El temps i les hores

CampanarRellotge1.jpg Fa només cent cinquanta anys, cada ciutat i cada poble anaven a la seva hora. Els campanars marcaven l’hora del poble. La gent alçava la vista per mirar el rellotge del campanar i, de nit, escoltava les campanes cada quart i cada hora. La imatge ens mostra el campanar romànic de Cortsaví. Els rellotges dels campanars s’ajustaven segons l’hora solar local. I l’hora solar a Lleida, Tarragona i Girona és diferent: el migdia solar de Girona, el moment en què el Sol passa pel seu punt més alt al cel, és sempre abans que el de Lleida. El Sol surt a Cadaqués i a Girona abans que a Lleida i a la Seu d’Urgell, i a la Vall d’Aran es pon més tard que a Figueres.

No calia res més. La gent anava a cavall, es viatjava lentament, i les petites diferències d’hora eren inapreciables. Els únics que havien de portar un bon rellotge per poder saber on eren eren els navegants. Però a tots els altres, als que vivien a les ciutats o al camp, als que viatjaven pels camins i als que anaven als mercats, no els importava pas que l’hora solar fos lleugerament diferent en els diferents indrets del país. No es podien telefonar per constatar que la posta de Sol a uns llocs era més tard que a d’altres llocs.

Tot va canviar amb el tren. Peter Galison, en el seu llibre “Einstein’s Clocks, Poincaré’s Maps: Empires of Time”, explica que l’any 1880 cada ciutat dels Estats Units anava a la seva hora. Diu que l’astrònom de Harvard Leonard Waldo insistia que l’hora de Boston era millor i més precisa que l’hora de Nova York. De fet, l’opinió de Leonard Waldo era una mica interessada, perquè tenia una empresa que enviava l’hora de Boston per telègraf als seus clients: rellotgers, bombers, empreses de transports i d’altres. Leonard Waldo va donar un primer pas cap a d’unificació horària. Amb els senyals horaris emesos per telègraf, els rellotgers podien posar en hora els rellotges que després servirien per ajustar els rellotges dels campanars i els de la gent. Però el canvi definitiu va venir tres anys després, el 1883. El tren que anava de Nova York a Hartford i Boston no podia sortir de Nova York a l’hora de Nova York i arribar a Boston a l’hora local de Boston. Tot plegat era un embolic. No hi havia manera de fer els horaris de trens si cada ciutat anava a la seva hora. El tren era més ràpit que les diligències, i les diferències d’hora entre ciutats van començar a ser un problema real. L’any 1883 es va fer un congrés a Sant Lluis, Missouri, amb delegats de les empreses de transport ferroviari dels Estats Units (si voleu, proveu d’escriure “november 18 1883″ a Google). A la reunió es va decidir adoptar un sistema unificat de zones horàries, de manera que totes les ciutats dins la mateixa zona tindrien la mateixa hora i que la diferència horaria entre dues zones veines seria exactament d’una hora. És el sistema horari que ara utilitzem a tot el món i que podeu veure aquí. Després del congrés de 1883, tothom va adaptar l’hora dels seus rellotges a l’hora dels trens. Nova York va haver de renunciar a la seva hora tot actualitzant els seus rellotges segons l’hora astronòmica a 75 graus de longitud oest, i el sistema de zones horàries dels trens americans es va anar estenent lentament a tot el món, fins que el 1929 la majoria dels principals països havien ja adoptat les zones horàries.

De fet, però, cal dir que la primera zona horària del món havia estat creada a Gran Bretanya (també per les companyies de ferrocarril) el desembre del 1847, trenta-sis anys abans. El 23 d’agost del 1852 es van començar a transmetre els senyals horaris a través del telègraf des de l’Observatori de Greenwich, i el 1855 la major part dels rellotges públics de Gran Bretanya ja utilitzaven una única hora unificada (la “Greenwich mean time“, GMT). Els anglesos van ser pioners en adoptar l’hora unificada GMT (l’hora GMT va esdevenir finalment l’hora legal anglesa l’any 1880), mentre que els americans van ser els qui van exportar els sistema de zones horàries a tot el món. A casa nostra, en canvi, les coses van anar més tranquil·les. Com podeu llegir aquí, l’any 1891 Barcelona va fixar com a hora oficial de la ciutat la que marcava el rellotge de la façana de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona a la Rambla (a l’edifici del Teatre Poliorama). Deu anys després, el 26 de juliol del 1900, es va unificar l’hora de tot l’Estat tot adoptant l’hora GMT amb efectes des de l’1 de gener del 1901. Fins el 1901, els horaris dels trens Barcelona-Mataró no van ser fàcils de fer.

Teòricament, cada zona horària hauria de ser una franja (com un tall de síndria) de la Terra entre dos meridians separats 15 graus de longitud geogràfica, perquè 15 és el resultat de dividir els 360 graus de la circumferència de la Terra per les 24 hores que té el dia. A la pràctica, les zones horàries s’adapten a les fronteres entre els països per tal de garantir que la majoria de països puguin tenir l’hora unificada. D’altra banda, els mapes de zones horàries tenen un element interessant i que fa pensar una mica: la línia de canvi de dia. Si imagineu la Terra i el Sol a l’espai, sempre hi ha punts de la Terra (els del meridià oposat a la direcció del Sol) en els que és mitjanit. Com que a la mitjanit canviem de dia, els pobles que en un moment donat es troben a una i altra banda d’aquest “meridià de la mitjanit” estan vivint en dies diferents del calendari. Si en uns d’ells és dimarts abans de la mitjanit, en d’altres ja és la matinada de dimecres. Si aneu recorrent la Terra tot allunyant-vos del meridià de la mitjanit, anireu trobant molt més pobles en els que encara és dimarts i, en l’altra direcció, molts altres pobles en els que ja és dimecres. Tot plegat només funciona si fixem algun altre “quasi-meridià” de la Terra en què hi hagi un segon canvi (invers) de dia. Al mapamundi de zones horàries, aquest “quasi-meridià” de canvi de dia es va situar al mig del Pacífic, per evitar la situació una mica surrealista que seria tenir països fronterers que viurien sempre en dies diferents del calendari. Gràcies a aquest conveni, en cada moment tenim dues grans regions a la Terra: les que es formen a una i altra banda del meridià de mitjanit, fins arribar al quasi-meridià de canvi de dia. Els pobles d’una i altra regió viuen en dies diferents del calendari. I tot plegat acaba tenint la seva gràcia, perquè aquestes dues regions van canviant contínuament degut a que el quasi-meridià de canvi de dia és fix respecte la Terra mentre que el meridià de mitjanit depèn de la posició relativa entre el Sol i la Terra.

Som a casa un dissabte a la nit. Són les onze de la nit. Estem veient les noticies de la nit del dissabte a la televisió, però a molts llocs de la Terra ja és diumenge. Sabeu a quins llocs és ja diumenge? A quins llocs ha sortit el sol del diumenge? I quan estem sopant, un dissabte a les nou del vespre, a quins llocs ha sortit ja el sol del diumenge?

La teoria de la relativitat d’Einstein ens parla de la relativitat del temps, de la constància de la velocitat de la llum i de la equivalència entre tots els sistemes inercials de referència. Com sabem, Einstein la va publicar l’any 1905, només 22 anys després de la reunió de Sant Lluís. Einstein va teoritzar sobre la relativitat del temps en un moment en el que tothom hi pensava, en el temps i les hores. Tots els pobles havien hagut de canviar l’hora per adaptar-se al nou estàndard mundial. Peter Galison explica que una de de les patents de l’oncle d’Einstein (Jakob) tractava d’un un giny per al control elèctric dels rellotges. El mateix Einstein va haver de gestionar diverses patents sobre la coordinació de rellotges mitjançant la transmissió de senyals horaris elèctrics, quan va treballar a l’oficina de patents de Berna. Sens dubte, les dues dècades entre 1883 i 1905 van ser un període històric especialment propici per al naixement de la teoria de la relativitat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús