Asteroides amb anells i nous planetes

dijous, 27/03/2014

cariclo.jpg Últimament, totes les notícies referents a nous planetes feien referència a estrelles llunyanes amb noms desconeguts. Semblava que el nostre sistema solar ja havia donat de sí tot el que podia i que no amagava gaires secrets dignes de menció. Una impressió errònia com ens acaben de deixar clar, no un, sinó dos descobriments recents. I fins i tot obrint la porta a una hipotètica tercera sorpresa.

El primer ha sigut un nou representant del zoo planetari que fins ara desconeixíem. L’any 1997 es va descobrir Cariclo, un asteroide de dimensions grans, uns 250 km, però no prou com per considerar-lo un planeta nan. Està orbitant el Sol entre Saturn i Urà, i des de bon començament va quedar clar que alguna cosa estranya li passava. La seva llum semblava indicar que contenia gel, però de vegades el gel desapareixia sense més.

Fa poc es va poder analitzar amb més detall, apuntant vuit telescopis situats en indrets diferents mentre passava just al davant d’una estrella i va emergir un patró que els astrònoms coneixen bé. La llum de l’estrella s’esmorteïa i tornava a brillar abans i després del pas de l’asteroide. Com que tenien diferents angles de visió van poder reconstruir el que passava.

Cariclo és el primer asteroide amb un sistema d’anells al voltant.

Una sorpresa, perquè fins ara els anells sempre es trobaven en planetes gegants. Es donava per fet que cal una gran atracció gravitatòria per mantenir-los, però Cariclo demostra que anàvem errats. Ara suposem que els seus dos anells estan fets de cristalls de gel provinents d’un impacte que va patir en algun moment. Havia de ser un impacte suau, ja que sinó el material hauria sortit disparat i la feble gravetat de l’asteroide no l’hauria pogut retenir.

I ara entenem les misterioses desaparicions del gel. Simplement depenia de com estiguessin orientats els anells respecte de la Terra. Si estaven de cantó, no els podíem detectar i el senyal del gel es perdia.

Fascinant, però no ha sigut la única sorpresa. Més enllà de Plutó ha aparegut un nou planeta nan. De moment només el coneixem amb les sigles  2012 VP113, però, si es confirma el descobriment caldrà posar-hi un nom per acompanyar als planetes de més enllà de Plutó. I aquest està molt lluny. Plutó, l’agrupem amb altres planetes nans del cinturó de Kuiper com Eris o Quaoar, però aquest  2012 VP113 sembla estar més relacionat amb el llunyà Sedna, que ja l’associem amb el llunyaníssim núvol d’Oort.

Un nou planeta llunyà és interessant. Però quan han analitzat les òrbites de Sedna i aquest nou company, han tornat a especular en si la seva presència pot suggerir l’existència d’un altre gran planeta, encara per descobrir, que eixamplaria moltíssim els límits del sistema solar. De moment encara pura especulació, però sembla que aquí, a les rodalies del sistema solar encara queda molt per explorar.

Serà interessant aprofitar el pas de Sedna pel seu periheli, el punt de màxima aproximació al Sol, per estudiar-lo amb detall. Serà l’any 2076, però considerant que trigarà dotze mil anys a tornar, potser valdrà la pena aprofitar-ho. Deures per les noves generacions d’exploradors de l’espai.

WhatsAppitis, Nintendinitis i Wiiitis. Tendinitis de tota la vida

dimecres, 26/03/2014

mobile-phone-in-hand-1307593-m.jpg El nom és una collonada, però per fer bons titulars és imbatible. “WhatsAppitis” és el nom (col·loquial) que li han posat al que ha patit una dona que després d’estar sis hores enviat missatges per WhatsApp va veure com el dit polze li quedava garratibat. Es veu que estava enviant felicitacions per Nadal i cap d’Any de manera excessiva. El cas és que el diagnòstic estricte del metge va ser una tendinitis bilateral del extensor pollicis longu, que és el nom tècnic del múscul extensor llarg del polze.

Per anomenar les malalties inflamatòries s’acostuma a fer servir la terminació “itis”, de manera que una tendinitis és una inflamació del tendó. La part final de la musculatura que s’uneix a l’os. Però de inflamacions del tendó n’hi ha de diferents tipus. En aquest cas era una tenosinovitis, que fa referència a una part molt concreta; la membrana sinovial. Aquesta membrana envolta l’articulació i és la que fabrica el líquid sinovial que fa de lubricant i nutrient per al teixit muscular, el tendó i l’os de la zona.

Una tenosinovitis es pot generar per molts motius. Artritis, gota, infeccions, colesterol, lupus… i, per descomptat, per traumatismes. Aquests poden ser un de gran o molts de petits i repetits. L’ús repetitiu de l’articulació genera un sobreesforç que causa aquests microtraumatismes que poden desencadenar el procés inflamatori.

En el cas que ha guanyat notorietat, l’ús excessiu dels polzes està relacionat amb el fet d’enviar missatges amb WathsApp durant moltes hores. Fa uns anys va passar el mateix per jugar massa estona amb la consola Nintendo i, fent gal·la d’una imaginació desbordant, van parlar de Nintendinitis. Una cosa similar s’ha descrit amb la Wii i la van anomenar… correcte! Wiiitis (concretament va ser una wiiitis aguda). En realitat els noms són incorrectes ja que la terminació en “itis” el que indicaria és una inflamació del WhatsApp, de la Nintendo o de la Wii, però no una inflamació causada per elles.

En realitat les articulacions són sensibles a un excés d’ús. Si els períodes de descans són assenyats, la inflamació no progressa o remet espontàniament sense que arribi a ser un problema. Molts esportistes professionals ho tenen en compte i ja programen el ritme d’entrenaments en funció a evitar aquestes sobrecàrregues.

El tractament és el previsible. A més de deixar descansar la zona danyada i prendre alguna cosa pel dolor, en casos greus cal donar antiinflamatoris. El problema moltes vegades és fer-los arribar. Les articulacions i els tendons són zones amb poca irrigació sanguínia. Això vol dir que els medicaments que prenem i que circulen per la sang gairebé no hi arriben. Per això, en ocasions els corticoides s’administren injectant-los (infiltrant-los) directament a la zona en qüestió.

Cada època té els seus problemes i en un futur aniran apareixent noves patologies relacionades amb les noves tecnologies. Però en aquest cas no és cap patologia nova sinó la de sempre, causada per fer un ús excessiu de determinada tecnologia. Posar-hi un nom específic pot fer gràcia, però en realitat no cal. En aquest cas és particularment mal triat ja que el procés hauria estat exactament el mateix si els missatges no anessin via WhatsApp sinó que ho fessin per qualsevol altre aplicació del mòbil.

Es veuen molts gossos últimament

dimarts , 25/03/2014

anomalia de temperaturas.jpg L’organització Mundial de la Meteorologia ha emès el comunicat per la premsa sobre com ha anat el clima al planeta durant l’any 2013. Poques novetats ja que torna a estar inclòs entre els anys més càlids dels que tenim dades. Aquesta vegada no s’ha notat especialment per Europa, però a Austràlia, per exemple, han tingut un dels estius més calorosos que es recorden. El nombre de fenòmens extrems també ha resultat inusualment elevat (tot i que potser aviat deixarà de ser “inusual”).

Com que aquest any no s’ha donat el fenomen del Niño ni tampoc el de la Niña, les coses han quedat una mica amortides. Al clima global hi ha molts factors que el poden afectar, incloent erupcions volcàniques que poden enfosquir i refredar l’atmosfera, cicles solars que modifiquen l’energia que arriba del Sol, i també oscil·lacions a la temperatura del Pacífic que fan que els anys de “el Niño” sempre siguin més càlids i els de “la Niña” siguin més frescos. Caldrà veure com serà el proper episodi de “El Niño”.

Però per moltes modificacions que tingui, el que està clar és que tretze dels catorze anys més càlids que es recorden han tingut lloc al segle XXI. Des de l’any 2000 no parem de batre rècords de calor. I també en el nombre de fenòmens extrems, incloent huracans, tornados, tempestes, onades de calor o el que sigui. La notícia és tan repetida que ja no sorprèn. Només quan estem enmig del temporal o de la sequera hi pensem. Tant bon punt torna el bon temps, ens n’oblidem. Algú recorda els merders de la sequera del 2008?

Com es diu sovint, de fenòmens extrems sempre n’hi ha hagut. L’inquietant és el canvi en la freqüència amb la que apareixen. Quan feia la mili, un capità ens insistia en que si estàs de guàrdia has de donar avís de qualsevol cosa que vegis. Per irrellevant que sembli. Posava com exemple que si veies dos gossos follant havies de notificar-ho. Sembla irrellevant, però si al quarter comencen a arribar molts avisos de sentinelles que han vist gossos, podria ser que l’enemic els estigui enviant per fer saltar els camps de mines just abans de l’atac. Un gos no vol dir res. Molts gossos segurament sí que vol dir alguna cosa. I només els ximples ho ignorarien.

Doncs amb el clima ens passa una cosa semblant. Hi ha molts avisos d’alguna cosa anormal. I només els ximples ho ignorarien. El que passa és que els humans en som molt de ximples.

L’argument per quan no hi ha arguments

dilluns, 24/03/2014

gavel-952313-m.jpg La notícia absurda de la setmana passada va ser la d’una jutgessa que retirava a una mare la custodia de la seva filla perquè havia trobat feina a Ripollet i es volia traslladar a Catalunya. Un dels punts de la sentencia justificava la decisió en el fet que “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.”

Per descomptat, això ha aixecat un bon rebombori (res de nou d’altra banda), però jo voldria fixar-me en el detall de com està construït l’argument. Més que res perquè és una manera habitual de mirar de donar per certes coses que son falses i que en temes de pseudociències es fa servir molt. Si ens hi fixem diu que no està demostrat que determinada cosa no passi. Un raonament trampós com pocs i que, de fet, és el mateix al que va fer servir una presentadora de televisió quan va deixar anar que “no està demostrat que l’anima no es transporti junt amb un trasplantament d’òrgans”.

En realitat és molt senzill. Podem parlar, deduir, legislar, emetre sentències i organitzar la vida en base a coses que Sí que estan demostrades. Són les coses que efectivament sabem. En canvi, les que NO estan demostrades només permeten especular al voltant d’una cervesa, cosa que queda lletja en un argument científic o en una sentència judicial. Ningú consideraria seriosa una sentència que considerés atenuant en un delicte el fet que “no està demostrat que l’acusat no actués hipnotitzat per extraterrestres”. Això es feia servir a l’època medieval, quan condemnaven persones que no podien demostrar que no eren bruixes. Una tasca impossible, de manera que l’inquisidor podia fer el que volgués.

Molt sovint es diu que no està demostrat que els ovnis no siguin naus extraterrestres, per tant, segurament sí que ho són. És ridícul perquè també podem dir que no està demostrat que no siguin barrufets cavalcant dracs de caramel i això no fa més probable que la Terra estigui a punt de ser envaïda per barrufets i dracs.

En temes de medicina alternativa ho fan servir per mantenir el xiringuito i molt sovint diuen que no està demostrat que el seu suposat remei no curi. Els científics, (més avorrits) recorden que el que cal fer per acceptar un medicament és demostrar que sí que és efectiu. I que aquesta és la feina del qui afirma que un remei funciona. A la resta només ens pertoca analitzar si la demostració d’eficàcia que ofereixen és correcta. O al menys, en un país normal hauria de ser així. De fet, l’argument contra les pseudomedicines és que no aconsegueixen demostrar la seva eficàcia. El dia que la demostrin, deixaran de ser pseudomedicines i simplement es convertiran en medicina. Sospito que aquell dia n’hi haurà que deixaran de creure-hi.

En realitat, una bona manera de saber que et volen enredar o que algú no disposa d’arguments sòlids és fixar-se si fa servir aquesta mena de raonament on hi surten dues negacions seguides: “No està demostrat que el que dic no passi”. Més que res per que en aquest paraigües hi té cabuda absolutament tot. Algú pot demostrat que no tinc un drac al garatge? O que no hi ha una tetera de porcellana en òrbita entre la Terra i Mart? Si no podeu demostrar que no es fals, això vol dir que es cert?

L’aforisme diu que la càrrega de la prova recau en qui afirma una cosa. Tot i que, naturalment, la ciència i les lleis fan servir procediments diferents, en alguns aspectes no haurien de ser tant diferents. La jutgessa que va emetre la sentència tindria raó si algú hagués demostrat que el fet d’anar amb la mare a Ripollet sí que suposava un escull en la seva evolució. A l’institut quan estudiàvem filosofia, hi havia una part que estava centrada en la lògica. Allà aprenies que fer amb dobles negacions, diferències entre causes i efectes, raonaments circulars, i coses així.  Potser a la carrera judicial haurien de refrescar aquesta branca del coneixement.

Onades d’un altre món

divendres, 21/03/2014

tità.jpeg Sembla que arriben les primeres onades i ja podem començar a estar més tranquils. Això és el que passa pel cap dels amants del surf, però curiosament també creava expectació en els astrònoms planetaris que estudien Tità, la lluna de Saturn. Amb la sonda Cassini donant voltes al planeta estàvem obtenint mapes i informació detallada de Tità.

Ara ja coneixem algunes de les seves muntanyes, la pluja de metà que cau insistentment i els mars i llacs que omplen la seva superfície. Un indret que presenta algunes similituds amb una Terra primigènia, sense oxigen, coberta per núvols de color taronja i on fa molt fred ja que la temperatura és de uns cent vuitanta graus sota zero.

El més destacat eren els mars de metà i altres hidrocarburs. Les reaccions químiques que han de tenir lloc en aquell còctel són un regal per la imaginació. Però hi havia un detall inquietant. La seva superfície semblava cristal·linament plana. Simplement als mars de Tità no semblava que hi haguessin onades.

Home! Un mar sense onades, com a mínim requereix una explicació. I de fet, en teníem unes quantes de possibles. Potser la superfície estava congelada? Sembla que no, perquè la temperatura és superior a la necessària per congelar el metà, l’età i els que creiem que hi ha allà. A més, teníem dades que indicaven que plovia metà líquid, de manera que no hi havia motius per pensar en un oceà de metà gelat.

Potser no està gelat, però està prou dens com per evitar les onades? Enlloc de líquid podria ser un mar gelatinós? No es pot descartar, però tampoc semblava probable. Cal tenir en compte que la gravetat allà és menor que la de la Terra, cosa que facilitaria el moviment de la superfície fins i tot si fos raonablement espessa. A les zones de terra ferma s’hi ha vist dunes, de manera que fa prou vent com per moure la sorra i modular la superfície del planeta.

Potser la explicació sigui més senzilla. Potser les onades es formin només en determinades estacions. Potser a l’hivern l’atmosfera està massa freda com per generar corrents atmosfèriques mentre que a l’estiu, amb més energia del Sol, algunes zones s’escalfarien i es crearien les diferències que causen els moviments de les masses d’aire per sobre dels llacs de metà.

El detall important és que Tità és una lluna de Saturn. I un any a Saturn equival a uns trenta anys dels nostres. La primavera s’acosta a Tità, però el ritme de les estacions és molt més lent que el nostre.

En tot cas sembla que comença a haver-hi moviment. Les últimes imatges presentades han mostrat unes petites diferències en la llum reflectida als mars de l’hemisferi nord de Tità que s’han interpretat com onades incipients. Els hipotètics habitants de Tità no cal que corrin a buscar les planxes de surf ja que l’altura d’aquestes onades és de pocs centímetres. Però ja és alguna cosa! Això indicaria que a la superfície ja hi ha vents d’uns pocs metres per segon. A gran altura l’atmosfera si que es mou, i de fet, gira més de pressa que el planeta. Un fenomen que passa també a Venus i pel que no tenim una explicació gaire clara.

Potser seran onades de menys d’un pam d’altura, però si la troballa es confirma ja ningú li podrà treure a Tità el mèrit de ser el primer indret aliè a la Terra on hi hem trobat mars amb onades.

Efectes de la llei del tabac

dijous, 20/03/2014

smoking.jpg El tabac és dolent per la salut. Fa molt temps que això va deixar de ser un tema en qüestió. És una de les principals causes de càncer. Sobretot del de pulmó, però molts altres processos tumorals tenen com a factor de risc el consum de tabac. Per això, mica a mica i malgrat els obstacles i estratègies dilatòries de la indústria del tabac, s’han anat establint legislacions limitant el seu consum. Aquí, finalment es va prohibir el fumar en edificis públics i llocs de treball tancats, amb l’excepció dels establiments d’Hosteleria. Posteriorment, l’any 2011, es va ampliar a totes els locals tancats, i fins i tot algunes zones a l’aire lliure, com els patis d’escoles, o els campus hospitalaris.

La idea de tot plegat era reduir la inhalació de tabac de manera passiva. És a dir, que els que no fumen no respirin el fum generat pels fumadors. Ara l’aire que respirem fa millor olor i segurament és més saludable. De fet, quan ara entro en un indret on hi ha fumadors, la flaire de tabac em resulta més molesta que abans, quan ja era part indestriable del paisatge de molts bars. Però tot plegat ha tingut algun efecte des del punt de vista sanitari?

Doncs pel que fa a reduir el nombre de malalties causades pel tabac, segurament caldrà esperar més anys per detectar-ho. Ara estem tractant els càncers generats per fum de tabac inhalat fa molts anys. Però el que sí que es pot fer és mirar com estan els nivells de nicotina al cos dels no fumadors. I les dades que han trobat conviden a l’optimisme.

La nicotina no es queda tal qual al cos sinó que es transforma en un altre producte, la cotinina. Un alcaloide que es manté bastant més temps a l’organisme i que serveix per mesurar el grau d’exposició a la nicotina. Es pot mesurar en mostres de saliva i es pot detectar uns quants dies després d’haver fumat. Un fumador normalet tindria entre deu i cent nanograms de cotinina per mil·lilitre de saliva. Un fumador dels molt addictes pot arribar fins als tres-cents nanograms. I en principi, una persona que no fumi, no n’hauria de tenir. El que passa és que inhalem la nicotina del fum dels que fumen al nostre voltant i per tant, sí que es podia detectar. Un fumador passiu tenia al voltant de un nanogram per mil·lilitre. Poc, però indicatiu. I aquest valor és la mitjana. Hi havia fumadors passius amb fins a deu nanograms per mil·lilitre. Valors semblants als d’un fumador moderat.

I com ha canviat la cosa després de la llei que prohibia fumar? Doncs notablement. Els nivells de cotinina en no-fumadors han passat de 0,93 nanograms per mil·lilitre de fa uns anys a 0,12. Una disminució del 87 %. Encara més important és que mentre que abans, només una de cada deu persones estava totalment lliure de cotinina, ara ho està gairebé la meitat de la població de no-fumadors.

De manera que alguna cosa ha millorat. Va costar més que a altres llocs, però finalment una llei va redundar en una millor qualitat de l’aire que respirem i en uns menors nivells de contaminants al cos de la població. Previsiblement, d’aquí uns anys també es detectarà un canvi en el nombre de malalties desencadenades directa o indirectament pel tabac en persones que no tenien cap motiu per estaré exposades a aquests tòxics.

Sí. La política ben feta i buscant el benefici de la població, serveix per millorar la qualitat de vida de tots. L’estat sanitari de la població en general millora, i ens estalviarem els calers que ens hauria calgut gastar tractant malalties futures que ja no es produiran. No està de més recordar-ho en uns temps en que massa vegades tendim a l’estirabot del “tots són iguals” i “això no serveix per res”.

San Agapito San Agapito… encuéntrame un sitito!

dimecres, 19/03/2014

San_Agapito.gif La tradició diu que quan vas conduint i no trobes lloc per aparcar, el que has de fer és creuar els dits i recitar pietosament “San Agapito San Agapito…encuéntrame un sitito”. No tinc massa clar a quin San Agapito es refereix perquè n’hi ha uns quants, però l’important és que funciona. Sempre que hem pregat a San Agapito, al final hem trobat lloc per aparcar.

El tema és divertit i, amb els de la feina, cada vegada que anem en cotxe, recorrem a San Agapito (de vegades a San Benito) per poder aparcar i per riure una estona. Però ben mirat, el raonament sembla impecable. Cada vegada que recitem la pregaria trobem lloc. Sempre! Només els més incrèduls negarien l’evidència i pensarien que San Agapito no hi ha tingut res a veure. És massa casualitat. A sobre, és un sistema tradicional, basat en coneixements de tota la vida.

En tot cas poden pensar el que vulguin. A mi em funciona!

La qüestió interessant és: com podria algú esbrinar si realment és San Agapito qui intercedeix per mi i els meus problemes d’aparcament? Doncs simplement no hi ha manera. És impossible.

Ara bé. El que sí es pot és esbrinar si San Agapito facilita el trobar aparcament en general. Fa molt temps que sabem la manera. Simplement cal agafar un gran nombre de conductors i fer que la meitat facin la pregaria a San Agapito, mentre que la resta es mantindran en un incrèdul silenci. Aleshores mesurem el temps que triguen a trobar lloc per aparcar i comparem. Han de ser molts perquè la sort també pot fer que trobis o no trobis lloc. Però “de mitjana” el grup de les pregaries hauria de tenir més èxit en aparcar.

El que passa és que faran trampa. Si el conductor creu en San Agapito, triarà indrets més fàcils per aparcar si li toca el grup de pregaries i llocs complicats si li toca no resar. I si és un descregut, sempre pensarà que el cotxe no hi cap o que el lloc per aparcar és dolent encara que estigui pregant. Per molt bones intencions que tinguin ningú és absolutament imparcial. Per tant cal fer-ho una mica més complicat.

Podríem posar algú al cotxe que anés resant a san Agapito o bé que no ho fes, però no hi guanyaríem gaire. El conductor escoltaria o veuria el que fa el company i tornaríem a tenir el mateix problema. Per tant, ens caldrà ser diabòlicament recargolats. Posarem algú al costat del conductor que resarà en silenci. Uns ho faran a San Agapito i els altres a un sant inexistent que no tingui res a veure amb el fet d’aparcar (Sant Placebo?). Així, el conductor no podrà modificar el seu comportament segons la seva percepció de com va la cosa. Si troba lloc amb més facilitat serà només gràcies a san Agapito.

Si ho fem amb un nombre prou gran de conductors, intentant aparcar sense saber si compten amb el beneplàcit del Sant, i amb un grup de pregaries intercessores i un altre grup de pregàries placebo, podrem veure clar si San Agapito està pendent de nosaltres o no.

El sistema és complicat i car de realitzar. Calen molts conductors, molts pregadors, altres que controlin el temps que triguem a trobar lloc per aparcar. També caldrà molts cotxes i que tots siguin iguals. Finalment, també caldrà pagar l’assegurança dels conductors no fos cas que (San Agapito no ho vulgui) tinguessin un accident. Però si es fa ben fet, al final podrem afirmar sense dubtar si San Agapito funciona o només son les nostres expectatives, l’atzar o el costum el que ens fa pensar que vetlla per la nostra capacitat d’aparcar.

Però res. Curiosament, sempre hi ha qui segueix dient que sí, que ja ho entén, que tot això està molt bé però que se li en refot. Que ell sempre fa pregaries a San Agapito i al final sempre troba aparcament. I si ho poses en dubte és que estàs a sou d’algun culte pagà o que simplement ets un descregut que es pensa que té totes les respostes.

I és que contra la fe en san Agapito (o en la homeopatia, per dir alguna cosa d’eficàcia similar), no hi ha assaig aleatoritzat i doble cec que valgui.

La polarització en mode B del fons de microones

dimarts , 18/03/2014

b_over_b_rect-660x352.jpeg  Aquesta setmana hi havia molt rebombori en el món dels físics. Fa uns dies el Centre d’Astrofísica de la Universitat Harvard i la Smithsonian Institution va anunciar una conferència de premsa per informar d’un “gran descobriment”. Els rumors es van disparar i els físics estaven entusiasmats per un possible descobriment que a la majoria de mortals ens sonava a xinés. Semblava que a l’experiment BICEP2, al pol sud, havien detectat ni més ni menys que “la polarització en mode B del fons de microones”.

Sí. Jo també vaig posar aquesta cara de 1) que coi és això? I 2) Sigui el que sigui, n’hi ha per tant?

La resposta a la pregunta 2 és que efectivament n’hi ha per tant. És un descobriment que determina la concepció que tenim de l’Univers i que ja sona per un Premi Nobel. De fet, al buscar de que anava tot això he trobat que els físics feia molts anys que lluitaven per trobar o bé refutar la existència d’aquesta polarització en mode B. Una història similar al bosó de Higgs, que frisaven per poder demostrar o descartar la seva existència.

La pregunta 1 és una mica més complicada de respondre. Per començar hem de recordar com va començar tot. Vull dir l’Univers. En un gran Big Bang on es va generar l’espai, el temps, l’energia i tot es va començar a expandir. Però per entendre com és l’univers actual semblava que poc després del Big Bang, l’Univers va experimentar una expansió molt més gran de la que va tenir sempre més. És el que s’anomena la “inflació” (res a veure amb economia, per descomptat). En una fracció inimaginablement petita de temps l’Univers va multiplicar la seva mida de manera exponencial.

La inflació explica perquè l’Univers és homogeni mirem on mirem i encaixa amb tots els models cosmològics. Els físics discuteixen els detalls de com va anar la cosa, però pocs ho posen en dubte.

Una de les principals dades en favor del Big Bang va ser trobar la radiació de fons de microones. Aquella gran explosió havia de generar molta energia en totes direccions que, amb el temps s’havia d’haver afeblit fins que transformar-se en microones. Això deia la teoria, i quan la van buscar, efectivament van trobar aquest fons de microones provinents de tot arreu de l’Univers i que són un “eco” llunyà del Big Bang.

Però la inflació havia de tenir un cert efecte sobre aquesta radiació. Penseu que durant la inflació l’Univers va multiplicar la seva mida de manera colossal i en molt poc temps. I el cas és que, igual que si sobtadament inflem un globus generem una certa vibració, la inflació havia de generar ones gravitatòries. Unes ones predites per la teoria de la relativitat d’Einstein, però que encara no hem pogut detectar mai. Es diu que són la última predicció encara no verificada del gran savi.

Directament encara no podem, però indirectament potser sí. Una ona gravitatòria tindria un cert efecte sobre les radiacions que passin per ella. En concret, alterarien la seva polarització, és a dir, la direcció en la que vibra la ona d’energia. I ho farien d’una manera molt concreta i que els físics anomenen “mode B”. Per tant, descobrir una polarització de mode B en el fons de microones confirma indirectament la existència de les ones gravitatòries, també confirma el fenomen de la inflació còsmica i finalment permetrà entendre millor perquè el nostre Univers té les característiques que té i com es relaciona amb altres Universos. Perquè tot plegat també ofereix alguna llum sobre l’existència de més universos (això ja queda per un altre post).

De manera que sí. Els físics tenien motius per estar expectants i ara tots podem dir que ja en sabem una mica més sobre l’origen de l’Univers. O, si volem ser absolutament estrictes amb el mètode científic, ho estarem quan es confirmi per un altre equip. El telescopi espacial Planck està buscant el mateix i amb més sensibilitat i en pocs mesos oferirà els seus resultats. En tot cas no es estrany la reacció d’Andrei Linde, que va ser qui va proposar el model inflacionari (i futur premi Nobel?) quan li han donat la notícia.

OK. En realitat, els qui no som físics ens passa el mateix quan van descobrir el bosó de Higgs. Que ens quedem una mica amb aquella sensació de… “això és terriblement interessant i espectacular, tot i que no ho acabo d’entendre gaire”. Tot i així, no deixa de ser estimulant.

Carícies pausades i càlides

dilluns, 17/03/2014

boy-and-girl-857257-m.jpg Els humans som animals eminentment visuals. La vista és el sentit al que li fem més cas i n’hi ha prou d’apagar ells llums per adonar-nos de com en som de dependents. La resta de sentits també són importants i per això, coses com la música, les olors o els sabors ens poden generar sensacions tan intenses. Curiosament, el tacte és un sentit menys valorat i potser no és casualitat que sigui l´últim de la llista. Un fet curiós, ja que sent animals socials, el contacte físic és molt important i una extraordinària font de sensacions.

Per comprovar-ho, només cal recordar com d’important, quants sentiments pot arribar a desencadenar una carícia. No cal que tingui cap connotació sexual. Parlo d’una simple carícia com a mostra d’afecte, de complicitat o de lligam entre dos persones. Un contacte físic que també pot resultar molest segons com. I el cas és que el mecanisme sensorial que hi ha al darrera d’una carícia té els seus secrets.

El sistema nerviós disposa de molts mecanismes per enviar senyals des de la perifèria del cos fins les profunditats del cervell. Entre els molts sistemes, hi ha un tipus de fibres nervioses anomenades “mecanoreceptors no-mielitizats de llindar baix”. Això vol dir que són nervis encarregats de detectar canvis mecànics a la pell, que no estan envoltats de la beina de mielina com molts altres nervis, i que tenen un llindar baix d’activació, és a dir, que amb estímuls de poca intensitat ja es posen en marxa. També es diuen “aferents C-tàctils”. Aferents perquè envien senyals de la perifèria al cervell (els que ho fan en sentit contrari serien els eferents).

Quan es van estudiar aquests aferents C-tàctils es va veure que la seva activació generava la percepció de tacte, però associada a sensacions plaents. No deu ser casualitat que els senyals d’aquestes fibres s’envien a una zona del cervell anomenada escorça insular, que està relacionada amb el sistema límbic i les experiències subjectives i emocionals.

De manera que per fer una bona carícia, el que cal es aconseguir una bona activació de les fibres aferents C-tàctils. És  important recordar que es troben a les zones de la pell amb pèl. No n’hi ha a la planta dels peus o al palmell de la mà. Allà hi pots fer pessigolles (perquè activaràs altres fibres) però no carícies en sentit estricte.

La temperatura és important. Quan es passa per la pell un contacte a temperatura fisiològica de la mà, al voltant dels trenta graus, la resposta de les fibres és màxima. Temperatures per sota dels vint graus o per sobre dels quaranta ja induïen una resposta menor. És per això que les carícies amb les mans fredes tenen molta menys gràcia i si la temperatura comença a activar els receptors tèrmics, de seguida esdevé desagradable.

Un altre aspecte important és la velocitat. Si voleu fer una carícia òptima, la mà ha de passar fregant la pell a entre tres i cinc centímetres per segon. Més de pressa o més lentament no indueixen tanta activació de les fibres C-aferents. De nou, l’experiència ens diu que les carícies han de ser lentes, però no massa. També coincideix amb l’experiència el fet que les fibres presenten un fenomen d’esgotament. D’entrada s’activen molt intensament, però si l’estímul és manté, el senyal es va afeblint. Una carícia genera sensacions intenses d’entrada, però si insistim molt, la percepció baixa i fins i tot es pot tornar molesta. Simplement cal deixar una estona perquè les fibres de la zona acariciada tornin a recuperar la capacitat de resposta.

En realitat no és gens estrany que al llarg de l’evolució haguem seleccionat mecanismes de resposta fisiològica que afavoreixin el contacte entre humans. Aquestes sensacions creen uns vincles extraordinaris entre els pares i els fills, entre les parelles o entre els membres de la tribu. Massa sovint associem el contacte físic amb el sexe. Una activitat en la que intervenen altres sensors i que demana altres ritmes. Però una cosa no treu l’altra i una de les millors coses que et poden passar és rebre una carícia, suau i càlida, en un moment oportú.

Sexe i mirades entre trilobits

divendres, 14/03/2014

trilobits.jpg Els trilobits son uns dels fòssils més característics. La seva gran abundància fa que en trobem a totes les botigues de fòssils i a tots els museus. També ens recorda que van ser un èxit evolutiu espectacular. La Terra va ser la llar dels trilobits durant uns tres cents milions d’anys, que aviat es diu. Van sobreviure a unes quantes extincions massives, tot i que en la del Devonià ja van quedar molt tocats i el seu nombre i diversitat es va reduir molt. Potser per això, quan va tenir lloc la gran extinció del Permià, la més dramàtica que ha vist el planeta, els trilobits ja no la van superar i es van extingir definitivament.

Quan pensem en un trilobit, ens imaginem una mena de gamba amb el cos dividit en tres lòbuls i fet de molts segments. El que habitualment no tenim present és l’immens ventall de variacions que van aparèixer sobre aquest esquema. Per fer-nos una idea podem recordar que, per ara, portem identificades unes vint-mil espècies diferents de trilobits.

Amb tantes espècies i tants fòssils hauríem de saber moltíssim sobre aquests animals, i realment en sabem un munt, però sempre queden coses fosques. Per exemple, desconeixem quasi tot sobre la seva reproducció. Els fòssils preserven molt bé les estructures dures, com els exosquelets, però molt malament les parts toves. Sense poder analitzar l’aparell reproductor, simplement ignorem quins eren mascles i quins femelles. Podem especular i imaginar coses basant-nos en comparacions amb altres invertebrats, però poc més. Segurament molts que considerem espècies diferents siguin mascles i femelles de la mateixa espècie. Potser amb el temps trobarem la manera d’esbrinar-ho, però de moment cal tenir paciència.

 Tot i així, de vegades es descobreixen coses impensades. Per exemple, sabem molt bé com era l’estructura general de l’ull dels trilobits. Bàsicament és similar al dels insectes, fet per moltes facetes que capten la llum de manera independent i que després el cervell processa per crear la imatge completa. Els hem pogut estudiar molt bé perquè el material amb el que feien les seves lents era la calcita. Literalment tenien uns ulls minerals que s’han preservat molt bé.

Però una cosa son les lents i una altra són les estructures sensibles que hi ha a la base. Les cèl·lules de la retina, els receptors amb pigments, el nervi òptic i l’estructura general de tot el sistema del receptor. Semblaria que això no hi hauria manera d’estudiar-lo, però el cas és que amb noves tècniques de microscòpia s’han pogut observar les estructures fins i tot a nivell cel·lular. El resultat és que hem pogut estudiar com era un sistema òptic de fa quatre cents milions d’anys.

Ara sabem que al final de cada una de les lents hi havia una cèl·lula fotoreceptora envoltada d’unes altres, com si fossin els pètals d’una flor i que es connectaven amb el nervi per la part de sota. Un sistema similar, tot i que de mida més gran, al que presenten alguns artròpodes que encara viuen avui en dia i que es consideren molt primitius, com les límules (Limulus polyphemus).

La història de la vida a la Terra sempre ens porta als dinosaures, però els trilobits mereixen un lloc destacat es miri com es miri. I el millor és que encara ens queda moltíssim per descobrir sobre aquests curiosíssims animals.