Abans de Facebook, l’oportunitat ja hi era!

dijous, 7/04/2016

Havien de ser 93 dies de missió o, si ho voleu en “sols” (dies marcians) havien de ser 90 sols. Almenys aquesta era la durada prevista de la missió dels rovers Spirit i Opportunity. Van començar a rodar per la superfície de Mart al gener del 2004 i un d’ells, l’Opportunity, segueix funcionant i treballant dotze anys després. Aquells 90 sols s’han allargat fins als 4337. I encara segueix actiu.

Queda clar que les coses ben fetes es fan perquè durin.

Ha passat tant de temps que gairebé han caigut en l’oblit. El rover Spirit es va espatllar i quan portava set anys (2210 sols) va quedar silenciós a la zona coneguda com “Troya”, al crater Gusev. Després va arribar el Curiosity, més gran i més ben equipat, que ara està treballant per una zona diferent de Mart. També s’han estrenat pel·lícules que han posat el punt de mira en el planeta roig i ocasionalment es torna a discutir els desitjos i les dificultats de les missions a Mart.

Però mentre tot això ha anat passant, l’Opportunity ha seguit movent-se per Mart, obtenint imatges, analitzant la geologia i explorant el terreny. Ara ja segurament només el segueixen l’equip de la missió i un grapat d’aficionats a l’exploració espacial, però ocasionalment m’agrada recordar que la missió segueix. Que el robot encara funciona!

Per fer-nos una idea del que representa, quan l’Opportunity va arribar a Mart, al gener del 2004, va ser més o menys quan el President Maragall va acceptar la dimisio de Josep-Lluis Carod Rovira. José Maria Aznar encara era president d’Espanya i faltava un parell de mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero guanyés les eleccions. A Barcelona es va inaugurar el Fòrum Universal de les Cultures. Encara feien Friends a la televisió dels Estats Units. A Grècia encara no es parlava de la crisi i, de fet, estaven treballant per deixar-ho tot a punt pels Jocs Olímpics d’Atenes. Entrenat per Frank Rijkaard, el Barça va guanyar la Lliga i Ronaldinho era l’estrella. Encara no estàvem acostumats a guanyar ni molt menys!

Ah! I Internet era una mica diferent. Encara faltaven unes setmanes perquè, a la Universitat de Harvard, es fundés Facebook. Sí! Va haver-hi una vida en la que Facebook no existia, però l’Opportunity ja treballava a Mart.

Ara mateix està determinant la presència de minerals argilosos a la vora del cràter Endeavour. Aquella mena de feina sense grans descobriments, però que cal anar fent per entendre millor el planeta que volem colonitzar un dia o altre. En tot cas, això és menys rellevant que el fet que una missió pugui seguir activa dotze anys després de la durada prevista. Per treure’s el barret.

Suposo que en tornarem a parlar d’aquí uns anys, per algun descobriment important, per l’aturada definitiva o per seguir celebrant el seu extraordinari rendiment.

Bloop, misteri resolt.

dimecres, 6/04/2016

És divertit mirar entrades antigues del “Centpeus” ja que permet veure quins fets han canviat, quins descobriments s’han fet i, el millor de tot, quins misteris s’han resolt. Habitualment la solució té menys encant del que la imaginació prometia, però això queda compensat pel petit plaer de saber-ne una mica més del tema que sigui.

L’any 2009, a l’antic “Centpeus”, vaig escriure sobre senyals misteriosos que s’havien detectat al fons del mar. Els oceans estan plens de micròfons que es van instal·lar durant la guerra freda per detectar els submarins enemics. Ara, amb el nou equilibri de poders mundial, aquelles xarxes han passat a disposició dels investigadors que enlloc de submarins nuclears busquen sons emesos al fons del mar per tota mena de criatures.

La majoria les tenim ja identificades, però ocasionalment apareixen sons d’origen desconegut. I un dels més famosos es va detectar l’any 1997 i el van batejar com senyal “Bloop”. Un senyal intens, de freqüència ultra-baixa i de prou intensitat com per ser captat per hidròfons situats a milers de quilòmetres de distància i que es va poder situar en alguna regió del Pacífic sud. No es tenia ni idea de qui o que havia generat aquell so i el misteri quedava obert a especulació. No és l’únic senyal, però era el més intrigant. Al post vaig escriure “Al final, l’únic que podem concloure és que allà a baix hi ha alguna cosa, molt gran, que encara no hem vist mai i que pot emetre aquests intrigants sorolls”.

Però el cas és que el misteri ja s’ha resolt. Potser no al cent per cent, però prou com per descartar balenes gegantines o monstres descomunals. En general es dona per fet que el senyal Bloop no va tenir cap origen biològic sinó un fenomen molt més inesperat. En anglès en diuen icequake, i són els moviments sísmics que tenen lloc al gel quan es desprenen icebergs dels casquets polars. En català no tinc clar com s’ha de dir, però considerant que tampoc hi ha una paraula per “maremoto” (Sisme submarí), els icequake haurien de ser una cosa semblant a “criosismes” (sismes glaciars?).

Els criosismes poden passar a les geleres o al límit dels casquets polars. Quan grans fragments de gel es trenquen i una barreja d’aigua, gel i el terreny de sota es veu sotmès a grans forces i impactes que acaben generant ones sísmiques característiques. L’anàlisi d’aquests sismes glacials ha permès deduir que el senyal Bloop va ser causat, amb tota probabilitat, per un d’aquests esdeveniments.

Altres sons misteriosos, com Julia o Slow down, també semblen tenir origen similar. Però no cal patir, encara queden sorolls que no han pogut ser identificats i pels que aquest fenòmens s’han descartat. Els oceans són molt grans i encara amaguen secrets per resoldre. Però de moment, el sorprenent senyal Bloop ha caigut de la llista de misteris.

Sucar la galeta

dimarts , 5/04/2016

Una habilitat que es va desenvolupant al llarg dels anys, però en la que difícilment s’arriba a la perfecció, és l’art de sucar galetes a la llet (o al cafè amb llet). Has de mantenir la immersió de la galeta prou estona com perquè agafi el punt desitjat d’estovament, però vigilant de no passar-te, que es trenqui i la tinguis que recuperar del fons del got.

En aquest delicat equilibri cal tenir con compte unes quantes coses. La composició de la galeta, si es molt torrada o poc i la temperatura de la llet. I tot seguit cal recordar la tensió superficial dels líquids, les propietats de polaritat de l’aigua i els efectes termodinàmics en les interaccions entre sucres i líquids.

Sí! Tot això esteu fent, de manera empírica, quan suqueu la galeta!

La clau és l’estructura de la galeta a nivell molecular. Està feta de farina, és clar, amb sucre i algun greix que fa de “ciment”. Una galeta és una pasta feta de són grànuls de midó (un tipus de polisacàrid) units per una xarxa d’altres sucres, proteïnes i greixos. El resultat final no és una estructura compacta ni molt menys i la mida dels porus que hi quedin serà el factor principal per a la consistència final de la galeta. Aquests porus també seran el camí per on entrarà l’aigua. El que entrarà es la llet, però en aquest cas el determinant és l’aigua continguda per la llet.

L’aigua presenta una important “tensió superficial”. Això és la tendència que tenen les molècules d’aigua a unir-se entre sí o a enganxar-se a una superfície. Si mireu de prop un got amb aigua i observeu la zona de contacte del líquid amb la paret notareu que la superfície de l’aigua tendeix a enfilar-se una mica per la paret. Les molècules d’aigua tenen tendència a unir-se a la paret i en fer-ho arrosseguen altres molècules que tendeixen a unir-se a les primeres.

L’efecte és més notable si posem dues parets molt juntes o un tub molt prim. Aleshores la tensió superficial fa que l’aigua pràcticament s’enfili pel tub. És el que anomenem “capil·laritat”. Doncs aquest mateix fenomen fa que l’aigua s’infiltri pels espais microscòpics que hi ha en la composició de la galeta. Per capil·laritat va infiltrant-se i omplint tots els racons de la galeta.

Però és aigua, i l’aigua és un gran dissolvent. Si posem sucre a l’aigua es desfà i si el sucre està dins la galeta, el desfà igual. Però resulta que alguns d’aquests sucres són els que mantenen cohesionada la xarxa de la galeta. L’aigua desfà el ciment “galeteril” i l’estructura queda molt afeblida. Com que a més ha guanyat pes amb tot el líquid que ha entrat per la capil·laritat, l’entramat cedeix amb molta facilitat i el desastre esdevé imparable.

L’efecte de la temperatura és senzill. Les interaccions entre molècules depenen de la temperatura, que no deixa de ser una mesura del moviment molecular. Com més de pressa vibrin, més vegades interaccionen i el fenomen de dissolució passa més de pressa. La llet freda entra més lentament a la galeta i els seus efectes com a dissolvent triguen més a fer-se evidents. La llet molt calenta permet moltes interaccions moleculars, de manera que les xopa i desfà de seguida. El calor, a més, dissol els greixos que també feien de ciment.

Ah! I el canvi de gust de la galeta és senzill. Al pujar l’aigua per l’interior de la galeta arrossega les proteïnes i els greixos de la llet que són el que li dóna el sabor característic. Es barregen els gustos de la llet i de la galeta i a sobre canvia la textura, un fenomen físic però que modifica notablement la percepció del sabor.

El que deia. Tot un art per aconseguir la galeta en el punt just de temperatura, sabor i textura… o una esquitxada, un renec i la difícil captura d’una pasta poc apetitosa al final de la tassa.

Extincions

dilluns, 4/04/2016

Mirem el planeta Terra i ens sembla ple de vida. Animals, vegetals, fongs i microorganismes cobreixen tots els indrets, fins i tot els que ens semblen més hostils, i de vegades ho fan amb una exuberància aclaparadora. Sembla estrany pensar que el planeta no està en el seu millor moment pel que fa a la vida. Però altres vegades ha estat igual d’esclatant de vida, i una de les millors èpoques va tenir lloc a finals del període Permià.

El planeta mai no havia tingut tantes i tan variades formes de vida com fa uns dos-cents cinquanta milions d’anys. El Permià va ser una època daurada per la vida, fins que va passar alguna cosa que va fer que en menys d’un milió d’anys s’extingís la gran majoria de formes de vida que hi havia. Es van perdre el 90% de les espècies marines i el 70% de les terrestres, és a dir, la vida gairebé va desaparèixer del planeta. Va ser un fenomen tan remarcable que és el que marca el pas del Permià al Triàsic.

Aquella va ser la major extinció que ha afrontat la Terra, però no pas la única. N’hi ha hagut, al menys quatre més, de la que la dels dinosaures, fa uns seixanta cinc milions d’anys n’és la més recent i famosa.

Un fet curiós és la periodicitat. Si mirem el temps que separa les extincions no es veu un ritme evident. Arrodonint una mica podem dir que van tenir lloc fa uns 440, 360, 250, 210 i 65 milions d’anys. De totes maneres, hi ha hagut més fenòmens d’extinció global tot i que no han arribat al nivell dels “cinc grans esdeveniments”. I quan han ajuntat tots els casos s’intueix una certa periodicitat. Cada 27 milions d’anys, la vida rep una sotragada al planeta.

Quan es miren les causes de les grans extincions, s’acostuma a recórrer a cataclismes volcànics, impactes de meteorits, canvis climàtics extrems i tota mena de catàstrofes. La única manera d’extingir formes de vida tan variades i en indrets escampats per tot el planeta és recórrer a fenòmens extrems. També s’ha especulat amb explosions de supernoves properes, canvis en la radiació solar, la presència d’una estrella companya del Sol o el pas del Sol per zones de la Galàxia particularment complicades per la vida. Resultaria entenedor trobar un fenomen còsmic que coincidís amb la periodicitat de les extincions i en aquest sentit sembla haver-hi una coincidència amb el nombre d’impactes de meteorits, que també mostra aquesta periodicitat i que sovint, però no sempre coincideix amb les extincions.

Fa poc es va suggerir l’existència d’un nou planeta al sistema solar. Un proposat gegant gasós que faria una òrbita molt excèntrica que el portaria a indrets molt allunyats en un extrem, però que passaria relativament a prop del núvol d’Oort quan estigués al punt més proper. Naturalment hi ha qui ha especulat amb si aquest hipotètic planeta podria empènyer un nombre elevat de meteorits cap a l’interior del sistema solar per culpa de l’efecte gravitatòria que tindria sobre el núvol. De fet, la hipòtesi del planeta gegant també és de les que s’ha proposat en ocasions.

De totes maneres, encara ens movem en el terrenys d’especulacions sobre especulacions. Ni tan sols hem trobat el planeta, no sabem si es prou gran per tenir aquests efectes, no sabem si la seva òrbita coincideix amb les extincions i no sabem si amb els meteorits n’hi ha prou per explicar-les totes. Una hipòtesi interessant, però que cal agafar amb pinces.

I de totes maneres, la propera extinció no sembla que hagi d’estar relacionada amb res provinent de l’espai. Ja es parla de la gran extinció de l’Holocè i els que l’estem causant som els humans. En els últims segles estem causant directa o indirectament, l’extinció de més espècies i ecosistemes que en cap altre moment des que els dinosaures van desaparèixer. La sisena extinció serà culpa totalment nostra.

Sobrediagnòstic

divendres, 1/04/2016

Hi ha un raonament que tenim clar des de fa molt temps i que sembla difícil de discutir: Com més aviat detectem una malaltia més senzill serà curar-la. Una infecció és pot controlar amb relativa facilitat en els primers moments, però pot resultar mortal quan els bacteris ja s’estan multiplicant pel torrent circulatori. Un tumor incipient pot ser fàcil d’extirpar quirúrgicament, però intractable a partir de determinada mida. Una malaltia hepàtica es pot controlar modificant la dieta en les primeres etapes però pot requerir un trasplantament de fetge en les etapes finals. Antigament els metges es limitaven a intentar solucionar problemes ja existents, però ara intentem avançar-nos als problemes per evitar-los o solucionar-los amb més eficiència.

Per això es va entendre que calia fer programes de detecció precoç amb la idea d’identificar la malaltia abans que comenci a donar símptomes. Així podrem actuar immediatament i evitar que vagi a més. Una estratègia perfectament assenyada que ha d’estalviar molts patiments… o potser no. Recordem que l’infern n’és ple de bones intencions, i el diagnòstic precoç és un concepte que cada vegada es mira amb més desconfiança. El problema és el que s’anomena “sobrediagnòstic”.

Imaginem una dona a la que li detecten una taca en una mamografia feta en aplicació d’un programa de detecció precoç del càncer de mama. Es descarten alternatives benignes i es conclou que es un  tumor que cal operar i tractar. Sembla assenyat, però resulta que actualment es detecten tumors realment molt petits. Potser la dona és molt gran o potser el tumor es de creixement lent. Potser mai no hauria arribat a representar un problema de salut. Segons l’edat que tingui la dona, podria haver viscut la resta de la seva vida amb aquell tumor i morir d’altres causes sense ni assabentar-se’n que el tenia. En canvi, el diagnòstic precoç la porta a sotmetre’s a cirurgia i quimioteràpia, amb tot el daltabaix físic i emocional que això comporta.

La discussió s’enverina de seguida perquè immediatament apareix algú afirmant que l‘objectiu del diagnòstic precoç és únicament fer que la perversa indústria farmacèutica guanyi diners. I al revés, si els cancel·lessin criticarien l’administració acusant-la de voler estalviar-se diners. També hi ha una part legal. Un metge sap que s’arrisca a una demanda per no haver fet una prova, però difícilment el demandaran per fer un excés de proves. Això dispara la tendència al sobrediagnòstic.

En tot cas, malgrat que és segur que els aspectes econòmics i legals són components importants del puzle, el rovell de l’ou és la part científica. Com ha de ser un diagnòstic precoç per ser útil? A partir de quin moment causa més problemes dels que soluciona? Molts homes s’han operat de la pròstata perquè les anàlisis de PSA van sortir alterades, es va detectar un tumor i es va extirpar. Un tumor que mai hauria crescut prou de pressa com per posar en risc la seva vida els va portar a la cirurgia i a complicacions secundàries que fan caure la qualitat de vida.

Això passa en molts camps. Tenir el colesterol elevat és un factor de risc per problemes cardiovasculars. Moltíssima gent pren estatines per mantenir controlat el colesterol. Però les estatines, com tot, tenen efectes secundaris. El total d’efectes secundaris causats pel tractament és menor que el total de problemes que evitem? No és gens fàcil saber-ho. En canvi, si tinguéssim manera de identificar aquelles persones que sí tindran problemes vasculars per culpa del colesterol i diferenciar-ho d’aquells als que no afectarà al llarg d’una vida, podríem tractar només els que realment ho necessiten.

I és que fins i tot un excés de coses bones pot resultar dolent. L’excés d’analítiques i de prevenció també pot ser contraproduent. Una primera aproximació és triar a qui es fa el seguiment. Definir poblacions de risc a les que val la pena aplicar els programes de diagnòstic precoç i diferenciar-les d’aquelles a les que només causem angoixa i problemes sense obtenir beneficis. Per això es van redefinint, per exemple, les edats i els intervals temporals en que s’han de fer les mamografies. És un pas en la bona direcció, però insuficient. Ara podem detectar tumors molt petits, però encara no tenim manera de saber del cert com evolucionaran. Estadísticament sí que sabem com van, però el que necessitem són eines per aplicar-les a casos concrets i individuals. Unes eines que encara no tenim.

El misteri dels 149 gens

dijous, 31/03/2016

La xifra de 473 és la que ha guanyat més titulars, però a mi m’ha cridat més l’atenció la de 149. És normal ja que m’atrauen més els misteris que les solucions. Parlo de la publicació d’un treball en el que han sintetitzat una cèl·lula bacteriana amb el mínim numero de gens necessaris per mantenir-se viva i viable. Aquest genoma mínim consta de 473 gens i ho ha fabricat, com no!, l’equip de Craig Venter.

Això respon parcialment una pregunta: Quin és el nombre mínim de gens que necessita una cèl·lula per funcionar? Per respondre van fer fa anys un intent agosarat. Primer van analitzar els genomes de diferents micoplasmes. Aquesta mena de bacteris són els organismes amb els genomes més simples que coneixem (tret dels virus). Es pensa que inicialment eren bacteris més complexos però que en adaptar-se a viure com a paràsits van anar perdent funcions no essencials. El motiu és que ja vivien en un ambient (l’interior de l’hoste) ric en nutrients i en condicions força estables. Van comparar genomes i van veure que hi havia un grup de gens que sempre hi era en tots els diferents micoplasmes.

Aquell nucli dur de gens el van agafar com a punt de partida i després, a partir del que sabem sobre biologia molecular, funcionament de les cèl·lules i metabolisme, van completar el que consideraven que faltava i que cada espècie de micoplasma hauria solucionat a la seva manera. Aleshores van sintetitzar els gens construint un “genoma mínim” i el van ficar dins un micoplasma al que li havien tret el genoma original. El van anomenar JCV-syn1.0, però no va acabar de funcionar. La cèl·lula gairebé no es multiplicava.

Això volia dir que per ser viable calien més coses de les que podíem pensar, de manera que van tornar a posar-s’hi amb un altre enfocament. Van agafar micoplasmes i van anar eliminant gens per veure quins eren essencials per mantenir la viabilitat de la cèl·lula. De seguida van veure que hi havia uns quants que eren absolutament essencials i altres que eren prescindibles, però també n’hi havia de “quasi-essencials”. Sense ells, la cèl·lula anava fent, però creixia pitjor o molt pitjor. Ja se sap que a la vida les coses no sempre són blanc o negre. De totes maneres, al final han aconseguit la fabricació d’un genoma mínim fet de 473 gens. Aquesta cèl·lula, anomenada JCVI-syn3.0, manté un metabolisme, creix i cada tres horetes es divideix, de manera que ja la podem considerar viable tot i que necessita un medi de cultiu amb tots els nutrients del món i unes condicions molt favorables.

El que fa gràcia és mirar quins són aquests 473 gens. Els han dividit en diferents grups que ja coincideixen amb el que sabem que fa una cèl·lula. La majoria són gens relacionats amb duplicar i expressar el material genètic. Després hi un grup encarregat de funcions de la membrana cel·lular i un altre per mantenir el metabolisme. Normal tot plegat ja que una cèl·lula no deixa de ser un sistema aïllat per una membrana i amb un metabolisme funcional que li permet duplicar el material genètic. Un organisme, com nosaltres mateixos, només és un sistema una mica més complex, però que al final té la mateixa finalitat biològica: passar el material genètic a la següent generació.

Però com deia al principi, el que trobo més interessant és que hi ha 149 gens que no sabem que fan. Filant prim han vist que en 70 d’aquests es pot intuir la seva funció, però dels altres 79, no en tenim ni idea. Simplement sabem que sense ells, la cèl·lula mor. Aviat esbrinarem que fan, però no ha deixat de ser un bon recordatori que sempre ens queden coses per aprendre i que poques vegades podem estar satisfets amb el nivell de coneixement.

Enganyós atzar

dimecres, 30/03/2016

Aquests dies he seguit un fil de twitter força interessant entre en Josep Mª Mainat i en Xavier Sala-i-Martin. El tema de base era la borsa i la manera de fer-ho per invertir-hi de la millor manera possible. Llibres interessants per llegir o “traders” (com es tradueix això?) als qui fer confiança. El que m’ha fet gràcia és la discussió sobre si aquests ho fan o no millor que l’atzar. Es deia que “hi ha traders que s’hi guanyen la vida consistentement”, però també s’ha fet notar que “La distribució probabilística de successos aleatoris SEMPRE donarà gent que hi guanya… però no deixen de ser aleatoris”.

Més enllà del tema econòmic, del que no hi entenc ni un borrall, els arguments m’han semblat similars a molts altres, en temes diferents, però amb un mateix rerefons; la dificultat per entendre i assimilar com funciona l’atzar i els fenòmens aleatoris. Això no és perquè tots plegats siguem especialment ignorants en aquests temes, sinó perquè l’atzar és insidiosament enganyós i sempre se les empesca per fer-nos caure en paranys.

Per començar, és del tot cert que si agafem prou traders actuant a l’atzar, la majoria guanyaran algunes vegades i perdran altres, n’hi haurà uns pocs que perdran sempre i també uns altres pocs que guanyaran sempre. Però en realitat, la paraula “sempre” no és exacta. Si seguim insistint prou temps, acabaran guanyant alguna vegada els de la mala sort i perdent els de la bona sort. El missatge és que l’atzar no vol dir que la bona o mala sort es reparteixi per igual. El repartiment de la sort segueix regles precises, però poc evidents.

També són subtils ja que normalment pensem en distribucions “normals” de les coses. Les distribucions anomenades “normals” són les que es reparteixen seguint la típica corba de la campana de Gauss. L’altura de la població segueix una distribució d’aquestes. Molts pocs són especialment baixets, molts tenen mides al voltant de la mitjana i molt pocs són extremadament alts. És una idea molt útil i que va bé tenir present quan es parla d’atzar, però hi ha el risc de sobrevalorar-ho ja que no tot segueix distribucions normals. L’atzar es pot presentar de moltes maneres i per això hi ha molts tipus de distribucions. Si mirem el nombre de fills per parella, veurem que no es reparteix de manera “normal”. Ignoro si a la borsa hi ha la mateixa possibilitat de guanyar que de perdre però les probabilitats no es repartiran de la mateixa manera en un cas que en l’altre.

L’atzar es pot repartir de moltes maneres diferents i un dels problemes interessants és esbrinar quina mena de distribució segueix en cada cas. Sobre el paper hi ha maneres de calcular-ho amb precisió, però a la vida real, normalment amb dades insuficients, resulta més complicat.

Sempre que ens posen estadístiques al davant, cal posar-se en alerta. Si és tracta de publicitat (o de pseudociències), l’alerta ha d’entrar gairebé en mode “paranoia” i buscar les trampes que pràcticament sempre hi ha. Però fins i tot quan pensem que ho tenim ben entès, no hem d’abaixar la guàrdia. Sobretot perquè també passa sovint que estem enfront de fenòmens causats per l’atzar i no els identifiquem com a tals. L’atzar és un dels fenòmens més interessants que hi ha i dels que més costa treure’n l’entrellat. Per això és tan endimoniadament difícil saber del cert si un trader és un geni… o simplement el paio amb sort que estadísticament ha d’existir.

Deixeu Galileu en pau!

dimarts , 29/03/2016

Ja és gairebé un clàssic que, quan es discuteix amb un seguidor d’alguna pseudociència, no triguin gaire a esgrimir que Galileu va ser ignorat pel coneixement oficial del seu temps, però que finalment la història li va donar la raó. És una manera poc subtil de posar-se en el paper de víctima a la que el poder establert intenta esclafar malgrat tenir la veritat de la seva part.

El recurs dialèctic és comprensible, però bastant poc convincent. En primer lloc perquè les discussions de Galileu van ser sobretot amb l’Església. Una institució que, especialment en aquells temps, no acostumava a fer cas de les dades objectives. En realitat la història de Galileu és la d’una topada entre algú que esgrimia dades i algú que només disposava de creences i fe. Si els seguidors de les pseudociències s’identifiquen amb algun bàndol hauria de ser amb el de l’Església, però es poc probable que ho reconeguin.

De totes maneres hi ha un detall que, hàbilment passen per alt. És cert que Galileu va lluitar en solitari contra les creences establertes en aquell temps fins que el pes de les dades el va rehabilitar a ulls de la història. Però allò va ser un cas excepcional. El més habitual és que aquells que lluiten en solitari contra els coneixements establerts… estiguin equivocats.

Randolph Kirkpatrick va ser un biòleg que, a més dels seus treballs sobre esponges, cnidaris i altres invertebrats, va proposar una teoria sobre l’origen de les roques de la Terra. Segons ell, estaven fetes de fòssils, concretament de nummulits, uns petits organismes que van ser extraordinàriament abundants en alguns períodes geològics. Si mireu les pedres que formen les escales de la catedral de Girona veureu grapats de nummulits.

Roques fetes de fòssils de nummulits n’hi ha, però Kirkpatrick va començar a veure nummulits arreu on mirava. Creia veure’ls en pedres normals, fetes per diferents processos que no hi tenien res a veure. Va imaginar que hi havia nummulits en roques de lava i fins i tot en meteorits. Fins i tot va publicar un llibre, “La nummuloesfera”, on defensava que l’origen de totes les roques eren els nummulits. Aquesta teoria no va tenir èxit i no li van fer cas simplement perquè anava errat. No tenia raó. Kirkpatrick va fer aportacions rellevants en altres camps, però aquí s’equivocava.

L’important de tot això és que el fet de defensar en solitari una teoria nova i que no sigui acceptada per la comunitat científica no vol dir que tinguis raó. De Galileus n’hi ha molt pocs, mentre que de Kirkpatricks n’hi ha moltíssims. L’ànsia que tenen alguns per comparar-se amb el gran Galileu i la facilitat amb que ho fan no deixa de ser un exercici de pedanteria molt il·lustratiu. Un argument que normalment es fa servir quan ja no tens arguments.

No miris només la part bona

dilluns, 21/03/2016

La imatge de la ciència és la d’una activitat en la que es van fent descobriments i es van publicant en revistes especialitzades per tal de sotmetre’ls a les opinions de la resta de científics i de pas, per contribuir a augmentar el coneixement global que tenim sobre cada tema en concret. Una imatge molt bonica i inspiradora que transmet la sensació d’una millora, potser lenta, però constant. Per desgràcia no és exactament així.

Una cosa que en general es passa per alt i que els estudiants de doctorat descobreixen d’una manera dolorosa és que la majoria d’experiments no acaben de sortir. Hi ha mil motius pels que un experiment pot no sortir. Mal disseny, errors en els càlculs, errors en l’equip, reactius fets malbé,… També pot ser que la hipòtesi plantejada fos incorrecta i simplement no hagués de sortir el que esperàvem. L’estat normal d’un científic no és el de eufòria per un descobriment sinó el de frustració per un resultat desconcertant que no pot interpretar.

També pot passar una cosa molt emprenyadora. Que ho facis malament i surti el que volies. Pot passar que la teva hipòtesi sigui incorrecta, però que per un error el resultat sigui l’esperat. Si ho haguessis fet bé, hauries descobert que anaves errat, però algun error fa que obtinguis el resultat esperat. Tu acabes encantat i amb l’ego pels núvols… però errat.

Això pot tenir conseqüències inesperades i relativament perverses. Abans o després publicaràs aquest resultat, satisfactori però erroni, i hi haurà qui intentarà reproduir-ho, altres formularan teories a partir de les teves conclusions (errònies, recordem-ho) i altres pensaran que son un desastre perquè no els surt el mateix que a tu. El cas d’aquests últims és més cruel perquè potser ho estan fent bé i els surt el resultat negatiu correcte.

El problema és que a les revistes no els agrada publicar coses que no surten, als investigadors no els agrada publicar que els experiments no funcionen o que les seves hipòtesis no es confirmen i als laboratoris no els agrada publicar que els seus medicaments no funcionen. El que tots volen són descobriments, no constatacions que allà no hi ha res per descobrir. Una mala idea perquè és important saber on buscar com saber on no cal buscar. La tendència de les revistes a publicar només resultats positius és el que s’anomena “biaix de les publicacions” i pot fer perdre molt de temps a la ciència.

Uns autors ho han posat de manifest amb un treball sobre els efectes psicològics de l’administració de la hormona oxitocina per via nasal. La idea és que d’aquesta manera s’aconsegueix que arribi amb més facilitat al cervell i els seus efectes sobre el comportament, per exemple augmentant l’acceptació del risc, seran més marcats.

Aquests autors van començar a treballar-hi fa uns anys ja que la idea de l’administració d’oxitocina per via nasal s’havia publicat alguna vegada i era prometedora. Passats els anys havien aconseguit publicar un treball amb resultats positius, però estaven descontents. Altres treballs que havien fet i que havien donat resultats negatius no els havien aconseguit publicar. Les revistes no hi estaven interessades en aquells resultats negatius. El seu raonament va ser: Ho hem intentat vuit vegades, només ha sortit en una, però és la única que s’ha publicat. Aquest únic treball és l’únic que la gent coneixerà i no sabran res dels altres set que no han sortit, de manera que tothom pensarà que la oxitocina per via nasal funciona molt bé, mentre que nosaltres pensem que en realitat no funciona.

El que han fet ha sigut aconseguir publicar (segur que els ha costat força!) un estudi ajuntant tots els vuit treballs. Amb totes les dades queda clar que, si hi ha algun efecte, aquest és molt menor del que es podria pensar si només mirem els resultats positius que són els únics que es publiquen. L’important de tot plegat no és el cas concret de la oxitocina, sinó el posar sobre la taula quantes vegades més està passant això. Quants resultats que donem per bons deuen ser, en realitat, la excepció que va sortir una única vegada? Segur que molts més dels que ens agradaria.

La idea que també cal publicar els treballs amb resultats negatius és acceptada per tothom, no la discuteix ningú, tothom hi està d’acord… però ningú la posa en pràctica. Tenim clar que hem d’aprendre dels errors, de les hipòtesis errònies o dels treballs impossibles de reproduir, però s’ha de reconèixer que no hem trobat la manera de fer-ho. Però si volem que la ciència sigui una eina útil, ens caldrà fer-ho d’una vegada.

El real camí de la pesta

divendres, 18/03/2016

Amb la sortida de “El camí de la pesta” no resultarà sorprenent que els últims mesos hagi estat pendent dels casos de pesta arreu del món. Ja se sap que quan et poses a escriure una novel·la tot sembla que hi estigui relacionat. Aquesta vegada anava visitant la pàgina de la OMS dedicada als brots epidèmics de pesta i no deixa de ser un motiu per reflexionar sobre les amenaces que ens guarda el món microbià.

Hi ha qui pensa que la pesta és una malaltia medieval gairebé oblidada, però de brots esporàdics n’hi ha arreu del món amb una certa freqüència. L’última va tenir lloc a Madagascar entre el novembre del 2014 i el febrer del 2015. Va passar força desapercebut potser perquè totes les mirades estaven posades en el brot d’ebola que hi havia a Guinea. Però la pesta no va ser poca cosa. Va afectar 263 persones de les que van morir 71.

Igual que passa amb altres microorganismes, brots de pesta n’hi haurà mentre quedin animals on el bacteri que la causa pugui viure. Però en el cas de Yersinia pestis, el bacteri que causa la pesta, resulta que viu molt bé al cos de les rates i sembla poc probable que les rates desapareguin, de manera que la pesta ens seguirà acompanyant força temps. A sobre, les rates no són l’únic animal que la transmet. L’any 2009 va haver-hi un altre brot, en aquest cas a la Xina que va afectar dotze persones de les que tres van morir. En aquest cas es va poder seguir la cadena de contagis i van descobrir que el contagi inicial va ser per una marmota salvatge infectada que va estar en contacte amb el gos del primer cas.

Entre aquests dos brots n’hi va haver un altre, al Perú, l’any 2010. Disset cassos, però no es va notificar cap mort. L’interessant és que les analítiques van donar resultats positius per als disset humans, però també per rates i gats.

N’hi ha hagut molts més de brots. L’any 2006 es van donar sis-cent vint-i-sis casos de pesta al Congo. En aquella ocasió van morir quaranta dues persones. Aquest no és sorprenent ja que al Congo hi ha regions amb molta incidència de pesta i es calcula que s’infecten unes mil persones anualment. Poca broma amb la pesta!

Per sort, el tractament amb tetraciclina o estreptomicina funcionen força be (de moment) i quan s’administren a temps la mortalitat passa de més del seixanta per cent a menys del quinze. La clau és iniciar el tractament aviat. Una cosa relativament senzilla al primer món, però força més complicada al tercer món.

Les estadístiques per la pesta resulten una mica inquietants. Semblaria que en els últims anys està augmentant, però probablement sigui només un efecte aparent causat per la major eficàcia en els diagnòstics i en les notificacions. També resulta curiós que es trobi arreu del món, però les tres grans pandèmies històriques (la pesta de Justinià del segle VI, la pesta negra Medieval del segle XIV i la pesta moderna, que va començar a Xina al segle XIX) la van escampar per tot arreu. Això i el fet que les rates i altres animals la portin amb ella fa que sigui una malaltia ben escampada i de mal eradicar.

Confiem en que els antibiòtics no perdin las seva eficàcia i que les fantasies d’algunes novel·les es quedin en això…