Els instints irrefrenables

Els tords, a la primavera i estiu, fan els nius i es reprodueixen en els països del Nord i Nord-est d’Europa. Quan després comença el fred, se’ls fa més difícil trobar aliments (insectes i baies silvestres) i volen cap al Sud de la Península Ibèrica i Nord d’Àfrica. Aquestes migracions no es produeixen en un sol dia, sinó que les fan en etapes i en alguns casos duren setmanes. La migració comença el mes d’octubre i pot durar fins el desembre. De fet, els tords que ara veiem durant els mesos d’octubre i novembre, són els que es troben de pas per les nostres comarques mentre van cap al sud d’Espanya i nord d’Àfrica. Ho podeu trobar ben explicat en aquest blog, que és d’on he tret la imatge de l’esquerra.

La Kira Delmore, que està fent la seva tesi doctoral al departament de zoologia de la Universitat de British Columbia, ha fet un experiment que li ha donat resultats sorprenents i aclaridors. La Kira, que estudia les migracions dels catharus ustulatus, un tipus de tords que passen l’estiu al Canadà, va analitzar el comportament dels fills de les parelles de tords en les que el pare i la mare tenen diferents estratègies migratòries. Ho va fer tot posant un petit GPS a un total de noranta-set tords d’aquesta subespècie catharus ustulatus. Es tracta d’un GPS molt petit, de la mida d’una moneda, que pot emmagatzemar tots els moviments durant un any, i que es carrega amb energia solar. Només el GPS ja és tota una meravella tecnològica, però d’això en parlarem un altre dia. La Kira Delmore va escollir una petita zona muntanyosa de l’oest del Canadà, en la que casualment hi fan els nius dues subespècies diferents de tords: uns que migren a la tardor per la costa de Califòrnia fins anar a passar l’hivern a Mèxic, Guatemala i Hondures, i uns altres que acaben passant l’hivern a Colòmbia i Veneçuela. Els 91 tords amb GPS, híbrids d’aquestes dues subespècies i nascuts al Canadà, van migrar a la tardor cap al sud. A la primavera següent, els investigadors van poder recuperar el GPS d’un total de 21 tords que van tornar a les muntanyes Canadenques on havien nascut, i van descobrir una increïble varietat de rutes. Alguns tords van seguir la ruta d’un dels dos pares, mentre que d’altres van seguir rutes intermèdies. Alguns van volar tot seguint la ruta del pare a la tardor i la de la mare a la primavera. I, curiosament, alguns dels que van volar per rutes intermèdies van acabar passant l’hivern en indrets també intermedis.

La Kira Delmore ha descobert que les rutes migratòries són informació genètica, que es transmet de pares a fills de la mateixa manera que, en els humans, es va transmetent el color dels ulls o el tipus de cabell. Els tords, les orenetes i tots els ocells migratoris tenen “cablejada” la ruta migratòria en el seu cervell. A la tardor, senten un desig irrefrenable de volar. Pugen al cel, i el seu instint els porta a Guatemala o a Colòmbia. A la primavera, el mateix instint els condueix cap a les muntanyes del Canadà on van néixer. Quan la informació genètica de pare i mare no és coincident, és probable que migrin per rutes intermèdies i fins i tot que acabin passant l’hivern en indrets també intermedis. Això pot ser molt perillós, i alguns d’aquests tords moriran en arribar a llocs inhòspits. Però d’altres és probable que trobin destinacions millors que les dels seus pares. La selecció natural ajudarà als que han tingut sort, i farà que les rutes migratòries, codificades genèticament i cablejades al cervell dels tords, vagin millorant al llarg de les generacions.

Els ocells segueixen rutes migratòries molt optimitzades perquè la informació genètica que tenen ha anat millorant de generació en generació i perquè molts ocells que van provar rutes no tan bones no van sobreviure. I de fet, no som tan lluny dels tords. En el nostre caràcter hi ha bastant d’adquirit, però també hi ha molt de genètic, com tots sabem i podem comprovar.

A la família tenim dues bessones. Recordo, quan tenien tres anys, que una ja era extremadament ordenada i l’altra gens. L’ordre, al menys en aquest cas, és sens dubte genètic. Hi ha coses que fem i que ens costa molt deixar de fer. La gent que és ordenada té una necessitat irrefrenable de posar les coses al seu lloc mentre que els que no ho són, poden viure feliços enmig del caos. Aquest desig d’ordenar, és tan genètic com les migracions dels tords? Com es transmet de pares a fills?

Per cert, en Tyler Cowen preveu que ben aviat, només el 15% dels ciutadans gaudirà d’un nivell de vida còmode i d’una vida estimulant, mentre que la resta tindran salaris que aniran disminuint. Uns sobreviuran mentre els altres es quedaran pel camí.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús