Missatges d’olor

GlisinaGranada.jpg Heu pensat algun cop en la possibilitat d’enviar missatges d’olor als amics o a la persona estimada? El nostre mòbil ens diu que tenim un nou WhattsApp. Veiem que és un missatge d’olor. L’obrim, ens acostem al mòbil, i sentim una olor que immediatament ens porta als capvespres davant el mar o al jardí dels nostres avis, el de la casa on anàvem a passar els estius. Ens pot semblar ciència ficció, però el cert és que no som pas tan lluny del dia en què podrem olorar missatges.

Fa poc, l’Ignasi Aragay ens parlava de les olors, i deia que la nostra identitat té bones dosis de memòria olfactiva. Hi ha olors que van marcar la nostra infància. Quan les tornem a percebre, actuen com a extraordinaris mecanismes d’evocació que ens porten al fons dels nostres records.

Només fa un parell de segles, el món era carregat d’olors, bones i dolentes. El camp a la primavera era ple d’aromes, mentre que pels carrers dels pobles i ciutats baixaven les aigües brutes de tothom. La gent vivia amb les olors dels cavalls, ovelles, vaques i animals domèstics. Avui en dia som en entorns asèptics, inodors. El sentit de l’olfacte es considera un sentit secundari, menys essencial que la vista o que l’oïda. El cine i la televisió ens han acostumat a veure i escoltar. Parlem de mitjans audiovisuals, però ningú s’atreviria a parlar de mitjans olfactius o tàctils. Fins i tot ens hem arribat a creure’ns determinades narracions que, en ser inodores, no poden ser certes. A la pel·licula “el padrí”, hi ha una escena en la que un productor de cine es desperta al matí i veu que té sang a les mans. No sap què passa, fins que finalment obre els llençols i veu que li han deixat el cap del seu cavall dins el llit. El cert és que, abans de veure la sang, l’home que s’acaba de despertar hagués hagut de tenir un ensurt per la fortor de l’olor. En molts casos, l’olfacte ens avisa abans que la vista. Però les pel·lícules quasi ens ho han fet oblidar.

Tots recordem l’historia dels telèfons mòbils. Els de fa quinze anys servien per telefonar. Després, vam descobrir (a mi m’ho va ensenyar la meva filla) que també els podíem utilitzar per enviar missatges de text, i així vam estar uns quants anys. En lloc de deixar notes a la porta de la nevera, ens enviàvem “SMS“. No fa pas tant vam començar a enviar-nos fotos, després van venir els vídeos i fa poc, els missatges de veu.

Sembla que l’historia no acaba aquí. De fet, és possible que ben aviat tinguem la possibilitat d’enviar-nos aquests missatges d’olor. Quins són els reptes i què cal, per aconseguir-ho? La resposta és senzilla. Per enviar qualsevol tipus de missatge, primer cal saber-lo codificar. Després, en arribar al destinatari, cal descodificar-lo. Fa segles, els missatges es codificaven escrivint-los, però després, com que molta gent no sabia llegir, calia cercar una persona de confiança que els llegís i els descodifiqués. L’escriptura i la parla són codis. I tot el món digital dels ordinadors i els mòbils és ple de codificacions. Hem inventat codis digitals (seqüències de bits) per als texts, per a les fotos (per exemple, el .jpg), per a la música i els vídeos (els .mp3 i .mp4) i per a molts més tipus de missatges. La codificació dels missatges d’olor no és pas un problema, perquè les olors són produïdes per compostos químics volàtils. Només cal assignar un codi, un conjunt de bits, a cada olor primària que vulguem representar. El sentit humà de l’olfacte és força sofisticat i sembla que pot arribar a reconèixer milions d’olors diferents, però una olor digital no serà pas més complicada que una foto d’uns quants megapíxels. El problema tecnològic no és pas la codificació, sinó la reproducció de les olors ja codificades. Què ha de fer el telèfon mòbil de la persona a qui enviem el missatge, per tal de mostrar-li el nostre missatge? És clar que els mòbils hauran de tenir sintetitzadors d’olors, petits ginys que desprenen olors cada cop que reben un determinat codi. Durant molts anys, aquest ha estat el repte: saber dissenyar i construir bons sintetitzadors d’olors. Molts ho han intentat. L’any 1959, Hans Laube ja va fer un intent en una pel·licula que deixava sentir les olors. Però el problema de les olors no és tant el de produir-les, sinó el d’eliminar les olors anteriors quan en volem mostrar una de nova. En ambients tancats com els dels cines, el remei acaba sent pitjor que la malaltia perquè al cap d’una estona l’ambient es carrega amb una terrible barreja d’olors. Les solucions actuals, en canvi, són més interessants i enginyoses. Són solucions orientades a telèfons mòbils i tabletes. Els sintetitzadors emetran quantitats ínfimes de productes volàtils, que podrem olorar a una distància de 20-30 centímetres, i que els corrents d’aire s’emportaran en pocs segons. La solució que podeu veure a la imatge de sota correspon a un treball de recerca de fa menys de tres anys, de Hyunsu Kim i altres, que teniu aquí. El sintetitzador és una pastilla molt petita, d’un polímer anomenat poli-dimetil siloxà, que conté una retícula de 100 per 100 recipients cònics microscòpics. A la part de sota podeu veure’n un petit trosset (de 4 per 4 recipients cònics). Cada un dels deu mil recipients conté un producte químic volàtil diferent. Sota els recipients hi ha una xarxa de conductors elèctrics ortogonals, 100 en una direcció i cent en una altra, seguint una idea que no és pas nova en electrònica i informàtica. Tot plegat és com una estufa elèctrica microscòpica. Si fem passar un petit impuls de corrent elèctric pels dos conductors assenyalats per fletxes grogues, tots els recipients microscòpics de la fila i columna dels dos conductors s’escalfaran una mica, però només el recipient que es troba a la intersecció dels dos s’escalfarà el suficient per incrementar la pressió interior, obrir el petitíssim forat que es troba a la punta del con, i deixar anar una mica d’olor. És el que podeu veure a la part de dalt de la imatge. Encara que les pastilles a la llarga s’esgotaran i les haurem de canviar com fem amb els cartutxos de tinta de les impressores, la seva durada serà considerable gràcies a la gran sensibilitat de les nostres cèl·lules olfactives. Els missatges d’olor seran quasi intangibles perquè necessitaran quantitats ínfimes de substàncies aromàtiques. Per cert, un altre dispositiu, que es podrà activar amb una aplicació a les tabletes, és la pastilla Scent2you. El seu nom ja ho explica tot…

Mira per on, els telèfons aviat serviran per enviar-nos missatges olfactius. L’olor fresca del matí del dia de Sant Jordi, l’aroma del plat que acabem de cuinar, l’olor de l’herba del prat on fem la migdiada. M’agrada la idea. Els telèfons ja no seran ginys audiovisuals. Crec que els haurem de tornar a batejar, perquè seran multisensorials. Ens portaran missatges d’olor, petits poemes d’extrema simplicitat però ben plens de significat. Caldrà encertar, caldrà conèixer molt bé l’altra persona si volem encertar i enviar-li l’aroma que li evocarà tot allò que li volem expressar. En Joan Margarit  diu que en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos d’abans de llegir-lo. Ens passarà això, quan rebem un bon missatge d’olor?

Per cert, Paul Krugman diu que, segons Institutional Investors, les 25 persones (tots homes) que més diners van guanyar l’any 2013 van ser gestors de fons. Ho van fer especulant i sense produir res. En total van guanyar 21 mil milions de dòlars. Com diu una amiga historiadora, això no és una crisi: això és un canvi de civilització.

Missatges_Olor.jpg

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús