Entrades amb l'etiqueta ‘Adela Cortina’

L’estrès tèrmic que se’ns apropa

dijous, 10/08/2017

La sensació de confort està molt relacionada amb l’absència d’estrès tèrmic. L’impacte de la radiació solar, la humitat i del moviment de l’aire afecten no sols el nostre estat d’ànim, sino també el nostre metabolisme. En general, els humans no podem viure bé sota l’estrès tèrmic, que ens pot portar fins i tot a hipertèrmies potencialment mortals.

Els organismes vius només podem sobreviure dins d’un cert rang de temperatura i d’humitat. Quan la temperatura ambient és massa alta, el nostre cos utilitza mecanismes de refredament evaporatiu i sua (els gossos obren la boca per evaporar saliva, i aconsegueixen el mateix). Ara bé, l’eficàcia de la refrigeració evaporativa depèn de la humitat.

Heu sentit parlar de la temperatura de bulb humit? Segons la termodinàmica, la temperatura de bulb humit és la temperatura més baixa que es pot aconseguir en una superfície mullada amb aigua, mitjançant refrigeració evaporativa per ventilació. Els termòmetres coberts amb un drap empapat d’aigua la mesuren de manera bastant aproximada. Cal dir que, amb una humitat relativa del 100%, la temperatura del bulb humit és igual a la temperatura habitual de bulb sec perquè l’aigua ja no s’evapora. Doncs bé, s’ha vist que la temperatura de bulb humit o algunes mesures similars com poden ser l’índex d’humitat (Humidex) o la temperatura WBGT (que té a més en compte la radiació solar), proporcionen una bona mesura del grau d’estrès tèrmic.

La temperatura de bulb humit, fins ara, molt rarament ha superat els 31 graus a cap lloc de la Terra. I això és bo, perquè sabem que una temperatura de bulb humit de 35 graus és mortal: el cos humà no es pot refredar prou i la persona acaba morint a les poques hores, encara que estigui ben sana i que es protegeixi amb un ventilador. A aquesta temperatura de bulb humit, els nostres cossos ja no poden dissipar calor al medi ambient i comencen a absorbir-ne, amb un resultat d’hipertèrmia i col·lapse.

Tot això té relació amb una noticia que vaig llegir fa poc i que no em puc treure del cap. És un article científic publicat a la revista dels Avenços en Ciència, fruit de la col·laboració entre el professor Elfatih Eltahir del MIT i investigadors de Singapur, Hong Kong i Los Angeles. Aquí en teniu la ressenya que publica el MIT, amb una explicació ben detallada i un vídeo (la imatge de dalt és d’aquest vídeo). Les conclusions de l’estudi es basen en l’anàlisi de tres models de clima global, escollits d’entre més de 20 en base a la precisió de les seves prediccions climàtiques a la zona del sud d’Àsia, i concorden amb un altre article publicat recentment per investigadors de la Universitat de California a Irvine. Sabem que, amb les condicions climàtiques actuals, el 2% de la població de la Índia pateix de tant en tant onades de calor amb temperatures de bulb humit que arriben fins els 32 graus. Doncs bé, l’estudi diu que si no es modifica el ritme actual d’emissions i de consum de combustibles fòssils, l’any 2100, aquest percentatge pujarà fins el 70%, i que un 2% dels qui viuen a la Índia patiran de tant en tant onades de calor mortals, de 35 graus de temperatura de bulb humit. Sense considerar cap creixement demogràfic, aquesta predicció implica un mínim de 26 milions de morts. De fet, i en contra de totes les prediccions, l’onada de calor del 2015 ja va quasi assolir aquest límit dels 35 graus i va matar aproximadament 3.500 persones al Pakistan i a la Índia. L’estrès tèrmic mortal de les onades de calor ja està arribant al sud asiàtic.

Durant els darrers cent anys, hem arribat a tots els racons del planeta i ara hi ha gent que viu per tot arreu. Però durant els propers cent anys, hi haurà grans zones del planeta que esdevindran inhabitables, amb un resultat de milions de morts i desplaçats i amb una desaparició total de l’activitat agrícola i ramadera. Com diu el professor Matthew Huber de la Universitat de Purdue, citat a la noticia del MIT, aquests resultats són impressionants i francament opressius. Ens hem equivocat, hem seguit pel camí erroni a pesar dels advertiments dels científics. Fa temps que haguéssim hagut de dubtar, parar, aturar el negoci depredador del petroli, i pensar bé el nostre futur. Anem amb el cap ben alt, directes al desastre. I, quan els nostres fills i néts hagin de conviure amb tota aquesta realitat, hi haurà algun culpable?

Per cert, la Victoria Camps diu que la filosofia i el coneixement venen de persones que s’equivoquen, i que la saviesa consisteix en dubtar sempre del que creiem que sabem. Diu que aprendre a dubtar és saber distanciar-se, posar en qüestió els tòpics i els prejudicis, i aprendre a qüestionar l’inqüestionable.

La matèria telepàtica

dijous, 21/01/2016

Els experiments científics dels darrers mesos, que demostren el fenomen de l’entrellaçament i es van endinsant en les seves particularitats, són directament al·lucinants, permeteu-me l’expressió. I ho són per tres raons, com a mínim. Perquè són experiments que ratifiquen sofisticades abstraccions de la ment humana, que fins ara ens podien semblar recargolades i absurdes. Perquè constaten que no sabem res i ens fan trontollar conceptes tan estesos com són els d’espai i causalitat. I finalment, perquè trenquen un cop més aquesta falsa idea de què la ciència és l’espai de les certeses, i en canvi apropen la física i la filosofia. En poques paraules, els experiments sobre l’entrellaçament ens expliquen que l’univers no és local, i que podem controlar fenòmens que seran simultanis a milions d’anys llum de distància. És com si la matèria tingués propietats telepàtiques instantànies i com si el que és infinitament lluny es trobés de fet infinitament a prop. Els experiments enterren l’anomenat principi de localitat, un dels principis bàsics de la ciència clàssica, segons el qual un objecte només està sotmès a la influència del seu entorn immediat.

Les partícules elementals (fotons, electrons i altres) fan coses rares que sembla que transgredeixin les normes del món que veiem. Per exemple, poden ser a dos llocs al mateix temps. És difícil d’entendre (i per això se’n parla poc) perquè aquest món nanoscòpic, que segueix les regles de la física quàntica, és un sac ple de misteris i sorpreses. Tan és així, que ni els mateixos pares d’aquestes teories quàntiques, Max Planck i Albert Einstein, ho entenien. A contracor, Planck es va haver de rendir a l’evidència dels experiments, que mostrava que les característiques de la radiació calòrica que surt dels forns només es podia explicar si acceptàvem que l’energia irradiada era una munió de petits “granets” o “quants” d’energia, mentre que Einstein es va adonar que aquests “quants” eren el que ara anomenem fotons.

La física quàntica va néixer per explicar aquests estranys resultats dels experiments amb forns, que al segle XIX ningú entenia. Mira per on, un objecte tan quotidià com un forn va acabar capgirant la física. Però tot continuava essent misteriós, quan Max Planck ens va fer entrar en aquesta altra dimensió, com Alícia en el país de les meravelles. Tan estrany era el que deien els resultats dels experiments com el que després van acabar preveient les teories quàntiques: el principi d’incertesa de Heisenberg, les lleis probabilístiques d’Schroedinger… i el teorema de Bell. L’any 1964, John Bell va demostrar que el principi de localitat, amb la hipòtesi quàntica, és forçosament fals, perquè cap llei de la natura que segueixi aquest principi de localitat serà capaç d’explicar les prediccions de la física quàntica. En d’altres paraules, Bell ens va dir que el nostre univers és “no local”, que el concepte de “lluny” és una fal·làcia, i que existeixen variables desconegudes que són “no locals”. Quasi res. I justament ara, els experiments li estan donant la raó: l’univers no és local.

En poques paraules, els experiments sobre l’entrellaçament, com el publicat fa pocs mesos a la revista Nature per científics de la Universitat Tecnològica de Delft i de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) de la UPC, demostren que els comportaments de partícules situades a gran distància es poden afectar mútuament de manera instantània. El procés és el que mostra la imatge de dalt. A l’esquerra veiem la gènesi d’una parella de fotons entrellaçats (la imatge és d’aquesta web). Els fotons neixen a la vegada, com una molècula fotònica de bessons univitel·lins, i per això queden entrellaçats per sempre més, durant tota la seva existència. El catalitzador de tot plegat és, en aquest cas, un nano-cristall semiconductor de 20 nanòmetres. La part inferior esquerra de la imatge mostra el patró de radiació d’una d’aquestes parelles entrellaçades durant els seus primers instants d’existència i mentre es van separant. Suposem ara que enviem els dos fotons a l’espai. Mentre ningú els analitzi, no sabem les seves propietats i, per exemple, com mostra l’esquema de la part dreta de la imatge (que és d’aquesta web), tots dos podrien tenir una polarització horitzontal o vertical (simplificant, podríem entendre que la polarització és un sinònim d'”orientació” o inclinació). Imaginem que al cap d’un temps, un dels fotons, que viatja per fibra òptica, arriba a casa de la noia de la dreta, que l’observa i veu que té polarització vertical. Doncs bé, el fenomen de l’entrellaçament fa que en aquest mateix instant, l’altre fotó bessó (que es pot trobar molt i molt lluny en una altra fibra òptica) se’n entera “telepàticament” i quan algú, més tard, l’observi, veurà amb tota seguretat que la seva polarització és horitzontal. És com si, entre els dos, volguessin completar tots els possibles estats. Si un ens ha dit que és vertical, l’altre ens dirà que és horitzontal, i a l’inrevés. Encara que siguin a milions d’anys llum, es complementen i “saben” l’un de l’altre com si fossin a tocar, fent-nos veure que no entenem res ni de l’espai ni de la matèria que ens conforma. No sabem on som ni de què som fets.

El divertit de tot plegat és que, en el món de les partícules subatòmiques, no hi ha divorci. Quan dues o més partícules han quedat entrellaçades, no hi ha pas enrere. Qualsevol d’elles sap instantàniament el que li ha passat a l’altra. En paraules més precises, la mesura de l’estat quàntic d’una propietat d’una de les partícules fa que aquesta partícula quedi congelada en un estat determinat, amb la qual cosa podem saber immediatament l’estat de l’altra partícula entrellaçada, per molt allunyada que aquesta estigui de la primera. És la telepatia de les partícules entrellaçades. Es tracta del mateix principi que hi ha darrere la teletransportació quàntica, quan les propietats d’una partícula es “teletransporten” de manera instantània a l’altra. A la teletransportació quàntica la informació no es transmet materialment, no hi ha un senyal que viatgi, sinó que una partícula rep la informació de l’estat de l’altra gràcies a l’entrellaçament. Ho sabem perquè ho hem experimentat, però no ho entenem perquè la realitat de les partícules ens supera. En el món que coneixem, tot és local: si vull fer un petó a algú, ens hem de trobar al mateix lloc i en el mateix moment. En canvi, les partícules i els fotons entrellaçats saben comunicar-se encara que es trobin a diferents galàxies, i no ho fan a la velocitat de la llum sinó de manera instantània. Com si el que és molt i molt lluny, en el món nanoscòpic fos a tocar. De fet, hi ha qui diu que aquesta telepatía de les partícules entrellaçades és deguda a que de fet són una única partícula que veiem simultàniament a dos llocs diferents…

Els humans, en tot cas, som ben sorprenents. Fem un experiment, ens adonem que els seus resultats trenquen i enfonsen totes les nostres teories filosòfiques i físiques sobre l’espai, però a la vegada aprenem una nova llei de l’Univers. Immediatament veiem com li podem treure profit, i ho aconseguim. I això és cert en aquest cas perquè de fet acabem de descobrir el que segurament permetrà en el futur la transmissió absolutament segura d’informació xifrada amb les tècniques de criptografia quàntica: generarem parelles de partícules entrellaçades, i de cada parella ens en quedarem una i enviarem l’altra a la persona que volem que rebi el nostre missatge. En el moment que nosaltres mesurem una determinada propietat d’una de les partícules (fotons) que ens hem quedat, sabem amb absoluta seguretat el que llegirà, de la partícula entrellaçada, el receptor del missatge, i així podrem generar claus de xifrat que ningú podrà conèixer llevat de nosaltres dos. Pel camí, i com diu Antonio Acín, si un espia intenta mesurar aquests fotons, segons el principi d’incertesa vàlid al món quàntic, en modificarà l’estat i, per tant, l’emissor i el receptor s’adonaran que algú està intentant interceptar la informació i immediatament podran aturar l’enviament.

Però tot és encara més sorprenent. Un equip internacional de científics (alguns d’ells de la UAB) han generat una parella de fotons entrellaçats que poden estar en més de cent estats diferents cada un d’ells (concretament 103), o en qualsevol superposició d’aquests estats. Això és molt més fàcil de dur a terme que entrellaçar un grup de partícules. Per dir-ho en paraules senzilles, han aconseguit dos fotons que podrien compartir telepàticament una paraula de 12 lletres (calculant en base d’una codificació ASCII de 8 bits per caràcter surten quasi 13 lletres). A aquest pas, aviat sabrem com fer que dos fotons o dos electrons puguin compartir tota una carta o un article d’opinió.

I, de fet, l’entrellaçament natural el tenim cada dia davant els nostres ulls. Ara sabem que les capes d’electrons dels àtoms sempre contenen electrons entrellaçats, i s’ha demostrat mitjançant espectroscòpia de transició de femtosegons, que la conversió eficient d’energia dels fotons en energia química durant la fotosíntesi de les plantes es fa amb fotons entrellaçats.

Quan els experiments de la ciència ens mostren que el poc que pensàvem que sabíem és fals, m’agrada pensar en el que diu l’Adela Cortina. L’Adela diu que la filosofia és un saber que s’ha ocupat secularment de qüestions radicals quan les respostes es troben situades més enllà de l’àmbit de l’experimentació científica. Del sentit de la vida i de la mort, de l’estructura de la realitat,  de per què parlem d’igualtat entre els éssers humans quan biològicament som diferents, de quines raons hi ha per defensar drets humans … Diu que a les seves èpoques de major esplendor, la filosofia ha treballat colze a colze amb les ciències més rellevants, i ha estat la fecundació mútua de filosofia i ciències la qual ha aconseguit un millor saber, perquè la filosofia que ignora els avenços científics es perd en especulacions buides, mentre que les ciències que ignoren el marc filosòfic perden sentit i fonament.

Per cert, Harold Kroto, premi Nobel de Química, diu que la ciència és una manera de pensar, que es basa en provar si les coses funcionen. Quan ho fem, diu, es pot fer tecnologia, i el nostre mòbil funciona. Explica que les equacions de Maxwell estan provades i funcionen cada cop que connectem el mòbil. Diu però que si el teu mòbil fos tan efectiu com el resar, no el compraries.

El que no sabem i el que sabem que no

dijous, 8/01/2015

Aquests dies tothom parla del que tindrem i del que sabrem l’any 2015. Els mitjans de comunicació van plens d’anàlisis i prediccions. Suposo que imaginar el que sabrem i el que ens pot passar ens tranquil·litza perquè així ens fem la il·lusió que ho tenim tot més controlat. Necessitem saber. Veiem prediccions meteorològiques i econòmiques, tenim horòscops i fem càbales sobre el futur polític. No sempre ho encertem, després ja vindrà el que no esperàvem, com diu la Carme Colomina. Però, encara que tot això ja ho sabem, fa poc vaig sentir una frase que em va sobtar. Un amic, tot parlant, va dir: els científics ho sabeu tot!

El cert és que no sabem res. Després de l’optimisme de Laplace i de molts altres científics del segle XIX, la ciència actual és molt més realista i sap de la seva ignorància. Ja fa molts anys, quasi cent, els científics van redescobrir el sentit profund de la frase que Sòcrates havia formulat fa 2400 anys. Només sabem que no sabem res. Tan sols hem descobert algunes lleis i regularitats de l’Univers. No entenem els misteris de la vida, no entenem el per què de la fletxa del temps, no sabem què és la matèria ni d’on surt la força de la gravetat. Les grans preguntes, moltes d’elles a cavall entre la ciència i la filosofia, són misteris, caixes tancades que no podem obrir. Erwin Schroedinger deia que la ciència autèntica assumeix els forats dels àmbits no explicats, i no els vol omplir. I Einstein ens advertia sobre la caducitat de les teories científiques. La ciència actual sap de les seves limitacions i és més propera a la filosofia que la de fa un o dos segles. Com diu Adela Cortina, en les èpoques de més progrés la filosofia ha treballat colze a colze amb les ciències, i ha estat aquesta fecundació mútua entre filosofia i ciències el que ha generat el millor saber. Diu també que quan la filosofia ignora els avenços científics es perd en buides elucubracions, mentre que les ciències que ignoren el marc filosòfic perden sentit i fonament.

Sabem alguna cosa de la interacció entre matèria i energia, i podem fer fotos i vídeos amb el telèfon mòbil gràcies a l’efecte fotoelèctric que ens va saber explicar Albert Einstein. Podem enviar naus a Plutó i a alguns asteroides i cometes gràcies a Kepler i Newton. Podem fer prediccions econòmiques, meteorològiques i del comportament social a curt termini gràcies als nostres minsos coneixements estadístics i dels sistemes dinàmics. Però no sabem l’estructura de la matèria, no entenem ni la nostra ment ni el fenomen de la consciència, no entenem el fenomen del dormir, i ni tan sols sabem gaire cosa del que feien els nostres avantpassats de fa 2200 anys. En tot cas, el que és clar és que el rendiment que ens han donat les poques lleis i regularitats que hem descobert ha estat miraculós. El poc que sabem ens permet fer ginys amb els que si volguéssim podríem viure millor. Són els sistemes per a captar les energies netes de la natura, són les noves tecnologies mèdiques, és internet i la xarxa global d’informació i comunicació, i tants d’altres. Ha estat el miracle dels pans i els peixos, l’explosió tecnològica que veiem conviure amb l’actual i obligada modèstia científica. La tecnologia beu de la ciència, mentre la ciència s’ha de mirar en la filosofia per aprendre a moderar-se.

Quan alguna teoria científica ens diu que X és la causa de Y, no sempre ens ho hem de creure: poden arribar noves teories amb noves interpretacions. Però quan la ciència ens demostra que alguna cosa no pot ser, és clar que no ho és. Mentre les explicacions de les teories poden ser caduques, les demostracions del que NO pot ser són perdurables, perquè desmenteixen mites. La ciència ja n’ha desmentit molts, dient-nos que NO. Desprès de Copèrnic, Kepler, Galileo i Newton sabem que la Terra no és al centre de l’Univers (per cert, on és el centre?). Sabem que els alquimistes cercaven una quimera i que les reaccions químiques no poden fabricar or. Sabem que mai arribarem a viure sense riscs i ben protegits de les catàstrofes. Sabem que no som infinits perquè res ho és, i sabem que som limitats en espai i temps. No és cert, com ens explica en Daniel Closa, que en lluna plena neixin més criatures i és fals que l’aigua de la pica gira al revés a l’hemisferi sud. Però probablement, qui va trencar més mites va ser en Kurt Goedel. Fa 84 anys va enunciar el seus dos teoremes, el segon dels quals diu que cap sistema consistent no es pot usar per demostrar-se a si mateix (el primer diu que en qualsevol formalització consistent de les matemàtiques que sigui prou forta per definir el concepte de nombres naturals, es pot construir una afirmació que ni es pot demostrar ni es pot refutar dins d’aquest sistema). En d’altres paraules: NO existeix la perfecció en matemàtiques, perquè tot sistema matemàtic conté afirmacions que ni es poden demostrar ni refutar. Kurt Gödel va enfonsar de cop tots els intents de construir teories matemàtiques racionals i completes, com el programa de Hilbert i els treballs de Bertrand Russell en els seus Principia Mathematica, i va fer caure dels núvols a molts científics. Probablement, va dir el NO més important de tot el segle XX.

Hi ha una cosa ben segura: al final de 2015, no sabrem quasi res. Però, en canvi, tot fent camí, hem pogut anar sabent que molts mites són falsos i molts grans projectes no poden arribar a bon port. Això és la ciència.

Per cert, mai he entès els titulars dels diaris i les seves classificacions. Per què trobem els temes de ciència i tecnologia a l’apartat de societat, en un calaix de sastre que comparteixen amb l’avortament i la llei mordassa?

Rescats, subvencions i recerca

dimecres, 8/01/2014

Tres noticies d’actualitat i alguns comentaris:

1. Em preocupa que l’empresa Sacyr, en un afer bastant fosc, demani 1200 milions d’euros addicionals al Govern de Panamà. Em preocupa el paper del govern Zapatero, que va avalar el projecte amb 150 milions d’euros, fet que ara podria costar molts diners a les arques de l’Estat. Em preocupa que en un afer com aquest, la Ministra de Foment Ana Pastor vagi a negociar amb el President de Panamà. La ministra ha anat a defensar els nostres interessos, o els de l’empresa Sacyr? Hem preocupa que Ana Pastor hagi dit que “en cap cas” el Govern espanyol donarà diners a Sacyr per a que finalitzi les obres d’ampliació del Canal de Panamà. Em preocupa perquè molts cops, quan es diu que no, acaba essent que sí. I em fa por que els errors d’uns quants els acabem pagant tots (de fet, tots menys ells). No és pas el primer cop que els governs donen subvencions camuflades a les empreses, a càrrec dels contribuents.

2. La Banca Andorrana sembla que serà l’entitat lider inversora en el projecte del museu Hermitage en el port de Barcelona, junt amb d’altres respectables inversors russos. El pressupost total és d’uns 30 milions d’euros. Fa un parell de mesos, Adela Cortina deia que la pregunta davant projectes com aquest del Museu de l’Hermitage de Barcelona o el del BCN World a la costa Daurada, és la de si concentra o redistribueix la riquesa, i de si connecta o separa barris. Deia que els dos projectes, que opten per la còpia enlloc d’inventar models propis, és possible que obtinguin franquícies legals. Més que voler saber quants diners ens prometen, es preguntava si aquests projectes connectaran barris i pobles, i si el Museu de l’Hermitage farà la ciutat més democràtica, o menys.

3. El Govern de la Generalitat ha obert una convocatòria per a reconèixer grups de recerca consolidats a Catalunya. Alguns dels grups de recerca que siguin reconeguts obtindran a més una petita subvenció per al desenvolupament de les seves activitats. El total previst dins del pressupost 2014 és de 7,2 milions d’euros, per a tots els grups de totes les Universitats, Centres i Fundacions. La resolució publicada al Diari Oficial de la Generalitat indica que el primer pagament, corresponent a una tercera part de l’ajut, es tramitarà un cop resolta la convocatòria i un cop finalitzat el termini de presentació del document d’acceptació. El segon pagament, corresponent també a una tercera part de l’ajut, estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries i es tramitarà durant l’any 2015, un cop l’AGAUR aprovi les justificacions parcials corresponents que s’hauran de presentar durant el darrer trimestre de l’exercici pressupostari. El tercer pagament estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries, igual que el segon.

L’empresa lider del consorci que ha d’ampliar el canal de Panamà reclama 1200 milions d’euros, i la ministre Ana Pastor ho ha de negociar amb el president Panameny. El nostre Govern s’implica activament en projectes milionaris i dubtosos com l’Hermitage en el port de Barcelona o el de BCN World, mentre aquest any destinarà només un total de 7,2 milions d’euros per a tots els grups de recerca de Catalunya, amb subvencions en les que dos dels seus terços “estan subjectes a les disponibilitats pressupostàries”. Això sí, els grups de recerca hauran de fer primer la feina prevista. Un cop acabada, demanaran el terç corresponent de la subvenció ja concedida, i rebran una educada resposta negativa. No hi haurà disponibilitat pressupostària perquè els diners s’hauran gastat en subvencionar projectes emblemàtics, vistosos i mediàtics.

Fa només dos dies en Josep Maria Vilalta deia que els set anys que van entre 2014 i 2020 seran claus per al futur d’Europa, i també decisius per a Catalunya. Durant aquest període la Unió Europea desplegarà les polítiques més ambicioses que ha executat mai en matèria de competitivitat i innovació. Explicava que el programa Horitzó 2020 és l’aposta de la Unió Europea per incentivar la recerca i la innovació i que hi destinarà un pressupost d’uns 80.000 milions d’euros en aquests set anys. Catalunya necessita imperiosament aprofitar al màxim les oportunitats que tots aquests programes europeus poden aportar, malgrat que són altament competitius. Deia que el teixit empresarial català requereix fer aquest salt cap a la innovació i la creació de valor afegit en un escenari de competitivitat internacional, cosa gens senzilla donada la tipologia d’empreses micro, petites i mitjanes, amb una aposta encara minsa per l’R+D a l’empresa. Comentava que Europa aposta decididament per la recerca, la innovació i el creixement en l’horitzó 2020, i que per a Catalunya és una oportunitat històrica per sumar-se al tren dels països més avançats: no fer-ho ens pot dur a quedar-ne relegats durant dècades.

Per cert, en Joan Ridao diu que no hi ha un fet diferencial des del punt de vista de la corrupció. I afegeix: “estic en contra d’aquesta suficiència catalana de dir que si som independents no hi haurà corrupció”