Arxiu de la categoria ‘General’

La mida de l’univers

dijous, 6/12/2018

Fem un joc: ens tapen els ulls i ens porten a un lloc tancat. Tot i seguir amb els ulls tapats, sabrem contestar si som en una habitació petita o en una catedral. Com és que, sense veure res, podem percebre de manera aproximada la mida del lloc on som?

La resposta són les ones de ressonància. Perquè, com bé ens explica la física, la forma i la mida de les estances i cavitats determina el tipus de freqüències de les ones que hi poden ressonar. La ressonància, que és la causa de la reverberació i l’eco, fa que siguem capaços de percebre la mida, de manera inconscient, a partir de sons quasi imperceptibles que arriben a les nostres orelles.

Tot plegat tampoc és res de nou. Ho saben bé els fabricants de violoncels i altres instruments de corda quan fan les caixes de ressonància per a modular i amplificar els seus sons. I és una idea que desenvolupa en Marcus du Sautoy quan es pregunta si l’univers és finit o infinit, i si això és quelcom que els humans podran arribar a saber alguna vegada, o no. No són preguntes fàcils. En John Barrow, per exemple, ens fa caure de cop del pedestal de la vanitat quan ens diu que en el camp de la cosmologia la majoria de preguntes no tenen resposta, que hem refrenar aquesta estranya fe que tenim en el poder de la ciència per a coneixer-ho tot, i que no poder respondre algunes preguntes és simplement un fet copernicà perquè l’univers no està fet a la nostra conveniència. Ens hem d’acostumar a la incertesa, a no saber, i a intentar entendre per què no podem saber.

De fet, i tornant a la pregunta sobre la mida de l’univers, tenim tres grans possibilitats. L’univers tal vegada és finit i per tant mesurable, però també pot ser infinit, i en aquest cas hi haurà coses que mai sabrem. I encara hi ha una tercera possibilitat: pot ser que sigui finit i il·limitat (en una versió 3D de la superfície de la Terra, en la que, si caminem recte, mai trobarem el final però tornarem a passar pel mateix lloc cada 40 mil quilòmetres). I en Marcus du Sautoy ens explica que, si és finit, és possible que ho puguem saber si sabem escoltar les seves ressonàncies, de la mateixa manera que quan som a una catedral. Tal vegada podrem detectar coses fins i tot de la part de l’univers que és fora del nostre horitzó visible, per les empremtes dactilars que aquesta pot haver deixat a l’espai que sí podem veure (vegeu la nota al final). El gran problema, però, és la qualitat dels nostres instruments de mesura. Si no detectem res, és perquè és infinit, o és perquè no som capaços de detectar les seves ressonàncies?. Si l’univers és finit, és possible que alguna vegada ho puguem arribar a saber i que acabem coneixent la seva mida aproximada; però si és infinit, és probable que mai ho sapiguem.

I aquí arriben miraculosament les matemàtiques que, de la mà dels pitagòrics, ens expliquen que encara hi ha alguna possibilitat que, fins i tot en el cas que l’univers sigui infinit, ho puguem arribar a saber amb tècniques de reducció a l’absurd. Tot va començar ara fa més de 2500 anys. Els pitagòrics van crear un mite i ells mateixos van descobrir que l’havien de destruir. Van creure que tot es podia explicar amb enters i fraccions, i que el nombre era l’essència de totes les coses. Però tot raonant, van veure que això era fals. La mida de la diagonal d’un quadrat no és cap fracció de la mida del seu costat. La descoberta va ser realment dramàtica. Havien trobat un resultat estrany, irracional, per simple reducció a l’absurd (vegeu la nota al final). Per això, els nombres que mesuren magnituds com la diagonal d’un quadrat, que no es poden expressar com fraccions, se’ls anomena nombres irracionals. I de fet, les matemàtiques dels irracionals van néixer de la perplexitat dels pitagòrics. Doncs bé, en Marcus du Sautoy pensa que tal vegada ens pugui passar el mateix amb l’univers: si partim de la hipòtesi que l’univers és finit, pot ser que en algun moment futur els humans trobin una llei física que porti a una contradicció. En aquest cas, si les nostres lleis de la física són certes, podríem afirmar que l’univers és infinit sense necessitat d’haver-lo intentat mesurar.

En tot cas, i en relació a les mides i la complexitat, hi ha una frase d’en John Barrow que em va fer pensar: diu que entendre el cervell i les societats humanes és molt més complicat que arribar a entendre l’univers (en sentit macroscòpic).

Les matemàtiques ens ajuden a volar. Les matemàtiques fan que puguem usar els nostres cervells finits per a poder saber coses sobre l’infinit. I, quan volem, veiem més lluny i  imaginem utopies que van molt més enllà de la realitat existent, de manera que podem tenir esperança i anar fent camí des de la profunda consciència dels nostres límits. Cap un altre món basat en la justícia global, de la mà d’aquest pensament que puja des de baix. Amb el pensament que surt dels propis límits.

——

Per cert, en David Fernández ens recorda que en Jaume Botey representava la història i l’esperança del país feta des de baix. En Jaume Botey es preguntava per exemple qui té autoritat per condemnar una altra persona; deia també que l’esperança s’esdevé més viva com més morta sembla, i que se’ns fa més necessària quan totes les portes es tanquen.

——

NOTA: Si l’univers és finit, la longitud d’ona de les ones que poden ressonar-hi, és un conjunt limitat, perquè les de més gran longitud d’ona no hi poden ser-hi.

Els pitagòrics van veure que no hi havia manera d’expressar el valor de la longitud de la diagonal d’un simple quadrat. Cap operació aritmètica ni cap fracció podia donar el seu valor, en funció de la longitud del costat del quadrat. Ho van demostrar fent la hipòtesi que sí que era possible, i veient que per pura deducció s’arribava a una contradicció, a un absurd.

Els banys de fitoncides

divendres, 30/11/2018

En Francisco Giner de los Ríos deia que es podria haver passat tota la vida contemplant un arbre. Malauradament, els que avui pensen això em temo que són minoria. Molts són els qui passen de llarg, ignorant la seva presència i tot allò que ens poden aportar.

He de dir que m’agrada la proposta d’en Manuel Rivas quan diu que tal vegada hauríem de censar tots els arbres per a poder-los donar una existència sobirana com a éssers imprescindibles que són, en lloc de sacrificar-los a l’altar del producte interior brut, a Hambach, al Brasil i a molts més llocs.

Al Japó, els boscos formen part del seu Programa Nacional de Salut, que inclou guies terapèutiques per a poder aprofitar i fer salut als seus 62 boscos. Es pot fer prenent banys de bosc (els anomenats “Shinrin-yoku”), que no podrien haver estat inventats per ningú més que els japonesos. Els banys de bosc són estades o caminades pel bosc al llarg d’algunes hores o fins i tot alguns dies.

En una recent entrevista, el científic japonès Qing Li explicava que l’aire dels boscos, sobretot els densos i amb arbres alts, és ple de fitoncides, els olis naturals que segreguen per a protegir-se dels insectes, fongs i bacteris. Doncs bé, les fitoncides, a més de potenciar el seu sistema de defensa, també ajuden el nostre quan ens hi endinsem i hi caminem unes quantes hores; i la fragància cítrica de la fitoncida d-limonè té efectes antidepressius comprovats. Cal dir que tot plegat no era una opinió personal. Ho va investigar junt amb els seus companys K. Morimoto, M. Kobayashi i ho van publicar fa deu anys en el “International Journal of Immunopathology and Pharmacology“.

Però els banys de bosc també milloren el nostre sistema immunològic. Ho van explicar els investigadors Yuko Tsunetsugu, Bum-Jin Park i Yoshifumi Miyazaki, quan van presentar els resultats del seus treballs a la revista científica “Environmental Health and Preventive Medicine. En un dels experiments que mencionen en el seu treball, amb participants que van viure al bosc tres dies i dues nits en el marc d’un projecte de recerca sobre els efectes terapèutics dels boscos, es va observar que el nombre de les seves cèl·lules NK (limfòcits) s’incrementava un 50% entre abans i després de l’estada, mentre que els que no van marxar de la ciutat van mantenir estable el nombre d’aquestes cèl·lules. També es va poder mesurar un increment en la concentració intracel·lular de tres de les molècules citolítiques: la perforina, els granzims i la granulisina.

M’agraden els arbres, i m’atrauen els boscos. En aquest món de bojos, quan camino i contemplo els arbres penso que són un bon contrapunt a la cobdícia, la vanitat i el culte al poder i el negoci. Fa poc, a La Garriga, vaig anar a visitar i admirar el plàtan de can Queralt, a la cruïlla entre els carrers Moranta i Negociant. Fins i tot té una menció a la web, cosa que no és lluny del cens que proposava en Manuel Rivas. El bonic del plàtan de can Queralt és que, tot i haver quedat enmig d’una cruïlla, tothom el vol respectar i tothom s’hi adapta, perquè els arbres centenaris mereixen més respecte que el tràfic rodat. No ho puc demostrar perquè no he trobat cap estudi rigorós que en parli, però jo diria que un dels indicadors de la qualitat democràtica i ètica d’una societat és (a més de l’estat de les seves presons) el tracte que es dona als seus arbres històrics. He trobat exemples fantàstics de conservació a Menorca i a molts altres llocs, però encara recordo quan van tallar el pi majestuós que hi havia al carrer de darrera del Palau de Pedralbes a Barcelona o quan van suprimir els jardins arbrats que hi havia a Via Augusta – Diagonal. En aquests casos i en molts d’altres, tots hi vam perdre.

No soc ingenu. És clar que cal treure rendiment dels boscos, que cal tallar arbres, i que la fusta és un bé natural que cal explotar. Però cal fer-ho de manera sostenible, com bé m’ha explicat moltes vegades en José Alberto Pardos, amic i mestre admirat en temes forestals i en molt més. I, abans de tallar un arbre centenari, tal vegada hem de contemplar-lo unes hores, uns dies, i pensar si, sense ell, perdrem alguna cosa. Quan van tallar l’arbre del carrer del darrera del Palau de Pedralbes, van podar una petita part de mi.

No fa massa, vaig gaudir d’un bany de fitoncides al bell mig de Londres. Vaig estar una bona estona a Gordon Square, a Bloomsbury, i se’m va fer difícil marxar. A la foto de dalt hi veiem (a la dreta) un ginkgo que ens demana que no repetim mai més la bogeria d’Hiroshima, un altre arbre majestuós plantat per l’alcalde d’Hiroshima, el monument als objectors de consciència, i diversos arbres i bancs amb cartells i dedicatòries. La màgia de Gordon Square em va fer veure que tot no és perdut, al món. Si fem cas dels arbres i ens banyem amb ells, potser aprendrem a construir una nova civilització.

——

Per cert, l’alzina bicentenària del carrer Encarnació del barri de Gràcia de Barcelona es salvarà. L’Ajuntament de Barcelona ha arribat a un acord amb els propietaris perquè el projecte immobiliari que volen tirar endavant exclogui aquest arbre històric del carrer Encarnació.

La mida òptima de les ciutats

dijous, 22/11/2018

El tema de la mida òptima de les ciutats és clar que no genera consens. Mentre ens diuen que cada cop hi haurà més mega-ciutats i més ciutats d’aquestes que anomenen “intel·ligents”, hi ha qui considera, com en Jason Hickel, que hem de començar a pensar en el decreixement, i que és perfectament possible reduir els nostres objectius materials i el nostre consum de recursos naturals mentre augmentem allò que realment importa: la felicitat, el benestar, l’educació, la salut i la longevitat. Ho explica a les pàgines 20-21 d’aquest informe.

En Roberto Camagni diu que parlem massa sovint de mida i creixement, quan hauríem de parlar d’eficiència. Les ciutats, serveixen per al que volem? Resolen les nostres necessitats? Serveixen d’alguna cosa, les solucions que proposen els partidaris de les “smart cities”? Faciliten la vida a la seva gent? En Boaventura de Sousa Santos, per exemple, creu que no. Diu que no és cert que la majoria de gent del món visqui en ciutats: treballen a ciutats, creuen ciutats, però no hi viuen. Diu que la majoria, en lloc de viure en espais urbans, viu en zones desurbanitzades sense serveis ni espais públics i sense convivència urbana. Les grans ciutats porten a que la majoria de la seva gent visqui en “zones de sacrifici”, explica. Cal dissenyar un altre tipus de ciutats: les ciutats de pau.

Hi ha molts treballs de recerca sobre la mida de les ciutats. La pregunta de si existeix una mida òptima o si la millor mida depèn de factors socials i culturals, té probablement una resposta més propera a la segona opció que a la primera. En Roberto Camagni fa per exemple una anàlisi teòrica basada en mesures empíriques del cost i del benefici, amb la idea que la ciutat de mida òptima hauria de ser la que ofereixi el màxim benefici amb un mínim cost als seus ciutadans. La seva proposta es basa en una mesura del cost que inclou la mida de la ciutat (tot es complica en mega-ciutats), l’habitatge (mesurat com el cost anual mig per metre quadrat de pis), la “malaise” (nombre de crims per any i mil habitants) i el percentatge de terreny no edificat; d’altra banda, la seva mesura de benefici inclou, a més de la mida, el diner anual que rep d’activitats turístiques, el grau de diversitat, el percentatge de professionals lliures respecte el total de treballadors, i la capacitat de fer xarxa a nivell internacional. Aplica el seu model a 59 ciutats europees, i arriba a la conclusió que algunes podrien encara crèixer (Amsterdam, Edimburg, Florència, Saragossa i altres) mentre que altres (com Barcelona, Londres, Berlín i Roma) haurien de reduir la seva mida. En un altre treball que ha fet junt amb la Roberta Capello i que aplica a 58 ciutats italianes, observa que de fet hi ha una tendència automàtica de les ciutats, independentment de la seva mida, a equilibrar el cost amb els beneficis que ofereix: el que es maximitza és l’eficiència, més que la mida. Val a dir que tot és funció de cada cas concret, i que aquests models, com el de la Roberta Capello i en Roberto Camagni, depenen de massa paràmetres empírics que cal ajustar, com els que defineixen la ponderació entre els factors i variables que permeten calcular els valors de les funcions de cost i benefici.

Hi ha, però, un altre enfoc, més proper al que diu en Jason Hickel i a les necessitats de les persones. El moviment de ciutats lentes, per exemple, critica l’urbanisme basat en objectius econòmics, que generalment comporta mega-projectes per a construir mega-ciutats. Com a exemple tenim dues ciutats alemanyes, Hersbruck i Waldkirch, de 12 mil i 20 mil habitants. Des que han començat a implementar projectes basats en la filosofia de les ciutats lentes, han revertit la baixada de població que les afectava, estan més cohesionades, han entrat en una fase de prosperitat, i poden evitar pressions que voldrien atreure grans corporacions amb interès ecònomic propi.

La imatge de dalt mostra el mapa actual de les ciutats lentes a Europa, i la podeu trobar aquí. A Catalunya només en tenim tres: Begues, Begur i Pals. El mapa mostra que som lluny de la realitat que veiem a Itàlia o al centre d’Europa.

En Pere Mugica fa poc també parlava de la mida òptima de les ciutats. Deia que si fóssim més racionals, pensaríem en ciutats d’entre 100 mil i 200 mil persones, però que això requereix tota una revolució cultural, perquè ningú pensa en facilitar les coses per a millorar la felicitat humana.

La Carmen Magallón explica que cal assumir en profunditat la vulnerabilitat, individual i grupal, nostra i dels potentats. Perquè la vulnerabilitat no és quelcom de conjuntural, sino que és una característica essencial dels humans. Diu que assumir la vulnerabilitat porta a un altre tipus de prioritats (feministes) i a polítiques que conseqüentment s’han d’orientar no a la supremacia dominadora, sino a la cooperació i al suport mutu. I en això coincideix totalment amb les conclusions que es destil·len de l’evidència científica dels límits. Perquè la ciència, que necessitat mesurar-ho tot, s’ha adonat que tot allò que és mesurable és limitat: el planeta, els seus recursos, la biodiversitat, l’aigua, la mida de les ciutats, la gent que hi pot haver al món, el nostre nivell de vida, la riquesa dels més poderosos i nosaltres mateixos. La vulnerabilitat ens recorda els límits, però la ciència i el fet de mesurar, també.

No és fàcil respondre a la pregunta de quina és la mida òptima d’una ciutat, però l’important és fer-se la pregunta. Perquè hi ha un límit, a partir del qual hi pot haver massa gent que acabi malvivint en zones desurbanitzades de la frontera de les ciutats, i això no sé si és el que volem. Jo, personalment, preferiria ciutats de no més de 100 o 200 mil habitants, com bé diu en Pepe Mugica.

——

Per cert, en Pepe Mugica també diu que el punt dèbil actual és que cal prendre mesures de caire mundial, que això encara no es pot fer, i que no fer-no ens pot portar a la ruïna. Es queixa que la religió contemporània és el mercat, en un món que té límits. Diu que cal començar a tenir més racionalitat i incloure, a cada producte, el cost del seu reciclatge, encara que això faci que sigui més car.

Les dades, són el nou petroli?

dijous, 15/11/2018

Diuen que el petroli del segle XXI seran les dades. Hi ha qui diu que mentre el petroli va ser el motor de l’economia al segle XX, el motor del creixement i la prosperitat al segle XXI seran les dades.

Ho trobo frívol i quasi ofensiu. Frívol, perquè les dades són la base de la informació, i la informació és la base del coneixement i la cultura. I em resisteixo a creure que la informació, el coneixement i la cultura entrin dins una visió economicista que ho mesura tot en base al diner i al negoci. Després d’haver treballat molts anys processant dades, crec sincerament que no es mereixen aquesta frase. En el món digital, les variables i les dades són els elements constructius que ens permeten fer algorismes per escoltar música al mòbil, gaudir d’un quadre a la tauleta o llegir els clàssics. Les dades de pressió i velocitat de l’aire ens permeten optimitzar la geometria externa dels avions, i les que recullen els escàners fan que puguem observar els nostres òrgans en 3D amb el màxim grau de detall. Les dades són els ingredients i els elements constructius de l’art de la creació de nous algorismes. Només poden assimilar dades i petroli aquells que no les han gaudit. Però ho trobo a més gairebé ofensiu, perquè soc dels que creuen que l’objectiu de l’economia ha de ser assolir el benestar per a totes (totes!) les persones del planeta, i no crec que les dades serveixin per acabar amb la fam al món. Les necessitats de les persones, en aquest boig segle XXI, no s’arreglen amb dades. El malaurat Hans Rosling, en el seu vídeo de la rentadora que ja he citat alguna altra vegada, ens recordava que hi ha cinc mil milions de persones al món que no tenen rentadora de roba. Què farem? Procurarem que tinguin rentadora, o els donarem dades?

Es parla massa poc dels objectius de desenvolupament sostenible de la ONU, i això no deixa de ser un fet revelador. Són 17 i hauríem d’intentar complir-los abans de 2030, no ens queda gaire temps. Fa dos anys, la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria hi va dedicar unes jornades, per a veure com podríem abordar els principals reptes que la ONU ens diu que la humanitat té en aquests moments: eradicar la pobresa, acabar amb la fam al món, garantir atenció sanitària i bona educació per a tothom, aconseguir la igualtat de gènere, garantir l’accés a l’aigua i a la higiene personal, que tothom pugui tenir accés a energia sostenible i neta, aconseguir un desenvolupament sostenible que sigui ecològicament acceptable i que no superi la biocapacitat del planeta, reduir les desigualtats, fer noves ciutats segures i inclusives,  promoure el consum responsable i sostenible, combatre el canvi climàtic, conservar els oceans i evitar la seva pol·lució, combatre la desertificació i aturar la pèrdua de biodiversitat, promoure la pau i la justícia global, i altres. Els propers anys se’ns gira feina, oi?

Les conclusions de la jornada de la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria van ser que tenim (o tindrem aviat) mitjans científics i tecnològics per a lluitar contra la pobresa i la fam, garantir una atenció sanitària universal, assegurar l’accés a l’aigua i l’energia i molts altres aspectes que haurien de garantir un desenvolupament humà digne a totes les persones del món. Però cap d’aquests problemes es resolen amb dades. L’ús responsable de les dades, si el combinem amb una bona dosi de pensament crític i ús responsable de la informació, pot ajudar a aconseguir la igualtat de gènere o a promoure la pau i la justícia global, però difícilment reduirà les terribles desigualtats que mostra la imatge de dalt (que podeu trobar a aquest informe de Intermón Oxfam).

Per cert, aquestes dades que diuen que faran moure l’economia, de qui son? Encara que no ho sembli, són nostres, de cadascú de nosaltres. Però no ens ho posen gens fàcil, això de controlar-les i preservar-les. Contínuament ens volen enredar. Aquest any, sense anar més lluny, n’hem patit un bon exemple. El 25 de maig va entrar en vigor la nova normativa comunitària GDPR que ens havia de protegir, regulant l’ús que fan les empreses de les informacions dels seus clients i obligant que els clients hagin de donar un consentiment explicit de l’ús que se’n farà de les seves dades. Però, realment ha canviat alguna cosa? És fàcil negar-se a donar aquest consentiment? El cert és que no. Podríem dir allò de “feta la llei, feta la trampa”. Les empreses demanen el consentiment amb procediments complicats que no fan gens evident la possibilitat de limitar-lo, i fins i tot algunes vegades impedeixen que puguis continuar amb allò que estaves fent fins que no acceptes les seves condicions. Acabes pensant que ets tu qui els ajuda a ells, i no ells qui et donen un servei a tu. El món al revès. Si vols informació, primer has de donar les teves dades.

L’Antoni Bassas, fa uns mesos, feia una interessant connexió entre dades i tracte als clients. Comentava aquesta frase que “el petroli del segle XXI són les dades”, però opinava que l’únic petroli d’una empresa ha de ser la confiança dels clients. Parlava de l’experiència dels usuaris en les oficines bancàries, i deia que la majoria experimenten la incomoditat de sentir-se interrogats, en comptes d’escoltats, i d’estar al servei del banc enlloc de ser al revés. Perquè tu no conserves les confiança dels clients si aquests, quan han d’entrar a la botiga o a la teva oficina, pensen que sentiran estrès.

Tornant al mite de les dades, de veritat que les persones vulnerables, aquí, a molts altres llocs, i sobretot als països del Sud global, trobaran la solució dels seus problemes en les dades? La solució a aquesta herència enverinada de l’escalfament global antropogènic que estem regalant als nostres  besnéts, seran les dades?

Com bé diu la Liliana Arroyo, cal parar els peus i dir prou a un sistema que tracta la nostra empremta digital com si fos combustible.

Per cert, la Maria Victòria Molins diu que mentre el sistema estigui centrat en els diners, i la legislació en el poder i el neoliberalisme econòmic deixin al marge moltes persones, aquesta Barcelona estimada i admirada per tantes coses amagarà moltes llàgrimes en els sectors més vulnerables de la seva població.

El 60 dels sumeris

diumenge, 11/11/2018

Com bé ens explicava fa poc en Josep M. Mulet, quasi totes les cultures van començar a comptar amb els dits. I algunes de les poques que no ho van fer així, és perquè van acabar comptant amb els dits de la mà junt amb altres parts del cos. Aquesta és la raó per la qual el sistema basat en la base 10 és tan popular a tot el món.

Curiosament, però, aquest no va ser el cas dels sumeris, una de les cultures pioneres en l’estudi de les matemàtiques i en l’abstracció de les quantitats numèriques. Al principi dels registres històrics, fa uns cinc mil anys (entre el 2900 i el 2300 A.C.), l’escriptura sumèria no tenia representació simbòlica pels nombres, i el símbol que usaven per a escriure “una ovella” era diferent del símbol per a dir “un dia”. Després, van començar a comptar en base 12. Ho feien comptant les 12 falanges dels dits d’una mà amb el polze, com veieu a la mà de la dreta a la imatge de dalt. Ho podeu provar: mentre compteu de 1 a 12, es tracta que el polze vagi tocant cada una de les falanges de la mà en l’ordre que veieu a dalt. Aquesta és la raó per la qual tenim, per exemple, dotze signes del zodíac.

Però 12 era una quantitat massa petita, i els sumeris volien comptar fins més enllà. La solució va ser ben senzilla: cada vegada que comptaven de 1 a 12, aixecaven un dit de l’altra mà i tornaven a comptar fins 12. Ho podeu veure en aquest vídeo, que és d’on he tret la imatge de dalt (que representa el 24). És clar que 12 per 5 és 60, i d’aquí va sortir el sistema sexagesimal sumeri que després van importar els babilonis i que ha arribat fins els nostres dies en les hores de 60 minuts, en els minuts de 60 segons i en els 360 graus de la circumferència. I és que, a més, el 60 té una altra gran propietat, que és la de ser el primer número que és divisible per 2, 3, 4, 5 i 6, a més de ser-ho per 10, 12, 15 i 20. Per això un quart d’hora són quinze minuts, 12 minuts són la cinquena part de l’hora, i és fàcil parlar de quants intervals de 10 minuts té una hora. Si les hores tinguessin 100 minuts, per a dir “arribo en cinc minuts”, hauríem de dir que ens falten 8,3333333 minuts per arribar…

L’Arika Okrent ens explica anècdotes interessants sobre els sistemes de numeració de diferents cultures minoritàries, i en Takasugi Shinji ha publicat una taula amb les particularitats numèriques d’un total de 69 llenguatges. Els Huli, a Papua Nova Guinea, compten en base 15, i els habitants de la illa de Frederik Hendrik Island, prop també de Nova Guinea, en el seu llenguatge Ndom treballen en base 6.

———

Per cert, la Barbara Unmussig diu que, per combatre el canvi climàtic, cal reemplaçar el model de producció d’energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l’energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d’energia. Cal emprendre un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic tot abandonant l’obsessió en el creixement del PIB, diu.

Els matisos del canvi d’hora

divendres, 2/11/2018

Fa poc hem fet el pas a l’horari d’hivern, i es torna a parlar del bo que seria no fer canvis i deixar tot l’any el mateix horari. És curiós. Encara recordo tots els arguments que ens fan fer veure, no fa tants anys, que era molt millor tenir un horari d’estiu diferent al d’hivern.

Val a dir que, de fet, les coses tampoc són tan clares. Fa dos mesos, el 31 d’agost, llegíem que Europa apostava per mantenir el mateix horari a l’estiu i a l’hivern i que el canvi era imminent, mentre que fa poc, el 29 d’octubre, se’ns deia que la fi del canvi d’hora s’ajorna i que la UE s’inclina per deixar-ho tot igual fins al 2021.

Fem-nos algunes preguntes. Si deixem de canviar l’hora, què hem de fer? Ens quedem amb l’horari d’estiu o amb el d’hivern? De fet, i com sempre, tot té avantatges i inconvenients. Si mantenim tot l’any l’actual horari d’hivern, ja ens podem acomiadar dels sopars a l’aire lliure, als mesos de juny-juliol, amb llum després de les 9 de la nit. I, si ens quedem amb l’actual horari d’estiu, al desembre serà encara pràcticament de nit a les nou del matí. Tot plegat em recorda un amic de Tolosa, que sempre es desperta amb la llum del Sol al matí perquè diu que llevar-se quan encara és fosc és del tot antinatural. Amb aquesta opció, el meu amic segur que al desembre acabaria arribant bastant tard a la feina…

En tot cas, sembla que això ja està bastant decidit, perquè Espanya aposta per mantenir l’horari d’hivern (GMT+1) i tenir sempre llum solar al matí. Això pot tenir beneficis de tipus emocional i motivacional, segons diuen (a costa dels sopars d’estiu amb llum). Els partidaris de suprimir els canvis horaris, com Javier Albares, diuen que el canvi d’hora  trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Cosa que sembla que és una mica discutible, perquè el professor de neurociència de la UOC Diego Redolar diu en canvi que l’impacte que té canviar una hora és mínim. D’altra banda, cal tenir en compte que eliminar el canvi d’hora significarà la fi de l’horari unificat a gran part d’Europa, cosa que pot tenir algunes complicacions a nivell de coordinació d’horaris laborals i de comunicació a nivell professional. De fet, no tindríem dies de canvi d’hora però passaríem a tenir modificacions d’hora cada cop que agaféssim l’avió per anar a altres països.

Sense fer judicis de valor, crec que pot ser bo aportar alguns fets objectius. Fa alguns mesos, la revista Scientific American va tractar el tema. L’article compara tres ciutats americanes (Miami, Seattle i Fairbanks a Alaska), però el mateix es podria dir de Las Palmas de Gran Canària, París i Nord-Trøndelag, que tenen aproximadament les mateixes latituds. La primera observació és que l’interès del canvi d’hora depèn fortament de la latitud. A Miami o a les Canàries (latituds entre 25 i 29) hi ha suficient llum solar tot l’any, i per tant el canvi horari és innecessari. D’altra banda, a latituds extremes i superiors als 60 graus (com és el cas de Fairbanks a Alaska i Nord-Trøndelag a Noruega), la manca de llum a l’hivern fa que el canvi horari sigui essencial i que probablement hagi de ser de més d’una hora. Per tant, el tema que ara es planteja és un problema exclusiu de les zones de latitud intermèdia sigui a l’hemisferi nord o al sud. La segona consideració és que els potencials efectes negatius del fet de canviar l’hora es concentren al voltant de les dates de canvi, a la primavera i tardor; en canvi, els efectes beneficiosos és més fàcil que s’acabin mostrant al llarg de tot l’any. L’article cita en David Prerau, que ha escrit un llibre sobre el tema i que diu justament això: encara que hi pugui haver efectes negatius durant alguns dies, “compari això amb el fet de tenir set mesos amb postes de Sol una hora més tard”.

L’article presenta i analitza a més el resultat de 22 estudis realitzats des de l’any 2000: dos del camp de l’economia (tots dos en contra del canvi d’hora), vuit sobre els efectes en la criminalitat (4 dels quals a favor, 3 en contra i un inconclusiu), vuit sobre la salut (3 dels quals a favor i 5 en contra), i quatre relacionats amb l’energia (2 dels quals a favor, un en contra i un inconclusiu). Ara bé, només 10 dels 22 estudis analitzen els efectes al llarg de tot l’any. I d’aquests 10, 7 són favorables al canvi d’hora, dos són contraris i un és inconclusiu.

Hi ha molts estats d’opinió que van i venen com les modes: sorgeixen, s’amplifiquen, es fan virals fins que sembla que no és possible pensar altrament, i després, al cap d’un temps, minven i passen a la historia. En tenim un exemple ben clar en l’opinió dels anglesos abans i després del referèndum del Brexit, o en les actituds xenòfobes, altament preocupants, que estan creixent a molt països i que molts esperem que aviat minvin.

Però, quan una opinió es fa viral, val la pena pensar-ho bé i contrastar-la amb fets i amb altres fonts. Perquè les opinions virals no sempre ens ajuden i beneficien…

———

Per cert, i parlant d’estats d’opinió, en Josep Ramoneda diu que el llenguatge que vehicula l’extrema dreta és la cortina per amagar el problema de fons, que no és la immigració, ni els drets de les minories odiades, sino la desigualtat social i la pèrdua de benestar de sectors que es pensaven salvats i es tornen a veure a l’abisme. Diu que els poders econòmics globalitzats estan disposats, com en el cas del Brasil, a adaptar-se a poders autoritaris que els garanteixin el control social.

El joc de Ramanujan

divendres, 26/10/2018

Srīnivāsa Rāmānujan va ser aquell gran matemàtic indi que va tenir una vida massa curta. Va morir ara fa quasi un segle, als 32 anys, després de trobar molt bones solucions a infinitat de problemes. De fet, quan li van preguntar a Godfrey Hardy (que el va popularitzar en el llibre “Apologia d’un matemàtic”) sobre quina creia que havia estat la seva contribució personal més important al món de les matemàtiques, Hardy va contestar que sens dubte, aquesta havia estat el descobriment de Ramanujan. L’havia descobert i l’havia portat a Cambridge, on havien pogut treballar en nombrosos problemes matemàtics. Hardy deia que només se’l podia comparar amb Leonhard Euler o amb Jacobi.

Una de les coses que comenta en Hardy al seu llibre és que Ramanujan era amic de tots els números: li deies un número qualsevol, i Srīnivāsa improvitzava un relat curt relacionat amb ell. Si ho proveu, veureu que no és fàcil. Què podem dir del 67, per exemple?. I del 1729, el més petit dels anomenats números del taxi?

Fer-ho amb el 1729 no és fàcil, però intentar-ho amb números més petits pot ser un bon joc per passar una estona divertida amb els nens. Una possibilitat és fer-ho amb el pòster que veieu a l’esquerra de la imatge. El cartell hagués hagut d’acabar en el 99, però he de confessar que em vaig cansar una mica abans, quan aquest estiu el vaig estar fent. El pòster inclou tres capes de cartolina, que permeten que alguns números puguin deixar veure el de sota quan movem cap amunt la seva persianeta. Això sí, és important que la primera fila comenci en el zero per tal que tots els números de la mateixa horitzontal comparteixin desena.

El primer joc de Ramanujan consisteix en què, per torns, una de les persones diu un número i l’altra ha de explicar-ne alguna historia. Si parlem del 12, per exemple, podem lligar un petit relat amb les hores, els mesos de l’any i moltes coses més. El 11 és el número del fútbol, i el 29 és el dels anys de traspàs. Però com que finalment es tracta que acabin aprenent alguna cosa de matemàtiques, podem fixar-nos també en propietats més aritmètiques i incorporar-les als nostres relats. A la part dreta de la imatge, que mostra un detall amb sis dels números del pòster, els 2, 3 i 13 no tenen persiana, mentre que els 4, 12 i 14 sí (i de fet, el 12 en té dues de colors diferents, com es pot veure en aquest detall de la dreta). En resum, en algun moment del joc podem fer que s’adonin que hi ha quatre tipus de números: els que tenen una persiana que podem pujar i baixar, els que en tenen dues (una de taronja i una de blanca), els que no tenen persiana però tenen una ratlla dibuixada a sota, i els que no tenen ni persiana ni ratlla com el 26, el 52 i molts més.

Com que els números amb persiana són justament els de les taules de multiplicar, podem pensar en un segon joc de Ramanujan. Es tracta de baixar totes les persianes i, tot seguit, que el nen pugi les de, per exemple, la taula del 4 (vegeu la nota al final). S’adonarà que, per la propietat commutativa, només una de les dues solucions és l’adequada per la taula que està mostrant, però és quelcom que justament remarca aquesta propietat de la multiplicació. En el cas de números amb dues persianes com el 12, haurà de pensar si en puja una o dues perquè el 12 és a la vegada 3 x 4 i 6 x 2, i de les dues persianes, que mostren les dues opcions, només una és de la taula del 4 (de fet, quan pugem la persiana taronja, apareix allò que havíem escrit damunt de la persiana blanca de sota, i quan es puja aquesta, veiem la segona solució sota seu). A més de veure la seqüència de múltiples i el dibuix que deixa cada una de les taules al pòster, cada persiana deixa veure un rectangle de rajoles que ens mostra que les taules de multiplicar són diferents maneres d’agrupar rajoles en disposició rectangular. Després del joc, el pòster es pot deixar penjat per exemple amb la taula del 3, fins que ja volem avançar passant a la del 4, i així successivament.

Finalment, també podem jugar amb els números que no tenen persiana. Els que a més tenen una ratlla a sota, com el 3 i el 13, són els nombres primers que no es posen descompondre en producte de altres dos números més petits. No hi ha manera de posar 13 pomes en disposició rectangular, com bé sap tothom. I què passa amb els que no tenen ni persiana ni ratlla, com el 26 o el 52? Aquests permeten disposicions rectangulars, com 13×2, 26×2 o 13×4, però no surten a les taules perquè aquestes només van de l’1 al 9. Són el resultat de multiplicacions, però més complexes que les de les taules.

Moltes vegades no acabem d’adonar-nos que les taules de multiplicar i la descomposició en factors primers són un d’aquests invariants universals, aquí i a la galàxia més llunyana. Una cosa ben simple però que ens podria ajudar a tenir un cert grau de comunicació amb qualsevol altra tipus de vida intel·ligent, sigui a Andròmeda o al Iemen.

———

Per cert, en Javier Martín Rodríguez explica que l’actual rei Salmàn de l’Aràbia Saudita va designar el jove fill, Mohamed Bin Salmán, com a ministre de Defensa i va obrir el front de guerra al Iemen, tot com a part del seu pla per mantenir-se al poder. Tot plegat, per a acumular el prestigi i la autoritat que encara no té entre els seus oncles i cosins.  O sigui, et dediques a matar milers de persones per quedar bé amb la família.

———

NOTA: La versió del pòster que mostra la imatge no inclou, per qualsevol número D, ni el primer valor D x 1 de la seva teula de multiplicar ni el darrer, D x 10. Són dos casos trivials que d’altra banda acabarien fent més farragosa la construcció del pòster.

Els plàstics respectuosos

divendres, 19/10/2018

L’any passat, l’Ali Karami, junt amb altres investigadors de Malàisia, van analitzar la sal  de cuina de diferents països. Els resultats, que van publicar en aquest article de la revista Nature, indiquen que en 16 de les 17 mostres estudiades, els paquets de sal comercial contenien partícules de micro-plàstics provinents de l’aigua de mar. La mida mitjana de totes les que van trobar va ser de 515 μm, mentre que la desviació tipus era de 171 μm. L’estudi, però, només considerava partícules de mida superior a les 149 μm. Tot i que les proporcions trobades comporten un nivell baix de consum d’aquestes partícules antropogèniques a la sal (amb un màxim de 37 partícules per any i persona) i un impacte probablement negligible actualment en la salut, no és clar quin efecte poden tenir els micro-plàstics més petits, de manera que els investigadors indicaven que caldria establir noves metodologies que permetessin estudiar partícules més petites. Els països amb més proporció de micro-plàstics a la sal són Portugal i Australia.

La condició humana ens parla d’emocions, d’amor, de solidaritat i de cura dels altres. Però també de cobdícia, vanitat, ambició, depredació i brutícia. Els humans som bruts i ens costa entendre els límits. Quan, fa menys d’un segle, vam descobrir les possibilitats que ens oferia el petroli, ens vam llençar com bojos a cremar-lo i a fabricar nous materials com els plàstics, amb resultats realment interessants (energia, transport, industrialització, nous materials) que van anar acompanyats d’altres no tan bons: aire contaminat, escalfament global i oceans cada cop més plens de brossa i trossos de plàstic. Sabíeu que una ampolla de plàstic tarda uns 450 anys en biodegradar-se?

Però, ara que l’economia del petroli es troba cada vegada més qüestionada, tal vegada hem de tornar a pensar en el planeta i estudiar la fabricació de nous materials no basats en el petroli. I de fet, en tenim un bon exemple en els poli-hidroxi-alcanoats. Aquests polièsters, coneguts per les sigles PHA, són plàstics biodegradables que es poden fabricar amb un procès de fermentació controlada de matèria orgànica, usant determinats bacteris. En una primera fase, es regulen les condicions ambientals i de nutrients per tal de produir un fort creixement de la colònia de bacteris. Tot seguit, es fa un canvi en la composició de nutrients, i llavors els bacteris comencen a fabricar PHA, que queda dins les cèl·lules en forma de grànuls que emmagatzemen energia com petites piles de combustible cel·lular. Si el procés es fa bé, la quantitat final de PHA pot arribar al 80% del pes sec de tots els micro-organismes. Els PHA, que permeten els mateixos processos d’injecció i extrusió que els altres plàstics, són respectuosos amb el planeta i amb els nostres besnéts, i són compatibles amb el cos humà. Permeten fabricar tot tipus d’objectes, des de pel·lícules, safates i bosses fins ampolles i gots. Objectes que els bacteris ens fabriquen a partir de la fermentació de residus, i que ells mateixos s’encarreguen de “menjar-se” (usant la seva energia biocompatible) quan ja no ens interessen.

I, si tot això és cert, com és que no se’n parla més, dels plàstics PHA, sobretot tenint en compte que són materials que ja fa dècades que es coneixen? La raó ens l’explica Patricia Aymà, una jove graduada en Biotecnologia de 25 anys. Mira per on, es tracta de l’economia. Diu que el que passa és que és més car produir bioplàstic que plàstic de petroli. Per això, Patricia va donar la volta al problema i va crear una empresa de gestió de residus orgànics que, com a subproducte, fabrica bioplàstic. La idea és instal·lar màquines directament a les empreses i supermercats per tal que, mitjançant la fermentació per bacteris, aquests clients es puguin desfer fàcilment dels seus residus. Així s’eliminen els costos de transport i d’intermediaris i es pot assolir un preu de mercat del bioplàstic d’entre un i tres euros per quilo.

El sistema de Patricia Aymà, per cada quilo de residu orgànic acaba generant uns 400 grams de plàstic PHA. Molt bé, oi? Però el que no veig tan bé és la gestió que fem de tot plegat. Hi ha alguna cosa que em grinyola. Si pensem que els residus plàstics no biodegradables i no compatibles amb el cos humà (i amb el d’altres animals) són un greu perill pel planeta i pels nostres descendents, perquè els continuem fabricant amb un preu més baix que aquests nous plàstics verds? Està molt bé que la Patricia Aymà trobi maneres d’abaratir el seu procès de fabricació, però el problema és polític, i no l’haurien de resoldre les empreses, sino els governants. Ara bé, crec sincerament que els nostres governants no fan el que haurien de fer, i que tots plegats ens hem begut el seny. No fa massa, vam descobrir que fumar era nociu, i tots vam acceptar que incrementessin els impostos que gravaven el tabac. És tan difícil fer el mateix amb els plàstics no biodegradables, fins fer-los més cars que els PHA?

Una possible proposta, que pot semblar una mica esbojarrada però que facilitaria i permetria que tothom s’hi anés adaptant, seria gravar tots els plàstics no biodegradables i tots els combustibles fòssils amb un impost progressiu, que podria ser, per exemple, de tipus Fibonacci. És ben senzill. Aquest any, es mantenen els impostos de l’any passat, però a partir d’ara,  es revisen anualment: el valor de l’impost pel 2019 per a un determinat producte (plàstic o combustible) provinent del petroli seria la suma del seu impost l’any 2018 més el del 2017. El del 2020 es calcularia com la suma del de l’any 2019 i del corresponent al 2018, i així successivament. Només cal fer algunes sumes per a veure que així (i només amb mesures que poden semblar radicals com aquesta) podríem arribar segurament al 2030 havent complert els objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides.

La imatge de dalt és d’aquesta web de l’empresa de Patricia Aymà.
——

Per cert, la Patricia Aymà denuncia que les grans empreses no s’arrisquen. Diu que va proposar la seva idea a empreses i universitats, però que no els va interessar. Comenta que falta una cultura del risc. “Què es pot perdre? Els diners? Doncs ja tornarem a començar”, diu.

El miracle dels axons

divendres, 12/10/2018

En Xavier Rubert de Ventós, a un dels seus llibres de divulgació filosòfica, explica que el nostre “Jo” no és més que l’encontre entre els dos sistemes genètics dels nostres pares a una determinada ciutat, una llengua, un sistema social determinat, un parell d’amors, una desena de familiars, una vintena d’amics i una cinquantena de llibres dels quals, com diu tot citant Valéry, “no he retingut ni el millor ni el pitjor, sino que n’ha quedat allò que ha pogut”. El resultat, diu, és que els estímuls que ens arriben s’ens reflecteixen amb un angle i intensitat peculiars i únics.

Som qui som gràcies al nostre passat, i el nostre passat és memòria. Però també sabem que la memòria i els records surten de la reactivació de grups específics de neurones que tenen connexions sinàptiques persistents entre elles. Els axons i les sinapsis són, per tant, una part essencial del nostre “Jo”. La nostra identitat sorgeix d’una infinitat d’interaccions sinàptiques.

El cervell humà té 86 mil milions de neurones, de les quals, 16 mil milions són al còrtex. En canvi, en total només necessita una energia de 25 watts. En aquest vídeo, Anders Lansner ens explica que el nombre de connexions sinàptiques entre els axons de les nostres neurones és deu mil vegades més gran que el nombre de neurones, i que la longitud total dels axons amb mielina d’un cervell humà adult és de cent vuitanta mil quilòmetres. O sigui, que si connectéssim els axons dels cervells de dues persones, tindríem un fil que arribaria a la Lluna. Podem dir que, en un cert sentit físic, l’amistat i l’amor arriben a la Lluna.

No és fàcil imaginar aquests nombres tan grans. Podem pensar que el nombre de neurones al còrtex és el doble que el nombre d’habitants al món, i això ja ens dona una idea del que tenim dins el nostre cap. Però, com ho fem per a representar-nos mentalment el nombre de connexions neuronals?

Diuen que tot l’univers es quantifica en base a tres escales, cada una d’elles com la que veieu a la imatge de dalt (que mostra les escales Potemkin, de 192 esglaons; la imatge la podeu trobar a aquesta pàgina web). Són l’escala de l’espai, la del temps i la de la complexitat i la organització. L’escala de l’espai és la del sistema mètric decimal que vam aprendre a l’escola. Quan érem petits, ens explicaven que un decímetre són 10 centímetres, que un metre són 10 decímetres, i que un decàmetre són 10 metres. Malauradament, segurament no vam ser conscients de tot el que implicava la notació numèrica posicional i el concepte d’ordre de magnitud (en aquest cas, en base 10). Posant i traient zeros o “corrent la coma”, fàcilment ens podem passejar per tota la realitat i anar del més gran al món microscòpic. A l’escala del sistema mètric, cada esglaó és 10 vegades més gran que el de sota i 10 vegades més petit que el del seu damunt. Si posem noms a cada esglaó i ens situem a l’esglaó d’un metre, quan baixem al de sota, som al del decímetre. Si baixem tres esglaons a partir del metre, ens trobem als mil·límetres, i si en canvi en baixem 6, som al de les micres, al món microscòpic del bacteris. Ara bé, si pugem tres esglaons, som als quilòmetres. I de fet, només en podrem pujar 26, perquè la mida de l’Univers observable és de l’ordre de 10^26 metres (un 1 amb 26 zeros), que són els 26 esglaons. No és gaire, oi? Pujant i baixant 26+6 esglaons passem de la mida d’un bacteri a la de tot l’Univers. La longitud total dels meus axons (igual que la distància a la Lluna) la trobo pujant només 8 o 9 esglaons a partir del metre. Els esglaons, treballant de 10 en 10, arriben on calgui sense problemes.

L’escala del temps és similar. Si ens situem a l’esglaó d’un segon, el de sota és el de les dècimes de segon i el de sobre representa 10 segons. És fàcil veure que en aquesta escala només podré pujar 17 o 18 esglaons, perquè l’edat de l’Univers és de l’ordre de 13 mil milions d’anys i cada any són 31.536.000 segons. No existeix cap període de temps que s’hagi d’escriure, en segons, amb més de 18 xifres en base 10.

Però l’escala de la complexitat és la que ens pot ajudar a entendre el cervell humà. Si l’esglaó de baix de tot representa una neurona, el nombre de neurones que tenim és quasi a l’esglaó 11, i el nombre de connexions sinàptiques es troba a l’esglaó 14 (un 1 seguit de 14 zeros). Curiosament, aquest nombre de connexions al nostre cervell és el mateix que el nombre de bits d’informació a tots els llibres de la biblioteca del Congrés dels Estats Units. Teòricament, hauríem de poder recitar de memòria qualsevol paràgraf de qualsevol llibre d’aquesta (o qualsevol altra) biblioteca…

El nombre d’àtoms a l’Univers és inferior a 10^82 (tota la matèria es troba en els primers 82 esglaons de complexitat, si no anem al món subatòmic), i la informació que portem al genoma, codificada en 6 x 10^9 nucleòtids, correspon a 1,5 Gigabytes (esglaó 10, si pensem que la unitat és el bit d’informació). És clar que la genètica no ho és tot, perquè és impossible que el nostre ADN (esglaó 10) pugui definir el conjunt de les nostres connexions sinàptiques, que es troben a l’esglaó 14 (10^14; vegeu la nota al final). I la cosa encara és pitjor, perquè el 99,9% del nostre genoma és comú a tots els humans, i allò que ens diferencia és ben poc (uns 125 Megabytes d’informació, a l’esglaó 9). Aquest és el miracle dels axons: quan s’han de connectar, rarament miren el genoma. Les connexions sinàptiques entre axons són nostres, no dels nostres pares. Allò que modela i conforma la nostra xarxa d’interacció entre neurones (i el nostre “Jo”) són els estímuls que ens arriben i allò que hem viscut, com bé deia en Xavier Rubert de Ventós.

——

Per cert, la Olivia Muñoz-Rojas diu que l’habilitat que alguns polítics i protagonistes mediàtics tenen per a mentir sense posar-se vermells, convida a reflexionar sobre el rubor, que cal reivindicar perquè és expressió de vida. Comenta que Darwin ja deia que no és el sentiment de culpa el que ens posa la cara vermella, sinó la sospita que altres pensin o sàpiguen que som culpables.

——

NOTA: Al naixement, la quantitat de sinapsis per neurona és de 2.500, però als dos o tres anys, ja és de 15.000 sinapsis per neurona. La vida l’experiència ens connecta axons i neurones.

Escolteu les dones i els homes de ciència

divendres, 5/10/2018

Ara fa set anys, en una entrevista, el pintor Antonio López va dir això: “La cosa es posarà seriosa. Caldria escoltar els homes de ciència més que als banquers. Així ha ser pel bé de tots”. Crec que tenia tota la raó.

Sembla que els científics estiguin callats, massa callats. No és cert. Ho expliquen tot, perquè la ciència, a més de basar-se només en fets comprovats, és oberta i defensa el principi d’universalitat. Tots els resultats científics es sotmeten a un procés anònim de revisió i seguidament, si són acceptats, es publiquen en revistes i congressos que tothom pot consultar i llegir. El principi d’universalitat implica que qualsevol nova troballa és a l’abast de tothom i per tant pot ser usada per a millorar les condicions de vida de qualsevol persona del món. Els científics parlen, i sobretot escriuen, de manera que tot el que diuen es pot llegir. Penseu en els darrers premis Nobel de medicina, física o química. Busqueu, i tindreu informació sobre els seus descobriments.

Es pot argumentar que la ciència és fosca, i que aquests escrits no són fàcils d’entendre. És cert. El llenguatge científic és molt precís, i això fa que no sigui accessible a tothom de manera immediata. Ens cal un esforç molt més gran de divulgació per a que la veu dels científics arribi a tothom. Però això no treu cap mèrit a la ciència: gràcies al fet que és oberta i universal, tothom es pot beneficiar dels seus resultats. L’ús ètic de la ciència ens pot salvar.

Fa poc, en una conferència, una estudiant va preguntar com es podia justificar el fet que determinats departaments d’Universitats japoneses (i d’altres països) s’haguessin posat a treballar en projectes militars finançats pels seus ministeris de defensa. La meva resposta personal va ser que jo creia que els qui treballaven en aquest tipus de projectes no eren científics, i que per tant no feien ciència. Perquè la recerca militar és secreta per naturalesa, i per tant vulnera aquest principi bàsic de la ciència: la universalitat. Podríem dir que tot allò que no és publicable i usable per al benefici de tota la humanitat, simplement no és ciència.

Tornant a l’ètica, hem de dir que la ciència evita ficar-se en aspectes transcendents, com bé ens explica en Michael Shermer. No li cal. Com diu en Shermer, el principi de ser amable i ajudar als altres ha estat una estratègia exitosa durant tota l’evolució humana, combatent a la vegada l’entropia en base a fer coses “extròpiques” i usant l’energia per ordenar, construir i sobreviure. Però és que a més, el principi d’universalitat ens porta directament a veure que hem de respectar la dignitat de tothom. Perquè l’objecte d’aquesta ètica que emana de la ciència són totes i cada una de les persones del planeta. Els que sofreixen fam o violència i els qui malviuen o tenen limitada la seva llibertat són persones que ara mateix viuen al nostre planeta i per tant, prop nostre. El seu sofriment l’està causant algú, que n’és el responsable. Són persones que ara mateix sofreixen per culpa d’altres persones, i que tenen dret a que allò que ara és injust, es corregeixi ara. Aquest és el principi ètic essencial, com indica en Michael Shermer. Perquè els drets de totes les persones impliquen deures. El repte real que tenim és el de millorar les condicions de vida de gairebé vuit mil milions de persones, assegurant a la vegada la sostenibilitat planetària. És un repte que només es pot resoldre des d’una visió ètica a nivell global, amb l’ajut d’eines que ens poden subministrar la ciència i la tecnologia, perquè els gestors dels grans negocis, els “banquers” de l’Antonio López, fins ara només ho han empitjorat i ja no ens serveixen.

Fa poc, vaig quedar sorprès per una frase que vaig llegir a la versió impresa d’un article de l’Ignasi Vidal-Folch on parlava de la venda de bombes “de precisió” a l’Aràbia Saudita. La frase era aquesta: “no hi ha una solució fàcil en aquest conflicte entre economia i ètica”. L’anàlisi d’aquest oxímoron que posa al mateix nivell principis ètics i benefici econòmic, explica moltes coses. M’agrada pensar que, d’aquí a deu o vint anys, qui analitzi aquesta frase ho veurà com un conflicte, ja passat, entre aquell vell sistema mundial de dominació basat en el negoci (la civilització dels “banquers” de l’Antonio López, la dels beneficis, les grans corporacions, les grans desigualtats i la dels amos del món) que haurem estat capaços d’aturar abans del suïcidi com espècie, i la una civilització emergent basada en la paraula, el diàleg, els drets humans i la cura de totes les persones i del planeta.

El progrés i el benestar que promouen la ciència i la tècnica han d’arribar a totes les persones que habiten la Terra, per damunt d’hipocresies, negocis i interessos. Cal protegir aquest planeta, que és de tots, i limitar tot allò que pot fer-li mal. No escolteu els banquers. Escolteu els homes de ciència i, sobretot, les dones de ciència.

La imatge de dalt és d’aquest vídeo, que mostra la feina d’Afroz Shah.

——

Per cert, la Carme Torras diu que els robots actuals ens porten a pensar en termes d’ètica. Explica que els anomenats robots socials plantegen un ventall de qüestions ètiques molt amplies i complexes, que no podem deixar de plantejar, debatre i resoldre.