Tres punts i moltes cultures

No fa massa, vaig ser en una estranya conversa. Dues persones parlaven dels sous que es cobraven a una determinada entitat. En un cas concret, el sou brut anual era de 21.000 euros, segons la taula salarial i en base a un contracte de 40 hores setmanals que especificava que aquest sou anual es repartia en 14 pagues, totes iguals. Una de les treballadores, que feia jornada completa (l’entitat havia acordat que la jornada completa seria de 37,5 hores setmanals), cobrava 1.500 euros bruts mensuals i dues pagues dobles del mateix import. El problema era saber quin hauria de ser el seu nou sou si demanava reducció de jornada i passava a fer 32 hores a la setmana.

Durant una estona, vaig estar-me d’intervenir, observant com un i altre donaven tot tipus d’arguments, amb resultats no coincidents. Un d’ells va esmentar el cas d’una altra treballadora que havia signat un contracte idèntic al que abans he esmentat, però que cobrava 750 euros mensuals perquè havia demanat una reducció a mitja jornada (20 hores setmanals). La discussió va ser llarga (cal dir que això que explico correspon a un cas real, en el que només he modificat l’import dels sous). Malauradament, cap dels dos va usar la paraula “proporcionalitat” ni va fer referència a les matemàtiques.

El problema, en canvi, no era comptable ni laboral. Era purament aritmètic. I com a tal, fàcilment explicable i analitzable. El que ens deien, en resum, és que teníem tres casos: el de les persones que treballaven les 40 hores estipulades al contracte i cobraven un sou brut mensual de 21000/14=1500 euros, el de les que treballaven les 37,5 hores acordades com a jornada completa i cobraven un sou brut mensual de 1500 euros, i el de la que treballava 20 hores tot cobrant 750 euros bruts mensuals. Tot plegat, impossible. El problema no tenia solució perquè simplement estava mal plantejat. No va ser fàcil explicar-ho a un i altre, i tampoc va ser fàcil que acceptessin que aquest garbuix havia generat greuges comparatius.

De fet, només calia agafar llapis i paper i dibuixar uns eixos de coordenades i tres punts. Els que he marcat en vermell, blau i groc a la gràfica de la imatge de dalt corresponen respectivament als tres casos abans comentats, si entenem que l’eix horitzontal representa hores setmanals de treball i el vertical, el sou brut mensual. Si acceptem que la gràfica que relaciona hores setmanals i sou és una recta que passa per l’origen (punt verd de la imatge), podem veure que els punts groc i vermell sí que es troben alineats amb el verd, però que en canvi el groc i el blau no ho estan (vegeu la nota al final). En altres paraules, els sous de les persones corresponents als punts groc i blau no són proporcionals. La solució més lògica a tot aquest entrellat és considerar que la gràfica dels sous (proporcional, ara sí) és la recta que uniria el punt verd de l’origen amb el punt blau. En aquest cas, el punt vermell passa a ser un cas virtual, mentre que en el cas “groc” s’està cometent una injustícia perquè aquest punt queda sota la recta verd-blau (vegeu la nota al final). I el resultat de la pregunta que es feien aquelles dues persones és aquest: 1.280 euros bruts al mes. Per a descobrir que el problema estava mal plantejat només calia pintar tres punts en un full de paper, i per a calcular el sou que volien determinar, n’hi havia prou amb fer una multiplicació i una divisió. Difícil?

Crec sincerament que el concepte de proporcionalitat (i l’habilitat per poder resoldre problemes lligats a les proporcions) hauria de ser part de allò que anomenem “cultura general”, al mateix nivell que saber qui era Cervantes. Mai he entès aquesta descompensació entre ciències i lletres. Fa poc, la Gemma Marfany i en David Bueno deien que se’ls encongeix el cor quan alguns periodistes reconeguts diuen en antena allò de “Jo, de ciència, no hi entenc”. Deien: “Com es pot dir això en públic sense avergonyir-se’n? És com dir que no sé qui és Shakespeare. Si no en saps, aprèn-ne!” I explicaven un acudit que ho il·lustra molt bé: “uns amics surten a sopar i en el moment de repartir què paga cadascun hi ha algú que diu ‘Tu, que ets de ciències, calcula què hem de pagar’. Però això és igual de ridícul que si quan portessin la carta algú altre digués ‘Tu, que ets de lletres, llegeix-nos què hi ha per sopar'”. I la Mercè Piqueras comentava per exemple les afirmacions de Luis Buñuel, quan deia que “La ciència no m’interessa. Em sembla presumptuosa, analítica i superficial. Ignora el somni, l’atzar, el riure…”. Quina pena, aquestes afirmacions des del desconeixement! La Mercè Piqueras va desmuntant un a un els arguments d’en Buñuel i diu, per exemple, que la ciència és analítica, certament, però que també ho són algunes de les pel·lícules més reeixides de Buñuel. I es pregunta: “Això és dolent? ¿I és superficial intentar descobrir el funcionament del cos humà, la base biològica dels sentiments, la causa de les malalties, l’estructura fonamental de la matèria, l’origen de l’univers i de la mateixa vida…?”.

La ciència és part fonamental de la cultura, com ja va dir fa més de 60 anys en Charles P. Snow. I com explicava en Jorge Wagensberg, a la societat actual i amb el seu grau de tecnificació, no sembla possible desenvolupar adequadament el sentit crític sense coneixements científics. Però, si és així, perquè continuem separant ciències i lletres?

De fet, en George Steiner ens parla dels tres llenguatges de la cultura humana, que són el poètic, el musical i el matemàtic. De la mateixa manera que hem de cultivar cos i ment, no acabarem de ser humans si no vivim en un sa equilibri entre aquests trítons, com ell els anomena.

No podem mai oblidar la cultura humanística, que desperta el nostre sentit crític i ens ajuda a ser lliures. Però l’hauríem de cultivar junt amb la cultura científica, amb l’artística, la matemàtica, la musical, la literària, la històrica, la filosòfica, l’arquitectònica, la feminista, la de la tolerància, la de pau… Com deien la Gemma Marfany i en David Bueno, és millor no dir: “jo d’això no hi entenc”. Millor, dir: “jo, això ho he d’aprendre”. Tres punts, moltes cultures.

———

Per cert, l’Anand Giridharadas diu que hem d’estar atents i vigilar els rics que diuen que canviaran el món i que a més creuen que ens el poden canviar, quan el que realment cal és que el canviem nosaltres. I parla que, des de l’any 1980, la renda abans d’impostos dels 0,001% més rics dels Estats Units (unes 3250 persones) s’ha multiplicat per set.

———

NOTA: Els sous són habitualment proporcionals al nombre d’hores treballades, de manera que l’equació de la funció que els relaciona és lineal (y=k.x). En alguns casos excepcionals podem trobar-nos en que la funció és de primer grau però no proporcional (representada per una equació afí del tipus y=k.x+b amb un valor b positiu) de manera que es cobra un mínim de sou encara que no es treballi cap hora. Però el cas de la recta que uneix els punts blau i groc a la figura és totalment insòlit, perquè implica que una persona que treballi 2 hores a la setmana cobra zero euros al mes.

Com que el cas del punt vermell és només nominal i no correspon a cap persona concreta, el lògic és que els sous són proporcionals a les hores i que la pauta ve donada pel punt blau (treball a jornada completa de 37,5 hores, sou de 1.500 euros bruts mensuals). En altres paraules, la gràfica que ens permet calcular el sou brut mensual en funció de les hores treballades és la recta (no dibuixada a la imatge per no complicar-la més del compte) que uneix l’origen (punt verd) amb el punt blau. Si representem aquesta recta, queda palès el greuge comparatiu per a la persona que treballa 20 hores. El seu sou, proporcional, hagués hagut de ser de 800 euros bruts al mes (20*1500/37,5=800). Cada mes ha estat cobrant 50 euros de menys. De la mateixa manera, la resposta a la pregunta de quin hauria de ser el seu nou sou de la persona que demanava reducció de jornada i passava a fer 32 hores a la setmana és 1,280, perquè 32*1500/37,5=1280. De fet, com que és un problema de proporcionalitats, podem dir que es pot resoldre amb una típica regla de tres: si 1500 és el sou corresponent a 37,5 hores, quin és el sou que cal cobrar quan es fan 32 hores?

Comenta

Cal que t'identifiquis per poder escriure un comentari.