Por a la ciència i ciència contra la por

Volia parlar d’altres coses, però llegint el diari he canviat d’opinió. Reconec que les actituds negatives envers la ciència i la tecnologia em remouen. Per exemple, a la crònica de la conversa entre l’escriptor portuguès Gonçalo Tavares i el novel·lista Juan Tallón al Festival MOT, llegeixo que “els dogmes de la tecnologia i l’economicisme, junts, imposen la rapidesa, l’eficiència i la utilitat com a valors dominants”. Segur que la tecnologia imposa alguna cosa? La frase segurament és certa pel que fa a l’economicisme, perquè és una manera de veure el món. Però la tecnologia i la ciència són mitjans essencials per entendre aquest món tan complex en el que vivim, mitjans que no podem deixar de banda. Cal tenir cura, perquè és molt fàcil condemnar la daga enlloc de fixar-se en el braç que la clava.

Comparteixo l’opinió de Gonçalo Tavares quan diu que la literatura és per damunt de tot un mitjà per entendre el comportament humà. Només afegiria que la mateixa literatura és un sistema tecnològic que opera sobre el cervell i els costums d’escriptors i lectors, perquè la literatura és tecnologia, com crec que ja deia en Walter Benjamin. En el món actual tot és imbricat, i decidir què no és tecnologia pot arribar a ser molt difícil. Però en tot cas no crec que serveixi de gaire res, perquè el que sí és clar és que la tecnologia no imposa cap valor dominant. Els únics responsables som nosaltres, que la podem usar amb criteris de rapidesa, utilitat, poder i domini o bé amb criteris de serenor, tolerància i sostenibilitat. És cert que, com diu Gonçalo Tavares, amb velocitat no hi ha memòria possible, i que sense memòria l’horror del passat es pot tornar a repetir. Però justament crec que cal promoure aquest ús lent, reflexiu i responsable d’internet i les noves tecnologies, amb la idea que internet pot ser una molt bona eina per aprendre i reflexionar amb esperit crític i temps per sedimentar les notícies. El futur passa probablement per l’ús lent i reflexiu de les noves tecnologies.

Intueixo que moltes de les crítiques que es fan a la tecnologia i a la ciència es fan des del desconeixement, perquè el desconeixement crea mites i els mites són bons fabricants de por i rebuig. És una pena. Ens caldrien molts més científics de lletres (així és com en Javier Sampedro va batejar l’Oliver Sachs), i hauríem de tenir molts més escriptors i humanistes interessats per la ciència i la tecnologia. En José Miguel Mulet explica que la por a la ciència sempre ha estat present d’una forma o altra en la societat, tot citant l’obra de filòsofs com Paul Feyerabend. Mulet pensa, en canvi, que la tecnologia és al servei de l’home perquè sempre s’ha desenvolupat en funció de les idees humanes, amb l’objectiu de viure millor. I si és una obra nostra, el millor que podem fer és entendre-la. Com explica en Jorge Wagensberg, és impossible fer una anàlisi crítica del que passa al món sense uns mínims coneixements de ciència i tecnologia, de la mateixa manera que ens serà difícil entendre qualsevol cultura sense saber el seu idioma.

No hem de tenir por a saber. El coneixement, la lectura assossegada, les ganes de saber filosofia, ciència, tecnologia, i humanitats i el gaudir de les arts són sempre positius. Però és més. La ciència ens pot ajudar a sortir d’aquest estrany món convuls i en transició en el que ens ha tocat viure. El prestigiós científic Freeman Dyson, al seu llibre “Sun, Genome, Internet”, suggereix que tenim tres tecnologies que avancen ràpidament (l’energia solar, l’enginyeria genètica i internet) que juntes tenen el potencial de crear una distribució més equitativa de la riquesa del món i de fer-nos més humans.

I la ciència ens ajuda contra la por. Perquè crec sincerament que el missatge de les amenaces terroristes és un parany en què no hem de caure. Aquí a casa nostra no ens cal més seguretat, perquè el lloc on és més probable que hi hagi el proper atac terrorista no és pas a prop nostre. Mireu la imatge de dalt (que he tret d’aquesta web). És un gràfic de la probabilitat (risc) de mort als paisos occidentals per diverses causes. De veritat penseu que, mirant bé el gràfic, hem d’invertir milions i milions d’euros en seguretat? La ciència ens ofereix la possibilitat de viure i decidir en base a la quantificació de les probabilitats. Si cada matí, quan sortim de casa, pensem en aquest gràfic de riscs, tal vegada tindrem menys por del terrorisme, demanarem menys seguretat, i en canvi demanarem que els diners de la necessària reducció de despeses en armament és reinverteixin en sanitat, educació, recerca i sistemes energètics sostenibles que acabin deixant un món millor als nostres néts.

———

Per cert, la Silvia Federici diu que el món és summament pervers i que això li provoca una angoixa terrible. Però diu: “quan em sento deprimida penso que avui naixeran nens i nenes, i què els direm que vam fer? Els espera tota una vida, i s’ha de fer alguna cosa”

1 comentari

  • Francesc Nicolàs i Montia

    26/04/2016 19:52

    Una altra vegada tard. Ho sento.
    “I la ciència ens ajuda contra la por.” Diu el Una altra vegada tard. Ho sento.
    “I la ciència ens ajuda contra la por.” Diu el Pere al començament del darrer paràgraf. Por de la ciència, i jo diria que de gaire bé tot. D’entrada, ja en néixer entrem al món no pas amb un somriure als llavis instintiu, sinó amb un plor desconsolat (afortunadament, perquè quan no és així s’encenen totes les alarmes al quiròfan). Amb això vull dir que aquesta pertorbació anímica ens acompanya des d’aquest moment fins a la darrera por davant de la mort. Dit això, jo concretaria que hi ha dues classes bàsiques de pors: la fonamentada i la que no ho és.
    En la primera hi ha una relació causa-efecte i té a veure, per exemple, amb l’instint de supervivència: els diminuts ratolins fugen dels estranys mussols, les tendres gaseles o els potents nyus de les ferotges lleones o nosaltres els humans, en un ambient urbà, fugim dels carrers solitaris i mig foscos per por de no ésser robats i agredits. Segur que també en trobaríem altres causes bens diferents
    De la segona classe, basada en la ‘no’causa-efecte, de ben segur que també en trobaríem diversos exemples, però per no allargar-me en citaré d’un de sol: de la por a la responsabilitat, a conèixer i prendre decisions sobre qui i que som i a la comoditat de deixar-nos anar en mans supersticioses i de delegar en altres presumptivament més savis i poderosos, tot alterant la qualitat de la nostra forma de viure i tergiversant el seu vertader significat. Quan jo em poso en mans de l’evolució, de la meva ment i tinc cura de la meva Terra, és a dir de la ciència, estic fent quelcom sobre allò que jo i tothom pot veure, tocar i racionalitzar. Res a veure amb un no vist, no tocat i no racionalitzat rellotger cec.
    El problema d’assumir la nostra naturalesa és la por cerval a acceptar que quan morim no passem a ésser, sinó, més que un grapat quarks afectats, entre d’altres, per la 1ª llei de termodinàmica i per la entropia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús