Entrades amb l'etiqueta ‘Amnistia Internacional’

No tenim por

dimecres, 23/08/2017

En Josep Ramoneda deia fa pocs dies que haurem de conviure amb atemptats com el de la setmana passada, però que la probabilitat de ser víctima d’un atac és molt baixa i que per tant no s’ha de tenir por. Deia que la societat només té una sortida: defensar la normalitat.

Tot i el terrible que és la situació, he de dir que em sento orgullós d’aquesta frase que també citava en Ramoneda i que s’ha convertit en el lema de la resposta ciutadana d’aquests dies: “no tinc por”. Perquè no podem caure en el parany de la por, i perquè si raonem en base al que ens diu l’estadística i en concret l’anàlisi de probabilitats, segurament deixarem de tenir por. Tot es deriva d’una confusió (sovint intencionada) entre esdeveniments que no tenen res a veure els uns amb els altres. Quina era la probabilitat que hi hagués algun atemptat a Barcelona durant un determinat període (per exemple, entre 2017 i 2020)? És difícil de calcular, però sí que podem dir que era elevada, perquè Barcelona és llaminera. I quina és la probabilitat que tinguem un atemptat a Europa durant els propers 12 mesos? Tots acceptarem que és pràcticament del 100%, com ho és la probabilitat que hi hagi un atemptat en algun lloc del món durant els propers dos mesos. Quan parlem de grans zones de la Terra o de llargs períodes de temps, les probabilitats sempre són elevades, perquè tots els fets, de tant en tant, passen. Això és cert tant si parlem d’atemptats com si pensem en inundacions, huracans o terratrèmols. Ara bé, una cosa és parlar de regions, països o ciutats, i una altra és parlar de persones concretes: quan confonem esdeveniments i ens apliquem a nosaltres les probabilitats que s’apliquen a regions i ciutats, és quan comencem a perdre de vista la realitat. Perquè, com bé explica en Josep Ramoneda, la probabilitat que tenim de ser víctimes d’un atac aquí a casa nostra és molt baixa (jo diria que obscenament baixa, si la comparem amb la que tenen altres persones que viuen a regions conflictives del planeta). Les taules que ens proporciona el Centre de Recerca sobre la Globalització del Canadà, que podeu trobar referenciades en aquest article, són ben eloqüents: en base a dades del 2008, el risc anual de morir per atemptat terrorista al Regne Unit és de 1 entre un milió cent mil, i al Canadà és de 1 entre tres milions vuit-cents mil. En canvi, el risc anual de morir per accident de tràfic és de 1 entre 23.000 i de 1 entre 13.500 al Regne Unit i al Canadà, respectivament. Als Estats Units, és 33.842 vegades més probable morir de càncer que d’un atac terrorista. De veritat que hem de tenir por?

Els fets no són evitables, ho hem d’acceptar. Podem treballar per fer-los més improbables, però hem de ser ben conscients que la seguretat total no existeix. Som limitats, finits, i no ho podem controlar tot. D’aquí dos, tres o deu segles, hi haurà grans desastres naturals, tant si la espècie humana existeix com si s’ha suïcidat. I com tots bé sabem, la probabilitat que els que llegim això no hi siguem d’aquí a cent anys, és del 100%.

La nostra resposta, en canvi, la nostra reacció als fets, la construïm nosaltres i és responsabilitat nostra. És cert que partim d’hàbits evolutius que no ens ho posen fàcil. Si ens deixem portar pel tros de cervell de rèptil que encara tenim, anirem a respostes racistes i d’actuació ràpida, plenes d’odi i venjança. Perquè sentim una atracció innata per allò que és morbós i negatiu, i és un fet que les noticies sobre catàstrofes, guerres i destrucció tenen més audiència que les que parlen de la gent que treballa per la construcció de la pau i els drets humans. El “no tinc por”, en canvi, és una resposta des de la serenitat que pot ajudar a construir marcs de convivència i de pau.

“No tinc por” és una frase incòmoda, per dir-ho en paraules suaus. En Timothy Snyder recorda que quan es produeix un atac terrorista, les autoritats sovint se’n aprofiten per consolidar el seu poder, i que la tirania moderna és la gestió del terror. El mecanisme de tot plegat és la por de la gent, que ens fa demanar més seguretat i que és l’excusa per incrementar la securització i la militarització, per retallar els drets humans i per posar fi al sistema de controls i contrapesos dels Estats de Dret. Però una societat sense llibertat i sense drets humans no pot lluitar de manera eficaç contra el terror. En Timothy Snyder diu a més que “la suspensió de la llibertat d’expressió i del dret a un judici just […] és el truc més antic del manual hitlerià”. En canvi, si no tenim por, deixarem de demanar més securització, no acceptarem una reducció dels drets humans, i “last but lot least”, no contribuirem a l’espiral que acaba amplificant el terror internacional. El lema “no tinc por” va directe a tallar les arrels de la guerra contra el terrorisme. Perquè, com diu en José Luis Gordillo, aquesta guerra contra el terrorisme “és una gran operació de màrqueting (relacionada amb la por de les elits a la fi del petroli abundant) que amaga depredació i reducció de drets humans i que aconsegueix el suport social amb la política de la por”. L’absència de por ens permet a més controlar i eliminar l’odi, com observen, entre molts d’altres, Amnistia Internacional i el mateix Timothy Snyder. Snyder, per cert, també ens fa algunes propostes dignes de consideració: “investiga… mira d’entendre les coses per tu mateix… perquè renunciar als fets és renunciar a la llibertat” – “dedica estona als articles llargs” – “una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te” – “finança el periodisme d’investigació subscrivint-te a mitjans impresos” – “responsabilitza’t de la informació que transmets als altres”.

Per cert, en Josep Ramoneda diu també que l’obligació dels governs és asserenar i tranquil·litzar, en lloc de elevar el to verbal i endurir la legislació buscant legitimar-se davant la societat atemorida.

Sonificar i entendre

dimecres, 15/04/2015

L’any 1913, el professor anglès Edmund Fournier d’Albe va inventar l’optòfon. Es tractava d’un giny pensat per a que els cecs poguessin llegir. El optòfon tenia un conjunt de petits fotosensors de seleni, disposats adequadament. Aquests sensors, en moure l’optòfon per damunt d’un text escrit, detectaven el blanc del paper i els canvis a negre quan passaven pel damunt de diverses parts de cada una de les lletres. Cada sensor, si detectava color blanc, generava una nota musical específica i diferent de la dels altres: per exemple, el sensor que anava passant per la part superior de les lletres produïa una nota aguda mentre que els senyals dels sensors a la zona inferior de les lletres es convertien en notes més greus. Els canvis a color negre silenciaven els senyals audibles, de manera que a les zones blanques del paper escoltàvem totes les notes a la vegada i damunt les lletres només escoltàvem les de les seves parts blanques. De fet, podem dir que l’optòfon era com una pianola dirigida pel text escrit o com un telèfon sense “tele” i amb “opto”. El seu èxit va ser limitat, però segons diuen, els seus usuaris aconseguien llegir amb el so (això sí, amb un bon entrenament).

L’optòfon, l’estetoscopi i els detectors Geiger de radioactivitat tenen una cosa en comú: ens ajuden a interpretar i entendre fenòmens i símbols amb el so. Tots ells es basen en la bona sensibilitat del nostre sentit auditiu.

El neurocientífic Bechara Saab explica que la nostra percepció auditiva es centra en una regió del cervell anomenada calze de Held, la zona que conté més sinapsis. Aquesta regió amb forma de flor és capaç d’emetre neurotransmissors que envien missatges neuronals a un ritme de fins 800 vegades per segon. La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra alguns calzes de Held de cervells humans. D’altra banda, i encara que no ens ho sembli, la velocitat de les connexions neuronals a la regió del cervell dedicada a la visió és més baixa. Bechara Saab explica que la conseqüència de tot plegat és que la nostra oïda pot captar estímuls que ens són totalment invisibles. Podem percebre detalls que duren pocs mili-segons mentre que la vista no pot detectar cap fenomen que duri menys de 1/50 de segon. Pel que fa a fenòmens efímers, som millors amb l’oïda que amb la vista.

Hi ha sons que podem percebre directament amb instruments que els amplifiquen, com l’estetoscopi. Heu escoltat mai el so del cor i dels pulmons? Aquí el teniu. Però hi ha molts altres fenòmens que no podem escoltar perquè són massa subtils, massa ràpids, massa lents, massa llunyans… En aquests casos, el que podem fer és transformar-los, amplificar-los i canviar-los d’escala de temps per a fer-los audibles. El procés de modificar i transformar un conjunt de dades que canvia al llarg del temps per tal de transformar-lo en un so audible s’anomena sonificació. La sonificació aprofita la nostra especial habilitat per detectar detalls quasi imperceptibles en els sons, de manera que podem acabar detectant aspectes i diferències que d’altra manera no veuríem. En aquest vídeo ens ho explica Domenico Vicinanza, de la xarxa europea de recerca GEANT, i si us interessa podeu trobar més informació en aquest article d’en Ron Cowen a la revista Nature – Scientific American. D’altra banda, en aquest vídeo de la BBC podem escoltar el so de les estrelles i adonar-nos de les diferències de so segons la seva mida. En aquest cas, la sonificació s’ha fet canviant l’escala de temps i transformant les petites variacions en la intensitat de la llum estel·lar en diferents freqüències del so.

Escoltar les dades és una bona manera d’entendre-les, ens diu en Ron Cowen. Ens adonem del quasi invisible i podem descobrir detalls i canvis subtils. En aquesta web de la NASA podeu trobar un bon nombre de sons i en aquesta altra, que conté un àudio ben curiós, veureu el que cal fer per escoltar el so del gir de Saturn. Però no tot és l’espai. En el camp de la medicina, un grup de científics de la Universitat de York està utilitzant sonificació per a detectar tumors cancerígens microscòpics que és impossible detectar d’altres maneres. En aquest cas, la sonificació es fa transformant la cadència de reproducció de les cèl·lules en sons més greus o més aguts, aprofitant el fet que la velocitat de reproducció de les cèl·lules canceroses és diferent de la de les normals. És possible que aviat tinguem estetoscopis específics per a la detecció de tumors…

Per cert, la Cristina Manzano parla de l’aniversari del segrest de més de 200 noies a Chibok, Nigèria, de l’oblit del que passa a l’Àfrica i de l’informe recent d’Amnistia Internacional sobre Boko Haram. Diu que lamentablement, som davant de la insuportable banalitat de la solidaritat global.