La visió i la percepció dels objectes

Prakash.jpg Prakash, en sànscrit, vol dir llum. Prakash és també el nom d’un projecte de recerca, liderat pel professor de visió i neurociència computacional del MIT Pawan Sinha, que fa poques setmanes ha estat noticia a la revista Scientific American. Aquí podeu llegir la ressenya que en fa el propi MIT.

El projecte Prakash és un ambiciós treball conjunt entre investigadors de Boston i de Nova Delhi amb dos objectius simultanis. Vol contribuir a tornar la visió a molts nens i joves de la Índia que tenen ceguera congènita, i vol estudiar els mecanismes cognitius relacionats amb la visió. En aquest vídeo, en Pawan Sinha ens presenta el projecte.

Cóm aprèn el cervell a distingir els objectes a partir de la informació visual que li arriba? És un procés lent i gens trivial. El projecte Prakash ha contribuït a entendre aquests mecanismes perceptius a partir de l’examen periòdic dels nens en tractament. Els nens amb ceguera congènita, un cop operats, no poden entendre l’entorn que veuen. La imatge de dalt mostra el que un d’aquests nens ha pintat quan li han demanat que ressegueixi els objectes que veu. El nen veu tres entitats, i ressegueix per separat la part il·luminada de la pilota, la seva part no il·luminada i l’ombra que es projecta sobre el terra. I ho fa això perquè no veu una pilota. Veu una taca vermella i dues taques fosques.

Però al cap d’un temps, és com si alguna cosa es connectés dins el nostre cervell. La gent operada només veu taques de colors. Fins que un dia, de cop, hi veu bé i entén el seu entorn. Pawan Sinha parla del cas de SK, de 29 anys. Era pràcticament cec. En l’exploració prèvia van descobrir que els seus ulls no tenien cristal·lí. El remei va ser tant senzill com fer-li unes ulleres adequades per a compensar la manca de lents naturals. Però ell es queixava que no hi veia, que només veia taques de colors. Semblava que era un cas perdut, no millorava. De sobte, al cap d’un any i mig, SK va manifestar que finalment hi veia millor. SK era feliç. Els seus ulls hi veien des que portava ulleres, però el seu cervell va tardar un any i mig en veure i percebre el món.

La clau de tot plegat, explica Pawan Sinha, és el moviment. Entenem i aprenem tot veient que els objectes es mouen. El moviment fa de professor i entrena els mecanismes perceptius. Si tot fos estàtic, no entendriem mai el nostre entorn. Veuríem un decorat. El nadó percep les cares perquè es mouen, s’acosten, canvien d’expressió, riuen, parlen. El cervell integra les imatges de les sequències dels moviments i crea les percepcions d’entitats individuals i integres. Podem entendre que l’ombra sobre el terra no és part de la pilota perquè quan la pilota es mou, l’ombra es desenganxa. El cervell es basa en el principi de que només les coses que es mouen juntes formen part del mateix objecte, tot incorporant també d’altres sensacions perceptives com poden ser els sons i el tacte. Ho hem après des de molt petits i ho trobem evident. Però ens adonem que tot plegat no és tan evident quan observem el que li passa a un nen que acaba de recuperar la vista.

Les dades a la Índia són esgarrifoses. La Índia té uns 400.000 nens cecs. Més del 90% d’aquests nens no rep cap educació, i el 60% d’ells mor al cap d’un any o menys, segons dades de l’Organització Mundial per a la Salut. Ningú els cuida, i ells no es poden espavilar. Cal tenir en compte que, segons Pawan Sinha, el 70% de la població viu en zones rurals, lluny dels sistemes assistencials. Fins ara, els oftalmòlegs del projecte Prakash han visitat uns 40.000 nens i joves (d’edats entre sis i vint anys) amb problemes visuals. S’han fet unes 450 operacions quirúrgiques mentre que en 1.400 altres casos els pacients han requerit tractament òptic o farmacològic. Tots els casos amb tractament quirúrgic segueixen després un estricte protocol d’estudi amb tests i exàmens periòdics. Una de les conclusions és que el temps necessari per deixar de veure taques i percebre els objectes depèn moltíssim de l’edat. El nen YS, de vuit anys i amb cataractes congènites als dos ulls, va tardar només una setmana en percebre i entendre correctament els objectes mentre SK va tardar un any i mig, com ja hem vist. A més, tant l’agudesa visual com la capacitat de percebre el contrast acaben assolint valors molt més elevats en els nens que en els joves. És molt convenient actuar el més aviat possible i si és possible, abans dels deu anys.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús