ARA Ciència

El problema podria semblar poc greu. Al parc nacional de Yosemite han detectat que les colònies de llops estan afectats per sarna. Una malaltia causada per un irritant paràsit, l’àcar Sarcoptes scabiei. Aquestes bestioles s’agafen a la pell i es fiquen per sota, on les femelles ponen els ous i les larves van alimentant-se i movent-se. Tot plegat causa inflamació, reaccions al·lèrgiques i molta, molta picor i necessitat de gratar-se.

Tot plegat empipador, però no especialment greu. Però el cas és que als llops, les zones afectades per la sarna acaben per perdre el pèl. Una pell massa inflamada i un gratar-se massa continuat deixa marques en forma de clapes de pell nua. I en els llops, que necessiten l’aïllament ofert pel pèl no és irrellevant. Per les clapes nues perden una quantitat de calor que pot ser important. Això vol dir que necessiten menjar més per reposar l’energia que s’escapa en forma de calor per aquelles zones. A l’estiu potser no hi ha massa problema, però quan arriba l’hivern i hi ha menys menjar, fins i tot hi ha el perill de morir per aquesta causa.

No està massa clar encara quina estratègia seguir per aturar l’epidèmia de sarna, però el primer és aconseguir dades sobre el grau d’afectació, la intensitat del procés i el nombre d’animals afectats. Si fossin gossos no costaria gaire, però en llops salvatges la cosa es complica.

Per sort, disposem de tecnologia i imaginació. El que han fet ha sigut instal·lar càmeres d’infrarojos en diferents indret del parc. Els infrarojos detecten les zones sense pèl dels animals gràcies a la elevada calor que es desprèn per allà. La clapa es veu com una zona de color intens corresponent a la gran temperatura que hi ha a la superfície de la pell i que no queda tapada per la capa de pèls.

D’aquesta manera han pogut determinar que la plaga afecta, segons la zona entre un 20 % i un 80 % dels animals. Altres indrets estan lliures dels àcars, però caldrà fer alguna cosa abans no s’escampi massa.

Aquestes càmeres també han permès seguir el comportament dels llops a tota hora, de manera que es pot estudiar el comportament social, les relacions i jerarquies que estableixen entre ells, com juguen, com s’alimenten i, és clar, com progressa la malaltia. El principal problema de les càmeres aquestes és el preu i el perill que un ós dels que hi ha per allà, un grizzly, les faci malbé.

No sempre es pot fer diagnòstic de malalties a distància, però en el cas de la sarna dels llops, l’aplicació enginyosa de la tecnologia ha permès obtenir uns resultats d’allò més fiables. Imagino que els primers que van fabricar càmeres térmiques no imaginaven aquesta mena d’aplicacions.

Va haver un moment de saturació a l’hora de parlar del “partit del segle”. Hi havia un partit del segle cada dos per tres. Entenc que el titular queda llampant, però l’abús fa que es perdi l’impacte. Però tant se val i seguim topant amb el-que-sigui del segle, sense tenir en compte que el segle acaba de començar i que va per llarg.

Aquests dies s’ha parlat del risc de patir “la tempesta solar del segle” degut a l’activitat d’una taca solar, coneguda amb les sigles AR1654, deu vegades més gran que el nostre planeta i que està encarada cap a nosaltres. Llegit així fa por i tot.

De totes maneres val la pena recordar les dimensions de les taques solars ja són més grans que les de la Terra normalment. De fet, tot el que tingui a veure amb el Sol és de magnitud molt gran, de manera que parlem d’escales “normals”.

A més, tampoc és tan probable que sigui la tempesta del segle. Més que res perquè al llarg de segle en veurem encara moltes més de tempestes solars. El Sol té un cicle d’activitat d’aproximadament onze anys. Ara estem arribant al màxim d’aquest cicle, de manera que hi haurà erupcions solars, ejeccions de massa coronal i tot el ventall de mostres d’activitat que la nostra estrella fa al moment culminant de cada cicle. Però al llarg del segle aquesta situació es repetirà unes vuit vegades més. De manera que no tinguem pressa per batejar les coses com la “del segle”.

Perquè la tempesta solar sigui inquietant cal que la flamarada surti en direcció a la Terra, cosa que ja no és tant freqüent, però que de vegades passa i amb certesa seguirà passant. Abans era un fet anecdòtic. Les aurores boreals o australs augmentaven molt però poca cosa més. Ara és diferent. Amb la dependència que tenim dels aparells electrònics i dels satèl·lits artificials, una tempesta que en pugi deixar uns quants de fregits si que tindria conseqüències, de manera que ja no és un tema irrellevant.

Però tampoc estem sense fer res. Tenim sistemes per observar l’activitat solar de manera que algunes mesures es poden prendre per protegir els sistemes més delicats en cas de tempesta. També se suposa que hi haurà plans de contingència per si la xarxa elèctrica cau durant un temps. Al menys, hem de suposar que els qui han dissenyat aquests sistemes ho hauran tingut en compte. Perquè tempestes solars, segur que n’hi haurà! Els satèl·lits es poden desconnectar temporalment i molts es creu que podrien sobreviure fins i tot a la que efectivament sigui la tempesta solar del segle, (sigui quan sigui).

De fet, ja se que soc una mica massa optimista. Aquí encara ens sorprenem que no tinguin en compte zones d’inundació per fer-hi cases o àrees sísmicament actives per definir mesures en els edificis. Imaginar que les administracions tenen pensat  un pla per si una tempesta solar ens deixa sense electricitat o comunicacions durant un temps deu ser una mica naïf. Però és que el realisme, de vegades és massa depriment.

Són divertides algunes webs on es poden trobar consells que semblen més pensats pels amants de les catàstrofes que altra cosa. Guardar menjar i aigua per mesos, medicaments, sistemes de protecció, habitacions segures… la fam d’apocalipsi no acaba amb el bunyol del calendari maia. Però sense exagerar tant, podem recordar el que es va anomenar la “fulguració de Carrington”, la tempesta solar més potent que hem patit des que tenim registres. Va passar l’any 1859 i les aurores boreals es van veure fins a Menorca.

Aquella tempesta va causar curtcircuits a les xarxes elèctriques que van generar incendis i el telègraf va deixar de funcionar. La sort va ser que aleshores no hi havia gaire dependència de l’electricitat, de manera que els danys van ser relativament lleus. Ara seria molt diferent.

Ahir, a l’observatori del temps solar calculaven en un 60 % la probabilitat d’una flamarada de mida mitjana, i només del 5 % d’una flamarada de les grans. Veurem com evoluciona la cosa. Però no ens fem il·lusions. Això és com els grans temporals de llevant. Són poc freqüents, però saps segur que abans o després n’arriba algun. I quan arriba, pot fer força mal.

Si t’agraden les catàstrofes et pots recreant amb les previsions més alarmistes. I si no passa res doncs paciència, cap al 2025 tindrem un altre màxim d’activitat i noves oportunitats de mega-tempestes solars.

Actualitzo: Avui l’observatori solar avisa que una flamarda de classe X (és a dir de les grans) pot estar a la vista ja que el camp magnètic de gran taca AR1654 està guanyant complexitat. Si passés avui estaria encarada directament a la Terra. Potser si que tindrem sarau!

Ha tingut un cert, i comprensible, ressò la resposta de la casa Blanca a una sol·licitud firmada per 35.000 persones, on demanaven que es construís una “Estrella de la mort” similar a la de ”la Guerra de les Galàxies”. La veritat és que mentre llegia la resposta oficial no podia deixar de somriure i de reflexionar sobre unes quantes coses relacionades.

Per començar, s’ha de ser molt friki o molt paranoic per demanar una cosa així. Els primers fan gràcia, els altres potser que s’ho facin mirar i que algú els tanqui en un lloc segur. Però l’interessant (i que fa una certa enveja) és que tinguin un sistema com aquest per enviar sol·licituds al govern, que aquestes tinguin resposta i que les respostes siguin tan intel·ligents. Perquè, sota la capa d’humor hi ha molt sentit comú.

Els motius per denegar la sol·licitud són el cost estimat de 80.000.000.000.000.000 de dòlars (afegint que el que volen és reduir el dèficit i no incrementar-lo). El fet que l’actual administració no està d’acord en fer esclatar planetes. I en tercer lloc, que és absurd gastar aquesta milionada en una estació tan defectuosa que un paio amb una sola nau la va poder destruir.

Però el millor és quan en la resposta fan notar que, de fet, ja estem construint una estació espacial internacional on astronautes de diferent països treballen plegats, fan recerca, reben visites periòdiques d’altres naus espacials i disposen d’una flota de robots automàtics per al manteniment. Que ja tenim naus robòtiques estudiant altres planetes i una d’elles disposa d’un làser (Potser no és un sabre de llum, però s’hi acosta).

També recorda que encara que no disposem de naus que pugin fer la cursa de Kessel en 12 parsecs, com el Falcó Mil·lenari de Han Solo, si que tenim naus explorant els límits del sistema solar. Aquí és una llàstima (suposo que inevitable) que segueixi amb l’error de principiant: Un parsec és una mesura de distància, no de temps!!!!!

També recorda que actualment ja estem descobrint centenars de nous planetes orbitant estrelles llunyanes i que la NASA ja lloga equip i material a empreses privades per posar coses a l’espai. Per cert, d’això se n’encarrega la “Commercial Crew and Cargo Program Office”, abreviada… C3PO.

En resum, no cal somiar en el futur, perquè ja l’estem vivint el futur. Potser que ho recordem de tant en tant. Enlloc de seure al sofà dient ximpleries com demanar estrelles de la mort, el que poden fer és contribuir al futur estudiant una carrera de ciències, enginyeria o matemàtiques. Una bona manera d’aconseguir “que la Força ens acompanyi”.

Tot és broma,… però no tant. Vivim un moment esplendorós en el camp del coneixement i de la descoberta de l’Univers que ens envolta. Ens sembla tant normal que de vegades oblidem la visió tan limitada del món que han tingut la totalitat dels éssers humans que han viscut abans que nosaltres. La meva àvia explicava que, de jove, van anar un dia al Prat per veure una cosa mai vista: un aeroplà fer una exhibició de vol. Una màquina que volava! No fa tants anys d’això! Ara enviem naus als confins del sistema solar, descobrim els components últims de la matèria, manipulem el codi genètic i fotografiem galàxies als límits de l’Univers… i ens sembla normal.

El que ens envolta és pura ciència ficció feta realitat i només ens queda intentar ser una mica més savis per fer-ne un bon ús. Que l’únic que sel’s acudeixi sigui demanar que fabriquin un arma de destrucció massiva com l’estrella de la mort és força decebedor a l’hora de valorar als humans.

Per sort, altres trien millor. Hi ha una altra sol·licitud presentada per un enginyer demanant que construeixin la nau estel·lar “Enterprise”, de Star Trek (encara que no se quin model). Una opció molt més interessant, sens cap dubte!

Envàs, on vas? La campanya de moda d’aquests dies aconsegueix cridar l’atenció, ser enganxosa, arribar a saturar i fins i tot fer una mica de ràbia. El motiu no el tinc gaire clar, perquè hi ha campanyes de publicitat més poca-soltes, però aquesta ha tocat la fibra. En tot cas, agradi o no, imagino que ha aconseguit l’objectiu que pretenia. Que se’n parli i que posem atenció al tema del reciclat.

Com la majoria, he de reconèixer que m’ha servit per descobrir que reciclava malament. El contenidor groc sempre l’he considerat “el del plàstic” i no pas “el dels envasos”. Però cap problema, si només hi ha d’anar envasos, doncs envasos i punt. Com sempre passa, ja hi ha el rumor que la campanya és tèrbola, que serveix per als interessos de determinades empreses i que ens hem de revoltar. La veritat és que, tot i que no se exactament el que hi ha, tampoc m’acaben de fer el pes les campanyes d’indignació a la que ens apuntem tan fàcilment. Per descomptat que caldrà anar discutint el model de reciclatge que volem com a país i la manera de posar-lo en marxa o de modificar-lo, però de moment tenim el model que tenim i el que cal, com a mínim, és que apliquem correctament.

El que m’ha resultat més curiós és la insistència en que al contenidor verd només hi van envasos i ampolles. No pas els gots i altres coses de vidre. Això sembla contradictori. No es tracta “simplement” de reciclar vidre? Doncs si, però això no és “simple”.

Primer perquè la gran confusió és entre vidre i cristall. Els veiem iguals, són transparents igual, semblen tenir iguals característiques…, però no són iguals. De fet, són força diferents.

El que anomenem cristall és un sòlid que presenta una estructura cristal·lina a nivell molecular. Això vol dir que els seus àtoms estan ordenats de manera molt determinada i repetitiva i aquesta xarxa és la que li dóna les característiques que tingui a nivell macroscòpic. Un vidre, en canvi, té una estructura diferent. Tècnicament és un material que s’ha refredat prou com per esdevenir rígid, però sense cristal·litzar. També hi ha un vidre molt ric en plom que col·loquialment també anomenem cristall, ja que el plom li dona algunes caracteristiques similars a les de l’autèntic cristall.

La composició química del vidre és sobretot diòxid de silici, que en la pràctica és la “sorra” normal. També s’hi afegeix una mica de carbonat sòdic, que fa que fongui millor, i de carbonat càlcic que li donarà propietats vítries. Després pot tenir també alguns altres components que seran els responsables del color. Els més habituals són els tons marrons i verds generats per òxids de crom, de ferro, de cobalt o de coure.

Per reciclar-lo, el que fan és separar-lo per colors, netejar-lo d’altres coses que tinguin enganxades, triturar-lo fins obtenir una mena de sorra de vidre i fondre’l per obtenir la pasta de vidre i fer de nou les ampolles, o el que calgui. El punt clau és la fusió. Un dels avantatges del reciclat és que en aquest pas requereix menys energia que la fabricació de nou ja que cal una temperatura menor per fondre’l. Però cal que el material sigui més o menys homogeni. I aquí és on la presència de cristall o de vidres particulars pot engegar el procés a dida ja que alguns compostos es fondrien però altres no ja que requereixen temperatures més elevades. Això faria que enmig de la pasta fosa quedessin fragments sense fondre i no es podria treballar posteriorment.

El cristall no es pot fondre junt amb el vidre, però tampoc molts vidres especials. El de les finestres, el dels cotxes, el de les ulleres, el de la construcció, el de… tots tenen afegits components químics que modifiquen les seves característiques per les diferents aplicacions que els demanem, però això mateix fa que les característiques de fusió canviïn, de manera que sigui complicat processar-lo junt amb el vidre més habitual a casa; el de les ampolles i els envasos.

Quan mirem enrere ens adonem que fa relativament poc que vam començar a reciclar. Altres països ja porten dos o tres generacions per la feina, però aquí no va començar fins als anys 80.  Segur que ens queda molt camí per fer i moltes coses per millorar, però de moment, només espero que acabi d’una vegada la campanya i em pugui treure del cap la cantarella del “si no ets envàs, al verd no hi vas” i similars.

Cada professió té els seus riscs laborals particulars. Això no vol dir que siguin exclusius d’aquella feina en concret. Simplement son una mena que situacions de risc que resulten molt més freqüents en determinats indrets de treball. Entre els riscs laborals hi ha els físics, però també els psicològics. I fa poc en vaig descobrir un que, tot i que es dóna en tots els àmbits,  afecta particularment a les persones dels ambients acadèmics i de recerca. En realitat jo n’era una víctima, i amb el temps vaig anar descobrint que altres col·legues també havien quedat afectats. La veritat és que sospito que molts ho pateixen en silenci. És la “síndrome de l’impostor”.

Els primers atacs els pateixes al principi del doctorat. Arribes a un laboratori o a un centre de recerca i sobtadament quedes envoltat de persones que fan coses increïbles. Quan vaig començar hi havia gent que podia extreure els illots pancreàtics i intentaven trasplantar-los per mirar de curar la diabetis. Uns que dissenyaven nous líquids per poder allargar el temps de preservació dels òrgans que s’havien de trasplantar. Altres podien escoltar el soroll que feien les neurones mentre s’enviaven senyals entre elles. I fins i tot algú que havia treballat per la NASA analitzant les mostres lunars portades pels astronautes de les missions Apol·lo!

Tot era al·lucinant i de cop et preguntes… Però que hi faig jo aquí envoltat d’aquests genis? Si són els putos amos i jo no els arribo ni a la sola de la sabata! El que fan sembla ciència ficció i jo amb prou feina entenc l’experiment que tinc al davant. El nom és ben trobat perquè et sents com un impostor infiltrat en aquella comunitat. I amb un calfred penses que en qualsevol moment algú s’adonarà que és una mena de carambola còsmica el que t’ha fet petar allà, però que estàs ocupant el lloc que li pertocaria a algun geni, i no a un paio normal com tu.

Amb el temps la cosa no fa sinó empitjorar. Hi ha molts experiments que no et surten, comets errors que et semblen de principiant i aleshores dónes per fet que de seguida s’adonaran que ets l’impostor. Passa el temps i aconsegueixes publicar algun article, però saps que el que has descobert no té ni punt de comparació amb les coses que fan els que hi ha al teu voltant. Si alguna vegada et feliciten per un seminari que has donat, penses que només és una mostra d’educada amabilitat, perquè saps que has explicat coses senzilles, evidents, que en cap cas no faran avançar gaire la ciència. Res a veure amb les novetats que escoltes quan tu ets l’oient dels seus seminaris.

I quan vas de congrés encara és pitjor. Allà hi ha les vaques sagrades. Gent que després de cada conferència fan preguntes intel·ligents mentre tu encara estàs intentant acabar d’entendre tot el que has escoltat. El súmmum el vaig tenir un dia fent cua per aconseguir un cafè al costat d’un senyor una mica grassonet i algú em va dir a cau d’orella: “aquest és en John Vane, que va guanyar el premi Nobel pel descobriment de la prostaciclina”.

Coi! Com no t’has de sentir un impostor infiltrat si estàs fent cua per un cafè al costat d’un paio que ha guanyat el premi Nobel?

Però amb el temps notes que persones que consideres molt brillants et segueixen felicitant. I al final arriba un dia en que algú (normalment sota l’efecte de l’alcohol) reconeix que t’admira (t’admira!!!) per la feina que fas i que li sembla realment brillant. I durant una bona estona et demanes si t’estan prenent el pèl fins que descobreixes que no, que realment creu que el que fas és brillant. Està equivocat, per descomptat, perquè tu saps perfectament que els teus experiments són normalets, que al principi no sortia res i que els has hagut de repetir deu vegades per trobar que era el que estava malament i que va resultar ser una obvietat que et fa sentir encara més ximple.

Però el cas és que ell pensa exactament el mateix dels seus experiments i de les seves limitacions. I no és cap cas aïllat. Per increïble que pugui semblar, a la llarga vaig descobrir que persones que considero brillantíssimes, tenen el mateix sentiment de ser uns impostors sobrevalorats. També pateixen per si els seus treballs estan ben fets o se’ls escapa alguna cosa evident. També creuen que la seva aportació és normaleta i que no té cap mèrit especial.

Suposo que amb els anys, aquesta síndrome es va controlant (tot i que no desapareix mai del tot). Cada un de nosaltres coneix les limitacions del que fem i la importància real que representa en aquell camp concret i això ens permet relativitzar la nostra feina. L’únic que cal es trobar el punt d’equilibri una mica realista. Com en quasi totes les profesions, la majoria fem la feina correctament, intentarem contribuir una mica al coneixement, però no cambiarem el curs de la història. Per cert que no som super-genis, però tampoc som impostors.

Ara reconec que em fa una certa gràcia observar els símptomes de la síndrome de l’impostor en els estudiants que comencen. Jo ja miro d’explicar-los el que passa, però en realitat no serveix de gaire. Suposo que és una d’aquelles coses que has d’anar descobrint per tu mateix amb el temps.

En realitat això passa en moltes altres feines. També deien que és més freqüent en dones, però potser és simplement que els homes ens ho callem més. En tot cas entre científics és una mena de petita epidèmia. Cal dir, però que també hi ha la síndrome oposada. Persones que són la mediocritat personificada i en canvi es creuen els reis del mambo. Que mai els passa pel cap que potser han tingut sort i que no haurien de tractar amb menyspreu altres persones més educades però molt més brillants que ells. És una llauna, perquè d’aquests també n’hi ha a tots els àmbits de la vida.

En tot cas, quan topeu amb un científic amb pinta de tímid pel que fa a la seva feina, sigueu comprensius. Potser estigui patint un brot cas agut de síndrome de l’impostor.

Fa unes quantes setmanes vaig comentar sobre el misteri del planeta (o el que sigui) que hi ha al voltant de l’estrella Formalhaut. Un indret anomenat amb el sobrenom de l’Ull de Sauron per la similitud de la imatge amb l’escena de la pel·lícula. A les imatges veiem que al voltant de Formalhaut hi ha un grandiós anell de pols i restes còsmiques que brilla amb una inquietant bellesa.

En aquella zona fa anys es va detectar un punt lluent que es va pensar que podia ser un planeta. El problema era que només es detecta a les imatges aconseguides amb llum visible, però no en l’infraroig, i si fos un planeta s’esperaria que si que emetés llum infraroja. La cosa no estava clara, però posteriors imatges van tornar a detectar l’objecte, desplaçat lleugerament, de manera que alguna cosa hi ha allà, a la zona interior de l’anell de pols, però que seguia sense emetre en l’infraroig. Un bon misteri.

Doncs fa uns pocs dies el telescopi espacial Hubble ha mostrat noves imatges de l’ull de Sauron i el suposat planeta ha tornat a mostrar-se, de nou, una mica més desplaçat. Ara ja tenim prou imatges obtingudes en diferents anys com per ajustar millor la seva trajectòria… i el misteri s’ha fet encara una mica més gran.

Formalhaut b, que és el nom que tindria el planeta, no segueix una òrbita habitual per ser un planeta com els que coneixem al nostre sistema solar. Es pensava que es desplaçaria fregant l’extrem interior de l’anell de pols, però ara hem vist que aquell estrany objecte segueix una òrbita extremadament el·líptica, de manera que en ocasions està molt proper a la seva estrella mentre que a l’altre banda de la òrbita està increïblement allunyat. De fet, segueix una trajectòria més similar a la d’un cometa que no pas la d’un planeta. (Aquí podeu veure un vídeo de la seva òrbita)

Com encaixa això en el zoològic estel·lar? Doncs potser en la categoria de planetes errants. Planetes que han estat ejectats de la seva estrella mare i ja no segueixen una òrbita al seu voltant. Una mica forçat ja que aparentment Formalhaut b no ha estat ejectat del tot, però per descomptat no és un planeta com els habituals.

Això però, té una cosa bona des del nostre punt de vista. La seva trajectòria no creua directament l’anell de pols, sinó que passa una mica al biaix. De totes maneres, en poc temps s’hi endinsarà prou com per començar a emetre radiació infraroja. Això serà per culpa dels impactes dels objectes de l’anell sobre la superfície del planeta. Aquestes col·lisions alliberen molta energia i s’hauria de veure en l’infraroig. Una radiació que ens donarà molta informació de la seva composició i altres característiques.

Ara bé, caldrà tenir una mica de paciència. Trigarà uns vint anys en endinsar-se en aquella zona. El Hubble ja no serà el telescopi que captarà les imatges, però nosaltres les esperarem amb el mateix interès.

La física té una curiosa característica que sembla absolutament contradictòria: És una ciència fàcil. De fet, és tant fàcil que la majoria de conceptes, per estranys que siguin, es poden descriure simplement amb una, o unes poques equacions. Això únicament pot passar en temes molt senzills. Intentar ficar la complexitat d’un sistema biològic en una equació és un repte digne de veure. I que dir de pretendre resumir el funcionament del cervell en un sistema d’equacions? Això per no ficar-nos en psicologia o sociologia. Aquestes ciències fan servir matemàtiques i equacions, però de manera molt pobre i per fer unes aproximacions francament allunyades de la realitat. En canvi, la física, com que és simple, pot permetre’s aquests luxes i per això és, potser, la ciència que ha tingut els èxits més espectaculars.

El problema és que malgrat tot, als que no som físics ens sembla difícil. Endimoniadament difícil. Ja veiem complicada la física normaleta, no diguem doncs quan parlem de fenòmens relativistes, de camps de forces o de mecànica quàntica. Son coses tan estranyes que tot el personal disposat a prendre el pèl el primer que fan és fer referència a energies o fenòmens quàntics per assegurar-se que ningú entengui res del que diuen i així les seves ximpleries passen desapercebudes. Psicologia quàntica diferencial? Salut quàntica?

(Nota: Si us parlen de qualsevol cosa “quàntica” sense que sigui un físic, quasi segur que és una presa de pèl. Amb els temes “energètics” també cal vigilar.)

El problema és que els temes biològics o socials ens resulten propers i podem visualitzar-los amb facilitat. Això ens fa pensar que són senzills, però en realitat la complexitat per estudiar-los és molt més gran. La física entra en qüestions extremadament allunyades de la nostra experiència diària. Unes qüestions on la nostra manera de veure les coses ja no serveix. Per això ens sembla tan estranya. I per això, quan topem amb notícies relacionades amb la física i fem servir els nostres paràmetres arribem a conclusions errònies. Mai no recordem que els nostres paràmetres rarament els podem aplicar a la física. Fins i tot monstres de la comunicació com Feynman advertien d’aquesta dificultat.

Però els humans, al menys la gran majoria, necessitem visualitzar les coses. Els grans físics ja només calculen i no intenten traspassar-ho al nostre camp d’experiència perquè saben que és impossible. I quan ho han de fer, fan servir analogies que de seguida grinyolen. Els electrons tenen una característica anomenada espín i ens diuen que els hem d’imaginar com una esfera que gira i que pot fer-ho en una o altra direcció. Això serà l’espín. Visualment funciona, però la realitat és que només és una mena de metàfora i que els electrons no son boletes girant. La única manera que tenim per visualitzar el món quàntic és a base de metàfores, però és important no oblidar mai que només són metafores i no la realitat.

I ara ha sortit la notícia d’una temperatura absoluta negativa. Això ha generat uns titulars molt desconcertants i que indueixen a confusió. Tots recordem que la temperatura absoluta mesura el grau de moviment de les molècules. Quan queden aturades parlem del zero absolut i per tant, sembla impossible aconseguir temperatures negatives!

En aquests cassos, abans de parlar de trencaments de les lleis de la física, de viatges en el temps o de la matèria fosca intergalàctica, el que cal fer és buscar ràpidament un físic que ens digui de que va la cosa. Aquesta vegada fins i tot es podia mirar la Wikipedia. Aleshores descobrim que parlen de termodinàmica estadística, on es fa servir un concepte de temperatura lleugerament diferent del que tenim en ment habitualment. No entraré en detalls, que no soc físic i molts se m’escapen (aquí ho explica molt bé), però té a veure amb el nivell d’entropia del sistema i, encara que sembli estrany, la temperatura pot anar augmentant fins ser infinita, passar a ser “negativament infinita” i a partir d’aquí simplement ser negativa. Estrany? I tant, si pensem en les temperatures del termòmetre! però no gaire si pensem en sistemes tancats que mesuren el grau de desordre del sistema.

(Demano disculpes als físics per parlar de grau de desordre i entropia, que se que els fa molta ràbia. Una altra metàfora amb massa èxit).

En tot cas, per entendre el risc d’intentar imaginar tot això com una cosa quotidiana, haurem de tenir presente que en aquests sistemes de temperatures termodinàmiques, un objecte amb temperatura negativa pot estar més calent que un amb temperatura positiva. I tots dos estan per sobre del zero absolut. És que la física pot ser “simple”, però això no vol dir que sigui intuitiva.

I millor que vigilem, perquè segur que en dos dies sortirà algú parlant de com curar les “vibracions del karma termodinàmicament negatives”.

En un article publicat ahir, l’Ignasi Roca esmentava el tema de l’ús del genèric en els discursos. Ho feia a partir d’un discurs de la presidenta del Parlament i de si Nuria de Gispert és la presidenta o la president del Parlament. Reconec que és un dilema que amb massa freqüència em desconcerta. Fins i tot diria que m’arriba a irritar perquè moltes vegades dubto a l’hora de triar la paraula. I immediatament m’emprenya el mateix fet de dubtar.

Quan escric apunts al blog, o algun text amb la finalitat que sigui, intento fer-ho sempre des d’un estricte respecte a la igualtat de sexes. Potser no sempre m’en surto i segur que arrossego el pes dels costums i de tots els tics masclistes que té el llenguatge. L’idioma és com és, i el pes de molts segles de societat dominada pels homes apareix en mil detalls. Tampoc facilita les coses l’extenuant abús que en fan els polítics d’especificar sempre el masculí i el femení, sobretot perquè sovint et quedes amb la sensació que només fan una mica de maquillatge i Santes Pasqües.

I aquí repasso i veig que fa un moment he escrit “els polítics”. Potser hauria d’haver posat “la classe política”? “els polítics i les polítiques”? Però “una política” pot ser una idea i no necessàriament una dona dedicada a la política… Empipador perquè segurament tothom ha entès que feia servir la paraula com a genèric i no específic del sexe masculí. Que les llengües llatines tenen això des dels seus orígens. Però tot seguit penso que això no ha de ser una excusa per deixar les coses tal com estan i que els idiomes s’han d’adaptar als nous temps. Però tampoc és fàcil i com més hi penses més t’atabales. Tarradellas no va estar correcte al dir “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”? La frase és contundent, va fer història i dubto que cap dona se sentís exclosa per no parlar també de ciutadanes. Quina fórmula hauria triat algú meticulós a l’extrem en aquests aspectes?

Total, que per una paraula al segon paràgraf porto una bona estona dubtant. Certament hi ha fórmules per evitar-ho, però en un text llarg i per llegir-ho de manera col·loquial queda forçat. Altra cosa seria un text administratiu o altres models que poden anar plens de guionets per incloure senyor/senyora i similars. En tot cas, millor ho deixo pels entesos en temes de sociologia i lingüística.

Tot aquest rotllo és perquè el que m’ha fet realment gràcia és que en algunes ocasions m’han retret el parlar de home i dona com a diferents “sexes”. Pel que sembla, hauria de fer servir gèneres i no sexes. Probablement és cert en segons quin context, però això em crea un nou problema ja que normalment parlo de temes de biologia, de fisiologia o similars i “sexe masculí o femení” defineix amb precisió del que parlo.

Encara és més subtil el problema perquè en aquest context, si faig referència al gènere habitualment estaré referint-me a una cosa molt diferent del sexe. El gènere és un dels nivells de classificació dels éssers vius, igual que la classe, la família, l’espècie o el regne. De manera que un escarabat pot ser del gènere Carabus i de sexe masculí o femení. I si parlem de plantes encara es complica més. Una alzina (Quercus ilex) és del gènere Quercus i en aquest cas no té sentit preguntar pel seu sexe sinó que cal especificar per el sexe de les flors ja que l’arbre te flors masculines i femenines.

I, és clar, quan parlo d’humans no puc passar per alt el context, que al final diria que es la clau per no trencar-se massa les banyes. Perquè si no tenim en compte el context, té la seva conya i permetria acudits fàcils el fet que des del punt de vista biològic estricte, els humans (Homo sapiens) tenim dos sexes (masculí i femení) i un únic gènere, ja que tots som… “Homo”.

La majoria de nosaltres gairebé mai hem vist paisatges completament salvatges. I si ho hem fet ha resultat una ocasió excepcional i, segurament, fora d’Europa. Per lluny que marxis, sempre hi ha una carretera, una línia elèctrica, un poblet o camp conreat en algun indret a la vista. Els humans hem tingut un important impacte en el planeta, i segurament és més gran del que imaginem.

Però a mida que augmenta la població, la demanda de terreny per edificar, per conrear, per explotar i per transportar augmenta més i més. La pregunta és, ens en queda gaire per ocupar?  En això hi ha diferents estimacions i moltes vegades depèn de la manera com es facin els càlculs, però recentment ha sortit una estimació segon la qual ja hem ocupat la meitat de la terra ferma lliure de gel del planeta.

En realitat, més que les xifres absolutes, el que interessa son les tendències. I malgrat que  afirmem ser éssers presumptament  racionals, el que fem és consumir tot el que ens calgui sense pensar ni un moment en afluixar el ritme. I, a sobre, ho fem de manera poc eficient. De moment, prop de la meitat dels terrenys que hem fet servir per l’agricultura han perdut bona part del seu rendiment o estan prou degradats com per que no es pugin aprofitar. Si recordem que només un 20 % del terreny és aprofitable per als conreus, potser tenim un problema a l’horitzó.

També val la pena tenir present que tot i que la meitat de la terra ferma del planeta encara no la fem servir, gairebé un 20 % són deserts, alta muntanya i indrets als que difícilment els traurem rendiment.

De manera que ens estem quedant sense gaire espai per seguir conreant, transformant i explotant. I malgrat tot, la població continua un ritme de creixement important. Hi ha qui pensa que no passa res perquè les millores tècniques resoldran el problema. Jo diria que aquesta visió és una mica massa optimista i sospito que els que van més encertats són els que opinen que potser si que ens en sortirem els països més desenvolupats, però els països pobres ho tenen molt fumut en un futur no gaire llunyà.

Les xifres es poden discutir perquè no es fàcil fer aquesta mena d’estimacions i els marges d’error són importants. També cal veure com es decideix la manera de classificar el terreny. Hi ha qui considera malaguanyats els terrenys afectats per la contaminació i el percentatge de terreny “humanitzat” encara augmenta més. Però sigui quina sigui la xifra exacta, no hi ha gaire temps per entretenir-nos sense fer res.

Amb les festes de Nadal arriba el moment d’una aturadeta. Ara toca descansar una mica i recuperar les tradicions. Sigueu feliços i que el tió us porti molts regals.

 BONES FESTES !