Entrades amb l'etiqueta ‘Aldous Huxley’

La normalitat

dimecres, 25/10/2017

Des de fa un temps, hi ha polítics que diuen que cal recuperar la normalitat. És una frase que he de confessar que m’ha produït molta urticària. Em recorda aquella guia per detectar els autèntics antisistema que va escriure en Carles Capdevila, en aquest moment en el que els que s’han saltat les normes del sistema, ara ens diuen que tots hem de moure’ns cap la “seva” normalitat. Perquè en Capdevila deia que ser antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents, és permetre que creixi la pobresa infantil i deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Que antisistema són tots els casos de corrupció sistèmics del PP i que són Bárcenas i Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema, i que antisistema és el TC, un tribunal injust que està al servei d’un partit. Em pregunto si és aquesta la normalitat que ens volen vendre. És la del món feliç de Huxley?

En ciència, la normalitat no és mai quelcom que “cal recuperar“, perquè el concepte científic de normalitat és contrari al d’uniformitat i manteniment del passat. Normalitat és adaptació i diversitat perquè l’evolució és dinàmica. Els éssers que volen mantenir la normalitat, desapareixen. Sabem que només sobreviuen aquells que creen noves maneres de fer, adaptades al medi canviant.

La normalitat, però, a més de dinàmica, és diversa. I ho ha de ser per pura supervivència. En una espècie o grup, la uniformitat (per exemple, genètica) és suïcida com bé s’ha pogut comprovar en grups aïllats i endogàmics.

La ben coneguda llei normal (o distribució normal) s’aplica a molècules, partícules, minerals, plantes i persones, i és un clar exemple del que veiem en els estats de normalitat a la natura. Tot és divers, tot té mitjana i variància i res és uniforme, ni els arbres d’un bosc ni les vaques d’un ramat. És un concepte de normalitat que també podem aplicar a les democràcies, basades en la convivència, tolerància i respecte a la diversitat: la normalitat social és parlar, negociar i sobretot escoltar. I si no, pregunteu-li a Nelson Mandela.

La normalitat a l’evolució de les espècies no és més que dinàmica, adaptació i canvi. Aquesta necessitat de canvi porta a situacions de rebel·lia i a moments en els que la desobediència es fa necessària. Som mamífers perquè algunes aus van trencar la normalitat de la seva espècie i van deixar de fer ous.

En Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 94 anys que no té pèls a la llengua, defensa la rebel·lia dels científics i va escriure un bon llibre sobre el tema. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia en anglès. Dyson pensa que la normalitat comporta, per part dels científics, una actitud rebel, conseqüència de l’esperit lliure que cal per resistir les pressions de la societat i del poder. En el seu llibre “Weapons and Hope de 1984, per exemple, fa una anàlisi dels problemes ètics de la guerra i les armes nuclears. Són normals, les armes, les guerres, els atacs a civils i el negoci del comerç d’armes? Hem d’acceptar aquesta normalitat?

El concepte de “recuperar la normalitat” és buit, perquè la normalitat, dinàmica, l’hem de construir entre totes les persones. Segur que no és, per tant, res del que estan pensant els qui ara ens en parlen. La normalitat que tindrem d’aquí a uns anys no és la de l’any passat, la de l’any passat no era la de l’any 1975, la del 1975 no era la del 1931, i la del 1931 no era la del 1788 just abans de la revolució francesa. Cal aprendre del passat per construir nous marcs de convivència, però mai per tornar al que ja no serà vàlid.
Per cert, l’ Antoni Puigverd diu que Rajoy segueix sense reconèixer el subjecte social contra el que actua perquè això implicaria reconèixer que hi ha un problema. Manuel Castells, en el mateix sentit, comenta que segueix ignorant que es tracta d’un moviment social que es pot activar i ampliar sense líders ni institucions. I en Javier Pérez Royo pensa que el PSOE no ha d’anar de la mà d’en Rajoy a cap lloc. Tres persones ben diverses.

La vida del jo

dijous, 15/06/2017

Fa poc, llegint el resum d’una conferència d’en Miquel Pallarès, vaig trobar una explicació força interessant del funcionament del cervell humà. Deia que el cervell dels vertebrats, des que són embrions, té tres lòbuls. Tots els vertebrats els tenim, encara que en proporcions diferents. Són el mòdul o sistema reptilià, el sistema límbic o cervell emocional, i el neocòrtex o lòbul frontal. En Miquel Pallarès explica que el mòdul reptilià és el que controla els comportaments propis de la supervivència instintiva com la respiració, el cor i l’equilibri. El sistema límbic, que comprèn l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala, és el de les emocions i la memòria. Però nosaltres no fem res per tenir emocions: són automàtiques i justament per això són difícils de controlar. Finalment, el còrtex cerebral, que es troba en els mamífers més desenvolupats i especialment en els humans, és qui ens obre la porta al món abstracte: el llenguatge, el raonament, l’aprenentatge, la consciència. El mòdul o cervell reptilià viu en el present perquè només té memòria a curt termini (per això algunes vegades, quan no recordem les coses, diem que tenim “memòria de peix”). I en Miquel Pallarès ens explica que el sistema límbic viu en el present i el passat gràcies a la memòria, i que el neocòrtex viu en present, passat i futur perquè té la capacitat de planificar, preveure i anticipar comportaments.

Després de dinar, a l’estiu, em poso a fer la migdiada i m’adormo profundament. Em desperto de cop i durant uns moments, em sento desorientat. On soc? És al matí o a la tarda? Què faig aquí? Segur que ens ha passat alguna vegada. És força normal i corrent, tot i que és quelcom molt més complicat del que ens pot semblar. Perquè la pregunta “on soc?” indica que som autoconscients i que tenim consciència del nostre “jo”. “Jo vull això”, “jo aniré”, “jo soc així”. Ara bé, què és això del “jo”? Els estudis sobre autoconsciència i sobre el concepte del “jo” són de la màxima actualitat en neurociència, però encara ens queda molt camí per recórrer. La Margie Eckroth-Bucher, per exemple, diu que la consciència de si mateix implica l’ús d’auto-percepcions i d’un coneixement íntim tals que ens ajuden a guiar la nostra conducta a la vegada que ens permeten crear un ambient interpersonal que ens ajuda a viure. I en Xavier Rubert de Ventós ens explica, des de la filosofia, que el “jo” és un precipitat no banal fet a partir de moltíssimes estructures summament banals: dos sistemes genètics, una ciutat, una llengua, un determinat sistema social, un parell d’amors, una vintena d’amics, una cinquantena de llibres. Diu que és una estructura o sistema simbòlic que ens ajuda a percebre el món. Però que no és que percebem el món a través d’aquestes estructures (lingüístiques, científiques, artístiques, ideològiques) sino que som aquestes estructures. El “jo” és la meva essència, que ha crescut amb mí. Som memòria del que hem estat i viscut, i el “jo” no podria existir sense aquesta memòria. Tot i que, com bé explica en Harry Haroutioun Haladjian, tendim a mentir-nos i a modificar i adaptar els records perquè “la funció principal de la memòria autobiogràfica és produir una narrativa que ens serveixi per la la construcció del nostre jo”. En tot cas, el que sí podem dir és que la recerca neurocientífica sobre temes d’autoconsciència i del “jo”, encara té força camí per recórrer…

Hi ha un aspecte, però, que he vist tractar poques vegades. És el de l’aparició i desaparició de les funcionalitats dels tres sistemes cerebrals. Durant els primers anys de vida, els nens reprodueixen, a gran velocitat, el procés evolutiu que ens ha portat on som. Neixen només amb el sistema reptilià, aviat incorporen el sistema límbic, però el funcionament complet del neocòrtex i la consciència del “jo” tarden uns quants anys en arribar. Els nadons no tenen autoconsciència. És clar que els tres sistemes ens van apareixent, en ordre. Quan creieu que vau començar a ser “vosaltres”? A quina edat? D’altra banda, hi ha vegades que les funcions del neocòrtex acaben desapareixent un temps abans de la mort física del cos. Ho veiem a les malalties degeneratives i els estat de coma que no es recuperen, i probablement és el que passa en molts processos agònics. En definitiva, sabem que el nostre “jo” viu menys anys que el nostre cos.

Som limitats, som finits. El que diré ara és opinable, però jo tendeixo a pensar que la meva vida és la del meu “jo”. Quan el neocòrtex em deixi de funcionar i ja no pugui pensar com soc, on soc, què vull i què faré, tal vegada el meu cos encara sigui viu, però el meu “jo” haurà deixat de viure. I si el meu “jo” ja no hi és, és que jo ja no hi soc. La vida del “jo” és sempre més curta que la vida del nostre cos, més curta que la nostra vida tal com és vista pels altres. Tot plegat és una gran il·lusió. La imatge que tenim de la vida dels altres és més llarga que la seva pròpia vida (entenent per pròpia vida la del seu jo). Veiem néixer molts nens, a algunes persones fins i tot les veiem néixer i morir, i veiem gent en coma que acaba morint. Quan va morir el seu jo?

La imatge de dalt l’he obtinguda d’aquesta pàgina web

———

Per cert, en Bru Rovira cita en Neil Postman, que va dir que George Orwell (“1984″) temia els que volien prohibir els llibres mentre que a Aldous Huxley (“Un món feliç”) el que li preocupava és el dia en què ja no hi hauria cap raó per prohibir-los perquè ningú tindria interès a llegir-los. Orwell temia que se’ns ocultés la veritat. Huxley, que la veritat s’ofegués en un mar d’irrellevància.