Arxiu de la categoria ‘Actualitat’

Podem ressuscitar les olors?

divendres, 15/02/2019

Fa dos mesos, en un teatre de San Francisco, l’escriptor i divulgador Rowan Jacobsen va repartir petits sobres de cel·lofana segellats i tot seguit va començar a explicar la història de la olor extingida d’un hibiscus dels vessants del volcà de Haleakala a la illa de Maui, a Hawaii. L’hibiscus (hibiscadelphus wilderianus) va desaparèixer com a espècie ara fa més de cent anys i ningú el va poder olorar després del 1912. Els assistents, però, en obrir l’embolcall, van descobrir una aproximació a la seva olor. Era, segons expliquen, una fragància especiada i cítrica, amb tocs de baies de ginebre i amb una complexa dolçor.

El que va presentar en Rowan Jacobsen va ser el resultat d’un treball conjunt de recerca entre l’empresa Ginkgo Bioworks i Beth Shapiro, del laboratori de paleogenòmica de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz. El treball, que es publica aquest mes a la revista Scientific American, es comenta també en aquest vídeo (del que recomano sobretot la primera part). La imatge de l’esquerra mostra dos dels seus fotogrames. La recerca ha permès ressuscitar (al menys en part) l’olor de l’hibiscus del Haleakala, una olor que ningú havia pogut percebre durant un segle.

Alguns grups d’investigadors, entre ells el de la professora Beth Shapiro, estan treballant actualment en la recuperació del genoma d’espècies vegetals i animals extingides. No és un problema fàcil, perquè l’ADN, pel fet de ser tan gran, és una molècula inestable. Això fa que amb el temps, i després de la mort, l’ADN es trenqui, de manera que ja no es pot recuperar-lo en la seva totalitat. I justament aquest va ser el primer problema que es van trobar els investigadors del projecte de recuperació de l’hibiscus del Haleakala: a les seves fulles seques, conservades als herbaris, només hi van trobar petits trossos del seu ADN. Ho podeu veure en els cinc trossos que mostra la part de dalt de la imatge, tots ells formats per seqüències més o menys llargues dels 4 nucleòtids que conformen el genoma de tots els éssers vius: A, C, G i T.

Arribar a acoblar el trencaclosques per a poder reconstruir al menys alguns gens de l’ADN de l’hibiscus del Haleakala sembla una tasca impossible. Però, gràcies a l’evolució, no ho és tant. Perquè encara que aquesta planta no existeixi, abans de desaparèixer va generar, per mutació, altres espècies que sí que tenim avui en dia i que per sort tenen un ADN molt semblant al d’aquell hibiscus del Haleakala. És el que van fer els investigadors: van buscar una planta actual similar, i van treballar amb el seu genoma com a element de referència (aquest genoma el podeu veure representat, en gris, a la imatge). De fet, és una tècnica que no només s’ha utilitzat en aquest cas, sino que també es fa servir, per exemple, usant ADN d’elefants com a referència per a poder reconstruir el genoma extingit dels mamuts. Però un dels aspectes més remarcables, al meu entendre, del treball de reconstrucció de gens de l’hibiscus del Haleakala és que no va ser un procès químic, sino algorísmic. Els trossos TA d’ADN de l’hibiscus es van codificar i digitalitzar, i el mateix es va fer amb el genoma GN de la planta de referència. Tot seguit, es va utilitzar un algorisme de cerca per trobar possibles localitzacions dels diferents trossos TA dins de la cadena digital GN, tot tenint en compte possibles canvis puntuals de nucleòtids deguts a mutacions. Una anàlisi combinatòria va acabar donant les localitzacions més probables (a baix, a la imatge) per a generar, finalment, alguns gens (que podeu veure a la imatge a baix de tot) que molt probablement eren reconstruccions dels de l’hibiscus de fa més de 100 anys.

La fase final, no menys remarcable, va consistir en “fabricar” aquests nous gens, en implantar-los a determinats llevats (rents) que els van incorporar al seu genoma, i en esperar a que l’ARN d’aquests llevats fabriqués terpens de les olors de l’hibiscus del Haleakala. I com es va passar dels gens “digitals”, codificats a l’ordinador, a gens reals? Doncs amb una impressora d’ADN, que pot anar llegint la codificació digital genòmica i va fabricant una hèlix d’ADN que inclou la corresponent cadena real de nucleòtids A, C, G i T.

Estem podent olorar fragàncies ja perdudes, amb tècniques algorísmiques de localització combinatòria que treballen amb representacions digitals de trossos de genomes. Bits i impressores que ens ressusciten olors. Bonic, oi?

———

Per cert, en Jay Keasling, enginyer metabòlic, diu que aquest projecte pot arribar a trobar molècules noves no existents a la natura, però que en realitat mai podrem saber l’olor exacta d’aquesta planta ara extingida, perquè els aromes depenen també de moltes altres molècules de la planta, a més dels terpens.

Qui se’n beneficia?

dijous, 7/02/2019

Fa poc, en Lluís Bassets ens va regalar una de les seves anàlisis geopolítiques clarividents. Deia que aquest món globalitzat no s’organitza en dos pols enfrontats ni es troba dividit en meitats separades per un teló d’acer. Que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment com abans. Parlava, a més de Veneçuela, d’aquest darrer episodi que estem vivint: la denúncia per part de Washington del tractat de limitació de míssils d’abast intermedi, la “joia de la corona del desarmament nuclear a Europa forjada per Reagan i Gorbatxov fa 30 anys”. Deia que les guspires salten a Veneçuela, Síria o a les fronteres europees amb Rússia, però que el nus de la tensió armamentística, i per tant bèl·lica, s’està construint a Àsia, i especialment en els mars que banyen la superpotència de la Xina.

Moltes organitzacions i entitats, entre ells la Oficina Internacional per la Pau (IPB), han denunciat aquest anunci de retirada del tractat de limitació de míssils. Perquè l’últim que el món necessita ara és una nova guerra freda que amenaci de manera immediata la vida i la supervivència humana.

Al segle XXI, no podem continuar actuant com en els temps de la guerra de Troia. I és que l’Eudald Carbonell ho diu ben clar, quan diu que encara som a la prehistòria de la humanització i es pregunta si en algun moment serem capaços de fer-nos humans. L’Eudald Carbonell explica que fer-se humà és un procés que implica tenir consciència crítica d’espècie. Hauriem de saber fer camí cap a la planetització, entesa no com globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a part del planeta.

Durant el segle XX vam escalfar el planeta com mai abans havíem fet. Ara, al segle XXI, tenim l’oportunitat de fer-nos humans, treballant tots junts per a resoldre els grans problemes que tenim com espècie i que la ONU ha sintetitzat perfectament en els seus objectius de desenvolupament sostenible 2030: reduir les desigualtats (objectiu 10), actuar tots junts per a lluitar contra el canvi climàtic (objectiu 13), treballar per la pau i la justícia tot resolent els conflictes en base al diàleg i la negociació (objectiu 16), a més d’eliminar la pobresa (objectiu 1) i la fam al món (objectiu 2) i treballar per l’accés universal al sistema de salut (3), per l’educació (4), per la igualtat de gènere (5), per l’accés universal a l’aigua neta (6) i a l’energia (7)… Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

En tot cas, hi ha una frase a l’article d’en Lluís Bassets que deixa entreveure el gran problema. És quan diu “que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment”. Perquè la clau de la bogeria actual que ens pot portar a l’extinció com espècie és el poder desmesurat de les immenses estructures de poder no democràtic que decideixen i manen al món. Com ja vaig comentar fa uns mesos, aquest és un tema que va estudiar científicament Stefania Vitali amb el seu grup investigador de la ETH Zuric, amb unes conclusions molt preocupants.

I aquest és el problema. Anem com anem perquè hi ha grups de poder mundial, no democràtics, que se’n beneficien. No treballen per la gent i pel planeta, sino que ho fan per incrementar el seu poder. Un poder que ens pot acabar matant a tots. Un poder que defuig els pactes i el diàleg mentre es consolida amb violència i mort. En Federico Mayor Zaragoza ens ho diu ben clar quan critica durament la plutocràcia d’aquests centres de poder no democràtic que manen en el G7, G8 i G20. En Federico Mayor es pregunta en base a què, aquests 7, 8 o 20 països més rics del món, pretenen tenir a les seves mans les regnes de la governació de 196 països.

Tot plegat no són opinions. Són fets. Enfront dels discursos xenòfobs interessats, en preocupant augment, que ens volen fer creure que hem de tenir por als altres i ens diuen que ens hem de defensar d’ells (tot amagant-nos aquells qui realment se’n beneficien), una bona proposta és llegir, confrontar opinions, pensar, usar el pensament crític, i… escoltar els homes de ciència desinteressats, que parlen clar. Ens ho van dir, fa poc més d’un any, aquests més de quinze mil científics en un article molt rigorós publicat a la revista científica “Bioscience“.

Però encara hi ha esperança. En Gonzalo Lizarralde, director de l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Montreal, diu que està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i dels esdeveniments meteorològics extrems. Però que també és en aquestes poblacions on hi ha més possibilitat de canvi. I que en aquestes comunitats, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: grups de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneixen per plantar arbres i fer altres millores. Són iniciaives que fan que tota la comunitat se’n beneficïi.

Ja ho deien els romans. Sempre cal preguntar-se: “Qui prodest?“.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza explica el que li va dir en Nelson Mandela: que això canviarà en pocs anys, perquè la dona (que, al contrari que l’home, només utilitza excepcionalment la força) és la pedra angular de la nova era. Per això, diu, el “si vis pacem, para bellum” ha de transformar-se en “si vis pacem, para verbum”. Al segle XXI, hem de preparar la paraula. La paraula de les dones.

Atiyah i Pugwash

dissabte, 26/01/2019

Fa dues setmanes, en Michael Atiyah ens va deixar. Molts diaris se’n han fet ressò. La Julie Rehmeyer, del New York Times, deia que Atiyah va ser un matemàtic britànic que va unir matemàtiques i física d’una manera mai vista des dels temps d’Isaac Newton. Quasi res. Ho va fer durant la dècada dels 1960. I el cert és que el seu treball amb el professor Singer del MITM va conduir, per exemple, al neixement de la teoria de les cordes com a possible manera d’entendre l’estructura i la dinàmica de l’univers, i va proporcionar poderoses eines tant per als matemàtics com per als físics teòrics. Michael Atiyah va ser investit doctor honoris causa per la UPC fa poc més de 10 anys, sent apadrinat pel llavors degà de la facultat de matemàtiques i estadística, Sebastià Xambó.

El teorema de l’índex que van desenvolupar Michael Atiyah i Isadore Singer va ser com un miracle per entendre les equacions diferencials (que són les que ens permeten modelitzar fenòmens del món físic com el comportament dels gasos i líquids, la deformació dels materials i molts altres). Atès que moltes vegades aquestes equacions no es poden resoldre, Atiyah i Singer van descobrir que al menys, el que sí es podia arribar a saber és quantes solucions diferents té una equació diferencial. Singer i Atiyah van construir un pont entre l’anàlisi i la topologia que va resultar molt fructífer: Per a qualsevol conjunt C d’equacions diferencials, van explicar que existia un objecte geomètric O que es podia formar a partir de C. A continuació, van utilitzar la teoria K (la teoria topològica que Atiyah havia construït amb Hirzebruch) per caracteritzar aquest objecte O, i van obtenir un valor enter (índex). La troballa va ser el fet de descobrir que, a partir d’aquest índex que mostra el nombre de forats de O (genus), es pot saber el nombre de solucions del conjunt inicial C d’equacions diferencials. Van passar de les equacions diferencials a la geometria (O), de la geometria a la topologia, i finalment van veure que la topologia explicava C.

En aquesta entrevista de l’any 2004, Michael Atiyah deia que si fóssim ordinadors, aquestes màquines que poden tabular grans quantitats de tot tipus d’informació, mai no desenvoluparíem cap teoria. Només caldria prémer un botó per obtenir la resposta (concreta, mai abstracte). Deia que la matemàtica és una evolució del cervell humà, que quan respon a les influències externes, crea una maquinària amb la qual pot atacar el món exterior. La matemàtica és la nostra manera d’intentar reduir la complexitat en simplicitat, bellesa i elegància.

En Michael Atiyah, però, també es va destacar pel seu rebuig a la guerra i per la seva defensa aferrissada de la Pau al món. Entre els anys 1997 i 2002 va ser president de la societat Pugwash i va coordinar les conferències Pugwash durant aquells anys. L’associació de científics Pugwash vol un món lliure d’armes nuclears i altres armes de destrucció massiva, i té com a objectiu desenvolupar i donar suport a l’ús de polítiques basades en l’evidència científica, centrades en àrees on hi ha riscos nuclears i d’armes de destrucció massiva. Pugwash vol fomentar discussions creatives sobre la manera d’augmentar la seguretat de totes les persones, promovent el desenvolupament de polítiques que siguin cooperatives i futuristes. Doncs bé, l’any 1998, i com a president de Pugwash, Atiyah va fer el discurs inaugural de la conferència que es va celebrar a Jurica (Queretaro, Mèxic) sota el lema “El llarg camí cap a la Pau”. El podeu trobar, per exemple, a “Books.Google” si cerqueu “Michael Atiyah address The Long Roads to Peace“. Després de citar els problemes concrets que tenia el món fa una mica més de vint anys (no massa diferents als d’ara), va dir això: “la imatge a llarg termini es centra en diferents aspectes: explosió de població, degradació ambiental, pressió sobre recursos del planeta, mega-ciutats, noves malalties, desigualtats. Aquests són els problemes fonamentals que dominaran el segle vinent. Però, més enllà de tots aquests problemes … tenim les possibles catàstrofes que poden engolir el món: actualment tenim armes nuclears, químiques i biològiques … Hi ha un perill inherent per la mera existència (i estat de preparació) d’aquestes armes … l’enorme càrrega econòmica imposada per la constant recerca d’armes millors i millors, dificulta el poder fer front a les necessitats reals del món a llarg termini”. Atiyah acabava dient que malauradament, el món en general prefereix les armes més que la mantega. Gran paradoxa en unes frases que avui mateix continuen sent totalment vàlides.

Si teniu una mica de temps, podeu gaudir-lo en directe en aquesta gravació de quan va donar la conferencia Gibbs l’any 1991 (força jove) o en aquesta altra de la seva xerrada als Laboratoris Cavendish l’any 2002 (ja no tan jove). A totes dues, per cert, es recolza en les famoses transparències d’acetat que tant havíem usat a xerrades i congressos. I una curiositat: les dues dates són anys palíndroms consecutius.

Les dues facetes de Michael Atiyah, la de matemàtic i la d’activista de la Pau, són ben properes, encara que a primera vista no ho sembli. Perquè la matemàtica es basa en l’abstracció, i la ciència arriba al convenciment dels nostres límits pel camí de la mesura i el pensament. Eines, totes dues, que ens ajuden a allunyar-nos de l’interès pel “bentenir” i del desig de violència. Perquè de fet, com molt bé explica l’Emilio Lledó, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” eren sinònims de “bentenir: de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. I per tenir més, moltes vegades cal manllevar-ho dels altres, amb violència. Més tard, en canvi, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” no sols és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència, sino que les acaba incrementant. I he de dir que a mi, l’experiència em diu que els matemàtics i científics són molt més a la banda dels límits i del “benser” que a la del “bentenir“. Deu ser per això que, com va fer en Michael Atiyah, a molts els agrada treballar contra la violència i les armes i en pro de la pau mundial. Perquè el teorema d’Atiyah i Singer és perpetu, etern i global. I quan has descobert que la ment humana pot descobrir i crear veritats matemàtiques universals, difícilment pots acabar pensant que cal defensar “els Nostres” en contra “dels Altres”.

La imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, mostra una de les escultures encisadores d’en Carlo Sequin. És una superfície d’una sola cara amb 4 vores i genus 10. En Carlo Sequin, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va ser un dels pioners en el camp dels models geomètrics digitals.

——

Per cert, la Esther Giménez-Salinas explica que, al món, hi ha una proporció mitjana de només 10 dones per cada 100 delinqüents (la proporció de dones empresonades a Catalunya és un 7,61% del total). Diu que cal que analitzem en positiu aquesta resistència de la dona a la violència i al delicte.

L’humanisme científic i l’enginyeria sostenible

dijous, 17/01/2019

Això de la tecnologia és un embolic. No paren de dir-nos que comprem nous invents, llaminers i atractius, alguns dels quals certament ens ajuden i ens fan la vida més fàcil. Però, tot el que ens venen, realment ens és útil? Estem creant noves addiccions? Què és millor, la informació en paper o les pantalles? Realment cal tenir cotxes autònoms? I armes autònomes? Per què no reduïm el consum de plàstics? I, per cert, què fan amb les nostres dades?

Necessitem explicacions fiables. I en aquest sentit, en David Pogue comenta que no hem de confondre enginyeria i tecnologia amb negoci. Perquè els qui parlen de les anomenades “tecnològiques” habitualment saben de diners però no d’enginyeria i tecnologia. En David Pogue ens recomana que vigilem quan ens diuen que la tecnologia i els nous invents ens faran més feliços, perquè l’objectiu d’aquestes promeses és simplement el de vendre més; i ens recorda que la majoria d’empreses no dissenyen nous productes en base a les necessitats de la gent, sino que simplement van darrera dels seus competidors per no quedar-se enrere. Ens volen per a incrementar els seus beneficis, més que per ajudar-nos en les nostres necessitats. Però la responsabilitat d’analitzar sempre la publicitat (comercial o política) de manera crítica i contrastada és només nostra. Tasca que no és trivial, perquè, com bé ens recorda l’Oliver Sachs, tenim tendència a convertir allò que escoltem i llegim en idees i pensaments que acabem pensant que són propis i nostres: “la indiferència cap a les fonts ens permet assimilar allò que llegim i el que els demés ens diuen i pensen, amb la mateixa riquesa i intensitat que si fossin experiències primàries”. I finalment, acabem interioritzant els missatges. Ara bé, allò que volem, ens cal realment, o és que ens han dit que ens cal?

Tenim una paraula que ens pot ajudar a sortir d’aquest embolic, vacunant-nos contra els perills que mencionen en David Pogue i l’Oliver Sachs. I aquesta paraula és ètica. Perquè no és el mateix un nou descobriment mèdic que podrà ajudar moltes persones que els més de 50 milions de mines terrestres enterrades que poden matar-ne, indiscriminadament, moltes altres.

Hi ha una ètica de la ciència, i una ètica de l’enginyeria que dissenya i fabrica totes aquestes noves tecnologies que ens envolten. L’ètica de la ciència ens l’explica en Michael Shermer quan exposa el concepte d’humanisme científic, un humanisme que es basa en descobrir les lleis de la natura no només en camps com l’astronomia, la física o la biologia, sino també en el camp de les ciències socials i polítiques. Perquè nosaltres formem part de la natura, i els fenòmens socials, morals i cognitius humans són part d’aquest món que volem i esperem poder arribar a entendre. En Michael Shermer ens parla dels científics socials que van descobrir que tothom anhela i cerca la llibertat, i que també van veure que la pena capital no redueix les taxes d’homicidi. Diu que, analitzant objectivament els fets, hem pogut anar descobrint que la vida és millor que la mort, que la salut és millor que la malaltia, que poder menjar és millor que passar gana, que la felicitat és millor que la depressió, que la riquesa és millor que la pobresa i que la llibertat és millor que l’esclavitud. Aquests valors, que han estat descoberts per la ciència, ja existien a la naturalesa i en concret a la naturalesa humana, explica Shermer. I, en aquest context, l’humanisme científic ens porta directament a veure que hem de respectar la dignitat de tothom. Perquè s’ha pogut demostrar que el principi de ser amable i ajudar als altres ha estat una estratègia exitosa durant tota l’evolució humana, usant l’energia per ordenar, construir i sobreviure tots plegats. Per tant, l’objecte d’aquesta ètica que emana de la ciència són totes i cada una de les persones del planeta. Shermer diu però que els qui sofreixen fam o violència i els qui malviuen o tenen limitada la seva llibertat són persones que ara mateix viuen al nostre planeta i per tant, prop nostre. El seu sofriment l’està causant algú, que n’és el responsable. Són persones que ara mateix sofreixen per culpa d’altres persones, i que tenen dret a que allò que ara és injust, es corregeixi ara mateix (no en una altra vida). Aquest és el principi ètic essencial, com ens explica en Shermer. Podem construir el sistema ètic de l’humanisme científic en base a l’estudi rigorós d’allò que desitgen la gran majoria de les criatures conscients. I, quan ho fem, descobrim els valors universals que hem de respectar: la dignitat i els drets de totes i cada una de les persones del planeta, ara i aquí.

De fet, i citant un cop més en Michael Shermer, l’objectiu del humanisme científic no és la utopia sino la protopia: les millores incrementals en coneixement i en millora de les condicions de vida de les persones a mesura que avancem en la nostra saviesa. I així és quan arribem a l’ètica de l’enginyeria.

La meva reflexió personal, després de mirar el món amb ulls d’enginyer durant bastants anys, és que les obres de l’enginyeria tenen realment sentit quan segueixen l’ètica de l’humanisme científic i treballen en pro de la dignitat i els drets de totes i cada una de les persones del planeta. És un camp en el que hi ha moltíssima feina a fer, com ens mostren els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU. En aquest excel·lent llibret de la Reial Acadèmia d’Enginyeria Anglesa que ja he comentat alguna vegada, hi ha una bona descripció del reptes que tenim i de com ens pot ajudar una enginyeria basada en l’ètica. Perquè, com diu en Paul Smith Lomas, podem donar solucions tecnològiques per a resoldre, per exemple i entre d’altres, el gravíssim problema de la injustícia energètica al món, amb mil milions de persones sense electricitat. Per a mi, ara i aquí, l’enginyeria sostenible és la que contribueix als objectius de desenvolupament sostenible 2030 de la ONU. Aquestes són algunes preguntes que tal vegada ens hauríem de fer davant qualsevol nou “invent” tecnològic: Qui ho podrà tenir? Serveix per a la justícia global i el desenvolupament sostenible? Construeix o destrueix? Pot salvar vides o pot matar? Ens porta una mica més cap als objectius de l’humanisme científic?

Fa poc, al programa “Salvados”, Sandra Sabatés va entrevistar l’enginyera i amiga Sara Gómez. La Sara va parlar dels objectius de desenvolupament sostenible, de la feinada que aquests donarien a l’enginyeria, i de la importància del paper que hi acabarien tenint els enginyers i les enginyeres (per exemple, en el gran repte de garantir justícia energètica i energia per a tothom, quan ens adonem que l’energia de finals del segle XXI no serà fòssil). I és que, seguint l’ètica de l’humanisme científic, el gran repte actual és treballar en el marc de l’enginyeria sostenible. Però voldria acabar dient una cosa que crec que comparteixo amb la Sara, encara que ella no es va atrevir a dir a l’entrevista: l’enginyeria sostenible del segle XXI ha de ser feina d’enginyers i enginyeres, però hauria de ser liderada per les dones, que en general entenen molt millor aquest concepte d’enginyeria ètica i sostenible.

La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web del MIT, i mostra una possible solució (no convencional) per a subministrar electricitat als quatre-cents mil edificis que ara no en tenen, al districte de Vaishali de Bihar (Índia). A l’Índia hi més de 300 milions de persones sense accés a l’electricitat.

——

Per cert, la Rosa Luxemburg creia que la llibertat ha de ser sempre llibertat per al que pensa diferent. Deia que sense llibertat de premsa i de reunió i sense una lliure confrontació d’opinions, la vida de les institucions polítiques es mor, convertint-se en una vida aparent en què la burocràcia és l’únic element viu. A més, considerava imprescindible intensificar l’acció de tots els partits socialistes contra el militarisme. Rosa Luxemburg no va arribar als 50 anys.

Un deute amb els nostres besnéts

dijous, 3/01/2019

Fa poc, l’Alistair Woodward, cap d’Epidemiologia i Bioestadística de la Universitat d’Auckland, deia que estem demanant a les generacions futures que ens subvencionin, per a poder mantenir la bogeria d’un ritme de vida que fa mal al planeta. Explicava que si hem de respondre al repte del canvi climàtic haurem de fer canvis enormes en els nostres estils de vida, en la producció d’energia, el transport, el sistema alimentari. I que si no els fem ben fets, tindran conseqüències. Deia que parlem molt dels impactes més visibles del canvi climàtic, però que l’efecte més important en la salut és el que vindrà com a conseqüència del seu efecte sobre el sistema alimentari mundial. Perquè el sistema alimentari, ja tensionat per l’augment de la població, és molt vulnerable al canvi climàtic.

Fa pensar. Estem apropiant-nos (òbviament no els ho estem demanant) de recursos que hauríem de preservar i deixar per als nostres besnéts. Tenim un deute amb ells que no podrem tornar-los, perquè no haurem estat capaços de deixar els combustibles fòssils sota terra. Haurem gastat, en poc més d’un segle, el petroli que la Terra va estar fabricant al llarg de 300 milions d’anys. És el dispendi més gran de tota la història de la humanitat.

Hi ha un article recent de Will Steffen i els seus col·laboradors, molt interessant i que podeu llegir aquí, que explica que estem molt a prop d’un llindar que, si el creuem, ens portarà a un procés essencialment irreversible induït per realimentacions biogeofísiques que ens portarà a un planeta calent i hostil a la vida. La imatge de dalt, que mostra la bifurcació de possibles camins en un diagrama que inclou el temps i l’energia potencial (en vertical), és de l’article. El que els autors mostren, amb dades objectives i convincents, és que l’escalfament que estem creant és a punt de posar en marxa diversos mecanismes que el poden accelerar de manera imparable: la pèrdua del permafrost, l’increment de respiració bacteriana als oceans, la reducció de glaç a les zones polars, i molts altres fenòmens que poden activar-se en cascada. En tot cas, i com expliquen, encara som a temps de canviar de camí i anar cap  la vall quasi-estable, propera al precipici, de la imatge. Però el temps se’ns acaba. Si arribem al llindar, la marxa enrere serà impossible i entrarem en un camí irreversible d’escalfament, com bé en expliquen.

I la cosa ve de lluny. El mes de novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals (bàsicament les dels països rics) posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana. Ens explicaven que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. Ens feien veure la imperiosa necessitat d’estabilitzar la població mundial. I a més deien, literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No els hem fet cas, no hem aturat les nostres activitats, i no hem reduït ni la despesa militar ni les guerres. Tampoc hem tingut massa en compte dels objectius 2015 de desenvolupament sostenible de la ONU (tot i que l’enginyeria ens ofereix moltes eines per abordar-los), ni l’advertiment que fa un any i mig ens van fer 15.372 científics de 184 països, quan ens recordaven que no havíem fet cas de la primera advertència de l’any 1992. Curiosament, ni la declaració de 1992, ni els objectius 2015 de la ONU, ni aquest darrer advertiment del 2017, han tingut gaire ressò mediàtic.

En tot cas, i segons l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC), evitar que la temperatura mundial pugi més d’1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials encara és assolible.

Però les coses no són neutres, i hem d’evitar tornar a caure en els errors del segle passat. Com diu la Barbara Unmussig, l’única manera d’aturar el canvi climàtic és fer un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic, abandonant l’obsessió pel creixement del PIB i adoptant, en canvi, un model basat en la idea de bé públic que realment ajudi a millorar la vida de la gent. Diu que cal frenar l’exploració i l’explotació de jaciments de petroli, carbó i gas. Però, en la construcció del nou sector de les energies renovables, explica que cal reemplaçar el model de producció d’energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l’energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d’energia: contra el canvi climàtic cal aplicar el realisme radical que defensen moviments socials i organismes civils de tot el món, diu.

I acabo citant Ulrike Guérot i Robert Menasse, que ens expliquen que en aquest entorn de dissolució neoliberal, no tothom té el mateix grau de responsabilitat. Perquè, des d’Europa, cal reconèixer la responsabilitat històrica i moral del nostre continent amb la resta del món. “La riquesa europea s’ha construït damunt l’explotació d’altres continents”, diuen. Tot lliga: explotació dels recursos, petroli, manteniment del nostre nivell de vida, desigualtats, escalfament global, inacció actual.

——

Per cert, l’Iñigo Errejón diu que, desprès de dècades de dissolució neoliberal, cal multiplicar els esforços intel·lectuals per a sortir del desconcert i per a establir les bases d’un nou cicle optimista que afavoreixi, en una espiral d’aprofundiment democràtic, el fet de recuperar antics drets i conquerir-ne de nous.

Tenim un forat a la mà?

divendres, 21/12/2018

Aquí teniu un experiment senzill i sorprenent. Prepareu un tub de paper com el de la imatge. Amb ell, mireu algun objecte llunyà (uns arbres, unes cases, un campanar, un vaixell al mar, o el balcó de la casa del davant, per exemple) mentre tanqueu l’altre ull. Fixeu-vos bé en l’objecte que esteu mirant, i poseu l’altra mà davant l’ull que teniu tancat. Ara, obriu l’ull i… sorpresa!

Com és que veiem un forat a la nostra mà? Doncs perquè és la solució que troba el nostre cervell, amb una estructura de connexions neuronals que ha emergit després de milers i milers d’anys d’evolució, quan rep imatges contradictòries d’un i altre ull. És el fenomen que s’anomena rivalitat binocular. El cervell, acostumat a processar parells d’imatges similars que li permeten percebre distàncies i profunditats, ha de fer alguna cosa quan aquestes dues imatges no lliguen. I el que fa és justament el que experimentareu si feu l’experiment. L’evolució ens ha fet així, a totes i tots, i la prova és que pràcticament tothom veu el forat a la mà: acabem percebent coses que no són reals.

Cal dir que hi ha molts tipus de rivalitat binocular, encara que personalment crec que la de l’experiment del tub de paper és de les més interessants. Ho podeu veure en detall en aquest vídeo de la Vanessa Hill (que és d’on he tret la imatge de dalt). La rivalitat binocular es dona quan el cervell no pot associar les imatges que rep dels dos ulls i es veu forçat a escollir. Quan l’experiment es fa de manera que un ull sigui dominant (per exemple, fixant la vista en l’objecte llunyà abans d’obrir l’ull que mira la mà), la seva imatge predomina i ens fa el forat a la mà que veu l’altre ull. Si, en canvi, no forcem aquesta dominància, pot acabar passant que, sense cap intervenció per part nostra ni cap control, la nostra percepció vagi alternant del que veu un ull al que veu l’altre i viceversa. És el que va experimentar, ja al segle XVI, en Giambattista della Porta: si mirem una pàgina d’un llibre amb l’ull esquerre i una pàgina d’un altre llibre amb l’ull dret, anirem veient ara l’una, ara l’altra, i podrem llegir els dos llibres a la vegada.

La investigadora Olivia Carter, del laboratori de visió de Harvard, ens ho explica en aquest breu curs. A més de l’experiment del forat a la mà, mostra com fer que una part de la nostra mà es torni cervesa. I, com bé diu, la gran pregunta és arribar a entendre què fa el cervell per a generar les nostres experiències conscients, que tan aviat pot ser que siguin reals i útils (quan deixem de creuar un carrer perquè veiem venir un cotxe) com absurdes i objectivament falses (quan veiem que part de la nostra pell s’ha tornat cervesa o vi). És un tema encara no resolt i no tan simple com podríem pensar perquè en els casos de rivalitat binocular, la percepció final és probablement el resultat d’una jerarquia de processos de competitivitat neuronal a diferents capes de processat dins el còrtex.

En Christof Koch, neurocientífic que intenta entendre els mecanismes i les zones del cervell que fan que aparegui la consciència, està treballant per descobrir les diferències entre la regió posterior del còrtex que genera moltes de les nostres sensacions vitals i el còrtex pre-frontal, que no sembla que contribueixi directament a aquestes experiències subjectives. El cert, diu, és que encara no entenem els mecanismes del còrtex. Però és clar que l’ànàlisi dels processos neurològics que apareixen durant els experiments de rivalitat binocular ens poden aportar una mica de llum.

El resultat de l’experiment de rivalitat binocular encara no té una explicació clara. Però  el que sí ens diu és que allò que percebem com a real no és clar que ho sigui. Tornem a Plató: què és la realitat? És el que creiem que veiem? Després de veure un forat a la nostra mà, és clar que no, oi? Per això no ens hem de fiar mai de les aparences ni del que ens diuen. La única solució és desgranar i mirar d’entendre els fets amb la màxima objectivitat, amb esperit crític, amb el cap fred i amb actitud científica.

———

Per cert, ampliant una mica la frase de Saint-Exupéry, podríem dir que la frontera que deixa a una banda la vanitat, la cobdicia, la intolerància i la violència i a l’altra la honestedat, l’empatia i la pau, és una línia que passa pel cor de totes les persones.

Els banys de fitoncides

divendres, 30/11/2018

En Francisco Giner de los Ríos deia que es podria haver passat tota la vida contemplant un arbre. Malauradament, els que avui pensen això em temo que són minoria. Molts són els qui passen de llarg, ignorant la seva presència i tot allò que ens poden aportar.

He de dir que m’agrada la proposta d’en Manuel Rivas quan diu que tal vegada hauríem de censar tots els arbres per a poder-los donar una existència sobirana com a éssers imprescindibles que són, en lloc de sacrificar-los a l’altar del producte interior brut, a Hambach, al Brasil i a molts més llocs.

Al Japó, els boscos formen part del seu Programa Nacional de Salut, que inclou guies terapèutiques per a poder aprofitar i fer salut als seus 62 boscos. Es pot fer prenent banys de bosc (els anomenats “Shinrin-yoku”), que no podrien haver estat inventats per ningú més que els japonesos. Els banys de bosc són estades o caminades pel bosc al llarg d’algunes hores o fins i tot alguns dies.

En una recent entrevista, el científic japonès Qing Li explicava que l’aire dels boscos, sobretot els densos i amb arbres alts, és ple de fitoncides, els olis naturals que segreguen per a protegir-se dels insectes, fongs i bacteris. Doncs bé, les fitoncides, a més de potenciar el seu sistema de defensa, també ajuden el nostre quan ens hi endinsem i hi caminem unes quantes hores; i la fragància cítrica de la fitoncida d-limonè té efectes antidepressius comprovats. Cal dir que tot plegat no era una opinió personal. Ho va investigar junt amb els seus companys K. Morimoto, M. Kobayashi i ho van publicar fa deu anys en el “International Journal of Immunopathology and Pharmacology“.

Però els banys de bosc també milloren el nostre sistema immunològic. Ho van explicar els investigadors Yuko Tsunetsugu, Bum-Jin Park i Yoshifumi Miyazaki, quan van presentar els resultats del seus treballs a la revista científica “Environmental Health and Preventive Medicine. En un dels experiments que mencionen en el seu treball, amb participants que van viure al bosc tres dies i dues nits en el marc d’un projecte de recerca sobre els efectes terapèutics dels boscos, es va observar que el nombre de les seves cèl·lules NK (limfòcits) s’incrementava un 50% entre abans i després de l’estada, mentre que els que no van marxar de la ciutat van mantenir estable el nombre d’aquestes cèl·lules. També es va poder mesurar un increment en la concentració intracel·lular de tres de les molècules citolítiques: la perforina, els granzims i la granulisina.

M’agraden els arbres, i m’atrauen els boscos. En aquest món de bojos, quan camino i contemplo els arbres penso que són un bon contrapunt a la cobdícia, la vanitat i el culte al poder i el negoci. Fa poc, a La Garriga, vaig anar a visitar i admirar el plàtan de can Queralt, a la cruïlla entre els carrers Moranta i Negociant. Fins i tot té una menció a la web, cosa que no és lluny del cens que proposava en Manuel Rivas. El bonic del plàtan de can Queralt és que, tot i haver quedat enmig d’una cruïlla, tothom el vol respectar i tothom s’hi adapta, perquè els arbres centenaris mereixen més respecte que el tràfic rodat. No ho puc demostrar perquè no he trobat cap estudi rigorós que en parli, però jo diria que un dels indicadors de la qualitat democràtica i ètica d’una societat és (a més de l’estat de les seves presons) el tracte que es dona als seus arbres històrics. He trobat exemples fantàstics de conservació a Menorca i a molts altres llocs, però encara recordo quan van tallar el pi majestuós que hi havia al carrer de darrera del Palau de Pedralbes a Barcelona o quan van suprimir els jardins arbrats que hi havia a Via Augusta – Diagonal. En aquests casos i en molts d’altres, tots hi vam perdre.

No soc ingenu. És clar que cal treure rendiment dels boscos, que cal tallar arbres, i que la fusta és un bé natural que cal explotar. Però cal fer-ho de manera sostenible, com bé m’ha explicat moltes vegades en José Alberto Pardos, amic i mestre admirat en temes forestals i en molt més. I, abans de tallar un arbre centenari, tal vegada hem de contemplar-lo unes hores, uns dies, i pensar si, sense ell, perdrem alguna cosa. Quan van tallar l’arbre del carrer del darrera del Palau de Pedralbes, van podar una petita part de mi.

No fa massa, vaig gaudir d’un bany de fitoncides al bell mig de Londres. Vaig estar una bona estona a Gordon Square, a Bloomsbury, i se’m va fer difícil marxar. A la foto de dalt hi veiem (a la dreta) un ginkgo que ens demana que no repetim mai més la bogeria d’Hiroshima, un altre arbre majestuós plantat per l’alcalde d’Hiroshima, el monument als objectors de consciència, i diversos arbres i bancs amb cartells i dedicatòries. La màgia de Gordon Square em va fer veure que tot no és perdut, al món. Si fem cas dels arbres i ens banyem amb ells, potser aprendrem a construir una nova civilització.

——

Per cert, l’alzina bicentenària del carrer Encarnació del barri de Gràcia de Barcelona es salvarà. L’Ajuntament de Barcelona ha arribat a un acord amb els propietaris perquè el projecte immobiliari que volen tirar endavant exclogui aquest arbre històric del carrer Encarnació.

Les dades, són el nou petroli?

dijous, 15/11/2018

Diuen que el petroli del segle XXI seran les dades. Hi ha qui diu que mentre el petroli va ser el motor de l’economia al segle XX, el motor del creixement i la prosperitat al segle XXI seran les dades.

Ho trobo frívol i quasi ofensiu. Frívol, perquè les dades són la base de la informació, i la informació és la base del coneixement i la cultura. I em resisteixo a creure que la informació, el coneixement i la cultura entrin dins una visió economicista que ho mesura tot en base al diner i al negoci. Després d’haver treballat molts anys processant dades, crec sincerament que no es mereixen aquesta frase. En el món digital, les variables i les dades són els elements constructius que ens permeten fer algorismes per escoltar música al mòbil, gaudir d’un quadre a la tauleta o llegir els clàssics. Les dades de pressió i velocitat de l’aire ens permeten optimitzar la geometria externa dels avions, i les que recullen els escàners fan que puguem observar els nostres òrgans en 3D amb el màxim grau de detall. Les dades són els ingredients i els elements constructius de l’art de la creació de nous algorismes. Només poden assimilar dades i petroli aquells que no les han gaudit. Però ho trobo a més gairebé ofensiu, perquè soc dels que creuen que l’objectiu de l’economia ha de ser assolir el benestar per a totes (totes!) les persones del planeta, i no crec que les dades serveixin per acabar amb la fam al món. Les necessitats de les persones, en aquest boig segle XXI, no s’arreglen amb dades. El malaurat Hans Rosling, en el seu vídeo de la rentadora que ja he citat alguna altra vegada, ens recordava que hi ha cinc mil milions de persones al món que no tenen rentadora de roba. Què farem? Procurarem que tinguin rentadora, o els donarem dades?

Es parla massa poc dels objectius de desenvolupament sostenible de la ONU, i això no deixa de ser un fet revelador. Són 17 i hauríem d’intentar complir-los abans de 2030, no ens queda gaire temps. Fa dos anys, la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria hi va dedicar unes jornades, per a veure com podríem abordar els principals reptes que la ONU ens diu que la humanitat té en aquests moments: eradicar la pobresa, acabar amb la fam al món, garantir atenció sanitària i bona educació per a tothom, aconseguir la igualtat de gènere, garantir l’accés a l’aigua i a la higiene personal, que tothom pugui tenir accés a energia sostenible i neta, aconseguir un desenvolupament sostenible que sigui ecològicament acceptable i que no superi la biocapacitat del planeta, reduir les desigualtats, fer noves ciutats segures i inclusives,  promoure el consum responsable i sostenible, combatre el canvi climàtic, conservar els oceans i evitar la seva pol·lució, combatre la desertificació i aturar la pèrdua de biodiversitat, promoure la pau i la justícia global, i altres. Els propers anys se’ns gira feina, oi?

Les conclusions de la jornada de la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria van ser que tenim (o tindrem aviat) mitjans científics i tecnològics per a lluitar contra la pobresa i la fam, garantir una atenció sanitària universal, assegurar l’accés a l’aigua i l’energia i molts altres aspectes que haurien de garantir un desenvolupament humà digne a totes les persones del món. Però cap d’aquests problemes es resolen amb dades. L’ús responsable de les dades, si el combinem amb una bona dosi de pensament crític i ús responsable de la informació, pot ajudar a aconseguir la igualtat de gènere o a promoure la pau i la justícia global, però difícilment reduirà les terribles desigualtats que mostra la imatge de dalt (que podeu trobar a aquest informe de Intermón Oxfam).

Per cert, aquestes dades que diuen que faran moure l’economia, de qui son? Encara que no ho sembli, són nostres, de cadascú de nosaltres. Però no ens ho posen gens fàcil, això de controlar-les i preservar-les. Contínuament ens volen enredar. Aquest any, sense anar més lluny, n’hem patit un bon exemple. El 25 de maig va entrar en vigor la nova normativa comunitària GDPR que ens havia de protegir, regulant l’ús que fan les empreses de les informacions dels seus clients i obligant que els clients hagin de donar un consentiment explicit de l’ús que se’n farà de les seves dades. Però, realment ha canviat alguna cosa? És fàcil negar-se a donar aquest consentiment? El cert és que no. Podríem dir allò de “feta la llei, feta la trampa”. Les empreses demanen el consentiment amb procediments complicats que no fan gens evident la possibilitat de limitar-lo, i fins i tot algunes vegades impedeixen que puguis continuar amb allò que estaves fent fins que no acceptes les seves condicions. Acabes pensant que ets tu qui els ajuda a ells, i no ells qui et donen un servei a tu. El món al revès. Si vols informació, primer has de donar les teves dades.

L’Antoni Bassas, fa uns mesos, feia una interessant connexió entre dades i tracte als clients. Comentava aquesta frase que “el petroli del segle XXI són les dades”, però opinava que l’únic petroli d’una empresa ha de ser la confiança dels clients. Parlava de l’experiència dels usuaris en les oficines bancàries, i deia que la majoria experimenten la incomoditat de sentir-se interrogats, en comptes d’escoltats, i d’estar al servei del banc enlloc de ser al revés. Perquè tu no conserves les confiança dels clients si aquests, quan han d’entrar a la botiga o a la teva oficina, pensen que sentiran estrès.

Tornant al mite de les dades, de veritat que les persones vulnerables, aquí, a molts altres llocs, i sobretot als països del Sud global, trobaran la solució dels seus problemes en les dades? La solució a aquesta herència enverinada de l’escalfament global antropogènic que estem regalant als nostres  besnéts, seran les dades?

Com bé diu la Liliana Arroyo, cal parar els peus i dir prou a un sistema que tracta la nostra empremta digital com si fos combustible.

Per cert, la Maria Victòria Molins diu que mentre el sistema estigui centrat en els diners, i la legislació en el poder i el neoliberalisme econòmic deixin al marge moltes persones, aquesta Barcelona estimada i admirada per tantes coses amagarà moltes llàgrimes en els sectors més vulnerables de la seva població.

Els matisos del canvi d’hora

divendres, 2/11/2018

Fa poc hem fet el pas a l’horari d’hivern, i es torna a parlar del bo que seria no fer canvis i deixar tot l’any el mateix horari. És curiós. Encara recordo tots els arguments que ens fan fer veure, no fa tants anys, que era molt millor tenir un horari d’estiu diferent al d’hivern.

Val a dir que, de fet, les coses tampoc són tan clares. Fa dos mesos, el 31 d’agost, llegíem que Europa apostava per mantenir el mateix horari a l’estiu i a l’hivern i que el canvi era imminent, mentre que fa poc, el 29 d’octubre, se’ns deia que la fi del canvi d’hora s’ajorna i que la UE s’inclina per deixar-ho tot igual fins al 2021.

Fem-nos algunes preguntes. Si deixem de canviar l’hora, què hem de fer? Ens quedem amb l’horari d’estiu o amb el d’hivern? De fet, i com sempre, tot té avantatges i inconvenients. Si mantenim tot l’any l’actual horari d’hivern, ja ens podem acomiadar dels sopars a l’aire lliure, als mesos de juny-juliol, amb llum després de les 9 de la nit. I, si ens quedem amb l’actual horari d’estiu, al desembre serà encara pràcticament de nit a les nou del matí. Tot plegat em recorda un amic de Tolosa, que sempre es desperta amb la llum del Sol al matí perquè diu que llevar-se quan encara és fosc és del tot antinatural. Amb aquesta opció, el meu amic segur que al desembre acabaria arribant bastant tard a la feina…

En tot cas, sembla que això ja està bastant decidit, perquè Espanya aposta per mantenir l’horari d’hivern (GMT+1) i tenir sempre llum solar al matí. Això pot tenir beneficis de tipus emocional i motivacional, segons diuen (a costa dels sopars d’estiu amb llum). Els partidaris de suprimir els canvis horaris, com Javier Albares, diuen que el canvi d’hora  trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Cosa que sembla que és una mica discutible, perquè el professor de neurociència de la UOC Diego Redolar diu en canvi que l’impacte que té canviar una hora és mínim. D’altra banda, cal tenir en compte que eliminar el canvi d’hora significarà la fi de l’horari unificat a gran part d’Europa, cosa que pot tenir algunes complicacions a nivell de coordinació d’horaris laborals i de comunicació a nivell professional. De fet, no tindríem dies de canvi d’hora però passaríem a tenir modificacions d’hora cada cop que agaféssim l’avió per anar a altres països.

Sense fer judicis de valor, crec que pot ser bo aportar alguns fets objectius. Fa alguns mesos, la revista Scientific American va tractar el tema. L’article compara tres ciutats americanes (Miami, Seattle i Fairbanks a Alaska), però el mateix es podria dir de Las Palmas de Gran Canària, París i Nord-Trøndelag, que tenen aproximadament les mateixes latituds. La primera observació és que l’interès del canvi d’hora depèn fortament de la latitud. A Miami o a les Canàries (latituds entre 25 i 29) hi ha suficient llum solar tot l’any, i per tant el canvi horari és innecessari. D’altra banda, a latituds extremes i superiors als 60 graus (com és el cas de Fairbanks a Alaska i Nord-Trøndelag a Noruega), la manca de llum a l’hivern fa que el canvi horari sigui essencial i que probablement hagi de ser de més d’una hora. Per tant, el tema que ara es planteja és un problema exclusiu de les zones de latitud intermèdia sigui a l’hemisferi nord o al sud. La segona consideració és que els potencials efectes negatius del fet de canviar l’hora es concentren al voltant de les dates de canvi, a la primavera i tardor; en canvi, els efectes beneficiosos és més fàcil que s’acabin mostrant al llarg de tot l’any. L’article cita en David Prerau, que ha escrit un llibre sobre el tema i que diu justament això: encara que hi pugui haver efectes negatius durant alguns dies, “compari això amb el fet de tenir set mesos amb postes de Sol una hora més tard”.

L’article presenta i analitza a més el resultat de 22 estudis realitzats des de l’any 2000: dos del camp de l’economia (tots dos en contra del canvi d’hora), vuit sobre els efectes en la criminalitat (4 dels quals a favor, 3 en contra i un inconclusiu), vuit sobre la salut (3 dels quals a favor i 5 en contra), i quatre relacionats amb l’energia (2 dels quals a favor, un en contra i un inconclusiu). Ara bé, només 10 dels 22 estudis analitzen els efectes al llarg de tot l’any. I d’aquests 10, 7 són favorables al canvi d’hora, dos són contraris i un és inconclusiu.

