La nostra caseta a Laniakea

On vivim? Tenim un codi postal, vivim en un poble o ciutat, en una ubicació que podem preguntar al GPS. Fins i tot podem usar codis fàcils de recordar de tres paraules per localitzar qualsevol trosset de tres per tres metres al nostre planeta, com podeu veure aquí.

Però els astrònoms ens diuen que això que ens sembla tan sòlid, la Terra, és un punt perdut a l’Univers. Som a un dels astres del sistema solar, i el Sol és un dels quatre-cents mil milions (!) d’estels de la nostra galàxia, la Via Làctia. El Sol, en un dels braços externs de la Via Làctia i a uns 27.000 anys llum del seu centre, gira amb tota la galàxia a una velocitat d’uns 230 quilòmetres cada segon. La nostra casa és en un punt perdut del braç d’Orió de la Via Làctia.

I ara, gràcies als darrers descobriments, encara sabem més coses. Fa just dos anys, en Brent Tully i el seu equip de la Universitat de Hawaii van publicar un article a la revista Nature en el que anunciaven el descobriment de Laniakea, l’immens grup local de galàxies on ens trobem. Laniakea és una paraula que ve del hawaià lani, paradís, i akea espaiós. Què bonic, això de lani akea, oi? I la veritat és que és realment espaiós perquè la seva mida és de 522 milions d’anys llum (que equival a 4.800 bilions de quilòmetres). Conté aproximadament cinquanta mil bilions d’estels, agrupats en més de 100.000 galàxies com la nostra, algunes d’elles agrupades en cúmuls com els de Virgo, Hidra i Centaurus. La llum que ara ens arriba des de l’altra punta de Laniakea va ser emesa quan a la Terra creixien les primeres plantes que hem trobat fossilitzades, ara fa uns 500 milions d’anys.

I què hi ha d’interessant en tot això? Doncs que, un cop més, la nostra caseta no és al centre. La nostra galàxia és als afores de Laniakea, com podeu veure a la imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web. Som un punt perdut, lluny del centre de tot i movent-nos a tota velocitat pel buit de l’Univers. Un dels resultats de Brent Trully i el seu equip, a més de la cartografia de Laniakea (que es basa en la llei de Hubble, vegeu la nota al final), és el descobriment que les seves galàxies es mouen cap a determinats centres d’atracció. Si entreu a la pàgina web de Brent Truly hi trobareu dos vídeos, un més de divulgació de 4 minuts i un altre més tècnic de 7 minuts que va acompanyar la publicació a Nature. Aquest darrer és impressionant perquè mostra ben clarament els punts d’atracció i les trajectòries de totes les galàxies que s’han pogut cartografiar. Laniakea és un conjunt dinàmic de galàxies que van girant, formades per una quantitat gegantina de sistemes similars al nostre sistema solar. I la cosa no acaba aquí. La nostra adreça còsmica continua després de Laniakea, perquè aquest és només un dels molts i molts grups de galàxies de l’Univers que encara hem d’acabar d’estudiar, mesurar i representar….

En Buckminster Fuller deia que trobava curiós que hi hagués gent interessada en viure l’experiència d’anar a l’espai. Explicava que la pregunta de què se sent quan hom és en una nau a l’espai té una resposta ben fàcil: és el que sentim cada dia, perquè des que naixem som passatgers de la nau espacial Terra. De fet, va escriure un llibret premonitori l’any 1968, titulat “Operating Manual For Spaceship Earth” on deia que el nostre planeta és una ínfima nau espacial que va volant per l’Univers i que té una quantitat limitada de recursos naturals i energètics. La seva proposta, absolutament actual, era una visió per a la planificació planetària integral que hauria d’incloure noves estratègies destinades a permetre a tota la humanitat a viure amb llibertat, comoditat i dignitat, sense impactar negativament en els ecosistemes de la terra i en la seva capacitat regenerativa. Fuller insistia en que la tecnologia i el saber fer ja hi era. Som nosaltres els que hem de decidir si la volem aplicar amb objectius solidaris i sostenibles, o no.

Per cert, en Josep Carner deia que el món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc com les maduixes.

———

NOTA: Com ha estat possible fer un mapa 3D de Laniakea si quan mirem el cel de nit només ho veiem en dues dimensions, sense saber el lluny que és cada estel? Doncs gràcies a la llei de Hubble. Aquesta llei, enunciada per Edwin Hubble l’any 1929 després d’una primera versió que Georges Lemaître havia publicat dos anys abans, diu que en els estels que es troben a una distància d’entre 10 i alguns centenars de megaparsecs (que són les dimensions de Laniakea), la velocitat V a que s’allunyen de la Terra és proporcional al desplaçament de les línies espectrals (efecte Doppler), i que a més la seva distància a la Terra és aproximadament proporcional a aquesta velocitat V. Per tant, tenir una idea aproximada de la distància a que es troben els estels i les galàxies és ben fàcil. Només cal fer una anàlisi espectral de la llum que en rebem, mesurar el desplaçament de les línies espectrals en relació a les de l’espectre de la llum solar, i ja tenim una mesura de la seva velocitat d’allunyament i de la distància a que es troben.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús