Entrades amb l'etiqueta ‘canvi climàtic’

Escalfament, responsabilitat i poder

dimecres, 21/06/2017

Fa poc, l’Antoni Bassas comentava que el 69% dels barcelonins creuen que tindran cotxe d’aquí 10 anys i que el 81% creuen que el faran servir igual o més que ara. És curiós. L’aire de la ciutat és moltes vegades sota mínims pel que fa a contaminació, però nosaltres volem mantenir els nostres hàbits i seguir tenint cotxe. Espero i desitjo que, amb la nostra curtesa de vista, no ens passi com les granotes a l’olla d’aigua calenta.

La setmana passada vaig ser a un congrés de visualització. Aquest és un camp que estudia com presentar la informació i les dades, amb tècniques informàtiques, de manera que les persones puguin entendre-les, analitzar-les i treure’n el màxim de profit. Un dels conferenciants va mostrar, com a proposta interessant, un còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global del planeta. En Randall Patrick Munroe, nascut el 1984, és físic. Va treballar a la NASA, però ara fa 11 anys no va voler renovar el contracte i es va voler dedicar a temps complet a la creació de còmics sobre matemàtica, ciència i vida.

El còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global el podeu veure aquí (també el teniu en vídeo). És una imatge, llarga, que si voleu us podeu descarregar. Però el que us aconsello és que la mireu directament a la web, amb el vostre navegador, desplaçant-vos amunt i avall amb el ratolí o la pantalla tàctil. La imatge que veieu aquí al costat és un collage que inclou tot el còmic (estret i llarg) a l’esquerra i tres trossets, ampliats, a la dreta. Les dades provenen del comitè IPCC de la ONU i de diferents treballs científics de Shakun, Marcott, Annan, Hargreaves i altres (2012 i 2013). És una cronologia del nostre planeta des de fa 22 mil anys fins ara que mostra els principals esdeveniments històrics i la temperatura mitjana de la superfície del planeta, estimada amb els mitjans científics que tenim avui. Després de l’edat de gel, la temperatura es va estabilitzar en valors similars als dels segles XIX i XX ara fa uns onze mil anys (cap a l’any 9000 abans de Crist), poc després de l’inici de l’agricultura neolítica. Podem anar pujant i baixant i anirem veient l’evolució de la temperatura. Però la sorpresa ve quan som a baix de tot i veiem el que ha passat des de 1980: la única pujada anòmala dels darrers vint-i-dos mil anys ha tingut lloc durant les darreres quatre dècades. Qui pot defensar, veient això, que no és culpa nostra i que l’escalfament no és antropogènic? Però és que, a més, la corba dels darrers 40 anys té un aspecte clar, terrible i temible: exponencial. Com diuen molts científics, hem entrat a l’època de les conseqüències.

Tots en som responsables, però no ens hem d’enganyar. Uns ho són molt més que els altres. Hi ha qui està trencant el planeta amb l’únic objectiu d’enriquir-se. Veiem que es manté l’extracció de combustibles fòssils mentre es redueix el pressupost de recerca en renovables i no s’elabora cap pla de transició energètica (al menys, a Espanya). En Ben Hayes i en Nick Buxton, al darrer llibre que han editat, parlen de l’actual distòpia: els governs han deixat d’ocupar-se de les persones mentre que els qui manen són les grans corporacions que treballen per al seu benefici econòmic. No importa què diguin els científics: cal fer negoci com sigui, cal continuar explotant i escalfant el planeta, cal tenir més petroli, cal garantir la seguretat energètica del “castell” dels privilegiats. En un bon exemple, en Bru Rovira parla del Txad i explica que va viure un moment ple d’esperança l’any 2003. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic. El petroli havia de portar prosperitat i riquesa. Però aquests 14 anys han demostrat el contrari. El Txad és ara un Estat corrupte, dictatorial, endeutat i militaritzat. I aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos que podrien haver servit per millorar la vida de la població, no és un fet estrany o aïllat, com ens fa notar en Bru Rovira, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals i dels militars. Seguim el dit que assenyala el terrorisme mentre se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli, diu. La ma que ignora el planeta i la immensa majoria de la població mundial.

Acabo amb el que explicava fa uns mesos la Rosa Montero, citant els professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. Amb el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. La Rosa Montero (també ho diu Oxfam Intermón) ens confirma que el món pertany a menys de mil persones. I diu que els polítics s’haurien de posar de la nostra part, de part de tota la resta de ciutadans, per intentar controlar els potentats. Perquè això és el que implica el binomi democràcia – sostenibilitat. No crec que es pugui dir més clar.

Per cert, en Rafael Vilasanjuan es pregunta on són ara els refugiats, i constata que Europa destina molts diners per pagar guardacostes libis per impedir-los que surtin del país, o per tornar-los si aconsegueixen sortir-ne.

Multiplicar i estimar

dimecres, 16/11/2016

Les taules de multiplicar tenen un encant que no estic segur que sapiguem transmetre als nostres nens i joves. Aquestes taules amaguen tots els possibles rectangles que podem formar amb 81 o menys objectes, siguin rajoles, fitxes o peces de fruita, i són part d’aquest entramat lògic i geomètric de l’Univers que no deixa de sorprendre’ns. Tres per tres, tres per quatre, tres per cinc, tres per sis. Quatre rectangles que podem fer si ens proposem organitzar les mandarines que hem comprat en tres files. El rectangle de cinc per vuit de la imatge és especialment bonic perquè els seus costats, que es troben en relació de 8/5 = 1.6, ens recorden que la successió de Fibonacci ens porta ràpidament a la relació àuria: només cal fer cinc sumes (5+8=13, 8+13=21, 13+21=34, 21+34=55, 34+55=89) i el rectangle de 55 per 89 ja és pràcticament de proporcions divines.

Fa poc, en una conversa amb companys, dèiem que en aquest món de les noves tecnologies cal aprendre més que mai les taules de multiplicar perquè són una de les abstraccions fascinants de l’estructura de tot el que ens envolta. Amb tota probabilitat, podem afirmar que els membres de qualsevol població d’essers intel·ligents que hi pugui haver més enllà de la galàxia d’Andròmeda i la nebulosa d’Orió, han descobert com nosaltres la màgia de les taules de multiplicar i els conjunts d’objectes que es poden agrupar en rectangles. No és increïble?

En canvi, saber multiplicar i dividir serveix de ben poc, avui en dia. Quina és la darrera vegada que vàreu fer una divisió a mà? A més, les receptes per multiplicar i dividir quantitats de varies xifres que vam aprendre quan érem petits són obscures i no necessàriament les més adequades. Té sentit que els nostres fills i néts hagin de fer, mecànicament, operacions complexes que després faran amb la calculadora del seu mòbil? No hem de confondre l’aprenentatge de les taules de multiplicar amb l’obligació de fer operacions feixugues i complexes. Crec sincerament que, més que saber multiplicar, l’important és aprendre tècniques de càlcul mental per a poder estimar el valor del resultat. Després, si ens cal el resultat exacte, ja el demanarem a la calculadora. Només un detall: hi ha moltes maneres d’estimar un resultat, però si ho sabem fer bé, sabrem afinar i no caure en valors subestimats o sobreestimats. I no em direu que aquesta expressió “estimar un resultat” no té el seu encant, oi?

En poques paraules: he de confessar que gaudeixo amb les taules de multiplicar i que estimo les tècniques per estimar mentalment el resultat de les multiplicacions i divisions. Les estimo i les defenso perquè ens expliquen ben fàcilment l’ordre de magnitud dels resultats.

Quin és el resultat de multiplicar 4302 per 21? I el de dividir 7750 per 67? En el primer cas, el primer que podem pensar és que el resultat de 4302 per 21 és el de multiplicar 4300 per 21 més 2 per 21, que és 42. I per multiplicar 4300 per 21, podem començar multiplicant per 20: fem el doble de 4300, que és 8600, i ara li afegim un cero i obtenim 86.000; ara només li hem de sumar 4300 (perquè estàvem multiplicant per 21 i no per 20) i els 42 que ens havíem deixat. El resultat és 90.342 i l’hem obtingut només amb càlcul mental. Fixeu-vos que el que hem fet no és més que usar la descomposició en base 10 (4302 és 4*1000 + 3*100 + 2 mentre que 21 és 2*10 + 1) i anar calculant per separat els termes que conformen el resultat final, aplicant en cada cas les taules de multiplicar i la regla de la multiplicació per 10 o per potències de 10. De fet, també haguéssim pogut oblidar-nos del 42 inicial i donar un valor estimat de 90.300, que és prou aproximat. I ara, de la mateixa manera, per dividir podem anar multiplicant i provant. El resultat de la divisió entre 7750 i 67 és superior a 100, perquè 67 per 100 és 6700; però no arriba a 200, perquè és clar, sense calcular-ho, que el doble de 6700 és més gran que 7750. Per tant ens quedem amb el 100, i el que ens queda per repartir (divisió és repartiment, com bé sabem) és 7750 – 6700 = 1050. Podem continuar amb càlcul mental, però però també podem simplement estimar el resultat. És clar que 67 per 10 és 670, i que 67 per 20 és el doble: 1340. Com que el que ens queda per repartir és 1050, que és pràcticament al mig entre 670 i 1340, podem pensar que una bona estimació del resultat de la divisió de 1050 per 67 és 15. I el resultat d’estimar mentalment el valor de la divisió entre 7.750 i 67 serà 115. Per cert, la calculadora dóna 115,67.

Les avantatges del càlcul mental per estimar el resultat de les operacions són com a mínim tres. Continuem practicant les taules de multiplicar, fem un bon exercici mental que sempre és recomanable, i podem fer una anàlisi crítica més acurada del que ens envolta i del que escoltem i llegim. Ho podem fer sempre i en tot lloc, no ens cal res.

Moltes pifies que fem i veiem, molts errors periodístics i moltes falses interpretacions podrien evitar-se si tots tinguéssim l’hàbit de calcular mentalment i estimar els resultats. És clar, per exemple, que la divisió d’abans entre 7.750 i 67 dóna el mateix resultat (115) que la divisió entre 77.500 i 670 i que la divisió entre 775.000 milions i 6.700 milions, perquè si repartim 14 pans entre 7 persones n’haurem de donar dos a cada una, i també n’acabarem donant dos a cada un si repartim 14 milions de pans entre 7 milions de persones. Un d’aquests errors, que va acabar donant forma a tot un article d’opinió, consistia en pensar que quan repartim milions de coses entre milions de persones, el resultat és de milions. Menys mal que en el cas que comento, la autora va reconèixer el seu error aritmètic. Tot s’hagués salvat estimant els resultats i amb una mica de càlcul mental.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza diu que no es pot acceptar el que és inacceptable, i que no podem permetre que Donald Trump posi en pràctica les seves promeses, en particular la de desdir-se dels acords de París sobre el canvi climàtic. Diu que ha arribat el moment d’aixecar la veu perquè el silenci pot ser un delicte.

L’energia gratuïta

dimecres, 27/07/2016

Fa anys, en Jeremy Rifkin va escriure el seu conegut llibre sobre l’economia de l’hidrogen. Deia que era urgent trobar el reemplaçament dels combustibles fòssils, i pensava que la solució, sobretot pel que fa al transport de l’energia, vindria de la mà de l’hidrogen. Tot i això, reconeixia que les solucions basades en l’hidrogen no són fàcils, per la seva perillositat i pels problemes associats al seu transport i distribució. Ara, 14 anys després, ha escrit un nou llibre (“La sociedad de coste marginal cero“) on fa una proposta molt més imaginativa, interessant i revolucionària: l’energia ha de ser gratuïta.

A banda de la proposta concreta, que comentaré tot seguit, la reflexió que immediatament em va venir al cap i que també li fa l’entrevistador és que pensar que l’energia pugui ser gratuïta és simplement utòpic, perquè els grans monopolis energètics no ho permetran. I aquí, la reacció de Rifkin és demolidora. El problema no és el que diguin els gegants energètics, que en aquests moments ja és irrellevant, diu. El problema és el gegant que tenim a l’habitació, que fins ara no veiem i que és infinitament més gran que aquests suposats gegants energètics: el gegant del canvi climàtic. Haurem de canviar de model energètic i de model global per pura necessitat, perquè el canvi climàtic serà devastador per a tothom, marginats i poderosos, i ens arrossegarà com a formigues. Jeremy Rifkin explica el que els científics ens estan dient per activa i per passiva: que els propers 50 anys veurem (o veureu) fenòmens meteorològics inèdits, amb tempestes gegantines, sequeres mortals i ciutats que quedaran anegades pel mar. Diu que la humanitat, al segle XXI, s’enfronta al moment més decisiu i terrorífic de la seva història com a espècie. Tot i això, creu que hem de confiar que les tecnologies que ens ajudaran a combatre-ho poden avançar molt en les properes dècades.

El que diu en Jeremy Rifkin és que com que ni el vent ni la llum del Sol ens passen cap factura, l’ús d’energies renovables pot ser (i ha de ser) gratuït. La solució és pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprarem un sistema solar o eòlic, però després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol. És la ben coneguda auto-generació (ho teniu per exemple en aquesta web, que és d’on he tret la imatge de dalt). Pot semblar estrany, però el que proposa en Rifkin és simplement estendre l’economia col·laborativa d’internet al camp de l’energia. Comprem un portàtil o un mòbil, però desprès compartim els continguts sense pagar quasi res. És una economia en la que la gent pot viure i fins i tot guanyar diners creant i produint música, vídeos i continguts quasi gratuïts, perquè la tecnologia digital comporta costos marginals quasi nuls. Rifkin, a l’entrevista, diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant. Està passant mentre a casa nostra se’ns prohibeix l’auto-generació.

D’altra banda, hi ha una noticia que ha tingut poc ressò, malauradament. La noticia és que l’avió solar de Bertrand Piccard, el Solar Impulse II, va arribar ahir a Abu Dhabi i es va convertir en el primer avió d’energia solar que fa la volta al món. El projecte d’en Bertrand Piccard és encara molt incipient, però no deixa de ser tot un símbol (ho podeu veure en  aquest vídeo), en el mateix sentit que comenta en Jeremy Rifkin: un cop disposem de la infraestructura adequada, es pot viatjar amb energia solar i el cost és zero. I es pot fer volant!

Arundhati Roy, però, no és tan optimista. Arundhati veu cada dia els efectes del capitalisme salvatge a la Índia, on les 100 persones més riques concentren una riquesa igual a la quarta part del PIB total del país. I pensa que les empreses energètiques voldran protegir el seu negoci al preu que sigui, com ja fan ara. Diu que ho faran amb guerres que costen milers de milions de dòlars i un nombre esgarrifós de vides, o amb mecanismes més subtils de propietat creuada de mitjans de comunicació i altres per “orientar” adequadament l’opinió pública. Per això, creu que cal acabar amb la propietat creuada en el món dels negocis: Les empreses mineres i extractores no han de poder controlar els mitjans de comunicació, els fabricants d’armes no han de poder tenir cadenes de televisió, les farmacèutiques no han de controlar els fons públics de salut.

L’Arundhati Roy diu que l’aigua, l’electricitat, la sanitat i l’educació no poden ser privatitzats, i que tothom ha de tenir dret a l’habitatge, l’educació i l’atenció sanitària. Jo afegiria que tothom ha de tenir dret a l’energia, perquè, seguint el que proposa en Jeremy Rifkin, el món d’aquí 30 o 40 anys no podrà seguir com ara i haurà de canviar de model. En d’altres paraules, els drets humans del segle XXI hauran d’incloure l’accés gratuït a l’energia. És difícil, però les alternatives són encara més fosques, perquè ens esperen anys molt problemàtics i tremendament conflictius. Fa poques dècades anàvem baixant riu avall, però ara ja estem caient per la cascada (mireu el vídeo que fa poc recomanava en Ramon Folch). Si les actuals empreses extractives insisteixen en mantenir els seus guanys i privilegis, tindrem fenòmens meteorològics mai vistos, inundacions, sequeres, milions de desplaçats, guerres i violència. D’altra banda, si finalment ens decidim a deixar el que queda de petroli sota terra tot convertint-nos a les energies renovables de pagament, l’energia deixarà de ser un dret per passar a ser el mitjà d’enriquiment d’uns quants, a costa de guerres, desigualtats i pobresa energètica a molts indrets. Com que cap d’aquestes dues darreres solucions sembla recomanable, només cal esperar que l’elefant a l’habitació ens faci reaccionar adequadament i que ens adonem que cal un canvi complet de model energètic a nivell mundial.

———

Per cert, Arundhati Roy recorda que el comunisme va fracassar, però diu que el capitalisme també fracassarà, perquè no té ànima humana.

Preu i cost de l’energia

dijous, 14/01/2016

Una de les noticies d’aquests dies és que el preu del barril de cru Brent, el tipus de petroli de referència a Europa, ha caigut en el mercat de Londres fins al nivell dels 30 dòlars, com fa gairebé 12 anys. Els analistes diuen que la caiguda del preu del cru beneficia especialment els països industrialitzats, que majoritàriament en són més consumidors que productors.

Crec que és un mal indicador, un presagi de que la cimera del clima de París va acabar amb bones paraules i poca cosa més, com ja ens va explicar en Bill McKibben. Segons les disposicions de l’acord, els països es comprometen a començar a reduir les seves emissions de CO2, això sí, voluntàriament i amb compromisos pobres i modestos. En canvi, segons McKibben i els experts del moviment 350.org, per complir l’objectiu d’escalfament de 1,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials caldria adoptar de manera sobtada una mena de mesures que la majoria de països ni tan sols consideren: caldria deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas i dedicar les industries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors. Altres experts, com el professor Kornelis Blok (citat per l’ONG Climate action Tracker), són més moderats però diuen que l’escalfament, si no actuem aviat, pot acabar essent de més de dos graus. I, com explica Naomi Klein tot citant els estudis de l’ONG Carbon Tracker Initiative, entre ara i l’any 2050 haurem de deixar sota terra com a mínim dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils si el que volem és no passar la linia vermella dels 2 graus d’escalfament.

Ja hem perdut l’oportunitat de plantejar-nos un objectiu d’escalfament de 1,5 graus, perquè ningú voldrà deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas. Però tampoc serà gens fàcil arribar al que demana la Naomi Klein.

Hi ha dos possibles escenaris que podríem anomenar extrems. El primer és continuar fent equilibris per a que el sector dels combustibles fòssils no es queixi massa, tot supeditant la política als interessos de les grans empreses. En McKibben diu que si tots els signants compleixen les promeses fetes a l’acord de París, es calcula que el planeta s’escalfarà 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials. El segon escenari, que requereix una forta coordinació política mundial amb mesures regulatòries que no seran fàcils d’aplicar i una indiscutible supremacia del poder polític sobre l’econòmic, és assegurar l’objectiu que proposa Naomi Klein i deixar sota terra les dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils l’any 2050.

En el primer escenari, continuarem feliços uns quants anys amb preus moderats pel que fa a l’energia fòssil. Però el cost ambiental i el cost que recaurà sobre els nostres néts serà dantesc. Determinades empreses continuaran tenint uns bons beneficis a curt termini, però l’actual consens científic és que durant el segle XXI viurem la desertització, la desaparició de les glaceres dels Pirineus, les sequeres, la pujada del nivell del mar, la pobresa, les grans migracions, els conflictes i els refugiats. El cost es podrà mesurar en milions de morts, com ens deia James Lovelock.

De fet, en Bill McKibben diu que, a París, els països han calibrat els seus objectius atenent un criteri ben senzill: fer prou perquè ni els ecologistes ni el sector dels combustibles fòssils es queixin massa. McKibben explica també que s’ha ofert als països pobres un finançament suficient per evitar que abandonessin les negociacions, però insuficient perquè la revolució de les renovables assoleixi velocitat de creuer. Crec que no cal dir res més. Això és l’acord de París.

El problema del segon escenari, en canvi, és que és pràcticament impossible de portar a la pràctica si tenim en compte els actuals agents geoeconòmics, atès que implica que les empreses del sector dels combustibles fòssils hagin de sacrificar beneficis que, en paraules de Naomi Klein, seran de trilions de dòlars. El cost d’aquest escenari es concentra  a curt termini en els inversors de les empreses del sector i en canvi redueix el cost en refugiats, pobresa, conflictes i morts.

Si ens decidim per aquest darrer camí i volem apostar pel futur, hem de planificar dues coses: la reducció gradual de combustibles fòssils durant aquests 35 anys que ens queden, i l’increment dels sistemes renovables i distribuïts. Però les dues coses es poden fer a l’hora, com explica en Bill McKibben: podem incrementar els preus dels derivats del petroli i combustibles fòssils amb impostos finalistes que permetin ajudar i “dedicar les indústries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors”. L’ajut a les renovables associat a un increment gradual i mantingut del preu del petroli és una mesura quasi utòpica i antisistema, però ens pot salvar. El difícil serà acordar i ajustar la cadència d’increment de preus que permeti modificar lentament els models industrials, canviar els nostres hàbits i a la vegada anar canviant el model energètic cap un de renovable, tot garantint els objectius que ens hem fixat per al 2025. Caldrà molta decisió i fermesa política.

El consens entre una gran majoria dels científics és que ha arribat l’hora de la veritat. O bé continuem amb preus baixos i tindrem un cost altíssim durant aquest segle, o bé fem un pla global que implica preus més alts amb costos costos molt més baixos, a la llarga. Veurem què decidim. Veurem si mana la gent o els de sempre.

Per cert, un editorial recent del New York Times també en parla. Diu que algunes provincies Canadenques i alguns Estats d’Estats Units han demostrat que hom pot apujar el preu dels combustibles fòssils sense fer mal a l’economia.

Coses que no ens calen

dijous, 26/11/2015

Fa poc vaig llegir un anunci dels que podríem classificar com futuristes, però que em va inquietar. L’empresa AeroMobil està dissenyant un cotxe volador, anomenat SXSW 2015, que espera posar a la venda d’aquí a tres anys. Tot i que fa uns mesos el seu inventor (Stefan Klein) va patir un accident durant les proves, els promotors de la idea asseguren que el podran perfeccionar per a fer-lo més segur i que l’acabaran posant a la venda l’any 2018 pel mòdic preu de mig milió d’euros. El cotxe té unes ales que manté plegades mentre va per carretera, i que obre quan vol enlairar-se. En el mode “vol”, anirà a 200 quilòmetres per hora, gastant 15 litres de gasolina per hora i amb una autonomia d’uns 700 quilòmetres.

Reconec que és un invent molt sofisticat, però també penso que és un d’aquells ginys que no ens calen, per dir-ho suau. Com diu en Hans Rosling, cinc de cada set habitants del món han de rentar la roba a mà perquè no tenen rentadora. Si a casa teniu rentadora, sou dels dos mil milions de persones privilegiades del món que gaudeixen d’electricitat i tenen màquina per rentar la roba. Però segurament, aviat i fins i tot a casa nostra, hi haurà qui es gasti mig milió d’euros per tenir un giny volador, perquè la vanitat humana és infinita i no té preu. Gastaran gasolina per volar, però sobretot per mostrar als seus amics el seu poder econòmic.

Quan falten ben pocs dies per la cimera sobre el clima que es celebrarà a París, cal deixar ben clar que durant les darreres dècades ja hem hem fet prou mal al nostre planeta, que tenim un problema gravíssim (un dels més greus que té actualment la humanitat) i que hem d’actuar amb mesures molt radicals si estimem els nostres néts i els volem deixar un món en el que puguin viure dignament. Per això, tot i el meu interès per la tecnologia, em poso nerviós quan sento parlar de cotxes voladors de luxe que funcionaran amb derivats del petroli.

Les reserves de combustibles fòssils tenen el potencial de generar tres cops més de diòxid de carboni del que ens podem permetre, si volem que l’escalfament global no superi els dos graus durant el segle XXI, i en relació amb la temperatura mitjana preindustrial. No ho dic jo, ho expliquen els investigadors McGlade i Ekins en un article al volum 517 de la revista Nature. La conclusió de McGlade i Ekins és ben clara. Si volem limitar l’escalfament global durant aquest segle, hem de fer un pla seriós per a no extreure ni gastar el petroli que ara hi ha sota terra. Com que les reserves de petroli poden generar tres cops més de diòxid de carboni del que ens podem permetre, hem de renunciar a les dues terceres parts dels combustibles fòssils que tenim ara al subsòl. En el seu article, McGlade i Ekins també expliquen la distribució geogràfica de les reserves que haurem de deixar sense explotar, i diuen que no té cap sentit investigar en noves tècniques per a extreure aquests combustibles. La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web i concretament d’un altre article de Michael Jakob i Jérôme Hilaire, també en aquest sentit i també publicat a Nature.

No sóc gaire optimista. A París es reuniran molts dirigents polítics i més de quaranta mil persones entre representants i experts. Però els interessos a curt termini són immensos, i hi ha molts centres de poder que volen mantenir l’actual model basat en les desigualtats i en els privilegis per anar espoliant el planeta. En tot cas, ha arribat l’hora de la veritat. Els governants, sobretot els dels països rics, tenen un gran dilema: o bé afavoreixen els guanys de les grans empreses i centres de poder, o bé treballen a favor dels néts dels actuals ciutadans mundials i fixen compromisos que haurien de ser revolucionaris i trencadors amb l’actual sistema. Quin percentatge de les reserves actuals de combustibles fòssils volem deixar sota terra l’any 2050? I l’any 2100? Quin any ens fixem per a que les energies fòssils suposin menys del 10% de tota la generació energètica mundial? Quines mesures coercitives i efectives s’aplicaran als qui no compleixin amb els límits fixats?

Per cert, un dia abans de la trobada internacional, el diumenge 29 de novembre, l’Organització pel Moviment per la Justícia Climàtica ha convocat una marxa ciutadana internacional contra el canvi climàtic, a la qual us hi podeu sumar des de Barcelona (cal registrar-se).

Fibonacci i Bach

dijous, 29/10/2015

Ahir, tot parlant de Fibonacci, va sorgir la pregunta: La música, té alguna relació amb la seqüència de Fibonacci?

Doncs bé, la veritat és que sí. La seqüència que va descobrir Leonardo de Pisa fa més de vuit-cents anys quan es va plantejar resoldre l’estrany problema del creixement dels conills, no només la trobem a la pintura i arquitectura i a les lleis de creixement dels ciclons tropicals i de les galàxies, sinò també a la música.

Fa pocs anys, un estudiant de doctorat de la Universitat de Duke, en Tushaar Power, va fer la seva tesi doctoral sobre la relació entre la música de Bach i la proporció divina (que com sabem podem aproximar molt bé pel quocient entre dos nombres suficientment grans de la seqüència de Fibonacci com poden ser el 55 i el 34).

S’han escrit pàgines i pàgines sobre la relació entre la seqüència de Fibonacci i l’art, i això inclou la música. En podeu trobar un tast en aquesta web. Fins i tot hi ha una revista científica, el Fibonacci Quaterly, que publica articles de caire matemàtic i fins i tot informàtic sobre la connexió entre els nombres de Fibonacci i els fenòmens més diversos del món que ens envolta. La revista ha publicat entre tres i cinc números a l’any des de 1963. Un article de Paul Larson de l’any 1978 va analitzar un total de 147 Kyries de cant Gregorià, i va trobar harmonies basades en la proporció divina en 105 d’ells.

La imatge de dalt és d’aquest article de Casen Mongoven, i mostra l’obertura del tercer moviment de la “Música per a corda, percussió i celesta” de Bela Bartók. Casen Mongoven cita molts altres compositors moderns que també han seguit les regles de Fibonacci: Ernst Krenek, Brian Ferneyhough, Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono i Joseph Schillinger entre d’altres.

Però sempre ens quedarà el dubte. Tot el que creiem que segueix la proporció àuria o divina i la seqüència de Fibonacci, ens agrada perquè hi estem predisposats? O bé ens agrada de tan de parlar-ne i de veure-la (o imaginar-la) a tots llocs? És un fet cultural o un tret biològic del nostre cervell? El fet és que no ho sabem, en això hi ha opinions per a tots els gustos.

M’agraden les harmonies musicals basades en Fibonacci. Entre d’altres raons, perquè la música, que és ritme i mesura, no lliga bé amb el creixement desmesurat. Per això, com es pot veure a la imatge de dalt, les seqüències de Fibonacci que trobem a la música primer creixen i després tornen enrere, decreixent amb una certa simetria temporal.

Per cert, en Pedro Ballesteros, responsable d’energia i clima de la Unió Europea, diu que el canvi climàtic no alarma perquè els primers morts són pobres.

Els rellotges de saros

dijous, 26/03/2015

He de reconèixer que em fascinen els eclipsis de Sol, com el que vam poder veure fa pocs dies a les nostres terres. No va ser fàcil perquè els núvols ens ho van complicar, però finalment van ser prou respectuosos i en algun moment van fer una mica de lloc per a que gaudíssim del fenomen. M’agrada aquesta foto, que va fer en Pere Virgili i que podeu trobar aquí. Al cap d’una estona, però, vaig preguntar-me el per què d’aquesta fascinació. Vaig pensar que probablement era degut a la seva raresa. Al llarg de la nostra vida en podem veure molts pocs, d’eclipsis de Sol. Per veure el proper hem d’esperar més d’onze anys, fins l’agost de 2026. Seré viu? El podré veure?

Els eclipsis són un bon exemple d’allò que ens explicaven a l’escola i que li diem mínim comú múltiple. Us heu fixat en els intermitents dels cotxes i motos que esperen en un semàfor? Sempre n’hi ha alguns que van una mica més ràpids que els altres. Això fa que en un cert instant coincideixin, que vagin divergint, que passin per un moment d’alternança en el que s’encén ara l’un, ara l’altre, que tornin a divergir però que finalment tornin a coincidir. El temps transcorregut entre dos instants de coincidència és, com ens van explicar de petits, el mínim comú múltiple entre els períodes d’intermitència dels dos cotxes. Si uns intermitents s’encenen cada 88 centèsimes de segon i si els de l’altre cotxe ho fan cada 96 centèsimes de segon, veurem que coincideixen cada 10,56 segons perquè el mínim comú múltiple de 88 i 96 és 1056 (ho he fet en centèsimes de segon per poder treballar amb nombres enters, però es pot fer en qualsevol unitat de temps).

Els saros són períodes de 18 anys i 11 dies (de fet, són períodes de 6585,3211 dies). Aquest període és el mínim comú múltiple de tres mesos relacionats amb la Lluna i coneguts des de fa molts segles: un saros és l’equivalent a 223 mesos sinòdics, 242 mesos draconítics i 239 mesos anomalístics. El mes sinòdic és el temps que necessita la Lluna per tenir la mateixa aparença i la mateixa fase: 29,53059 dies, poc més de 4 setmanes. El mes draconític, en canvi, és el temps que transcorre entre dos moments successius en els que l’òrbita de la Lluna travessa el pla de l’òrbita de la Terra: 27,21222 dies. Finalment, el mes anomalístic, degut a l’excentricitat de l’òrbita del nostre satèl·lit, és el temps que cal per a que la Lluna torni a trobar-se a la mateixa distància del nostre planeta: 27,5545 dies. És una sort que el mínim comú múltiple del mes sinòdic i del mes draconític sigui tan i tan proper a un múltiple d’un mes anomalístic, perquè si no fos així els saros serien molt més llargs i els eclipsis serien molt més difícils de preveure.  En tot cas, i encara que no tot és exacte perquè les durades d’aquests tres mesos no són valors enters, el cert és que al cap d’un saros, el Sol, la Lluna i la Terra tornen a trobar-se pràcticament en la mateixa posició relativa. Si el 20 de març de 2015 vam veure un eclipsi va ser perquè la Lluna era nova, justament passava pel pla de l’eclíptica i estava a la distància adequada per a fer-nos ombra: els tres astres van estar durant uns minuts en una mateixa línia recta a l’espai. Doncs bé, com ja van descobrir els astrònoms Babilonis, d’aquí a 18 anys i 11 dies, el 31 de mars de 2033, els tres astres tornaran a trobar-se en línia recta i podrem gaudir d’un altre eclipsi semblant al d’enguany (vegeu la nota al final).

Els saros són una unitat de temps que ens fa petits i efímers. Les persones que han viscut dos saros tenen més de 36 anys i menys de 54, i per a tenir més de cinc saros cal ser nonagenari. És pràcticament impossible arribar a complir sis saros. Quants saros tens?

És una paraula poc coneguda, aquesta de saros, perquè avui en dia mirem molt menys el cel que els nostres avantpassats. Però tal vegada, pensar en termes de saros ens podria ajudar a construir un món millor i harmoniós. És un canvi d’escala de temps en el que les nostres vides mai arriben a durar sis saros, en el que l’escalfament i el canvi climàtic es fan més evidents, indiscutibles i palpables i en el que l’afany de poder perd molt del seu sentit. En l’escala de temps dels saros veiem les properes generacions aquí mateix i tal vegada ens pot ser més fàcil empatitzar amb els néts dels nostres néts. Què és millor, barallar-nos per aconseguir un poder que durarà ben pocs saros, o treballar per a que els nostres descendents rebin un món sa i habitable?

La meva conjectura és que els rellotges de saros promouen la cultura de pau. Ens fan veure les coses d’una altra manera, perquè l’escala de temps es important. Si pensem que encara ens queda molt temps de vida, pot ser fàcil sentir-nos omnipotents. Ens omplim de vanitat i podem acabar pensant en trepitjar els demés i en destruir el que tenen. Però si de tant en tant mirem el rellotge dels saros, ens adonem que la vida es curta i deixem de pensar en el nostre melic. Pensem més en els nostres fills i néts i probablement acabem fent les coses molt millor, perquè la vida és més intensa quan veiem el seu limit. La vanitat, en canvi, és una de les il·lusions més grans i perilloses que hem creat. Als museus, no puc deixar de pensar en la paradoxa dels retrats. Veiem retrats de gent arrogant que segurament va ser molt important, però ara no en sabem ni el nom. La paradoxa és que l’important ha passat a ser el pintor que ells van contractar i que els havia d’immortalitzar. “Som l’oblit que serem”. És el vers que Héctor Abad Faciolince va pensar que era de Jorge Luis Borges (i que molt probablement ho sigui), el vers que va donar nom a un dels seus coneguts llibres.

Per cert, en Josep Maria Lozano diu que fa temps que defensa que les notícies d’economia haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Diu que és un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables.

—–

NOTA: En el període dels 18 anys d’un saros hi ha un bon nombre d’eclipsis, que es tornen a reproduir al cap dels 18 anys i 11 dies. Podríem comparar un saros que fa als eclipsis amb el període d’un dia en els horaris de trens a qualsevol estació. Al llarg del dia surten trens a diferents hores, però les sortides es repeteixen el dia següent. Si un tren ha sortit a les 13:52 i no hi ha canvi d’horari, l’endemà tornarà a sortir a les 13:52. Si veiem un eclipsi, al cap d’un saros quasi segur que el tornarem a veure. Dic “quasi segur” perquè ja sabem que un saros no és exactament el mínim comú múltiple dels tres mesos de la Lluna, que no són enters. Això fa que el nou eclipsi, al cap d’un saros, sigui una mica diferent de l’anterior. Tot va canviant molt lentament i al final els tres astres deixen d’estar en línia recta i s’acaben els eclipsis. De la mateixa manera que els trens circulen a la mateixa hora avui, demà i demà passat però que en algun moment canvia l’horari i deixen de fer-ho, els eclipsis es van repetint al cap d’un, dos o tres saros però al final desapareixen. Aquest conjunt d’eclipsis (que també s’anomena saros) és finit i limitat com tot i acaba desapareixent. En concret, i com podeu veure en aquesta pàgina web, l’eclipsi del 20 de març de 2015 formava part del conjunt saros 120 i era l’eclipsi 61 d’un total de 71. En queden deu, d’eclipsis d’aquest saros que va començar l’any 933 i que finalitzarà l’any 2195. Si us interessa, podeu consultar l’evolució dels saros 126, 136 i molts d’altres. En aquest món, tot s’acaba…

Pensar, resoldre, explicar

dimecres, 18/03/2015

Acabo de llegir una noticia que he de confessar que m’esperava. Com podeu veure aquí, el 75% de la població estudiantil mundial ha fet algun treball copiant-lo parcialment o totalment d’internet. A més, sembla que com que tot està socialitzat i tothom creu que crea coneixement, molts estudiants tenen la sensació que tot és de tots i no són conscients que estan plagiant, amb tot el que això significa. A més, una altra de les possibles causes és el que comenta l’Elena Barberà al mateix article: sovint, els professors els demanen coses que poden copiar fàcilment.

És cert. Segons el que demanem als estudiants, ho tenen més o menys fàcil per copiar. En aquest sentit, tal vegada cal replantejar el tipus de feina que volem que facin. Una possible proposta, ben senzilla, és demanar que resolguin problemes més o menys complicats i que l’endemà (o el dia que sigui) facin una petita xerrada per exposar i explicar en públic la solució als seus companys, amb el corresponent torn de preguntes al final. No és cap idea nova: el matemàtic xinès Liu Hui ja considerava que la millor manera d’aprendre és basava en resoldre problemes, i així ho va explicar en el seu llibre Jiuzhang Suanshu fa més de 2200 anys, amb 246 propostes d’exercicis. Molta de la informació que trobem a la xarxa es pot utilitzar i copiar sense digerir ni elaborar, però quan hem de resoldre exercicis (vegeu la nota al final) estem obligats a pensar, a processar i cuinar la informació. Resoldre problemes requereix començar per entendre què és el que hem de resoldre, continuar llegint de bones fonts, pensar amb temps i tranquilitat, intentar ser creatius, trobar i escriure una solució i finalment veure la manera d’explicar-la als companys. Preparar-se per a una presentació davant els companys no és el mateix que escriure un text que només llegirà el professor. Quan sabem que ho haurem d’explicar, ens preparem millor. Les xerrades, encara que siguin curtes, obliguen a afinar molt i a entendre-ho tot, perquè hem de ser clars i no volem fer el ridícul.

El món actual no és propici per a la creativitat i la solució de problemes. Tenim poc temps, poques estones de soledat, massa neguit i soroll extern. Ens nodrim de frases curtes que trobem a la xarxa més que de les lectures pausades. És clar que hi ha de tot, però jo diria que un bon nombre d’estudiants podrien dedicar-hi més esforç i més estones de soledat i silenci.

M’agrada la paraula assossec. És el que cal per a comprendre les informacions que ens arriben, per a ser creatius i per a poder resoldre nous problemes. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. Però l’assossec no és habitual avui en dia, sobretot entre els joves. Quan s’ha de fer un treball o resoldre un problema, l’habitual és posar-se ràpidament davant l’ordinador i començar a buscar i provar. Per això el que vaig veure l’altre dia em va deixar sorprès. Vaig anar a parlar amb un dels nostres estudiants (que ara acaba el màster en informàtica), i el vaig trobar pensant, concentrat i només amb paper i llapis. Quina meravella! Vaig pensar que el que hauria de ser normal ha passat a ser insòlit i motiu de sorpresa. Tot plegat em va fer pensar bastant…

Fa temps, la Milagros Pérez Oliva explicava que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Deia que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber, i que no és una imposició d’autoritat. Comentava que aquesta auctoritas és patrimoni de les persones que tenen coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria, i que el seu valor es basa en la conformitat dels altres, quan respecten el saber. Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb auctoritas, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. És quelcom que hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla, perquè no és cert que tothom estigui creant coneixement fiable.  Si cada dia destriem i escollim el que mengem i bevem tot escollint bons vins i menjars sans, per què no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell assossegat de les informacions és el primer pas cap a la comprensió. Tenim molta informació, massa, però poder tenir no és comprendre. De la mateixa manera que ens agrada descobrir restaurants que ens ofereixin una bona cuina, si volem gaudir de la cultura i del coneixement hem de saber trobar i escoltar els nostres mestres.

Per cert, Antonio Muñoz Molina parla de Bob Inglis, antic congressista republicà que va voler entendre el tema del canvi climàtic més enllà de les seves conviccions ideològiques. Inglis va llegir, va parlar amb científics i va viatjar a l’Àrtic per a tenir dades de primera mà. Amb aquesta dura integritat americana que alguns cops ens desconcerta, Bob Inglis va declarar públicament les seves noves conviccions sobre el problema del canvi climàtic, sabent que estava arruïnant la seva carrera política. Ja no va tornar a ser elegit.

—–

NOTA: Hi ha problemes que podríem dir que formen part de la cultura general i quotidiana. Si els comento és perquè alguna vegada he sentit comentaris de gent de formació universitària que no sabien com resoldre’ls. Aquí en teniu una petita mostra amb tres enunciats: 1) He anat a comprar a la botiga, m’han fet un descompte del 20% i he pagat 84 euros. Quin era el preu sense descompte? Quants diners m’he estalviat? – 2) El meu apartament té unes golfes amb sostre inclinat. La paret lateral, de tres metres, té una alçada de dos metres i mig en un extrem i de un metre i mig a l’altra banda. Podré posar-hi un armari de 1,10 metres d’ample, 60 centímetres de fons i 2,20 metres d’alçada, recolzat en aquesta paret? – 3) He d’enviar un paquet a un amic. El paquet pesa 1,2 quilos. Sé que part del cost de l’enviament és proporcional al pes del paquet. Trobo dos rebuts d’enviaments anteriors a la mateixa persona: veig que quan vaig enviar-li un paquet de 900 grams em va costar 7 euros, i que en canvi, vaig haver de pagar 10 euros per l’enviament d’un altre paquet que pesava dos quilos i cent grams. Quan em costarà la tramesa?

Què us sembla?  Els podeu resoldre mentalment?

El bon vi

divendres, 26/12/2014

El bon vi és quasi un miracle. El procés de maduració del raïm deixa només un moment, una finestra temporal de pocs dies per a fer la seva recol·lecció en unes condicions tals que maximitzen la previsió de qualitat del futur vi. La qualitat del bon vi és molt sensible al temps i al clima.

La doctora Kimberly Nicholas, professora de la Universitat sueca de Lund i filla de vinyaters Californians, ens ho explica en un article recent de la revista Scientific American. Diu que a mesura que el raïm va madurant, canvia el seu color, creix el contingut en sucres i baixa la seva acidesa. Tot plegat fa que el most assoleixi un gust i propietats idònies de color i relació sucre/acidesa al cap d’uns quatre mesos després de la floració. Però l’escalfament del clima de la Terra crearà greus problemes als vins italians, francesos i de la península ibèrica, diu Kimberly Nicholas. La previsió és que la proporció ideal entre sucres i acidesa es produirà unes setmanes abans, poc després dels tres mesos de la floració. En canvi, el gust òptim no s’assolirà fins unes dues setmanes més tard i segur que serà menys intens que l’actual. Els nostres néts no tindran un moment idoni per a la recol·lecció del raïm. Hauran d’escollir entre recollir raïm en el moment del seu millor gust o bé fer-ho en el seu moment òptim pel que fa a la proporció entre sucres i acidesa.

Ara ja no hi podem fer res. D’aquí a 50 anys, les previsions ens diuen que el nostre vi ja no serà un bon vi. Els nostres néts parlaran del bon vi com una cosa del passat. Quan vulguin gaudir-ne, hauran de comprar un vi anglès…

Per cert, el papa Francesc va convidar la cúria a visitar els cementiris per veure els noms de moltes persones que es creien immortals, immunes i indispensables.

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.