D’on venim?

La resposta que ens dona en Caleb Scharf, que vaig llegir a la revista Scientific American i que podeu trobar aquí, és difícilment millorable. És per això que m’he pres la llibertat de copiar directament una traducció del que diu:

“Fa molt de temps, els àtoms del teu cos es trobaven totalment dispersos, a bilions de quilòmetres de distància en un espai buit. Fa milers de milions d’anys, no hi havia cap indici que digués que finalment acabarien configurant els teus ulls, la pell, el cabell, els ossos o les 86.000 milions de neurones del teu cervell. Molts d’aquests àtoms eren a l’interior de diverses estrelles, separades per molts bilions de quilòmetres. Quan aquestes estrelles van esclatar, van llançar parts d’ells mateixes cap a l’espai en núvols de gasos que van acabar omplint una petita regió d’una galàxia en mig de centenars de milers de milions d’altres galàxies, distribuïdes en una zona de l’espai-temps de gairebé un quadrilió de quilòmetres. Alguns d’aquests àtoms han format part de les closques de trilobits, tal vegada de milers de trilobits. Després, han estat en tentacles, arrels, peus, ales, sang i trilions de bacteris. Alguns ja eren als ulls de criatures que alguna vegada van mirar el paisatge ara fa 100 milions d’anys. Uns altres van ser als rovells d’ou dels dinosaures o a la exhalació de la respiració d’alguna criatura que jadejava durant l’edat de gel. Per a uns altres, aquesta és la seva primera vegada que s’estableixen en un organisme viu, havent passat, això sí, per oceans i núvols, formant part d’un bilió de gotes de pluja o de mil milions de flocs de neu. Però ara, en aquest moment, tots són aquí, fent-te.”

Quan de petits ens van explicar el sistema mètric decimal, segurament no vam ser conscients de tot el que implicava la notació numèrica posicional i el concepte d’ordre de magnitud (en aquest cas, en base 10). Un decímetre són 10 centímetres, un metre són 10 decímetres, un decàmetre són 10 metres. Les unitats, en el sistema mètric, són esglaons. Cada un d’ells és 10 vegades més gran que el de sota i 10 vegades més petit que el del seu damunt. El sorprenent és que tota la realitat, de la partícula més petita a tot l’Univers, s’explica amb només 63 esglaons. I nosaltres som més o menys al mig d’aquesta escala d’ordres de magnitud. Els àtoms de les nostres proteïnes, que es troben als esglaons de baix de l’escala però que fa milers de milions d’anys van ser fabricats durant les explosions de les supernoves en galàxies i regions de dalt de tot d’aquesta mateixa escala, s’han trobat a mitja escala i, mira per on, som nosaltres.

La imatge de dalt l’he fet a partir de la que podeu trobar aquí, a la web amb les imatges que va fer la nau Apollo 8. I, per si no la coneixeu, aquí teniu la foto del nostre planeta amb la Lluna que va fer la sonda Cassini des de Saturn. Totes les ambicions humanes, juntes en una minúscula boleta blava perduda a l’espai. Tota la humanitat, viatjant per l’espai dins la nau espacial Terra, com bé deia en Buckminster Fuller. Per què no aprenem a viure junts?

——

Per cert, l’Eduardo Mendieta parla de la foto de la Terra que va enviar la nau Apollo 8, i diu que som en una brillant boleta blava (una bala) perduda a la immensa soledat del negre buit. Diu que la vida és un ínfim episodi temporal a la Terra. Anem en una fletxa cap endavant, o en una espiral a la qual caurem?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús