Arxiu de la categoria ‘Actualitat’

Comiat

diumenge, 3/11/2019

Tot s’acaba. I aquest blog, després de més de set anys, també. Fa temps que hi anava pensant. Finalment, han estat alguns esdeveniments aliens els que m’han portat a creure que ara és el moment.

Els blogs de ciència de l’Ara van deixat de funcionar bé a partir del dilluns 14 d’octubre. Sembla que és quelcom que afecta a tots els blogs de l’Ara, i que és degut a una incompatibilitat amb el nou disseny web del diari. Això ha afectat particularment aquest blog, que ha anat patint un increment excessiu del temps de resposta. Em consta que ho han observat i patit diverses persones que el volien llegir. Em sap greu. Malauradament, i segons ens ha informat l’Ara, aquest i altres blogs, “deixaran d’existir” en breu.

En tot cas, he copiat alguns dels articles del blog (després d’eliminar tots aquells enllaços que el feien absurdament lent) a un lloc web diferent, per a que puguin ser consultats:

https://www.cs.upc.edu/~pere/Fractal/Blog_Fractal.html

Properament i poc a poc, aniré afegint nous articles, alguns antics i alguns nous, als que ara ja hi ha en aquest nou servidor.

Gràcies a totes i a tots.

La percepció i el real

dijous, 24/10/2019

Tots sabem que la percepció ens enganya. Però no sempre és fàcil acceptar-ho, a la pràctica. Quan rebem missatges, imatges i vídeos dels amics, quantes vegades comprovem si són certs, abans de donar-los per certs i reenviar-los? Hauríem de fer-ho sempre que puguem, cercant les fonts d’allò que ens arriba i comprovant les dades i l’autoria. Ara, a més, és més fàcil, amb eines i plataformes de verificació com Verificat i altres de semblants (per exemple, Politifact o Snopes per la informació global). L’argument que diu “això és cert, perquè m’ho envia aquesta persona que és de molta confiança”, és fals, com bé han demostrat els investigadors Cailin O’Connor i James Owen Weatherall de la Universitat de Yale.

Ja n’he parlat alguna altra vegada, però m’agradaria fer un cop més una reflexió sobre la immigració a Europa. La imatge de dalt (si cliqueu en ella, la podreu veure en millor resolució) és de l’Eurobaròmetre 469 de la Unió Europea. El document el teniu aquí, i la imatge es troba a la seva pàgina 21. És el resultat de preguntar, a una mostra representativa de persones de diferents països Europeus, quina era la proporció d’immigrants que creien que hi havia al seu país. El que mostra el gràfic és la mitjana de les respostes. L’enquesta es va fer fa dos anys, i els resultats es van publicar el mes d’abril de 2018. Les barres de color blau clar indiquen la percepció del percentatge d’immigrants, mentre que les de color blau fosc mostren el percentatge real: les dades objectives. A Espanya, aquestes xifres són del 23,2% i 8,8%. Però a Itàlia, per exemple, encara hi ha més divergència: la percepció social és d’un 24,6% mentre que la realitat és d’un 7%. I a Polònia, la gent creu que hi ha un 10% d’immigrants mentre que la realitat és d’un 1,1%. Increïble, oi? Una possible explicació, que comparteixo, passa per constatar l’efectivitat de certs discursos polítics, interessats en incrementar aquesta percepció i en crear estats d’opinió basats en allò que ara s’anomena “realitats alternatives”. Però de realitat només n’hi ha una, i mai hauríem de desistir en l’esforç de voler-la trobar i saber. Sembla que els suecs són dels qui millor ho fan, això: percepció del 12,7%, realitat del 12,4%.

Parlant de percepcions i de realitat, cal constatar que els blogs de ciència de l’Ara han deixat de funcionar bé, per raons encara no explicades, a partir del dilluns 14 d’octubre. Puc afirmar que és més un fet real que una percepció perquè em consta que ho han observat i patit diverses persones que volien llegir aquest blog. Intentarem saber objectivament què ha passat, i intentarem també posar-hi remei d’alguna manera. Gràcies, i perdoneu les molèsties.

——

Per cert, la Rosa Montero explica que, a la ONU i a pesar del que diuen moltes veus encara incrèdules, la Greta Thunberg va plorar amb veritable i angoixada frustració, perquè els que pateixen asperger no poden ni aparentar ni fingir i mentir. La Greta, diu, va parlar amb un discurs encès d’autenticitat, en un pur udol de desesperació i incredulitat davant la nostra ceguesa.

El món en 4 mapes

divendres, 27/09/2019

Aquí teniu quatre mapes del món (si cliqueu a la imatge, els podreu veure amb més bona resolució). El de dalt a l’esquerra correspon a la projecció Mercator que estem acostumats a veure. El de dalt a la dreta i el de baix a l’esquerra es basen en la projecció de Peters, que no redueix la mida dels països del Sud. Finalment, el mapa de les reserves de petroli de sota a la dreta mostra els principals països amb una mida proporcional a les seves reserves actuals de petroli.

Els dos mapes de dalt mostren els països amb risc d’emergència climàtica (esquerra) i els 15 principals països fabricants d’armes al món (a la dreta, marcats en cercles verds i de mida proporcional al seu volum d’exportació d’armes). Aquest mapa de la dreta també indica, amb cercles en vermell, els principals països importadors d’armament a nivell mundial. Hi ha 4 països (Israel, Turquia, la Xina i Corea del Sud) que són a la vegada a la llista dels principals exportadors i a la dels que més importen. La línia vermella, que apareix als quatre mapes, és la que deixa al Nord els 15 països que més armes exporten. El mapa de risc d’emergència climàtica el podeu trobar aquí, mentre que el mapa dels principals exportadors i importadors d’armament es basa en dades de l’institut SIPRI, és de la campanya internacional GCOMS, i el teniu aquí. L’interessant és que, quan portem aquesta línia de separació al mapa de risc d’emergència climàtica, veiem que la pràctica totalitat de regions en perill són a la seva banda del Sud.

El tercer mapa, de baix a la dreta, és de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB (disponible a aquesta pàgina web) i mostra els països que han patit conflictes armats l’any 2018. La mateixa línia dels mapes de dalt ens indica, amb una evidència colpidora, que (excepte Ucraïna i Turquia) tots els conflictes armats són al Sud, lluny dels principals estats que fabriquen, fan negoci i exporten armament.

Finalment, el mapa dels recursos fòssils de baix a la dreta (de “How Much” i que podeu trobar aquí) mostra que, al nord de la línia vermella dels altres mapes, hi ha només quatre països amb reserves significatives de petroli al seu subsol: Canadà (el que més), els Estats Units, Rússia i la Xina. Les grans reserves mundials són al Sud, i el petroli que manté el nostre estil i nivell de vida s’obté de països amb greus conflictes i risc climàtic. Però ho tenim tot controlat. Hi enviem les armes que asseguren la seva extracció i el nostre subministrament. No importa que els científics ens diguin que si no parem, això ens acabarà destruint a nosaltres i al planeta.

És il·lustratiu que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, vulgui crear una vicepresidència de la CE amb el nom “Protecció de l’Estil de Vida Europeu”. Un estil de vida, només cal mirar els mapes, que fa la vista grossa davant la fabricació i exportació de les armes que alimenten els conflictes armats del Sud, en contra dels mateixos principis legals de la UE (posició comuna 2008/944/PESC).

Aquesta setmana, la Greta Thunberg ha parlat a Cimera del Clima organitzada per l’ONU. En el seu discurs, ha acusat els dirigents mundials d’haver-li robat els somnis i la infància amb els seus discursos buits, dient-los: “Com us atreviu?” i “No us ho perdonarem”. Greta es pregunta com pot ser que els polítics perdin el temps parlant de “creixement econòmic” quan la gent està morint i molts ecosistemes perillen. Greta Thunberg ha continuat dient que som al començament d’una extinció massiva, i que si no hi volem caure, cal una molt urgent rectificació política.

——

Per cert, en Santiago Alba Rico, parlant de Carola Rackete, diu que civilització és amor als desconeguts, i que l’opció preferencial per la protecció dels altres és el que es deriva dels principis que ha costat segles establir en els nostres marcs del Dret.

Els cotxes que podríem tenir

diumenge, 22/09/2019

En tot allò que fa referència als canvis que cal promoure per a fer front al canvi climàtic, la miopia social i dels governants és més que preocupant. Les mesures per a reduir la contaminació que genera el tràfic urbà (com les super-illes o les restriccions de circulació) són impopulars. Poca gent veu la necessitat de deixar d’usar els cotxes particulars que cremen combustibles derivats del petroli. Preferim tenir carrils per a cotxes particulars que tramvies. En lloc de fomentar el comerç de proximitat, continuem transportant mercaderies i aliments frescos d’una banda a l’altra del planeta en una gernació de vaixells, camions i furgonetes que cremen un percentatge significatiu del petroli que anem traient de sota terra. I, quan els científics ens estan dient que hem d’aturar el consum de combustibles fòssils el més aviat possible, els governants es barallen per “defensar la continuïtat del subministre”. D’un subministre que pot acabar exterminant una bona part de la població mundial les properes dècades.

Pensant més concretament en el cas dels cotxes, hi ha una cosa que em fa pensar. Per què no veiem, a casa nostra, empreses innovadores que treballin per a desenvolupar el cotxe elèctric del futur? Com és que hi ha tants inversors que posen els seus diners en negocis immobiliaris i tants pocs que apostin pels nous sistemes de transport amb energies netes? Serà perquè preferim el diner fàcil al risc innovador?

Els cotxes elèctrics solars, per exemple, incorporen plaques solars al sostre. D’aquesta manera poden anar carregant electricitat mentre circulen o estan aparcats, incrementant la seva autonomia alhora que poden reduir el volum, pes i preu de la seva bateria. Els estan fabricant ja a la Xina, sigui per transport a les ciutats o per tot tipus d’ús, i també hi estan treballant algunes empreses d’Alemanya, Holanda i altres països. Aquí, ningú en parla.

I una altra idea molt interessant és la de l’intercanvi de bateries, per resoldre el problema de la recàrrega: quan la bateria d’un cotxe elèctric s’esgota, el conductor voldria poder anar a una estació de servei i carregar-la en 2-3 minuts. Les bateries, en canvi, duren més si els processos de càrrega són lents. La solució, tècnicament és clara. A la Índia, ja l’estan implementant per als tricicles elèctrics i per als autobusos: les bateries es carreguen, lentament, a les estacions de servei. Quan un tricicle veu que se li està esgotant la bateria, s’atura a l’estació, treu la bateria, la deixa, i n’hi donen una de ja carregada. Bona idea, oi? És com canviar les piles d’un joc infantil, si usem piles recarregables. Però a Occident tampoc se’n parla, d’intercanvi de bateries. Sabeu per què? Perquè això implicaria posar-se d’acord i que tots els cotxes elèctrics tinguessin el mateix tipus de bateria (o, com a màxim, que hi hagués molts pocs tipus diferents de bateries). I les empreses fabricants de cotxes no volen ni parlar-ne, d’aquesta estandardització. L’empresari Shai Agassi, gran defensor de l’intercanvi de bateries, se’n queixa; però ningú no li fa cas. Per culpa de les empreses fabricants de cotxes elèctrics i del seu desinterès en arribar a solucions comunes, haurem d’anar a sistemes molt complicats i ineficients de recàrrega. És com si cada objecte que comprem amb piles en necessités unes d’específiques que només subministra aquell fabricant…

Els cotxes que podríem tenir (però que no és clar que tinguem) serien elèctrics, portarien plaques solars, tindrien bateries més petites, i aquestes serien intercanviables. Els cotxes es comprarien sense bateria i serien molt més barats. Les bateries, en canvi, podrien ser un “bé d’ús”, sent propietat de l’empresa que les gestiona. Ens la deixarien carregada, la usaríem, i quan la tornéssim descarregada pagaríem una determinada quantitat per la seva càrrega, el manteniment i la depreciació. Aquesta, al meu entendre, seria una solució racional i sostenible. Si no hi arribem serà perquè, en aquest món absurd en el que vivim, primen més els interessos corporatius que els de les persones i el planeta.

La imatge de dalt és del cotxe Dezhou, fabricat a la Xina. La podeu trobar a aquesta pàgina web. El cotxe Dezhou està pensat per circular per les ciutats. La seva autonomia és d’entre 80 i 150 quilòmetres, i el seu preu no arriba als 5500 dòlars.

——

Per cert, coincidint amb els actes per a la Justícia Climàtica d’aquests divendres, “Fridays for Future” ha posat damunt la taula set accions concretes que inclouen un peatge anti-contaminació per a reduir a la meitat el nombre de vehicles a Barcelona i retirar la inversió pública a les empreses contaminants.

Realitat i percepció

divendres, 6/09/2019

El gràfic d’aquí al costat, que podeu trobar a l’article d’aquesta pàgina web, mostra la diferència entre la percepció social de la quantitat de persones immigrants que hi ha als diferents països de la Unió Europea i el percentatge real d’immigrants que viuen a cada un d’aquests països. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure ampliada. Són dades de l’Eurobaròmetre 469. Les barres blaves indiquen la percepció social del percentatge d’immigrants, mentre que les taronges del costat mostren els percentatges reals.

És com a mínim sorprenent. A Espanya, i segons l’enquesta d’aquest Eurobaròmetre, la gent, en mitjana, creu que hi ha més d’un 24% d’immigrants; les dades objectives, en canvi, ens diuen que aquest percentatge és proper al 9%. A Itàlia, la percepció social és semblant mentre que el percentatge real és encara més baix, d’un 7%. I a Eslovàquia, on la percepció és de més del 8%, el percentatge real no arriba al 1%. Com és que la gent percep aquest 8% en un país on pràcticament no n’hi ha, d’immigrants?

D’on surt, aquesta forta disparitat entre realitat i percepció? Per què, a quasi tots els països, la percepció del nombre d’immigrants és molt més alta que la realitat? Per què aquest biaix? Jo hi veig, com a mínim, dues explicacions. Perquè hi ha gent interessada en que hi hagi aquesta percepció irreal, i perquè una bona part de la població no comprova allò que escolten, veuen o llegeixen: no es malfien, i no van a analitzar les dades i els fets. Greu error, en aquest segle XXI de les veritats paral·leles!

Fa pocs mesos, en Josep Ramoneda ens advertia de la facilitat amb que determinats polítics utilitzen el tema de la seguretat per a construir noticies i opinions no ajustades a la realitat que atrapin la gent. Malauradament, aquest tema de la seguretat és molt fàcil de manipular, i s’ha vist que la construcció de relats intencionats que acabin incrementant la percepció subjectiva de risc és realment efectiva. Es llença el missatge de manca de seguretat i increment del risc, les notícies fan efecte, la gent es preocupa, deixa de pensar en altres temes, i sempre hi ha polítics salvadors que diran que ells ens ho resoldran. La solució: no creure’ns res, no fiar-nos de les percepcions, anar a les fonts i a les dades, analitzar els fets objectius. Tot plegat: actitud científica, ciència i fets.

——

Per cert, ahir vam saber que hi ha hagut més robatoris violents a Barcelona que a Madrid, gairebé els mateixos furts a les dues ciutats i el doble d’homicidis a la capital espanyola que a Barcelona. A més, i segons les dades de criminalitat publicades pels Mossos d’Esquadra (mes a mes i fins al juliol), al juny es van denunciar menys delictes a la capital catalana que en el mateix mes del 2018 (un 2% menys) i al juliol van ser gairebé els mateixos que l’any passat. Els furts, que suposen prop del 60% dels delictes de Barcelona, també s’han reduït al juny i al juliol a Barcelona respecte al mateix període de fa un any. Al juny s’han comptabilitzat un 1,8% menys de furts que el 2018 i al juliol un 3% menys.

Universalitat i cooperació

dissabte, 24/08/2019

Llegeixo una entrevista a Priyamvada Natarajan, professora i cosmòloga a la universitat de Yale. Parla de la universalitat de la ciència i de la importància de la col·laboració entre els científics de tot el món. És cert. La ciència no té fronteres (la imatge d’aquí al costat és de la reunió d’autors del segon grup de treball de l’IPCC que es va fer el gener de 2019). Els científics col·laboren amb altres investigadors de tot el món i publiquen els seus resultats en articles que, un cop refrendats i revisats per experts anònims, poden ser consultats i estudiats per qualsevol altre membre de la comunitat científica mundial. No hi ha resultats científics secrets o restringits. Tot ha de poder ser accessible a nivell global i universal. És un tret definitori realment fort, si es pensa una mica. Perquè implica que no és possible parlar de “ciència militar” o de ciència restringida a determinats àmbits nacionals, geogràfics o econòmics. Si els resultats d’un determinat projecte o estudi només són accessibles per a les persones d’un cert grup empresarial o social, no estem parlant de ciència. La ciència és universal o no és.

La Priyamvada Natarajan remarcava que la ciència transcendeix les fronteres sense que importi el que hi passi políticament. També comentava que, quan intentes entendre la immensitat del cosmos, trobes absurd que a la Terra no puguem conviure bé entre nosaltres tot respectant el planeta. Deia que la ciència es un gran exemple de com la col·laboració entre persones no sols és possible, sino imprescindible: la barreja de coneixements i visions dona resultats fantàstics, fomenta la creativitat, i ens pot permetre abordar la infinitat de problemes complexes i globals que tenim (com el del canvi climàtic), que només podrem resoldre cooperant. Comentava també que socialment, manca el sentiment de sentir-nos ciutadans del món, un sentiment que és inherent a l’actitud científica. I parlava de la proposta de fer un passaport humà per a tothom, com element que ens ajudaria a connectar amb totes les persones i a sentir-nos part de la comunitat global que som.

I, fa poc, en Norbert Bilbeny feia algunes reflexions similars. Parlant dels 50 anys de l’arribada a la Lluna, deia que amb intel·ligència social i suprimint les fronteres, acabaríem amb la crisi climàtica, amb la carrera armamentística, i amb les migracions de la fam. Deia que si hem arribat a la Lluna, ara hauríem de saber arribar a la Terra, alliberant-nos del pensament sectari cromanyó i implantant una economia mundial que fos equitativa i sostenible. Pot semblar utòpic, però no ho és tant si pensem que, com ens diuen els científics de l’IPCC, som a la vora del precipici.

El cert és que els humans hem embogit. Som depredadors fins al nivell de posar en perill la pervivència de la nostra pròpia espècie. Els països del Nord xuclem els recursos del Sud, destruint la mare Terra que ens acull, oblidant els drets humans de milions de persones, i fabricant i venent armes que maten els Altres. Deu ser que la maldat som nosaltres, com deia fa poc en Manuel Cruz, que remarcava la increïble facilitat que té la maldat humana per amagar-se i després tornar a brollar. Per sort, hi ha gent que no calla i denuncia la situació. Fa pocs dies, l’alcalde d’Hiroshima, Kazumi Matsui, va instar els joves a no oblidar el que va passar i va fer una crida als dirigents mundials per a signar el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears de les Nacions Unides, que fins ara no ha rebut el suport de cap potencia mundial.

En Manuel Cruz cita l’Hannah Arendt, que deia que deixar de pensar ens fa inhumans. I en Rafael Argullol cita la María Zambrano, que explicava que no sentim perquè sabem, sino que sabem perquè sentim, perquè el cos i les seves sensacions són el centre del coneixement. Són crides a la importància del fet de pensar, des de l’evidència corpòria que no som més del que som: éssers limitats i efímers. I, en aquest marc, el pensament científic universal que reivindica la Priyamvada Natarajan ens pot ser de gran ajut. La seva afirmació que “el bo de ser cosmòloga és que, en tenir una visió del cosmos, les discussions sobre països [i persones] es veuen ridícules”, fa pensar.

——

Per cert, en Matt Goulding parla d’en Sawada-san (propietari, cuiner i mestre del restaurant Sushi Sawada) i diu que quan li va preguntar quina era la seva màxima ambició, en Sawada-san li va dir: “ara tinc sis cadires, al restaurant; en el futur, m’agradaria passar a tenir-ne quatre”.

Sobre dissenys futuristes

dijous, 15/08/2019

Fa dies vaig veure un cartell publicitari que mostrava el disseny “futurista” de la part inferior dreta de la imatge. Sempre he pensat que els cotxes baixos poden ser molt estètics, però que són poc útils. Té a veure amb allò que els dissenyadors en diuen usabilitat, i que no és més que la facilitat amb què les persones podran usar les coses per aconseguir el seu objectiu, que en el cas dels cotxes és anar d’un lloc a altre per vies que no sempre es troben perfectament asfaltades. Però el que més em va sorprendre va ser la forma dels parafangs, que envolten les rodes en un 75% de la seva circumferència i que per tant fan impossible l’ús d’amortidors. Us imagineu la tortura de viatjar en un cotxe espectacular mentre rebem l’impacte continuat de tots els sotracs? És cert que es podria pensar en amortir només l’habitacle dels passatgers, però tot plegat no seria més que cercar solucions complicades per a problemes senzills.

Dos mestres del disseny, André Ricard i Miguel Milá, tots dos nascuts a Barcelona pels voltants de 1930, ens expliquen que el disseny no cal que sigui futurista: ha de ser funcional. En Miguel Milá diu que el disseny ha d’ajudar i no molestar, i que els objectes que compliquen no li interessen: prefereix els que simplifiquen mentre compleixen la seva funció. Aquesta entrevista inclou una foto de tots dos. Van contribuir a implantar el disseny industrial a casa nostra (es bo observar, de passada, que la paraula “industrial” ve del requeriment de poder fabricar allò que es dissenya).

Per això, a la imatge de dalt, he pensat que havia de prevaldre l’Stella Vie. No és la primera vegada que en parlo, d’aquest cotxe solar dissenyat per estudiants del “grup solar” de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven (Solar Team Eindhoven, STE). L’Stella Vie és de 5 places i porta el sostre recobert amb cinc metres quadrats de cel·les fotovoltaiques. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant més de 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant més de tres quarts d’hora. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té permís de circulació a Europa. Els estudiants d’aquest grup solar, que es van renovant cada any, ja han guanyat tres competicions a la “World Solar Challenge” d’Austràlia. Quan el miro, no puc deixar de preguntar-me perquè els cotxes elèctrics no es fabriquen amb plaques solars al sostre i bateries més lleugeres.

Parts de la imatge les podeu trobar a aquesta pàgina web i a aquesta altra, i mostren l’aspecte extern de l’Stella Vie, el seu interior i l’equip d’estudiants que l’ha creat. Són estudiants que han sabut combinar els objectius de sostenibilitat, funcionalitat i estètica. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure amb més detall.

André Ricard i Miguel Milá entenien el disseny des d’una perspectiva funcional que comportava una estètica senzilla i artesanal. Era la bellesa d’allò que aparentment sembla senzill.

———

Per cert, en Carles Capdevila explicava la seva estada al Monestir de Poblet i deia que  els monjos estalvien les paraules sempre que poden. Deia que si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. I que quan resen, quan reciten salms i antífones amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

Viatges i gel a l’Àrtic

divendres, 9/08/2019

Hi ha un nombre que val la pena recordar. És el 1767. Cada vegada que anem amb avió i volem 1767 quilòmetres, desapareix un metre quadrat de gel àrtic del mes de setembre. Si fem un viatge d’anada i tornada des de Barcelona a qualsevol capital europea, haurem fos més d’un metre quadrat de gel del casquet polar nord del planeta.

És un valor ben fàcil d’obtenir. El gràfic de l’esquerra de la imatge és de l’article que en Dirk Notz, la Julienne Stroeve i altres científics van publicar a la revista Science, i que podeu trobar aquí. La seva conclusió és que hi ha una relació indiscutible entre les nostres emissions de CO2 i la desaparició de gel àrtic al mes de setembre: els autors afirmen que, amb un error de menys de 0,1 metres quadrats, cada tona de CO2 emesa a qualsevol part del planeta fa que es fonguin 3 metres quadrats de gel a l’Àrtic. Dit en altres paraules, cada 333,3 quilos de CO2 fan que desaparegui un metre quadrat de gel marí. La xifra de 1767 quilòmetres surt quan a més, tenim en compte la gràfica de la dreta de la imatge, que mostra que cada persona, en un viatge de 780 quilòmetres en avió de Brusel·les a Berlin, contribueix a l’emissió de 147 quilos de CO2 (si va en tren, la xifra passa a ser només de 35 quilos). Cal dir que l’extensió de gel àrtic es mesura al setembre perquè és el mes de màxim desgel, com mostra aquesta gràfica d’evolució anual, que també ens fa palès el perill que aquest mínim sigui zero d’aquí a no masses anys. En tot cas, la gràfica de l’esquerra de la imatge de dalt és de l’article d’en Dirk Notz i la Julienne Stroeve que podem trobar aquí, i la de la dreta és de la pàgina 16 d’aquest informe. Si cliqueu a la imatge la podreu veure amb més detall.

En Dirk Notz i la Julienne Stroeve van veure també que la majoria dels models actuals (CMIP5) subestimen sistemàticament la sensibilitat de la massa de gel marí de l’Àrtic en relació a les emissions antropogèniques de CO2, perquè que enlloc dels 3,0 ± 0,3 m2, fins ara s’estaven fent estimacions de l’ordre de 1,75 ± 0,67 m2. El corol·lari de les conclusions  de Notz i Stroeve és que hi haurà una desaparició total del gel àrtic del setembre quan les nostres emissions acumulades de CO2 a partir d’ara arribin a la xifra de 1000 giga tones. Al ritme actual, això ens porta a una data entre 2040 i 2060 (el ritme actual d’emissions és de 35 giga tones cada any). Ara bé, si aconseguíssim un objectiu d’escalfament global de 1,5 ºC (essent més estrictes que els 2 ºC acordats a París i treballant seriosament per a un total d’emissions entre ara i el 2050 molt inferior a les 1000 giga tones), els autors diuen que hi ha una possibilitat de supervivència a llarg termini del gel marí d’estiu àrtic, al menys en algunes zones.

Quan ens hi posarem de veritat? Quan deixarem d’usar mitjans de transport insostenibles? Quan exigirem als nostres governants que prenguin mesures per a reduir el transport aeri i per carretera? Quan veurem menys camions a les autopistes? Quan ens decidirem a no comprar allò que no sigui de proximitat? Quan decidirem usar menys el cotxe i exigir un bon transport públic? Quan veurem carrers a les ciutats amb un únic “carril cotxe” (o cap) perquè els altres seran per transport públic, bicicletes i vehicles elèctrics?

Es pot argumentar que fondre un metre quadrat de gel àrtic és insignificant. Però l’any passat, la xifra del total de viatges en avió a tot el món va ser de 4.378 milions. I, quan sumem totes les contribucions d’aquests vols, el resultat passa a ser realment preocupant.

Recordeu: 1767. O, si voleu que sigui més fàcil de recordar, 1771, que és palíndrom.

——

Per cert, l’Alexandra Jellicoe diu que ha decidit no tornar a volar per Europa, i fa un elogi del viatge en tren. Diu que hem d’exigir un canvi: som l’espècie més creativa de la Terra, de manera que hem de poder reinventar el sector del transport per a fer possible treballar, divertir-nos i, a la vegada i sobretot, protegir el món natural.

Àfrica i els fets

dissabte, 3/08/2019

Aquests dies he provat de cercar “sequera banya africa” a internet. M’ha sortit una noticia de fa dos anys, algunes informacions encara més antigues, i aquest (només aquest) informe d’Oxfam d’ara, juliol de 2019, que parla de la fortíssima sequera que està patint la banya d’Àfrica, i que afecta Etiòpia i Somàlia a més de part de Kènia. Hi ha més de 15 milions de persones que requereixen assistència humanitària, com a conseqüència d’un desastre ambiental que arriba quan aquesta gent encara no s’ha recuperat de la sequera de fa dos anys. L’informe explica que l’ajut actual és insuficient, i que aquest any calen encara uns mil cinc-cents milions de dòlars (el doble del recollit fins ara) per poder ajudar les persones d’aquesta regió. La imatge de dalt és d’aquest informe.

Tres evidències, tres fets: 1) hi ha una sequera gravíssima a la banya d’Àfrica, que està portant més de quinze milions de persones a un estat inadmissible de vulnerabilitat; 2) L’ajut internacional és insuficient i la situació està esdevenint insostenible; 3) És una noticia que sembla que no interessa, i que els mitjans occidentals no publiquen.

No puc fer més que recordar el que deia, fa pocs dies, en Bru Rovira. Explicava que quan va començar a col·laborar a l’Ara, en Carles Capdevila li va proposar que escrivís un article setmanal sobre qualsevol tema que li vingués de gust, i a més un article sobre l’actualitat africana. Després, diu en Bru Rovira, les “pàgines internacionals es van anar reduint i l’Àfrica va caure (sempre és la primera a caure), així que em vaig quedar amb una pàgina setmanal en la qual, sempre que he pogut, he mirat de mantenir viva la informació sobre aquest apassionant continent, amb la convicció que el món d’avui només és comprensible si el mirem amb una visió global, planetària”.

És cert. Quina nostàlgia, quin record, el de quan els diaris parlaven del que passava a l’Àfrica…

I, mira per on, en Bru Rovira ja no escriurà els seus articles dominicals a l’Ara. Com bé diu ell mateix, se’n va “per motius administratius”. I explica quelcom que revela el seu esperit científic, aquesta manera de ser rigorosa que fa que les seves anàlisis estiguin basades en els fets. Deixeu-me que, en aquest breu article que també voldria ser un homenatge a ell i al continent Africà, el citi un cop més: “com a periodista penso que aquest ofici s’hauria de sostenir sobre els fets i la pròpia experiència viscuda. Falta relat, falten fets. Històries viscudes. Història viscuda. I sobra opinió. Per simplificar, recordaré una conversa recent amb el fotògraf Ricard García Vilanova, que assenyalava el fet sorprenent que ell, que ha estat infinitat de vegades a Síria, sigui escassament convocat als mitjans per parlar-ne, mentre que el que passa a Síria ens ho expliquen tertulians i periodistes que no hi han posat mai els peus”. Crec que no s’hi pot afegir res.

Per què no s’investiguen més els fets i perquè no s’explica allò que realment està passant? Serà perquè parlar de la situació real a l’Àfrica i altres llocs no dona diners?

——

Per cert, la Carolyn Steel diu que la lògica de les ciutats i del nostre estil de vida abans era el menjar, però que ha estat substituïda pel capital. Però mentre que podem compartir el menjar i deixar a tothom satisfet, els diners no deixen mai satisfet a ningú. Diu que és la lògica de l’avarícia sense límits que avui amenaça el planeta.

Sobreescalfament i inconsciència

dissabte, 27/07/2019

No és la primera vegada que parlo del tema, però aquesta crònica del debat que hi va haver a Vic sobre la necessitat de descarbonitzar per evitar el col·lapse, m’hi ha fet tornar. En el debat, la Marta Torres, investigadora sènior a l’Institut de Desenvolupament Sostenible i RRII, va explicar que si la temperatura de la Terra puja 1,5 graus més, els danys seran irreversibles per la societat humana. Ho va dir basant-se en informes científics ben recents.

I, parlant del que ens diuen insistentment els científics, cal recordar que l’any 1992 ja ens explicaven que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta, cosa que pot afectar terriblement els nostres descendents i tota la humanitat. En el seu article de més de 1.700 autors, també ens deien que caldria reduir la despesa militar mundial per a poder tenir mitjans per a lluitar, tots plegats, contra aquesta amenaça que ens hem anat fabricant nosaltres mateixos al llarg del segle XX.

En aquest article de l’any passat, que va publicar a la revista PNAS i que ja he comentat breument alguna vegada, en Will Steffen i 15 col·laboradors analitzen acuradament les dades amb una anàlisi sistèmica que té en compte les realimentacions i no-linealitats del sistema planetari, i arriben a tot un seguit de conclusions realment preocupants. Diuen que la majoría d’estudis actuals treballen sota la hipòtesi que la relació entre l’emissió acumulada de CO2 i la temperatura global del planeta és quasi-lineal, i argumenten que això és probablement fals perquè no té en compte totes les no-linealitats que aniran apareixent a mesura que la Terra s’escalfi. Entre elles, citen i quantifiquen la progressiva reducció del permafrost, la descomposició dels hidrats de metà dels oceans, l’increment en els efectes de la respiració dels bacteris marins, la reducció del gel als pols i la pujada del nivell del mar. Alguns d’aquests processos es posaran en marxa quan l’escalfament sigui d’entre 1 i 3 graus (és el cas de la desaparició del gel àrtic i dels glaciars alpins), altres quan sigui d’entre 3 i 5 graus (modificació del corrent del Golf, desforestació i altres) i alguns altres quan l’escalfament sigui superior als 5 graus (com la desaparició del gel antàrtic entre d’altres). El gran problema, expliquen els autors, és que aquests processos s’aniran realimentant uns amb els altres, de manera que la pujada de temperatures (si continuem amb aquesta actitut actual d’inexplicable inconsciència) s’accelerarà de manera incontrolable. D’altra banda, diuen que hi ha una certa probabilitat que tot plegat s’activi fins i tot a una temperatura global inferior als famosos dos graus d’escalfament que es van fixar en els objectius de l’acord de París.

Cal dir que, a més, en Hans Joachim Schellnhuber (coautor de l’article que acabo de comentar) diu que, si continuem amb les actuals polítiques, l’escalfament respecte a l’era pre-industrial podria arribar a ser d’uns 4 o 5 graus centígrads. I explica que això reduiria dràsticament la capacitat de suport humà de la Terra, que podria reduir-se fins només 1000 milions de persones. En Hans Joachim afegeix que en aquest punt hi ha consens entre els experts.

Estem en perill, i són ben pocs els qui reaccionen. No volem deixar el transport privat, no volem abandonar el petroli ni la nostra zona de confort. És curiós. El Regne Unit és l’únic país del G-20 que ha declarat l’emergència climàtica i que ha aprovat per llei aconseguir la neutralitat d’emissions el 2050. I els activistes de Extinction Rebellion ho veuen insuficient: demanen que l’objectiu sigui arribar a la neutralitat (equilibri entre les emissions de CO2 i la captura d’aquest mateix CO2) l’any 2035. Ho trobo admirable. Estic totalment d’acord amb el que demanen els del moviment Extinction Rebellion, perquè la probabilitat que una espera de 30 anys sigui suïcida és elevada, i perquè la humanitat s’ha de posar les piles per resoldre el problema com més aviat millor. El perill és molt gran, i l’objectiu 2035 pot evitar moltes més morts climàtiques que l’objectiu 2050. Però el que sí és clar és que els anglesos ens estan donant una lliçó. Mentre ells debaten entre si ha de ser l’any 2035 o el 2050, els altres països del món “desenvolupat” amaguen el cap sota l’ala i no es plantegen encara cap objectiu.

Hi ha una darrera reflexió, que ens ve de la mà de Luca Gervasoni, ponent del Curs d’Estiu 2019 de la Universitat de la Pau. Perquè segurament no hem de parlar d’inconsciència sino de intencionalitat. De la intencionalitat que tenen les elits del poder global quan pensen en un món sobreescalfat que no els afectarà perquè ells viuran aïllats i confortables dins de “ciutadelles fortificades” (en paraules de Luca Gervasoni). Viuran amb tot tipus de protecció, climàtica i militar (com explica aquest article), evitant l’entrada dels milions de refugiats climàtics que aniran malvivint i morint en els guetos externs. Pot semblar ciència ficció, però és un escenari no improbable si continuem sense fer res i es confirmen les prediccions d’en Hans Joachim Schellnhuber pel que fa al nombre de persones que pot acabar acceptant la Terra. Seria un genocidi de fins a 6.000 milions de persones.

José Antonio Martínez ens parlava fa poc dels líquens, aquests éssers meravellosos que, des de fa més de cinc-cents milions d’anys, han sobreviscut a tot. Poden créixer durant centenars o milers d’anys damunt les roques, xuclant-ne els minerals i convertint-les en substrat per a les plantes. Els líquens suporten condicions duríssimes de sequedat i temperatura, però malauradament són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i a l’alteració de l’entorn (la imatge de dalt és d’una roca amb líquens prop del far de Cala Nans).

Els líquens són un bioindicador de la qualitat ambiental. Els nostres besnéts, en podran gaudir? O es trobaran amb el mateix que hem vist que ha passat a les cuques de llum?

——

Per cert, la Carme Colomina constata que el discurs polític se simplifica al mateix temps que els conflictes es fan més intricats. Diu que el món es desendreça i que les desigualtats han fet créixer la vulnerabilitat.