L’anell de la vida

La vida tal com la coneixem, la dels éssers vius més complexes, necessita oxigen, diòxid de carboni, aigua en estat liquid i altres minerals. Per sort, el planeta Terra té una mica de tot. Té oxigen, diòxid de carboni, carboni i aigua. Vivim en el planeta blau, un astre ben sorprenent amb tres quartes parts cobertes d’oceans.

No sabem si hi ha d’altres planetes amb diferents formes de vida, a la nostra galàxia i a l’Univers. Probablement sí. En tot cas, el que ens expliquen els astrònoms és que qualsevol estrella té una zona habitable, en forma d’anell. És l’anell de la vida. És només una qüestió de temperatura i calor. Els planetes que orbiten dins l’anell de la vida de qualsevol estrella tenen aigua en estat líquid i els compostos orgànics poden reaccionar químicament per a formar proteïnes i les molècules complexes de la vida. Però si sortim de l’anell de la vida en direcció a l’estrella, fa massa calor, l’aigua bull i tot es crema. Mentre que si ens allunyem per l’altra banda, tot es glaça i ja sabem que la manca de calor tampoc és amiga dels éssers vius superiors.

La imatge que veieu, d’aquesta web, és part d’un article recent de la revista Nature (Scientific American). Ens mostra el Sol, la Terra i l’anell habitable del sistema solar en tres instants de temps diferents: quan fa 3500 milions d’anys va començar la vida a la Terra, la situació en el moment actual, i la previsió per d’aquí a 1750 milions d’anys. Quan la vida va sorgir al nostre planeta, la Terra era al mig de l’anell, en condicions que ara sabem que eren òptimes per a la vida. Però avui veiem que som prop del precipici, prop del límit intern de l’anell. És degut a que les estrelles, i el Sol també, generen més i més calor a mesura que es van fent vells. Això fa que l’anell habitable es vagi desplaçant lentament cap a zones cada vegada més llunyanes. És una imatge que impressiona i fa pensar, oi? És clar que, a escala humana, no hi ha cap perill perquè estem parlant de períodes de temps molt grans. Ara bé, aquest sí que és un escalfament global inexorable, amb efectes devastadors. Fixeu-vos que, al dibuix de sota, la Terra ha canviat de color, ha deixat de ser el planeta blau. D’aquí a 1750 milions d’anys la Terra no podrà tenir aigua liquida perquè la temperatura a la seva superfície superarà els 100 graus. S’hauran evaporat els oceans i tot serà un immens desert sec i erm, perquè abans d’arribar als 100 graus, s’hauran desnaturalitzat les proteïnes i l’ADN.

La vida a la Terra té més passat que futur. Si canviem l’escala de temps i la transformem a escala humana, podem afirmar amb tota seguretat que la vida al nostre planeta ja té uns 60 anys, i que n’hi queden menys de 30. Som el resultat d’una evolució que ha anat fent el seu camí durant dos períodes de 1750 milions d’anys, però que sabem que s’extingirà abans d’acabar el tercer d’aquests llargs períodes. El mateix Sol que cada dia ens dóna l’energia vital, ens va acostant molt lentament al precipici del final de la vida, a la negror del cercle intern de la imatge de dalt. Som limitats, i Gaia també.

Per cert, Sebastiao Salgado diu que no li preocupa si la nostra espècie desapareix, perquè va arribar a la Terra abans-d’ahir. Fa un milió d’anys no existia. Els dinosaures, que havien viscut 150 milions d’anys, van desaparèixer fa 100 milions d’anys. Diu que si desapareix la nostra espècie, o una espècie de formiga o de balena, en el fons és més o menys la mateixa cosa, perquè formem part d’un moviment més ampli, planetari, de l’evolució. Salgado diu que creu en la intel·ligència de l’evolució.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús