Les microvides i el con del nostre futur

No sabem quan morirem (sort que no ho sabem), i no sabem quan temps ens queda de vida. Però sí que sabem que alguns hàbits ens poden allargar la vida mentre que d’altres és molt probable que ens l’escurcin. La imatge de la dreta, que podeu trobar en aquest article de la revista Scientific American, ens ho explica de manera molt visual. La vida que ens queda és com una llarga punxa de forma cònica, com un con que acabarà el dia de la nostra mort. Els dies i les setmanes ens porten cap a la dreta del con blau de la imatge, cap a regions en les que el con és més estret. No sabem el que ens queda, però sí que podem quantificar en quina mesura els nostres hàbits quotidians ens retallen l’esperança de vida o ens l’allarguen. Els hàbits poc sans (en vermell a la imatge) és com si anessin fent punta al llapis: treuen capes del con i automàticament l’escurcen. Quan fumem sis cigarretes, la nostra esperança de vida es redueix en una hora i mitja (el gràfic ho mostra en unitats de 30 minuts). Les cigarretes fan punta al llapis de la nostra vida i el van fent cada cop més curt. Si fumem 12 cigarretes al dia durant un mes, reduïm la nostra vida en aproximadament 5 dies i mig.  En canvi, si fem 20 minuts d’exercici, la imatge ens mostra que estem allargant la nostra esperança de vida en una hora. Tant l’exercici com el fet de menjar fruites i verdures és beneficiós, són pràctiques saludables que restauren capes del llapis i l’allarguen.

David Spiegelhalter, professor de la Universitat de Cambridge i expert en estadística, ha proposat el concepte de microvida. És un concepte concret per a visualitzar molt gràficament tots aquests riscs que ens són habituals i que ens haurien de preocupar més del que ens amoïnen. La idea de microvida no és res de nou, és només una nova manera, molt gràfica, de mostrar els resultats que estudien i analitzen els estadístics. David Spiegelhalter ho explica en aquest llibre, que ha escrit junt amb el periodista Michael Blastland. Spiegelhalter i Blastland ens mostren com mesurar el grau de perillositat d’allò que pensem que és nociu per la nostra salut, tot explicant-nos que ni és opinable ni és difícilment quantificable. Una microvida, segons David Spiegelhalter, és la unitat de risc que representa un canvi de mitja hora en l’esperança de vida. Fixeu-vos altre cop en la imatge. Enlloc de dir-nos que fumar és perillós, Spiegelhalter ens indica que, amb 12 cigarretes, ens estem fumant una hora de la nostra vida futura, o sigui dues microvides. I que quan mengem 85 grams de carn vermella reduïm la nostra esperança de visa en una microvida (mitja hora). Les microvides quantifiquen quanta punta estem fent avui mateix al llapis del nostre futur. És una manera clara d’explicar, amb mesures “d’aqui i ara” en paraules del mateix Spiegelhalter, el risc del que fem o deixem de fer cada dia. Spiegelhalter explica que el que vol és incidir en el fet que ningú vol envellir més ràpid del compte.

Hem vist que, segons David Spiegelhalter, una microvida és la unitat de risc que representa un canvi de mitja hora en la nostra esperança de vida. Aquí, l’important és la paraula esperança. La microvida és un concepte estadístic. No mesura canvis en la durada de la nostra vida, que no sabem ni podem saber, sinó canvis en la nostra esperança de vida. Diu que si poguéssim fer un experiment amb moltes persones on la meitat d’elles no fossin fumadores i on l’altra meitat fumessin 20 cigarretes al dia durant 14 mesos, veuríem que la mitjana del que viuen les primeres supera en un mes la mitjana del que acaben vivint les segones. És el mateix que quan ens diuen que l’esperança de vida en néixer dels qui vivim a Catalunya és de 79,8 anys pels homes i 85,4 anys per les dones. És la mitjana del que observem que viu la gent, tot i que els casos particulars poden ser molt diversos i “particulars”. Tot plegat, diu Spiegelhalter, es basa en el fet que, per petites proporcions de risc, els canvis en l’esperança de vida en funció de la mida d’un determinat factor de risc, són lineals (en termes matemàtics, diríem que aplica una aproximació de primer ordre).

Per cert, Rosa Regàs diu que la vida de les famílies no consisteix a fer que els fills retornin als pares el que van fer per ells, sinó que, per contra, igual que la vida mira endavant, també els fills estan més pendents dels seus propis fills que de l’esdevenir i de la vida dels seus pares ancians.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús