Tres impossibilitats

Davant el discurs dominant de la prosperitat, amb missatges que ens diuen que tot és possible, voldria reivindicar els banys d’impossibilitat.

No deixa de ser sorprenent aquest mantra que atorga a la ciència i a la tecnologia la capacitat d’aconseguir que tot acabi sent factible, des dels viatges per l’univers a l’eradicació de les malalties i l’allargament il·limitat de la vida humana. Perquè qui propaga aquests discursos no són ni els científics ni els tecnòlegs. De fet, i pel que he pogut observar, els missatges de la possibilitat universal provenen en general de gent més interessada en el diner que en les preguntes científiques…

En canvi, les matemàtiques i la ciència moltes vegades ens parlen del que és impossible. I l’interessant és que, quan ens demostren que una cosa és impossible, ho fan amb afirmacions que no caduquen. Les teories científiques seran segurament superades per altres en el futur. Però allò que s’ha vist que és impossible, ho és i ho serà. És convenient, de tant en tant, pensar-hi i gaudir de les impossibilitats, perquè fer-ho és un bon antídot contra la vanitat.

D’entre molts possibles exemples d’impossibilitat, deixeu-me que en citi tres.

L’infinit no existeix, no és real. És una invenció de la ment humana i una abstracció matemàtica. És un mite, com bé explica en Carlo Rovelli a les seves set lliçons de física. La prova d’aquesta afirmació és trivial, perquè ve del fet d’haver entès que el sistema solar és finit i limitat, i que la Terra i tot el que conté (inclosos nosaltres) també ho és. I en un entorn finit, l’infinit no hi té cabuda. És una afirmació que té conseqüències: el creixement il·limitat és impossible, i també ho són la omnipotència, l’acumulació de bens sense límits, l’allargament indefinit de la vida humana, els éssers biònics immortals, la conquesta de tot l’univers. El desig i l’ambició poden arribar a ser “infinits”, però la realitat no. Al final, aquells qui més acumulen acaben sent els més rics del cementiri. El nombre de gent que pot viure al món té un límit, la riquesa té un limit (el planeta i els altres), les desigualtats tenen un límit, el planeta que ens acull té un límit. Mentre els missatges publicitaris interessats ens prometen el progrès que mai acabarà, la ciència ens parla d’un equilibri ecològic que no hem de trencar, perquè som part de la Natura. Si pensem amb mentalitat científica, acabarem deixant aquesta actitud depredativa i desmesurada que ens pot fer desaparèixer com espècie, i podrem seguir el camí de la consciència planetària, sostenible i de pau.

És impossible que la vida tal com la coneixem (això inclou la nostra existència) hagi sorgit de l’activitat del Sol. Hem entès que el Sol, com les altres estrelles, és un immens forn activat per processos de fusió nuclear (processos que anomenem de nucleosíntesi estel·lar) que ens envien l’energia que ens manté vius, però que a la vegada fabriquen elements químics més pesats que l’hidrògen. Però la ciència ha descobert dues coses més. La primera és que ni el Sol ni cap altre estrella pot sintetitzar elements químics de nombre atòmic més gran que el del ferro. La segona és que la vida tal com la coneixem (vegetal, animal i humana) necessita determinats bioelements; alguns, com el Carboni, l’Hidrogen, l’Oxigen, el Nitrògen, el Sofre i el Fòsfor, són abundants i menys pesats que el ferro. Però alguns altres bioelements, com el iode, el zinc i altres, són necessaris (el iode ens cal per a sintetitzar les hormones tiroïdees que regulen el metabolisme, i el zinc és abundant al cervell i òrgans reproductors) i el Sol no ens els pot fabricar. D’on surten? La resposta ens la donen els astrofísics, que ens expliquen que tots els elements químics que a la taula periòdica es troben més enllà del ferro és fabriquen a les explosions de les supernoves, en el que s’anomena nucleosíntesi de les supernoves. Són explosions extremadament gegantines les úniques que poden generar l’energia que cal per sintetitzar, per fusió, elements com el iode. En poques paraules: tot el iode que hi ha a la Terra (i la plata, i l’or, i el plom…) és un regal que ens va fer una estrella que va explotar i morir en aquest racó de l’Univers abans que es creés el sistema solar. Certament, som pols d’estels. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta web, de la supernova Kepler. Una supernova com aquesta, en morir ens va donar la vida.

El coneixement humà és limitat. Mai ho podrem saber tot. Fem el que fem, hi ha proposicions certes que mai podrem provar. És el que va demostrar Kurt Gödel amb els seus famosos teoremes, que van destruir el fins llavors sòlid edifici de la matemàtica, ara fa uns 90 anys. El coneixement matemàtic, el que semblava més robust de tots, vam veure que era inabastable. Fa quasi un segle, la impossibilitat va arribar fins i tot a la matemàtica i al raonament lògic. Ara sabem que tot sistema matemàtic ha de ser necessàriament incomplet. I aquesta sí que és una veritat “eterna”, com bé diuen els científics.

Som pols d’estrelles, som finits i efímers, hi ha coses que mai podrem demostrar, i el creixement sense límits no existeix. Però hi ha gent com en Jason Hickel que ens dona un missatge d’esperança. Hickel explica que és possible compatibilitzar el desenvolupament humà amb mesures que impliquin decreixement econòmic, i que és totalment factible reduir el consum de recursos naturals mentre cuidem i fem créixer allò que és realment important, com la felicitat humana, el benestar, l’educació i la salut. Se’ns gira feina.

——

Per cert, la Marina Garcés ens recorda que creiem que la vida és prosperitat i creixement il·limitat, quan això no té res d’obvi. Diu que tenim respostes incorrectes perquè ens fem malament les preguntes, i que el que cal és pensar bé les preguntes; en això, la filosofia ens pot ajudar.

Comenta

Cal que t'identifiquis per poder escriure un comentari.