Arxiu de la categoria ‘Ciència i societat’

Els banys de fitoncides

divendres, 30/11/2018

En Francisco Giner de los Ríos deia que es podria haver passat tota la vida contemplant un arbre. Malauradament, els que avui pensen això em temo que són minoria. Molts són els qui passen de llarg, ignorant la seva presència i tot allò que ens poden aportar.

He de dir que m’agrada la proposta d’en Manuel Rivas quan diu que tal vegada hauríem de censar tots els arbres per a poder-los donar una existència sobirana com a éssers imprescindibles que són, en lloc de sacrificar-los a l’altar del producte interior brut, a Hambach, al Brasil i a molts més llocs.

Al Japó, els boscos formen part del seu Programa Nacional de Salut, que inclou guies terapèutiques per a poder aprofitar i fer salut als seus 62 boscos. Es pot fer prenent banys de bosc (els anomenats “Shinrin-yoku”), que no podrien haver estat inventats per ningú més que els japonesos. Els banys de bosc són estades o caminades pel bosc al llarg d’algunes hores o fins i tot alguns dies.

En una recent entrevista, el científic japonès Qing Li explicava que l’aire dels boscos, sobretot els densos i amb arbres alts, és ple de fitoncides, els olis naturals que segreguen per a protegir-se dels insectes, fongs i bacteris. Doncs bé, les fitoncides, a més de potenciar el seu sistema de defensa, també ajuden el nostre quan ens hi endinsem i hi caminem unes quantes hores; i la fragància cítrica de la fitoncida d-limonè té efectes antidepressius comprovats. Cal dir que tot plegat no era una opinió personal. Ho va investigar junt amb els seus companys K. Morimoto, M. Kobayashi i ho van publicar fa deu anys en el “International Journal of Immunopathology and Pharmacology“.

Però els banys de bosc també milloren el nostre sistema immunològic. Ho van explicar els investigadors Yuko Tsunetsugu, Bum-Jin Park i Yoshifumi Miyazaki, quan van presentar els resultats del seus treballs a la revista científica “Environmental Health and Preventive Medicine. En un dels experiments que mencionen en el seu treball, amb participants que van viure al bosc tres dies i dues nits en el marc d’un projecte de recerca sobre els efectes terapèutics dels boscos, es va observar que el nombre de les seves cèl·lules NK (limfòcits) s’incrementava un 50% entre abans i després de l’estada, mentre que els que no van marxar de la ciutat van mantenir estable el nombre d’aquestes cèl·lules. També es va poder mesurar un increment en la concentració intracel·lular de tres de les molècules citolítiques: la perforina, els granzims i la granulisina.

M’agraden els arbres, i m’atrauen els boscos. En aquest món de bojos, quan camino i contemplo els arbres penso que són un bon contrapunt a la cobdícia, la vanitat i el culte al poder i el negoci. Fa poc, a La Garriga, vaig anar a visitar i admirar el plàtan de can Queralt, a la cruïlla entre els carrers Moranta i Negociant. Fins i tot té una menció a la web, cosa que no és lluny del cens que proposava en Manuel Rivas. El bonic del plàtan de can Queralt és que, tot i haver quedat enmig d’una cruïlla, tothom el vol respectar i tothom s’hi adapta, perquè els arbres centenaris mereixen més respecte que el tràfic rodat. No ho puc demostrar perquè no he trobat cap estudi rigorós que en parli, però jo diria que un dels indicadors de la qualitat democràtica i ètica d’una societat és (a més de l’estat de les seves presons) el tracte que es dona als seus arbres històrics. He trobat exemples fantàstics de conservació a Menorca i a molts altres llocs, però encara recordo quan van tallar el pi majestuós que hi havia al carrer de darrera del Palau de Pedralbes a Barcelona o quan van suprimir els jardins arbrats que hi havia a Via Augusta – Diagonal. En aquests casos i en molts d’altres, tots hi vam perdre.

No soc ingenu. És clar que cal treure rendiment dels boscos, que cal tallar arbres, i que la fusta és un bé natural que cal explotar. Però cal fer-ho de manera sostenible, com bé m’ha explicat moltes vegades en José Alberto Pardos, amic i mestre admirat en temes forestals i en molt més. I, abans de tallar un arbre centenari, tal vegada hem de contemplar-lo unes hores, uns dies, i pensar si, sense ell, perdrem alguna cosa. Quan van tallar l’arbre del carrer del darrera del Palau de Pedralbes, van podar una petita part de mi.

No fa massa, vaig gaudir d’un bany de fitoncides al bell mig de Londres. Vaig estar una bona estona a Gordon Square, a Bloomsbury, i se’m va fer difícil marxar. A la foto de dalt hi veiem (a la dreta) un ginkgo que ens demana que no repetim mai més la bogeria d’Hiroshima, un altre arbre majestuós plantat per l’alcalde d’Hiroshima, el monument als objectors de consciència, i diversos arbres i bancs amb cartells i dedicatòries. La màgia de Gordon Square em va fer veure que tot no és perdut, al món. Si fem cas dels arbres i ens banyem amb ells, potser aprendrem a construir una nova civilització.

——

Per cert, l’alzina bicentenària del carrer Encarnació del barri de Gràcia de Barcelona es salvarà. L’Ajuntament de Barcelona ha arribat a un acord amb els propietaris perquè el projecte immobiliari que volen tirar endavant exclogui aquest arbre històric del carrer Encarnació.

La mida òptima de les ciutats

dijous, 22/11/2018

El tema de la mida òptima de les ciutats és clar que no genera consens. Mentre ens diuen que cada cop hi haurà més mega-ciutats i més ciutats d’aquestes que anomenen “intel·ligents”, hi ha qui considera, com en Jason Hickel, que hem de començar a pensar en el decreixement, i que és perfectament possible reduir els nostres objectius materials i el nostre consum de recursos naturals mentre augmentem allò que realment importa: la felicitat, el benestar, l’educació, la salut i la longevitat. Ho explica a les pàgines 20-21 d’aquest informe.

En Roberto Camagni diu que parlem massa sovint de mida i creixement, quan hauríem de parlar d’eficiència. Les ciutats, serveixen per al que volem? Resolen les nostres necessitats? Serveixen d’alguna cosa, les solucions que proposen els partidaris de les “smart cities”? Faciliten la vida a la seva gent? En Boaventura de Sousa Santos, per exemple, creu que no. Diu que no és cert que la majoria de gent del món visqui en ciutats: treballen a ciutats, creuen ciutats, però no hi viuen. Diu que la majoria, en lloc de viure en espais urbans, viu en zones desurbanitzades sense serveis ni espais públics i sense convivència urbana. Les grans ciutats porten a que la majoria de la seva gent visqui en “zones de sacrifici”, explica. Cal dissenyar un altre tipus de ciutats: les ciutats de pau.

Hi ha molts treballs de recerca sobre la mida de les ciutats. La pregunta de si existeix una mida òptima o si la millor mida depèn de factors socials i culturals, té probablement una resposta més propera a la segona opció que a la primera. En Roberto Camagni fa per exemple una anàlisi teòrica basada en mesures empíriques del cost i del benefici, amb la idea que la ciutat de mida òptima hauria de ser la que ofereixi el màxim benefici amb un mínim cost als seus ciutadans. La seva proposta es basa en una mesura del cost que inclou la mida de la ciutat (tot es complica en mega-ciutats), l’habitatge (mesurat com el cost anual mig per metre quadrat de pis), la “malaise” (nombre de crims per any i mil habitants) i el percentatge de terreny no edificat; d’altra banda, la seva mesura de benefici inclou, a més de la mida, el diner anual que rep d’activitats turístiques, el grau de diversitat, el percentatge de professionals lliures respecte el total de treballadors, i la capacitat de fer xarxa a nivell internacional. Aplica el seu model a 59 ciutats europees, i arriba a la conclusió que algunes podrien encara crèixer (Amsterdam, Edimburg, Florència, Saragossa i altres) mentre que altres (com Barcelona, Londres, Berlín i Roma) haurien de reduir la seva mida. En un altre treball que ha fet junt amb la Roberta Capello i que aplica a 58 ciutats italianes, observa que de fet hi ha una tendència automàtica de les ciutats, independentment de la seva mida, a equilibrar el cost amb els beneficis que ofereix: el que es maximitza és l’eficiència, més que la mida. Val a dir que tot és funció de cada cas concret, i que aquests models, com el de la Roberta Capello i en Roberto Camagni, depenen de massa paràmetres empírics que cal ajustar, com els que defineixen la ponderació entre els factors i variables que permeten calcular els valors de les funcions de cost i benefici.

Hi ha, però, un altre enfoc, més proper al que diu en Jason Hickel i a les necessitats de les persones. El moviment de ciutats lentes, per exemple, critica l’urbanisme basat en objectius econòmics, que generalment comporta mega-projectes per a construir mega-ciutats. Com a exemple tenim dues ciutats alemanyes, Hersbruck i Waldkirch, de 12 mil i 20 mil habitants. Des que han començat a implementar projectes basats en la filosofia de les ciutats lentes, han revertit la baixada de població que les afectava, estan més cohesionades, han entrat en una fase de prosperitat, i poden evitar pressions que voldrien atreure grans corporacions amb interès ecònomic propi.

La imatge de dalt mostra el mapa actual de les ciutats lentes a Europa, i la podeu trobar aquí. A Catalunya només en tenim tres: Begues, Begur i Pals. El mapa mostra que som lluny de la realitat que veiem a Itàlia o al centre d’Europa.

En Pere Mugica fa poc també parlava de la mida òptima de les ciutats. Deia que si fóssim més racionals, pensaríem en ciutats d’entre 100 mil i 200 mil persones, però que això requereix tota una revolució cultural, perquè ningú pensa en facilitar les coses per a millorar la felicitat humana.

La Carmen Magallón explica que cal assumir en profunditat la vulnerabilitat, individual i grupal, nostra i dels potentats. Perquè la vulnerabilitat no és quelcom de conjuntural, sino que és una característica essencial dels humans. Diu que assumir la vulnerabilitat porta a un altre tipus de prioritats (feministes) i a polítiques que conseqüentment s’han d’orientar no a la supremacia dominadora, sino a la cooperació i al suport mutu. I en això coincideix totalment amb les conclusions que es destil·len de l’evidència científica dels límits. Perquè la ciència, que necessitat mesurar-ho tot, s’ha adonat que tot allò que és mesurable és limitat: el planeta, els seus recursos, la biodiversitat, l’aigua, la mida de les ciutats, la gent que hi pot haver al món, el nostre nivell de vida, la riquesa dels més poderosos i nosaltres mateixos. La vulnerabilitat ens recorda els límits, però la ciència i el fet de mesurar, també.

No és fàcil respondre a la pregunta de quina és la mida òptima d’una ciutat, però l’important és fer-se la pregunta. Perquè hi ha un límit, a partir del qual hi pot haver massa gent que acabi malvivint en zones desurbanitzades de la frontera de les ciutats, i això no sé si és el que volem. Jo, personalment, preferiria ciutats de no més de 100 o 200 mil habitants, com bé diu en Pepe Mugica.

——

Per cert, en Pepe Mugica també diu que el punt dèbil actual és que cal prendre mesures de caire mundial, que això encara no es pot fer, i que no fer-no ens pot portar a la ruïna. Es queixa que la religió contemporània és el mercat, en un món que té límits. Diu que cal començar a tenir més racionalitat i incloure, a cada producte, el cost del seu reciclatge, encara que això faci que sigui més car.

El 60 dels sumeris

diumenge, 11/11/2018

Com bé ens explicava fa poc en Josep M. Mulet, quasi totes les cultures van començar a comptar amb els dits. I algunes de les poques que no ho van fer així, és perquè van acabar comptant amb els dits de la mà junt amb altres parts del cos. Aquesta és la raó per la qual el sistema basat en la base 10 és tan popular a tot el món.

Curiosament, però, aquest no va ser el cas dels sumeris, una de les cultures pioneres en l’estudi de les matemàtiques i en l’abstracció de les quantitats numèriques. Al principi dels registres històrics, fa uns cinc mil anys (entre el 2900 i el 2300 A.C.), l’escriptura sumèria no tenia representació simbòlica pels nombres, i el símbol que usaven per a escriure “una ovella” era diferent del símbol per a dir “un dia”. Després, van començar a comptar en base 12. Ho feien comptant les 12 falanges dels dits d’una mà amb el polze, com veieu a la mà de la dreta a la imatge de dalt. Ho podeu provar: mentre compteu de 1 a 12, es tracta que el polze vagi tocant cada una de les falanges de la mà en l’ordre que veieu a dalt. Aquesta és la raó per la qual tenim, per exemple, dotze signes del zodíac.

Però 12 era una quantitat massa petita, i els sumeris volien comptar fins més enllà. La solució va ser ben senzilla: cada vegada que comptaven de 1 a 12, aixecaven un dit de l’altra mà i tornaven a comptar fins 12. Ho podeu veure en aquest vídeo, que és d’on he tret la imatge de dalt (que representa el 24). És clar que 12 per 5 és 60, i d’aquí va sortir el sistema sexagesimal sumeri que després van importar els babilonis i que ha arribat fins els nostres dies en les hores de 60 minuts, en els minuts de 60 segons i en els 360 graus de la circumferència. I és que, a més, el 60 té una altra gran propietat, que és la de ser el primer número que és divisible per 2, 3, 4, 5 i 6, a més de ser-ho per 10, 12, 15 i 20. Per això un quart d’hora són quinze minuts, 12 minuts són la cinquena part de l’hora, i és fàcil parlar de quants intervals de 10 minuts té una hora. Si les hores tinguessin 100 minuts, per a dir “arribo en cinc minuts”, hauríem de dir que ens falten 8,3333333 minuts per arribar…

L’Arika Okrent ens explica anècdotes interessants sobre els sistemes de numeració de diferents cultures minoritàries, i en Takasugi Shinji ha publicat una taula amb les particularitats numèriques d’un total de 69 llenguatges. Els Huli, a Papua Nova Guinea, compten en base 15, i els habitants de la illa de Frederik Hendrik Island, prop també de Nova Guinea, en el seu llenguatge Ndom treballen en base 6.

———

Per cert, la Barbara Unmussig diu que, per combatre el canvi climàtic, cal reemplaçar el model de producció d’energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l’energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d’energia. Cal emprendre un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic tot abandonant l’obsessió en el creixement del PIB, diu.

Els matisos del canvi d’hora

divendres, 2/11/2018

Fa poc hem fet el pas a l’horari d’hivern, i es torna a parlar del bo que seria no fer canvis i deixar tot l’any el mateix horari. És curiós. Encara recordo tots els arguments que ens fan fer veure, no fa tants anys, que era molt millor tenir un horari d’estiu diferent al d’hivern.

Val a dir que, de fet, les coses tampoc són tan clares. Fa dos mesos, el 31 d’agost, llegíem que Europa apostava per mantenir el mateix horari a l’estiu i a l’hivern i que el canvi era imminent, mentre que fa poc, el 29 d’octubre, se’ns deia que la fi del canvi d’hora s’ajorna i que la UE s’inclina per deixar-ho tot igual fins al 2021.

Fem-nos algunes preguntes. Si deixem de canviar l’hora, què hem de fer? Ens quedem amb l’horari d’estiu o amb el d’hivern? De fet, i com sempre, tot té avantatges i inconvenients. Si mantenim tot l’any l’actual horari d’hivern, ja ens podem acomiadar dels sopars a l’aire lliure, als mesos de juny-juliol, amb llum després de les 9 de la nit. I, si ens quedem amb l’actual horari d’estiu, al desembre serà encara pràcticament de nit a les nou del matí. Tot plegat em recorda un amic de Tolosa, que sempre es desperta amb la llum del Sol al matí perquè diu que llevar-se quan encara és fosc és del tot antinatural. Amb aquesta opció, el meu amic segur que al desembre acabaria arribant bastant tard a la feina…

En tot cas, sembla que això ja està bastant decidit, perquè Espanya aposta per mantenir l’horari d’hivern (GMT+1) i tenir sempre llum solar al matí. Això pot tenir beneficis de tipus emocional i motivacional, segons diuen (a costa dels sopars d’estiu amb llum). Els partidaris de suprimir els canvis horaris, com Javier Albares, diuen que el canvi d’hora  trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Cosa que sembla que és una mica discutible, perquè el professor de neurociència de la UOC Diego Redolar diu en canvi que l’impacte que té canviar una hora és mínim. D’altra banda, cal tenir en compte que eliminar el canvi d’hora significarà la fi de l’horari unificat a gran part d’Europa, cosa que pot tenir algunes complicacions a nivell de coordinació d’horaris laborals i de comunicació a nivell professional. De fet, no tindríem dies de canvi d’hora però passaríem a tenir modificacions d’hora cada cop que agaféssim l’avió per anar a altres països.

Sense fer judicis de valor, crec que pot ser bo aportar alguns fets objectius. Fa alguns mesos, la revista Scientific American va tractar el tema. L’article compara tres ciutats americanes (Miami, Seattle i Fairbanks a Alaska), però el mateix es podria dir de Las Palmas de Gran Canària, París i Nord-Trøndelag, que tenen aproximadament les mateixes latituds. La primera observació és que l’interès del canvi d’hora depèn fortament de la latitud. A Miami o a les Canàries (latituds entre 25 i 29) hi ha suficient llum solar tot l’any, i per tant el canvi horari és innecessari. D’altra banda, a latituds extremes i superiors als 60 graus (com és el cas de Fairbanks a Alaska i Nord-Trøndelag a Noruega), la manca de llum a l’hivern fa que el canvi horari sigui essencial i que probablement hagi de ser de més d’una hora. Per tant, el tema que ara es planteja és un problema exclusiu de les zones de latitud intermèdia sigui a l’hemisferi nord o al sud. La segona consideració és que els potencials efectes negatius del fet de canviar l’hora es concentren al voltant de les dates de canvi, a la primavera i tardor; en canvi, els efectes beneficiosos és més fàcil que s’acabin mostrant al llarg de tot l’any. L’article cita en David Prerau, que ha escrit un llibre sobre el tema i que diu justament això: encara que hi pugui haver efectes negatius durant alguns dies, “compari això amb el fet de tenir set mesos amb postes de Sol una hora més tard”.

L’article presenta i analitza a més el resultat de 22 estudis realitzats des de l’any 2000: dos del camp de l’economia (tots dos en contra del canvi d’hora), vuit sobre els efectes en la criminalitat (4 dels quals a favor, 3 en contra i un inconclusiu), vuit sobre la salut (3 dels quals a favor i 5 en contra), i quatre relacionats amb l’energia (2 dels quals a favor, un en contra i un inconclusiu). Ara bé, només 10 dels 22 estudis analitzen els efectes al llarg de tot l’any. I d’aquests 10, 7 són favorables al canvi d’hora, dos són contraris i un és inconclusiu.

Hi ha molts estats d’opinió que van i venen com les modes: sorgeixen, s’amplifiquen, es fan virals fins que sembla que no és possible pensar altrament, i després, al cap d’un temps, minven i passen a la historia. En tenim un exemple ben clar en l’opinió dels anglesos abans i després del referèndum del Brexit, o en les actituds xenòfobes, altament preocupants, que estan creixent a molt països i que molts esperem que aviat minvin.

Però, quan una opinió es fa viral, val la pena pensar-ho bé i contrastar-la amb fets i amb altres fonts. Perquè les opinions virals no sempre ens ajuden i beneficien…

———

Per cert, i parlant d’estats d’opinió, en Josep Ramoneda diu que el llenguatge que vehicula l’extrema dreta és la cortina per amagar el problema de fons, que no és la immigració, ni els drets de les minories odiades, sino la desigualtat social i la pèrdua de benestar de sectors que es pensaven salvats i es tornen a veure a l’abisme. Diu que els poders econòmics globalitzats estan disposats, com en el cas del Brasil, a adaptar-se a poders autoritaris que els garanteixin el control social.

Els plàstics respectuosos

divendres, 19/10/2018

L’any passat, l’Ali Karami, junt amb altres investigadors de Malàisia, van analitzar la sal  de cuina de diferents països. Els resultats, que van publicar en aquest article de la revista Nature, indiquen que en 16 de les 17 mostres estudiades, els paquets de sal comercial contenien partícules de micro-plàstics provinents de l’aigua de mar. La mida mitjana de totes les que van trobar va ser de 515 μm, mentre que la desviació tipus era de 171 μm. L’estudi, però, només considerava partícules de mida superior a les 149 μm. Tot i que les proporcions trobades comporten un nivell baix de consum d’aquestes partícules antropogèniques a la sal (amb un màxim de 37 partícules per any i persona) i un impacte probablement negligible actualment en la salut, no és clar quin efecte poden tenir els micro-plàstics més petits, de manera que els investigadors indicaven que caldria establir noves metodologies que permetessin estudiar partícules més petites. Els països amb més proporció de micro-plàstics a la sal són Portugal i Australia.

La condició humana ens parla d’emocions, d’amor, de solidaritat i de cura dels altres. Però també de cobdícia, vanitat, ambició, depredació i brutícia. Els humans som bruts i ens costa entendre els límits. Quan, fa menys d’un segle, vam descobrir les possibilitats que ens oferia el petroli, ens vam llençar com bojos a cremar-lo i a fabricar nous materials com els plàstics, amb resultats realment interessants (energia, transport, industrialització, nous materials) que van anar acompanyats d’altres no tan bons: aire contaminat, escalfament global i oceans cada cop més plens de brossa i trossos de plàstic. Sabíeu que una ampolla de plàstic tarda uns 450 anys en biodegradar-se?

Però, ara que l’economia del petroli es troba cada vegada més qüestionada, tal vegada hem de tornar a pensar en el planeta i estudiar la fabricació de nous materials no basats en el petroli. I de fet, en tenim un bon exemple en els poli-hidroxi-alcanoats. Aquests polièsters, coneguts per les sigles PHA, són plàstics biodegradables que es poden fabricar amb un procès de fermentació controlada de matèria orgànica, usant determinats bacteris. En una primera fase, es regulen les condicions ambientals i de nutrients per tal de produir un fort creixement de la colònia de bacteris. Tot seguit, es fa un canvi en la composició de nutrients, i llavors els bacteris comencen a fabricar PHA, que queda dins les cèl·lules en forma de grànuls que emmagatzemen energia com petites piles de combustible cel·lular. Si el procés es fa bé, la quantitat final de PHA pot arribar al 80% del pes sec de tots els micro-organismes. Els PHA, que permeten els mateixos processos d’injecció i extrusió que els altres plàstics, són respectuosos amb el planeta i amb els nostres besnéts, i són compatibles amb el cos humà. Permeten fabricar tot tipus d’objectes, des de pel·lícules, safates i bosses fins ampolles i gots. Objectes que els bacteris ens fabriquen a partir de la fermentació de residus, i que ells mateixos s’encarreguen de “menjar-se” (usant la seva energia biocompatible) quan ja no ens interessen.

I, si tot això és cert, com és que no se’n parla més, dels plàstics PHA, sobretot tenint en compte que són materials que ja fa dècades que es coneixen? La raó ens l’explica Patricia Aymà, una jove graduada en Biotecnologia de 25 anys. Mira per on, es tracta de l’economia. Diu que el que passa és que és més car produir bioplàstic que plàstic de petroli. Per això, Patricia va donar la volta al problema i va crear una empresa de gestió de residus orgànics que, com a subproducte, fabrica bioplàstic. La idea és instal·lar màquines directament a les empreses i supermercats per tal que, mitjançant la fermentació per bacteris, aquests clients es puguin desfer fàcilment dels seus residus. Així s’eliminen els costos de transport i d’intermediaris i es pot assolir un preu de mercat del bioplàstic d’entre un i tres euros per quilo.

El sistema de Patricia Aymà, per cada quilo de residu orgànic acaba generant uns 400 grams de plàstic PHA. Molt bé, oi? Però el que no veig tan bé és la gestió que fem de tot plegat. Hi ha alguna cosa que em grinyola. Si pensem que els residus plàstics no biodegradables i no compatibles amb el cos humà (i amb el d’altres animals) són un greu perill pel planeta i pels nostres descendents, perquè els continuem fabricant amb un preu més baix que aquests nous plàstics verds? Està molt bé que la Patricia Aymà trobi maneres d’abaratir el seu procès de fabricació, però el problema és polític, i no l’haurien de resoldre les empreses, sino els governants. Ara bé, crec sincerament que els nostres governants no fan el que haurien de fer, i que tots plegats ens hem begut el seny. No fa massa, vam descobrir que fumar era nociu, i tots vam acceptar que incrementessin els impostos que gravaven el tabac. És tan difícil fer el mateix amb els plàstics no biodegradables, fins fer-los més cars que els PHA?

Una possible proposta, que pot semblar una mica esbojarrada però que facilitaria i permetria que tothom s’hi anés adaptant, seria gravar tots els plàstics no biodegradables i tots els combustibles fòssils amb un impost progressiu, que podria ser, per exemple, de tipus Fibonacci. És ben senzill. Aquest any, es mantenen els impostos de l’any passat, però a partir d’ara,  es revisen anualment: el valor de l’impost pel 2019 per a un determinat producte (plàstic o combustible) provinent del petroli seria la suma del seu impost l’any 2018 més el del 2017. El del 2020 es calcularia com la suma del de l’any 2019 i del corresponent al 2018, i així successivament. Només cal fer algunes sumes per a veure que així (i només amb mesures que poden semblar radicals com aquesta) podríem arribar segurament al 2030 havent complert els objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides.

La imatge de dalt és d’aquesta web de l’empresa de Patricia Aymà.
——

Per cert, la Patricia Aymà denuncia que les grans empreses no s’arrisquen. Diu que va proposar la seva idea a empreses i universitats, però que no els va interessar. Comenta que falta una cultura del risc. “Què es pot perdre? Els diners? Doncs ja tornarem a començar”, diu.

Escolteu les dones i els homes de ciència

divendres, 5/10/2018

Ara fa set anys, en una entrevista, el pintor Antonio López va dir això: “La cosa es posarà seriosa. Caldria escoltar els homes de ciència més que als banquers. Així ha ser pel bé de tots”. Crec que tenia tota la raó.

Sembla que els científics estiguin callats, massa callats. No és cert. Ho expliquen tot, perquè la ciència, a més de basar-se només en fets comprovats, és oberta i defensa el principi d’universalitat. Tots els resultats científics es sotmeten a un procés anònim de revisió i seguidament, si són acceptats, es publiquen en revistes i congressos que tothom pot consultar i llegir. El principi d’universalitat implica que qualsevol nova troballa és a l’abast de tothom i per tant pot ser usada per a millorar les condicions de vida de qualsevol persona del món. Els científics parlen, i sobretot escriuen, de manera que tot el que diuen es pot llegir. Penseu en els darrers premis Nobel de medicina, física o química. Busqueu, i tindreu informació sobre els seus descobriments.

Es pot argumentar que la ciència és fosca, i que aquests escrits no són fàcils d’entendre. És cert. El llenguatge científic és molt precís, i això fa que no sigui accessible a tothom de manera immediata. Ens cal un esforç molt més gran de divulgació per a que la veu dels científics arribi a tothom. Però això no treu cap mèrit a la ciència: gràcies al fet que és oberta i universal, tothom es pot beneficiar dels seus resultats. L’ús ètic de la ciència ens pot salvar.

Fa poc, en una conferència, una estudiant va preguntar com es podia justificar el fet que determinats departaments d’Universitats japoneses (i d’altres països) s’haguessin posat a treballar en projectes militars finançats pels seus ministeris de defensa. La meva resposta personal va ser que jo creia que els qui treballaven en aquest tipus de projectes no eren científics, i que per tant no feien ciència. Perquè la recerca militar és secreta per naturalesa, i per tant vulnera aquest principi bàsic de la ciència: la universalitat. Podríem dir que tot allò que no és publicable i usable per al benefici de tota la humanitat, simplement no és ciència.

Tornant a l’ètica, hem de dir que la ciència evita ficar-se en aspectes transcendents, com bé ens explica en Michael Shermer. No li cal. Com diu en Shermer, el principi de ser amable i ajudar als altres ha estat una estratègia exitosa durant tota l’evolució humana, combatent a la vegada l’entropia en base a fer coses “extròpiques” i usant l’energia per ordenar, construir i sobreviure. Però és que a més, el principi d’universalitat ens porta directament a veure que hem de respectar la dignitat de tothom. Perquè l’objecte d’aquesta ètica que emana de la ciència són totes i cada una de les persones del planeta. Els que sofreixen fam o violència i els qui malviuen o tenen limitada la seva llibertat són persones que ara mateix viuen al nostre planeta i per tant, prop nostre. El seu sofriment l’està causant algú, que n’és el responsable. Són persones que ara mateix sofreixen per culpa d’altres persones, i que tenen dret a que allò que ara és injust, es corregeixi ara. Aquest és el principi ètic essencial, com indica en Michael Shermer. Perquè els drets de totes les persones impliquen deures. El repte real que tenim és el de millorar les condicions de vida de gairebé vuit mil milions de persones, assegurant a la vegada la sostenibilitat planetària. És un repte que només es pot resoldre des d’una visió ètica a nivell global, amb l’ajut d’eines que ens poden subministrar la ciència i la tecnologia, perquè els gestors dels grans negocis, els “banquers” de l’Antonio López, fins ara només ho han empitjorat i ja no ens serveixen.

Fa poc, vaig quedar sorprès per una frase que vaig llegir a la versió impresa d’un article de l’Ignasi Vidal-Folch on parlava de la venda de bombes “de precisió” a l’Aràbia Saudita. La frase era aquesta: “no hi ha una solució fàcil en aquest conflicte entre economia i ètica”. L’anàlisi d’aquest oxímoron que posa al mateix nivell principis ètics i benefici econòmic, explica moltes coses. M’agrada pensar que, d’aquí a deu o vint anys, qui analitzi aquesta frase ho veurà com un conflicte, ja passat, entre aquell vell sistema mundial de dominació basat en el negoci (la civilització dels “banquers” de l’Antonio López, la dels beneficis, les grans corporacions, les grans desigualtats i la dels amos del món) que haurem estat capaços d’aturar abans del suïcidi com espècie, i la una civilització emergent basada en la paraula, el diàleg, els drets humans i la cura de totes les persones i del planeta.

El progrés i el benestar que promouen la ciència i la tècnica han d’arribar a totes les persones que habiten la Terra, per damunt d’hipocresies, negocis i interessos. Cal protegir aquest planeta, que és de tots, i limitar tot allò que pot fer-li mal. No escolteu els banquers. Escolteu els homes de ciència i, sobretot, les dones de ciència.

La imatge de dalt és d’aquest vídeo, que mostra la feina d’Afroz Shah.

——

Per cert, la Carme Torras diu que els robots actuals ens porten a pensar en termes d’ètica. Explica que els anomenats robots socials plantegen un ventall de qüestions ètiques molt amplies i complexes, que no podem deixar de plantejar, debatre i resoldre.

El mite de les disrupcions

divendres, 21/09/2018

Fa poc vaig ser a una xerrada d’en Santiago Alba Rico, en el marc d’una jornada sobre terrorisme. Deia que les tres grans amenaces existencials, les que posen en perill la nostra existència com especie, eren les armes de destrucció massiva (que inclouen, òbviament, les nuclears), el canvi climàtic, i la disrupció tecnològica.

Em va sorprendre que en Santiago posés la tecnologia al costat de les armes de destrucció massiva i el canvi climàtic. Després de donar-li voltes una estona, vaig decidir preguntar al meu amic Google. Vaig escriure “disrupción tecnológica”, i el resultat va ser força revelador. Els primers enllaços apuntaven a empreses com Iberdrola, la Fundación Telefónica, Synergic partners i altres, a més del diari ABC. No hi vaig trobar cap empresa ni centre de recerca que es dediqués a la creació de tecnologia.

I és que com a mínim hi ha tres grups de gent implicats en les noticies sobre tecnologia. El primer seria el dels seus creadors, científics i enginyers, que més aviat es mantenen callats i parlen poc (massa poc). El segon és el d’aquells que ho veuen com una oportunitat de fer negoci i guanyar diners amb un tema d’actualitat que se’ls escapa en la seva complexitat. I finalment tenim el grup dels pensadors que teoritzen sobre tot allò que ens pot arribar a passar. El segon grup, molt lligat als gestors economicistes de grans corporacions que es dediquen a vendre sense crear res de nou, és el que veiem a internet quan cerquem “disrupción tecnológica” i mostra de que aquests gestors fan una bona feina publicitària. És el que ens arriba de les dites empreses “tecnològiques”, que més aviat podríem anomenar “empreses del negoci tecnològic” perquè de tecnologia en saben ben poc. Tot s’hi val mentre nosaltres guanyem diners, diuen.

I, parlant del tercer grup, cal dir que és molt eficient creant mites. En Yuval Noah Hariri, per exemple, enmig d’una pluja de mites que vull pensar que ni ell mateix creu, diu que, durant les properes dècades, acabarem adquirint habilitats d’enginyeria o de creació de vida que fins ara es consideraven divines. El resultat serà, segons ell, que ens convertirem en déus. Un altre exemple podria ser el d’en Luis Ventoso, que, parlant de la disrupció tecnològica (que defineix com la més gran revolució de la historia), diu que la intel·ligencia artificial superarà l’home d’aquí a només 40 anys. Sort que hi ha gent més sensata. Per exemple, en José Ramón López-Portillo Romano, membre del Grup de 10 experts de la ONU per al Mecanisme de Facilitació de la Tecnologia, quan parla de Noah Hariri i dels que defensen que en poques dècades ens arribarà una singularitat tecnològica basada en la intel·ligencia artificial que diuen que “transformarà el món de manera irreconeixible i impredictible de manera tal que a partir d’aquell moment la humanitat deixarà de ser el que ara és”, ens fa tocar de peus a terra i ens recorda que els habitants del planeta Terra no podem jugar a ser déus, simplement perquè no podem escapar a les lleis de la Natura.

En aquest món de gent que vol fer negoci amb nosaltres i de certs pensadors que ens volen vendre sopars de duro, crec que ens cal una bona dosi d’escepticisme i de visió científica. La podem trobar, per exemple, en Michael Shermer, professor d’escepticisme a la Universitat de Chapman, quan ens diu que no ens hem de creure res, que hem de ser escèptics, i que, enlloc d’acceptar el que ens diuen, hem cercar i descobrir allò que es basa en els fets. Shermer, parlant dels riscs futurs de la intel·ligència artificial, comenta que el desenvolupament d’aquests nous sistemes ha estat molt més lent del que es preveia, i que som molt i molt lluny de tenir sistemes realment “intel·ligents” i fiables. El traductor de Google és un exemple d’aquests sistemes. Us heu adonat que no sempre encerta la traducció? Això és perquè els mecanismes d’intel·ligència artificial es basen en algorismes altament heurístics que tenen una probabilitat d’error no nula i gens despreciable. D’altra bandam, en Michael Shermer cita el vicepresident de Baidu, Andrew Ng, que va dir que parlar del perill de la disrupció de la intel·ligència artificial és com preocupar-se del perill de sobrepoblació a Mart quan encara no hem posat cap peu al planeta. I comenta la resposta del president executiu de Google, Eric Schmidt, a Musk i Hawking: “No creieu que si la intel·ligència artificial arriba en algun moment a ser un risc, els humans ho notaran? I no penseu que en aquest cas, no apagaran i desendollaran els ordinadors?”.

Sempre m’ha sorprès la mania que tenim de pensar que som el melic de la historia i que tot l’important passarà aquest segle. Creure en la disrupció tecnològica és greu per dos motius. Perquè evita centrar-nos en la nostra responsabilitat (que és total) i en canvi ho mostra com quelcom d’inevitable que ens vindrà, i perquè és una mostra més de la vanitat humana, que ens fa pensar que podem arribar a fer-ho tot ara i aquí, sense adonar-nos que som éssers limitats i efímers que vivim en un planeta que continuarà després de nosaltres. Hi ha hagut moltes tecnologies disruptives al llarg de la historia, i, si som capaços de viure més segles sense suïcidar-nos com espècie, n’hi haurà moltes més. La imatge de dalt mostra dues tecnologies disruptives del passat: el ferro, que va arribar a Europa fa uns tres mil anys, i la roda, que diuen que té més de quatre mil anys. Què és més important, el salt tecnològic actual o bé tot allò que es va aconseguir amb les rodes i amb eines de ferro? I què em dieu dels canvis que va suposar el sistema posicional de numeració, la invenció de la impremta, o l’arribada dels avions?

No hem de barrejar els avenços científics i tecnològics amb els mites intencionats. Hem d’analitzar sempre qui els usa, qui se’n aprofita, i amb quins interessos ho fa. Perquè el problema no són les disrupcions. Com diu en José Ramón López-Portillo Romano, el problema és que el ritme de tots els nous invents i descobriments és molt més ràpid que la seva discussió pública, la reacció institucional i jurídica i la seva regulació. El problema és que això crea un període desregulat on l’únic que val és la llei de la selva i on el diner fàcil comença a volar cap a unes poques butxaques. Més que preocupar-nos per la tecnologia, ens hauríem de preocupar per l’actual manca d’ètica i per la total impunitat dels qui només treballen pel seu propi benefici.

——

Per cert, en Josep Ramoneda es pregunta si es pot sortir de la disjuntiva entre el replegament nacional en unes democràcies cada cop més autoritàries i una globalització presidida per institucions tecnocràtiques sense base democràtica . Diu que tots sabem com es va trencar l’equilibri a mesura que la indústria perdia pes en l’economia, les velles colònies s’empoderaven i reclamaven el dret a ser-hi, i el diner començava a volar. I es pregunta si la ciutadania té poder per forçar el canvi.

Sobre la ortogonalitat

dimecres, 12/09/2018

Com bé explica la Lydia Maniatis, l’angle recte és especial, per nosaltres. Som capaços de detectar, amb gran precisió, angles que no són exactament rectes. I, a casa o a qualsevol edifici, el nostre cervell agraeix que els racons i els cantells dels mobles formin angles de 90 graus. Però la Lydia Maniatis ha observat també que som encara més fins a l’hora de detectar petites desviacions de l’angle recte entre el terra horitzontal i aquells objectes que suposadament haurien de ser verticals. Diu que el fet d’alinear objectes verticals amb la direcció de la gravetat fa visible l’estructura de les forces i crea una simetria que ens fa percebre l’equilibri. En canvi, l’asimetria ens genera una major tensió a l’objecte, en una o altra direcció.

Som animals amb tendència a la ortogonalitat. A l’any comencem a caminar, ortogonals al terra. A diferència de moltes altres espècies, quasi tot ho fem amb angles rectes: les cases, els mobles, els papers, els paquets, els llibres, els quadres, els envasos, les cartes, i fins i tot els carrers, sobretot a algunes ciutats com Barcelona, Nova York,  Kyoto o altres.

La imatge de dalt mostra una part de l’eixample de Barcelona, on he marcat dues de les sortides de l’estació del metro de Diagonal al Passeig de Gràcia, i, amb una línia groga, la part superior de la Rambla Catalunya. Fa uns dies, vaig sentir una conversa a l’andana: una persona li preguntava a una altra quina era la millor sortida, de les dues que he marcat, per anar a la Rambla Catalunya. Sense més informació, i donats dos punts A i B d’un determinat carrer, es pot parlar de quin és el que ens va millor per anar a un altre carrer que és paral·lel al primer?  La resposta, evidentment, és negativa. Ara bé, si sabem el lloc del segon carrer on volem anar, ens hi podem acostar per carrers que li siguin ortogonals, per minimitzar el recorregut. Perquè els camins que hem de recórrer, a l’eixample de Barcelona o a Manhattan, acaben ser esglaonats amb trams ortogonals. I la distància més curta entre dos punts si seguim sempre els carrers, és justament l’anomenada distància de Manhattan, basada a la seva vegada en la dita geometria del taxista. És el que tenim quan caminem per ciutats amb carrers ortogonals.

I ara, tornant a casa, potser podem badar una mica mentre mirem un racó o un canto del sostre. Per què? Doncs perquè els racons amaguen un dels grans misteris de l’Univers. Tres plans que acaben en un punt, tres arestes que els separen i que formen angles rectes. Son els angles rectes dels antics temples i piràmides, els que els nostres avantpassats van descobrir amagats darrera dels nombres 3, 4 i 5, els que van donar lloc al teorema de Pitàgores i al descobriment d’aquells nombres tan absurds que van ser anomenats irracionals. I el màgic número 3. Per què els racons tenen 3 arestes i no 4? Per què som en un espai aparentment de dimensió 3?

Però la ortogonalitat també la trobem al món abstracte i al de les relacions. S’ha vist, per exemple, que hi ha una correlació positiva entre l’accés a l’energia d’un determinat país o regió i el seu desenvolupament pel que fa, per exemple, a l’educació. Si dibuixem dos eixos, a l’horitzontal indiquem el grau d’accés a l’energia i al vertical marquem el grau d’educació de la gent, veurem que els punts que marquen la situació dels diferents països són propers a una línia recta inclinada que ens mostra que quan creix un factor, creix l’altre Hi ha una relació directa entre ells. En canvi, la correlació entre l’accés a l’energia d’un determinat país o regió i la mortalitat infantil és negativa (relació inversa) perquè a mesura que creix la primera, es redueix la segona, i la línia de la gràfica s’inclina cap avall. Però hi ha un tercer cas, en què la variació d’un dels factors (o variables) no afecta en res a l’altre. En aquest cas, es diu que aquestes variables són independents o ortogonals (en matemàtiques i per exemple en els espais vectorials, els conceptes d’ortogonal i de independent, són sinònims). Igual que el fet que els meridians i paral·lels siguin ortogonals fa que la meva latitud sigui totalment independent de la meva longitud (puc caminar modificant qualsevol d’elles sense canviar l’altre en res: proveu d’anar d’est a oest o de nord a sud), el grau d’interès de la gent per la química hauria de ser segurament ortogonal a l’alçada sobre el nivell del mar del poble on viu, per dir alguna cosa. O bé, el tipus d’opinions que una determinada persona expressa i defensa hauria de poder ser, en tot estat democràtic, independent i ortogonal al tipus d’opinió de qualsevol altra persona o institució, per poderosa que aquesta darrera sigui.

——

Per cert, en Carles Capdevila deia que els poders, tots ells, no suporten la llibertat de premsa. I que aquesta va ser la seva gran decepció durant els 5 anys que va dirigir l’Ara. Deia que el desvergonyiment amb què reps pressions i amenaces indica una mala salut democràtica. I és que la informació i opinions que emeten els mitjans han de ser ortogonals s a la opinió de polítics, poderosos i poders fàctics.

Els cotxes solars

dijous, 6/09/2018

M’agrada llegir certs diaris, són una font constant d’anècdotes i acudits. L’altre dia, la secció de “motor” d’un diari classificava els cotxes en aquestes categories: aventurer, ciutadà, coupé, elèctric, mític i polivalent. Si no fos perquè evidentment, l’únic objectiu de la pàgina era vendre, jo els hagués proposat afegir-hi la classe de cotxes impressionants (això d’impressionar és bàsic), la dels amfibis i la dels musicals. No puc entendre com s’ho van oblidar.

Heu sentit parlar del projecte Stella? És una iniciativa del “grup solar” (Solar Team Eindhoven, STE) de la Universitat de Tecnologia de Eindhoven, format per uns 20 estudiants que es van renovant. Fa uns quants anys, van voler demostrar que els cotxes solars eren possibles. En van dissenyar i fabricar un, van anar a Austràlia a la competició “World Solar Challenge” fa 5 anys, i van guanyar. Dos anys després, al 2015, van tornar a guanyar amb un disseny més perfeccionat de 4 places, l’anomenat Stella Lux. I el seu tercer disseny, l’Stella Vie, va guanyar un cop més la competició l’any passat. Tres premis consecutius: 2013, 2015, 2017, en aquesta competició bianual i a la categoria “creuer“.

El cotxe Stella Vie (la imatge de dalt és d’aquesta web) és de 5 places, té un perfil altament aerodinàmic i porta el sostre recobert amb 5 metres quadrats de cel·les fotovoltaiques, que és el màxim permès pels organitzadors de “World Solar Challenge” l’any passat. La seva bateria de 15 Kwh, unes 6 vegades més petita que les dels cotxes elèctrics habituals (que solen ser d’uns 100 Kwh), es carrega automàticament amb el Sol quan deixem el cotxe aparcat durant uns 30 minuts o quan anem poc a poc per zones urbanes durant uns 45 minuts. Pesa 375 Kg., la seva velocitat màxima és de 130 Km/h, i té 5 metres de llarg i 1,65 metres d’ample.

A la “World Solar Challenge“, l’Stella Vie va recórrer 3021 quilòmetres portant una mitjana de 3,4 passatgers, còmodament asseguts als seients de davant i darrera. Això sí, per a poder guanyar, van haver d’usar una mica d’energia de la seva bateria, exactament 45,7 Kwh. Tenint en compte que l’energia d’un litre de gasolina són uns 8,9 Kwh, és fàcil veure que el consum equivalent durant els més de tres mil quilòmetres de la carrera va ser de 0,17 litres cada 100 quilòmetres. En tot cas, tot depèn de la velocitat i dels quilòmetres que vulguem fer. Si conduïm a velocitat urbana i a un màxim de 70 Km/h en un dia solejat, el cotxe serà autosuficient i en un dia d’estiu podrem fer 1000 o més quilòmetres. Si, en canvi, volem arribar als 120 o 130 Km/h, el cotxe necessitarà un suplement energètic de la seva petita bateria de 15Kwh, i l’autonomia podrà baixar a uns 600 quilòmetres. Però, segons un estudi del Centre Nacional Holandès d’Estadística, que ha tingut en compte els hàbits de conducció holandesos i el nombre mitjà anual de dies ennuvolats o de pluja, durant 10 dels 12 mesos de l’any l’Stella Vie generarà diàriament el doble de l’energia que necessita una persona holandesa mitjana per a fer els seus trajectes. Per tant, quan arribin al vespre a casa, els usuaris d’aquest cotxe podran gastar part de la seva energia sobrera per al que els calgui, mentre rebaixen la factura d’electricitat. I evidentment, a casa nostra, el rendiment de l’Stella Vie serà molt superior, amb excedents d’energia més elevats. Transport de dia i energia de nit sense gastar combustible…

Per què hem de fabricar cotxes elèctrics amb bateries grans, pesades i lentes de carregar quan podríem aprofitar el sol que escalfa constantment el seu sostre? De fet, l’Stella Vie ja té permís de circulació a Europa, i els estudiants de l’equip de Eindhoven han creat una empresa que començarà a comercialitzar el cotxe a partir de l’any vinent. Les primeres unitats seran molt cares, però només caldrà esperar una mica.

Bona idea, oi? Ara bé, val a dir que, sortosament, no tot acaba en els cotxes. Hi ha qui ens demostra que és possible dissenyar i construir avions que volen amb l’energia del sol que recullen les seves ales. Vegeu, per exemple, el que fa en Bertrand Piccard al seu projecte “Solar Impulse.

———

Per cert, Matsui Kazumi, alcalde de Hiroshima i president dels alcaldes per la Pau, en una carta i a la seva corresponent declaració, proposa la construcció d’un món sense armes nuclears junt amb la creació de ciutats segures i resilients que ens portin al nostre objectiu final: el d’una pau mundial que sigui durable.

La il·lusió de la consciència

divendres, 31/08/2018

Albert Einstein, el febrer de 1950, en contestar la carta angoixada d’un pare que havia perdut el seu fill, li deia que som part de l’Univers, una part limitada en temps i espai. Li comentava també que experimentem els nostres sentiments i pensaments com quelcom independent de la resta, en una mena d’il·lusió òptica de la consciència, i que el camí per arribar a la pau d’esperit era justament no alimentar aquesta il·lusió, sino intentar superar-la.

He de confessar que he tardat uns vint anys fins entendre (crec) què volia dir Einstein quan parlava de la “il·lusió de la consciència”. La consciència, aquesta experiència subjectiva del “Jo” tan forta i evident, és una il·lusió? Com pot ser?

La resposta m’ha vingut, en part, dels treballs de Guilio Tononi relacionats amb la teoria integrada de la informació, però també dels estudis relacionats amb el test del mirall, de les teories il·lusionistes, i d’uns articles recents, molt recomanables, de la revista Scientific American sobre allò que ens fa humans. Els treballs de Guilio Tononi, relacionats amb la teoria integrada de la informació, es basen en una mesura (que Tononi anomena Phi) de la complexitat de les connexions entre les subparts de qualsevol sistema que processi informació. En particular, i en el cas del nostre cervell, el valor de Phi depèn del nombre de connexions neuronals. Doncs bé, la conclusió de la teoria de Tononi és que qualsevol sistema amb un valor de Phi suficientment elevat és inevitablement conscient de si mateix. El valor de Phi del nostre cervell és suficientment elevat, gràcies a que l’evolució ens ha fet saltar del cervell de 950 centímetres cúbics del homo erectus de fa 143 mil anys fins als 1500 del actual homo sapiens. Però, segons els resultats de Giulio Tonini i el seu equip, qualsevol altre criatura vivent de l’Univers o qualsevol sistema informàtic futur que assoleixi un valor de Phi per damunt del llindar, passarà automàticament a ser conscient del seu “Jo”. Sembla ser que no som tan únics i privilegiats, a l’Univers, perquè tot depèn de la complexitat connectiva (encara que som molt i molt lluny de poder fabricar sistemes robòtics i informàtics que compleixin la condició de Tononi).

D’altra banda, el test del mirall, proposat pel psicòleg Gordon Gallup l’any 1970, és un mètode que permet determinar si determinats animals tenen capacitat d’auto-reconeixement. És ben senzilla: els científics col·loquen una marca visual a la cara o en el cos de l’animal, generalment amb pintura o amb un adhesiu sense perfum, i, a continuació, observen què fa quan és davant d’un mirall i veu la seva imatge. Es diu que l’animal ha passat exitosament el test del mirall si es mou per veure millor la marca reflectida al mirall i si se la toca o fins i tot intenta treure netejar-se-la. Els nadons no passen el test del mirall fins als 18 mesos. Un cop més, sembla ser que no som els únics que tenim auto-consciència.

I les teories il·lusionistes? Doncs, com bé explica Keith Frankish, les teories de la consciència solen acceptar que la consciència fenomenal és real i pretenen explicar per què existeix. En canvi, els investigadors que defensen aquesta nova teoria il·lusionista sostenen que la consciència fenomenal és una il·lusió, i només pretenen explicar per què ens sembla que existeix. Interessant, oi?

Susan Blackmore, professora de la Universitat de Plymouth, ens parla dels mems a un dels articles del número de la revista Scientific American dedicat a què ens fa humans. Els mems són informacions que emetem, rebem i copiem. Són la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Són paraules, frases, idees, tecnologies, modes, hàbits. Doncs bé, segons Susan Blackmore i Daniel Dennett, el cervell processa constantment esborranys de mems de manera descontrolada, fins que el sistema és preguntat i ha de donar alguna resposta. És en aquest moment quan el pensament s’ens fa conscient, i podem transmetre el mem (verbalitzant-lo o mostrant-lo) als altres. La consciència és per tant un fenomen a posteriori: sembla ser que som conscients quan fixem i solidifiquem algun esborrany de mem. Segons Dennett, la consciencia humana és essencialment un immens complexe de mems. Una il·lusió, en paraules de Blackmore, deguda a que som màquines de gens i mems (a diferència dels altres èssers vius, només basats en gens). Una il·lusió, això sí, que possibilita el nostre llenguatge, que manté la nostra memòria autobiogràfica i que fomenta aquesta falsa percepció que som un “Jo” que es manté en el temps i que ens sembla que no ha d’acabar. De fet, som únics perquè som prou intel·ligents com per poder auto-enganyar-nos i creure que hi ha un Jo conscient, com bé ens diu la Susan Blackmore.

Tornant a la frase profètica d’Einstein, la il·lusió de la consciència podria ser la il·lusió de l’infinit i d’aquesta falsa estabilitat del “Jo” que, en pensar que és un invariant al llarg del temps, creiem que no ha de poder acabar morint i desapareixent. Però les noves teories científiques ens expliquen que si pensem així ens auto-enganyem. És com quan veiem trucs de màgia, com bé ens explica en Daniel Dennett en aquest vídeo.

En tot cas, què ens fa diferents, als humans? Al mateix número de la revista on surt l’article de la Susan Blackmore, en Kewin Laland ens parla de la potència del llenguatge (sobretot matemàtic) i de l’aprenentatge social, que ens han permès explicar habilitats i tècniques als altres amb una precisió tal que ha acabat permetent poder enviar una nau espacial a fer fotos de Plutó, mentre que la Christine Kenneally i en Thomas Suddendorf parlen de la importància de la cultura, de la capacitat d’intercanvi de pensaments amb els altres i de la possibilitat de construir i imaginar escenaris molt complexos. Així mateix, en Michael Tomasello defensa la importància de la cooperació, que ens va començar a diferenciar dels altres primats fa uns 400 mil anys: els nostres avantpassats van començar a cooperar durant la caça (cosa que els ximpanzés no han fet mai) i, a més d’incrementar la seva efectivitat, van passar de la intencionalitat individual a la conjunta, cosa que, en paraules seves, va posar el “nosaltres” per damunt del “jo”, perquè van constatar que pensar en “nosaltres” era egoistament més interessant per cada un dels membres de la tribu. La cooperació i la utilitat del “nosaltres” va suposar el començament de la distribució tribal de tasques, l’establiment de normes del grup, i l’inici de la moral.

Einstein ens deia que no hauríem d’alimentar aquesta il·lusió de la consciència perdurable, sino que hauríem d’intentar superar-la, des d’una visió realista de la condició humana i de la nostra essencial limitació. No és fàcil, però és cada cop més imprescindible, perquè en aquest món limitat, els infinits i les absències de límits són irreals. I de fet, en Tomasello ens suggereix un possible camí: diu que actualment, en aquest planeta que se’ns ha fet petit, es cada cop menys clar qui som els “nosaltres” i qui és fora de la tribu. I acaba dient que si volem resoldre els grans majors reptes com a espècie, que amenacen a totes les societats humanes per igual, hem d’estar preparats per a pensar que tota la humanitat és “nosaltres” i que ningú és “els altres”.

La imatge de dalt la podeu trobar aquí.
——

Per cert, la Gemma Nierga va citar John Donne i els seus versos, que van ser recitats en vuit idiomes: “la mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu”