L’aigua de mar i l’estat sòlid

Es_Talaier.jpg Imagineu-vos en una cala meravellosa de Menorca. El sol i la calor us conviden a fer una remullada. Us tireu a l’aigua. Nadeu una mica, i tot seguit us atureu en un lloc poc profund. Us poseu dempeus per mirar i gaudir de l’entorn. Teniu ganes de fer una foto per recordar el moment.

De fet, això és el que em va passar la setmana passada. L’únic detall és que de sobte em vaig adonar que havia deixat la càmera digital a la butxaca del meu banyador. I, malauradament, no era una càmera submergible…

Va ser l’anècdota del viatge, i un bon motiu per riure de la meva estupidesa. Sempre es bo tenir raons per poder riure d’un mateix. Després ens ho vam passar molt bé recordant el moment i la situació. Però el cert és que la capbussada va ser fatal. La càmera va morir immediatament, i no la vaig poder reanimar. L’aigua del mar no és amiga dels dispositius electrònics, perquè és conductora de l’electricitat i produeix tot tipus de curtcircuits i efectes electrolítics. La bateria es va descarregar en un moment i, a cada prova que vaig fer els dies següents, la bateria es tornava a descarregar instants després d’introduir-la a la càmera. Ara tinc una càmera digital salada, exòtica però inútil.

En canvi, no vaig tenir cap problema amb les fotos que havia fet. Tot i haver estat en remull, la informació i les fotos eren, intactes, a la targeta de memòria de la càmera. Les vaig poder baixar i guardar a l’ordinador sense cap problema.

Les targetes de memòria i els llapis o “pen-drives” són memòries d’estat sòlid. De fet, són com pedres amb petites vetes de silici, coure i altres materials molt ben dissenyades i acuradament distribuïdes. Però tot és sòlid, res es mou. Cada cop que fem una foto, la càmera la guarda a la targeta de memòria tot modificant la seva estructura atòmica. En d’altres paraules, l’estructura de la targeta abans i després de fer una foto no és la mateixa. Les fotos que anem guardant van modificant l’estructura de la targeta a nivell nanoscòpic. Però un cop gravada una foto, si no hi apliquem energia, el material de la targeta queda inert i immutable, com una pedra. Per això, l’aigua de mar no li fa res. Els primers ordinadors electrònics memoritzaven la informació en nuclis de ferrita que es magnetitzaven en una o altra direcció, i els actuals discs durs encara codifiquen els bits d’informació en zones magnetitzades, mentre que les targetes i els llapis de memòria canvien la seva estructura física per a guardar la informació. Una targeta o llapis de memòria té moltíssimes cel·les, i cada una d’elles és com un petit pou en el que podem deixar electrons. Sense energia externa, els electrons no poden escapar dels pous i guarden els nostres bits. Les cel·les amb electrons codifiquen un 1, mentre que les cel·les buides codifiquen un 0. Per llegir la informació, apliquem un petit voltatge elèctric a la cel·la que ens interessa. Es com si la sacsegéssim, per detectar si el seu pou conté pedretes. Si la cel·la conté electrons, ho podrem detectar amb la seva conductivitat. I si no en conté, la seva conductivitat serà nul·la. L’interessant de tot plegat és que ens cal energia per llegir i per escriure, però no per mantenir la informació. L’aigua del mar no és amiga dels dispositius electrònics, però es porta bé amb els bits de les targetes de memòria.

Per cert, en Fernando Orejas diu que el sistema de ciència espanyol hauria de destinar els pocs diners que té a finançar la recerca i la formació, enlloc de duplicar auditories que assetgen els investigadors i els seus centres com si tots fóssim corruptes i defraudadors. Les retallades d’aquest any en el finançament de projectes de recerca han estat de l’ordre del 70%. No calen més paraules. Així anem.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús