Entrades amb l'etiqueta ‘Bru Rovira’

L’electricitat a Vaishali

divendres, 20/04/2018

Dels 1.300 milions de persones del món que no tenien accés a l’electricitat segons dades del 2011, uns 300 milions es trobaven a l’Índia, que és el país amb més persones sense electricitat. La situació d’accés a l’electricitat varia significativament a tota l’Índia, que és un país gran i divers. En alguns estats la taxa de connexió elèctrica és superior al 99%, almenys oficialment. Però en altres províncies la situació és molt pitjor. Bihar, l’estat que inclou Vaishali al nord-est de l’Índia, té 83 milions de residents, i només el 16% utilitza l’electricitat com a font primària de llum, també segons dades del cens de 2011. A més, molts dels que tenen connexió a la xarxa sofreixen mala qualitat de servei, amb només unes poques hores al dia d’electricitat i no necessàriament tots els dies.

Dit d’una altra manera, a Bihar hi ha 70 milions de persones sense llum elèctrica. I al seu districte de Vaishali, on viuen 3,495,021 persones en unes 600 mil cases, quasi totes (un 93%) en zones rurals aïllades, hi ha quasi mig milió de cases sense llum elèctrica, com bé explica en Douglas Ellman.

El problema, gegantí, és com portar l’electricitat a aquests 48 milions de persones de Bihar i, en concret, al mig milió de cases aïllades de Vaishali que no en tenen. Un amic, l’Ignacio, que porta aquest projecte conjunt entre el MIT i la universitat de Comillas, em parlava fa poc de les solucions, molt efectives, que comencen a aparèixer. Em comentava l’enuig de la gent que encara no té llum en una zona plena de cables penjats i trencats que han quedat com a testimonis del fracàs i l’engany després de molts intents de resoldre el problema. I em deia que la solució passa per canviar de verb: no s’ha de parlar de portar, sino de tenir accès. Perquè la millor manera d’electrificar moltes zones del món no són les grans xarxes de distribució, sino les micro-xarxes locals. És el que analitza el MIT en aquest projecte innovador que estan aplicant justament a Vaishali i a altres regions de Ruanda, Uganda i Kènia. El projecte analitza, cas per cas, les seves condicions particulars (demanda dels consumidors, orografia del terreny, qualitat desitjada en el servei, màxim de dièsel que es vol consumir) i fa una proposta en base a un algorisme d’optimització que acaba oferint la millor estructura possible de micro-xarxes per la regió concreta en estudi.

Val a dir, però, que una cosa és electrificar les zones rurals de la Índia, Uganda o Kènia, i una altra és resoldre el problema de la injustícia energètica al món. Només una dada: es preveu que el consum mitjà d’energia elèctrica per usuari a Vaishali serà de 19 watts, i que el seu consum màxim, en alguns moments, podria arribar als 92 watts. Són gent que acabaran tenint electricitat a casa seva però que no podran tenir rentadora de roba, com bé ens explicava el malaurat Hans Rosling.

La imatge de dalt és de la pàgina web del projecte del MIT que estic comentant.

Hi ha un vellet que es diu Mallaiah Tokala. És el patriarca de la vila de Appapur, a l’estat de Telangana. En el front porta el vibhuti, el daub sagrat de la cendra blanca. No està segur de la seva edat exacta, però té més de 90 anys. Ha viscut en aquest poble tota la seva vida. En Mallaiah va viure l’assassinat de Rajiv Gandhi. I ara ha viscut el temps suficient per presenciar l’arribada de l’electricitat a Appapur, en forma de llums, televisors solars i ràdios. En Richard Martin ens explica que a la paret de la seva barraca, hi ha una sola bombeta LED que brilla suaument, connectada a través del sostre a un cable negre que ve d’un panell solar de 100 watts a la teulada d’una casa de formigó propera. Appapur és un “poble solar”, un dels aparadors dels projectes per portar energia solar a pobles petits i no electrificats a l’Índia.

——

Per cert, en Bru Rovira explica que ja fa cinc anys que els exèrcits de l’anomenada “comunitat internacional” estan assentats a Mali. I ara, des de fa dos mesos, Espanya dirigeix el comandament de les tropes que la Unió Europea té desplegades a Mali. Tècnicament, diu, estem en guerra.

El gran i el petit: potència i eficiència

divendres, 6/04/2018

L’any passat vaig assistir a una conferència d’en Bruno Levy en el marc d’un congrés científic d’informàtica. La seva xerrada va començar amb una referència a un dels ordinadors que va contribuir a revolucionar la informàtica ara fa uns 30 anys: el mític Macintosh 128K, anomenat així pels seus 128 KBytes de memòria RAM, amb disquetera de 3 polsades i mitja (disquets de 400KB de capacitat que permetien guardar una única foto de baixa resolució de les d’ara), pantalla monocromàtica de 512 x 342 píxels i que ens oferia, per damunt de tot, un sistema operatiu i una interfície absolutament intuïtiva, basada en icones, finestres i ratolí, que ara encara utilitzem. El recordo molt bé, perquè em va acompanyar tot un any mentre preparava la memòria per a concursar a la universitat. Per tenir una idea del que era aquell Macintosh, només cal fer una divisió: la capacitat de la seva memòria era cent vint-i-vuit mil vegades més petita que la dels nostres mòbils actuals de 16 GB.

Doncs bé, en Bruno Levy explica que aquell Macintosh, que havia de carregar cada vegada el sistema operatiu a partir d’un disquet específic de sistema, quan el connectaves, tardava 20 segons en estar llest i preparat per a interactuar amb les persones. En canvi, comenta que el seu portàtil actual, un milió de vegades més potent pel que fa a potència de càlcul, tarda entre 2 i 3 minuts. Comenta que, els ordinadors actuals (per exemple de 3GHz i de tipus quadcore), en 20 segons poden fer un total de 240 mil milions d’instruccions, i es pregunta què està fent el seu portàtil durant aquests inacabables dos minuts o més. Acaba dient que, si qualsevol ordinador actual no pot completar en 20 segons tot el necessari per a estar a punt, és que segurament hi ha un problema en el disseny del software. Podria ser més categòric, però en Bruno és prudent.

Parlem una mica d’eines de diagnosi en medicina. Els sistemes anomenats d’imatge mèdica, els aparells de TAC (tomografia axial per computador) i de ressonància, acaben generant imatges molt precises del que hi ha dins nostre que cada cop es fan més imprescindibles per a la diagnosi. Els algorismes de reconstrucció 3D i de visualització de volum dels darrers anys ens ofereixen la possibilitat d’entrar virtualment dins el cos dels pacients per a que els experts mèdics puguin veure, entendre i acabar sabent què passa. Doncs bé, amb aquests algorismes passa el contrari del que explicava en Bruno Levy. Fins fa poc, les visualitzacions de volum requerien ordinadors força potents de sobretaula. Després, les hem pogut ja veure als portàtils. I ara, les comencem a tenir directament als telèfons mòbils. Ho podeu veure, per exemple, en aquest vídeo (que mostra els resultats d’aquest article científic) i que és d’on he tret la imatge de dalt. En aquest cas, per sort per a tothom, estem anant del gran al petit, de l’ordinador potent al dispositiu que portem a la butxaca. Un mòbil és un ordinador, però de potència clarament inferior a la dels ordinadors de sobretaula. Per això, aquestes aplicacions per a mòbil han de ser fortament sofisticades i eficients, perquè passar del petit a màquines més potents és molt més fàcil que passar d’ordinadors d’altes prestacions a dispositius limitats per la seva mida i pel consum energètic. Quin és el truc? La solució es basa, entre altres coses, en l’ús algorismes mandrosos.

Les noves eines mèdiques per a la diagnosi basada en la visualització de volum en mòbils són a la base de la telemedicina i dels mitjans que aquesta ens pot oferir en zones rurals i força aïllades, on viuen més de dos mil milions de persones al món. Perquè són eines que permetran que els metges rurals puguin comunicar-se amb equips mèdics dels hospitals, fent sessions clíniques a distància en les que uns i altres podran veure les mateixes imatges mèdiques dels pacients, analitzar-les i discutir-les conjuntament, tot arribant a entendre els possibles problemes per a fer finalment una bona diagnosi.

Tot ho tenim massa fàcil, i això facilita que acabem agafant mal hàbits. No cal que ens preocupem gaire si tenim grans mitjans i ordinadors potents. Però moltes de les solucions que ens calen per ajudar tothom i per intentar assolir els objectius de desenvolupament sostenible 2030 de la ONU passen per sistemes eficients que puguin funcionar en dispositius d’ús global: els telèfons mòbils.

——

Per cert, en Bru Rovira diu que els temes estrella que tenen a veure amb l’emigració i la inseguretat són els que van decantant la balança cap al client-votant de dretes, clients que diu que són els que estan guanyant per noquejada la guerra bruta de la democràcia.

Correlació, causalitat i la teoria del xoc

divendres, 2/02/2018

Quan vaig descobrir la teoria del xoc de la Naomi Klein, la vaig trobar interessant i plausible. La teoria de xoc constata que les situacions tumultuoses i els moments de cataclisme són situacions idònies de xoc que els governants i les grans corporacions sovint aprofiten per a soscavar els drets i aplicar “polítiques extraordinàries” que només interessen a uns pocs. La Naomi Klein diu que qualsevol situació tumultuosa pot servir, si els polítics la saben envoltar d’un suficient grau d’histèria. Perquè la realitat no apocalíptica és un terreny inhòspit per a les ambicions anti-democràtiques, diu.

Ara, fa pocs dies, he conegut un treball molt interessant de recerca que el professor Rubén Durante (de la UPF), ha fet junt amb Ekaterina Zhuravskaya, de l’Escola d’Economia de París, i que dona una base científica a les idees de la Naomi Klein. Rubén i Ekaterina han estat estudiant la possible correlació entre aquells atacs militars que acaben produint una quantitat important de víctimes civils i l’existència d’esdeveniments puntuals de gran audiència mediàtica. L’estudi, que els autors expliquen aquí, el focalitzen en el conflicte entre Israel i Palestina i en la cobertura mediàtica als Estats Units. L’article científic, publicat al Journal of Political Economy amb un títol ben suggerent, “Attack when the World is not Watching: U.S. Media and the Israeli-Palestinian Conflict“, el podeu trobar a la pàgina de recerca d’en Ruben Durante. El treball es basa en dades diàries dels atacs perpetrats pels dos bàndols durant el període entre els anys 2000 i 2011, recopilades per dues organitzacions independents de drets humans, i que inclouen el nombre de morts en cada cas. Les dues organitzacions que van aportar les dades són la oficina UNOCHA de Nacions Unides i B’Tselem, el centre Israelià d’informació sobre drets humans. L’article científic de Durante i Zhuravskaya és extraordinàriament rigorós. Inclou una bateria de tests de sensibilitat sobre la selecció dels models i de les mostres i sobre la matriu de covariàncies, junt amb una anàlisi de la possibilitat d’usar mesures alternatives en relació a les variables més crítiques. Tot plegat confirma la robustesa dels resultats.

La imatge mostra una de les figures del treball, que podeu trobar aquí. Els 4 gràfics indiquen com es distribueixen les noticies entre el mateix dia de l’atac i el dia següent. Mentre que la informació sobre el nombre de víctimes apareix publicada habitualment tots dos dies, la informació personal de les víctimes, la dels seus enterraments i les entrevistes a testimonis i familiars surten més el dia següent que el mateix dia. Com que la informació de l’endemà és més emocional, la gent tendeix a fer més cas d’allò que es diu el dia següent. En aquest context, la hipòtesi dels investigadors és que tal vegada hi havia correlació entre els dies en què es produïen atacs mortals i els dies que els grans mitjans de comunicació dels Estats Units donaven a conèixer altres noticies de gran audiència. I van veure que la hipòtesi era certa: van analitzar moltes parelles de dies consecutius (D, D+1), i van demostrar que existeix una provada correlació entre el fet que el dia D hi hagués un atac amb morts civils per part d’Israel i el fet que el dia D+1 aparegués una determinada noticia d’ampli interès. En canvi, van observar que això no passava a l’altra banda: no hi ha correlació entre els atacs per part de Palestins un cert dia D i les noticies del dia D+1. L’estudi es va basar en les noticies de les tres grans cadenes dels Estats Units (ABC, CBS i NBC), que restringeixen el temps dedicat a les noticies d’actualitat i que habitualment remarquen les tres més importants. Les conclusions són clares: els atacs per part d’Israel són més freqüents i mes mortífers quan el dia següent apareixen notícies importants no relacionades amb aquest conflicte, mentre que en el cas dels Palestins no hi ha cap correlació. Cal dir la aquesta correlació deixa d’existir en el cas d’atacs militars molt focalitzats i sense pràcticament víctimes civils (atacs que no són tan preocupants des d’un punt de vista social i emotiu).

El que és important d’aquest estudi és que demostra la causalitat a partir de la correlació. Perquè l’existència d’una indiscutible correlació entre el fet que un determinat dia D hi hagi una actuació intencional (un atac amb víctimes civils) i el fet que el dia següent D+1 els mitjans de comunicació estiguin prioritzant determinades noticies previsibles i de gran interès (esportiu o social), fa que surti a la llum el fet causal: la causa que justament un atac es faci un determinat dia D és que les històries personals i més emotives que podrien publicar-se l’endemà, quedaran tapades per altres noticies més “populars”. La correlació entre fets de dos dies consecutius demostra la intencionalitat oculta, i ens presenta exemples concrets de la doctrina del xoc.

En Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya expliquen que, encara que el seu estudi és especific al conflicte entre Israel i Palestina, es pot estendre a molt més casos. Diuen que els responsables polítics sovint executen accions impopulars tot aprofitant moments en què els mitjans de comunicació i el públic es troben distrets en altres qüestions. Expliquen, per exemple, que l’any 1994, el dia que Itàlia es va classificar per a la final de la Copa Mundial de la FIFA, el govern de Silvio Berlusconi va aprovar un decret d’emergència que va alliberar a centenars de polítics corruptes de la presó. En general, diuen, el comportament estratègic dels polítics podria acabar minant l’eficàcia dels mitjans de comunicació, impedint la seva tasca de vigilància i reduint la capacitat dels ciutadans de fiscalitzar-los.

Molta gent ho pensem i ho volem denunciar, però en Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya ho han provat. La teoria del xoc és certa, i la conjunció entre les correlacions i la dimensió temporal permet demostrar causalitats, falses veritats i intencionalitats amagades.

——-

Per cert, en Bru Rovira parla amb la Marie Faye, una jove senegalesa amb papers que viu a Barcelona i que vol tornar al seu país. Marie Faye diu que Europa no és aquell paradís dels drets humans que ella esperava. Diu que els europeus anem a l’Àfrica a fer-los discursos paternalistes, a dir-los que ells només tenen dictadors. Però que Europa explota com esclaus als qui tenen la sort de treballar-hi. Diu que si alguna vegada a la vida ha passat gana, ha estat a Europa.

Economia o ecologia?

divendres, 17/11/2017

En Jason Hickel, de la London School of Economics, diu que el gran repte de l’enginyeria del segle XXI és fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari, amb una reducció de recursos als països rics. Ho diu des la convicció que, si volem salvar el planeta i fer que tothom visqui amb dignitat, la única solució és que l’economia dels països rics decreixi.

És una idea que jo qualificaria de sorprenent, venint d’un economista, perquè estem acostumats a que sempre ens parlin de creixement. Ens diuen que el creixement és el motor econòmic del món: més recursos, més energia, més noves tecnologies, més productes de consum, més renda per càpita, més viatges i turisme, més de tot. Tot ha anat “bé” mentre hem pogut anar conquerint i explotant noves terres que han permès una substancial millora del nostre nivell de vida. Val a dir que, quan dic “nostre”, em refereixo a la setena part dels habitants del planeta que vivim als països del nord, aquesta setena part que tan bé ens mostrava en Hans Rosling al vídeo de la rentadora. Ara, quan el món ja se’ns ha acabat i cada cop és més difícil trobar nous recursos, tot se’ns ha complicat. Estem escalfant el planeta a nivells altament preocupants, estem incrementant les desigualtats i marginant gran part de la humanitat, estem destruint la diversitat i estem castigant els nostres néts sense que ells hi puguin fer res. Per això, en un moment en què el creixement està deixant de ser l’objectiu i es va convertint en un relat i un mite, les paraules de Jasen Hickel són molt oportunes..

No hem de perdre mai de vista els objectius i els reptes que tenim i tindrem. En paraules de Ellen Pikitch, l’important és crear una visió compartida d’una nova societat que haurà de ser sostenible a més de justa i equitativa. I ho haurà de ser per a tota la humanitat, per a les altres espècies i per a les futures generacions. Ellen Pikitch continua dient que el camí passa per tenir en compte les restriccions biofísiques que ens imposa el món real. És un objectiu ambiciós, totalment centrat en l’ètica, que es planteja la dignitat i la qualitat de vida de tota la humanitat present i futura i que no vol continuar depredant la biosfera. A més, el repte és arribar-hi, com diu, tenint en compte les restriccions biofísiques que tenim. Objectius ètics i reptes basats en restriccions. Res més proper a l’enginyeria, que habitualment ha d’aportar solucions per millorar la qualitat de vida en entorns plens de restriccions i límits, siguin de volum, pes, cost, temps, impacte ambiental o impacte social.

Hi ha un terme que s’està posant de moda i que trobo, si més no, delicat i polèmic. És el de “bioeconomia”. No m’agrada. Perquè economia, segons la seva definició habitual, implica creixement, diners i beneficis. Diners i beneficis que evidentment no són per a tothom, sino per a uns quants que es volen enriquir mentre incrementen les desigualtats al món. El que la humanitat necessita, segons Hickel i Pikitch, no és el creixement d’alguns i l’enriquiment d’uns pocs, sino tenir cura, de manera sostenible, de les necessitats de les persones. El gran perill d’aquesta “bioeconomia” és que acabi convertint la diversitat biològica del planeta en beneficis per a unes quantes fortunes. Mentre que els objectius ètics per al segle XXI inclouen una mínima qualitat de vida per a tota la humanitat present i futura, el perill de la “bioeconomia” és que sigui una manera de tapar i amagar objectius ocults d’enriquiment personal. Parlem massa de diners i massa poc de persones; i cada dia veiem massa objectius ocults i pocs objectius ètics. Per això, hi ha índexs com l’indicador genuí de progrés o com l’índex de progrés social que, per a mesurar el benestar, utilitzen factors basats en les persones. La imatge de dalt (que he obtingut d’aquesta pàgina web) mostra, per a la província canadenca d’Alberta, l’evolució de la renda per càpita (GDP) i de l’indicador genuí de progrés (GPI) entre els anys 1961 i 1999. Mentre la renda per càpita sembla indicar un gran progrés, el GPI ens indica més aviat una disminució de qualitat de vida. L’economia basada en els diners creix, però, què passa amb les persones?

Tornant a la idea dels límits i a la impossibilitat del creixement continu que defensen Hickel i Pikitch, l’ecologia pot ser-nos una bona mestra. Perquè som una espècie més en un món limitat, i tenim la responsabilitat de tornar el planeta a l’equilibri ecològic. L’altra dia, visitant el museu de la ciència, vaig estar observant les dues columnes de Winogradsky. Són recipients tancats de vidre, habitualment de forma cilíndrica però que també poden ser esfèrics, amb ecosistemes formats per molts tipus de micro-organismes que viuen perfectament sense necessitat d’interacció amb la resta de la natura. Els organismes de les columnes de Winogradsky no requereixen cap procés que impliqui creixement continu. Viuen en equilibri els uns amb els altres, alimentant-se de la llum que els arriba a través del vidre.

De fet, en Jason Hickel cita en Herman Daly, que en el seu famós llibre defensa l’economia de l’estat estacionari i del no-creixement. I, veient el que diuen tots dos, un es pregunta per què ens deixem enganyar per aquest creixement il·limitat que ens prometen els economistes clàssics, si som part d’un sistema ecològic limitat que hauríem de saber mantenir en equilibri.

———

Per cert, en Bru Rovira ens parla dels experts que aprofiten les escletxes del sistema per esprémer el bé públic i traslladar el botí a mans privades, cosa que diu que empobreix la resta de la societat on ells mateixos viuen amb un poder, despesa i privilegis fora de qualsevol mesura. Com ell mateix indica, els diners i els seus amos tenen ara més poder que els governs.

Escalfament, responsabilitat i poder

dimecres, 21/06/2017

Fa poc, l’Antoni Bassas comentava que el 69% dels barcelonins creuen que tindran cotxe d’aquí 10 anys i que el 81% creuen que el faran servir igual o més que ara. És curiós. L’aire de la ciutat és moltes vegades sota mínims pel que fa a contaminació, però nosaltres volem mantenir els nostres hàbits i seguir tenint cotxe. Espero i desitjo que, amb la nostra curtesa de vista, no ens passi com les granotes a l’olla d’aigua calenta.

La setmana passada vaig ser a un congrés de visualització. Aquest és un camp que estudia com presentar la informació i les dades, amb tècniques informàtiques, de manera que les persones puguin entendre-les, analitzar-les i treure’n el màxim de profit. Un dels conferenciants va mostrar, com a proposta interessant, un còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global del planeta. En Randall Patrick Munroe, nascut el 1984, és físic. Va treballar a la NASA, però ara fa 11 anys no va voler renovar el contracte i es va voler dedicar a temps complet a la creació de còmics sobre matemàtica, ciència i vida.

El còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global el podeu veure aquí (també el teniu en vídeo). És una imatge, llarga, que si voleu us podeu descarregar. Però el que us aconsello és que la mireu directament a la web, amb el vostre navegador, desplaçant-vos amunt i avall amb el ratolí o la pantalla tàctil. La imatge que veieu aquí al costat és un collage que inclou tot el còmic (estret i llarg) a l’esquerra i tres trossets, ampliats, a la dreta. Les dades provenen del comitè IPCC de la ONU i de diferents treballs científics de Shakun, Marcott, Annan, Hargreaves i altres (2012 i 2013). És una cronologia del nostre planeta des de fa 22 mil anys fins ara que mostra els principals esdeveniments històrics i la temperatura mitjana de la superfície del planeta, estimada amb els mitjans científics que tenim avui. Després de l’edat de gel, la temperatura es va estabilitzar en valors similars als dels segles XIX i XX ara fa uns onze mil anys (cap a l’any 9000 abans de Crist), poc després de l’inici de l’agricultura neolítica. Podem anar pujant i baixant i anirem veient l’evolució de la temperatura. Però la sorpresa ve quan som a baix de tot i veiem el que ha passat des de 1980: la única pujada anòmala dels darrers vint-i-dos mil anys ha tingut lloc durant les darreres quatre dècades. Qui pot defensar, veient això, que no és culpa nostra i que l’escalfament no és antropogènic? Però és que, a més, la corba dels darrers 40 anys té un aspecte clar, terrible i temible: exponencial. Com diuen molts científics, hem entrat a l’època de les conseqüències.

Tots en som responsables, però no ens hem d’enganyar. Uns ho són molt més que els altres. Hi ha qui està trencant el planeta amb l’únic objectiu d’enriquir-se. Veiem que es manté l’extracció de combustibles fòssils mentre es redueix el pressupost de recerca en renovables i no s’elabora cap pla de transició energètica (al menys, a Espanya). En Ben Hayes i en Nick Buxton, al darrer llibre que han editat, parlen de l’actual distòpia: els governs han deixat d’ocupar-se de les persones mentre que els qui manen són les grans corporacions que treballen per al seu benefici econòmic. No importa què diguin els científics: cal fer negoci com sigui, cal continuar explotant i escalfant el planeta, cal tenir més petroli, cal garantir la seguretat energètica del “castell” dels privilegiats. En un bon exemple, en Bru Rovira parla del Txad i explica que va viure un moment ple d’esperança l’any 2003. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic. El petroli havia de portar prosperitat i riquesa. Però aquests 14 anys han demostrat el contrari. El Txad és ara un Estat corrupte, dictatorial, endeutat i militaritzat. I aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos que podrien haver servit per millorar la vida de la població, no és un fet estrany o aïllat, com ens fa notar en Bru Rovira, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals i dels militars. Seguim el dit que assenyala el terrorisme mentre se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli, diu. La ma que ignora el planeta i la immensa majoria de la població mundial.

Acabo amb el que explicava fa uns mesos la Rosa Montero, citant els professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. Amb el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. La Rosa Montero (també ho diu Oxfam Intermón) ens confirma que el món pertany a menys de mil persones. I diu que els polítics s’haurien de posar de la nostra part, de part de tota la resta de ciutadans, per intentar controlar els potentats. Perquè això és el que implica el binomi democràcia – sostenibilitat. No crec que es pugui dir més clar.

Per cert, en Rafael Vilasanjuan es pregunta on són ara els refugiats, i constata que Europa destina molts diners per pagar guardacostes libis per impedir-los que surtin del país, o per tornar-los si aconsegueixen sortir-ne.

La vida del jo

dijous, 15/06/2017

Fa poc, llegint el resum d’una conferència d’en Miquel Pallarès, vaig trobar una explicació força interessant del funcionament del cervell humà. Deia que el cervell dels vertebrats, des que són embrions, té tres lòbuls. Tots els vertebrats els tenim, encara que en proporcions diferents. Són el mòdul o sistema reptilià, el sistema límbic o cervell emocional, i el neocòrtex o lòbul frontal. En Miquel Pallarès explica que el mòdul reptilià és el que controla els comportaments propis de la supervivència instintiva com la respiració, el cor i l’equilibri. El sistema límbic, que comprèn l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala, és el de les emocions i la memòria. Però nosaltres no fem res per tenir emocions: són automàtiques i justament per això són difícils de controlar. Finalment, el còrtex cerebral, que es troba en els mamífers més desenvolupats i especialment en els humans, és qui ens obre la porta al món abstracte: el llenguatge, el raonament, l’aprenentatge, la consciència. El mòdul o cervell reptilià viu en el present perquè només té memòria a curt termini (per això algunes vegades, quan no recordem les coses, diem que tenim “memòria de peix”). I en Miquel Pallarès ens explica que el sistema límbic viu en el present i el passat gràcies a la memòria, i que el neocòrtex viu en present, passat i futur perquè té la capacitat de planificar, preveure i anticipar comportaments.

Després de dinar, a l’estiu, em poso a fer la migdiada i m’adormo profundament. Em desperto de cop i durant uns moments, em sento desorientat. On soc? És al matí o a la tarda? Què faig aquí? Segur que ens ha passat alguna vegada. És força normal i corrent, tot i que és quelcom molt més complicat del que ens pot semblar. Perquè la pregunta “on soc?” indica que som autoconscients i que tenim consciència del nostre “jo”. “Jo vull això”, “jo aniré”, “jo soc així”. Ara bé, què és això del “jo”? Els estudis sobre autoconsciència i sobre el concepte del “jo” són de la màxima actualitat en neurociència, però encara ens queda molt camí per recórrer. La Margie Eckroth-Bucher, per exemple, diu que la consciència de si mateix implica l’ús d’auto-percepcions i d’un coneixement íntim tals que ens ajuden a guiar la nostra conducta a la vegada que ens permeten crear un ambient interpersonal que ens ajuda a viure. I en Xavier Rubert de Ventós ens explica, des de la filosofia, que el “jo” és un precipitat no banal fet a partir de moltíssimes estructures summament banals: dos sistemes genètics, una ciutat, una llengua, un determinat sistema social, un parell d’amors, una vintena d’amics, una cinquantena de llibres. Diu que és una estructura o sistema simbòlic que ens ajuda a percebre el món. Però que no és que percebem el món a través d’aquestes estructures (lingüístiques, científiques, artístiques, ideològiques) sino que som aquestes estructures. El “jo” és la meva essència, que ha crescut amb mí. Som memòria del que hem estat i viscut, i el “jo” no podria existir sense aquesta memòria. Tot i que, com bé explica en Harry Haroutioun Haladjian, tendim a mentir-nos i a modificar i adaptar els records perquè “la funció principal de la memòria autobiogràfica és produir una narrativa que ens serveixi per la la construcció del nostre jo”. En tot cas, el que sí podem dir és que la recerca neurocientífica sobre temes d’autoconsciència i del “jo”, encara té força camí per recórrer…

Hi ha un aspecte, però, que he vist tractar poques vegades. És el de l’aparició i desaparició de les funcionalitats dels tres sistemes cerebrals. Durant els primers anys de vida, els nens reprodueixen, a gran velocitat, el procés evolutiu que ens ha portat on som. Neixen només amb el sistema reptilià, aviat incorporen el sistema límbic, però el funcionament complet del neocòrtex i la consciència del “jo” tarden uns quants anys en arribar. Els nadons no tenen autoconsciència. És clar que els tres sistemes ens van apareixent, en ordre. Quan creieu que vau començar a ser “vosaltres”? A quina edat? D’altra banda, hi ha vegades que les funcions del neocòrtex acaben desapareixent un temps abans de la mort física del cos. Ho veiem a les malalties degeneratives i els estat de coma que no es recuperen, i probablement és el que passa en molts processos agònics. En definitiva, sabem que el nostre “jo” viu menys anys que el nostre cos.

Som limitats, som finits. El que diré ara és opinable, però jo tendeixo a pensar que la meva vida és la del meu “jo”. Quan el neocòrtex em deixi de funcionar i ja no pugui pensar com soc, on soc, què vull i què faré, tal vegada el meu cos encara sigui viu, però el meu “jo” haurà deixat de viure. I si el meu “jo” ja no hi és, és que jo ja no hi soc. La vida del “jo” és sempre més curta que la vida del nostre cos, més curta que la nostra vida tal com és vista pels altres. Tot plegat és una gran il·lusió. La imatge que tenim de la vida dels altres és més llarga que la seva pròpia vida (entenent per pròpia vida la del seu jo). Veiem néixer molts nens, a algunes persones fins i tot les veiem néixer i morir, i veiem gent en coma que acaba morint. Quan va morir el seu jo?

La imatge de dalt l’he obtinguda d’aquesta pàgina web

———

Per cert, en Bru Rovira cita en Neil Postman, que va dir que George Orwell (“1984″) temia els que volien prohibir els llibres mentre que a Aldous Huxley (“Un món feliç”) el que li preocupava és el dia en què ja no hi hauria cap raó per prohibir-los perquè ningú tindria interès a llegir-los. Orwell temia que se’ns ocultés la veritat. Huxley, que la veritat s’ofegués en un mar d’irrellevància.

El factor limitant

dijous, 4/05/2017

Estem voltats de nous materials amb propietats que s’adapten als usos més variats. Però he de confessar que m’agrada la fusta. És agradable a la vista, suau al tacte, és acollidora i no és freda. A l’exposició “El taller dels somnis” hem pogut veure quatre dissenys en fusta molt especials. A la imatge, que trobareu en aquesta pàgina web, teniu la concreció, en fusta d’àlber blanc dels Estats Units, del somni de Juan Luis Arsuaga. La fusta d’àlber blanc (tulipwood en anglès) es treballa bé, no es torça, no té repèls i és lleugera. Arsuaga va batejar el seu somni amb el nom “factor limitant”.

El concepte ecològic de factor limitant determina i restringeix el desenvolupament i evolució dels animals i plantes. Es basa en la llei del mínim, plantejada per Liebig, que diu que qui governa el creixement d’una determinada espècie no és el conjunt de recursos disponibles, sino només el recurs més escàs i que més afecta i limita la vida dels individus d’aquella espècie. El fred, l’espai disponible, la quantitat de menjar, són possibles factors limitants. Però en cada cas, només un d’ells serà el veritable factor limitant. I de fet, tant els animals com els humans actuem i treballem per mitigar-lo, perquè volem viure millor. Algunes vegades emigrem a ambients més acollidors, i en altres casos inventem solucions per quedar-nos: coves, cabanes, igloos.

El somni de Juan Luis Arsuaga era tenir un refugi que permetés viure uns dies a la muntanya, observant i gaudint de la natura. Una cabina portable de fusta que fos un límit per protegir dels factors limitants. Que només tingués el bàsic per viure. Que permetés allunyar-se una mica de la humanitat per subvertir els seus valors, segons diu Arsuaga.

Arsuaga pensa que les cabanyes de fusta són un mite associat al compromís amb la natura amb vocació de sostenibilitat amb els boscos, perquè acabaran degradant-se i tornant a formar part del bosc, a banda de ser temporals i no invasives. La seva cabana de fusta, feta amb fusta d’àlber blanc i dissenyada per Jacob Benbunan, és un refugi que podem portar al bosc i deixar-lo allà, perquè acabarà fonent-se i integrant-se amb la natura. Félix Larragueta, de l’ebenisteria que el va acabar de dissenyar i construir, el defineix com un objecte ben especial, fet d’un conjunt de ventalls que s’obren per crear una closca protectora de fusta.

Quantes hores podem estar desperts abans de caure dormits? Quants quilòmetres podem caminar o córrer cada dia? Quantes hores podem estar, sense abric, mirant el cel de nit sense caure malalts? Quants anys de vida ens queden? Som limitats, ho sabem per experiència. I la ciència, amb els resultats molts experiments, ens ajuda a recordar-ho. Molts d’aquests límits no tenen cap valor concret calculable, però en sabem la seva probabilitat gràcies al que hem anat experimentant i quantificant. La ciència i l’estadística ens fan prendre consciència dels molts factors que ens limiten.

Vivim en una gran contradicció. Ens creiem infinits i poderosos, però la natura ens confronta amb la realitat: ens sentim millor quan ens marquem límits. Al bosc o a la muntanya, l’espai limitat d’una cabana de fusta ens dona refugi i protecció, ens separa del fred i la pluja, ens connecta amb els materials de la vegetació que ens envolta i en definitiva ens crea un espai habitable. Al bosc descobrim que només podem viure bé quan ens posem límits (en aquest cas, d’espai vital) que ens curen de la por a l’immens i al desconegut. Ja ho diu l’Emilio Lledó quan parla de felicitat i explica el que en pensava Epicur, que l’associava al cos, l’austeritat i als límits. I això és el que ens ensenya també la ciència, que ens diu que tot és limitat i que el millor que podem fer és tenir-ho ben present. Nosaltres som limitats, el planeta és limitat, les civilitzacions són limitades en el temps, els recursos són limitats, la quantitat de gent que pot viure al món és limitada. Si ho pensem cada dia (i això és el que ens ensenyen la ciència i les cabanes de fusta al bosc) tal vegada estiguem menys interessats en acumular poder i en tenir coses, perquè no serveix de res acabar sent els més rics del cementiri.

Per cert, en Bru Rovira diu que aquests dies que la terra s’omple de les fruites podrides de l’arbre de la corrupció, li ha caigut a les mans el llibre “Cinco meditaciones sobre la belleza”, del cal·lígraf, poeta i novel·lista François Cheng. Cheng diu que la bondat confirma la qualitat de la bellesa, i que la bellesa irradia la bondat i la fa desitjable.

Energia, benestar i la calor del fred

divendres, 10/03/2017

Què és el millor que podem fer per no passar fred a casa a l’hivern?. Bé, de fet és una pregunta sense resposta clara, perquè el concepte de “millor” és evidentment ambigu. Què és el que realment volem? Podem pensar en termes de pagar poc, de gastar poca energia, de baixa contaminació, de sostenibilitat energètica…, i podem pensar en base a molts altres factors.

Però sí que podem fer unes quantes consideracions, basades en principis ben senzills de la física i la termodinàmica. És clar que tota la calor de la calefacció, estufa o llar de foc acaba marxant a l’exterior. Per tant, la temperatura de dins a casa a l’hivern depèn del que hi posem (energia que destinem a la calefacció) i de la facilitat que tingui en sortir de casa (aïllament). A més energia, més temperatura; a més aïllament, també. I, com que no només volem arribar a una determinada temperatura sinó que la volem mantenir tot el dia, el que ens cal és destinar-hi potència energètica mantinguda. Hem de gastar quilowatts, i els hem de gastar durant hores. Per això ens facturen els quilowatts hora.

Primera consideració: si volem poca despesa energètica, el que ens cal és un bon aïllament. Una casa molt ben aïllada, si no hi viu ningú, manté una temperatura gairebé constant i força agradable, estiu i hivern. És el que passa sota terra. Si l’aïllament de casa fos molt i molt bo i l’escalféssim a 20 graus abans d’anar-hi, quan entréssim a casa podríem apagar la calefacció i les estances no es refredarien: n’hi hauria prou amb la calor metabòlica del nostre cos, perquè seria una calor que la casa mantindria sense pèrdues. Fins i tot podria ser que acabéssim tenint massa calor i havent d’obrir alguna finestra.

Segona consideració: les bombes de calor són més eficients que les estufes. És poc intuïtiu, perquè estem acostumats a dir que a deu sota zero fa fred i que a 35 graus fa calor; però la física ens explica que deu sota zero són 263 graus Kelvin, i això, traduït, vol dir que l’aire de l’hivern, fins i tot quan és gèlid, conté bastanta calor. Les bombes de calor només són ascensors d’energia calòrica que pugen la temperatura del seu fluid refrigerant des dels 263 graus Kelvin a uns 303 o 310 graus Kelvin i aprofiten part de l’energia que ens aporta l’aire fred del carrer (vegeu la nota al final).

Tercera consideració: les bombes de calor són més eficients, però no sempre són els sistemes de menor cost. És el que dèiem, cal saber què volem dir quan parlem de “millor”. Per aportar una unitat d’energia de calefacció a casa, una bomba de calor pot acabar gastant aproximadament 0,3 unitats energètiques d’electricitat (vegeu un cop més la nota al final), que a la seva vegada consumeixen 0,9 unitats energètiques de petroli o carbó a les centrals elèctriques. Per tenir la mateixa unitat d’energia de calefacció, els sistemes de calefacció a gas acaben consumint de l’ordre de 1,4 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, gas). El cost d’una i altra opció dependrà del país on visquem, dels sistemes de producció elèctrica, dels sistemes tarifaris i de la facilitat d’accés a un o altre combustible. Fins i tot, a la muntanya, el menys car serà sempre la llar de foc (o estufa) amb llenya, que a certs indrets és ben barata i que permet l’autoconsum. Hem de reconèixer que el cost energètic no té massa relació amb el cost econòmic que finalment hem de pagar cada hivern.

Quarta i darrera consideració: les bombes de calor poden ser sostenibles i poc contaminats. Perquè, quan al cost econòmic afegim els costos de producció i manteniment i els costos ambientals, les coses tornen a canviar. Si tenim en compte l’índex EROI, que mesura el quocient entre l’energia obtinguda i l’energia necessària per a construir les centrals (o sistemes eòlics o solars) i per al seu manteniment, veiem que el gas natural als Estats Units té un EROI de 67 (dades de 2005) mentre que al Canadà és de 20. Les energies solar i eòlica tenen valors d’EROI entre 14 i 18, comparables als del gas al Canadà però no pas als del gas d’Estats Units. Per tant, i en base a l’EROI, la decisió d’una persona als Estats Units sembla evident que hauria de prioritzar el gas natural. Ara bé, l’índex EROI és incomplet, ja que no inclou la contribució a la contaminació ni a l’escalfament global i a més és complex d’avaluar i no genera consens. El tema és polèmic i amb forts interessos econòmics que dificulten una anàlisi rigorosa i imparcial. Però hi ha gent tan poc sospitosa com en Jeremy Rifkin, que proposen solucions radicals i trencadores. Es tracta de pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprem un sistema solar o eòlic i després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol (amortització a banda). És la ben coneguda auto-generació. És el que fem ara amb internet: ens comprem un mòbil i després cerquem informació a cost zero i compartim continguts sense pagar quasi res. Rifkin diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant.

En resum: les solucions de benestar energètic amb perspectives de ser econòmiques, sostenibles i poc contaminants és probable que es basin en bombes de calor mogudes amb energia elèctrica auto-generada amb fonts renovables. No crec que triguem molts anys a veure-ho.

———

Per cert, en Bru Rovira explica que Juan Luis Cebrián va fer negocis a Sudan del Sud amb l’empresari espanyol d’origen iranià Massoud Zandi, que va aconseguir una llicència per explotar-hi petroli. Felipe González els va ajudar per a que poguessin aprofitar-se del cru, en una zona devastada per la guerra i l’espoli.

———

NOTA: L’eficiència de les bombes de calor es basa en aprofitar la calor que conté l’aire fred de fora de casa, a l’hivern. He explica molt bé la imatge que veieu a baix (que és d’aquesta web), i també aquest vídeo. Amb les dades del diagrama de baix, podem veure que una calefacció de gas, per donar-nos una unitat d’energia, consumeix 1,4 unitats d’energia del combustible. Una calefacció elèctrica de baixa temperatura (i baixa radiació) hauria de consumir una unitat d’energia elèctrica. Val a dir que el consum de gas és més elevat perquè, com mostra el diagrama, una part de l’energia de combustió (en aquest cas, 0,4), se’n va per la xemeneia. En canvi, una solució basada en el bombeig de calor ens acaba aportant la mateixa unitat d’energia amb un consum d’energia elèctrica de 0,3. Les 0,7 unitats restants, les agafa de l’aire fred del carrer.

L’interessant de tot plegat és el mecanisme que fa que que aquestes bombes de calor funcionin com veritables ascensors de calor. Suposem que la temperatura exterior és de 5 sota zero, i que dins de casa volem mantenir una temperatura de 20 graus. Com que no podem fugir del segon principi de la termodinàmica que diu que la calor sempre va del més calent al més fred, les bombes de calor necessiten dos salts tèrmics, que podem suposar (cosa força raonable) que són de l’ordre d’entre 5 i 10 graus. Una solució, per exemple, és dissenyar la bomba de calor de manera que mantingui una temperatura de 10 sota zero (-5-5) a l’exterior, mentre genera escalfor d’uns 30 graus dins de casa. El salt tèrmic de l’exterior fa que l’aire, que és a 5 sota zero, es refredi una mica més mentre escalfa el refrigerant (que com hem dit és a 10 sota zero i encara és més fred). I el salt tèrmic de dins a casa fa que aquest mateix liquid refrigerant, que la bomba ha escalfat fins els 30 graus, vagi passant calor amb un ventilador a l’aire de casa que es manté als voltants dels 20 graus. El sistema funciona perquè en tots dos cassos, la calor va del més calent al més fred i les molècules del que té una temperatura més elevada (aire a l’exterior, refrigerant escalfat dins de casa), que es mouen més de pressa, poden passar part de les seva energia calòrica a les del fluid més fred (refrigerant a l’exterior, aire ambient a l’interior). A escala molecular tot és senzill, perquè (a diferència del que passa a les nostres societats) sempre hi ha transferència de qui més té a qui més necessitat és d’energia. L’únic que cal és aconseguir que el refrigerant (en barreja de líquid més vapor) s’escalfi 40 graus per passar dels 10 sota zero fins els 30 graus que té a la sortida del compressor dins de casa, cosa que és més o menys fàcil en funció del tipus de refrigerant.

I, com és que aquestes bombes de calor tenen un bon rendiment? Com és que podem agafar tanta calor d’un aire del carrer que és a 5 sota zero? Doncs perquè la calor que conserva qualsevol fluid (aire o refrigerant) és proporcional a la temperatura, mesurada en graus Kelvin. És ben sabut que l’origen de l’escala de temperatures absolutes o Kelvin és als 273 graus sota zero. Si traduïm tot el que hem dit a aquesta nova escala, veurem que estem parlant de l’aire del carrer que és a 268 graus Kelvin, que passa energia calòrica a un refrigerant que es troba a 263 graus Kelvin. La bomba de calor escalfa aquest refrigerant fins una temperatura de 303 graus Kelvin, i finalment els ventiladors de l’habitació li treuen calor per mantenir la temperatura de benestar de 293 graus Kelvin. En aquesta nova escala, tot canvia: veiem que l’aire del carrer (que ens sembla fred) és en realitat força energètic. Les bombes de calor tenen un bon rendiment perquè només han de passar un fluid que ja es troba “a nivell” 263, fins “al nivell” 303. Si la temperatura fos una muntanya, podríem dir que les bombes de calor, per pujar fins al cim d’alçada 303, no es cansen gaire perquè comencen a una alçada de 263.

Com podeu veure en aquesta pàgina web (a l’apartat de “Heat pumps and refrigerators“), el cicle liquid-vapor de les bombes de calor és un cicle derivat del de Rankine, que es recorre en sentit invers al típic cicle de Carnot de les màquines tèrmiques perquè aquí el que cal bombejar calor. El cicle es mou quasi tota la estona amb el refrigerant en un estat de barreja entre líquid i vapor. La calor es capta de l’aire fred de fora a les fases d’evaporació i expansió, després el fluid es comprimeix mentre s’escalfa en forma de vapor, i finalment deixa anar la calor mentre es condensa.

Tres observacions finals en relació al diagrama de baix. En primer lloc, podem veure que l’eficiència de la bomba de calor compensa el comportament poc eficient de les centrals elèctriques tèrmiques, que implica que per obtenir 0,3 unitats d’energia elèctrica cal cremar al voltant de 0,9 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, carbó). En segon lloc, el diagrama no inclou les pèrdues de la bomba de calor que fan que el seu rendiment sigui sempre inferior a l’esperat (si bombegem 0,7 unitats d’energia tèrmica de l’aire fred amb 0,3 unitats d’energia elèctrica, sempre obtindrem, dins de casa, menys de una unitat d’energia tèrmica). Finalment, val a dir que en qualsevol dels casos esmentats, podem disminuir els costos finals si usem sistemes d’emmagatzematge d’energia que permetin acumular-la durant les franges horàries en les que l’energia és menys cara o en les que podem disposar d’energia solar/eòlica distribuïda.

El real i l’imaginari

dijous, 2/03/2017

Com deia l’Anthony Gottlieb fa uns mesos al New York Times, la ciència actual s’està tornant cada cop més estranya. Einstein es neguitejava perquè, segons la mecànica quàntica, sembla que Déu estigui jugant als daus amb l’Univers. Però ara sembla, en paraules d’en Gottlieb, que hàgim passat del casino i els daus a la màgia. Perquè resulta que segons les darreres teories cosmològiques, és probable que tota la matèria de l’univers, inclosos nosaltres, vinguem del no-res.

Els físics diuen que el món és una proliferació contínua i bellugadissa d’entitats efímeres que es creen i desapareixen sense parar. Segurament és (i som) un conjunt de vibracions, una munió d’esdeveniments i de relacions, no de coses. Ens ho explica en Carlo Rovelli en un llibre que ja he comentat alguna altra vegada. En Rovelli ens parla també de la teoria dels llaços, segons la qual l’espai, que no és continu, està format per petits grans o quàntums d’espai, cent mil milions de milions de vegades més petits que el més petit dels nuclis atòmics. Aquests minúsculs grans no són enlloc, no poden ser enlloc perquè ells són l’espai. I el temps? Sabem què és el temps? La veritat és que és un concepte que tampoc acabem d’entendre, entre altres raons perquè no és únic: podem parlar del temps psicològic que experimentem quan recordem el passat, del temps termodinàmic que va passant mentre la sopa es refreda, o del temps cosmològic de l’univers en expansió. Però hi ha coses que la física sí que ens explica una mica. Gràcies a Ludwig Boltzmann i a molts físics del segle XX, ara sabem que només hi ha diferència entre passat i futur quan hi ha calor, perquè la distinció entre futur i passat es basa en que la calor va de les coses calentes a les més fredes. I, per què hi va? Per què la sopa que tenim al plat s’acaba refredant enlloc d’escalfar-se encara més? De fet, la resposta a aquesta darrera pregunta és molt sorprenent, i es troba a la base de tota la física moderna: la calor va del que és calent al que és fred per atzar. Perquè en els xocs entre molècules d’un objecte calent i molècules d’un de fred, és molt més probable que les primeres passin energia a les segones que no pas que veiem el fenomen contrari. La calor no va de les coses calentes a les fredes obligada per cap llei absoluta, sino que hi va només amb gran probabilitat, com ens deixa clar en Carlo Rovelli. Sabem que la sopa al plat es refreda, però hi ha una petita probabilitat, molt i molt petita, que algun dia veiem que s’escalfa encara més. Des de fa més d’un segle, la física ha hagut d’abandonar les certeses i acceptar que l’únic que podem saber de molts fenòmens del món super microscòpic és si són més o menys probables.

En resum: la matèria, tan real i palpable, és un conjunt de relacions i vibracions. L’espai són grans que no es troben enlloc, i el temps sorgeix de la probabilitat. Quasi res, oi?

