Crear o jugar?

Crear_Jugar_Voreres.jpg Fa algunes setmanes, en Miquel Puig comparava els processos català i escocès. Parlava del llibre blanc que ha presentat el Partit Nacional Escocès, un document de 670 pàgines amb propostes molt concretes. En Miquel Puig comentava que a la presentació, Alex Salmond i la seva adjunta no van actuar “com llevadores entusiasmades sinó com competents executius presentant un canvi d’imatge d’una empresa”. I es preguntava on és, a casa nostra, l’equivalent al document que tenen al seu abast els electors escocesos. També deia que la democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell, i en què el finançament irregular ha estat massa freqüent. Deia que potser és casualitat, però que hem invertit massa en infraestructures i que han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels partits.

Els polítics ens parlen del creixement, del PIB i de la sortida de la crisi. Però sempre és bo tocar de peus a terra i estudiar i entendre bé les dades. Hi ha informacions preocupants, sobretot si les analitzem amb cura i esperit crític. De dades no en falten. Mireu aquesta web, per exemple, que presenta valors del PIB per països en base a estudis del Fons Monetari Internacional. El producte interior brut de tot el món, l’any 2010 va ser de 74 bilions de dòlars i en canvi el 2012 va baixar a 71 bilions de dòlars (per cert, si dividiu pel valor de la població mundial veureu que aquesta xifra astronòmica es tradueix en uns deu mil dòlars per habitant i any). Als Estats Units i durant aquests dos anys, veiem que el PIB ha crescut una mica (de 14 a 15 bilions de dòlars), a Alemanya ha crescut força més (de 2940 a 3400 milers de milions de dòlars), a Itàlia també ha crescut i en canvi a Espanya ha baixat lleugerament. Però el PIB no és una xifra màgica, no ho explica tot. Si mirem el PIB industrial, la riquesa que es crea amb la producció de “coses” i d’objectes, ho podem entendre millor. Les taules de la mateixa web ens diuen que, a nivell mundial, el PIB industrial és un 30% del total i que aquest valor es manté estable entre 2010 i 2012 (el PIB no industrial és el que es genera en els sectors agrícola i de serveis, en el sector de la construcció i d’altres). Durant el mateix període, el PIB industrial d’Alemanya va pujar del 27,8% al 28,1%, mentre que l’espanyol va baixar del 26% al 24,2%. Mentre que d’altres països creen i fabriquen més productes que l’any 2010, nosaltres en fabriquem menys. Podem pensar que això passa a Espanya però no a Catalunya. Però malauradament, això és fals, i ens enganyem si ho pensem. Ens ho torna a explicar molt bé en Miquel Puig al seu article: Espanya és l’únic país d’Europa Occidental que en la llarga fase expansiva que va del 1995 al 2007 ha vist disminuir la seva productivitat, i en el mateix període, la productivitat catalana va disminuir encara més.

L’evolució del PIB al llarg dels anys no ens ho explica tot. Si investiguem i recollim més informació podem entendre més les coses. La crisi ha afectat el nostre PIB, però el PIB industrial ha baixat més que els altres. En lloc d’aprofitar la crisi per reconvertir-nos i innovar, ens hem des-industrialitzat i hem baixat la nostra productivitat. Altres països com Alemanya han sabut aprofitar una crisi que a nosaltres se’ns està menjant vius. Però, si el PIB industrial ha baixat, quin PIB ha crescut, a casa nostra? La meva hipòtesi personal és que la construcció i “el totxo” són part del problema. Tenim moltíssims pisos buits i continuem construint, perquè és el que sabem fer, perquè no ens hem reconvertit i perquè, citant un cop més en Miquel Puig, hem invertit massa en construcció i infraestructures i han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels nostres partits. Aquí hi ha alguna cosa corcada.

Es pot guanyar diners creant i produint, i es pot guanyar diners jugant. Tot contribueix al PIB, però el segon mètode segur que no contribueix al PIB industrial. Les dades ens mostren que països com Alemanya han optat per la riquesa de la creativitat i per invertir en nous productes. En canvi, el PIB que resulta de l’especulació financera no és productiu, és artificial. Els enginyers financers juguen, intenten guanyar diners enganyant, amagant informació i mostrant dades falses als altres. Els bons corredors o brokers saben jugar i guanyar, com a Margin call. En canvi, els enginyers del sistema productiu inventen i creen nous productes tot fent créixer el PIB industrial. Crear o jugar, aquest és el dilema. En una societat en la que cada cop es juga més i tots som una mica nens, potser cal reivindicar la creativitat com a motor de progrés. La creativitat de les empreses que inventen, la de les universitats i centres de recerca, la de totes les activitats culturals. Enlloc de promoure més parcs temàtics i casinos, de viure en la fantasia i el joc i de pensar en fer les vacances en creuers amb diversió perpètua assegurada, tal vegada hem de fer un pensament, despertar i intentar ser creatius. Enlloc d’invertir en diner fàcil, potser aniríem millor si invertíssim en recerca, en cultura i en el que no té rendibilitat immediata.

Per cert, Narcís Comadira diu que si tenim algun futur, no és pas en l’Europa actual de la normativa, la banca i la xocolata, sinó en una nova Europa que acabi d’una vegada amb la dictadura dels estats nació i s’obri a regions naturals i culturals fluïdes en les que la llibertat sigui l’estel central.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús