L’oligarquia de les dades

Les dades són la nova eina de poder. Ho explica molt bé en Neil Lawrence, professor d’intel·ligència artificial a la Universitat de Sheffield, en un article que publicava fa poc el diari The Guardian.

En Neil Lawrence parla del poder dels bancs i del poder de les dades. El poder dels bancs es basa en el capital que acumulen. Però el més modern, ara mateix, és aconseguir poder tot acumulant dades. Les dades són els diners del futur. A internet hi ha moltíssimes dades de tots nosaltres, més de les que imaginem. Analitzant-les, contrastant-les i relacionant-les és possible entendre cada cop millor la gent, els grups i fins i tot les persones. Són tècniques de doble fil, com moltes d’altres. És ben segur que ens serviran per a dissenyar noves eines de diagnosi i tractament mèdic i nous recursos per a les persones grans que viuen soles. Però també s’estan utilitzant com a eines de control, de publicitat invasiva i fins i tot d’atac. Amb una gran diferència: tothom sap que els bancs són dipositaris dels nostres diners, i que els podem anar a buscar sempre que vulguem. En canvi, no tenim cap control sobre les nostres dades i no les podem recuperar ni esborrar. S’han quedat al “núvol” d’internet, se les han quedat.

Fa molts anys que es parla d’intel·ligència artificial. Fa cinquanta anys, quan tot just es començava a parlar dels ordinadors, ja hi havia qui els anomenava cervells electrònics. És una disciplina que ha estat molt temps en hibernació: fins fa poc se’n parlava més en escrits de ciència ficció que en texts científics. Però els nous algorismes d’aprenentatge automàtic, l’anomenat machine learning, ho estan estan començant a canviar tot. Les dades de les xarxes socials, del que graven les càmeres de vigilància, del que ens interessa quan cerquem informació a internet, de les nostres transaccions amb targetes de crèdit i de molt del que fem cada dia es guarden “al núvol” d’internet i serveixen per a que les màquines, els ordinadors, vagin aprenent. El volum de dades és ingent (per això es parla de big data), però els humans hem sabut dissenyar bons algorismes d’aprenentatge just en el moment en el que els ordinadors han assolit la mida crítica necessària. Hem aconseguit que els ordinadors sàpiguen analitzar, filtrar i utilitzar les dades disponibles. Ha estat un canvi radical. Fa deu anys, havíem de programar els ordinadors per a que fessin les tasques que desitjàvem. Ara, en canvi, els programem per a que interpretin informació i es vagin auto-programant en funció d’aquestes dades que van trobant a internet. Aquest aprenentatge automàtic en base a la informació és dinàmic i adaptatiu, perquè l’auto-programació es va perfeccionant constantment: els actuals ordinadors analitzen les dades mentre aprenen de la seva experiència, si em permeteu el símil en termes humans. Tenim un bon exemple en el sistema traductor de Google, en el que les traduccions no es basen en regles sintàctiques prefixades, sinó en l’anàlisi dels texts ja traduïts que trobem a internet.

En Neil Lawrence parla d’un bon nombre de científics, entre ells l’Stephen Hawking, que demanen que es reguli la recerca en intel·ligència artificial. Però diu, amb molt encert, que a ell no li preocupen les màquines sinó les persones. La intel·ligència artificial pot ser un perill, però no pas per les raons que molts pensen. No ho serà pel que pot significar el fet de tenir màquines intel·ligents, sinó perquè hi haurà qui les voldrà utilitzar com armes per a enfonsar i destruir els demés mentre augmenta el seu poder.

El problema no són les dades ni els ordinadors. El problema és la concentració de poder, d’un poder immens, en mans de molts pocs. El que ens ha de preocupar, diu en Neil Lawrence, són els nous oligarques de les dades, siguin individus, governs o empreses, que han vist l’oportunitat de fer-se rics i augmentar el seu poder amb dades que no els pertanyen. En Neil Lawrence demana una democràcia de les dades, una democràcia on l’objectiu siguin les persones i on només es pugui actuar amb consentiment d’aquestes persones. Cal una regulació relativa a la propietat de les dades, per a que quan som observats, quan cerquem informació a internet o quan deixem dades al “núvol” no haguem de pensar que estem reproduint el pacte de Faust amb el diable. De fet, en aquests moments estem ben desprotegits: ja hem vist que podem anar al banc i demanar els nostres diners, però no podem fer que esborrin les nostres dades del “núvol”. És just que hi hagi una oligarquia que tregui profit de les nostres dades, fins i tot en certs casos en contra nostra?

Per cert, la Margot Wallström, ministra sueca d’afers estrangers, va denunciar el tracte que es dóna a les dones a Arabia Saudí, dient que els seus mètodes són medievals i un atemptat cruel que vol silenciar les formes modernes d’expressió. Sembla que els altres països Europeus no tenen intenció de donar-li suport i que fins i tot té problemes al seu país, per haver gosat dir això.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús