Arxiu de la categoria ‘Cóm funciona?’

La cota de neu

divendres, 13/04/2018

Fa poc, tornant de la Cerdanya, vaig anar per la Collada de Toses. Volia gaudir, pausadament, de la natura. Em vaig arriscar, perquè el pronòstic era de nevades, amb una cota de neu de 1.700 metres. Va ser molt bonic, tret de cinc minuts. Anava plovent, en un entorn meravellós, fins que justament vaig arribar a la cota dels 1.700. En pocs metres, la pluja es va convertir en neu, i, amb molta precaució, vaig arribar fins la collada cent metres més amunt, on tot era nevat i on el gruix de neu, d’uns 10 centímetres, no feia fàcil la circulació. Poc a poc, vaig començar a baixar per la vessant del Ripollès mentre per sort comprovava que, uns cent metres més avall, tot tornava a la normalitat.

Tot plegat em va fer pensar en l’estratificació en capes de la troposfera, aquesta zona habitable de l’atmosfera que té un gruix d’uns 14 a 17 quilòmetres i que concentra quasi tot el vapor d’aigua i el 80% del total de la massa atmosfèrica. La troposfera és molt dinàmica, amb vents horitzontals i corrents verticals d’origen convectiu i orogràfic. Però l’aire que puja es va refredant, i el resultat és que la temperatura va baixant entre 6 i 10 graus cada 1000 metres d’alçada. En altres paraules, la temperatura als cims dels Pirineus és sempre entre 20 i 30 graus més baixa que la dels pobles de la costa. Per això, els cims es mantenen nevats molts mesos.

De totes maneres, quan l’atmosfera s’estabilitza en sentit vertical, les diferències tèrmiques i de densitat fan que la troposfera (i això ho podem veure molt bé a la seva part baixa, que és on són la majoria de núvols) es divideixi en capes, una damunt de l’altra. Les més fredes, dalt, i les més calentes, prop nostre, si no hi ha inversió tèrmica. El gradient tèrmic és el causant de la cota de neu, perquè la condensació que cau en forma de flocs neu dels núvols, quan travessa cotes amb temperatures que ja són per damunt del zero es converteix en gotes de pluja. I, cosa interessant, aquesta cota és molt regular i horitzontal: és com un gran llençol estès a mitja alçada, pla i invisible, que separa la neu de la pluja. És gràcies a aquesta regularitat i al seu caràcter horitzontal, que podem parlar del concepte de cota de neu.

Us heu fixat que moltes vegades, com a la imatge de dalt, els núvols són plans per la part de sota? És perquè suren damunt la capa inferior, com l’escuma ho fa damunt l’aigua. Si poseu una mica de detergent en un got d’aigua, remeneu per fer escuma i ho deixeu reposar una mica, la imatge que veureu des del costat serà molt semblant a la dels núvols: Una capa d’aigua a sota, i l’escuma que sura al damunt de l’aigua mentre s’endinsa a la capa superior, de menor densitat, que en el nostre cas és d’aire. És un fenomen que podeu observar quan hi ha estrat-cúmuls, nimbostratus o altocúmulus.

I per què, aquesta separació entre capes, és quasi sempre horitzontal? De fet, sabem que tot és degut a la gravetat i a les lleis de la física, perquè (de manera semblant al que passa en els vasos comunicants), la superfície superior de tot fluid que en té un altre al damunt tendeix a quedar-se horitzontal: l’estat de mínima energia. Veiem núvols plans per sota per la mateixa raó que la superfície dels llacs és horitzontal.

La imatge de sota mostra un experiment divertit que podeu fer amb aigua, sal, oli i un ou. Poseu molta sal en un got gran d’aigua, i poseu-hi un ou. Si remeneu, l’aigua anirà absorbint la sal, la seva densitat anirà pujant, i en un cert moment l’ou començarà a surar com fan els núvols a la capa inferior de l’atmosfera. Afegiu ara oli, i veureu que l’ou es queda surant entre dues capes. Perquè damunt la terra ferma, tot són capes de fluids, sigui aigua salada, aigua dolça, aire més dens o aire menys dens.

——

Per cert, en Sergi Pàmies parla de Felipe Gonzàlez i el cita amb una frase que Pàmies diu que és el súmmum de la prepotència condescendent perquè mostra el menyspreu col·lectiu als seus, aplicada a en Miquel Iceta: “Mandé que le dijeran”.

El gran i el petit: potència i eficiència

divendres, 6/04/2018

L’any passat vaig assistir a una conferència d’en Bruno Levy en el marc d’un congrés científic d’informàtica. La seva xerrada va començar amb una referència a un dels ordinadors que va contribuir a revolucionar la informàtica ara fa uns 30 anys: el mític Macintosh 128K, anomenat així pels seus 128 KBytes de memòria RAM, amb disquetera de 3 polsades i mitja (disquets de 400KB de capacitat que permetien guardar una única foto de baixa resolució de les d’ara), pantalla monocromàtica de 512 x 342 píxels i que ens oferia, per damunt de tot, un sistema operatiu i una interfície absolutament intuïtiva, basada en icones, finestres i ratolí, que ara encara utilitzem. El recordo molt bé, perquè em va acompanyar tot un any mentre preparava la memòria per a concursar a la universitat. Per tenir una idea del que era aquell Macintosh, només cal fer una divisió: la capacitat de la seva memòria era cent vint-i-vuit mil vegades més petita que la dels nostres mòbils actuals de 16 GB.

Doncs bé, en Bruno Levy explica que aquell Macintosh, que havia de carregar cada vegada el sistema operatiu a partir d’un disquet específic de sistema, quan el connectaves, tardava 20 segons en estar llest i preparat per a interactuar amb les persones. En canvi, comenta que el seu portàtil actual, un milió de vegades més potent pel que fa a potència de càlcul, tarda entre 2 i 3 minuts. Comenta que, els ordinadors actuals (per exemple de 3GHz i de tipus quadcore), en 20 segons poden fer un total de 240 mil milions d’instruccions, i es pregunta què està fent el seu portàtil durant aquests inacabables dos minuts o més. Acaba dient que, si qualsevol ordinador actual no pot completar en 20 segons tot el necessari per a estar a punt, és que segurament hi ha un problema en el disseny del software. Podria ser més categòric, però en Bruno és prudent.

Parlem una mica d’eines de diagnosi en medicina. Els sistemes anomenats d’imatge mèdica, els aparells de TAC (tomografia axial per computador) i de ressonància, acaben generant imatges molt precises del que hi ha dins nostre que cada cop es fan més imprescindibles per a la diagnosi. Els algorismes de reconstrucció 3D i de visualització de volum dels darrers anys ens ofereixen la possibilitat d’entrar virtualment dins el cos dels pacients per a que els experts mèdics puguin veure, entendre i acabar sabent què passa. Doncs bé, amb aquests algorismes passa el contrari del que explicava en Bruno Levy. Fins fa poc, les visualitzacions de volum requerien ordinadors força potents de sobretaula. Després, les hem pogut ja veure als portàtils. I ara, les comencem a tenir directament als telèfons mòbils. Ho podeu veure, per exemple, en aquest vídeo (que mostra els resultats d’aquest article científic) i que és d’on he tret la imatge de dalt. En aquest cas, per sort per a tothom, estem anant del gran al petit, de l’ordinador potent al dispositiu que portem a la butxaca. Un mòbil és un ordinador, però de potència clarament inferior a la dels ordinadors de sobretaula. Per això, aquestes aplicacions per a mòbil han de ser fortament sofisticades i eficients, perquè passar del petit a màquines més potents és molt més fàcil que passar d’ordinadors d’altes prestacions a dispositius limitats per la seva mida i pel consum energètic. Quin és el truc? La solució es basa, entre altres coses, en l’ús algorismes mandrosos.

Les noves eines mèdiques per a la diagnosi basada en la visualització de volum en mòbils són a la base de la telemedicina i dels mitjans que aquesta ens pot oferir en zones rurals i força aïllades, on viuen més de dos mil milions de persones al món. Perquè són eines que permetran que els metges rurals puguin comunicar-se amb equips mèdics dels hospitals, fent sessions clíniques a distància en les que uns i altres podran veure les mateixes imatges mèdiques dels pacients, analitzar-les i discutir-les conjuntament, tot arribant a entendre els possibles problemes per a fer finalment una bona diagnosi.

Tot ho tenim massa fàcil, i això facilita que acabem agafant mal hàbits. No cal que ens preocupem gaire si tenim grans mitjans i ordinadors potents. Però moltes de les solucions que ens calen per ajudar tothom i per intentar assolir els objectius de desenvolupament sostenible 2030 de la ONU passen per sistemes eficients que puguin funcionar en dispositius d’ús global: els telèfons mòbils.

——

Per cert, en Bru Rovira diu que els temes estrella que tenen a veure amb l’emigració i la inseguretat són els que van decantant la balança cap al client-votant de dretes, clients que diu que són els que estan guanyant per noquejada la guerra bruta de la democràcia.

La corretjola, la dreta i l’esquerra

divendres, 30/03/2018

Aquests dies he rellegit la increïble descripció que va fer en Martin Gardner, fa més de 50 anys, de les simetries de l’Univers. En el seu llibre, Gardner ens porta per un sorprenent camí que surt de la constatació de la nostra pròpia forma (per què som quasi-simètrics en el sentit dreta-esquerra però no en el sentit davant-darrera?), passa pels daus, per les plantes enfiladisses i per la bioquímica, s’atura al nostre ADN i acaba intentant entendre les partícules elementals i la anti-matèria.

Shakespeare, al somni d’una nit d’estiu, posa aquesta frase en boca de la reina Titània: “dorm, i jo t’envoltaré amb els meus braços, com la corretjola abraça el lligabosc”. L’abraçada entre la corretjola o campaneta i el lligabosc o xuclamel és poètica i enigmàtica perquè aquestes dues plantes no són simètriques en el sentit dreta-esquerra com ho poden ser els rosers o els podocarps. La corretjola i el lligabosc, s’enfilen tot enredant-se, i ho fan com una escala de cargol. Amb una diferència: l’hèlix que forma la corretjola és la imatge al mirall de la crea el lligabosc quan s’enfila, i això és el que crea l’abraçada que va captivar Shakespeare. No hi ha manera, al nostre espai 3D, de poder superposar les dues escales de cargol de la campaneta i el xuclamel. Són com les nostres mans dreta i esquerra.

La natura ens mostra molts exemples semblants al de l’abraçada entre les campanetes i el lligabosc. En el cas dels àcids tartàric i racèmic o en el cas de sucres com la glucosa i la fructosa, trobem molècules enantiomorfes (com les nostres mans), que només podríem fer coincidir si les giréssim en un espai de 4 dimensions. Però tenim un cas molt més proper: el del nostre ADN. Mireu la imatge de dalt, que he modificat a partir de la que podeu trobar en aquesta web. La forma de l’ADN que ens ha conformat, és la d’una hèlix que gira en sentit contrari de les agulles del rellotge, com la de la corretjola o campaneta, però no com la del lligabosc. És la forma que veieu a la part esquerra de la imatge. La de la part dreta seria la d’un pseudo-ADN que no existeix. La vida, als seus inicis, va haver d’escollir entre l’hèlix de la corretjola i la del lligabosc i, de fet, l’estructura de l’àtom de carboni permet la una i l’altra sense cap tipus de preferència. Probablement per atzar, l’ADN va adoptar la forma de la primera, i ara tots portem dins nostre la hèlix que es cargola, si la mirem des de dalt, en sentit anti-horari. Però hagués pogut passar el contrari. I podem afirmar, amb altíssima probabilitat, que en algun dels altres racons de l’Univers on segurament hi ha vida, les estructures biològiques que hi podríem trobar (fruit de la meravellosa estructura de l’àtom de carboni que permet els dos tipus d’hèlix) veuríem que es basen en estructures helicoïdals que són simètriques respecte a la del nostre ADN.

La democràcia i el món que la ONU planteja per d’aquí a 12 anys, són bastant simètrics. Però l’organització actual de la societat, basada en el poder i els negocis més que en la gent, malauradament no ho és. Que ho preguntin als que estan a la presó per les seves idees, o als que no tenen prou diners per arribar a finals de mes…

——

Per cert, en Javier Pérez Royo diu que en la tasca instructora del jutge Pablo Llarena respecte del delicte de rebel·lió, hi ha un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític, perquè no és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge.

La geometria de l’ordre

divendres, 23/03/2018

Anem per una carretera o camí, en un trajecte tranquil perquè volem gaudir del paisatge. Durant el trajecte, anem passant pobles. No us dic res de nou si afirmo que podem ordenar els pobles en base a quan els anem veient. Sortim del primer poble, en passem uns quants, i arribem al darrer, que és el nostre destí.

Aquest ordre, però, desapareix quan mirem els pobles al mapa, perquè ara hi ha moltíssimes maneres d’ordenar-los. Els podem ordenar per la seva latitud geogràfica, per la seva alçada sobre el nivell del mar, per la seva proximitat al mar o a una determinada ciutat, i per moltes altres variables no geogràfiques com la seva població o el nombre de bancs per seure. En les dues dimensions d’un mapa no hi ha cap ordre objectiu; en canvi, aquest ordre apareix quan caminem o anem en cotxe: les carreteres i camins ordenen els pobles. De fet, la geometria ens ho explica ben clar: tot allò que és representable al llarg d’una línia (com els pobles al llarg d’un camí o les baules en una cadena) és ordenable, mentre que allò que trobem en espais 2D, 3D o de n dimensions, és intrínsecament no ordenable. Podem ordenar-ho, és clar, però per a fer-ho ens cal afegir criteris que són extrínsecs respecte la seva posició. Aquesta multiplicitat d’ordenacions té però els seus avantatges: l’ajuntament d’un determinat poble sempre podrà trobar un criteri adient tal que, quan l’apliquin, el poble quedi el primer en l’ordenació de tots els de la seva regió o comarca. I aquí és on surten també algunes dificultats, perquè tothom acaba sent el primer en alguna cosa.

Pensem en un altre exemple. M’agradaria llogar una caseta a un poble, però no sé si tindré prou Sol a la terrassa, a l’hivern. El problema és que hi ha altres cases que no sé si em faran ombra. I la solució no és evident, perquè el problema és 3D (la posició del Sol al llarg de l’any ho és) i com acabem de veure, en aquest cas no hi ha cap ordenació intrínseca. Doncs bé, hi ha una solució elegant que ens va donar, ara fa 38 anys, l’equip d’en Henry Fuchs: podem construir un arbre de partició binària de l’espai. Perquè els arbres de partició binària de l’espai (vegeu la nota al final) estructuren la informació, sigui 2D, 3D o nD, de tal manera que contenen, de manera implícita, una infinitat de possibles ordenacions. Segons com els “llegim”, aquests arbres ens donen una ordenació o una altra. Són pots d’ordenació condensada multidimensional, estructures que ens guarden la geometria de l’ordre a l’espai. La seva bellesa, al meu entendre, és una mostra més de la poesia de l?univers.

———

Per cert, en Josep Ramoneda, parlant de les penes que demana la fiscalia Italiana als càrrecs de l’ONG Open Arms, diu que mai ningú pot ser reprimit per ajudar qui es troba en perill, i que en una societat democràtica la llei té un límit, que són els drets fonamentals de les persones. Diu també que quan aquests drets es violen, la democràcia es degrada, i que estem veient com Europa s’enfonsa al mar, per a més glòria del despotisme. Quan ho llegeixo, penso que a Europa han desaparegut l’ordre i la seva geometria.

———

NOTA: La partició binària de l’espai binari (BSP) és una manera d’estructurar un determinat espai inicial convex (per exemple, una regió cúbica) que es basa en subdividir-lo recursivament en subconjunts convexos en base a plans. Aquesta subdivisió dóna lloc a una representació dels objectes dins de l’espai basada en una estructura de dades d’arbre anomenada arbre BSP. Després d’una idea inicial de Schumacker i els seus col·laboradors l’any 1969, la proposta dels arbres BSP va ser formulada i desenvolupada en detall a partir de l’any 1980 per Henry Fuchs i els seus estudiants.

La idea és ben simple. Pensem en l’exemple de les cases i les ombres. Comencem amb una regió inicial que pot ser una capsa imaginària (convexa) que contingui, en 3D, el conjunt de totes les cases que volem estudiar. Escollim una façana d’un dels edificis més o menys centrats a la capsa inicial, i designem el seu pla P com a primer pla discriminant. Aquest pla separa i classifica totes les cases en dos grups: les que es troben a la part de davant del pla (en direcció cap enfora de la façana que ha donat lloc a aquest pla P) i aquelles que són a la seva banda del darrera. Pot donar-se el cas, és clar, que alguna casa no quedi ni al seu davant ni al darrera, sino que quedi tallada per P. En aquest cas, dividirem la casa en dues parts de manera que cada una d’elles quedi ben classificada, davant o darrera de P (de fet, una de les coses que ha de tenir en compte l’algorisme que escull el pla discriminant P, a més de subdividir el conjunt de cases en dos subconjunts acceptablement equilibrats, és el d’intentar que talli el menor nombre possible d’altres cases – en base a heurístiques que prioritzin les façanes de carrers llargs i rectes, per exemple -). Un cop hem trobat el pla discriminant P, el conjunt inicial de cases ens haurà quedat classificat en dos subconjunts: el de les que són davant de P i el de les que són al seu darrera. I cada un d’aquests dos subconjunts correspon a una regió convexa de l’espai, sub-regions R1 i R2 que provenen del fet de tallar, amb el pla P, la capsa convexa inicial. A partir d’ara, l’algorisme continua tractant, per separat, cada una d’aquestes dues sub-regions, fent-hi el mateix: cerca del pla discriminant i subdivisió del conjunt de cases entre les que són al seu davant i les que es troben al seu darrera. Per a R1, trobarà un pla P1 que la dividirà en dues sub-regions R11 i R12.  Per a R2, trobarà un pla P2 que la dividirà en dues sub-regions R21 i R22. Evidentment, P1 només actua dins de R1 i P2 només ho fa dins de R2. El procés es repeteix fins que a cada regió només hi hagi, per exemple, una casa.

L’interessant d’aquesta subdivisió recursiva de l’espai és que estructura la informació, permet la seva classificació, l’agrupa, és vàlida en 2D, en 3D i en qualsevol espai de dimensió superior nD, i a més incorpora de manera automàtica una infinitat de possibles ordenacions posteriors. Podem estructurar i organitzar a l’espai els pobles d’una comarca, les regions del cervell d’una persona o informació multidimensional d’una comarca que incorpori dades geogràfiques i de població, riquesa, salut i altres. Tot queda representat en regions polièdriques convexes que podem accedir de manera trivial tot movent-nos per un arbre de plans discriminants.

Tornem a l’exemple de les cases el Sol, les façanes i les ombres. Tindré sol a la terrassa d’aquella casa que m’agrada, el dia 10 de gener a les 4 de la tarda? L’únic que he de fer és calcular la posició (de fet, parlant amb propietat, el que he de calcular és el vector que defineix l’orientació) del Sol aquest dia a aquesta hora. Un cop sé on serà el Sol en aquest moment, comparo la seva posició amb el primer pla discriminant P. Si diem PS a la banda de P on és el Sol, i PN a l’altra banda, és evident que les cases de PS poden fer ombra a les de de PN, però que, en canvi, cap casa de PN pot fer ombra a les cases de PS. Si separo les cases en dos grups i poso primer les de PN i després les de PS, ja he fet un primer pas cap a l’ordre. L’únic que he de fer ara és repetir el procés amb els plans discriminants de PN i de PS: miro on és el Sol en relació a aquests plans i separo les cases, deixant primer les que queden separades del Sol pel pla i després les altres. Al final, aquest algorisme m’haurà generat un ordre parcial (anomenat també topològic) de manera que la primera casa en aquesta llista final ordenada pot tenir ombra de qualsevol de les altres, mentre que la darrera segur que no té ombres; per a qualsevol casa del mig de la llista, les d’abans no li poden fer ombra però les posteriors, sí. L’interessant de tot plegat és que l’ordre que obtenim depèn de la posició del Sol. L’arbre conté tots els ordres possibles de manera implícita, per a totes les possibles posicions del Sol al llarg de l’any, de manera que permet que els càlculs d’ombres siguin més eficients i ràpids.

Nosaltres i els números

dijous, 1/03/2018

Hi ha poca gent que sigui amiga dels números. L’opinió més estesa és que són freds i secs, i que fins i tot ens poden allunyar de la humanitat i de la poesia. Les matemàtiques tenen mala fama.

Alguns números, com els telèfons dels nostres amics, han anat desapareixent de la nostra vida. No ho vivim amb massa preocupació, perquè ens agrada pensar que allò més sublim no és numèric.

Però el cert és que som addictes als números. I bàsicament som fans, encara que no en siguem conscients, de les seves facetes més aviat mundanes i poc interessants. Em refereixo al preu de les coses, a aquest valor numèric que els humans hem inventat de manera força artificial i que acaba ordenant i classificant tot el que hi ha a la Terra. Fa poc, passant pel carrer, vaig escoltar el que deien dues persones davant d’un aparador. Mentre miraven un determinat objecte, una li va dir a l’altra: “fixa’t, només val xx euros. T’ho pots comprar!”. Vaig pensar en aquesta relació ambivalent que tenim amb els números, que fa que tot objecte o servei tingui associat una xifra màgica, força independent del seu valor i la seva utilitat, que ens diu si pot ser nostre o no.

La ciència, en canvi, ens explica que hi ha moltes més dimensions, a més del preu, en tot el que veiem i en tot el que ens agradaria fer o tenir. El valor és multi-dimensional. Els llibres tenen el valor del coneixement que amaguen, i fins i tot el valor del que poden arribar a canviar la nostra vida. Una informació que trobem a internet i que sabem que ve de fonts acreditades i fiables, encara que sigui gratuïta, pot ser molt més valuosa que allò que hem llegit als diaris. En unes botes per la pluja o la neu, el fet de ser impermeables és molt més valuós que el seu preu en euros…

El valor d’alguns objectes que per exemple ens recorden els pares o els avis, pot ser altíssim encara que ningú ens els vulgui comprar. I el cost de quelcom que contamina o que acaba fent mal a altres persones és ben probable que sigui molt més alt que el seu preu. Hi ha un cas ben clar. És el de la gasolina i el combustible dièsel, dos casos en els quals el preu té un fort component de decisió política que no lliga amb allò que passa al món real. Perquè els combustibles fòssils són recursos no renovables, i perquè el seu cost real, en aquests moments en què l’escalfament antropogènic és ja acceptat per la pràctica totalitat dels científics mundials, és molt i molt més alt que el que paguem quan anem a la gasolinera. En altres paraules: el seu valor és molt més petit que el que pensem, perquè ens serveix avui però el dia de demà portarà fam i pobresa als nostres néts. No sé vosaltres, però jo penso que no puc donar valor a una determinada cosa, si ha d’acabar fent mal als meus néts. No en som gaire conscients perquè al món només es parla en termes d’una economia neo-lliberal que no considera els efectes futurs del que ara fem, però hi ha altres economies, com per exemple l’economia ecològica i tota la teoria de l’economia del estat estacionari d’en Herman Daly, que fan un càlcul ben diferent del valor del que ens volen vendre. Si el preu actual de la gasolina fos el que calculen aquestes economies alternatives, deixaríem de posar-ne, tots ens compraríem cotxes elèctrics, i demanaríem que l’electricitat es fes amb energies netes.

El gran problema del petroli i dels combustibles fòssils és d’escala de temps. I aquí, mira per on, també surten els números. La formació del petroli a la Terra ha estat un procés extraordinàriament lent al llarg de centenars de milions d’anys (aproximadament, tres-cents milions d’anys). Doncs bé, aquestes criatures ignorants que ens auto-anomenem humans, hem cremat la major part de tot el que la Terra havia anat generant lentament en només 100 anys (ara fa 100 anys és quan van aparèixer els primers cotxes i es va començar a utilitzar el petroli en grans quantitats). El ritme de despesa i consum del petroli (la seva derivada, com bé diuen els matemàtics) ha estat per tant 3 milions de vegades superior al seu ritme de generació. Durant un segle, hem gosat anar 3 milions de vegades més ràpid que el nostre planeta en el seu lent procés de fabricació del cru que encara consumim. I ara, després de trencar l’equilibri ecològic de la Terra, ens sorprenem del canvi climàtic. Com bé diu l’Eudald Carbonell, és d’esperar que en algun moment la humanitat sortirà de la prehistòria.

És estrany. Avorrim les matemàtiques però usem els números cada dia, quan anem a comprar. El nostre desinterès per les matemàtiques probablement ajuda que acabem ignorant dimensions que són essencials en el cost real de les mercaderies, i que ens quedem només amb aquest número que anomenem preu i que diuen que “el mercat” ha acabat fixant. Però quan escoltem que algunes empreses dissenyen polítiques comercials específiques per a “fidelitzar” els seus clients o compradors tot ajustant adequadament els preus, potser hem de començar a pensar que els preus moltes vegades són esquers i que els comprats acabem sent nosaltres.

———

Per cert, en Josep Maria Espinàs diu que la caiguda d’una ambició excessiva pot ser molt dolorosa, i que l’ambició és una mena d’animal que ha de ser domesticable.

Temps, temperatura i vida

divendres, 23/02/2018

Diuen que som el que mengem. És força cert. La proporció de substàncies i components bioquímics al nostre cos no és massa diferent a la que trobem als aliments que prenem. Aproximadament el 60% del nostre pes és aigua (36 Kg. d’aigua en una persona que en pesi 60), un 16% són proteïnes, un 6% és de minerals diversos, i només tenim un 1% o menys de carbohidrats junt amb quantitats ínfimes de vitamines i altres compostos. La proporció de greix depèn de l’edat i el sexe, de manera que el seu percentatge, a les dones joves d’entre 20 i 39 anys, varia entre el 22% i el 33%; després creix una mica, de manera que l’interval, a les dones d’entre 60 i 79 anys, es mou entre el 25% i el 36%. Als homes joves d’entre 20 i 39 anys, la quantitat de greix és entre el 8% i el 20%; i després, entre els 60 i 79 anys, oscil·la entre el 13% i el 25%. De fet, la quantitat d’aigua i de tots els altres components és específica per a cada persona, en base a les seves característiques genètiques i al tipus de vida que fa i ha fet. El percentatge d’aigua al cos dels homes, per exemple, es troba entre el 50% i el 65%, i és superior al de les dones (que es troba entre el 45% i el 60%).

Fixem-nos en les proteïnes. La sisena part del nostre cos són proteïnes, aquestes grans molècules que ens fan viure i que ens mantenen vius. Sense proteïnes, no seriem. El nostre cos té uns 22.000 tipus diferents de proteïnes. Cada cèl·lula en té milers de diferents tipus, i totes juntes fan que la cèl·lula pugui fer la seva tasca específica. Les proteïnes són les petites màquines de tota cèl·lula: fabriquen energia dins de cada cèl·lula cremant carbohidrats amb oxigen de la nostra respiració, però també serveixen per al transport (l’hemoglobina és una proteïna), per a la catàlisi de reaccions bioquímiques (els enzims són proteïnes), per a la lluita contra les malalties (anticossos) i per a la transmissió de missatges (les hormones són també proteïnes). Algunes són estructurals, com la queratina i el col·lagen.

La imatge de dalt, que podeu trobar en aquesta web, explica el comportament dels enzims. Tot és química, i les reaccions facilitades pels enzims i que ens mantenen vius, també. Quan fa fred, per sota dels 10 graus de temperatura, tot va molt lent i les reaccions bioquímiques quasi s’aturen. L’activitat augmenta, en canvi, quan puja la temperatura, de manera que a la zona blava d’entre els 35 i 45 graus, les cèl·lules tenen un bon grau d’activitat bioquímica i viuen bé. Ara bé, què passa si pugem més la temperatura i ens posem entre els 47 i els 60 graus? Doncs que entrem a la zona vermella de la gràfica, on el que mana ja no és l’activitat química sino el procés de desnaturalització. En altres paraules: a partir dels 47 graus, l’increment d’activitat química afecta les pròpies proteïnes, que es descomponen (es desnaturalitzen) i deixen de funcionar. La temperatura de desnaturalització, entre els 45 i els 70 graus, depèn de cada tipus concret de proteïna i també de la pressió (vegeu, per exemple l’estudi a aquesta web). Però aquestes molècules tan grans sempre deixen de funcionar quan s’escalfen.

La vida sorgeix en condicions molt crítiques de temperatura, i de fet es desenvolupa bé entre els 20 i 45 graus, encara que trobem essers vius en una franja de temperatures que pot anar dels -18ºC als 50 ºC (per sota i per damunt hi pot haver encara vida, sobretot unicel·lular, però en estat latent). La temperatura és clarament un factor limitant de la vida. No és casualitat que els animals que més han evolucionat i que han adquirit un cert grau de consciència són aquells que anomenem de sang calenta, que han desenvolupat mecanismes metabòlics de regulació de la seva temperatura per tal que les proteïnes de les seves cèl·lules i del seu organisme es trobin en les millors condicions per a les funcions bioquímiques que tenen encomanades. Per cert, aquesta franja de treball acceptable, en graus Kelvin, és de 255 a 323 graus, en un Univers que té temperatures entre els zero i milions de graus. Quina casualitat, que siguem aquí!

Val a dir que tot això és cert tant pels animals com pels vegetals. Les proteïnes, totes elles formades per composició d’un conjunt de només 20 aminoàcids, són als animals però també als arbres i plantes. La fotosíntesi, per exemple, és fruit de determinades proteïnes vegetals. Per això, dir que cal menjar carn per mantenir la quantitat de proteïnes al nostre cos és un mite. Quasi tots els aliments que prenem tenen proteïnes, i és quasi impossible pensar en una dieta que ens aporti menys proteïnes que les que necessitem.

Els científics Aaaron Ciechanover, Avram Hershko i Irwin Rose van rebre el premi Nobel ara fa 14 anys per descobrir i explicar una conseqüència molt interessant de tot això. Com que al nostre cos hi ha proteïnes que constantment es desnaturalitzen, per efecte de la temperatura o per altres causes, les nostres cèl·lules han adoptat un sistema de recollida d’escombraries que va recollint totes aquestes proteïnes ja “gastades” i les trenca a trossets per després reciclar-les. Les proteïnes, sensibles a la temperatura, només funcionen durant un temps limitat. Poden existir només en un petit rang de temperatures i durant uns quants dies. Després, les cèl·lules les eliminen i en fabriquen de noves en base a les instruccions que codifica l’ADN. Fa poc, en Aaaron Ciechanover ho explicava molt gràficament: el procès ha de ser ràpid, perquè les proteïnes duren menys de 30 dies, de manera que cada mes, les proteïnes del nostre cos són noves i diferents a les que teníem el mes passat.

Ara, a finals de febrer, creiem que som els mateixos que el mes passat, però hem netejat i renovat (a més de l’aigua) totes les proteïnes de totes cèl·lules del nostre cos. La mateixa ment en un cos absolutament diferent a nivell molecular. Què som?

———

Per cert, en Roberto Emparán diu que l’aparició de la vida és la primera forma de complexitat en l’univers, que ha evolucionat fins a la consciència humana, que li permet començar a entendre’s a si mateixa. Però que pot ser que el següent estadi de consciència ja no sigui humà.

El primer any sense gel

divendres, 9/02/2018

En Tim Folger diu, en un article molt bonic, que això dels casquets polars és un mite, sobretot si parlem del casquet de glaç del pol nord i del que tindrem d’aquí a pocs anys. La imatge de l’esquerra, que podeu veure al seu article de la revista National Geographic, ho explica. De fet, la investigadora oceanogràfica Stephanie Pfirman de la Universitat de Columbia, citada pel Tim Folger al seu article, comenta que la gent no entén el funcionament de l’Àrtic. És cert. Tots pensem que és un casquet rígid i que si es va fonent, ho anirà fent per les seves vores mentre es va fent petit. I ens equivoquem de soca-rel. Perquè el gel àrtic sura damunt l’oceà, i per tant es mou, és dinàmic. El mite dels casquets polars caurà pel seu propi pes d’aquí a no més de 30 anys, quan al mes de setembre es pugui navegar tranquil·lament pel pol nord perquè tot el gel haurà viatjat a la costa nord de Groenlàndia.

La imatge mostra la zona àrtica fins el cercle polar, cercle que que limita el mapa excepte a la part de Groenlàndia. A baix tenim Canadà i Groenlàndia, a la dreta Noruega i a dalt, Rússia i Sibèria. El pol nord, marcat amb una creu, és al bell mig del cercle. El mapa marca l’extensió mitjana del gel àrtic al mes de setembre (que és el moment de l’any amb menys gel) en el període 1980-1989 i en el 2006-2015. També indica el límit previst d’aquesta zona de gel en el període 2050-2059, i mostra els corrents marins a l’oceà àrtic, amb el gir oceànic de Beaufort i el corrent transpolar, anomenat “transpolar drift stream“. La zona del gir oceànic de Beaufort, més propera a la costa nord del Canadà, és com un remolí gegantí: el gel gira i es va acumulant durant anys fins que s’acaba desplaçant una mica i va a parar al corrent transpolar. El nom d’aquest corrent, com és obvi, ens recorda que el pol nord no és pas una zona d’aigües tranquil·les. Hi ha un fort corrent, que empeny aigua i gel cap a Groenlàndia i l’Atlàntic.

L’explicació de per què tenim un casquet polar és clara i senzilla: el tenim perquè la massa actual de gel arriba fins la costa nord de Groenlàndia, que l’atura i no el deixa moure. A mesura que el gel es vagi fonent, el corrent transpolar se’l anirà emportant de manera tal que s’acumularà prop de Groenlàndia, també amb alguns trossos que acabaran circulant per l’Atlàntic nord en forma d’icebergs abans de fondre’s. I de fet, en lloc de casquet polar haurem de parlar de la regió glaçada de l’Àrtic. Regió que ara té la forma de casquet polar, però que ben aviat es desplaçarà i quedarà adossada a Groenlàndia i a la illa de Ellesmere. D’aquí a no molts anys ho veurem: cada estiu, el corrent transpolar deixarà el pol nord ben net de gel i navegable. El gel passarà de llarg del pol nord i s’anirà prement contra la costa.

Els diagrames que podeu veure aquí són ben clars. L’àrea de gel al setembre de 2016 va deixar un golf d’aigua oceànica que va superar els 85 graus de latitud nord, i el mateix va passar l’any 2012. Aquests dos anys van suposar un rècord en l’acostament de l’oceà àrtic al pol nord. Encara que la variabilitat anual és gran i això fa difícils les prediccions en un any concret (per exemple, aquest o l’any vinent), els models són molt més acurats quan simplement han d’estimar variables tals com l’extensió mitjana de gel àrtic al mes de setembre al llarg d’una dècada. I, de fet, els models models que millor coincideixen amb les observacions històriques ens diuen que el casquet polar àrtic, a partir del final de la dècada dels anys 2030, desapareixerà cada estiu i cada setembre. La previsió d’altres models és que això passarà a principis de la dècada dels 30, o sigui, d’aquí a uns 13 anys. En tot cas, a partir del 2040 i amb gran probabilitat, el gel polar serà estacional. Falta menys de 22 anys.

Però, quin any es podrà navegar a l’estiu pel pol nord? És impredictible, encara que sabem que no falta gaire. Serà molt abans que el gel polar acabi sent estacional. Segons el que van dir alguns experts fa poc més d’un any, fins i tot la probabilitat que això passi aquest mateix any és elevada. Aquí podeu veure un vídeo que mostra l’evolució del gel àrtic en el període 1987-2014. No sabem quin any serà, però malauradament serà aviat.

En Toni Pou ens parlava de l’arribada al Pol Nord de Peary i Cook els anys 1908 i 1909, i de la seva disputa sobre qui havia estat el primer. D’aquí a una dècada, 120 anys després de les seves calamitats, segurament la seva expedició l’acabaran repetint molts creuers gegantins que oferiran còmodes anades al pol nord amb totes les comoditats i calefacció pels turistes. Passaran pel pol nord, però poc gel veuran.

———
Per cert, l’activista Vandana Shiva diu que no hem de parlar de canvi climàtic, sinó de caos climàtic. Que hem de parlar de genocidi, perquè està en risc la vida de milions de persones, i d’ecocidi, perquè estan en risc tots els ecosistemes que conformen la biosfera. Diu que la Terra no ens pertany als éssers humans, perquè nosaltres som part de la Terra.

Versatilitat, autonomia, morts i ètica

dijous, 18/01/2018

A mitjans del segle XX, no hi havia màquines versàtils. Les neveres servien per conservar aliments, les tisores per tallar i les bicicletes per anar amunt i avall. Però ben aviat, els ordinadors ens van canviar les coses. Treballaven amb informació, adaptant-se en cada moment a allò que ens calia i fent tot tipus de càlculs. La seva versatilitat era extraordinària. Van passar de ser eines de càlcul a ajudar-nos en l’escriptura, processament i gestió de textos, ben aviat es van convertir en màquines ideals per manipular imatge, vídeos i so, i ara són eines bàsiques per a la comunicació i cerca d’informació. Els ordinadors són essencialment màquines versàtils.

Pot semblar estrany aquesta afirmació que els ordinadors són màquines, perquè estem acostumats a pensar que una màquina és un giny mecànic que actua i fa alguna cosa, mentre que els ordinadors treballen amb això tan subtil que anomenem informació. Però el fet és que les màquines actuals inclouen en general ordinadors que, gràcies a determinats mecanismes actuadors, realitzen tasques en el món real. Un amic meu diu que els cotxes d’avui en dia són ordinadors que controlen un motor, tot plegat cobert amb allò que anomenem carrosseria. Podríem parlar dels robots-aspiradora i de molts altres invents per la llar. I és clar que els mòbils són ordinadors amb una bona càmera de fotos que, a més, serveixen per a telefonar. Estem voltats d’ordinadors que fan coses, des de sistemes que llegeixen la matrícula del cotxe en entrar al pàrquing, fins màquines que ens fan un TAC i ens creen imatges del que tenim dins del nostre cos. En tots aquests ginys sempre hi ha el mateix: un ordinador convenientment programat, que detecta el que passa en el seu entorn amb un conjunt adequat de sensors, i que controla determinats actuadors que acaben fent el que cal. Ordinadors amb sensors i actuadors.

Fa ben poc, alguns d’aquests invents han aprés a volar. Són els drons: ordinadors que volen, detecten i actuen. Tenen motors elèctrics, una bateria, un sistema de control de vol i estabilització (ordinador), sensors (d’alçada, GPS i altres) i alguns actuadors (per exemple, una càmera de fotos o de vídeo). Són força autònoms, però habitualment requereixen que algú els condueixi des de terra. Els més sofisticats es controlen des d’un ordinador que mostra, a la pantalla, allò que el dron està veient amb la seva càmera. Això facilita el guiatge i la decisió de quan cal fer les fotos. Això sí, els drons, ordinadors que volen, porten determinats dispositius específics en funció del seu ús. És habitual que incloguin una càmera de fotos, però poden portar, a més i per exemple, material específic d’ajut per a rescats a la muntanya o fins i tot desfibril·ladors.

Els drons, hereus dels ordinadors, són altament versàtils. Poden salvar vides, cartografiar cultius, o fotografiar objectius militars que després seran bombardejats. Fins i tot, poden portar explosius i matar, comandats remotament des d’un ordinador per un “soldat” que actua com si estigués en un joc inofensiu. Malauradament, però, hi ha molt poc debat ètic sobre les morts extra-judicials amb drons. És èticament acceptable que, en països que han abolit la pena de mort, els jutges no condemnin ningú a mort mentre hi ha qui pot matar, impunement, amb drons? No puc entendre que la resposta no sigui un NO rotund.

Doncs bé, les armes autònomes encara van un pas més enllà. Aquestes armes, habitualment drons, inclouen un sistema d’intel·ligència artificial que pot acabar decidint, sense intervenció humana, si cal matar una determinada persona o destruir un objectiu concret. Són autònomes, cert; però el problema és que, com nosaltres, es poden equivocar. Perquè els sistemes d’intel·ligència artificial estan sotmesos a errors i perquè les màquines no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I el problema és que els seus errors són vides de persones concretes.

Actualment hi ha un gran debat sobre aquestes armes autònomes letals (LAWS, conegudes també com robots assassins; la imatge de dalt és d’aquesta web). L’Stuart Russell, de la Universitat de California a Berkeley, diu que són “la tercera revolució de l’art de la guerra, després de la pólvora i la bomba atòmica”. I hi ha debat perquè hi ha grans interessos. El Departament de Defensa nord-americà insta a un augment de la inversió en tecnologies d’armes autònomes, de manera tal que “Amèrica pugui mantenir la seva posició davant els adversaris, que també explotaran els seus beneficis operacionals”. La frase no pot ser més clara. És l’ètica del poder i del domini, la llei del més fort que ignora la gent.

Per sort, els científics pensen més en termes d’una ètica que posa les persones al centre i que defensa els quasi oblidats drets humans, un dels quals és l’indiscutible dret a la vida de tota persona humana. Per exemple, un total de 116 experts en els àmbits de la intel·ligència artificial i la robòtica han signat una carta en la que demanen a les Nacions Unides que prohibeixi aquestes armes autònomes letals.

Acabo citant un article recent d’en Michael Shermer, en el que diu que el que cal prohibir és la guerra, directament. El podeu llegir aquí. Diu (poca gent ho sap) que això no és res de nou i que, de fet, la guerra ja es va prohibir l’any 1928 amb el pacte de Kellogg–Briand a París. Les disposicions bàsiques del pacte, que continua vigent, fixaven la renuncia a l’ús de la guerra i la promoció de la solució pacífica dels conflictes i disputes. Ho expliquen l’Oona A. Hathaway i en Scott J. Shapiro, professors de Yale, en un llibre recent. En Michael Shermer recorda el que ja deia en Salmon Levinson l’any 1917: que no hauríem de tenir lleis sobre la guerra com tenim ara, sinó lleis contra la guerra, de la mateixa manera que no tenim lleis sobre l’assassinat o l’enverinament, sinó lleis contra l’assassinat i l’enverinament. Cent anys després, amb una segona guerra mundial i infinitat d’altres guerres que han generat morts innocents, no només continuem igual sino que ara volem que les màquines versàtils siguin les que s’encarreguin de la feina bruta. Qui són els responsables? On és la ètica?

———

Per cert, en Bru Rovira parla del cas de l’activista Helena Maleno, i constata que el govern espanyol pressiona un tercer país (el Marroc) perquè condemni una persona que les nostres lleis no condemnen. Recorda que la investigació va ser ja rebutjada i arxivada per la mateixa fiscalia de l’Audiència Nacional.

No anem bé, i ens ho diuen

dijous, 21/12/2017

Fa 25 anys, el novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana i els regnes vegetal i animal, de manera que poden acabar alterant el món vivent. Explicaven que era molt urgent fer canvis fonamentals per tal d’evitar la col·lisió a la que ens estàvem dirigint. Textualment, deien això: “We the undersigned, senior members of the world’s scientific community, hereby warn all humanity of what lies ahead“, remarcant que era una advertència molt seriosa que ens estaven fent els membres més reconeguts de la comunitat científica sobre allò que ens espera. Aquí podeu llegir la declaració completa.

Fa tot just un mes, la revista científica Bioscience ha publicat l’article amb més autors de tota la història. El signen 15.372 científics de 184 països. El podeu llegir aquí. Fa esgarrifar. Amb la força d’aquestes quinze mil signatures, l’article parla de l’alarmant tendència dels indicadors que han estat estudiant, i constata que els humans no hem fet cas de la primera advertència d’ara fa 25 anys. Els autors donen un segon avís a la humanitat, dient que, amb el nostre consum desproporcionat i amb el nostre creixement embogit de població, no som sostenibles i estem posant en perill el nostre futur.

Els signants de la declaració de fa 25 anys i els 15.372 científics signants de l’article d’ara a la revista Bioscience estan extremadament preocupats per com estem gestionant els recursos naturals (aigua, oceans, boscos, espècies animals i vegetals), per com estem degradant el medi ambient (emissions de diòxid de carboni i altres contaminants, escalfament antropogènic del planeta) i perquè no sabem posar límit al creixement de la població humana. La figura 1 de l’article d’ara fa un mes, que podeu veure aquí, mostra que només hem sabut regular la capa d’ozó i la pesca marina. La resta d’indicadors continuen descontrolats. Es redueix l’accés a l’aigua dolça, s’incrementa el nombre de regions oceàniques costeres en les que la contaminació està impedint la vida, i es continua amb la desforestació, l’emissió de gasos contaminants i l’escalfament. A més, la nostra activitat depredadora fa que les espècies animals vagin desapareixent i que la biodiversitat es vagi reduint mentre la població humana creix sense control. Per cert, la imatge de dalt és d’aquest vídeo, “Gaia, la Gran Mare”.

Hi ha tres frases que voldria remarcar de la declaració de fa 25 anys. La primera és la constatació que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. La segona és la necessitat imperiosa d’estabilitzar la població mundial. I la tercera, la tradueixo literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No hem fet cas en res, i tampoc hem reduït la despesa militar i les guerres. Segons el prestigiós Institut SIPRI, la despesa militar mundial l’any 2016 va ser de 1,686 bilions de dòlars. Un 68% d’increment. No sabem ser sostenibles, però sí que sabem gastar més en matar-nos i fer guerres, que és el que ens demanaven que reduíssim.

Els 15.372 autors de l’article de Bioscience diuen que la humanitat ha fracassat i mostren, amb dades, que estem molt pitjor. Insisteixen que cal estabilitzar la població del món, i diuen que si volem salvar el planeta (i nosaltres de retruc) hem de modificar els nostres comportaments individuals, cosa que inclou la nostra pròpia reproducció, amb un màxim de dos fills per dona.

Hi ha un punt molt significatiu, en això que diuen ara els científics. Diuen que cal una munió d’esforços generats per “organitzacions que vinguin del poble”, per tal de superar l’obstinada oposició actual als canvis i fer que els líders polítics “es vegin obligats a fer allò que és correcte” segons l’evidència científica. Perquè durant aquests 25 anys, l’experiència ens ha demostrat que tot el món (inclosos els polítics) es mou en base als negocis i als diners, sense considerar les necessitats de les persones. Hem vist que el sistema no funciona, i ara sabem que les corporacions i els estats no actuaran. Hi ha massa interessos privats. La única solució és l’ètica, amb noves idees que vinguin de les persones, i, com bé diuen, amb pressió i noves solucions aportades per organitzacions que vinguin del poble.

Se’ns acaba el temps.

——

Per cert, Stéphane Hessel deia que els dos grans reptes actuals de la humanitat són el de resoldre la immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, i el dels drets humans, la democràcia i la conservació del planeta. Hessel deia que el poder dels diners mai no ha sigut tan gran, insolent, i egoista amb tots, des dels seus propis servents fins les més altes esferes de l’estat.

On és, la informació?

dissabte, 16/12/2017

Els informàtics som cuiners d’informació. La guardem i la processem. La treballem, la preparem i intentem fer-la més digerible. A mi personalment, m’agrada treballar la informació geomètrica que permet modelitzar i representar la forma de tot el que ens envolta, però hi ha companys que són especialistes en camps tant diversos com el de la informació relativa al color i aparença dels objectes, l’anàlisi de dades, l’estudi d’informació textual, la interpretació d’imatges, el tractament de dades de sensors, la interpretació de la informació que donen els escàners mèdics, l’anàlisi de tot el que hi ha a internet, i molts d’altres. La informació es pot obtenir, emmagatzemar, enviar, compactar, des-compactar, filtrar, comparar, transformar, sintetitzar, i fins i tot crear.

Però, com es guarda? Us heu preguntat alguna vegada com és que les targetes externes de memòria dels nostres telèfons, com la de la imatge, poden guardar fotos, vídeos i documents? On són, les fotos? Ens hem acostumat a aquest estrany món màgic en el que podem veure noticies de tot el món pràcticament en temps real ben asseguts al sofà de casa i en el que podem parlar i veure les persones que estimem mentre caminem pel carrer i mirem la pantalla del mòbil, i ja res ens sorprèn. Però, ben mirat, no deixa de ser meravellós. Hem après a fer uns petits objectes, prims i petits com una ungla, minerals i inerts com les pedres, però que, amb la seva sofisticada estructura interna, poden guardar milers de fotos i vídeos. Són plaques minerals que amaguen un immens volum d’informació. La targeta que veieu a la imatge, de 32 GB, té espai per uns 64.000 llibres com el que ara mateix estic llegint.

L’Emilio Lledó ens parla d’aquest invent màgic que va ser l’escriptura. Ens diu que l’escriptura va ser el primer artifici per subjectar el riu del temps, permetent que el “després” no es dissolgués per sempre i que les paraules pronunciades no s’esgotessin en l’oralitat. Només l’escriptura va poder allargar la vida de la memòria, consolidant una cultura que abans, únicament amb la tradició oral, era immensament fràgil. Perquè quan parlem, estem comunicant informacions a travès de vibracions de l’aire, vibracions efímeres que es perden per sempre més si ningú, en aquell lloc i moment, les escolta. En canvi, l’escriptura aconsegueix el miracle de permetre la comunicació entre dos instants diferents de temps, amb marques a tauletes d’argila o marques de tinta a pergamins que perduren anys i anys. Per això, l’Emilio Lledó diu que el llibre és, abans que res, un recipient on reposa el temps, una presència que, paradoxalment, és carregada d’absències de manera que la lectura conjuga dues temporalitats, la de qui el va escriure i la de qui el llegeix. Jo només afegiria un detall: els llibres són recipients on reposa el temps, però també són regals d’informació. Fins el descobriment de la fotografia i el cine, els llibres van ser pràcticament els únics recipients (o contenidors) d’informació que va tenir la humanitat.

La informació és allò que ens permet conèixer, entendre, tenir arguments, decidir amb coneixement de causa. Però no existeix per sí sola. Li cal un substrat, basat en la matèria o en l’energia. I si no el té, desapareix. La matèria ens serveix per guardar-la, l’energia per enviar-la. Les lletres de tinta a les pàgines dels llibres codifiquen la informació del text en base a unes determinades pautes de forma i ordre. Quan llegim, aquest ordre material ens arriba a la retina gràcies a l’energia d’aquests fotons efímers que surten de la pàgina i que justament existeixen gràcies a uns altres fotons, els de la làmpada de casa. Tot és ben subtil. No podem llegir sense fotons, i els fotons, sense ulls que mirin, es perden junt amb la seva informació. Però la conjunció de pàgines escrites, fotons i mirada fa que la informació arribi al nostre cervell i que quedi emmagatzemada a les connexions entre neurones. És la informació dels llibres, cartells, imatges i vídeos, que ens arriba gràcies a la llum i que acaba guardant-se en petites modificacions de la matèria que conforma el nostre cervell.

Guardem informació visual, auditiva i en general sensorial al cervell, i el nostre cos guarda, a la seqüència de nucleòtids de l’ADN, tota la informació genètica que permetria fins i tot clonar-nos. Creem informació amb tots els correus electrònics i missatges que enviem, informació que al menys durant un temps ens queda guardada als nostres mòbils i portàtils. El vent que s’emporta les espores i llavors, ajuda a disseminar informació de les plantes, a la vegada que informa les abelles de les flors que requereixen pol·linització. Fins i tot rebem informació dels estels, codificada en l’espectre dels fotons de la seva llum. Perquè la informació no és cosa nostra. Fa milions d’anys que va repetint aquest cicle de la informació inherent a la matèria, que s’envia, es rep, es torna a guardar segurament una mica modificada, i així successivament.

Quan veig una targeta Micro-SD com la de la imatge no deixo d’admirar-me. Penso en els primers ordinadors de memòria de nuclis de ferrita, amb els que vaig tenir el privilegi de poder treballar. A la imatge de sota teniu una foto d’un tros d’una d’aquestes memòries, amb 2.500 nuclis. Compareu la mida (el meu dit pot servir de referència) amb la de la targeta de la imatge de dalt, on hi caben 32 mil milions de Bytes. En canvi, com que cada nucli podia guardar un bit, el tros de memòria de la foto podia emmagatzemar uns 312 Bytes. En aquesta web podeu veure el seu funcionament.

Però les memòries de ferrita van desaparèixer amb l’aparició dels circuits integrats i la miniaturització. Vam passar pels grans discs durs, pels disquets, pels CD i pels DVD. Els CD són com camps llaurats, amb solcs que marquen els bits individuals d’informació. Ho podeu veure, per exemple, a les imatges d’aquesta web. I, tornant al principi, on és la informació que guardem en un llapis de memòria o en una targeta Micro-SD? Les memòries flash no tenen nuclis de ferrita ni solcs, sino pous. La targeta de la imatge conté un total de 256 mil milions de pous microscòpics de potencial, ben aïllats, cada un dels quals pot atrapar i guardar electrons sense deixar-los sortir. La informació es guarda en pous plens i pous buits, que codifiquen els bits de tot allò que hi posem. Podem deixar la targeta en un calaix i al cap d’uns anys connectar-la via USB a l’ordinador. Comprovarem que la informació és allà, ben guardada. A les targetes flash no hi ha lletres ni píxels; només pous d’electrons.

La informació és etèria, però sabem que necessita una base material on reposar. És la gran paradoxa, que fa que sigui limitada, en temps, en espai i en volum. Pot durar centenars de milions d’anys, en trossos d’ADN que trobem en restes fossilitzades d’antics animals i plantes. O pot ser efímera, quan per error esborrem allò que acabem d’escriure. Aquest límit temporal és dramàtic. Hem perdut la majoria de manuscrits de l’antiguitat i ens hem de conformar amb el poc que ens està arribant. El temps és inexorable, i acabarà escombrant, moltes vegades de manera aleatòria, gran part del que ara ens sembla important. I també és evident que la immensa majoria de les fotos que es fan els joves d’avui en dia no arribaran pas als seus néts. Però a més és limitada en espai perquè és molt rar que no romangui a la Terra. I ho és en quantitat i volum perquè necessita un determinat substrat material que la emmagatzemi. Per tant, el nombre màxim de bits d’informació té un límit, que és de l’ordre del nombre d’àtoms (o partícules) a l’Univers, i que a la seva vegada és de l’ordre de 10 elevat a la potència 82. Un 1 seguit de 82 zeros. És un valor absolutament gegantí, però és un límit. La informació, a cavall entre la matèria i l’energia, és allò tan estrany, eteri i limitat que ens regalen els llibres quan els llegim a l’ombra d’un arbre.
———

Per cert, Vicenç Villatoro cita un acudit dels temps de Franco, que deia: “En España no se persigue a nadie por sus ideas, siempre que se mantengan en su espacio natural, que es el cerebro”.