La neurona que necesitava dormir

dijous, 7/03/2019

Això de dormir és un fenomen ben curiós. Sembla que un estat en el que els animals es troben en una situació extraordinàriament vulnerable durant moltes hores hauria d’estar molt penalitzat en la selecció natural. I malgrat això tots els animals que tenen sistema nerviós necessiten dedicar part del temps a dormir. Un fenomen que apareix en tota mena d’animals ha de ser extraordinàriament necessari, però el cas és que encara no li acabem de trobar el sentit.

Per descomptat hi ha moltes dades que indiquen diferents funcions. A part de descansar, que també es podria fer sense aquesta desconnexió de la consciència, mentre dormim s’estabilitzen i es destrien els records, el procedeix a una eliminació de productes residuals del metabolisme del cervell, les cèl·lules es poden dedicar a fabricar molècules més complexes, el cos estalvia energia,… Tot sembla cert, però tampoc s’acaba d’entendre que calgui dormir per fer aquestes funcions.

I ara n’han descrit una nova funció que podem afegir a la llista anterior. Si més no, aquesta és ben inesperada. Dormir serveix per permetre que les neurones reparin els danys causats al DNA al llarg del dia.

El DNA pot patir danys per molts motius, des de les radiacions fins als radicals lliures d’oxigen. Però s’ha vist que també experimenta un tipus concret de dany, anomenat “trencament de cadena doble” simplement com a conseqüència de l’activitat neuronal. En ratolins que estan molt actius explorant nou territori es va veure que hi havia més danys d’aquest tipus a les neurones més actives. Aparentment l’activitat neuronal implica un desgast notable als cromosomes del nucli de la cèl·lula.

El DNA consisteix en una doble hèlix. Dues llargues cadenes de nucleòtids units un rere l’altre i enrotllades una al voltant de l’altre. Podria ser que una de les cadenes es trenqui, però aquest és un dany relativament senzill de reparar. El problema és més greu si es trenquen les dues cadenes. Aleshores el cromosoma (que no deixa de ser la cadena de DNA extraordinàriament plegada sobre si mateixa) pot quedar fragmentat. La cèl·lula disposa de diferents mecanismes per reparar aquest tipus de danys, però per fer-ho fa falta desplegar la cromatina, això és el DNA més o menys plegat, i anar-lo movent en l’espai.

Doncs sembla que son coses que per fer-les cal que la neurona estigui en un estat de repòs. Durant el període d’activitat està massa enfeinada mantenint la senyalització amb les neurones veïnes com per dedicar-se a reparar les cadenes de DNA que es van trencant com a conseqüència, precisament, d’aquesta activitat. En canvi, mentre dormim, els mecanismes de reparació es posen a funcionar i el dany al nucli de la neurona es va solucionant.

Això ho han pogut veure fent servir noves tècniques de microscòpica aplicades al peix zebra. L’avantatge d’aquest peixet per la recerca és que les seves larves són transparents, de manera que podien observar els sistemes de reparació del nucli de les neurones al llarg del dia mentre la larva estava activa o dormida.

Tot plegat és interessant ja que fins ara sempre havíem associat el dormir amb funcions importants per l’organisme sencer o per l’òrgan (el cervell). Ara, però, sembla que també hem de mirar-ho com una activitat necessària a nivell de cèl·lules individuals. Potser si els animals necessitem dormir és perquè les neurones han de fer tasques de manteniment dins el nucli.

SIDA. Un altre triomf per destacar

dimecres, 6/03/2019

Una vegada pot ser casualitat, dues vegades ja indica que anem pel bon camí. Ahir es va anunciar que un trasplantament de cèl·lules mare havia aconseguit fer desaparèixer la presència del VIH, el virus de la sida, en un pacient que porta més d’un any i mig sense prendre la medicació antiretroviral. Una notícia per celebrar, però el més important és que és la segona vegada que passa, de manera que sembla que la lluita contra la malaltia es va decantant cada vegada més a favor nostre.

La primera vegada va ser fa deu anys, i el pacient conegut com “el pacient de Berlin” es va lliurar del virus i mai més no ha necessitat prendre medicació. El VIH simplement ja no es trobava al seu cos. Ara, l’anomenat “pacient de Londres” porta divuit mesos en les mateixes condicions. Potser encara és aviat per considerar-lo curat del tot, però el resultat és important ja que quan un pacient deixa de prendre els antiretrovirals, el virus reapareix en poques setmanes.

El VIH costa molt d’eliminar ja que encara que eliminem les partícules víriques que tinguin circulant, sempre en queda algunes de reserva a l’interior dels limfòcits del pacient. Podem mantenir-lo retingut dins, però si abaixem la guàrdia torna a sortir i comença de nou la infecció. El detall important, que se sabia des de fa anys, és que el virus no entra de qualsevol manera dins els limfòcits que infecta. Per fer-ho fa servir una proteïna molt concreta que hi ha a la superfície de la cèl·lula i que s’anomena CCR5. És, com si diguéssim, el seu punt d’unió per iniciar la infecció.

CCR5 és una proteïna que els limfòcits fan servir per rebre senyals de la resta del cos. Quan hi ha una infecció, altres cèl·lules generen unes proteïnes que serveixen per alertar al sistema immunitari que allà hi ha un problema. Son proteïnes amb noms com RANTES, CCL3 o CCL4, i l’important és que tenen la capacitat d’unir-se a la CCR5 del limfòcit. Així, quan alguna cosa s’enganxa a CCR5 el limfòcit es posa en marxa per combatre una infecció. És una obvietat, però recordem que els limfòcits no tenen ulls ni orelles, de manera que la única manera amb la que poden saber quan s’han d’activar és gràcies a les proteïnes que tenen a la membrana i que actuen com receptores de senyals. Per desgràcia, els virus se’n poden aprofitar i fer-les servir per infectar-los. Per això, molts medicaments actualment en estudi el que intenten és bloquejar la unió del virus a CCR5. No és fàcil ja que el sistema immunitari necessita que CCR5 funcioni, de manera que tampoc podem fer un bloqueig massa estricte.

Peeeeeeeero, fa temps es va veure que algunes persones tenien una forma mutant de CCR5. Un canvi a la seva estructura que fa que funcioni de manera lleugerament diferent. I entre les diferències, hi ha el fet que el VIH ja no s’hi pot enganxar.

En el cas dels pacients de Berlin i Londres, va resultar que patien un tipus de càncer que afecta als glòbuls blancs i que es pot tractar amb un trasplantament de medul·la òssia. Normalment el que es fa és buscar un donant compatible, destruir la medul·la òssia del pacient irradiant-lo per eliminar les cèl·lules canceroses i reconstruir la medul·la amb les cèl·lules del donant. A partir d’aquestes cèl·lules, l’organisme ja podrà tornar a fabricar limfòcits no cancerosos. Però en aquestes ocasions el que van fer va ser triar un donant que, a més de compatible, tingués la mutació de CCR5 que feia que el virus no es pugui unir als limfòcits que fabricaria aquelles cèl·lules trasplantades.

I, bingo! Ha funcionat. Si quedaven alguns virus a l’organisme dels pacients, s’han trobat que ja no podien entrar als nous limfòcits, de manera que sense unes cèl·lules que els facin d’amagatall han acabat per desaparèixer. El virus tenia la clau, però li havien canviat el pany.

Això no vol dir que ja tinguem la cura. No és fàcil trobar aquest tipus de cèl·lules i que siguin compatibles. La intervenció no és poca cosa i, de fet, hi ha qui no sobreviu. Que és un trasplantament! De manera que no serà així com podrem curar la malaltia de manera general, però tot indica que apuntant a CCR5 de maneres més enginyoses potser sí que ho aconseguirem.

L’autobús de les fal·làcies

dimarts , 5/03/2019

Poques vegades topes amb autobusos portant missatges tan repulsius com el de la campanya “Hazte oir”. He de dir que, tenint en compte qui ho tira endavant, estic força content de trobar-ho repulsiu. Ja sabeu… en algunes ocasions en tens prou de mirar qui hi ha a un costat per saber que tu pertanys a l’altre. (En realitat aquesta vegada no calia ni mirar qui hi havia a cada costat…)

Però alguna cosa útil té aquest autobús. Permet fer una repassada a les estratègies que es fan servir per tergiversar els missatges i entabanar al contrincant en una discussió. Parlo, és clar, de les fal·làcies. Aquelles afirmacions que aparentment són correctes i que en realitat amaguen un engany. És un bon exercici ja que moltes vegades ens trobem amb discursos, argumentacions o discussions que amaguen fal·làcies i trampes lògiques de tota mena. És una de les coses que en les discussions científiques s’intenta evitar. Per això va bé entrenar-se a detectar-les i entendre on amaguen l’engany. I l’autobús de “Hazte oir” resulta ideal ja que és una mina de fal·làcies!

La primera frase ja porta un equívoc: “No es violència de género, es violència doméstica”. És un tipus de trampa dialèctica anomenada “fal·làcia de bifurcació” o també “falsa dicotomia”. El que volen es fer un embolic entre la violència domèstica i la violència de gènere com si fossin excloents. Però no caurem a la vostra trampa, petits masclistes entabanadors. I tant que és violència de gènere! Per desgràcia, la violència de gènere exercida pels homes sobre les dones pel fet de ser dones és un fet molt real. D’altra banda, la violència domèstica es la que passa a casa. És cert que sovint afecta les dones (ningú diu que dos problemes no puguin solapar-se), però també pot afectar als nens, als avis o a qualsevol membre de la família. És un problema ben real, però ara parlàvem d’una altra cosa.

L’altra frase “Las leyes de genero discriminan al hombre” també és tramposa ja que parteix d’una premissa falsa. Discriminarien l’home només si actualment ja hi hagués una igualtat efectiva entre homes i dones. Com que aquest no és el cas, les lleis no discriminen sinó que intenten corregir una discriminació existent. Coi! Que és molt fàcil d’entendre!

El dibuixet de Hitler amb pintallavis és una manera poc subtil de tirar de la “fal·làcia at hitlerum”. Essencialment es tracta d’associar qualsevol postura amb les postures dels nazis. Un cop fet això ja no costa gens vendre l’argument que allò ha de ser dolent per força. En aquest cas costava ajuntar el feminisme amb la ideologia nazi, però com que una imatge val més que mil paraules, tiren de dibuixet i avall. Qui necessita arguments si pots manipular emocions?

Al final tenim el hastag #stopFeminazis. Aquest és un clàssic exemple de l’anomenada fal·làcia de l’home de palla. Consisteix en agafar una caricatura del que es discuteix i atacar la caricatura. En qualsevol moviment, ideologia o fins i tot afició hi ha elements extremistes que no representen l’essència ni la majoria del moviment, de manera que no és  sorprenent topar sota el paraigües del moviment feminista amb posicions hiperventilades que van molt més enllà de la idea essencial (que homes i dones han de tenir iguals drets i deures). Les anomenades feminazis, que sí que n’hi ha, poden ser irritants i contraproduents, però ni de lluny representen el feminisme tal com, subtilment suggereix el hastag del autobús. Parlar d’aturar les hiperventilades com si elles fossin el que representa el feminisme és una trampa, punyeteros!

Per cert, la mateixa filosofia de fer servir l’autobús és un exemple de fal·làcia. La coneguda com “argument ad nauseam“. Es tracta de donar la tabarra amb un argument una vegada i altra, sense parar, fins la nàusea, amb idea d’insistir prou fins per per cansament hi ha qui ho dona per bo. En aquest cas, arguments que donen nàusea repetits fins la nàusea.

En resum, pràcticament tot el relacionat amb la campanya de l’autobús és fals, enganyós i tendenciós. Pot resultar convinent a qui ja està predisposat a creure-ho, però no resisteix una mínima anàlisi. Encara que argumentar amb aquells que en cinc frases o conceptes fan servir quatre fal·làcies és perdre el temps.

Un nou DNA amb vuit “lletres”

dilluns, 4/03/2019

Si alguna cosa agermana tots els éssers vius de la Terra, és el DNA. La molècula que emmagatzema la informació genètica i que compartim des del bacteri més senzill fins el mamífer més complex, l’arbre més majestuós, l’insecte més repugnant o la flor més delicada. I no només compartim el DNA sinó també el codi genètic necessari per interpretar-lo. Probablement el DNA no va ser el primer material genètic que va aparèixer, però actualment és el que defineix la vida al nostre planeta.

A més, és una molècula elegant. Una doble hèlix que ha fet les delícies dels dissenyadors de logos. Ara mateix per representar qualsevol producte, marca o empresa relacionada amb la biotecnologia és molt probable que aparegui alguna versió de la doble hèlix.

Però cal tenir present que el que és interessant no és la doble hèlix en si sinó el fet que està construïda ajuntant quatre tipus de molècules (que anomenem A,T,C i G) i l’únic que importa és en quin ordre apareixen. Igual que ordenant les 26 lletres de l’alfabet anem construint paraules i frases, l’ordre en que estan les quatre “lletres del DNA” ens diu quines proteïnes ha de fer la cèl·lula en cada moment.

Però encara que la hèlix sigui doble, en realitat la informació la conté únicament una de les dues cadenes. L’altra és simplement el negatiu que fem servir per fer més copies.  La gràcia de tenir una doble hèlix és més aviat prosaica ja que quan la cèl·lula es divideix fa servir cada una de les cadenes per fer una nova copia i refer dues dobles hèlix. Una per cada cèl·lula filla. El truc per aconseguir-ho és que cada lletra es pot aparellar només amb una altra. La A amb la T i la C amb la G. Així, per fer la cadena copia només cal anar mirar quina lletra hi ha i anar posar la que li toqui al davant.

Del DNA en sabem moltes coses a més del codi genètic. També és important com es plega, com respon als canvis de temperatura, d’acidesa i salinitat i de tot el que us passi pel cap. Són detalls importants ja que permeten establir límits als indrets on podem trobar DNA quan busquem vida extraterrestre. Però naturalment és molt improbable que organismes extraterrestres facin servir exactament la mateixa molècula que nosaltres per guardar la informació. Potser podrien fer servir alguna cosa similar, però amb unes altres lletres. Aleshores, el que sabem sobre el nostre DNA ja no resulta tan útil.

Per això ara uns investigadors japonesos han aconseguit fabricar al tub d’assaig un nou DNA que és com el nostre però que incorpora quatre lletres més. L’han batejat amb el nom de “DNA Hachimoji” ja que hachimoji vol dir “8 lletres” en japonès. Igual que amb les originals, les noves lletres també van per parelles. Una anomenada Z s’agrupa amb una anomenada P i una anomenada S va amb la que li diuen B. Cada una és una molècula amb noms més complexos, però això és irrellevant per entendre el que pretenien els investigadors.

I és que es tractava de veure com es comportaria un DNA que no fos exactament el que tenim els éssers vius de la Terra. Un que estigués fet amb molècules similars però no iguals, ja que químicament tindrà algunes petites diferències en el seu comportament. Entenent això podrem saber millor que hem de buscar quan anem per altres planetes buscant el rastre d ela vida. Ep! Que ningú garanteix que la vida extraterrestre tingui DNA ni res que si assembli, però el DNA ha demostrat ser un bon suport per la informació genètica, de manera que millor que anem coneixent totes les seves possibilitats.

Ara podem jugar amb un DNA artificial que inclou més lletres que el natural. També podríem fer-lo servir per emmagatzemar informació. Això ja s’ha fet amb el DNA natural i sembla evident que amb més lletres es podrà guardar més informació. I en el futur es podrà anar provant noves combinacions.

Els titulars que han sortit aquests dies poden portar a confusió. Ara mateix, aquest nou DNA Només és un producte de laboratori amb el que cap ésser viu de la Terra no sabria que fer. Però des del punt d’entendre millor la química de la nostra informació genètica serà una eina genial.

La neurona de la Jennifer Aniston

divendres, 1/03/2019

Jennifer Aniston, la recordeu? La seva participació a Friends, el seu matrimoni i divorci, el pentinat, alguna pel·lícula, algun reportatge, fins i tot el seu nom escrit en algun indret… Tot això segurament ha tingut un efecte interessant al vostre cap: ha activat una determinada neurona. La que es va acabar coneixent com neurona Jennifer Aniston. Una metàfora que, potser va tenir fins i tot massa èxit.

Això es va descobrir l’any 2005, quan uns cirurgians estaven estudiant el cervell d’un pacient d’epilèpsia. Una de les coses bones del cervell és que no té sensors de dolor, de manera que el pots operar sense fer mal ni anestesiar al pacient. Això permet, per exemple, situar microelectrodes a diferents zones per estudiar que passa davant de diferents estímuls. Si vols saber on comencen exactament els brots epilèptics d’un pacient, per saber amb precisió quina zona cal operar, pots fer-ho així.

El cas és que un pacient tenia un centenar de microelectrodes detectant l’activitat de neurones individuals de diferents zones del cervell i els metges miraven en resposta a que s’activaven. Els mostraven imatges i miraven quines neurones responien. En un moment donat van veure que hi havia una neurona que s’activava quan el pacient mirava una foto de la Jennifer Aniston. Després es van adonar que qualsevol imatge de l’actriu activava aquella neurona. De fet, veure el nom escrit també ho feia. La neurona aparentment responia al “concepte” de la Jenifer Aniston.

En altres pacients van trobar coses similars. Una neurona que responia a Halle Berry. Una altre per la torre Eiffel… Conceptes concrets tenen neurones dedicades en exclusiva. Una dada molt interessant a l’hora d’esbrinar com funciona la memòria.

Però també pot ser una dada enganyosa. Naturalment no és creïble que tinguem una neurona per cada concepte. Segur que per l’estímul de Jennifer Aniston moltes altres neurones s’activen en resposta al record del color dels ulls, la forma del pentinat o el to de la seva veu. El concepte de “Jennifer Aniston” ha de ser la suma de tots els detalls que combinats formen el record. En realitat encara no sabem ni la mida de la xarxa neuronal associada a cada record, però tenim clar que hi ha una divisió jeràrquica. La neurona de la Jennifer Aniston simplement deu ser una de les que ocupen posicions més elevades en la xarxa neuronal que es posa en marxa quan la recordem.

Probablement les altres neurones, les que responien a diferents estímuls formaven part de zones inferiors de les xarxes relacionades amb la memòria. Potser una neurona que s’activi en veure la Jennifer, una taula i una aranya sigui part del nivell encarregat d’establir la categoria “coses que tenen potes”.

El més interessant d’aquests descobertes és que ens recorden la quantitat de coses que encara no sabem sobre com funciona el cervell. Un immens trencaclosques del que encara tenim massa poques peces.

I naturalment dóna peu a una altra pregunta: La Jennifer Aniston tindrà una neurona Jennifer Aniston?

El que cal per fer un home

dijous, 28/02/2019

Que cal per fer un home? Segur que moltes coses, però una de les primeres és la testosterona. A mida que l’embrió es va desenvolupant, hi ha cèl·lules que van fent testosterona i ella és la que va conduint la formació de l’organisme cap a la senda masculina. En realitat, la feina del cromosoma Y és, essencialment, fer que un grup de cèl·lules es transformi en testicles i aquests fabriquin la testosterona que farà tota la resta.

Però, com sempre, les coses són un xic més complicades. Per començar, la testosterona es pot transformar en una altra hormona amb molta més potència a l’hora de masculinitzar l’organisme. La dihidrotestosterona o DHT,  a la que també hi ha qui li diu “supertestosterona”. En un home, només el 5 % de la testosterona es transforma en DHT, però aquesta mica és molt important. Hi ha situacions en que el pas de testosterona a DHT no funciona i els nens neixen amb aparença de nenes.

I, a sobre, ara han vist que encara poden haver-hi més subtileses. Resulta que també es podien donar casos de nens amb cromosoma Y que es desenvolupaven amb aparença de nenes però que sí que podien fer el pas de testosterona a DHT. En aquest cas ha resultat que el problema estava a la placenta i en la fabricació d’una segona hormona, anomenada androsterona, que també resulta necessària per causar la masculinització. En realitat l’androsterona per sí sola fa més aviat poca cosa, però a partir d’ella també es pot fabricar DHT i aquesta és la clau de tot.

És curiós ja que com que sempre ens agrada simplificar, tenim tendència a pensar que els homes tenen hormones masculines i les dones hormones femenines. La realitat, però, és que els dos sexes fabriquen els dos tipus d’hormones i el que canvia són les quantitats totals generades en cada cas. Per això la placenta pot contribuir a generar l’androsterona que les cèl·lules de l’embrió masculí transformaran en DHT i contribuiran a completar la formació del cos masculí. Encara que sigui un bebè en formació ja hi ha estructures que depenen d’aquesta supertestosterona provinent d’una hormona feta per la placenta.

Anys després vindrà la pubertat i tindrem un altre daltabaix hormonal que acabarà de donar l’empenta cap a la formació definitiva de tots els caràcters sexuals secundaris associats al sexe masculí, però la testosterona haurà de començar a compartir els mèrits amb altres hormones. No gaires (ja se sap que els mascles són més simples) però per descomptat no té el monopoli de la masculinització.

Hòstia! Que això de renegar amaga més del que sembla!

dimecres, 27/02/2019

Renegar, dir paraulotes, blasfemar, fer servir aquelles paraules que no s’han de fer servir en públic, són coses que cal evitar. Les normes socials tenen la seva utilitat i estableixen en quins moments pots emprar determinat nivell de grolleria i en quins moments t’has de guardar aquestes expressions per tu mateix. En principi sembla que tot plegat no te massa secret, però resulta que sí que poden aprendre coses a partir de com el cervell processa les paraulotes.

I és que el cervell sembla tenir un sistema específic per processar les paraulotes. Això es va deduir a partir de l’existència de patologies, com la síndrome de Tourette, que es caracteritzen, entre altres coses, pel fet de deixar anar moltes paraulotes. Una alteració que genera un tipus de llenguatge tan específic suggereix que aquest tipus de llenguatge es processa d’una manera particular i que la patologia ha alterat específicament aquesta particularitat.

Però és que, a més, dir paraulotes pot resultar beneficiós en determinades ocasions. Una mena de reflex que tenim quan ens fem mal, quan ens donem un cop, és deixar anar un renec. Això podria ser una casualitat, un fet cultural o alguna cosa més. Uns investigadors van estudiar com modificava la percepció del dolor el fet d’anar renegant. Un grup de voluntaris havien de mantenir les mans dins d’un recipient ple d’aigua gelada i aguantar fins que el dolor fos insuportable. Mentre ho feien, la meitat dels voluntaris anaven dient una paraula neutra i l’altra meitat anaven dient paraulotes. I el que van trobar és que els que renegaven aguantaven molta més estona, de manera que les paraulotes actuen com un analgèsic, o potser com un hipoalgèsic, disminuint la sensació de dolor.

Aquesta particularitat va resultar que no era cultural ja que posteriorment van obtenir el mateix resultat quan van repetir l’estudi comparant britànics i japonesos. D’altra banda, en les persones que normalment ja diuen moltes paraulotes aquest efecte analgèsic és menys marcat. Sembla que hi ha un fenomen d’habituació als renecs.

Renegar també estimula el rendiment en els esportistes. Si has de donar un cop, fer un salt o llençar alguna cosa ben lluny, ho faràs millor si deixes anar un renec. Les paraulotes estimulen el sistema nerviós simpàtic, de manera que es genera una mena d’estrès que augmenta el rendiment físic. Segurament sigui això mateix el que disminueix la sensibilitat al dolor.

Per cert, també s’ha trobat que les persones que deixen anar més paraulotes acostumen a ser més honestes. Ves per on hi ha força camp per estudiar la manera com el cervell processa les paraulotes.

I per quin motiu “s’acosta l’hivern”?

dimarts , 26/02/2019

En poques setmanes començarà la darrera temporada de “Joc de trons”, la sèrie més seguida en els darrers anys. En breu tornarem a seguir les lluites de poder entre Lannisters, Starks, Targaryens i la resta de cases. També veurem que passa amb els caminants blancs ara que ja arriba l’hivern. “S’acosta l’hivern” ha esdevingut una de les frases de ficció més conegudes i  no és perquè si ja que els llargs, llarguíssims hiverns són una de les característiques del món imaginari on passa l’acció. Fins i tot quan és estiu, segueix sent hivern més enllà del mur, al nord de Hivernàlia.

Però quina mena de condicions hauria de tenir un planeta per generar aquesta mena de clima? Aquesta pregunta se la va fer un climatòleg de la Universitat de Bristol, que va decidir jugar una mica amb els models disponibles per veure quines condicions generaven un clima similar al del món de Joc de Trons. Coses del sentit del humor dels científics…

D’entrada és evident que un planeta com la Terra no es possible tot el que es descriu a la novel·la i la sèrie. Les estacions estan generades pel grau d’inclinació de l’eix de la Terra, que fa que durant una part de l’any un dels hemisferis està encarat cap al Sol mentre que l’altre meitat de l’any el que està encarat és l’altre. Cada any tindrà el seu estiu i el seu hivern.

Per acostar-nos a les condicions de Joc de Trons, el que cal és que l’eix de la Terra no es mantingui estable sinó que també vagi girant. Això farà que un hemisferi sempre estigui encarat cap al Sol i l’altre sempre hi estigui oposat. Aquest serà el que mantindrà les condicions d’hivern perpetu que es descriuen més al nord del mur.

El problema era que si agafem un planeta com la Terra i simplement fem oscil·lar l’eix de rotació, aconseguim un hemisferi amb hivern etern i un altre amb estiu etern, però aquesta eternitat dura molt poc ja que en pocs anys mig planeta està totalment congelat i l’altre està espantosament fregit. El gradient de temperatura entre una banda i l’altre va augmentant massa ràpidament i no arriba a estabilitzar-se en cap condició compatible amb la vida.

De manera que cal amortir els canvis, i això pot passar si l’angle d’inclinació es fa menor que el que tenim actualment. L’eix de rotació de la Terra és de 23,3° però si el reduïm a 10° obtenim uns estius i uns hiverns menys marcats, i si fem que l’eix giri per fixar una estació a cada hemisferi sí que podem aconseguir un hivern etern al nord.

Bé, encara cal corregir uns petits detalls. Com ara petites fluctuacions en l’eix de gir per generar les anades i vingudes de l’hivern, que correspondrien amb desplaçaments cap amunt i cap avall de la zona equivalent al que seria el cercle polar.

Tot plegat només és un divertimento, és clar,  però no deia de recordar-nos que petits canvis en algunes condicions poden resultar en grans alteracions del clima.

Del Matagalls a Mart

dilluns, 25/02/2019

Desembre de l’any passat l’Agència Espacial Europea va presentar una de les imatges més espectaculars de Mart obtingudes per la sonda “Mars Express”. Es tracta del cràter anomenat Korolev que mostra al seu interior una espectacular acumulació de gel. Pensem que el cràter mesura més de vuitanta quilometres de diàmetre i que la capa coberta per gel arriba als seixanta quilòmetres de diàmetre i 1,8 quilòmetres de gruix. Molta quantitat de gel!

El Korolev (batejat així en honor a Sergei Korolev, pare del programa espacial soviètic) és un cràter d’impacte situat prop del pol nord marcià però que ja no forma part del gel del casquet polar.

Una característica curiosa és la manera com és manté el gel al seu interior sense fondre’s o sublimar. El motiu és que el cràter actua com una trampa de fred. L’aire en contacte amb el gel es refreda molt, de manera que no te cap tendència a elevar-se. Això junt amb les parets del cràter que impedeixen que capes d’aire més temperat empenyin la capa freda d’aire de l’interior fa que el gel es pugui mantenir molt temps sense problemes.

I el cas és que, mentre me’l mirava i pensava en el mecanisme que el manté fred, em venia al cap la imatge d’una estructura similar, encara que infinitament més petita, que també servia per mantenir gel al seu interior.

Si alguna vegada heu pujat al Matagalls des de Coll Formic haureu vist una estructura semblant a un petit cràter al costat del camí. És una poua de neu que, en temps passats, servia per acumular i guardar durant un temps la neu que queia a l’hivern. No era ni de lluny tan eficient com els pous de glaç, molt més profunds, tapats i treballats, però feia la seva funció.

I de manera similar al cràter Korolev marcià, la poua de neu del Matagalls mantenia una temperatura de l’aire en contacte amb la neu inferior a la que hi havia fora de la poua. Aquí el sistema és molt menys eficient ja que amb les parets molt més petites i una atmosfera més densa les ventades tindrien molta menys dificultat per desplaçar la capa d’aire fred. En tot cas, sempre era més eficient per conservar la neu que qualsevol altre sistema sense parets.

Suposo que a partir d’ara, sempre que torni a passar per la poua, camí del cim del Matagalls, pensaré en els cràters de Mart i els mecanismes físics que comparteixen les dues estructures.

Fondue de formatge, acompanyada de… vi o aigua?

divendres, 22/02/2019

El cap de setmana passat vaig tenir la sort de compartir amb uns companys de feina una deliciosa fondue de formatge. La fondue és d’aquells àpats que des del punt de vista nutricional és un disbarat (molt greix, molta sal, moltíssimes calories….), però que en bona companyia i al lloc escaient resulten memorables. Mentre la degustàvem va sortir un tema habitual; cal acompanyar-la amb vi blanc però mai amb aigua ja que… Bé, no està clar el motiu, però la tradició insisteix molt en que cal evitar com sigui l’aigua si prens una fondue de formatge.

De fet, hi ha varies versions sobre els problemes que portaria l’aigua combinada amb la fondue. Que si fa que el formatge solidifiqui a l’estomac i per tant dificulta molt la digestió, que si al refredar-lo es fan boletes de formatge dins l’estómac i de nou digestió pesadíssima, que si dilueix els suc gàstric i per tant es dificulta la digestió…

Si reflexionem un moment ens adonem que cap d’aquests arguments pot ser vàlid. Si l’aigua refreda el formatge, el vi blanc, que és pren fresquet, també el refredarà. I de fet, a la temperatura del cos el formatge deixa d’estar fos, de manera que en aquest aspecte és irrellevant amb que el prenguis. El tema de la dilució dels sucs gàstrics tampoc aguanta ja que es diluiran igual en aigua que en alcohol.

En tot cas, tot plegat sona a explicacions de la iaia basades en suposicions del que passa dins el cos. Però, xafarder com soc, m’he preguntat si algú ho havia estudiat de manera una mica més seriosa.

I resulta que sí!

Primer he dubtat ja que l’estudi es va publicar al número de Nadal de la revista British Medical Journal. I aquest és un número que inclou articles en clau d’humor. Això no vol dir que no s’hagin fet realment, però tampoc ho pots excloure. Per sort, els autors van incloure el número del estudi clínic associat a l’article, de manera que assumeixo que el treball és autèntic.

El que van fer va ser agafar vint voluntaris i fer-los menjar una fondue de formatge a tots, però la meitat van beure té verd i l’altre meitat ho va fer amb vi blanc. Un cop acabada van tornar a dividir els grups. La meitat van prendre aigua i l’altre meitat un alcohol fort. Un schnapps.

El detall important és que a la fondue hi havien afegit una petita quantitat d’octanoat sòdic marcat amb carboni 13. Malgrat el nom, això és simplement un greix més que conté àtoms de carboni 13 enlloc del normal carboni 12. És un isòtop pesat del carboni i que no és radioactiu com passa amb el carboni 14.

La gràcia és que quan es digereix el menjar, acabem eliminant part del carboni en forma de CO2. Ja sabeu, al respirar agafem oxigen i traiem CO2. Doncs el carboni del CO2 prové del menjar que hem ingerit. I resulta que amb una tècnica anomenada espectrometria de masses podem  determinar el tipus de carboni que hi ha en el CO2 que eliminem en l’alè. Així, mesurant cada deu minuts la quantitat de carboni 13 present al CO2 que exhalaven els voluntaris podien saber a quin ritme s’anava digerint la fondue.

I el resultat és que l’alcohol, del tipus que sigui, alenteix la digestió! De fet, una fondue acompanyada d’aigua es digereix en unes sis hores, mentre que si la prens amb alcohol et calen més de nou hores per pair-la.

Per tant… per tant res! La fondue no és un plat que el prenguis pel seu valor nutricional ni pel seu equilibri en nutrients. Ho fas per plaer, per gaudir de la gastronomia, dels amics i de la vida en general. Acompanyeu-la (amb moderació) amb vi, te, aigua o el que us vingui de gust. Essencialment amb el que us faci més feliços. I no us dèieu entabanar per mites infundats.