Entrades amb l'etiqueta ‘auctoritas’

Què és la veritat?

divendres, 6/10/2017

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de visitar les excavacions de Càstulo, de la mà de Marcelo Castro, director d’aquest conjunt arqueològic i un dels experts actuals en arqueologia romana. Com diu en Javier Esturillo, en Marcelo és un home senzill, entusiasta, i que té un especial poder de seducció. Jo afegiria que és un científic. Durant dues hores vaig quedar atrapat per les seves explicacions i pel que ens anava comentant d’aquesta ciutat soterrada, a 7 quilòmetres de Linares, de la que encara hem d’esperar per saber-ne molt més. Ens va parlar del Mosaic dels Amors i de la meravellosa patena de vidre que hi han trobat. I ens va explicar el procés de construcció de les teories arqueològiques. Al principi de les excavacions, deia, els voluntaris quedaven molt sorpresos de les llargues discussions entre els experts arqueòlegs, en reunions en què cada un d’ells defensava amb la màxima tenacitat la seva teoria; totes elles eren dispars i contraposades. Ara, bé, amb el temps, cada pedra i cada objecte que trobaven era una nova evidència, que descartava certes opcions mentre reafirmava d’altres possibilitats. Cada petita pedra era una espurna, un regal de fa vint segles que els portava una mica més de llum. La gran sorpresa d’aquells mateixos voluntaris era veure que, al cap d’uns mesos, a les reunions s’havia deixat de discutir i hi havia consens. Les dades havien anat modelant la teoria que ara tots feien seva. En un procés de refinament basat en allò que els explicaven les pedres, tots havien anat fent una transformació mental que els portava al consens, en un camí que havia començat amb múltiples veritats individuals i acabava amb la construcció d’una teoria altament versemblant.

En Michael Shermer diu que hem de ser sempre conscients de quines són les evidències en què basem les nostres afirmacions. El nombre de pàgines que veig que té el llibre que estic llegint, és cert per observació. L’afirmació que diu que l’univers va començar amb el big bang és altament probable que sigui certa, per la confluència i concordança d’experiments molt diversos com l’observació del fons còsmic de micro-ones, la distribució de galàxies, el desplaçament cap al vermell de la seva llum, l’expansió de l’univers i la gran quantitat d’elements lleugers com l’hidrogen i l’heli. Altres afirmacions, en canvi, són personals i només són verificables per validació interna. És el que passa, per exemple, quan dic que la xocolata negra és millor que la xocolata amb llet. En tot cas, Shermer explica que cal aplicar el principi de proporcionalitat: com més rar és el que ens diuen i ens volen fer creure, més proves i evidències hem de demanar. I, quan cerquem una explicació per un determinat fet, el consell és analitzar sempre diverses alternatives i quedar-nos amb la més probable. Perquè en ciència no hi ha veritats absolutes. Les afirmacions i teories es basen en dades, experiments i evidències i sempre tenen una certa probabilitat de ser incorrectes.

Els teoremes, en matemàtiques, són veritats perpetues. A les ciències experimentals, en canvi, la veritat no existeix, només és probable i caduca. I, si pensem en les persones, encara menys: cada un té la seva, que va construint i adaptant al medi. Per això, més que parlar de veritats, probablement hauríem de parlar d’evidències contrastades, basades en dades i en els fets. Perquè la ciència es basa en llegir molt per intentar saber el màxim del que s’ha fet fins ara, en no donar res per cert ni per segur, en cercar i obtenir evidències empíriques, i en plantejar i publicar, en base a tot l’anterior, noves hipòtesis, teories i solucions que sabem que seran caduques i que només són certes amb una determinada probabilitat.

La ciència, però, s’ha dotat de mecanismes de filtrat per incrementar el més possible aquesta probabilitat. Són els mecanismes de revisió de les revistes científiques. Els articles amb els nostres resultats i teories que enviem a aquestes revistes, són revisats per determinats investigadors anònims, que analitzen si el que diem mereix ser publicat o no. Aquest procés, que és molt més sever a les revistes de prestigi, actua com a control de qualitat i acaba garantint que el que finalment es publica sigui més fiable. És un procés no exempt d’errors, és clar. Però funciona millor que altres perquè garanteix que sempre que llegim un article en una revista científica, sabem que al menys hi hagut algunes persones que se’l han llegit i que l’han acceptat (sempre és més fiable l’opinió de lectors experts que la dels propis autors). El sistema basa la credibilitat del que llegim, en aquest filtre construït sobre l’opinió de revisors anònims i en el fet que algunes revistes són “més bones” que altres perquè apliquen filtres més estrictes. En el món de la ciència, la fiabilitat de qualsevol resultat es basa per tant en indicadors que inclouen el tipus de revista que el publica i el grau de reconeixement internacional dels autors, indicadors que d’alguna manera ens mostren la seva auctoritas: la capacitat moral dels autors per emetre una determinada opinió qualificada. La credibilitat dels resultats, això sí, implica esforç i moltes frustracions sobretot per part dels joves investigadors, que han de veure i acceptar moltes vegades com se’ls rebutgen treballs que ells consideren d’alta qualitat. És el preu que cal pagar, en un mecanisme que molt sovint acaba demanant superació, esforç i perseverança.

En canvi, però, la informació a internet en general no inclou cap filtre. Podem dir tot el que volem i fins i tot, insultar i ser poc tolerants. Sempre hi haurà qui ens llegeixi i tal vegada podem acabar fent-nos virals amb qualsevol bajanada. El cas recent de Mary Beard és molt significatiu. Encara que tinguis proves sobre la diversitat ètnica i cultural al Regne Unit, per exemple, si ho publiques a internet, pots rebre un allau d’insults. No importa que tinguis evidències que confirmin el que dius. A internet, les opinions refrendades no són més sòlides ni més acceptades que les mentides i els mites. Per això, quan accedim a la informació de les xarxes i a internet, hem d’estar molt preparats. Perquè, com que no hi ha filtres previs, el filtre l’hem d’aplicar nosaltres. En un escenari en què tothom pot dir el que vulgui, la responsabilitat és dels qui rebem i llegim la informació, perquè a l’època de la postveritat, ja no sabem què és veritat. La única solució és la post-ratificació de tot. No creure’ns res d’entrada, no reaccionar al moment, comprovar amb altres fonts, esbrinar qui són les persones que ho han escrit, veure què diuen els mitjans de comunicació que disposen de comitè editorial, analitzar-ho tot amb esperit crític. Se’ns gira feina…

Davant aquesta sorprenent seguretat de molts dels que escriuen a internet i a les xarxes, tenim el “només sé que no sé res”. Perquè si alguna cosa sabem segur, és que ciència no arribarà mai a explicar el sentit i l’origen de tot. Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics“, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (la cita és de la pàgina 68 a la versió castellana). Les teories científiques, com tot en aquest Univers, neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren. Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu que els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. Continua dient: “En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del que no pot obrir la caixa i del que només en veu el moviment de les agulles i en sent el seu tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai podrà estar segur que la seva imatge és la única que els pot explicar. Mai podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”. Tota una lliçó de fa quasi 80 anys sobre què és la veritat, en aquests moments en els que estem temptats a pensar que amb internet ho podem saber tot.

———
Per cert, en César Antonio Molina diu que vivim en una concepció lúdica de la vida, en la que l’evasió, el culte al cos i el no pensament s’anteposen a tota manifestació cultural, i en la que, gràcies a internet, la gent té la sensació que ho sap tot i que de tot pot opinar. Tenim, diu, ciutadania lleugera, democràcia lleugera, vida lleugera i educació lleugera, al costat de videocràcia, videopolítica i teleciutadans.

Pensar, resoldre, explicar

dimecres, 18/03/2015

Acabo de llegir una noticia que he de confessar que m’esperava. Com podeu veure aquí, el 75% de la població estudiantil mundial ha fet algun treball copiant-lo parcialment o totalment d’internet. A més, sembla que com que tot està socialitzat i tothom creu que crea coneixement, molts estudiants tenen la sensació que tot és de tots i no són conscients que estan plagiant, amb tot el que això significa. A més, una altra de les possibles causes és el que comenta l’Elena Barberà al mateix article: sovint, els professors els demanen coses que poden copiar fàcilment.

És cert. Segons el que demanem als estudiants, ho tenen més o menys fàcil per copiar. En aquest sentit, tal vegada cal replantejar el tipus de feina que volem que facin. Una possible proposta, ben senzilla, és demanar que resolguin problemes més o menys complicats i que l’endemà (o el dia que sigui) facin una petita xerrada per exposar i explicar en públic la solució als seus companys, amb el corresponent torn de preguntes al final. No és cap idea nova: el matemàtic xinès Liu Hui ja considerava que la millor manera d’aprendre és basava en resoldre problemes, i així ho va explicar en el seu llibre Jiuzhang Suanshu fa més de 2200 anys, amb 246 propostes d’exercicis. Molta de la informació que trobem a la xarxa es pot utilitzar i copiar sense digerir ni elaborar, però quan hem de resoldre exercicis (vegeu la nota al final) estem obligats a pensar, a processar i cuinar la informació. Resoldre problemes requereix començar per entendre què és el que hem de resoldre, continuar llegint de bones fonts, pensar amb temps i tranquilitat, intentar ser creatius, trobar i escriure una solució i finalment veure la manera d’explicar-la als companys. Preparar-se per a una presentació davant els companys no és el mateix que escriure un text que només llegirà el professor. Quan sabem que ho haurem d’explicar, ens preparem millor. Les xerrades, encara que siguin curtes, obliguen a afinar molt i a entendre-ho tot, perquè hem de ser clars i no volem fer el ridícul.

El món actual no és propici per a la creativitat i la solució de problemes. Tenim poc temps, poques estones de soledat, massa neguit i soroll extern. Ens nodrim de frases curtes que trobem a la xarxa més que de les lectures pausades. És clar que hi ha de tot, però jo diria que un bon nombre d’estudiants podrien dedicar-hi més esforç i més estones de soledat i silenci.

M’agrada la paraula assossec. És el que cal per a comprendre les informacions que ens arriben, per a ser creatius i per a poder resoldre nous problemes. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. Però l’assossec no és habitual avui en dia, sobretot entre els joves. Quan s’ha de fer un treball o resoldre un problema, l’habitual és posar-se ràpidament davant l’ordinador i començar a buscar i provar. Per això el que vaig veure l’altre dia em va deixar sorprès. Vaig anar a parlar amb un dels nostres estudiants (que ara acaba el màster en informàtica), i el vaig trobar pensant, concentrat i només amb paper i llapis. Quina meravella! Vaig pensar que el que hauria de ser normal ha passat a ser insòlit i motiu de sorpresa. Tot plegat em va fer pensar bastant…

Fa temps, la Milagros Pérez Oliva explicava que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Deia que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber, i que no és una imposició d’autoritat. Comentava que aquesta auctoritas és patrimoni de les persones que tenen coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria, i que el seu valor es basa en la conformitat dels altres, quan respecten el saber. Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb auctoritas, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. És quelcom que hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla, perquè no és cert que tothom estigui creant coneixement fiable.  Si cada dia destriem i escollim el que mengem i bevem tot escollint bons vins i menjars sans, per què no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell assossegat de les informacions és el primer pas cap a la comprensió. Tenim molta informació, massa, però poder tenir no és comprendre. De la mateixa manera que ens agrada descobrir restaurants que ens ofereixin una bona cuina, si volem gaudir de la cultura i del coneixement hem de saber trobar i escoltar els nostres mestres.

Per cert, Antonio Muñoz Molina parla de Bob Inglis, antic congressista republicà que va voler entendre el tema del canvi climàtic més enllà de les seves conviccions ideològiques. Inglis va llegir, va parlar amb científics i va viatjar a l’Àrtic per a tenir dades de primera mà. Amb aquesta dura integritat americana que alguns cops ens desconcerta, Bob Inglis va declarar públicament les seves noves conviccions sobre el problema del canvi climàtic, sabent que estava arruïnant la seva carrera política. Ja no va tornar a ser elegit.

—–

NOTA: Hi ha problemes que podríem dir que formen part de la cultura general i quotidiana. Si els comento és perquè alguna vegada he sentit comentaris de gent de formació universitària que no sabien com resoldre’ls. Aquí en teniu una petita mostra amb tres enunciats: 1) He anat a comprar a la botiga, m’han fet un descompte del 20% i he pagat 84 euros. Quin era el preu sense descompte? Quants diners m’he estalviat? – 2) El meu apartament té unes golfes amb sostre inclinat. La paret lateral, de tres metres, té una alçada de dos metres i mig en un extrem i de un metre i mig a l’altra banda. Podré posar-hi un armari de 1,10 metres d’ample, 60 centímetres de fons i 2,20 metres d’alçada, recolzat en aquesta paret? – 3) He d’enviar un paquet a un amic. El paquet pesa 1,2 quilos. Sé que part del cost de l’enviament és proporcional al pes del paquet. Trobo dos rebuts d’enviaments anteriors a la mateixa persona: veig que quan vaig enviar-li un paquet de 900 grams em va costar 7 euros, i que en canvi, vaig haver de pagar 10 euros per l’enviament d’un altre paquet que pesava dos quilos i cent grams. Quan em costarà la tramesa?

Què us sembla?  Els podeu resoldre mentalment?

Societat de la informació o societat de la comprensió?

divendres, 20/07/2012

Fa una setmana, el divendres 13 de juliol, la Milagros Pérez Oliva va parlar a la sessió de clausura de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, i va impartir una conferència sobre com els mitjans de comunicació alimenten l’autoritarisme. Podeu escoltar-la aquí, val la pena. Deixeu-me que, de tot el que va dir, en remarqui dues idees.

Una de les coses que ens explicava la Milagros Pérez Oliva és que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Sabem que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber. No és una imposició d’autoritat. La posseeix la persona que té coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria i que és respectada. El seu valor es basa en la conformitat dels altres.

Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb “auctoritas”, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. Això, ho hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla. En el cas ja més concret de la ciència, us podria citar exemples concrets d’estudiants de màster i doctorat i de joves investigadors que acaben citant i creient-se el que han vist a documents sense cap credibilitat. Hem d’aprendre a usar internet. Així com hem aprés que les tisores no s’agafen per la punta, hem d’aprendre que la informació de la xarxa sempre cal passar-la pel garbell de la credibilitat, de la “auctoritas” i de la denominació d’origen. Si ho fem amb els vins, perquè no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell de les informacions és el primer pas cap a la comprensió.

Un segon aspecte que va tractar la Milagros Pérez Oliva va ser el de la diferència que hi ha entre llegir en paper i llegir en pantalla. Els llibres porten a una lectura profunda i lineal (que s’inicia en l’estructura física dels papirs). La pantalla ens porta a “passar per sobre” a lliscar i picotejar tot saltant d’un lloc a l’altre. Hi ha diversos estudis que mostren que aquesta lectura discontínua és un altre element que dificulta la comprensió. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític.

Internet és una eina, una eina molt potent que ens està canviant. Però la responsabilitat de l’ús de les eines és sempre nostra. No la podem defugir. Els ganivets ens ajuden a tallar el pa, però també poden ser armes agressives. Si la informació indiscriminada a internet no ens serveix per a incrementar la nostra comprensió, no ens serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. Ens apuntem a anar cap a la societat de la comprensió?

En Manuel Azaña va dir que “si els espanyols només parléssim del que sabem, es produiria un gran silenci… que podríem aprofitar per estudiar”. Crec que també s’ens pot aplicar als catalans.

Acabo amb un acudit del Roto: “gràcies a les noves tecnologies, m’informo al moment i ho oblido a l’instant”…
Roto_OlvidoAlInstante.jpg