El ginkgo, nosaltres i el rellotge de les probabilitats

dissabte, 14/07/2018

El rellotge de la fi del món (l’anomenat Doomsday Clock) és un símbol que representa la probabilitat que provoquem una catàstrofe global que acabi amb la nostra espècie a la Terra. Periòdicament i des de 1947, és actualitzat pels membres de la Junta de Seguretat i Ciència dels científics atòmics, en base als estudis científics que publiquen al seu butlletí. Durant les primeres dècades mostrava el perill d’una extinció provocada per bombes atòmiques, però des de 2007, inclou també la probabilitat d’un suïcidi col·lectiu provocat pel canvi climàtic fruit de l’escalfament global. Pocs anys després, en John Cook, en un article de l’any 2013 en aquest butlletí que es basava en una anàlisi del científic James Hansen, va fer una afirmació polèmica i discutible però que tenia l’encert d’explicar l’essència catastròfica del canvi climàtic: va quantificar l’escalfament global i l’excés energètic del planeta, dient que era equivalent a l’explosió de milers de bombes atòmiques cada dia, 365 dies a l’any. La catàstrofe climàtica és aquí, encara que no en siguem gaire conscients…

Com deia, el rellotge de la fi del món és el rellotge de les probabilitats. És simplement una manera gràfica d’indicar la probabilitat que siguem prop de la nostra fi, avaluada periòdicament per aquest grup de científics. Al principi, l’any 1947, el van situar a 7 minuts de la mitjanit, i després l’han anat movent en funció de la probabilitat de catàstrofe antropogènica augmentava o disminuïa. La imatge de sota (que podeu trobar a aquesta web) mostra els avanços i retards del rellotge durant aquests anys. La mínima probabilitat de catàstrofe va ser l’any 1991, després dels acords Estats Units – Rússia de reducció d’armament atòmic. Però a partir de l’any 1995, el risc ha anat creixent de manera quasi constant, i el rellotge s’ha anat acostant a la mitjanit final. Ara mateix, el tenim a només 2 minuts de les 12 de la nit.

Hi ha qui diu que estem destruint el planeta. No és cert. Simplement ens estem suïcidant, i cada cop és més urgent posar-hi remei. Estem en perill evident de desaparèixer, però si ho fem, la vida al planeta continuarà i tal vegada, d’aquí uns milions d’anys, sorgirà una nova espècie més intel·ligent que nosaltres. Una prova que la vida és molt més resistent que nosaltres (a més dels bacteris) és el ginkgo biloba. La imatge de dalt és d’una fulla dels ginkgos de la Via Augusta de Barcelona, però també n’hi ha a Granollers, a Girona i a molta altres indrets. Sabíeu que hi ha bastants ginkgos biloba que van sobreviure a la bomba de Hiroshima? Aquesta pàgina web en mostra sis. Un d’ells era a només 1.130 metres de l’epicentre. La bomba ho va arrasar tot, però aquests ginkgos van demostrar que la bogeria humana no pot acabar amb la vida.

No destruirem el planeta. I probablement tampoc acabarem d’extingir del tot l’espècie humana. Però hi ha una gran probabilitat que aquesta barreja de neoliberalisme, colonialisme, militarisme i masclisme inhumà que ens governa acabi matant bastant més de mil milions de persones durant aquest segle. Perquè, com deien l’any passat en Camilo Mora i els seus col·laboradors a la revista Nature, al voltant del 30% de la població mundial està exposada actualment a condicions climàtiques que superen el llindar màxim permès pel nostre organisme durant almenys 20 dies l’any. Cap al 2100, en Camilo Mora diu que aquest percentatge es preveu que augmentarà a ~48% en un escenari de reduccions dràstiques de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, mentre que podria créixer fins al ~74% en un escenari d’emissions creixents. D’aquí a 82 anys, els nostres néts és probable que vegin que més de la meitat de la població mundial, obligada a romandre en zones de gran escalfament, es troba en situació de fortíssim risc de mort. La medicina lluita per allargar-nos una mica la vida, però la humanitat acabarà matant una gran part de la seva població (aquella que és desposseïda i prescindible).

Deixeu-me que comenti un darrer estudi. És el dels professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. En el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. Com diu en Federico Mayor Zaragoza, aquests són l’oligarquia no democràtica (del G-7 o del G-8, en les seves paraules) que actualment decideix per on ha d’anar el món i els seus més de 7.000 milions d’habitants.

Som en una situació que pot acabar matant un percentatge molt significatiu de la humanitat, amb un sistema no democràtic que controlen menys de 1000 persones. Em temo que, en aquest context, hi ha una paraula que mostra amb tota la cruesa el que malauradament veurem: genocidi.

Acabo amb tres frases més de Federico Mayor Zaragoza, pronunciades aquesta mateixa setmana a la Universitat d’Estiu per la Pau: “ara sabem que el supremacisme mata… però hem de saber passar de l’ús de la força a la paraula… les dones seran la pedra angular de la nova civilització que hem de construir, perquè rarament usen la violència”.

——

Per cert, la Petra Reski es pregunta per què, després del relleu de Sonia Alfano a la presidència de la Comissió Parlamentària anti-Màfia Europea (CRIM), l’activitat de la Comissió va caure de cop, i sorprenentment, en el silenci i la més absoluta inacció. Diu que avui, la Màfia és un component estructural del capitalisme financer.

 

Energia neta i que a més neteja

divendres, 6/07/2018

Els humans no som gaire més espavilats que les granotes que acaben morint escaldades quan les posem en una olla que anem escalfant lentament. La diferència (a favor de les granotes) és que elles no són les responsables que l’aigua vagi sent cada cop més calenta.

El que sí és cert és que aquests darrers anys, quan l’escalfament global es va fent més palès, la gent en parla més i fins i tot els polítics comencen a fer petits (molt petits) passos. Un d’ells és l’informe sobre noves tecnologies per a la captura i ús del carboni, que va encarregar la Comissió Europea i que fa poc va publicar el HLG (High Level Group) en el marc dels seus informes d’assessorament científic. L’informe, redactat per un reconegut grup d’experts científics, el podeu trobar i llegir aquí.

L’informe planteja, analitza i compara nou possibles escenaris energètics. Dos d’ells, basats en l’ús de combustibles fòssils, continuen generant emissions i escalfant el planeta. És més del mateix. Uns altres cinc són neutres perquè no incrementen les emissions de diòxid de carboni: o bé no en generen, o bé retornen allò que abans capturen de l’aire. Finalment, els dos darrers esquemes proposats generen energia a la vegada que disminueixen la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera. És clar que la solució no serà única, i que acabarem usant a la vegada diverses d’aquestes solucions o fins i tot d’altres. Però l’interessant és que aquests set nous sistemes energètics que proposa són nets, i que a més, dos d’ells netegen.

Els dos esquemes de la banda de dalt de la imatge corresponen a esquemes d’economia circular, neutres pel que fa a les emissions. Els podeu veure a l’informe que he esmentat. Dalt a l’esquerra, una central elèctrica tèrmica (el quadrat blau de l’esquerra) genera energia elèctrica sense emissions perquè porta incorporat un sistema CCU de captura i ús de carboni basat en el tractament dels fums a la fase de post-combustió (PCC, al mig de la figura). El carboni capturat s’envia a una planta química de conversió (dreta) que, amb l’aportació d’energia elèctrica de fonts renovables i netes (en color groc) i amb hidrogen que obté de l’aigua, sintetitza combustibles (bàsicament, alcohols). Aquests combustibles són enviats a la central elèctrica, que els usa per a la producció d’electricitat. L’interessant és que el carboni segueix les dues fletxes negres i la blava de sota, en un recorregut circular i “tancat” que no l’avoca a l’atmosfera. L’altre esquema és el de dalt a la dreta. En aquest cas, el carboni s’obté de l’atmosfera amb sistemes de captura directa de l’aire (DAC) que requereixen l’aportació d’energia elèctrica neta i verda (en color groc). Com abans, el carboni capturat s’envia a una planta química de conversió (al mig) que, amb l’aportació d’energia elèctrica de fonts renovables i netes (en color groc), sintetitza combustibles (alcohols) que serveixen per l’ús industrial, domèstic i de vehicles (dreta). És clar que la seva combustió genera emissions (fletxa negra vertical de la dreta), però el sistema torna a ser neutre perquè no es fa més que retornar a l’atmosfera el carboni que abans s’ha capturat. Igual que abans, el carboni segueix el cicle tancat de les fletxes negres i blava. Aquestes dues solucions tenen una cosa interessant: el combustible sintetitzat (fletxes blaves) es pot emmagatzemar, servint com a dipòsit d’energia (en forma química) que permet resoldre el problema (sol – no sol, vent – no vent) de la intermitència de les fonts energètiques renovables. En tot cas, el repte actual passa per millorar i fer més eficients i usables els sistemes CCU-PCC i DAC, però les solucions hi són i prometen.

L’altre esquema, el de la banda de baix de la figura, és una de les propostes de sistemes energètics que a més netegen l’atmosfera. En aquest cas, veiem una barreja entre la generació de bioenergia i els sistemes de captura i confinament (CCS): recollim biomassa, la tractem (fent, per exemple, pèl·lets), i la usem com a combustible de centrals elèctriques tèrmiques (el quadrat blau del mig) que generen energia elèctrica verda i neta. Les centrals porten incorporat, com abans, sistemes CCS de captura de carboni basats en el tractament dels fums a la fase de post-combustió (PCC, a la dreta) que no utilitzen el carboni capturat sino que el guarden al subsol (per això s’anomenen sistemes CCS i no CCU, perquè l’ús del carboni deixa pas al seu “storage“). A diferència dels esquemes de dalt, ara les fletxes no segueixen un camí tancat, sino que són unidireccionals: surten de l’atmosfera i acaben al subsol. A l’informe podeu trobar la resta de solucions proposades.

Europa, que malauradament està oblidant els drets humans de la seva essència fundacional, tal vegada comenci ara a despertar en el tema urgentíssim del pas a les energies netes. Millor això que res.

———

Per cert, l’Elisabeth Anglarill diu que, amb els migrants, estem davant una crisi absoluta, aquesta sí, del dret d’asil, i d’un menyspreu dels drets humans essencials. Diu que per tant estem davant la desnaturalització d’un dels puntals que ens feia construir l’Europa solidària que volíem ser.

Soc descendent d’Aristòtil?

divendres, 29/06/2018

Soc descendent d’Aristòtil? Ho soc de la seva filla Pythias, del seu fill Nicómaco o d’algun dels seus altres fills?  Sembla que el més probable sigui que no, oi?

Pensem-hi una mica. D’Aristòtil fins ara hi ha hagut unes 84 generacions, si acceptem que el període de temps entre una generació i la següent és de 28 anys (estem usant el fet que l’edat mitjana per tenir fills, a tot el món i al llarg de tota la historia, és de 28 anys). No sembla massa, oi? Suposant que la hipòtesi que soc descendent d’Aristòtil sigui certa, la primera constatació és que podríem fer una fila imaginària de 84 persones, cada una d’elles sent filla de la que té al seu darrera, de manera que la darrera fos Aristòtil i la primera fos jo.

Ara bé, jo tinc dos pares i quatre avis. També vaig tenir vuit besavis i 16 rebesavis. El nombre dels meus avantpassats directes es duplica a cada generació. Si penso en ara fa 10 generacions (estaríem parlant de 28*10=280 anys, per tant seriem a l’any 1738), només cal multiplicar per 2 deu vegades, passar per 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, 256 i 512, per veure que soc descendent de 1024 persones que van conviure amb Felip V pels voltant de l’any 1738 (estic fent la hipòtesi que a totes les generacions es mantenia estrictament la regla dels 28 anys, cosa que evidentment és falsa; però aquesta simplificació no modifica les conclusions finals).

Què passa si anem més enrere? Com que el comportament del nombre d’avantpassats en relació a les generacions és exponencial, els resultats són sorprenents i poc intuïtius. Fa 20 generacions, l’any 1458, jo tenia més d’un milió d’avantpassats. Fa 30 generacions, l’any 1178, en tenia uns 1.074 milions. I fa 40 generacions, l’any 898, estem parlant de més d’un bilió (un milió de milions) de possibles avantpassats.

Però, com lliga això amb el fet que la població mundial era d’uns 310 milions de persones l’any 1000 i de menys de 200 milions de persones en temps d’Aristòtil, Pythias i Nicómaco? Pensem en l’any 1000, fa unes 36 generacions. Segons la llei exponencial, jo hauria de tenir uns 64.000 milions d’avantpassats que van viure als voltants de l’any 1000, un nombre que supera en 206 vegades la població mundial d’aquell moment. Sembla un contrasentit. Però la conclusió (que no podem quantificar més sense fer estudis geogràfics molt acurats) és que quasi tots els 310 milions de persones de l’any 1000 (sobretot dels que vivien a Europa i regions properes) van ser avantpassats meus. Meus, i de tots els qui ara vivim en aquesta zona del planeta. No només això, sino que si penso en aquest any 1000, veuré que tinc molts “avantpassats repetits”. Si féssim el nostre arbre genealògic fins les 36 generacions, tindríem, dalt de tot, 64.000 milions de caselles amb una munió de noms repetits, de manera que el nombre total de noms òbviament mai podria superar els 310 milions i segurament seria bastant inferior als 100 milions.

Molt probablement, tots som parents. I per trobar un avantpassat comú, no cal anar gaire més enrere que unes 20 o 30 generacions. En tot cas, tots som descendents d’Aristòtil (i també de Calígula) amb una probabilitat molt i molt alta.

——

Per cert, la Marta Tafalla diu que donar una segona oportunitat als migrants es pot convertir en part del canvi civilitzatori que necessitem. Proposa també invertir els diners que ara es dediquen a l’exèrcit, a la recerca militar i a la producció d’armes a acollir migrants, ajudar els seus països d’origen i buscar entre tots les maneres d’aturar la catàstrofe ecològica.

Elogi de les interaccions

dijous, 21/06/2018

Quan ens donem un cop amb una porta de ferro, què passa? Ens fem mal perquè la nostra pell xoca amb la matèria sòlida del ferro, amb els seus àtoms?

La resposta és no. No xoquem amb la matèria fèrria sino que som repel·lits, abans d’arribar-hi, per les seves forces atòmiques. Són els electrons exteriors dels àtoms de les cèl·lules de la nostra pell els que són aturats en sec per una immensa força d’interacció que es genera entre ells i els electrons dels àtoms de la capa exterior de la xapa de ferro. Perquè una porta de ferro, bàsicament, és espai buit, sense quasi res de matèria. És el que veiem a la imatge d’aquí al costat (que he tret d’aquest vídeo, força conegut i molt recomanable), que mostra l’aspecte que tenen els objectes que considerem sòlids quan els mirem a una distància de l’ordre d’una centèsima d’Àngstrom (un Àngstrom és una mil milionèsima d’un metre: si cada habitant de la Terra s’empetitís fins mesurar un Àngstrom i ens poséssim tots en fila, faríem una línia de 7 metres). Considerem un cub de ferro de densitat 7,9 i de 56 grams. Amb una simple divisió, veiem que el seu volum és de 7,1 mil·lilitres. Ara bé, com que la química ens diu que 56 grams de ferro són un mol, i com que un mol conté 6 per 10 elevat a 23 àtoms (el nombre d’Avogadro), a l’estructura cristallina cúbica del ferro alfa, cada àtom ocupa un espai de 1,2 x (10 ^ (-23)) centímetres cúbics (només cal dividir 7,1 pel nombre d’Avogadro). I ara, l’arrel cúbica d’aquest valor ens dona la separació els nuclis de dos àtoms de ferro veïns: 2,3 Àngstroms. Si ens situem al nucli d’un àtom de ferro amb els seus 56 neutrons i protons (com el de la imatge de dalt), haurem de travessar una distància de 2,3 Àngstroms pràcticament buida que només conté uns quants electrons fins trobar el següent nucli de l’àtom de ferro veí, que sabem que té un diàmetre, en metres, de 5,6 per 10 elevat a la potència menys 15.

Si dividim la distància de 2,3 Àngstroms entre dos nuclis veïns d’àtoms de ferro per aquest valor del diàmetre dels seus nuclis, obtindrem que la relació és de 41.000. O sigui: si el nucli d’un àtom de ferro tingués la mida d’un cigró, el seu veí a l’estructura cristallina de la porta estaria a 400 metres. Aquesta és la imatge d’una sòlida porta de ferro quan la mirem a una distància de l’ordre d’una centèsima d’Àngstrom: un conjunt de cigrons disposats regularment, cada un d’ells a quatre-cents metres dels seus veïns. En mig, en aquests 400 metres, uns pocs electrons que pràcticament no tenen massa i que no es volen deixar veure. Els sòlids són buits. Però atenció: interaccionen fortament amb la nostra pell.

Curiosament, el funcionament del nostre cervell es basa també en les interaccions entre neurones, més que en les neurones mateixes. Diuen que el cervell és l’objecte més complex del sistema solar, encara que només inclogui el 2 per cent del pes corporal. Com podeu llegir aquí, es calcula que dins de la cavitat cranial hi ha cent mil milions de neurones, que gestionen un nombre immensament més gran de connexions neuronals. De fet, el nombre de sinapsis és superior als 1000 bilions. El nostre cervell consumeix un 20 per cent de la nostra energia total (de fet, en els nadons, el cervell consumeix un 65 per cent de la seva energia total), i és tant sofisticat que el nostre ADN dedica el 80 per cent dels gens per a codificar les seves característiques. Sorprenent, oi?

Ara bé, segons explica en Christof Koch, qualsevol mecanisme molt complex amb un nombre d’interconnexions per damunt d’un determinat llindar i tal que la seva estructura codifiqui un conjunt de relacions causa-efecte, acaba tenint un cert nivell de consciència i sentint alguna cosa que ve de dins seu. Perquè segons la teoria de la informació integrada de Guilio Tononi, la consciència d’un cert sistema, a partir d’una determinada massa crítica de complexitat, ve determinada per les seves propietats causals, i per tant, la consciència acaba sent una propietat intrínseca i fonamental dels sistemes físics quan esdevenen més i més complexes. O sigui, que és un poder causal intrínsec que apareix automàticament en mecanismes molt i molt complexes com el cervell humà. De fet, Tononi diu que la complexitat d’un cert sistema ens pot donar una mesura del seu grau de consciència. A la seva teoria integrada de la informació, aquesta mesura la quantifiquen amb un valor que anomenen “Fi”. I el valor “Fi” del cervell humà és tan gran, que fa impossible calcular o simular-ne això que en diem consciència. La consciència no es pot simular, perquè només es troba dins la mateixa estructura dels sistemes que ho són.

El ferro és sòlid no com a conseqüència de la matèria que el conforma (matèria que deixa immensos espais buits), sino que ho és com a resultat de les forces atòmiques d’interacció, que, cal dir-ho, són molt poques perquè només afecten els àtoms més propers. I sembla ser que nosaltres som conscients no pel fet de tenir cent mil milions de neurones al cervell, sino gràcies al nombre ingent d’interaccions que generen entre elles. Tots dos, el xoc amb la porta i  pensaments del tipus “sóc viu”, són dos resultats d’una immensitat d’interaccions a nivell microscòpic. Mira per on, bona part del que experimentem cada dia és resultat d’interaccions.

Els humans també interaccionem, encara que amb moderació. L’amor, l’amistat, les relacions, fins i tot les xarxes socials, van modelant el nostre Jo i donen sentit a la nostra vida. Construïm la vida sobre les nostres relacions perquè som animals socials. Però clarament no som com les neurones. Les nostres interaccions són modestes, febles i poc nombroses. Els grecs van crear la democràcia quan van entendre la importància del dret a la paraula, del dret a discutir-ho tot, del dret a interaccionar públicament a l’assemblea i del dret a empoderar-se. Però ens cal lluitar, ara i sempre, per a que aquesta paraula no perdi el seu significat de respecte als drets de totes les persones i per a que no sigui segrestada pels qui pensen més en el seu desig de poder que en la gent.

—-

Per cert, en Pedro Olalla ens recorda que la democràcia va sorgir de la societat grega, quan va posar a l’abast de tothom una cosa fonamental: el dret a la paraula, el dret a discutir-ho tot i i el dret a interaccionar públicament a l’assemblea i a l’Àgora. Explica que la democràcia va brollar de l’ànima dels grecs quan van comprendre que la vida humana era única i més valuosa que qualsevol tresor o ambició, cosa que va portar a un pas progressiu del poder cap a mans dels ciutadans.

Em mullaré?

divendres, 15/06/2018

Plou. Vaig caminant i he oblidat el paraigua a casa, però porto barret. Em mullaré molt? Què és millor, caminar poc a poc o anar a més bon ritme?

Vaig en bici o en moto. Es posa a ploure. Quanta aigua rebrà la meva camisa durant els 300 metres que em falten per aixoplugar-me?

Val a dir que aquesta primavera ha estat un bona ocasió per pensar en problemes geomètrics relacionats amb la pluja…

Imaginem per un moment que no fa vent i que la pluja cau verticalment. Quanta aigua ens caurà damunt durant, per exemple, un minut? Si estem aturats, el nostre barret rebrà tota la pluja que es troba en el prisma vertical que tinc damunt meu (el prisma B de la imatge de sota, en la que el barret seria H). Aquest prisma B, que anomenaré prisma de pluja, té una alçada tal que conté totes les gotes que acabaran caient damunt meu durant 60 segons. Què passarà ara, quan comenci a caminar? Una manera senzilla d’entendre-ho és usar el concepte de moviment relatiu, que tan bé ens va explicar l’Albert Einstein quan va exposar la seva teoria de la relativitat especial (vegeu el meravellós llibre de divulgació que va escriure el mateix Einstein junt amb Leopold Infeld l’any 1939, o bé el llibre més recent d’en Brian Greene): l’aigua que rebrà el nostre barret si comencem a caminar a una determinada velocitat V, és la mateixa que si em quedo parat i la pluja cau amb un vent lateral de velocitat V. La física ens diu que en aquest cas, el prisma d’aigua s’inclina i passa a tenir la forma A de la imatge de baix. A i B tenen la mateixa alçada, l’únic que passa és que la base superior de A es desplaça endavant un espai igual a la velocitat V multiplicada pel temps (en el nostre cas, un minut). Ara bé, com que els dos prismes A i B tenen la mateixa base H i idèntica alçada, el càlcul geomètric del seu volum ens dona el mateix resultat. Conclusió: en un minut, i independentment del que jo faci, el meu barret rebrà la mateixa quantitat d’aigua.

Però, què li passa a la part de davant de la meva camisa? Si no em moc, em trobo en la situació D de la imatge de baix. Com que la camisa és quasi vertical (la represento per V), el seu prisma d’aigua, D, no té gruix i el seu volum és nul. Si no camino, el davant de la meva camisa quasi no es mullarà. I si ara començo a caminar, passaré de la situació D a la C, amb un prisma d’aigua de bases verticals (és fàcil deduir la seva forma pensant en la trajectòria de la gota que arriba a l’extrem superior de la base V al cap d’un minut, i tenint en compte que les trajectòries de totes les altres gotes que arribaran a V seran paral·leles i de la mateixa longitud). En aquest cas, el volum del prisma d’aigua és el producte de la seva base (àrea de V) per la seva alçada, que a la seva vegada és proporcional a la velocitat i al temps, o sigui, a l’espai que he caminat. Si camino lentament, en un minut la meva camisa o samarreta es mullarà molt menys que si em poso a córrer. Però com que l’alçada del prisma d’aigua és el producte de la velocitat pel temps i això és l’espai recorregut, el cert és que la part de davant de la meva roba, en el tros que em falta per arribar on vull anar, es mulla exactament el mateix tant si m’afanyo com si no.

Podríem també parlar d’inclinacions intermèdies com és el cas dels parabrises dels cotxes i motos, i veuríem que el resultat és un terme mig entre els dels casos H i V. Però de fet, si anem en bici o en moto, no ens volem entretenir en calcular volums de prismes d’aigua, i només volem protegir-nos, no hi ha cap secret: hem de tapar-nos sobretot pel davant i per damunt.

Si he de caminar 500 metres abans d’arribar a casa, el millor que puc fer (si no em vull esperar sota algun teulat) és anar ràpid: encara que la part de davant de la meva samarreta rebi la mateixa quantitat d’aigua, el meu barret ho agrairà, i a més, acabaré amb l’esquena pràcticament seca.

Si anem en cotxe i considerem un determinat interval de temps (per exemple un minut), quan plou, el sostre del cotxe rep la mateixa quantitat d’aigua, independentment de si estem parats, anem poc a poc o conduïm a gran velocitat. El parabrisa de davant, en canvi, sí que rep molta més aigua quan accelerem; però el del darrera, si anem ràpids, aviat deixarà de rebre aigua i romandrà sec. Tot plegat és fàcil d’entendre i de quantificar si usem els conceptes associats a la relativitat del moviment i calculem volums de prismes d’aigua.

——

Per cert, la Ida Dominijanni diu que perquè Europa faci un gir cal una esquerra europea que sigui capaç de fer-la girar. Diu que Europa ha d’entendre per fi que el neoliberalisme no és el seu destí, sinó una orientació política i econòmica que pot i ha de ser abandonada.

 

La música i els trítons

divendres, 8/06/2018

En George Steiner diu que hauríem de celebrar la prodigiosa fortuna per la qual, un “pobre animal forcat” com nosaltres (així és com ens defineix Shakespeare al Rei Lear) ha engendrat tres llenguatges majestuosos: la música, la matemàtica i la poesia. En el seu llibre ens explica que la música, l’únic idioma planetari, és segurament més antiga que la parla, i que la matemàtica, barreja d’harmonia, equilibri formal i conclusió elegant, pot exhibir una bellesa radiant. De fet, com bé diu, fins i tot els sordmuts poden fer matemàtica.

La música té efectes beneficiosos no només per a nosaltres, sino també per als animals, en base a les reaccions rítmiques que provoca a les neurones del cervell. Quan escoltem una nota musical, per exemple el LA de 400 Hz de la tercera octava de fa uns anys, les nostres neurones reaccionen a aquesta freqüència de quatre-cents bategs per segon. I d’aquí és d’on ve la importància dels harmònics. En aquest cas, els tres primers harmònics vibren a 800, 1200 i 1600 Hz. Allò que distingeix un instrument musical d’un altre és la proporció que conté, cada nota, d’aquests harmònics i dels següents. El que ens resulta agradable és que els harmònics mantenen el ritme. Si imaginem un tambor virtual extra ràpid que marqués el ritme de 400 cops per segon, el seu primer harmònic estaria seguint una cadència de 800 tocs per segon, i la del segon harmònic seria de 1200. Dit d’una altra manera, un de cada tres tocs del segon harmònic coincideix amb un toc de la nota principal, i el mateix passa amb un de cada dos del primer harmònic. Els harmònics van coincidint al llarg del temps de manera regular i en funció de les seves freqüències, i això contribueix al plaer que experimentem quan escoltem les notes.

En Joan Girbau ens va explicar, ja fa més de 30 anys, la íntima relació que hi ha entre aquests dos llenguatges dels trítons, la música i la matemàtica. Aquí podeu llegir l’article complet, que va publicar el Butlletí de la societat catalana de matemàtiques. Partim de la base que cada nota es pot representar per una freqüència u (més les proporcions de barreja dels seus harmònics, que ara per ara no considerarem). La pregunta és: és possible trobar un conjunt finit de notes, que anomenarem S, que ens permeti tocar música amb els instruments? En Joan Girbau deia que, atesa la importància dels primers harmònics, és raonable que si una determinada nota de freqüència u pertany al nostre conjunt S, les notes de freqüència doble i meitat (2*u i u/2) també hi siguin. Ara bé, el fet dels harmònics que abans comentàvem fa que la nostra percepció d’aquestes tres notes en progressió geomètrica de raó 2 (u/2, u i 2*u) sigui molt similar. De fet, les percebem com notes “de la mateixa família”. I és per això que diem que u i 2*u són la mateixa nota, encara que de diferents escales (vegeu la nota al final). Les notes de qualsevol escala són els primers harmònics de les notes de l’escala anterior (més greu).

Ja que l’estructura de les notes en escales ens garanteix automàticament que per a qualsevol nota u, els seus harmònics 2*u i 4*u també existeixen com a notes, la pregunta que sembla lògic que ens fem a continuació és què hem de fer per a que l’harmònic 3*u sigui també una nota que puguem tocar. I aquí comencen les sorpreses. En Joan Girbau demostra que, si volem tenir un conjunt de notes S tal que, per qualsevol nota de S, les notes 2*u, 3*u i 4*u també pertanyin a S, aquest conjunt S ha de tenir infinites notes. La música sembla que té un problema…

Però aquí arriba la genialitat dels pitagòrics, que van resoldre el problema dels harmònics amb una solució aproximada: l’escala pitagòrica cromàtica. Es tracta de trobar un conjunt de notes a cada escala de manera que per cada una d’elles u, hi hagi una altra nota v que sigui aproximadament v=3*u. En Joan Girbau demostra que conjunt més petit de notes que garanteix això conté justament 12 notes. L’escala dodecafònica surt de manera natural quan imposem que els tres primers harmònics de qualsevol nota siguin també (o quasi ho siguin) altres notes que puguem tocar! I una curiositat, que també trobareu a l’article d’en Joan Girbau: si volem millorar l’escala pitagòrica dodecafònica i tenir una millor aproximació dels harmònics 3*u, hem de passar de 12 a 41 notes. Val a dir que les dues millors aproximacions s’obtenen amb 665 i amb 15.601 notes a cada escala. Però, us imagineu un piano amb 665 tecles a cada escala? El fet quasi miraculós que van descobrir els pitagòrics és que tot lliga ja molt bé amb només 12 notes.

Una altra solució al problema dels harmònics és l’escala cromàtica temperada, que surt de definir una distància entre notes (vegeu un cop més la nota al final), pensar en escales d’un cert nombre de notes (per exemple, m) i imposar que totes les distàncies entre notes consecutives siguin iguals. Si s’estudien els valors de m que garanteixen que per tota nota u, l’escala conté també una bona aproximació de 3*u, es troben els valors m=7 (escala natural sense sostinguts), m=12 (escala dodecafònica) i m=29.

De fet, els valors de les freqüències de les 12 notes a l’escala pitagòrica cromàtica i a l’escala cromàtica temperada són molt semblants. Ho podeu comprovar a la pàgina 101 del llibre “Fes matemàtiques!” de Armengol Gasull (si escriviu “matemàtiques música escala cromàtica vibracions segon” a un cercador com Google, anireu directament a aquesta pàgina i podreu veure la taula comparativa). Tot lliga. Les 12 notes de l’escala natural amb sostinguts són la solució al problema d’incorporar els primers harmònics de totes les notes. Mira per on, els pitagòrics van resoldre un bon problema matemàtic d’optimització…

——

Per cert, la Lourdes Parramón parla del recull “Mujeres” d’Eduardo Galeano, i diu que preservar de l’oblit les dones que, pel seu capteniment exemplar, mereixen un lloc d’honor en la memòria col·lectiva, eixuga un deute moral. Parla d’iniciatives ciutadanes que pretenen corregir l’absència clamorosa de dones en l’arena pública, com ara #OnSónLesDones o Falten Elles, una acció de l’organització “Hay Derecho” que assenyala i posa en evidència els dèficits detectats.

——

NOTA: En Joan Girbau comenta que les escales musicals defineixen una relació d’equivalència entre les notes: dues notes u, v són equivalents si u = v*(2^q) per un determinat valor q enter. Això permet definir el conjunt quocient E i el conjunt de notes dins cada escala. Però es pot demostrar que si volem que, donada una nota u de E, 3*u i u/3 siguin també de E, cal un conjunt S amb infinites notes (de fet, això ja passa si només considerem 3*u). D’altra banda, la distància entre dues notes u i v es defineix en base al logaritme de la seva relació, per tal que compleixi les propietats habituals en tota distància: dist (u,v) = log (abs(u/v)).

L’Alzheimer i els ritmes

dimecres, 30/05/2018

Durant els darrers cent anys hem après molt sobre el funcionament del cervell, gràcies als treballs de Santiago Ramón y Cajal i amb l’ajut de sistemes de detecció i mesura com el de l’electroencefalografia que va inventar en Hans Berger. Sabem que tenim uns 86 mil milions de neurones, que cada una d’elles es connecta amb milers d’altres, i que grups molt nombrosos de neurones s’activen de manera sincronitzada i rítmica, produint ones que ara sabem captar. Quan dormim profundament i sense somiar, les neurones generen una música latent d’ones delta de baixa freqüència (entre un i quatre Hz o cicles per segon). Però les nostres neurones també ressonen en moltes altres freqüències. Per exemple, quan estem actius, generem ones gamma més ràpides (de 30 a 70 Hz), associades amb la formació de idees, el llenguatge, la memòria i amb la percepció conscient.

El cert és que hem avançat molt, però que encara no sabem res, del nostre cervell. Som com un nen a la platja, que juga amb la sorra i les onades sense ser conscient de la immensitat de l’oceà. En Marcus du Sautoy ens parla de la extraordinària complexitat del cervell humà i diu que el més probable és que els humans mai arribem a entendre’l del tot.

Dic això perquè fa poc vaig llegir una notícia molt bonica. S’ha descobert que el fet de sotmetre ratolins que tenen plaques d’Alzheimer en el seu cervell a flaixos intermitents i rítmics de llum LED durant una estona, redueix dràsticament el nombre d’aquestes plaques. Ho ha descobert un grup de científics del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que van trobar que la llum estimulava les cèl·lules a ressonar i destruir les proteïnes nocives que s’acumulen i que provoquen l’aparició de la demència. Això sí, cal que el parpelleig segueixi un ritme de 40 flaixos per segon, perquè així activa aquest tipus concret d’ones gamma. Encara que ni els humans ni les rates podem percebre que es tracta d’una llum formada per una seqüència d’impulsos lumínics (ho veiem com una llum continua, per la persistència de la imatge a la retina), els ulls sí que capten els flaixos, els seus senyals òptics passen al cervell, les neurones s’activen a la mateixa freqüència, i amb les seves ones – el seu “ball” – van trencant les plaques. De fet, ara mateix s’està fent proves en persones malaltes d’Alzheimer, com podeu veure a aquesta noticia del New Scientist i en el vídeo que mostra. La imatge de dalt és justament d’aquest vídeo. Cal dir que s’ha vist que determinades vibracions i sons de la mateixa freqüència de 40 Hz són també útils i trenquen plaques d’Alzheimer. Sembla que l’important és fer ressonar les neurones a la freqüència de 40 Hz, no pas com es fa.

Una prova del limitat que és el nostre coneixement del funcionament del cervell humà i de la immensa complexitat del que encara no sabem són els experiments que ens mostren que la realitat pot ser molt diferent al que creiem que veiem. Un exemple és l’efecte McGurk, que aquí teniu explicat. Estem acostumats a que hi hagi coherència entre les nostres percepcions visual i acústica. Doncs bé, si en algun moment no coincideixen, el nostre cervell ha de decidir. El resultat és que no ens adonem de la discrepància, i que pensem que el real és només una de les dues (normalment la visual). Ho podeu veure i experimentar amb aquest vídeo de la BBC. Conclusió: en molts casos no captem bé la realitat, com ja ens deia Plató. Si això és el que ens passa, voleu dir que ens serà fàcil desentrellar els misteris del nostre propi cervell i entendre allò que realment fa?

Tot plegat m’ha recordat un acudit d’en Randall Munroe que podeu veure aquí i que ordena algunes branques del saber pel seu grau de “puresa”. Els psicòlegs diuen que la sociologia no és més que psicologia aplicada, els bioquímics afirmen que la psicologia no és més que bioquímica aplicada, els químics diuen que la bioquímica és química aplicada, els físics afirmen que la química és en realitat una forma de física aplicada…, i els matemàtics s’ho miren tot de lluny i amb perspectiva. De fet, els experiments del MIT sobre els flaixos de llum i les plaques d’Alzheimer ens demostren que, encara que el nostre coneixement del cervell sigui quasi nul, podem tractar i segurament podrem guarir alteracions i degradacions bioquímiques amb sistemes no invasius només basats en la física. Llum que pot curar l’Alzheimer. Bonic, oi? Podrem algun dia tractar i guarir-nos de la cobdicia humana?

———

Per cert, la Rosa Montero diu que el 80% de les 43.000 empreses multinacionals del món estan controlades per només 737 persones. Diu que com que hi ha un miler d’individus que posseeixen el món, els polítics haurien d’estar de la nostra part, de part de tots els altres ciutadans, per intentar controlar els potentats. Democràcia és això, no el que tenim.

Benestar i dispendi

divendres, 25/05/2018

El darrer número de la revista Scientific American publicava un gràfic que mostra, en una sola imatge, el malament que ho estem fent. És el que teniu aquí al costat, en una imatge que podeu trobar a aquesta pàgina web. Hi podeu veure representats un total de 109 països (encara que l’estudi es va fer amb 151 països, en alguns d’ells mancaven dades). La posició en vertical de cada país mesura la seva qualitat de vida amb un índex que va de zero a onze, mentre que la seva coordenada horitzontal, de zero a set, és el nombre de límits de sostenibilitat que aquest país està sobrepassant. La grandària dels cercles indica la quantitat de gent que hi viu.

Són els resultats d’un treball científic d’investigadors de la Universitat de Leeds, que fa pocs mesos ha publicat la revista Nature. Els 11 factors que s’han escollit per mesurar la qualitat de vida són el grau de nutrició, el sanejament i la netedat, l’esperança de vida, el nivell d’ingressos, l’educació, l’accés a l’energia, el suport social, els drets democràtics, la manca de desigualtat en els ingressos, la taxa d’atur i l’índex subjectiu de satisfacció vital. D’altra banda, els 7 límits de sostenibilitat indicats a l’eix horitzontal mesuren l’ús de recursos minerals, l’ús de recursos marins, la desforestació, l’ús de l’aigua, les emissions d’òxids de nitrogen, les de diòxid de carboni i les de compostos de fòsfor. Tant en el cas dels 11 indicadors de benestar social com en el dels 7 indicadors de la pressió ambiental (relativa als límits biofísics), el que es mesura és si superen el llindar admissible o no a nivell de cada estat. El cercle d’Espanya, per exemple, que es troba a la posició (7,8), ens indica que estem sobrepassant tots els 7 límits de pressió ambiental, mentre que només hem aconseguit 8 dels 11 indicadors de benestar social. El càlcul d’aquests 11+7 indicadors per a cada país s’ha fet de manera rigorosa i en base a estudis previs ja refrendats d’altres equips d’investigació, com podeu veure a l’article científic. A més, totes les dades, classificades per països, són a la web i es poden descarregar. En paraules dels autors, aquest treball és el primer que quantifica la sostenibilitat en l’ús de recursos a nivell nacional i el relaciona amb el grau de satisfacció de les necessitats humanes bàsiques a un total de 151 països del món.

Els investigadors de Leeds han fet a més un bon treball a l’hora de presentar els resultats. En aquesta web trobareu el mateix gràfic de dalt, però interactiu. Podeu consultar qualsevol país a la taula de la dreta, i el gràfic us mostrarà la seva posició en color; si moveu el cursor per damunt dels cercles veureu a més el nom de cada un dels països representats. Ho podeu observar també en aquest mapa del món, si us aneu passejant pels diferents països.

A més de la interfície per a la presentació de resultats, molt encertada, la principal conclusió del treball és que ho estem fent fatal. La zona òptima pel que fa al binomi benestar-dispendi, que seria la propera al (0,11), és totalment buida. No hi ha cap país que satisfaci les necessitats bàsiques dels seus ciutadans amb un nivell d’ús de recursos que sigui globalment sostenible. Quatre dels països amb més població, Índia, la Xina, Rússia i els Estats Units, són a les posicions (1,1), (5,4), (6,3) i (7,9). A més benestar, més depredació, i a l’inrevés: a menys pressió ambiental, menys benestar, com bé ens mostra la Índia.

Una de les preguntes que es fan en Daniel W. O’Neill i el seu equip és quin grau d’ús dels recursos biofísics és necessari per a satisfer les necessitats bàsiques de les persones, i si aquest ús de recursos es pot estendre a totes les persones sense superar els límits planetaris que ara ja són crítics. La conclusió, aquesta sí, ens obre una escletxa d’esperança. L’equip de Daniel W. O’Neill conclou que és possible satisfer les necessitats físiques (és a dir, la nutrició, el sanejament, l’accés a l’energia i l’eliminació de la pobresa per sota del llindar dels 1,90 dòlars diaris) de tots els 7.000 milions de persones del món amb un nivell d’ús dels recursos planetaris que no sobrepassi els límits de sostenibilitat del planeta. No obstant això, altres objectius més qualitatius com la satisfacció vital, l’esperança de vida saludable i la qualitat democràtica poden ser més difícils d’assolir.

——

Per cert, en Gaspar Hernández diu que els homes i dones ens hem de feminitzar, i que per fer-ho hem de practicar més l’empatia, la compassió i la cura, a la vegada que no ens hem d’avergonyir de les nostres fragilitats.

Gaia, els estels i nosaltres

divendres, 18/05/2018

Mireu-vos el dit índex amb el braç estès. Tanqueu primer un ull i després l’altre. Com és ben conegut, l’efecte de la paral·laxi fa que la posició del nostre dit en relació a la paret o al paisatge del fons sigui diferent en un i altre cas. La paral·laxi, aquest fenomen de canvi de posició relativa d’allò que és proper respecte el que és més llunyà, és el que va fer que l’evolució ens dissenyés amb dos ulls una mica separats per a que el cervell pogués triangular i percebre les distàncies.

La imatge d’aquí al costat ens mostra el mateix, però a escala planetària. La podeu veure a aquesta pàgina web. El fons d’estels és únic, però les quatre imatges de la lluna han estat preses (totes elles al mateix instant) des del Pol Nord (la de sota), del Pol Sud (la de dalt) i des de dos punts oposats de l’Equador (les del mig). Sabent el radi de la Terra i suposant que els estels del fons són molt més lluny, a partir d’aquesta imatge i amb una senzilla formula trigonomètrica és fàcil calcular la distància de la lluna a nosaltres.

La missió europea Gaia està fent el mateix però a escala més gran. La nau Gaia gira al voltant del Sol en una òrbita en el punt Lagrangià L2, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Un bon lloc amb un entorn de radiació baix i alta estabilitat tèrmica, que a més permet fotografiar els diferents estels de la Via Làctia des de dues posicions, en situacions oposades de l’òrbita terrestre i de la seva òrbita, separats uns 303 milions de quilòmetres. Encara que les fotos les fa en moments diferents de l’any i mentre va orbitant al voltant de la Terra, és com si Gaia tingués dos ulls separats més de 300 milions de quilòmetres. És cert que això tampoc és tan nou, i que Bessel, l’any 1838, ja va descobrir la paral·laxi basada en l’òrbita de la Terra era una bona manera de calcular la nostra distància als estels més propers. L’interessant de la nau Gaia són moltes més coses, de les quals voldria fer èmfasi en dues. El telescopi de Gaia pot mesurar les paral·laxis dels estels de magnitud entre 3 i 13 amb una precisió rècord de 6,7 milionèsimes de segon d’arc. En paraules més planeres, podria distingir una moneda d’un euro a la superfície de la Lluna. Increïble, oi? Per aconseguir-ho, li cal un grau extrem d’estabilitat i poder fer fotografies sense cap pertorbació per part de la Terra, de la seva atmosfera i del Sol. Gaia utilitza sistemes de micro-propulsió amb gas fred, molt sofisticats, per mantenir els telescopis girant a un ritme constant i garantir la precisió requerida. D’altra banda, Gaia usa informació altament redundant. Durant 5 anys ha observat més de mil milions d’estels, obtenint 70 unes fotos de cada un d’ells. Això equival a haver fotografiat una mitjana de 70 milions d’objectes cada dia, amb uns 40 GigaBytes d’informació diaris que ens va enviant. Total: 73 TeraBytes d’informació.

El resultat és un nou mapa galàctic tridimensional que conté les posicions de 1.700 milions d’estels juntament amb les posicions, moviment i característiques lumíniques de 1.300 milions d’estels de la Via Làctia. Tota la informació és a la web de la ESA. Són les dades recollides al llarg de 22 mesos de funcionament. L’actual mapa galàctic supera àmpliament, en nombre d’estels i precisió, el catàleg anterior, que només tenia dos milions d’estels. Gaia té tres metres i mig d’amplada, si no comptem el para-sol de 10 metres. El seu sensor, de tecnologia CCD com de les nostres càmeres digitals, és de mil milions de píxels amb una superfície total de 0,38 metres quadrats.

Aquí podeu veure el mapa de la ESA amb els 1.700 milions d’estels. I aquest és el vídeo d’un viatge imaginari que surt del nostre planeta i que s’allunya fins veure una bona perspectiva de tota la nostra galàxia, la Via Làctia. El vídeo mostra simultàniament les primeres dades enviades per Gaia (a l’esquerra) i les que ara tenim, molt més completes, a la dreta. El viatge comença mirant enrere cap al Sol, allunyant-se, i viatjant entre estels fins sortir de la galàxia.

Tal vegada aquest vídeo ens pugui ajudar una mica a entendre la nostra essència ínfima i efímera, a fer un somriure escèptic quan escoltem i llegim les vanes pretensions dels qui es creuen poderosos, i a exigir-los que respectin els drets i la dignitat de tots els altres, ara i aquí.

Per cert, l’Emilio Lledó diu que, estudiant la literatura grega, va descobrir que la felicitat era inicialment “tenir més”, tenir terres, cases, esclaus, àmfores, vestits. Tot això servia per assegurar la sempre fràgil i inestable existència: el “benestar” era absència d’angoixa i preocupació pel “bentenir”. Més tard, amb les paraules que van poder descobrir i descriure un univers més abstracte, el “benestar” es va transformar en “benser”, amb descripcions de l’equilibri, la sensatesa i l’alegria que surt dels territoris inescrutats del Jo. Però l’Emilio Lledó diu que el sentiment d’equilibri i assossec interior està contínuament amenaçat, i que la felicitat és impossible si la mirada descobreix la malaltia social i la corrupció que destrueix la vida col·lectiva.

Segmentar el missatge

divendres, 11/05/2018

Aquesta setmana hem pogut llegir que Cambridge Analytica, l’empresa anglesa que va rebre quasi 6 milions de dòlars per “fer feina” a la campanya electoral de Donald Trump i que ha hagut de tancar les portes fa pocs dies, va oferir els seus serveis al partit ultradretà Vox i que també va contactar amb altres partits polítics de l’estat espanyol. Ali Martínez, representant a Espanya de SCL (la matriu de Cambridge Analytica), va confirmar que Cambridge Analytica porta dos anys treballant a Espanya. No va voler revelar detalls dels seus clients, però va assegurar que “ha treballat en els sectors comercial, polític i de defensa”. Els de Cambridge Analytica eren experts en segmentar al màxim els missatges.

Hi ha dos aspectes interessants, en aquesta noticia. El primer és el fet de posar en un mateix sac la publicitat (sector comercial), el missatge polític (el “sector polític”) i l’àmbit de la defensa dels estats, amb interessos, pel que es veu, força coincidents. El segon és aquest aspecte de “segmentar al màxim el missatge”, o, com ara es diu, micro-segmentar-lo. El significat de micro-segmentar un discurs o missatge, és el d’aconseguir dir-li a cadascú allò que vol sentir. Els de Cambridge Analytica tenien “la capacitat, gràcies a la seva eina, que només les mestresses de casa de cert perfil rebessin un determinat missatge en concret, adaptat a allò que les preocupava, i de poder fer el mateix amb altres col·lectius”. Ja sabem que això passa a la publicitat, i que ens intenten dir el que sigui per a que comprem el que ens ofereixen. Però en política, se suposa que els partits han de tenir un programa electoral determinat i únic. Quan el discurs deixa de ser universal i passa a adaptar-se al que cadascú vol escoltar, el programa electoral es buida i es converteix en milers (o milions) de mentides.

Per cert, quina és la relació del que estic comentant amb la ciència? La relació és molt propera, perquè lliga amb l’escepticisme i el pensament crític, que són dos dels pilars estructurals de l’actitud científica. Volen fer negoci amb nosaltres, amb les nostres dades i amb la nostra informació. Volen fidelitzar-nos (quina paraula tan terrible!), volen afalagar-nos per a que els votem. Volem que juguin amb nosaltres? Cal que ens indignem, cal pensar molt bé abans de votar, cal negar-nos a ser fidelitzats. Cal tenir molt clar que, si ens ofereixen coses o serveis gratuïts, és que probablement es volen aprofitar de nosaltres. Cal reclamar el dret a escollir i denunciar les situacions en les que veiem que són ells qui ens volen escollir a nosaltres. Però sobretot, cal estar amatents i ser escèptics. Absolutament escèptics, com bé ens explica en Michael Shermer. Perquè la ciència és el país dels incrèduls, dels que sospiten de tot allò que escolten i que llegeixen, dels que ho volen comprovar i verificar tot, dels que llegeixen molt (sobretot, articles llargs i llibres d’autors reconeguts) i volen saber qui hi ha darrera de cada informació. La ciència ens ajuda a detectar els missatges micro-segmentats i a ignorar-los, amb el plaer de fer-ho mentre se’ns escapa un somriure.

Cal esmentar que tot aquest rebombori que ara està sortint a la llum, es va descobrir fa més d’un any. De fet, permeteu-me que em citi a mi mateix: ara fa justament un any en vaig parlar en aquest article. Deia llavors que, gràcies a les tecnologies manipulatives de Cambridge Analytica, a la campanya electoral de Donald Trump “es va poder actuar amb propaganda electoral micro-dirigida a cada petit grup i a cada persona concreta. El missatge, enviat a través de correus electrònics o amb voluntaris que feien el porta-porta, era sobretot dirigit a les persones indecises, i a cada una d’elles se li explicava justament el que ella desitjava escoltar. No hi havia un únic programa polític, només publicitat per convèncer la gent. Tot era a gust del consumidor”. És clar que les pràctiques èticament reprovables de Cambridge Analytica i dels qui van contractar els seus serveis, als Estats Units, a Anglaterra i a d’altres països, van atemptar contra els drets democràtics de milions de persones.

La imatge de dalt, de Slphotography, la podeu trobar a aquesta pàgina web. És el que probablement hauríem de fer cada vegada que llegim alguna noticia. Ens estan presentant una realitat micro-segmentada? Ens volen fidelitzar? És una noticia a mida? Ens volen manipular? Ens volen fer combregar amb rodes de molí? es volen aprofitar de nosaltres? Qui en sortirà beneficiat?

——

Per cert, en Qing Li diu que el fet de caminar i passar hores en boscos d’arbres alts i vells millora el nostre sistema immunològic, i que la fragància cítrica de les fitoncides és més efectiva que els antidepressius per a potenciar el bon humor i assegurar el benestar emocional en pacients amb trastorns mentals. Són afirmacions que concorden amb el que diuen els estudis sobre les secrecions d’arbres i plantes que presenta aquest mes la revista Scientific American.