Els blogs de ciència de l’Ara no funcionen

diumenge, 20/10/2019

Per raons encara no explicades, els blogs de ciencia.ara.cat (el centpeus i aquest) van deixar de funcionar correctament el dilluns 14 d’octubre.

Quan disposem de més informació, us ho faré saber. Diuen que són coses de la tecnologia, però ja sabem que la ciència i la tecnologia són coses dels humans…

Baix, dalt, i eurocentrisme

divendres, 11/10/2019

Mirant la bola del món, un dels nostres néts em va fer aquella pregunta que tantes vegades s’havien fet els antics. Si la Terra és rodona, com és que els que viuen a la part de baix no cauen? Què fan, tot el dia de cap per avall?

La pregunta ens pot fer somriure, però és més profunda del que pot semblar. Perquè els mapes del món sí que tenen un dalt i un baix. I, com diu un amic australià, curiosament, els europeus sempre som dalt i ells, a sota. Per què no trobem mapamundis amb el pol Sud a dalt? Com bé explicava Buckminster Fuller, a l’Univers no existeixen conceptes com el de dalt i baix, ni direccions com nord i sud. Només hi ha dins i fora: la força de la gravitació va cap dins (dels planetes i estrelles), de manera que tot allò que és fora “cau” cap al centre de l’astre més proper i, tot allò que “creix” ho fa radialment, en aquesta direcció que estranyament anomenem “vertical”.

La imatge de dalt mostra el primer atles modern, l’anomenat “Theatrum Orbis Terrarum“. El va fer l’Abraham Ortelius i es va publicar l’any 1570. Si cliqueu a la imatge la veureu amb més detall. Sota a l’esquerra hi ha un tros d’aquest mateix mapamundi, amb Europa i Àfrica en blau. Si imprimim aquest mapa, el superposem a un paper quadriculat, i comptem el nombre de quadrats que cauen dins de cada continent, podrem tenir una bona aproximació (amb el mètode anomenat “box counting) de la extensió relativa d’aquests continents. El resultat del meu comptatge és que, segons Ortelius, la superfície d’Europa és el 44% de la d’Àfrica. Però, tenint en compte que Europa té 10,18 milions de quilòmetres quadrats i que Àfrica en té 30,37, veiem que la relació real d’extensions és del 33% (10,18*100/30,37) i no del 44%. Abraham Ortelius va pintar Àfrica més petita del que és. El seu eurocentrisme el va traïr.

Molts mapes no són fidels a la realitat. De fet, no ho poden ser, perquè el globus Terraqüi no admet una representació en el pla. Hem de projectar i moltes vegades trencar. Podem trencar poc i distorsionar molt, o bé podem fer mapes-trencaclosca amb molts trossets i poca distorsió, com el Dymaxion. Però només hi ha una representació totalment fidel: la de la bola del món.

Per això, en Buckminster Fuller va inventar el mapa dymaxion, un mapa que mostra el nostre planeta projectat a les 20 cares d’un icosaedre (o a les 6+8 d’un cub-octaedre), amb un grau de distorsió molt més baix que el de la projecció Mercator que estem acostumats a veure. El mapa dymaxion, a més, no prioritza cap zona específica de la Terra. Segons com situem l’icosaedre, podem veure els continents voltats de mar o el gran oceà amb costes al voltant. Però per una vegada, Europa no és central.

Aquesta animació mostra el plegat i desplegat del mapa dymaxion sobre la Terra.

Quan examinem una bola del món, un exercici molt recomanable és treure-la del seu suport i jugar-hi com si fos una pilota. Les pilotes no tenen dalt i baix, ni això que anomenem nord i sud. La podem girar de manera que Catalunya quedi a la part de sota del tot, o bé deixant la immensitat de l’oceà Pacífic a dalt. En una esfera, tots els racons són iguals. Bé, de fet no totalment iguals, perquè sí que és cert que el nostre planeta té una direcció privilegiada, en girar al voltant del seu eix. Però això no vol dir que ens ho haguem de mirar tot des d’Europa o des l’hemisferi Nord. Després de jugar-hi, proveu de tornar a deixar la bola del món al seu suport amb el pol Sud a dalt. És una posició tan vàlida com la que estem acostumats a veure. El globus de la Terra, com deia en Buckminster Fuller, no té dalt i baix; només té dins i fora. És el que observen i gaudeixen els astronautes, com mostra aquest vídeo.

No és fàcil, però la nostra mirada ha d’aprendre a no veure res com a normal i a sorprendre’s de tot. Si teniu una bola del món, gireu-la i deixeu-la amb el pol Sud a dalt.

——

Per cert, la Rachel Carson ens diu que, per poder-lo entendre i cuidar, hem de saber experimentar la grandesa i el misteri del món en què vivim. Per això, diu, hem d’aconseguir que els nens no perdin el seu sentit innat de sorpresa, aquest “sense of wonder” que ella diu en anglès.

Richard Gott i el nostre futur com a espècie

dissabte, 5/10/2019

Gràcies a Nicolau Copèrnic (i encara que Aristarc de Samos ja ho havia dit segles abans), ara sabem que la Terra no és al centre de l’Univers. Cal dir que els astrònoms han anat refinant i generalitzant la seva proposta de manera que, actualment, el principi Copernicà s’associa a la constatació que el lloc que ocupem a l’Univers no té res de particular. Som en un lloc qualsevol i bàsicament aleatori d’allò immens que anomenem Univers, i el Sol és una estrella típica que pertany a una galàxia com moltes altres.

Però, aquest principi Copernicà que diu que som a un lloc a l’espai que no té res d’especialment particular, el podem aplicar al temps? Som en un moment qualsevol, aleatori, entre l’inici i la possible fi de l’Univers? L’any 1993, Richard Gott, professor d’astrofísica a Princeton, va escriure un article a la revista Nature que va resultar extremadament polèmic. En ell, fent la hipótesi que el principi Copernicà aplicat al temps és cert, arribava a diverses prediccions: afirmava, per exemple, amb una probabilitat del 50%, que la humanitat podria desaparèixer en algun moment entre ara i d’aquí a 760 anys. I deia que, amb una probabilitat del 95%, el nostre dia final com a espècie (l’anomenat Doomsday en anglès) seria dins dels propers 7,8 milions d’anys (vegeu la nota al final).

De fet, tot ve d’una primera predicció que va fer l’any 1969 durant un viatge a Berlín. En aquell viatge, amb un senzill raonament basat en la barra de dalt de la imatge (vegeu la nota al final), Gott va afirmar, amb una confiança del 50%, que el mur cauria abans de l’any 1993. Quan al 1989 va veure que havia encertat, va creure que havia de compartir les seves idees i es va posar a escriure aquest article de la revista Nature en el que feia prediccions sobre la nostra pervivència com a espècie (vegeu les dues barres inferiors de la imatge i la nota al final) i fins i tot afirmava, amb una probabilitat o confiança del 95%, que la mateixa revista Nature duraria més de 3 anys però menys de 4800 anys. En aquest vídeo, d’una entrevista que Michael Shermer va fer a William Poundstone, aquest darrer explica l’esquema de raonament de Richard Gott. En William Poundstone, autor també d’una biografia de Carl Sagan, ha escrit aquest llibre sobre les prediccions d’en Richard Gott en relació al nostre dia final.

El càlcul del dia final de Richard Gott es basa en suposar que la nostra posició a la línia del temps és aleatòria i no privilegiada, que a l’Univers tot és finit, i que les zones vermelles es troben centrades respecte les barres blanques (vegeu la nota al final). Però, és així? A partir de 1993, molts científics han anat dient que aquestes són hipòtesis incorrectes en un o altre sentit i que tot plegat és discutible. Gott s’ha intentat anar defensant, però el debat és encara obert i viu.

En tot cas, en William Poundstone ens diu que l’argument del dia final de Gott obliga a plantejar-nos que nosaltres, i fins i tot l’Univers, tal vegada som més aleatoris del que creiem i volem pensar. Perquè aquests arguments d’en Richard Gott poden ser discutibles, però ens indiquen que la possibilitat que la nostra espècie sigui capaç de tenir un futur llarg no significa que això sigui probable. Tal vegada és quelcom que hem de guanyar-nos sent més intel·ligents, més savis, més amables i més curosos del que no havíem estat mai abans, diu Poundstone. I tal vegada hem de ser una mica més rebels i desobedients, per a forçar que els poders reals actuals, que ens estan portant a l’abisme, deixin pas a noves estructures d’organització mundial basades en les persones i els seus drets.

———

Per cert, en Pepe Beúnza diu que s’ha d’estar preparat per anar a campanyes de desobediència civil s’ha, i també per si hi ha presó. Diu que fa molta por, però que una persona que estigui preparada la pot aguantar i que finalment, veus que la presó és un lloc per aprendre. Comenta que anar-hi per motius polítics és un orgull. Hi ha anat gent molt important, com Ghandi, Xirinachs, Mandela i Luther King.

——————————————–

NOTA: El raonament de Richard Gott, que ell anomena delta-t en el seu article de l’any 1993, es basa en la constatació que qualsevol fenomen de l’univers té una durada finita (fins i tot l’espècie humana i el sistema solar) que comença en un cert moment t_ini i acaba en un altre moment t-fi. És un raonament que es pot visualitzar gràficament, com mostra la imatge de dalt en els tres exemples ja comentats, suposant que per un moment coneixem el valor de t_fi. Això permet dibuixar les tres barres blanques de la imatge, que mostren aquest interval de temps (t_ini, t_fi) en els casos que hem vist. Richard Gott fa a més una darrera hipòtesi: és la hipòtesi Copernicana, que diu que nosaltres, quan fem l’anàlisi, ens trobem en un moment desconegut i aleatori t_ara dins el periode (t_ini, t_fi) de manera que  t_passat = t_ara – t_ini i t_futur = t_fi – t_ara.

En el raonament que va fer Richard Gott a Berlín quan hi va anar l’any 1969,  t_ini = 1961, t_fi = 1989, t_ara = 1969, t_passat = 8 i t_futur = 20. Ell no coneixia ni t_fi ni t_futur, però això no va ser obstacle per pintar una barra blanca com la de dalt de la imatge, dividir-la en 4 parts iguals, i pintar de vermell les dues parts del centre. Sense saber el valor de t_fi però usant el principi Copernicà aplicat al temps, Gott va poder afirmar que, amb un 50% de probabilitat, es trobava a la zona vermella de la barra (és una zona que justament ocupa el 50% de tot l’interval temporal que ens marca la barra blanca). Seguidament, va concloure que, amb una probabilitat o confiança del 50%, podríem acotar d’aquesta manera el temps futur: (1/3)*t_passat < t_futur < 3*t_passat. En el seu cas, com que el t_passat era de 8 anys, va assegurar (amb aquesta confiança del 50%) que el temps que li quedava al mur havia d’estar entre 8/3 d’any i 8*3=24 anys. I el mur va durar 20 anys, com sabem. És fàcil veure que el valor “3” que surt a la fracció (1/3) i a 3*t_passat ve d’imaginar els dos cassos extrems: si som a l’extrem de la dreta de la zona vermella, ens trobem al 75% del període que mostra la barra blanca, i per tant el més aviat que pot caure és al cap de (1/3)*t_passat perquè ha passat el 75% i queda el 25% (o sigui, (1/3)*t_passat < t_futur); de la mateixa manera, si som a l’altre cas extrem i estem fent la nostra anàlisi al començament de la zona vermella, haurà passat només el 25%, encara falta el 75%, i per tant, t_futur < 3*t-passat.

Es pot argumentar que això de fer prediccions amb una probabilitat o confiança del 50% és més aviat pobre, perquè és com jugar-s’ho a cara i creu. Però el raonament serveix per qualsevol altra valor d’aquesta confiança. Veiem ara el cas de la tercera barra, la de sota. En aquest cas, com explica al seu article de la revista Nature, va usar el 95%. La barra blanca representa tot el període temporal que cobreix l’espècie humana, des que va aparèixer fins el moment en el que morin els darrers humans. I, si volem treure conclusions amb una probabilitat del 95%, necessitem una zona vermella que ocupi el 95% de tot el període temporal que ens indica la barra blanca. La imatge mostra la zona vermella centrada respecte la blanca, ocupant el 95% de l’amplada i deixant un 2,5% a cada costat. El moment actual el desconeixem, però amb aquesta probabilitat, podem afirmar que es troba en algun punt d’aquesta zona vermella. Pensem altra cop en els dos casos extrems. Si resulta que som al final dret del període vermell, tenint en compte que t_passat és 200 mil anys, que aquest temps passat és el (95+2,5)% = 97,5% del total i que el que queda és només el 2,5%, podem afirmar que t_futur = (2,5/97,5)*t_passat = (1/39)*t_passat = 5100 anys. I si ens situem a l’esquerra de la zona vermella, veiem que t_passat és només el 2,5% del total, de manera que t_futur < 39*t_passat = 7,8 milions d’anys. En altres paraules, (1/39)*t_passat < t_futur < 39*t_passat i podem afirmar que 5100 anys < t_futur < 7,8 milions d’anys amb una probabilitat del 95% d’encertar-la.

Tot plegat és ben clar. En un cas general, si volem fer prediccions amb una probabilitat d’encert del p%, només hem de calcular q=(100-p)/2 i w=(p+q)/q. L’article de Richard Gott ens diu que podrem afirmar, amb aquesta probabilitat, que t_futur < w*t_passat i que t_futur > (1/w)*t_passat. De manera més compacta, (1/w)*t_passat < t_futur < w*t_passat, amb aquesta confiança del p%.

El cas de la barra del centre de la imatge és una mica diferent. Com podem veure, en aquest cas la zona vermella és simplement la de la meitat de la dreta. Suposem que fem aquesta predicció: “el nombre de persones que naixeran en el futur serà menor que les que van néixer en el passat”. Aquesta és una predicció, diu Gott, que és evidentment certa per tota la gent que es troba a la meitat vermella. Però, és certa per a mi? Ho és només si jo soc a aquesta zona vermella. I de fet, si no tinc cap més informació, la probabilitat que jo hi sigui i que la proposició sigui certa per a mi és del 50%. Tenint en compte que el nombre de persones que han viscut en el passat és d’aproximadament 100 mil milions, que cada any neixen uns 130 milions de nadons, i que, seguint aquest ritme, el nombre total de naixements durant els propers 760 anys serà d’uns altres 100 mil milions, Gott va concloure que hi ha un 50% de probabilitat que la nostre espècie s’extingeixi durant els propers 760 anys. Cal dir que aquest argument és molt més feble que els anteriors, perquè també hi ha una probabilitat del 50% de que seguim aquí més anys, fins i tot molts més. És el que té fer afirmacions amb una probabilitat del 50%…

El món en 4 mapes

divendres, 27/09/2019

Aquí teniu quatre mapes del món (si cliqueu a la imatge, els podreu veure amb més bona resolució). El de dalt a l’esquerra correspon a la projecció Mercator que estem acostumats a veure. El de dalt a la dreta i el de baix a l’esquerra es basen en la projecció de Peters, que no redueix la mida dels països del Sud. Finalment, el mapa de les reserves de petroli de sota a la dreta mostra els principals països amb una mida proporcional a les seves reserves actuals de petroli.

Els dos mapes de dalt mostren els països amb risc d’emergència climàtica (esquerra) i els 15 principals països fabricants d’armes al món (a la dreta, marcats en cercles verds i de mida proporcional al seu volum d’exportació d’armes). Aquest mapa de la dreta també indica, amb cercles en vermell, els principals països importadors d’armament a nivell mundial. Hi ha 4 països (Israel, Turquia, la Xina i Corea del Sud) que són a la vegada a la llista dels principals exportadors i a la dels que més importen. La línia vermella, que apareix als quatre mapes, és la que deixa al Nord els 15 països que més armes exporten. El mapa de risc d’emergència climàtica el podeu trobar aquí, mentre que el mapa dels principals exportadors i importadors d’armament es basa en dades de l’institut SIPRI, és de la campanya internacional GCOMS, i el teniu aquí. L’interessant és que, quan portem aquesta línia de separació al mapa de risc d’emergència climàtica, veiem que la pràctica totalitat de regions en perill són a la seva banda del Sud.

El tercer mapa, de baix a la dreta, és de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB (disponible a aquesta pàgina web) i mostra els països que han patit conflictes armats l’any 2018. La mateixa línia dels mapes de dalt ens indica, amb una evidència colpidora, que (excepte Ucraïna i Turquia) tots els conflictes armats són al Sud, lluny dels principals estats que fabriquen, fan negoci i exporten armament.

Finalment, el mapa dels recursos fòssils de baix a la dreta (de “How Much” i que podeu trobar aquí) mostra que, al nord de la línia vermella dels altres mapes, hi ha només quatre països amb reserves significatives de petroli al seu subsol: Canadà (el que més), els Estats Units, Rússia i la Xina. Les grans reserves mundials són al Sud, i el petroli que manté el nostre estil i nivell de vida s’obté de països amb greus conflictes i risc climàtic. Però ho tenim tot controlat. Hi enviem les armes que asseguren la seva extracció i el nostre subministrament. No importa que els científics ens diguin que si no parem, això ens acabarà destruint a nosaltres i al planeta.

És il·lustratiu que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, vulgui crear una vicepresidència de la CE amb el nom “Protecció de l’Estil de Vida Europeu”. Un estil de vida, només cal mirar els mapes, que fa la vista grossa davant la fabricació i exportació de les armes que alimenten els conflictes armats del Sud, en contra dels mateixos principis legals de la UE (posició comuna 2008/944/PESC).

Aquesta setmana, la Greta Thunberg ha parlat a Cimera del Clima organitzada per l’ONU. En el seu discurs, ha acusat els dirigents mundials d’haver-li robat els somnis i la infància amb els seus discursos buits, dient-los: “Com us atreviu?” i “No us ho perdonarem”. Greta es pregunta com pot ser que els polítics perdin el temps parlant de “creixement econòmic” quan la gent està morint i molts ecosistemes perillen. Greta Thunberg ha continuat dient que som al començament d’una extinció massiva, i que si no hi volem caure, cal una molt urgent rectificació política.

——

Per cert, en Santiago Alba Rico, parlant de Carola Rackete, diu que civilització és amor als desconeguts, i que l’opció preferencial per la protecció dels altres és el que es deriva dels principis que ha costat segles establir en els nostres marcs del Dret.

Els cotxes que podríem tenir

diumenge, 22/09/2019

En tot allò que fa referència als canvis que cal promoure per a fer front al canvi climàtic, la miopia social i dels governants és més que preocupant. Les mesures per a reduir la contaminació que genera el tràfic urbà (com les super-illes o les restriccions de circulació) són impopulars. Poca gent veu la necessitat de deixar d’usar els cotxes particulars que cremen combustibles derivats del petroli. Preferim tenir carrils per a cotxes particulars que tramvies. En lloc de fomentar el comerç de proximitat, continuem transportant mercaderies i aliments frescos d’una banda a l’altra del planeta en una gernació de vaixells, camions i furgonetes que cremen un percentatge significatiu del petroli que anem traient de sota terra. I, quan els científics ens estan dient que hem d’aturar el consum de combustibles fòssils el més aviat possible, els governants es barallen per “defensar la continuïtat del subministre”. D’un subministre que pot acabar exterminant una bona part de la població mundial les properes dècades.

Pensant més concretament en el cas dels cotxes, hi ha una cosa que em fa pensar. Per què no veiem, a casa nostra, empreses innovadores que treballin per a desenvolupar el cotxe elèctric del futur? Com és que hi ha tants inversors que posen els seus diners en negocis immobiliaris i tants pocs que apostin pels nous sistemes de transport amb energies netes? Serà perquè preferim el diner fàcil al risc innovador?

Els cotxes elèctrics solars, per exemple, incorporen plaques solars al sostre. D’aquesta manera poden anar carregant electricitat mentre circulen o estan aparcats, incrementant la seva autonomia alhora que poden reduir el volum, pes i preu de la seva bateria. Els estan fabricant ja a la Xina, sigui per transport a les ciutats o per tot tipus d’ús, i també hi estan treballant algunes empreses d’Alemanya, Holanda i altres països. Aquí, ningú en parla.

I una altra idea molt interessant és la de l’intercanvi de bateries, per resoldre el problema de la recàrrega: quan la bateria d’un cotxe elèctric s’esgota, el conductor voldria poder anar a una estació de servei i carregar-la en 2-3 minuts. Les bateries, en canvi, duren més si els processos de càrrega són lents. La solució, tècnicament és clara. A la Índia, ja l’estan implementant per als tricicles elèctrics i per als autobusos: les bateries es carreguen, lentament, a les estacions de servei. Quan un tricicle veu que se li està esgotant la bateria, s’atura a l’estació, treu la bateria, la deixa, i n’hi donen una de ja carregada. Bona idea, oi? És com canviar les piles d’un joc infantil, si usem piles recarregables. Però a Occident tampoc se’n parla, d’intercanvi de bateries. Sabeu per què? Perquè això implicaria posar-se d’acord i que tots els cotxes elèctrics tinguessin el mateix tipus de bateria (o, com a màxim, que hi hagués molts pocs tipus diferents de bateries). I les empreses fabricants de cotxes no volen ni parlar-ne, d’aquesta estandardització. L’empresari Shai Agassi, gran defensor de l’intercanvi de bateries, se’n queixa; però ningú no li fa cas. Per culpa de les empreses fabricants de cotxes elèctrics i del seu desinterès en arribar a solucions comunes, haurem d’anar a sistemes molt complicats i ineficients de recàrrega. És com si cada objecte que comprem amb piles en necessités unes d’específiques que només subministra aquell fabricant…

Els cotxes que podríem tenir (però que no és clar que tinguem) serien elèctrics, portarien plaques solars, tindrien bateries més petites, i aquestes serien intercanviables. Els cotxes es comprarien sense bateria i serien molt més barats. Les bateries, en canvi, podrien ser un “bé d’ús”, sent propietat de l’empresa que les gestiona. Ens la deixarien carregada, la usaríem, i quan la tornéssim descarregada pagaríem una determinada quantitat per la seva càrrega, el manteniment i la depreciació. Aquesta, al meu entendre, seria una solució racional i sostenible. Si no hi arribem serà perquè, en aquest món absurd en el que vivim, primen més els interessos corporatius que els de les persones i el planeta.

La imatge de dalt és del cotxe Dezhou, fabricat a la Xina. La podeu trobar a aquesta pàgina web. El cotxe Dezhou està pensat per circular per les ciutats. La seva autonomia és d’entre 80 i 150 quilòmetres, i el seu preu no arriba als 5500 dòlars.

——

Per cert, coincidint amb els actes per a la Justícia Climàtica d’aquests divendres, “Fridays for Future” ha posat damunt la taula set accions concretes que inclouen un peatge anti-contaminació per a reduir a la meitat el nombre de vehicles a Barcelona i retirar la inversió pública a les empreses contaminants.

Tres impossibilitats

dissabte, 14/09/2019

Davant el discurs dominant de la prosperitat, amb missatges que ens diuen que tot és possible, voldria reivindicar els banys d’impossibilitat.

No deixa de ser sorprenent aquest mantra que atorga a la ciència i a la tecnologia la capacitat d’aconseguir que tot acabi sent factible, des dels viatges per l’univers a l’eradicació de les malalties i l’allargament il·limitat de la vida humana. Perquè qui propaga aquests discursos no són ni els científics ni els tecnòlegs. De fet, i pel que he pogut observar, els missatges de la possibilitat universal provenen en general de gent més interessada en el diner que en les preguntes científiques…

En canvi, les matemàtiques i la ciència moltes vegades ens parlen del que és impossible. I l’interessant és que, quan ens demostren que una cosa és impossible, ho fan amb afirmacions que no caduquen. Les teories científiques seran segurament superades per altres en el futur. Però allò que s’ha vist que és impossible, ho és i ho serà. És convenient, de tant en tant, pensar-hi i gaudir de les impossibilitats, perquè fer-ho és un bon antídot contra la vanitat.

D’entre molts possibles exemples d’impossibilitat, deixeu-me que en citi tres.

L’infinit no existeix, no és real. És una invenció de la ment humana i una abstracció matemàtica. És un mite, com bé explica en Carlo Rovelli a les seves set lliçons de física. La prova d’aquesta afirmació és trivial, perquè ve del fet d’haver entès que el sistema solar és finit i limitat, i que la Terra i tot el que conté (inclosos nosaltres) també ho és. I en un entorn finit, l’infinit no hi té cabuda. És una afirmació que té conseqüències: el creixement il·limitat és impossible, i també ho són la omnipotència, l’acumulació de bens sense límits, l’allargament indefinit de la vida humana, els éssers biònics immortals, la conquesta de tot l’univers. El desig i l’ambició poden arribar a ser “infinits”, però la realitat no. Al final, aquells qui més acumulen acaben sent els més rics del cementiri. El nombre de gent que pot viure al món té un límit, la riquesa té un limit (el planeta i els altres), les desigualtats tenen un límit, el planeta que ens acull té un límit. Mentre els missatges publicitaris interessats ens prometen el progrès que mai acabarà, la ciència ens parla d’un equilibri ecològic que no hem de trencar, perquè som part de la Natura. Si pensem amb mentalitat científica, acabarem deixant aquesta actitud depredativa i desmesurada que ens pot fer desaparèixer com espècie, i podrem seguir el camí de la consciència planetària, sostenible i de pau.

És impossible que la vida tal com la coneixem (això inclou la nostra existència) hagi sorgit de l’activitat del Sol. Hem entès que el Sol, com les altres estrelles, és un immens forn activat per processos de fusió nuclear (processos que anomenem de nucleosíntesi estel·lar) que ens envien l’energia que ens manté vius, però que a la vegada fabriquen elements químics més pesats que l’hidrògen. Però la ciència ha descobert dues coses més. La primera és que ni el Sol ni cap altre estrella pot sintetitzar elements químics de nombre atòmic més gran que el del ferro. La segona és que la vida tal com la coneixem (vegetal, animal i humana) necessita determinats bioelements; alguns, com el Carboni, l’Hidrogen, l’Oxigen, el Nitrògen, el Sofre i el Fòsfor, són abundants i menys pesats que el ferro. Però alguns altres bioelements, com el iode, el zinc i altres, són necessaris (el iode ens cal per a sintetitzar les hormones tiroïdees que regulen el metabolisme, i el zinc és abundant al cervell i òrgans reproductors) i el Sol no ens els pot fabricar. D’on surten? La resposta ens la donen els astrofísics, que ens expliquen que tots els elements químics que a la taula periòdica es troben més enllà del ferro és fabriquen a les explosions de les supernoves, en el que s’anomena nucleosíntesi de les supernoves. Són explosions extremadament gegantines les úniques que poden generar l’energia que cal per sintetitzar, per fusió, elements com el iode. En poques paraules: tot el iode que hi ha a la Terra (i la plata, i l’or, i el plom…) és un regal que ens va fer una estrella que va explotar i morir en aquest racó de l’Univers abans que es creés el sistema solar. Certament, som pols d’estels. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta web, de la supernova Kepler. Una supernova com aquesta, en morir ens va donar la vida.

El coneixement humà és limitat. Mai ho podrem saber tot. Fem el que fem, hi ha proposicions certes que mai podrem provar. És el que va demostrar Kurt Gödel amb els seus famosos teoremes, que van destruir el fins llavors sòlid edifici de la matemàtica, ara fa uns 90 anys. El coneixement matemàtic, el que semblava més robust de tots, vam veure que era inabastable. Fa quasi un segle, la impossibilitat va arribar fins i tot a la matemàtica i al raonament lògic. Ara sabem que tot sistema matemàtic ha de ser necessàriament incomplet. I aquesta sí que és una veritat “eterna”, com bé diuen els científics.

Som pols d’estrelles, som finits i efímers, hi ha coses que mai podrem demostrar, i el creixement sense límits no existeix. Però hi ha gent com en Jason Hickel que ens dona un missatge d’esperança. Hickel explica que és possible compatibilitzar el desenvolupament humà amb mesures que impliquin decreixement econòmic, i que és totalment factible reduir el consum de recursos naturals mentre cuidem i fem créixer allò que és realment important, com la felicitat humana, el benestar, l’educació i la salut. Se’ns gira feina.

——

Per cert, la Marina Garcés ens recorda que creiem que la vida és prosperitat i creixement il·limitat, quan això no té res d’obvi. Diu que tenim respostes incorrectes perquè ens fem malament les preguntes, i que el que cal és pensar bé les preguntes; en això, la filosofia ens pot ajudar.

Realitat i percepció

divendres, 6/09/2019

El gràfic d’aquí al costat, que podeu trobar a l’article d’aquesta pàgina web, mostra la diferència entre la percepció social de la quantitat de persones immigrants que hi ha als diferents països de la Unió Europea i el percentatge real d’immigrants que viuen a cada un d’aquests països. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure ampliada. Són dades de l’Eurobaròmetre 469. Les barres blaves indiquen la percepció social del percentatge d’immigrants, mentre que les taronges del costat mostren els percentatges reals.

És com a mínim sorprenent. A Espanya, i segons l’enquesta d’aquest Eurobaròmetre, la gent, en mitjana, creu que hi ha més d’un 24% d’immigrants; les dades objectives, en canvi, ens diuen que aquest percentatge és proper al 9%. A Itàlia, la percepció social és semblant mentre que el percentatge real és encara més baix, d’un 7%. I a Eslovàquia, on la percepció és de més del 8%, el percentatge real no arriba al 1%. Com és que la gent percep aquest 8% en un país on pràcticament no n’hi ha, d’immigrants?

D’on surt, aquesta forta disparitat entre realitat i percepció? Per què, a quasi tots els països, la percepció del nombre d’immigrants és molt més alta que la realitat? Per què aquest biaix? Jo hi veig, com a mínim, dues explicacions. Perquè hi ha gent interessada en que hi hagi aquesta percepció irreal, i perquè una bona part de la població no comprova allò que escolten, veuen o llegeixen: no es malfien, i no van a analitzar les dades i els fets. Greu error, en aquest segle XXI de les veritats paral·leles!

Fa pocs mesos, en Josep Ramoneda ens advertia de la facilitat amb que determinats polítics utilitzen el tema de la seguretat per a construir noticies i opinions no ajustades a la realitat que atrapin la gent. Malauradament, aquest tema de la seguretat és molt fàcil de manipular, i s’ha vist que la construcció de relats intencionats que acabin incrementant la percepció subjectiva de risc és realment efectiva. Es llença el missatge de manca de seguretat i increment del risc, les notícies fan efecte, la gent es preocupa, deixa de pensar en altres temes, i sempre hi ha polítics salvadors que diran que ells ens ho resoldran. La solució: no creure’ns res, no fiar-nos de les percepcions, anar a les fonts i a les dades, analitzar els fets objectius. Tot plegat: actitud científica, ciència i fets.

——

Per cert, ahir vam saber que hi ha hagut més robatoris violents a Barcelona que a Madrid, gairebé els mateixos furts a les dues ciutats i el doble d’homicidis a la capital espanyola que a Barcelona. A més, i segons les dades de criminalitat publicades pels Mossos d’Esquadra (mes a mes i fins al juliol), al juny es van denunciar menys delictes a la capital catalana que en el mateix mes del 2018 (un 2% menys) i al juliol van ser gairebé els mateixos que l’any passat. Els furts, que suposen prop del 60% dels delictes de Barcelona, també s’han reduït al juny i al juliol a Barcelona respecte al mateix període de fa un any. Al juny s’han comptabilitzat un 1,8% menys de furts que el 2018 i al juliol un 3% menys.

Les seqüències universals

dissabte, 31/08/2019

En George Steiner, en el seu llibre sobre els Trítons, planteja un diàleg imaginari entre un músic, un matemàtic i un poeta. El primer diu que la música és més antiga que la parla, i que molts pensaments van ser cantats abans que dits; i diu que de fet, la música és l’únic idioma planetari. Li respon el matemàtic, dient que el llenguatge matemàtic és harmonia, equilibri formal, conclusió elegant, l’espurna que salta amb la sorpresa; i diu que de fet, fins i tot els sordmuts poden fer matemàtica. Finalment, el poeta, fa veure als altres dos que, per comunicar-se, han usat paraules, i que això demostra que els humans som “zoon phonanta” (animals que parlen); d’aquí ve, per tant, la importància del llenguatge poètic. El meu ésser és el de la llengua, diu.

Fa poc, en José Miguel Mulet es plantejava quin llenguatge hauríem d’usar per enviar missatges a la negror de l’univers, amb l’esperança que tal vegada, algun ésser evolucionat els acabi rebent i pugui entendre que provenen d’altres éssers intel·ligents. Ell parlava de la seqüència dels nombres primers i d’una altra basades en la taula periòdica dels elements. Perquè de fet, pensant en els Trítons de l’Steiner, les matemàtiques acaben sent una bona font per a tenir senyals universals i seqüències auto-interpretables. La fila superior de la imatge n’és un bon exemple. Són els números de l’1 al 20, amb els primers de color taronja i els altres de color blau. No cal explicar res més. Si veiem aquesta estranya seqüència de 20 discs i aconseguim desxifrar-la, haurem entès la factorització i aquell garbell que Eratòstenes va descobrir ara fa uns 2200 anys, i podrem afirmar que “algú” l’ha escrit (la probabilitat que aquesta combinació de 20 boles taronges i blaves sigui fruit de l’atzar és de 1 entre un més d’un milió: el valor de la potència 20 de 2).

I, què representen les 10 files de sota de la dels nombres primers, a la imatge? És clar que ens indiquen 5 parelles de números: 4-4, 6-8, 8-6, 12-20, 20-12 (el primer sempre blau i el segon, taronja). És una altra seqüència universal, finita i de només cinc parelles. Una de les joies de la geometria. Si algú la pot desxifrar, és que ha arribat com a mínim al coneixement matemàtic dels grecs, perquè aquestes parelles representen el nombre de vèrtexs i cares de cada un dels anomenats sòlids platònics. Tots sabem que hi ha infinits polígons regulars: triangle, quadrat, pentàgon… Però en canvi, a l’espai, només existeixen cinc poliedres regulars. Són poliedres que tenen totes les seves cares iguals. Tenim infinites possibilitats en 2D, i només cinc a l’espai. Interessant, oi? Aquí els teniu, els 5 sòlids platònics. Els coneixem i sabem que només poden ser cinc gràcies a Plató, que ho va escriure als seus diàlegs. Però és una idea que ja es coneixia abans. Segons Proci de Constantinoble, els sòlids platònics podien haver estat descoberts per Pitàgores o pels Pitagòrics. I és fàcil veure que no poden ser més de cinc (vegeu la nota al final d’aquest article).

L’interessant d’aquestes 5 parelles és la dualitat que ens mostren, i que fa que no importi si les blaves representen vèrtexs i les vermelles indiquen cares, o si és a l’inrevés. La primera, la parella 4-4, correspon al tetraedre, que té 4 vèrtexs i 4 cares, totes elles triangles equilàters. Però la segona i la tercera, les 6-8 i 8-6, ja són duals. Una representa el cub i l’altre l’octaedre. El cub té 6 cares i 8 vèrtexs, mentre que l’octaedre regular està format per 8 cares triangulars que convergeixen en 6 vèrtexs, que justament són al centre de cada una de les 6 cares del seu cub dual. I, finalment, les també duals 12-20 i 20-12 corresponen a l’icosaedre i al dodecaedre. El primer té 12 vèrtexs i 20 cares triangulars, mentre que el dodecaedre té 20 vèrtexs que uneixen les seves 12 cares pentagonals. La dualitat, en aquest cas, fa que aquests 20 vèrtexs siguin al centre de cada una de les 20 cares de l’icosaedre dual, i que els pentàgons surtin de les 5 cares triangulars de l’icosaedre que van a parar a cada un dels seus vèrtexs. Deixant a banda el tetraedre, els sòlids platònics són duals dos a dos, en una meravellosa mostra d’ordre poètic que va captivar els antics i que segurament ha fet (o farà) pensar als éssers de qualsevol altra forma de vida intel·ligent que pugui brollar a l’univers.

He parlat només de vèrtexs i cares i no d’arestes, perquè Euler (i Descartes) ens van explicar que en tot poliedre connex i sense forats passants, el nombre de cares C, vèrtexs V i arestes A estan relacionats per l’equació V+C=A+2. Hem de imaginar, per tant, que els receptors sabran obtenir la seqüència, subordinada, d’arestes: 6, 12, 12, 30, 30 (els poliedres duals tenen un nombre idèntic d’arestes).

Tot plegat és una pàgina amb boles (o rodones) de dos colors. Però és una distribució que només poden construir éssers que hagin estat transformats per aquesta bellesa subtil que tenen les matemàtiques i la geometria. Qui la pugui desxifrar, segur que també haurà desenvolupat habilitats musicals i poètiques (segurament diferents a les nostres, però sublims per a elles).

——

Per cert, en José Miguel Mulet diu que la prova definitiva que comunicar-se amb éssers d’altres planetes és complicat, és que fer-ho amb altres espècies del nostre planeta s’ha demostrat molt difícil. Fins i tot, a vegades, es fa difícil amb altres persones…

Universalitat i cooperació

dissabte, 24/08/2019

Llegeixo una entrevista a Priyamvada Natarajan, professora i cosmòloga a la universitat de Yale. Parla de la universalitat de la ciència i de la importància de la col·laboració entre els científics de tot el món. És cert. La ciència no té fronteres (la imatge d’aquí al costat és de la reunió d’autors del segon grup de treball de l’IPCC que es va fer el gener de 2019). Els científics col·laboren amb altres investigadors de tot el món i publiquen els seus resultats en articles que, un cop refrendats i revisats per experts anònims, poden ser consultats i estudiats per qualsevol altre membre de la comunitat científica mundial. No hi ha resultats científics secrets o restringits. Tot ha de poder ser accessible a nivell global i universal. És un tret definitori realment fort, si es pensa una mica. Perquè implica que no és possible parlar de “ciència militar” o de ciència restringida a determinats àmbits nacionals, geogràfics o econòmics. Si els resultats d’un determinat projecte o estudi només són accessibles per a les persones d’un cert grup empresarial o social, no estem parlant de ciència. La ciència és universal o no és.

La Priyamvada Natarajan remarcava que la ciència transcendeix les fronteres sense que importi el que hi passi políticament. També comentava que, quan intentes entendre la immensitat del cosmos, trobes absurd que a la Terra no puguem conviure bé entre nosaltres tot respectant el planeta. Deia que la ciència es un gran exemple de com la col·laboració entre persones no sols és possible, sino imprescindible: la barreja de coneixements i visions dona resultats fantàstics, fomenta la creativitat, i ens pot permetre abordar la infinitat de problemes complexes i globals que tenim (com el del canvi climàtic), que només podrem resoldre cooperant. Comentava també que socialment, manca el sentiment de sentir-nos ciutadans del món, un sentiment que és inherent a l’actitud científica. I parlava de la proposta de fer un passaport humà per a tothom, com element que ens ajudaria a connectar amb totes les persones i a sentir-nos part de la comunitat global que som.

I, fa poc, en Norbert Bilbeny feia algunes reflexions similars. Parlant dels 50 anys de l’arribada a la Lluna, deia que amb intel·ligència social i suprimint les fronteres, acabaríem amb la crisi climàtica, amb la carrera armamentística, i amb les migracions de la fam. Deia que si hem arribat a la Lluna, ara hauríem de saber arribar a la Terra, alliberant-nos del pensament sectari cromanyó i implantant una economia mundial que fos equitativa i sostenible. Pot semblar utòpic, però no ho és tant si pensem que, com ens diuen els científics de l’IPCC, som a la vora del precipici.

El cert és que els humans hem embogit. Som depredadors fins al nivell de posar en perill la pervivència de la nostra pròpia espècie. Els països del Nord xuclem els recursos del Sud, destruint la mare Terra que ens acull, oblidant els drets humans de milions de persones, i fabricant i venent armes que maten els Altres. Deu ser que la maldat som nosaltres, com deia fa poc en Manuel Cruz, que remarcava la increïble facilitat que té la maldat humana per amagar-se i després tornar a brollar. Per sort, hi ha gent que no calla i denuncia la situació. Fa pocs dies, l’alcalde d’Hiroshima, Kazumi Matsui, va instar els joves a no oblidar el que va passar i va fer una crida als dirigents mundials per a signar el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears de les Nacions Unides, que fins ara no ha rebut el suport de cap potencia mundial.

En Manuel Cruz cita l’Hannah Arendt, que deia que deixar de pensar ens fa inhumans. I en Rafael Argullol cita la María Zambrano, que explicava que no sentim perquè sabem, sino que sabem perquè sentim, perquè el cos i les seves sensacions són el centre del coneixement. Són crides a la importància del fet de pensar, des de l’evidència corpòria que no som més del que som: éssers limitats i efímers. I, en aquest marc, el pensament científic universal que reivindica la Priyamvada Natarajan ens pot ser de gran ajut. La seva afirmació que “el bo de ser cosmòloga és que, en tenir una visió del cosmos, les discussions sobre països [i persones] es veuen ridícules”, fa pensar.

——

Per cert, en Matt Goulding parla d’en Sawada-san (propietari, cuiner i mestre del restaurant Sushi Sawada) i diu que quan li va preguntar quina era la seva màxima ambició, en Sawada-san li va dir: “ara tinc sis cadires, al restaurant; en el futur, m’agradaria passar a tenir-ne quatre”.

Sobre dissenys futuristes

dijous, 15/08/2019

Fa dies vaig veure un cartell publicitari que mostrava el disseny “futurista” de la part inferior dreta de la imatge. Sempre he pensat que els cotxes baixos poden ser molt estètics, però que són poc útils. Té a veure amb allò que els dissenyadors en diuen usabilitat, i que no és més que la facilitat amb què les persones podran usar les coses per aconseguir el seu objectiu, que en el cas dels cotxes és anar d’un lloc a altre per vies que no sempre es troben perfectament asfaltades. Però el que més em va sorprendre va ser la forma dels parafangs, que envolten les rodes en un 75% de la seva circumferència i que per tant fan impossible l’ús d’amortidors. Us imagineu la tortura de viatjar en un cotxe espectacular mentre rebem l’impacte continuat de tots els sotracs? És cert que es podria pensar en amortir només l’habitacle dels passatgers, però tot plegat no seria més que cercar solucions complicades per a problemes senzills.

Dos mestres del disseny, André Ricard i Miguel Milá, tots dos nascuts a Barcelona pels voltants de 1930, ens expliquen que el disseny no cal que sigui futurista: ha de ser funcional. En Miguel Milá diu que el disseny ha d’ajudar i no molestar, i que els objectes que compliquen no li interessen: prefereix els que simplifiquen mentre compleixen la seva funció. Aquesta entrevista inclou una foto de tots dos. Van contribuir a implantar el disseny industrial a casa nostra (es bo observar, de passada, que la paraula “industrial” ve del requeriment de poder fabricar allò que es dissenya).

Per això, a la imatge de dalt, he pensat que havia de prevaldre l’Stella Vie. No és la primera vegada que en parlo, d’aquest cotxe solar dissenyat per estudiants del “grup solar” de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven (Solar Team Eindhoven, STE). L’Stella Vie és de 5 places i porta el sostre recobert amb cinc metres quadrats de cel·les fotovoltaiques. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant més de 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant més de tres quarts d’hora. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té permís de circulació a Europa. Els estudiants d’aquest grup solar, que es van renovant cada any, ja han guanyat tres competicions a la “World Solar Challenge” d’Austràlia. Quan el miro, no puc deixar de preguntar-me perquè els cotxes elèctrics no es fabriquen amb plaques solars al sostre i bateries més lleugeres.

Parts de la imatge les podeu trobar a aquesta pàgina web i a aquesta altra, i mostren l’aspecte extern de l’Stella Vie, el seu interior i l’equip d’estudiants que l’ha creat. Són estudiants que han sabut combinar els objectius de sostenibilitat, funcionalitat i estètica. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure amb més detall.

André Ricard i Miguel Milá entenien el disseny des d’una perspectiva funcional que comportava una estètica senzilla i artesanal. Era la bellesa d’allò que aparentment sembla senzill.

———

Per cert, en Carles Capdevila explicava la seva estada al Monestir de Poblet i deia que  els monjos estalvien les paraules sempre que poden. Deia que si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. I que quan resen, quan reciten salms i antífones amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.