Entrades amb l'etiqueta ‘Àfrica’

Tecnologia: per a qui?

divendres, 17/03/2017

M’agrada la definició que Enrique Lynch fa de tecnologia. Diu que és l’art de saber aprofitar les lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats. La tecnologia és hereva directa de la ciència, que és la que ens permet entendre aquestes lleis de la natura que després podrem aprofitar. Tenim llum a casa a la nit perquè hem entès el comportament dels electrons, i podem fer fotos amb el mòbil perquè hem descobert les lleis que regeixen la interacció entre fotons i electrons. La historia de la tecnologia és la nostra historia, la que ens va fer humans. La navegació a vela és tecnologia, i ho són els pergamins, les pintures prehistòriques, els llibres, l’art de cuinar, la bicicleta i quasi tot el que fem.

Però és molt fàcil trobar-se amb mals usos. Crec que fins i tot podem parlar de perversió de la tecnologia quan aquesta no s’aprofita per millorar la qualitat de vida i satisfer les necessitats dels humans en general. Deixeu-me que expliqui breument dos exemples d’aquest tipus de perversions, un de proper i un altre de llunyà (però no tant).

Recordo que fa temps es deia molt allò de “el client sempre té la raó”, perquè és (o era) clar que l’objectiu dels serveis ha de ser facilitar la vida dels qui els reben. Però, sorprenentment, això ha canviat. Podria parlar dels bancs, de les empreses operadores de comunicacions o de les elèctriques, però poso un exemple que he llegit fa pocs dies. La nova xarxa d’autobusos de Barcelona, amb les línies H i V, és força criticada. Molta gent diu, per exemple, que on abans anava amb un sol autobús, ara es veu forçada a anar amb dos, fent un canvi i perdent temps. El tema del transport públic m’és molt familiar, perquè un bon amic meu va fer la seva tesi doctoral (estic parlant dels anys 70) sobre l’optimització del recorregut dels autobusos. El problema, tecnològicament parlant, és clar. Es fa una enquesta, i es pregunta (a una mostra representativa de la gent de la ciutat que estem analitzant) a quins indrets van cada dia i a quins van més o menys sovint. Això permet tenir un mapa (que de fet és un mapa 4D, amb origen i final) dels interessos dels ciutadans. Després, tenint en compte el nombre total d’autobusos disponibles, s’optimitzen els recorreguts de manera que s’acabi donant el millor servei possible a la gent: es comença amb una estimació inicial de recorreguts, i aquests es van refinant en fases successives. Tot es basa en la quantificació del grau de satisfacció total que genera el conjunt de línies d’autobús, cosa que és fàcil de fer mirant per on passen i veient si recullen el que diu el mapa d’interessos. Ara, només cal anar modificant progressivament les línies d’autobús de manera que s’incrementi aquest grau de satisfacció total, i al final acabarem amb un disseny de transport urbà que ajuda la gent a viure millor. Doncs bé, quan ara fa un any vaig preguntar al Xavier, el meu amic, què opinava de la nova xarxa d’autobusos de Barcelona, la resposta va ser ben clara: segur que la nova xarxa empitjora el servei a la gent, perquè no s’ha dissenyat amb criteris de satisfer les necessitats dels usuaris, sino amb criteris de disminució de costos. De fet, aquests nous dissenys del transport públic són només un exemple, semblant al de les operadores de comunicacions o les elèctriques, del que podríem anomenar una inversió dels serveis. Es deixa d’oferir serveis que facilitaven la vida dels usuaris, i es passa a incrementar els beneficis (o reduir costos) dels qui els ofereixen. L’objectiu ja no són els clients sino els directius i accionistes. És el que moltes vegades veiem en els bancs i en empreses mal anomenades “tecnològiques”, que enlloc de crear tecnologia, tenen com objectiu vendre més i fidelitzar clients. Davant la pèrdua de l’ètica dels serveis i el delicte de no atenció als clients, molts experts diuen que la solució passa per la regulació i les sancions.

En tot cas, el problema de la inversió dels serveis no és res si el comparem amb el que passa a Àfrica. Només cal veure aquest mapa, esfereïdor, de la Terra a la nit, i adonar-se que Àfrica és a les fosques. La imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, mostra que només un 2% dels habitatges a zones rurals de Níger (i un 3% a les de Mali) tenen accés a l’electricitat. El percentatge d’electrificació a les zones urbanes d’aquests dos països és del 47% i del 42% respectivament. En Hans Rosling també ens recorda que al món, dues de cada 7 persones no tenen accés a l’electricitat, i que 5 de cada 7 disposen d’una potència elèctrica tan baixa que no els permet disposar de cap electrodomèstic. La despesa energètica mitjana per persona a Espanya és de un quilowatt, durant 16 hores al dia. Per a un Ghanès, és de 46 watts.

És clar que alguna cosa estem fent molt malament si, al continent que més creixement demogràfic té en aquests moments, no som capaços d’usar els avenços tecnològics que podrien garantir l’accés a l’energia i evitar els episodis de fam. Serem capaços de garantir les condicions necessàries, per exemple, per a que tota persona tingui accés a una sanitat i medicació dignes i per a que tothom surti de la pobresa energètica? Hi ha solucions enginyoses per a zones rurals aïllades, com els sistemes fotovoltaics i eòlics distribuïts (només cal cercar “off-grid photovoltaic” o “off-grid eolic” a internet). Si no s’utilitzen és perquè la tecnologia, als països del Sud, no s’utilitza per millorar la vida de la gent: acaba millorant la vida només d’uns pocs, dels qui s’enriqueixen amb l’espoli dels recursos que no són seus. Un cop més, davant la pèrdua de l’ètica i dels continuats delictes, la solució passa per la regulació, la persecució de les injustícies i les sancions, amb l’objectiu que les solucions tecnològiques existents arribin a la gent que les necessita.

El més trist d’aquests inicis del segle XXI és que, tot i tenir els mitjans que ens poden permetre viure millor, com a humanitat no som capaços de definir uns mínims objectius que ens garanteixin la nostra pervivència, amb pau i dignitat, uns quants segles més. No anem bé. Cal prendre decisions i actuar a nivell local, però en aquest marc de globalització que ens ha regalat internet, és imprescindible establir mecanismes efectius de regulació a nivell planetari que impedeixin l’enriquiment d’uns pocs mentre la resta es va empobrint. La tecnologia no pot acabar beneficiant només a uns pocs. Ha de ser per a tothom, satisfent necessitats i ajudant tots els habitants de la Terra a viure millor. Perquè la situació és cada cop més preocupant, i l’alternativa pot acabar essent el suïcidi com a espècie. Potser que ens ho fem mirar.

Per cert, en Salvador Sabrià diu que poques persones hi deu haver que no coneguin algú del seu entorn, preferentment una persona gran, a qui li hagin intentat colar un contracte d’una companyia elèctrica o de gas. I diu que segur que sense rascar gaire és fàcil localitzar entre els pròxims alguna persona que ha tingut problemes amb els subministradors d’aquests serveis.

Vuit mapes

dijous, 19/05/2016

Hi ha mapes que expliquen i aclareixen moltes coses només amb un cop d’ull. Els dos mapes que veieu aquí al costat són d’aquest blog del Huffington Post, que n’inclou un total de vuit. L’autora, la Vicky Ramírez, diu que són mapes que ens canviaran la nostra visió d’Àfrica. El de dalt mostra l’ús d’internet, i és ben explícit. En el de sota, la mida dels països és proporcional a la riquesa de la seva activitat econòmica. A la web hi podeu trobar, a més, el mapa de l’esclavitud i del tràfic de persones, el mapa del risc de sequera i el de la pobresa energètica. És difícil afegir paraules, un cop els has vist.

La Vicky Ramírez observa que les zones de la Terra amb més nivell d’ingressos tenen una esperança de vida alta, de 77 anys pels homes i 83 per a les dones, front als 58 i 60 anys de la gent que viu a les zones més pobres. Nosaltres ens queixem que algunes vegades i a segons quins llocs tenim poca cobertura, quan aquesta és una pregunta que mig món no es pot ni plantejar. Perquè els dos mapes del món de la imatge són els mapes de les preguntes. Al nord, la preocupació és mantenir la qualitat de vida, viure amb la màxima seguretat i sense cap risc, acumular reserves energètiques i de minerals al cost que sigui, tancar les fronteres per a que no ens molestin els refugiats i els desplaçats. Al sud, aquestes preguntes no existeixen i tot és molt més primari: no patir sequeres, poder menjar cada dia i que no et matin.

En tot cas, permeteu-me que, per acabar, faci una petita excursió al món de la ciència. Estem acostumats a veure mapamundis que fan grans els països del nord i encongeixen els del sud (com les projeccions de Mercator, Robinson i Miller). La projecció de Peters fa més justícia als països del sud, però tampoc és exacta perquè, com bé ens explica la geometria, és impossible representar una esfera en un pla sense distorsió. I ara, fa pocs anys, hem començat a veure mapes del món que canvien la mida dels països en funció del que volen representar. Aquí en teniu de tot tipus. Penso que són una bona idea perquè donen una imatge visual immediata del que volen mostrar. I a més no són difícils de crear. Com podeu veure a la nota del final, s’obtenen amb tècniques que neixen de la connexió entre la cartografia i la física. Interessant, oi? El principi de la difusió ens ajuda a visualitzar l’estat deplorable en el qual hem deixat l’oblidat continent Africà.

Per cert, en Joan Antoni Melé diu que l’especulació és una arma de destrucció massiva, i que no hem de portar diners al banc si no sabem en què els invertirà.

———-

NOTA: Ara fa 12 anys, el 2004, en Michael Gastner i en Mark Newman van publicar un article molt interessant al PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences, USA), en el que proposaven un nou mètode per a construir mapes basats en qualsevol tipus de dades. Abans, els mapamundis es feien a partir de projeccions com la cilíndrica de Miller (que és la que teniu a la part superior de la imatge), la de Robinsom o altres, i només consideraven la forma i extensió dels diferents països i continents. L’algorisme de Gastner i Newman es basa en el principi físic de la difusió. La seva idea és el que recentment ha permès crear mapes fortament il·lustratius de les desigualtats al món. Per veure-ho en un exemple, suposem que volem dibuixar un mapa com el de dalt, que mostri la riquesa de cada país. Comencem estenent un mapa clàssic del món damunt la taula, i pintem tots i cadascun dels països amb pintura a l’aigua i amb una densitat de colorant que sigui proporcional al valor de la seva riquesa. Si ho deixem en repòs en un ambient humit per a que la pintura no s’assequi, el colorant s’anirà difonent a través de les fronteres entre països, migrant dels països més rics als més pobres fins que al final, la concentració de colorant serà uniforme a tot el mapa. Doncs bé, a la proposta de Michael Gastner i Mark Newman, l’extensió final de cada país es troba a partir de la regió on han migrat i s’han establert les seves partícules de colorant. Una altra manera de veure-ho és pensar que construïm petites parets verticals elàstiques (per exemple, de goma) a totes les fronteres i límits dels països, i que omplim la zona corresponent a cada país amb aigua, com si fos una piscina, fins una alçada proporcional a la seva riquesa. La pressió de l’aigua dels països més rics  empenyerà les seves fronteres tot reduint la mida dels més pobres, en un procés de difusió de pressió que acabarà quan totes les alçades d’aigua s’equilibrin al mateix nivell. L’algorisme de Gastner i Newman dóna bons resultats, i ha estat molt utilitzat els darrers anys. Per a més detalls, podeu consultar l’article original de Michael Gastner i Mark Newman.

Àfrica creix

dijous, 23/07/2015

Els mapes enganyen. Si cerqueu la paraula “mapamundi” a internet i compareu les imatges que apareixen a la vostra pantalla, veureu que els continents no tenen sempre la mateixa forma. Àfrica i Amèrica del Sud, per exemple, són continents que en alguns mapes surten més allargats que en d’altres. El problema és que la Terra és esfèrica, i és ben conegut que les pilotes són de mal aplanar. És impossible representar bé la superfície del nostre planeta en mapamundis plans i d’una sola peça.

Feu una prova. Pregunteu a qualsevol amic que, amb l’ajut d’un mapamundi, us digui quantes vegades Àfrica és més gran que Groenlàndia. Jo ho he provat, i us diria que la resposta és quatre o cinc, cosa que és totalment errònia: la resposta correcta és 14, com podeu comprovar ben fàcilment amb un globus terraqüi.

El problema és que la projecció Mercator, utilitzada en molts mapamundis, amplifica les zones de la Terra més llunyanes de l’Equador. La projecció cilíndrica de Gerard Kremer Mercator és còmoda perquè representa els meridians i paral·lels com línies verticals i horitzontals. Però fa créixer les zones temperades i fredes de l’hemisferi nord (Europa, Rússia, Japó i els Estats Units) a costa de les zones tropicals africanes, asiàtiques i americanes. Val a dir que és simètrica respecte l’equador, però el que passa és que a les zones temperades i fredes de l’hemisferi sud, que també amplifica, hi ha molt més mar que terra ferma. Però el resultat és que la percepció habitual que hom té de la mida d’Àfrica és més petita que la real. A més de saber poc del que passa a Àfrica i dels seus patiments, ens l’imaginem com un continent encongit.

Quan la Reial Societat Geogràfica anglesa va proposar a Kai Krause que fes un mapa insòlit, ell va pensar en fer quelcom que contribuís a corregir el nostre encongiment cultural. El resultat va ser el mapa-trencaclosques que podeu veure en aquesta web. La imatge de dalt la podeu trobar en aquest blog de la revista Scientific American, que explica que Àfrica podria acollir quasi tota Europa, la Xina, els Estats Units, el Japó i la Índia. No puc fer res millor que citar en Kai Krause quan diu que “Àfrica és simplement immensa i molt, molt més gran que el que tu o jo pensàvem. Mira-la, fixa’t-hi, pren consciència, i somriu perquè ja mai més ho oblidaràs. Davant teu, Àfrica està assolint l’estatura que es mereix tenir.

En Jarke Van Wijk proposa mapes molt trencats però que aproximen prou bé la superfície del globus terraqüi. Ell els anomena mapes “Miriahedral“. Aquest vídeo, que trobareu a la seva pàgina web, en mostra uns quants. Us el recomano.

 
Per cert, Caitlin Moran vol que existeixi la igualtat perquè desitja que tota la gent que ho passa malament arribi a ser feliç. Diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Sonificar i entendre

dimecres, 15/04/2015

L’any 1913, el professor anglès Edmund Fournier d’Albe va inventar l’optòfon. Es tractava d’un giny pensat per a que els cecs poguessin llegir. El optòfon tenia un conjunt de petits fotosensors de seleni, disposats adequadament. Aquests sensors, en moure l’optòfon per damunt d’un text escrit, detectaven el blanc del paper i els canvis a negre quan passaven pel damunt de diverses parts de cada una de les lletres. Cada sensor, si detectava color blanc, generava una nota musical específica i diferent de la dels altres: per exemple, el sensor que anava passant per la part superior de les lletres produïa una nota aguda mentre que els senyals dels sensors a la zona inferior de les lletres es convertien en notes més greus. Els canvis a color negre silenciaven els senyals audibles, de manera que a les zones blanques del paper escoltàvem totes les notes a la vegada i damunt les lletres només escoltàvem les de les seves parts blanques. De fet, podem dir que l’optòfon era com una pianola dirigida pel text escrit o com un telèfon sense “tele” i amb “opto”. El seu èxit va ser limitat, però segons diuen, els seus usuaris aconseguien llegir amb el so (això sí, amb un bon entrenament).

L’optòfon, l’estetoscopi i els detectors Geiger de radioactivitat tenen una cosa en comú: ens ajuden a interpretar i entendre fenòmens i símbols amb el so. Tots ells es basen en la bona sensibilitat del nostre sentit auditiu.

El neurocientífic Bechara Saab explica que la nostra percepció auditiva es centra en una regió del cervell anomenada calze de Held, la zona que conté més sinapsis. Aquesta regió amb forma de flor és capaç d’emetre neurotransmissors que envien missatges neuronals a un ritme de fins 800 vegades per segon. La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra alguns calzes de Held de cervells humans. D’altra banda, i encara que no ens ho sembli, la velocitat de les connexions neuronals a la regió del cervell dedicada a la visió és més baixa. Bechara Saab explica que la conseqüència de tot plegat és que la nostra oïda pot captar estímuls que ens són totalment invisibles. Podem percebre detalls que duren pocs mili-segons mentre que la vista no pot detectar cap fenomen que duri menys de 1/50 de segon. Pel que fa a fenòmens efímers, som millors amb l’oïda que amb la vista.

Hi ha sons que podem percebre directament amb instruments que els amplifiquen, com l’estetoscopi. Heu escoltat mai el so del cor i dels pulmons? Aquí el teniu. Però hi ha molts altres fenòmens que no podem escoltar perquè són massa subtils, massa ràpids, massa lents, massa llunyans… En aquests casos, el que podem fer és transformar-los, amplificar-los i canviar-los d’escala de temps per a fer-los audibles. El procés de modificar i transformar un conjunt de dades que canvia al llarg del temps per tal de transformar-lo en un so audible s’anomena sonificació. La sonificació aprofita la nostra especial habilitat per detectar detalls quasi imperceptibles en els sons, de manera que podem acabar detectant aspectes i diferències que d’altra manera no veuríem. En aquest vídeo ens ho explica Domenico Vicinanza, de la xarxa europea de recerca GEANT, i si us interessa podeu trobar més informació en aquest article d’en Ron Cowen a la revista Nature – Scientific American. D’altra banda, en aquest vídeo de la BBC podem escoltar el so de les estrelles i adonar-nos de les diferències de so segons la seva mida. En aquest cas, la sonificació s’ha fet canviant l’escala de temps i transformant les petites variacions en la intensitat de la llum estel·lar en diferents freqüències del so.

Escoltar les dades és una bona manera d’entendre-les, ens diu en Ron Cowen. Ens adonem del quasi invisible i podem descobrir detalls i canvis subtils. En aquesta web de la NASA podeu trobar un bon nombre de sons i en aquesta altra, que conté un àudio ben curiós, veureu el que cal fer per escoltar el so del gir de Saturn. Però no tot és l’espai. En el camp de la medicina, un grup de científics de la Universitat de York està utilitzant sonificació per a detectar tumors cancerígens microscòpics que és impossible detectar d’altres maneres. En aquest cas, la sonificació es fa transformant la cadència de reproducció de les cèl·lules en sons més greus o més aguts, aprofitant el fet que la velocitat de reproducció de les cèl·lules canceroses és diferent de la de les normals. És possible que aviat tinguem estetoscopis específics per a la detecció de tumors…

Per cert, la Cristina Manzano parla de l’aniversari del segrest de més de 200 noies a Chibok, Nigèria, de l’oblit del que passa a l’Àfrica i de l’informe recent d’Amnistia Internacional sobre Boko Haram. Diu que lamentablement, som davant de la insuportable banalitat de la solidaritat global.

Els estols i la intel·ligència col·lectiva

dimecres, 18/02/2015

Fa temps, anant per l’Empordà, vaig veure l’estol d’estornells que podeu veure a la imatge de l’esquerra. No em vaig poder estar de fer-li una foto. Milers d’ocells en moviment harmònic, dansant i pintant formes animades al cel. Els estols d’ocells i els eixams d’insectes semblen cossos vius i complexes, organismes virtuals amb una certa mena d’intel·ligència col·lectiva que moltes vegades ens deixa ben sorpresos.

Però els eixams i els estols són més fàcils d’explicar del que sembla. Coincideixo amb en Daniel Closa quan explica el fàcil que és acabar tenint comportaments de complexitat inesperada a partir d’animals individuals que segueixen unes poques i senzilles regles. És la complexitat de les interaccions simples. En Craig Reynolds, l’any 1986, va ser el primer en proposar un algorisme per a crear eixams artificials, tot demostrant que la conjunció de molts comportaments bàsics acaba creant una mena de vida col·lectiva sofisticada. L’algorisme de Reynolds, anomenat Boids, es basa en tres regles. Cada un dels animals individuals de l’estol simulat per aquest algorisme fa el mateix: quan és massa a prop d’algun dels seus veïns se’n separa per a no col·lisionar, a més intenta apropar-se al punt central (centroide, en termes geomètrics) del conjunt dels seus veïns, i també intenta avançar en la direcció mitjana en la que veu que es mouen aquests seus veïns. Com que evidentment no pot fer les tres coses a la vegada, acaba movent-se en una direcció que no és més que la suma del que li diuen les tres regles. Observeu, d’altra banda, que el comportament de cada un dels animals virtuals de Boids és local, perquè les regles només requereixen l’observació del que fan els veïns més propers. Aqui podeu trobar l’algorisme Boids, detallat. Gràcies a Craig Reynolds i altres investigadors, ara sabem que la suma de molts comportaments individuals i trivials basats en els veïns, genera complexitat i un cert grau de vida col·lectiva.

El grup de recerca en sistemes auto-organitzats de la Universitat de Harvard treballa en dissenyar eixams artificials, conjunts de molts petits robots que arriben a tenir una mena d’intel·ligència col·lectiva. L’interessant, un cop més, és que aquest comportament col·lectiu apareix espontàniament només pel fet que cada un d’ells té determinat comportament individual amb regles ben senzilles. Mireu aquest vídeo, que mostra un eixam de 1024 petits robots. Tots els robots són iguals i segueixen les mateixes regles, com els estornells de l’eixam que comentàvem. Es mouen amb vibradors, fent petits saltets, i es comuniquen amb els seus veïns amb llum infraroja, com mostra el vídeo. Les tres regles bàsiques per a moure’s consisteixen en aturar-se si ja han arribat a la regió que tenen programada, anar cap aquesta regió si encara no hi són, i moure’s sense allunyar-se dels seus altres “companys” (de fet, també tenen alguna regla més per a corregir errors). Els resultats que mostra el vídeo són ben bonics, oi?  Cal dir que els treballs del projecte Kilobot han estat publicats a la revista Science.

Encara no sabem com, però ben segur que la intel·ligència col·lectiva de l’eixam de neurones del nostre cervell és el que ens fa conscients, sensibles al que podem ser i coneixedors del poc que som.

Per cert, en Carlos Madrid diu que Àfrica no necessita una agricultura ecològica, sinó agricultura a seques. Diu que l’interessant seria afavorir la transferència de tecnologies no contaminants als països del segon i tercer món, i al mateix temps promoure l’estalvi energètic i les energies renovables al primer món.