Terratrèmols i períodes de retorn

Una de les noticies preocupants dels darrers dies ha estat la del judici i condemna a científics italians pel terratrèmol de l’Aquila. Perquè ens obsessionem sempre en cercar culpables, i fins i tot gastem temps en cercar culpables dels fenòmens naturals que són fruit de l’atzar? La Mònica López Ferrado cita les declaracions del matemàtic Florin Diacu, que diu que, tal com van dir els científics sentenciats,  “si el nombre de tremolors febles és gran, la probabilitat d’esdeveniments extrems és petita”, però això no vol pas dir impossible, com es va demostrar a L’Aquila.

Diem-ho clar: es impossible predir les catàstrofes naturals. I és impossible construir-nos un entorn que ens garanteixi la seguretat i ens elimini el risc. Les matemàtiques (i un cop més, l’estadística) ens donen eines per a modelar el risc i per poder-nos preparar davant possibles esdeveniments futurs. Les catàstrofes imprevisibles (terratrèmols, huracans, inundacions, erupcions volcàniques, etc.) es poden modelar amb la llei de probabilitats de Poisson. Aquesta llei ens dóna la probabilitat que, en un determinat període de temps, tinguem una d’aquestes catàstrofes en un punt geogràfic concret. Per exemple, si volem estudiar la ciutat de Barcelona en un període de deu anys, la llei de Poisson ens dóna la probabilitat que Barcelona sofreixi un terratrèmol d’intensitat més gran que 6 (per exemple) a l’escala de Richter en algun moment al llarg dels propers deu anys. Aquesta probabilitat no és mai nul·la: això és el risc. Tots nosaltres sofrirem una catàstrofe personal important: la nostra mort. L’estadística ens permet calcular la probabilitat de que aquest fet es produeixi al llarg de, per exemple, els propers dotze mesos. La probabilitat no serà cero ni 1. Ni és segur que morirem al llarg del proper any, ni és segur que no morirem. Ho hem d’acceptar així, és el risc de viure…

Aquest model matemàtic, la llei de Poisson, depèn d’un paràmetre que podem estimar a partir de la nostra experiència passada i que en el cas de les catàstrofes naturals s’anomena període de retorn. El període de retorn és el temps mitjà entre dos fenòmens del tipus que estem estudiant. Si volem saber la probabilitat de que un dels propers deu anys sigui d’extrema sequera, caldrà que analitzem dades dels darrers anys i fem una taula tot apuntant quants anys van passar entre cada dues sequeres consecutives (és clar que com més anys analitzem, millor). La mitjana de tots aquests valors ens donarà una estimació del període de retorn, i llavors la llei de Poisson ens permetrà calcular la probabilitat que volem.

Les obres públiques i les construccions es fan en base a una estimació d’aquest període de retorn. Concretem-nos per un moment en el cas dels terratrèmols. Si el disseny es dimensiona tot pensant en un període de retorn de 150 anys, és que estem considerant que és molt improbable que els propers anys tinguem un terratrèmol. No haurem de gastar gaires diners en la construcció de l’obra o de l’edifici. Si, en canvi, considerem un període de retorn de 10 anys, és que pensem que som a una zona sísmica i perillosa. Haurem de tenir en compte la normativa antisísmica, i l’edifici final serà car però segur. Per això, els terratrèmols destrossen Haití i quasi no fan quasi cap mal al Japó. És molt fàcil. Si volem menys risc, hem de baixar el període de retorn quan dissenyem les obres públiques i edificis. Però baixar el risc és encarir el projecte i la construcció. Els riscos baixos es paguen, com tot. Els científics poden avaluar el risc, la probabilitat. Però són els polítics (i la societat, nosaltres) els qui han de posar el llistó i decidir si volen gastar molts diners per tenir menys risc, o si volen gastar poc i tenir més risc. No podem nedar i guardar la roba. Al poble de L’Aquila havien escollit la segona opció.

En Pere Puigdomènech comenta que, quan hi va haver l’erupció del volcà Eyjafjallajökull a Islàndia fa dos anys, els científics van ser acusats d’exagerar i d’haver crear inútilment una pertorbació del tràfic aeri a Europa. Ara ha estat justament a l’inrevés. Comunicar el risc és una tasca molt difícil, sobretot quan la gent demana missatges clars amb seguretat absoluta, i això és impossible.

Cal acceptar que hem de conviure amb el risc. El risc amb el qual vivien els homes primitius (i el risc amb que viuen actualment molts pobles al continent Africà) és immensament més elevat que el risc amb el qual estem vivint aquí, al nostre confortable primer món. Al llarg dels segles, els descobriments científics i tecnològics han anat reduint el risc a les nostres vides, i ho continuaran fent. Però mai el podrem anular, el risc. Dins de deu segles, si la humanitat encara existeix, haurà de continuar convivint amb el risc. Enlloc de cercar profetes, visionaris o científics que ens garanteixin que demà no ens passarà res, hem d’acceptar que demà pot ser que tinguem un terratrèmol o (més probable), demà pot ser que morim d’un atac de cor. Si acceptem, de mal grat, el risc de la mort en qualsevol moment, perquè no acceptem el risc d’altres catàstrofes?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús