Tres impossibilitats

dissabte, 14/09/2019

Davant el discurs dominant de la prosperitat, amb missatges que ens diuen que tot és possible, voldria reivindicar els banys d’impossibilitat.

No deixa de ser sorprenent aquest mantra que atorga a la ciència i a la tecnologia la capacitat d’aconseguir que tot acabi sent factible, des dels viatges per l’univers a l’eradicació de les malalties i l’allargament il·limitat de la vida humana. Perquè qui propaga aquests discursos no són ni els científics ni els tecnòlegs. De fet, i pel que he pogut observar, els missatges de la possibilitat universal provenen en general de gent més interessada en el diner que en les preguntes científiques…

En canvi, les matemàtiques i la ciència moltes vegades ens parlen del que és impossible. I l’interessant és que, quan ens demostren que una cosa és impossible, ho fan amb afirmacions que no caduquen. Les teories científiques seran segurament superades per altres en el futur. Però allò que s’ha vist que és impossible, ho és i ho serà. És convenient, de tant en tant, pensar-hi i gaudir de les impossibilitats, perquè fer-ho és un bon antídot contra la vanitat.

D’entre molts possibles exemples d’impossibilitat, deixeu-me que en citi tres.

L’infinit no existeix, no és real. És una invenció de la ment humana i una abstracció matemàtica. És un mite, com bé explica en Carlo Rovelli a les seves set lliçons de física. La prova d’aquesta afirmació és trivial, perquè ve del fet d’haver entès que el sistema solar és finit i limitat, i que la Terra i tot el que conté (inclosos nosaltres) també ho és. I en un entorn finit, l’infinit no hi té cabuda. És una afirmació que té conseqüències: el creixement il·limitat és impossible, i també ho són la omnipotència, l’acumulació de bens sense límits, l’allargament indefinit de la vida humana, els éssers biònics immortals, la conquesta de tot l’univers. El desig i l’ambició poden arribar a ser “infinits”, però la realitat no. Al final, aquells qui més acumulen acaben sent els més rics del cementiri. El nombre de gent que pot viure al món té un límit, la riquesa té un limit (el planeta i els altres), les desigualtats tenen un límit, el planeta que ens acull té un límit. Mentre els missatges publicitaris interessats ens prometen el progrès que mai acabarà, la ciència ens parla d’un equilibri ecològic que no hem de trencar, perquè som part de la Natura. Si pensem amb mentalitat científica, acabarem deixant aquesta actitud depredativa i desmesurada que ens pot fer desaparèixer com espècie, i podrem seguir el camí de la consciència planetària, sostenible i de pau.

És impossible que la vida tal com la coneixem (això inclou la nostra existència) hagi sorgit de l’activitat del Sol. Hem entès que el Sol, com les altres estrelles, és un immens forn activat per processos de fusió nuclear (processos que anomenem de nucleosíntesi estel·lar) que ens envien l’energia que ens manté vius, però que a la vegada fabriquen elements químics més pesats que l’hidrògen. Però la ciència ha descobert dues coses més. La primera és que ni el Sol ni cap altre estrella pot sintetitzar elements químics de nombre atòmic més gran que el del ferro. La segona és que la vida tal com la coneixem (vegetal, animal i humana) necessita determinats bioelements; alguns, com el Carboni, l’Hidrogen, l’Oxigen, el Nitrògen, el Sofre i el Fòsfor, són abundants i menys pesats que el ferro. Però alguns altres bioelements, com el iode, el zinc i altres, són necessaris (el iode ens cal per a sintetitzar les hormones tiroïdees que regulen el metabolisme, i el zinc és abundant al cervell i òrgans reproductors) i el Sol no ens els pot fabricar. D’on surten? La resposta ens la donen els astrofísics, que ens expliquen que tots els elements químics que a la taula periòdica es troben més enllà del ferro és fabriquen a les explosions de les supernoves, en el que s’anomena nucleosíntesi de les supernoves. Són explosions extremadament gegantines les úniques que poden generar l’energia que cal per sintetitzar, per fusió, elements com el iode. En poques paraules: tot el iode que hi ha a la Terra (i la plata, i l’or, i el plom…) és un regal que ens va fer una estrella que va explotar i morir en aquest racó de l’Univers abans que es creés el sistema solar. Certament, som pols d’estels. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta web, de la supernova Kepler. Una supernova com aquesta, en morir ens va donar la vida.

El coneixement humà és limitat. Mai ho podrem saber tot. Fem el que fem, hi ha proposicions certes que mai podrem provar. És el que va demostrar Kurt Gödel amb els seus famosos teoremes, que van destruir el fins llavors sòlid edifici de la matemàtica, ara fa uns 90 anys. El coneixement matemàtic, el que semblava més robust de tots, vam veure que era inabastable. Fa quasi un segle, la impossibilitat va arribar fins i tot a la matemàtica i al raonament lògic. Ara sabem que tot sistema matemàtic ha de ser necessàriament incomplet. I aquesta sí que és una veritat “eterna”, com bé diuen els científics.

Som pols d’estrelles, som finits i efímers, hi ha coses que mai podrem demostrar, i el creixement sense límits no existeix. Però hi ha gent com en Jason Hickel que ens dona un missatge d’esperança. Hickel explica que és possible compatibilitzar el desenvolupament humà amb mesures que impliquin decreixement econòmic, i que és totalment factible reduir el consum de recursos naturals mentre cuidem i fem créixer allò que és realment important, com la felicitat humana, el benestar, l’educació i la salut. Se’ns gira feina.

——

Per cert, la Marina Garcés ens recorda que creiem que la vida és prosperitat i creixement il·limitat, quan això no té res d’obvi. Diu que tenim respostes incorrectes perquè ens fem malament les preguntes, i que el que cal és pensar bé les preguntes; en això, la filosofia ens pot ajudar.

Realitat i percepció

divendres, 6/09/2019

El gràfic d’aquí al costat, que podeu trobar a l’article d’aquesta pàgina web, mostra la diferència entre la percepció social de la quantitat de persones immigrants que hi ha als diferents països de la Unió Europea i el percentatge real d’immigrants que viuen a cada un d’aquests països. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure ampliada. Són dades de l’Eurobaròmetre 469. Les barres blaves indiquen la percepció social del percentatge d’immigrants, mentre que les taronges del costat mostren els percentatges reals.

És com a mínim sorprenent. A Espanya, i segons l’enquesta d’aquest Eurobaròmetre, la gent, en mitjana, creu que hi ha més d’un 24% d’immigrants; les dades objectives, en canvi, ens diuen que aquest percentatge és proper al 9%. A Itàlia, la percepció social és semblant mentre que el percentatge real és encara més baix, d’un 7%. I a Eslovàquia, on la percepció és de més del 8%, el percentatge real no arriba al 1%. Com és que la gent percep aquest 8% en un país on pràcticament no n’hi ha, d’immigrants?

D’on surt, aquesta forta disparitat entre realitat i percepció? Per què, a quasi tots els països, la percepció del nombre d’immigrants és molt més alta que la realitat? Per què aquest biaix? Jo hi veig, com a mínim, dues explicacions. Perquè hi ha gent interessada en que hi hagi aquesta percepció irreal, i perquè una bona part de la població no comprova allò que escolten, veuen o llegeixen: no es malfien, i no van a analitzar les dades i els fets. Greu error, en aquest segle XXI de les veritats paral·leles!

Fa pocs mesos, en Josep Ramoneda ens advertia de la facilitat amb que determinats polítics utilitzen el tema de la seguretat per a construir noticies i opinions no ajustades a la realitat que atrapin la gent. Malauradament, aquest tema de la seguretat és molt fàcil de manipular, i s’ha vist que la construcció de relats intencionats que acabin incrementant la percepció subjectiva de risc és realment efectiva. Es llença el missatge de manca de seguretat i increment del risc, les notícies fan efecte, la gent es preocupa, deixa de pensar en altres temes, i sempre hi ha polítics salvadors que diran que ells ens ho resoldran. La solució: no creure’ns res, no fiar-nos de les percepcions, anar a les fonts i a les dades, analitzar els fets objectius. Tot plegat: actitud científica, ciència i fets.

——

Per cert, ahir vam saber que hi ha hagut més robatoris violents a Barcelona que a Madrid, gairebé els mateixos furts a les dues ciutats i el doble d’homicidis a la capital espanyola que a Barcelona. A més, i segons les dades de criminalitat publicades pels Mossos d’Esquadra (mes a mes i fins al juliol), al juny es van denunciar menys delictes a la capital catalana que en el mateix mes del 2018 (un 2% menys) i al juliol van ser gairebé els mateixos que l’any passat. Els furts, que suposen prop del 60% dels delictes de Barcelona, també s’han reduït al juny i al juliol a Barcelona respecte al mateix període de fa un any. Al juny s’han comptabilitzat un 1,8% menys de furts que el 2018 i al juliol un 3% menys.

Les seqüències universals

dissabte, 31/08/2019

En George Steiner, en el seu llibre sobre els Trítons, planteja un diàleg imaginari entre un músic, un matemàtic i un poeta. El primer diu que la música és més antiga que la parla, i que molts pensaments van ser cantats abans que dits; i diu que de fet, la música és l’únic idioma planetari. Li respon el matemàtic, dient que el llenguatge matemàtic és harmonia, equilibri formal, conclusió elegant, l’espurna que salta amb la sorpresa; i diu que de fet, fins i tot els sordmuts poden fer matemàtica. Finalment, el poeta, fa veure als altres dos que, per comunicar-se, han usat paraules, i que això demostra que els humans som “zoon phonanta” (animals que parlen); d’aquí ve, per tant, la importància del llenguatge poètic. El meu ésser és el de la llengua, diu.

Fa poc, en José Miguel Mulet es plantejava quin llenguatge hauríem d’usar per enviar missatges a la negror de l’univers, amb l’esperança que tal vegada, algun ésser evolucionat els acabi rebent i pugui entendre que provenen d’altres éssers intel·ligents. Ell parlava de la seqüència dels nombres primers i d’una altra basades en la taula periòdica dels elements. Perquè de fet, pensant en els Trítons de l’Steiner, les matemàtiques acaben sent una bona font per a tenir senyals universals i seqüències auto-interpretables. La fila superior de la imatge n’és un bon exemple. Són els números de l’1 al 20, amb els primers de color taronja i els altres de color blau. No cal explicar res més. Si veiem aquesta estranya seqüència de 20 discs i aconseguim desxifrar-la, haurem entès la factorització i aquell garbell que Eratòstenes va descobrir ara fa uns 2200 anys, i podrem afirmar que “algú” l’ha escrit (la probabilitat que aquesta combinació de 20 boles taronges i blaves sigui fruit de l’atzar és de 1 entre un més d’un milió: el valor de la potència 20 de 2).

I, què representen les 10 files de sota de la dels nombres primers, a la imatge? És clar que ens indiquen 5 parelles de números: 4-4, 6-8, 8-6, 12-20, 20-12 (el primer sempre blau i el segon, taronja). És una altra seqüència universal, finita i de només cinc parelles. Una de les joies de la geometria. Si algú la pot desxifrar, és que ha arribat com a mínim al coneixement matemàtic dels grecs, perquè aquestes parelles representen el nombre de vèrtexs i cares de cada un dels anomenats sòlids platònics. Tots sabem que hi ha infinits polígons regulars: triangle, quadrat, pentàgon… Però en canvi, a l’espai, només existeixen cinc poliedres regulars. Són poliedres que tenen totes les seves cares iguals. Tenim infinites possibilitats en 2D, i només cinc a l’espai. Interessant, oi? Aquí els teniu, els 5 sòlids platònics. Els coneixem i sabem que només poden ser cinc gràcies a Plató, que ho va escriure als seus diàlegs. Però és una idea que ja es coneixia abans. Segons Proci de Constantinoble, els sòlids platònics podien haver estat descoberts per Pitàgores o pels Pitagòrics. I és fàcil veure que no poden ser més de cinc (vegeu la nota al final d’aquest article).

L’interessant d’aquestes 5 parelles és la dualitat que ens mostren, i que fa que no importi si les blaves representen vèrtexs i les vermelles indiquen cares, o si és a l’inrevés. La primera, la parella 4-4, correspon al tetraedre, que té 4 vèrtexs i 4 cares, totes elles triangles equilàters. Però la segona i la tercera, les 6-8 i 8-6, ja són duals. Una representa el cub i l’altre l’octaedre. El cub té 6 cares i 8 vèrtexs, mentre que l’octaedre regular està format per 8 cares triangulars que convergeixen en 6 vèrtexs, que justament són al centre de cada una de les 6 cares del seu cub dual. I, finalment, les també duals 12-20 i 20-12 corresponen a l’icosaedre i al dodecaedre. El primer té 12 vèrtexs i 20 cares triangulars, mentre que el dodecaedre té 20 vèrtexs que uneixen les seves 12 cares pentagonals. La dualitat, en aquest cas, fa que aquests 20 vèrtexs siguin al centre de cada una de les 20 cares de l’icosaedre dual, i que els pentàgons surtin de les 5 cares triangulars de l’icosaedre que van a parar a cada un dels seus vèrtexs. Deixant a banda el tetraedre, els sòlids platònics són duals dos a dos, en una meravellosa mostra d’ordre poètic que va captivar els antics i que segurament ha fet (o farà) pensar als éssers de qualsevol altra forma de vida intel·ligent que pugui brollar a l’univers.

He parlat només de vèrtexs i cares i no d’arestes, perquè Euler (i Descartes) ens van explicar que en tot poliedre connex i sense forats passants, el nombre de cares C, vèrtexs V i arestes A estan relacionats per l’equació V+C=A+2. Hem de imaginar, per tant, que els receptors sabran obtenir la seqüència, subordinada, d’arestes: 6, 12, 12, 30, 30 (els poliedres duals tenen un nombre idèntic d’arestes).

Tot plegat és una pàgina amb boles (o rodones) de dos colors. Però és una distribució que només poden construir éssers que hagin estat transformats per aquesta bellesa subtil que tenen les matemàtiques i la geometria. Qui la pugui desxifrar, segur que també haurà desenvolupat habilitats musicals i poètiques (segurament diferents a les nostres, però sublims per a elles).

——

Per cert, en José Miguel Mulet diu que la prova definitiva que comunicar-se amb éssers d’altres planetes és complicat, és que fer-ho amb altres espècies del nostre planeta s’ha demostrat molt difícil. Fins i tot, a vegades, es fa difícil amb altres persones…

Universalitat i cooperació

dissabte, 24/08/2019

Llegeixo una entrevista a Priyamvada Natarajan, professora i cosmòloga a la universitat de Yale. Parla de la universalitat de la ciència i de la importància de la col·laboració entre els científics de tot el món. És cert. La ciència no té fronteres (la imatge d’aquí al costat és de la reunió d’autors del segon grup de treball de l’IPCC que es va fer el gener de 2019). Els científics col·laboren amb altres investigadors de tot el món i publiquen els seus resultats en articles que, un cop refrendats i revisats per experts anònims, poden ser consultats i estudiats per qualsevol altre membre de la comunitat científica mundial. No hi ha resultats científics secrets o restringits. Tot ha de poder ser accessible a nivell global i universal. És un tret definitori realment fort, si es pensa una mica. Perquè implica que no és possible parlar de “ciència militar” o de ciència restringida a determinats àmbits nacionals, geogràfics o econòmics. Si els resultats d’un determinat projecte o estudi només són accessibles per a les persones d’un cert grup empresarial o social, no estem parlant de ciència. La ciència és universal o no és.

La Priyamvada Natarajan remarcava que la ciència transcendeix les fronteres sense que importi el que hi passi políticament. També comentava que, quan intentes entendre la immensitat del cosmos, trobes absurd que a la Terra no puguem conviure bé entre nosaltres tot respectant el planeta. Deia que la ciència es un gran exemple de com la col·laboració entre persones no sols és possible, sino imprescindible: la barreja de coneixements i visions dona resultats fantàstics, fomenta la creativitat, i ens pot permetre abordar la infinitat de problemes complexes i globals que tenim (com el del canvi climàtic), que només podrem resoldre cooperant. Comentava també que socialment, manca el sentiment de sentir-nos ciutadans del món, un sentiment que és inherent a l’actitud científica. I parlava de la proposta de fer un passaport humà per a tothom, com element que ens ajudaria a connectar amb totes les persones i a sentir-nos part de la comunitat global que som.

I, fa poc, en Norbert Bilbeny feia algunes reflexions similars. Parlant dels 50 anys de l’arribada a la Lluna, deia que amb intel·ligència social i suprimint les fronteres, acabaríem amb la crisi climàtica, amb la carrera armamentística, i amb les migracions de la fam. Deia que si hem arribat a la Lluna, ara hauríem de saber arribar a la Terra, alliberant-nos del pensament sectari cromanyó i implantant una economia mundial que fos equitativa i sostenible. Pot semblar utòpic, però no ho és tant si pensem que, com ens diuen els científics de l’IPCC, som a la vora del precipici.

El cert és que els humans hem embogit. Som depredadors fins al nivell de posar en perill la pervivència de la nostra pròpia espècie. Els països del Nord xuclem els recursos del Sud, destruint la mare Terra que ens acull, oblidant els drets humans de milions de persones, i fabricant i venent armes que maten els Altres. Deu ser que la maldat som nosaltres, com deia fa poc en Manuel Cruz, que remarcava la increïble facilitat que té la maldat humana per amagar-se i després tornar a brollar. Per sort, hi ha gent que no calla i denuncia la situació. Fa pocs dies, l’alcalde d’Hiroshima, Kazumi Matsui, va instar els joves a no oblidar el que va passar i va fer una crida als dirigents mundials per a signar el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears de les Nacions Unides, que fins ara no ha rebut el suport de cap potencia mundial.

En Manuel Cruz cita l’Hannah Arendt, que deia que deixar de pensar ens fa inhumans. I en Rafael Argullol cita la María Zambrano, que explicava que no sentim perquè sabem, sino que sabem perquè sentim, perquè el cos i les seves sensacions són el centre del coneixement. Són crides a la importància del fet de pensar, des de l’evidència corpòria que no som més del que som: éssers limitats i efímers. I, en aquest marc, el pensament científic universal que reivindica la Priyamvada Natarajan ens pot ser de gran ajut. La seva afirmació que “el bo de ser cosmòloga és que, en tenir una visió del cosmos, les discussions sobre països [i persones] es veuen ridícules”, fa pensar.

——

Per cert, en Matt Goulding parla d’en Sawada-san (propietari, cuiner i mestre del restaurant Sushi Sawada) i diu que quan li va preguntar quina era la seva màxima ambició, en Sawada-san li va dir: “ara tinc sis cadires, al restaurant; en el futur, m’agradaria passar a tenir-ne quatre”.

Sobre dissenys futuristes

dijous, 15/08/2019

Fa dies vaig veure un cartell publicitari que mostrava el disseny “futurista” de la part inferior dreta de la imatge. Sempre he pensat que els cotxes baixos poden ser molt estètics, però que són poc útils. Té a veure amb allò que els dissenyadors en diuen usabilitat, i que no és més que la facilitat amb què les persones podran usar les coses per aconseguir el seu objectiu, que en el cas dels cotxes és anar d’un lloc a altre per vies que no sempre es troben perfectament asfaltades. Però el que més em va sorprendre va ser la forma dels parafangs, que envolten les rodes en un 75% de la seva circumferència i que per tant fan impossible l’ús d’amortidors. Us imagineu la tortura de viatjar en un cotxe espectacular mentre rebem l’impacte continuat de tots els sotracs? És cert que es podria pensar en amortir només l’habitacle dels passatgers, però tot plegat no seria més que cercar solucions complicades per a problemes senzills.

Dos mestres del disseny, André Ricard i Miguel Milá, tots dos nascuts a Barcelona pels voltants de 1930, ens expliquen que el disseny no cal que sigui futurista: ha de ser funcional. En Miguel Milá diu que el disseny ha d’ajudar i no molestar, i que els objectes que compliquen no li interessen: prefereix els que simplifiquen mentre compleixen la seva funció. Aquesta entrevista inclou una foto de tots dos. Van contribuir a implantar el disseny industrial a casa nostra (es bo observar, de passada, que la paraula “industrial” ve del requeriment de poder fabricar allò que es dissenya).

Per això, a la imatge de dalt, he pensat que havia de prevaldre l’Stella Vie. No és la primera vegada que en parlo, d’aquest cotxe solar dissenyat per estudiants del “grup solar” de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven (Solar Team Eindhoven, STE). L’Stella Vie és de 5 places i porta el sostre recobert amb cinc metres quadrats de cel·les fotovoltaiques. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant més de 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant més de tres quarts d’hora. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té permís de circulació a Europa. Els estudiants d’aquest grup solar, que es van renovant cada any, ja han guanyat tres competicions a la “World Solar Challenge” d’Austràlia. Quan el miro, no puc deixar de preguntar-me perquè els cotxes elèctrics no es fabriquen amb plaques solars al sostre i bateries més lleugeres.

Parts de la imatge les podeu trobar a aquesta pàgina web i a aquesta altra, i mostren l’aspecte extern de l’Stella Vie, el seu interior i l’equip d’estudiants que l’ha creat. Són estudiants que han sabut combinar els objectius de sostenibilitat, funcionalitat i estètica. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure amb més detall.

André Ricard i Miguel Milá entenien el disseny des d’una perspectiva funcional que comportava una estètica senzilla i artesanal. Era la bellesa d’allò que aparentment sembla senzill.

———

Per cert, en Carles Capdevila explicava la seva estada al Monestir de Poblet i deia que  els monjos estalvien les paraules sempre que poden. Deia que si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. I que quan resen, quan reciten salms i antífones amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

Viatges i gel a l’Àrtic

divendres, 9/08/2019

Hi ha un nombre que val la pena recordar. És el 1767. Cada vegada que anem amb avió i volem 1767 quilòmetres, desapareix un metre quadrat de gel àrtic del mes de setembre. Si fem un viatge d’anada i tornada des de Barcelona a qualsevol capital europea, haurem fos més d’un metre quadrat de gel del casquet polar nord del planeta.

És un valor ben fàcil d’obtenir. El gràfic de l’esquerra de la imatge és de l’article que en Dirk Notz, la Julienne Stroeve i altres científics van publicar a la revista Science, i que podeu trobar aquí. La seva conclusió és que hi ha una relació indiscutible entre les nostres emissions de CO2 i la desaparició de gel àrtic al mes de setembre: els autors afirmen que, amb un error de menys de 0,1 metres quadrats, cada tona de CO2 emesa a qualsevol part del planeta fa que es fonguin 3 metres quadrats de gel a l’Àrtic. Dit en altres paraules, cada 333,3 quilos de CO2 fan que desaparegui un metre quadrat de gel marí. La xifra de 1767 quilòmetres surt quan a més, tenim en compte la gràfica de la dreta de la imatge, que mostra que cada persona, en un viatge de 780 quilòmetres en avió de Brusel·les a Berlin, contribueix a l’emissió de 147 quilos de CO2 (si va en tren, la xifra passa a ser només de 35 quilos). Cal dir que l’extensió de gel àrtic es mesura al setembre perquè és el mes de màxim desgel, com mostra aquesta gràfica d’evolució anual, que també ens fa palès el perill que aquest mínim sigui zero d’aquí a no masses anys. En tot cas, la gràfica de l’esquerra de la imatge de dalt és de l’article d’en Dirk Notz i la Julienne Stroeve que podem trobar aquí, i la de la dreta és de la pàgina 16 d’aquest informe. Si cliqueu a la imatge la podreu veure amb més detall.

En Dirk Notz i la Julienne Stroeve van veure també que la majoria dels models actuals (CMIP5) subestimen sistemàticament la sensibilitat de la massa de gel marí de l’Àrtic en relació a les emissions antropogèniques de CO2, perquè que enlloc dels 3,0 ± 0,3 m2, fins ara s’estaven fent estimacions de l’ordre de 1,75 ± 0,67 m2. El corol·lari de les conclusions  de Notz i Stroeve és que hi haurà una desaparició total del gel àrtic del setembre quan les nostres emissions acumulades de CO2 a partir d’ara arribin a la xifra de 1000 giga tones. Al ritme actual, això ens porta a una data entre 2040 i 2060 (el ritme actual d’emissions és de 35 giga tones cada any). Ara bé, si aconseguíssim un objectiu d’escalfament global de 1,5 ºC (essent més estrictes que els 2 ºC acordats a París i treballant seriosament per a un total d’emissions entre ara i el 2050 molt inferior a les 1000 giga tones), els autors diuen que hi ha una possibilitat de supervivència a llarg termini del gel marí d’estiu àrtic, al menys en algunes zones.

Quan ens hi posarem de veritat? Quan deixarem d’usar mitjans de transport insostenibles? Quan exigirem als nostres governants que prenguin mesures per a reduir el transport aeri i per carretera? Quan veurem menys camions a les autopistes? Quan ens decidirem a no comprar allò que no sigui de proximitat? Quan decidirem usar menys el cotxe i exigir un bon transport públic? Quan veurem carrers a les ciutats amb un únic “carril cotxe” (o cap) perquè els altres seran per transport públic, bicicletes i vehicles elèctrics?

Es pot argumentar que fondre un metre quadrat de gel àrtic és insignificant. Però l’any passat, la xifra del total de viatges en avió a tot el món va ser de 4.378 milions. I, quan sumem totes les contribucions d’aquests vols, el resultat passa a ser realment preocupant.

Recordeu: 1767. O, si voleu que sigui més fàcil de recordar, 1771, que és palíndrom.

——

Per cert, l’Alexandra Jellicoe diu que ha decidit no tornar a volar per Europa, i fa un elogi del viatge en tren. Diu que hem d’exigir un canvi: som l’espècie més creativa de la Terra, de manera que hem de poder reinventar el sector del transport per a fer possible treballar, divertir-nos i, a la vegada i sobretot, protegir el món natural.

Àfrica i els fets

dissabte, 3/08/2019

Aquests dies he provat de cercar “sequera banya africa” a internet. M’ha sortit una noticia de fa dos anys, algunes informacions encara més antigues, i aquest (només aquest) informe d’Oxfam d’ara, juliol de 2019, que parla de la fortíssima sequera que està patint la banya d’Àfrica, i que afecta Etiòpia i Somàlia a més de part de Kènia. Hi ha més de 15 milions de persones que requereixen assistència humanitària, com a conseqüència d’un desastre ambiental que arriba quan aquesta gent encara no s’ha recuperat de la sequera de fa dos anys. L’informe explica que l’ajut actual és insuficient, i que aquest any calen encara uns mil cinc-cents milions de dòlars (el doble del recollit fins ara) per poder ajudar les persones d’aquesta regió. La imatge de dalt és d’aquest informe.

Tres evidències, tres fets: 1) hi ha una sequera gravíssima a la banya d’Àfrica, que està portant més de quinze milions de persones a un estat inadmissible de vulnerabilitat; 2) L’ajut internacional és insuficient i la situació està esdevenint insostenible; 3) És una noticia que sembla que no interessa, i que els mitjans occidentals no publiquen.

No puc fer més que recordar el que deia, fa pocs dies, en Bru Rovira. Explicava que quan va començar a col·laborar a l’Ara, en Carles Capdevila li va proposar que escrivís un article setmanal sobre qualsevol tema que li vingués de gust, i a més un article sobre l’actualitat africana. Després, diu en Bru Rovira, les “pàgines internacionals es van anar reduint i l’Àfrica va caure (sempre és la primera a caure), així que em vaig quedar amb una pàgina setmanal en la qual, sempre que he pogut, he mirat de mantenir viva la informació sobre aquest apassionant continent, amb la convicció que el món d’avui només és comprensible si el mirem amb una visió global, planetària”.

És cert. Quina nostàlgia, quin record, el de quan els diaris parlaven del que passava a l’Àfrica…

I, mira per on, en Bru Rovira ja no escriurà els seus articles dominicals a l’Ara. Com bé diu ell mateix, se’n va “per motius administratius”. I explica quelcom que revela el seu esperit científic, aquesta manera de ser rigorosa que fa que les seves anàlisis estiguin basades en els fets. Deixeu-me que, en aquest breu article que també voldria ser un homenatge a ell i al continent Africà, el citi un cop més: “com a periodista penso que aquest ofici s’hauria de sostenir sobre els fets i la pròpia experiència viscuda. Falta relat, falten fets. Històries viscudes. Història viscuda. I sobra opinió. Per simplificar, recordaré una conversa recent amb el fotògraf Ricard García Vilanova, que assenyalava el fet sorprenent que ell, que ha estat infinitat de vegades a Síria, sigui escassament convocat als mitjans per parlar-ne, mentre que el que passa a Síria ens ho expliquen tertulians i periodistes que no hi han posat mai els peus”. Crec que no s’hi pot afegir res.

Per què no s’investiguen més els fets i perquè no s’explica allò que realment està passant? Serà perquè parlar de la situació real a l’Àfrica i altres llocs no dona diners?

——

Per cert, la Carolyn Steel diu que la lògica de les ciutats i del nostre estil de vida abans era el menjar, però que ha estat substituïda pel capital. Però mentre que podem compartir el menjar i deixar a tothom satisfet, els diners no deixen mai satisfet a ningú. Diu que és la lògica de l’avarícia sense límits que avui amenaça el planeta.

Sobreescalfament i inconsciència

dissabte, 27/07/2019

No és la primera vegada que parlo del tema, però aquesta crònica del debat que hi va haver a Vic sobre la necessitat de descarbonitzar per evitar el col·lapse, m’hi ha fet tornar. En el debat, la Marta Torres, investigadora sènior a l’Institut de Desenvolupament Sostenible i RRII, va explicar que si la temperatura de la Terra puja 1,5 graus més, els danys seran irreversibles per la societat humana. Ho va dir basant-se en informes científics ben recents.

I, parlant del que ens diuen insistentment els científics, cal recordar que l’any 1992 ja ens explicaven que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta, cosa que pot afectar terriblement els nostres descendents i tota la humanitat. En el seu article de més de 1.700 autors, també ens deien que caldria reduir la despesa militar mundial per a poder tenir mitjans per a lluitar, tots plegats, contra aquesta amenaça que ens hem anat fabricant nosaltres mateixos al llarg del segle XX.

En aquest article de l’any passat, que va publicar a la revista PNAS i que ja he comentat breument alguna vegada, en Will Steffen i 15 col·laboradors analitzen acuradament les dades amb una anàlisi sistèmica que té en compte les realimentacions i no-linealitats del sistema planetari, i arriben a tot un seguit de conclusions realment preocupants. Diuen que la majoría d’estudis actuals treballen sota la hipòtesi que la relació entre l’emissió acumulada de CO2 i la temperatura global del planeta és quasi-lineal, i argumenten que això és probablement fals perquè no té en compte totes les no-linealitats que aniran apareixent a mesura que la Terra s’escalfi. Entre elles, citen i quantifiquen la progressiva reducció del permafrost, la descomposició dels hidrats de metà dels oceans, l’increment en els efectes de la respiració dels bacteris marins, la reducció del gel als pols i la pujada del nivell del mar. Alguns d’aquests processos es posaran en marxa quan l’escalfament sigui d’entre 1 i 3 graus (és el cas de la desaparició del gel àrtic i dels glaciars alpins), altres quan sigui d’entre 3 i 5 graus (modificació del corrent del Golf, desforestació i altres) i alguns altres quan l’escalfament sigui superior als 5 graus (com la desaparició del gel antàrtic entre d’altres). El gran problema, expliquen els autors, és que aquests processos s’aniran realimentant uns amb els altres, de manera que la pujada de temperatures (si continuem amb aquesta actitut actual d’inexplicable inconsciència) s’accelerarà de manera incontrolable. D’altra banda, diuen que hi ha una certa probabilitat que tot plegat s’activi fins i tot a una temperatura global inferior als famosos dos graus d’escalfament que es van fixar en els objectius de l’acord de París.

Cal dir que, a més, en Hans Joachim Schellnhuber (coautor de l’article que acabo de comentar) diu que, si continuem amb les actuals polítiques, l’escalfament respecte a l’era pre-industrial podria arribar a ser d’uns 4 o 5 graus centígrads. I explica que això reduiria dràsticament la capacitat de suport humà de la Terra, que podria reduir-se fins només 1000 milions de persones. En Hans Joachim afegeix que en aquest punt hi ha consens entre els experts.

Estem en perill, i són ben pocs els qui reaccionen. No volem deixar el transport privat, no volem abandonar el petroli ni la nostra zona de confort. És curiós. El Regne Unit és l’únic país del G-20 que ha declarat l’emergència climàtica i que ha aprovat per llei aconseguir la neutralitat d’emissions el 2050. I els activistes de Extinction Rebellion ho veuen insuficient: demanen que l’objectiu sigui arribar a la neutralitat (equilibri entre les emissions de CO2 i la captura d’aquest mateix CO2) l’any 2035. Ho trobo admirable. Estic totalment d’acord amb el que demanen els del moviment Extinction Rebellion, perquè la probabilitat que una espera de 30 anys sigui suïcida és elevada, i perquè la humanitat s’ha de posar les piles per resoldre el problema com més aviat millor. El perill és molt gran, i l’objectiu 2035 pot evitar moltes més morts climàtiques que l’objectiu 2050. Però el que sí és clar és que els anglesos ens estan donant una lliçó. Mentre ells debaten entre si ha de ser l’any 2035 o el 2050, els altres països del món “desenvolupat” amaguen el cap sota l’ala i no es plantegen encara cap objectiu.

Hi ha una darrera reflexió, que ens ve de la mà de Luca Gervasoni, ponent del Curs d’Estiu 2019 de la Universitat de la Pau. Perquè segurament no hem de parlar d’inconsciència sino de intencionalitat. De la intencionalitat que tenen les elits del poder global quan pensen en un món sobreescalfat que no els afectarà perquè ells viuran aïllats i confortables dins de “ciutadelles fortificades” (en paraules de Luca Gervasoni). Viuran amb tot tipus de protecció, climàtica i militar (com explica aquest article), evitant l’entrada dels milions de refugiats climàtics que aniran malvivint i morint en els guetos externs. Pot semblar ciència ficció, però és un escenari no improbable si continuem sense fer res i es confirmen les prediccions d’en Hans Joachim Schellnhuber pel que fa al nombre de persones que pot acabar acceptant la Terra. Seria un genocidi de fins a 6.000 milions de persones.

José Antonio Martínez ens parlava fa poc dels líquens, aquests éssers meravellosos que, des de fa més de cinc-cents milions d’anys, han sobreviscut a tot. Poden créixer durant centenars o milers d’anys damunt les roques, xuclant-ne els minerals i convertint-les en substrat per a les plantes. Els líquens suporten condicions duríssimes de sequedat i temperatura, però malauradament són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i a l’alteració de l’entorn (la imatge de dalt és d’una roca amb líquens prop del far de Cala Nans).

Els líquens són un bioindicador de la qualitat ambiental. Els nostres besnéts, en podran gaudir? O es trobaran amb el mateix que hem vist que ha passat a les cuques de llum?

——

Per cert, la Carme Colomina constata que el discurs polític se simplifica al mateix temps que els conflictes es fan més intricats. Diu que el món es desendreça i que les desigualtats han fet créixer la vulnerabilitat.

El millor camí, a Manhattan

divendres, 19/07/2019

Fa poc, comentant amb uns amics com anar d’un lloc a un altre en una localitat del Vallés, vaig explicar el meu camí preferit. Em van dir que no, que no ho feia bé, que el camí més curt era un altre.

Vaig quedar intrigat. Quan ens vam acomiadar vaig voler comprovar-ho. Mirant el mapa, vaig confirmar que els dos camins (el que jo feia i el que ells em proposaven) eren iguals en recorregut. Com vaig poder veure, els carrers d’aquella zona formen una perfecta quadrícula com la del barri de Manhattan a Nova York o com la de l’eixample de Barcelona (que mostra la imatge i que podeu trobar a aquesta pàgina web). Es tractava d’un cas com el que he esquematitzat a la imatge de sota. Calia anar del punt A al punt D en el rectangle de l’esquerra, i és evident que les llargades dels recorreguts A-B-D i A-C-D són idèntiques.

A les ciutats, la distància més curta entre dos punts determinats no és la del segment recte que els uneix. Si els carrers formen una quadrícula, el punt d’origen A i el de destí (D) defineixen un rectangle de carrers que queda delimitat per dos altres punts B i C que depenen de manera unívoca de A i D, com indica la imatge de sota. Doncs bé, si vull anar d’A a D sense sortir del rectangle A-B-C-D, vagi per on vagi sempre caminaré la mateixa distància. El seu valor és l’anomenada distància de Manhattan, més gran que l’Euclidiana però real i útil en pobles i ciutats.

Ara bé, si els dos camins A-B-D i A-C-D són igual de llargs, és el mateix anar per un que per l’altre? La resposta és negativa: no hi ha un camí més curt, però sí que podem parlar de quin dels dos recorreguts és millor. El primer és un concepte geomètric, mentre que el segon és subjectiu. Puc preferir un d’ells perquè hi ha més arbres i ombra, perquè hi ha botigues, o tal vegada perquè fa menys pujada. I aquí ens tornem a trobar amb la geometria. En el cas que comento, els 4 punts eren a diferents alçades, tal com indica el gràfic de la dreta de la imatge de sota. Si anomenem h(A) l’alçada del punt A, teníem que  h(C) > h(D) > h(A) > h(B) (vegeu el comentari de la nota del final sobre la distància de Manhattan en aquest cas). El camí A-B-D implicava baixar una mica per després pujar entre B i D, i en canvi el camí A-C-D començava amb pujada i després acabava baixant entre C i D. Una hipòtesi que podem fer (no és la única) és que baixar no costa cap esforç, mentre que la dificultat d’una pujada depèn del seu pendent. En aquest cas, és fàcil veure que el millor camí és el A-C-D si h(D)-h(B) > h(C)-h(A), i que en canvi, en el cas contrari és el A-B-D. En altres paraules: amb la hipòtesi que hem fet, el millor camí és el que menys baixa en el seu tram descendent.

No és el mateix parlar del camí més curt que del millor camí. Si es tracta de saber quin és el millor camí, la solució no és única, perquè el concepte de “millor” és personal i subjectiu (conec una persona que, en una situació similar però en la que h(A) > h(C) > h(D) > h(B), enlloc d’anar tranquil·lament pel camí groc que va baixant de A a C i de C a D, prefereix començar anant per la baixada de A a B i després fer la pujada forta de B a D). Però si es tracta de saber el camí més curt, el resultat ens ve de la ma de la geometria i acaba sent un fet indiscutible: les distàncies de Manhattan, en camins que no tornin enrere innecessàriament, són totes iguals. Perquè la ciència, que es basa en l’observació objectiva dels fets, es recolza en els teoremes de la matemàtica i la geometria, que com bé ens recorden (en aquest vídeo) els divulgadors de Big Van ciència, són objectius i eterns.

——

Per cert, en Michael Shermer (parlant d’algunes visions apocalíptiques sobre els que ens pot passar amb la intel·ligència artificial) diu que hem de ser escèptics amb tot el que llegim i el que ens arriba, que ens hem de basar en fets comprovats, i que no ens hem de fiar d’allò que ens diuen que passarà. Perquè, diu, el percentatge d’encert de les prediccions apocalíptiques ha estat, històricament, igual a zero.

——

NOTA: La distància de Manhattan és única i sempre la mateixa quan els 4 punts A, B, C i D són a la mateixa alçada en un terreny horitzontal, i és fàcil veure que també ho és quan aquests 4 punts són en un pla no horitzontal (és el cas de barris construïts en terrenys que ocupen zones inclinades de pendent constant). No ho és, en canvi, en el cas que mostra la imatge de sota, a la que és fàcil comprovar que els quatre punts A, B, C i D no són a cap pla (el pla que passa per A, B i C no conté el punt D, per exemple). Però habitualment, aquestes diferències en distàncies són ínfimes, perquè les distàncies a recórrer són molt més grans que les diferències d’alçada entre els punts, i el teorema de Pitàgores ens diu que els triangles rectangles que tenen un dels catets molt més petit que l’altre compleixen la propietat que la hipotenusa té pràcticament el mateix valor que el seu catet gran.

Elogi del coneixement

dimecres, 10/07/2019

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada molt especial, organitzat amb motiu de la jubilació del professor Albert Corominas com a professor de la UPC. Aquí podeu veure el vídeo complet de l’acte.

El fil conductor de la jornada, que van anar desenvolupant tant l’Albert Corominas com els seus companys de taula Nico Hirtt i Rosa Cañadell, va ser el de la reivindicació del coneixement, que els darrers anys ha anat perdent protagonisme mentre cada vegada es parla més que cal educar en les anomenades competències. Se’ns diu que no cal adquirir coneixements perquè tot el saber és accessible a tothom a la xarxa, que no cal ensenyar-lo i que l’únic que cal és aprendre a aprendre. I se’ns explica que, com que el coneixement creix exponencialment i es renova de manera incessant, allò que avui s’aprèn esdevindrà obsolet ràpidament. Com que, a més, les persones que ara estudien treballaran en ocupacions que avui no podem ni tan sols imaginar, transmetre coneixement és una pèrdua de temps, diuen.

He de dir que una de les frases que es van citar em va impactar especialment. És la que va dir, en una entrevista i fa pocs mesos, la  Susan Redline, professora de trastorns del son a l’Escola de Medicina de Harvard. La Suran va dir textualment “la meva filla i les meves netes, amb quatre clics es posen tant al dia en ciència com jo”. Primer vaig pensar que devia ser un error, perquè la gent que conec que fa més de 40 anys que treballen en ciència, estudiant, llegint, experimentant i intentant assimilar coneixement, ara se’n adonen que encara no saben res. Després, ho veig entendre tot i em vaig tranquil·litzar, aplicant un raonament matemàtic ben senzill. Perquè aquest problema de saber com pot ser que les seves netes, amb quatre clics, es posin tant al dia en ciència com ella, té una solució que existeix, que és única, i que és aquesta: el coneixement en ciència d’ella, de la seva filla i de les seves netes ha de ser forçosament nul.

Quan penso en això d’aconseguir coneixement amb 4 clics, em venen al cap alguns exemples que he viscut personalment. En comento breument només un, que pot semblar estrany però que crec que és paradigmàtic: la història de com he anat formant el meu coneixement sobre els triangles. Vaig començar a saber-ne alguna cosa durant l’ensenyament primari, abans dels deu anys. Després, entre els 10 i els 20, vaig conèixer algunes de les seves propietats (amb la trigonometria), teoremes (Pitàgores) i alguns dels seus punts significatius, com el baricentre i l’incentre. Entre els 20 i els 30, vaig entendre que els triangles eren el cas bidimensional dels simplexes, i vaig descobrir el món apassionant dels espais de dimensió superior a tres. Entre els 30 i els 50, vaig entendre i vaig poder gaudir de les coordenades baricèntriques i de totes les seves implicacions i usos computacionals, mentre que a partir dels 50 vaig descobrir, entre d’altres moltes propietats, els seus milers de possibles centres. I també, passats els 50, he tingut el privilegi de poder compartir i usar aquest coneixement amb altres persones (estudiants i professors) per a resoldre problemes reals del món industrial, de la medicina, del patrimoni cultural, i fins i tot s’han plantejat solucions per a alguns problemes relacionats amb la resolució pacifica de conflictes. Perquè la gent no ho sap, però els triangles són al centre de molts dels algorismes computacionals que hem de concebre per a resoldre problemes de tot tipus que impliquen formes geomètriques. En aquest i en molts altres casos, podríem dir que el coneixement ens penetra lentament en com a mínim tres fases: primer el rebem, després, amb temps, treball i esforç, el descobrim de veritat i l’entenem (és el moment màgic del “ara ho entenc!”), i finalment som capaços d’usar-lo. El coneixement ens permet actuar millor només si abans l’hem entès. Però entendre és molt més que quatre clics.

La meva experiència personal em diu que això de que “les persones que ara estudien treballaran en ocupacions que avui no podem ni tan sols imaginar i que per tant transmetre coneixement és una pèrdua de temps” és radicalment fals. El coneixement sobre triangles que vaig rebre i després entendre, l’he pogut acabar aplicant 40 o 50 anys després per a resoldre problemes actuals que llavors no existien. I el mateix passa amb moltíssimes altres coses que vam aprendre durant el batxillerat i la carrera, i que ara, en un món totalment diferent, ens són essencials, ens ajuden a entendre una mica el que ens envolta, i ens donen eines per a no deixar-nos enganyar. El coneixement no caduca, encara que ens ho vulguin fer creure. Cal estudiar, cal llegir, cal aprendre tota la vida, i, com diu un bon amic, cal llegir textos llargs.

Com deia l’Albert Corominas, hem acabat assumint com a normal allò que no ho és, i hem creat una escola que, enlloc de formar persones, acaba fabricant gent adaptable que se suposa que ha adquirit les competències que demana el mercat de treball. L’Albert deia que hem de reivindicar el coneixement, sabent que no serà fàcil perquè tant el coneixement com l’esperit crític són “perillosos” per l’actual sistema neoliberal. I ens explicava que el coneixement és apassionant, però que no cal que sigui divertit: requereix esforç i constància.

La imatge de dalt és del fresc “L’escola d’Atenes“, que Rafael va pintar als salons del Palau Apostòlic del Vaticà. Mostra Plató i Aristòtil junt amb un bon grapat de pensadors que van crear i difondre coneixement: Zenó, Epicur, Pitàgores, Hipàtia, Sòcrates i altres. Aquests salons també s’anomenen les “Stanze di Raffaello”.

——

Per cert, l’Albert Corominas cita en Nico Hirtt, i diu que la societat capitalista moderna no té cap interès en una ciutadania massa instruïda, perquè això és perillós i surt massa car. D’altra banda, constata que sense coneixements, les competències són buides. I és pregunta cóm resoldrem problemes sense coneixements. Diu: què comunicarem, si no tenim res a dir?