La ceguesa, els retards i els nostres néts

Aquests dies he llegit dues noticies que he de dir que m’han deixat realment preocupat. No són pas les úniques, però si parlo d’aquestes dues és perquè tenen base científica i estan relacionades.

Ahir es va celebrar a Nova York la cimera sobre el clima. És una reunió que ha organitzat el secretari general de la ONU en el marc de les reunions de l’Assemblea General. El secretari general demanava mesures clares i valentes, però em temo que no va tenir massa èxit. I la situació és realment preocupant. Els experts de l’IPCC ens diuen que, amb un 95% de probabilitat, l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 deien que era del 66%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. De fet, cada cop la situació és més irreversible. Segons en Michael Shermer, el total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%. Si ens centrem en les prediccions sobre pluges, els experts diuen que creixerà el contrast entre regions seques i humides, i també entre estacions seques i de pluja. Un dels escenaris que consideren (l’escenari RCP8.5) ens aboca a un increment de sequeres en el sud-est dels Estats Units, sud d’Àfrica i Mediterrani, incloent Catalunya. Si no fem res, quan els nens que ara tenen cinc anys en tinguin setanta-cinc, és bastant probable que visquin en un país sec, desertitzat i completament diferent de l’actual.

D’altra banda, un estudi publicat fa poc a la revista Science diu que si es mantenen les pautes actuals de creixement demogràfic, la població mundial seguirà augmentant fins almenys l’any 2100, quan s’arribarà als 11.000 milions d’habitants. És un estudi fet per la Universitat de Washington i les Nacions Unides. S’ho trobaran els nens que ara tenen cinc anys, si arriben als 90 anys d’edat. L’estudi diu que hi ha un 70% de probabilitats que el creixement demogràfic no s’estabilitzi aquest segle, i dóna una previsió per l’any 2100 que oscil·la entre 9.600 i 12.300 milions, amb una mitjana més probable d’11 mil milions.

Són noticies que ens fan intuir el que veuran i viuran els nostres néts. No deixo de pensar-hi cada cop que soc amb els meus. Tant l’anàlisi de l’IPCC com el del creixement demogràfic són extraordinàriament rigorosos, es basen en eines estadístiques i ens parlen de probabilitats. Però són probabilitats molt preocupants. La teoria de sistemes ens explica que els sistemes dinàmics (i el conjunt humanitat-planeta és un sistema dinàmic), quan es tornen inestables, passen a tenir un comportament exponencial, caòtic i incontrolable…

Creiem que podem créixer i gastar cada cop més energia, i no pensem en els límits. Però en aquest Univers tot té un límit. Nosaltres som finits, com ho són la Terra i el Sol. La quantitat d’energia que podem gastar a la Terra té un límit, de la mateixa manera que el tenen les emissions de diòxid de carboni i el nombre d’habitants de la Terra. Els humans, que emprem la nostra intel·ligència per composar música i per crear dispositius que ens comuniquen instantàniament a través del món, hauríem de ser responsables i saber que el creixement mai pot ser il·limitat. És la responsabilitat que tenim davant els nostres néts. Perquè ens costa tant posar-nos a calcular el valor dels límits? Quina és la màxima població que pot acceptar la Terra de manera sostenible? I Europa? I Catalunya? Quina és el màxim volum d’emissions contaminants que podem emetre si volem deixar un món decent als nostres néts? El problema és que quan els sistemes dinàmics es desestabilitzen i passen a tenir un comportament exponencial, el cost del que cal fer per a controlar-los és cada cop més elevat. El cost dels retards pot arribar a ser elevadíssim, inassumible. És fàcil veure-ho amb un exemple concret i senzill. Imaginem un determinat país tal que la seva població creix un 5% cada any i que té un creixement econòmic de també un 5%. Com que cada any són una mica més de gent i com que cada un d’ells genera una mica més d’emissions, l’increment anual d’emissions serà d’un 10% perquè el resultat de multiplicar 1,05 per 1,05 és aproximadament 1,10. Si fem un senzill càlcul i multipliquem 1,10 per sí mateix set vegades, veurem que aquest país duplicarà el volum de les seves emissions contaminants cada set anys. Podríem pensar en casos de creixement més moderat, però el resultat sempre és el mateix. Tardarà més anys, però al cap de un cert nombre N d’anys, es duplicaran les emissions. Si les pautes de creixement es mantenen, cada N anys tindrem el doble d’emissions i el preu de posar-hi remei serà òbviament el doble, com a mínim. En l’exemple anterior, amb duplicació cada set anys, només cal fer algunes multiplicacions per veure que en un segle, les emissions s’hauran multiplicat per un factor de 16,000. Si calculeu quin seria el creixement en un període de dos segles (28 períodes de set anys), quedareu esgarrifats. En tot cas, cal dir que això només pot arribar a passar si es manté la pauta de creixement, i és clar que aquesta no es mantindrà. Els creixements s’aturaran, a un cost molt elevat, quan la gent ja no suporti les conseqüències. Però llavors serà massa tard per als seus descendents. Quins són els límits que poden assegurar una vida agradable i digna als néts dels nostres néts? No els sabem, però és ben segur que són molt més estrictes que els límits que podem trobar si només pensem en els nostres néts. I si mirem de calcular-los, aquests límits, encara que sigui de manera aproximada? I si fem cas del que ens diuen els experts de l’IPCC i de la ONU?

Per cert, el secretari general de la ONU, Ban Ki-moon, demana propostes audaces per combatre el canvi climàtic. A Nova York, diumenge es van manifestar més de tres-centes mil persones. Al passeig Marítim de Barcelona, malauradament, la marxa va reunir molts menys participants.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús