Entrades amb l'etiqueta ‘armament’

Ciència, objectius i objecció

divendres, 7/04/2017

Diuen que els científics i tecnòlegs som excessivament cartesians. Probablement és cert, i això ens fa ser massa rígids i previsors en certes circumstàncies. Bo és saber-ho i tenir-ho en compte. Però té com a mínim un avantatge: sabem que l’ús de tota eina requereix una definició prèvia d’objectius. El pensament crític, que és part essencial del raonament científic, ajuda a destapar i entendre objectius amagats, que algunes vegades són ben diferents dels aparents. Et fan un poliesportiu o un aeroport, creus que serà una bona eina per millorar la qualitat de vida de la gent del teu poble, i al final acabes descobrint que només era una eina per l’enriquiment personal d’uns pocs.

Amb els anys, anem aprenent a discernir entre els objectius de construcció (de drets humans, d’una vida digne i de les condicions per la pau) i els de destrucció (de vides de la població civil i de països sencers). Curiosament, la desprestigiada ONU treballa pels primers mentre molts Estats i centres de poder treballen pels segons. En aquest context, alguns científics ja fa temps van manifestar el seu rebuig a la militarització de la recerca científica espanyola i es van (ens vam) comprometre a “no participar en cap investigació que tingui una finalitat explícitament militar”.

El món té masses armes i la pau no té suficients diners, tal com va declarar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, l’any 2012. Si volem donar a la pau una oportunitat real, també hem de donar-li un pressupost real, que ara no té. La construcció de la pau i el camí cap un món on tothom pugui viure amb dignitat, crec que és l’objectiu més noble que ens podem plantejar. Per què, doncs, ningú parla d’incrementar el pressupost per a la pau? La resposta podria ser perquè la pau és quelcom que dona menys beneficis a curt termini. Però cal esmerçar més esforços polítics i humanitaris, si realment volem aconseguir una pau sostenible, tot treballant pels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. Si hem de definir uns objectius globals per la recerca del segle XXI i pel que serà prioritari en ciència i tecnologia, no cal anar gaire lluny. Només cal llegir aquests objectius de la ONU.

El món incrementa la despesa militar mentre hi ha gent que mor de fam i que viu en condicions infrahumanes. Costa d’entendre. I ara, després de les armes nuclears i de les químiques, es comença a parlar de les armes autònomes. La imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web, en mostra una. Diuen que les armes autònomes són la tercera revolució de la guerra moderna, després de la pólvora i de les armes nuclears. Seleccionen i ataquen objectius sense intervenció humana. Això sí, amb alguns errors que els seus dissenyadors qualifiquen de “danys col·laterals”. Per això, científics com Stephen Hawking i Noam Chomsky i homes de negocis com Elon Musk i Steve Wozniak han escrit una carta demanant la prohibició d’aquestes armes autònomes. La pregunta clau per a la humanitat d’avui, diuen, és si vol iniciar una carrera mundial d’armes autònomes basades en la intel·ligència artificial. Perquè si alguna potència militar segueix endavant amb el desenvolupament d’aquestes armes, és pràcticament inevitable que això portarà a una nova cursa militar que farà que les armes autònomes es converteixin en els Kalàixnikovs del demà.

Penso molt sovint amb el que deia en Buckminster Fuller: en lloc d’armament, el que hem de demanar és viviment. Hem de reduir dràsticament els pressupostos actuals dedicats a la producció d’armes, de manera que els traspassem a la fabricació i producció de viviment. Si aixequés el cap, en Bucky Fuller segur que ens diria que aquest hauria de ser l’objectiu científic i tecnològic del segle XXI. Perquè, com bé ens explicava en James Baldwin, hi ha una llei terrible a la vegada que inexorable: la que diu que no es pot negar la humanitat dels altres sense disminuir la d’un mateix.

GCOMS és una campanya global que aplega gent de molts països dels cinc continents. D’aquí a poques setmanes, activistes de tot el món participaran en tot un seguit d’accions simultànies per exigir la reducció de la despesa militar. Molts científics, també. A la pàgina web de la campanya GCOMS/GDAMS trobareu material i propostes per a participar-hi activament, sobretot durant els “dies GDAMS”: els propers 18 a 28 d’abril.

Per cert, en Freeman Dyson diu que per evitar la guerra nuclear no és suficient tenir por de les conseqüències. Diu que cal tenir por, però que és igualment necessari entendre. I el primer pas en la comprensió és reconèixer que el problema de la guerra nuclear no és tècnic, sinó humà i històric.

Crear viviment o destruir?

dijous, 5/03/2015

M’agrada la paraula viviment. Hi vaig pensar fa pocs dies en llegir un article d’opinió del New York Times que he de confessar que em va deixar tocat. El trobareu aquí, en anglès. És el testimoni d’en Timothy Kudo, capità de l’exèrcit d’Estats Units. En Timothy és un militar que, tot pensant que la guerra és necessària, ens presenta un testimoni cru i real, una descripció de com va aprendre a matar. Us en tradueixo algunes frases:

“Era la nit, durant la meva primera setmana a l’Afganistan l’any 2010, i ens trobàvem a la província de Helmand. La veu a l’altra banda de la ràdio em va dir que hi havia dues persones que estaven fent un sot al costat de la carretera. Em va preguntar si els disparava i matava. Vaig intentar preguntar a algú de més amunt en la línia de comandament… No vaig trobar ningú… Vaig adonar-me que era una decisió que havia de prendre jo… Finalment vaig dir: dispara!”

“Durant l’entrenament dels oficials de la marina, se’ns va ensenyar a ser decisius. Se’ns deia que fins i tot una mala decisió era millor que no prendre cap decisió. Però penso que la combinació de judicis imperfectes, confiança en l’autoritat i necessitat de ser decisiu no acaba produint resultats mesurats”

“Un cop el fet de matar perd la seva mística, deixa de ser una eina d’últim recurs… Al cap d’un temps, tot el que fèiem semblava acceptable. Matar podia ser banal”

“Ningú parla mai de les morts accidentals. Hi ha paperassa, una curta investigació, i després, silenci”

He de dir que no entenc que els humans dediquem esforços a destruir, i que tampoc entenc aquells científics, tecnòlegs, empresaris i polítics que treballen per a fabricar eines de destrucció. Amb tot el que cal fer i construir en aquest món globalitzat per a millorar les condicions de vida de les persones, no puc entendre aquest afany per a destruir i matar. Els bombardeigs a Gaza, Síria, Ucraïna, la República Centre-Africana i a tants altres llocs destrueixen en pocs segons les cases, escoles i equipaments que la gent ha aixecat amb temps i molt esforç. Les guerres fan que la gent acabi pagant amb les seves propietats i les seves vides les vanitats i interessos d’un grapat de poderosos. El total de la despesa militar a Espanya l’any passat va ser de més de 16 mil milions d’euros. Són 367 euros per persona o, si ho preferiu, 3094 euros per aturat i any. Són diners preparats per a destruir el que altres han creat.

La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra en Buckminster Fuller l’any 1971 durant una de les seves xerrades a l’aire lliure. En Buckminster Fuller, Bucky pels amics, va ser un arquitecte i dissenyador genial, un utòpic, un visionari (vegeu la nota al final). L’any 1983, poc abans de morir, va escriure un article que podeu trobar aquí en versió original, en el que defensava que calia convertir l’armament (weaponry en anglès) a “livingry“. Es va inventar aquesta darrera paraula, que podríem traduir per “viviment”, per contrast amb el terme armament. L’objectiu de l’armament és destruir, el del viviment és crear i construir. Fuller definia viviment com un conjunt d’artefactes que permetrien emancipar els humans de l’explotació dels molts per part d’uns pocs. Creia que calia reconvertir el disseny i la producció científica i tecnològica tot passant de la producció d’armament a la de viviment. A l’article, Bucky Fuller inclou una llista de 26 possibles ginys del viviment: una casa sostenible (la casa Dymaxion), el bany compacte, la cúpula geodèsica, sistemes sostenibles de rentat, sistemes de reciclatge, sistemes de generació d’energia alternativa i altres que ara fins i tot potser ens fan somriure. El rellevant, en tot cas, va ser la seva visió de futur i la seva defensa vehement de la necessitat de reconvertir l’industria de l’armament en industria del viviment. En Buckminster Fuller detestava el mal ús de les eines, la utilització pervertida d’eines que podrien servir per a millorar les condicions de vida de les persones i que en alguns casos s’acabaven convertint en mitjans de destrucció. En una visió profètica de la globalització, insistia en que habitem la nau espacial Terra. Pensant que la nostra tribu és ja tot el món, deia que la Terra és ben petita, si la sabem mirar des d’una perspectiva suficientment llunyana. És un punt blau a l’espai, una nau que ens porta per l’espai sideral a velocitats vertiginoses. I, així com els astronautes de qualsevol estació espacial saben molt bé que, si volen sobreviure, han de conviure sense barallar-se, Fuller explicava que estem obligats a fer el mateix si no ens volem destruir junt amb el planeta. Proposava fer sovint aquest exercici de perspectiva per a visualitzar la petitesa d’una Terra que ens acull mentre ens transporta per la buidor de l’espai interplanetari.

Permeteu-me que acabi amb una cita d’Erich Fromm. Fromm deia que l’alternativa fonamental que tenim és entre vida i mort, entre creativitat i violència destructiva, entre la realitat i les il·lusions, entre l’objectivitat i la intolerància, entre germanor/independència i dominància/submissió. Deia que el fet de ser conscients de l’existència d’alternatives alliberadores pot fer que tornin a despertar les nostres energies amagades per encaminar-nos cap al respecte per la “vida” enlloc de fer-ho cap a la “mort”. Aquesta energia d’Erich Fromm dirigida cap a la vida és la que, anys més tard, Bucky Fuller reivindicaria com a font per a crear més i més viviment.

Per cert, la Pilar Bonet parla dels qui s’oposen a la Guerra i diu que Anna Politkóvskaya (assassinada el 2006) lluitava en contra de la guerra de Chechenia mentre que Boris Nemtsov, assassinat la setmana passada, s’oposava a la guerra d’Ucrània.

—–

Nota personal: Vaig començar a interessar-me pels treballs d’en Buckminster Fuller quan vaig saber de la seva trobada amb en Norman Foster. Va ser al principi dels anys 70, quan Foster treballava en el seu primer gran projecte, el Centre Sainsbury. En veure el projecte, Fuller li va preguntar: “Quan pesa el seu edifici, Sr. Foster?” Foster va quedar desconcertat perquè no ho sabia. Però aquesta pregunta va obligar-lo a replantejar-se la seva manera de dissenyar i va iniciar una forta relació entre els dos que va durar del 1971 fins la mort de Richard Buckminster Fuller l’any 1983. Des de llavors, Norman Foster va perseguir sempre la lleugeresa, amb criteris de sostenibilitat i de reducció del que és superflu. Amb una sola frase, el mestre Fuller va canviar la vida de Norman Foster. Ara bé, en Buckminster Fuller també va ser un dissenyador visionari. Va crear cotxes i cases futuristes, va estendre el concepte de cúpula geodèsica tot dissenyant la meravellosa coberta de l’exposició universal de Montreal l’any 1967, va proposar una projecció icosaèdrica per als mapes del món i va insistir en el concepte de “dissenyador global”. El dissenyador global, segons Bucky Fuller, ha d’usar les troballes de la ciència i de la tecnologia, tot transformant-les en eines per a la felicitat humana a nivell mundial i sostenible.