Hi ha molts estats d’opinió que van i venen com les modes: sorgeixen, s’amplifiquen, es fan virals fins que sembla que no és possible pensar altrament, i després, al cap d’un temps, minven i passen a la historia. En tenim un exemple ben clar en l’opinió dels anglesos abans i després del referèndum del Brexit, o en les actituds xenòfobes, altament preocupants, que estan creixent a molt països i que molts esperem que aviat minvin.

Però, quan una opinió es fa viral, val la pena pensar-ho bé i contrastar-la amb fets i amb altres fonts. Perquè les opinions virals no sempre ens ajuden i beneficien…

———

Per cert, i parlant d’estats d’opinió, en Josep Ramoneda diu que el llenguatge que vehicula l’extrema dreta és la cortina per amagar el problema de fons, que no és la immigració, ni els drets de les minories odiades, sino la desigualtat social i la pèrdua de benestar de sectors que es pensaven salvats i es tornen a veure a l’abisme. Diu que els poders econòmics globalitzats estan disposats, com en el cas del Brasil, a adaptar-se a poders autoritaris que els garanteixin el control social.

Els plàstics respectuosos

divendres, 19/10/2018

L’any passat, l’Ali Karami, junt amb altres investigadors de Malàisia, van analitzar la sal  de cuina de diferents països. Els resultats, que van publicar en aquest article de la revista Nature, indiquen que en 16 de les 17 mostres estudiades, els paquets de sal comercial contenien partícules de micro-plàstics provinents de l’aigua de mar. La mida mitjana de totes les que van trobar va ser de 515 μm, mentre que la desviació tipus era de 171 μm. L’estudi, però, només considerava partícules de mida superior a les 149 μm. Tot i que les proporcions trobades comporten un nivell baix de consum d’aquestes partícules antropogèniques a la sal (amb un màxim de 37 partícules per any i persona) i un impacte probablement negligible actualment en la salut, no és clar quin efecte poden tenir els micro-plàstics més petits, de manera que els investigadors indicaven que caldria establir noves metodologies que permetessin estudiar partícules més petites. Els països amb més proporció de micro-plàstics a la sal són Portugal i Australia.

La condició humana ens parla d’emocions, d’amor, de solidaritat i de cura dels altres. Però també de cobdícia, vanitat, ambició, depredació i brutícia. Els humans som bruts i ens costa entendre els límits. Quan, fa menys d’un segle, vam descobrir les possibilitats que ens oferia el petroli, ens vam llençar com bojos a cremar-lo i a fabricar nous materials com els plàstics, amb resultats realment interessants (energia, transport, industrialització, nous materials) que van anar acompanyats d’altres no tan bons: aire contaminat, escalfament global i oceans cada cop més plens de brossa i trossos de plàstic. Sabíeu que una ampolla de plàstic tarda uns 450 anys en biodegradar-se?

Però, ara que l’economia del petroli es troba cada vegada més qüestionada, tal vegada hem de tornar a pensar en el planeta i estudiar la fabricació de nous materials no basats en el petroli. I de fet, en tenim un bon exemple en els poli-hidroxi-alcanoats. Aquests polièsters, coneguts per les sigles PHA, són plàstics biodegradables que es poden fabricar amb un procès de fermentació controlada de matèria orgànica, usant determinats bacteris. En una primera fase, es regulen les condicions ambientals i de nutrients per tal de produir un fort creixement de la colònia de bacteris. Tot seguit, es fa un canvi en la composició de nutrients, i llavors els bacteris comencen a fabricar PHA, que queda dins les cèl·lules en forma de grànuls que emmagatzemen energia com petites piles de combustible cel·lular. Si el procés es fa bé, la quantitat final de PHA pot arribar al 80% del pes sec de tots els micro-organismes. Els PHA, que permeten els mateixos processos d’injecció i extrusió que els altres plàstics, són respectuosos amb el planeta i amb els nostres besnéts, i són compatibles amb el cos humà. Permeten fabricar tot tipus d’objectes, des de pel·lícules, safates i bosses fins ampolles i gots. Objectes que els bacteris ens fabriquen a partir de la fermentació de residus, i que ells mateixos s’encarreguen de “menjar-se” (usant la seva energia biocompatible) quan ja no ens interessen.

I, si tot això és cert, com és que no se’n parla més, dels plàstics PHA, sobretot tenint en compte que són materials que ja fa dècades que es coneixen? La raó ens l’explica Patricia Aymà, una jove graduada en Biotecnologia de 25 anys. Mira per on, es tracta de l’economia. Diu que el que passa és que és més car produir bioplàstic que plàstic de petroli. Per això, Patricia va donar la volta al problema i va crear una empresa de gestió de residus orgànics que, com a subproducte, fabrica bioplàstic. La idea és instal·lar màquines directament a les empreses i supermercats per tal que, mitjançant la fermentació per bacteris, aquests clients es puguin desfer fàcilment dels seus residus. Així s’eliminen els costos de transport i d’intermediaris i es pot assolir un preu de mercat del bioplàstic d’entre un i tres euros per quilo.

El sistema de Patricia Aymà, per cada quilo de residu orgànic acaba generant uns 400 grams de plàstic PHA. Molt bé, oi? Però el que no veig tan bé és la gestió que fem de tot plegat. Hi ha alguna cosa que em grinyola. Si pensem que els residus plàstics no biodegradables i no compatibles amb el cos humà (i amb el d’altres animals) són un greu perill pel planeta i pels nostres descendents, perquè els continuem fabricant amb un preu més baix que aquests nous plàstics verds? Està molt bé que la Patricia Aymà trobi maneres d’abaratir el seu procès de fabricació, però el problema és polític, i no l’haurien de resoldre les empreses, sino els governants. Ara bé, crec sincerament que els nostres governants no fan el que haurien de fer, i que tots plegats ens hem begut el seny. No fa massa, vam descobrir que fumar era nociu, i tots vam acceptar que incrementessin els impostos que gravaven el tabac. És tan difícil fer el mateix amb els plàstics no biodegradables, fins fer-los més cars que els PHA?

Una possible proposta, que pot semblar una mica esbojarrada però que facilitaria i permetria que tothom s’hi anés adaptant, seria gravar tots els plàstics no biodegradables i tots els combustibles fòssils amb un impost progressiu, que podria ser, per exemple, de tipus Fibonacci. És ben senzill. Aquest any, es mantenen els impostos de l’any passat, però a partir d’ara,  es revisen anualment: el valor de l’impost pel 2019 per a un determinat producte (plàstic o combustible) provinent del petroli seria la suma del seu impost l’any 2018 més el del 2017. El del 2020 es calcularia com la suma del de l’any 2019 i del corresponent al 2018, i així successivament. Només cal fer algunes sumes per a veure que així (i només amb mesures que poden semblar radicals com aquesta) podríem arribar segurament al 2030 havent complert els objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides.

La imatge de dalt és d’aquesta web de l’empresa de Patricia Aymà.
——

Per cert, la Patricia Aymà denuncia que les grans empreses no s’arrisquen. Diu que va proposar la seva idea a empreses i universitats, però que no els va interessar. Comenta que falta una cultura del risc. “Què es pot perdre? Els diners? Doncs ja tornarem a començar”, diu.