Els retards surten cars

BicisNens2.jpg Aquesta és una de les frases que encara recordo, després de més de quaranta anys, dels meus professors de control automàtic: els retards són cars.

Però cada dia veiem situacions en que caldria actuar i ningú no hi fa res. La pràctica dels nostres dirigents sembla ser més propera al “qui dia passa, any empeny” que al “el que puguis fer avui no ho deixis per demà”.

Un exemple, del diari d’abans d’ahir: “El dèficit de tarifa elèctrica va disparar-se fins als 4.282 milions d’euros el 2012, un 16% més del previst. La diferencia entre ingressos i costos del sistema elèctric gairebé va triplicar el límit legal de 1.500 milions anuals. Aquesta xifra se suma als 24.000 milions de dèficit tarifari que s’havien acumulat fins al 2011″. I la veritable noticia és que ningúno hi fa res. Ningú no fa res encara que tenim experts que fa anys que estan proposant solucions.

La teoria de sistemes dinàmics és apassionant. L’Univers és ple de sistemes que canvien al llarg del temps. La teoria de sistemes n’estudia el comportament i evolució, la dinàmica (vegeu nota al final). Les galàxies, el nostre planeta, els ecosistemes, molts dels nostres artefactes i fins i tot les societats són sistemes que creixen, evolucionen i acaben morint. Alguns sistemes no els podem controlar, però en d’altres sí que ho podem fer. No podem controlar el moviment de la Terra al voltant del Sol (sortosament) però no ens és gaire difícil de controlar el cotxe, la bicicleta  o els esquis si abans n’hem après. Els músics controlen de manera sublim els seus instruments i els científics han après a controlar naus no tripulades que aterren suaument al planeta Mart. Ens passem la vida controlant dispositius. Però una de les coses que ens explica la teoria de sistemes és que quan actuem hem de ser molt curosos amb els retards. Els retards són cars.

De fet, si disposem de bones previsions, el millor és actuar amb antelació, tot avançant-nos als problemes. Si anem per l’autopista i veiem que els cotxes, allà lluny, es van aturant, el més adient que podem fer i el que els nostres frens agrairan, és anar frenant a poc a poc. Si veiem que ha de ploure, el millor que podem fer és endreçar la roba estesa abans que s’hi posi. I tothom sap que el millor per a la nostra salut (i el més econòmic) és el diagnòstic precoç.

En d’altres casos, la previsió no és possible i hem d’aprendre a actuar al mateix temps que el fenomen. Són situacions d’una especial bellesa. Quan conduïu en corbes, esquieu o aneu en bicicleta en un lloc amb obstacles que heu d’anar evitant, acabeu interpretant una dansa perfectament coordinada entre vosaltres i la màquina o sistema que heu de controlar. Tot va bé, domineu la situació. Controleu.

Però pensem ara en aquests mateixos tres exemples (cotxe, esquí, bicicleta)  i suposem que teniu un moment de distracció. Estem conduint i el de davant frena de cop mentre estàvem canviant l’emissora de ràdio. Es fàcil veure (i calcular) que una distracció, encara que sigui petita, pot ser fatal. I és clar que el dany és habitualment més irreparable a mesura que creix el retard en reaccionar. La raó (vegeu nota al final) és fàcil d’entendre. Molts sistemes, quan els deixem de controlar, entren en situacions inestables. En els sistemes lineals, aquests estats o situacions inestables fan que tot es vagi desviant de manera exponencial. Si en una dècima de segon la nostra bicicleta es desvia un centímetre, cada dècima següent de segon es desviarà el doble: en dues dècimes de segon, dos centímetres; en tres dècimes de segon, quatre centímetres; en quatre dècimes de segon, vuit centímetres. Si continueu multiplicant per dos, veureu que al cap de un segon, la bicicleta s’haurà desviat cinc metres. Si el nostre retard és de un segon, ho tenim malament…

Els retards poden fer entrar els sistemes en situacions inestables i en comportaments que s’anomenen de “catàstrofe“. En molts d’aquests casos passa el mateix que en l’exemple de la bicicleta. En els comportaments inestables exponencials, cada cop que doblem el retard hem d’esmerçar-hi el quàdruple d’energia i tenim un cost quatre vegades més gran.

Formem part de molts sistemes (socials, polítics, empresarials, financers). Els qui ocupen càrrecs de responsabilitat poden intervenir-hi de diverses maneres. Algunes actuacions tenen un preu baix, però d’altres, quan es tarda massa a reaccionar, surten realment cares. Moltes actuacions es fan pensant en els guanys a curt termini, siguin vots a les següents eleccions o enriquiment personal fàcil. Malauradament, moltes d’aquestes decisions acaben empobrint-nos a tots, a la majoria de la societat. Quan finalment s’hi ha de posar remei, ho hem de pagar entre tots i surt caríssim. No cal posar masses exemples. Tots en sabem. Ho veiem constantment als diaris i als mitjans de comunicació: despreocupació pel medi ambient, manca de regulació del sistema financer, desnonaments, manca de solidaritat, baixa prioritat per l’educació i pel sistema de ciència, recerca i tecnologia, etc. I no és difícil inferir, per a cada un d’aquests casos de retard en les decisions, qui és que n’està sortint beneficiat a curt termini.

Ens cal gent que sàpiga actuar amb mesura, que entengui les conseqüències dels retards i que pensi amb criteri científic. Hem inventat paraules equívoques per definir els qui, a la nostra societat, no creen ni valor ni productes. Ni l’enginyeria financera és obra dels enginyers, ni els anomenats tecnòcrates han estudiat res de tecnologia. Si haguessin estudiat teoria de sistemes sabrien que molts cops, deixar les coses per més endavant pot ajudar a guanyar diners o a no perdre’n tants a curt termini, però que al final això acaba essent pa per avui i fam per demà. De fet, probablement ja ho saben. I saben, com diu en Johnn Ralston Saul al seu llibre, que els diners no són reals. Que als anys 60, el comerç era sis vegades el valor dels béns mentre que l’any 1995 aquest factor havia pujat a cinquanta. Johnn Ralston Saul opina que hores d’ara, el moviment mundial de diners es troba al voltant de 150 vegades el valor dels béns reals, encara que també diu que les dades no es troben disponibles. Tot és fum. Com ens diu en Joan Majó, ara el debat no es pot centrar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s’haurien de posar en qüestió, en ser generadores de grans beneficis a curt termini i no socialment útils. És clar que cal entendre els mecanismes dels sistemes si volem actuar bé sobre ells (en la mesura justa i sense retards). I això ho poden fer molt millor els científics i els enginyers que els tecnòcrates. Ens manca estudi i activitat creativa, tant de de coneixement com de nous productes. I ens sobra molta especulació i oportunisme.

Nota: Un sistema és una entitat dinàmica, que evoluciona al llarg del temps. Hi ha sistemes que segueixen les lleis de la física. El seu comportament és clar i previsible: el nostre mateix planeta Terra en el seu moviment de rotació i translació al voltant del Sol, les naus espacials que enviem a la Lluna o a Mart, les pèndols dels rellotges o les vagonetes que cauen per les muntanyes russes. Hi ha sistemes, com els cotxes o les bicicletes, que els podem controlar. També tenim sistemes com els socials, productius i financers, que son molt més complexos i no pas fàcils de controlar, perquè molta gent constantment pren decisions de manera autònoma. Però igualment son sistemes dinàmics. Segons la teoria de sistemes, tot sistema en cada moment té un estat. L’estat és el conjunt de valors que determinen el sistema i que permeten calcular com haurà variat aquest mateix estat al cap d’una petita fracció de temps. L’evolució d’un sistema al llarg del temps es pot modelar amb equacions diferencials. En alguns casos, l’estat es modela de manera senzilla: l’estat d’un cotxe es pot aproximar habitualment per la seva posició, orientació i velocitat. Però en d’altres sistemes (com els socials) l’estat és tan gegant que es fa intractable: l’estat seria la reunió dels estats de totes les persones, a més de totes les seves interaccions. En aquests cassos, hem de treballar amb estats de dimensió reduïda i variables estadístiques, i amb models estocàstics que inclouen soroll; el soroll modela tot allò que no sabem explicar. Però sempre que volem controlar un sistema, hem de ser curosos amb els retards. Com explica aquest article científic, l’estabilització de sistemes no lineals sense retards es preserva quan els retards en l’entrada son petits (però no es pot garantir quan aquests retards es fan més grans).

1 comentari

  • Carles Ruiz

    22/02/2013 10:41

    Merci sr. Brunet pel seu entusiasme científic i la seva labor divulgativa. Suposo que la incorporació de la informàtica com a extensió de l’ésser humà per a predir aquest grau d’incertesa en els sistemes estocàstics i formular simuladors vàlids, serà determinant.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús