Arxiu de la categoria ‘Actualitat’

Sobre dissenys futuristes

dijous, 15/08/2019

Fa dies vaig veure un cartell publicitari que mostrava el disseny “futurista” de la part inferior dreta de la imatge. Sempre he pensat que els cotxes baixos poden ser molt estètics, però que són poc útils. Té a veure amb allò que els dissenyadors en diuen usabilitat, i que no és més que la facilitat amb què les persones podran usar les coses per aconseguir el seu objectiu, que en el cas dels cotxes és anar d’un lloc a altre per vies que no sempre es troben perfectament asfaltades. Però el que més em va sorprendre va ser la forma dels parafangs, que envolten les rodes en un 75% de la seva circumferència i que per tant fan impossible l’ús d’amortidors. Us imagineu la tortura de viatjar en un cotxe espectacular mentre rebem l’impacte continuat de tots els sotracs? És cert que es podria pensar en amortir només l’habitacle dels passatgers, però tot plegat no seria més que cercar solucions complicades per a problemes senzills.

Dos mestres del disseny, André Ricard i Miguel Milá, tots dos nascuts a Barcelona pels voltants de 1930, ens expliquen que el disseny no cal que sigui futurista: ha de ser funcional. En Miguel Milá diu que el disseny ha d’ajudar i no molestar, i que els objectes que compliquen no li interessen: prefereix els que simplifiquen mentre compleixen la seva funció. Aquesta entrevista inclou una foto de tots dos. Van contribuir a implantar el disseny industrial a casa nostra (es bo observar, de passada, que la paraula “industrial” ve del requeriment de poder fabricar allò que es dissenya).

Per això, a la imatge de dalt, he pensat que havia de prevaldre l’Stella Vie. No és la primera vegada que en parlo, d’aquest cotxe solar dissenyat per estudiants del “grup solar” de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven (Solar Team Eindhoven, STE). L’Stella Vie és de 5 places i porta el sostre recobert amb cinc metres quadrats de cel·les fotovoltaiques. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant més de 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant més de tres quarts d’hora. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té permís de circulació a Europa. Els estudiants d’aquest grup solar, que es van renovant cada any, ja han guanyat tres competicions a la “World Solar Challenge” d’Austràlia. Quan el miro, no puc deixar de preguntar-me perquè els cotxes elèctrics no es fabriquen amb plaques solars al sostre i bateries més lleugeres.

Parts de la imatge les podeu trobar a aquesta pàgina web i a aquesta altra, i mostren l’aspecte extern de l’Stella Vie, el seu interior i l’equip d’estudiants que l’ha creat. Són estudiants que han sabut combinar els objectius de sostenibilitat, funcionalitat i estètica. Si cliqueu a la imatge, la podreu veure amb més detall.

André Ricard i Miguel Milá entenien el disseny des d’una perspectiva funcional que comportava una estètica senzilla i artesanal. Era la bellesa d’allò que aparentment sembla senzill.

———

Per cert, en Carles Capdevila explicava la seva estada al Monestir de Poblet i deia que  els monjos estalvien les paraules sempre que poden. Deia que si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. I que quan resen, quan reciten salms i antífones amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

Viatges i gel a l’Àrtic

divendres, 9/08/2019

Hi ha un nombre que val la pena recordar. És el 1767. Cada vegada que anem amb avió i volem 1767 quilòmetres, desapareix un metre quadrat de gel àrtic del mes de setembre. Si fem un viatge d’anada i tornada des de Barcelona a qualsevol capital europea, haurem fos més d’un metre quadrat de gel del casquet polar nord del planeta.

És un valor ben fàcil d’obtenir. El gràfic de l’esquerra de la imatge és de l’article que en Dirk Notz, la Julienne Stroeve i altres científics van publicar a la revista Science, i que podeu trobar aquí. La seva conclusió és que hi ha una relació indiscutible entre les nostres emissions de CO2 i la desaparició de gel àrtic al mes de setembre: els autors afirmen que, amb un error de menys de 0,1 metres quadrats, cada tona de CO2 emesa a qualsevol part del planeta fa que es fonguin 3 metres quadrats de gel a l’Àrtic. Dit en altres paraules, cada 333,3 quilos de CO2 fan que desaparegui un metre quadrat de gel marí. La xifra de 1767 quilòmetres surt quan a més, tenim en compte la gràfica de la dreta de la imatge, que mostra que cada persona, en un viatge de 780 quilòmetres en avió de Brusel·les a Berlin, contribueix a l’emissió de 147 quilos de CO2 (si va en tren, la xifra passa a ser només de 35 quilos). Cal dir que l’extensió de gel àrtic es mesura al setembre perquè és el mes de màxim desgel, com mostra aquesta gràfica d’evolució anual, que també ens fa palès el perill que aquest mínim sigui zero d’aquí a no masses anys. En tot cas, la gràfica de l’esquerra de la imatge de dalt és de l’article d’en Dirk Notz i la Julienne Stroeve que podem trobar aquí, i la de la dreta és de la pàgina 16 d’aquest informe. Si cliqueu a la imatge la podreu veure amb més detall.

En Dirk Notz i la Julienne Stroeve van veure també que la majoria dels models actuals (CMIP5) subestimen sistemàticament la sensibilitat de la massa de gel marí de l’Àrtic en relació a les emissions antropogèniques de CO2, perquè que enlloc dels 3,0 ± 0,3 m2, fins ara s’estaven fent estimacions de l’ordre de 1,75 ± 0,67 m2. El corol·lari de les conclusions  de Notz i Stroeve és que hi haurà una desaparició total del gel àrtic del setembre quan les nostres emissions acumulades de CO2 a partir d’ara arribin a la xifra de 1000 giga tones. Al ritme actual, això ens porta a una data entre 2040 i 2060 (el ritme actual d’emissions és de 35 giga tones cada any). Ara bé, si aconseguíssim un objectiu d’escalfament global de 1,5 ºC (essent més estrictes que els 2 ºC acordats a París i treballant seriosament per a un total d’emissions entre ara i el 2050 molt inferior a les 1000 giga tones), els autors diuen que hi ha una possibilitat de supervivència a llarg termini del gel marí d’estiu àrtic, al menys en algunes zones.

Quan ens hi posarem de veritat? Quan deixarem d’usar mitjans de transport insostenibles? Quan exigirem als nostres governants que prenguin mesures per a reduir el transport aeri i per carretera? Quan veurem menys camions a les autopistes? Quan ens decidirem a no comprar allò que no sigui de proximitat? Quan decidirem usar menys el cotxe i exigir un bon transport públic? Quan veurem carrers a les ciutats amb un únic “carril cotxe” (o cap) perquè els altres seran per transport públic, bicicletes i vehicles elèctrics?

Es pot argumentar que fondre un metre quadrat de gel àrtic és insignificant. Però l’any passat, la xifra del total de viatges en avió a tot el món va ser de 4.378 milions. I, quan sumem totes les contribucions d’aquests vols, el resultat passa a ser realment preocupant.

Recordeu: 1767. O, si voleu que sigui més fàcil de recordar, 1771, que és palíndrom.

——

Per cert, l’Alexandra Jellicoe diu que ha decidit no tornar a volar per Europa, i fa un elogi del viatge en tren. Diu que hem d’exigir un canvi: som l’espècie més creativa de la Terra, de manera que hem de poder reinventar el sector del transport per a fer possible treballar, divertir-nos i, a la vegada i sobretot, protegir el món natural.

Àfrica i els fets

dissabte, 3/08/2019

Aquests dies he provat de cercar “sequera banya africa” a internet. M’ha sortit una noticia de fa dos anys, algunes informacions encara més antigues, i aquest (només aquest) informe d’Oxfam d’ara, juliol de 2019, que parla de la fortíssima sequera que està patint la banya d’Àfrica, i que afecta Etiòpia i Somàlia a més de part de Kènia. Hi ha més de 15 milions de persones que requereixen assistència humanitària, com a conseqüència d’un desastre ambiental que arriba quan aquesta gent encara no s’ha recuperat de la sequera de fa dos anys. L’informe explica que l’ajut actual és insuficient, i que aquest any calen encara uns mil cinc-cents milions de dòlars (el doble del recollit fins ara) per poder ajudar les persones d’aquesta regió. La imatge de dalt és d’aquest informe.

Tres evidències, tres fets: 1) hi ha una sequera gravíssima a la banya d’Àfrica, que està portant més de quinze milions de persones a un estat inadmissible de vulnerabilitat; 2) L’ajut internacional és insuficient i la situació està esdevenint insostenible; 3) És una noticia que sembla que no interessa, i que els mitjans occidentals no publiquen.

No puc fer més que recordar el que deia, fa pocs dies, en Bru Rovira. Explicava que quan va començar a col·laborar a l’Ara, en Carles Capdevila li va proposar que escrivís un article setmanal sobre qualsevol tema que li vingués de gust, i a més un article sobre l’actualitat africana. Després, diu en Bru Rovira, les “pàgines internacionals es van anar reduint i l’Àfrica va caure (sempre és la primera a caure), així que em vaig quedar amb una pàgina setmanal en la qual, sempre que he pogut, he mirat de mantenir viva la informació sobre aquest apassionant continent, amb la convicció que el món d’avui només és comprensible si el mirem amb una visió global, planetària”.

És cert. Quina nostàlgia, quin record, el de quan els diaris parlaven del que passava a l’Àfrica…

I, mira per on, en Bru Rovira ja no escriurà els seus articles dominicals a l’Ara. Com bé diu ell mateix, se’n va “per motius administratius”. I explica quelcom que revela el seu esperit científic, aquesta manera de ser rigorosa que fa que les seves anàlisis estiguin basades en els fets. Deixeu-me que, en aquest breu article que també voldria ser un homenatge a ell i al continent Africà, el citi un cop més: “com a periodista penso que aquest ofici s’hauria de sostenir sobre els fets i la pròpia experiència viscuda. Falta relat, falten fets. Històries viscudes. Història viscuda. I sobra opinió. Per simplificar, recordaré una conversa recent amb el fotògraf Ricard García Vilanova, que assenyalava el fet sorprenent que ell, que ha estat infinitat de vegades a Síria, sigui escassament convocat als mitjans per parlar-ne, mentre que el que passa a Síria ens ho expliquen tertulians i periodistes que no hi han posat mai els peus”. Crec que no s’hi pot afegir res.

Per què no s’investiguen més els fets i perquè no s’explica allò que realment està passant? Serà perquè parlar de la situació real a l’Àfrica i altres llocs no dona diners?

——

Per cert, la Carolyn Steel diu que la lògica de les ciutats i del nostre estil de vida abans era el menjar, però que ha estat substituïda pel capital. Però mentre que podem compartir el menjar i deixar a tothom satisfet, els diners no deixen mai satisfet a ningú. Diu que és la lògica de l’avarícia sense límits que avui amenaça el planeta.

Sobreescalfament i inconsciència

dissabte, 27/07/2019

No és la primera vegada que parlo del tema, però aquesta crònica del debat que hi va haver a Vic sobre la necessitat de descarbonitzar per evitar el col·lapse, m’hi ha fet tornar. En el debat, la Marta Torres, investigadora sènior a l’Institut de Desenvolupament Sostenible i RRII, va explicar que si la temperatura de la Terra puja 1,5 graus més, els danys seran irreversibles per la societat humana. Ho va dir basant-se en informes científics ben recents.

I, parlant del que ens diuen insistentment els científics, cal recordar que l’any 1992 ja ens explicaven que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta, cosa que pot afectar terriblement els nostres descendents i tota la humanitat. En el seu article de més de 1.700 autors, també ens deien que caldria reduir la despesa militar mundial per a poder tenir mitjans per a lluitar, tots plegats, contra aquesta amenaça que ens hem anat fabricant nosaltres mateixos al llarg del segle XX.

En aquest article de l’any passat, que va publicar a la revista PNAS i que ja he comentat breument alguna vegada, en Will Steffen i 15 col·laboradors analitzen acuradament les dades amb una anàlisi sistèmica que té en compte les realimentacions i no-linealitats del sistema planetari, i arriben a tot un seguit de conclusions realment preocupants. Diuen que la majoría d’estudis actuals treballen sota la hipòtesi que la relació entre l’emissió acumulada de CO2 i la temperatura global del planeta és quasi-lineal, i argumenten que això és probablement fals perquè no té en compte totes les no-linealitats que aniran apareixent a mesura que la Terra s’escalfi. Entre elles, citen i quantifiquen la progressiva reducció del permafrost, la descomposició dels hidrats de metà dels oceans, l’increment en els efectes de la respiració dels bacteris marins, la reducció del gel als pols i la pujada del nivell del mar. Alguns d’aquests processos es posaran en marxa quan l’escalfament sigui d’entre 1 i 3 graus (és el cas de la desaparició del gel àrtic i dels glaciars alpins), altres quan sigui d’entre 3 i 5 graus (modificació del corrent del Golf, desforestació i altres) i alguns altres quan l’escalfament sigui superior als 5 graus (com la desaparició del gel antàrtic entre d’altres). El gran problema, expliquen els autors, és que aquests processos s’aniran realimentant uns amb els altres, de manera que la pujada de temperatures (si continuem amb aquesta actitut actual d’inexplicable inconsciència) s’accelerarà de manera incontrolable. D’altra banda, diuen que hi ha una certa probabilitat que tot plegat s’activi fins i tot a una temperatura global inferior als famosos dos graus d’escalfament que es van fixar en els objectius de l’acord de París.

Cal dir que, a més, en Hans Joachim Schellnhuber (coautor de l’article que acabo de comentar) diu que, si continuem amb les actuals polítiques, l’escalfament respecte a l’era pre-industrial podria arribar a ser d’uns 4 o 5 graus centígrads. I explica que això reduiria dràsticament la capacitat de suport humà de la Terra, que podria reduir-se fins només 1000 milions de persones. En Hans Joachim afegeix que en aquest punt hi ha consens entre els experts.

Estem en perill, i són ben pocs els qui reaccionen. No volem deixar el transport privat, no volem abandonar el petroli ni la nostra zona de confort. És curiós. El Regne Unit és l’únic país del G-20 que ha declarat l’emergència climàtica i que ha aprovat per llei aconseguir la neutralitat d’emissions el 2050. I els activistes de Extinction Rebellion ho veuen insuficient: demanen que l’objectiu sigui arribar a la neutralitat (equilibri entre les emissions de CO2 i la captura d’aquest mateix CO2) l’any 2035. Ho trobo admirable. Estic totalment d’acord amb el que demanen els del moviment Extinction Rebellion, perquè la probabilitat que una espera de 30 anys sigui suïcida és elevada, i perquè la humanitat s’ha de posar les piles per resoldre el problema com més aviat millor. El perill és molt gran, i l’objectiu 2035 pot evitar moltes més morts climàtiques que l’objectiu 2050. Però el que sí és clar és que els anglesos ens estan donant una lliçó. Mentre ells debaten entre si ha de ser l’any 2035 o el 2050, els altres països del món “desenvolupat” amaguen el cap sota l’ala i no es plantegen encara cap objectiu.

Hi ha una darrera reflexió, que ens ve de la mà de Luca Gervasoni, ponent del Curs d’Estiu 2019 de la Universitat de la Pau. Perquè segurament no hem de parlar d’inconsciència sino de intencionalitat. De la intencionalitat que tenen les elits del poder global quan pensen en un món sobreescalfat que no els afectarà perquè ells viuran aïllats i confortables dins de “ciutadelles fortificades” (en paraules de Luca Gervasoni). Viuran amb tot tipus de protecció, climàtica i militar (com explica aquest article), evitant l’entrada dels milions de refugiats climàtics que aniran malvivint i morint en els guetos externs. Pot semblar ciència ficció, però és un escenari no improbable si continuem sense fer res i es confirmen les prediccions d’en Hans Joachim Schellnhuber pel que fa al nombre de persones que pot acabar acceptant la Terra. Seria un genocidi de fins a 6.000 milions de persones.

José Antonio Martínez ens parlava fa poc dels líquens, aquests éssers meravellosos que, des de fa més de cinc-cents milions d’anys, han sobreviscut a tot. Poden créixer durant centenars o milers d’anys damunt les roques, xuclant-ne els minerals i convertint-les en substrat per a les plantes. Els líquens suporten condicions duríssimes de sequedat i temperatura, però malauradament són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i a l’alteració de l’entorn (la imatge de dalt és d’una roca amb líquens prop del far de Cala Nans).

Els líquens són un bioindicador de la qualitat ambiental. Els nostres besnéts, en podran gaudir? O es trobaran amb el mateix que hem vist que ha passat a les cuques de llum?

——

Per cert, la Carme Colomina constata que el discurs polític se simplifica al mateix temps que els conflictes es fan més intricats. Diu que el món es desendreça i que les desigualtats han fet créixer la vulnerabilitat.

Elogi del coneixement

dimecres, 10/07/2019

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada molt especial, organitzat amb motiu de la jubilació del professor Albert Corominas com a professor de la UPC. Aquí podeu veure el vídeo complet de l’acte.

El fil conductor de la jornada, que van anar desenvolupant tant l’Albert Corominas com els seus companys de taula Nico Hirtt i Rosa Cañadell, va ser el de la reivindicació del coneixement, que els darrers anys ha anat perdent protagonisme mentre cada vegada es parla més que cal educar en les anomenades competències. Se’ns diu que no cal adquirir coneixements perquè tot el saber és accessible a tothom a la xarxa, que no cal ensenyar-lo i que l’únic que cal és aprendre a aprendre. I se’ns explica que, com que el coneixement creix exponencialment i es renova de manera incessant, allò que avui s’aprèn esdevindrà obsolet ràpidament. Com que, a més, les persones que ara estudien treballaran en ocupacions que avui no podem ni tan sols imaginar, transmetre coneixement és una pèrdua de temps, diuen.

He de dir que una de les frases que es van citar em va impactar especialment. És la que va dir, en una entrevista i fa pocs mesos, la  Susan Redline, professora de trastorns del son a l’Escola de Medicina de Harvard. La Suran va dir textualment “la meva filla i les meves netes, amb quatre clics es posen tant al dia en ciència com jo”. Primer vaig pensar que devia ser un error, perquè la gent que conec que fa més de 40 anys que treballen en ciència, estudiant, llegint, experimentant i intentant assimilar coneixement, ara se’n adonen que encara no saben res. Després, ho veig entendre tot i em vaig tranquil·litzar, aplicant un raonament matemàtic ben senzill. Perquè aquest problema de saber com pot ser que les seves netes, amb quatre clics, es posin tant al dia en ciència com ella, té una solució que existeix, que és única, i que és aquesta: el coneixement en ciència d’ella, de la seva filla i de les seves netes ha de ser forçosament nul.

Quan penso en això d’aconseguir coneixement amb 4 clics, em venen al cap alguns exemples que he viscut personalment. En comento breument només un, que pot semblar estrany però que crec que és paradigmàtic: la història de com he anat formant el meu coneixement sobre els triangles. Vaig començar a saber-ne alguna cosa durant l’ensenyament primari, abans dels deu anys. Després, entre els 10 i els 20, vaig conèixer algunes de les seves propietats (amb la trigonometria), teoremes (Pitàgores) i alguns dels seus punts significatius, com el baricentre i l’incentre. Entre els 20 i els 30, vaig entendre que els triangles eren el cas bidimensional dels simplexes, i vaig descobrir el món apassionant dels espais de dimensió superior a tres. Entre els 30 i els 50, vaig entendre i vaig poder gaudir de les coordenades baricèntriques i de totes les seves implicacions i usos computacionals, mentre que a partir dels 50 vaig descobrir, entre d’altres moltes propietats, els seus milers de possibles centres. I també, passats els 50, he tingut el privilegi de poder compartir i usar aquest coneixement amb altres persones (estudiants i professors) per a resoldre problemes reals del món industrial, de la medicina, del patrimoni cultural, i fins i tot s’han plantejat solucions per a alguns problemes relacionats amb la resolució pacifica de conflictes. Perquè la gent no ho sap, però els triangles són al centre de molts dels algorismes computacionals que hem de concebre per a resoldre problemes de tot tipus que impliquen formes geomètriques. En aquest i en molts altres casos, podríem dir que el coneixement ens penetra lentament en com a mínim tres fases: primer el rebem, després, amb temps, treball i esforç, el descobrim de veritat i l’entenem (és el moment màgic del “ara ho entenc!”), i finalment som capaços d’usar-lo. El coneixement ens permet actuar millor només si abans l’hem entès. Però entendre és molt més que quatre clics.

La meva experiència personal em diu que això de que “les persones que ara estudien treballaran en ocupacions que avui no podem ni tan sols imaginar i que per tant transmetre coneixement és una pèrdua de temps” és radicalment fals. El coneixement sobre triangles que vaig rebre i després entendre, l’he pogut acabar aplicant 40 o 50 anys després per a resoldre problemes actuals que llavors no existien. I el mateix passa amb moltíssimes altres coses que vam aprendre durant el batxillerat i la carrera, i que ara, en un món totalment diferent, ens són essencials, ens ajuden a entendre una mica el que ens envolta, i ens donen eines per a no deixar-nos enganyar. El coneixement no caduca, encara que ens ho vulguin fer creure. Cal estudiar, cal llegir, cal aprendre tota la vida, i, com diu un bon amic, cal llegir textos llargs.

Com deia l’Albert Corominas, hem acabat assumint com a normal allò que no ho és, i hem creat una escola que, enlloc de formar persones, acaba fabricant gent adaptable que se suposa que ha adquirit les competències que demana el mercat de treball. L’Albert deia que hem de reivindicar el coneixement, sabent que no serà fàcil perquè tant el coneixement com l’esperit crític són “perillosos” per l’actual sistema neoliberal. I ens explicava que el coneixement és apassionant, però que no cal que sigui divertit: requereix esforç i constància.

La imatge de dalt és del fresc “L’escola d’Atenes“, que Rafael va pintar als salons del Palau Apostòlic del Vaticà. Mostra Plató i Aristòtil junt amb un bon grapat de pensadors que van crear i difondre coneixement: Zenó, Epicur, Pitàgores, Hipàtia, Sòcrates i altres. Aquests salons també s’anomenen les “Stanze di Raffaello”.

——

Per cert, l’Albert Corominas cita en Nico Hirtt, i diu que la societat capitalista moderna no té cap interès en una ciutadania massa instruïda, perquè això és perillós i surt massa car. D’altra banda, constata que sense coneixements, les competències són buides. I és pregunta cóm resoldrem problemes sense coneixements. Diu: què comunicarem, si no tenim res a dir?

Plàstics que netegen l’aire

divendres, 5/07/2019

Aanindeeta Banerjee, investigadora a Stanford, ha trobat una nova manera d’obtenir plàstics a partir de residus vegetals com l’herba i la biomassa, capturant a la vegada CO2 de l’atmosfera (la imatge de l’esquerra, d’ella amb en Matthew Kanan, és un detall de la foto que podeu trobar a aquesta web). Els resultats els ha publicat la revista Nature a la seva versió on-line del 9 de març de 2019. La troballa consisteix en fabricar plàstics PEF (no basats en el petroli com els actuals PET, veure nota al final) però sense utilitzar fructosa, a diferència del que fan altres propostes. I això és important, perquè així no cal pensar en tenir explotacions agrícoles dedicades al cultiu de vegetals rics en fructosa per a fabricació d’aquests nous plàstics. El nou mètode d’Aanindeeta Banerjee i Matthew Kanan treballa directament a partir dels carbonats que hi ha a la biomassa (forestal i d’altres tipus). Aanindeeta Banerjee va barrejar carbonats de biomassa amb CO2 i amb àcid furoic, ho va escalfar tot a 200 graus i, després de cinc hores, va constatar que el 89 per cent de la barreja s’havia convertit en FDCA. Després, la polimerització i conversió del FDCA en plàstic PEF ja va ser trivial, seguint processos ben coneguts. El resultat: un plàstic PEF que no necessita petroli i que a més, captura i es guarda carboni de l’aire i de la biomassa.

I la professora de la Universitat de Lund Rajni Hatti-Kaul, també directora del projecte STEPS per a la transició cap a plàstics sostenibles de la fundació Mistra, diu, en el mateix sentit, que l’objectiu final és poder fabricar nous plàstics “que estiguin fets de CO2″.

Ara bé, un detall important en tots aquests nous processos de fabricació de plàstics PEF no basats en el petroli (i en qualsevol procés de captura de CO2 que vulgui ser verd i sostenible) és, com bé explica en Marco Mazzotti i els seus coautors, que cal que tota l’energia necessària ha de ser renovable. Perquè només fent-ho així podem garantir que fabriquem nous plàstics que són independents dels combustibles fòssils i que ens netegen l’aire.

Una observació interessant, que fa la Rajni Hatti-Kaul, és que caldrà tenir en compte diferents maneres de reciclar els plàstics. Hi ha una contradicció, diu, entre l’objectiu de reciclar i el de fabricar productes degradables. Els materials que siguin fàcilment biodegradables no podran reciclar-se. I de fet, caldria que mentre un envàs plàstic, una bossa o una ampolla s’estigui reciclant i reutilitzant, no es degradi. Per això, comenta, un dels objectius actuals de recerca és trobar la manera de “dir-li” a un plàstic que ja s’ha acabat el seu reciclatge i que és hora d’iniciar la seva biodegradació. Una possibilitat seria fer-ho amb algun agent químic que actués, a molt baixes concentracions, en els contenidors de plàstic.

Són bones noticies, de científiques i enginyeres que treballen per un futur menys basat en el petroli i els combustibles fòssils, inventant nous productes i processos que a més ajudaran a captar CO2 i a aturar l’escalfament. Són persones que intenten evitar aquest “apartheid climàtic” que pot acabar amenaçant la vida dels nostres néts.

——

Per cert, el relator especial sobre drets humans i extrema pobresa de l’ONU, Philip Alston, diu que l’escalfament global elevarà la pobresa i la desigualtat, amenaçant els drets humans. Adverteix també de la possibilitat d’un futur “apartheid climàtic, en què els rics pagarien per escapar-se de les onades de calor, la fam i el conflicte mentre la resta del món patiria.

——

NOTA: Molts plàstics actuals són polietilè tereftalat (PET). Els plàstics PET són reciclables però no biodegradables, i s’obtenen per síntesi a partir del petroli. S’utilitzen per a fibres tèxtils, en forma de pel·lícula per envasar aliments, i per a la fabricació de safates, envasos rígids de begudes i ampolles. Els supermercats n’estan plens.

Una bona alternativa al polietilè tereftalat (PET) és el polietilè furandicarboxilat (PEF). El PEF es fabrica amb etilenglicol i un compost anomenat àcid furandicarboxílic 2-5 (FDCA).

Comprem o ens compren?

dissabte, 29/06/2019

Fa poc vaig escoltar, en una xerrada, la Cristina Giner. Parlava de la intel·ligència de negoci, i es preguntava de quina manera els professionals poden generar valor utilitzant l’anàlisi de la informació disponible, que bàsicament és informació i dades sobre clients actuals i clients potencials (els “targets“, segons deia ella). En el primer cas, parlava de les tècniques de fidelització, mentre que en el segon comentava que hi ha sistemes per a captar (podríem dir “caçar”) nous clients. Es tracta de tenir informació personalitzada, i de “saber sense preguntar”. Vaig quedar bastant sorprès quan va explicar que determinats centres comercials obtenen dades d’ubicació en temps real de les persones que van pel carrer, seleccionen les que estan passant per davant de la botiga, i a aquestes els envien missatges específics amb ofertes atractives per a que entrin a comprar.

Cal pensar-s’ho dues vegades abans de baixar-se una aplicació per al mòbil, i cal no anar massa ràpid a dir que acceptem que accedeixi a la nostra ubicació, a la càmera, als nostres contactes i a altres informacions privades. Perquè si ho fem, a més de rebre ofertes i saber les darreres novetats, els podem estar enviant informació sobre on som i què fem. I, al final, no queda clar qui compra a qui…

La sociòloga turca Zeynep Tufekci, en aquest vídeo TED, diu que el que ens ha de fer por no és el que la intel·ligència artificial ens pot fer, sino com la gent poderosa utilitzarà la intel·ligència artificial per controlar-nos i manipular-nos de manera oculta, subtil i inesperada. Perquè, diu, gran part de la tecnologia que pot amenaçar la nostra llibertat i dignitat a curt termini està sent desenvolupada per empreses dedicades a capturar i vendre les nostres dades i la nostre comportament amb objectius publicitaris i comercials: Facebook, Google, Amazon, Alibaba, Tencent. Només cal pensar en tot allò que Facebook sap de nosaltres: actualitzacions d’estat, converses de Messenger, llocs des d’on es hem registrat, fotografies que vam penjar… i fins i tot el que no hem volgut escriure: si comencem a escriure alguna cosa i ho esborrem perquè canviem d’opinió, Facebook també es guarda el que hem esborrat i ho analitza. I no només Facebook. Zeynep Tufekci explica que les aplicacions que ens baixem als mòbils i les galetes (“cookies”) que deixem instal·lar als nostres navegadors van captant informació nostra en paral·lel a donar-nos els serveis que demanem. Informació que no només surt del que escrivim sino que també inclou el nostre estat emocional, que els sistemes intenten deduir a partir de les nostres fotos i imatges. És allò que Tufekci anomena la intel·ligència artificial emocional. L’exemple paradigmàtic, explica en un article, és aquesta aplicació xinesa per a mòbils, per a seguidors del president Xi Jinping. Com que ja se l’han instal·lat més de 100 milions de xinesos, comença a passar allò que els qui no la tenen són ja una mica sospitosos només per no haver-se-la baixat. I a més, Zeynep Tufekci diu textualment, parlant de la captació d’emocions: “aviat, pot ser que la gent de la Xina no pugui desviar la mirada mentre utilitzen l’aplicació, perquè la càmera del telèfon podria estar avaluant el seu interès i vivacitat mentre llegeixen les darreres declaracions de Xi, per a descomptar punts als que semblin menys entusiastes”. Si deixes de llegir atentament, el mòbil avisa i informa els gestors de l’aplicació, dient-los que tens poc interès. Fa por, oi?. Zeynep Tufekci conclou que necessitem una economia digital en la que les nostres dades i la nostra atenció no es venguin a compradors negociants i/o demagogs.

Sabíeu que, a twitter, hi ha un bon percentatge de missatges (tuits) que han estat elaborats per màquines amb finalitats publicitàries i comercials? Els anomenats “chatbots” generen i envien missatges amb objectius diversos, segons qui els hagi creat, fent-se passar, moltes vegades, per persones reals (els “chatbots” són un tipus de “bots“, robots informàtics que generen tuits i altres missatges de manera automàtica). L’article de Jon-Patrick Allem, Emilio Ferrara, Sree Priyanka Uppu, Tess Boley Cruz i Jennifer B Unger, tots ells de la Universitat USC de Califòrnia (article que podeu trobar aquí) va analitzar l’estructura de 6803 tuits relacionats amb el tema de les cigarretes electròniques. D’aquests, van trobat que 5203 havien estat emesos per persones reals, mentre que els 1600 restants eren tuits publicitaris enviats per “chatbots“. Els investigadors conclouen que, per a fer qualsevol estudi sociològic, cal primer saber distingir entre uns i altres per tal d’eliminar els que no provenen d’humans. I ells ho van aconseguir, amb una anàlisi dels grafs que tenen com a nodes les etiquetes (“hashtags“) dels tuits (un total de 238 en els tuits humans i de 137 en els dels bots), considerant a més que dos etiquetes estan relacionades i formen un arc del graf si apareixen en un mateix tuit, i assignant pesos als arcs en base al nombre de tuits en que apareixen. El graf de tuits enviats per persones, que podeu veure aquí, és força uniforme; en canvi, el graf dels tuits creats pels “chatbox“, que teniu a aquesta imatge, és molt menys regular perquè hi ha determinades parelles d’etiquetes que són importants per als missatges publicitaris, de manera que s’hi troben molt més sovint. D’aquesta manera, quan ens arriba un nou tuit, és possible analitzar si es tracta d’un tuit publicitari o si ens l’envia algú. Però la tasca no és ni serà trivial, perquè l’objectiu comercial és el contrari (i per tant, els tuits publicitaris dels “chatbots” ben segur que s’aniran sofisticant i perfeccionant).

Hi ha una solució, encara que trenca aquest fals encant de la gratuïtat d’internet: és tan senzill com pagar pels serveis que subministren les entitats no públiques. Per què estem disposats a pagar cada mes una tarifa plana per poder accedir als continguts d’internet i en canvi ens costa acceptar que podríem haver de pagar pels serveis que ens ofereixen les empreses? Jo estaria disposat a pagar una mòdica quantitat per molts dels serveis que m’ofereixen, a canvi de negar-los l’accés a la meva privacitat i a l’ús de les meves dades. Perquè, com bé diu en Tom Webster, quan no pagues per un servei, et venen a tu (la imatge de dalt és d’aquesta web). El miratge d’internet s’ha anat convertint, any rere any, en el miratge i en el focus enlluernador de la publicitat, que ens compra mentre ens ofereix serveis increïbles.

——

Per cert, en Santiago Alba Rico diu que adaptar-se al canvi climàtic trobant-hi nínxols de mercat és com “adaptar-se”, amb una postura còmoda, al seient de l’avió que es precipita al buit. I ens avisa, dient-nos que mentre l’arbre del principi estava prohibit, l’arbre del final del món se’ns ofereix, al contrari, obligatori i abellidor sota el focus enlluernador de la publicitat.

Sobre bicicletes i papallones

divendres, 7/06/2019

Hi ha gent, al món, que tracta de netejar l’aire que altres embruten (parlo en segona persona del plural perquè, sortosament, els grans contaminadors no són a casa nostra). Des de fa dos anys, per exemple, a Suïssa funciona una planta industrial de captura de diòxid de carboni que cada any pot recuperar-ne 900 tones. Tenint en compte que les nostres emissions anuals, a Catalunya, són de 44,5 milions de tones (any 2016) només cal fer dues divisions per veure que la planta Suïssa contraresta el que, en mitjana, contaminem 152 catalans. O, si ho voleu dir-ho d’una altra manera, a Catalunya ens caldrien 49.494 plantes industrials com l’esmentada per poder assolir una situació d’equilibri. I si tenim en compte que, al món, les emissions anuals són de 37,1 giga tones, és fàcil veure que la planta industrial suïssa neteja el que contaminen 181 persones al món cada any. Dos comentaris obvis: les emissions per habitant a Catalunya són superiors a la mitjana mundial; i, com que instal·lar 49.494 plantes industrials no és fàcil, el que ens cal és un canvi total de paradigma i de mentalitat (energètica, industrial, de transport) ajudat per una nova política fiscal i reguladora, com bé diuen en Damià Calvet i la Maite Vilalta.

El boirum és una mena de boirina pol·luent que certs dies tenim a l’atmosfera. Inclou (o pot incloure) òxids de nitrogen, òxids de sofre, ozó, fum, partícules de brutícia i d’altres. Surt sobretot de les emissions riques en carboni dels vehicles i fàbriques, dels incendis forestals i de les explotacions agrícoles. El boirum és molt tòxic pels humans i pot causar greus malalties. El tenim alguns dies a les grans ciutats, i el veiem, sobretot, en algunes imatges que ens arriben de grans ciutats asiàtiques.

Docs bé, en Daan Roosegaarde, en col·laboració amb científics de la Universitat de Delft, està treballant en una bicicleta, la “Smog Free Bike que netejarà l’aire de boirum mentre les persones pedalen. El sistema consisteix en un filtre situat en el manillar de la bicicleta. Aquest filtre crea, amb un conjunt de bobines de coure, un camp electrostàtic que atrau i capta les partícules del boirum. L’aire, més net, surt pel darrera del filtre i es dirigeix cap al nas del ciclista, que així respira aire més net. És com si tens una esfera carregada d’electricitat estàtica que atrau el teu cabell, explica Roosegaarde. Les partícules del boirum s’ionitzen i queden atrapades al filtre, que funciona com una mena d’aspiradora electrònica. En Daan Roosegaarde ha dissenyat també una torre succionadora de boirum que ja ha instal·lat a Rotterdam i a Beijing, i que funciona de manera idèntica a la bicicleta però amb un filtre més gran i potent. La torre “Smog Free” xucla l’aire pol·luït per la seva part superior mentre allibera aire purificat pels quatre costats de la seva part inferior, aconseguint crear un “forat” d’aire net d’uns 50 a 60 metres al seu voltant que permet tornar a veure el Sol a les persones que s’hi acosten.

Les papallones i les cuques de llum ens estan deixant, i amb el seu adéu ens diuen que no anem bé i que la cobdícia d’una part minoritària de la humanitat (mantinguda, no cal oblidar-ho, amb la violència de les guerres i dels murs a les fronteres) ens està acostant a tots, uns i altres, a l’extinció com a espècie. Hem de fer alguna cosa, se’ns acaba el temps. Si algun dia tornen a proliferar les papallones, serà per dir-nos que finalment hem entès quelcom sobre l’equilibri entre nosaltres, la vida, i el planeta.

La imatge de dalt és un detall tret d’una foto d’aquesta web de la revista National Geographic.

——

Per cert, la Maite Vilalta diu que cal implantar una fiscalitat energètica amb criteris ambientals, perquè pot ajudar a corregir determinades conductes, donant a la vegada senyals per incentivar comportaments més beneficiosos per al medi ambient. La pressió de la fiscalitat ambiental a Espanya és del 1,6% mentre que a Dinamarca és del 3,9% del total d’impostos.

Ormuz i la injustícia fòssil

dijous, 23/05/2019

Les partícules “PM 2,5″, anomenades així perquè la seva mida és menor que 2,5 micres, són un component típic de l’aire contaminat. Provenen de l’activitat industrial, del fum, dels cotxes (sobretot els Dièsel), de les centrals tèrmiques i fins i tot de la pols que ens entra per les finestres. Malauradament, provenen en bona part de l’ús d’aquests combustibles fòssils que escalfen el planeta. I, com és ben conegut, tenen efectes perjudicials per la nostra salut (sistema respiratori i cardiovascular, al·lèrgies, toxicitat d’alguns metalls pesats i compostos orgànics). Segons un estudi de la UAB, Barcelona no supera la concentració màxima d’aquestes partícules establerta per la UE (25 µg/m3) però sí que en certs moments, els seus habitants hem estat sotmesos a valors superiors als recomanats per l’OMS (10 µg/m3).

Ara bé, mira per on, l’anàlisi de la pol·lució produïda per les partícules “PM 2,5″ ens dona llum sobre les desigualtats i la injustícia ètnica que hi al al darrera de l’ús dels combustibles fòssils. És la conclusió d’aquest article científic, escrit per un grup que inclou el professor Christopher W. Tessum i altres de les Universitats de Washington (Seattle), Austin (Texas), Carnegie Mellon, Minnesota i Nou Mèxic (Albuquerque) dels Estats Units, i que ha publicat recentment l’Acadèmia Nord-Americana de Ciències a la seva revista PNAS. L’estudi, que se centra als Estats Units, mostra que els causants de la contaminació per partícules “PM 2,5″ són sobretot els blancs no hispans, però que els qui acaben respirant-les són (en grau desproporcionat, en paraules textuals de l’article) els negres i els hispans. O sigui, que la injustícia també s’ens mostra a la contaminació, de manera que els blancs no hispans tenen allò que els autors anomenen una “avantatge front a la pol·lució”. A l’article, proposen una equació que permet mesurar aquesta “desigualtat de pol·lució”, i diuen que és una formula que es podria aplicar també per a mesurar la desigualtat en els efectes que produeix i produirà el canvi climàtic. La imatge de dalt, que he fet a partir de la figura 2 de l’article, mostra la quantitat de partícules de pol·lució que generen i respiren cada un dels tres grups ètnics (negres, hispans i blancs no hispans), agrupades segons la causa. La imatge es pot veure en més resolució clicant sobre ella. Els negres i hispans en respiren més que en produeixen. Els blancs, en canvi, en generen i no les sofreixen tant. Uns generen contaminació, altres la pateixen. És la injustícia fòssil.

És cert que els combustibles fòssils emeten partícules “PM 2,5″, però el que és molt i molt més greu és que poden acabar destruint la vida humana tal com la coneixem. I tot això pot ser que ho vegin i ho pateixin els nostres néts durant la segona meitat d’aquest segle. En Hans Joachim Schellnhuber, director de l’Institut de Potsdam per a recerca en l’impacte climàtic i coautor d’un esfereïdor article científic que ja vaig comentar quan es va publicar l’any passat, diu que si es continua sense fer res o fent poca cosa, es desencadenaran una multiplicitat de processos geològics i biològics que actuaran en cascada i que poden portar el planeta a una dinàmica d’hivernacle totalment nova en la que, tot i que la vida no desapareixerà, la humanitat en sortirà molt mal parada. En Hans Joachim Schellnhuber diu que, en aquestes condicions, l’escalfament relatiu a l’era pre-industrial podria arribar a ser d’uns 4 o 5 graus centígrads i que això reduiria dràsticament la capacitat de suport humà de la Terra, que podria reduir-se fins només 1000 milions de persones. En altres paraules: si no hi posem remei de manera coordinada a nivell mundial, aquest segle poden morir uns 6.500 milions de persones pels efectes del canvi climàtic. I ja podeu imaginar com es repartiran geogràficament, aquestes morts.

Tot plegat és un efecte col·lateral d’aquesta estupidesa que fa que els centres de poder mundial no entenguin que tenen un elefant a l’habitació que aviat esclafarà els seus fills i néts junt amb els nostres. El premi Nobel Robert Schrock ho diu molt bé quan ho compara amb aquell boig que, per a fer-se ric, va destruint casa seva sense adonar-se’n i de manera totalment inconscient. Som com aquelles granotes que van nedant tranquil·lament en una olla d’aigua que es va escalfant, sense saber que acabaran totes mortes. L’únic és que, en el nostre cas, algunes granotes tenen accés a l’aixeta del gas, i van pujant més i més la potència del foc.

En Robert Schrock diu que el gran dubte actual, el tràgic dubte, és si encara som a temps de frenar la catàstrofe planetària. I explica que només ho podrem fer si reduïm l’ús de combustibles fòssils i passem a usar l’energia del Sol (i del vent, que també ve del Sol).  Argumentant des de la ciència i la química, diu que tota l’energia fòssil que consumim no és més que l’energia del Sol fossilitzada durant milions d’anys en petroli a partir de les restes de plantes i animals vius que la havien captat del Sol. Ara l’estem cremant tota de cop, en poc més d’un segle, la qual cosa és insostenible, diu, perquè trenca tots els equilibris del medi.

Diuen que hi ha perill de guerra a la regió d’Iran/Iraq, per disputes pel control de l’estret d’Ormuz (val a dir que per l’estret d’Ormuz passa la tercera part del petroli que consumeix tot el món). És la noticia més delirant que he llegit els darrers temps. Mentre els científics ens diuen que hem de fer un pla urgent per aturar el consum de combustibles fòssils, els polítics pretenen utilitzar la força militar per intentar mantenir l’statu quo i així garantir-nos un camí més ràpid cap a l’espadat, usant el poder militar per destruir-nos a tots.

Ormuz és una de les mostres més evidents d’aquesta immensa injustícia fòssil que estem patint, la injustícia del no canviar res que pot fer desaparèixer més de sis mil milions de persones mentre uns altres, pocs, s’emportaran els seus grans beneficis al cementiri. La humanitat té, els propera anys, la gran responsabilitat d’actuar coordinadament i a nivell global per a tractar de sobreviure com espècie. I Ormuz en pot ser un molt bon indicador: podem ser capaços de plantejar-nos, per exemple, que el tràfic de petroli per l’estret d’Ormuz l’any 2030 sigui el 50% de l’actual, que l’any 2040 hagi baixat al 25% del d’ara, i que al 2050 es quedi en un residual 1%?.

M’ha agradat aquest article recent de la Minerva Estruch-Rectoret. La Minerva diu que cal empènyer el Parlament Europeu cap a una agenda més verda i que això és essencial, vist que, “davant a inexistència d’un govern mundial efectiu, la Unió Europea (UE) és la institució supranacional més elevada [a nivell mundial] que té un Parlament amb poder legislatiu i executiu i amb possibilitats de legislar per protegir el medi ambient”. I ens recorda que, malgrat que la participació en les eleccions europees sol ser baixa, hem de tenir en compte que els parlamentaris europeus prendran decisions que afectaran 512 milions de ciutadans i que a més podrien acabar sent una caixa de ressonància per altres països del món. Perquè l’impacte de les polítiques ambientals és més gran com de més amunt ve. I ara, a les properes eleccions europees, tots podem fer alguna petita cosa per aturar l’escalfament, la pol·lució, les preteses solucions militars i la desigualtat climàtica.

——

Per cert, la Naomi Klein diu que l’actual sistema, basat en la captura i en l’extracció il·limitades, tracta les persones com a prescindibles, com a brossa que s’ha de tirar lluny de la vista. Pel que fa als recursos, diu, l’objectiu és l’extracció fins l’esgotament.

Seguretat, risc i enganys

divendres, 17/05/2019

En Josep Ramoneda en parlava fa pocs dies, de seguretat. Deia que és un discurs fàcil, que penetra i que va molt bé per a dissimular els problemes de fons. I explicava una anècdota, de quan es van celebrar les eleccions presidencials franceses l’any 2002: durant els mesos anteriors a la primera volta, el discurs polític semblava indicar que França s’estava enfonsant en la inseguretat. Però Jean Marie Le Pen va treure més vots que Jospin, i la la segona volta es va acabar disputant entre Le Pen i Jacques Chirac. Miraculosament i de cop, la inseguretat va desaparèixer de les noticies, diu Ramoneda.

Seguretat, risc i por són tres conceptes molt relacionats. Quan el risc és més gran, la seguretat és menor i és lògic que tinguem més por. En canvi, si el nostre nivell de risc és molt petit, estem segurs i no hauríem de tenir por. Aquesta és una relació molt interessant, perquè ens diu que podem mesurar la seguretat en base als mètodes estadístics, ben coneguts i consolidats, que ens permeten estimar el risc de manera objectiva. En altres paraules: podem parlar de seguretat des d’una visió científica. Només cal que ens basem en mesures objectives del risc. Pensem en l’exemple, ben conegut, del cotxe i l’avió. L’any 2018, els morts per accident de trànsit van ser 1,25 milions de persones, al món. Aquest mateix any, els morts per accident d’aviació van ser 556, també a tot el món i d’un total de més de quatre mil tres-cents milions de passatgers que van volar. Sorprenent, oi? Però això és el que descobrim quan anem a les dades i als fets. El cotxe és molt menys segur que l’avió perquè el risc, quan anem en cotxe, resulta ser força més elevat (vegeu la nota al final).

D’altra banda, el risc és inevitable. Només cal donar una ullada al gràfic de la Figura 1 d’aquesta web, que mostra el risc que tenim de morir al llarg del proper any, a Catalunya (segurament per fallida del nostre cos), en funció del nostre sexe i edat. La probabilitat de morir durant els propers 12 mesos és una piràmide que comença a créixer a partir dels 35 anys i que té la seva màxima amplada a partir dels 80 anys, sent sempre més alta en els homes que a les dones. A les persones de sexe masculí d’entre 65 i 75 anys, aquesta probabilitat és d’un 4,3% (donat un grup de 100 homes d’aquesta edat, l’any vinent només en quedaran 95 o 96), mentre que per a les dones d’aquesta franja d’edat, és d’un 2,5%. Morirem, ho sabem ben cert. Per tant, hem de saber conviure amb el risc. I hem de saber que el risc zero té un cost infinit. La vida és risc. I la seguretat total, un mite.

Val a dir que, ara que es parla d’inseguretat a les ciutats, hi ha molts estudis que mostren el seu risc objectiu. Aquest estudi, per exemple, elaborat en base a la ponderació de múltiples indicadors, mostra que les ciutats més segures del món són Tokyo, Singapur, Osaka i Toronto. Els llocs 10, 11, 12 i 13 de la llista els ocupen Zurich, Frankfurt, Madrid i Barcelona, ciutats que són molt més segures que Nova York (lloc 21), París (lloc 24), Milà (lloc 25), Atenes (33), Moscú (41), Delhi (lloc 43) o Yakarta (57), per citar-ne algunes. En altres paraules, Barcelona és la tretzena ciutat més segura del món, per davant de Londres, Roma, Buenos Aires i moltes altres. A més, si mirem només la seguretat personal (deixant de banda altres aspectes de la seguretat humana com poden ser l’atenció sanitària o les infraestructures), Barcelona ocupa el lloc 17 empatada pràcticament amb Madrid i Londres i per davant de París, Roma, Brusel·les, Nova York i moltes més (les dades són a la pàgina 29 de l’informe, que a les seves pàgines 36-39 detalla com s’han obtingut les xifres que presenta). D’altra banda, també podem parlar de risc de mort per homicidi (per violència de gènere, delinqüència i altres), que és proporcional al nombre de morts per aquesta causa per cada 100.000 habitants: a Caracas cada any moren 111,19 persones per cada 100 mil habitants, i a Ciutat del Cap, 62,25. A Barcelona, aquesta xifra és de 0,61 (any 2018), idèntica a la mitjana de tot Espanya i per sota dels valors de França (1,3),  Finlàndia (1,4), els Estats Units (5) o Brasil (30). Estem segurs que la inseguretat és un dels grans problemes que té la ciutat de Barcelona?

El problema és que poques vegades analitzem les dades objectives, de manera que la nostra percepció de seguretat i risc acaba sent subjectiva. Però cal anar molt en compte, perquè hi ha qui està interessat en fer créixer aquesta percepció personal que tenim del risc, per a fer negoci (electoral, econòmic o els dos) amb la por intencionada que ens volen fer tenir. És el discurs de “hi ha inseguretat i nosaltres us ho arreglarem”. Ja ho diu en Paulo Coelho (la imatge de dalt és d’aquesta web): “Si vols controlar algú, l’únic que has de fer és que tingui por”.

Davant els qui pretenen amplificar el risc i la nostra por, el millor consell és cercar les dades originals, veure quins són els riscos objectius, i intentar racionalitzar la por fent que sigui proporcional al risc real i objectiu que tenim. No creure’s res i mirar-ho tot amb esperit crític, cercant fonts contrastades i fets reals. I, posats a escollir entre tenir més por o tenir-ne menys, millor intentar tenir-ne menys, perquè la por ofusca la ment. Aquest va ser el gran poder del missatge “no tenim por” que va sorgir a Barcelona l’agost de 2017. Perquè només quan no tenim por podem veure i escoltar “els Altres”, veient-los no com un perill, sinoo com persones que tenen drets i també necessiten seguretat humana i cura.

——

Per cert, la Nora Miralles cita la Fionnuala Ní Aoiláin, comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans en la lluita contra el Terrorisme, que diu que les societats que no són segures per a les dones, simplement no són segures. I explica que l’home més letal és aquell que es troba insegur.
——

NOTA: El risc (probabilitat) que tenim de morir en pujar a un avió es pot estimar en base a les dades de l’any passat, i és de 556/4300000000, o sigui, un 0,000013% (un de cada 7,73 milions). Però, per a calcular el risc que tenim de morir per accident de trànsit quan pugem a un cotxe, ens cal saber una dada que és més difícil de conèixer: el nombre mitjà de vegades a l’any N que les persones, al món, agafen un cotxe o moto. Perquè si sabem N, podem fer el mateix càlcul que en el cas de l’avió i dir (aproximant la població mundial a 7.500 milions) que el risc de morir per accident de tràfic és 1,25/(N*7500). I  l’interessant és que, encara que el valor de N pot ser difícil d’estimar, podem fàcilment fer un càlcul en base a intervals. Jo no sé quant val N, però m’atreviria a dir (i suposo que coincidireu amb mi) que N no pot ser inferior a 50 ni superior a 730 (N=50 significa anar en cotxe o moto un cop per setmana, i N=730 implica anar-hi una mitjana de 2 vegades al dia; hem de pensar que estem parlant de valors mitjans per a totes les persones del món). Amb aquest interval de valors, i substituint, podem concloure que el risc que tenim de morir per accident de tràfic té un valor que es troba entre 1,25/(730*7500) i 1,25/(50*7500). O sigui, el valor del risc és entre un 0,000023% i  un 0,0033% (entre un de cada 4,38 milions i un de cada 300 mil). Si a més tenim en compte que no tothom en el món va motoritzat i que per tant el valor de N és probable que s’acosti més a 50 que a 730, podem afirmar, basant-nos en fets i sense lloc a dubtes, que l’avió és molt més segur que el cotxe (val a dir que podríem fer càlculs més acurats del risc de morir per accident de tràfic si utilitzéssim dades regionals o locals de població, accidents i valor de N, perquè aquest risc depèn molt del lloc on som). D’altra banda, i com ja hem vist, la probabilitat de morir per fallida del nostre cos durant els propers 12 mesos és variable, essent del 0,3% per les dones d’entre 35 i 40 anys i del 4,3% pels homes d’entre 65 i 70 anys.

Resumint, el risc de morir per fallida del nostre cos durant els propers 12 mesos és molt més gran que el d’acabar morint en un accident de tràfic, i aquest, a la seva vegada, és molt més gran que el risc de morir per accident d’aviació. I el risc de morir per violència urbana (o delinqüència) a Barcelona durant un any és del 0,00061%, equiparable al risc de patir un accident mortal de trànsit. Ordenar els riscos de gran a petit ens ha d’ajudar a veure on hem de posar els esforços de prevenció i de què no hem de tenir por.

Pel que fa al tema de la relació entre seguretat, risc i por, també podeu consultar les pàgines 43 a 57 d’aquest llibre.