Entrades amb l'etiqueta ‘aigua’

Quanta gent hi cap, al món?

dijous, 7/12/2017

És una pregunta que m’he fet moltes vegades. És clar que la quantitat de persones que viuen al món té un límit, i que saber-lo ens pot ajudar a fer les coses una mica millor en aquest segle que estem iniciant. No podem créixer de manera indefinida. Per això em va agradar la pregunta sobre quanta gent pot viure al món de manera sostenible, i per això vaig llegir amb curiositat la resposta de fa pocs dies d’en Pere Puigdomènech a Big Vang. En Pere diu que hem de pensar en els 9.500 milions d’humans que probablement viuran l’any 2050, i que caldrà poder tenir aliments per a tothom. També opina que en aquelles dates és previsible que arribem a una estabilització de la població humana. És un tema polèmic i difícil de contestar des d’una perspectiva de ciència, perquè depèn de molts factors imprevisibles. De fet, hi ha altra gent que considera que la població humana continuarà creixent més enllà dels deu mil milions de persones abans d’estabilitzar-se durant aquest segle.

Tot i que la resposta d’en Pere Puigdomènech no parlava de xifres, adduint que és una pregunta molt difícil contestar de manera categòrica, m’agradaria anar un pas mes enllà i veure si podem dir alguna cosa des d’una perspectiva quantitativa.

Crec que hi ha una constatació que ens pot ser clarificadora: actualment, som 7.600 milions de persones i estem vivint de manera no sostenible. No ho dic jo, ho diu el comitè IPCC de la ONU en informes basats en una anàlisi rigorosa de les evidències, que actualment són acceptats i reconeguts per més del 95% dels experts científics. Es calcula que, a principis del segle XX, al món vivien menys de dos mil milions de persones. Després de la segona guerra mundial, però, el creixement demogràfic es va disparar i en només 50 anys vam passar dels 3.500 milions de persones del 1960 als actuals 7.600 milions. Es pot interpretar com un signe de progrès, al menys per alguns. Però no de sostenibilitat. Per a ser sostenibles, hem de saber viure de manera que els nostres néts i els néts dels nostres néts puguin tenir el mateix entorn ambiental i com a mínim la mateixa qualitat de vida que tenim nosaltres. De la mateixa manera que si uns amics ens deixen la casa uns dies hem de procurar deixar-la igual que la vam trobar en arribar, els nostres descendents tenen el dret de rebre un planeta en bones condicions i nosaltres tenim el deure d’aconseguir-ho. Malauradament, l’IPCC ens recorda que no ho estem fent i que, amb la depredació de recursos i amb l’actual escalfament antropogènic, ens estem acostant al suïcidi com espècie. La Naomi Klein diu que finalment estem començant a acceptar que el canvi climàtic porta al desastre econòmic i a les guerres. Però una prova fefaent que no estem vivint de manera sostenible són els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU. En aquests 17 objectius, la ONU ens indica el que cal fer si volem ser sostenibles d’aquí a 13 anys (i per tant, ens avisa que ara no ho som): eradicar la pobresa i la fam al món, assegurar la cobertura sanitària i una bona educació a tothom, garantir la igualtat de gènere, tenir aigua i energia per a tothom, reduir les desigualtats, aturar l’escalfament del planeta, treballar per la pau i per la justícia global, i molts més. No estem vivint de manera sostenible, i només tenim 13 anys per demostrar-nos que, els que ara som al món, ho podem arribar a fer. Ens queda molta feina per poder-nos posar el rètol de sostenibles. Perquè és cert que som 7.600 milions. Però la gran majoria no viuen de manera digna, i això no és sostenible. No podem passar aquest món als nostres besnéts si abans no l’endrecem.

Per tant, el primer dubte és aquest: som capaços de treballar per a que la població actual de 7.600 milions pugui viure de manera sostenible?. No és pas clar, sobretot tenint en compte que les condicions ambientals (sequera, desertització, menys aigua, condicions meteorològiques més extremes) aniran en contra dels objectius de sostenibilitat. Si no ho podem aconseguir, això serà probablement un indicador que el nombre d’habitants que pot viure al món de manera sostenible és inferior als actuals 7.600 milions.

Podem fer diverses hipòtesis i estimacions. Una possibilitat és extrapolar a partir de la densitat de població a diferents països. La superfície habitable de la Terra és de 148.940.000 quilòmetres quadrats, que podem deixar en 134.940.000 si no comptem l’Antàrtida. Per posar només dos exemples, la densitat de població de Dinamarca és de 134 persones per quilòmetre quadrat, i la de les terres de Lleida és de 35. Si tot el món tingués la mateixa densitat que Dinamarca, estaríem parlant de 18.000 milions de persones; si acabés tenint la mateixa densitat que les terres de Lleida, tindríem una xifra de 4.700 milions. I amb la d’Osona, 16.800 milions. És un exercici que permet visualitzar de què estem parlant. Només extrapolant a partir de comarques diferents del nostre entorn, passem de quatre mil a setze mil milions de persones.

Podríem tractar de fer estimacions a partir d’alguns recursos que poden arribar a ser crítics. Com que alguns països (sobretot Africans) tenen greus problemes d’accés a l’aigua, la seva densitat de població haurà de ser forçosament inferior que la que actualment veiem a comarques com les de Lleida, Girona o Tarragona. El mapa d’aquesta pàgina web és ben clarificador. Tindrem noves solucions tecnològiques per accedir millor a l’aigua, però el canvi climàtic ens va en contra. El mateix passa amb la contaminació. La imatge de dalt, d’un satèl·lit de la ESA i que podeu veure a aquesta pàgina web, mostra el grau de contaminació ambiental per diòxid de nitrogen a la zona del sud d’Europa. Els nivells altíssims a Barcelona, Saragossa i Madrid no poden ser més explícits. És una prova del que acabem fent els humans quan vivim massa concentrats. Mirant el mapa, penso que voldria anar a viure a la Cerdanya. I una extrapolació a partir de la densitat de població de la Cerdanya, de 32,4 persones per quilòmetre quadrat, ens dona una població mundial de 4.374 milions de persones.

És clar que la pregunta de quanta gent pot viure al món de manera sostenible és difícil de contestar i que la resposta no pot ser cap xifra exacta, però l’anàlisi quantitativa a partir de diverses hipòtesis i estimacions ens pot ajudar. Podríem continuar fent l’exercici en base a altres recursos crítics, però jo m’atreveixo a fer una predicció: segurament anirem trobant valors del límit de població entre els 4.000 milions i els 16.000 milions. En tot cas, això dels intervals és una estratègia ben aconsellable. Quan sabeu que un determinat fenomen té un límit que d’altra banda és difícil d’estimar, podeu intentar fer moltes prediccions diferents partint de diverses hipòtesis, i al final tindreu un interval de valors en el que probablement es trobarà el límit que voleu saber.

Trobar un interval probable d’entre quatre mil i setze mil és millor que res, però encara ens diu poca cosa. I la meva opinió és que hauríem de pensar més en el limit inferior que en el superior, si volem assegurar la sostenibilitat. Perquè evidentment, la dificultat d’esdevenir sostenibles creix amb la quantitat total de població (els matemàtics dirien que es tracta d’una funció monòtona creixent), i perquè encara no hem pogut demostrar-nos que ara som capaços de viure de manera sostenible. La responsabilitat és totalment nostra, i ho veurem durant els propers 13 anys. Si l’any 2030 aconseguim els objectius de la ONU, podrem assegurar que el nostre límit és de l’ordre dels 8.000 milions. Però si no ho aconseguim, és que el límit, amb les capacitats tecnològiques actuals, és inferior. Els humans, que tant hem après a controlar la natura, ens haurem de controlar a nosaltres mateixos.

——

Per cert, permeteu-me que citi un cop més en en Jason Hickel i en Herman Daly, que diuen que el gran repte de l’enginyeria del segle XXI és fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari amb una reducció de recursos als països rics.

Fotos que capturen el temps

dimecres, 17/09/2014

He de reconèixer que aquesta imatge em va captivar. Capta l’instant abans del canvi. El noi és a tocar de l’aigua. La superfície del llac és tranquil·la, sense preveure la gran pertorbació que es produirà al cap d’unes centèsimes de segon. La imatge ens mostra el detall d’un noi que es tira a l’aigua en un llac a Ucraïna, com podeu llegir en aquesta web on també trobareu la imatge completa. Les fotos congelen el present, i algunes com aquesta ens deixen intuir l’immediat futur.

El noi sembla que leviti. Sota l’esquena i les cames, unes gotes han arribat ja a l’aigua, deixant-hi les seves petites empremptes. A primer cop d’ull, sembla que sigui l’únic trasvals que fins ara ha rebut la superficie de l’aigua. Però no és cert. A l’esquerra del cap, i també una mica més enllà, la foto ens mostra cercles d’altres ones. Són les marques de gotes que també han caigut del cos mullat, gotes que ens mostren el rastre del salt del noi des d’el bastiment de ferro de l’esquerra de la imatge.

Però els cercles de les ones produïdes per les gotes que han caigut a l’aigua a la banda esquerra de la foto són més grans que els petits cercles que han creat les ones de la dreta. De fet, com que la velocitat de propagació de les ones a l’aigua és constant, sabem que el radi de cada cercle d’ones és proporcional al temps transcorregut entre l’impacte de la corresponent gota a l’aigua i l’instant en què s’ha fet la foto. La imatge del noi saltant a l’aigua és més que la captura de l’instant de la seva entrada a l’aigua. És quelcom d’intermedi entre una foto i un vídeo, perquè, en aquest vídeo que no hem gravat, podem arribar a saber quin dels fotogrames anteriors hauria captat cada un dels impactes de les gotes d’aigua sobre la superfície del llac, i fins i tot podríem reproduir cap enrere el moviment de caiguda d’aquestes gotes que ha deixat anar el noi, tot fent deduccions sobre la seva trajectòria de salt. En certa manera, el passat immediat, el salt del noi cap a l’aigua, ha quedat registrat en els cercles de les ones.

Les fotos congelen el temps, però algunes també el despleguen…

Per cert, Raimon fa poc va dir això: “Jo no sóc dels meus. Sobretot no em sent que sóc dels meus quan els meus volen que jo siga com ells voldrien i no com ells saben que sóc”.

La monotonia dels territoris

dijous, 6/03/2014

ConquesGran.png No sempre és fàcil orientar-se, a la muntanya. El relleu que veiem canvia segons el punt de vista perquè hi ha muntanyes que no en deixen veure d’altres. A més, tots sabem que la perspectiva enganya i que un petit turó proper ens pot tapar tota una serralada. Si anem caminant, les formes i siluetes del que veiem van canviant constantment. A la muntanya, no hi ha pas monotonia, tot és força complicat. Però hi ha un fet ben conegut: els terrenys tenen direcció. És la direcció que l’aigua de la pluja ha marcat en les roques i la terra. L’erosió ha esculpit el territori durant milions d’anys i ens ha deixat el paisatge que veiem. Si deixem a banda els terrenys molt porosos com els deserts i les dunes, el territori quasi sempre fa pendent i no té concavitats. Els terrenys tenen direcció. És la direcció en què l’aigua avança en les escorrenties després de ploure.

De fet, és clar que en un lloc determinat, només tenim dues possibilitats. O bé el terreny fa pendent o bé no en fa. En el primer cas, l’aigua de pluja baixa en la direcció del pendent. De fet, si volem ser més rigorosos, hem de dir que l’aigua circula sempre en la direcció del màxim pendent en aquell punt. En el segon cas, si no hi ha pendent, tenim una concavitat, un mínim local si parlem en termes geomètrics. L’aigua s’hi acumula i acaba produint tolls, un llac o un estany com el de Banyoles. Però de fet, això no és una situació gaire habitual i la prova és que, exceptuant el Pirineu, en tenim pocs, de llacs. Les zones sense pendent són inestables perquè l’erosió, quan hi ha sobreeiximent del toll o del llac, va desgastant el terreny tot creant pendent.

L’aigua de pluja que cau i no es filtra, sempre baixa. Ha estat treballant milions d’anys per esculpir-se camins que sempre fan baixada, de les muntanyes al mar. De fet, hi ha una proposta matemàtica ben senzilla per als casos en què ens perdem a la muntanya. Es tracta de baixar sempre. Si baixem, arribarem a la plana i fins i tot al mar, on hi ha llocs habitats (si no tenim la mala sort de caure en un dels pocs llacs que podem trobar). El problema és que és com d’altres idees matemàtiques: ens poden ser útils, però no sempre ho són. Nosaltres no som com l’aigua, i és ben probable que si seguim aquest algorisme acabem necessitant cordes per baixar penya-segats i saltants d’aigua, a més d’una destral per obrir-nos pas per la vegetació dels torrents. Però arribarem a bon port. De fet, l’estratègia de baixar sempre en la direcció del màxim pendent no és més que l’anomenat algorisme del gradient, ben conegut en tècniques d’optimització amb ordinador.

Hi ha un fet interessant, en tot això. El fenomen no és invertible. Sempre hi ha una direcció de baixada però n’hi ha moltes de pujada. D’on ha vingut l’aigua que tenim en un lloc determinat, després de ploure?  En general pot haver vingut de molts llocs diferents. Però sempre continua baixant en la direcció de màxim pendent del terreny. Sabem que si no deixem de baixar, arribarem a baix de tot, a la costa. Però si no deixem de pujar, és clar que no sempre arribarem al cim que volem. Alguns cops ens equivocarem i arribarem a un cim més baix; haurem de baixar i tornar a pujar per a corregir el nostre error. En els terrenys hi ha punts més alts que tots els que els envolten. Són els cims. Però pràcticament no trobem cap punt que sigui més baix que tots els que l’envolten. Les depressions són molt poc habituals. La raó de tot plegat és que la gravetat és direccional. I en conseqüència, l’erosió també ho és. L’aigua s’ha anat fabricant camins cap avall però no ha tingut cap necessitat de crear camins cap amunt.

Els territoris són monòtons, parlant en termes matemàtics. Ho són perquè tenen un ordre intrínsec i estan orientats en el sentit que baixa l’aigua. Si pensem que són superfícies o funcions de dues variables que codifiquen l’alçada en qualsevol punt d’unes determinades coordenades geogràfiques, els terrenys són superfícies sense mínims, en les que sempre podem anar baixant (amb les excepcions dels estanys i depressions). Les funcions matemàtiques monòtones representen una relació d’ordre, i els terrenys incorporen l’ordre que l’aigua els ha anat esculpint al llarg de molt i molts anys. Si ho mirem així, hem de dir que no és cert el que dèiem abans. A la muntanya, sempre hi ha monotonia, en sentit matemàtic i geomètric. És la monotonia de l’aigua, és l’ordre intrínsec a les conques dels rius.

El que teniu a dalt és un mapa de les conques hidrogràfiques de Catalunya, que també podeu veure aquí. La zona de més a l’esquerra inclou la Vall d’Aran, bona part de la província de Lleida i part de la de Tarragona. Tota aquesta zona pertany a la conca de l’Ebre excepte la Vall d’Aran, que com sabem és conca Atlàntica. La pluja de Lleida s’encamina cap l’Ebre, però la que cau a la Vall d’Aran fa un llarg camí fins Bordeus i l’oceà, si abans no es filtra sota terra o acaba en una aixeta. La zona de la dreta del mapa, amb més regions delimitades en negre, inclou totes les conques Mediterrànies excepte la de l’Ebre. Tot el que plou i no s’absorbeix en qualsevol punt d’una d’elles, segueix un camí sempre descendent fins sortir al mar per un dels rius principals. Hi ha conques grans, com la del Llobregat, el Ter o el Fluvià. D’altres, com la del Tordera, són força més petites i recullen menys aigua.

Els mapes de les conques hidrogràfiques destil·len l’historia dels terrenys i de la seva erosió al llarg de milions d’anys. Fixeu-vos que la frontera entre la conca del Llobregat i la del Ter és molt gran. Quan plou en aquestes zones, les gotes que venen d’un mateix núvol es separen i acaben seguint camins divergents. Unes viatjaran per Girona i Verges mentre que les altres passaran prop de Montserrat i de l’aeroport de Barcelona. Pocs mapes inclouen aquestes fronteres naturals entre conques. I és ben trist, perquè tenen més historia que les fronteres artificials que edifiquem els humans. Les nostres fronteres duren uns quants segles, però les fronteres entre conques perduren milers i milers d’anys. L’extensió de les conques hidrogràfiques ens explica perquè té sentit construir embassaments a la conca del Llobregat i no a la del Besós o a la del Daró. El territori Català té tantes regions monòtones com conques. Heu pensat algun cop, en creuar aquestes carenes i línies geogràfiques de separació entre conques, que esteu canviant de regió en el món de l’aigua? Dalt d’aquestes carenes podeu gaudir de l’experiència de pensar que les aigües a una i altra banda van visitant tranquil·lament terrenys de monotonicitat constant, sempre baixant fins arribar al mar.

La gestió de les conques no és gens fàcil, i això és especialment cert en els rius que reguen diversos països. Si els que viuen aigües amunt es queden massa aigua, els pobles d’aigües avall es queixaran, amb raó. En alguns casos, el tema s’ha resolt bé, amb pactes entre uns i altres. En d’altres, la gestió de les conques és un aparador que ens mostra les relacions de poder i dominació. Tot plegat és molt lent si es vol fer bé, perquè cal que tothom accepti la solució final. La gestió del riu Colorado n’és un bon exemple. L’any 1922 ja es va arribar a un primer pacte entre Mèxic i els Estats Units, pacte que s’ha anat millorant al llarg dels anys i que va ser objecte d’una darrera regulació fa poc més d’un any. És bonic observar la seva flexibilitat, que es concreta en el fet de contemplar i regular situacions extremes, de sequera o de massa aigua, que requereixen solucions adaptades i específiques. I és bo saber-ho perquè la gestió de l’aigua, al segle XXI, no serà pas senzilla, a les nostres latituds.

Per cert, la Plataforma en Defensa de l’Ebre diu que si s’aplica el previst en el nou Pla Hidrològic s’acceleraran els processos de salinització, subsidència i regressió que ja pateix la desembocadura del riu.