Entrades amb l'etiqueta ‘bellesa’

El factor limitant

dijous, 4/05/2017

Estem voltats de nous materials amb propietats que s’adapten als usos més variats. Però he de confessar que m’agrada la fusta. És agradable a la vista, suau al tacte, és acollidora i no és freda. A l’exposició “El taller dels somnis” hem pogut veure quatre dissenys en fusta molt especials. A la imatge, que trobareu en aquesta pàgina web, teniu la concreció, en fusta d’àlber blanc dels Estats Units, del somni de Juan Luis Arsuaga. La fusta d’àlber blanc (tulipwood en anglès) es treballa bé, no es torça, no té repèls i és lleugera. Arsuaga va batejar el seu somni amb el nom “factor limitant”.

El concepte ecològic de factor limitant determina i restringeix el desenvolupament i evolució dels animals i plantes. Es basa en la llei del mínim, plantejada per Liebig, que diu que qui governa el creixement d’una determinada espècie no és el conjunt de recursos disponibles, sino només el recurs més escàs i que més afecta i limita la vida dels individus d’aquella espècie. El fred, l’espai disponible, la quantitat de menjar, són possibles factors limitants. Però en cada cas, només un d’ells serà el veritable factor limitant. I de fet, tant els animals com els humans actuem i treballem per mitigar-lo, perquè volem viure millor. Algunes vegades emigrem a ambients més acollidors, i en altres casos inventem solucions per quedar-nos: coves, cabanes, igloos.

El somni de Juan Luis Arsuaga era tenir un refugi que permetés viure uns dies a la muntanya, observant i gaudint de la natura. Una cabina portable de fusta que fos un límit per protegir dels factors limitants. Que només tingués el bàsic per viure. Que permetés allunyar-se una mica de la humanitat per subvertir els seus valors, segons diu Arsuaga.

Arsuaga pensa que les cabanyes de fusta són un mite associat al compromís amb la natura amb vocació de sostenibilitat amb els boscos, perquè acabaran degradant-se i tornant a formar part del bosc, a banda de ser temporals i no invasives. La seva cabana de fusta, feta amb fusta d’àlber blanc i dissenyada per Jacob Benbunan, és un refugi que podem portar al bosc i deixar-lo allà, perquè acabarà fonent-se i integrant-se amb la natura. Félix Larragueta, de l’ebenisteria que el va acabar de dissenyar i construir, el defineix com un objecte ben especial, fet d’un conjunt de ventalls que s’obren per crear una closca protectora de fusta.

Quantes hores podem estar desperts abans de caure dormits? Quants quilòmetres podem caminar o córrer cada dia? Quantes hores podem estar, sense abric, mirant el cel de nit sense caure malalts? Quants anys de vida ens queden? Som limitats, ho sabem per experiència. I la ciència, amb els resultats molts experiments, ens ajuda a recordar-ho. Molts d’aquests límits no tenen cap valor concret calculable, però en sabem la seva probabilitat gràcies al que hem anat experimentant i quantificant. La ciència i l’estadística ens fan prendre consciència dels molts factors que ens limiten.

Vivim en una gran contradicció. Ens creiem infinits i poderosos, però la natura ens confronta amb la realitat: ens sentim millor quan ens marquem límits. Al bosc o a la muntanya, l’espai limitat d’una cabana de fusta ens dona refugi i protecció, ens separa del fred i la pluja, ens connecta amb els materials de la vegetació que ens envolta i en definitiva ens crea un espai habitable. Al bosc descobrim que només podem viure bé quan ens posem límits (en aquest cas, d’espai vital) que ens curen de la por a l’immens i al desconegut. Ja ho diu l’Emilio Lledó quan parla de felicitat i explica el que en pensava Epicur, que l’associava al cos, l’austeritat i als límits. I això és el que ens ensenya també la ciència, que ens diu que tot és limitat i que el millor que podem fer és tenir-ho ben present. Nosaltres som limitats, el planeta és limitat, les civilitzacions són limitades en el temps, els recursos són limitats, la quantitat de gent que pot viure al món és limitada. Si ho pensem cada dia (i això és el que ens ensenyen la ciència i les cabanes de fusta al bosc) tal vegada estiguem menys interessats en acumular poder i en tenir coses, perquè no serveix de res acabar sent els més rics del cementiri.

Per cert, en Bru Rovira diu que aquests dies que la terra s’omple de les fruites podrides de l’arbre de la corrupció, li ha caigut a les mans el llibre “Cinco meditaciones sobre la belleza”, del cal·lígraf, poeta i novel·lista François Cheng. Cheng diu que la bondat confirma la qualitat de la bellesa, i que la bellesa irradia la bondat i la fa desitjable.

La bellesa de la simplicitat: el grafè

dimecres, 6/02/2013

Grafeno.jpg Aquesta setmana hem pogut llegir la notícia que Europa invertirà mil milions d’euros en desenvolupar una indústria al voltant del grafè. L’objectiu final és el d’aconseguir crear processos eficients d’obtenció d’aquest nou material.

Es va començar a parlar del grafè fa uns vuitanta anys, però en aquells temps no se li va donar massa importància, perquè se’l considerava un material inestable. El canvi qualitatiu va venir amb el treball dels físics russos Andre Geim i Konstantin Novoselov, establerts al Regne Unit. Geim i Novoselov van descobrir que el grafè es podia obtenir de manera senzilla a partir del grafit. Només calia anar separant el que quedava enganxat en una cinta plàstica adhesiva que primer calia haver posat en contacte amb un bloc de grafit. Geim i Novoselov varen rebre el premi Nobel l’any 2010 per aquest descobriment.

El grafè és com un immens llençol d’àtoms de carboni. És una làmina bidimensional d’àtoms, units entre ells i formant una xarxa de cel·les hexagonals. Els àtoms de carboni es connecten i cristal·litzen en aquesta munió d’hexàgons que formen l’estructura plana amb el gruix d’un àtom. És el primer material bidimensional de la història. És tan prim que la llum passa a través seu.

El grafè és transparent i molt lleuger, en ser tan prim (una làmina de grafè per a cobrir totalment un terreny de 1300 metres quadrats pesaria només un gram). És flexible: una làmina que permetés cobrir tot Catalunya cabria en el nostre cotxe, ben plegada. D’altra banda, és molt resistent, perquè per trencar-la hem de superar les forces atòmiques. El grafè és 200 vegades més resistent al trencament que l’acer. Si féssim una gandula d’un metre quadrat amb una làmina de grafè, tindríem una gandula transparent però que en canvi podria suportar un pes de 4 quilos. El grafè és dur com el diamant però flexible com el paper. No és sorprenent?

En tot cas, el principal interès actual pel grafè és conseqüència de les seves propietats elèctriques i òptiques. El grafè té una conductivitat electrònica superior a la del coure i cent vegades superior a la del silici  que ara duen els ordinadors i telèfons. D’altra banda, algunes investigacions sobre les seves propietats òptiques i fotovoltaiques estan donant resultats molt interessants. Aquests resultats ens obriran les portes al desenvolupament de nous nano-sensors de llum i de dispositius electrònics de la següent generació. Quan puguem fer components electrònics amb grafè, seran flexibles i plegables. Us imagineu, d’aquí a uns anys, treballant amb ordinadors plegables i fins i tot tenint pantalles flexibles de televisió que podrem penjar a la paret com un pòster o deixar damunt la cadira?

El carboni, aquest element central de la taula periòdica, no ens deixa de sorprendre. De fet, és gràcies a les seves propietats que nosaltres existim i ens podem sorprendre… Els àtoms de carboni poden cristal·litzar en estructures de tetraedre (els diamants), generen formes tridimensionals tan complexes com les molècules de les proteïnes, es poden agrupar en molècules de carboni pur amb seixanta àtoms que semblen pilotes (els ful·lerens), poden crear llarguíssimes molècules quasi uni-dimensionals com l’ADN, i ara estem veient que la seva forma bidimensional estable, el grafè, té propietats insòlites. El carboni és l’únic element que és estable en estructures unidimensionals, bidimensionals i tridimensionals. Encara n’hem d’aprendre molt, del carboni.

El fet que el carboni pugui formar aquests fulls primíssims i estables és com màgic. En el nostre món, tot té gruix. Els cristalls, les roques, les plantes, els animals, els humans i els pobles, quan creixem, aprofitem les tres dimensions de l’espai. És un tema de supervivència. Les plantes i els animals han de tenir una mínima resistència, i si fossin bidimensionals es trencarien i moririen. Coincideixo amb en Daniel Closa quan parla de la bellesa de les bombolles congelades (encara que siguin de metà) i quan comenta que els científics no sols no ens perdem la bellesa de les coses i la poesia del que ens envolta, sinó que la ciència és aprendre a gaudir de l’elegància de les formes i de la bellesa dels processos. La bellesa de les làmines de grafè ens acosta a l’abstracció geomètrica dels plans d’Euclides i de les superfícies de Gauss i Riemann, alhora que ens apropa al concepte d’àtom. Les làmines de grafè tenen el mínim gruix possible i no es poden fer més primes, com ja ens explicava Demòcrit, el visionari.