Som (o hauríem de ser) científics

dimecres, 20/07/2016

Fa un mes, quan l’Atul Gawande va començar el discurs de graduació als estudiants de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, els va dir: “si les coses s’han fet bé, ara tots heu esdevingut científics”. Va ser força xocant, perquè molts d’ells no s’haguessin mai definit com científics. I va continuar dient “I tots vol dir tots, fins i tot els d’història i els de filologia anglesa”. Perquè, va afegir, la ciència no és una carrera sinó un compromís amb una forma sistemàtica de pensar i la lleialtat a una manera de construir el coneixement i d’explicar l’univers a través de proves i observació dels fets. La ciència, va dir, confereix una manera critica de veure la realitat perquè es basa a qüestionar-se el que és dogma i en demostrar les hipòtesis amb fets. Aquí podeu trobar el discurs complet.

L’Atul Gawande també diu que la mala fama de la ciència és probablement deguda a que el pensament científic no és una forma normal de pensament. És antinatural i contrari a la intuïció i al sentit comú. I, sobretot, s’oposa frontalment als dogmes i a “a saviesa de la divinitat”. He de dir que vaig descobrir aquestes frases d’Atul Gawande gràcies a l’article de la Montserrat Vendrell, que també cita el discurs “l’aigua és això” de David Foster Wallace. Wallace ens diu que ensenyar a pensar és ensenyar-nos a ser una mica menys arrogants i a contemplar-nos a nosaltres i les nostres certeses amb “consciència crítica”, perquè un gran percentatge del que tendim a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori. Els humans inventem històries, ens agrada explicar-les, i ens agrada creure les històries que expliquem.

Aquest és el punt clau, crec. Un gran percentatge del que tendim a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i il·lusori. Això inclou els dogmes i les veritats “revelades”, el que ens diuen que hem de creure, el que ens volen vendre, el que llegim als diaris i el que veiem als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Per això, l’Atul Gawande ens diu que hem de ser científics. Perquè l’actitud científica es basa en dubtar de tot el que ens diuen, siguin dogmes o teories científiques, i només acceptar el que podem comprovar i demostrar. En Freeman Dyson explica una bonica historia que involucra Albert Einstein i Henri Poincaré. Comenta que Einstein va poder crear i proposar la seva teoria perquè va dubtar i no es va creure que la mecànica de Newton i la teoria de l’èter fossin dogmes immutables; Poincaré, en canvi, tot i intuir el mateix que Einstein, no es va atrevir a refutar els dogmes establerts i va acabar enredat en teories absurdes. En d’altres paraules: el científic de veritat (sigui de lletres o de ciències) no permet que ningú camini per la seva ment amb els peus bruts.

L’actitud científica és universal. Hi ha científics de professió, però també hi ha humanistes de ciències. Són escriptors, periodistes, humanistes i artistes que s’interessen per la ciència i que han entès que no cal ser de ciències per tenir una actitud científica davant la vida. En aquest sentit, hi ha articles de la Rosa Montero que trobo molt encertats. La Rosa Montero explica que va estudiar lletres, però que la ciència li encanta i que sempre ha lamentat el gran acientifisme de la societat espanyola. Tot seguit, comenta el projecte de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) en el qual diu que ha participat i que considera un preciós regal: L’IAC ha convidat un grup d’escriptors a visitar durant quatre dies les seves instal·lacions, demanant-los que després escriguin un conte per un llibre que volen publicar. Acaba dient que haurien d’obligar tots els ciutadans a visitar els observatoris almenys un cop l’any, per aprendre a mirar Andròmeda en comptes d’estar absorts en el nostre melic…

———

Per cert, en Norbert Bilbeny diu que la intel·ligència interior bruta del planeta ha crescut exponencialment, però que en canvi sembla que estigui creixent en relació inversa al nostre contingut mental. Constata la pobresa mental quan veu que la gent llegeix però no assimila el que llegeix. I pensa que ens perdem en les tres V: visualitat, virtualitat, velocitat.

Arbres i cròniques

dijous, 14/07/2016

Fa poc, mentre passejava, vaig trobar-me un arbre tallat. És el de la foto. Alguna cosa se’m va remoure per dins. Calia tallar-lo? No ho sé, però tinc els meus dubtes. Recordo molts arbres, als carrers, que van ser part de la meva vida durant anys i anys i que, un cert dia, algú va decidir tallar perquè feien nosa. Hi ha qui creu que, a tota reforma urbanística, el primer que cal fer és treure entrebancs i tallar arbres. Per què? He de confessar que em sento més proper als qui van projectar l’ampliació d’algunes carreteres com la que va a Vilalleons o la que surt d’Es Mitjorn Gran: van respectar el tram antic, cobert per una meravellosa doble filera de plàtans (pins), deixant-la per al pas en una de les direccions i van construir, al costat, un nou tram per a la circulació en direcció contrària.

Heu sentit parlar dels dendrocronòlegs? La dendrocronologia és la branca de la ciència que estudia els anells dels arbres i analitza els missatges que amaguen. El principi és ben senzill: La majoria d’arbres formen un nou anell de creixement cada any. El gruix d’aquest anell depèn de la temperatura i humitat durant l’any en qüestió, perquè els arbres creixen millor i de manera més perllongada els anys de clima benigne i humitat adequada. En canvi, a les èpoques de sequera creixen menys i fan anells més prims. D’altra banda, els arbres propers i de la mateixa zona viuen condicions climàtiques similars i per tant produeixen patrons semblants de creixement dels seus anells, tot i que cada arbre té la seva individualitat i el seu propi model de creixement. Per exemple, tendeixen a créixer menys a mesura que es fan vells de manera que els anells centrals són més separats que els exteriors, com podeu veure a la imatge de dalt.

La prehistòria s’amaga a la foscor dels temps perquè els humans no vam començar a escriure i deixar constància del que passava fins fa uns cinc mil anys. Però molt abans, els arbres ja anaven escrivint (escrivint-se) la crònica anual del seu entorn. La diferència amb el que ens expliquen altres sistemes de datació (com el basat en el carboni-14) és que la crònica dels arbres de l’antiguitat és viva i diversa. Els arbres d’un bosc viuen els mateixos canvis climàtics, però amb matisos. Els arbres més protegits al centre del bosc no produeixen i escriuen els mateixos anells que els que es troben en zones exposades al vent i a les inclemències del temps. Els dendrocronòlegs saben llegir els factors ambientals comuns a tots els arbres d’una mateixa regió junt amb les especificitats de cada un d’ells. Interessant, oi?

La dendrocronologia ve de lluny. El Laboratori d’investigació dels anells dels arbres de la Universitat d’Arizona va iniciar la seva activitat l’any 1937, i des de llavors es dedica a recopilar i guardar dades. Els investigadors han anant recopilant informació i creant un bon nombre de bases de dades, que ara poden compartir els científics de tot el món. La imatge que podeu veure a sota és d’aquest article de l’any 1941 de A.E. Douglas (fundador del laboratori ja comentat de la Universitat d’Arizona) i mostra com es feien coincidir, a mà, els patrons dels anells de 4 arbres que van viure fa 750 anys. Podeu veure que l’any 1260 va ser clarament més suau que el 1270, i que el 1251 va ser un any de sequera, amb una clara coincidència entre el que van percebre i enregistrar per separat cada un dels quatre arbres.

A les excavacions és fàcil trobar soques fossilitzades o semi-fossilitzades. No és difícil mesurar l’amplada dels anells de qualsevol d’elles. Un cop corregits efectes subjectius (de l’arbre) com el de l’envelliment, obtenim una seqüència d’amplades d’anells que cobreix tota la vida de l’arbre. És el seu testament, la crònica de la seva vida. L’arbre no sap res del que va passar abans de néixer ni ens pot dir res del que va succeir després de la seva mort, però ens regala el patró de tots els daltabaixos climàtics al llarg de la seva vida. Els dendrocronòlegs comparen els patrons d’arbres de la mateixa zona i els van emparellant anell a anell, de manera que acaben descobrint les pautes objectives de variació climàtica. El gràfic que podeu veure en aquesta pàgina web explica molt bé el que s’ha aconseguit esbrinar fins ara. És la variació climàtica a l’Europa central, any a any, des de fa 14.000 anys fins fa uns 10.200 anys, coneguda i entesa només a partir de l’estudi dels anells dels arbres. Estem parlant de molts anys abans de la revolució neolítica. Els humans no escrivien, però els arbres van preservar els canvis climàtics any rere any i ara ens regalen la seva crònica particular.

Inicialment, aquesta anàlisi dels patrons dels arbres es feia manualment. Suposem que trobem una soca d’arbre semi-fossilitzat. Estudiem els seus anells, obtenim el patró de les variacions climàtiques anuals al llarg de la seva vida, i acabarem tenint una gràfica més curta (de 50, 100 o 200 anys) però molt similar a la de la web del WSL. Ara només cal veure on encaixa amb la gràfica temporal de tot el que ja hem aprés fins ara, i això ens dirà l’edat de la soca. Aquesta tècnica, anomenada de datació creuada, funciona perquè és molt improbable que el patró de variacions climàtiques al llarg de tota la vida d’un arbre encaixi bé a més d’un lloc en el gràfic de tota l’evolució ja coneguda, com bé ens explica l’estadística. Fixeu-vos un cop més en la gràfica del WSL. Veureu que hi ha una zona, al voltant de fa uns 12.500 anys, on encara no tenim dades. Però només és qüestió de temps: l’escletxa sense informació s’anirà tancant a mesura que trobem soques d’arbres que se superposin parcialment amb la zona verda o amb la blava de la gràfica i que a la vegada expliquin una mica dels anys del mig. Seran arbres que van néixer a la zona verda i van morir als anys desconeguts, o bé que van néixer durant aquests anys i que van morir ja a la zona blava de la gràfica.

Les tècniques actuals de datació creuada utilitzen mètodes estadístics i resolen el problema amb algorismes informàtics que permeten correlacionar patrons i testejar diverses hipòtesis en relació als factors ambientals. Es basen en calcular la probabilitat que unes determinades condicions climàtiques hagin acabat produint els anells que observem a la soca que hem trobat, i en el fet que el grau de certesa de les inferències estadístiques augmenta a mesura que recollim més i més dades. Tot plegat és un bon exemple de treball interdisciplinari entre biòlegs, estadístics i informàtics. En aquesta pàgina web podeu trobar tot tipus de dades i paquets informàtic/estadístics per al problema de les datacions.

Ara fa tres anys, els investigadors suïssos van trobar 257 soques de pi en una zona en construcció als peus del Uetliberg. Les soques, semi-fossilitzades, van poder ser analitzades i els seus anells ens van explicar que eren pins de fa 13.000 anys, pins que havien crescut just després de la darrera glaciació, quan les glaceres alpines començaven a retrocedir. És un descobriment molt important, que ens portarà llum sobre les condicions climàtiques a Suïssa a finals de la darrera edat de gel. Aquí teniu un mapa interactiu que també ho explica.

Els arbres semi-fossilitzats són veritables documents escrits que ens estan permetent desxifrar i interpretar allò que els nostres avantpassats no ens van saber dir.

Però el clima actual està embogint. El que diu en Ramon Folch és esfereïdor, mireu la cita del final d’aquest article. En Ramon Folch ens recomana aquest vídeo, que mostra la variació de la temperatura global de la Terra des de 1880 fins a 2015. Tal vegada, d’aquí a uns segles, els humans ens haurem suïcidat col·lectivament i ja no podrem gaudir de la crònica que els arbres escriuen any rere any. Però els arbres continuaran deixant constància escrita del que va passant al seu entorn, com ja ho van fer després de l’extinció dels dinosaures, esperant que alguna futura espècie, més conscient i sàvia que nosaltres, els torni a llegir.

——

Per cert, en Ramon Folch constata que, per vuitena vegada consecutiva, a la Terra hem tingut el mes globalment més càlid de l’últim segle. Diu que el clima canvia perquè els humans escalfem l’atmosfera amb la combustió massiva de combustibles fòssils, i que no és mala sort, sinó que és una conducta temerària i culpable.

 

Objectes i ciutats intel·ligents: sabem especificar?

dijous, 7/07/2016

No fa gaire vaig llegir una entrevista a Ramon López de Mántaras, feta amb ocasió d’haver rebut el premi europeu més prestigiós en intel·ligència artificial. En Ramon, company i bon amic, sap posar les coses al seu lloc amb les paraules justes. Davant el mite del poder que aviat assoliran les màquines i els ordinadors, explica que les màquines no superaran el cervell i que cal tenir en compte que la intel·ligència no és només memòria i capacitat de càlcul. Reconeix que els sistemes de reconeixement d’objectes cometen errors garrafals, perquè no saben resoldre ambigüitats quan el món n’està ple i perquè no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I acaba dient que el que en realitat ens hauria de preocupar és què fan els robots que analitzen dades: Diu que a les grans empreses els interessa parlar de singularitat per desviar l’atenció de l’autèntic problema actual de la intel·ligència artificial, que és la privacitat.

La veritat és que costa entendre la relació d’amor-odi que tenim amb la ciència i la tecnologia. Sembla que la tecnologia sigui la font de tots els nostres mals i la causa principal de la pèrdua de valors, però en canvi no parem de somiar en un futur ple d’eines i objectes intel·ligents. Rebutgem la tecnologia però creiem que ens farà més humans. I de fet, totes dues actituds es basen en una ilusòria transferència de responsabilitat: en lloc d’asssumir-la nosaltres, projectem en els ginys que hem inventat la responsabilitat de tots els mals actuals així com l’esperança de salvació futura. Ens preocupen més els instruments i els nous aparells que no pas els objectius d’aquestes grans empreses que comenta en Ramon López de Mántaras.

Ens agrada parlar d’aplicacions intel·ligents, de cases i cotxes intel·ligents i fins i tot de ciutats intel·ligents. Però, algú sap què és (o què serà), una ciutat intel·ligent? En Joan Majó diu que no hi creu, en les ciutats intel·ligents, de la mateixa manera que no creu en els smartphones. També diu que en tot cas, una ciutat intel·ligent seria aquella que determina col·lectivament els seus objectius i que posa a disposició dels seus ciutadans un conjunt d’eines (tecnològiques, però també socials) per augmentar el benestar i el capital humà disponible, per distribuir millor la riquesa i per garantir la sostenibilitat del model.

El problema, continua dient en Joan Majó, és que confonem les paraules. Hi ha aspiracions, propostes i objectes que, per molt raonables que siguin, són només instruments per a aconseguir un determinat objectiu final; però en canvi es presenten i proclamen com a “objectius”. Les mesures socials i polítiques i les millores tecnològiques són instruments, no objectius. L’objectiu final, segons Majó, hauria de ser organitzar la societat de manera que el màxim nombre de persones del planeta (jo diria totes) tinguin una vida digna i feliç. A les ciutats passa el mateix: es parla molt de ciutats intel·ligents però poca gent es planteja quin és l’objectiu d’aquestes ciutats del futur. Volem que tota la gent visqui bé i sigui feliç amb una vida digne, o volem que tot sigui ràpid i automàtic? Volem prioritzar l’educació i la cultura o ja ens està bé l’oci que ofereix el mercat?

L’interessant de tot això és que té molta relació amb la informàtica. Un aspecte essencial del pensament informàtic és el de separar l’especificació de la implementació. Podríem dir que l’especificació és el planteig correcte d’un determinat problema, de manera completa i no ambigua. La implementació és en canvi la pròpia solució del problema, que en el cas concret de la informàtica implica el disseny d’algorismes i programes i l’ús adequat de recursos hardware i software ja existents. Una de les regles d’or de la informàtica és que la implementació comença un cop acaba l’especificació, perquè si no ho fem, ens trobarem embrancats en la resolució d’un problema que no sabem quin és i tal vegada trobarem solucions orfes de problema. Connectant ara amb el que dèiem de les ciutats, el problema és que hi ha molta gent que implementa i que proposa “invents” sense que els ciutadans sàpiguen els objectius i l’especificació del problema que es vol resoldre. Sí que hi ha objectius, però amagats:  pensem, per exemple, en els beneficis de les empreses que s’inventen aquests nous instruments i implementacions auto-batejats de ciutat intel·ligent. Però aquests no valen. Els objectius de futur d’una ciutat han de ser públics i definits pels seus ciutadans.

Tal vegada, un dels factors que pot explicar la mala fama de la tecnologia és el contrast entre la invasió constant d’informació que rebem sobre novetats suposadament espectaculars, i el poc que es parla d’objectius. Ara bé, en aquest desert dels objectius, de tant en tant trobem petits oasis com el que ens oferia, fa poc, en Gerardo Pisarello. Pisarello pensa que, en una ciutat democràtica, la tecnologia hauria de servir per apoderar digitalment la ciutadania, per protegir la seva privacitat davant dels abusos del poder públic i privat, per lluitar contra la corrupció i per avançar cap a una economia més equitativa i sostenible. En poques paraules, l’objectiu segons Pisarello hauria de ser conquistar sobirania tecnològica i digital, per al bé comú. Fixeu-vos que, en mig d’aquest garbuix de missatges publicitaris que rebem cada dia, tant en Ramon López de Mántaras com en Gerardo Pisarello i en Joan Majó insisteixen en la necessitat de definir objectius polítics (de la polis) i proclamen que el be comú és per damunt dels beneficis dels que fabriquen i venen els instruments.

Hem d’estar molt atents per a que no ens enganyin i per evitar situacions com la que imagina en Carles Capdevila quan diu que farem unes smart cities de nassos on els cotxes conduiran sols, però on els ciutadans continuarem veient trepitjats els nostres drets i la dignitat per gent que té un mínim poder amb una barreja explosiva d’arrogància, deixadesa i incompetència. La imatge de dalt, de l’àgora d’Atenes, ens recorda que l’objectiu central de les ciutats són els ciutadans, els seus habitants. Perquè tota implementació (el disseny concret d’una ciutat, en aquest cas) requereix abans una especificació que defineixi els objectius que volem assolir. Sempre que ens parlin d’un nou giny, d’un nou sistema o d’un nou servei, es bo fer l’exercici d’avaluar-lo en base als objectius, siguin declarats o no. Serveix als interessos comuns, o només als interessos privats dels que el publiciten? Beneficia a la gent, o només als qui ens volen fidelitzar?

——

Per cert, en George Steiner diu que l’error és el punt de partida de la creació, i que si ens fa por equivocar-nos, mai podrem assumir els grans reptes. Diu que cal pensar en utopies i equivocar-se, per no caure a la dictadura de la certesa.

Daus de 20 i 120 cares

dimecres, 29/06/2016

Fa poc vaig escoltar una conferència d’en Henry Segerman. En Segerman és professor de la Universitat de Oklahoma. És matemàtic, escultor, i junt amb el físic Robert Fathauer dirigeix el laboratori de daus de Oklahoma. El seu canal de YouTube té més de un milió quatre-centes mil visites.

És una mica sorprenent, això de dirigir un laboratori de daus, oi?  Però la veritat és que, escoltant-lo, vaig descobrir que el camp dels daus era molt més vast del que havia pensat fins llavors.

Quan parlem de daus, tots pensem en el de sis cares. Mireu el de l’esquerra de la imatge. Amb el que veiem, podem saber quins números hi ha a cada una de les altres tres cares? La resposta és afirmativa, perquè, en un dau, els punts estan disposats de manera que les cares oposades sumen set. En d’altres paraules, la cara de sota té un 3 perquè 3+4=7, mentre que la cara oposada a la del 5 té un 2, i la de darrera de l’u tindrà dibuixat el 6.

Però hi ha molts altres tipus de daus, com podem veure per exemple en aquesta pàgina web. Una moneda (amb cara i creu) pot ser considerada com un dau de dues cares. I de fet, qualsevol sòlid Platònic, sigui tetraedre, octàedre, dodecàedre o icosàedre, pot servir com a dau perquè, en ser regular, no té cap orientació privilegiada.

Justament un dels daus que ha fabricat en Henry Segerman amb tècniques d’impressió 3D, és un icosàedre. És el d20, que podeu veure aquí junt amb molts altres dissenys. Hi ha botigues on podreu segurament trobar daus icosaèdrics de 20 cares, però cap com aquest. Perquè el d20 d’en Henry Segerman, a més de mantenir la convenció relativa a la numeració de les cares oposades (el número de la cara superior més el de la cara de sota que toca el terra és sempre 21), està dissenyat de manera que la suma de les cares al voltant de qualsevol vèrtex és 52 en la meitat dels casos i 53 en l’altra meitat i per tant és quasi constant. Cal observar que aquesta suma no pot ser constant a tots els vèrtexs perquè el seu valor mig és de 52,5. En tot cas, aquest equilibri numèric comporta un millor balanç rotacional i evita possibles biaixos quan fem sèries de tirades i lectures.

Però un dels daus més fascinants dels dissenyats i fabricats per Henry Segerman i Robert Fathauer és el d120, que evidentment té 120 cares. El podeu veure a la imatge de dalt, a la dreta. La seva forma és la del hexaquisicosaedre o icosàedre hexakis, que és un dels 13 políedres de Catalan (el que té el màxim possible de cares). El icosàedre hexakis és un isoedre, un poliedre de cares no regulars però iguals, en el que qualsevol cara es pot transformar en qualsevol altra mitjançant una rotació i translació o mitjançant una simetria seguida d’una rotació i translació. En el cas del icosàedre hexakis, les cares són triangles escalens. Hi ha moltíssimes maneres de numerar les cares d’un dau de 120 cares. El dau d120 d’en Henry Segerman manté la convenció relativa a la numeració de les cares oposades (la 1 i la 120, la 2 i la 119, la 8 i la 113, …) però, a més, té suma constant dels números de les cares al voltant de qualsevol vèrtex. El d120 té 12 vèrtexs de 10 cares, 20 vèrtexs de 6 cares i 30 de 4 cares. A la imatge de dalt podeu veure aquests tres tipus de vèrtexs.

La web del laboratori de daus d’en Henry Segerman presenta molts altres tipus de daus, que també podeu veure en els seus vídeos: el d12, el d24, el d60 que és el primer dau de 60 cares que s’ha fabricat amb injecció, i molts altres, així com escultures matemàtiques i molts més objectes. És la bellesa de les formes matemàtiques feta realitat. Citant Galileu, podríem dir que ens acosta a la poesia de l’Univers.

——–
Per cert, en Xavier Martínez Celorio diu que tan sols el 0,4% del preu que paguem per unes vambes de marca és per cobrir els costos salarials dels treballadors que les fabriquen a l’Àsia, mentre que el marge del comerç minorista és del 33%. Diu que en aquest context, el sistema no pot funcionar sense conflicte i sense paradoxes, i que és esperable que els manters tinguin demanda de les seves imitacions.

On és de dia, encara?

dimecres, 22/06/2016

Aquests dies del solstici d’estiu són una invitació a gaudir de la màgia de la llum. Us heu preguntat alguna vegada, mentre contempleu la posta de sol, quins pobles tenen encara sol i a quins llocs és ja de nit?

La intuïció i el que hem aprés de petits ens diuen que el sol surt per l’est i es pon per l’oest. Per tant, si anem cap a l’est ens trobarem pobles on ja és de nit, mentre que als pobles a l’oest nostre encara és de dia; i si voléssim ràpid en direcció nord-sud, sembla que ens hauríem de mantenir en el límit entre el dia i la nit tot gaudint d’una posta de sol més llarga. Però és fàcil veure que això no és cert. Bé, per ser precisos, hem de dir que només és cert dos dies a l’any, quan som a l’equinocci de primavera o tardor. Avui mateix, en ple solstici d’estiu, si tinguéssim un avió ràpid i volguéssim seguir la línia de la posta de sol, hauríem de volar rumb a Marsella i Torí o cap a Múrcia i Oman, com podeu veure a la imatge.

El sol il·lumina sempre la meitat del nostre planeta. La separació entre els llocs on és de dia i els llocs on ja s’ha fet de nit és frontera que constantment va avançant d’est a oest i que s’anomena línia de crepuscle (en anglès, terminator line). En el mapa del món de sota podeu veure-la, al solstici d’estiu, en el moment que el sol es pon a la costa catalana. Si us agrada, podeu veure-la en temps real en aquest mapa de la NASA. Aneu-la mirant a diferents hores, i veureu com va avançant, com la nit va conquerint territoris i com altres pobles van començant el dia. Si l’aneu mirant al llarg de l’any us adonareu que va canviant de forma, acostant-se a la frontera vertical dels equinoccis i després capgirant-se a la tardor i hivern. Però, perquè té aquesta forma, la línia de crepuscle?

La imatge de dalt ens mostra que quan el sol es pon s la costa catalana, encara és de dia a França, Suïssa, Alemanya i nord de Polònia. En canvi, ja és de nit a quasi tot Àfrica, com podeu comprovar al mapa de sota. No és difícil calcular la forma d’aquesta línia de crepuscle, però la veritat és que per a fer-ho és millor pensar directament en què passa a l’espai (vegeu la nota al final). En tot cas, un detall interessant que és fàcil entendre amb el mapa del món de sota, és que a la sortida del sol, la línia de crepuscle és simètrica, de manera que quan nosaltres veiem sortir el sol ja és de dia a tot Àfrica i a Irlanda.

Per què ens costa tant entendre l’espai? Per què, als solsticis, ens costa saber on és de dia i on és de nit? Per què vivim sense voler entendre coses tan elementals com el moviment del sol? Per què ens creiem les explicacions senzilles i els mites? Serem capaços d’entendre que cal canviar moltes coses al món, si vivim sense preguntar-nos? El món és molt complex, i només entendrem alguna cosa i evitarem que ens enganyin si constantment ens fem preguntes, perquè el pensament crític passa per no no creure’s res i per detectar  mites allà on es trobin. I això inclou humanitats i ciència, noticies actuals i historia. En David Loy diu que un dels problemes ve d’aquesta percepció que tenim d’estar separats del món, quan en realitat ens hi uneix un cordó umbilical que no podem tallar. Sensació que ens porta a pensar que som fets a imatge de Déu i que ens porta a buscar a fora més poder, diners, coses i reconeixement enlloc de pensar. Però la Neus Sanmartí explica que també hi ha una causa molt més quotidiana. Diu que un dels problemes que tenim a magisteri és que el tipus d’alumnat que hi arriba és de lletres. Explica que hi ha poc percentatge de ciències, que això vol dir que han abandonat les matemàtiques a tercer d’ESO, i que des de llavors no han vist matemàtiques, ni ciències, ni física (de fet, l’Irene Rigau quantifica en un 75% el percentatge d’alumnes de magisteri que després de la ESO ja mai més han estudiat matemàtiques). I la Neus Sanmartí es pregunta: com una persona a qui no li agrada una cosa pot fer que li agradi als altres? Així anem…

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza diu que Europa ha sigut insolidària, perquè aquí només es procura evadir impostos, o sigui evadir solidaritat. Diu que el problema dels refugiats només es pot arreglar amb una gran reacció popular, i que ara es pot fer.

——

NOTA: Com podem saber, per exemple ara que som al solstici d’estiu, l’angle entre la direcció nord-sud i la línia de crepuscle? Al mapa del món de sota veiem que, en un cert moment, la línia de crepuscle té una forma complicada, que sembla sinusoïdal. El problema és aparentment difícil quan insistim en estudiar-lo en les dues dimensions dels mapes, però es torna molt senzill si l’analitzem directament a l’espai. Si aproximem la Terra per una esfera i imaginem que l’òrbita de la Terra és al pla horitzontal que passa pel centre O del planeta, el Sol també és en aquest pla horitzontal i la línia de crepuscle està continguda en un pla vertical (que anomenarem pla de crepuscle) que passa per O i és perpendicular a la recta que uneix els centres de la Terra i el Sol (estic considerant que la distància Sol-Terra és molt més gran que les dimensions del nostre planeta, però ni això ni l’aproximació esfèrica de la forma de la Terra afecta significativament els resultats). Llavors, quan gaudim d’una posta de sol en un determinat lloc P de la Terra, és clar que P pertany al pla de crepuscle i per tant al cercle màxim vertical que passa per P. Considerem ara un altre pla: el pla del meridià, que es pot definir com el pla que passa per P i els pols nord i sud del planeta de manera que quan camino en direcció nord o sud a partir de P, em mantinc dins d’aquest mateix pla del meridià. Com que els dos plans (de crepuscle i del meridià) passen pel centre de la Terra O, la seva intersecció ens dóna la direcció zenital a P, i el seu angle és l’angle de desviació local, a P, entre la línia de crepuscle i la direcció nord-sud. Si tenim en compte que l’eix de la Terra, al solstici d’estiu, és en el pla vertical que passa pel Sol i per O a la vegada que forma un angle de 23 graus i 30 minuts amb el pla de crepuscle de manera que el pol sud és més proper al Sol que el pol nord, podem calcular fàcilment l’angle entre els dos plans perquè l’angle entre dos plans és l’angle entre els seus dos vectors normals. La normal al pla del crepuscle sempre mira al sol, mentre que la normal al pla del meridià es pot calcular amb un producte vectorial entre la direcció de l’eix de la Terra i la direcció OP. Si ho feu i calculeu el producte escalar entre aquests dos vectors normals, obtindreu un resultat ben senzill. El que obtindreu és l’arrel quadrada de ca*ca-sl*sl, on ca és el cosinus de l’angle de 23,5 graus d’inclinació de l’eix de la Terra i sl és el sinus de la latitud del punt P. Aquesta és l’equació que calcula les inclinacions locals de la corba de crepuscle del solstici que veieu a sota.

Si el punt P és a l’equador, sl=0 i el resultat és simplement ca, o sigui 0,917. Si P és a Menorca, amb una latitud de 40 graus, el resultat és 0,6534. A Praga, amb una latitud de 50 graus, obtenim 0,5033 mentre que a Oslo, amb 60 graus de latitud, el resultat és de 0,3002. Però això és el producte escalar dels vectors normals, i sabem que per calcular l’angle hem de calcular l’arc cosinus d’aquest valor. Si ho fem, obtenim la inclinació de la línia de crepuscle al solstici d’estiu: 23,5, 49,2, 59,8 i 72,5 graus a l’equador, Menorca, Praga i Oslo respectivament. És el que es podem veure a la imatge de dalt.

Si voleu, podeu repetir aquest càlcul en el cas dels equinoccis, en el solstici d’hivern o qualsevol altre dia de l’any. Veureu que el solstici d’hivern és simètric respecte el d’estiu i que, als equinoccis, l’angle de desviació local entre la línia de crepuscle i la direcció nord-sud és sempre zero a qualsevol punt del planeta.

Som un nyap meravellós

dimecres, 15/06/2016

Un dels temes que investiga el grup de neurologia i medicina cel·lular del professor Takao Hensch, a Harward, és el desenvolupament del cervell dels infants. Fa poc, en un article a la revista Scientific American, Hensch explicava que el cervell dels nens i adolescents evoluciona a salts, durant determinats períodes “crítics” en els quals hi ha un fort increment de la plasticitat cerebral. En aquests períodes, les connexions neuronals són molt més flexibles i s’adapten i configuren en funció dels estímuls sensorials. El més interessant és que han trobat un neurotransmissor, generat per neurones del tipus paralbúmina-positiva, que sembla que és el que controla tot el procés. En d’altres paraules, tot depèn de la concentració d’un determinat component químic: l’àcid gamma-aminobutíric. A les proves que han fet amb ratolins, han vist que quan incrementen la concentració d’aquest àcid, el cervell obre les portes de la plasticitat, entra en període crític i esdevé configurable. Quan es redueix la seva concentració, es tanca el període crític i el cervell torna al seu estat habitual de plasticitat. Takao Hensch acaba dient que això pot permetre, en un futur, disposar de medicaments que permetin reiniciar períodes crítics en persones adultes. Obrir un període crític pot ser una mica com “tornar a començar”, perquè durant aquest període el cervell farà neteja de records i traumes mentre es reconfigura en base a les noves experiències. Pot servir per corregir problemes neuronals i de comportament, però ja es veu que entrem en un terreny relliscós. Hensch diu explícitament que el perill d’obrir un període crític durant l’edat adulta és que acabi erosionant la pròpia experiència del Jo.

Poc després, en Prevesh Rustagi, psiquiatra de Nebraska, va escriure un comentari a la mateixa revista. Opinava que el fet de reduir i minar la pròpia experiència del Jo no tenia perquè ser quelcom de negatiu. Deia que el nostre Ego no és més que una construcció humana arbitrària i sobrevalorada a la que altres cultures com la budista donen molta menys importància.

Vaig recordar tot això quan fa pocs dies llegia l’article d’en Ferran Requejo, que ens defineix com cecs, sords i ebris de paraules. En Ferran Requejo explica que tenim un cervell establert en diverses etapes evolutives que reaccionen de manera diferent als estímuls i que sovint entren en conflicte . Sabem que la part racional sovint no és la més eficient en el moment de prendre decisions, i que la lògica i les matemàtiques acostumen a suposar dificultats greus per a una majoria dels irònicament autoanomenats sapiens. Pensa que potser això explica que els humans puguem ser tan sofisticats en el moment de crear simfonies o elaborades teories científiques i filosòfiques, mentre som tan crèduls en relació a les surrealistes ficcions que proposen les religions o altres tipus d’ideologies. Diu que resulta ben fàcil enganyar els humans i que la creativitat humana corre paral·lela a la seva inherent i repetida estupidesa: som intrínsecament xerraires i constantment inventem ficcions que ens acabem creient i que fins i tot defensem com explicacions del món.

Tot plegat és ben sorprenent. Els nostres sentits són deficients, i ho sabem. Hi ha animals que senten, veuen i oloren millor que nosaltres. El que ens arriba és només una part ínfima de la realitat, que mai sabrem copsar i conèixer. I a més, el nostre cervell és essencialment pobre a l’hora de processar aquests limitats estímuls perceptius. Això no és dolent, perquè l’evolució ens ha regalat el savi equilibri entre complexitat cerebral i despesa energètica: el cervell que tenim, l’òrgan del nostre cos que més energia requereix, no cal que sigui més complicat perquè el que tenim ja ens permet viure i fer volar coloms. Però és clar que som éssers racionals ineficients, que divaguem la major part del temps, que oblidem les coses i que ens costa baixar de la figuera. Això sí, no parem de xerrar. Inventem i expliquem histories que ens acabem creient, i fem interpretacions que defensem aferrissadament com a certes.

L’article d’en Ferran Requejo, a cavall entre la filosofia i la ciència, és un antídot contra la vanitat i contra la temptació de pensar que som els reis del món i que hem estat fets a imatge i semblança dels déus. Per això, les idees de Takao Hensch matisades per Prevesh Rustagi ens poden obrir una escletxa d’esperança. Us imagineu un futur on la gent pugui fer tractaments de neteja cerebral que obrin, controladament, nous períodes crítics? Si tot plegat s’aconsegueix controlar bé, pot ser una mena de reencarnació en el nostre propi cos i una poda de la vanitat i de l’Ego que hem anat acumulant durant la nostra vida. Clar que, si no ens volem arriscar, podem pensar en solucions més assequibles. Perquè, com diuen tant en Hensch com en Rustagi, la meditació incrementa la plasticitat cerebral i d’alguna manera ens apropa als períodes crítics.

Un darrer apunt: en Ferran Requejo pensa que en relació a la realitat, incloent-hi la nostra i a pesar de l’importants que creiem que som, no deixarem mai de ser nens. Uns nens que disposen d’un cervell que és un nyap evolutiu meravellós, diu.

———

Per cert, la Sílvia Soler ens recorda la Tatiana Sisquella, i ho fa amb les seves paraules: De tant en tant, ara mateix potser, busqueu un instant lleuger; poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor.

La curiositat i la baldufa celta

dijous, 9/06/2016

L’altre dia, un amic em va ensenyar una baldufa celta. La veritat és que no n’havia vist cap. Vam estar una bona estona fent-la anar, admirats pel seu estrany comportament. La baldufa celta (“rattleback” en anglès) és un petit objecte allargat, pla per sobre i en forma de piragua per sota, com podeu veure a la imatge. N’hi ha de vidre, plàstic i altres materials, encara que per al meu gust les més boniques són les de fusta, com la del meu amic.

El sorprenent de la baldufa celta és la seva predisposició a girar en un sentit i no en l’altre. Habitualment gira en sentit contrari a les agulles del rellotge, com podeu veure en el vídeo d’aquesta pàgina web. Si la deixem a terra i la fem girar en sentit antihorari, ho fa perfectament. Si en canvi, la forcem a girar en el sentit de les agulles del rellotge, ens fa una mica de cas i comença a girar però tot seguit es para, vibra, i passa a girar en el seu sentit preferit, que és l’antihorari. És raríssim, sembla que sigui un ésser viu amb preferències de comportament. Tots els altres objectes, siguin pilotes, baldufes, rodes o monedes, giren igual en un sentit que en l’altre, però això no passa en les baldufes celtes. Les baldufes celtes o regiradores “prefereixen” els girs contraris al rellotge. És com si tinguéssim una bicicleta que es resistís a girar a la dreta però que ens facilités el pedaleig en els revolts a l’esquerra.

El meu amic també em va comentar que l’havia ensenyat a bastanta gent, i que havia observat dos tipus de reaccions molt diferents. Hi havia qui es mostrava sorprès, admirat i amb una gran curiositat per entendre què passava, mentre que altres s’ho miraven amb indiferència i desinterès. És curiós, però de fet és el que passa en molts àmbits. El que apassiona i preocupa alguns, és irrellevant per als altres.

La baldufa celta ha estat estudiada per molts científics. Fa uns 30 anys, Hermann Bondi i Mont Hubbard van explicar-nos que per a funcionar bé havia de ser allargada, que la part inferior havia de ser molt més corbada en sentit transversal que en sentit longitudinal, i que la distribució de massa havia d’estar “girada” respecte l’eix longitudinal (vegeu la nota al final). L’explicació del per què del seu moviment, però, no és fàcil, i sembla ser que ningú ha pogut explicar-ho fins ara de manera intuïtiva i entenedora, tot i que les equacions mecàniques de la dinàmica confirmen la seva tendència levogira. Haurem d’esperar a que algú ho aconsegueixi. De totes maneres, hi ha dos fets que faciliten la comprensió del seu moviment: el fet que la distribució de massa estigui girada respecte l’eix longitudinal i la constatació, explicada per Mont Hubbard, que el punt de contacte amb el terra va canviant constantment. Això fa que, al llarg d’una oscil·lació i mentre es va recolzant en punts que no són a la vertical del centre de masses, la baldufa està més temps caient en el sentit que la impulsa a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge que no pas en el sentit que la impulsa a girar en sentit horari (vegeu un cop més la nota al final).

Podeu trobar tot tipus de vídeos sobre el comportament de les baldufes celtes, i fins i tot alguns que expliquen com fer-ne una. És un dels objectes (joguines) que giren de manera estranya, com els tossuts, baldufes i altres.

Les baldufes celtes són poc conegudes a casa nostra, i justament per això poden ser una bona opció a l’hora de fer un regal. Però penseu en qui l’ha de rebre, perquè no tothom el valorarà de la mateixa manera. Agradarà als nens, que encara no han perdut la curiositat i es sorprenen per tot el nou que veuen. I segurament agradarà als qui tenen afició per la ciència perquè, com deia en Brian Pippard ja fa 20 anys, els científics s’interessen per les joguines i per tot allò que es comporti de manera estranya, i no queden tranquils fins que poden descriure i entendre el per què.

Diuen que és bo intentar mantenir aquest interès que tenen els infants per tot el nou i sorprenent. Perquè al llarg de tota la vida, el pensament crític es construeix sobre la base de la curiositat i del preguntar-se sobre per què de tot plegat, més enllà de les explicacions “oficials” o intuïtives. Per què gira així, la baldufa celta? Per què el món és com és? Per què no sabem més coses d’Àfrica? Per què no es respecten els drets humans?

Per cert, la Lucía Lijtmaer parla de la nostàlgia i diu que en el fons, l’acte nostàlgic és sospirar sempre pel que no tenim. Cal fugir-ne, perquè transformar la vida en un acte nostàlgic és aterrador, diu.

———-

NOTA: La baldufa celta sembla simètrica respecte el pla vertical que conté el seu eix longitudinal, però no ho és. En alguns casos, es juga amb una asimetria de la seva forma a la zona que toca el terra. El més habitual, de totes maneres (i com podeu veure al vídeo que explica com fer-ne una) és distribuir de manera asimètrica la seva massa, de manera que els quadrants “de les nou a les dotze” i “de les tres a les sis” pesin més que els altres dos, parlant en termes de rellotges. Això no canvia la posició del centre de gravetat de la baldufa, però en canvi produeix un gir dels eixos principals d’inèrcia en sentit antihorari. En d’altres paraules: pel que fa a les rotacions, la baldufa es comporta en base a uns eixos principals longitudinal i transversal que estan girats en sentit contrari a les agulles del rellotge respecte els eixos de simetria de la seva forma. Cal tenir en compte que quan la baldufa toca el terra, els moviments de translació i rotació estan acoblats, però que si la llencem a l’aire, les equacions de la mecànica de Newton ens diuen que els dos moviments passen a ser independents: el moviment de translació del seu centre de gravetat serà parabòlic i independent del de rotació, que vindrà determinat per la direcció dels eixos principals d’inèrcia. Les lleis de la física ens diuen, per exemple, que dues de les tres rotacions al voltant dels eixos principals d’inèrcia són estables mentre que la tercera (que en aquest cas és la rotació al voltant de l’eix principal horitzontal que és més perpendicular a la direcció longitudinal de la baldufa) és inestable. Això comporta que els moviments de balanceig anteroposterior acaben desapareixent i convertint-se en girs al voltant de l’eix vertical o de l’eix principal anteroposterior, que com sabem està girat respecte l’eix físic de la baldufa. En altres paraules, un dels eixos preferits de rotació de la baldufa celta és un eix invisible, girat en sentit antihorari respecte l’objecte. La baldufa celta té preferències ocultes…

Quan el punt de contacte amb el terra no és a la vertical del centre de gravetat, la baldufa vol inclinar-se, fent que el seu centre de gravetat baixi i “caigui” una mica. I aquest moviment d’inclinació la fa girar de manera complexa, de la mateixa manera que la inclinació d’una bicicleta que entra en un revolt no la fa caure sinó que justament l’ajuda a seguir bé la corba del camí. I com que la baldufa està més temps caient en el sentit que la impulsa a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge, acaba fent això.

En tot cas, i com ja va dir en Mont Hubbard, hi ha equacions que ho expliquen, però encara no tenim explicacions intuïtives del moviment de la baldufa celta que siguin fàcils d’entendre. Caldrà esperar fins que algú ens les proporcioni.

Hem de ser més humans?

dijous, 2/06/2016

Crec que tots contestarem que sí, a aquesta pregunta. Però immediatament ens ve al cap un dubte: què és ser més humans?

Fa uns mesos vaig anar a una exposició justament sobre aquest tema, i en vaig sortir una mica desconcertat. Segons els seus organitzadors, l’exposició explorava els possibles camins de futur de la nostra espècie, des de les tècniques de reproducció assistida i els experiments incipients en biologia sintètica fins a la possibilitat de perpetuar-nos a través de l’àmbit digital. Deien que les nostres vides estan condicionades i definides per una “revolucionària confluència de nous camps científics i tecnològics”, i es plantejaven preguntes com si ens hem de millorar nosaltres mateixos o hem d’intentar modificar els nostres descendents, o si ens acostem a una singularitat d’una hibridació home-màquina.

La veritat és que no vaig entendre res. Vaig tenir la impressió que es parlava molt de ciència i tecnologia, però justament des d’una perspectiva llunyana a la ciència. Perquè és impossible plantejar-se quines maneres tenim de fer-nos més humans si abans no definim el concepte de “ser més humans”. Jo em quedo amb el que diu l’Eudald Carbonell, per exemple. Eudald defineix una sèrie de reptes de cara culminar el procés de socialització de l’espècie, i ho fa pensant en el planeta i en l’univers que l’envolta, entenent la planetització no com un procés de globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a planeta. Serem humans quan l’atzar sigui substituït per la lògica. No es tracta de ser més humans, sinó simplement de ser humans, perquè encara no ho som. L’Eudald Carbonell continua dient que fer-se humà és un procés, i que vol dir tenir consciència crítica d’espècie. Integrar la diversitat. Convertir el progrés conscient i l’evolució responsable en una línia traçada de forma lògica. Substituir l’atzar per la lògica, i que nosaltres siguem els responsables de la nostra pròpia evolució.

Fa poc, en una entrevista, Amin Maalouf deia que som en una situació paradoxal: no anem enlloc perquè no sabem cap on anar. Deia que som al volant de la màquina més sofisticada que mai ha existit, però no sabem quin és el camí. Davant les identitats de trinxera i dels discursos que separen, la medicina que proposa Maalouf és la del pensament, la cultura i la literatura.

M’agraden aquestes idees. Som al volant d’una gran màquina però anem perduts perquè no sabem el camí. I encara no hem après que fer-nos més humans vol dir prioritzar la nostra consciència d’espècie, el respecte als drets humans i l’autoconsciència com a planeta. De fet, igual que un bon indicador de l’estat de desenvolupament d’una societat és l’estat de les seves presons, una mesura de si hem avançat gaire en el camí de fer-nos més humans són les condicions de vida dels més desemparats a la Terra (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).

Només cal obrir els ulls per adonar-nos que encara no som humans. I cal vigilar molt per no acabar fent-nos massa post-humans mentre deixem de ser humans, com deia fa poc l’Ernesto Hernández Busto.

——

Per cert, en Josep Maria Esquirol creu que les persones que pensen, en general, donen peu a una societat millor i faciliten una societat en la qual el camí cap a les formes de justícia i generositat és més elevat. Diu que necessitem bons metges i bons mestres.

Arbres abrigats i arbres que abriguen

dijous, 26/05/2016

El meu pare deia que a l’hivern era bo protegir els fruiters. Quan s’apropaven els mesos de gener i febrer, embolicava els troncs del llimoner i del taronger amb draps gruixuts de llana i cotó, per a que “no passessin fred”. La veritat és que no ho vaig acabar mai d’entendre. Els humans ens abriguem per reduir la dissipació de calor i no refredar-nos. La roba d’hivern ens permet mantenir la temperatura del cos amb menys despesa energètica. Però a ningú se li acut embolicar les pedres, perquè la temperatura de les pedres, les papereres i les baranes del carrer s’equilibra amb la temperatura ambient tant si les abriguem com si no. Per què hem d’abrigar els arbres, si a l’hivern semblen tan freds com les tanques dels jardins?

Després vaig saber que justament, un costum dels jardiners japonesos a l’hivern és el d’abrigar els arbres. La tècnica més popular és el faixí de palla, wara no obi o wara-maki, que utilitzen per protegir les parts més sensibles del tronc o fins i tot per tapar-lo totalment de manera més o menys artística, com podeu veure a la imatge (que podeu trobar aquí). Un altre dels dissenys força popular a l’hivern en els parcs japonesos és una construcció cònica feta amb tires de palla nuades a un pal central de bambú anomenada yuki-tsuri, més artística i que limita la convecció i dissipació d’aire calent sobretot a la zona del centre, tal com podeu veure aquí. La veritat és que mai sabré si el meu pare ho havia aprés dels jardiners japonesos.

L’Alberto Pérez Izquierdo explica que si a l’hivern hem de deixar el cotxe a la nit al ras, si veiem que pot glaçar el millor que podem fer és aparcar-lo sota un arbre. Explica que el metabolisme dels arbres els manté per damunt dels zero graus encara que faci més fred. Com que els cotxes i objectes que deixem sota els arbres tendeixen a equilibrar la seva temperatura amb la de l’arbre, la seva superfície no es congela. Els arbres abriguen i protegeixen del fred, perquè els seus processos vitals fan que siguin petites estufes. Subtils, però apreciables.

Però, què és el metabolisme? El metabolisme és el conjunt de reaccions químiques que tenen lloc en un organisme per a mantenir-lo viu. El metabolisme fabrica les molècules que són bàsiques per la vida (carbohidrats, aminoàcids i lípids), però quan cal, també les crema per a generar energia. Una cosa sorprenent del metabolisme és la gran semblança entre les reaccions químiques metabòliques de tots els éssers vivents, incloent els microbis, les plantes i arbres, els animals i nosaltres. Com podeu llegir aquí, aquestes semblances són probablement degudes a la seva aparició ben al principi de la historia de la vida, quan es van estabilitzar com a reaccions bioquímiques de gran eficiència. La fàbrica metabòlica que tots portem dins és molt semblant a la dels arbres, té més de dos mil milions d’anys i ve dels orígens de la vida a la Terra. Ho explica molt bé en Freeman Dyson, que defensa el doble origen de la vida a partir de la simbiosi entre partícules que sabien metabolitzar i d’altres que podien reproduir-se per duplicació. Però la fàbrica vital del metabolisme no s’escapa al segon principi de la termodinàmica: quan generem energia per moure’ns i créixer, hem de dissipar energia i escalfar el medi exterior. Tot el que genera treball i moviment és una petita estufa que escalfa el medi ambient: les fàbriques i els cotxes, les cases i les motos, però també els arbres i nosaltres pel sol fet de viure. Perquè el metabolisme manté l’ordre dins dels nostres cossos per mitjà de la creació de desordre (escalfament) exterior.

He tardat anys a entendre-ho, però el meu pare tenia raó. Tot el que viu genera calor, perquè la vida és metabolisme i el metabolisme dissipa calor. Les plantes, els arbres, els insectes i tots els animals vius són una mica més calents que el seu entorn, independentment de si són o no de sang (o saba) freda. En una fotografia nocturna amb càmera d’infraroigs, els arbres vius mostren el color de la seva radiació subtil, mentre que els troncs dels arbres morts surten negres. I a l’hivern, els arbres poden sobreviure els dies gèlids perquè el seu metabolisme manté la part central dels seus troncs a temperatures per damunt dels zero graus (o damunt de la seva temperatura de congelació). L’escorça ja és una bona protecció natural, però els hiverns molts freds, una protecció addicional sempre els pot ajudar a no congelar-se, de la mateixa manera que nosaltres ens posem l’abric damunt el jersei. Per això, la tècnica wara-saki dels japonesos protegeix els arbres del fred, a més dels insectes i de la neu. Els hiverns durs i congelats, i més si sou al camp, penseu en els jardiners japonesos i abrigueu els arbres (sobretot els que venen de regions càlides). Quan vingui el bon temps, us ho agrairan amb flors i fruits. I si a l’hivern no sabeu on aparcar, feu-ho sota un arbre.

Per cert, en Toni Güell diu que la visió, fa una setmana, de milers i milers de rodes en flames en l’incendi del cementiri de pneumàtics de Seseña, ens mostra clarament que alguna cosa fonamental s’ha esguerrat en el camí del progrés.

Vuit mapes

dijous, 19/05/2016

Hi ha mapes que expliquen i aclareixen moltes coses només amb un cop d’ull. Els dos mapes que veieu aquí al costat són d’aquest blog del Huffington Post, que n’inclou un total de vuit. L’autora, la Vicky Ramírez, diu que són mapes que ens canviaran la nostra visió d’Àfrica. El de dalt mostra l’ús d’internet, i és ben explícit. En el de sota, la mida dels països és proporcional a la riquesa de la seva activitat econòmica. A la web hi podeu trobar, a més, el mapa de l’esclavitud i del tràfic de persones, el mapa del risc de sequera i el de la pobresa energètica. És difícil afegir paraules, un cop els has vist.

La Vicky Ramírez observa que les zones de la Terra amb més nivell d’ingressos tenen una esperança de vida alta, de 77 anys pels homes i 83 per a les dones, front als 58 i 60 anys de la gent que viu a les zones més pobres. Nosaltres ens queixem que algunes vegades i a segons quins llocs tenim poca cobertura, quan aquesta és una pregunta que mig món no es pot ni plantejar. Perquè els dos mapes del món de la imatge són els mapes de les preguntes. Al nord, la preocupació és mantenir la qualitat de vida, viure amb la màxima seguretat i sense cap risc, acumular reserves energètiques i de minerals al cost que sigui, tancar les fronteres per a que no ens molestin els refugiats i els desplaçats. Al sud, aquestes preguntes no existeixen i tot és molt més primari: no patir sequeres, poder menjar cada dia i que no et matin.

En tot cas, permeteu-me que, per acabar, faci una petita excursió al món de la ciència. Estem acostumats a veure mapamundis que fan grans els països del nord i encongeixen els del sud (com les projeccions de Mercator, Robinson i Miller). La projecció de Peters fa més justícia als països del sud, però tampoc és exacta perquè, com bé ens explica la geometria, és impossible representar una esfera en un pla sense distorsió. I ara, fa pocs anys, hem començat a veure mapes del món que canvien la mida dels països en funció del que volen representar. Aquí en teniu de tot tipus. Penso que són una bona idea perquè donen una imatge visual immediata del que volen mostrar. I a més no són difícils de crear. Com podeu veure a la nota del final, s’obtenen amb tècniques que neixen de la connexió entre la cartografia i la física. Interessant, oi? El principi de la difusió ens ajuda a visualitzar l’estat deplorable en el qual hem deixat l’oblidat continent Africà.

Per cert, en Joan Antoni Melé diu que l’especulació és una arma de destrucció massiva, i que no hem de portar diners al banc si no sabem en què els invertirà.

———-

NOTA: Ara fa 12 anys, el 2004, en Michael Gastner i en Mark Newman van publicar un article molt interessant al PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences, USA), en el que proposaven un nou mètode per a construir mapes basats en qualsevol tipus de dades. Abans, els mapamundis es feien a partir de projeccions com la cilíndrica de Miller (que és la que teniu a la part superior de la imatge), la de Robinsom o altres, i només consideraven la forma i extensió dels diferents països i continents. L’algorisme de Gastner i Newman es basa en el principi físic de la difusió. La seva idea és el que recentment ha permès crear mapes fortament il·lustratius de les desigualtats al món. Per veure-ho en un exemple, suposem que volem dibuixar un mapa com el de dalt, que mostri la riquesa de cada país. Comencem estenent un mapa clàssic del món damunt la taula, i pintem tots i cadascun dels països amb pintura a l’aigua i amb una densitat de colorant que sigui proporcional al valor de la seva riquesa. Si ho deixem en repòs en un ambient humit per a que la pintura no s’assequi, el colorant s’anirà difonent a través de les fronteres entre països, migrant dels països més rics als més pobres fins que al final, la concentració de colorant serà uniforme a tot el mapa. Doncs bé, a la proposta de Michael Gastner i Mark Newman, l’extensió final de cada país es troba a partir de la regió on han migrat i s’han establert les seves partícules de colorant. Una altra manera de veure-ho és pensar que construïm petites parets verticals elàstiques (per exemple, de goma) a totes les fronteres i límits dels països, i que omplim la zona corresponent a cada país amb aigua, com si fos una piscina, fins una alçada proporcional a la seva riquesa. La pressió de l’aigua dels països més rics  empenyerà les seves fronteres tot reduint la mida dels més pobres, en un procés de difusió de pressió que acabarà quan totes les alçades d’aigua s’equilibrin al mateix nivell. L’algorisme de Gastner i Newman dóna bons resultats, i ha estat molt utilitzat els darrers anys. Per a més detalls, podeu consultar l’article original de Michael Gastner i Mark Newman.