Hem de ser més humans?

Crec que tots contestarem que sí, a aquesta pregunta. Però immediatament ens ve al cap un dubte: què és ser més humans?

Fa uns mesos vaig anar a una exposició justament sobre aquest tema, i en vaig sortir una mica desconcertat. Segons els seus organitzadors, l’exposició explorava els possibles camins de futur de la nostra espècie, des de les tècniques de reproducció assistida i els experiments incipients en biologia sintètica fins a la possibilitat de perpetuar-nos a través de l’àmbit digital. Deien que les nostres vides estan condicionades i definides per una “revolucionària confluència de nous camps científics i tecnològics”, i es plantejaven preguntes com si ens hem de millorar nosaltres mateixos o hem d’intentar modificar els nostres descendents, o si ens acostem a una singularitat d’una hibridació home-màquina.

La veritat és que no vaig entendre res. Vaig tenir la impressió que es parlava molt de ciència i tecnologia, però justament des d’una perspectiva llunyana a la ciència. Perquè és impossible plantejar-se quines maneres tenim de fer-nos més humans si abans no definim el concepte de “ser més humans”. Jo em quedo amb el que diu l’Eudald Carbonell, per exemple. Eudald defineix una sèrie de reptes de cara culminar el procés de socialització de l’espècie, i ho fa pensant en el planeta i en l’univers que l’envolta, entenent la planetització no com un procés de globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a planeta. Serem humans quan l’atzar sigui substituït per la lògica. No es tracta de ser més humans, sinó simplement de ser humans, perquè encara no ho som. L’Eudald Carbonell continua dient que fer-se humà és un procés, i que vol dir tenir consciència crítica d’espècie. Integrar la diversitat. Convertir el progrés conscient i l’evolució responsable en una línia traçada de forma lògica. Substituir l’atzar per la lògica, i que nosaltres siguem els responsables de la nostra pròpia evolució.

Fa poc, en una entrevista, Amin Maalouf deia que som en una situació paradoxal: no anem enlloc perquè no sabem cap on anar. Deia que som al volant de la màquina més sofisticada que mai ha existit, però no sabem quin és el camí. Davant les identitats de trinxera i dels discursos que separen, la medicina que proposa Maalouf és la del pensament, la cultura i la literatura.

M’agraden aquestes idees. Som al volant d’una gran màquina però anem perduts perquè no sabem el camí. I encara no hem après que fer-nos més humans vol dir prioritzar la nostra consciència d’espècie, el respecte als drets humans i l’autoconsciència com a planeta. De fet, igual que un bon indicador de l’estat de desenvolupament d’una societat és l’estat de les seves presons, una mesura de si hem avançat gaire en el camí de fer-nos més humans són les condicions de vida dels més desemparats a la Terra (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).

Només cal obrir els ulls per adonar-nos que encara no som humans. I cal vigilar molt per no acabar fent-nos massa post-humans mentre deixem de ser humans, com deia fa poc l’Ernesto Hernández Busto.

——

Per cert, en Josep Maria Esquirol creu que les persones que pensen, en general, donen peu a una societat millor i faciliten una societat en la qual el camí cap a les formes de justícia i generositat és més elevat. Diu que necessitem bons metges i bons mestres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús