Baix, dalt, i eurocentrisme

Mirant la bola del món, un dels nostres néts em va fer aquella pregunta que tantes vegades s’havien fet els antics. Si la Terra és rodona, com és que els que viuen a la part de baix no cauen? Què fan, tot el dia de cap per avall?

La pregunta ens pot fer somriure, però és més profunda del que pot semblar. Perquè els mapes del món sí que tenen un dalt i un baix. I, com diu un amic australià, curiosament, els europeus sempre som dalt i ells, a sota. Per què no trobem mapamundis amb el pol Sud a dalt? Com bé explicava Buckminster Fuller, a l’Univers no existeixen conceptes com el de dalt i baix, ni direccions com nord i sud. Només hi ha dins i fora: la força de la gravitació va cap dins (dels planetes i estrelles), de manera que tot allò que és fora “cau” cap al centre de l’astre més proper i, tot allò que “creix” ho fa radialment, en aquesta direcció que estranyament anomenem “vertical”.

La imatge de dalt mostra el primer atles modern, l’anomenat “Theatrum Orbis Terrarum“. El va fer l’Abraham Ortelius i es va publicar l’any 1570. Si cliqueu a la imatge la veureu amb més detall. Sota a l’esquerra hi ha un tros d’aquest mateix mapamundi, amb Europa i Àfrica en blau. Si imprimim aquest mapa, el superposem a un paper quadriculat, i comptem el nombre de quadrats que cauen dins de cada continent, podrem tenir una bona aproximació (amb el mètode anomenat “box counting) de la extensió relativa d’aquests continents. El resultat del meu comptatge és que, segons Ortelius, la superfície d’Europa és el 44% de la d’Àfrica. Però, tenint en compte que Europa té 10,18 milions de quilòmetres quadrats i que Àfrica en té 30,37, veiem que la relació real d’extensions és del 33% (10,18*100/30,37) i no del 44%. Abraham Ortelius va pintar Àfrica més petita del que és. El seu eurocentrisme el va traïr.

Molts mapes no són fidels a la realitat. De fet, no ho poden ser, perquè el globus Terraqüi no admet una representació en el pla. Hem de projectar i moltes vegades trencar. Podem trencar poc i distorsionar molt, o bé podem fer mapes-trencaclosca amb molts trossets i poca distorsió, com el Dymaxion. Però només hi ha una representació totalment fidel: la de la bola del món.

Per això, en Buckminster Fuller va inventar el mapa dymaxion, un mapa que mostra el nostre planeta projectat a les 20 cares d’un icosaedre (o a les 6+8 d’un cub-octaedre), amb un grau de distorsió molt més baix que el de la projecció Mercator que estem acostumats a veure. El mapa dymaxion, a més, no prioritza cap zona específica de la Terra. Segons com situem l’icosaedre, podem veure els continents voltats de mar o el gran oceà amb costes al voltant. Però per una vegada, Europa no és central.

Aquesta animació mostra el plegat i desplegat del mapa dymaxion sobre la Terra.

Quan examinem una bola del món, un exercici molt recomanable és treure-la del seu suport i jugar-hi com si fos una pilota. Les pilotes no tenen dalt i baix, ni això que anomenem nord i sud. La podem girar de manera que Catalunya quedi a la part de sota del tot, o bé deixant la immensitat de l’oceà Pacífic a dalt. En una esfera, tots els racons són iguals. Bé, de fet no totalment iguals, perquè sí que és cert que el nostre planeta té una direcció privilegiada, en girar al voltant del seu eix. Però això no vol dir que ens ho haguem de mirar tot des d’Europa o des l’hemisferi Nord. Després de jugar-hi, proveu de tornar a deixar la bola del món al seu suport amb el pol Sud a dalt. És una posició tan vàlida com la que estem acostumats a veure. El globus de la Terra, com deia en Buckminster Fuller, no té dalt i baix; només té dins i fora. És el que observen i gaudeixen els astronautes, com mostra aquest vídeo.

No és fàcil, però la nostra mirada ha d’aprendre a no veure res com a normal i a sorprendre’s de tot. Si teniu una bola del món, gireu-la i deixeu-la amb el pol Sud a dalt.

——

Per cert, la Rachel Carson ens diu que, per poder-lo entendre i cuidar, hem de saber experimentar la grandesa i el misteri del món en què vivim. Per això, diu, hem d’aconseguir que els nens no perdin el seu sentit innat de sorpresa, aquest “sense of wonder” que ella diu en anglès.

Comenta

Cal que t'identifiquis per poder escriure un comentari.