Els sistemes no mesurables

Fa pocs dies, Jeroen Dijsselbloem va fer unes declaracions una mica sorprenents. Jeroen Dijsselbloem és president de l’Eurogrup, l’autoritat bancària de l’Euro-zona. Va dir que no saben quines són les necessitats de capital de les entitats bancàries Europees, i va afegir que ni els banquers centrals ni els ministres donen una imatge clara de la situació. En d’altres paraules, el president de l’entitat que hauria de regular l’activitat bancària a Europa no sap l’estat actual dels bancs, perquè li amaguen la informació.

En ciència, si volem entendre, hem de mesurar. Entenem el sistema Solar i les lleis de la dinàmica gràcies als experiments i a les mesures de Kepler, Galileo, Newton i molts d’altres. Hem pogut entendre els fenòmens químics gràcies a les mesures de Lavoisier. La teoria de la informació ens dóna eines per a mesurar grans volums de dades, i fins i tot podem mesurar la incertesa amb eines estadístiques. Els mitjans de comunicació utilitzen mesures d’audiència, i les ciències socials han creat moltes mesures per entendre el comportament de les societats. Disposar de bones mesures, de mesures amb errors suficientment petits, és essencial per a comprendre el món que ens envolta. Si a més volem regular (controlar) la cosa pot ser encara més complicada, perquè en aquest cas cal saber què és el que volem regular i cóm ho volem fer, i no sempre hi ha consens, sobretot en l’àmbit de les ciències socials i econòmiques. En tot cas, el que és clar és que cal començar per tenir bones mesures.

Werner Karl Heisenberg va rebre el premi Nobel l’any 1932. El va rebre per haver formulat el principi d’incertesa, que demostra la impossibilitat de mesurar a la vegada la posició i la velocitat d’una partícula elemental. El principi d’incertesa va ser fonamental per la teoria quàntica, i va revolucionar la física i la filosofia del segle XX. Es va veure per primera vegada que existia un àmbit, el de les partícules elementals, en el que era impossible mesurar-ho tot. Mira per on, ara estem descobrint un altre àmbit no mesurable: el dels bancs. És el principi d’incertesa macroscòpica: no podem saber ni on són els diners, ni quina és la mida de la bombolla de diners ficticis, ni quin és l’estat actual dels bancs.

Em va agradar l’article d’en David Miró de fa una setmana. En el seu editorial, en David Miró deia que la ciència econòmica és la més ideologitzada de totes i la més contaminada per prejudicis. Deia també que ha vist bastants polítics canviar de partit (per oportunisme o per evolució sincera), però que mai ha vist un economista admetre que s’ha equivocat i que un altre té raó.

Es parla de ciència econòmica, però tal vegada caldria matisar perquè ja hem vist que no sempre podem mesurar l’estat del sistema econòmic. I no estem parlant de la gent del carrer o dels mitjans de comunicació. Són els mateixos responsables del sistema, els dirigents de l’autoritat bancària de l’Euro-zona, els qui no poden mesurar totes les variables. El sistema econòmic no és totalment mesurable. No és mesurable perquè hi ha gent que amaga informació. L’amaguen tranquil·lament, amb impunitat, perquè ningú no els persegueix. És la teoria de la porta giratòria, de la revolving door del video-creador Simonfilm. És el constant canvi de papers entre polítics, responsables econòmics i banquers. Els banquers ajuden als polítics, i els polítics ajuden als banquers. Molts d’ells van canviant el seu paper, van passant la porta giratòria d’una a l’altra banda. Mentre retallen els serveis socials, la ciència, la recerca i l’educació, s’ajuden els uns als altres. S’obliden de la gent, però recorden molt bé d’ajudar-se entre ells. Això no és sostenible. Si els responsables de l’Euro-zona no saben quines són les necessitats de capital de les entitats bancàries Europees, cal que les ajudem amb els nostres impostos?

La ciència, la recerca i la innovació empresarial sí que són mesurables. La ciència i la recerca es mesuren pels seus resultats i per la creació de coneixement. Necessiten diners, i creen coneixements. La innovació es nodreix d’aquests coneixements i genera nous productes i més diners. La innovació empresarial es mesura per les vendes i per l’impacte en el mercat i en els usuaris finals. És ben conegut que la cadena recerca – innovació – creació – nous productes és una espiral multiplicadora de la inversió inicial. Perquè no demanem als nostres polítics que inverteixin més en els sistemes que són mesurables?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús