Sobre dissenys futuristes

Fa dies vaig veure un cartell publicitari que mostrava el disseny “futurista” de la part inferior dreta de la imatge. Sempre he pensat que els cotxes baixos poden ser molt estètics, però que són poc útils. Té a veure amb allò que els dissenyadors en diuen usabilitat, i que no és més que la facilitat amb què les persones podran usar les coses per aconseguir el seu objectiu, que en el cas dels cotxes és anar d’un lloc a altre per vies que no sempre es troben perfectament asfaltades. Però el que més em va sorprendre va ser la forma dels parafangs, que envolten les rodes en un 75% de la seva circumferència i que per tant fan impossible l’ús d’amortidors. Us imagineu la tortura de viatjar en un cotxe espectacular mentre rebem l’impacte continuat de tots els sotracs? És cert que es podria pensar en amortir només l’habitacle dels passatgers, però tot plegat no seria més que cercar solucions complicades per a problemes senzills.

Dos mestres del disseny, André Ricard i Miguel Milá, tots dos nascuts a Barcelona pels voltants de 1930, ens expliquen que el disseny no cal que sigui futurista: ha de ser funcional. En Miguel Milá diu que el disseny ha d’ajudar i no molestar, i que els objectes que compliquen no li interessen: prefereix els que simplifiquen mentre compleixen la seva funció. Aquesta entrevista inclou una foto de tots dos. Van contribuir a implantar el disseny industrial a casa nostra (es bo observar, de passada, que la paraula “industrial” ve del requeriment de poder fabricar allò que es dissenya).

Per això, a la imatge de dalt, he pensat que havia de prevaldre l’Stella Vie. No és la primera vegada que en parlo, d’aquest cotxe solar dissenyat per estudiants del “grup solar” de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven (Solar Team Eindhoven, STE). L’Stella Vie és de 5 places i porta el sostre recobert amb cinc metres quadrats de cel·les fotovoltaiques. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant més de 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant més de tres quarts d’hora. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té permís de circulació a Europa. Els estudiants d’aquest grup solar, que es van renovant cada any, ja han guanyat tres competicions a la “World Solar Challenge” d’Austràlia. Quan el miro, no puc deixar de preguntar-me perquè els cotxes elèctrics no es fabriquen amb plaques solars al sostre i bateries més lleugeres.

Parts de la imatge les podeu trobar a aquesta pàgina web i a aquesta altra, i mostren l’aspecte extern de l’Stella Vie, el seu interior i l’equip d’estudiants que l’ha creat. Són estudiants que han sabut combinar els objectius de sostenibilitat, funcionalitat i estètica. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure amb més detall.

André Ricard i Miguel Milá entenien el disseny des d’una perspectiva funcional que comportava una estètica senzilla i artesanal. Era la bellesa d’allò que aparentment sembla senzill.

———

Per cert, en Carles Capdevila explicava la seva estada al Monestir de Poblet i deia que  els monjos estalvien les paraules sempre que poden. Deia que si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. I que quan resen, quan reciten salms i antífones amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

Comenta

Cal que t'identifiquis per poder escriure un comentari.