lits els han batejat amb nimfes, deesses, filles i conquestes del pare dels Deus (que era un pendó i permet posar molts noms a molts satèl·lits). Els satèl·lits d’Urà en canvi, porten el nom de personatges d’obres de William Shakespeare i Alexander Pope. Per això hi trobem Titània, Oberon, Puck, Umbriel, Ariel o Rosalinda.

Doncs a partir d’ara tenim estrelles amb noms nous recent estrenats. La que abans es deia 55-Cancri (estrella 55 de la constel·lació del Cranc) ara es diu “Copérnic”. I els seus planetes són Galileu, Brahe, Lippershey, Jansen i Harriot. Tot queda entre astrònoms famosos.

L’estrella Upsilon Andromedae passa a ser Titawin, en honor a la Medina de Tetuan. I els planetes que l’orbiten són Saffar, Samh i Majriti, per tres famosos astrònoms àrabs del segle XI a Córdoba.

Altres tenen noms com Música (18-Delphini), amb el seu planeta Arion, en honor a un poeta i músic grec de l’antiga Grècia. O Chalawan (Ursa majoris), anomenada així per un rei cocodril de la mitologia tailandesa. Els seus planetes son dos germanes de la mateixa mitologia, Taphao Tong i Taphao Kaew.

I si Shakespeare ja anava servit amb els seus satèl·lits uranians, un altre gran de la literatura universal passa a tenir la seva estrella. A partir d’ara, i proposat pel Planetari de Pamplona, l’estrella Mu Arae passa a ser la “Cervantes”. Un estel a uns cinquanta anys llum de la Terra, lleugerament més gran que el nostre Sol i el doble de lluminosa. Com és normal, els quatre planetes coneguts al seu sistema es diuen Quijote, Sancho, Dulcinea i Rocinante. El que no sembla probable és trobar-hi formes de vida ja que Quijote és un gegant de gas, més gran i tot que Júpiter, i resulta que ocupa la zona habitable. La distància en la que es pot trobar aigua líquida. Amb un gegant així, segur que no hi haurà cap planeta rocallós com la Terra per allà. En tot cas, caldria buscar-la en algun dels probables satèl·lits que tingui.

Sigui com sigui, el que està clar és que el Ingenioso Hidalgo torna a cavalcar al voltant del seu creador.