Parlant de probabilitats, el darrer llibre que ha escrit en Sean Carroll, “The big picture”, força polèmic i que tot just he començat a llegir, és tot un viatge que va del més ínfim al món que experimentem, veiem i sentim. Un viatge, guiat per la física i les probabilitats, per aquest món d’extraordinària bellesa i diversitat que gaudim cada dia. Ara sabem, diu Carroll, que tot el que hi ha, objectes, plantes, animals i nosaltres, està fet amb molt pocs tipus de partícules elementals unides amb molts pocs tipus de forces bàsiques: el món i nosaltres mateixos som agregats amb un nombre astronòmic de molt poques peces: som quarks, gluons i electrons. Carroll defensa a més el que anomena “naturalisme poètic”, afirmant que tot el real és el que hi ha a la natura i en que no hi ha res fora de la natura. Si escalem les lleis fonamentals de la natura al món, als planetes i a nosaltres, Carroll argumenta que podem arribar fins i tot a estimar la probabilitat que existeixin Déu, l’ànima i la vida després de la mort. Segons comenta també en Michael Shermer, la conclusió de Sean Carroll és que aquestes probabilitats són molt petites.

La conclusió de Sean Carroll és contundent i a la vegada respectuosa. No parla categòricament, només ens explica el que és probable i el que no ho és. I el cert és que nosaltres tampoc som gaire probables. En Tim Radford diu que és clar que els àtoms no tenen vida, però que poden formar agregats molt i molt especials que anomenem “tu i jo”. La vida és un petit i efímer episodi que capgira temporalment aquest viatge inexorable de l’univers cap l’increment constant de la seva entropia, imposat pel segon principi de la termodinàmica. La vida és el fruit quasi màgic de la tendència metabòlica (hereva de la química) a construir, crear i complicar-se. Tot, gràcies a les lleis de la física.

El cert és que no sabem què som. Sabem que som éssers conscients perquè podem llegir aquest i altres textos, però curiosament ningú sap què és la consciència ni la pot definir, com bé ens recorda en Tim Radford. Ara bé, el que sí sabem és quins són els nostres components, i hem pogut descobrir algunes de les lleis d’aquesta natura de la que som part inseparable.

Aristòtil pensava que la Terra era al centre de l’univers i que estava formada de només quatre elements: terra, aigua, aire i foc. També creia que el Sol, la Lluna i els estels eren divins i perfectes, fets de matèria no terrenal: la quinta essència o èter. En vint segles hem avançat una mica, i ara hem vist que tot és fet de quarks, electrons i gluons amb un bany energètic de fotons. Vam començar amb quatre elements i al cap de 23 segles en tenim uns altres quatre. Això sí, amb una diferència: sabem que no hi ha quinta essència i que tot, Cel i Terra, són fets de les mateixes partícules elementals.

L’important, ens diuen els físics, és separar bé el que hem arribat a saber i que hem pogut comprovar i constatar, del que imaginem i suposem. La humanitat, quan era jove, creia en la quinta essència, i nosaltres quan érem petits creiem en els reis mags d’orient. Després hem vist que els reis no són tan mags, que tot l’Univers és fet del mateix tipus de matèria, i que no hi ha fantasmes ni bruixes. I és que les coses són molt més senzilles quan les sabem veure sense prejudicis. És clar que tothom té dret a pensar en mites imaginaris, però és bo saber que la ciència i els físics ens ajuden a desgranar el real d’allò que és, amb molt alta probabilitat, imaginari.

———

Per cert, en Bru Rovira diu que el que s’hauria de debatre a la ONU i a les cimeres internacionals és si primer és la indústria i després la política, o bé si la política decideix sobre la indústria. És a dir, cal debatre qui mana en els assumptes de la pau i l’ordre.

La vida mitjana dels secrets

divendres, 3/02/2017

Fa poc vaig llegir un article d’en David Pogue sobre els límits de la seguretat a internet. La seva conclusió és que hem d’acceptar que el correu electrònic mai serà segur al 100% (com tampoc ho era abans el correu en paper). De fet, l’article, que podeu llegir aquí, no podia dir una altra cosa ja que com és ben conegut, la seguretat total té cost infinit i és una utopia. A les nostres comunicacions sempre ens poden enganyar, observar i espiar. Perquè encara que prenguem totes les precaucions, mirem bé el que escrivim i enviem missatges xifrats, sempre, en una badada, acabarem deixant el telèfon damunt la taula i els del costat el podran veure. Som humans, no ho podem controlar tot, i és possible que algú aprofiti algun d’aquests nostres moments relaxats.

En David Pogue parla de les moltes vegades que els pirates informàtics han atacat empreses els darrers cinc anys, aconseguint robar dades de clients. Comenta casos com el de l’empresa Target l’any 2013 (robatori de dades de 110 milions de clients), el de Yahoo de l’any 2014 (500 milions) o el d’Anthem de l’any 2015 (80 milions).

Ens diuen que cal usar paraules clau complexes i que el millor és canviar-les sovint. Però la veritat, diu en Pogue, és que no val la pena. Els atacs de tipus “pesca” (“phishing”), per exemple, comencen amb l’enviament massiu de correus electrònics que alerten de problemes en el nostre compte de correu. Si algú va a l’enllaç que diuen que ho arregla, aquest enllaç el porta directament a un lloc d’inici de sessió fals. I el problema és que no es pot detectar perquè l’aparença d’aquest lloc fals és idèntica a la de la pàgina web del servidor de correu habitual. La persona entra el seu codi d’usuari i la paraula clau, el sistema fraudulent se la guarda, i el hacker ja sap com entrar al nostre compte. Evidentment, encara que les nostres contrasenyes fossin llargues i complexes, en aquest cas no ens haurien servit de res. En David Pogue creu per tant que cal admetre que hem perdut la batalla de la seguretat i que hem d’acceptar les violacions de dades. El correu electrònic mai serà completament segur per a tothom. Però encara hi ha classes: els missatges d’uns són més segurs que els d’altres. Perquè, com diu en Pogue, ho tenim millor si no som famosos. Justament, la millor estratègia actual de protecció és l’obscuritat o, si voleu, la transparència, perquè els hackers persegueixen els polítics i els famosos, mentre que en canvi no mostren gaire interès pel que es diuen els desconeguts. Ja ho sabeu.

L’article d’en David Pogue m’ha recordat un text de fa més temps d’en Deb Roy. Amb un enfoc molt coincident amb el d’en Pogue, en Deb Roy parlava de la impossibilitat que les informacions secretes ho continuïn sent indefinidament, al segle XXI. Tot secret, per més ben guardat que estigui, s’acabarà coneixent. L’únic que podem fer, si incrementem les mesures de seguretat, és incrementar l’esperança matemàtica del temps que caldrà esperar fins que sigui públic, el que en Deb Roy anomena vida mitjana del secret. El bonic d’aquest valor (que no és més que la integral de tots els possibles temps d’espera multiplicats per la seva probabilitat) és que recorda la definició de la vida mitjana dels isòtops radioactius. Tant els isòtops que usem en teràpia mèdica com els secrets van desapareixent al llarg del temps, i en tots dos casos, el que voldríem és que tinguessin una vida mitjana el més gran possible. Llarga vida, però amb la certesa que les caixetes de secrets al final s’obriran.

(La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web)
———

Per cert, en Bru Rovira parla d’en Ryszard Kapuscinski i diu que malgrat la seva pujada als altars del periodisme universal que proposen fins i tot alguns col·legues empresaris-de-premsa, molts d’ells avui serien incapaços de publicar als mitjans que dirigeixen dues pàgines senceres del mestre.