Pols homeopàtica

divendres, 7/03/2014

pols.jpg La homeopatia és una font infinita de sorpreses i una mostra excel·lent tant de l’enginy com de la credulitat humana. Perquè s’ha de ser extremadament enginyós per aconseguir guanyar una pasta comercialitzant coses com… pols de casa. Coneixent com funcionen els principis de la homeopatia, imagino que deu ser per tractar al·lèrgies o rinitis. Per aquell axioma que es van inventar a finals del segle XVIII que afirma que “allò similar es cura amb allò similar”. Un principi que mai no s’ha demostrat, però que en homeopatia es dóna per cert i punt. Com que la pols de casa genera al·lèrgia, doncs l’agafem, la diluïm cent vegades en aigua, la sacsegem (perdó, li fem una sucussió) i repetim la dilució i la sucussió trenta vegades. L’aigua del final te la venen per 13,20 euros.

Si no funciona, o si saps exactament a que ets al·lèrgic, tenen altres opcions com pèl de gat, de cavall o de gos. El preu és el mateix. Per descomptat, no falta el Dermatophagoides pteronyssinus, coneguts vulgarment com àcars. Aquests son un xic més econòmics. Només 8,20 eurets de res.

Res a dir. Si algú es vol induir el placebo pagant 13,20 euros per aigua i una etiqueta amb paraules en llatí, cap problema. Ja se sap que el preu també és important per activar l’efecte placebo. Però és interessant reflexionar sobre el concepte “pols de casa”. De que estem parlant exactament? (Vull dir a l’inici, perquè després de fer trenta dilucions 1/100, només parlaríem d’aigua com sap qualsevol persona amb una calculadora i un mínim esperit crític).

El cas és que el concepte de pols de casa és diferent per cada casa. Certament una bona part del component de la pols són restes cel·lulars de la pell dels habitants de la casa. La pell es va descamant constantment a mida que les cèl·lules de la pell, els queratinòcits, es van reemplaçant per altres de nous que la capa interna de l’epidermis genera constantment. Les descamacions queden flotant per l’ambient, dipositades sobre els mobles o la roba i escampades per terra. Però aquestes restes cel·lulars són un banquet pels àcars. Uns diminuts habitants de les nostres llars que s’alimenten de matèria orgànica i que n’hi ha per tot arreu. D’àcars n’hi ha moltíssims, i de fet, tot i que de vegades s’exagera una mica el seu nombre i la seva importància, formen part de l’ambient que ens envolta i són una font important d’al·lèrgies. No exactament ells sinó les seves deposicions.

Però a més de restes de pell i de molts àcars, hi ha moltes més coses a la pols, coses que dependran de l’indret on visquis, de si la casa s’aireja sovint o no, dels materials que hi ha a la casa, de si passa una carretera pel davant o no, si hi viu molta gent, si entren i surten sovint, quina mena de sabates porten i quanta porqueria queda enganxada a les soles…

La composició inclou una mica de tot. Restes d’insectes, fibres tèxtils, metalls pesants, fragments de plàstic, partícules de terra, espores de tot tipus, goma de pneumàtics, sutge, sal i més coses que us puguin passar per la imaginació. A més son barreges heterogènies. Proteïnes, hidrocarburs, i molts altres compostos es poden dipositar en la superfície de partícules més grans, que es poden agrupar en micropartícules, de manera que al final tenim un ventall variadíssim.

La veritat és que ignoro quina mena de casa fan servir per preparar els compostos homeopàtics de pols de casa. Segons com pot ser un producte molt heterogeni. De nou, heterogeni al principi, perquè després de totes les dilucions només queda aigua. Però si sobtadament les lleis de la física la química i la biologia deixessin de funcionar i els principis i axiomes de la homeopatia fossin certs, haurien d’anar amb compte ja que les diferències en la composició inicial tindrien uns efectes cada vegada més marcats a mida que els dilueixen.

Per sort, no cal patir per això. L’aigua, no deixa de ser aigua. Encara que la paguis a preu de pols de casa homeopàtica.

Inquietants virus gegants

dijous, 6/03/2014

Pithovirus_sibericum.jpg De vegades una notícia acumula tants punts interessants que no saps en quin centrar-te. El resum molt breu és que sembla que han trobat i reactivat un virus gegant en unes mostres de permagel siberià que portaven congelades 30.000 anys. Però anem a pams i comencem pel principi. Que coi és un “virus gegant”?

Doncs el nom és molt expressiu. Fa uns pocs anys van aïllar uns petits bacteris que infectaven amebes i que semblaven relacionats amb una epidèmia que va tenir lloc a la ciutat anglesa de Bradford. Uns anys després, quan van intentar identificar quin tipus de bacteri eren, van començar a trobar problemes. Aquells microbis no tenien les coses típiques dels bacteris. I quan van mirar-los al microscopi electrònic van veure que, de fet, no eren bacteris sinó virus. Tenien l’estructura típica geomètrica d’un virus, només que de dimensions descomunals (descomunals per un virus, es clar).

En teoria els bacteris són molt més petits que les cèl·lules, i els virus són molt més petits que els bacteris. Descobrir un virus de la mida d’un bacteri va ser tant sorprenent com trobar una bicicleta de les dimensions d’un camió.

Però tots sabem que hi ha més coses importants a part de la mida. I en els virus gegants no són una excepció. Els virus són petits perquè tenen molt poc material genètic. No els cal gaire cosa ja que aprofiten tota la maquinaria de la cèl·lula que infecten. Només porten els gens corresponents a les proteïnes de la càpside i algunes per replicar el seu material genètic. El de la grip, per exemple, te deu gens i el de la SIDA en té nou. Altres, de més complexos, com els adenovirus que causen coses com la cistitis, en tenen uns quaranta. I el de l’herpes ja en té un centenar. Però els virus gegants poden arribar a tenir més de dos mil gens!

Això planteja un problema evolutiu. On fiquen aquests virus gegants? Ja n’hem descobert algunes famílies diferents. Els Mimivirus, els Megavirus o els Pandoravirus, a més del nou Pithovirus que és el de mida més gran tot i que “només” té uns cinc-cents gens. I tots tenen gens que en principi són característics de cèl·lules eucariotes i altres que associem a bacteris. Potser eren virus que van anar emportant-se gens de les cèl·lules que infectaven? O potser inicialment eren organismes cel·lulars paràsits que mica a mica van anar perdent gens fins convertir-se en el que ara considerem virus? De moment, no hi ha resposta, però tot indica que els virus i la resta d’organismes podem tenir una història més íntimament embolicada del que pensàvem.

El cas és que també resulta inquietant que l’hagin recuperat del permagel. Després de tot, no deixa de ser fang congelat durant milers d’anys a Sibèria. Que un virus pugui reactivar-se no és estrany ja que són relativament simples. On una cèl·lula moriria per alteracions a la maquinària metabòlica, un virus no té problemes ja que no té maquinària metabòlica. Ells només necessiten cèl·lules vives per parasitar. Però si aquest virus gegant s’ha reactivat quan han fos aquest fang gelat, quants altres hi haurà allà esperant a ser reactivats? Els virus gegants infectes amebes, però altres virus ens poden afectar a nosaltres i de ben segur que estan allà, esperant pacientment una mica de bon temps. No els fa res esperar uns quants mil·lennis.

I un últim motiu d’inquietud. Els virus gegants els vàrem descobrir fa tot just una dècada. Abans ignoravem que una cosa així existís. Quantes coses desconegudes i potencialment perilloses esperen en racons inexplorats del planeta? Una reflexió que segons el dia pot ser excitant (ja que ens queda tant per descobrir!) com inquietant (perquè el dia que hi topem, la ballarem!)

Torna el mite: “Cosmos”

dimecres, 5/03/2014

cosmos.jpg

“El Cosmos és tot allò que és, o el que va ser o el que alguna vegada serà. Contemplar el Cosmos ens commou. És com un formigueig a la columna vertebral o a la veu, una feble sensació, com el record llunyà de caure des de dalt. Sabem que ens acostem al més gran dels misteris.”

Carl Sagan

Si la ciència us agrada, us interessa, us fascina (imagino, perquè si no, que hi feu llegint aquest blog?) aquest cap de setmana l’heu de marcar en color ben llampant. El dia 9 als Estats Units, i el 10 a la resta del món estrenen la sèrie de divulgació “Cosmos, a spacetime odissey”.

Pels que tenim una edat i la ciència ens agrada, “Cosmos” va ser la sèrie de divulgació de la ciència per excel·lència. De la ma del gran Carl Sagan ens vam endinsar en els indrets més remots de l’Univers, vam seguir l’evolució, vam descobrir el calendari còsmic, vam somiar amb missatges de civilitzacions extraterrestres i ens vam sentir alhora insignificants i privilegiats quan vam ser conscients del nostre lloc en el cosmos.

Però d’allò ja en fa molts anys i el coneixement científic no s’ha aturat. Ara sabem més coses, n’hem rectificat algunes altres i disposem de millors tecnologies per mostrar-ho. Per això, una nova versió de cosmos és benvinguda. Els qui son joves tenen la sort que no l’hauran de comparar amb la original. Un error que intentaré no cometre, però que en certa manera serà inevitable.

D’això n’és conscient en Neil deGrasse Tyson, que serà qui portarà la sèrie. La tria és bona. És un excel·lent divulgador i ja no li cal demostrar res. També és el director del  Planetari Hayden i malgrat que en Sheldon Cooper (el de The Big Bang Theory) li tingui mania pel seu paper en requalificar Plutó i treure’l de la llista de planetes, segurament era la millor opció per ocupar el lloc de Carl Sagan a la sèrie.

Les sèries relacionades amb la ciència a la tele tenen una particularitat interessant. Amb moltíssima freqüència el doblatge el fan de la manera més avorrida possible. Una veu monòtona i absolutament plana explica com el lleó es menja la gasela sense transmetre la més mínima emoció. Parlen de aparició de planetes, de col·lapses d’estrelles, d’epidèmies terribles o de la captura de la llum per generar vida i ho presenten amb unes imatges espectaculars, però amb unes veus que eviten qualsevol emoció. No es estrany que a casa nostra els documentals d’animals siguin el paradigma de l’avorriment televisiu.

Per això feien gràcia series com la del “caçador de cocodrils”. Aquell paio semblava que estava com una cabra, però transmetia emoció. El mateix que passava, encara fa més anys, amb un altre clàssic, en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Perquè, contra el que molts pensen, el coneixement científic és una font d’emocions infinita. Carl Sagan ho va tenir clar i ho va saber mostrar d’una manera particular i no és perquè sí que la sèrie original es deia “Cosmos: un viatge personal”.

Sagan va crear escola, però cal seguir endavant. La propera setmana podrem tornar a fascinar-nos amb el cosmos i, si la sèrie és com prometen els avenços, valdrà la pena. Jo ja conto les hores.

El que costa la ciència

dimarts , 4/03/2014

tweet.jpg En una piulada al twitter llegeixo una comparació curiosa però, (crec) incorrecte. Pel que deia, la pel·lícula Gravity ha costat 100 milions de dòlars, mentre que enviar el robot Curiosity a Mart surt només per 50 milions anuals i la sonda Cassini, que orbita Saturn costa 60 milions anuals. El missatge és interessant. Ens gastem més diners en una pel·lícula sobre l’espai que no pas en una missió real a l’espai.

El que passa és que no és exacte. He buscat les dades del cost de les missions i trobo que la missió del Curiosity té un pressupost de mil vuit-cents milions d’euros. Això inclou el robot, el coet, el viatge i el seguiment durant els anys de la missió. Per tant, tot i que el tweet tenia gràcia, crec que no era correcte.

Però això em fa pensar en un tema recurrent. El cost de la recerca científica. La recerca és cara. Molt cara. I quan hi ha notícies de ciència als diaris, és freqüent trobar comentaris indicant que aquella morterada de diners es podria invertir en altres coses de més profit. Curiosament, tant se val en que es gastin, sempre hi ha qui li troba una finalitat millor als diners. També hi ha els que afegeixen comentaris despectius (tipus “per jugar fent experiments que no serveixen per res…”) que, en realitat, només deixen clar que són uns ignorants.

En tot cas, el joc de comparar pressupostos és interessant. Per descomptat, també és trampós, ja que sempre tries les comparacions que et fan gràcia. Tot i així, permeten pensar una mica en si realment és car o no. O millor dit, tot i que la ciència sigui cara, és una bona inversió? És millor que altres?

He buscat costos de projectes relacionats amb la ciència de renom o que siguin raonablement cars. Potser el més car i més conegut sigui el gran accelerador d’hadrons. L’accelerador de partícules del CERN amb que es va descobrir el bosó de Higgs. El seu cost va ser de uns set mil milions d’euros. (I si us plau. No cometeu l’error de pensar que “només” va servir per descobrir el Higgs).

El projecte “Genoma Humà“, que va permetre seqüenciar el nostre genoma després de quinze anys de feina va costar uns dos mil dos-cents milions d’euros. És fantàstic pensar que ara, seqüenciar un genoma costa uns dos mil euros i es fa en un parell de dies.

Posar un nou medicament al mercat tampoc resulta barat. Costa al voltant d’uns mil tres cents milions d’euros. Parlo d’un medicament estàndard. Un d’homeopàtic costaria… el preu d’uns quants anuncis publicitaris.

La meva sonda espacial preferida, la New Horizons va camí de Plutó i ens permetrà descobrir l’últim planeta de l’antiga llista planetària per només uns cinc cents milions d’euros.

A les persones normals, tants milions ens semblen molts diners, però són xifres normaletes si ho comparem amb el dia a dia de l’economia i pensem en institucions de la mida de països o corporacions. Després de tot, el deute dels clubs de futbol espanyols és de tres mil sis-cents milions d’euros. Només amb el que deuen podríem desenvolupar dos medicaments nous per tractar les malalties que més ràbia us facin.

Amb el que ens tocarà pagar del rescat de Bankia hi ha molt ball de xifres, però una de freqüent són vint i tres mil milions d’euros. Amb això podríem posar deu robots a Mart! O construir tres acceleradors de partícules com el del CERN.

Els jocs Olímpics de Sochi han costat trenta sis mil milions d’euros. L’equivalent a setanta missions d’exploració als planetes exteriors i als límits del sistema solar.

Per descomptat, no tot és el preu. També cal considerar els beneficis que se’n treuen de tots aquests diners. I això és extremadament subjectiu. Hi ha persones per les que el futbol és un pilar fonamental a la vida. Per altres és el cinema o l’art. Que es dediquin molts diners a aquestes coses és discutible, però generen negoci, dinamitzen l’economia i a moltíssimes persones els alegren la vida. El mateix passa amb coses com l’esport, el cinema o la majoria d’activitats humanes.

Però sempre queden comparacions que no es poden passar per alt. Per exemple la guerra d’Irak va costar uns sis mil milions d’euros… cada mes. I durant onze anys! Si us voleu posar de mal humor, us podeu entretenir a contar quantes missions a Plutó, quants medicaments, quants genomes, quants acceleradors, quants nous materials, quants centres de recerca, quants hospitals, quantes noves fonts d’energia o quants el-que-sigui (també quantes pel·lícules o quants jocs olímpics) es podrien haver aconseguit amb aquests més de sis-cents mil milions d’euros gastats amb l’excusa barroera d’unes armes de destrucció massiva que…

I després tornem a discutir si la ciència és cara.

Entenent la metàstasi

dilluns, 3/03/2014

Metastasis_illustration.jpg La lluita contra el càncer es manté en molts fronts. I un dels més importants és el d’evitar la metàstasi. La diabòlica capacitat que tenen els tumors d’enviar cèl·lules tumorals a altres indrets del cos, per començar a fer tumors secundaris contra els que ja poca cosa podem fer. Precisament un dels fets que determinen com d’agressiu és un càncer és la seva capacitat i velocitat per fer metàstasi. El que passa és que el nostre cos no és un espectador inactiu en tot el procés i les cèl·lules tumorals han de superar molts obstacles abans no arriben a lloc. Es calcula que de cada 1000 cèl·lules que surten del tumor original, només una sobreviu i pot fer metàstasi. Per tant, una pregunta interessant era, que tenen de característic aquestes supervivents?

Això és el que ha fet l’equip d’en Joan Massegué, al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, i que va ser molt comentat la setmana passada. Ells van estudiar la manera com s’ho feien cèl·lules d’uns tipus de càncer de pulmó o de pit per arribar al cervell i fer tumors secundaris sense morir pel camí.

Resulta que hi ha un sistema de defensa contra aquests tipus de cèl·lules. Una proteïna anomenada “plasmina” posa en marxa un seguit de senyals químiques que fan que les cèl·lules tumorals comencin a morir. Ara bé, normalment la plasmina no està funcionant. Està inactiva (i aleshores l’anomenem “plasminogen”) i només es posa en marxa quan les cèl·lules del sistema immunitari detecten coses rares entrant al cervell. Aleshores fabriquen una altra proteïna anomenada “activador del plasminogen” que transforma el plasminogen en plasmina i aquesta posa en marxa els mecanismes de mort de les cèl·lules tumorals. Aquest és un dels motius pels quals la majoria de cèl·lules tumorals invasores no tenen èxit en el seu atac.

De fet, la plasmina encara fa una altra cosa. Destrueix les proteïnes que fan servir les cèl·lules tumorals per enganxar-se als vasos sanguinis. És important ja que si no es poden enganxar i quedar fixades, no poden començar a fer un tumor. A més, no poden quedar-se a qualsevol lloc sinó que ho han de fer envoltant capil·lars sanguinis que els donin oxigen i nutrients. Per tant, el sistema immunitari ha preparat un mecanisme de doble acció. Mata les cèl·lules tumorals, i si alguna sobrevisqués, no podria unir-se als vasos sanguinis, de manera que no podria fer tumors.

Ah! Però el que han trobat és que algunes cèl·lules tumorals poden fabricar una quantitat important d’una altra proteïna anomenada “Serpina”. De fet, de serpines en coneixem moltes, però el que fa aquesta serpina en concret és inhibir el funcionament d’aquell activador del plasminogen que feia el sistema immunitari. Per tant, si hi ha serpina per allà, l’activació de la plasmina no tindrà lloc i la cèl·lula tumoral no es morirà i a sobre podrà unir-se als vasos sanguinis per proliferar fins esdevenir un nou tumor. Bàsicament el que passa és que algunes cèl·lules tumorals disposen de prou serpina per per hackejar les defenses de l’organisme. Aquestes seran les que triomfaran i podran generar metàstasi al cervell.

Entendre això és un gran què, ja que ara podem començar a buscar maneres de bloquejar la serpina, o maneres d’activar el plasminogen, o maneres d’interferir en el procés d’una manera més imaginativa. Sempre és important entendre el que fa l’enemic per, així, poder atacar les seves estratègies de supervivència. Però, com ja s’ha fet notar, queda molt per fer. Tots aquests estudis s’han fet amb cèl·lules o amb trossos de teixit. Encara cal provar-ho en animals i després caldrà verificar-ho en humans. També s’ha de mirar si és un sistema específic del cervell o s’aplica a altres tumors. Per descomptat, cal que altres grups ho confirmin. És només un primer pas en un dels molts camins que explorem per combatre el càncer. Però és un pas realment important i ja se sap que qualsevol viatge comença amb un únic pas.

 

L’ull del Sahara; no és el que sembla

divendres, 28/02/2014

la-estructura-de-richat.jpg L’estructura és preciosa i hipnòtica. A més és prou gran com per ser vista fàcilment des de l’espai. Fa cinquanta quilòmetres de diàmetre i la seva forma característica, en forma d’ull, la fan servir els astronautes de la ISS com a referència quan passen per sobre del Sahara, al  nord de Mauritània. El seu nom estricte és la “estructura de Richat”, però també es coneix com “l’ull del Sahara”.

I no. No és cap crater format per l’impacte d’un meteorit.

De fet, l’estructura no es va descobrir fins als anys 60 per astronautes de les missions Gemini, ja que per la seva mida, des de terra no s’aprecia la seva forma extraordinària. Naturalment, la primera impressió va ser la de les restes d’un meteorit. Després de tot, una sèrie de cercles de roca concèntrics i de dimensions quilomètriques és justament el que esperem trobar quan ens parlen d’un cràter. Però, a més de la forma característica, l’impacte d’un meteorit, i sobretot d’un de prou gran com per generar un crater similar, genera més coses. Per exemple, grapats de roques foses.

El motiu és la immensa temperatura a la que s’arriba durant el moment de l’impacte. L’energia cinètica que porta un bloc de pedra movent-se a milers de quilòmetres per hora genera una quantitat d’energia colossal al moment de l’impacte. Prou com per fondre les roques i transformar-les durant una estona en magma. Això deixa un tipus de pedra característica a l’interior dels cràters d’impacte. I el problema era que a l’estructura de Richad, no hi havia res de tot això. Grapats de roques trencades i esquerdades, però cap de fosa.

Al final, el que sembla que va originar l’ull del Sahara va ser un fenomen anomenat dom (o cúpula) anticlinal erosionat. Una cúpula d’aquestes es forma quan per culpa de pressions internes, part de la superfície de la terra es veu empesa cap enfora i agafa forma de cúpula. Si recordeu el Pão de Açúcar de Brasil us en fareu una idea.

El del Sahara té unes dimensions excepcionals, i estava fet, originàriament per capes de diferents capes materials. Alguns de més sòlids i altres de mes tous. La presència d’aigua subterrània va erosionar les parts més toves per l’interior i finalment va col·lapsar i es va esfondrar, donant lloc a la mena de diana que podem veure actualment. Un col·lapse que explica la manca de pedres foses i l’abundància de pedres trencades.

Naturalment també hi ha qui veu restes de l’Atlàntida o l’empremta d’una gegantesca nau extraterrestre. Unes teories que els geòlegs normals, amb la seva habitual ceguera no volen tenir en compte.

Sigui com sigui, l’ull del Sahara no deixa de ser un recordatori de totes les meravelles que amaga el nostre planeta. I en alguns casos com aquest, queden ocultes tot i estar a la vista de tothom. Simplement cal aprendre a volar per poder adonar-se del que tenim als peus. (També és divertit buscar-lo al Google maps.)

Problemes religiosos a l’espai

dijous, 27/02/2014

earth-from-space.jpg Una de les característiques més típiques dels humans és que ens fascinen els rituals. La vida social n’és plena i quan hi pensem una mica ens adonem que tenim establerts comportaments rituals per quasi tots els aspectes de la vida. Molts rituals són assenyats per facilitar la vida en societat. La manera de saludar-se, el protocol per menjar o les regles d’etiqueta o de cortesia. També hi ha els rituals més elaborats per ocasions especials. Casaments, funerals o jubilacions. I no cal dir-ho, en qüestions més socials com actes polítics, inauguracions de cursos, inici d’obres o similars.

Però on els rituals prenen màxim protagonisme és en les religions. Potser sigui aquest un dels màxims exponents de la fascinació humana per idealitzar i donar valor a actes irrellevants. Cada religió té els seus i van des de la manera de pregar fins a les processons o els rituals cerimonials. Semblaria que han de ser relativament poc importants, i que l’essència d’una fe depèn de coses més importants que els gestos que fem o la direcció on mirem, però els humans no som gaire racionals.

Una de les grans discussions que separaven els catòlics dels ortodoxes era si el senyal de la creu es feia amb la ma oberta o només amb tres dits i si es feia de dreta a esquerra o a l’inrevés. Podríem pensar que això eren problemes medievals, que només tenien importància en els esquemes mentals d’aquell temps. I realment seria injust jutjar comportaments i actituds antigues amb la mirada moderna. Però el cas és que amb el desenvolupament tecnològic, han aparegut problemes religiosos que es consideren importants i que depenen només de rituals i gestos.

Fa poc, el primer astronauta de Malàisia va arribar a l’Estació Espacial Internacional, i allà es va trobar amb un problema. És musulmà practicant, i la seva religió especifica que ha de resar en direcció a la Meca. Però quan estàs a una estació espacial que òrbita la Terra, com apuntes a la Meca? Fins i tot si la localitzes, en pocs minuts s’haurà desplaçat.

Per resoldre aquesta qüestió es va crear un comitè amb 150 experts en l’Islam que van establir l’ordre de preferències per on dirigir les pregaries. La primera opció és la Ka’aba, la segona és la Meca (estrictament la projecció de la Ka’aba), la tercera és la Terra i la quarta és “on sigui”. Jo no ho havia pensat, però fins i tot a la Terra pot ser complicat establir on és la Meca. Si estàs a les antípodes de la Meca, totes les direccions són bones.

Similars problemes els tenen astronautes jueus quan han d’establir en quin moment s’inicia el sàbat. Tècnicament comença amb la posta de sol del divendres, però a la Estació Espacial Internacional el Sol es pon 15 vegades cada 24 hores. Quina cal triar? La solució, també establerta per un consell de rabins va ser contar els dies des de l’enlairament. I si l’astronauta estigués a la Lluna? Allà el sol es pon un cop cada mes! Si un dia colonitzem Mart com es farà per calcular Setmana Santa? No hi haurà primera lluna plena de primavera. Farem servir els calendaris de la Terra? O triarem alguna de les dues llunes de Mart per guiar els rituals? I si el que colonitzem és un satèl·lit de Júpiter? Tots els rituals religiosos basats en la geografia de la Terra o la Lluna seran simplement inaplicables. I sospito que els llibres sagrats no van tenir en compte les futures conquestes espacials. Un problema greu pels que, potser, li donen als rituals més importància de la que haurien de tenir.

Alguns han apuntat la resposta que sembla més assenyada. Per un creient, pregar no és un exercici de gimnàstica i per tant, la direcció exacta on apuntes no és el més important. Si estàs en una nau espacial i no pots establir la direcció correcta se suposa que Déu no et pot demanar una tasca superior a les teves possibilitats i no t’ho tindrà en compte. Però sobrevalorar els rituals religiosos és comprensible si notem que per moltes persones no és estrany que un creador capaç de generar un Univers de noranta mil milions d’anys llum de diàmetre, com a mínim, amb milers de milions de galàxies i una edat de catorze mil milions d’anys, no tingui altra feina que estar pendent de quantes vegades vas a l’església per setmana, en quina direcció reses, a partir de quina hora descanses o quines coses fas al llit i amb qui ho fas.

El cristall més vell

dimecres, 26/02/2014

oldeast-Zircon.jpg Quina és l’edat de la Terra? Doncs fa de mal dir, però al menys podem posar data al mineral més antic del que tenim notícia. Es tracta d’un zircó, un silicat de zirconi obtingut a la zona de Jack Hills, a Austràlia. És molt petit, però li han pogut posar data i és el fragment de l’escorça terrestre més vell que coneixem. Es va formar fa quatre mil quatre cents milions d’anys. Això vol dir que quan la Terra tenia “només” uns cent seixanta milions d’anys ja estava deixant de ser una bola de magma incandescent.

La gràcia dels zircons és que contenen un cert grau d’impureses en els seus cristalls, i entre aquestes impureses destaca la presència d’òxids d’urani. L’urani és interessant perquè és radioactiu. A determinat ritme, els àtoms d’urani es van desintegrant, emetent radiació i transformant-se en àtoms de plom. Això fa que puguin servir com a rellotges moleculars. Si comences amb una pila d’urani i saps a quin ritme es transforma en plom, en tens prou de calcular la proporció entre l’urani i el plom per saber quant temps ha passat des que es va formar la roca.

La teoria és senzilla, però a la pràctica hi ha mil detalls que afegeixen incerteses. Pots dubtar de si inicialment ja hi havia plom a la pedra. Quan tenen lloc les desintegracions, els àtoms es mouen de lloc i si s’agrupen en diferents zones, pots valorar malament les proporcions relatives. Radiacions provinents de l’exterior poden modificar la composició i alterar els càlculs. Tot això feia que les dates que feien servir els geòlegs presentessin un grau  d’incertesa empipador.

Però les tècniques no paren de millorar, i amb aquests zircons d’Austràlia han aplicat una nova metodologia anomenada “tomografia de sonda atòmica”, que permet identificar la posició dels àtoms individuals i refer la trajectòria que han seguit si s’han desplaçat. Amb això, les incerteses en les proporcions de plom i d’urani de la mostra s’han reduït molt i han pogut datar-la amb prou exactitud com per adonar-se que aquell petit cristall blau era el mineral més antic del planeta.

Si mirem al voltant, les pedres que veiem són molt antigues des del punt de vista dels animals, però a nivell geològic no resulten particularment ancianes. La major part del planeta s’ha anat generant a partir del moviment de sortida i refredament dels materials entre les plaques tectòniques. Veiem el planeta com si fos sòlid, però quan comences a mirar el que ha passat en milions d’anys, ens adonem que la seva superfície es va formant i fonent en un cicle que la refà sense parar. Però al Canada i Austràlia hi ha zones que aguanten des de la més remota antiguitat. D’allà n’han pogut treure les mostres i datar-les amb precisió.

L’important és que si el cristall es va formar fa 4.400 milions d’anys, això indica que en aquell moment la Terra ja era sòlida i que per tant, ja estava en condicions d’acollir una hidrosfera. La pluja que caigués ja es podia començar a acumular per formar els mars i els oceans on presumptament va sorgir la vida.

Aquests zircons són cristalls molt petits, normalment formen part de minerals més joves amb els que es van barrejar posteriorment. Però rere la seva  aparent modèstia amaguen algunes claus per descobrir com van ser els inicis del nostre planeta.

Fred i mugrons

dimarts , 25/02/2014

venus-de-milo.jpg Fa uns dies, a rel del post sobre les samarretes mullades, va passar per alt un detall curiós que, en certa manera, hi està relacionat. El fet que si fa una mica de fred, l’espectacle resulta més interessant als mascles. El motiu és que amb el fred, els mugrons experimenten un cert grau d’erecció de manera que el pit queda molt més ben marcat. La pregunta és, per quin motiu es desencadena aquest fenomen?

Per entendre-ho cal recordar una característica poc coneguda de les mames (col·loquialment diem pits, però anatòmicament són mames o mamelles). Encara que no ho sembli, des del punt de vista del desenvolupament embrionari les mames només són glàndules sudorípares que es desenvolupen de manera extraordinària i que es modifiquen per fabricar llet enlloc de suor. Posteriorment, durant l’adolescència, un bany hormonal farà que en les noies encara es desenvolupin més, mentre que en els homes es quedaran tal qual.

El cas és que malgrat les evidents modificacions, encara mantenen molts aspectes en comú amb les glàndules sudorípares, concretament amb les que estan relacionades amb els fol·licles pilosos. Tots sabem el que és tenir la pell de gallina causada pel fred. El fred causa la contracció d’unes cèl·lules musculars de l’arrel dels pèls que fan que aquests s’aixequin. En els humans no té gaire sentit, però en animals més peluts serveix per crear una petita càmera d’aire que augmenta el poder aïllant del pèl i permet conservar una mica millor la temperatura. En el nostre cas només sembla ser una relíquia evolutiva.

Però aquestes cèl·lules musculars que responen al fred també es troben a la base del mugró. Quan fa fred, el mecanisme funciona arreu del cos i la contracció fa que el mugró sobresurti més. L’erecció dels mugrons per causa del fred només és un tipus de piloerecció insospitat.

Els mugrons també es poden posar erectes degut a l’excitació sexual. Semblen, de fet son, mecanismes diferents, però tenen una cosa en comú. El sistema nerviós simpàtic. Del sistema nerviós autònom n’hi ha dos branques: el parasimpàtic, que activa sistemes per relaxar, descansar i refer-se, i el simpàtic, relacionat amb processos de lluita, fugida, por i coses similars. En general, quan cal activar el cos, és el sistema simpàtic el que es posa en marxa.

Doncs precisament la resposta al fred i la resposta sexual tenen en comú que de tots dos se n’encarrega el simpàtic. L’estímul és diferent, però algun aspecte de la resposta és el mateix: activació del simpàtic, contracció de les fibres musculars i erecció dels mugrons. En realitat, durant un orgasme també hi ha qui té la pell de gallina. De nou és el mateix causant; el sistema simpàtic. En realitat fins i tot amb la por es pot desencadenar l’erecció ja que també activa el simpàtic.

Naturalment, també hi ha diferències. L’estimulació sexual genera hormones com l’oxitocina que també participen en el fenomen, cosa que no passa amb el fred. L’oxitocina és la responsable de la erecció que té lloc durant l’alletament.

Els homes també presenten la resposta al simpàtic, tot i que potser una mica menys marcada. Però normalment no se’n fa massa cas dels mugrons dels homes. Això fa que les ereccions dels mugrons masculins passin mes desapercebudes (i també que es puguin posar fotos de mugrons d’homes al facebook sense que les censurin de seguida).

Del 23F a la Lluna

dilluns, 24/02/2014

Kubrick_Moon.jpg Ahir, en Jordi Evole va plantar amb “Operacion Palace” un excel·lent exemple de com fer un fals documental. El que en argot en diuen un Mockumentary, per mock = burla. L’enredada es basava en vendre un documental amb gent coneguda explicant que el 23 F va ser un muntatge. Un fals cop d’estat per prevenir-ne un de més seriós.  Si hem de fer cas del que es llegia al twitter, va aconseguir captar l’atenció i, tot i que aviat els dubtes van fer-se massa grans, fins al final hi havia qui s’ho va empassar.

El més interessant és que fins i tot quan ja s’havia reconegut que tot era inventat, que els que hi sortien llegien un guió preparat, que tot plegat era una fantasia, algunes persones seguien insistint en que potser era un engany que amagava la veritat.

En realitat, això dels falsos documentals té una llarga història, i un dels més coneguts és el titulat “Operació Lluna” o “Dark side of the moon”, que va ser el que va donar el tret de partida a la teoria de la conspiració segons la qual els americans mai no van anar a la lluna. Va ser en aquesta “operació Lluna” quan van començar a dir que tot va ser un muntatge dirigit per Stanley Kubrick, que les ombres dels astronautes feien coses estranyes, que les petjades no tenien sentit, que la bandera onejava en absència d’atmosfera i que les estrelles no es podien veure perquè els astrònoms s’haurien adonat de l’engany.

Tot plegat un munt de bestieses que es destapaven al final de documental. Allà es veien les persones llegint i entrebancant-se amb el guió, rient de les ximpleries que deien i repetint les preses falses. De fet, al reportatge d’ahir, sembla que hi havia coses inspirades en “Operació Lluna”, començant pel títol, la música i les referències a un director de cine que fins i tot fa una aparició mig oculta. Segons “Operació Lluna” hi ha imatges de la Lluna on es veu una foto de l’Stanley Kubrick al terra lunar.

L’interessant és que fins i tot amb el reconeixement explícit de que tot és un muntatge i la evidència que algunes coses són d’un absurd que fa riure, hi ha qui prefereix seguir creient-s’ho. I la cosa els va sortir tant bé, que encara avui hi ha qui segueix pensant que en Kubrick va filmar els astronautes de l’Apol·lo 11 donant saltets per un decorat del desert de Nevada. Segurament perquè és relativament senzill instal·lar el dubte, però costa molt fer-lo fora.

Això és una bona mostra de com de crèduls som els humans. Ens creiem promeses electorals sempre que siguin les del partit que ens agrada més. I quan és evident que tot era una enganyifa, trobem maneres recargoladíssimes de justificar-ho. Creiem promeses de cures pel càncer que no tenen cap ni peus i que si fossin certes, seria evident que faria segles que les estaríem aplicant. I quan ens ho fan notar, recorrem a poders obscurs que ens volen controlar i enriquir-se de maneres indignants. Creiem fàcilment que hi ha poders que ens volen intoxicar o enverinar amb fumigacions, vacunes, aliments, radiacions o qualsevol altra improbable metodologia sense que faci falta entendre per quin motiu haurien de voler fer-ho. Certament, dubtar és saludable i per descomptat que moltes vegades no disposem de tota la informació i hi ha coses que resten ocultes, però les explicacions per omplir aquests forats acostumen a ser més aviat massa fantasioses. Potser el més empipador del reportatge d’ahir fos la dada verídica dels anys que han de passar fins que no es desclassifiqui la informació.

Això dels falsos documentals té una virtut. Ens demostra com de fàcil és que ens enganyin, però també, com de fàcil és que ens deixem enganyar. Per això, no està de més recordar que si alguna cosa és massa forta, massa bona o massa inquietant per semblar certa, és molt probable que simplement no sigui certa. La realitat segurament no és la que ens han dit, però probablement tampoc la que ens fa gràcia.