Per què fuig, el temps?

EntropiaCoctel1.jpg Per què ens podem moure per l’espai en qualsevol direcció i en canvi, el temps ens arrossega sense que el puguem aturar? Per què no podem tornar enrera? Tots ens hem fet preguntes com aquestes en algun moment. El temps és un misteri amb el que hem de conviure. Els filòsofs i els científics han escrit pàgines i pàgines amb moltes preguntes i poques respostes. En Jorge Luis Borges deia que el temps és la substància amb la que estem fets. Deia que el temps és un riu que ens arrossega, amb la paradoxa que de fet, nosaltres som el riu.

Com és que hi ha vida conscient? Què és el temps? Existeix l’infinit? En Carl Sagan deia que passem per la vida sense entendre gairebé res del món, i que no pensem gaire en preguntar-nos sobre els mecanismes que generen la llum del Sol que ens dóna la vida, o sobre la gravetat que ens manté units a la Terra. Bona part de la ciència i de la filosofia han estat mogudes per aquestes preguntes. Ens aconsellava que no deixéssim de fer-nos preguntes, per estranyes que poguessin semblar.

Doncs bé, Stephen Hawking, en el seu llibre sobre el temps, es fa una pregunta interessant i sorprenent: Perquè recordem el passat i no el futur?

Sembla una pregunta absurda. Però si hi pensem una mica veurem que no ho és gens. De fet, apunta directament al centre del problema. És clar que no podem viatjar al passat i que no podem tornar enrera, perquè si ho poguéssim fer, estaríem recordant el futur…

Hi ha un fet paradoxal que sempre ha interessat els físics. El temps ens fuig a nosaltres i a tots els éssers vivents, però els àtoms, ni el noten. Els àtoms són quasi immutables, no tenen passat ni futur. Si no tenen la mala sort de rebre el xoc d’alguna partícula perduda per l’univers que els desintegri, no envelleixen. Les molècules també són molt estables. La immensa majoria de molècules d’aigua que ens refresquen quan ens banyem i que omplen aproximadament el 60% del nostre cos continuaran tenint la mateixa identitat en el futur, d’aquí a milions d’anys. Als astres els passa el mateix, perquè les lleis de la mecànica no distingeixen el passat del futur. Les trajectòries dels planetes i satèl·lits són reversibles. La Terra podria invertir el sentit del seu moviment de translació al voltant del Sol i tot funcionaria de la mateixa manera, perquè en les trajectòries dels planetes, el passat i el futur són intercanviables. Nosaltres en canvi, sentim el pas del temps, sentim el bateg del cor segon a segon. Sentim l’anomenat temps psicològic, el que ens dóna la vivència del pas del temps. El temps passa, fuig, i ens marca la direcció que va del passat al futur. El passat és el que recordem, i això ens fa conscients del nostre temps interior, del temps psicològic. Sentim l’anomenada fletxa del temps.

Hawking explica que la fletxa del temps psicològica és conseqüència de la tendència inexorable de la natura al desordre. Els gots cauen i es trenquen, però ningú ha vist que els trossos d’un plat trencat s’agrupin per a tornar a re-composar el plat. Si omplim un got amb una mica d’aigua i damunt, lentament i amb molt de compte, hi afegim llet, podrem aconseguir dues capes diferenciades i ordenades. Però al cap d’unes hores tot s’haurà barrejat i ja no podrem separar la llet de l’aigua. En tots els fenòmens espontanis i en sistemes aïllats, la segona llei de la termodinàmica ens explica que el desordre creix de manera inexorable. El que no deixa de ser curiós és que aquesta llei de la termodinàmica és quasi trivial: el desordre creix amb el temps perquè mesurem el temps en la direcció en la qual el desordre es fa més gran. És la direcció de l’anomenada fletxa del temps termodinàmic, que regeix tot l’Univers. Però en aquest context de constant dilució, uniformització i augment del desordre i de l’entropia, la vida es rebel·la. Viure és lluitar i no rendir-se. Els éssers vius estem constantment ordenant i construint: els arbres sintetitzen compostos orgànics a partir de substàncies diluïdes al terra, les abelles i les formigues construeixen ruscs i caus, els esquirols recullen fruits secs i els humans fabriquem avions i mòbils. Tots els éssers vius treballem per a reduir el desordre i l’entropia. És l’essència de la vida. Ens passem tota la vida treballant i ordenant, encara que el balanç és negatiu perquè no ens podem separar de la segona llei de la termodinàmica: acabem desordenat més l’univers del que ordenem casa nostra. Tornant ara al nostre tema i com diu Hawking, la fletxa del temps psicològica queda determinada per la omnipresent fletxa del temps termodinàmic. Hem de recordar les coses en l’ordre en què creix l’entropia i el desordre, perquè recordar és construir records en el cervell, i perquè la vida construeix en la direcció del temps en la que l’univers es va desordenant. Si la vida és rebel·lar-se i construir, cóm podríem fer-ho si l’univers ja s’estigués ordenant ell sol?

La ciència té moltes més preguntes que respostes, i la veritat és que en sabem ben poc, de tot plegat. Però hi ha bastantes coses que s’entenen millor quan s’interpreten al revés del que és habitual. Un dels exemples és l’anomenat “principi antròpic“, que diu que si en l’univers s’han de verificar certes condicions per a la nostra existència, aquestes condicions es verifiquen ja que nosaltres existim. Sembla que el terme “principi antròpic” va ser proposat l’any 1973 pel físic Brandon Carter. Seguint el principi antròpic, podem afirmar que si l’univers hagués evolucionat de manera que no hagués permès l’aparició d’éssers conscients, no hi hauria coneixement d’aquest univers. Dit en d’altres paraules, un univers així no existiria. Per això, Hawking diu que no ens hem de sorprendre de que tot sembli preparat per a la nostra existència. Cal veure-ho al revés: l’univers va començar fa uns 13 mil milions d’anys perquè aquest és el temps que l’univers i l’evolució necessiten per arribar a produir éssers intel·ligents que pensen, són creatius, tenen records, escriuen llibres i fan música. En tot cas, el principi antròpic no és pas determinista, com veurem en el següent paràgraf. Per això he parlat del temps que es necessita per poder arribar a produir éssers intel·ligents i enlloc de parlar del temps per arribar-hi. A més, Hawking explica que, segons el principi antròpic feble, les condicions per a que hi hagi vida només es donen en la fase d’expansió de l’univers, fase en la que a més, el desordre augmenta. Quan l’univers ja quasi no s’expansioni, el desordre creixerà molt lentament perquè tot plegat ja estarà molt desordenat. I quan el desordre sigui gran i creixi lentament, no hi haurà prou energia i la vida no serà possible. Els humans no hi serem.

I per què, en tots els fenòmens espontanis, observem que creix el desordre? La resposta és curiosa i ens arriba des de l’estadística. No sempre creix. El que passa és simplement que el món és molt complex, i que l’estat que veiem en cada moment és el de màxima probabilitat. Imaginem una festa, una recepció com la que tenim en la imatge de dalt. L’espai consta de dues sales, comunicades per una porta (la que veieu al fons). Quan arriben els primers convidats, dos o tres, el més probable és que es posin a parlar en una de les dues sales. Però quan va entrant més i més gent, és clar que es repartiran entre les dues sales. Alguns aniran passant d’una a l’altra, però el nombre de persones en les dues sales acabarà essent força estable. Tornem ara a l’experiment del got amb les capes d’aigua i llet. El comportament de les molècules d’aigua i de llet té punts de semblança, tot salvant les distàncies, amb el dels convidats a la recepció. Es van movent, i al final acaben totes barrejades. És clar que hi ha una certa probabilitat que, al cap d’unes hores, totes les molècules d’aigua continuïn a la capa inferior i totes les de llet a la superior. Però, oi que és molt improbable que, al cap d’una estona, tots els homes siguin a una de les habitacions i totes les dones es trobin a l’altra? Doncs el mateix passa amb les molècules, encara que amb molta més contundència. Com que el nombre de molècules és immensament gran, l’estadística ens diu que la probabilitat què no es barregin és increïblement petita. A mesura que augmenta la complexitat dels sistemes, també augmenta la certesa de què s’aniran barrejant i diluint, tal com acaba fent la gent a les recepcions. Si fóssim tan simples com els àtoms o si el nostre comportament fos tan fàcil de preveure com el dels astres, no estaríem subjectes a la fletxa del temps. Però el petit inconvenient és que no en seriem conscients. El preu que hem de pagar pel fet de ser complexes i tenir consciència, és que el temps passa i ens fuig, com quan som a les festes.

El concepte de temps dóna per a molt. No he parlat de la relativitat de l’espai i del temps ni de la teoria de la relativitat, que va posar fi a la idea de temps absolut. Ara sabem que rellotges idèntics portats per persones diferents en moviment relatiu no necessàriament concorden. El temps no fuig igual de ràpid per als uns i per als altres. Sabem que sabem molt poc, però el poc que sabem ens permet viure millor. Ens ha permès, per exemple, fer les adequades correccions relativistes en les mesures de temps que rebem dels satèl·lits per tal que els nostres GPS (i aviat, Galileo) ens puguin informar correctament sobre la nostra posició.

Acabo amb una pregunta que es fa en Jordi Wagensberg sobre el temps i la passivitat semi-eterna del Creador: si Déu és etern i va crear el món, ¿en què es va ocupar durant la seva primera semi-eternitat?

Per cert, Jorge Wagensberg també comenta que la felicitat requereix que el futur sigui incert.

1 comentari

  • Joan Brossa

    09/10/2013 13:48

    El temps existeix segons la importància que li donem. De fet el temps és més destructiu si tu t’hi fixes en ell. Llavors tot es en moviment i entròpic. Si aturem, o apaivaguem el flux del temps mental i físic, aquest pot arribar a no existir. Clar, cal anul·lar moviment i flux mental, però, no és imprescindible quan la teva consciència sap del temps etern malgrat les variacions anecdòtiques del ser i el estar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús