La gràcia de les paradoxes temporals

divendres, 25/01/2019

Potser és casualitat o potser és que amb l’allau de sèries que hi ha per tot arreu resulta inevitable que alguns temes es repeteixin. El cas és que últimament no paro de topar amb pel·lícules i sèries on apareixen viatges en el temps.  N’hi ha de tota mena, però l’interessant és veure com s’ho fan per evitar les paradoxes i els problemes físics lligats a aquesta mena de viatges.

Jo ja fa temps que vaig deixar de creure que mai serà possible viatjar en el temps tal com passa a les pel·lícules. Sempre que apareix una màquina del temps em pregunto com s’ho fa per trobar el lloc de destí ja que fa, posem per cas, mig any, la Terra estava a l’altre banda del Sol, de manera que si fem un salt sis mesos enrere, o també ens transportem a l’altre costat del sistema solar o  apareixerem flotant enmig de l’espai. I encara pitjor ja que el Sol també s’ha desplaçat per la galàxia, que també s’ha mogut de lloc.  Massa variables que no veig com resoldre.

Però suposem que això no és problema. Seguim tenint el problema de les paradoxes. El clàssic d’anar al passat i matar l’avi. Si ho fem, no naixem mai i per tant no podem viatjar al passat a  matar-lo, de manera que no morirà, sí que naixerem i sí que podem fer el viatge, cosa que permet matar-lo i de nou fa impossible que fem el viatge…

La solució habitual es tirar d’universos paral·lels i línies temporals alternatives. Una excusa barata ja que això dels universos alternatius té tot l’aspecte de ser una mena de comodí dels físics per explicar tot el que no saben com explicar. Com que tampoc hi ha manera de demostrar-los experimentalment, doncs sempre queda bé.

Però en una sèrie esbojarrada vaig topar amb una escena que feia riure molt i que revela com de complicat pot ser pensar seriosament en els problemes de jugar amb el temps sense les trampes dels universos paral·lels. En la ficció, els protagonistes han d’arribar a una sala situada dins d’un edifici. Per desgràcia, el camí és ple de trampes, paranys i tota mena de perills mortals de manera que no hi ha manera d’arribar. Uns amics poden desactivar les trampes però nomes durant dotze segons. Massa poc temps. Per sort tenen una pràctica màquina del temps de la mida d’un ordinador portàtil, de manera que troben una manera enginyosa d’arribar. Quan es desactiven les trampes es posen a córrer durant deu segons. Aleshores s’aturen i viatgen deu segons al passat, de manera que tornen a estar a l’instant on s’acaben de desactivar les trampes i disposen de dotze segons més per córrer. Repetint el procés tants cops com calgui poden anar fent fins arribar al seu destí.

Brillant! Però apareix un efecte secundari curiós. Quan fan el primer salt cap al passat, tornen a estar en el moment en que s’han desconnectat les alarmes i això vol dir que ells mateixos (els del passat) estan uns metres enrere a punt de començar la primera cursa. De manera que quan es posin a córrer hi haurà dos equips fent-ho.  L’inicial i el que ja ha fet un salt temporal.

Un moment! Que és que deu segons després n’hi haurà tres. De fet, cada vegada que saltin al passat hi haurà un equip nou. A la sèrie això genera situacions francament divertides, però a mi em planteja un problema. El primer equip, just quan es disposa a córrer… no hauria de veure com en aquell moment apareix el segon equip una mica mes endavant? És a dir, ells mateixos just després de fer el salt al passat? En realitat també hauria de veure el tercer encara més endavant i el quart i tots. No? I si els veuen aparèixer… quin sentit té posar-se a córrer si ja hi ha un tu alternatiu que està arribant? Ep! Però si no corren, no arribarà cap equip.

Si algú té clar que veuria o deixaria de veure un viatger del temps fent servir aquesta estratègia, li ho agrairé molt que m’ho expliqui, perquè jo estic fet un bon embolic.

Encara pitjor. Si no et mous i viatges deu segons al passat, apareixes solapant-te amb tu mateix?  Ai! I si només em moc un pam? Els dos jo ocuparem parcialment el mateix espai? Àtoms intercalant-se amb els mateixos àtoms del passat? Quin mal rotllo digne d’una pel·lícula de ciència-ficció-terror-sanguinari…

Els viatges en el temps segurament són impossibles, però al menys són una manera ben entretinguda de trencar-te el cap amb les paradoxes que comporten.

La química de la felicitat

dijous, 24/01/2019

Què és el que us fa feliços? No cal que li doneu gaires voltes. Són quatre coses: la dopamina, la serotonina, la oxitocina i les endorfines. Les coses que penseu que us fan feliços en realitat només ajuden a que fabriqueu aquestes molècules. Per això les han anomenat “el quartet de la felicitat”.

Bé. Certament tot això és en part veritat, però les visions tan limitades a la biologia mai m’han acabat de fer el pes. Les hormones i els neurotransmissors són part de la maquinària neuronal implicada en la sensació de felicitat, però fins i tot un amant de la bioquímica com jo em cuidaria molt d’anar massa lluny en aquests temes. Malgrat que tots els experimentem constantment, encara no sabem realment que és un sentiment. Simplement, encara no sabem el que és la ment. Com apareix? de quina manera l’activitat neuronal la genera? Tot preguntes sense resposta.

Però sí que és cert que alguns neurotransmissors estan lligats a determinades sensacions, de manera que d’alguna manera, la serotonina, la oxitocina, la dopamina i les endorfines posen en marxa mecanismes neuronals que generen sensacions que associem amb el plaer, la felicitat i el bon rotllo. Tot i que tampoc cal exagerar amb el paper que juguen ja que segurament l’únic que fan és posar en marxa de determinada manera determinades neurones en determinat ordre i seran aquestes xarxes de neurones les que generen el sentiment de felicitat.

La clau del cotxe no és el viatge, tot i que per emprendre un viatge, moltes vegades comences agafant la clau del cotxe. De fet, ni tan sol el cotxe és el viatge. Però també es cert que sense clau o sense cotxe, el viatge no arrenca. A més, amb el cotxe pots fer moltes més coses que un viatge, doncs amb els neurotransmissors i les neurones també. Res és senzill al cervell.

La oxitocina es genera durant els orgasmes, però també durant el part. La serotonina pot causar felicitat i la seva falta pot estar associada a la depressió, però aquesta hormona també serveix per regenerar el fetge quan hi ha una lesió i està relacionada amb el mecanisme del vòmit. La dopamina va relacionada amb sensacions de plaer, però també amb l’agressivitat, l’aprenentatge i augmenta la producció d’orina. I les endorfines… res, tu. Les endorfines són fantàstiques! I no hem d’oblidar que les explicacions simples sempre són incorrectes. Hi ha moltes altres molècules que resulten imprescindibles. Hormones d’estrès, com el cortisol o l’adrenalina també participen en el complex còctel que al final genera sensacions de felicitat. Estar enamorat és una situació molt estressant en la que és genera molta adrenalina!

La pregunta que ens hem de fer és si entendre el paper de totes aquestes molècules ens ajuda a entendre coses tan abstractes o subjectives com la felicitat o el plaer. Segurament sense saber que fan i com actuen no podrem treure’n l’entrellat, però també és segur que ens caldrà anar molt més enllà per acostar-nos a poder dir un dia que és la felicitat.

Mentre no arribi aquest dia ens limitarem a intentar anar aconseguint moments amb una bona alliberació d’aquestes quatre hormones. Ep! I sense oblidar que la resta de sentiments, amb les seves corresponents hormones i neurotransmissors, també resulten necessaris!

“Super-hero landing”. La manera més espectacular, i absurda, d’aterrar

dimecres, 23/01/2019

Una de les icones de les pel·lícules de súper-herois és la manera d’aterrar quan cauen a terra. L’impacte del cos es fa sobre tres punts: un genoll, una mà i un peu. Es coneix com aterratge del superheroi, aterratge sobre tres punts o, en anglès que és com es troba més sovint… “super-hero landing”.

S’ha de reconèixer que la posició és visualment espectacular. Deu ser per això que ho fan tots i no és estrany que es faci servir per portades, pòsters o altres tipus de promoció. Ara bé… és una manera pràctica d’aterrar?

Dons en realitat és una de les pitjors maneres de fer-ho. De fet, el mateix Deadpool ja ho comenta en una de les pel·lícules.

Qui s’emporta la pitjor part és el genoll. No cal saber massa fisiologia per tenir clar que un impacte directe del genoll contra el terra mai no és aconsellable. Sobretot perquè impedeix del tot cap sistema per alentir l’impacte. Quan caus dempeus val la pena flexionar els genolls per fer que l’aturada sigui progressiva. Això permet que la flexió del cos vagi absorbint la quantitat de moviment que portem, de manera que la força exercida sobre el cos, i especialment sobre els ossos, és menor. Caure amb els peus ben rígids tampoc és una bona idea pel mateix motiu.

Si una persona normal cau des d’una altura mínimament important i vol fer-ho amb el súper-hero landing, el més probable és que es trenqui el genoll o el fèmur (o les dues coses). Ho tenen millor la cama i el braç ja que al moment de l’impacte poden flexionar-se una mica. No es trencaran però tampoc col·laboraran gaire en la força de frenada del cos, de manera que, de nou, tot l’impacte va a petar al genoll.

A les pel·lícules l’aterratge acostuma a anar acompanyat del trencament del ciment on aterra. Normal, ja que no hi ha hagut gens d’amortiment i tota l’energia del cos en moviment s’ha absorbit de cop. D’altra banda, la força es reparteix per igual en les dues bandes, de manera que si es trenca el terra, el fèmur tampoc te gaires possibilitats de sortir indemne.

És clar que són súper-herois, amb súper-poders i súper-armadures. És la única manera de resistir l’impacte.

De vegades es diu que permet quedar en una posició que facilita sortir disparat per seguir lluitant, corrent o el que calgui. Tampoc sembla gaire realista aquest argument. Estar recolzat en un genoll i amb l’altra cama estirada no és una posició que permeti agafar gaire impuls.

Però, d’altra banda, un súper-heroi sempre ha de fer una entrada espectacular, oi? La super-hero landing és una manera absurda, incòmoda i extremadament poc eficient d’aterrar, però és innegable que visualment queda espectacular, súper-espectacular.

Inflamació i edat, “inflammaging”

dimarts , 22/01/2019

Ja se sap que com més grans ens fem més coses li passen al cos. Quan no fa mal una cosa fa mal una altra i, al final, fan mal totes alhora. Al principi és un efecte subtil al que no li donem importància. Cada vegada costa més recuperar-se d’una nit de festa, l’alcohol costa més de metabolitzar, els àpats es van tornant més i més indigestos i al final són les articulacions les que comencen a donar senyals d’alarma. Gestos que abans feies sense ni pensar comencen a resultar complicats de fer.

El cas és que, a més de l’efecte de l’envelliment, de la pèrdua de flexibilitat dels teixits, de l’acumulació de danys cel·lulars, productes tòxics i mutacions més o menys rellevants, també es va generant un estat generalitzat d’inflamació. Els anglesos l’han batejat com “inflammaging” però no tinc clar com es podria traduir amb gràcia (inflamedat?). Tècnicament es “inflamació associada a l’edat”.

Que al cos es poden donar estats inflamatoris generalitzats no és cap novetat. Hi ha malalties, algunes de molt greus, que es caracteritzen precisament per això. Altres com la obesitat ara sabem que també generen un estat general d’inflamació. És una inflamació de baix nivell, però general i mantinguda i això, a la llarga, porta molts problemes.

Al final, la inflamació no deixa de ser la resposta de l’organisme a una agressió, normalment una presència de microbis, però també pot ser un dany als teixits. Quan això passa, hi ha cèl·lules que comencen a enviar senyals d’alarma que serveixen per posar en marxa als leucòcits, unes de les cèl·lules que generalitzem anomenant-les “les defenses”.

Quan aquestes s’activen, van al lloc de la infecció i es posen a generar substàncies tòxiques per tal de matar als microbis. Això vol dir proteïnes que degraden altres proteïnes, radicals lliures d’oxigen, àcids diversos i tot el que pugui fer mal a un bacteri. També farà mal al teixit de la zona, però ja el refarem després.

És clar, això va molt bé mentre es mantingui sota un control estricte, tant en l’espai com en el temps. Però amb els anys, aquest control sembla que va perdent eficàcia i pel cos es van generant els senyals d’alarma sense que faci massa falta. Aleshores les cèl·lules inflamatòries van alliberant una mica d’oxidants, alguns productes proteolítics, una miqueta d’algun àcid… res massa espectacular, però que a la llarga va danyant els teixits. Un dany que, tot i ser molt discret, promou una mica més d’inflamació. Tot plegat és, inicialment, poca cosa, però fa que entrem en un cercle viciós en el que al final les cèl·lules del cos acaben cada vegada més tocades.

Tot i que el concepte és recent, s’està posant en el punt de i mira de molts estudis. Entendre els mecanismes que fan que amb l’edat el cos estigui cada vegada més susceptible al dany, o que cada vegada tirem més d’ibuprofens per coses que abans ni notàvem, pot estar relacionat amb aquest nivell basal d’inflamació. De jove calen estímuls relativament potents per posar en marxa la inflamació, però amb l’edat ens trobem amb que el procés, que ja va funcionant a baix nivell, s’activa amb molta més facilitat. Per descomptat, entendre-ho i aprendre a controlar-ho milloraria notablement l’estat general del cos quan entrem en edats avançades.

Els anells de Saturn. Un espectacle efímer

dilluns, 21/01/2019

Quan els astrònoms van començar a disposar de telescopis cada vegada millors i més potents es va fer evident la immensa variabilitat del nostre sistema solar. La Terra estava envoltada de planetes de moltes mides, colors, composicions i característiques físiques, però n’hi havia un que destacava entre tots. Per molta voluntat que hi posis, cap planeta pot competir amb el màgic espectacle de Saturn i els seus anells. Ho mires i penses que no és normal, que una cosa com aquella no pot existir. I malgrat tot, allà el tenim. La joia de la corona del Sistema Solar.

Però ara hem sabut que els humans som molt afortunats de poder-lo admirar. Sembla que la major part del temps Saturn va ser un planeta com qualsevol altre i que els anells van aparèixer fa “nomes” uns cent milions d’anys. Això és extremadament recent per un planeta que té quatre mil milions d’anys d’història. Però és que encara hi ha més. Els anells s’estan esvaint i desapareixeran en uns tres-cent milions d’anys.

Al llarg de la història del sistema solar hauran brillat només durant un moment i nosaltres hem tingut la sort de ser-hi i de disposar de la tecnologia necessària per admirar-los.

Tot això ja se sospitava feia un cert temps, però no es va disposar de dades prou bones per confirmar-ho fins que la sonda Cassini, al final de la seva missió, va fer una última recollida de dades mentre travessava el sistema d’anells a mida que anava caient cap al planeta. No va ser una caiguda directa sinó que va donar unes quantes òrbites i va poder mesurar millor que mai la massa dels satèl·lits, la seva composició i els camps magnètics que hi havia per allà.

Sabíem que els fragments que formen el sistema d’anells estan fets sobretot de gel amb un petit percentatge (només un 1%) d’altres materials que es van dipositant sobre el gel provinents de restes de material interplanetari. Pols que hi ha pel sistema solar, vaja! Com que es pot saber el ritme al que la pols es va dipositant només calia saber-ne la quantitat total per deduir el temps que els anells portaven allà. I el pas de la Cassini a través dels anells va permetre mesurar la força gravitatòria que exerceixen i per tant, calcular-ne la massa. Amb això es va poder veure que eren de formació recent. Si els dinosaures haguessin tingut telescopis, no haurien vist res d’especial en Saturn o potser haurien tingut el privilegi de veure’n el naixement dels anells.

I l’altre cosa que li passa és que els fragments de gel van rebent l’impacte de la radiació còsmica i això fa que vagin carregant-se elèctricament. Quan això passa, l’enorme camp magnètic de Saturn comença a apartar-les de la seva orbita fins que queden irremeiablement atrapades per la gravetat i acaben caient sobre el planeta. Per això ara sabem que al ritme que ho fan, acabaran per desaparèixer en tres-cents milions d’anys.

És clar, això també fa pensar en com es van formar i en si el fenomen es pot repetir. Júpiter té anells molt febles, però potser fa uns quants milions d’anys eren igual d’espectaculars que els de Saturn. Neptú també en té, encara menys marcats. Tan poc que alguns ja són més un arc que no pas un anell complert.

Ara com ara no hi ha dubte de quin planeta és el Senyor dels Anells del sistema solar, però potser aquest títol va canviant amb el pas dels eons. En tot cas, no ens queixarem pel magnífic espectacle que hem tingut la sort de gaudir amb Saturn.

Ja tenim aquí la grip

divendres, 18/01/2019

Acabem de superar els 110 casos de grip per 100.000 habitants de manera que oficialment ja estem en la situació d’epidèmia. Ha trigat una mica més de l’habitual a arribar, però tret d’això no hi ha gaire d’especial aquest any.

Quan l’epidèmia arriba val la pena repassar algunes de les característiques de la grip. La primera és que no hi ha tants casos com diem ja que moltes suposades grips son altres coses. Per exemple, malgrat el nom, estrictament no existeix la grip intestinal. El virus de la grip afecta les vies respiratòries. Hi ha altres malalties que afecten als budells a les que els hi diem grip, però són gastroenteritis causades per altres microbis. Els refredats també els confonem amb la grip, però són malalties del tot diferents. Algú va dir en broma que per saber si tens grip t’has de preguntar si et sents com si t’hagués atropellat un camió. Si la resposta és que no, aleshores no és grip. Si és que sí, i no t’ha atropellat cap camió, potser sí que aleshores serà grip. Vaja, que el que teniu gairebé sempre són refredats!

Però és curiós que un virus que afecta gola i pulmons ens deixi tant baldats i en epidèmies particulars resulti fins i tot tant letal. Però és que el virus desencadena una mena de reacció en cadena que és el que al final ens fa mal.

Per començar tot dependrà de quina cèl·lules infecti. Les de la gola, les dels bronquis o les dels alvèols pulmonars. Com més profundament entri dins els pulmons, més greu serà. Si les cèl·lules del nas estan malament farem mocs i tossirem però si les que funcionen malament són les de l’interior del pulmó, deixarem de transportar oxigen a la sang i el pulmó es pot omplir de líquid. Molt més mal rotllo!

La clau de quina cèl·lula serà l’afectada està en la hemaglutinina del virus. Això és una proteïna que hi ha a la superfície i que representem amb la lletra H. Quan parlem de la soca H1N1 fem referència a la família d’hemaglutinines que conté la soca. La N és per una altra proteïna, la neuraminidasa. En tot cas, hi ha hemaglutinines que s’enganxen a les cèl·lules del nas, de la gola o del fons del pulmó. Aquest és un dels factors que fan que la grip sigui més o menys greu.

El fet de tossir i fer mocs és fàcil d’entendre. Son els mecanismes que té el cos per atrapar i fer fora les partícules que hi ha per el sistema respiratori. La idea és que els virus quedin enganxats als mocs i amb la tos surtin fora o, al menys fins la gola, on cauran cap a l’esòfag, i a l’estomac seran digerits sense problemes.

La febre també és un mecanisme de defensa, empipador però útil. Sembla que els microbis funcionen pitjor si la temperatura corporal és elevada.

Però una de les coses més característiques és el dolor muscular. Amb la grip estàs cruixit, baldat, la musculatura fa mal a cada moviment. La causa sembla ser la resposta de l’organisme per lluitar contra la infecció. Un procés inflamatori massa exagerat que genera moltes molècules que permeten atacar el virus però que també danyen cèl·lules de la resta del cos. Aquestes restes de cèl·lules es detecten com senyals que posen en marxa un dels mecanismes  d’alerta del cos, el dolor. A més, algunes de les proteïnes relacionades amb la inflamació (com ara una anomenada interleucina 6) tenen un efecte empipador, fan que els receptors de dolor siguin més sensibles. Per això coses que normalment no notem, passen a ser doloroses. Ens fa mal fins la roba en contacte amb la pell. Els analgèsics habituals, com el paracetamol o l’aspirina, tenen un cert efecte, però tampoc massa ja que el dolor s’indueix per diferents mecanismes i ells només en bloquegen algun.

A la pràctica els tractaments per passar la grip són els coneguts: beure aigua per mantenir-se hidratat, descansar i poca cosa més. No curen però alleugereixen els símptomes. Gairebé tots els remeis que s’ofereixen (sopes, sucs,…) funcionen gràcies a la hidratació. I paciència. Si no t’has vacunat el sistema immunitari triga una setmaneta a funcionar a ple rendiment, de manera que en pocs dies estarem com nous.

La suposada toxicitat dels tiquets

dijous, 17/01/2019

I ja tornem a ser. Un estudi científic, uns titulars cridaners, una inquietud gratuïta i tomba i gira. Ahir molts medis de comunicació alertaven del suposat perill que tenen els tiquets fets amb paper tèrmic que ens donen quan anem a comprar. Com si fos una novetat (que no ho és) alerten de la presència de Bisfenol A en aquest material i recorden que es tracta d’un disruptor endocrí, que causa càncer, que és tòxic i que cal allunyar-lo del menjar.

Buf…

La cosa no va així. Que el paper tèrmic amb el que es fan els tiquets conté bisfenol A o bisfenol S ja se sap des de fa molt temps. La dada important és la quantitat que tenen. Fins on sabem, la quantitat que hi pot haver és centenars de vegades inferior a la que podria començar a donar problemes. I d’altra banda, us mengeu o injecteu els tiquets de la compra? Ni tan sols els treballadors dels supermercats han de tenir cap problema per culpa del material amb que estan fets els tiquets a no ser que siguin addictes a anar llepant cada tiquet que generin, cosa poc probable. En realitat probablement això tampoc faria gran cosa ja que el cos també elimina el bisfenol. El que seria dolent seria guardar els tiquets de molts mesos i menjar-se’ls tots de cop per saturar els sistemes naturals d’eliminació.

El bisfenol A és un producte que es fa servir per fabricar determinats tipus de plàstics i que sabem que cal vigilar de prop ja que pot actuar com disruptor endocrí. Això vol dir que la seva estructura química pot interferir en el funcionament normal d’algunes hormones. En teoria no hi hauria problema ja que per fer el plàstic queda tot unit en una gran macromolècula que ja no te aquests efectes, però sempre en poden quedar restes de lliure o es pot anar alliberant per culpa de tractaments químics, de manera que és assenyat no barrejar-ho amb les coses de menjar. Per això ja fa uns anys que es va prohibir fer-lo servir en la fabricació de les tetines dels biberons. L’escalfor, l’estona que els bebès el tenen a la boca i el fet que el cos dels nadons és molt més petit que els dels adults, de manera que proporcionalment en rebrien més dosi, va fer decidir que era millor curar-se en salut i senzillament prohibir-lo per aquesta aplicació. D’altra banda, aquest és un d’aquells productes que organitzacions com l’Agència Europea de Salud Alimentària sempre tenen en el punt de mira i periòdicament en van revisant el que en sabem per decidir si cal modificar la legislació.

La veritat és que quan algú ens vol espantar ho té fàcil. Ara estem esverats pel bisfenol del paper tèrmic però seguim prenent vi, cervesa o conyac passant per alt que l’alcohol que contenen és tòxic i cancerigen. Des del punt de vista de la salud hauríem de patir molt, moltíssim més, per l’alcohol que bevem habitualment que no pas per cap tiquet de la compra. Potser és perquè l’alcohol no té noms químics estranys. D’altra banda, també mengem plàtans, que són molt saludables però que son radioactius. Ja en vaig parlar una vegada de la radioactivitat continguda en els plàtans però, de nou, és una dada que ens desperta curiositat però no ens espanta ja que no hi ha noms estranys. De seguida pensem, amb raó, que la dosi de radiació continguda serà tan petita que no farà res.

Que coi! Si disposes d’un aparell prou sensible, pots detectar productes tòxics o radioactivitat en tots els aliments! Recordeu algun diari posant per titular “trobada radioactivitat en el menjar”? Podrien fer-ho i, estrictament, seria cert. Si volen generar titulars cridaners només cal que facin el mateix que en el cas del bisfenol: passar per alt les quantitats detectades i deixar que la gent s’espanti gràcies a una informació parcial.

Palmeres; unes herbes que semblen arbres

dimecres, 16/01/2019

Si mirem una palmera, notarem que té l’alçada d’un arbre, la duresa d’un arbre, l’aspecte d’un arbre… però resulta que no és un arbre! Una palmera és, estrictament, una herba. Una herba gegant certament, però herba després de tot. I és que les aparences enganyen. I tots sabem que quan això passa és quan les coses es posen interessants.

Normalment dividim les plantes en tres categories. Les herbes, els matolls i els arbres. En principi sembla que no és difícil de barrejar. Les herbes son petites, no tenen un tronc de fusta i en general viuen poc temps. Els matolls ja son més grans però sense exagerar, tenen tronquets llenyosos i viuen uns quants anys. I els arbres són grans, rígids, amb tronc principal de fusta del que hi surten branques que també poden ser molt grans i viuen molts i molts anys.

De tot això, el que més ens guia és la mida. Herbes petites, matolls mitjans i arbres grans.

Però les coses són més complicades. Per exemple, els avellaners poden ser prou grans, fins a sis metres d’alçada. Els considerem arbres, però en realitat són matolls. Si ens hi fixem, no hi ha un tronc del que en surtin branques. Només hi ha branques que surten directament del terra, de manera que és un matoll gran.

I que passa amb les palmeres? O els bananers? Aquests fan molts metres d’alçada i tenen tronc!… O potser no. El que sembla un tronc, en realitat no ho és. I també podem notar que no tenen branques. Només hi ha unes fulles molt grans que surten directament de l’extrem del que sembla un tronc. Però si ens el mirem de prop veiem que no té l’estructura de fusta característica dels troncs dels arbres. El que hi ha són les restes de fulles que en el seu temps van caure. Estrictament queden els pecíols de les fulles ben apretadets i endurits per lignificació. Però no és la fusta típica de qualsevol arbre.

Aquest fals tronc s’anomena estípit i si el tallem veurem una mena d’entramat de fibres però no pas el seguit d’anells de creixement típic dels arbres. A més de en alçada, el tronc d’un arbre va creixent també en sentit horitzontal, afegint un anell cada any. Les palmeres o els plataners, en canvi només creixen per dalt i el tronc el formen les bases de les fulles dels anys anteriors. Una estructura menys rígida però que en cas de grans tempestes les fa més resistents ja que es poden vinclar molt més que els arbres sense trencar-se.

Els arbres també tenen diferents punts de creixement. De fet, cada branca va creixent per l’extrem, anomenat meritem apical. Les palmeres, tal com les herbes, només en tenen un situat a la part superior, justament per on van sortint les noves fulles.

Com es normal, aquestes herbes gegants tenen un nom particular, megafòrbies, que vol dir “grans plantes”, i les palmeres en serien el cas extrem.

Tot plegat és d’aquelles curiositats que no serveixen de gaire, però que fa gràcia saber i que ens recorden que per molt que ens esforcem a classificar els éssers vius en categories ben establertes, la immensa diversitat de la natura sempre ens reservarà sorpreses.

Vacunes, psicòlegs i arguments enganyosos que ja no colen

dimarts , 15/01/2019

En temps en els que els arguments es retorcen fins l’absurd sense cap mena de problemes, en els que llegeixes sentències judicials que contradiuen la més elemental de la lògica i en els que la realitat, el sentit comú i les dades més elementals es poden ignorar sense cap mena d’escrúpols, resulta una alenada d’aire fresc topar amb una sentència assenyada en un tema que encara resulta polèmic. Un jutjat del Maresme ha avalat la decisió d’una escola bressol de no admetre la matriculació d’un nen que no estava vacunat.

L’argument que havien esgrimit els pares era que en fer-ho s’estava vulnerant la seva  llibertat ideològica i recordant que, encara que la majoria de la població cregui que cal vacunar, això no vol dir que tinguin raó. Una trampa argumental en la que la magistrada no ha caigut ja que, com els ha fet notar, la seva llibertat ideològica no ha quedat tocada ja que ningú els ha obligat a vacunar al seu fill. Però també els recorda que la seva decisió no ha de posar en risc la salut de la resta de nens. Un detall que passen convenientment per alt els opositors a les vacunes.

L’altre astúcia que van esgrimir era que el reglament només obligava a presentar cartilla de vacunació, cosa que van fer, tot i que estava en blanc. La magistrada tampoc ha volgut empassar-s’ho. “Si presentar-la en blanc fos tan vàlid com presentar-la completada, aquesta presentació seria simplement ociosa”. Petits detalls que et fan mantenir la fe en algunes institucions.

Sembla que els temps estan canviant i que les fal·làcies argumentals ja no funcionen amb tanta facilitat com fins fa poc. En el món de la psicologia també hi ha rebombori degut a que en resposta a les iniciatives del Govern per plantar cara a les pseudociències el  Consell General de la Psicologia d’Espanya va emetre un comunicat argumentant que algunes d’aquestes activitats pseudocientífiques poden oferir un “benefici contrastat” si es desenvolupen en mans de psicòlegs oficials. Un plantejament que ja ha rebut la resposta de prop de 1500 psicòlegs reclamant més rigor en els plantejaments del col·legi. De nou, hi ha motius per l’esperança.

I és que l’argument que esgrimien és genial ja que vindria a dir que qualsevol disbarat pot ser útil sempre que ho faci un psicòleg oficial. Recordem que en el tema de les teràpies, la ciència no és cap il·luminació divina. Només és una eina que ens permet esbrinar amb una certesa raonable si una cosa funciona o no, si és útil o no. Per això, les teràpies que no ofereixen beneficis contrastables són, precisament, el que anomenem pseudoteràpies. El que venen a dir el col·legi de psicòlegs és que una cosa que no presenta beneficis contrastats, pot oferir beneficis contrastats sempre que la facin ells.

No s’adonen de la contradicció? En cap moment no van aprendre res de lògica? Sort que no són arquitectes! Potser argumentarien que les tècniques de construcció que no ofereixen seguretat contrastada sí que poden oferir-la si ho fan ells.

Va haver-hi un temps en el que es parlava de l’art de la pràctica mèdica. La medicina no es considerava tant una ciència com un art i encara ens hi referim així moltes vegades. Per descomptat que un bon metge igual que un bon professional, de qualsevol ram, ha de tenir experiència, ull clínic, intuïció i, si ho voleu, un sisè sentit. Però el que ja no es pot fer és passar per alt els coneixements científics, les dades objectives i tot el que ha fet de la medicina una ciència.

Física dels trencaglaços

dilluns, 14/01/2019

Quan arriba l’hivern és el moment de posar en marxa alguns dels vaixells més espectaculars que es poden veure pels mars. El que passa és que cal anar una mica lluny per veure’ls en plena acció. Els podem trobar al Bàltic o a l’Àrtic. Parlo, és clar, dels trencaglaços.

La imatge típica associada a aquests és la d’un mar completament glaçat on un primer trencaglaç va obrint un canal navegable per on el van seguint una filera de vaixells més normals. Van relativament agrupats ja que el gel tornarà a formar-se en poques hores i el camí esdevindrà de nou impracticable.

De petit pensava que els trencaglaços s’obrien pas gràcies a uns motors extremadament potents que li permetien anar esquerdant el gel al seu pas. Una idea errònia ja que cap vaixell pot tallar capes de gel que poden arribar a superar els dos metres de gruix. En realitat el mateix nom ja dona alguna pista. No parlem de vaixells “tallaglaços” sinó “trencaglaços”. I no és perquè sí.

La clau del funcionament d’un trencaglaç està,sobretot, en la particular forma de la proa. Si els mirem de prop, veurem que és just el contrari d’esmolada. Més aviat sembla una cullera. Els trencaglaços són vaixells grassonets i arrodonits. Aquest perfil arrodonit fa que la proa tingui tendència a pujar per sobre del gel, o si ho preferiu, a empènyer el gel cap avall. Quan passa això, el mateix pes del vaixell fa que el gel es trenqui. No es va obrint com una esquerda en direcció cap endavant sinó que es va trencant per fragments, de dalt a baix. Un trencament en la direcció de la part més prima de la capa de gel. Si vols trencar una placa de fusta és molt més pràctic aplicar la força per la part plana que no pas pel costat. Doncs els trencaglaços apliquen el mateix principi.

Per això també cal que el vaixell sigui prou pesant i tingui uns motors molt potents. Per desgràcia, aquesta forma fa que no siguin molt pràctics per navegar en mars normals ja que resulten molt poc hidrodinàmics. Però són vaixells pensats per aplicar força bruta, no pas per fer curses.

De vegades es diu que el que fan els trencaglaços és enfilar-se, literalment, sobre el glaç per poder-lo trencar. Aquest és un sistema anomenat “d’envestida” i el fan servir algunes vegades, quan el gel és molt gruixut, però resulta un sistema poc eficient per anar navegant. El que la nau vol és avançar a ritme constant tanta estona com sigui possible. També poden trencar gel de dimensions extraordinàries (varis metres de gruix) pel mètode de “percussió”, que consisteix en agafar empenta i xocar contra la partit de gel. Com si fos un martell. Això ja només serveix per murs de gel molt concrets i en contades ocasions.

Un altre problema que tenen és que, encara que siguin eficients trencant el gel, aquest no desapareix sinó que es queda just al davant i al costat del buc. La nau pot anar obrint-se pas entre els blocs de gel trencats, però el fregament que li causaran dificultaria molt el moviment.  Per facilitar el camí han ideat algunes estratègies enginyoses. Des de la més senzilla, de fer la proa més ampla que la resta de la nau, fins a uns sistemes que generen dolls d’aire pels costats. L’aire crea bombolles que actuen com a càmera de separació entre el gel i el vaixell i redueixen extraordinàriament la fricció.

En principi semblaria senzill. Nomes cal trencar una capa de gel. Però per fer-ho ha calgut aplicar un grapat de principis físics i de millores tecnològiques que fan d’aquests vaixells uns autèntics especialistes en la seva funció.