La finitud de les teories i l’actitud científica

RellotgePraga.jpg Fa uns dies, em va sorprendre una opinió que vaig llegir al diari Ara del passat 16 de febrer. Deia així: “hi ha gent que manté una misteriosa fe que la ciència un dia arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. La majoria de mortals, però, necessitem buscar alguna explicació per allò que no té explicació racional: la vida i la mort”.

Sí que hi havia gent que pensava això ara fa més d’un segle, però no crec pas que trobem gaires científics actuals que pensin que un dia la ciència arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Pel que fa a cercar explicacions sobre el perquè de la vida i de la mort, jo em quedo amb aquestes frases del filòsof Javier Gomá en el seu llibre “Todo a Mil”: “El món humà, tal com el coneixem, amb el seu amor, desig, plaer, virtut, filosofia, ciència i art, és totalment amarat de les meravelles que genera la nostra mortalitat i el nostre estat transeünt. Què és la filosofia sinó aprendre a morir? Què és la ciència sinó una lluita contra la imperfecció del món [que percebem]? Què és l’art sinó la promesa d’una felicitat que se’ns escapa?”.

Si alguna cosa sabem de segur, és que la ciència no arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Fa més de vuitanta anys, Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (el tenim en versió castellana de l’editorial Losada; la cita és de la pàgina 68). Les teories científiques són com tot en aquest Univers: neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren.

Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu: “els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del què no pot obrir la caixa i del què només veu el moviment de les agulles i sent el tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai no podrà estar segur que la seva imatge és l’única que els pot explicar. Mai no podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols no podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”.

La ciència no és pas tan lluny de la filosofia. Se’n va allunyar amb la Il·lustració i al segle XIX, però ara torna a ser-ne molt més propera. El científic sap que les teories actuals són finites, igual que ho van ser la teoria de les esferes de Ptolomeu i moltes d’altres. El científic, com el filòsof, es pregunta per tot i no es conforma amb les explicacions habituals. Es pregunta, llegeix els clàssics i les teories existents, pensa, relaciona, experimenta, fa abstracció i crea coneixement.

L’actitud científica comença amb l’admiració, com la filosòfica. Segons Aristòtil, cal sorprendre’s i sentir admiració. Qui es planteja un problema o s’admira d’alguna cosa reconeix la seva ignorància. L’actitud científica segons Einstein implica experimentar, voler entendre, posar en dubte les teories existents i saber que les noves teories tampoc no seran definitives. És l’actitud que, segons Jordi Wagensberg, ens cal per poder sobreviure i tenir pensament crític en aquest món. Wagensberg s’interroga sobre la impossibilitat de tenir judici crític en l’actual entorn científico-tècnic, si l’ignorem. Abans, els humans es preguntaven sobre l’Univers. Ara, a més, ens hem de preguntar sobre els perquès dels nostres propis invents i ginys: les telecomunicacions, internet, el transport, les energies, l’armament i molts d’altres. Freeman Dyson diu que en el món d’avui hauríem d’iniciar els nostres nens en la ciència, si el que volem és que siguin crítics i que es rebel·lin contra la pobresa, la lletjor, el militarisme i les injustícies econòmiques. Aquesta web inclou d’altres opinions de Freeman Dyson sobre l’actitud científica.

Dyson ens ho diu molt bé. L’actitud científica no és patrimoni dels ambients tancats dels laboratoris de recerca. Ens cal a tots, per a poder sobreviure i tenir pensament crític en el món actual. I ens cal saber transmetre-la als nens i als joves.

 

2 comentaris

  • Xavi

    18/03/2013 17:59

    “… una misteriosa fe que la ciència…” bonic oxímoron!
    D’altra banda, no sé si la ciència té teories verdaderes que queden per sempre com diu Sinera, però segur que les teories que té les pot demostrar, en té proves i evidències. La fe, en canvi, no. La fe és intrínsecament indemostrable, demana creure’s una resposta a una preguntada formulada simplement perquè qui la respon és qui és; és acrítica, no pensa, només obeeix.

  • Sinera

    13/03/2013 10:59

    Les teories verdaderes queden per sempre. No passen com dieu… I cada dia deixen fills reals, que funcionen.

    I sí. S’ha d’ensenyar els nens a ser crítics. Sobretot amb moltes afirmacions filosòfiques.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús