Humà, amb una mica de bacteri i de fong.

dimarts , 17/03/2015

Un racista, aquell que parla de la puresa de la seva raça, és la cosa més patètica del món. Entre altres coses, perquè des del punt de vista genètic, som qualsevol cosa menys “purs”. Suposo que ja els ha d’empipar el fet d’estar emparentat amb ximpanzés, orangutans i similars. Però en realitat això és quedar-se curt ja que només cal retrocedir uns quants milions d’anys per veure que estem emparentats amb la resta de mamífers. I si seguim anant enrere en el temps trobem parentesc amb qualsevol ésser viu, incloent vegetals.

Algú podria parlar aleshores de la ”puresa” de la seva línia evolutiva. Més que res perquè hi ha qui té la mania de la puresa, tot i que això no sempre està massa clar el que és ni quins avantatges comporta. Però sembla que tampoc es pot presumir d’això ja que tots portem en la nostra herència genètica un grapat d’informació provinent de donatius ben insospitats.

La setmana passada es va publicar un treball on analitzaven la presència de gens “foranis” al genoma dels animals. Són gens que s’han afegit al nostre genoma per el mecanisme anomenat “transferència horitzontal de gens” i que bàsicament és un sistema en el que el gen de, posem per cas, un bacteri acaba incorporant-se al genoma d’un altre organisme, com ara un mamífer.

La transferència horitzontal era coneguda entre bacteris des de fa molts anys. Els bacteris es poden intercanviar gens fins i tot entre espècies relativament diferents. Però que això mateix passés entre bacteris i cucs, insectes o mamífers ja semblava menys clar. Però el cas és que al fer l’anàlisi, han trobat aquests gens i en una quantitat més important de la que es pensava i fent funcions importants relacionades amb el metabolisme, amb activitats antioxidants o amb el funcionament cel·lular. Alguns tant importants com el que determina el grup sanguini del sistema ABO.

Molts d’aquests gens son bacterians, però altres tenen un origen més inesperat, com ara plantes i fongs. Fa gràcia pensar que en algun moment de la evolució, alguns gens de fongs es van incorporar al genoma dels animals i allà s’hi van quedar. Va ser fa molt, ja que hi ha espècies molt allunyades filogenèticament que comparteixen aquests gens i això suggereix que la transferència es va fer abans que se separessin les línies evolutives.

El cas és que ningú pot dir que és un humà “pur” ja que això no existeix. No fa massa es va descobrir que portem un percentatge de gens neandertals, que no deixen de ser humans, però ara resulta que també portem gens bacterians, vegetals i fúngics. Cap problema, però als qui no agrada el mestissatge s’ho haurien de replantejar. Nosaltres, i tots els organismes de la Terra, som fruit del mestissatge més treballat, elaborat i mantingut imaginable.

Com pot parlar algú de puresa de raça si estem fets, en part, amb alguns gens provinents de plantes, bacteris o fongs? No es estrany que aquests siguin els mateixos que no creuen en l’evolució. Son els que si la realitat els espatlla la ideologia, intenten negar la realitat.

L’oceà de Ganimedes

dilluns, 16/03/2015

L’aigua és la clau de la vida. Almenys de la vida tal com la coneixem a la Terra. Per això els biòlegs s’entusiasmen cada vegada que es detecta aigua en algun cos del sistema solar. La presència d’aigua no és garantia de trobar vida, però la seva absència ho fa molt més difícil. Fa anys es pensava que l’aigua era una característica destacada del planeta Terra, però mica a mica hem anat descobrint que és molt més comú del que pensàvem i ja s’ha trobat aigua a molts planetes i satèl·lits. El que podem destacar de la Terra és que l’aigua està en forma liquida. A la resta d’indrets abunda més el gel.

Però fins i tot amb aquesta limitació tampoc som tan especials ja que s’ha trobat aigua líquida en alguns satèl·lits. Bé, trobar-la potser és una paraula excessiva. S’ha deduït la presència d’aigua líquida en alguns satèl·lits de Júpiter i de Saturn. El més conegut era Europa, que sota una capa de gel que el cobreix completament, hi ha un mar d’aigua líquida. En realitat allà hi ha el doble d’aigua que a la Terra. A Encelat, el satèl·lit de Saturn també s’han vist guèisers d’aigua, de manera que, de nou sembla que hi ha aigua líquida sota el gel. I el que més en té és Tità, un altre satèl·lit de Saturn que, de nou sota el gel, conté fins onze vegades més aigua que la Terra.

A Plutó també hi ha aigua, aquesta sembla que tota gelada, i fins i tot a indrets aparentment secs com Mart, la Lluna o Venus hi ha racons amb aigua. Però el que s’ha afegit a la llista de llocs amb oceans líquids és un altre satèl·lit de Júpiter: Ganimedes.

Aquest és el més grans dels satèl·lits. No de Júpiter sinó de tot el sistema solar. Que hi havia un oceà sota la superfície gelada es sospitava des de feia anys. Quan l’any 2000 la sonda Galileu va passar per allà i va mesurar el seu camp magnètic va trobar unes dades estranyes que es podrien explicar si hi hagués un oceà salat a l’interior. Però les dades no eren sòlides i es van mantenir com una possibilitat interessant però que requeria ser verificada.

Dons la verificació l’ha fet el telescopi espacial Hubble (quantes alegries ens ha donat aquest aparell). El que ha fet ha sigut mirar les aurores que es formen a l’atmosfera del satèl·lit. Ganimedes és l’únic satèl·lit que té magnetosfera i la seva presencia genera, igual que a la Terra o a altres planetes, aurores boreals i australs. El que passa és que Ganimedes orbita al voltant de Júpiter, el planeta gegant i amb la major magnetosfera del sistema solar. Això té efectes sobre la més petita de Ganimedes, i fa que les aurores es desplacin a mida que es modifica la distància al planeta.

La clau és que el desplaçament de les aurores serà diferent en funció de si al nucli del planeta hi ha un oceà d’aigua salada. I les observacions són coherents amb la presencia d’un gran mar salat sota el gel de la superfície. El calor per evitar que es congeli sembla que provindria del nucli del satèl·lit, on hi ha materials radioactius que generen calor. I com de gran és aquest oceà encara no ho saben del cert. El problema és que pot ser un oceà de cent quilòmetres de fondària amb 5 grams de sal per litre, però també podria ser deu vegades més petit i deu vegades més salat.

En tot cas hi ha dues coses interessants. La primera és que tenim un nou indret amb aigua líquida al sistema solar. Més indrets perquè els biòlegs s’entretinguin especulant sobre l’existència de vida extraterrestre. I l’altra és la constatació del enginy dels humans, que podem deduir la presència d’un oceà amagat sota cent quilòmetres de gel només analitzant el moviment de les aurores de l’atmosfera.

Càncer de cor

divendres, 13/03/2015

“Por eso el corazón no padece cáncer, él sencillamente se desconecta cuando sus dictados son ignorados.

(Enric Corbera)

“…correspon al quart xakra, el del cor, l’òrgan que marca el ritme de la vida i l’únic que no contrau càncer.”

(Gaspar Hernàndez)

Que el cor no pot tenir càncer? I un rave !

(Daniel Closa)

Es diu sarcoma cardíac i és el que en llenguatge col·loquial en diríem càncer de cor. Normalment no se’n parla gaire ja que és un tipus de tumor poc freqüent. Però poc freqüent no vol dir inexistent. Per algun motiu misteriós hi ha qui assegura que el cor no pateix càncer i això (que és fals) ho relaciona amb coses místiques, teràpies estranyes i fantasies vàries. Doncs si algú us diu que el cor no contrau càncer, haureu de decidir si és algú molt mal informat o directament és que us volen enredar.

Al cor poden donar-se diferents tipus de tumors, però afortunadament la majoria són benignes. El que és perillós és aquest sarcoma cardíac, que representa menys del 0,2 % dels càncers que es detecten, de manera que parlem d’una patologia de molt baixa incidència.

És un sarcoma, i això indica que el seu origen són cèl·lules del teixit conjuntiu (un origen diferent del dels carcinomes). I la freqüència és tan baixa ja que perquè es desencadeni un càncer cal que la cèl·lula experimenti unes quantes mutacions en gens relacionats amb el procés tumoral; Els oncogens i els gens supressors de tumors. Les mutacions acostumen a tenir lloc quan la cèl·lula es divideix, de manera que teixits que reemplacen sovint les cèl·lules tindran moltes probabilitats de patir mutacions i, per tant, presentaran més cassos de càncer. En canvi, com que les cèl·lules del cor tenen una tassa de recanvi molt baixa, les mutacions són poc freqüents i els tumors tampoc apareixen sovint.

Amb freqüència es localitzen a la zona de les aurícules, i el problema immediat que apareix és que el tumor dificulta el flux de la sang. Per exemple, pot impedir que les vàlvules cardíaques funcionin correctament o que el buidat de l’aurícula sigui complert. També poden afectar al pericardi, la membrana que envolta el cor i el protegeix. En aquest cas es pot acumular líquid i generar una pressió que dificulta el bombeig del cor. Un altre problema és que es deixin anar fragments del tumor i el torrent circulatori els porti a altes indrets del cos fins que obturin algun vas, interrompent el flux de sang a aquell teixit.

Per desgràcia, aquests símptomes es poden donar en moltes altres patologies, de manera que el sarcoma cardíac acostuma a detectar-se tard. Si algú té problemes al cor, la primera cosa en la que penses no és en un càncer de cor sinó en infarts, trombosis, isquèmies i altres que són molt més habituals.

Com que habitualment es detecta tard, és freqüent que ja hagi fet metàstasi i el pronòstic és dolent. En realitat és complex de tractar ja que la cirurgia és molt complicada. De vegades només hi ha la possibilitat de fer un transplantament de cor. I això si l’enxampen molt al principi.

El càncer de cor és poc habitual, però això no és estrany. Hi ha altres teixits on el càncer és encara menys freqüent. Hi ha casos de càncer de testicle, de retina, de vagina, de glàndules salivals, de placenta i un dels menys freqüents és el estesioneuroblastoma, que es produeix a l’epiteli olfactiu de la cavitat nasal. El cas del cor és particular només perquè l’associem sempre amb els sentiments i les emocions. Les metàfores i la mitologia al voltant del cor són entranyables, però no hauríem de permetre que ens facin perdre de vista que no deixa de ser, bàsicament, una bomba que empeny la sang pel torrent circulatori. I que, per descomptat, pot patir un càncer.

Menú classe turista

dijous, 12/03/2015

La gastronomia és un art i la gola és un dels set pecats capitals. Aquests dos fets ja ens indiquen que menjar bé és un dels grans plaers de la vida. Gaudir d’un bon plat del que sigui pot ser una experiència especialment satisfactòria que no es limita al sentit del gust. La resta de percepcions també participen, i ho fan de manera més notable de la que pensem.

Això és nota en un cas ben conegut. Hi ha força unanimitat en que el menjar que serveixen als avions és bastant dolent. Però tanta unanimitat ja ens hauria de fer sospitar que alguna cosa estranya passa. I la realitat és que el problema no està en que les companyies aèries no s’hi esforcin. El problema està en la manera com s’altera la nostra percepció quan estem volant. Literalment percebem el menjar amb un sabor diferent quan estem en ple vol.

Les causes són variades. Una de les més destacades és la baixa humitat que hi ha a les cabines dels avions. És important perquè a mida que baixa la humitat també perdem la capacitat de detectar determinats gustos. No tots. Només el dolç i el salat, mentre que l’amargant i l’àcid segueixen intactes. Evidentment, això altera molt els equilibris entre els gustos que té un plat i fàcilment el trobarem massa soso o massa àcid. El menjar és el mateix, la nostra percepció no. Un efecte que també s’observa al disminuir la pressió atmosfèrica fins als nivells habituals dels avions.

Un altre efecte notable i habitualment ignorat és el nivell de soroll. No ens estranya que per gaudir d’un bon àpat va bé un nivell de soroll ambient més aviat baix. Però els efectes són més importants del que sembla ja que el que escoltem modifica els sabors que percebem. S’ha vist que, per exemple escoltant el soroll que fa una patata fregida quan la mosseguem es pot alterar la percepció de com de cruixents són les patates.

Però també pot interferir en la percepció dels sabors un excés de soroll de fons. Això s’ha vist en experiments amb voluntaris, però també mesurant l’activitat de les neurones del bulb olfactori i veien com es modifica la seva activitat en presència de diferents intensitats de soroll ambient. Com que el sabor és una barreja del gust i l’aroma dels aliments, el fet que el soroll alteri la percepció de les olors modifica molt la percepció del sabor. De nou, no tots els sabors es modifiquen per igual segons el tipus i la intensitat del soroll que escoltem.

En general tot fa que els sabors es notin menys, per desgràcia no tots els gustos es modifiquen de la mateixa manera i això és un maldecap pels qui preparen els menús dels avions. Han de posar més sal i més sucre, han de modificar l’àcid, l’amargant i l’umami, però cada un d’ells en diferent proporció.

Considerant els problemes, trobo que se’n surten raonablement bé. Als avions no espero àpats memorables i confesso que em fa molta gràcia veure la manera com ho empaqueten tot de manera súper-ergonòmica. Però intentaré recordar que si el sabor no és massa atractiu, en bona part és culpa dels canvis experimentats pels meus propis sentits alterats.

Orques menopàusiques

dimecres, 11/03/2015

Els humans, les orques i les balenes pilot comparteixen un intrigant tret en comú. Les seves femelles tenen la menopausa. És mes sorprenent del que sembla ja que en la immensa majoria dels animals van juntes la probabilitat de sobreviure i la fertilitat. Fins i tot en els nostres parents més propers, els ximpanzés, les femelles mantenen la capacitat reproductiva fins poc abans de morir. En canvi, les orques (Orcinus orca) perden la capacitat reproductiva cap als 50 anys, però poden viure fins més enllà dels 90. Una llarga etapa post-reproductiva, sobretot si la comparem amb els mascles, que rarament passen dels 60.

El motiu evolutiu que fa que la menopausa sigui l’excepció i no la norma sembla fàcil d’entendre. Des del punt de vista estrictament biològic, la finalitat dels organismes és reproduir-se. Una vegada completada aquesta funció ja no hi ha cap motiu que afavoreixi una marcada longevitat. En realitat és la menopausa la situació curiosa que requereix una explicació. I en el cas de les orques acaben de suggerir que potser estigui relacionat amb el fet que l’experiència de les femelles velles és important per afavorir la supervivència del grup. Per estudiar-ho han fet el seguiment de grups d’orques de la Columbia Britànica des dels anys 70 i han analitzat com condiciona la presència de femelles menopàusiques al seu comportament i supervivència.

La clau es la manera com s’estructuren els grups. En el cas de les orques, les femelles tenen un paper més important del que podríem pensar. La majoria de les vegades el grup està liderat per una femella en edat post-reproductiva. Els mascles prefereixen seguir les femelles i preferentment menopàusiques. Això és especialment marcat en èpoques en que hi ha pocs salmons, quan falta el menjar i la supervivència es fa més difícil. La mort de la mare multiplica per 3 les probabilitats de morir en les filles adultes i per 9 la dels fills adults. Tot plegat indica que el paper de la orca matriarca és determinant per la supervivència del grup.

La obvietat és que com més complexa és l’estructura d’un grup més important es trobar la manera d’aprofitar els coneixements adquirits al llarg de la vida dels seus membres. Els humans podem transmetre els coneixements amb la paraula i l’escriptura, però els animals com les orques han de fer-ho a base de compartir experiències durant tant temps com sigui possible. Especialment si, com en el cas de les orques, els grups mantenen la cohesió familiar. Això és molt menys important en grups amb una divisió de tasques diferent o en animals en els que les cries abandonen els grups per incorporar-se a altres o formar els seus propis.

Alguna cosa similar va passar en els humans en un passat remot? Després de tot també tenim tendència a formar grups endogàmics en els que els coneixements dels ancians poden ser profitosos per les cries. És temptador afirmar-ho i, de fet, podria ser, però de moment no es pot assegurar ja que no disposem de dades de com va anar la cosa abans de l’aparició del llenguatge.

La natura ha desenvolupat mecanismes per aprofitar l’experiència i els coneixements adquirits al llarg de tota una vida pels membres d’edat més avançada del grup. I en particular els de les femelles. Curiosament els humans actuals ens passem la vida dient que “la natura és sàvia” però tenim una tendència molt poc assenyada a ignorar el que ens indica. I és que si fóssim una mica més savis valoraríem molt més tot el que podem aprendre de les avies.

Van Gogh, el riu Miño i la plumbonacrita

dimarts , 10/03/2015

Pallers sota un cel plujós” és un dels quadres que va pintar en Vincent Van Gogh, l’any 1890 a Auvers-dur-Oise. Al llarg del temps va fer molts quadres d’escenes de camps de blat, però aquest en concret ha servit per determinar per quin motiu els colors vermells que va pintar es van perdent, tornant-se cada vegada més blanquinosos.

Per entendre el que passa podem començar a Galícia, al riu Miño, anomenat així per l’antiga denominació romana Minium. En aquella regió hi havia unes mines d’on s’extreia cinabri, un mineral amb el que obtenien mercuri. El que passa és que aquest cinabri acostumava a estar barrejat amb molt òxid de plom, de color vermell. Aquest contaminant s’anomenava roig de plom, però també “mini”, en honor a la zona del riu Minium on l’extreien (o potser al revés i Minium ve de minium (vermelló) pel color de les seves aigües).

El nom de mini encara el fem servir. És aquella pintura vermellosa que es posa per protegir de la oxidació als metalls que estan a l’exterior. L’interessant en aquests cas és que el color vermell de mini va fer que aquest òxid de plom (estrictament tetraòxid de plom) des de l’antiguitat es fes servir com a pigment per molts artistes. Entre ells, el mateix Van Gogh.

Però s’ha vist que amb el temps s’havia emblanquinat i els rojos intensos del quadre s’anaven perdent. El que calia era esbrinar que li estava passant. Se sap que el plom roig pot degradar-se de dues maneres. Enfosquint-se quan es va transformant en plattnerita o en galena, o bé emblanquinar-se si es transforma en anglesita o en cerussita. Tots són derivats del plom que apareixen quan l’original òxid de plom es van modificant químicament amb oxígens, carbonis, sofres o altres elements.

En el cas del quadre de Van Gogh, les anàlisis per difracció de raigs X i microscòpia de fluorescència per raigs X han permès veure que a molts indrets, sota la capa blanca encara hi ha el nucli vermell original. Però el més curiós és que el blanc ha resultat ser un compost molt poc freqüent anomenat plumbonacrita (3 PbCO3⋅Pb(OH)2⋅PbO). Pel que sembla, es forma per la reacció del mini amb el CO2 de l’aire en una reacció desencadenada per la llum.

És important esbrinar això? Doncs sí, si volem preservar les grans pintures de la història. Si la clau de la reacció química que fa empal·lidir els pigments és la llum, caldrà determinar quins tipus de llum són els menys perjudicials per les pintures i, potser, quins tractaments poden aturar la reacció. No es tracta de tenir-los a les fosques, però entenent el que passa, al menys podrem minimitzar els efectes. I de pas ens permet descobrir les curioses relacions que hi ha entre grans pintors, rius de Galícia, òxids de plom i aquella capa vermella amb que pinten les escales metàl·liques de l’exterior. Uns lligams inesperats que sempre fan gràcia.

El parent més antic, per ara

dilluns, 9/03/2015

Fa 3,2 milions d’anys caminava per les planúries d’Àfrica un petit simi que tenia un gran futur per davant. Els Australopithecus afarensis ja caminaven sobre dues cames, de manera que tenien les mans lliures per canviar el planeta. D’aquells homínids, el més famós és Lucy, però hi ha moltes més restes corresponents a unes quantes espècies diferents. Com sempre passa, podem intuir un esquema general, però no podem refer el quadre complert. Simplement ens falten peces.

La llauna és que en alguns períodes estan particularment poc representats. Fins ara teníem clar que els Australopithecus van viure fa uns tres milions d’anys. D’altre banda sabem que fa 2,3 milions d’anys ja hi havia individus del gènere Homo, amb una capacitat cranial molt més gran. No eren Homo sapiens, per descomptat. Fins i tot es dubta que siguin avantpassats directes nostres. L’arbre evolutiu té moltes branques i refer-lo és complicat. Però entre els Australopithecus i els Homo hi havia 700.000 anys gairebé sense restes fòssils. Un període molt gran de temps que resultava desesperant ja que va ser al llarg d’aquests mil·lennis quan la nostra línia evolutiva es va generar.

Per això va haver-hi tant rebombori la setmana passada, quan es va anunciar el descobriment d’una mandíbula fòssil que corresponia a un exemplar del gènere Homo i que tenia 2,8 milions d’anys. Això el converteix en el representant del gènere Homo més antic que s’ha trobat mai.

De moment s’anomena simplement LD 350-1. No sembla gran cosa ja que només és mitja mandíbula. La part de l’esquerra de la mandíbula inferior que encara conserva cinc peces dentals, dos dents i tres molars. El seu estat de conservació no és el millor de manera que podem dir que pertany al gènere Homo però no es pot especificar l’espècie concreta. En tot cas, la gràcia és que ja podem posar una data mínima al nostre llinatge.

Aquest fòssil cau de ple en la tronada definició de “baula perduda”. Teníem els Australopithecus per una banda, i un grapat de mil·lennis després hi havia els Homo rudolfensis, els Homo habilis i els Homo erectus. Però entremig faltava informació. Una informació que ara ja podem començar a completar. Per descomptat que ara caldrà seguir buscant baules perdudes per omplir l’espai que queda entre els Australophitecus i LD 350-1 per una banda i entre aquest i els Homo coneguts per l’altra. Tan se val quantes en tinguem, mai no s’acaben de buscar les baules perdudes.

Ara podrem refer una mica millor el nostre arbre genealògic, però caldrà mirar-lo amb precaució. Tan bon punt apareguin nous fòssils l’haurem de refer de nou.

Astrologia al sistema nacional de salud?

divendres, 6/03/2015

David Tredinnick, un parlamentari conservador britànic, ha proposat incloure l’astrologia al servei nacional de salut del Regne Unit. Diu que “l’astrologia és una eina de diagnòstic molt útil per veure les fortaleses i febleses a través de la carta astral”. Aparentment no caldria fer tantes anàlisis ni proves cares ja que amb la posició dels astres al moment de néixer els metges ja poden esbrinar les malalties que afecten als pacients.

Naturalment hi ha qui ha posat el crit al cel i molts altres s’ho han pres a conya. És evident que això és un disbarat, oi?

Però, per quin motiu?

Insisteixo. Per quin motiu considerem que fer servir l’astrologia com eina terapèutica és un disbarat? Molts periodistes considerarien la pregunta gairebé insultant, i amb raó. L’astrologia és una creença que no es basa en dades contrastables. De fet, quan intentes contrastar el que afirma, les seves prediccions i els seus fonaments, és molt fàcil veure que no resisteix una anàlisi seriosa. L’únic argument en favor és que hi ha molta gent que es mira els horòscops i de vegades encerten. En realitat això no és un argument, i que ocasionalment encertin ja és previsible encara que sigui només per atzar. Per tant, cap persona assenyada s’ho plantejaria seriosament.

Però aleshores es fa difícil entendre per quin motiu tots aquests raonaments s’esvaeixen en altres temes que funcionen igual i que tenen el mateix problema: no resisteixen l’anàlisi científica. Allò de mirar les dades, comparar, analitzar el fonament teòric i verificar el que s’afirma. L’únic que es fa millor és disfressar-ho de coneixement científic. L’interessant és que, cada vegada amb més freqüència, hi ha medis de comunicació que donen per bones teràpies basades en arguments similars a l’horòscop sense cap problema.

Podem trobar fàcilment articles que parlen de càncer i que acaben comentant la utilitat de les medicines alternatives més imaginatives i inversemblants. Programes sencers dedicats a curanderos. Per no parlar de les entrevistes a personatges curiosos que asseguren poder guarir qualsevol malaltia amb mètodes poc probables i sense necessitat de demostrar-ho. Tot això contribueix més del que sembla a fer pensar que són coses serioses. Recordeu gaires articles d’economia que acabin suggerint fer servir els horòscops per decidir on invertir en borsa? Segur que alguna vegada algú ha fet servir l’horòscop per invertir i li ha funcionat! De fet, hi ha webs que ofereixen aquests serveis! Tot i així, cap medi de comunicació que es consideri seriós es plantejaria incloure l’astrologia en les anàlisis econòmiques. En canvi, aquests mateixos medis troben perfectament normal incloure l’equivalent a l’horòscop en temes de salut.

Us imagineu algú acusant als economistes de negar-se a fer servir l’astrologia perquè és barata i no interessa? Aquest mateix argument es fa servir en molts altres casos sense cap problema. De vegades s’acusa als metges de no voler debatre les virtuts de ves a saber quina teràpia. Us imagineu físics acceptant d’anar a discutir amb algú que defensa que la Terra no és rodona? Els hauríem d’acusar d’estar tancats a noves idees?

Pretendre incloure l’astrologia en el sistema de salut és demencial. Però deixa de fer gràcia quan t’adones que qui ho proposa està en els comitès de salut, ciència i tecnologia de la Cambra dels Comuns. I tenint en compte el nivell de coneixements de molts polítics de per aquí i el poc rigor de molts medis de comunicació no serà estrany veure coses similars per les nostres contrades més aviat que tard.

Aigua que no sobra

dijous, 5/03/2015

Tergiversar: v. tr. [LC] Contar fets deformant-los intencionadament

Ignorant: adj. [LC] Que no sap res en general o amb relació a una cosa

Quan has de triar les paraules per expressar una idea és important fer-ho acuradament. Les paraules no són innocents i escollir-ne una o altra pot modificar no només el sentit de la frase sinó , sobretot, la percepció que en tindrà el receptor del missatge. Això és especialment important en els titulars. Cada vegada amb més freqüència topo amb titulars que fan que em pregunti si qui els ha escrit ho ha fet per ignorància o ha buscat intencionadament una subtil (o no tan subtil) tergiversació del missatge.

Llegeixo un titular del diari ABC on diu que “La Generalitat reclama el agua que sobra mientras el Ebro abre sus embalses”.

Aigua que “sobra”? Una tria interessant de la paraula. Sobrar s’aplica a allò que ja no té cap servei, que està de més, que fa nosa i no serveix per res. És vergonyós llençar sobres mentre altres tenen necessitats, oi?

Al mateix diari un altra noticia, que també parla de la sequera a València, porta de subtítol: “La mitad de los pantanós de la región se quedan sin reservas mientras que los del río más caudaloso de España desperdician en siete dias 54 hectómetros cúbicos”.

Els que en tenen més “malgasten” aigua mentre altres en necessiten! De nou, sembla indignant.

Però insisteixo. Qui escriu això és un ignorant profund o tergiversa decididament les coses. Hi ha molt arrelada la idea que l’aigua que els rius porten al mar és aigua sobrant, que ja no serveix, malbaratada. Òbviament això només ho pot dir algú que té una ignorància supina sobre els rius. Un riu no és una gran canonada d’aigua que Déu va posar perquè l’aprofitéssim. És molt més que tot això i els seus efectes van molt més enllà de la desembocadura.

Sovint es fan metàfores referent als rius com si tinguessin vida pròpia. Però per cert que tenen el seu ritme i les seves característiques en funció de la orografia que els envolta. Un riu com l’Ebre pot presentar variacions de caudal molt importants que ocasionalment es tradueixen en avingudes històriques. Als humans ens representen un problema, però el sistema hídric funciona així i depèn de les grans aportacions de nutrients i sediments que arrosseguen aquests esdeveniments.

Els sediments es dipositaran al Delta, compensant una mica les pèrdues per mil tempestes a la costa, i els nutrients seran una benedicció pel fitoplàncton, que constitueix la base de la xarxa tròfica (de la que al final en depèn la industria pesquera). I no, no tots es queden retinguts als embassaments.

Ara baixa molta aigua per l’Ebre i moltes zones del voltant s’inundaran. Sempre ha passat i tornarà a passar. No és perquè sí que s’anomenen “planes d’inundació”. En aquests indrets, quan baixen les aigües queden els sediments i els nutrients que fan que es tracti de zones d’una extraordinària riquesa biològica. Una plana d’inundació pot contenir centenars de vegades més espècies vives que el riu que l’ha generat. Des dels ocells fins als microorganismes. Cal recordar que la directiva marc europea de l’aigua obliga a preservar-les.

Aigua que sobra? Que es malbarata? Això només ho pot dir algú que no sap el que és un riu, que ignora tot sobre els deltes, sobre la fauna marina, sobre els ecosistemes fluvials i sobre els principis més elementals de la biologia, la geologia i la vida al voltant dels rius.

El sistema de rius d’un país s’ha d’aprofitar de manera assenyada. No tindria sentit pretendre preservar-lo absolutament i no treure’n profit ni mirar de prevenir els danys per les riuades. Però tampoc és un sistema de canonades que es poden connectar sense miraments com sembla que alguns consideren. Només amb una mentalitat molt simple es pot pensar que un riu és un sistema simple.

Lo riu és vida, i la ignorància sobre la dinàmica dels rius els destrueix.

Mesures de penis

dimecres, 4/03/2015

Si agafem una població humana i els mesurem l’alçada, trobarem un valor mitjà i un cert grau de desviació de la mitjana. En els homes, per exemple, l’alçada mitjana és de 1,72 metres i en dones 1,61 mentre, però ningú s’estranyarà si mesura una mica diferent perquè tenim clar el que és un valor estadístic. Entenem que la majoria de persones estan al voltant d’aquestes xifres i que aproximadament la meitat estan per sobre i l’alta meitat per sota d’aquest valor.

Però hi ha dos mesures en que, si fem cas del que diu la gent, tothom afirma que està per sobre de la mitjana (cosa que és òbviament impossible). Aquestes mesures màgiques són el coeficient intel·lectual i la mida del penis.

Ara acaben de publicar un estudi sobre la mida del penis i el títol ja indica les angoixes que genera aquesta mida: “Sóc normal? Una revisió sistemàtica i construcció de nomogrames per la longitud i circumferència de penis flàccids i erectes de fins a 15.521 homes”. En realitat no han agafat quinze mil homes i els han mesurat el penis sinó que han analitzat les dades de molts estudis diferents i les han agrupat per processar-les totes juntes. El que s’anomena una metanàlisi.

La xifra que porta a tothom de cap és 13,24 centímetres de llarg en estat erecte. Cosa que vol dir que la meitat de la població masculina està per sota d’aquesta xifra i l’altra meitat per sobre. De manera que la pregunta interessant hauria d’anar sobre el marge de variació. Quan considerem que és “massa petita”? Curiosament ningú es pregunta quan és “massa gran”.

En realitat la resposta depèn de a que facis referència. Massa petita per dedicar-te de manera professional al porno? Per deixar totes les dones impressionades? Per mantenir relacions sexuals satisfactòries? Per poder tenir relacions sexuals? Sospito que la resposta més sincera seria “per no sentir-me acomplexat”, però aquesta no apareix mai a les enquestes.

En tot cas, és interessant veure com es distribueixen les mides dels penis erectes per la població. A la gràfica veiem que aquest 13,24 cm només és el punt de tall de la població per la meitat. Podem veure, per exemple que la meitat de la població mundial està entre els 12 i els 14 cm i que les mides realment petites o realment grans (menys de 9 cm o més de 17 cm) les tenen un percentatge molt petit d’homes. El marge és prou gran per poder dir que gairebé sempre la resposta és: Tranquil. La tens de mida normal sigui quina sigui aquesta mida.

Al treball especifiquen alguns detalls interessant. Per exemple, la mesura ha de fer-la un metge. S’ha vist que quan es fan enquestes per internet i se la mesuren ells mateixos, sempre surten mides més grans (punyeters!). La mesura es fa per la part dorsal i des de la unió pubo-peneana. I també hi ha variacions segons si la estimulació s’ha fet tot sol, acompanyat, per injecció de prostaglandines, si el dia abans havien ejaculat, o si… hi ha molts factors que modifiquen les mesures. La ciència no és una cosa senzilla!

No és cap secret que les mesures del penis dels actors porno no tenen res a veure amb la normalitat. De fet, el porno té a veure amb les fantasies i no gaire amb la vida real, però hi ha qui ho oblida això i es deprimeix pensant que no és normal, quan en realitat l’únic que pot deduir és que no forma part del 5% de la població que la té massa gran (estadísticament parlant). Seria com pensar que els jugadors d’un equip de bàsquet són representatius de l’alçada de la població.

L’estudi no comenta res de les diferències entre races. En principi, no han trobat diferències, però ja especifiquen que la majoria de participants eren europeus o americans i que hi ha massa pocs africans o asiàtics per treure conclusions. Si no tens dades, no pots dir res.

Per cert, han trobat que no hi ha relació entre la mida del penis i cap altre paràmetre del cos. Oblideu allò de la mida del peu, la del dit índex o la de la punta del nas. Si vols saber la mida del penis d’algú, l’hauràs de mesurar directament.

Naturalment hi ha la qüestió del que en pensen les dones de les mides dels penis. Però això ja requereix molts altres estudis. En aquest es limitaven a aclarir les mesures. Mesurar coses és infinitament més senzill i fiable que destriar opinions…