Les altres perspectives

Perdoneu la baixa qualitat de la imatge. És una foto que vaig fer la setmana passada al país Basc, durant una conferència amb poca llum i males condicions. He de dir que el que van dir em va deixar impactat. Quan el dia següent vaig tornar a Barcelona i vaig llegir el cartell de araeslhora.cat amb la frase “vull un país energèticament responsable”, vaig tenir ganes de ser basc. No només pel concert econòmic, sinó perquè els bascos saben “fer país” i consensuar polítiques que apunten més enllà dels interessos de cada partit.

Diem que volem un país energèticament responsable, però no recordo haver vist cap debat polític sobre aquest tema. Els Bascos, en canvi, ja abans del 1990 van ser capaços d’establir una política de país i uns objectius de consens sobre la política energètica. Aquesta política es basa en el desenvolupament tecnològic de les renovables, la diversificació, la visió mediambiental i l’eficiència. És una política que han anat seguint els governs bascos amb independència de les seves sigles, que els ha permès una forta reindustrialització, i que podem constatar que fins ara ha assolit els seus objectius. La imatge ho diu molt clar. Es plantegen la no utilització de petroli l’any 2050, amb un procés de transició a les renovables i amb l’objectiu de convertir tot el transport en elèctric. Quasi res. Però van per bon camí, ho estan fent. Gràcies al que han fet fins ara, són exportadors de tecnologia eòlica i renovables.

Avui mateix, en Santiago Ramentol diu això: “què us sembla si, una vegada superada aquesta etapa d’efervescència sentimental, dirigim les energies ciutadanes, tan majoritàries i tan evidenciades a les mobilitzacions dels últims anys, cap a aconseguir que Catalunya es converteixi en una potència de primer ordre?”. Seria meravellós, encara que difícil. Hem de reconèixer que a Catalunya, és difícil fer pactes polítics de veritat i que siguin estables. Només cal recordar que l’any 2007 i per acord del Govern de la Generalitat, es va crear una Comissió d’experts per elaborar els treballs previs a la redacció de la Llei electoral de Catalunya. No va sevir per res. En 35 anys, del 1979 al 2014, no ens hem pogut posar d’acord per a aprovar la llei electoral prevista a l’article 56 del nostre Estatut. Per això, de vegades es bo conèixer altres perspectives i fins i tot intentar copiar-les. Perquè copiar és millor que no fer res.

En la mateixa línia que Santiago Ramentol, Damià Alou deia, fa uns dies, que políticament no hem sabut donar contingut a una possible Catalunya independent. I Miquel Puig, fa pocs mesos, comentava les diferències entre el discurs polític d’aquí i el dels nacionalistes Escocesos, tot recordant que la proposta per a una Escòcia independent era un document de 670 pàgines, la guia més detallada per a la independència d’un país que mai hagi estat publicada. Miquel Puig es preguntava quina és la visió de la Catalunya futura que tenen els nostres polítics, i deia que la democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell. En Miquel Puig acabava amb un suggeriment. Deia que més val uns pocs compromisos concrets que els centenars de propostes a què ens tenen acostumats els programes electorals. Podríem tenir un pacte de país sobre la política energètica? I sobre les polítiques socials, educatives i de recerca? Hi ha qui ho ha fet. Són perspectives de les que tal vegada podem aprendre.

Quin país volem, en termes d’energia? El del país Basc, sense petroli d’aquí a 35 anys, o el del fracking? Per què no en parlem? Per què no podem pactar alguns dels grans temes de país?

De fet, quan la situació m’afecta i em deprimeix més de l’habitual, el meu refugi són els amics, la família, els néts, la ciència, … i la utopia d’una Europa dels ciutadans, amb un poder polític fort. Una Europa federal i defensora de la tolerància, de la sostenibilitat i del medi ambient, del diàleg i de l’estat del benestar.

Per cert, en Josep Cuní diu que estem presenciant un procés d’erosió i enfonsament de l’Estat. És immoral que s’inhabiliti el jutge Elpidio José Silva mentre observem la impunitat de gent com en Miguel Blesa o els increïbles i sospitosos retards judicials en casos com el d’en Fèlix Millet.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús