Senyor astronauta, m’ensenya els seus papers?

divendres, 10/01/2014

Quan vas de viatge a l’estranger, un dels tràmits que es fan una mica pesats i també una mica inquietants és passar el control de fronteres. Quan s’acosta el moment sempre em pregunto si tinc tota la documentació en regla, si m’he deixat algun paper o si he omplert correctament el formulari. En general només és un tràmit que passes sota la mirada inquisidora d’un agent de la policia del país en qüestió, i la manera i la meticulositat amb que s’aplica varia molt entre diferents països.

Un dels més famosos és el que cal passar per entrar als Estats Units. Cal omplir uns papers on expliques el que portes, confirmar que no estàs malalt, i (que sempre fa gràcia) assegurar que no ets terrorista, prostituta o coses similars. Podem riure, però allà s’ho prenen molt seriosament. Tant, que m’ha fet gràcia trobar amb el formulari d’immigració amb la declaració d’entrada al país que van haver d’omplir… els astronautes de la missió Apol·lo quan van tornar de la Lluna.

Apollo-11-Immigration-02.jpg

El document està segellat a l’aeroport de Honolulu, a Hawaii. El motiu és que quan la nau va caure al Pacífic, va fer-ho a unes 900 milles de les Hawaii. Allà van ser recollits per un portaavions que els va traslladar a les illes. Durant uns dies van restar en quarantena per si de cas. Ara ja no es fa i es limiten a una revisió mèdica més normal, però als primers viatges es patia per si tornaven amb alguna malaltia provinent de l’espai. En tot cas, el segell d’entrada el tenen amb la data d’amaratge, el 24 de Juliol.

I el document està correctament emplenat. A l’apartat “número de vol” hi van posar “Apol·lo 11”. On diu “Provinent de” van posar “Lluna”. I quan cal especificar les mercaderies que introdueixen al país van especificar “mostres de roques lunars i de pols lunar”. Els tres membres de la tripulació (Armstrong, Aldrin i Collins) van deixar constància amb la seva firma i a l’apartat on s’ha d’especificar el nombre de passatgers hi posen les sigles NIL (que no se que volen dir). També declaren que no hi ha malalties a fer constar, i a l’apartat on cal dir si hi ha alguna condició sanitària que pugui ser un problema de salut, hi van posar un realista “s’haurà de determinar”. I, naturalment, on s’ha d’indicar l’itinerari, especificant lloc de sortida, de destí i aturades entre mig, doncs han posat “Cap Kennedy – Lluna – Honolulu“. Potser haurien d’haver especificat una mica més i posar “Mare Tranquilitatis“, que és on van allunar, però segurament això ja fora excesiu.

D’una banda pot semblar una mica exagerat, tot i que no és mala idea agafar el costum de fer les coses ben fetes. I en realitat, encara avui els astronautes han de passar el control fronterer i han de viatjar amb el passaport. Després de tot, han sortit del país, per tant, com tothom, cal seguir els tràmits habituals. Avui encara més ja que el llançament del coet s’acostuma a fer a cosmòdroms russos. A sobre, a la Estació Espacial Internacional es considera cada mòdul territori del país que l’ha construït, de manera que t’ho miris com t’ho miris, arriben de l’estranger.

Però d’altra banda ens recorda el poder de la burocràcia. No te’n lliures ni anant a la Lluna.

Una imatge falsa: mil paraules falses

dijous, 9/01/2014

photoshop.jpg Una imatge val per mil paraules. En conseqüència, una imatge falsa equival a un grapat de falsedats. Unes falsedats que després costa Déu i ajut de desfer. Probablement un dels màxims exemples d’aquesta relació perversa el trobem en les fotos retocades amb Photoshop. D’exemples de tota mena n’hi ha grapats que normalment no són difícils de detectar, però les que més amoïnen son les de models absurdament retocades per l’efecte que tenen en l’epidèmia d’anorèxia que s’estén entre adolescents. Viure envoltats d’imatges de cossos perfectes acaba per portar a valorar molt poc el teu, amb totes les imperfeccions que veus cada matí al mirall.

A Internet es troben moltes imatges que mostren la fotografia original i el resultat després del retoc amb Photoshop. Taques que desapareixen, cames que s’estilitzen, pits que s’equilibren i arrugues que s’esvaeixen. També són divertits els errors en el retoc (noies o nois sense melic? ovípars?). Però el més habitual és el fet d’aprimar artificialment les models. Això porta a moltes noies a intentar aconseguir unes mides corporals que s’allunyen radicalment del normal. Però com poden saber-ho? Si al davant sempre els estan plantufant imatges amb uns perfils similars.

El més trist en tot això és la trampa que s’hi amaga. En un article he llegit que molts fotògrafs han de retocar les imatges per engreixar les models. Les noies arriben a estar tan primes que els seus cossos fan una mica (molta) d’angúnia. Cal dir que com que Photoshop es pot fer servir en les dues direccions, és difícil saber quina és la imatge retocada (si és que no ho son les dues), però la perfecció sempre és sospitosa. Certament la realitat no té res a veure amb el que apareix a les imatges finals. I el problema és senzill d’entendre.

Quan un cos s’aprima, no és limita a aconseguir unes dimensions més petites. No es perden unes quantes talles de manera proporcional i harmoniosa. El greix es reparteix de manera diferent per tot el cos, i contra el que pugui semblar, al aprimar-se sovint es perd amb més facilitat massa muscular que no pas greix. En canvi, les dimensions de l’esquelet es mantenen bàsicament iguals.

El resultat, que els fotògrafs han d’arreglar, és que les costelles, els colzes, els malucs, comencen a marcar-se de manera molt evident. Res de pell ferma i lliure de greix com poden fer creure les imatges de les revistes de moda. Per mantenir les formes suaus de la superfície del cos cal una certa quantitat de massa muscular a sota i de greix subcutani per amortir la marca de l’esquelet. Sense això, i sense l’engany de Photoshop, el resultat són cossos tremendament malaltissos.

D’altra banda, quan ens movem, quan girem el cos, quan flexionem una cama, inevitablement apareixen rebrecs a la superfície. És una qüestió de topologia. La pell té una certa flexibilitat, però quan una superfície és contrau, no té més remei que plegar-se cap a dins o cap enfora. No se si “la arruga es bella”, però per cert que és fisiològicament inevitable.

Moltes noies (i alguns nois també) arriben a fer barbaritats per aconseguir un pes determinat pensant que amb això podran tenir un cos com el de les imatges que veuen. Difícilment podran reduir tant el pes corporal sense posar en perill la salut, però el més trist és que si se’n surten, el cos no s’assemblarà en res al que els han fet imaginar. I en el cas de les models que ho aconsegueixen cal retocar encara més les fotografies per tal d’amagar el desastre que aprimar-se tant comporta en la imatge corporal (per no parlar de la salut!).

Desgraciadament, fer-ho entendre pot ser difícil ja que si una imatge falsa val per mil paraules falses, com es pot combatre el poder de tantes imatges falses que veiem cada dia?

Aventura espacial o reality show?

dimecres, 8/01/2014

mars one.jpg Sembla que el projecte Mars One ja ha fet la primera tria de voluntaris per anar a colonitzar el planeta Mart. De moment hi ha 1058 candidats dels que una quarantena són espanyols. Hi ha uns quants factors destacats en el projecte. El més destacat és que és un viatge només d’anada ja que es tracta d’anar per realment colonitzar i quedar-se allà. També destaca que és una iniciativa privada feta per holandesos. I la moguda publicitària al voltant del projecte és remarcable. Voluntaris de tot el món s’hi han apuntat. En principi, l’aventura de veritat començarà l’any 2024.

Reconec que m’encantaria veure-ho. Viure el moment en que els humans finalment ens instal·lem en un altre planeta. Però alguna cosa em fa sospitar que no tindré tanta sort.

Si voleu els detalls de perquè soc força escèptic, els trobareu en articles com aquest o aquest. Però un breu resum dels problemes del projecte seria:

Per anar a Mart, cal una nau espacial. Un coet prou gran com per transportar els astronautes, les seves cases, el combustible, els sistemes per generar aire, aigua, tractar residus, fabricar menjar, sistemes de protecció contra les radiacions i maquinaria pesant per construir tot això. Per desgràcia aquest coet encara no existeix. Hi ha projectes, naturalment. Però només són això: projectes. Diuen que se n’encarregarà la companyia Space X amb el Falcon heavy o que han contractat la Lockheed Martin. Tot això està molt bé, però encara ningú disposa d’un coet prou gran per anar a Mart. Només de imatges per ordinador de com seria el coet. I el cas és que, a més del coet, que és el sistema de propulsió, també cal la càpsula on anirà la tripulació. I estem a les mateixes. Hi ha projectes, com la “Red Dragon” però, de nou, encara no existeix més enllà dels dissenys sobre paper (la “Dragon”, que sí existeix, només pot portar 25 metres cúbics de càrrega!). Això sí; tenen uns dissenys super-xulos .

Fins i tot Colom, quan va preparar el viatge per descobrir el nou món, planejava fer-ho amb un tipus de naus que ja existien. Els de Mars One són més optimistes que Colom. Perquè abans d’embarcar-te en un viatge d’aquestes característiques, al menys caldria provar els equips, les naus i tot això. No? Si més no, és el que demanaria abans d’embarcar-me en aquest viatge.

Però el que em sembla més feble és el que passarà quan arribin allà. Acostumem a imaginar Mart com una mena de desert similar al d’Arizona, amb un to més vermellós, però sense moltes més diferències. És el que veiem a les imatges que envien la Curiosity o l’Opportunity. Viure a un desert pot ser molt difícil, però hi ha coses que no es veuen i que ho fan encara pitjor. Una colònia necessitarà generar el seu aire. Molt, ja que els humans respirem sense parar. Difícilment podran fer-ho amb jardinets hidropònics per fer créixer plantes ja que no hi ha aigua per mantenir-los, no sabem com creixen les plantes a Mart i tampoc disposem d’hivernacles per mantenir-los. I no parlem d’aire per uns dies o uns mesos, sinó aire per sempre més!

Pel que fa a l’energia, sembla que els panells solars seran el sistema preferit, però quins? De quin tipus? Quina potència? Quina quantitat? Quanta superfície? Com els portaran? Tot això sembla encara poc definit.

Els colons hauran de menjar. D’entrada els poden portar menjar en algun coet no tripulat, però de seguida hauran de generar els seus aliments. Com? Per alimentar una persona cal una superfície agrícola important. Allà a Mart no hi ha problema de superfície, però que sigui aprofitable per conreus o alguna cosa similar és un altre tema. Als astronautes de la ISS els envien menjar, medicaments, equips de reparacions, eines i de tot cada dos per tres, però  és que estan aquí al costat!

Ah! I el tema de les radiacions. Sense una atmosfera com la nostra, sense una capa d’ozó que protegeixi de les radiacions provinents de l’espai, la taxa de mutacions ha de ser força elevada. Per tant, els colons hauran de viure en condicions de molta protecció. El més fàcil seria construir els habitacles sota terra, però aparentment portaran estructures inflables per viure. Com protegiran de les radiacions? Tampoc està especificat.

Potser sí que en algun lloc tenen previstes tots aquests obstacles. Però de moment el que hi ha son anuncis molt macos i molt ben dissenyats que potser recorden massa una campanya publicitària. I aquí topem amb l’últim motiu d’inquietud.

Els organitzadors són els productors del programa “Gran Hermano” holandès. En teoria es retransmetrà l’aventura com un reality show i això servirà per finançar-ho. Per molta audiència que tingui, crec que els números no quadren per enlloc, per tant, sospito que tot plegat quedarà en res. M’agradaria equivocar-me, però em sembla que això té tant d’aventura espacial com “Gran Hermano” d’experiment sociològic seriós. Sospito que al final només tindrem presumptes astronautes mediàtics promocionant discoteques i marques de roba.

Els homes i la grip

dimarts , 7/01/2014

grip.jpg Hi ha un tòpic que afirma que els homes són uns pacients molt pitjors que les dones quan tenen malalties com la grip. Els tòpics cal agafar-los amb pinces, però en aquest en concret, jo en seria un bon exemple.  La grip em deixa del tot cruixit i demanant que em deixin estar al llit, a les fosques, que no m’emprenyin, que no em parlin, que no em toquin… En canvi, la majoria de dones la porten amb més o menys malestar, però mantenint el tipus. Això permet molts bromes i comentaris irònics entre homes i dones, però sembla que efectivament hi ha una raó que explica per quin motiu els homes ho passem pitjor.

Per descomptat que entre els dos gèneres hi ha moltes petites diferències més enllà dels caràcters sexuals evidents. El fet de tenir el cos sotmès a la influència de diferents grups d’hormones fa que quasi tots els sistemes responguin de maneres més o menys diferents. I el sistema immunitari no és cap excepció. De fa temps es tenia la idea que els homes són més propensos a patir malalties infeccioses mentre que les dones experimenten més malalties autoimmunes. I ara han vist que la explicació de tot això pot estar en els nivells de testosterona.

El que han fet va ser mirar quina era la resposta del cos a la vacuna de la grip. Després d’administrar-la el cos fabrica anticossos contra el virus, però els nivells obtinguts acostumaven a ser superiors en dones que no pas en homes. Aparentment, el sistema immunitari femení respon més efectivament que el masculí. Però quan van mirar els nivells de testosterona dels homes, van veure que en els qui tenien nivells baixos, la resposta d’anticossos era similar a la de les dones. En canvi, la menor resposta s’observava en els que presentaven major concentració de testosterona en sang.

La cosa és més interessant perquè sembla que la testosterona actua, entre moltes altres coses, com a regulador del funcionament d’un grup de gens relacionats amb la immunitat. Molta testosterona fa que els costi posar-se en funcionament, de manera que la resposta immunitària queda esmorteïda. Com que les dones presenten nivells molt menors de testosterona que els homes, aquest problema no el tenen. Potser per això tenen el problema contrari, malalties autoimmunes causades per una activació excessiva o massa fàcil del sistema immunitari. En realitat, hi ha moltes diferències en el nivells de testosterona entre persones i potser per això també hi ha molta diferència en la manera com ens afecta la grip. Si més no, els nivells de testosterona deuen ser un dels motius implicats en les diferències.

El cas és que si la immunitat funciona a baix rendiment, el virus pot infectar més cèl·lules i afectar de manera més marcada el funcionament de l’organisme. No és que els homes es queixin més durant una infecció sinò que la infecció arriba a nivells d’intensitat superior en homes per culpa d’un sistema immunitari menys efectiu.

Tot plegat ens permet entendre’ns una mica millor. Ens recorda que les hormones fan un munt de coses a part de les més típiques relacionades amb el sexe. Ens planteja unes preguntes interessants sobre els motius que han empès l’evolució a generar aquestes diferencies entre sexes. I també hauria de fer que els que prenen testosterona per augmentar la massa muscular, per ser mes mascles o pel que sigui, potser s’ho haurien de pensar una mica. En tot cas, la propera vegada que caigui engripat i estigui al llit a les fosques, ben tapat, prenent molta aigua i resistint a base d’aspirines o similars, quan algú digui que els homes som uns figaflors, podré dir que no, que la culpa és de la testosterona. Un feble consol, però és millor que res.

(I em pregunto, quantes noies hauran posat aquella cara d’escepticisme tant característica mentre llegien aquest apunt?)

Astres i prediccions pel 2014

dimarts , 31/12/2013

zodiac.jpg Els astres presentaran un seguit de combinacions úniques per l’any proper que el faran particularment interessant. En realitat no és estrany ja que si ens fixem en les seves òrbites veurem que cada any presenten combinacions úniques. Mercuri i Venus continuaran movent-se ràpidament al voltant del Sol, mentre que els grans gegants de gas dels confins del sistema solar aniran movent-se lentament. Per descomptat, tots seguiran el seu camí sense afectar de cap manera persones, països o equips de futbol.

A la Terra seguiran havent-hi guerres, però no tenim excusa ja que no seran causades per la influencia de Mart sinó per l’ambició i l’estupidesa humana. Les persones seguiran enamorant-se i practicant el sexe per amor o per pur instint biològic. Venus, amb la seva tòxica atmosfera no hi tindrà res a veure.

Les constel·lacions mantindran la seva forma, tot i que mica a mica s’aniran desdibuixant per els moviments de les estrelles. Com que trigaran molts segles a moure’s prou com perquè es noti, els crèduls podran seguir pensant que són immutables. Per descomptat els signes continuaran sent tretze i no dotze ja que Ofiuc seguirà present a l’eclíptica. Per cert, tothom continuarà enganyat ja que degut al moviment de precessió dels equinoccis, les taules que fan servir els astròlegs van quedar obsoletes fa segles i ara els àries neixen sota el signe de peixos, els verge ho fan sota el signe de lleó i els sagitari en realitat són ofiucs. De totes maneres, l’exactitud astronòmica continuarà resultant completament irrellevant per aquests temes ja que el fet que un planeta passi pel davant d’unes determinades estrelles al moment del naixement seguirà sense tenir cap influencia sobre nosaltres (ni sobre els prop de 600 milions de persones que comparteixen signe amb nosaltres).

De fet, no importa de quin signe siguis ni cal mirar als astres per fer les prediccions per al 2014. Amb un raonable grau de certesa podem afirmar precisament per a tu, estimat lector d’aquest blog:

Que sota la teva aparença hi ha una persona diferent de la que molts es pensen, que sentiràs que hi ha persones a la feina que no et valoren per tot el que vals, que hi haurà amics que et decebran, que sentimentalment has passat èpoques complicades però que intentes encarar el futur amb més estabilitat, que tot i així, tindràs algun conflicte amb la parella, que tindràs cops de sort inesperats, que et preocuparan els diners però sense fer-ne l’eix de la teva vida, que algun fet del passat que tenies oblidat tornarà d’una manera que no imaginaves, que gaudiràs d’un triomf ben merescut tot i que potser no sigui el que estàs esperant, que hi haurà moments en que voldràs aïllar-te de tot, que descobriràs amics en persones que tenies properes i que t’havien passat desapercebudes, que un canvi important a la teva vida tindrà lloc en algun moment de l’any.

Si és que fer un horòscop no presenta cap dificultat!

Sigui com sigui, que tinguem un bon 2014!

El gran cop d’efecte de la Xina

dissabte, 28/12/2013

Nau xinesa.jpg Diuen que, en algunes ocasions, la millor manera d’amagar una cosa es posar-la a la vista de tothom. Sembla ser que la Xina ha fet cas d’aquest concepte i ha tingut despistats a bona part de la comunitat internacional. Mentre tothom està discutint i parlant sobre com anar fins Mart, ells han desenvolupat la tecnologia que els permetrà en breu anar directament a indrets molt més interessants.

Fa un parell de setmanes els xinesos van situar un robot a la superfície de la Lluna en un cop d’efecte notable en l’exploració de l’espai. No semblava inquietant ja que el retràs xinés en temes de l’espai encara és notable. O almenys això és el que tothom pensava. Però sembla que les aparences enganyaven i tot plegat està sortint a la llum d’una manera ben inesperada. Entre els milers de documents desclassificats per l’Edward Snowden, n’hi ha uns quants que feien referencia al seguiment que feien els americans sobre l’estrany interès de la Xina en alguns minerals estratègics d’arreu del planeta. Coses com el tantal·li, el disprosi, el terbi o el xenò eren acumulats en quantitats molt superiors a les que aparentment podien necessitar.

La clau la va trobar un enginyer de la NASA, en Charles Clarke, que va recordar que uns treballs teòrics sobre el funcionament d’un hipotètic motor iònic per impulsar una nau espacial implicaven l’ús d’alguns d’aquests materials. Malgrat el que diguin alguns autors de ciència ficció, un motor iònic segueix sense resoldre el viatge a les  estrelles, però si que permetria anar fins als planetes exteriors en uns pocs mesos. Ara mateix, les naus més ràpides triguen uns cinc anys només per arribar a Júpiter. Factible per una sonda, però inviable per un vol tripulat. Però amb un motor iònic, ja seria possible intentar-ho en dos o tres mesos,… sempre que algú tingués idea de com fabricar-lo.

Doncs sembla que els xinesos estan per la feina i segons alguns informes potser ja s’han posat a construir la nau. Una nau que mantenen ben amagada…, a la vista de tothom. Allò que s’anunciava com l’Estació Espacial Xinesa, similar a la Estació Espacial Internacional, en realitat pot ser una nau destinada a viatjar fins Júpiter gracies a un motor de propulsió iònica. Semblava absurd que preferissin fabricar una altra estació espacial enlloc d’afegir-se a la comunitat internacional i col·laborar en la que ja està en funcionament. Però si la presumpta estació xinesa és una nau la cosa guanya tot el sentit del món. Només li caldrà desfer-se dels panells solars per deixar de ser una estació en órbita i esdevenir una nau.

Naturalment el destí no és Júpiter sinó els seus satèl·lits. Europa, on hi ha més possibilitats de trobar vida a l’oceà que amaga sota la capa de gel, o Ganimedes i totes les seves riqueses minerals. Cal·listo sembla menys interessant, però al ser el més allunyat de Júpiter i la seva magnetosfera pot ser el més segur. I l’únic que sembla descartat és l’infern de, encara inabastable per cap tecnologia. Sigui com sigui, l’enrenou entre la comunitat d’astrofísics i empreses relacionades amb la tecnologia espacial és considerable. A més, dels documents es dedueix que la gran inquietud dels americans és que, malgrat que la Xina ha firmat i ratificat el “Tractat de l’espai exterior”, que impedeix situar a l’espai armament, reclamar territoris en nom d’un país o colonitzar-ho d’alguna manera, la veritat és que quan siguin allà no hi haurà manera de saber exactament el que estan fent.

Deien que la presumpta estació estaria operativa l’any 2020. Ara sabem que el que realment volien dir era que iniciaria el viatge aquell any. Dubto que confiessin a mantenir-ho en secret fins aleshores, però s’ha de reconèixer que si la jugada els hagués sortit bé, el cop  propagandístic quan la suposada estació orbital encengués els motors i comencés el seu viatge, hauria resultat el més espectacular de tota la cursa espacial. En tot cas, l’exploració de l’espai està a punt de tornar-se d’allò més apassionant!

********************

(Per si algun despistat llegeix això, recordar que es va publicar un 28 de desembre!)

Bones festes

dilluns, 23/12/2013

 Ara toca una aturadeta. Festes, àpats, família, regals, bons desitjos i tot el que s’escau per aquestes dates. Sigueu bons minyons i que el Tió de Nadal, el Pare Noel, els Reis o, simplement, aquells que us estimen us portin molts regals.

I sobretot, sigueu feliços!

Nadal2013.JPG

 

Retorn al passat

dilluns, 23/12/2013

Alberto.jpg Com si visquéssim en una màquina del temps, la decisió de reformar la llei de l’avortament ens ha transportat als anys 80 i ens ha distancia de la majoria de països del nostre entorn on, en aquest tema, apliquen lleis de terminis. Com que ja tinc una edat, encara recordo les discussions que van tenir lloc quan es van aprovar les primeres lleis sobre interrupció de l’embaràs. D’aquell temps en recordo un parell de conclusions. La primera és que la majoria d’arguments són molt poc consistents i només pretenen dissimular opinions preestablertes.

Aquesta vegada ha anat una mica diferent ja que per temes de majories absolutes, no s’ha discutit res. S’ha aprovat sense més. En altres ocasions, i excepte quan per creences religioses molt radicals algú considerava que el tema estava fora de discussió, el tema de debat era si un òvul fecundat ja és un ésser humà o no. Una discussió, en principi acadèmica, que prenia rellevància per defensar una o altra postura.

En realitat, és un problema habitual quan s’intenta posar límits definits a processos que són seqüencials i sense discontinuïtats. Ningú defensaria treure la vida a un nadó, i seria igualment inacceptable fer-ho un dia abans del part. Tampoc una setmana, o un mes. Però aleshores, on posem el límit? D’altra banda, un òvul fecundat no és un bebè. I tampoc ho és quan porta unes poques divisions i està format per quatre, vuit o seixanta cèl·lules. Podríem dir que en algun punt de l’embaràs aquell grapat de cèl·lules adquireix la categoria de criatura, però  això seria un error, ja que no hi ha “un punt” on passa això sinó un procés gradual impossible d’acotar.

Un concepte habitual és tenir en compte la formació d’un sistema nerviós prou desenvolupat com per permetre fenòmens associats a la consciència. És la nostra ment el que ens fa humans, de manera que podria agafar-se com un factor diferencial. Una solució imperfecte ja que tampoc això apareix en un moment concret sinó que va generant-se a mida que el cervell guanya complexitat i, en realitat, ni tant sols sabem del cert quan podem començar a parlar de consciència. Però al menys això permet acotar considerablement la zona d’incertesa.

Aquest plantejament, té una virtut ja que el que sí que sabem és que en les primeres etapes de l’embaràs encara no s’ha un sistema nerviós prou complex. Això permet entendre un dels punts de les lleis de terminis. Segurament hi ha molts més motius legals, ètics o de conceptes més o menys importants, però jo sempre ho he vist com una manera d’evitar el principal problema. Si el sistema nerviós encara no està prou desenvolupat per que emergeixi la consciencia, hi ha qüestions que es faciliten considerablement. Certament no queden resoltes i hi ha qui considera que dues neurones connectades ja formen un sistema nerviós prou complex, però és que en aquest tema no hi ha solucions fàcils ni evidents. (També hi ha qui opina que des de la fecundació, l’óvul ja conté un “ànima” inmortal i aleshores és difícil argumentar res.)

En tot cas, hi ha motius mèdics fan que la intervenció sigui més segura com més aviat es practiqui i motius psicològics fan que sigui una crueltat innecessària allargar l’angoixa de la dona. Però conceptualment, també és millor intervenir en els estadis on el sistema nerviós de l’embrió encara no està format. Les lleis de terminis, generals als països europeus, poden presentar diferents límits i matisos, però ofereixen una solució raonable a tots aquests fets. En tot cas, semblen ser la menys dolenta de les solucions. D’altra banda, i no menys important, permeten que siguin les dones les que decideixen sobre el seu cos i la seva vida. Perquè al final, més enllà de raonaments sobre fisiologia i elucubracions filosófiques, del que es tracta és de decidir si els avortaments tindran lloc en condicions sanitaries dignes o es faran, com passava abans, en la clandestinitat i de qualsevol manera amb tots els riscs que comporta.

Al principi deia que recordava un parell de conclusions de les discussions d’altres dècades. Doncs una altra que em va quedar clara és que els homes hauríem de pensar-ho molt abans d’opinar sobre aquest tema. I que normalment seria millor que estiguéssim calladets. Aquests dies he sentit una certa vergonya aliena en escoltar unes explicacions que es basen en considerar que les dones necessiten la guia de metges, jutges o legisladors per prendre decisions sobre el seu cos i la seva vida. Un paternalisme arcaic que em fa pensar que hi ha massa homes (i també algunes dones), que encara les consideren com éssers menors, posats al món amb la única finalitat de criar fills.

Mosques, parets i la percepció del món.

divendres, 20/12/2013

ncomms2576-f1.jpg Una de les maneres més habituals de badar és contemplant una mosca (Musca domestica) com passeja per la paret, la finestra o el sostre. I la pregunta es planteja de seguida. Com s’ho fan per caminar en vertical o fins i tot cap per avall sense problemes? No només les mosques. Molts insectes i petits animals han trobat la manera. Des de les marietes fins les sargantanes, de les aranyes als escarabats.

La resposta és que hi ha moltes maneres ja que l’evolució ha “inventat” aquesta estratègia diverses vegades en grups d’animals diferents. La única condició és que han de ser petits ja que els principis de la física no ens els podem saltar. I en això de caminar per les parets n’hi ha un d’important. El de les relacions superfície volum.

Aquest principi ens fa notar que a mida que un animal es fa petit, el seu volum disminueix molt més de pressa que la seva mida. Això vol dir que el seu pes, que depèn del volum, es redueix proporcionalment molt més del que sembla. El resultat d’aquesta llei és que mentre que els animals grans vivim en un món en el que la gravetat és una de les principals forces que notem, això no passa en els animalets molt petits.

Per una mosca, la gravetat existeix, naturalment, però coses que per nosaltres són anecdòtiques, com la fricció, la tensió superficial o l’adhesió, poden ser les més determinants.

Un animal gran, com nosaltres, pot posar les mans sobre una paret i notarà una determinada força de fricció. La humitat de les mans també generarà un cert grau d’adhesió a la paret. Però per descomptat, aquestes petites forces no poden contrarestar l’empenta de la gravetat. En canvi, en un petit insecte, l’estirada de la gravetat sobre el seu cos és molt petita. Molt més del que la seva mida ens pot fer pensar. Això permet que les forces generades per la fricció i l’adhesió puguin contrarestar fàcilment la de la gravetat i la mosca es mantingui a la paret.

L’evolució ho ha perfeccionat, modificant els extrems de les potes de manera que la seva superfície es faci molt gran. En el cas dels insectes, una mena de terminacions plenes de pèls com si fos un raspall fan que es pugui enganxar a qualsevol rugositat microscòpica de la superfície. En vertebrats com les sargantanes o els dragons, els palmells s’han omplert de rugositats. Els insectes, a més, segreguen un líquid lleugerament viscós que fa que s’hi uneixin amb més o menys força.

En alguns casos la cosa s’ha sofisticat encara més. En les marietes (Coccinella septempunctata) s’ha vist que la flexibilitat d’aquestes fibres a les superfícies varia de forma gradual entre un extrem i l’altre de la pota, de manera que en pugui fer servir uns o altres en funció de la superfície per on circuli.

Ens sorprèn que un insecte es desplaci per una paret aparentment sense problemes. L’error que cometem és oblidar que per ells, la tirania de la gravetat és molt menor que per nosaltres. Encara és pitjor en el cas dels bacteris. Per ells la gravetat és quasi inexistent, i el que els marca la vida son coses com el moviment brownià o els corrents de convecció.

No deixa de ser interessant que la manera com entenem i experimentem el món depengui, no només dels nostres sentits sinó de coses tan aparentment intranscendents com les dimensions dels nostres cossos.

Amic periodista, aquests dies vigila!

dijous, 19/12/2013

Front_page_movie_poster.jpg

Amics periodistes.

Potser aquests dies esteu una mica excitats amb notícies molt cridaneres relacionades amb el món de la salut. Vigileu! Potser us esteu deixant enredar. Recordeu, per molt estrany que sembli, que els científics també tenim sentit de l’humor. Potser una mica particular, però el tenim.

La revista British Medical Journal (BMJ) publica treballs relacionats amb la medicina i les ciències biomèdiques en general i treu un nou exemplar cada setmana. Son treballs com els que podeu trobar en moltes altres revistes, però hi ha una excepció. Des de fa anys, a finals de desembre BMJ publica el “Christmas Issue”, el número de Nadal, famós perquè també accepta articles en clau humorística.

Humor. Aquesta és la gràcia del BMJ de Nadal. Però el joc és fer l’article com si fos un article normal. Amb tots els apartats, l’argot científic incomprensible, el títol rebuscat i els gràfics aparentment molt complexes. Les dades originals poden ser certes o no, les conclusions poden ser vàlides o ximples. Es tracta només de somriure una mica i, per la meva part, de veure quants periodistes s’ho empassen i ho treuen en grans titulars.

Per tant, aquest any no us preneu massa seriosament:

-Que 1 de cada 200 embarassos tenen lloc en dones verges

-Que James Bond prefereix “agitat i no remenat” perquè li tremolen les mans per l’alcoholisme

-Que la supervivència mitja d’una xocolatina a l’hospital és de 51 minuts

-Que va haver un baby boom relacionat amb les victòries del Barça “The Iniesta effect”

-Que donar sempre la raó a la dona fa que la vida de l’home perdi qualitat.

-Que… el que sigui que estigui anunciat com a “Christmas 2013:” en l’article original.

Naturalment això obliga a mirar-se l’article original abans de començar a fer titulars. Que després el personal s’acava creient que metges i científics perdem el temps fent ximpleries! Al menys, aviseu que l’article és una mena de divertimento. Entenc que és una mica una putada aquesta mania que tenen els científics de sortir dels esquemes i tòpics i despenjar-se amb tocs d’humor, però només és una vegada a l’any. Bé, dues si contem els premis IgNobel.

Ah! Això mateix passarà l’any proper. Intentaré fer-vos memòria amb anticipació, però no us asseguro que me’n recordi. Normalment només hi caic quan veig un article una mica “massa” estrany i immediatament intento verificar si és del número de nadal del BMJ. De vegades és molt evident, com l’any passat, que van publicar un treball per explicar per quin motiu el nas de Rudolph, el ren del trineu del Pare Noel, és tan vermell (per si us ho pregunteu, la clau està en la microvasculatura de la mucosa nasal, plena d’eritròcits). Però altres vegades semblen perfectament plausibles.

És, com si diguessim, “El Mundo Today” de la medicina.