Leonardo i les tarteres

Jennifer Senior, a la ressenya que va escriure fa pocs mesos de la biografia de Leonardo da Vinci escrita per Walter Isaacson (traduida fa poc al castellà), indica que Leonardo era una persona més interessada en cercar el coneixement i en gaudir-ne que en publicar les seves troballes. Leonardo era capaç de connectar aspectes que ningú més sabia relacionar, especialment entre les ciències i les humanitats. En va deixar constància a les més de set mil pàgines dels seus quaderns, que l’acrediten com el gran Renaixentista.

Durant la dècada de 1490, fascinat pel concepte Aristotèlic d’ímpetu i creient que els moviments havien de mantenir el seu curs mentre es mantingués “la força de l’impuls”, Leonardo va creure que el moviment perpetu era tal vegada possible. Va inventar i estudiar molts sistemes mecànics i aparells hidràulics, intentant una i altra vegada que el seu cicle de moviment no s’aturés.

Finalment, va veure que el moviment continu era impossible. Va ser llavors quan va escriure que “l’aigua que baixa, mai farà pujar una quantitat d’aigua igual al seu pes”. Va entendre la importància d’adonar-se que determinats problemes mai podran ser resolts, tot experimentant el plaer de descobrir un d’aquells “impossibles” que ens ha anat regalant el raonament humà al llarg dels segles. I va advertir els “especuladors del moviment perpetu”, recomanant-los que deixessin de perseguir absurdes quimeres. Va entendre que allò que impossibilita el moviment continu es la inevitable pèrdua d’ímpetu de tots els sistemes, causada per la fricció o per la resistència de l’aigua o de l’aire. Ho va comprovar amb els seus estudis sobre el vol de les aus i dels insectes, amb l’anàlisi del moviment dels peixos, i amb els experiments en els que feia caure objectes per un pla inclinat, que el van portar a deduir una de les lleis de la fricció: la de la independència entre la força de fregament i l’àrea de contacte.

Curiosament, sembla que la relació de Leonardo da Vinci amb el seu gran amic i matemàtic Luca Pacioli va començar i es va consolidar mentre participaven en espectacles curts a la cort de Milà, on feien jocs de mans, endevinalles matemàtiques i entreteniments basats en dibuixos geomètrics. Després, van publicar (un escrivint, l’altre dibuixant) aquest gran llibre sobre la proporció divina que tants hem admirat.

Amb els seus experiments, Leonardo va començar a establir les bases del segon principi de la termodinàmica, dient que és impossible construir màquines amb un rendiment del 100% perquè, en tota transformació d’energia, sempre hi ha una part de la mateixa que es perd en forma de calor. És per això que els humans, com bons éssers vivents extròpics que som, escalfem el planeta i incrementem l’entropia de l’Univers.

I el fregament que va estudiar Leonardo molt abans dels experiments de Galileo i de les teories de Newton, és el que fa que les tarteres es mantinguin en equilibri, amb un pendent que justament és el màxim que permet la fricció entre les pedres. Si heu pujat o baixat tarteres (com la de la imatge de dalt, que trobareu a aquesta pàgina web), haureu experimentat els petits allaus que surten de cada una de les vostres passes. Són moviments de pedres que ràpidament s’aturen justament perquè el pendent és l’adequat. Ara bé, si prop hi ha un espadat de roca amb pendent més gran, l’efecte pot acabar sent molt més greu i violent.

——

Per cert, en Ramin Jahanbelgloo diu que qualsevol forma de violència esdevé il·legítima de manera automàtica, i que per tant, ara fa 10 mesos, el president espanyol es va deslegitimar quan va fer servir la violència en contra de gent jove o gent gran que no eren en absolut violents. Diu que en canvi, el diàleg és, per si mateix, molt subversiu.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús