Les bicicletes voladores

Es pot volar durant més d’un minut, només pedalant? Abans del segle XX, moltes persones van intentar volar tot impulsant-se amb la seva pròpia energia, però van morir en l’intent. I de fet, fa només set anys, tothom pensava que això de volar pedalant era impossible. L’enginyer aeronàutic Antonio Filippone (de la Universitat de Manchester) va publicar l’any 2007 un article científic al Journal of the American Helicopter Society en el que argumentava aquesta impossibilitat. Es veia tan difícil que l’associació d’helicòpters AHS va establir un premi de dos-cents cinquanta mil dòlars per als primers que aconseguissin volar durant un minut a més de tres metres d’alçada amb energia exclusivament humana. Incentivats pel premi, molts ho van provar. Però tots van fracassar, com havia predit Filippone.

Bé, de fet no tots. Dos joves enginyers de Toronto, Todd Reichert i Cameron Robertson, l’any 2011 van decidir dissenyar i construir un giny que els permetés superar el repte i guanyar el premi. I van aconseguir les dues coses, com podeu veure en aquest vídeo i podeu trobar ben explicat en aquesta web, que és d’on he tret la imatge que veieu aquí al costat. Després d’uns quants fracassos i de diversos canvis i millores en el disseny, el seu giny, Atlas, va volar durant 64 segons. El somni de Leonardo da Vinci es va materialitzar l’any passat.

La bicicleta voladora o helicòpter d’energia humana de Reichert i Robertson és una estructura lleugera de tubs de fibra de carboni en forma de X, al mig de la qual s’aguanta la bicicleta del pilot. A cada un dels quatre extrems de la X hi ha dues grans pales semblants a les dels helicòpters, recobertes amb una làmina de polièster mylar per aconseguir una adequada forma aerodinàmica. Quan Todd Reichert fa girar els pedals, uns cables transmeten el moviment a les quatre pales dels extrems de l’estructura en X. Les pales giren lentament, tant que sembla que tot plegat no hagi de volar. Però és la seva gran superfície la que aconsegueix la sustentació necessària. En aquest segon vídeo podeu veure més detalls.

El bonic d’aquesta bicicleta voladora és que és un sistema conjunt i entreteixit màquina-pilot, una mena de centaure del segle XXI. Mentre anaven millorant el disseny, el futur pilot, Todd Reichert, també havia d’anar millorant la seva forma física. Menys mal que és un bon esportista. Per començar, van veure que era massa gras. Fa tres anys, quan va començar el projecte, en Todd pesava 82 quilos. Els primers càlculs ja van mostrar que això no era acceptable. Va haver d’aprimar-se fins pesar 74,8 quilos, per tal que el pes total de màquina i pilot no superés els 130 quilos. I tot i així, per aixecar-se del terra calia una energia inicial de 1000 watts, seguida per una energia continuada d’uns 600 watts durant tot el minut de vol. En Todd es va haver d’entrenar sistemàticament per a poder estar en forma el dia de cada prova. Cal tenir en compte que 1000 watts és l’energia que necessiten els atletes que corren els 100 metres lliures, i que els que corren els 400 metres lliures han de generar una energia de 600 watts. Però al final, durant el vol exitós que heu vist en el vídeo, en Todd Reichert es va superar a si mateix: va generar 1100 watts durant els primers 12 segons, amb una mitjana de 690 watts durant la resta del vol de 64 segons. El que mostra el vídeo és una bicicleta voladora molt ben dissenyada i optimitzada, portada per un home que ha adaptat el seu cos a la bicicleta.

Una de les coses que van haver de fer en Todd Reichert i en Cameron Robertson va ser programar una aplicació per al seu portàtil que tingués en compte tots els paràmetres del centaure volador. El programa de disseny havia de tenir en compte tan els paràmetres estructurals com els aerodinàmics i els humans. El van fer només en cinc mesos, perquè es van poder basar en els resultats de la tesi doctoral que ja havia acabat en Todd. Per a que fos senzill i ràpid, van preferir usar models aproximats però que ja donaven bons resultats. Ja sabem que, en enginyeria, el més adient no és sempre el més perfecte.

Aquí tenim un exemple ben bonic d’un treball de recerca i tesi doctoral que acaba creixent fins donar resultats absolutament rellevants i innovadors: el programa integrat de disseny d’en Reichert i Robertson el té ara la NASA, que l’està ara perfeccionant amb l’objectiu d’aconseguir bicicletes voladores que puguin volar molt més lluny que l’Atlas. Fa cent anys, els humans vam aconseguir volar amb motor, i ara molta gent pot volar amb parapent. Qui sap si els nostres néts podran escollir entre anar en bicicleta, fer bicicleta estàtica o volar una estona amb la seva bicicleta voladora…

Per cert, fa pocs dies llegíem que la via més eficaç per trobar feina és tenir contactes. L’escriptora siciliana Simonetta Angelo Hornby diu que molta gent, a la Sicília d’avui, no troben feina si no és mitjançant contactes. Diu que això és la Màfia, la “mafiosità”. Ho va dir fa poc a un grup d’amics, i comenta que es va produir un terrible silenci.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús